Page 1

MOSTRA D’ART URBÀ A ROCA UMBERT 18/5/2019

1

Entrada lliure a totes les activitats

rocaumbert.cat

ROCA UMBERT FÀBRICA DE LES ARTS c. d’Enric Prat de la Riba, 77. Granollers

VUITENA EDICIÓ MEMÒRIA OBRERA


Roca Umbert Fàbrica de les Arts és un espai de 20.000 m2 al centre de Granollers que reconverteix l’antiga fàbrica tèxtil Roca Umbert en un gran centre cultural per a la producció, formació i difusió de la creació artística i cultural, destinat també al sector tecnològic i comunicatiu. La Mostra d’Art Urbà és un festival de creació contemporània que va néixer l’any 2012, amb la vocació de vincular el passat i el present de la fàbrica, a través de la realització de projectes artístics als espais de Roca Umbert. La mostra és un espai de trobada per incentivar l’experimentació al voltant del concepte de fàbrica, que converteix Roca Umbert en possibles espais expositius i/o d’exhibició. En aquesta edició l’eix temàtic de la mostra se centrarà en el concepte de memòria obrera. El sorgiment de la Revolució Industrial va comportar un conjunt de transformacions econòmiques, tecnològiques i socials en la història de la humanitat que van marcar un punt d’inflexió en els aspectes de la vida quotidiana dels treballadors. La vuitena edició de la MAU vol mostrar la part més humana de les fàbriques, partint de la memòria obrera dels treballadors i treballadores. 2

18 de maig 2019 Roca Umbert Fàbrica de les Arts

En primer lloc, es vol mostrar la fàbrica com un espai vivencial i de desenvolupament de la societat. Els treballadors i treballadores passaven moltes hores a les fàbriques i molts d’ells vivien en colònies industrials, de manera que la vida transcorria al voltant de la fàbrica i esdevenia l’eix central en la vida de milers de persones. En segon lloc, es vol parlar de la fàbrica com a centre reivindicatiu dels drets socials. Els moviments sindicals van néixer a les fàbriques per defensar els drets dels treballadors i per aconseguir millores laborals impensables en èpoques passades. Per últim, es presenta la fàbrica com a espai de transmissió de coneixents i de desenvolupament social. Fruit de les lluites sindicals, les fàbriques es van convertir en moltes ocasions en espais on els obrers podien adquirir més coneixements i millorar l’educació. La MAU vol fer un homenatge als treballadors i treballadores de les fàbriques com a persones que van participar en el desenvolupament social per construir la realitat tal com ara la coneixem. LAIA CASANOVA

3


MEMÒRIES PARACRÒNIQUES DES DEL POST TREBALL ....................... 6 775KW ....................................................................................................... 12 510 FAMÍLIES ........................................................................................... 14 PLANTEM BARRICADES .......................................................................... 16 SONS I MEMÒRIA ...................................................................................... 18 MEMÒRIA .................................................................................................. 20 CONNEXIONS NEURONALS ..................................................................... 22

4 Direcció Mostra d’Art Urbà: Laia Casanova

SUSPENSIÓ DE PETITES PARTÍCULES D’IGUALTAT ............................ 24

Assessorament curatorial: Mercè Alsina

LA FÀBRICA COM A ESPAI DE LLUITA I DE MEMÒRIA .......................... 28

Comunicació: Silvia Giró

EL COP DEFINITIU..................................................................................... 26

COMPÀS MECÀNIC ................................................................................... 30 ROSTRES I RASTRES ............................................................................... 32

Producció: Roca Umbert Fàbrica de les Arts SL

BLAU I BLANC ........................................................................................... 34

Disseny gràfic: Eudald Van der Pla

UTOPIC MEMORIES .................................................................................. 38

Impressió: Impremta Municipal de Granollers © Textos: els autors © Imatges: els autors

MÒDUL PÚBLIC DE LECTURA .................................................................. 36

5


Revisar la història de la fàbrica Roca Umbert des del vessant més humà en l’era del treball posthumà ens confronta amb un canvi de paradigma. La pregunta a formular-nos avui ja no és si aquelles condicions de treball han millorat prou sinó si estem davant d’un nou i agressiu estadi del capitalisme o bé si efectivament ens trobem en el camí d’alliberar els nostres cossos del treball, dues vies autoexcloents que sembla que es corresponguin a la polaritat política del món occidental actual i la revifada d’una nova Guerra Freda, lliurada més que mai a través dels mitjans amb noves estratègies com les fake news. De fet, com ens mostra la mateixa història d’aquesta fàbrica en les seves diferents etapes, la producció ha estat sempre lligada a les ideologies (des dels primers anys fins a l’etapa republicana, la situació de postguerra, el franquisme o la crisi de finals dels 70), i la subjecció dels cossos, la dominació sobre els cossos, n’ha estat una clara conseqüència. 6

En el context de la Transició, els treballadors de Roca Umbert, granollerins i dels voltants, entre els quals molta població immigrada, van contribuir activament en les transformacions socials que van marcar aquells anys i que han repercutit en el model de societat que experimentem avui. En l’actualitat, però, tot sembla indicar que no albirem una etapa relacionada directament de manera progressiva amb les que l’han precedit –el temps ha implosionat-, sinó que podria ser que ens trobéssim en un canvi de paradigma, la realitat posthumana, la qual ens hauria d’alliberar del treball tal com l’hem entès fins ara: “els posthumans ja no treballen sinó que actuen, tècnicament”.1 Els nostres cossos, doncs, ja no estarien subjectes a les dictadures socials ni naturals sinó que abraçarien un nou univers de possibilitats a través de la tecnologia. Esclar que aquestes teories xoquen amb les noves demostracions d’esclavisme en les economies

puixants de les ciutats globals dominades per les corporacions necropolítiques2, la qual cosa fa emergir l’inquietant dubte de si ens aboquem a una societat posthumana de la qual molts humans en quedaran exclosos i, en fer-ho, assistirem a la inauguració de nous episodis de subhumanitat. Des d’una perspectiva positiva, la Fàbrica de les Arts podria ser un exemple d’aquestes transformacions en curs. Així, el mateix lloc físic en què les fàbriques englobaven i dominaven els cossos dels treballadors i n’organitzaven la vida amb una visió paternalista i dominant, després d’un seguit de lluites i de canvis estructurals esdevé un espai recuperat per a energies creatives, un espai des del qual “actuar, tècnicament”. Però com a tal espai no és nou sinó que acumula diferents capes de memòria, mentre continua sent un espai vivencial i segueix incidint en les dinàmiques socials i col·lectives, alhora que explora noves alternatives d’existència per als cossos, per als individus i els col·lectius, des de l’art, en tant que és també un lloc per pensar noves realitats dissidents davant les envestides neocolonialistes i les regressions en els drets. Després d’aquestes reflexions, em pregunto si reivindicar la lluita per unes millors condicions de treball, i també per una major autonomia i espais de llibertat personal, dels treballadors que ens han precedit, no és també, implícitament, un reconeixement a les lluites relacionades amb el concepte de reproducció social, que encara mantenen vives i actives les lluites del feminisme (o feminismes),3 que tan necessàries s’albiren per fer front a qualsevol mena d’exclusió identitària -o deliri de subhumanitat-. Per això davant del cos com a fàbrica4, és el moment de reivindicar el cos com a paisatge obert al món,5 potser en tant que éssers en trànsit cap al subjecte posthumà, tot i poder conservar la memòria del cos. Una perspectiva d’obertura amb la qual enllacen les propostes que acull la VIII edició de la MAU, que ressegueixen fils de memòria cap al passat però alhora tendeixen a una mirada especulativa cap al futur, que torna com un bucle al present en les ressonàncies de la fàbrica. En aquest sentit, és indicativa d’aquestes commutacions la intervenció de Susana Malagón, Connexions neuronals, que presenta la fàbrica com un sistema nerviós central del qual els treballadors en serien les neurones, és a dir, els punts de connexió d’una xarxa invisible de coneixement, de memòria obrera i experiència vital. En una dimensió

7


més holística de la vinculació amb la fàbrica de moltes dones i amb la intenció de posar-les-hi rostres –dotar-les de cos-, Marta&Petra plantegen la proposta La fàbrica com a espai de lluita i de memòria. I en una direcció semblant, Montse Tomás, proposa Rostres i rastres, una instal·lació a partir de material d’arxiu que indaga sobre les processos de memòria, posant en joc aspectes emocionals tot deixant traces en els documents a partir de marques i accions. O Josep Rodri amb Blau i Blanc, amb coreografia de Marta Dalmau, una acció homenatge als treballadors de l’antiga fàbrica que alhora estableix una continuïtat amb la festa major de Granollers, un espai de festa que com a tal és també lloc de transgressió i d’experiència col·lectiva.

8

Per la seva part, Ricardo Muñoz Izquierdo, amb 775kw (2018), en referència a la potència elèctrica que generava la TÈRMICA per moure la maquinària tèxtil de l’antiga fàbrica, convida a un joc d’anades i vingudes entre el que és públic i el que pertany a l’univers privat. Muñoz se situa en les escletxes per indagar en les informacions subliminals que emergeixen en les memòries del lloc i que abasten fets però també llenguatges perifèrics, com l’humor, la sexualitat o les perversions de la imaginació, generant una informació que s’endinsa en la subjectivitat confinada, rebel i en lluita permanent. Per penetrar en aquests racons sense registre, sense fotografies ni documents que els validin, i fent servir elements que ens possibiliten connectar amb la memòria de les subjectivitats dels obrer/es, Darío Corbacho a 510 Famílies (2019) traça simplement 510 línies que informen no només d’una dimensió física, sinó que ens obre un camí d’aprofundiment en les atmosferes personals, els anhels, els desitjos. L’obra es basa en el lema ‘510 famílies volem treball per poder menjar’, que va sorgir en les manifestacions i escrits per rebutjar el pla de tancament de la fàbrica el 1977. Molt més corpòria és la proposta Plantem barricades (2019), de Manuela Díaz, que s’arrapa al sòl de la fàbrica i hi arrela amb una barricada feta amb 50 sacs de terra fèrtil i 510 llavors i plantes en homenatge als treballadors i treballadores que es van tancar a la fàbrica de Roca Umbert durant la gran vaga del 1977 com a acte de resistència i desobediència, amb un gest que l’autora associa també a la capacitat de regeneració. Irma Núñez Fernández, al seu torn, recrea un espai de treball femení, rescatant els ecos de conversa emmarcats en el trepidant ritme de Compàs mecànic. Els eixordadors telers mecànics ens remeten al procés de reivindicació de les dones per accedir a tasques especialitzades que tradicionalment havien estat reservades als homes,

i que van marcar un camí d’independència laboral i personal per a elles. A les lluites feministes fa directament referència el treball d’Aïda Gómez, Suspensió de petites partícules d’igualtat. L’acció rememora una de les versions que associen aquest color a la lluita feminista, basada en els fets succeïts en una fàbrica tèxtil d’Estats Units el 1908, quan les treballadores de l’empresa Cotton New York es van declarar en vaga per demanar el dret a sindicar-se, millors salaris i la reducció de la llarga jornada de treball, així com per demostrar rebuig al treball infantil. El propietari va acabar amb les mobilitzacions calant foc a l’edifici, que va provocar la mort de les 129 dones que hi estaven tancades. Sembla que el fum es va tenyir del color de les teles amb què estaven treballant, el violeta. YOMUTO, Federico Tosco i Xavi Muñoz apel·len també a la memòria, en aquest cas amb majúscules, com un crit delicat, tenyit de color violeta amb “Memòria”. La instal·lació estableix un diàleg amb el temps i l’espai. La instal·lació recrea la paraula MEMÒRIA amb 87 punts - la fàbrica va estar en actiu 87 anys-, que uneixen amb filaments les diferents lletres, disposades en parets enfrontades. En un altre bloc, hi ha un seguit d’intervencions que, sense deixar de tenir aspectes memorístics, són més transformadores de l’espai. Sons i memòria, de Laura Llanelli, es mou en un univers més abstracte que tensiona l’espai. En la intervenció convoca sons d’entorns fabrils que han passat a ser part de la història i els posa en joc amb ressonàncies actuals de diferents localitzacions però que tanmateix estan connectades per l’experiència del treball, la mecanització i l’alienació dels cossos i els subjectes en l’àmbit de la fàbrica, de manera que més que ser un retrat sonor d’una època històrica, és una proposta immersiva que apel·la a la nostra pròpia realitat –viatja en diferents temporalitats-, i ens impacta directament en les emocions. Joan Pallé també resignifica l’espai actual de la fàbrica amb Mòdul públic de lectura, instal·lació amb la qual qüestiona les imposicions del mobiliari urbà permanent en l’espai públic i es planteja subvertir aquest concepte contraposant un model d’intervenció fet amb materials precaris i transitoris. Es tracta d’un dispositiu de lectura per accedir a Schools are dead, que conté informacions vinculades a una investigació sobre el Boletín de la Escuela Moderna, que té a veure amb el projecte pedagògic de Ferrer i Guàrdia. La lectura aborda diferents projectes pedagògics radicals, llibertaris o alternatius que escapen a les lògiques de l’educació reglada, i que convida a pensar en un món que no estigui subjecte a les imposicions del que ja existeix.

9


10

Amb un perfil més especulatiu, les propostes de Francele Cocco i Florence Giradeau i Ricardo Padín, s’enfronten al fantasma dels nous esclavismes i anticipen una reivindicació que ens alliberi de les formes opressives del treball i del control dels cossos. Utopic Memories, de Francele Cocco i Florence Giradeau, es basa en el canvi de nom de la fàbrica l’any 1936, quan va ser col·lectivitzada, adoptant el nom d’Espartaco, tot invocant la rebel·lió. La utopia va durar tres anys abans de ser engolida pel règim feixista del general Francisco Franco. La instal·lació prevé o anticipa els perills d’una nova nazificació de la societat i crida a la força de la utopia com un lloc de l’imaginari que fa possible pensar realitats noves i que connoten un posthumanisme solidari i harmònic entre els éssers vius i el planeta mediat per la tecnologia, el futur de l’abolició definitiva de la dependència dels cossos. Més transgressiva és encara l’acció de Ricardo Padín, El cop definitiu, performance que consisteix en una successió de llançaments massius d’octavetes a través de les quals convoca a una vaga fictícia amb motiu del centenari dels triomfs obrers aconseguits des de la CNT després de la vaga de la canadenca el 1919. Aquestes octavetes ens situen en un present ucrònic, on l’anarcosindicalisme mai va arribar a perdre la força i la il·lusió que tenia a principis del segle XX. Amb motiu del centenari, les peticions van un pas més enllà: l’abolició del treball assalariat per als humans, mutants i cyborgs i la codificació, revisió i lubricació autogestionada i horitzontal del robotariat entre moltes altres. MERCÈ ALSINA

Per a Jaehee Kim, el posthumà ja no treballa sinó que actua, tècnicament. Essent el post-treball la condició en la qual els humans ja no dominen la natura sinó que hi cooperen mútuament amb assemblatges tècnics i es relacionen amb el món com a col·lectivitat transindividual. Si la posthumanitat s’hagués de caracteritzar com a superhumanitat, hauria de treballar de manera activa contra la capacitat humana de dominar tant als humans com als no humans, atès que més aviat, la posthumanitat és transindividual, i es basa en la comunicació i la cooperació. Així, el post-treball seria l’encarnament d’aquesta posthumanitat. A Kim, J. “Posthuman Labor”, e-Flux Architecture, 2018 (15 març), Superhumanity. Disponible a: https://www.e-flux.com/architecture/superhumanity/179232/posthuman-labor/

1

Marina Gržinić, Biopolitics and Necropolitics in relation to the Lacanian four discourses. Simposium Art and Research: Shared methodologies. Politics and Translation. Barcelona, 6 i 7 de setembre de 2012: Programa de doctorat Estudis Avançats en Produccions Artístiques Universitat de Barcelona. [En línia]. Accessible a: http://www.ub.edu/doctorat_eapa/wpcontent/uploads/2012/09/Marina.Grzinic_BiopoliticsNecropolitics_Simposio_2012.pdf . L’autora cita l’article “Necropolitics”, d’Achille Mbembe, a Mbembe, A. (2003). “Necropolítics” (trad. Libby Meintjes), Public Culture 15 (1), 11–40.

2

Dimitrakaki, A. i K. Lloyd, “Social Reproduction Struggles and Art History. An Introduction”, Third Text, 2017, 1 (31), Social Reproduction and Art, p. 1-14. Accessible a: https://www.tandfonline.com/ doi/full/10.1080/09528822.2017.1358963

3

Ibídem. En relació amb aquesta qüestió de la producció i la reproducció, Angela Dimitrakaki i Kirsten Lloyd recorren a la imatge d’un fotograma de Numéro Deux (1975), de Jean-Luc Godard, en el qual es pot llegir “The body is a factory”.

4

I precisament, segons Stefan Kristensen, en aquest i altres films, Jean-Luc Godard especula sobre els cossos com a fàbriques i paisatges, de manera que es pot identificar l’oposició paisatge-fàbrica amb la d’amor-treball, i subseqüentment significa un viratge del cos com a objecte, que pot ser venut i comprat, al cos com a paisatge, és a dir, obert al món. Kristensen, S., “Touching the Virgin. On the politics of intimacy in Jean-Luc Godard’s Hail Mary”, Science Direct, Emotion, Space and Society, 2014 (novembre), Vol.13, p. 134-139. Accessible a: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/ S1755458613001102

5

11


1

RICARDO MUÑOZ IZQUIERDO Instal·lació site specific

behance.net/munozizquierdo

Projecte realitzat en residència a Roca Umbert l’any 2018. Música: SEBASTIAN CASTAÑO

Actor: XAVI LUCHA

Càmera: NATALY PRADA

Amb col·laboració d’Arsènic. Espai de Creació

LLOC: la Tèrmica 775 kW és la potència elèctrica que generava la tèrmica per moure la maquinària tèxtil de l’antiga fàbrica Roca Umbert de Granollers. 12

Prenent com a punt de referència l’edifici de la Tèrmica de Roca Umbert i la memòria obrera històrica industrial, Muñoz va emprendre un viatge a la memòria sòlida en matèria, com l’arquitectura i la indústria dels anys 50, i l’intangible, a partir d’imaginaris reals i ficcionats d’antics treballadors. L’artista va enregistrar tot allò que va observar durant la seva residència, però també el que no va aparèixer davant la vista, com els records i els desitjos dels antics treballadors. El resultat del projecte mostra tota aquesta memòria fusionada amb l’imaginari de l’artista. La recuperació de la memòria d’aquesta fàbrica, la violència, el sagrat, l’humor, la sexualitat i les perversions de la imaginació van ser els pols de partida de creació de l’artista. Per mitjà de l’escultura, la rotoscòpia i la performance, s’ha aconseguit donar vida a escenes estranyes i sinistres, creades a partir d’una estètica pànica*, irònica i surreal amb tints d’univers cinematogràfic. *Del moviment o grup pànic

Story board del vídeo 775 kw

13


2

DARÍO CORBACHO Mural LLOC: paret d’Arsènic Aquest projecte és la continuació d’una sèrie de murals en què Corbacho experimenta amb les possibilitats expressives i comunicatives de la línia, la forma i el color en el sentit més elemental i de capacitat per evocar relats. Li interessa investigar patrons i petits detalls de l’arquitectura, així com les variades formes que pot prendre un mateix element o el significat ocult després de la forma que aparentment és pura estètica. 14

Partint d’aquesta motivació, es va investigar la història de la fàbrica a partir d’articles i fotografies de l’Arxiu Municipal de Granollers per documentar-se. El fet que va interessar més l’artista va ser destacar la memòria dels tancaments que van dur a terme els obrers i obreres, així com totes les manifestacions i escrits de rebuig al pla de tancament de la fàbrica tèxtil el 1977. El lema més conegut va ser “510 famílies volem treball per poder menjar”. Per evidenciar l’absència dels treballadors que van perdre el lloc de treball s’ha pintat una línia horitzontal de color blau cel per a cada deu d’aquestes famílies fins a fer-les desaparèixer en una de les parets de la fàbrica.

15


3

MANOLI MANSILLA Col·laboradors: TONI ALGARRA, FRANCESC DARANAS Instal·lació LLOC: davant del Centre Audiovisual

16

La peça és una barricada feta amb 50 sacs de terra fèrtil on s’ha plantat 510 llavors i plantes en homenatge als treballadors i treballadores que es van tancar a la fàbrica de Roca Umbert durant la gran vaga del 1977, com a acte de resistència i desobediència. Està pensada per quedar-se a Roca Umbert com a instal·lació viva/jardí de manera permanent. El fet de plantar tant llavors com espècies vegetals dins la barricada rememora el horts i jardins conreats pels soldats a les trinxeres que componien el front occidental a diverses guerres, situats generalment a les zones temporalment sense combat i en segona línia del front (Kenneth Helphand, 2003). Cultivar enmig de paisatges devastats es va convertir en una resposta lligada a l’instint de supervivència física i mental, i una expressió concreta d’esperança, vida, pau i futur Plantar llavors i vegetals a les trinxeres al·ludeix a la capacitat que té la fàbrica de regenar-se, i és una apel·lació a la implicació i la corresponsabilitat en la cura del territori, alhora que aprofita a favor seu la capacitat comunicativa de l’art urbà.

17


4

LAURA LLANELI Instal·lació sonora

laurallaneli.com

LLOC: davant de l’antiga consergeria

18

L’escolta és un dels sentits que pot traslladar més ràpidament a un moment específic de la vida: la cançó amb què vas conèixer la teva primera parella, el so del despertador de ben menut, el motor del cotxe d’aquelles vacances fantàstiques... Sense a penes pensar, et trobes allà, recordant l’espai i la sensació concreta del moment precís. Extrapolant la idea, molts sons de vides concretes han estat compartits i han passat a ser sons de la història. És el cas de les fàbriques tèxtils en gran part del territori català, unes fàbriques amb sons propis que van marcar un moment històric d’auge econòmic. A poc a poc, alhora que aquestes fàbriques han anat desapareixent –unes, per convertir-se en espais d’art com Roca Umbert; altres, per alçar-hi noves edificacions-, els sons ho han fet de la mateixa manera, esvaint a poc a poc la memòria de tots els qui hi havien passat bona part de les seves vides. El projecte “Sons i memòria” pretén recuperar espais industrials a través de la memòria sonora. Amb una composició sonora acusmàtica, feta en directe i especialitzada amb sis altaveus, es genera un espai immersiu que trasllada la memòria dels visitants a l’interior d’una fàbrica; evoca, així, la memòria obrera de qui l’ha tinguda i mostra un espai arquitectònic invisible a qui mai ho ha explorat.

19


5

YOMUTO. FEDERICO TOSCO I XAVI MUÑOZ Instal·lació

yomuto.com

LLOC: carrer d’Arsènic i Bucs La instal·lació estableix un diàleg amb el temps i l’espai, representat pels 87 anys que la fàbrica Roca Umbert va estar en actiu. Per aquest motiu, la instal·lació recrea la paraula memòria amb 87 punts, cada lletra disposada en una paret enfrontada, connectant cada punt de cada lletra amb filaments violetes que representen el material creat a la fàbrica. 20

La paraula es descobreix des d’un passeig cinètic i crea un paisatge tèxtil representant les diferents connexions després de les persones que treballaven a la fàbrica quan encara era activa. Yomuto és un equip creatiu amb base a Barcelona que desenvolupa projectes reutilitzant materials, en què la memòria i la identitat són sempre presents

21


6

SUSANA MALAGÓN LOZANO Instal·lació

susanamalagon.com

LLOC: carrer del taller Sarandaca La instal·lació fa referència a la xarxa de pensaments, persones, vides que ronda la fàbrica Roca Umbert.

22

En aquesta instal·lació es presenta la fàbrica com a sistema nerviós central, on les neurones simbolitzen els treballadors i les connexions neuronals fan referència a aquesta xarxa invisible de coneixement, de memòria obrera, on la informació passa dels uns als altres. Una xarxa on tots ens nodrim d’aprenentatge i saber. On tots aprenem de tots. Les neurones són cèl·lules nervioses que reben i emeten senyals elèctrics, i que s’interconnecten formant xarxes de comunicació. En el nostre sistema nerviós hi ha una gran diversitat de tipus de neurones que s’adapten i s’especialitzen segons les seves funcions, com els treballadors de la indústria. Cada neurona és important per enviar i rebre informació, per generar així el pensament o desenvolupar una acció. Com cada persona ha estat important per produir una xarxa de records, de memòria col·lectiva, de transmissió de saber. Endinsant-nos als carrers de la fàbrica, entrarem de manera simbòlica dins la seva reminiscència.

23


7

AÏDA GÓMEZ Acció

aidagomez.info

LLOC: davant de la xemeneia. Accions a tota la fàbrica 24

25 El violeta és el color del feminisme encara que ningú en sap amb certesa el perquè. Una teoria afirma que si el feminisme és la igualtat entre homes (blau) i dones (rosa), la barreja equiparada d’ambdós colors ens porta irremissiblement al violeta. Hi ha una altra versió històrica que vincula aquest color amb el moviment feminista que es basa en els fets succeïts en una fàbrica tèxtil dels Estats Units el 1908, quan les treballadores de l’empresa Cotton New York es van declarar en vaga per reivindicar el dret d’unir-se als sindicats, reclamar millores salarials, escurçar la jornada de treball i rebutjar el treball infantil. El propietari de la companyia va acabar amb les mobilitzacions de manera dramàtica: va calar foc a l’edifici, fet que va provocar la mort de les 129 dones que es trobaven tancades a la fàbrica. La història narra que treballaven amb teles violeta, d’aquí que el color prevalgués com a símbol. Els testimonis de l’època van assegurar que el fum que sortia de la fàbrica tenyia el cel d’aquest to i que s’apreciava a quilòmetres de distància


8

RICARDO PADÍN Acció

rpt.hotglue.me

LLOC: entrada carrer Mare de Déu de Montserrat. Accions a tota la fàbrica

26

El cop definitiu és una performance que consisteix en una successió de llançaments massius d’octavetes des de diferents punts de la Fàbrica de Roca Umbert: s’hi convoca a una vaga fictícia amb motiu del centenari dels triomfs obrers aconseguits des de la CNT després de la vaga de La Canadenca el 1919. Aquests fulls de mà ens situen en un present ucrònic, on l’anarcosindicalisme mai va arribar a perdre la força i la il·lusió que tenia a principis del segle XX. Amb motiu del centenari, les peticions van un pas més enllà: l’abolició del treball assalariat per als humans, mutants i cíborgs, i la codificació, revisió i lubricació autogestionada i horitzontal del robotariat, entre moltes altres. L’octaveta, el pamflet o l’estampeta són formats àmpliament utilitzats a finals del segle XIX i XX. Ja sigui per organitzar les lluites obreres des de la clandestinitat, per a la propaganda o per instruir en la vida i miracles de sants des de les parròquies, els fulls de mà han estat presents en les vides i ments dels individus, i s’han arribat a convirtir en una espècie de pròtesi del seu propi pensament. Els d’El cop definitiu narren una ficció retrofuturista acceleracionista amb aires dieselpunk ibèric, a través de text i imatges. Els textos són en forma de paròdies futuristes d’estil pamfletari. I les imatges, apropiacions i reinterpretacions de diferents imaginaris de principis del segle XX, com la pintura, cinema, cartellisme, premsa escrita, pamflets, estampes religioses...

27


9

MARTA & PETRA - ART PER TOTS COSTATS Col·laboradors: JOAN RIERA Instal·lació audiovisual

martapetra.com

LLOC: tallers de la Troca 28

Des de principis del segle XIX, moltes dones van deixar el món rural per incorporar-se al treball de les fàbriques i tallers; ho van fer a la manufactura de teixits, en especial al procés dels filats. Una de les fàbriques de la indústria tèxtil és la que Josep Umbert i Ventura (18441917) va posar en marxa. La mà d’obra femenina, sovint silenciada, va tenir un paper cabdal en la industrialització catalana. La fàbrica no només va ser el lloc de feina per a moltes dones treballadores: aquesta indústria tèxtil va definir la seva forma de viure i de relacionar-se. És important memorar-les, preservar i reivindicar el passat com a testimoni únic d’un sistema que ha canviat, però que malauradament no ha desaparegut del tot. Amb aquesta instal·lació de projeccions es convida el públic a mirar enrere, a recordar aquest espai, la fàbrica, on les dones feien vida. Es dona al públic l’oportunitat d’interactuar-hi, posar-se al seu lloc i donar un nou rostre a totes les dones, per fer un petit homenatge a tot l’esforç i lluita que va tenir lloc durant molt de temps i que encara continua.

29


10

IRMA NÚÑEZ FERNÁNDEZ Instal·lació audiovisual LLOC: entrada carrer Mare de Déu de Montserrat Mans femenines que es mouen al ritme que marca el so d’un teler mecànic. La imatge es fon a negre mentre se senten veus de dones conversant. El projecte “Compàs mecànic” vol posar en valor la importància de les dones a les fàbriques, així com el que va significar per a elles aquest espai.

30

La indústria tèxtil va tenir una forta presència de dones que desenvolupaven tasques mecàniques i també molt especialitzades. La fàbrica va esdevenir per a elles un nou espai de relació i desenvolupament personal. En aquest nou ambient podien compartir no només aspectes relacionats amb la feina, sinó també qüestions personals i culturals que facilitaven i ampliaven les seves oportunitats i rols socials.

31


11

MONTSE TOMÁS i alumnes de 2n de batxillerat artístic de l’Escola Ginebró Instal·lació

montsetomas.es

LLOC: carrer del CTUG Aquest treball s’inscriu dins del projecte “L’artista a l’aula” de l’Escola Ginebró, en què un artista apropa la seva obra i el procés creatiu a un grup d’alumnes per tal de crear una obra conjunta. 32

Per desenvolupar el projecte, els estudiants, juntament amb Tomàs, han partit del concepte de memòria entesa com a capes de significat que se solapen una damunt de l’altra. Els alumnes han fet una recerca d’imatges d’arxiu que els ha donat una visió de la fàbrica com a espai vivencial i de comunitat, i que els ha portat a treballar les fotografies com les empremtes de la vida d’aquestes persones. Han considerat que, malgrat que poden assemblar-se a les dels àlbums familiars de la mateixa època, cada imatge és irrepetible i singular. Són moments que no es tornaran a donar. La seva intenció és posar l’obra al servei d’aquest record, situant-se en el lloc i en la pell dels treballadors i treballadores per retre’ls homenatge. Les imatges les han treballades intervenint-hi, buscant aquestes capes, realitzant-hi un seguit d’accions, amb rastres, signes i empremtes que hi afegeixen informació visual. La fàbrica va esdevenir per a elles un nou espai de relació i desenvolupament personal. En aquest nou ambient podien compartir no només aspectes relacionats amb la feina, sinó també qüestions personals i culturals que facilitaven i ampliaven les seves oportunitats i rols socials.

33


15

JOSEP RODRI Videodansa

joseprodri.cat

Coreografia: MARTA DALMAU

Vídeo: JORDI CUYÀS i JOSEP RODRI

Dansa: MARTA DALMAU, BÀRBARA MARTÍN i PATRI MAS

Música: AKARI BERTRAN i JOSEP RODRI

LLOC: NAUB1 Acció-homenatge als treballadors de l’antiga fàbrica tèxtil Roca Umbert i al poble que fa possible la festa major de Granollers. 34

Blau com la mar Blanc com la neu Blau com el cel Blanc com els núvols.

35


12

JOAN PALLÉ Col·laboradors: EMAD, MACBA, SALA D’ART JOVE i LA ESCOCESA Instal·lació

joanpalle.com

LLOC: plaça dels Recanvis (davant de la nau Dents de Serra)

36

El projecte dialoga amb la idea de mobiliari urbà. Normalment el mobiliari urbà es fabrica amb materials duradors com el ferro fos i el formigó, i les institucions governamentals s’ocupen de la instal·lació. Aquests elements condicionen de manera deliberada les formes d’habitar l’espai públic. El projecte, que forma part de la MAU, busca profanar la lògica d’aquest mobiliari urbà imposat. A través d’un procés col·laboratiu es construeix un moble amb materials precaris pensat per fer-se servir com a dispositiu de lectura en l’espai públic. En aquest cas es proposa la lectura de Schools are dead, amb informació sobre una investigació que parteix del Boletín de la Escuela Moderna, publicació vinculada al projecte pedagògic de Ferrer i Guàrdia. La investigació es fixa en diferents projectes pedagògics radicals, llibertaris o alternatius que escapen de les lògiques de l’educació reglada i que fixen l’interès en els punts en què les revistes i publicacions són una eina pedagògica rellevant. La investigació treballa amb revistes vinculades als moviments obrers de principis del segle XX i les relaciona amb projectes contemporanis i materials impresos de diversos arxius de les ciutats de Londres i Barcelona.

37


FRANCELE COCCO i FLORENCE GIRADEAU Instal·lació audiovisual

francelecocco.carbonmade.com florencegirardeau.org

LLOC: nau Dents de Serra

38

El 1936 el cognom de l’industrial Umbert canvia per donar lloc a un altre sobrenom. No seria més el nom de la família, sinó el d’un mite, un home esclavitzat amb el poder d’invocar la rebel·lió. La nova fàbrica, Espartaco, va aconseguir viure una utopia a Granollers durant aproximadament tres anys. El fang dels maons, el metall de les eines, el fum de les xemeneies, el cotó dels teixits i el cor d’una generació de treballadors encara ho recorden. La instal·lació Utopic Memories busca l’imaginari que encara roman d’aquesta història per explorar les diverses capes que componen una utopia col·lectiva. De què es fa la memòria de la lluita? Amb què somiaven els treballadors al crear la Fàbrica Espartaco? Què sobra de les utopies passat un temps determinat i com s’inscriuen en el temps actual? Les tres capes de vídeo exploren el palimpsest de la memòria obrera, despleguen l’imaginari, una mena d’encarnació que mou els visitants a fer-se preguntes, a indagar en si mateixos i en els altres, a obrir possibilitats a nous sentits. Representen també la dialèctica, l’estructura filosòfica del propi pensament obrer que va marcar les lluites del segle XX. El terme utopia, segons la cèlebre obra de Thomas More del segle XVI, es refereix a un no-lloc, una illa, un espai més enllà del mar. En cada època, noves metàfores volen actualitzar què és la utopia. Fàbriques col·lectivitzades. Un altre temps, un altre desig. Avui altres col·lectivitats i una nova solidaritat necessiten ser construïdes.

39


DISSABTE 18 DE MAIG DE 2019 HORA 11 h

12.30 h 13 h

40

13.30 h

17.30 h

18.30 h 18.45 h 19.30 h 20.30 h 20.45 h

ACTIVITAT

A CÀRREC DE

LLOC

Ariadna Mulet

carrer de la Biblioteca

SONS I MEMÒRIA

Laura Llaneli

davant de l’antiga consergeria

BLAU I BLANC

Josep Rodri

NAUB1

15

VERMUT MUSICAL I REIVINDICATIU

Subversions 9

davant del bar

16

La Modesta

carrer de la Biblioteca

17

BLAU I BLANC

Josep Rodri

NAUB1

15

SONS I MEMÒRIA

Laura Llaneli

davant de l’antiga consergeria

comissària convidada a la MAU

Mercè Alsina

entrada carrer Enric Prat de la Riba

18

BLAU I BLANC

Josep Rodri

NAUB1

15

SONS I MEMÒRIA

Laura Llaneli

davant de l’antiga consergeria

TRIVIAL URBÀ A ROCA UMBERT

Activitat familiar amb infants de 6 a 12 anys Inscripció a: www.rocaumbert.cat Acció musical en directe Videodansa

Homenatge al moviment obrer

TALLER DE MICRO-FANZINES

Activitat familiar per a infants a partir de 5 anys Inscripció a: www.rocaumbert.cat Videodansa

Acció musical en directe

VISITA COMENTADA Videodansa

Acció musical en directe

Al Bar de Roca Umbert podreu dinar o sopar amb el menú especial de la MAU!

14

4

4

4

41


PLÀNOL DE ROCA UMBERT

Espai d’Arts

9

16 Bar

ys

Nau Dents de Serra

Arsènic

Tallers Blancs i Blaus

5

4 7 6

Carr er L

12

14

17

2

pan Com

Biblioteca

18 10

ENTRADA

luís

ENTRADA

ENTRADA

3

42

CAM

15

Centre Audiovisual

NAUB1

11 La 1 Tèrmica

rocaumbert.cat

8 ENTRADA

Carrer Mare de Déu de Montserrat

Carrer Enric Prat de la Riba

www.rocaumbert.cat c. Enric Prat de la Riba, 77 Granollers Telèfon: 93 861 49 41 Correu electrònic: espaidarts@rocaumbert.cat

43


44

Organitza:

Col¡laboren:

Foto portada: Treballadors de la FĂ brica Roca Umbert Autor desconegut / Arxiu Municipal de Granollers

Profile for comunicacioRU

Catàleg de la 8a Mostra d'Art Urbà de Roca Umbert Fàbrica de les Arts  

La Mostra d’Art Urbà és un festival de creació contemporània que va néixer l’any 2012, amb la vocació de vincular el passat i el present de...

Catàleg de la 8a Mostra d'Art Urbà de Roca Umbert Fàbrica de les Arts  

La Mostra d’Art Urbà és un festival de creació contemporània que va néixer l’any 2012, amb la vocació de vincular el passat i el present de...

Advertisement