Issuu on Google+

I CONCURS DE RELATS CURTS Tema: El meu Barri Títol: EL CIM DEL TURÓ Autor: Txàmix Edat: 28 anys

Organitzat per: Muebles San Ramos Han col·laborat:


EL CIM DEL TURÓ Només tenia 11 anys quan va arribar. “És com una aventura” li deien els pares, però a ella aquella aventura no li acabava de fer el pes. No era com quan capturaven anguiles al riu de la vora del poble i se les llençaven els uns als altres entre crits, mentre les oliveres cruixient sota l’abrusador sol d’Extremadura. Si ni tansols sabia què volia dir “El Coll”, el nom del seu nou barri! Era novembre i va començar a a anar a l’escola de seguida, els pares sempre havien volgut que estudiés. Sortia del petit i llòbrec pis on compartia habitació (i llit) amb dues germanes ben aviat. Caminava pels carrers polsegosos l’asfalt encara trigaria en arribar- entre les mestresses que escombraven els portals i els botiguers que apujaven les persianes mandrosament, tot esperant fer més caixa que el dia anterior. Pensava que allò d’”el futur és a la gran ciutat” no li acabava de quadrar. Se suposava que Barcelona era moderna i plena de meravelles, però ella sentia que havien anat a parar de nou a un poble. Al capdavall allò no era tan diferent del que coneixia: carrers amb un enllumenat pobre, nens corrent a totes hores, xerrades dels adults al capvespre asseguts en cadires de fusta vella, … Potser l’única diferència eren els carrers costeruts, que dificultaven la vida als més grans. I les cares desconegudes. No hi coneixia ningú, allà. A les tardes voltava sola pel barri, les germanes tenien massa feina per acompanyar-la. I a poc a poc en va anar descobrint alguns racons que la reconfortaven: petites places amagades, un arbre on hi va gravar el seu nom amb una pedra esmolada, però sobretot el que anys després es convertiria en l’ara sovint solitari Parc de la Creueta del Coll. S’hi atansava sempre que podia, vestida amb la roba heredada, i enfilava via fins el cim rocós de l’antiga pedrera, des d’on podia albirar la ciutat. Aquella ciutat que poques vegades veia de prop i a la que no tenia la sensació de pertànyer. Ella vivia en un poble on cada vegada coneixia més cares. Amb el temps va anar fent amigues i va passar l’adolescència veient com la mare també congeniava amb les veïnes i s’unia a les seves xerrades al sol els matins d’hivern i a l’ombra d’algun arbre les tardes d’estiu, mentre pensaven en tota la feina que els esperava l’endemà. Li encantaven els diumenges en què anaven xino-xano fins el centre de Barcelona i el pare, que havia trobat una feina prou estable, els comprava un gelat mentre passejaven per La Rambla, però era al Coll on es sentia segura, dins la seva bombolla de gent que li somreia i establiments en els que es podia deixar a deure la compra de la setmana. I va ser allà, al seu nou “poble”, on va tenir la primera feina en un taller de costura que regentava una senyora nascuda a Andalusia. Al principi només hi anava pels matins i dedicava les tardes a ajudar la mare, que s’anava fent gran, amb les feines de la casa, però intentava trobar algun moment per estar amb les amigues, mirar de reüll els nois que tornaven de treballar i, de tant en tant, escapar-se al cim del turó per contemplar la ciutat i el mar, tan proper i llunyà alhora. Començava a


necessitar formar part d’aquella Barcelona, ser una cara anònima alguna vegada… I va arribar el dia del casament. S’havien conegut quan ell havia anat a recollir un vestit per la seva mare i li havia preguntat si algun dia podien anar a fer un volt. Ella havia acceptat, en part perquè el seu somriure era encantador i en part perquè era l’única de la colla que encara no tenia parella i començava a sentir-se pressionada. I al cap d’un any allà estaven, al porxo de l’Església de la Mare de Déu del Coll, sentint com els grans d’arròs s’escolaven dins el vestit que ella mateixa havia cosit. Van arribar els fills, va deixar la feina i dedicava les primeres hores del dia a anar al mercat, a la botiga d’ultramarins que havia obert a la cantonada i a dur les criatures a la plaça, on compartia maldecaps amb les altres mares i gaudia de l’ombra dels arbres. Perquè d’arbres, allà, n’hi havia per donar i per vendre i li encantava sentint-los xiuxiuejar amb la brisa. Van passar anys sense que tingués temps d’admirar la ciutat que l’havia acollit des del cim, però un dia radiant de primavera va agafar el marit i els fills i se’ls va endur tot passejant, sense dir-los on els portava. Un cop van ser al capdamunt, els va dir que miressin aquella meravella, però el que va veure la va entristir: Barcelona estava coberta d’una boirina grisenca que difuminava els contorns, el Mediterrani, la seva bellesa. Allò no era el que ella recordava i una llàgrima va brillar per un moment als seus ulls. Seguia vivint en un poble. Un poble elevat, separat de la resta de l’urbs, però amb l’aire net i un ambient menys impersonal. Tot i així, les ganes de sentir-se part de la metròpoli no li havien marxat, i el temps li va fer cas. Van arribar l’asfalt, les voreres, l’enllumenat decent i el clavegueram en condicions. Algun autobús atrotinat facilitava les seves comptades incursions a la Vila de Gràcia i al centre. D’un dia per l’altre va aparèixer el primer petit supermercat dos carrers més enllà i, com qui no vol la cosa, els fills van començar a treballar en un polígon dels afores. Tenia més temps lliure per compartir amb la gent de (gairebé) tota la vida i queixar-se de com canviava tot plegat, quan realment sabien que anaven a millor. I que era necessari. Els més joves marxaven del barri. Deien que allò no era per a ells, que era poc modern. Però arribava gent nova, de fora, i tot es va anar fent més impersonal. Ja no havia de saludar a tothom. Els somriures fugissers de les criatures que jugaven al carrer no sovintejaven com abans i a les botigues no es podia deixar a deure. La seva estimada pedrera s’havia transformat en un bonic parc amb un “Elogi de l’aigua” que la meravellava i entristia sempre, sense excepció, perquè ja no podia pujar fins dalt de tot. L’edat no perdonava i les cames no tenien la força dels 20 anys…


Els marit s’havia jubilat i la televisió havia substituït les xerrades amb els veïns. Alguns havien decidit tornar al poble, però ells no. Ells eren barcelonins, encara que la ciutat els tingués oblidats. Els carrers costeruts cada dia resultaven més feixucs, ni tansols el bastó evitava que s’hagués d’aturar cada poques passes per agafar aire tot panteixant, mentre pensava en el passat, que no sempre va ser millor, tot i que la memòria, que tot ho distorsiona, així ens ho faci creure. I, quan ja creia que aviat no podria ni sortir de casa, la ciutat es va girar de cara i va abraçar el “poble” que durant tants anys havia ignorat. Es van escampar operaris per tot arreu, van aparèixer escales mecàniques, rampes i baranes a molts carrers. Va arribar, no sense tristos contratemps, el metro. Allò ja era una altra cosa. Barcelona els estimava i ells l’estimaven a ella. Per fi va saber que formava part d’aquella metròpoli que sempre havia sentit com a seva sense que ho acabés de ser del tot. Amb una sensació ben reconfortant, un dia va tancar els ulls. Va tornar a tenir 11 anys, a enfilar-se al cim del turó i observar la ciutat neta un dia radiant de primavera. La va veure nítida, preciosa. I se’n va despedir per sempre.


El cim del turo