Page 1

Raül Béjar

El ball amb deliris de grandesa transforme aquest buit aquesta tempesta en poesia terapèutica despulle l'ànima amb mans plenes de cicatrius de copes trencades a cops d'amnèsia navegue les penes enmig d'una gran sala dibuixada amb llànties d'aranya i suau llum d'espelmes xiuxiuen a cau d'orella mots i desitjos indesxifrables premonicions de coit i drogues alè i llengües ballables desapareixen o volen entre bambolines que s'amaguen cercant aixopluc i cames per plorar i rentar les plomes


Miquel Chinasky

Tinc unes ganes enormes de plorar per tu però em naixen teulades, (més que teulades, la brutícia que se'n junta entre elles, els pardals que les hi sobrevolen, el color de les teules a certes hores de certes estacions) i malbarate les hores amb llàgrimes sense tinta ja, sense mesura de res, deixant-me dur per aquesta melàngia buida, escampant papers en blanc per l'estança muda amb un sol llum delatant-me.


Sergi Espanya

Carnestoltes Arribats a la celebració de les aparences, hem hagut d’entrar per la porta dels descarats i ningú ens ha presentat. A dins, tu aguantes la copa i jo me la bec. El glop em dura el que tardo a envolar la mirada, que ha de fintar vestits de nit i pentinats de moda i suggerències de pell i tacó alt abans de guipar el cambrer, que fa equilibris amb la safata en alt sobre una mà mentre les copes lluen gotes d’aire condensat per formar la constel•lació del nord. Ara no em puc perdre, si és que em vull orientar. Sóc qui t’acompanya, qui et conviu aquesta nit que la màscara pesa més que altres nits. La sento afluixar-se i lliscar, però no aconsegueixo reaccionar a temps i em cau als peus. Quan pica contra terra es bada: un trau la travessa de la barbeta a la cella esquerra. La recullo pensant que se m’acabarà de fondre a les mans, però manté la forma, i el clevill, com una cicatriu tendra, em fa voler lluir l’actitud dels forts. Encerto la intenció i el gest d’ironia, flexiu de cella i somriure tibat. M’agrada que riguis quan dic que odio els que han d’amagar qui són, desplegant tot l’or encadenat, cua de plomes de paó i corona de llaços i brodats fins que no saben qui és la disfressa i qui el disfressat. Llanço l’ham i ets tu qui pica. Els ulls et lluen, aquesta nit més que altres nits. I ja no sé qui m’ha de guiar, entre tanta carassa i multitud, si la constel•lació de cambrer safata i copes o la dels teus ulls la teua boca i la baixada nua de l’esquena, en eslàlom i m’envolo fins a tocar el dibuix del sostre, fet d’emmotllats de guix, que amaguen arestes i cantons, disfressen la casa i els racons. M’estires fort del braç, com si em volguessis despertar, però aguanto l’envestida fins que entenc on em vols menar. Em deixo perdre, fosca i pedra el camí, però no hi ha res que m’hi faci caure si la temptació em regala una picada d’ull, una mossegada a cada galta i una besada a cada ferida, tantes com en tinc. He perdut, o potser he volgut perdre, les ganes de resistir-me, de discutir i llistar pros i contres, avantatges i inconveniències. M’he deixat convèncer de bestreta, abans d’escoltar l’argumentació contrària. I m’he abraonat a la llepada de les teues pestanyes amb la força del convers, de qui renega de qui és per ser un altre,


per poder mirar-te més enllà de les parpelles, abocat a les ninetes dels teus ulls, que lluen, aquesta nit més que altres nits, més fort i diferent. En vèncer la cautela m’encegues la vergonya i les pors. Bufada al cau de l’orella i et segueixo la voluntat. Em fas córrer i saltar: finestra tanca i bardissa. Al teu costat i alhora, m’envolo i enfilo el cel. A recer dels estels del nord, ningú no ens vindrà a cercar. No caldrà que ens mudem si sabem que les màscares només representen un gest. El tastem fins que l’avorrim i ens en desfem. El teu em fibla i travessa la pell la carn la cicatriu. Esclata la primavera i es barreja amb l’estiu.


Salvador Lauder

SOL MAJOR Tinc també tants silencis que no hi puc escriure encara per no destorbar els estanys i les libèl.lules Potser quan siga major trobaré la cançó que acompanye els despertars dels troncs dels arbres o una boirina de maig i una lletra també adient que no force cap Sol major o cap do i una veu senzilla però ferma i potent que no ofenga la quietud dels parotets mentre vaig netejant-me el desig a les potes de l´aigua recorde aquells dies


Un xandall en Octubre  

4 autors 4 propostes per vestir-se de poesia