Valors 65: Sentir-se segur és possible

SFOTO:ERGIORUIZ

Any VI Núm. Novembre6520093eurosAnyVINúm.65Novembre20093euros Sentir-se segur és possible vavalorslors IGNASI CARRERAS, "EL LIDERATGE SOCIAL ÉS SOBRETOT UN LIDERATGE DE SERVEI" valors.orgvalors.org VALORANT L' ACTUALITAT "POLÍTICA I VALORS. COM RESTAURAR LA GRANDESA DE LA POLÍTICA", DE DANIEL ORTIZ VALORS I LA FUNDACIÓ CARULLA US CONVIDEN A LA PRESENTACIÓ DE Sentir-se segur és possible

Com pot ser que en el moment de més seguretats de la història ens sentim més insegurs que mai? La seguretat és més una percepció, una actitud, que una realitat en si mateixa.

CADA DILLUNS, 22H ‘NITS ESTEL AMB VALORS’ A RÀDIO ESTEL 106.6 FM O RADIOESTEL.COM

Com pot ser que en el moment de més seguretats de la història ens sentim més insegurs que mai? La seguretat és més una percepció, una actitud, que una realitat en si AUTORmateixa.DE‘LÍDERES

PARA EL CAMBIO SOCIAL’ 2 DE DESEMBRE · 2/4 DE 8 DEL VESPRE · SALA D’ACTES C AIXA L AIETANA (S ANTA T ERESA , 63) DE M ATARÓ ENTREVISTA A JAUME CURBET: "SI BUSCO SEGURETAT, MÉS INSEGURETATS TROBO" I TAMBÉ ARTICLES DE: J. ENRIC ARMENGOU HÈCTOR MORA JOSEP PALACIOS I SALVADOR TORRES "SI BUSCO SEGURETAT, MÉS INSEGURETATS TROBO"

Les seves aportacions conformen el monogràfic d’un número que compta també amb una entrevista a Ignasi Carreras, expresident d’Intermon Oxfam a Espanya, emesa setmanes enrera en el nostre espai setmanal a Ràdio Estel, Nits estel amb Valors, i que recuperem en versió escrita. I com ja va esdevenint habitual en aquesta columna de presentació del número us anunciem un nou acte de cara al 2 de desembre, a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró. Conjuntament amb la Fundació Lluís Carulla presentarem el volum Política i Valors. Com recuperar la grandesa de la política?, obra de Daniel Ortiz. És un orgull, com el mes passat fèiem amb l’editorial Fragmenta, poder organitzar activitat d’aquest tipus amb una entitat del prestigi de la Fundació. Un cop més dir-vos que us hi esperem. Si no hi podeu ser, tingueu present que l’enregistrament de l’acte estarà disponible a la nostra web www.valors.org.

SERGIO RUIZ

és codirector

EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Joan Basagaña, Gemma Figuera i Núria Radó COL·LABORADORS Francesc Amat, Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Miguel Guillén, Xavier Manté, Albert Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Rosa Pursals, Ramon Radó, Toni Rodón, Joan Safont, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Jaume Curbet, J. Enric Armengol, Hèctor Mora, Josep Palacios i Salvador Torres DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García 2009.

Joan Salicrú de 'Valors'

EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Valldeix, 17 08301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina web: http://www.valors.org Publicació adherida a: Número 65. Novembre

Mentides del cine científic34 25

Seguretats sumari valors

cara

La col·laboradora de la secció L’altra de la ciència Núria Radó defensa que la majoria de films de tema científic estan plens d’errors i anacronismes. I que la recentment estrenada Ágora, d’Alejandro Almenábar, no s’escapa d’aquesta tònica. Hi havia vegada...unaAquest38mes, a la secció de contes, la professora Lourdes Gabarrón ens proposa una reflexió sobre el camí de les nostres vides. Una secció que expressamentil·lustra,pera Valors en cada entrega, Javier García.

MONOGRÀFIC

· Recupera la conferència de Xavier Melloni el 15 d’octubre a Mataró presentant ‘El Desig essencial’ a www.valors.org.

· Ja heu escoltat els primers programes de ‘Nits Estel amb (106.6deuRecorda:revistavalors.podcast.es.oplanaRecupera’lsValors’?alanostrawebwww.valors.orgdirectamentatravésdecadadilluns,alesdelanit,aRàdioEsteldelaFM). multimèdia Cada cop viure és una aventura més segura, sense cap mena de dubte. La protecció que tenim a nivell mèdic, a nivell policial, a nivell educatiu... és cada cop més alta. I paradoxalment cada cop ens sentim més insegurs, segons mostren les darreres enquestes a Catalunya, no n’hi ha cap dubte. Per què? Com s’explica? Aquesta és la pregunta què ens hem plantejat aquest mes i per la qual hem demanat resposta a cinc persones: Jaume Curbet, J. Enric Armengol, Hèctor Mora, Josep Palacios i Salvador Torres.

actual”enméscadaencaradecepciona,situacióresposta.dia’.Pujoconductor.altreidic‘bonInohihaLaemquecopéshabituallasocietat Coll és codirectora de 'Valors' / mcollpigem@hotmail.com

l'actualitatvalorant

4valors Maria

ncara és fosc. Quan arribo a la parada de l'autobús només he rebut com a estímuls el soroll estrident del despertador, l'aigua de la dutxa i el cafè calent. De vegades encara insuficients. El primer contacte humà verbal que tinc amb una persona és amb el conductor de l'autobús. Un home desconegut, que somriu malgrat haver de treballar de matinada. Ell adreça, un a un, un "bon dia" a tots els viatgers que pugen al vehicle. No escatima cap salutació, encara que repetirà aquesta frase centenars de vegades durant tot el dia a rostres que potser no veurà mai més. I ell és la persona que escolta per primera vegada la meva veu adormida, enrogallada i poc fluïda que li respon amb un altre "bon dia". Però avui hi ha un altre conductor. Pujo i dic "bon dia". I no hi ha resposta. La situació em decepciona, encara que cada vegada és més habitual en la societat actual. Mira que és ben fàcil dir "bon dia"! Però passa massa sovint que la salutació d'una persona que entra en un espai públic es perd en el buit. Per exemple, quantes vegades en entrar en una botiga i dir "bon dia" la dependenta amb prou feines aixeca el cap del taulell? I, a la inversa, quantes vegades entrem en una botiga sense dir ni ase ni bèstia? "Bon dia" és una salutacions cordial i que en la majoria dels casos no implica la voluntat d'iniciar una conversa. Però també és molt més. Són paraules de benvinguda, una forma senzilla de comunicació, de refredar la relació, encara que aquesta sigui fugaç i entre desconeguts. Una forma de demostrar que som éssers socials. Amb un "bon dia" entre desconeguts demostrem que no anem a la nostra, que no vivim aïllats, que formem part d'una comunitat. I informem que som receptius als altres. Ara fa uns mesos, el professor de comunicació, Lluís Pastor, va publicar un llibre titulat Parla'm i seré feliç en què precisament plantejava que tot contacte entre persones, per petit que sigui, malgrat no sigui verbal, és comunicació i com tota actitud comunicativa és clau per obrir o tancar portes. Precisament es fixava en la salutació matinal. En aquest cas, en l'àmbit familiar, i destacava la importància de dir "bon dia" a la parella només despertar-se, perquè "dir bon dia és obrir la porta a l'afecte" i tancar aquesta porta a les persones amb qui convius ja de bon matí "és un greu perjudici".

Quan era petita era habitual sentir en boca dels pares dues frases que em treien de polleguera: "Què s'ha de dir...?". Perquè mira que és fàcil dir: "Sigues agraït. Digues gràcies". Però especialment una altra que deia: "Saluda aquesta senyora". Per mi un rostre més, sense nom ni lligams. Però als infants se'ls ha d'educar en aquesta actitud de saludar, a coneguts i a desconeguts, quan s'entra en un lloc i quan te'n vas, quan et despertes i quan vas a dormir... perquè també són membres integrants de la societat. En definitiva, si vius en companyia, com apunta el professor Pastor, el primer "bon dia" el dedicaràs a la parella. Però després, encara que la son ens relenteixi els sentits just en el moment del dia que tenim més pressa, també cal tenir en compte de dir "bon dia" al conductor de l'autobús, a la senyora que reparteix diaris gratuïts, al porter del despatx... Persones amb qui potser no em relaciono estretament, però amb qui convisc.

E PASSANT REVISTA | Maria Coll Dir ‘Bon dia’ “Però avui hi ha un

D’INNOVACIÓ SOCIAL D’ESADE I AUTOR DE

DIRECTOR DE

Si un es coneix a un mateix, sap què ha de desenvolupar. El primer que vaig fer, que també és una fortalesa actual, és formar bons equips. D'aquesta manera eixuguem les limitacions pròpies.

IGNASI CARRERAS, L’INSTITUT ‘LÍDERES

El segon element va ser tenir un objectiu comú. Últimament hem tingut l'experiència de Vicenç Ferrer encapçalant una organització de caire social. És positiu tenir líders d'aquest carisma per les entitats?

PERFIL

“El lideratge social és sobretot un lideratge de servei” 5valors V ostè ha estat el màxim responsable, durant molts anys, de l’ONG Intermón. Acaba de treure un llibre sobre el lideratge social. Com el definiria?

Tots els líders tenen unes característiques comunes, però també variar algunes coses en funció del sector en el qual es treballa. Quan es parla de lideratges s'acostuma a fer referència al militar, al polític... però gairebé ningú al·ludeix al lideratge social. El lideratge social és sobretot un lideratge de servei, no orientat al poder, mogut pels valors, un lideratge en què el fonamental és la causa que s'impulsa. És un lideratge més compartit i amb més protagonisme.

Acostumen a ser persones honestes, amb una gran autoritat moral i que no busquen cap rendiment econòmic amb el que estan portant a terme.

Quan vostè feia de líder d'Intermón es va trobar amb aquesta manca de capacitat per exercir de líder? El lideratge polític s'associa a disputes i l'empresarial als diners. Sobre el lideratge social la imatge transmesa és la personalista. El lideratge no té bona premsa fins i tot entre la premsa. Inicialment no tenia una consciència ben clara de què estava liderant. Els primers disset anys a Intermón era responsables de dues persones i no ho veia com a lideratge, fins que vaig fer de president.

“El gran defecte de les organitzacions és quan passen a dependre del que les persones líders fan”

El passat 10 de juny es va presentar a Madrid l'estudi sobre les característiques i competències del lideratge a les ONG, Líderes para el cambio social, realitzat per Ignasi Carreras en col·laboració amb Amy Leaverton i Maria Sureda. Director durant deu anys de la prestigiosa ONG Intermon gent”,coneixescoherènciafonamental.propCol·laborardesasegueixvoluntaritantreivindicantCarrerasIntermon-Oxfam),(arasegueixlatascadellídercomdeld’ONG.Ellexercintcomtal:“Hoseguiréfentquepugui.iestaraamblarealitatésEtdónaalquefasiamoltadiu.

El lideratge social és el lideratge de les organitzacions que treballen pel bé comú, no governamentals, d'entitats no lucratives... el lideratge de persones que aborden temes interessants, com la lluita contra el canvi climàtic. És un tema en construcció, poc conegut, però un concepte que va creixent i es va consolidant gràcies a l'aportació de gent que aporta el seu gra de sorra per a una societat més equitativa.

PARA EL CAMBIO SOCIAL’ VALORS

TONI RODON Escolta l'entrevista a revistavalors.podcast.es

Ferrer era un líder carismàtic i visionari, amb una gran capacitat i determinació per anar a contracorrent. Però ell també es coneixia a ell mateix i això va fer que la fundació creixés. Un dels grans defectes de les organitzacions és quan tenen una història d'èxit però després es passa a dependre del que aquestes persones fan. Les virtuts han de sobrepassar a les persones i crear lideratges compartits. També és important canviar de líder, introduir sàvia nova, capacitats noves... Honestedat, servei, humilitat...aquests són els valors del líder social? Ha de ser fonamentalment una persona que cregui en la justícia i solidaritat. Però, sobretot, que cregui en les persones. Que tingui voluntat d'anar a contracorrent i també sigui coherent amb la seva vida en aquests aspectes.

I com va rebre aquest canvi? Amb sentit comú. Coneixent-se a un mateix.

Molts cops quan pensem en un líder ho associem a la política o a l'empresa, quines característiques ha de tenir el líder social?

Amb paciència i treball de formigueta, Vromant va anar apuntant regularment totes aquelles persones a qui volia donar les gràcies. Segons el notari Francis Bécu, la seva intenció era "donar una alegria a tanta gent com fos possible". Bécu ha trigat més d'un any a culminar la missió detectivesca de trobar cada un dels afortunats, alguns persones amb qui Vromant duia dècades sense veure's, d'altres designats simplement amb el nom de pila o pistes poc concretes com "l'oficinista" o "el xòfer hindú". A tots els va haver de convèncer que no es tractava de cap broma, sinó que figuraven en quatre pàgines manuscrites que eren el testament de la senyora Vromant i que els corresponien, descomptant els impostos, uns 1.200 euros per cap. El gremi més afortunat és el dels conductors d'autobusos. Jeannine Vromant tenia problemes a la vista i no podia conduir, de manera que sempre agafava el bus. Tal i com explica al testament, els conductors "han tingut l'extrema elegància, des de 1992, d'aturar-se el més a prop possible de la vorera, en veure les meves dificultats". Algun cop, fins i tot s'esperaven si ella arribava una mica tard o s'aturaven per on passava encara que no hi hagués una parada. Tots els treballadors de la companyia Stradibus de Dieppe, doncs, formen part de la llista de la senyora Vromant. Per si algun amb poca memòria no es recordava de qui era la benefactora, ella mateixa en el testament els aclaria que era la senyora "amb un parell de cabells blancs i que anava sempre amb un impermeable blanc".

Aquest mes no trobo només una acció per comentar a aquest article. Aquest mes trobo moltes accions que només algunes persones duen a terme de manera incansable. Algunes persones excepcionals que conviuen amb d'altres normals i mundanes com jo. Persones que fan dels altres la seva raó de ser, que encarnen la generositat. És difícil ser generós en una cultura marcada pel Jo. Bé, no és que sigui difícil sinó que estem anestesiats. Sovint girem la cara quan veiem un sense sostre que pidola pel carrer. Millor no mirar-li a la cara, perque si ho fem, ens interpel·la i ens obliga a qüestionar la pròpia actitud.

L'ACCIÓ | Eulàlia Tort H Eulàlia Tort és periodista / eulalia.tort@gmail.com Ramon Radó és periodista / ramonrado@hotmail.com vegades hi ha gent a qui sembla que la vida no els acaba de sortir a compte. És a dir, si comparen allò que donen i allò que reben, els surt un saldo negatiu. Seguint la dita que estableix que "tothom cull allò que sembra", veuen com d'altres que no sembren ni la meitat que ells, recullen més del doble. Però malgrat tot, no defalleixen mai i, com els imprescindibles de Brecht, continuen plantant llavors tota la vida. És el cas de la francesa Jeannine Vromant. Filla única, als quinze anys es va quedar sense mare i no es va casar mai. Els seus últims anys els va passar sola, en un pis petit de Dieppe, un poble de la Normandia i, segons la seva cosina, "era com si no s'acabés d'adaptar al segle que li havia tocat viure". Vromant va morir el 3 de març de 2008 i, al seu enterrament, amb prou feines van assistir-hi una dotzena de persones. Un any i mig després de la seva mort, el nom de Jeannine Vromant s'ha fet famós en saber-se que havia deixat tots els seus estalvis, al voltant de 280.000 euros, a dues-centes persones que amb prou feines coneixia. Els diners s'han repartit entre conductors d'autobusos, farmacèutics, carnissers, funcionaris, cosins llunyans, un arquitecte, carters, caixeres de supermercat, lampistes o infermers que l'única cosa que tenen en comú és que havien estat amables amb ella.

L'altre dia una monja de Montserrat em deia que sent passió pels altres. De fet, s'havia fet monja perquè creia que era la millor manera de fer el Bé. Acabo amb una frase seva: viure pels altres fa feliç.

He sabut de...

e sabut d'un home que cada nit llegeix un conte a la seva dona tot i que ella tingui alzheimer i no entengui res. He sabut d'una dona que cada nit recull dels contenidors tot allò que nosaltres no volem i ho dóna als seus veïns que passen penúries econòmiques. He sabut d'un home que des de fa tretze anys va a la presó Model de Barcelona i sota el prext de formar-los per a l'accés a la universitat, calla i els escolta. He sabut d'una dona que cada dia es passeja pels carrers del Raval de Barcelona per parlar i acompanyar a les prostitutes que només poden vendre el seu cos.

valorant l'actualitat 6valors EL PERSONATGE | Ramon Radó paciència“Amb i treball

La dona de l'impermeable blanc A

gràcies”voliapersonestotesregularmentanarVromantformigueta,devaapuntantaquellesaquidonarles

És la ciutadania qui ha de poder determinar, a través del poder polític, les limitacions d'aquesta situació de privilegi públic. No direm retallar els privilegis, perquè cap partit polític s'hi atreveix. Simplement, que els gregarismes, els sectarismes dogmàtics, els fonamentalismes ideològics laicitzadors no poden imposar-se a una ciutadania democràtica, oberta, que vol que els seus fills siguin educats en l'esperit de la Il·lustració. En una tradició cultural, i espiritual, que va fer possible que la raó emergís per damunt de la ceguesa de certes utopies igualitàries. Precisament per això és d'agrair que, al menys en Educació, el conseller tingui el cap ben posat.

1. El canvi de "Nadal" per "Hivern" no és un canvi banal. Forma part d'un projecte ideològic profund i que té, en el llenguatge, la seva arma fonamental. El llenguatge fa la cosa. Les polítiques de gènere tenen, en el llenguatge, el primer pas per, suposadament, canviar la realitat. És evident que a ningú no li passaria pel cap dir que cal deixar de parlar el català perquè això pot ferir la sensibilitat dels qui arriben a Catalunya. Però amb la tradició espiritual i religiosa la cosa és diferent. Canviar el llenguatge és voler canviar la història: escopir-la.

7valors

2. El projecte lingüístic cal emmarcar-lo en la ideologia multiculturalista. Una ideologia que, més que proposar la convivència pacífica de les religions amb el reconeixement de la pròpia identitat, persegueix bàsicament la destrucció de l'edifici cultural que el cristianisme ha bastit a Europa. Després de l'enfonsament de les construccions ideològiques de caire polític, l'únic edifici ideològic que s'aguanta en peus és el que prové de la cosmovisió cristiana, gairebé amb un cert monopoli. I aquesta és la major oposició a unes actuacions polítiques que, a la pràctica, actuen com a Leviatans: no vull ningú que s'hi oposi. Ho explica lúcidament el jesuïta francès Paul Valadier amb les polítiques socialistes fins l'arribada de Sarkozy.

F. Grané és professor de la URL, l'ISCR Martí Codolar i dirigeix Eulogos Media / fgrane@eulogosmedia.com

“Una part del sector educatiu viu al marge del món: tot hauria de ser diferent” anviar el nom de les vacances de "Nadal" i "Setmana Santa" per "Hivern" i "Primavera" ha estat la proposta del Consell Escolar de Catalunya a la Conselleria d'Educació. Aquest és l'epíleg d'una representació que va començar amb l'aprovació de la Llei d'Educació, aprovada amb gran consens polític però, curiosament, rebutjada per una part del cos de professors. Una part, la dirigent, profundament ideologitzada (en el sentit pejoratiu del Marx de la Ideologia Alemanya; alienada, sense relació amb el món de la vida). Que s'hagi aprovat la Llei és un èxit d'Ernest Maragall, un èxit de la política sobre el gregarisme corporatiu, sobre la mentalitat ostracista disfressada de progressisme. Però caldria pensar-hi:

L’educació... en mans dels mestres? C ESCALA DE VALORS | Francesc Grané

4. Aquests dirigents són intocables. La condició de funcionaris els converteix en un grup privilegiat. La fabricació de fantasia mental socio-política és directament proporcional a la manca de voluntat per vincularse a un món en crisi que no s'arregla a base de retòrica igualitarista. Cometin els errors que cometin, tenen la feina assegurada. Algunes plataformes sindicals, per cert, amb ben poca representativitat democràtica si no és per una llei que als atorga privilegis afegits. És evident que això és políticament incorrecte. Però és que el políticament incorrecte és la dosi de realitat que falta en aquestes elits de dirigents del món educatiu.

3. El sector dels dirigents educatius contraris a la Llei d'Educació posa de manifest una malaltia que fa anys fa niu en el món educatiu. El càncer de la utopia, el càncer d'"allò que hauria de ser". Aquí hi entren tota mena de poesies possibles, des de la pau, el No a la Guerra, a lluitar contra la Coca-Cola i els McDonald’s... Una part del sector educatiu viu, durant les hores de classe, al marge del món: tot hauria de ser d'una altra manera. El currículum ocult (Postmann) es basa en el món perfecte, la irrealitat. L'antropologia -imatge de la persona- a partir de la que es construeix la proposta és una fal·làcia. Es parteix de Rousseau, la persona humana innocent, bona, quan la realitat -i la ciència- ens mostren que l'instint de destrucció cal afrontarlo des de ben petit. Es parla de "tolerància zero", enlloc de dir-ne "intolerància", perquè el seu món ideològic no els permet dir coses "lletges". De poesia en poesia. Es tracta d'un pensament incapaç de definir la condició humana amb la seva globalitat.

valorant l'actualitat 8valors

“Si la nostra contribució a la pedagogia ha ser l'eliminació dels Pastorets i els pessebres a l'escola anem arreglats”

"El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica" (Pilar Rahola, La Vanguardia, 21-10-2009)

A Mataró: · Centre de Solidaritat La Peixateria. · Llibreria Márquez (C/Argentona). · Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç). · Llibreria Robafaves. (C/ Nou) valors cada mes el pots trobar a... · Llibreria Mas (Pl. Cuba). · Llibreria de l'Hospital de Mataró. · Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora.

Pilar Rahola se sent indignada i ho demostra: "Tot això que he escrit no sembla suficient per a alguns comissaris de la tontura políticament correcta. La nova religió, imposada a cops d'una alarmant empanada ideològica, vol esborrar de cop la tradició de segles i imposar un llibre d'estil, amb paràmetres que no són històrics, ni identitaris, sinó estrictament ideològics. Hem de ser multiculturals per decret (...). L'Arcàdia feliç, en versió pijoprogre". A Rahola li preocupa el relativisme ètic de la nostra societat, però encara li preocupa més la tontura (sic) ideològica: li preocupa el tantsemenfotisme (sic), però també el pijoprogressisme (sic), ambdues tendències letals per a la nostra societat. Hi estic completament d'acord: si la nostra contribució a la pedagogia ha de perdre's en l'eliminació dels Pastorets i els pessebres a l'escola anem arreglats.

Miguel Guillén és miguelguillenburguillos@hotmail.compolitòleg P

A la resta del Maresme: · Església de Premià de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres i Caldes d'Estrac.

A Barcelona: · Llibreria Claret (C/Roger de Llúria). · Parròquia Sant Ramon Nonat. ilar Rahola titulava fa uns dies la seva columna habitual de La Vanguardia amb una frase provocadora: "Empanada de laicidad". Com podem intuir, Rahola intenta cridar l'atenció sobre una tendència que s'està consolidant (amb èxit) en determinats àmbits de la nostra societat: la desnaturalització artificial de la tradició cristiana de Catalunya, l'eliminació radical de tot vestigi de la tradició religiosa mil·lenària que ha contribuït a forjar les característiques culturals i socials del nostre país. Rahola reconeix obertament que a la seva agenda vital no té cita amb Déu, però això no li impedeix muntar a casa seva el pessebre cada any per Nadal, ni impedeix els seus fills (educats en una escola laica) preparar Els Pastorets o conèixer l'intens contingut sagrat de la muntanya de Montserrat. Rahola diu encertadament que aquesta equació ens defineix als catalans com a "laics de cultura catòlica". TotalmentPeròd'acord.comdiu Rahola, "hi ha molta diferència entre deixarse seduir per móns nous i no saber de quin món venim". Que no tinguem a la nostra agenda vital cita amb Déu, com diu Rahola, no vol dir que tinguem llicència per eliminar de cop aquesta tradició cristiana que forma part de l'essència de la nostra cultura. Si volem apostar decididament per la laïcitat no podem caure en l'error de desnaturalitzar l'herència cristiana que ens contempla, introduint mesures delirants com el canvi en la nomenclatura de les vacances escolars, com s'ha aprovat al Consell Escolar de Catalunya: la Setmana Santa es convertirà en les vacances de primavera i el Nadal en les vacances d'hivern. Potser es podrà canviar el nom oficial, però serà molt i molt complicat que la gent acabi adoptant aquesta nova terminologia.

LA FRASE | Miguel Guillén

| Maria

Anul·lar el passat i el present, esborrar-ho tot i adquirir un jo diferent, totalment nou, partir de zero i tornar a començar les vegades que faci falta, ens resulta molt més fàcil i còmode que no pas el sacrifici, l'esforç i el treball dolorós que representa assumir les destrosses, ferides i entrebancs de la pròpia vida, mirar de posar-hi remei, recollir els trossos per apedaçar-se i reconciliar-se amb un mateix i amb els altres... Fugir quan les coses ens van malament és el més fàcil, certament, i el que hem fet sempre però quan les circumstàncies ens impossibiliten fugir o marxar lluny perquè no tenim més remei que romandre on estem, ens apareix una sortida que, segons Zygmunt Baumann, no té precedents: somiar que ens evadim de nosaltres mateixos. Sí, l'evasió és la drecera més curta i eficient davant l'angoixa, el malestar interior o les batzegades emocionals, laborals, socials....que la vida ens va donant. Ara bé, que sigui la més curta i eficient no vol pas dir que sigui la millor o la què a llarg termini ens acabi aportant allò que realment cerquem, la felicitat i benestar. La beguda és, certament, una via d'evasió, com ho són també els ansiolítics, antidepressius, tranquil·lizants i tota mena de drogues. Però no ens enganyem, hi ha també altres formes d'evasió més súbtils, menys evidents, més camuflades, les anomenades "noves socioadiccions" que poden ser tant o més nocives que les primeres. Tinc amics que sistemàticament amplien el seu horari laboral per tal "evadir-se" de les obligacions familiars, del tedi amb la parella o de la dificultosa tasca d'educar els fills. Altres utilitzen l'esport com a mecanisme d'evasió o les llargues hores apoltronats al sofà mirant la televisió o connectats a l'ordenador. No nego que alguna d'aquestes pràctiques sigui convenient i necessària, fins i tot, per a una sana distracció, però quan el que pretén justament és eludir les pròpies responsabilitats o fins i tot les possibilitats de millorar-nos i de créixer com a persones, potser ens estarem equivocant de manera de procedir. La distracció, no l'evasió, és una manera sana i necessària de fer front a les dificultats perquè ens permet alliberar la nostra consciència de l'excessiva preocupació o neguit que pot col·lapsar, bloquejar o fins i tot impossibilitar la nostra capacitat de resoldre els problemes. La sana distracció és necessària per a una major i millor predisposició de la nostra consciència al dur treball de cercar solucions a les dificultats i problemes que ens planteja la vida. Distreure's creativa i intel·ligentment és fonamental per al nostre benestar i poder explotar totes les nostres possibilitats en resoldre conflictes. La temptació, però, és fugir quan les coses es compliquen, evadir-nos del tedi i la rutina diària, escaquejar-nos del que ens toca assumir. És justament l'enfrontament a la vida diària i quotidiana el que posa a prova el nostre coratge i la nostra humanitat. Un afrontament que passa pel reconeixement i la certesa que és justament suportant i treballant aquestes dificultats com podrem aprendre'ns i viure'ns amb plena llibertat. Es tracta d'una inversió de futur que contrasta terriblement amb la societat de la tirania del moment, avesada a cercar el plaer immediat i l'eliminació de tot tipus de sacrifici i esforç. Però també en l'art de la vida el camí menys concorregut i més dificultós acostuma a ser el més encertat.

E LA PORTA

9valors

“Tinc amics que amplien el seu horari laboral per tal "evadir-se" de les obligacions familiars”

La sana distracció OBERTA del Mar Galceran Maria del Mar Galceran és margalceran@telefonica.netprofessora

l marit la va deixar d'un dia per l'altre, sense cap mena d'explicació, amb una criatura de dos mesos i sense feina. Des de llavors, ara ja fa més de deu anys, la seva vida ha estat un exercici constant de fugida i evasió davant la impossibilitat de suportar la soledat i el buit d'aquell abandonament, fins al punt de caure en l'alcoholització. Tots n'hem tingut o en tenim d'entrebancs, a la vida, però no sé fins a quin punt la negació dels mateixos o l'intent constant d'eliminar-los ens ajuda realment a superar-los i a aprofitar-los com a camí d'experiència i d'aprenentatge del que realment volem ser.

E

Des de 1981 una entitat anglesa fa una llista dels països més feliços de la terra, on es comprova que en els primers cinquanta llocs no hi ha cap dels estats membres del G-8 i l’estat espanyol ocupa el lloc 87. El primer lloc l’ocupa un país que no havia sentit anomenar mai, Vanuatu, unes illes d’aquelles paradisíaques del Pacífic en què el respecte per la natura i per la tradició no han permès l’entrada de la paraula estrès.

valorant l'actualitat CONTRAVALORS | Xavier Manté

Ara, si esteu interessats en visitar Bhutan, agafeu-vos-ho amb calma: no volen que hi aneu. Fixen un nombre màxim de visitants per any i et cobren dos-cents euros per dia d’estada.

i

Francesc Amat ambient... Ben diferent de la nostra visió del home, més materialista, que veu les persones com a consumidors i com a productors i prou. El que no té, vol tenir; el que té, vol tenir més; i el que té més, mai li sembla suficient. Mai queda satisfet, tranquil i feliç. El nostre capitalisme ens posa a l’abast la riquesa material. Després es preocupa de fer-nos veure que no en tenim prou i ens deixa sempre que siguem tan infeliços com vulguem perquè en el fons ens fa oblidar que la felicitat només s’adquireix amb una bona relació amb tu mateix, amb la natura i els altres.

Bhutan la felicitat olt sovint els debats sobre aventatges i inconvenients de les noves tecnologies giren al voltant de les conseqüències. Els sociòlegs han dedicat riuades de tinta a analitzar si ens aïllen o permeten ampliar horitzons. Els filòsofs, en canvi, han dedicat esforços a entendre de quina manera la tecnologia crea immediatesa i accelera els nostres tempos vitals. Són debats interessants, d’acord, però molt sovint esbiaixats en funció de determinats prejudicis ideològics. Les noves tecnologies són, al cap i a la fi, instruments, i com gairebé tot en aquesta vida se’n pot fer un ús positiu o negatiu. Una qüestió prèvia és l’accés a les noves tecnologies. Si les tecnologies són instruments, quins són els factors que en determinen l'accés? Hi ha diferències en funció de la renda de les famílies, del capital cultural, de les zones rurals o urbanes? Segur. Només cal veure fins a quin punt s’ha fragmentat i ampliat l'oferta tecnològica. Per exemple els equips de música; és curiós veure com productes que fa ben poc eren productes estrella ara ja caduquen. O han caducat per segons quins grups de la població. Els equips de música tradicionals competeixen avui amb sofisticats aparells que permeten connexions a reproductors digitals. De manera que un estudiant universitari probablement es decantarà pel reproductor digital estereo on connectarà l’MP3 o l’iPod que prèviament ha M omplert de cançons baixades d’internet. Mentre que altres seguiran comprant l’equip tradicional amb ràdio i CD –aparells que alguns joves miren ja de reüll com les velles glòries del passat. El nivell de coneixements previs que demana el reproductor digital estereo és òbviament molt més elevat –s’ha d’estar familiaritzat amb un software informàtic-. Quines són les implicacions d’aquestes assimetries per a l’educació, la mobilitat social i la cohesió social? Segurament molt més complexes i variades del que imaginaríem a primer cop d’ull. El mestre progre clàssic potser no aprecia prou les potencialitats de la informàtica –que tenen paradoxalment un potencial efecte equalitzador enorme-. Un efecte equalitzador perquè les distribucions de recursos econòmics de la família i talent dels fills no són les mateixes i per tant un nano espavilat pot beneficiar-se en gran mesura d’internet. Tot i que el capital social de la família afectarà quin ús farà el fill d’internet. Per altra part, és clar, un ordinador a l’escola és un instrument poc útil si no va acompanyat de pedagogia, explicacions i preguntes adequades. El truc sempre és el qui i el com es desperten les curiositats. Però un cop activades les noves tecnologies poden ser un instrument preciós.

Informació, educació i noves tecnologies

Francesc Amat és economista i investigador famat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com FORA D'ÒRBITA |

n el nostre món capitalista avancem cada vegada més cap a una societat lliure i rica però no de persones felices. El creixement del Producte Interior Brut, el PIB, que mesura la riquesa i els serveis d’un país, no comporta necessàriament una major sensació de benestar i felicitat. Des de fa anys la sensació de felicitat dels ciutadans del Japó i EUA s’ha estancat i això era el que preocupava als anys setanta al rei de Bhutan. Bhutan és un estat petit i bonic com Suïssa i està situat al bell mig de l’Himalaya amb fronteres amb Xina, Tibet i l’Índia. El seu rei sempre va estar convençut de que ell bàsicament s’havia de preocupar per la felicitat del seus ciutadans i al 1972 va instituir l’índex de la Felicitat Interna Bruta, el FIB, que mesura el grau de satisfacció dels ciutadans del seu país amb criteris objectius i comprovables i en funció d’aquest índex el govern decideix les polítiques a aplicar. És un canvi radical de paradigma. Concep l’home com una realitat a on conflueixen moltes realitats i desitjos, des de la necessitat del menjar i el vestir com de la sociabilitat i la relació amb els altres, el respecte a la natura, la formació i la informació, la salut, un desenvolupament sostenible i igualitari, la preservació dels béns culturals, el medi 10valors Xavier Manté és enginyer / x.mante@telefonica.net

A

PARAULES MESTRES | Jordi Cussó 11valors

Una visió més corresponsable i solidària del concepte de llibertat en l'economia no resoldria la multitud de problemes que el món té avui plantejats, però si que podria establir una nova plataforma des d'on aprofundir sobre els problemes i establir nous criteris i principis que aportin altres solucions. Jordi Cussó és capellà i economista

quests dies, preparant una xerrada sobre la crisi econòmica, rellegia els apunts d'una conferència que vaig fer fa uns deu anys. M'he sorprès de la seva actualitat; en recullo només un paràgraf: "Quan la llibertat es redueix a un nivell merament individual i s'oblida la seva dimensió social és possible realitzar tot tipus de transaccions i operacions, sense voler després acceptar les conseqüències lògiques que se'n deriven. Les nostres societats venen armes als països més pobres a canvi de grans i fructífers beneficis, però després aquestes mateixes societats s'escandalitzen quan es declara una guerra en el països que han comprat l'armament. És la incoherència d'un sistema que enalteix els seus avanços però no accepta els límits i fracassos propis d'aquests mateixos avanços. Són les conseqüències d'una llibertat que jo qualifico d'irresponsable. Es prefereix ignorar, romandre indiferent davant d'aquestes situacions conflictives i inhumanes: pobresa, atur, injustícies, guerra... i quan es posen de manifest, es busquen responsabilitats alienes al sistema: fanatisme, subdesenvolupament, analfabetisme, bogeria, etc.". Veig però que aquestes paraules, amb matisos -ara els problemes els tenim a casa nostra i no a països tan llunyans-, les podria repetir ara. Hi ha petits canvis en les coses però no volem afrontar aquelles decisions realment important que ens portarien a un canvi significatiu. La humanitat no acaba d'entendre que no podem seguir fonamentant les nostres relacions econòmiques en la disjuntiva de la llibertat individual o la negació absoluta de la llibertat sinó basar-la en un concepte de llibertat més ampli, i sobretot, més solidari.

Responsables i corresponsables

Estar convençuts de què només hi ha un sistema capaç de resoldre els problemes, és una actitud que ens cega i ens porta a dogmatismes i fanatismes. Obrir-se als altres ens donarà una nova perspectiva que ens farà descobrir realitats que fins ara ens semblaven fins i tot utòpiques. No podem oblidar que hi ha utopies que no estan enlloc, però que si es cerquen, van creant llocs de justícia, pau i benestar. Altres paradigmes que ens volen vendre com els millors possibles generen masses injustícies a masses llocs del món.

I a més aquesta llibertat econòmica social ha de tenir la capacitat d'assumir els propis condicionaments i els errors. Per dures i doloroses que ens puguin semblar les conseqüències no volgudes de les nostres decisions econòmiques, el seu reconeixement i acceptació és l'única base possible de solució en un futur més o menys proper. Ignorar els problemes o conflictes és crear problemes estructurals, que per no tenir causes personals s'eternitzen sense possibilitat real de solució. Hem de ser responsables i corresponsables, sense amagar-nos en falses excuses que volen ignorar els desajustaments que neixen d'unes decisions que són fruit de la raó humana. A més si som conscients dels errors, esdevindrem més prudents en les nostres decisions i sobretot no perdrem la capacitat d'aprenentatge i de ser capaços de qüestionar criteris que sovint ens semblen inqüestionables.

“Nosaltres no podem ser sense els altres, som socials des de l'origen”

La persona no és en primer lloc individu i després societat, com si l'aspecte social fos optatiu. No, allò que és comunitari, social, és essencial en l'ésser humà. Nosaltres no podem ser sense els altres, som socials des de l'origen, estem compromesos amb un grup social del qual formem part i en el qual ens desenvolupem. Així doncs els motors i les bases de l'economia no poden seguir essent el pur interès personal sinó que han d'obrir-se al nivell comunitari del nosaltres, i després dels procés de globalització haurem de dir del tots nosaltres. Aquesta ha de ser la base de la producció, elaboració i distribució econòmica.

MONOGRÀFIC Sentir-se segurSentir-se segur MONOGRÀFIC

LA SEGURETAT

SERGIO RUIZ

LA SEGURETAT La seguretat és més una percepció, una actitud, que una realitat. Si no és així, com pot ser que en el moment de més seguretats de la història ens sentim més insegurs que mai? La clau, per tant, estar en fer l’esforç de sentir-se segur.

La seguretat és més una percepció, una actitud, que una realitat. Si no és així, com pot ser que en el moment de més seguretats de la història ens sentim més insegurs que mai? La clau, per tant, estar en fer l’esforç de sentir-se segur.

és possibleés possible

Com hem vist "la seguretat absoluta", a més de ser avorridíssima, és una utopia. Però com tota utopia, l'objectiu no és arribar-hi, sinó apropar-nos-hi. Quan més a prop estem de la seguretat, més bé ens sentim. La seguretat no és un fet polític, ni tan sols un fet social, sinó un fet personal. La sensació i la vivència de la seguretat es troba dins un mateix. Per tant, la seguretat familiar, social i política dependrà de què cadascú de nosaltres siguem persones segures.

egons la Reial Acadèmia de la Llengua una cosa segura ha de ser "lliure i exempta de tot perill, mal o risc". Per aquest motiu és impossible, a la vida, estar segur: hem de conviure amb la inseguretat que ens genera la incertesa del futur. És més, la vivència de la inseguretat és un dels esperons que ens ajuden a créixer i millorar les coses. Que difícil és crear des de la seguretat i la comoditat! Aleshores, si això és així... com és que la inseguretat és un dels factors d'angoixa més important d'aquest moment històric?

Quan camines per la muntanya -suposem que vols arribar al Matagalls, el pic més alt del Montseny- t'enfrontes a diferents situacions. Si has fet el camí diverses vegades vas més tranquil -confies en tu mateix-. Si és el teu primer ascens i t'acompanya alguna persona experta, confies en ell. Si és la teva primera ascensió però portes un bon mapa i saps on ets, estàs bastant tranquil -confies en el mapa i en les referències-, però només estàs segur quan veus el cim. Ara bé: si és el teu primer ascens i no saps ni on ets, ni com pujar i no saps on vas i, a més a més, et trobes amb un altre excursionista encara més perdut, la sensació d'inseguretat és angoixant.

Amb aquesta metàfora podem entendre com la inseguretat és un factor generador d'estrès i una malaltia psiquiàtrica de la societat actual. La seguretat es basa en la confiança en els propis recursos, la confiança en els altres i la confiança en les referències externes. Però avui en dia es diu que no confiem en nosaltres mateixos, veiem que moltes persones són falses i els referents de valor són atacats de forma estrident. Davant aquest aparent panorama desolador diuen que moltes persones reaccionem, per no caure, amb una fugida cap endavant i comencem a buscar sensacions, a buscar solucions immediates i efímeres i busquem la seguretat en el poder o el diner, amb la inseguretat que aquest un dia s'acabi, ens el robin o s'esfumi.

Quan més ràpid vas amb bicicleta, menor és el control i més forta pot ser la caiguda. Genèricament tots estem d'acord amb aquesta afirmació, però tots coneixem persones que no compleixen aquest patró i, per tant, ens poden servir de contrafort per apropar-nos a la utopia de sentir-nos segurs. I, per tant, estar tranquils en el nostre ascens al cim cosa que ens permetrà gaudir del paisatge. Quan ens apropem a una persona segura, realment segura, el primer que ens transmet és "autenticitat". És diferent a una persona dominant, que sembla segura però a qui tothom té por. La seguretat no és una habilitat, no és un estat, és una actitud. Quanta angoixa vital i solitud genera la inseguretat d'haver de fer veure que som segurs, és a dir, dominants? L'autenticitat és un valor -i entenc com a valor allò que incorporat a la teva vida fa que jo sigui millor- i, per tant, resideix en l'autoconsciència (saber qui ets, reconèixer els teus orígens i valorar la teva tradició i assumir-la com a pròpia); en l'autoconeixement (conèixer les teves qualitats i les teves habilitats) -és intel·ligent que allò que veus en els altres com a valor ho incorporis a tu, no que et disfressis d'aquell valor, per això és fantàstic viure en 14valors la seguretat

“La seguretat no és un fet polític, ni tan sols un fet social, sinó un fet personal. La sensació i la vivència de la seguretat es troba dins un mateix” Actualment director del programa del Centro ABB, a Barcelona, Enric Armengou és psquiatra i expert en transtorns alimentaris.

La seguretat com actitud J.Enric Armengou S

Segur (1260) deriva de l’adjectiu securus, -a, -um, que prové del llatí arcaic se(d) “sense” i cura “cura, preocupació”. El matís bàsic és “tranquil”, com el sentit originari “descurat, sense ànsia, sense perill”. Segur pot significar “exempt de tot risc o perill”, cobert, protegit; “que defensa contra tot perill”, resguardat, a recer. Fins al segle XV és freqüent l’accepció “immòbil, quiet, aturat, ferm”. També vol dir “sòlid, no exposat a caure, a destruir-se, a cedir; no hi ha perill que falli”, s’hi pot confiar. Segur “que s’esdevindrà o s’ha esdevingut de cert, no admet dubte”, veritable, evident, irrefutable, demostrat. Es diu “d’una persona que creu poder comptar amb algú o alguna cosa”; ésser o estar segur, no dubtar ni tenir por, tranquil i confiat. Ben segur és una forma emfàtica d’afirmació, sens dubte. De segur, a la segura, segurament: aquest adverbi (segle XII) indica amb seguretat, certament, i col·loquialment vol dir probablement, potser. Seguretat (1271) ve de securitas, -atis. En documents del segle XIV-XV és freqüent seguretat per obligació, protecció. Des d’antic tendeix a aplicar-se a la garantia que es dóna contra el risc comercial i així va arribant al concepte modern d’assegurança; aquest mot ha predominat sobre asseguració, seguretats i seguro (castellanisme). També s’havia dit segurança “garantia” i assegurament “fiança, penyora”. Alguns sinònims de seguretat: confiança, autodomini, fermesa, tranquil·litat, certesa, autenticitat; ordre, vigilància, policia. Hi ha la Seguretat Social i els delictes contra la seguretat de l’estat i les persones; els mecanismes de seguretat asseguren el bon funcionament dels objectes i serveixen per a evitar perills. Anna Olm és professora

[Només podem guanyar seguretat coneixent quines inseguretats ens afecten i preocupar-nos per aquelles que podem evitar]

Però, al final, la inseguretat queda atrapada en el nostre interior i acabem dubtant de nosaltres mateixos, de la nostra relació amb els altres o de les nostres decisions.

També és ràpidament canviant i la manca d'estabilitat no ens genera seguretat.

er poder desenvolupar les nostres aptituds, gaudir de l'existència i relacionar-nos amb els altres, necessitem un mínim de seguretat física i psicològica. A la societat actual, però, sembla que totes dues van a la baixa. La societat és cada cop més complexa i la desconeixença ens inquieta.

La única manera de guanyar seguretat és conèixer realment, més enllà dels missatges catastrofistes, quines inseguretats ens afecten i preocupar-nos només per aquelles que realment podem evitar. Reconèixer la realitat i acceptarla en les coses positives i en les negatives pot ser el primer pas per deslliurarnos de les pors. Sinó ho fem l'angoixa se'ns pot menjar o coaccionar la llibertat.

I també respecte nosaltres mateixos. Acceptar realment com som, les nostres virtuts i els nostres defectes, i recolzar-nos amb els altres si és necessari.

Sentir-se segurs

L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM Segur, seguretat...

Els mitjans de comunicació tampoc ajuden gaire, ens anuncien grans catàstrofes i ens estigmatitzen escenes perilloses. I, tot plegat, ens provoca por als altres, a l'endemà i molta inseguretat. Acabem tement al món que ens envolta i cada vegada busquem espais més reduïts on sentir-nos segurs.

P EDITORIAL

Poc temps després d'estar al costat d'una persona autèntica perceps "confiança". Te'n pots fiar i sense adonar-te'n sents que estàs tranquil al seu costat i t'és fàcil compartir les teves coses, fins i tot, els dubtes i els temors. I quan marxes sents el desig de treure el millor de tu mateix i compartir-ho amb els teus. "Avui he estat amb una persona que valia la pena", dius. En canvi, quan connectes amb una persona "falsa" o "corrupta" i és en un entorn fals totes les nostres defenses es despisten i la nostra resposta és l'aïllament (depressions, alcoholisme, toxicomanies, bulímia, obesitat, hikikomori japonès, joc patològic, corrupció...), l'adoctrinament (tribus urbanes, sectes...) o l'atac (agressivitat, paranoia, oportunisme, especulació), però, al final, solitud i inseguretat.

Una persona és feliç quan, sabent qui és i d'on ve, accepta les seves qualitats i basant-se en aquestes les dirigeix a aquells valors que li donen sentit. Quan això falla, abans o després, apareix la inseguretat existencial. Quan un rebutja els seus orígens (família, tradicions, cultura...), quan intenta desenvolupar qualitat que no li són pròpies (obsessió per la imatge, responsabilitats socials o professionals per les quals no en té facilitats, conductes per ser acceptat pel grup...) o quan un se sobreimplica en objectius que són caducs (cosa que genera inseguretat de futur: hedonisme, diner), objectius parcials (cosa que també genera inseguretat de futur: poder, prestigi professional) o buit (que generen inseguretat de present: consumisme)... en descobrir que tot això no ens genera sentit ens aboquem al buit existencial i, conseqüentment, a l'angoixa.

“Per estar segurs cal acceptar com som, potenciant les qualitats i millorant els defectes”

Si a hores d'ara m'han acceptat l'atac, i encara no han passat pàgina, els proposo anar a pams. Quan s'afronta el debat sobre la seguretat, la majoria de persones es mouen en el territori de l'acció policial i es pregunten quines mesures coercitives cal desplegar per reduir els índexs de robatoris (amb el perill de voler "matar mosques a canonades"). En paral·lel, un grup més petit augmenta el focus de l'anàlisi i té en compte quines són les arrels socioeconòmiques que hi ha darrera d'aquests delictes (i algunes vegades cau en el parany de criticar les accions policials, al·legant que les mesures repressives no serviran per atacar les causes dels delictes: les desigualtats socials).

La característica que em sembla més interessant d'aquesta sèrie d'enquestes (que es publiquen des de 1984) és que recullen tant les denúncies sobre delictes de l'any, com la percepció de seguretat/inseguretat que tenen els ciutadans. Cada cop que en llegeixo els resultats, em sorprèn la diferèn-cia entre realitat i percepció. M'atreveixo a avançar que en l'enquesta de 2010, que no veurem fins a finals de proper any, la percepció d'inseguretat es dispararà, mentre les dades mostraran un manteniment del nombre de denúncies. I em sorprendria molt, ara que encara duc posat el barret de pitonissa, si la gran majoria no veuran en l'Ajuntament l'únic responsable de la situació.

Potser deuen haver llegit, a mitjans d'octubre, els resultats de l'enquesta de Victimització i Opinió sobre la Seguretat de Barcelona (EVB). Uns resultats que vénen a alimentar encara més el debat estrella que certs mitjans de comunicació s'han encarregat de promoure els darrers mesos: el de la seguretat.

Però per estar segurs hem d'acceptar-nos tal com som, potenciant les nostres qualitats i millorant els nostres defectes i implicant-nos de forma entusiasta en aquells objectius que ens atreuen i que quan més a prop estem d'aconseguir-los, malgrat l'esforç del camí, més bé ens sentim. Aquesta actitud, quasi de forma necessària, com totes les coses importants, es comunica als altres i en no haver de comparar-te ni competir es podrà compartir alhora que sentir-se acompanyat.

Què pensaran de mi si els dic que vostès i jo som tant o més responsables que l'administració per aquesta situació d'inseguretat? No em refereixo tan sols a la percepció que recullen les enquestes, sinó que també els acuso i m'acuso dels delictes que es produeixen.

la 16seguretatvalors societat-; i en l'autodirecció (és la capacitat d'implicar-nos en les decisions que prenem).

La seguretat és una utopia que ens atrau. La recerca de la seguretat és una necessitat bàsica, i com a tal tenim la necessitat que ens empeny i l'interès que ens atreu a obtenir-la.

La seguretat més que un estat és una actitud; no confio en el resultat sinó en el mètode. I, així, podrem ser com l'expert excursionista que gaudeix del paisatge perquè se sent còmode per on camina.

En aquest article els proposo obrir encara més el focus i V

“Exercir de ciutadans comporta l'àmbit de la seguretat, és impo repercussió de les nostres accio

Hèctor Mora Campón

J.Enric Armengou és psiquiatre i director mèdic del Centre ABB

El triangle de agi per endavant que no sóc un expert sobre el tema i que l'única pretensió article és provocar al lector perquè reflexioni sobre un tema preocupant i complex que crec no podem abordar amb tòpics ni amb presses, si és que volem fer bé la feina.

Els poders públics El paper dels poders públics és segurament el més clar i debatut. Estarem d'acord en què ells són els responsables últims que existeixi un marc legal adequat, i uns recursos judicials i policials suficients per sancionar els delictes. És difícil de justificar que els mateixos a qui atorguem la legitimitat de fer les lleis i gestionar els recursos comuns, al·leguin dificultats "legals i de recursos" per poder fer la seva feina.

Però hi ha una segona responsabilitat, que em pregunto si té prou consens: la del disseny del territori. Em comentava una amiga que la seva mare sempre li havia prohibit passar per un estret tram de carrer en forma de L que queda ocult darrera un edifici, perquè patia per qui s'hi podia amagar. Naturalment, la solució òptima no és deixar-hi de passar, sinó ferhi millores en el disseny perquè deixi de ser recòndit. És cert que no sempre és fàcil millorar la ciutat "heretada" amb un urbanisme que sàpiga combinar la percepció de seguretat amb el respecte per la tradició, la preservació de la intimitat i l'ús cívic. Però hi ha ciutats que mostren que la imaginació hi pot ajudar molt i que cal tenir en el disseny del territori (sigui o no urbà) una de les prioritats. a responsabilitats. En ortant no oblidar la ons individuals”

17valors la seguretat veure el grau de responsabilitat que tenim tots plegats en la nostra seguretat. L'explicació és ben senzilla, però per ferho més "visual" he escollit un triangle com a imatge que resumeix les principals idees. Comencem. Prenc com a base que la societat actual, tal i com la coneixem, és resultat de la interacció o tensió entre tres actors, que podríem situar en els vèrtexs del triangle: els poders públics, els col·lectius i el ciutadà. Els valors comuns, els projectes socials, i les polítiques de millora són el resultat d'aquesta tensió, i tenen la seva gènesi en algun dels tres actors. La manera com aquests valors, projectes o millores s'acaben configurant o pactant depenen del paper i la força dels actors en cada moment. Així doncs, la responsabilitat és compartida perquè el resultat final depèn de l'acció o inacció de tots tres. Si projectem aquesta imatge sobre el debat de la seguretat, ràpidament sorgeixen dos interrogants: quina és la responsabilitat de cada actor, i si hi ha cap respon-sabilitat compartida.

Els col·lectius En aquesta categoria hi encabeixo des d'associacions de barri fins a mitjans de comunicació (o tots aquells grups que tenen responsabilitats diferents a les dels poders públics i dels ciutadans). Sóc conscient que és un grup molt gran i divers, però és útil per raons de síntesi i de simplicitat.

Els col·lectius tenen una gran responsabilitat en la creació d'alarmes socials. En el camp de la seguretat, la línia entre la crítica necessària i la psicosi és molt fina. Per això no hauríem de consentir una utilització partidista de la seguretat, ni els afanys d'alguns mitjans de comunicació que volen decidir què s'ha de fer i quan, ni les tàctiques d'algunes associacions que pensen que "a río revuelto, ganancia de pescadores". No estic defensant l'autocensura, sinó la responsabilitat de tractar el tema amb propostes i amb l'objectiu de trobar solucions, enlloc de rendiments polítics o de guanyar poder d'influència. Però el paper col·lectiu en la seguretat no només es limita a la creació d'opinió, sinó que la seva força principal rau en la creació de xarxes i activitat socials. La participació col·lectiva desinteressada afavoreix la creació de xarxes de suport, el coneixement entre els membres de la comunitat, i el manteniment de la vida al carrer més enllà dels horaris laborals. El fet de passejar pel propi barri reconeixent als altres veïns, en carrers i places en què hi ha activitat, genera una situació de seguretat inassolible pels poders públics.

El Ciutadà Darrerament els ciutadans hem reivindicat, cada cop més, el nostre paper d'actors polítics, donant la nostra opinió a més del nostre vot. El que tot sovint oblidem, o potser ja ens està bé oblidar, és que exercir de ciutadans també comporta responsabilitats. En l'àmbit de la seguretat, és especialment important no oblidar la repercussió de les nostres accions individuals. Sense caure en la paranoia, hem de tenir en compte que aquella picaresca que a nivell individual no ens sembla greu, pot esdevenir un problema col·lectiu si som molts qui la fem. Em refereixo a petites accions com comprar una cervesa a un "llauner" en qualsevol concert a l'aire lliure. Segurament no ens parem a pensar que el manteniment de les xarxes socials depèn de col·lectius amb recursos suficients, que molts cops aconsegueixen dels diners que obtenen d'organitzar activitats obertes; i que al mateix temps la nostra compra dóna peu a la creació de màfies que, un cop instal·lades, generen tensions socials de les quals posteriorment en patirem les conseqüències. Però la responsabilitat també implica decisions no tan diàries en les quals hem de ser coherents entre allò que fem i allò que exigim. Quan prenem la decisió que volem viure de manera "diferent" a la resta, hem d'assumir els costos que aquesta diferència comporta. Em refereixo, per exemple, a la inseguretat associada a les urbanitzacions. Tenim tot el dret a comprar-nos una casa i a preferir una urbanització extensiva enlloc de la densitat de població, però llavors no podem exigir disposar dels nivells de seguretat que hi ha en entorns més densos. No seria just que la forma de vida d'uns pocs benefi-

“Passejar pel barri reconeixent els veïns, en carrers en què hi ha activitat, genera una gran seguretat”

"Si busco segu

El coneixement de l'entorn en què vivim és una altra de les bases de la seguretat. Ens sentim més tranquils caminant en aquells entorns coneguts, i envoltats de persones que coneixem.

"L'actitud cega de no acceptar la realitat, ens aboca a una conducta temerària" Jaume Curbet dirigeix el Màster en Polítiques Públiques de Seguretat (Universitat Oberta de Catalunya i Institut de Seguretat Pública de Catalunya) i és investigador associat de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Ha estat director de l'Observatori del Risc de Catalunya, professor associat de la Universitat de Girona i editor de la revista Seguretat Sostenible. En els darrers anys ha publicat La glocalización de la (in)seguridad (2006), Temeraris atemorits: L'obsessió contemporània per la seguretat (2007), Conflictos globales, violencias locales (2007), Insicurezza: Giustizia e ordine pubblico tra paure e pericoli (2008), El rey desnudo: La gobernabilidad de la seguridad ciudadana (2009) i, properament, Todos víctimas, todos culpables: Una visión integral y evolutiva de la (in)seguridad.

Les dues coses, perquè estan lligades. Parlar de seguretat sense parlar d'inseguretat no té cap sentit. És absurd parlar de seguretat si no entenem què ens causa la inseguretat, però aquesta és la gran paradoxa de la nostra societat. Fugim de la inseguretat i d'això en diem seguretat. No acceptem que la vida té una dosi d'inseguretat inherent. Ara bé, encara que certament la percepció de la inseguretat sí es desplaça en el temps i en la societat cal tenir en compte que dins d'una mateixa societat i un mateix temps hi ha percepcions de la inseguretat individuals i grupals diferents, per exemple, segons edat, classe... La percepció de la inseguretat es pot generalitzar en un nivell molt bàsic i encara que sigui compartida i realimentada en àmbits socials, sempre és una percepció psicològica individual. Però també psicosocial perquè l'home no viu sol. És un cercle complex.

ENTREVISA A JAUME CURBET, ESPECIALISTA EN L’ÀM PER MARIA COLL

la 18seguretatvalors ciats, que viuen més amples, comporti un cost extra al conjunt.

Vostè diu que tota vida té una dosi "inherent" d'inseguretat. Per què l'home ara defuig més de la inseguretat? E

En contraposició, en les societats en què es valora que els ciutadans es coneguin i es relacionin, es generen projectes, valors i anhels col·lectius; i es percep l'espai públic com el lloc natural per relacionar-nos i expressar-nos. En el primer cas és on la seguretat necessita que es dissenyin centres comercials vigilats o barris emmurallats, i en el segon és on la seguretat comença en la relació entre veïns a la plaça o al parc. Espai públic Si rellegim els arguments que han aparegut en el debat públic sobre la seguretat, un veurà que majoritàriament reclamem que hi hagi seguretat en l'espai públic com a base de la seguretat col·lectiva. Això és així perquè és en l'espai públic on les responsabilitats dels diferents actors, poders públics, col·lectius i ciutadans, interaccionen. El debat obert sobre l'esài públic en el nostre país demostra que aquí hem apostat per un espai públic de qualitat, viu i respectat per tots. Ara el que cal és entendre que la responsabilitat per aconseguir que aquest espai públic sigui "segur" és compartida.

És obvi que aquest esforç de relacionar-nos és personal i depèn de cadascú, però hem de saber que l'anonimat té com a part negativa el sentir-nos sols i insegurs. La suma de decisions individuals a favor de la relació amb el veïnat o bé a favor de l'anonimat configuren el model de seguretat que el conjunt necessitarà. En aquelles societats on el ciutadà valora el seu anonimat, les persones s'organitzen només davant un problema comú, i entenen l'espai públic com un lloc de connexió entre espais privats.

Vetllar per la qualitat de l'espai públic correspon als poders públics, que han de dissenyar, legislar i dotar de manera adequada perquè els ciutadans el puguem utilitzar lliurement. La seva vitalitat és responsabilitat dels col·lectius, que han de treballar perquè els carrers i places segueixin sent un lloc d'expressió i d'activitats socials. I en tercer lloc, hi ha una part de la seva seguretat que depèn en gran mesura de les decisions que prenem individualment cada dia. Cadascú de nosaltres hem de defensar l'espai públic amb paraules i amb accions. Confio que aquestes reflexions sobre la responsabilitat compartida hagin contribuït a obrir algun debat. En qüestions de seguretat, si la crítica (necessària) no va acompanyada ni de l'acció ni de l'acceptació de la responsabilitat individual i col·lectiva, l'espai que deixem d'omplir es converteix en el lloc on la inseguretat s'instal·la, impunement, per fer de les seves. Hèctor Mora és politòleg / hectorcampon@gmail.com

n els darrers anys, ha augmentat la inseguretat o el concepte de seguretat ha canviat?

Quin tipus d'impacte hauria de ser? A algú li cal un càncer fulminant per adonar-se'n. Un altre que se li mori un fill. Un altre perdre la feina, un atracament, un accident... Ha de ser un sotrac que ens toqui la fibra. Però individualment i socialment hi ha una evolució. S'avança com a humanitat, però al mateix moment, dins de la societat hi ha individus que evolucionen diferent. Aleshores la foto és caòtica.

Sobretot tenim aversió a la incertesa de l'existència. Abans de parlar de plasmacions de la inseguretat en un determinat moment, si ens endinsen més cap al nucli, ens podem preguntar: qui no té por a la mort? En molts casos es tracta de pànic. Disfressem la mort als nens i si en parlem és de forma pueril. A diferència d'altres temps i altres cultures, l'aversió a la mort és el pinyol. Però, en canvi, ara més que mai, la societat gaudeix amb activitats de risc. Es parla de "la societat del risc". Aquesta és la paradoxa. Practiquem l'estratègia de l'estruç. Amaguem el cap sota l'ala, però volem tenir el cul a fora. No volem veure la inseguretat inherent a la pròpia existència i, per tant, des d'aquesta actitud cega de no acceptar la realitat, inevitablement la nostra conducta és temerària, imprudent, arriscada i genera inseguretat tant en el pla psicològic com en el pla social. La societat del risc és això. Una humanitat que s'ha desconnectat de si mateixa. Si traduïm l'estratègia de l'estruç a l'àmbit social parlaríem d'un "formiguer enfollit". La societat actual és un formiguer enfollit en el qual s'ha produït una mena de mutació genètica estranya. A cada formiga se li ha alterat un component subtil i ara en comptes de tenir clar el seu paper dins el formiguer i generar harmonia cadascú va a la seva. I, per tant, entre els individus ara el propòsit ja no és la perpetuació de la vida, sinó el xoc inevitable.

BIT

Els atemptats de l'11-S als Estats Units van obrir un debat sobre la seguretat. Aquell impacte va ajudar a evolucionar en la consciència de seguretat?

DE LA SEGURETAT

Per què està tan convençut que s'avança a nivell mundial? Fixa't que el risc de catàstrofe global comença a ser molt uretat, més inseguretats trobo"

Tots els impactes a nivell individual i col·lectiu són importants. Però també ens hem de preguntar quin efecte tenen. Els impactes sempre pertorben, però preveure els efectes és molt complex. I els atemptats de l'11 de setembre van ser molt ambivalents. La reacció de la humanitat no funciona amb lògica i és molt complexa. De quina manera es pot graduar la relació entre seguretat i llibertat? Cada mesura de seguretat concreta que apliquem en l'individual i el col·lectiu ha de mantenir l'equilibri amb la llibertat perquè sinó és més part del problema que de la solució.

És evident que no ens podem protegir de tot. Doncs, quin criteri seguir? Podem mirar les estadístiques i verificar les coses. Descobrir els perills reals i fer càlculs de probabilitats. Tota la resta de perills poden passar, però no hi podem fer res. Si ens protegim dels perills poc probables posem en perill la resta de la nostra vida. COLL

19valors

MARIA

evident en la consciència de la humanitat. Per exemple, costa posar la televisió i no veure reportatges de temes mediambientals sobre destrucció. Però no solament avancem en temes de canvi climàtic.

Tal com els nens que fins que no cauen no s'adonen del perill, creu que hi haurà un moment que la societat reaccionarà? Estem parlant de la consciència humana i la consciència humana evoluciona. Ara, com evoluciona la consciència? Aquest és un altre tema. Però sí, certament, el salt de consciència es produeix davant un impacte.

Hi ha unes seguretats bàsiques que no han canviat: aliment, cobert... necessitats de supervivència. Això és biològicament inherent. L'existència de l'home és un equilibri inestable però dinàmic entre l'instint de supervivència i conservació i el control del canvi. El moviment del respirar és això. Si només inspiro m'ofego; si només aspiro, també m'ofego.

Per tant, la seguretat passa a ser un negoci.

La distinció entre percepció de la seguretat i realitat no és tan operativa com voldríem. En un mateix barri, amb unes mateixes dades de delinqüència hi poden haver diferents nivells de percepció. No podem oblidar, com deia abans, la metàfora de l'estruç: ignorem riscos gravíssims. Per exemple, mentre hi ha una por hipocondríaca creixent cap a la grip nova, conduïm de forma temerària. I això acaba sent un problema polític de primer ordre. Què ha de fer un polític davant una societat, en la qual els ciutadans reclamen seguretat davant riscos inexistents, inventats o trivials, però simultàniament aquest mateix col·lectiu ignora riscos reals? Sembla clar. Haurien d'actuar tenint en compte les inseguretats reals i amb responsabilitat. Sí, però no sempre és així. I si un govern entra en aquesta dinàmica i intenta acontentar les inseguretats que reclama la gent, ja tens un cercle viciós. En aquest aspecte l'11 de setembre és un exemple clar. Després dels atemptats cada cop es van prendre mesures més grans, més costoses i de més impacte per la vida dels ciutadans per fer front a uns riscos inventats o mal compresos. En aquests casos tot el que facis és més part del problema que la solució.

La crisi econòmica, entre altres coses té una deriva. Si l'estat ja patia una crisi fiscal, ara aquesta demanda de més policia, més seguretat... és totalment inviable. Ja se sabia que era inviable, però ara ho és de debó. I com que acceptem l'evidència que no hi pot haver més policia pública, busquem la privada. Un excés de llibertat mata, però un excés de seguretat, també. Si mirem la història ens adonarem que la majoria de societats no s'han esgotat per un enemic extern, sinó per un excés de seguretat.

Per tant, el primer nivell de seguretat som nosaltres mateixos. Sí, però a diferència d'altres organismes biològics, no podem oblidar que nosaltres estem dotats de capacitat de consciència. I, aquest procés d'interiotització, té una consciència directe, tu passes a ser l'altre. Aquesta és la dualitat. I de l'altre me n'he de refiar. És a dir, som éssers amb necessitats bàsiquesbiològiques, però també com a organismes socials amb consciència també erigim noves necessitats de seguretat. En el moment que sortim dels nivells bàsics... on posem el límit de la seguretat? Cadascú ho ha d’escollir... Sí, però l'agrupació col·lectiva d'aquest "cadascú" ens ha portat a la "societat del risc" i de la por. En definitiva, segons vostè, ens genera inseguretat tot allò desconegut. I el primer és l'altre. Sí, aquest és el mecanisme de la dualitat. Si jo sóc de la pell cap a dins, tot el que no sóc jo és estrany. Tu, l'ambient, el clima, la societat... tot és l'altre i com a tal me n'haig de protegir. Per tant, com més complexes són les societats, quan més persones fan aquest procés de protecció, més inseguretat hi ha. Tothom estableix una estratègia de precaució vers els altres i els altres fan el mateix, fins que establim un mapa de la inseguretat. Aquesta percepció de la seguretat, ja sigui personal o col·lectiva, generalment s'adequa a la realitat o és més exagerada?

El creixement de la indústria privada de la seguretat és sorprenent. Hi ha gent que sap que la por ajuda a vendre. Hi ha un anunci que diu que mentre estàs mirant la televisió, ara mateix, algú et podria entrar a casa...

En plena crisi econòmica la situació també es complica.

Encara que cada persona és un món, però... quins serien actual-ment els nivells bàsics de seguretat?

la20seguretatvalors

Però, és veritat, això passa... entren lladres a les cases. Sí, però estem allà mateix. Si busco seguretat, més inseguretat trobo. I si busco seguretat, fugint de les inseguretats, la seguretat que trobo és il·lusòria. Així es tanca el cercle viciós. Totes les polítiques de seguretat a nivell col·lectiu i totes les estratègies de seguretat a nivell individual són il·lusòries. El senyor que anuncia una alarma ens diu: "el perill és a fora". Però, segons totes les estadístiques de crims violents, des de fa molts anys, la majoria d'assassins són persones de dins de casa. És una evidència, però preferim la sensació d'inseguretat que la realitat. Com diu l'anunci de la Coca"És absurd parlar de seguretat si no entenem què és el que ens causa la inseguretat"

CINEMA |JUDITH VIVES

És una patologia del nostre estadi evolutiu.

Judith Vives és espaiisidor.blogspot.comespecialitzadaperiodistaencinema ‘La carretera’

D’ aquí a pocs dies s’estrenarà La carretera, adaptació cinematogràfica de la colpidora novel·la de Cormack McCarthy que relata la relació d’un pare i un fill abandonats en un planeta que ha quedat desolat després d’un apocalipsi les raons del qual no s’arriben a concretar. El que si concreta, amb molt de detall, és la lluita per la supervivència d’aquest pare i el seu fill, un nen nascut en un món sense vida, on plou cendra i on el futur és més que incert. La situació convida a reflexionar sobre tot allò que tenim i sobre tot allò que necessitem, sobre les coses a les quals donem importància perquè creiem que ens aporten una autèntica seguretat. En aquest món destruït, on trobar alguna cosa per menjar és una lluita a vida o mort, quina seguretat poden aportar

Si es tracta d'una percepció tan per personal com podem superar aquest estadi com a col·lectivitat?

“Per el pare i el fill de ‘La carretera’, el món s’ha convertit en un espai insegur, perillós” una casa amb jardí, una tele, un cotxe, els diners, tots els béns materials als quals, tan sovint, donem tant valor? Pel pare i el fill que vaguen errants per La carretera, el món s’ha convertit en un espai insegur, perillós i salvatge, on afloren instints primaris per preservar allò més bàsic: la pròpia existència. Però en aquest indret ferotge i deshumanitzat, l’home i el nen encara són capaços de trobar una espurna d’esperança: la seguretat que els dóna comprovar que davant de tots els perills i amenaces, encara es tenen l’un a l’altre.

21valors Cola, optem per la "sensació de viure" en comptes de viure.

Si no és a partir de la presa de consciència personal, ho veig molt complicat; perquè tot el que fas sense conèixer-te tu mateix, sense desplegar la teva consciència, és confusió. Fins i tot, les coses més ben intencionades. Com podem superar aquest pas? Doncs obrint els ulls. I aquest pas es produeix, perquè cap individu viu separat de la resta. Vostè ha assessorat ajuntaments i institucions en temes de seguretat. Com transmet pedagògicament aquesta idea d'acceptar les inseguretat reals per viure més segurs?

"Si busco seguretat, fugint de les inseguretats, la seguretat que trobo és il·lusòria"

La pedagogia només la pot fer gent que ho hagi entès. Com es canvia la societat? No es pot canviar. Qui ens hem cregut que som per poder canviar una cosa així? Qui sóc jo per mirar a fora, veure coses que no m'agraden, creure que estan malament i, a més, estar convençut que jo la podré canviar? Aquesta visió: "no sóc ningú per canviar les coses" es pot convertir en immobilisme.

Jo només intento comprendre com funciona. Cada cosa que jo faci des de la meva involució o confusió, ja sigui apuntarme a una ONG o fer-me militar, pertorba el sistema. Si les persones ajuden des de la confusió encara generen més caos. Potser amb els dubtes de tots arribarem a una conclusió. Sí, però hauríem de tenir precaució. Cada persona pel fet de formar part d'una societat contribueix al caos. Fins i tot, quan estem quiets pertorbem el sistema. Grans impactes venen de la no acció. Totes les preguntes acaben allà mateix: I nosaltres què hi podem fer? Perquè nosaltres som individus d'acció i la no acció ens provoca vertigen i ens genera incomoditat. Sí, però qui, què i com hem de fer alguna cosa. M'apunto a una ONG i em quedo tranquil. Sí, i què? En el fons t'has tret el neguit i prou. Quin és el veritable motiu? En canvi, si segueixes mirant, si t'atreveixes, si assumeixes el risc, si tens el valor i tens constància pots fer un procés d'evolució conscient d'obertura de la ment i borrar-la d'idees preestablertes. Això és temps, no s'aconsegueix en un cap de setmana en un monestir d'una religió oriental. Nosaltres som com estàtues, ens fem buidant pedra.

Aleshores és quan sorgeix la immigració, ja sigui interior, és a dir, dins del propi país, com exterior. Així és com hem vist transformada la nostra societat i la nostra ciutat els darrers anys. Però no ha estat l'única vegada: Catalunya ha estat històricament una terra de pas. Des dels pobladors primigenis, els ibers, han deixat la seva petjada els grecs, els romans, els àrabs, els francs, entre d'altres. Igualment hem tingut migracions internes d'altres pobles de la resta de l'estat espanyol: valencians, murcians, andalusos, extremenys, gallecs... Agafo l’exemple de Mataró. La ciutat ha canviat molt, i també la societat que la composa. Ja no és aquella ciutat amb una població homogènia, nascuts tots a la mateixa ciutat, lligats per vincles familiars, veïnals, d'amistat o de coneixença. Actualment la capital del Maresme és com qualsevol ciutat del país: una ciutat viva, dinàmica i emprenedora que ha crescut molt demogràfica i econòmicament. I això ha estat possible, entre altres coses, gràcies a l'arribada d'un important nombre de persones que han nascut a l'estranger. Actualment és una ciutat de prop de 123.000 persones de les quals més de vint mil són estrangeres, ja que han nascut fora de l'estat espanyol. Aquestes persones, que representen aproximadament el disset per cent del total de la població, provenen de més de cent països diferents, amb les seves corresponents cultures, llengües, tradicions i, fins i tot valors espirituals diferents als nostres.

la22valorsseguretat

De sobres és sabut que el repartiment de la riquesa és molt desproporcionada entre els anomenats països del primer i del tercer món. Les persones, totes, fins i tot nosaltres, busquem sempre millorar les nostres condicions de vida: millor treball, més qualitat en l'educació, en la sanitat, més drets ciutadans, i, en definitiva millor qualitat de vida. Volem viure més i millor. D'altres persones, molt menys afortunades que nosaltres, lluiten diàriament per poder tenir unes condicions de vida dignes, per poder garantir dos àpats calents diaris, l'educació i la sanitat per als seus fills. I si malauradament no ho poden garantir en els seus països d'origen, han de cercar aquestes oportunitats en d'altres països, deixant enrere la família, els amics, els costums, la terra que els ha vist néixer i créixer. Tal i com ho vam fer en el nostre país en el darrer segle, unes vegades per qüestions polítiques (Guerra Civil) i d'altres econòmiques (emigració a Europa dels anys seixanta i setanta).

Aquest patrimoni cultural i social s'ha configurat al llarg dels anys i s'ha transmès de pares a fills en forma de valors, de senyes identitàries i d'una manera determinada de concebre la vida i les relacions socials i personals. Aquesta ha estat una constant durant tota la història de la humanitat, i en totes les cultures i en els diferents estadis culturals: caçadors recol·lectors, agrícoles, ramaders, i en les societats més industrialitzades.

Una de les conseqüències de la globalització és que les notícies les tenim al minut, encara que es produeixin a l'altra punta del món: les distàncies s'han escurçat i els mitjans de comunicació i les comunicacions han evolucionat molt ràpidament. Però la supressió de les distàncies i la informació al minut no és només per a nosaltres, sinó també per a persones d'arreu del món, que només connectant una parabòlica tenen l'oportunitat de veure els partits del Barça o el que està passant en qualsevol altre continent.

A nivell individual intentem sempre conservar allò que tenim, el que coneixem. Intentem mantenir allò que ens genera estabilitat i ens fa sentir còmodes, com la feina, la família, els amics, els veïns. Els canvis no ens agraden perquè comporten situacions noves que ens són desconegudes, i per tant, al no controlar-les, ens generen inseguretat, desconfiances i, sovint, fins i tot por. En aquest sentit hi ha hagut un gran canvi generacional. Fins fa relativament pocs anys canviar de feina era poc habitual. Un valor afegit era portar molts anys a la mateixa empresa, que generava, fins i tot, una certa admiració. Era el resultat d'haver sabut conservar i preservar allò que ens era propi i que ens configurava com a membres de la nostra societat. El posicionament que hi ha actualment entre els joves és molt diferent. Són molt més dinàmics, més emprenedors, estan molt adaptats a un món canviant i en constant transformació.

Tots i cadascun dels elements que ens conformen com una societat única i diferenciada de la resta, a partir de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra llengua, dels nostres costums i de les nostres tradicions. Tenim, individual, col·lectiva i socialment, una idiosincràsia que ens és pròpia i que ens defineix com a poble. Som el que som per un passat, per uns fets, per una realitat i, sobretot, per unes relacions socials, i per tant, culturals que hem anat construint durant moltes generacions.

a nostra societat és, com gairebé totes, una societat conservadora. Aquesta però, no és una definició amb connotacions polítiques, sinó que es fonamenta en aspectes i valors socials, culturals i identitaris. A priori no té perquè ser un element negatiu. Volem conservar, i per tant, preservar, allò que considerem nostre.

La (in)seguretat i la immigració. Realitat o per

Catalunya és una societat diversa. Ha canviat molt en molt poc temps. Massa, segons algunes persones, però és un fet Josep Palacios

L“Tot

el nostre món, allò que hem cuidat i treballat tant per aconseguir-ho, ha canviat i, en certa mesura, s'ha esvaït”

a un any, Rage Against The Machine va demandar els responsables de Guantánamo per usar les seves cançons com a arma de tortura psicològica cap als pressumptes terroristes. A part de les cançons de RATM, la banda sonora per torturar estava formada per cançons de rap, heavy, funk, rock, new punk, cançó d'autor, pop, músiques de videojocs, de dibuixos animats, així com per cançons del versàtil Prince. La metodologia era simple. Es col·locaven petits auriculars a l'interior de les orelles dels presos i se'ls obligava a escoltar música a un volum extrem, o bé es tancava als presos en una petita cambra on se'ls hi aplicava música estrident durant hores i/o dies. En tots dos casos, el pres no tardava a sentir un gran dolor cranial i, al cap de les hores, greus senyals de cansanci en no poder dormir. En conseqüència el pres es desorientava i es desmontava psicològicament. Pels presos afganesos, la problemàtica encara era més dura. Feia anys que no escoltaven música, doncs aquesta havia estat prohibida pel règim talibà. Per desmotivar als presumptes terroristes se'ls hi aplicaven cançons de contingut patriòtic, com Born in the USA de Bruce Springsteen (malgrat que aquesta cançó porta implícit un missatge contra la guerra del Vietnam), White America del raper Eminem o America de Neil Diamond. Cançons que després de l’11-S s’havien prohibit als EUA en considerar-se inapropiades en període de dol.

Quan el món va assabentar-se d'aquesta història, va néixer la campanya Zero Decibels (www.zerodb.org), que encara avui segueix treballant aferrissadament al respecte. D'altres grups musicals també van demandar als militars de la presó, si bé que dues bandes de heavy (Metallica i Drowning Pool) van manifestar que "es sentien orgullosos per ajudar a erradicar el terrorisme al món". Recentment els grups REM i Pearl Jam han fet una petició formal al govern dels E.U.A per esbrinar si la seva música es va utilitzar per torturar a Guantánamo. No és la primera vegada que es fa un mal ús de la música com aquest (durant les dictadures argentina i xilena s'utilitzava la música per apaivagar i amagar els crits de les tortures físiques que els militars apliquen als presoners). Lamentablement la música ha estat en diverses vegades víctima d’aquest ús absolutament execrable. que no és pot aturar. En molts pocs anys hem vist molts canvis i persones noves, desconegudes, a les nostres comunitats de veïns, al carrer, al nostre barri. Ja no ens coneixem tots: ara som "nosaltres" (els de tota la vida) i "els altres" (els que han arribat nous, que, a més, són molt diferents...). Aquesta situació genera molta incertesa, molta desconfiança i sovint, inseguretat.

23valors “EsF col·locaven auriculars a les orelles dels presos i se'ls feia escoltar música a un volum extrem”

Tot el nostre món, allò que hem cuidat i treballat tant per aconseguir-ho, ha canviat i, en certa mesura, s'ha esvaït. El barri ja no és el mateix, les botigues ja no són les mateixes, tampoc ho són, ni tant sols, els nens i nenes que, com els "nostres", juguen al parc, aliens, sortosament, de les diferències i categoritzacions que els adults establim.

Soroll per confessar Maria Salicrú-Maltas és MÚSICA/maria.salicru@cllicenciats.catetnomusicòloga|MARIASALICRÚ-MALTAS

Viatgem, anem a veure altres països, altres cultures, altres realitats. Però hi anem de vacances (consumim la cultura del país durant uns pocs dies), i desprès tornem a casa. I volem que tot segueixi igual, que res no hagi canviat. Podem anar al Marroc, a la Xina o al Senegal, però no volem que ells vinguin aquí, no de vacances, sinó a buscar unes condicions de vida dignes. Sociològicament podríem establir dues fases ben diferenciades. La primera la podríem situar des dels finals dels anys setanta fins a mitjans dels anys noranta. Aquesta primera fase es caracteritza per l'arribada d'homes, bàsicament de Gàmbia i de Senegal, que treballen en sectors productius amb poc prestigi social i poc remunerats econòmicament. És un tipus "d'immigració invisible": són homes que van de casa a la feina i de la feina a casa. Tenen cercles de coneixença, de veïnatge, "però no porten problemes (és molt bona persona)". Són acollits i integrats al barri de forma natural. Tenen noms i cognoms i són coneguts. I "nosaltres" ens sentim formar part d'una ciutat oberta i acollidora, on les xarxes veïnals i socials funcionen i donen suport material, i a vegades afectiu, a aquests nous veïns. La segona fase, després d'anys d'assentament, és el reagrupament: els homes porten les seves famílies dels països d'origen. Aleshores ens adonem que entre "ells" també hi ha dones i nens i que tenen les mateixes necessitats que les "nosaltres", i per tant, han d'anar a l'escola, els ha de visitar el metge, viuen al mateix carrer que nosaltres, compren a les mateixes botigues, van al mateix parc a jugar... rcepció?

Podríem posar molts exemples que hem viscut durant els darrers anys: les reaccions d'alguns veïns quan es pretenia obrir un oratori d'una confessió que no és "la nostra", els mocadors de les dones de tradició musulmana, els xinesos, els negres, la concentració de persones diferents ("és una invasió", "en el barri ja no s'hi pot viure"...).

COMENTARI: El suport de l'amistat és un factor decisiu per a la seguretat pròpia. No tothom és prou fort per lluitar tot sol contra la inseguretat i els dubtes.

A partir d'aquí, i fruit del desconeixement surt un mecanisme de defensa, individual i social que és el prejudici. És a dir, emetre un judici abans de tenir tota la informació, que, a més, normalment és negatiu envers ‘els altres’: «són uns lladres, no paguen impostos, reben tots els ajuts socials, no s'integren...».

“Totes les persones i totes les cultures tenim prejudicis. I a priori no tenen perquè ser dolents. Però cal treballar-los”

la seguretat 24valors És aleshores quan la immigració es visualitza, i la constatació d'altra banda, de la diversitat de la nostra ciutat i de les seves persones, però sobretot, "dels altres" dels que "són diferents" a "nosaltres". I això no ens agrada: ens genera por, desconfiança i un fort sentiment, subjectiu, d'inseguretat.

I ho haurem de fer amb la màxima sensibilitat, amb pedagogia i educació, amb diàleg i amb civisme. Però cal que fem aquesta inversió en temps i en recursos. Cal que puguem explicar als nostres nous veïns com funciona la nostra ciutat, els equipaments i els serveis, que ara també són els seus equipaments i els seus serveis públics, però que s'han d'utilitzar d'una manera racional. I de passada també ens ho recordarem a nosaltres mateixos. Només així entendrem que estem parlant de persones amb noms i cognoms, com nosaltres; que tenen alegries i tristeses, igual que nosaltres; que volen millorar les seves condicions de vida, una feina i un habitatge, com nosaltres...

Només així descobrirem que aquestes persones, més enllà del color de la pell, de l'idioma que parlin a casa o el país on han nascut, són persones amb valors, com nosaltres, i segurament més semblants dels que els nostres prejudicis i la nostra pròpia inseguretat ens deixa veure. el racó poètic

Curiosament no tenim tant aquest problema de percepció, i en conseqüència d'inseguretat, si la població ve països que físicament són com nosaltres, com Argentina, França o Romania (excepte si són gitanos).

Totes les persones i totes les cultures tenim prejudicis. I a priori no tenen perquè ser dolents. Però cal treballar-los: cal un treball de informació, de coneixement, de sensibilització, d'establir ponts de diàleg i de coneixença mútua. Aleshores descobrirem, curiosament, que "també" són persones i que els preocupa el mateix que ens preocupa a tots: el benestar, la convivència, el nostre barri, la família, el treball, la hipoteca, l'educació dels nostres fills i filles...

La visualització de la diferència és molt més evident en els espais públics, ja que són els espais comuns que compartim.

Josep Palacios és especialista en gestió pública de la immigració i acaba d’editar ‘Coneixes els nostres veïns musulmans?’

PER ALBERT PERA

RealismeNoméslacompanyiad'amicsfermsicordialsemdónaforçapersenyorejarenlanormalquotidianitat.M'oblidodedestinsheroics,d'antigueslluitesquejanotoquen,recuperol'esperançaprimera,l'equilibrialpuntjustentresenyifollia,emdesfaigdedubtesiallunyolaporques'escorrecomaiguaentrelesmans.Emtornoasentirsegurielsamicsagraïtshocelebren.

Sovint fins i tot el llenguatge ens traeix, perquè també l'hem impregnat de inseguretat i de prejudicis. Més d'una ocasió podem escoltar a algun veí o veïna que diu que "jo no tinc res contra els àrabs: tinc un veí que és marroquí i és una bellíssima persona, però els moros...". D'entrada resulta molt curiosa la utilització del nostre llenguatge: primer parlem dels àrabs, que té unes connotacions històriques i culturals prou reconegudes; desprès utilitzem el terme marroquí, que és un gentilici, i per tant, té unes connotacions de pertinença, per tant "és el meu veí" (és alguna cosa nostra, perquè aquest sí que és bona persona...). Finalment, i de manera impersonal, utilitzem la paraula moro, que està plena de connotacions negatives. Evidentment aquests últims no són de ningú, perquè a més, com a col·lectiu, són dolents.

En el segon país del món amb menys naixements cada mil habitants, si volem continuar creixent econòmica i demogràficament ens caldrà continuar rebent més persones que venen de molts altres països. Haurem d'aprendre a acollir-los i a integrar-los. Haurem de fer esforços per explicar que aquest país, que ara també és el seu, també ha passat moltes penúries, i que ens ha costat molt arribar a tenir la qualitat de vida que ara tenim. I que ara "ells" també se'n poden beneficiar, però seguint unes normes establertes per a tothom.

l retrat de la situació de la convivència en aquests moments al barri perifèric de Besòs, situat a l’extrem nord de Barcelona, és molt variat i complex. És obvi que segons com funcioni la convivencia, es produeix un tipus o un altre de seguretat.

Els primers anys del barri, van consolidar una xarxa de lluitadors responsables, homes i dones, capaços de grans reivindicacions. Gràcies a aquella lluita, avui la Rambla Prim no és una vía ràpida i està cobert el transport públic. Ara ens preguntem quina trajectòria ha tingut la convivència al Besòs i on estem en aquests moments. Quina relació té amb el tema de "la seguretat"? Les primeres dècades, dels anys seixanta als vuitanta, va tenir lloc l'etapa de la lluita popular. La immigració era interior, de tota Espanya. La gent patia, pero s'esforçava per sortir-se’n. Es generava solidaritat, es treien les cadires a fora al carrer, per prendre la fresca. Encara no hi havia por.

Amb el progrés democràtic i econòmic sorgeix la dèria del consum i de la segona residència. Amb esforços ingents de pares i mares, apareixen les urbanitzacions i té lloc la corresponent fugida. Les famílies acumulen uns horaris de treball increïbles que malmeten la convivència. L'escapada familiar anul·la els lligams de barri.

A més convivència, més seguretat

Amb els temps s'endevina una divisió de fons. D'una banda la població d'esquerres, que es gestava a redós de partits i sindicats clandestins, i d'altra banda la població més de dretes que anava fent, mig pactant amb la dictadura.

Tenim petits lligams de mutu coneixement, de respecte i hem compartit junts dàtils i suc de pinya algun vespre del Ramadà. Vaig sentir en tot el meu cos un sentiment de felicitat.

“Més d'un podria pensar: ‘Pobre Salvador; tres moros, de nit i ell sol. Ja ha rebut!’. Doncs tots tres se’m van acostar, van posar la seva mà sobre el cor i em van abraçar” Salvador Torres és rector de la parròquia Sant Paulí de Nola i Sant Pere Ermengol al barri de Besòs de Barcelona

-A les portes de les escoles, els infants juguen i els adults trenquen el gel i s'adreçen la paraula.

Passem al retrat del moment present. L'allau imponent d'immigrants ha sotragat tots els esquemes. Ha irromput el recel i la por. Les entitats i persones que seguim apostant per la convivència no ho tenim fàcil, però creiem que val la pena potenciar al màxim com més espais de convivència pacífica millor. En recordo alguns: -L'estiu d'aquest any, tan calurós, ha motivat que tornessin a sortir cadires al carrer per prendre la fresca.

Vull acabar amb una experiència meva. Una nit d'estiu ben tard. Jo torno sol cap al meu piset. A la plaça de l'església, amb poca llum, vénen tres paquistanesos típics, d'uns trenta anys, amb la túnica o xilaba, el turbant i la barba. Més d'un podria pensar: «pobre Salvador; tres moros, de nit i ell sol. Ja ha rebut!». Doncs tots tres se’m van acostar, van posar la seva mà sobre el cor i em van abraçar. Eren joves amb els qui jo em trobo a la mesquita quan hi vaig a pregar algun divendres.

Les construccions del barri són una tirallonga de blocs i blocs, de diferents alçades. La població ha tingut un comportament mòbil i la presència dels immigrants és de les més altes de la ciutat. Hi ha habitatges en què gairebé tots els llogaters són forasters, els quals a vegades relloguen les habitacions una a una. Els altres espais urbans són escoles de Primària -manquen escoles bressol-, un Centre Civic i un bon Mercat. Les distàncies entre blocs són raonables.

En aquesta zona del Besòs no hi ha un nucli urbà tradicional que faci de centre, aquelles places, porxades, carrers grans que configuren l'eix de tantes viles i ciutats. Tanmateix i gràcies als Jocs Olímpics, gaudim d'una Rambla Prim que supleix en part aquest dèficit. Dic en part perquè la Rambla Prim no és una vertebració comercial.

E S'han salvat de la crema barris de Barcelona amb molta tradició d'autonomia o que havien estat municipis independents: Sants, Gràcia, Sant Andreu, Poble Nou... Quina enveja ens fan les seves Festes Majors i el teixit d'associacions tan variat, que va des de diables a castellers passant per sardanes, corals o clubs de tota mena d'esports!

25valors Salvador Torres

-A dues entitats del barri es fan activitats interculturals festives, folklòriques i gastronòmiques. Son petites fites que reforcen la idea "A més convivencia, més seguretat"

Cal però constatar la presència punyent de motius d'inseguretat: grups de ciutadans de l'Est, sobretot els que vénen ja constituïts en forma de grups violents; els ciutadans d'ètnia gitana d'aquí s'han vist desbordats o ofesos pels provinents de regions europees; la manca de feina provoca un gran nombre de joves i d'adults desvagats i no motivats. Es troben en bandes per passar el temps. Necessiten diners per la diversió, per l’alcohol i l'haixix. Els diners els busquen i els toben de la manera que sigui, amb violència i dins o fora de casa.

26valors la seguretatNomAdreçaCodi Postal FormaCorreuPoblacióTelèfonelectrònicDNIdepagamentAtravésdelBancoCaixa(omplelesdades bancàries) Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista) DADES BANCÀRIES Nom de l'entitat Adreça Codi Postal Població Titular del compte Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura butlletaaquestaEnvia al carrer Sant Josep 0830118-20 Mataró DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT DE 32 EUROS butlleta de subscripcióvalors dedivendres(deTrucaTELÈFONal620.749.138dillunsa9a21h)WEBOmpleamblestevesdadeslabutlletaquetrobaràsa http:/ /valors.org EnviaFAXla teva butlleta al MITJANÇANT:SUBSCRIURE’TTAMBÉ93.798.62.59númeroPOTS JORDI VIDAL

L’any 1988, Lluís Carulla va transformar l’antiga casa pairal de la família Carulla en el Museu de la Vida Rural (MVR) a l’Espluga de Francolí. Durant més de vint anys, el MVR ha contribuït a recollir, preservar i difondre un llegat cultural que ens ajudi a entendre i valorar el present i a millorar el futur. El MVR depèn de la Fundació Lluís Carulla, que n’és la seva promotora i gestora. La Fundació Lluís Carulla va néixer el 1973 i treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença. El 2006, i en consonància amb l’evolució de la museografia i de les tècniques expositives del segle XXI, la Fundació Lluís Carulla va decidir invertir sis milions d’euros en renovar el Museu doblant-ne l’espai expositiu amb la remodelació de les antigues sales i la construcció d’un nou edifici. El nou projecte ha estat liderat pel prestigiós arquitecte Dani Freixes, Premio Nacional de Diseño. D’aquesta manera, el Museu amplia l’espai i renova el discurs incorporant els llenguatges museogràfics d’avui. La proposta ha estat inspirada en museus temàtics de tot el món, i juga amb una escenografia evocadora i fidel per treure profit dels mitjans audiovisuals, sistemes interactius, sons i olors, sent així en un dels museus més moderns del país. Els Valors del Museu · La Matèria no és infinita, és limitada i s’ha de transformar. El món material és físic i tangible, per això el MVR no és un museu virtual.

· El Temps es pot administrar però no és pot inventar. La Natura té el seu propi temps. El MVR fa referència al valor del Temps mitjançant dites que introdueixen conceptes com l’estalvi o la paciència.

· I l’Esforç és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món. El MVR reflecteix la transformació que va patir el camp després de la Revolució Industrial, així com les conseqüències que comporten en el territori els canvis en la forma de vida i de treball.

El Museu de la Vida Rural reobre les portes a l’Espluga de Francolí Imatge de la reobertura del museu, el passat 10 d’octubre.

27valors

Imatge de presentació d'un dels volums de la col·lecció, Els valors dels catalans. A la imatge l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, titular de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica (ESADE) -col·laboradors de la iniciativa- i el president de la Fundació Carulla, el poeta Carles Duarte.

‘Valors’ us convida a parlar de política Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?. Així es titula el darrer volum de la col·lecció que edita l'Observatori dels Valors de la Fundació Lluís Carulla, obra de Daniel Ortiz, i que es presentarà el proper 2 de desembre a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes Caixa Laietana (Santa Teresa, 63. Mataró) en un acte organitzat entre la revista Valors i la Fundació. Hi participaran el director de la Fundació Carulla, Carles Duarte, el director de l'Observatori de valors d'aquesta mateixa fundació, Àngel Castiñeira, i l'autor de Politica i valors Daniel Ortiz, que és professor del departament de Ciències Socials d’Esade.

Xavier Melloni: "El desig sexual és el desig de vida, de transmetre vida" L’acte organitat conjuntament amb la Fundació Carulla arribarà just un mes i mig després de la darrera activitat promoguda des de Valors. El 15 d’octubre, l'antropòleg i jesuïta Xavier Melloni va presentar el seu llibre El Desig essencial a Mataró, en el mateix escenari on es podrà sentir a parlar de Editat per la Fundació Carulla, el volum ‘Política i valors’ es presenta el 2 de desembre a 2/4 de 8 del vespre a la sala d’actes de Caixa Laietana (Santa Teresa, 63) de Mataró Política i valors el 2 de novembre. En el transcurs de la xerrada Melloni va assegurar que «el desig sexual és el desig de vida, de transmetre vida, i en aquest sentit caldria assumir la sexualitat en la nostra quotidianitat i parlar-ne amb normalitat». Davant una quarantena de persones, Melloni va lamentar la relació "pobra, poruga", que al seu parer ha tingut històricament la cultura judeocristiana amb la sexualitat mentre que altres tradicions religiosos "han sabut convertir l'experiència sexual en una experiència espiritual, d'arribar a l'Infinit". De fet, l'autor de El Desig essencial es va referir a les paraules pronunciades per la monja benedictina Teresa Forcades en el Sopar Debat del mes de juny a Mataró amb la temàtica del plaer com a protagonista i va coincidir amb ella en què "la força amb què ens podem arribar a desitjar els humans a nivell sexual és una metàfora excel·lent per entendre amb quina força ens desitja Déu". La presentació del volum escrit per Melloni completava en realitat la conferència oferta per Forcades ara fa quatre mesos i el número que la revista Valors va dedicar a les temàtiques del plaer i el desig el mes de juliol-agost. Mira el vídeo sencer de l’acte de Melloni a www.valors.org El llibre ‘Política i valors’ és un nou volum de la col·lecció sobre els valors impulsada per la Fundació Lluís Carulla

L’Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE que té com a principals objectius fer un diagnòstic de la situació present a Catalunya pel que fa als valors (quins són els valors dominants, què està passant amb els valors, quina avaluació en fem), detectar els punts crítics de desacord o controvèrsia en relació amb determinats temes que posen en joc valors i pràctiques, parar atenció als valors emergents i al seu impacte en la societat i contribuir a fer una proposta de valors en alguns dels diversos àmbits de l’esfera pública catalana i apuntar o recomanar línies d’acció per arribar-hi.

L'exposició Eduardo Arroyo - La Biblia y el Cordero Místico es pot veure sins el proper 25 de novembre a Centro Cultural Fundación Círculo de Lectores en Barcelona (C. Consell de Cent, 323)

|

“Arroyo fa una mirada als bíblicstextosamb el pes de tot el pòsit segleprincipispersonesquèculturalsreferènciesdeambvivimlesdedelXXI”

ART Ramon Bassas

28 valors

Arroyo i la Bíblia D la fitxa Ramon Bassas escriu regularment sobre art al seu bloc, ramonbassas.blogspot.com

El repte, finalment, és encara més interessant en proposar una nova lectura, un nou repte, encara, als de la revisió crítica de l'art o les dualitats ateu/Bíblia i art/text. I és la que confronta el relat bíblic amb la nostra cultura actual, amnèsica o asèptica davant la força d'aquest relat.

es de fa temps, Círculo de Lectores ha emprès una línia de treball que pretén agrupar textos, especialment textos bàsics de la nostra cultura amb il·lustracions d'autors de prestigi expressament encarregades per a l'edició. Penso, per exemple, amb Miquel Barceló il·lustrant La Divina Comèdia, o les obres de Shakespeare vistes per Jaume Plensa, encara que la llista és ja -per sort- molt llarga. Això fa que es programi, coincidint amb cada edició o no, una exposició amb les peces de l'artista. Ara, així, podem veure a Barcelona la sèrie d'obres d'Eduardo Arroyo que han servit per acompanyar l'edició dels cinc primers llibres de La Bíblia que el pintor madrileny féu fa uns anys per l'editorial, a la seva seu barcelonina. També incorpora algunes obres més de l'autor del fons del Círculo i una interpretació de l'Anyell Místic de van Eyck (1425-1435). La premsa ha destacat el fet que un ateu declarat s'endinsi en el llibre fundador de les tres religions monoteistes nascudes a la riba mediterrània. No és pas el primer; per no anar massa lluny, ara s'ha anunciat la imminent publicació d'una altra Bíblia il·lustrada per Robert Crumb, autor molt particular de còmics. Aquí, doncs, sumaríem a la interpretació artística dels textos, una mirada teòricament atea. En realitat, crec, Arroyo fa una mirada als textos bíblics amb el pes de tot el pòsit de referències culturals amb què vivim les persones de principis del segle XXI i, especialment, amb la revisió crítica de les icones i els llenguatges artístics sobretot de la segona meitat del segle XX que marca la trajectòria d'Arroyo. L'autor ve a dir que no ens podem desampallegar de les formes, dels objectes i de les imatges que configuren el nostre univers simbòlic, multiplicat fins a la sacietat en l'explosió d'imatges amb què es caracteritza la societat de consum. Així, la Bíblia esdevé el lloc de fundació i de destí d'aquest conjunt d'imatges amb què hem anat fent els relats fins a la seva crisi en els moments actuals. Afegint, a més, els nous mites de la postmodernitat (els diners, el poder i el sexe) a aquest conjunt que va de Moisès i la seva iconografia en Miquel Àngel fins al pop art i Mickey Mouse, per dir-ho de manera gràfica.

culturalspropostes

I que té a veure el primat pontifici i la successió apostòlica en un llibre que vol contribuir al diàleg interreligiós? La resposta no és difícil. Si es vol avançar en el diàleg entre les religions, li cal a l'Església replantejar teològicament la base conceptual d'aquests dos elements que han estat símbol, massa sovint al llarg de la història, de les actituds antidialogants del cristianisme catòlic. valors

LLIBRES |

i l’anterior volum de les seves memòries, Pujol traçava un recorregut pels seus anys de formació i, del que va anomenar-ne, fer país, aquest segon arrenca amb el seu primer mandat com a president. S’inicia amb tota la incertesa que suposa enfrontar-se amb el repte de bastir un país de bell nou, després de més de quaranta anys sense poder propi, i des del primer moment amb la necessitat d’explicar-se. De donar la seva versió. Quan explica un episodi, una decisió o unes paraules, puntualitza els errors i destaca els encerts, i no oblida de cap manera les adversitats que van sorgir-li pel camí, sense estar-se de passar comptes amb aquells qui van posar pals a les rodes. Aquesta és la gran diferència amb el primer llibre de records: Si el primer –descrivint els seus inicis i el seu compromís durant el franquisme – podia ser digerible per tots els lectors, el segon despertarà les contradiccions de convençuts i aliens davant dels judicis que fa dels coprotagonistes del moment polític i, sobretot, davant de les versions que fa dels episodis més durs dels primers anys de mandat. La voluntat de deixar escrita la seva veritat es troba en tot el llibre amb la brillantor i l’alt contingut èpic i ètic d’un polític que, tot i enretirat, continua sent clau per entendre el nostre país i la nostra gent. En aquest llibre, Jordi Pujol explica els seus anys de fer, de construir, i de decidir, accions que –com reivindica– sempre han d’anar acompanyades de valors forts.

FEsculls al diàleg LLIBRES

29

“El segon tom de les memòries despertarà les contradiccions de convençuts i aliens davant dels judicis que fa”

FÀBREGA, Valentí. La dona de Sant Pere i altres oblits de l’Església (Fragmenta).

El llibre que presentem té un títol -La dona de Sant Pere- que poc té a veure amb el diàleg interreligiós. Respon a la part final del llibre que és més aviat un annex. El gruix de l'obra tracta dos temes prou suggestius. La doctrina entorn del primat del bisbe de Roma i la qüestió de la successió apostòlica. L'autor, deformació jesuítica i d'una sòlida experiència en l'ensenyament teològic a Alemanya, defensa que tant el primat papal com la successió apostòlica tenen més de formulació teològica tardana i inèrcia històrica que no pas base bíblica que permeti dotar aquestes dues realitats eclesials d'una solidesa que les | Maria Solà

La fitxa PUJOL, Jordi. Memòries (II). Temps de construir (19801993). Editorial Proa. 424 pàgines, 23,95 euros. Joan Safont és advocat i www.joansafont.catperiodista

la fitxa Josep Maria Solà és especialista en teologia converteixi en intocables.

SLa veritat segons Jordi Pujol Joan Safont a cosa de dos anys, va aparèixer en el nostre entorn cultural una nova editorial que, amb el nom de Fragmenta, es proposa contribuir al diàleg interreligiós. L'objectiu es vol portar a terme des d'una òptica aconfessional i es pretén que els treballs siguin fets amb rigor i alhora siguin assequibles als lectors no especialistes.

Josep

30

La Realitat Psíquica i el nostre Jo

E

Però recordeu, després d'un llarg viatge, després de qualsevol aventura -i més si ens n'anem a visitar les antigues civilitzacions o l'època dels descobriments- cal tornar a casa. Centrar-nos en el nostre dia, en el nostre quefer, a la nostra època. Evocar, imaginar, somniar i fins i tot admirar és permès. Però sempre hem de tenir clar el nostre temps. Perquè viatjar en el temps sigui un plaer. Safont El viatge en el temps

canviar-sepercosesmateixuna valors

PLAERS DE MA VIDA | Joan

CERCANT L'ESCLETXA | Joaquim Trenchs a porta d'entrada a una altra època pot ser qualsevol excusa: un llibre comprat a un llibreter de vell on el seu propietari hi deixà un ex libris, unes fotografies familiars tretes a l'atzar del seu àlbum o qualsevol andròmina heretada dels avis... Tot es qüestió de capbussar-s'hi. A partir d'aquí el viatge transcorrerà a partir de pel·lícules d'època i clàssics en blanc i negre, tot combinat amb novel·les històriques i poemes antics: Veurem passar davant nostre Marc Antoni i Cleòpatra amb els rostres de Richard Burton i Liz Taylor, les paraules de Shakespeare i els versos de Kavafis; veurem passar dames i cavallers, cants de trobadors i cròniques de reis conqueridors; veurem renàixer les arts i les ciències, Leonardo, Rafael i Miquel Àngel Buonarroti pintaran, crearan i somniaran; ens il·luminarà el segle de les llums, pensaran els francesos i els alemanys, i entre Mozart i Beethoven posaran totes les notes de la música fins a la Revolució; Finalment lliscarem pel XIX, entre les Annes Karenina i Ozores, l'òpera italiana i els invents. D'aquesta belle èpoque efímera i delicada, de seguida ens en despertarem, entre una guerra i l'altra. Sense la màquina de Wells, sense el De Lorean de Retorn al futur, podrem anar amunt i avall en la història, amb el poder de la imaginació, amb l'arma de la evocació. Feu-me cas, proveu-ho! Qualsevol objecte, paraula, nota o record us servirà.

“Veurem davant nostre Marc Antoni amb cara de Richard Burton” L Joan Safont és advocat i periodista jsafontplumed@gmail.com / joansafont.blogspot.com

ls comportaments i actuacions de la persona són el resultat d'una construcció lenta i progressiva de la seva realitat psíquica. Realitat subjectiva a través de la qual llegirà el món i s'en mantindrà relació. Hi ha dos registres superposats i interconectats en el procés de configuració: en un procés primari, més proper a allò biològic, la recerca d'una identitat sensorial, regida pel Principi del Plaer. El món Inconscient. En un procés secundari, la necessitat d'una identitat de pensament. El món de la racionalitat, regit pel Principi de Realitat. El món de la Consciència. La construcció de la identitat personal esdevindrà el sumatori -permanentment re-actualitzat- a una resposta singular a l'enigma de la vida. Configurem, amb tot plegat, el nostre narcicisme -indispensable per existir-. Inflem el nostre Jo. Identitat com a resposta i traducció progressiva de les exigències primerenques i que gràcies a l'impacte del llenguatge -el món simbòlic- ens permet aquest procés d'esdevenir Persones Humanes. Regits per aquest dos principis de funcionament, els diferents actes, comportaments i conductes intenten equilibrar el desplaer o malestar psíquic permanent al que les excitacions perceptives sotmeten a l'organisme i pensament

Continues dret executant els dotze moviments coordinats de la "salutació al sol" i els repeteixes una, dues , tres, quatre vegades... Les que puguis, les que et calguin.

Acabes seient en la postura del lotus, prens consciència de la respiració i intentes, tancant el ulls, a cada pensament, veure com passa pel teu cap, sense aturar-t'hi i fer-li cas.

31valors

A poc a poc t'aixeques i busques l'equilibri amb un peu, tota tu estàs en tensió i fixes la vista en un punt de la llunyania, mantens tibats els músculs i forta la voluntat. La ment en un plàcid equilibri que li configura una gran solidesa per afrontar els embats diaris del dia a dia.

“Respires profundament.

Vaig fer ioga un temps, en la meva joventut, però no em vaig aprendre massa; va poder decantar-me’n la mesquinesa, de la professora que tenia. Hi he tornat, m'hi he deixat perdre amb ganes d'aprendre, una certa timidesa i degustant-ne els beneficis dels petits avenços. No és l'únic camí per buscar una bona relació entre el cos i la ment. Tinc una amiga monja contemplativa experta en Qi Gong, diu que és bo per la pregària... hi ha moltes tècniques que ens poden ajudar, a tenir consciència del nostre cos, a saber mirar amb uns altres ulls el dia a dia a dia, potser d'una manera més assossegada, en definitiva a donar valor a coses que poden ser tant quotidianes com una profunda inspiració.

L'aire entra fins la caverna més interna dels pulmons, lentament va sortint” T’ Eulàlia Puigderrajols és mestra / eulaliapi@gmail.com pel fet de viure. I aquest desplaer, en origen és fruit d'una pèrdua, mítica, de la situació plaent. Un forat, un no res, un buit... Adam, Eva, la poma... com vulgueu... davant el que ens veiem impel·lits a omplir i donar resposta, des del pensament a la corporalitat. I allò que "hem perdut" en un registre -per amor- és allò al que ens identifiquem com a substitutiu en un altre registre. I així construïm la nostra resposta psíquica a la Vida i que ens permet existir i Construcciósignificar-nos.apartir de la "pèrdua", de l'absència, del no res. Quelcom insuportable al que cal posar paraules, noms propis i alhora, imaginaritzar en forma de paradisos i/o somnis terrenals o celestials que ens permeten pensar la Vida amb sentit per ella mateixa. Som nosaltres el veritable sentit o sense-sentit de la vida mateixa! Contradiccions de la petitesa i la grandesa humana.

DEIXA'T PERDRE PER... | Eulàlia Puigderrajols

la pràctica del ioga estires a terra mirant el firmament. Prens consciència del teu cos i perceps com tot ell va deixant-se caure i toca el sòl, el trepitja amb fermesa... Respires profundament. L'aire entra fins la caverna més interna dels pulmons, lentament va sortint, el diafragma acompanya fent d'acordió tot aquest procés, que repeteixes varies vegades. Llavors mous els braços, després exercites les cames tot seguint amb el ritme que la respiració et marca, talment com el tempo d'unaT'assentespartitura.al terra, fas torsions amb el teu cos -on la teva columna vertebral imitarà una corda que vol girar en dos sentits el seu eix- i cada vegada repetiràs a dreta i esquerra qualsevol moviment perquè la pràctica t'ensenya que sempre has de compensar tot el que fas a una banda i a l'altra.

“Construcció a partir de la ‘pèrdua’, de l'absència, del no res. Quelcom insuportable al que cal posar paraules” Joaquim Trenchs és jtrenchs@copc.catpsicòleg

Xavier Garí és investigador en Cultura de Pau www.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

U Jugar net

n aparcament. Un vespre de juny. A l' entrada, on hi ha la màquina de cobrament, em trobo un amic que necessita cinquanta cèntims per a pagar l' import total del seu tiquet. Jo em poso la mà a la butxaca i li facilito els 50 cèntims d' euro. Dilluns de la setmana passada. Pel carrer, sento que em toquen per l' esquena. És el company que vaig trobar a la porta de l' aparcament que em retorna els 50 cèntims que jo li vaig donar aquell vespre. Li agraeixo el gest, sense donar-li potser més importància.

Xavier Garí Llibertat de comunicació de Google

L'anècdota permet reflexionar precisament en un moment en què tots estem atabalats pel bombardeig dels mitjans de comunicació que no paren de parlar del cas Millet, de la trama Gurtel o l'operació Pretòria, que en aquests darrers dies ens ha deixat perplexos. Greu, molt greu tot plegat. El joc brut, els interessos crematístics, l'afany de poder, els cops de colze, l' interès de figurar... s’han instal.lat en el dia a dia, desacreditant la política i les persones que la protagonitzen. I, el que és més lamentable, posant tothom en el mateix sac. Després buscarem causes de la desafecció del ciutadà vers la "cosa pública". O de l' elevat percentatge d'abstenció a les eleccions, o l’escàs interès de les persones per a afiliar-se al que sigui. El "passotisme" és el lògic denominador comú resultant de totes aquestes situacions inadmissibles. Regeneració. Joc net. Transparència. Autèntic afany de servei. Així començaria el llistat de valors a reinstaurar en aquesta societat malaltissa. Sortir de la crisi en la qual estem immersos implica resolucions de caire estructural econòmiques i polítiques, però també un canvi radical de valors cívics. Enmig de tantes malifetes, la imatge del meu company retornant-me els meus 50 cèntims d' euro, em resulta, pel cap baix, reconfortant. Exemplar.

Ramon Salicrú és mestre / ramon.salicru@cllicenciats.cat 32valors

S PETITES COSES | Ramon Salicrú

“Google ha après a controlar la informació i restringeix certes webs que Xina li ordena”

“Regeneració. Joc net. Transparència. Autèntic afany de servei. Així començaria el llistat...”

obta que una empresa de navegació per Internet tan important en el context de Globalització, i en procés de creixement tan gran en els darrers anys, entri en contradiccions que poden afectar la seva pròpia supervivència. Google és, avui, el buscador virtual més utilitzat al món, amb un gran ventall d'aplicacions com ara correu, disc dur virtual, arxiu de fotos, blogs, elaboració de webs, contactes, agenda, etc. Tot plegat convida a pensar que la comunicació en aquesta empresa és un objectiu i un mitjà alhora; però sobta descobrir que Google no respecta els mínims drets pel que fa a la informació i les comunicacions. Tots sabem que guarden milions de dades privades sense el consentiment dels seus usuaris, o sense garantir-ne l'ús que els afectats considerin oportú, cosa que ha motivat diferents denúncies i judidics contra l'entitat . Si fos que Google no té la possibilitat de "controlar" tanta informació i, per tant, eliminar-la, podria entrendre's, però resulta que a la Xina Google sí sap controlar escrupulosament la seva informació. Les autoritats del país han condicionat Google a oferir només cert material per Internet, al que puguin tenir accés els seus ciutadans, per tal d'evitar l'organització dels opositors al règim, i malmetre al màxim els qui vulguin lluitar des de dins en la defensa dels Drets Humans. Amb l'objectiu d'aconseguir accedir als milions d'internautes que operen a la Xina, Google sí ha après a controlar la informació, i restringeix certes webs i les informacions que el govern xinès li ordena, per tal de garantir-se l'accés als usuaris xinesos. Una greu incoherència que li pot costar ben car.

canviarpercosesmónel

CULTURA DE PAU |

‘El barri és nostre’

A

Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering 33 valors quest mes m'agradaria fer referència a un projecte pioner i peculiar. Pioner pel format i els objectius que es planteja i peculiar per aconseguir treballar la solidaritat als barris de manera participativa i innovadora. Avui no marxarem a llocs llunyans sinó que ens quedarem a prop de casa: sovint relacionem la paraula solidaritat amb projectes educatius, de gènere o de nutrició entre d'altres al Tercer Món i potser ens oblidem que hi ha molt per fer a casa nostra. El quart món és una realitat punyent i potser per això ens la mirem de reüll. Les bosses de pobresa al primer món i els problemes de convivència associats són tot un repte del segle XXI per als països desenvolupats.

“Els destaquenimpulsorsque allò important no és el resultat sinó el procés"

ACCIÓ DIRECTA | Rosa Pursals

Sovint als barris de les nostres ciutats amb dificultats econòmiques i socials s'hi afegeixen problemes de convivència, en alguns casos entre antics residents i nouvinguts. Aquest és el cas amb el que es trobaven els veïns de la Plaça d'Osona de Vic. Malgrat les dificultats van decidir d'afrontar el repte i provar un projecte innovador per potenciar la coneixença entre la comunitat india i la resta de la gent del barri. El Barri és nostre n'és el resultat. Un migmetratge de 45 minuts on han participat cent cinquanta veïns per trobar-se i descobrir-se mútuament a través d'un projecte visual tornl'argumentcomunitari:giraend'unjoveestudiant que treballa com a missatger i coneix a una família india. Quan va a portar-los paquets els troba mirant pel·lícules de Bollywood i a poc a poc s'interessa per la música i els balls d'aquest tipus de films. Els impulsors destaquen que allò més important del projecte no és el resultat sinó el "procés" ja que mitjançant aquest la gent del barri ha superat les distàncies i han conegut sense prejudicis diferents realitats del barri, aconseguint així avançar en la convivència del dia a dia. Sovint associem «solidaritat» a verbs com donar, aportar, comprar, ajudar… però la solidaritat també passa en la nostra vida quotidiana per integrar nous verbs com conèixer, participar, compartir, salvar prejudicis i crear pons i realitats comunes. Sovint això fa més que els diners i les ajudes. Sovint ser solidaris passa per mirar sense prejudicis als nostres veïns i integrar-los de veritat en la nostra vida quotidiana.

tecnologies&ciències

Malgrat que a penes queden restes escrites de l’obra d’Hipàtia i que tot el que realment se’n sap és gràcies a autors cristians que diuen que va sobrepassar en coneixements tots els filòsofs de l’època, la veritat és que Amenábar l’ha dibuixat com l’origen de la teoria heliocèntrica, cosa que ha provocat la crítica de diversos científics en defensar que no se li poden atribuir tals descobriments. L’heliocentrisme (Hèlios, déu grec del Sol i kentros, centre) és el model que demostra que és el Sol el centre de l’uniF “La majoria de films de tema científic estan plens d’errors i anacronismes”

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó a dotze anys, Andrew Niccol va especular sobre el possible ús del coneixement científic del nostre genoma a la pel·lícula Gattaca, altament recomanable per una reflexió bioètica. Aquesta no és l’únic exemple de confluència entre la imaginació del cinema i la realitat de la ciència. Sense anar més lluny, actualment a les pantalles es pot veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar Ágora El film pretén descriure el persistent xoc entre cultures en la decadència d’Alexandria. A la ciutat, principal nucli grec d’Egipte, s’hi trobava la comunitat jueva més important del món. Després de la introducció del cristianisme, al segle IV Alexandria era un dels poders eclesiàstics, cosa que va portar la persecució dels pagans i la destrucció de totes les mostres de la seva cultura. Amenábar utilitza la figura d’Hipàtia, considerada l’última científica alexandrina i referent de l’últim període de la ciència antiga, per a reflectir la seva idea.

| Marc

34 valors

ot just engego l'ordinador i rebo l'esperada invitació per accedir a la plataforma de comunicació i networking en temps real Google Wave (http://wave.google.com) creada en codi lliure. D'entrada he pogut evidenciar que un petit grup amics entusiastes de la web 2.0 han aconseguit l'accés a aquesta novedosa plataforma: en Lluís, en Genís, en Bernat, en Ramon i l'Enrique són un bon senyal quan s'hi posen en un tema d'aquests. He fet un primer capbussament tot mirant de descobrir algun tresor ocult i, la meva impressió, és que encara ens trobem en un estadi LES NOVES TECNOLOGIES de San Google Wave: o T vers i tots els altres cossos, com la Terra, giren al seu voltant. És cert que els primers filòsofs que van preguntar-se sobre l’estructura de l’Univers van ser els grecs, però pel que se sap va ser gràcies a Aristarc de Samos, qui va defensar el model heliocèntric, sense massa èxit. I no va ser fins al segle XVI que es va aconseguir imposar al geocentrisme. Pel que fa a Hipàtia, doncs, se sap que havia centrat la seva carrera en les còniques d’Apoloni, com apareix a la pel·lícula d’Amenábar, però en cap moment hi ha cap prova documentada ni referència que pugui fer intuir que Ágora i les mentides del cinema

PENSAR

Marc de San Pedro és màster en Societat del Coneixement / marcdesanpedronline.blogspot.com “Google Wave és un accelerador de la comunicació entre usuaris en temps real” en equip. L'eina permet compartir mapes, videos, contactes, fotografies, xats... És quelcom novedós i rellevant? O una aplicació més? Es tracta d'una peça que pretén dotar de més coherència i usabilitat a l'entramat d'aplicacions de Google. En tot cas és el que avui marquen els signes dels temps i una opció interessant per incrementar l'eficiència i productivitat de les organitzacions que pensen en noves eines i processos de treball en xarxa amb eines d'ús generalitzable. D'altra banda, Microsoft, que també ha desenvolupat el seu entorn col·laboratiu anomenat Share Point també visualitza escenaris que maximitzaran la connexió entre persones, processos i informació. Per a Google la clau és el concepte de "wave" entès com a "conversa" on poden participar tantes persones com es desitgi, extenent la comunicació en forma d'ones en què cada usuari n'esdevé un potencial amplificador. Possiblement Twitter o el mateix Facebook en aquests moments ja fan plantejaments davant d'aquest nou concepte que promet revolucionar el mogut món de les aplicacions a la xarxa. força inicial de l'una plataforma prometedora en què el millor encara està per venir; sobretot caldrà observar el fenomen quan arribem a la massa crítica d'usuaris que utilitzin l'entorn. Google Wave es presenta com un canvi de model pel que fa al concepte de correu electrònic tal com avui en dia el coneixem, i més després de veure la interessant posada en escena realitzada durant la trobada de desenvolupadors (Google I/O) a San Francisco. Però en concret, què té d'especial Google Wave? Es tracta d'un accelerador de la comunicació entre usuaris que treballen en temps real i que tenen una clara visió de treball 35 valors va fer alguna aportació en el camp de l’heliocentrisme. I encara que Hipàtia va ser una persona altament avançada al seu temps, tant per la seva condició de científica, com per la seva condició de dona i intel·lectual apassionada de la raó i el pensament, del qual ningú dubta que va ser el motiu pel qual va ser assassinada, es fa un flac favor a la seva figura atribuint-li mèrits que no es poden, en cap cas, comprovar. Així doncs, encara que el cinema pot ser un gran instrument per a la divulgació científica, de moment, excepte comptades excepcions, no ha aconseguit apropar ni la història de la ciència ni el mètode científic, sinó que la majoria de pel·lícules de temàtica científica estan plenes d’errors, anacronismes o fal·làcies històriques. Ara bé, és justament a Hipàtia a qui se li atribueix la frase de defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar. Suposo que també es podria aplicar a que fins i tot parlar de ciència de manera errònia és millor que no parlar-ne.

científic

Núria Radó és laltracaradelaciencia.bloc.catnuria.rado@gmail.combiòloga

@ PER SABER-NE MÉS Nomdedeu Moreno, Xaro. Mujeres, manzanas y matemáticas. Ed. Nivola, 2000. Interamericana de España, 2006.

Pedro onada o sunami?

Rachel Weisz en el pel·lículad’Hipàtiapaperala Ágora Almenábar.d’Alejandro

a companyia Ryanair no para d'obrir noves rutes amb noves possibilitats: ara un enllaç entre Girona i Memmingen, Suàbia, a l'estat alemany de Baviera, usant l’antic aeroport militar d’Algäu. D'aquesta ciutat de quaranta mil habitants, bombardejada pels aliats a la Segona Guerra Mundial però que conserva un magnífic barri antic, comença la nostra ruta fins arribar a Linz, Àustria, en què un nou Ryanair et torna a Girona. La intenció del viatge és arribar a Salzburg, llogar una bicicleta i seguint els rius Salzach, Inn i Danubi arribar a Mauthausen. Hi ha dues opcions: agafar el tren fins a Munic o fer l'anomenada Ruta del Tirol, de Memmingen a Füssen i amb un tren de muntanya arribar a Garmisch-Parternkirchen, d'allí a Insbruck fins arribar a Salzburg. Recomanen aquesta ultima opció, molt més bonica, de manera que comencem per la ciutat on va néixer Mozart i on visitem la seva casa, els castells de Mirabell i Hillbrunn i sobretot la cerveseria de Mülln, al soterrani de l'església dels agustins, al carrer Augustinerg. Antigament els frares agustins hi fabricaven la cervesa, que era la més coneguda de l'entorn.

GOOGLE EARTH

per Joaquim Amargant 36valors

De Passau a Linz hi ha cent quilòmetres en bicicleta i en vaixell. Els vaixells fan el trajecte en unes quatre hores, aturant-se en els indrets més interessants, com Schlögen, on el riu fa un meandre en un revolt molt tancat. Un indret meravellós. Amb bicicleta, pel costat esquerre del Danubi, una munió de gent de totes les edats comença a pedalar: molts són catalans, famílies senceres que han agafat l'avió de Girona a Linz han llogat la bicicleta en aquesta ciutat i després la tornen en un lloc indicat. Cada quart d'hora unes barquetes de motor porten els ciclistes d'un costat a l'altre del riu per poder visitar els poblets i llogarrets emblemàtics. Durant el recorregut moltes cases de pagès lloguen habitacions i també fan menjars casolans pels nombrosos viatgers de la ruta del Danubi. Entre pollastres, gallines i pollets enfilant-se damunt la taula a l'entorn de les cases dels pagesos sempre hi ha gent menjant. Recomanem el Zimmer Gasthof Reizinger, al llogarret d'Inzell, molt a prop del meandre d'Schlögen. Arribem a Linz, tornem les bicicletes i visitem la ciutat on Hitler va estudiar. Per això hi va fer construir més tard nombroses indústries de guerra. A Linz es pot visitar les nombroses esglésies catòliques de la ciutat i la Hauptplaz amb l'imponent columna de marbre blanc de vint metres d'alçada dedicada a la Trinitat. A pocs metres de la plaça s'arriba a una balconada que dóna al Danubi. Per qui vulgui pot continuar riu avall amb tren, bicicleta o vaixell per visitar el poble de Mathausen, on hi ha el famós camp de treball nazi en què molts catalans van deixar-hi la vida. El poble, del qual molta gent passa de llarg, també té el seu què.

maletalafem

Tot seguit ens plantem a Braunau Am Inn, on es deixa el riu Salzach i comença l'Inn. Es tracta d'una petita ciutat fronterera austríaca de setze mil habitants on va néixer Adolf Hitler el 20 d'abril de 1889. Cent anys més tard l'alcalde Gerhard Skiba va fer erigir un monument contra la guerra i el feixisme davant de la casa natal del dictador, avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals. Arribem a Passau, ciutat alemanya on els rius Inn i Danubi es fonen encerclant la ciutat antiga ja habitada pels celtes. Després va ser la capital de la província romana de Recia. Pujant dalt del turó de la fortalesa d'Oberhaus es pot veure una impressionant vista de la ciutat i com un tercer riu, l'Ilz, es fon amb els altres dos tot baixant de les muntanyes, a la dreta de la fortalesa.

DelL Tirol al Danubi“Lacasa natal de Hitler és avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals”

Joaquim Amargant escriu sobre viatges cada mes a 'Valors' / quimamargant@terra.es El Danubi molt a prop de Linz, a Àustria. Consulta tots els viatges a www.valors.org

37 valors

Passau, pura Baviera Passau, la ciutat bàvara dels tres rius fronterera amb Àustria. Cinquanta mil habitants. Val la pena passar-hi un parell de dies. A la primavera, sobretot per Setmana Santa, es pot escoltar el cor i l'orgue de la grandiosa catedral de Sant Esteve, d'estil barroc. Davant el riu Danubi, on s'agafa el vaixell, hi ha l'edifici de l'Ajuntament, edificat damunt l'antiga ciutat celta. A l'estiu, davant de la seva plaça i el passeig, s'instal·len nombroses parades de menjar i la gent balla acompanyada d'una orquestra que ofereix musica popular. Molts nens i nenes i sobretot gent gran van vestits típicament. Passau, ciutat d'esglésies i convents degut a què va ser durant anys seu episcopal. A l'estiu, a part dels turistes, una munió de gent de totes les edats s'hi passeja amb bicicleta. Hi ha unes quantes cases que en lloguen, fins i tot a l'estació de tren, per fer la Ruta del Danubi amb la qual s'arriba fins al Mar Negre.

Pressupost: Avió, tren, lloguer bicicletes o vaixell, menjar, durant cinc dies, amb albergs i gasthofs pot costar entre 200 i 300 euros. la fitxa atura't-hi un minut...

-I quina és segons tu, aquesta pregunta? Com que no espera pas que el noi li doni resposta, l'home torna a baixar la mirada al llibre que té obert damunt la taula. 38 valors camí?

-Un no es pot perdre en un poble petit com aquest!-Sí,sí que es pot. Tu també t'has perdut en un laberint de llibres i no en saps sortir.

viesa: El silenci? La tristesa? La solitud? Ell tot sol no trobava la resposta, però no se n'adonava. Discursos i més discursos passaven pel seu cap: milers de raonaments que no el portaven enlloc.

Quin

Desconegut per tothom, l'home es convertí ben aviat en un misteri. Tots hi deien la seva: - És un artista cansat de l'èxit i ara es vol retirar... -Potser està malalt i no vol que se sàpiga...

D iuen que fa molts, molts anys, tants que ja ningú no se'n recorda quan va ser, va arribar al poble un home de caminar tranquil, gestos breus i poques paraules.

vegada...unahaviahi

-M'he perdut. Cap resposta. Però el noi insistia. -M'he perdut.

- I tu què saps? - Sí, sí que ho sé. Fas preguntes i més preguntes que queden sense resposta. Fas preguntes per respondre altres preguntes i busques respostes que no existeixen en llibres buits. I és que no et fas la pregunta veritable.

http://jagaranda.wordpress.comJavierIl·lustracióGarciaLourdesText Gabarrón

-I si el persegueixen i s'ha vingut a amagar? -Deu ser un savi il·luminat... Va passar el temps; el tarannà callat i reposat del nouvingut va anar silenciant els rumors i la rutina va restablir-se al poble. I l'home, indiferent a les anades i vingudes, i canvis d'humor de la gent, es recloïa en una casa apartada del poble. Només sortia quan hi havia mercat. A comprar llibres. En veure'l, la gent del poble el saludava. Però només obtenien com a resposta un breu assentiment de cap i un gest fugaç. "Definitivament, és un home de poques paraules", murmuraven. Ell seguia el seu camí; els creia incapaços d'entendre'l, així que continuava llegint i llegint. Cercava en els llibres el que no trobava entre els homes.Poca poc, sense adonar-se'n, una capa de pols va anar cobrint els seus prestatges. Muntanyes de llibres arribaven al sostre i tapaven les finestres que ja no servien per mirar fora; tampoc deixaven entrar la llum. L' home, de qui ningú no en sabia el nom, es preguntava quin devia ser el camí de la sa“Quan alça els ulls, el noi ja no hi és. Però les seves paraules encara ressonen entre les parets: ‘El camí que segueixes et porta a estimar?’"

Un dia, algú va trucar la porta. No estava acostumat que el molestessin; de fet ja feia temps que ningú no gosava trucar la seva porta. Per això no va obrir. Però els trucs es repetien amb insistència i, qui fos que estigués trucant, no pensava deixar de fer-ho. Es va alçar, sense presses, va obrir, i se'n va tornar cap dins per continuar llegint. No li interessava gens el noiet d'ulls foscos que se'l mirava plantat davant del portal.

39 valors

-El camí que segueixes et porta a estimar? Quan alça els ulls, el noi ja no hi és. Però les seves paraules encara ressonen entre les parets recobertes de llibres:

"El camí que segueixes et porta a estimar?" Poc a poc, haurem de començar a descobrir les finestres, perquè la llum pugui tornar a entrar! Lourdes Gabarrón és professora