Issuu on Google+


Kshetrasannyasin shetrasannyasin

D esprés d’un pelegrinatge més llarg del que hauria volgut, el brahman Hiranyakeshin tornava a entrar, per la porta de l’oest, a la seva vila natal, una petita aldea de brahmans al regne d’Avanti. Estava esgotat, amb una tos profunda que el sacsejava a cada moment. El seu vailet conduia la mula amb l’equipatge. Era tot ple de llibres, mantes plenes de puces, i dues estàtues de pedra. Es van aturar al mercat per comprar. En veure tot de verdures i llegums que feia temps que havia oblidat, no sabia què triar. “Ikshvaku” va dir al vailet, “què et ve de gust cuinar?” El vailet va dir que feia temps que no menjaven llenties. Així doncs van menjar llenties tota la setmana, fins que els deixebles del brahman es van assabentar que el mestre havia tornat, i van fer córrer la veu. Aleshores tot va tornar a ser com abans i cada matí la gent de les viles veïnes passaven a fer ofrenes al brahman. Hiranyakeshin havia començat, quan tenia setze anys, un comentari a la gramàtica de Sharvavarman. L’havia començat quan havia abandonat la casa del mestre, per fer la seva casa en matrimoni. Un any més tard la seva esposa es va morir i ell va fer un vot solemne: no tornaria a prendre esposa, i dedicaria tota la seva vida a compondre un comentari gramatical que expliqués tots els detalls de la llengua, d’una manera tan clara que fins i tot els retardats mentals, i fins i tot alguns micos i lloros, poguessin entendre’n alguna cosa. Aquest va ser el seu vot, i amb

2


pertinància va començar a elaborar la seva obra immortal, com el qui destilés el suc d’una fruita fent servir l’òs, en comptes de la polpa. Aquest comentari tenia un títol a l’alçada de les expectatives:

Mlecchandhatamorahulagrahanantaravakyanakshatramad hyarthakaumudí “La lluna plena del sentit entre paraules estrella al cel nocturn just després de l’eclipsi.” Cada mes, en veure la lluna plena, recordava amb pesantor el títol de la seva obra, i com la duia d’endarrerida. Amb seixanta anys, tenia por de no ser a temps d’acabar-la. La seva fama de gramàtic l’obligava a visitar terres llunyanes tot sovint. El reclamaven per solucionar problemes que ni els millors mestres sabien plantejar correctament, i no podia dir mai que no. En aquella època, el príncep Pajjota “el Simpàtic” havia tramat l’assassinat del seu pare i tots els seus germans. Simultàniament, havia prenyat a gairebé totes les seves germanes i cosines. D’aquesta manera es va assegurar del tron d’Ujjayiní, la capital d’Avanti. Pels carrers de la ciutat la gent tenia por del nou rei, que veien com un tità perillós. Creien que la següent generació de prínceps, tots fills seus, duria a la ruina al regne a través d’una guerra civil infinita en la lluita pel poder. Però cap brahman ni monjo gosava plantejar la qüestió al rei, que es passava el dia al llac dels lotus, amb les seves concubines disfressades de gallines, muntant el seu elefant blanc disfressat de

3


lleó, disparant flextes contra esclaus disfressats amb orelles i cua de guineu. Aquests eren els seus esports. Per altra banda, tot i que reia molt, era un home que pràcticament no parlava, i entre els reis veïns tenia fama de mantenir la paraula. Quan el rei Pajjota va saber que el brahman Hiranyakeshin havia tornat del pelegrinatge i era altre cop al regne, va enviar un missatger en l’elefant reial per convidar-lo a dinar al palau. En sentir el missatge, Hiranyakeshin va sacsejar el cap, lamentant la seva sort. Just ara que tornava a poder seure tranquil a escriure la seva gramàtica! No el deixarien mai en pau? A la seva edat, no tenia dret a fer el que volia? Estava fart d’atendre reis i de rebre honors. Només tenia una cosa al cap:

Mlecchandhatamorahulagrahanantaravakyanakshatram adhyarthakaumudí “La lluna plena del sentit entre paraules estrella al cel nocturn just després de l’eclipsi.” -

Què li responc a sa majestat? – va dir impacient el missatger, veient que el brahman meditava en silenci. Hiranyakeshin, després de rumiar, va respondre:

-

Digueu a sa majestat que el seu desig no es pot complir, perquè el brahman Hiranyakeshin ha pres el vot de kshetrasannyasa i no li és permès moure’s de la seva vila mai més, fins que arribi la següent reencarnació. El missatger va informar al rei. Però Pajjota “el Simpàtic” no es refiava de ningú i va manar preparar l’elefant blanc, i va fer formar tot l’exèrcit. Sortiria a recórrer el país i de passada

4


visitaria la vila remota del brahman Hiranyakeshin, per assegurar-se que no mentia. El vailet Ikshvaku va sortir a rebre el rei, i es va disculpar en nom del seu mestre: “En aquests moments, majestat, té molta feina, està escrivint un comentari, i no vol que ningú el destorbi.” Però el rei va insistir tres vegades, i al final el brahman va sortir de casa seva, amb uns ulls cansats, pesants i negrosos com boles de ferro, de tant treballar sota les llànties. En veure la llum del sol, i tota la cohort del rei, quasi es va quedar cec. -

Així doncs, mestre Hiranyakeshin, què és això tan important que no us permet ni fer una breu visita al vostre amo? – va dir primer Pajjota “el Simpàtic”.

-

Majestat, després de considerar-ho molt detingudament, i d’avaluar totes les circumstàncies de la meva vida, i de veure el poc temps que em queda, vaig prendre el vot de no deixar mai més aquesta terra, passi el que passi.

-

No és que em sembli malament, brahman, el teu vot. Els brahmans sou així: us agrada demostrar-vos coses a vosaltres mateixos. Deveu tenir les vostres raons, que un guerrer o un pagès mai no entendrien. Sigui com vulgui, no m’interposaré en els vostres vots. Però quina seguretat tinc que no m’enganyeu?

-

He jurat els vots davant del foc sagrat, majestat, i m’he ungit amb aquest foc per sempre més.

-

Però escolta, mestre, no és així com es fan els vots. Si només tu ho saps, no té cap mena de valor. Per això he dut els meus ministres, brahmans consumats en la llei, per sancionar els vostres vots amb una cerimònia oficial, davant meu. Aquest és el jurament que ha de durar, perquè tothom el respectarà.

-

Sigui així – va dir Hiranyakeshin. 5


Es va fer un altar, i el rei va seure-hi amb molta pompa. Aleshores els brahmans del rei van anar recitant els versos de la llei de Manu, que eren el guiatge pel vot del kshetrasannyasa. I el brahman Hiranyakeshin repetia els versos solemnement, en un sànscrit perfecte, sense ambiguitats. Feta la cerimònia, el rei va dir: -

Realment qui trenca un vot ho ha de pagar, i ho ha de pagar car en les seves pròpies carns i en la seva pròpia ànima, no només aquesta vida, sinó en moltes més. Ara digues, brahman: què ha de passar si no compleixes el vot?

-

Que la meva vida acabi amb molta calamitat! – va proclamar el brahman Hiranyakeshin, davant de tothom. Però Pajjota “el Simpàtic” es va posar a riure. Es va tustar la barba i va dir:

-

Això sembla força dolent, sí… però no podríeu especificar? El brahman, sorprès, s’ho va haver de rumiar més:

-

Que un grup d’homes vinguts d’un regne enemic entrin a casa meva i m’empalin per dalt i per baix si no compleixo aquest vot!

-

Això ja està millor –va dir el rei–. Però aquesta mort, no és la que troben molts homes i dones d’aquest món? Vols dir que tu, tot i haver trencat un vot solemne, no trobaries una mort pitjor que la de molts justos?

-

No era això, majestat.

-

Doncs especifica: quina mena de calamitat està a l’alçada del trencament d’un vot solemne, com el de no abandonar la terra dels avantpassats? El brahman va quedar en silenci. Va mirar al cel clar de la tarda, el sol al zenit, una llum encegadora. Confiat que mai hauria de 6


trencar el seu vot, segur d’ell mateix, va pronunciar les següents paraules: -

Que el meu estómac, coll i boca s’omplin de petites serps que vagin omplint del meu cos de verí; que la meva pell comenci a enrogir i a cremar en la lepra com si fos a l’infern; que els meus ulls només vegin visions terribles de monstres i el meu cap doni voltes sense parar com un molí en dia de tempesta; que la meva ment s’ofusqui i sigui presa d’una ansietat sense límits com el pollet quan cau i no sap arrencar el vol; que un estol de ratpenats m’embolcalli i em comenci a devorar la pell; que uns homes vinguts d’un regne enemic entrin a casa meva i m’empalin per dalt i per baix i clavin el meu cos, com una bandera ensangonada, al bell mig del barri dels descastats, però que la meva ànima no mori, i segueixi sentint i sofrint fins que el cos arribi als noranta anys. I que les vides següents, no siguin diferents en cent mil reencarnacions.

-

Això sona terrible – va dir el rei – ara et crec. Acabes de fer un jurament. Més val que no el trenquis mai, mestre –va riure el rei–. Feu-nos saber sempre que necessiteu alguna cosa. El rei va marxar amb el seu exèrcit cap a la capital, aixecant un núvol de pols que va enterbolir la llum durant unes hores. A la nit el brahman es va aixecar del seu estudi. Volia fer uns cants i després retirar-se a dormir, quan de sobte va arribar un carruatge. En va baixar un jove de vint anys que va entrar corrents

a

la

casa

i

va

prostrar-se,

plorant,

davant

d’Hiranyakeshin, a qui ja se li tancaven els ulls de son. El jove li va demanar que l’acompanyés a la llunyana ciutat de Vaishali, perquè una disputa entre dues escoles de lògica estava a punt de 7


destruir la tradició brahmànica local i necessitaven algú que pogués arbitrar aquella disputa. L’únic savi en qui coincidia la confiança de tots dos bàndols era Hiranyakeshin. “Si no m’acompanya vostè, s’acabaran matant els uns als altres”, va dir el jove finalment. “Però què és aquesta disputa? No poden parlar les coses assenyadament, com persones?” va preguntar el mestre. “És impossible, es tracta d’una divergència textual. Cada escola proclama que només ells tenen l’axioma original, i que el de l’altra escola és una mala còpia.” “Això és una tragèdia” va dir Hiranyakeshin, “perquè malauradament, no et puc acompanyar, i no podré venir mai al vostre poble, perquè he fet el vot de

kshetrasannyasa”. En sentir aquella paraula, el jove de Vaishali va emmudir, va perdre l’esperança i va marxar caminant lentament, desolat, i el seu carro va arrencar de seguida, però cap a una altra direcció. El jove no volia tornar a la seva terra per veure una guerra intestina. A partir d’aleshores, les visites de suplicants es van succeir. No eren, de cap manera, una novetat. Havia estat així sempre. Li demanaven que visités altres contrades. Aquesta vegada el podien saludar, però en canvi mai no trobaven un sí per resposta, i la gent respectava els vots del mestre. Un dia va arribar un missatger i el va atendre el vailet. Abans que el missatger obrís la boca, el vailet li va dir que el brahman Hiranyakeshin havia pres els vots de no abandonar mai més la seva terra. “Això, vailet, se me’n fot. Jo només sóc un missatger i porto una carta” va dir l’altre. Va deixar la carta al vailet, i va marxar amb el seu cavall rabent com un llamp. En llegir la carta, el brahman Hiranyakeshin va quedar molt sorprès. Era el testament d’una cosina llunyana, que li deixava en 8


herència un nen molt petit, quasi acabat de néixer, totalment orfe. “Però quins són els meus deures vers aquesta criatura?” es preguntava el brahman. Immediatament va agafar una placa de fusta i va escriure una carta per la persona que s’ocupés d’aquell nen a la seva vila natal. “On és el missatger?” va dir. “Ha marxat” va respondre el vailet. Així doncs, Hiranyakeshin va enviar un altre missatger, que no coneixia el camí. Al cap d’un mes el missatger va tornar sense resposta, perquè no havia aconseguit trobar la vila natal d’aquell nen. “No passa res” va dir el brahman, “això vol dir que ja hi deu haver qui es cuida d’ell.” Però tot i que la seva boca deia això, el seu cor no podia deixar de pensar en el nen petit, que era per ell com un fill, i es maleïa ara nit i dia per haver fet el vot de kshetrasannyasa i no poder anar a la recerca del seu fill, i poder-lo portar a casa, i instruir-lo en la gramàtica, de manera que si ell mateix no podia acabar

Mlecchandhatamorahulagrahanantaravakyanakshatr amadhyarthakaumudí “La lluna plena del sentit entre paraules estrella al cel nocturn just després de l’eclipsi”, l’acabaria el seu fill. Aquesta cabòria, que era un somni, el va començar a acompanyar, sense mai no atenyer-lo, com si fos la seva pròpia ombra. Van passar setze anys i el brahman, que ja era molt vell, havia avançat en la seva gramàtica. De fet ja no li quedava gaire, només el comentari al darrer capítol, que és el més curt i tracta dels suffixos per fer derivats, com patronímics i gentilicis. I va

9


ser en aquestes circumstàncies que va rebre la visita d’aquell missatger que un dia li havia dut el testament. Ara duia una altra carta, on s’explicava que el nen, que ja tenia setze anys, estava molt malament, en condicions de salut terribles, a punt de morir, i que necessitaven ràpidament algú que l’ajudés, i li demanaven a ell, que era un savi, si podia immediatament visitar-lo i fer el possible per salvar-lo. Aleshores el brahman va recordar el seu vot, però tampoc podia abandonar el fill a la seva sort, de manera que va agafar un carro i va dir al missatger que l’acompanyés a Ujjayiní, a demanar permís al rei Pajjota “el Simpàtic”. El rei Pajjota era a la sala d’audiències. Anava disfressat de tortuga, i les quatre reines anaven disfressades de conilletes. Quan el rei va veure Hiranyakeshin es va posar a riure, com un desesperat, i mirant de controlar-se va dir: -

Tu! Tu! Ho sabia! Haha! Mentiu més que parleu, els brahmans! –no deixava de mofar-se d’Hiranyakeshin–.

-

No és cosa per riure, majestat. He vingut a demanar permís solemnement, perquè un assumpte de molta urgència m’obliga a trencar els meus vots, i assumiré totes les conseqüències del jurament.

-

Vos sabreu el que feu. Però que no sigui per mi! Els meus homes us acompanyaran. El rei el va equipar amb cavalls i una guàrdia de corps, per tal d’impedir que el malefici de trencar el vot s’acomplís. Però quan van creuar la frontera de l’estat veí, un grup de bandolers va atacar el comboi. Hi va haver una batussa i el brahman pensava que per fi havia arribat la seva hora. Els bandolers van començar a empalar molts homes, però quan van haver aconseguit l’or i el 10


menjar, van fugir rabent com llamps. El missatger, el vailet, un parell de mercenaris i el brahman van sobreviure, i van seguir fent camí, sense diners, amb tres cavalls. “Això de ben segur que ha estat un avís perquè torni a la terra natal. La següent vegada no tindré la sort d’escapar.” Quan van passar al regne veí, els van aturar, prenent-los per mendicants, i els van empresonar durant un mes a les masmorres. “Vet aquí el meu final” va pensar el brahman. Allà un dels mercenaris va morir, i el missatger va quedar greument malalt de malària. Un cop lliures, doncs, estaven a la mercè d’un home que es desmaiava almenys un cop al dia, i que mentre estava serè tenia tics i deliris constants. Aquest era l’home que els havia de guiar. Òbviament, es van perdre. “Ens durà a la boca del llop, això em passa per trencar els vots…” pensava, pessimista, el brahman. Van estar galopant per moltes contrades. Els dies en què la malària recedia, el missatger recobrava el seny i deia: “Però on som? Com hem arribat aquí?” i a la nit, amb la posició de les estrelles, es tornava a orientar, i reprenien el rumb fins el següent atac de malària. Quan semblava que ja havien trobat la ruta, el missatger va morir sobtadament. El van cremar vora el riu, i quan van llançar les cendres al riu, va sortir-ne un cocodril molt violent que va mossegar la cama del vailet i per poc no se l’empassa tot ell. El mercenari i el brahman van estibar fort i finalment van aconseguir arrencar el vailet de la boca del cocodril. Però havia perdut una cama, i sagnava sense aturador. ���Podria haver estat jo!” pensava el brahman, obsessionat. “Aquests avisos constants em tornaran boig”. El vailet no es va refer de la seva ferida 11


terrible, i va morir, dessagnat i xuclat de cara, el matí següent. El van cemar també vora el riu, però a l’hora de llençar les cendres, el mercenari i el mestre Hiranyakeshin tenien por de molestar alguna bèstia del riu, de manera que les van guardar en una caixa, i les van dur amb ells. Van travessar una muntanya molt freda, i després van arribar a una vall que semblava pròspera. La gent dels pobles preguntava al brahman: “On aneu, senyor?” i ell es presentava. El van reconèixer i li van dir: “Sí, sabem on viu la vostra família, perquè el vostre nom és famós arreu dels punts cardinals. Però no us recomanem que seguiu endavant, mestre, perquè la comarca on voleu anar està en peu de guerra contra les tropes d’un rei enemic.” En sentir això, el brahman va entendre que era una senyal inequívoca del seu destí, i va decidir passar un parell de nits en aquella aldea per meditar si havia de continuar, i acarar la sort per salvar el seu fill, o bé havia arribat el moment de donar gràcies als déus per no haver-lo matat ja, i tornar a casa per seguir amb el vot de no abandonar la terra. “Sens dubte els déus em deixen viure perquè volen que acabi la gramàtica” pensava Hiranyakeshin “o potser perquè salvi el meu fill?” dubtava. Però la idea que el seu fillol, que era com un fill, que era com la seva pròpia vida, corria perill, no el deixava tranquil ni un sol moment, de manera que amb un rampell va convèncer el mercenari per seguir endavant, i van llogar un carro de mules per arribar a la comarca on vivia el seu fill. Les marques de la desolació indicaven la ruta. Les masies eren despoblades. Els animals pasturaven on volien, fins i tot pels dormitoris de les masies. Els ocells competien amb les rates per

12


devorar primer els graners. A tot arreu les cases cruixien el silenci, i el xiulet del vent ho embolcallava tot. De sobte, després d’hores de no veure a ningú, van divisar a la llunyania una persona que, des de la teulada d’una casa, feia signes amb els braços. - Hi hem d’anar? – va preguntar el mercenari -. Podria ser un parany. - I què vols fer ara, tornar a casa? Aquell home potser ens pot ajudar a trobar el camí – va respondre el kshetrasannyasin. Així doncs, van procedir. Però quan van ser a la vora, van comprendre que era un cos empalat, per dalt i per baix, a la terrassa d’una casa. La pell d’aquell cos flamejava, era una lepra vermella. La boca era plena de serps petites que l’anaven enverinant i li movien la mandíbula com si parlés, però no deia res. El cos moribund, sacsejat pel vent com una bandera, era l’home que els havia cridat.

13


Kshetrasannyasin