Valors 86: l'excel·lència, amb Francesc Cabana

Page 1

E Valors Valors

Revista de reflexió i diàleg. Octubre de 2011. Número 86.

Preu: 3 euros

L’Excel·lència

Entrevista a Francesc Cabana, advocat

Gutiérrez-Rubí reclama repensar la democràcia

“És tan excel·lent un Nobel com un manobre”

Deu anys dels atemptats de l’11-S El valor d’únic gol

Muriel Casals: ‘Compromís i confiança’



Valors Revista de reflexió i diàleg. Octubre de 2011. Número 86

Editorial

L’excel·lència. La perfecció que no exclou

S

èneca deia que “la vida és com una obra de teatre, perquè no és la duració allò que importa sinó l’excel·lència dels actors”. I no estava mancat de raó. La recerca de l’excel·lència és positiva, ens ajuda a millorar, a créixer, a superar-nos dia a dia. Sense aquest valor, ni les persones ni els pobles haurien desenvolupat les seves potencialitats i, per tant, el món no seria ara tal com és. Però l’excel·lència no es pot basar ni en la irrealitat ni en l’exclusió. Obsessionar-nos amb l’excel·lència sense conèixer els nostres límits ens pot conduir a la frustració. I considerar només excel·lents aquells que tenen un coeficient superior a la resta ens porta a menystenir la major part de la societat. Si com afirmava Sèneca la vida és una obra de teatre, sempre caldran actors, tramoistes, il·luminadors, guionistes... perquè l’espectacle funcioni. I només si cadascú busca l’excel·lència en la seva tasca i en la seva actitud en fer-la, al final la funció serà admirable. La recerca de l’excel·lència, encara que sempre hem tingut en consideració aquest valor, és específicament el nostre objectiu per a aquest curs. La tria d’aquest valor no ha estat en va. Com heu pogut veure la imatge de Valors ha canviat completament. Però no solament hem fet un rentat de cara a la revista. A partir d’ara a Valors trobareu noves seccions i nous articulistes. Fer una publicació d’aquestes característiques i des del voluntariat no és una tasca fàcil, però això no és una excusa per no intentar assolir l’excel·lència en el nostre àmbit. I aquest és el nostre repte. Potser no ho aconseguirem del tot, però amb l’esforç de tots, amb la suma de cada membre de la família Valors, a cada pas serem una mica millors.

Sumari

passant revista

4 Entrevista a Antoni Gutiérrez-Rubí 6 Joan Salicrú i Maria Coll

Deu anys després de l’11S

7 Què pensa Joan Pera de la seriositat 8 El reportatge

El valor d’un únic gol

10 Gregorio Luri

El lloc dels valors a l’escola

11 Ramon Radó Troy Davis

Monogràfic

12 Audrey Damas i Jordi Naval

La transmissió de l’excel·lència

14 Entrevista a Francesc Cabana 18 Xavier Ametller

Els perills de voler ser el millor

20 Ricard Aymerich

Excel·lència educativa, un nou repte

22 Entrevista a Jaume Bertranpetit I les col·laboracions de Judith Vives, Albert Pera, Ramon Salicrú, Albert Botta, Eulàlia Puigderajols i Maria Salicrú-Maltas

opinió

26 Muriel Casals Compromís i confiança 28 Jordi Cussó i Ester Romero Els valors dels joves 30 Joan Safont Governs i valors 30 Irene Alerm Dostoievski i la por de morir-se 31 Francesc Grané La bondat i el seu llenguatge 31 Xavier Manté Mirar i veure 32 Joan Basagaña Malbaratament alimentari 32 Joaquim Trenchs Per què ens molesta la mentida? 33 Francesc Amat

La política contra la llengua

33 Isabel Yglesias Platges 34 propostes 38 El conte d’Albert Calls foto de portada: sergio Ruiz


4  Passant revista

Octubre de 2011

Entrevista Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor en comunicació política Davant la proximitat de la convocatòria electoral del proper 20 de novembre, conversem amb aquest reputat consultor polític, que acaba de treure un nou volum, La política vigilada.

“La política s’ha deixat de fer les preguntes claus”

U

na altra campanya electoral per davant, però cada cop la gent sembla menys interessada en aquests períodes previs a les eleccions. Per què?

La gent està preocupada pel seu futur. I pel seu present. I del que està cansada no és tant dels processos electorals, sinó de la sensació -gairebé la convicció- de què la política no està a l’alçada. Ha fracassat en la seva doble responsabilitat. Per una banda en la de ser el poder democràtic, el poder sobre els poders, i per tant, en la seva capacitat directiva, reguladora, endreçadora de la societat –parlo en particular dels poders econòmics i financers-; ha fracassat en aquesta capacitat de portar el volant. I d’altra banda, en la capacitat per millorar el procés democràtic, la representació democràtica, la participació democràtica, fent de manera clara, continuada, constant, aquelles reformes, aquelles innovacions (amb la flexibilitat que pertoqui) que permetin incorporar molta més gent al debat polític i a les decisions democràtiques. La societat democràtica és més exigent, més madura, vol més decisions, més participació, més diàleg i més intercanvi en la política representativa. Bona notícia, en tot cas, que la gent s’encengui més perquè vol dir que cada cop li interessa més allò públic. O no?

Sí, sí, és una excel·lent notícia. El problema és que, com que la decepció és molt gran,

la irritació i la impaciència també ho són. I el problema que tenim és que això pugui derivar en antipolítica. O populisme, que seria el fracàs de la política i el fracàs d’aquesta energia democràtica que hi ha a la societat. Si l’anhel de més participació, de més transparència, acaba derivant en populisme o antipolítica... fracassem. Fracassem tots en aquest procés de renovació de la política. Però sense aquesta pressió constant d’exigència, de fiscalització, una mica impacient, però molt estimulant, la política formal tampoc farà els canvis que ha de fer. És molt bona notícia aquesta efervescència, però ha d’estar orientada cap a fer canvis a la política formal. I la política formal ha de tenir la capacitat d’assumir-los i d’entendre que fora les estructures dels partits i dels formats de participació institucionals hi ha una quantitat d’energia democràtica cívica i política que cal acollir i incorporar. O sigui que el problema és de mediació, de com es fa per incorporar aquesta energia democràtica al sistema.

Sí. És un problema de mediació, però que no afecta només a la política sinó a altres sectors. Hi ha abundància d’informació, i de bona informació, plural, molt dinàmica... i l’espectador o l’oient ha esdevingut un actor perquè els mediadors, els interpretadors de la realitat que són els periodistes i els mitjans de comunicació tenen problemes i han de repensar el seu model de negoci, però sobretot el seu paper a la soci-

etat. El mateix passa a la política: quan fora dels partits o dels sindicats, hi ha una gran dinàmica participativa, una gran energia social i molts ciutadans que no volen esperar només consignes ni ordres ni cites sinó que volen fer coses i comencen a fer per si mateixos el canvi que ells desitgen pel món o per la seva comunitat... el paper dels mediadors està en qüestió. Hi ha una abundància d’iniciatives polítiques no mediades per les forces polítiques. Aquest paper frontissa perd la posició de privilegi. I necessita relegitimar-la, amb més reputació, més credibilitat, més confiança, per refer el seu model de relació. Però la paradoxa, i aquí entrem en el terreny del 15-M, és que hi ha d’haver mediadors, algú que canalitzi les demandes...

Que la democràcia representativa, com a única oferta per a atendre, incloure i aprofitar l’energia social és insuficient, és una constatació evident. Ha quedat coixa; no és capaç d’integrar el volum d’energia cívica i democràtica que està a la nostra societat. I el que hem de discutir és això. Si no ho fem, la percepció que hi haurà per part de la ciutadania és que la democràcia representativa es posa d’esquena o es defensa corporativament o vol protagonitzar el seu paper en aquesta transició des d’una posició de privilegi, no des d’una posició de “parlem-ne”. Aquest és el tema. I el símbol és que el vot, que és determinant, i amb el qual els ciutadans podem expressar les nostres decisions de


Passant revista   5

Valors

el resultat que han donat. Quan estic parlant d’oferta democràtica no estic parlant només d’augmentar els espais de democràcia participativa sinó de què la pròpia representativitat sigui molt més transparent, més vinculada a la realitat, més directa en relació a la responsabilitat i el contracte amb el ciutadà... És una constatació d’una incapacitat i d’un fracàs que avui tinguem la llei electoral que

"Espero que el proper mandat, mani qui mani, avancem cap a l’establiment de llistes obertes" "Hem de millorar la capacitat dels nostres polítics amb valors i amb competències" tenim. No parlem de pressupostos participatius, parlem d’una cosa tan elemental com són les llistes obertes. Crec que és molt simptomàtic que la política formal hagi estat incapaç de donar una resposta a les demandes de reforma i renovació del nostre sistema electoral. S’apropa aquest moment?

Gutiérrez-Rubí en el seu despatx a Barcelona.

canvi o no és pobre per ser una expressió complerta, dinàmica, i suficient de tot el que està passant. En un context electoral, molts poden tenir la impressió de què l’oferta que li fa la democràcia representativa és insuficient per entendre, per acollir tot allò que està passant. Ens trobem davant un repte i es tracta de veure com les forces polítiques i les institucions democràtiques entenen que l’oferta que fan és insuficient. Que els formats participatius, que el sistema en el seu conjunt... no recull, no acull, una part molt important dels ciutadans. Precisament els que avui s’expressen com més dinàmics, més compromesos, més crítics. Ja hi va haver, a finals del noranta, una flamarada d’experiències al voltant dels pressupostos participatius, perquè la gent pogués decidir en què es gastaven els diners. Què hauríem de provar ara?

Algunes fórmules s’han provat i han donat

Rescatar la política Antoni Gutiérrez-Rubí llança al mercat un nou volum, que vol ser un esperó per la renovació i un contrapunt per a trencar la força i l’exclusivitat -i amb ella, els seus possibles dèficits- dels partits en el sistema democràtic. “La política pot ser rescatada de la seva deriva”, s’apunta a la contraportada del volum. La política vigilada (Editorial UOC) es presentarà a Madrid el dijous dia 27 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre, de la mà de la Fundació Telefònica, al Círculo de Bellas Artes i farà una gira de presentació per altres ciutats de l’estat.

És inevitable... Sinó la ruptura, l’escletxa, entre els que legítimament demanen més i els que pretenen representar la majoria es farà insalvable. Confio que en aquesta nova legislatura, sigui quin sigui el resultat, les forces polítiques representades al Congrés passin de les paraules als fets. Caldria una Escola Nacional d’Administració com a França per formar els polítics?

Hem de millorar la capacitat dels nostres polítics amb valors, amb fonaments, i amb competències. La primera es pot aprendre, però s’ha de cultivar. Hi ha d'haver entorns on cultivar aquests valors. I de cara a la segona fóra bo que les forces polítiques aconseguissin dinàmiques d’autoformació molt exigents, incorporació de professionals i talent social i grans aliances culturals amb universitats i altres institucions per formar i reciclar quadres, militants i simpatitzants. Una organització política, al segle XXI, ha de ser una organització cultural. Si ho és, podrà fer bona política. Sovint obsessionada per les respostes, la política ha deixat de fer-se les bones preguntes, aquelles que són clau i que estan en el terreny dels valors. ■ Joan salicrú


6  Passant revista

Octubre de 2011

A quatre mans —Maria Coll i Joan Salicrú

Deu anys de l’11-S Sense el record dels que van morir

E

ls atemptats de l’11 de setembre a Nova York s’han convertit en un espectacle turístic més. Dins la ruta que fan els 48,7 milions de turistes que cada any visiten la ciutat dels gratacels, no manca la visita de la Zona Zero, la central de bombers, ubicada just al costat on hi havia les Torres Bessones i la St. Paul’s Chapel. És en aquesta petita església, colgada enmig de gratacels, on les guies turístiques et garanteixen que tornaràs a reviure l’onada de dolor que aquell dia va assolar Estats Units. Els feligresos d’aquesta comunitat han decidit no tornar a pintar els bancs on van descansar els bombers que dia i nit treien cossos de sota les runes. Sota una immensa bandera americana, tot el temple està cobert de records personals, pregàries i testimonis vinculats amb la tragèdia. I al peu de cada columna, estratègicament col·locada, una caixa de kleenex. En aquest cas, les guies no menteixen. En aquest parc temàtic, el cor s’encongeix. Això sí, per consens general i respecte als familiars de les víctimes, en cap d’aquests espais dedicat a l’11S trobareu una imatge directe dels atemptats. De fet, poc importa, ja que tot adult en aquest moment la té gravada a la retina. I, al final, els turistes acaben el tour comprant una samarreta dels bombers de Nova York, veritables herois de la ciutat. Enguany, amb la inauguració del memorial a les víctimes, ubicat al bell mig de la recuperada Zona Zero, on nous gratacels ja s’alcen imponents, els novaiorquesos han commemorat el desè aniversari dels atemptats. La imatge conjunta de l’expresident dels Estats Units, Gorge W. Bush, i de

l’actual mandatari, Barack Obama, ha estat significativa. Les autoritats nord-americanes, amb aquest acte i la mort el passat mes de maig d’Ossama Bin Laden, autor intel· lectual de la massacre, donen per tancat políticament un episodi amarg de la seva història. Per això, han decidit que aquest ha estat, fins d’aquí força anys, el darrer acte multitudinari que es faci en record a les víctimes. S’ha acabat la solemnitat. Cada any, una generació nova de nordamericans neix sense el record d’aquells familiars que van morir en els atemptats de l’11-S. Els més menuts a l’escola ja ho aprenen com un fet històric, llunyà. Per tant, els polítics creuen que no cal donar-hi més voltes. Però darrera de la pompositat dels actes, de les fotos polítiques, dels missatges per potenciar l’orgull patriòtic i de les samarretes vermelles, milers d’infants encara es pregunten que hauria estat de la seva vida i de la d’aquell home o dona, la foto del qual ara reposa sobre la lleixa de la llar de foc, si uns terroristes no haguessin estimbat un avió contra dos edificis d’oficines. Es calcula que un 48% de les aproximadament 3.000 víctimes van deixar fills menors de 18 anys. Ells no tenen el record de les imatges, però sí pateixen el fet de ser orfes. El dia del darrer homenatge un familiar deia: “Ara tindrem un lloc on plorar els nostres morts”, en referència al mur de la Zona Zero on s’han gravat tots els noms de les víctimes. Els dirigents poden considerar que políticament s’ha passat pàgina. El sector turístic, indiferent als sentiments, pot continuar embutxacant-se cada any milions de dòlars gràcies a la tragèdia. Però deu anys després a moltes llars americanes el procés de dol encara continua, al seu ritme, perquè les seqüeles d’una mort estroncada violentament i de forma inesperada són amargues. Per a ells el final de la història, la recuperació, no té data. I el dia que arribi no serà per imposició. ■ Maria Coll, codirectora de Valors

Una víctima de l’11-S, llançant-se al buit.

La pel·lícula que ens vam muntar l’11-S

F

a deu anys els periodistes estàvem perduts. Tot i les nostres consultes als amics historiadors –que en realitat són periodistes de llarg abast, de mirada històrica-, no encertàvem a saber en quin món vivíem. Havia caigut l’URSS i el camp socialista, hi havia genocidis aïllats a l’exIugoslàvia i a Ruanda... però no sabíem quin era el denominador comú del moment. El procés de globalització potser ocupava aquest paper relligador, però per a tots plegats seguia sent excessivament eteri. I a més vivíem un temps de bonança econòmica. De cop i volta, els atemptats de Nova York, van donar-nos una resposta brutal. Sense esperar-nos-ho teníem sobre la taula un relat mediàtic fantàstic a deu anys vista: enterrada la Guerra Freda, el nou enemic era Ossama Bin Laden i Al Qaeda; començava la guerra entre Occident i l’islamisme


Passant revista   7

Valors

Què pensa fonamentalista. Tot el segle XXI estaria dedicat a combatre aquesta nova amenaça. Era, a més, un relat ben dosificat, en termes narratius: un inici sorprenent, com té tota bona pel·lícula, als EUA; un segon capítol a l’Afganistan i al cap d’un parell d’anys el clímax final amb l’Iraq. Els periodistes vam jugar a fer d’historiadors i vam convertir un fet puntual en l’element que suposadament marcava l’inici d’un nou període de la humanitat. Després del parèntesi obert pel final de la Guerra Freda, havia començat el segle XXI. Deu anys després és obvi que no hi va haver tal nova era perquè, tot i que el terrorisme d’arrel islamista segueix vigent, la Primavera Àrab ens ha ofert un nou relat que nega l’anterior: “La gent dels països musulmans el que volem és llibertat i democràcia”, ha semblat que ens deien

"L’11-S ens va focalitzar excessivament. No ens en vam adonar que el món estava canviant de valent" des de l’altra banda del Mediterrani. Una afirmació que ha tirat per terra la pel·lícula que ens havíem muntat: s’ha acabat la guerra entre Occident i l’Islam extremista que havia de durar dècades; ara tots volem construir societats justes i lliures. L’11-S, en cert sentit, ens va distreure. Ens va focalitzar excessivament en el Xoc de Civilitzacions de Huntington sense adonar-nos-en que el món estava canviant. I que apareixien nous actors mundials fins llavors irrellevants: la Xina, la Índia, el Brasil o Rússia. I mentre no ens n’adonàvem, tampoc intuíem que a Occident es larvava una greu crisi econòmica. Això, en realitat, sempre és així; sense perspectiva no podem determinar l’abast real dels fets. La diferència entre fa dècades i ara rau en què la pressa sistèmica actual exigeix als periodistes fer d’historiadors i determinar contextos, feina que no ens pertoca. L’11-S no va canviar el món com prevèiem. En una cosa sí: la generació de por al nostre entorn ha estat brutal; la seguretat s’ha imposat sobre la llibertat. Aquest sí que ha estat un gran canvi. Però no perquè el món sigui ni pitjor ni més violent. Probablement el contrari. ■ Joan Salicrú, codirector de Valors

Joan Pera de la seriositat El popular actor, malgrat la imatge còmica que se’n té, és una persona profunda i de fermes conviccions que es pregunta sovint el perquè de tot plegat.

Joan Pera és una persona extremadament seriosa. De conviccions fermes i profundes. Que intenta viure amb sentit. I, com acostuma a passar –malgrat el gruix del seu públic pugui pensar-s’ho–, Joan Pera no es passa la vida explicant acudits ni fent gracietes a la gent. Ni molt menys. No és que no li agradi fer riure, al contrari, sinó que per a ell, aconseguir fer somriure algú és una cosa molt seriosa. Això és el que es desprèn de la mentalitat de l’actor Joan Pera després de passar una bona estona, reposada, amb ell: el popular actor còmic, que ha demostrat també la seva capacitat com a actor dramàtic, és una persona de profundes conviccions, que es pren la seva feina de forma molt seriosa, com ho faria qualsevol altra persona. Nascut en el sí d’una família de classe treballadora que regentava una botiga de fruita i verdura a Mataró, el ‘pare Pera’, com l’anomenen els seus sis fills, és un treballador nat. Un home que busca la perfecció tan si és dalt l’escenari com si es troba doblant una pel·lícula. No és que Pera hagi oblidat els seus orígens, no; és que en fa bandera contínuament: “Els meus primers vint-i-cinc anys els vaig passar despatxant a la parada de casa. La relació amb la gent la vaig començar allà. I portar una botiga és una tasca molt seriosa”. On a vegades cal actuar, també, és clar: “Tu pots tenir mal de cap però el client sempre és el client i sempre se l’ha de servir”. Doncs al teatre, segons Joan Pera, es tracta de fer el mateix que al mercat: “Quan som al teatre estem servint un text, una rialla, un moment de felicitat als altres”, apunta. “Aquella gent ha vingut per tu, per ser feliç una estona, i aquella estona intento només estar

“La gent ve al teatre per ser feliç una estona. Mentre hi són, intento estar només per ells” “He viscut molt, però tinc por de morir-me i que a la meva làpida hi posi: ‘no va tenir temps’” per ells”. I arribats a aquí, per tancar la reflexió, cita l’actor novaiorquès Woody Allen, al qual ell ha doblat tan en castellà com en català: “Sóc graciós perquè faig riure a la gent i això és molt més seriós del que la gent es pensa”. Déu n’hi do. Això no vol dir que Pera, autoexigent com és, estigui satisfet del tot de la seva vida. “Sóc una persona que he viscut molt, he rigut molt, he fet riure molt però tinc la sensació de què m’ha passat la vida sense tenir temps perquè aquesta tingués un sentit més seriós. Tinc por de morir-me i que a la meva làpida hi posi: no va tenir temps”. El proper dia que el vegin Joan Pera al teatre fent-los riure, pensin en tot això. Segur que encara els agradarà molt més aquest genial actor. ■ JS


8  Passant revista

Octubre de 2011

El reportatge —Toni Rodon Un gol en una temporada i 271 en contra. Mal resultat, és clar. Però pel Margatània, un equip de futbol escolar del Garraf, aquest balanç els ha servit per reflexionar sobre els seus objectius. El Margatània té ara la convicció que, amb només un gol, pots guanyar tota la temporada.

El valor d’un gol

Ú

ltim partit de futbol escolar de la temporada del Prebenjamí B. El camp ple de pares i mares que, com cada cap de setmana, acompanyen els seus fills allà on sigui. Cap al final del partit l’equip rival, el Canigó, comet un error: un jugador de camp passa la pilota al porter i, aquest, decideix agafar-la amb les mans dins l’àrea. L’àrbitre ho veu, xiula immediatament i assenyala falta indirecta. L’entrenador, Carlos Gómez, s’ho mira des de la banda: “Precisament una cosa que no havíem preparat”. Ràpidament es posa a donar ordres als seus jugadors i jugadores. “Vull que en Gerard passi la pilota a l’Emma i ella xuti amb totes les seves forces”, diu. Els jugadors així ho fan i l’Emma aconsegueix introduir la pilota dins la xarxa. Jugadors, entrenador i familiars embogeixen i comencen a saltar d’una banda a l’altra amb un somriure d’orella a orella. El Margatània ha marcat un gol. Una jugada normal i un gol que no seria notícia si no fos perquè era el primer que marcaven. No el primer del partit, sinó el primer de la temporada. L’únic gol fet per l’equip del Margatània (categoria del PreBenjamí B) en una temporada en què en va rebre 271 en contra. “Marcar un gol no em treia la son, però reconec que em feia especial il·lusió tancar la temporada marcant-ne un. Era com tancar un cicle”, reconeix Gómez, mestre de primària d’educació física i entrenador de futbol des dels 18 anys. El Margatània, equip que pertany a un club amb vuit equips i una quarantena de participants, diu no preocupar-li rebre tanta quantitat de gols en cada partit.

“Nosaltres tenim tres principis fonamentals: u, treballar com a equip, com a conjunt; dos, respecte a l’adversari i als propis companys; i tres, competir de forma sana amb l’adversari”, resumeix a Valors Lluís Fernández, coordinador del club. Aquests principis, aquests valors que regeixen l’actitud de tots els implicats en el dia a dia, han estructurat la forma de fer del club, que ha decidit crear un règim intern per deixar clars els seus objectius. Lluís Fernández, inspirador d’aquesta mena de codi intern, destaca que l’esport escolar –el Margatània competeix a la lliga escolar del Garraf- té uns objectius molt diferents de la resta d’esports professionals,

El gol al Canigó, aconseguit durant l'últim partit de la temporada, és l'únic que van fer en tot el curs però que volien fer constar la seva idea de l’esport: “Nosaltres volem que aprenguin a jugar i que no es dediquin a tirar la pilota endavant, que és el que fan tots. I ho fem en un ambient de respecte al rival i de creure que estem construint jugadors i persones, un procés que és llarg”. Després de rebre 271 gols en una temporada (amb golejades de 0 a 12 o similars), alguna persona podria pensar que el Margatània renuncia a la victòria i només pensa en formar els jugadors en el joc, independentment dels resultats. Tot i que considera que en esport escolar “el resultat té una importància molt relativa en el sentit que sovint els propis menuts no li donen importància”, Lluís Fernández nega categòricament que ells no busquin la victòria. “Nosaltres sabem que la vic-

tòria és important, però no confonem els objectius. Formen als nostres jugadors i a les nostres jugadores perquè aprenguin a guanyar i a fer-ho bé”, rebla. Una reflexió pràcticament en la línia del que assenyalava Pep Marí, responsable de psicologia del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat en una entrevista al número 74 de Valors (setembre de 2010). Marí posava especial èmfasi en el fet que la victòria havia de “deixar de ser un tabú”, “enfrontada a una certa idea naïf dels valors en el món de l’esport”. Marí recordava que “guanyar és positiu perquè implica superació, créixer”, però advertia que “no val guanyar a qualsevol preu”, perquè aleshores la victòria no et serveix per créixer, per superar-te. Els pares i mares, presents

Analitzar una temporada sense cap victòria i amb tants gols en contra deixa un llast romàntic al final de la temporada, però pot suposar un problema durant el curs esportiu. Desmotivació, passotisme o resignació són sentiments que fàcilment poden aparèixer. “Un dels avantatges de l’esport escolar és que la motivació i l’alegria per jugar és gairebé infinita”, afirma Fernández. “Els més petits tenen una il·lusió per jugar que només cal cultivar una mica”. Malgrat tot, reconeix que cal saber donar importància a “aquells petits detalls” que indiquen una millora i que poden servir per créixer en un futur. “Quan les coses van bé o malament, ho has de dir, però sempre buscant aquell punt extra de motivació pel proper partit”, destaca Gómez. La desmotivació o fins i tot la desesperació també és possible que apareguin entre els familiars, un pilar fonamental de


Passant revista   9

Valors

l’esport escolar com és conegut. Qualsevol persona que hagi estat implicada amb esports i joves sap que la relació amb els pares i les mares és un dels elements més complicats de gestionar. Familiars que, algunes vegades, confonen els més petits amb futures estrelles i els demanen que els facin rics i que els retirin abans d’hora... no són pas tan estranys, a casa nostra. En el cas del futbol, l’esport-rei d’aquest país, la situació es pot agreujar. Malgrat aquesta realitat, des del Margatània asseguren que, sortosament, no han hagut de conviure amb aquestes inconveniències. “Els pares i mares han acabat constituïnt una part essencial de l’equip i del club”, destaca Lluís Fernández. “Els pares i mares saben que és poc

Lluís Fernández nega categòricament que el seu equip no busqui guanyar: "La victòria és important" “Els pares i mares han acabat constituïnt una part essencial de l’equip i del club”, destaca Fernández

Fotogrames del vídeo del Margatània que s’ha fet famós a la xarxa.

Un ‘petit’ vídeo dóna la volta al món Un bon dia el realitzador Roger Gómez va saber per la seva cosina que l’equip on jugava el seu fill no passava mai de la meitat del camp i que sempre encaixava un cabàs de gols. Era el PreBenjamí B del Margatània. Gómez, acompanyat per Daniel Resines i Cristina Sánchez, va decidir gravar un documental en què es reflectís la història d’aquell equip. El resultat va ser L’Equip petit, una tendra història de nou minuts en què jugadors i familiars expressen la seva opinió sobre el joc, la temporada i les quantioses derrotes. Després de ser rebutjat en algunes televisions locals, Roger va penjar el vídeo a la xarxa, una decisió que canviaria la reali-

tat d’aquest petit club. En poques hores el vídeo (en català, subtítols en anglès) va començar a circular per Facebook i Twitter i va esdevenir un dels més populars del dia. “Tot es va començar a descontrolar! Rebíem visites d’arreu de Catalunya i d’Europa. Fins i tot de l’altra banda de l’Atlàntic animant-nos!”, assegura Fernández, encara sorprès. L’entrenador, juntament amb en Pol, l’Haritz i l’Emma, protagonistes del vídeo, han hagut d’atendre nombrosos mitjans que volien conèixer la seva història de més a prop. “Això farà que més petits s’apuntin a practicar esport. Tot el que faci crear comunió de grup és positiu per nosaltres”, conclou l’entrenador. T.R.

important que els seus fills i filles perdin de forma tan important tots els partits. A ells els agrada veure que els seus fills vénen amb ganes i que durant la temporada s’ha produït una evolució”, afegeix l’entrenador de l’equip. “Hem perdut tots els partits però avui hem tingut una ocasió i això deixa un molt bon sabor de boca”, diu un pare en un vídeo promocional fet al final de la temporada. Amb tot, el gol va arribar en l’últim partit, condensant en una acció tota la feina de la temporada. Pares, mares, staff tècnic –repeteix aquest curs- i, com no podia ser d’altra manera, jugadors i jugadores, esperen que la temporada que ara comença sigui, com a mínim, igual de profitosa: “Ens anirem marcant objectius a curt termini i que il·lusionin als més petits”, assegura l’entrenador. Uns objectius que, de ben segur, passen perquè tots els gols que facin tinguin, com a mínim, el mateix significat que el primer. ■ Enllaços relacionats http://vimeo.com/25397042 http://margatania.wordpress.com


10  Passant revista

Octubre de 2011

Paraules mestres —Gregorio Luri

El lloc dels valors a l’escola Hi ha moltes definicions dels valors, tantes que sovint no ens deixen veure diàfanament els valors. Per no perdre’ns en disquisicions i subtileses, en aquesta columna entendrem els valors com el recurs últim a què recorrem quan necessitem justificar o criticar una conducta. Els nostres valors es posen contínuament de manifest a les nostres accions i a les nostres inaccions, no a les nostres il·lusions de bondat. És a la nostra conducta on les nostres conviccions ètiques es fan presents. Si som capaços d’explicar el sentit del que fem (la nostra orientació), llavors tenim clars els nostres valors, mentre que si actuem com aquell rodamón que, dient que volia anar d’un lloc a un altre, no deixava de fer tombs, simplement no sabem a on anem. La reflexió ètica, llavors, comença quan ens interroguem per la nostra trajectòria. El mateix s’esdevé a l’escola. La reflexió ètico-pedagògica comença quan l’escola es pregunta per la seva trajectòria i pels valors que s’apunten en les seves passes, en el seu caminar. Si es vol avaluar el compromís ètic d’una escola, cal observar el comportament dels seus alumnes i no la formulació dels principis que teòricament té recollits al projecte educatiu del centre. Hi ha excessiva retòrica moral als centres d’ensenyament, entre d’altres raons perquè és més fàcil proclamar la bona voluntat que mirar cara a cara a la imatge de la nostra voluntat que reflecteixen els nostres actes. No és freqüent que una escola es prengui uns dies de reflexió per a analitzar com es posen de manifest les seves conviccions

en els seus actes i, especialment, en els actes dels seus alumnes. Molts centres no integren la coherència com un dels seus valors i es deixen conduir per la bona fe d’un anar fent que no necessita il·luminar críticament la seva orientació. Per això, amb més freqüència del què els mestres s’acostumen a pensar, es deixen conduir per uns valors més o menys intuïts, però en cap cas clarament explicitats. Però no per no explicitar els valors podem deixar d’actuar pedagògicament. En resum: l’escola que es vulgui comprometre’s èticament hauria de començar per analitzar críticament els seus valors en les seves pràctiques quotidianes: quins

El valor de la paraula —Miguel Guillén

“Tot ciutadà està obligat a fer política” Lluís Duch, La Vanguardia, 15-9-2011

valors estan actuant a les entrades i sortides del centres, als espais comuns, a les relacions informals entre els alumnes, etc. Així com hi ha homes més interessats en la filantropia que en fer amics, hi ha escoles més interessades en proclamar els seus valors que en pensar de quina manera són efectivament valuoses, però com va dir John Dewey a l`’inici d’Experiència i educació, “tots els principis per sí mateixos són abstractes. Solament es concreten en les conseqüències que resulten de la seva aplicació”. ■

Lluís Duch, antropòleg, teòleg i monjo de Montserrat, reivindica la funció bàsica de la política en la societat. Fuig del narcisisme i la puresa dels qui es pensen superiors pel fet de no fer política i aposta perquè els ciutadans s’hi involucrin. Segons Duch, “quan s’ajunten crisi de valors i crisi material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l’esperança messiànica. I així, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics”. També creu que “hem confós autoritat amb poder. Manar és el poder: només un mecanisme. Però l’autoritat només s’adquireix amb el testimoni”. Hi estic d’acord: no podem deixar la gestió de la nostra societat en mans de suposats Messies que potser sí tenen poder, però que mai no tindran autoritat. Fa una reivindicació: “tot ciutadà està obligat a fer política”, que faig meva. Per tant, convido tothom, especialment als més preparats, a fer política. I és que, sense fer política, la societat no pot funcionar, i si no ens hi involucrem tots, uns altres la faran sense tenir-nos en compte. ■

Gregorio Luri és pedagog

Miguel Guillén és politòleg

“L’escola que es vulgui comprometre èticament ha d’analitzar els valors en les pràctiques quotidianes”

Pastisseria, Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering Riera 35, Mataró · Barcelona · tel 93 790 10 54 info@miracle.es · www.miracle.es


Passant revista   11

Valors

Noms propis —Ramon Radó

Troy Davis El número 36 El 21 de setembre Troy Davis va ser executat a l’estat de Geòrgia. És la trenta-sisena persona que es mata legalment als Estats Units aquest 2011. Davis va ser condemnat fa vint anys per l’assassinat del policia Mark MacPhail a Savannah, a Geòrgia, el 1989. Davis, de 42 anys, va defensar sempre la seva innocència. Diversos dubtes envoltaven la sentència: set dels nou testimonis que van inculpar-lo es van acabar retractant, cap prova d’ADN l’incriminava, les proves de balística no eren concloents i el conflicte racial dels EUA (Davis era negre i MacPhail blanc) planava sobre la sentència. Des de 2007, l’execució de Davis s’havia ajornat tres cops i, el mateix dia de la mort, tres tribunals van estudiar els últims recursos de la defensa i tots tres van mantenir la sentència. Després d’un darrer ajornament de quatre hores, els jutges van autoritzar el compliment de la sentència. Just abans de fer-ho, el director de la presó va preguntar a Davis si volia dir quelcom. Aquest va aixecar el cap i, a través d’un vidre, es va dirigir a la família de MacPhail: “Lamento la vostra pèrdua. No vaig matar personalment el vostre fill, pare o germà. Sóc innocent. Demano que continuïn investigant el cas per saber-ne realment la veritat. Demano a la meva família i amics que continuïn aquesta lluita”. Quan faltaven sis minuts per les onze de la nit, a la presó estatal de Butts County, a Davis van injectar-li un còctel de barbitúrics i productes químics i, després de catorze minuts agònics, va morir. A l’exterior de la presó, centenars de persones s’havien concentrat per demanar que

Davis no fos executat. Des del Papa fins l’expresident Carter, un milió de persones van signar per commutar la pena. L’advocat Thomas Ruffin va dir: “Que sigui legal, no vol dir que sigui just: l’esclavitud i la segregació ho van ser, però no eren justes”. Els EUA no són el país que executa més gent -Xina supera la resta de països junts-, però en ser una de les poques democràcies amb la pena capital, és on hi ha una oposició més visible. Malgrat tot, al "corredor de la mort" encara hi ha 3.200 persones, la pena capital és legal en 34 dels 50 estats i té el suport de dos terços de la població.

"Fora la presó, centenars de persones s'havien concentrat per demanar que no l'executessin" Quan, en el debat entre candidats republicans del 7 de setembre, el moderador va recordar a Rick Perry que és el governador que ha autoritzat més penes de mort de la història dels EUA, el públic va començar a aplaudir espontàniament. ■ Ramon Radó és periodista

Valors comparats

6.645 12.000 Són les famílies que el 2010 van ser objecte de desnonament, segons va informar al Parlament el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno

Són els euros que costa passar una nit a la Suite Presidencial de l’hotel Arts de Barcelona. El turisme de luxe a la ciutat ha augmentat un 67,8%, vuit punts més que l’any anterior.

Termòmetre de Valors

Guardiola crida a l’esforç L’entrenador del F.C Barcelona, Josep Guardiola, apel·la el valor del treball i l’esforç en rebre la medalla del Parlament: “Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable”.

La mortalitat baixa, però encara és alta UNICEF i OMS ha informat en el seu darrer informe que 7,6 milions de nens menors de cinc anys van morir el 2010 per causes evitables, la majoria a l’Àfrica subsahariana, cosa que suposa un descens del 36% respecte el 1990, quan van ser 12 milions.

L’índex de pobresa es triplica La gana augmenta a Catalunya. Des de 1990 s’ha triplicat el número de famílies que pateixen carències alimentàries, ara ja són 1,5 milions de persones. Aquest any el Banc d’Aliments ha repartit 10.000 tones d’aliments.


12  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

E

—Audrey Damas i Jordi Naval

La Fundació Escola d’Emprenedors té com a objectiu enfortir la iniciativa, l’autoestima i la confiança dels joves perquè aflorin els talents ocults que tots portem a dins.

la feina d’educar en ser els millors

P

er començar, cal definir el terme valor. Què és un valor sinó una creença a la qual ens encomanem perquè la considerem essencial per viure? Podríem classificar els valors en diferents categories: els valors socials, familiars, personals… però ens perdríem! En efecte, sota el concepte de valor, es troba un melting-pot infinit de virtuts, trets de caràcter o finalitats. És interessant observar com la paraula valor està recobrant la seva importància, malgrat la seva pluralitat, el seu matís moralitzador i cert aspecte reaccionari tradicional. La voluntat d’organitzar aquesta transmissió de valors es va intensificant com si ja no fos un procés natural i espontani. Els nostres pares parlaven d’actituds i principis fonamentals i ens ensenyaven simplement a fer les coses ben fetes, tant de paraula com amb el seu exemple i actitud vital. Ara, d’això, en diem el valor de l’excel·lència. No hauríem de recuperar les paraules dels nostres pares en lloc de mitificar aquests conceptes? El valor de l’excel·lència no constitueix en cap moment un valor innat. Es tracta més aviat de l’adquisició de virtuts que es pot realitzar a través de diferents canals com l’entorn familiar, l’entorn escolar i l’entorn social. Tal com deia Aristòtil, “l’excel·lència és l’art que s’aconsegueix a través de l’entrenament i de l’hàbit; som el que fem repetidament. L’excel·lència, en conseqüència, no és un acte sinó un hàbit”. No obstant això, hem de reconèixer i admetre que hem delegat aquesta tasca a un sol àmbit, l’escola, creant cert fenomen de desresponsabilizatció. Podem recalcar també una altra conseqüència, que consisteix en pensar que l’escola ha de constituir el nucli paradigmàtic de la transmissió de valors, la qual


Monogràfic   13

Valors

cosa implica un allunyament gradual de la seva funció primera, és a dir la difusió dels sabers i coneixements. Resulta impossible per a l’escola exercir tots aquests papers encara que consideréssim aquests sabers com a valors. L’educació és un procés altament complex i requereix una reorganització i repartiment d’aquestes tasques d’educació, socialització i transmissió de valors. A més, caldria preguntar als pares si estan d’acord en què l’escola tingui com a funció transmetre valors. I en qualsevol cas, quins serien aquests valors en concret, i amb quina prioritat? Per exemple, el valor de la solidaritat o la igualtat (valors “d’esquerres”) hauria de passar per sobre del valor de la llibertat i de l’autonomia de l’individu (valors “liberals”)? Qui decidirà què és més important? Ensenyar, el benestar del grup, o la llibertat individual? Tots estaríem d’acord que en qualsevol cas, ensenyar a fer les coses ben fetes i a tenir autoexigència és central a la tasca educativa. Davant aquestes inquietuds, la Fundació Escola Emprenedors, la meta de la qual és difondre l’emprenedoria entre els joves, ha dissenyat un programa destinat als estudiants entre 14 i 20 anys per transmetre valors, virtuts i actituds que puguin servir tant en la vida personal com en el seu futur àmbit professional. El programa que proposem, mitjançant una exclusiva i innovadora metodologia, pretenem que enforteixi la iniciativa, l’autoestima i la confiança i, alhora, permeti fer aflorar el talent ocult que tots portem a dins com a base per al desenvolupament personal, així com anar eradicant les pors que puguin paralitzar i bloquejar la nostra comprensió de la vida. I és que l’ensenyament de valors, no només de l’excel·lència i la llibertat i iniciativa individual, sinó també del respecte, altruisme, solidaritat, responsabilitat… haurien de ser incorporats en les activitats escolars. El nostre objectiu és fomentar un acostament entre el món escolar i el món laboral per facilitar la fluïdesa de la transmissió d’aquests valors de forma regular i constant. Per tal d’aconseguir que els alumnes aspirin i tendeixin a l’excel·lència, hem de plasmar-la en models concrets, ja que resulta difícil per a un jove identificar-se amb nocions abstractes i valors desencarnats. Per aquest mateix motiu, volem recórrer als emprenedors, que simbolitzen el valor de l’excel·lència en oferir-nos un model de continuïtat, solidesa i tenacitat, amb la intenció que duguin a terme una “transferència” espontània d’actituds i conductes aconseguint així un equilibri perfecte entre el que es pugui aportar i el que s’imposa. La Fundació Escola Emprenedors treballa gràcies a l’entusiasme i col·laboració d’emprenedors del país que volen compartir el seu temps i experiència amb els joves en formació. És la millor forma de transmetre els valors d’excel·lència, innovació i responsabilitat per construir un món més ric i just. Un programa innovador

El nostre programa pretén oferir una solució que permet preparar la joventut per ser individus responsables, emprenedors o pensadors emprenedors. L’objectiu de l’educació de l’esperit emprenedor és ensenyar als estudiants l’actitud, habilitats i informació que seran imprescindibles més tard en la seva vida laboral, independentment de si un treballa per a algú altre o com un emprenedor independent. Això és una manera de submergir-los en la veritable vida aprenent experiències on ells poden prendre riscos, manejar els resultats i aprendre dels resultats. Cal unir les nostres forces per arribar a convertir l’escola en

un lloc on es proporcioni una instrucció així com una escala de valors vinculades al model educatiu. No podem privilegiar els requeriments de la instrucció en detriment dels de l’educació. Hem d’evitar un increment excessiu de sabers però afavorir activitats que permetin desenvolupar el valor de l’excel·lència. Aquest és el repte al qual estem tots enfrontats. D’altra banda, hem d’evitar el risc de fixar totes les nostres esperances a l’escola perquè en ampliar les missions que aquesta ha de complir, ens exposem a un fracàs. Trobar un equilibri entre valors exis-

“Per què els alumnes tendeixin a l’excel·lència hem de plasmar-la en models concrets” "Volem recórrer als emprenedors, que són un model de continuïtat, solidesa i tenacitat" tents i nous valors ha de ser el motor d’aquest procés de canvi. El nostre objectiu és construir un espai on predomini el lliure-albir, on els joves puguin escollir els valors amb les quals s’identifiquen o reprendre amb consciència els valors que se’ls proposa perquè, al cap i a la fi, tal com ho subratllava el filòsof Krishnamurti, “l’educació, en el seu veritable sentit, és la comprensió d’un mateix, perquè dins de cadascun de nosaltres és on es concentra la totalitat de l’existència.” ■ Jordi Naval i Audrey Damas són president i coordinadora de la Fundació Escola d’Emprenedors

La vinyeta per Rosa Garcia


14  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

L’entrevista —Maria Coll Francesc Cabana, advocat i historiador de l’economia

Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària, l’economia catalana i la burgesia. Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la divulgació de la tradició industrial catalana. Des del març del 2011 és president de l’Ateneu de Barcelona.

“tan excel·lent és un Nobel com un manobre”


Monogràfic   15

Valors

Francesc Cabana, malgrat ser un home sempre enfeinat –a les seves activitats ara hi ha afegit la presidència de l’Ateneu Barcelonès–, mai té un no davant una sol· licitud d’entrevista. És un pou de ciència i amb ell l’economia és entenedora i, sobretot, agafa perfil humà. Sempre envoltat de llibres i papers, ens acull al seu despatx de la Fundació Enciclopèdia Catalana. És important per a vostè l’excel·lència?

A mi la paraula excel·lència no m’agrada si no s’explica una mica millor. Doncs expliqui, expliqui...

Excel·lència no vol dir elitisme. Aquesta distinció per mi és fonamental. Potenciar l’excel·lència no vol dir crear una nova classe social. L’excel·lència s’ha de buscar a tots els nivells de la societat. Aquesta distinció per mi és fonamental. Per tant...

No es tracta que la societat busqui superdotats, gent que tingui més capacitat neuronal que els altres i que els posi al capdavant perquè ens guiïn. Jo crec que la societat està formada per un trencaclosques en el qual tothom hi té una tasca. Tothom pot ser excel·lent dins la seva feina. L’excel·lent, per mi, no és la persona que es distingeix de les altres, sinó qui es distingeix en un camp determinat per fer bé la seva feina. Per exemple...

Acaben de donar la medalla d’or del Parlament de Catalunya a en Josep Guardiola, entrenador del Barça. Aquest és un cas claríssim. El futbol és un tema cabdal pel desenvolupament del país? Evidentment no. Però també és evident que en Guardiola dóna moltes alegries a la gent perquè actua de forma excel·lent en el seu camp. Per mi la paraula excel·lència es pot aplicar tant a un savi que guanya el premi Nobel com a un manobre que posa un totxo sobre un altre.

donat pregunta: “I aquell? Qui és?”. “És el millor músic que hi ha hagut mai al món”, diu el guia. “Qui és? Bach, Beethoven, Mozart...?”, pregunta. I l’altre li respon: “No, ha estat tota la vida un ferrer, però tenia un talent musical com no ha tingut mai ningú. Però malauradament cap persona va ser capaç de descobrir-lo”. Quants talents perduts hi deu haver al món, doncs.

La responsabilitat de la humanitat és aquesta. Descobrir capacitats –de fer música, cuinar, jugar a escacs, fer fotografia...– que encara no es coneixen. És evident que tothom té una capacitat, tothom excel·leix en una cosa més que en una altra. Cada persona té determinades habilitats. I això no vol dir que no s’hagin de potenciar, al contrari. Potser cal esperar una moda... Ara per exemple, és el moment de lloar l’excel·lència de la cuina.

Això ho diu el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, quan li pregunten: “Què passarà a Catalunya d’aquí vint-icinc anys?”. Ell respon “no ho sé”, perquè en fa deu ningú podria preveure que la cuina catalana estaria per sobre de la francesa. Ara tothom coneix en Ferran Adrià i El Bulli, Guardiola i el Barça, però pràcticament no es coneix cap marca d’indústria tèxtil catalana. Per un país, en aquests moments de crisi, és fonamental donar un missatge basat en l’excel·lència?

És un problema de terminologia. Ara es parla d’excel·lència, abans es parlava d’esforç. Tot suma. L’excel·lència no s’aconsegueix sense constància, hores de treball, esforç, innovació, etcètera. Si entenem l’excel·lència en els termes que he explicat, excel·lir en una feina, el missatge no em sembla malament, però que quedi clar que estem parlant de totes les feines.

Així, segons vostè, tots podem ser excel· lents...

Si ens fixem en l’àmbit econòmic, creu que els empresaris catalans han sabut potenciar aquest valor, històricament?

Sí. Recordo un conte de Mark Twain que em va impressionar. És un relat que passa al cel. Un personatge es mor i quan puja al cel, ple d’angelets tocant l’arpa, li presenten diverses persones. En un moment

A mi l’empresariat català m’ha atret més com a col·lectiu que a nivell individual. Si em dius el nom d’un empresari català tant el puc posar dalt d’un pedestal com fer-lo a miques. Tots els empresaris, com cadascú

de nosaltres, tenen un actiu i un passiu, han fet coses bé i coses malament. Per tant com a grup tenen més qualitats.

Sí. Com historiador m’impressiona la capacitat col·lectiva de l’empresariat català per treballar, fer la feina ben feta i saber adaptar-se. El Maresme, per exemple, ha passat de ser una zona plena de tarongers i de cultiu de patates, a una àrea de gènere de punt, a una de flors i turisme... l’adaptació a la demanda del mercat segons les seves possibilitats ha estat contínua, tant que pràcticament una generació no coneix què ha fet l’anterior. Això, en general, a Catalunya ha anat així. Tenim una burgesia emprenedora que es revoluciona contínuament. Pujol va fer mítica la campanya: “La feina ben feta no té fronteres”. Ara sembla que amb això ja no n’hi ha prou per fer-se un lloc en els mercats.

“L’excel·lent, per mi, no és la persona que es distingeix de les altres, sinó qui fa bé la seva feina” “De què serveix ser excel·lent si no ets feliç? Hi ha gent més feliç que en Rockefeller” Cert, no n’hi ha prou, però bo i així la feina sempre s’ha de fer ben feta. Catalunya, en aquests moments, està exportant a base de la petita i mitjana empresa. Són petits nínxols, de vegades poc coneguts, que les grans multinacionals deixen lliures i que alguns tenen capacitat d’explotar millor que altres. Això és l’excel·lència. La feina de formigueta.

A Catalunya l’excel·lència no s’expressarà a través de la invenció d’un motor d’aviació o gràcies a grans invents, sinó a través de petites coses. Els catalans, generalment, agafem coses que han inventat els altres i les millorem. Per exemple, en l’època en què el gènere de punt tenia un paper destacat, un empresari del tèxtil m’explicava que importava maquinària belga i després aquí la modificava per millorar-la.


16  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

Quins valors creu que acompanyen el valor de l’excel·lència?

Els valors tradicionals: l’esforç, les hores de treball –la gent cada vegada més tendeix a menysvalorar la feina–, l’eficiència –sense aquesta les hores no tenen el rendiment desitjat–, la innovació... Les grans empreses capdavanteres de la tecnologia actual quan treuen al mercat un producte determinat ja pensen amb el següent. Els canvis són constants i no es poden aturar. Però això no és fàcil.

Si, de fet no tothom ho sap fer. Per exemple, el Chupa Chups va ser un gran invent, però no es pot viure tota la vida d’un caramel enganxat dalt de tot d’un pal. Els promtors no van seguir perquè no van tenir la capacitat d’innovació. Per tant, és clau.

Sí. A més, la innovació no solament cal tenir-la present per a les empreses, sinó també per a les persones. Per exemple, de tant en tant, també recomano revisar els hàbits que hem adquirit a la nostra vida quotidiana. Si sempre anem a la feina pel mateix camí, provem-ne un altre; potser serà millor. Sempre hauríem de tenir ganes d’innovar i millorar la nostra forma de viure i d’actuar dins de la societat. Tot això porta a l’excel·lència dins els límits de la nostra pròpia capacitat. La crisi ens ha portat a ser més matussers, a la feina? És difícil ser excel·lent en temps de crisi?

Quan parlo d’excel·lència parlo d’economia, però també de cultura. Aquests són els dos termes en els quals Catalunya pot excel·lir. Una no es pot separar de l’altre. I creu que la cultura catalana té aquest valor en la seva essència?

Al començament de la Revolució Industrial a Catalunya, l’empresariat no representava pas la part més important de la societat. En època del primer Liceu, era menystingut. Els empresaris no eren els més rics ni els més poderosos. I quan agafen prestigi?

La cosa canvia quan els empresaris, que no tenien estudis, envien els seus fills a estudiar, la majoria de vegades a l’estranger, a aprendre coneixements. Aleshores,

a mida que aprenen coneixements, també adquireixen un sentit de catalanitat natural. I s’adonen que la seva manera d’expressar, que la seva forma d’excel·lir, és a través d’aquesta catalanitat, és a dir, de la qualitat de sentir-se català. Més enllà del tipus d’expressió política, ho fan com a membres i dins d’una comunitat, que és la catalana. Simplement.

sificada, encara és fonamental per l’economia catalana. Ara bé, s’ha perdut molt. Per exemple, en els anys seixanta la industria tèxtil representava més del cinquanta per cent del Producte Interior Brut (PIB) industrial de Catalunya. En canvi ara està entre el cinc i set per cent. En pocs anys les fàbriques de gènere de punt van tancar i les fàbriques llaneres de Terrassa també.

Vostè deia fa un temps que ens havíem endinsat a “la cultura de la cobdícia”.

Què hem après d’aquesta crisi? D’aquesta sotragada en naixerà una nova societat amb uns nous valors?

Sí. Busquem molts guanys però no trobem la felicitat. Per tant, de què serveix ser excel·lent si no ets feliç? Hi ha gent que no té molts diners, però és més feliç que en Rockefeller. Precisament, vostè, no fa gaire, va dir que si Rockefeller fos viu avui hauria de ser a la presó.

I tant! I també dic sovint: no hi ha res millor que ser nét d’un pocavergonya. Els March en són un exemple clar.

Jo no veig clar que s’hagi après la lliçó, francament. Als Estats Units hi ha molts pocs banquers a la presó, quan en el segle XVIII els haurien penjat tots d’un fanal. Molts dels que van fer grans pronòstics

“Excel·lència no vol dir elitisme. L’excel·lència s’ha de buscar a tots els nivells de la societat”

A Nova York, però, tots els museus i els gratacels convertits en monuments nacionals són herència de Rockefeller. Els empresaris catalans han mirat massa exclusivament pels seus interessos i han contribuït poc a la societat?

“Tothom té una capacitat, tothom excel·leix en una cosa més que en una altra. Cada persona té habilitats”

Aquí no hem tingut cap Rockefeller, la importància ha estat sempre el col·lectiu. Hem tingut milers d’empreses que s’han renovat contínuament. L’ascensor social que ha tingut l’economia catalana és bo. En aquests moments, a banda de La Caixa, les tres grans noves empreses catalanes que fan furor són Mango, dirigida per Isaak Andic, nascut a Túrquia; RBA, dirigida per Joaquim Rodrigo, nascut a l’Argentina i amic del Che Guevara; i Mediapro, de Jaume Roures, que diu que és de l’esquerra revolucionària i que va fer els diners a TV3. Res a veure amb la burgesia tradicional catalana, vaja!

erronis, alguns d’ells grans professors de Harvard i eminències de grans escoles de negocis, encara no han demanat excuses per les bestieses que han arribat a dir.

Els hereus de les grans famílies no han sabut mantenir els llegats familiars?

L’economia catalana s’ha vist obligada a canviar. Grans marques han desaparegut, però n’han sortit d’altres. Alguns que tenien avis cotoners ara fan teixits metàl· lics per fàbriques de cotxes. En l’adaptació apareix gent nova. Cal tenir en compte que l’industria, malgrat estar molt diver-

Per tant...

Claríssimament hem de tornar a recuperar certs valors. Jo sempre dic una cosa poc ortodoxa des del l’àmbit econòmic: l’economia aniria millor si fóssim millors persones. En aquest moment ha fet mal l’ansietat de guanyar sempre més diners que un altre, sense que aquests s’invertissin a la societat o a la comunitat on jo treballo. Quan només es té en compte el valor de guanyar diners es fa molt de mal perquè es creen grans desigualtats. Si amb una crisi d'aquesta magnitud la societat no canvia... vol dir que estem molt malament o és que, en realitat, la crisi no és tan forta com ens diuen?

A part de la crisi en aquests moments estem vivint una situació greu de desori. Cadascú va a la seva i ningú s’entén. I


Monogràfic   17

Valors

això es produeix aquí, a Israel i a la Xina. I aquesta situació s'ha de solucionar amb mesures econòmiques, però també amb altres mesures. Per exemple?

Jo hi ha dues coses que no accepto: el sectarisme i l'estupidesa. El sectarisme és creure que tot el que jo penso i dic és bo i fora del que jo dic no existeix la veritat. No fotem. El debat sempre parteix de la base que jo sé una cosa que tu no saps i tu saps una cosa que jo no sé. I l’estupidesa?

Perdono la ignorància, però no l’estupidesa. Hi ha polítics que diuen estupideses econòmiques. Cal adquirir els coneixements necessaris abans de parlar i si un no els té, que escolti el que en puguin dir

"Hi ha polítics que diuen estupideses econòmiques. Per poder parlar cal tenir els coneixements necessaris" "És poc rigorós des del punt de vista econòmic, però l'economia aniria millor si fóssim millors persones" Francesc Cabana a la seu de la Fundació Enciclopèdia Catalana, on té el despatx.

La burgesia que ha canviat el país Acaba d’arribar a les llibreries la darrera obra de Francesc Cabana, La burgesia emprenedora. I és que, malgrat els seus 77 anys, l’historiador i advocat no para. Aquesta vegada presenta una ampliació del seu darrer llibre, La burgesia catalana (1996), però centra el seu interès en la burgesia que té una activitat amb incidència social. Cabana es refereix a aquella burgesia que ha contribuït a transformar el país, que ha suplert amb esforç la manca de recursos naturals, que ha cercat l’excel·lència i que, en alguns casos, ha aconseguit crear empreses innovadores de primer nivell a escala europea. Amb aquesta voluntat, Cabana repassa la his-

tòria de l’empresariat català dels darrers dos segles, des dels pioners emprenedors dels segle XIX i fins els nostres dies. A partir de petites biografies, que també converteixen el volum en un manual enciclopèdic, l’historiador fa dels empresaris, banquers, comerciants, presidents de les institucions, famílies adinerades... els protagonistes d’aquesta història, però sense destacar grans personatges, englobant aquest treball en una gran història col·lectiva. I tot això des del màxim rigor, característica que Cabana ha aplicat en les més de 25 publicacions que des de 1965 ha tret al mercat, sempre entorn de l’evolució de l’economia catalana. M.C.

els altres. És evident que hi ha debat dins els economistes, però hi ha certes coses que els economistes mai afirmaran. Òbviament tampoc tolero la violència o l’antidemocràcia.... En un moment així, com vostè diu “de desori”, qui ha de tirar del carro d’aquesta societat? Polítics, poder econòmic, societat civil...?

Jo vaig viure quaranta anys de dictadura i cada matí quan em llevo agraeixo el fet de viure en un país lliure en el qual puc sortir al balcó per cridar “a la merda els polítics!”, sense que passi res greu. Per això em sap molt de greu que hi hagi gent jove que no voti. Que voti qui vulgui, però que voti! Ja ho sabem que la democràcia té molts defectes, però l’hem de millorar entre tots. El passota que marxi a tocar el flabiol a la muntanya, però la societat l’hem de fer entre tots i d’acord amb unes normes de civilització. ■


18  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

—Xavier Ametller

L’excel·lència, vista com un ideal, és necessària pel creixement de l’home. Però quan es converteix en una obligació o una imposició perd tot sentit i, al final, fins i tot, pot generar frustracions. Convé que anem molt alerta en això quan parlem d’aquest valor.

Els perills de VOLER SER EL MILLOR

D

es de la pràctica clínica en salut mental, en l’atenció a nens i joves, les referències a l’excel·lència poden despertar recel, un cert posar-se en guàrdia, tenint en compte les nombroses ocasions que hom té per comprovar com aquesta pretensió d’excel·lència causa perjudicis en les persones, principalment aquelles que s’estan formant com a tals: els infants i els adolescents. Sovint hom constata que lluny de ser un esperó per vèncer obstacles i superar-se, esdevé fàcilment un factor d’inhibició, de desànim o d'indiferència. En la necessària transmissió de coneixements, de codis de comportament, de valors de pares a fills, de mestres a alumnes, d’una generació a una altra, que forma part del llarg i laboriós procés educatiu, es manifesten i estableixen tota una sèrie d’enunciats, actituds, conductes, que gradualment van construint marcs de referència. Uns marcs que serviran de guies i orientació als fills i també de causa de judici crític i oposició en fer-se més grans. Per molt pensada i curosa que es vulgui, no hi ha transmissió impol·luta ni conducció perfecta. S’escolen sempre aspectes aliens, contradictoris. Per exemple, les coses que es reconeixen com a valuoses i que s’exhorta a aconseguir poden ser incompatibles o, el que més habitualment es veu, que hi hagi una evident contradicció entre allò que es mana fer i el que s’observa, una oposició entre allò que es diu

i el que s’acaba fent de manera reiterada. Els nens, a mesura que creixen, afinen les seves capacitats d’observació, d’avaluació i poden veure més fàcilment aquestes dissonàncies i aquestes contradiccions. Això forma part de fer-se grans i anar veient els pares i els adults significatius en una dimensió més humana, amb llurs virtuts i defectes, i no de la manera tan idealitzada com es fa a la primera infància. En el sí d’aquestes manques de sintonia entre el que es diu i el que es fa i en un conjunt més ampli de fets, hi trobem, a més, la incidència d’un factor rellevant: en les intencions, en els actes, en allò que es vol transmetre... hi ha una determinació inconscient. És a dir: causes o motivacions que són desconegudes per al subjecte però que intervenen en les seves accions. De forma parcial o total circulen per fora de l’autopercepció i del pensament. Hi ha una part de nosaltres que desconeixem, en la precisa expressió donada per Julia Kristeva: podem dir que som, en part, estrangers a nosaltres mateixos. Un exemple

Fa temps, vaig rebre els preocupats pares d’un jove de setze anys. Les coses empitjoraven a gran velocitat: cada vegada estava més rebel, era un “no” a tot, els enfrontaments amb el pare eren diaris i prenien un caire violent. Per afegir-hi motius d’inquietud, el germà petit s’estava empeltant del tarannà del gran i començava a mostrar-se irrespectuós i esquiu. El gran havia perdut el curs i no volia seguir estudiant. Això feria especialment

els pares, tots dos amb formació universitària i amb càrrecs de direcció. Es preguntaven com era possible que els hagués sortit un fill així, més quan havien estimulat la seva curiositat i l’estudi i, de petit, havia estat un nen pacífic i estudiós. Davant la improductivitat de les trobades conjuntes vaig optar per fer entrevistes separades. Com era d’esperar, el jove es mostrava reaci a venir però ho feia de forma puntual. Criticava el món adult, perquè sense que ho reconegués, li feia molta por. No volia ser com els pares, als quals sempre veia amoïnats, estressats i descontents malgrat els seus elevats sous. Anava vestit de manera xocant: pírcings, roba militar i cabells fluorescents. Sovint es queixava de la hipocresia i de la falsedat de la gent. En una de les entrevistes amb els pares, un oncle li va recordar al marit: “Però si tu feies el mateix! Que no te'n recordes de les baralles que tenies amb el pare? Per arribar tard, perquè no et volies tallar els cabells...”. El pare va reconèixer que se n'havia oblidat. Abans de ser l’universitari brillant i el professional prestigiós, d’excel·lència reconeguda, havia estat un jove rebel, de cridòries i cops de porta. La transmissió de valors: com?

Aquesta breu ressenya clínica ens mostra la complexitat de les situacions, que no es poden atribuir unilateralment als pares perquè és obvi que cadascú hi posa de la seva part. Les coses que passen s’inscriuen en els vincles i tenen relació tant amb les circumstàncies actuals com amb la trajectòria d’aquests vincles.


Monogràfic   19

Valors

Els conflictes relacionals i la transmissió de requisits necessaris i de valors no es resolen inhibint-se de les funcions, defugint manifestar-se. Els agents educatius han de pronunciar-se sobre el que es considera desitjable i reprovable, el que està bé i el que està malament i el que costen les coses, entre altres aspectes. També poden mostrar les seves preferències, el que els agradaria o il·lusionaria que el fills fessin, les fites que assolissin. La qüestió rau en què i sobretot en com es porta a terme aquesta transmissió. I també en com ho reben. Se n’apropien o ho rebutgen, els nens i joves que no són pas recipients buits ni tova plastilina del tot mal· leable? Els menuts ben aviat despleguen les seves actituds i apunten unes formes que els aniran definint el caràcter. Fetes aquestes consideracions podem perfilar el que dèiem davant l’excel·lència, ja sigui entesa com aquella qualitat superior que fa digna de ser singularment estimada i preuada una cosa, bé sigui definida com aquell grau eminent de qualitat, de valor, que té algú o alguna cosa en el seu gènere. Expressada en aquests termes podem situar l’excel·lència com un ideal, és a dir, aquell propòsit, idea, objectiu de reconegut valor per a una persona o comunitat el qual requereix l’esforç continuat per ser aconseguit. I quin seria el problema? D’entrada, cap. Al contrari; els ideals són necessaris per la formació de les persones i el funcionament de les col·lectivitats. Marquen el que és desitjable, assenyalen horitzons i estimulen el treball. Es poden malversar si es converteixen en dictat, si només es té en compte el prestigi de la fita aconseguida i no el temps i la dedicació per arribar-hi. Aleshores s’originaria el problema quan hi hagués una aspiració desmesurada, una ànsia per obtenir l’excel·lència a priori i amb caire obligatori. Intentant filar més prim podem situar el focus del problema en la exigència i, més encara, en una sobreexigència que es manifestaria en la imposició pels altres o per un mateix d’unes fites alienes a les possibilitats reals, sense relació amb les capacitats i les inclinacions de la persona, amb el mitjans amb que compta ni amb les característiques del seu entorn. Observem aquestes circumstàncies, per exemple, en famílies per les quals el procés educatiu, l’excel·lència cercada,

ha de culminar obligada i exclusivament a la universitat i on és impensable qualsevol altra formació o temps de tanteig fins que el jove sàpiga el que vol i es capaç de dur a terme. Ho veiem de forma encara més rígida en aquelles nissagues familiars entregades a una professió: metge, advocat, constructor... Aquí el cercle encara és més tancat perquè només es contempla una dedicació professional. En una franja social molt distinta, també trobem això en famílies d’origen humil, que, en el seu desig d’ascens social, volen que els seus, de grans, tinguin les professions més reconegudes, mentre a casa s’afavoreix molt poc la lectura i l’estudi. En tots els casos es deixen de banda les opcions, les inclinacions i destreses mostrades pels fills. Cert grau d’exigència és necessari per tal que hi hagi un treball sostingut, un rendir comptes al llarg d’un recorregut. És cert que els agents educatius han de promoure les capacitats dels infants, desvet-

“Més que obstinadament perseguida, l'excel·lència és un valor que hauria de ser joiosament trobat" "Cal no caure en una sobreexigència aliena a les nostres possibilitats reals com a individus" llar els seus interessos i les ganes de conèixer. Però aquest desplegament no es porta a terme sense requeriments que el mobilitzin i condicions que l’encarrilin. I aquí entra en joc aquest grau bàsic d’exigència que es refereix a "allò que és ordenat per les circumstàncies, per la naturalesa, per la satisfacció d’unes necessitats” i no pas –podríem afegir– per les urgències de sobresortir, per ser més que ningú, per ser el número u a qualsevol preu. A voltes amb tot plegat, pel que fa al valor de l’excel·lència, no es tractaria tant de maldar des de l’inici en aconseguir-la sinó que esdevingués la resultant d’un esforç raonat i perseverant. Seria una d’aquelles qualitats que més que obstinadament perseguides haurien de ser joiosament trobades. ■ Xavier Ametller és psicòleg clínic

El mot — Anna Olm

Buscar allò sublim L’arrel indoeuropea eghs “fora” és l’origen del prefix grec éxō “fora, de fora, fora de” i de l’adjectiu llatí extĕrus (exter),-a,-um “de fora”, amb la forma adverbial derivada extra, que en català vol dir “de qualitat superior; extraordinari, fora del que és habitual; cosa de més d’allò degut, esperat, acostumat”. La base indoeuropea kel- “aixecar-se, ser elevat” es relaciona amb un verb llatí desusat, cellĕre “elevar”, el seu participi celsus,a,-um “elevat, sublim” i celsitūdo,ĭnis “elevació”. A partir d’aquí es van formar excellĕre “ser superior, sobresortir, sobrepujar, distingir-se, avantatjar”, el participi actiu excellens,-ĕntis “que surt per damunt o excedeix de la talla d’un altre, superior, distingit”, el participi passiu excelsus i excellĕntĭa. En català, trobem "Sa Excel·lència", "Vostra Excel·lència" des del 1300: és el tractament honorífic donat a caps d’estat, ambaixadors, ministres i bisbes; Excel·lentíssim Senyor és el “tractament de cortesia amb què hom parla a la persona a qui correspon el d’excel·lència”. Excel·lent (segle XIV) era el tractament donat a reis i prínceps de la corona catalanoaragonesa; com a adjectiu significa “que excel·leix; eminent en bones qualitats; molt bo en el seu gènere”; magnífic, meravella, de qualitat... Un excel·lent és la millor qualificació possible en un examen. Excels (1435) vol dir “de gran excel·lència, sublim, en el lloc més elevat”. Excel·lir (1490) és “sobrepassar els altres, avantatjar-los en bones qualitats, distingir-se dels altres per la seva superioritat”. ■ Anna Olm és professora


20  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

—Ricard Aymerich El terme excel·lència en el món educatiu és complex. Mentre alguns l’usen per qualificar els alumnes destacats, altres parlen de qualitat. I mentre alguns eleven el tàndem excel·lència-equitat, altres el critiquen.

Excel·lència educativa, un nou repte

E

l terme “excel·lència educativa” és relativament jove al nostre país. Sigui per aquesta joventut, sigui per una interpretació interessada, el cert és que ens trobem davant d’un concepte que no és entès d’igual manera per tothom. Fa dècades que parlem d’excel·lents, a l’escola, però és referint-se a la nota més alta a la qual podia aspirar un alumne en les seves qualificacions. I el mateix adjectiu destaca que es tracta d’una qualificació que sobresurt, que excel·leix, que no està a l’abast de tothom. I aquesta potser no és la millor manera per referir-nos a aquest concepte en el camp educatiu, on l’objectiu d’universalitat dels seus principis, de no segregació, és a la base d’un concepte de qualitat molt compartit. Si, per contra, interpretéssim el terme “excel·lent” com un sinònim de “molt bo” (traint una mica bona part del seu significat primer, clarament elitista) entendrem millor l’evolució d’aquest concepte aplicat a l’educació i la seva irrupció en els debats educatius dels darrers temps. Després del debat centrat en la quantitat (d’alumnes que no tenien accés al sistema educatiu de l’estat, cosa intolerable en una societat avançada, o que pretenia ser-ho) que va donar lloc a la Llei d’Educació de l’any 1970, es va iniciar un altre no menys intens

debat sobre la qualitat, que va donar lloc a una altra gran llei orgànica: la LOGSE, de 1990. Primera conclusió: el concepte d’excel·lència, en educació, és hereva directa del concepte qualitat, que als anys vuitanta es planteja al nostre país –i al conjunt de l’estat– un cop solucionat el repte de posar escoles suficients per atendre tota la població dels sis als catorze anys. La constatació que les escoles no eren iguals –encara que oferissin els seus serveis sota els mateixos principis i objectius de l’ensenyament obligatori comú– va portar de seguida al plantejament d’un principi irrenunciable: l’equitat. Aquest principi, l’equitat, és l’única fórmula capaç de reconèixer diferències entre centres però perquè cada centre té unes necessitats diferents i ha de satisfer-les de manera diferent per tal de poder assolir l’objectiu comú d’una educació de qualitat. Des d’aquell moment, l’equitat va passar a formar part de la complexa definició d’educació de qualitat. Perquè, des del punt de vista social, no hi haurà mai qualitat (i aquest és un avenç conceptual social molt important) si aquesta no és a l’abast de tothom. El tàndem excel·lència-equitat, però, ha donat lloc a situacions ben curioses. Hi ha qui l’ha considerat i el considera un binomi indivisible: l’una alimenta l’altra i viceversa. I en canvi, hi ha qui considera que es tracta d’objectius antagònics: una escola ha de

decidir entre abocar-se a treballar l’equitat o bé dedicar els seus esforços a conrear l’excel·lència. I plantejat així, s’entén més que es parli en termes d’excel·lència, perquè qualitat i equitat no semblen, conceptualment, tan diferents. A qui pot convenir posar l’excel·lència i l’equitat als dos pols oposats? A mi, no. És evident que m’inclino clarament –i ho fem molts i moltes– per la primera significació del tàndem. Què és, doncs, excel·lència educativa? M’hi referiré des de la perspectiva d’un servei públic bàsic i fonamental per al benestar, la justícia social, el progrés de tots i totes. I en aquest sentit només podem parlar d’excel·lència quan definim l’educació com un acte col·lectiu, de coresponsabilitat entre els adults que tenim cura dels menors (a casa o a l’escola), basat en un model de ciutadà i de ciutadana que –a més de ser feliç– procura que també ho siguin els altres. Un acte educatiu que comença –per part dels docents– assumint el compromís ètic que comporta aquest ofici envers els infants i joves, les seves famílies, els companys de projecte, la societat que ens delega aquesta important tasca. Excel·lència educativa és societat mobilitzada que posa l’educació dels seus infants dalt de tot de les seves aspira-

“El tàndem excel·lènciaequitat hi ha qui el considera indivisible i altres que el veuen antagònic” "Excel·lència educativa és societat mobilitzada que posa l'educació dalt de tot de les seves aspiracions" cions i els seus esforços. I així, imperceptiblement i de manera natural, van arribant tots els resultats que, en una societat que tot ho avalua, tant i tant es fan servir per qualificar el nostre sistema: resultats dels alumnes, nivell de qualificació, inserció en el món laboral i professional. L’excel·lència individual no és el més rellevant, en educació. No hi ha excel·lència sense equitat. No hi haurà equitat sense un servei públic educatiu de qualitat. I això és el que més garanties dóna d’excel·lència educativa. ■ Ricard Aymerich és mestre i psicòleg


Monogràfic   21

Valors

Cinema —Judith Vives Antonio López, a El sol del membrillo, s’enfronta als propis dubtes per aconseguir una fita impossible. I a Cisne negro, Natalie Portman busca la perfecció.

Línia entre la vida i la mort

Natalie Portman en un moment de Cisne Negro.

L’excel·lència passa pel camí de la millora i la superació i avança cap al perfeccionament. Coincidint amb l’exposició antològica del pintor Antonio López que s’ha pogut veure al Museu Thyssen de Madrid, aquesta és una bona ocasió per recuperar El sol del membrillo, una obra personalíssima de l’inclassificable Víctor Erice, un cineasta que amb només tres pel·lícules ha tocat el cel. El sur, El espíritu de la colmena i El sol del membrillo són tres obres cabdals indiscutibles del cinema espanyol, però al mateix temps són el mur que ha frenat la trajectòria –breu en producció però molt llarga en el temps– de Víctor Erice, que no ha volgut o pogut filmar nous llargmetratges que millorin encara més una filmografia que per a molts ja és perfecta. Antonio López, a El sol del membrillo, s’enfronta als seus propis dubtes per aconseguir una fita que s’acaba donant per impossible: captar la realitat canviant de la llum que il·lumina el codonyer que el pintor s’ha proposat retratar. El pintor realista s’esforça encara més en captar una realitat que se li escapa de les mans,

però la perfecció absoluta es demostra impossible d'assolir, i per això, l’aventura es dóna per fracassada. En el documental veiem l’artista en aquest camí constant de superació, viu i canviant. Potser Erice intenta projectar en López alguna cosa de la seva pròpia circumstància, a través d’un film on també hi ha un cert revers de l’excel·lència: la decadència, la caducitat, la mort. Hi ha vida i moviment, ve a dir, en el camí cap a l’excel·lència; hi ha una recerca i el coneixement, sobretot, d’un mateix. És el procés que segueix la protagonista de Cisne Negro, la premiada pel· lícula de Darrer Aronofsky que, amb una sofisticada combinació de drama, dansa i terror, relata la història d’una ballarina obsessionada per oferir la seva millor actuació. I en aquesta recerca es trobarà enfrontada també a sí mateixa, a les seves pors i a la seva part més fosca, estadis inevitables que travessa en aquest camí cap a la perfecció, contradictori i dual, on no hi ha èxit sense fracassos previs, ni llum sense ombres, com no hi pot haver vida sense mort. ■ J. Vives és crítica cinematogràfica

El racó poètic —Albert Pera

Pere I el Catòlic + 1213 a Muret als 36 anys La llengua d’oc, el ver amor cortès i un país d’excel·lència i de finesa eren fa temps un ric domàs estès just a l’abast de catalana empresa. Cauen àvols croats del rei francès amb morts, sang i carnatge en l’escomesa sobre els càtars, bons homes que han après treball i humilitat per tota entesa. Muret, record roent com una brasa: la mort del rei valent a cops d’espasa i el naufragi d’un somni enmig d’estralls. Joglars i trobadors en gaia festa canten del bon rei Pere l’audaç gesta que defensa amb la vida els seus vassalls.

Comentari: Un altre dels meus personatges històrics del recull Camins de Sang. Perseguint l’excel·lència, el nostre rei Pere I, pare de Jaume I el Conqueridor, va perdre la vida en l’empresa. Això ens pot ensenyar que l’excel·lència, de vegades, és inabastable, però hem de lluitar per arribar-hi; hem de mantenir el desig de perfecció en la vida i en les obres.

Albert Pera és poeta


22  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

Entrevista Jaume Bertranpetit, director d’ICREA

Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i fundador i cap de la Unitat de Biologia Evolutiva en el Departament de Ciències Experimentals i de la Salut d’aquesta universitat.

“L’excel·lència és acceptar la diferència”

Aquest expert en genètica, ha publicat més de 250 articles científics, la majoria posteriors a 1992, moment en què s’especialitzà en l’estudi del genoma. Des d'aquí conrea ara la virtut de l'excel·lència, en un camp on són imprescindibles els millors. Què és per vostè l’excel·lència?

Per mi l’excel·lència és acceptar la diferència. És reconèixer que hi ha persones molt capaces de fer determinades coses i d’altres que ho són menys. Tenint en compte això penso que hem de donar facilitats a les persones que tenen possibilitats altes d’expandir-se en un camp. En definitiva, hem de donar oportunitats segons el potencial de cadascú. I això aplicat en el món de la recerca i la investigació...

En el cas de la recerca, es tracta d’anar a buscar persones que, a diferència d’altres, siguin capaces de tirar endavant certs projectes que mouen el món. Cal anar a cercar aquelles persones que per les seves capacitats marquen la diferència i portarles cap aquí. No podem mantenir la vella idea igualitària de castrar les persones més capacitades. I això no genera una classe superior? No accentua les diferències socials?

És evident, però en el moment que ens adonem que no tots som capaços de fer de la mateixa manera aquelles coses que mouen el món, vol dir que alguns tenen més capacitat que altres. Això és intrínsec a la naturalesa. Es tracta de reconèixer que hi ha gent més extremadament preparada i capacitada per fer una feina. En aquest cas estar als límits del coneixement humà. Quins altres valors estarien relacionats amb l’excel·lència?

Tots. Jo no dic que la persona excel·lent hagi nascut un geni o que hagi anat a l’escola més bona. Són els gestors polítics els que han de decidir aquestes coses. Només dic que no tothom és igual d’apte per fer avançar els límits del coneixement. A més, aquesta és una feina que no la podem fer tots a l’hora. És així de simple. Jaume Bertranpetit fotografiat al seu despatx.

La societat i l’administració saben valorar l’excel·lència?


Monogràfic   23

Valors

N’hem d’aprendre i hem de mirar com estan funcionant els experiments que es fan en altres llocs. Hi ha maneres i des d’ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, ho fem. Les persones que nosaltres hem seleccionat han fet que Catalunya se situï en el mapa de la recerca europea i mundial que d’una altra manera no haguessin pogut. La qüestió és tenir clar els objectius. I es tenen clars?

Bé, l’objectiu general de moure les barreres del coneixement és suficient? Això ja és una decisió política. Però si volem fer això ara tenim la possibilitat de valorar les persones que ho poden fer. De la mateixa manera que entre els escriptors i els actors sabem qui són els gran literats i els grans artistes del moment, nosaltres fem el mateix en el camp de la recerca. L’excel·lència es pot mantenir quan hi ha crisi?

Això a mi em sembla que ja és un tema polític. Depèn del capital que es vulgui destinar al coneixement. Hi ha economistes que diuen que només cal donar subsidis d’atur i altres que aposten per moure les fronteres del coneixement perquè aquesta és la base de la riquesa del futur. Òbviament vostè defensa la segona.

Sí, està clar que moure les barreres del coneixement no és un divertimento per determinades persones, sinó la base de totes les innovacions tecnològiques. I si anem a una Societat del Coneixement el guany de la societat dependrà d’això. Hi ha molts estudis que demostren que el coneixement és condició absolutament necessària però no suficient pel creixement econòmic. Per això, en moments de crisi, als Estats Units o a Alemanya s'ha augmentat els pressupostos en recerca. Ho va dir un responsable de la Universitat de Harvard: “Si l’excel·lència és cara, prova-ho amb la mediocritat”. Ara es parla d’excel·lència en l’àmbit de la recerca, en educació, en economia... es fa un abús d’aquest terme?

Per què hi ha d'haver cap problema en fer servir aquesta paraula? Estic molt cansat de la gent políticament correcta d’anys enrere que considerava aquesta paraula

tabú o prohibida. M’ho havien arribat a dir persones molt influents. Ja era hora que tinguem llibertat per fer-la servir! Ningú dubta que hi ha excel·lència en el futbol, la gent venera el joc d'en Messi... doncs per què no podem aplicar el mateix terme en el camp de la física quàntica? Especialment en ciència, com se supera la frustració de no assolir l’excel·lència?

Hi ha una frase que m’agrada molt: “Tinc la riquesa de no voler ser ric”. Jo sóc investigador i ara tinc al despatx del costat un jove que d’aquí vint anys serà un cervell deu vegades superior al meu. I n'estic molt cofoi! Si això em causa una frustració és que tinc un problema. Hem d’admetre que sempre hi haurà persones que ho faran millor que nosaltres.

al departament del costat de la teva pròpia universitat, sinó també, com deia abans, a Harvard. I si ells ho fan millor vol dir que nosaltres encara tenim una assignatura pendent, òbviament. Acabem amb un consell. Quin ens donaria?

Hem de ser capaços de despertar-nos i fer la feina. No tenim cap raó per asseure’ns i pensar que som els millors i que fem les coses fantàsticament bé. Hem d’estar sempre disposats a moure’ns. ■ MAria Coll

ICREA, estimular la recerca d'alt nivell

Però això no sempre és així.

Sí, però el problema és un altre. De vegades determinades capes del país han afirmat que, per exemple, els catedràtics d’universitat havien de ser els millors en tot. Ara hem d’esborrar aquesta idea. Hi

“No podem mantenir la vella idea igualitària de castrar les persones més capacitades” “Parlem d’excel·lència en el futbol; per què no en el camp de la física quàntica?” ha catedràtics que són magnífics i catedràtics que són molt poca cosa. El càrrec no atorga l’excel·lència. A més, un catedràtic en una època pot ser excel·lent i al cap de vint anys... que ho sigui un altre. Creu que això encara és així?

Aquí sempre hem tendit a protegir certes persones amb un estatus social de símbol del coneixement que se li havia donat anteriorment. I això és el que estem intentant desmuntar. Fins fa poc, alguns pensaven que pel fet que una persona escrivís a La Vanguardia era un gran investigador. A més, ara els coneixements són globals.

I tant, ara ja no s’ha de tenir un ull posat

ICREA són les sigles de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, una fundació impulsada des de fa més de deu anys per la Generalitat de Catalunya. La seva principal funció és contractar, per mitjà d’un procés de selecció basat en el talent científic, investigadors d’arreu del món i així estimular el creixement de la recerca d’alt nivell a Catalunya. D’aquesta manera ICREA també contribueix a facilitar el retorn dels investigadors propis que han dut a terme la seva carrera investigadora en centres de fora de Catalunya, atentent a una problemàtica de país que s'havia convertit en un autèntic càncer. A més, la institució col·labora activament amb les universitats i centres de recerca actualment existents a Catalunya. Fins a l’actualitat, amb la situació de crisi econòmica que retalla pressupostos i inversions, ICREA ha contractat un total de 271 investigadors en especialitats molt diverses: un 30 per cent en ciències de la vida i medicina, un 27 per cent en ciències experimentals i matemàtiques, un 12 per cent en ciències socials, un 16 per cent en humanitats i un 15 per cent en àrees tecnològiques.


24  Monogràfic

Octubre de 2011

L’Excel·lència

Història —Ramon Salicrú

Filosofia —Albert Botta

Areté, esforç i felicitat El terme excel·lència evoluciona des d’Homer. Per exemple, Aristòtil afegeix a l’excel·lència la felicitat del ple desenvolupament del potencial racional.

de 1894 - Auschwitz, 14 d’agost de 1941). Era un frare franciscà conventual polonès, presoner a Auschwitz, que es va oferir voluntàriament per a substituir un condemnat a mort –casat i amb fills– que els nazis havien escollit a l’atzar com a represàlia per una fuga que s’havia escaigut en aquell camp de concentració. Kolbe, que aleshores tenia 47 anys, va ser abandonat conjuntament amb altres nou presoners en una cel·la i condemnat a morir de fam. Al cap de tres setmanes se li va subministrar una injecció de fenol que li va provocar la mort. Si voleu saber més coses de Kolbe podeu consultar la seva biografia: No olvidéis el amor: la pasión de Maximiliano Kolbe d’André Frossard (Ediciones Palabra, 1991). Donar la pròpia vida per a salvar la d’un altre. Millor “excel·lència”? Sincerament, no. Serveixi aquest exemple per a honorar totes les altres “excel·lències” complides pels humans. Molt especialment aquelles que no han estat mai valorades ni reconegudes en els annals de la Història. ■

L’excel·lència humana, l’areté, neix a Grècia amb el llinatge aristocràtic i l’acceptació heroica del destí funest, glosada per Homer. Però ja a l’Atenes il·lustrada del segle Vè a.C. l’excel·lència connota definitivament qualitats intel·lectuals i se situa al bell mig de la polis, de la ciutat-Estat, en el diàleg, l’oratòria i el raonament. L’excel·lència viu a l’Àgora política, en la democràcia directa, amb l’eminent Pèricles. I els sofoi o savis, els sofistes, els grans educadors de Grècia, ensenyen l’excel·lència i la posen a l’abast del treball i de l’esforç intel·lectual de cadascú. Però també neix l’art de convèncer a desgrat de la veritat, l’erística, amb l’objectiu de vèncer sigui com sigui en el discurs. La reacció de Sòcrates és el "Coneix-te a tu mateix"; cerca la veritat que roman amagada al nostre l’interior. Plató vol que governin els filòsofs, la classe excel· lent, que s’ha desfet de l’ofuscació de la matèria i ha recuperat l’autèntic coneixement, el del món de les Idees, i amb ell, la Justícia i el Bé. Aristòtil afegeix a l’excel·lència l’eudaimonia, la felicitat del ple desenvolupament del potencial racional exclusiu de l’ésser humà. Així, el coneixement és virtut, realització de l’ànima racional només humana. Avui l’excel·lència s’usa per designar la qualitat suprema, la referència exemplar, sovint la pràctica d’èxit d’algú interiorment ferm, honest i resilient, compromès en un projecte, potser al capdavant, exercint aquell lideratge que engresca i fa sumar les experteses individuals per servir un objectiu compartit. ■

Ramon Salicrú és professor d'història i ètica

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Aquest frare conventual franciscà polonès va substituir un condemnat a mort –casat i amb fills- que els nazis havien escollit a l’atzar per matar a Auschwitz

MAXIMILIAN KOLBE, EXCEL·LENT No crec que es pugui aplicar el qualificatiu “excel·lent” al comportament continuat de qualsevol persona de carn i ossos, per honorable i admirable que hagi estat considerada la seva vida. Tothom té les seves limitacions i mancances. Hi ha persones “excel·lents”? Sincerament, crec que no. Però hi ha moments o facetes de les persones que sens dubte es poden qualificar d'aquesta manera. Ben segur que els exemples que trobaríem al llarg de la història serien innombrables i, a més, es desconeixen moltes actituds o decisions concretes d'homes o dones que, des del seu anonimat, han tingut uns comportaments que poden ser considerats com a veritablement excepcionals. Un exemple concret? Impactat encara per una recent visita a Srebrenica, Bòsnia, escenari de l'assassinat massiu més important després de la la Segona Guerra Mundial, llegeixo en un memoràndum d'aniversaris històrics que el 14 d’agost es complien setanta anys de l’assassinat de Maximilian Kolbe (Zdunska Wola, Polònia, 8 de gener


Monogràfic   25

Valors

Joc de cartes —Eulàlia Puigderajols Els grans qualificatius cal utilitzar-los amb prudència. arrossegats per la voràgine dels temps que ens toca viure, ara tot ha de ser “super”. Necessitem una cura d’humilitat.

Qui és excel·lent? ANEM AMB CURA... Mataró, 10 de setembre del 2011 Benvolgut lector, Voldria parlar-te de l’excel·lència, però certament no sé si entenem el mateix quan parlem d'aquest terme. Excel·lent és sinònim de perfecte i la humanitat no ho és, per definició. A més a més, penso que avui, de tant usar-lo, ha perdut força. No ho dic des del desànim o l’enveja; només intento tocar de peus a terra, posar les coses al lloc on les veig. Quan anava a l’escola hi havia tres categories de distinció acadèmica: la medalla vermella que era la de bon comportament, la verda d’aplicació en els estudis i la “d’excel·lència” –amb els colors de l’escola– que es donava a les noies que destacaven en tots camps. Tant les que van gaudir d’aquest merescut premi com les que no el vàrem merèixer, la vida les ha posat a totes en un lloc o altre. A ningú, que jo recordi, en aquest pedestal anomenat excel·lència. A mi aquest terme em suggereix a on hem

de tendir, l’objectiu, però seríem molt agosarats d’anar qualificant a tort i a dret d’excel·lent: el que destaca, el que despunta, el que millora... I, en definitiva, és el que realment acabem fent. Potser si que deu haver-hi algú, que és excel·lent, però jo no l’he trobat. A mi se m’acut que aquest terme està relacionat amb una altra qualitat, la Intel·ligència, de la qual n'hi ha múltiples. Un pot excel·lir en gimnàstica i ser un negat en literatura. Llavors en què quedem: És excel·lent o no ho és? Si, en gimnàstica i què? En altres coses potser no arriba ni a la suficiència. Per acabar et diria que els grans qualificatius cal que els utilitzem amb prudència; arrossegats per la voràgine dels temps que ens toca viure –tot ha de ser “super”– ens cal una cura d’humilitat. Tots, cada dia, hem de treure’ns les lleganyes dels ulls i rentar-nos la cara.

llibre En busca de la excelencia. Visión retrospectiva y análisis para el nuevo siglo Tom Peters Ed Nowtilus

Fa trenta anys Tom Peters va revolucionar l’empresa amb el llibre A la recerca de l’excel·lència, convertit en un clàssic de la gestió empresarial. Aleshores va apuntar els vuit principis de l’excel·lència, eines per mantenir-se en peu en un món competitiu. El 2002, vint anys després, va presentar aquesta actualització. Conte La mejor família del mundo Susana López (de 5 a 8 anys) Ediciones SM

Una nena d’un orfenat que aviat serà adoptada somia en tenir la millor família del món. Què fantàstic seria tenir una família d’astronautes o pirates? Aviat descobrirà que l’excel·lència no sempre es troba entre l’extravagància.

Fins aviat. Eulàlia Eulàlia Puigderrajols és mestra

Música —Maria Salicrú-Maltas

El mestre Casals Pau Casals (El Vendrell, Baix Penedès, 1876 - San Juan, Puerto Rico, 1973) és el músic català més conegut internacionalment. Ho va aconseguir amb un constant esforç i dedicació al llarg dels 96 anys de vida. A nivell musical, va destacar per innovar la tècnica del violoncel. Avui els violoncel·listes del món toquen amb l’anomenat mètode Casals. La llibertat i naturalitat que el músic va donar a l’instrument va repercutir en l’expressivitat: el violoncel també permetia transmetre molts sentiments. L’altra gesta del músic del Vendrell fou l’estudi durant dotze anys de les Sis suites per violoncel sol de Bach. Ell fou el pioner a tocarles i enregistrar-les. Gràcies a Casals, aquestes suites es divulgaren i es toquen avui. Casals va dotar de gran personalitat el violoncel, aconseguint que esdevingués un instrument solista, sortint de l’anonimat de l’orquestra. ■ Maria Salicrú-Maltas és musicòloga

Per saber-ne més

Pel·lícula The blind side John Lee Hancock

Michael Oher, Big Mike, és un jove afroamericà de família pobra i desestructurada. La seva vida canvia quan coneix Leigh Anne Tiohy, dona adinerada que decideix acollir-lo a casa. Mike és maldestre i poc intel·ligent, però hi ha una cosa que fa bé, jugar a futbol. Tothom pot ser excel·lent en alguna cosa, però cal descobrir el propi talent. Basada en fets reals.


26  Opinió

Octubre de 2011

Portes obertes —Muriel Casals

Compromís i confiança Passada la voràgine anual de la Diada de l’Onze de Setembre, la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, ens encoratja a reforçar la nostra catalanitat durant tot l’any a partir dels valors del compromís i la confiança.

A

quest any a Òmnium Cultural celebrem els cinquanta anys de la nostra entitat. Ens agrada fer-ho sobretot en la feina quotidiana, recordant que són cinquanta anys de fidelitat al nostre país, a la nostra llengua i a la nostra cultura. La fidelitat i el compromís són segurament dos valors que defineixen Òmnium Cultural, uns valors que són especialment necessaris en la societat d’avui i sobre els quals us proposem reflexionar. Fixem-nos en el valor del compromís, específicament. Sentir-se compromès amb una causa vol dir tenir la voluntat d’acomplir unes obligacions i ser responsable de la paraula donada. Un compromís amb la paraula donada que a vegades pot ser implícit i d’altres pot ser més explícit. En el nostre cas, quan signem amb el lema “llengua, cultura, país” estem donant la nostra paraula de compromís amb aquestes idees, o més dit amb aquests ideals; i ho fem ben explícitament. La paraula compromís també fa referència a moments crítics, en certa manera a moments difícils o complicats; és així quan parlem per exemple d’una situació de compromís. Aleshores podem entendre que una situació crítica és aquella en la qual es troba algú i que es defineix com una situació greu, transcendental. Segons el diccionari, un moment crític és també un moment en el qual es decideix la sort d’algú o d’alguna cosa. O també podem recordar la definició que fa la Física d’una situació crítica dient

que es presenta quan es donen unes “condicions que determinen un canvi en el desenvolupament d’un fenomen o en les propietats d’un cos”. Si observem el comportament del nostre cos social, si analitzem el desenvolupament dels fenòmens econòmics, demogràfics, polítics i culturals a Catalunya, podem concloure sense gaire dubtes que ens trobem en una situació crítica. Vivim moments transcendentals en els quals es decideix la sort del nostre esdevenidor. Precisament per això pren tanta importància el valor del compromís, la decisió de complir amb la paraula donada de fidelitat al país. Certament, d’una manera quasi consubstancial al comportament dels humans, el sentiment de compromís amb l’entorn s’accentua i es reforça en situacions històriques que considerem que són crucials. En aquest sentit observem un creixement de la dedicació i l’ interès de molts ciutadans i de moltes entitats envers tasques de caire col·lectiu quan es viuen condicions que determinen un canvi en el desenvolupament d’un fenomen; s'evidencia un augment del patriotisme en el sentit més noble de la paraula. Per començar hem recuperat l’adjectiu patriota en el nostre llenguatge per aplicar-lo a aquelles persones que actuen generosament per millorar la nostra societat. Així doncs, podem considerar una evolució positiva, un canvi en el comportament dels catalans; darrerament ens estem fent uns sers més socials, menys individualistes. Hi ha prou senyals per afirmar que el que ens socialitza, el que ens cohesiona, és la voluntat de participar activament en la transformació del nostre país. Ho expres-


Opinió   27

Valors

sem de formes diverses i l’esperança d’un futur millor troba formulacions molt variades però hi ha un substrat comú que es pot resumir en la voluntat de decidir el nostre govern, la nostra política. Aquesta decisió en favor d’autogovern, en favor d’una plena sobirania va lligada a la voluntat de ser una presència identificada i identificable dins del concert europeu i internacional. En aquest procés de compromís amb nosaltres mateixos, que és una manera de dir que ens comprometem amb el nostre país, hi juga un paper molt important la confiança que ens inspirem mútuament. De manera que la confiança és un altre dels valors que ens convé destacar. Només es pot treballar generosament al costat d’altres si tenim la convicció que aquells amb qui compartim responsabilitats faran el que han anunciat. La confiança entre els ciutadans, la confiança dels ciutadans amb els representants polítics i d’una manera molt especial la confiança dels polítics amb els ciutadans –som nosaltres els que els hem situat als llocs de responsabilitat que estant ocupant– és un factor essencial en el procés de millora com a societat civilitzada. Pel que fa a la dosi de confiança mútua que ens reconeixem, hi juga un paper molt important el passat cultural. La tradició, l’educació, fan que hi hagi societats on la confiança és un valor compartit com és el cas dels nostres veïns del nord d’Europa; pels escandinaus enganyar als socis, als col·legues o a la hisenda pública és quasi inimaginable. Malauradament dins de la tradició llatina la relació entre l'administració i els administrats i també les relacions privades comporten

dosis elevades de desconfiança que fan socialment permissibles actuacions tramposes. La bona notícia és que aquestes característiques són modificables. Quan els catalans reclamem més poder per la nostra Generalitat ho fem, és clar, sobretot per motius polítics; ho fem perquè volem ser governats per nosaltres mateixos, però ho fem també per motius morals, perquè estem convençuts que sabrem exercir un millor control sobre una administració i uns polítics que es deuen estrictament a nosaltres. Per començar i justificar l’optimisme, els nostres responsables polítics tenen avui molts motius per incrementar la confiança en nosaltres, els ciutadans i en moltes entitats i organitzacions de la societat civil. Perquè els darrers temps hem donat unes mostres molt grans de civisme i hem demostrat de manera clara i evident la nostra capacitat de compartir i d’exercir responsabilitats socials. Al mateix temps hem exhibit de manera contundent quins són els nostres anhels. Ara tothom sap què volem i que som molts els qui ho volem. Pensem en el gran capital social i polític que representa per al nostre país tot el procés de preparació que va portar a la manifestació del 10 de juliol de 2010; pensem en la riquesa que han representat les consultes sobre la independència realitzades a tants pobles i ciutats del país els darrers temps. La maduració política i social que ha suposat el procés de les consultes és un actiu enorme que s’afegeix al nostre patrimoni social. Aquesta riquesa ens dóna un orgull legítim als ciutadans i sobretot ens dóna força per exigir una resposta dels nostres

"La maduració política i social que ha suposat el procés de les consultes és un actiu enorme" "Hem exhibit clarament els nostres anhels. Tothom sap què volem i que som molts els qui ho volem" representants polítics. Quan tens un poble que sap el que vol i quan tens molts bons exemples de compromís amb el país has d’exercir el lideratge que el moment crític exigeix; aquesta és la sol·licitud que des de la societat civil fem als nostres electes, conscients que la resposta no és fàcil però que no per això som menys exigents. Per sort, si busquem bons exemples de compromís n’hi ha molts, però en triarem un: Pau Casals, que hem recordat aquests dies. Ell mateix es definia: “La primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat”. I concretava aquest benestar en la pau al món i en la llibertat pel seu país. ■ Muriel Casals, nascuda a Avinyó, França, el 6 d'abril de 1945, és professora del Departament d'Economia i d'Història Econòmica de la UAB, d'on també n'ha estat vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació entre els anys 2002 i 2005. Des del 20 de març de 2010 és presidenta d'Òmnium Cultural.


28  Opinió

Octubre de 2011

Cartes creuades

La doble mirada dels adults sobre els joves d'avui De: Ramon Radó Per: Ester Romero CC: Revista Valors Assumpte: Sobre els joves i els valors data: 22 de setembre de 2011

Benvolguda Ester, En darreres tertúlies que he participat sobre joves i valors m’ha quedat la sensació que els adults tenim una doble mirada sobre aquest tema. D’una banda n’hi ha uns que diuen que els joves d’avui són extraordinaris, que tenen valors clars i que són més coherents del que ho podien ser aquests mateixos adults quan tenien la seva edat. D’altres expressen que la joventut d’avui dia no té un nord massa ben definit, que les expectatives són tan fosques, que van per la vida fent tombs sense una direcció definida. Estan imbuïts d’aquest relativisme ètic que predomina i no tenen valors sòlids per fonamentar la seva vida. Imagino que, com sempre, es reflexen postures extremes i que deu ser molt difícil descriure la realitat de les coses. Dubto que es pugui parlar de joves i valors; en ambdós conceptes estem fent una abstracció en què podem fer entrar tot el que vulguem: preconcepcions, prejudicis, tòpics, ideologies... i la darrera experiència viscuda amb joves, que elevem a categoria d’universal.

Els joves que jo conec i que són la meva referència, o la mostra que em serveix per escriure aquesta carta, són molt variats. No n’hi ha dos d’iguals, com la famosa dita "tants caps tants barrets". Però sí puc afirmar que tots ells tenen una escala de valors ben jerarquitzada i que orienta el que diuen i el que fan. No estic massa d’acord en què avui hi hagi una crisi de valors i que els joves són qui més la pateix. Tant de bo haguéssim replantejat i posat en crisi els valors d’una societat economicista i consumista, que ens ha portat a una situació difícil i complexa. Però tinc la sensació que els seus criteris de valoració segueixen vigents i imposant-se arreu de manera impecable. No dic que l’escala de valors sigui universal o majoritària, però estic convençut que, entre els joves, trobaríem bastants coincidències, bastants valors comuns, malgrat no ocupessin el mateix lloc en la seva jerarquia. Fins i tot et diria que els joves que anomenem problemàtics tenen la seva pròpia escala de valors. Per més estranya que a mi em pugui semblar, he de reconèixer que és la seva i que necessitaríem parlar i dialogar a fons amb ells per arribar a entendre perquè jo actuo d’una manera i ells d’una altra. I els elements comuns que tenim. Tots donem valor a allò que considerem important, que resulta interessant per la vida personal i col·lectiva. Aquesta és la causa de què els valors siguin tan diversos, perquè queden marcats pels nostres interessos, pels interessos i les vivències de cadascú. Les coses són importants i tenen interès quan satisfan els desitjos, expectatives o necessitats. Per això és tan important escoltar quins són els desitjos, expectatives i necessitats dels joves, si volem intuir allò que realment és significatiu a les seves vides.

Reconec que la manera d’expressar les necessitats pot ser més o menys, violenta, tolerant, pacifica, educada... sovint vindrà donada pel context en què aquests joves hagin viscut, pel testimoni que hagin rebut dels adults. Qui s’ha criat entre crits, cridarà arreu on vagi, qui s’ha criat en un ambient hostil i violent, té molts números per a esdevenir desconfiat i fins i tot agressiu. Però una societat madura ha d’aprendre a escoltar per damunt d’uns gestos d’indignació o desgana. Hem de crear espais de diàleg on les persones puguem explicar-nos aquestes

"Els joves que jo conec són molt variats. No n'hi ha dos d'iguals. Però tots tenen escala de valors" "Hem de crear espais on puguem explicar-nos les raons que fan que valorem una cosa més que una altra" raons de fons que fan que valorem una cosa més que una altra, aquelles coses que ens fan entendre la realitat d’una manera o altra. Però potser, si ens podem escoltar sense presses i sense por, sabrem allò que mou el cor dels joves i què configura la seva escala de valors. Els valors no són merament subjectius o objectius, són les dues coses alhora, i per això és tan important un diàleg que ens ajudi a establir quines són aquelles coses que, essent importants, mereixen l’esforç de tots plegats. És amb aquest diàleg que ens adonarem que molts dels valors són tranversals, és a dir, comuns a la majoria dels éssers humans. Una salutació cordial.


Opinió   29

Valors

De: Ramon Radó Per: Ester Romero CC: Revista Valors Assumpte: Sobre els joves i els valors data: 22 de setembre de 2011

Benvolguda Ester, En darreres tertúlies que he participat sobre joves i valors m’ha quedat la sensació que els adults tenim una doble mirada sobre aquest tema. D’una banda n’hi ha uns que diuen que els joves d’avui són extraordinaris, que tenen valors clars i que són més coherents del que ho podien ser aquests mateixos adults quan tenien la seva edat. D’altres expressen que la joventut d’avui dia no té un nord massa ben definit, que les expectatives són tan fosques, que van per la vida fent tombs sense una direcció definida. Estan imbuïts d’aquest relativisme ètic que predomina i no tenen valors sòlids per fonamentar la seva vida. Imagino que, com sempre, es reflexen postures extremes i que deu ser molt difícil descriure la realitat de les coses. Jo tinc el meus dubtes que es pugui parlar de joves i valors, perquè en ambdós conceptes estem fent una abstracció en què hi podem fer entrar tot el que vulguem: preconcepcions, prejudicis, tòpics, ideologies... i la darrera experiència viscuda amb joves, que elevem a categoria d’universal. Els joves que jo conec i que són la meva referència, o la mostra que em serveix per escriure aquesta carta, són molt variats. No n’hi ha dos d’iguals, com la famosa dita de “tants caps tants barrets”. Però si puc afirmar que tots ells tenen una escala de valors ben jerarquitzada i que orienta el que diuen i el que fan. No estic massa d’acord en què avui hi ha una crisi de valors i que els joves són qui més la pateixen. Tant de bo haguéssim replantejat i posat en crisi els valors d’una societat econòmica i consumista, que ens ha portat a una situació difícil i complexa, però tinc la sensació que els seus criteris de valora-

ció segueixen vigents i imposant-se arreu de manera impecable. No dic que l’escala de valors sigui universal o majoritària, però estic convençut que entre els joves, trobaríem bastants coincidències, bastants valors comuns, malgrat no ocupessin el mateix lloc en la seva jerarquia. Fins i tot et diria que els joves que anomenem problemàtics tenen la seva pròpia escala de valors. Per més estranya que a mi em pugui semblar, he de reconèixer que és la seva i que necessitaríem parlar i dialogar a fons amb ells per arribar a entendre perquè jo actuo d’una manera i ells d’una altre. I els elements comuns que tenim. Tots donem valor a allò que considerem important, que resulta interessant per la vida personal i col·lectiva. Aquesta és la causa de què els valors siguin tan diversos, perquè queden marcats pels nostres interessos, pels interessos i les vivències de cadascú. Les coses són importants i tenen interès quan satisfan els desitjos, expectatives o necessitats. Per això és tan important escoltar quins són els desitjos, expectatives i necessitats dels joves, si volem intuir allò que realment és significatiu a les seves vides. Reconec que la manera d’expressar les necessitats pot ser més o menys, violenta, tolerant, pacifica, educada... Sovint vindrà donada pel context que aquests joves hagin viscut, pel testimoni que hagin rebut dels adults. Qui s’ha criat entre crits, cridarà

arreu on vagi, qui s’ha criat en un ambient hostil i violent, té molts números per a esdevenir desconfiat i fins i tot agressiu. Però una societat madura ha d’aprendre a escoltar per damunt d’uns gestos d’indignació o desgana. Hem de crear espais de diàleg on les persones puguem explicar-nos aquestes raons de fons que fan que valorem una cosa més que una altra, aquelles coses que ens fan entendre la realitat d’una manera o altra.

"Els joves que jo conec són molt variats. No n'hi ha dos d'iguals. Però tots tenen escala de valors" "Els joves que jo conec són molt variats. No n'hi ha dos d'iguals. Però tots tenen escala de valors" Si ens podem escoltar sense presses i sense por, sabrem allò que mou el cor dels joves i què configura la seva escala de valors. Els valors no són merament subjectius o objectius, són les dues coses alhora, i per això és tan important un diàleg que ens ajudi a establir quines són aquelles coses que, essent importants, mereixen l’esforç de tots plegats. És amb aquest diàleg que ens adonarem que molts dels valors són tranversals, és a dir, comuns a la majoria

Els agrupaments escoltes desmenteixen els topics que sovient s’atribueixen als joves.


30  Opinió

Octubre de 2011

Màquina d’escriure —Joan Safont

Governs i valors La decisió del govern de la Generalitat de promoure un Pla Nacional de Valors ha aixecat una certa polseguera en els àmbits intel·lectuals.

A

pel·lar als valors s’està convertint en un autèntic tòpic. Sovint se’n parla perquè cal recuperar-ne d’oblidats; d’altres en reivindiquen de sòlids perquè els preponderants es consideren líquids, en la popular línia del filòsof jueu polonès Zygmunt Baumann. Fins i tot el millor equip futbol del món i el seu entrenador s’han definit pel “valor de tenir valors”. I aquesta revista es diu Valors. En aquest marc, el conseller Cleries va presentar fa poques setmanes el projecte d’un Pla Nacional de Valors provocant més crítiques que entusiasmes. La pregunta a fer-se és: han de tenir valors, els poders públics? És clar que sí. La política són uns valors compartits escollits per l’electorat davant d’altres propostes. Ara bé, també cal preguntar-se: aquests poders han de prendre una posició proactiva d’estímul d’aquests valors? Des d’un punt de vista liberal, la resposta serà negativa: el poder no ha d’endinsar-se en quins són els meus valors, més enllà de la llei i l’ordre públic. Entrar a determinar què s’ha de promoure en termes de valors, seria una manera subtil d’intentar inculcar determinats punts de vista. Un bon liberal creurà que el ciutadà és lliure d’adoptar els valors que consideri preferencials, de compartirlos amb d’altres i transmetre’ls. Ara bé, la crítica des del punt de vista oposat, l’esquerra d’arrel marxista, és més relliscosa. Ben sovint aquesta crítica, des de posicions properes al dogmatisme moral, es fa amb la por de què els valors que es volen cultivar no coincideixin, precisament, amb els seus. Tradicionalment, la idea revolucionària

A la intempèrie —Irene Alerm

Dostoievski i la por de morir-se havia considerat primordial ensorrar una sèrie de valors caducs per tal de construir una nova societat amb uns nous valors que s’adaptin a aquesta revolució, com explicà el pensador liberal francès Raymond Aron. Podríem entendre la necessitat d’una política de valors després d’un llarg procés en què l’avantguarda d’uns nous valors ha passat per sobre d’unes íntimes complicitats compartides útils per continuar vivint en societat, que havíem anat aprenent dels nostres predecessors. Quan la creativitat ha superat sense reserves l’esforç i l’excel·lència; quan una mal entesa tolerància s’ha entès com a manca de criteri; quan la multicultural diversitat s’ha traduït en una inexistència de referents compartits per una tradició cultural comuna... cal repensar quines són les nostres prioritats com a comunitat. Potser no servirà de res un Pla Nacional de Valors, potser poc apro-

fundirà una campanya més o menys intensa a través de les entitats socials, potser no es podran veure els resultats de determinades eines pedagògiques, però si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà estat un encert. No serà per lleis que compartirem uns valors propis –pocs però certs–; caldrà que se’ns desvetllin a través de l’educació, la filosofia, l’experiència o l’amor. ■

Just avui he acabat de llegir Els germans Karamàzov. Ha estat la gran lectura de l’estiu alternada amb altres llibres més breus –que no sempre vol dir menys grans–. M’ha fascinat de nou el món rus: aquesta vastitud de sentiments exaltats, d’una profunditat aclaparadora; aquestes experiències viscudes tan pregonament i desmesurades com estepes recòndites; aquests sentits tan abismals i dicotòmics –quina felicitat tant dolorosa que senten!– que a algú versat i aferrat a la temprança virtuosa que habita a casa nostra encara li podrien semblar irreverents. En aquest cas, però, el primer cop que llegia quelcom del gran Dostoievski, això se m’ha fet molt més evident. Hi ha obres, tan lligades a l’autor, que ens parlen de tot el què és ell amb una transparència absoluta. No crec que sigui aquest el cas tot i que sempre hi ha quelcom de massa real dins la ficció, per molt ocult que s’hi trobi. Per tant, com que em pica la curiositat, busco i agafo un llibre on en parlin i, si pot ser, que estigui escrit d’una forma tan bella com ho fa l’escriptor Stefan Zweig amb qualsevol dels seus assaigs. Resulta que Dostoievski tenia moltíssima por de la mort, diu l’austríac, i per això ho vivia tot amb aquesta intensitat: doblement abismat. Tensionat per la malaltia i l’anhel de viure, busca mil maneres per perpetuar-se, allargar-se cap a l’infinit. Les obres escrites, que han perdurat al llarg de la història i segurament seguiran esgarrapant entranyes i consciències, són el llegat d’infinitat que ens ha deixat en herència aquest rus. Però no només perquè l’han sobreviscut sinó perquè ell se’ns fa present quan el llegim. I, encara diria més, llegint-lo podem endinsar-nos nosaltres també dins aquest món i sentir una engruna, ni que sigui, d’aquesta eternitat. ■

Joan Safont és advocat i periodista

Irene Alerm és llicenciada en filosofia

El conseller Cleries, de Benestar i Família.

"Si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà encertat"


Opinió   31

Valors

Escala de valors —Francesc Grané

La bondat i el seu llenguatge Paul Ricouer, que va ser un dels filòsofs més importants del segle XX, visitava periòdicament el monestir de Taizé, situat a l’est de França, a tocar de Suïssa.

L’

any 2005 moria un dels filòsofs més importants del segle XX i segurament de tota la història. Un home senzill, a qui devem una contribució fonamental sobre el paper del llenguatge en la construcció de la identitat. Ricoeur, com altres personatges rellevants –François Miterrand, Romano Prodi, Jacques Delors–, visitava periòdicament Taizé. En un dels seus recessos, Ricoeur va expressar a la comunitat: “Per molt radical que sigui el Mal, aquest no serà mai tant profund com la Bondat”. No parlava d’un Mal ridícul. Parlava del Mal que destrueix la condició humana, del Mal que porta a l’explotació de milions de nenes a la prostitució o de milions de nens als treballs forçats; del mal que comporta la destrucció de tantes infanteses, ferides en allò més profund per l’abandó, per la desídia; del Mal que suposa la utilització de les persones en benefici propi (qui no ha experimentat haver estat utilitzat i, tot i saber-ho, no poder aturar certes maquinacions?). “Què és el què vinc a buscar, a Taizé? Diria que una classe d’experimentació d’allò que crec més profundament. Allò que s’anomena religió té a veure amb la Bondat. Això està una mica oblidat, de manera particular en algunes tradicions del cristianisme. (...) Hi ha una certa estretor de mires, de tancament sobre la culpabilitat i el Mal. No és que subestimi el problema, perquè això m’ha ocupat durant les darreres dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que per molt radical que sigui el Mal, aquest no serà mai tan

profund com la Bondat. I si la religió, les religions, tenen un sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, anar a la seva recerca, allí on està totalment enterrat. Ara bé: aquí a Taizé veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en l’oració, on trobo milers de joves que no tenen una articulació conceptual del Bé i del Mal, de Déu, de la gràcia ni de Jesucrist, però que tenen una inclinació, un tropisme fonamental cap a la bondat”. Davant d’una afirmació tan habitual i mediàtica com la que els corruptes, els qui juguen brut (els “dolents”, per ridícul que soni), sempre van endavant, Ricoeur afirma que el fons de bondat que tota persona porta en el seu interior és molt més fort. La paraula ‘bondat’ no s’ensenya a les escoles, no apareix. Com tampoc ‘humilitat’; han desaparegut. Però que les paraules no

"La paraula ‘bondat’ ja no s’ensenya a les escoles, no apareix. Com tampoc la paraula ‘humilitat’" hi siguin no suposa que el contingut sigui latent en amplis sectors de població. “Estem aclaparats pels discursos, per les polèmiques, per l’assalt d’allò virtual. Hi ha una zona opaca, i cal alliberar aquesta certesa que sorgeix en allò tan profund, alliberar-ho i anunciar-ho: la bondat és més profunda que el Mal més profund. I no només hem de sentir-ho, sinó que hem de donar-li un llenguatge. I el llenguatge de Taizé no és la filosofia, tampoc el de la teologia, sinó el llenguatge de la litúrgia. I per a mi, la litúrgia no és només una acció, un pensament”. Coneixem la Bondat a través dels que han estat “bons” amb nosaltres. Però la Bondat té altres llenguatges: unes melodies, uns colors, un ritme, un ambient. A través d’ells intuïm que, malgrat tot, la persona pot trencar la cadena de l’acció-reacció. En tota persona humana habita un misteri, el Misteri. Un fons, infinit, de Bondat. ■ Francesc Grané és doctor en comunicació

Contravalors —Xavier Manté

Mirar i veure Fa poc llegia aquestes dues petites publicacions tan conegudes, Indigneu-vos i Comprometeu-vos!, del personatge que s'ha convertit en un mite del moviment dels indignats, Stéphane Hessel. Ja en les primeres pàgines ens recomanava que, enmig de les contradiccions del món actual, fóssim capaços de reflexionar, entendre i actuar en conseqüència. Reflexionar i entendre és fàcil. Ara: actuar és difícil i ell mateix hi fa referència en el seu paper en la resistència francesa contra l’ocupació nazi. Aleshores era fàcil, explica. “Volàvem un tren nazi , tota la població ens aplaudia i fins i tot quedava per a la història com una gran gesta. Érem herois!”, recorda. Per aquells mateixos dies en què llegia els dos llibrets apareixien a tots els mitjans de premsa les imatges dels nens de Somàlia amb la pell i els ossos, amb el cap gros i les mosques passejant-se per les seves boques entreobertes i els seus ulls perduts. Jo us recomano que rescateu aquestes imatges que tothom ha vist, que en traieu una bona còpia. Poseuvos-les al menjador i quedeuvos una bona estona mirant-les un dia i un altre, reflexionant i mirant d’entendre aquesta aberració. Haurem seguit les dues primeres recomanacions d’en Hessel. La tercera, la d’actuar, la deixarem pel proper dia, quan la visió dels nens de Somàlia ens hagi fet prou mal i siguem capaços de seguir els consells evangèlics que el Che donava al seu fill: “Sean siempre capaces de sentir en lo más hondo cualquier injustícia cometida contra cualquier persona en cualquier parte del mundo”. ■ Xavier Manté és enginyer


32  Opinió

Octubre de 2011

L’altra cara de la ciència —Joan Basagaña

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Malbaratament Per què ens alimentari i ambiental molesta la mentida?

La permanència de la fam al món, segons Tristam Stuart, es deu no a la dificultat per a produir prou aliments per a tothom sinó en la seva mala distribució.

D

arrerament he llegit un llibre que m’ha impactat molt. Es tracta d’una obra escrita per Tristam Stuart, investigador del Centre d’Història Ambiental de la Universitat de Sussex i que al Regne Unit és també conegut com a un actiu divulgador sobre les conseqüències derivades de la nostra dieta. Tracta de l’enorme quantitat de productes alimentaris que es llencen sense ser consumits i analitza detalladament les conseqüències socials i ambientals que això representa. A tots se’ns podreix fruita a casa o bé se’ns caduquen iogurts arraconats al fons de la nevera; quan ens n’adonem els llencem sense remordiments. Però el problema, tal i com ha analitzat Stuart al llarg dels anys i en diferents llocs del planeta, té un abast que difícilment podem arribar a imaginar i no només es manifesta en la deixadesa de cadascú de nosaltres. La mateixa indústria alimentària és molt perversa i ens empeny a despreciar un percentatge molt important de la producció en cada graó de la cadena de subministrament. L’agricultor ha de llençar un munt de peces perquè la seva forma no és perfecta o pel caprici dels grans distribuidors. Les dates de caducitat són sovint massa restrictives i la majoria dels consumidors només volen els productes que tenen un aspecte immillorable. A part d’això, cada cop tenim més por d’agafar algun tipus d’intoxicació i els mitjans de comunicació sovint afavoreixen aquests temors. Després d’episodis com el de les vaques boges ens hem tornat molt més aprensius i la quantitat d’aliments que rebutgem és cada vegada més gran.

Tot plegat representa un cicle ben absurd. Hi ha molta gent que passa gana mentre gairebé la meitat del que produïm acaba saturant els abocadors, incinerat o en el millor dels casos reciclat, procés pel qual també paguem un cànon i repercuteix, doncs, en la nostra economia. Segons les tesis de l’autor el problema principal no és la falta d’aliments sinó la seva mala distribució i tot el malbaratament associat, degut a què en els països rics, per exemple, més de la meitat dels aliments acaben al cubell de les escombraries, i al Tercer Món es produeixen grans pèrdues d’aliments per manca d’infraestructres bàsiques que mantinguin el bon estat dels productes fins que són consumits. I bona part del problema és que quan llencem un tomàquet a les escombraries no només estem perdent el seu valor nutricional. Estem, d’alguna manera, malbara-

Segons Tristam Stuart, als països rics més de la meitat dels aliments acaben al cubell de les escombraries tant inútilment els adobs, l’aigua i la terra que s’ha destinat al seu cultiu i els combustibles fòssils emprats per a traslladarlos del camp al supermercat i d’allí a la llar per tonar-los a portar a un abocador. Milers i milers d’hectàrees al món es perden per cultivar aquests productes i d’aquesta manera es perden ecosistemes molt valuosos arreu del planeta, que podrien ser preservats tant sols minimitzant aquesta conducta escandalosa. Una obra molt aclaridora de com petits canvis d’hàbits individuals i millores en l’eficiència dels processos col·lectius ens poden reportar grans beneficis. ■ Joan Basagaña és biòleg

“Despilfarro, el escándalo global de la comida” de Tristam Stuart. Alianza Editorial / Intermón Oxfam.

Sentir-nos enganyats fàcilment desperta una mirada o lectura ombrívola de l’Altre. Allò que ens pot fer sentir desconfiança no és tant la certesa o no d’allò que ens han dit, sinó el fet de què l’Altre s’adreci a nosaltres sense manifestar-nos la veritat de la qüestió, donant-nos una resposta per sortir del pas. En aquests moments, quelcom s’esberla en la relació amb l’Altre. Un punt de decepció, frustració... envaeix el vincle. Cal però tenir present que l’engany que ens fa mal es troba en un registre diferent i més enllà d’allò que ens ha dit o anunciat. I ens dol quan l’engany presideix la interlocució, entre un i l’altre. Habitualment però, ens movem en el territori de les mitges veritats i mentides. I no faríem bé de pensar els dos conceptes com a coses oposades o contràries. La recerca de la veritat impulsa el nostre fer i actuar. Aquesta mateixa veritat que cerquem, però, s’escapoleix de la mateixa raó i les paraules que emprem. Perquè realitat i veritat es confonen. Mentre que la realitat dels fets o relats podem acabar objectivant-la i trobant-la a l’exterior amb les eines que dona la raó, la veritat de fons que ens mobilitza o paralitza en parlar ens resulta difícil de localitzar i es manté més enigmàtica. I el més fotut de tot, és que per a les persones, només des de la paraula i el llenguatge que ens adreça l’Altre, podem connectar amb la veritat més amagada de nosaltres mateixos. D’aquí la importància d’aprendre a parlar i escoltar bé. No en relació a les formes, sinó al fons. Copsar com es posen les paraules en relació al respecte propi i al de l’Altre, i si permetem a l’ensems, posar la distància i la proximitat que tota singularitat necessita, sense necessitat que l’amor volgut per tots plegats se’n vegi qüestionat. ■ Joaquim Trenchs és psicòleg


Opinió   33

Valors

L’angle mort —Francesc Amat

La política contra la llengua L’arrencada del nou curs polític s’ha vist enterbolida per un nou episodi en l’estira-i-arronsa en relació a la política lingüística del Govern de la Generalitat.

E

ls disbarats judicials han acabat amb la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la necessitat d’adaptar el sistema d’ensenyament a Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Convé recordar, però, que la desafortunada sentència va ser resultat d’un recurs interposat pel Partit Popular. Va ser conseqüència, doncs, d’un procés polític. Dissortadament, la llarga ombra d’aquell recurs ha acabat per posar en dubte el model d’ensenyament a Catalunya, que es caracteritza fonamentalment per tenir el català com a llengua vehicular i que ha estat un model d’èxit a l’hora de fomentar la cohesió social al país durant més de trenta anys. El model d’immersió lingüística vertebra l’ensenyament a Catalunya amb dues conseqüències bàsiques. La primera és que, per contrarestar la posició de debilitat del català respecte el castellà, garanteix un mínim de competència lingüística de tots els estudiants en català. I això ho aconsegueix sense perjudici de les competències lingüístiques dels alumnes en castellà. De fet, segons les dades, en les proves de castellà els alumnes catalans obtenen millors resultats que la mitjana a la resta d’Espanya. Seria bo que aquells qui qüestionen el model abans fessin un cop d’ull a aquestes dades. Però la segona conseqüència, encara més important, és que el model d’immersió lingüística garanteix el coneixement del català. Perquè no ens enganyem: el problema real a Catalunya no és només el coneixement del català sinó, sobretot, d’ús social de la llengua. Ferran Sáez, que dis-

cuteix en un interessant capítol "la identitat com a valor” al darrer informe de l’Enquesta Europea de Valors, assenyala que l’escletxa a tenir en compte a Catalunya és justament la diferència entre el coneixement del català i l’ús social del català. De manera que un model d’ensenyament que garanteixi el coneixement del català és condició necessària, però no suficient, per fomentar-ne l’ús social. I el que ha demostrat el model d’immersió lingüística és que és possible fer compatible aquesta condició amb no crear cap tipus de greuge en el coneixement del castellà. És, doncs, un model d’èxit. Aleshores la pregunta esdevé: per què qüestionar aquest model que ha demostrat ser positiu i integrador durant tants anys? Per què determinats partits polítics no dubten en posar aquest tema damunt de la taula i generar conflictivitat social? Una conflictivitat social absolu-

L’actual episodi és fruit d’una estratègia deliberada del Partit Popular per crispar l’ambient polític tament artificial, perquè el consens de la majoria d’actors socials a Catalunya, des de sindicats a empresaris, és recolzar el model d’ensenyament vigent. La resposta és evident: és el resultat d’una estratègia deliberada del Partit Popular per crispar l’ambient polític a Catalunya. I per què tensionar la situació? Per obtenir-ne rèdits electorals. William Riker, probablement el millor politòleg del segle XX, ja ho va advertir: els partits polítics poden obtenir rendiment electoral tensionant la situació política i polaritzant l’electorat. Així doncs, l’estratègia del Partit Popular no és només fruit de la ideologia, sinó una estratègia plenament conscient i deliberada. I malauradament, el PSOE va ser còmplice d’aquesta estratègia en rentar-se les mans de la sentència del Constitucional en el seu moment. ■ Francesc Amat és investigador a la Universitat d’Oxford.

Llocs —Isabel Yglesias

Platges

Parlar de platges quan la tardor és començada. Quan n’és la millor època: llueixen, buides, llises i netes, sota un sol mandrós, més boniques que mai perquè la mar se n’ha retirat una mica i s’ha enfosquit i fa onades llargues i profundes. Quan la cridòria de l’estiu i la música han deixat pas al vent, la llum, la sal gruixuda i fresca. Parlar-ne des de la nostàlgia dels dies d’estiu que encara ens impregnen la pell –dies que poden començar, seguir i acabar a la platja, de nits fresques sentint olor de mar i aquell airet que requereix jaqueta–. Amb el record llunyà dels primers dies d’anar-hi amb impaciència, malgrat no ens atrevim a remullar-nos-hi. Recordant-ne els dies de cridòria i xafogor de mig estiu, quan ni a l’aigua se’ns refresquen els cossos roents de tanta llum i festes. Recordar la meva: verd de pins, blau de mar i, enmig, la platja. Càlida, fresca; buida o plena dels colors de tovalloles i parasols. A voltes sorollosa. Plaentment silenciosa en migdies de setembre, en tardes de juliol, en vesprades d’agost en què t’adones que el dia s’ha escurçat mentre els pescadors ja planten les canyes. Parlar-ne sabedora del plaer d’haver-hi crescut, nedat, ronsejat, passejat de bon matí, passat dies sencers amb dinars en família i jocs amb amics. De saberles úniques –tan senzilles i nostres: les del Maresme–. Llargues i amples, de sorra gruixuda i acolorida, de mar que t’atrapa en dues passes. Parlar-ne enyorant-les; parlar-ne per ser-hi... ■ Isabel Yglesias és advocada


34  Propostes

Octubre de 2011

Fem la maleta —Joaquim Amargant

El valor

L’hospitalitat Un valor que jo he trobat als pobles del Llenguadoc-Rosselló, a la Catalunya Nord, és que la gent, en trobar-se allunyada de les grans ciutats, no té pressa per fer les tasques de cada dia. No va estressada, que se’n diu ara. Els joves, quan es troben algú pel carrer, malgrat ser un desconegut, el saluden. Aquest és un valor que també he trobat en altres llocs de França i us asseguro que tinc la sensació que és un dels únics països d’Europa on això encara passa.

De l’Alta Cerdanya al canal del Migdia francès Occitània és la terra de molts catalans que ara vivim al Principat i d’on, a partir dels segles XVI i XVII, els nostres avantpassats varen emprendre el camí cap el sud. El que m’ha empès a visitar i fer un recorregut amb bicicleta per l’Alta Cerdanya, part de la comarca del Rosselló i el conjunt del Departament de Llenguadoc-Rosselló -com en diuen ara els francesos-, és resseguir el camí que ja havia fet el meu pare als anys trenta per aquestes contrades. A casa guardo un plec de postals de la ciutat emmurallada de Carcassona i de tots els pobles de l’Alta Cerdanya i el Rosselló comprat per ell. Comencem la ruta a Puigcerdà, d’on –ja amb bicicleta– enfilem carretera amunt fins Llívia, a l’Alta Cerdanya, territori oficialment espanyol dintre la Cerdanya oficialment francesa des de el Tractat dels Pirineus de 1659. Llívia es va escapolir de formar part de l’Estat francès perquè el Tractat parlava de villages

o pobles i Llívia era una “vila”.Els seus 1608 habitants actuals són gent de muntanya; aquí el temps no corre tan depressa com a ciutat. A l’hostal, la fleca o a la botiga de queviures, atenen el visitant amb molta educació i amabilitat. Són oberts amb els forasters que anem a passar-hi uns dies, explicant coses dels pobles de muntanya, però també cal dir que es reserven la seva intimitat. Molt a prop hi ha Estavar, on molts catalans van a passar-hi uns dies, concretament als càmpings del Jardins d’Estavar o l’Enclave. A Estavar també es pot agafar el tren Groc que va de la Tour de Querol a Perpinyà, passant per Prada de Conflent. Nosaltres, en bicicleta, anem fins La Tour de Querol. La noia de la taquilla de l’estació s’esforça a parlar català; la majoria de viatgers que anem a Tolosa de Llenguadoc som del Principat. A l’estació de Pamiers el tren s’atura una bona estona: la Guàrdia Nacional francesa puja al tren, escorcolla els paquets de la gent i de cop, un jove de color, cridant amb la cara ensegonada de sang, surt d’un

vagó amb sis guàrdies que l’agafen per tot arreu: un immigrant sense papers que es devia pensar que Europa l’acolliria amb els braços oberts. A Tolosa comença el recorregut amb bicicleta pel canal del Migdia, que arriba fins a Narbona o a Sète, al Mediterrani. Nombroses famílies ressegueixen el canal per la vorera esquerra sota l’agraïda ombra dels plàtans centenaris. Altres famílies han llogat per 1.300 euros la setmana un vaixell de quatre o cinc places per fer el recorregut. Han de fer de mariners llençant i estirant cordes per superar les nombroses rescloses del canal. Castelnaudary o Bram són localitats que anuncien que ens trobem en terra de càtars, cristians dels segle XII i XIII que practicaven un cristianisme diferent de l’establert per l’Església Catòlica i foren durament reprimitis. I tanquem la ruta a Carcassona, la ciutat medieval, on cal quedar-s’hi un parell de dies. Moltes coses han canviat... però no tot Comparant el paisatge dels anys en què el meu pare va veure tot això amb ara, tot ha canviat molt. Malgrat els pobles i poblets no s’han engrandit massa,la gent ha passat de la “penúria” de viure a muntanya i de la pagesia al turisme, càmpings a l’estiu i estacions d’esquí a l’hivern. Una cosa es manté: el pare m’explicava que aquí la gent no tenia “comuna” a casa i defecava al carrer. La cosa ha millorat força també en aquest sentit, però encara hi ha moltes “comunes de lleó”, als establiments, on cal defecar mig ajupit i arrapenjat a les cames. Tots els articles a femlamaleta.blogspot.com


Propostes   35

Valors

Art —Ramon Bassas

L’última ‘corrida’ a la Monumental El cartell de l’última cursa de braus a Catalunya, del mallorquí Miquel Barceló, parla de sols i ombres, gran testimoni per una prohibició del tot absurda. Si hi ha una mostra feafent de l’art com a poder simbòlic i, sobretot, de la seva possessió com a tranquil·litzador de la nostra agitada existència és el fet que el cartell dissenyat per Miquel Barceló per anunciar la darrera cursa de braus a Catalunya, celebrada el passat 25 de setembre amb els toreros Juan Mora, Serafín Marín i José Tomás, ja sigui una peça buscadíssima en el món dels coleccionistes. Hi juguen molts factors. N’intentaré explicar alguns. Primer, que un dels millors artistes del món, vius, intervingui en el debat públic d’una manera tan contundent, tan lluny del llimb on s’hi arracona sovint els artistes. O on s’arraconen ells, com si l’art fos quelcom ‘extern’ al món. No, l’art és una manera d’ordenar-lo, en realitat. Segon, la polèmica absurda i estúpida sobre la supressió de la festa taurina al nostre país, que s’apunta a l’asèpsia i a la buidor simbòlica que presideix el corrent de pensament correcte tant en voga. Pensament correcte lligat a l’unívoc llenguatge tecno-científic amb què ens movem. I tres, justament perquè, davant la desaparició militant de símbols (toros, creus, banderes normals, vestit, tractaments, litúrgies, etc...), la seva aparició ‘artística’ en dóna un respir: ni desapareix del tot, doncs, ni apel·la tan directament com diuen al desig atàvic de sang, de mort, com diuen els detractors de la festa i de tot símbol. Hi ha encara una quarta raó. La qualitat del dibuix central és fora de tot dubte, com ens té acostumats Barceló des de la seva irrupció expressionista, allà als anys vuitanta, revisant l’art conceptual i abstracte. A més, remet a la idea, ja tractada per Barceló amb anterioritat, de les el·lipsis que, en l’espai (com els espais oberts de places circulars, tant al cel com a la terra), al sòl (com els cràters), en els objectes (com els plats de sopa), ens transporten a altres móns ignots. Val a dir que la forma el·líptica, la que dibui-

publi 1

El cartell de la darrera cursa de braus.

Davant la desaparició militant de símbols, tant en voga, la seva aparició ‘artística’ ens dóna un respir xen els astres, ha estat usada des de sempre com a símbol de traspàs entre dues realitats. I la ferida al seu sí, com representen alguns dibuixos medievals en representar les llagues de Crist, l’entrada de l’experiència divina en un cos. L’adopció per Barceló d’aquest símbol i la seva aplicació en formes tan senzilles atribueix el caràcter còsmic del més quotidià. Tornem al dibuix: també centra el brau com element vehicular d’aquest viatge, talment com les nostres cultures avantpassades (recordeu el Minotaure). Ens situa a nosaltres com a espectadors i convidats a lliurar la batalla. I contrasta la foscor i la claror (el “sol y sombra”) que sempre, sempre en tot el que és humà, van unides. I de tot això també en parlen, en parlaven, les nostres ja enyorades corridas. ■

publi 2


36  Propostes

Octubre de 2011

Teatre

Literatura

Solidaritat

Musicals, arreu

Oliveres en estat pur

Compra de proximitat La compra de proximitat pot ser una eina per millorar els nostres hàbits consumistes tot compromentent-nos i incidint positivament en la societat.

Els Miserables Barcelona Teatre Musical Temporada de sis mesos des del 30 de setembre

La febre dels musicals continua, però aquesta temporada arriben propostes d’alta qualitat. La temporada teatral de Barcelona ja ha aixecat el teló. Un dels gèneres que aquest any pica en força, encara que fa temps que està de moda, és el musical. Enguany es poden veure des de propostes autòctones, grans produccions basades en clàssics, obres infantils i fins tot algunes d’humorístiques, totes elles amb la música i la interpretació com a principals ingredients. De l’àmplia oferta en cartellera, destaquem dues propostes acabades d’estrenar. Per una banda, Els miserables, obra basada en la novel·la de Víctor Hugo i clàssic entre els clàssics dins el món dels musicals. Una història èpica i de redempció ambientada a la França del segle XIX. Un espectacle coral, amb veus impactants i difícil d’oblidar. Només té un problema, l’alt preu de les entrades. Per altra banda, també és recomanable, especialment per aquells que ara estiguin entre els 25 i 40 anys, el musical Cop de Rock! de Dagoll Dagom, en escena al Teatre Victòria. En aquest cas, no es tracta d’un gran producció, però un equip d’actors d’energia imparable, una escenografia molt resolutiva i el recull de clàssics del rock català que formen la banda sonora – alguns introduïts de forma una mica forçada-, permeten a l’espectador passar una molt bona estona i tornar per un instant a l’adolescència.

Això no funciona. Què és l’economia? Aracadi Oliveres Editorial Proteus Setembre 2011 64 pàgines

Proteus converteix en llibre una xerrada de l’economista a nens i nenes de 12 a 14 anys. “Una economia que permet que, havent-hi medicaments, la gent mori de SIDA, que permet que havent-hi aigua la gent no tingui aigua i que permet que havent-hi aliments la gent es mori de gana, és senzillament una economia que funciona malament”, aquestes són paraules del professor d’economia i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. I és que la realitat del nostre món és evident, però especialment en l’àmbit de l’economia, ens resulta incomprensible. Doncs, precisament per donar llum en temes foscos l’editorial Proteus acaba de publicar Això no funciona. Què és l’economia?, una obra resultat d’una conferència que l’any passat Oliveres va fer a nens i nenes de 12 a 14 anys d’una escola pública de Cerdanyola del Vallès i de les preguntes que aquests li van formular. Amb aquesta base i el carisma del seu autor ens trobem amb un llibre molt didàctic, fet des d'un punt de vista clarament crític i que ofereix elements de judici ètic sobre l’economia actual.

En moments de canvi com el que estem vivint en els darrers anys –canvis en el sistema de valors, girs polítics, socials i econòmics–, sorgeixen alternatives encaminades a adaptar-nos a les noves situacions. Potser és d’hora per dir que estem assistint a un canvi de paradigma, però el cert és que s’estan duent a terme nous plantejaments. O potser, senzillament, un retorn a antigues pràctiques que en d’altres temps es varen presentar com a útils i necessàries. Apostar pel comerç i els productes de proximitat n’és un clar exemple. Si bé el més pràctic és anar a una gran superfície (on hi ha de tot i més) està clar que no és el més recomanable en un sentit econòmic i social profund. Els productes que hi trobem vénen d’arreu; els diners que hi deixem, en canvi, queden concentrats en poques mans i deixen al seu pas contractes laborals i sous precaris així com una dura competència amb els petits comerços de tota la vida. Actes que no fa tant eren ben quotidians com anar a la botiga de barri, a la peixateria de la cantonada o a la carnisseria del mercat més proper han quedat gairebé en l’oblit dels nostres actes de consum. Segons les propostes recollides en la filosofia de la sobirania alimentària (www. alianzasoberanialimentaria.org/) cal plantejar-se tornar a aquestes pràctiques, recuperar l’anomenada compra de proximitat tot apostant pels productes autòctons, propers i de temporada. És una aposta econòmica, que reverteix directament en la població local i permet dinamitzar i reactivar l’activitat comercial, però també la social, cultural i mediambiental. A l’hora d’anar a comprar, doncs, cal plantejar-se a què donem suport i què volem potenciar ja que, tal i com diu Joan Antoni Melé, subdirector general de Triodos Bank, “cada cop que consumim estem votant per un o altre model”. MARIA MEDINA


37

Valors

Propers actes

‘L’excel·lència de l’empresariat català’ Conferència de Francesc Cabana, advocat i historiador de l’economia Dijous, 13 d’octubre a 2/4 de 8 del vespre Sala d’actes de Caixa Laietana Santa Teresa 63, Mataró En motiu de la presentació del número 86 de la publicació, que en aquest moment teniu a les mans, l’Associació Cultural Valors ha convidat a Mataró Francesc Cabana, advocat, expert en història de l’economia catalana i des del passat mes de març president de l’Ateneu Barcelonès i protagonista del número d’Octubre. L’acte s’iniciarà amb una presentació del nou disseny i continguts de la revista per part dels codirectors Joan Salicrú i Maria Coll. Ells mateixos ens explicaran el canvi d’imatge que ha fet Valors en aquest número, disseny de Manuel Cuyàs, i els projectes programats de cara el nou curs. Seguidament Cabana oferirà una conferència magistral sobre els valors de l’empresariat català i concretament sobre el concepte d’excel·lència aplicat en aquest sector. Aquesta només és la primera conferència d’un curs durant el qual l’Associació continuarà combinant la publicació mensual de la revista amb conferències i trobades de debat, com la V Jornada Valors i Compromís, amb la voluntat d’aprofundir més en certs temes.

‘Aprender de los campeones’ Conferència de Pep Marí, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat Dimarts, 25 d’octubre a les 7 de la tarda TecnoCampus Mataró-Maresme, Sala Burriac Av. Ernest Lluch 32, Mataró La Sala Burriac del TecnoCampus Mataró-Maresme acollirà la conferència de Pep Marí Aprender de los campeones, basat en el llibre que acaba de publicar. L'acte l'organitzen Plataforma Editorial, la revista Valors i el propi autor. Pep Marí és cap de psicologia del Centre d’Alt Rendiment de Catalunya, ubicat a Sant Cugat del Vallès.

Valors Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Gemma Figueras, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Toni Rodon, Ester Romero, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García i Rosa Garcia EDICIÓ i CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz disseny gràfic Manuel Cuyàs IMPRESSIÓ Impremta Prims GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García Comunity Manager Toni Rodon EDITA

DIRECCIÓ

Dipòsit legal

b-6206-2004

ADREÇA

Portal de Valldeix, 17 08301 Mataró telefon 620 749 138 · fax 93.798.62.59 Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

‘Valors a peu de carrer’ a Ràdio Estel El programa de ràdio que Valors ha produït en col·laboració amb Ràdio Estel tot el curs passat tindrà continuïtat en aquesta nova temporada. Valors a peu de carrer, això sí, passa a emetre’s el dissabte de 2 a 2/4 de 3 del migdia i els diumenges a les 10 de la nit. A partir d’ara el programa passa a estar coproduït amb l’editorial d’ètica Proteus, amb qui Valors treballa de forma més estreta des de fa uns mesos.

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.


38

Octubre de 2011

El conte d’Albert Calls

Reset ELL. Parlem d’un periodista que fa anys que treballa per a un gran mitjà. Havia començat fent una revista petita, sense cap intenció de guanyar diners, d’àmbit molt local, una publicació que omplia amb les històries que li explicaven la gent del seu carrer: algunes d’agosarades; d’altres, de més contraculturals; les que menys, poètiques; però totes amagaven al seu darrera el cor d’algú, els anhels, les necessitats, la grandesa i la misèria. Ell –el prota­– ho va aprendre tot amb l’experiència, de primera mà, fent i desfent, sense cap mena de referència que no fos d’alguns llibres d’assaig, molts d’ells dels anys 70, de la biblioteca del seu barri. ELLA. Ara surt la prota, que va estudiar carrera a la Universitat i que s’ho creu. Beca Erasmus a Estrasburg. Uns anys d’alternar una feina al McDonalds durant els caps de setmana amb un nòvio massa formal, amb qui va acabar tallant perquè els seus objectius a la vida eren ben diferents. Té una cosina que pinta uns quadres abstractes fets amb runes recollides als contenidors de reciclatge i que treballa en una botiga de roba d’un gran centre comercial. Ella, quan torna d’Estrasburg, fa de becària un any a la tele i acaba aconseguint feina de redactora en un canal d’abast nacional que emet telebrossa les 24 hores del dia. La seva tasca no té res d’extraordinari, en un programa d’aquests superfrívol, però cobra un sou arregladet que li permet estabilitzar-se, marxar de casa, llogar un pis a Gràcia i passar-se els caps de setmana veient pel·lícules en blanc i negre com Casablanca, per les quals sent una gran predilecció o sortint, de tant en tant, amb alguns amics no massa amics. De fet, no busca i no troba, però tampoc sent la necessitat de fer res més que deixar que passi el temps, que s’esfilagarsin les hores. ELL. Un dia el diari amb el qual col·labora li edita malament un article i li comporta un greu problema. Ell no ha escrit les frases que han sortit publicades però porten el seu nom. El fan servir de boc expiatori. Li cau al damunt el problema i es veu pressionat a plegar. A ningú li preocupa la seva marxa. No tarden ni unes hores en substituir-lo. En dos dies, de fet, ni tan sols s’enrecorden d’ell ni de cap dels dos o tres afortunats articles que el van donar a conèixer. Acaba sent un expedient de tres folis del comitè d’empresa. Ningú s’ha volgut mullar en la seva defensa per por a perdre la seva feina. Ara recorda amb estima aquella revista en la qual va començar, abans de professionalitzar-se.

ELLA. Hi ha dies que està trista i cansada quan surt del treball. Arriba a casa i mira una estona la televisió, un altre canal. Ja fa temps que no somia que podrà canviar el món. Ara veu clar que ni polítics, ni periodistes, ni cap dels filaments del sistema són un pas cap a la llibertat sinó una subtil forma d’esclavatge, pensada per abolir les llibertats individuals. “Sempre ha estat així i sempre ho serà”, es diu i de tant de repetir-ho s’ho acaba creient. Ho té clar, més clar que mai, però no pensa fer res perquè és més fàcil seguir reescrivint notes de premsa, multiplicant el que ja arriba elaborat des dels gabinets al servei dels que paguen per controlar l’opinió, la informació, les seves existències. Al cap i a la fi, a final de mes sempre arriba el sou. No aspira a anar més enllà, ja en té prou. O això, almenys, és el que es pensa. ELL. Sense feina. Un amic li dóna unes hores en un bar que li permeten recuperar la fe en les persones. Omple quaderns amb històries de les ànimes solitàries que s’apropen a la barra. Primer va començar a fer-ho en llibretes usades en les quals prenia notes de les comandes, ara se’n compra de noves i tot el que hi esgrafia li dóna sentit als moments, als segons, als minuts, a les hores, als dies, a les setmanes, als mesos. A poc a poc, va esdevenint un notari de la gent. Arriba un moment que no recorda qui era sinó qui és ara: l’escriptor, el periodista, l’home que guarda en una capsa de paper les històries de tots. Parlen amb ell i salven la seva memòria immediata. Li regalen instants que se sent lliure i té ganes de cridar, però el seu clam acaba sempre en el paper. ELLA. Ha anat esdevenint gris a poc a poc, encara que vesteix roba de marca i es maquilla. Amb els companys i companyes de la feina les converses són descafeïnades. Hi ha un noi que va parlar de canviar el sistema i l’han arraconat, no fos cas que se n’assabentés el cap de personal. Es tracta de viure en silenci, ser anònim, no barrejar-se en cap conflicte, aspirar a existir en grans edificis plens de comoditats fictícies, no aspirar a res més que ser un graó d’una gran cadena. El seu problema és que intenta no pensar-hi i de forma constant la seva ment li repeteix, amb insistència, aquests neguits i angoixes.


Valors

39

ilustració: Javier García

ELL i ELLA. Un dia coincideixen al local. Pura casualitat. Pregunta a una noia que seu a l’altra taula i li explica la història del bàrman experiodista, escriptor d’històries i ocasional escoltador de tothom que tingui alguna cosa a dir-li. Els primers dies no s’atreveix a parlar-hi fins que acaba trencant el gel i es fan amics. Li explica la seva trajectòria anònima que ell esgrafia en una de les seves llibretes rebregades. De les paraules fredes als moments tebis, fins a la màxima complicitat del final i al retrobar-se cada dia per assumir un projecte conjunt. ELLA i ELL. Ara són amics i fan una revista en un DIN-A 4 amb les històries que recullen. La fotocopien gràcies al suport de l’amic de la papereria. La regalen als clients del bar i als veïns del barri, que s’hi senten emmirallats. Hi ha qui la llegeix i aleshores s’acaba convertint en un explicador de relats vitals, un altre protagonista. ELLA, ELL i ELS ALTRES. Arriba un moment que són molts encara que siguin pocs i ho saben. La revista ha crescut i s’ha propagat més enllà del seu barri, cap a la ciutat, ha augmentat en col·laboradors i segueix sense donar diners però sí moltes satisfaccions a qui la fa i també a qui la llegeix. Ella ara somriu de veritat, fins i tot totes les hores que treballa a la tele i davant la sorpresa dels seus estressats companys de feina. El bar comença a ser conegut i Ell, l’home que recull històries, l’experiodista, un amic per a molts i un referent. A les tardes, quan la noia plega va cap al local i fins mitjanit, amb un grup de voluntaris, esmercen el seu temps recollint, redactant, publicant i fotocopiant. Des de fa uns pocs dies també tenen un blog, la seva revolució silenciosa comença a propagar-se, el camí cap a la llibertat és avui davant seu completament obert, sense horitzonts mesurables. Albert Calls és periodista i escriptor