Page 1

MADAGASCAR2010 TANA,AMBILA-LEMAITSO,AMBOHIMANGA, RN-7, FAUNA, FLORA, HISTÒRIA, CULTURA


Bandera i costums ____________3 ; Madagascar: Informació general _ 4 Resum històric___________________________________ 5 Al centre: Tana_______________________________________6 Ambohimanga__________________________7 A l’est de Madagascar: Canal de Pangalanes ___________________________9 Ambila-Lemaitso___________________________10 Betsimisaraka_________________________ 11 Ankanin’ny Nofy___________________12 RN-7: De Tana a Tuléar_________________________________13 Ranomafana_____________________________16 Vall de Tsaranoro_____________________17 Parc de l’Isalo____________________19 De Ranohire a Tuléar__________20 Sarodrano______________ 21 Fauna_______________________________________23 Flora___________________________________25 Dossier de gastronomia________________26 Mapes de situació_________28 i Agraïments___________________3 2


MADAGASCAR : Bandera i costums Madagascar, “l’illa vermella”, un país on es fusionen dos continents. On el temps es para i les tradicions continuen, on la terra i els ancestres tenen un paper preponderant en la vida quotidiana. Allà on el destí d’una persona depèn de la seva data de naixement i on els fady (tabús o prohibicions) són respectats. El verd de la seva bandera fa al·lusió a la unió de l’home amb la natura, és també el color d’una terra llaurada de camps d’arròs; verd és el color del Ravenala Madagascariensis, l’arbre del viatger, emblema de Madagascar. El vermell simbolitza la reialesa i és el color de la terra i de la sang de zébu vessada als rituals funeraris, de gran importància a Madagascar. El color blanc és el del vestit tradicional malgaix. Així doncs, el blanc de la bandera pertany al poble. Els malgaches són supersticiosos i esclaus de les sentències astrològiques. Estan molt vinculats a la família i a la terra que trepitgen sovint a peu nu. Pacients, somrients i respectuosos, hospitalaris, protectors de les seves tradicions i costums. El nord-est és el punt cardinal més sagrat, d’allà on provenen els ancestres, els primers pobladors de l’illa. En aquesta direcció es fan les ofrenes i és on el cap de família hi té el llit, normalment amb els peus orientats al Sud.

3


MADAGASCAR: Informació general

Madagascar és la cinquena illa més gran del món després d’Austràlia, Groenlàndia, Papua-Nova Guinea i Borneu. L’illa se separà del continent africà fa 120 milions d’anys i se situa davant les costes de Moçambic, al sud-est del continent africà, a 400 km de terra ferma. El nom de Madagascar, altrament dita “l’illa vermella” pel color de la seva terra, procedeix del malgaix Madagasikara, pronunciat “Madagascar”. L’illa té la superfície de 587 040 km quadrats i és tan gran com França i Bèlgica juntes. De nord a sud mesura 1 600 km i el punt més ample de l’illa és de 600 km. El Canal de Moçambic, càlid i tranquil, banya les coses de l’oest de l’illa mentre que l’Oceà Índic, amb corrents i tendències ciclòniques, banya les de l’est. La muntanya més alta de Madagascar és el Maromokotro (2876m) al nord de l’illa i el riu més llarg és el Onilahy a la província de Tuléar. Madagascar està dividida administrativament en sis províncies (al mapa de l’esquerra): 1.Antananarivo;2.Fianarantsoa;3.Toamasina; 4.Mahajanga;5.Toliara(Tuléar); 6.Antsiranana. A la dreta, el mapa de les divuit ètnies malgaches.

4


RESUM HISTÒRIC L’illa de Madagascar va estar deserta fins al segle IV dc. Quan aquí érem envaïts i dominats pels visigots, pel nord-est de l’illa vermella, arribaven comerciants indonesis que penetrarien a l’interior de l’illa i es convertirien en els seus primers pobladors. Lluny de la costa, l’altiplà de les Hautes Terres els proporcionava un indret ideal pel cultiu de l’arròs. Amb ells va arribar el zebú, aquesta espècie de vaca d’aspecte famolenc, banyuda i geperuda tan típica del sud-est asiàtic. Tot i així, gràcies a la seva posició geogràfica, Madagascar ha estat un indret influenciat per moltes altres cultures. Travessant el Canal de Moçambic, arriben del continent africà, grups de bantus que junt amb els àrabs i perses provinents del nord, comerciaven a les costes de l’est de l’illa. D’origen malai-polinesi, la llengua malagasy és un veritable potipoti. Compten entre les seves aportacions l’àrab, el swahili, el francès i l’anglès. Al segle XV Madagascar es converteix en escala portuguesa de la ruta de les Índies. Mentre l’illa serà cotitzada per holandesos, anglesos i francesos, el segle XVI viu l’organització dels grups ètnics malgaches. Es perfilaran un total de divuit ètnies. A finals del segle XVIII, l’ètnia Merina, originària de les Hautes Terres centrals, esdevindrà el grup dominant. Andrianampoinimerina (a la dreta) dedicarà la seva vida a la unificació de les tribus Merina i el seu imperi no pararà de créixer fins al 1896, quan Madagascar esdevé colònia francesa. Al 1960, l’illa aconseguirà, finalment, la seva independència.

5


TANA Fins al 1610 la capital de Madagascar es va denominar Analamanga, “el bosc blau”. Després de sotmetre els vazimba, considerats els primers pobladors de l’illa, el rei merina Andrianjaka es fa construir un palau al turó més alt de la vila i protegeix la regió amb l’ajuda de mil soldats. D’aquí que Antananarivo signifiqui “la ciutat dels mil”. Tana està rodejada per dotze turons sagrats. A cada turó hi ha una porta protegida per un gran disc de pedra que, en cas de perill, era mogut per una quarantena d’esclaus per tal de bloquejar l’accés a la ciutat.

A l’esquerra, el Palau de la Reina Ranavalona I, construït al 1839 per Jean Laborde, un francès autodidacta i emprenedor enviat pel govern de Napoleó III. Va industrialitzar Mantasoa, a 50 km de Tana amb fàbriques per fer canons, fusells, ceràmica, sucre, paper, sabó, vidre...És sens dubte, l’europeu més influent que hagi tingut Madagascar.

6


AMBOHIMANGA Ambohimanga, turó que Andrianampoimerina, unificador dels pobles merina, abandona traslladant així la capital a Antananarivo. L’entrada al palau costa 7000 Ariary, uns dos euros i mig (preu 2009). Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO al 2001, Ambohimanga, “el turó blau”, va ser durant molt de temps la capital dels Merina i és considerada el símbol més representatiu de la identitat cultural del poble malgaix.

Per arribar a la Rova “palau fortificat” es travessa una porta darrera la qual hi ha un gran disc de pedra. Abans d’entrar a les estances reials, trobem un pati (a la dreta). La gran pedra central és on se sacrifiquen els zebús en cas de celebració. A pocs metres de la pedra, se situava el rei, assegut sota un gran arbre centenari. Finalment, a la dreta de la pedra trobem un gran arbre de la família dels ficus. En ell, encara es poden veure cranis de zebú d’ofrenes passades. Per accedir a l’arbre, que és sagrat, és indispensable treure’s les sabates.

7


El Palau consta primerament d’un petit recinte on es tenien zebú destinats al sacrifici; de dues piscines reials: una pel rei i l’altra per la reina que eren omplertes amb cura per dotze verges que anaven a buscar l’aigua dins del bosc; l’estància del rei, anomenada

Mahitsielafanjaka, “el regne d’un esperit virtuós perdura”, és una caseta tradicional feta en palissandre, amb un pilar central d’uns 12 metres des d’on espiava els seus visitants. Quan s’anunciava al rei arribada d’un forà, aquest grimpava pel cantó de l’esquerra del pilar central i restava amagat al sostre mentre normalment la seva esposa o un home de la seva confiança, rebia el convidat, s’asseien per terra i conversaven. Si el convidat plaïa al rei, aquest tirava pedretes des de dalt al seu confident. Feien sortir el convidat a fora de l’estància i el rei baixava pel cantó oposat per on havia pujat: mai desfent el camí. El llit, elevat, se situa al cantó nord-est de l’habitació, el punt cardinal sagrat, el dels ancestres. A l’habitació reial s’hi ha d’entrar posant el peu dret primer. Per sortir, però, s’ha de sortir amb el peu esquerra i d’esquena per tal de no donar l’esquena al rei. Al Palau també hi ha un complex (a la dreta) que aglutina l’estància de la reina, el menjador, el bany i la sala de reunions.

8


EL CANAL DELS PANGALANES A l’esquerra, la vista aèria del Canal de Pangalanes i de l’Oceà Índic. (veure mapa pg.29 fig.1)

El Canal de Pangalanes s’estén 665 km paral·lel a l’Oceà Índic, a l’est de Madagascar. És una comunió de llacs artificials i riberes naturals dels quals 420 són navegables. Entre el mes de gener i febrer són comuns els ciclons.

A les voreres del Canal, els veïns renten la roba o els plats, els més petits s’hi banyen. Navegant, trobem pescadors amb les seves piragües i contrabandistes de fusta. En un inici Madagascar era una terra verge, plena de vegetació. Degut a l’arribada per l’est dels pobles africans bantus, es cremen boscos per tal de fer pasturar els ramats. D’altra banda, el tràfic de fusta és una realitat: es talen àrees allunyades dels pobles i es transporten els troncs a través del Canal i l’Oceà.

9


AMBILA-LEMAITSO Ambila-Lemaitso, a gairebé 300 km de Tana per la RN2, direcció est. Després de 5h de carretera de corbes amb uns paisatges farcits de ravenala madagascarensis, camps d’arròs, rius enrogits a causa de la desforestació i d’estores de fruits a banda i banda de la carretera, arribem a Brickaville i ens desviem per una pista de 20 km fins arribar al Canal de Pangalanes. Travessar el Canal requereix passar per l’únic peatge del tram, un transport basat en una plataforma. Es posa el o els cotxes i els passatgers damunt i hi ha tres senyors amb uns pals ben llargs que desplacen la plataforma uns 15 metres.

La sorra de la platja d’Ambila és fina, de color blanc trencat, neta. No hi ha mai ningú a excepció dels pescadors que des de les 5 del matí surten amb les seves piragües punxegudes de fusta desafiant cada onada. És una platja salvatge, plena d’heures que s’estenen per la sorra i esquitxen la blancor de la sorra amb flors liloses; sobre la sorra descansen trocs de fusta i restes de bambús procedents d’alguna tempesta passada. Els ciclons són freqüents i la majoria de les cases estan fetes de fusta i fulles que reconstrueixen sovint.

10


BETSIMISARAKA Els habitants d’Ambila pertanyen a la tribu dels Betsimisaraka, la segona ètnia més nombrosa de l’illa després dels Merina. A diferència d’aquests, de trets més indonesis i pell més clara, els Betsimisaraka, “aquells que no es separen”, són de pell negra i trets més africans. Produeixen cafè, clau de girofle, canya de sucre i tenen a l’abast nombrosos fruits, peix, pollastre, ànecs, ous, llegums i verdures, com el manyoc i les bledes. Per les cases passen venedors de peix i de cor de la palmera. Per aconseguir la part més tendra de la palmera, s’ha de matar l’arbre sencer i està totalment prohibit. Tot i així, se segueix venent cor de palmera. A l’esquerra, a baix, vestida de taronja, l’àvia Francine, d’origen merina.

11


ANKANIN’NY NOFY A 40 km d’Ambila, pel Canal de Pangalanes, s’arriba a Ankanin’ny Nofy, el “petit racó dels somnis”.

A Ankanin’ny Nofy, pronunciat “Ankaninuf”, hi ha una platja petita que dóna al Canal. L’aigua és tèbia i tranquil·la. Hi ha un turonet des d’on es pot veure sortir el sol a l’est sobre l’Oceà i el Canal. Hi ha exemplars de lèmurs, llangardaixos i camaleons.

12


LA RN7: DE TANA a TULÉAR La Route National 7 s’estén 900 km des de Tana fins a Tuléar, al Canal de Moçambic (veure mapa pg.29 fig.2). La carretera és bona, asfaltada i força recta. Els veïns dels Merina en aquesta direcció són els Betsileo, “els invencibles”. És el tercer grup ètnic per nombre. Són agricultors d’arròs en terrasses i grans escultors. Treballen la Raphia, una espècie de palmera endèmica amb la que produeixen un vímet amb el que trenen barrets i cabassos multicolors.

Fan fulards de seda salvatge que extrauen d’uns cucs que neixen en uns arbres anomenats Tapia. Les cases dels poblets són vermelles pel color de la terra i contrasten amb el color dels arrossers. Al sortir de Tana es comencen a veure extensions d’arròs. A banda i banda de la carretera, nombroses famílies estenen els seus productes. Depenent del tram de carretera trobes fruites com pomes, plàtans; mel; cassoles; carbó; palla; camionets fets amb llaunes; cacauets; ninots,

13


barrets i cabassos fets amb Raphia i per tota la carretera es creuen camions que s’espatllen o descarrilen i desenes de conductors de zebús. Al llarg de la carretera, els betsileo, grans agricultors, estenen catifes d’arròs a les carreteres: l’asfalt és calent i si els cotxes hi passen per sobre, després serà més senzill treure’n la closca.

Després de separar la tija del gra com es fa amb el blat, l’arròs es deixa assecar al sol. Un cop sec, s’esclafen els grans per separar el cereal de la seva closca. Per aquest laboriós treball es fa servir el mamofo-pari, un morter gegant. A Madagascar hi ha un arròs endèmic i curiós: l’arròs vermell.

14


Un dels transports públics, el taxi-pousse interurbà (a la foto de la dreta superior), és d’origen asiàtic. Els taxi-brousse realitzen trajectes més llargs: Són mini vans on hi viatgen unes 15 persones i van carregats al màxim. De vegades, al sostre hi posen els ànecs o els bens. Els cotxes particulars són normalment antics i acostumen a anar força carregats. A la capital i a les ciutats més grans, els taxis són 4L o 2 cavalls.

Al camp, la gent se sol desplaçar a peu. Alguns tenen bicicleta, carros de zebús o carretons on transporten llenya, sacs d’arròs i altres productes.

15


RANOMAFANA A l’àrea central del país betsileo hi ha el Parc Natural de Ranomafana, “aigua calenta”, pronunciat “Ranmafán” (veure mapa pg. 28 fig.3). És un bosc tropical humit, verd intens, ple de bambús i lianes. Hi conviuen varies espècies de camaleons i lèmurs; aranyes i escarabats girafa, entre d’altres insectes. El preu de l’entrada és de 25000 Ariary, uns 8 euros per persona. El guia és obligatori. Una excursió de 4h costa 12 euros amb un màxim de 4 persones per guia. A prop del poble de Ranomafana hi ha una piscina d’aigües termals (a la dreta) que costa 2500 Ariary (1 euro) pels estrangers i 1000 pels malgaches. És bo saber que l’aigua la canvien cada dimecres.

16


PARC NACIONAL DE L’ANDRINGITRA I VALL DE TSARANORO A uns 450 km al Sud de Tana i després d’una pista dolenta de 20 km s’arriba a la Vall de Tsaranoro (veure mapa pg. 29 fig.5). Al llarg de tota la carretera, desenes de conductors de zebús condueixen els ramats per la carretera. A principis del segle XIX se succeïen les batalles tribals. Els Merina del centre volien sotmetre els Betsileo, “els nombrosos que no han pogut ser sotmesos”. Un dia els habitants d’un poble de la vall van fugir a les muntanyes

i es van amagar en una cova que van tapiar amb una gran pedra. Quan es va acabar el menjar, dues germanes, Ratsara i Ranoro, van oferir-se per anar a buscar menjar. Van quedar en una data, van sortir i van tapiar la porta. Les germanes van trigar menys del que s’esperava i quan van arribar davant la porta, per molt que cridaven, el so no passava a través de la pedra. Quan van obrir la porta la data fixada, les van trobar mortes.

17


En honor seu, la vall va canviar de nom el 1820 i enlloc de Sahanambo se’l va anomenar Tsaranoro. I des de llavors, un dels fady (tabú o prohibició) és el de parlar dialecte merina a la vall, integrada al Parc Nacional de l’Andringitra. Considerat Patrimoni Mundial de la Humanitat al 2007, el cim del Parc s’eleva fins al Pic Boby a 2658m. El terreny és ric en ferro i alumini i les muntanyes són de granit.

Els habitants de la vall tenen una economia de subsistència basada en el zebú i els cultius d’arròs, blat de moro, manyoc, patates, bledes, canya de sucre, tabac i mongetes. Gairebé tots els pobles de la vall formen part de la comuna de Vohitsoaka. Una de les seves accions és mantenir un tram dels 20 km de la pista d’accés en bon estat. A canvi, es paga un total de dos peatges de 0,30€ cadascun. Hi ha diversos circuits: En ordre de dificultat: el bosc sagrat, 4h; el circuit del Camaleó de 6h, on hi ha la tomba de les germanes Ratsara i Ranoro; el circuit de Tsaranoro, entre 6 i 8 hores. El circuit més llarg és el del Pic Boby, la segona muntanya més alta de Madagascar, que té una durada de 4 dies i 3 nits.

18


PARC NACIONAL DE L’ISALO El Parc de l’Isalo, pronunciat “Ishal” és el més visitat de l’illa. El guia és obligatori. Es pot dormir al Parc pagant dret d’acampar. El preu diari del guia és d’uns 8€. El del porter, la persona que cuina i munta les tendes és de 3€ diaris. L’entrada d’un dia val 10€. El Parc va ser obert el 1962 i fa 180 km de llarg i 25 km d’amplada. Està format per un massís de gres farcit de canyons. El seu interior consta de petites piscines naturals. Hi trobem lèmurs, camaleons, serps...(veure mapa pg.28 fig. 3)

19


DE RANOHIRE A TULÉAR 243 km separen Ranohire, la vila situada als peus de l’Isalo, de Tuléar, una ciutat d’uns 100 000 habitants que es banya en les càlides aigües del Canal de Moçambic. A 25km de Ranohire trobem la ciutat d’Ilakaka, famosa per la seva venda de safirs. Per obtenir-los, s’excaven túnels asfixiants que s’esfondren sovint empassant-se aquells que busquen fer fortuna.

A dalt a la dreta, al riu, alguns buscadors de safirs d’Ilakaka, un poblet que va créixer desproporcionadament amb la troballa dels safirs. De cop, es construïen hotels i tendes de venda; sorgia la prostitució i la misèria. Abans d’arribar a Tuléar, el paisatge s’omple de baobabs.

20


SARODRANO A prop de Tuléar, després d’una pista d’uns 45 minuts s’arriba a una llengua de sorra (a dalt a la dreta) on trobem les magnífiques dunes de Sarodrano. Un paratge idíl·lic. Mar endins, a un centenar de metres de la sorra, una barrera de corall s’estén al país dels Vezo, poble de pescadors d’origen africà que habita en aquestes terres. Els dies de gran marea es pot anar caminant fins la barrera de corall. Aprofitant les baixes marees, desenes de vezo pesquen crustacis, pops i altres peixos. Al migdia, enmig d’un sol que estavella la terra, els vezo entonen càntics mentre, entre amics, familiars i veïns caminen entre la sorra buscant peix. Algunes dones maquillen el seu rostre amb una espècie de pintura blanca o groguenca per tal de no cremar-se la pell i conservar la seva bellesa. Aquest maquillatge, anomenat masonjoany, el preparen rascant l’escorça d’un arbre del mateix nom i barrejant-la amb aigua. A occident, es ven a preu d’or.

21


Les marees creen llacs d’aigua salada que s’obren pas entre les dunes.

22


FAUNA Madagascar és un dels pocs països megadiversos del món. La gran varietat de fauna i flora endèmiques fa de l’illa vermella un paratge d’incalculable valor biològic i botànic. L’animal més característic de l’illa és el lèmur, del que hi ha 49 espècies conegudes entre diürnes i nocturnes. Al 1987 al Parc de Ranomafana és descobert l’Hapalemur Aureus o lèmur menjador de bambú (a l’esquerra). El més conegut és el Lèmur Catta, grisós i amb la cua ratllada en blanca i negre (a la foto de la dreta).

Al 2005 es van descobrir dues noves espècies de lèmurs.

23


Més de la meitat de les espècies existents al món de camaleons es troben a Madagascar, dues varietats de les quals són endèmiques. Tortugues en vies d’extinció, llangardaixos de mig metre, una seixantena d’espècies de serps totes inofensives per l’home. D’altra banda, 200 espècies d’aus, de les quals la meitat són endèmiques, sobrevolen el territori malgaix. Cal destacar que a l’illa no hi ha cap animal, a part del cocodril, de gran talla ni realment perillós o mortal.

Un dels animals més curiosos i endèmics de Madagascar és l’escarabat girafa, a l’esquerra. Té un coll llarguerut que li permet enrotllar fulles i fer-ne una espècie de cabasset on diposita els ous.

També hi ha un tipus de camaleó realment fascinant: el camaleó fulla (a la dreta). És petit, de la mida i color d’una fulla seca qualsevol. Quan se sent en perill, es deixa caure i es queda garratibat camuflantse com si fos una fulla més del terra. L’estratègia enganya ocells i altres petits depredadors.

24


FLORA Madagascar compta amb unes 12 000 espècies vegetals entre bambús endèmics i unes 70 varietats de palmeres, gairebé totes endèmiques. Les més remarcables són la Raphia, de la que se’n fabriquen cabassos, barrets i altres tipus d’artesania. El Ravenala, a l’esquerra, és l’arbre més representatiu de l’illa i es caracteritza per la seva forma de ventall. Al Ravenala també se li diu arbre del viatger, ja que a la tija s’acumula gran quantitat d’aigua. A un viatger assedegat només li cal perforar la tija per obtenir-ne l’aigua. A més, les fulles serveixen pels sostres de les cases i els troncs per fer-ne les cabanes.

25


DOSSIER de GASTRONOMIA Voanjo bory. Traducció literal: cacauet rodó. Són una espècie de mongetes seques rodones i marronoses. Als malgaches els agrada fer-se plats combinats a base d’arròs i de diferents preparacions de carns i verdures.

En el plat de la dreta Ravi Toto, Rogay, Lasary de mango, Romazava i Voanjo bory. Ravi Toto. És la fulla de manyoc passada pel morter. A la costa la serveixen en llet de coco. Lasary. Amanida de mango espectacular. Rogay. Provinent de l’illa Reunió, és una salseta a base de verdures crues com tomàquet i ceba tendra que acompanya l’arròs. Romazava. Carn de zebú cuinada amb unes verdures de la família de les bledes. A destacar la Breda Mafana: la flor calenta. Quan te la poses a la boca desprèn una espècie de mentol que t’anestesia tota la llengua.

26


Vary Sosoa: arròs vermell en caldet de pollastre, gingebre i all. Ideal per problemes estomacals. Varanga: carn bullida de zebú i esmicolada a mà. Kitos: carn fumada de porc o ànec normalment. Bombon anglais. Beguda gasosa estil refresc amb gust de xiclet. Sobredosi de sucre assegurada. THB. Cervesa nacional. Three Horses Beer. Tsara be. Traducció literal: Molt bé. Carpaccio de peix (estil dorada) adobat amb una salsa agredolça a base de salsa de soja amb bolets, mel, llimona, pebre i el Sakai de la iaia Francine (salsa molt picant feta a base de pebrots petits i picants, gingebre, all i oli). Tec-tec. A Catalunya, tallarines. Són aquelles petxinetes allargades que sovint es saltegen amb all i julivert o se serveixen amb la pasta.

La fruita és abundant: plàtans, pinyes, fruit de la passió, pomme canelle, mangos, papaies, rambután, gojaves, cocos... La Pomme canelle és un fruit melós amb regust de canyella. Fruit à pain. Preferiblement fregit. Semblant al Jack fruit. Koba. Dolç a base de farina d’arròs i plàtan. Es cuina al vapor dins una fulla de plataner. Jack fruit. Deliciós fruit que es consumeix natural o fregit. Té gust de macedònia de fruites tropicals.

27


MAPES de SITUACIÓ A l’esquerra (fig.3) situació del Parc Nacional de Ranomafana i del Massís de l’Isalo a Ranohira.

Al mapa de la dreta (fig.2) trobem l’itinerari que segueix la RN-7 (Route National 7) que va de Tana a Tuléar uns 900 km.

28


A l’esquerra (fig. 5) situació del Parc Nacional de l’Andringitra a la vall de Tsaranoro. Sota aquestes línies i a la dreta (fig.1) el Canal de Pangalanes. I a baix a l’esquerra (fig.4) les rutes marítimes a les Índies per Portugal i Espanya entre la descoberta d’Amèrica i la troballa del pas de l’Atlàntic al Pacífic.

29


Gràcies a la família Ranarivelo que em van acollir com a una més de la família. Gràcies als avis, Claude i Francine; als tiets: Dab, Thierry, Sonja, Zoud, Hanta; i al Gus i la Caroline. Als cosins Tiavena, la petite Rose, Audrey. I en especial al Seb.

À tous, misaotra!!

Família Ranarivelo a Ambila (Canal de Pangalanes) -Febrer 2010-

30

El meu viatge a Madagascar (2010)  

Un mes a l'illa roja