Issuu on Google+


ÍNDEX 1- Els nostres avantpassats de la prehistòria. 2- La Religió a Mesopotàmia. 3- La mitologia egípcia i altres curiositats. 4- Les divinitats grecoromanes i alguns dels seus mites.


Els nostres avantpassats de la prehistòria sobretot a partir de l’aparició dels primers agricultors neolítics, rendien culte als fenòmens naturals i als astres. Entre les diferents divinitats destacaven la Lluna i sobretot el Sol. Adoraven el Sol per la llum i l’escalfor que els proporcionava, en la creença que aquests dos elements eren els que permetien la vida. La Lluna era considerada la parella del Sol i se’n seguien les fases, a través de les quals es comptava el temps. Del Sol en festejaven el cicle, és a dir, la successió de les quatre estacions. Les religions que es van originar posteriorment ( l’egípcia, la grega, la romana, etc.) van assimilar i adaptar els cultes al Sol i la Lluna als seus propis rituals. Els jueus i els musulmans van adoptar la tradició basada en els cicles lunars, els cristians, en canvi, van seguir el calendari i alguns rituals solars dels grecoromans. A partir del Neolític les creences religioses es van fer cada cop més complexes. Adoraven nombrosos esperits que dominaven la natura, alguns dels quals es manifestaven en animals u objectes, a través de la màgia. Creien que mitjançant una sèrie de ritus aconseguien una força oculta que garantia l’èxit en la cacera o l’obtenció de bones collites. Aquests testimonis estan reflectits a la majoria de les pintures rupestres que s’han trobat.

Detalls de les pintures de la cova d’ Altamira


Detalls de les pintures de la cova de Lascaux


Detalls de les pintures de la cova del Cogul


Detall de les pintures de la Cova Remígia d’ Ares


Detall de les pintures de la Cova dels cavalls d’Albocàsser

Una altra creença molt difosa era l’existència d’una altra vida, d’aquí que als morts els enterressin amb aliments i estris que els pertanyien . Rendien culte als avantpassats i als esperits dels morts, fent sacrificis i construint grans monuments de pedra com per exemple els dòlmens i els menhirs.

Dòlmens

Menhirs


A molts indrets es rendia un gran culte a la deessa de la fecunditat, la Mare terra anomenada Magna Mater. La solien representar amb forma de dona i s’han trobat moltes petites estàtues que se les coneix amb el nom de Venus o Deesses Mare. Els agricultors guardaven aquestes estàtues a les seves cabanes per assegurar-se la fertilitat dels camps, la fecunditat del ramat i la prosperitat de la seva llar.

Venus de Willendorf

Venus de Laussel

Venus de les Roques esculpida en un ullal de Mamut


Mesopotàmia ocupava la zona en la qual avui se situen Iraq, Iran i Síria. La civilització de Mesopotàmia es va desenvolupar en la seva plenitud mil anys abans que la cultura egípcia. En una de les valls més fèrtils i amb millor climatologia del moment, entre els rius Èufrates i Tigris, va tenir lloc, el naixement de les primeres ciutats de la història de la humanitat. Aquesta cultura va propiciar el començament de l'escriptura aportant-nos els sistemes d'escriptura més primitius que es coneixen. Aquest poble va sorgir de les constants rivalitats entre les diferents tribus que habitaven la vall de Mesopotàmia. (Sumeris, babilònics, siris, perses...) Els habitants de la vall del Tigris i l’Èufrates eren politeistes i creien en la divinitat dels astres, com el sol i la lluna i també consideraven déus els fenòmens de la natura ( el déu del cel, el de l’aigua, el del vent, el de la tempesta, ...). Un lloc important en la jerarquia divina l’ ocupaven el déu de l'agricultura i la deessa Venus. Aquesta representava a la guerra i a l'amor i era ferventment venerada a la ciutat de Nínive. (Ciutat on se situa la història de Jonàs) Els déus eren considerats pels babilònics com éssers terribles i furiosos que només protegien als pobles que els adoptaven. Els dedicaven grans sacrificis i declaraven la guerra als pobles que no els veneraven. A l'època babilònica els déus tenien forma humana i només els bruixots i els déus dolents tenien cap amb forma d'animal però a poc a poc tots els déus van ser representats amb forma d'animals. Els babilònics pensaven que la voluntat dels déus es podia interpretar a través del vol d’ocells i també mitjançant els somnis i la posició dels astres.


Creien que les ànimes dels morts passaven a un altre món i estaven convençuts que la vida allí seguia de la mateixa manera que a la terra; per això, els morts eren enterrats amb joies, armes i eines. Els mesopotàmics tenien una arquitectura molt particular utilitzaven materials poc duradors, com l'atovó i el maó. Les edificacions més representatives eren el temple (ziggurat) i el palau. El temple anomenat “ziggurat” era un centre religiós, econòmic i polític. Tenia a la seva disposició terres de conreu, ramats, magatzems (on es guardaven les collites) i tallers (on es feien utensilis, estàtues de coure i de ceràmica). Els sacerdots organitzaven el comerç i empraven a camperols, pastors i artesans que rebien com pagament parcel·les de terra per conrear cereals, dàtils o llana. A més, els ziggurats tenien un ampli pati amb habitacions per allotjar als pelegrins. Els palaus eren de grans dimensions i allí vivien els governants: els reis i els sacerdots deïficats. Decoraven les seves obres arquitectòniques amb mosaics sovint pintats amb colors vius i la llum s'obtenia del sostre perquè no hi havia finestres.

ZIGGURAT D’UR (Ur és un dels pobles on va viure Abraham.)


INTRODUCCIÓ La Mitologia egípcia, és el conjunt de creences que conformaven la religió de l’ antic Egipte. Les creences religioses dels antics egipcis van tenir una influència important en el desenvolupament de la seva cultura. La fe egípcia estava basada en una acumulació desorganitzada d’ antics mites, en el culte a la natura i en innumerables divinitats. Als déus egipcis se’ls representava normalment amb el cos d’una persona i el cap d’un animal. A vegades aquest animal expressava les característiques del déu que representava, per exemple Anubis, déu de la mort, tenia un cap de xacal perquè aquest animal destrossava les tombes del desert. Pel vincle que tenien amb els déus, els animals sagrats eren venerats i fins i tot cap al final de les dinasties egípcies se’ls rendia culte.

Toro Apis

Escarabat sagrat


QUINS EREN ELS SEUS DÉUS MÉS IMPORTANTS ?

RA. Déu creador i personificació del Sol. amb el disc solar i amb el cap d’un falcó.

Solien

representar-lo

coronat

Detall de l’ interior d’ un sarcòfag de la XI Dinastia. Mostra el viatge del llegendari déu del sol Ra, que viatjava pel cel al llarg del dia i descendia a l ‘ inframón durant la nit.


AMON-RA. A partir de l’onzena dinastia va ser considerat nacionalment el déu dels déus, identificat amb Ra. Se’l representava com un home sovint pintat amb blau o negre i amb una corona que portava dues plomes verticals i també apareixia amb forma d'un marrà o d'una oca.

ANUBIS. Déu dels morts i de l’ embalsament. Se’l representava com un home amb el cap de xacal, o com un gos tombat junt a una tomba o als peus d’ Isis.

ATÓN. Originàriament era Ra. El faraó Ajnaton li va donar un nou nom i el va proclamar l’ únic déu d’ Egipte. Se’ l representava amb el disc solar amb rajos llargs que acaben en mans.


BASTET. Deessa de l’ amor i de la fertilitat, germana de Ra. A vegades se la representava com una dona amb el cap de gat o d’un altre felí.

ATHOR. Deessa del cel i de la fertilitat. Era filla de Ra i esposa de Horus. Se la representava amb una vaca o com una dona amb el cap d’una vaca i se la coronava amb el disc solar.

HORUS. Déu del cel; fill d’ Osiris i d’ Isis i espòs d’ Hator. La majoria de les vegades apareixia representat com un falcó o com un home amb el cap de falcó.


IMHOTEP. Era un mortal divinitzat i considerat fill de Ptha. Protector dels escribes i de la medicina. Se’l representava com un sacerdot amb el cap rapat i amb un papir sobre els seus genolls.

ISIS. Deessa mare d’ Egipte, de la màgia i de la fertilitat. Esposa i germana d’ Osiris i mare d’ Horus. Apareixia representada freqüentment com una dona asseguda amb el disc solar al cap, o de peu amb banyes de vaca al cap. També apareixia donant el pit a un nen petit que és Horus.

MAAT. Deessa de les lleis, de la veritat i de la justícia. Era germana de Ra i esposa de Thot. Se la representava com una dona amb una ploma d’estruç a la mà, ploma que era la utilitzada per Osiris per pesar l’ànima del difunt.


MUT. Reina de tots els déus, mare de totes les coses creades, i deessa del cel a més d’esposa de Amon. Com deessa mare se la representava com una dona amb la corona doble, amb un tocat de voltor, amb un ceptre de papir i amb l’ anj. Com a deessa del cel se la representava com un voltor amb el nus màgic a les seves garres. També apareixia com una vaca, o juntament amb Amon o com una lleona.

NUT. Deessa del cel, entès com la volta del cel. Se la representa com una dona despullada i enorme i la seva espatlla arquejada cobreix la terra.

OSIRIS. Déu principal de la mort, espòs d’ Isis i fill d’ Horus. Sovint apareixia com un home amb barba i amb el cos embenat com una mòmia. Portava també la corona de l’ Alt Egipte i a les seves mans els símbols del poder ( el gaiato o un ceptre i el fuet ) acompanyats del símbol de la vida, l’ ankh.


PTAH. Déu creador primigeni, protector d’artesans i orfebres. Se’l representava com una mòmia que portava a les mans un ceptre guarnit amb l’ ankh.

SEKHMET O SACMIS. Deessa de la guerra i de les lluites, germana de Ra i esposa de Ptah. Se la solia representar com una lleona o com una dona amb el cap d’una lleona.


SET. Déu del caos, personificació del desert. Sovint se ‘ l representa com una bèstia enorme o com un home amb el cap de monstre. També se ‘ l associa amb el cocodril, l’ hipopòtam i els animals que habiten al desert.

THOT. Déu de la Lluna i mesurador del temps, escriba dels déus, senyor de la màgia i la saviesa i déu universal. La seva aparença solia ser la d’ un home amb el cap d’un ibis.


HAPY. És la simbolització de la crescuda del riu Nil, cosa que permetia als egipcis tenir les seves collites. Vivia en una cova amb un grup de déus cocodrils i un harem de deesses granota. Se’l representava com un humà, sovint de color blau amb pits femenins caiguts i un barret fet de plantes de riu.

BES. Era un déu nan molt lleig que protegia contra els mals esperits i la mala sort. Era el protector dels faraons, de la mainada i de les dones enfeinades. També era el representant del plaer de la música, de la dansa,... i en definitiva de les coses bones de la vida .


NEFTIS. Simbolitzava la foscor, la part invisible, la nit, la mort; però també el part. Neftis era la "Dama de la Casa" referint-se com a casa al cel; sobre el cap portava el signe de la casa-tomba que expressa el seu nom. Se l’ atribuïen poders màgics. Es creia que habitava a les terres hostils, com els deserts, on guiava als viatgers. Se la va associar al culte funerari. Les benes que envoltaven el cos del difunt representaven els flocs dels seus cabells.

MONTU. Era un déu solar i antic déu de la guerra. Se’l representava com un home amb cap de falcó que portava plomes i el disc sola.


SOBEK. Era el Déu-cocodril. Era "senyor de les aigües", temut per la seva voracitat. Eliminava els enemics que habitaven als medis aquàtics. Se’l representava com un cocodril i com a home amb cap de cocodril.

JONSU. Era el déu lunar. Se l’ associava amb la medicina. Protegia els malalts. Representava la fertilitat de la Terra i els naixements. Se’l representava com un home amb barba o amb el cap de falcó en actitud de marxa o no i coronat amb una lluna creixent i el disc lunar


NEFERTEM. Era el déu de la planta de lotus i estava associat amb l'alba. En l'art sovint era representat amb flors de lotus al voltant del cap i aquest alguns cops era de lleó.

NEITH. Era una antiga deessa de la guerra i de la cacera i també de la saviesa. Posteriorment va ser considerada la creadora dels déus i dels homes. A més se la coneixia com una divinitat funerària. Les benes i l’amortalla que portaven els difunts momificats s’anomenaven regals de Neith. Se la va representar amb un conjunt d’arcs i fletxes o amb un mussol i una llança o amb una llançadora de teixir. També se la podia veure com un escarabat, o una abella, o una vaca o un peix, ...


NEJBET. Deessa protectora en els naixements i en les guerres. Se la representava com un voltor blanc amb la corona blanca de l’alt Egipte (l’ hedyet ). Altres cops se la podia veure com una dona amb una flor de lotus, una cobra, l’ ankh i la corona blanca o com una dona guerrera subjectant unes fletxes o com una maternal vaca.

RENENUTET. Deessa de l’ abundància, de la fertilitat, de les collites, de la lactància. Protectora del nen reial. Se li dedicava la primera gota d’aigua, de vi, de cervesa i el primer pa. Se la representava normalment amb cap de cobra i amamantant el nen reial.


SELKIS. Antiga deessa protectora de la màgia. Protegia el sarcòfag del faraó. Prevenia les picadures dels escorpins i de les serps. Se la representava com una dona amb un escorpí sobre el seu cap.

SESHAT. Deessa dels llibres, de l’escriptura i de la història. Protectora de les biblioteques. Senyora del calendari, de l’astronomia i dels arquitectes i constructors. Se la representava coberta amb pell de lleopard amb una estrella al cap rematada amb un arc i dos plomes o dos banys cap a baix. Solia portar una paleta d’escriba, una canya d’escriptura, un petit capgròs i una fulla de palmera.


TUERIS. Deessa de la fertilitat, protectora de les embarassades. Se la representava normalment embarassada amb cap d’hipopòtam, grans pits, potes de lleó i cua de cocodril.

UADYET. Deessa protectora del Baix Egipte i del faraó. Senyora del cel que simbolitzava el calor del Sol, l’ ull de Ra, la força del creixement i la fertilitat de la terra i de les aigües. Se la representava normalment com una dona amb una cobra sobre una cistella i amb la corona del Baix Egipte i alguns cops com una lleona.


QUINS EREN ELS TEMPLES MÉS IMPORTANTS EGIPCIS ? Els egipcis van construir fabulosos temples per als seus déus. Els més famosos són el de Luxor, el de Karnak, (dedicats tots dos al déu Amon-Ra) i el d’ Abu-Simbel on es troba la tomba del faraó Ramsès II. 1- FOTOGRAFÍES RELACIONADES AMB EL TEMPLE DE LUXOR


2- FOTOGRAFÍES RELACIONADES AMB EL TEMPLE D’AMON DE KARNAK

Imatge exterior de Ramsés II

Detall de l’interior del temple 3- FOTOGRAFÍES RELACIONADES AMB EL TEMPLE D’ABU-SIMBEL.

Estàtues de Ramsès II en la façana de l’entrada del temple d’ AbuSimbel.


Interior del temple.

Mostra de la decoraci贸 exterior del temple.


QUIN ERA EL SEU RITUAL FUNERARI ? Els egipcis creien en la vida d’ultratomba. En morir, l’ànima es presentava davant d’ Osiris per ser jutjada i passat el judici tornava a unir-se al cos per viure eternament. És per això que tenien el costum d’ embalsamar els cadàvers i els convertien en mòmies perquè no es corrompessin.

La momificació consistia en treure les vísceres del cos, embalsama’l amb olis i embolica’l amb unes benes. Aquest mètode que es seguia per momificar, era el que suposadament havia iniciat Isis, quan va momificar al seu espòs Osiris amb l’ajuda d’ Anubis. (L’ il·lustració següent representa aquest fet).

Al damunt de la tomba es col·locaven les rèpliques de fusta o de pedra del cos perquè servissin de substituts en cas de que la mòmia fos destrossada. Quan major era el nombre d’escultures més oportunitat hi havia perquè la persona morta ressuscités. A mes els que s’ho podien permetre els enterraven amb una còpia del Llibre dels morts, que era com una guia.


Els morts hi tenien escrit les pautes, per poder superar els perills que es trobessin en el món dels morts i també les instruccions per saber comportarse davant d’ Osiris i els seus jutges.

Detall del Llibre dels morts (1310 aC.) on es mostra el moment del ritual, en el que es pesa el cor dels difunts abans que els hi sigui concedida la vida eterna. Els faraons i els membres de les capes socials més altes, es van fer construir enormes i complicades tombes perquè quan es morissin, els seus cadàvers i tot el que hi enterressin amb ells (objectes personals, ofrenes, etc.) quedessin protegits. Aquestes tombes són les piràmides, les mastabes i els hipogeus.

Piràmide esglaonada de Sakkara


LES PIRÀMIDES Les piràmides més famoses són les de la zona de Ghiza, al Cairo. Són les conegudes piràmides de Kheops ( construïda aproximadament amb un 2.500.000 de blocs de pedra), Kefren amb la seva esfinx i Micerí.

ESQUEMA DE L’INTERIOR DE LA PIRÀMIDE DE KHEOPS


Esfinx de Kefren

MASTABES Al voltant de les tres piràmides de Gizeh va créixer una necròpolis ( ciutat dels morts) integrada per sepulcres anomenats mastabes, paraula àrab que significa “banc d’adob”. Són tombes de coberta plana i parets inclinades. Es diuen d’aquesta manera per la semblança amb les cases egípcies d’adob, en forma de piràmide troncada ( tronc de piràmide). Les mastabes van ser les tombes dels membres de la família dels faraons i també dels alts caps, dels funcionaris i dels membres de la cort del faraó. Exteriorment semblen una piràmide troncada de planta rectangular que consta d’una petita sala denominada sirdab, on es guardava l’estàtua del difunt, considerada com un ésser viu i la falsa porta que comunicava el món dels morts amb el dels vius. Davant d’ella dipositaven les ofrenes i realitzaven el culte funerari. Sota la terra es trobava la cambra sepulcral, a la que s’accedia per un passatge que se segellava un cop dipositat el cadàver. Les mastabes van evolucionar donant pas a la construcció de les piràmides escalonades i aquestes van donar pas la construcció de les piràmides.


Detall de l’interior de LA MASTABA DE IROUPTAHKHENOUNEFERENPTAH ( Primera fotografia) i de LA MASTABA DE MERERUKA. ( Segona fotografia)

SECCIÓ DE L’INTERIOR D’UNA MASTABA

HIPOGEUS

Són coves excavades a la roca i el seu interior seria tal i com es reflexa en el esquema següent.


INTRODUCCIÓ L’origen de la nostra història està molt lligat a dues civilitzacions de la regió mediterrània: la grega i la romana. Per les estàtues, les pintures i els textos que se’n conserven, sabem que aquestes dues cultures eren politeistes, és a dir que creien en diversos déus. Cada divinitat grega o romana tenia una forma humana pròpia, un ofici i uns atributs que la identificaven, d’aquesta manera, la gent podia reconèixer fàcilment els déus i les deesses. Cadascuna d’aquestes divinitats tenia el seu temple. La major part de les divinitats gregues van ser adoptades pels romans, que generalment els van canviar el nom, sense modificar-ne les característiques. Per això es parla de la cultura grecoromana. Totes les divinitats grecoromanes estaven agrupades en tres grans categories: en la primera hi havia les dotze divinitats majors; en la segona, els déus i deesses de categoria inferior i en la tercera, els anomenats semidéus o herois. LES DIVINITATS MAJORS Entre els dotze déus i deesses majors, Zeus, al qual els romans van anomenar Júpiter, era qui presidia el panteó, que és el conjunt dels éssers divins. ( panteó prové d’una paraula grega, pántheion, que significa “ tots els déus”).


Els déus més coneguts que acompanyaven a Zeus eren els següents: Posidó ( Neptú ) que era el déu dels mars i les aigües.

Atena ( Minerva), la deessa de la saviesa i la intel·ligència.

Apol·lo ( Febus ), el déu de les coses bones;


Ares ( Mart ), el déu de la guerra; Demèter ( Ceres ), la deessa de la terra conreada; Hades ( Plutó ) era germà de Zeus i Posidó i quan es van repartir l’univers, a ell li va quedar el món de les tenebres i es va convertir en déu dels inferns i del regne dels morts.

LES DIVINITATS MENORS Les divinitats menors eren missatgers o executors dels encàrrecs del les divinitats majors i intervenien en els afers dels humans. Prometeu, per exemple, va donar foc als humans. En les religions grega i romana, els déus i les deesses no solament tenien forma humana, sinó que tenien qualitats, virtuts i defectes propis de les persones. El déu Hermes ( Mercuri ) per exemple, era el missatger dels déus i protector dels negociants i viatgers, però també era el protector dels lladres, perquè ell també ho era.

Pan era el protector dels boscos, de les muntanyes, dels camps, dels pastors i dels jardins. Tenia cos d’home i potes i banyes de boc i recorria el camp tocant una flauta feta amb trossos de canyes de mides diferents, anomenada siringa o flauta de Pan.


Les Erínies ( Fúries ) eren l’esperit de la venjança, eren tres i vivien als inferns i escoltaven les queixes dels morts i castigaven els qui anaven contra els destins dictats pels déus, fent-los tornar bojos a base de tortures. Eren molt lletges i dolentes més velles que les propis déus. Tenien serps en lloc de cabells, cap de gos i ales de ratpenat.

Dionís ( Bacus ) era el déu més simpàtic, gran amant de la gresca i per tant era l’ànima de les festes. Protegia les vinyes i el teatre i el representaven amb una copa a la mà i una corona feta amb pàmpols.

Eros ( Cupido ) que des de petit es dedicava a fer sorgir l’amor entre els humans. Era fill de la deessa de l’amor Afrodita ( Venus ) que el duia al coll. Es representa amb una bena als ulls, que simbolitza que l’amor és cec, i amb ales que representen, que l’amor va i ve molt ràpidament. Eros anava armat amb arc i fletxes, que disparava al cor dels humans per fer-los patir mal d’amor.


Artemís ( Diana ), deessa de la cacera i protectora de les noies. S’identifica fàcilment perquè porta arc i fletxes i està envoltada de cérvols o gossos de caça.

Asclepi, el déu de la medicina que s’apareixia als malalts en somnis, els imposava les mans i els practicava una intervenció o els receptava un remei. A Catalunya, a l’any 600 aC, els grecs de Focea van establir una colònia i la van anomenar Empòrion (“ mercat” en grec) i és l’actual Empúries. Per arribar-hi, havien de fer un llarg i penós viatge per tot el Mediterrani. A causa de la falta d’aigua dolça i d’aliments frescos, durant la travessia s’anaven debilitant i sovint es posaven malalts. En arribar a Empòrion, el lloc que consideraven idoni per rebre auxili referse era el temple d’ Asclepi, on hi havia nombroses sales per poder prendre banys i on els sacerdots-metges els atenien i els curaven.

Estàtua d’ Asclepi trobada a Empòrion


SEMIDÉUS O HEROIS I HEROÏNES Personatges com Teseu, Hèracles, Aquil·les, Persèfone ( Prosèrpina) deessa de les plantes o Orfeu són en la tercera categoria de les divinitats grecoromanes. Aquest últim era creador de la poesia lírica i tan bon músic que les feres s’amansien escoltant-lo. Es representava portant una lira i voltat d’animals que se l’escolten mentre toca.

Tots ells no tenien un origen diví, però es considerava que havien protagonitzat accions prodigioses en defensa dels seu país i per això en morir no van al regne dels morts com la resta dels humans.


MITOLOGIA GRECOROMANA A part de les divinitats tenien gran importància els mites. Els grecs els van escriure per fer entendre uns fets que no es podien entendre científicament amb els coneixements de l’època, a més a través d’ells es pretenia aconsellar per millorar el comportament en la vida quotidiana. Posteriorment els romans les van traduir al llatí i les van adaptar a la seva cultura. La majoria dels personatges mitològics es representes amb forma humana; d’altres són una barreja de persona i animal. D’entre aquests personatges els més coneguts són:

- Els centaures que tenien el cap i el pit d’home i la resta del cos de cavall. Eren cruels i mal educats i tenien un esperit salvatge i bàrbar.

- Les nimfes que vivien als prats, als rius, etc., ajudaven als humans tot i que a vegades eren feréstegues i perilloses. N’hi havia de diferents menes: Les nereides que eren les nimfes dels mars en calma, eren meitat dona i meitat peix i ajudaven als humans. Vivien en palaus lluminosos al fons del mar i quan sortien a la superfície es camuflaven entre les ones i les algues. Acostumaven a anar nues cavalcant sobre tritons, que eren éssers amb cap d’home i cos de peix.


Les nàides que eren les nimfes de les aigües interiors, eren joves i boniques i anaven vestides amb túniques. Vivien en cavernes properes a rius i llacs. Afavorien la fecunditat de la terra i eren protectores dels matrimonis.

-La medusa que era un monstre femení amb els cabells plens de serps que convertia la gent en pedra tan sols mirant-la.

Rúbens


EL MITE DE PERSEU I MEDUSA En la versió més coneguda del mite, Medusa era originalment una bonica dona humana. Posidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atena. Posidó i Atena eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atena a la font o els cavalls de Posidó. Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Mentre Medusa estava embarassada de Posidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus . Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèrifos, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atena el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Estàtua de Perseu. (Piazza della Signoria, Florència)


Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèrifos. Allà va matar Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, va petrificar el tità Atles. Més tard, Perseu va regalar el cap a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi , ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.


EL MITE DE TESEU

Un heroi molt popular era Teseu. La seva història comença quan el fill de Minos, rei de Creta, va guanyar totes les proves als jocs d’Atenes. Els atenesos envejosos el van assassinar. El rei Minos va castigar-los i els va demanar que li portessin durant nou anys, set nois i set noies per alimentar el Minotaure que era un monstre amb cap de toro i cos d’home que vivia al laberint del seu palau. El tercer any, Teseu, fill del rei d’Atenes, es va unir als joves que anaven a Creta per ser sacrificats. Els cretencs el van anar a rebre i la filla del rei Minos, Ariadna, es va enamorar de Teseu i li va prometre que l’ajudaria a eliminar el monstre. La noia va explicar-li com era el laberint i li va donar un cabdell de fil perquè el descabdellés mentre s’hi endinsava, així a l’hora podria seguir el camí a l’hora de sortir. Teseu va arribar al centre del laberint i va aconseguir matar al Minotaure. Després va anar estirant, el fil i va trobar la sortida i es va escapar amb Ariadna.


EL MITE DE LA FLAUTA DE PAN Pan tenia cos d’home i potes i banyes de boc. Era el déu de les muntanyes, dels camps, dels pastors i de la vida agresta. Recorria el camp tocant una flauta feta de trossos de canyes de mides diferents, anomenada siringa o flauta de Pan.

El mite diu que una vegada Pan va conèixer una nimfa que es deia Siringa. Era tan bonica que se’n va enamorar i li va demanar que es casés amb ell. Ella li va dir que no podia perquè només podia sevir a Artemís, la deessa de la natura i la caça. Pan no va entendre-ho i es va enfadar molt i va decidir raptar-la, però la nimfa era molt lleugera i es va escapar corrent. Va travessar muntanyes, boscos i valls fins que va trobar un riu ample i profund que li va barrar el pas. Mirant al cel va demanar a ajuda a Artemís. Ella la va ajudar convertint-la en un canyissar arran del riu. Quan va arribar-hi Pan no la va conèixer i desesperat es va posar a tallar unes canyes que hi havia al riu en trossets de mides diferents. Les va lligar i se’n va fer una flauta. Va començar a tocar-la i diuen que en va sortir uns sons tan dolços que tots els animals van callar per escoltar-lo.


EL MITE DE PROSÈRPINA Prosèrpina era una deessa romana jove i bella. Ceres la seva mare era la deessa de les collites. Plutó, el déu dels Inferns, es va enamorar de Prosèrpina, la va raptar i se la va endur amb ell, al país dels morts. Prosèrpina cridava la seva mare amb totes les seves forces. En sentir-la, Ceres la va buscar desesperadament per terra i per mar durant nou dies i nou nits però no la va trobar. Ceres esgotada es va asseure damunt d’una roca i va començar a plorar. Tan trista estava que els seu plor i els seus crits se sentien per tota la Terra. En la seva desesperació es va arrencar els cabells i la roba i va maleir tota la Terra que ella havia cuidat sempre amb amor i interès. A partir d’aleshores es va deixar de donar fruits. Aretusa una nimfa que havia estat testimoni del rapte, va dir a Ceres que Plutó s’havia endut Prosèrpina per convertir-la en la seva esposa. En saber el que havia passat, Ceres es va dirigir al mont Olimp i va implorar a Júpiter, el déu de tots els déus que li retornés la seva filla. Júpiter va dir que podria rescatar Prosèrpina del país dels morts si ella no havia menjat res allà encara. Però Prosèrpina ja havia menjat uns quants grans de magrana. A partir d’aleshores, la filla de Ceres només podria viure a la Terra durant sis mesos a l’any, els altres sis mesos hauria de viure amb el seu marit als Inferns. Això va consolar Ceres, que va somriure va fer renéixer la natura i va tornar la fertilitat a la Terra.


EL MITE D’ HÈLIOS Hèlios, el déu del sol era un déu molt guapo i se l’imaginaven coronat amb l’aureola del sol. Se’l considerava el germà de la deessa Selene que era la Lluna. Creien que conduïa un carro tirat per quatre cavalls. Amb aquests recorrien el cel cada dia d’orient a Occident oferint llum als déus i les persones. També creien que es feia fosc quan el déu descansava i oferia aigua i repòs als seus cavalls. Hèlios es va casar en diferents ocasions i va tenir varis fills. El més conegut va ser Faetó. Quan era petit va fer prometre al seu pare que li concediria tots els seus desitjos. Quan va ser jove li va demanar al seu pare que li deixés conduir el seu carro. Al començament Hèlios es va negar però al final va haver de claudicar perquè el seu fill li va recordar la promesa feta en la infància. Hèlios el va advertir que cap mortal podia conduir el seu carro i el va avisar del perill que corria perquè era molt ràpid. Faetó no el va escoltar, i va pujar al carro i en aquell mateix instant va perdre el control apropant-se massa a la terra. Zeus, veient el perill que corrien els mortals el va fulminar amb un raig i el va matar. Amb el pas del temps Hèlios va deixar de ser venerat a favor del déu Apol·lo.


EL MITE D’ ENDIMIÓ I SELENE

Selene era la deessa que representava la lluna. Era germana d’ Eos, l’Aurora i d’ Hèlios, el déu Sol. Com ell era l’encarregada d’il·luminar el cel això sí, durant la nit. Aquesta deessa solament sortia de nit per lluir la seva bellesa. Endimió que era el nét de Zeus feia de pastor i en acabar el dia es dormia profundament a dintre de la seva cova o a l’aire lliure si feia bo. Sempre contemplava a Selene i va acabar enamorant-se d’ ella. Però Selene no sabia res d’aquest amor i una d’aquelles nits el va veure i es va quedar totalment enamorada. Va desaparèixer del cel, va anar a jeure al seu costat i el va estimar. Des d’aleshores totes les nits ho va seguir fent sense despertar-lo. Així, dormit ell i ella desperta, es van estimar durant molt temps. Una nit Endimió es va despertar i es va assabentar que era l’amant d’una deessa i que ja era pare de cinquanta filles i d’un fill. Tots dos van confessar el seu amor secret. Van ser molt feliços fins que Endimió se n’adonà que el temps passava i que començava a envellir. Aleshores va demanar a Selene que utilitzés el seu poder diví i que el conservés sempre jove. Ella va demanar ajuda a Zeus i aquest va decidir que Endimió no envelliria però solament mentre estigués dormit. Endimió va fer prometre a Selene que estaria sempre amb ell quan dormís. I a partir d’aleshores quan es despertava es tornava a dormir enseguida per tenir-la al seu costat i per no envellir...” Aquesta és una de les diferents versions que hi ha d’aquest mite. En cap d’elles s’explica el final d’ Endimió. I el final de Selene no es pot explicar perquè no ha tingut final. Segueix al cel enamorant als homes i rebent l’homenatge i les cançons dels poetes.


MITE DE PANDORA I ZEUS Al començament solament existien sobre la terra déus immortals. Aquests desitjaren crear essers per poblar la terra. Zeus va encomanar als fills del Titan Jàpeto (Epimeteu i Prometeu) que dotessin de gràcies i forces a les criatures terrenals. Epimeteu va donar a cada animal un do, la bellesa a un, a un altre la potència, a un altre la velocitat, a un altre la corpulència,.... segons el seu criteri de conveniència. Mancant-li de la saviesa del seu germà Prometeu, va donar tots els dons als animals deixant l’home per l’últim, quedant d’aquesta manera despullat, indefens i desarmat. Va ser aleshores quan Prometeu, l’amic de l’home veient la injustícia que s’havia comès, tractant de corregir l’error i robant-li la saviesa a la deessa Atenea, va concedir a l’home la lògica. Prometeu va robar el foc a Hefest i se’l va regalar a l’home perquè es calentes i pogués viure millori li va ensenyar tot el que sabia. Zeus en assabentar-se dels dons atorgats a l’home que li permetien assemblar-se als propis déus va esclatar d’ira i va enviar molts llamps. A va castigar Prometeu encadenant-lo a la muntanya del Caucas, en els límits de l’univers. Allí tots els matins un àguila li rossegava el fetge. Encara que per la nit li tornava a créixer per tornar a ser devorat novament al dia següent. Trenta anys més tard, Hèrcules va alliberar-lo d’aquest sofriment. Hefest va modelar al seu taller a la primera dona que inicialment va ser de metall. Com era molt bella Zeus va decidir donar-li la vida i un dels déus li va donar la bellesa, la gràcia, la intel·ligència, l’habilitat i el poder de la persuasió. Però Hermes també la va dotar d’astúcia i falsedat i Hera de curiositat i inquietud que no deixaria que visques en pau ni un instant. Zeus li va enviar a Epimeteu a Pandora com a regal. Epimeteu en veure-la es va enamorar i va decidir d’unir-se amb ella d’immediat.


Zeus els va oferir una caixa guarnida amb pedres precioses i or. La caixa estava tancada i Zeus va donar la clau a Pandora advertint-li que si volien viure feliços no l’obrissin mai. Epimeteu i Pandora van viure feliços com els déus durant molts anys. No tenien problemes, ni preocupacions, no s’envellien i es divertien sempre. Vivien de les fruites de la terra i no necessitaven matar cap criatura vivent per subsistir. Però un dia la curiositat els va poder i Pandora va obrir la caixa i va ser així com van sorgir els mals d’aquest món: les malalties, les amargures, els dolors i altres desgràcies. L’esperança va ser l’últim en sortir en forma d’un petit ocell i es va convertir en un símbol de consol per a l’ humanitat.


LA LLEGENDA DE LA VIA LÀCTIA Hera (Juno per als romans ) que era l’esposa de Zeus, (el déu dels déus) va ser qui va originar la Via làctia en ésser derramada la seva llet quan va apartar del seu pit, d’una forma brusca, a Heracles (Hèrcules per als romans) fill que Zeus havia tingut amb una mortal anomenada Alcmena. Aquest nadó havia anat a parar als seus braços perquè Hermes (Mercuri per als romans), el missatger dels déus se l’havia col·locat quan ella estava dormida perquè obtingués d’aquesta manera l’ immortalitat.

LA LLEGENDA DE LA CONSTELACIÓ ÓSSA MAJOR El nom d’aquesta constel·lació està relacionat amb el mite de Calisto. Aquesta era una nimfa a qui Zeus va seduir amb enganys i amb els seus poders divins. La deessa Hera, morta de gelosia va convertir a Calisto en un ós. Zeus en no poder gaudir de Calisto mai més com a persona la va enviar al cel convertint-la en la constel·lació Óssa Major. D’aquesta manera al menys la va poder seguir contemplant.


LA LLEGENDA D’HERMES El mateix dia del seu naixement, Hermes va robar un ramat sencer a Apol·lo. En ser descobert, Hermes va demanar perdó, va retornar el ramat al seu propietari i i va regalar una lira que acabava d’inventar. Apol·lo agraït li va donar una branca d’avellaner que tenia el poder màgic de reconciliar els enemics. Molt content, Hermes va voler provar d’efecte dels bastó amb dues serps que s’estaven barallant. Així que les va tocar amb la branca, les serps s’hi van entortolligar i es van quedar mirant-se amistosament. Per això el bastó amb dues serps és un dels símbols d’Hermes o si es vol de Mercuri.


CREENCES GRECOROMANES SOBRE EL MÓN DE LES TENEBRES Quan algú morirà, la seva ànima anava al regne d’Hades (Plutó per als romans) i havia de travessar una llacuna anomenada Estígia per arribar al món dels morts. L’encarregat de fer passar les ànimes d’una riba a l’altra era Caront, un barquer vell i barbut que cobrava els seus serveis prenent una moneda que els familiars posaven sota la llengua del mort.

Quan havien travessat aquella llacuna les ànimes es trobaven a Cèrber, que era un gos infernal amb tres caps i cua de serp que no dormia mai, el qual vigilava contínuament que ningú no fugis de l’Hades. En aquest món vivien les Erínies ( Fúries per als romans) que eren tres deesses lletges i dolentes més velles que els mateixos déus. Tenien serps en lloc de cabells, cap de gos i ales de ratpenat. Quan hi arribava algú que s’havia portat malament el castigaven cruelment. També hi vivien les Moires (Parques) que filaven i tallaven el fil de la vida dels mortals.


En arribar a una cruïlla de tres camins, les ànimes eren sotmeses al judici d’un tribunal que presidia Minos. Segons el seu comportament durant la vida, havien d’agafar un dels tres camins. Les ànimes de les persones bones anaven a l’Elisi o Camps Elisis que eren fora del recinte d’Hades. Allà no s’hi feia mai de nit, el clima era agradable i hi fluïa el riu Leteu i el de l’Oblit. Les ànimes bevien l’aigua del riu de l’Oblit per esborrar de la memòria els records de la seva vida i gaudir per sempre més de tots els plaers. L’altre camí portava al Tàrtar. Allà hi anaven els dolents i era un lloc tenebrós on les ànimes eren turmentades pels enemics dels déus. Passaven una temporada, fins que netejaven les seves culpes i podien refer el c El tercer camí duia als Gamonals, un lloc on ni es patia ni es gaudia. Les ànimes hi passaven una temporada, fins que netejaven les seves culpes i podien refer el camí cap als Camps Elisis.


Material realitzat per la Rosa Isabel Aroles Roy (Mestra de Religi贸)


Les religions de l'antiguitat