Issuu on Google+

Diari d’un soldat Ana Aquilera Sara Muùoz Alejandro Terranegra Alejandro Lopez

,


Fitxa tècnica - Descripció del personatge: Nom: Miquel Jérez. Família de la que prové: Prové d’una família numèrica molt pobre. Miquel es el petit dels germans. Trets físics: Té el cabell rapat, els ulls verds, és alt i prim, amb orelles menudes. Trets psicològics: Persona responsable, humilde i molt honrada. Motiu pel qual es va a l’exèrcit:El motiu pel qual es va a l’exèrcit es que a causa de ser el petit dels deus germans no li queda res de fortuna heretada, i com no te res per viure, a part de la seua estimada Maria (que es qui li manté), s’apunta a l’exèrcit amb la finalitat de beneficiar-se a si mateix i als qui li rodegen. - Eixa elecció l’implicarà deixar enrere la seua vida passada i es veurà obligat a començar de nou altra, potser millor o tal vegada pitjor.


Dia: 25 de gener. Des de que m’he alçat no he parat de pensar.. Era un dia del segle XVIII, nuvolat i trist, pel que anava a ocórrer. Aquest ha sigut un dia molt dolorós per a mi, no tenia mes opcions: m’he anat a allistar-me a l’exèrcit per poder tindre una vida millor i beneficiar-me d’algunes coses... De matí, em vaig acomiadar de tota la gent que estime i m’estima: Els meus pares, els meus germans, els amics... Quan vaig arreplegar les meues coses i l’equipatge vaig abraçar a tota la meua família i ens vam donar molts petons, tots plorant. Va ser molt dur, va ser molt difícil oblidar-me d’això durant el temps que vaig estar a l’exèrcit. Encara que les cares estiguen a la meua ment borroses, sempre em quedarà el seu record fins que torne a vorels. Aquesta nit he sopat per ultima vegada am Maria, la meua estimada, a la taberna del costat, amb els meus diners estalviats de tres mesos. Varem passar una velada molt romàntica, ja no sé quantes vegades li vaig dir que l’estimava, que era la xiqueta dels meus ulls. Estava preciosa, duia un vestit blau, fosc de manega curta que l’arribava quasi fins als turmells, i unes sabates de tacó precioses. Quan acabarem de sopar es besarem i li vaig prometre que l’estimaria sempre, que lo l’oblidaria i que tornaria per poder casar-nos i formar una família feliç... Per fi, vaig anar cap al carruatge i vaig pujar en ell. Vaig agafar seient al costat de la finestra, per poder pensar... Pensar en el present, el passat y en el futur... Estava pensatiu, tant , que no sentia res, sense moure’m, els ulls se’m tancaven contínuament, vaig agafar la son pensant en el meu camí cap a una nova aventura... La nova vida...


Dia : 27 de gener. Em desperten els clàxons dels carruatges i les veus dels meus companys, començant el seu dia rutinari. Agafe les bosses i l’equipatge apressuradament i em dispose a baixar del carruatge. Tire de menys mes que mai a la meua Maria, ara mateix estaria pegant-me petons i despertar-me per fer el conreu als camps. Baixe del carruatge. Fique els peus a terra... La nova terra. M’entres camine buscant al general, camine i mire al meu voltant tot el que està succeint, no era com m’esperava, tot el mon sanguinari. Hi ha molts ferits per tot arreu, les bombes no deixaven d’esclatar al meu cap i hi han alarmes d’un soroll indescriptible vaguejant pels llocs on es troben els militars. Caminava buscant ajuda, però ningú me la dona, pregunte qualsevol cosa però ningú em respon. “Que passa?”,“Que he fet malament?” Per fi trobe un general amb pinta de voler escoltar-me, m’aprope a ell, em demana la documentació, se la done, i fa un gest d’afirmació amb el cap i m’assigna l’habitació num.25. Agafe les bosses i me’n vaig a la meua cabanya; La mes fosca, però la mes confortable. Deixe l’equipatge i em gite al llit a descansar. Em desperta l’alarma del dinar. Ixc de la cabanya i veig una colla de persones caminant en cua cap a una sala gran. Em camufle entre la gent i passe desapercebut. La sala no es com m’esperava, gens ni miqueta. Tot esta brut i mal utilitzat, la gent es baralla contínuament per el seient mes proper al menjar. El menjar no te res de bona pinta i pareix caducat. Tinc massa fam com per a rebutjar-lo, així que agafe tot el que puc, em dispose a sentar-me , però... a on? La gent en mira mal, estranyada, pareix que em repugne, tot el mon em diu que el lloc del seu costat està ocupat i ningú vol ajudar-me. Em fique a la taula del final , on ningú mai es senta, i menge callat, en silenci, frustrat. Després de dinar comencen els entrenaments. Vaig a una colla de soldats a preguntar-lis on tenim que acudir, i desprès de conversar entre ells, em diuen, “ a l’esquerra”, entre rialles. Jo els faig cas i camine quasi 2km en eixa direcció; adentrant-me en el bosc i perdent-me entre els arbres. Em done conte de que no es en eixa direcció . M’han pres el pel. La resta de la vesprada la vaig passar intentant anivellar als altres. Vaig arribar a la meua cabanya, ple de fang i molt frustrat.


Tanque els ulls i intente relaxar-me. Es impossible. Torna la maleïda alarma a a sonar a l’hora de sopar. Vaig al menjador i agafe poca cosa. Escolte rialles, Em dispose a eixir quan un parell de soldats s’agafen a estendre davant el meu lloc d’aigua bruta i antihigiènica. Caic estes a terra. Les rialles del voltant en rebenten les orelles, Torne a la meua habitació. Ja no tinc fam. Em gite i dorm en un lloc ple de llàgrimes que pareixen no tindre fi.


Dia :27 de gener. Aquest matí quan m’han alçat en la corneta, no he tingut temps de res, soles de despertar-me i ficar-me la roba apropiada i el uniforme. Nomes han donat res per desdejunar a soles un tros de pa, molt dur amb un got de llet. Quan hem acabat ja ens estava esperant el carruatge per a patir cap al camp de batalla. Per a la guerra ens han deixat un equipatge amb les condicions mínimes per sobreviure, el equipatge estava compost per: Una motxilla plena de roba, mantes, un gabinet, una pistola amb 1 tiri recarrega. El viatge s’ha fet etern... Però pense que es molt millor així... Quant hem baixat hi havia molta gent ferida, moltes eren greus, estava asustat, no s’avia el que passava, soles sabia que no era l’única gent que en un futur estaria en eixes condicions. Hi havia tanta gent ferida, la majoria eren, per desgracia, gracies a les bales, fins gent que li faltaven parts del seu cos e inclús, gent morta. Desitge en tota la meua força no estar mai ahí... Pensava tirar-me enrere, però he sigut fort i he anat cap avant. Jo anava en un grup de soldats, ningú parlava, jo no parava de pensar... Avançant per la colina els feren un emboscada, on vaig vore com el company de la meua dreta ha rebut un tir en el cap i a mort a l’instant, mai havia vist cosa igual, però si era el seu destí morir, millor que siga a l’acte i no estar sofrint. Vaig aconseguir escabullirme d’aquell atac fatal, però ara mateixa, estic perdut, desorientat i famèlic... Tinc ganes de morir-me, però jo soc valent i m’esforce en canviar el meu pensament. Caminant sense saber on anar em vaig creuar amb una llebre, vaig aconseguir caçar-la i ferne foc amb ajuda de llenya, fulles seques i unes bones pedres, exina que està nit dormiré calent, però no agust, aquest dia serà un record pe al llarg de la meua memòria... Son les 22:00h de la nit, tinc por, si hem troben, per a qualsevol, soc un blanc perfecte. Deuria anar al lloc d’inici, per que estic ferit del muscle i allí tindrien que tornar dema per deixar mes soldats i arreplegar-me ami per enviar-me al campament per anar-me amb un poc de sor a casa altra vegada amb la meua família, amb els meus germans, amb Maria...


Dia 28 de gener. Avui, quant he despertat estava dins d’una cabanya del meu campament. Hem preguntava que havia passat. Un miracle? Pot ser... Els meus companys hem varen trobar inconscient en el lloc on vaig dormir-me: la ferida del muscle havia empitjorat hi això faria que no hem despertarà a l’eixida del sol, però ja estava curada i jo estava en bones condicions per a eixir al camp de batalla, on ningú s’havia que em passaria avui... Aquesta vegada dinarem amb mes tranquil·litat, una vegada acabar prepararem l’equipament per eixir a la guerra de nou, quant el meu grup de soldats i jo raguérem un atac sorpresa, però aconseguirem guanyar gracies a la majoria que érem, però gran part dels soldats eixiren molt ferits de la batalla, per sort encara jo estava viu... Quedaven moltes hores per davant i jo estava dispost a combatir-les. Ja per la vesprada vaig sorprendrem de la gent que vaig matar, però vaig rebre un tir, aquesta vegada era molt mes greu que abans, ja que el soldat que em dispara era el comandant, però no va poder amb mi. Vaig allunyar-me del meu grup, i em vaig tornar a perdre, però en aquest cas era molt mes perillós, per que estava en la zona dels enemics, dels contraris, i nos s’havia com tornar, aleshores vaig seguir endavant fins trobar una cova... En aquella cova hi havia de tot: menjar, armes fins i tot aigua! Vaig aconseguir altra vegada fer foc i vaig menjar fins que no podia mes. El sol estava humit, dur i molt incòmode, però vaig agafar fulles grans per estar un poc mes còmode. Abans de dormir-me vaig he preparat unes quantes armes i també m’he curat la ferida, que em feia molt de mal... Aquesta nit te que ser difícil... No crec que puga dormir i si be algú? Açò a estat habitat abans, esta clar... Tinc que fer de guàrdia (hem pare a pensar...), però la son s’apodera de les meues forces i acabe dormint en el sol amb les fulles, res còmode i amb l’esperança de somiar que tot va a eixir bé...


Dia: 29 de gener Els sorolls del dia següent em despertarem derrepent, estava molt fosc, no es veia res, el foc s’avia apagat... Correguent vaig preparar-me, tenia armes per tot el cos, aquesta vegada vegada no em trobaríem per sorpresa. També vaig agarrar algunes fruites, no tenien molt bona pinta, però era menjar per sobreviure... Des de la cova veia la gent correguent, caiguent, protegint-se, morint... Aleshores vaig pensar que jo podria er un d’ells...Imatges de la meua família, la meua Maria, records de quant era menut, de tot el que he vívit recorrien en la meua memòria. Per que vaig decidir vindre? No hi havia temps de lamentacions, exina que vaig emprar el camí cap a on, finalment, seria la meua tomba o la meua satisfacció de sobreviure un dia mes. Cada vegada tenia mes practica i agilidesa amb les armes, la meua força havia guanyat a la meua por. Un dels meus companys em va vore i em va pegar un abraç, em va preguntar milers de coses; On havia estat, que havia fet i també em va dir que al campament em consideraven per mort, Derrepent, m’entres mirava a altre lloc vaig sentir un tir... Li van pegar un tir al meu company, vaig alçar-me i amb tota la meua ràbia vaig començar a pegar tirs i matant a les persones. Els sorolls de les bales eren com bombes que retumbaben al meu cap, veia a la gent caure, amb cara de maldat, però al mateix temps em donaven pena... No he menjat res des de que he eixit de la cova, vaig perdre la motxilla just desprès de que mataren al meu company... Estava esgotat, no s’avia quina hora era, estava allunyat dels altres, però aquesta vegada no els vaig perdre de vista... La nit poc a poc s’acostava però el temps en feia etern... Les cames em feien mal, estava esgotat, portava molt de temps caminant, per camins infinits, replets de cadavers. Quant el grup no podia mes, es varem sentar en cercle al voltant d’una foguera que vaig fer jo per experiència. No vaig durar ni dos minuts allí... Vaig apartar-me i amb una fulla i una ploma que em deixaren vaig començar a escriure una carta dedicada a la meua família i a Maria...


En ella intentava escriure tot el contrari al que sentia, no volia que es preocuparen per mi vam decidir acampar aquella nit allí. Avui no serè l’únic que no torné al campament. Derrepent, tres soldats vam vindre correguent, sufocats, els soldats contraris venien cap a nosaltres. No teníem on amagar-nos, els meus companys corrien desesperats i jo m’entres, estic ací, escriguent com puc... Estan apunt d’arribar, jo ja estic preparat. Va ser complicat lluitar a fosques en la nit, on no veus res, ni saps res, on soles s’escoltaran grits de persones que moren i de altres que lluiten per sobreviure... Estic preparat... Ja estan ací, quasi s’escolten els passos dels seus andars, no se com acabarà aquesta nit... ni tan soles se si acabarà, si dema, n’hi haurà un dia nou...

Miquel!


Diari