Page 1


índex AL COMENÇAMENT pàg. 3 ELS FILLS D’ADAM I EVA pàg. 5 L’ARCA DE NOÈ pàg. 10 LA TORRE DE BABEL pàg. 14 ABRAHAM, PARE EN LA FE pàg. 19 ABRAHAM I LOT pàg. 23 ISMAEL I ISAAC pàg. 27 SORTIDA DEL CAMPAMENT D’AGAR I ISMAEL pàg. 29 EL SACRIFICI D’ISAAC pàg. 31 EL CASAMENT DE REBECA pàg. 34 ISAAC I ELS SEUS FILLS ESAÚ I JACOB pàg. 37 JOSEP I LA SEVA TÚNICA DE COLORS pàg. 50 MOISÈS pàg. 59 HISTÒRIA DE JOSUÉ pàg. 69 SAMSÓ pàg. 73 HISTÒRIA DEL REI SAÜL pàg. 78 HISTÒRIA DEL REI DAVID pàg. 81 HISTÒRIA DEL REI SALOMÓ pàg. 89 HISTÒRIA DE JONÀS pàg. 92 CURIOSITATS DEL LLIBRE DE DANIEL pàg. 98 TOBIT I EL SEU FILL pàg. 102

2


AL començament... Jahvé veient que el cel i la terra estava buida, va dir:- ”Que hi hagi llum” i hi va haver llum. Déu va veure que la llum era bona i la va separar de les tenebres. I a la llum li va dir dia i a les tenebres nit. Després ell va crear el cel, la terra, els mars, l’herba, les plantes amb les seves llavors, els arbres fruiters, el sol, la lluna, els estels, els animals i l’home. Quan Déu va veure tot el que havia creat es va quedar satisfet. Després va plantar un jardí a l’Edèn que era meravellós i va agafar a l’home i el va posar allí i li va demanar que el conreés i que en tingués cura. Li va donar l’herba que germinaria a la terra i tots els arbres que produirien fruits i llavors per servir-li d’aliment. També li va donar tots els animals de la terra i totes les aus i totes les criatures que viuen i es multipliquen sobre la terra. Solament li va posar una condició: podia menjar els fruits de tots els arbres que creixien a l’Edèn menys el fruit de l’arbre que hi havia al mig que era l’ arbre de la ciència del Bé i el Mal. I el va advertir que si ho feia moriria. Déu va pensar que no era bo que l’home estigués sol i mentre dormia li va agafar una costella i va crear a la dona i se la va presentar a l’home. L’home es deia Adam i la dona Eva que vol dir mare de tots els vivents.

3


Estaven despullats i no s’avergonyien però una serp li va dir a Eva: -De veritat us ha dit Déu que no mengeu cap fruit de cap arbre del jardí?

I Eva va dir: -Podem menjar els fruits de tots els arbres que vulguem menys els de l’arbre del mig del jardí perquè si ho fem morirem. I la serp va contestar: -No morireu. Déu sap que el dia que mengeu de l’arbre s’obriran els vostres ulls i sereu com Ell, coneixedors del bé i del mal.

Eva va voler provar el fruit de l’arbre prohibit i li va oferir un a Adam.

Aleshores els seus ulls es van obrir i van veure que estaven despullats i s’avergonyiren i quan van sentir la veu de Déu van córrer a amagar-se entre els arbres. Déu va maleir a la serp i va fer fora del paradís a Adam i Eva. A partir de llavors van haver de viure en una terra dura i difícil, van haver de treballar-la de sol a sol, van haver de caçar, pescar, recol·lectar els fruits, etc. I també van haver d’ajudar-se l’un a l’altre per sobreviure. Al cap d’un temps Eva va tenir un fill al que anomenarien Caïm. Era el primer i el van oferir a Déu per guanyar-se el seu perdó.

4


Adam i Eva van ser expulsats per Déu del paradís per haver-lo desobeït, menjat el fruit prohibit de l’arbre del bé i del mal. Van ser condemnats a treballar la terra per guanyar-se l’aliment de cada dia i a defensar-se dels perills de la natura que no coneixien i mai més van poder tornar al jardí de l’Edèn. La vida va ser aleshores molt difícil per a Adam i Eva i per a tota la seva descendència. Perquè Déu els va concedir molts fills. El primer es va dir Caïm i poc després naixeria el segon al que anomenarien Abel. Caïm es va convertir en agricultor i Abel en pastor. Entre ells no hi havia cap semblança. Mentre que Abel es mostrava sempre alegre, amable i disposat a ajudar al qui ho necessités, Caïm era malcarat, egoista i envejós.

5


Adam i Eva patien molt amb el comportament que tenia el seu fill primogènit. Veien que no volia compartir amb el seu germà els fruits de la terra que ell treballava i que s’enutjava cada cop que el seu germà tocava la banya acompanyat dels somriures feliços dels altres germans mentre el seu ramat pasturava.

Un dia les ovelles de l’Abel espantades segurament per la tempesta o pels udols d’un llop va entrar als camps conreats per Caïm i van trepitjar el sembrats. Caïm ple de fúria es va llançar contra les ovelles i en va matar una. El seu cor estava ple d’enveja i rancúnia.

6


Al final de l’estació quan els horts estaven plens de fruits i les ovelles ja havien tingut les seves cries, Adam va voler que els seus fills l’acompanyessin a fer una ofrena a Déu.

Abel va dir que oferiria a Déu el millor dels seus xais. Caïm va agafar el fruits que tenia més a mà del seu hort i els va amuntegar en un cistell. Els tres van pujar fins a l’altar dels sacrificis i hi van dipositar les ofrenes. Déu va dirigir la mirada cap a Abel i la seva ofrena però no va voler mirar ni a Caïm ni als seus fruits. Aquest molt enfurismat va fugir d’ allí. No havia entès que Déu ho havia fet així per fer-li adonar que havia de canviar el seu comportament.

7


Cegat per l’enveja va anar a buscar a Abel i sense mirar-lo li va demanar que l’acompanyés al camp. Ell el va obeir i un cop allà el va matar.

Adam i Eva van plorar per la mort del seu segon fill i pels que havia fet el primer. Déu va recriminar a Caïm el seu comportament i el va maleir. Li va dir que encara que treballés la terra no obtindria els seus fruits i que estaria condemnat a viure com un fugitiu sense poder reposar a cap lloc.

Caïm es va allunyar de la seva família i se’n va anar a la regió de Nord, a l’orient de l’Edèn. Allí va conèixer a la que seria la seva dona i amb ella va tenir un fill al que van anomenar Hanoc. 8


Adam i Eva van tenir un nou fill. Ella li va posar el nom de Set perquè deia que Déu l’havia concedit un altre fill en lloc d’Abel. La Bíblia reflexa en aquest relat la primera divisió de la humanitat en dos grups. Un, lluny de Déu representat per Caïm i el seu llinatge. Aquest grup estaria relacionat amb la civilització que busca solament els bens materials. L’altre grup estaria representat pels descendents d’Adam, gent amb una vida nòmada, espiritual i senzilla. Als primers se’ls anomena caïnites i als segons setites. CAIN Hanoc Irad Mehuiael Metuixael Lèmec es va casar amb dues dones: Adà i Sil·la. Jabal I Jubal (fills d’ Adà) Tubal-Caín I Naamà (fills de Sil·la) SET Enoix Noè

9


L’ ARCA DE NOÈ Havien passat molts anys des de la Creació i les persones s’ havien multiplicat sobre la terra. Però als seus cors regnava la malícia i els seus actes no eren de l’ grat de Déu. Aleshores Déu es va penedir d’haver-los creat. Solament un home anomenat Noè havia aconseguit la seva gràcia. Aquest vell patriarca era just, generós i molt religiós. Vivia amb la seva esposa i els seus fills Sem, Cam i Jàfet. Treballava la terra i tenia cura del seus ramats. Mai havia fet mal a ningú. El Senyor se li va aparèixer i li va dir: “Veig venir el final dels homes pels seu mal comportament. Solament tu i els teus us salvareu. Fes una arca de fusta de xiprer amb compartiments, i tapa les juntes per dintre i per fora amb brea. Les seves mides seran cent cinquanta metres de llargada per vint-i-cinc d'amplada i quinze d'alçada. Fes-la de tres pisos, amb un finestral a mig metre del sostre i una porta a un dels seus costats.

Jo enviaré el diluvi per fer morir tot el que té alè de vida sota el cel: tot el que respira s'ofegarà. Però amb tu, faré i mantindré la meva aliança. Entra a l'arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nores; fes-hi entrar també un mascle 10


i una femella de cada espècie que viu i respira a la terra, perquè sobrevisquin amb tu. Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d'ocells, d'animals i de bestioles que s'arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin. Procura't menjar de tota mena i fes-ne provisió, per alimentar-vos-en tant tu com tots ells. ” Noè ho va fer així. Va complir exactament tot el que Déu li havia ordenat. Noè i els seus fills començaren a construir l’ arca. Van treballar amb molt afany dia rere dia i tots els que els veien anar i tornar tan atrafegats se’n burlaven perquè no comprenien res. Construir una arca lluny del mar? Per a què els serviria?

Però Noè i la seva família no feien cas dels seus somriures i seguien amb els seu treball perquè així Déu ho havia manat. Noè va guardar-hi aliments de tota mena per a la seva família i també per als animals. Als set dies l’arca estava acabada. Poc a poc van anar arribant les parelles d’animals de les diferents espècies. Van venir animals grans i també els més petits. Els que corren, els que volen i els que s’arrosseguen. I tots ells van arribar per parelles, un mascle i una femella tal i com el Senyor havia dit. Els va fer pujar i també ho van fer els seus fills, la seva dona i les dones dels seus fills. I quan ell va pujar va tancar la porta de l’arca.

11


Va començar a ploure i tant van créixer les aigües que cobriren fins i tot les muntanyes més altes. Van morir els animals que quedaren a la terra i també tots els homes ja que ningun ésser vivent va trobar un lloc sec on aixoplugar-se. La terra va desaparèixer i en els seu lloc hi va haver una gran extensió d’aigua sobre la surava solitària l’arca de Noè. Durant cent cinquanta dies les aigües van cobrir la superfície de la Terra fins que Déu se’n va recordar de Noè i dels que amb ell estaven a l’arca. Va manar bufar al vent sobre la terra i poc a poc les aigües van començar a retirar-se d’aquí i d’allà i començaren a aparèixer els cims de les muntanyes més elevades. El dia disset del setè mes, l’arca de Noè es va parar sobre el cim del mont Ararat. Passats quaranta dies més va obrir la finestra que havia construït a l’arca i va enviar fora un corb per saber si havia un lloc sec en la Terra.

Però va tornar. Noè no va perdre l’esperança i set dies més tard va enviar un colom però també va tornar ja que no havia trobat un lloc on parar-se. Noè va esperar set dies més i de nou va tornar a enviar el colom. Aquell mateix dia abans de posar-se el sol va tornar el colom a l’arca amb una branca d’olivera.

12


Ple d’alegria Noè va exclamar: ” - Sabeu el que significa? Això vol dir que la terra comença a assecar-se i que les plantes han tornat a florir. Ja ha arribat l’hora d’abandonar l’arca. El Senyor ha complert la seva promesa! ” Aleshores Déu li va demanar que fes sortir de l’arca a la seva família i a tots els animals i li va ordenar que omplissin la terra, que procreessin i que es multipliquessin sobre ella. Així ho va fer.

En acabar va construir un altar sobre la terra seca i va sacrificar animals per donar gràcies a Déu. Déu llavors li va comunicar que a partir d’aquell dia establia una aliança amb ells i amb els seus descendents i que mai més hi hauria un diluvi que destruís la terra. Llavors va fer aparèixer un Arc de Sant Martí que es convertiria en el símbol d’aquesta aliança.

13


LA TORRE DE BABEL Noè va tenir tres fills Sem, Cam i Jàfet. Aquest tres fills van tenir més fills. I així poc a poc la població va anar creixent i es van formar famílies i tribus que van habitar les terres conegudes. Inicialment els homes que poblaven la terra eren nòmades. Viatjaven contínuament i establien els seus campaments en el lloc on trobaven aigua i pastures pels seus ramats.

Al començament tots ells vivien de la ramaderia i dels fruits que recollien dels arbres. Quan les pastures s’assecaven o els fruits s’esgotaven, la tribu emprenia un altre cop el viatge buscant un altre lloc més adequat. Cada tribu procurava fabricar els enceres que necessitava i si hi havia alguna cosa que no podia aconseguir, recorria al bescanvi amb la tribu veïna. És a dir l’entregava un animal o algun altre objecte a canvi del que es necessitava. Tanmateix un dia, algunes tribus van decidir assentar-se a les ribes dels rius per tenir aigua en abundància i poder conrear la terra per no haver d’anar 14


d’un lloc a un altre buscant fruits. Així va néixer l’agricultura i amb ella les ciutats. Per construir les primeres ciutats els homes van utilitzar totxos d’adob. Aquest es fabricava barrejant fang i palla en un motlle quadrat que posteriorment es deixava assecar al sol fins que estigués dur.

D’aquesta forma es feien els totxos amb els que ells mateixos es construïen les seves cases que solien ser petites, d’un sol pis i amb un corral on guardar els animals. Però poc a poc les ciutats es van anar fent cada cop més grans i en elles vivia cada cop més i més gent. Les cases també creixien i per a la seva construcció en lloc de totxos d’adob van començar a utilitzar la pedra. A les ciutats es van construir també carrers i places per a que la gent pogués caminar per elles. En créixer les ciutats van començar a augmentar de la mateixa manera els problemes dels seus habitants, com a conseqüència va ser necessari dictar lleis que permetessin la convivència entre els. I per aplicar les lleis es van escollir governants i reis que serien els que manessin. Els reis i els governants es van fer construir cases molt luxoses que juntament amb els temples eren sempre els edificis més bonics de tota la ciutat. En habitar a les ciutats, els antics nòmades van haver de canviar les formes de vida. Ja no podien viure com abans. Ara no tenien espai a les seves cases per a molts animals. Tampoc tenien ningun objecte per poder canviar-lo pels enceres que necessitaven ja que pràcticament tots els habitants de la ciutat tenien les mateixes coses. I per aquest motiu va néixer el comerç i amb ell els diners. Els homes havien de treballar a vegades en feines molt dures i a canvi 15


rebien unes monedes. Aquestes monedes els servien per anar al mercat a comprar el menjar i els objectes que necessitaven.

A partir d’aleshores a les ciutats van començar a existir grups de persones que es dedicaven a diferents oficis; hi havia homes que únicament treballaven a la ciutat, altres es dedicaven al comerç entre les ciutats i d’altres, els més poderosos, dictaven i feien complir les lleis. La riquesa d’aquests homes es reflectia en la ciutat en que vivien, de manera que quan més rics eren els seus habitants, més bella solia ser la ciutat. Una d’aquestes ciutats, possiblement la més gran i bella de la seva època, era Babel situada a l’antiga Mesopotàmia. Els governants de Babel volien donar a entendre a les ciutats veïnes que eren molt rics i per aconseguirho van decidir edificar una torre altíssima que arribés fins al cel. I així, durant molt temps, els esclaus van anar portant pedres per anar construint-la.

16


Conforme creixia la torre, els habitants de Babel se sentien més orgullosos de la seva ciutat. En la part més alta havien decidit col·locar un ídol al que veneraven.

Jahvé va contemplar com la torre seguia creixent i també com creixia la supèrbia dels habitants de Babel. Enfadat va fer aparèixer tots els elements de la natura i la torre va començar a desmuntar-se.

Mentre la torre queia eren incapaços d’entendre el que deien els seus veïns. 17


Fins aleshores tots s’entenien perquè parlaven la mateixa llengua però ara parlaven en llengües diferents i era impossible comunicar-se. Jahvé havia castigat l’orgull dels habitants de Babel destruint la torre però a més en confondre les seves llengües, impedia que tornessin a ajuntar-se per trobar la manera de desafiar al mateix Déu. Els habitants de Babel van abandonar la ciutat i es dispersaren per arreu del món i es per això que d’aleshores es parlen tants idiomes.

18


Abram era fill de Tèrah (descendent de Sem, un dels fills de Noè). Amb la seva tribu vivien a Ur de Caldea. Tots desitjaven poder tenir unes terres fèrtils i un lloc tranquil on poder viure del seu sòl. Tèrah va prendre el seu fill Abram, el seu nét Lot i la seva nora Sarai, muller d' Abram, i des d'Ur de Caldea s'encaminà amb ells cap al país de Canaan. Però, arribats a Haran, s'hi quedaren a viure. Tèrah va morir a Haran a l'edat de dos-cents cinc anys.

Un dia Abram quan ja tenia setanta-cinc anys va sentir una veu. Era la veu de “Jahvé “ (Déu) que li demanava que deixés la casa del seu pare i que marxés cap al país que Ell mateix l’indicaria. I així ho va fer.

19


Durant dies i dies Abram i la seva esposa Sarai juntament amb el seu nebot Lot , els esclaus (que havia adquirit a Haran) i els ramats van dirigir-se cap al paĂ­s de Canaan.

Abram va travessar el territori fins a Siquem, fins al lloc on era l’alzina de Morè.

20


Allà Abram va dedicar un altar al Senyor, que se li havia aparegut. D'allí se n'anà a la Muntanya, a l'est de Betel, i va plantar la seva tenda entre Betel i Ai. (Situades a uns 17 Km al Nord de Jerusalem) . En aquell lloc va dedicar un altre altar al Senyor i va invocar el seu nom. Després, per etapes, Abram va anar avançant cap al Nègueb.

21


Una gran fam va abatre el país. Abram va decidir que el millor era anar una temporada a Egipte.

Un cop allí va demanar a Sara que es fes passar per la seva germana. D’aquesta manera els egipcis tindrien consideració d’ Abram i no el matarien. Alguns oficials del faraó se n’adonaren que Sarai era molt bonica i així ho van fer saber al faraó. Aquest la va voler conèixer i Sarai va ser portada al palau. Per consideració a ella el faraó va tractar molt bé a Abram. Li va donar ovelles i vaques, ases servents i serventes, someres i camells. Va passar el temps i el faraó se n’assabentà que Sarai era l’esposa de Abram. Molt decebut li va dir que se l’endugués i va ordenar a uns quans homes que els conduïssin fins a la frontera amb tot el que posseïa. Abram, Sarai i Lot van tornar cap al Nègueb això sí, força rics.

A partir d’aquí se n’anà per etapes des del Nègueb fins a Betel al mateix lloc on havia plantat la tenda i on havia aixecat un altar.

22


Tant Abram com Lot tenien el seu propi ramat, diversos animals i tendes. Quan les pastures van escassejar començaren les baralles entre els pastors de l’un i de l’altre.

Davant aquesta situació Abram va proposar al seu nebot que es separessin ja que la terra era àmplia i posseïa pastures suficients per als dos. Sense enfadarse van pujar tots dos al cim d’un turó des d’on es podia contemplar tot el paisatge i allí Abram li va demanar que decidís cap a quina direcció volia marxar amb la seva tribu.

Lot va escollir anar a viure a una vall molt fèrtil anomenada “la foia del Jordà” on es trobaven dues ciutats molt riques i boniques Sodoma i Gomorra. 23


Abram per contra va decidir quedar-se a la terra de Canaan. Va aixecar el campament i se’n va anar a viure a les Alzines de Mambré, prop d’Hebron. I en aquell indret va dedicar un altar al Senyor. Va passar el temps i Abram va decidir anar a visitar el seu nebot. Pel camí es va trobar uns àngels que li van avisar que no hi anés perquè Jahvé havia decidit destruir les ciutats de Sodoma i Gomorra perquè els seus habitants eren grans pecadors i adoraven altres déus.

Abram patia pel seu nebot perquè viva a Sodoma i per mitjà dels àngels va pactar amb Jahvé que si ell trobava almenys deu persones bones i justes en aquestes ciutats, Jahvé no les destruiria. Va plantar en aquell indret una tenda i va esperar els esdeveniments. Lot i la seva família vivien seguint els manaments de Jahvé i es preocupaven per la manera de viure dels seus veïns.

Una tarda quan Lot estava assegut a la porta de la seva casa van aparèixer dos àngels. Lot els va convidar a entrar a casa seva i els va convèncer perquè passessin la nit allí. Els va preparar un banquet i els va coure pans sense llevat que se’ls menjaren. 24


Els àngels el van comunicar que Jahvé havia decidit destruir Sodoma i Gomorra per castigar-los pel seu comportament. Lot va reunir a tota la seva família i els va contar el que els àngels l’havien advertit. Però els gendres no el van creure i d’altres membres de la família, d’entre ells la mateixa esposa, dubtaren ja que pensaven que si marxaven tan ràpidament no podrien recollir ni els seus bens, ni els ramats ni els animals.

Va passar el temps i una nit els àngels van tornar a dirigir-se a Lot i li van dir: - Agafa la teva esposa i les dues filles que tens, marxeu i no mireu cap enrere . Lot va desistir d’avisar a la resta i amb les coses més imprescindibles van abandonar la ciutat de nit.

25


Aleshores va ploure foc sobre Sodoma i Gomorra. (En l’actualitat un mar salobre cobreix el lloc on estaven.)

Mentre fugien, la dona de Lot va fer cas omís de l’advertència de Déu. Es va parar per tafanejar el que passava a la seva ciutat i es va quedar convertida en una estàtua de sal.

26


Abram i Sara portaven molt anys casats i mai havien tingut fills. Sara estava molt preocupada pensant que si no tenien successors tot el que posseïa Abraham passaria a mans d’un esclau. Un dia Sara va proposar a Abram que podia provar de tenir un fill amb la seva esclava.

Abram va accedir i durant un temps va estar vivint amb ella fins que es va quedar embarassada. Agar que així es deia l’esclava egípcia de Sara va tenir un fill d’ Abram i li van posar de nom Ismael.

Ismael va anar creixent sa i fort. Abram l’estimava molt. Sara estava molt trista perquè Agar després de tenir Ismael la tractava amb menyspreu. Es va tornar molt gelosa i era molt dura amb la seva esclava. Quan Abram tenia 99 anys i Ismael va complir tretze anys Déu es va aparèixer de nou i a través de tres àngels li va dir: - “ Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs 27


pare d'una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles.”

Va seguir dient- li: “- A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d'ells per sempre; i jo seré el seu Déu.” Déu digué encara a Abraham: “--Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança. Aquest és el signe de l'aliança que s'ha de mantenir per sempre entre jo i vosaltres, és a dir, amb els teus descendents: tots els homes hauran de ser circumcidats.” Després, Déu digué a Abraham: “ ...Però aquest pacte no l’establiré amb Ismael sinó amb el fill que la teva esposa tindrà l’any vinent per aquest temps. A la teva esposa, no li diràs més Sarai, sinó Sara. Jo la beneiré i d'ella et donaré un fill i li posaràs de nom Isaac. La beneiré, i serà mare de pobles i de reis. ...Pel que fa a Ismael, també he escoltat el que per a ell em demanes. El beneiré, el faré fecund, i serà nombrosíssima la seva descendència. Serà pare de dotze caps de tribu i faré d'ell un gran poble. “ Abraham ho va explicar a Sara i ella se’n va riure perquè als seus noranta anys no ho creia possible, però Déu tot ho pot i al cap de l’any va néixer Isaac.

Ismael era molt feliç amb el nou germanet i Abraham també ho era veient créixer junts als seus dos fills. 28


Sara no havia pogut oblidar que Agar la va tractar amb menyspreu quan ella no podia tenir fills. Un dia va parlar amb Abraham i li va demanar que fes fora a Agar i a Ismael perquè ella no volia que Isaac compartís les riqueses amb Ismael, el fill d’una esclava. Aquesta proposta va entristir molt a Abraham i no volia fer cas a Sara.

Déu se li va aparèixer i li va dir que no tingués pena ni d’Ismael ni de la seva mare perquè Ell beneiria a Ismael i a partir d’ell es formaria un gran poble.

Abraham va accedir i li va comunicar la decisió que havia pres a Agar. Aquesta no entenia perquè la feia fóra i li va suplicar que no ho fes però després que Abraham molt entristit els donés aliments i aigua van haver d’ abandonar el campament. Es van dirigir cap al desert de Faran. Durant molts dies el travessaren patint calor, tempestes de sorra i veient com s’anaven acabant els aliments i l’aigua que portaven. 29


Ismael en no poder beure ni menjar va caure malalt i Agar desesperada va col·locar al seu fill sota de l’ombra d’un arbre i va invocar al Déu d’Abraham que havia promès protegir-los. No volia que el seu fill morís. Jahvé la va escoltar i el seu fill es va curar.

A més mitjançant un àngel li va prometre que multiplicaria tant la seva descendència que no podria ser contada. Agar obedient va prendre a Ismael i va començar de nou a caminar.

Van trobar un oasis on existia aigua amb abundància i allí decidiren quedar-se.

Ismael va anar creixent i al voltant d’ell es va crear una gran ciutat. Quan va ser gran es va casar amb una dona egípcia i va tenir fills amb els que va crear un gran poble, els ismaelites, del que després descendirien els àrabs. 30


Abraham es va quedar amb Isaac i, segons va anar creixent, li va ensenyar la història del seu poble i li va explicar que de la seva estirp naixeria el Messies, com Déu li havia anunciat.

També li va ensenyar a caçar, a muntar en camell, a rondar la hisenda, a recórrer el camp i a adorar i servir Déu. Una nit, mentre Abraham dormia, li va parlar Déu i li va dir: "Vull que m’ ofereixis al teu fill en sacrifici". Abraham es va posar pàl·lid i va sentir un dolor terrible.

No entenia res: si havia de matar Isaac i ell estava vell per tenir més fills com podia de la seva descendència néixer el Messies? Però es va disposar a obeir. Va caminar amb Isaac fins a la punta d'una muntanya. Abraham portava el ganivet i Isaac carregava amb la llenya de l'holocaust. 31


- ¿I on és l'anyell? -Va preguntar Isaac. -Déu proveirà- va contestar Abraham. Quan van arribar a dalt, amb el cor destrossat i llàgrimes als ulls, Abraham va haver de dir-li a Isaac quina era la terrible realitat.

Ja estava lligat Isaac sobre el munt de llenya i ja aixecava Abraham el ganivet sobre ell quan va retrunyir la veu de Déu. - Atura’t, Abraham! -Va ordenar Déu-. Has demostrat que em vols sobre totes les coses fins i tot estaves disposat a oferirme el teu únic fill. Seràs beneït per això. Boig d'alegria, Abraham va desencadenar a Isaac, li va donar una abraçada i li va omplir de petons.

32


En això estaven quan van advertir un xai que s'havia enredat les banyes en un matoll espinós.

Van agafar el xai i el van oferir en sacrifici: Déu havia proveït.

Sara va viure cent vint-i-set anys i va morir al país de Canaan, a Hebron. Abraham anà a plorar-la i a fer el dol. Abraham va fer Isaac hereu de tot el que posseïa. En canvi, als fills tinguts de les altres dones, els va fer donacions i, mentre encara vivia, els va enviar lluny del seu fill Isaac, cap a terres d'Orient. Abraham va viure cent setanta-cinc anys.

33


EL CASAMENT D’ISAAC I REBECA Abraham ja era vell, carregat d'anys, i el Senyor l'havia omplert de benediccions. Un dia va demanar a l'administrador de tots els seus béns que anés a buscar una muller del seu país i de la seva parentela per ser l’esposa del seu fill Isaac, doncs no volia que es casés amb cap dona cananea. L’administrador va accedir. Va prendre deu dels camells del seu amo i els millors obsequis que Abraham tenia i es va posar en camí cap a Aram-Naharaim, cap a la ciutat de Nahor (germà d’Abraham). En arribar vora el pou que hi ha a la sortida de la ciutat, va fer ajeure els camells sobre els genolls. Era cap al tard, quan les dones venien a treure aigua. I va pregar així: --Senyor, Déu del meu amo Abraham, sigues bondadós amb ell: fes que jo trobi avui la persona encertada. Jo m'estaré al costat del pou quan vindran a treure aigua les noies de la ciutat. La noia a qui diré: "Deixa'm beure de la teva gerra" i que em respongui: "Beu i abeuraré també els teus camells", sabré que és la que has destinat per al teu Encara no havia acabat de pregar, quan sortia Rebeca, filla de Betuel, fill de Milcà, la dona de Nahor, el germà d’Abraham, Duia la gerra a l'espatlla. Era una noia molt bonica, que encara no havia tingut relacions amb cap home. Va baixar vora el pou, va omplir la gerra i se’n tornava amunt. Llavors l’administrador d’Abraham va córrer a trobar-la i li digué: --Deixa'm beure, si et plau, una mica d'aigua de la teva gerra. Ella va respondre: --Beu, senyor meu. servent Isaac. Així veuré que has estat bondadós amb el meu amo. I tot seguit va abaixar la gerra al braç i li donà.

34


Acabat, ella va dir: --Trauré aigua també per als teus camells i els en donaré fins que en tinguin prou. Va buidar ràpidament la gerra a l'abeurador i va córrer cap al pou a treure més aigua. En va pouar per a tots els camells. L'home la contemplava en silenci, tot demanant- se si el Senyor havia fet reeixir o no el seu viatge. Quan tots els camells van acabar de beure, aquell home prengué un anell d'or dels que es duen al nas i dos braçalets d'or. Després li va demanar: --Digues-me, si et plau, de qui ets filla i si a casa del teu pare hi ha prou lloc perquè puguem fer-hi nit. Ella li va respondre:--Sóc la filla de Betuel, el fill que Milcà va donar a Nahor. I va afegir: --A casa tenim molta palla i farratge, i lloc per a passar-hi la nit. Llavors l'home es va agenollar per adorar el Senyor. I digué: --Beneït sigui el Senyor, Déu del meu amo Abraham, que no ha deixat de ser bondadós i fidel amb el meu amo. El Senyor m'ha conduït directament a casa dels parents del meu amo. Mentrestant, la noia havia anat corrents a casa a explicar-ho tot a la seva mare. Rebeca tenia un germà que es deia Laban. Quan Laban va veure l'anell i els braçalets que duia la seva germana Rebeca i va sentir-li explicar el que li havia dit aquell home, sortí corrents cap al pou a rebre'l. El va trobar encara amb els camells, al costat del pou, i li digué: - Aquí tens Rebeca. Pren-la i vés-te'n amb ella. Que sigui la muller del fill del teu amo, tal com ha dit el Senyor. Quan l'administrador d'Abraham va sentir aquestes paraules, es prosternà fins a tocar a terra davant el Senyor. Després va treure del seu bagatge objectes de plata i d'or i vestits i els va donar a Rebeca. També va oferir rics presents al germà i a la mare. 35


L'administrador i els seus homes van menjar i beure i es van quedar allà aquella nit. L'endemà al matí Betuel i Laban van dir: --Cridem la noia i demanem el seu parer. Van cridar Rebeca i li van demanar: --Vols anar-te'n amb aquest home? Ella respongué: --Sí. Llavors van acomiadar Rebeca amb la seva dida i l'administrador d'Abraham amb els seus homes. I van beneir Rebeca. Ella i les seves serventes van muntar dalt dels camells i van seguir l'administrador d'Abraham. Quan van arribar a la regió del Nègueb va saltar del camell i va preguntar a l'administrador: --Qui és aquest home que va pel camp i ve a trobar-nos? Ell li respongué: --És el meu amo. Llavors Rebeca es va tapar la cara amb el vel. L'administrador va contar a Isaac tot el que havia fet. Isaac va fer entrar Rebeca a la tenda on havia viscut Sara, la seva mare. Prengué Rebeca per esposa i la va estimar. Això va consolar Isaac de la mort de la seva mare. Isaac tenia aleshores quaranta anys.

36


ISAAC I ELS SEUS FILLS ESAÚ I JACOB Isaac va pregar al Senyor per la seva dona, que era estèril. El Senyor el va escoltar i quan tenia seixanta anys, Rebeca va quedar embarassada de bessons. El primer que va sortir era rogenc, tot ell cobert com d'un mantell pelut: li van posar el nom d' Esaú. Tot seguit va sortir el seu germà, agafant amb la mà el taló d' Esaú: li van posar el nom de Jacob. Els nois es van fer grans. Esaú va arribar a ser un excel·lent caçador, que preferia viure al camp, mentre que Jacob era un home que preferia viure còmodament en tendes. Isaac preferia Esaú, perquè li agradava menjar caça, però Rebeca preferia Jacob. Un dia que Jacob estava coent llenties, Esaú tornava del camp molt cansat i va dir a Jacob: -Estic rendit. Dóna'm un plat d'això rogenc. Jacob li va contestar: -Te'l donaré si em vens ara mateix els teus drets de primogènit. Esaú va dir: -M'estic morint. De què em serveixen els drets de primogènit? Jacob va continuar: -Jura-m'ho ara mateix. Esaú li ho va jurar i va vendre així a Jacob els seus drets de primogènit. Aleshores Jacob va donar a Esaú pa i un plat de llenties. Esaú va menjar, va beure i se’n va anar. No va donar cap valor als seus drets de primogènit.

37


Isaac s'havia fet vell i se li havien entelat tant els ulls que ja no hi veia. Va cridar Esaú, el seu fill gran, i li va dir: -Fill meu. Ell li va respondre: -Què manes? Isaac va continuar: -Mira, jo ja sóc vell i no sé quan em puc morir. Pren, doncs, el teu arc i les fletxes, surt al camp i caça'm una peça. Prepara'm després un plat com a mi m'agrada i porta-me'l perquè en mengi. Així et podré donar la meva benedicció abans de morir. Rebeca havia escoltat mentre Isaac parlava al seu fill Esaú. Després que aquest sortís al camp a caçar una peça per al seu pare, Rebeca va dir al seu fill Jacob: -He sentit que el teu pare deia al teu germà Esaú: "Porta'm caça i prepara'm un plat perquè en mengi. Jo et donaré, davant el Senyor, la meva benedicció abans de morir." Ara, fill meu, escolta bé i fes el que et dic. Vés al ramat i porta'm dos cabridets bonics. Jo cuinaré per al teu pare un dels plats que li agraden. Tu el duràs al teu pare perquè en mengi, i així et donarà la seva benedicció abans de morir. Jacob va respondre a Rebeca, la seva mare: -El meu germà és pelut, i jo, en canvi, tinc la pell fina. Si el meu pare em palpa, descobrirà que sóc un impostor, i jo atrauré sobre mi una maledicció en comptes d'una benedicció. La seva mare va replicar: -Que caigui damunt meu aquesta maledicció! Tu, fill meu, fes-me cas i vés a buscar els cabrits. Jacob va anar a buscar-los i els va portar a la seva mare. Ella va cuinar un dels plats que agradaven a Isaac. Després Rebeca va prendre els vestits d' Esaú, el seu fill gran, els millors que tenia a casa, i els va posar a Jacob, el seu fill petit. I amb la pell dels cabrits li va cobrir les mans i la part fina del coll. Després va donar al seu fill el plat guisat amb el pa que havia preparat. Jacob va anar a trobar el seu pare i li va dir: -Pare. Isaac li va respondre: -Sí, fill meu. Qui ets? Jacob va dir al seu pare: -Sóc Esaú, el teu hereu. He fet el que m'havies dit. Aixeca't, seu a taula i menja això que he caçat. Després dóna'm la teva benedicció. Isaac va preguntar al seu fill: -Com és que has trobat caça tan aviat? Ell li va respondre: -El Senyor, el teu Déu, m'ha estat propici. Isaac li va dir: -Acosta't, fill meu, deixa que et palpi per veure si ets realment el meu fill Esaú. Jacob es va acostar al seu pare, que el va palpar i aquest va pensar: -La veu és la de Jacob, però les mans són d' Esaú. 38


Com en aquell moment les mans de Jacob semblaven ser tan peludes com les d' Esaú, Isaac no el va reconèixer i el va beneir. Va Tornar a preguntar-li: -Ets realment el meu fill Esaú? Jacob va respondre: -Sí que el sóc. Isaac va dir: -Porta'm això que has caçat, fill meu i després de menjar et beneiré. Jacob li va servir el plat i li va omplir el got de vi. Després de menjar i beure, el seu pare li va dir: -Acosta't, fill meu, i besa'm. S'hi va acostar i el besà i el seu pare el va beneir. En aquell moment Esaú va tornar de caçar. Ell també havia preparat un guisat, el va portar al seu pare i li va dir: -Que el meu pare s'aixequi i mengi de la caça del seu fill. Després em donaràs la teva benedicció. Isaac li va preguntar: -Qui ets tu? Ell li respon: -Sóc Esaú, el teu fill gran. Isaac es va posar a tremolar molt fort i li va preguntar: -Qui és, doncs, el qui ha vingut i m'ha portat la caça? Jo he menjat de tot abans que tu arribessis. L'he beneït i quedarà beneït. Quan Esaú va sentir el que el seu pare li deia, va deixar anar un gran crit ple d'amargor. I li va suplicar: -Beneeix-me també a mi, pare! Isaac li va dir: -El teu germà, fingint, ha vingut i t'ha pres la benedicció. Esaú va exclamar: -Aquesta és la segona vegada que em fa la traveta. Primer em va prendre els drets de primogènit i ara em pren la benedicció. I va afegir: -No et queda cap benedicció per a mi? Isaac li va respondre: -L'he fet senyor teu i li he donat per servents tots els seus germans. L'he proveït de blat i vi. Què puc fer ara per tu, fill meu? Esaú va esclatar en plors. Quin odi sentia pel seu germà! I es deia: -«El meu pare morirà aviat. Llavors mataré el meu germà Jacob.» Però algú va explicar a Rebeca el que deia Esaú, el seu fill gran. Ella va fer cridar Jacob, el seu fill petit, i li va dir: -El teu germà Esaú es vol venjar de tu matant-te. Creu-me, fill meu: fuig a Haran i vés a trobar el meu germà Laban. Queda't una temporada amb ell fins que passi la fúria del teu germà. Quan el seu enuig contra tu s'hagi calmat i hagi 39


oblidat el que li has fet, et faré venir a buscar. Llavors Rebeca va dir a Isaac: -Estic avorrida de la vida per culpa de les dones hitites d' Esaú. Si també Jacob es casa amb una hitita, amb una filla d'aquest país, què m'importa de viure? Isaac va cridar Jacob, el va beneir i li va donar aquesta ordre: -No et casis amb cap filla del país de Canaan. Vés-te'n a Padan-Aram, a casa de Betuel, el pare de la teva mare. Pren per muller una noia d'allà, una de les filles de Laban, el germà de la teva mare. Que el Déu totpoderós et beneeixi i et faci fecund i prolífic, perquè arribis a ser una comunitat de pobles. Que us doni, a tu i als teus descendents, la benedicció d'Abraham, perquè posseeixis aquest país, on ara vius com a immigrant, el país que Déu va donar a Abraham. Esaú va veure i sentir el que Isaac havia demanat a Jacob i va comprendre que les dones cananees desagradaven al seu pare Isaac. Aleshores se’n va anar a trobar Ismael, fill d'Abraham, i a més de les dones que ja tenia, es va casar amb la seva filla Mahalat. Isaac va acomiadar Jacob i aquest se’n va anar a Padan-Aram, a viure amb Laban. Quan el sol ja s'havia post, va arribar en un indret i s'hi va quedar per fer-hi nit. Va prendre una pedra, se la va posar per capçal i va dormir en aquell lloc. Tot somiant, va veure una escala que des de terra anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven. El Senyor es trobava davant seu i li deia: -Jo sóc el Senyor, Déu d'Abraham, el teu avantpassat i Déu d'Isaac. La terra on dorms, la donaré a tu i a la teva descendència. La teva descendència serà tan nombrosa com els grans de pols de la terra. T'estendràs a orient i a occident, al nord i al sud. Jo sóc amb tu. Et guardaré pertot arreu on aniràs i et faré tornar en aquesta terra. No t'abandonaré que no hagi complert tot el que t'he promès. Quan Jacob es va desvetllar, va dir: -Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: -Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel. Jacob es va llevar de bon matí, va prendre la pedra que s'havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la va consagrar ungint-la amb oli. I donà a aquell lloc el nom de Betel (que vol dir «casa de Déu»). Abans, el nom de la ciutat era Llum. Després, Jacob va fer aquesta prometença: -Si Déu 40


m'acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dóna aliment i vestit i em fa tornar sa i estalvi a casa del meu pare, el Senyor serà el meu Déu i aquesta pedra que he plantat com a pilar sagrat serà casa de Déu. I jo, Senyor, t'oferiré la desena part de tot el que em donaràs. Jacob va reprendre el camí i es va dirigir cap a les terres d'orient. Allà va veure un pou a camp ras i tres ramats d'ovelles ajaçats al voltant del pou. Jacob va demanar als pastors d’ on eren. Ells el van respondre que eren d’ Haran. Ell els va seguir preguntant si coneixien Laban i ells van respondre que Sí que el coneixien. I justament en aquells moments la seva filla Raquel va arribar amb el ramat. Quan Jacob va veure Raquel, la filla del seu oncle Laban, amb el ramat d'aquest, va anar a la boca del pou, va fer rodolar la pedra que el tancava i va abeurar el ramat del seu oncle Laban. Jacob va besar Raquel, tot plorant. Després li va fer saber que era nebot del pare d' ella i fill de Rebeca. Raquel va córrer a anunciar-ho al seu pare. Quan Laban va sentir parlar de Jacob, el fill de la seva germana va sortir corrents a trobar-lo. El va abraçar, el va besar i el va fer entrar a casa seva. Allà Jacob va explicar-ho tot a Laban i va acabar passant tot un mes a casa del seu oncle. Un dia, Laban va dir a Jacob: -Tu ets el meu parent, però no per això has de treballar de franc al meu servei. Digues-me quina ha de ser la teva paga. Laban tenia dues filles. La gran es deia Lia, i la petita, Raquel. Lia tenia uns ulls apagats. Raquel era bonica i de bon veure. Com que Jacob s'havia enamorat de Raquel, va respondre a Laban: -Treballaré set anys al teu servei per casar-me amb Raquel, la teva filla petita. Laban s'hi va avenir: -Prefereixo donar-te-la a tu que no pas a un qualsevol. Queda't amb mi. Jacob, doncs, per aconseguir Raquel, va treballar durant set anys, que li semblaren uns quants dies, de tant que l'estimava. Aleshores Jacob va dir a Laban: -Dóna'm la meva dona. Ja han passat set anys i tinc ganes de casarm'hi. Laban va convidar tota la gent de la contrada al banquet de noces. Però, al vespre, Laban va prendre la seva filla Lia i la va portar a Jacob, que va dormir amb ella. L'endemà al matí, Jacob s'adonà amb sorpresa que havia dormit amb Lia i va protestar a Laban dient-li: -Per què m'ho has fet, això? No és per Raquel que he treballat al teu servei? Per què m'has enganyat? Laban va replicar: -Aquí no tenim per costum de casar primer la filla petita i després la gran. Acaba la setmana de noces i també la filla petita et serà donada pel treball que faràs durant set anys més al meu servei. 41


Jacob s'hi avingué: després de la setmana de noces amb Lia, Laban li va donar per muller la seva filla Raquel. Jacob es va casar també amb Raquel i se l'estimà més que Lia. I durant set anys més va continuar treballant al servei de Laban. Quan el Senyor veié que Lia no era estimada, la va fer fecunda, mentre que Raquel era estèril. Lia va quedar embarassada i va donar a llum un fill, que anomenà Rubèn. Ella explicava: -El Senyor ha vist la meva humiliació. Ara el meu marit m'estimarà. Va quedar encara embarassada i va donar a llum un segon fill. Deia: -El Senyor ha sentit que jo no era estimada i m'ha donat un altre fill. El va anomenar Simeó. Tornà a quedar embarassada i va donar a llum un tercer fill. Deia: -Aquest cop el meu marit s'afeccionarà a mi, ja que li he donat tres fills. Jacob el va anomenar Leví. Va tornar a quedar embarassada i donà a llum un quart fill. Deia: -Ara lloaré el Senyor. El va anomenar Judà. I Lia va parar de tenir fills. Quan Raquel va veure que no podia donar fills a Jacob, s'engelosí de la seva germana i digué a Jacob: --Dóna'm fills, o jo em moro! Jacob es va enfadar amb Raquel i li digué: -Jo no em puc posar en el lloc de Déu. És ell qui et priva de tenir fills. Ella va replicar: -Pren la meva serventa Bilhà: uneix-te a ella i jo adoptaré els fills que infanti. Així tindré fills gràcies a ella. Raquel, doncs, va donar a Jacob la seva serventa Bilhà, i Jacob s'hi va unir. Bilhà va quedar embarassada i va donar un fill a Jacob. Raquel deia: -Déu m'ha fet justícia. Ha escoltat el meu prec i m'ha donat un fill. Per això li va posar Dan. Bilhà, la serventa de Raquel, va tornar a quedar embarassada i va donar un altre fill a Jacob. Raquel deia: -Déu m'ha fet competir durament amb la meva germana, i l'he vençuda. Per això el va anomenar Neftalí. Quan Lia s'adonà que ja no tenia més fills, va prendre la seva serventa Zilpà i la va donar a Jacob perquè s'hi unís. Zilpà, la serventa de Lia, va donar un fill a Jacob. I Lia deia: -Quina sort! I li va posar el nom de Gad. Zilpà, la serventa de Lia, va donar un segon fill a Jacob. Lia deia: Quina felicitat! Ara les dones em felicitaran. I li va posar el nom d' Aser. Un dia, durant la sega del blat, Rubèn va sortir al camp, va trobar-hi mandràgores i les portà a la seva mare Lia. Raquel va dir a Lia: -Dóna'm mandràgores de les que ha dut el teu fill. Lia va respondre: -No en tens prou de prendre'm el marit, que encara em vols prendre les mandràgores del meu fill? Raquel va respondre: 42


-Si me les dónes, aquesta nit podràs dormir amb Jacob. Cap al tard, quan Jacob tornava del camp, Lia va sortir a trobar-lo i li digué: Avui passaràs la nit amb mi: t'he adquirit com a paga a canvi de les mandràgores del meu fill. Jacob va dormir amb Lia aquella nit. Déu va escoltar Lia. Ella va tornar a quedar embarassada i va donar un cinquè fill a Jacob. Lia deia: -Déu m'ha recompensat perquè he donat la meva serventa al meu marit. Li va posar el nom d' Issacar. Lia tornà a quedar embarassada i va donar a Jacob un sisè fill. I deia: -Déu m'ha fet un bon regal. Aquesta vegada el meu marit m'honorarà, ja que li he donat sis fills. Li va posar el nom de Zabuló. Després va donar a llum una filla i l'anomenà Dina. Finalment, Déu es va recordar de Raquel, va escoltar-la i va fer-la fecunda. Raquel va quedar embarassada i va donar a llum un fill. Ella deia: -Déu m'ha tret el deshonor. I li va posar Josep, dient: -Que el Senyor m'afegeixi un altre fill! Després del naixement de Josep, Jacob digué a Laban: -Deixa'm tornar a casa meva, al meu país. Dóna'm les meves dones i els meus fills i me n'aniré. Per elles he treballat al teu servei, i saps prou bé el servei que t'he fet. Laban li va dir: -Escolta'm, si he merescut el teu favor. Per una revelació he sabut que el Senyor m'ha beneït per causa teva. Digues-me quina paga et dec, que jo te la donaré. Jacob li va respondre: Ara és l'hora que jo treballi per a la meva família. Laban li va preguntar: -Què vols que et doni? Jacob respongué: -No cal que em donis res; però, si acceptes el que et proposo, tornaré a pasturar i a guardar el teu ramat. Avui passaré per tots els teus ramats i separaré totes les ovelles clapades, tacades o negres, i, entre les cabres, les clapades o tacades: aquesta serà la meva paga. Així, en endavant podràs comprovar si sóc honrat i verificar la meva paga: si trobes entre les meves cabres algun cap de bestiar que no sigui clapat o ratllat, i entre les meves ovelles alguna que no sigui negra o clapada, senyal que l'hauré robat. Laban va dir: -D'acord. Fem-ho tal com dius. Aquell mateix dia, Jacob va separar dels ramats de Laban tots els bocs i cabres clapats o tacats i totes les ovelles negres, i els va confiar als seus fills. Laban va deixar un espai de tres dies de camí entre els seus ramats i els de Jacob. I Jacob pasturava la resta del ramat de Laban. Jacob va arribar a ser molt ric: tenia servents i serventes, nombrosos ramats d'ovelles, i també camells i ases. 43


Jacob va sentir que els fills de Laban deien:-«Jacob ha pres tot el que era del nostre pare: s'ha fet ric a costa d' ell.» A més, Jacob s'adonava que Laban no li feia la mateixa bona cara d'abans. El Senyor va dir a Jacob: -Torna al país dels teus pares, al lloc on vas néixer. Jo seré amb tu. Jacob va fer cridar Raquel i Lia perquè vinguessin al camp on tenia els seus ramats i els digué: He notat que el vostre pare ja no em fa la mateixa bona cara d'abans; però el Déu del meu pare és amb mi. Vosaltres sabeu prou que he servit el vostre pare amb totes les meves forces i tanmateix s'ha burlat de mi canviant-me la paga deu vegades. Però Déu no ha permès que em fes mal. Si el vostre pare deia:"Les cries clapejades seran la teva paga", tot el ramat paria animals clapejats. Si deia: -"Les cries tacades seran el teu sou", tot el ramat paria bestiar tacat. Déu ha pres el bestiar del vostre pare i me l'ha donat a mi. Una vegada, a l'època en què el bestiar entra en zel, vaig veure en somnis que els mascles que cobrien les ovelles eren ratllats, clapats o tacats. Durant el somni, l'àngel de Déu em va cridar: -"Jacob!" Jo vaig respondre: "Què manes?" Ell em va dir: "Mira i fixa-t'hi bé: tots els mascles que cobreixen les ovelles són ratllats, clapats o tacats. És que jo veig tot el que Laban t'està fent. Jo sóc el Déu que se t'aparegué a Betel, on vas ungir un pilar sagrat i em vas fer una prometença. Ara posa't en camí, surt d'aquest país i torna al país on vas néixer." Raquel i Lia van donar a Jacob aquesta resposta: -És que encara tenim part i heretat a la casa del nostre pare? No ens ha tractat com a persones estranyes, venent-nos i quedant-se amb els diners que ens pertocava? Tota la riquesa que Déu ha pres al nostre pare és nostra i dels nostres fills. Fes, doncs, tot el que Déu t'ha manat. Jacob va fer muntar els fills i les dones dalt dels camells. Es va endur també tot el bestiar i els altres béns que havia adquirit a Padan-Aram i es va posar en camí per anar a trobar el seu pare Isaac, al país de Canaan. Laban, per la seva banda, se n'havia anat a atendre les seves ovelles, i Raquel ho va aprofitar per a robar els ídols domèstics del seu pare. Jacob, d'amagat de Laban va fugir sense dir-li res. Al cap de tres dies van comunicar a Laban que Jacob havia fugit. Aleshores prengué amb ell gent de casa seva, el va perseguir durant set dies i el va aconseguir a les muntanyes de Galaad. Però, aquella nit, Déu vingué a visitar en somnis Laban i li va dir: -«Vés amb compte amb tot el que diguis a Jacob, tant en bé com en mal.» Laban va arribar fins on era Jacob. Aquest tenia la tenda plantada a les muntanyes de Galaad i Laban amb els seus homes també va plantar la seva en aquella muntanya. Laban va dir a Jacob: 44


-Què has fet? M'has enganyat! T'has endut les meves filles com si fossin presoneres de guerra. Per què has fugit en secret i m'has enganyat? Si m'ho haguessis fet saber, jo t'hauria acomiadat enmig de cants de festa, al so de cítares i tamborins. Ni tan sols m'has deixat besar les meves filles i els meus néts. Has tingut ben poc seny! Ara jo podria fer-vos mal, però anit el Déu del teu pare em va advertir: "Vés amb compte a no dir res a Jacob, tant en bé com en mal." Però, si te n'has anat perquè enyoraves molt la casa del teu pare, per què m'has robat els meus déus? Jacob va respondre a Laban: -Tenia por i em pensava que potser em prendries les teves filles. Però aquell a qui trobis els teus déus, ho pagarà amb la vida! Davant de tota la nostra gent, escorcolla entre les meves coses el que sigui teu i pren-ho. Jacob no sabia que Raquel havia robat els ídols domèstics. Laban va entrar a les tendes de Jacob, de Lia i de les dues serventes, i no hi trobà res. Sortint de la tenda de Lia, va entrar a la de Raquel. Però Raquel, que havia pres els ídols domèstics, els havia amagat a la sella del camell i s'hi havia assegut al damunt. Laban va regirar tota la tenda i no hi va trobar res. Raquel va dir llavors al seu pare: -Que el meu senyor no s'enfadi si no puc aixecar-me davant seu; és que tinc el que solen tenir les dones. Acabat l'escorcoll, Laban no havia trobat els ídols domèstics. Aleshores Jacob es va enfurismar contra Laban i li va dir: -Quina és la meva falta, quin és el meu pecat, perquè em persegueixis així? Has regirat tot el que és meu i no has trobat res de casa teva. Ensenya-ho a la meva gent i a la teva, i que ells decideixin entre nosaltres dos! Fa vint anys que estic amb tu; les teves ovelles i les teves cabres no han parat mai de criar, i no he menjat ni un sol xai dels teus ramats. No t'he portat mai cap bèstia destrossada per un animal salvatge: te la compensava amb una de les meves. Tu, en canvi, em reclamaves les bèsties robades tant de dia com de nit. De dia em devorava la calor, i de nit, el fred, tant que no arribava a aclucar els ulls. He passat vint anys a casa teva: catorze anys he servit per les teves dues filles i sis per adquirir el teu ramat, i tu m'has canviat la paga deu vegades. Si el Déu del meu pare, el Déu d'Abraham i l'Esglai d'Isaac no hagués estat amb mi, m'hauries fet marxar amb les mans buides. Però Déu ha vist la meva pena i els meus treballs i anit et va advertir a favor meu. Laban va respondre a Jacob: -Fem un pacte entre tu i jo i que hi hagi un testimoni entre tots dos. Llavors Jacob prengué una pedra i la va plantar com un pilar sagrat. Després va manar a la seva gent que recollissin pedres i en fessin un munt. I van menjar-hi a sobre. Laban va anomenar aquest indret Jegar-Sahaduta, i Jacob el va anomenar Galed perquè Laban havia dit: 45


-Aquest munt de pedres és avui un testimoni entre tu i jo. Per això és anomenat també Galed i encara Mispà, ja que Laban havia dit: Que el Senyor ens vigili tots dos quan serem lluny l'un de l'altre. Si tu maltractes les meves filles o prens altres dones per mullers, mira que el testimoni entre nosaltres no serà un home, sinó Déu mateix. Laban va dir encara a Jacob: -Mira aquest munt de pedres i el pilar sagrat plantat entre tu i jo. Que aquest munt i aquest pilar siguin testimonis que jo no passaré més enllà per atacar-te i que tu tampoc no ho faràs. Que el Déu d'Abraham i el Déu de Nahor siguin jutges entre nosaltres. Jacob va fer el jurament per l'Esglai del seu pare Isaac. Acabat va oferir un sacrifici dalt la muntanya i va invitar la seva gent a menjar. Després de l'àpat, van passar la nit a la muntanya. L'endemà, Laban es llevà de bon matí, besà les seves filles i els seus néts i els va beneir. Després se'n tornà a casa seva. Jacob va enviar davant d'ell missatgers al seu germà Esaú, al país de Seïr, al camp d'Edom. Els va donar aquest encàrrec: -Digueu al meu senyor Esaú: -"El teu servent Jacob et fa saber això: Vaig emigrar a casa de Laban i m'hi he quedat fins ara. Sóc propietari de bous i ases, d'ovelles i cabres, de servents i serventes. T'envio aquests missatgers per comunicar-t'ho, senyor meu, amb l'esperança que m'acolliràs favorablement." Els missatgers van tornar on era Jacob i li digueren: -Hem anat a trobar el teu germà Esaú. Ara ve cap a tu amb quatre-cents homes. Jacob, tot espantat i angoixat, va dividir en dos grups la gent que era amb ell, els ramats d'ovelles i cabres, les vaques i els camells. Pensava: -«Si Esaú ataca un grup i el destrossa, l'altre es podrà escapar.» I pregà així: -Déu del meu pare Abraham, Déu del meu pare Isaac, Senyor. Tu m'has dit: "Torna-te'n al teu país i a la teva família. Jo seré bo amb tu." Però jo sóc massa poca cosa per tants favors i per tanta fidelitat com has tingut amb mi, el teu servent. Duia tan sols el meu bastó quan vaig travessar aquest riu Jordà, i ara posseeixo dos campaments. Et prego que m'alliberis del meu germà Esaú. Tinc por d' ell, tinc por que no vingui i em mati mares i fills. I, tanmateix, tu m'has dit: "Certament jo seré bo amb tu. Multiplicaré els teus descendents com els grans de sorra de la vora de la mar, que ningú no pot comptar." Jacob va passar allí aquella nit. Del bestiar que posseïa va preparar un obsequi per al seu germà Esaú: dues-centes cabres i vint bocs, dues-centes ovelles i vint moltons, trenta camelles de cria amb els seus petits, quaranta vaques i deu toros, vint someres i deu ases. Va repartir els animals en ramats i va confiar cada ramat a un dels seus servents, tot dient-los: -Passeu al meu davant i deixeu un espai entre ramat i ramat. 46


Després va donar aquestes instruccions al primer: -Quan el meu germà Esaú et trobi i et demani qui és el teu amo, on vas i de qui és el ramat que et va al davant, respon-li: "És del teu servent Jacob. És un obsequi que ell envia al meu senyor Esaú. Ell ve darrere nostre." Va donar les mateixes instruccions als encarregats del segon, del tercer i de tots els altres ramats: -Quan trobeu Esaú, digueu-li això mateix i afegiu-hi: "El teu servent Jacob ve darrere nostre." Jacob pensava: .«Primer apaivagaré Esaú amb els obsequis que aniran davant meu; després em presentaré a ell, i potser així em concedirà el seu favor.» Els ramats destinats a obsequiar Esaú van passar al davant; però, aquella nit, Jacob es va quedar al campament. Aquella mateixa nit, Jacob es va llevar, va prendre les seves dues mullers amb les dues serventes i els onze fills i els va fer passar a l'altra banda del riu i també hi dugué tot el que tenia; i ell es va quedar sol. Llavors un àngel en representació de Déu va lluitar amb ell fins a trenc d'alba. Veient que no podia vèncer Jacob, tot lluitant li va donar un cop a l'articulació de la cuixa i la hi va desllorigar. Després digué a Jacob: -Deixa'm anar, que despunta l'alba. Jacob va respondre: -No et deixaré anar que no m'hagis beneït. I el va beneir allà mateix. Jacob va donar a aquell lloc el nom de Penuel, perquè deia: -He vist Déu cara a cara i n'he sortit amb vida. El sol va sortir quan Jacob ja havia passat més enllà de Penuel. Anava coix d'una cama. Per això encara avui els israelites no mengen el nervi que hi ha a l'articulació de la cuixa, perquè el qui lluitava amb Jacob li havia fet mal en aquest nervi. Quan Jacob va veure que venia Esaú amb quatre-cents homes, va repartir els fills entre Lia, Raquel i les dues serventes. Va posar al davant les serventes amb els seus fills; darrere, Lia amb els seus, i finalment, Raquel amb Josep. Jacob va passar al davant de tots. Es prosternà set vegades fins a tocar a terra abans d'atansar-se on era el seu germà. Esaú va córrer a rebre'l, se li va llançar al coll, el va abraçar i el va besar. Tots dos ploraren.

47


Després Esaú va alçar els ulls i veient les dones i els fills, va preguntar: -Qui són aquests? Jacob respongué: -Són els fills que Déu ha concedit al teu servent. Les serventes es van acostar amb els seus fills i es prosternaren. Després es va acostar Lia amb els seus fills i van fer el mateix. Finalment s'acostà Josep amb Raquel i també van prosternar-se. Esaú va preguntar encara: -Què pretenies amb tota la caravana que he anat trobant? Jacob li va respondre: -Volia guanyar-me el favor del meu senyor. Esaú va replicar: -Tinc molt de tot, germà. Queda't el que és teu. Jacob va insistir: -De cap manera! Si m'has concedit el teu favor, accepta l'obsequi que t'ofereixo. Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m'has acollit amb benvolença. Accepta, doncs, el present que t'he portat, perquè Déu ha estat generós amb mi i tinc de tot. I tant va insistir-hi, que Esaú va acceptar. Després Esaú li va proposar: -Posem-nos en camí. Jo t'acompanyaré. Però Jacob li va respondre: -Ja sap el meu senyor que els infants són delicats i que porto amb mi ovelles i vaques que crien. Si forço un sol dia el pas d'aquesta caravana, se'm morirà tot el ramat. Que el meu senyor passi al davant del seu servent. Jo caminaré a poc a poc, al pas de la caravana i dels infants que van davant de tot, fins que arribi al lloc on viu el meu senyor, al país de Seïr. Esaú va dir: -Accepta que deixi amb tu alguns dels homes que m'acompanyen. Jacob va respondre: -Per a fer què? En tinc prou que el meu senyor m'hagi concedit el seu favor. Aquell mateix dia, Esaú va emprendre el camí de retorn cap a Seïr. Jacob se'n va anar a Sucot. Va construir-s'hi una casa i va fer-hi cabanes per al bestiar i per això Sucot és el nom d'aquest indret. Déu es va aparèixer novament a Jacob i el va beneir dient: -El teu nom és Jacob. Però d'ara endavant no et diràs més Jacob. El teu nom serà Israel. Déu va afegir: -Jo sóc el Déu totpoderós. Sigues fecund i prolífic i que de tu surti un poble, més ben dit, una comunitat de pobles. Sortiran reis de les teves entranyes. El país que he donat a Abraham i a Isaac, te'l dono a tu i després de tu, a la teva descendència. 48


Llavors Déu es va allunyar de Jacob, del lloc on havia parlat amb ell. Jacob va erigir una pedra allà on Déu havia parlat amb ell i la va consagrar vessant-hi vi i oli al damunt. Jacob va donar el nom de Betel a aquell lloc on Déu li havia parlat. Van partir de Betel i, quan faltava un tros de camí per a arribar a Efrata, Raquel va donar a llum. El part va ser molt difícil. Mentre infantava amb dificultat, la llevadora li va dir: -Anima't, tens un altre fill. Raquel s'estava morint. Abans d'exhalar el darrer sospir, li va posar el nom de Benoní, però el seu pare li va donar el de Benjamí. Raquel va morir i la van enterrar vora el camí d' Efrata, que és Betlem. Jacob va erigir un pilar sobre la seva tomba: encara avui és conegut com el pilar del sepulcre de Raquel. Israel se'n va anar d' allí i va plantar la seva tenda més enllà de Migdal-Éder. Mentre Israel vivia en aquella regió, Rubèn va passar una nit amb Bilhà, la concubina del seu pare. Israel se'n va assabentar i ho trobà mal fet. Els fills de Jacob van ser dotze. Fills de Lia: Rubèn, primogènit de Jacob, Simeó, Leví, Judà, Issacar i Zabuló. Fills de Raquel: Josep i Benjamí. Fills de Bilhà, la serventa de Raquel: Dan i Neftalí. Fills de Zilpà, la serventa de Lia: Gad i Aser. Jacob va tornar al lloc on havia viscut el seu pare Isaac a Mambré, a QuiriatArbà, que és Hebron, on Abraham i Isaac havien residit com a immigrants. Isaac va viure cent vuitanta anys. Va morir carregat d'anys i es va reunir amb els seus. Esaú i Jacob, els seus dos fills, el van enterrar.

49


Josep era descendent de personatges molt importants per al poble d’Israel. El seu besavi era Abraham. El seu avi era Isaac. El seu pare era Jacob.

Josep portava una túnica preciosa que li havia regalat el seu pare. Per a Josep, simbolitzava l'amor de la seva família i estava orgullós de dur-la.

Aquella era la túnica de les ocasions especials, però ell la portava a tota hora.

50


Encara que els seus germans grans també havien rebut altres regals, sabien que aquella túnica era especial i n'estaven molt gelosos.

Un dia, Jacob va demanar a Josep que anés a veure els seus germans, que estaven cuidant les cabres, per si necessitaven ajuda. Els seus germans el van reconèixer de ben lluny, perquè duia la seva preada túnica, i van sentir enveja.

51


Quan Josep va arribar-hi, se li van tirar a sobre, li van prendre la túnica i el van llençar a un pou.

52


Però prop d'allà passaven uns mercaders i els seus germans van decidir vendre Josep com a esclau per desfer-se'n.

Els mercaders van acceptar el tracte i es van endur Josep a Egipte.

53


Els germans van embrutar de sang la tĂşnica i van anar a explicar al seu pare que Josep havia mort.

Jacob i la mare d’en Josep es van quedar molt tristos i abatuts.

54


A Egipte, Josep va haver de treballar molt durament com a esclau.

No tenia amics, i algunes persones s'inventaren tota mena de mentides per perjudicar-lo. Així va passar amb la dona del seu amo. Aquesta es va encapritxar d’en Josep però ell no va voler trair al seu amo i la va rebutjar. Aleshores molt rancorosa es va inventar que Josep havia intentat abusar d’ella. L’amo va creure la versió de la seva esposa i va fer tancar-lo a la presó. Allà es va sentir sol i desemparat.

Aleshores, Déu va atorgar a Josep la capacitat d'interpretar els somnis. Això el va fer famós i tothom anava a consultar-lo.

55


Tot plegat, un dia el faraó d'Egipte va fer-lo cridar perquè havia tingut un somni inquietant.

Havia somiat que set espigues de blat creixien d’una mateixa tija però que de cop apareixen set espigues seques que brotaven de la mateixa canya i ofegaven a les altres. També havia somiat que set vaques grasses estaven pasturant a la vora del riu i que set vaques primes s’hi acostaven i es menjaven a les grasses. Josep ho va interpretar així: —Vindran set anys de collites bones, als quals seguiran set anys de collites dolentes. Has de trobar algú que racioni el gra de les collites bones, per poder alimentar el poble quan arribin temps difícils. El faraó va quedar tan satisfet que va pensar que Josep era la persona indicada per racionar el gra. El nou càrrec el va convertir en un home ric i influent.

56


Es va casar, va tenir fills...

Van començar els anys bons i Josep va anar guardant una part de la collita. Quan van arribar els anys dolents, va repartir el gra que havia reservat.

A Egipte ningú va passar gana, però la família de Josep no tenia res per menjar, i deu dels seus germans van decidir anar-hi per comprar-ne. Allà van presentar-se davant l'important personatge.

57


Josep els va reconèixer, però ells no el van identificar. Va decidir mantenir el secret i va demanar que portessin el seu germà petit, Benjamí, que s'havia quedat a casa. Els germans ho van fer així. Quan van tornar amb Benjamí, Josep els va dir qui era i els va convidar a viure amb ell. Aquesta ha estat la voluntat de Déu —va afirmar—. Ell va disposar que vingués a Egipte per poder ajudar-vos des d'aquí.

Els seus germans el van admirar. Li van agrair la seva generositat i la seva capacitat de perdó. El retrobament amb el seu pare va ser molt emotiu.

58


Segons la història de la Bíblia, Moisès era fill d'Amram i Joquèbed, una dona hebrea de la tribu de Leví. Quan va néixer, el faraó havia promulgat un edicte segons el qual s'havien de matar tots els nou-nats jueus. D'aquesta manera, quan el nen havia fet tres mesos i veient que no podrien amagar-lo per més temps, la mare va decidir posar-lo dins una cistella i el va confiar a les aigües del Nil. La germana del nadó, Míriam, vigilava la cistella des de la riba del riu, quan va veure la filla del faraó que, mentre es banyava al riu, va sentir els plors del nen. Se n'apiadà i decidí adoptar-lo com a fill seu. Aleshores, la germana del nadó va presentar-se a l'egípcia i se li oferí per portar-lo a una dida hebrea perquè l' amamantés. D'aquesta manera el nen fou retornat a la seva mare que el cuidà fins que fou més gran i fou enviat de nou al palau. Fou llavors quan la filla del faraó l'adoptà formalment i li posà de nom Moisès, que significa “salvat de les aigües”. Així, entrà a formar part de la família del faraó i fou educat com a príncep d'Egipte.

59


Quan va ser gran s’assabentà que era israelita i un dia que estava passejant per unes obres que efectuaven els jueus veié un capatàs egipci maltractant un hebreu. Ell el va anar a defensar enfrontant-se al capatàs. A conseqüència del enfrontament el capatàs va perdre la vida. Aleshores, Moisès s'espantà i fugí d'Egipte per por de veure's acusat per la justícia egípcia.

Arribà al pou de Madian on defensà set jovenetes que discutien amb uns pastors. Després de socórrer-les, Moisès fou convidat a casa del pare de les noies, el sacerdot Jetró. Llavors demanà per quedar-se a viure en aquelles terres i li fou concedida la mà de la filla gran, Siporà, amb qui tingué un fill, Guerxom.

Passaren molts anys fins que, quan Moisès tenia vuitanta anys i estava pasturant els ramats del seu sogre, veié una bardissa que cremava sense consumir-se. S'hi acostà i sentí una veu que li digué: Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. Aleshores Déu li encomanà la missió d'alliberar els jueus d'Egipte i del faraó. En tornar a casa, prengué la seva muller i el seu fill i s'encaminaren cap a Egipte. De camí, es trobaren amb el germà de Moisès, Aaron i es presentaren junts als ancians del poble hebreu. Al cap de poc van aconseguir audiència amb el nou faraó, el monarca va escoltar les súpliques de Moisès i Aaron 60


però, en lloc de deixar marxar el poble d'Israel, els imposà treballs encara més durs.

A partir d’aleshores els egipcis van haver de suportar una sèrie de plagues que provocaren males collites i per tant misèria, malalties i moltes morts tant de persones com d’animals. Les deu plagues 1a plaga: L'aigua convertida en sang. (7,14-25) L'endemà al matí, estant el faraó prop del Nil, Moisès ordenà a Aaron tocar amb la punta del bastó les aigües del riu i a l'instant les aigües es convertiren en sang. Tot seguit, Aaron viatjà per diversos rius, canals, llacs i cisternes convertint les aigües d'Egipte en sang. I així van viure set dies en què les aigües es tornaren pestilents i tothom buscava qualsevol racó on hi hagués aigua potable. 2a plaga: Les granotes. (7,26-8,11) Quan les aigües es normalitzaren, Moisès demanà novament al faraó que deixés lliure els hebreus però fou en va. Aleshores, Aaron estengué la mà sobre el Nil i a l'instant arribà una quantitat ingent de granotes que s'estengueren per tot arreu, des dels camps de cultiu fins a les cases i palaus. El faraó demanà la fi de la plaga a canvi de l'alliberament dels jueus però, un cop les granotes foren mortes, es negà a permetre-ho. 61


3a plaga: Els mosquits. (8,12-15) Aleshores Moisès ordenà Aaron colpejar el terra amb el seu bastó; per moments, aparegueren multitud d’insectes (polls, mosques, mosquits...)que infectaren totes les persones i animals d'Egipte. Els sacerdots egipcis aconsellaren al faraó deixar marxar els israelites, però el monarca els ho denegà.

4a plaga: Els tàvecs. (8,16-28) Quan va finir la plaga dels polls, Moisès es presentà al faraó i l'avisà que l'endemà s'escamparia per tot Egipte, excepte la zona de Goixen (on vivien els hebreus), una plaga de tàvecs. Quan es va complir tot el que Moisès havia dit, el faraó va permetre el poble hebreu sortir al desert per pregar al seu déu, però amb la condició que tornessin al cap de tres dies. 5a plaga: La pesta i mort del bestiar. (9,1-7) Poc temps més tard, novament el clam del poble jueu arribà al faraó però ell els negà la llibertat. Moisès es presentà al monarca i l'avisà que tot el bestiar propietat dels egipcis moririen en qüestió d'hores. El bestiar dels israelites quedà immune d'aquesta plaga. Tot i això, el faraó no cedí.

62


6a plaga: Les úlceres. (9,8-12) Aleshores, Moisès i el seu germà Aaron agafaren sutge d'uns forns i es presentaren al faraó. Llençaren el sutge cap a l'aire i, en presència del monarca, aquell fum pestilent s'escampà pel palau provocant úlceres a totes les persones. Ningú se salvà d'aquella plaga, però l'ànim del faraó continuava dur com una roca. 7a plaga: La pedregada. (9,13-35) Quan tothom estigué curat de les úlceres, Moisès demanà l'alliberament al faraó i ell es negà novament. Aleshores, Moisès alçà els braços i començà una pluja torrencial amb llamps i trons que de seguida es tornà en la pedregada més gran que mai havien vist a Egipte. El faraó féu cridar Moisès i Aaron i els atorgà la llibertat. Quan sortien de palau, Moisès aturà la pedregada però, fou llavors quan uns emissaris del faraó els digueren que havia canviat d'opinió i no els deixava lliures. 8a plaga: Les llagostes. (10,1-20) El faraó els permeté novament anar al desert a adorar el seu déu, però solament les persones adultes. Això enfurismà Moisès qui suplicà a Déu una nova plaga; aquest cop les llagostes assolaren el país i es menjaren tota la collita i tots els cultius dels canals del Nil. La devastació fou terrible i Egipte quedà totalment arruïnat. Els sacerdots i consellers del faraó li suplicaren que deixés lliure el poble israelià però ell s'hi negà. 63


9a plaga: La tenebra. (10,21-29) Quan les llagostes hagueren abandonat Egipte, Moisès alçà els braços i estengué una foscor total. Ningú no veia absolutament res i durant tres dies tothom restà a la seva cambra sense poder veure res ni ningú. Passats els tres dies, el faraó féu cridar Moisès i Aaron i els donà un permís per anar al desert a pregar, aquest cop podien anar-hi totes les persones del poble d'Israel però no els permetria prendre bestiar per als sacrificis. Moisès no acceptà la decisió i el faraó l'expulsà del palau sota pena de mort si tornava a entrar-hi. 10a plaga: La mort dels primogènits. (11,1-10) Aquells dies els jueus van celebrar la seva primera Pasqua tot seguint indicacions de Moisès. El dia següent de les celebracions, tots els primogènits egipcis, des del primer fill dels humils esclaus fins al fill del propi faraó, foren ferits miraculosament. El faraó els demanà que marxessin, atacar el seu fill havia estat un cop massa dur. L'endemà de bon matí, el poble d’Israel, prengué totes les seves pertinences, el seu bestiar i se n'anaren d'aquell país. Moisès no els dirigí cap a la terra de Canaan sinó que els portà en direcció al Sinaí, on ell havia vist l'esbarzer ardent. Van acampar a Sucot i posteriorment a Etam. Els guiava una columna de núvols durant el dia i una columna de foc durant la nit. Així arribaren a Piahirot, prop del Mar Roig i acamparen davant de BaalSefon.

64


El faraó escoltà els precs del seu poble que clamava venjança, armà el seu exèrcit i comença un persecució dels hebreus. Quan aquests sentiren el retronar de l'exèrcit que s'acostava, es queixà a Moisès ja que el mar els barrava la sortida. Aleshores, ell estengué els seus braços sobre el mar i començà a bufar un vent de ponent molt fort que enretirà les aigües, i quedaren dividides per mostrar un pas segur per travessar-lo. Ràpidament, els hebreus van ficar-se dins i van començar la travessia a peu sec. Quan van arribar els egipcis, el faraó va decidir perseguir els israelians i també van entrar al pas del mar obert per Moisès. Quan tot el poble jueu va haver passat, Moisès va estendre de nou els braços sobre el mar i les aigües van tornar al seu lloc, ofegant així tot l'exèrcit egipci.

L'Èxode. Deixant enrere el Mar Roig, es van endinsar al desert de Xur fins que, al cap de tres dies, van arribar a Marà, però l'aigua era amarga i no pogueren beure'n. El poble començava a queixar-se a Moisès quan ell va llençar un tronc i l'aigua es va tornar dolça i potable. Aleshores van acampar prop d' Elim, on hi havia dotze deus d'aigua i setanta palmeres. Poc després van continuar la travessia pel desert però el poble d'Israel passava gana i novament presentà les seves queixes a Moisès i Aaron. A partir d'aquell moment, cada dia aparegueren miraculosament una munió de guatlles (al capvespre) i una pluja de mannà (al matí), però només podien agafar l'aliment necessari per a cada dia.

65


Estant acampats a Refidim, es trobaren que no hi havia aigua. Començaren tot un seguit de discussions entre els ancians del poble per intentar trobar-hi una solució. Quan el conflicte es girà contra Moisès, aquest colpejà una roca amb el seu gaiato i a l'instant en sortí un doll d'aigua de la qual en pogué beure tot el poble. Un temps més tard, foren atacats per la tribu d' Amalec. Moisès demanà a Josuè que armés els homes i sortís a lluitar. Ell es posà al cim d'un turó proper per veure la batalla. Succeí que mentre Moisès tenia els braços alçats invocant Déu, els israelians guanyaven però quan els baixava per descansar, guanyava als amalequites. Aaron i Hur, fill de Caleb, van adonar-se'n i van aguantar els braços alçats a Moisès fins que Josuè va aconseguir derrotar completament Amalec. Continuaren amb la travessia fins que acamparen als peus de la muntanya sagrada. Allà, Moisès rebé la visita del seu sogre Jetró, la seva muller Siporà i els seus dos fills, Guerxom i Elièzer. Jetró li aconsellà d'instituir la figura dels jutges, gent capacitada per impartir justícia, ja que fins aquell moment només ho feia Moisès i no podia descansar mai. D'aquesta manera, es van escollir homes respectats i es van declarar caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena. Així, solament les causes més importants i que afectaven tot el poble d'Israel arribaven a Moisès. Un dia, Déu cridà Moisès al capdamunt de la muntanya i prohibí expressament que ningú més s'acostés a la muntanya sagrada. Moisès romangué durant quaranta dies i quaranta nits al cim de la muntanya on rebé unes taules de pedra amb els Deu Manaments escrits i tot un seguit de lleis i normatives per a la vida futura a la Terra Promesa. Però a mesura que anaven passant el dies el poble començava a relaxar la seva moral fins que un dia demanaren a Aaron que els fes la imatge d'un vedell amb l'or i 66


la plata que havien manllevat d'Egipte per poder adorar-lo i celebrar festes en honor seu. Aaron era reticent, però finalment fou convençut; fabricà la imatge i tot el poble celebrà una gran festa amb música, menjar, beure i tot tipus de diversió. Aquella mateixa nit, Moisès baixava de la muntanya amb les taules de la Llei quan veié Josuè que era l'únic que l'esperava prop de la muntanya i lluny del campament. Ell li preguntà si eren crits de guerra els que se sentien, però Moisès, indignat, li respongué que eren crits de cants i festa. En arribar al campament, veié el vedell i s'indignà tant que llançà les taules de la Llei sobre la imatge. Després l'esbocinà, la fongué, l'escampà sobre l'aigua i en féu beure a tots els membre del poble d'Israel. Moisès s'enfadà molt amb el seu germà Aaron i llavors preguntà al poble qui se'n penedia. El fills de la tribu de Leví es posaren de part de Moisès i ell els ordenà agafar una espasa i matar els israelites idòlatres. Moriren prop de tres mil homes aquella mateixa nit. L'endemà, Moisès va apartar uns metres la seva tenda de la resta del campament, perquè tot el poble pogués veure-la i el tingués ben present. Només a Moisès i al seu ajudant Josuè, els era permès entrarhi, la resta del poble no podia passar els límits del campament. Déu va manar Moisès tornar al cim de la muntanya sagrada amb dues taules de pedra i quan en va baixar, les duia escrites novament amb les lleis d'Israel. Les van introduir dins de l'Arca de l'Aliança i Moisès va ungir el seu germà Aaron com el Gran Sacerdot d'Israel i els fills d'Aaron com Sacerdots de l'Arca.

67


El poble d'Israel va estar quaranta anys viatjant nòmadament pel desert. Va morir multitud d'ancians i van néixer molts nadons, d'aquesta manera, el poble es va anar transformant. Van sorgir moltes dificultats a causa de la vida del desert i de la impaciència dels hebreus, així van patir diversos sofriments com plagues de còlera, terratrèmols o falta d'aigua i aliments. Quan s'acostaven a la Terra Promesa, Moisès va veure morir els seus germans Míriam i Aaron. Volent pressionar Moisès per entrar ràpidament a Canaan, el poble es rebel·là contra ell però va aparèixer una plaga de serps verinoses que delmà la població. L'única manera de curar-se era mirant el bastó de Moisès, en el qual ell hi havia fet esculpir una serp de bronze. Moisès va morir als cent vint anys sense poder trepitjar la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat. Com que no li era permès creuar el riu Jordà, va pujar al cim del mont Nebó des d'on va albirar la terra de Canaan i on va morir. El seu ajudant Josuè es va convertir en el nou líder d'Israel i va entrar amb els jueus a la seva llar.

68


En temps difícils, quan són presents la incertesa, la por i la foscor, hi ha guies valents, com Josuè, que assenyalen el camí. Moisès s'havia fixat en Josuè perquè sempre anava davant del grup amb un somriure i sense mostrar cansament.

Escoltava atentament les lleis de Déu: —Heu d'estimar Déu per sobre de tot i estimar els altres com us estimeu vosaltres mateixos —deia Moisès. Josuè sempre mirava de complir la voluntat de Déu i estava atent a les necessitats del seu poble.

69


Van caminar tant de temps cap a la Terra Promesa que van passar els anys. Moisès es va fer vell. Algú l'havia de substituir i Moisès va pensar en Josuè. Ell seria un bon guia. Un dia, ja a prop de la seva destinació, Josuè observava el riu Jordà.

Aquesta és la teva missió: ensenyaràs al poble a seguir les meves lleis i jo us ajudaré —va dir Déu. Havia arribat l'hora d'entrar a la Terra Promesa. Confiant en Déu, van aconseguir travessar el riu Jordà, que era ample i profund. Primerament, van arribar a la ciutat de Jericó, guardada per soldats i muralles inexpugnables.

70


Déu va revelar a Josuè com enderrocar les muralles. Josuè els va fer caminar en silenci, durant sis dies, al voltant de les muralles.

El setè dia, Josuè va ordenar als sacerdots que anaven al davant que toquessin les seves trompetes i, en fer-ho, les muralles van tremolar, es van esquerdar i, finalment, van caure. Aleshores, els israelians hi van poder entrar. Déu els havia donat la ciutat.

71


I el poble de Josuè va ser feliç en aquella terra. En aquesta nova terra, Josuè va repartir el terreny entre els descendents dels fills de Jacob. Després va convocar una gran reunió.

—A la terra que Déu ens ha donat, hem de viure-hi com Ell ens ha ensenyat —va dir. I va continuar: —Estimaré Déu per sobre de totes les coses i estimaré els altres com m'estimo a mi mateix. Això faré. —Nosaltres seguirem el teu exemple —van dir tots.

72


En aquells temps Israel va caure sota el jou dels filisteus i van ser ocupats durant quaranta anys. Hi havia un home anomenat Manóah, de la tribu de Dan, que no tenia fills ja que la seva dona era estèril. Un dia se'ls aparegué un àngel que els va anunciar que tindrien un nen que esdevindria l'alliberador d'Israel. Al cap de nou mesos va néixer Samsó. El nen va créixer i es va convertir en un jove sa i amable.

Una vegada va viatjar fins a la ciutat de Timnà on es va enamorar d'una filistea. En tornar a casa va explicar-los-ho als seus pares, que van intentar fer-lo desentendre de la idea de casar-se amb una estrangera però no hi hagué manera, estava decidit.

73


Llavors els pares i el jove Samsó es van posar en camí cap a Timnà per tractar el matrimoni dels joves. Durant el camí, se'ls va aparèixer un lleó bramulant davant seu. Aleshores Samsó fou inspirat per Déu i, amb les seves pròpies mans, va lluitar amb el lleó, el va matar i el va esquarterar. Al cap d'uns dies va tornar a passar per allà i va veure que al cadàver del lleó s'hi havia instal·lat un eixam d'abelles i que havien fet mel. En va recollir i en va portar a casa seva.

Van decidir casar-se i van preparar una festa molt sonada a la qual van unirs'hi trenta joves locals tal i com dictava la tradició filistea. Samsó havia d’aguantar els costums d’aquest joves durant set dies. Si ho aconseguia el casament es reconeixeria com vàlid. El primer dia del banquet, per fer-ho una mica més divertit, Samsó els va proposar una aposta si encertaven aquesta endevinalla: Del qui menja n'ha sortit menjar, i del forçut n'ha sortit dolçor, ell hauria d’aconseguir trenta jocs de roba de treball i trenta túniques. Passaren els dies de les noces i ningú l'endevinava.

74


Llavors van demanar a la dona de Samsó que intentés treure-li la resposta i, al setè dia, Samsó li va confiar el secret del lleó. Ella ho va explicar als joves convilatans seus i aquets van guanyar l'aposta. Llavors Samsó es va enfadar amb la seva promesa i ella se'n tornà a casa del seu pare sense haver-se completat la cerimònia tal i com la tradició marcava.

Temps després, Samsó intentà veure la seva promesa però el seu sogre no li ho permeté perquè ja l ’havia casat amb un altre. A canvi li va oferir la seva filla petita però Samsó no va acceptar la proposat i com venjança va lligar teies enceses a les cues de tres-cents xacals i els va deixar anar pels camps de sembrat dels filisteus. Aquests, en saber perquè ho havia fet, van cremar el sogre i la muller de Samsó. L'hebreu, però, en saber què havia passat va apallissar brutalment tots els autors dels assassinats i després es va retirar a meditar a la faixa d' Etam.

75


Els filisteus van armar un exèrcit per anar a capturar Samsó però després d'apressar-lo, ell va trencar les lligadures dels canells i va matar mil homes amb la mandíbula d'un ase que havia trobat en un cadàver del campament. Després d'aquests fets, el poble jueu el va aclamar com a jutge d'Israel, càrrec que ostentà durant vint anys.

Samsó es va enamorar d'una dona anomenada Dalila i van començar una relació. Les autoritats filistees van conèixer les noves i va pregar-li a la dona que intentés saber d'on li provenia la força sobrehumana a Samsó.

El jueu va explicar-li a la seva dona que havia de ser lligat amb set cordes noves i assecades. Ella ho va comunicar a les autoritats i li van parar una trampa. Samsó es va deixar atrapar amb les set cordes i, quan els filisteus ja començaven a creure's vencedors, va trencar-les fàcilment i els va expulsar de casa seva. Novament, Dalila va preguntar-li pel seu secret i Samsó li va dir una altra mentida. 76


Es va repetir la història i Samsó va quedar lliure després de repel·lir l'atac filisteu. Finalment, un dia Samsó li va explicar la veritat; si li tallaven els cabells perdia la força. Un dia que ell es va adormir a la falda de Dalila, aquesta li va tallar els cabells. Així fou com els filisteus l'apressaren, li buidaren els ulls i l'encadenaren a la presó de Gaza.

Al cap d'un temps, durant unes cerimònies religioses van fer portar el pres al temple de Dagon, déu filisteu. El van lligar entre dues columnes i van començar a burlar-se d'ell. Aleshores, Samsó va pregar a Déu que li tornés la força, va palpar les dues columnes sobre les quals se sostenia l'edifici i s'hi va repenjar, a l'una amb la mà dreta i a l'altra amb la mà esquerra. Va fer tota la força que va poder i va ensorrar l'edifici, matant uns tres mil filisteus. Els seus germans, amb tota la casa paterna, van baixar a buscar el seu cos i el van enterrar a la sepultura del seu pare, Manóah.

77


Escollit com a rei Un dia, mentre buscava unes someres del seu pare, Saül va arribar a la ciutat de Ramà. Allà va conèixer el jutge d'Israel d'aquell temps, Samuel. Poc després, Samuel va reunir tots els israelites a Mispà. Per tal d'escollir un rei va decidir fer-ho a sorts, que es considerava una elecció divina. La sort recaigué sobre la tribu de Benjamí, després sobre la família de Matrí i finalment, sobre el jove Saül, que fou coronat com a rei d'Israel.

Saül, rei d'Israel Després d'ésser coronat, Saül igual que tots els fills de les tribus d'Israel, va tornar a casa del seu pare a seguir amb la seva vida de sempre. Quan feia dos anys que regnava, es va decidir a posar-se al capdavant d'un exèrcit israelita i va anar a lluitar contra els filisteus juntament amb el seu fill Jonatan. Durant la batalla, Saül va prohibir que ningú mengés res per tal d'estar més centrats en la guerra. El jove Jonatan però, no va sentir l'avís del seu pare i fou condemnat a mort. Els soldats, però, van demanar clemència al rei i aquest es va veure obligat a amnistiar-lo. Saül va dirigir durant anys combats contra diversos pobles. Una vegada, en una expedició contra els amalequites, Samuel va ordenar-li a Saül que no deixessin cap persona ni animal viu. Després de guanyar la batalla, Saül va perdonar la vida al rei enemic Agag ja que era rei com ell. Samuel es va disgustar amb Saül i van tenir una discussió. Llavors el profeta va dir-li al rei d'Israel que el seu regne estava destinat a fracassar.

78


Saül i David Els filisteus van atacar Israel. Quan els dos exèrcits estaven ben a prop, d'entre les files filistees en va sortir un home de dos metres i mig anomenat Goliat que va desafiar a qualsevol valent israelita. Ningú volia enfrontar-s'hi fins que el seu músic David va demanar-li permís per fer-ho. El rei no s'ho podia creure però finalment acceptà. Amb una fona, aquell jove vailet va matar Goliat. Després, l'exèrcit israelita va derrotar els filisteus. Després d'aquests fets, Saül va donar un rang alt a David dins l'exèrcit israelita i sempre es feia acompanyar pel jove. El fill de Saül, Jonatan va quedar admirat per David i se l'estimava com a si mateix (1Sam, 18:3). David i Saul, de Julius Kronberg (1885) La reputació de David va anar augmentant Passava el temps i la fama de David era cada cop més gran. Un dia, quan tornaven Saül i David d'una victòria al camp de batalla, el rei va sentir com unes dones cantaven: <<Saül n'ha matat milers, i David, desenes de milers!>> Llavors el rei va començar a sentir-se gelós del jove David. Poc després, mentre David estava tocant la lira per al trasbalsat Saül, aquest va agafar una llança i, en un moment de ràbia, va disparar-la contra David. La llança va passar a pocs centímetres de David i es va clavar a la paret. Després d'això, Saül va nomenar David comandant dels exèrcits reials per a què estigués al capdavant de les batalles i hi hagués més possibilitats que morís. Però David tornava de totes les guerres, i tornava victoriós. Així que la seva fama encara va augmentar més. El rei, decidit a treure's David de sobre, va prometre-li la mà de la seva filla gran Merab si li portava cent prepucis de filisteus. David va fer una expedició i va tornar amb dos-cents prepucis tallats de filisteus. Aleshores, Saül va negar-li la mà de la seva filla gran. Però va resultar que la filla petita Mical estimava en secret David i va demanar al seu pare per casar-s'hi ella. 79


D'aquesta manera fou com David es casà amb Mical i esdevingué gendre de Saül. Jonatan, un dia va intercedir a favor de David demanant al seu pare que no el matés fins i tot va avisar a David de les intencions dels seu pare. Finalment un dia estant al palau tocant l'arpa, de nou Saül va llençar-li una llança. Aquest cop David hagué d'esquivar-la. Per la nit, la seva esposa Mical el despertà i l'aconsellà que fugís perquè el rei havia enviat sicaris a assassinar-lo. Mical va ajudar-lo a depenjar-se per la finestra i va ficar al llit el terafim (l'estàtua de l'ídol domèstic). Quan arribaren els enviats van veure que David ja no hi era i ho comunicaren al rei. El final de Saül Saül s'assabentà que David havia anat a buscar protecció a casa de Samuel. Al cap d'uns dies va enviar uns soldats al poble del profeta amb l'ordre de detenir David. En entrar al poble, els soldats van començar a profetitzar. Això es va repetir fins a tres vegades. Després, el propi Saül en persona va presentar-se allà i li va passar el mateix; el Senyor el va torbar, es va despullar, es va estirar a terra i va començar a profetitzar. Poc temps després, Saül va assassinar un grup de sacerdots perquè havien refugiat David durant la seva fugida. Saül va continuar la guerra contra els filisteus i un dia es va topar amb David, que s'havia convertit en el cap d'una quadrilla de bandolers. En aquella ocasió David hagués pogut matar-lo però es va fer enrere i li va presentar els seus respectes. Un altre dia, David agafà la llança i la gerra d'aigua de la capçalera del llit de Saül, dins del campament de l'exèrcit israelita que estava en lluita amb els filisteus. Quan ho va saber, Saül va deixar de perseguir David i es van perdonar mútuament. Al cap d'un temps, Saül va tenir una visió on el profeta Samuel li explicava des del més enllà que la seva corona passaria a David. Poc després, l'exèrcit israelita i el filisteu es van trobar a la muntanya de Guilboa. Els filisteus van aniquilar els hebreus i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül. El rei va quedar ferit i mentre fugia de la batalla, es va suïcidar per no donar opció als enemics a matar-lo. La Batalla de Guilboa o de Jean Fouquet

80


David era fill de Jessè, de la tribu de Judà. Vivia a Betlem amb el seu pare i els seus set germans. Eren una família humil que es dedicava a pasturar els seus ramats. David tenia afició per la música i sabia tocar molt bé algun instrument de corda que havia de ser de corda polsada, i que les diferents traduccions de la Bíblia no es posen d'acord si era una lira, una arpa o una cítara.

Un dia en temps del rei Saül, el profeta Samuel va presentar-se a casa de Jessè. Va explicar-li que volia conèixer els seus fills. Després de conèixer-los a tots, va ungir amb l'esperit de Jehovà el fill més petit de Jessè, David.

81


David tot i que era petit era un noi molt valent, sempre anava amb la seva fona i amb pedres al sarró. Un dia es va afrontar amb un lleó que volia menjar-se les ovelles del seu ramat i el va guanyar.

Temps després, el seu pare Jessè el va enviar a buscar l'exèrcit israelita per cercar notícies dels seus germans grans Eliab, Abinadab i Ximà. En arribar al lloc de la batalla, va observar que hi havia un gegant filisteu anomenat Goliat. En aquell moment aquest els estava proposant que els deixarien en pau si algú d’ells era capaç de vèncer-lo. Però ningú gosava enfrontar-s'hi. Malgrat ser jove i inexpert en l'art de la guerra i que Goliat feia dos metres i mig,

82


David va fer una pregària a Déu i va demanar permís a Saül per enfrontar-se al gegant. David explicà que havia matat un lleó i un ós amb la seva fona quan aquestes bèsties van atacar el seu ramat. El rei va donar-li llavors permís per sortir a l'encontre del gegant. Així, David fou vestit amb una armadura però li resultava massa pesant i, com que no es podia moure, va treure-se-la.

Va anar a agafar cinc pedretes d'un riuet proper i va sortir al camp de batalla amb la seva fona a la mà com a única arma.

83


Quan Goliat el va veure es va posar a riure, però David no va fer ni cas.

Va posar una pedra a la seva fona i ... zas ! La pedra va anar a parar al front de Goliat i el va deixar inconscient.

84


Aleshores David va aprofitar per treure-li l’espasa i li va tallar el cap. Els soldats l’aclamaven i el rei saltava d’alegria. Els filisteus van marxar corrents espantats però foren perseguits per l'exèrcit de Saül i van ser derrotats.

Saül estava tan content i agraït que va demanar als pares d’en David que el deixessin anar amb ell. Els pares ho van acceptar. Després d'aquests fets, Saül va donar un rang alt a David dins l'exèrcit israelita i sempre es feia acompanyar pel jove. El fill de Saül, Jonatan va quedar admirat per David i se l'estimava com a sí mateix. A David l’agradava molt la música i cada nit tocava l’arpa perquè el rei es relaxés.

Passava el temps i la fama de David era cada cop més gran. Un dia, quan tornaven Saül i David d'una victòria al camp de batalla, el rei va sentir com unes dones cantaven: <<Saül n'ha matat milers i David, desenes de milers!>> llavors el rei va començar a tenir gelós del jove David i va intentar fer-li la vida impossible. Així per exemple un dia que estava tocant la lira per 85


al trasbalsat Saül, aquest va agafar una llança i, en un moment de ràbia, va disparar-la contra David. La llança va passar a pocs centímetres de David i es va clavar a la paret. Després d'això, Saül va anomenar David comandant dels exèrcits reials per a què estigués al capdavant de les batalles i hi hagués més possibilitats que morís. Però David tornava de totes les guerres, i tornava victoriós. Així que la seva fama encara va augmentar més. El rei, decidit a treure's David de sobre, va prometre-li la mà de la seva filla gran Merab fent una aposta contra els filisteus. David va fer una expedició i va tornar amb l’aposta guanyada. Aleshores, Saül va negar-li la mà de la seva filla gran. Però va resultar que la filla petita de Saül, Mical estimava en secret David i va demanar al seu pare per casar-s'hi ella. D'aquesta manera fou com David es casà amb Mical i esdevingué gendre de Saül.

Un dia estant al palau tocant l'arpa, de nou Saül va llençar-li una llança. Aquest cop David hagué d'esquivar-la i fugir corrents cap a casa. Per la nit, la seva esposa Mical el despertà i l'aconsellà que fugís perquè el rei havia enviat sicaris a assassinar-lo. Mical va ajudar-lo a depenjar-se per la finestra i va ficar al llit el terafim (l'estàtua de l'ídol domèstic). Quan arribaren els enviats van veure que David ja no hi era i ho comunicaren al rei. David va anar-se'n fins a Ramà, on vivia Samuel i li va explicar que Saül havia intentat matar-lo diverses vegades. Aleshores, Samuel va convidar David a quedar-se a casa seva. Al cap d'uns dies van arribar uns soldats del rei amb l'ordre de detenir David. A l'entrar al poble els soldats van començar a 86


profetitzar. Això es va repetir fins a tres vegades. Després, el propi Saül en persona va presentar-se allà i li va passar el mateix; el Senyor el va torbar, es va despullar, es va estirar a terra i va començar a profetitzar. David va marxar cap a la població de Nob, on Ahimèlec i altres sacerdots van donar-li menjar i l'espasa que havia pertanyut a Goliat. Després, David va arribar a la ciutat filistea de Gat on s'instal·là. Quan el van reconèixer com al guerrer que va vèncer Goliat, va tenir por de ser assassinat i començar a fer-se el boig. Aleshores David va marxar d'allà i es va refugiar a una cova prop d' Adul·lam, on va rebre la visita del seu pare Jessè i els seus germans. Poc a poc es van anar unint a ell tota mena d'homes que portaven una vida escarriada i es va fer el seu capitost. Un temps més tard va arribar a la cova Abiatar, fill del sacerdot Ahimèlec i li va explicar que el rei Saül havia matat tots els habitants de Nob, per haver-li donat allotjament quan va fugir del palau reial. Un dia, Saül va organitzar una expedició de 3.000 homes per capturar David. Estant en un terreny abrupte, Saül va entrar a una cova a fer necessitats i va resultar que David i els seus homes estaven amagats al fons d'aquella gruta. David va tallar la vora del mantell del rei i, quan aquest va sortir, ell es va posar al seu darrere i li va fer una reverència. Aleshores, Saül el va veure, i va ser conscient que si hagués volgut David l’hagués pogut matar i no ho havia fet. Van fer un pacte i van acomiadar-se. Va passar el temps i comunicaren a David que el rei Saül i el seu fill Jonatan havien mort a la batalla de Guilboa contra els filisteus. Encara que Saül s’hagués comportat tan malament amb ell, en saber de la seva mort el va plorar desconsoladament.

Aleshores, David va marxar cap a Hebron, on s'hi instal·là i fou proclamat rei de Judà. Però l'únic fill supervivent de Saül, Ixbóixet va reclamar la corona del seu pare i es va proclamar rei d'Israel. Van mantenir una guerra civil que duraria dos anys fins que van arribar a un pacte i David es proclamà Rei d’Israel. A Ixbóixet el van assassinar i la resta de tribus es van unir a David. Poc després, va anar fins a Baalé on hi havia l'Arca de l'Aliança i la féu traslladar cap a Jerusalem, amb la celebració d'unes grans festes. Ell estava tan content que cantava i ballava al voltant de l’arca. 87


També es va voler recordar del seu amic mort Jonatan, fill de Saül, i va retornar totes les propietats de l'antic rei d'Israel al fill de Jonatan, Mefibòixet. Llavors David va organitzar un gran exèrcit amb els millors homes de les tribus d'Israel i va anar a combatre els pobles veïns per ampliar els seus dominis. El seu regnat va ser molt intens, ple de batalles i d’episodis amorosos. Va morir cap al 970 aC. a Jerusalem i allí hi està enterrat.

88


El rei David havia lluitat molt per construir un regne fort per al poble d'Israel. Quan el seu fill Salomó el va heretar, Israel estava en pau.

Aprofitant aquesta època de pau al seu territori, es dedicà a la construcció de grans obres per tot el país: palaus, magatzems, quadres per als animals; desenvolupà el comerç internacional amb Àsia, Àfrica i Aràbia i posà en marxa la indústria del ferro i el coure que s'extreien de la mar Morta i de la península del Sinaí. Va pactar aliances amb el faraó d'Egipte. Però la seva gran obra va ser a Jerusalem: va ordenar la construcció d'un magnífic temple per al poble d'Israel on es guardaria l'Arca de l'Aliança, un gran palau reial i va manar aixecar un clos emmurallat al voltant de tota la ciutat. Jerusalem es va convertir en una gran ciutat, centre de poder i riquesa i capital del regne d'Israel. Segons la Bíblia, El pes de l'or que cada any arribava al rei Salomó era de siscents seixanta-sis talents, (un talent equivalia aprox. a 34 kg) sense comptar els tributs dels mercaders, els negociants, tots els reis nòmades i els governadors del país.

89


El seu palau era fastuós i es va fer construir un tron recobert d'or, estava al capdamunt de sis escales on hi havia col·locats dotze lleons drets. Totes les copes del palau reial eren d'or, un metall preciós molt valorat en aquell temps. Va reunir un exèrcit format per mil quatre-cents carros i dotze mil genets. Tots els reis i representants reials del Pròxim Orient volien entrevistar-se amb ell i quan aconseguien audiència li portaven tot de presents a base de metalls preciosos, mones, ivori o espècies. Home just i de gran bondat va resoldre casos complicats que li eren presentats pels seus súbdits. És el més famós el de les dues dones que pretenien ser la mare d'un mateix fill. Aquest passatge de la Bíblia (1Re 3, 16-28) relata el fet que dues dones discutien davant Salomó pel nen que era viu, després que una de les criatures morí mentre dormien. "Jo i aquesta altra dona vivim a la mateixa casa. Jo vaig tenir un fill quan ella també era a casa i, al cap de tres dies, aquesta dona també en va tenir un. Vivim juntes, sense ningú més a casa que nosaltres dues. Una nit, el fill d'aquesta dona va morir (...) Aleshores, en plena nit, ella es va llevar i, mentre la teva serventa dormia, va prendre el fill que jo tenia al meu costat i se'l va posar a la vora, i va deixar al meu costat el seu fill mort. Quan a la matinada vaig llevar-me per donar de mamar al meu fill, el vaig trobar mort. Però, en fer-se de dia, m'hi vaig fixar bé i em vaig adonar que no era el fill que jo havia tingut" (...). Llavors Salomó va dir: "Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l'una i la meitat a l'altra!", però la mare veritable va respondre al rei: "No, Senyor meu! Doneu-li viva la criatura, no la mateu". Aleshores Salomó es va adonar que la vertadera mare era la que va negar-se a que el rei matés la criatura.

90


Aquest judici es va escoltar a tot el país d'Israel, i el poble va reconèixer la saviesa divina que Salomó tenia per fer justícia. Un altre passatge del llibre dels reis que ha tingut prou ressò és la visita que va rebre de la reina de Sabà. Una dona enigmàtica que va voler seduir-lo amb les seves riqueses: espècies aromàtiques, or i pedres precioses. Es va presentar a Salomó i li va fer totes les preguntes que li venien al pensament i aquest va respondre totes i cadascuna de les qüestions que li va anar presentant. No hi hagué res que desconegués i no pogués resoldre (1Re 10, 1-13). Quan el rei ja era vell es va veure influenciat per les nombroses dones i concubines que tenia al palau reial i va començar a edificar temples a déus estrangers. El final dels seu regnat va ser caòtic, ple de conspiracions i amb el poble molt descontent per la quantitat d’impostos que els hi feia pagar. Salomó va regnar durant quaranta anys, i a la seva mort fou sepultat amb el seu pare David i el seu fill gran Roboam fou coronat nou rei a Jerusalem. Roboam va viatjar a Siquem on tot el poble d'Israel havia de proclamar-lo rei però, un cop, allà, les tribus del nord van negar-se a reconèixer-lo com a rei si no alleugeria els impostos que els havia imposat Salomó. Roboam es negà a les exigències i es produí un cisma, és a dir una separació: Les tribus de Judà i Benjamí van continuar donant suport a Roboam, fill de Salomó, com a rei de Judà. 

La resta de tribus d'Israel va proclamar Jeroboam com a nou rei del Regne del Nord d'Israel. 

91


Jonàs era un profeta que predicava la paraula de Déu.

A prop d’ on vivia hi havia una ciutat que es deia Nínive. Els seus habitants, “els ninivites” eren dolents i estaven molt corromputs pel mal. Això afligia molt a Jahvè i un dia va demanar a Jonàs que anés a Nínive a dir-los que es penedissin dels seus pecats i fessin penitència.

Jonàs, en escoltar tal encàrrec del Senyor, es va quedar pàl·lid de por. Tant ells com la resta dels israelites coneixien molt bé la mala fama dels ninivites i va decidir que no hi aniria. Jonàs va pensar que podria burlar Déu marxant lluny. Es va aixecar d'hora i va fugir per mar 92


embarcant-se en un vaixell que es dirigia just cap al costat contrari d' on es trobava Nínive.

Però estant ja en alta mar, Jahvè va aixecar un violent huracà i va ser tal la tempesta que els mariners del vaixell fenici van creure que es trencaria la nau. Plens de temor, invocava cada un al seu déu mentre llançaven per la borda els objectes de més pes per així alleugerir la embarcació.

Mentrestant, Jonàs dormia profundament a l'interior del vaixell i no se’n va adonar del que passava fins que va venir el patró a despertar-lo i dient-li: "- Què fas aquí tu dormint? -Aixeca't i clama al teu déu perquè no ens enfonsem! Jonàs va pujar a coberta i ajudava en les tasques de buidatge mentre resava perquè millorés el temps.

93


Però com el temporal no amainava, els mariners mirant-se els uns als altres es preguntaven qui havia desencadenat la ira del seu déu. I les seves mirades van recaure sobre Jonàs. Llavors li van dir: "-D' on véns, quina és la teva terra i de quin poble ets?" Ell els respongué: "-Jo sóc hebreu i serveixo a Jahvè, Déu del cel, que va fer els mars i la terra". Aquells homes es van atemorir perquè sabien, per converses anteriors, que anava Jonàs anava fugint del Senyor, ja que ell mateix els hi havia explicat. "Què farem amb tu perquè el mar se'ns calmi?" Li van preguntar. "- Preneu-me i tireu-me al mar doncs jo sé que aquesta gran tempesta us ha vingut per culpa meva." Els va respondre Jonàs. Ells en sentir-ho es van negar a fer-li cas i van decidir tornar cap a terra. Però per més que ho intentaven no ho aconseguien perquè el mar s’esbraonava cada vegada més. Llavors sentint-ho molt van decidir llançar a Jonàs al mar. S’havien convençut que la tempesta s’ aplacaria i salvarien les seves vides. Van prendre a Jonàs, el van tirar a l'aigua, i immediatament es va aquietar la fúria del mar. Aquells homes es van sorprendre del poder de Jahvè, el Déu de Jonàs, i li van oferir sacrificis i promeses de millorar en les seves vides. Jahvè es va apiadar de Jonàs i va disposar una balena perquè s'empassés a Jonàs.

94


Jonàs va estar en el ventre del peix durant tres dies i tres nits. Molt penedit des d’allí pregava a Jahvè.

Llavors el Senyor va donar ordre al peix, i aquest el va vomitar a la platja.

Un cop a terra i per segona vegada, Jonàs va sentir la paraula de Jahvè que li deia: "- Aixeca't i vés a Nínive, la ciutat gran, i pregona-hi el que jo et diré." Es va aixecar Jonàs, aquest cop decidit a fer la voluntat de Déu, i va partir cap a Nínive segons l'ordre rebuda. Després d'un llarg viatge va arribar a Nínive. 95


Aquesta era una ciutat enorme, tres dies feien falta per travessar sencera. Jonàs, immediatament va començar a pregonar pels carrers dient: "- D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda ! " Els ninivites amb el seu rei inclòs van reflexionar sobre les seves males obres i, escoltant la veu de Jonàs, van creure en Déu. I Jahvè, que és bo, va decidir perdonar a tota la ciutat. Jonàs, que esperava un gran càstig del cel, s'havia assegut a les afores de la ciutat en una cabana a l'ombra d’un arbre de ricí per veure el que passava. I com no succeïa res es va enfadar amb Jahvè.

Aleshores Déu va voler donar-li una lliçó... Va fer assecar en un dia, l’arbre que el protegia de la calor insuportable que feia. Jonàs encara es va enfadar més i fins i tot cridava que seria millor morirse que no viure sense aquell arbre.

96


Llavors li va dir Déu: "- Et sembla bé enfadar-te pel ricí?" Jonàs va respondre: "- Sí, em sembla bé enutjar-me fins a la mort". I Déu li va dir: "- Tu tens llàstima i t'entristeixes perquè he assecat un simple arbret que et donava una confortable ombra, però que no t'ha costat cap treball ja que ni tan sols tu el vas fer créixer ? I jo no he de apiadar-me de Nínive, la gran ciutat, on hi ha moltíssims infants, moltíssimes ànimes importants per a mi que s'han penedit; i on hi ha molts animals que els serveixen d'ajuda o d'aliment? " En aquell instant Jonàs va comprendre que tots els homes, tant si pertanyien al poble d'Israel com a qualsevol altre, eren fills seus i que, per tant, els estimava com un pare estima cadascun dels seus fills, i que n'hi havia prou amb un gest de penediment sincer de la seva part perquè els perdonés, ja que la seva misericòrdia i amor eren infinits. A partir de llavors va decidir dedicar la resta de la seva vida a ensenyar l’amor immens de Déu envers les persones.

97


CURIOSITATS DEL LLIBRE DE DANIEL El llibre de Daniel ens explica moltes vivències del profeta Daniel i d’uns amics que a l’igual que ell creien molt en Jahvé (Déu) i vivien d’acord a la Llei jueva. Daniel va viure l’exili primer sota el domini del rei babilònic anomenat Nabucodonosor i posteriorment sota el domini del rei persa Dario. El Rei Nabucodonosor volia augmentar el personal de la seva cort amb alguns joves deportats de Judà (Regne del Nord). Va demanar al cap de personal del palau que els tractés bé per estar ben lluïts i que també els intruís per fer un bon paper en la cort. Daniel i els seus amics hebreus Sadrac, Mesac i Abednego van ser uns dels escollits. Ells no volien deixar de complir el que la Llei jueva dictava i en lloc de menjar coses prohibides (porc, animals sense escates, carn juntament amb làctics,...) van demanar al cap del palau si podien passar amb llegums i aigua. Aquest va accedir. Quan va arribar el moment de presentar-se davant del rei eren els més lluïts i també els que més havien progressat en l’aprenentatge de les lletres i de les ciències. El rei en veure’ls, els va trobar molt del seu grat. Una nit el rei va somiar una cosa que el va trasbalsar i malgrat que no se’n recordava del somni se li va quedar una sensació d’angoixa i de por. El monarca va convocar a tots els sacerdots que eren savis i experts en conèixer el sentit dels somnis. Els va ordenar que descobrissin quin havia estat el somni i què significava i els va amenaçar que si no ho resolien, els tallaria el cap. Van anar passant diversos sacerdots però van ser 98


incapaços de resoldre el problema i tal i com els havia advertit el rei hi va haver molts degollaments. Quan li va tocar el torn a Daniel i els seus amics, aquell li va dir a Nabucodonosor que si li donava temps fins al dia següent descobriria el seu somni i l’interpretaria. El rei va acceptar. Daniel va pensar que l´únic que podia saber el que havia somiat el rei era Déu i va decidir pregar perquè s'ho comuniqués i l'expliqués el seu significat. Així ho va fer i es va posar a resar amb ànima i vida. Durant la nit, Déu li va fer somiar el mateix que havia somiat Nabucodonosor i li va bufar a l'orella el sentit del somni. Al matí següent, Daniel i els seus amics es van presentar davant del rei i van aconseguir que recordés el somni que tan l’estava amoïnant. El monarca havia somiat amb una estàtua grandíssima amb el cap d'or, el pit de plata, la panxa de coure, les cames de ferro i els peus de fang. A prop de l'estàtua hi havia una muntanya i que d’aquesta es va desprendre una pedra que va baixar rodant fins topar amb els peus de l'estàtua i com a conseqüència la va fer pols. Nabucodonosor es va quedar amb la boca oberta. Daniel li va explicar el que significava aquest somni. Li va comentar que L'estàtua representava el seu regne i que ell era el cap d'or però que a mesura que passés el temps, els seus successors serien més febles. El rei li va preguntar que com ho havia descobert i Daniel li va respondre que havia resat al Déu d’Israel i que Ell li havia revelat. Aleshores després de reconèixer que aquest Déu era gran va ordenar omplir d'honors a Daniel i els seus amics. La pedra que va destruir l’estàtua representava Déu que supera en poder a tots els reis del món. La lliçó rebuda no li va servir per molt temps al rei Nabucodonosor. Se li van pujar els fums al cap, es va creure que era un déu i es va fer construir una estàtua immensa d’or per a que tothom el venerés. També va fer fabricar un forn enorme, molt més gran que el de les fleques, per 99


llançar-hi a qualsevol que es resistís a adorar l’estàtua. Va arribar el dia i tot estava preparat per a que tothom el venerés durant una cerimònia pública. Els amics de Daniel (i se suposa que ell també tot i que no apareix el seu nom en aquesta escena) no ho van voler fer perquè la Llei jueva prohibia adorar cap altre déu que no fos Jahvé. Aquesta fidelitat a Déu no va agradar al rei i va ordenar que els llancessin al forn encens. Tan forta era la calor que alguns soldats que els portaven es van morir socarrats de només acostar-se. Però res els va passar a Daniel i als seus amics perquè un àngel els va protegir i no es van cremar. En veure el miracle, Nabucodonosor va donar l’ordre als encarregats del forn que els deixessin sortir. Havia comprovat que Déu els protegia. I Daniel amb els seus amics van sortir del forn, sense que se'ls hagués socarrimat ni un pèl. A partir d’aleshores el rei, en lloc de pretendre ser adorat com un déu, va reconèixer al Déu d'Israel, i més encara va ordenar que si algú s’atrevia a parlar malament del Déu d'aquells joves seria esquarterat i la seva casa se convertiria en un femer. Nabucodonosor va morir i el regne de Babilònia va acabar. L'imperi va passar dels caldeus (babilònics) als perses o, segons l'afirmació del profeta, a Dario, rei dels perses. Aquest va fer executar a tots els oficials de govern de Babilònia, excepte a Daniel. (Feia ja uns setanta anys que havia estat transportat captiu del Regne del nord a Babilònia). Daniel havia ocupat un alt posat en la cort de Nabucodonosor i en el nou imperi, el rei Dario va proposar-li que governés juntament amb ell. Els oficials perses en assabentar-se es van indignar. No podien tolerar que un ancià hebreu i captiu governés sobre ells. Van convèncer al rei Dario perquè signés una llei on es prohibís dirigir oracions a un altre que no fos al mateix rei. Afalagat, Dario va signar un decret 100


que contenia aquesta prohibició, afegint que el que desobeís seria llançat a una fosa plena de lleons famolencs que hi havia al palau. Daniel no es va acovardir ni va respectar tal decret. Segons el seu costum continuava resant al Déu veritable tres cops al dia. Un dia tal i com esperaven, els oficials van sorprendre a Daniel resant des de la seva finestra oberta. El van agafar i el van portar davant del rei. En aquell instant el rei Dario va descobrir que s’havia deixat enganyar pels oficials. Va fer tot el possible per anular l’absurda llei que havia signat però no va poder canviar-la i es va veure obligat a condemnar a Daniel a la fossa dels lleons. Un cop a la fossa dels lleons, Déu va recompensar la seva fidelitat, enviant-li un àngel perquè tanqués la boca de les feres. Els lleons el van respectar. Va passar la nit i quan van anar a mirar com havia quedat el cos, van veure que Daniel i l’ àngel estaven conversant tranquil·lament i els lleons romanien estirats al seu voltant. Dario es va alegrar i veient aquest fet extraordinari va derogar el decret i en va signar una altre on disposava que tots els habitants del seu regne havien de reconèixer al Déu de Daniel. Els acusadors de Daniel van ser llançats a la fossa dels lleons i van ser devorats per aquests.

101


Tobit era un jueu de la tribu de Neftalí deportat a Nínive que esdevingué cec durant quatre anys en caure sobre els seus ulls excrements d'aus. El seu fill, Tobies, va trobar Sara, una jove verge que casada set vegades, enviudava per culpa del dimoni Asmodeu. Aquest ocasionava la mort als seus esposos la mateixa nit de bodes. Tobies estimava Sara des d'abans de conèixer-la per la descripció que l’ arcàngel l’havia fet: "és intel·ligent, valent i molt bonica i el seu pare és honrat". Tobies i l'àngel emprengueren el viatge acompanyats del gos. Van caminar fins que es féu de nit i acamparen a la vora del riu Tigris. Tobies havia baixat al riu a rentar-se els peus, quan de sobte saltà de l'aigua un peix molt gros que volia arrencar-li un peu. El jove llançà un crit, però l'àngel li va dir: -Agafa el peix i no el deixis escapar! Ell pogué dominar el peix i el va treure a terra. L'àngel li digué: -Ara obre'l, treu-li el fel, el cor i el fetge i guarda-te'ls. La moca, llença-la. El fel, el cor i el fetge són un bon remei.

El jove va obrir el peix i li va treure el fel, el cor i el fetge. Va coure un tall de peix, se'l va menjar i va salar la resta. I tots dos van continuar plegats el camí fins a Mèdia. Llavors Tobies va preguntar a l'àngel: -Contra quins mals són un remei el cor, el fetge i el fel del peix? Ell li va contestar: -Quan un home o una dona sofreixen l'atac d'algun dimoni o esperit maligne, cremes davant d'ells el cor i el fetge del peix, i els atacs 102


s'hauran acabat del tot. En seran alliberats per sempre. I si algú té els ulls entelats, els hi untes amb el fel, hi bufes al damunt i es curaran. Tobies va seguir els consells de l’àngel i va aconseguir casar-se amb la Sara i va treure la ceguera al seu pare untant-li els ulls amb la fel del peix.

El sentit del llibre de Tobit és demostrar que aquest rep la clemència de Déu perquè és un lleial servidor d'Ell; sempre ajuda als altres jueus i exercita una solidaritat i una caritat notables. La seva fe és evident i la seva vida moral és correctíssima.

103


RECULL DE LECTURES REALITZAT PER ROSA I. AROLES ROY MESTRA DE RELIGIÓ 104

Històries curioses de la Bíblia  

llibre de consulta per als alumnes

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you