__MAIN_TEXT__

Page 1


ÍNDEX Presentació ........................................................................................

3

Testimoniatge .......................................................................................

4

Marc teòric i legislatiu: El Dret d’Asil

................................................ 14

Una mica d’història ................................................................................. 23 Una mirada a la resta del món ................................................................. 29 Que diu l’actualitat Per saber-ne més

............................................................................ 38

................................................................................... 42 Entitats ........................................................................ 42 Exposicions .................................................................. 43 Materials teòrics ............................................................ 52 Campanyes ................................................................... 54 Informes ................................................................... 74 Documentals ................................................................. 78

2


PRESENTACIÓ

En motiu del DIA INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS, l’Oficina de Drets Civils i Ciutadania, de la Regidoria de Drets Civils i Ciutadania l’Ajuntament de Sabadell , editem aquesta publicació. Enguany Sabadell commemora el 25è aniversari de l’agermanament amb la ciutat de l’Argub, al Sàhara Occidental, amb un programa d’activitats específic per posar de manifest, un cop més, la vigència d’aquest acord i de l’esperit que el va impulsar, fruit del treball de diferents persones i entitats compromeses de la ciutat. Tal com va dir l’alcalde de Sabadell, Joan Carles Sánchez, en la presentació del 25 d’aniversari “commemorem i celebrem aquesta relació molt a nivell civil de persones i entitats que han estat capaços de mantenir un lligam entre els dos pobles, amb un incompliment de drets humans que 25 anys després encara està molt en entredit, amb 200.000 persones desplaçades”. A més, ha expressat la “voluntat política de reeditar aquest agermanament entre les dues ciutats i s’està treballant per tenir l’acord unànim de tots els grups municipals”. També volem fer esment de la col·laboració i cessió de coneixement i materials de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (http://www.ccar.cat/ ), que enguany també celebra un aniversari, 10 anys defensant el dret d’asil i els drets de les persones refugiades i immigrants. Per tot això, i com un element més de les activitats commemoratives, és important dedicar el monogràfic del dia dels Drets Humans al DRET d’ASIL i A LES PERSONES REFUGIADES.

3


TESTIMONIATGE Testimoniatges d'exiliats catalans recollits a Catalunya Terra d’Asil, publicació i exposició de la Comissió Catalana d’Ajuda al refugiat CCA(R).

http://www.ccar.cat/wp-content/uploads/2012/06/Catalunya-Terra-dAsil1.pdf

4


Rafael Battestini, exiliat a Montpelier. Vaig néixer al juliol de l'any 1932 a Barcelona, en plena República. El meu pare ja era diputat del parlament de Catalunya des de l'any 1931. La guerra civil ens va agafar a Barcelona el 18 de juliol del 1936, i arrel del bombardeig oficial del creuer 'Canarias', el 10 de novembre, vam venir a la masia familiar de Cabrils i aquí vam passar la guerra. El meu pare va ser metge digestòleg a l'Hospital de la Santa Creu i de l'Hospital de Sant Pau. Va guanyar la plaça de metge del cos municipal a Barcelona als anys 20. Poc a poc va entrar a la lluita. Abans de la constitució de la república, el meu pare es va implicar en una sèrie d'actes clandestins en els que va participar fins que va caure la dictadura de Primo de Rivera. Va ser fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i diputat al Parlament de Catalunya. Quan es van celebrar les eleccions al parlament de Madrid, el meu pare no va voler anar perquè havia de deixar la seva feina de metge i els sous de diputat eren baixos, en aquell moment la política era una vocació. Va cedir el seu lloc a la llista d'ERC a un personatge. Un aviador famós, republicà i adicte a Macià, Ramon Franco Baamonte, el germà del dictador, que estiuejava a Cabrils i que finalment va anar a les llistes d'Esquerra Republicana per Madrid com a diputat, en lloc del meu pare. Dos dies abans de l'arribada dels feixistes a Barcelona, el 24 de gener del 1939 el meu pare va marxar a Figueres, d'aquí a l'Agullana, al mas Perxés 1 , on va coincidir amb altres diputats i del que es parla al llibre 'Els darrers dies de la Catalunya republicana' 2 . Va passar la frontera i va quedar internat en el camp de refugiats de Le Boulou, on va estar durant un temps perquè poc després un diputat socialista francès va organitzar un hospital a Sète, que va dirigir el meu pare. D'allà va passar a Montpellier, a la residencia d'intel·lectuals. A l'octubre del 1940, en plena guerra mundial, i quan la situació a França s'havia estabilitzat una mica vam decidir amb la meva mare i el meu germà passar la frontera. Vam obtenir el permís per anar a Puigcerdà. Es tractava d'un certificat conforme necessitàvem un canvi d'aires a la muntanya i que va fer un pediatre, amic del meu pare. Vam baixar abans d'arribar a Puigcerdà, a Queixans, perquè ens esperava una guia que ens va portar cap a Oceja caminant durant tres hores. Pel camí ens amagàvem, el meu germà tenia deu anys i jo vuit i la meva mare com érem petits deia: -'Amaguem-nos que hi han caçadors!'. Evidentment eren guàrdies civils. A Oceja ens va acollir un doctor també republicà i que estava exiliat. Recordo que pocs dies després d'arribar van assassinar al president Companys. Gràcies al cap de gendarmeria d'Osséja vam obtenir uns papers que ens van permetre anar a Narbona, allà ens esperava el meu pare. Ell no va poder venir a Osseja perquè tot estava molt controlat i es necessitaven permisos especials. A Narbona ens vam quedar uns dies a casa d'un altre metge conegut i després vam arribar definitivament a Montpellier. El meu pare vivia en una habitació d'un pis on vivien també un

1 2

Casa on van coincidir el President Lluís Companys i altres autoritats republicanes al febrer del 1939 en el seu cami cap a l'Exili. Després de dècades es va trobar al mas documentació del Parlament de Catalunya d'entre 1932 al 1939. Rovira i Virgili, Antoni. Els darrers dies de la Catalunya republicana, Edicions Curial, 1976.

5


matrimoni i un altre doctor. Allà, en una habitació amb dos llits ens vam instal·lar els quatre. Els primers temps van ser molt difícils. Com vam arribar a l'octubre no vam poder ser escolaritzats durant un any. Aquell any, una sèrie de coneguts del meu pare ens van fer de mestres i ens donaven cultura general, matemàtiques, i dibuix. En aquell moment era molt difícil obtenir les cartilles de racionament perquè hi havien restriccions, el meu pare en tenia. Si els propis francesos no tenien menjar imagina els nouvinguts. Una cosa era els refugiats que ja hi vivien i altra, els nouvinguts. Finalment ho vam aconseguir perquè teníem un document que ens ho va permetre, el que ens va fer el gendarme d'Osseja. El paper d'Osseja no era fals, però oficialment el gendarme necessitava el nostre passaport que no teníem. Ens va fer el mateix paper com si haguéssim entrat amb passaport. Érem legals amb aquest document. Com el meu pare tenia la residència, nosaltres la vam obtenir automàticament, l'estatus que teníem era de refugiats polítics. En realitat quan vam entrar a França encara hi havia la República Francesa i després va venir el règim feixista d'en Pétain que posava totes totes les dificultats hagudes i per haver. El fet de residir legalment a França ja ens va donar el dret d'accedir a l'escola pública francesa, i tenir els mateixos drets que els francesos. Primer, i curiosament, els francesos van rebre molt malament als exiliats espanyols, érem derrotats i rojos, i a França els qui manaven, els radicals socialistes, oficialment d'esquerres, es van portar molt malament amb els refugiats, més que no pas els de partits més de dreta. Socialment es notava el rebuig cap als refugiats. Arrel de la derrota de França, encara més humiliant que la de la República, van canviar perquè els enemics del meu enemic són els meus amics. Al principi els refugiats érem enemics. Nosaltres vam arribar després de la derrota de França i per tant vam ser ben vistos. Al setembre següent vam ingressar a l'institut, jo a primària i el meu germà a secundària. En aquell temps vam tenir una immersió lingüística total en francès, va ser difícil però finalment ens en vam sortir. Els estudis ens van anar molt bé. Cal tenir present que els refugiats catalans i sobretot els seus fills van obtenir uns resultats acadèmics sensacionals. Potser les dificultats ens esperonaven i ens feien superar-nos. Altres factors que podien influir era l'alt nivell de l'escola de la República, que era excepcional, fins i tot els caganius, en dos anys, ja teníem un nivell superior a d'altres escoles. L'escola francesa era excel·lent, i a més, a casa venien una sèrie de persones que ens ajudaven i ens donaven suport. Ens havíem d'esforçar molt, és cert que teníem dificultats econòmiques i això volia dir que no teníem gaire temps per perdre, anàvem molt poc al cine si es que hi anàvem. Teníem poques ocasions de lleure i estudiàvem moltes hores. Alguns professors ens van rebre amb indiferència, alguns amb certa hostilitat i d'altres realment amb una estima molt gran. Recordo un professor de gimnàs que em va estimar molt, després em vaig assabentar que va anar a parar a un camp d'extermini però finalment es va salvar. El d'anglès era esquerrós, no sé si vaig guanyar un premi d'anglès perquè era bo en anglès o perquè érem de família d'esquerres; el d'història era molt jove i aquest estava absolutament a favor nostre.

6


Fora de classe xerrava amb tothom sobre història i geografia i crec que l'afició a viatjar la tinc gràcies a ell. Una altra cosa eren les privacions que teníem. Vam arribar a la zona no ocupada i després la van ocupar els alemanys, i els deien 'els dorífores', que era una plaga que destruïa les patates perquè allà on arribaven els alemanys desapareixien les patates. Montpellier és una regió vinícola, preníem sucre de raïm, raïm i anàvem farts. El meu pare podia exercir de metge sense cobrar, només podia visitar als exiliats que estaven al camp i li donaven agraïts un conill, un pollastret. Eren gairebé les úniques proteïnes que menjàvem. Alguna cosa de peix de Montpellier i poca cosa més. A l'escola vam tenir, gràcies als quàquers, societat religiosa que proporcionava ajut humanitari als nens refugiats a través de la Creu Roja suïssa, teníem cada dia un quart de litre de llet en pols, una presa de xocolata i dues galetes cafeinades. Anàvem justets de proteïnes. Arribaven exclusivament als nens perquè consideraven que ho necessitaven. El més perillós van ser les darreres fuetades de la bèstia, quan els alemanys van arribar semblava que s'ho menjarien tot. El President Companys no va ser l'únic que la Gestapo va entregar al Franco, però amb posterioritat la repressió alemanya va començar a afluixar, potser perquè no tenien prou efectius per fer una repressió. Gràcies als contactes del meu pare amb el Front Nacional de Catalunya, el gendarme que ens havia preparat els papers va poder passar a Catalunya i curiosament, va fer el camí invers a nosaltres, va creuar la península i va arribar a Argel. Vam viure tota la segona guerra mundial a Montpellier i vam viure la gran il·lusió de la derrota d'Alemanya i Japó. Érem a Andorra veient la família, la germana de la meva mare i els nebots del meu pare, quan van tirar la bomba atòmica, en aquell moment semblava que al Franco se'l menjarien. Els historiadors ho anomenen 'la traïció de les democràcies', les democràcies van començar a transigir amb una serie de dictadors, Franco, Salazar, ... Va ser la traïció contra els demòcrates. Això ens va desanimar molt. Ens vam trobar que el meu germà començava la universitat, podia fer una carrera a França però no podia exercir i jo més tard m'hagués trobat igual. Ens havíem de nacionalitzar. Aleshores ens van qüestionar quedar-nos a França, potser perquè els catalans estem molt arrelats a la terra. El meu pare va rebre l'oferiment d'anar a Mèxic per dirigir un hospital digestiu a la perifèria. En aquella època hi havia un president excepcional, el senyor Lázaro Càrdenas, que va obrir el país a tots els refugiats espanyols, especialment catalans. Això representava també que tard o d'hora seriem mexicans. Nosaltres teníem les arrels a Catalunya, el meu avi va morir en l'exili, les meves ties i cosins, la família i la meva mare. Teníem rendes familiars que ens podien permetre viure-hi. La ocupació alemanya, paradoxalment, va millorar la nostra situació econòmica per un motiu senzill. Molts francesos van haver de fugir i venien a Catalunya, a través de la meva tia els passaven diners i els seus parents a França ho feien amb nosaltres, perquè en aquell temps no es podia enviar diners. Encara que la situació política i social va empitjorar teníem diners per menjar. L'aspecte negatiu va ser que vam haver de patir situacions molt desagradables, feien registres a la casa a les quatre de la matinada perquè buscaven armes... desmuntaven mobles i feien malbé tot.

7


Sempre havíem tingut la idea de tornar a Catalunya. Malgrat la traïció de les democràcies, van anar pressionant una mica el règim, el Franco va fer el Decret d'amnistia i el meu pare s'hi va acollir. Per una banda sabia que no aniria a la presó, i per una altra nosaltres podíem venir aquí, estudiar i exercir la carrera que haguéssim escollit, en el meu cas, medicina. La meva mare podia recuperar les rendes familiars i fins i tot permetia que el meu pare pogués obrir un despatx. Finalment, vam venir i la tornada va ser un xoc perquè vam trobar que la repressió franquista encara existia. No es que ens assenyalessin però gairebé vam ser rojos separatistes durant molts anys. Uns anys abans de la mort del dictador encara jo era represaliat sense haver participat mai en coses polítiques. Acabada la carrera encara em van reprimir, em vaig presentar a unes oposicions portant molt bon currículum i dos dies abans de tancar el termini faltaven papers, impossibles de presentar. El senyor que s'encarregava de les oposicions era parent del que havia denunciat al meu oncle a Tarragona, i que posteriorment van assassinar. A la mateixa carrera, a la primera fila de classe i havia un seient 'la silla del estudiante caido', una cadira pintada de negra. Poc a poc ens vam anar situant fins que va arribar la transició.

8


AMÈLIA TRUETA, exiliada a Anglaterra El 6 d'octubre del 1924 vaig néixer a la Gran Via de Barcelona i sóc filla de Josep Trueta. El meu pare era cap de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau abans de la guerra, i no cal dir que es va passar tota la guerra civil, que ell en deia 'incivil', a Barcelona. Un dia, mentre treballava i queien bombes, van venir dues senyores angleses metgesses a conèixer el tractament de ferides de guerra que feia servir i que quasi eliminava les amputacions. Aquesta trobada tindria després molta importància en l´exili familiar. El meu exili va començar poc després de l´inici de la guerra, el novembre del 1936. Jo tenia 12 anys, la meva germana 4 i la petita 2. Els meus pares ens van enviar a una escola a Menton, prop de Perpinyà. Vam agafar un vaixell anglès a Barcelona que ens va portar a Marsella. La mare ens va acompanyar, ens va deixar a l'escola i la meva mare va marxar amb la petita, que no la volien per la seva edat. Vam marxar per seguretat i la separació familiar va ser horrorosa perquè era molt jove i contínuament ens arribaven notícies sobre els bombardejos de Barcelona i no sabíem si quedava ningú viu, no sabíem si teníem pares encara. Vam patir molt, una carta trigava molts dies en arribar. A França, on la meva germana i jo vam passar tota la guerra, vaig aprendre anglès perquè l'escola era anglesa. Quan la guerra va acabar i el Franco va entrar a Barcelona i tot plegat, el meu pare va marxar. Surt per lliberal i catalanista i considerava que no es podia quedar en un país que esclafaria la seva llengua i la seva pàtria, però mai havia estat de cap partit polític, era una cosa de sentiment i patriotisme. Després vam ser conscients del que li hauria pogut passar si s'hagués quedat perquè, a l´escriure el llibre sobre les ferides de guerra causades pels bombardejos sobre Barcelona (El tractament de les fractures de guerra) era prova de que Barcelona era bombardejada, cosa que el Franco sempre va negar. La meva mare va marxar el 1938 a Montserrat, perquè estava malalta. Montserrat es va convertir en un hospital, durant la guerra civil. Van veure que la malaltia de la meva mare era en realitat gana i por de les bombes i se li va complicar amb una pulmonia. Al final el meu pare ho va arreglar perque anés a Perpinyà, a casa d'un amic metge. El 6 de febrer de 1939 el meu pare va creuar la frontera per la Jonquera, l'estaven esperant les metgesses que havien conegut la seva feina a Barcelona. Ens vam reunir tots, el pare, la mare i les noies, i al cap de poc temps van convidar el meu pare a fer unes conferències a Anglaterra. A nosaltres, les tres nenes, ens van dir que ens cuidaria una organització d'ajuda al refugiat de les d'aquell temps i ho vam passar bastant malament. El meu pare des d'Anglaterra deia i repetia que volia les nenes amb ell, deia que sinó se n´aniria a Veneçuela, on el seu mestre el Dr. Corachan s´hi havia refugiat i, fins i tot, ens havia enviat bitllets de vaixell per reunirnos amb ell.

9


Al cap de tres mesos vam poder anar a Anglaterra. Al meu pare li va anar molt bé que jo parlés anglès perquè no trobaven ningú que pogués traduir el llibre de les ferides de guerra que era en català. Aleshores jo tenia 14 ans i vaig traduir aquest llibre a l´anglès; ara no sé ni com ho vaig fer. Després un metge el va revisar. Penso que en aquell moment, el 1939 ens van deixar entrar perquè havia de fer la traducció del llibre. Aleshores no deixaven entrar ningú a Anglaterra, hi havia una allau de jueus que volien escapar de Hitler. El meu pare va intentar que entrés un germà seu que també era metge de nas, coll i orella però no ho va aconseguir i el tiet va acabar exiliat a Mèxic en un d'aquells vaixells que sortien des de França. A les tres nenes, finalment, ens van deixar entrar, vam anar a viure a Londres i després a Oxford on el meu pare va treballar a l'hospital. Primer vam llogar una caseta; la vida era difícil perquè la gent s'escapava de Londres pels bombardejos, hi havia por i va haver-hi un èxode de la capital. Mes tard vam trobar una casa més gran. Durant els anys 39 i 40 el meu pare va fer moltes conferències per tot el país, a Escòcia, Gales, parlant del seu tractament que desprès tothom va seguir. La meva mare sabia tres paraules en anglès, i el meu pare no en sabia cap, ell feia les conferències en francès amb un traductor. La broma de la família era que no ens deixarien anar a Veneçuela fins que el meu pare no aprengués a parlar anglès per poder entendre què deia a les conferències. Al final fins i tot escrivia els seus llibres en anglès. A Anglaterra vam continuar estudiant; jo vaig anar a la Universitat d´Oxford i vaig estudiar Història Moderna. No vivia amb la família, jo vivia a Somerset College i estava encantadíssima perquè tenia més llibertat. El pare era una persona convidada i que havia viscut la defensa passiva d'una ciutat. La que va patir l'exili de debò va ser la meva mare, nosaltres érem petites i ens adaptàvem a tot. El seu pare era ric, tenien servei i xòfer, i de cop i volta es troba en un país en guerra on et donaven un ou a la setmana per persona; el racionament estava molt ben controlat. El pitjor va ser la soledat. El pare marxava a les set a treballar i nosaltres al college, i als quaranta anys va haver d'aprendre a anar en bicicleta, per anar a comprar. Després vam pensar que potser li haguéssim pogut fer una mica més de companyia. Els meus pares van passar trenta anys a Anglaterra. Jo vaig conèixer al meu marit en acabar la guerra, era pilot de la Royal Air Force (RAF) i va tornar a Oxford per acabar els estudis. Ens vam casar al 1947, vam comprar una casa a Londres i als dos anys vaig tenir dos nens. Al 1945 estàvem a punt de fer les maletes, si queien Hitler i Mussolini també cauria en Franco. Però hi ha la guerra freda, els russos són el terror i alguns preferien que el Franco no es mogués d'on era. A més Churchill li va fer costat. El 1949 van fer catedràtic d'Oxford al meu pare i el fet de que jo m'hagués casat amb un anglès suposava que la tornada fós complicada. Sempre vam viure amb l'esperança que en Franco caigués. Aquell mateix any el meu pare es va fer britànic perquè havia de viatjar molt i era molt més pràctic fer-ho amb un passaport britànic. Ells es van quedar fins al 1967. Al 1957, per feina van enviar el meu marit a Madrid i jo vaig anar-hi amb ell. Allà hi vam viure durant vint-i-set anys. Els nostres fills des dels nou anys els enviàvem a 10


estudiar a Oxford on podien estar amb els avis. El canvi de vida d'Anglaterra a Espanya va ser horrorós, va significar passar de viure en democràcia i llibertat a patir la dictadura. Vam fer una cosa mal feta que no tornaria a fer si pogués tornar a viure la meva vida: ens vam fer amics només d'estrangers per l'ambient de repressió que es vivia a Espanya. Era gent molt maca i simpàtica però que després de 4 o 5 anys marxaven, i al final ens quedàvem sense amics. L´any 1967 la meva mare va dir prou de viure a Anglaterra i van tornar. El meu pare no estava gens content, encara vivia Franco i ell va continuar exercint però només de forma privada. El que volia era tenir uns laboratoris perquè estava convençut que el descobriment de la seva vida havia de ser l'origen de l'ós, però es va trobar amb molts obstacles i dificultats per continuar la investigació que havia iniciat a Oxford. Des de la tornada, el meu pare va viure molt trist a nivell emocional. L´única cosa bona és que va poder veure l´arribada de la llibertat i la democràcia a Espanya ja que va morir el 1977. Al 1983 el meu marit es va jubilar i vam venir a viure a Barcelona. Vam viure molt feliços, va aprendre català i es va sentir com de la terra tot i que continuava molt identificat amb Anglaterra. Sempre penso que de tota aquesta història el més trist és l'escampada familiar. Tinc uns cosins mexicans, fills del tiet que no va aconseguir entrar a Anglaterra i que va acabar visquent a Mèxic. Va tenir tres fills, dos noies i un noi, que quasi no els conec. Vull remarcar el tema de les famílies trencades i disperses. Algunes persones han tingut més sort que unes altres; el nostre exili va ser daurat comparat amb molts d´altres. Però vam patir la mateixa guerra que tots els anglesos. Oxford no el van bombardejar mai, sonaven les alarmes perquè passaven els avions que anaven a Manchester, Liverpool... sonaven les alarmes i corríem cap als refugis. Diuen que el fet que no es bombardegés Oxford va ser a causa d´un acord tàcit entre els alemanys i els anglesos per evitar els bombardejos d´Oxford i Heidelberg, ambdues ciutats universitàries. T'imagines el meu pare?...tres anys aquí, patint les bombes a Barcelona i després sis anys més a Anglaterra! Nou anys de guerra!

11


12


13


MARC TEÒRIC i LEGISLATIU: EL DRET D’ASIL

http://www10.gencat.cat/WebAcollida/AppJava/ca/Menu_Principal/Legislacio/Drets_d eures.jsp?pag=tcm:393-87591-64&pagindex=tcm:393-87589-64 DRETS I DEURES Les persones estrangeres tenim els drets i llibertats garantits al títol I de la Constitució espanyola d'acord amb el que estableixin les lleis i els tractats internacionals. En aquest sentit la Llei orgànica 4/2000, en els seus articles 3 a 15, estableix els drets i llibertats dels ciutadans estrangers, tenint en compte que en l'exercici dels drets els estrangers ho farem en condicions d'igualtat amb els espanyols: 13. Igualment, l'Estat espanyol, com a signatari de la Convenció de Ginebra, reconeix en la Constitució EL DRET D'ASIL I REFUGI. Asil és la protecció o refugi que s'ofereix a aquell estranger a qui es reconeix la condició de refugiat. L'asil es concedeix a persones que tenen temors fonamentats de ser perseguits per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinència a un grup social determinat o opinions polítiques, que es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o no vulgui acollir-se a la seva protecció o no desitgi tornar-hi. Per conèixer els requisits per sol·licitar l'estatut de refugiat a Espanya consulteu: http://www.eacnur.org/ . I per a l'atenció a Catalunya: http://www.cear.es/

14


http://ca.wikipedia.org/wiki/Dret_d%27asil

Dret d'asil El dret d'asil és la potestat que tenen els estats per a oferir protecció a determinades persones (nacionals d'altres estats), les vides dels quals, llibertats o drets fonamentals siguin objecte de persecució o violència, o es trobin amenaçats en el seu país d'origen o tercers països. L'asil comporta els efectes de no devolució, no expulsió i no extradició de la persona que gaudeix d'aquest estatut. Amb la "tesi d'extraterritorialitat de les ambaixades i legacions" de Grotius, es considerava que l'asil diplomàtic era un corol·lari de l'asil brindat per un estat estranger, pel qual el delinqüent quedava asilat no només si aconseguia escapar a territori estranger, sinó també si obtenia asil en la legació o ambaixada d'un país estranger. Avui pot dir-se que el dret d'asil diplomàtic per als delinqüents polítics no és una institució reconeguda pel dret internacional general de base consuetudinària: és un pràctica de base convencional i consuetudinària que lliga gairebé exclusivament als països d'Amèrica Llatina, un costum regional.

Orígens històrics La institució del dret d'asil la trobem ja a en diverses civilitzacions clàssiques com ara l'Antic Egipte, l'Antiga Grècia, la Roma Imperial, i també s'observa en diverses parts del llibre de l'Antic Testament.[1] A Grècia el terme "asylía" tenia un doble sentit: En el seu aspecte polític suposava la garantia que una ciutat oferia als visitants estrangers de respectar llur vida i propietats. En l'aspecte religiós constituïa el dret de certs temples a oferir a qualsevol que busqués protecció dintre dels seus murs la inviolabilitat respecte a aquells que el perseguissin. El catolicisme va universalitzar-lo durant el segle IV a partir de les prèdiques de sant Ambròs i sant Gregori Nazianzè, i el va formalitzar al concili de Cartago del 399.[1] Encara s'establia al Codi de Dret Canònic de 1917 (cànons 1160 i 1179), però actualment rarament s'aplica a la pràctica.[1]

15


LEGISLACIÓ Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) http://www.ccar.cat/publicacions-i-recursos/recursos/

ACSAR, l'Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats http://www.acsar.cat/index.php?page=page/documentacio_basica.php&idmenu=402

A. Dret d'Asil , Refugiats i Apàtrides 1) General 1.1 Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats (1951) http://www.acnur.org/biblioteca/pdf/0005.pdf 1.2 Protocol de Nova York sobre l’Estatut dels Refugiats (1967) http://www.acnur.org/biblioteca/pdf/0003.pdf 1.3 Declaració sobre l’Asil Territorial (1967) http://www.ub.es/solidaritat/observatori/general/docugral/asilo.htm 1.4 Manual de procediments i criteris per determinar la condició de refugiat http://www.acnur.org/paginas/index.php?id_pag=4359&id_sec=23 1.5 Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides (1954) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/o_c_sp_sp.htm 1.6 Convenció per reduir els casos d'Apatrídia (1961) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/o_reduce_sp.htm

16


2) UE - Europa 2.1 Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (1950) http://www.echr.coe.int/NR/rdonlyres/1101E77A-C8E1-493F-809D800CBD20E595/0/SpanishEspagnol.pdf 2.2 Acta final de Hèlsinki de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (1975) http://www.osce.org/documents/mcs/1975/08/4044_es.pdf 2.3 Conveni de Dublín - Conveni relatiu a la determinació de l’Estat responsable de l’examen de les sol·licituds d’asil presentades en els Estats membres de les Comunitats Europees (1997) http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:41997A0819(01):ES:HTML 2.4 Directiva 2001/55/CE, de 20 de juliol de 2001, relativa a les normes mínimes per a la concessió de protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades i a mesures de foment d’un esforç equitatiu entre els Estats membres per acollir aquestes persones i assumir les conseqüències de la seva acollida. http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2001/l_212/l_21220010807es00120023.pdf 2.5 Directiva 2003/9/CE, de 27 de gener de 2003, per la qual s’aproven normes mínimes per a l’acolliment dels sol•licitants d’asil en els Estats membres http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2003/l_031/l_03120030206es00180025.pdf 2.6 Reglament (CE) núm. 343/2003 del Consell, de 18 de febrer de 2003, pel qual s’estableixen els criteris i mecanismes de determinació de l’Estat membre responsable de l’examen d’una sol•licitud d’asil presentada a un dels Estats membres per un nacional d’un tercer país. http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2003/l_050/l_05020030225es00010010.pdf 2.7 Directiva 2004/83/CE, de 29 d’abril de 2004, per la qual s’estableixen normes mínimes relatives als requisits per al reconeixement i l’estatut de nacionals de tercers països o apàtrides com a refugiats o persones que necessiten un altre tipus de protecció internacional i al contingut de la protecció concedida. http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2004/l_304/l_30420040930es00120023.pdf 2.8 Directiva 2005/85 CE, d’1 de desembre de 2005, sobre normes mínimes per als procediments que s’han d’aplicar als Estats membres per concedir o retirar la condició de refugiat. http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2005/l_326/l_32620051213es00130034.pdf

17


2.9 Llibre verd sobre el futur sistema europeu comú d’asil http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/site/es/com/2007/com2007_0301es01.pdf 2.10 Programa d’Estocolm (2009) THE STOCKHOLM PROGRAMME — AN OPEN AND SECURE EUROPE SERVING AND PROTECTING CITIZENS http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:C:2010:115:0001:0038:EN:PDF 2.11 Directiva 2011/95/UE del Parlament Europeu i del Consell per la qual s’estableixen normes relatives als requisits per al reconeixement de nacionals de tercers països o apàtrides com a beneficiaris de protecció internacional (refundició) http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2011:337:0009:0026:ES:PDF 2.12 · Directiva 2013/33/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de juny de 2013, per la qual s’aproven normes per a l’acolliment dels sol·licitants de protecció internacional (text refós) http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2013:180:0096:0116:ES:PDF

3) ESTAT ESPANYOL 3.1 Llei Orgànica 12/2009 de 30 d’Octubre, reguladora del Dret d’Asil i de la Protecció subsidiària. http://www.boe.es/boe/dias/2009/10/31/pdfs/BOE-A-2009-17242.pdf 3.2 Instrucció sobre el tractament de polissons estrangers, DIrecció General d’Immigració 28/11/2007 http://www.intermigra.info/extranjeria/archivos/revista/instruccionesPOLIZONES.pdf

18


B. Estrangeria 1) General 1.3 Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i dels seus Familiars (1990) http://www.ohchr.org/spanish/law/cmw.htm

2) UE - Europa 2.1 Acords de Schengen http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2000/l_239/l_23920000922es00010473.pdf 2.2 Tractat d'Amsterdam pel qual es modifiquen el Tractat de la Unió Europea, els tractats constitutius de les Comunitats Europees i determinats actes connexos (1997) http://eur-lex.europa.eu/es/treaties/dat/11997D/htm/11997D.html 2.3 Consell Europeu de Tampere. Conclusions de la Presidència (1999) http://www.europarl.europa.eu/summits/tam_es.htm 2.4 El Programa de l’Haia: consolidació de la llibertat, la seguretat i la justícia a la Unió Europea (2005) http://europa.eu.int/eurlex/lex/LexUriServ/site/es/oj/2005/c_053/c_05320050303es00010014.pdf 2.5 Directiva 2001/40/CE del Consell, de 28 de maig de 2001, relativa al reconeixement mutu de les decisions en matèria d’expulsió de nacionals de tercers països http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2001/l_149/l_14920010602es00340036.pdf 2.6 Directiva 2003/86/CE del Consell, de 22 de setembre de 2003, sobre el dret a la reagrupació familiar http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2003/l_251/l_25120031003es00120018.pdf 2.7 Directiva 2003/109/CE del Consell, de 25 de novembre de 2003, relativa a l’estatut dels nacionals de tercers països residents de llarga durada http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/site/es/oj/2004/l_016/l_01620040123es00440053.pdf

19


C. Drets Humans 1. Declaració Universal de Drets Humans (1948) http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm 2. Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-economics-i-culturals.htm (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/cescr.htm (castellà) 3. Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-civils-i-politics.htm (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/ccpr.htm (castellà) 5. Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants (1984) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-convencio-tortura.html (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/cat.htm (castellà) 6. Declaració sobre els Drets Humans dels individus que no són nacionals del país en què viuen (1985) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/o_nonnat_sp.htm 7. Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol forma de detenció o empresonament (1988) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/h_comp36_sp.htm 8. Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-conv-infants.htm (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/crc.htm (castellà) D. Contra la Discriminació 1. Declaració de les Nacions Unides sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Racial (1963) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-racisme-decla.html (català) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/9_sp.htm (castellà) 2. Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Racial (1965) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-racisme-conven.html (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/cerd.htm (castellà) 3. Convenció Internacional sobre la Repressió i el Càstig del Crim d’Apartheid (1973) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/11_sp.htm 4. Declaració sobre l’Eliminació de totes les formes d’Intolerància i Discriminació fundades en la Religió o les Conviccions (1981) http://www.unhchr.ch/spanish/html/menu3/b/d_intole_sp.htm 5. Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (1979) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-conv-elim-discri-dones.html (català) http://www.ohchr.org/spanish/law/cedaw.htm (castellà) 20


LEGISLACIÓ vigent a Catalunya Instrument d’adhesió d'Espanya a la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, feta a Ginebra el 28 de juliol de 1951, i al Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats, fet a Nova York el 31 de gener de 1967 http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=1978/26331 Llei 5/1984, de 26 de març, reguladora del dret d’asil i de la condició de refugiat http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=1984/07250 Llei 9/1994, de 19 de maig, de modificació de la Llei 5/1984, de 26 de març, reguladora del dret d’asil i de la condició de refugiat http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=1994/11608&cod map Llei Orgànica 12/2009 de 30 d’Octubre, reguladora del Dret d’Asil i de l aProtecció subsidiària. http://www.boe.es/boe/dias/2009/10/31pdfs/boe-a-2009-17242.pdf Constitució espanyola (1978) http://www.constitucion.es/constitucion/lenguas/catalan.html (text complet) http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/mes-cons-1978.html (fragments) Llei orgànica 7/1985, d’1 de juliol, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=1985/12767 Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (Llei d'estrangeria) http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2000/02/09/pdfs/A00394-00404.pdf (català) http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=2000/00544 (castellà) Llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre, de reforma de la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2001/01/15/pdfs/A00030-00044.pdf (català) http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=2000/23660 (castellà) Llei orgànica 14/2003, de 20 de novembre, de reforma de la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, modificada per la Llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre; de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local; de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i de la Llei 3/1991, de 10 de gener, de competència deslleial http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2003/11/24/pdfs/A04478-04489.pdf (català) http://www.boe.es/g/es/bases_datos/doc.php?coleccion=iberlex&id=2003/21187&txtl en=1000 (castellà)

21


Llei Orgànica 2/2009 d’11 de desembre de reforma de 4/2000, d’11 de gener sobre drets i llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva integració social http://www.boe.es/boe/dias/2009/12/12/boe Llei del 10/2010 de 7 de maig d'acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya http://www.gencat.cat/municat/normativa/llei_10_2010.pdf

GUIA ASSISTÈNCIA JURÍDICA http://www.acnur.es/PDF/guia_abogados2012_catala_20121210230053.pdf

22


UNA MICA D’HISTÒRIA http://www.tv3.cat/actualitat/652100/Exodes-trenta-anys-de-30-minuts 13/10/2014 "Èxodes", trenta anys de "30 minuts" Diumenge 19 d’octubre de 2014, 21.55, a TV3 Fa trenta anys que el programa tracta de manera continuada el fenomen de l'èxode: pobles sencers forçats a marxar per por de perdre la vida. Per commemorar l'aniversari, un equip de "30 minuts" ha escollit aquest problema etern, vinculat una vegada i una altra a l'actualitat. Aquest diumenge, "30 minuts" celebra el seu trentè aniversari amb l'emissió del reportatge especial de producció pròpia "Èxodes". Aquest és el reportatge 1575 emès pel veterà espai des del dia de la seva posada en antena, el divendres 19 d'octubre del 1984. "30 minuts" és un dels vaixells insígnia dels Serveis Informatius de Televisió de Catalunya. Des de la primera emissió, setmana rere setmana, ha explicat i viscut la transformació d'un món canviant durant aquestes tres dècades. Des d'aquell 1984, poc abans de la caiguda d'un mur, el de Berlín, que dividia dos mons, fins a l'actualitat, en un moment d'incerteses, en plena crisi, i amb uns models d'organització social i política fortament qüestionats. Ara, el programa arriba al seu trentè aniversari i continua amb la mateixa vocació d'explicar el món que ens envolta, des de la realitat més pròxima fins a la més llunyana, viatjant pels cinc continents, entenent el periodisme com a funció social. Durant aquests trenta anys, "30 minuts" s'ha erigit en referent de bon periodisme d'investigació i ha estat una escola de periodisme i periodistes, com així ho avalen el reconeixement i els premis que ha rebut durant aquests tres decennis. També, la gran acceptació dels seus treballs, en total 1.575 reportatges, 980 de producció pròpia. Un de cada cinc d'aquests reportatges de producció pròpia s'ha vist fora de les pantalles de TV3, i han estat 104 les cadenes de televisió dels cinc continents que han emès els treballs dels diferents equips del "30 minuts". Dijous es publicarà un web especial dedicat al 30è aniversari del programa. http://www.tv3.cat/exodes-30minuts

"Èxodes", una mirada al present i al passat Assistim al moviment de refugiats i desplaçats a causa d'un dels conflictes més importants des del 1945: el protagonitzat pels ciutadans sirians que fugen de la guerra, de la barbàrie. Hem parlat amb ells de la seva tragèdia. I amb testimonis que "30 minuts" va retratar durant el conflicte i l'èxode de Bòsnia i que ara hem retrobat, mirarem de trobar respostes. 23


http://www.tv3.cat/videos/5284551/Exodes-una-mirada-al-present-i-al-passat http://www.tv3.cat/programa/101446/Exodes/El-reportatge Fa trenta anys que el programa "30 minuts" tracta de manera continuada el fenomen de l'èxode: pobles sencers forçats a marxar per por de perdre la vida. Per commemorar l'aniversari del programa, un equip de "30 minuts" ha escollit aquest problema etern, vinculat una vegada i una altra a l'actualitat. En aquests moments, a Síria hi ha l'èxode de població més gran des de la Segona Guerra Mundial, amb més de 6 milions de persones desplaçades. Per explicar les històries humanes que hi ha darrere les xifres, "30 minuts" ha viatjat a Jordània, als campaments de refugiats on viuen des de fa més de dos anys els fugitius de la guerra de Síria. "Èxodes", però, no s'ha volgut quedar només en el moment actual. Aprofitant els trenta anys de "30 minuts", el programa ha recuperat algunes de les històries del passat; concretament, del conflicte de Bòsnia i Hercegovina, on ja hi va haver un milió de refugiats. "30 minuts" ha tornat a Sarajevo al cap de vint anys per parlar sobre les cicatrius que deixa una guerra. I ho ha fet amb els mateixos protagonistes que ja va entrevistar el 1992. Com se supera una guerra? És possible la reconciliació? Vint anys són suficients per reconstruir ponts entre comunitats? Què els espera als sirians un cop s'acabi la guerra? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals el programa ha intentat trobar resposta. En el seu viatge pel nord de Jordània, "30 minuts" ha recollit testimonis esfereïdors de la fugida. "Si t'enxampaven pel camí, et degollaven... Mentre fugíem vam veure més de quinze cops la mort", explica un refugiat que es tapa la cara davant les càmeres per por de les represàlies del règim de Bashar al-Assad. Tots ells coincideixen en l'horror de la guerra. Cap s'imaginava que un dia, de manera sobtada, ho haurien d'abandonar tot. "Nosaltres ho vèiem a les pel·lícules: avions i grups armats, resistència i oposició..., però no ens pensàvem que això fos la guerra", relata una família d'Alep. La majoria de fugitius de la guerra de Síria esperen als països dels voltants, Jordània, el Líban o Turquia, que s'acabin les matances. Després confien a tornar. N'hi ha molts, però, que han decidit continuar l'èxode. És el cas de Mohammed, un jove advocat que, després d'haver fracassat amb les seves demandes d'asil a les ambaixades europees a Amman, reconeix sense embuts davant la càmera que "encara que sigui nedant, ho provaré". És el que ja han fet molts altres sirians, sobretot les famílies, que continuen el viatge pensant en els fills. Busquen un futur millor que esperen trobar a Europa. Per la ruta africana arriben a Egipte o a Algèria; des d'allí, al Marroc, i, finalment, intenten entrar a Ceuta o Melilla. És una etapa de l'èxode que "30 minuts" també ha volgut seguir. Pel pas fronterer de Beni Enzar, a Melilla, aquest any ja han entrat en territori espanyol, fent-se passar per marroquins, més de 1.500 sirians que expliquen com van esquivar la policia. "El passador em va preguntar si volia que donés un somnífer a la meva filla perquè no parlés", reconeix un sirià. "Jo tenia els papers d'una dona amb residència a Melilla", ens confessa la seva dona. Camuflats entremig dels milers de marroquins que cada dia entren i surten de la ciutat autònoma, els sirians i les 24


seves famílies arriben a Espanya. Melilla s'ha convertit d'aquesta manera en una de les portes del darrere per accedir a Europa. A Espanya, però, la majoria de sirians no s'hi volen quedar. Volen anar a Suècia, Alemanya o França, països on creuen que podran tornar a començar. Per trobar una resposta a la pregunta que s'ha plantejat "30 minuts" sobre com s'afronta el final d'una guerra, les càmeres s'han traslladat a Bòsnia i Hercegovina per parlar amb els bosnians. Què passa quan el periple de l'èxode es tanca? Què passa quan la guerra s'acaba i els refugiats tornen a casa? A Sarajevo, "30 Minuts" ha recuperat alguns personatges del passat, uns personatges que entre els anys 1992 i 1995 ja van protagonitzar els reportatges del programa. A tots ells els ha demanat que reflexionin sobre les cicatrius que queden després d'un conflicte. És el cas d'Ina Arnautalic, que amb nou anys va ser evacuada de Sarajevo i var passar més de dos anys a Itàlia. El 1995 tornava a casa, un retorn que la càmera de "30 minuts" ja va seguir. Ara l'han tornat a recuperar, a ella i a la seva família, per fer balanç, un balanç amb regust agredolç. El país ha evolucionat i s'ha modernitzat, però encara es manté, en molts aspectes, la divisió entre serbis, croats i musulmans. Els crims de guerra continuen presents, i alimenten els retrets i el nacionalisme a la regió. Com el genocidi de Srebrenica, en què van morir més de vuit mil musulmans. Un genocidi que avui dia el serbis continuen negant. "Només voldria preguntar com és que ho van poder fer", diu una de les mares de Srebrenica, que reconeix davant de càmera que continua sense poder perdonar. Enmig de tantes rancúnies sorgeix, però, un bri d'esperança. És el cas d'Halida Bojadzi, una soldat de l'exèrcit de Bòsnia i Hercegovina que va perdre dos fills per culpa d'una bomba a Sarajevo. Al final de la guerra, Halida encara va tenir forces per tenir un altre fill. "30 minuts" l'ha tornat a visitar, a ella i al nen, que llavors era un nadó. El seu missatge fa pensar que no tot està perdut. "Ara sóc optimista", confessa davant les càmeres del programa. El seu fill, de dinou anys, afegeix: "Si volem tirar endavant, és imprescindible el perdó." Gràcies al testimoni dels refugiats sirians i al seguiment de la seva vida i la seva lluita, juntament amb el testimoni dels bosnians que encara arrosseguen les ferides de la guerra, "Èxodes" proposa una profunda reflexió sobre les guerres i les seves conseqüències, devastadores, en les vides de milions de persones.

25


26


27


http://www.tv3.cat/videos/5284591

Fa trenta anys que el programa "30 minuts" tracta de manera continuada el fenomen de l'èxode: pobles sencers forçats a marxar per por de perdre la vida. Per commemorar l'aniversari del programa, un equip de "30 minuts" ha escollit aquest problema etern, vinculat una vegada i una altra a l'actualitat.

28


UNA MIRADA A LA RESTA del MÓN

http://elpais.com/elpais/2014/01/14/eps/1389715700_147637.html El PAÏS SEMANAL Ana Carbajosa Suecia 16 ENERO 2014

SEGUNDA VIDA SIRIA EN SUECIA Suecia es el único país europeo que abre sus puertas a los sirios que escapan de la guerra Miles de refugiados recalan allí tras una travesía por una Europa que mira hacia otro lado Les dan casa, comida y un sueldo hasta que sean capaces de valerse por sí mismos

Shihabi y Diab, llegados a Suecia tras haber pagado 12.000 euros a un contrabandista que se encargó de organizar su viaje. / Evan Pantiel

Los pasos han de ser cortos. Si no, la probabilidad de caer de bruces contra una placa de hielo aumenta. Pasito a pasito. Así es el aprendizaje en Jämtland, una provincia del centro de Suecia cubierta de nieve a la que van a parar parte de los miles de refugiados sirios que se reparten por el país nórdico. Llegan con lo puesto. Aturdidos por la guerra y desorientados tras cruzar media Europa de la mano de contrabandistas sin escrúpulos. Ahora les toca empezar de cero, construir una segunda vida lejos del mínimo atisbo de familiaridad. La gélida Suecia, a diferencia del resto de países de Europa, les abre sus puertas de par en par. 29


El refugio de Grytan. En la provincia de Jämtland, es donde van a parar parte de los 1.300 refugiados sirios que se presentan cada semana en Suecia escapando del conflicto que asola su país. En los comedores de esta antigua base militar se les ofrecen tres menús al día, y las autoridades les dan la oportunidad de quedarse con el apoyo de nociones básicas del idioma que faciliten su integración rápida y cerca de 750 euros al mes. El refugio también acoge personas procedentes de Irak, Eritrea, Somalia, Palestina y Marruecos, entre otros. Evan Pantiel

El comedor de Grytan, una antigua base militar de Jämtland, es algo así como las Naciones Unidas del dolor. Aquí los sirios son abrumadora mayoría, pero hay también refugiados de Somalia, de Irak, de Eritrea, de Palestina y hasta un marroquí. Comparten mesa sin mantel en esta antigua barraca militar, privatizada y reconvertida ahora en alojamiento temporal para los que escapan de sus infiernos nacionales. La Agencia Sueca de Migraciones y los dueños del recinto les ofrece tres comidas al día, las primeras nociones de sueco y toda la libertad que un campamento incrustado en un bosque nevado en medio de la nada es capaz de ofrecer. En el menú: pollo con arroz y mandarinas. Nada del otro mundo. Pero juntarse a comer es por lo menos una manera de matar el tiempo. Los días se hacen eternos a la espera de recibir los papeles que les permiten trasladarse a un lugar más permanente y ponerse en mano de los servicios de empleo para arrancar, ya sí, de verdad, la nueva vida en Suecia. Para eso se impone no impacientarse durante semanas en el mejor de los casos y a menudo meses. “Aquí ejercitamos el arte de esperar”, se resigna Ronza Shihabi, una sonriente siria de 28 años. Ella y su marido, Fadi Diab, de 25, tienen cita para arreglar los papeles en febrero. Hasta entonces vivirán en un cuarto con literas de hierro pintadas de blanco. Bajarán a airearse al pueblo más cercano. Verán cómo los días se hacen cada vez más cortos y sobrevivirán a temperaturas bajo cero. De momento, Shihabi, de ojos negros inmensos, ya ha cambiado el hiyab por un gorro de lana de rayas rosas.

30


Dos niños refugiados matan el tiempo entre el frío fuera de los barracones de Grytan.Evan Pantiel

Fue hace dos meses cuando este matrimonio de Damasco decidió huir. Llevaban medio año saltando de barrio en barrio de la capital siria, esquivando los bombardeos. “En los lugares seguros hay que pagar los alquileres de golpe, por adelantado”, explica Shihabi, una ingeniera informática que dirigía una sucursal de la empresa de telecomunicaciones Syriatel en Yarmouk, el gran campo de palestinos de Damasco y uno de los lugares más azotados por la guerra. A Shihabi le tocó ir a trabajar hasta el final; hasta el día antes de su huida. El régimen se empeña en coreografiar una falsa normalidad en Damasco a pesar de los casi tres años de guerra y más de 100.000 muertos, y sobre todo a pesar de que los figurantes que acuden a sus trabajos lo hacen muertos de miedo, sin saber si sobrevivirán al día siguiente. “Me obligaban a ir a trabajar, porque para ellos [el Gobierno] era una manera de mostrar que apoyaba al régimen”. Aquello era insoportable. Por eso, el que tiene la mínima oportunidad sale corriendo. Como sea y a donde sea. Cuando Shihabi y Diab recibieron el visto bueno y, sobre todo, el dinero de su familia, se casaron de un día para otro y salieron, como llegaron a Suecia semanas después, con lo puesto. “Fue un trámite. Yo siempre había soñado con casarme de blanco, pero no pudo ser. Ni siquiera ese día pudimos ser felices”. Los familiares de la joven pareja desembolsaron sus ahorros para pagar al contrabandista que les llevaría hasta Europa por unos 12.000 euros. Ellos fueron los agraciados. Los demás miembros de la familia se han tenido que quedar en el infierno damasceno, porque el dinero no dio para más de dos pasajes mafiosos. Les tocó viajar a ellos por una razón de peso. A Diab le habían llamado a filas. En enero le tocaba incorporarse al sanguinario Ejército del régimen de Bachar el Asad. Shihabi y Diab llegaron al aeropuerto de Damasco rezando y con la cabeza entre las piernas. En esa carretera es donde se libran algunos de los más cruentos combates entre rebeldes y leales al régimen desde hace meses. El destino final sería Suecia, no había duda. En este país no conocen a nadie, pero todo el mundo en el campo de Yarmouk, como en el resto de Siria, sabe que el Gobierno sueco les recibirá con los brazos abiertos. “Son los únicos que nos dicen: ‘Vengan, vengan’, y que nos dan una residencia permanente”. 31


Los recién casados volaron de Damasco a El Cairo, y de ahí, por carretera, hasta Alejandría, donde subieron a la patera. “Nos escondimos detrás de unos edificios y cuando el contrabandista gritó ‘¡Ahora!’, corrimos a montarnos en el bote”. Los que corrieron sumaban 150 y eran todos sirios. Viajaron amontonados; no había sitio. “Empezó a entrar agua en el barco. Estábamos muertos de miedo”. El barco naufragó y los sirios volvieron a encontrarse con la muerte de frente. Pasaron dos días a la deriva. “Mirábamos al mar, al cielo”. Una llamada del contrabandista con su teléfono satélite les salvó. En el horizonte aparecieron dos barcazas y les rescataron. Viajaron hasta Siracusa, en Sicilia. Allí les recibió la policía y acabaron internados en un centro de refugiados italiano. Un nuevo contrabandista les ofreció sacarles de allí y llevarles hasta Roma por 300 euros. No lo dudaron. De ahí en autobús a Milán y después a Alemania. A esas alturas, Shihabi se había quitado el hiyab y se había pintado la cara como una puerta “para parecer europea”. De Múnich viajaron en tren hasta Copenhague, y de allí, en barco hasta Malmö, en Suecia. Un amigo que había hecho un viaje similar iba dirigiendo sus pasos a través de un teléfono móvil. Imposible moverse por Europa con cara de aquí no pasa nada sin instrucciones precisas. El 11 de octubre de 2013 llegaron a Suecia. “Sabíamos que aquí estaríamos a salvo, que nos cuidarían. Las autoridades de inmigración nos dijeron que no nos preocupáramos. Nos pusieron en un hotel durante tres días y luego nos trajeron a Grytan”. Shihabi sueña con traer a su madre y a su hermano, que padece una depresión. Sueña con encontrar un trabajo de lo suyo y con quedarse embarazada. Su caso y el de Diab no son los más trágicos ni siquiera singulares. Unos de miles. Imposible cuantificar. Solo a Suecia llegan en estas condiciones 1.300 sirios a la semana. Muchos otros lo intentan en otros países de Europa, incluida España, donde los sirios son ya el segundo grupo más numerosos que intenta entrar por Melilla. En España, la mayoría ni siquiera solicita el asilo. Saben que tardaría más de un año y que mientras tanto estarían resignados a vivir en condiciones lamentables. Los que pueden continúan su periplo hacia el norte de Europa. El verdadero reto consiste en tocar territorio sueco. El reglamento de Dublín II y que atañe a los europeos dice que los aspirantes a refugiados políticos solo pueden solicitar el asilo una vez que estén en el país de acogida. Cómo lleguen hasta allí o si viven o mueren por el camino no es asunto del que se ocupen las leyes internacionales. El resultado, en casos de conflictos como el de Siria, es que decenas de miles de personas se encuentran en este mismo momento jugándose el tipo en alguna patera en el Mediterráneo. O ateridos, de noche, en un bosque huyendo de los perros policía en Grecia, en Bulgaria o en Turquía, en una travesía macabra; una ruleta rusa, cuyos hilos manejan los traficantes de personas. Decenas de entrevistas con sirios por toda Suecia bastan para trazar con cierta precisión el mapa de las rutas que cruzan la otra Europa sobreviviendo al margen de la ley. Como la de Michel Daoud, un peluquero que desertó del ejército y que ahora teme que los islamistas del Frente al Nusra maten a su familia. Que cruzó un caudaloso río europeo con el agua hasta las rodillas durante siete horas. Que atravesó un bosque con la patera inflable al hombro. Que se pasó 20 días comiendo pan seco y cuatro escondido debajo de un puente empapado, tiritando de frío. Que creyó que se moría. Y que ahora, ya en Suecia, teme volverse loco. Sueña con su padre, con su madre, con que está en Grecia y no tiene comida, que se muere de frío. “Me estalla la cabeza”. 32


O como una anciana siria, de luto riguroso, que pasó 13 días encerrada en un camión, a oscuras, hasta llegar a Suecia. “Pagué 9.000 euros. No sabía cuándo era de día o de noche”. O una joven de 24 años de ojos tristísimos que escapó de Homs y que aún tiene miedo de dar su nombre por si el régimen se venga contra su madre. Que se presentó en el aeropuerto de Estocolmo con un pasaporte mexicano sin conocer a nadie, pero que había leído en Internet que aquí le darían techo y comida. O como Mohamed Amin, que tras siete días en alta mar llegó a la conclusión de que moriría de sed, mientras temblaba de frío. Y que después recorrió Europa en un autobús fantasma, junto con decenas de sirios, con las cortinas corridas y sin parar ni una sola vez para no levantar sospechas. O Jimmi Neme, el economista de Alepo al que encerraron dos meses y medio en una cárcel griega después de que la policía lo apresara en el monte en el que le dejó tirado el contrabandista. Todos los demandantes sirios tienen derecho a la residencia permanente en Suecia. Así lo decidió el Gobierno en septiembre, después de llegar a la conclusión de que la guerra en Siria no iba a amainar a corto plazo y que, por tanto, había que legalizar cuanto antes a todo sirio que pusiera el pie en Suecia. Ya con los papeles en la mano, el Gobierno pone en marcha una generosísima operación de acogida. Les darán un sueldo mensual –unos 750 euros, según los casos–, les enseñarán sueco, les buscarán un apartamento y, más tarde, un trabajo. Y, sobre todo, tendrán derecho a traer a sus familias a través de los consulados, por la vía legal. Por eso, la espera en Grytan, pese a las nieves y demás pesares, es algo más llevadera que en otras partes del mundo, porque aquí saben que, salvo contadas excepciones, obtendrán la residencia permanente. Es cuestión de tiempo y fortaleza. Los datos oficiales indican que al menos el 20% de la población sueca es de origen extranjero, lo que supone el porcentaje más alto de todos los países nórdicos. Esta nueva oleada de refugiados ha reavivado la eterna pregunta. ¿Puede Suecia acoger a tanta gente? “Esa no es la cuestión. La cuestión es que para nosotros, lo que no resulta aceptable es ver lo que está pasando en Siria y no hacer nada”, sostiene Mikael Ribbenvik, director de operaciones de la Agencia sueca de Migraciones. “En el verano de 2012, cuando estimamos que la guerra siria no iba a solucionarse pronto, dejamos de repatriar a sirios. No podemos devolverlos a un país en guerra”. Aunque por su discurso lo parezca, la organización para la que trabaja Ribbenvik no es ninguna ONG. Es la agencia del Gobierno encargada de trazar y ejecutar la política migratoria. Eso sí, al margen de conveniencias políticas. “Tomamos decisiones técnicas, no podemos dejarnos influir por las deliberaciones políticas. No somos naif. Claro que sentimos presiones, pero no podemos dejarnos influir, porque siempre va a haber gente que no quiera que vengan extranjeros”. Dicho así, la operación acogida suena bonita y relativamente fácil. Para el Gobierno supone, sin embargo, un despliegue logístico y un desafío político descomunal en tiempos poco propicios para la solidaridad. El virus populista y de extrema derecha que se propaga por Europa no ha pasado de largo por la progresista Suecia. Los extremistas escalan posiciones en los sondeos a buen ritmo y al grito de “no más refugiados”. Suecia es un país rico, sí. Pero eso por sí mismo no basta para explicar el porqué de su política de refugiados e inmigrantes. Aquí solo la asertividad política del resto de formaciones que han hecho piña frente a la extrema derecha mantiene, de momento, las fronteras abiertas, a diferencia de la mayoría de países de la Unión Europea. “Los Veintiocho se encuentran paralizados ante el avance de los populismos y la retórica antiinmigración”, confiesan fuentes comunitarias en Bruselas. 33


Necesitamos a los refugiados. Nos preocupa lo que vemos en Europa. Estamos muy solos", afirma el ministro de Integración En Suecia sucede lo contrario. Los políticos se esfuerzan por no dejarse amedrentar por los que quieren asustar al electorado con la llegada del loboinmigrante. Quieren demostrar con hechos que hacerlo de otra manera es posible. Y saben que la integración es una pieza clave en un puzle que amenaza continuamente con saltar por los aires. Cuanto antes tengan trabajo los que llegan y antes empiecen su nueva vida, menor será el riesgo de que se creen guetos y de que los que conciben la inmigración como un problema acaben por tener razón. La claridad del ministro sueco de integración, el liberal Erik Ullenhag, es pasmosa. “Conceder a los refugiados la residencia permanente es muy importante, porque eso les va a permitir traer a sus hijos y, por tanto, centrarse en aprender sueco y buscar un trabajo en lugar de dedicar sus energías a pensar qué será de su familia en Siria. Además, si tienes los papeles y sabes que te vas a quedar, pones mucho más énfasis en aprender el idioma y en integrarte”. Y sigue: “Luchamos por acelerar el proceso. Cuanto más tarden en empezar y saber dónde van a vivir, más difícil será luego la integración”. Explica Ullenhag que la unidad y el consenso político han sido imprescindibles para adoptar decisiones como la de los sirios. “La coalición de Gobierno [centroderechaliberales] y la oposición [socialdemócratas] hemos decidido conscientemente que no vamos a dejar que los mensajes xenófobos ganen terreno. La mejor manera de combatir eso es no dejarse contagiar por su discurso y mostrar liderazgo en el sentido contrario. Acoger a refugiados es una cuestión moral, pero también económica. Los necesitamos. Nos preocupa lo que vemos en el resto de Europa. Estamos muy solos”. La Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados acaba precisamente de elegir a Suecia para dirigir el grupo de trabajo que pretende animar a otros países a acoger a sirios. De momento, 18 países se han comprometido a trasladar desde los campos a 17.000 sirios; una cifra insignificante comparada con los dos millones y medio que malviven hacinados en campos de Líbano, Jordania, Turquía o en Egipto. El ministro Ullenhag se refiere a los Demócratas Suecos, el partido populista de extrema derecha y el único que pide que se frene la llegada de inmigrantes y de refugiados. Los ultraderechistas sufren un ostracismo político e institucional en un país tradicionalmente progresista y en el que la corrección política impera. Aun así, su mensaje cala cada vez más entre el electorado, como en la mayoría de los países europeos. Encuestas recientes les otorgan el 10% de los votos, lo que supone un incremento considerable frente al 5,6% que obtuvieron en las últimas elecciones. En Estocolmo, el diputado de los Demócratas Suecos Mattias Karlsson se atreve con un discurso del que el resto de los políticos suecos no quieren ni oír hablar. “Hemos sobrepasado nuestra capacidad para absorber inmigrantes. El modelo sueco de multiculturalidad ha fracasado como vimos en los disturbios de hace meses. Hay que reducir en un 90% la gente que entra. En Suecia hacemos una interpretación demasiado amplia del término refugiado”, defiende en su oficina del Parlamento. A pesar de que los sondeos hablan de un presente y un futuro muy prometedor para los Demócratas Suecos, Karlsson sabe que Suecia no es Francia ni Holanda, y que ellos no son Marine Le Pen ni Geert Wilders, con los que, por cierto, trabajan ahora para lanzar un frente ultra paneuropeo. Pero Karlsson sabe, sobre todo, que los políticos suecos son de otra pasta y no se van a dejar contagiar tan fácilmente. “Los políticos aquí son muy extremistas de izquierdas. Si esto fuera 34


Estados Unidos, aquí hasta los conservadores serían demócratas. Esta es una sociedad de consenso, y el consenso es contrario a lo que nosotros pensamos. Necesitaríamos tener un 25% de los votos para tener un impacto real”, reflexiona Karlsson. Estas dos Suecias, la de puertas abiertas y la del miedo a que el de fuera quiebre su modelo de sociedad, conviven en tensión. Por ahora, la Suecia de la acogida gana. Hay lugares como Grytan en los que a las autoridades les resulta más fácil vender la inmigración como algo positivo. Jämtland es una provincia poco poblada, que envejece. Con la llegada de los sirios, de repente las tiendas tienen nuevos clientes, los colegios dejan de perder alumnos y lugareños como Lars Persson y Äke Arakidsson hacen su agosto con el alquiler de sus barracas. “Sin los inmigrantes, algunos de nuestros municipios simplemente desaparecerían. Necesitamos gente que pague impuestos y que cuide de nuestros ancianos”, explica sin rodeos Bengt Marsh, director ejecutivo del Ayuntamiento de Östersund, la capital de Jämtland. Por eso no escatiman en esfuerzos para hacer posible la acogida en su territorio. A los refugiados les ceden pisos de protección oficial y ahora negocian con empresarios inmobiliarios para ver qué pueden aportar. Junto a la parte técnica, se empeñan además de desactivar posibles resistencias por parte de la población autóctona. “Mire, los políticos y los técnicos tenemos el deber de explicar a la gente que acoger a inmigrantes es algo que nos beneficia y que además es nuestro deber solidario; que más del 90% del incremento demográfico de nuestro país en la última década se debe a los extranjeros y que sin ellos nuestra economía no habría crecido”, dice Marsh. El Ayuntamiento convoca a los ciudadanos a una sesión informativa, donde les explican a cuántos sirios van a acoger, de dónde vienen y cuál es la situación en el país en guerra. A diferencia de Östersund, hay otros lugares, como Södertälje, donde ni necesitan jóvenes trabajadores ni tampoco más inmigrantes ni refugiados. Esta ciudad industrial a unos 30 kilómetros de Estocolmo es la cuna del famoso tenista Björn Borg, pero es además, según alardean sus habitantes, el lugar en el que viven más iraquíes que en todo Estados Unidos y Canadá juntos. Porque lo de los sirios no es una excepción en la historia reciente de Suecia. En los noventa desembarcaron los que huían de las guerras de los Balcanes y más tarde fueron los iraquíes. Hay también chilenos y muchos finlandeses. Södertälje ha sido y es el lugar preferido por los recién llegados para asentarse. Aquí llegaron hace décadas los primeros sirios. Aquí están sus iglesias –la inmensa mayoría de los refugiados son cristianos de Oriente Próximo–, sus canales de televisión, y tienen hasta dos equipos de fútbol. A simple vista, Södertälje podría parecer una ciudad sueca cualquiera. Tiene una calle comercial peatonal plagada de franquicias, un tren que te lleva hasta Estocolmo y un ejército de lucecitas navideñas en las ventanas de las casas. Pero si uno se fija un poco más, se da cuenta de que los hombres llevan el pelo y la barba cortados al milímetro, al más puro estilo de Oriente Próximo. Que abundan las joyerías con gusto oriental. Y que el “Ahlen” o el “Salam aleikum” son los saludos que más se escuchan por la calle. Las estadísticas indican que más de la mitad de los adultos que viven en este polo industrial son de origen extranjero. Es el gran laboratorio de la inmigración. Hoy es el funeral de un miembro de la comunidad cristiana siria, que ha acudido casi en pleno a la ceremonia en la gran iglesia sirio-ortodoxa. En la planta de abajo de un imponente edificio a las afueras de Södertälje, las mujeres, vestidas de negro, rezan. En el segundo piso hacen lo propio los hombres, presididos por las máximas autoridades religiosas en el exilio sueco. En la oficina de Fouad Adis, el presidente de la comunidad, se juntan unos cuantos fieles de los que llegaron hace ya varios 35


lustros. “¿Española?, míreme, por favor, esta factura de la luz de mi casa de Valencia a ver qué dice”. “Yo veraneo en Benidorm”, anuncia otro. Tener una segunda residencia en la costa española es, sin duda, un síntoma de integración máximo en Suecia, donde el sol mediterráneo es el gran elixir.

Södertälje es la localidad sueca donde, entre otros, nació el famoso tenista Björn Borg y presume de haber acogido a más refugiados iraquíes que Estados Unidos y Canadá juntos. Un ejemplo de integración de la que se enorgullece un Gobierno cuyo discurso enfatiza la necesidad de contar con emigrantes.

Uno de cada diez refugiados sirios que llega a Suecia se instala en Södertälje. Por eso los altibajos de la guerra y las campañas contra las minorías cristianas se sienten aquí como la réplica de un terremoto. Si hay, por ejemplo, un gran ataque con armas químicas en Siria, las escuelas ya se van preparando porque saben que provocará una gran huida y que cualquier mañana tendrán a 30 niños nuevos en la puerta. “Estamos obligados a ser ultraflexibles”, dice la alcaldesa de Södertälje, Boel Godner, que se queja de que otras zonas de Suecia acogen a menos refugiados. No comprende tampoco por qué la Unión Europea no hace más. “Europa camina en la dirección equivocada. Tenemos que convencer a los europeos de que cerrar sus puertas no es la manera de construir un mundo mejor”. La fuerte concentración de inmigrantes en ciertas localidades como la suya, incapaz de ofrecer los servicios públicos apropiados, y la dificultad de los extranjeros para encontrar trabajo son para Godner los principales problemas derivados de la política de puertas abiertas. El Gobierno calcula que los que llegan de otros países tardan entre siete y nueve años en lograr ser autosuficientes. Muchos de los refugiados entrevistados coinciden en que, a pesar de la generosidad del Gobierno sueco a la hora de dejar entrar a gente en el país, después, al acceder a un trabajo o formar parte de la sociedad, no se sienten en pie de igualdad con los suecos. Ese sentimiento de discriminación es precisamente el que incendió varios suburbios suecos el año pasado, en un estallido que recordó a la crisis de las periferias francesas. En Suecia, casi nadie –responsables del Gobierno incluidos– duda de que un nuevo brote de violencia suburbial pueda ser solo cuestión de tiempo. Pero lo interesante es que no lo interpretan como un fracaso del sistema y, sobre todo, no les lleva a restringir la entrada de nuevos inmigrantes y refugiados. Las protestas indican, para las fuentes oficiales, que hay aspectos de la integración que necesitan mejorar y que, por tanto, hay que dedicar más esfuerzos políticos y económicos.

36


Los viejos del lugar ofrecen un análisis probablemente bastante acertado. Jean Azar, de 66 años, es un sirio de Hasaké que llegó a Suecia en los noventa. Asiste entristecido a la llegada masiva de sus compatriotas y ayuda en lo que puede. Regenta un estanco y oficina de apuestas de caballos en un suburbio de Estocolmo y personifica al refugiado que le ha ido bien. Tiene un chalé en propiedad, un negocio próspero e hijos que han crecido y estudiado en Suecia. Azar habla maravillas del sistema sueco, de lo que el Gobierno hace por los que ahora huyen de la guerra. Pero los años también le han enseñado que los extranjeros se topan en este país con un techo de cristal; que lo tienen más difícil para escalar en el mercado laboral, pero que también por lo menos tienen oportunidades. “Sí, claro. No es un camino de rosas. Hay racismo y discriminación, pero por lo menos aquí pueden venir y la ley es igual para todos”. En los bosques de Grytan, el antiguo complejo militar, no para de nevar. Dentro, en el comedor, la sonrisa de una refugiada anuncia buenas noticias. Indica que una de las ocasiones a las que se refiere el estanquero acaba de materializarse. Le han dado los papeles y la trasladan a un apartamento. Empezará las clases de sueco y las entrevistas laborales. Su segunda vida. “Mabruk, mabruk”, le felicitan en árabe los otros comensales, que apuran las mandarinas a la espera de su oportunidad.

37


QUE DIU L’ACTUALITAT 15 de maig de 2014 Refugiados, retornados, expulsados… ninguneados http://elpais.com/elpais/2014/04/25/planeta_futuro/1398425256_873566.html 13 de juny de 2014 La selección de Eritrea emerge en Holanda como refugiados políticos http://elpais.com/internacional/2014/06/13/actualidad/1402662306_249473.html 18 de juny de 2014 Cine y refugio: 12 películas para saber más http://elpais.com/elpais/2014/06/18/planeta_futuro/1403115183_267324.html 20 de juny de 2014 En el món hi ha més de 50 milions de desplaçats i refugiats http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/mundo-milions-desplacatsrefugiats-33173767324.html 20 de juny de 2014 Els conflictes de Síria i els d'Àfrica disparen les xifres, segons l'ONU http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/cada-dia-moren-tres-nens-camprefugiats-sudan-3317607 20 de juny de 2014 La cifra de desplazados alcanza el nivel máximo desde la II Guerra Mundial http://elpais.com/internacional/2014/06/20/actualidad/1403247770_211119.html 9 de juliol de 2014 Amnistía critica que la UE gasta el triple en blindarse que en amparar a refugiados http://elpais.com/internacional/2014/07/07/actualidad/1404730730_400579.html 13 de juliol de 2014 Arquitectura solidària http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ciencia/arquitectura-solidaria-3377780 6 d’agost de 2014 Cuando se pierde hasta la incertidumbre De Dzaleka nadie habla. Pero este campo de refugiados en Malawi, de los más precarios de África austral, ha cumplido 20 años y acoge a 17.000 38


7 d’agost de 2014 Las voces del exilio sirio http://elpais.com/elpais/2014/07/09/planeta_futuro/1404906118_900343.html 19 d’agost de 2014 La ONU lanza un plan de ayuda para atender a más de 500.000 iraquíes http://elpais.com/internacional/2014/08/19/actualidad/1408445456_325192.html 28 d’agost de 2014 Nyumanzi, el refugio de la frontera http://elpais.com/elpais/2014/08/27/album/1409153124_983970.html 29 d’agost de 2014 La ONU da la alarma ante el drama de tres millones de refugiados sirios http://elpais.com/internacional/2014/08/29/actualidad/1409300916_974845.html 29 d’agost de 2014 Síria: tres milions de refugiats http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/siria-tres-milions-refugiats3479836 30 d’agost de 2014 Síria ja arriba als tres milions de refugiats http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/siria-arriba-als-tres-milionsrefugiats-3482106 8 de setembre de 2014 Violadas por quienes debian protegerlas http://elpais.com/elpais/2014/09/08/planeta_futuro/1410163037_380191.html 15 de setembre de 2014 Refugiats de Guerra http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140915/54415043068/refugiatsguerra.html 24 de setembre de 2014 La frontera maleïda http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/frontera-maleida-3541226 39


25 de setembre de 2014 Refugiats amb nom http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/refugiats-amb-nom-3547593 6 d’octubre de 2014 Sis reconeguts activistes per la pau visiten municipis catalans http://www.lavanguardia.com/politica/20141006/54416799955/sis-reconegutsactivistes-per-la-pau-visiten-municipis-catalans.html 9 d’octubre de 2014 El eslabón más débil de los refugiados hhttp://elpais.com/internacional/2014/10/09/actualidad/1412890515_904182.html 13 d’octubre de 2014 Ganarse la vida en un asentamiento de refugiados sirios http://elpais.com/elpais/2014/10/13/planeta_futuro/1413193525_304883.html 20 d’octubre de 2014 La emigración está en el ADN europeo http://elpais.com/internacional/2014/10/20/actualidad/1413828230_357323.html 27 d’octubre de 2014 28.000 immigrants eludeixen les tanques tot i els 140 milions invertits http://elpais.com/cat/2014/10/01/espana/1412173060_960495.html 27 d’octubre de 2014 Somalis a ‘La casa de la pradera’ http://elpais.com/cat/2014/10/26/internacional/1414359685_776364.html 3 de novembre de 2014 Somalis a ‘La casa de la pradera’ http://www.lavanguardia.com/local/barcelones-nord/20141103/54418878327/un-decada-quatre-immigrants-arabs-pateix-la-sindrome-d-ulisses-segons-un-estudi-de-laub-i-de-la.html 6 de novembre de 2014 Un refugiado en la selección inglesa http://elpais.com/deportes/2014/11/06/actualidad/1415291212_425266.html 40


11 de novembre de 2014 Refugiats i apàtrides http://www.vilaweb.cat/noticia/4218469/20141111/refugiats-apatrides.html 16 de novembre de 2014 L'il·lustrador de la tragèdia http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/lillustrador-tragedia-3691658 19 de novembre de 2014 CaixaForum inaugura una exposició sobre la situació dels refugiats en diferents països http://www.aldia.cat/gent/noticia-caixaforum-inaugura-exposicio-situacio-delsrefugiats-diferents-paisos-20140919144032.html 20 de novembre de 2014 Creix el nombre d’acadèmics refugiats http://diarieducacio.cat/blogs/ullalmon/2014/11/20/creix-el-nombre-dacademicsrefugiats/

41


PER SABER-NE MÉS

ENTITATS I PROJECTES DE REFERÈNCIA EN EL TREBALL PER LES PERSONES REFUGIADES I EL DRET D’ASIL

ENTITATS i PROJECTES

http://www.ccar.cat/

Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat

http://www.amnistiacatalunya.org/index.php

Amnistia Internacional

http://www.idhc.org/

Institut de Drets Humans de Catalunya

http://www.eacnur.org/

ACNUR

42


EXPOSICIONS

Exposició: Diaris Il·lustrats de Persones Refugiades Aquesta exposició proposa una mostra il·lustrativa i didàctica dels processos de vida de la població refugiada, específicament d’aquells que han participat en els tallers d’art-teràpia a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. A partir d’aquests tallers , quinze participants d’onze nacionalitats diferents han transformat els materials artístics en imatge i representació actual.

43


44


45


46


47


48


49


50


51


MATERIALS TEÒRICS Informe 2011 sobre la Situación de las personas refugiadas en España, elaborat per la Comisión Española de Ayuda al Refugiado

Les dones també som refugiades; Col·lecció “Altres formes de persecució” de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat;adaptació publicació CEAR- Euskadi, adaptació i revisió a càrreg d’Àgata Sol Rueda, CCAR, BCN, 2006.

Perseguit per la meva sexualitat: les persecucions per orientació sexual i identitat de gènere; Col·lecció “Altres formes de persecució” de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat;adaptació publicació CEAR- Euskadi (2005), traducció,adaptació i revisió a càrreg de Elena Baixas, Òscar Morales i Àgata Sol, CCAR, BCN, 2007.

Creences perseguides: el dret d’asil en els persecucions per motius religiosos; Col·lecció “Altres formes de persecució” de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat; Pascale Coissard i Estel·la Pareja, 2012

El Dret d’Asil davant la vulneració dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA); adaptació publicació CEAR- Euskadi realitzada per Àgata Sol Rueda, BCN 2010. Diccionari d’Asil, adaptació original CEAR-Euskadi realitzada per Àgata Sol i actualitzat per Elena Muñoz, Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Barcelona 2009.

Les guerres d’exili, les persones refugiades en contextos de guerra; AAVV; Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Barcelona 2009.

52


Dossier de continguts de participació de les persones usuàries de la CCAR, 2012 Musalo, Karen; 2002 Claims for Protection Based on Religion or Belief: Analysis and Proposed Conclusions, en Legal and Protection Policy Research Series, UNHCR – Department of International Protection.

Gunn, T.Jeremy; 2002 The Complexity of Religion in Determining Refugee Status, Emory University, USA. Manual de Procedimientos y Criterios para Determinar la condición de Refugiado en Virtud de la Convención de 1951 y del Protocolo 1967 sobre el Estatuto de los Refugiados.

Directrices sobre Protección Internacional, Solicitudes de asilo por motivos religiosos bajo el Artículo 1A (2) de la Convención de 1951 y/o el Protocolo de 1967 sobre el Estatuto de los Refugiados – HCR/GIP/04/06 UNHCR Estudi realitzat per el Relator Especial sobre Intolerància Religiosa, Abdelfattah Amor, Discriminación racial y discriminaciones religiosas: determinación y medidas A/CONF.189/PC.1/7 13 de abril de 2000 La Declaració Universal dels Drets Humans. Suggerimets didàctics. Article 14. Dret a buscar asil

53


CAMPANYES DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES 2014 AMNISTIA INTERNACIONAL https://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/los-lideres-europeos-debenproteger-a-las-personas-que-huyen-de-siria/ Los líderes europeos deben proteger a las personas que huyen de Siria

Una familia de refugiados sirios de Alepo permanecen en un refugio durante un día de lluvia en marzo de 2014, en el distrito de Uskudar de Estambul AFP PHOTO/BULENT KILIC (Photo credit should read BULENT KILIC/AFP/Getty Images)

Más de 100 organizaciones piden que se garantice el acceso a la protección internacional a las personas refugiadas y solicitantes de asilo sirias en Europa Los líderes europeos deben actuar para garantizar el acceso a la protección de los hombres, mujeres, niños y niñas que huyen de Siria. Así lo han asegurado unas cien organizaciones en el Día Mundial del Refugiado. Las entidades piden, además, que se incremente el número de plazas disponibles para el reasentamiento y admisión humanitaria de personas refugiadas sirias y que se paralicen las devoluciones a Siria y los países vecinos que ya acogen a un gran número de migrantes, para que no corran el riesgo de ser expuestos a los conflictos armados y la violencia generalizada. El conflicto sirio, iniciado hace más de tres años ha dejado más de 2,7 millones de personas registradas como refugiadas, la mitad de ellas niños, y se calcula que para finales de este año el número puede crecer hasta los 4 millones. De momento sólo 94.000 han solicitado asilo en la Unión Europea, Noruega y Suiza, un total de 725 (el 1,4%) en España. Muchas personas se enfrentan a obstáculos, como dificultades para obtener la documentación y otros requisitos necesarios, detenciones en condiciones deplorables durante semanas y expulsiones colectivas. Los sistemas disuasorios llevados a cabo en las fronteras europeas como la construcción de vallas con concertinas, las expulsiones sumarias o la incapacidad de los Estados para garantizar el rescate eficaz en alta mar de los migrantes en peligro son otras de las dificultades a las que tienen que hacer frente. En España, a la decisión de 2009 exigiendo visado de tránsito para ciudadanos sirios se han sumado declaraciones como las del Ministro del Interior, que aseguraba su intención de cambiar la Ley de Extranjería y el acuerdo con Marruecos para permitir las “devoluciones en caliente”. El Consejo de Ministros aprobó en 54


diciembre de 2013 reasentar a 100 refugiados sirios en el año 2014, cifra a la que se uniría la cuota de 30 personas aprobada para el 2013. Hasta la fecha no se ha producido el traslado de ninguna persona siria a España bajo el programa de reasentamiento. Por otro lado, alrededor de 1000 personas, hombres, mujeres y niños se encuentran en Ceuta y Melilla, personas que deben ser trasladadas a la península y, para aquellas que lo soliciten, el gobierno debe tramitar con prontitud sus peticiones de asilo proporcionando una respuesta satisfactoria a las personas refugiadas. Para la mayoría de las personas que huyen del conflicto sirio es prácticamente imposible llegar a Europa de manera legal debido a esas dificultades, por lo que se ven obligados a tomar caminos más peligrosos. Ante esta situación, cerca de 100 organizaciones no gubernamentales en toda Europa han lanzado Europe Act Now, una campaña para exigir a los gobiernos y las instituciones de la Unión Europea que realicen un esfuerzo conjunto para proteger a las personas que huyen del conflicto sirio y se solidaricen así con los países vecinos de Siria. En ese sentido, las entidades han escrito una carta al Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, para solicitar la implementación de una serie de medidas, tanto en España como en el resto de países europeos para garantizar:

Un acceso rápido y efectivo a los procedimientos de asilo

Ampliar los cupos de reasentamiento y admisión humanitaria

Respetar el principio de no devolución en fronteras terrestres, marítimas o aéreas

Mantener la suspensión de todas las devoluciones a Siria y países vecinos

Garantizar la protección a través de las embajadas

Facilitar la reunificación familiar

Garantizar el apoyo técnico y financiero de los países del entorno.

La crisis de refugiados que se está consolidando a raíz del conflicto en Siria ha provocado el mayor movimiento de personas desde el genocidio de Ruanda, por lo que la Unión Europea no puede permanecer impasible y debe actuar cuanto antes.

55


INSTITUT DE DRETS HUMANS DE CATALUNYA

http://www.idhc.org/cat/119_Actualidad.asp A Europa, encara que hi hagi més peticions d'asil el 2013 que el 2012, cada vegada es dificulta més l'accés a la protecció internacional A l'Estat espanyol s'estan retornant i expulsant persones susceptibles de demanar asil a l'Estat espanyol. Avui és el Dia Mundial de les Persones Refugiades, una data que vol posar a l'agenda internacional la situació de milions de persones al món. Any rere any, milers de persones han d'abandonar les seves llars per greus violacions de Drets Humans. Moltes són les causes que obliguen als éssers humans a fugir i sol·licitar el reconeixement de la seva condició de refugiats: la persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, la opinió política, gènere o orientació sexual i la pertinència a un determinat grup social. I any rere any hem de posar en relleu la situació en què aquestes persones es troben, tant a nivell internacional com a nivell nacional. A Europa, encara que hi hagi més peticions d'asil el 2013 que el 2012, cada vegada es dificulta més l'accés a la protecció internacional impossibilitant l'accés a territori europeu a les persones refugiades, inclòs retornant-les, en alguns casos, amb pràctiques com la devolució en calent o els push-backs; a Espanya encara no tenim un reglament per a la llei reguladora del dret d'asil i de la protecció subsidiària que és vigent des del 2009; a Catalunya, tot i que s'ha aprovat un Pla de Protecció Internacional, encara resta pendent la seva concreció, el degut desplegament i la dotació pressupostària. Les persones, un cop en territori de l'Estat espanyol, tenen dret a sol·licitar la protecció internacional, segons recull la llei vigent. Volem posar en coneixement el fet que, en algunes ocasions, coneixem situacions en què aquest dret no es respecta, i s'estan retornant i expulsant persones susceptibles de demanar asil a l'Estat espanyol. En sentència del 22 abril del 2014 , el Tribunal Europeu de Drets Humans reconeix que l'Estat espanyol ha violat l'article 13 del Conveni Europeu de Drets Humans al no garantir la permanència de 30 sol·licitants d'asil sahrauís al llarg de la tramitació del seu recurs per denegació de protecció internacional. Aquest Tribunal mostra també la seva preocupació sobre els mecanismes efectius de salvaguarda per a protegir aquests sol·licitants d'asil contra les devolucions arbitràries al seu país d'origen mentre els tribunals interns no resolguin el cas que se li va presentar . Seria convenient facilitar l'accés al procediment de sol·licitud d'asil als territoris més afectats, com a Ceuta i Melilla, i els lloc d'accés majoritari, com els aeroports i els ports. També a les ambaixades i consolats. Tanmateix, s'hauria de poder garantir el dret dels i les sol·licitants de protecció internacional a la lliure circulació per tot el territori estatal. Les entitats que treballem amb les persones refugiades veiem com, dia a dia, comptem amb menys recursos per atendre les seves necessitats, ja sigui les d'aquelles que estant tramitant la seva sol·licitud, les que tenen reconeguda la 56


protecció internacional i les que han vist denegada la seva sol·licitud, que són la gran majoria. La greu crisi econòmica que ens colpeix no es obstacle per a cercar solucions viables per a no agreujar encarar més aquesta situació. Tant des de la Generalitat com des dels municipis catalans es podrien dur a terme actuacions, com la formació dels seus funcionaris respecte a aquest col·lectiu, que ja seria, per sí mateixa, una potent eina per a actuar amb les persones refugiades entenent què són i quins són els seus drets i les seves obligacions. Les entitats que participem en aquest acte seguirem treballant a favor de les persones refugiades, desplaçades, apàtrides, reassentades i retornades, per a què es respectin els seus drets tant a casa nostra com a fora de les nostres fronteres i, per tal de defensar els drets d'aquest col·lectiu tan vulnerable, seguirem demanant als poders públics que millorin i ampliïn les lleis que regulen el dret a l'asil i la seva aplicació. Entitats signatàries : ACATHI, Accem, ACSAR, CAPI-BPI (Colegio de Abogados Penal Internacional), Centre EXIL, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, Comissió d'estrangeria de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, CCOO Barcelonès, Comitè Català de l'ACNUR, Creu Roja , Fundació Casa del Tibet, Institut de Drets Humans de Catalunya, PEN Català i RESPECT Refugiados. Avui 20 de juny, commemorem el Dia Mundial de les Persones Refugiades amb un acte on comptarem amb el testimoni de quatre persones que exposaran realitats diferents i l'experiència compartida de sentir la violència, la inseguretat i el perill, fins al punt d'haver de fugir per a salvar la pròpia vida. L'acte tindrà lloc a les 18h a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona MÉS INFORMACIÓ >> Descarregar el manifiest en PDF http://nomescomplicitat.cat/setmana-del-refugiat-del-19-al-22-de-juny

57


Campanya CEAR http://www.cear.es/los-lideres-europeos-deben-proteger-a-las-personas-que-huyende-siria http://www.cear.es/espana-solo-recibe-el-1-de-las-solicitudes-de-asilo-de-toda-launion-europea

España sólo recibe el 1% de las solicitudes de asilo de toda la Unión Europea Escrito por CEAR el 18 junio, 2014. Con motivo del Día Mundial del Refugiado, CEAR ha presentado su Informe Anual: “La situación de las personas refugiadas en España’. El documento, de referencia en España en materia de asilo, recoge los datos, el análisis y las principales conclusiones sobre la realidad del asilo y la situación de las personas refugiadas en nuestro país y en el mundo. El número de desplazamientos forzados hoy en todo el mundo roza la escalofriante cifra de 50 millones de personas. En 2013 el agravamiento del conflicto en Siria produjo un aumento significativo de la población desplazada forzosamente en el planeta hasta cotas desconocidas desde 1994. Sin embargo a la Unión Europea llegaron 435.000 personas solicitando protección, de las cuales solo un 1% lo hizo en España, es decir 4.502 personas en todo el 2013. La cifra de reconocimiento de protección en España fue de 582 personas, es decir el 22% de las solicitudes, de las cuales solo el 8,7% recibieron el estatuto de refugiado. “Es importante señalar que la tasa de reconocimiento en España está muy por debajo de la de otros países de la Unión, como Italia que alcanza el 64% o la media de la UE que fue del 34,5%”, señaló Nuria Díaz, responsable de Incidencia Política de CEAR. Siguiendo la tendencia global, en España también se ha producido un aumento de solicitudes de asilo debido principalmente a las peticiones de personas originarias de Malí que ya se encontraban en España y al éxodo sirio. “Este incremento no responde a un cambio de tendencia en las políticas de asilo, que siguen teniendo un fuerte carácter restrictivo”, declaró Nuria Díaz en rueda de prensa. Los principales países de origen de las solicitudes de asilo presentadas en España en 2013 fueron Malí (1.478), Siria (725), Argelia (351), Nigeria (182). Las políticas fronterizas en Ceuta y Melilla como obstáculo a la protección La priorización del control de fronteras frente al cumplimiento de los tratados internacionales está impidiendo en nuestra frontera Sur el acceso a la protección internacional de las personas solicitantes de asilo por vías legales y seguras. Todo ello sin tener en cuenta que se trata de flujos mixtos entre los que hay cada vez más personas susceptibles de recibir esta protección. El Derecho de Asilo, un derecho amenazado Cada vez son más numerosos los obstáculos para acceder al Derecho de Asilo en España. “El blindaje de fronteras con violación de Derechos Humanos, la falta de respuestas adecuadas a los dramas provocados por los conflictos actuales como Siria o Malí o los retrasos injustificados en las resoluciones incumpliendo plazos establecidos en la ley y desoyendo sentencias de tribunales y recomendaciones de instituciones de reconocido prestigio, evidencian que el Derecho de Asilo es un derecho seriamente amenazado” afirmó Estrella Galán, Secretaria General de CEAR. “Por ello desde CEAR hacemos un llamamiento para que se refunde el 58


compromiso de todos los grupos políticos, las instituciones y la sociedad civil con el Derecho de Asilo y con las personas refugiadas”. Otras voces En la rueda de prensa del Informe participó también el escritor y socio de CEAR Luis García Montero, quien puso de relieve el papel de las organizaciones como CEAR que “vigilan y buscan la verdad por encima los mensajes alarmistas e intencionados que ponen en riesgo el carácter hospitalario de países como España”. Por su parte, Rudaina Al-Kindi, refugiada siria, que llegó a España hace justo un año, compartió su vivencia como víctima de la guerra en Siria y quiso poner de manifiesto que “ser una persona refugiada no es una opción. Nosotros nos vimos forzados a huir de nuestro país. Ahora estamos en medio de la nada: no podemos volver atrás y es muy difícil seguir adelante”. Rudaina hizo un llamamiento pidiendo comprensión: “Antes teníamos vidas normales, igual que tú, teníamos trabajos, amigos, familia… Por supuesto, todos somos seres humanos a pesar de la nacionalidad, el idioma o la religión. Pero por desgracia, lo perdimos todo en cuestión de minutos y ahora no tenemos nada, solo nuestra esperanza. Hay tres cosas que no le deseo a nadie, especialmente a los niños y niñas: la guerra, el hambre y el miedo. Eso es lo peor que le puede pasar a un ser humano”. Fin de la nota Se pone a disposición de los medios las cifras y gráficas recogidas en el Informe. Puedes acceder a ellas aquí

59


Entreculturas , país virtual on viuen més 45 milions de personas refugiads i desplaçades http://noland.eu/ http://www.entreculturas.org/files/documentos/materiales_educativos/10%20Dchos% 20Personas%20refugiadas.pdf?download NOLAND Hace dos años Entreculturas creó un país virtual donde viven más de 45 millones de personas refugiadas y desplazadas. Un colectivo que resulta invisible a los ojos de los ciudadanos. “Noland” sigue teniendo el objetivo de proteger a las personas refugiadas y defender sus derechos. Un país virtual que garantice su educación, sus oportunidades, sus necesidades, sus derechos y respete su dignidad. Este año quiere visibilizar a las mujeres y niñas que viven en él, que son más de 22 millones y que, además de la dureza de su situación como desplazadas, sufren discriminación de género y la amenaza de sufrir abusos sexuales o maltrato físico y psicológico. http://www.entreculturas.org/files/documentos/materiales_educativos/10%20Dchos% 20Personas%20refugiadas.pdf?download http://www.eldiario.es/desalambre/refugiados-EspanaCongo_0_272623373.html

"No puedes esperar un visado, te estás jugando la vida" Nicole Ndongala huyó de la violencia de la República Democrática del Congo hace 17 años y pidió refugio en España "Una persona perseguida busca salir ya, no puede ir a una embajada a pedir un visado y esperar un año la respuesta", asegura En 2013, solicitaron protección en España 4.502 personas, pero solo se le concedió a 206 La tercera vez que Nicole Ndongala fue detenida por los militares mientras caminaba por las calles de Kinsasa supo que había llegado el momento de salir. Era 1998 y su país, la República Democrática del Congo, vivía una escalada de violencia. “Un día te paran y te dicen: no eres congoleña, eres ugandesa. Inventan cualquier excusa, te detienen y tienes que pasar la noche en el calabozo sin motivo”, recuerda Ndongala, que en aquellos años estudiaba gestión financiera en la universidad. “Entonces no había la facilidad de teléfono que hay ahora. Si te detienen no tienes cómo decirle nada a tus padres y tienes que pasar la noche allí. Hasta que les parezca bien y te suelten”. El peligro y la desprotección era aún mayor por el hecho de ser mujer. “Cuando detenían a alguien no era solo para hablar, te podían violar, usar la violencia. Había una brutalidad tremenda. Hay personas que estuvieron en mi situación y hoy están muertas, a muchas mujeres las violaron y quedaron traumatizadas para siempre”. Poco después de su última detención, comenzó las gestiones para huir como fuese del país. Se hizo con un pasaporte falso, un visado y un billete de avión que la llevó a Bruselas y de allí en autobús a España, donde lleva 17 años. “Hay gente que pregunta por qué los africanos no vamos a las embajadas antes de intentarlo por otras vías. Muchas veces, poder acceder a una embajada es misión imposible. Un simple formulario es toda una historia. Una persona que está perseguida busca salir 60


ya, no puede ir a una embajada a pedir un visado y esperar un mínimo de un año la respuesta, que probablemente será negativa. Tienes que encontrar otra posibilidad, aunque sea arriesgando tu vida en un viaje por el desierto y saltando la valla. No puedes esperar un visado, te estás jugando la vida”, reclama. Al llegar a Madrid, su primer colchón fue Karibu, una organización que atiende a inmigrantes sobre todo africanos, “Cuando expliqué mi situación, me dijeron que tenía que pedir asilo y lo hice”. Meses después fue reconocida como refugiada. “Yo llegué sola a España, sin hablar español. Fue muy duro, pero esta protección me ha dado libertad. A pesar de la situación que has vivido, ser refugiada te abre las puertas para ser una persona, para demostrar lo que vales, trabajar y no quedar paralizada”. Ahora, es mediadora en Karibu, donde recibe a migrantes y solicitantes de asilo, especialmente mujeres, muchas de ellas con experiencias similares. Sabe que puede considerarse una afortunada, a pesar de que "el refugio no es un regalo, sino un derecho". En España, cada vez es más difícil conseguirlo, aunque en los últimos años ha aumentado el número de solicitantes, según revelan los datos del último informe de la Comisión de Española de Ayuda al Refugiado. En 2013, pidieron protección en España 4.502 personas (frente a las 2588 de 2012), pero solo se le concedió a 206. Otras 376 personas lograron otras formas de protección que recoge la legislación. "Aquí nunca ha sido fácil, pero cuando yo llegué si no te daban el estatuto te daban una protección humanitaria especial. Hoy también estas son menos y conseguirlas es casi imposible. Hay muchos africanos a los que le tienen renovando la tarjeta (permiso temporal mientras resuelven la petición) para que luego te digan que no te dan asilo, a pesar de haber sufrido experiencias horribles”. Ndongala es una de las protagonistas de la campaña Noland de la ONG Entreculturas, que pone el foco en los 22 millones de mujeres y niñas desplazadas y refugiadas que hay en el mundo y que viven la discriminación de género y la amenaza de sufrir abusos sexuales o maltrato físico o psicológico."Campañas como esta son necesarias para visibilizar lo que está pasando, especialmente con las mujeres. Cuando veo las noticias que llegan de mi país, me siento impotente. Quieres hacer algo, pero no puedes. No puedes dormir tranquila sabiendo que hay muchas que siguen sufriendo, que son violadas y discriminadas. Hay un proverbio que dice 'educar a la mujer es educar a toda la nación'. Por eso, si desestabilizamos a las mujeres, desestabilizamos a todo un pueblo. Eso es lo que hacen ellos”, denuncia. "Aquí la gente suele tener tendencia a preguntar: si hay personas que sufren esas situaciones, ¿por qué no denuncian? Es que no es como aquí. Aquí vas a la policía y denuncias. Allí no es así". Lo primero, asegura, esa persona tiene que ser consciente de que tiene ese derecho y de que está siendo vulnerado. "No todo el mundo lo es. Y aunque lo sea, si vas a denunciar no sabes que va a pasar, puede que te detengan a ti y te hagan daño.Por eso, la mayoría opta por callarse. Peor si eres mujer, en ese mismo despacho donde denuncias pueden abusar de ti. Mejor quedarte con el sufrimiento, callando para toda la vida. Es muy difícil resolver lo que está pasando, pero hace falta visibilizar el problema y mucha presión internacional". ¿Piensas en regresar algún día a tu país? "Quiero hacerlo. Es mi casa, mi tierra, pero no ahora. No puedo volver a vivir en peligro de nuevo".

61


Welcome to my country Hay en el mundo un país que no conoces. No aparece en los mapas. No tiene fronteras, moneda propia ni bandera. No tiene playas ni hoteles, ni monumentos, ni comida típica y hasta él nunca llegan los turistas. Amaia Celorrio

20/06/2013

Bandera del país de los refugiados. ACNUR.

Sus habitantes hablan todas las lenguas, practican todas las religiones, son de todas las razas. Pero ninguna compañía aérea te llevará hasta él. Para conocerlo, no necesitas pasaporte ni visa. Necesitas sólo haberlo perdido todo: tu casa, tu familia, tu trabajo, tu vida tal y como la conocías hasta ahora. Necesitas haber sido amenazado, haber sentido tu vida y la de los que amas en peligro. Haber sido encañonado, torturado, perseguido, vejado… Necesitas haber tenido miedo. Los que viven en él se llaman refugiados. En este país ya hay más de 45 millones de personas, pero su población crece cada día. Así comienza el documental que el director de cine Fernando León de Aranoa ha rodado junto a Elena Anaya en los campos de refugiados de Etiopía, en colaboración con ACNUR. Y queremos compartirlo con vosotros hoy, Día Mundial del Refugiado, un día en el que queremos rendir homenaje a los millones de personas que han tenido que abandonar sus casas por la violencia, la guerra, el hambre, la violación de derechos humanos… y que con muchísimo valor y valentía se enfrentan a una nueva vida. 62


Os invitamos a visitar www.welcometomycountry.es para conocerles mejor y para mostrarles que no están solos, que no nos olvidamos de ellos. http://www.welcometomycountry.es/es/index http://www.welcometomycountry.es/es/preparatuviaje http://www.welcometomycountry.es/es/quever http://www.welcometomycountry.es/es/labandera http://www.welcometomycountry.es/es/compraunsouvenir

http://internacional.elpais.com/internacional/2014/06/20/actualidad/1403247770_211 119.html

Más de 50 millones de refugiados en el mundo, según la ONU Supera por primera vez la cifra de víctimas forzadas al éxodo durante la Segunda Guerra Mundial El número de refugiados y desplazados en el mundo en 2013 alcanzó los 51,2 millones, superando por primera vez la cifra de víctimas forzadas al éxodo durante la Segunda Guerra Mundial, ha anunciado este viernes ACNUR, el organismo de la ONU a cargo de su protección y de aportarles ayuda. Un aumento de nuevos refugiados como el observado el año pasado -2,5 millonesno se veía desde 1994, coincidiendo con la última Guerra de los Balcanes y el genocidio de Ruanda, ha recordado al presentar estas cifras a la prensa, con ocasión del Día Internacional del Refugiado, el alto comisionado para los Refugiados, Antonio Guterres. "Todo esto significa que no estamos frente a una tendencia al alza, sino ante un salto abrupto del desplazamiento forzado en el mundo", ha señalado Guterres. más información • • • • • •

GRÁFICO Cuatro décadas de la historia de los refugiados Europa cierra la puerta a los refugiados Cine y refugio: 12 películas para saber más FOTOGALERÍA Desplazados España acoge al 0,4% de los refugiados que piden asilo a la UE El calentamiento global ha desplazado a 144 millones de personas en cinco años

Uno de los factores determinantes para el incremento de desplazados y refugiados fue la guerra en Siria, que se cree que ya ha forzado a más de tres millones de sirios al exilio, con 2,8 millones formalmente registrados por el ACNUR. Después de Siria, los países más afectados por los nuevos desplazamientos internos fueron República Democrática del Congo y República Centroafricana, en los dos casos por conflictos 63


armados. Cerca de 1,4 millones de desplazados retornaron a sus hogares o los lugares donde residían. Los desplazados dentro de las fronteras de sus países llegaron a los 33,3 millones, lo que supone el máximo alcanzado desde que existen registros para este grupo de víctimas mayoritariamente de conflictos armados y desastres naturales. Los refugiados - personas que han huido a otros países, generalmente vecinos bajo mandato del ACNUR y de la Agencia de la ONU para los Refugiados Palestinos llegaron a los 16,7 millones en conjunto, aunque si se excluye al último grupo los refugiados son 11,7 millones. Además el organismo contabilizó a 1,1 millones de solicitantes de asilo en 2013, un 7% más que el año anterior y la mayoría de ellos en países ricos. Alemania se ha convertido en el mayor receptor de peticiones de asilo, con cerca de 110.000, un incremento que el ACNUR en parte atribuye al mayor número de solicitantes de Rusia y Serbia. Estados Unidos es el segundo país que ha recibido más solicitudes, un total de 84.000 y entre las cuales el 31 % correspondió a mexicanos y centroamericanos. En este país, las peticiones de este tipo subieron un 13 %, una variación al alza a la que contribuyeron más sirios, hondureños, egipcios y salvadoreños, según la información del organismo. El tercer receptor más importantes de solicitudes de asilo fue Sudáfrica, seguido de Francia y Suecia, que es el país que más refugiados sirios ha recibido en los últimos tres años. http://www.extramurs.cat/dret-dasil-a-europa-una-millora-millorable/ CAMPANYA Dia mundial dels refugiats

La UE aprova una normativa que unificarà el Dret d’Asil per a tots els països membres

64


Refugiats de guerra a Sri Lanka | Font: Nimg.sulekha

La Unió Europea ha aprovat aquesta setmana un nou Sistema Comú Europeu d'Asil que harmonitza els procediments d'acceptació dels refugiats en els països membres. La normativa marca una política de continuïtat amb els CIE i aprova l'Eurodac, una base de dades policial a nivell europeu amb les empremtes dactilars dels i les sol·licitants d'asil. Extramurs.cat | Queralt Gòmez | Barcelona | 20/06/2013 “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”, recull l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada l’any 1984 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. L’any 2000, la mateixa assemblea va decidir que el 20 de juny es commemoraria el dia internacional dels qui s’acullen a aquest dret, les persones refugiades. Però declaració i llei no són sinònims i, per tant, cal que cada Estat es doti dels mecanismes per materialitzar les declaracions de bones intencions. En aquest sentit, el passat 12 de juny, el Parlament Europeu va aprovar un nou Sistema Comú Europeu d’Asil sobre el qual es va debatre a la seu barcelonina d’aquesta institució dos dies més tard. Segons l’Estatut del Refugiat aprovat a Ginebra el 1951, és refugiada aquella persona que “degut a temors fonamentats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui, o a causa dels esmentats temors, no vulgui acollir-se a la protecció del país de la seva nacionalitat“. El dret d’asil és ”donar l’oportunitat de viure en condicions dignes”, puntualitzava, a més, en el debat de Barcelona Ferran Tarradellas, director de la representació de la Comissió Europea a Barcelona. “I exercir aquest dret implica solidaritat”, deia. “És un deure social vers els altres països”, afegia Xavier Bosch, director general per a la immigració de la Generalitat de Catalunya, tenint en compte, especialment, que molts catalans van haver de ser asilats després de la Guerra Civil. Anna Terrón, membre ad personam de l’equip de l‘European Council on Refugees and Exilies (ECRE) i ex-secretaria d’Estat per a la Immigració i l’Emigració va més enllà i parla del dret d’asil com a “institució” que ha de permetre donar una segona oportunitat a “aquells que han hagut d’afrontar situacions de vida en què la seva obstinació per millorar-la els ha dut a una situació d’extrema dificultat”. Tot plegat, com dèiem, declaracions de bones intencions recollides en una carta de Drets Humans que com va denunciar Carlos Berzosa, president de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), sovint oblidem. ”Els països democràtics no complim els Drets Humans”, va assenyalar. Els no democràtics, evidentment, tampoc. Però “fer-ho menys malament no és suficient”, deia. En quin marc s’aprova el nou Sistema Comú Europeu d’Asil I amb tot plegat, d’on ha partit Europa per aprovar aquest nou Sistema Comú Europeu d’Asil? Anna Terrón apel·la a la història recordant que el dret d’asil ja va calar en les consciències dels europeus després de la Segona Guerra Mundial. Però 65


per més consciència social que hi hagi, el dret d’entrada als Estats no acostuma a estar regulat, segons recorda Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i moderador d’una de les taules de debat. A més, cal no perdre de vista que la majoria dels refugiats es troben als països veïns de les zones de conflicte i “només una proporció molt petita va a Europa”, recordava Maricela Daniel, representant de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) a Espanya. I mentre els Estats europeus han viscut en els darrers anys, segons explicava Grasa, la “perforació de fronteres” -que implica la desaparició dels límits en el trànsit d’idees, d’especulació financera, de béns, de persones… calia harmonitzar el sistema d’asil europeu de la mateixa manera que s’harmonitza la regulació de fronteres i la lliure circulació de persones dins de la Unió Europea (UE). Així, segons Anna Terrón, aquesta harmonització del dret d’asil permet culminar la creació de l’espai de lliure circulació interior de la UE. Però no tots els països europeus tenen el mateix volum de fluxos migratoris ni de demandants d’asil. Tampoc tots tenen ni la mateixa cultura d’acollida ni els mateixos recursos per fer-ho. Amb la nova normativa aprovada el 12 de juny es volen minimitzar aquestes diferències, tot i que no ha estat un procés senzill. Antonio Masip és diputat al Parlament Europeu del grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i va ser un dels ponents de la directiva sobre les condicions d’acollida. En el debat a Barcelona, Masip es mostrava molt satisfet de l’acord ja que considera que representa “un canvi radical” enmig de la crisi. Fins i tot es mostrava sorprès d’haver-lo aprovat: “Que haguem aconseguit colar aquest paquet d’asil, amb els avantatges que té, no us ho podeu ni imaginar“. No nega que el text podria ser millor, però explica que es van agafar a l’oportunitat de pactar amb la presidència danesa de la UE davant la por que posteriors presidències, com Xipre, Lituània o Irlanda, ho rebutgessin de ple. També va agafar-se a l’actual configuració del Parlament Europeu, ja que tem que en les properes eleccions, previstes pel 2014, pugui resultar un parlament amb major presència de grups “extremistes” que farien impossible aprovar un acord com aquest. Quins canvis representa? L’any 2012 més de 330.000 persones van demanar asil a algun país europeu. Amb la nova normativa, tots els sol·licitants han de tenir la garantia que, sigui quin sigui el país on ho demanin, tindran uns procediments i terminis comuns. A més, s’introdueixen requisits mínims d’acollida i es posa fi a les transferències de sol·licitants als estats membres que no puguin garantir unes condicions de vida dignes. Tot i això, aquest sistema no començarà a implementar-se fins la segona meitat del 2015, excepte les regles sobre transferències de sol·licitants que s’aplicaran a partir de principis del 2014. Procediments comuns “Una de les grans victòries del dret d’asil és que s’ha convertit en un procediment“, valorava a Barcelona Joaquín Támara, director de l’Oficina d’Asil i Refugi del Ministeri de l’Interior. Així doncs, donar o no asil a un refugiat deixarà de ser una qüestió purament política, almenys sobre el paper, i qualsevol persona tindrà les mateixes opcions de rebre asil en qualsevol país de la UE. De la mateixa manera, també s’homogeneïtzen els terminis de resolució de les peticions 66


d’asil, que fins ara no estaven limitades, es preveuen normes específiques per a grups vulnerables, com menors o víctimes de tortura, i es garanteix l’assistència jurídica gratuïta per recórrer la denegació d’una sol·licitud d’asil. També es preveu que els professionals que estan en contacte amb els sol·licitants d’asil rebin una formació específica, un punt que no ha estat exempt de crítica, donada la indefinició amb que s’expressa. A més, no preveu els recursos necessaris per aquesta formació, segons posava també de relleu Raül Romeva, diputat al Parlament Europeu i vicepresident del grup Verds/Aliança Lliure d’Europa.

Condicions mínimes d’acollida Amb la nova normativa aprovada, també s’impedeixen, per una banda, les detencions indiscriminades dels sol·licitants d’asil establint una llista de motius pels què podrien ser detinguts. Sobre aquesta qüestió va entrar en el debat el paper i la funció dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) amb els quals l’eurodiputat Raül Romeva va ser molt crític, ja que considera que impliquen una criminalització dels sol·licitants d’asil: “Quin delicte han comès les persones que estan allà? Cap.”"No es tracta de millorar les condicions dels CIE sinó de tancar-los”, va argumentar. Per altra banda, la normativa estableix també que caldrà fer una avaluació de les necessitats mèdiques i psicològiques del sol·licitant i garantir-li la possibilitat de treballar en el país d’acollida en un termini màxim de nou mesos. Transferències de sol.licitants d’asil entre països La nova normativa revisa el reglament de Dublín, que determina que el principal criteri per decidir quin país ha de tractar una sol·licitud d’asil és el d’entrada a la UE. Aquest criteri es manté però es prohibeix la transferència dels sol·licitants a països on corrin el risc de rebre un “tracte inhumà o degradant”. Eurodac Aquest és probablement el punt més controvertit de la normativa aprovada aquest juny, ja que preveu que tant les policies nacionals com l’Europol puguin accedir a la base de dades europea amb les empremtes dactilars dels sol·licitants d’asil sota el pretext de la lluita antiterrorista i contra el crim. Tot i que s’estableix que aquest accés serà només com a últim recurs, amb sospites fundades i sota determinades garanties, alguns dels ponents del debat de Barcelona s’hi van mostrar obertament en contra, començant pel mateix Antonio Masip, que va dir que “Eurodac és la part més dèbil d’aquest paquet”. Raül Romeva també es va posicionar en contra de la mesura i va considerar que les dades dels demandants d’asil s’haurien d’eliminar immediatament un cop se’ls dóna l’asil. “Estem espantats”, deia per la seva banda Júlia Fernández, directora de l’Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració (ACCEM). Fernández va assegurar que, més enllà del que digui la norma, a la seva entitat saben que “de manera real aquestes dades s’utilitzen per altres coses”. És realment una millora?

67


Tot i que segons les opinions exposades en el debat de la seu barcelonina del Parlament Europeu, en general, la nova normativa es veu com una millora, també es va fer evident que té punts dèbils i que seria millorable. Una de les més optimistes va ser, probablement, Maricela Daniel que assegurava que “el nivell de garantia de protecció efectiva a la UE es veurà incrementat” i en destacava els punts positius com la limitació de les detencions, la previsió d’una formació bàsica i obligatòria als treballadors que hagin de decidir sobre el dret d’asil de cada sol·licitant o el fet de preveure una entrevista personal obligatòria abans de determinar si es dóna o no asil. Tot i això, considera que queda feina per fer i que caldrà esperar per veure que aquestes “millores clares es transformaran en una realitat, no només a nivell legislatiu sinó a la pràctica”. Considera, però, que es tracta d’un acord de mínims: “No tenim tot el que volem però hi ha una millora substantiva”, concloïa. Més pessimista, en canvi, es va mostrar Júlia Fernández. Segons la directora d’ACCEM, el principal problema de les persones que busquen asil és l’accés al territori i en aquest sentit no s’ha introduït cap millora. Considera que “Europa s’ha convertit en un gran búnquer ben protegit” que en dificulta molt l’accés, tant als immigrants com als refugiats, i acaba comportant que, qui entra, sovint sigui a través de màfies. El més crític de tots va ser segurament l’eurodiputat Raül Romeva que, tot i acceptar que s’introdueixen millores, considera que estem molt lluny de tenir un sistema perfecte. Romeva va atribuir bona part de les mancances que troba en la nova legislació a la postura inicial de la Comissió Europea (CE), que considera dèbil. Opinava que hi ha una falta de voluntat dels governs d’europeïtzar les qüestions de migració i asil, i recorda que qui arriba a un país europeu, sigui com a immigrant o com a refugiat, té com a destí Europa, no un estat determinat. Amb la llei no n’hi ha prou Més enllà de les lleis, en el debat del 14 de juny a Barcelona, també es va posar de relleu que la pràctica de la defensa dels drets humans, com ho és el dret d’asil, també requereix de condicions socials, com són l’empatia i la solidaritat. Per remarcar el vincle entre legislació i societat, Carles Campuzano, president de la Fundació Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats va utilitzar els termes de “solidaritat càlida” i “solidaritat freda”. Així, mentre la “solidaritat càlida” està fonamentada en el vincle de sentir-se membre d’un grup i per tant és voluntària; la “solidaritat freda”, està fonamentada en la llei. Campuzano va considerar que no n’hi ha prou amb les solidaritats fredes per mantenir les càlides, que són a la vegada imprescindibles per consolidar les fredes. “A Europa no hem sabut construir solidaritats càlides”, lamentava. En termes semblants es referia Carlos Berzosa, president de la CEAR, que opinava que Europa no és solidària i que això ens porta cap a una societat pitjor. Antonio Masip, parlava en aquest sentit de “mentalitzar el nostre poble” ja que no n’hi ha prou amb legislar. Però com es fa aquesta mentalització? Una bona eina poden ser, segons va exposar Carles Solà, periodista de TV3 i director del programa “Tot un món“, els mitjans de comunicació. “Les societats poden arribar a pensar que no existeixen refugiats al nostre país”, exposava, ja que “als mitjans de comunicació els refugiats hi són de manera diluïda”, sense explicar, en general, ni el context ni les circumstàncies d’aquestes persones. Així, els conflictes que 68


generen l’existència de refugiats es veuen llunyans i no hi ha solidaritat vers els efectes que tenen sobre les persones. Això pot portar al divorci entre les societats i les persones que han demanat asil, segons argumentava Solà. Un exemple de la invisibilitat que aquestes realitats tenen als mitjans de comunicació és la poca repercussió mediàtica que ha tingut la mateixa renovació de la normativa europea sobre el dret d’asil. Article publicat originàriament a contextoscat.wordpress.com/

SERVEI CIVIL CATALÀ http://www.sci-cat.org/noticia/1424/20-de-juny-dia-mundial-dels-refugiats-quina-es-laseva-situacio • • • • •

Notícies Xarxa Als mitjans Imatges Vídeos

Dimecres, 19 de juny 17:15h de 2013 20 de juny: Dia Mundial dels Refugiats. Quina és la seva situació? El dia 20 de juny és el dia mundial dels refugiats. Sovint, quan parlem de refugiats pensem sobretot en països en vies de desenvolupament, guerres i conflictes. Però també n’hi ha que busquen asil a països europeus. Aquesta qüestió és poc coneguda al nostre país, però això no vol dir que no existeixi. Avui, dia mundial del refugiat, volem apropar una mica més aquesta realitat.

Open Doors En els darrers anys, el nombre de refugiats global ha anat augmentant a causa de les guerres, les crisis humanitàries o els governs autoritaris. Tot i que la majoria dels refugiats es concentren en països en vies de desenvolupament, alguns busquen el seu refugi a països europeus a través del procediment de sol·licitud d’asil. La Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, aprovada el 1951 per Nacions Unides, defineix les normes que garanteixen l’asil i ha estat ratificada per 147 estats. Segons l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), un refugiat és una persona que “a causa de temors fundats de ser perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques es trobi fora del seu país de nacionalitat i no pugui, o a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país”. Segons l’ACNUR, a finals de 2011, al món hi havia 42’5 milions de persones desplaçades forçosament, dels quals 15’2 milions eren refugiats, 895.000 sol·licitants d’asil i 26’4 milions desplaçats interns. D’entre els refugiats, s’ha de destacar els 4’8 milions de refugiats palestins que es troben sota la responsabilitat de la UNRWA, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats Palestins.

69


L’estatut de refugiat està recollit en diferents legislacions: L’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans garanteix que en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir-ne en qualsevol país. A més, la Convenció sobre l’estatut dels Refugiat de Ginebra de 1951 constitueix la fundació de la protecció internacional dels refugiats. El text defineix qui és un refugiat i els seus drets però també les obligacions que tenen els estats. El Protocol sobre l’estatut del Refugiat de Nova York aprovat el 1967 és una ampliació de l’Estatut del Refugiat de Ginebra ja que es va considerar que hi havia noves situacions de refugiats diferents a les provocades per la Segona Guerra Mundial. En el cas de la Unió Europea, l’Article 18 de la Carta de Drets Fonamentals també recull el dret a l’asil fent que tots els països que formen part de la Unió Europea hagin de respectar aquest article. Actualment, és important analitzar la Convenció de Dublín, que estableix el principi que només un estat membre de la Unió Europea és responsable d’examinar la sol·licitud d’asil. A més, l’estat responsable és aquell on el sol·licitant d’asil ha sigut registrat per primera vegada, és a dir, el país per on el sol·licitant ha entrat a la Unió Europea. Finalment, existeix el Principi de no devolució que prohibeix als estats a tornar a un refugiat o sol·licitant d’asil a territoris on existeix el risc que la seva vida o llibertat es vegin amenaçats. En el cas de la legislació espanyola, també existeixen algunes formes de regulació del dret a l’asil. En primer lloc, la Llei 12/2009 de 30 d’octubre estableix les condicions del dret a l’asil i la protecció subsidiària (aquella que s’atorga a persones que viuen un conflicte o guerra i que poden gaudir de protecció mentre existeixi el conflicte), així com el procediment de sol·licitud, el manteniment de la unitat familiar, dels menors i de les persones vulnerables. Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), l’any 2011 van sol·licitar asil a Espanya 3.298 persones. El nombre més elevat es centra a Madrid amb 1.363 persones, el segon lloc és Ceuta amb 505 persones i en tercer lloc Barcelona amb 239 sol·licitants. En els darrers anys hi ha hagut un clar descens de la sol·licitud d’asil a l’estat espanyol. A l’any 2000 9.490 persones van sol·licitar l’asil i des de llavors ha anat descendint exceptuant alguns anys en concret. Pel què fa al gènere, les dones sempre han sol·licitat menys asil que els homes. Per altra banda, l’any 2011, 326 sol·licitants van aconseguir l’estatut de refugiat i 595 la protecció subsidiària. Per contra, a 1.864 se’ls va denegar la petició. La resta de sol·licitants es troben en altres casos com són raons humanitàries, arxivades, retornats, reagrupació familiar o afectats per la Convenció de Dublín. El major nombre de sol·licituds per països d’origen són Costa d’Ivori amb 550 sol·licituds, seguits per Cuba amb 440 sol·licituds i Nigèria amb 259. Comparat amb altres països de la Unió Europea, Espanya registra un nombre molt reduït de sol·licituds. Podríem trobar-hi les causes en que a l’estat espanyol hi ha molt desconeixement de l’estatut de refugiat, per tant, a les fronteres, les autoritats no informen els recent arribats d’aquesta possibilitat. Tampoc no existeixen gaires organitzacions que es dediquin a aquest tema i per això molts dels possibles refugiats escullen un altre país per sol·licitar l’asil. Aconseguir l’estatus de refugiat és bàsic per aquells que estan perseguits però també és important que un cop aquí puguin gaudir del respecte als drets humans. La inclusió social és un factor clau perquè els refugiats puguin tenir una vida digna. 70


Dret d’asil per motiu d’orientació sexual http://es.slideshare.net/CGTCatalunya/jornada-sobre-el-dret-dasil-per-motiusdorientaci-sexual-i-identitat-de-gnere

71


72


73


INFORMES http://www.eldiario.es/acnur/Ciudades-solidarias-refugiados_6_144595548.html

Ciudades solidarias con los refugiados Por primera vez, varias ciudades españolas se suman a la iniciativa internacional que ACNUR viene impulsando desde hace varios años, consistente en iluminar del color azul edificios emblemáticos con motivo del Día Mundial del Refugiado (DMR). Amaia Celorrio 19/06/2013 Por primera vez, varias ciudades españolas se suman a la iniciativa internacional que ACNUR viene impulsando desde hace varios años, consistente en iluminar del color azul edificios emblemáticos con motivo del Día Mundial del Refugiado (DMR). Se trata de una actividad más de las que celebraremos en torno al 20 de junio para rendir homenaje al valor y el espíritu de superación de millones de personas en el mundo que se han visto obligadas a abandonar sus hogares por la guerra, la violencia y la persecución. La noche del 19 al 20 de junio, se vestirán de azul, símbolo del cielo que une a todas las naciones, edificios como la Puerta de Alcalá de Madrid, el edificio de la Junta General del Principado de Asturias, los ayuntamientos de Pamplona, Toledo, Ciudad Real y Albacete, las Casas Colgadas de Cuenca, la Iglesia de San Ginés de Guadalajara y el Palacio de Ibaigane, sede del Athletic Club de Fútbol, ubicada en pleno centro de Bilbao. En años anteriores, han participado en esta acción el Empire State Bulding en Nueva York, la Torre Eiffel de París, el Coliseo de Roma o las Torres de Tokio. Este año y con el apoyo de las autoridades municipales, serán nueve las ciudades españolas que muestren públicamente su solidaridad con los refugiados. Queremos destacar a Castilla la Mancha, que ha hecho “pleno” aportando un edificio por cada una de las provincias que componen esta Comunidad Autónoma. Confiamos en que en los próximos años serán muchas más las ciudades que se sumen a la noche azul por las más de 45 millones de personas desarraigadas en el mundo por conflictos como los de Siria, Malí, Sudán o la República Democrática del Congo. http://www.eldiario.es/acnur/acnur-siria-refugiados-jordaniazaatari_6_271632847.html

De refugiados a emprendedores En el campo de refugiados de Zaatari, cerca de la frontera siria en el norte de Jordania, un bullicioso mercado con barberías, tiendas de móviles, panaderías, y mucho más sirve a una población de cerca de 100.000 refugiados.

74


www.eacnur.org

Blog http://www.eldiario.es/acnur/ http://www.eldiario.es/acnur/Ciudades-solidariasrefugiados_6_144595548.html http://directa.cat/noticia/tribunal-justicia-ue-insta-els-estats-reconeixer-dretasil-les-persones-lgt-pero-nomes-si-po El Tribunal de Justícia de la UE insta els Estats a reconèixer l'asil LGT+, però només si hi ha perill d'ingrés a presó •

Llibertats

BERTRAN CAZORLA / @BCR_ | 15/11/2013

http://www.ara.cat/societat/dret-asil-amenacat_0_721728016.html El dret d'asil, un dret amenaçat Espanya és un dels estats de la UE en què és més difícil presentar la sol·licitud per aconseguir l'estatut de refugiat LAIA ALTARRIBA Barcelona | Actualitzada el 20/06/2012 Les persones que han de fugir dels seus països denuncien que cada cop els és més difícil d'aconseguir l'estatut de refugiat, especialment a l'estat espanyol. Aquest dimecres se celebra el dia mundial d'aquest col·lectiu. El Tariq va fugir del Pakistan per les amenaces del govern i dels talibans, i ha tingut sort perquè ja té l'estatut de refugiat. L'Aboubacar, de la República Democràtica del Congo, va marxar del seu país amb 12 anys després que li matessin la mare i el pare i, dos anys després d'arribar a l'Estat en pastera, de moment només té un permís temporal de treball.

http://www.cerclegerrymandering.cat/de-les-accions-les-fronteres/

De les accions a les fronteres Sonia Andolz-Rodríguez 23/04/2014

75


Ja fa anys que la Unió Europea veu amb preocupació l’augment dels fluxos migratoris cap al vell continent. Inicialment, el fenomen era vist com un problema humanitari, social o de desigualtat. Poc a poc, els escenaris polítics van anar parlant de “desequilibris interns, balances demogràfiques, incapacitat de gestió” per a, finalment, assistir a la securitització del tema portant-lo del debat polític a l’acció policial, de les agències d’immigració a les policies de fronteres. Precisament ha estat el rol i l’actuació d’aquestes policies de fronteres el que ha obert el debat. Els conflictes viscuts als filats de les ciutats frontereres de Ceuta i Melilla amb greus conseqüències humanes han posat de manifest les moltes llacunes que existeixen al voltant de les garanties i drets fronterers i les grans diferències i dificultats que afronta la UE com a actor regional. Saber què són les “devolucions en calent”, sota quin règim legal s’efectuen o què les fa diferents de la denegació d’entrada a territori espanyol en un aeroport qualsevol són algunes de les qüestions. El per què interessa securititzar la immigració (portar-la del debat social-laboral al de la seguretat nacional) n’és una altra que deixarem per a un segon post. Les fronteres es consideren des de dues perspectives: la banda interna, regida pel dret nacional i/o qualsevol dret supranacional que l’Estat en qüestió apliqui voluntàriament; i la banda externa, on s’entén que regeix el Dret Internacional Públic (aplicable també als espais comuns aeris, marítims i virtual). El DIP no és vinculant ni s’executa si no hi ha la voluntat de fer-ho i depèn dels compromisos, les actituds i les decisions dels propis estats, tant per a signar o aprovar una norma com per a posar-la en funcionament o obligar-ne l’aplicació. Així, el que passi en una frontera pot mancar de tota legitimitat i – fins i tot – legalitat, però difícilment serà sancionat si no hi ha voluntat dels estats implicats. Dit això, la situació actual a les fronteres europees és més complexa i afecta a més nivells d’anàlisi: els moviments interns dins la UE, regits pel Tractat de Schengen, constantment debatut i alterat pels estats membres (podeu llegir aquí mateix el cas que explicava la Núria); el que passa a les fronteres europees continentals, imaginant la UE com a un ens homogeni i compacte (serien principalment les de l’Europa de l’est i el sud-est – amb Turquia i els Balcans occidentals com a primers veïns) i el que aquí analitzem: les zones frontereres no-continentals: insulars, marítimes o aïllades. Excepte aquells viatgers més exòtics, els ciutadans europeus gairebé hem oblidat el que és demanar un visat o sol·licitar amb antelació l’entrada a un país. Els possibles motius i durades d’estada són múltiples però, per al que ens interessa aquí, els dividirem en dos: els que es consideren legals i els no legals. Només els darrers comporten problemes de forma general. Les arribades en grup d’immigrants sense visat, les devolucions en calent o les expulsions de persones a les pròpies fronteres pertanyen a aquest grup. La persona arriba a una frontera sense tenir un passaport que li doni accés o, fins i tot, sense 76


tenir passaport directament. En aquests casos, tot i el greuge humanitari que pugui suposar i l’obvi problema ètic, el que s’aplica és a discreció de l’estat de destí. Segons la nacionalitat, el tipus de visat que se sol·liciti i les proves que pugui presentar per a donar-li suport, s’acceptarà o rebutjarà l’entrada. És fàcil imaginar que en el cas de les persones que arriben dins una embarcació o salten les tanques filades de Ceuta i Melilla les possibilitats que se’ls doni visat són gairebé inexistents. Però d’entre els possibles supòsits, hi ha un que hauria de garantir, com a mínim, l’entrada provisional a l’estat en qüestió: que la persona vulgui demanar asil polític. Per què? Doncs perquè el sistema internacional preveu unes garanties i protocols diferents per a aquests casos. Els migrants continuen sent vistos com un tema econòmic i social i la regulació, acceptació i gestió de la immigració continua sent un tema de sobirania nacional o, com a molt, cert compromís regional (seria el cas dels estats europeus, que han signat el Common European Asylum System al 2013). En canvi, els estats rics de la post II GM ja van buscar solucions per als refugiats i es van dotar de mecanismes internacionals amb la creació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i la signatura de la Convenció del 1951- Estatut dels Refugiats. Aquest marc legal continua vigent per a protegir i regular la sol·licitud d’asil i la possibilitat d’obtenció de l’status de refugiat. Tot aquest batibull de normativa es tradueix a la pràctica en què el tracte que rep una persona qualsevol en arribar a un estat estranger dependrà de si ho fa per motius laborals (entenem que la migració real actual té un ventall més ampli de raons) o pels motius recollits en l’Estatut del ‘51 i que la fan candidata a sol·licitar asil polític. En el primer cas, l’estat té sobirania per a gestionar la situació mentre que en el moment que una persona demana asil, entra en funcionament la maquinària del refugiat dotant-la d’unes garanties, drets i ajudes internacionals i obligant a l’estat a respectar-les. Els sol·licitants d’asil fugen de contextos on la seva vida està en perill i, en la majoria dels casos, sortir del seu país ja ha estat un risc molt alt. Per això, les anomenades devolucions en calent són il·legals doncs impedeixen que una persona pugui apropar-se a una frontera reconeguda (en els casos citats a dalt, les costes europees), violant el seu dret a poder demanar asil i eximint a l’estat receptor d’emprar els recursos necessaris que comporta la recepció de sol·licitants d’asil. Precisament en aquest context actual de profunda crisi econòmica sembla més senzill justificar el tancament de les fronteres. Davant l’augment de la problemàtica i la manca de cohesió en tractar-la, la UE s’ha dotat d’eines (COM (2004) 410; el Mandat de Thessaloniki i d’altres) per a harmonitzar els estàndards, cooperar i tenir solidaritat entre estats. Per tant, tot i que el marc legal no és clar i vinculant, la responsabilitat d’exigir un tracte digne i humà que respecti el Dret Internacional i els drets bàsics reconeguts dins de cada estat receptor recau, precisament, en les societats d’aquests estats. Mentre no existeixi un ens jurídic supranacional amb jurisdicció i potestat per a legislar i vetllar per l’aplicació, res no es podrà fer des de fora dels estats més que criticar-ne els abusos o les negligències. Sonia Andolz-Rodríguez és llicenciada en Dret i Ciències Polítiques per la UAB i màster en Antropologia Social i Cultural i Estudis de Refugiats i Migracions Forçades per la Universitat d’Oxford. Actualment, és professora associada a la Universidad Antonio de Nebrija. Fotografia: PRESSEUROP.EU

77


DOCUMENTALS

DOCUMENTALS

Darfur Mohammed Abdelshakur és de Darfur i és refugiat. Activista Tot un món 09/04/2011 pels drets humans del seu poble, va ser empresonat pel http://www.tv3.cat/videos/3464511/Darfur govern del Sudan, però gràcies a l'ajuda de dos periodistes espanyols va poder fugir del seu país. Ara fa sis mesos que viu a Catalunya i és un testimoni directe de les atrocitats que es viuen al camp de refugiats de Darfur. "A WORLD NOT OURS" (llargmetratge) Retrat de tres generacions d'exiliats al camp de refugiats d'Ein el-Helweh, al sud del Líban. Filmat durant més de vint anys per diverses generacions de la mateixa família, és molt més que un retrat de família: és un intent de gravar el que s'està oblidant i remarcar el que no hauria de ser esborrat de la memòria col·lectiva.

http://www.tv3.cat/actualitat/573980/DH-Festival-BarcelonaFestival-Internacional-de-Cinema-i-Drets-Humans

78


Angelina Jolie mostra la tragèdia de 43 milions de refugiats de tot el món

http://www.tv3.cat/videos/4139731/Angelina-Jolie-mostra-latragedia-de-43-milions-de-refugiats-de-tot-el-mon

Angelina Jolie ha fet un nou anunci per a l'ACNUR, l'Oficina de les Nacions Unides per als Refugiats, per conscienciar tothom amb motiu del Dia Mundial del Refugiat, que és avui. 43 milions de persones desplaçades i refugiades a tot el món és l'esgarrifosa dada que ens recorda aquesta campanya. D'aquests, més de 15 milions han hagut de marxar dels seus països, i més de 26 milions viuen desplaçats de casa seva dins el seu mateix país.

79


80

Profile for Drets Civils i Ciutadania

Monogràfic "El dret d'asil i les persones refugiades"  

Editat per l'Oficina de Drets Civils, en el marc del Dia Internacional dels Drets Humans 2014

Monogràfic "El dret d'asil i les persones refugiades"  

Editat per l'Oficina de Drets Civils, en el marc del Dia Internacional dels Drets Humans 2014

Advertisement