Page 1

BIODIVERSITAT. PART I CAPÍTOL I. ELS ORÍGENS COM S’ORIGINA LA VIDA? Fa 4600 milions d'anys la Terra es va formar a partir de les restes solidificades de l'explosió d'una supernova. Aquella atmosfera, que contenia gasos com amoníac o hidrogen, es trobava a temperatures altíssimes a causa de la radiació ultraviolada, constants descàrregues elèctriques, forta activitat volcànica, etc., que aportaven gran quantitat d'energia lliure. Es van propiciar les condicions ideals per a que es produïssin reaccions químiques entre els compostos gasosos a una sopa primitiva, sorgint espontàniament molècules orgàniques 4000 milions d'anys enrere, que van reaccionar i unir-se organitzant-se en macromolècules per mitjà de reaccions de condensació a altes temperatures. Començava una evolució química precedida d'una de biològica que conduiria a la pròpia vida. Aquesta hipòtesi no la defensen tots els científics. Alguns creuen que a l'atmosfera primitiva hi havia una certa quantitat de diòxid de carboni i les condicions inicials no eren tan reductores com es creia. A més, a partir dels 80, s'han considerat altres teories, com la de Graham Cairns-Smith on afirma que la formació de molècules s'ha pogut donar sobre suport mineral, com l'argila o pirites de ferro en fumeroles oceàniques, etc. En algun moment, un àcid nucleic, l'ARN, va ser capaç de fer còpies de sí mateix. ARN, futur suport de la informació genètica, podia dirigir tant la seva pròpia replicació com la síntesi de proteïnes i augmentava la velocitat de les reaccions químiques. A la replicació es van produir errors de lectura, mutació i eliminació selectiva de les varietats menys eficients, alhora que es formaven nous tipus de macromol·lècules. Més endavant alguns fosfolípids, que són mol·lècules orgàniques insolubles a l'aigua, s'organitzaren formant una membrana biològica semipermeable associada a proteïnes. Era una barrera no aquosa que aïllava de l'exterior allò que contenia, ARN i proteïnes codificades per ell, i seleccionava a través d'ella el pas de molècules. Aquesta podria ser l'estructura cel·lular més primitiva, coneguda com protocèl·lula. Era una unitat autònoma limitada per una membrana amb una organització funcional que permetia l'autoreproducció. Acoblant-se de dos en dos i modificant-se, les cadenes d'ARN s'organitzaren formant una doble hèlix, l'ADN, proporcionant una molècula més estable per a l'emmagatzematge i transmissió de la informació genètica. El canvi d'ARN a ADN com material hereditari va produir l'aparició de la primera cèl·lula, estructura morfològica i fisiològica elemental de tot ésser viu, donant lloc al nostre avantpassat bacterià més antic. Es tractava d'una cèl·lula de tipus


procariota, el tret principal de la qual és que no té membrana nuclear ni conté la majoria d'orgànuls citoplasmàtics. Tot i que tenien una estructura simple i un mecanisme químic adaptat a l'entorn molt rudimentari, els bacteris van ser els primers organismes vius que van colonitzar la Terra fa 3800 milions d'anys amb un èxit espectacular. LA CÈL·LULA, LA UNITAT DE VIDA MÉS PETITA Els primers bacteris no es veien obligats a fabricar el seu propi aliment ja que tenien a la seva disposició tot tipus de molècules orgàniques que consumien de forma gradual. Amb la proliferació tan ràpida d’aquestes cèl·lules va començar la competència per l’aliment i alguns fermentadors van desenvolupar la capacitat de sintetitzar el seu aliment, aprofitant l’energia del sol mitjançant la fotosíntesi. Aquests organismes autòtrofs anaerobis, que utilitzen la llum solar i no toleren l’oxigen, produïen compostos orgànics i subministraven aliment i energia a la resta. Fa 3500 milions d’anys van aparèixer els cianobacteris, fotosintetitzadors formadors d’oxigen, que tenien la capacitat d’aconseguir l’hidrogen de l’aigua i alliberar oxigen en forma gasosa. Aquest va començar a oxidar els minerals i després a acumular-se a l’aire i es va formar la capa d’ozó. Però l’oxigen activava les reaccions químiques, descomponia les molècules orgàniques i interferia al metabolisme cel·lular, així molts organismes van morir però en van sorgir d’altres amb un nou tipus de metabolisme, l’aerobi, que aprofitava l’oxigen per respirar. Fa 200 milions d’anys mitjançant interaccions bacterianes i fruit de la simbiosi de 2 o 3 tipus diferents de bacteris, va sorgir una nova cèl·lula, l’eucariota. Una sèrie de canvis estructurals va augmentar la compartimentació de la cèl·lula, aïllant les funcions cel·lulars i aconseguint més complexitat a l’organització. La característica més distintiva va ser la formació del nucli cel·lular, on el valuós material genètic va quedar aïllat amb una doble membrana, però també va ser extraordinària l’aparició d’orgànuls productors d’energia, els mitocondris i els cloroplasts, que es van originar a l’establir-se una simbiosi entre una cèl·lula nucleada i una de procariota. El fet que un bacteri s’allotgés a l’interior d’una cèl·lula nucleada va fer que allò que eren dos éssers s’associessin donant una nova forma de vida. Es creu que els bacteris van acabar perdent la seva identitat i van donar lloc als mitocondris de les cèl·lules animals, mentre que algunes cianobactèries fotosintètiques es van convertir en cloroplasts constituint les cèl·lules vegetals. Els mitocondris contenen els enzims del metabolisme respiratori i els cloroplasts duen a terme la fotosíntesi. L’arbre de la vida es va ramificar molt aviat, les cèl·lules eucariotes van desenvolupar la reproducció sexual, que va proporcionar un augment de variabilitat genètica en combinar-se gens dels individus que s’aparellaven, a més, les cèl·lules eucariotes van establir cooperacions formant colònies, que van produir una divisió del treball, on cada cèl·lula s’especialitzava en una


funció. Aquestes cèl·lules no podien realitzar totes les funcions vitals, la qual cosa va determinar l’aparició d’organismes pluricel·lulars, on cada funció estava realitzada per un determinat tipus de cèl·lules, conegut com sistema. L’organisme pluricel·lular primitiu va evolucionar donant lloc als actuals organismes superiors. DESENVOLUPAMENT DELS PRIMERS ÉSSERS AL MEDI AQUÀTIC Fa 600 milions d’anys el domini monopolista de les algues es va acabar i es produí un esclat de diversitat amb una gran proliferació de noves formes de vida, conegut com explosió del Cambrià. L’evolució conduí a la formació d’organismes unicel·lulars eucariotes i multicel·lulars que van conduir a la formació dels fongs, plantes i animals. Els primers animals pluricel·lulars que aparegueren fa 670 milions d’anys eren uns invertebrats de cos tou. Fou durant els següents 100 anys que es produí la gran expansió d’aquests organismes marins, d’organització cada cop més complexa. Aparegueren animals tan diversos com esponges, pnidaris com coralls, equinoderms com eriçons de mar, platihelmints i anèl·lids que són cucs, mol·luscs com ara ostres i pops, i artròpodes com ara llagostins o formigues entre d’altres. Es creu que un organisme marí primitiu va donar origen a tres línies evolutives agrupades amb el nom de cordats. Una d’elles donaria lloc als vertebrats, que adquiriren els següents trets: -

Una columna de vèrtebres, que formen l’eix esquelètic principal del cos i el crani. Un cordó nerviós o medul·la espinal que passa per dins de la columna vertebral i s’eixampla per l’extrem anterior formant l’encèfal. Una estructura del cos dividida en cap, tronc i cua que sol presentar quatre extremitats de tipus aleta o pota, proveïdes d’esquelet intern.

Els primers vertebrats sorgits fa 435 milions d’anys van ser els peixos. Tenien aletes rudimentàries, però no aletes parelles ni mandíbules, i tenien el cos recobert de plaques òssies gruixudes que els donaven un aspecte cuirassat. Amb el temps, evolucionaren, s’adaptaren bé al seu medi, es diversificaren i aconseguiren dominar el medi aquàtic. Actualment, són el grup més variat i amb un nombre més gran d’espècies de tots els animals vertebrats. A causa de la competició entre ells i de l’existència de grans sequeres estacionals, la vida a les aigües continentals era cada cop més difícil. Qualsevol modificació que permetés estar més temps fora de l’aigua era afavorida per la selecció natural i les possibilitats de supervivència augmentaven si podien caminar sobre la terra fins que arribessin on hi havia nous tolls.


Algun peix desenvolupà un pulmó que li va permetre respirar fora de l’aigua. En el curs de les generacions, els descendents d’aquesta espècie adquiriren aletes grosses que es convertirien en extremitats articulades i amb cinc dits per reptar, una oïda més evolucionada per a detectar sorolls aeris, millor olfacte, ulls per veure tant a l’aigua com a terra i pell sense escates amb glàndules secretores de mucus que la mantenien humida i viscosa. Aquests éssers, apareguts fa 345 milions d’anys, són els precursors dels amfibis més primitius. Tot i les adaptacions, els amfibis sempre han tingut dependència de l’aigua ja que és on es reprodueixen i desenvolupen. A més, els adults no tenen la pell protegida contra la dessecació. No obstant, l’aparició dels insectes amb ales, l’adaptació de les plantes fora de l’aigua i l’aparició de plantes amb llavors com els pins, coincidint amb unes condicions climàtiques suaus i humides que afavoriren l’existència de zones pantanoses, van fer possible l’evolució i diversificació dels amfibis. ELS VERTEBRATS CONQUEREIXEN EL MEDI TERRESTRE A partir d’un grup d’amfibis sorgiren els primers rèptils. Es produí la conquesta definitiva del medi terrestre, resolent els problemes que comportava i fent-se els amos del planeta. Els canvis més importants van ser a la reproducció, ja que en els rèptils la fecundació es produïa dins la femella. Per evitar la deshidratació de l’embrió aparegué l’ou amniòtic, a l’interior del qual es desenvoluparen uns embolcalls que protegien l’embrió: l’amni, membrana que forma una bossa plena de líquid on l’embrió es manté submergit i l’al·lantoide, que actua d’òrgan respiratori i forma una bossa que acumula els residus que origina l’embrió. Els rèptils tenien la pell impermeable, recoberta d’escates formades per cèl·lules mortes de l’epidermis que evitaven la pèrdua d’aigua a través de la pell. A més, tenien pulmons més grans i amb més replecs i, per tant, amb més superfície d’intercanvi gasós. Aquestes adaptacions van fer que fa 195 milions d’anys, es produís l’explosió evolutiva dels rèptils, que colonitzaren la terra, l’aigua i l’aire, donant lloc a una gran varietat de grups. Els rèptils, com els peixos i els amfibis, tenen una temperatura corporal dependent de la del medi ambient, això fa que abundin a les regions tropicals i escassegin a les zones fredes. Diversos grups de rèptils van evolucionar donant lloc a mamífers i ocells. Els mamífers més primitius van aparèixer en forma de petits insectívors fa 200 milions d’anys. Els ocells van aparèixer fa uns 150 milions d’anys. S’han trobat fòssils amb trets entre els rèptils i els ocells moderns. L’esquelet era reptilià amb tendència de marxa bípeda, amb una llarga cua i un estèrnum poc desenvolupat, tenia les mandíbules en forma de bec amb poques dents, una estructura en forma d’ala, un crani similar al dels ocells actuals i plomes, derivades de les escates del rèptils. La seva anatomia i fisiologia es van anar perfeccionant entorn al vol. Un esquelet lleuger però fort (els ossos són buits), l’estèrnum molt desenvolupat i eixamplat en forma de quilla on hi ha una potent musculatura


que mouen les ales i canvis als pulmons per facilitar la respiració durant el vol, portaren a les actuals formes. El fet que els ocells fossin els primers vertebrats homeoterms (de sang calenta) els donà grans possibilitats adaptatives, com ara, la capacitat de volar. L’aparició i expansió de les plantes amb flor (on hi ha els òrgans reproductors), amb les llavors recobertes pel fruit, seguit de les extincions que van fer que hi hagués molts nínxols ecològics buits, va permetre que els mamífers tinguessin una explosió evolutiva fa 65 milions d’anys. La presència de pèl, que és un aïllant tèrmic perfecte, glàndules mamàries que secreten llet que alimenta les cries, reproducció vivípara, formació de la placenta, que acompleix una funció decisiva en l’intercanvi de substàncies entre la mare i el fetus, i la gestació i cura de les cries que neixen perfectament formades són alguns dels trets que els diferenciaven de la resta d’animals. Els mamífers, dotats d’un sistema nerviós molt avançat amb gran desenvolupament del cervell i gran diversitat d’adaptació davant les diferents situacions ecològiques, van permetre un èxit biològic que al llarg dels anys donà lloc a l’aparició de l’Homo sapiens. DARWIN I LA SELECCIÓ NATURAL Al 1859 Charles Darwin va publicar Origen de les espècies, que va ser una revolució tant en el camp de les ciències biològiques com en la concepció filosòfica i moral de l'home. Va aportar proves que demostraven la realitat de l'evolució de les espècies a partir de formes ancestrals i també va proporcionar un mecanisme, la selecció natural, per explicar com podien canviar i formar-se noves espècies. Darwin no va ser el primer en proposar una teoria de l'evolució però si ho va ser en explicar el concepte de selecció natural aconseguint un èxit absolut. Al 1858, un altre naturalista, Alfred Russel Wallace, va arribar a les mateixes conclusions, va enviar un resum de les seves idees a Darwin i ambdós van presentar un article conjunt. Al 1831 Darwin es va embarcar com naturalista a bord del 'Beagle'. Durant cinc anys va viatjar per tot el món, recol·lectant material i anotant els fenòmens que observava. Allà va començar a dubtar que les espècies fossin immutables, perquè va adonar-se que els individus d'una espècie no eren idèntics. Vint anys més tard Darwin va llegir un assaig de Thomas Maltus, que s'ocupava de les poblacions humanes. Aquest assaig assenyalava que malgrat el potencial reproductor de la humanitat, es manté una mesura constant de poblacions, que tendeixen a mantenir-se estables d'una generació a l'altra a causa de factors que controlen el creixement ràpid, com la fam o les malalties. Basant-se en aquestes idees, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució per selecció natural: 1. Els éssers vius, en condicions naturals, produeixen una descendència més que suficient. 2. A la natura només hi sobreviu una part minoritària dels éssers que hi neixen.


3. Hi sobreviuen els més aptes. Els supervivents són el resultat de la lluita per l'existència i els que s'adapten millor a l'ambient. 4. Qualsevol població està constituïda per individus que es diferencien els uns dels altres. No n’hi ha dos que siguin exactament iguals, tots mostren variació anatòmica, fisiològica i de comportament. 5. Els supervivents poden transmetre als seus descendents els caràcters adaptatius favorables que permeten una explotació més eficaç del seu entorn. En ser heretats, els nous trets s'estenen per la població i l'acumulació d'aquests canvis condueix a l'aparició de noves espècies. La dificultat major amb què va topar la teoria de la selecció natural va ser que Darwin no va poder donar explicacions científiques de per què els fills tendeixen a assemblar-se als pares. Al 1866, Gregor Mendel va formular la teoria de l'herència biològica, que va significar l'origen de la genètica. La conjunció del darwinisme amb la genètica va donar lloc al neodarwinisme o teoria sintètica de l'evolució. Avui sabem que hi ha variacions hereditàries i d'altres que són modificacions provocades per l'ambient. Només les hereditàries, causades per mutacions o alteracions del material genètic i produïdes a l'atzar, constitueixen la primera matèria de l'evolució. L’EVOLUCIÓ, LA CLAU DE LA BIODIVERSITAT L’evolució de la vida és el desenvolupament de la varietat i la complexitat dels organismes i és el resultat de la variació genètica i l’adaptació mitjançant la selecció natural als ambients específics. A part de la variació que resulta de la recombinació de gens en la reproducció sexual, els factors que actuen a favor de l’evolució són: les mutacions, la selecció natural, la deriva genètica i les migracions. - Les mutacions, que són canvis hereditaris al material genètic, són la principal causa de la variabilitat genètica que ha portat a l’evolució. Són un fenomen rar ja que hi ha mecanismes de control i de correcció al procés de còpia de l’ ADN. Les mutacions a les cèl·lules sexuals poden ser transmeses a la descendència. Podem dividir les mutacions en: les que perjudiquen l’organisme perquè modifiquen una funció desfavorablement, les que no tenen cap efecte sobre cap funció i les que milloren el funcionament de l’organisme en les condicions en què viu. Això es tradueix en un augment de la supervivència i/o fertilitat, de manera que els tipus genètics que la porten augmenten de freqüència en el curs de les generacions. - La selecció natural escull i afavoreix les mutacions avantatjoses i n’elimina les desfavorables, garantint la supervivència del més adaptat a aquell lloc i a aquelles condicions. És el cas de la forma mutant d’una tinya, Biston betularia, que al segle XIX augmentà la seva població a les regions industrialitzades d’Anglaterra. La varietat més comuna, de color blanc platejat amb taques negres, es mimetitzava amb els líquens incrustats als arbres. Amb la


contaminació atmosfèrica els líquens van morir i els troncs dels arbres s’ennegriren de sutge. Amb aquestes condicions la forma mutant es trobava més ben camuflada que la comuna i passava més desapercebuda. Al ser menys depredada es va propagar molt en les generacions successives essent la forma més abundant actualment. - La deriva genètica, que es produeix per atzar, s’entén com “la fluctuació casual de les freqüències dels gens d’una generació a l’altra”. És molt important en poblacions petites i amb intercanvis migratoris baixos. Per exemple, a una illa de la Micronèsia, un greu defecte ocular amb ceguesa total per als colors afecta un 10 per cent de la població, mentre que gairebé no existeix en altres parts del món. La mutació es devia haver produït en un habitant de l’illa fa uns quants segles i ha esdevingut freqüent per deriva genètica. - Les migracions, que tenen lloc entre grups no gaire llunyans, limiten l’aïllament i disminueixen la incidència de la deriva genètica, amb el resultat que les poblacions més pròximes físicament són genèticament més semblants entre elles que les més llunyanes. Ara bé, existeix un altre tipus de migració, que és quan un grup sencer s’estableix en un altre lloc i s’interrompen els contactes entre la nova colònia i la terra natal. Això produeix un aïllament que tendeix a fer que les poblacions es diferenciïn. Si continua durant molt temps, podrien fins i tot convertir-se en espècies diferents per efecte de la deriva genètica i l’adaptació a nous ambients. ESPECIACIÓ I OPORTUNITATS ECOLÒGIQUES L'especiació és el procés de formació de noves espècies mitjançant el qual dues poblacions de la mateixa espècie desenvolupen barreres reproductores i es converteixen en llinatges diferents que evolucionen per separat, constituint espècies diferents. El mecanisme més eficaç per a que es produeixi una barrera reproductora és l'aïllament geogràfic, tot i que es necessiten milers d'anys per a que això passi. Hi ha dos tipus d'especiació, l'al·lopàtrida i la simpàtrida: L'al·lopàtrida és aquella mitjançant la qual es produeix la formació d'espècies per una separació geogràfica. Poblacions que queden separades s'adapten a diferents entorns, evolucionen independentment, acaben generant barreres reproductores i essent una nova espècie. A què es deu l'aïllament geogràfic? Poden produir-se canvis climàtics o geològics que fragmenten l'hàbitat d'una espècie o que una part del bosc es converteixi en prat i les poblacions quedin separades. També pot passar que un grup d'individus d'una espècie se separi i comenci de nou en una altra àrea on no hi ha membres de la seva espècie. El grup aïllat de la població es troba davant noves condicions ambientals, noves pressions ecològiques i les mutacions favorables poden estendre's, alterant-ne l'estructura genètica i afavorint l'evolució de barreres reproductores entre la població ancestral i la recentment fundada.


També es pot produir la formació de noves espècies sense que hi hagi separació física, mitjançant l'especiació simpàtrida. Diferents poblacions d'una espècie s'especialitzen per ocupar diferents nínxols del seu entorn. Es produeix una elecció i un ús de l'hàbitat molt específic d'una única àrea geogràfica. Un cas particular és la radiació adaptativa, una explosió d'especiació que és la proliferació d'espècies diversament adaptades a partir d'una espècie ancestral. Les illes oceàniques són idònies per a la radiació adaptativa d'organismes terrestres, ja que proporcionen noves oportunitats per a diversificar-se. L'arxipèlag està aïllat del continent, cada illa està geogràficament aïllada de les altres per mar i és diferent de les altres en les seves característiques físiques, climàtiques i biòtiques. Què passa quan apareix una illa o un arxipèlag enmig de l'oceà? Inicialment és una àrea on no hi ha vida però va essent colonitzada per espècies que hi arriben. A les dificultats d'arribar cal afegir la problemàtica que suposa començar a un lloc desconegut i buscar un lloc idoni per a viure, aliment adequat, parelles potencials i pocs depredadors. Però no deixa de ser un lloc escassament poblat, amb poca competència, així que es produeix una situació ideal per a la proliferació i especialització de les espècies, ja que estan cada cop més ben adaptades per a desenvolupar un determinat paper dins la comunitat, amb major eficàcia que qualsevol de les altres espècies. Això també succeeix dins d'una espècie, com en el cas dels pinsans de les Illes Galàpagos. CAPÍTOL II. BIODIVERSITAT I ESPÈCIES QUÈ ÉS BIODIVERSITAT? La biodiversitat es la variació genètica i la variabilitat de les formes de vida de la Terra i els ecosistemes en què es troben. Consta de tres nivells no excloents, els gens, les espècies i els ecosistemes. La diversitat genètica fa referència als gens, fragments d'ADN situats als cromosomes, que són les unitats hereditàries que passen de pares a fills. Les diferències entre els gens dels membres d'una espècie poden ser visibles, com en el cas de la mida o el color, o poden ser invisibles, en el cas de la resistència a una determinada malaltia. La diversitat genètica permet la producció de noves races o varietats d'animals domèstics i plantes agrícoles. A les espècies silvestres els permet adaptar-se al canvi de les condicions ambientals i al procés d'evolució. La diversitat específica es refereix a les espècies, que són un conjunt d'individus amb trets semblants en dotació genètica, morfologia i relacions dins de l'ecosistema, capaces d'entrecreuar-se en condicions naturals i de produir descendència. Els híbrids nascuts de dos animals en captivitat o de dos tipus de plantes conreades a un jardí no són suficients per a classificar-los com a membres d'una única espècie.


El concepte d'espècie és clau per a l'estudi de la biodiversitat, ja que es considera la unitat bàsica per mesurar o descriure la diversitat biològica. La taxonomia o classificació dels éssers vius, anomenada nomenclatura binomial, es basa en un sistema inventat al segle XVIII per Karl Von Linné. Aquesta classificació assigna a cada organisme dos noms en llatí. El primer defineix el gènere i el segon l'espècie. Per exemple, Canis Lupus pel gos, on Lupus és l'espècie i Canis el gènere de llops i gossos. La biodiversitat específica no depèn del nombre d'espècies d'una comunitat, sinó també del nombre d'individus de cada espècie. Quant a la diversitat d'ecosistemes, serà més alt aquell que contingui un major nombre d'espècies. L'ecosistema està format per una comunitat d'organismes i el medi físic en què viuen, amb tot el conjunt de relacions que s'estableixen entre els éssers vius i entre aquests i els factors físico-químics. Les relacions funcionals entre les comunitats i el seu ambient són complexes però existeixen processos ecològics generals com el cicle de l'aigua, la formació del sòl, el cicle de nutrients, etc., que proveeixen el sosteniment requerit per les comunitats i són la base de la seva interdependència. Podem considerar la biosfera com l'ecosistema imaginari més ampli. Al seu torn inclou d'altres més senzills, com un llac, una platja, un prat o un bosc. Dins del bosc podem considerar que un tronc d'arbre en putrefacció és un ecosistema, perquè pot contenir gran varietat de fauna i flora. Els ecosistemes també poden haver estat creats per l'home, com els parcs de la ciutat, els jardins de les cases o un aquari. QUANTES ESPÈCIES HI HA SOBRE LA TERRA? No tenim resposta a la pregunta de quantes espècies hi ha a la Terra. Es desconeix fins i tot l'ordre de magnitud més proper i, a mesura que continua l'exploració del món natural, apareixen noves espècies, fins i tot de mamífers, que és el grup més conegut. Actualment es coneixen al voltant d'un milió i mig d'espècies, que han estat descrites formalment i que tenen un nombre científic d'acord amb els codis de nomenclatura biològica, però aquesta xifra representa només una minúscula part de les que existeixen realment, ja que per la major part dels grups d'organismes hi ha moltes més espècies per descriure que no espècies descrites. A més, un alt percentatge de les que es coneixen es troben identificades amb una etiqueta a un museu i no se'n sap gairebé res d'elles. A partir de diverses estimacions i extrapolacions s'ha arribat a la conclusió que a la Terra hi deuen viure entre 5 i 30 milions d'espècies, tot i que els més agosarats parlen de 100 milions. Les estimacions més prudents parlen d'uns 10 milions d'espècies, però s'inspiren en les dades conegudes d'animals i plantes, sobretot vertebrats i plantes superiors. Tot i que el grup dels insectes és el que conté més espècies descrites és, alhora, un dels més desconeguts i per això resulta més difícil fer extrapolacions. Aquest gran marge de variació es deu, per una part, als diferents mètodes empleats per fer l'estimació i, per altra, a la ignorància sobre el tema.


Entre les dificultats que es presenten per a realitzar una estimació exacta de la biodiversitat de la Terra hi ha: - La pròpia magnitud de la tasca. - El fet que nombroses espècies desapareixen abans que arribin a ser catalogades. - La despesa que suposa realitzar taxonomies completes i la manca d'interès dels possibles subvencionadors. - L'atenció preferent cap a organismes grans, sobretot vertebrats, o organismes amb interès econòmic probable, etc. Malgrat la preocupació per la conservació de la biodiversitat, la sistemàtica, és a dir, la branca de la biologia que estudia la classificació dels éssers vius en grups, rep cada cop menys suport, tant econòmic com institucional, i no se la considera una investigació prioritària. Però les primeres passes s'haurien d'encaminar cap al coneixement dels organismes i de les comunitats, ja que és difícil abordar qualsevol estudi al camp de la biologia, com per exemple, l'estructura i funció dels ecosistemes, el paper de les espècies als processos ecològics, conseqüències de la fragmentació, recerca molecular per estudiar relacions evolutives, biogeogràfiques i de parentiu, etc., si no es coneix la diversitat biològica. D'aquí la importància i necessitat de tenir un inventari de les espècies. COM ES DISTRIBUEIXEN LES ESPÈCIES? La biodiversitat es distribueix sobre la totalitat de la superfície terrestre, tot i que aquesta repartició no es fa de manera homogènia, ja que hi ha regions amb més riquesa biològica que d'altres. Els països que posseeixen entre el 70 i el 80% de les espècies de la Terra es troben a l’hemisferi sud. La distribució global de la diversitat d'espècies terrestres es deu al clima, ja que els organismes es desenvolupen de forma òptima en certes condicions ambientals. L'estabilitat del clima possibilita l'establiment d'una major diversitat d'organismes, quan més homogeni sigui el clima, i per tant, amb estacions menys marcades, i quan menys freqüents siguin esdeveniments com incendis o huracans, més estable serà un lloc. La distribució de les espècies es veu condicionada pel gradient latitudinal, pel d'altitud i pel de precipitacions: - A menor latitud, és a dir, quan més a prop de l'Equador, el nombre d'espècies augmenta. Factors ecològics fan que hi hagi més espècies a la selva tropical que a la tundra.


- Pel que respecta al gradient d'altitud, la diversitat d'espècies disminueix amb l'altura. - Les zones desèrtiques i àrides tenen menys diversitat d'espècies que les zones en què plou poc. La distribució global de la biodiversitat també es pot veure afectada per factors locals com, per exemple, els processos geològics i la història evolutiva de la zona. El fenomen de la deriva continental ha estat un dels més significatius, ja que el desplaçament de l'escorça terrestre va provocar múltiples moviments de separació i noves unions de masses de terra. Els Pirineus, per exemple, presenten uns índexs de biodiversitat molt superiors als d'altres muntanyes. La seva orientació va jugar el paper de barrera arquitectònica que impedia el pas d'algunes espècies, proporcionant-les un refugi. D'aquesta manera, moltes espècies de zones àrtiques o fredes estan presents als Pirineus des de la darrera glaciació. Per d'altres espècies, la vessant Sud dels Pirineus va permetre trobar una zona protegida contra els factors climàtics adversos. Per això moltes espècies considerades mediterrànies es poden trobar a algunes valls pirenaiques. A diferència de les espècies que viuen als biomes terrestres, que són unitats constituïdes per comunitats vegetals i animals, amb relació directa amb el clima, la distribució de les espècies marines depèn dels factors abiòtics com la llum, la temperatura, l'oxigen, la salinitat, els corrents marins, etc. Els dos més rellevants són la llum i la temperatura. Hi ha més biodiversitat a poca profunditat que no pas a les fosses abissals, ja que l'energia del sol penetra només fins a uns metres i és necessària per al creixement de les algues, primer esglaó de la cadena alimentària. Pel que respecta a la temperatura, quant més càlides són unes aigües, com les del Carib, més espècies hi ha. LA BIODIVERSITAT A LA PENÍNSULA IBÈRICA La diversitat de la fauna i flora espanyola abasta unes 80.000 espècies diferents. A tota Europa es coneixen 142.000 espècies, de manera que més de la meitat de les espècies europees estan representades a Espanya. També hi ha un nombre elevat d’espècies endèmiques i compta amb el 54% dels hàbitats reconeguts com alt interès segons la Directiva Hàbitats 43/92 CEE, amb zones d’extraordinària riquesa biològica i de gran interès ecològic. El perquè de la gran biodiversitat espanyola respecte a d’altres països europeus pot ser degut a: 1. La situació geogràfica de la Península Ibèrica fa que hi hagi una gran varietat climàtica, amb un fort gradient pluviomètric i tèrmic, la qual cosa permet que hi hagi tres dels grans dominis vegetals del planeta: el domini atlàntic i el mediterrani, a la Península, i el domini macaronèsic, a Canàries, amb un clima subtropical. En canvi, la majoria dels països europeus només participen d’un domini vegetal.


2. L’orografia de la Península Ibèrica, amb nombrosos sistemes muntanyosos com per exemple els Pirineus, la Serralada Cantàbrica, la Meseta i franges litorals, fa que hi hagi una gran diversitat de paisatges i de sistemes naturals, ja que la temperatura mitjana baixa mig grau per cada 100 metres d’altitud, i això ocasiona canvis notables d’humitat i de temperatura entre el peu de la muntanya i els seus cims. Part del territori per sobre dels 1000 metres està cobert per la neu algun cop pràcticament cada any, la qual cosa provoca que hi hagi una flora i fauna particular. 3. La industrialització i el desenvolupament d'Espanya han estat més lents que els d'altres països d'Europa, cosa que ha permès mantenir espais naturals més ben conservats. 4. Durant els grans períodes glacials, animals i plantes del nord d’Europa arribaren a la Península. L’efecte de refugi va afavorir la biodiversitat. La flora i la fauna van desenvolupar trets propis i van generar noves espècies i subespècies, que fruit de l’aïllament, van accentuar encara més les diferències, originant espècies endèmiques. Malauradament, Espanya no ha estat un país que s’hagi situat a l’avantguarda del moviment per a la conservació de la natura (només el 5 % del territori espanyol correspon a espais naturals protegits), ni tampoc a l’hora d’acomplir la difícil tasca de fer compatible la protecció de la natura amb l’ús dels recursos naturals del territori. Actualment el 15 % de les plantes estan en situació crítica, així com el 37% dels vertebrats. Espècies com l’ós bru (Ursus arctos), l’àliga imperial ibèrica (Aquila adalberti), el linx ibèric (Lynx pardinus) o el trencalòs (Gypaetus barbatus) estan a punt de desaparèixer. Les pràctiques deforestadores, la fragmentació dels boscos, l’extensió de monocultius, la caça indiscriminada, la persecució de les espècies en conflicte amb l’home, els incendis forestals, la urbanització, el turisme massiu, la contaminació, etc., porten a una degradació dels ecosistemes del territori espanyol que està acabant amb el nostre patrimoni natural. LA TEORIA DE LA BIOGEOGRAFIA INSULAR A gairebé tot el món i a totes les zones climàtiques hi podem trobar illes, que tant si es tracta de petites illes tropicals com d'enormes terrenys de gel com Groenlàndia, presenten un ambient ecològic molt especial, ja que és difícil accedir a elles i colonitzar-les. Estudiant els ecosistemes insulars, Robert MacArthur y Edward O. Wilson van veure que hi havia més diversitat biològica a unes illes que no pas a unes altres. Per explicar aquesta diferència van desenvolupar la teoria de l'equilibri de la biogeografia insular basada en un balanç entre la taxa d'immigració i la taxa d'extinció d'espècies ja establertes. Quan es comença a colonitzar una illa nova la taxa d'arribada de noves espècies és alta però va disminuint. Al mateix temps, l'extinció augmenta a mesura que hi ha més espècies, ja que competeixen per l'espai i els recursos.


Amb el temps, la taxa d'extinció s'igualarà a la d'immigració, s'estabilitzarà el nombre d'espècies i existirà un equilibri dinàmic. Arriben noves espècies, algunes desapareixen, la composició de la fauna i flora canvia, però la biodiversitat es manté constant. MacArthur i Wilson van postular que allò que regula la taxa d'immigració i extinció de la fauna i flora de les illes depèn de la mida de l'illa i la distància amb el continent o d'altres illes: 1. Mida de l'illa. Quant més gran és una illa, més biodiversitat hi haurà. Quan augmenta la mida hi ha més espai, així la probabilitat que l'illa sigui colonitzada és més gran i la taxa d'immigració també. També permet que hi hagi un major nombre d'individus de cada espècie, que implica que la taxa d'extinció sigui menor i el nombre d'espècies que comporta l'equilibri entre immigració i extinció és més elevat, les colonitzacions són majors i les poblacions menys vulnerables a l'extinció que en una illa petita. Això comporta que si es redueixen les dimensions d'un ecosistema, el nombre d'espècies que hi viuen baixa, ja que disminueixen a la meitat si la superfície és 10 cops menor. 2. Distància. Quan més aïllada estigui una illa, menys espècies hi viuran. Les illes més allunyades del continent o d'altres illes contenen menys espècies. Els organismes han de viatjar més lluny i la probabilitat que espècies noves arribin a colonitzar-la és menor. D'aquí la importància dels passadissos biològics, que possibiliten migracions per facilitar el moviment d'espècies i augmentar la biodiversitat. Part dels estudis ecològics fets per conèixer la natura de les illes, com la teoria de la biogeografia insular, poden ser aplicats als ecosistemes terrestres. Els boscos estan essent fragmentats en petites parcel·les, que es poden considerar com si fossin illes, així, quan més petits siguin i més aïllats estiguin, el nombre d'espècies que hi haurà serà menor. Una reserva gran beneficia més la preservació de la flora i fauna que no pas diverses reserves petites de la mateixa superfície, però si estan properes entre elles serà millor que no si estan separades. GRANS RESERVES MUNDIALS DE BIODIVERSITAT Si l'extinció d'espècies segueix el ritme actual, entre un i dos terços de les restants poden desaparèixer en un futur proper, així com els hàbitats on viuen. El fet de no poder atendre per igual la biodiversitat del planeta i la distribució no uniforme de les espècies ha fet sorgir la necessitat de conservar àrees en estat crític. S'han seleccionat 25 zones, anomenades punts calents de biodiversitat, que són àrees del planeta amb inusual concentració d'espècies, sobretot endèmiques, de les quals moltes estan en perill. Els seus hàbitats han perdut més del 70% de la vegetació, amb la conseqüent pèrdua irreversible d'espècies.


Els punts calents es troben en tots els continents excepte a l'Antàrtida i cobreixen diverses àrees climàtiques, que comprenen selves tropicals, boscos i matolls de tipus mediterrani. - A l'Àsia continental i insular, els boscos del sud i est de l'Himàlaia, els Ghats occidentals de l'Índia, els ecosistemes tropicals de Sri Lanka, de la Península Malaia i del nord de Borneu. - Austràlia, a la zona sudoccidental, i l'Illa de Nova Caledònia, a centenars de quilòmetres de la costa oriental australiana. - Al Pacífic hi destaca Hawaii, on han desaparegut tres quartes parts dels boscos, la qual cosa suposa l'extinció de moltes espècies. - A Nord-Amèrica s'hi troben la muntanya de San Bruno i la província florística californiana, de clima mediterrani. - A Sud-Amèrica hi trobem els casos més extrems de destrucció d'hàbitats i extinció d'espècies. La selva de les planes costaneres i les muntanyes baixes de Colòmbia, la vessant pacífica de l'Equador, les Terres altes de l'Amazònia occidental, la pluviselva atlàntica de Brasil i la província florística de Xile central. També s'hi inclouen Mèxic meridional i Amèrica central. - A l'Àfrica continental hi destaquen els boscos orientals de Tanzània, la costa d'Ivori sudoccidental i la província del Cap. A la costa l'illa de Madagascar. - Oasis de la depressió de la mar Morta, Israel i Jordània, refugis humits a una regió desèrtica. - L'àrea mediterrània té dos focus de biodiversitat: la Mediterrània occidental amb Espanya, que té els punts calents de Sierra Nevada i les Canàries, amb gairebé el 40% de flora endèmica, i Tunísia, Algèria i Marroc, i l'oriental Turquia i Grècia. Tot i que anima veure que protegint una minúscula fracció de la superfície terrestre del planeta moltes espècies poden salvar-se, cal tenir present que ja se n'han perdut moltes i quan una àrea disminueix gran part del seu territori original i, especialment, quan el que queda està molt fragmentat, se segueixen perdent espècies malgrat que la destrucció de l'hàbitat s'hagi aturat. Altres tipus de boscos es troben amenaçats i també un gran nombre de llacs, sistemes fluvials i esculls coral·lins. Convindria definir els punts calents marins i assignar-los la mateixa prioritat que als terrestres, ja que una gran quantitat d'ells ja s'ha degradat.


LA SELVA TROPICAL, UN ECOSISTEMA CLAU Les selves tropicals, situades entre els tròpics, es concentren principalment a la conca de l'Amazones, al sud-est asiàtic, a una part d'Austràlia, a Papua Nova Guinea i a l'Àfrica central i occidental. La bellesa d'aquestes selves està en la seva varietat de vida, ja que el clima càlid i humit fa que siguin l'ecosistema amb major biodiversitat, ja que més de la meitat de les espècies del món hi viuen, tot i que només cobreixen prop del 7% de la superfície del planeta. Des de les altures la selva tropical sembla una catifa verda, però si ens hi endinsem veurem que la vegetació és tan densa que s'organitza en capes. Dalt de tot n'hi ha tres, per sota hi ha una d'arbustos i arbres joves i més avall hi ha el sòl. A cada una s'hi produeixen diferents aliments que atreuen diversos animals, així cada capa té la seva pròpia fauna, tot i que molts animals es mouen lliurement entre elles. De vegades sobresurt la copa d'arbres molt alts, els emergents, que rara vegada viuen més d'uns quants centenars d'anys, perquè en aquest medi els arbres arriben a la maduresa i moren ràpidament. Situar-se dalt de tot els dóna l'avantatge de ser els qui reben més llum, però l'aigua s'evapora més ràpid i, per tal d'estalviar, tenen fulles petites. També tenen més probabilitats que els caigui un llamp durant les fortes i intenses tempestes. Sota les copes dels emergents es troben les dels arbres que formen la volta principal de la selva, tot i que les copes queden molt properes entre elles les separen esquerdes. Entre un 70 i un 80% de l'energia solar és absorbida per aquesta coberta, que evita que la llum arribi al sòl, en reté la humitat i protegeix el sòl del vent, així, sota la volta el medi és càlid, humit i de llum crepuscular. A la volta, que és on hi ha més aliment, hi viuen la major part dels animals i també els epífits, plantes que viuen sobre altres sense perjudicar-les i que augmenten la fertilitat i donen refugi als petits animals. Sota la volta principal creixen arbres més baixos. La vegetació d'aquesta capa té fulles grans i llargues per absorbir el màxim de llum, que és escassa, però l'aigua no s'evapora ràpidament. Molts dels animals que viuen a la volta principal també ho fan en aquest estrat. La capa d'arbustos és més fosca que la volta inferior i les plantes són escasses. Quan els arbres més alts moren o les tempestes els abaten es produeixen esquerdes, on hi ha un intens creixement d'herbes i arbustos, dels quals s'alimenten grans mamífers, com els simis. Al sòl de la selva les plantes mortes i les matèries animals es descomponen amb rapidesa. La calor i la humitat són ideals per al creixement de fongs, bactèries i petits animals i els arbres tenen una extensa xarxa d'arrels que absorbeixen els nutrients del sòl.


Malgrat tot, la selva és un ecosistema molt fràgil i la seva supervivència depèn del reciclat de nutrients, que si es perden, per exemple a causa de la tala d'arbres, caldran centenars d'anys per a que la selva es regeneri. ELS ESCULLS CORAL·LINS L'equivalent de les selves tropicals al mar són els esculls coral·lins. Els coralls són colònies d'animals formades per pòlips, que són animals minúsculs. Tenen el cos en forma de sac i una corona de tentacles al voltant de la boca, que són els qui capturen plàncton, el seu aliment. El pòlip secreta un esquelet format per minerals dissolts a la mar. Les noves generacions de coralls creixen sobre els esquelets dels seus avantpassats, la seva acumulació dóna lloc als esculls coral·lins. L'energia que el corall obté de l'alimentació no és suficient per a construir els esculls. Aconsegueix energia gràcies a algues unicel·lulars, les zooxantel·les, que viuen a l'interior de cada pòlip, a on realitzen la fotosíntesi, consumeixen els residus metabòlics i sintetitzen midó i proteïnes que faran servir els pòlips per a construir el seu esquelet calcari. Sense aquestes algues els pòlips creixen només una desena part. En compensació, el pòlip proporciona a les algues un lloc segur per viure. Aquesta relació de cooperació entre dues espècies, on ambdues obtenen beneficis, rep el nom de simbiosi. Com que aquestes algues necessiten llum solar per a la fotosíntesi, els esculls es desenvolupen a aigües poc profundes, a més els coralls són animals molt particulars, només creixen en regions tropicals i subtropicals, i són molt sensibles als canvis de temperatura de l'aigua, si es refreda o s'escalfa massa moren. Els esculls es poden dividir en tres tipus, d'acord amb la seva estructura i origen: costaners, que són a un substrat rocós i voregen la costa, de barrera, que apareixen com una estructura submergida a l'oceà i sustentada als fons marins, i atols, que són estructures en forma d'anell que envolten una llacuna d'aigües càlides. Els esculls són ecosistemes molt productius que proporcionen un hàbitat marí amb gran varietat d'oportunitats de refugi i subministren aliment a molts organismes. Durant el dia centenars d'espècies es troben en plena activitat a l'escull, de nit desapareixen i és el torn dels animals nocturns. Molts dels éssers de l'escull han patit canvis morfològics que permeten una millor supervivència a aquest hàbitat: multitud de relacions simbiòtiques, de comensalisme i parasitisme, estratègies d'imitació i mimetisme són habituals en aquest jardí submarí. L'entramat alimentari d'un escull és intens i eficient, però aquest xarxa es pot veure alterada i conduir a un canvi de la comunitat. La desaparició d'alguna espècie pot causar trastorns a tot l'ecosistema. Per exemple, l'eliminació de peixos herbívors provoca un creixement de les algues que impedeix la vida dels coralls, que creixen al voltant d'un centímetre l'any.


Tot i que cada any les tempestes els ocasionen danys, les activitats humanes representen la seva major amenaça, més d'un 10 per cent dels esculls del món s'han perdut i un 30 per cent s'està deteriorant. CAPÍTOL III. EXTINCIONS EXTINCIONS EN TEMPS GEOLÒGICS Fa 3500 milions d'anys es va originar la vida a la Terra. Els fòssils mostren que la història de la vida no ha evolucionat uniformement i ha patit crisis amb extincions massives, seguides de períodes de diversificació. Així, a la història geològica de la biodiversitat hi destaquen cinc extincions, en les quals van desaparèixer més del 65 per cent de les espècies. Els diferents organismes que habiten el nostre planeta són el resultat del procés d'evolució i diversificació unit a l'extinció de milers d'espècies. Es calcula que el 99% de les espècies que van sorgir s'ha extingit de manera natural. Les extincions massives van ser lentes i la desaparició de les espècies es va perllongar durant milions d'anys. Però per recuperar els nivells de biodiversitat perduts després d'aquestes extincions també van haver de passar milions d'anys. Les dades per a l'estudi de les extincions es basen en el registre fòssil dels animals marins, els que clarament exhibeixen més taxes d'extinció, tot i que també es van eliminar espècies terrestres. Les cinc grans extincions són: La de l'Ordovicià, que va durar 10 milions d'anys, es va produir fa uns 440 milions d'anys i va afectar un 85% de les espècies marines. La del Devonià, amb una durada de tres milions d'anys, va tenir lloc fa uns 365 milions d'anys i va eliminar un 70% de les formes marines. L'extinció de finals del Permià, la més espectacular i intensa, es va produir fa uns 245 milions d'anys. Va afectar tots els ecosistemes marins i va eliminar un 95 per cent de les espècies. Al sòl, els rèptils mamiferians van resultar devastats i pocs van aconseguir salvar-se. Els insectes i les plantes van resultar menys afectats. Aquesta extinció va suposar el pas a l'expansió de les formes mòbils. La quarta extinció va tenir una durada de quatre milions d'anys i es va produir a finals del Triàssic, fa uns 210 milions d'anys. Prop d'un 70% de les espècies d'invertebrats marins van resultar eliminats. La darrera extinció succeí a finals del Cretaci, fa uns 65 milions d'anys. És la més coneguda, ja que va ocasionar la desaparició dels dinosaures i va afavorir l'expansió dels mamífers terrestres, que va conduir a l'home. També es van extingir un 75% d'espècies marines.


Les causes de les extincions massives i la seva producció a intervals d'uns 26 milions d'anys són difícils d'explicar. Sembla que un refredament global del planeta, originat pel moviment de les masses continentals i els mars durant la deriva continental, activitats volcàniques, etc., en fou la causa. Per exemple, a la darrera extinció, la dels dinosaures, el clima es va fer més variable i fred i amb alternança d'estacions, eliminant moltes espècies de rèptils. A més, el fet d'estar molt especialitzats els va fer extremadament sensibles a qualsevol variació i també va limitar els desplaçaments dels animals, per la qual cosa era més freqüent el creuament entre parents, provocant esterilitat i disminució dels naixements. EXTINCIONS DEGUDES A L’HOME Els estudis arqueològics i paleontològics han vist que el fet que sigui als jaciments d'espècies extingides on es troben vestigis de l'home primitiu indica que en temps prehistòrics l'home va extingir espècies, sens dubte hi ha relació directa entre l'arribada de l'home als continents i l'extinció d'espècies. S'han descobert evidències de destrucció de les aus d'illes del Pacífic abans de l'arribada dels europeus. Els polinesis van extingir com a mínim la meitat de les espècies que van trobar. Per exemple, a Hawaii, quan els primers europeus van arribar després de la visita del Capità Cook, hi havia unes 50 espècies d'aus. En només 2 segles, un terç d'aquestes va desaparèixer. Unes altres 35 espècies identificades i unes altres 20 no identificades havien estat extingides pels hawaians. Extincions d'aquest tipus també es van donar en altres continents i illes a mesura que les poblacions humanes s'estenien. A Nova Zelanda, els primers homes van arribar fa uns 1000 anys. Els jaciments descoberts indiquen que van sobrecaçar preses grans i fàcils, com els moes, uns ocells endèmics, i es van acabar extingint les 13 espècies que hi havia. Madagascar va patir les primeres extincions fa 1500 anys, coincidint amb l'arribada dels primers colonitzadors, que provenien d'Indonèsia. Als segles que van seguir va desaparèixer gran part de la megafauna. A Austràlia les poblacions d'aborígens van arribar fa uns 30000 anys, tot i això l'extinció d'espècies va coincidir amb una sequera que va afectar el continent, la qual cosa fa pensar que els canvis climàtics van tenir un paper molt important a les extincions. A Nord-Amèrica, un 70% dels mamífers, fa uns 10000 anys, es van extingir en poc temps. Això coincideix amb l'arribada dels primers colonitzadors i un escalfament progressiu, que va provocar la regressió dels glaciars i un desplaçament de boscos i prats cap al nord, que va comportar canvis importants a les espècies avui extingides.


Els pobles primitius van exterminar la majoria d'animals grans i amb la invenció de l'agricultura i la ramaderia, fa uns 10000 anys, l'home va iniciar una de les revolucions de la història i va començar l'explotació dels recursos naturals cada cop més intensa. A mitjans del segle XIX va aparèixer l'home industrial, capaç de manipular i invertir grans quantitats d'energia. En poc temps es va passar de canvis ecològics en focus puntuals a efectes produïts a escala global. L'agricultura i la ramaderia destrueix o modifica els ecosistemes nadius fomenta el domini de les espècies comercials i l'eliminació de les molestes per l'home. Les activitats extractives, les explotacions intensives amb inversions energètiques, la utilització d'energia no renovable, etc., provoquen alteracions al sòl i als cicles hidrològics, i pertorben els cicles globals de matèria i els fluxos d'energia. L'home es converteix en un factor simplificador de la biosfera, que afecta tant a l'evolució de les comunitats com de les espècies, reduint la biodiversitat de l'entorn. QUANTA BIODIVERSITAT S’HA PERDUT? Tot i que es reconeix un índex d'extinció natural, la pèrdua actual de biodiversitat té una magnitud sense precedent a la història. Els científics parlen d'una sisena extinció massiva provocada per l'home. Considerant el cas dels ocells, durant els darrers 200 anys s'han extingit 103 espècies conegudes, la qual cosa representa un índex d'extinció 50 cops superior a l'estimat com natural. Originàriament van ser els grans amfibis terrestres els qui van patir la nostra pressió, però ara també són els peixos, amfibis, insectes i plantes. La pèrdua actual de biodiversitat, associada a l'activitat humana, es dóna a tots els nivells i afecta tots els ecosistemes i espècies que hi viuen. Segons el World Conservation Monitoring Centre, 486 espècies animals i 654 vegetals s'han extingit des de 1600. A diferència de les extincions de plantes, les dels animals estan ben documentades, la qual cosa ha permès veure que hi va haver un increment d'extincions a mitjans del segle XIX, que coincideix amb l'expansió colonial europea i amb la Revolució Industrial. A partir de 1950 sembla que la taxa d'extinció és menor, però pot ser enganyós perquè les dades es basen en les extincions admeses amb el criteri del tractat sobre Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres, que considera que una espècie està extingida si no s'ha registrat en un període de cinquanta anys. També cal tenir en compte que en grups que criden menys l'atenció és probable que moltes extincions no hagin estat controlades d'aquesta manera. Les extincions no s'han produït a tot arreu de la mateixa manera. Es destaca l'elevat nombre a Nord-Amèrica, que no significa que s'hi hagin produït més extincions, sinó que indica que el control d'espècies extingides ha estat més sistemàtic i rigorós. També s'observa que les extincions es concentren més en illes que no en continents, la qual cosa suggereix que les àrees insulars, a més de ser més sensibles als efectes de les extincions per tenir una àrea més


reduïda i per estar aïllades, han patit de manera més devastadora els efectes de la destrucció de l'hàbitat i la introducció d'espècies exòtiques. Segons la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), que és l'inventari més complet de l'estat de la biodiversitat a nivell mundial, hi ha unes 11167 espècies amenaçades. Utilitza un conjunt de criteris per avaluar el risc d'extinció segons el grau d'amenaça de milers d'espècies, prenent com a base vuit categories establertes: espècies extingides, extingit en estat silvestre, en perill crític, en perill, vulnerable, amb risc menor i sense dades conegudes. La llista vermella documenta la crisi de biodiversitat i assenyala que s'extingiran més espècies si no s'augmenta el grau de recolzament, participació i compromís amb la conservació. A QUINA VELOCITAT ESTÀ DISMINUINT LA BIODIVERSITAT? Abans de l'auge dels pobles del paleolític superior i neolític, la mitjana de taxes d'extinció era d'una espècie per milió d'espècies l'any, que variaven segons el grup d'organismes. La taxa de formació de noves espècies era superior a la d'extincions, cosa que permetia que el nombre global augmentés més lentament al llarg del temps geològic. Si tenim en compte el nombre d'extincions ben estudiades, com les d'aus o plantes al llarg del darrer segle, la taxa anual és de deu a cent espècies per milió. Però actualment les causes d'extinció s'han intensificat i hi ha moltes espècies que, malgrat que no es troben reduïdes fins al darrer individu, són tan rares i el seu número es redueix tan ràpidament que estan condemnades a l'extinció en un futur proper. També cal tenir en compte el fet que moltíssimes espècies no van ser descobertes abans que desapareguessin. Com a resultat d'això, la taxa d'extincions s'estima entre cent i mil per milió, però alguns encara consideren que aquesta xifra és massa baixa. S'han utilitzat tres mesures independents per arribar al conjunt d'estimacions final, que és de 1000 a 10000 espècies per milió: 1. La més utilitzada és la relació entre l'àrea d'un hàbitat i el nombre d'espècies que es poden sustentar. Tenint en compte el ritme de destrucció de la selva tropical s'infereix la taxa a la qual les espècies s'extingeixen, que són 17000 per any; com les selves tropicals contenen més de la meitat d'espècies de la Terra, ens permeten fer una avaluació qualitativa aproximada de la gravetat de la crisi de biodiversitat. Tanmateix hi ha especialistes que encara consideren moderada aquesta xifra. E.O. Wilson va fer estimacions basades en la teoria de la biogeografia insular i va arribar a la conclusió que el nombre d'espècies condemnades cada any seria de 27000. 2. Fer un seguiment a través de la llista vermella d'espècies amenaçades al llarg dels anys. Moltes passen d'una situació segura a una de vulnerable, més tard passen a l'estat de perill crític i se les considera extingides. La velocitat del flux multiplicada pel nombre d'espècies en totes les categories de la llista vermella produeix una estimació del nombre que passarà a l'extinció en un futur proper.


3. El tercer mètode, anomenat Anàlisi de Viabilitat de Poblacions, consisteix en analitzar les probabilitats de supervivència de les espècies en les diferents categories de la llista vermella. La probabilitat que una espècie amenaçada visqui o mori dependrà de la mida de les seves poblacions, de l'amplitud en què es trobin distribuïdes, de la intensitat amb la qual intercanvien individus, etc., tot i que es tracta d'un mètode que ha contribuït poc a l'estudi de faunes i flores senceres, està essent millorat pels biòlegs i tindrà un paper important en un futur per a les previsions de conservació. Amb el temps, els procediments utilitzats per analitzar l'extinció es faran més precisos que les aproximacions generals actuals, de l'ordre de magnitud. BIODIVERSITAT. PART II CAPÍTOL IV. L’HOME I LA PÈRDUA DE BIODIVERSITAT PÈRDUES D’HÀBITAT I FRAGMENTACIÓ La destrucció i pèrdua de qualitat de l'hàbitat, així com la seva fragmentació, són la principal causa de disminució de biodiversitat. El creixement demogràfic i la desforestació i l'activitat agrícola i ramadera, estan provocant efectes negatius per als ecosistemes i les espècies que viuen en ells. L'impacte sobre la biodiversitat és automàtic i greu. Reduir l'àrea d'un hàbitat és disminuir el nombre d'espècies que viuen de manera sostenible i si la destrucció es dóna en biòtops singulars, en llocs on hi ha espècies amb petita distribució geogràfica o amb requeriments molt específics, la desaparició és irreversible. Moltes són aniquilades, poblacions o espècies senceres no són capaces de sobreviure i organismes no afectats per la pèrdua de l'hàbitat, però que depenen d'alguna espècie afectada, també en reben l'impacte. La forma de destrucció de l'hàbitat amb més conseqüències és la tala dels boscos, produïda a ritme accelerat. És especialment preocupant a les selves tropicals a causa del nombre d'espècies que contenen. A partir d'un grau de destrucció les propietats de l'hàbitat canvien, com a mínim pel que respecta a la fragmentació d'una àrea en un grup d'àrees menors i característiques diferents. Això pot ser causa d'aïllament de dues parts del mateix sistema. La fragmentació de l'hàbitat produeix efectes molt importants sobre les poblacions: - Disminució de l'àrea de l'espècie, que redueix la mida de la població. Pot ser que el nombre d'individus de la població que queda sigui tan petit que no sigui


viable a llarg termini. Una població molt petita també pot desaparèixer gairebé instantàniament a causa de desastres naturals. - Quan menor és la població, major és el nivell d'endogàmia. S'aparellen parents amb més freqüència i aquesta proximitat genètica augmenta el percentatge de descendents que pateixen malalties recessives, algunes d'elles letals, altres causant esterilitat, mort prematura, etc. - Quan els membres d'una espècie queden aïllats, si un té un tret hereditari rar en poblacions grans, passa a ser més normal en aquest àmbit reduït. Per això, malalties hereditàries poc freqüents poden arribar a ser habituals, afeblint la població, que pot desaparèixer. - Aïlla les poblacions, impedint migracions i canvi d'individus. Això fa que no hi hagi flux genètic i augmenti la probabilitat de desaparició de les poblacions amb baix nombre d'individus per la pèrdua de diversitat genètica que els incapacita per adaptar-se als canvis del medi ambient. - L'efecte de les vores fa que la zona externa de l'àrea que queda habitable després de la fragmentació sigui de transició i condicions com la temperatura, llum, humitat, etc., quedin alterades, cosa gens favorable per a les poblacions que queden. També facilita l'entrada de depredadors i paràsits. ESPÈCIES INTRODUÏDES La segona causa més important de pèrdua de biodiversitat és la introducció d'espècies exòtiques a nous hàbitats, ja que pot comportar conseqüències irreversibles per a les espècies autòctones i per tot l'ecosistema. Pot passar que l'espècie introduïda no s'aclimati i s'extingeixi, que s'adapti o que, en no tenir limitacions al nou ambient, comenci a augmentar espectacularment. Aquesta expansió, que de vegades es converteix en plaga, porta al trencament de l'equilibri de les poblacions autòctones, desplaçant-les, eliminant-les i fins i tot extingint-les. L'home ha estat el responsable del transport d'organismes, ja sigui voluntari o involuntari. Ja a les primeres exploracions humanes i colonitzacions es van produir introduccions d'espècies exòtiques, com el cas dels polinesis al Pacífic Sud que van arribar a Hawaii i es van endur amb ells animals com porcs, cabres, gats o plantes domèstiques que van tenir repercussions nefastes a la biota hawaiana. També van arribar amb ells rates, àcars i insectes. Un dels grans destructors de Hawaii ha estat la formiga africana Pheidole megacephala. Abans de l'arribada de l'home a Hawaii no hi havia formigues i les comunitats vegetals i animals no van desenvolupar mecanismes de defensa contra elles. Quan van arribar, les formigues van aconseguir devorar-ho tot i expulsar els insectes nadius, la qual cosa va provocar l'exterminació d'un gran nombre d'aquestes espècies, entre elles els pol·linitzadors de les flors nadiues. A més, les aus que s'alimentaven d'aquests insectes van veure reduït dràsticament el seu aliment i van quedar sentenciades a la desaparició.


Un exemple molt proper a nosaltres és el de la Caulerpa taxifolia, una alga tropical coneguda com alga assassina. El 1984 es va observar per primer cop la seva presència al Mediterrani, fruit del vessament de l'Aquari de Mònaco. Va començar amb una petita taca i s'ha estès fins a ocupar bona part de la Mediterrània. Està desplaçant la Posidonia Oceanica, una planta marina endèmica i de vital importància per a les comunitats d'animals, ja que proporciona un refugi ideal per a molts peixos i font d'aliment per a d'altres organismes, a l'hora que protegeix la costa dels efectes de l'erosió. Una llarga llista d'introduccions d'espècies amb objectius tan diferents com ornamentar i decorar, practicar la pesca esportiva, fins comercials, etc., ha fet que hi hagi una disminució terriblement preocupant de la riquesa biològica i el pitjor de tot, que aquesta disminució no pari. Sens dubte, la introducció d'aquestes espècies s'hauria de frenar o controlar-se més, perquè per molts coneixements biològics que es tinguin d'una espècie, es desconeix com interactuarà i reaccionarà a un lloc nou i les conseqüències que això pot comportar. SOBREEXPLOTACIÓ DE PLANTES I ANIMALS L'explosió demogràfica, l'augment de consum i el tràfic il·legal d'animals i plantes han conduït a la sobreexplotació dels recursos biològics. La caça desmesurada, la pesca a ritme industrial, la persecució d'espècies vulnerables, etc., estan provocant la pèrdua d'individus de moltes espècies fins el punt que hi ha espècies que es troben al límit de la recuperació i estan condemnades a l'extinció. La sobrecaça ha disminuït i extingit poblacions, sobretot les que són escasses per naturalesa i que han resultat d'interès per al comerç d'algun dels seus productes, com les balenes. Un altre exemple és l'ós bru, un dels mamífers més carismàtics de la Península Ibèrica, declarat espècie protegida al 1973 i actualment en perill d'extinció. Un dels recursos que el mar proporciona és l'aliment, peixos, crustacis i mol·luscos constitueixen una font de proteïnes per al consum humà, però la captura indiscriminada i l'explotació dels mars està essent preocupant, sobretot pel que respecta als ecosistemes costaners com els manglars i esculls coral·lins, que contenen una gran biodiversitat i on les repercussions de l'explotació són més evidents i destructives. Amb l'arribada de noves tecnologies, com sonars per detectar bancs de peixos, i la forta demanda existent s'ha creat una indústria que explota amb major rapidesa i eficàcia els recursos del mar, amb l'objectiu d'obtenir els màxims beneficis econòmics a curt termini. Se sobrepassen les captures màximes sostenibles de les poblacions d'algunes espècies, extraient-se més peix del que es produeix, amb la qual cosa la població decreix i els peixos juvenils que s'incorporen a la població adulta no poden suplir l'enorme nombre de baixes, de manera que no hi ha prou individus


madurs per a poder-se reproduir. Els pescadors han d'anar més a alta mar per trobar peixos i aquests són cada cop més escassos i de menor mida. Tot i que les espècies amb gran interès comercial són les que corren major risc de disminució o desaparició, espècies no objectiu de la pesca i que no són consumides queden atrapades a les xarxes a causa dels mètodes de pesca emprats no selectius. La sobrepesca ha extingit espècies, amenaça el futur de moltes altres, porta a la ruïna els pescadors que en depenen i altera l'equilibri ecològic del medi marí. Un altre tipus d'explotació és el tràfic il·legal d'espècies, per la seva bellesa, exotisme o valor comercial, que afecta a poblacions de més de 37000 espècies. Mol·luscos com cloïsses boniques, coralls, alguns primats, granotes, tortugues, elefants, ocells i vegetals com orquídies o plantes carnívores són alguns dels objectius del tràfic il·legal. Quanta més demanda hi ha d'un producte i quan més apreciat és als països rics, major és la pressió que l'espècie determinada pateix. A mida que la població disminueix els preus pugen, la caça furtiva augmenta i s'entra en un cercle viciós, difícil de parar. CONTAMINACIÓ DE SÒL, AIGUA I ATMOSFERA La contaminació consisteix en canvis que afecten les característiques de l’aire, aigua i del sòl produint efectes nocius per l’home i les altres espècies. La civilització industrial ha conferit a la contaminació unes grans magnituds. La població humana i la gran contaminació que genera creixen i la capacitat d’autodepuració del medi natural baixa. La contaminació atmosfèrica deteriora la capa d’ozó, que protegeix de la radiació ultraviolada, degut a l’emissió de gasos com els CFC, utilitzats a la fabricació d’aparells de refrigeració i sprays, i d’altres gasos que contenen clor com laques i desodorants. La pluja àcida es dóna a l’alliberar-se a l’atmosfera gasos com òxids de sofre i de nitrogen que es combinen amb l’aigua sota l’efecte de la llum, per donar àcid sulfúric i àcid nítric. Aquests es precipiten en forma de pluja, interferint al creixement de les plantes, ocasionant la caiguda de les fulles, alterant la composició del sòl, etc. La contaminació atmosfèrica està matant moltes formes de vida i també és responsable de malalties i epidèmies a l’home, sobretot del sistema respiratori. Per exemple, el famós smog londinenc de 1952, que va causar 4000 morts en tan sols 4 dies i va produir trastorns pulmonars a milers de persones. La contaminació edàfica és provocada per l’aplicació de certes tècniques agrícoles com a resposta a una demanda més gran de productes alimentaris. Part de la matèria orgànica que formava part del sòl ara s’acumula en grans


vessaments on la fermentació produeix compostos tòxics que contaminen el sòl en ser arrossegats per les aigües subterrànies. S’ha intensificat l’addició de fertilitzants artificials, de més rendiment a curt termini però que poden acabar amb la fertilitat d’alguns sòls. També s’han introduït pesticides com els DDT. La degradació dels sòls per contaminació comporta destrucció de la vegetació, que repercuteix als animals, perquè s’alimenten d’aquesta o perquè l’usen com a refugi. Ocasiona problemes alimentaris a l’home per la disminució de la rendibilitat del sòl i per la toxicitat d’alguns productes. També agreuja el problema de la contaminació de les aigües i pertorba els cicles biogeoquímics, especialment els de nitrogen i fòsfor. Gran part d’aquest nitrogen i fòsfor arriba a les aigües subterrànies, llacs i rius, arrossegat per la pluja i procedent de detergents domèstics, aigües fecals i residuals i residus industrials donant lloc a l’eutrofització. Es produeix una proliferació d’algues que al morir es descomponen i exhaureixen l’oxigen de l’aigua. S’altera la distribució de les espècies, es produeix la mort de peixos, crustacis, etc. i s’elimina una font d’aliment per a d’altres éssers. L’aigua dolça és un recurs renovable i escàs, en vessar contaminants la disponible per al nostre consum disminueix en quantitat i qualitat. Tots els seus contaminants són una font d’aliment per organismes patògens, que poden causar malalties a l’home, la majoria relacionades amb l’aparell digestiu, així com malalties genètiques i càncer degudes a residus radioactius de l’aigua. LES CONSEQÜÈNCIES DEL CANVI CLIMÀTIC L'atmosfera és la coberta gasosa que envolta i protegeix la Terra i també un dels elements que determinen el clima. Alguns dels gasos que la componen tenen un efecte hivernacle, que de manera natural contribueixen a que la calor no es dispersi per l'espai fent que el planeta es mantingui a una temperatura apta per a la vida, però l'home està emetent més gasos dels que el planeta pot absorbir i a més alguns d'ells no es troben de forma natural a l'atmosfera. Quan més alta sigui la concentració, més càlid resultarà el clima de la Terra a causa de l'augment de temperatura. Aquest canvi climàtic pot posar en perill la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals, el desenvolupament econòmic i social i la salut i el benestar de la Humanitat. Les conseqüències del canvi climàtic poden ser: 1. Augment de la temperatura de la Terra. Espècies sensibles a aquest canvi no suportarien un augment brusc de calor i s'anirien extingint. El desglaç de l'Àrtic destruiria les algues que creixen sota el casquet i constitueixen la base de la cadena alimentària de la qual depenen peixos, aus marines i foques. Si les aigües polars s'escalfen és possible que es modifiquin els corrents oceànics, afectant les poblacions de peixos. 2. Canvis de les zones climàtiques, que comporten un desplaçament dels ecosistemes. Els boscos responen lentament a canvis ambientals però són


més vulnerables. Es produiria un desplaçament, sobretot de la tundra del bosc boreal i temperat, cap a altituds més altes. Els animals depenen del ritme al qual la vegetació del seu hàbitat es desplaci. Les espècies amb menys capacitat d'adaptació a canvis ràpids disminuiran arribant fins i tot a l'extinció. 3. Pujada del nivell del mar, en augmentar la temperatura la densitat del mar disminueix i el volum de l'oceà augmenta. També es produeix pel desglaç de les glaceres i els casquets polars. Els impactes a les zones costaneres destruirien part de les platges i zones humides, salinitzarien aqüífers i els atols de l'Oceà Pacífic i Índic i illes senceres quedarien submergits. 4. Formació de fenòmens climàtics severs més sovint, amb conseqüències catastròfiques. La variació del cicle de l'aigua comportaria un canvi al règim de pluges: desertització de certes zones, a causa de períodes més llargs de temperatures altes i menys pluviositat, i pluges de caràcter torrencial a d'altres zones. 5. Difusió de certes malalties de tipus tropical a zones que avui tenen clima temperat. Les malalties augmentarien per l'acció de microbis i insectes, que podrien expandir el seu radi d'acció. 6. Repercussió a l'agricultura, modificant segons la zona la quantitat i qualitat de les collites. El canvi climàtic comportaria la pèrdua de matèria orgànica, la salinització i l'erosió dels sòls. Cal que es concentrin esforços per a pal·liar el canvi climàtic, reduint les emissions a l'atmosfera i potenciant l'absorció de gasos d'efecte hivernacle. Les accions polítiques a nivell mundial i la consciència ecològica són i seran de vital importància. DESFORESTACIÓ La pèrdua de boscos és un dels més grans impactes a la història del planeta i, tot i que afecta tots els boscos, la preocupació se centra als boscos tropicals, on la pèrdua és més intensiva i es concentra una major biodiversitat. Aquests boscos són un ecosistema més vulnerable i amb una capacitat de regeneració més lenta per la pobresa de nutrients del sòl, que fa que les conseqüències de la desforestació siguin pitjors. Quines són les conseqüències de la desforestació a un bosc tropical? 1. S'empobreix la biodiversitat, ja que els boscos són l'hàbitat de moltes espècies. El ritme de les desaparicions s'accentua i a mesura que la desforestació progressi podran desaparèixer fins a 100 espècies diàries. 2. Els boscos juguen un paper clau a la protecció del sòl i a la regulació del seu contingut en aigua.


- Són sòls poc fèrtils i la desforestació condueix a un rentat del sòl que elimina les seves substàncies nutritives bàsiques, així les espècies vegetals no poden créixer i part dels animals no troba aliment. - A les regions tropicals es dóna el problema que en ser sòls rics en òxids de ferro i alumini, si queden exposats a l'aire molt de temps es transformen en una substància dura que no permet el creixement. - Sense arbres els sòls tropicals corren més perill de ser arrossegats per la pluja o el vent. La desforestació augmenta l'erosió de la superfície per la pluja, que arriba al terra en quantitats majors i el terreny no pot absorbir-la, provocant inundacions. La desforestació també pot causar sequeres, sobre tot en zones de pluges estacionals. Els sòls forestals retenen l'aigua que es filtra als rius de la zona, repartint-la al llarg de l'any, la qual cosa fa que els extrems del clima siguin més suaus. Sense la cobertura vegetal s'estableixen cicles de sequerainundació que dificulta la vida de qualsevol organisme. - Les esllavissades del terreny augmenten la càrrega de fangs que van a parar als rius, provocant una reducció de peixos o, a boscos propers a esculls coral·lins, pot provocar la mort dels coralls i de la fauna associada. 3. La disminució de la superfície bosquetana comporta canvis climàtics. - Els boscos posseeixen diòxid de carboni i la desforestació, sobretot si és causada per la crema de boscos, envia a l'atmosfera molt diòxid de carboni. Això agreuja l'efecte hivernacle. - Es redueix la pluviositat anual de la zona. Quan plou les arrels dels arbres capten l'aigua del terra mentre s'evapora de les fulles tornant a l'atmosfera. Aquesta mateixa aigua torna a precipitar-se en forma de pluja, procés que es dóna diversos cops al dia. La desforestació pot alterar aquest cicle i es pot produir una dessecació dels boscos que queden. 4. A causa de la desforestació, milions d'habitants del Tercer Món estan condemnats a mort. Més greu que el desastre ecològic és la pèrdua de cultura i identitat i el modus vivendi de les poblacions humanes. CONTAMINACIÓ DELS OCEANS Un dels problemes més greus dels oceans i ecosistemes marins és la contaminació associada a les activitats humanes. El seu impacte provoca una degradació de l'hàbitat i disminució de la salut ambiental del mar. De vegades la natura transforma les substàncies nocives en elements útils, però només pot eliminar les substàncies biodegradables i en quantitats no excessives.


La contaminació marina provocada per activitat domèstica es produeix pel vessament de deixalles i els utensilis que perden pescadors i flotes pesqueres. El vent, la pluja i els corrents marins arrosseguen molts d'aquests residus contaminants. A més, el mar és un gran receptor d'aigües residuals domèstiques que provenen del clavegueram i també rep altres substàncies químiques com els detergents. El resultat de tot això és la mort d'organismes marins. La contaminació per l'activitat agrícola i ramadera es deu a la utilització de productes químics, que són substàncies tòxiques i persistents, que acaben formant part dels organismes. La contaminació industrial es produeix, entre d'altres, per accidents i vessaments incontrolats. Les fuites de petroli constitueixen una de les formes de pol·lució marina més devastadores. L'efecte d'una marea negra, com l'ocasionada per l'accident del vaixell Mar Egeo i del buc Prestige, a la costa gallega, és la capa de cru que sura sobre el mar i no permet l'intercanvi de gasos entre l'atmosfera i el mar, impedeix el pas de llum solar i impregna el plàncton, primers organismes de la cadena tròfica. A més, tot el que queda cobert de petroli mor i part d'aquest petroli s'enfonsa i s'incorpora als sediments marins, la qual cosa ocasiona danys a llarg termini. L'entrada de metalls pesants al mar és molt perillosa perquè són molt tòxics i s'acumulen als teixits dels organismes que els ingereixen, procés anomenat bioacumulació. Qui més en pateix els efectes són els organismes que estan més amunt a la xarxa tròfica, ja que consumeixen aliments on el contaminant es troba més concentrat. Alguns d'aquests contaminants causen problemes al sistema reproductor, a l'immunològic i al desenvolupament ossi. La instal·lació de centrals tèrmiques prop de la costa ha fet augmentar la temperatura de les aigües costaneres, la qual cosa provoca canvis a la composició de les espècies de la zona. La contaminació per radioactivitat procedent de centrals nuclears i d'experiments realitzats amb bombes nuclears dificulta el futur de les espècies. El tràfic marítim, l'augment d'activitats turístiques, l'observació de balenes i les activitats militars augmenten la contaminació acústica del mar. Com a l'aigua la llum solar penetra a pocs metres i a més la transmissió del so és cinc cops més ràpida que a l'aire, l'oïda és vital per a la fauna marina. Alguns efectes de la contaminació acústica en poblacions de balenes i dofins són canvis al comportament, estrès, danys a l'oïda, hemorràgies internes, etc., que provoquen la mort o desorientació de l'animal. CAPÍTOL V. PER QUÈ ÉS IMPORTANT CONSERVAR LA BIODIVERSITAT? L’ESTABILITAT D’UN ECOSISTEMA


La biodiversitat és essencial a l'autoregulació dels ecosistemes, de manera que té un important valor ecològic. L'ecosistema no és un conjunt estàtic, experimenta un procés continu de transferència de matèria i energia, que s'ajusta o es readapta davant de qualsevol variació. La tendència d'un ecosistema, mitjançant la successió, és arribar al clímax o comunitat climàcica, és a dir, al màxim d'estabilitat i eficiència ecològica. Quan més gran sigui la diversitat de l'ecosistema més productiu i estable serà aquest, ja que l'existència de moltes espècies facilita l'establiment d'interconnexions entre els elements de l'ecosistema, de manera que s'aconsegueix captar i reciclar la matèria i energia de forma perfecta. La biodiversitat crea més biodiversitat. Les primeres espècies que apareixen a un lloc modifiquen el medi i promouen una heterogeneïtat més gran. Apareixen nous recursos que permeten l'establiment de nous colonitzadors i s'incrementa la diversitat biològica. Les espècies s'especialitzen, queden més nínxols disponibles i apareixen espècies noves. Quanta més riquesa biològica hi hagi a un ecosistema major serà el grau d'organització i complexitat estructural que aconsegueixi. Això fa que no només la seva capacitat de resistència davant d'una pertorbació sigui major, també fa que es recuperi més fàcilment, i així retorna abans la composició i producció original de plantes i animals. Tot i això, si la pertorbació és més freqüent o intensa, pot portar l'ecosistema al punt de partida o fer-lo desaparèixer. Cada espècie té un paper dins l'ecosistema i contribueix al manteniment d'aquest, però no totes ho fan igual. L'eliminació o reducció d'una sola espècie pot tenir conseqüències ecològiques més importants que l'eliminació d'una altra, podent fer que canviï radicalment l'estructura d'una comunitat i afecti al funcionament de l'ecosistema. Aquestes espècies reben el nom d'espècies clau. Un exemple és el de la llúdriga marina, espècie molt abundant a les costes nord-americanes, que caçada en excés pel valor de la seva pell va desaparèixer a molts llocs. Els eriçons i cloïsses, les principals preses de les llúdrigues, van començar a proliferar fins a eliminar el kelp (una gran alga bruna) i les altres algues marines costaneres. En desaparèixer aquestes, també ho van fer els organismes que viuen al seu entorn, crustacis, peixos, cefalòpodes, la qual cosa va afectar les poblacions de la foca comuna. A partir d'algunes poblacions que quedaven de llúdriga s'han anat repoblant alguns llocs i la biodiversitat de l'ecosistema està retornant als orígens. El funcionament correcte d'un ecosistema està vinculat a l'estat de conservació de la seva diversitat biològica. La pèrdua de biodiversitat pot causar problemes de tot tipus i posar en perill el nostre futur al no poder predir la resposta de l'ecosistema davant la pèrdua d'una espècie. RENDIMENT ECONÒMIC DE LA BIODIVERSITAT


Conservar o protegir un hàbitat, una espècie o un caràcter genètic es resumeix sovint en arguments econòmics. Els estudis cost-benefici infravaloren els guanys que la biodiversitat confereix, ja que és més fàcil mesurar els costos de conservació que els beneficis. L'home utilitza la biodiversitat i n'obté beneficis econòmics. Per exemple, l'exportació de productes alimentaris o de primera necessitat genera alts ingressos, com la fusta. La biodiversitat també genera llocs de feina al camp i la ciutat. Amb l'agrotecnologia, els rendiments de les collites van augmentar, però es van reduir les espècies utilitzades i la seva variabilitat genètica. Això ha fet que les espècies comercials siguin més vulnerables davant les pertorbacions. Hi ha hagut casos com la plaga de la filoxera a Europa, que va acabar amb gairebé totes les vinyes, l'epidèmia d'Irlanda que va destruir els conreus de patates causant la mort per fam d'un milió de persones, etc. La biodiversitat és un dipòsit natural de gens que permet trobar noves varietats de plantes i animals, més adaptades a condicions particulars o més productives. A més, les plantes tenen un enorme potencial com font d'agents insecticides, ja que han seleccionat mecanismes de defensa molt eficaços contra l'atac de paràsits i el seu estudi pot proporcionar noves dades a la lluita contra les epidèmies agrícoles i forestals. La biodiversitat també és bàsica per a la indústria farmacèutica, ja que la majoria de substàncies químiques dels medicaments responen a estructures químiques trobades a espècies silvestres. El rendiment econòmic dels laboratoris és enorme, especialment per als patentadors de les substàncies. L'ecoturisme ha fet que s'imposi el valor estètic de la natura, cada cop hi ha més persones que passen les seves vacances a llocs on gaudeixen de la natura. Això genera grans beneficis a països i regions que han conservat el seu patrimoni natural i l'han adequat a aquesta nova tendència. Però el turisme pot ser una amenaça per a la diversitat cultural i biològica, on la construcció d'hotels de luxe, la contaminació, la gent poc respectuosa que es vol emportar un souvenir, etc., degraden l'hàbitat. Cal pensar en els serveis indirectes que la biodiversitat proporciona a la humanitat. Aquests serveis inclouen la purificació i retenció d'aigua dolça, la formació i enriquiment del sòl, el reciclat de nutrients, la recirculació dels residus, la regulació del clima, la pol·linització dels conreus i la producció de fusta, aliments i combustible a partir de la biomassa. Si bé això no constitueix un benefici econòmic directe, té repercussions sobre l'economia mitjançant els costos associats a la resolució dels problemes sorgits. Per exemple, el canvi climàtic obliga molts governs a prendre mesures amb alt cost econòmic, com la modificació dels plans hidrològics nacionals, el fet d'afrontar fenòmens climàtics violents més sovint, etc.


UTILITZACIÓ DE RECURSOS BIOLÒGICS La biodiversitat ofereix milers d'espècies com aliment, la major part de les quals són riqueses no explotades. Es calcula que existeixen unes 30000 plantes amb parts comestibles, però les conreades i recol·lectades com aliment són només unes 7000. L'agricultura moderna s'ha concentrat en una vintena d'espècies, que proporcionen el 90% de l'aliment mundial. Per exemple, una de les espècies en potència és la mongeta de Goa, planta de Nova Guinea totalment comestible. Cal afegir que té una velocitat de creixement molt notable, és poc exigent quant a fertilitzants i augmenta la fertilitat del sòl. A l'Amazònia hi ha la planta babasú, que produeix la quantitat més gran del món d'oli vegetal. L'estudi dels recursos alimentaris utilitzats per les cultures antigues sens dubte pot ajudar a recuperar fonts d'alimentació més diverses i fàcilment explotades. Els animals ens proporcionen carn, llet, ous, fibres per a teixits i energia per a les tasques agrícoles i pells. Com les plantes conreades, els animals de corral i pastura estan limitats als que van ser domesticats pels nostres avantpassats neolítics. Tenim una reduïda gamma d'animals domesticats mal adaptats a la majoria d'hàbitats del món i amb freqüència destructors de l'ambient natural. Amb un bon coneixement de la biodiversitat les fonts d'alimentació d'origen animal es podrien augmentar. Un exemple són les tortugues amazòniques del gènere Podocnemis. La seva carn és de qualitat excel·lent i les perspectives de cria són factibles a un cost baix. Respecte les medecines, pocs són conscients de la dependència que té l'home de les espècies. Gràcies a la capacitat farmacològica de molts organismes, tenim a la nostra disposició antibiòtics, anestèsics, antiinflamatoris, substàncies anticancerígenes i un llarg etcètera. Però només una minúscula fracció de la biodiversitat ha estat utilitzada en medicina. Malgrat tot això només als Estats Units, aproximadament un 25% dels medicaments són extrets de plantes, un 13% de microorganismes i un 3% d'animals. El medi marí també es revela com font de productes bioactius molt prometedora, sobretot pel que respecta al càncer. És un fet notable que de 120 compostos farmacèutics que s'utilitzen en algun lloc del món, gairebé 90 van ser descoberts a partit d'indicis de la medicina tradicional. Si la medicina occidental parés més atenció en el coneixement de les cultures indígenes, la humanitat gaudiria de major benestar. L'estudi i conservació de la biodiversitat pot tenir valor afegit, directament utilitari. La destrucció i pèrdua d'hàbitat, especialment a les selves tropicals, implica una valuosa pèrdua d'informació. Pot ser que s'estiguin perdent espècies que podrien ser un aliment potencial que contingués una substància capaç de guarir alguna malaltia o la possibilitat de combatre alguna plaga. Si s'eliminen aquestes espècies, moltes esperances també es perdran.


ÈTICA I CULTURA ¿Realment hem de deixar que les espècies i ecosistemes originals desapareguin? Potser caldria reflexionar i entendre que la biodiversitat no només té un valor ecològic, econòmic i utilitari, sinó que també cal tenir en compte el seu valor intrínsec. Des d'un punt de vista ecocèntric (buscant el benefici de la natura) tots els tipus d'organismes tenen el dret a la vida. El filòsof Holmes Rolston III explica un cas en què al llarg del camí per arribar a un terreny d'acampada subalpí de les Muntanyes Rocalloses es podia llegir en diversos cartells "Si us plau, deixeu que els altres gaudeixin de les flors". Però quan els cartells de fusta van començar a desgastar-se, van ser substituïts per altres on hi deia "Deixeu que les flors visquin!". Tots, fins el menor dels organismes, posseeixen un nom, un lloc al món adaptat a un nínxol especial d'un ecosistema. Cada espècie representa els resultats de milions d'anys d'evolució, una lluita per la supervivència que la fa apta per a la vida actual, un cúmul inesgotable de coneixement i plaer estètic, que mereix un sentiment de respecte i d'admiració cap a la biodiversitat. L'home no té cap dret a extingir cap d'aquestes formes. Potser és hora que l'home comenci a adonar-se que cada element de la natura és únic i irreemplaçable i les espècies són obres mestres. La pèrdua de biodiversitat és un esdeveniment tràgic i irrecuperable. Una ètica de conservació és la que aspira a transmetre a les generacions futures la millor part del món no humà. Però més enllà del fet de conservar una cosa per a una possible utilització que pot fer-se en un futur, és el fet de reconèixer que tothom té el mateix dret a gaudir de la bellesa i varietat de les formes de vida que encara existeixen. No és tan difícil apreciar i estimar la natura i encara menys ser respectuós amb ella si ens esforcem a conèixer-la. Olorar una flor, gaudir d'un passeig matinal per un bosc i de la pau quan som dalt d'una muntanya, són algunes de les coses que fan més agradable la vida. O no ho creieu així? CAPÍTOL VI. ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ EDUCACIÓ AMBIENTAL I CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA El camp de l’ecologia ha evolucionat fins a traspassar l’àmbit de les ciències naturals, les qüestions mediambientals han deixat de ser un reducte d’àmbit científic i acadèmic, per ser una qüestió cultural, social, econòmica i política que ens afecta a tots.


La primera mesura per a la conservació de la biodiversitat recau en l’educació. Cal una educació ambiental tant per als nens a les escoles, aules de naturalesa, etc., com per als adults a través dels mitjans de comunicació. Un dels objectius més rellevants és la sensibilització de les persones, per millorar i ampliar el coneixement sobre la problemàtica ambiental, i conèixer les causes i solucions que ajuden a efectuar un canvi als nostres hàbits de consum i de comportament respecte el medi ambient. Diverses accions quotidianes poden ajudar-nos a pal·liar la crisi ecològica: - Aplicar la llei de les tres R (reduir, reutilitzar i reciclar). Utilitzar les dues cares dels fulls de paper i evitar els productes d’un sol ús. Comprar piles recarregables, envasos retornables, etc. - Separar la brossa i dipositar-la als contenidors selectius. Respectar els boscos, els camps i les platges i no deixar deixalles ni rastres que indiquin la nostra presència. - Evitar els productes que continguin o utilitzin gasos perjudicials per a la capa d’ozó, com el bromur de metil o els CFC, que són utilitzats al sistema de refrigeració de frigorífics, congeladors i aires condicionats. Evitar també l’ús d’aïllants d’escuma sintètica. - Fer ús racional de l’energia i evitar els productes que contaminen l’aire, l’aigua i el sòl. Usar detergents biodegradables, no utilitzar la tassa del vàter com paperera, apagar els llums al sortir de l’habitació, tancar l’aixeta al rentar-se les dents o afaitar-se, dutxar-se en lloc de banyar-se, etc. - Usar sempre que es pugui el transport públic, que és més eficient en termes energètics i menys contaminant. A l’agafar el cotxe, intentar que el mateix trajecte serveixi per a diverses persones. Si s’opta per un cotxe nou, procurar que funcioni amb benzina sense plom. - Consumir espècies pescades amb arts selectives i que no estiguin amenaçades. Informar-se de les talles mínimes legals per a cada espècie, així com de l’estat de conservació d’aquesta per saber si podem menjar-ne sovint. No abusar d’espècies que estan al límit ecològic. - Comprar productes que tinguin ecoetiquetes, certificació que mostra que són menys perjudicials per al medi ambient. Si es compra fusta, que tingui la certificació de productes forestals, que assegura la seva procedència de boscos gestionats ecològicament. - No menjar carn ni peix fora de temporada, excepte si es tracta d’espècies de granja i aqüicultura. - No comprar animals exòtics ni productes derivats i denunciar la venda d’animals d’espècies protegides.


- No alterar l’entorn salvatge dels animals, respectant caus i nius i no matar insectes. - Evitar els incendis i tenir especial cura a l’estiu. No encendre foc a llocs on no està permès, si s’encén foc assegurar-se d’apagar-lo correctament i no llençar cigarrets encesos. ESTRATÈGIES PROTEGIDES

“IN

SITU”.

ESTABLIMENT

I

DISSENY

D’ÀREES

Una de les estratègies més efectives per preservar la diversitat biològica és evitar la destrucció o degradació d’hàbitats a través d’àrees naturals protegides. Mitjançant les estratègies in situ es protegeixen comunitats, ecosistemes i paisatges sencers. Els primers intents de protegir la biodiversitat van sorgir a finals del segle XIX a Nord-Amèrica, amb la protecció d’espais naturals es pretenia preservar la naturalesa en estat verge. Actualment, el concepte d’espai natural protegit s’ha reconsiderat gràcies a la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro al 1992, se’ls reconeix com els santuaris de la biodiversitat del planeta, una garantia de futur per a la seva conservació, un component de la identitat nacional i una font de beneficis per a la societat. Un espai protegit no s’hauria de veure com una zona aïllada dedicada a la conservació, sinó com una part integral de l’ús que un país fa del seu sòl. Els espais protegits són les regions ecològiques més significatives del món, tenint en compte la seva riquesa biològica, la bellesa paisatgística i la seva importància educativa, cultural i científica. Moltes d’aquestes regions, malgrat estar protegides, segueixen estant amenaçades. Sovint resulta impossible allunyar els cercadors de matèria primera, caçadors furtius, etc., sobretot als països més pobres, que volen superar el subdesenvolupament a canvi del seu patrimoni natural, i on manquen mitjans per mantenir-los. No es pot pretendre que les persones respectin aquests espais quan la seva subsistència depèn de l’ús d’aquestes terres. En altres ocasions, la mida de l’àrea protegida és massa reduïda per a sustentar poblacions d’animals i plantes. Cada ecosistema ha de ser estudiat per decidir el disseny de la reserva i aconseguir la màxima eficiència ecològica. Però no és suficient amb mesures que permetin una conservació de l’entorn, cal tenir en consideració les que permetin el desenvolupament de la població local com les Reserves de la Biosfera, declarades per la UNESCO. Consten de tres zones concèntriques: una àrea central protegida de la pertorbació humana, una zona tampó on es duen a terme programes de gestió que protegeixen l’àrea central i una zona de transició on s’hi integren les activitats de conservació amb l’ús dels recursos naturals per part de la població local. En aquestes dues darreres zones poden realitzar-se activitats d’investigació i educatives. Així, de l’existència d’aquesta reserva se’n beneficia la població, alhora que s’aconsegueix una màxima preservació de la biodiversitat.


Al 1994, la Unió Mundial per a la Naturalesa va establir categories d’espais naturals terrestres en funció del grau de protecció. Altres institucions atorguen títols a algunes àrees que compleixen certes característiques especials a llocs representatius de l’evolució biològica o que acullen hàbitats naturals d’espècies amenaçades. Per altra banda, alguns països s’acullen a convenis o lleis com el Conveni Ramsar sobre les Zones Humides d’Importància internacional i ZEPA, zona d’especial protecció per les aus. ESTRATÈGIES “EX SITU”. ZOOLÒGICS, AQUARIS I JARDINS BOTÀNICS Les estratègies ex situ són aquelles en què la conservació de les espècies es produeix fora de l’espai propi i natural. Poden ser de tres tipus: 1. Manteniment de bancs de llavors i espores. Les llavors s’assequen i conserven a temperatures baixes en diferents centres, que produeixen intercanvis entre ells i contínues expedicions de recol·lecció. S’ha comprovat que la tècnica és efectiva per a preservar espècies de plantes conreades i s’ha iniciat un programa per incloure les varietats silvestres de les espècies conreades existents i fins i tot a flores no conreades. Però també han sorgit dificultats que han fet que només hagin cobert un centenar d’espècies, la capacitat de supervivència de les quals és incerta. Si es diposités totalment la confiança en els bancs de llavors i les espècies desapareguessin del medi natural, els supervivents d’aquest banc no tindrien ni insectes pol·linitzadors, ni fongs a les seves arrels, cosa que dificultaria molt la replantació a la natura. 2. Jardins botànics, zoològics i aquàriums. Són una eina de sensibilització i educació ambiental i centres d’investigació (sobretot pel que respecta a l’etologia) on la conservació i recuperació d’espècies amenaçades o extingides al medi natural ha resultat una qüestió clau, mitjançant programes de cria en captivitat i la posterior reintroducció al medi natural. Existeixen més de 1300 jardins botànics, molts dels quals acullen espècies de plantes amenaçades o que ja s’han extingit. Tot i que els animals són molt més difícils de mantenir ex situ que les plantes, un 13% de totes les espècies conegudes de vertebrats es troben en aquest tipus d’instal·lacions. Les informacions sobre l’arbre genealògic d’un animal s’introdueixen en un banc de dades, amb el qual es procedeix a identificar la seva parella ideal, per tal que el perill de procreació resulti mínim, i que s’augmenti la diversitat genètica de les futures cries. S’ha tingut èxit amb diverses espècies que s’han salvat de l’extinció, com el cas del còndor californià o el cavall de Przewalski de l’estepa mongola. Tot i que aquestes “Arques de Noè” creades per l’home es converteixen en una xarxa de seguretat per a certes plantes i animals, són molt cares. A més, quan la reintroducció es produeix en hàbitats que han quedat molt alterats i degradats, les probabilitats de supervivència són molt baixes.


3. Reserves d’embrions congelats i bancs de teixits. Aquestes tècniques són molt experimentals i noves. Malgrat la gran pèrdua de variabilitat genètica de les espècies, que suposa l’aplicació d’aquests mètodes, se’n podrien salvar poques, principalment animals carismàtics apreciats per la gent, però no podrien ajudar a mantenir la biodiversitat. Es tracta de bancs d’esperma i oòcits per a poder realitzar inseminacions. També és possible extreure mostres de teixits d’espècies vives, congelar-les en nitrogen líquid, estimular el creixement i clonar-les per produir organismes sencers. Tot i que aquests mètodes presenten solucions vàlides i factibles, el camí per preservar la biodiversitat és la conservació dels espais naturals i evitar la degradació dels hàbitats. ÚS SOSTENIBLE DE LA BIODIVERSITAT Als anys vuitanta es va començar a prendre consciència que recursos no renovables com el petroli, el gas i el carbó i d’altres renovables com els boscos i l’aigua, s’exhaurien. Calia buscar la manera de mantenir o millorar el nivell de vida sense posar en perill la continuïtat del medi ambient mitjançant un equilibri entre els interessos humans i la conservació del medi ambient. Al 1983 l’Assemblea General de Nacions Unides va establir la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament, la tasca de la qual va finalitzar al 1987 amb la publicació de l’informe final “El Nostre Futur Comú”, on es definia el desenvolupament sostenible com: “Aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer-ne les pròpies”. Moltes de les activitats humanes no són sostenibles, ja que impliquen una alteració de l’entorn de la biodiversitat,. Per exemple, la tala d’arbres d’un bosc assegurant-ne la repoblació és una activitat sostenible, però consumir petroli no ho és, ja que no es coneix cap sistema per crear-ne un de nou a partir de la biomassa. L’activitat industrial és una altra mostra d’aquest problema. El canvi de les pràctiques industrials cap a un ús sostenible requerirà tècniques que disminueixin l’ús de matèries primeres i que produeixin menor contaminació i residus, utilitzant, per exemple, les energies renovables. Algunes empreses comencen a veure que la protecció del medi forma part d’un conjunt de necessitats ecològiques i humanitàries i que representa una oportunitat que millora la imatge de l’empresa i la seva eficàcia productiva. A diferència dels països del Primer Món, els del Tercer Món estan atrapats a una espiral de pobresa i destrucció de la biodiversitat ja que l’escassetat d’aliments, habitatge o atenció sanitària, juntament amb el gran creixement demogràfic, només donen l’opció de transformar el paisatge en camps de conreu mal adaptats al seu ambient. Estan acabant amb els darrers recursos


biològics naturals i perdent part de la seva biodiversitat per pagar els deutes externs i augmentar el nivell de vida. ¿Com els habitants dels països desenvolupats poden tenir una vida decent sense destruir el medi? Si els hàbitats com les selves tropicals poden salvar-se amb la millora de les economies locals, la crisi de la biodiversitat pot disminuir de forma espectacular. La solució no recau en prohibir la utilització dels recursos naturals, ni en protegir i conservar la vida en estat salvatge, sinó en gestionar de manera més eficient i utilitzar els mètodes més adequats en cada cas. Per exemple, per tal de fer un ús sostenible de la selva, es pot extreure fusta mitjançant la tala en bandes, que imita la caiguda natural del arbres i permet la regeneració natural del terreny. També s’ha vist que l’extracció de productes no fusters de la selva peruana pot produir nivells similars d’ingressos als de l’explotació forestal o agrícola, com és la recol·lecció del làtex. Un ús intel·ligent i cautelós dels recursos naturals pot ser un mètode molt vàlid per a conciliar la protecció natural amb el desenvolupament econòmic i social. ACCIONS POLÍTIQUES. CONVENCIONS I TRACTATS INTERNACIONALS Els governs han d'establir tractats que protegeixin el medi ambient, ja que el problema pren dimensió internacional i els estats han d'assegurar un equilibri entre el desenvolupament econòmic i social i la protecció de l'ambient. Per debatre els problemes ambientals del planeta i intentar trobar solucions, la ONU va convocar una primera conferència mundial al 1972, la Conferència sobre el Medi Humà, a partir de la qual el medi ambient va començar a ser part de les agendes polítiques i es van crear organismes responsables de la política ambiental impulsant la legislació ambiental. Van seguir tractats com el Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres, que prohibeix el transport entre països d'exemplars vius i de parts de plantes i animals rars, per a protegir-los de la sobreexplotació. També es va acordar el Conveni sobre espècies migratòries, que protegeix la seva conservació. Als anys vuitanta la utilització dels recursos no renovables creixia i l'ONU va convocar una segona conferència, la Conferència sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament o Cimera de la Terra, al 1992, a on s'hi van presentar l'Agenda 21, la Declaració dels Principis Relatius als Boscos, la Convenció sobre l'escalfament Global i l'Acord Internacional sobre Diversitat Biològica, el primer per la conservació i utilització sostenible de la biodiversitat. Es van establir, entre d'altres, els següents objectius: - Inventari de les espècies del país respectiu. - Establiment d'àrees protegides i promoció del desenvolupament ambiental adequat a les seves zones adjacents.


- Rehabilitació dels ecosistemes degradats i recuperació de les espècies amenaçades. - Respecte, preservació i manteniment dels coneixements de la utilització sostenible de la biodiversitat. - Control de la introducció d'espècies exòtiques. - Control dels riscos que plantegen els organismes modificats per la biotecnologia. - Promoure la participació i sensibilització de la població sobre la importància de la biodiversitat i la necessitat de conservar-la. - Assegurar un repartiment equitatiu de beneficis. Al 2002 es va celebrar la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible, on es va discutir sobre l'aigua, l'energia, la salut, l'agricultura i la biodiversitat. Al marc de la Unió Europea es va aprovar el VI programa d'Acció al Medi Ambient per al període 2001-2010, que defineix els problemes existents i estableix una estratègia i una sèrie d'objectius: canvi climàtic, natura i biodiversitat, salut i medi ambient i gestió dels recursos i els residus. Respecte la biodiversitat es pretén protegir i restaurar el funcionament dels sistemes naturals i posar fi a l'empobriment de la biodiversitat mitjançant la consolidació de la xarxa Natura 2000. La Comissió també preveu proposar iniciatives per protegir l'entorn marí, prevenir accidents als sectors industrial i miner i protegir el sòl i la lluita contra l'erosió. BIODIVERSITAT. PART III CAPÍTOL VII. BIOTECNOLOGIA I BIODIVERSITAT QUE ÉS L’ENGINYERIA GENÈTICA? L'ús de la genètica és nou, l'home ha manipulat els seus gens de manera natural, modificant i seleccionant les espècies al llarg de més de deu mil anys. El desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia va implicar un procés de selecció com ara llavors que asseguraven una major producció i resistien les condicions ambientals adverses, exemplars seleccionats per augmentar la producció de llet, la quantitat de carn o la posta d'ous, etc., millorant mica en mica les races d'animals de granja i les varietats vegetals comestibles. A més, va descobrir la possibilitat de provocar una pol·linització entrecreuada o hibridació de dues varietats diferents, així es van obrir les portes a l'obtenció de noves varietats artificials amb major rendiment o millors característiques nutricionals. Tots aquests processos es van dur a terme sense cap coneixement científic.


Al 1860 Gregor Mendel, pare de la genètica clàssica, treballant amb varietats de pèsols, va formular la teoria de l'herència, l'aplicació de la qual va fer que les tècniques de creuaments selectius s'acceleressin, ja que fins el moment els mètodes empleats eres d'assaig i error, sense cap direccionalitat. El descobriment de Watson i Crick, al 1952, de l'estructura de doble hèlix de l'ADN, molècula que conté la informació genètica de tot organisme, va ser el punt de partida d'una nova disciplina de la biologia coneguda com biotecnologia, que és "l'aplicació d'organismes vius, plantes, animals o microorganismes a la indústria de manufactura i de serveis". Als setanta es van començar a manipular els gens "in vitro", és a dir, a tubs d'assaig de laboratori. Això va ser possible gràcies al desenvolupament de diferents tècniques moleculars. Primer, la possibilitat de "tallar" fragments de l'ADN, mitjançant els enzims de restricció, que reconeixen i tallen seqüències de bases específiques d'AND, i després, la possibilitat d'unir els fragments mitjançant els enzims anomenats AND ligases. Amb els experiments de Boyer i Cohen, al 1973, es van assentar les bases per transferir un gen d'un organisme a un altre. L’enginyeria genètica, la més recent de les biotecnologies, havia nascut. És un conjunt de tècniques que permet alterar les característiques d'un organisme mitjançant la modificació del seu genoma. Així, l'enginyeria genètica permet eliminar una característica indesitjable d'un organisme anul·lant-ne el gen corresponent i permet introduir una nova característica a una espècie. Gràcies a la universalitat del codi genètic, l'enginyeria genètica pot utilitzar la formació existent en tots els éssers vius. No és possible creuar sexualment un tomàquet i una patata, però es poden expressar gens de tomàquet en patates o viceversa. Això té repercussions ètiques clares, ja que un vegetal que porti un gen d'un animal pot ser un problema per a un vegetarià. AGRICULTURA I PLANTES TRANSGÈNIQUES La biotecnologia es perfila com la nova revolució, ja que les seves possibilitats per al benefici de la humanitat són impressionants. Els seus millors resultats s’han produït al camp vegetal i mitjançant el disseny de plantes transgèniques s’ha aconseguit, entre altres coses: - Millorar l’aspecte dels aliments. La qualitat externa dels aliments és clau per al seu èxit comercial. S’ha introduït al genoma del tomàquet una còpia invertida del gen que modifica la poligalacturonasa, enzim que degrada la paret vegetal, que fa que el tomàquet es torni tendre i madur. El seu aspecte és idèntic al dels altres tomàquets, però no madura tan ràpid i suporta millor els danys mecànics de la recol·lecció o de l’embalatge i el transport. - Resistència a plagues i herbicides. Plantes transgèniques que resisteixen l’atac de virus, fongs o insectes, que tant mal han fet a l’agricultura. Per exemple, el blat transgènic resisteix l’atac del barrenador perquè porta un gen


procedent del bacteri Bacillus thuringiensis, que sintetitza una proteïna tòxica. També s’han construït varietats de soja o remolatxa resistents a herbicides menys contaminants. - Millorar la qualitat nutricional. A les plantes, el major carbohidrat de reserva és el midó, format per dos polímers, l’amilosa i l’amilopectina. La seva proporció és responsable de les característiques finals de l’aliment. Mitjançant l’enginyeria genètica s’han construït aliments transgènics amb un midó tan enriquit amb amilosa que produeixen purés més consistents i que si es fregeixen tenen un menor contingut de greix. - Augmentar la resistència al fred o la salinitat. S’ha injectat el gen del bacteri Escherichia coli a les plantes i s’han aconseguit vegetals amb tolerància a les altes concentracions salines i que poden ser conreats a sòls hipersalins. S’estan estudiant estratègies per aconseguir vegetals resistents a les gelades mitjançant la introducció d’un gen que codifica una proteïna anticongelant que tenen peixos com la palaia àrtica. - Producció de proteïnes amb alt valor afegit, com la producció d’anticossos en vegetals. Plantes recombinants de colza que contenen el gen que codifica la leuencefalina, d’interès farmacològic i del qual se n’obtenen entre 10 i 200 grams per hectàrea conreada. El fàrmac és recuperat de les llavors utilitzant tècniques tradicionals. També hi ha patates transgèniques que immunitzen contra el còlera o diarrees bacterianes i una varietat d’arròs transgènic que produeix provitamina A, amb el qual es pretén evitar els problemes de ceguesa associats a dietes basades en aquest cereal. - Plantes productores de bioplàstics i fibres tèxtils a partir de polímers vegetals. S’obtenen per mitjà de la fermentació de carbohidrats vegetals per part del microorganisme Alcaligenes eutrophus, els gens del qual es poden inserir a plantes transgèniques de gira-sol, blat o patata. El resultat és una resina que, en compostar-la es transforma en aigua i diòxid de carboni. Aquest plàstic biodegradable es pot usar per fabricar targetes de crèdit, envasos, bosses d’escombraries, etc., i pot ser molt útil per a minimitzar la producció de residus domèstics. ANIMALS TRANSGÈNICS I ALTRES APORTACIONS Les tècniques de modificació genètica en animals són més complexes que en vegetals a causa de la interacció entre els gens i els processos metabòlics. Tot i així, les tècniques s’apliquen per aconseguir: - Millores en el creixement d’animals de granja sense augmentar el consum d’aliment. S'han creat carpes i salmons transgènics que porten còpies del gen de l'hormona de creixement de la truita i són més grans que els normals. A més, la carn posseeix les mateixes característiques. També s’ha aplicat amb porcs, que guanyen pes més de pressa i tenen una eficàcia alimentària superior (amb un contingut menor de greix animal), però presenten trastorns


físics com artritis, poca fertilitat, tendència a la letargia, etc., per l’excés de l’hormona de creixement a la sang. - Reactors animals per a la indústria farmacèutica. Es poden produir proteïnes amb ús medicinal a la sang o llet d’animals de granja. Aquests animals transgènics produeixen llets enriquides amb fàrmacs com l’activador del plasminogen humà o secreten llet amb lactoferrina. També se’n pot variar la composició fent canviar el contingut de matèria grassa o eliminant la lactosa. Al sector avícola es pretén produir proteïnes amb un alt valor afegit als ous de gallina. - Altres aplicacions interessants són pollastres transgènics resistents als agents patògens o salmons transgènics, que porten còpies d’un gen que codifica una proteïna anticongelant, procedent de la palaia àrtica, peix que sobreviu a temperatures per sota dels zero graus. Cal augmentar, però, la concentració cel·lular d’aquesta proteïna per aconseguir salmons que es reprodueixin en aigües fredes. - En el cas dels aliments fermentats també s'han aplicat tècniques d'enginyeria genètica. Els bacteris làctics o els llevats han estat modificats donant lloc a formatges on s’escurcen els temps de maduració, vins amb un increment d'aroma afruitat, pans en la producció dels quals no s’utilitzen additius amb capacitat al·lergògena, etc. També s’utilitzen en la producció de nous additius. - Detecció, de forma ràpida i fiable, de la presència de microorganismes contaminants, com la Salmonella a la maionesa, o la de fraus alimentaris. - Detergents biològics amb proteïnes per desfer les taques a temperatures moderades o d’altres que degraden compostos tòxics i persistents al medi com els metalls pesants. S’aconsegueix que un gen provoqui la secreció d’una proteïna que captura el metall en la superfície cel·lular del microorganisme, absorbint fins a un 70 per cent de la toxicitat del metall. S’aplica en terrenys contaminats per fangs tòxics o residus minerals i per degradar productes derivats del petroli. - La clonació terapèutica, que consisteix en la formació de cèl·lules mare embrionàries genèticament idèntiques a les d'un pacient que, un cop diferenciades i transformades en cèl·lules especialitzades (teixits), es trasplantaran al mateix pacient sense risc de rebuig. - Armes biològiques, tot i l’acord internacional de prohibir-ne la fabricació, l’emmagatzematge o l’ús. QUINS SÓN ELS AVANTATGES DE LA BIOTECNOLOGIA? L’enginyeria genètica és una ciència molt útil, que ofereix alternatives insospitades que sovint semblen una fantasia d’una novel·la de ciència ficció.


L’obtenció d’aliments modificats genèticament incorpora tres avantatges fonamentals respecte a les tècniques convencionals de millora genètica basades en l’encreuament. En primer lloc, en el disseny d'un aliment transgènic s’afavoreix la direccionalitat davant l'atzar, ja que es pren el gen que interessa i s’introdueix en l’organisme desitjat. A més, es preserva tota la resta dels gens de l’organisme original a la seva descendència. Per contra, la tecnologia tradicional es basa en molts processos d’encreuament i selecció de plantes, per tal d’obtenir una nova varietat que incorpori totes les característiques desitjades i que eviti, en la mesura del possible, la incorporació de gens no desitjats. Tot i que aquest procés de generació de noves varietats ha estat molt útil i ha donat lloc a la major part de les varietats que es cultiven avui en dia, es tracta d’un procés lent i poc específic. En segon lloc, mitjançant la biotecnologia, els gens que s’incorporen poden ser de qualsevol procedència, i per tant, és possible introduir característiques d'un organisme en un altre sense tenir en compte l’espècie. Finalment, en el disseny d'un aliment transgènic el procés és més ràpid que amb les tècniques clàssiques. Alguns dels avantatges de l’aplicació de la biotecnologia són: - Una millor alimentació del consumidor al millorar la qualitat nutricional dels aliments. - Contribuir a eradicar la fam al món a l’augmentar la producció d’aliments. - Evitar l’explotació dels espais naturals, facilitant, indirectament el manteniment de la biodiversitat a l’augmentar el rendiment de les superfícies de cultiu ja existents. - Disminució de la contaminació d’aigües i sòls, al mateix temps que es garanteix la prosperitat de les collites, al reduir l’ús de plaguicides i insecticides. - La conservació de l’aigua, fet important ja que és un bé escàs i en l’agricultura se n’utilitza molta, a l’utilitzar plantes transgèniques que podrien produir les mateixes collites amb menys necessitat d’aigua. - Major rendiment dels sòl secs i salins - Producció de plàstic biodegradable a partir de plantes transgèniques. - Utilització d’aliments transgènics amb finalitat medicinal al contenir fàrmacs, vacunes, medicaments o nutrients específics. - Animals modificats genèticament resistents a malalties. - Coneixement i caracterització de les malalties produïdes per defectes genètics i capacitat per realitzar proves i donar assessorament genètic.


QUINS SÓN ELS DESAVANTATGES DE LA BIOTECNOLOGIA? Hi ha qüestions medioambientals, de salut i ètiques, que han fet que hi hagi rebuig de la manipulació genètica per part d’ecologistes, d’alguns científics i dels consumidors. - El cultiu de varietats manipulades genèticament suposa la introducció d’organismes exòtics. L’alteració dels conjunts de gens naturals i la impredictibilitat del comportament i interacció dels cultius transgènics amb altres espècies pot ser un problema greu per a l’estabilitat d’un ecosistema. - Les plantes transgèniques resistents a herbicides poden fer que el gen responsable de la resistència es transfereixi a plantes silvestres emparentades o a males herbes que poden causar greus danys a cultius i ecosistemes naturals. - Els organismes modificats poden proliferar i estendre’s. Per exemple, una planta transgènica resistent a plagues, virus, herbicides, etc., pot competir pels nutrients i l'espai amb més eficàcia que d’altres. Això pot ocasionar que surtin dels cultius i s’escampin, podent causar una pèrdua de biodiversitat. - Els conreus transgènics poden desplaçar espècies autòctones, amb efectes impossibles de controlar. Un cas és el de la toxina bacteriana usada per protegir el blat de moro, que és transportada al pol·len pel vent lluny dels camps conreats. Allà, es diposita sobre plantes, que poden matar les erugues de les papallones que s’alimenten de plantes. - Les plantes resistents a insectes plantegen interrogants dels efectes sobre els depredadors dels insectes perjudicials, bàsics per al control biològic de les plagues, als insectes pol·linitzadors o a d’altres que no són plaga però que poden veure’s afectats si s’alimenten de plantes transgèniques. - La contaminació genètica, produïda quan el pol·len d’una planta transgènica fecunda flors d’una planta silvestre. Com a resultat de la pol·linització algunes llavors recol·lectades seran transgèniques. - No es coneixen del tot els efectes que els aliments transgènics poden provocar a la salut humana. La introducció de nous gens pot alterar el funcionament genètic i el metabolisme cel·lular com la producció de proteïnes causants de processos al·lèrgics als consumidors o substàncies tòxiques i alteracions de les propietats nutritives de l’aliment. També pot ser que el gen resistent a antibiòtics es transfereixi als microorganismes de sòl i als bacteris del sistema digestiu dels animals i dels humans, fent-nos invulnerables als antibiòtics. - Els animals transgènics sovint són dèbils, malalts o estèrils i els seus productes podrien tenir efectes no desitjats a la salut.


- Els petits agricultors dels països en vies de desenvolupament podrien deixar de tenir accés a les millors llavors per ser massa cares. - Realització de proves genètiques en condicions no mèdiques, determinació de malalties o defectes actualment intractables o ús del coneixement genètic. L’ús d’aquestes tècniques és molt car i cal més temps per a desenvolupar-lo. És vital avançar per a que els costos no superin els beneficis, alhora que caldria solucionar les qüestions ètiques que desperta la biotecnologia. QUI CONTROLA LA REVOLUCIÓ GENÈTICA? Són les grans multinacionals les qui controlen les noves biotecnologies, ja que la recerca científica es fa als seus laboratoris o a les universitats, però amb capital de les corporacions. L'objectiu final de la biotecnologia és, segons les multinacionals com Montsanto, arribar a una agricultura sostenible que ajudarà a eradicar la gana dels països pobres. És cert que l’augment de la població hauria d’anar acompanyat d’un augment de la producció de vegetals, però no és fàcil afrontar aquest repte si tenim en compte que l’aigua és un bé escàs en bona part del planeta, que l’erosió redueix la fertilitat dels camps, etc. Mesures com un eficaç control de la natalitat i unes polítiques agràries adequades podrien ajudar, però també és bàsic millorar les varietats vegetals i el seu rendiment amb avenços tecnològics. Ara bé, el fet que unes poques empreses controlin la biotecnologia fa sospitar que els interessos econòmics de les empreses regiran el destí dels avenços genètics. La majoria d’aliments transgènics es produeixen als països desenvolupats, creant-se així una sensació de monopoli que sembla augmentar el desequilibri entre els països rics i pobres. Els països pobres no poden assumir la implantació i desenvolupament d’aquesta tecnologia per les inversions necessàries, per la qual cosa cal recolzar investigacions encaminades a l’obtenció, sobretot, de plantes transgèniques que millorin les propietats nutritives d’aliments bàsics per molts països en vies de desenvolupament. De fet, existeixen institucions públiques o semi-públiques i organismes internacionals que recolzen les investigacions i ja hi ha cultius transgènics de mandioca o d’arròs, desenvolupats amb aquest objectiu. La creació de patents per part de les multinacionals és l'única manera d'aconseguir rendibilitzar els productes biotecnològics, ja que les lleis de protecció de la propietat privada permeten obtenir un alt benefici econòmic a les empreses que controlen els productes. Per exemple, la multinacional Monsanto, que té la patent sobre la soja transgènica resistent a l'herbicida Roundup, també propietat d'aquesta companyia. Així, el control de les multinacionals abasta els bancs de llavors, la tecnologia, els productes químics i fitosanitaris. Tot i que en un principi el primer beneficiari és l’agricultor o ramader, en fer que la seva activitat sigui més rentable, les multinacionals han patentat el sistema


de protecció tecnològic, un polèmic control genètic que desenvolupa plantes transgèniques productores de llavors incapaces de germinar, conegudes com llavors Terminator. Des de fa més de 10.000 anys, els agricultors han reservat part de les llavors obtingudes per a la replantació o intercanvis i per aconseguir millores genètiques addicionals, però amb aquesta tecnologia les multinacionals s’asseguren la compra reiterada dels seus productes i els beneficis de la inversió. A més, la Llei sobre Varietats Vegetals només permet la comercialització de varietats agrícoles patentades, impedint que els agricultors creïn les seves pròpies varietats. BIODIVERSITAT. PART IV CAPÍTOL VIII. DIVERSITAT HUMANA QUI SOM? D’ON VENIM? Malgrat les reaccions discrepants amb les teories evolucionistes de Charles Darwin es va acceptar que l'home emparentava amb el goril·la, el ximpanzé i l'orangutan, tot i que els separava una gran distància evolutiva. Al 1962 M. Goodman va afirmar que el ximpanzé, el goril·la i l'home estaven més relacionats entre ells que no pas amb l'orangutan. Al 1967, l'antropòleg V. Sarich i el bioquímic A. Wilson van arribar a unes conclusions similars i van suggerir que el ximpanzé era més afí a l'home que no al goril·la. Estudis més recents han confirmat el que deien Sarich i Wilson i s'ha vist que les diferències entre l'ADN de l'home i el del ximpanzé són d'entre un 1 i un 2 %. A la línia que condueix a l'espècie humana, hi trobem en primer lloc el gènere Australopithecus, amb cinc espècies, del qual va derivar el gènere Homo amb tres espècies: l'Homo habilis, l'Homo erectus i l' Homo sapiens. L'Australopithecus fa referència al seu aspecte simiesc. Té una capacitat cranial petita, poc més que el ximpanzé i el goril·la. Una de les adaptacions més importants fou l'adquisició de caminar dret, tot i que amb diferències respecte a nosaltres. La utilitat d'alliberar les mans va ser un pas transcendental, perquè li permetia transportar objectes, així la mà es va convertir en un òrgan de precisió amb un gran control muscular. En posar-se dret va millorar la visió, tenien més informació sobre animals que es trobaven allunyats com preses o depredadors. L'Homo habilis tenia unes majors dimensions del crani i del cervell i una gran capacitat per utilitzar instruments, que eren de pedra polida i força rústics. La presència d'abundants dipòsits de pedres i ossos d'animals informa que anava a caçar, a diferència dels seus predecessors, i menjava carn. La presa era repartida i consumida en comunitat, la qual cosa és el primer pas cap a la cooperativitat.


L'Homo erectus va aconseguir una capacitat cranial que gairebé duplica la de l'Homo habilis i també va tenir un augment a la mida corporal. Els instruments eren més nombrosos i perfeccionats. Les adaptacions per caçar i recol·lectar impliquen un comportament que podria estar associat als inicis del llenguatge. Va portar a terme migracions a partir d'Àfrica i es va expandir per Àsia i Europa. L'Homo sapiens, l'espècie a la qual pertanyem, representa la darrera etapa al creixement del volum del cervell, amb poques diferències entre tots dos sexes, però amb moltes variacions entre individus. Cal distingir entre la forma del crani de l'Homo sapiens més arcaic, l'Home de Neandertal, que va desaparèixer fa uns 30000 anys, i la de l'Homo sapiens sapiens, l'home actual, que va aparèixer als darrers 100000 anys i que va experimentar canvis importants anatòmics i de comportament: es va produir una pèrdua de robustesa de l'esquelet, del rostre i de la dentició, així com canvis a la morfologia de la pelvis femenina i un perfeccionament dels instruments, un llenguatge més avançat i manifestacions artístiques amb pintures parietals. DES DE LA PREHISTÒRIA FINS A L’ACTUALITAT L’ésser humà ha depès sempre del medi natural i l’ha anat modificant. L’home primitiu ja va començar a influir en els ecosistemes, però amb el temps l’impacte ambiental ha estat més notable. D’altra banda, els canvis ambientals provocats per terratrèmols, climes no favorables per a les collites, etc., influeixen també sobre el desenvolupament de la població humana. Fins fa pocs milers d’anys, el nombre d’habitants no superava els cinc milions. Els homes del paleolític vivien del que es trobava disponible a la natura. Eren seminòmades, dedicats a la pesca, la caça i la recol·lecció utilitzant instruments com l’arc i la fletxa. El descobriment del foc va ser un avenç, però també va ser l’inici de la conquesta de la natura, tot i que l’impacte de les societats de caçadors-recol·lectors sobre el medi va ser limitat. Malgrat ser l’estil de vida més antic, encara hi ha societats seminòmades, com ara els esquimals. Fa uns 10.000 anys, l’aliment escassejava a causa del deteriorament ambiental provocat per la presència d’una comunitat nombrosa i pels canvis climàtics de l’època. En tres zones diferents del món es desenvolupà l’agricultura i la cria d’animals, que es va difondre arreu. El pas d’una economia de caça i recol·lecció a la producció directa de menjar significà una revolució en la història de l’home, ja que la disponibilitat regular d’aliments va augmentar la població, però fou el punt de partida en l’explotació dels recursos naturals, amb una creixent alteració i simplificació dels ecosistemes a causa de la desforestació per obtenir terres de conreu i pastures, erosió del sòl, etc. A l’establir-se les primeres comunitats agrícoles sedentàries la vida nòmada gairebé va desaparèixer. Als llocs fèrtils s’hi assentaren nuclis de població permanents formant llogarrets, que cap al 8500 aC. van esdevenir els primers pobles. A l’any 3000 aC., a l’Orient Mitjà, on la pràctica de l’agricultura era més antiga, es va produir un excedent alimentari, apareixent l’acumulació de béns i el concepte de propietat. Els homes es van dedicar a altres tasques,


desenvolupant altres oficis com el d’artesans o comerciants. Sorgí la divisió del treball, l’especialització i la diversificació de la societat. El descobriment dels metalls, l’ús de l’energia hidràulica o l’eòlica, l’inici de l’era dels transports, la construcció de les primeres obres d’enginyeria, etc., van fer que es desenvolupés una civilització urbana. La població mundial continuà creixent, la qual cosa portà a un increment de les explotacions. A mitjans del segle XVIII, es produí un procés d’industrialització. Amb l’arribada del capitalisme aparegué la societat industrial. Les ciutats van créixer desmesuradament en acollir gent de les zones rurals que s’incorporava a treballar a les fàbriques. Alguns dels fets més destacats foren l’invent de la màquina de vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal·lúrgia i del ferrocarril. Els efectes de l’avenç tecnològic i del creixement de la població han modificat els ecosistemes de la Terra, fent que la degradació del medi ambient sigui global. EL PERQUÈ DE LES RACES Per descriure la variació humana s'han usat dos enfocaments diferents: caràcters externs o caràcters genètics. Tot i que el concepte de raça ha vingut fonamentat pels caràcters externs del cos, particularment el color de la pell i determinats trets facials, no són més que variacions o modificacions de la superfície del cos per adaptar-se a un clima d'un ambient geogràfic determinat. Hi ha diverses regles que expliquen aquestes modificacions: La regla de Gloger i el color de la pell de l'home. Els habitants de regions càlides i humides, al tròpic, tenen la pell més fosca que els de regions fredes i seques. El color negre de pell es dóna per l'alt contingut de melanina, que protegeix de les quantitats innecessàries de raigs ultraviolats, evita que hi hagi excés de vitamina D i el risc de càncer de pell. La regla de Bergmann i la mida corporal humana. En climes freds convé ser més gras per limitar la dispersió de la calor, com és el cas dels esquimals, el físic dels quals és baix i rabassut, mentre que el físic d'una persona alta i prima, com un africà, ajuda a dissipar la calor. La regla d'Allen i les extremitats del cos humà. La forma de les parts prominents d'un cos facilita la pèrdua de calor. Les poblacions de climes càlids tenen les extremitats més llargues, mentre que són més curtes a les àrees fredes. Això també determina l'estructura facial. La classificacions en base als caràcters externs duen a la conclusió que els africans i els aborígens australians estan emparentats, ja que presenten determinades similituds superficials, però això només es deu a que viuen en regions amb climes similars ja que quan s'estudien des del punt de vista genètic i evolutiu, aquests dos grups estan molt separats.


Per tal d'estudiar el material genètic de les poblacions humanes, Cavalli-Sforza i els seus col·laboradors van fer estudis amb els grups sanguinis, proteïnes de la sang, enzims i altres caràcters hereditaris. Van estudiar 110 gens sobre un grup de 42 poblacions del món, englobades en 9 grups per a simplificar l'estudi. Amb aquestes eines ha estat possible establir les relacions de parentiu entre elles i també veure la història de les migracions. Aquí es va veure la incongruència de les classificacions antigues basades en caràcters externs. No hi ha gens exclusius de determinades poblacions, grups o races, que no vol dir que l'home sigui genèticament uniforme perquè les freqüències d'aquests gens canvien. Així trobem variació genètica entre individus d'una mateixa població, entre poblacions d'una mateixa zona i entre grups geogràficament allunyats. Podríem dir que una raça és un conjunt d'individus que tenen un origen comú i conserven una certa semblança genètica als caràcters heretats per via biològica. També poden haver conservat una certa identitat cultural, mantenir tradicions comunes, un llenguatge comú, una entitat política, o poden haver perdut algun d'aquests factors. CULTURA, SOCIETAT I ECOLOGIA L’ecologia humana fa referència a l’estudi de les relacions entre l’home i el medi, així com als intercanvis energètics entre aquest i altres espècies. Els antropòlegs que han estudiat els éssers humans des del punt de vista ecològic han trobat adequat tractar l’ecologia cultural i l’ecologia social com a subdisciplines diferents, intentant entendre de quina manera la cultura i la societat s’han desenvolupat com a resposta a l’ambient. Tot i que algunes espècies d’animals mostren un cert comportament social, fent invents i descobertes que transmeten als seus descendents, la cultura és un fenomen de l’home. Hi ha moltes definicions de cultura, però podem dir que és el conjunt de tradicions i de formes de vida d’una societat. La cultura depèn de la capacitat que té l’home d’adquirir aquests coneixements i de transmetre’ls a les generacions, per tal que cada individu no hagi de reinventar tot el que ja ha estat creat.. Les maneres com parlem, ens vestim, mengem o ens comportem en general són una herència cultural, que és el que ens fa ser suecs, japonesos o esquimals d’una manera recognoscible. No cal anar molt lluny per adonar-se que existeixen grans diferències culturals, fins i tot a regions d’un mateix país o entre països a Europa. Els alemanys, per exemple, són molt ben organitzats, tenen un gran sentit de l’obediència i del respecte i una gran seriositat per la feina. Els francesos han desenvolupat un refinadíssim interès pels plaers, des del plaer del menjar bé i el bon vi, fins a parlar i escriure bé, així com una gran aptitud per les arts, etc. La cultura ajuda l’home a adaptar-se al medi on viu, esdevenint un mecanisme d'adaptació a ecosistemes concrets. A més, les diferents generacions adapten el seu comportament a les circumstàncies canviants del medi, augmentant


l’eficiència i capacitat de supervivència de la societat. Per exemple, els caçadors recol·lectors són monògams, perquè és difícil procurar caça per a moltes dones. En canvi, per a l’agricultor africà, que confia a la dona la feina del camp, com més dones hi ha, més menjar i més fills entren a casa. El límit del nombre de dones l’estableix el poder adquisitiu de l’home. La baixa natalitat dels pigmeus es deu a que el període d’alletament és superior als tres anys, conferint al petit una major immunitat per tal d’augmentar la supervivència. Un nou embaràs durant aquest temps deixaria sense llet el nadó existent, per la qual cosa han establert un tabú sexual que es manté fins tres anys després del part. La cultura fa possible que l’home visqui en ecosistemes molt diversos ja que: - Aprofita una gran varietat de matèries per a l’alimentació, gràcies a les tècniques de producció i de transformació dels aliments. - Obté i utilitza, per mitjà de la tecnologia, energies no renovables i energies renovables. - Modifica el medi per tal que li sigui més favorable. - Estableix sistemes per obtenir allò que li cal per satisfer les seves necessitats i que no produeix el propi ecosistema, a través de les diferents formes d’intercanvi i de redistribució dels recursos. CULTURES HUMANES QUE S’EXTINGEIXEN Interessos polítics i econòmics, fenòmens d'uniformització i colonització cultural, agressions constants dels seus drets, apropiacions de la Terra, destrucció de l'hàbitat en què viuen, etc., posen en perill les darreres societats primitives, no només el seu estil de vida sinó també la seva supervivència. Moltes ètnies han patit una reducció de població, quedant ètnies amb menys de 500 individus, per això es produeixen creuaments entre parents, provocant esterilitat i anomalies genètiques a la descendència. Això passa a tots els continents i s'agreuja als territoris insulars. Pràcticament només els pigmeus de l'Àfrica central, els khoisànids de l'Àfrica meridional i els aborígens australians tenen alguna importància numèrica. A l'Àfrica equatorial els pigmeus s'alimenten de plantes i animals silvestres, portant una vida nòmada. Estan adaptats a la selva, però aquest ambient està essent destruït per l'explotació forestal i es veuen obligats a canviar l'estil de vida o a desaparèixer. A Sud-Àfrica hi ha dues poblacions, bosquimans i hotentots, com que parlen llengües afins els antropòlegs han proposat el nom compost khoisan. Habiten llocs molt àrids, tot i que havien viscut a la sabana en perfecta harmonia amb el seu medi ambient. Avui en dia poquíssims continuen essent caçadors o recol·lectors, molts s'han convertit en peons o soldats o viuen a les ciutats. Tot i


així, han conservat la seva llengua, que té dos sons anomenats clics que són com espetecs. A Austràlia, amb l'arribada britànica i l'atribució que van fer de les propietats de les terres, els aborígens es van dispersar, vivint a suburbis urbans o reclosos a reserves, excepte un grup d'habitants del nord, al qual el Govern ha assignat un territori. Hi ha uns 170000 aborígens, dels quals 47000 encara parlen una de les llengües pròpies originàries. A la selva brasilera hi tenim el cas dels yanomami, dels quals només en queden uns 20000. La construcció d'una carretera va tallar part del territori i va desorganitzar els grups d'habitants i els peons que van aclarir el bosc van estendre epidèmies de grip i xarampió letals per els indígenes. Els cercadors d'or il·legals també van propagar malalties i van contaminar el sòl i les aigües amb el mercuri que utilitzen per separar l'or. La iniciativa governamental ha estat dividir les terres yanomami en petites reserves aïllades, en lloc de fer una única reserva, la qual cosa podria permetre la seva supervivència. Un altre grup important, els esquimals, es redueix a 20000 a Canadà i encara menys a Alaska. Com a la tundra àrtica hi viuen poques plantes, les poblacions indígenes tenen una cultura de caçadors. Els esquimals encara compten principalment amb els animals salvatges com balenes i foques per a la seva alimentació. Seria necessari garantir la manifestació lliure de la cultura i de les tradicions dels pobles, sobretot dels minoritaris. Això fa més gran l'home com espècie, enriqueix la seva experiència i l'ajuda a entendre el món. EL FUTUR DE L’HOME Els propers 50 anys seran decisius per a la diversitat biològica, es calcula que d’aquí a l’any 2050 la població mundial augmentarà en milers de milions d’habitants i passats 100 anys començarà de nou a disminuir. Aquesta expansió màxima de la humanitat suposarà un veritable descens demogràfic de moltes plantes i animals, així com molts problemes ambientals (alts nivells de contaminació, producció d’enormes quantitats de residus, etc.) i per tant serà totalment necessari posar en marxa tots els mètodes de protecció, no només per a la biodiversitat en sí, sinó també per a la supervivència de l’home. El desconeixement i oblit de l’entorn natural, l’actual posició de l’home com màxim depredador i un model de progrés i desenvolupament insostenibles des del punt de vista ecològic proporcionen la destrucció accelerada del planeta. Però no es tracta d’una degradació ambiental que afecta la bellesa de la natura, sinó que el deteriorament repercuteix a la nostra supervivència com espècie. Molts cops oblidem que l’home és absolutament dependent ecològicament i que l’únic mitjà en què pot sobreviure és aquell en el qual es mantinguin certes qualitats d’organització a les quals, paradoxalment, ataca constantment.


Davant d’aquesta situació cal que prenguem consciència del sistema homenatura com un tot. Això significa assumir els descobriments científics i actuar en conseqüència, però també modificar les escales de valors, els comportaments socials o les propostes polítiques. En cas que ens trobem poc disposats a canviar el nostre estil de vida en benefici de les generacions futures i a reconsiderar l’actual model de progrés humà (que resulti més viable a llarg termini) sense una estratègia de canvi global, el nostre futur no serà gens prometedor. És d’importància vital centrar-se en un programa d’acció per tal de poder actuar en: - Reduir el nostre impacte sobre el medi ambient. - Regenerar i restaurar els sistemes degradats. - Suprimir progressivament tota activitat agressiva contra el medi ambient i introduir nous mètodes de producció que ho respectin. - Passar d’una economia de malgastament basada en la maximalització de consum de béns a una societat que minimalitzi els residus i redueixi el consum de matèries primeres. - Millorar la seguretat dels individus que hem marginat amb les nostres activitats i les diferències entre els països del Nord i del Sud. Tots aquests canvis no es produiran de la nit al dia amb un toc de vareta màgica. Però els esforços seran immensament facilitats per la interconnexió dels problemes, perquè en molts casos es constatarà que el fet de solucionar algun d’ells implicarà la solució d’altres automàticament, creant així una dinàmica de canvi on cada etapa facilita la resolució de la següent. No es poden buscar miracles al passat però sí elements de judici i sentit comú per un futur proper.

Biodiversitat  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you