Issuu on Google+

Eva Giner Sandra Fernández Santi Piris Emily Pardo Fran García 1

2on Batxillerat B


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. Pel que fa a les característiques de les fonts podem dir que la primera font es tracta d’una font primària en tan ha sigut escrita en l’època de la que parla l’any 1892, l’autor és Sabino Arana i es tracta d’un text polític en tant mostra una clara postura ideològica i intenta influir en la societat basca i alhora testimonial ja que relata una etapa de la seva pròpia vida com a argument per a la seva tesis. El destinatari d’aquest text és el poble Basc. La segona font es tracta també d’una font primària ja que va ser escrita en l’època de la que parla, 20 de juliol de l’any 1879, l’autor es col·lectiu, en efecte es tracta d’un manifest escrit pel conjunt del partit socialista obrer espanyol i es tracta d’un text purament polític, en tant es tracta d’un manifest del

partit. El destinatari

d’aquest text és el poble espanyol en el seu conjunt. La idea principal de la primera font és el nacionalisme basc, un nacionalisme que es defensa amb idees secundaries que actuen alhora d’arguments i que són la defensa de la puresa racial basca considerant-la millor que la francesa i la espanyola i la defensa de la cultura basca entre altres. La idea principal del segon text es el manifest fundacional del partit socialista obrer espanyol, com a idees secundàries podem destacar la aspiració de la possessió del poder polític per la classe treballadora, és a dir, pel proletariat i també la aspiració de eliminar la propietat privada i transformar-la en propietat comú. Anem a situar aquestes fonts en el context històric al que corresponen, podem dir que ambdues fonts pertanyen al període de la història espanyola anomenat “La restauració” el qual compren des de l’any 1875 fins l’any 1902. La primera font pertany concretament a l’any 1892, en el context de la regència de Maria Cristina d’Hasburg

i el Govern basat en el torn pacífic entre el partit

conservador i el liberal, mitjançant el tripijoc dels vots. Davant aquesta situació els partits d’esquerra, els carlistes i els intel·lectuals es mostren en contra. A més al País Basc les successives Guerres Carlines al segle XIX no han suposat continues derrotes, després de les quals es van anar eliminant gradualment els Furs, culminant amb la Llei de 21 de juliol de 1876, que va suposar la definitiva liquidació de l'ordenament foral. Així Sabino Arana, rebutjà la ideologia carlista imperant al País Basc i inicià un moviment nacionalista, antiespanyolista, racista i fortament catolicista que culminaria amb la creació del PNB l’any 95. La segona font pertany concretament a l’any 1879, per tant a l’època del restabliment de la monarquia borbònica amb el regnat d’Alfons XII, en el context

2


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. d’una constitució aprovada hereva de la moderada del 1845 i que restablia el sufragi censatari restringit a persones amb gran capital tot i que les eleccions hi estaven amanyades de manera que el govern es basava en un sistema de torn pacífic entre els dos partits principals del moment, el partit Conservador i el partit Liberal, aquest sistema dissenyat per Cànoves del Castillo pretenia deixar fora del poder a partits nacionalistes, regionalistes i d’esquerra, els partits d’aquesta índole com és el socialista obrer espanyol es van mostrar en contra d’aquesta situació. Aquesta font és un manifest del partit socialista que denuncia les injustícies socials del moment i que deixa clara la postura del partit, mostrant-se clarament en contra del sistema de govern imperant. Amb el fi de comprendre millor el període històric del que anem a parlar, cal definir dos conceptes importants com són PNB (PNV) i PSOE: PNB (PNV): Fou fundat el 1895 per Sabino Arana, per a defensar les seues tesis en pro de la raça basca, la recuperació dels furs i la defensa de la independència de la “confederació basca”. La seua ideologia és nacionalista basca i el seu àmbit principal resideix en els territoris forals del País Basc del nord i el Sud i Navarra. P.S.O.E: Fundat per Pablo Iglesias el 2 de maig del 1879, és el segon partit polític més antic d'Espanya en actiu, superat només pel Partit Carlista (fundat el 1833). Als seus inicis amb ideologia marxista i revolucionaria, sempre ha intentat representar els interessos de la classe treballadora. Actualment s'autodefineix com a un partit socialdemòcrata. Forma part del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista. El període de la restauració, que compren els anys 1875-1902, es va iniciar amb el retorn de la monarquia

borbònica

encarnada

en

la

figura

d’Alfons XII, l’inici de la Restauració està però, molt lligada a la figura de Cánovas del Castillo, antic ministre de la unió liberal, que va ser l’artífex principal en el retorn dels borbons a Espanya i a més va posar en pràctica reformes en el nou sistema de govern: Cánovas del Castillo

Va reemplaçar la reina Isabel II, molt impopular, per el seu fill Alfons XII, fent signar a la reina una renuncia als drets del tron l’any 1970. A més d’això va posar en pràctica un sistema bipartidista basat en dos partits que s'anaven rellevant en el poder. Aquests dos partits

3

eren el d’ell, el Partit


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. Conservador, i el Partit Liberal, dirigit per l'antic progressista “Práxedes Mateo Sagasta”, aquest sistema de govern evitava les sublevacions de l’exèrcit i a més permetia aconseguir un dels objectius de Cánovas: mantindre allunyats de la política als partits polítics d’esquerra, Carlistes i qualsevol moviment obrer, nacionalisme o regionalisme. La manera d’aconseguir açò era mitjançant un tripijoc de les eleccions, amb un frau electoral generalitzat. La clau estava en la figura dels cacics: Els cacics eren personatges rics i influents en l'Espanya rural (terratinents, prestadors, notaris, comerciants...), els que seguint les instruccions del governador Civil de cada província, manegaven les eleccions. Els governadors havien sigut al seu torn informats pel Ministre de Governació dels resultats que "devien" d'eixir en les seues províncies, seguint "l’encasellat" acordat per les elits polítiques. Els mètodes duts a terme

pels cacics durant els eleccions van ser molt variats:

violència i amenaces; canvi de vots per favors (rebaixes d'impostos, sorteig de quintos, saldo de préstecs, agilitzar expedients que s'eternitzaven en les oficines estatals...); o simplement trampes en les eleccions, el conegut popularment com el “pucherazo”. L’any 1976 es dota a l’estat d’una nova constitució molt restrictiva i que en les qüestions fonamentals és hereva de la del 45, els trets principals de aquesta

constitució

van

ser:

una

sobirania

compartida de les corts i del rei, corts bicamerals en dividides entre el congrés i el senat, aquest dividit alhora en senadors vitalicis anomenats pel rei, senadors triats per sufragi censatari dels majors contribuents i senadors “de dret propi” grans d’Espanya i alts càrrecs militars i eclesiàstics, a més dotava a la corona de major poder,

Alfonso XII

convertint-la en l’eix de l’estat, al rei se li concedia poder executiu i a més el legislatiu compartit amb les corts podent convocar-les i dissoldre-les i a més vetar lleis, a més un reconeixement teòric de les llibertats i drets individuals, tot i que aquestes en la pràctica eren vulnerades amb el tripijoc electoral i un sufragi censatari restringit a persones amb grans recursos econòmics. L’any 1885 mor Alfons XII de manera prematura, així s’inicia la regència de Maria Cristina d’Hasburg (1885-1902) a l’espera de la majoria d’edat de l’hereu Alfons

4


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. XIII, és en aquesta època quan els líders dels partits conservador i liberal reafirmen amb el pacte del Pardo (1885) el funcionament del sistema de torn, a més amb el anomenat “Govern llarg” de Sagasta (1885-1902) s’aproven la llei de 1887 que garantia la llibertat de càtedra, associació i premsa així com l’abolició de la censura i la llei de 1890 que garantia el sufragi universal masculí. En la practica es va continuar amb el tripijoc de les eleccions, tot i que a les ciutats, on no hi havia caciquisme, els republicans van obtindre alguns diputats. En aquest context polític sorgiren diverses postures ideològiques, socials i polítiques que s’oposaren al Règim de la Restauració, cal dir que van tindre escàs èxit fins al 23: Per una banda la força opositora dels Carlistes, força gairebé cada vegada més residual en tant mai havien tingut més del 3% de vots en les eleccions a les que es presentaven. La seva principal força residia al País Basc i Navarra , per altra banda també destaca la força opositora dels Republicans amb

un

fort

suport

de

les

classes

mitjanes

urbanes, aquet grup defenia una democratització del règim, el qual consideraven excessivament rígid,

destacant

els

republicans

moderats

de

Melquiades Álvarez i el Partit Radical Republicà, fundat en 1908 per Alejandro Lerroux, a més també hi hagué una oposició per part d’anarquistes i socialistes, els primers després de la llei d’associacions de Sagasta l’any 1881 van iniciar una forta activitat de lluites socials, va destacar la figura d’Anselmo Lorenzo, al congrés de Barcelona de 1910 va néixer La CNT, el major sindicat espanyol, els anarquistes van

defendre una

ideologia

col·lectivista,

llibertària, apolítica, anticlerical

i

revolucionària Els segons, els socialistes, representats per el PSOE, el qual va ser fundat l’any 1879 a Madrid, el 1888 van celebrar el seu primer congrés amb Pablo Esglésies com a figura a destacar, els socialistes van fundar la UGT. Oposats als anarquistes, els socialistes van mantindre una ideologia col·lectivista, anticlerical i antiburgesa, però més moderada que la de l'altre gran corrent del moviment obrer espanyol. Partidaris de la lluita política, “Pablo Iglesias” va ser triat diputat en 1910. Podem destacar el segon text on es fa referència als objectius màxims del partit socialista: “El partido socialista tiene por aspiración: primero la posesión del poder político por la clase trabajadora. Segundo, la transformación de la propiedad individual o corporativa de los instrumentos de trabajo (la tierra, las

5


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. minas, los transportes, las fábricas, etc.) en propiedad común de la sociedad entera.” present el la línea 12 fins la 15. Per últim el Règim va contar amb una forta oposició per part dels intel·lectuals, és a dir, professors, universitaris, novel·listes... aquestos

anys

quan

sorgeixen

els

i

és en

nacionalismes

perifèrics: El nacionalisme català es va anar construint en diverses etapes: la primera en la dècada del 1830 amb la renaixença, un moviment intel·lectual, literari i apolític de recuperació de la llengua catalana. La segona etapa compren l’any 1882 quan Valentí Mirall crea el Centre Català, el qual demanava autonomia per a Catalunya. Enric Mirall va fundar l’any 1891 la Unió Catalanista amb el qual es creen les Bases de Manresa, que reclamaven competències d’autogovern dins l’Estat Espanyol. Es en 1901 quan es crea la Lliga regionalista Amb Francesc Cambó i Prat de la Riba, demanen autonomia política de Catalunya dins Espanya i defensaven industries

els

interessos

catalanes.

econòmics

Aquesta

de

ideologia

es

les va

estendre entre llauradors i Burgesos. Per últim cal destacar el nacionalisme Basc, el qual

Ikurriña

sorgeix amb la figura de Sabino Arana, provinent d’una família carlista i fortament catòlica va fundar el PNV l’any 1895, les bases de la seva ideologia eren: independència del País Basc, radicalisme antiespanyol, exaltació de l’ètnia Basca i de la puresa racial, oposant-se a matrimonis entre Bascos i la resta d’espanyols, forta religiositat amb gran subordinació a l’església, defensa de la cultura basca, defensa d’un País Basc rural i un gran conservadorisme ideològic. Aquesta ideologia es va estendre sobretot a la xicoteta i mitjana burgesia i a les zones d’Àlaba i Guipúscoa. Com podem Sabino Arana

veure en la primera font, la qual és un extracte de les memòries de Sabino Arana, hi ha una defensa de la

puresa racial, l’antiespanyolisme i de la cultura i llengua Basca: “Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria

6


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. Bizkaya, y a vosotros, sin pizca de dignidad y sin respeto a vuestros padres, habéis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habéis hermanado o confundido con la raza más vil y despreciable de Europa. Poseíais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas… y hoy vosotros la despreciáis sin vergüenza y aceptáis en su lugar el idioma de unas gentes groseras i degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra patria.” Present al fragment tercer. A més amb el desastre del 98 i la liquidació de les últimes colònies espanyoles de Filipines, Puerto Rico i Cuba, després de la derrota en la guerra contra Estats Units, iniciada amb l'encara inexplicada explosió en el navili nord-americà Maine en el port de L'Havana, explosió que va costar la vida de 260 marins nord-americans i per la qual el

govern

nord-americà

del

president

“McKinley”, va declarar la guerra a Espanya i que va costar 50.000 vides Espanyoles, els nacionalismes van augmentar significativament degut a una crisis de la “idea d’Espanya”. Per a concloure podem dir que a nivell polític hi va haver un retrocés de la democràcia respecte al sexenni liberal, primerament perquè el dret de vot va ser restringit a una minoria enriquida que de ninguna manera representava la voluntat general del poble, tot i que amb el govern llarg de Sagasta i haguera una mena de paròdia democràtica en la que es permetia el sufragi universal masculí, en efecte una paròdia ja que els vots estaven manipulats de manera que no hi havia objectivitat ni imparcialitat. A més podem dir que la constitució era molt més moderada que la de la sexenni democràtic, una constitució que en realitat era molt semblant a la del 45 amb una sobirania compartida entre les corts i el rei, una legislació compartida, confessionalitat de l’estat..., La gran pretensió del sistema de torns de la restauració era sens dubte, evitar les revoltes militars que s’havien produït al llarg de tota la construcció de l’estat lliberal i durant l’antic Règim, cal dir que Cánovas no creia en el sistema democràtic que havia portat gran inestabilitat als últims anys del sexenni democràtic. En efecte va aconseguir una estabilitat que va evitar sublevacions militars durant molt de temps. Per altra banda no podem dir que fora un Règim absolutista, ja que contrastat amb el govern de l’antic Règim hi havia divisió de poder i el rei no concentrava tots els

7


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. poders, a més es garantia la llibertat d’associació, premsa i llibertat de pensament, garantint també que no hi haguera censura, al menys a nivell teòric. A nivell social podem dir que mentre que al sexenni democràtic permetia la llibertat de culte i de religió, en la restauració destaca la forta presència de la Església, la qual s’encarregava de la educació i ensenyança de tot l’estat. Per altra banda al permetre’s la llibertat d’associació i de pensament, es pot equiparar un poc amb la societat de el sexenni, així, tot i que fora de representació política en el govern, moltes ideologies contraries al règim anaven calant en la societat sobretot de la perifèria, els anarquistes, socialistes i republicans contaren amb un suport social mes o menys ampli a les ciutats industrials i modernitzades, tot i que en aquestes encara hi havia una amplia part de la societat que temia els canvis i que es mostrava conforme amb el règim, cal destacar que tots aquestos moviments es mostraven contraris al sistema de torns Després de la guerra del 98 i evidenciada la incapacitat del Règim, augmentaria el descontent social, amb el naixement del regeneracionisme que proposava un canvi en la política i la educació, i culminant amb el colp d’estat de Primo de Rivera l’any 1923. També és en la perifèria on sorgeixen moviments nacionalistes que poc a poc anirien contant amb un suport social més ampli. Principalment al País Basc amb Sabino Arana, antic Carlista que defenia la puresa racial Basca, la cultura pròpia Basca, i la nació Basca amb un fort antiespanyolisme. Destaca també Catalunya, la qual amb la renaixença havia realitzat una importantíssima recuperació cultural, a més amb la evolució econòmica i social del territori respecte la resta d’Espanya, demanaven una autonomia pròpia dins del conjunt de l’estat, sense demanar la independència, aquestes reclamacions derivarien però en un nacionalisme independentista per qüestions culturals i econòmiques. Cal dir que a Galicia i València sorgeixen també nacionalismes però de manera molt més minoritaris. Per altra banda a l’interior peninsular contrastava amb una societat caciquista en la que un gran terratinent controlava amplis territoris agrícoles que eren treballats per camperols conservadors i que vivien en una situació més aviat precària, esta part de la societat és equiparable a la del antic Règim, en la que també un gran senyor

8


L’oposició al sistema de la restauració: Republicanisme, Carlisme, moviment obrer i nacionalismes. feudal controlava amplis territoris. És a dir, l’interior poc havia evolucionat respecte a la perifèria peninsular, molt més industrialitzada. Per últim pel que fa a l’econòmic la economia havia evolucionat respecte de la societat del sexenni amb una tímida evolució de la industria perifèrica, sobretot a Catalunya amb una indústria tèxtil important, que contava amb un proteccionisme per part del govern i al País Basc on hi estava la banca més pròspera del país i una amplia indústria siderúrgica. Però a l’interior la economia agrícola es mantenia igual que a l’antic règim amb cacics que controlaven, com hem dit, bastes extensions agrícoles, amb jornalers que depenien d’aquestos i que per tant cobraven sous baixos i vivien de manera precària. Tot i que el desastre del 98 va provocar grans ferides socials, no va fer mal a l’economia espanyola, ja que es va fer una reforma de la hisenda que va provocar superàvit, la pèrdua de les colònies va provocar un repartiment de capitals que es distribuïren en la península afavorint la evolució econòmica i a més Espanya no va perdre l’escassa presència que tenia a llatinoamericà. Per tant, podem dir que mentre que a les darreres èpoques tant en l’ Antic Règim, com en l’època de la construcció de l’estat lliberal , com en el sexenni democràtic, hi havia hagut una forta presència de l’exèrcit en la política, en tant els pronunciaments militars eren comuns, en la Restauració es va evitar durant molt de temps aquestos pronunciaments. Però la rigidesa d’aquest Règim i el sistema de torn

van

afavorir

un

descontent

social

que,

sumat

al

desastre

del

98

desencadenaria en un pronunciament militar per part de Primo de Rivera l’any 1923.

9


Comentari de text - Moviments socials