Issuu on Google+

I CONCURS DE RELATS CURTS Tema: El meu Barri Títol: LA LLUNA DE .... VALLCARCA Autor: Abril Edat: 52 anys

Organitzat per: Muebles San Ramos Han col·laborat: La lluna de... Vallcarca – autor: “Abril”


A les set del matí el meu carrer sort que fa baixada... cap al metro el Nico va obrint el seu bar. A vegades ja es veu un client fumant a la porta. De tant en tant passa un cotxe, segurament el novio de la noia que treballa a la Residència Regina que la porta a treballar; el repartidor de diaris va i ve amb la seva moto, al fons a l'horitzó, vora el mar, l'hotel Wela... El taller de motos és tancat, com gaire bé tot a aquesta hora... Diu en Salvador que el noi del taller se'n va cap una altra banda. Pot ser ha trobat un lloguer més económic. El Host Box, el dia que el vaig veure per primera vegada vaig pensar... això deu ser una capsa per a dormir, de l'estil del compte dràcula. Doncs sí, es just això! Tenen una planteta a l'entrada i sovint veig matiners amb maleta cap al metro. Au, ja he arribat al semàfor, aquest me'l passo, que no ve ningú... ara, just es posa verd el de la plaça... corro que faig tard. Que n'está de tranqui.la la biblioteca Jaume Fuster a aquesta hora. Els nois de l'ajuntament ja hi són regant i netejant la plaça. Que boniques les tres palmeres! i aviat floriran les jacarandes. Ja arribo al metro, el rellotge dels Josepets toca la mitja. Tot i la pressa hem ve al cap el que vaig llegir en un llibre que tenim de la história del Josepets, fa molts anys aixó només tenia un convent de carmelites descalços, (es van establir, prop del camí de Sant Cugat, cap al 1626) i més tard van crèixer masies al voltant, fins que va arribar a ser una vila. La história va anar passant per aquesta plaça. Al juliol del 1936 va patir les consecuëncies de la guerra civil i no va ser fins el 1961 que va quedar reconstruida. L'església, única resta del convent que es conserva actualment, és obra de l'arquitécte Josep de la Concepció, anomenat el Tracista. Córre, córre... Havia que ser avui que la T10 està exhaurida, uff, au una altra 10,30€ quina clavada! Trec el llibre, fa dies que no tinc twitter, l'he hagut de treure perquè ja no tenia espai a la meva tartana "vintage". Trobo a faltar aquest moment en què obro el twitter els dos minuts que espero el meu metro. Sembla mentida que ràpid arribo a plaça Catalunya, ostres he mirat l'última pàgina i el llibre just acaba tal com fa el títol, no és el primer que algú tria aquesta manera de posar títol. "Los girasoles ciegos" Mai no miro els finals, però mai no es pot dir mai... Apa, no sé com vol la gent que el deixi entrar si no em deixen sortir... De moment, jo quan pujo em faig ostensiblement a una banda per fer pedagogia, ja, ja i deixo baixar a la gent. Per ara aquest moment no ha arribat perque haig de fer tot el passadís cap a la vermella, el noi africà ja fa potser dos mesos que hi és, el primer dia el vaig veure allà assegut a terra i li vaig donar un tros de pastís que portava per a fer un mos cap a les 11, li vaig dir que l'havia fet jo, i vaig continuar correns. Avui no li dóno res (em passa com amb el noi de la tarda, el que toca tant bé la guitarra, penso portar unes monedes a la butxaca i si en tinc les hi dóno, però si no, no veig com treure la cartera allà al mig de la gentada que semblen els ñus del rei lleó en estampida). Demà agafaré una poma i li donaré al noi africà. De vegades, no sé com arribo a temps a la feina, però arribo. Bon dia, ja sóc a recepció. Ara dos pisos a peu, l'ascensor ni parlar-ne, no. Apa, targeteta, pip, i 55! Bon dia, bon dia. Aqui no hi sent ningú. Start. Vinga vinga, no em facis esperar, apa, els de la nit no han tancat la sessió, tornem-hi. Les 8... ... i tot d'una... les 4!!


A la tarda el metro és la humanitat en abundància, jo busco el meu raconet, el llibre no hi cap. Tot igual que al matí en sentit invers, però amb gent que va cap al parc Güell en comptes de cap a l'aeroport, a l'estació... Vallcarca! somhi, ara només cal sortir al carrer i respirar una mica... ja han posat la paradeta de gelats, a aquesta hora fa salivera, les cinc! xino, xano... tots porten el meu camí... A la cantonada, la casa abandonada on la glicinia ha brotat, aquest any pensaba que ja no floriria, però ha fet el seu miracle anual. Anem cap a les escales de Baixada de la Glòria... Mira que ara la vorera és ampla, però clar, és diumenge per a segons qui... i semble que juguin a barrar el carrer, no trobo una escletxa per passar. Bona tarda senyora Maria, mira que en fa d'anys que la senyora Maria cuida el seu quiosc de diaris i revistes, la papereria. Ja m'aniria bé que la Mari Carmen tingués oberta la seva botiga, però a aquesta hora no és obert. Avui faré conill amb picada i la Mari Carmen el talla com m'agrada. Ara tombo cap a les escales, la botiga hippie te uns vestits molt macos, mira, en Tomàs repartint fulletons de la botiga de sucs. És espabilat, l' hi va vendre a la Didi uns llibres de segon curs. Ara si que em deixo portar per les escales mecàniques... La botiga de roba que està al mig de les escales, ja ha obert la noia holandesa que li va vendre una bossa a la Didi i jo l'hi vaig comprar un vestit l'estiu passat, és molt simpàtica. El meu carrer a les cinc fa pujada, i costa, una mica més i ja seré a casa. Sembla que la frescor del matí fa mil hores que ha desaparegut. Torno a un carrer que ja ha vist passar els nens cap al cole, el carter, els veïns amunt i avall, ara tot és tranquil també, com aquest matí. M'agrada el meu carrer, si més no és tranquil. Per cert, fa dies que aquell balcó tan arreglat, sempre amb flors de temporada, ara es veu tot pansit. Preguntaré a la Pauli quan la vegi. Faig un àpat, a la tele el pobre elefantet lluita per sobreviure. Finalment avui no puc fer el pastís que volia, m'en oblidaba que avui he quedat per dur els llibres al senyor Dominguez del carrer Escipió i una sócia del carrer Gomis. Au! cap al carrer de nou, ja són les set. Saludo la Càrol i més enllà la Maria José. Ara pujo per República Argentina a veure l' Arantxa. M'agrada mirar la Casa Comas d'Argemir, amb la seva puntxa de trencadís blau, preciós. Arantxa, és molt simpàtica, parlem de com està de difícil la seva professió i com companys arquitectes li demanen feina. Els dissenyadors ja ni la demanem... molts ens hem anat a fer altres feines (i que no ens faltin). Vaig cap a casa, una campanada a Sant Jordi, respiro l'aire sobre el pont de Vallcarca. M'agrada veure els núvols, tot es veu millor a dalt del pont. Avui ja no fa vent. Veig el meu barri, que es va calmant abans del descans. Jo estic cansada, l'aire és humit i ni ha com una boirina misteriosa. Sento que en formo part, aquest és el meu univers, aquesta es la meva ciutat, el meu barri. S'ha fet de nit. Un dia molt llarg, un dia pot ser dur. Pero a dalt la lluna... sembla una lluna de Van Gogh!


La lluna de vallcarca