Issuu on Google+


Quin fred tan atroรง! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Em mig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.


De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer perquè no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.


La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava al davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra.


Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt fred i un aspecte miserable. Pobre nena!


Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos, que li queien en un preciós bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir els llums a través de les finestres i l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de Nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.


Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d' ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva. Si tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda la seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells.


Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! En va agafar un, el va rascar contra la paret Ritx! El va rodejar amb la mà i es va escalfar una miqueta. Com il·luminava i com cremava aquell llumí! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma. Quina llum tan bonica!


Mentrestant la nena s’imaginava que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé! Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar.


En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat!


De sobte va tenir l’ il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.


Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era el més ric i el més gran de tots els que havia vist en aquells dies, als aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven que somreien a la nena i que es podien moure. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar.


Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel. - Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; perquè la seva àvia que ja estava morta, li havia dit moltes vegades : "Quan cau una estrella, és que una ànima puja fins al tron de Déu".


Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant. - Àvia! - va cridar la nena – Tu has estat l’única que m’has estimat. Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més ! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!


Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, perquè volia conservar

l’ il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar

anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.


Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis però estava morta, morta de fred ! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins., de les quals una havia cremat completament.


- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú. Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels cels.


Hans Christian Andersen, va escriure fa molts anys aquest trist i emotiu conte, situat en una nit de Nadal.


(ORDRE D’APARICIÓ) ADRIÀ FONTANET JOAN CARLES ALBINA MIREIA FERRAN NEREA JOEL ADRIÀ ROSET (amb l’ajuda d’uns quant companys) VÍCTOR PUJOL CRISTIAN CORREYERO ADRIÀ ORTIZ ITZIAR PATRICK PÉREZ ALEJANDRO ARROYOS NOÈLIA ANDREA CHACÓN


La venedora de llumins sIse EF