Page 1

02 / 2013

riuraus vius

riuraus vius 02

en aquesta experiència editorial RIURAUS VIUS vol donar a conéixer una part de la nostra cultura rural: l’arquitectònica i l´etnològica, i en particular la que ens apropa a unes construccions tan nostres, els riuraus, tan íntimament lligats a la nostra cultura i al nostre paisatge, a la nostra manera d’entendre la vida que es podria dir que son ells els que parlem de la nostra personalitat com a poble.

RIURALOGIA: ESTUDI DELS RIURAUS I D’ARQUITECTURA RURAL


RIURAULOGIA

Estudi dels riuraus i d’arquitectura rural

RIURAUS VIUS Estudi dels riuraus i d’arquitectura rural Núm 2, Estiu 2013 Director: Juan Miguel del Rey Aynat; Catedràtic d´Universitat Dr. Arquitecte

CONSELL DE REDACCIÓ: Josepa Cucó Giner Lluís Fornés i Perez-Costa Carlos Fuster Montagud, Josep Marqués Costa, Vicent Torres Bañuls Josep Fornés Mut Francecs Puig Mulet

Presidenta de Riuraus Vius; Catedràtica d’Antropologia Social Universitat de València. Idea creacional i Editor. Doctor en Filologia. Linguïsta Llicenciat en Història. Master en Gestió del Patrimoni Cultural Llicenciat en Història. Arqueòleg Arquitecte Tècnic i Enginyer d´Edificació Llicenciat en Història i Antropologia Social i Cultural Tresorer de l´Associació Riuraus Vius

EATIM La Xara

EATIM Jesús Pobre

Fotografies de portada: Riurau dels Patos de J. Marqués i imatge familiar

Jesús-Pobre. 2013 ISSN: 2254-867-X Depòsit legal: A 590-2012 Maquetació i disseny de portada: M. del Rey.

gentilesa d´Eduardo Marti i l´Associació Els Pòrxens, restaurada per Jordi Doménech 1


SUMARI

1.- Editorial i Soci d´Honor de Riuraus Vius 2013

2

2.- El Catàleg de Riuraus Valencians. -Col·lecció de Camp dels Riuraus de Dénia, la Xara i Jesús-Pobre 6 per Josep Marqués i Josep Fornés 3.- Sòcioarqueologia del riurau.- -El riurau de l´Alqueria de les Sèquies. El supervivent pegolí. 60 per Vicent Torres 4- Vocabulari específic del riurau. - Antropònims de Riurau per Lluís Fornés

66

5.- La cultura de la pansa: Menjars, vins, dolços, balls, històries de panseres… i més coses - Menjars Col·laboracions de: Casimir Romero i Fco. Javier Pellicer - “Bodegas Parcent”. Quan el vi naix d’un riurau. per Vicent Torres

68

6- Experiències plàstiques als paisatges del riurau. - El món de la pansa i la memòria fotogràfica per Carlos Fuster

75

7.- Altres arquitectures i altres paisatges - L’ arquitectura rural en l´obra de Manuel Sanchis Guarner per Miguel del Rey - Ràfecs a la Marina per Javier Bonilla i Amparo Bertolin - Recorregut per les Colònies agràries del Montgó per Joan Pastor 8.- “...sots l´ombratge del riurau”. Sicània. Poema de Josep Mascarell - 1959. Per Pablo Giménez-Font - Revista de llibres

2

71

83 91 103

110 111


L’ ASSOCIACIÓ RIURAUS VIUS HA NOMENAT SOCI D’HONOR 2013

A “BODEGAS PARCENT”, Especialment pel logo del vi EL COMTAT DE PARCENT, que passeja la imatge d’un riurau pel món de la gastronomia.

Acte de lliurament del Premi. Foto de Canfali

3


Escaldant el raĂŻm. Autor desconegut. DĂŠnia 4


EDITORIAL

Benvolguts socis i sòcies de Riuraus Vius, benvolgudes i benvolguts lectors: presentem el segon número de la nostra revista seguint la idea de recopilar tots els riuraus dignes de ser tinguts en compte a les nostres terres. En este cas centrem l´atenció en Dénia, amb la Xara i Jesús-Pobre, on Josep Marqués i Josep Fornés han buscat allò més atractiu i el que hui resta d’ aquells riuraus que marcaren el paisatge en temps passats. La revista, en aquest segon número, pretén consolidar-se, tant per la seua línia editorial com per l’ estructura i qualitat dels articles i col·laboracions, i a la vegada donar un impuls que faça visible en el context cultural valencià la nostra genuïna arquitectura rural, i, en particular, els riuraus. S´estructura amb una sèrie d’apartats, alguns del quals ja encetàrem en el número inicial, com és el cas dels l’Estudis Monogràfics de Camp dels riuraus existents en una àrea concreta, amb la idea d’escombrar les geografies de la Marina i completar un ampli Catàleg d’aquest tipus de construccions amb totes les seues modalitats i formes. A aquesta sección primordial es van incloure, ja des de l’ inici: “sòcioarqueologia del riurau” i “el vocabulari específic del riurau”. Al costat d’ells apareixen nous apartats vinculats a aquesta cultura de la pansa, del raïm de moscatell, de l´arquitectura rural que els dóna suport; cultura que va omplir tot un món, des de la música als menjars, des dels vins al treball al camp, des dels paisatges als intercanvis econòmics i socials amb altres llocs i amb altres països. Així doncs, donem la benvinguda als col·laboradors en els apartats de “La cultura de la pansa: Menjars, vins, dolços, balls, històries de panseres ... i més coses”, i “Experiències plàstiques als paisatges del riurau”. Als que s’uneixen diversos espais com “Altres arquitectures i altres paisatges” o la “Revista de llibres”. Amb això, junt amb una particular atenció per l’arquitectura rural valenciana, aquesta revista pretén normalitzar el seu camp d’acció i omplir un espai cultural entorn al riurau com a emblema, i a la cultura rural com a fons, procurant aportar una nova línia d’investigació i cultura al panorama valencià. Agraïm a l’Ajuntament de Dénia, i les EATIM de la Xara i Jesús-Pobre la seua col·laboració. També volem recordar la figura d’Antoni Lluís Carrió, una persona que va propiciar un primer contacte de coedició d’aquesta revista amb l’IECMA, relació que esperem fructifique pròximament en benefici de la cultura a la Marina. Fem nostres les paraules de Rosa Seser, presidenta de l’IECMA: “…amb la desaparició d’Antoni-Lluís es perd no sols un dels referents més potents que teníem a la Marina Alta, sinó un dels seus principals divulgadors per les terres valencianes i per tot el nostre espai lingüístic i cultural. Antoni Lluís ens ha deixat massa prompte, és cert. Però, en bona part gràcies a ell, el camí ja és obert i expedit, i no sols iniciat. Amb la memòria del seu exemple, no ens ha de faltar el coratge per no desmeréixer la confiança que amb ell hem guanyat davant els nostres associats i simpatitzants. I per créixer encara més. Toni ho hauria volgut així. Bon viatge, amic i company de tasques i il·lusions.” 5


2.- Els riuraus de Dénia , Jesús-Pobre i La Xara Catàleg de Riuraus Valencians per Josep Marqués i Josep Fornés

Col·lecció de Camp de Dénia, La Xara i Jesús Pobre 1- Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, Jesús-Pobre 2- Riurau dels Patos, Jesús-Pobre 3.- Riurau Benitzaines, Jesús-Pobre 4.- Casa de la tia Pepa la Coixa, Jesús-Pobre 5.- Riurau del ‘Juanito’, Jesús-Pobre 6.- Riurau de Batiste, Jesús-Pobre 7.- Riurau del ti Berto el Negret, Jesús-Pobre 8.- 9.- 10.-

Riurau d´Eduardo Martí, La Xara Riurau del Caragús, La Xara Riurau de Pinella, La Xara

11.- Riurau de Torre Carrals-Dénia 12.- Riurau del Palmar, Dénia 13.-- Estufa de la Finca Merle o de les Tres Torres, Dénia

Bibliografia -Aranda, V.; Gisbert, J. A. :La ceràmica tradicional a la Marina Alta. Catàleg-exposició. Institut Juan Gil-Albert. Dénia 1989 -Ballester. T; Costa, P.; Garcia, P.: Pedreguer, memòria d’un poble. Ajuntament de Pedreguer. 2009 -Bonilla Musoles; F. Javier. : Arquitectura suburbana en el Marquesat de Dénia. Ed. F.J.B.M.. València 2007 -Buigues, J.; Soler, J. : Arquitectura tradicional de Benitatxell. Ajuntament de Benitatxell, Ed. Bullent. Poble Nou de Benitatxell 2002 -Cabrera González, M. R. : El cultivo de la viña y la elaboración de la pasa en la comarca de La Marina: estudio lexicográfico y etnográfico. Caja de Ahorros Provincial. Alacant. 1977 -Costa, J. M. : Imatges del meu món, Edicions del Bullent. Picanya. 2003 -Costa Mas, J.: El marquesat de Dénia. Estudio geográfico. Universitat deValència. 1977 -del Rey, Miguel: Arquitectura rural valenciana. Ed. Galerada. Cabrera de Mar. 2010 -Fornés, Lluís: Els Riuraus Valencians. Cird’oc. València, 2011 -Gisbert, J. A. : Tríptic del Museu Etnològic de Dénia. Dénia. 1991 -Gisbert Santonja, Josep A., coordinador.: Catàleg del Patrimoni Immoble de la Ciutat i Terme Municipal de Dénia. Catàleg de Béns i Espais Protegits. Dénia, 2003-2004. -Ibars i Ibars, M: Vides planes, Ed. Aguaclara, Alacant. 1999 -Ivars Cervera, Joan: La Marina Alta, segons l’informe Fabián y Fuero (1791). IECMA. Dénia. 2007. -Ivars Perez, Josep i Espinós Quero, Antoni.: Xàbia a les exposicions universals del segle XIX. Pansa, figues seques i riuraus. Fundació Cirne. Xàbia 2010. -Pérez Ivars, Ricard, i Ivars Pérez, Josep.: La Xara, un poble del segle XIX. M. I. Ajuntament de Dénia. Dénia, 1981. 6


2.- Els riuraus de Dénia, Jesús-Pobre i La Xara Catàleg de Riuraus Valencians per Josep Marqués Costa i Josep Fornés Mut

7


1.-

Gran Riurau del Senyor de BenissadevĂ­, JesĂşs-Pobre

8


1.-

Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: Municipi: Jesús-Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant Núm. de cadastre o adreça: c/ Les Eres s/n Partida rural o barri: carrer Les Eres

Cartografia: -Latitud: 38º47’53,26” N .-Longitud: 0º05’09,95” E tud: 111 metres -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 30-32 822 (4-1)

.-Alti-

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: El Gran Riurau del Senyor de Benissadeví -conegut en llenguatge informal com ‘del senyoret’- es troba situat en el carrer les Eres. Actualment tots els accessos originals han canviat ja que la construcció d’un nou carrer travessant el que antigament eren les eres o sequers del riurau, ha canviat totalment el seu entorn. Actualment el riurau es troba en bon estat de conservació ja que va ser restaurat l’any 2009. Es tracta d’un riurau de gran tamany, podria ser considerat un riurau industrial de gran producció pansera, amb 10 ulls carpanells a doble cara, representa un dels grans exemples de l’arquitectura del riurau. La seva planta allargada i d’amples i diàfans espais li dóna un aire catedralici que és admirable. Degut al seu bon estat de conservació i a la seva accessibilitat és un espai de referència per a la Ruta dels Riuraus. El riurau no conserva moltes arquitectures vinculades; les cases dels masovers i el pou que abastia l’aigua, situats en la part nord, van ser enderrocats amb la construcció d’edificis nous. L’any 2009 es va construir el fornet d’escaldar nou per utilitzar-lo en la festa de l’escaldà. Posteriorment en l’any 2011 va eixir a la llum l’antic fornet situat en el Pinar de la part oest del riurau. Els altres elements es troben desapareguts. Pel que fa al seu entorn, es troba totalment transformat, la construcció del carrer les Eres, l’any 2008, va destruir el sequer, i la posterior urbanització de l’entorn del riurau va acabar de transformar aquest en un parc que no deixa vore com era el conjunt en un principi. Data de construcció: Segona mitat del segle XIX Transformacions significatives: L’any 2009 fou restaurat completament.

9


1.-

Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, Jesús-Pobre El Riurau Els ulls del riurau: Lateral sud Lateral nord Nombre d’ulls: 10 10 Amplada: 2.60 m 2,60 m Alçada: 2.25 m 2.25 m Forma: Arcs Carpanells Com són els pilars: Forma: rectangular / Mides: 40 cm d’ample Riurau a doble cara / Orientat al sud Mesures del riurau: Llargària: 25,35 m /Amplària: 7,22 m Teulada a dues aigües Materials de construcció: - parets: mamposteria de pedra calcària i maçoneria sense revestir - sostre: canya i teula àrab - sòl : rajoles de fang (posades en la restauració 2009) abans,de terra. - ulls: bards d’argila en l’intradós de l’arc, pedra calcària i maçoneria - pilars: Pedra calcària i maçoneria, carreuó en part. Excepte els tres primers, de la part oest, construïts de pedra tosca. Béns immobles i context: El riurau només conserva un fornet original però les fonts orals diuen que, en el passat, n’hi havia dos. El fornet conservat està en mal estat i pràcticament en ruïna. En la restauració de 2009 se’n va construir un de nou. Béns mobles: Actualment no se n ‘observa cap però quan es va fer la fitxa aparegueren diferents pilons i canyissos.

10


1.-

Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, Jesús-Pobre

Ús del riurau: En el passat era utilitzat per guardar els canyissos i la pansa, en cas de pluja, també per emmagatzemar altres productes agrícoles. Cap als anys 60 es va parar de fer pansa i va restar abandonat fins que es convertí en una quadra de cavalls cap als anys 90. Actualment s’utilitza per a celebracions, actes i conferències. Una vegada a l’any el riurau es converteix en un riurau viu amb la festa de l’escaldà on es realitza, i, per tant, es fa actual aquesta feina, cada darrer diumenge d’agost. Vies d’accés: Pel carrer Les Eres o pel carrer Diagonal; l’antic accés es troba desaparegut per l’urbanització de la zona. Notes i observacions: És un exemple del que es pot fer actualment amb un riurau: convertir-lo en un monument a l’esforç de tota la gent que va treballar amb el raïm i la pansa. Actualment, amb la Festa de l’Escaldà, el riurau es convertix en un riurau viu. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número II-009 i Referència JP 009 on se li dóna un index de protecció integral.

11


2.-

Riurau dels Patos, JesĂşs-Pobre

12


2.-

Riurau dels Patos, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: . Municipi: Jesús Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant . Núm. de cadastre o adreça: Polígon 12 parcel·la 72 Alqueria Colomer, Ref. Catastral: 03063A0120000SL . Partida rural o barri: Alqueria Colomer Cartografia: .-Latitud 38º 47’ 48,18” N .-Longitud 0º 05’ 53,45”E 87 metres X=769153 Y=4298986 .-Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 30-32 822 (4-1)

.-Altitud

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: La casa del Patos és un magnífic exemple de l’arquitectura rural de la Marina Alta, perfectament conservada el seu aspecte auster ens pot fer pensar que es tracta d’una casa humil però és tot el contrari. Es tracta d’una casa de gent benestant, els pilars de tosca treballada del riurau ens ho demostren. La casa presenta un riurau annex en la part sud amb una vorera feta amb cudols redons. Es tracta d’un riurau de 5 ulls rectangulars d’una factura preciosa. La façana de la casa dóna una imatge d’equilibri perfecte entre el riurau i aquesta; la continuació de les fines-

13


2.-

Riurau dels Patos, Jesús-Pobre tres dibuixades en la part de la pallissa és la responsable d’aquest. Pel que fa a les arquitectures vinculades podem dir que les presenta totes, en la seva part oest té la pallissa, en la part nord té el corral i en la part est es pot vore el pou de la casa amb el safareig per a llavar la roba. El que no conserva és el fornet d’escaldar que possiblement desaparegué quan es deixà de fer pansa. Pel que fa a l’entorn es troba en bon estat, l’accés a la casa pel camí de l’alqueria de Colomer encara és el mateix i presenta un sequer prou ben conservat, encara que s’han sembrat diferents arbres. El paisatge de les Valls, on es troba situada la casa, encara és un lloc on es cultiva vinya i, per tant, conserva eixe encant d’estar envoltada pel cultiu per al que va ser creada. Data de construcció: Segona meitat del segle XIX Transformacions significatives: Poques en 1983 reforçament dels elements sostenidors del riurau i canvi de l’encanyissat. El Riurau: Els ulls del riurau: Forma: llinda de fusta / Nombre d’ulls: cinc ulls / Amplària: Entre 3.10 i 3.28 m / Alçada: 1.84 m Com són els pilars: Forma: Pilar amb base quadrada i part central de forma octogonal per la rebaixa dels angles. Construïts amb tosca. Mides: 1,89 m d’alçada / Riurau a una sola cara / Orientació: sud Mesures del riurau: Llargaria: 18.15 m / Amplada: 3.66 m Materials de construcció: - parets: Maçoneria amb pedres, lluïda amb calç. - sostre (canya, teula...): sostres de canyís per pelar i teula àrab - sòl (terra, rajoles, formigó...): Part de l’est formigó (feta de nou) i part de l’oest de terra (vella). - ulls: Bigues de fusta damunt de pilars de tosca. - pilars: Tosca Estat de conservació actual: En un estat regular, però amb perill de deteriorar-se si no es fa una intervenció per consolidar l’estructura de la casa i el riurau. Béns immobles i context: Es conserva el sequer però alterat amb la sembra de diferents arbres, té el pou i el safareig. Casa: Es tracta d’una casa de família benestnt, que presenta un gran corral en la part nord i una pallissa en la part oest per a alimentar els animals. La casa té tres habitacions i una cambra. 14


2.-

Riurau dels Patos, Jesús-Pobre

Béns mobles: No se’n conserven Ús del riurau: Practicament no té ús, els corrals encara s’utilitzen per a tindre gallines i coloms. La casa s’utilitza per a guardar estris agrícoles. Vies d’accés: L’accés és el tradicional pel camí de l’alqueria de Colomer Notes i observacions: La casa encara conserva la pigmentació en les parets que ens mostren la gran bellesa de l’edifici. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número de fitxa III-152 Referència CtJPd 012 on se li dóna un índex de protecció integral

15


3.-

Riurau de Benitzaines, JesĂşs-Pobre

16


3.-

Riurau de Benitzaines, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: Municipi: Jesús-Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant Núm. de cadastre o adreça: Partida Benitzaines 6-7 Partida rural: Benitzaines. Cartografia: -Latitud : 38º46’03,56” N .-Longitud: 0º07’22,35”E .-Altitud: 52 m -Núm de full MAPA CARTOGRÀFIC: 30-32 822 (4-2) Breu descripció del riurau i del seu conjunt: El riurau de les Benitzaines es troba dins del conjunt de l’alqueria de les Benitzaines. Aquest edifici fou construït el segle XVIII, i presenta l’aspecte d’una casa forta amb una garita per a la defensa. El conjunt està declarat BIC per la Direcció General de Patrimoni, i el riurau entra dins d’aquesta protecció. Es tracta d’un riurau a doble cara amb 7 ulls a un costat i 6 en l’altre. A més, presenta dos tipus d’ulls en la part sud té ulls carpanells i en la part nord té ulls allindats. Aquesta peculiaritat li dóna una imatge estranya a la vista i fa pensar en una construcció feta en dues parts. A més, molt a prop del riurau existia una estufa de grans dimensions, que actualment es troba pràcticament desapareguda. En el conjunt podem observar diferents construccions, com el fornet d’escaldar, en la part est, un safareig i un bevedor pels animals, en la part nord, i un pou en l’interior del mateix riurau. Es tracta d’un conjunt impressionant que es troba en perfecte estat de conservació i en el que encara es pot vore el treball de la vinya en els conreus més propers. En el conjunt també es troba una ermita i la proximitat del riu Gorgos li dóna al conjunt una imatge més bonica encara, si cap. L’entorn del riurau es conserva a la perfecció i sense molts canvis amb un gran sequer amb orientació a l’ est, sud i nord, que ens fa vore la gran quantitat de pansa que es podria fer allí. Data de construcció: Segona meitat del segle XIX Transformacions significatives: En el riurau hi ha bigues canviades i en els ulls allindats de la part nord, les bigues de fusta originals han segut canviades per bigues de formigó. Les bigues de formigó foren posades en els anys 70 i les bigues del sostre foren canviades en l’any 2001. Els ulls del riurau: Té 7 ulls en la part sud i 6 en la part nord / Amplada: 3,20 metres / Alçada: 2,10 metres En la part sud 6 són arcs carpanells i una llinda, i en la part nord, 5 llindes 17


3.-

Riurau de Benitzaines, Jesús-Pobre i un arc carpanell. Com són els pilars : forma: llindes / mides: 45 cm d’ample i 44 cm de profunditat. Riurau a doble cara / Orientació sud Mesures del riurau: Llargària: 28 m / Amplada: 8.7 m Teulada a dues aigües Materials de construcció: - parets: Pedra - sostre: Canyís, bigues de fusta i teula àrab. - sòl: de terra. - ulls: Tosca - pilars: Tosca Béns immobles i context: Es conserva el fornet d’escaldar en perfecte estat i amb una espectacular xemeneia feta amb un tub d’acer, conserva també l’estufa de secar pansa, encara que, en estat de ruïna. La propietària ens informa que cabien 2 vagonades, això significa que podien entrar uns 48 canyissos plens de raïm a secar. El sequer també es conserva en bon estat encara que té molta brossa. Dins del mateix riurau es conserva el pou, i fora, un safareig. Dins de la casa la propietària ens va dir que existia un cup i un gran celler.

18


3.-

Riurau de Benitzaines, Jesús-Pobre

Casa: Es tracta d’una casa senyorial, de grans dimensions, construïda el segle XVIII; actualment, molt ben conservada pels propietaris. Aquesta casa d’aspecte fortificat controlaria un vast territori al seu voltant. En ella es troben els corrals, l’almàssera, el cup i el celler. Va sofrir una ampliació en el segle XIX cap a la part nord. Béns mobles: Conserva les calderes, canyissos, cabassos i pilons Ús del riurau: Actualment està en desús, allí es mantenen els estris que utilitzaren per fer pansa fins el 1970 quan deixaren de fer-ne. Vies d’accés: Accés tradicional pel camí de les Benitzaines Notes y observacions: Estem davant d’un dels primers riuraus declarat BIC , encara que no específicament entra dins del mateix nivell de protecció de la casa ja que forma part del seu entorn. El codi de l’edifici és el següent: Bé d’interès cultural. Codi G.V. 03.03.063= 004

19


4.-

Casa de la Tia Pepa la Coixa, JesĂşs-Pobre

20


4.-

Casa de la Tia Pepa la Coixa, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: Municipi: Jesús-Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant Núm. de cadastre o adreça: Polígon 16 Parcel·la 528 Jesús-Pobre Partida rural o barri: Plaça de l’església Cartografia: -Latitud 38º47’48.38” N .-Longitud 0º05’15.77” E .-Altitud: 100 metres -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 30-32 822 (4-1) Breu descripció del riurau i del seu conjunt: Estem davant de l’únic riurau integrat o casa porticada que existeix a Jesús-Pobre. La casa té un ull integrat dins la façana, que dóna l’entrada a l’espai que podríem qualificar com a riurau. Aquest és un espai ample i de forma rectangular que pareix molt apropiat per al treball de la pansa. En la part est de la casa hi ha un altre riurau on es troba el fornet d’escaldar, per les seves dimensions més pareix un lloc on poder escaldar refugiat del sol que un riurau on es guarde la pansa en cas de pluja. Segons la informació oral facilitada pels mitgers de la casa, la pansa es protegia de la pluja amb bous i veles, no empilant els canyissos en el riurau. Molt prop de la casa també es conserva una estufa d’assecar el raïm, està pràcticament derruïda i tan sols queden els murs. Aquesta estufa no és de grans dimensions però fa vore el caràcter industrial de l’explotació pansera de la casa. El fornet, situat en el riurau est, està cegat però presenta una xemeneia de rajola de característiques molt especials, ja que més bé pareix una xemeneia d’una casa. Pel que fa a l’entorn de la casa i el seu sequer, aquest resta totalment transformat per la construcció d’un jardí, que ha canviat la funció d’aquest ample espai. La casa té un pou eal costat del riurau sud. Data de construcció: Segona meitat del segle XIX Transformacions significatives: En 1989 es reforma tota la casa i els riuraus. El Riurau Els ulls del riurau: Frontal Nombre d’ulls: 1 Amplada: 3.13 m Alçada: 2.50 m Forma: Carpanell Com són els pilars:

Lateral est 2 1.77 m i 3.55 m 1.91 m i 1.64 m Carpanell i rectangular 21


4.-

Casa de la Tia Pepa la Coixa, Jesús-Pobre Forma: Només hi ha un pilar en el riurau est i es rectangular Mides: 58 cm d’ample i 33 cm de profunditat. Riuraus a una sola cara Orientació: sud el riurau frontal i est el lateral. Mesures del riurau: Frontal Lateral est Llargària: 12.20 m 7.8 m Amplària: 4m 3.47 m Teulada amb corrent cap avant Materials de construcció: - parets: Riurau sud, pedra i maçoneria, Riurau est pedra i maçoneria, en algunes parts, tosca. - sostre: Bigues de fusta, teula àrab i materials nous en l’est, bigues de fusta i sostre de formigó lluït en el sud. - sòl: De rajoles de fang. - ulls: Ull riurau sud de tosca amb l’intradós de l’arc cobert amb tosques , ulls del riurau est un de rajoles i l’altre amb una biga de fusta. - pilars: De tosca, l’únic en el riurau est. Béns immobles i context: El fornet d’escaldar encara es conserva però cegat, presenta una xemeneia de rajoles de factura preciosa. El sequer quedà totalment transformat en un jardí, i encara conserva el pou en l’interior del riurau sud. L’estufa d’assecar es troba en molt mal estat encara que la conserva, només queden els murs i es tracta de l’única estufa d’assecar que es conserva a Jesús-Pobre. També es conserven dos safareigs de fer solfate. La casa: Es tracta d’una gran casa de senyoret però administrada per mitgers que treballaven les terres. Els amos de la casa vivien a València i cobraven la seva part. La casa té corral, cambra i llar, encara que molt transformades per la rehabilitació de 1989. Béns mobles: Només es conserven uns quants pilons. Ús del riurau: Actualment la casa s’utilitza com a residència de vacances i el riurau com a naia. Vies d’accés: La via d’accés es la tradicional, per l’Avinguda de Dénia en la part est, i pel camí del pou de Simó en l’oest.

22


4.-

Casa de la Tia Pepa la Coixa, Jesús-Pobre

Notes i observacions: Els safareigs de solfate, s’utilitzaven de la següent manera: es posava una pedra de solfate dins i després se li tirava aigua. Desfeien la pedra i la mesclaven amb l’aigua, després d’això se’ls aplicava als ceps. L’estufa d’assecar, s’utilitzava de la següent manera: en l’obertura de la part de baix es posava llenya i es feia foc, l’estufa estava tota tancada i produïa una forta calor que ajudava a assecar. Els canyissos es posaven en la part més alta i allí s’assecava la pansa.

23


5.-

Riurau del Juanito, JesĂşs-Pobre

24


5.-

Riurau del Juanito, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: Municipi: Jesús-Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant Núm. de cadastre o adreça: Els quatre cantons nº64 Partida rural o barri: Els quatre cantons Cartografia: -Latitud 38º47’44,65’’N .-Longitud 0º4’50.26’’ E .-Altitud: 106 metres -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 30-32 822 (4-1) Breu descripció del riurau i el seu conjunt: Situat en el carrer quatre cantons, i dintre d’un poblament dispers, trobem aquest edifici de modesta estructura. Es tracta d’un riurauet amb alguna pretensió decorativa però dins de l’austeritat que caracteritza les construccions de l’arquitectura rural de la Marina Alta. El riurau annex al lateral est de la casa número 64 del carrer quatre cantons presenta una teulada amb dues altures que fa que la visió del conjunt deixe de ser lineal. La part central, que dóna entrada al riurau, és la més elevada, deixant els dos ulls laterals i més menuts a una altura menor. El riurau de tres ulls formats amb arcs de mig punt, presenta un d’ells amb clares evidències d’haver segut cegat, la resta d’arcs encara es conserven oberts però protegits de la mirada dels curiosos amb canyissos. Pel que fa a la resta d’elements, el fornet d’escaldar situat justament enfront del riurau encara es conserva amb molt bon estat, pel que fa al pou de la casa el podem observar un bancal més avall i encara es conserva molt bé. El sequer ha sofrit algunes transformacions per la sembra d’arbres fruiters però no costaria gens recuperar-lo. També queden en peu les parets de l’antic cup ja separat de l’edifici central i sense la seva maquinària, cosa que el desllueix però que no deixa de ser un exemple d’explotació i producció de raïm. El Riurau.Els ulls del riurau: Nombre d’ulls: 3 Amplada: 1.35 m el dos més menuts i 1.85 el més gran Alçada: 2.12 m els menuts i 2.38 el gran Forma: arcs de mig punt Com són els pilars: Forma: Rectangular Mides: 35.5 cm d’ample i 27 cm de profunditat 25


5.-

Riurau del ‘Juanito’, Jesús-Pobre Riurau a una sola cara Orientació sud Mesures del riurau: Llargària: 10.8 m Amplària: 5.9 m Teulada amb corrent cap avant amb dues altures, més alta pel centre i baixeta als laterals. Materials de construcció: Parets: Maçoneria Sostre: Bigues de fusta, canyís i teula àrab Sòl: Formigó Ulls: Lluïts de material (formigó) Pilars: Pedra tosca i bric Estat de conservació actual: Molt deteriorat Béns immobles i context: Es conserven molts elements com el fornet d’escaldar, el pou, el cup (encara que no conserva la maquinaria), cuineta i fornet de coure pa. El sequer encara es conserva però amb algun arbre. fruiter sembrat.

26


5.-

Riurau del ‘Juanito’, Jesús-Pobre Casa: Es tracta d’una casa de treball on es veu un gran predomini del mur i buits amb reduïdes dimensions. La majoria de buits es concentren en la primera planta. L’únic que destaca en la façana és l’obertura per a la porta que és de grans dimensions. La data de construcció d’aquesta seria anterior a la del riurau, en la segona meitat del segle XIX. Béns mobles: No se n’observen Ús del riurau: Actualment s’utilitza com a magatzem per als estris agrícoles. Vies d’accés: La tradicional pel camí del cementeri o pel carrer quatre cantons. Notes i observacions: La casa i el riurau apareixen en el Catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme de municipal de Dénia, nº de fitxa: III-145 referència: JPCG 003 amb l’índex de protecció ambiental. Apareix en el llibre Els riuraus valencians de Lluís Fornés

27


6.-

Riurau de Batiste, JesĂşs-Pobre

28


6-

Riurau de Batiste, Jesús-Pobre

Dades geogràfiques: Municipi: Jesús-Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant Núm. de cadastre o adreça: Polígon 17 Parcel·la 190 Partida rural o barri: Foies Blanques Cartografia: -Latitud: 38º48’30.01”N .-Longitud: 0º05’00,55”E .-Altitud:102 metres -Núm de full MAPA CARTOGRÀFIC: 30-32 822 (4-1) Breu descripció del riurau i el seu conjunt: Es tracta d’un riurau molt deteriorat i en estat alarmant de conservació; actualment quasi desaparegut i del que només queden restes dels arcs. El perquè de la seva tria es degut al fet que conserva tots els elements que podria tindre una explotació de caràcter agrari com és el riurau. Té celler, cup, cuineta i fornet d’escaldar. El riurau presentava tres arcs carpanells i es troba adossat a la casa en la seva part frontal. Dins d’ell es troba el cup i la cuineta, a més del forn de coure pa. En l’interior de la casa trobem el celler i els corrals. Fora de la mateixa hi ha una cisterna amb capelleta molt ben conservada. La fallida del riurau deguda a la feblesa dels elements sostenidors es produí a principis de la dècada passada. Però abans presentava un riurau de bellíssima factura amb tres ulls carpanells dels que només queden els pilars. Actualment només queda en peu l’estructura de la casa i els corrals, encara s’observa el cup, fornet de coure pa, fornet d’escaldar i la cuineta. L’entorn del riurau està pràcticament igual, encara que els cultius ja no són de ceps sinó d’ametler. La seva situació en les faldes del Montgó el situa en un entorn envejable. El sequer encara es conserva igual però ple d’ herba que oculta la gran replaça que tenia en el seu front. El riurau presenta una orientació poc habitual cap a l’est.

Fotos gentilesa de la familia de Batiste Llorenç

Data de construcció: Segona meitat del segle XIX Transformacions significatives: No cap, el riurau presenta un pèssim estat de conservació. Els ulls del riurau: Forma: Carpanells / Nombre d’ulls: 3 / Amplada: de 3.10 a 2.80 m / Alçada: 2 m Com són els pilars: Forma: rectangular / Mides: 1.37 m d’ample i 46 cm de profunditat / 29

Esquerra: Imatge històrica del riurau. gentilesa de Josep Ivars


6.-

Riurau de Batiste, Jesús-Pobre

Riurau a una sola cara / Orientació: Est Mesures del riurau: Llargària: 17 m / Amplària: 3 m Teulada amb corrent cap avant Materials de construcció: - parets: Pedra i maçoneria. - sostre: Sostre de canya i teula àrab amb bigues de fusta. - sòl : formigó - ulls: Fets amb rajoles de fang en l’intradós. - pilars: De pedra i maçoneria.

Béns immobles i context: En l’interior del riurau encara es conserven en bon estat la cuineta, el forn de coure pa i el cup. En el sequer conservat perfectament a pesar de l’herba que el cobreix, es troba el fornetd’escaladar en mal estat de conservació. En la part sud trobem la cisterna amb capella perfectament 30

Plànol del riurau de Batiste. Gentilesa de Josep Ivars


6-

Riurau de Batiste, Jesús-Pobre

conservada i en bon estat. Casa: Es tracta d’una casa de treball amb tres habitacions, una llar, menjador, pallissa, cambra i corrals. També té un celler on encara es conserven barrils de vi en mal estat. Béns mobles: No se n’observen Ús del riurau: Actualment no té cap ús. Vies d’accés: L’accés és el tradicional, accedint de la carretera de JesúsPobre a La Xara per un camí de terra que porta a la casa i els terrenys. Notes i observacions: A pesar del mal estat de conservació es tracta d’un riurau que podríem qualificar de riurau tipus en el que s’observen tots els elements per al treball del raïm. El riurau apareix en el llibre Xàbia a les exposicions universals del segle XIX, Pansa, figues seques i riuraus de Josep Ivars Pérez i Antoni Espinós Quero. El podem trobar en la pàgina 59 on apareixen dues fotos del riurau encara en peu i un plànol de la seva planta.

31

Fotos gentilesa de la familia de Batiste Llorenç


7.-

Riurau del tio Berto el Negret, JesĂşs-Pobre.

32


7.-

Riurau del tio Berto el Negret, Jesús-Pobre.

Dades geogràfiques: . Municipi: Jesús Pobre, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant . Núm. de cadastre o adreça: Polígon 16 parcel·la 419 Bisserot, Ref. Catastral: 03063A016004190000SP . Partida rural o barri: Quatre Cantons

Cartografia: .-Latitud: 38º 47’ 45,44” N .-Longitud: 0º 04’ 49,43” E. -Altitud: 107m X=767608 Y=4298839 .-Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 30-32 822 (4-1)

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: Es tracta d’un riurauet com a mínim peculiar, ja que té unes dimensions molt reduïdes i, a més, està exempt. El trobem situat en el conjunt dels Quatre Cantons, un poblament dispers que li dóna un ambient especial al conjunt com el d’una antiga alqueria morisca. En el seu entorn ja no s’hi troben ceps, encara que comencen a sembrar-ne de nou, totalment envoltat d’ ametlers, bancals erms i tarongers, el paisatge ja no és el que era temps enrere. El riurau es troba situat en un bancal un poc més alt d’on estan les cases, degut al desnivell del territori, a ell s’accedeix per tres escalons de pedra. Degut a les reduïdes dimensions del riurau no s’utilitzaria per guardar la pansa en cas de pluja, més be deuria ser per guardar els estris agrícoles i canyissos, bous i veles... Pel que fa a altres béns, el riurau conserva en el seu lateral oest el fornet de coure pa en un estat prou roïn, una cuineta en el seu interior i el fornet d’escaldar a l’est, que aprofita el desnivell del terreny i el marge construït per instal·lar la boca per on es feia el foc. L’entorn del riurau es pot dir que està ben conservat, encara que els canvis en el cultiu han canviat el paisatge, les cases i els diferents camins són els mateixos que fa dos segles enrere, podent observar un conjunt d’excepcionals característiques. Actualment l’únic ull del riurau ha segut tancat per evitar el pas de la gent. Data de construcció: Segona meitat del segle XIX Transformacions significatives: Canvi de la teulada tradicional, per bigues de formigó i elements moderns. Aquesta transformació es produí en els anys 90. Tancament de l’ull amb una reixa any 2011.

33


7.-

Riurau del tio Berto el Negret, Jesús-Pobre. El Riurau.Els ulls del riurau: Forma: Arc Carpanell / Nombre d’ulls: Un ull / Amplada: 2.38 m / Alçada: 2.11 m Com són els pilars: L’ arc naix directament del mur. Mesures del riurau: Llargària: 6.9 m / Amplada: 4.3 m Teulada amb corrent cap arrere. / Orientació al sud Materials de construcció: - parets: De pedra amb maçoneria i tosca. - sostre: Bigues de formigó i teula àrab. - sòl: Sòl de formigó - ulls: Fet amb brics. - pilars: No en té, però l’ull es sosté sobre tosques. Béns immobles i context: Presenta el fornet d’escaldar en perfecte estat, encara que si s’abandona potser necessite alguna intervenció. El sequer encara es conserva però es van sembrar ametlers, posteriorment en l’any 2011 es va instal·lar una piscina prefabricada. Té un fornet de coure pa, en la part oest, fet de maçoneria i pedra, que té falta de reforma ja que amenaça ruïna. En l’interior conserva una cuineta en bon estat. També té dos pous i un

34


7.-

Riurau del tio Berto el Negret, Jesús-Pobre.

safareig situats enfront de la casa. Casa: Es tracta d’una casa de gent humil, situada en la part est del riurau, presenta corral, cambra, pallissa i vàries habitacions en la planta baixa. Construïda en la segona meitat del segle XIX. Béns mobles: Uns pocs canyissos Ús del riurau: Actualment s’utilitza com a magatzem Vies d’accés: Accés tradicional pel camí del cementeri Notes i observacions: Fa uns anys va tindre un canvi de propietari i aquest va tapar, amb una reixa, l’ull del riurau llevant-li l’encant que tenia. També va col·locar una piscina prefabricada en el que seria el sequer, tot açò va ocórrer cap a l’any 2011. La casa apareix en en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme de Dénia amb el número III-143 Referència JPCG003 amb un index de protecció ambiental. Apareix en el llibre Els riuraus valencians de Lluís Fornés.

35


8.-

Riurau d´Eduardo Martí, La Xara

36


8.-

Riurau d´Eduardo Martí, La Xara

Dades Geogràfiques Municipi: La Xara, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant. Núm. de cadastre o adreça: 66 Partida rural o barri: Pinella.

Cartografía -Latitud: N 38’49’63.9’’ .-Longitud: E00’03’14.0’ .-Altitud: 36,3 -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II

Fons Documentals Existeix una curiosa i interessant fotografia d’un grup familiar retratat en aquest riurau amb els seus propietaris. Tots els indicis situen la datació de la imatge gràfica en les primeres dècades del segle XX. Vegeu contraportada.

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: El riurau d’Eduard Martí està situat prop de l’Assagador del Palmar, en la Partida de Pinella, pròxim a La Xara. Una zona sense restes de ceps en l’actualitat. Estem davant d’un riurau amb característiques singulars, ben conservat i amb certs elements de gran bellesa. Consta de diversos cossos units en un únic bloc, alguns de diferents èpoques. Es tracta d’un riurau de quatre ulls annexat frontalment a una casa de camp de planta rectangular amb dues navades i teulada de quatre corrents. També conserva reixes boniques de forja, en la part de la cambra. Destaquen, per damunt de tot, els seus pilars i pilastres de pedra calcària picada, esculpits amb bella factura. Es tracta de dos columnes cilíndriques amb bassa i capitell i sis pilastres amb secció de mitja circunferència i característiques idèntiques. Aquest riurau presenta dos elements annexos gens comuns: el corral amb pallisa i una escaleta de maçoneria amb roda-carro de pedra calcària, per a pujar al cavall o al carro. Les obres de conservació i habilitació de la vivenda per a estiuar han estat molt respectuoses amb el riurau i el seu conjunt. Cal fer menció d’aquesta sensibilitat per conservar el riurau en tot el seu esplendor. L’únic detall que no es correspondria és el paviment de gres del riurau, però passa 37


8.-

Riurau d´Eduardo Martí, La Xara inadvertit davant el bon estat del riurau. El Riurau.Data/època de construcció: Segle XIX (darreres dècades) Data/època de transformacions significatives: En els darrers anys, les obres de condicionament de la vivenda i el riurau han modificat alguns dels elements i materials constructius típics del riurau. S’ha canviat el paviment original de rajoles de fang per un paviment de gres i s’ha canviat el sostre original per un de bigues de formigó (folrades amb fusta), rajoles planes (“bardos”) i teula corba. -Es tracta d’una estructura annexada frontalment a la vivenda. - Els ulls del riurau: Arcs carpanells. 4 ulls frontals de 2’9 metres d’amplada y 2’42 metres d’alçada. - Ulls: Carreus de tosca. - Els pilars : - Fust: Columna cil·líndrica de parets fines i secció circular. Pedra calcària treballada, basament, fust i capitell. Capitells: Són de secció quadrangular i tenen les arestes inferiors rebaixades per a evitar contusions. D’aquesta manera, la part inferior dels capitells adquereix forma trapezoidal. Bassaments: Carreus rectangulars. - Mides: 0’33 m. de diàmetre. - El riurau és d’una sola cara . - Orientació: Est. - Mesures del riurau:- 16’6 metres de llarg. / 3’85 metres d’amplada/ 3’45 metres d’alçada màxima. - Teulada amb corrent cap avant. - Materials de construcció: - Parets: Maçoneria. - Sostre: Bigues de formigó folrades amb fusta, rajoles planes (“bardors”) i teula corba. - Sòl: Gres en els tres ulls frontals de la casa. Es conserven restes del paviment original del riurau de rajoles de fang. - Altres elements: Hi ha un pujador de cavall i carro fet de maçoneria i amb un roda-carros de pedra picada. També hi ha un rastell de pedra calcària picada que contenia el paviment de rajoles de fang original. - L’estat de conservació d’aquest riurau és excel·lent.

38


8.-

Riurau d´Eduardo Martí, La Xara

Béns Immobles i Context: Es conserva el fornet d’escaldar però s’ha inutilitzat farcint-lo de terra, és recuperable. El sequer o era es conserva com a pàrking de la vivenda. Tanmateix destaca un pou a l’exterior del riurau amb un paviment empedrat circular que envolta el coll de pou. .-Casa/cases: - L’habitatge és una casa de planta quadrada amb corredor central i tres nevades sense corral. El Corral el trobem annex al riurau en el seu extrem nord. A la primera plant està la cambra, construïda amb pilars de carreus de tosca. La pallisa està situada dalt del corral, annex al riurau. Béns Mobles: Es conserven a l’interior de la vivenda, dalt de la cambra, calderes, casses, pilons, canyissos, veles i els diferents atifells per nugar les veles, cabaços, etc.. Notes i Observacions: Ens trobem davant d’un dels riuraus més ben conservats i més autèntics del terme de Dénia, tant pels seus elements arquitectònics, com pel seu excel·lent estat de conservació. És un riurau amb unes característiques molt peculiars i molt representatives dels riuraus de Dénia. Els seus pilars de pedra calcària treballada són un magnífic exemple dels treballs realitzats pels afamats picapedrers de La Xara. Aquest riurau es troba en molt bones condicions de perdurar en el temps i de mostrar, durant molts anys, el seu esplendor, cosa que poden dir ben pocs riuraus d’aquest territori. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número III-114 on se li dóna un índex de protecció integral.

Escena familiar. Inicis del S. XX. Foto d’Eduardo Martí. Gentilesa de l´Associació els Pòrxens 39


9.-

Riurau integrat del CaragĂşs. La Xara

40


9.-

Riurau integrat del Caragús. La Xara

Dades Geogràfiques Municipi: La Xara, Dénia . Comarca: Marina Alta . Província: Alacant. Núm. de cadastre o adreça: 9 Partida rural o barri: Caragús.. Cartografia -Latitud: N 38’49’02.6’’ .-Longitud: E00’02’34.6’ .-Altitud: 29,7 -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II Breu descripció del riurau i del seu conjunt: Es tracta d’un riurau de tipologia singular ja que està integrat a l’estructura de l’habitatge. Aquesta tipologia va ser estudiada per Miquel del Rey en el seu ja clàssic Arquitectura Rural Valenciana i les va denominar com a “cases porticades de La Marina”. En la primera navada, baix la cambra, es situa el pòrtic, l’espai obert i filtrant. Aquest tipus de “casa porticada” té tres exemples al terme de Dénia, tots ells a la partida del Caragús, fitant amb el terme de Pedreguer on trobem fins a set exemples. El riurau conserva la tipologia original de la seva construcció però ha sofert distintes intervencions poc respectuoses amb el seu passat històric que han malmès la seva imatge: paviment de gres, enlluïts de ciment, pintura plàstica, etc. Tot i això, les reixes i altres elements de forja ens evidencien l’antiguitat de l’immoble. Aquesta fusió entre la casa de camp i el riurau és pròpia de les construccions dels darrers anys del segle XIX i primers del XX. Aquest riurau està vinculat a dos construccions posteriors: un molí (Molí del Manotes) i una cava (Cava del Caragús) que estan a tocar del riurau. Prop del sequer s’observen tres sifons que servien per a elevar l’aigua de la cava. El Riurau Data/època de construcció: Segle XIX (darreres dècades) Data/època de transformacions significatives: En els darrers anys, les obres de condicionament de la vivenda i el riurau han modificat alguns dels elements i materials constructius típics del riurau. S’ha canviat el paviment original de rajoles de fang per un paviment de gres, s’ha enlluït amb formigó i s’ha pintat amb pintura plàstica. -Es tracta d’una estructura integrada en la primera navada de la vivenda. 41


9.-

Riurau integrat del Caragús. La Xara -Els ulls del riurau: Arcs carpanells. 3 ulls frontals d’ 1’75 metres d’amplada y 2 metres d’alçada. - Els pilars : Rectangulars. Mides: 0’5 metres d’amplada i 1’75 d’alçada. -El riurau és d’una sola cara . -Orientació: Sud -Mesures del riurau: - 3’4 metres de llarg./ - 3’9 metres d’amplada./ - 3’75 metres d’alçada. -Materials de construcció: - Parets: Maçoneria. - Sostre: Bigues de fusta i algeps. - Sòl: Gres. - Ulls: No s’observa. Estan enlluïts amb ciment. - Pilars: Maçoneria. -L’estat de conservació és preocupant. En estat d’inhabitatge i abandonament de llarga de durada.

Béns Immobles i Contex: No s’observen elements relacionats amb els treballs de la pansa. El fornet d’escaldar no s’ha conservat. Sí que es conserva un pou amb una capelleta molt bonica amb volta de falsa cúpula. També es conserva molt pròxim, i de la mateixa propietat, el molí (Molí del Manotes) i la cava del Caragús que transcorre dins dels seus terrenys. 42


9.-

Riurau integrat del Caragús. La Xara

-Casa/cases: -L’habitatge és una casa de planta rectangular amb corredor central i tres nevades. El Corral el trobem annex, al lateral est. A la primera planta està la cambra. Béns Mobles: No se n’observen. Notes i Observacions: Es tracta d’una “casa porticada” de grans dimensions i tipologia clara, vinculada a propietaris de Pedreguer. Al seu entorn trobem distintes construccions d’arquitectura rural molt interessants etnogràficament: sifons, cava, molí, pou, corral, etc. Tots ells, records tangibles del passat. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número IIi-105 on se li dóna un índex de protecció parcial.

43


10.--

Riurau de Pinella. La Xara

44


10-

Riurau de Pinella. La Xara

Dades Geogràfiques Municipi: La Xara, Dénia. Comarca: Marina Alta. Província: Alacant. . Núm. de cadastre o adreça: 26 . Partida rural o barri: Pinella. Cartografia .-Latitud: N 38’49’66.6’’ .-Longitud: E00’03’36.4’’ .-Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II

.-Altitud: 26m.

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: Riurau de set ulls rectangulars de grans dimensions, annexionat al lateral nord d’una agrupació de cases de camp i corrals. Sembla un element bastit amb posterioritat. Destaquen, per damunt de tot, els seus pilars de pedra calcària picada, esculpits amb molt bella factura. Els pilars tenen tres parts diferenciades: un basament de pedra de secció octogonal, un fust de pedra troncocònic i un capitell de fusta en forma de mitja circumferència aplanada. Els pilars d’ambdós laterals del riurau, també estan fets de pedra calcària treballada amb els costat funcional arredonit. Encara que és un riurau de formes típiques i els seus pilars són d’una bellesa molt destacable, es troba en un estat d’abandonament molt preocupant i descontextualitzat del seu paisatge. El Riurau Època de construcció: Segle XIX. Transformacions significatives: No s’observen. -Riurau annexat lateralment al conjunt de vivendes. -Els ulls del riurau: Arcs rectangulars: 7 ulls frontals de 3’6 metres d’amplada i 1’75 metres d’alçada. -Els pilars : - Forma: Capitells: Són de fusta tallada en forma de mitja circumferència aplanada. - Fust: Columna troncocònica de pedra de parets fines i secció circular. - Bassaments: Carreus poligonals de secció octogonal . -El riurau és a una sola cara. -Orientació: Nord. 45


10-

Riurau de Pinella. La Xara -Mesures del riurau: 31 metres de llarg / 4’2 metres d’amplada / 3’65 metres d’alçada màxima. -Teulada amb corrent cap avant. -Materials de construcció: - Parets: Maçoneria. - Sostre: Canyís, algeps, bigues de fusta i teula corba. - Sòl: Terra. - Ulls: Bigues de fusta transversals. - Pilars: Basament i fust de pedra calcària treballada, capitell de fusta. - En estat d’enderroc. Béns Immobles i Contex: No se’n conserven. Sequer o era molt alterat. -Casa/cases: - Agrupació de cases de camp de treball de dimensions mitjanes i corrals.

46


10-

Riurau de Pinella. La Xara

Durant un temps, part d’aquesta construcció es va utilitzar com a granja i escorxador.. :Béns Mobles: No se n’observen. Actualment en estat d’abandonament i enderroc. Notes i observacions: : Com ja hem dit, estem davant d’un riurau de formes típiques, amb uns pilars d’una qualitat impressionant i que es troba en un estat d’enderroc molt preocupant. Encara que els propietaris han cercat el riurau amb una tanca de fil d’aram, per evitar l’espoli dels seus elements arquitectònics, no sabem si aquesta protecció serà suficient per a evitar la seva desaparició definitiva. És una llàstima que aquests pilars perden la seva funció, que és la de suportar el sostre del riurau per una funció aliena a la seva construcció. L’enderrocament progressiu el pot portar a l’estat de ruïna total. S’hauria de fer un seguiment del seu estat i de tots els seus elements. Està inclòs en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número de referència III, 112 i amb un índex de protecció parcial.

47


11.- Riurau de Torre Carrals, DĂŠnia

48


11.- Riurau de Torre Carrals, Dénia

DADES GEOGRÀFIQUES Municipi: Dénia Comarca: Marina Alta. Província: Alacant. Núm. de cadastre o adreça: 11 Partida rural o barri: Torre Carrals. CARTOGRAFIA .-Latitud: N 38’49’89.2’’ .-Longitud: E00’02’89.5’ .-Altitud: 52,7m. .-Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II BREU DESCRIPCIÓ DEL RIURAU I DEL SEU CONJUNT L’immoble està situat a la partida Torre Carrals, molt a prop del camí nou d’Ondara a Dénia. Es tracta d’un riurau de petites dimensions, amb dos ulls i annexat frontalment a una casa de camp de dimensions mitjanes, cara al migdia. S’ha restaurat i conservat de manera correcta. Destaquen les seves dues columnes frontals de pedra calcària treballada, amb capitell, igualment de pedra, de forma trapezoïdal, esculpits amb molt bella factura. Queda també obert pels costats est i oest, en el primer cas amb un arc rebaixat. Tanmateix, el llindar de la porta està construït amb carreus de pedra calcària, tant la imposta com les dovelles de l’arc rebaixat. La porta és de fusta, amb decoració tallada, amb dues fulles i postic. S’observa, clarament, que en temps recents s’han fet obres de conservació, consolidació i habilitació de la vivenda i el riurau, condicionant-la per a ús residencial i d’estiueig. Amb tot i amb això, aquestes obres han estat molt respectuoses amb el riurau però no tant amb el seu entorn. Cal fer menció d’aquesta sensibilitat per conservar el riurau en tot el seu esplendor per part dels propietaris. Ara l’utilitzen com a naia i part oberta de la casa. El Riurau.Data de construcció: Finals del segle XIX Transformacions significatives: En els darrers anys, les obres de condicionament de la vivenda i el riurau han modificat alguns dels elements i materials constructius típics del riurau. -Riurau annexat frontalment a la vivenda. - Els ulls del riurau: - 2 ulls frontals i 2 laterals. - Rectangulars els frontals i de mig punt els laterals (entrada de carro). 49

Foto gentilesa de Josep Ivars


11.- Riurau de Torre Carrals, Dénia - Els pilars : - Forma: Capitells: Són de forma trapezoidal invertida i secció quadrangular. - Fust: Columna cil·líndrica de pedra de parets fines i secció circular. - Bassaments: Carreus rectangulars. - Mides: 0’33 m. de diàmetre. -Orientació: Sud. -Teulada amb corrent cap avant. -Materials de construcció: - Parets: Maçoneria. - Sostre: Bigues de fusta, rajoles i teula corba. - Sòl: Rajoles de fang modernes. - Ulls: Travessers de fusta. - Pilars: Pedra calcària, basament, fust i capitell. -L’estat de conservació d’aquest riurau és molt bo. Béns Immobles i Contex: No se n’observen. Sequer o era molt transformat. -Casa/cases: - Casa de dimensions grans amb dues navades paral·leles i un cos annex lateral. Dues plantes en alçat i coberta a doble vessant. Les recents transformacions han modificat lleugerament l’estructura i morfologia de la vivenda. Béns Mobles: No se n’oberven. -Ús actual: Actualment s’utilitza com a lloc d’esbarjo de la vivenda.

VIES D’ACCÉS

50


11.- Riurau de Torre Carrals, Dénia -Accés tradicional: Camí nou d’Ondara a Dénia. Notes i Observacions: Ens trobem davant d’un riurau molt ben conservat, restaurat amb sensibilitat i rigor. Encara que la seva funció ha canviat totalment i no s’observa el rastre del seu passat panser, el riurau manté la seva estructura original i la bellesa dels seus elements principals. Els seus pilars de pedra calcària treballada són un magnífic exemple de la feina realitzada pels afamats picapedrers de La Xara. El riurau, restaurat, es troba en molt bones condicions de perdurar en el temps i de mostrar, durant molts anys, el seu esplendor. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número III-089 on se li dóna un índex de protecció parcial.

51


12.- Riurau del Palmar, DĂŠnia

52


12.- Riurau del Palmar, Dénia

Identificació -Núm. de fitxa: 3 -Nom de l’edifici: Riurau d’El Palmar.

Dades Goegràfiques Municipi: Dénia Comarca: Marina Alta . Província: Alacant. Núm. de cadastre o adreça: Partida rural o barri: Palmar.

Cartografia -Latitud: N 38’51’50.5’’ .-Longitud: E00’02’98.3’ .-Altitud: 10m. -Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II

Breu descripció del riurau i del seu conjunt: El riurau està situat a la partida del Palmar a pocs metres de la línea de costa i les platges. Aquesta situació ha condicionat el seu entorn amb la proliferació d’apartaments i segons residències, en tota la franja litoral. La pressió urbanística a la que ha estat sotmès li proporciona un caràcter singular. Es tracta d’un riurau de quatre ulls carpanells annexat frontalment a una casa de camp de dimensions grans, amb dues navades i cambra. El seus pilars són, possiblement, el seu element més significatiu, realitzats amb pedra tosca esculpida, amb les arestes rebaixades i capitells de secció quadrangular amb forma escalonada invertida. Encara que és un riurau de formes regulars i típiques dins de l’arquitectura del riurau, actualment destaca pel seu aspecte modificat. En els darrers anys, les obres de condicionament de la vivenda i el riurau han modificat distints elements i materials constructius típics del riurau. S’ha modificat el paviment original per un paviment de gres. Tanmateix s’han alçat petits murs baix els arcs i en la part central del riurau, dividint-lo en dos. A més a més, la casa de camp s’ha dividit interiorment i s’ha transformat en dues vivendes independents. El nou ús del riurau com a vivenda d’estiueig li ha proporcionat un bon estat de conservació però ha patit diverses modificacions en la seva estructura que han canviat la seva fisonomia original. 53


12.- Riurau del Palmar, Denia

El Riurau Data/època de construcció: Segle XX Transformacions significatives: Les obres de reforma de la vivenda i el riurau han modificat distints elements d’ambdues estructures. S’ha modificat el paviment original per un paviment de gres i s’ha transformat la casa en dues vivendes independents. -Es tracta d’un riurau annexat frontalment a la vivenda. -Els ulls del riurau: Arcs carpanells: 4 ulls frontals de 2’45 metres d’amplada i 2’3 metres d’alçada. -Els pilars: - Forma: Tenen les arestes rebaixades en la part del fust, capitells de secció quadrangular i basament rectangular. - Mides: 0’24 m. d’ample i 1’64m. d’alçada. - Detalls ornamentals: Els capitells són de secció quadrangular amb forma escalonada invertida. -El riurau és d’una sola cara. -Orientació: Sud. -Mesures del riurau: 13 metres de llarg / 3’93 metres d’amplada / 3’45 metres d’alçada màxima. -Teulada amb corrent cap avant. -Materials de construcció: - Parets: Maçoneria. - Sostre : Bigues de formigó, rajoles planes (“bardos”) i teula corba. - Sòl: Gres. - Ulls: Tosca. - Pilars: Tosca. - L’estat de conservació d’aquest riurau és bo, però molt modificat. Bèns Immobles i Contex: No se n’observen. .-Casa: - Casa de treball de dimensions mitjana alta amb dues navades paral·leles i cambra en la part superior. BÉNS MOBLES: No se n’observen. 54


12.- Riurau del Palmar, Dénia -Ús actual: S’utilitza com a lloc d’esbarjo de la vivenda. Vies d´Accés -Accés tradicional: Assegador del Palmar. Notes i Observacions: Ens trobem davant d’un riurau ben conservat però amb modificacions importants que amaguen, relativament, el seu passat panser. La seva ubicació, pròxima a la platja d’El Palmar de Dénia, han condicionat la seva existència i la continuarà condicionant. Encara que la vivenda i el riurau han canviat de funció, la seva estructura presenta un bon estat. La pressió urbanística és la seva major amenaça. L’edifici apareix en el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb el número de referència III-012 on se li dóna un índex de protecció parcial.

55


13.-

Estufa de la Finca Merle, DĂŠnia.

56


13.-

Estufa de la Finca Merle, Dénia.

Dades geogràfiques Municipi: Dénia. Comarca: Marina Alta Província: Alacant. . Núm. de cadastre o adreça: 32 . Partida rural o barri: Madrigueres. Cartografía -Latitud: N 38’50’13.16’’ .-Longitud: E0’05’8.29’ .-Altitud: 24 .-Núm de full MAPA CARTOGRAFIC: 882-II Breu descripció del riurau i del seu conjunt: Una estufa d’assecar pansa, tal i com va definir Juan Giner Montserrat, en el I Congrés Nacional El paisatge del riurau: arquitectura, herència i reptes és “una estructura tancada i adecuada per a l’assecat ràpid de la pansa mitjançant la calor d’un forn de llenya. Els elements principals d’aquesta estufa són el fornet, la xarxa de tubs de ferro fos i xemeneies, el vagó per a soportar els 30 canyissos i els rails pel seu desplaçament”. L’estufa de la Finca Merle, també coneguda com de les Tres Torres, és un clar exponent de l’explotació intensiva de la pansa a Dénia. Es tracta d’una estufa amb dues portes de càrrega i capacitat per a diversos carros. És de planta quadrada amb 10 metres a cada costat. La coberta està construïda amb teules corbes, a quatre corrents i amb la xemeneia a la part central, la més elevada. Destaca la utilització de toves per a construir les cantoneres i els llindars de les portes. La conservació exterior de l’estufa, és a dir, l’estructura d’obra, està ben conserva, però els

“El Huerto Francisco Merle Denia”. Gentilesa de Francisco Javier Bonilla, publicat al seu llibre: “Arquitectura suburbana en el Marquesat de Dénia” 57


13.-

Estufa de la Finca Merle, Dénia. elements interiors de ferro: tubs, vagonetes, etc. no s’han conservat, han estat espoliats recentment. Aquesta estufa està integrada dins de la finca Merle, autèntica explotació agrícola de la burgesia rural deniera. Sobresurt la magnífica Casa de les Tres Torres, habitatge residencial i centre d’activitat agrícola. L’Estufa Època de construcció: Darreres dècades de segle XIX. Transformacions significatives: Lladres de ferralla han desballestat el seu interior. -Dimensions: Planta quadra de 10 metres de llargària per 10 metres d’amplària. Té 3’3 metres d’alçada. -Les Portes : -Porta amb dues fulles simètriques. 2’25 metres d’alçada per 2’2 metres d’amplària. -Teulada amb quatre corrents i xemeneia central. -Materials de construcció: - Parets: Maçoneria i toves. - Sostre: Canyís, algeps, bigues de fusta i teula corba. - Sòl: Terra. -Portes: una és de fusta i l’altra està folrada de llanda. - Presenta bon esta de conservació l’estructura d’obra, no el seu interior.

58


13.-

Estufa de la Finca Merle, Dénia.

Béns immobles i Context.-Casa: Es tracta d’un gran immoble residencial de la burgesia rural deniera. L’element més vistós són les seves tres torres circulars que rematen els cantons. La seva façana presenta tres plantes en alçat: planta baixa, primera planta i cambra. També és destacable el rellotge de sol que trobem al centre superior de la façana. Té annex un corral i diverses dependències per a l’explotació agrícola: celler, cup, etc. Béns Mobles: No se n’observen. Notes i Observacions: La finca del “Huerto Francisco Merle” és un dels exemples més significatius de l’esplendor del comerç de la pansa i dels beneficis que es varen generar gràcies a ella. Per tant, és una construcció representativa del seu temps, representativa de la nova burgesia agrària i comercial que es va generar al segle XIX a Dénia que controlava gran part del comerç i de les exportacions de la pansa. La finca, amb la seva contrucció principal, la casa de les Tres Torres , està inclosa en el el catàleg integral del patrimoni cultural de la ciutat i terme municipal de Dénia amb un índex de protecció integral. Tanmateix, l’estufa d’assecar pansa, en un cos exempt de la vivenda, està inclosa en el mateix catàleg amb un índex de protecció parcial.

59


3.- Sòcioarqueologia del riurau El riurau de l´Alqueria de les Sèquies. El supervivent pegolí. Per Vicent Torres Bañuls*.

60


3.- Sòcioarqueologia del riurau El riurau de l´Alqueria de les Sèquies. El supervivent pegolí. Per Vicent Torres Bañuls*.

”L’any 1845 es va produir l’excavació del pou de Mostalla per cercar les aigües del barranc del mateix nom i fins i tot les del riu Bullent, i des d’aleshores totes les mampreses anaren dirigides a la construcció d’infraestructures mecàniques per portar l’aigua als camps de conreu.”(Sendra-Almela, 2006: 12) Hem volgut començar amb aquesta cita on podem trobar la principal explicació de la manca actual de riuraus a Pego. I amb ella, també justificar el mèrit de l’únic que queda en peu com a tal; el de la coneguda erròniament com la ‘Casa del Comte’, a la vora del camí de la partida Sèquies (N 38º50’56”,W 0º5’30”). Les referències més antigues trobades sobre aquest edifici ens duen a l’any 1791 on per dues fonts diferents hem trobat dades que coincideixen: Per una banda, a la relació de les cinc propietats rurals del terme de Pego que s’esmenten a l’informe de l’Arquebisbe Fabián y Fuero hi ha “La casa de campo con labranza de Vicente Cots, se habita en verano.” (Ivars: 2007, 115) i per l’altra, a l’arxiu municipal hi ha el cens d’aqueix mateix any on consta a favor d’aquest contribuent la “casa en tierra propia de la Sequia”. S’ha consultat també el cens anterior, que és de 1712, on estan l’avi i pare de l‘esmentat Vicente Cots (Vicent Cots de Joseph i Joseph Cots de Vicent) ja amb aquesta propietat a la partida Sèquies, però encara sense cap construcció declarada. Per tot açò podem concloure amb quasi total seguretat que la casa fou construïda al llarg del segle XVIII. Les referències posteriors ja ens duen a 1885, quan el propietari d’aleshores Fernando Ferrandis Server, jutge de instrucció municipal, traslladà allà la seua residència per fugir de la terrible passa de Còlera d’aqueix any (Sendra García: 1961, sp.). De fet a la cartografia cadastral més antiga existent (de 1915) figura com “Casa de Ferrándiz”. Ja ben entrat el segle XX, els marquesos d’Huarte compraren la finca de tarongerar on està, per eixamplar-ne una altra veïna que ja els pertanyia, i a hores d’ara encara pertany a la mateixa família. Pel que fa a l’edifici, està format per tres elements adossats: alqueria, riurau i estable. La construcció temporal escalonada d’aquests elements i les seues reformes posteriors, a més a més amb algunes parts ja caigudes, dificulten enormement la interpretació del conjunt arquitectònic en el context d’evolució cronològica. Tanmateix l’estat de conservació és heterogeni i els elements pitjors, fruit de l’abandó i el vandalisme a parts iguals, contribueixen a que l’edifici tinga un aspecte ben destartalat des d’alguns punts d’observació. 61


L’alqueria (casa amb corral i estable posterior amb pallissa) de teulada a dues aigües i tancament de pedra de paredar ordinària de dos pams de gruix, està orientada a Nord-est i composta per un cos davanter de dues nevades, al que s’adossà un altre volum en planta baixa dedicat a serveis domèstics (forn de coure pa i safareig). L’interior amb distribució a ‘dues mans’, té les característiques pròpies d’una casa de camp però amb elements i acabats adequats per a que fóra habitable de manera temporal; espai central amb un pou al fons que faria les funcions de sala d’estar i menjador, ambdues habitacions als costats i més endins, l’escala a l’esquerra i la cuina a la dreta. D’aquesta, ens permetem destacar l’atenció sobre alguns detalls com ara: el sistema d’aprofitaments de foc entre llar i fornet, la finestra passa-plats amb el menjador, la ventilació interior del rebost que encara funciona amb efectivitat i la comunicació directa amb l’espai annex dalt esmentat. La planta de dalt està ocupada per una cambra a la segona crugia, on hi ha l’arribada de l’escala, i la de davant dividida (també a ‘dues mans’) en un espai central amb una habitació més a cada costat. En aquesta planta criden molt l’atenció les espitlleres a ambdós costats de totes les finestres i balcons existents, ben justificades si pensem en l’època de que data la casa i ho relacionem amb el que d´ella hi ha escrit sobre el fenomen del bandolerisme en el camp valencià (Arcos; 2009). 62


Aleshores ja resulta més fàcil entendre, no sols l’existència d’aquestes obertures on poder apuntar amb l’escopeta si no també els sistemes emprats per falcar les portes interiorment i algunes defenses de finestra, amb gruixuts barrons de fusta. Més a dins hi ha el corral, on encara podem veure els buits de les parets on deixar el cresol per il·luminar-lo. I al fons, com ja hem dit, l’estable amb la pallissa superior; no poguérem accedirhi, donat el perill d’enderroc que ara presenta però segons se’ns digué, el darrer ús conegut fou el d’habitatge dels masovers. El riurau, que té orientació Sud-est, és a una sola cara i li queda un ull obert i tres tapats, encara que el seu estudi indica que originàriament en tindria una parella més. Els arcs són carpanells i la paret del fons és el tancament de la pròpia casa, corral i estable ja descrits, on es troba adossat. Però el riurau és una mica més llarg i sobresurt per davant de la resta d’edifici, havent en aquesta zona de paret posterior un gran arc de mig punt que l’ocupa quasi tota. L’amplada interior del riurau està al voltant dels 3,80 m. La teulada fou substituïda, en part i en dates no massa llunyanes, per una de tauler ceràmic sobre semibiguetes de formigó pretesades i l’espai de baix està partit amb dos envans que el delimiten en tres zones: la de riurau entre l’arc posterior descrit i l’únic ull que encara li queda obert on el sòl és de terreny natural (i on el riurau roman amb l’aspecte original), el 63


lloc central darrere dels ulls cecs on ara hi ha l’equip de dosificació d’adob pel sistema de reg de la finca de tarongers i l’espai de darrere dels ulls desapareguts, mig enderrocada. En aquesta s’hi va posar una porta de doble alçada que facilita l’accés al corral, substituint-ne un d’ells. Sobre el seu context hem de dir que no hi ha cap bé moble o instal·lació específica relacionada amb l’activitat, però si amb la comuna de la casa amb la que la unia també un accés directe pel costat del pou interior. Si que té el sequer, o era, on hi destaquen dues pedres soltes que encara hi han per allà: la base d’una premsa i part d’un cup de vi. Finalment descrivim el tercer dels elements, l’estable (o potser primitiu corral) adossat perpendicularment al riurau i molt probablement de construcció posterior, on encara es pot intuir l’arrencada de l’últim arc (dels dos desapareguts) del riurau, a la mitgera entre ambdós. En l’actualitat ha caigut la teulada i ja sols queda la delimitació del perímetre i alguns antics elements funcionals interiors com el pessebre o la taula amb el forat de l’escusat. Amb la descripció duta a terme, esperem haver aconseguit transmetre al lector la importància que des del nostre punt de vista té aquest conjunt arquitectònic, amb elements que per ells mateixos ja justificarien sobradament la seua declaració com a Bé d’Interès Cultural, segons l’actual Llei de Patrimoni. Malauradament i com sol passar massa vegades, les coses van per un altre camí i el futur que li espera no sembla massa esperançador... No oblidem que ben a prop hi ha l’ermita de Sant Sebastià, reconeguda com a Bé d’Interès Local, en una situació encara pitjor i ningú fa res al respecte!

Agraïments: A Joan M. Almela, Jesús E. Alonso, José Cambrils, Carlos Fuster, Josep Ivars, Manuel Ortolà, Amparo Piera, Fernando Sendra i Fernando Tamarit. Bibliografia: - Arcos i Martínez, Manel.: La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), València, Universitat de València, 2009. - Fornés i Peréz-Costa, Lluís.: Els Riuraus Valencians. Edificis únics al món, València, Oc-Valéncia. CIRD’OC, 2011. - Ivars Cervera, Joan.: La Marina Alta segons l’informe Fabián y Fuero (1791), Dènia, Ajuntament de Dènia i IECMA, 2007. - Sendra, Fernando - Almela, Joan-Miquel.: Els pous de reg de Pego i les seues aigües (2006), Picanya, Edicions del Bullent, - Sendra García, Carlos.: “El cólera de 1885 en Pego”, Llibre de Festes de Pego 1961. Altres Fonts: - Arxiu Municipal de Pego. Arxiu Històric de Gandia. Arxiu dels Comtes de Rótova. Servei Comarcal D’arxius de La Safor. Ortizdepinedo.com. Hemerotecadigital.bne.es. Geneall.net * Vicent Torres Bañuls, és Arquitecte Tècnic i Enginyer d’Edificació 64


Agost. Fotografia d´autor desconegut. Denia.

65


4- Vocabulari específic del riurau l’Antropònim ‘riurau” per LLuís Fornés

Sequer del ti Lluís del Riurau-anys 50

Tinc l’honor de pertànyer a una família que du l’antropònim ‘del Riurau’, sóc fill de Saoret del Riurau, i nét del ti Lluís del Riurau, del qual he de dir també que em cap la satisfacció de viure en una casa que va construir ell mateix, la qual té, a la part est, un riurau de dos ulls, que va servir per a la supervivència de la meua família durant molts anys, gràcies a la iniciativa del ti Lluís del Riurau de construir-la i fornir-la de sequer i fornet d’escaldar, que han sigut vitals per a la nostra supervivència; per això vam decidir batejar l’entrada de la casa amb una dedicatòria a la seua memòria: DEL RIURAU. El riurau ha generat alguns topònims, especialment a les comarques veïnes, i, pel que sabem fins ara, hi ha dos famílies, dos només, que duen l’antropònim del Riurau, una a Jesús Pobre, i una a Gata: del Risau. És important observar que si, en una comarca com la Marina Alta, una família es coneixia com del Riurau, és evident que hi havia algun motiu que feia que aquell riurau fora singular, o bé perque era el més gran, el primer a construir-se en la població, o per algun motiu que feia que la família es distingira amb l’antropònim. El riurau, hui desaparegut, que genera l’antropònim a Jesús Pobre, està situat en la partida que actualment s’anomena de Les Cases Noves, núm. 56. La finca de la família dels Riuraus estava situada, entrant a Jesús Pobre des de Gata, a mà esquerra en el mateix cos de la costera que té damunt el convent i més amunt el nucli actual del poble. Ocupava el primer pla de la vista general abans d’entrar al nucli poblacional. Era un riurau de dos crugies situat al costat est de la casa i amb orientació nord-sud. Actualmente no podem dir quants ulls tenia, probablement entre quatre i huit, a doble cara. El riurau que dóna l’antropònim a la família va desaparéixer en convertirlo en cases per als diversos germans. Per la informació oral que aporta la tia Rosa, que, en el moment d’entrevistar-la tenia 96 anys, i en va viure alguns en una de les cases del Riurau transformat. L’edifici tenia dos navades, condició que, probablement, va propiciar la seua desaparició per la facilitat que van tindre de convertir-lo en habitatges. El fet de ser un riurau a doble cara i probablement anterior al que actualment es coneix com el Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, és el que fa sospitar que haja possibilitat l’antroponímia, a causa de la singularitat de la doble cara i, probablement, per haver sigut un dels primers a construir-se en la població, dada deduïble del fet que el propietari, el meu besavi, era natural de Xàbia, lloc on van aparéixer, i en66


cara en queden molts, els primers riuraus; com a mínim, sabem que és el lloc on es documenta la paraula per primera volta. És lògic pensar que un home de Xàbia fóra un pioner de la construcció d’un riurau a Jesús Pobre, espentat pel model xabienc. LLUÍS DEL RIURAU, SAORET DEL RIURAU La família dels Riuraus de Jesús Pobre va començar amb Josep Fornés Simó, natural de Xàbia, casat amb Mariana Reus Noguera, natural de Pedreguer, on es van casar i van anar a viure. Van tindre cinc fills, tres van nàixer a Pedreguer: Vicent, Pepe, Francisco, i dos nascuts a Jesús Pobre: Lluís i Felipe. Encara que, cal remarcar que la partida de naixement de Lluís Fornés Reus, el meu avi, que he pogut consultar, no parla de Jesús Pobre sinó que diu: “bauticé solemnemente a un niño que nació a las siete de la mañana de hayer en la partida de <<Bisarot>>). Lluís Fornés Reus, (Jesús Pobre 1871-1945. El ti Lluís del Riurau, va ser batejat a Dénia el 5 d’octubre per Roc Chabàs, presbíter Coadjutor. Felipe va nàixer també a Jesús Pobre el 4 d’agost de 1874 i va ser batejat el 5. Dels tres fills nascuts a Pedreguer no hem pogut saber res, donat que l’arxiu parroquial no és fàcilment accessible. Diverses vegades hem demanat poder consultar-lo sense resultats positius. L’antropònim ‘del Riurau’, que van dur els cinc fills de Josep Fornés Simó, no sabem si se li va atribuir a ell també; la informació oral no ha arribat a poder-ho certificar. Cas que la dels fills siga la primera generació que el va dur, a la segona ja no es va transmetre més que en un cas: va passar de Lluís Fornés Reus a un dels fills, Salvador Fornés Costa, Saoret del Riurau. PEPE DEL RISAU L’antropònim del Risau, a Gata, el du José Signes Bolufer, Pepe del Risau, i passa també al seu fill Felipe Signes Leyda, que també es coneix com del Risau o de l’Era.

67


5.- La cultura de la pansa: menjars. vins, dolços, balls.... i altres coses. Menjars. Reganyà: Coques de panses i anous. Per: Javier Pellicer.

Introducció a la recepta: Les coques amb panses i anous són prou típiques a tot el País Valencià: a la Vall d’Albaida i Canal de Navarrés les denominen “fogasses” i són tradicionals de la festa de Tots Sants. Algunes variants es donen a la Ribera del Xúquer on l’ anomenen “pa d’aire o pa de vent”. En Xixona són típiques les “tonyetes fines” que porten una mica d’anís. La que ací presentem éstradicional al Baix Segura i sobretot a la comarca de La Safor, principalment a la seua capital, Gandia, anomenada “reganyà”; encara que es consumeixen tot l’any, és tradicional la seua elaboració i consum els dies de Setmana Santa i Pasqua junt a les també típiques “mones” pasqüeres. Això sí, a totes elles una característica quasi comuna és la seua forma arredonida. Ingredients: - 520 g de farina per panou - 145 g de sucre glacé - 75 g de oli / - 75 g de llet / - 75 g de rent - 3 ous - Llima rallada - Panses / Anous / Ametles - Cabell d’àngel (per al farciment; modernament també s’estila fer-lo de crema pastelera o xocolate, a gust) A la faena: - Primerament cal batre els ous i el sucre. - S’afegeix la llima rallada junt a la llet, l’oli, les panses i el rent, remenejant-ho tot. - Amb el mig kilo de farina de panou fem la massa, deixant-ne temps per tal que augmente de grandària. - Una vegada ha “pujat”, partim en dos parts la massa, fent dues boles que cal esperar que tornen a augmentar. - Una vegada arribat a la grandària desitjada, a una de les masses li estenem a sobre el cabell d’àngel i se li posa damunt l’altra massa. - Es pinta amb clara d’ou per la part superior i els costats, i s’afegeixen les anous, ametles i panses. Finalment s’espolvoreja amb sucre. - Finalment cal coure la coca reganyà a temperatura baixa. 68


5.- La cultura de la pansa: menjars. vins, dolços, balls.... i altres coses. Menjars. Arròs al forn amb panses i cigrons.

Per Casimir Romero (Cortesia de María Dolores (http//www.cuinant.blogspot.com/)

Introducció a la recepta: La cuina àrab ens va deixar molts plats en els que els fruits assecats eren un ingredient principal. Així ho certifiquen moltes de les receptes de la cuina mitgeval de la Corona d’Aragó. Al Llibre de Cochi (1) i al Llibre de Sent Sovi (2) hi trobem plats de carn acompanyats de prunes o de panses. Hem de recordar que aquestes receptes beuen de la cuina del Califat de Còrdova una cuina rica i sofisticada en la que els agredolços, per exemple, són plats corrents. La cuina valenciana moderna però no ha incorporat aquesta tradició. Algun plat ens ha quedat, com el que us presentem avui. És un recepta que pràcticament no es fa actualment. A La Ribera, encara, algunes mestresses de casa la conserven. La recepta que expliquem és de Lolita Rivero, “la fornera”, d’Alzira. L’arròs és viudo, vol dir que no l’acompanya cap carn. Ingredients: 150 grams de cigrons remullats del dia anterior. 100grams de panses sense pinyol o de La Marina despinyolades.(S’hauran de posar a remulla dues hores abans). 200ml,d’oli d’oliva. 400 grams d’arròs. Safrà, sal. Dues creïlles. Tres alls secs. Un manollet de julivert. A la faena: - Coeu els cigrons ben cuits. No tireu l’aigua de la cocció(serà el caldo que courà l’arròs). - Peleu i feu a rodanxes fines les creïlles. Fregiu-les amb l’oli d’oliva. - Treieu la paella del foc i quan l’oli s’haja refredat un poc sofregiu les panses i l’arròs. - Incorporeu a la cassola. - Afegiu sal , safrà i el doble de caldo que d’arròs. - Incorporeu una picadeta abundant d’all i julivert i decoreu amb les creïlles que havíem fregit. - Coeu al forn prèviament escalfat a 180 graus. - Quan noteu l’arròs cuit és que ja és al punt. 69

Bibliografía:1.- Nola, Ruperto de. Libro de guisados, manjares y potajes intitulado Libro de cozina, Madrid, EspasaCalpe, 1971. 2.- Santanach, Joan. Llibre de Sent Soví. Barcelona, Barcino, 2006.


Ascampant la pansa. Autor desconegut. DĂŠnia

70


5.- La cultura de la pansa: menjars. vins, dolços, balls.... i altres coses. “Bodegas Parcent”. Quan el vi naix d’un riurau. Per Vicent Torres Bañuls *

El celler El celler ‘Bodegas Parcent’ és una empresa familiar fundada l’any 2002 pels germans Núria i Armando Francès Mora, que està instal·lada a un riurau que ells han recuperat i adaptat per a aquest nou ús. Es troba al casc urbà de Parcent, amb façana a la carretera d’Alcanalí, i allí s’elaboren vins de qualitat en produccions limitades; fruit de processos manuals que tracten de reflectir en cada botella l’esforç humà que hi ha darrere, el valor cultural que això suposa i el respecte per l’entorn que acompanya tot el procés. I amb açò, l’edifici ocupat juga un doble paper ben important que el fa lluir com a protagonista: . Per una banda és una de les poques excepcions on trobem un riurau destinat a ús terciari i l’únic, almenys dels que nosaltres coneixem, on es continua treballant amb la mateixa matèria primera que en promogué la construcció (el raïm moscatell, aleshores usat per fer pansa i ara per a vi), la qual cosa el dignifica com a tal i el fa mantenir-se ben ‘viu’ (1). . Per l’altra, la imatge d’aquest riurau es fa servir amb orgull en el merchandising del celler, tractant de donar un valor afegit d’autenticitat i qualitat als productes fets i/o comercialitzats allà, aconseguint una simbiosi perfecta: el negoci s’aprofita del riurau però també tots els riuraus, en el seu conjunt, guanyen en difusió. Precisament aquesta tasca ha estat reconeguda per l’associació ‘Riuraus Vius’ amb la proclamació recent del celler com a Soci d’Honor. El paisatge El blat, les olives i el raïm: la trilogia mediterrània (pa, oli i vi); tres aliments bàsics que també han conformat el paisatge ocupat per les cultures que s’han anat succeint des de la l’antiguitat a la vora del Mare Nostrum, bressol de la civilització occidental, on La Marina és un bon exemple d’aqueixa mediterraneïtat. Parcent és un municipi que es troba a la Vall del Pop, zona de tradició gran en conreu de vinya i elaboració prestigiosa de panses a l’interior de la Marina Alta. Malgrat això, als pobles de més endins de la vall ara resulta molt curiós contrastar la pràctica inexistència de ceps. Aquests han anat cedint protagonisme a ametlers, oliveres, cítrics i les edificacions d’esbarjo, moltes d’elles inspirades en la bonica imatge de la filera d’ulls d’un riurau. I amb tot açò es pot veure com cada canvi de model econòmic van originant-ne un altre de paisatge. Malgrat que de molts riuraus sols en queda el record, el terme de Parcent 71

1.- Part del text s’ha extret de la comunicació ‘De la pansa al vi’, presentada pel mateix autor al I Congrés Nacional ‘El paisatge dels riuraus: arquitectura, herència i reptes’.


2.- Podeu trobar fotos d’altres riuraus parcentins a http://riurau.blogspot. com.es

encara roman ben ple d’aqueix tipus de construccions (2): algunes s’han transformat o han passat a formar part d’habitatges i unes altres es fan servir com a magatzems agrícoles o simplement no tenen cap ús definit i romanen esperant un destí incert. Una curiositat que val la pena esmentar és que gairebé tots es troben al Nord-Est del terme municipal; Nord per què la zona sud durant bona part de la vesprada queda baix l’ombria de la serra del Carrascar i, per tant, el moscatell no pot gaudir de prou hores de solellament per madurar de manera adequada i Est per l’edafologia, amb un sòl més argilenc, que fa que el fruit que es criava allà resultara més cruixent, una qualitat òptima per a la pansa no aconseguible en unes altres àrees. El riurau El riurau de ‘Bodegas Parcent’ fou un dels últims on es va continuar treballant la pansa, fins ben entrats els anys 80. En acabar amb aquesta activitat romangué quasi una dècada abandonat; caiguent bona part de la teulada durant un episodi de pluges torrencials, curiosament el tram de construcció menys antiga i l’estufa. Ens trobem, doncs, als inicis dels anys 90 amb un riurau mig enderrocat i sense ús que ocupa una parcel·la, ja urbana, on construccions més recents anaven envoltant-lo. Aleshores el projecte de celler no existia més que com a projecció utòpica d’una afició gran dels qui l’acabaven d’heretar. Poc temps després es dugueren a terme les primeres obres de reconstrucció, a la teulada del tram central, per fer-lo servir de refugi/aparcament de maquinària agrícola; preludi de les que una dècada després, i amb el celler ja com a projecte, començarien a retornar-li l’esplendor perdut alguns anys abans. Si fem una descripció tècnica del riurau, podríem dir que: - És una construcció annexa, pel costat Oest, a una casa de camp i tots dos formen una unitat aïllada. - Té 10 arcs de geometria variable en dos tipus (4 carpanells i 6 rebaixats), corresponents a diverses fases de construcció. - El riurau és a una sola cara i la paret del fons és alhora tancament i marge del bancal de dalt, amb la seua rasant a uns dos metres més amunt. - La profunditat varia segons els trams existents, a causa de la irregularitat de la paret-marge del fons. Les mesures interiors estan entre 3,20m. / 3,60 m. - La construcció original era de pedra de paredar ordinària de dos pams de gruix i cantonades reforçades, pis de tap (terreny natural) i sostre de bigues de fusta, canyissos i teules. Òbviament, ara els acabats i altres elements constructius estan adaptats a les necessitats i requisits legals de la indústria que l’ocupa, on tot i les millors intencions, ha resultat ineludible algun enfrontament puntual amb una habilitació escrupulosament res72


pectuosa per a l’edifici. - Pel que fa a la resta d´instal·lacions; l’escaldador estava a l’altre costat de l’actual carretera (3), on ara hi ha el dipòsit d’aigua municipal. Del recinte de l’estufa sols queda el lateral de nivell inferior, per on s’alimentava el foc en la primera instal·lació amb les ‘voltes’ tapades i l’arc, ara tancat, de comunicació entre espais. Posteriorment se’n degué construir una altra de foneria de la qual encara es pot veure part de la instal·lació de tubs i dos carretons per a apilar els canyissos amb les seues guies rodadores. La coberta va desaparèixer en caure, però encara està delimitada perfectament la zona que ocupava. - No hem aconseguit cap dada fiable sobre la seua data de construcció. - La resta d’edifici corresponia a una casa de camp de dues plantes; la baixa, a la mateixa rasant del riurau, on estaven les porqueres i unes altres zones per al bestiar. I l’alta, aparentment dedicada a habitatge des de sempre.

L’activitat econòmica Malgrat les exigències físiques i tecnològiques necessàries en un celler d’ara, l’empremta d’autenticitat i de valors ja esmentat en el primer paràgraf feren als germans Francés Mora optar per la decisió d’adaptar el seu riurau a la nova activitat. Amb esforç, constància i treball, sense minvar la preocupació per les coses ben fetes i els petits detalls; amb gust, eficàcia i molta paciència, sempre mesurant les possibilitats reals econòmiques de cada moment, entre els anys 2000 i 2007 convertiren aquell riurau mig caigut en un lloc ben ple d’activitat. La petita indústria vinatera allí instal·lada, actualment té capacitat per fer 220Hl. i a més a més de la pròpia elaboració, també hi ha una botiga on es comercialitzen aquests vins i uns altres productes de proximitat. El celler rep nombroses visites d’aficionats a l’enologia, viatgers i curiosos cercant gaudir d’una visita que els hi mostre els secrets del riurau i la seua produc73

3.- La finca agrícola a que donava servei el riurau, i en concret el seu sequer, van ésser travessats amb la construcció de la carretera d’Alcanalí, a principis dels anys 60.


4- Les característiques organolèptiques dels vins han estat facilitades pel propi celler.

ció, recordant-los també el llegat de la indústria pansera històrica. Els vins Com a fruit del mateix paisatge de bancals on s’obtenien les panses i del riurau on s’assecaven, ara s’obtenen vins ben diversos on la varietat més tradicional, apreciada i coneguda en la zona, el Moscatell, continua essent la protagonista i la que més predomina. Junt a ella, està la Giró, autòctones ambdues i dutes des dels camps de conreu del Pla de Lliber, a la mateixa Vall. Per altra banda, el mercat vitivinícola actual demanda també vi d’altres castes; a ‘Bodegas Parcent’ han optat pels Chardonnay, Syrah, Merlot i Cabernet Sauvignon. Respecte a elles, buscant que aporten un caràcter major i la personalitat més definida que els hi donen a aquests tipus de raïm els estius calorosos i els hiverns molt freds de les comarques més interiors i d’altitud major, es duen des de la conca del Vinalopó. En tots els casos, sempre es tracta de raïms seleccionats i veremats a mà amb caixons de poca capacitat, duts amb transport refrigerat els que arriben de més lluny. El celler elabora actualment distints tipus de vi, tots ells acollits a la D.O. Alacant, segons les següents marques (4): - GRA D’OR. (100% Moscatell) Color: Pàl·lid, brillant, amb vora verdós. Aroma: Expressiva, potent, floral amb lleugeres notes a plàtan madur. Sabor: Afruitat, sec, persistent amb bon equilibri d’acidesa. - AURO. (Chardonnay i Moscatell) Color: Groc palla amb reflexos daurats. Aroma: Intensa de fruites tropicals, destacant el mango i la pinya sobre un fons floral. Sabor: Ampli, envolupant, ben estructurat i molt persistent. - ROSAT. (Syrah) Color: Gerd intens amb matisos violetes. Aroma: Potent fruita fresca, maduixa i gerds. Sabor: Afruitat, saborós, equilibrat amb suau final tànnic. - COMTAT DE PARCENT: Madurat en bótes de roure (Cabernet, Merlot i Giró) Color: roig cirera amb rivets violacis. Aroma: Fruita madura, tabac i espècies. Pas per fusta ben integrat. Sabor: Potent, saborós amb tanins madurs, equilibrat i persistent. - DOLÇ D’ART: (Vi de licor de moscatell) Color: Groc palla, net i cristal·lí. Aroma: Característica de la varietat amb records de pera d’aigua. Sabor: Elegant, sedós, dolç i fresc. Molt persistent. - FRUIT D’AUTOR: (Vi de licor rosat) Color: Rosa gerd, net i brillant. Aroma: Fruits vermells, amb notes intenses de panses i figues madures. Sabor: Llaminadura, envolupant, potent i caramel·litzat. Paral·lelament a aquesta gamma ja consolidada, i amb l’afany d’innovar presentant-se al mercat amb nous productes, continuen experimentant dia rere dia amb l’ús del Moscatell i han llançat recentment un VERMOUTH fet d’aquesta varietat i un vi escumós de tipus BRUT NATURE on el Moscatell es barreja amb Chardonnay i Macabeu. *Vicent Torres Bañuls és Arquitecte Tècnic i Enginyer d’Edificació (tastatasta.blogspot.com) 74


6.- Experiències plàstiques i literàries als paisatges del riurau. El món de la pansa i la memòria fotogràfica Per Carlos Fuster Montagud.*

L’any 2009 en el marc de les II jornades sobre el riurau celebrades a Benissa, vaig presentar una breu comunicació sobre diversos materials audiovisuals recopilats des de 2007, any en que varen començar les meues investigacions sobre els riuraus i tot el món de la cultura de la pansa que els envolta. I és que el suport fotogràfic ha sigut clau per tal d’apropar-me a aquest món encisador que són per a mi els riuraus. Ara, des d’aquesta modesta publicació que és la revista Riuralogia, aborde una altra vessant prou similar, la memòria fotogràfica de la pansa i els riuraus. No ho faré des del caire academicista o professional, doncs ni sóc expert en fotografia, ni pense aprofundir massa en els fotògrafs professionals que es varen apropar al món de la pansa, com va fer magníficament Huguet amb la seua col·lecció de targes postals. El meu apropament a la fotografia és de caràcter més sentimental i popular. Sentimental perquè va ser per “culpa” d’una fotografia que vaig començar a investigar sobre els riuraus a La Safor allà per l’any 2007. Una vella fotografia de mitjans del segle passat perduda a la típica caixa de sabates, entre altres moltes estampes, va cridar la meua atenció. Què era allò escampat a terra sobre eixes canyes, als peus d’aquella filera on posava ma mare amb la resta de la família? I eixe edifici que es veia al fons? De la curiositat naixen bones idees, i rescatar el passat oblidat de la cultura de la pansa i els riuraus crec que és una tasca ja no responsable amb la nostra identitat, patrimoni i història, sinó un món interesantíssim on la fotografia és clau com a font històrica on poder aconseguir informació valuosa. I popular perquè una de les coses que he testimoniat és que la major part de les fotografies arreplegades als pobles de la foia del Vernissa i a la ribera dreta del riu Albaida són fotografies preses per gent normal i corrent, molt allunyades de les abans citades d’ Huguet. Encara que eren habituals els fotògrafs itinerants pels pobles, l’objectiu d’aquestos, en un temps on la fotografia era quasi un luxe i no s’havia banalitzat com hui, es dirigia més a fer retrats i instantànies de posat. I és que, qui conreava el moscatell? Qui escaldava la pansa? Era un món prou allunyat dels senyorets, que rarament s’aproparien a les dures feines relacionades amb l’escaldà. Aquestos terratinyents orientarien les seues preocupacions a quants quintars de pansa obtindrien d’eixa campanya i quin era el benefici obtingut. És per això que la fotografia del Riurau dels 75

Retrat familiar dels Montagud, Almiserà. Finals de la dècada de 1940.

Riurau dels Carreters, Villalonga. Cortesia de Joan Antoni Roselló. Inicis segle XX


Magatzem dels anglesos. Col.lecció Huguet. Cortesia d’Edicions Tívoli. Dècada de 1910

Carreters ens crida l’atenció perquè, enmig d’aquesta magnífica estampa del moment de l’escaldà, hi apareix eixe senyoret tocat pel barret que pareix més apropar-se per tal de fer-se la foto que per res més... Doncs tots tenim clar que els senyorets deixaven als caporals la tasca de supervisar els treballs dels veremadors o escaldadors. Per qüestions de diacronia cronològica, la falta de testimonis fotogràfics és un fenomen normal de l’ àmbit del qual estem parlant, encara que molt menys acusat que en allò referent als testimonis audiovisuals. La major part de l’eclosió pansera del segle XIX queda fora de la petjada fotogràfica senzillament per la inexistència de la fotografia com a tal a la major part del segle i pel poc interès dels fotògrafs cap a aquest món. Actualment vivim una situació totalment diferent, estem a una societat on tot allò que no es documenta de forma audiovisual i/o fotogràfica podríem afirmar que quasi no existeix. Possiblement a l’escaldà de Jesús Pobre del darrer agost, s’hi farien moltes més fotografies al llarg d’eixa jornada que en dècades, gràcies a la popularització de la fotografia i l’extensió de les càmeres fins arribar als telèfons mòbils. Per això són tan importants les informacions que podem extraure del poc material gràfic que s’ha conservat. Diguem poc perquè en proporció al temps en què es va practicar l’escaldat del raïm moscatell de forma majoritària (posant com a referència des d’inicis del segle XIX fins la dècada de 1970 aproximadament) així com l’ampli àmbit al qual es va desenvo-

76


lupar (des del gran riurau de Massarrojos fins les muntanyes de Callosa d´Ensarriá hui plenes de nispros), els testimonis fotogràfics que han sobreviscut no és que siguen massa abundants. El fotògraf Huguet, a la seua amplia col·lecció de targes postals dedicades al món de la pansa, a la Denia de primers del segle XX, va retratar tot el procés d’elaboració de les afamades panses de la Marina, que gràcies als exportadors anglesos arribaren a quasi totes les taules dels països del “primer” món, on les “valencian raisins” formaven part ressenyable de la dieta. Eren molt apreciades pel seu característic sabor tant per les elits dirigents com per les classes més populars; la pansa escaldada era sinònim de qualitat i dolçor, una mena de denominació d’origen. Huguet va plasmar magníficament l’escaldat, l’escampà del raïm, l’emmagatzematge, l’encaixat de la pansa en els formalets, la tria de la pansa.... unes targes postals que donen compte de la importància d’aquesta activitat per a la ciutat de Denia i el Marquesat en general. El fet que un fotògraf es decidís, no sols a fotografiar, sinó a imprimir una sèrie tan extensa de fotografies sobre una activitat camperola i el seu procés de transformació, ja és símptoma que el fotògraf va veure un possible interès de la societat d’aleshores sobre el tema, doncs cal recordar que aquestes sèries de targes postals disten molt de ser fotografies fetes “per amor a l’art”, sinó que, quan Huguet edita centenars de copies d’aquestes fotografies, ho fa pensant en la rendibilitat comercial de la seua iniciativa. Siga pel que siga la intenció del fotògraf, el que no n’hi ha dubte és que les targes de la col·lecció Huguet han passat a ocupar un lloc destacable en el món de la fotografia “pansera”. Independentment del seu valor en quant a composició de les escenes, enquadrament, etc... les fotografies d’Huguet ens serveixen una informació molt valuosa sobre les formes de vestir de l’època, inclús sobre el caràcter de les gents. Instantànies on el fotògraf fa parar el dur treball de l’escaldà durant uns segons o minuts, col·locant a la gent, preparant la composició de l’escena. En aquest punt, cal recordar que aquesta fotografia no es com hui en dia, sinó que calia un temps d’exposició mínim d’uns segons per tal de captar la realitat. Es per això que a alguns rostres de les xiques, la fotografia es veu una mica borrosa, conseqüència d’ haver-se mogut durant el temps d’exposició o d’obturació. Moltes d’aquestes xiques, eren xarlestones, garules o bombilles segons la denominació de Josep Costa Más (1) , dones vingudes dels pobles dels voltants de la capital del Marquesat a fer la temporada de la pansa, a treballar durant llargues jornades. Aquestes i la resta de dones formen part essencial d’aquesta composició presa amb quasi total seguretat a l’anomenat magatzem dels anglesos, propietat de la Cooperative Whosesale. L’edifici, annex a la plaça del Convent de Dénia, va ser construït entre el 1909-1910, i acaparava les diverses activitats relacionades amb la pansa i altres productes alimentaris. Dins d’aquesta 77

1 COSTA MAS.J.: “El Marquesat de Dénia, Estudio geográfico”, Universitat de València, 1977. Pàg. 207.


2 GARRIGUES, MANUEL.: ¿Qué es la etnofotografía? Introducción a la entrevista con Pierre Verger, revista valenciana d’etnologia, Núm. 4 , 2008, Valencia. Pp. 17- 22.

estructura, mostra de l’arquitectura del ferro, aspecte plasmat molt bé per Huguet fent que l’entramat de bigues del sostre ens porten cap a dins de la fotografia; la perspectiva aconseguida pel fotògraf és perfecta. Les dones i xiquets, quasi tots ells asseguts, dedicats a les tasques relacionades amb la pansa: triant, classificant, col·locant a les caixetes o formalets de 1, 2, 3 o 6’5 kg de panses de moscatell, amb les camisetes decorades amb belles escenes bucòliques envoltant aquest fruit assecat. Llevant les que estan en primer pla, que aparentment continuen amb la seua feina, la resta fixa la seua mirada cap a la càmera, a l’ordre del fotògraf, per tal que la composició de l’escena siga la desitjada per ell. D’aquestes dones destaquen, a banda dels seus historiats pentinats, les seues mirades. Cal fixar-se en els seus rostres, faccions de gent modesta, treballadora, transmeten dolçor, modèstia... En canvi, els homes que apareixen ho fan de peu, potser perquè les seues feines eren ben diferents a les de les dones, portant cabaços amb les panses, distribuint les caixes, i un llarg etcètera de tasques més físiques que les femenines. D’ells destaquem el seu vestuari, així com el seus cabells ben pelats. Les mirades, jutgen vostés mateixos la tranquil·litat i serenitat que transmeten. Això sí, els dos homes de la dreta res tenen a vore, es veu clarament com ostenten algun lloc de responsabilitat al magatzem, el seu vestuari, diferenciat de la resta i , sobretot, eixa mirada diferent, segurs de si mateixos. No es veu als seus rostres eixa submissió respecte al fotògraf

78


que mostren la resta de personatges de l’escena. Tota aquesta fotografia és una excepcional mostra de l’etnofotografia(2) , i és que l’abast i els límits de la fotografia com a document antropològic és magnífic, a l’hora d’estudiar diversos aspectes relacionats amb la societat d’inicis del segle XX. Així doncs, podríem dir que la fotografia trascendix d’allò que fotografia. No són solament unes persones treballant, una escena realista d’un aspecte econòmic crucial en l’ economia valenciana dels segles XIX i XX. Va molt més allà. D’aquest aparent realisme fotogràfic podem extraure informació sobre el vestuari, els pentinats, les relacions home-dona, el treball infantil, els diferents passos en el processat de la pansa, l’arquitectura, i un llarg etcètera. Això interpretant la fotografia com a document científic, sense comptar que podem introduir-nos en l’àmbit de la fotografia com a art. Deixant a banda la tarja postal d’Huguet i tornant a la fotografia de caire més popular, hi trobem que la major part de les fotografies antigues, sinó la seua totalitat, són fotografia popular. Popular en el sentit que és feta pel poble, allunyada de fotògrafs oficials o interessats en testimoniar una activitat agrícola. Els fotògrafs són la pròpia gent del poble, moltes vegades els “cosins francesos”, gent emigrada a França, on el poder adquisitiu era més alt i les càmeres de fotografia es popularitzaren abans que a Espanya. Aquestos familiars que tornaven al poble els estius, aprofitaven per tal de retratar els treballs d’escaldat, empilat i escampat de la pansa, retratant

79

Fotografies: Cortesia de l’Ajuntament de Montixelvo. Data indeterminada.


- Girant la pansa. Almiserà, 1958. - Xiquetes agafades de la mà al sequer. - xiquets enfront el riurau. Dècada de 1960 Fotos de l´autor.

cosins, nebots, iaios i demés familiars, en fotografies que, en moltes ocasions, són de les poques existents a pobles com Montixelvo. Escenes de feina que es converteixen en retrats familiars. En el cas de la meua família, va ser el fet que el meu iaio, condicionat des de jove per la falta d’una cama, qui va tindre que “emigrar” d’Almiserà des de ben jove a Gandia per tal de guanyar-se la vida com a aprenent de sastre. Anys després, gràcies als seus contactes comercials, es faria amb una càmera amb la que els caps de setmana i els estius feia fotografies al poble. Entre totes aquestes instantànies fetes per ell, he pogut trobar-ne quatre relacionades amb la cultura de la pansa. La meua preferida es el retrat familiar abans esmentat. Només la veig vore em va impressionar. És tracta d’una escena preparada com es veu de seguida. Prova d’això és eixa graduació dels germans per la seua altura (amb l’intrús del menut Carlos, fill del cabo de la Guardia Civil del poble que apareix el segon per la dreta en la composició). Un retrat familiar on la pansa ha d’ estar a punt de ser arreplegada, potser siga d’algun diumenge, ja que ni ma mare ni la resta de germans van vestits de dia de feina sinó tot el contrari, ben arreglats, mentre la meua besàvia amb el sempitern dol de les dones vídues de poble. Datada a mitjans de la dècada de 1940. L’altra, titulada “Un premi al treball” , guardonada amb el premi convocat per Riuraus Vius el 2008 a la categoria de fotografia antiga, ens mostra una escena agrícola, la girada del raïm als canyissos de forma manual, amb la gent agenollada durant hores amb la laboriosa tasca de girar el raïm per tal que l’assecat del mateix no deixa cap gra sense la necessària llum del sol. La tercera instantània és la més antiga, de l’any 1936. Ens mostra a tres xiquetes agafades de la mà, amb el somriure al rostre i formant part d’una composició molt senzilla. Per les robes d’abric queda clar que la temporada de la pansa queda lluny. Aquest sequer propietat de la meua família, coneguts al poble com “els Blaio”, es situava a l’era del poble, lloc d’esbarjo i esplai dels xiquets del poble. La darrera fotografia ha aparegut tot just fa uns mesos. Una escena senzilla, com de casualitat, una pressa ràpida d’uns xiquets, els meus cosins, jugant a l’era del sequer, captats per l’objectiu de la càmera amb la seua innocència infantil. De nou el riurau juga un paper (aparentment) secundari. En aquest cas en concret el riurau és un altre, molt prop del que apareix a les tres fotos anteriors; i és que, en Almiserà, al igual que en molts pobles, la major part de riuraus i sequers es concentraven a les mateixes partides. A totes elles hi trobem el riurau com a escenari secundari, actor no principal, aparegut com de casualitat al fons, com si no fora important en aquesta tasca agrícola. O potser sí que fora retratat de forma intencionada encara que en segon pla, doncs les tres instantànies podrien haver segut 80


preses des d’un altre angle, sense que isquera el riurau. Jo m’incline perquè el meu iaio, Perfecto, ho fera de forma intencionada, creant, al mode dels fotògrafs professionals, d’una escena quotidiana un retrat etnològic. Quasi no trobem el testimoni del riurau com a edifici amb valor. Així com sí que apareixen torres, castells o vivendes, el caire popular i rural del riurau pareix ser que no fóra acceptat com a interessant pels fotògrafs, doncs manquem de fotografies on el riurau siga el protagonista. Més bé actua com a escenari, a mode de decorat on es representa una obra de teatre on els escaldadors són els actors i la trama gira entorn als diversos treballs de l’elaboració de la pansa. Així el riurau apareix formant part de composicions de tot tipus. Un cas peculiar encara que pareix ser que no gens estrany és la foto d’un partit de futbol celebrat a l’era del Riurau del Senyoret a Montixelvo. I és que les eres eren aprofitades per tot tipus d’activitats, i en aquest cas, les grans dimensions que comportava un riurau “senyorial” facilitava actes com el que es mostra a la fotografia. El caràcter totalment secundari del riurau en la composició s’aprecia en el fet que no apareix completament sinó només una part del mateix, una autèntica pena, doncs per ara no hem pogut localitzar testimoni gràfic sencer del que fora en el seu temps el riurau més gran de la franja oriental de la Vall d’Albaida, títol que “ostenta” hui en dia el riurau de l’Heretat de Linares al poble veí de Terrateig. Per altra banda, la fotografia en sí és un magnífic document gràfic, amb els homes jugant a futbol de forma frenètica, darrere d’una pilota que quasi no s’aprecia per raons tècniques de la rapidesa de la pressa de la foto. El valor patrimonial del riurau no apareixerà fins mitjans de la dècada del

81

Riurau del Senyoret. Cortesia de l’Ajuntament de Montixelvo. Data indeterminada


Riurau de la Casa Plana. Data indeterminada. Llibre de La Safor. Nestor Novell i Joaquim Muñoz

3 MASCARELL MASCARELL, JOSEP VICENT.: Conferència “El Turisme a la Marina Alta”. Cicle La Marina Alta: visió d’una comarca, Fundació Gavilà Ferrer i UNED Denia, 2 de març de 2013.

segle XX, quan de l’escena costumista que pareix ser el que interessa, es passa, gràcies a estudiosos com Seijo Alonso, a l’estudi del riurau com a continent arquitectònic, com a element valuós per si mateixa. És el moment en que apareixen fotografies de riuraus com a “protagonistes” Fins aleshores, riuraus i sequers eren, com a molt, personatges secundaris en algunes fotografies de paisatges, on eren un element més junt a ceps de vinyes, muntanyes, etcètera. És justament a l’època de decadència de l’activitat pansera quan, a causa dels canvis socials i la popularització i difusió de la fotografia com a afició que retrata tot allò que ens envolta, que el riurau esdevindrà actor principal. Al temps, l’interés pel patrimoni i l’arquitectura més local aproparà a molts a fotografiar riuraus, sequers i estufes, els quals es troben en el seu particular viatge cap a la decadència i l’enderroc. Quants riuraus heu fotografiat i al cap d’uns anys en tornar a passar prop havien desaparegut per l’acció del formigó de xalets i carreteres? O senzillament enderrocats per falta de manteniment dels seus propietaris, ara que el conreu del moscatell quasi ha desaparegut i no tenen utilitat agrícola. Les raons són moltes i variades, l’esmentat abans Riurau del Senyoret va desaparèixer de la nit al dia, pareix ser senzillament per la por del seu propietari que puguera ser protegit, d’alguna manera, per l’ajuntament. Sense més, allà, en l’era, romanen encara les restes de murs, bigues i la resta de runes del riurau del Senyoret, testimoni de la ignorància humana i de la falta de respecte pel que vam ser, que no és una altra cosa que la base, tant del que som, com del que hem de ser en un futur perquè, com bé vaig escoltar de boca de Josep Vicent Mascarell cal ser el que som. Eixe és el nostre atractiu, no cal ser el que pensem que agradarà als altres (als turistes), sinó nosaltres mateixos amb la nostra identitat, costums i patrimoni. I els riuraus formen part imprescindible d’ eixa cultura de la pansa que tan arrelada va estar a les comarques de la Marina i la Safor. Mitjançant la fotografia, hi podem no només recordar vells temps passats, sinó reclamar la defensa de l’arquitectura de la pansa, doncs la cultura de la pansa, encara que desconeguda per gran part de les noves generacions, forma part del nostre passat més proper. Aquestes fotografies han de ser utilitzades com a un bon mitjà de conscienciació, una espècie de “cues de pansa” en les que potenciar la memòria de la societat valenciana, traure a primera plana eixe passat, no tan llunyà, i que cal que forme part del nostre present. I del futur és clar.

* Carlos Fuster Montagud ésTècnic en Patrimoni Cultural i Historiador

82


7.- Altres arquitectures i altres paisatges. Manuel Sanchis Guarner i l´arquitectura popular per Miguel del Rey *

“El nexe entre la terra i l’home no és fatalista; no és cap relació de causa efecte, sinó d’excitació i reacció”. Aquest raonament que valora particularment la cultura es repeteix als llibres del professor Manuel Sanchis Guarner. Ho podem vore a la seua primer obra: “La llengua dels Valencians”, i també al seu primer estudi d’arquitectura popular, en la introducció als “Molins de Vent de Mallorca”. Una de les raons perquè un lingüista treballe en un camp tan específic com el de l’arquitectura popular, és la recerca dels vincles més atàvics, aquells que es poden trobar en el món rural. Aquesta afirmació s´ajunta amb el concepte sobre la casa pagesa, que entén “…edificada amb els recursos locals, segons procediments seculars, sense cap influència exòtica, revela el fons indígena i mil·lenari de l’ànima col·lectiva”. Dues afirmacións que poden ser els eixos d’ un discurs ampli, obert i ric intel·lectualment; el discurs de Sanchis Guarner entorn a l´arquitectura popular i al paisatge construït. A partir d’aquestes premisses es desenvolupa la tasca del professor en el camp de l’estudi de l´arquitectura popular, que es va centrar en dos grans treballs: la publicació dels llibres “Els molins de vent de Mallorca” i “Les barraques valencianes”. A més de la construcció de les veus “Barraca”, “Mas”, “Alqueria”, “Tanyada”, “Riurau”, “Coberta”, etc, als diccionaris fets al llarg dels anys 30 i 40 del segle passat davall la direcció de Francesc de Borja Moll. Sense oblidar les observacions entorn a l´arquitectura que aporta a la seua gran obra “La Ciutat de València” publicada ja molt més avant en el temps. En aquesta tasca del professor podem distingir un interés particular en: - El coneixement directe de la cultura popular del país. Interés per la llengua que el fa recollir els mots i paraules pròpies d’una cultura, en particular del món rural. Curiositat per la literatura, pel coneixement d’ allò publicat, de buscar relacions entre els diversos autors –una llavor pròpia de l’erudit que sempre va ser-. - La voluntat de conéixer els mots i les variacions locals; disciplina que va dependre dels seus professors a Madrid, tots ells influïts per les línies que devenien de les escoles alemanyes que uns anys abans varen revolucionar el coneixement, en particular la lingüística, l’etnografía i l’arquitectura, i ens deixaren una importantísima documentació d´una cultura presa uns pocs anys abans de la transformació social, cultural y econòmica que la va fer desaparéixer. - Una relació de vegades complexa amb el treball de camp, deguda, 83


en part, a la seua condició d’exiliat a Mallorca, ciutat on va escriure el llibre sobre la barraca valenciana. Llibre que inclou unes imatges prestades en la major part, cosa que ens assabenta de la poca capacitat de moviment que Manuel Sanchis Guarner tenía en aquell moment, a més de la precarietat de mitjans per elaborar el treball. - Importància de la cultura, la tècnica, el llenguatge i també de l’home que habita i construïx l’arquitectura; qüestions que, totes plegades, juguen un paper fonamental a l’hora de configurar la casa: el lloc cultural per excel·lència. En aquesta cultura tradicional es conserven les formes, tant les lingüístiques com les constructives; vincular les paraules amb les formes i les coses té un gran valor, ja que ens parla de l´origen de les formes, de les transformacions dialectals, etc. Plantejament que inclou a la vegada la capacitat de transformació en aquestes societats dintre d’una cultura basada en la mímesi, en la tradició. - A més d´una decantació no determinista en l´arquitectura i en les relacions amb l´entorn cultural, qüestió que ens permet aproximar-nos a una concepció relativament moderna del paisatge, on la idea de transformació: ”d’excitació i reacció”-com ell diu- mostra una visió, podríem dir, d’actualitat. Aquest pensament es desenvolupa en els seus dos llibres; uns estudis ben raonats, on fa un compendi de tot allò que en eixe moment es coneix entorn a aquestes manifestacions de l´arquitectura popular. És possible que siguen els primers llibres científics moderns sobre la nostra arquitectura popular; llibres estructurats a partir d’ un coneixement lògic i erudit, que se n’ix completament del localisme tradicionalista, per a entendre el folklore como una branca del coneixement i no com una mera identificació local. Dos llibres que publica l’editorial Barcino entre els anys 1955 a 1957; una època en la qual habitava a Mallorca, translocat pel franquisme; dos llibres des dels quals construirem aquestes reflexions. La biografia de Manuel Sanchis Guarner relativa al treballs sobre l´arquitectura popular No és el lloc per fer una biografia de MSG, volem sols ressenyar que es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomàs i Américo Castro, entre d’altres. - El 1933 Col·laborà a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (l’ALPI). Va publicar “La llengua dels valencians”. - L’ any 1936 s’incorporà a l’equip d’enquestadors de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i recorregué els Països Catalans per fer les enquestes per a la part catalana de l’ obra esmentada.

84


- Entre 1939 i 1943 va dependre l’alemany al Camp de Concentració de Monteolivete, a València, on va traduir l’obra de Max Thede Die Albufera von Valencia, fent un exercici d’aproximació real als deixebles de l’escola d´Hamburg. - De 1943 a 1959 va residir a Mallorca, on ajudà el gran filòleg mallorquí Francecs de B. Moll, en la confecció del “Diccionari Català-ValenciàBalear”, que havia iniciat mossèn Alcover. En aquells anys també seguí treballant en la història lingüística i literària valencianes, amb llibres com Introducción a la historia lingüística de Valencia (1949), que prologà el seu mestre, Menéndez Pidal. Des del 1950 formava part de la Institució Alfons el Magnànim. - Fins al 1959 visqué a Mallorca exercint de professor d’idiomes i col·laborant molt eficaçment en la redacció del Diccionari Català-ValenciàBalear. També per aquell temps féu les darreres enquestes per al Atlas Lingüístico de la Península Ibérica esmentat i fou encarregat de preparar la publicació d’aquesta gran obra dialectològica, el primer volum de la qual fou presentat en el Congrés de Filologia Romànica d’Estrasburg (1962). En el capítol segon del seu llibre sobre els molins de vent -1955- ens parla del seu interés per esta arquitectura i les raons que el portaren a estudiar estes manifestacions de la cultura popular, les quals valora particularment, anomenant-les en el seu llenguatge de fa 63 anys com “elements pintorescos, o manifestacions del folklore del país”; elements que hui s’han desvetlat essencials per a la construcció del paisatge, per la qual cosa, hui s’anomenen “elements caracteritzadors del paisatge”, vist el canvi que en el temps han tingut les paraules, que, com molt be diu MSG, cal atendreles en el moment social i temporal en què són usades. Conceptes a l´hora d’ estudiar l’ arquitectura popular.Vejam el que diu al primer dels epígrafs d’ un dels llibres, “Els molins de vent de Mallorca”: - Sobre el “tipisme”: allò que individualitza un lloc i una gent, és eI conjunt de formes tradicionals de cultura popular, subordinades als esdeveniments històrics, a les condicions geogràfiques i a l’economia social. - De la “cultura popular material” diu que es més que un simple motiu de pintoresquisme: inclou una tècnica, una nomenclatura, i sovint també unes creences, uns refranys, unes cançons, elaborats pels pagesos i menestrals de cada país, arrelats a la terra conreada, aferrats a la tradició, refractaris a les innovacions de la civilització. Inclou aquí una qüestió molt actual: la diferencia de dos conceptes necessàriament pròxims i alhora tan diferents com són cultura i civilització. - La cultura, propera a la terra i als mites i ritus que s’han construït 85


al llarg del temps, propera als homes i dones que l’han construïda amb el seu esforç callat i col·lectiu. La cultura parla dels individus que formen una comunitat, de la manera de viure, de menjar, de treballar, de les seues il·lusions i creences. Està directament vinculada a la terra on naix. Allò rural, en aquest cas, és paradigma de la cultura, ja que ens acosta als orígens, als ancestres. I la casa rural, l’ element bàsic de referència. - La civilització pertany al món de les idees, al pensament dels pobles, sempre es desvincula de la terra, el seu escenari és la ciutat, l’àmbit d’existència, l’Estat i la seua escala les nacions, els grans territoris. El conflicte entre rural i urbà, entre ciutat i camp, entre civilització i cultura, ha estat present i ha marcat les relacions entre la ciutat i el territori. Podem així entendre el desinterés dins de la nostra potent civilització contemporània per la cultura rural, per allò atàvic, per allò que uneix a la terra, allò que tant li interessava a MSG; a més de lo fràgil que resulta el paisatge rural – i la seua cultura- enfront de les transformacions de la civilització contemporània. Sobre els mètodes de treball entorn a l´arquitectura i la cultura popular.Podem observar en els seus treballs que el nostre autor es decanta teòricament per referències directes a la metodologia de l’escola d’Hamburg. Diu sobre els mètodes: “Diversos filòlegs, aplicant el mètode d’investigació dialectal Worter und Sachen -en què el vocabulari és estudiat en la seua íntima relació amb la cultura popular material- s’han ocupat dels molins de vent baleàrics, posant la geografia lingüística i la historia cultural en estret i fecund contacte”. Però en les seues publicacions podem constatar que ell no utilitza directament aquest mètode. MSG té molt en compte allò publicat, però no aporta un treball de camp inèdit que garantisca aquesta metodologia –qüestió bàsica en aquesta disciplina tedesca-. En la seua inigualable tasca es decanta per la llavor pròpia d`un erudit, d’un investigador curiós que va, a poc a poc, recollint alló que coneix de la societat en la que viu, alló que ha parlat amb altres persones. Recolzant-se en un treball de recopilació i reinterpretació d’ alló que altres han fotografiat en ocasions, o redibuixant, les fotografies d’ anteriors treballs. Es podria dir que es tracta de la tasca del curiós coneixedor de lo publicat i a la vegada interessat per desvetlar allò que coneix de la seua experiència personal. Centrat en una veritable passió pels llibres, per la bibliografia, per les paraules i per la vida d’elles i de com les persones les utilitzen. El coneixement de les fonts documentals i la seua naturalesa curiosa, li permeten relacionar la informació que rep de molt diverses fonts, informació que contrasta amb el seu saber personal, amb la seua experiència vital 86


amb el poble; però el fet de no disposar de llibertat de moviments, de mitjans, o d’una infraestructura básica -en aquella època de penúria- fa que la presa de treballs de camp no estiga al nivell d’ allò altre, de la capacitat d´accés a materials bibliogràfics de primera mà. I és aquí on es mou molt bé el mestre, amb una ampla referència bibliogràfica on destaquen filòlegs i folkloristes locals, particularment: L’arxiduc Lluís Salvador, el seu company Francesc de B. Moll, Friz Kruger i els deixebles de l’escola alemanya, entre els quals estava el jove Max Thede, i per descomptat Violant i Simorra, Menéndez Pidal i Julio Caro Baroja, el seu mestre. Així doncs, entenc que els seus treballs pertanyen més al món de l’erudició, que a la doctrina del pensament de la lingüística i la dialectologia d’uns anys abans. Els Molins de Vent de Mallorca.És el primer dels llibres que publica sobre aquest tema d´arquitectura popular i amb ell enceta la relació amb l´editorial Barcino l’any 1955. Es tracat d´un opuscle de 57 planes de 19 per 13,5 cm, editat en rústica amb una informació gràfica important, en la qual es barregen fotografies, dibuixos i làmines de pintures sobre temes propis de l´obra. Junt a les imatges de l’autor, fotografies i alguns esquemes i dibuixos; en general, aporta làmines de Francesc Moll, Miquel Fullana, Julio Caro Baroja, etc. i les fotografies de Tous, de l´editorial Roco, i de l´”Album Meravella”. Es de destacar l´absència de planimetria, no apareix ni un sol planol dels molins ni de les relacions d’ells amb ses posesions o el territorri. Sobre els molins pensa, que estos artefactes són alguna cosa més que el motiu per a una fotografia, un quadre o una vinyeta de decoració folklórica. Interessava estudiar llur técnica, arreplegar el vocabulari d’eixe món i eixa tècnica; calia entrar-hi, veure com funcionaven, parlar amb els moliners, enregistrar les característiques d’aquesta indústria popular, abans que no perdés la vitalitat, comparar-les amb les de la indústria deIs altres països, i determinar-ne quines són les diferències. El llibre inclou un primer capítol sobre els molins com a elements caracteritzadors del paisatge mallorquí, amb una cita de Pius XI que fa referència a uns pelegrins i sacerdots mallorquins que cincuanta anys arrere havien passat, ocasionalment, per la badia de Palma, amb aquestes paraules: “ebbene, figlio, esistono ancora quelli bianchi mulini”. Acaba el capítol amb una certa nostàlgia dels molins: “Cap d´ells es conserva ara en activitat, i tampoc no en queda ja cap sencer. A Palma només n´hi ha un de restaurat....... es segur que la majoria dels mallorquins joves desconeixen el funcionament dels antics molins de vent”. 87


El segon dels capítols parla de l’interés pels estudis de cultura material popular -com ja hem parlat abans- però és interessant insistir en el tema, perquè es tracta de la part teòrica més important. Incideix en la idea que per “cultura popular material” no deu entendre’s un simple motiu de pintoresquisme. Més bé es tracta del conjunt d´una tècnica, una nomenclatura, i sovint també, unes creences pròpies d’ un lloc i un país. En aquest capitol entra de ple en el seu món, en la bibliografia, aqui trobem el treball d´un erudit amb coneiximent de les últimes publicacións entorn al tema en questió: la primera es la refència a la monumental obra Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador (Würzburg und Leipzig 1897). També a l’investigador suec Peter Rokseth dedica a la molturació un capítol del seu excellent llibre Terminologie de la culture des céréales el Majorque (Barcelona 1923), també a l’estudi sobre els molins de vent portuguesos del mestre alemany de la dialectologia i l’etnografia romànica Fritz Krüger, Notas etnografico-lingüisticas da Póvoa de Varzim en el Boletim de Filologia, IV-1936. A més d’ altres investigadors de l´Escola tedesca, així com al “Butlletí de Dialectologia Catalana”; i s´excusa dient que “No he pogut consultar el treball de W. Schaffer, Methodische Fragen eur Windmühlenforschung (Volkswerk I943. I35)” La resta del llibre es una descripció minuciosa de les parts i del funcionament del molins, així com un estudi comparatiu dels diversos tipus de molins ibèrics. La Barraca Valenciana Aquest segon llibre sobre el tema rural, editat per Barcino el 1957, de 94 pp., segueix les traces de la seua obra anterior. Es reedità en facsímil a València el 1999, per la Institució Alfons el Magnànim. És un llibre d’ edició i formes modestes, però un llibre essencial per al coneixement d’ una de les arquitectures populars mé interessants i característiques del nostre país: la barraca. Una construcció i un tipus que s´ endinsa en el temps i ens transporta als orígens de les nostres cultures; a l’ origen de les paraules, de l’habitar, del refugiar-se com a acció primera i necessitat bàsica de la persona, on es troben molts paradigmes del llenguatge. El gran valor d’ esta publicació, des del meu punt de vista, ha estat ser un llibre molt disciplinat que recull tot el que hi ha en eixe moment entorn a la Barraca. Valore particularment l’ índex i la manera en què descriu l´arquitectura, l´espai i la vida dintre de la barraca; de manera que es pot, perfectament, abastar allò que és dífícil de comprendre: l’ acció cultural d’ una societat identificada amb una manera d’entendre el fet d’ habitar i l’ habitatge amb la cosmologia que du vinculada: paraules, llenguatge, 88


formes, utillatge, estructures espacials, ordenació del territori, etc. El llibre, d’ alguna forma, ha estat, en el meu cas, model d’ una manera de treballar. I des del seu exemple he intentat dur a cap la meua tasca d’ estudi de l´arquitectura rural, seguint i insistint en una máxima que ell personalment em va aconsellar, en les poques visites que li vaig fer a sa casa de la plaça Canoves en València, alló que potser li haguera agradat incorporar al seu llibre: els dibuixos i alçaments de cases, de barraques, incorporant la diversitat existent de formes, amb les mesures i les condicions constructives; el treball de camp d’ un arquitecte, que, d’ alguna manera, completa el treball del llinguïsta. Per supost, el capítol de bibliografia és essencial en este llibre, escrit des de la distància, des de Mallorca, així es pot entendre que inicia el seu llibre citant Caro Baroja en la seua magnífica obra Los pueblos de España de 1946. Separa dos tipus d’estudis: els intel.lectuals i els populistes. Agrupa els anys daurats d’estudis etnogràfics sobre el tema: Mora, Martorell i Gosalvez, La barraca de la Vega de València publicada el el Butlletí de la Societat Central d’Arquitectes de Madrid, 1917. Michavila el 1918 publica en el Butlletí de la Reial Societat de Geografia d’Espanya la seua obra “La barraca Valenciana”. Martinez Aloy el 1920, Lampérez i Romea el 1922, Hug Schuchardt el 1923 a la Revista de Dialectologia Catalana. En els anys 30 hi ha també una forta incidència bibliogràfica amb alguns dels millors estudis: Almela i Vives. The Cottage of València 1920, el Diccionari CVB i en el Vocabulari popular de l’art de la construcció de Francesc. Moll. Max Thede en Der Haus Dintre del seu estudi Die Albufera von València. Cases Torres en l’estudi Monogràfic de la barraca de 1943, publicat un any després al seu llibre La habitación y los Núcleos de población en la Vega de Valencia, Madrid, 1944. Violant i Simorra a l’ article L’albufera de València e i suoi Pescatori, Milà, 1951. I, per últim, el mateix any -1951l´estudi de Wilheim Giesen Tipos de casas en la Peninsula Ibérica, publicat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. Podem observar que manté en un mateix pla els estudis acadèmics i els treballs poètics o literaris: Teodor Llorente i el seu poema “La barraca valenciana”, 1883. Vicent Blasco Ibañez i la seua novel.la La Barraca, 1898. Encara que hem de deixar en evidència que no dóna valor als estudis iconogràfics. D´aquesta manera, trobem a faltar referència a les imatges que va haver de conèixer del pare Tosca existents a la sagristia de l’Església de Sant Tomàs, església que cita al seu llibre “La Ciutat de València”. A l´iconografia barroca dels taulells, que segur coneixia, així com als gravats populistes o cultes sobre este tema tan recurrent. Com veurem, no es 89


tenen en compte els fons pictòrics, els plànols, mapes i altres documents que ens permeten veure en el temps la barraca valenciana. La poca importància que es dóna a la iconografia queda patent en la confusió que s’evidencia en molts autors sobre l’origen de la barraca i que malauradament el nostre autor insisteix a repetir.

Imatge: Predel.la de les Santes, del Museu de Belles Arts de València. Detall de Santa Margarida.

Al llarg del llibre, Manuel Sanchis Guarner mostra tres apartats molt clars: Situació física de la barraca en el paisatge. Alçada, coberta i planta de la barraca i, per últim, un capítol sobre les diverses classes de barraques. És de justícia, en l’ anàlisi d’ aquest llibre, valorar el treball de l’autor, però també insistir en la importància de dos obres de la bibliografia aportada, per la influència sobre el llibre de MSG. La primera és l´opuscle de Victor Gosalvez que ens dóna les bases formals de la barraca, l’estructura, la seua construcció, etc. Però serà l’ inigualable treball de Max Thede sobre l´Albufera de València i el seu capítol sobre la casa, sobre la barraca, el que marcarà decididament el llibre del nostre autor. El treball, traduït de l´alemany per MSG mentre era presoner al camp de concentració de Molteolivete, a València, és una de les bases més importants de l´obra, de la qual és deutora, i fins i tot, pense que alguna cosa va tindre a vore el fet de la tràgica relació d’ambdós autors, situats en els plànols contraposats dels esdeveniments polítics de l´época... Bibliografía: - SANCHIS GUARNER, MANUEL (1957) - Les Barraques Valencianes. Ed. Barcino Barcelona, 94 pp. (Valencia 1999) - Molins de Vent a Mallorca, Ed Barcino, Barcelona (1955). - La Ciutat de València, València - THEDE, MAX: (1933) “Die Albufera von València”. Eine volskundliche Darstellung. En Volkstum und Kultur der Romanen, VI Hamburg. - Die Albufera von València, traducció valenciana de Robles i Sabater, Ferran. Publicada PUV 2009

* Extracte de la conferència dictada per l´autor al Curs de la UCE a Prada l´any 2010 en l´homentge a D. Manuel Sanchis Guarner pel centenari del seu naixement. 90


Ràfecs de la Marina

per Javier Bonilla i Amparo Bertolin *

Tracta aquest article de demostrar que és cosa pròpia de les dues Marines, Alta i Baixa, el costum de decorar els intradós dels plafóns de les seues “volaes”, amb evident voluntat identitària i intenció plàstica, expressiva, de vegades simplement ornamental, localitzable a les façanes dels nostres petits pobles del secà muntanyós que apunten a la Mediterrània. Consisteix en la mútua interacció i integració entre color i forma realitzada sobre els ràfecs de cases principals. Fenomen datable entre el 1749, data del primer plafó que hem trobat datat, fins al seu final, quan s’imposa el canaló en els començaments de l’anterior centúria. Contràriament, són difícilment localitzables a les poblacions comarcals més grans, ubicades al pla litoral, tendents a solucions d’expressió constructiva més alambinades i exigents. Mostrem la tan intencionada col·laboració entre obrer, pintor i propietaris dissenyant les complexes geometies amb grafismes acolorits i simbologies seriades, plasmats sobre toves o rajoles, que pretenen mostrar la saviesa en l’ofici, significar cada casa i demostrar el tarannà dels seus amos. “La façana és la cara de la casa, allò que tots veuen, en definitiva, la part més pública de l’espai domèstic. Precisament per això hi podem trobar allò que es vol ensenyar als altres“ segons Aguilar. Tancament doncs d’índole transcendent perquè separa el públic del privat, del familiar i domèstic. Pobres cases de poble que tenen a bé mantindre el seu aspecte extern

91

D: Polop. Datació. Rombe i cercle a dos colors D: Beniarrés. Composició atovó amb diferents vols D: Desconegut. Teules especials per a protegir Es: Beniaia. Composició filades de toves i teules


amb detalls reveladors de l’afecte i preocupació que senten els propietaris per ella, “plasmacions que assenyalen la humilitat i falta de pretensions que també reflectia l’esperit artesà popular ... caràcter d’aquesta arquitectura anònima i vernacla”, afirma Feduchi. O com suggereix al mateix tenor C. Flors “... encara en aquest mitjà advers, i dins de les condicions difícils imperants, l’habitant d’aquestes zones perdudes posava en la construcció del seu habitatge un interès i uns coneixements que feien d’ell una cosa digna de ser admirada, malgrat la seva innegable insuficiència i pobresa”. Luis Feduchi descobria el nostre tema: “... d’una tendència bastant usual en terres del llevant peninsular. Es tracta de la decoració dels “sofitos” de ràfecs i cornises, mitjançant la col·locació de dues o tres files de rajoles qua avancen progressivament en posició normal a la paret als que anomena “adormits” (...) els habitants (...) posseeixen trets comuns en els seus costums i sociologia que fan de cada comarca una autèntica unitat natural“ Caro Baroja (Citat per Feduchi). 1. Localització i precedents. Datacions

Dalt: Finestrat. El.lipse de dos colors en dues peces Dénia. Vol de les teules al mateix nivell Baix: Gallinera. Isòsceles, línies perfilades i fons prevalent

Com advertíem, és costum instal·lada sempre en pobles petits, muntanyencs, situats a la façana mediterrània, en la qual hem detectat que la latitud comprén des d’àries del nord murcià, (la localitat de Moratalla és realment excepcional i emblemàtica), continuada per ambdues Marines, on sobresurten Orxeta, l’Adzúvia, Finestrat i Benimantell. Prossegueix molt més lleugerament a la veïna comarca del Comtat alacantí, Vall d’Albaida, i en algun poble de la primera franja del secà valencià de forma puntual. És significant també en caserius dels Ports, per saltar a zones de l’interior tarragoní, (poblacions com Mont banc i Monestirs com Santes Creus), fins a culminar pel nord a l’ Empordà gironí i per descomptat, a tot l’ Aragó. Sobre el seu origen, la suposició més possible seria la pervivència de tradicions constructives musulmanes, que van conviure a casa nostra gairebé nou segles “... sempre amb el seu sentit rítmic i geomètric, va deixar una empremta tan profunda de la seva artesania que encara avui en dia no poques obres d’ornamentació tenen un indubtable fons mudèjar “proclama Feduchi rememorant idees del marquès de Lozoya. Doncs, efectivament, “l’ alarife àrab és mestre artesà en les fàbriques de maó” “... Aparells d’ascendència mudèjar indubtable, no només per sota de les fàbriques sinó per les guarnicions dels buits i el sistema de verdugades o cadenes dels murs, aparells al sardinell en llindes i en tasques amb dibuixos voluminosos plenament moriscs, rítmicament repetits” segons cita Lampérez i Romea. Tradició mudèjar que confirma Flors, evident encara a Aragó, regió riquíssima en arquitectures de maó, on s’empren els mateixos aparells que a la nostra comarca i alguns molt més complexos: dent de serra, aplantillats, corbs, etc. Fins i tot edificis complets s’edifiquen em92


prant maons vistos, a més de guixeries, rajoles, etc., A la manera mudèjar com en el proper Monestir de Cotalba. “Les cornises es formen amb diverses files de teula, solució de tradició mudèjar” repeteix Feduchi. En qualsevol cas, costums edificatòries netament mediterrànies, obligades en àrees de poca fusta però abundant argila. Així, en la “Espanya mediterrània”, es compleix un axioma: pràcticament tot el país cobreix casa amb teula ceràmica i els seus ràfecs són ceràmics. Datacions. Amb rara freqüència es significa el moment de la pintura al plafó que, imaginem òbviament, coincidirà amb el de la construcció o també de la reforma de la casa (“es va renovar Any 1822”, diu una d’elles). Les següents dates trobades en els ràfecs, anualitats grafiades més probablement per ser les de la seva modificació, són: S.XVIII: 1.749 S. XIX: 1 ª meitat 1.822 - 1.834-1.837 - 1.838-1.845 2 ª meitat 1.856-1.861 - 1.862-1.868 - 1.872-1.885 - 1.889 -1.890 1.895-1.896 S.XX: 1.900-1.902 - 1.903-1.906 - 1.925-1.930 Ocupen així majoritàriament, en més del 80% dels casos, la centúria vuitcentista. I addicionalment ens indiquen el moment en què deixa d’interessar la decoració dels ràfecs, precisament en col·locar els canalons metàl·lics: el trànsit entre els dos últims segles. Curiosament, només en Orxeta s’ escriuen les inicials del propietari abans de les xifres de l’any. I en una sola ocasió, pel nom complet de l’amo.

D: Alfàs-la Nucia. Datació. Ideograma amb punts D: Polop. Datació Es: desconegut. Ideogrames amb datació 93


La Qüestió: Forma i Color conjunts

- Finestrat. Datació amb figures antropomòrfiques - Beniarrés. Piquet de teuladi. - La Vall de Gallinera: atovons de mesures distintes. - Dénia. Cornisa

Situats en el context de les dos Marines, tant la coronació de la façana com la seua difícil relació amb la teulada s’aconsegueixen de la manera tradicional en la costa mediterrània, que veurem posteriorment. No obstant això l’exaltació plàstica de l’aler que ens interessa s’aconsegueix amb la dualitat següent: primer s’accentuen ràfecs i cornises emprant aparells de diverses alternances, concertant maons ceràmics i teules, enriquint les habituals solucions constructives. I, segon, incorporant plasmacions coloristes, impregnant de cromatismes les peces ceràmiques, o bé dibuixant sobre les toves geometries elementals, figures seriades, signes, pictogrames, grafismes, etc. Pintats amb els nostres colors bàsics: la gamma de les tonalitats sienes o bé els blaus, a més del blanc. Aconseguint el seu resultat més brillant com subratllàvem, en combinar ambdós efectes entre si: d’una banda colors amb grafismes, i d’un altre aparells complexos. Això és el original de les nostres comarques. Després, seguint el desenvolupament històric, en finalitzar la centúria vuitcentista, arriben fustes de qualitat a la Marina, que permeten executar ràfecs projectant els parells estructurals més enllà de la façana. Qüestió que planteja solucions bastant desconegudes o en resol altres noves, en la relació cornisa-aler, de molt diverses possibilitats pràctiques i visuals. Més tardanament, trànsit entre els segles XIX, i XX, deriven les denominades popularment “volàs” caps acabats que voluntàriament s’assemblen a les cornises neoclàssiques tan motlurades, tan importants i tan enriquidores de les cases principals, construïdes en aquest moment. O ja més recentment transiten cap a cornisaments eclèctics. Però així es procedeix en els pobles marítims grans i rics, no així en les petites poblacions que es mantenen en la tradició. Trobem ràfecs datats des de 1749 coincidint amb la substitució gradual del periclitat barroc pel neoclassicisme acadèmic, accelerat per l’arribada dels “Mestres d’obra” a la comarca procedents de l’Acadèmia de Sant Carles de València. Atenent a la seqüència de les dates descobertes, la majoria corresponen a la centúria vuitcentista. Per tant tracta nostre estudi d’un moviment decorativista exclusiu d’aquesta època i molt significat només en el nostre lloc. ¿CORNISA O RÀFEC? La volada de la coberta, la dualitat ràfec i cornisa, s’ajusten òbviament a les nostres condicions materials i climàtiques, optant per material ceràmic, i excepcionalment pedra, disponibles al nostre territori. Perquè la fusta va ser component sempre dificultós. Des del principi sorgeix una qüestió al nostre estudi que presenta difícil 94


discerniment: què constitueix en puritat el ràfec i on acaba la cornisa Per Calzada Echevarría, és així d’evident: “Alero” ràfec: part sortint de la teulada sobre el mur (tejaroz)”. Al nostre parer, ‘ràfec’ serà la part de la propia teulada que sobrevola de la façana, és a dir aquella zona conformada conjuntament per les filades ceràmiques parelles, avançades a la projecció vertical del mur exterior i un cop traspassat aquest. Així doncs, el ‘ràfec’ queda constituït per les ‘filaes’ de maons ceràmics rebuts amb guix. D’aquesta manera ho confirma la Viquipèdia: “El ràfec no tant sols és refereix a la part que sobresurt, sinó también a la seua part inferior i la decoració externa que acostuma a tenir”. Constructivament el mur de la “frontera” s’executa tradicionalment amb pedres de maçoneria de pedra, farcit de rebles i morter de calç tradicional. Materials que impossibiliten vols estables que treballen com a cornisa. Aquesta es forma, quan existeix, amb peces pètries tallades amb motllures de petits vols successius siguen arestes rectes o corbatures. Per tant, les pedres en voladís que ocasionalment coronen el mur, com aquells carreus que acaben el mur, tallats i correguts, seran cornises, doncs acorden la coronació de la façana emprant els mateixos materials. Conseqüentment si el mur conté elements petris de rematada i en voladís, aquest posseirà la consideració de cornisa. Presentem bastants exemples mixtos on apareix la cornisa simulada realitzada amb maons imitant les seves formes tradicionals, arrebossades i pintades amb un sol color. I per sobre d’ella se situa el ‘ràfec’ de la forma habitual, en una solució intermitja. Ens assessora Paricio amb la seva apreciació sobre això: “La transposició a la pedra de la morfologia de la fusta i la voluntat de donar a la façana una rematada més solemne explica l’aparició de la cornisa. En lloc de volar l’armadura, vola el propi material de la façana“. Així, estableix la relació entre vol i material petri en identificar la cornisa. Vola la teulada, no el mur. Aquesta disjuntiva cornisa-rafec és distinció que no apareix plenament diferenciada a la bibliografia consultada, tant en diccionaris com a manuals d’arquitectura rural. No obstant això, l’amplitud en conjunt de la “volà”, siga volada, cornisa o la superposició d’ambdós, constitueix una dimensió necessària que compleix perfectament la seva funció. Però, són iguals en totes les edificacions? Vegeu el document gràfic en llengua castellana: en el nostre terreny totes les cases volen, pràcticament, igual. D’això deduïm que la dimensió final, l’excel·lència, la complexitat de la seua execució i l’existència de policromia, depén del nivell econòmic de l’edificació.

95

Línies de separació entre ràfecs i cornises. Elements de cadascuna de les parts


SISTEMA D’ABOCAMENT.Ja anunciàvem dues parts diferenciables en la “volá” o socarrén: sistema d’abocament i sistema de vol. En el primer s’escorre l’aigua. El segon formalitza la volada. Sistema A. - Abocament elemental. El més senzill. Les bocateules graviten sobre una elemental cornisa d’obra, o bé directament sobre el mur, sense cap volada o ràfec. Sistema B. - Abocament sobre “tova”. Bocateules de canal suportades per una peça “tova” de 3 cm de gruix segons el grafisme adjunt. Que s’admetrà sobrevols de la canal en petits trams (1/3 de la seva longitud normalment) fins a projeccions més de ½ de la mida, fins i tot majors. Sistema C. - La resolució més ortodoxa consisteix en situar una teula en posició de cobertura que fa de peça volada resistent, situada sota les dues teules habituals i en el mateix eix. Substitueix doncs a la “tova” de l’exemple anterior. No és estrany trobar un sobrevol de les bocatueles precisament sobre dels balcons, buscant la seva millor protecció, sobretot en els pobles més meridionals. Sistema D. - Les dues bocateules habituals descansen en aquest cas, realment poc freqüent, sobre una filada correguda, i a òs, de rajoles, omplint de morter l’ampli espai vacu. SISTEMA DE VOL Tres modalitats localitzem en la matriu que vola sobre el mur per suportar les bocateules: volada, cornisa i solucions mixtes. Ràfecs i els seus “sofitos”.Mantenint el mateix concepte de “volà”, abans concretat, distingim set variants: Plafó de rajoles successives. Un primer tipus, propi d’edificis senzills o bé de destinació econòmica, es dóna en ràfecs elementals on simplement volen les bocateules l’abocament sobre una filada correguda de rajoles volant ½ de la seva longitud. Plafó de rajoles successives amb “piquet”. El sistema de vol construït amb maons successivament volats,el conjunt lineal correspon a ràfecs correguts o de “chaperón”. Corresponen a l’anterior solució, però amb peces col·locades com “dents de serra” o, en el nostre idioma, “piquet de teuladí”. Es formalitzen així variants diferents. 96


Plafons amb teula: - Una teula d’acolliment recolzada sobre el mur. - Arcatura. Plafó creat per la successiva col·locació de dues filades de teules - Plafó de dos teules combinada amb teules. Composicions plafó teula-rajola. Intervé la teula com a element resistent. Plafons d’aparells especials Alternen els atovons amb rajola Ràfecs sobre mènsula ceràmica Manera híbrida de replantejar la volada és anar a mènsules esglaonades també ceràmiques, resistents, exemptes, ancorades al mur i projectades cap al seu exterior, que aconsegueixen igual treball resistent. - Dent de serra: vol successiu d’una peça ceràmica sobre una altra, en “ziga-zaga”. Es pinta sempre. - Mènsules prefabricades ceràmiques: de traçat curvilini, de major vol que alçada. - Àbacs: com semicapitells ceràmics aïllats. - Permòdols: mènsules més gruixudes i tamañao reduït i escàs vol de “tovas” juxtaposades. Ràfecs de parells vistos de fusta Amb això, i sense variar l’entramat resistent de la teulada, que és el mateix, es transformen els ràfecs, doncs en volar el parell de fusta (“dos Pams”) fora del pla de façana, no exigeix solucions màssiques de contenció, ni vols de tan complexa realització. Consagrant definitivament un valor plàstic diferent, ja sospitat abans, però d’impossible realització. El plafó es transforma en un tauler lleugerament inclinat de fusta, format per llaunes, taules o bards ceràmics que, sense més, reben i rematen el suport de la teulada. Cornises - Cornises ceràmiques vistes: conformades per successius vols. - Cornisa Clàssica de pedra: lloses de pedra que rematen el mur. - Cornisa vernacular: formada per rajoletes ceràmiques arrebossades i pintades. - Cornisa mixta: formada per falsa cornisa ceràmica damunt de la qual es construïx un ràfec - Cornises sobre element decoratiu: combinacions sota el ràfec de diferents peces a caprici. 97

-L’Orcha: teula acull recolzada sobre el mur -Desconegut. Arcatura -Gallinera. Dent de serra -Orba. Permòdols -Beniarbeig. Cornisa ceràmiques vistes


COLOR i GRAFISMES: “Ni tan sols el més ingenu gargot o apunt és purament casual o insignificant perquè l’observador no reconega amb claredat la causa, l’origen i la motivació d’aquest” diu Frutiguer. Ens plantegem, en un minut, intentar entendre el perquè, la motivació d’aquests pictogrames tan singulars de les dues Marines, així com el significat dels dibuixos, combinacions, interrelacions.... amb el color. Una infinitat de dubtes se’ns plantegen, que no acabem de resoldre. D’entrada, l’ornamentació cal entendre-la en el nostre cas com un desplegament espacial en un àmbit lineal, on preval el geomètric, plenament anti-figuratiu i aliè al món existencial, plasmat sobre superfícies planes davant signes. Imatges voluntàriament artístiques, que per la seva linealitat deriven en efectes rítmics. El signe dibuixat amb fins ornamentals, encara presentat com a unitats, es converteix en configuració estructural, de vegades de resultat irrecognoscible. Més exactament a l’ Arc mediterrani espanyol, on es produeix el concert entre formes aparellades i tonalitats cromàtiques. Al contrari que la resta de l’ Espanya mediterrània, i particularment l’ Aragó, on ens superen en imaginació i complexitat formal, però ignoren el color i els grafismes.

- Finestrat. Ideogrames sobre fons blau - Desconegut. Aigües - Gallinera. Datacions i motius orgànics - Seriacions de motius vegetals i franges laterals - Sèries numèriques i vegetals en triangles isòsceles

Cromatismes “Les arquitectures de cada època responen a criteris formals i compositius propis, es corresponen íntimament amb unes gammes cromàtiques determinades, pròpies de les tendències estètiques imperants en aquest moment” afirma Ángela García. Després de les suggerents alternances constructives aconseguides entre teules i maons, la final valoració plàstica dels nostres “ràfecs” va a grafismes, signes i fonamentalment a la pintura. Presents en els sistemes de vol de la teulada, i excepcionalment al d’abocament. Òbviament la paleta policroma es limita a la gamma mediterrània tradicional, mostra de tons terrosos: ocres, sienes, terracotes, aconseguint en algun moment tintures mangra. D’altra banda el color blau, proporcionat pel potent blavet usat per blanquejar la roba, s’afegeix a la calç declinant el resultat cap a tons suaus. Procediments: Tintes planes Filades senseres tintades amb un sol color, o bé la totalitat del plafó amb un color únic. Aigües i marbres La màxima elementalitat de cromatismes es dóna en les decoracions 98


aconseguides escampant el color amb els dits de la mà. Alternances coloristes i agregacions constructives Òbviament són perfectament possibles, i així ho mostren les fotografies, totes les permutacions amb colors. Però aquí ressaltem com la combinació entre els complexos aparells que construeixen cornises i ràfecs amplifiquen el seu efecte visual en acolorir les seves filades, o peces soltes alternades, o formalitzacions rítmiques, amb les tonalitats pròpies de la ceràmica.

Colors.

99


100


Grafísmes Composicions geomètriques polícromes En el tractament cromàtic i geomètric el primer que sorprén és un motiu constant: triangles isòsceles, amb la punta aguda orientada en el sentit del vol, i la base recolzada sobre la filada anterior. Figura semblant a la insinuada pel “piquet de Teuladí”, una altra constant, però aquesta realitzada amb peces ceràmiques, no amb pintura. Potser la més subtil i interessant solució de representació geomètrica comprén la gamma de sanefes, entrellaçats, trenats, etc., Implicant i coordinant diverses sèries de rajoles, generades per successió de peces intermitents o aparellades, gravades en els mateixos grafismes. De vegades cada filada conté un motiu diferenciat, en altres es perpetua el signe, alternant els seus colors i ritmes, o es barreja amb altres diferents. Però la modalitat bàsica la generen dos maons apariats i simètrics que materialitzen un dibuix complet i únic, que al seu torn pot formar altres sèries. Aquesta expressió lineal casa molt bé amb la disposició longitudinal de la “Volà” SIGNES I SÍMBOLS Contrastem que en la major part dels dibuixos trobats en el nostre estudi es tracta de signes i símbols; la intenció darrera és complexa de captar i entendre. Diversos tractats consultats sobre iconografia, tot just ens aporten explicacions suficients aplicables als nostres grafismes dibuixats a les volades. No obstant això, tampoc creiem que la seua explicació abaste rellevants altures semiòtiques. Pensem que els elements geomètrics representen simples decorats, no així les icones més significants que, efectivament, alguna cosa pretenen manifestar. Encara percebem més clarament la seqüència de dibuixos sobre doble tova aparellada, sempre creant sanefes o línies rectes seqüencials. Encara més suggerents que les unitats separades. Els “ideogrames”, els entenem com la més senzilla expressió gràfica d’idees o atributs mitjançant la reducció dels elements essencials que ells suggereixen. En aquest epígraf, presentem diversos exemples de dissenys especialment críptics, alhora que suggerents. Mentre els “pictogrames” concreten esquemes gràfics d’objectes, dades, accions i cal·ligrafies, com per exemple els nombres. - Motius vegetals abstractes. Signifiquen el cicle vital, mort i ressurrecció. - Ideogrames. Signes iniciàtics, cabalístics, aspes, raigs, etc. gestos semàntics - Repertoris de motius orgànics. Abstracció de cors com a motor vital, estrelles florals, etc. 101

- Fleix. Cornisa en pedra - Finestrat. Contrast entre tons únics - Gallinera. Ideogrames a un sol color i signes diferents


- Trepes. Plantilles retallades diferents que se superposen. Són molt recents. - Seqüències aconseguides per peces aparellades, ampliació de possibilitats compositives i cromàtiques. - Encintats. Entrellaçats geomètrics, dissenys repetits. - Sèries numèriques: numeracions correlatives mitjançant nombres visibles. - Formes antropomòrfiques. Aparició de l’home com silueta i símbol de si mateix, molt esquemàtic. A manera de compendi

Ortxeta. Datacions inicials, i dibuixos contrastats en dos colors. Teules especials

Probablement aquest article arriba deu anys tard. El “desenvolupisme” del nou segle XXI ha suposat, la reforma o millora de tantes cases, seguint la mentalitat de “actualitzar” l’obra. Al nostre parer, tots aquests signes acolorits substitueixen a La Marina, per ser consubstancials a la seva personalitat, gestualitats gràfiques tan habituals en altres geografies. Els ràfecs que hem tractat, vesteixen, accentuen, completen amb els seus cromatismes les nostres façanes, perquè cada casa procura la seua pròpia personalitat, expressada en la “volà”. Una col·lectivitat humana homogènia, amb un mateix sentir social i cultural. I per això, “No es pot aïllar qualsevol episodi rellevant, sense referència al seu context general”. Acabem amb l’encertada sentència dels arquitectes Hervás i Segura, que presumiblement resumeix la nostra feina: “l’espai cromàtic articula la ciutat”. Al menys en bona part. * Amparo Bertolin és Llicenciada en Arquitectura i Javier Bonilla és Dr Arquitècte i autor del llibre “Arquitectura suburbana en Dénia”

102


RECORREGUT RECORREGUTPER PERLES LESCOLòNIES COLONIESAGRíCOLES AGRICOLESDEL DELMONTGó MONTGO per Joan Pastor Ivars*

per Joan Pastor Ivars

“El curs es centra en la idea d inerari o de recorregut com a instrument o excusa des de Itinerari: “Ruta quecular se segueix per arribar algun lloc. Rumb” aquesta posició, la par situació creada, des de ela dinamisme que comporta la pròpia idea, poder Recorregut: “Espai har de recórrer una persona”. incidir amb el fet creau.que A par d aquestes maneres diferents d’entendre els recorreguts es del que Recórrer: cura, caminant l’altra per esbrinar el tracta el curs“Registrar, del doctoratmirar un cursamb on pretenem que siga efid’una caç enpart el quearespecta a allò creau. Un que es desitja saber o trobar”. exercici de lectura o projectació, realitzat per cada alumne, completa les lectures personals que el professor desenvolupa en classe. En potenciar les lectures personals i incidir en allò creau mitjançant Potenciar lectures personals i incidir en allò creatiu mitjançant l’itinerari, era l’inerari es del que es centra el curs, i els esforços van dirigits cap a aquesta llavor” l´objetiu del curs de doctorat “Itineraris i aproximacions” impartit pel catenerari: “Ruta que se segueix per arribar a algun lloc. Rumb” dràtic Miguel del Rey, del Departament de Projectes Arquitectònics de l´Escola Recorregut: “Espaide quelaha recórrer unaPolitècnica persona”. Recórrer: “Registrar, mirar amb cura, d´Arquitectura Superior Universitat de València l’ any 2005-2006. caminant partl’ altra perva esbrinar el que com es desitja saber este o trobar”. Curs en d’una el qual autor presentar exercici Recorregut per les Colònies Memòria del - de doctorat “neraris i aproximacions” impart per AgrícolesDe dellaMontgó, delcurs qual es presenta un extracte. Doctor Arquitecte Miguel del Rey i Ainat, inclòs en el Programa de Doctorat “Projectar el territori, una mirada moderna”. del Departament de Projectes Arquitectònics Escola Arquitectura Superior Universitat Politècnica de alència, on va ser realitzat el segent arcle

Situat a la vessant nord del massís natural del Montgó, a Dénia, orientat en direcció el Camí Colònia Agrícola Montgó, es un Situat aest-oest, la vessant nord de dellamassís natural deldel Montgó a Dénia, itinerari que, considerat més enllà de la seva pròpia traça originària, és, orientat en direcció eix est-oest, el “Camí de la Colònia Agrícola del Montgo”, es un iamb nerari considerat mes enllàque de tradicionalment la seva pròpia traça origijuntament elsque altres camins històrics unien els naria, juntamentdeamb els Xabia, altres Jesús-Pobre camins històrics que tradicionalment poblatsesi pedanies Dénia, i la Xara, un eix vertebraunien elstravessa poblats el i pedanies de Dénia, Xabia, Jesus i la Xara,elsundifeeix dor que parc natural del Montgó. Com aPobre tal, articula vertebrador que travessa el parc natural del Montgó. Com a tal, arcula rents vestigisves i assentaments històrics, i és punti es depunt partida als diferents gis i assentaments històrics, de per parendinsar-se da per enals llocs interiors gaudiron degaudir la diversitat natural del parc.del Perparc. tot això, dinsar-se als llocs on interiors de la diversitat natural aquest camí, ha superat el seu propi significat històric i originari és en Per tot això, aquest camí, ha superat el seu propi signifii cat his-l’ tòric i originari i esque en la actualitat element enllaçai es el passat amb el actualitat element enllaça el passat ambque el present presenta amb present i es potencialitat presenta ambcom totaa la potencialitat com a eix integrador tota la seva eixseva integrador per a futures propostes, diper a futures propostes, dirigidescultural, a la creació d’un cultural, forrigides a la creació d’un paisatge format perpaisatge les colònies agrícoles mat per les colònies agrícoles del parc natural del Montgó. del parc natural del Montgó. No obstant, degut a que la raó de la seva construcció va cessar No obstant, als degut al vint, fet que raó dedel la raïm seva als construcció va cessar ràpiràpidament anys el la conreu disnts llots en que va ser parceŀlada colònia, i de que quan s’haexplicarem reprès el dament als anyslavint, el conreu deldes raïmdealsaleshores distints lots -que projecte no en s’haquè consolidat, avui en dia seva funció primera ha quedat més avantva ser parceŀlada la la colònia, i també que, des d’alesobsoleta. n en el seu dia exis en lots de terrenys on cul var vinya de hores, quan es va reprendre el projecte no es va consolidar, avui en fordia ma abancalada amb petes construccions agrícoles lligades al culu, on la seva funció primera ha quedat obsoleta. On, en el seu dia, existien lots colons varen fer us de la terra com a seva pròpia, mitjà de vida, avui sens de terrenys on cultivar vinyaarqueologia de forma abancalada, amb petites construcmostra, en uns cassos com popular semi-derruïda, nostàlgia cions agrícoles lligades al cultiu, avui sens mostra, en uns com a de la ruïna, o en altres, memòria esborrada per la pitjor caracasos, de l’urbanisme avasallador, impropi d una cultura,lacom la nostra, a pesar arqueologia popular semi-derruïda, nostàlgia de laque ruïna; o, end’estar altres unida la natura es troba a sovint esquenes d’aquesta. casos,lasicament memòriaa esborrada per la pitjor caraade l’urbanisme avasallador, per això, decadència primera i posterior banalitimpropi Però d’ unanocultura comlalaseva nostra, que, a pesar d’estar unida físicament zació, ha d’entendres el projecte, irrecuperable, sinó com un fet que ens a la natura, sovinttemps, d’ esquenes a aquesta. Però,situar el projcte no de ha arriba com aestaltroba al nostre on encara es possible al camí d’entendre’s com esar dedels la seva decadència primera, la colònia dins de irrecuperable, la interessant aevolució paisatges naturals cap alsi posterior banalització, sinó com un fet que ens arriba com a tal al nostre paisatges culturals, pròpies de la interacció humana en la natura que li es propera. temps, on encara és possible situar el camí de la colònia dins de la interesAmb aquest punt denaturals parda,cap i per d’evolucionar l’estat actual sant evolució dels paisatges alstal paisatges culturals, pròpis de del “Camí de la Colònia Agrícola del Montgó” cap a un camí vertebrador la interacció humana en la natura que li és propera. 103


104


Amb aquest punt ide partida,eli per d’evolucionar actual delesCamí d’ussos agrícoles culturals, quetal ens interessa enl’estat aquest anàlisi posar en valor el propi camí, i en especifi c la pròpia línia, la seva geometria, de la Colònia Agrícola del Montgó cap a un camí vertebrador d’usos agrícom ai element que descriu en la morfologia d’unes territori, i com coles culturals,abstracte el que ens interessa aquesta anàlisi posar en valora posició sica a parr de la qual, adonar-se de les diferents i diverses amel propi camí, i en especific la pròpia línia, la seva geometria, com a eleplituds visuals que paisatges com aquests son capaços de mostrar degut a ment quenatural, descriuconsistent la morfologia d’unples territori, i com a posició la sevaabstracte complexitat en ml paisatges individualitfísica a partir de la qual, adonar-se les ml diferents i diverses zats dins del paisatge global, derivat de les ples facetes queamplituds l’element visuals paisatges i com aquests són capaços dematerialitzar mostrar, degut la natural del es capaç de mostrar.  des de a par r d’ací peates arquitectures per a gaudir i contemplar de l’exterior . seva complexitat natural. Complexitat consistent en diversos paisatges Aquest anàlisi sobre aquesta líniaderivat descriude el les quemúltiples es veu alfacetes temps individualitzats, dins del paisatge global, que es el propi recorregut el que va obrint nous pensaments i acvant que l’element natural és capaç de mostrar. I des d’ací materialitzar petites la creavitat cap propostes sorgides des del propi contacte amb el lloc arquitectures a gaudir i contemplar l’exterior en connues iper repe des visites. L’inerari sobre el. lloc al paisatgisme, es L’ línia descriu queesesentés, veu, alcom temps el propii el anàlisi que alsobre lloc a aquesta la arquitectura , per el tant a fique guraés fecunda recorregut que acte va obrint nous pensaments i activant la creativitat cap a resultat delelpropi de caminar-lo cap a projectar-lo. Recorreguem-lo propostes sorgides del propi contacte amb el lloc, en contínues i repetides El Montgó,ésdegut a la seva aïllada altura,per es visites. L’itinerari al paisatge, allòpresencia que el lloc és a il’elevada arquitectura; entès i sent pels habitants de la Dénia i la comarca com a una fita natural tant, es entés com a figura fecunda i resultant del propi acte de caminar-lo i simbòlica, fins al punt de voltar la ciutat cap a aquesta mole calcarea, de alafiqual, de projectar-lo. ens centremRecorreguem-lo! en la base sobre la qual s’eleva. Aquesta es caracteritza per ser un alplà de 200 metres d’alçaria que deriva cap a la mar en El Montgó, degut a la colines seva presencia aïllada i elevada altura, entès i formes de nombroses i barrancs, formant així un segonespaisatge propi aïllat, de sub ls i ml ples, canviants visuals dins del propi paisatge sentit pels habitants de Dénia i la comarca com a una fita natural i simmajor, el qual en serveix sempre com cap a referència permola tal d’orientar-nos, bòlica, fins al punt de voltar la ciutat a aquesta calcària, de la però que, en quant desapareix la seva visualització, apareixen nous i proqual, ens centrem en la base on s’eleva. Aquesta es caracteritza per ser pis entorns. un altiplà de 200 metres d’alçària que derivasituada cap a la en formes de Degut al fet singular d’una muntanya tanmar propera a la mar, nombrosos tossals i barrancs, formantdos aixífets un segon paisatge aïllat, i d’una ciutat situada entre aquestes privilegiats, s’hapropi, desenvolude múltiples i canviants visuals, dinsaquests del propi paisatge major, patsubtils, una par cular segona residencia lligada dos atracus, mar el o muntanya, i des d’on es observable la primera residencia a la ciutat. Sent qual ens serveix sempre com a referència per tal d’orientar-nos, però que, aquestadesapareix reduïda distancia entre primeraapareixen i segona nous residencia la entorns, fa que el només la seva visualització, i propis fet siga tan parcular. Aquesta singularitat començada als anys vint s’ha degut al fet singular d’una muntanya situada tan propera a la mar, i d’una accelerat fins a la actualitat amb el model turísc que la ciutat de Dénia va ciutat situada entre aquestos dos fets privilegiats. Ací s’ha desenvolupat prendre. una particular segona residència lligada a aquests dos atractius, mar o muntanya, des d’onde ésmanera observable la primera residència la viure ciutat.intrínSent No iobstant, diferent, aquesta voluntatade secament lligat al camp, a la natura, va ser realitat en els anys 1920-1940 aquesta reduïda distancia entre primera i segona residencia la que fa que amb projecte de la colònia agrícola del Montgó, amb la fiels nalitat reel fetelsiga tan particular. Aquesta singularitat començada anysdevint, parr terres estatals als colons que esgueren lligats a elles per a conres’ha accelerat fins a la actualitat amb el model turístic que la ciutat de ar-les, i per tal de frenar la immigració i implicar a aquests en un procés Dénia prendre. amb la ciutat. La muntanya comunal, va ser dividida directevad’arrelament en 50 lots de 3.5 hectàrees cadascuna, i cada lot estava ocupat per una No obstant, de residia maneraen diferent, aquesta demínim viure intrínsecament família la qual una pe ta casavoluntat de modul de 35 m2 a la qual es podia annexionar-ne un altre, formant una llar de 70 m2, amb també lligat al camp, a la natura, va ser realitat en els anys 1920-1940 el disposaven de un pou, forn i un corral. Estaven fetes de la pedra pròpia exprojecte de la colònia agrícola del Montgó, amb la finalitat de repartir treta per a la elaboració dels camins i dels abancalaments. El conreu elegit terres estatals als colons que estigueren lligats a elles per a conrear-les, per a aquestes terres va ser la vinya, varietat moscatell, culu tradicional ide per de frenar immigració i implicar aquestshistòrics, en un procés direcla tal Marina alta i la la ciutat de Dénia, des dea temps com mostra te d’arrelamentvinícola en la ciutat. comunal, va ser dividida en 50 l’assentament de l’altLademuntanya Benimaquia. lots de 3.5 cadascuna, lot estava per una que família Els hectàrees colons gaudirien de lai cada possessió de laocupat terra sempre no abandonaren el seu conreu. En els anys 1900-1939 Dénia gaudia de un 105


106


la qual residiadeenla una petita casaEuropa de modul de 35 m2 a la qual esi gran mercat passa en tota ambmínim exportacions a Anglaterra Alemanya, en canvi a par r d’aleshores aquest mercat entra en crisi dispodegut podia annexionar-ne un altre, formant una llar de 70 m2. També asaven la competència directa amb els turcs i els grecs i per la plaga de la fi ŀloxed’ un pou, forn i un corral. Estaven fetes de la pedra pròpia extreta ra. El projecte va ser paralitzat i les terres abandonades i per aquesta raó per a l’elaboració dels camins i dels abancalaments. El conreu elegit per a deurien haver quedat en propietat estatal, no obstant fins avui en dia la aquestes terresi us va ha serestat la vinya, varietat cultiu tradicional de la seva propietat sempre moumoscatell, de polèmica. ndependentment Marina Alta des de temps històrics, com mostra vinícola de de tot, crida la atenció l’esforç realitzat per a lal’assentament construcció de bancals, l’alt de avui enBenimaquia. dia oblidats però que mostren la dimensió del projecte. Els colons gaudiren de la possessió de la terra, sempre que no abandonaSi conreu. s’observa els caminsDénia assenyalats engran aquest mostren ren el seu Enelelsplànol, anys 1900-1939 tenia un mercat de la les diverses sendes existents al parc: pansa en tota Europa, amb exportacions a Anglaterra i Alemanya; en canEl camí representant per la línia de color roig es correspon amb vi, anerari partird’ascensió d’aleshores mercat entrà deguta a la competènl’i al aquest punt mes alt del cim en delcrisi, Montgó, metres de cia tud directa ambdel elsmar. turcs i els grecs, i per la plaga de la fiŀloxera. El projecte al a nivell va ser paralitzat i les terres abandonades, i per groc, aquesta deurien haver El camí representat per la línia de color es laraó part del Camí de la Colònia Agrícola del Montgó que si va ser construïda, i que va ser creat quedat en propietat estatal, no obstant fins avui en dia la seva propietat i per a la arculació dis ntspolèmica. lots en els que la colònia va de sertot, dividida. ús ha estat sempredels motiu de Independentment crida l’ El camí representat per la línia de color verd es el que existeix de atenció l’esforç realitzat per a la construcció de bancals, avui en dia obliuna manera exigua per unir als lots de la vessant oriental, i que va quedar dats però per quelamostren dimensió projecte. inacabat, entradalaen crisi de del la colònia. No obstant perquè els lots estaven comunicats entre ells, avui en dia aquest recorregut es possible a Si s’observa el plànol, elsque camins mostren les diverses sendes traves de camins estrets estanassenyalats bordejats per baix matoll. existents al parc: El camí que per si eslava construir, amb altres possible El camí representat línia de colori connecta roig es correspon ambfal’itinerari enllaçar el vesgi vinícola de l’alt de enimaquia al est amb el far de San d’ascensió al punt mes alt del cim del Montgó, a 753 metres d’ altitud a Antoni al Est, ja al terme de Xabia, es caracteritza per ser un camí que nivell de sempre la mar. per una mateixa cota, de dos cents metres d’altura sobre discorre El nivell camí representat per la línia de color la part del Camí deamunt la Coel de la mar. Travessa els lots per lagroc, seva és meitat deixant terres Agrícola del Montgó queprincipal, sí va ser construïda, i que va ser creat perlesa ilònia terres abaix respecte el camí cada part d’aquest. Serpenteja nombroses dellots perímetre la falda deldividida. Montgó. Aleshores l’ articulaciócurvatures dels distints en què laque colònia va ser aquest recorregut horitzontal reprodueix un mateix patró visual conmanu, El camí representat per la línia de color verd és el que existeix d’ una flanquejat per la muntanya i la seva alçària a un costat com a referència, i nera exigua per a unir els lots de la vessant oriental, i que va quedar inamb visuals a la mar Mediterrània i el paisatge del Marquesat a l’altre. acabat, per l’ entrada en crisi de la colònia. No obstant, perquè els lots estaven Acomunicats entre ells, avui eneldia aquest recorregut és possible cada voltada que segueix perímetre de la muntanya, s’ensa través de una camins estrets, estan d’aquesta bordejats per baix.barrancs, i al presenta visual nova que i reduïda ambmatoll els seus retornar el gir una vegada de nou, una vista ampla i extensa cap a la mar. Adossats a aquests camí ens trobem el elements necessaris per enllaçar fer-lo conEl camí que es va construir, i connecta amb altres, fa possible el nuu, ponts i indicacions, i les entrades als disnts llots, amb camins que vestigi vinícola de l’alt de Benimaquia a l’ Oest, amb el far de Sant Antoni van dirigits a les petes construccions esmentades. Tamb sèquies, pous a l’ Est, ja disseminats al terme de Xabia, es caracteritza ser unalcamí apareixen dins d’aquests. a part per dedicada culque u es discordividire sempre cota, d’arbrat, de dos-cents metres d’altura el da entre el per lloc una per amateixa la plantació normalment garroferssobre situats nivellpropers de la mar. els lots per per la seva meitatdel deixant terres dalt ai mes a la Travessa arquitectura i el lloc al conreu raïm, que degut les pronunciades pendents naturals, va cada esserpart necessari abancalar el territerres baix, respecte del camí principal, d’aquest. Serpenteja les tori per tal d’ampliar i fer efec va la plantació. nombroses corbatures del perímetre de la falda del Montgó. Aleshores El conjunt paisatgísc el completa la pròpia vegetació natural reaquest recorregut horitzontal reprodueix un mateix patró visual continu, presentada pel pi mediterrani, que de forma aïllada o agrupada es preflanquejat per la muntanya i la seva un costatelements com a referència, senta monumental o en masses. Aixíalçària doncs,a aquests creen un i amb visuals a la mar Mediterrània sistema recognoscible format per: i al paisatge del Marquesat a l’altre. Actuacions a nivell de sòl, representats pels marges dels abancalaments i les infraestructures dels camins i sèquies. 107


A cada revolta que arquitectòniques, segueix el perímetre de la muntanya, Actuacions representats pels lesse’ns casespresenta dels colons i d’altres mes pe tes complementaries. una visual nova i reduïda d’aquesta, amb els seus barrancs, i al retornar el Actuacions a nivell cobertura representats les dis-a gir una vegada de nou, una de vista ampla i vegetal, extensa cap a la mar. per Adossats ntes copes dels arbres en massa o aïllats. aquests camí ens trobem el elements necessaris per fer-lo continu: ponts, indicacions i les als distintsaquest lots, amb camins van dirigits a les Si en unentrades primer recorregut sistema esque presenta d’aquesta petites esmentades. séquies i pous apareixen dissemaneraconstruccions lineament, desplegat, en la També seva segona part, la oriental, el mateix sistemadins s’adapta a la complexitat orogràfialcacultiu del lloc, presentant un el panominats d’aquests. La part dedicada és dividida entre lloc rama totalment diferent. per a la plantació d’arbrat, normalment garrofers situats mes propers a Es en iaquesta part orientaldel onraïm, tot elque sistema de barrancs l’arquitectura el lloc per al conreu degutdescrit a les pronunciades camins, valls, abancalaments, arbrat, i arquitectura es fa mes intensa i dipendents naturals, va ser necessari abancalar el territori per tal d’ampliar versa, on es perd la referència del cim del Montgó i es crea un propi paiisatge fer efectiva la plantació. enfonsat separat del exterior, on la llum i el soroll queden confinats El conjunt paisatgístic el completa pròpia vegetació natural entre les valls dels turons i on enslasen m interioritzats en la representanatura i els seus fenòmens. Aquesta sensació de aïllament espacial i temporal estaria da pel pi mediterrani, que de forma aïllada o agrupada es presenta mobe de ser benefi ciada amb la rehabilitació de la seva arquitectura per tal numental o en masses. Així doncs, aquests elements creen un sistema de contemplar al resguard en una estància aquests escenaris naturals i recognoscible format per: ocults que s’ens presenten. -Actuacions a nivell de sòl, representats pels marges dels abancalaments i Així doncs les construccions i rehabilitacions que es prengueren al les infraestructures camins i sèquies. paisatge cultural dedels les colònies, deurien deixar lliure d’edificacions, tant -Actuacions arquitectòniques, representats pelselles cases dels les crestes dels turons que suaument modelen paisatge com colons els bar-i rancs que elspetites separen, amb tot això per tal de fer possible una lectura clara d’altres mes complementaries. del paisatge, adels seus i fivegetal, ssures i con nuar aquestes cap -Actuacions nivell decontorns cobertura representats per lestraces distintes acopes la ciutat. dels arbres en massa o aïllats. Amb tot les colònies deurien suposar un paisatge cultural de transició i gradació entre el paisatge natural i l’inici de la ciutat. Si en unElprimer aquest sistema manera camí recorregut de la colònia agrícola ambes uspresenta agrícola d’aquesta i cultural als seus linealment, desplegat, la sevadeuria segonadepart, l’ oriental,una el mateix sistelots, cap a un paisatgeen cultural materialitzar correcta inma s’adapta a la orogràfica del lloc, del presentant panorama tersecció, que nocomplexitat es dona avui, de la muntanya Montgó un amb la ciutat de Dénia, diferent. a parr d’una de entendreu-ho respecte la totalment És en manera aquesta diferent part oriental on tot el sistema descritade actual. barrancs, camins, valls, abancalaments, arbrat, i arquitectura, es fa més En concret aquesta diferencia es tractaria que de en comptes de intensa i diversa, on es perd la referència del cim del Montgó i es crea dur la ciutat cap a la natura, i ocupant-la com ocorre en la actualitat, fer el un propi dur paisatge enfonsat, separat l’ exterior, on la llum iper el tal soroll contrari, la natura del Montgó capdea la ciutat, arrastrant-la, de queden confinats entre lesaquesta valls dels turons i onparcs ens sentim transformar gradualment natura, amb i placesinterioritzats a la ciutat. en la natura i els seus fenòmens. Aquesta sensació d’ aïllament espacial Joanestaria Pastor Ivars, candidat a Doctoramb per lala Escola Tècnica Superior i temporal béarquitecte, de ser beneficiada rehabilitació ded’Arquitecla seva tura de la Universitat Politècnica de València al departament de Projectes Arquitectònics el proarquitectura per tal de contemplar al resguard, en una estança,amb aquests grama “Projectar el territori des d’una Mirada Moderna” actualment en fase de tesi referida a l’espai escenaris naturals i ocults que se’ns presenten. dels jardins japonesos creats pel dissenyador Ogawa Jihei VII i becari per la Societat Japonesa per la Les construccions promoció de la Ciència a ilarehabilitacions Universitat de Kioto,que Japó. es prengueren al paisatge cultural de les colònies, deurien deixar lliure d’edificacions, tant les crestes dels Bibliografiaque suaument modelen el paisatge, com els barrancs que els seturons, 1.- “Plecs d’Història Local” (núm. 148, febrer de 2013) paren, amb tot això per tal de fer possible lectura clara del paisatge, 2.- “Sucinta información de las colonias agrícolas instaladas una y en período de establecimiento o estudio que Publica Junta Central de Colonización y Repoblación Interior Madrid, 1924” dels seuslacontorns i fissures i continuar aquestes tracesGrafi capcasa Reunidas, la ciutat. 3.- José Luis Oyön Banales. COLONIAS AGRÍCOLAS Y POBLADOS DE COLONIZACIÓN. ARQUITECTURA Y Amb tot, les EN colònies deurien VIVIENDA RURAL ESPAÑA (1833 - 1955)suposar un paisatge cultural de transició i gradació paisatge natural i l’inici de la ciutat. Procedència entre Imatgesel i plànols Joan Pastorde Ivars, Josep Miquel Pérezun Perelló, Arxiu Municipal de Dénia( de colònies). El camí la colònia, amb ús agrícola i cultural delsplànol seuslotslots, deuria de materialitzar una correcta intersecció, que no es dona avui, de la munta108


nya del Montgó amb la ciutat de Dénia, a partir d’una manera diferent d’ entendre-ho. En concret, en comptes de dur la ciutat cap a la natura, i ocupant-la com ocorre en la actualitat, fer el contrari, dur la natura del Montgó cap a la ciutat, arrossegant-la, per tal de transformar gradualment aquesta natura, en parcs i places a la ciutat. Bibliografia 1.- AA. VV. “Plecs d’Història Local” (núm. 148, febrer de 2013) 2.- José Luis Oyön Banales. Colonias Agrícolas y Poblados de Colonización. Arquitectura y Vivienda Rural en España. (1833 - 1955) 3.- Junta Central de Colonización y Repoblación Interior. :“Sucinta información de las colonias agrícolas instaladas y en período de establecimiento o estudio” Junta Central de Colonización y Repoblación Interior. Madrid, Graficas Reunidas, 1924 Procedència Imatges i plànols Joan Pastor Ivars, Josep Miquel Pérez Perelló, Arxiu Municipal de Dénia (plànol lots de colònies).

* Joan Pastor Ivars, arquitecte, candidat a Doctor per la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València al Departament de Projectes Arquitectònics, actualment en fase de tesi referida a l’espai dels jardins japonesos creats pel dissenyador Ogawa Jihei VII . Becari per la Societat Japonesa per la promoció de la Ciència a la Universitat de Kioto, Japó.

109


Sicània. Poemes de Josep Mascarell - 1959 Per Pablo Giménez Font.*

Des de Sella el nostre amic Pablo Giménez Font ens envia este poemeta del saforenc Josep Mascarell i Gosp, publicat al seu poemari Baladre (Sicània, 1959) i que es fa acompanyar d’un dibuix de Joaquim Michavila i Asensi.

D´ací estant vora muntanya, sots l´ombratge del riurau, admire el sol com s´aixeca sobre el blau del mar llunyà. Fa via el sol com milotxa de vora meu en dolç arc, que vull creure´m punt concèntric de tot l´Univers creat… Serà el calor del migdia que el cervell m´ha trastornat? o serà tan sols deliri d´escabussar-me en el blau d´eixe mar que en llunyania brinda´m caricies i encants? D´aci estant vora muntanya sots l´ombratge del riurau, jo esguarde el sol que ja dobla aquest migjorn estival mentre, prenent-me cos i ànima, mig despert em fa somniar carícies de mar llunyana sots el mantell del cel clar…

* Pablo Giménez Font és professor de Geografia a la Universitat d´Alacant

110


8.- Llibres, música i altres publicacións “Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)” “Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger”. per Carlos Fuster

Encara que es tracte d’obres diferents, el fet que entre les dos existisquen paral·lelismes i compartisquen temàtica com és l’emigració, ens porta a plantejar una ressenya conjunta del llibre “Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)” i el dvd “Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger”. Primer parlarem de l’audiovisual. Aquest documental, produït per InfoTV, té com a base el llibre “Els Valencians d’Algèria”, d’Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo. El documental segueix les pautes clàssiques, mesclant imatges d’arxiu, fotografies antigues i entrevistes. En elles destaca el canvi del món rural de la Marina o la Safor al cosmopolitisme de les ciutats algerianes: “mos vam deixar les espardenyes i agafàrem les sabates”, així com el camí invers amb l’arribada de nous costums quan tornaven d’estiu al poble. Un retorn que encara es produeix hui en dia, des de la França a la qual van haver de fugir. El documental segueix un toc costumista, explorant els sentiments dels emigrats per a arribar al cor de l’espectador. Però ho fa de forma seriosa, amb participació d’experts i professors universitaris que aporten una visió més acadèmica al complex procés migratori. Està dividit en dos parts, la 1ª comprèn els variats aspectes de les vides dels emigrats, tots ells des d’una visió jovial, divertida i sentimental, “un món aparentment feliç fins 1954”. En la 2ª part prendrà un to molt més seriós, a l’abordar el procés de guerra civil que els emigrants valencians van haver d’afrontar fins la seua eixida dramàtica de les terres que els havien acollit. Una nova emigració per aquestos “pied noir” provocada per l’amenaça del FLN: “o la maleta o el taüt”. Una hora i mitja de testimonis seriosos, que reflexionen tristos sobre una lluita per una terra i un país amb diversos amos i identitats. A banda, conté una sèrie d’extres amb diversos temes com la influència lingüística o l’herència gastronòmica del cus cus. El llibre “Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)”, és un llibre senzill i clar. Però, darrere d’aquesta aparent senzillesa amaga una història complexa, la d’eixos habitants de la Marina Alta que van haver de fer les maletes per a buscar un futur més pròsper a l’altre costat de l’Atlàntic. La professora Teresa Morell Moll és la persona més adequada per estudiar el tema de l’emigració d’inicis del segle XX als Estats Units. El fet que ella siga justament filla i néta d’emigrats a la sempre babilònica Nova 111


York, no condiciona la lectura del llibre. No entra en sentimentalismes o subjectivismes que llasten la narració sinó tot el contrari; aporta una visió d’eixa segona o tercera generació filla d’emigrants que mai acaba de sentir-se ubicada al 100%, sent els “americanos” en la pàtria de què algun dia van eixir mentres que continuen causant un cert recel d’estrangers allà on van nàixer. Encara que, en el cas dels emigrats a EUA aquest fenomen d’ “adaptació amb matisos” és molt menor a causa del seu tradicional caràcter aglutinador, el famós “melting pot” nord-americà. El llibre de la professora Morell és fruit d’un projecte d’investigació nascut l’any 2000 i que agafarà forma i impuls des de 2008 amb uns cursos d’estiu de la UA a Benissa, eixa localitat d’on eixirà el famós Pere Bigot en el seu periple de Berdica a Nova York. Un projecte no individual sino una obra coral i d’implicació d’un grup, que va bussejar als arxius de l’Illa d’Ellis buscant gents dels 33 pobles de la comarca. Emigrants que en la dècada de 1910, a conseqüència de la crisi derivada per eixa maleïda plaga que es menjava literalment els lucratius ceps de moscatell, van haver de fer maletes i buscar ja no un futur millor, sinó senzillament un futur. Els que elegiren els EUA, van triar un camí quasi inexplorat, sense vincles religiosos, culturals o idiomàtics amb la terra de què eixien. Un món nou que va acollir a més de 2.500 valencians segons Morell (encara que les investigacions de l’equip de Juli Esteve i Info TV augmenten eixa xifra fins a més de 14.000 persones, a l’ampliar el destí migratori a tot EUA i el Canadà) , una xifra espectacular per al volum poblacional de la Marina Alta. I és que la fil·loxera no destruïa les collites, sinó que destruïa la vinya en si, sent inassumible per la gran major part de propietaris la reconversió de les vinyes amb peus americans. El procés migratori estava servit. A la 1ª part del llibre, junt a les causes que provoquen l’èxode, als seus huit capítols apareixen els tràmits del viatge, bitllets, el cost del passatge, etc... Així com dos aspectes que m’agradaria destacar; un d’ells, la vida en el Nova York de l’època per als immigrants, amb el seu barri Little Spain i una sèrie de bars i comerços amb noms tan singulars com “La Valenciana. Fonda Española”; l’altre, el rol de les dones en tot aquest procés migratori. La segona part del llibre és la dedicada a les estadístiques i conclusions de l’estudi sobre els emigrats, basant-se en la documentació obtinguda en l’Illa d’Ellis. Una sèrie de senzills quadros estadístics i gràfics amb els que comprendre fàcilment tot eixe marasme de més de dos mil emigrats. Un sub-apartat interessantíssim, i que a tot lector amb quelcom d’inquietuds interessarà, és el com s’obtenen les dades a través de la pàgina web de l’Illa d’Ellis, uns senzills passos que val la pena seguir a la cerca d’algun vincle familiar. L’apèndix del llibre, necessari en tot estudi estadístic encara que potser la part menys interessant per a aquells que no som de la comarca, és una 112


relació de tots els emigrats dels 33 pobles de la comarca amb la data d’arribada, sexe, estat civil, port d’eixida i nom del barco que els va traslladar a EUA. En definitiva i com a conclusió conjunta del llibre i el documental, es tracta de dos obres crucials a l’hora d’escriure les pàgines de la història de les comarques centrals valencianes, perquè els dos processos emigratoris van ser comuns a les comarques limítrofes a la Marina Alta. I en eixe apartat de la història del segle XX en que apareix el cultiu del moscatell i la seua elaboració en panses, els efectes de la fil•loxera juguen un paper clau per explicar l’evolució de l’agricultura a la comarca així com l’evolució demogràfica en molts dels pobles de la mateixa. En aquestos temps atziacs en què vivim, ara més que mai cal conèixer els amagatalls de l’emigració, no sols les històries dels triomfadors sinó també les cares B que tota història té. Senzillament imprescindibles els dos. Una boníssima inversió per a endinsar-nos en el nostre passat més recent des d’un punt de vista científic alhora que sentimental però profundament rigorós.

Andre Perret Lambert, Xàbia, La mirada d’un arquitecte 1922-1928. per Miguel del Rey

Josep Monter Pérez, València 2012

L’exposició de “Els Lambert” al Muvim va ser una cita imprescindible per revisitar les nostres arquitectures populars i aquells jardins perduts, la orangengarten dels Bolufer, l’ ísola dels Cruelles... imatges presentades a la manera de vistes modernistes en uns casos, i en altres, com vedutes divuitesques napolitanes .... Tot un viatge a temps pretèrits d’una bellesa inigualable. Cal destacar la interessant recopilació que Josep Monter ens presenta amb motiu de l’exposició en el seu llibre “Andre Perret Lambert, La mirada d’un arquitecte 1922-1928”, València 2012, una acurada publicació dels articles d’André Lambert-Perret traduïts al castellà, on podem gaudir de les arquitectures i els dibuixos de l’autor publicats entre 1883 i 1929, quan l’autor mor a Xàbia. El llibre és una delícia i una font inesgotable de coneixement i memòria d’un esplèndid passat. S’inclou en el llibre un text de Vicent García, titulat “André Perret-Lambert y su análisis del territorio”.

113


Materials per l´Estudi de la Masia. Josep Danés i Torras Edició i Estudi Introductori a càrrec de J. Moner, J. M. Puigvert. Girona, 2010 Per Miguel del Rey

El llibre que edita La Biblioteca d’Història Rural ens presenta l’obra d’un dels estudiosos més destacats de la masia catalana: l’arquitecte Josep Danés i Torras (1891-1955), recollida baix el títol de “Materials per l’Estudi de la Masia“, un títol molt adequat ja que pretén donar continuïtat a un dels programes culturals més importants d’una època gloriosa per l’aproximació al coneixement de la cultura material catalana, la dels anys 20-30 del segle XX. Programa finançat pel mecenes Rafael Patxot, des de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, i que havia encarregat es redactés a través del Centre Excursionista de Catalunya, un ambiciós projecte en el qual pretenia estudiar i donar a conèixer el valor de la masia catalana, com indica Llorenç Prats en el pròleg de l’edició de 1982 de “La Casa” (Barcelona, ​​1938), l’exquisit llibre que sobre aquest tema ens va llegar Joan Amades. Josep Danès és autor d’una obra dispersa, però molt important, formada per opuscles, articles, conferències, plànols i fotografies, que ha exercit una gran influència en la divulgació del coneixement de la masia, bé a través d’autors coetanis i posteriors, tant de dins com de fora de Catalunya, però abans que res ha tingut molta importància en la pròpia idealització de la casa catalana, en part per la tasca que va exercir un organisme tan important de divulgació cultural com va ser i és el Centre Excursionista de Catalunya, però no cal menystenir la pròpia naturalesa i capacitat didàctica dels esquemes i dibuixos amb els que va acompanyar les seues propostes organitzatives, sense oblidar la influència que sobre l’arquitectura de l’època van tenir les intervencions professionals de Josep Danés com a arquitecte, amb obres com la restauració de la masia de Can Huguet (1929-33), i sobretot la construcció de la residència del seu mecenes cultural Rafael Patxol, per a qui construirà entre 1927-1931 la mítica masia Mariona, en Moscaroles, a la falda del Montseny: un referent dins de la cultura i la iconografia catalanes. Ens trobem doncs davant d’un professional de l’arquitectura, apassionat per l’arquitectura del seu país, hàbil observador i eficaç transmissor d’idees per mitjà d’uns eficaços i molt rendibles dibuixos i esquemes. És de justícia ressenyar l’interès dels estudis que sobre Josep Danés ha realitzat al llarg del temps l’arquitecte Jeroni Moner, ja des d’aquella mítica i esplèndida publicació costat dels seus companys Arcadi Pla i Josep Riera al monogràfic que se li van dedicar a Josep Danès a la Revista 2C. Construcció de la Ciutat número 17-18, titulada “La Masia, Història i tipologia de la casa rural catalana” (Barcelona, ​​març de 1981). Una publicació en què si 114


bé donava a conèixer de nou fora de Catalunya la figura de l’autor, ens presentava una posada al dia dels dibuixos realitzats en el seu dia per Josep Danés o bé nous plans que permetien conèixer l’arquitectura més enllà de les formes externes de les seves façanes. El dibuix, la pulcritud dels esquemes, les cuidades fotografies són i han estat un exemple a seguir. Treball que es completa amb la seva tasca cultural al Col·legi d’Arquitectes de Girona i les seves múltiples obres i escrits, entre els quals cal ressenyar especialment el pròleg i la introducció al llibre que avui tractem i en el qual J. Moner, al costat de J. M. Puigvert, ofereixen una detallada anàlisi que permet centrar i conéixer la figura de Josep Danés i el seu món.

Els guerrillers de la Marina: El Campaner i El saqueix de Xàbia de 1812 Manel arcos i Antoni Espinós. Xàbia, 2012 Per Miguel del Rey

En paraules de Germán Ramirez, que fa una introducció al llibre, Manel Arcos i Antoni Espinós, ofereixen aquests dos estudis una aproximació molt documentada sobre un episodi viu encara en la memòria col·lectiva, com va ser l’assalt i saqueig de Xàbia per les tropes franceses i el que va passar en aquells moments a la comarca. S’emmarca en els estudis de recuperació històrica de la Guerra del Francès, tot un convuls moment del nostre primer enfrontament modern en terres valencianes i espanyoles. Successos que s’estan recuperant amb llibres i articles escrits per estudiosos i historiadors al llarg de tota la comarca de la Marina; no podem mes que recordar l’últim Congrés de l’Associació d’Estudis de la Marina Baixa que va tenir lloc aquest hivern a Benidorm i la Vila, on els successos que van esdevenir a partir del 1808 van centrar part de les ponències. Aquest llibre recull dos estudis, d’alguna manera complementaris, escrits per magnífics autors que analitzen la nostra història des de perspectives diferents, però solidàries a l’hora d’entendre aquella complexa situació social i que serviran, en el cas de Manel Arcos, per connectar amb el fenomen del bandolerisme, tan estudiat en les seves obres, un fenomen que s’instal·la com a mal endèmic en una societat en procés de canvi imparable que desemboca en els temps moderns, i que en el seu origen i des de certes perspectives va tenir, o es va entendre desde una perspectiva romàntica. 115


Alteanías. Luis Fuster Orts i Pedro Juan Orozco Juan, Altea, 2012 Per Miguel del Rey

L’entranyable llibre que publiquen Luis Fuster i Pedro Juan Orozco és una obra que s’insereix en la tradició alteana des de molts punts de vista, en primer lloc perquè d’això tracta, però també perquè s’estructura a la manera d’altres obres pròpies de la millor de les tradicions d’aquest preciós poble, la que va marcar en el seu moment Francesc Martínez i Martínez, amb el seu insubstituïble llibre “Coses de la meua terra”, que aquest any ha complit el centenari de la publicació, un dels documents que ha transcendit els límits alteans per esdevenir un referent del folklore valencià; tradició que continua Ramon Llorens en la seua obra “Diccionario de Altea y sus cosas” de 1983, un altre dels pilars bàsics de la cultura alteana. Luis i Pedro Juan ens mostren ara una obra coral, en el sentit que ells mateixos formen part de l’escena que descriuen, ja que es troben tan implicats en la cultura del seu poble que els és difícil distanciar-se de la pròpia descripció, qüestió que es pot observar en l’anotació que fa Joaquin Rico quan indica, en la presentació del llibre, que utilitzen de manera conscient o inconscient la primera persona del plural en escriure. La seua crònica, enriquida amb un inestimable document gràfic, s’estructura en nou apartats temàtics, dintre dels quals inclouen les seues memòries del que ha passat al poble i la societat alteana en els dos últims terços del segle XX.

Quan els trabucs refilaven. Manel Arcos, Gandia, 2012 Per Frances-Joan Montjo

El bandolerisme va ser un fenomen molt arrelat a les nostres comarques en els segles XVI i XVII. Les causes van ser, sobretot, de tipus socioeconòmic. Crims, segrests, revenges i, fins i tot, petites guerres privades van marcar el País Valencià modern. La pacificació d’aquestes terres va arribar a les darreries del segle XVII. La repressió que van dirigir els virreis d’aleshores, els pactes entre les quadrilles de bandolers, l’abandó de les elits locals d’aquests tipus de comportaments i la millora econòmica de finals de segle van influir en la decadència del bandolerisme. Però a les acaballes del segle XIX sorgiren nous roders. Manel Arcos demostra ser, una vegada més, un dels millors coneixedors de la història de la criminalitat contemporània a les comarques centrals valencianes. Quan els trabucs refilaven és una tria de 15 articles que ens aproximen a conéixer el món del bandolerisme valencià al llarg del segle XIX. Fruit d’una intensa investigació que intenta aproximar-nos a les raons 116


socials, polítiques i econòmiques que obligaren a aquests homes a viure al marge de la llei. La misèria en el camp, la corrupció i l’abús de poder de les elits governants, van ser els principals detonants del descontent popular. I una colla d’individus es rebel·laren, de forma virulenta, contra la classe privilegiada.

Els Riuraus Valencians (Edificis únics al món). Lluís Fornés. Valéncia 2011 Per Joan Martinis

LA CIÈNCIA DELS RIURAUS. Col·lecció Després de la Batalla, nº 3. Centre Internacional de Recerca i Documentació Científica – Asoc. Oc-Valéncia. Valéncia, 2011. Des de la publicació d’esta investigació, considerar els riuraus només com a elements romàntics de la cultura popular de La Marina, encara que també siga cert, serà prou més complex, després que Lluís Fornés haja aplicat, per primera volta, a l’objecte d’estudi ‘riurau’ el rigor científic necessari per a traure’l d’un injust arraconament. I ho fa considerant el riurau com un element que necessàriament s’ha de comprendre contextualitzant-lo com cal, és a dir, en el mitjà rural on apareix; amb els seus elements arquitectònics i constructius que ja estaven entre nosaltres, però que imperiosament cal relacionar amb la important modificació de l’estructura i natura de la població que es produïa tan a la Marina com en el territori valencià, en general, paral·lelament a l’auge de la producció de la pansa. Al llarg de l’obra, Lluís Fornés ens endinsa en la descripció de la tipologia constructiva dels riuraus conservats; en la relació del riurau amb el procés d’elaboració de la pansa. Ens assabenta dels trets culturals que naixen al voltant de l’edifici rural com a conseqüència de les dinàmiques socials i de treball. I, el que és més important, ens presenta el rostre, desconegut fins ara, de les persones que bastiren l’expansió comercial de la pansa i que amb el seu treball possibilitaren que l’humil sequer es convertira en referent de l’imaginari col·lectiu dels habitants de La Marina i altres comarques valencianes. Com a prova d’ açò, l’autor fa un repàs a l’obra de diferents prohoms de la cultura valenciana, pintors, poetes i literats, etc, els quals han dut la presència del riurau a les seues composicions, cosa que indica la importància que, com a fita de referència, se li ha donat al mateix des d’antic. Amb tres edicions (valencià, castellà i anglés; alemany en projecte) en el mercat, no cal dir que ELS RIURAUS VALENCIANS s’ha de convertir en investigació de referència obligada, tan pel que fa a la RIURALOGIA (terme encunyat per l’autor per a definir la globalitat dels estudis referents al món 117


del riurau) com a tot allò relacionat amb la societat que va possibilitar eixe mateix món. Lluís Fornés, al llarg de la seua carrera, ens té acostumats a obrir portes a qüestions amagades o controvertides, i amb esta obra no podia ser d’una altra manera. És molt el treball que el llibre deixa per a futures investigacions que, necessàriament, han de complementar la seua proposta: inventaris de monuments, recerca d’immigracions històriques, localització de riuraus descontextualitzats al llarg del territori valencià, elaboració del Catàleg de Riuraus Valencians... i tot això amb una premissa certa: la superació del riurau com a referent local i la seua elevació entre les realitzacions màximes de l’arquitectura popular valenciana. Lluís ha fet la primera passa avant.

Arquitectura Rural Valenciana. Miguel del Rey Aynat. Valéncia 2010 Per Carlos Campos González

Co-edicció del Museu d´Etnologia de la Diputació de València y Ed. Galerada.- 1ª edició en llengua valenciana Sorprèn que en un país de tan arrelada condició agrària com el nostre, seguisca sent tan desconeguda, i per això infravalorada, la seua arquitectura rural. Quasi tant com el seu paisatge, del qual forma part consubstancial. Enmig d’aquest buit, reconforta trobar un llibre que lluny d’ignorar la cultura rural, la cuida amb delicadesa. La llegeix, l’estudia, la hi classifica, la hi compara ... El treball realitzat al llarg de tants anys de pacient recopilació i estudi per Miguel del Rey, interessa i ens fa tornar la vista a un entorn que hem ignorat tantes vegades. Al llarg de les seues pàgines, plenes de fotografies i senzills dibuixos, anem endinsant-nos en el coneixement profund, científic, d’aquest arquitecte per al qual la comprensió del perquè de l’arquitectura modesta, que no està exempta dels profunds conceptes que des de l’origen d’aquesta professió l’han guiat fins a nosaltres. Només cal llegir les pàgines dedicades al ‘riurau’ com una de les construccions autòctones més interessants. El plantejament de l’ambigüitat de la relació interior-exterior de la casa rural resulta tan entranyable com actual, en les frases que Miguel del Rey desgrana per parlar no només de l’espai funcional, sinó de l’espai arquitectònic, de la llum i de l’ombra, d’allò privat i del seu control visual. Podem intuir l’olor de la pansa assecant-se al riurau i de la xerrada amigable a la seua ombra. Per a tot aquell que vulga visitar aquest passat formalitzat per la lògica de l’arquitectura, amb una mica de nostàlgia, però amb ànim d’aprenentatge, el llibre “Arquitectura Rural Valenciana” li ofereix la possibilitat de conèixer per estimar. Esperem que n’hi haja més. 118


119

Riuralogia ruiraus vius 02 2013  

En aquesta experiència editorial RIURALOGIA: ESTUDI DELS RIURAUS I D’ARQUITECTURA RURAL - RIURAUS VIUS vol donar a conéixer una part de la n...

Riuralogia ruiraus vius 02 2013  

En aquesta experiència editorial RIURALOGIA: ESTUDI DELS RIURAUS I D’ARQUITECTURA RURAL - RIURAUS VIUS vol donar a conéixer una part de la n...

Advertisement