Page 1

01/ L'espai és de tots. 02/ Cal repetir-ho de tant en tant, perquè no se’ns oblidi. 03/ L’art és un territori per a la pràctica de la llibertat. 04/ La cultura s’ha de fer al carrer. 05/ Hi hauria d’haver el dret al silenci! 06/ Una fàbrica de creació és un espai de confluència. 07/ El col·lectiu genera un moviment diferent, una acceleració. 08/ El cos pot transmetre sense necessitat d’explicar. 09/ Hem canviat xemeneies per artistes. 10/ Viure en una caravana és sensacional. 11/ És com un vici. 12/ Aquí no només compta el factor econòmic. 13/ Tothom descarrega pel·lícules i no en podem donar la culpa a internet. 14/ La por envers la màquina és la por envers la societat que estem creant. 15/ Aquí hi ha algú que pensi? 16/ El creador ha de reflexionar sobre el que està disposat a fer per arribar al públic. 17/ Fracassar és molt més divertit que triomfar, però també és molt més car. 18/ Barcelona és més lluny de Sabadell que Sabadell de Barcelona. 19/ Els artistes també són veïns, i els veïns poden ser tan creatius com un artista. 20/ Aquí tothom té una funció importantíssima.

L’Estruch 20 anys


Durant prop de cent anys, L'Estruch fou una fàbrica de tints que va donar color a la potent indústria tèxtil de Sabadell. Avui és un centre de creació i producció artística que també va ple de colors, de textures i d'idees, recollides en aquest llibre per mostrar la riquesa que continua sortint de la fàbrica, un cop reconvertida en equipament cultural. D'aquí ve el color blau que tenyeix tota la portada i el manifest construït a partir de les entrevistes fetes a una vintena de creadors i gestors, cadascun amb un to diferent. Tots ells coneixen bé els mecanismes de L'Estruch des d'una vessant diferent i ofereixen una mirada personal sobre el seu sector, des de l'experiència a la Fàbrica de Creació en la qual s'ha convertit L'Estruch.


L’Estruch 20 anys


AJUNTAMENT DE SABADELL Regidoria de Cultura Regidora de Cultura Montserrat Chacon Cap del Servei de Cultura Maria Vilasó Cap de la Secció de Creació i Difusió de les Arts Carmina Martínez

LLIBRE L'ESTRUCH 20 ANYS Coordinació Manel Rodríguez Edició Bàrbara Raubert Assessorament lingüístic Cesc Prat Disseny María Durán

L'ESTRUCH Fàbrica de Creació de les Arts en Viu

Impressió Agpograf

Direcció Manel Rodríguez

©   de l'edició Ajuntament de Sabadell ©   dels textos els autors ©   de les fotografies els autors

Gestió Salut Tarruell Almudena Manzanal Administració Anna Maria Cornet Tècnics de teatre Carles Cartellví Llorenç Parra Servei pedagògic Ada Cruz, Arca Temàtica Mediaestruch Francesc Benlliure, Trànsit i UmésDos Gian Marco Zaccaria Bucs d'assaig David Madrazo, Iniciatives i Programes Nauestruch Marc Vives Estruchbar Manu Fernández, Tourmix Sabadell Suport Albert Fernández Jesús Rodríguez Manel Sánchez Paqui Moreno, Montse Jerez, Ingesan, SA

Crèdits fotogràfics Pàg. 57: 1 Autor desconegut / Arxiu Històric de Sabadell. 2 Antoni Carbonel Busoms/ Arxiu Històric de Sabadell. 3 Autor desconegu / Carrosseries Caba/ AHS. Pàg. 62: 2 Vincenzo Rigogliuso, 5 Ian Gehlhaar. Pàg. 63: 1 Jep Cardona, 3 Carlos Raurich. Pàg. 64: 2 Thierry Grillet, 4 Fina Estampa. Pàg. 65: 6 Cabo San Roque, 7 Salva Méndez, 8 i 11 Fina Estampa. Pàg. 70: 1 Joan Manrique, 3 Manu Lozano. Pàg. 71: 7 Cia. Membros, 8 Josep Aznar, 9 Fredy Fernández. Pàg. 72: 13 Juan Carlos García. Pàg. 75: Ros Ribas. Pàg. 76: 1 Alberto Soler, 3 Álvaro Sanz, 6 Carles Castro. Pàg. 77: 7,8 i 11 David Ruano, 9 Agustín Hurtado, 10 Jordi Pla, 12 Hernan Corera. Pàg. 78: 3 Pau Martí. Pàg. 80: 2 Paola Romani, 6 Flic, Scuola di Circo di Torino, 5 Pierre le Gouallec. Pàg. 81: 7 Alessia Bombaci–Antic Teatre, 9 Oscar de Paz, 10 Jordi Bové. Pàg. 88: 1 ADENC. Dipòsit legal B 20808-2015 ISBN 978-84-87221-26-2

Amb la col·laboració de


La fàbrica del talent Quan mirem de portar a terme una definició de què és L'Estruch podem dir que és un Centre de Producció i Creació de les Arts Escèniques, Plàstiques i Musicals. Però si hagués de definir L'Estruch d'una manera clara diria que és un espai inclassificable. A la nostra cultura, que li agrada tant separar i etiquetar, ens trobem que amb L'Estruch no hi ha definició possible, és un lloc on passen coses interessants relacionades amb l'art i la cultura, en la creació i l'intercanvi. És un lloc ple de potencialitats i imparable. M'agrada pensar que Sabadell ha estat, en molts moments de la seva història, punta de llança. Ho va ser dels valors republicans i dels moviments obrers i sindicals. I també ho ha estat, en nombroses ocasions, de la cultura. Sabadell ha donat a Catalunya grans figures culturals i artístiques, figures capdavanteres, arriscades i innovadores. L'Estruch és la cristal·lització d'aquest esperit. Un centre capaç de donar resposta als reptes i a les oportunitats dels nous temps. Un espai amb un nou concepte de cultura innovadora, sorprenent i potent. Que es barreja amb les noves tecnologies, el suport a l'empresa cultural i a les activitats pedagògiques, tot creant una potencialitat inabastable. I L'Estruch té una altra característica molt sabadellenca: el talent compartit. Impressiona el profund entramat de col·laboració i enriquiment que té amb les entitats de la ciutat. Estem orgullosos que sigui un centre de relació, un espai d'assaigs i que ofereix un servei directe, a més de ser una realitat diària per a les nostres persones i entitats. L'Estruch és un referent arreu de Catalunya, un centre de ciutat i de país. Una antena que està atenta a les necessitats culturals del present i té la capacitat, la mobilitat i la flexibilitat per poder donar resposta a les del futur, un veritable motor cultural del territori.  Cal continuar pensant en L'Estruch com allò sobre el qual es pot esperar l'inesperable, perquè en el seu misteri ple de plasticitat i possibilitats hi rau la seva força.

Juli Fernàndez Alcalde de Sabadell

L'Estruch, 20 anys — Presentació


Avís legal Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció sempre que se’n citi el titular dels drets (Ajuntament de Sabadell). La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/ legalcode.ca


6

10

12

14

16

01/ L'espai és de tots. Werens El centre

38

13/ Tothom descarrega pel·lícules i no en podem donar la culpa a internet. Roberto Barrueco Audiovisual

40

14/ La por envers la màquina és la por envers la societat que estem creant. Pau Alsina Pensament

03/ L’art és un territori per a la pràctica de la llibertat. Marcel·lí Antúnez Nous formats

42

15/ Aquí hi ha algú que pensi? Carme Portaceli Teatre

04/ La cultura s’ha de fer al carrer. Xavier Marcé Mapa cultural

44

16/ El creador ha de reflexionar sobre el que està disposat a fer per arribar al públic. Óscar Dasí Formació i nous públics

46

17/ Fracassar és molt més divertit que triomfar, però també és molt més car. Quimi Portet Música

48

18/ Barcelona és més lluny de Sabadell que Sabadell de Barcelona. Montse Argemí, Carola Magem i Laia Vila Dansa local

52

19/ Els artistes també són veïns, i els veïns poden ser tan creatius com un artista. Anna Recasens Acció social i creació artística

02/ Cal repetir-ho de tant en tant, perquè no se’ns oblidi. Oscar Abril Performance

05/ Hi hauria d’haver el dret al silenci! Glòria Peig, David Madrazo i Josep Vila Casañas Música local

20

06/ Una fàbrica de creació és un espai de confluència. Enric Socias Creació i tecnologia

22

07/ El col·lectiu genera un moviment diferent, una acceleració. Oriol Ocaña, Werens i Oriol Vilapuig Arts visuals locals

26

08/ El cos pot transmetre sense necessitat d’explicar. Andrés Corchero i Rosa Muñoz Dansa

28

09/ Hem canviat xemeneies per artistes. Salvador Peig, Carles de la Rosa i Enric López Teatre local

54

20/ Aquí tothom té una funció importantíssima. Manel Rodríguez Equip

32

10/ Viure en una caravana és sensacional. Jordi Gaspar Circ

57

Arxiu fotogràfic

89

Programació 2002–2014

11/ És com un vici. Joan Casellas Arts visuals

95

Cronologia

96

L'Estruch funciona

34

36

12/ Aquí no només compta el factor econòmic. Núria Nia Viver d'emprenedoria

L'Estruch, 20 anys — Índex

5


01/ L'espai ĂŠs de tots.

WERENS Artista de grafits

6


7


3

5

La Vela Diàmetre total 28 m Diàmetre pista 10 m Altura 9m Aforament 530

1 Edifici d'oficines 2 Nau de llevant 3 Nau nord 4 Nau sud 5 La Vela Expai exterior b

d3

d4 c1 d5

c2

a

8

Nau sud planta baixa a Sala presentacions b Bar restaurant c Taller 1–2 d Taller 3–5

117 m2 109 m2 53 m2 22 m2

450 m2 1946 m2 792 m2 567 m2 28 m ø 4.275 m2


n

o

p1 p2

p3 2 1 j Nau de llevant i nord planta primera j Sala 5 33 m2 k Sala 6 42 m2 l Sala 7 50 m2 m Sala 8 42 m2 n Sala 9 155 m2 o Sala 10 96 m2 p Bucs 1–3 20 m2 q Habitatge 1 25 m2 r Habitatge 2 37 m2

4

k l m

r q

Nau de llevant i nord planta baixa e Teatre 305 m2 Aforament 190 f Nau B 393 m2 g Sala 1 262 m2 h Sala 2 150 m2 i Sala 3 96 m2

h

i

e f g

L'Estruch, 20 anys — El Centre

9


02/ Cal repetir-ho de tant en tant, perquè no se'ns oblidi.

OSCAR ABRIL Productor cultural especialitzat en prĂ ctiques i teoria de la performativitat Director de NauEstruch entre 2010 i 2014

10


Quina va ser la teva primera aportació a L'Estruch? Obrir una reflexió sobre el que havia estat l'ADN principal del centre, les arts en viu, que va col·locar la NauEstruch com a centre de pràctiques performàtiques, que és la part de les arts visuals més limítrofa amb les arts en viu. I així es va convertir en l'únic centre estable en la seva categoria de tot l'Estat espanyol. La contemporaneïtat de les arts plàstiques no s'entén sense la performance. Els anys 90 fou el moment d'eclosió a Catalunya. Després, cap al 2009–2010 va emergir una nova generació d'artistes que, sense l'actitud militant dels primers, interioritzaren les pràctiques performàtiques com una dimensió més de la seva producció artística. Joves artistes com Tamara Kuselman, Laia Estruch, Darío Reina, Quim Packard, AccNeo... ens mostraren la recentralització del cos com a entitat de transformació social i comunitària. Tenies algun referent? No, precisament perquè entenia que L'Estruch havia d'apostar per un model híbrid de centre, amb les condicions per dissoldre una estructura massa disciplinària, on els ballarins van per una banda, els teòrics i els de teatre per una altra... Quins avantatges té la convergència de disciplines? No perdre els actius que es generen en els curtcircuits d'aquestes línies quan van en paral·lel. Per això els Superdivendres: un cafè amb els artistes residents, després un seminari i algun programa d'actuacions, que ens permetien crear un important desplegament d'afectivitat col·lectiva. I saber aturar-se un dia a la setmana, deixar de produir en la pròpia lògica i escoltar-nos els uns als altres. Perdre el temps, perquè la hiperproductibilitat esborrona el context pel qual estàs treballant. Encaixa amb els valors d'una fàbrica de creació. El meu projecte era la confirmació i ampliació del radi d'acció propi de L'Estruch cap a nous sectors, com el Laboratori Social Metropolità de l'Anna Recasens, que va aportar un valor afegit al projecte. L'Estruch és dos centres en un: per una banda fàbrica de creació de pràctiques artístiques; per una altra, una espècie de centre cívic. Feliç coincidència que es desplegava

de manera natural i en garantia el seu arrelament al teixit local, fonamental en tot projecte de centre artístic. Què aporten les empreses als artistes? I al revés? Les empreses del Viver han de veure's a si mateixes ampliades per la proximitat amb l'exploració artística, i els artistes han d'investigar la rendibilitat social de la comunitat artística més enllà de la lògica del seu propi treball. La pregunta, en el fons, és: per a què serveix un artista més enllà de l'art? La recerca en si ja és vàlida i compleix una funció social. Em parles d'un centre que és una obra d'art en si mateix. D'alguna manera sí. Un centre d'art ha de tenir la possibilitat de reconstruir-se en cada moment, sense por d'equivocar-se, l'error ha de ser part del marc de possibilitats. Als grans centres que han marcat una fita en la recerca del segle XX, sigui la New School for Social Research a Nova York o la Bauhaus a Alemanya, aquesta metareflexió formava part de la seva pràctica diària. Sempre hi ha una tensió entre disruptibilitat i homologació, la nostra cultura pivota entre aquests dos pols. El que avui és emergent demà serà un estàndard de descodificació dels processos socials. La nostra tasca és atendre l'emergència d'aquests nous codis per entendre'ns a nosaltres mateixos. Tot art és polític? Sens dubte. Però cal repetir-ho de tant en tant, perquè no se'ns oblidi. I no parlem de partidocràcia, sinó de la capacitat de la gent per agenciar-se espais col·lectius d'autoorganització.

Oscar Abril (Barcelona, 1966) obre L'Estruch a l'art d'acció, una dimensió artística on conflueixen les arts visuals amb les arts vives, i el converteix en un cas únic a tot l'Estat espanyol. L'acolliment d'aquest tipus d'activitats performàtiques en un equipament de creació i producció com L'Estruch ha ajudat a replantejar la resta d'activitats cap a una major hibridació i, fins i tot, la direcció del centre s'ha vist enriquida pel qüestionament sobre les relacions interpersonals i laborals que aquest tipus d'activitat artística pren com a matèria de treball, dirigint-se cap a una gestió més comunitària de l'espai.

L'Estruch, 20 anys — Performance

11


03/ L'art és un territori per a la pràctica de la llibertat.

MARCEL·LÍ ANTÚNEZ Artista

12


Com arribes a L'Estruch? Vaig inaugurar-lo amb Pol, l'any 2002. En aquell moment s'estava formulant el projecte i suposo que van buscar un espectacle que s'ajustés a la idea que tenien. Després d'això hi has fet un parell de residències. El 2006 i el 2012. Una part del que ofereix L'Estruch ja ho tinc jo al meu estudi, aquí m'interessa el contacte amb el públic i alguns aspectes tècnics de l'escena. El treball amb les noves tecnologies... Ei! Que no són noves, que ja són velles! D'acord, sí, doncs el treball amb tecnologies que s'ha fomentat des de L'Estruch, forma part d'una moda? Quan es crea L'Estruch era normal pensar en la tecnologia per ampliar el camp expressiu de les arts d'acció, de la performance i de l'espectacle. No ho critico. Després, cada tecnologia es correspon a una època i els criteris d'amortització no els pots aplicar a mitjà o llarg termini, perquè abans queda obsoleta. Penso que la política més apropiada és facilitar als grups allò que necessitin específicament. Com gestiones l'obsolescència dels teus instruments de treball? En l'exposició a l'Arts Santa Mònica (Sistematúrgia), tres peces van petar per raons de caire tècnic: en una es va espatllar la placa dura de l'ordinador; l'altra tenia rovellat el disc ESCASSI i no hi havia manera de descarregar-ne les dades; i a la tercera se li va acabar la pila de liti que feia 14 anys que funcionava i es va esborrar el programa. La tecnologia no dóna garanties com la fotografia o el gravat; un dibuix de Brueghel de 500 anys o una fotografia en daguerreotip de 150 encara es conserven, si no com el primer dia, bastant aproximadament. En canvi, les tecnologies actuals no sabem com funcionaran amb el pas del temps. És com si un pintor a l'oli s'hagués de preocupar de reparar la tela de lli sobre la cual pinta. Què esperes d'una fàbrica de creació? Jo sóc com un franctirador, m'he anat espavilant sempre pel meu compte, intentant ser sobirà amb les infraestructures. Per mi, el problema es troba en la distribució més que en la creació. Els artistes visuals o d'arts escèniques el que fem ens ho mengem amb

patates, falten canals per distribuir, públic fidelitzat, connexió amb l'educació... Què et mou avui com a artista? El meu art parla de la condició humana, d'emocions, de les contradiccions de l'ésser humà, la vida, la mort, la sexualitat, la malaltia… Té molts registres, tant pel que fa als suports —de l'art d'acció al dibuix, passant per la robòtica o el cinema— com a les formes d'expressió, algunes cruents, altres completament fantàstiques. Però em sento en un impàs, replantejant els instruments per fer arribar a conèixer el teu treball. Acabes de rebre el premi Ciutat de Barcelona. El sents com un reconeixement a la trajectòria o com una empenta per anar endavant? L'any 2004 vaig rebre un premi Ciutat de Barcelona en l'àmbit multimèdia, ara desaparegut. Enguany dins les arts visuals. Si en el futur me l'arribo a merèixer, no m'estranyaria que me'l donessin en una altra categoria… sóc difícil de catalogar. Però hi ha una qüestió més àmplia, de desprotecció, que sempre et fa relativitzar les coses. Aquest és un país difícil per treballar, et sents com en els tres porquets, que quan fas la casa, ve algú, bufa i s'ho endú tot. Hauria d'escriure que ets un «artista multidisciplinari», o prefereixes una altra etiqueta? Artista. Sense més. L'art és un territori per a la pràctica de la llibertat, i aquesta llibertat comença per l'elecció del suport i el gènere amb el qual expressar-te. Hi haurà un poeta que en tindrà prou fent poesia, o un pintor que amb els seus quadres estarà satisfet. No és el meu cas.

Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) és un dels pioners en art digital al nostre país i reconegut internacionalment per les seves instal·lacions interactives. Creador polifacètic, ha fet obra plàstica, grafits, música i audiovisual, a més de ser cofundador de La Fura dels Baus el 1979. Des de 1992 continua la trajectòria en solitari, amb un interès creixent per la tecnologia en relació amb la societat i la biologia, sempre fidel a la seva llibertat creativa, que no l'eximeix de situacions incòmodes tant dalt l'escenari com fora.

L'Estruch, 20 anys — Nous formats

13


04/ La cultura s'ha de fer al carrer.

XAVIER MARCÉ Activista cultural i economista

14


Com sorgeix la idea de convertir L'Estruch en una fàbrica de creació? Cal entendre-ho dins el context del Mapa Cultural de Sabadell, un projecte pioner que l'urbanista Pere Vidal va dirigir fent una barreja de planificació territorial i conceptual de la ciutat. Una de les qüestions que calia resoldre era què fer amb totes les fàbriques que havien tancat i, dins el complet mapa d'equipaments culturals de Sabadell, L'Estruch es va convertir ràpidament en un model de referència per a la creació de continguts i la producció artística. Com es planteja aquesta transformació? El plantejament era una mica okupa: entrar a l'edifici abandonat i anar reciclant-ne els espais a poc a poc i sense gaire inversió econòmica, fins a convertir-lo en un lloc de creació. És diferent de la política de les fàbriques de creació de Barcelona, que té més a veure amb la recerca. Per què a Sabadell es dóna més importància a l'espai de creació que a la recerca? Perquè als 80 té lloc una transformació del mercat de la cultura sumada a la transformació tecnològica dels sistemes de venda, que fa augmentar més del doble els espectadors. En aquesta situació, calia omplir l'oferta i, per tant, calien espais on crear els productes d'aquest mercat. En canvi, avui la situació és molt diferent, el mercat està sobresaturat i la demanda no creix, per això cal invertir en millorar l'oferta, no en ampliar-la.

cultural i menys dependència de subvencions que ara. En canvi, cap al 2000, la transició de les fàbriques de creació va patir una aturada i es va imposar el model Mascarell, que significa la institucionalització de la cultura, quan la creació requereix promiscuïtat física! Es pot mesurar l'èxit d'una Fàbrica de Creació? Hi ha tres sistemes clars. Per un cantó, mirant en quin grau els seus productes interessen al mercat, si els programadors la coneixen i saben el que s'hi fa, si les escoles la visiten... En segon lloc, veure si és capaç d'atraure creadors —més enllà dels avantatges immobiliaris— perquè els dugui a interaccionar amb altres agents i s'enriqueixin amb l'aprenentatge. Per obtenir aquest valor afegit cal que el projecte estigui ordenat, igual que una fàbrica de cotxes... no pot ser un hotel d'autopista! I en tercer lloc, es valora la interrelació amb les altres peces de l'engranatge cultural. Les xarxes del sistema cultural són prou fortes? Si en lloc de cultura parléssim de iogurts, estarien tots caducats perquè no tenim cap supermercat on dur-los. En aquest sentit, és molt nociva la dificultat de relacions entre els diferents ajuntaments i la falta d'autonomia dels teatres. Caldria que fos una entitat privada, dins l'economia social, qui governés aquest circuit, perquè l'administració pública no està pensada per gestionar mercats, sinó per oferir serveis. El problema de les Fàbriques de Creació és que no tenen possibilitat d'afectació sobre el mercat i llavors es produeix l'envaniment de l'artista.

Avui falta públic? El que tenim és sobreoferta, no hi ha prou públic perquè els artistes puguin professionalitzar-se. Com a economista, penso que els excessos de demanda i oferta s'han d'adequar o es converteixen en un greu problema. Com ara, que hi ha una endogàmia conceptual entre els artistes i no miren prou cap al públic. Potser és l'actual política cultural. Avui es parla molt de cultura i molt poc de política cultural i això és dirigisme, i és molt greu perquè la cultura s'ha de fer al carrer. La gent que treballà pel Mapa Cultural, com el Josep Serrano o el Pere Vidal, tenien la capacitat d'entendre què significa fer política cultural, va ser un equip irrepetible. Durant els 90 hi havia més autonomia

Xavier Marcé (l'Hospitalet, 1957) és llicenciat en Ciències Econòmiques, però s'ha dedicat sempre a la gestió cultural. Vinculat a l'administració pública durant molts anys, va ser coordinador del Mapa Cultural, el Pla Estratègic de Cultura de Sabadell, més tard director general de l'Institut Català de les Indústries Culturals i és l'actual director d'estratègia de Focus, l'empresa més important de producció escènica i esdeveniments, a més de professor i ponent.

L'Estruch, 20 anys — Mapa cultural

15


05/ Hi hauria d'haver el dret al silenci!

16


GLÒRIA PEIG Professora de piano del Conservatori

DAVID MADRAZO Músic, DJ, coordinador dels bucs i la programació de música de L'Estruch

L'Estruch, 20 anys — Música local

JOSEP VILA CASAÑAS Director de l'Orfeó Català i del cor de Cambra del Palau

17


David Madrazo Per als de la música popular com jo, vosaltres sou extraterrestres, com podeu fer això que feu amb les veus o amb el piano? Glòria Peig Doncs és una admiració recíproca. Josep Vila Casañas En el món de la veu, la manera de cantar és ben diferent. En música popular es fa servir bàsicament la veu de pit i nosaltres treballem la combinació de pit i veu de cap. Però em passa com a la Glòria, m'admira quan veig un bon pianista de jazz o una cantant pop que aconsegueix una nota central amb aquell vigor i potència... i sobretot la sensació de llibertat que es percep. DM Hi ha gent que es baralla amb la música clàssica perquè els treu l'espontaneïtat.

Ara s'està intentant canviar-ho. Als conservatoris intentem que des de petits els nens aprenguin a improvisar, perquè a tots els de la meva generació i anteriors, en el fons, ens van tallar les ales.

GP

JV És que el nivell de complexitat dels grans repertoris és tan bèstia que han de prioritzar poder ser fidels a una partitura. DM La gent que té oïda per a la música clàssica dubto que pugui escoltar a un que fa soroll... I a la inversa passa el mateix. JV Hi ha un estadi intermedi que és el jazz. Però tant el jazz com la música clàssica necessiten una oïda activa, una actitud d'estar compenetrat amb el que escoltes. I no és un entendre racional, sinó emocional. A mi, per exemple, el jazz només m'agrada en viu, per veure el que està passant, don surt el so, com posen les mans, com es miren... si poso jazz a casa m'atabalo. En canvi la clàssica m'agrada de les dues maneres. I la música disco, en el seu context, em relaxa, perquè la sento sense haver d'escoltar-la.

Jo penso que hi hauria d'haver el dret al silenci! Estem en una societat excessivament sorollosa. Això que entris en una botiga i et posin la música a tot drap, i també al restaurant, al tren... a tot arreu hi ha música de fons.

GP

DM Després, les normatives per a sales de concert són molt estrictes i no s'adeqüen a tots els locals de la mateixa manera. En canvi, trobo a faltar més consciència veïnal, que s'entengui que un concert no és disbauxa necessària. Jo sóc més de clubs, com a Anglaterra: en els baixos, ben insonoritzats, on no molestes els veïns, amb màxim 80 persones... D'això aquí n'hi ha poc. JV En el món de la música moderna sovint el que més incomoda és el volum, com també passa en la majoria de cinemes. Els tècnics de so també

18


estan una mica bojos, al Palau de la Música tenim la mateixa lluita per a baixar el màxim de decibels en totes les freqüències. GP

Som un país on la gent és cridanera de mena.

JV La majoria sent un vertigen davant del silenci. I tampoc no hi ha una sala de concerts simfònics en condicions. En canvi, el percentatge d'estudiants de música a Sabadell és dels més alts del país.

Un dels projectes de ciutat més macos que s'han fet és el de les òperes escolars, entre el 2002 i el 2011. A través del conservatori s'articulava el muntatge d'una òpera infantil, amb un doble càsting i la participació de totes les escoles que ho volguessin a través del cor. Centenars de nens venien a L'Estruch a fer els assajos, i paral·lelament treballàvem amb els solistes durant 2 mesos. Era un muntatge preciós que implicava molts professionals. Els nanos volien repetir i de seguida et preguntaven: i l'any que ve, quina farem?

GP

Per al director que venia era un regal, amb un benefici educatiu enorme, que apropava tot tipus d'infants.

JV

DM També als bucs hi arriba gent molt diversa, des de professionals, com Manos de Topo, fins a amateurs.

Al músic amateur jo li tinc una gran admiració, es guanyen la vida d'una altra manera però sempre treuen temps personal per a la música... per a mi té un gran mèrit!

GP

JV La vida coral a Catalunya és sobretot amateur. A excepció del cor del Liceu i el del Palau, el 99% de l'activitat és de gent aficionada al cant. La sort és que hi ha gran diversitat de nivells, cosa que permet tenir cors de tot tipus i això és bo per al públic i per als qui volen cantar. DM Fer amateurisme significa aprendre com és de difícil tocar un instrument o cantar, i això implica saber valorar l'artista que ho fa bé. Sense l'educació del públic no hi haurà gent que estigui a disposada a comprar una entrada de concert. Això és el que genera indústria. I la resta ja arribarà.

Glòria Peig (Sabadell, 1955), David Madrazo (Barcelona, 1974) i Josep Vila Casañas (Sabadell, 1966) representen tres oïdes molt diferents de la música que es fa, s'escolta i conviu a L'Estruch: una pianista i professora, un dj i un director de cor. Cadascú des dels seus coneixements musicals i des de la seva trajectòria vital –que els ha dut a trobar-se a L'Estruch per raons diferents– fan una mirada al seu domini per entendre el que els allunya o els fascina dels altres.

L'Estruch, 20 anys — Música local

19


06/ Una fàbrica de creació és un espai de confluència.

ENRIC SOCIAS Artista transmèdia

20


Jo conec alguns artistes multidisciplinaris i ara tu t'anomenes artista transmèdia. Quina diferència hi ha? Amb «transmèdia» vull explicitar la mixtura entre els llenguatges analògics i digitals de manera segura, deixant que l'energia circuli sense barreres. La teva recerca actual es basa en la tecnologia aplicada a estratègies pedagògiques. Què creus que hi pot aportar? M'interessa la confluència entre pedagogia i art digital pel nivell de frescor que implica. Em fascina l'energia que emeten els infants i els adolescents. Penso que és un territori on hi ha molt de camí per descobrir i voldria ser-hi present. Quin paper hi té L'Estruch? El desembre del 2003 vaig tornar d'una estada a Medellín on havia tingut una experiència molt potent amb al·lots i art digital que volia mantenir viva, i m'espantava de veure com tot recuperava la normalitat tan fàcilment. Marco Zaccaria estava muntant a L'Estruch el Hack&Art Day i li vaig presentar la idea, que li va interessar. A l'Oscar Abril i al Manel Rodríguez també els va agradar molt, encara que no tenien diners per continuar-la, però em van facilitar de ser artista resident amb el projecte d'apropar l'experiència de l'art digital interactiu, una continuació del de Medellín. Què vas aprendre a Medellín? Em vaig adonar que el consum tecnològic és rapidíssim —el primer dia de tenir un mòbil ja saps com funciona— i que pretendre acostar les tecnologies a qui no en té és una mica naïf. Concretament, i amb menys pes digital del que tenia previst, el meu projecte es va convertir en un taller de dibuix on tot el grup havia d'arribar a un consens per organitzar una obra de teatre en un espai virtual. I la continuació? A Barcelona vaig entrar en contacte amb la gent del Centre de Visió per Computador de la UAB i em van mostrar que era possible adaptar-ho a través de la comunicació a internet, i així treballar conjuntament dos grups, un de Medellín i un d'aquí. La idea és que a la plataforma s'ofereixi públicament i en codi obert perquè qualsevol hi pugui participar. El Diego Suárez, que es va incorporar al projecte en els inicis, ha estat

fonamental per donar-li forma i com a programador creatiu. Les teves activitats es relacionen amb la resta de les que es fan a L'Estruch? Una fàbrica de creació és un espai de confluència i a L'Estruch es nota un clima d'obertura, col·laboració i suport. Per exemple, a mesura que avencem, anem testejant el software amb al·lots de l'escola Joan Montllor de Sabadell i és brutal poder canviar la taula i el codi per l'energia real que transmeten. Hi ha alguna diferència entre els nadius digitals i els que no ho som? Penso que la humanitat no ha canviat tant, una mirada a la història ens demostra que algunes coses continuen iguals, encara hi ha llocs on t'assassinen per ser homosexual. És a dir, que hi ha contextos socials molt diferents, però les circumstàncies bàsiques no canvien gaire. Per tant, no canviarà el seu futur? Per poder educar dins aquesta voràgine tecnològica, els adults estem en un terreny inestable com sorres movedisses, perquè els qui controlen el pati són les grans empreses de consum. Però si no volem que les noves generacions siguin presa fàcil d'aquest consumisme i de la falta de continguts, ens hem de posar les piles i explorar-ho a fons. També penses en el possible abús d'aquestes tecnologies? Quan nosaltres érem nens hi havia el problema de la sobreexposició a la tele. La vida té interès i cal cercar aquest interès en lloc de dilapidar-lo de forma compulsiva. No és un problema intrínsec a les tecnologies, és intrínsec a la manera d'estar en el món.

Enric Socias (Palma, 1981) és un artista resident a la NauEstruch des de 2014, on aprofundeix en el seu projecte d'art interactiu i les aplicacions pedagògiques que se'n puguin desprendre. Autor de creacions interactives i d'instal·lacions audiovisuals, els seus treballs s'han vist en diversos festivals de videoart i treballa en algunes peces amb el seu pare sota el nom de Socias2 (Enric + Antoni).

L'Estruch, 20 anys — Creació i tecnologia

21


07/ El col路lectiu genera un moviment diferent, una acceleraci贸.

22


ORIOL OCAÑA Artista visual, professor de teoria i comissari

WERENS Artista de grafits

L'Estruch, 20 anys — Arts visuals locals

ORIOL VILAPUIG Artista visual, professor de dibuix i comissari

23


Oriol Vilapuig Més que una tècnica autònoma, jo entenc l'art com a eina de coneixement que obre vies d'experiència i relació, la possibilitat de pensar el món d'una altra manera. I com que la realitat és canviant, dins la formació només podem oferir eines per afrontar-la. Oriol Ocaña Pots dir que cadascun de nosaltres ve de l'art d'acció, l'art d'assaig o l'art de carrer... Però en realitat, l'àmbit de l'art contemporani no hi ha gaires compartiments estancs i a Sabadell tots ens coneixem. El que potser falta són espais de trobada i producció que siguin capaços de generar comunitat, com L'Estruch. No és res que es pugui construir artificialment, només es pot intentar incidir-hi amb accions i maneres de fer. Fa uns quatre anys, L'Estruch va començar a obrir-se a una barreja molt interessant de gent en actiu, des de portadors de capgrossos, performers, gent que cuida l'hort, artistes de circ... Aquesta varietat és molt fèrtil i ha generat comunitat. Werens L'Estruch fa de punt de trobada. Llàstima de l'horari limitat i que tanqui els diumenges, perquè jo, quan em poso a fer una obra, em puc passar tres dies sense sortir del taller. Des dels 60 que l'art és un procés col·lectiu, el fem entre tots fruit d'una transmissió de coneixement constant. El Werens va crear Graffastiks; l'Oriol Ocaña Viuda De, i jo mateix, Jacques Morand i Obliqua. La idea de l'artista aïllat del món és un mite, un carrer sense sortida. Art és relació, apropiació i el col·lectiu genera un moviment diferent, una acceleració i una obertura de propostes molt interessant. Després també necessito el públic. El procés d'activació de l'obra és essencial perquè la meva peça tingui sentit.

OV

OO En el meu cas hi ha una negociació complexa entre les coses que m'agradaria dir i les que s'entendran. No intento reduir aquestes contingències, al revés, deixo que proliferin. W Jo creo per a mi mateix, el que passa és que el meu suport és el carrer i no tinc l'opció que no es vegi. Busco espais que ho necessiten, de vegades pot ser una fàbrica abandonada que no veurà ningú. Altres cops és la reivindicació d'afirmar que l'espai és de tots; per molt que algú digui que tal paret és seva, això no evita que la veiem en passar! Fa uns anys, no només no es respectava la tècnica artística del grafit, sinó que s'hi anava en contra, però ja hi ha moltes ciutats que han entès el seu potencial artístic, i a Barcelona tard o d'hora reaccionaran perquè s'estan perdent moltes coses.

La política de l'Ajuntament de Sabadell era de tapar-ho tot. Anaven tapant i tapant, amb capes de pintura gris que no s'ajustaven al gris anterior i sense adonar-se'n creaven un nou grafit, durant una època vaig estar documentant-los, n'hi havia de molt macos.

OV

24


W Llavors vaig començar a fer unes flors ben maques a les portes tapiades de cases abandonades i alguns dies que pintava a les 3 de la matinada, quan tornava per fer-hi una foto a les 8 del matí ja no hi era, l'havien tapat! A partir d'aquí vaig començar un projecte per denunciar aquesta tapada indiscriminada, que va acabar convertint-se en un llibre titulat Flowersss! Ara tenim molt bona comunicació amb l'Ajuntament i des del 2009 fem el festival internacional Walls Talk. OO Quan Viuda De fou seleccionada per Sabadell Obert, la idea d'exposar al Museu d'Art de Sabadell era molt llaminera perquè artistes com nosaltres no hi tenim gaire cabuda. Per això vam acabar fent una mena de palanca per a tothom que volgués entrar-hi, transformant la residència d'una setmana en diverses residències diàries. En certa manera, a Viuda De sempre intentem donar la volta als enunciats. Sabadell Obert permet un espai de treball amb suport tècnic i d'infraestructura, però la majoria d'artistes, més que un lloc, necessitem suport econòmic per dur a terme les peces. Si no, aviat només podran dedicar-se a l'art aquells que per sort o per família tinguin possibilitats materials; els centres d'art haurien de mantenir la producció artística, més enllà de criteris empresarials. W Les fàbriques de creació han de ser un imant per a tota aquesta gent que té ganes de fer coses. OV

Les arts visuals haurien de ser una eina d'activació.

OO L'artista ara mateix és el que es dedica a fer el que vol, per això crec que molesta tant. Però la qüestió no és què pot aportar l'artista, sinó de què ha de nodrir-se l'artista. La capacitat de l'artista d'hibridar-se és una forma d'alimentar-se i connectar-se amb el context. I això és el que pot fer molt bé L'Estruch.

Oriol Ocaña (Montcada i Reixac, 1987), Werens (Sabadell, 1967) i Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) ens ofereixen tres mirades a les arts visuals que tenen el seu espai a L'Estruch. Difereixen principalment dels materials de treball –en el cas d'Oriol Vilapuig són el paper i el llapis; en el de Werens, el mur i l'esprai, i en el d'Oriol Ocaña, el cartell i altres articles d'ús quotidià–. Però es coneixen prou bé i comparteixen una visió clara sobre l'entorn social i el seu rol com a artistes.

L'Estruch, 20 anys — Arts visuals locals

25


08/ El cos pot transmetre sense necessitat d'explicar.

ANDRÉS CORCHERO I ROSA MUÑOZ Ballarins, coreògrafs i directors de Raravis, companyia resident a L'Estruch entre 2003 i 2008

26


Què va significar per a Raravis ser companyia resident a L'Estruch? Andrés Corchero Va ser una catapulta per establir-nos d'una manera més digna, consolidar-nos i poder tirar endavant projectes que d'una altra manera no hauríem pogut. De fet, el pas per L'Estruch va coincidir amb el moment de creixement de la companyia i, quan vam marxar, va coincidir amb el de clausura. Teníeu clara la idea de companyia resident? Rosa Muñoz Jo entenia que calia descentralitzar la cultura, que no tot passés a Barcelona, que estava saturada. Sabadell reunia totes les condicions, només calia donar-li vida. Així vam fer un festival de carrer inspirat en els Dies de Dansa que es feia a Barcelona, que vam anomenar Atles. AC També hi vam produir moltes col·laboracions amb gent com l'Àngels Margarit o els de Mal Pelo, improvisacions amb l'Agustí Fernández… L'Estruch és un centre de creació però com a equipament municipal ha de respondre al teixit social que l'envolta. Com ho vau viure? AC Per moments aquesta compaginació portava a certs desacords. Per exemple, va costar un parell d'anys que posessin un terra de fusta amb cambra d'aire, per no saltar directament sobre la fusta i el ciment, que destrossa els genolls! RM Des de l'Ajuntament veien que tenien unes sales precioses i que fins aleshores ningú no els havia demanat res més, i allò era una inversió considerable, calia negociar. Però a nivell humà sempre va ser un lloc molt agradable per treballar. Per què acaba la vostra residència? AC El projecte de residències que gestionava la Generalitat s'havia acabat i per a les companyies que hi participàvem va ser com anar enrere. RM La renovació sempre és bona, la llàstima és que no es va produir veritablement perquè les residències ara són més curtes i queden més confuses. Però en el nostre cas crec que havíem acomplert una etapa. És fàcil de compaginar activitats de creació i pedagògiques? RM Molta de la gent que venia als entrenaments era de Barcelona. El major contacte amb la gent de Sabadell l'havíem d'anar a buscar a escoles i instituts. Altres

vegades convidàvem grups escolars a un assaig i els presentàvem la nostra feina, era molt maco. També vam col·laborar amb la companyia brasilera de hip hop Membros, que s'estaven als apartaments de L'Estruch. Era molt divertit quan venien als entrenaments, perquè eren intèrprets espectaculars, d'aquests que s'enfilen per les parets i fan tombarelles i, en canvi, eren incapaços de caminar de la manera que ho fa l'Andrés. AC Jo sempre he compaginant la meva investigació i creació personal amb la pedagogia. Sovint arribes a entendre millor el que fas quan t'has d'esforçar per explicar-ho a algú altre. Parlem de l'educació dels ballarins o del públic? Per a mi va lligat. Nosaltres hem creat públic a partir de mantenir-nos en uns principis en els quals creiem: que el cos pot transmetre sense necessitat d'explicar res concret; que només cal una persona per compartir-ho, i que no val la pena deixar-se portar per les possibilitats d'èxit. Estic cansat de sentir: «M'agrada molt la teva obra però no la programaré perquè no ompliria el teatre». No seríem on som si algú no hagués apostat per un artista que no sabia si ompliria. De públic potencial n'hi ha, només cal educar-lo. D'això, te n'adones treballant amb adolescents, que és un públic molt difícil, però quan el tens, estan al màxim. Al principi no paren de molestar mentre jo faig les meves coses, que els deuen semblar d'allò més estrany. Fins que a través d'una música coneguda o d'algun exercici concret queden atrapats i veuen que no és tan estrany, i llavors s'hi posen al màxim. És un pas molt gran que només cal fer una vegada.

AC

Andrés Corchero (Puertollano, 1957) i Rosa Muñoz (Barcelona, 1967) són ballarins, coreògrafs i directors de Raravis, la companyia de dansa contemporània que entre l'any 1993 i el 2011 va marcar el panorama de la dansa catalana i la va impulsar també fora de les nostres fronteres amb un particular llenguatge que bevia d'arrels japoneses i la seva delicada percepció ambiental; les peces de Raravis podien apropar-se a la poesia de Feliu Formosa o al personatge de Michael Jackson sense perdre mai l’estil personal. La residència artística a L'Estruch va servir per assentar el desenvolupament professional de la companyia, alhora que feia germinar la dansa contemporània entre els grups locals i ajudava a consolidar L'Estruch com a espai de referència per a la dansa a escala nacional.

L'Estruch, 20 anys — Dansa

27


09/ Hem canviat xemeneies per artistes.

28


SALVADOR PEIG President de la Joventut de la Faràndula

CARLES DE LA ROSA Director d'escena i professor d'institut

L'Estruch, 20 anys — Teatre local

ENRIC LÓPEZ Actor

29


Carles de la Rosa Jo estava en un grup de teatre que es deia D'estranquis perquè ens colàvem on podíem per assajar. I, esclar, quan va aparèixer L'Estruch, va ser una sort. Al principi ens deixaven les claus amb confiança absoluta... i feia una olor de nou! Salvador Peig Al principi érem cinc o sis entitats compartint l'espai. El problema venia a l'hora de les representacions, perquè el teatre no dóna per a tant. Tots els que ens dediquem a les arts escèniques i a la música en un moment o altre ens acabem trobant aquí. La feina de coordinació que s'hi fa és brutal. I ens encanta que ens cedeixin el teatre perquè hi ha tota la infraestructura per ser visible i poder convidar programadors.

CR

Enric López I ara també hi ha la carpa de circ! Quan el Pere Vidal va presentar la seva idea de transformació de Ca L'Estruch en una fàbrica de creació només hi vèiem un espai buit, no crèiem que s'arribés a omplir mai. Però ell deia que el contingut ja existia i que en aquest continent podia créixer. I crec que ha estat així.

CR

La continuïtat és important, poder estar en el teatre molts dies seguits. De públic n'hi ha, pràcticament sempre hi ha el cartell d'entrades exhaurides, el públic està molt consolidat a L'Estruch i a Sabadell.

EL

CR

És un virus que corre per la ciutat.

SP Va començar fa moltíssims anys per no haver d'anar a Barcelona per fer teatre ni veure'l. Un dels hereus més grans d'aquesta inquietud és el Teatre del Sol, que amb pocs mitjans ha fet produccions d'una qualitat brutal. Això provoca que l'entorn respongui amb més inquietud i es creï una espiral d'on han sorgit molts grups semi-professionals.

Les entitats que fa tants anys que us dediqueu al teatre infantil també heu creat planter, oi?

EL

SP Sí, ja se sumen moltes generacions i avui hi ha més formació que mai. A Sabadell actualment deu haver-hi uns 400 nens d'entre 6 i 14 anys fent teatre, sobretot al Centre Sant Vicenç i a La Faràndula. I la formació porta a la creació.

Jo a l'Institut Ferran Casablancas porto uns 150 nens que fan teatre aquest any, i ja fa 23 anys que ho faig!

CR

EL

Hem canviat xemeneies per artistes.

Els joves només necessiten un projecte i que hi hagi una infraestructura que els ajudi a coordinar-se i a presentar-se sense que sembli

CR

30


amateur. Un cop els dónes aquesta llavor només has d'observar com germina. És fantàstic poder viure d'allò que t'agrada, però hi ha coses de l'amateurisme que es van perdent en la professió i cal evitar entrar en la roda del fitxar. De vegades hi ha actors que queden presoners d'un forma de fer, empresonats en ells mateixos o per les expectatives del públic. Potser per evitar-ho és necessari recordar què és el que ens va portar a fer teatre.

EL

Jo tenia dos referents: el Teatre del Sol i el Teatre Lliure. Flipava. Per això vaig anar a l'Institut del Teatre a fer la carrera de direcció. Allà vaig aprendre moltíssim però gràcies a tot el contacte que tenia amb el món amateur vaig poder fer pràctiques de seguida.

CR

SP Jo m'hi vaig posar només néixer, els meus pares formaven part de la Faràndula, és on es van conèixer. Jo no he estudiat, però és clar que, si t'agrada, busques la manera de formar-te de sota les pedres.

En el meu cas va ser en veure un assaig de Plet per l'ombra d'un ruc, del Laboratori de La Faràndula, que vaig començar a pensar que cada cop que es repetia era diferent i aquesta idea em va fascinar. També m'admirava la gent capaç de crear màgia, mons nous que cada cop et porten més al fons, no s'acaba mai.

EL

Hi ha un abisme insuperable que fa que no sàpigues mai què succeirà en escena. Els joves que comencen a fer teatre descobreixen els seus límits i l'amor de treballar amb molta gent alhora. El teatre és un lloc on la persona més introvertida i invisible pot trobar una presència impensable.

CR

SP A la meva edat, cada vegada que m'he d'enfrontar amb un paper encara em descobreixo límits. I no pots anar a la funció pensant que ahir va anar molt bé, perquè no saps què passarà avui. No pots a baixar mai la guàrdia.

És que el teatre és molt important per la vida política, que vol dir la vida en comú. S'hi usen una sèrie d'eines com la comunicació, el contacte, el fet d'anar més enllà, valors de solidaritat i companyonia... La suma és més gran que totes les parts. Si no, no hi hauria màgia.

EL

CR

Hi ha gent per a qui és innocu, però a qui li toca, li toca de ple.

Enric López (Sabadell, 1971), Carles de la Rosa (Sabadell, 1972) i Salvador Peig (Sabadell, 1968) comparteixen unes fortes arrels locals i han trepitjat el teatre de tz en diferents ocasions, però representen cadascun una branca ben diferent del sector: Enric López cap a l'actuació professional, Carles de la Rosa cap al teatre musical i la pedagogia i Salvador Peig, mantenint la flama del teatre amateur que des de 1947 dóna llum a la Joventut de la Faràndula.

L'Estruch, 20 anys — Teatre local

31


10/ Viure en una caravana ĂŠs sensacional.

JORDI GASPAR Circaire

32


Com es viu en una caravana? És sensacional, jo hi viuria sempre. El que passa és que aquí és molt complicat, no com a França que és legal, aquí necessites un espai que t'aculli provisionalment i sempre et trobes als afores de la ciutat. En canvi, L'Estruch és al bell mig de Sabadell, i en guardo un record molt maco del temps que hi vam estar, de l'espai i de la gent. Què en recordes? Hi vam ser tota la temporada 2008–2009 amb les sis caravanes on vivíem la companyia Circo a la Sombra, just on ara hi ha la carpa. Vam ser la primera companyia de circ en residència, i crec que també l'última perquè un veí no veia amb bons ulls que ningú visqués en aquell solar… I no és que féssim festes ni res de semblant! D'allà anàvem i tornàvem dels bolos, i entre un i altre aprofitàvem les sales de L'Estruch per assajar i renovar escenografia. T'agrada la proposta de Fàbrica de Creació que barreja sectors creatius, o seria millor separar-los? Crec que n'hi hauria d'haver moltíssimes i que cadascuna fes com volgués. De vegades està bé treballar de manera més endogàmica, però L'Estruch és com un centre cívic on hi ha absolutament de tot i s'hi crea un caldo de cultiu per coses fantàstiques. Per exemple, allà ens vam fer amics de la gent de l'òpera i dels seus constructors, que duien una maquinària que et feia caure de cul, i a nosaltres, que només teníem una radial, ens van ajudar molt. També hi havia la Sol Picó assajant al patí i recordo compartir les sobretaules amb ella. El circ modern és una mica com la dansa, que ha xuclat de moltes parts. El circ implica música per crear ambients i presència teatral per lligar la seqüència de coses que succeeixen, però al no ser de tipus narratiu exigeix un to corporal exageradament expressiu, que l'acosta a la dansa. És una art pluritècnica. Nosaltres reivindiquem la seva varietat, que té coses per a totes les edats i tots els gustos; és versàtil (n'hi ha de carrer, sala, carpa, cabaret...), no necessita cap idioma i és molt popular. Però tot i així, és un sector molt precari, encara que la contractació s'hagi triplicat el darrer any.

On col·locaries L'Estruch dins el mapa? França i Bèlgica són les potències mundials del circ. Al nostre país, el sector s'està vertebrant a poc a poc. Quan vaig començar érem 4 gats, només hi havia l'Ateneu de Nou Barris. Ara hi ha més escoles de circ, com la Rogelio Rivel, i alguns centres de creació. L'Estruch és un estadi superior previ a l'exhibició, un lloc on tancar-te a crear o revisar els espectacles. Encara ens cal una titulació universitària i un centre d'exhibició propis, i l'Associació de Professionals de Circ de Catalunya ho està fent molt bé procurant que tot tingui una coherència i es creï una formació equiparable a la resta. Des de Pallassos Sense Fronteres fins als Pallapupas, el circ s'ha implicat en projectes socials com poques altres arts. Per què? És que realment té aquest component. Pels equilibris, per exemple, és un treball d'equip on cadascú hi té una funció, et toques molt, i també s'han de superar moltes pors a través del control sobre un mateix. El circ és un art ambulant, però L'Estruch tindrà una carpa estable, La Vela. Era del Joan Montanyès, el pallasso Monti, i ara duia 4 anys guardada a Vilanova. Té molt de sentit que hagi anat a parar a L'Estruch, perquè com a centre de creació ja estava acollint unes 20 companyies de circ a l'any, i el circ no es pot assajar al saló de casa, necessites una sala gran i alta. A L'Estruch, La Vela farà una gran feina. Només cal tenir en compte que sempre s'ha d'anar retocant, perquè els cables es van destensant i perquè, encara que no ho sembli, el terra no para de moure's.

Jordi Gaspar (Caldes de Montbui, 1977) és l'actual director del Festival Trapezi de Reus, però s’estima més presentar-se com a circaire, una persona feta al circ i per al circ. Es va formar a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, després a Tolosa i Ginebra i s’ha especialitzat en trapezi volant i portador, per després actuar a diferents companyies, com el Circ Cric. Amb el Circo de la Sombra va ser resident a L'Estruch durant la temporada 2008–2009.

L'Estruch, 20 anys — Circ

33


11/ És com un vici.

JOAN CASELLAS Artista d'acció i documentalista

34


Quantes fotos guardes? Moltes, no ho sé exactament. Potser unes 50.000, de centenars d'artistes i de milers d'accions. Això és enorme. Però no ho tinc ordenat... no sóc un arxiver professional. El que passa és que si em conviden a un festival, a part de presentar la meva obra, em poso a documentar tot el que hi passa i si puc en faig un article que il·lustro amb algunes fotos. També he fet 22 exposicions, però no tinc els recursos per seguir cap mètode d'ordenació. Ara, si em truques i véns a Teià, podràs veure les restes d'aquest naufragi. En què va consistir la teva presència a L'Estruch? Vaig fer una primera exposició de trenta composicions fotogràfiques amb les quals il·lustrava els meus articles a Papers d'Art i altres revistes. A l'espai d'una sola «foto» hi posava aquestes composicions amb imatges de diferents artistes. Va ser una qüestió pràctica que va resultar artística. I una segona exposició amb documents fotogràfics de les meves accions, que sovint queden en segon terme per la feina de documentació. Entre les dues exposicions també vaig fer un taller de performance.

aparença, i el gran format pictòric se substitueix per les instal·lacions intermèdia. En paral·lel, una sèrie d'artistes més joves preferim obres més de butxaca, efímeres, i ens trobem que les institucions ens giren l'esquena. És un aquest context que sorgeix la revista i arxiu Aire i una mica després el Club 7. Cal dir que els mitjans de comunicació sí que tenien un interès en el que fèiem. Per exemple, El País l'any 93 crea la secció Cara C dedicada a la cultura underground, hi ha la revista Ajoblanco… Ara la premsa dedica molt menys espai a les activitats experimentals. Les subvencions triguen a arribar a aquest sector? El festival de la Muga Caula va rebre subvenció a partir de la 3a edició, i es va anar augmentant fins al 2011. Però arribats a l'onzena edició en tenim menys de la meitat que fa quatre anys. En aquest sentit, L'Estruch ha estat un petit oasi dins la descoordinació entre el món de l'art i la societat. Cada cop hi ha més artistes a qui interessa l'acció —com a fi o com a procés—, però no troben la resposta que es mereixen i el públic està acostumat a que tot sigui gratuït. Per als artistes que volen dedicar-se a l'acció no és fàcil trobar recursos.

L'Estruch era un lloc propici per ensenyar la teva feina? L'Estruch té una bona infraestructura que, com totes, pateix de falta de recursos, i els recursos són com la gasolina d'un cotxe: com més en tens, més lluny vas i a l'inrevés. Però és un lloc magnífic i l'Oscar Abril va tenir una visió molt encertada en aportar-hi l'art d'acció com a eix d'activitats perquè comparteix les coordenades de les arts escèniques (el punt fort de L'Estruch) des de les arts plàstiques. I s'ha mostrat com un espai d'hibridació entre acció, escena i recerca.

Les fotografies d'accions són material de documentació o material artístic? Quan fotografio una acció vull explicar i documentar com ha estat aquesta acció. Em sento com una persona del públic que té una pròtesi, que és una càmera. Però a la vegada sóc molt conscient que no puc evitar la meva mirada artística sobre l'objecte. Jo sóc fotògraf per impuls, és com un vici, fins que m'adono que aquest vici s'ha convertit en un arxiu que pot tenir un ús públic.

L'arxiu Aire es crea el 92, L'Estruch s'obre el 95. Van ser uns anys explosius... Fa 25 anys jo també era 25 anys més jove i de vegades es confon la vivència de ser jove amb el fet que tot fos millor. Però hi ha coses que són objectives, als 80 es lligaven els gossos amb llonganisses! És quan sorgeix Arco que es construeixen tot d'institucions culturals, es posen de moda les pintures gegants de Barceló... És un moment d'espectacularitat fins als 90: arriba una crisi econòmica que canvia el sector, almenys en

Joan Casellas (Teià, 1960) és l'home amb la càmera que et trobes a tots els festivals de performance, on sovint també participa. Després de cinc anys a Nova York, on aprofundeix i esgota la seva etapa pictòrica, torna a Barcelona l'any 1991 i es llança de cap al món de l'acció, com a performer, documentalista —crea l'arxiu Aire, primer com a revista—, teòric i organitzador. En aquesta versatilitat d'aproximacions a l'art de l'acció s'ha presentat a L'Estruch des de l'any 2010.

L'Estruch, 20 anys — Arts visuals

35


12/ Aquí no només compta el factor econòmic.

NÚRIA NIA Emprenedora

36


Què vol dir exactament un «viver d'empreses»? MediaEstruch és un espai orgànic per a residències artístiques tecnològiques i per al desenvolupament empresarial, que es va adaptant i definint segons les necessitats del moment però a partir d'unes línies principals ben definides per promoure la incorporació de projectes de tipus social, tecnològic i d'investigació. Aquí no només compta el factor econòmic i és important estar obert a les dinàmiques que s'hi generen. Això vol dir, per exemple, que els divendres fem una reunió de tot el MediaEstruch per presentar els nous projectes i compartir coneixements. No fa gaire, uns investigadors del Parc de Recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona ens van presentar un sistema tecnològic d'Eyetracking i en vam debatre possibles aplicacions; i un altre dia, amb un grup d'artistes i tecnòlegs vam elaborar un prototip electrònic per assajar i representar una peça musical des de qualsevol punt del món, sense que els membres de la banda estiguin al mateix punt geogràfic. Quins projectes es troben al viver? Ara mateix hi ha una companyia de teatre per a nadons —la Petita Malumaluga—, dos estudis de disseny —La Publicidad Creativa i Estudi Caramba—, dos gestors culturals freelance —Cristina Roca i Francesc Benlliure, un dels fundadors de MediaEstruch—, una tècnica en solucions online —Maria José Lamana— i la meva empresa de comunicació i audiovisual, LaPanoràmica.cat. És a dir, empreses vinculades amb el fet artístic o tecnològic i que, per tant, comparteixen una mirada especial. Aquestes empreses viuen un bon moment? Es nota una estabilitat i que la gent pot començar a viure del que fa. Però el més interessant d'aquest viver d'empreses és que convivim amb els artistes tecnològics residents al MediaEstruch que tenen aquí el seu espai de treball. No canviaria per res el valor personal i les sinergies que es creen entre els investigadors socials, els tecnòlegs, els emprenedors i els artistes que compartim aquest espai. Així és molt fàcil que sorgeixin noves idees i projectes alimentats per les necessitats d'uns o altres. Com ha canviat el teu projecte? En aquest any he pogut desenvolupar-lo a la mida del

que necessitava i trobar-li noves vies. Per exemple, arran d'estar-hi em van dir de dur la comunicació del MediaEstruch, i ara en sóc la responsable de comunicació i relacions públiques. A més, tenir un lloc de treball físic i públic m'ha permès captar nous clients i fer més sòlid el meu projecte. Què es respira al viver? És un ambient on és molt fàcil concentrar-se, però també és un bon espai de debat. Al tenir un aparador directe al carrer de l'Agricultura fa que molta s'hi interessi i de tant en tant algú acabi entrant a preguntar. A nivell personal és molt enriquidor veure gent que està implicada en el seu projecte com tu ho estàs en el teu, compartir els moments difícils i els bons... I m'ha salvat de treballar en pijama i saltar-me dinars! També teniu un hort! De fet, és un espai obert per a tot L'Estruch, per venir-hi a treballar i relaxar-se i després per collir-ne els fruits, tot i que aquest any va una mica fluix. A partir del Hack&Art Day hem creat el Hack&Hort Day, un laboratori d'horts intel·ligents per aplicar tecnologies que permetin reduir en consum d'aigua a través de sensors d'humitat i altres estratègies d'eficiència. També ets bastant assídua a la programació del teatre de L'Estruch, oi? Un fet molt positiu de formar part de L'Estruch és que tens accés a assajos oberts i sovint els artistes residents et demanen de fer un cop d'ull a la seva feina, o sigui que vius la creació des de l'altra cara del procés. Abans venia al teatre els caps de setmana, ara el veig des de dins!

Núria Nia (Sabadell, 1986) és documentalista audiovisual. Formada en cinema i en direcció de comunicació, pretén ajuntar aquestes dues facetes amb el seu projecte personal, anomenat LaPanoràmica.cat. Ja feia uns mesos que el desenvolupava a casa abans d'anar a parar al viver d'empreses de L'Estruch l'any 2014, un canvi que ha impulsat la seva feina gràcies a la major visibilitat, els recursos i l'acompanyament que aquest espai facilita.

L'Estruch, 20 anys — Viver d'emprenedoria

37


13/ Tothom descar‑ rega pel·lícules i no en podem posar la culpa a internet. ROBERTO BARRUECO Director del festival MECAL

38


La 17ª edició del MECAL presenta una selecció de 350 obres de 14 països, d'entre les 5.300 que vàreu rebre. Com es fa? Ara mateix som un referent internacional. Durant dos o tres mesos, tres persones ens dediquem a fer la selecció, i no costa gaire perquè el nivell és molt alt.

Quins són els vostres objectius? Intentem donar una cultura audiovisual general. Dins un centre com L'Estruch, que busca sortir del convencional, el nostre festival aporta un element de novetat, ja que gairebé sempre es tracta de realitzadors joves, amb una frescor que hi encaixa molt bé.

Això d'atomitzar els festivals fora del seu nucli és una bona idea? És molt important perquè tot el treball del festival, que és una acció puntual per a uns dies i un indret concret, pot arribar a més llocs. L'Estruch és el primer salt que vam fer fora del marc original, ja fa més de 10 anys, i per això li tinc molta estima.

D'on vénen les produccions més impactants d'avui? En els darrers anys, els videoclips són els més creatius i sorprenents. Encara que sigui un format enfocat a la venda de música, el seu espai de creativitat és màxim. Tant és així que n'hem creat un premi. Els Estats Unitats, Anglaterra i França, en aquest ordre, són els països que n'hi aporten més per història, constància i també perquè són els països amb la indústria musical més potent. Ara, que a Barcelona tenim la productora Canadà, que és una de els millors del món!

Com va anar? El Manel Rodríguez ens va venir a buscar perquè ens ocupéssim de la representació audiovisual a L'Estruch, a banda de les propostes que van sorgint del seu propi laboratori. Després hem fet diferents tours per l'Amèrica Llatina i Àsia, i ens hem presentat en algunes ciutats amb projeccions principalment de curtmetratges espanyols i catalans. MECAL significa Mostra Europea de Curts A l'aire Lliure, i encara que finalment s'ha convertit en un festival pels premis, no volem oblidar el punt de partida i com que no hem trobat cap espai que permetés projeccions a l'interior i a l'exterior com teníem al CCCB, fem un Mecal Air durant l'estiu i un Mecal Pro durant l'hivern. L'any que ve també hi haurà una versió Rooftop. Com és la programació del MECAL que es fa a L'Estruch? Com a les sessions d'estiu, fem una selecció del que per a nosaltres és el best-of, un popurri variat de tot el festival. Després també ens anem adaptant a esdeveniments concrets com recentment, que en col·laboració amb el Festival de Terror de Sabadell vam passar curts d'aquest gènere. Què tenen de particular els curtmetratges? És un àmbit molt variat, s'hi troba del més clàssic al vídeoart. Sí que hi ha per exemple l'acudit, que és un gènere que el llargmetratge no toca, però depèn de com estigui construït serà una minipel·lícula o un producte experimental.

Les sèries estan molt de moda. Nosaltres no les toquem gaire perquè un festival és per a obres que no són fàcils de veure i les sèries, en general, es troben fàcilment a internet. És veritat que ara es fan amb molta creativitat, sobretot a nivell de guió... però els festivals de sèries és una moda que passarà. Què opines de les descàrregues d'internet i els sistemes de protecció actuals? El cinema i la cultura no haurien de ser cars. Quan és barat, la gent compra; quan és car, el temps de buscar compensa. I ara mateix el sistema de preus no està adaptat a la situació ni a les noves tendències. Tothom descarrega pel·lícules i no podem donar-ne la culpa a internet. No sóc un defensor a ultrança de la pirateria, però tampoc crec que estigui fent tant de mal com diuen i, en canvi, permet fer-se a una cultura cinematogràfica fàcilment.

Roberto Barrueco (Annecy-França, 1973) és director del MECAL, Festival de Curtmetratges i Animació de Barcelona, fundat el 1999. Des d'aleshores ha viscut un creixement exponencial de l'interès entre el sector creatiu audiovisual i el públic, que l'ha dut a presentar-se a diferents ciutats d'Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia. Sota el segell del MECAL també s'ocupa de l'apartat audiovisual de L'Estruch des de l'any 2004.

L'Estruch, 20 anys — Audiovisual

39


14/ La por envers la mĂ quina ĂŠs la por envers la societat que estem creant. PAU ALSINA Doctor en filosofia, professor i director de la revista Artnodes

40


Quin és el paper de les noves tecnologies en l'art contemporani i futur? Les noves tecnologies ja no són tan noves i estan més inserides del que pensem en la nostra vida. Per això ja comencen a ser transparents, com ho és una rentadora. Ara estem en fase d'assumir-ne totes les conseqüències, a diferents velocitats segons el sector. Paral·lelament hi ha hagut un retorn al DIY i a les manualitats, fer-se el pa, teixir... és una cosa reacció de l'altra? Hi té relació: com que estem aprenent a sospesar el que ens aporten les tecnologies amb distància crítica, ja som capaços d'integrar-les sense que suposi denigrar la resta d'activitats. És un moviment d'anada i tornada, una espiral on en cada volta t'endús alguna cosa més. Quins són els canvis més positius i més negatius de l'ús actual de les tecnologies en la societat? A nivell positiu, ens permet arxivar i processar informació de forma més ràpida, eficaç i útil que mai. A nivell negatiu, per la mateixa raó podem acabar infoxicats, anul·lats de tot pensament i reflexió crítica. Estem pivotant entre que ens controlin les màquines o que les sapiguem controlar nosaltres, hem de decidir el que volem i el que no volem delegar-los. Per tant, té a veure amb la societat que volem crear. La màquina és un mirall que actualitza la versió de societat de cada època. La por envers la màquina és la por envers la societat que estem creant.

Quina seria la teva fàbrica de creació ideal? Per a mi, L'Estruch és un model ideal perquè potencia el creuament de disciplines i coneixements i crea un entorn estimulant de debat, crítica i reflexió. M'agrada perquè concep la cultura com una cosa viva. El més interessant de les fàbriques de creació davant dels centres especialitzats és que el clima d'hibridació i pol·linització transversal és molt més productiu. Encara que acabis fent danses tradicionals, si el clima ha estat de propiciar el diàleg, de construir comunitat, serà millor. També has participat en L'Estruch presencialment. Amb la Marina Garcés vam estar fent Caixes d'Eines, uns seminaris-taller enfocats directament a la pràctica i a l'acció performativa, política, acadèmica, científica, assagística o el que cadascú necessités. La primera es va dir Habemos Corpus i consistia a repensar alguns textos filosòfics a través del coneixement corporal, és a dir, amb una lectura creativa. En la segona, Performativaty Matters, volíem observar la realitat i possibles maneres d'intervenir-hi. Quin públic hi participava? Alguns venien de l'arquitectura, altres de la dansa, de la gestió cultural, de la interacció amb màquines... gent de Sabadell però també de molts altres llocs. Eren unes trobades molt fèrtils, un petit luxe de tenir aquell temps per pensar, llegir, reflexionar. No eren lectures acadèmiques, ni buscàvem les interpretacions correctes, sinó que cadascú trobés les pròpies i que li fossin útils.

Tu vas fer un projecte per a L'Estruch. En què consistia? Vaig participar en la redifinició dins un marc que posés en valor la feina feta fins aleshores i l'ampliés a nous horitzons i formes de treball potencialment vinculades a les noves tecnologies, com el treball cooperatiu. Això era abans de la crisi... L'Estruch no està centrat en el dispendi per incorporar el màxim de nova maquinària, sinó en els processos de llarga durada, facilitant un camp de cultiu on desenvolupar treballs creatius. Aquesta visió es troba a l'ADN de L'Estruch, i la crisi només l'ha potenciat. Per això a nivell polític estan sortint ara les coses que estan sortint.

Pau Alsina (Barcelona, 1973) és professor i investigador d’humanitats i cultura digital, a més de director de la revista acadèmica Artnodes, dedicada a les interseccions entre art, ciència i tecnologia. Com un home del Renaixement portat a l'avui i que pensa en el demà. L'any 2008 participa en la investigació sobre l'encaix de les arts visuals i multimèdia dins L'Estruch.

L'Estruch, 20 anys — Pensament

41


15/ Aquí hi ha algú que pensi?

CARME PORTACELI Directora de teatre i fundadora de la Factoria Escènica Internacional

42


Com va ser el teu pas per L'Estruch? L'any 2007 vam assajar-hi Fairy i la vam estrenar allí l'any següent. A L'Estruch es respirava un ambient fantàstic, era un lloc molt europeu. Però és clar, per ser europeu cal tenir diners. L'Estruch mai no ha gaudit de la dotació que hauria tingut si hagués nascut a França o a gairebé qualsevol altre país d'Europa, i com a projecte és estupend. El 2006 crees la Factoria Escènica Internacional (FEI) a la Nau Ivanow, que després es converteix en una fàbrica de creació, com L'Estruch. Què significa per a tu una fàbrica de creació? Nosaltres vam quedar fora del projecte de Fàbrica de Creació de la Nau Ivanow, només hi conservem l'oficina. Però és molt diferent a L'Estruch. Les fàbriques de creació a Barcelona no són res, només espais per a la utilització dels quals els artistes han de pagar. I algú ha pensat quants diners han costat? No és com les fàbriques de creació que hi ha a Alemanya o a altres llocs d'Europa. A la Fabra i Coats, per exemple, en van fer la carcassa però no hi ha parets ni llocs on endollar l'ordinador, no està realment preparat per treballar. Per això no hi passa res, no hi ha nascut res. Una fàbrica de creació ha de ser una eina perquè els professionals puguin investigar, crear i connectar-se entre ells. I això ho ha de pagar l'Estat. Per això crec que el que feien a L'Estruch és meravellós, perquè ajuntava gent de fora amb artistes locals i públic natural. La fàbrica de creació és més útil per a professionals o per acostar l'art a la gent? L'educació del públic s'ha de fer a l'escola. Però al nostre país patim les seqüeles del franquisme, i en l'educació això es nota molt, ha matat la curiositat. És molt greu, al nostre país la curiositat fins i tot està mal vista. Com més xulo és algú, menys l'importa res. La solució no és fer les obres del Reader Digest, perquè quan es deixin de fer el públic deixarà de venir al teatre. Amb la FEI a la Nau Ivanow vam aconseguir que els veïns de la Sagrera s'interessessin pel teatre i ens vinguessin a visitar, no només els dies de funció. I això és gràcies a una feina que vam fer anant al casal del barri, parlant amb ells...

Què implica ser dona en un món on gairebé tots els directors són homes? No és només al teatre, és a tot arreu. Del 26% d'aturats a Espanya, un 80% són dones, i en el món teatral arriben al 90%. Als càrrecs de responsabilitat en el món de la cultura les dones no arriben al 18%! Un poble que té aquesta diferència no és un poble democràtic. No és qüestió d'estar a la defensiva, això crearia molta amargor, i jo prefereixo estar contenta amb el que faig. Per això no he perdut l'entusiasme que m'ha caracteritzat des que tenia 6 anys. Però veig que moltes dones no aguanten tant, és molt dur quan mires les estadístiques, t'adones que no pots lluitar contra certes coses. Això et porta a fer un teatre feminista? No sé si el meu teatre és feminista, simplement és el reflex de com m'influeix l'entorn i la manera que ho assimila el meu interior. Si el masclisme ha estat excloent, jo sempre defensaré un feminisme integrador perquè, si no, estaríem cometent els mateixos errors. Però cal recordar el que deia l'Amelia Valcárcel, quan li preguntaven què volien les feministes que no en tenien mai prou i responia: la meitat de tot, que és el que ens correspon. I de fet, hauria de ser el 51%, perquè és el percentatge de dones! A la Universitat, de 25 alumnes, 4 són homes, però els professors són ells. No és que no ens interessi estar en aquests llocs, és que les dones ni veiem la possibilitat que això succeeixi.

Carme Portaceli (València, 1955) és directora de teatre, professora d'interpretació i direcció a l'Institut del Teatre i creadora de la Factoria Escènica Internacional l'any 2006. Una dona poderosa, sensible i fidel a la seva història que sap posar imatges a la realitat més crua i que no té pèls a la llengua. La seva obra Fairy, que assaja i estrena a L'Estruch, rep el premi Max 2008 al millor autor teatral.

L'Estruch, 20 anys — Teatre

43


16/ El creador ha de reflexionar sobre el que està disposat a fer per arribar al públic. ÓSCAR DASÍ Ballarí, coreògraf i codirector de La Porta entre 1993 i 2012

44


Com era L'Estruch que vas conèixer? La primera vegada que hi vaig ser ni existia com a tal! L'Emili del Bas m'havia explicat que a Sabadell hi havia aquest espai industrial on volien fer-hi coses i em va presentar el Manel Rodríguez. El primer que els vaig dir és que calia treure la columna que hi havia al mig, i encara van trigar a fer-ho. Va ser molt agradable trobar aquell interès veritable per part d'una gent de l'Ajuntament que volia treballar amb calma, des de les necessitats reals. La dansa s'ha convertit en un dels eixos forts de L'Estruch, un niu per a creadors que no tenien lloc a Barcelona? La manera de rebre els artistes era part important del diàleg que teníem. Al principi va costar una mica que els artistes volguessin anar fins a Sabadell, però de mica en mica es van adonar que era un bon lloc per treballar i presentar-hi projectes. Una de les coses a valorar de L'Estruch és la humilitat alhora de relacionar-se amb la gent que acullen. També s'ha donat molt suport a tota la gent de l'entorn que fa dansa i poden aprofitar-ne les instal·lacions. Més complicat és portar el públic. El públic! Amb el Manel i l'Emili parlàvem molt del públic i de com apropar-lo a la dansa contemporània, algun cop també els acompanyava a reunions amb els polítics. Així van sorgir les Eines del Coreògraf, una proposta que consistia a convidar diferents creadors perquè fessin una presentació del seu mètode de treball i una petita mostra de l'obra, oferint una visió àmplia i propera de maneres de treballar diferents. Com a Porta ens van demanar una programació de carrer per anar a buscar la gent que no arribava al teatre. Vam començar a la plaça del Gas, després també als patis de L'Estruch i al voltant de l'Ajuntament. Tot i l'èxit, després de 7 o 8 anys, ens vam trobar amb algunes contradiccions. Un cop vam dur un espectacle de Rasmus Ölme que era molt polític, amb textos en anglès... Ho teníem tot perquè no funcionés però el públic va quedar al·lucinat i van començar a aplaudir sense que hagués acabat. Es van perdre el final, que encara era més guapo, però allí vam veure que la gent pot apreciar coses amb risc i que no té sentit haver-ho de fer en aquelles condicions al carrer.

Com ha de ser una fàbrica de creació? Ha de ser un lloc que proveeixi dels recursos per a la feina dels creadors. Això vol dir coses molt diverses i que van canviant. Quan a La Porta vam tenir un espai de 140 m2 la gent volia una taula amb wi-fi; quan vam posar terra de fusta, volien ballar amb sabates... És difícil preveure què caldrà en cada moment. Per això cal que sigui un lloc viu i permeable, una casa oberta. Teatre, circ, arts plàstiques... funcionen millor barrejades, que un espai especialitzat? La separació a nivell sectorial ja no té sentit, la prova és que moltíssima gent de dansa prové d'altres àmbits. Per això és molt més interessant un lloc on la gent es pugui trobar i barrejar. La Porta hi va fer 3 Processos de Creació en col·laboració amb La Caldera i La Poderosa. En aquests processos, l'Oscar Abril, com a director del MediaEstruch, sempre hi va estar implicat, ja que volia potenciar les pràctiques corporals des d'àmbits molt diferents, fos dansa o escriptura. La idea de transversalitat des de la pràctica, no només des del discurs. Creus que la feina de mediació pertany als artistes? És fotut quan la feina de creació se'n ressent, com m'ha passat a mi. Però és responsabilitat del creador reflexionar sobre el que està disposat a fer per arribar al seu públic. A la vegada, defenso el creador que només vol treballar en la seva obra i no li importa si després no ho veu ningú. Però una part de l'energia de creació podria ser molt útil si s'apliqués a obrir altres espais de realitat. Això també és creació.

Óscar Dasí (Alcoi, 1964) és ballarí, coreògraf i cofundador de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya l'any 1987, si bé la tasca per la qual se'l reconeix és la direcció de La Porta, del 1993 al 2013. A L'Estruch, col·labora en els diàlegs per a la rehabilitació dels espais destinats a la dansa i, des de La Porta, es responsabilitza d'una part de la programació entre l'any 2003 i el 2013.

L'Estruch, 20 anys — Formació i nous públics

45


17/ Fracassar és molt més divertit que triomfar, però també és molt més car. QUIMI PORTET Guitarrista, cantant, compositor i icona pop

46


Què té d'especial la teva relació amb L'Estruch i Sabadell? A Sabadell hi tinc molts amics i L'Estruch és una sala ideal per al meu tipus de proposta, però també existeix un lligam humorístic i fortuït: en el primer concert que vam fer-hi, una cançó deia «Sabadell» perquè rimava amb la frase anterior i, cada cop que sortia, la gent aplaudia i cridava com quan el Bruce Springsteen diu «Bona nit, Barcelona», i a partir de llavors ho fem en tots els concerts, sigui a les Borges Blanques o a l'Hospitalet. Com es passa de formar part d'un grup de pop espa‑ nyol a cantautor contemporani català? És molt diferent de cara enfora, però de cara endins la feina és exactament la mateixa. Deu haver-hi més llibertat. Si has venut un milió de discos estàs condicionat per factors comercials, mentre que en aquest món d'art i assaig on em trobo ara, ets lliure per fracassar completament. Fracassar és molt més divertit que triomfar, però també és molt més car. Més divertit? Perquè pots fer el que et surti dels pebrots. Amb El Último de la Fila també vam començar així, però amb la sort de fer un material que interessava a molta gent. Et sents còmode amb l'etiqueta de cantautor? Venint del món del rock i punk, al principi ho trobava una mica rar. Però un dia em vaig pensar que sí, perquè significa estar sol com la una, i fixa't que als 40 anys tothom es fa cantautor. És una qüestió purament zoològica. Tots els primats mascles de joves van en grups per fer el pallús i cridar l'atenció, fins que es tornen una mica grassonets i ja tenen la seva manada. I això és un cantautor, el que està sol dalt d'una branca gratant-se els ous. No es tracta de músics amb una implicació més personal i poètica? Val, ho he explicat d'una forma superficial, però em sembla que hi ha una edat per al grup i una edat per al cantautor, encara que també hi ha gent que hi neix. Existeixen diverses motivacions per fer-se músic. El que fa cançons per modificar el seu entorn social és el cantautor pur. Després, qui es fa músic per evadir-se

d'aquesta sordidesa del món tendeix més a l'anada d'olla. Jo sóc d'aquesta classe. L'humor és important. L'humor i l'amor es confonen. Quan t'enamores el primer que fas és riure molt, et petes de riure. I quan s'acaba el riure… malament. Moltes persones que admiro són humoristes, com el Rubianes… Riure amb ell era un acte col·lectiu de valentia davant les bestieses de l'existència. Què opines de les descàrregues i totes les lleis de propietat intel·lectual? Ho accepto com un fenomen meteorològic, com quan plou: et pots queixar però no pots fer més que agafar el paraigua. Quin és el teu paraigua? Cap, jo faig el de sempre. Però en comptes de vendre 50 mil discos, en venc 5 mil. S'ha d'acceptar, passarà a tothom. Els músics vam ser els primers, després el cinema, ara els llibres... I un dia un tio es baixarà una barra de pa per streaming i llavors els forners que han estat piratejant música tota la vida diran: «Això sí que no hi ha dret!». Quin suport creus que necessita la música? Els locals com L'Estruch són importantíssims, però encara més els mitjans de comunicació. Vivim en un país on no som propietaris del nostre espai audiovisual, el dirigeixen des de fora i això és un handicap molt greu per al músic d'aquí. Has canviat perquè ha canviat l'entorn o per causes accidentals? Els meus interessos són els de sempre: em llevo d'hora per fer cançons, les gravo i quan en tinc unes quantes, faig un disc i quan tinc un disc, faig una gira. I m'ho passo molt bé, em produeix un plaer pueril, lúdic. Ets músic i et fas el xulo perquè se suposa que ets artista però en el fons té molt de tren elèctric, els cables i les guitarres. Quimi Portet (Vic, 1957) és cantant, guitarrista i compositor. Una icona pop, segons les seves pròpies paraules, sempre plenes d'ironia i humor cap a si mateix. Cofundador del grup de pop El Último de la Fila —que entre 1984 i 1998 va omplir les llistes d'èxits estatals—, el 1998 decideix reprendre la carrera en solitari. Des de llavors ha editat vuit discos, tots en català, la majoria presentats amb un primer concert a L'Estruch.

L'Estruch, 20 anys — Música

47


18/ Barcelona ĂŠs mĂŠs lluny de Sabadell que Sabadell de Barcelona.

48


MONTSE ARGEMÍ Coreògrafa i directora de l'escola de dansa Bots de Sabadell, des de fa 20 anys

CAROLA MAGEM Presidenta de l'Associació de Dansa Contemporània de Sabadell

L'Estruch, 20 anys — Dansa local

LAIA VILA Presidenta i creadora de l'associació de dansa Petit Món i directora del Certamen Coreogràfic de Sabadell

49


Laia Vila Diria que a Sabadell hi ha dues danses: la dansa que es veu als teatres de la ciutat i la que es fa a L'Estruch. Montse Argemí A L'Estruch és dansa contemporània. Al Teatre Principal o la Faràndula, normalment es fa clàssic. A la Sala Miguel Hernández, d'infantil, també es fa algun espectacle de dansa que està molt bé. Després al Festival 30 Nits, a l'estiu, es pot veure dansa contemporània al carrer.

LV

Carola Magem Però hi falten coses. Recordo una època dels setanta i vuitanta quan Sabadell apostava per la dansa contemporània, que estava tot just naixent, i per aquí van passar-hi companyies com Heura, Mudances, Cesc Gelabert... Tot i que era per a un públic minoritari. Per als sabadellencs, és més habitual anar al Teatre del Sol a veure un musical o la Faràndula, on hi ha la Joventut, que buscar dansa contemporània.

LV

MA

Per a alguna gent, L'Estruch pot ser un lloc estrany.

Per a altres és el revés. En els deu anys que portem fent el Certamen Coreogràfic de Sabadell, he vist persones que no són del món de la dansa i que repeteixen un any rere l'altre perquè justament els atrau la diversitat de registres que troben a L'Estruch. També és cert que hi ha hagut un creixement qualitatiu; durant una època hi havia més treballs d'introspecció, més aviat foscos, mentre que ara les peces s'han anat fent més fresques, el registre ha anat variant. Estem en un moment de buscar però cap enfora, cap a la fusió de tècniques com el flamenc, el hip hop...

LV

A l'escola també es nota. Les classes que hem fet sempre són les de clàssic i jazz, i després van venir les de contemporani, hip hop i claqué. Amb el temps la gent ha començat a demanar tallers de coreografia per experimentar què vol dir crear. Personalment, a mi m'agrada molt el musical perquè queda clar el que vols explicar. A través del ball s'expressen estats d'ànim, et relaciones amb les lletres de les cançons... La dificultat és que trobes muntatges amb moltíssima gent i en espais complicats i cal pactar amb els actors, que se sentin còmodes ballant.

MA

Molta gent que comença a experimentar a les escoles després demanen d'assajar a L'Estruch, i quan els familiars vénen a veure'ls descobreixen aquest lloc per primera vegada. És una cadena.

LV

CM Gràcies a L'Estruch, molta gent de Sabadell s'ha vist amb forces per prendre la iniciativa de formar una companyia de dansa i atrevir-se a dur endavant el seu projecte personal.

50


Pel Certamen, que havia començat al Centre Cívic de Sant Oleguer, traslladar-nos aquí va significar un canvi qualitatiu. Sense perdre el toc casolà, vam poder oferir un escenari de veritat, un tècnic qualificat, una infraestructura d'acompanyament... Pel que fa a les companyies, al principi n'hi havia molt poques de locals, jo era de les poques ballarines de contemporani i, és clar, els objectius es van anar resituant segons el que es presentava. Va ser el 2012 que vam començar a tenir grups del Vallès Occidental i vaig veure que Sabadell estava canviant. L'Estruch també ha fet que la gent de la gran ciutat vingués fins aquí. Quan jo estudiava a l'Institut del Teatre, ningú no venia a Sabadell, i ara em trobo gent de Barcelona que està fent residències artístiques a L'Estruch!

LV

CM Barcelona és més lluny de Sabadell que Sabadell de Barcelona. Però ara que coneixen L'Estruch, els de Barcelona estan encantadíssims de venir, i això demostra que som uns privilegiats. L'Associació de Dansa Contemporània de Sabadell també hi fem algunes master class.

Estirar del carro costa, hi ha èpoques dures, però quan tens una època fluixa sempre vénen els de L'Estruch i et posen les piles, busquen la manera de facilitar-te la feina.

LV

CM Es nota que comparteixes passió i et retro-alimentes. També es nota que hi ha ganes d'intercanviar idees, de barrejar coneixements.

Quan vam arribar a L'Estruch, l'Andrés Corchero i la Rosa Muñoz de Raravis n'eren artistes residents i ens van ajudar amb tot l'entramat del Certamen. Sentir el contacte de gent professional és molt bo, ni que sigui només trobar-te per fer un cafè i poder parlar de dansa o compartir els teus dubtes. És genial aquesta proximitat que ofereix L'Estruch. Aquí tots tenim ganes de crear i ens sentim ben acollits en aquest espai.

LV

Cadascú fa coses molt diferents, però quan ens trobem, ràpidament ens posem al dia del que està passant per Sabadell.

MA

Montse Argemí (Sabadell, 1970), Carola Magem (Sabadell, 1970) i Laia Vila (Sabadell, 1979) comparteixen la passió per la dansa i cadascuna a la seva manera han fet que Sabadell ballés. Montse Argemí des de la seva escola, Bots, que porta 20 anys fent saltar la gent; Carola Magem amb l'Associació de Dansa Contemporània creada el 2004 per acostar la dansa a la gent del carrer, i Laia Vila amb la seva companyia de teatre-dansa Petit Món i l'organització del Certamen Coreogràfic de Sabadell, que des del 2006 se celebra a Sabadell.

L'Estruch, 20 anys — Dansa local

51


19/ Els artistes també són veïns, i els veïns poden ser tan creatius com un artista. ANNA RECASENS Artista activista

52


Com sorgeix el Laboratori Social Metropolità? Treballant amb el Joan Vilapuig sota la signatura d'Acció Social Metropolitana l'any 2011 vam fer unes accions anomenades «Com col·lectivitzar la cultura», on ens trobàvem en diferents punts de Sabadell amb algun agent local o artista i a partir d'aquí vam constatar uns buits en la difusió, els espais de relació… I com arribeu a L'Estruch? Va venir l'Oscar Abril, que és una persona que moltes vegades sap veure més enllà de tu mateix, i ens va proposar de fer-hi una residència. Com a col·lectiu de dos no necessitàvem un lloc així, però vam pensar que podríem fer-hi créixer els temes que havien sorgit amb ASM, i vam començar un programa de Fertilització Creuada d'on, per exemple, en va sorgir la XIS (Xarxa d'intercanvi de Sabadell). Ara el Laboratori Social Metropolità s'ha convertit en una residència estable. L'objectiu principal continua sent col·lectivitzar la cultura? Sí, però amb el seu propi tarannà. Al principi de ser aquí, cada cop que anàvem a fumar sortíem per la porta del final del passadís, fins que un dia ens vam adonar que hi havia una porta aquí mateix, que no s'utilitzava. Llavors vam decidir ocupar també el pati, on han passat moltes activitats des d'aleshores, només calia canviar la mirada cap al centre. Per a mi L'Estruch no és un espai tancat, sinó un espai de trobada on experimentar com podem treballar plegats. Tu ets artista? Sóc una artista amb inquietuds, a més d'activista social i cultural. Jo faig art, però només de vegades produeixo coses. Explica'm algunes de les activitats regulars del Laboratori. Fem presentacions, servim de consultoria i col·laborem amb diferents col·lectius; dins el paraigua de Sabadell Verd hem participat en les esmenes a l'ordenança dels horts municipals; tots els dilluns això és l'oficina de la XIS i ens trobem en jornades d'intercanvi creatiu; així mateix treballem amb Territoris Oblidats, l'agenda del Weekand, Cactus Disseny…

Exploteu la idea de creuament que representa una fàbrica de creació. L'oficina artística, que busca la interacció entre artistes i veïns, no és res que ens haguem inventat nosaltres, però aquí feia molta falta. Ara busquem contactes amb la resta d'Europa. Quina aportació poden fer els artistes als veïns? No és una qüestió artistes-veïns. Els artistes també són veïns, i els veïns poden ser tan creatius com un artista. La qüestió és tenir en compte la fortalesa de l'un i la debilitat de l'altre, i posar-ho tot junt a treballar. Tots tenim el dret i el deure de fer ciutat, és important que s'entengui aquesta idea des d'un centre de creació. Aquí ens hem reunit amb artistes que treballen amb tecnologia, gent de Sabadell Verd i de Som Lo Que Sembrem, i hem acabat parlant de sobirania alimentària, llibertat d'acció i la possibilitat d'usar drons per a la sembra. L'Estruch permet la convergència i entre tots hem anat creant un protocol de porta oberta que alimenta el propi espai de recerca. Un espai de residència no pot ser mai un espai tancat. És més un espai mental o físic? Mental, sobretot, però l'espai físic dóna la possibilitat d'organitzar-hi accions clares. Recentment hem presentat la revista Eclèctica i les Editorials Cartoneres, i estem fent una biblioteca digital. Tenim gent que hi col·labora regularment, altres que s'interessen per activitats concretes, hi ha unes veïnes que ens ajuden amb l'hort… El format sempre és molt simple, treballem sense pressupost. És possible treballar sense diners? Jo ni cobro ni pago, intercanvio. El més important és generar un espai de confiança, no és res més. A l'hivern menys, però quan arriba la primavera, tan bon punt els til·lers floreixen i l'hortet comença a animar-se, això està que no para. Anna Recasens (Sabadell, 1961) és una artista visual, professora, escenògrafa, horticultora urbana i gestora cultural que de mica en mica ha derivat l’activitat creativa cap a les relacions socials i els intercanvis de coneixement, estimulant xarxes i accions transformadores, íntimament vertebrades des del context social immediat. Amb el Laboratori Social Metropolità que ella coordina, és artista resident a L'Estruch des de 2012.

L'Estruch, 20 anys — Acció social i creació artística

53


20/ Aquí tothom té una funció importantíssima.

MANEL RODRÍGUEZ Director de L'Estruch

54


Per què tantes entrevistes? Per celebrar els 20 anys de L'Estruch! Aquí treballem amb un producte efímer, i a partir d'aquests testimonis pretenem recuperar part de les experiències viscudes per a la ciutat de Sabadell i per a tothom que tingui interès en la nostra programació. Recordes el primer cop que vas entrar a L'Estruch? Sí! La sensació era d'una potencialitat increïble i de molta responsabilitat per fer un projecte de llarg recor‑ regut. Provisionalment hi havia els bombers i algunes entitats com la Lliga dels Drets dels Pobles, el Casal d'Europa i L'ADENC (Associació per a la Defensa de la Natura de Catalunya), que utilitzaven el pati per fer cultius per als tallers escolars. En José Gallardo va ser el primer treballador de L'Estruch i es dedicava a obrir els grups que venien a assajar i controlar-ho tot una mica. Quina és la finalitat de L'Estruch i quan comença la teva feina aquí? L'Estruch sorgeix com un recurs per a les companyies i la gent amb inquietuds escèniques de Sabadell. En una segona etapa ens vam obrir a les propostes que venien de fora, sense renunciar mai al primer objectiu. En una tercera etapa s'acullen altres fronts: tecnologia, un viver d'emprenedoria i arts visuals, que han acabat completant la idea que teníem del que havia de ser un centre de creació del segle XXI. Ara mateix estem en una fase de consolidació. Jo havia col·laborat en l'elaboració del Mapa Cultural que va dirigir Pere Vidal —on es troba l'origen d'aquest centre—, i després vaig treballar els temes de difusió i producció escènica des de la Regidoria de Cultura, inclosos els de L'Estruch. A partir del gener de 2012 em concentro en la seva direcció. Com d'important va ser elaborar el Mapa Cultural de Sabadell? A més d'un pla estratègic a llarg termini de l'acció cultural municipal, el Mapa Cultural és un estudi concret i real del que costaria rehabilitar una sèrie d'espais —que havien perdut el seu ús fabril— per a la cultura, i que el Ple de l'Ajuntament va votar per unanimitat l'any 1995 perquè entenien la potencialitat de posar la cultura al centre d'una inversió econòmica. En aquest mapa, al voltant de L'Estruch tenim tres espais més de difusió escènica que ajuden a entendre

el que fem aquí: La Faràndula, per al gran format; el Teatre Principal, un teatre del segle XIX dedicat al teatre de repertori i a la música clàssica que s'havia convertit en cinema, i finalment la Sala Miguel Hernández, dedicada al públic familiar. Sabadell és de les poques ciutats mitjanes de Catalunya que té un mapa d'equipaments escènics d'aquestes característiques, i que permet dedicar L'Estruch a la creació escènica contemporània i a les arts visuals d'avui. És sorprenent la quantitat de gent involucrada en facetes molt diferents de la cultura a Sabadell. Sabadell té un actiu important en la inquietud cultural dels ciutadans i en la quantitat d'artistes i creadors que hi viuen. Des dels 70 i fins als 90 va ser un focus important d'arts visuals, s'hi van obrir un munt de galeries d'art. Més enrere tenim associacions com la Joventut de la Faràndula o Sant Vicenç, que funcionen com a planter. L'objectiu del Mapa Cultural justament era tenir en compte tota aquesta riquesa i donar sortida a la «ciutat planter». Qui és indispensable perquè L'Estruch funcioni? Aquí tothom té una funció importantíssima, som un equip, i si el projecte funciona és perquè la gent de base ho dóna tot. De què estàs més orgullós? D'haver integrat en el tronc de la feina idees que venien de fora i de la gent que ha col·laborat amb nosaltres, des d'assessors contractats, a gent que simplement ha volgut donar-nos la seva opinió. Per exemple, l'Emili del Bas ha estat cabdal pel seu coneixement del món teatral i de la dansa, i ens ha ajudat a entendre la idiosincràsia d'un equipament cultural com el nostre. O també l'Oscar Abril, comissari de NauEstruch durant quatre anys, que ens va portar una concepció més holística al centre de la nostra filosofia de treball: el diàleg entre artistes, treballadors... una mena de direcció artística en comunitat. Has comptat quants artistes i usuaris han passat per L'Estruch en aquests 20 anys? Anualment, hi passen uns 400 projectes de tot tipus i tenim unes 15.000 hores d'ocupació d'espais, però les xifres són enganyoses per entendre el que fem a L'Estruch. Per exemple, l'any passat van passar 5.000 joves pel servei pedagògic, però això no és l'impor-

L'Estruch, 20 anys — Equip

55


tant, sinó veure com reacciona un grup de joves de 2n de Batxillerat en un assaig de la Marta Carrasco on ella els explica les motivacions, ells pregunten… això em motiva, a mi! On fas més la teva feina: al despatx, en reunions, a les sales d'assaig? A tot arreu. Malauradament la feina administrativa és indispensable i m'agradaria tenir més temps per estar amb els creadors. Com a equip, intentem que tothom que passi per aquí tingui un seguiment, cal fer bé el paper d'amfitrió, i no és cap metàfora. Tenim 14 places d'allotjament, i és necessari fer un acompanyament, escoltar el que la gent vol fer, els problemes que tenen… És important el treball en xarxa? En els darrers anys hem creat unes taules amb responsables d'altres teatres, festivals o centres de creació amb els quals ens interessa col·laborar. Amb ells fem la selecció de projectes però el més important és l'intercanvi d'informació i els llaços que creem. Són la nostra porta a les realitats pròximes. De vegades sembla que tot passi a Barcelona, i això és fals. Nosaltres, per exemple, tenim molta relació amb companyies i centres del sud de França, Tolosa, Narbona, Montpeller... Companyies d'aquí estrenen allà, companyies d'allà vénen a treballar aquí... L'àmbit europeu s'ha de treballar més, però les xarxes han de començar per la proximitat i després s'han de fer grans. És absurd pensar en xarxes internacionals quan a Barcelona no saben que a Granollers hi ha el Roca Umbert o a Sabadell L'Estruch.

Manel Rodríguez (1964) és director de L'Estruch des de l'any 2012. Abans, com a tècnic de l'Ajuntament de Sabadell des de 1990, havia col·laborat en l'elaboració del Mapa Cultural (1995), en l'elaboració i desenvolupament del Pla de suport als joves creadors locals (1990 –1992) i en la difusió i producció escènica (2008 – 2011). La seva visió oberta i permeable ha fet evolucionar el centre amb les aportacions dels creadors que hi han passat, i s’ha ofert com un gran amfitrió amb ganes d'escoltar.

56


3 2

1

6

4

5

El Centre L'Estruch ha viscut una transformació de les seves instal·lacions des que l'any 1995 es posa en marxa com a Centre de Creació i Producció. Una transformació que ha permès ampliar-ne els usos, seguint i eixamplant el projecte original: donar suport a la creativitat local i permetre el creixement —sense murs ni caselles fixes— del medi artístic. Va començar amb l'oferta de residències a la Nau de Llevant. Set anys més tard, es va condicionar la Nau del Nord per tal fer-ne un teatre i un gran espai d'assaig i taller d'escenografies. Entre els anys 2005 i 2007 es rehabilita la Nau del Sud per a les arts visuals i el 2009 es fa créixer la Nau de Llevant amb la sala multimèdia i el MèdiaLab. El bar s'inaugura el 2010, amb una agenda pròpia d’activitats. Al final de 2014 es fa l'ampliació dels allotjaments fins a catorze places i es planta la carpa de circ de La Vela, la cirereta vermella que acaba d'arrodonir aquest complex. 1 Xemeneia de la fàbrica Estruch, S.A. (popularment, Ca l'Estruch) Sabadell, març de 1964. 2 Entrada de la fàbrica tèxtil Estruch S.A. Sabadell, 1989. 3 Camió de l'empresa Estruch. Sabadell, dècada 1950-60. 4–5 Aspecte del pati, 1995. 6 Rehabilitació de la Nau del Nord, 1998. 7–8 Rehabilitació de la Nau del Sud, 2001.

7

8

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

57


1

2

6

4

3

1 Sala 1. 2 Sala 9. 3 Sala 7. 4 Teatre. 5 Buc d'assaig musical. 6 La Vela. 7–9 Nau Estruch. 10 Sala 10.

58

5


7

8

10

9

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

59


1

2

3

4

5

Performance L'art de l'acció és un àmbit on convergeixen els interessos d'un sector creixent d'artistes visuals, amb els paràmetres de les arts en viu. Seguint la direcció assenyalada per Oscar Abril, comissari de la NauEstruch entre 2010 i 2014, a L'Estruch s'ha programat el més destacat de la performance i l'art d'acció de tot l'Estat espanyol, tant en sessions obertes com en tallers i residències. La sabadellenca Fina Miralles, Antonio Ortega, Los Torreznos o Black Tulip són alguns dels artistes que han passat per aquí. 1 Joan Casellas, 2012. 2 Andrés Galeano, 2010. 3. Ariadna Rodriguez, 2011. 4. Denys Blacker, 2011. 5. Ariadna Guiteras Deinon, 2013. 6. Black Tulip, 2013. 7. Los Torreznos, 2010. 8. Oscar Abril, Maite Garbayo, Tamara Díaz i Fina Miralles, 2011. 9. Nieves Correa, 2010. 10. Iñaki Alvarez i Pere Faura, 2011.

60

6


8

7

9

10

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

61


1

2

3

Nous formats Un dels eixos vertebradors del projecte de L'Estruch ha estat donar espai i visibilitat als creadors de nous formats. Els que trenquen amb els formats habituals, barregen disciplines i en creen de noves. Els que incomoden i sorprenen. Els que fan pensar l'avui i les eines d'avui. Gent com Marcel·lí Antúnez, David Franch, Àlex Serrano, Joan Laporta, Simona Levy, Rodrigo García o Playground. És l’expressió de la creació més contemporània. 1 Tres processos de creació, La Porta, 2012. 2 Memo, Agrupación Sr. Serrano, 2011. 3 Mut[is], Bàcum, 2011. 4 Pseudo Cotrone, Marcel·lí Antúnez, 2012. 5 Monstres, Playground, 2014.

4

5

62


1

2

3

4

5

6

Música local A Sabadell la música batega amb força, en una gran diversitat d'estils i disciplines que L'Estruch acull de maneres ben diverses: als espais d’assaig de corals; als tallers escenogràfics per a l'òpera i a l'escola dels Amics de l'Òpera de Sabadell; als bucs d’assaig per a la música moderna, amb activitats formatives regulars. També l’EstruchBar s'ha convertit en una sala de concerts i plataforma de llançament per a artistes emergents, on hem pogut escoltar Els Catarres, Patch, Nitrato, Fuzzoff, Guillamino, Suicide of Western Culture en format dj...

1 Llongue, 2011. 2 Lieder Càmera, 2015. 3 Pol Cruells, 2011. 4 Afrosongs Vibration, 2012. 5 Banda de Música de Sabadell, 2011. 6 Ricardo Massari, 2010.

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

63


1

4

5 2

3

Música Després hi ha els concerts d'artistes consolidats, però especialment cantautors contemporanis, és a dir, els que es defineixen per una personalitat pròpia i un estil que va més enllà de modes, de superproduccions i de campanyes publicitàries, tant si van sols —Albert Pla, Pascal Comelade, El Niño de la Hipoteca o Jep Cardona—, o més acompanyats —Antònia Font, Mastretta, Kiko Veneno, Tancat per Defunció o Quart Primera—. El que compta és el compromís amb un mateix. 1 Maria Rodés, 2011. 2 Pascal Comelade, 2006. 3 Love of lesbian, 2008. 4 Jaume Sisa, 2004. 5 Albert Pla, 2003. 6 Torn de nit, Cabo San Roque, 2009. 7 Kiko Veneno, 2003. 8 Mishima, 2006. 9 Quimi Portet, 2004. 10 Manos de Topo, 2008. 11 Joan Miquel Oliver, 2008.

64


9

6

7 10

8

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

11

65


1

2

3

Arts visuals Inauguracions? No, gràcies! Aquest és el suggeridor títol de les presentacions obertes al públic que van encetar els artistes visuals residents a la NauEstruch l'any 2010. L'aposta expositiva és singular pel que té de concepció orgànica i mutable, ja que no mostra les obres acabades, sinó en el procés que es desplega en residència a la NauEstruch. Creadors de l’àmbit nacional, estatal i internacional comparteixen aquesta filosofia com a residents per acostar al públic, no només la seva obra, sinó també les seves opcions, dificultats i processos de producció. 1 Col·lectiu Accneo, 2011. 2 Daniel Yacubobich, 2011. 3 Chicks on Speed, 2011. 4 Oliver García, 2011. 5 Festival FEM, 2012. 6 Joan-Marc Batlle, 2011. 7 Masu Fajardo, 2011. 8 Victòria Macarte, 2012. 9 Francesc Ruíz, 2009. 10 Lluís Alabern, 2011. 11 Bestué-Vives, 2010. 12 Octavi Comerón, 2011.

66

4


5

6

7

8

9

10

11

12

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

67


1

2

3

4

Arts visuals locals L'Estruch recull l'herència de l'antiga Nau de Gràcia, un espai avui desaparegut que gestionava el Museu d'Art de Sabadell. L'any 2007 la Nau del Sud de L'Estruch passa a integrar-se com a equipament per a les arts visuals, amb unes millores importants pel que fa a l'equipament, a més de facilitar l'intercanvi d'experiències amb creadors d'altres àrees. Des d'allí, L’Estruch s'ha convertit en un espai dedicat als artistes locals —amateurs i professionals, individuals i col·lectius— on trobar activitats molt diverses, algunes amb la complicitat de l'Escola d'Art i Disseny Illa. Des de cursos, exposicions, festivals i xerrades, fins a l'oferta de residències de producció que, dins la convocatòria anual de Sabadell Obert, són una porta d'entrada per exposar al Museu d’Art de Sabadell. Els anys 2011 i 2012 L'Estruch va acollir el festival internacional de grafits Walls Talk, com en donen fe les parets del pati. 1 Festival Walls Talk, 2012. 2 Col·lectiu Starter, 2013. 3 Ariadna Solsona, 2009. 4 Joaquín Jara, 2013.

68


Dansa Per al sector de la dansa, L'Estruch ha significat un espai d'acollida molt especial. D’una banda perquè disposa d’un equipament privilegiat: sales amples, un bon terra i tota la infraestructura d'un teatre professional. I, d'altra banda, perquè ha permès residències de llarg recorregut, com la de Raravis, i altres de més puntuals al costat d'una programació contemporània de primera línia. El contacte d'aquestes companyies professionals —com Marta Carrasco, Nats Nus, Lanònima Imperial, Sol Picó...— ha contaminat els ballarins emergents locals, esperonant la seva pràctica. Andrés Corchero, 2004


1

2 3

70


5 6

4

7

1 Crónica de José Agarrotado, Los Corderos, 2007. 2 Moving Theater, 2013. 3 Assaig deThe Room, Thomas Noone Dance, 2007. 4 Les eines del coreògraf, Sol Picó, 1999. 5 Llena de flores tu boca, Miriam Mariblanca, 2012. 6 B. Flowers, Marta Carrasco, 2013. 7 Febre, Membros, 2008. 8 Alas en los pies, Pepe Hevia, 2011. 9 Avatar, Erre que Erre, 2010.

8

9

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

71


10

11

13

12

10 Les eines del coreògraf, Jordi Cortés, 2001. 11 Les eines del coreògraf, Las Santas, 2001. 12 Les eines del coreògraf, Iliacan, 1998. 13 Variacions Al·leluya, Lanònima Imperial, 2007.

72


1

2

3

Dansa local El Certamen Coreogràfic de Sabadell, que celebra la 10ª edició el 2015, és una plataforma de joves creadors que ha anat guanyant representació local cada any i demostra que la dansa creix si es difon. Les companyies que han guanyat el certamen són una mostra de l'evolució del sector: Habemus Corpus (2014); Lautaro Reyes (2013); Umma Umma Dance (2012); Miryam Mariblanca (2011); Esther Aumatell (2010); Alba Barral i Horne Horneman (2009); Jaula de Grillas (2008); La Veronal (2007); Elena Lleó, i Mònica Cervantes (2006). 1 Cia. Contemporània, 2014. 2 VIII Certamen Coreogràfic de Sabadell, 2013. 3 Cia. Petit Món, 2012.

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

73


4

5 4 Cia. Bots, 2012. 5 Cia. Endansa, 2012.

74


Teatre De la mà de l’assessor i activista cultural sabadellenc Emili del Bas i des de l’obertura del teatre, l'any 2002, l’Estruch presenta tot un seguit de col·lectius, companyies i creadors escènics compromesos amb una línia de treball propi, ja sigui per a la posada en escena o per als seus textos. Són obres que s'encabeixen dins un format mitjà o petit i en les quals s'ensuma un potencial en plena expansió, com després ha mostrat el reconeixement que han rebut entre els espectadors i els especialistes. Aquest és el cas d'Oriol Broggi, Carles Alberola, Javier Daulte, Sergi Faustino, Lluïsa Cunillé, Albert Espinosa, Pablo Gisbert, Carol López o La Zaranda, que han deixat la seva empremta en la memòria del públic sabadellenc. American Buffalo, Teatre Lliure, 2009


1

2

3

4 6

5

1 Rebeldías posibles, Cuarta Pared, 2008. 2 Borges-Goya, Rodrigo García-La Carnicería Teatro, 2007. 3 La Tanca, Josep Pere Peyró, 2009. 4 Fe, esperanza y cha cha cha, Accidents Polipoètics, 2008. 5 No et moguis, Bruno Oro i Clara Segura, 2006. 6 Non Solum, Sergi López, 2006. 7 15, T de Teatre, 2006. 8 Fairy, Carme Portaceli, 2008. 9 Homenaje a los malditos, La Zaranda, 2005. 10 Que tinguem sort, Albena Teatre-Carles Alberola, 2011. 11 Crónica sentimental de España, Xavier Albertí, 2007. 12 4D Òptic, Javier Daulte, 2004.

76


7

8

9

10

11

12

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

77


1

2

Teatre local Les nombroses companyies locals de teatre tenen via directa als diferents espais d'assaig i treball de L’Estruch i una bona part es presenten regularment al teatre. Les històriques –com la Joventut de la Faràndula, Scena o el Teatre Sant Vicenç– hi tenen accés igual que les més joves –com Teatre d'Insomni, Equilibristes, Al Galliner o la Cia. Estrena Morena–. L'estil és molt variat, des de teatre per a adults fins a teatre infantil, teatre clàssic i també musicals, que cada cop empenyen amb més força. 1 Refugiats, Kakaiba, 2010. 2 Els justos, Al Galliner, 2013. 3 No és tan fàcil, Estrena Morena, 2014. 4 Las Calígulas, 1997. 5 Elisenda Renom, 2010. 6 C'est la vie, Teatre d'Isomni, 2014.

78

3


4

6

5

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

79


1

2

3

4

5

Circ El circ és un art pluritècnic i multigeneracional, és a dir, que abraça moltes arts i que es dirigeix a tot tipus de públic, especialment el circ contemporani, que és el que majoritàriament ha passat per L'Estruch. Algunes companyies de circ han passat per actuar-hi, altres per assajar i presentar-se al Festival d’Estiu 30 Nits o fins i tot en altres llocs del país o de l'estranger. La col·laboració amb La Central de Circ de Sant Adrià del Besòs facilita el contacte entre creadors que passen per aquests dos centres i altres espais de la xarxa de circ. Des que a finals de 2014 s'instal·la la carpa de La Vela al pati, no para de créixer l'expectació per al més difícil encara.

80

6

1 Menás a truá, Arritmados, 2013. 2 Acorde, Sebas, 2012. 3 Vals-Blessé, Cia. Daraomai, 2013. 4 Rudo, Manolo Alcántara, 2014. 5 Circo de la Sombra, 2008. 6 Capas, Cia. EIA, 2011. 7 Animal Religion, Quim Girón, 2014. 8 Bonsai, 2014. 9 Circ Teatre Modern, 2011. 10 Maiurta, Los Galindos, 2012. 11 Collage, BotProject, 2009. 12 Les sardines en boîte, 2014.


7

9

8

10

11

12

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

81


1

2

Formació i nous públics Un dels vèrtexs de L’Estruch és la formació i la creació de nous públics, la voluntat d'arribar a més gent i que puguin gaudir de l'oferta cultural del centre s'ha construït amb la mateixa cura i des del mateix moment que es rehabilitaven els espais. Per això l'any 2012 es crea el Servei Pedagògic, amb més de 100 activitats anuals i la participació de 5.000 joves, la majoria provinents de centres de secundària. També s’han organitzat accions d'abast comunitari, com les pioneres Eines del Coreògraf o Ciutats en Dansa, a més d'activitats familiars de circ i dansa. Perquè L'Estruch és dels artistes tant com és del seu públic.

3

1 El Secret de les Arts en Viu, 2014. 2 El Taller i els Artistes, 2011. 3 El Taller i els Artistes, 2013. 4 Assaig obert, 2012. 5 Circ en Família, 2012. 6 Toni Jodar explica la dansa, 2012. 7 Taller de dansa amb Joan Saura, 2008. 8 Taller de cultures urbanes amb Brodas, 2013. 9 Assaig obert amb Laura Llaneli, 2013. 10 Taller de dansa amb Àngels Margarit, 2012. 4

82

5


6

7

8

9

10

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

83


Curtmetratges al pati, 2014

Audiovisual Les programacions audiovisuals que acull L’Estruch, una amb més periodicitat (MECAL) i dues de més puntuals (Festival de Sèries i Festival de Terror) pretenen oferir continguts alternatius als que es poden veure a les sales convencionals de la ciutat. Les seleccions de curtmetratges del MECAL que arriben a L'Estruch representen el bo i millor dels que passen per Barcelona, i garanteixen qualitat i originalitat, amb una clara voluntat de transgredir el llenguatge cinematogràfic de gran consum. Molt sovint, els realitzadors amb més personalitat de la nostra cinematografia s’han iniciat en festivals com el MECAL, que funciona de plataforma d'impuls per a noves maneres de fer i de mirar la pantalla. També de signe esperonador va ser el projecte Interferències, que entre els anys 2008 i 2010 va associar L'Estruch amb el Mercat de les Flors i l'Escola Superior de Cinema de Catalunya (ESCAC). Sota la coordinació d'Andreu Morte, Interferències posava en contacte coreògrafs, artistes visuals residents a L'Estruch i llicenciats de l'ESCAC per crear peces audiovisuals que indagaven les possibilitats de combinar dansa amb imatge gravada. Lanònima Imperial, Andrés Corchero, Marta Carrasco, Jordi Cortés, Boni i Xavier Rístol, Claudi Bombardó, Pepe Hevia, Mercè Boronat i Sol Picó van ser alguns dels coreògrafs que van participar en el projecte.

84


1

2

3

Creació i tecnologia A més d'acollir residències de col·lectius que fusionen art i tecnologia, són molt importants els Hack&Art Day, unes trobades animades entre tècnics, informàtics i creatius. Aquestes jornades, programades en format de jam oberta, permeten l’accés dels artistes als nous prototips, alhora que aporten elements creatius d'innovació als tècnics gràcies al contacte amb els processos de pensament propis dels artistes. Interactivitat, mapping, projeccions audiovisuals, hacking, invents sonors i lumínics es barregen amb obres artístiques i performances dels creadors residents i qualsevol persona interessada en aquest sector. Els curiosos són benvinguts. 1 Hack and Art Day, 2014. 2 Be another lab, 2013. 3 Eli Gras, 2014.

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

85


1

2

3

4

Viver d’emprenedoria Sis empreses conviuen al viver d'emprenedoria de L'Estruch: la Petita Malumaluga, companyia de teatre per a nadons; La Publicidad Creativa i Estudi Caramba, dos estudis de disseny; Cristina Roca i Francesc Benlliure, gestors culturals freelance; Maria José Lamana, tècnica en solucions en línia, i LaPanoràmica.cat, empresa de comunicació i audiovisual. Totes funcionen a partir d'una lògica multidireccional, és a dir, aprofitant l'energia que es desprèn del creuament d'estímuls multidisciplinaris entre els projectes socials, tecnològics i el artístics, en totes les direccions. A diferència d'un lloc de cotreball tradicional, el viver d'emprenedoria de L'Estruch és un laboratori que pren consciència de la seva ubicació (dins d'un centre d'art, a Sabadell) i de les possibilitats creatives del veïnatge. Un espai de cooperació integral, horitzontal i holística entre emprenedors, creatius, actors socials i científics. 1 Trobada setmanal del viver. 2–4 Presentació de projectes al viver.

86


1

2

3

4

Pensament Els seminaris i tallers organitzats des de la NauEstruch a partir de 2012 pretenen emmarcar teòricament l’estètica contemporània i l'actuació artística d'avui. Cicles com la Capsa d’Eines o l’Open Think Tank permeten que el públic general s'endinsi en el pensament estètic al costat dels residents de la Fàbrica de Creació de totes les disciplines, que són sempre convidats a participar en aquestes taules rodones que tenen per ponents pensadors com Marina Garcés, José Luis de Vicente, Daniel Farré, Roger Bernat, Feliu Formosa, Judit Vidiella, Sitesize i Antonio Ortega. 1 Taller deJosé Luis de Vicente, 2013. 2 Taller de Ruben Martínez, 2010. 3 Taller de Maite Garbayo, 2014. 4 Taller de Antonio Ortega, 2011. 5 Taller de Sitesize, 2012. 6 Taller de Pau Alsina, 2013.

5

6

L'Estruch, 20 anys — Arxiu fotogràfic

87


1

2

3

Acció social i creació artística Aquest àmbit de creuament entre acció i creació, que deixa enrere la idea de producte però no pas la de transformació, ha existit des dels inicis de L'Estruch. Al principi hi havia dues entitats, la Lliga dels Drets dels Pobles i l’Associació per a la Defensa i l'Estudi de la Natura (ADENC), que des del centre projectaven les seves activitats cap a tota la ciutat. Més recentment, l'any 2012 s'hi instal·la també el Laboratori Social Metropolità (LSM), un espai destinat a les pràctiques creatives i relacionals. Al costat del Viver d'Emprenedoria, el LSM és un lloc on es promocionen les xarxes, s'intercanvien coneixements i es treballa en comunitat propostes artístiques que atenyen l'àmbit social. Funciona com un laboratori d'idees i de producció artística, amb una programació anual d'activitats i el cicle de microresidències Fertilizació Creuada. L’objectiu és donar visibilitat a conflictes i debats actuals per mitjà de la reflexió i l'acció en continuïtat per projectar estratègies a mitjà i llarg termini que representin el desenvolupament constant d'una visió crítica i proactiva del ciutadà com a artista i de l'artista com a ciutadà.

1 Concurs fotogràfic de l'ADENC. 2–3 Activitats del Laboratori Social Metropolità (LSM).

88


Programació 2002–2014 L'any 2002 s'inaugura el Teatre de L'Estruch i comença la programació oberta i regular del centre. En les següents pàgines, s'hi llisten tots els artistes que hi han passat, ordenats per anys i àmbits d'actuació.


2002 Albert Espinosa T Ángeles González Sinde T Erre que Erre D Jordi Sabatés M Lanònima Imperial D Marcel·lí Antúnez NF Paz Padilla T Rasatabula D Teatre d'Insomni TL Teatre Lliure T 2003 Albert Pla M Andrés Corchero, Rosa Muñoz. Raravis D Àngela Jové, Blanca Pàmpols T Cia amb X Teatre TL Cia Maria del Montón TL Contemporània DL Dei Furbi T El Musical Més Petit T El Terrat T Entre Tres DL Extintor Albino TL Fam de tu Teatre TL Guillermo Cides M Jabier Muguruza M Kiko Veneno M La Porta D Lluís Homar T Marc Martínez T Mastretta M Mudjumpers TL Nats Nus D Névoa M Pascal Comelade M Petit Món DL Ricard Gázquez T Roberto Ibáñez T Rodrigo García. La Carnicería Teatro NF Roger Bernat NF Sandra Márquez i Jordi Basora TL Simona Levi. Conservas NF Sol Picó D Cia Somorrostro D The Chanclettes T Thomas Noone Dance D Titzina Teatre NF Toti Soler i Ester Formosa M 2004 Albert Pla M Al Galliner TL Andrés Corchero-Rosa Muñoz D Animalario T Bitó Produccions T Cabo San Roque M Carles Alberola T Carles Santos M Dani Nel·lo M El Espejo negro NF Fam de tu teatre TL Gabino Diego T

90

Gelabert Azzopardi D Iliacan D Jaume Sisa M Javier Daulte NF Jordi Cortés, Damian Muñoz D Josep Pere Peyró. La Invenció NF Keympa M Las Malquieridas D Marta Galán NF Monti & Cia C Moreno Ensemble DL Nacho Novo T Nakuna Matata TL Nous Temps TL Pastora M Pep Munné T Petit Món DL Quico el Cèlio, el Noi i el Mut... M Quimi Portet M Ricardo Massari NF Roger Mas M Sessió MECAL A Sol Picó D Sui Generis TL Thomas Noone Dance D 2005 Accidents Polipoètics T Andrés Corchero, Rosa Muñoz. Raravis D Àngels Margarit. Mudances D Blanca Marsillach T Antonio Morcillo T Col·lectiu Videk 2.0 NF Consumo cuidado TL Contemporània DL Dansa Crits DL Fernando Bernués, Mario Gas T Hisako Horikawa D Isabel Coixet T IT Dansa D Javier Krahe M L'Ham de Foc M La Zaranda T Lapsus Dansa D Las Malqueridas D Las Santas D Lluís llach i Feliu Ventura M Marta Carrasco D Marta Galán NF Mikel Erentxun M No hi som DL Novoa M Oriol Broggi T Paloma Berganza, Horacio Icasto M Sergi Faustino NF Sessió MECAL A Sessió MECAL Videoclips A La Porta. Sisyphe Heureux D Sobremesa DL Teatre del Temps TL Teatre Lliure T Sala Muntaner T Tomeu Penya M

Toti Soler, Ester Formosa M Xavier Vidal, Berni Mora M 2006 Amaranto NF Andrés Corchero D Andrés Corchero, Rosa Muñoz. Raravis D Bitó Produccions T Bruno Oro, Clara Segura T Cane Mondo NF Cinc Més Un TL Cris Juanico M Damian Muñoz D Erre que Erre D Extintor Albino TL Helena Lizari D Iliacan D Ismael Serrano M Jorge Picó, Sergi López T Kulturprozen TL La Carrau M Lucrecia M Malpelo D Marc Parrot M Marcel·lí Antúnez NF Mishima M Nats Nus D Nico Baixas NF Octubre Teatral T Pascal Comelade M Pedro Rebollo, Javier Aranda T Producciones Imperdibles D Ricardo Massari M Sergi Faustino NF Sessió MECAL A Sessió MECAL Videoclips A Simona Quartucci D Somo Internacional T Tantaka Teatroa T Tantarantana Teatre T T de Teatre T Teatrapart TL Viéndolas Venir TL 2007 Abraham Hurtado, Kotomi Nishiwaki D Andrés Corchero, Rosa Muñoz. Raravis D Angustias DL Anna McRae D Anna Recasens, Joan Vilapuig, Elvira Muñoz. On sbd E Antònia Font M Astrud M Carme Portaceli. Factoria Escènica Internacional T Maria Ballús, Bernat Lladó, Ricard Oliva, Marina Ramoneda, Sonia Gordilla, Pepe Espelt, Badreix Tarragó, Eduard Finestres, Enric Saiz i Marta Madrid. Col·lectiu Intemperie E Ricardo Massari, Oriol Vilapuig, Mim Juncà. Col·lectiu Oblique E Companyia T.A.L. TL


Contrapunctus D Dani Nel·lo M El Purgatorio TL Elisenda Renom D Facto de la fe y las flores azules M Sílvia Pérez Cruz M Isaïas Griñolo, Anna Recasens + Sitesize TA Júlia Bel T Julio Manrique T L'Explose Danza D Lanònima Imperial D Laura Vilar D Les Passeurs TL Lia Rodrigues D Los Corderos D Marc Martínez T Marta Carrasco D Membros D Moreno Ensemble D Pau Riba M Pedro Rebollo T Qué de Quien TL Quimi Portet M Ricardo Massari. Col·lectiu Oblique M Rodrigo García. La Carnicería Teatro NF Salvador Juanpere, Oriol Fontdevila TA Semolina Tomic NF Sessió MECAL A Soraya Dansa D Teresa Pampalona, Tamara Kuselman, Marc Torres E Thomas Noone Dance D Xavier Albertí T Yesterday D 2008 Accidents Polipoètics T Albert Pla M Andrés Waksman D Àngels Margarit. Mudances D Búbulus D Carles de la Rosa / Nocturns TL Carme Portaceli / FEI T César Aguilar, Maria Balcells, Lluís Modrego, Teresa Pampalona i Montserrat Senserrich E Cia Nux D Cia. Playground NF Circo de la Sombra C Cobosmika D Compañía Pendiente. Anna Eulate D Cuarta pared NF Dani Flaco M Dansa Derivat D David G. Torres TA El Kapel M Elena Albert NF Entre Cametes TL Erre que Erre D Esbart Teatral de Sentmenat TL Helena Lizari D III Certamen Coreogràfic de Sabadell D Iliacan D

K-Mut NF Kònic THTR D La Escapista Teatro T Leandre i La Tal C Love of Lesbian & Manos de Topo M Marta Galán D Mazoni, Sanjosex M Membros D Mercedes Boronat D Miqui Puig M Movimiento Continuo D Nacera Belaza D Noel Tatú T Nua M Olga Mesa, Bea Fernández D Orquestra Àrab de Barcelona M Òscar Padilla, Mireia Massana, Andre Tindrade, Eduard Fígols, Ester Correa, Honorio, Narcís Díaz, David Bonet, Núria Jansana, Oriol Garriga i Ariadna Solsona E Pep Pla T Pepe Hevia D Refree M Sabine Finkenauer TA Sala Trono T Salvador Juanpere TA Sol Picó D Sessió MECAL A Teatre Kaddish M Tragant Dansa D 2009 Àfrica Manils D Agrupación Señor Serrano NF Amàlia Fernández NF Boni C Carme Portaceli / FEI T Cia La Banda NF Color Dansa D Cor dels Amics de l'Òpera M Dansa Derivat D El Somni de Copèrnic TL Esteve Sabater M Francesc Ruiz TA Fundación Toni Manero M Giula i Los Tellarini M Indi Gest NF Interferències E Isidre Rebenaque D IV Certamen Coreogràfic de Sabadell D Ix M Jaume Parera D Joan Miquel Oliver M Jordi Casanovas. Flyhart T Jordi Cortés - Alta Realitat D Jordi Mas D La crem de la crem TL Josep Pere Peyró. La Invenció NF La Partida Teatre T La Veronal D Lanònima Imperial D Lucía Valeta D

L'Estruch, 20 anys — Programació 2002–2014

Mar Abella M Maria Cosmes P Marta Carrasco D Meeine Seele Teatro T Mercedes Boronat D Núria Legarda. N de Naranja NF Pau Miró T Pepe Hevia D Pere Hosta T Petit Món DL Producciones Viridiana / Jesús Arbués T Projecte Llenamú T Quimi Portet M Ricardo Trigo E Roser López Espinosa D Scena Teatre TL Senza Tempo D Sessió MECAL A Sonia Sánchez NF Tat Vilà i Riccardo Massari E Teatre Lliure T The Bon Scott Band, Get ready, Poker M Thomas Noone Dance D Xavier Vidal i Berni Mora M  2010 Accneo GRUP P Adrà Puntí M Alba Barral, Horne Horneman D Alex Brendemühl i Marta Torné T Alex Reynolds, Alejandra Mizrahi, Ana Garcia-Pineda, Aníbal Parada, Dario Reina, Gerard Ortín, Helena Kotnik, Daniel Jacoby, David F. Mutiloa, Rasmus G. Nilausen, Tamara Kuselman, Xavier Ristol. Taller Jugarse la vida P Andrés Corchero-Rosa Muñoz D Andrés Galeano P Ángel Pastor P Apatches NF Arcàngel Teatre T Arnau Manyosa TL Arxiu Aire E Atapches ME Cabo San Roque M Contrapunctus Danceport D Cor dels Amics de l'Òpera M Cristina Núñez NF Danza Batafurai D David Bestué i Marc Vives TA El Niño de la Hipoteca M El Purgatorio T Erre que Erre D Esther Aumatell D Eva Hibernia T Fran Blanes P Helena Kotnik P Iñaki Alvarez E Isabel Leon P Ix M Jaume Parera E Joan Casellas E Joan-Marc Batlle P

91


Judit Vidiella TA Julià Carboneras, Oriol Rosell ME Kakaiba TL Keympa M La Impaciència T La TAL T La Zampa D Laia Estruch E, P Lanònima Imperial D Las Santas. Bea Fernández D Le Petit Ramon M Les Gabrielles NF Les Verdes T Los Corderos D Los Torreznos, Nina Boas, Paco Nogales. Festival eBent10 P Mara Smaldona, Mireia de Querol D Marina Garcés, Pau Alsina TA Miguel Marín. Árbol ME Moving Theatre D Nico Baixas E Nieves Correa. Acció MAD P Pilar Talavera P Produccions del Mar T Produccions essencials NF Quim Packard P Quim Pujol P Ricardo Massari Spiritini TA Ricardo Trigo E Roberto Olivan D Rubén Barroso P Rubén Martínez, Juan Luis de Vicente, Pau Alsina, ZZZinc TA Sessió MECAL A Teatre Lliure T Titzina Teatre T V Certamen Coreogràfic de Sabadell D Xavi Múrcia M 2011 Accneo ID P Agrupación Sr. Serrano NF Albena Teatre / Carles Alberola T An-Marí M Anaisa Franco P Anat Ben David, Alex Murray-Leslie. Chicks on Speed E Anita Serrano P Anna Moreno E Antonio Ortega E, P, TA Ariadna Rodríguez P, E Associació Artística Acció TL Bàcum NF Batallerus Teatre T Borja Zabala P Cactus T Carme Viñas E, P Carme Viñas, WIOITYUWOITYUO P Circ EIA C Circ Teatre Modern C Constanza Brnic D Contemporània DL Contrapunctus Danceport D

92

Cor dels Amics de l'Òpera M Daniel Yacubovich E Denys Blacker (Festival FEM P, E DTED Live UPF ME Divers Univers P Emili Corral. Diversitat Teatral T Encert TL Entre Cametes TL Esther Aumatell. Anima's Animal Art D Fina Miralles, Denys Blacker, Marta Vergonyós P Fran Blanes P Interès variable TL Ivan Merino, Gerald Kogler, Santi Vilanova, Marina Castan (ESDI) i Anat Ben-David de Chicks on Speed. Taller Bestuari ME Iñaki Alvarez, Pere Faura P Jaume Ferrete P Jep Cardona M Joan-Marc Batlle E Jordi Cortés D Jove Orquestra Simfònica del Vallès M Juan Carlos Lérida, Roberto Romei D Judit Vidiella TA Kakaiba TL Konic THTR ME La Gran Aventura M La Locomotora Negra M La Porta. Ariadna Estelella NF La Porta. Maria Vera NF La Porta. Vicens Mayans NF Les Salonnières P Llongue M Lluís Alabern E, P Maria Rodés M Marta Carrasco D Masu Fajardo E Miguel Noguera P Movingtheatre D Nats Nus Dansa, Claire Ducret D Nelo Vilar P Nieves Correa P Noelia Pérez E Noves Obres Dinàmiques T Octavi Comeron E Oliver García Mancebo E Oriol Nogués E Oriol Nogués i grup de teatre del Centre Sant Vicenç P Pepe Hevia D Pilar Talavera, Alejandra Mizrahi P Pol Cruells M Quim Packard E Ramón Ruaix E Rita Rodriguez P Rubén Martinez (Plataforma ZZZinc) TA Sala Beckett T Sergio Muro (Out of Mind) P Sessió MECAL A Laia Estruch, Helena Kotnik, Cristina Schultzen, Alejandra Mizrahi, Jordi Ferreiro, Anna Moreno, Antoni Hervàs, Consol Llúpia, Noelia Pérez, Ainara Elgoibar,

Ariadna Parreu, Núria Güell, José Begega. Speaking Corner l’espectacle P Tamara Díaz E Thaïs Botinas NF Tres en danza DL VI Certamen Coreogràfic de Sabadell D WALLS TALK 3. International Graffiti Meeting. Graffasticks E 2012 Afrosongs Vibration i Nakany Kanté M Al Galliner TL Ana Matey (ARTóN) P Angela García, Ana Hihueras (Sinberifora) P Barberio-Colacrai-García Ferro D Benedicte Clementsen, Maria dos Milagres, Nora Tinholt, Lesley Yendell FEM12 P Cambuyon D Cants al vent TL Carlos Tejo (Chamalle X) P Cooperativa General Humana, Cristina Schultz, Jose Begega, Petia Cervera, Marla Jacarilla, Ramon Ruaix i Black Tulip. I Festival Internacional de Teatre amb Només Sis Propostes Teatrals d'Artistes Visuals que Tenen Més Aviat Poca Experiència Teatral P Dario Reina E Domix Garrido (abierto en acción) P Elisenda Renom TL Emmanuel Grivet D Endansa DL Engruna Teatre F Esbart Sabadell Dansaire DL I Festival de Cinema de Terror de Sabadell A Ignacio Galilea (Artpotheek) P Joan Casellas (La Muga Caula) P Jose Begega P Joventut de la Faràndula TL Judit Vidiella TA Kimbala M La Porta. Itxaso Corral NF La Porta. Javier Vaquero NF La Porta. Jorge Horno i Ana Couso NF La Porta. Vanessa Medina NF Laura Llaneli ME L'Aviador T Los Galindos C Manos de topo M Marcel·lí Antúnez NF Maria Cosmes (Festival eBent) P Meritxell Checa D Miryam Mariblanca D Nando Caballero M Nieves Correa, Abel Loureda (Acció MAD) P Pa’ma Torrent (Festival d’acció FEM) P Q-Arts Teatre T Quart Primera M Quimi Portet M Raül Grau C Romeo Castellucci. Societas Raffaello Sanzio F Rosa Muñoz D


Rubén Barroso (Contenedores / Centro de Arte Sierra) P Sebas C Sessió MECAL A Sitesize, Acció Social Metropolitana TA Studio Orka, Teatre Lliure F Tancat per Defunció M Teatrapart T Teatre d'Insomni TL Teatre de Ponent T Victoria Macarte, Fran Blances E Voz Mal, Joan-Marc Batlle, Poetes sense Llibres. I Festival Internacional de Música amb Només Quatre Propostes Teatrals d'Artistes Visuals que Tenen Més Aviat Poca Experiència Musical P VII Certamen Coreogràfic de Sabadell D WALLS TALK 4. Graffasticks E ZZZinc TA 2013 Al Galliner TL Ana Paula Santana ME Andrés Galeano, Ieke Trinks P Arketip D Be Another Lab ME Black-Tulip TA Cesar de Vicente, TransFormas, Feliu Formosa, Juan Pedro García del Campo, Colectivo Enmedio, Roger Bernat TA Cia. Projecte Otradnoie C Col·lectiu Starter, Fausto Morales P Concordance D Coral Belles Arts / Constanza Brnic M Daraomai C David Mallols ME Emmanuel Grivet D Encert TL Estereotips ME Esteve Sabater M Gerard Ortín P Gian Marco Zaccaria ME Gian Marco Zaccaria, Rosana Fenocchi ME Imma Prieto, Rubén Martinez, José Luis de Vicente, Pau Alsina TA Irish Circus Live Electronic Ensemble P Isidor Fernández, Manuel Delgado TA Joana Mollà P Joana Mollà, Somos Nosotros, CuestaSastre i Clàudia Pagès P Joaquin Jara E Jordi Cortés D L'Aviador T La Calòrica T Laboratori Social Metropolità E Laura Llaneli i Pia Sommer P Laura Llaneli, Pia Sommer i Lina Bautista ME Lluis Coloma M Marc Martínez, Laura Llaneli i Andrés Galeano E Marta Carrasco D Momu & No Es P

Mucab Dans NF Nicolas Hermansen ME Nicolas Ricchini Company D Pau Alsina TA Pedro Ruiz TL Pentateatre Atòmic T Pere Faura D Portes Sud D Presentació Quadern de les idees, les arts i les lletres PR Roser López Espinosa D Sandra Rossi T Sara Manente, Marcos Simoes P Sergi Botella P Sessió MECAL A Sol Picó D Sonia Rodríguez D Usue Arrieta, Vicente Vázquez P VIII Certamen Coreogràfic de Sabadell D Xavi Múrcia M 2014 Adán Hernández P Animal Religion C Anna Dot P Anne Lefevre T Bàrbara Sànchez P Bonsai C Brodas Bros D Cacophonic Pictures Orkestar C Cia. Aflel / Jaume Madaula F Cia. Estrena Morena TL Cia. La Valenta T Cia. Playground NF Cia. Ponten Pie NF Cia. Tips T Claire Ducreux D Col·lectiu Stratofyzika i Enric Socias ME Daniel Farré TA Dansmakers Amsterdam F David Mallols, Inès Lambisco ME David Pradas NF Eli Gras P Emmanuel Grivet D Emmanuele Soavi Incompany D Enric Socias ME Equilibristes TL Ernest Graves P Estel Boada, Daniel Martín, Anna Dot P Francesc Ruiz TA Genís de Diego P Gian Marco Zaccaria ME Hanner Egger P III Festival de Cinema de Terror de Sabadell A IX Certamen Coreogràfic de Sabadell D Jaime Refoyo P Janet Novás D Joan Casellas TA Joan Colomo, Spazzafrica, Sara Fontan M Joao Lima, Anna Rubirola, Cecilai Colacrai D Jordi Cortés - Alta Realitat D

L'Estruch, 20 anys — Programació 2002–2014

Josefina Sajón, Marc Serra P Juan Carlos Lérida D Juan David Galindo, Daniel Moreno, Estel Boada, Anna Dot P La Fura dels Baus NF Gian Marco Zaccaria, Laboratori Social Metropolità Les incompletes F Les Sardines en Boite C Los Innato D Maite Garbayo TA Manolo Alcántara i Xavier Erra C Meritxell Checa D Natàlia Jimenez D Nicolas Hermansen i Lorena Nogal D Núria Guiu D Pau Alsina TA Residual Gurus M Roger Bernat T Sessió MECAL A Tamara Ascanio P Teatre d'Insomni TL Tirso Oribe ME TZS Produccions T Viscepatik, Mauro Ferrario, Our Shared Scenario ME

A Audiovisual C Circ D Dansa DL Dansa Local E Exposició F Familiar M Música ME MediaEstruch MU Multimèdia NF Nous Formats P Performance PR Presentació T Teatre TA Taller TL Teatre Local

93


94


1896–1989 1991 1995 L'Estruch, fàbrica de tints

L'Ajuntament de Sabadell compra el complex fabril de Ca l'Estruch

Aprovació del Mapa Cultural de Sabadell Es posa en marxa el Centre de Producció i Creació Artística L'Estruch

1998 2000 2002 2006 2010

Adequació dels Bucs d'assaig musical

Comencen les residències a la Nau del Sud, sense rehabilitar

Inauguració del Teatre i adequació de la Nau B

Rehabilitació de la Nau del Sud per a arts visuals

Engega el MediaEstruch —laboratori d'arts i tecnologia—, la NauEstruch —per a les pràctiques performatives— i el MetaEstruch —arxiu en xarxa. Obre el Bar

2014

Instal·lació de la carpa de circ de La Vela

L'Estruch, 20 anys — Cronologia

95


L'Estruch funciona gràcies a la implicació i l’energia de molta gent. En aquests 20 anys hi han treballat, per ordre alfabètic: Oscar Abril, Anna Alberich, Francesc Benlliure, Memé Boya, Julià Carboneras, Carles Castellví, Anna Maria Cornet, Ada Cruz, Albert Fernández, Manu Fernández, José Gallardo, Montse Jerez, Jordi López, David Madrazo, Almudena Manzanal, Esther Mecías, Paqui Moreno, Llorenç Parra, Sira Pizà, Marina Ramoneda, Txell Roda, Jesús Rodríguez, Manel Rodríguez, Oriol Rossell, Jordi Salvadó, Manel Sánchez, Salut Tarruell, Roman Torre, Marc Vives i Gian Marco Zaccaria. I també gràcies a totes les persones que dia a dia participen en les activitats i donen vida a la maquinària d'aquesta fàbrica de creació.

96


L'Estruch, 20 anys  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you