Biodiversitat

2. L’orografia de la Península Ibèrica, amb nombrosos sistemes muntanyosos com per exemple els Pirineus, la Serralada Cantàbrica, la Meseta i franges litorals, fa que hi hagi una gran diversitat de paisatges i de sistemes naturals, ja que la temperatura mitjana baixa mig grau per cada 100 metres d’altitud, i això ocasiona canvis notables d’humitat i de temperatura entre el peu de la muntanya i els seus cims. Part del territori per sobre dels 1000 metres està cobert per la neu algun cop pràcticament cada any, la qual cosa provoca que hi hagi una flora i fauna particular.

3. La industrialització i el desenvolupament d'Espanya han estat més lents que els d'altres països d'Europa, cosa que ha permès mantenir espais naturals més ben conservats.

4. Durant els grans períodes glacials, animals i plantes del nord d’Europa arribaren a la Península. L’efecte de refugi va afavorir la biodiversitat. La flora i la fauna van desenvolupar trets propis i van generar noves espècies i subespècies, que fruit de l’aïllament, van accentuar encara més les diferències, originant espècies endèmiques.

Malauradament, Espanya no ha estat un país que s’hagi situat a l’avantguarda del moviment per a la conservació de la natura (només el 5 % del territori espanyol correspon a espais naturals protegits), ni tampoc a l’hora d’acomplir la difícil tasca de fer compatible la protecció de la natura amb l’ús dels recursos naturals del territori. Actualment el 15 % de les plantes estan en situació crítica, així com el 37% dels vertebrats. Espècies com l’ós bru (Ursus arctos), l’àliga imperial ibèrica (Aquila adalberti), el linx ibèric (Lynx pardinus) o el trencalòs (Gypaetus barbatus) estan a punt de desaparèixer.

Les pràctiques deforestadores, la fragmentació dels boscos, l’extensió de monocultius, la caça indiscriminada, la persecució de les espècies en conflicte amb l’home, els incendis forestals, la urbanització, el turisme massiu, la contaminació, etc., porten a una degradació dels ecosistemes del territori espanyol que està acabant amb el nostre patrimoni natural.

LA TEORIA DE LA BIOGEOGRAFIA INSULAR A gairebé tot el món i a totes les zones climàtiques hi podem trobar illes, que tant si es tracta de petites illes tropicals com d'enormes terrenys de gel com Groenlàndia, presenten un ambient ecològic molt especial, ja que és difícil accedir a elles i colonitzar-les.

Estudiant els ecosistemes insulars, Robert MacArthur y Edward O. Wilson van veure que hi havia més diversitat biològica a unes illes que no pas a unes altres. Per explicar aquesta diferència van desenvolupar la teoria de l'equilibri de la biogeografia insular basada en un balanç entre la taxa d'immigració i la taxa d'extinció d'espècies ja establertes.

Quan es comença a colonitzar una illa nova la taxa d'arribada de noves espècies és alta però va disminuint. Al mateix temps, l'extinció augmenta a mesura que hi ha més espècies, ja que competeixen per l'espai i els recursos.