Issuu on Google+


L’INICI

Em dic Lara. Tinc dinou anys, faig un metre seixantados d’estatura i pese trenta-huit quilos. Estudie primer de biologia i sóc bona estudiant. Però, des que he emmalaltit, he deixat d’anar a classe i, per descomptat, d’estudiar. Escriure el diari és dur i complicat, em porta massa records. Ho havia intentat un grapat de vegades sense èxit fins que hui, finalment, ho he aconseguit. Segons la metgessa, signe inequívoc que el procés de recuperació ha començat. Seure davant d’un full en blanc per narrar tot el que m’ha passat en l’últim any, forma part de la rehabilitació del lamentable estat en què em trobe després d’un any de patir anorèxia. La terapeuta diu que comence per on jo vulga, però no sé una altra manera de fer-ho que pel principi, explicant com sóc, perquè sols així es pot entendre com va començar tot. Els meus pares se separaren quan jo tenia setze anys, després de passar mitja vida aguantant-se per 7


mi. Això ho vaig saber més tard quan tot havia acabat. Al llarg de les interminables discussions que els vaig escoltar en la infantesa, vaig tindre molt clar que tots dos esperaven que acabara l’ensenyament obligatori per prendre l’esperada decisió. Els vaig facilitar les coses tot el que vaig poder i vaig triar una modalitat de batxillerat que no es podia estudiar on vivíem i que m’obligà a cercar un institut en una altra ciutat. La mare i jo llogàrem un pis i canviàrem de residència, mentre que el pare restà a la nostra casa de sempre. Aquest fet va suposar que el primer any de la nova vida no notara els canvis. Aviat em vaig acoblar al ritme del nou institut i vaig fer algunes amistats. La setmana passava com un llamp, atrafegada com anava amb els estudis, perquè volia traure les millors notes per tal d’aconseguir una bona mitjana a la selectivitat. El cap de setmana tornava a casa amb el pare i sortia amb el grup de sempre. En aquell moment tenia un amic molt especial, Quim. Era un bon xic, divertit i intel·ligent. La nostra relació era perfecta. Durant la setmana jo podia estar centrada en els estudis i el cap de setmana vivíem el nostre paradís particular. El pare, que em considerava una persona responsable, em concedia total llibertat per entrar i eixir de casa. La vida m’havia canviat, però encara hi havia una mena de normalitat que feia que la transformació no haguera estat molt accentuada i no fos traumàtica. Jo 8


continuava obtenint unes notes fantàstiques a l’institut i la resta de persones que m’envoltaven seguien fent la seua vida i comptaven amb mi. Fins als exàmens de selectivitat res va alterar el meu món. Tot va ser perfecte. Sols restava ser admesa en la que considerava la millor universitat per a estudiar biologia. Els resultats de les proves tot i que van ser molt bons, no foren els esperats. Recorde perfectament, com si fos hui, la humiliació que vaig sentir en veure les qualificacions. En cap moment havia considerat la possibilitat d’obtindre menys d’un nou i aquell huit amb trenta, després de tant d’esforç, significava un fracàs. Estava acompanyada d’alguns companys de curs quan es publicaren les notes, i sense dir-los paraula me’n vaig anar amb el cap catxo. Ningú no em va demanar on anava. Crec que entre altres coses, per l’alegria i la joia del moment, perquè ells sí que estaven contents amb la qualificació. Quan vaig eixir de l’institut no podia respirar. Una creixent opressió al pit m’impedia l’arribada d’aire als pulmons. Vaig caminar sense rumb durant hores, fins que vaig sentir un buit immens en l’estómac i unes ganes infinites d’emplenar-lo de dolços, de galetes i de llepolies que sovint evitava perquè no volia engreixar, ni que m’isqueren grans a la cara. Després de mirar-me els diners que portava, vaig entrar a un supermercat. A corre-cuita, vaig emplenar una cistella cal9


culant que tindria suficient per pagar. No volia pensar, veia etern el moment d’eixir al carrer i començar a devorar la quantitat de menjar que duia a la bossa. Ni tan sols vaig anar a casa. Asseguda en el banc d’un parc engolia tot el que em posava a la boca sense parar esment en el sabor. En la mesura que anava sentint-me plena, anava tranquil·litzant-me. A poc a poc, les llàgrimes s’assecaren i amb les últimes mossegades l’ànim en millorà. L’angoixa i la humiliació havien desaparegut. Amb la panxa plena sols tenia ganes de dormir i oblidar-me del món. Però en arribar a casa, les nàusees m’obligaren a vomitar tot el menjar que havia ingerit compulsivament. Vaig dormir tot el dia. La mare va pensar que era fruit del cansament i la pressió de la selectivitat i em va deixar estar. Em vaig despertar nova. El malestar va quedar arrere, vaig continuar amb la meua vida i vaig oblidar l’atipament de dolços. El justificava pensant que sols havia estat una malifeta sense importància perquè m’havia sentit massa pressionada per obtindre un bon resultat acadèmic i que tot havia acabat. Estava segura que no tornaria a passar més i ho vaig deixar córrer avergonyida pel meu comportament. Així, de la manera més innocent, se’m va despertar per primera vegada, la fera. Una bèstia que m’habitava a les entranyes i que fins ara havia estat adormida. Un animal que amb el temps em va demostrar que era difícil d’encalmar. 10


Diagnostic Anorexia