Page 1

Memòria Cooperativa Catalunya (1842-1939)


Les pioneres (1842-1898) Durant el segle XIX, la industrialització a Catalunya s’accelerà amb les màquines de vapor i la generalització de les de filar i teixir. La mecanització productiva intensificà l’acumulació de capital, però també la proletarització i les resistències obreres.

Lluites obreres, llei d’associacions i primeres experiències El 1835, els obrers calaren foc a la fàbrica Bonaplata, en resposta a la desqualificació del treball i a la pèrdua d’autonomia. El 1842 esclataren insurreccions d’obrers manuals i venedores ambulants. I el 1854, la prohibició de les societats de resistència provocà una vaga general de 40.000 obrers. Aleshores, l’organització obrera combinava ajuda mútua, societat d’oficis i alguns intents de cooperativitzar el treball. Com l’Associació General de Teixidors (1842) que exercí de cooperativa amb una fàbrica de 200 treballadors, o la Societat Cooperativa de Teixidors a mà de Gràcia (1876), cooperativa de consum que participà en la fundació de la delegació espanyola de la Internacional.

Incendi de la Bonaplata, al carrer Tallers de Barcelona La Fàbrica Bonaplata, la primera a introduir la màquina de vapor a Catalunya, va ser incendiada pels obrers el 1835. En una bullanga del 5 d’agost, un grup sortí de la Barceloneta, alçant una bandera negra (símbol de la lluita a mort) i es dirigí cap a la fàbrica, que fou cremada després d’un intercanvi de trets. Va ser una de les primeres manifestacions específicament obreres i una ressonància del ludisme anglés

El 1887, la Llei d’Associacions reconegué el dret a l’associació i amb ella –malgrat no preveure’n el desenvolupament específic-, les cooperatives abandonaren la il·legalitat. Les pioneres catalanes aprengueren dels teixidors anglesos de la Rochdale Equitable Pioneers Society (1844) i n’adoptaren els principis per a exercir el recolzament mutu i reemplaçar el capitalisme i la competició entre individus. Algunes foren l’Obrera Mataronina (1864) amb 267 socis, productora de filats i teixits i amb secció de consum i crèdit, o l’Obrera de Sabadell (1873). Pel que fa al consum, destacaren l’Econòmica de Palafrugell (1865) radicada en una fonda i amb 78 famílies associades, o l’Equitativa de Palamós (1887), d’obrers del suro que arribà als 1.500 socis el 1900.

Reglament de la Societat Cooperativa la Obrera Mataronina En el reglament de 1882, els cooperativistes de la Obrera Mataronina expliquen les raons que els portaren a constituir una cooperativa de producció. Entre els motius principals, trobem les limitacions de les societats de resistència, que esgotaren els recursos durant les vagues i no permetiren allargar el conflicte (1882) Font: SERVICOOP


Cooperació obrera o propaganda per la revolució? El 1865 es reuniren a Barcelona 22 societats -8 eren cooperativesi es proclamà la cooperació com a principi per a la transformació social. En poc temps, però, s’imposà la tesis de superar la societat de classes per la via revolucionària. El 1870 se celebrà a Barcelona el Primer Congrés Obrer, proper a l’Associació Internacional de Treballadors (1864). Si bé Roca i Galés hi intervingué a favor de la cooperació, el congrés no fou massa entusiasta amb les cooperatives de producció, i resolgué que l’organització obrera havia de propagar la revolució i no experiències poc generalitzables que podien crear interessos restringits. Més favorables es declararen a les de consum: «l’única que no només pot aplicar-se en tots els casos i circumstàncies, sinó que ha de servir d’element o mitjà d’iniciació general per a tots els obrers a qui pel seu estat d’endarreriment difícilment podran benefi-

ciar-se de la nova idea».

Més enllà dels debats, les cooperatives catalanes esdevingueren epicentres de la vida pública obrera. Esdevenint espais de sociabilitat i d’ajuda mútua; les experiències inicials de cooperació no només alleugiren les penúries econòmiques de la classe obrera catalana, sinó que concretaren materialment la capacitat dels i les treballadores per autogovernar les seves vides.

Fotografies d’algunes de les cooperatives pioneres catalanes D’esquerra a dreta i de dalt a baix: la Cooperativa de Teixidors a mà, de Gràcia (1876), l’Econòmica de Palafrugell (1865), La Fraternitat de la Barceloneta (1879), La Moral de Torelló (1896), La Lleialtat de Gràcia (1892) i L’Antiga del Camp de l’Arpa (1866) Autors: Xavier Farré, Arxiu Municipal de Palafrugell i L’Apòstrof Font: eCOS (2007), El patrimoni cooperatiu


Coordinació cooperativa (1898-1920) El 1898, a La Bienhechora de Badalona, es reuní la primera assemblea de cooperatives catalanes. N’hi assistiren 37, i es fundà la Revista Cooperativa Catalana -sota la direcció de Joan Salas i Anton- per a coordinar el moviment.

El moviment s’estructura, es difon i s’amplia A la Revista hi escrivien socialistes com el propi Salas i Anton, catalanistes com Martí i Julià, s’hi publicitava El proletariado militante d’Anselmo Lorenzo i s’elogiava l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. El 1905 passà a denominar-se El Cooperador Cooperatista.

Revista Cooperativa Catalana (1904) Fou la primera publicació del moviment cooperativista català Font: SERVICOOP

Al I Congrés Català de la Cooperació (1899) hi assistiren 48 cooperatives de les 110 que existien a Catalunya, i s’hi fundà la Cambra de les Cooperatives Catalano-Balears. Celler Cooperatiu de Falset

El II Congrés fou el 1902 -any de vaga general barceloninaamb 81 cooperatives. S’hi discutiren els següents temes: les cooperatives han de ser individualistes o col·lectivistes?, quina relació han de tenir amb els sindicats obrers?, des de la Cambra es fomenta la cooperació o el cooperativisme?, les cooperatives de consum s’han de limitar als queviures?, és beneficiós que hi hagi més d’una cooperativa de consum a cada localitat? El 1912, hi havia 72 cooperatives de consum a Barcelona i naixien cooperatives agrícoles com el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí o el de Falset. Pel que fa a les de producció, les activitats solidàries de la Redemptora mitigaven els recels de l’obrerisme. Altres experiències foren les sanitàries. La Vil·la de Salut l’Aliança (1904) amb 83 societats federades, moltes d’elles seccions de socors mutu de cooperatives. També s’iniciava la Cooperativa de l’Habitació Econòmica: cases dignes i barates pels obrers, on «els individus en són llogaters, la propietària és la cooperativa».

L’edifici modernista que alberga el Celler Cooperatiu de Falset, construït el 1919, fou declarat monument històric Autor: Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya Font: eCOS (2007) El patrimoni cooperatiu

Habitatge cooperatiu. El Bienestar Obrero (1913) La Societat Cooperativa El Bienestar Obrero construí 20 habitatges al carrer Comte Güell 3-18, al barri barceloní de Les Corts. L’objectiu d’aquelles cooperatives era garantir l’accés a l’habitatge dels i les treballdores en un context de crisi habitacional Foto: Xavier Farré Font: eCOS (2007) El patrimoni cooperatiu


Lluites obreres, locauts patronals i cooperatives de consum L’encariment de la vida vinculat a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) influí en les alternatives autogestionades. El moviment coordinà aquell lent creixement, amb recomanacions com la no limitació d’associats a la cooperativa, l’entrada de les dones o l’establiment de compres conjuntes. Però els obrers es trobaven immersos en grans vagues i en l’enfrontament obert amb la patronal. El 1919 esclatà la vaga de la Canadenca, que combinà la lluita per les 8 hores amb el reconeixement dels sindicats, una vaga de tres mesos que implicà gran part de la classe treballadora barcelonina. Més tard, la Federació Patronal respongué amb el tancament de fàbriques per a esclafar el sindicalisme. Quatre mesos amb milers de treballadors sense ingressos.

Les tres xemeneies de La Canadenca al Poble Sec (1910)

Concentració d’obrers de La Canadenca, al final de les Rambles barcelonines (1919) Els treballadors de Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, Light and Power –coneguda com la Canadenca- iniciaren una vaga el 5 de febrer de 1919 per l’acomiadament d’uns treballadors que reclamaven el dret a sindicar-se. En conflicte es generalitzà, i la ciutat quedà a les fosques, sense aigua, gas ni transports. Finalment, al març, l’empresa readmeté els acomiadats, acceptant la jornada de 8 hores i un augment salarial. Van caldre demostracions de força com el míting de 30.000 obrers a la plaça Les Arenes, amb Salvador Seguí, i 3.000 detinguts Font: La vaga de La canadenca i les 8 hores. Catàleg de l’exposició. Ajuntament de Barcelona, 1994

«Ací fou on les cooperatives de consum de Barcelona feren un paper

preponderant. No tots els obrers de Barcelona eren cooperativistes, però la majoria de cooperativistes eren obrers i foren molts els cooperadors afectats per l’atur de la Federació Patronal. L’esperit de solidaritat cooperativista es manifestà aleshores d’una manera esplendorosa. Foren moltes les cooperatives que obraren crèdits a llurs associats per l’atur forçós (…). El cert és que en poc temps s’eixugaren les disponibilitats monetàries de la majoria d’entitats que no disposaven de fons especials destinats a aquest tipus de solidaritat». Pérez Baró, A. (1989) Història de les cooperatives de Catalunya, Crítica, Barcelona.

Aquells fets situaren les cooperatives de consum en un lloc central en la vida obrera barcelonina. Nasqué la Federació de Cooperatives Catalanes (1920), amb 125 cooperatives de les 400 que existien. La publicació de la nova etapa seria Acción Cooperatista, que es publicaria fins el 1939.

Capçaleres d’Acción Cooperatista en diferents èpoques Font: SERVICOOP.


Temps d’intercooperació (1920-1931) A partir de 1920, la Federació de Cooperatives de Catalunya superà el impasse d’un moviment desorientat per la intensitat del conflicte social. Promogué la concentració cooperativa, les cooperatives de segon grau, i les compres en comú.

Concentració cooperativa El Rellotge i la Dignitat, dues importants cooperatives barcelonines, es fusionaren el 1927 donant lloc a la Unió Cooperatista Barcelonesa. El Fiel i la Atrevida forjaren la Unió de Cooperadors de Fort Pienc, i a Mataró, el 1928, es creà la Unió de Cooperadors, amb 440 socis. Una altra forma de concentració fou la que seguí la Flor de Maig, constituïda el 1890 per 16 boters al Poble Nou, que s’expandí convertint en sucursals a petites cooperatives de diferents barris de Barcelona. Les Cooperatives de consum més importants de Catalunya, fruit de la fusió entre terceres o per l’absorció d’altres (1927), foren:

25è aniversari de La Flor de Maig Portada del Llibre Commemoratiu Font: Arxiu Històric de Sants

«1) L’Equitativa de Palamós, amb 2.028 socis, diversos edificis en propietat i un consum

de 1.200.000 de pessetes anuals. Elaborava 2.300 quilos de pa diaris, i hi treballaven 28 treballadors. 2) La Flor de Maig, amb 1.560 socis, volum de

vendes de 2.731.000 pessetes. 7 sucursals i

Sucursals de La Flor de Maig Número 1: carrer Curtidors del Poble Nou (1923) Número 4: carrer Muntanya, al Camp de l’Arpa Número. 6: carrer Marià Cubí, a Sant Gervasi de Cassoles Font: Arxiu Històric de Sants

la Granja de Cerdanyola. 3) La Unió Cooperatista Barcelonesa, amb dos edificis de propietat, 14.000 quilos de pa setmanals i amb 779 socis. 4) Model del Segle XX, fundada el 1901, amb 550 socis i un consum de 1.240.000 pessetes anuals.» Pérez Baró, A. (1989) Història de les cooperatives de Catalunya. Crítica, Barcelona.

Transport de la Flor de Maig de Poble Nou Font: Arxiu Històric de Sants

Biblioteca de la seu central de La Flor de Maig Al carrer Wad-Ras, 105 del Poble Nou Font: Arxiu Històric de Sants


Cooperatives de segon grau Les cooperatives de consum crearen cooperatives de segon grau per a assortir les seves botigues. El 1920, arran d’una vaga de fideuers, es constituí la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa, que passà de distribuir 10.000 quilos de pasta el primer any, a 240.000 quilos el 1930. Malgrat l’experiència, fins l’adveniment de la República no augmentà la constitució de cooperatives de segon grau.

Balanç econòmic i social Presentat per la Unió de Cooperatives per la Fabricació de Pastes per a Sopa al Congrés de Cooperativisme de Gant, Bèlgica. També hi participaren la Vil·la de Salut, l’Aliança, la Nova Obrera, la Model del Segle XX i la Flor de Maig (1923) Font: Arxiu Històric de Sants

Díptic publicitari de la Unió de Cooperatives per la Fabricació de Pastes per a Sopa (1920) Radicada al carrer Aurora, visqué conflictes amb els propis treballadors, que motivaren la intervenció de sindicalistes com Joan Peiró i assemblees amb la presència del Sindicat de l’Alimentació de la CNT Font: Arxiu Històric de Sants

Compres en comú Les cooperatives de Barcelona fixaren criteris per a les compres en comú. Comissions d’administradors de les cooperatives coordinarien les transaccions, la distribució la farien els productors i els pagaments, les cooperatives. Aquesta Comissió de Compres no exclogué la creació de la Fusió de les Cooperatives de Sants per la Compra de Carbó (1929), o la Cooperativa Obrera de matança de porcs. S’intentà coordinar compres amb els Sindicats Agrícoles de Catalunya, però la capacitat de les cooperatives barcelonines era petita, i faltaven flotes d’envasos de vi i oli per a garantir-les. També quedà instaurat, a partir de 1922, la Festa Internacional de la Cooperació, el primer dissabte de juliol de cada any.

Portada a Acción Cooperatista núm. 65 Convocant a la Festa Internacional de la Cooperació Font: Arxiu Històric de Sants


Cooperatives i II República (1931-1936) Amb la proclamació de la República, el cooperativisme es consolidà pels impulsos legals promoguts i per l’increment de participació social. El moviment obrer emergí de la clandestinitat, les agrupacions d’esquerres es reorganitzaren, i es visibilitzaren moviments com el de les dones.

Les lleis de cooperatives L’any 1931 estaven federades 160 cooperatives de consum, amb 30.000 famílies i una potència econòmica anual de 35 milions de pessetes. Creixien les de producció, treball i crèdit, com una forma de combatre, en paraules d’Acción Cooperatista de maig de 1931, «els desequilibris que pateix actualment el món de l’economia». Per als cooperadors catalans, s’havia de protegir l’autonomia de les cooperatives amb una llei que les dotés de reconeixement jurídic específic.

Extracte de la inscripció de capital per part de l’Agrupació Vidriera a la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu Amb un capital de 10 milions de pessetes, el 25% l’aportava la Generalitat sense interès i el 75% restant, el subscrivien cooperatives de consum, sindicats agrícoles i mutualitats, en forma d’accions de 500 pessetes, amb un interès fix del 5%. La Caixa es regia amb un vot per cada tres accions, i ningú podia disposar de més de 20 vots (1934) Font: Arxiu Històric de Sants

Cartell de la Generalitat de Catalunya fomentant la cooperació com a forma d’associació entre treballadors (1936) Font: Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

La llei estatal arribà, però desprotegia les cooperatives de producció com La Primera de Ter, La Redempció d’Olot o les naixents vidrieres. Mancances que van ser mitigades el 1932, quan la Generalitat publicà unes bases que fomentaven les «empreses obreres que tendeixin a establir

un règim de supressió de l’assalariat, mitjançant l’associació pacífica per a la realització del treball en comú». Podent concórrer a subhastes públiques

en millors condicions que les empreses mercantils, es constituïren cooperatives de construcció, que se sumaren a les recents Cooperativa Obrera d’Arts Gràfiques o la Cooperativa de Camiseria i Confeccions, fundada per dones. Els principis legals de porta oberta i mínim de socis facilitaren el creixement de les cooperatives i les dotà de solidesa financera amb la reserva per a patrimoni col·lectiu.


L’Agrupació Femenina i Productes COOP L’any 1932 es creà l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista, amb l’impuls de Maria Palomera i Micaela Chalmeta. Des de l’Agrupació s’organitzaven les dones de les cooperatives, publicaven els seus escrits i crearen Colònies Infantils Cooperatistes. Naixien Cooperatives de Segon grau de sabó, xocolata i aigües carbòniques, englobades en la marca Productes Coop. La Fàbrica de Sabó, l’any 1934, facturà 350.000 pessetes a 82 cooperatives, tot i els boicots dels empresaris del sabó. Paral·lelament naixia l’Editorial Cooperativa Popular, i Ràdio Associació de Catalunya esdevenia cooperativa. L’any 1934 s’inicià la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Es creava a Reus, amb els sindicats agrícoles, els Magatzems Cooperatius de Dipòsit i Expedició, i 116 cooperatives contituïen, el 1935, la Cooperativa Central de Compres de Catalunya. Naixia la Federació de Cooperatives de Producció i Treball, amb 125 cooperatives i una facturació anual de 27.300.000 pessetes, així com la Confederació de Cooperatives de Catalunya, per agrupar les branques de consum, producció i treball, agrícola, pescadors, sanitàries, crèdit, elèctriques, cases barates i transports.

Cartell de la Llevantina, cooperativa de transports Les maniobres contra les cooperatives havien estat constants durant la dictadura de Primo de Rivera. Els treballadors dels gremis encara tenien prou influència per dificultar el desenvolupament de les cooperatives del pa, tancar farmàcies cooperatives o no donar llicències a cooperatives de transports, com la Llevantina (1933) Font: Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

Anunci de Productes COOP a una activitat cultural organitzada per la Unió de Cooperadors de Barcelona Productes COOP fou una marca pròpia consolidada durant la II República de diverses cooperatives, amb productes com xocolata, sabó, pastes de sopa, aigües carbòniques i cervesa (1936) Font: Arxiu Històric de Sants

El 1935, amb 235 cooperatives catalanes, auguraven bons temps. El cop d’estat feixista del juliol de 1936 i la Guerra Civil truncaren les expectatives. Cartells de la celebració d’actes pel Dia Internacional del Cooperativisme Dels barris de la Barceloneta, Gràcia i Poble Nou. Els mesos que precediren l’aixecament feixista que acabà amb la República, foren moments d’àmplia difusió dels valors i les pràctiques cooperatistes Font: Arxiu Històric de Sants


Cooperatives i Guerra Civil (1936-1939) L’aixecament militar contra la República, la revolució social amb què respongué el proletariat català i els anys de guerra tingueren grans conseqüències en el cooperativisme. En la nova economia revolucionària, les cooperatives creixeren –no sense dificultats- fins a límits impensables anys abans.

Les col·lectivitzacions i les cooperatives Entre el 18 i el 20 de juliol de 1936 els militars sublevats foren derrotats als carrers barcelonins pels treballadors en armes i les forces lleials a la República. Un poder obrer que es materialitzà en les col·lectivitzacions de fàbriques i negocis abandonats pels propietaris adscrits al feixisme. Mentre es creava el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, les bases anarcosindicalistes reorganitzaven els mitjans de producció i l’economia en una de les experiències revolucionàries més potents de la història contemporània europea. El context posà a les cooperatives en una situació incerta, i Lluís Companys decretà que la seva naturalesa de «fórmula econòmica d’interès

col·lectiu, el Govern de la Generalitat intervindrà el funcionament de totes les cooperatives de producció i consum, sindicats agrícoles i mutualitats i restaran aquestes entitats sota el control directe del Consell Superior de la Cooperació».

Així, les preservava de ser col·lectivitzades i el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer del 24 d’octubre de 1936 ni les esmentà. Malgrat que les cooperatives de producció i les empreses col·lectivitzades obeïen a criteris socialitzants i a la supressió del lucre, les seves naturaleses específiques les feren entrar sovint en contradicció.

El 18 de juliol, la gent respongué als militars Sortint amb camions des dels ateneus, cooperatives i centrals sindicals dels seus barris cap a les casernes a cercar armament (1936) Font: Peirats, J. ( 1971) La CNT en la revolución española. Ruedo Ibérico, París

«Camarada: trabaja i lucha por la revolución» CNT-AIT (1936) Font: Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

«Cal, doncs, anar a la transformació económico-social d’una manera gradual i progresiva, socialitzant la gran indústria i la terra, i municipalitzant la propietat urbana, respectant l’esforç individual i la iniciativa privada, coordinats en l’interés col·lectiu» Autor: Carles Fontseré Font: Pavelló de la República, Universitat de Barcelona


La guerra i la Unió de Cooperadors de Barcelona La situació bèl·lica aconsellava coordinar-se, i el 6 de setembre de 1936, es constituí la Unió de Cooperadors de Barcelona, amb 45 cooperatives, 65 sucursals i 10.000 famílies associades. A Catalunya, les 200 cooperatives de consum -integrades per 42.500 famílies- en poc temps es multiplicaren. Durant la guerra, la Unió de Cooperadors arribà a tenir 93.000 famílies associades i 93 sucursals, i repartia 430.000 racions diàries. A més, la CNT durant 1937 apostà per les cooperatives per a pal·liar els problemes de distribució plantejats per la guerra i la revolució. Les cooperatives confederals s’organitzaren al marge de la Unió de Cooperadors, s’establiren en locals llogats o requisats, i distribuïren, durant el racionament, 800.000 racions diàries. El juny de 1938, 383.733 famílies catalanes s’organitzaven en cooperatives de consum. Es configurava, no sense problemes, una economia mixta on hi convivien l’estatalització de les indústries i dels serveis públics amb la gestió autònoma del teixit cooperatiu. Les cooperatives subministraven a més d’un milió de socis, i requerien d’eines financeres -com Finances Coop- que garantissin compres d’aquella envergadura.

«La Cooperativa com a complement de la Revolució» A les cooperatives eren habituals les conferències, com aquesta activitat de la Nova Obrera, amb un títol ben significatiu (1931) Font: Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

La fi del somni cooperatiu Congrés de Cooperatives de Catalunya el 1937

El desembre de 1938 se celebrà un Congrés extraordinari on es plantejava el futur cooperatiu de Catalunya. Al cap d’un mes, les tropes franquistes entraven a Barcelona, i mataven aquell somni amb la força de les armes. El cicle ascendent del cooperativisme català era tallat de soca-rel amb les confiscacions, la repressió i la posterior integració de la cooperació catalana en les estructures verticals franquistes. Això és la liquidació física i material de gran part del patrimoni cooperatiu i l’adulteració dels ideals i les pràctiques cooperativistes que s’havien forjat des de feia més de seixanta anys. Caldria esperar la fi del franquisme per a reprendre en llibertat els ideals autogestionaris que havien forjat els i les treballadores del nostre país en els anys més durs del capitalisme industrial.

Autor: Pérez de Rozas Font: Fons de l’ICUB. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Sucursal núm. 2 de la Unió de Cooperadors de Barcelona Al servei del poble, a Barcelona (1936-1937) Autora: Margaret Michaelis Font: Arxiu Nacional de Catalunya (2006)Guerra i propaganda. Viena Edicions, Barcelona

Memòria Cooperativa/ Catalunya 1842-1939  

El cooperativisme històric català, des dels seus inicis fins la desfeta de 1939

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you