Page 1

SAÓ ANY XXXIV NÚM. 355 DESEMBRE 2010 4 Euros

L'ARC MEDITERRANI LES ELECCIONS CATALANES QUAN S'ENVOLARÀ L'AEROPORT DE CASTELLÓ? ENTREVISTA A VICENT MORENO

ENRIC VALOR


ANY XXXIV NÚM. 355 DESEMBRE 2010 4 Euros

SUMARI

SAÓ DIRECTOR Vicent Boscà Perelló ADMINISTRADOR Vicent Canet Llidó CAP DE REDACCIÓ Francesc Martínez CONSELL DE REDACCIÓ Vicent Cardona, Josep A. Comes, Vicent J. Escartí, Antoni Ferrer, Irene Manclús, Emili J. Marín, Òscar Pérez, Alfred Ramos, Rafael Roca, Joan Lluís Sanxis, Presen Sena SECCIONS Josep Miquel Bausset, Roser Bofill, Francesc de P. Burguera, Ricard Chulià, Josep A. Comes, Vicent J. Escartí, Harca, Josep M. Jordán Galduf, Gonçal LópezPampló, Quique, Alfred Ramos, Rafa Roca, Manel Rodríguez-Castelló, Lluís Ronda, Josep M. San Abdón, Josep Lluís Sirera COL·LABORADORS Vicent Àlvarez, Francesc Asensi Botet, Adolf Beltran, Daniel Benito Goerlich, Emèrit Bono, Alfons Cervera, Germà Colón, Martí Domínguez, L. Duch, Alfons Esponera, Antoni Ferrando, Avel.lí Flors, Josep Franco, Victor Fuentes, Joan M. Furió, Ernest Garcia, Josep Garcia Poveda, Antoni Gómez, Albert G. Hauf, J. Huguet, Manuel S. Jardí, Manuel Joan i Arinyó, Ramon Lapiedra, V. Martínez, Casimir Nalda, Ricard Pérez Casado, F. Pérez Moragon, Emili Piera, Josep Piera, Daniel Pla, Josep M. San Abdon, Rosa Serrano, Josep Torrent, J. Vidal Talens MAQUETACIÓ www.linies.info CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Antoni Ferrer i Òscar Pérez ADMINISTRACIÓ Sari Martínez Tàrrega COMPOSICIÓ I IMPRESSIÓ Procesos y Soluciones Gráficas DIPÒSIT LEGAL: V-2161/1976 ISSN: 1136-0070 PREU ANUAL DE SUBSCRIPCIÓ: 40 EUROS ESTRANGER I SUBSCRIPCIÓ D’AJUT: 100 EUROS

EN PUNTA HARCA L’ESCÓ EDITORIAL

04

EUROPA MÉS A PROP

06

A PEU DE PÀGINA

07

PAÍS LITERARI

08

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

09

RACÓ DE L’OLLA

10

CELOBERT

11

TEOLOGIA I SOCIETAT

13

ENTREVISTA A

14

ENRIC VALOR

17 18

05

21 23 26 30 33

35 36 37

L’ESCENARI

39

DEBATS I BITS

41

CINEMA

43

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragments d’aquesta obra.

44

SAÓ EDICIONS, S.L. C. ÀNGEL DE L’ALCÀSSER, 14, 3R, 12A 46018 VALÈNCIA TEL. 963 70 58 41 FAX. 963 70 57 55 saoedicions@gmail.com

46

Aquesta publicació té el suport de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) Publicació associada a

45

46

Quique "Sense poble, sense llei, sense llar" L’Arc Mediterrani Josep MA Jordán Galduf Aparicions divines Vicent Josep Escartí Jornades culturals formentereres Rafa Roca Desclericalitzar l’Església: un pas més enllà del Vaticà II Josep A. Comes Les eleccions catalanes Francesc de P. Burguera Tres Imatges Roser Bofill L’abat Garcias de Cisneros Josep Miquel Bausset Vicent Moreno Vicent Font Frasquet QUADERN Les actualitats d'Enric Valor Josep Iborra El meu Enric Valor: fabrista de l’Alcoià Emigdi Subirats Enric Valor: defensa de la valencianitat Abelard Saragossà El llegat rondallístic d’Enric Valor Jaume Albero Enric Valor: el valor de l'escola Vicent Brotons Rico Entrevista a Verònica Cantó Vicent Boscà SOCIETAT Dénia, una democràcia qüestionable? Lluís Ronda ¿Quan s'envolarà l'aeroport de Castelló? Josep Manuel San Abdón AVE, corredor mediterrani i transport metropolità Francesc Martínez ART I CULTURA Un desig per al 2011 Josep Lluís Sirera La base material Gonçal López-Pampló Jocs d’espills Alfred Ramos LLIBRES Fet per cercar Manel Rodríguez-Castelló Mandela, l’últim gran èpic Ricard Chulià Fomentar l’impuls de la litúrgia conciliar Josep A. Comes Les pregàries de Karl Rahner Josep A. Comes


EN PUNTA

4

SAÓ 355

L'ESCÓ

HARCA

DE NOU, LA MULTITUDINÀRIA MISSA DE LES FAMÍLIES Encara vius els ecos triomfals del viatge del Papa a Santiago i Barcelona, «la pastoral del número» torna a manifestar-se com l’opció preferida per la jerarquia a fi de fer present l’Església en la societat i acabar així amb el laïcisme, la indiferència religiosa i la desafecció eclesial de la societat espanyola. Res no hi ha de més fàcil i ràpid que convocar els fidels a omplir places i carrers. El 2 de gener, tots a la plaça madrilenya de Colón, i el 14 i 15 d’agost de nou tots els fidels a Madrid a la Jornada Mundial de la Joventut! Perdó, tots els fidels no; els Kikos i l’Opus (els Legionaris de Crist aquesta volta no, perquè fóra molt vergonyós després

del cas Maciel). Tots sabíem que el Dia de la Família, convocat des de fa quatre anys arran de les polítiques sobre la família de Zapatero, era i és iniciativa i realització del Camí Neocatecumenal, si bé, oficialment, l’organitzava el cardenal Rouco. Enguany, però, ja s’ha dit obertament que la concentració l’organitza el cardenal i les comunitats neocatecumenals de tot Espanya. Elles s’encarreguen de portar la gent i els milions que facen falta per sufragar les despeses. Nosaltres, a la llum de les paraules i obres de Jesús, mantenim que el Camí evangelitzador que cal seguir és un altre: el mateix que féu Jesús. I la presència pública dels cristians en la societat consisteix a viure en el món –com el rent en la pasta– i, mitjan-

çant el testimoni de la seua vida, il·luminar i ordenar les realitats temporals a les quals estan vinculats com la resta de ciutadans de manera que progressen segons l’evangeli. ERA NECESSARI? A menys de sis mesos per a les eleccions, era necessari canviar el delegat del Govern? D’acord: Ricardo Peralta té més de 35 anys i no té molt de cabell, però això és motiu suficient per a fer-ho...? Uf, uf, uf.


EDITORIAL

"Sense poble, sense llei, sense llar" “...tots aquells que s’interessen per la dretura de les lleis cerquen de venir en

coneixement de la virtut i de la maldat polítiques. Així (...), la polis que ho és veritablement, i no només de nom, ha de preocupar-se per aquestes coses (...) i no deixar de ser capaç de fer bons i justos els seus ciutadans”. Aristòtil (Política, III, 9)

brugals, emarses, fabres, fenolls i femtes, ripolls i camps irrita, quaranta-tres a zero, ternos, vuitons i loewes, hublots, perles, ferraris, circuits, àgores, TVV, teconses, pedrogarcies, fastos papals, dependents dasatesos, fosses de desmemòria, barracons escolars (omissa PISA teste), saquejos milionaris, socialització de pèrdues i privatització de guanys. I La Nova Fe, hotel de cinc estreles. I tot això, a més, adobat amb una carència total, en qui ho fa, d’asco a prevaldre’s d’ONGs, d’asco a falsejar factures milionàries, d’asco a insultar i --pretenent fer bona la fal·làcia segons la qual tots els polítics són iguals— a embrutar adversaris, jutges, policies, fiscals i el mateix sursum corda, si calia. La desvergonya i el cinisme més impunes coronant la maldat política, que en diria Aristòtil. I és que el filòsof percebé en la seua època allò que els valencians –malgrat la nostra opinió dels polítics, i a tenor de la nostra provada incapacitat d’escarment civil— no acabem de percebre ara en tota la seua gravetat. Aleshores, una de dues: o Aristòtil no tenia raó, o ací, al País Valencià, no ens queda ja ni el nom de polis, de tan degradada com ens hem deixat deixar la societat. Potser estem ja, amb paraules d’Homer al cant IX de La Ilíada, “sense poble, sense llei, sense llar”. Sense ni un bri de vergonya política? •

SAÓ 355

En principi, i a tenor de repetides enquestes, podria semblar que ací, a Espanya en general i a la nostra Autonomia més en particular, ja estem arribant, ni que siga contrafàcticament --per fartera i per desistiment cívic--, al grau de maduresa política que l’Estagirita propugna en la citació precedent.En efecte, el comportament de la classe política és vist com el tercer problema, només per darrere de l’atur i de l’economia, que més preocupa la nostra ciutadania. Aquesta percepció, que ja ve de lluny, si més no per com està gestionant el govern la crisi o per la pandèmia de corrupció que està minant el PP, s’ha intensificat darrerament degut a unes quantes bufetades que han sacsejat no només l’opinió pública i el que queda d’estat, sinó també el dia a dia de l’home corrent. Entre elles, per exemple, l’atac globalitzat i planificat de les finances – els veritables poders d’aquest món—contra la regulació social de l’economia: ja no es

tracta del simple regrés a la no-regulació, d’un bellum omnium contra omnes anterior a la intervenció pactada del Leviatan-Estat mal menor, encara que mínim, no; ara el Leviatan ha mutat en un altre i ha mostrat el seu veritable rostre: s’hi està desfent de pactes i d’estats, i instaurant una contraregulació a imatge i semblança de la seua voracitat omnímoda. Una altra bufetada, i com el revers de la moneda, el sobtat esglai dels estats davant les filtracions de Wikileaks, pel que aquestes tenen de deixar-los amb el cul a l’aire, de potencial ridiculitzador --si no devaluador: i aquest en seria el perill seriós-- de la funció estatal mateixa. I, com darrer exemple de trasbals, una vaga salvatge de controladors aeris que ha posat a prova, i que ha estat tallada amb mètodes i resultats que encara s’hauran d’avaluar, la capacitat de reacció d’un govern davant d’un greu perjudici infligit a la població. Qui no haguera tingut abans l’ocasió de fer-ho, ara --calenteta encara la cara per aquestes tres galtades que, si no revelen maldat cívica i econòmica, palesen incompetència política, o tot alhora--, ara ben bé podria reflexionar sobre el per què de la valoració que se’n fa, dels dirigents. Als valencians, però, no ens ha calgut esperar tant per a indagar en els casos de veritable maldat política que estan podrint-nos les institucions. Ja fa molt que ens enfanguen com una pantanada: gürtels,

5


EUROPA MÉS A PROP JOSEP MA JORDÁN GALDUF *

L’Arc Mediterrani d’Europa

6

SAÓ 355

L’Arc Mediterrani L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) ha publicat un excel·lent estudi titulat El desarrollo del Arco Mediterráneo. Trayectoria y perspectivas (patrocinat per la CAM), que ha rebut el VIII Premi Societat Catalana d’Economia 2010. L’estudi posa de manifest les capacitats i les debilitats de la zona, i suggereix línies d’acció per a millorar la seua evolució cap al futur. L’Arc Mediterrani comprén les regions de l’est peninsular (on ocupa un lloc central la Comunitat Valenciana), així com les Illes Balears, un espai que concentra quasi la meitat de la població i l’activitat econòmica d’Espanya. Un autèntic eix de desenvolupament, amb molts avantatges i potencialitats, però també amb notables debilitats i mancances que s’han posat de manifest en la crisi econòmica present. L’evolució cap al futur de l’Arc Mediterrani dependrà de la capacitat dels seus agents econòmics i socials i de les institucions públiques per a conservar i enfortir les capacitats de la zona, alhora que es redueixen les seues debilitats. La millora de les infraestructures és important. L’arribada de l’AVE contribuirà a reduir les insuficiències de la zona, però encara caldrà una millora de les connexions ferroviàries al llarg de l’Arc, de nord a sud.

En aquest sentit, darrerament s’han intensificat les demandes dels actors econòmics de la zona per a prioritzar la construcció de l’anomenat Corredor Mediterrani. Un projecte que fa referència al traçat d’una infraestructura ferroviària de mercaderies d’ample europeu que hauria d’enllaçar tota la costa mediterrània peninsular amb la resta d’Europa pel nord, i amb Àfrica pel sud. Una infraestructura que es podria finançar amb el concurs dels sectors públic i privat podria reduir el tràfic per carretera (amb efectes positius de caràcter mediambiental) i potenciar els ports de la zona. El Corredor Mediterrani va ser descartat el 2003 com a infraestructura prioritària de la Xarxa Transeuropea de Transports, ja que aleshores el govern del PP (i Loyola de Palacio com a comissària d’Energia i Transport) va considerar pertinent proposar-hi un altre traçat (l’anomenada Travessia Central dels Pirineus, que passa per Madrid). Ara el món empresarial de l’est peninsular ha tornat a demanar la prioritat del Corredor Mediterrani en la nova xarxa d’infraestructures que la Unió Europea ha de decidir pròximament, i el ministre José Blanco s’ha compromés a defensar aquesta demanda a Brussel·les. Més enllà de la millora de les infraestructures, però, la superació de la crisi exigeix

sobretot un canvi gradual en el patró de creixement de l’Arc Mediterrani. Això implica un suport a la modernització i innovació dels sectors tradicionals, i també un intent d’ampliar la diversificació productiva, per a guanyar en productivitat i valor afegit. A més a més, resulta fonamental aturar la degradació de l’entorn i l’esgotament dels recursos naturals. A la fi, el futur de l’Arc Mediterrani passa per aconseguir un desenvolupament sostenible i una millora de l’ordenació territorial. • * Catedràtic d’Economia Aplicada Universitat de València


A PEU DE PÀGINA VICENT JOSEP ESCARTÍ

Aparicions divines interessats en les batalles dels exèrcits. Ara bé: si ens fixem, potser caldria fer la substitució d’aquelles criatures angèliques o totpoderoses per les figures dels nostres polítics i dirigents. Les guerres es fan per ells, com en altres temps es feien per Déu; i els polítics no van a la guerra –Bush, Blair o Aznar no van haver de patir les misèries dels soldats–, però, de tant en tant, hi apareixen: des d’un helicòpter, es deixen caure i ho impregnen tot de festa, dels «vivos resplandores» del relat d’adés. Però la seua presència no és salutífera ni acaben amb les guerres. No són, per tant, éssers divins com els del passat, encara que ho pretenen, i encara que ja no ens enganyen. Perquè, de totes formes, ens hauríem de qüestionar per què Déu o els sants tenen una inclinació natural cap les batalles i no s’apareixen en actes més lúdics i menys dolorosos per als humans... En fi: això ja seria un altre tema i necessita més espai que aquesta pàgina. •

7

una dama de peregrina hermosura vestida de blanco, con una lanza en la diestra y un escudo en la otra mano, acompañada de un mancebo de austero semblante, vestido de piel de gamuza y seguido de una porción de jóvenes guerreros blandiendo flamígeras espadas». Coroleu diu que, en aixecar els de Rodes els estendards de la Mare de Déu i de sant Joan Baptista, «muchísimos turcos cayeron muertos como heridos del rayo sin que ningún proyectil les alcanzara». L’aparició havia estat, doncs, efectiva contra els infidels. En la conquesta de Mallorca, s’aparegué sant Jordi, ajudant el rei Jaume I; i en la d’Alcoi, també. Sant Jaume apòstol ajudà els castellans a la batalla de Clavijo. El mateix Coroleu conta que durant el setge de Girona el príncep de Viana –que havia mort en estranyes circumstàncies i a qui les veus populars feien sant i, fins i tot, a València, va córrer una oració adreçada a ell– s’havia aparegut, també, a les tropes. I els exemples ibèrics no són els únics, òbviament, encara que ens poden ser els més familiars. Ara les aparicions ja no estan de moda. Malgrat que les guerres continuen –perquè la humanitat no ha sabut entendre que són el pitjor dels mals–, els sants, les divinitats i altres éssers de capacitats sobrenaturals ja no semblen estar

SAÓ 355

El 1480, mentre els turcs intentaven prendre l’illa de Rodes, en una batalla que a la fi seria favorable als cristians, segons el Dietari de la Generalitat de Catalunya –un text memorialístic de caràcter oficial que recollia els esdeveniments més importants del moment, o els que li semblaven interessants al compilador–, al cel es varen aparéixer quatre personatges vestits i armats de manera mai no vista, que els cristians identificaren amb àngels i que caldria relacionar més pròpiament amb els arcàngels o amb els evangelistes. No era la primera vegada que l’illa grega, en mans dels cavallers de Sant Joan, patia un atac turc: el 1444 ja n’havia resistit un altre i, en el bàndol dels cristians, hi havia el cavaller i corsari valencià Jaume de Vilaragut, a qui se l’ha suposat informador de Joanot Martorell per al fragment en què aquest novel·litza el setge d’aquella illa de manera magistral. Però no volia parlar de Rodes, sinó de les aparicions sobrenaturals. En una edició del Dietari ja esmentat, feta el 1889, fragmentària i traduïda, Josep Coroleu comenta que altres informacions d’aquella batalla del 1480 parlen que els turcs «habían visto aparecer en los aires, sobre el campo de batalla, una cruz de oro circundada de vivos resplandores y


PAÍS LITERARI RAFA ROCA

Els expedicionaris a la platja d’es Pujols (Fotografia: Ton Granero).

8

SAÓ 355

Jornades culturals formentereres Per sisena vegada consecutiva, els membres de les societats Verdaguer i Catalana de Llengua i Literatura ens vàrem aplegar els passats 1, 2 i 3 d’octubre a l’illa de Formentera per a realitzar-ne la descoberta natural i intel·lectual a través de les VI Jornades d’Intercanvi Cultural. Com que tan sols és possible arribar-hi per mitjà de Sa Barca, una espècie d’autobús marítim de línia que fa el trajecte Eivissa-Formentera en una mitja hora, la vida a la menor de les Pitiüses està marcada per la doble insularitat –de vegades triple, respecte de Mallorca–, cosa que, si bé la converteix en una illa extraordinàriament tranquil·la, també grava, tant els productes com les persones, amb un plus de temps i de despesa. Saturats, doncs, per l’ús intensiu i continuat de mitjans de locomoció terraqüis (taxi, autobús), aeris (avió) i marítims (vaixell), els expedicionaris ens vàrem trobar el dia 1 a la vesprada a la seu del Consell Insular de Formentera, situada al municipi de Sant Francesc Xavier, on tingué lloc l’acte d’inauguració de les jornades. Ultra la intervenció dels professors Ricard Torrents i August Bover, presidents de les societats convocants, i de n’Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, la consellera de Cultura, na Sònia Cardona, ens traslladà l’entusiasme i el goig que li produïa rebre’ns. A continuació, tingué lloc la primera de les conferències programades, que portava per títol «Formentera, font

literària» i que anà a càrrec de Bernat Joan. Filòleg, narrador i polític –secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya–, en Bernat realitzà una extensa repassada als escriptors, a les obres, als artistes i a les pel·lícules que, del segle XX ençà, han trobat la font d’inspiració en Formentera. De la mà de l’historiador oriünd Santi Colomar, dedicàrem el matí del dia 2 a voltar l’illa. Així, entre altres visitàrem: la Mola, que en la documentació antiga era gairebé considerada com a part diferent de Formentera; Sant Ferran, la població on s’ubica la mítica Fonda Pepe, que ja era freqüentada en els anys 60 per Bob Dylan; Ses Salines, d’una importància i qualitat extraordinàries, ja que eren la font econòmica principal abans de l’arribada massiva del turisme; i el cap de Babària, un «paisatge lunar» en expressió del nostre cicerone, presidit pel far i habitat per les omnipresents sargantanes que d’un temps ençà s’han convertit en la imatge comercial i gairebé corporativa de l’illa. Encara que actualment Formentera és una importantíssima destinació turística, es dóna la circumstància que durant molts anys ningú no volia anar-hi, ja que era considerada com a, literalment, «un cul de món». Perquè ens en fem una idea, serà suficient de dir que la llum elèctrica hi arribà en 1968. Tanmateix, en les darreres dècades, des que hom descobrira els seus encants naturals, els turistes –especialment els italians– «es maten per venir i adquirir-hi

casa». És el que té ser el paradís de la vida chill-out. De vesprada ens traslladàrem a la sala d’actes de l’Àrea de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Formentera per tal d’escoltar dues noves conferències: «El parlar de Formentera», que pronuncià l’eivissenca Roser Marí Tur, i «Les travessies atlàntiques de Verdaguer», que anà a càrrec de Francesc Lleal, excapità de la marina mercant i membre de l’expedició. Finalment, durant el matí del dia 3 gaudírem de dues xarrades més: d’una banda, la que exposà Esperança Marí, diputada d’ERC al Parlament balear, sobre «Formentera, les illes menors i l’encaix balear», és a dir, sobre la complexitat política i social que presenten Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, ben difícil de gestionar, ja que les illes tendeixen a funcionar de manera autònoma i, en conseqüència, a ignorar-se mútuament; i, de l’altra, la que realitzà el professor Damià Pons, que portava el títol «La literatura a les Balears als inicis del segle XXI», i que permeté comprovar la gran riquesa i vitalitat literàries que, d’ençà les darreries del segle XIX, han produït les Illes Balears. •


PLAÇA DE L'ESGLÉSIA JOSEP A. COMES

Desclericalitzar l’Església: un pas més enllà del Vaticà II els signes dels temps actuals? L’autoritarisme absolutista pertany a la revelació divina? Deixant a banda que el papa i els bisbes prenguen les decisions que els corresponga en el seu àmbit, caldria que a les comunitats parroquials es visquera el misteri de Comunió i de Poble de Déu amb què el Vaticà II va definir l’Església. Les autèntiques reformes en l’Església sempre han començat des de la base (I. M. Congar). A les parròquies, doncs, mamprenguem una conversió no sols individual de cadascú sinó de tota la comunitat, estructures incloses, fent-la viure acollint el Regne de Déu; donem cos a la igualtat, a la fraternitat i al servei amb què Jesús volgué que s’organitzaren els seus seguidors. Per exemple, fomentant i acceptant de bona gana la majoria d’edat dels seglars; fent passos concrets vers uns consells (pastoral i econòmic) directius i no sols consultius; que les dones servisquen a l’altar i a l’organització parroquial amb absoluta normalitat i paritat que els barons... En una paraula, cal desclericalitzar l’Església. Tota pedra fa paret. És clar que decisions jurídiques històriques no poden resoldre de forma definitiva el problema teològic i evangèlic de saber si l’exercici de l’autoritat en l’Església ha de ser segons el model d’una monarquia absoluta o ha de tenir en compte els principis de la democràcia moderna. Cal, però, anar provant. Ecclesia semper reformanda. •

9

engrescadora. Dit amb expressions ja clàssiques: a la primavera conciliar ha seguit l’hivern eclesial de Joan Pau II i Benet XVI. I en això s’està «sin prisas, pero sin pausas». Com a mostra, deia el secretari de la Congregació d’Educació Catòlica en la trobada anyal dels rectors de seminaris: «Hi ha en l’Església una ratlla de divisió i fins de fractura entre un corrent segons el qual no és l’Església que ha d’anar a la societat, i un altre que afirma que és la societat la que ha d’anar a l’Església. Aquesta segona és la tendència que els rectors dels seminaris han d’encoratjar i sostenir... Més que el pas d’una generació a l’altra, heu d’aconseguir el pas harmoniós d’una interpretació del Concili a una altra». Tanmateix, els «inasequibles al desaliento» estem convençuts que l’Església dissenyada pel Vaticà II constitueix un projecte tal volta més actual i necessari ara que abans, a condició que es duguen a la pràctica les intuïcions conciliars fonamentals i, si cal, s’hi vaja més enllà. Durant el primer mil·lenni del cristianisme, l’església de Jesús es regia per un sistema més participatiu i codecisiu. A partir de Gregori VII (s. XI), l’exercici del poder es concentrà en el papa, bisbes, cardenals, cúria romana..., fins a arribar a l’actual Dret Canònic (Joan Pau II, 1983) que consagra una monarquia absoluta en mans del clergat. Algú creu de veritat que l’església de Jesús s’enfonsaria si els cànons es reformularen més d’acord amb l’evangeli i amb

SAÓ 355

Joan XXIII no era un gran teòleg ni amant dels protocols i rituals. Era un home senzill. El Papa bo, li deien. Només arribar a la Casa Gran s’adonà de l’ambient enrarit que hi havia; no s’hi podia respirar ni parlar amb llibertat; tot estava mil·limetrat i regulat. Va decidir obrir finestres perquè entrara la llum i el soroll del carrer i un aire fresc que s’emportara la pols que, segle rere segle, tapava més que destapava la imatge del Déu de Jesús. L’Església no podia continuar presentant-se al món com un castell emmurallat, sempre a la defensiva, donant aixopluc als insegurs i poregosos. Joan XXIII intuïa també que, fora de l’Església, tot no era tan roí com pensaven els eminentíssims assessors. La societat d’aleshores (i l’actual també) emetia signes, realitzava canvis pregons i tenia aspiracions que calia escoltar. Alguns d’aquests senyals, mirats a la llum de l’evangeli, eren molt humans i humanitzadors; palesaven que el gènere humà no estava lluny del Regne de Déu. El que calia, doncs, era ajudar a descobrir l’acció renovadora que l’Esperit Sant realitza en el món, en les altres esglésies i en les religions i posar-se al seu servei guiant les persones cap a la lliure acceptació de l’evangeli. L’evangelització començava, doncs, des de l’empatia, l’escolta i el diàleg. I Joan XXIII va decidir convocar un concili sense condemnes, totalment distint dels realitzats fins a eixe moment. La continuació de la història no és tan


RACÓ DE L'OLLA FRANCESC DE P. BURGUERA *

10

SAÓ 355

Les eleccions catalanes El primer que s’hauria de tenir en compte, en tractar de valorar els resultats de les darreres eleccions autonòmiques de Catalunya, és l’augment del percentatge de votants respecte de les passades eleccions de 2006: d’un 56,77% al 60%. Val a dir que per als ciutadans catalans aquestes eleccions eren importants. Els menyspreus, el poc interés per la política que indicaven les enquestes, no ha estat així. Malgrat tot, però, aquest augment de votants no ha repercutit en tots els partits. Mentre CiU passava de 928.000 votants a 1.191.000, i de 48 escons a 62, el PSC baixava de 789.000 a 567.000, i de 37 a 28 escons. El tercer partit que segueix aquests dos és el PP, que va passar de 14 a 18 escons. I a continuació ve ERC, que perd 10 escons dels 21 que obtingué en 2006. De 414.000 vots ha passat a 216.000. És a dir: ha reduït el 50% de la seua presència en el Parlament català. Quina ha estat la raó? Cal estudiar el perquè. El secretari general d’ERC, Joan Ridao, ha declarat que Esquerra Republicana de Catalunya «no pot convertir-se en un carnaval de zombis desorientats ni en un grup de boxejadors pegant punyades a l’aire, sinó que hem de fer la reflexió sobre corregir el que hem de corregir, i fer el debat profund. Però això ho farem després de les municipals i en un eventual congrés». El fet és, segons Ridao, que 100.000 vots d’ERC se

n’han anat al partit de Laporta i els altres 100.000 a CiU. I això és molt greu. Ridao no ha deixat de recordar que Carod Rovira n’es coresponsable tant per la reedició del tripartit en 2006 com per la seua presència en el Govern. Per tant, no ha participat en la campanya, «però ha estat un element important del qual no podem prescindir a l’hora de fer balanç dels resultats». Així les coses, caldria destacar que ERC, a més de la seua falta de coherència en integrar-se en el tripartit i formar part del Govern, s’ha vist perjudicada per les seues desavinences internes i l’aparició d’altres opcions polítiques que reclamen la independència. Pense, en la meua opinió, que ERC ho tindrà malament. Li han eixit competidors independentistes que ja li han furtat 100.000 vots, i quant a la política d’esquerres que porta en el seu programa, difícilment serà acceptada per una part important dels ciutadans. De moment, 100.000 votants d’ERC s’han passat a CiU, que porta un programa més interclassista. A Europa, els partits que governen són els interclassistes. És a dir, el centre. En aquestes eleccions de Catalunya, els dos partits que han perdut vots han estat ERC, que ja hem vist, i ICV-EU, que ha passat de 12 escons a 10, de 281.00 vots a 228.000. Clar que sempre hi ha excepcions. Mentre a Catalunya han governat, des de

la transició, opcions de centre com els nacionalistes de CiU o els socialistes del PSC –aquests amb partits minoritaris d’esquerra–, al País Valencià, per exemple, començàrem la democràcia governats per uns socialistes que acabaven d’abandonar el marxisme, però no l’espanyolisme. No saberen fer pedagogia per a un poble que havia obtingut l’autonomia. No tenien consciència de país. Després de tres legislatures governant, va ser el PP, en 1995, qui va guanyar la presidència de la Generalitat amb Eduardo Zaplana, que hagué de negociar-la amb Unió Valenciana, atés que no arribava a la majoria absoluta. A partir de la legislatura següent, Zaplana va obtenir la majoria absoluta que Camps ha estat mantenint fins a hui. I així continuarem. Amb un PP ple de corrupcions i balafiant la majoria dels diners que ingressen en les arques de l’erari públic. I els socialistes a Betlem amb els pastorets. I a l’Estatut una barrera del 5% que intercepta el pas a les Corts Valencianes perquè les opcions valencianistes no puguen fer sentir la veu dels centenars de milers de valencians que hi donen suport. • * fburguera@ono.no


CELOBERT ROSER BOFILL

Tres imatges

dona només és per prestar serveis secundaris. Per l’Església, i pel Vaticà, no existeix la paritat entre home i dona. La imatge de tots els bisbes vestits de blanc, i la d’elles amb hàbit obscur, semblava d’una altra època, d’un altre segle». Estic absolutament d’acord amb les dues; només discrepo amb Montserrat Biosca que diu que haurien pogut incloure en aquesta tasca que van fer les monges algun diaca o algun seminarista. No, jo crec que el que hauria estat més exemplar és que alguns bisbes, ells mateixos, es posessin un davantal, com les monges, i netegessin l’altar. Deixar-ho als seminaristes o diaques també és rebaixar la seva feina. En l’últim sopar, ¿no es va treure Jesús el mantell, va cenyir-se una tovallola i va rentar els peus als seus deixebles, com ho fa el bisbe també el dijous de Setmana Santa? Ja sé que té tot un altre significat, però Jesús es va agenollar amb naturalitat. Doncs, alguns dels bisbes podien també rentar l’altar, penso. Les set monges que ho van fer estan contentes del seu servei i no entenen tanta protesta. Cal respectar la seva postura. I una tercera imatge. Quan Benet XVI va visitar la institució del Nen Déu, en sortirne, la gent l’esperava al carrer, i ell es va barrejar amb la gent. Va trencat el protocol. El Papa amb el poble. Crec que així hauria de ser sempre. •

11

monges d’hàbit negre amb una toga del mateix color, i es van posar a eixugar l’oli sobrant que havia quedat sobre l’altar perquè es pogués posar la tovalla que cobreix l’altar. Les set monges eixugaven curosament, i fins i tot ho feien agenollant-se perquè alguna goteta d’oli havia caigut a terra. Veig exactament la imatge. Els bisbes i cardenals amb les seves mitres i la seva vestimenta blanca amb bordats daurats, asseguts hieràticament, mentre elles, enmig d’aquella magnificència, es veien petites i humils treballadores, actives. Era un gran contrast. Em va fer mal. Vaig pensar que era massa flagrant la diferència que hi havia entre uns i altres. «Deixa-ho estar», vaig pensar. El tema del paper de la dona a l’Església no té remei. Però es veu que no sols a mi, sinó a moltes més dones i a alguns homes també, els hi va fer mal, i l’endemà feien pública la seva protesta. L’abadessa de Sant Pere de les Puel·les, Gertrudis Nin, manifestava: «En un moment de projecció mundial de Catalunya, gràcies a una cerimònia presidida per el Pontífex, es va perdre l’oportunitat de donar més rellevància al paper de les dones en l’Església; ens ha dolgut molt». També Montserrat Biosca i Duch, presidenta del Col·lectiu Dones en l’Església, manifestava: «Ha quedat palès: s’ha evidenciat que la jerarquia eclesial considera que la dona té una missió diferent de la de l’home, que la

SAÓ 355

Dels fets passats es van esborrant moltes imatges; malgrat tot, no se sap per què, o segurament perquè responen a algun impuls íntim, hi ha imatges que queden fixades. La televisió va fer un seguiment molt encertat del viatge de Benet XVI a Santiago i a Barcelona. De les imatges de la meva ciutat, n’hi ha tres que conservo a la ment com si ara mateix les veiés. Una, la nau de la basílica de la Sagrada Família, amb una llum meravellosa que entrava pels vitralls i que et feia sentir en un món infinit de pau. T’enlairava. Quina grandiositat! Encara no he anat a veure-la, però en tinc ganes, tot i sabent que l’esplendor d’aquell dia no es donarà només que en les grans festes, i aquella ho va ser. Jo no era del parer que el temple s’acabés, i preferia que quedés com l’havia deixat en Gaudí, però una molts cops s’equivoca. Aquella gran nau amb les altíssimes columnes recorda catedrals antigues. No estem, és cert, en temps de catedrals, però just per aquesta grandiositat i bellesa de la basílica en diuen «la catedral del segle XX». Aquesta es una bona imatge que suposo que, com a mi, a molts els hi ha quedat, amb la sort que no és només una imatge sinó una realitat. Una altra imatge, aquesta no positiva: quan es va untar la pedra del altar d’oli, tot un simbolisme, aleshores van sortir set

Sor Gertrudis Nin, Abadessa de Sant Pere de les Puel·les. Foto El País. com


TEOLOGIA I SOCIETAT JOSEP MIQUEL BAUSSET

L’abat Garcias de Cisneros gran, tant a través de la lectura d’aquesta obra com també indirectament, per mitjà dels Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola, el qual rebé la influència cisneriana, a través del Compendio breve de ejercicios espirituales, escrit per un monjo anònim, poc després de la mort de Cisneros. L’abat Garcias de Cisneros va escriure, a més del seu famós Exercitatorio de la vida espiritual, (que s’estengué per tot Europa) el Directorio de las Horas Canónicas, les Ordinacions de la Confraria de Montserrat, El Costumari i Cerimonial de Montserrat, les Ordinacions dels Escolans, les Constitucions dels Capellans, les dels ermitans i les dels Monjos. Tot això, com remarcava el pare abat Josep Mª Soler, «forma part del testament espiritual que ens ha deixat l’abat Garcias de Cisneros», quan 500 anys després de la seua mort el recordem per «la seua obra de govern tan encertada, per la manera com incrementà la vivència espiritual de Montserrat i en féu un centre difusor per mitjà de la impremta que va instal·lar al nostre monestir». Governà el cenobi dèsset anys, fins a la seua mort, el 27 de novembre de 1510. Com escrigué el cardenal i monjo Anselm Albareda, el nom de Cisneros ha quedat «inscrit en el catàleg de prelats i monjos il·lustres» per la seua qualitat espiritual i la dimensió cultural. •

13

Renovà també els edificis del monestir i en construí de nous, amplià la biblioteca i muntà la impremta, perquè els monjos tingueren els llibres necessaris. A més, potencià l’acolliment dels pelegrins i expandí la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. L’abat Garcias de Cisneros tenia un interés particular perquè els monjos, i sobretot els novicis, tingueren una comprensió bàsica dels salms i així l’ofici diví «fos realment un espai de pregària personal, que enriquira la vida espiritual», com ha destacat l’abat Josep Mª. Per això, cada monjo tenia a la cel·la una biblioteca bàsica amb la Regla de sant Benet, les obres de sant Bonaventura, sant Bernat i sant Agustí, les Col·lacions de Cassià, l’Escala del Paradís de Joan Clímac o el Comentari al llibre de Job de sant Gregori el Gran. L’abat Cisneros no pretenia conduir els monjos per camins difícils, sinó fer atraient el treball espiritual i facilitar el progrés cap a la perfecció i l’amor de Déu, a partir de l’experiència que havia fet de la Devotio moderna. Així, l’oració mental (segons ensenya ell mateix en el seu Exercitatorio) feia avançar el monjo fins a la caritat perfecta. El seu objectiu era «juntar el ánima con Dios» , per arribar a la «contemplación por don de amor». Amb el seu abadiat, Montserrat assolí el cim de la seua intensitat espiritual. Per això la seua influència en l’Església (sobretot a partir del seu Exercitatorio) va ser molt

SAÓ 355

Garcias de Cisneros va ser un dels abats més eminents de la història de Montserrat, ja que en el seu abadiat, el monestir va viure una transformació profunda i esdevingué lloc d’irradiació espiritual i cultural. Garcias de Cisneros va ser un dels 14 monjos que el 1493 vingueren a Montserrat des del monestir de San Benito el Real de Valladolid, per aplicar (a petició dels reis Ferran d’Aragó i Isabel de Castella) la reforma que s’havia iniciat en aquell cenobi castellà. Una vegada a Montserrat, va ser elegit prior i, més tard, abat. La seua intelligència i el seu sentit pràctic el van portar a no aplicar de manera estricta els principis uniformadors de la congregació de Valladolid, de la qual va passar a dependre el nostre monestir a finals del segle XV. Cisneros va saber fer-se càrrec de la realitat de Montserrat i va adaptar l’esperit de la reforma a les característiques d’aquest lloc i a les peculiaritats de Catalunya, fins a tal punt que en els últims anys del seu abadiat arribà a distanciar-se de la congregació de Valladolid per protegir el nostre monestir. L’abat Garcias de Cisneros va ser un «home d’intensa vida espiritual, equilibrat, profund, ben dotat per al govern, d’una gran cultura, bon diplomàtic i bon gestor», com l’ha definit l’abat Josep Mª Soler. Va imprimir un impuls renovador als preveres seculars que vivien a Montserrat, als donats que atenien l’acolliment material del santuari, als escolans i als ermitans de la muntanya.


ENTREVISTA VICENT FONT FRASQUET

Entrevista a Vicent Moreno

14

SAÓ 355

Vicent Moreno, nascut a Massanassa l’any 1957, és mestre, llicenciat en Geografia i Història i té més de trenta anys d’experiència en l’ensenyament. Ha estat coautor del projecte D’acord, un material d’ensenyament del valencià per als nouvinguts. Va ser assessor del Servei d’Ensenyaments en Valencià de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana entre 1993 i 1996, i ha impartit cursos i seminaris de formació per al professorat sobre l’ús vehicular de les llengües: recursos per al primer cicle de primària. És des del 6 de novembre el president d’Escola Valenciana. Els qui el coneixem també sabem que és una persona que fonamentalment viu per a l’escola i pel valencià, i que el seu compromís és allò que li ha fet acceptar el repte de ser president d’Escola Valenciana. –La primera pregunta és com podràs atendre el teu treball a l’escola i el que comporta la presidència d’Escola Valenciana. –En aquesta societat que ens ha tocat viure, on hi ha tant per a comprometre’s i millorar, a moltes persones ens falta el temps, que se’n va molt ràpidament. Per tot això, fa temps que he aprés a confiar en l’equip de companyes i companys que hi ha darrere de totes les responsabilitats que es van assumint. Som un equip tant al centre

com a l’Escola Valenciana. –Escola Valenciana naix per a impulsar l’ensenyament en valencià, i ara pareix que ha eixit al carrer. Per què? –És cert. Com el seu nom indica, Escola Valenciana, el seu objectiu primer i principal objectiu ha estat l’Ensenyament en Valencià. Però, com és sabut, una llengua s’aprén quan s’utilitza, i la llengua que ensenyem a l’escola ha d’estar viva i present al carrer, en la vida diària, en qualsevol àmbit. L’alumnat ha de notar que la llengua que li ensenyen a l’escola és útil i té prestigi tant o més com l’altra llengua oficial. Aquella frase de “Viure en valencià” no ha caducat; cal que la recuperem i la fem realitat. –Amb quina llengua hem de fer l’acollida als nouvinguts? –Sense cap dubte, en valencià. Ja fa temps que des d’Escola Valenciana diem “Valencià llengua d’acollida” per a tots els nouvinguts (d’altres nacionalitats o d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol). Està demostrat que així, acollint-los en valencià, l’aprenen, i al mateix temps aprenen el castellà; a l’inrevés, la competència en valencià serà nul·la. Defensem un País Valencià integrador. Ens col·loquen l’etiqueta de “nacionalistes”, i jo crec que nacionalistes són els altres, els que defensen una visió d’imposició de les grans nacions envers les xicotetes, els que defensen la supremacia i importància d’una llengua envers la resta, els que volen fer paleses les fronteres

per limitar l’entrada d’immigrants, els que plantegen contractes d’integració... Nosaltres defensem un País obert a tothom, que té una llengua, cultura, història pròpia i que no per això lluita contra la resta de cultures i llengües per minorar-les. –Quina proposta fa ara Escola Valenciana per a fer possible l’aprenentatge del valencià, el castellà i l’anglés? –Com més llengües s’aprenen, més capacitat hi ha per aprendre’n d’altres. Apostem clarament per un gran SÍ a totes les llengües, a totes les cultures. A tots els països on hi ha llengües en contacte, on n’hi ha alguna molt forta i altra més dèbil, si es vol recuperar la llengua minorada, cal iniciar l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura en valencià i a continuació l’altra o altres llengües. Hi ha gent que vol enfrontar les llengües. En concret, en els darrers anys vivim un intent d’oposar anglés i valencià. Això és fruit d’una visió polititzada de l’ensenyament, de persones sense cap competència pedagògica. Hem de tractar les llengües de forma inclusiva perquè com més llengües es dominen més facilitat hi ha per aprendre’n d’altres. Enfrontar anglés i valencià és una estratègia per a exterminar la llengua. Nosaltres, en canvi, apostem per un gran SÍ a totes les llengües. Ho tenim molt clar: el valencià obri la porta a les llengües. A més, el plurilingüisme ha de venir acompanyat d’una política educativa en valors per la in-


en altres àmbits que no siga sols l’escolar. Tenim tots aquests projectes estables, que podeu veure en detall a la nostra web escolavalenciana.org: Sambori, Voluntariat pel Valencià, La Gira per la Llengua, Cinema en Valencià, L’Oficina de Drets Lingüístics i Les Trobades. –Vicent Moreno serà el president del consens? –Les decisions de l’entitat van més enllà del president. Som un equip i estem molt orgullosos de la democràcia interna d’Escola Valenciana. Jo voldria que molts polítics tingueren l’esma democràtic que ha demostrat Diego, l’anterior president; ell mateix ha impulsat el recanvi. Intentarem parlar amb tothom per arribar a un consens per la llengua. volem dir “SÍ AL VALENCIÀ”. En aquest consens caben totes les persones, partits, sindicats, associacions, etc., que estiguen per millorar i dinamitzar l’ús i l’oficialitat del valencià en la nostra societat. Hi posarem molta il·lusió, i per nosaltres no serà. Entre tots i totes ho aconseguirem. •

15

PEV i els PIL. Quant a ús social, cal avançar en legislació, en aspectes clau com el requisit lingüístic. També exigir més promoció. Hem de tenir en compte que no apostar per la normalització lingüística és també una forma de política lingüística, en concret apostant per l’extermini de la llengua. A més a més, cal incidir en els prejudicis lingüístics dels valencianoparlants; cal fer autocrítica, tothom podem fer una miqueta més pel valencià. Hi ha qui creu que criticant el govern de la Generalitat és suficient. És necessari un esforç de totes les persones que saben parlar el valencià, que ho facen SEMPRE. Aquest exemple pot començar per totes les persones mediàtiques que tenim a la nostra societat, i que poden parlar valencià (esportistes, cantants, models i, per descomptat, els nostres polítics). –Has fet una invitació al president de la Generalitat i al conseller d’Educació perquè s’apunten al Voluntariat pel Valencià. N’has rebut alguna resposta? –De moment no hi ha hagut cap resposta al respecte; no dubteu que continuarem insistint. Seria una decisió molt digna i serviria de referent a gran part de la població del nostre país. –Ens fas un resum dels projectes que du a terme Escola Valenciana? –Com ja hem comentat adés, Escola Valenciana pretén que la llengua estiga viva al carrer i per això tenim en marxa uns quants programes que fan que siga visible

SAÓ 355

terculturalitat. –Una de les primeres propostes que has fet com a president és traure la llengua del debat polític. Ens ho expliques? –Efectivament, es tracta de deixar clar a tothom que la llengua és el tret d’identitat més valuós que tenim i és patrimoni del poble, i no pertany a cap partit. Cal dir clar que la llengua no té color polític, i per això volem que els polítics no utilitzen la llengua per a les seues campanyes. Hem de fer més gruixuda la línia que separa els polítics que parlen el valencià dels que parlen del valencià, els que donen suport a la llengua dels que se suporten en ella per ocultar les seues vergonyes. En aquesta línia volem partir de zero en una roda de contactes amb tothom. Puc avançar que arriben setmanalment queixes de militants de tots els partits davant la impossibilitat de matricular en valencià. Tenim capacitat per a generar un consens més ampli del que la gent pot pensar. –Què seria necessari per avançar en el projecte d’Escola Valenciana? –Hi ha diversos i molts factors que podrien ajudar i molt per aconseguir el projecte que vol dir “Escola Valenciana”. Aquests factors depenen per damunt de tot del manteniment i potenciació de la xarxa comarcal de l’entitat, que és extraordinària. Pel que fa a ensenyament, necessitem que es done resposta a la demanda de matrícula en ensenyament en valencià, generalitzant els


Q

ENRIC VALOR Saragossà, Josep Iborra, Emigdi Subirats, Jaume Albero i Vicent Brotons ens fan un balanç de l’aportació d’Enric Valor a la idea de la identificació dels valencians amb la seua llengua, a la novel·lística valenciana en particular i a la catalana en general, a la rondallística i a les múltiples aplicacions que n’ha practicat l’escola. Finalment, la interessant entrevista amb Verònica Cantó –acadèmica i comissària de l’Any Enric Valor– ens informa de com s’han preparat les activitats i del recorregut d’un any intens i divers que, sens dubte, relligarà l’autor amb el seu públic. •

17

ta com a necessària per al País Valencià i ens encoratjava a continuar sense defallir el nostre projecte de fidelitat a la cultura d’aquest país. És just allò que ell féu, tant en els moments difícils imposats com en els complicats. Amb motiu de l’Any Enric Valor que li dedica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –estrenat el proppassat 23 de novembre a l’Espai Cultural La Nau–, SAÓ aporta amb aquest Quadern sis referències noves a la llarga llista d’estudis i articles que se li han dedicat en les últimes dècades. I ho fem calibrant el valor de Valor, amb unes intervencions d’especialistes i estudiosos que resultaran d’interés per als lectors. Abelard

SAÓ 355

Enric Valor és un homenot estimat pel poble valencià, i és així perquè pronunciant el seu nom a qualsevol persona, és evocat ràpidament. Els xiquets i jóvens a l’escola, els aprenents adults de llengua, la ciutadania associada en col·lectius culturals, les universitats, de vegades les institucions... Hom el recorda amb estima, potser relacionant-lo amb la faceta més coneguda, difosa i d’efectes socials més palpables: la seua tasca com a rondallista. Per a SAÓ és un honor tornar a dedicar un Quadern al «Mestre de les Paraules». Ell, sempre que ens va atendre en les tres entrevistes a què el sotmetérem en diverses èpoques, acabava definint la nostra revis-


Q

ENRIC VALOR JOSEP IBORRA

18

SAÓ 355

Les actualitats d'Enric Valor Quan es parla d’”actualitat” a propòsit de qualsevol fet de la vida cultural, social o política, aquesta paraula es pot entendre en diferents sentits. D’entrada, no tot el que és actual està d’actualitat, sinó allò que es troba en primera plana i tothom en parla, com una notícia destacada pel seu interés o la seua importància. Aquesta actualitat pot ser més o menys curta, més o menys llarga, però un dia o altre caduca. En el camp de la literatura el plantejament és diferent. Així, quan es parla de l’actualitat dels autors clàssics, el que es vol dir és que continuen tenint interés, tant o més que un autor del present, encara que la seua obra estiga molt allunyada en el temps. Naturalment, no tots ells, en un determinat període històric són objecte de la mateixa atenció compartida i comentada. En el cas dels escriptors del nostre temps, que ens són contemporanis, la qüestió de l’actualitat depèn de molts altres factors. El típic llibre d’actualitat és el best-seller, que aviat caduca. El cas d’Enric Valor, en aquest ordre de consideracions, resulta particularment rellevant, més encara si es té en compte la diversitat de la seua producció en el camp de les lletres catalanes. Una de les direccions de l’activitat del nostre escriptor és la que va seguir com a

filòleg, que mai no va abandonar al llarg de la seua vida, especialment des de la seua participació en els Curs de Llengua de Lo Rat Penat, juntament amb Carles Salvador, fins a l’últim llibre de normativa, passant per la confecció de diccionaris, al costat de Sanchis Guarner. Quina ha estat la activitat de Valor en aquest camp? Ha durat molt durant unes quantes dècades i encara dura. Valor ha estat el mestre de les noves generacions, pel que fa a l’ensenyament de la nostra modalitat del català. Les seues diverses publicacions, ben conegudes, i amb moltes reedicions, han estat el pa nostre de cada dia per als qui han tractat d’aprendre seriosament la nostra llengua. El seu treball ha estat i no deixa de ser impagable. La seua aportació en el camp de la gramàtica i de la filologia en general, tenia el valor no sols de respondre a una necessitat urgent, d’omplir un buit oprobiós, sinó d’estar feta per un escriptor que reunia les condicions científiques per a fer-la i que, a més a més, tenia un coneixement de la llengua viva, la parlada particularment en les contrades d’Aitana i la Marina. Aquest aspecte és essencial perquè no es tractava de l’obra d’un estudiós, sinó d’un estudiós que portava la llengua en la seua ànima, d’una llengua que havia mamat

en el estat més pur, quan les noves generacions l’estaven perdent, i no sols a les ciutats del país. Ell encara era tot un pou del valencià, interessat, a més, a conservar-lo i a difondre’l. Tant és així, que filòlegs de primera fila com Joan Solà i Joan Coromines el van tenir molt en compte. Coromines li telefonava de tant en tant per fer-li alguna consulta. Una altra direcció del treball d’Enric Valor és la que el portà a l’estudi i recopil·lació de la literatura popular tradicional, concretament de les rondalles. Un món fabulós que estava ja, també, a punt de desaparèixer si el nostre autor no s’hi hagués interessat. Un interés que, afortunadament es va traduir en una dedicació a reescriure rondalles del nostre país. Valor, amb els reculls que en va fer, les actualitzà per escrit i les posà a disposició de lectors adults o infants. Les rondalles, justament, havien estat sempre en el passat “actuals” en la memòria dels pobles. Recuparar-les era continuar-les, incorporar la tradició de l’imaginari popular a la nostra actualitat alfabetitzada. I —és la seua tercera direcció— què se’n pot dir, del Valor novel.lista? En aquest punt la resposta és més complexa. Requereix un examen especial, més matisat, ja que les condicions en què va escriure el seu bloc de novel·les són de diversa índole. •


modernes. Aquest episodi és ben sabut. Si l’he evocat ara és per a situar el fenomen Enric Valor com a novel·lista. Pertany a la generació dels anys trenta, i per tant amb una experiència històrica i personal que no tenia res a veure amb la dels joves de la generació dels setanta. De sobte es va trobar dins un context nou, rebolicat i revoltat. En aquell moment, ell ja estava escrivint Sense la terra promesa, la primera obra de la trilogia del cicle de Cassana. Es va publicar el 1980, quan l’olla subversiva ja estava bullint. El plantejament de Valor com a novellista era el de la narrativa tradicional, és a dir, la realista, la naturalista, la psicologista o simbolista, que al nostre país no havia tingut més representant que Blasco Ibáñez en el seu cicle valencià de novel·les, que es tancà aviat. No va trobar un continuador d’empenta fins que va començar a aparèixer l’obra d’Enric Valor, que en part seguia la tendència naturalista de Blasco Ibañez i en part la complementava, ja que si aquest es va centrar en la ciutat de València i en els voltants de horta, l’escriptor de Castalla, es va situar, novedosament, al sud del País Valencià, que restava inèdit, en català. Només hi havia, en castellà, l’aportació de Gabriel Miró. Ara bé, Valor, com Blasco Ibáñez, tenia

19

inclouen la modalitat de la narrativa, però reservada a escriptors valencians. El primer guanyador va ser un jove Amadeu Fabregat amb la seua obra Falles folles fetes foc que ens va deixar a tots perplexos i impressionats. Va ser com una carcassa multicolor, brillant, com el punt de partida d’una mena d’epifania de la novel·la valenciana, del “boom” novel·lístic dels anys setanta i vuitanta. La producció de la generació dels setanta va ser una estranya i inesperada explosió que resulta difícil d’explicar com caldria, perquè s’havia passat d’un “dèficit” de la novel·la valenciana, a una mena de “superàvit”, i de l’esperit rural i tradicional a l’esperit modern que representava la revolta juvenil del Maig del 68. Naturalment, en les condicions valencianes, les novel·les que hi van aparèixer eren en conjunt una producció sobrexcitada, contestatària, seguidora dels novel·listes europeus que ja havien trencat amb la tradició d’una forma profundament subversiva. Els joves escriptors valencians, sense una tradició literària moderna i amb una llengua que començaven a saber llegir i escriure, van eixir a escena d’una manera abrupta, i bastant caòtica o desorientada, com no podia ser d’altra manera. Però van trencar amb la inèrcia i amb la rutina de les lletres valencianes respecte a les literatures

SAÓ 355

La primera, i la més decisiva, era que des de la Renaixença fins passats ja els primers cinquanta anys del segle XX valencià, els escriptors per diferents raons ben conegudes, a més d’escriure poc, ho van fer, sobretot, en vers. La prosa no els va temptar, o no els va interessar, fora d’alguns papers més o menys costumistes, o naturalistes, en el camp del conte. A més, la llengua no estava literàriament normalitzada, ni comptava encara amb unes normes acceptades per tots. Només cap als anys trenta es fa un pas endavant i apareixen les primeres temptatives d’escriure narracions. Sobretot durant els cinquanta es publiquen algunes novel·les (Maria Ibars, Beatriu Civera, i la més moderna i actual Maria Beneyto, entre algunes més) Aquesta situació de les lletres valencianes pel que fa a la novel·la, era extremadament anòmala. Joan Fuster insistia en aquesta greu mancança. L’impuls de la nova Renaixença assumí aquest problema, però resultava difícil una resposta positiva: els valencians no comptaven amb cap model, ni menys encara amb una tradició novel·lística. Aleshores, en els primers anys setanta, es va produir un dels fenòmens literaris més sorprenents en la història d’una literatura. Els recentment creats Premis Octubre


20

SAÓ 355

Atorgament del títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de València, el primer dels cinc que va rebre (1993).

un esperit revolucionari, laic, que ideològicament oscil·lava entre una concepció materialista de la vida i una tendència romàntica, al servei dels ideals del socialisme i de la utopia. Aquesta tendència seua estava reforçada més concretament pel marxisme. Enric Valor no tenia cap dificultat, per tant, per incorporar-se al procés de revolta que l’esquerra havia posat en marxa, el qual incloïa, substancialment, una posició nacionalista que Joan Fuster havia formulat clarament. En el cicle de Cassana Valor adopta la perspectiva d’un lloc remot sense més història que la dels cicles de les estacions i les passions, dels naixements i les morts, de la sembra i la batuda. Hi fa ressonar colpidorament els desgavells dels homes que es desvien del seu món habitual i ancestral, que fan rodar la història entorn del seu centre —intrahistòric—que sembla no girar i en el qual s’instal·la el punt de mira més pregon i poètic de Valor. Per un altre cantó, dóna una visió que socialment és una implacable lluita de classes, clarament i a gran escala en la trilogia de Cassana. Aquesta lluita de classes Valor la detecta i la posa en relleu amb els seus ulls de xoriguer gràcies al seu agut sentit històric de l’observació, però també a la seua posició marxista —no dogmàtica ni de partit—que el va ajudar a comprendre-la més clarament, a veure-la com el motor de la vida social, fins i tot a la Cassana rural on veurem com va emergint, aprofundint-se i desenvolupant-se com un detonant de la seua història.

El món de Valor, el que, sobretot, va construir amb la seua trilogia no deixa de tenir certes afinitats amb el corrent realista de la novel·la russa. Es podria dir que en dóna una versió mediterrània. La presència del camp amb els llauradors ocupant-se en els treballs de la sega, la verema, el cup, les carboneres, les tensions socials i els conflictes ideològics, la importància del component revolucionari i dels personatges que hi cavil·len, la Guerra Civil, etc., són alguns dels aspectes, que, si veiem ara la trilogia de Cassana com un tot, ens refermen la impressió d’una afinitat amb la novel·la russa de Gogol a Solokhov. Val a dir que hi ha en el fons un plantejament èpic de la vida social del nostre país, plantejament que va des del tancament de Cassana dins d’ella mateixa fins a la revolució i la guerra. Ara bé, encara que Valor va ser un motor important del moviment de recuperació cívica i cultural que s’estava produint, i encara que com a novel·lista participava en el combat de la lluita de classes, la seua estètica no encaixava en les tendències dels joves novel.listes. Enric Valor va ser ben conscient d’aquesta situació que l’aculava a un relatiu anacronisme. Ell n’era conscient i tractà de reaccionar i de posar-se al dia en relació a la novel·la actual, que en bona part gravitava entorn del nouveau roman, o de Joyce, o de Musil… I s’esforçà per veure de què anava la cosa. En algunes converses que aleshores vaig tenir amb ell sobre aquest problema, em va manifestar els seus dubtes i dificultats. Va-

lor “volia” servir-se com a novel·lista de les noves tècniques narratives, però vacil·lava. I és que s’havia format com a lector i com a escriptor en la novel·lística clàssica, que seguia tenint vigència malgrat els atacs de què va ser objecte per uns i altres. La meua opinió era que el seu paper consistia a escriure novel·les sobre el seu país, aprofitar la rica experiència que en tenia i anar a la seua, contar i omplir així el passat, no molt allunyat encara de la societat valenciana. Una reflexió de Moravia, hi va tenir el seu pes: “els temes novel·lístics reposen en les profunditats, sota la superfície dels fets i les situacions una mica com el petroli a les cavernes geològiques, sota la superfície de la terra”. No calia, però, cap argument, perquè Valor el tenia operant en la seua ànima i, com era d’esperar, va tirar pel camí de reconstruir el món de Cassana, un món que formava part de la nostra intrahistòria i que ell va actualitzar. Valor mateix es va posar, paradoxalment, d’actualitat. Encara avui, perquè el seu testimoni va ser viscut, vist i patit per ell, i per tant, insubstituïble, perdurable. •


Q

ENRIC VALOR EMIGDI SUBIRATS *

El meu Enric Valor: fabrista de l’Alcoià

lor. I varen enquadrar la seua feina dintre del marc d’autors valencians de luxe. I és que des del sud arribava llum ben brillant! Joan Fuster, Sanchis Guarner, Carles Salvador, Enric Valor... estaven realitzant una magnífica tasca de recerca lingüística i literària en un dels moments polítics més durs de la nostra història col·lectiva, mentre Estellés i Casp s’enlairaven poèticament (aquest darrer va abraçar posteriorment camins de l’absurd, la vulgar mediocritat... però, coses de l’autoodi...). Un dels catalans més il·lustres del segle XX, Joan Coromines, havia d’esdevenir el gran mestre del rondallista castallut. El mestre Valor sempre va professar una gran admiració pel lingüista més gran dels que es fan i es desfan. I Coromines va entendre la seua vàlua i va encaminar-lo tant com va poder, i també va fer bandera del seu mestratge. I el franquisme el va empresonar. La seua lluita i el seu fervor cultural van passar de la quasi clandestinitat a les reixes. A la meua terra, a la ciutat de Tortosa i durant aquests anys, empresonaven Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, exemple de fidelitat lingüística i de passió literària. A València, feien el mateix amb l’Enric Valor, un dels grans de les nostres lletres. Arreu dels Països Catalans, els fidels a la llengua sofrien l’exili interior, la repressió continuada i la substitució cultural: l’anihilament de la catalanitat. Tot i que l’Enric Valor va fer-

21

articles a setmanaris històrics, com El Camí o La República de Lletres, que el consagraren com a jove intel·lectual i li permeteren anar construint la seua Ítaca particular durant els il·lusionants anys republicans. Des de les comarques meridionals dels Països Catalans, Enric Valor creia en la catalanitat d’una manera valenta, la conreava amb fermesa, i feia un servei immens a la consolidació literària de la llengua nostrada. El règim franquista el va condemnar al silenci. Els 36 anys de foscor, amb intent de genocidi lingüístic i cultural inclòs, l’havien de marcar profundament com a literat. El 20 de novembre de 1975 “passaren a la història les llargues vacances del silenci”, com afirmava l’intel·lectual ebrenc Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907-Ciutat de Mèxic, 1982), catalanista convençut, exiliat durant quaranta anys a terra asteca i col·laborador de l’esmentada revista El Camí. Valor va anar treballant magníficament la rondallística durant els primers anys de la dura postguerra. L’imposat silenci polític propiciava una atrafegada tasca literària. Els anys 1950 varen veure l’aparició dels diversos volums de les Rondalles valencianes, que varen tenir un gran ressò dintre de la intel·lectualitat catalana i catalanista del seu temps. La prestigiosa publicació La Nova Revista, que dirigia, de Mèxic estant, el gran Avel·lí Artís Gener i en la qual col·laborava la flor i la nata de la literatura catalana, va fer-se ressò d’aquest gran treball que portava a terme l’Enric Va-

SAÓ 355

Enric Valor i Vives era tot un homenot de lletres! Definició ideal per a un home, natural de Castalla (l’Alcoià), que ha passat a la història com a un fill il·lustre de les lletres catalanes: una figura emblemàtica que ens ha d’enorgullir com a catalanoparlants, siguem de Formentera, l’Alguer, Campredó, Calaceit, Prada de Conflent, Andorra la Vella o Elx. Segur que qualsevol estudiós destacaria dos aspectes primordials de la seua extensa obra: els treballs de recol·lecció de lexicografia valenciana i el seu paper primordial per la normativització de la llengua catalana al País Valencià. Valor va ser un dels més ferms introductors del fabrisme al País Valencià, al costat de figures de la filologia catalana de l’alçada de Carles Salvador o Sanchis Guarner. Si repassem la seua extensa trajectòria, el trobem a principis dels anys 1930 com a redactor d’El Tio Cuc, el curiós periòdic satíric republicà d’Alacant, els redactors del qual solien usar un valencià dialectal i carregat d’incorreccions ortogràfiques, als quals el lingüista castallut va encaminar cap a l’ús de la nova normativa de la llengua. A més, va ser un incipient col·laborador del monumental Diccionari català-valencià-balear que estava enllestint el filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll, amb una notable aportació de lèxic alacantí. Era l’època de reivindicació sentimental de la catalanitat d’Alacant, amb la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina; també dels seus


Les Rondalles valencianes d’Edicions del Bullent.

22

SAÓ 355

Concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993)

nos saber uns quants cops que havia eixit “sense haver après la lliçó”. El silenci forçós no li havia de tallar la veu, i molt menys la literària. I havia d’arribar la fundació de Gorg, primera revista en català al sud, i continuaria amb la publicació d’instructives lliçons gramaticals a diversos periòdics alacantins i valencians. La passió per la llengua de la terra el portava a fer una incessant recerca en àmbits diversos i a superar els entrebancs polítics del moment: mai no va agenollar-se davant l’ordre vigent. Last but not least, ens queda fer cinc cèntims de la seua novel·lística. Se’ns presenta com un excel·lent narrador que aportaria moltíssim a una novel·la catalana del segle XX que ja havia tingut noms d’or, coetanis seus i d’arreu de l’àmbit lingüístic: Llorenç Villalonga (Mallorca), Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), Mercè Rodoreda (Barcelona), Xavier Benguerel (Barcelona), Vicenç Riera Llorca (Mataró). Va voler retratar la guerra en El misteri del Canadian, manuscrit que va perdre’s en un bombardeig del tren. Els tres títols de l’anomenat cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) van tenir una gran acceptació i van enlairar el seu nom. Eren novel·les de recuperació de la memò-

ria col·lectiva, d’una època d’il·lusió (19161939), escrites amb la qualitat pròpia d’un gran coneixedor de l’idioma català. Contes, lingüística, rondalles, novel·les, articles, passió catalanista... tot plegat el convertiren en un home molt respectat entre la intel·lectualitat nacionalment catalana del seu temps. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1986, va rebre el preuat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 per part d’Òmnium Cultural, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1993. Molts altres honors li havien d’arribar des de les Illes Balears i des del mateix País Valencià, malgrat la situació de perenne arraconament de la llengua a què s’ha vist sotmès durant les darreres dècades, fet aquest que Enric Valor sempre va denunciar i que portava clavat molt dintre. El fenomen del blaverisme havia d’enterbolir històriques relacions culturals i refredar la identitat nacional de dalt i de baix. Valor enlairava la senyera sense blau, feia propis els famosos versos d’un altre alcoià memorable, l’estimat Ovidi Montllor: “Senyores i senyors, sóc alcoià, tinc senyera on blau no hi ha, dic ben fort que parle català, i que ho faig a la manera de València”.

I aquest és el meu Enric Valor, sobre el qual aniria escrivint mots i mots d’admiració i de reconeixement. Un dels grans de les lletres catalanes de tots els temps. Un símbol de la unitat lingüística i nacional. Una senyera sense blau; una llengua amb un nom, consolidada i sense autoodi; una terra sobirana, una gent fidel a la identitat... I des de vora l’Ebre, amb la remor de l’aigua que ens acompanya, rellegim les seues rondalles i una llàgrima se’ns barreja amb l’Ebre: per la llengua de totes i de tots que ha donat homenots tan grans, i que ha de lluitar perennement per la seua supervivència i dignificació. “Tot sovint penso que la meua infància té una dolça i secreta remor d’aigua, parlo de la verdor d’un Delta immens, parlo del vol dels ibis, milers d’ibis com les volves de la neu més blanca...” canta el poeta de Tortosa, Gerard Vergés, uns versos que encapçalen un himne poètic memorable que dedico a la figura del gran homenot de Castalla. Que visqui per sempre, Enric Valor! • * Investigador i escriptor


Q

ENRIC VALOR ABELARD SARAGOSSÀ *

Enric Valor: defensa de la valencianitat El nostre gramàtic també defén parlars valencians concrets. Hi han autors que pareix que només esmenten la ciutat de València i l’Horta per a assenyalar-ne defectes (quan no són prejudicis). Valor, en canvi, té una actuació respectuosa davant de la ciutat de València. Com ara, parlant sobre l’ús de la preposició de de la construcció molt de formatge el nostre lingüista destaca l’actuació de la capital valenciana (1977: 125 n. 3). La manera de descriure el valencià viu fa pensar que, per a Valor, la vitalitat popular té una importància enorme. No és que la llengua parlada ho siga tot, ja que aleshores desembocaríem en el resultat que no caldria modificar cap parlar i, per tant, cada u aniria a la seua. La qüestió no és la de l’individualisme antisocial, sinó estar constantment preocupat per prendre el pols a la llengua viva, de tal manera que la llengua culta n’arreplegue les característiques bàsiques. I és que els bons normativitzadors no perden mai de vista la llengua del carrer, exactament com els bons escriptors. En els nostres dies, hauríem de comple-

23

havia aprés a llegir en les seues rondalles). Per a donar seguretat, el nostre autor informa sobre actuacions del valencià colloquial que o bé són perfectes, o bé ell troba que són més adequades per a la llengua comuna que les actuacions d’uns altres parlars, sobretot el barceloní, per una raó ben simple: perquè hi ha un cert complex d’inferioritat en una part del valencianisme davant de Catalunya (en particular, davant de Barcelona). És fàcil trobar exemples d’eixa actitud seua, com ara quan mostra la regularitat de les combinacions pronominals del valencià li la done, contra la irregularitat de la hi done (1977: 225); o quan defén la forma avant sobre endavant (1977: 174 n. 3). Seguint les petjades de Giner, Valor es complau, per ací i per allà, afirmant que el valencià és hereu de la llengua clàssica, com ara en (1983: 10); o quan fa tres argumentacions davant de despús-ahir i despúsdemà: diu que són les formes predominants de la llengua actual; comunica que també són les formes clàssiques; i observa que les altres (abans d’ahir, etc.) coincidixen amb les del castellà.

SAÓ 355

La finalitat d’aquest article és mostrar que, per a augmentar la valencianitat dels seus lectors, el Valor gramàtic usa tres mitjans: dignificar el valencià col·loquial, ser constructiu i fer valdre un lèxic sa i animador. En la seua obra, destaca un objectiu cívic que plantejà Josep Giner en el pròleg a Millorem el llenguatge: fer que el poble valencià no desconfie tant de la seua llengua. Eixe sentiment és una conseqüència de la mateixa marginació social de la llengua; però també és veritat que el pot agreujar una mala actuació dels lingüistes. Així, hi ha qui usa un vocabulari ideològic negatiu (com ara quan hom parla de barbarismes i corrupcions). Eixe embolcall augmenta el sentiment de parlar molt malament. En canvi, els valencians que lligen les obres de Valor senten per ací i per allà orgull de ser valencians. He de confessar que, això, més que saber-ho, ho he sentit. En les meues beceroles nacionals, després d’estudiar el manual de Carles Salvador en el Rat Penat vaig tindre la sort de treballar amb calma la gramàtica de Valor de 1973 (i, prèviament,


Claustre de professors de llengua de Lo Rat Penat, amb Carles Salvador assegut al centre (1954).

24

SAÓ 355

tar el camí de Valor informant sobre com de diferent és la llengua que parlem i el castellà, sobretot en el lèxic bàsic, en la fonètica i en la flexió. Actualment, fins i tot els alumnes de la Facultat de Filologia són molt poc conscients d’eixes diferències, cosa que facilita la castellanització: si el valencià i el castellà són si fa no fa iguals, no passa res si desapareix el valencià. En canvi, la consciència de tindre un idioma ben diferenciat ajuda a valorar més la llengua col·loquial, a augmentar la identificació com a valencians i a mantindre les diferències. El principi metodològic (i ètic) de ser constructiu El segon recurs el va formular Joan Solà en 1994: «En la seva exposició es preocupa més d’informar el lector i de destacar els aspectes positius que de reprimir les corrupcions». Per a comprendre eixa opinió, recordarem que les bones gramàtiques intenten explicar per què el llenguatge humà és com és i, com a conseqüència, no cauen en l’error de reduir-se a una mala fi de constituents lingüístics que els parlants haurien de rectificar (els barbarismes). Realment,

si un lingüista té la pretensió sana de descriure una llengua i explicar per què és com és, és segur que tractarà molts constituents lingüístics en què no hi ha cap discrepància entre la llengua popular i la normativa lingüística. Eixe camí tan simple és el que hem vist en la part anterior. Transmissió d’una ideologia sana i animadora El darrer recurs de Valor que tractarem ja s’ha manifestat: el vocabulari que un autor selecciona per a qualificar els constituents lingüístics i per a descriure els objectius sociolingüístics que pretén aconseguir. Els tractaments de les llengües tenen sovint molts factors ideològics, els quals no solen manifestar-se d’una manera clara i oberta, sinó tot al contrari. Quan un autor té una ideologia social sana, produïx indirectament efectes positius en els seus lectors, de la mateixa manera que la realitat contrària causa l’efecte oposat. Habitualment, els lectors no veuen quins són els factors concrets que van conformant una lectura edificant o, al contrari, una lectura frustrant. Eixa inconsciència s’explica perquè, en una

lectura, estem atents a les idees fonamentals i, habitualment, no tenim temps per a reflexionar sobre les implicacions que té el fet d’usar una paraula o una altra descrivint un fenomen lingüístic concret. En una monografia sobre Valor, caldria investigar eixa qüestió i, ací, em limitaré a posar-ne un exemple molt clar. El nostre autor va publicar durant els anys sixanta uns escrits en la premsa que encapçalava amb l’expressió Parlem bé! Eixe títol ja era preexistent, perquè correspon a un llibre de l’infatigable Carles Salvador. Naturalment, si busquem l’objectiu de parlar bé és senyal que considerem que parlem malament. El nostre gramàtic va evitar eixa conseqüència ideològica negativa a l’hora de transformar els articles de premsa en un llibre: si afirmem que volem millorar el llenguatge, no donem a entendre que parlem malament, sinó simplement que la nostra manera de parlar és perfeccionable, exactament com qualsevol altra realitat humana. Conclusions Traguem conclusions. Les gramàtiques d’Enric Valor tenen importància des del punt


Per una altra banda, la perspectiva d’unir el passat amb el futur també és satisfactòria des de la perspectiva de la persona d’Enric Valor. Realment, si el gramàtic i narrador de Castalla es trobara ara entre nosaltres, és poc arriscat afirmar que l’opció que més s’estimaria és vore que les aïnes que ell va elaborar per a incidir positivament en la conscienciació del nostre poble seguixen sent útils i, sobretot, conegudes, valorades i usades pel valencianisme dels nostres dies. Adaptant les paraules que vaig escriure en un llibre sobre Fabra, diria que l’homenatge més bo que podem fer a Enric Valor és usar pensaments i accions seues en la solució de problemes i vacil·lacions actuals, cosa que equival a projectar el gramàtic i escriptor valencià, viu i eficaç, cap al nostre futur. •

Bibliografia SARAGOSSÀ, Abelard (e.p.): «Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa», Acadèmia Valenciana de la Llengua. VALOR, Enric (1971): Millorem el llenguatge. Dos volums. València, Gorg. – (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, Editorial Gorg. – (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4. – (1983): Temes de correcció lingüística. València, 3i4. * Universitat de València, Taula de Filologia Valenciana. Dignificació del valencià col·loquial

SAÓ 355 25

de vista de la teoria gramatical. A més, el nostre autor també és important des del punt de vista de la mateixa investigació lingüística, ja que ha eixamplat la descripció de camps lingüístics, ha definit conceptes d’una manera positiva i fins i tot ha resolt problemes sobre alguna evolució, com he mostrat en un estudi sobre Enric Valor (Saragossà e.p.). En realitat, l’obra gramatical de Valor espera que algun estudiant la trie com a tesi doctoral. Les qüestions anteriors no són gens ni miqueta menors. Però el tema que hem tractat en aquest article és al capdamunt de tots, no debades apunta directament al desig més gran d’Enric Valor i de qualsevol valencià que s’estime el seu poble: la recuperació dels valencians com a poble. En l’obra gramatical del nostre autor, hi han no pocs factors que convé que l’escola valenciana assimile i practique (i, qui diu l’escola, diu la universitat). Ben mirat, eixe resultat és una de les garanties més bones que la investigació que fem sobre el passat va ben encaminada, per tal com la finalitat d’estudiar el passat sempre ha d’estar, a la fi, en el futur.


Q

ENRIC VALOR JAUME ALBERO

El llegat rondallístic d’Enric Valor En aquest article valorarem les aportacions d’Enric Valor a la rondallística. Farem un recorregut que comença en el passat, tot explicant el context en què el nostre autor va recollir les rondalles i les va escriure, així com la significació literària i folklòrica de la seua tasca, i ens projectarem cap al futur per conèixer l’ aportació del seu treball en l’educació dels xiquets.

26

SAÓ 355

1.- El context polític i social en l’escriptura de les rondalles Enric Valor va realitzar la replega sistemàtica de rondalles en un període històric en què la pervivència de la identitat cultural valenciana estava particularment amenaçada per la dictadura franquista. La tasca literaturitzadora de Valor va afegir més continguts d’identitat popular valenciana als relats que venien d’una tradició igualment popular. Aquesta utilització de les rondalles com a instrument de redreçament de la identitat de país ha estat una constant en molts països europeus. Especialment, durant el període romàntic es va veure en la tradició

popular la guardadora de la identitat nacional. Així, per exemple, a Finlàndia, la restauració de la llengua i la tradició narrativa oral del poble es va iniciar a meitat del segle XIX, després que aquesta nació hagués estat emparedada durant cinc-cents anys entre Suècia, que va imposar la seua llengua en l’ensenyament, i Rússia, país al qual va ser annexionada l’any 1809 pel tsar Alexandre I. També el recull de contes dels germans Grimm s’ha d’inscriure en el context dels esforços per la unificació alemanya, la qual no va tenir lloc fins a l’any 1871. Els dos germans van tenir, com Enric Valor, una intensa dedicació als estudis lingüístics. De manera semblant al que van fer els Grimm amb els contes alemanys, després que Noruega patís durant més de quatre segles la dominació danesa, Peter Christen Asbjornsen i Jorgen Moe van publicar en 1841 una col·lecció de contes noruecs que volia contribuir a enfortir la identitat d’aquest poble. Però, a més de les circumstàncies polítiques tan difícils que va viure la societat valenciana en aquests vint anys durant els quals va treballar Valor en les rondalles, les

nostres terres van experimentar en aquest mateix període un canvi en les seues estructures econòmiques que arrancava de decennis anteriors, però que s’hi va fer més visible. La societat valenciana va abandonar les antigues formes de vida rural i gradualment en va adoptar d’altres més urbanes, ajudades per l’avanç de la tècnica. D’aquesta manera, la vida rural tradicional va esdevenir una identitat en crisi que calia rehabilitar. En aquest context de canvi social, Valor va voler conservar en els relats tradicionals l’herència espiritual d’aquell temps passat que es perdia definitivament. Mentre que moltes manifestacions culturals valencianes, i especialment les festes (Moros i Cristians, Falles, etc.), han estat fàcilment integrades en el discurs polític dominant, les rondalles de Valor es mantenen com un bastió irreductible. Valor ha reintegrat les rondalles al seu entorn cultural i ha revitalitzat els relats socialment, sense ferne una folklorització per a turistes. El nostre autor va reescriure les rondalles sota el pes d’una herència que li imposava tant com li proposava. A banda de mostrar


els temes culturals que les rondalles presenten i reconstruir en la ficció una cohesió social perduda, havia de reflectir les tensions i els conflictes psicològics que aquests relats expressen. Els contes populars són un dels instruments que tenen les cultures per a dotar-se d’estabilitat. Els relats orals validen els costums i institucions socials i contribueixen a reforçar les pautes de comportament acceptades socialment. Per aquest motiu, quan el nostre escriptor literaturitza les rondalles, té en ment un receptor de mentalitat convencional, religiós i amb un codi ètic judeocristià. 2.- L’autor davant la seua obra: la literaturització de les rondalles

27

de les tres taronges” el narrador ens conta la trajectòria vers la maduració d’un jove de casa bona sobreprotegit pel seu entorn familiar. Els indicis que permeten aquesta lectura són clars. El jove, de nom Dalmau, havia perdut la mare quan era un infant. Son pare no va voler tornar-se a casar i va criar l’únic fill que li havia quedat de la seua estimada esposa. Però Dalmau va créixer malenconiós perquè, com diu el narrador, patia «una llarguíssima set d’amor». El pare, ric i sobreprotector, no es va estalviar diners per procurar distraccions al fill per tal que es curés de la seua melangia. Però Dalmau, que ja havia complit els vint anys, encara seguia apegat als seus jocs d’infantesa i era molt inestable emocionalment. Aquest jove, que el narrador defineix com de «caràcter mimat i capritxós», gaudia un dia amb una distracció servida per son pare quan va tenir un incident amb una dona vella, una dona arruïnada, a qui el jove menyspreava des de la seua superior posició en l’escala social. L’anciana, que és una representació de la mare perduda, explica al jove com pot trobar l’amor femení que necessita. Dalmau

SAÓ 355

Enric Valor era un home de mentalitat enciclopèdica a qui agradava de trepitjar terreny ferm quan s’endinsava en un camp del coneixement. Va desenvolupar la seua tasca com a lexicògraf i gramàtic amb gran rigor metodològic, rigor que va traslladar a la seua activitat com a rondallaire. Així, Valor tenia un coneixement directe dels pai-

satges, les faenes del camp i els moments històrics que descrivia en les rondalles. En els casos en què li mancava algun tipus d’informació relativa a l’època o a l’espai de la ficció, es documentava com si d’un treball científic es tractara. Per aquesta raó, al mèrit purament estètic de la seua ficció hem d’afegir la consideració que la seua obra mereix com a reflex d’unes formes de vida ja pràcticament perdudes. Malgrat que Enric Valor ha aclarit de manera insistent que ell no era un folklorista i que, impedit de fer novel·les, va voler fer literatura amb les rondalles, molt sovint els crítics que han estudiat la seua obra no han copsat l’abast de les afirmacions del nostre narrador. Així és que, capficats amb la naturalesa popular dels arguments de les històries valorianes, els han passat inadvertits els discursos més autorials que vehiculen aquests relats. Així, si realitzem una lectura espontània dels contes de Valor, descobrirem que ell aprofita els arguments meravellosos de la tradició oral per contar històries molt senzilles i properes a la nostra quotidianitat. Per exemple, en “L’amor


viu la recerca de l’amor com una aventura. Després d’alguns intents frustrats per la seua impaciència i inexperiència, el jove trobarà l’amor femení que havia perdut en la infantesa. Si a aquesta línia argumental, que és plenament novel·lística, li afegim que Dalmau era un príncep i son pare un rei; la velleta una fada; l’estimada una princesa; la recerca de l’amor una aventura en terres llunyanes; i qui frustra al jove la consecució de l’amor, una bruixa amb poders màgics, obtenim un relat rondallístic. L’operació que acabem de realitzar consisteix a manipular els materials novel·lístics per adaptar-los a la sintaxi de la rondalla. El mètode seguit per Valor ha estat l’invers: sobre la base estructural dels relats orals ha construït un món més novel·lesc.

28

SAÓ 355

3.- Les rondalles a l’escola Atés que la bona literatura no té fronteres d’edat, a partir dels anys vuitanta, amb la incorporació a l’escola de l’ensenyament en català, els contes valorians han tingut una àmplia difusió entre els lectors més joves. Però on el gènere de les rondalles ha co-

negut la màxima popularitat ha estat a través de les pel·lícules d’animació Disney, les quals tenen una acceptació mundial gràcies al fet que el mode de vida americà que proposen està imposant-se per altres circuits comercials i econòmics en general, i que ens despersonalitza. Un exemple del tractament impersonal que rep el gènere rondallístic en la ficció Disney, en contrast amb l’arrelament a la terra dels contes de Valor, és el tractament de la natura. Aquesta viu una primavera eterna en les pel·lícules Disney. En canvi, en les rondalles de Valor assistim al joc de la mudança d’estacions que presideixen una natura canviant que ens fascina amb tots els seus fenòmens meteorològics. La natura en els films Disney és, en canvi, una natura climatològicament morta, això sí, sempre verda, i que no té una incidència en la quotidianitat dels personatges. Cal que els educadors prenguem consciència crítica respecte als productes cinematogràfics que ens vénen de la factoria Disney, els quals són divulgats massivament sense que hi anteposem cap filtre crític. Hem d’aprendre a veure aquests productes més com objectes de consum que com

manifestacions artístiques. Paral·lelament, es fa necessari que ensenyem els joves a valorar les creacions autòctones més connectades amb la nostra realitat cultural i formes de vida. També els hem de dotar de les eines necessàries per a contrarestar les forces despersonalitzadores del sistema. I és que, tal com pensava Enric Valor, a la veritable universalitat s’arriba a través de les manifestacions culturals autòctones i la multiculturalitat. •


Q

ENRIC VALOR VICENT BROTONS RICO *

Enric Valor: el valor de l’escola prestigi i respecte social, però no beneficis econòmics. I, malgrat tot, el personatge principal de la novel·la, Frederic Genovard, alter ego de Valor en molts aspectes, acaba completant estudis universitaris. L’escriptor, així, projecta eixos desitjos que mai no va aconseguir en la vida real: «Sota la protecció del patró meu, el procurador dels tribunals a qui prestava els meus serveis, jo feia la llicenciatura de filosofia i lletres amb rapidesa.» (VALOR, 1991) Després, als últims anys de la seua vida, Enric Valor, paradoxalment i justa, rebria el màxim reconeixement acadèmic de cinc universitats, el Doctor Honoris Causa. Un altre àmbit educatiu que també ha mantingut una intensa relació d’afecte i reconeixement amb l’escriptor, sempre corresposta per ell. En la seua trajectòria vital i de compromís cívic, cultural i idiomàtic, i amb poc més de 20 anys, se li desvetla la vocació de mestre i les seues preocupacions per l’ensenyament. Només aprovar-se les Normes de Castelló del 32, Enric Valor començà a publicar senzilles lliçons de llengua al setmanari El Tio Cuc, d’Alacant. Lliçons que derivaran al 1934 a una mena de curs per

29

a dures penes podia completar els estudis de professor mercantil a la ciutat d’Alacant. Són temps en què la mirada del jove castallut al món de l’ensenyament no havia de ser precisament plàcida. El senyor Enric, el pare, havia passat, de ser un sòlid propietari agrari de tradició i vocació, a exercir de mestre sense acabar d’agradar-li, malgrat la vasta cultura —era llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona— que posseïa; el nostre escriptor va veure frustrada la possibilitat d’anar a la universitat per les estretors econòmiques de casa i, fins i tot, els estudis mercantils els desenvolupava amb dificultats, en haver de compatiblitzar treball, assignatures i exàmens. Tota eixa amarga realitat, Enric Valor la reflecteix de manera fictícia en la seu novella Temps de batuda, on bona part de la història està alimentada per aspectes autobiogràfics de l’escriptor. Hi llegim: «El col·legi vegetava miserablement [...] El meu pare, com que era part de la seua vida, no podia deixar el col·legi; li donava un cert prestigi social i una atenció respectuosa per part de la gent humil que ens coneixia.» (VALOR, 1991) Dit d’altra manera, ser mestre significava

SAÓ 355

La relació entre l’escriptor Enric Valor i la nostra escola, l’Escola Valenciana, ha estat una perfecta història d’encontres i reencontres. Una història d’afecte, estima i admiració recíprocs. Difícilment podrem trobar un exemple d’escriptor, gramàtic o lexicògraf tan poc vinculat professionalment al món de l’ensenyament —recordem que Valor va ser un “home de negocis” i, si de cas, un editor (revista Gorg)— i tan admirat, celebrat i homenatjat, alhora, per l’escola. El mateix escriptor recordà en moltes entrevistes el seu procés de culturalització vinculat a l’amable ambient de l’escola del poble —castellanitzada, com totes—, però també lligat als seus cultes mare i pare, que l’ensenyaren, quasi simultàniament al mestre, a llegir i a escriure en la pròpia llengua mitjançant alguns exemplars de la barcelonina revista satírica L’esquella de la torratxa, així com a estimar la gran literatura europea del XIX, sense oblidar el gust per les rondalles meravelloses de transmissió oral. Els anys d’adolescència Enric Valor els visqué en un “estrany ambient educatiu”, és cert. Son pare impartia classes en un col·legi que va muntar a Elda (Vinalopó Mitjà). L’escriptor treballà d’auxiliar d’oficina i


30

SAÓ 355

El CD Sendes i carenes. El món d'Enric Valor

correspondència del mateix Carles Salvador; Valor en serà el corrector dels exercicis dels estudiants: «Una breu ullada a aquestes modestes primeres lliçons ens parlen ja d’un ordenat, sistemàtic i metòdic mestre. Utilitza termes acientífics però ben aclaridors per a un poble que a dures penes havia acabat d’aprendre a llegir en castellà (“sona forta”, “té el mateix sonit que la “s” castellana,...); ens fa sabedors de la seu teoria pedagògica pel que fa a l’ensenyament de la normativa (“Com tota ortografia s’aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d’atres més complicades i posem una llista de paraules en que s’usa la C”); sorgeix el seu afany perfeccionista i escrupolós que, per cert, l’acompanyaria sempre (“Per una errada d’impremta, la setmana passada diguérem “circunstáncia”, sent lo correcte “circumstància”, que és com posem hui”.); en definitiva, el Valor preocupat per l’estudi i l’ensenyament de l’idioma se’ns mostra ja en tota la seua potencialitat amb poc més de vint anys» (BROTONS, 2000) El seu activisme cultural el du també a preocupar-se per com ha de ser l’escola, pel que fa a la llengua, en un futur País Valencià autonòmic, pel qual treballa intensament: «Però si l’ensenyança està organisada (sic) en una llengua que no és la del poble, el nen que assistix a escola es troba de bones a primeres que allí hi és un senyor que parla en una llengua que ell no ha sentit mai

en sa casa ni en el carrer, i que ni sos pares ni els seus amiguets saben parlar. No hi ha cosa més antilògica ni més brutal que l’ensenyança donada al poble en una llengua que no és la d’ell. És completament inútil, anticientífic i antipedagògic, pretendre ensenyar així un poble. El resultat, heus-lo ací: la nostra decadència i el nostre desprestigi. Per pedagogia, per amor a la Pàtria Valenciana, per amor a la nostra llengua immortal malgrat la lluita contra ella dels imperialistes, per amor al nen del País Valencià, per la nostra cultura, tots els valencians de cor devem exigir quant-i-menys (sic) l’ensenyança primària en llengua valenciana.» (VALOR, 1934). Comptat i debatut, Enric Valor des de ben jove mostra unes profundes inquietuds i un decidit activisme per l’ensenyament i pel fet mateix d’ensenyar. Aquesta preocupació central l’acompanyarà en la llarga postguerra quan reprenga la seua activitat valencianista, especialment en la faceta de mestre de llengua —gramàtic i lexicògraf— que imparteix cursos a Lo Rat Penat (des de 1949), que en publica un altre al diari Jornada (1962) i que, a partir d’aquest moment, no cessa la seua tasca de divulgador normatiu fins al 1993, en què, en coautoria amb Rosa Serrano, escriu Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes. Enmig, una gran diversitat d’obres, de les quals destaquem les següents, per la projecció formativa que han tingut sobre

les dues generacions de valencianes i valencians que s’han culturalitzat en la llengua pròpia: Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977) i La flexió verbal (1983). La frase que millor caracteritza el conjunt d’aquest corpus divulgatiu gramatical la va escriure un altre gran mestre de la llengua, recentment traspassat, el professor Joan Solà, en un estudi sobre els criteris de correcció lingüística i en relació a Millorem el llenguatge: «Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha aconseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés d’enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia). Difícilment es podria demanar més.» (SOLÀ, 1977). No seré jo qui parafrasege apologèticament les precises paraules del doctor Solà sobre l’esmentat manual, aplicable a tota l’obra lingüística d’Enric Valor, però sí que em permetré subratllar una paraula, “pedagogia”: de nou apareix el mestre. I el mestre Valor, des que fou descobert pels altres mestres, gràcies a les bones gestions de la seua inseparable amiga Rosa Serrano, en una d’aquelles llegendàries i imprescindibles escoles d’estiu semiclandestines dels anys setanta del segle passat,


L'obra d'Enric Valor sempre ha estat objecte d'estudi per part del mestres i professors

es convertí en un referent per a l’escola. El senyor Enric Valor de Castalla fou per sempre més el senyor Enric Valor de l’Escola Valenciana. La seua obra ha entrat en l’escola sota diversos embolcalls didàctics: fulls ciclostilats, fotocòpies, llibres de text, manuals d’estudis, jornades d’animació lectora, homenatges, adaptacions de les Rondalles Valencianes —les que el mateix autor va fer amb la mestra i editora Rosa Serrano—, entranyables sessions de lectura amb la presència del mateix Valor, adaptacions teatrals... Vull, però, destacar alguns extraordinaris materials didàctics pensats i fets a partir de l’obra de l’escriptor castallut: la valuosa guia didàctica Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor (G. Lluch i R. Serrano, 1989); el complet dossier Enric Valor o l’amor per la llengua (coordinat per S. Francés i V. Luna, 1996) o l’original adaptació al

món educatiu de les TIC, Sendes i carenes: el món d’Enric Valor (V. G. Labrado, 2007). Potser els materials escolars més reeixits inspirats en l’obra i la trajectòria vital de l’escriptor: Enric Valor per a un ensenyament de qualitat compromés amb la llengua i el redreçament cultural, nacional i territorial. I en l’any del centenari del seu naixement, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de posar a l’abast dels centres educatius un còmic, un auca i una unitat didàctica per a Educació Secundària entorn a l’escriptor. Tres propostes que, sens dubte, ampliaran les potencilitats didàctiques de la vida i l’obra de Valor. El 2000, l’any de l’adéu, Escola Valenciana dedicà les trobades a l’autor de les “Rondalles”. El 2011, quan fa cent anys que vingué al món el Mestre de Castalla, Escola Valenciana, de nou, tornarà a dedicar-li les trobades. ¿Hi ha cap prova més fefaent que

Enric Valor és un ferm i indiscutible “valor” de la nostra escola? • BIBLIOGRAFIA BROTONS, Vicent (2000): “Enric Valor el mestre. Enric Valor per als mestres”, dins Enric Valor, un home de poble (Edic. d’E. Casanova, R. Mora i J. Sanchis). AgullentValència. Denes Editorial. SOLÀ, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona. Edicions 62. VALOR, Enric (1934): El Tio Cuc, núm. 574. Alacant. VALOR, Enric (1991): Temps de batuda. València. Tàndem Edicions. * Universitat d’Alacant

TÍTOL DEL PROPER QUADERN SAÓ 355 31

L'ECOSISTEMA COMUNICATIU VALENCIÀ


ENRIC VALOR VICENT BOSCÀ

Entrevista a Verònica Cantó

Q

«Enric Valor és un home molt estimat i molt recordat»

32

SAÓ 355

Sant Miquel dels Reis és un dels edificis més bonics de València. Creuar el seu pati, veure’n el claustre, l’antiga església... No sé si, a més, deu ser un dels edificis més desconeguts per als valencians i valencianes, però paga la pena d’apropar-se a aquest pou de la nostra història. I en ell té el despatx Verònica Cantó, professora d’institut, editora i hui dedicada en cos i ànima al seu càrrec de secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a l’honor de ser comissària de l’Any Enric Valor. Em va rebre al seu despatx, ple de llibres, i amb una finestreta que et permet veure un poc del nostre passat: un racó d’horta molt ben cuidada. Verònica Cantó, enèrgica, activa, de mirada dolça i alhora ferma, et transmet una mena d’il·lusió pel treball que fa i en què creu, més encara quan es tracta d’Enric Valor, home de les terres del sud, com ella. –Enric Valor, Escriptor de l’Any, i sols fa 10 anys que va morir? –Un dels requisits que s’ha de tindre perquè un escriptor puga ser homenatjat dins del projecte «Escriptor de l’Any» és que com a mínim haja fet 10 anys de la seua mort. Enric valor hi entrava perfectament, perquè es commemora el desé aniversari del seu traspàs i el fet que el 2011 siga el centenari del seu naixement venia bé, perquè ja saps que l’Escriptor de l’Any comença al novembre i acaba al novembre de

l’any següent, per la celebració del dia de les Lletres Valencianes. A més, després que l’Acadèmia haja dedicat l’Escriptor de l’Any a figures de València i Castelló, era convenient mirar cap al sud, i l’escriptor del sud per excel·lència, ara com ara, que complia els requisits, evidentment, era Enric Valor –La repercussió en la premsa ha sigut molt important i molt positiva. –Jo també vaig fer la mateixa valoració personal i institucional que tu acabes de fer, i crec que el mèrit és d’Enric Valor. Continua sent un home molt estimat i molt recordat, i això fa que també la gent veja que fa 10 anys que va morir i, per tant, tenim el record encara nítid de vivències personals. Enric Valor és estimat perquè va ser una persona amb una preocupació profunda per la llengua, una persona autodidacta en la matèria, un perit mercantil que descobreix l’estima per la seua llengua de Castalla i a partir d’ací fa un esforç d’aprenentatge i de difusió. A més a més, era purista, molt exigent amb ell mateix. Per altra banda, les seues Rondalles valencianes continuen llegint-se a les escoles, i això fa que milers i milers d’alumnes de diferents generacions recorden Enric Valor Enric Valor és estimat per ell mateix i per tots els àmbits en què va treballar, i, sens dubte, la seua obra ha deixat pòsit. –Enric Valor va ser una persona que no incomodà a massa sectors socials, veritat? –Jo estic convençuda que cap intellectual ha d’incomodar la societat. El que

queda és la seua obra, que és allò que cal valorar i conéixer, i una obra no ha d’incomodar mai. –Dins de l’Acadèmia no hi ha tampoc cap sensibilitat preocupada? –Els escriptors solen triar-se normalment per unanimitat, i si no és per unanimitat, que ara no ho recorde, sí per majoria molt àmplia. Normalment no solen suscitar controvèrsies ni polèmiques. Jo crec que en el cas d’Enric Valor s’havia de fer un reconeixement a la seua aportació cultural i social. De fet, sobre la repercussió que hi ha en la premsa, crec que he llegit tot el que ha eixit i afortunadament no he vist cap comentari negatiu. –Sembla que l’Acadèmia ha posat tota la il·lusió en el projecte: auca, guia didàctica, catàleg monumental, còmic, documental, exposicions i moltes altres activitats. Quin penseu que serà el públic més agraït o el que rebrà amb més il·lusió tot aquest treball? –L’Acadèmia ha fet a Enric Valor igual que a qualsevol altre escriptor. L’Acadèmia té una sèrie d’activitats que es fan tots els anys; una d’elles és la unitat didàctica, una altra és el còmic, l’auca es fa segons la figura literària triada, i el catàleg que acompanya l’exposició. El que es pretén des de l’Acadèmia quan es tria l’Escriptor de l’Any és que tinga un any de màxima difusió i de màxim coneixement per part de tota la societat. La societat és molt variada i molt diversa, i els destinataris són diver-


les comarques del sud són la zona ideal per a celebrar el seu centenari. Es podrà visitar des del 28 de gener fins al 27 de març del 2011 a l’Obra Cultural de la CAM. A més, l’exposició itinerant que a partir del 10 de gener visitarà molt pobles, al mes de febrer estarà a la Universitat de les Illes Balears dins una setmana d’homenatge a Enric Valor. Tingues en compte que Enric Valor és l’únic Doctor Honoris Causa en cinc ocasions de les universitats valencianes i, a més, també, de la de les Illes, per això parlàrem amb la Universitat de les Illes Balears i va ser molt fàcil. –El proper autor serà Teodor Llorente. Per a quan una dona? –No sabria contestar-te a eixa pregunta. Jo supose que sor Isabel de Villena no ha de tardar molt, però no ho sé. Ara mateix l’única que se m’ocorre és sor Isabel, que per a la seua època tenia moltes coses a dir. –Moltes gràcies per dedicar-nos una estona del seu temps. •

33

–Quan es planifica el catàleg, es pensa que durant molt de temps siga l’obra més actualitzada sobre l’autor; eixa n’és la finalitat fonamental. Per tant, els estudis que apareixen en el catàleg solen estar fets per experts que es dediquen a analitzar la figura de l’autor des de tots els vessants possibles. Estudis rondallístics, estudis sobre l’aspecte lingüístic, sobre la narrativa i una sèrie de treballs que ens ubiquen el personatge. La majoria de la gent desconeix el context històric social i cultural de l’Alacant i de les comarques del sud quan Enric Valor vivia allí i a Castalla, i hi ha una sèrie de moviments a través del setmanari El Tio Cuc i d’altres publicacions de caire valencianista en què Enric Valor participà. També hi ha experiències contades des del punt de vista de l’àmbit editorial: hi ha articles que no són a l’ús, com l’article «Conéixer i publicar Enric Valor», que parla de la relació que hi ha entre un autor i la seua editora, i aquest és un tema que no sol aparéixer en els llibres. També hi ha un article sobre el Valor de l’escola, quina és la relació i com es produeix. Hi ha un repàs de tots els reconeixements que inclou, fins i tot, els pobles que li han dedicat carrers, places, parcs..., que en són uns quants. –Hi ha previstos dos grans actes, un a València i un altre a Alacant... –Hi ha més actes. L’exposició que acaba el 23 de gener ací a València a la sala Thesaurus del Centre Cultural La Nau, plega a València però alça les ales a Alacant perquè

SAÓ 355

sos i múltiples, per tant, el còmic i l’auca van adreçats als xiquets més menuts, la unitat didàctica a l’alumnat de secundària i batxillerat, mentre que el catàleg es queda més per als experts i per al públic en general. Intentem cobrir tot el ventall possible de destinataris per a difondre l’escriptor i l’obra, evidentment. –Què és el projecte «Uns pobles de rondalla»? –La comissió que elegeix l’Escriptor de l’Any programa una sèrie d’activitats al voltant de la seua figura. Aquesta comissió tenia molt clar que la figura d’Enric Valor havia de despertar una gran implicació social, pel caràcter del personatge. Per això, dins dels projectes, es va estar discutint i analitzant i s’acabà arredonint un projecte que es diu «Uns pobles de rondalla», que són una selecció de les localitats on Enric Valor recollí les seues rondalles, o bé que hi apareixen, i es va acordar que en 10 pobles representatius de totes les comarques, juntament amb els seus ajuntaments i centres educatius i culturals, es realitzaren una sèrie d’activitats que consisteixen a disposar de l’exposició itinerant, una conferència impartida per un expert i una sessió de contacontes, amb la finalitat d’arribar a tots el destinataris possibles. –Amb totes les publicacions que se li han dedicat, sembla que Valor és uns dels autors més estudiats de la literatura valenciana. Què hi aporta el catàleg? Hi ha novetats sobre la figura d’Enric Valor?


34

SAÓ 355


SOCIETAT LLUÍS RONDA

Dénia, una democràcia qüestionable? nada per un col·lectiu veïnal contra la moció de censura, tot desestimant aquest recurs perquè ningun dels seus components faculta legalitat jurídica per poder impugnar l’aprovació del vot de censura, o siga, perquè ningú d’ells és regidor de l’Ajuntament denier... Sols són ciutadans. Si la justícia ha d’estar al servei del ciutadà, ¿no és menester que, en nom de la credibilitat democràtica, la societat de Dénia sàpiga amb “preferència absoluta” i “caràcter urgent” si les imputacions que recauen sobre els seus representants democràticament elegits són o no són veritat? Les “normes teòriques” d’aquest sistema democràtic resten immediatament protegides i defensades jurídicament en nom del suposat “vot sagrat” de la ciutadania, però “la consolidació”, la “praxi democràtica” que genera aquest mateix “vot sagrat” resta desemparada i susceptible de ser alterada en els seus principis... i presumptament en nom d’un profit aliè al bé comú i a l’interès general. D’escàndol. Dénia ha perdut la seua rica diversitat de recursos econòmics i molt del seu patrimoni natural, arquitectònic i cultural. Avui quasi tot hi és taulell, immobiliària i restauració. El dia de la moció, importants constructors aplaudiren el nou govern trànsfuga. Voldrien recuperar l’ status quo i la potestas? •

35

ara cobra més de 44.500€/any), va acusar l’equip de govern elegit democràticament d’haver portat a terme una “mala gestió urbanística”, de “tripijocs amb empreses”; fins i tot va anunciar a bombo i plateret la creació d’una comissió anti-corrupció, de la qual res no s’ha sabut. L’eix del mal era Joan Frasés, gerent d’urbanisme. Tanmateix, totes les sentències urbanístiques hagudes fins el moment avalen l’anterior gestió. Fins i tot la sentencia del T-1 dóna legalitat al PAI on avui hauria d’estar construït el teatre-auditori, centre comercial i zona d’oci. Aquest projecte, titllat d’il·legal pel PP, va ser l’excusa de la moció de censura en juliol de 2008. D’altra banda, l’actual alcaldessa trànsfuga, Ana Kringe, imputà Paqui Viciano (l’alcaldessa foragitada) i diversos regidors del seu equip per la suposada venda d’un camí públic, la inauguració del trinquet en campanya electoral i la no justificació d’uns diners referits a una regidoria. Però, aquesta alcaldessa trànsfuga també ha sigut denunciada per, presumptament, ocupar la gerència del Patronat de Turisme sense tenir la titulació pertinent, per diversos acomiadaments improcedents, entre ells el de Frasés, per calumnies i prevaricacions...Denúncies, totes elles arxivades. Tanmateix, les acusacions causa de la moció de censura encara resten als calaixos de la justícia. Fa poques setmanes, el TSJ, va eludir citar el trànsfuga de Dénia davant la prova dema-

SAÓ 355

El dia del sufragi universal, la llei sanciona amb multes que poden arribar als 120.000€ i arrestos de cap de setmana a tota persona que, prèvia notificació, no acudisca a “presidir” una taula electoral. Si hi ha conflicte en el recompte de vots, el Tribunal de Justícia haurà de resoldre aquest contenciós electoral en un període màxim de cinc dies, ja que aquestos recursos són de “caràcter urgent” i gaudeixen de “preferència absoluta” en favor de la seua resolució. Així també “s’impedeix” que qualsevol líder d’un partit polític que no arribe al 5% del total de vots, obtinga representació municipal. Aquesta mesura tindria raó de ser si no fos perquè la mateixa llei “no impedeix” que qualsevol “subjecte” anomenat trànsfuga, el qual no representa cap porció de ciutadania, siga “dotat” de veu, vot i sou en aquell mateix Ajuntament. El sistema democràtic permet al trànsfuga que les seues “sospites”, “imaginacions” i “pressupostos” determinants d’acusacions contra un govern democràticament constituït, tinguen valiment per executar un “canvi radical” de govern, tot capgirant la voluntat política ciutadana reflectida a les urnes sense haver d’esperar cap sentència judicial que recolze dites acusacions. Si la raó és l’ànima de la llei, cal que aquell que te obligació d’interpretar la seua pròpia legislació ens ho explique. A Dénia, el trànsfuga Juan Collado (PSOE,


SOCIETAT JOSEP MANUEL SAN ABDÓN

36

SAÓ 355

Quan s'envolarà l'aeroport de Castelló? Catorze anys després d’anunciar-se el projecte i sis després de la col·locació de la primera pedra, la data d’inauguració de l’aeroport de Castelló encara és tota una incògnita. Al començament de l’any 2010, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra, anunciava que en “breves meses” l’aeroport s’inauguraria; tanmateix, la inauguració s’ha anat retardant i a hores d’ara ningú és capaç d’assenyalar-ne una data concreta. En aquest sentit s’han pronunciat, les darreres setmanes, des de la consellera de Turisme, Belén Juste, fins al president Camps; i, en una recent intervenció parlamentària, el conseller Gerardo Camps manifestava que l’obra estava executada en un 98’5 % i que només restaven “algunos pequeños tajos”, mentre que des de la delegació del govern s’afirmava que encara quedaven importants tràmits per a solucionar. L’aeroport de Castelló està situat en el terme municipal de Vilanova d’Alcolea, a uns 35 quilòmetres de la capital de la Plana, i el projecte ha estat una decisió personal del president de la Diputació i presentat com el manà que portaria turisme de qualitat a la província de Castelló; la idea surt en temps del boom econòmic, quan es

Futur aeroport de Castelló

pensava construir el parc temàtic “Mundo Ilusión” --avui aparcat definitivament per la Generalitat Valenciana-- i més de 10 camps de golf, tot imaginant sense límits el desenvolupament de Marina d’Or. La idea va ser acollida amb entusiasme pel sector turístic; però, malgrat les bones relacions de Carlos Fabra amb el llavors president del govern espanyol José Mª Aznar, aquell no va aconseguir que l’estat assumira tot el finançament del nou aeroport, de manera que es va constituir una societat pública, Aerocas (dependent de la Diputació i de la Generalitat), que va arribar a un acord amb la privada Concesiones Aeroportuarias, la qual havia de gestionar-ne les instal·lacins durant cinquanta anys. S’hi preveia l’arribada de 600000 viatgers a l’any; i, cas de no assolir-se aquesta xifra, Aerocas pagaria les pèrdues. L’aeroport s’ha enfrontat a diversos problemes, ja que els terrenys elegits eren l’habitat natural de l’aguilot cendrós, espècie protegida, i la declaració d’impacte ambiental va obligar a suspendre les obres diverses vegades mentre l’au nidificava. La suspensió es va produir en una altra ocasió per presumpte delicte ambiental; i encara una tercera vagada, va ser dictada per Fo-

ment, per no tenir les obres el preceptiu pla director. Carlos Fabra, inasequible al desànim, sembla que ha aconseguit arrencar del president Camps la promesa d’un finançament que, en principi, no estava en els pressupostos del 2011. Així les coses, s’especula amb una possible inauguració de l’aeroport per a principis d’aquest any, sense obrir-lo encara al tràfic aeri. Però la situació econòmica d’ara no és la mateixa que quan l’obra es va projectar, i sembla que només la companyia Air Nostrum ha mostrat interés en instal·lar-s’hi. I fins i tot, s’ha arribar a apuntar la possibilitat de subvencionar aquelles companyies que s’atrevisquen a operar des de l’aeroport castellonenc. Una vegada més, tenim una obra gegantina de dubtosa rendibilitat, mentre altres infraestructures, com ara trens de rodalies o carreteres comarcals, dormen el son dels justos. •


SOCIETAT FRANCESC MARTÍNEZ

AVE, corredor mediterrani i transport metropolità de València. A l’Horta no s’han creat nusos transversals de connexió de transport públic entre els pobles de la comarca, de tal manera que ens trobem que els municipis de la metròpoli estan tots connectats a València mitjançant corredors radials de tren i autobús, però la majoria d’ells no poden comunicar-se entre si per transport públic sense passar primer pel Cap-i-Casal. Un exemple. Actualment hi ha 13 línies d’autobús que comuniquen València i l’Horta Sud, però es dóna la contrarietat que els onze pobles del Camí Reial no tenen cap línia per comunicar-se amb els nou municipis del Pla de Quart. Un veí de Silla que es desplaça a Alaquàs en autobús tarda aproximadament una hora i mitja, ja que abans ha de fer escala a València. Tenim AVE a València, sí; però en la seua àrea metropolitana continua vigent un sistema de transport radial heretat de l’època romana. Alea iacta est. •

37

municar el País Valencià amb Catalunya i la resta d’Europa. Aquests projecte, que es va concebre en 2001, fou també paralitzat pel Govern d’Aznar i ara, tot i que és una aposta de la UE i de l’executiu central, l’obra es retardarà uns anys més a causa de la crisi econòmica. De moment, no hi ha un calendari d’execució per al corredor. El model ferroviari radial heretat del segle XIX ha perjudicat de nou el País Valencià i Catalunya. Novament Madrid es mira el melic i retarda l’eixida de València i Barcelona cap a Europa. L’indefinit Corredor Mediterrani és un exemple més del model d’economia colonial que Madrid ha imposat. Madrid ha convertit València en una ciutat satèllit per contrarestar la força econòmica de Barcelona i evitar una Commonwealth -una unió d’interessos comuns- entre Catalunya i el País Valencià. Tenim unes elits econòmiques submises a Madrid. Si no, com s’entén la fusió de Bancaixa i la CAM amb caixes de fora del País Valencià? Si hi havia alguna espurna de poder valencià abans d’això, ara pràcticament ja no en queda ni la cendra. Altra necessitat imperant de transport és la de donar solució al deficient sistema de transport públic de l’àrea metropolitana

SAÓ 355

Desembre de 2010 ha estat una data històrica per al País València. S’ha inaugurat la línia de l’AVE Madrid-València. Es podrà anar i venir d’una ciutat a l’altra en 95 minuts, poc més d’hora i mitja. Un èxit del transport ferroviari que sense dubte reportarà beneficis econòmics. L’AVE ha arribat després de 22 anys de reivindicacions i entrebancs. No oblidem que el govern socialista de Felipe González va incloure en 1994 el projecte de l’AVE Madrid-València, però fou l’executiu de José Maria Aznar en 1996 qui va prioritzar l’AVE Madrid-Valladolid amb l’argument que per evitar desequilibris territorials calia comunicar Madrid amb Castella-Lleó i el nord d’Espanya. No fou l’única decepció, però al final ja tenim AVE. Sense posar en dubte l’impacte de l’AVE en l’economia i valorant el fet que hi ha un consens social, polític i empresarial al País Valencià a favor de l’AVE, no hem d’oblidar que darrere del mirall d’aquesta magna obra s’amaguen i aparquen necessitats de transport ferroviari més urgents i estratègiques per al poble valencià, que han quedat preterides novament pel centralisme de Madrid. Una d’aquestes necessitats és el Corredor Mediterrani, un projecte de transport de mercaderies en el qual està previst co-


38

SAÓ 355


ART I CULTURA L'ESCENARI JOSEP LLUÍS SIRERA

Un desig per al 2011 els partits polítics. I és que quan gran part del teatre valencià ha donat mostres d’inequívoca maduresa i de sensatesa a tots els nivells (per exemple: no posant en l’eix de les seues reivindicacions les econòmiques, atesa la situació de crisi que vivim), no se’l pot continuar tractant com un sector marginal o, pitjor, sense capacitat per a decidir el seu futur i, sobretot, sobretot, per a gestionar-lo. Aquest és, sens dubte, el repte que tenim els qui, d’una manera o d’una altra, ens movem a cavall entre el sector teatral i d’altres: no podem esperar que ens diguen què volen o què necessiten; no podem tractar d’imposar-los les nostres idees. El nostre deure és oferir propostes de futur que tinguen en compte les transformacions del sector, la seua situació actual. Farem honor a aquest compromís? Això és que desitge amb totes les meues forces per a aquest 2011. •

39

la progressiva impregnació d’aquest caràcter reivindicatiu en moltes de les propostes escèniques sorgides en l’escena independent valenciana. No és alié a aquest fenomen que molts dels autors més representatius dels darrers anys estan entrant en el que jo qualificaria d’una esplèndida maduresa, i això es nota en les propostes noves i en tots els muntatges (fins i tot de textos d’èpoques anteriors) que ens han oferit tot al llarg del 2010. Només esmente el cas de Paco Zarzoso i de la seua companyia (L’Hongaresa), però no és ni de bon tros l’únic que podria citar en aquesta columna. Podem sentir-nos esperançats, doncs, malgrat totes les convulsions que afecten el nostre teatre. Després d’anys d’apatia i de majoritari sotmetiment als dictats de Teatres de la Generalitat, ja tocava, ja. Ara bé, significa això també que si la professió teatral valenciana ha fet una part (si no la totalitat) dels seus deures, ha de ser la resta de la societat qui moga peça. En especial, els sectors progressistes (polítics i intel·lectuals), dels quals el món del teatre espera senzillament que es mullen. I que ho facen, a més a més, d’una forma completament nova. Val a dir, deixant de banda “dirigismes” i “instrumentalitzacions”, com fins ara han acostumat a fer, molt especialment

SAÓ 355

Acaba un 2010 que, des de la perspectiva estricta del teatre valencià, podem qualificar sense dubte de convuls. La crisi econòmica, que castiga de forma especial el nostre país com a lògica conseqüència de la política duta a terme pel govern de la Generalitat, ha tocat de ple el vaixell del nostre teatre. I si no ha aconseguit d’afonar-lo encara és perquè els sectors professionals s’han passat tot l’any eixugant l’aigua i taponant amb els seus cossos les esquerdes provocades per l’esmentada política. Exercici de responsabilitat i esperit combatiu el d’aquests sectors que són, sens dubte, la nota més esperançadora de l’any teatral valencià. Responsabilitat i esperit combatiu, per cert, que no s’ha limitat a les molt respectables reivindicacions laborals, sinó que ha esperonat, per exemple, una quarantena de professionals cap a l’aventura, tan insòlita com apassionant, de posar dempeus una obra, Zero responsables, duríssim al·legat contra l’actitud que els governants valencians del PP mostren cap a les víctimes de l’accident del metro del 3 de juliol de 2006. Llàstima que la meua implicació personal en l’aventura em prive de comentar-la com es mereix… En aquest mateix ordre de coses, una altra nota positiva de l’any teatral valencià és


40

SAÓ 355


ART I CULTURA DEBATS I BITS GONÇAL LÓPEZ-PAMPLÓ

La base material En un dels seus contraaforismes, publicats al bloc Mails per a Hipàtia, Vicent Partal parafrasejava Fuster: «Tot el que indexa Google és irreparable». La frase és enginyosa i realista, però l’accent que posem sobre l’empresa californiana ens fa perdre de vista, a voltes, unes altres iniciatives que fan tanta o més feredat. Un bon amic meu em va descobrir, fa unes setmanes, el projecte Archive (www.archive.org), una mena de biblioteca digital que, sense ànim de lucre, mira de posar a l’abast dels internautes una gran quantitat d’informació en suport electrònic. Una de les seues aplicacions, The Wayback Machine, és una autèntica màquina del temps que permet recuperar pàgines web que créiem esborrades, cosa que, com no podia ser d’una altra manera, ha generat alguns conflictes legals. La lluita pel control de la informació que circula per Internet, capitalitzada per gegants com l’esmentat Google o el conegut Facebook, era un dels «deu reptes per a un nou món» que figuraven en una interes-

El coltan, necessari per a la comunicació del segle XXI

sant pàgina del primer número del diari Ara (www.ara.cat). Al costat d’aquest punt, en trobàvem un altre que ens recordava com d’important és la base material de les tecnologies. Encara que la comunicació actual sembla etèria, sempre cal –ja em perdonaran l’obvietat– un suport físic, sovint un dispositiu tangible. Qualsevol dada necessita un servidor on allotjar-se, tot i que després es difonga per la xarxa de manera descentralitzada i redundant. Dels diferents servidors, la informació arriba als nostres ordinadors, telèfons, tablets i consoles, uns instruments fabricats amb materials diversos, entre els quals hi ha minerals que, com tots sabem, no són inesgotables. Cristina Mas, autora del decàleg a què ens referim, ho resumia en l’epígraf «Els nostres mòbils, les seves guerres», dedicat en particular al coltan. Segons sembla, la República Democràtica del Congo concentra una quantitat gens menyspreable de les reserves mundials d’aquest mineral, «una riquesa», en paraules de Mas, «que alimenta un dels

conflictes més sagnants del continent». A banda d’això, l’explotació del coltan, com també d’altres materials emprats en els dispositius electrònics, té greus implicacions ecològiques. No només pel que fa als criteris de producció, sinó també a l’hora de gestionar-ne els residus quan s’esgota la seua vida útil. Davant d’aquest panorama, és inevitable sentir una certa perplexitat, més encara per part d’aquelles persones que tenim –o aspirem a tindre– una visió progressista de la vida. La societat xarxa, per dir-ho en paraules de Manuel Castells, se sosté sobre una base primària i secundària –industrial– que hem gosat menystindre en la seua magnitud política i econòmica. Però alhora, aquesta societat que estem construint gràcies a les tecnologies té un poder transformador que pot esdevindre, en molts casos, alliberador. Sense saber com conciliar els extrems, ens consolem arrecerant-nos en una certa consciència crítica, en la feble voluntat de mantindre’ns enlerta. Bon any, per cert. •

SAÓ 355 41


42

SAÓ 355


ART I CULTURA CINEMA ALFRED RAMOS

Fotograma de la pel·lícula Copia certificada

Jocs d’espills Shimell) i una galerista d’art (Juliette Binoche) es troben en un poble de la Toscana. Tots seguit inicien un viatge per la comarca amb un joc seductor que es transforma sobtadament en un canvi de relacions que desconcerta l’espectador. L’entrada al café d’un minúscul poble i el diàleg de Binoche amb la propietària dóna un gir inesperat, misteriós, a la suposada relació de parella que l’espectador creia que fins aquell moment s’estava representant. La pel·lícula es trenca, es fragmenta en dues parts diferents que et deixen sumit en la perplexitat. Estem en presència de la mateixa parella?, d’una falsa parella?, o aquestes dues persones estaven jugant a un estrany joc?, o tal vegada assistim a una altra, o nova, història de la crisi de la parella? Es coneixien abans? Quina parella és l’original i quina és la còpia? Ficció o realitat? Sentiments reals o representació d’aquests? Una rica metamorfosi que transforma la pel·lícula. I, mentrestant, la reflexió sobre les nocions dels valors d’original i còpia continuen inquietant-nos com en l’escena de la pintura de la musa Polímnia. Fóra anar massa lluny si ho reformulem tot com un palimpsest? És com la mirada final de Juliette Binoche en l’espill de l’hotel; aquesta mirada ens retorna la seua imatge o la còpia d’una altra representació? •

43

natges (i actors i actrius) que apareixen en el film, però el resultat és atractiu i arriscat. Ambientada a la Toscana, Kiarostami ha fugit de la mirada tòpica llançada sobre els ondats turons de la bella comarca italiana, que altres directors han fet, i la indústria turística ha explotat, per endinsar-se en les relacions humanes i la pròpia essència de la Història de l’Art. En aquest cas, el que li interessa és analitzar les relacions de parella, el concepte de representació i, sobretot, dels models d’obra original i còpia. Ell mateix remet a l’esplèndida Te querré siempre (Viaggio in Itàlia, 1953) de Roberto Rossellini, revolucionària pel·lícula interpretada per la parella Ingrid Bergman i George Sanders, que a més era filmada en plena descomposició de la relació del director amb l’actriu. Aquesta obra, preludi del cinema modern a Europa, és reeditada, revisitada per Kiarostami després de més de cinquanta anys, per a oferir-nos una nova visió de la crisi de la parella (o l’abstracció de les parelles en general). Desamor, egoisme, desencant erosió de la vida en comú... En definitiva, un matrimoni en caiguda lliure, encara que també assistim a la lluita d’una dona per refer la parella. Un joc d’espills que Kiarostami prodiga en el seu film. Un escriptor anglés que ha escrit un assaig sobre la identitat i la funció de l’obra d’art original i de la idea de còpia (William

SAÓ 355

Abbas Kiarostami (Teheran, 1940) ha estat considerat els darrers anys un director de culte, elogiat entre d’altres per Jean-Luc Godard o Akira Kurosawa, dos noms majors en la història del cinema. Des del seu Iran natal ha desenvolupat una obra original i prestigiosa malgrat les limitacions imposades per la fèrria administració iraniana, tancada a influències estrangeres i obsessionada a mantenir el control religiós que impregna totes les esferes de la societat. En una filmografia iniciada en 1974, tres obres seues, realistes, innovadores i marcadament poètiques, rodades amb llargs plans seqüència, han fet córrer estudis i anàlisis (semiòtics o no) entre les revistes especialitzades. Es tracta d’A través de los olivos (1994), El sabor de las cerezas (1997) que aconseguí la Palma d’Or del Festival de Canes —amb el vet inicial del govern de l’aiatol·là— i El viento nos llevarà (1999). Ara, ha estrenat Copia certificada, la primera pel·lícula rodada fora de l’Iran i amb actors i actrius d’Europa, entre els quals destaca la famosa actriu francesa Juliette Binoche, amb un treball que l’ha portada a aconseguir el Premi a la Millor Actriu al Festival de Cannes. No sabem molt bé com s’ho ha arreglat el cineasta iranià en el rodatge a Itàlia, desconnectat de la seua cultura, sense conéixer l’italià, l’anglés o el francés, les tres llengües parlades pels diferents perso-


LLIBRES MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ

44

SAÓ 355

Fet per cercar Cantaments, la primera entrega poètica d’Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d’una mirada neta, cal prendre-se’ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d’autors novells i quants llibres fallats no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d’aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l’experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l’autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d’una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?), Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l’assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, «Trams de família». Hi segueix la secció titulada «Les claus esmolades», en què assistim amb més intensitat a la forma de l’autodiàleg

amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l’evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, «Anades, tornades, pèrdues», conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, «L’esguard del mussol» (com el brúfol o l’òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l’escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d’aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera, el moviment del poemari s’estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s’esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arredonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d’un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l’elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d’aigua de l’Albufera valenciana i la llum

rescatada de Xàbia i Dénia. Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d’Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l’absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l’antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d’Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre’ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d’assaborir aquests cantaments amb delitosa calma. • Ivan Brull: Cantaments. 13é Premi de Poesia «Jaume Bru i Vidal» Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.


LLIBRES RICARD CHULIÀ

FITXA BIBLIOGRÀFICA TÍTOL: CONVERSES AMB MI MATEIX AUTOR: NELSON MANDELA EDITORIAL: COLUMNA ANY: 2010

Mandela, l’últim gran èpic ven la raça que controlava la Sud-àfrica de l’apartheid– sobre Nelson Mandela, incomprensiblement curt i molt menys elaborat que el de –referent gens innocent– l’adés esmentat De Klerk. S’hi pot objectar –amb tota la raó del món– que es tracta d’un argument gairebé banal, però no deixa de ser una exemplificació d’un símptoma d’una realitat ben palesa. En definitiva, són innegables els reptes que Mandela ha sabut superar de manera molt satisfactòria com innegable és la capacitat que té per a traure el millor de tothom que cerca reflectir-s’hi com si fóra un espill –i, en aquest sentit, el periodista John Carlin, en el magnífic reportatge El factor humà (ed. La Campana), ha qualificat molt encertadament el líder sud-africà com el gran seductor. El llibre ens acosta aquesta faceta més humana del personatge públic. Després que Mandela deixara publicada la seua autobiografia Long Walk to Freedom (encara inèdita en català), ara podem gaudir d’aquestes Converses amb mi mateix, un llibre heterodox compost per materials de procedència tan diversa com complicat és el seu acoblament: apunts de circumstàncies, extractes de cartes, anotacions de diaris, simples impressions, parts de converses. Tot un material –en continu creixement i retrobament, a causa dels avatars que ha hagut de patir– que prové de la investigació per al fons que basteix el Centre de la Memòria i el Diàleg Nelson Mandela. Un volum important per a mirar d’entendre l’última gran figura èpica del nostre temps. •

45

no ho parega, fet i fet, parlem d’una persona; sobretot pel que fa al llegat polític efectiu que deixa, tot i que, és cert, no se li pot retraure a ell en concret, ja que la seua presidència, al remat, va durar només cinc anys (1994-1999), li va arribar amb una edat avançada (Mandela naix el 1918) i, sobretot, va haver de centrar-se a reconciliar un país absolutament dividit i un autèntic polvorí en potència. Sí, actualment hi continua havent el que s’ha qualificat com a apartheid econòmic, però ¿fins a quin punt n’és responsable Mandela o fins i tot estem volent anar massa ràpidament? Caldrà esperar una miqueta més i tindre capacitat de balanç de la gestió de Jacob Zuma per a respondre-ho. Cal recordar, però, que Mandela va tindre massa ocasions per a estripar la baralla –i qui podria haver-lo criticat?– i no ho va fer. Per exemple, potser no ens en recordem, però si Mandela és Nobel de la Pau és perquè va compartir el guardó amb Frederik de Klerk, personatge gris i mediocre l’únic mèrit del qual –si és que se’n pot dir això– és haver estat el darrer president de la Sud-àfrica de l’apartheid, bo i esborrantne la quantitat de violacions dels drets humans de què va ser còmplice –en el millor del casos i fent d’advocat del dimoni– com a màxima autoritat d’un règim sanguinari. Encara hui en dia, com a anècdota prou reveladora, podem comparar l’extensió de l’article de la Wikipèdia en afrikaans –llengua neerlandesa pròpia dels afrikaners, els descendents dels europeus que suposa-

SAÓ 355

Probablement només quede en el món una figura viva que desperte una unanimitat tan absoluta en la seua valoració com a referent i de lideratge com Nelson Mandela. I això encara té més mèrit, en aquests temps, tractant-se d’un polític. De fet, la seua vàlua ha traspassat la consideració estrictament material –en un sentit d’anàlisi de l’obra política amb arguments a favor o en contra– per passar a transformar-se en una mena de santedat laica o icona global encarnació de totes les pretèrites bondats que encara aguanten vives en ell i que jutgem perdudes per a la resta de la humanitat. Ara bé, que ens acarem a una figura tan magnificada no vol dir que, en primer lloc, no hi haja raons perquè ocupe aquesta posició de referent moral i que, en segon lloc, no puguem valorar que, efectivament, estem davant d’una de les grans personalitats del segle XX i d’aquest XXI de què ja hem esgotat una desena part. I és que cal veure les coses amb perspectiva, al remat. Aquest llibre que comentem, Converses amb mi mateix, ve prologat per Barack Obama, qui, paradoxalment, sense l’existència de Nelson Mandela no n’hauria escrit el pròleg, ja que no hauria pogut haver assolit la fita de ser el primer president afroamericà de la primera potència mundial, els Estats Units d’Amèrica. És a dir, Mandela no deixa de ser un referent indiscutible per a l’alliberament i la lluita contra les desigualtats de la mena que siguen. Fins i tot, Mandela ha passat per damunt d’unes ombres que té, ja que, encara que


LLIBRES JOSEP A. COMES

Fomentar l’impuls de la litúrgia conciliar A cinquanta anys de la promulgació de la Constitució Conciliar sobre la Litúrgia, aquest volum de la col·lecció «Dossiers CPL» adquireix un valor excepcional en pro de mantenir viu aquell esperit renovador i fer-lo arribar a les noves generacions. Perquè per poc que s’estiga atent als avanços i retrocessos que van produint-se en la pràctica litúrgica actual, hom s’adona que algunes comunitats i els seus dirigents s’allunyen de l’esperit conciliar i retornen a un neoconservadorisme, font de tensions,

FITXA BIBLIOGRÀFICA TÍTOL: EL MOMENT LITÚRGIC ACTUAL AUTOR: BERNABÉ DALMAU, MONJO DE MONTSERRAT EDITORIAL: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA ANY: 2010

confusions i discòrdies. El dossier que presentem planteja, de forma clara i respectuosa, qüestions sempre actuals i obertes que reflecteixen l’evolució històrica dels gestos i símbols litúrgics, sempre necessitats d’inculturació i actualització. Una aproximació al tema des de diversos angles que fa pensar. Només els títols dels apartats són una invitació a devorar-lo: L’herència del Concili Vaticà II, qüestions sempre actuals i sempre obertes, el pontificat de Benet XVI, el moviment li-

túrgic i el moment actual. Un llibre útil per a aquells fidels i comunitats cristianes que, convençuts que la litúrgia, com qualsevol altra tradició viva, es troba en moviment; aleshores, «un simple retorn al que és antic no és la solució» (J. Ratzinger dixit). Una invitació, doncs, a reflexionar sobre la nostra realitat litúrgica, tant a escala local com universal, des de la convicció que qualsevol comunitat cristiana que tinga trellat pot preguntar-se sobre el rumb actual de les celebracions litúrgiques. •

FITXA BIBLIOGRÀFICA

46

SAÓ 355

Les pregàries de Karl Rahner De tots és conegut el propòsit de K. Rahner de no separar la reflexió teològica de l’experiència espiritual. Ambdues es nodreixen mútuament. Com es diu sàviament en la introducció: «per a Rahner no hi ha lloc per a una divisió de manera que el cor puga ser pietós i atea la raó». Aquest aplec de pregàries que Rahner anà formulant al llarg de la seua producció teològica és, doncs, un esclat de teologia feta pregària, tan autèntica i sincera una com l’altra. Hi ha també proximitat a la vida quotidiana, a les seues alegries i penes, contradiccions i càrregues, perquè tota pregària vertadera surt sempre de la vida.

TÍTOL: PREGÀRIES DE LA VIDA AUTOR: KARL RAHNER EDITORIAL: RAVAL (PÒRTIC). COL·L. «CLÀSSICS CRISTIANS DEL SEGLE XX» ANY: 2010

Res d’estrany, doncs, que igual que en els escrits teològics, en les pregàries siguen abundants les citacions bíbliques i estiguen centrades fonamentalment en els mateixos dos eixos: el misteri inabastable i inefable del Déu, que sempre ens supera, i el misteri de la vida, mort i resurrecció de Jesús. Aquest doble misteri és mostrat com a molt proper, com a impulsor de tot el bé que hi ha en nosaltres gràcies a l’Esperit que obra en nosaltres la pròpia resposta a Déu. Resta clar, doncs, que una teologia que parteix d’una experiència espiritual (el mateix Rahner reconeix la gran influència que els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola

tingueren en el seu quefer teològic) desemboca en pregàries ancorades en una seriosa teologia. Hi apareix clar en els títols dels tres grans capítols: «Davant Déu», «Amb Jesucrist» i «En l’Esperit Sant». Com és ja tradicional en la col·lecció «Clàssics cristians del segle XX» de la Facultat de Teologia de Catalunya, precedeix el text rahnerià una àmplia i valuosa introducció del teòleg mallorquí Gabriel Mengual que ens acosta la vida del teòleg, les línies bàsiques de la seua teologia i els continguts de les esmentades Pregàries de la vida. •


SAO_355_10-12  
SAO_355_10-12  

QUAN S'ENVOLARÀQUANS'ENVOLARÀ L'AEROPORT DE CASTELLÓ?L'AEROPORTDECASTELLÓ? ENTREVISTA AENTREVISTAA VICENT MORENOVICENTMORENO LES ELECCIONS C...

Advertisement