Page 1


Autor i editor: Samuel RM Correcció: Vicent Tur i Serra Maquetació i impressió: Print Art Eivissa 2011 Drets reservats. Està prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà, mecànic o electrònic, sense el permís per escrit de l’autor.


A les tribus, a les gotes de pluja que conserven la memòria d’on provenim.


Trenta-cinc anys fets poema, de raons sense raó, de flames verdes a la selva. T’ofereixo una noble amistat, que no estalviï en alegries com tampoc en penes.


La selva T’observa amb els ulls com et vas perdent dins seu, i els que s’hi estan massa temps hi deixen l’ànima o un tros de cervell. Tornen buits, pellofes desfetes, mai no tornen, de fet. La selva amaga records, caps reduïts d’una mida de figa, d’exploradors europeus i necis d’arreu. La selva és feta de gent, d’udols, de sexe, d’insectes, d’ombres que tenen vida, de tribus perdudes. T’abraça a poc a poc, xiuxiuejant el teu nom amb veu d’amant dolça. Fins al dia que et mira de dret amb aquells ulls invisibles i desapareixes.

9


Aforisme Que el teu cor sigui coratj贸s de pura papallona, suau en la tempesta, valent davant la calma m茅s immensa.

11


Desterrament Sigil·lós i cruel, ets un enviat, t’instal·les per l’esquena i robes l’ombra més íntima: lladre de la dignitat. En silenci acompanyes, als tròpics, les llargues partides de caça, com qui du una motxilla, i de qualsevol captura n’espatlles la celebració fent del buit amenaça. A voltes des d’aquest buit t’aixeques cridaner, invocant un vent solitari que fa esgarrifar les palmeres d’asaí amb el seu udol. Com desitjaria llavors haver tingut fills, que m’abracessin amb tendresa en les nits de malsons.

13


Tatuatge Per amor em vaig tatuar com fan els natius, i perquè no poguessis agafar-me vaig declarar la pell profana; així et prengué el meu cos de les mans, a base de flors de cirerer i de tinta el vaig amortallar sencer, pensant que ja tindria temps de perdonar-m’ho. Oh, que romàntics són els errors que no tenen solució! Deixava una emperadriu enrere per rebre el rebuig d’una bàrbara, vivint el pecat davant del mirall semblava que la boira mai no s’acabava. Els estigmes es diluïren en poemes que m’engreixaven les carns, l’aigua no pogué esborrar els colors relluïts de serp, però a poc a poc, la foscor anà escampant i l’home primitiu s’alçà.

15


Fosforescència He vist fantasmes injectar-se a l’aixella droga coagulada de tant esperar a la cullera, mentre busquen sense sort l’última vena. Bruixes despentinades provant de mantenir una conversa normal a altes hores de la matinada, en un barri industrial on tot pudia a mort i a vòmit. T’he vist a tu amb els rínxols d’or, suspès com un àngel sobre el meu antic sofà de zebra, després d’haver inhalat una ampolla sencera de cloretil celeste. Una dona desesperadament beguda, trencar-se el nas contra el marc de la porta, gemegant: on he perdut la clau, on m’he perdut forcada. Dos adolescents, sense un sol pèl a la barba, mostrant orgullosos les cent vint puncions que junts atresoren als braços, com trofeus de caça major. Recordo el braç esquerre regalimant un breu riu de sang en un lavabo mal il·luminat; després, un esperit recorrent-me i el cervell encès com una flor de cotó.

17


He vist aquestes i tantes altres coses al marge difús on tot es pot perdre, i nomÊs alguns afortunats poden creuar intactes de salut però amb ulls de fera fosforescent per sempre.

18


Viatge en l’espai Si d’un viatge en l’espai es tractés, he tornat creuant les nebuloses experiències en definitiva d’un camí diferent. Miro amb ulls clars el que és la meva vida; he estat lluny del cos que romangué hivernant, l’ànima, però, marxà fent espurnes rere els estels. A la tornada tinc trenta-cinc anys: hi ha condicions, pèrdues que vaig calculant al detall, per si em quedés la més petita oportunitat de refer-me, certs avantatges inconfessables i límits, sobretot límits. Com en un viatge espacial, el món i els seus habitants han seguit vivint com era d’esperar; ara a mi em toca encaixar-ho, treure’m l’escafandre per viure.

21


La màgia dels regals Encara desconec quin és el sentit complet que amaguen els regals però tenen poder, la intenció del qui els ofrena com l’efecte del qui els rep. Per aquest motiu no vaig poder acceptar l’oferiment seductor d’un pis a la ciutat, i no confessar abans, murri, la veritat del meu amor prohibit. Sabia que pel mig obrava un sortilegi que les meves paraules desvelarien: volia veure la polsera que s’aixeca quan cauen les caretes. Per això també em desfaig d’aquest cotxe pactat en un aniversari, pesant sobre la meva consciència tant com tots els seus cavalls de potència; aspiro a deslliurar-me dels tentacles que ens xuclen des de la nit anciana, en què l’home s’adonà que era màgic igual que tot el que manipulava.

23


Ferotges Ferotges, els amics ens ensenyen que són els pitjors enemics, el cor corcat per l’insidiós vici de la bondat. La família s’hi entrega a fons; mostra les dents del menyspreu més desmesurat, et diu com ets en realitat i tot el que hauries de fer però no fas. A la feina, perquè també els poetes treballem, tot i que a més d’un li faci mal de sentir-ho, no em desfaré en més exemples taxidèrmics. I tu, lector que et penses un xai de pur cotó fluix i amagues un llop famolenc de carn tendre. Els verdaders enemics, admirables, són els amics més generosos, aquells qui francament m’exigeixen la superació d’esborrar-me.

25


Bosc d’ombres Vivint rere un bosc de persones hom conserva fàcilment la intimitat, desconegut entre ombres anònimes allargades cap a la posta de sol, la indiferència atorga la seva protecció com un bastió de tremenda seguretat. Però l’anhel per les aparicions emmirallades a les boques de metro dels herois d’ahir, empeny endins qualsevol ànsia d’existir. La glòria va ser per als grecs, pertànyer al bosc és ser obagor del futur.

27


Tot participant Tots el fills que no he tingut han nascut de les dones amb qui un dia vaig estar ajuntat, de la llavor d’homes que em devingueren per bé de primaveres espúries. N’estic cofoi d’aquesta quitxalla que ni conec, que no em toquen de semblant ni de sang, d’aquestes donasses, mares de pit alt i llet de clara lluna. M’atorgo l’humil paper d’haver adobat amb somnis, suspirs i desig, la terra fèrtil quan era selva.

29


Ella La meva amiga es passeja donant-me l’esquena per la casa, com si fos tota seva, com si sempre hagués sigut així; m’admira la seva elegància i naturalitat sense necessitat de mirar-me amb els seus ulls grocs lluents. Aquesta amiga, que no és gens meva, em fa companyia per les cantonades, entra i surt quan li ve de gust, m’escalfa els peus simètrics al llit i observa com friso durant el dia; pacient jeu la pantera negra esperant el moment d’abalançar-se’m al damunt i fer-me carn del seu cos. Aquest és el seu poder.

31


Transmutació Ullals al clatell enfonsats d’arrel viva com la sang que es vessa, es perd l’espurna al fons dels ulls com aquell estel fugaç que un dia vam veure després de fer l’amor sense contemplacions; aquí enmig de la selva, aquest llampec desapareix on moren les civilitzacions i guanya la fressa dels micos.

33


Amb por

a l’Ignasi

Ja m’ho dius tu que avorreixes el títol d’amic; l’home és l’únic animal que pensa que pensa i així fins a l’infinit. Sent. Folla. Menja. Sigues immediat: cos en flames, respirant. Tremolós de por i d’incertesa. Què vol dir trobar-se a un mateix o preguntar-se pel sentit de la vida?, són qüestions mal formulades pels ciutadans. Trampes d’aire calent. Repodrit. Ballem, amic o el que siguis que ets, ballem amb peus lleugers incansables tot el camí, que no puguin així injectar-nos les respostes el seu fibló mortífer.

35


Senzillesa És a la nit quan l’alerta baixa i tothom llisca entre aquest món i l’altre, on tot és misteri, el dels somnis, quan trobo l’espai necessari per escriure els meus poemes amb la llibertat d’una senzilla cuca de llum.

37


El monstre En totes les selves hi nia un monstre, en aquesta que us narro també, ocult en l’indret més incert i moll, bombolleja obsessiva la seva presència; en la fondària del corc del nostre interior. El seu catau resulta quasi inaccessible i ens deixa a cada passa una amarga sensació de paradoxa, ja que sembla tan a prop tota l’estona: el centre del laberint ens succiona allunyant-nos de la sortida. Dar-li mort és el que més desitgem però seria com matar-nos a nosaltres mateixos, i ens produeix tanta paor topar-nos-hi, que preferim endevinar-ne el reflex en els miralls que hi ha amagats darrere les falgueres.

39


L’ombra del llimoner “Sols en un punt em sento superior a la majoria dels homes: sóc alhora més lliure i més submís del que ells s’atrev ei xen a ser.” Memòries d’Adrià (M. Yourcenar)

Germà, som tan lluny l’un de l’altre, illots distants en els cantells del món. De petits semblava que ens enteníem, compartint una camaraderia i un mateix bàndol. Després el temps i els teus silencis, les respostes tallants monosil·làbiques, l’absència de la mirada quan la mirada prefereix perdre’s en el televisor; em van aclarir el teu menyspreu. Vaig ser cruel? Egoista, potser? Vaig ser valent per desobeir la llei dels pares com un fill pròdig que mai no torna, però? Jo, aquest hipòcrita odiós per a tu, millor a l’exili que a casa molestant amb la sola presència: em sotmeto a l’estrany gir que ha donat el nostre amor, aliè com ho som els dos, i m’embarco per agafar la resta de tot el que queda sense la mínima vacil·lació.

41


Cremant, abans de partir, el teu retrat a les flames, sento que et dec un poema, com qui després de cauteritzar el dolor es lliura a quelcom vivificant; sembro la llavor d’un llimoner. Qui sap si un dia la seva ombra resguardarà de nou la nostra amistat.

42


Cançó de bressol per a la mare Ai, aquesta tortugueta tremolant de fred, perquè no té mare sinó un cor massa net. Un cor fet de neu de la més pura; deixada per la guerra, estesa a Sant Andreu. Ai, filla meva que no tens mare, de mare em fas i allà te’n vas. Qui t’escalfa a tu les mans, a tu que la neu t’ha pres la mare, t’ha donat preu. Dóna’m les manetes hi bufaré coloms, dorm en els meus braços de pell de codonys. Ai, aquesta tortugueta perduda al bosc, deixa’m la neneta bans que es faci fosc.

45


Ara Temps de pi en flor anuncien la primavera, temps d’aprendre a perdonar, aquest acte de màxim coratge. La cendra groga em clou les parpelles, m’obre les mans. Regalima una força, indomable. L’aire de plena tensió es trenca, explota la meva vida; el que sóc d’oblit s’escampa arreu florint en un present: ara.

47


Verge Maria dels Rius De la pell de coure cosida a cicatrius, l’amant en fa constel·lacions cada cop que les besa, i les segueix a cegues com se segueixen els camins de guerra, cap on la mort ens obliga a entrar agafats de la mà del fosc desig. S’enfonsa en les seves carns, es perd en el consol de respirar el seu sexe, subjectant-se ferm als malucs d’aquesta Verge Maria indígena, nua igual que una aparició. Entre el verd fullam que neteja qualsevol pecat, agraeix als sants el camió que esquinçà la seva perfecció de nena i la convertí en refugi d’astrònoms orbs. Verge nascuda dels sorollosos rius, que sostens el dolor de l’home i tota la lluïssor del firmament.

49


L’amor en la distància El cor que no veu oblida si no està atent, baixa el rostre, s’aferra a la neu. Mentida de les boques dels nois del poble, que el cor calla si li emmordasses la gola. Mentida de les porugues noies del poble, que estrenyen les cuixes d’enveja i plaer. Joc és de l’ànima, buit que amolla la mà, per rebre o perdre quan l’estimada se’n va. Amor en la distància, frec cristal·litzador: delit i dolor polsen una experiència no ordinària.

51


L’ona de plata a Xangó

La vida dels dofins és dolorosa quan tenen un cos de dona. Vius segons les regles de l’inconscient, valenta i fidel sota el seu llaç borrós. Llaç dels teus petons venuts format per llavis que han rebut el meu oblit. Poetessa de l’amor desventurat, mai ningú no ha comprès la teva fúria. Seductora de sinistres motius coneixes l’implacable destí d’un àngel encarnat a la terra. La bellesa tenyida de tragèdia és més bella. Ona de plata que solques l’esquena del dofí, breu claror vessada abans de partir.

53


D’una ploma no se’n fa una àguila En la solidaritat dels homes hi polsa quelcom tan roí, que em fa venir febrades, en aquesta cultura egòtica de la pietat; l’ajuda als discapacitats supleix les discapacitats del voluntariat mateix amb expressió d’idiota. Prefereixo la franca rigidesa del tòtem, esvelt com l’ànima d’una àguila, que essent de fusta corcada pels vents ens exhorta a recordar la verdadera natura del nostre esperit: la de volar.

55


Tracey to T. Emin

Tracey, youÂ’ve created a place in my heart with your delicious drawings, of pain and soul; feathers adrift, papers adrift, on the flow, we go, and go on the flow, only integrity remains and your ink itself like a fingerprint left of wonder.

57


Tracey a T. Emin

Tracey, has creat un lloc al meu cor amb els teus deliciosos dibuixos, de dolor i dÂ’Ă nima; plomes a la deriva, papers a la deriva, en el corrent, anem, i anem en el corrent, nomĂŠs la integritat roman i la teva tinta en si mateixa com una empremta deixada per la meravella.

58


La vergonya se m’empassa

a la Taca

I la vergonya se m’empassa quan recordo el que et feia, etzibar mastegots no era una solució digna de la teva confiança; a casa ningú no va entendre el perquè de les teves queixalades. Feia el que creia millor, el que havia après en carn pròpia; escridassar-te i amenaçar. Mentre tu et quedaves arraulida, feta un manyoc, tremolant de por: la meva amistat era grotesca. Jo era la bèstia. Tu eres natura pura, vent de tramuntana, llana de l’Empordà. Més oprobi encara reclamo per a mi; et vaig abandonar en les seves mans, fugia de la gossada del diable amb totes les goles del fracàs. Per rematar-ho, vaig demanar el teu sacrifici, per sort els meus precs no van ser escoltats. Taca, els teus ulls m’acompanyen sempre, en les més fosques nits sense lluna m’esperonen a comprendre el cor, el guia de l’ombrívola mà.

61


Les coses que no van passar Les coses eren com quan eren, no és important el que succeïa, decisiu és cada instant i no per això les persones mudem, més aviat ens obliguem a oblidar; el vi omple gerres d’una mala memòria, deixa gots buits de cul rogenc. Com deia, passaven coses, quines, tant se val, però eren moltes cada dia i en canvi ells eren pocs; quasi ningú no semblava fer-ne cas. Brodava un teler d’hàbits que allà dins anomenaven normalitat, o almenys això era el que pretenien; però passaven coses teixides de tants fils que a vegades n’estirava un, prou per aconseguir el mateix efecte del qui es pessiga per constatar que no és un somni el que veu; just per obrir un estrip considerable en aquell ambient tan corrent, i accedir a una intriga incomprensible de llaços i històries, de gents en soterrada activitat, d’avantpassats innominats però presents; en definitiva d’un equipatge apassionant, ignorat pel tragí d’una estació, però d’influències magnetitzadores.

63


Buscadors d’or Or i cobdícia enganxats al parany. Entre els dits unes míseres granes, unes quantes rialles estridents que sempre sonen desfermades. Cigarretes, ginebra i un joc de cartes. La partida l’animen els xiulets dels periquitos, observant, sobre l’espatlla, qui guanya quan tothom perd; anaven darrere d’un tresor que a cada passa se’ls menjava. De fet juguen per oblidar tot el que els dugué fins allí, evitant recordar aquell somni i l’esguard incòmode dels missioners. Ningú abans no havia arribat tan lluny, i en definitiva per acabar menyspreant l’única part de natura que els inques en deien l’Or: l’ànima.

65


Els hekures ballen Pare, si no haguessis deixat escapar els hekures del pit, encara avui hi ballarien dins, feliços. Et van fugir mentre dormies i havies d’estar despert, com vetlla el xaman el foc davant les forces de la nit. Ells són aquells homenets ferotges que habiten l’interior dels animals, omplint-los de llum. Després de duríssimes batalles te’ls havies guanyat; setmanes senceres de dejuni i de cants perllongats fins a l’alba. Eren teus, eren teus... M’he endinsat en el més profund a la seva recerca, esperant, alerta, cada oportunitat sota un diluvi incessant, que fa créixer per moments les hipertrofiades arrels de la caoba. Ara que tornen a ballar els hekures dins del meu pit, reclamo a la jungla el teu poder, que és el nostre, com ho és aquest bosc embrollat i mil·lenari.

67


Tu Simplement tu sota lÂ’aixella, respirant amb el teu ull llunĂ tic, suor dels nostres cossos; anguiles entortolligades en aquest corrent que enrampa, escapant de tota xarxa.

69


La noia dels somnis estesos La noia dels somnis estesos em visita des de fa anys, amb els seus ulls de lapislàtzuli dibuixa camins atzurats pel forest. Els segueixo embadalit amb la doble vida que la son confereix sobre el dia, i en ells jo ja no sóc més jo, despullat, ni res de la meva vida s’aguanta dret. La fressa dels animals s’esvaeix mentre m’endinso en els somnis que ella desplega davant meu, en aquestes nits incorruptibles com només la jungla sap brindar. Està esperant, sota una nova forma que no trigo a reconèixer, és el joc de les formes, i un cop endevinat ens lliurem al nostre idil·li aliens al patiment del planeta. A l’alba, quan cau l’únic fred que permet l’abric dels arbres, obro un xic els ulls i em cobreixo amb el càlid sentiment de la nostra pertinença.

71


El puma San Pedro A San Pedro, el Perú

Ja és a dins cavant fondàries, prenyant el meu cos masculí, és a fora cobrint els turons d’una agitació que fa venir calfreds. En senyal de pau a terra s’hi clava un matxet, pel que pugui passar; un foc enllumena una cançó feta del ritme de la seva veu, la veu em parla, és la d’un déu. Jec fet un nus indefens, el dolor que sento ve de lluny, ell és qui el desembolicarà però de mi depèn que aquest fil no es trenqui mai. Veig meravelles i veig horrors, amb visió prestada, d’insecte. Quan unes ales colossals obren pas a l’aurora, sé que per fi ha arribat el moment de l’èxtasi, mort l’home per parir la fera; és aquí el puma San Pedro vestit de flames verdes.

73


Revisa cada racó del meu ésser, rastrejant el més petit indici de pietat per devorar-lo: que gran és la seva llum!, que pura la seva medicina!

74


Els solters En una habitació, penjada d’un record, veig l’escena d’un germà meu, des del fons d’un racó de bosc la violència estreny els nusos de les lianes, sento la mare començant a entonar: “La lluna, la pruna, vestida de dol...” Jaiem plegats al llit, al mig ell que té l’edat del caramel, a l’hora del simulacre es deixa enredar, sap molt bé que és l’únic que de veritat dormirà: “son pare la crida, sa mare la vol.” Surem junts mentre cantem a cor, veus desafinades xiuxiuejant la cançó: “La lluna, la pruna i el sol matiner...” El trànsit se’ns emporta com marea, uns amb més son que altres, però igual d’encisats per les llums de la jungla a què anem a parar; on pares i mares reviuen les rondalles, on bruixes, coves i llops devoren els seus fills amb renovada passió: “son pare la crida, sa mare també.” Som petits com aquesta noia, remenem els caps entre els coixins, es fa de dia i és un embolic, hem crescut de cop, ens toca prosseguir: “La noia petita remena els coixins, sa mare la renya davant dels fadrins.”

77


Reflexions sobre fumar Per què tornar doncs a fumar haixix? Per una ferida amb nom que no guareix des de menut, l’abandó és aquest nom cel·lular, ressonant per dins els armaris d’un dormitori d’ecos perduts. Des d’aleshores et vas fer estelles, ja no t’aguantaves a tu mateix, com si suportar-se fos quelcom concebible per a l’eternitat d’un infant, onatge d’escuma i diamants; eres incapaç de recollir-ne més i queies, queies irremeiablement en el pou de la memòria, l’únic servent dels presoners. I fumar potser en pipa, només de tant en tant? Potser sí, respon la veu en off; si pots deixar-ho en qualsevol moment, deixar el que sigui de cop i volta, perquè sí, àdhuc la dona, la feina, els amics, i no l’excusa mediocre del tabac. Així només, sota aquesta condició extrema, podràs refer el lligam que et vincla al món i a les platges de les quals eres senyor; sabent-te condemnat tothora a la perpètua llibertat.

79


Encontre Pau al cel del cos, escrit de llavors, mel desfeta, surto de sota arrels. Et veig després de tant de temps, mil·lennis, l’amor que em tens lluu des del teu verd.

81


El poble de la pluja Viuen la norma del cercle. Flexibles, ja que el cercle conté totes les altres formes. Vermells, perquè aquest és el color de la pluja en contacte amb la terra. Vénen de la pluja. Creats d’aquesta fràgil matèria, viuen escampats arreu del bosc com follets encesos; el guarden de la gent civilitzada, els brutals i desmemoriats. Són el poble de la memòria, ja que l’aigua custodia els records del món. Si un dia desapareguessin què se’n faria llavors de nosaltres?

83


El Ford Fiesta del meu avi Era un Ford Fiesta platejat de sèrie que conduïa amb traça de taxista, cuidat com abans es cuidaven les coses, amb la delicadesa que es besen les noies i el respecte antic pels enamorats. Agonia va ser la seva filtrant-se als pulmons com una tisana tèrbola, feta de fam i de guerra, de metalls exposats i cigarretes compartides a la fàbrica amb els companys. A soles em cridà un únic moment, desfent-se de la vigilància de les dones, per deixar-me el vehicle i un últim pensament; de la màquina mai no en vaig saber res, dels adéus, em queda el gust de meteorit encès a les papil·les i la seva mirada conscient de la nostra eterna amistat.

85


Els signes dels cels Els llibres són portes que alguns van construir al llarg dels temps, esperant ser obertes de nou, per mostrar els secrets que regnen a l’univers. L’òrbita perfecta dels estels i les seves conjuncions, serenes inexplicablement sobre el nostre drama. Des dels orígens, veure era més important que comprendre, la magnitud del que ens uneix.

87


La veu dels teus ulls La veu dels teus ulls és la que cau des dels cels, ells i uns quants més com ells són els que aguanten tota la crueltat dels homes i en fan llàgrimes de mercuri. Quan el món sencer pot seguir girant només per un ulls com els teus, ni que sigui per uns pocs que se n’adonin, aleshores aquest misteri tindrà sentit; serà el més preciós dels misteris.

89


Fins i tot després Els ossos són el que queda. Els pensaments són volàtils, arrossegadissos, en canvi els ossos ens parlen d’aquí, de ser a terra, del que és real, ells romanen fins i tot després. Com la cova d’un dinosaure roncant sorollosament, com els cossos que pengen decorant les catacumbes de Palerm, com el dibuix d’una calavera i les dues tíbies creuades al terra d’una catedral. Fins i tot després, quan totes les nostres cabòries s’hagin dissolt en l’enorme plat de sopa, ells es queden fent de marro i de testimoni.

91


Amb crítica El que en aquest poemari pugui semblar escrit en vers de crítica, o de queixa anunciada, no són pas els anatemes escapats de la profanació d’un sarcòfag, empolsegat per les llegendes. Tan sols són el que una vegada vaig creure ser; grans de sorra escombrats en una platja llepada per les ones d’una memòria versàtil, llunyana, potser infectada.

93


A les ribes Vaig entenent que les persones som dures closques de petxina, dipositades una a una, a les ribes d’un riu d’aigües roses que s’endinsa en la impenetrable selva; i què són sinó, les closques, més que restes d’alguna cosa tendra que una vegada sí que va ser viva.

95


És un gran riu Què se’n pot dir del gran riu que les seves aigües no ho mullin, que no haguem pressentit en les fulles flotants i els seus moviments epilèptics; d’ell no se’n pot dir res, excepte potser que és l’única llicència que la selva va permetre a les estrelles; d’aquell idil·li en queda la pluja i la seva conseqüència és un gran riu.

97


Que continuï el viatge Si volem que continuï el viatge haurem de seguir en cercles pacients, sense que suposi la desforestació del nostre primer sentiment. Aquesta massa informe d’espessa vegetació no es deixa travessar per la rectilínia del cervell, rendit a hores d’ara com diposita en terra l’espasa el guerrer. Haurem de prosseguir amb la cohesió d’una sola gota de pluja, arrossegada pel corrent del riu; dibuixant meandres, ràpids i cercles, aprenent a discórrer essencials sota l’atenta mirada del jaguar a la vorera.

99


Agraïments A la meva família, per ser exactament com sou. A la Hettie, per mostrar-me la tècnica del dibuix emprada al llibre i ajudar-me a triar els dibiuixos en la selecció final. A en Vicent Tur i Serra, per la seva inestimable col·laboració en la correcció dels poemes i la seva refrescant manera de ser. Et dec un cafè irlandès!


Sumari La selva 9 Aforisme 11 Desterrament 13 Tatuatge 15 Fosforescència 17 Viatge en l’espai 21 La màgia dels regals 23 Ferotges 25 Bosc d’ombres 27 Tot participant 29 Ella 31 Transmutació 33 Amb por 35 Senzillesa 37 El monstre 39 L’ombra del llimoner 41 Cançó de bressol per a la mare 45 Ara 47 Verge Maria dels rius 49 L’amor en la distància 51 L’ona de plata 53 D’una ploma no se’n fa una àguila 55 Tracey 57 La vergonya se m’empassa 61 Les coses que no van passar 63 Buscadors d’or 65 Els hekures ballen 67 Tu 69 La noia dels somnis estesos 71 El puma San Pedro 73 Els solters 77 Reflexions sobre fumar 79 Encontre 81 El poble de la pluja 83 El Ford Fiesta del meu avi 85 Els signes del cel 87 La veu dels teus ulls 89 Fins i tot després 91 Amb crítica 93 A les ribes 95 És un gran riu 97 Que continuï el viatge 99


Samuel Rosell Masdeu serpdevida@yahoo.es


Selva  

"Selva" is a book of poems and draws, is a biograpic story through the jungle. It is a path to the depths of pain in search of a purifying...

Advertisement