Valors 36: La dignitat que tots tenim

Page 1

Any IV Núm.Març362007 3 Núm.AnyeurosIV36Març20073eurosvalors "Memòria revisionisme",i de Ferran Sáez valors L'exjesuïta Vicenç Ferrer protagonitzaL'exjesuïta Ferrer protagonitzaL'exjesuïta Vicenç Ferrer protagonitzaL'exjesuïta Ferrer protagonitza un número que dediquem a la dignitat:un número que a la dignitat: valor del qual, pel sol fet de servalor del qual, pel fet servalor del fet humans, tots hem de gaudir.humans, tots hem gaudir.humans, tots PER queLamomentVALORSCOMENÇARdignitattotstenim valors.orgvalors.org L'ARTICLE DEL MES FERRERVICENTEFUNDACIÓN/BOTEYQUIMFOTO: · A· A· A· A RTICLERTICLERTICLERTICLERTICLE INTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORI DDDDD'E'E'E'E'ENRICNRICNRICNRICNRIC BBBBBENAVENTENAVENTENAVENTENAVENTENAVENT · R· R EPORTATGEEPORTATGEEPORTATGEEPORTATGEEPORTATGE SOBRESOBRESOBRESOBRESOBRE LLLLL'O'O'O'O'OBRABRABRABRABRA SSSSSOCIALOCIALOCIALOCIALOCIAL SSSSSANTAANTAANTAANTAANTA LLLLLLUÏSALUÏSALUÏSALUÏSALUÏSA DEDEDEDEDE MMMMMARILLACARILLACARILLACARILLACARILLAC AAAAA LALALALALA BBBBBARCELONETAARCELONETAARCELONETAARCELONETAARCELONETA · A· A· A· A RTICLESRTICLESRTICLESRTICLESRTICLES DDDDD'''''OPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓ DEDEDEDEDE RRRRROSEROSEROSEROSEROSER BBBBBASSEDASASSEDASASSEDASASSEDASASSEDAS , E, , E, NRICNRICNRICNRICNRIC BBBBBENAVENTENAVENTENAVENTENAVENTENAVENT , D, D, D, D, ANIANIANIANIANI DDDDDELGADOELGADOELGADOELGADOELGADO, F, , F, RANCISCORANCISCORANCISCORANCISCORANCISCO GGGGGARCIAARCIAARCIAARCIAARCIA IIIII MMMMMARIARIARIARIARI CCCCCARMENARMENARMENARMENARMEN AAAAARANDARANDARANDARANDARANDA, F, F, F, F FRANCESCRANCESCRANCESCRANCESCRANCESC GGGGGÓMEZÓMEZÓMEZÓMEZÓMEZ IIIII CCCCCARMEARMEARMEARMEARME RRRRROMEROOMEROOMEROOMEROOMERO..... Marçal Maicas: la difícil lluita contra contralaMarçaldede"Adonar-seFerranrevisionisme","Memòriadede"Adonar-sel'alcohollescoses",JordiCussóideSáezlescoses",JordiCussóMaicas:difícillluital'alcohol La quedignitattotstenim · A· A DDDDD BBBBBENAVENTENAVENTENAVENTENAVENTENAVENT · R· R· R LLLLLLUÏSALUÏSALUÏSALUÏSALUÏSA AAAAA LALALALALA RTICLESRTICLESRTICLESRTICLESRTICLES DDDDD'''''OPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓ DEDEDEDEDE RRRRROSEROSEROSEROSEROSER BBBBBASSEDASASSEDASASSEDASASSEDASASSEDAS , E, NRICNRICNRICNRICNRIC , ANIANIANIANIANI IIIII AAAAARANDARANDARANDARANDARANDA, , F, F RRRRROMEROOMEROOMEROOMEROOMERO..... L'exjesuïta Vicenç Ferrer protagonitzaL'exjesuïta Ferrer protagonitza a dignitat:un número que dediquem a la dignitat:un número a la dignitat:un número que dediquem a la dignitat: valor del qual, pel sol fet de servalor del qual, pel fet serdel fet humans, tots hem de gaudir.humans, tots hem gaudir.

FUNDACIÓ NOMÉS PRODUCTES DE COMERÇ JUST B ANCA ÈTICA

3 valors EN PORTADA 4 Editorial | La dignitat humana. 5 L'article del mes | Memòria i revisionisme. F. Sáez 6-7 Fòrum | En Pau. Lourdes Gabarrón. JASP. Eulàlia Tort. Adonar-se de les coses. Jordi Cussó. 8 Relligant la vida | La força de l'amor. Lluís Armengol. 8 Fullejant el diari | Morir dignament. Marc de S. Pedro 9 Escala de valors | ElmeuviatgeambCristinaKaufmann (I). Francesc Grané 9 La porta oberta | La dignitat interior. Mar Galceran. 10 contraVALORS | Ho diuen 2.500 científics. X. Manté. 10 Penso, doncs no existeixo | Consumismes. A.Calls La dignitat humana sumari | març 2007 PER 12-1311-25MONOGRÀFICCOMENÇARLadignitathumana Dignitat i persona. Enric Benavent. 14-17 El camí per transformar la societat en dignitat. Vicenç Ferrer. 18-19 La llar de la dignitat. Joan Salicrú. 20 La revolució silenciosa. Francesc Gómez. 21 La condició humana al límit. Carme Romero. 21 La dignitat dels infants. Roser Bassedas. 22 El món del treball i la dignitat. Dani Delgado. 23 La dignitat en la família. F. Garcia i M. C. Aranda. 24 Susceptibilitat i absència. Francesc Grané. El professor de la Universitat Ramon Llull Ferran Sáez Mateu reflexiona a "L'article del mes' sobre l'actual onada de revisió de la memòria històrica al nostre país i al conjunt de l'estat. Monuments6 al llibre 27PROPOSTESViatge| Escòcia amb Interrail. Joaquim Amargant. 28 Ràdio |Relats que emocionen. Maria Coll. 29 Música | El testament de Llach. Maria Salicrú. 29 Art | Dues cares. Ramon Bassas. 29 Deixa't perdre per... | una fàbrica ben vella. E. P. 29 Llibres | 'Contra el silenci'. Roser Trilla. 30 L'altra cara de la ciència | Contra els transgènics. M.G. 30 Petites coses per canviar-se un mateix | Feminitat. Joaquim Trenchs. 31 Sabies que... |les àligues festives són un fenomen català?. Nicolau Guanyabens. 31 Petites coses per canviar el món | Disfressarse. Ramon Salicrú. 32 Hi havia una vegada... | El pare perfecte. Maria del Roser Trilla. 33 Una carta des de | Nicaragua. Roser Solà. 34-35 momentVALORS | Marçal Maicas. La difícil lluita contra l'alcohol. Laura Arias. PER ACABAR... Més31transgènics Marina Guardiola, una de les tres integrants de la secció "L'altra cara de la ciència" respon a la seva companya Laia Bassaganyas arran de l'article dels transgènics. El debat està servit. 3 valors valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya OPINIÓ Antoni Codina REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina http://valors.orgweb: HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.) L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Joan Baron, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria SalicrúMaltas, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Roser Bassedas, Enric Benavent, Dani Delgado, Vicenç Ferrer, Lourdes Gabarrón, Francisco Garcia i Mari Carmen Aranda, Francesc Gómez, Carme Romero, Ferran Sáez, Roser Solà. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm i Rita Tudela FOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 Publicació adherida a: Número 36. Març 2007. 2511- L'exjesuïta Vicenç Ferrer és el protagonista d'un número que dediquem a la dignitat, aquella consciència de que un, per poca cosa que sigui o faci, manté sempre i en qualsevol circumstància una decència pròpia d'aquells que són vius. VALORS A TRES EUROS

QUIM BOTEY

Des del seu naixement Valors costava 2,50 euros. Ara ens veiem obligats a pujar el preu cinquanta cèntims. La subscripció segueix valent 32 euros. RECORDATORI En tancar l'edició coneixem la mort de Josep Maria Huertas Claveria, que va col·laborar en el número de fa dos mesos. Descansi en pau.

4 valors VALORS A L'ALÇA

(bancariteniranysd'entrenensElL'estalvi:53%delsespanyols11i13assegurenuncompteElPaís,07/02/07)Lamotivació:ElsinteressosdelsjovesdelsEUAsónfer-serics(81%)iserfamosos(51%).(Avui,9/02/07)

LA FRASE L'ACUDIT. Àlex Valls

[Tothom, fins i tot aquells homes que consideren que l'han perduda, té la seva pròpia dignitat]

EDITORIAL ndependentment de la nostra condició social, de la nostra capacitat intel·lectual, del sexe, de l'origen o del color de la pell, els homes, sense cap excepció, compartim un valor: la dignitat. Tots els homes tenim un punt infranquejable, en el fons de la nostra ànima, un punt d'orgull com a homes. Una font d'energia que continua brillant fins i tot en els moments més durs de la nostra vida, especialment quan un altre ésser humà ens degrada i ens humilia; potser s'atenua, però mai s'apaga. La dignitat és aquella força interior de l'home que ens manté drets malgrat les adversitats i ens ajuda a somriure.

"Hi ha més diferències entre els valors de diferents joves que entre aquests i els dels seus pares". Javier Elzo, sociòleg. La Vanguardia, 28 de febrer de 2007. A LA BAIXA

Però no és fàcil mantenir aquesta espurna d'orgull sempre viva. Quantes vegades, amb gestos o amb paraules, robem part de la dignitat d'un home? El respecte vers la dignitat humana és bàsic per a generar una convivència pacífica. La violència de gènere, els sense sostre, la immigració, els abusos laborals, les diferències nord-sud... són agressions contra la dignitat humana. Aconseguir recuperar la dignitat perduda és una tasca difícil i demana temps. Actualment moltes entitats socials sense ànim de lucre es dediquen a aquesta noble tasca.

La dignitat humana

per començar

I

Potser la dignitat humana no pot ser explicada amb paraules, però sabem els condicionants necessaris perquè aquesta no sigui atacada: respecte, tolerància, comprensió, paciència... Ningú no té dret a considerar indigna a una altra persona. Tothom, fins i tot aquells homes que consideren que l'han perduda, té la seva pròpia dignitat. En aquests casos extrems, només hi ha una possibilitat, donar-los la mà i ajudar-los a alçar-se. Davant les adversitats: cal mantenir-se dret i somriure.

VALORS

La insistència en xatrelatsimetriapreocupantportantnisme"delvisionismemenaaquestade"re-revisio-estàaunaenelesbiai-delsfets

per començar5 valors molts sentits, sobre el nostre propi passat. El gruix d'aquest relat ha estat vehiculat a través del format audiovisual, i molt especialment de les noves formes del documental històric de producció televisiva (d'una qualitat estètica impecable, per norma general). És molt important assenyalar que no som davant d'una anàlisi dels fets, sinó d'una narració acompanyada d'imatges. Aquesta juxtaposició de veu en off, testimonis entrevistats, imatges d'arxiu... funciona com a producte audiovisual, però és obvi que no es pot confondre amb un treball de factura acadèmica. En tot cas, resulta habitual equiparar ambdós tipus de discurs. S'ha abusat d'aquest format? És probable que sí: la graella de programació de la televisió pública catalana n'està saturada. Cada setmana hom assisteix a una suposada reivindicació de la memòria basada en una combinació d'imatges d'arxiu -les mateixes- vistes mil vegades. Certament, aquest tipus de programes serveixen per a neutralitzar -si més no de manera parcial- l'acció de la literatura revisionista que hem comentat abans. En tot cas, la insistència en aquesta mena de "revisionisme del revisionisme" està portant a una preocupant simetria en el relat esbiaixat dels fets. Que Pío Moa o altres personatges insisteixin en una visió inconsistent de la Guerra Civil no ens faculta per a fabular determinades idees en sentit contrari. Vull dir amb això que no és veritat, a diferència d'allò que afirma Moa, que la II República Espanyola fos un per-petu caos sanguinolent; però tampoc és cert que fos un paradís de la democràcia i un temple del respecte a la dignitat de les persones, si més no en certes etapes concretes. Fou un règim legítim amb grans virtuts que cal reivindicar, però també amb mancances polítiques que convindria no oblidar. I és que una cosa és la memòria històrica, necessària per neutralitzar les tergiversacions del revisionisme, i una altra la simple idealització, o fins i tot reinvenció, d'una època. DEL MES iuen que el temps ho cura tot però el temps no és capaç d'esborrar les pròpies cicatrius. Ben cauteritzades, gairebé invisibles, aquestes romanen al seu lloc, expectants. Són allí, i és impossible que desapareguin, ja sigui a cop d'iniciativa legislativa a favor de la recuperació de la memòria històrica, ja sigui amb els trucs de màgia del revisionisme.

Ferran Sáez Mateu

Ferran Sáez Mateu és doctor en filosofia i professor de la URLL

La Guerra Civil espanyola fou una de les més sagnants del segle XX. No només va ser el resultat d'un violent cop d'Estat contra un règim, la República, legalment constituït; també hi van confluir els interessos internacionals dels totalitarismes de l'època, és a dir, el feixisme i el comunisme. Tot aquell confús nus d'esdeveniments, sovint d'interpretació incerta, constitueix un enorme camp adobat per a tota mena de tergiversacions i lectures esbiaixades. La més extrema és aquella que situa l'inici de la Guerra Civil l'any 1934 i, en conseqüència, relativitza i canvia de sentit el cop d'Estat del 18 de juliol del 1936. Els seus màxims defensors són Pío Moa i Ricardo de la Cierva.

Memòria i revisionisme

D L'ARTICLE

A banda d'aquesta lectura, que no dubtaríem a qualificar de delirant, abunden també els que revisen la naturalesa del règim del general Franco, que aquí passa de ser dictatorial a merament "autoritari" o, fins tot, a partir de la década del 1960, "predemocràtic". Aquestes tesis estan fent forat socialment, i sovint van acompanyades de productes audiovisuals de consum massiu (com la sèrie televisiva Cuéntame) que encaminen l'espectador a una lectura més o menys equívoca d'aquells esdeveniments. El rerefons no deixa de ser una relectura acomodatícia de la Transició espanyola posterior, més que no pas de la pròpia dictadura franquista. És cert que Cuéntame no justifica el règim del general Franco, però sí la trajectòria de Manuel Fraga Iribarne. Aquest és el matís que cal no oblidar. Dit això, tampoc podem fer abstracció que en nom de la memòria històrica i apel·lant a la llui-ta contra el revisionisme que acabem de descriure, s'ha anat gestant un discurs proble-màtic, en

Lourdes Gabarrón és mestra de primària i mare de família

-I? Lourdes Gabarrón

quin problema tenia per anar al metge i em va contestar que cap: simplement hi anava perquè el psicòleg l'escoltava, l'aconsellava, podien aprofundir en aspectes interiors. En definitiva, el psicòleg li feia d'amic íntim. No és que sigui contrària a la psicologia però aquesta conversa em va fer pensar. Resulta que un amic a qui aparentment tot li va bé se sent sol i ha de visitar un metge per poder parlar amb algú. I la resta d'amics, sense adonar-nos-en. Sovint parlem però no escoltem. O millor dit, xerrem sense estar atents al nostre interlocutor oblidant el miracle de la conversa que suposa el feedback! I m'atreviria a dir que aquest cas concret es podria fer extensible a moltes de les converses que mantenim a diari. O bé ens quedem a un nivell superficial o oblidem a la persona que ens està escoltant: tots anem amb pressa i la urgència de les coses ens fa oblidar allò important. Així doncs, treballem per distingir allò important d'allò urgent i estiguem atents als 'signes' dels altres. Eulàlia Tort és periodista "Xerrem sense estar atents al interlocutornostreoblidant el miracle de la conversa

-M'he adonat que hi ha un insult que és el pitjor de tots els que et poden dir; però molt, molt pitjor que qualsevol altre. I, segons qui te'l diu encara et pot fer sentir més malament.

En Pau per començar 6 valors

M' he esgarrifat. He buscat mentalment el meu vocabulari d'insults i grolleries que, dit sigui de passada, ha augmentat considerablement d'ençà que tinc tres fills adolescents, però no he trobat res que pogués fer expressar això a en Pau. De fet, a mi, tots em semblen prou gruixuts però ells no s'immuten (D'això en podríem treure tot de reflexions, però seria un altre tema). Finalment, he gosat preguntar, no massa convençuda de si ho volia sentir: -I quin insult és aquest? -Que et diguin que ets una mala persona. I s'ha acabat la conversa. Havíem acabat de desparar la taula i se n'ha anat amb els seus germans a veure no sé quin programa a la M'ha"tele".deixat tan parada que he buscat un espai de silenci per donar gràcies a Déu: per agrair aquest moment de comunicació, aquesta espontaneïtat en el meu fill, per gravar en el meu cor l'expressió de la seva mirada.

JASP Eulàlia Tort Una marca de cotxes va fer popular l'expressió JASP, o el que és el mateix: 'Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados'. En aquella època, ja havia acabat la carrera i tots els companys de classe començaven a trobar les primeres feines. L'altre dia, parlant amb un company de la facultat, em deia que se sentia sol. I la veritat és que em va impressionar perquè no ho entenia: té una bona feina, una família que l'estima, és el primer en sortir els dissabtes per la nit i sempre està ocupat. Seguint amb l'slogan, diríem que és un JASP autèntic. La meva sorpresa arriba quan em diu que no té amics i que només confia en la seva família...i el psicòleg. Inmediatament li vaig preguntar En Pau té tretze anys. Va a l'institut i estudia guitarra al conservatori. Li agrada molt la música i és molt i molt despistat. Sovint ens enfadem (suposo que ho fa això de tenir tretze anys), però ens dura poc. A vegades la relació amb un fill adolescentés complicada. Creixen, canvien; surten amb els amics i, quan tornen, sembla que parlen un altre llenguatge. Quan intentes raonar amb ells alguna qüestió que consideres importantet miren com si et veiessin per primera vegada. I et contesten quelcom semblant a: "Au va, no em "rallis". Aleshores et plantes amb un: "No hi estic d'acord". Després, més tard, intentarem retrobar la conversa, amb la sensació que hi ha alguna cosa que podem acabar d'aclarir; amb la voluntat, per damunt de tot, de restablir aquell pont de comunicació que fa possible la confiança, la tendresa, la complicitat...Avui,mentre recollíem la taula després de sopar m'ha sorprès amb un: "Saps?, he estat pensant!". Ai! Així comencen sovint les nostres discussions. Després acostuma a continuar alguna explicació d'un projecte fet amb els amics sobre el cap de setmana; i sol passar que no ens acabem de posar d' acord. Però darrerament, he après que, abans d' interrompre'l dóna més bon resultat deixar-lo acabar.

"N'hi havia prou amb aixecar la mà i dir alguna cosa com: 'Ho sento, amic!'"

No sé si hi ha o no oculistes per a aquesta malaltia, però estic convençut de la importància que té que la gent s'adoni del que fa, ja que, l'única manera que conec per començar a canviar moltes actuacions, i evitar molt patiment innecessari per a la resta del grup o de la societat en què vivim.

Proposo un nou valor per treballar: adonar-se realment de les coses que fem. Segur que tots som molt sensibles per veure les coses que els altres ens fan, però ens falla aquesta sensibilitat a l'hora de veure què som capaços de fer nosaltres.

per començar7 valors

"Proposo un nou 'valor' per treballar: adonarse realment de les coses que fem"

Jordi Cussó és capellà i economista L'altre dia conduïa la meva moto pel carril esquerre de la Ronda de Dalt a Barcelona. De sobte un cotxe que anava pel carril del mig, sense previ avís, decideix, passar-se al carril per on jo anava circulant. No sé si em va veure o no, però va girar el seu volant de manera brusca i es va llençar damunt meu. Per pura intuïció, o potser perquè els àngels de la guarda feien hores extres, el fet és que vaig poder esquivar el cotxe i evitar un més que probable accident. Tot va quedar en un fort ensurt. El cotxe, que devia tenir molta pressa, va accelerar i va sortir pitant, però per fer caravana, ja que una mica més endavant, i com és costum, la Ronda estava embussada i els cotxes s'anaven aturant.Va ser llavors que vàrem quedar un al costat de l'altre, i vaig aprofitar per dir al conductor que anés amb una mica més de compte. Crec que la meva actitud va ser correcta i que no vaig fer-li cap mena de retret, només volia posar-lo sobre avís, perquè no tornés a repetir una imprudència d'aquella mena. La meva sorpresa va ser gran quan el conductor, baixant la finestra del seu cotxe, va començar a cridar carregant contra tots els motoristes, afirmant que hauria d'estar prohibit que les motos circulessin, que tots érem una colla d'imprudents, etc. Vaig intentar dir algun a cosa, i llavors va passar dels crits a l'insult personal i, tot plegat, va començar a agafar tons perillosos. Vaig decidir deixar aquell individu amb els seus crits, vaig accelerar la moto i passant entre els cotxes aturats vaig posar distància per no sentir més els disbarats d'aquell individu. Més que espantat estava indignat: primer quasi m'atropella amb el seu vehicle, ara intenta atropellar-me amb els seus crits i qui sap si també voldrà agredir-me. Estava nerviós perquè arriba tard? Havia tingut un mal dia? Un greu disgust? Tan costa reconèixer les coses i demanar disculpes? N'hi havia prou amb aixecar la mà i amb els llavis expressar alguna cosa com: ho sento, amic! Tots cometem errors i a vegades prenem decisions precipitades, que per les raons que sigui, no tenen prou en compte els altres, els que viuen a prop nostre i provoquem conflictes inesperats, sovint no desitjats.

Adonar-se de les coses

Però quan això succeeix, la vida m'ha ensenyat que si saps reconèixer la teva equivocació, les persones habitualment accepten les raons que puguis oferir tot disculpant-te de la teva acció. Però aquest excés de justificacions a base d'atacar Jordi Cussó als altres és signe que no som capaços de reconèixer els propis errors, la qual cosa afegeix més dificultats i encara complica més la situació, i en definitiva, la convivència. Adonar-se de les coses és una de les grans assignatures de la vida, i em pregunto on s'ha d'aprendre aquesta actitud tan important per a viure i conviure. Considero que és la base de tot, perquè adonar-se del mal que fem, descobrir que a la vida és més fàcil equivocar-se que encertar, és clau per esdevenir més tolerant amb els errors i equivocacions dels altres. Saber veure els nostres límits és entendre els límits dels altres, i a més aprenem una lliçó elemental per assolir una bona convivència. Però avui en dia ens cega la presa, l'ambició, l'èxit, el què diran, el prestigi i l'honor personal, apassionaments tots ells que ens impedeixen veure i llegir la realitat tal qual és. I si no podem veure les coses des d'una actitud assossegada i lúcida, difícilment podrem rectificar i veure el mal que podem fer als altres que ens envolten. Quanta gent deu patir i nosaltres no ho sabem, ni ens n'adonem. Al contrari, acostumem a comentar amb els companys que aquella persona té un caràcter estrany, que deu estar passant un moment difícil perquè la trobem trista o esquiva. Aquesta mania de carregar les culpes als altres, i no voler veure les nostres actituds és la causa de la majoria de les cegueses morals que viuen les persones d'avui.

Quan treballem aquesta capacitat de veure'ns, els altres ho agraixen i contribuïm a un major benestar general. I no diguem quan aquest treball és de grup i el saben fer les associacions, les institucions o els partits politics, segur que la mateixa democràcia en surt beneficiada.

posa. És també l'estimació de la parella i als fills allò que evita que tirin la tovallola i caiguin en el desànim moltes de les persones que es queden inesperadament sensePerquèfeina.l'amor ens impulsa a donar el millor de nosaltres mateixos i és capaç de desvetllar les nostres capacitats adormides fins a un nivell insospitat. Ho experimenten aquells que es troben en situacions límit, com pot ser haver caigut en l'alcoholisme o patir una malaltia greu. Se'n surten si tenen al costat alguna persona que els estimi. Mentre hi hagi algú que ens estimi i cregui en nosaltres, estem salvats per més avall que hàgim pogut caure.

¿És el mateix tenir "dret a viure amb dignitat el procés de la mort" que tenir "dret a la plena dignitat en el procés de la mort"? El Partit Popular entén que no i per això ha recorregut la primera afirmació, que és la que es recull a l'Estatut català. Tanmateix, aspectes del títol de drets i deures del nostre Estatut, que van ser refusats pel PP, han rebut la benedicció d'aquesta formació a Andalusia.

Andalusia, els populars han acceptat: "Totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat al dolor i cures pal·liatives integrals i a la plena dignitat en el procés de la seva mort". Tot plegat em fa creure que a l'hora de legislar hi ha qui pensa que la vida (i la mort) d'un ciutadà mereix diferent tractament en funció de la seva nacionalitat. Trepitgem terreny perillós i absurd, sobretot quan les interpretacions del Tribunal Constitucional acabaran per ser vinculants a tot el territori. A què estem jugant quan parlem del respecte que mereix el ciutadà en el trànsit entre la vida i la mort? Ara em venen a la ment situacions familiars en les quals aquest tema ha tingut especial transcendència i la veritat és que, si dolorós és per a qui s'hi troba, dur és també per qui hi és a la vora. Crec que és d'agrair la labor que duen a terme entitats com l'Associació pel Dret a Morir Dignament. per començar valors

dignamentMorirLa força de l'amor

Lluís Armengol Raoul Follereau explica que, en una leproseria del Pacífic, va veure un malalt que mantenia el somriure i l'amabilitat. Els leprosos, en aquells països, havien de viure aïllats de tothom i pràcticament eren incurables.

El més gran que podem fer a una persona és estimar-la i ensenyar-li a estimar. És la millor herència que podem deixar als nostres fills. És la tasca més positiva que podem realitzar.

Per això li va cridar l'atenció que, enmig de tanta gent trista i desesperençada, hi hagués un home amb aquella actitud positiva. Més endavant va descobrir-ne el secret. Cada matí apareixia, sobre la tàpia que envoltava la la proseria, la cara d'una dona que durant uns instants saludava el malalt i li somreia. Després, ell va explicar-li que era la seva esposa. "Quan la veig, sé que encara m'estima algú i això em dóna força per superar la meva situació".Ésel mateix que confessa el psiquiatre austríac Víktor Frankl. Allò que li donava capacitat per superar les condicions infrahumanes del camp de concentració nazi era pensar en l'amor de la seva es-

P, Lluís Armengol és director de l'Escola Activa de Pares del Clot relligant la vida

8

No hi ha força més poderosa per transformar les persones que l'estimació. Ho expressava molt bé aquell jove que deia a la seva promesa: "T'estimo no sols pel que tu ets, sinó pel que jo sóc quan estic al teu costat". És a dir, una persona nova, més plena de felicitat i de vida. També és això el que necessiten els infants: únicament l'amor dels pares pot ajudar-los a créixer i a desenvolupar totes les seves capacitats.

A l'article 20 del nostre Estatut afirmàvem: "Totes les persones tenen dret a rebre tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de la seva mort". Ara, a Marc de San Pedro fullejant el diari Marc de San Pedro és graduat social

"La força amb més poder per canviar les persones és l'estimació" "Hi ha qui pensa que la vida d'un ciutadà mereix tractament"diferent "L'amor ens impulsa a donar el millor de mateixos"nosaltres

"Alguns propugnadors d'un pobrecristianismeviuendel'administració"

No m'esperava aquest viatge. No esperava sortir de Catalunya acompanyant les passes d'una persona que les ha caminades abans que jo, i que ha obert un camí que poques persones encerten a posar-li nom. És un any viatjant amb una persona que ja no hi és, que va morir. Un any recordant la seva veu, el seu rostre, la seva mirada. Un any al costat d'una amiga de l'ànima, Cristina Kaufmann. Quatre dies després de la seva mort vaig enviar un correu al Monestir del Carmel de Mataró: "Tinc una entrevista que li vaig fer, m'agradaria editar-la. Us ho vindré a ensenyar quan estigui". Així va ser. Les seves germanes de sang es van emocionar. La comunitat: "És molt ella!". Començava un itinerari de presentacions, primer a Catalunya i, després de Nadal, amb el documental traduït a cinc idiomes, per terres de tot l'Estat. Pel juny, a la Universitat Gregoriana, a Roma. La roda de premsa a Madrid, amb més de 50 persones, va provocar una profunda reflexió. Era una persona estimada. Hi ha moltes persones estimades, em dic, peFrancesc Grané escala de valors rò poques persones amb capacitat per traspassar. Què traspassava Cristina Kaufmann? Quines condicions es donaven que fossin infreqüents? En primer lloc, una persona pobra. Les interpretacions vigents del cristianisme han limitat, traït, la visió de la pobresa a qüestiones estrictament econòmiques: així, el cristianisme és un element per fer front al diàleg Nord-Sud, la globalització... S'ha reduït el cristianisme a una qüestió de declaració d'Hisenda on els pobres econòmics són l'únic objectiu. No cal dir que, curiosament, grans propugnadors d'un cristianisme pobre viuen gràcies a sous de l'administració, del partit, en institucions de prestigi i amb grans recursos. O directament de subvencions. Així, obsessionats en uns pobres, en molts casos imaginaris, deixem de banda milions de persones, mentalment i culturalment pobres, afectivament i relacionalment pobres, simbòlicament pobres, que no són trac-tats com a objectiu preferent ("A Europa s'us suïciden els fills", que deia en Casaldàliga). El coneixement de Kaufmann no té com objectiu la carrera acadèmica, ni en el camp de la mística ni de la teologia ni del diàleg intercultural i intereligiós. És aquí on rau una de les seves característiques: la seva identitat depèn, única i exclusivament, del seu món interior. No prové, per tant, d'elements exteriors a si mateixa: el partit, la universitat, l'empresa, l'editorial, la institució, la ciutat o el barri, la nació. No prové, tampoc, de la seva vinculació a un corrent ideològic de moda.

La seva identitat prové només de si mateixa, encara que en termes cristians aquesta si mateixa s'hagi de formular com a desdoblament: una intimitat que-no-és-causa-en-si. (continuarà)

per començar9 valors

Francesc Grané és filòsof i periodista ni la fortalesa, ni les ganes de poder recuperar també la seva dignitat exterior... Dones sostingudes per alguna força que depassa la nostra comprensió, que han sabut aferrar-se a la seva esperança interior malgrat tot el que els envolta els sigui tremendament advers.Dones que m'ajuden a confirmar que hi ha un amor tan gran que tot ho transcendeix i és capaç d'estimar fins i tot aquells que als nostres ulls ens sembla que no s'ho mereixen. Perquè tothom té dret a ser estimat i, probablement, com diu un proverbi xinès: "Els que ens sembla que menys s'ho mereixen són els que més ho necessiten". Tant de bo siguem capaços de contribuir i vetllar per la dignitat interior d'aquells que senten que l'han perduda perquè és l'única que ens pot obrir les portes a l'esperança i ajudar a trobar un nou sentit al patiment.

La dignitat interior Maria del Mar Galceran M. del Mar Galceran és professora la porta oberta Fa ja molts anys, llegint les cartes que Václav Havel envià a la seva dona, Olga, mentre va estar empresonat com a dissident de la República txecoslovaca, vaig llegir un pensament seu que no he pogut oblidar. Deia que "L'esperança és la dimensió de l'esperit, no es troba a fora, la portem a dins. Quan la perdem, l'hem de tornar a trobar en el nostre interior i en els que ens envolten, no pas en els objectes o els esdeveniments" . Al llarg de la vida he anat experimentant amb més convenciment aquesta afirmació. Tant sols això pot donar explicació al testimoni de vida de persones que, havent-los arravatat aparentment tota dignitat, van ser capaços de viure des de l'esperança i mantenir la seva dignitat interior, aquella que conferim quan ens sabem reconeguts, estimats, pensats... per algú. Personatges com Etty Hillesum, Edith Stein, Sophie Scholl, Maximilià Kolbe... i d'altres molt més anònims que han mort o han patit tota mena de tortures, patiments, vexacions"... però han estat capaços de suportar-ho des de la seva dignitat interior. Però potser la lliçó més gran de dignitat interior me l'han donada algunes de les dones que he conegut al Raval. Dones que s'han vist forçades a realitzar tota mena d'actes indignes per tal de poder sobreviure, que pateixen abusos, maltractaments, explotacions... però que, malgrat tot, no perden l'esperança, ni el somriure,

El meu viatge amb Cristina Kaufmann (I)

"Consumir sembla inevitable. Del que es tracta és de fer-ho de la manera més justa" Albert Calls és escriptor

Al cap i a la fi, ens han ensenyat que hem de tenir el que es veu a la tele, sigui com sigui, i si no ho podem aconseguir, a sentir-nos fracassats o frustrats. Sabem, també, que si no comprem i consumim, la roda s’atura i d’ella en vivim tots plegats. Sí que és veritat que està de moda criticar el consumisme –jo mateix ho he fet diverses vegades–, com alguns comentaristes de la premsa escrita, la ràdio o la televisió, ens han recordat durant aquests dies. Criticar-lo –diuen– quan tots acabem participant, d’una manera o altra, en aquesta festassa: anant a les grans superfícies, comprant més que ningú o solament amb el fet de formar part d’una dinàmica que no podem aturar de cap de les maneres. L’endemà de Reis els contenidors vessaven pels quatre costats, tothom ho va poder veure. Un Consumismes

Albert Calls penso, doncs no existeixo

Xavier Manté contraVALORS

"El petroli ha estat un fracàs com a font de perdesenvolupamentl'Àfrica"

per

valors

Vaja, que pel que sembla consumir és inevitable. Del que es tracta, imagino, és de fer-ho de la manera més justa, sense tirar, amb una consciència d’ús i gaudi que és evident que ens manca –i força!– a tots plegats.

Maledicció africana

Hi havia la creença que amb això de la globalització augmentaria la riquesa a tot arreu i tots els homes i dones i totes les nacions en participarien. Fa molt de temps John F. Kennedy deia: “Quan la marea puja, totes les barques també pugen”. Però la realitat no és aquesta i és que, com deia l’escriptor sudamericà Eduardo Galeano “la divisió del treball en el món és ben clara: uns s’han especialitzat en guanyar sempre i a uns altres se’ls ha especialitzat en perdre sempre ”. Un economista kenià que fa pocs dies vingué a Mataró de la mà d’Intermón-Oxfam ens deia que a l’Àfrica hi ha la maledicció de tenir recursos. Tots els països que no tenen recursos en el seu subsòl van fent la viu viu i van lentament evolucionant positivament. I posava com exemple Burkina Faso i el Senegal que en els últims deu anys han augmentat la seva renda per càpita i l’esperança de vida. Un ha passat de tenir-la de 44’4 a 49’7 anys i l’altre de 52 a 56 anys i sense gaires daltabaixos ni guerres especials. En canvi, els africans que es troben amb la maledicció de tenir un subsòl ric en petroli com poden ser Nigèria i Angola, amb importants bosses de petroli, no han tingut res més que desgràcies, guerres i descohesió de la vida social. En aquests dos països 10

Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau començar l’esperança de vida al néixer ha baixat des de 1997 de 50’1 a 43’4 anys en un cas i en l’altre de 46 a 41anys . El petroli ha estat un fracàs com a font de desenvolupament per l'Àfrica. Les grans companyies petroleres amb ganes d’assegurar-se l’explotació dels pous no han dubtat en cap moment si ensabonar a fons al govern de torn, fomentar la corrupció entre les classes polítiques i administratives o crear un entorn de desig de poder, de consum i de violència que enfonsi les societats tradicionals. Es calcula que de la riquesa que generen aquests recursos naturals, entre el 60 i el 80 per cent, retornen directament a Europa o als EUA, a les carteres dels governants i dels seus parents i col·laboradors. Qui és el dolent de la pel·lícula, el corruptor que compra la voluntat del govern o el president que accepta el suborn? Ostres, ara resulta que al Sudan també hi ha petroli i nosaltres que creiem que els exèrcits dels EUA hi havia anat a posar pau. es pregunta, però, si dóna encara que sigui una mica de felicitat, ser víctimes propiciatòries diàries d’aquesta societat de consum. Som uns privilegiats! –hi ha qui també ens diu–, perquè tenim més que d’altres que estan en l’absoluta misèria.

La dignitat humana

Joan Salicrú cuinant el número poques persones podrien parlar-nos de la dignitat tan bé com l'exmissioner Vicenç Ferrer, que ha tingut l'amabilitat d'escriure expressament per a aquesta modesta revista des de l'Índia que l'acull fa ja tantes dècades. Després vam demanar al professor universitari Enric Benavent que ens introduís el concepte, una tasca certament difícil. Valuoses opinions relacionant la dignitat amb els infants, els més febles, els malalts, la família, el món del treball i els mitjans de comunicació arrodoneixen un número nascut, com dèiem, de la realitat mateixa. Esperem que us sigui profitós.

QUIM BOTEY/FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

L'exjesuïta Vicenç Ferrer protagonitza un monogràfic que dediquem al valor de la dignitat, allò que no podem perdre sota cap concepte en les nostres vides. valors

11

Hi ha números que surten de llargues i complexes deliberacions en els consells editorials o de redacció. N'hi ha d'altres, com aquest que teniu a les mans, que surten del contacte amb la realitat. Resulta que un dia xoques amb una persona, una entitat, un projecte... i la temàtica i l'enfocament del número surt sol. És el cas de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac de Barcelona i el valor de la dignitat. Hi vaig anar una tarda de gener a entrevistar-ne el director, Eduard Sala, i la voluntat d'acollir els exclosos fossin qui fossin i poguessin o no sortir-se'n em va deixar frepat. Després, ja sobre una taula, vam pensar que Sorgit de la realitat

a Declaració dels Drets Humans de l'any 1948 s'enceta apel·lant a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i es declara que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. La dignitat de la persona humana és un d'aquells valors que se situen en l'esfera de l'absolut i, precisament per això, quan parlem de dignitat en abstracte sabem què volem dir i l'utilitzem en tots els grans documents i declaracions, però en intentar explicar-ho amb detall entrem en les limitacions i les contradiccions pròpies de les realitats concretes. Què vol dir que l'ésser humà és digne? D'on li ve aquesta dignitat? La persona sobresurt per damunt de qualsevol altra realitat, escapa a tota captació cosificant. No es pot objectivar l'existència personal, ja que en darrera instància hi ha quelcom de misteri a l'interior de cadascú, més enllà de tot allò que el descobriment del genoma humà pugui dir. Les darreres tendències biologistes que posen de manifest la gran semblança entre els genomes d'homes i ximpanzés semblen voler minimitzar aquesta grandesa deixant la vida humana com una expressió més de la vida. No podem reduir la persona al seu ADN, a la seva naturalesa. La persona no és un "què" sinó un "qui", és una realitat única, irrepetible i imprevisible que pot estimar i ser estimada.

Una traducció aproximada al grec modern que recull el sentit original d’aquest concepte de manera força precisa és el de la paraula axíoma, que literalment significa “el que es considera just”. Aquest cas, que deriva del verb axióo, “considerar just”, i aquest darrer de “áxios”, “just”, és l’origen del terme pràcticament idèntic que encara avui s’utilitza en català: “axioma”.

i

Aquest exemple, que generalment s’empra per definir una proposició indiscutible que tothom admet, reprodueix metafòricament la importància d’un valor tan necessari com el de la dignitat humana i posa de manifest la inquietant contradicció que desgraciadament es produeix entre el caràcter teòric inamovible que reprodueixen les paraules i el continuat incompliment del seu significat en la realitat. La dignitat

INTRODUCCIÓ | la dignitat 12 valors

La dignitat de la persona ha d'estar al marge de qualsevol altre valor utilitari, al marge de tota situació concreta. La dignitat no depèn de la classe social, de la salut, dels coneixements, de la intel·ligència, de la edat, ni tan sols depèn del propi comportament. Estem referint-nos a la dignitat essencial, de l'ésser de la persona que com a tal és sempre digna. Sovint podem confondre aquest concepte de dignitat essencial amb la dignitat ètica, és a dir, amb la consideració de la dignitat a partir dels mèrits o demèrits que hom pugui fer. La persona més criminal del món és indigna èticament, però malgrat això té dignitat com a persona. Això costa d'acceptar, d'entendre i de subscriure, però ha de ser així. Si manllevéssim la dignitat ontològica per motius ètics, entraríem en un mar de discussions

La dignitat de les persones és un fet que manté una estreta relació amb el respecte dels drets humans més fonamentals i la garantia de les condicions bàsiques d’igualtat i justícia universal.

La dignitat de l'ésser humà és quelcom lligat a la seva essència. La persona té dignitat pel fet de ser-ho. Això només pot ser així. Si la dignitat vingués donada en relació a d'altres valors, si la dignitat fos conferida des de fora seria un valor relatiu i per tant discutible, negociable, variable, contingent.

La paraula “dignitat” forma part de la nostra llengua des del segle XIII i parteix del terme llatí dignitas, -atis, que dóna origen a altres formes similars que reprodueixen idees afines. Si bé l’etimologia llatina d’aquest mot és força simple, l’equivalent grec permet descobrir un rerafons que amaga una certa complexitat.

"La persona no és un 'què' sinó un 'qui', és una realitat única, irrepetible"

Enric Benavent LLLLL

Dignitat persona

L'ORIGEN DELS MOTS | JOAN BARON

Enric Benavent és professor d'Educació Social a la URL i justificacions contingents i contradictòries per dilucidar la dignitat de tots i cadascun de nosaltres.

Emmanuel Kant "La perfecció de la pròpia conducta es basa en mantenir la dignitat sense perjudicar la llibertat dels altres".

les frases

Mahatma Gandhi

Juan Luís Vives "La dignitat no consisteix en els nostres honors sinó en el reconeixement de merèixer allò que tenim".

Aristòtil "Un home ha de tenir sempre el nivell de dignitat per sobre el nivell de la por".

Mahatma Gandhi

"Per cada home que perd la dignitat al treball, la societat cau en desgràcia, perjudicant-se ella mateixa".

Abraham Lincoln "Perdre la pròpia individualitat i convertir-se en un simple engranatge de la màquina és estar per sota de la dignitat humana".

Lord Chesterfield

Eduardo Chillida

Francis Bacon "Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat com a home, cap tirania pot dominar-lo".

"És la persona en la seva dimensió interior, íntima i espiritual la dipositària de la dignitat"

Alícia Beatrix Angélica Araujo

"La suprema necessitat dels homes no és viure de qualsevol manera, sinó viure dignament, animats per una clara fe en ideals superior".

"Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat".

"És difícil fer miserable un home mentre senti que és digne de si mateix".

"Si vols manar amb dignitat, primer has de servir amb diligència".

13 valors la dignitat | INTRODUCCIÓ

La pau mundial perpètua brolla de la dignitat humana.

És la persona en la seva dimensió interior, íntima i espiritual la dipositària de la dignitat. El valor de la persona atenent a aquesta dimensió interior no depèn de res. La persona té valor per si mateixa, no és un mitjà sinó una finalitat. Les coses són fins relatius, tenen preu, es poden comprar o vendre, es poden canviar, poden quedar supeditades a d'altres fins que es valorin més importants. Les persones no. Quan fem passar algun d'aquests fins relatius (diners, poder, lleis, èxit...) per davant de la persona estem atemptant contra la seva dignitat.

Eduardo Santos

Liah Greenfeld

"La dignitat és la conquesta de la recta opinió dels homes amb la nostra bona conducta".

OPINIÓ | la dignitat L'L'L'L'L'

Vicenç Ferrer

"L'acció uneix els homes, les ideologies en general els separen"

home té una raó de ser i un objectiu personal per complir. En aquest món no hi ha cap persona, cosa o esdeveniment que sigui inútil. Tot el que existeix forma part de l'Univers perquè la seva presència és necessària i imprescindible. A l'home el mou una força interna que el condueix cap a un camí que doni sentit a la seva existència. Un ordre que fa que el seu cor es mogui cap endavant amb l'objectiu natural de ser millor persona, des de l'egoisme més profund fins a donar la vida per l'altre. Tots som partíceps d'una TRANSFORMACIÓ que ens porta a la perfecció, a la bona acció. Hi ha un camí que és el de la vida mística, que contempla l'oració i la meditació. L'altre camí és aquell que considera la vida com a ACCIÓ. Quan la vida és considerada una acció humana, els altres són la cosa més important. Tanmateix, la vida com a acció no suposa renunciar a la vida espiritual, ans al contrari, ve acompanyada d'experiències internes molt reals i pràctiques perquè l'esperit silenciosament continuï la seva trajectòria paral·lela a l'acció, fent que la vida interior creixi. En el meu cas, la balança va caure en l'acció i vaig decidir deixar a un costat totes les arts espirituals. Tenia davant meu un món carregat de sofriment, de famílies que vivien en condicions infrahumanes de misèria i de pobresa, desnutrició, analfabetisme, explotació... Davant aquest panorama, què fer? Com mantenir-se impassible? Són les llàgrimes dels qui ploren les que reclamen la intervenció de l'home per omplir els buits del món i donar així el pas definitiu per transformar la societat en HUMANITAT.

Jo comprovo cada dia el gran número de persones que passen per Anantapur carregats d'ideals i disposats a ajudar en qualsevol cosa. Uns són creients i altres ateus, però els uneix la voluntat d'ajudar els altres. A aquell que li neix del cor fer el bé, ajudar els altres, creient en Déu, és molt meritori. L'acció uneix els homes, les ideologies generalment els separen. L'acció brota del cor, les accions bones ens fan germans. Déu ens ha donat el poder de fer el bé. Això ens situa en un nivell superior, però l'acte de donar s'ha de portar a terme amb molta humilitat. Déu va crear a l'home a la seva imatge, cada un de nosaltres és una imatge d'Ell i de les seves virtuts. Participem de la mateixa vida, d'aquí ve la unió tan íntima que ha de regnar entre nosaltres. No hi ha d'haver diferències, però la realitat no és aquesta.

Afrontar directament l'experiència de la inhumanitat, la crueltat, la injustícia i el sofriment i convertir-los en DIGNITAT és la feina de tot home. Conèixer la gent, visitar diferents pobles, saber les seves necessitats, guanyar-se la seva confiança, buscar solucions als grans problemes, a la discriminació i al so-friment dels intocables, aquest és el meu postulat. Tenir aliments per satisfer la gana, roba per vestir-se i un metge per guarir-se, aquests haurien de ser els drets fonamentals per a qualsevol ésser humà.

El camí per transformar la societat en dignitat

"L'acte de donar sempre s'ha de portar a terme amb molta humilitat"

L'home és lliure, ho confirmen els fets. Sense l'acció, els pobres esperen inútilment el seu alliberament. De nosaltres depèn l'ús que fem d'aquesta llibertat. La llibertat és un instrument magnífic, una gran riquesa que ha originat moltes controvèrsies al llarg de la història. És una arma de doble fil que té els seus riscs. Però gràcies a la llum de la raó i del cor dels homes la llibertat pot servir per crear i fer el bé. És la força creadora més gran que posseeix l'home. Un altre dels dons divins que tenim és l'amor. Aquesta és una força que busca la unió. El sacrifici també és un poder d'unió tan gran com l'amor. El sacrifici ennobleix tot el que fem, li dóna Vicenç Ferrer (Barcelona, 1920) és un dels missioners más coneguts arreu del món. Sempre ha desenvolupat la seva activitat a la regió índia d'Anantapur. Aquest exjesuïta català va arribar per primera vegada a l'Índia l'any 1952. El 1970, completament abocat a l'ajuda dels intocables, la casta més pobra d'aquella societat, va decidir abandonar la Companyia de Jesús i casar-se amb la periodista Anne Perry. De seguida va despertar simpaties entre els camperols i recels entre les classes dirigents, que consideraven una amenaça els projectes que dirigia a favor del desenvolupament. Tanmateix va poder seguir en el país gràcies al recolzament d'Indira Ghandi. Des de 1996 compta amb la seva pròpia fundació, Fundació Vicenç Ferrer, a través de la qual ha organitzat una impressionant xarxa de cooperació. perfil

CARME ESTEVE / FUNDACIÓ VICENÇ

19 valors la dignitat | OPINIÓ

FERRER

"És feina de tot home convertir en dignitat la crueltat i la injustícia"

OPINIÓ | la dignitat 20 valors

"Perquè la humanitat funcioni, tots hem d'acceptar la nostra participació "

OLIVERAS, Alberto. Vicente Ferrer: la revolución. Editorial Planeta, SA. Barcelona, 2000. 200 pàgs. Biografia del missioner català. Els guanys obtinguts de la venda d'aquest llibre, un gran èxit editorial, han estat invertits en la construcció de cinc escoles noves a la regió d'Anantapur, a la mateixa Unió Índia. valor, sentit i autenticitat. Tanmateix, la societat moderna té por dels riscos que tots aquests sentiments i dons comporten. Perquè la Humanitat funcioni, cada membre ha d'acceptar la seva participació a la vida humana. Cal comprometre's. La Humanitat crida a l'home a realitzar certes funcions sense les quals desapareixeria. Hem de lluitar en aquest clarobscur de la història per arribar a la unitat familiar i a la igualtat. La nostra intervenció, l'acció a favor d'aquells que sofreixen, per millorar la seva situació i les seves condicions, és la nostra obligació.

Vicenç Ferrer amb la seva esposa, Anna, i el seu successoraMoncho,fill,la i l'hereu de l'obra social del català. CARME ESTEVE / FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

FERRER, Vicenç. Trobada amb la realitat. Ed. Columna. Barcelona, 2004. 294 pàgs. En aquest llibre Vicenç Ferrer aboca tots els seus pensaments més íntims. Aquesta obra és un viatge a la recerca de respostes raonables i comuns a les grans preguntes que l'home s'ha fet al llarg de tots els temps. Aquestes pàgines estan carregades de pensaments positius, de conviccions nascudes de l'experiència i de sentiments d'esperança. llibres relacionats

Digues-hi la teva awww.valors.org!

la dignitat | OPINIÓ 21 valors els arguments de Vicenç Ferrer

I tu... què en penses de la sobrietat?

Octubre 2000 “Com podem restaurar la societat si no hi ha una reacció massiva dels pobles que poden donar? Hi ha d’haver una revolució que mogui les masses des del conveciment que en aquesta epopeia, la lluita contra la pobresa, necessitem un heroisme col·lectiu. Si no reconeixem que la humanitat està malalta no podrem guanyar la gran batalla”.

Gener 2004 “La meva feina consisteix en combatre les desigualtats fent que aquells que no tenen veu, els pobres, puguin progressar, puguin viure. Perquè la vida en si, per si sola, el fet de viure comporta una felicitat infinita. La vida és preciosa”.

Introdueix la teva opinió al fòrum de la web i sortirà publicada al proper número de 'Valors' “No només de pa viu l'home, també necessita guanyar-se la subsistència i el respecte i viure solidàriament i amb llibertat". "Quan vaig començar mai parlava de Déu, hi havia altres prioritats. L'acció era l'única cosa important perquè la bona acció conté dins ella mateixa totes les religions, totes les filosofies, conté l'Univers "Nocomplet".pretenc més del que pretenc, la bogeria segueix dins meu. Necessitem fer més escoles i hospitals, ajudar més persones que ens consideren la seva esperança. Això és somiar, doncs sí; és miracle, doncs també. La providència no ens dóna l'esquena". 1998 “Déu és allà, nosaltres som aquí i els pobres són al mig, per tant, tot ha de passar pels pobres perquè sigui aprovat per Déu i pels altres, aquells que no són pobres”.

Gener 2004 “Hi ha un error bastant comú en la tasca humanitària de les organitzacions occidentals, i és omplir d’exigències els pobres per ajudar-los. Posen massa condicionants a les persones sense recursos perquè deixin de ser pobres. No volen donar-los res gratis, i això és un error de base. És una forma d’ajuda molt mesquina. Consideren que no mereixen res, cal que treballin per no tenir-ho tot de franc, sense esforçarse. I estan molt equivocats. Quan et trobes amb els veritables pobres i parles amb ells veus que són dins d’un pou molt profund. I no hi ha manera de sortir”.

Abril 2005

Juny 2002 “Que Déu existeix és tan evident que resulta humiliant demostrar-ho. La pobresa de les meves proves competeix amb totes les teories que s’han explicat fins ara. Si tenim set, hi ha aigua. Si no hi hagués aigua, no tindríem set. És el sentit comú. Passa el mateix si tenim set de Déu. Tant el creient com el qui no creu parlen de Déu. Si tens set, no pots tenir-la d’una cosa que no existeix”.

Juny 2002 “Si voleu ser rics, doneu; si voleu ser pobres no doneu res a ningú. Aquesta és la base a partir de la qual es resumeix el concepte filial dels éssers humans. Crec que tots ens devem a la societat on hem nascut i a ella hem de tornar allò que ens ha donat. De fet, si al final fem càlculs, només tornem allò que hem rebut, per tant, no donem res”.

em fa notar un parell de detalls. Un: la primera sala, que es diu "Espai d'Acollida", té quatre cadires i una taula. És el lloc on cada matí entren, de quatre en quatre, les persones que usen el Servei d'Acollida de Baixa Exigència, un dels serveis que ofereix el centre. No es tracta d'acollir de cop la gentada que cada matí s'amuntega a l'entrada sinó que cadascun d'ells rebi atenció personalitzada. Aquí se'ls ofereix un cafè amb llet i unes pastes així com servei de dutxa i rober. El segon detall: les taules de les sales que es fan servir per entrevistar les persones que acudeixen al centre són rodones. El motiu? D'aquesta manera, a diferència de les taules quadrades, es rebaixa la sensació d'interrogatori. L'acollidor a més acostuma a situar-se al costat, no al davant, del nouvingut, per evitar aquesta sensació "policial". Són només dos detalls però reveladors de l'esforç que es fa des del centre per acollir com a autèntiques persones aquells que quan arriben a l'Obra Social han perdut ja bona part dels atributs d'un ésser "normal". En certa manera l'espai és l'antítesi als camps de concentració nazis: allà hi anaven el que els hitlerians consideraven "deixalles de la societat" i el criteri de pervivència era la utilitat per als treballs forçats. Aquí és ben bé al revés: no importa com es troben i quines possibilitats tenen de sortir-se'n els que arriben: la qüestió és acollir-los amb el màxim afecte, de "carinyo", malgrat que en alguns casos les persones siguin ja irrecuperables. És una de les màximes del Centre: no es vol només recuperar persones per a la societat i aconseguir que s'hi reincorporin. Si es pot fer molt millor però sinó l'atenció és la mateixa: es tracta amb el màxim esmerament a aquells pels quals el Centre serà la darrera parada abans d'una mort segura per culpa de la SIDA o les toxicomanies. “No es tracta de tenir esperança que aquella persona se’n sortirà, que també, sinó d’entendre que les persones tenen valor per si mateixes”, raona Eduard Sala. "Malgrat tot el que li hagi passat és una persona absolutament digne", sintetitza dignitat Aspecte del carrer Barceloneta.CarlesSantdelbarridela

REPORTATGE | la

Al cor del barri de la Barceloneta de la ciutat comtal s'alça l'edifici de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, un dels centres pels "sense sostre" més potents de Catalunya.

PER J OAN S ALICRÚ SSSSS

La llar de la digni

"Al centre s'acullen com a persones éssers que ja n'han perdut part dels atributs" "Caminen ells, no nosaltres. Només els acompanyem si ens deixen i volen" ón tocades les tres de la tarda quan m'endinso pels carrerons de la Barceloneta. Deixo enrere la primera línia d'edificis que miren al mar, els baixos dels quals són restaurants o bars que alimenten els turistes. En seixanta segons el panorama canvia radicalment: passes de la modernor fashion estrangera a veure com l'home del butà avisa els veïns picant el seu carro amb un ganivet. Barri de curiosa geografia, amb balcons poblats de llençols que sobresurten d'altíssims immobles. El meu destí, l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, és al número 33 del carrer Sant Carles. Sembla que ha de fer fàcil trobar-lo però a partir d'un determinat moment desapareix la numeració de les façanes de manera que em deixo perdre caminant endavant. Quan ja sembla que s'acabi el carrer, al fons del barri, veig un edifici més cuidat que la resta: és aquí, una placa ho indica. Entro i a la secretaria em trobo una de les germanes de la Companyia de les Filles de la Caritat que treballen al barri des de fa dècades. Només calen quatre paraules per veure que n'ha vist de tots colors. De seguida tinc la sensació d'haver entrat en un lloc on es fa alguna cosa important, sensació que corroboraré en sortir de l'edifici.

El director del centre, Eduard Sala, em fa passar al menjador. Aquí la norma número u és l'acollida, de manera que no se'm fa estranya que m'ofereixi dinar mentre l'entrevisto. Després em porta a fer un recorregut per les diferents estances: la sala d'estar amb una pantalla de televisió, la sala d'ordinadors, la de joc, la terrassa on els interns poden sortir a fumar una cigarreta, les habitacions dobles on dormen les persones que viuen al centre i finalment, a baix, les estances d'acollida. Aquí

recordant que un dels principis de Santa Lluïsa és aquesta acollida incondicional. El director insisteix en posar el pes del procés en l'acollit: "Caminen ells, no nosaltres. Només acompanyem si ens deixen i volen. El protagonista és l'altra". "No salvem ningú", conclou.

El director de l'Obra, Eduard Sala, fotografiat a la sala d'estar del centre.

Qui fa possible el centre? Doncs a banda de la comunitat de Filles de la Caritat un equip format per educadors, monitors, una psicòloga, una advocada i un grup de voluntaris. El director del centre no se'n sap avenir de com els comptes quadren a finals de mes malgrat tenir ajudes de l'administració barcelonina i de diversos particulars i col·lectius: "No sé si la Providència existeix. Ara, aquí, la vivim", espeta amb un somriure d'orella a orella.

poden usar el Centre de Dia de l'Obra Social, on es fa un seguiment i suport a la persones, l'administració de la medicació pautada i funciona un taller ocupacional així com un menjador social. El servei més important, però, és el d'Acollida i Orientació, que visiten cada dia d'entre 45 i 50 persones del carrer amb proble-mes de toxicomanies, SIDA o transtorns mentals que presenten situacions de sense llar, excarcerades o amb dificultats d'inserció laboral.

Diversos serveis per a una sola causa L'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, que té un altre centre anomenat Llar de Pau adreçat a les dones, és una de les entitat punteres en acollida de "sense sostres". Treballen, això sí, amb xarxa amb altres entitats com Arrels i en total col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona. El Centre compta amb un Centre d'Estada Limitada de 34 places per a homes convalescents sense llar adreçat a persones majors de divuit anys sense recursos que s'han de recuperar d'una malaltia, accident o postoperatori. Mentre es reincorporen a la vida J. S. L'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac va néixer el 1980 gràcies a la presència al barri d'una comunitat de la Companyia de les Filles de la Caritat, una societat de vida apostòlica fundada per Sant Vicenç de Paül i Santa Lluïsa de Marillac al segle XVII. La seva importància és cabdal: "Gràcies a elles es pot tenir un projecte així, amb entrades i sortides constants de desenes de persones alcohòliques, drogadictes...", explica Eduard Sala. La comunitat té pràctica amb això de l'exclusió: fa dècades acollien els fills dels pescadors de la Barceloneta o de les barraques del Somorostro. Ara els exclosos són uns altres, però elles segueixen al peu del canó.

Des de 1980

J. S. la dignitat | REPORTATGE nitat

Francesc Gómez

"De sobte una nena petita va somriure. Es deia Nàstia... Després un altre noi, i un altre"

20 valors OPINIÓ | la dignitat

Francesc Gómez és Investigador novell en Òptica Física a la UB

NNNNNo acostuma a succeir que quan arribi Nadal hom tingui ganes de marxar de casa, sinó més aviat el contrari. La gent "torna a casa per Nadal" com diu l'anunci televisiu. Però jo vaig agafar les maletes i em vaig endinsar en un país totalment desconegut per a mi, sense saber què em trobaria. L'únic que tenia clar era que dedicaria el Nadal a ajudar el meu amic Rafa Moreno a preparar les acollides d'estiu d'orfes ucraïnesos per part de famílies catalanes. L'agenda era molt completa i vam haver de visitar molts amics (que freda queda la paraula contactes per parlar de tota la gent que ens va acollir a les seves cases i va compartir la taula amb nosaltres). Després de gairebé una setmana de vida a l'estil road movie, vam arribar al nostre destí principal: el sanatori de Zhuravno. Aquesta institució, de titularitat estatal, es dedica a acollir els nens orfes d'entre 7 i 16 anys que tenen algun tipus de malaltia. Hi ha diversos edificis que envolten la seu principal, que en el segle XVIII va ser un meravellós palau d'estiueig. Ara fa dos anys i mig que està mig derruït a causa d'un incendi. Allà hi dormien els infants, que des de llavors s'amunteguen en unes quantes aules de l'escola de l'orfenat. Vam arribar tot just per poder celebrar la nit de cap d'any amb els orfes. Tot i que molts coneixien en Rafa, la nostra aparició va ser rebuda amb una gèlida indiferència. Tots estaven veient la televisió, totalment alienats, incapaços d'articular una resposta a l'estímul que podia suposar l'aparició d'uns estranys. És ben cert que hi havia molts adults voltant per allà: infermeres, professors de guàrdia, cuineres, dones de fer feines... però cadascú vivia dins de la seva bombolla, la interacció era mínima, el silenci tallant, les mirades caigudes, insuportables.

La revolució silenciosa

La màquina burocràtica de l'orfenat va resistir-se a que per un dia els nens no anessin a dormir a dos quarts de nou... vam lluitar per tal que, almenys una vegada, els permetessin festejar fins a les dotze i saludar el nou any. A la nit, tots a taula, amb les mans sota les cuixes, callats, mirant com la Natàlia, una noia més gran que ens va ajudar molt, posava al davant de cadascun d'ells delícies tals com un tall de taronja, un plàtan, un bocí de xocolata... Jo em vaig asseure com un nen més i vaig començar a fer el pallasso, en el més estricte sentit de la paraula, amb l'ajut de la càmera de fotos, esprimint el meu limitat repertori de mirades de complicitat i sense l'ús del meu recurs fàcil, l'enginy verbal (ja que no tenia ni idea d'ucraïnès). De sobte una nena petita va somriure. Es deia Nàstia... Després un altre noi, i un altre... Sentia com si es desfés una gruixuda capa de gel... A la televisió, que presidia la vetllada, el President finalitzava el seu discurs i així es deixava pas a un nou any. La música va començar a sonar. I mentre els adults ho celebraven amb un brindis, els nens, fent una filera, feien la primera conga de la seva vida, ballant com si estiguessin encantats per un flautista d'Hamelí del segle XXI, armat no amb una flauta, sinó amb una càmera digital, un mòbil i un ipod Aquells nens tenien menjar, vestit i vivien sota un sostre, protegits del dur hivern continental. Tot i així, em van semblar les persones més necessitades que havia vist en la meva vida. Què els mancava? El sentit comú ens ho diu, i l'ONU ho va deixar per escrit perquè ningú se'n oblidés mai: "El nen, per al ple i harmoniós desenvolupament de la seva personalitat, necessita amor i comprensió" (Principi 6è de la Declaració dels Drets del Nen).

Crec que si tots els adults actuem d'aquesta manera amb els infants, serà més difícil que entre ells es produeixin algunes de les situacions de falta de respecte i de violència de les que tant en parlem últimament, ja que no podran respondre a cap imitació d'un model negatiu. Sóc conscient que el que acabo d'escriure és evident, però estic convençuda que ens convé anar-nos-ho recordant. I parlar-ne tant com convingui. n un moment social on tot sembla indicar, segons el que diuen els mitjans de comunicació, que molts infants són víctimes d'assetjament o de burles, em ve al cap la idea que l'única manera que aquesta realitat exagerada pugui canviar és que els adults donem exemple de com ens hem de tractar les persones amb respecte i dignitat. La dignitat amb què mereixen ser tractats els infants no difereix gaire de la dignitat amb què mereixem ser tractades totes les persones. Els seus drets són obligacions per a nosaltres. La seva dignitat passa per la nostra capacitat d'oferir-los allò que necessiten per créixer. Tenim l'obligació d'estimar-los, educar-los, oferir-los una llar i alimentar-los. Però també els hem de posar uns límits, saber dir no i ser enèrgics quan convé, no convertir-los en consumistes compulsius, treballar la seva autoestima... I considerar-los persones, amb els seus sentiments i les seves idees, amb els seus defectes i les seves virtuts. Roser Bassedas és educadora infants

FFFFF er de metge és aprendre cada dia una nova llicó. Una lliçó de què és viure. El contacte proper, diari i íntim amb els pacients, fa que palpi la realitat de l´ésser humà: els seus patiments, els seus desitjos, els neguits, els processos de creixement personal, els procesos d´envelliment… Això en diferents facetes de la seva vida. Hi ha qui diu que no existeix el malalt: existeix la malaltia. Per això no existeixen els malalts, existeixen els pacients en el seu sentit més etimològic: aquells que "pateixen" un determinat procés. He quedat colpida per les persones-pacients que, davant de situacions límits o extremes de la vida (malaltia, mort propera, dolor físic-psíquic, penes...) mostren una actitud desconeguda en altres moments de la seva vida, coneixent la seva trajectòria anterior, el seu passat. Es mostren amb una gran dignitat, una dignitat fins ara desconeguda, podria haver pensat que inexistent. Parlo tant de nens com joves, adults i ancians. Viure moments i processos difícils comporta tocar fons en la nostra realitat humana. Però també comporta tocar fons en la part divina que tots portem dins. Ens fa despertar tots els potencials adormits: els recursos, els carismes... Ens fa sorgir i ressorgir o manifestar una característica pròpia de la persona humana com és la dignitat. Viure dignament el procés que ens toca viure és un repte per a tothom. Perquè davant el dolor, sovint l'estima envers l'entorn i envers un mateix pot caure en picat. He experimentat situaCarme Romero Carme Romero és metgessa

condició

| OPINIÓ

La humana al límit valors la dignitat

Vivim en una societat on els avenços científics i tecnològics ens han fet millorar i on tot passa a una gran velocitat. I potser això ens pot posar una mica més difícil la feina d'educar. Crec que val la pena aturar-nos a pensar en com tractem els nostres infants. Els petits actes de cada dia, com explicar un conte, fer un bon sopar i menjar-lo junts o jugar una estona amb ells quan ens ho puguem permetre, els farà uns infants més feliços i haurem contribuït a tenir uns ciutadans dignes.

La dignitat dels

Roser Bassedas

"L'home manifesta la seva dignitat davant del patiment, de la finitud de la vida"

21

cions sorprenents de grans mostres de dignitat en especial amb malalts de la SIDA, amb persones drogoaddictes, amb immigrants sense gaire esperança humana, amb refugiats aquí i a països del Tercer Món, amb indigents, etc. En els moments en què sentim l'abandó, en els moments de dolor, de patiment... he vist persones resorgir del no-res, reafirmar-se en la vida, créixer per expressar el seu amor a la vida, el seu amor envers coses insignificants, però que expressaven la grandesa d'aquelles ànimes portades fins al racó més fosc de l'infern humà. L'home manifesta la dignitat davant del patiment, de la finitud de la vida, del límit humà, de la desgràcia, de la malaltia. Davant d'aquestes situacions, la vessant més humana, aquella que resta adormida dins del cor, es desperta. Jo, com a metge, l'he admirat. I, tot i saber què s'esdevindria, he quedat admirada una i altra vegada, davant la grandesa del misteri de la vida humana expressat en aquest diàleg amb els propis límits.

EEEEE

Persones que no poden reclamar els seus drets, perquè si ho fan, no se'ls renova el contracte o si és un contracte indefinit són acomiadades i reben una indemnització ridícula, perquè tenen molt poca antiguitat.

Daniel Delgado El món del treball i la dignitat ues de les pel·lícules que han estat presents en la recent edició dels premis Oscars conviden a reflexionar sobre la dignitat personal: En busca de la felicidad i Cartas des de Iwo Jima. La primera, protagonitzada per un extraordinari Will Smith, reconstrueix el cas real de Chris Gardner, un home que va ser capaç de superar-se a si mateix passar des de la indigència a convertir-se en un multimilionari agent de borsa. Dirigida per l'italìà Gabrielle Muccino, la pel·lícula destaca per l'equilibrada sobrietat que es manté durant tot el metratge, i malgrat la facilitat amb la que s'hauria pogut caure en l'ensucrament i la llàgrima fàcil. I sense voler entrar en grans denúncies o crítiques socials, Muccino ha sabut retratar el viacrucis personal de Gardner amb una sorprenent dignitat, especialment en el tram en

És indigne i indignant que avui, al nostre país, hi hagi encara moltes empreses que no han abandonat les pràctiques dels temps de la dictadura, que amenacen amb tancar si es convoquen eleccions sindicals, que acomiaden els candidats a delegats, però això passa.

També es donen casos de treballadores acomiadades per quedar-se embarassades, d'altres que els fan la vida impossible a l'empresa per exercir el dret a la reducció de jornada per cuidar dels seus fills, o moltes altres persones que pateixen el ja conegut mobbing (assetjament laboral), simplement perquè han caigut malament a un cap o no han accedit als capricis d'aquest cap, i acaben amb depressió, ansietat, angoixa, baixa laboral i acomiadament.

I el més greu per a mi: els casos que conec no són els pitjors, perquè les persones que van a un sindicat o a un assessor, encara que tinguin problemes molt importants, no són generalment les que estan més malament, perquè les que estan pitjor, normalment, no s'atreveixen a assessorar-se.

na de les divisions més clares que es dóna en el món del treball és la dels treballadors i treballadores que són tractats d'una manera digna, i els que tenen unes condicions de treball indignes.

I no em refereixo només a la gravíssima explotació infantil, les dones prostituïdes, o l'autèntic esclavatge que es dóna a molts països, sinó també a situacions potser més subtils i igualment greus i preocupants que es donen en el segle XXI en països desenvolupats com el nostre.

UUUUU

La dignitat, en cartellera

"És indigne que avui encara hi hagi empreses amb pràctiques del temps de la dictadura"

DPEL·LÍCULA

Dins de totes aquestes situacions de tracte indigne, vull acabar amb un reconeixement cap a les persones que mantenen la seva dignitat i treballen cada dia per mantenir la dels altres treballadors i treballadores. Persones que s'enfronten cada dia amb alguns empresaris que no mereixen aquest nom, amb alguns directius sense preparació ni coneixements, amb alguns comandaments intermedis dèspotes, i sovint amb la insolidaritat d'altres treballadors amb molt poca dignitat. Daniel Delgado és sindicalista

Conec moltes persones obligades a fer hores extres sense cobrar-les, o que malgrat les cobrin, posen en perill diàriament la seva vida (i la de molts ciutadans), perquè treballen com a conductors d'autocar o de camió, transportant matèries perilloses o persones, fent jornades de dotze o més hores.

"Es donen embarassades"donesd'acomiadamentscasosaqueesqueden

Normalment aquestes persones no poden denunciar la seva situació, però quan ho fan, es troben sovint en una indefensió absoluta, sense que actuï qui ha de fer-ho. La inoperància de la Inspecció de Treball és escandalosa. I així es van produïnt accidents, malalties i morts. La prevenció de riscos laborals ja no és un tema de moda. S'ha baixat la guàrdia.

22 valors OPINIÓ | la dignitat

Des de la meva experiència de tracte diari, des de fa molts anys, amb persones treballadores, amb els seus representants legals (delegats, comitès d'empresa, seccions sindicals), així com amb empresaris, directius i els seus assessors, puc assegurar que hi ha moltes persones que no reben un tracte digne, humà, ni respectuós en el seu treball, persones que perden tots els seus drets quan arriben a la feina.

RELACIONADA

Els nostres respectius pares sempre van intentar, d'una forma molt digna, recolzar-nos en tot allò que ens proposàvem.

Si alguna cosa no ens sortia tal i com ho havíem pensat, ens feien entendre que dels errors també se n'aprèn. En aquests moments de fracàs, tal com Déu no ens retreu res, els nostres pares tampoc no ho han fet; és més, ens han estat animant en els moments difícils. Després, en la nostra pròpia família, hem intentat cuidar i cultivar aquests valors que a les nostres respectives ens ensenyaren. Hem intentat que les coses importants que ocorren al nostre matrimoni estiguin basades en els principis que sempre hem cregut, intentant enfocar els fets de manera que ens facin créixer tant a nivell personal com de parella. Creiem que si en algun moment es manifesta la dignitat de la parella és en aquests moments d'empipament (que també existeixen). Moments en que discuteixes, però que mai han de servir per a retreure res o per ferir sentiments, sinó que han d'estimular per a buscar a l'interior de cada un on i com està fallant a la seva parella.

Títols: 'En busca de la felicidad' i 'Cartas des de Iwo Jima'. la fitxa VALORS

Avui en dia és molt difícil intentar educar i transmetre una sèrie de valors com poden ser la generositat, la solidaritat, el respecte, la lleialtat… quan els mitjans de comunicació, i en especial la televisió, ens envaeixen amb una propaganda consumista i individualista.

"Hi ha una gran oportunitat de practicar la dignitat: quan els pares ens necessiten"

La dignitat en la família la iocien-ulaaririseriat-iesnalen

JUDITH VIVES

felicidad'.de'Enpel·lículadeFotogramalabuscalaquè es veu obligat a viure en la indigència, lluitant per aconseguir un llit en un refugi per als sense sostre i, malgrat tot, sense perdre's mai el respecte per si mateix. Un retrat sobre la dignitat humana ben diferent el trobem a Cartas des de Iwo Jima, la segona pel·lícula que ha rodat Clint Eastwood al voltant de la batalla entre americans i japonesos. En aquest segon film, rodat al Japó i amb actors nipons, Eastwood se centra en les vivències d'una colla de soldats japonesos i, sobretot, en les dificultats de conciliar el profund sentiment de deute vers la pàtria i la pròpia supervivència.

PPPPP

Eastwood aprofita el retrat del bàndol "perdedor" (és difícil parlar de guanyadors quan es tracta d'una guerra) per posar en qüestió el patriotisme i el culte a l'emperador i per dignificar la por dels soldats que veuen com s'acosta la seva mort. I amb l'extraordinària lucidesa que l'acompanya en els seus darrers films, converteix el sentiment d'un minúscul i llunyà grup de soldats japonesos en un sentiment universal i molt humà.

Francisco Garcia i Mari Carmen Aranda són matrimoni i pares de família

er a nosaltres la dignitat és mantenir-se fidel a uns valors i principis que, sense pretendre que siguin els únics, són els que ens han guiat al llarg de la nostra relació. Aquests valors no els hem inventat nosaltres com a parella (i abans en l'etapa dita festeig), ja que ja formaven part de cadascú de nosaltres.

la dignitat | OPINIÓ

Amb els nostres fills és més difícil, si és possible, mantenir la dignitat sense patir cap ensopegada, ja que per una banda hi ha la tasca educadora dels pares, és a dir, ensenyar-los a fer allò que creiem que és correcte, i per altra banda, corregir-los en allò que creiem que estan fent de manera incorrecta. Però de vegades tendim a oblidar que els nostres fills tenen els Francisco Garcia i Mari Carmen Aranda

seus propis gustos, una altra manera de veure les coses... la seva pròpia personalitat.

Per a nosaltres la dignitat consisteix en no deixar-se vèncer per aquest corrent, intentant contrarestar-lo a força de dialogar, explicar i raonar amb els nostres fills per què es prenen segons quines actituds, o per què no es prenen. És veritat que és una tasca difícil navegar a contracorrent, però els resultats bé en mereixen l'esforç. Arriba un moment en què la vida t'ofereix una magnífica oportunitat d'intentar tenir un comportament digne. Aquesta es produeix quan per raons pròpies de l'edat, els nostres pares necessiten de les nostres atencions. És en aquest moment quan nosaltres ens hem de comportar amb ells de la manera més digna possible, tal i com ells ho van fer amb nosaltres.

"L'explotació del dolor, la primaafectiva...necessitatéslamatèriadelsmitjans"

Suceptibilitat i absència

RRRRR

perquè se suposa que es tracta d'un programa seriós, pagat amb diner públic. Podreu observar l'alta freqüència amb què aborda temes i selecciona persones que pateixen psico-patologies importants de l'afectivitat i la sexualitat. Els professionals saben que es tracta d'agafar plànols "escabrosos", directament "picants", d'alt contingut sexual, encara que no vinguin massa a tomb. Ho deia Postmann: el problema no és la teleporqueria -que és evident-, el problema és els programes que aparenten seriositat, perquè aquí és on s'amaga la màxima indignitat. La tergiversació, la manca de rigor, la primacia de la ideologia per damunt de la fidelitat als fets com són. La qüestió de la dignitat presenta, per tant, una doble vessant curiosa. Per una banda, la susceptibilitat. Susceptibilitat pel que fa als llocs comuns -als temes políticament correctes del moment-. Així, un anunci publicitari d'un home damunt d'una dona, de Dolce & Gabanna, és retirat del mercat perquè sembla que fa apologia de la violencia de gènere quan durant anys Crónicas Marcianas va oferir imatges infinitament més degradants des del punt de vista de la violència de gènere que aquest anunci. La televisió passa, és efímera, el paper delata. Per altra banda, l'absència de projectes que vagin més enllà de la cultura crítica, com a una forma de pensament precuinat, i que ensenyin obertament l'autonomia del pensar, sense el fals recurs de l'humor crític.

La premissa d'un comportament indigne per part de les indústries de la comunicació té, certament, la premissa en Marx. El desequilibri, no precisament econòmic, especialment el de recursos mentals (culturals). La potència dels mitjans se sustenta en el desnivell cultural envers els consumidors. L'explotació del dolor, de la necessitat afectiva, de la buidor existencial... és la matèria primera per excel·lencia dels mitjans de comunicació. Parlar de dignitat és ajudar les persones a saber que els mitjans no pensaran per ells, sinó que simplement se'n serviran, si el seu dolor té repercussió directa en les vendes -audiència-. Què en fem del dolor de les persones? Què en fem del dolor de la Humanitat? Aquí rau la pregunta clau. La resposta segura ja la sabem: no es preocupin, els mitjans de comunicació l'explotaran sense pagar-li un duro. És aquí, doncs, que ens cal recuperar l'ideal de la Il.lustració. Davant la Comunicació, Il·lustració.

"El problema no és la teleporqueria sinó els programes que aparenten seriositat"

Francesc Grané és professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull

La construcció mediàtica queda amagada sota aquesta perversa idea de "finestra oberta al món".

Francesc Grabé

OPINIÓ| la dignitat 23 valors

Altres autors, com Stuart Hall, parlen de la idea de naturalitat, de què les coses que veiem "no han estat produïdes" per remarcar l'alt poder que tenen els mitjans de comunicació per convertir en reals idees, visions del món, fets que únicament estan en la ment del qui ho crea, ho edita, ho munta… Quan Ramon Pellicer diu que "visitarem un institut de Catalunya, a l'atzar, per veure la vio-lència que hi impera" està dient-nos que és possible conèixer la realitat de forma directa a través de la televisió. Aquesta és, certament, la gran mentida.

Hi ha una certa línia d'abordatge del fenomen comunicatiu que tendeix a eliminar el subjecte, ja sigui l'emissor -personal o col·lectiu, individual o institucional- de tota responsabilitat. Des dels Estudis Culturals, per exemple, la pertinença a una classe determinada -nivell social i cultural- té una conseqüència directe en el fet de convertir-se en "manipulador" o "manipulat", per dir-ho grosso modo. Són línies d'anàlisis proclius a eliminar el factor llibertat o responsabilitat. Posen l'accent en la propietat dels mitjans (qui paga) per poder esbrinar estranyes intencions ideològiques més o menys ocultes. Aquestes són maneres de fer heretades de la tradició de l'anàlisi críticad'herència marxista. Com si la propietat determinés per si sola la dignitat o indignitat del producte. Avui, podem constatar que la banalitat -en el sentit de degradació de la condició humana en totes les seves dimensions- no és ni molt menys patrimoni de la dreta. En el nostre país l'esquerra ha tingut i té responsabilitats importants, així com grans grups de comunicació, i no es pot dir que siguin una alternativa a la banalitat. No cal obsessionar-se amb la Cope per parlar de la indignitat. Sense moure'ns de l'exemple, convido el lector a fer una estadística durant tres mesos dels reportatges d'en Pellicer. Dic aquest

oland Barthes, a Mitologies, propugnava la idea de mites per referir-se a aquelles realitats "donades per sentades" i que escapen al pensament.

Perquè Pellicer, per dir un exemple, no ens explica el seu procés de selecció: "Per què ha escollit aquell institut?", "Per què ha escollit aquells professors, i aquells alumnes...", " Per què parla d'aquest tema, i mai no parla d'altres?".

Si la recerca la fem en llengua castellana, el primer lloc és per a (http:// es.wikipedia.org/wiki/Dignidad) on la comunitat ha definit aquest concepte a l'enciclopèdia lliure com "(Del lat. dignitas, -atis) la necesidad emocional que todos tenemos de reconocimento público por la autoridad, personal, amigos, familiares, círculo social, etc. de haber hecho bien las cosas(…)Tanmateix,". si introduïm dignity se'ns redirigeix al web (www.dignityusa.org), plataforma de difusió d'una entitat nord-americana que treballa pel respecte i la justícia per al col·lectiu de gais, lesbianes i trans-sexuals dins l'Església catòlica i al món en general, mitjançant l'educació, el suport i la defensa de llurs drets. | PEDRO

GOOGLEJAR

La qüestió de la dignitat AdreçaNom Codi Postal FormaCorreuPoblacióTelèfonelectrònicDNIdepagamentAtravésdelBancoCaixa(omplelesdades bancàries) Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista) DADES BANCÀRIES Nom de l'entitat Adreça Codi Postal Població Titular del compte Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura butlletaaquestaEnvia al carrer Sant Josep 18-20 08301 Mataró DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT DE 32 EUROS butlleta de subscripcióvalors TAMBÉ MITJANÇANT:SUBSCRIURE’TPOTSTELÈFONTrucaal620.749.138(dedillunsadivendresde9a21h)WEBOmpleamblestevesdadeslabutlletaquetrobaràsa valors.orghttp:// EnviaFAXla teva butlleta al 93.798.62.59número per saber-ne més 25 valors

@ la dignitat | OPINIÓ

MARC DE SAN

Tres de les quatres primers posicions del cercador Google sobre el terme dignitat fan referència a la Comissió de la Dignitat i el retorn dels papers de Salamanca (www.comissiodeladignitat.cat).

JOAN PAU II. La dignitat de la dona. Editorial Claret. Col. Religions Cristianes. Barcelona. GUTIÉRREZ, Ignacio; Dignidad de la persona y derechos fundamentales. Ed. Marcial Pons. 2005. KÜNG, Hans. Morir con dignidad. Un alegato a favor de la responsabilidad. Editorial Trotta. Madrid, 2004. MARTÍNEZ, Julio; PERROTIN, Catherine i TORRALBA, Francesc. Repensar la dignitat humana. Pagès editors. Col·lecció Argent Viu, nº76. Barcelona, 2005. MILLÁN, Lourdes; MELENDO, Tomàs. Dignidad, una palabra vacía?. EUNSA. Ediciones Universidad de Navarra. 1996. PICO DE LA MIRANDOLLA, Giovanni. Discurs sobre la dignitat de l'home. Publicacions Universitat de València. València, 2004. TORRALBA, Francesc. ¿Qué es la dignidad humana?. Editorial Herder. Barcelona, 2005. VALGOMA, José Antonio. La lucha por la dignidad. Editorial Anagrama. Madrid. La dignidad de los sin nadie. Dir. Fernando E. Solanas. Documental. Argentina, 2006. Mar adentro. Dir. Alejandro Amenábar. Drama. Espanya, 2004 La estrategia del caracol. Dir. Sergio Cabrera. Colòmbia, 1994 Million dollar baby. Dir. Clint Eastwood. Drama. Estats Units, 2004.

26 valors Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering

Girona-París- Londres-Edimburgh-Glasgow- StirlingFort Williams- Mallaig- Edimburgh-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Entre 400 i 550 euros. la fitxa històries radiades en un llibre. El llibre de les emocions és un volum de relats curts, reproduïts tal i com els oients els van explicar. Són històries molt intenses, tant que quan acaba cada història el lector ha de respirar profundament durant un minut. Una dona que truca des del costat de la seva filla que agonitza, un capellà acusat d'abusar de malalts de Sida, un sec que fotografia les sortides de sol pels seus amics també invidents, un home que viu amb un esperit, un senyor que viu amb el fetge del seu fill... són històries de generositat, perdó, dolor o canvis radicals de vida. Com es diu a la contraportada del llibre, "hi ha coses que la raó no pot explicar i les emocions, sí" M. C. la una i cinc minuts de la matinada, de dilluns a divendres, quan la ciutat resta en silenci, a Catalunya Ràdio comença el programa Una nit a la Terra, un espai en què les emocions travessen les ones. En aquest programa, conduït per Gaspar Hernández, cada dia es tracta un tema sobre la conducta humana. La presència d'un expert fa de separador de les intervencions dels oients que des de la sinceritat de la foscor evoquen els seus neguits, alegries i històries personals, totes plenes de sentiments i valors. Alguns dels temes han estat: la mort, les pors personals o la malaltia, per fer-se'n una idea.

La bona acollida d'aquest espai va fer que a finals de l'any passat el seu conductor decidís convertir algunes de les ARÀDIORelats que emocionen

Q.A.

Cada dia d'estiu surt de Fort William un tren d'època fins a Mallaig, des d'on s'embarca a les illes Hèbrides, lloc on encara es conserva el gaèlic. Durant el recorregut en tren, es passa pel famós viaducte de Harry Potter. A l'esplanada del viaducte hi ha el monument Glenfinnan, que commemora la gesta del Bonnie Prince Charlie. Aquesta és terra de lluita entre els Campbells i els McDonalds, com també del bandit Rob Roy Mac Gregor, tots ells representats en diferents films. JOAQUIM AMARGANT

De retorn a Glasgow pugem a un tren de via estreta que ens porta a Fort Willams, a les Highlands. D'aquesta ciutat turística surten excursions en cotxe fins al peu del Glen Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya amb 1.344 metres. L'excursió a peu fins el cim es pot fer en un dia.Val la pena. De Fort William amb autobús arribem a Fort Augustus, on hi ha un monestir benedictí. Des d'allà es pot navegar pel llac Ness. El mariner que condueix l'embarcació reconeix que la llegenda del monstre és un mite, però sense ella, és clar, no vindrien turistes.

A dues hores de tren hi ha Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia: la seva àrea metropolitana té dos milions d'habitants. Barris obrers encerclen la ciutat amb nombroses indústries tèxtils. La ciutat es coneixia com "el taller del món occidental". Amb dues hores d'autobús ens plantem a Stirling, a Escòcia central. La seva història és turbulenta i s'identifica amb el seu castell. L'any 1314, aquí va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d'independència d'Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d'ocupació angleses i van guanyar tres segles més d'independència. Uns anys abans, al 1227, William Wallace Braveheart, havia aconseguit unir tots els clans escocesos.

El famós viaducte de 'Harry Potter'.

propostes amb valors 27 valors scòcia s'ha posat de moda, arran de films com Rob Roy, Braveheart o Harry Potter. Engrescats per aquests títols i pels seus idílics paratges, comprem un Interrail de dues zones i iniciem la ruta, que fem tota amb tren excepte per travessar el Canal de la Mànega. Des de Londres cada dues hores surt un tren cap a Edimburg, la capital administrativa i cultural d'Escòcia. D'aquesta ciutat destaca l'edifici del nou parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, un parlament que va néixer arran de la devolution (retorn de poder) als pobles de Regne Unit impulsada pel laborista Tony Blair després de la seva arribada al poder el 1997. D'Edimburg també cal veure'n el castell, situat dalt d'un turó al mig de la ciutat.

VIATGES | ESCÒCIA E Escòcia amb InterrailPROPOSTA:

Del segon, que podríem dir-li modern (o modernista, millor), dionisíac, amb vocació bohèmia, catòlic, que irromp al Barroc amb força i es recupera en el Romanticisme, que flirteja amb les avantguardes però es troba millor en els expressionismes

El seu musicaltestamentincloubelles i melangioses melodies, grans himnes R. G. /CAPGRÒS

Dues cares

propostes

SART 28 valors

ra que es parla tant de la memòria històrica, Ramon Folch i Camarasa, l'inoblidable autor de les Històries possibles (que recordaven tant les Pàgines viscudes del seu pare, Josep M. Folch i Torres), ens presenta un llibre de títol ben explícit. El protagonista, un alter ego de l'autor, és un home gran que, ara que ja està jubilat, vol descobrir la veritat sobre la mort del seu germà Jaume, ocorreguda el 18 de setembre de 1938, en estranyes circumstàncies. I fer-ne un llibre. Contra el silenci és la història de la preparació d'aquest llibre que no veurà mai la llum. Escrita, com no podria ser d'altra manera, en primera persona, la novel·la ens presenta l'afany del narrador per saber què va passar: qui i per què va matar el seu germà. Com li suggereix la seva muller, el narrador-protagonista entra 'ContraLLIBRES el silenci' A eguint amb l'extens programa sobre el retrat que, durant tot un any, dedica el Centre d'Art Ca l'Arenas, de Mataró, i del que ja ens vam fer ressò, s'exposen alguns retrats de Ricard Opisso (1847-1924) i el seu fill Alfred (1907-1980), aquest darrer vinculat a la capital del Maresme, on morí. Són poques peces, cedides per la família, però ens permeten endinsar-nos una mica sobre els dos eixos principals en els quals ha basculat sempre el gènere i, de retruc, les intencions de l'art. El retrat, és a dir, l'expressió del més genuí de la identitat de les persones, que desafia cara a cara l'observador, no defuig els dos corrents més importants, dèiem, que configuren els vaivens de l'art: és la Bellesa, el que pretenem representar, o sigui, aquell model que voldríem que fos el gènere humà? O és allò que rau amagat rera el rostre, el que volem treure, els vicis i virtuts que aprofiten qualsevol gest, qualsevol expressió, qualsevol detall, per sortir a passejar justament la impossibilitat d'assolir la Bellesa?

Del primer corrent, que n'anomenaríem clàssic, apol·lini, potser burgès, protestant, present des de Roma a la Il·lustració, des del Reixement al Noucentisme, des del figurativisme acadèmic a certa abstracció (que, de fet, vol definir la Bellesa en la seva plenitud), és el que cultiva en els retrats el fill, Alfred, conegut de fet per altres treballs en el seu inici (costumisme, etcètera) i que, en endavant, va tendir cap al virtuosisme i, probablement, a l'art esporàdic. Destaca, com a contrapunt, un autoretrat desafiant, tardà, gens amable i molt expressiu, com si la sinceritat madura posés en dubte els ideals clàssics.

oca gent s'ho acaba de creure, però Lluís Llach es retira quan encara demostra creativitat. Serà el 24 de març a Verges, el poble de l'Empordà que el va veure néixer fa gairebé 59 anys. Poc abans del concert, que s'enregistrarà, es projectarà Llach, la revolta permanent, documental que rememora els tristos fets ocorreguts a Vitòria l'any 1976 que van motivar el cantautor a escriure Campanades a morts l'any següent. Malgrat que segurament Llach no deixarà de fer col·laboracions musicals, l'endemà començarà pel músic una nova etapa en la que podrà dedicar-se acomplir d'altres objectius, un pas difícil de decidir per un músic consagrat com ell. Pot o no agradar la seva música, però Llach ha estat un bon compositor. El seu testament musical -banda sonora de molts-, inclou belles i melangioses melodies, grans himnes, excel·lents arranjaments musicals de poesies, llargues i innovadores cantates, així com la possibilitat d'haver donat veu a les injustícies, sempre en la nostra llengua. Un gran exemple de la seva importància com a compositor el tenim en els temes que ha escrit per la pel·lícula Salvador. Sens dubte la seva millor banda sonora, interpretada en gran part per l'Orquestra Simfònica de Bratislava. Les composicions són immensament expressives. No cal relacionar la música amb la vida del llibertari perquè et commoguin les melodies. Carta al pare i Merçona transmeten sensibilitat i innocència a través del teclat i el piano respectivament. La venjança és el sentiment que podem percebre a Consell de Guerra. Són impactants Salvador descansa i El cementiri es desvetlla. Amb tot, la peça que corona la resta és "Salvador", basada amb la melodia i l'acompanyament de I si canto trist, el tema que Llach va dedicar a Puig Antich el 1974. L'excel·lent composició, que il·lustra l'escena de l'execució del militant del MIL, és també la primera que apareix al film. Però potser la peça més commovedora del compacte és L'adéu, una fuga interpretada per instruments de corda on destaca el violí, com si del patiment de Salvador Puig es tractés, sempre recolzat pel dolor de les germanes (violes) i pel d'un pare (violoncel). També cal destacar de manera rellevant l'opció d'instruments elèctrics i efectes sonors a Detenció en blanc, trepidant composició. El mateix llenguatge musical segueix la segona versió de I si canto trist del compacte, mesclada amb la potent veu de Miquel Gil i els moderns arranjaments de Borja Penalba. A www.salvadorfilm.com podreu escoltar gratuïtament aquestes dues darreres composicions així com Merçona

PMÚSICAEltestament de Llach

Cert és que foren el centre del progrés, la tècnica... el bressol de la revolució industrial que sols en aquest racó de la Pell de Brau va esdevenir. I vaig pujar fins el tercer pis, magnífic, una ampla nau amb el sostre embigat dóna ara aixopluc a un llogater molt trempat del món de la faràndula, en Benet.

RAMON BASSAS 29 valors per una fàbrica ben vella altre dia passejant per Mataró vaig entrar a l'antiga fàbrica Fàbregas i de Caralt. Havia llegit un article sobre la seva descatalogació i em va encuriosir com era aquell indret. En entrar al pati vaig recordar aquell edifici en funcionament.

Mireu: de la mà del Dr. Trepat, vaig conèixer a la universitat un nou tipus de monuments arqueològics, construccions de les quals als anys setanta a la universitat no se'n parlava: l'arqueologia industrial, com la Colònia Sedó. Ara una magnífica colònia tèxtil l'han comprat els americans per fer-hi un lloc d'esbarjo d'alt standing. Què en són de llestos els americans! Podríem esmentar altres llocs de la la geografia catalana que han perviscut en benefici de la memòria històrica dels seus ciutadans: el museu de la Ciència de Terrassa, el Museu de l'Aigua d'Igualada, el Molí paperer de Capellades.... Tots aquest racons a més de la utilitat cívica que tenen, són el reflex viu de com els habitants d'aquelles contrades es guanyava el pa nostre de cada dia, fa dos segles. Han passat els anys i com a mestra als meus alumnes els he portat a visitar molts d'aquests llocs de Catalunya. I voldria, també, en un futur poder visitar la fàbrica Fràbregas i de Caralt amb els pupils que els propers cursos em deparen, més que no pas haver d'estirar-me els cabells per una altra irremediable pèrdua com haig de fer amb la casa de Can Xammar. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS PERDRE mostra.veurequetreballsdelsespotala Opisso. Retrats, obert fins el 6 de juny a Ca l'Arenas, centre d'art, C. Argentona 64, Mataró. la fitxa en contacte amb una antiga amiga de la família, que posa a la seva disposició el mas familiar a condició que vagi a passar una tarda amb ella a la Residència. El gruix de la novel·la és l'estrany diàleg entre el narrador i la Conxita, una dona lúcida que no para de xerrar i que, enmig de fugides d'estudi i de converses aparentment intranscendents, que revelen una fe profunda i sense esquerdes, va desgranant els seus records al voltant de la guerra i de la vida i la mort d'en Jaume, una mort misteriosa, però en qualsevol cas injusta, com sempre ho ha de ser la mort d'un noi de disset anys a qui obliguen d'anar a la guerra. Trista, tendra, dolorosament impactant, la novel·la ens colpeix encara més quan ens adonem que, de vegades, el nom de Jaume s'ha canviat pel de Jordi, el nom del fill de Josep M. Folch i Torres, que va morir en circumstàncies mai no aclarides durant la guerra civil espanyola. ROSER TRILLA

L' DEIXA'T

és, clarament, la vocació de Ricard Opisso, coetani i amic dels grans artistes de principis de segle, dels modernistes a Picasso, de París als Quatre Gats. És l'artista que assumeix el seu rol i que posa èmfasi en la seva capacitat creativa, i en l'experiència vital, més que no pas en una concepció idealitzada de l'home o de la vida. Les dues lectures es combinen amb més exposicions que convé aprofitar per veure. Aquests primers dies, uns retrats dels germans que donen nom a la Casa, Jaume i Jordi, dos grans retratistes. Del primer, descobrirem els seus experiments cubistes al costat de grans peces, també més aviat el la línia expressionista. Del segon, clàssic pels quatre costats, ens sorprendrà, però, la seva predilecció per la bellesa feble dels gitanets o trinxeraries. Per últim, aquest continu diàleg artístic sobre el retrat que ens ofereix aquest centre, hi trobem la visió del jove Xavier Roldán, on els rostres han estat substituïts per marques comercials. Veurem quins camins portarà en el futur un dels gèneres més importants de l'art des del segle XVIII, de fet, l'art modern.

PER... LAIA ALONSOUn

Anys setanta: la Glòria, una bona amiga, hi treballava. Jo m'hi havia passejat, el pati ample que travessaves per anar al laboratori, les escales, els "cuartets"... De fet ara trenta anys més tard, algunes noves edificacions han anat amagat el seu majestuós cos. Però si hi aneu, encara podreu veure a banda i banda de l'entrada d'aquest esmentat pati la casa del conserge i les oficines que com dos propileus guaiten l'edifici. Recordant el que deia un altre vell amic: "Es construïen les fàbriques com temples del treball"....

FOLCH I CAMARASA, Ramon. Contra el silenci. Edicions de l'Albí. Berga, 2006. la fitxa

IL'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Laia Bassaganyas, Marina G. Bufí i Núria Radó

Podríem parlar doncs, de dues dimensions en cada ésser humà, que lluny d'es devenir -com es diu popularment en les relacions de parella, com dues mitges ronges que es retroben en l'amor talment "un tot" en perfecta harmonia- ens situa a cadascú com una taronja "sencera" a qui ens manca un tros. Reconèixer i acce aquest buit, aquesta falta, ens col·locaria davant la incompletesa, el "des-ser", da aquest "no tot" que ens menaria pel camí sempre interrogat i qüestionat de la femin En això... poetes, místics i artistes solen ser bons exploradors.

per

són sistemes complexos i que els efectes que els OMG poden causar-hi són irreversibles i imprevistos. Per altra banda, a nivell sanitari, els possibles efectes a llarg termini no s'estan avaluant correctament i el seu abast segueix essent desconegut, ja que el coneixement científic sobre el funcionament dels gens és encara força limitat i no permet controlar els efectes de la inserció de gens estranys a l'ADN d'un organisme. Algunes de les reaccions que, de moment, s'han experimentat són: noves al·lèrgies degudes a la introducció de noves proteïnes, nous tòxics perjudicials en els aliments i resistència als antibiòtics en bacteris patògens per als humans, entreLad'altres.solució a la fam i a la desnutrició nusualment, hem decidit repetir la temàtica de la secció: els transgènics. I ho hem fet perquè creiem que és un tema actual, de molta controvèrsia i sobre el qual no hi ha consens. Tal i com va exposar Laia Bassaganyas en el darrer número, un organisme modificat genèticament (OMG) és un organisme viu que ha estat creat artificialment manipulant els seus gens. Això es fa mitjançant tècniques d'enginyeria genètica, consistents en aïllar segments d'ADN d'un ésser viu per, després, introduir-los en un altre. La diferència fonamental que hi ha entre això i les tècniques tradicionals de millora genètica, és que els OMG esquiven les barreres entre espècies per crear éssers vius que no existien a la natura, com per exemple, plantes de soja amb gens de vaca o pomes amb gens d'ar30 valors acabar...

Contra els transgènics

A nivell sanitari no s'estan avaluant els seus efectes a llarg termini na. Si bé es planteja l'ús dels OMG com a via utòpica per a eradicar la fam al món, també és veritat que, de moment, això no és més que el discurs de màrqueting que les multinacionals usen per a vendre el producte. Els OMG reforcen el control que unes poques empreses multinacionals tenen de l'alimentació mundial a través de les patents de llavors. I això, lluny de ser una via per lluitar contra la fam, no fa més que augmentar els problemes alimentaris i els agricultors més dependents de les esmentades multinacionals. Un exemple clar n'és l'Argentina: l'entrada massiva de soja transgènic al país l'any 2002 va accentuar la crisi de l'agricultura, incrementant la destrucció dels boscos primaris i l'ús d'herbicides, i provocant el desplaçament dels camperols i la substitució de la producció d'aliments per al consum local. La problemàtica en l'ús pràctic dels OMG és extensa i coneguda, i suposa riscos a diferents nivells. A nivell mediambiental comporta un increment en l'ús dels tòxics en l'agricultura, contaminació genètica, contaminació de sòls, pèrdua de uè entenem per feminitat ? Es allò innat associat a la dona en tant que determinat per la genètica ? Es tracta dels rols de gènere que incorporem per l'assumpció dels valors socials i culturals, i que mamem per l'educació rebuda ? Cal considerar la feminitat - o la masculinitat- com a patrimoni exclusiu de la dona - o de l' home-? Lluny de la fusió o ambivalència que en les identitats masculí/femení es promou en la nostra societat globalitzada, uniformadora, capitalista i de consum, cal insistir que , més enllà de la lluita per la igualtat de drets i deures per a homes i dones, no s'ha d'amagar la diferència de sexes existent. El funcionament social i econòmic, tot i la incorporació progressiva de la dona a l'àmbit social i públic, segueix i es regeix per una lògica masculina. La pregunta per la feminitat doncs, es fa cada cop més punyent. UN MATEIX | JOAQUIM TRENCHS Sovint hem associat la feminitat a la sensibilitat, a l'amor, al donar-se als altres, a la maternitat, a allò passiu ... com de la mateixa manera hem associat la masculinitat a l'activitat, el poder, a l'ésser actiu , i de retruc al component agressiu dels mascles.

Q FeminitatPETITESCOSESPER CANVIAR-SE

compteimportantnismes.jatsefectes"malesciesmentdesenvolupa-biodiversitat,deresistèn-ainsectesiherbes"onodesit-enaltresorga-Ésmolttenirenqueelsecosistemes

Si bé la realitat del nostre cos, així com la construcció social en relació a les identificacions de gènere, són fets inqüestionables i que juguen el seu paper en la nostra identitat sexual, l'assumpció d'una posició masculina o femenina ve determinada també, per les eleccions en relació a les formes de gaudi inconscient que ja de nadons deixen la seva empremta. La lectura progressiva d'aquests diferents registres -corporal, imaginari, simbòlicfa que ens anem fent homes o dones, més masculins o més femenins.

SABIES QUE... |

EL MÓN | RAMON SALICRÚ prou plenes de formalismes externs, d'interpretacions histriòniques o d'exageracions desmesurades, quan en realitat el món xacrat en què vivim necessita, com el pa que menja, esponteneïtat, sinceritat, rectitud i autenticitat. En aquest supòsit, procurant ser cada dia com som i actuant de la manera que pensem, és més que bo disfressar-se una vegada a l'any. Jo, mentre pugui, seguiré disfressant-me quan arribi el Carnaval. Intentaré predicar amb l'exemple entre els menuts, cada vegada més temerosos de fer el ridícul. I procuraré demostrar que també en el fons ens cal tenir un discret i sa sentit de l'humor per a transgredir determinats preceptes considerats inamobibles o per a trampejar determinats convencionalismes socials. I encara que sigui per unes hores, donaré via lliure a les capacitats creatives i interpretatives que tots els humans portem dins. Tenim una autèntica por escènica, molta vergonya i massa miraments, quan el que es necessita -almenys puntualment- és una gran dosi de valentia, un bon doll d'insolència i un elevat grau d'arrogància per a actuar de manera exitosa en l'escenari del gran teatre d'aquest món que ens ha tocat viure.d'es-esta-ituariencceptardavantminitat. per acabar no crec, en absolut, que es trobi en els OMG. Això no és més que tirar pilotes fora, fugir d'estudi. La Terra produeix suficients recursos primaris com per alimentar tota la població mundial. El problema rau en el mal repartiment d'aquests recursos i podria resoldre's amb decisions polítiques que anessin acompanyades del desenvolupament de tecnologies sostenibles i justes ja que, en les condicions actuals d'organització dels mercats, un augment de la producció no serviria pas per abastar els més necessitats, sinó per augmentar la concentració de la riquesa.

"Jo no em disfresso... perquè ja vaig disfressat cada dia", afegeix el company amb un to mig sarcàstic. Malament, penso jo. Una de les coses que es poden fer per a canviar el món és senzillament... mostrar-nos tal com som, sense operacions de façana, ni maquillatges superficials ni simulacions falsificades. Les relacions entre els humans ja estan E

l divendres de Carnestoltes, a l'escola, em vaig disfressar de director d'orquestra per a celebrar aquesta festa, avui dia molt allunyada -almenys als centres educatius- del caràcter demolidor que el Carnaval sempre ha tingut oficialment envers les institucions públiques i els denominats poders fàctics. "No sé com tens humor de disfressar-te!", em comenta un company que sap perfectament que sóc una persona més aviat seriosa i retreta.

INTERNATIONAL DEVELOPMENT RESEARCH CENTRE (Grupo Crucible II). 2003. Siembra de soluciones. Tomo 1. Alternativas políticas en materia de recursos genéticos. IDRC. MUÑOZ RUBIO, Julio. 2004. Alimentos transgénicos. Ciencia, ambiente y mercado: un debate abierto. Siglo XXI. TEPFER and BALÁZS. 1997. Virus-Resistant Transgenic Plants: Potential Ecological Impact. INRA, Paris (en anglès) TRIGO, CHUDNOVSKY, CAP y LÓPEZ. 2002. Los transgénicos en la agricultura argentina. Una historia con final abierto. Libros delwww.monsanto.comZorzal. (en anglès) www.idrc.ca (en anglès i francès) www.greenpeace.es 31 valors NICOLAU les àligues festives són un fenomen català? C atalunya és la zona del món amb més àligues per metre quadrat. Fora d'aquí en perduren avui a Pollença, al País Valencià i a alguna regió de Bèlgica. En aquests llocs, aquesta au actua com a entremès festiu normal i corrent, com una comparsa més del bestiari, sense un simbolisme especial. A Catalunya, hi ha més d'una vintena de poblacions que tenen àligues i gairebé totes tenen un tret comú que les identifica: la dignitat. L'àliga és un entremès solemne, ric, bonic, respectat. Com a símbol de poder, representa la força, la intel·ligència, la protecció i la justícia. Les àligues no tenen la imatge humana i mòbil de gegants i nans, més propers i grotescos. Les àligues no accentuen el component lúdic que posseeix tot el bestiari de foc, ni tampoc la teatralitat dels animals domèstics com la mulassa o el bou. L'àliga i el seu ball tresoregen una imatge més distant, més seriosa, més hieràtica. És l'entremès protocol·lari. Representa la col·lectivitat local, la ciutat o la vila. Acompanya sempre les autoritats, aporta majestuositat. Antigament, el gest d'acatament més gran que es podia retre a un il·lustre hoste era enviar l'àliga a ballar davant seu. A Catalunya les àligues assumeixen aquesta càrrega simbòlica amb un posat rígid i un dansar cerimoniós. On s'aprecia aquest fet és en la centenària Patum de Berga, on tot és disbauxa, a excepció del ball de l'àliga. La titularitat de la figura, la corona, el colom al bec, el vestuari, etc. presenten situacions diferents i apunten aspectes enigmàtics. Amb tot, i centrant-nos en el simbolisme de l'ocellot, ens atrevim a dir que a la llista de trets populars diferencials del nostre país, cal afegir les àligues, que són tan lloables com el pa amb tomàquet, el tió o els castellers. Tan lloables i, potser fins i tot, dignes doblement!

Per descomptat, no m'oposo a la biotecnologia sempre i quan es faci en ambients confinats, controlats i aïllats del medi natural; condicions que, actualment, no es compleixen en l'experimentació amb transgènics. Però, per damunt de l'estima que com a biòloga tinc per a la biotecnologia, defenso el principi de la precaució, el respecte pel medi ambient i el dret individual de saber què menjo i poder elegir el que vull consumir. No vull gat per llebre. No vull un enciam amb gens de rata. La natura, per si sola, és prou sàvia i modificar-la, massa sovint, no ens duu a bon port... No en tenim prou exemples encara? Fins quan haurem de seguir jugant a ser Déus en comptes de començar a practicar la humanitat que, en teoria, ens defineix? per saber-ne més

GUANYABENS

Disfressar-sePETITESCOSESPERCANVIAR

Roser(Nicaragua)ManaguaSolà,professora H H

El primer diumenge destinat a rebre les visites dels pares ho vaig entendre tot. El pare va arribar just abans del concert, ens va fer un petó a la galta a cada un; ens va escoltar, va aplaudir amb mesura; ens va tornar a fer un petó a la galta i se'ns va acomiadar fins la setmana vinent. El pare de l'Elisenda va arribar a mig matí: la va alçar d'una revolada i tenia els ulls humitejats

tingut la sort de tenir un pare perfecte. L'educació que en vaig rebre va ser estricta, justa, basada en els valors fonamentals de la moral, no ja cristiana (que també!), sinó universal. Els meus tres germans i jo sabíem llegir i escriure i sumar i restar abans de començar l'escola primària; quan teníem tres anys érem capaços de seure correctament a taula, sense cridar ni jugar, per descomptat; i, cap als cinc anys usàvem amb propietat els coberts de carn i de peix, i els de postres. Als sis anys, practicàvem tots algun esport ("la salut del cos acompanya sempre la de l'ànima", deia el pare), i apreníem anglès ("la llengua del futur", considerava). Del meu record, cada diumenge anàvem tots plegats a missa: el pare al mig, una noia a cada cantó, i els nois a cada cantó de les noies; un cop l'any, la missa per la mare, que va morir de part després de néixer la Miracle. Lentes i llargues converses (sermons) a taula, cap cap sense lligar. Cada estiu, vuit dies de vacances a un lloc pactat prèviament amb tots els germans i decidit finalment, segons la nostra conveniència, per ell. Nadal a cals avis paterns; Sant Esteve a cals pares de la mare, Cap d'Any a

Maria del Roser Trilla

HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García

El pare perfecte

e

ca l'oncle Andreu i Reis a ca la tieta Eulàlia. Sempre mudats, arreglats i, sobretot, ben educats. "Una família model", tothom deia, "llàstima que hi falti la mare..." Però el pare sempre es va esforçar perquè no ens manqués res. Vam tenir les mainaderes adequades quan érem petits, molt ben ensinistrades prèviament amb les instruccions precises del pare. Àpats adequats, dietes correctes, educació selecta, entorn cultivat... Així ens ha anat.

per acabar

El primer cop que vaig veure l'Elisenda vaig pensar que era una mal educada: agafava la forquilla d'una manera molt rara i de vegades no es posava el tovalló. Era durant les colònies musicals de l'estiu que es va morir l'avi. L'Elisenda em va sorprendre de seguida perquè somreia sola, sense que hi hagués cap motiu. El pare ens havia inculcat que calia somriure en saludar, quan ens presentaven algú, però, si no, calia estar seriós. "Fas cara de beneit", em deia, quan pensava en alguna cosa que m'havia fet gràcia durant el dia i se m'escapava un somriure. L'Elisenda no només somreia, sinó que també reia sola. Parlava mirant-me als ulls, amb una franquesa impròpia de persones desconegudes. I, a sobre, sense tovalló. Tanmateix, la felicitat que traspuava em tenia intrigat.

"Àpats adequats, dietes correctes, educació selecta, entorn cultivat... Així ens ha anat"

UNA CARTA DES DE... Managua, 18 de febrer del 2006 ola amics. Ja tornem a ser a la feina, després d'unes bones vacances a casa. A Nicaragua es pot ben dir que "any nou, vida nova", perquè amb el nou govern sandinista tot està canviant. Per començar, ara som amics de l'Iran i ja no cal dir de Veneçuela, país que ja està actuant com un veritable Pare Noël per Nicaragua: urea pels pagesos, petroli a immillorables condicions creditícies i per tant, rebaixa dels preus dels autobusos, plantes electrògenes per fabricar electricitat i solucionar els continuats "apagones" de sis i vuit hores diàries que teníem uns mesos enrere; operacions gratuïtes de catarates; propera instal·lació de dues fàbriques d'alumini... Tenim un flamant govern nou, rabiosament sandinista. Tot i que abans de les eleccions es parlava molt de pau i reconciliació (a Nicaragua es viu encara força la divisió entre sandinistes i no sandinistes, una mica com les dues Espanyes, la del PP i la no PP) i es deia que en els llocs dirigents hi hauria una veritable reconciliació amb gent d'altres tendències polítiques, per no trencar amb les coses que funcionaven. Doncs no: hi ha un munt de gent de les institucions governamentals, molts d'ells no pas de primera línia, que ha perdut la feina, i hi ha encara un altre munt de gent que se la veu venir... Més aviat el discurs imperant ha estat no gaire reconciliador i sí força dictatorial.

De fet, no em calia un pare perfecte. Simplement, volia un pare. Però cal dir també que com a bon govern d'esquerres ha donat ja senyals molt clares d'una opció a favor de les masses empobrides. En primer lloc, res de pagar ni un cèntim ni als hospitals ni Centres de Salut per qualsevol atenció mèdica; tampoc res de pagar ni matrícula, ni cap mena de mensualitat a les escoles públiques; rebaixa de sous a tot el govern, gairebé fins a la meitat... però queden encara uns col·lectius amb els quals sembla que el mateix govern no hi pot: la Corte Suprema de Justícia, el Consell Suprem Electoral il'Assemblea Nacional. Ah! I heu de saber que aquests tenen sous entorn dels sis mil dòlars al mes, quan un mestre de Primària gairebé no sobrepassa els cent dòlars mensuals! Una altra cosa interessant: el programa "Hambre Cero", nom copiat del Brasil, que pretén com a mínim atacar la desnutrició i els problemes que tenen els camperols empobrits, els quals moltes vegades no tenen ni per arribar a menjar cada dia. "Muchos comen día por medio", ens deia una monja de Posoltega, una comarca molt deprimida del nord del país. El programa té en compte ja la mare embarassada i durant la fase de lactància; els infants en edat escolar, per poderlos donar una "merienda" o suplement alimentari que els asseguri el mínim rendiment escolar, i finalment els productors empobrits, als quals se'ls donarà un "bono en espècies" per ajudar-los a produir per ells i per poder vendre. I tot això, comptant amb la col·laboració de les moltíssimes ONG que ja existeixen al país... I per acabar: deixeu-me dir la meravella dels arbres florits en aquesta època seca. Pels qui ens agrada sortir a caminar cada dia no deixa de sorprendre'ns el groc intens del "Cortés", tota la gamma dels roses i liles del "Roble Macuelizo", la blavor del "Guayacán", el roig intens de la "Llamarada del bosque", el groc més suau del "Sardinillo", etc. El terra és sec i grogós, però mirant al cel es pot gaudir d'unes pinzellades intenses de tota la paleta d'un bon pintor. Que tingueu un bon any 2007!

Roser Solà i Montserrat

Maria del Roser Trilla és professora per acabar

quan se la menjava a petons. Va jugar a futbol amb tota la colla, va ajudar els monitors a desplegar els faristols, i va fer broma amb tothom qui s'hi acostava. Va dinar amb nosaltres i va ser l'últim de marxar: quan, abraçats, s'acomiadaven, vaig veure menys llàgrimes en els ulls de l'Elisenda que en els del seu pare. La seva mare tampoc no havia vingut: s'havia mort feia un parell d'anys, d'una malaltia llarga i trista, que "quasi ens esborra el somriure de la cara". Però no. Res no va poder esborrar el rastre de l'amor rebut en els ulls de l'Elisenda i del seu pare. Res no va poder esborrar aquell somriure de reconciliació amb el món, amb l'univers, amb les persones. De cop, vaig trobar a faltar un pare que jugués amb mi, que anés d'excursió amb mi, que rigués amb mi, que m'acaronés, que m'esborrifés els cabells... Un pare que no se sacrifiqués tant per mi, però que fos més feliç amb mi. Que no em donés l'erudició d'especialistes, sinó que passés més temps amb mi. Que no em donés una educació tan selecta potser, però que em transmetés més amor. Que el pare m'estimava, no en tinc cap dubte; que el pare sabés comunicar els seus sentiments, ja no ho tinc tan clar. El silenci que regnava a casa, la rigidesa del seu gest i la contundència dels seus passos inspiraven més por que respecte. Hauria volgut rialles a casa, un gest franc, uns passos lleugers que vinguessin a trobar-me de gust.

PER LAURA

"L'esquizofrènia i l'alcoholisme són dues malalties enganyoses i desconcertants"

La batalla contra l'alcohol | Marçal Maicas. Des dels catorze anys pateix d'esquizofrènia i alcoholisme.

Què explica en aquest llibre que diu que està redactant?

el dia, ara fa tretze anys, que va començar a sortir-se'n de l'adicció a l'alcohol.

El llibre va començar sent un poema d'un foli que es titula El sol que neix. Va ser per aquell despertar de fa dos anys, "No tenia res a veure quan bevia i quan no bevia. Era com la nit i el dia"

valors om es va sentir quan va veure la realitat? Primer molt bé. Va ser el que havia desitjat tota la vida. De fet, he escrit un llibre que precisament es diu Envejant la Realitat, que és com jo em sentia abans; envejava molt la realitat dels altres. Vaig començar una nova vida, de nou. El que passa és que de mica en mica em vaig quedar decebut. Vaig veure que la realitat era més dura del que jo realment em pensava. Creia que la realitat que tenien els demés era la Panacea i quan la vaig tenir jo vaig veure que era més dur del que em pensava. En vaig quedar decebut. Ara, tant si bevia com si no, el que vaig seguir tenint són moltes paranoies i al·lucinacions degut a l'esquizofrènia. No al·lucinava objectes sinó sentiments, sensacions, pensaments... fins i tot sentits de culpa. Em sentia culpable de coses que no tenia res a veure. Era un món totalment a part. Era molt eteri, molt tenebrós. Com ha canviat la seva vida des que va superar l'alcoholisme? Ara la meva vida és més tranquil·la. Abans era un caos. Amb l'esquizofrènia ningú sabia què em passava. I amb l'alcohol tot era molt pitjor. Des de fa tretze anys tot ha canviat molt. Jo no tenia res a veure quan bevia i quan no bevia. Era com la nit i el dia, de manera que deixar l'alcohol va significar un gran canvi. Quan feia un any que no bevia no m'ho creia ni jo. Malgrat tot cada sis o set anys he tingut una recaiguda que, tot i que petita, és molt perillosa. Les he parat per casualitat, amb revulsius per l'alcohol... L'última recaiguda l'he tingut precisament fa un mes... Expliqui'ns com ha estat aquesta lluita contra l'esquizofrènia paranoide i l'alcoholisme. moment

Em van canviar la medicació de tota la vida. Per la manera com em tractaven, em pensava que tenia una malaltia als ulls. Fins i tot vam adoptar una gosseta i jo creia que era perquè m'havia de quedar cec i volien que m'hi acostumés. Era una de les paranoies que tenia. Quan va passar l'efecte de la medicació forta i van passar els mesos, llavors vaig començar a veure la realitat, una altra vegada. Vaig deixar de tenir totes aquelles imaginacions, i elucubracions. Vaig començar a veure la realitat. Va ser com veure la llum, però no pas com la llum que diuen les religions... sinó la llum de la realitat. La llum crua. Va ser com un despertar d'un malson, com si sortís el sol. Quines conseqüències té patir les dues malalties?

ARIAS 34 valors perCacabarElseumomentVALORS:

L'esquizofrènia i l'alcoholisme són dues malalties fotudes perquè molt poques persones les comprenen. Són dues malalties molt enganyoses i desconcertants. La gent les rebutja totalment. I si es barregen les dues, és com una mena de bomba. És una soledat total. Jo no era el mateix quan bevia i quan no bevia alcohol. Estava totalment boig, per dins. Estava malalt igual, però quan no bevia mantenia la compostura. Tothom es pensava que estava molt bé... perquè si explicava el que em passava encara era pitjor. Jo bevia fins caure a terra o fins esgotar els diners, demanava pel carrer, ofenia a la gent. Fins i tot, en els moments més ebris, vaig tenir trenta o quaranta intents de suïcidi. El psiquiatre no sap com és que estic viu i íntegre.

He passat molts anys fora de la realitat, perquè pateixo aquestes dues malalties, a la vegada. Recordo com fa dos anys vaig tenir una crisi esquizofrènica i em van injectar medicació forta. No em van avisar i jo no vaig adonar-me de res.

per

perfilMarçalMaicas té 45 anys. Pateix duesparanoideesquizofrèniaialcoholisme,malaltiessensecura i amb molt poca acceptació social, tal com explica ell mateix. Avui en dia Maicas ha superat la seva lluita contra l'alcohol i l'esquizofrènia està controlada a través de medicació. Malgrat tot, la seva és una lluita constant i sense treva i es nodreix de grans dosis d'esperança i força de voluntat. 35 valors

Actualment com es veu a vostè mateix? Si miro enrere veig que hi havia una pedra que va començar a rodolar als catorze anys i que amb l'alcoholisme es va convertir en una immensa bola de neu. Però ja s'ha fos i només en queda una pedreta. Ara per ara em veig a mi mateix de dues maneres diferents. A vegades em veig desitjant la pau, amb ganes de lluitar, de tirar endavant. Altres vegades, però, em veig com un Quixot... com un antiheroi... com algú que no encaixa. Crec que això pot ser per manca d'autoestima. Però la lluita continua. acabar

trolar i que era el causant dels defectes i dels problemes dels altres. Això, entre d'altres coses, em causava sentiments de culpabilitat. El detonant de l'esquizofrènia, però, va ser un desengany amb un company, cap als catorze anys. Va ser una cosa sense importància però a partir de llavors la meva personalitat va començar a canviar. Tot va començar a anar malament. Jo mateix vaig decidir anar al metge perquè sabia que alguna cosa no estava bé dins del meu cap. Sabia que no era normal el que em passava. En un principi vaig fer tractament psicològic sense medicació. Però cap als 22 o 23 anys vaig començar a medicar-me.

"Mai he dem'hal'esperança.perdutSemprequedatunbrillum,defe" quan vaig veure la realitat, com si nasqués el sol mentre jo començava una nova vida. Una vida en la realitat. Després vaig ampliar aquest poema a dos folis. Vaig anar afegint, modificant, traient... i es va convertir en un llibre. És en vers. Però no és un vers de flors i violes. És dur. Està entre la bellesa i la duresa. Fins i tot hi he inclòs alguna paraula malsonant. És una manera de despullar-me davant dels altres, perquè els del meu voltant sàpiguen què ha sigut per mi. No és fàcil però crec que ho havia de fer. Pel meu bé i els del meu voltant. Què l'ha fet tirar endavant? Per sort mai he perdut l'esperança. Sempre m'ha quedat un bri de llum, una espurna d'esperança, de fe que m'ha fet tirar endavant. Després de tot el que m'ha passat, només hi ha una cosa en què crec: l'àngel de la guarda. Quan estava ebri em ficava en molts embolics i de tota mena. Si me n'he sortit il·lès ha estat perquè algú vetllava per mi, ho dic seriosament. Algú va impedir que em passés res malgrat tenir moltes possibilitats. Crec que el meu àngel de la guarda té cura de mi, sempre, en tot lloc. Sé que ara, em passi el que em passi, ell està allà i em seguirà cuidant. I això em fa tirar endavant, em dóna moltes forces per caminar. És el que impedeix que perdi l'esperança.

Com va aparèixer l'esquizofrènia a la seva vida? Jo sempre havia tingut obsessió per estar sol, i m'havia cregut amb un poder especial. Un poder que no podia con-

LAURA ARIAS

·

A Mataró: · Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria. Llibreria Márquez (C/Argentona). Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç). Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers) Llibreria Robafaves. (C/ Nou) Llibreria Mas (Pl. Cuba). Llibreria de l'Hospital de Mataró. Esglésies de Sant Josep, Santa Maria, Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora. la resta del Maresme: · Església de Premià de Mar. · Llibreria Proa (C/del Nord). Premià de Mar. Església de Vilassar de Mar. Església de Vilassar de Dalt. Església de Llavaneres. Església de Caldes d'Estrac. Barcelona: · Llibreria Claret (C/Roger de Llúria). SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A WWW.VALORS.ORG Cada mes a 21 punts de venta

·

·

redaccio@valors.orgwww.valors.org les coses que importen redaccio@valors.orgwww.valors.org valors

O MITJANÇANT

·

Ajuda'ns a ajudar Residència Torre Llauder de Càritas Interparroquial de Mataró C/ Sant Valentí, número 19. valorsMataró

·

·

·

A

·

·

·

·

A