Issuu on Google+

1

la llista blava

Portaveu de la vall, del poble de Gallifa i del Santuari Ecològic

Venturós Any 2014 Agost-Desembre 2013 Núm. 83-84


2

INDEX Editorial. Mn.Josep Dalmau.......................................................................... Santurai Ecològic de Gallifa. Mnr. Joan Godayol.......................................... Notícies de punta fina. Mn. Dalmau i Joana Villemur.................................. Miquel Rosell. El meu estat de salut.............................................................. III Memorial Casià Just. Monges Filipenses................................................ Visita a la caisa Pairal de l’Agustí Castellví . Mn. Josep Dalmau................. La Missa ecològica itinerant dins el recinte del Santuari. Joana Villemur...... Paraules de la Sra. Elisenda Sala. Elisenda Sala........................................... El canvi climàtic. Toni Verdaguer.................................................................... Mossèn Dalmau, en quatre actes. Albert Parareda........................................ Les religions, poemes del Misteri. Ramon M.Nogués.................................... Aconsello LA BARTRA per refer-se i retrobar-se. Montserat Bonhora......... El Punt-Avui. Per reforçar el desig d'Homs a Rajoy. Mn. Josep Dalmau...... L’ANC comença la campanya”Signa un vot per la independència................... Teresa Forcades parla de “suprimir” els partits polítics. Església Plural........ Concert a la parròquia de St.Pere de Gallifa.................................................... Ja ho van dir. I va bé recordar-ho. Felicitació Mn. Dalmau...........................

3 5 7 13 14 15 18 20 21 23 24 29 .31 32 33 35 36

Visiteu la pàgina del Santuari : www.santuariecologic.com Aquesta publicació ha estat editada amb la col·laboració del Departament de Benestar i Família. Direcció General d’Actuacions Comunitàries i Cíviques. Generalitat de Catalunya. .................................. Domicili i raó social : LA LLISTA BLAVA Parròquia de Gallifa – Pl. Rectoria, 1 08146 GALLIFA (Vallès Occidental) email: jdalmau@gallifa.com Dipòsit Legal

39281


3

Portaveu de la vall i poble de Gallifa i del Santuari Ecològic

Publicació Periòdica

Agost-Desembre 2013

Núm. 83-84

__________________________________________________________________________________________________________ _

RESULTAT D’UNA LECTURA QUE OBRE ELS ULLS A LA INDEPENDÈNCIA He llegit una entrevista d’un personatge que està ben situat per veure-hi clar en el tema de la independència avui tant actualitzat i que xucla a l‘assentiment: Alfons Duran-Pich. Ortega i Gasset va definir la persona en la seva identitat. Així: “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”. I el valor de dir-se Alfons Duran-Pich és perquè les seves circumstàncies l’han dut a poder opinar sobre Catalunya d’una manera integral. Són aquestes: Ha estudiat Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les Universitats de Deusto (Vascònia), Barcelona i Stanford (Anglaterra). És màster en Societat de la Informació i coneixements. Ha ocupat la màxima posició executiva en diverses empreses industrials, comercials i de serveis. I durant catorze anys fou professor de Màrqueting a ESADE. És membre de l’Academy of Management de la American Marketing Association de South Place Ethical Society i del Cercle d’Economia de Barcelona. Acaba de publicar Catalunya, a la independència per la butxaca (Angle Editorial).


4

Quan tinguem “l’Estat Català”, Catalunya tindrà una estructura empresarial molt forta, sense empreses que depenguin del Butlletí Oficial Espanyol, com sí que les té Madrid. Actualment a Catalunya hi ha unes 550.000 empreses, la majoria d’elles Pimes, que aporten el 90% del PIB al país. Tenim 15 milions de turistes, s’estén en el centre de la mega-regió de València-Barcelona-Lió. Tenim el 45% de la industria química espanyola, el 30 % del paper. El 65 % del nostre PIB són importacions i exportacions, i el 35 % de les empreses espanyoles que exporten són catalanes. Per tot això tenim eines i professionalitat més que suficient per declarar la nostra independència. Això vol dir que el paquet del diner de l’espoli que ens robà Madrid l’any 2009 fou de 16.000 milions d’euros. Si es queden a casa, podem sortir al mercat de capitals amb tota seguretat, perquè en tres anys serem capaços de liquidar tot el nostre deute públic, que està al voltant de 45.000 milions d’euros. No hem de pensar en el mercat domèstic ni el l’espanyol; simplement donar un cop de timó i començar a posar en marxa la maquina econòmica aconseguint que la gent consumeixi, trencant aquest cercle tant negatiu que tenim ara. Hi ha qui s’espanta pensant en la nostra part del deute de l’Estat espanyol. Aquest deute, qui el va firmar? Aquí el mànec de la paella el tenim nosaltres, perquè els creditors els reclamaran el deute a ells. No a nosaltres. Els espanyols no s´hi pensarien gens a invocar “¡Nosotros tenemos la sartén por el mango i el mango también!”. Però espero que nosaltres podrem negociar una part del deute, però perquè volem. El que ha firmat el deute és el Govern espanyol! I no ens rebutjarà la Unió Europea, el dia després. Quan Catalunya se separi d’Espanya serà un contribuent net a la Unió Europea. L’eurozona no es pot permetre el luxe de perdre un contribuent. Es pot quedar si li interessa; però en aquest moment hi ha gent que es planteja sortir-ne, com per exemple Finlàndia. Hi ha algunes empreses que es troben aspectants en relació a aquest procés de secessió. Cert. Però val més que parlem de les Pimes que aporten el 90 % del PIB. I si féssim votar a les Pimes tindríem una sorpresa amb els resultats. Jo he estat en el consell d’administració de quinze empreses –continua dient Alfons Duran-Pich- i us asseguro que estan aspectants perquè creuen que tindran una situació de privilegi per arrancar amb més força. Hi ha multinacionals en els EEUU, --i ho conec de primera mà-- que sense tenir cap inversió a casa nostra, estan creant ja plans de contingència, pensant en un “Estat Català” perquè tenen clar que Espanya és una cosa, i Catalunya una altra.

Mn. Josep Dalmau


5

EL BISBE JOAN GODAYOL, NOU MEMBRE DEL PATRONAT DEL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L’ECOLOGIA DE GALLIFA.

Ja des de temps antics, els grecs amb la Deessa Àrtemis reconeixien les meravelles de la creació, posant-hi una mare de l’ecologia, per aplegar al seu voltant tota la humanitat, en bona convivència, respecte, alegria i familiaritat. També els Inques, des dels Andes del Perú, reverenciaven la mare terra “la Pachamama”. Jo mateix ho he pogut constatar i celebrar de prop de tants anys de missioner al Perú (més de 40 anys), i sobre tot els últims 14 de Bisbe d’Ayaviri, a l’incorporar a la litúrgia expressions tant autentiques i pròpies del “pago a la tierra” i el “quintuska” respectant la cultura d’un poble tan pobre econòmicament i tant ric d’esperit i d’humanisme comunitari; acabant amb una inculturació de l’Evangeli de Crist, amb Maria la Reina de l’ecologia. Quina alegria tan gran he tingut al conèixer i apropar-me a Gallifa, amb el Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia, al cim d’una muntanya sagrada, obra del Creador de l’univers, i respectada per moltes generacions catalanes. La Divina Providència actua sempre per les mediacions humanes, respectant la llibertat de decisió en tot moment i en tot lloc. Aquí va néixer, dins aquesta harmonia de saviesa popular, un personatge, que va agafar la batuta, posant en obra totes les qualitats que el Bon Déu li havia confiat. Es tracta del Mossèn Josep Dalmau, aplegant al seu voltant tota una sèrie de grans persones i amics que compartien i sintonitzaven perfectament els seus ideals. S’ha fet molta i molta feina al voltant del Castell de Gallifa. Quan surten aquestes llums originals i meravelloses en la història de la Humanitat, sempre comporten molta foscor i tenebres de contrarietat i de lluita descerebrada per tractar de minvar o apagar-la del tot. Això va passar amb el Mossèn, que com altre Crist va ser signe de contradicció: recordem en temps del franquisme dictatorial, la famosa caputxinada, al voler una església més senzilla, propera als pobres, lliure i servidora, sense anar lligada de la mà pel


6

poder polític en un nacional-catolicisme (i encara dura bastant...); al final agafà més força que continua i continuarà. Les noves generacions tenen un altre tarannà certament; i sempre la joventut serà el bo i millor, que tenint més futur que present, seran envejades i mal- compreses. Però a Gallifa tenen l’oportunitat d’esplaiar-se des de l’ecologia i fer pinya al voltant d’una mare ecològica i ecumènica, que els comprèn plenament perquè els estima amb una predilecció especial. I el Mossèn Dalmau, amb tot l’equip que l’acompanyem, havent acumulat joventut d’experiència, llibertat i dedicació, obre les portes de bat a bat en tot el castell: veniu i ho veureu; és i serà sempre casa vostra! Joan Godayol Colom Bisbe emèrit d’Ayaviri (Perú)

Nota. El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

Vista general del poble de Ayaviri. Perú.


7

1. Aquesta primavera va celebrar la primera Comunió en Xavi, fill de Francesc Berenguer i d’Isabel Turón, a la nostra ermita romànica parroquial. Va celebrar la cerimònia el diaca de Sant Feliu de Codines que és tiet d’en Francesc, Salvador Vilanova, fent la festa a casa, per acabar la diada amb tota la família. Els donem la més càlida enhorabona! 2. Com cada any –en deu fer més d’una dotzena– en Jordi Cervera celebra una “Trobada de dones” que ell s’ encarrega de convidar, i triar. Molts anys són al voltant d’unes quaranta. Una proesa que ningú del nostre país se li ha ocorregut, i si ho hagués pensat, no se n’hauria sortit. Abans es feia a l’era de Can Bosch, que és una casa de pagès. De Can Ferrer, ell


8

portava unes galetes i els dedicava un discurs amb algunes expressions genials, i a l’ acabar, compartien un berenar. Però ara ja fa 5 o 6 anys que es celebra, amb el permís de la Montserrat de Can Bosch, sota les alzines i la font que hi ha al davant de la casa i sota la piscina; la Sra. Montserrat volia que es fes cada any la festa que muntava en Jordi Cervera, perquè a ella les cames no li obeïen gaire, i amb la “Trobada de dones” a casa seva, anava recordant i saludant les dones del poble, i això la feia feliç. Fa una mica mes d’un any, que va anar a viure a la Nova dimensió, i les seves filles han volgut que la “Trobada” no es perdés ni es trenqués, i l’ últim any s’ha celebrat una vegada més la Festa d’en Jordi Cervera voltada d’unes 40 dones, sota les alzines de Can Bosch. 3. i TAMBÉ Com cada any el poble ha celebrat la Festa major amb un sopar i un ball que durà fins a les hores petites, amb moltes persones de Sant Feliu de Codines. El prego fou presentat pel nou alcalde Mateu C. de Sobregrau.

4. Els amics de la Teresa Cot –esposa d’Antoni Verdaguer, de Sant Feliu de Codines– hem celebrat el dia 7 d’octubre que hagués fet els seus primers setanta anys sense haver-se’n ni adonat. Van dient molts metges que els infants d’avui, generalment, moriran als 140 anys. Haver descobert el genoma del cos humà, moltes de les malalties que avui encara ens molesten, aviat es curaran i acabarem la vida sobre el planeta Terra als

140 anys com s’apaga un ciri encès. Encara no hi som, per això nosaltres amics de la Tere Cot li férem una Festa Especial als seus primers 70 anys, sense que ella ho sabés. Quan arribà li férem passar pel túnel dels nostres braços fent pont, i la petonejàrem a gratcient. Ho celebràrem en


9

el local “la Serreria”, que en Jaume Vilardell ha muntat, amb tots els estris que es fan servir en la seva feina d’anar al bosc, com si fos un museu, i la sala amb unes 50 cadires per poder-hi representar petits concerts, o coses semblants. Un racó molt ben pensat. Per molts anys més, Tere.

5. Fa dos mesos que va morir inesperadament l’Anna Reig, l’esposa d’en Cristóbal Domingo; una parella que va viure molts anys a Gallifa els caps de setmana; primer al pis de darrere de cal Ferrer, i després en el segon pis de la Rectoria, entrant per la sala gran, a la dreta. Tenien tres fills, Cristóbal, Anna i Daniel. En Cris pare, com que era aparellador, féu obres al seu pis, per viure amb més comoditat tota la colla, traient un embà i deixant una sala gran per rebre els amics. L’Anna Reig esperava amb molta il·lusió que sortís un llibre de les seves Memòries, però han aparegut després d’haver fet el traspàs cap a la Nova Dimensió del viure, on la nostra existència acaba de rebre tot allò que no hem acabat de “SER” en aquest naixement temporal. O, com acaba en Joan Maragall en el seu Cant Espiritual: “I quan vingui aquella hora de temença , obriu-me, Senyor, uns ulls més grans Per contemplar la vostra faç immensa. Sia’m la mort una major naixença.”

6. També ha passat a millor vida l’amo de les Ferreries, Gabriel Bordas, i fou enterrat en el Tanatori de Castellar del Vallès. Des de la nostra petita revista ho donem a conèixer i al mateix temps volem expressar el nostre condol a l’esposa i fill, perquè sempre és un sotrac emocional un acomiadament tant fort com el traspàs a una vida superior que en diem mort; tot i que no és un acabament total, sinó sols un canvi de conviure en un Univers desconegut.

7. En Josep Cot i n’Antoni Gimeno, de Sant Feliu de Codines, enviaren una carta on ens proposaren als amics que, si podíem recollir una quantitat de diners suficient, publicarien un llibre que ja estaven fent amb el títol “Oficis i Jornals del Bosc”. Ho feren pel sistema VERKAMi. I un bon dia vàrem rebre un paquet amb el llibre promès. Comença explicant l’ofici dels pinyonaires perquè a Sant Feliu, anys fa, hi havia molta gent que es dedicava a anar a busca pinyes i recollir els pinyons per vendre-les. Per això en deien a “Sant Feliu del Pinyó”, o també “Sant Feliu sac i ganxo”; el


10

sac per dur les pinyes i el ganxo per fer-les caure dels pins pinyers, sense haver d’enfilar-se. No sé si es pot comprar en algun lloc. Si encara en queda algun, es pot anar a buscar-lo a la llibreria de la plaça. 8. I al Santuari Ecològic s’han celebrat cada dissabte del mes d’ agost l’Espectacle de So i Llum que ja fa uns 8 anys que es projecta. Hem tingut sort que en el Club dels Subscriptors del diari Punt-Avui, ens han posat el nostre Espectacle perquè ja fa dos anys que no tenim cap subvenció.Tots els calaixos són buits. L’últim dissabte del mes varen venir a veure l’Espectacle de So i Llum el President d’afers religiosos de la Generalitat de Catalunya,

El Director d’Afers religiosos de Generalitat, Enric Vendrell

l’Enric Vendrell, el bisbe Joan Godayol, que és membre de la Junta ja fa un any, i també va pujar-hi el Lama Dondrub de Sant Llorenç Savall. Es va espatllar la projecció... i amb una entrada d’unes 60 persones, canviàrem el programa. El Mossèn exposà que “avui farem una altra forma d’espectacle”. I recordà que cada any al celebrar l‘Aplec, a principis de juny, convidem un expert en ecologia, al qual li diem que ha de parlar de L’ELOGI DE LA NATURALESA, i amb les seves paraules comença la Diada. I després de 26 anys de l’Aplec cap dels que han obert la Diada de l’ecologia, s’ha repetir en el contingut del discurs. Això vol dir que la Natura és molt complexa.


11

Després va parlar el President dels Afers religiosos de la Generalitat, Sr. Enric Vendrell; a continuació prengué la paraula el Sr. Bisbe Joan Godayol, que ha vingut ja fa uns anys del Perú i ara viu a dalt del Tibidabo amb els Salesians, doncs ell pertany a aquesta Orde religiosa; i després parlà el Lama, al qual tothom posà molta atenció; i finalment el Còmic Frank Dubé, que barrejà el seu discurs de contingut religiós de moltes notes d’humor. El públic va dir al final que els havia agradat molt aquesta barreja de discursos; fins i tot les persones encarregades de despatxar els entrepans i les begudes quedaren molt atentes al que es deia a l’amfiteatre. Fou un bon final de Festa. 9. La pel·lícula titulada “l’Endemà”. Ara s’ha posat de moda buscar petits donatius per aconseguir algun objectiu. En aquest cas un llibre. Jo vaig ajudar amb un pessic d’euros a l’actual Presidenta de l’institut de cinema català, Isona Passola, que vol fer una pel·lícula que es titularà L’ENDEMÀ —ja se sobreentén que “l’Endemà” és el dia després que aconseguirem la independència—. I com que el tema és un molt actual va demanar una ajuda econòmica —un micromecenatge se’n diu ara— a una colla d’amics per recollir 180.000 Euros.... i n’ha recollit uns 300.000 €. Suposo que podrà millorar la pel·lícula, que serà més atractiva i farà que molta gent la vagi a veure. Estigueu alerta! 10. Hi ha molts grups que vénen cada any a visitar el Santuari Ecològic. Han vingut aquests últims dies un grup de professors salesians per fugir del mundanal soroll, que, sense adonar-nos-en, ens carrega els nervis vivint a Barcelona. I també vingueren a passar dos dies els escoltes de Sant Llorenç Savall. Els més de 50 nens escoltes, amb els seus caps d’agrupament, es comportaren correctament, encara que, quan se n’anaren, l’Antonio ermità quedà allò que se’n diu “descansat” . 11. Aquest dissabte i diumenge han estat al Santuari uns Xamans devots de balls, per ballar a l’auditori (amb aquest ja fa 8 anys que hi vénen). Per ells els balls són una pregària. Cada moment que citen a Déu o la Mare de Déu fan una reverència, posen encens, i duen també uns cascavells al voltant dels turmells que sonen alegrement acompanyant la pregària. No paren de ballar durant tota la nit, fins al final, quan surt el Sol, que contemplen en ple descans. Desprès, a ballar un parell d’hores més. Aquests Balladors són un moviment internacional, i tenen el centre en el Santuari de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic. Després de ballar una parell d’hores a l’amfiteatre perquè la gent els vegin com preguen, arriben algunes persones que es posen a ballar amb


12

ells, i fins i tot els que els veuen ballar poden incorporant-se a la pregària. Aquest ball és obert a qui vulgui, com passa a Catalunya amb la sardana.

Antonio, l’ermità davant dels xamans en ple ball.

12. L’ altre dia va venir a veure el Mossèn el periodista Josep Puigbó en nom de TV3 per fer-li saber que era un dels membres escollits dels (S) avis. Això consisteix en tenir algunes fotos personals i respondre a les preguntes que li farà el periodista Puigbó per fer entendre als oients els ideals que has tingut i has treballat per salvar la llengua catalana en perill de desaparèixer durant la dictadura franquista, i ara mateix, amb el govern del PP, que vol recuperar la voluntat de fer d’Espanya una única Nació amb una única llengua: la castellana. I sobretot a partir de Joan XXIII i el Concili Vaticà II per treballar pastoralment i refer el contingut de l’Evangeli que ha quedat desacreditat tant per les lluites i personatges que han fet a través dels segles passats buscant els seus interessos i poder polític i diners. Ara tothom s’ha trobat admirat del nou Papa Francesc, no volent viure dins el Vaticà, i cada setmana ens sorprèn amb actituds de sentit comú que retorna a l’esperit de Joan XXIII. S’està recuperant l’ esperança. 13. En Jordi Galceran, aquest nostre ciutadà veí de Gallifa, ha estrenat fa unes setmanes una obra de teatre que es titula EL CRÈDIT, a la sala Villarroel. És un tema que impressiona a tothom, perquè ha estat escrit amb ganes de què la gent hi rigui. A més, en moments com el nostre, on


13

hi ha tantes mancances de tot, i que per molta gent les dificultats conviden a plorar, en canvi el teatre de Galceran convida a riure. 14. El nostre amic, Albert Parareda, ha tret un llibre titulat “Hi ha un tros de pastis a la nevera”. Ens ell ens diu: Estimar és la clau de la felicitat, però tot sovint estimar és molt difícil i cal saber com fer-ho. La comunicació, l’empatia, el patiment, el compromís, la culpabilitat, la comprensió o el perdó no són només paraules; poden ser els obstacles impossibles o, degudament tractats, els sentiments i eines necessaris per bastir relacions plenes en amor i felicitat. En aquest nou llibre, Albert Parareda ens dóna les claus per comprendre totes les emocions necessàries per millorar les nostres relacions. Parareda parteix no només del seu ampli bagatge vital i professional, sinó també del més rellevant que s’ha escrit sobre la millora emocional per oferir-nos, en un llenguatge natural i proper, la seva contrastada recepta del pastís per a la felicitat.

Miquel Rosell. El meu estat de salut. Els dos mesos d’estiu que he passat a Gallifa, he estat molt be tot hi l’ofec que em causava la fibrosi pulmonar. Avui estic molt pitjor que aquest estiu, per tant, per mitjà d’aquestes ratlles vull agrair-vos la companyia i les estones de conversa que varem tenir, als que anàveu a la bassa a banyar-se i us paràveu, als veïns de la rectoria, i als que vingueren expressament a veure’m, a tots el meu agraïment per l’ajut i el recolzament que meu donat. BON NADAL


14


15

VISITA A LA CASA PAIRAL DE L’AGUSTÍ CASTELLVI Can Castellví La Carme Bosch de cal Arcís i el seu marit, l’Agustí Castellví, ens convidaren a visitar la casa pairal que tenen al poble de Molins de Rei. Hi vàrem anar amb els amics de Sant Feliu. La Joana i jo amb el seu cotxe de dues places. Ens perdérem una mica a l’arribar al seu poble, que és molt gran. Haguérem de preguntar a un senyor gran, que per sort ens digué que ell hi havia nascut i ens ho indicà amb tot detall. A punt d’arribar veiérem a la Carme que ja ens esperava, i ens portà a la casa pairal de l’Agustí. És una casa molt gran on s’han esforçat a mantenir el caràcter de la casa de quan la feren els seus besavis, que aleshores feien de pagesos. Tenien com un jardí per on passàrem abans d’entrar a la casa; ells ens feren fixar en una cosa rodona d’un metre i mig d’alta: hi feien el “Vi-bo”. Ens ensenyaren els cups on trepitjaven els raïms. En tenien dos. També ens feren fixar amb el celler, on encara hi havia tres botes grosses al fons. Però ells han convertit el celler en una sala-menjador, amb una taula llarga preparada amb els plats i tovallons, amb forquilles i ganivets. Com que encara era d’hora, no ens quedàrem. Continuàrem observant les coses antigues, com mobles de fusta de molt bona qualitat. I una habitació amb calefacció, una taula quadrada al mig, i el terra amb rajoles modernes, amb una finestra que donava a la plaça de l’ajuntament. Aquí hi vivia la seva mare, ja morta. I amb moltes fotos antigues dels pares i els avis. La casa tenia tres pisos, en la primera estada hi podia entrar un carro per avocar els raïms, o altres elements dels camps. En el segon pis moltes habitacions per dormir-hi tota la família, i els llits tancats amb unes vidrieres per estar-hi més


16

recollits, molt corrents a principis del segle passat. Una sala amb paisatges plens de llibres en una de les parets, que volia dir que els pares i avis eren persones que llegien i tenien cura de seguir els esdeveniments locals i internacionals. I les golfes; hi havia un acordió petit, calaixeres antigues, i altres objectes antics, com a records. Hi havia també molts rotllos de papers del germà de l’Agustí, que és arquitecte i guarda aquí els seus treballs. I el més curiós de tot, una sala de cinema amb les butaques per seure-hi els visitants amics, perquè l’Agustí ha estudiat i ha fet la carrera de cinema, i li agrada exhibir els seus treballs.

Sala de cinema on l’Agustí passa als amics les seves pel·lícules.

A nosaltres ens va projectar dues pel·lícules sobre el seu poble: una de coses molt singulars i rares, i una altra dels carrers i places i festes de durant l’any. Una altra sobre una masia on hi vivien dos matrimonis que havien marxat de la ciutat de Barcelona per anar a descobrir la naturalesa, i s’havien d’espavilar per poder-hi viure. Feien treballs manuals, cultivaven els camps i venien els fruits, confitures, etc. Quan l’Agustí va anar a recollir el testimoni d’aquell parell de matrimonis vivint al bell mig de la Natura, ja feia dos anys que hi havien arribat; tenien una cabra per la llet, gallines per ous i conills per tenir carn. Igual que una casa de pagès. I aprofitant que hi havia una sala de projecció el Mossèn va portar un DVD que era l’homenatge al Palau de la Música Catalana, que Joel Joan organitzà dedicat al testimoni admirable de la vida de Lluís M. Xirinacs, amb les seves vagues de fam, les estades a la presó per no voler parlar en castellà, i la seva estada davant


17

de la presó, esperant que el govern declarés una amnistia dels presos, o més tard, dret a la plaça de St. Jaume, fins que va decidir deixar-se morir com l’últim esforç per salvar el poble català de la Tirania de Franco, i per l’amor a l’Amat (Déu) --en paraules de Ramon Llull--, caient mort en la plana, davant del Cim del turó del Taga, on era la seva voluntat de morir-hi. El DVD que duia el Mossèn durava una hora i mitja, i el periodista Josep Puigbò, que duia l’espectacle en l’homenatge al Palau de la Música Catalana, va presentar Mn. Dalmau, amic íntim de Xirinacs, per ser el primer de parlar, i va escollir el punt més difícil de la vida de Xirinacs, que fou la seva mort. I just en la sala del cinema de la casa pairal de l’Agustí i la Carme de cal Arcís es projectà durant 10 minuts la col·laboració de Mn. Dalmau. Acabada la projecció, ens aixecàrem de la sala del cinema i ens anàrem a sopar a la taula que ja havíem vist preparada. Tot enraonant per grups sobre la cura de la casa pairal i els films, ens anàrem asseient, i començàrem a picar tot de coses, embotits, botifarra, pernil, coca. La Carme es desfeia per dur-nos el pa i les galetes, etc. I com que ja era tard ens acomiadàrem d’aquell lloc tant acollidor i de tots els amics. Mn. Josep Dalmau

Fi de la festa.


18

MISSA ECOLÒGICA ITINERANT DINS EL RECINTE DEL SANTUARI DEL CASTELL DE GALLIFA

L’any passat en el Santuari Ecològic celebraren els 25 anys de la seva creació. Els responsables de la seva gestió decidírem fer un Any Sabàtic. Enguany hem iniciat de nou les activitats culturals-religioses en la Festa internacional del Medi Ambient. Dins la Junta del Patronat del Santuari Ecològic hi ha com a Membre d’Honor, el bisbe català Mnr. Joan Godayol, que ens proposà celebrar una “missa ecològica” de debò, i ens va exposar que hauria de ser itinerant dins el recinte dels límits del Castell. Al mateix temps la ceramista Elisenda Sala, professora de l’Escola Massana de Barcelona, ens ha regalat una escultura de ceràmica, amb el nom “Plou i Fa Sol”, que estrenaríem durant el procés itinerant de les dues hectàrees del Santuari Ecològic. El dia 20, dissabte d’aquest mes de juliol, celebràrem la missa ecològica, una mica amb l’ai al cor, per la pluja que aquests dies totes les tardes la naturalesa deixa anar; uns xàfecs d’aigua, acompanyats de pedregades i amb trons i llamps, que semblen fora del temps a mig juliol. Anaren pujant gent al Santuari a l’hora prevista de les 6 de la tarda i es trobaven amb el Sr. Bisbe Mnr. Joan Godayol i Mossèn Dalmau, President del Santuari, fins unes 60 persones dels pobles del voltants, amb gent de Barcelona, de Sabadell, de Sant Feliu de Codines, de Granollers i de Gallifa. També arribà Elisenda Sala amb un grup d’amics que venien de Premià de Dalt. I a les sis i cinc començà la “Missa Ecològica”, a la placeta del costat de l’ermita romànica del segle X, on es féu l’acte penitencial amb una intervenció de Mn. Dalmau, i després Mnr. Joan Godayol agafà la paraula, beneí els presents col·lectivament, i dirigí la comitiva en tot el recorregut preestablert: a dins l’ermita, on es feren les lectures de la Bíblia i es


19

comentaren els continguts (Mt, cap 6). Després cantant una al·leluia, baixàrem les escales fins a l’espai Xirinacs, on celebràrem l’ofertori dels dons de la Naturalesa, nous, fruita, pedres i terra, etc., amb el Pa i el Vi. I celebràrem aquí l’Eucaristia amb les dues espècies. I cantant marxàrem fins on havíem col·locat l’escultura de ceràmica, i al voltant d’ella, l’autora Elisenda, junt amb Mnr. Godayol i I Mn. Dalmau, llegí un escrit sobre la figura de «Plou i fa Sol», explicant per què havia posat aquest nom, parlant de les cançons de Llongueres que ella havia cantat i escenificat, quan era petita, i ens invità a no perdre els elements de la tradició que ens fan ser com som, i gràcies a ella, avui podem somniar per assolir aviat que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa. I beneírem la imatge de ceràmica. I tothom aplaudí a gratcient. Finalment arribàrem a baix a l’amfiteatre, on començaren a caure algunes gotes, i ens aixoplugàrem al voltant del Bar. Va parar de caure gotes, i l’Antònia i la seva amiga Roser, especialistes en tota mena de balls, engegaren la música de sardanes i de seguida es féu la rotllana. Després d’una bona estona de balls, deixà de caure gotes i sortí de nou el Sol. Aleshores un grup d’amics de Sant Feliu de Codines i en Francesc Garriga acompanyant amb la seva guitarra oferiren una cançó a Mn. Dalmau, que els havia ensenyat quan eren petits o joves. I després cantàrem unes quantes cançons a tres veus que foren les delícies del poble que escoltava. I acabàrem cantant tots els cants que sabíem de Bob Dylan, i tornaren a caure gotes i raigs de Sol, recordant-nos tots el nom de la Peça de Ceràmica de “Plou i fa Sol”, i tot d’un plegat va aparèixer un esplèndid Arc de Sant Martí, que fou com la firma que testimoniava la Pau que tots nosaltres desitgem. Fou un moment emocionant. I marxàrem tots cap a casa acomiadant-nos amb petons i abraçades.

Joana Villemur


20

PARAULES DE L’ESCULTORA SRA. ELISENDA SALA Molt bona tarda. han passat molts anys, però el meu cor encara s’emociona i es remouen els records de l’infantesa. Fou a l’escola i, molt especialment dins el grup de rítmica del mestre Llongueres, on la mare, i els avis m’hi varen portar, que vaig aprendre a cantar i a ballar les cançons populars catalanes. Aquesta escultura que avui podeu veure aquí, al Santuari Ecològic del castell de Gallifa, és un record fet realitat plàstica, evocador, d’una d’aquelles cançons infantils que cantàvem quan plovia i no volíem moure’ns de casa per anar a l’escola.

Elisenda Sala, Mn. Josep Dalmau i el Bisbe Joan Godayol

El folklorista, i notari de professió, Francesc Maspons i Labrós, durant un cert temps, president del Centre Excursionista de Catalunya, i també membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres, fou impulsor i escriptor de molts llibres de rondalles, contes populars i llegendes catalanes. Publicà un conegut llibre titulat “Jocs d’infància”. Home, d’esperit plenament renaixentista, en un dels seus llibres inclogué aquesta senzilla cançó popular infantil sobre el temps: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol”. Gallifa, 20 de juliol de 2013


21

El Canvi climàtic Per Toni Verdaguer

És evident que el clima de la terra va canviant ràpidament. Cada dia ens assabentem de noves catàstrofes naturals. A un mes aban s de Nadal teníem temperatures del mes de juny i un incendi forestal important a l'Empordà. Ara, a primers de desembre, fa un fred que pela! Aquest any és evident que passarem de la calor al fred, sense passar per l'intermedi de la tardor. Fins fa poc, les quatre estacions de l'any eren molt marcades i tenien una gran influència en les tradicions de pobles i ciutats. Els refranys populars que durant generacions havien regit la vida dels nostres avantpassats han perdut tot el seu sentit. Ja fa uns quants anys que els científics, biòlegs i meteoròlegs ens avisen del diagnòstic negatiu. L’activitat dels humans afecta irreversiblement els ecosistemes de la terra, que ens poden portar cap a una catàstrofe sense precedents, davant la impassibilitat dels nostres governants, polítics, empresaris, i per la nostra pròpia manera de fer. Fa ben poc, vivíem la tràgica notícia d'un nou desastre meteorològic, el tifó Haiyan a les Filipines, amb milers de morts i milions d'afectats. Lamentablement aquests tipus de catàstrofes cada vegada sovintegen més. Diferents sismes submarins a l'Oceà Índic, terratrèmols com els de Xile i Haití, tornados espectaculars als EEUU, entre altres desastres, s'han esdevingut al nostre planeta els darrers anys. Els científics repeteixen sovint que l'escalfament del planeta ens multiplicarà encara més aquests desastres naturals, que augmentaran en quantitat, en extensió i en potència. Quants desastres més faran falta perquè els humans canviem d'una vegada les nostres conductes egoistes davant del canvi climàtic? Tal com deia Albert


22

Einstein, els homes insistim a entrebancar-nos una i altra vegada amb la mateixa pedra. I ara ens podríem fer una pregunta gens innocent. Les catàstrofes naturals que acabem de relatar afecten per igual els països pobres que els països rics? Afecten per igual les poblacions riques que les pobres? Aquesta pregunta és fàcil de respondre. El terratrèmol d'Haití i el tifó de les Filipines han afectat només o gairebé únicament els que vivien en barriades pobres, a la gent que viu en cases fetes amb materials barats. Parets de fustes i sostres de llauna o de bambú. No només són els desastres naturals, és la pobresa, la desigualtat del sistema que condemna a la misèria milions de persones a tot el món, la principal causa de tantes morts i tant dolor. També cal que tinguem clar que l'escalfament global, el canvi climàtic és causat en gran part per les emissions produïdes als països rics, els països industrialitzats que som els culpables que la naturalesa es mostri més brutal que mai. I al final qui rep, són els de sempre... els pobres. Toni Verdaguer Sant Feliu de Codines


23

Mossèn Dalmau, en quatre actes

per Albert Parareda Primer acte: un catalanista revolucionari Un dia la meva mare arribà de treballar i explicà als de casa que a la fàbrica deien que a Gallifa havia arribat un nou rector que era jove, molt catalanista i revolucionari. El bisbe l’havia “desterrat” en aquell poblet per castigar-lo i els civils el “vigilaven”. Això és el que digué ella. Nosaltres érem de Moià, en aquells moments jo era un nen i no podia imaginarme que Gallifa fos tant a prop del nostre poble. El més curiós de tot és que aquella anècdota, que explicà la meva mare, quedà perfectament enregistrada en la meva memòria.

Acte segon: els catalans no ens sentim espanyols. Uns anys després amb els minyons escoltes de Moià vam anar de campament a Gallifa. Recordo que a mig matí, mentre fèiem un joc, vam trobar un eixam d’abelles enganxat a la branca d’un arbre de la carretera. Ho vam anar a dir a la rectoria i allí vaig conèixer mossèn Dalmau per primera vegada. Ell féu avisar un pagès que vingué de seguida amb l’equip necessari i recuperà l’eixam. Després, el consiliari del nostre agrupament i mossèn Dalmau es posaren a parlar de política. Vaig ser testimoni directe d’aquella conversa. Recordo que en un moment donat mossèn Dalmau digué que els catalans no ens sentíem espanyols.


24

D’això fa més de cinquanta anys i, com podeu suposar, en aquella època tan negra no era habitual que les persones s’expressessin amb la claredat i la llibertat amb que ho feia mossèn Dalmau.

Acte tercer: aïllat. Una quinzena d’anys després, la vida em portà a treballar de mestre a l’escola pública de Sant Feliu de Codines. La feina m’agradava, la gent del poble era amable, tenia bons alumnes i bons companys, em guanyava bé la vida i de seguida vaig poder comprar-me un pis. Tot m’anava bé excepte les meves relacions de parella. Tenia poc més de trenta anys i m’estava separant per segona vegada. Dos fracassos pràcticament seguits m’havien deixat fora de combat. A nivell afectiu em sentia desorientat, volia compartir la vida i tenir algú al meu costat, però comprometre’m em feia basarda. I, en aquestes circumstàncies vingueren les vacances de Nadal. Eren les primeres que passava a Sant Feliu. En un cop de geni vaig decidir que passaria el Nadal tot sol al pis. No tenia cap ganes d’haver d’explicar què em passava a ningú. Aquelles vacances vaig tenir l’ocasió de viure la solitud a fons. Havia demanat el telèfon, però encara no me l’havien instal·lat. En aquells moments de mòbils només se’n veien a les pel·lícules de ciència ficció. Això vol dir que estava aïllat, no rebia trucades i, si en volia fer alguna, havia d’anar a buscar una cabina que funcionés. Per acabar-ho d’arrodonir, quan engegava la “tele”, tot eren nadales i pel·lícules melindroses que em deixaven literalment ensorrat al sofà.

Acte quart: gràcies. La nit de Nadal els meus ànim estaven més avall de terra. Acabava de sopar i vaig començar a recordar que a casa meva, quan jo era petit, la nit de Nadal fèiem cagar el tió, menjàvem torrons i coca i preníem una mica de vi bo. Després anàvem a la missa del gall. Qui pogués tornar a passar una nit com aquelles!! De cop, vaig sentir que ja estava bé d’anar de víctima i de tan aïllament. Gallifa era a tocar. Per què no agafava el cotxe i me n’anava a missa del gall allí? Feia anys que no anava a missa. El catolicisme no m’interessava gens ni mica. Trobava que la major part de les coses que deien el papa, la cúria vaticana, els cardenals i la majoria de bisbes eren mentides i considerava que el que feien era una pura comèdia.


25

Però mossèn Dalmau era una altra història. Què hi perdia anant a missa a Gallifa? L’alternativa de quedar-me al pis, lluitant amb les meves cabòries, no era gaire engrescadora. Vaig agafar el cotxe i em vaig plantar a l’església de Gallifa uns minuts abans de les dotze. L’església era plena, es respirava una bona energia, es veia la gent contenta i feliç. Han passat molts anys i no tinc present res del que digué mossèn Dalmau en aquella ocasió. Només recordo que durant la missa la seva mirada i la meva es varen creuar i ell em va fer un somriure fraternal. No crec que es recordés de mi, només l’havia vist una vegada i d’allò ja feia més de quinze anys. De vegades, quan estem perduts, un somriure solidari val més que mil paraules. Per a mi va ser com si mossèn Dalmau em digués: “Noi, tranquil, no passa res, tot s’arreglarà”. La veritat és que vaig sortir d’aquella missa reconfortat. No estava sol. Al món hi havia persones, com mossèn Dalmau, disposades a ajudar els altres, sempre al peu del canó. Mentre tornava cap al pis amb el cotxe pensava en allò de “París bé val una missa” que digué el rei Enric IV. En el meu cas la sentència era: “Un somriure bé ha valgut aquesta missa”. Albert Parareda Franquesa

,

Mossèn Dalmau


26

LES RELIGIONS, POEMES DEL MISTERI Aquest escrit de Mossèn Ramon M. Nogués és un Escut que para els dubtes i les aparents contradiccions que ens assalten espontàniament quan llegim expressions radicals de l’Antic Testament, com les aigües es separen del Mar Roig per passar-hi els Jueus d’Egipte, o els Miracles del Nou Testament. Tot allò que trenca les lleis de la naturalesa és una contradicció amb la voluntat creadora de Déu, que ha fet néixer del No-Res l’Univers i tot el que hi ha, a través de les lleis de l’Evolució, de tal manera que en la Naturalesa hi ha totes les energies necessàries per corregir les dificultats i obstacles en forma de Mals; Déu no pot corregir les lleis del l’Evolució Creadora. Es contradiria ell mateix. Molts dels “Miracles” s’expliquen per les forces psicològiques, o per altres realitats científiques; i les que no es poden explicar “naturalment” o “racionalment”, o “històricament” per ser d’una cultura distinta de la nostra, aleshores ens serveix la teoria del “Poema” o “Poesia” que Mossèn Ramon Nogués ens exposa en aquest escrit. La poesia es comprèn de debò si se sap veure allò que es descobreix entre línies. Jesús, allò que no té imatge física com el “Regne de Déu”, ho explica amb paràboles. El Regne de Déu és igual a una dona que perd una joia i demana que l’ajudin les seves veïnes, i finalment quan la troba en fa una gran festa. Llegiu a poc a poc, i descobrireu aquest Escut o Eina que Mn. Nogués en diu POEMA, que us permetrà mantenir la FE, purificada. Mn. Josep Dalmau LA PARAULA La paraula és l’element central de la relació entre els humans, al costat d’altres elements menys precisos tot i que potser més expressius segons les situacions (p. ex. gestos, imatges, melodies, etc.). En aquest sentit la paraula és el símbol més explícit i ric per a representar la realitat. La realitat és difícilment abastable però les paraules ens permeten d’acostar-nos-hi. Dic simplement acostar-nos-hi perquè tot sovint tenim la impressió que simplement anomenant una realitat hem esgotat tot el que em podem dir o comprendre. Per exemple, podem parlar de la matèria sense tenir cap idea adequada del que estem parlant, però indicant-la amb aquest mot. La major part de les persones que en parlen i fins i tot les defineixen com a materialistes tindrien serioses dificultats per a precisar què vol dir matèria si ho haguessin de considerar en els seus aspectes més essencials. Entre la realitat i les paraules que la designen hi ha, doncs, una adequació relativa. Per exemple, ens resulta fàcil descriure una pedra, però més difícil un valor com la dignitat. Enfront del misteri/enigma en el qual tots vivim immersos, filosofia i poema tenen la paraula. El poema té l’avantatge que inclou aspectes emocionals a més dels reflexius. Quan parlem de Déu, tota la paraula queda curta per definició. Només podem usar les paraules referents a Déu com a símbols aproximats d’una realitat que se’ns escapa essencialment. En aquest sentit cito sovint l`’anècdota de la


27

teòloga Shüssler Fiorenza que quan parla de Déu- i ho fa sovint perquè és teòloga de professió-,escriu G*D(és a dir Déu en anglès però insuficientment escrit) a fi – diu ella- de provocar el lector. Quan li diuen perquè ho escriu d’aquesta manera, diu que és perquè els lectors no tinguin la temptació de suposar que ella sap de què parla. Els poemes i la transcendència religiosa. Una forma privilegiada de la paraula és el poema. Es tracta d’estructures simbòliques argumentals sobre realitats complexes que serien difícils d’expressar recorrent a les descripcions habituals de les coses que ens envolten. Tots sabem que un bon poema a una persona estimada diu molt millor la veritat sobre ella que no pas la que ens oferiria la seva descripció anatomofisiològica. Els poemes són, doncs, l’expressió privilegiada de les veritats més fondes. Expressen veritats que no són accessibles en els llenguatges fenomenològics dependents de l’estricta referència als sentits. En aquest sentit, els poemes són formes eminents de veritat, que enfoquen un fons no perceptible sensorialment, però real. Seria molt pretensiós creure que no és real el que no és descriptible en termes fenomenològics d’origen merament sensorial, quan els humans som, al cap i a la fi, una espècie dissenyada per a sobreviure però no per a comprendre-ho tot. Einstein deia: <<Sóc de l’opinió que les especulacions més fines en el camp de la ciència brollen d’una profunda sensibilitat religiosa, i que sense aquesta sensibilitat no donarien cap fruit>>. Cal recordar que Einstein tenia un sentiment religiós proper a Spinoza i no creia en un Déu personal. Les religions intenten parlar sobre Déu, el qual no poden descriure més que simbòlicament. En aquest sentit les religions poden ser considerades poemes del Misteri. Cap religió, cap poema sobre Déu no el pot descriure adequadament, ja que si les realitats més properes no poden ser descrites amb tot rigor (dèiem per exemple abans que la matèria és ben difícil de descriure), menys pot ser descrit el que està més enllà de tota particularitat material i de les dimensions de l’espai i el temps. Qualsevol sistema simbòlic sobre Déu és pura aproximació i no pot pretendre monopolitzar l’expressió religiosa. En aquest sentit el papa Francesc deia fa poc molt adequadament que <<Déu no és catòlic. Déu és Déu>>. Des d’aquest punt de vista l’aproximació del poema ens queda com el millor símbol pera designar Déu. Poemes i fe cristiana. Concretem la nostra reflexió en l’àmbit de la tradició cristiana i el seu ús de la paraula. En primer lloc, Jesús en els evangelis parla de Déu fonamentalment en poemes que la tradició bíblica denomina paràboles. La paràbola inclou comparació i al·legoria. Jesús les utilitzà abundosament i amb preferència a qualsevol altra expressió i tothom en pot recordar moltes, algunes explícitament sobre Déu i el seu Regne (pare del fill pròdig, ovella esgarriada, dracma perduda, convit de noces, obrers a la vinya, activitat de la sembra, poemes sobre la providència...), i altres en perspectiva moral (el bon samarità, el pobre Llàtzer).


28

La paràbola queda oberta a la lectura personal. Ha estat el furor teològic (no la bona teologia) el que ha degradat les paràboles a traduccions legals, moralistes, etc. , que han esmicolat l’encant del poema i n’ha bloquejat les indicacions suggeridores que queden feliçment obertes a la interioritat personal. En segon lloc els evangelis parlen de Jesús en poemes. Aquest punt és una mica més conflictiu, perquè estem acostumats a presentar-los com si fossin biografies escrites a la manera com avui biografiem un personatge. Els escriptors evangèlics pretenien molt més que una biografia. Intentaven expressar la veritat fonda sobre un profeta que presentà una imatge innovadora i colpidora de Déu. Aquell Fill de Déu eminent (tots els bons creients són fills de Déu) només podia ser descrit adequadament en llenguatge estrictament poètic. I aquesta és naturalment la tessitura evangèlica. Evidentment en els evangelis hi ha referències històriques estrictes, però més enllà d’aquestes, el fonamental són els poemes. Són poemes de gran abast teològic les infàncies de Jesús (en Mateu i en Lluc). En aquests poemes el que és estrictament històric és només que Jesús va néixer (molt probablement a Nazaret) cap al començament de l’anomenada era cristiana. Tota la resta, llocs, aventures a Egipte o Betlem, missatges angèlics, somnis, adoracions de mags, etc., són construccions sapiencials poètiques per a anunciar el nou Moisès, l’inesperat Rei, engendrat de forces no classificables biològicament, rebutjat pels grans del món i acollit pels senzills, que salvaria Israel. En la vida de Jesús els signes meravellosos, sobretot curacions i resurreccions, són els grans poemes sobre la nova vida que propicia el seu seguiment. El més històric, en el sentit modern, de la vida de Jesús és probablement la mort ignominiosa que li prepararen l’aliança entre el sabre i l’altar. Portats pel materialisme que ens fascina, sovint ens sembla que el tractament que es mereixen els evangelis consisteix a desposseir-los del seu caràcter poemàtic, cosa que equival a matar gran part del que ens revelen. La revelació no és vinculada per les dades històriques en brut, sinó per la comprensió personal que les pot acompanyar. No té cap gràcia pensar que Jesús a Canà de Galilea convertí l’aigua en vi si no entenem que la poètica, el millor vi de la festa de la vida, independentment de la química de Canà. Convertir els evangelis en pura història en el sentit que actualment donem a aquest terme és matar la revelació. Només revelen els poemes, no els fets bruts. Ja diu encertadament Abraham al ric que menyspreava -els pobres, en el poema de sant Lluc (Lc.16,27-31), que ni vinguessin taumaturgs a realitzar miracles, els homes no creurien. No convenç el que es veu sinó el que s’entén. I el que cal entendre en profunditat ens ho diuen els poemes, independentment de les meravelles descriptives que els acompanyen. Voler llegir els poemes religiosos amb criteris historiogràfics o de comprovació científica per a fomentar la fe, evoca el proverbi xinès que diu: <<Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, el neci es queda mirant el dit.>>. Ramón M. Nogués, escolapi


29

Aconsello LA BARTRA per refer-se i retrobar-se

He tingut necessitat de trencar amb la rutina de cada dia, de descansar i de retrobar-me a mi mateixa. Tot això no es pot fer quedant-se a casa. Així és que, aconsellada per una amiga, he passat una setmana a La Bartra, on, en una casa refugi ecològica (plaques solars, calefacció funcionant amb el sobrant del bosc, sense parallamps) de règim vegetarià i a 730m d’altitud, he pogut trobar el que buscava. Està en les muntanyes de Prades ( a 20km. de Montblanc) entre una harmonia de barrancs, cims i torrents. Es un centre on els caps de setmana s’hi acostumen a fer intensius de ioga, Taiji, dansa (lliure, contemporània, etc.) però, si hi ha lloc, també accepten persones que van per lliure. Hom pot ser allotjat a la casa o en una de les 3 casetes de fusta que hi han pel bosc. Hi ha sales grans per fer activitats grupals, i habitacions des d’un sol llit a 3, 4 o més, una amplia sala destinat a biblioteca i amb 3 o 4 ruters per accedir a internet. L’espai no té límit. Més a prop de la casa un gran hort, una quadra per dos cavalls, un gran galliner amb gallines i, com animals, també un gos i dos gats. Més lluny una piscina antiga bassa, esplanades diverses. Per poder caminar o córrer: pistes i més pistes o senderols pels boscos permetent bones excursions o passejades. El més important per a mi, ha estat gaudir del paisatge, de la diversitat d’arbres, dels colors de les flors primaverals, malves, blanques, grogues, blaves, i en el imponent silenci, del so del vent i de la diversitat de cants d’ocell.


30

Tot plegat t’embolcalla, et pacifica i t’harmonitza, actualitzant records, vivències i influències diverses d’aquelles que donen vida al ser humà i que seria trist oblidar. Però encara s’hi troba una altre cosa: l’exemple de força i tenacitat de dues persones (en Pep i la MªÀngels) que en un espai abandonat pels últims camperols (1960) i sobre les cases en runes hi han bastit, en els últims 20 anys, ajudats per voluntaris, el centre avui existent. Actualment, ajudats per en Leo i en David, no solament el mantenen en ordre i pulcritud, sinó que l’amplien i milloren constantment, tot tenint cura que les 12 hectàrees de bosc es mantinguin també suficientment controlades. Tots quatre, i amb la seva filla Asha de 13 anys, formen una petita comunitat de la qual he pogut gaudir durant uns dies. Ha estat un regal, i no puc deixar d’aconsellar-vos d’oferir-vos el mateix si en teniu l’ocasió. Montserrat Bonhora Mateu

Refugi ecològic de La Bartra.


31

Publicat a •

El Punt Avui. Edició Nacional 15-09-2013 Pàgina 26

Opinió

Per reforçar el desig d'Homs a Rajoy 15/09/13 02:00 - JOSEP DALMAU

És massa desproporcionat que el Sr. Homs li demani al Sr. Rajoy un “esforç creador”, a ell tot sol, perquè contesti positivament la carta del Molt Honorable Artur Mas. Hauria pogut citar com a exemple el nom de Václav Havel, que era de l'opinió de no separar Txèquia d'Eslovàquia, però com que els dos pobles hi estaven d'acord, a viure separats, però amicalment, Václav Havel, contra la seva personal opinió, va treballar per la independència dels dos pobles, que es bastissin cada un d'un nou estat. Però jo recordaria a Rajoy que els estrangers no arriben a ser un imant que xucli prou, encara que es parli d'un admirat Václav Havel. Jo m'he guardat una fitxa que sí que pot atreure i arrossegar com un imant Rajoy, perquè està al seu costat, viu a casa seva i el pot xuclar poderosament perquè estan molt a prop l'un de l'altre. Es tracta de l'espanyol Laín Entralgo. El 20 de febrer de 1988 el diari El País va recollir les paraules d'aquest gran intel·lectual i admirable espanyol. Fixeu-vos-hi bé, són les seves paraules: “Si fent ús del que anomenen dret a

l'autodeterminació –que, segons la meva opinió, pertany d'una manera essencial als drets humans– decidissin els catalans independitzar-se d'Espanya, renegar del castellà i proscriure'l al seu territori, això em doldria profundament, però em sentiria amb el deure d'acceptar-ho.” Laín Entralgo exposa el tema en una hipòtesi extrema; però no cal fer-ho tan difícil. Al separatisme català actual i al de sempre mai li ha passat pel cap “renegar del castellà i proscriure'l al seu territori”. El castellà per a nosaltres és de debò una riquesa. Quan l'any 1987 un grup de catalans organitzàrem la Convenció per la Independència Nacional, amb l'eslògan Catalunya, nou estat d'Europa, fou simplement per obrir els horitzons del futur i descobrir-hi la independència. I això férem. Gallifa (Vallès Occidental)


32

L’Assemblea Nacional Catalana comença la campanya “Signa un vot per la independència”. És una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició. Què és el dret de petició? És un dret reconegut per la Constitució española i l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Per a que serveix? Permet que qualsevol persona es pugui adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat , per fer peticions sobre qualsevol assumpte que el pugui afectar directament o sigui d’interès col·lectiu. Com s’exerceix? S’exerceix mitjançant un escrit que permeti acreditar-ne l’autenticitat. La petició ha d’anar signada i la poden fer els ciutadans majors de 16 anys i també els estrangers. Per què exerceixo el dret de petició? Per demanar al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives politiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràtica i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. En supòsit que l’Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d’una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui el resultat, es demana que aquesta PETICIÓ sigui entesa com una manifestació lliure d’una voluntat favorable (“VOT”) perquè el representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014. No és il·legal la declaració d’independència? A petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va concloure que una declaració unilateral de independència no vulnera cap norma aplicable del dret internacional. Com es tramita el dret de petició? Serà el Parlament de Catalunya el que haurà de tramitar les peticions que es presentin i de notificar la resposta en el termini de tres mesos des de la seva presentació. Quin és el paper de l’ANC? L’ANC es presenta com a dipositaria de les peticions i les presentarà conjuntament al Parlament de Catalunya i a les institucions i tribunals internacionals. La recollida es farà per tot Catalunya durant els propers mesos.


33

Teresa Forcades parla de “suprimir” els partits polítics En unes recents declaracions a l’agència EFE, la monja Teresa Forcades fa una crítica radical al funcionament dels partits polítics. Segons ella, vist des de l’actual context que vivim, cal una modificació radical del funcionament dels partits polítics, o sinó cal pensar en “suprimir-los”, ja que ara com ara el seu funcionament no és democràtic i són “ostatges del poder econòmic” que els finança. El Periódico ha fet la següent crònica de les declaracions, que us transcrivim: La monja, teòloga i doctora en Medicina Teresa Forcades ha proposat la supressió dels partits polítics o almenys la seva “modificació radical” perquè, segons la seva opinió, no funcionen democràticament i són ostatges del poder econòmic que els finança, i per tant no poden tutelar una democràcia real. En una entrevista per a Efe, Forcades, que acaba de publicar el llibre ‘Sense por’, escrit juntament amb l’experta en moviments socials Esther Vivas, ha afirmat que “els partits tenen una manera de funcionar que és contrària al que anomenem la democràcia de qualitat o democràcia real o simplement la democràcia”. Al llibre ‘Sense por’, publicat per Icaria Editorial, editat en català i castellà i que s’ha situat en cinc setmanes com el més venut de no-ficció en català, Forcades i Vivas analitzen els efectes de la crisi i defensen la incompatibilitat entre capitalisme i democràcia, justícia i llibertat. Forcades, impulsora juntament amb l’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, de la plataforma Procés Constituent, que impulsa una candidatura alternativa per a les eleccions autonòmiques, subratlla que “per canviar les coses s’ha de perdre la por” i desobeir lleis i polítiques injustes. FINANÇAMENT DE PARTITS La monja benedictina, que ha traslladat la seva residència a Berlín per impartir durant un any classes de Teologia a la Universitat de Humboldt, critica la forma de finançar-se dels partits. Segons Forcades, el finançament dels partits necessita “quantitats tan importants que s’han de relacionar amb interessos del gran capital i això és una servitud política


34

quan després han de prendre decisions amb la llibertat democràtica necessària, tant si estan al Govern i tenen responsabilitats executives com si estan a l’oposició”. La religiosa també ha criticat el que ha anomenat “portes giratòries”, és a dir, els polítics que provenen o van al sector privat en els mateixos sectors en què han fet gestió pública. “S’ha aguditzat –ha dit Forcades– el tema de les portes giratòries, i veiem com persones que provenen de defensar interessos molt concrets en l’àmbit privat, per exemple el ministre d’Economia, Luis de Guindos, que representava Lehman Brothers, es passen al públic”. La monja també ha posat com a exemple el conseller de Salut català, Boi Ruíz, que era directiu d’una patronal d’hospitals privats abans de dirigir la sanitat pública de Catalunya. Per Forcades, els partits polítics també suspenen en “democràcia interna”. “¿Com podem confiar en les institucions que en teoria vetllen i articulen la democràcia, si els partits no tenen un funcionament democràtic intern en el seu propi si?”, ha preguntat la teòloga. “Això mateix, a vegades, s’ha criticat de l’Església. ¿Com pot parlar l’Església de drets humans si en el seu si no els respecta? I crec que és una crítica vàlida, però crec que també es pot aplicar als partits. ¿Com deixarem en mans d’unes institucions que no tenen democràcia interna l’articulació de la nostra democràcia?”, ha reiterat Forcades. Per la benedictina, el valor dels partits polítics consisteix a garantir un diàleg polític que respecti les diferències i les articuli “sempre de manera pacífica i democràtica”, però opina que “el que anomenem partits polítics han de patir una modificació radical per ser fidels a la seva missió i no caure en contradiccions”. PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT La monja, crítica amb les empreses farmacèutiques, també ha denunciat la privatització de la sanitat pública espanyola. “La política de privatització que està seguint el Govern en l’àmbit sanitari ha fet que avui a Espanya es pugui parlar de pacients de tipus A i pacients de tipus B”, ha denunciat la religiosa, que va treballar com a metge en diversos hospitals dels EUA. “Aquesta situació la vaig viure directament als EUA, on jo podia estar atenent un pacient i la infermera em demanava que el deixés per atendre’n un altre, no perquè fos més greu, que seria el més lògic, sinó perquè el que jo atenia tenia una assegurança més barata i havia de deixar-lo per atendre el que pagava més”, ha explicat Forcades. Segons la doctora, “això ja està passant al nostre país, perquè ja hi ha hospitals públics construïts amb diner públic que tanquen els quiròfans al matí o a la tarda, i amb això s’augmenten les llistes d’espera, per llogar-los a la privada”. “Així s’operen persones que poden pagar, de manera que passen davant a la llista d’espera de les persones que també ho han pagat, però en el sistema públic”, ha denunciat Forcades.

5 novembre 2013 Per Església Plural


35

Marta Areny, soprano; Arnald Montañà, baix; Marisa Pugès, contral Concert a la Parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa. Església romànica, (1060). Dissabte, 14 de desembre de 2013, a les 12 del migdia.

Recorregut pel Romànic amb música del Renaixement.

Amb la col·laboració de la Parròquia de Gallifa Entrada gratuïta


36

JA HO VAN DIR, I VA BÉ RECORDAR-HO ARA. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? Pau Claris Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. Francesc Macià "Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s'arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada." Carles Muñoz Espinalt La llibertat no és negociable. Pau Casals No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos. Prat de la Riba El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Francesc Pujols Qui perd els orígens, perd la identitat. Joan Salvat-Papasseit Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil. Joan Sales Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n'és. Josep Pallach Estem farts d'haver de demanar perdó per existir. Joan Fuster La llibertat no es demana, es pren. Lluis Ma. Xirinacs “La història de l’Autoritat, ha estat fins ara, la història de l’Opressió” Mn. Josep Dalmau

denunciant--ne Que aquesta idea comú dels nostres prohoms denunciant l’opressió, s’obri camí en aquestes festes de Nadal i Cap d’Any, i esclati la llum de la Llibertat de Catalunya. Mossèn Josep Dalmau


La llista blava