Valors 34: La sobrietat necessària by revistavalors

Passades les festes, els consumidorsPassades les festes, els consumidorsPassades les festes, els consumidorsPassades les festes, els consumidors s'adonen de tot el que han gastats'adonen de el han gastatel durant les festes tirant de la targeta dedurant les tirant de la targeta deles la targeta crèdit. S'imposa una reflexió sobre elscrèdit. S'imposa una reflexió sobre elscrèdit. nostres nivells de despesa i de perquènostres nivells de despesa i de perquèdespesa estirem més el braç que la màniga.estirem més braç la màniga.estirem més el braç que la màniga.estirem més braç la màniga.més braç la

Any III Núm.Gener342007 3 eurosvalors Any IV Núm.Gener342007 3 eurosvalors PER momentVALORSCOMENÇARmomentVALORS La sobrietatLa sobrietatLa sobrietatLa sobrietatLa necessàrianecessàrianecessàriasobrietatnecessàrianecessària Isaura Navarro: dins el palau dels lleons valors.orgvalors.org L'ARTICLE DEL MES L'ARTICLE DEL MES "Monuments dedicats al llibre", de Josep Maria ClaveriaHuertas dedesitjables","SoledatsMarGalceran CANALA.M.C.FOTO:FOTO:A.M.C.CANAL · A· A· A· A RTICLERTICLERTICLERTICLERTICLE INTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORI DEDEDEDEDE LLLLL'''''ECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTA JJJJJORDIORDIORDIORDIORDI CCCCCUSSÓUSSÓUSSÓUSSÓUSSÓ · E· E· E· E NTREVISTANTREVISTANTREVISTANTREVISTANTREVISTA ALALALALAL PERIODISTAPERIODISTAPERIODISTAPERIODISTAPERIODISTA ECONÒMICECONÒMICECONÒMICECONÒMICECONÒMIC JJJJJOSEPOSEPOSEPOSEPOSEP MMMMMARIAARIAARIAARIAARIA UUUUURETARETARETARETARETA · E· E· E· E ENTREVISTANTREVISTANTREVISTANTREVISTANTREVISTA ALALALALAL PSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTA JJJJJOSEPOSEPOSEPOSEPOSEP MMMMMONSENYONSENYONSENYONSENYONSENY · A· A ARTICLESRTICLESRTICLESRTICLESRTICLES DDDDD'''''OPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓOPINIÓ DEDEDEDEDE JJJJJOANOANOANOANOAN OOOOOLIVERLIVERLIVERLIVERLIVER, O, O, O, O ORIOLRIOLRIOLRIOLRIOL VVVVVARELAARELAARELAARELAARELA IIIII MMMMMARIAARIAARIAARIAARIA CCCCCARMEARMEARMEARMEARME MMMMMALTASALTASALTASALTASALTAS Isaura Navarro: dins el palau dels desitjables","Soledatslleonsde Mar Galceran · A INTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORIINTRODUCTORI DEDEDEDEDE LLLLL'''''ECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTAECONOMISTA CCCCCUSSÓUSSÓUSSÓUSSÓUSSÓ · E· E ALALALALAL ECONÒMICECONÒMICECONÒMICECONÒMICECONÒMIC JJJJJOSEPOSEPOSEPOSEPOSEP MMMMMARIAARIAARIAARIAARIA · E· E· E ALALALALAL PSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTAPSICOANALISTA · A· A· DEDEDEDEDE JJJJJOANOANOANOANOAN , IIIII MMMMMARIAARIAARIAARIAARIA CCCCCARMEARMEARMEARMEARME

FUNDACIÓ NOMÉS PRODUCTES DE COMERÇ JUST B ANCAÈTICA

27PROPOSTESViatge|

Jaume Arenas, el jutge de pau d’Argentona que apareixia en el número de novembre citat erròniament com Jordi Arenas. Disculpeu l'error.

3 valors EN PORTADA 4 Editorial | Sobrietat econòmica. 5 L'article del mes | Monuments dedicats al llibre. Josep Maria Huertas Claveria. 6-7 Fòrum | Aliança de civilitzacions. Joaquim Valls. Diners o perfum? Eulàlia Tort. Diàleg entre musulmans i cristians. Soraya El Farhi i Xavier Manté. 8 Relligant la vida | I per què la família? Gaspar Borda. 8 Fullejant el diari | Viure a crèdit. Marc de S. Pedro 9 Escala de valors | Apoteosi del desig... F. Grané 9 La porta oberta | Soledatsdesitjables. M. Mar Galceran. 8 Penso, doncs no existeixo | Els altres ciutadans. A.C. 8 contraVALORS | Ho diuen 2.500 científics. X. Manté. La sobrietat necessària sumari | gener 2007 PER 12-1311-25MONOGRÀFICCOMENÇARSobrietatnecessària La virtut de l'eutrapèlia. Jordi Cussó. 14-17 Josep Monseny:"La nostra època tendeix més cap a l'excés que al defecte". Joan Salicrú. 18-21 Josep Maria Ureta: "No hi ha morosos, però cal veure a què renuncia la gent per tornar un crèdit". Maria Coll. 22 Consum i diners. Oriol Varela. 23 Que estalviïn ells. Joan Oliver. 23 'Maria Antonieta'. Judith Vives. 24 Viure a crèdit?. Maria Carme Maltas. El prestigiós periodista Josep Maria Huertas Claveria reflexiona sobre els monuments dedicats al llibre que hi ha a la ciutat de Barcelona. Monuments6 al llibre

a quin punt

una

Després de l'època nadalenca ens donem compte de fins hem fet funcionar la nostra de crèdit aquests dies. S'imposa una reflexió sobre la despesa que fem en el dia a dia i fins a quin punt la fem amb criteri. En parlem amb Josep Maria Ureta i Josep Monseny.

ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 Publicació adherida a: Número 34. Gener 2007. 2511-

VALORS A TRES EUROS

Des del seu naixement Valors costava 2,50 euros. Ara ens veiem obligats a pujar el preu cinquanta cèntims. La subscripció segueix valent 32 euros. FE D'ERRATES

Introduïm

Maria

vegada... |

el món | Tornar a treballar. Ramon Salicrú. 32 Hi havia

'Per

targeta

3 valors valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya OPINIÓ Toni Codina REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina http://valors.orgweb: HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.) L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Joan Baron, Ramon Bassas, Albert

Joan Carles González. 33 Una carta des de | Àsia. Pepe Novellas. 34-35 momentVALORS | Isaura Navarro. Dins el palau dels lleons. J. S. PER ACABAR... Petites31 coses per

De la Llombardia a l'Hansa. J. Amargant. 28 Teatre |'Un clàssic de Guimerà. Josep Maria Cusachs. 28 Art | Captar l'alè. Ramon Bassas. 28 Música | I després de l'MP3 i l'IPOD?. M. Salicrú. 29 Deixa't perdre per... | l'església de Santa Anna. Eulàlia Puigderrajols. L'altra cara de la ciència | Poloni 210. N. Radó. Petites coses per canviar-se un mateix | Sostenir el desig. Joaquim Trenchs. Sabies que... | existeix una cosa que no és ni el lloguer ni la compra?. Nicolau Guanyabens. Petites coses per canviar una Boira estripada. canviar-se un mateix a la secció acabar' nova col·laboració del psicoanalista Joaquim Trenchs, que ens explicarà mateix.millorar-secomaun Botta, Josep Maria Cusachs, del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Gaspar Borda, Jordi Cussó, Joan Carles González, Josep Maria Huertas Claveria, Maria Carme Maltas, Josep Novellas, Joan Oliver, Joaquim Valls, Oriol Varela DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm i Rita Tudela FOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García

"La solidaritat en les catàstrofes té dues cares: els habitants del món benestant creuen que la seva generositat ha enterrat el problema, mentre que les víctimes es desesperen veient com només els arriben les engrunes". J.J. Navarro Arisa. Avui, 27 de desembre de 2006.

per començar

La solidaritat: El comerç just a espanyoll'estat ha crescut un 28,4% del 2000 al 7/12/06)(lamalla.net2005Lasalut:Elnombredefumadorsnomésbaixaun2%amblaLleiAntitabac(Europapress27/12/06)

A EDITORIAL

[L'austeritat extrema, l'abstenció malaltissa de consumir, no té sentit. El que cal és fer-ho amb sobrietat]

cabem de cloure les festes de Nadal, època de l'any de màxim consumisme i d'increment, de vegades incontrolat, de les despeses familiars. Si observem els estudis econòmics que de tant en tant publiquen els mitjans de comunicació, ens adonarem de la desaparició progressiva de la cultura de l'estalvi, la qual ha estat substituïda per la cultura del crèdit o de la hipoteca. Ara els diners sobrants ja no van a parar a la guardiola en forma de porquet. Avui, primer demanem els diners, aconseguim allò que desitgem, i després els tornem de mica en mica. Aquesta nova forma de fer realitat els nostres somnis, sense esperar anys i anys, no és necessàriament dolenta. Gastar no és un mal, especialment durant les festes nadalenques, quan un petit obsequi pot ser símbol d'estima, d'amistat o d'agraïment. Viure de crèdit tampoc és condemnable; sovint necessitem ajudes econòmiques per a tenir una petita empenta inicial per començar projectes nous, per a millorar en qualitat de vida o per ser més independents, entre altres necessitats. El problema és quan el consumisme deixa de tenir mesura i les compres no es realitzen per necessitat sinó per enveja o ostentació. O quan les peticions de crèdit són per a banalitats i no per a coses importants. Es demanen crèdits per pagar la Universitat dels fills o per anar de viatge al Carib i comprar un cotxe tan gran com el del veí? Per pagar aquests crèdits, a què renuncien les famílies? Econòmicament no podem ser extremistes. L'austeritat extrema, l'abstenció malaltissa de consumir tampoc no té cap mena de sentit perquè tots sabem que comprar és necessari. Ara bé, el que cal és fer-ho amb sobrietat, buscant la mesura justa. Tal com diu la dita popular: sense estirar més el braç que la màniga.

LA FRASE L'ACUDIT. Àlex Valls

4 valors VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

Sobrietat econòmica

L'ARTICLE DEL MES

o deixa de ser curiós que a Barcelona, una ciutat on es llegeix poc, diguin el que diguin, hi hagi quatre monuments dedicats al llibre. De fet, per ser exactes, en queden quatre a la via pública, des que fa un temps va ser-ne suprimit un titulat 23 d'abril, en honor al Dia del Llibre, que hi havia als jardins Moragas del carrer Cronològicament,Aribau. aquest monument, obra d'Antoni Ramon González, va compartir amb un altre que subsisteix l'honor de trencar el foc d'aquests homenatges a la lectura. L'altre es titula La lliçó , és obra de Manuel Silvestre de Udaeta, i es troba a la plaça d'Adrià i forma part d'una font ornamental. Els dos van ser escollits entre diversos projectes, en un concurs convocat per l'Ajuntament l'any 1959, destinats a embelliren alguns casos era un eufemisme aquesta intenció- els jardins municipals. L'interès per honrar el llibre com una escultura no va reaparèixer fins a principis de la dècada dels noranta. El pintor Josep Guinovart va realitzar una escultura amb acer de cinc metres i mig d'alçada per col·locar-la, el 2 de juny de 1992, en el pati de l'Institut Francès. El seu nom és Sur le livre i tant va agradar que amb el temps es va convertir en el logotip de l'entitat. I, l'última escultura, està íntimament relacionada amb el llibre de segona mà. El Gremi de Llibreters de Vell va encarregar a Joan Brossa una esL'interès per honrar el llibre com una delslareapareixesculturaadècadanoranta.

"En una ciutat on es llegeix poc, hi ha quatre dedicatsmonumentsalllibre"EsculturadeJoanBrossaubicadaentreGranViaielPaseigdeGràcia.

Josep Maria Huertas Claveria és periodista

Josep Maria Huertas Claveria

Monuments dedicats al llibre

per començar5 valors cultura per col·locar-la als jardins de la cruïlla entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia. Brossa la va portar a terme junt amb el seu inseparable amic Josep Pla-Narbona i el resultat és el curiós monument vermell i blau que va inaugurar-se el 16 de setembre de 1994. Cada any s'hi col·loquen plaques amb les firmes d'escriptors i escriptores que complementen la idea del monument.

I podria continuar aquest itinerari virtual amb escriptors als quals s'ha dedicat un monument, algun tan original com el que es troba a la Travessera de Dalt; o un altre del mateix Brossa, que va ser una lluminosa idea que necessita de la nit per poder veure's, al carrer del Bon Pastor, davant del Col·legi d'Aparelladors, al terrat del qual hi ha una llagosta, esculpida per Brossa i l'artista Pla-Narbona. Però com diria Rudyard Kipling, per no moure'ns de l'univers literari, aquestes serien unes altres històries.

Aliança de Civilitzacions per començar 6 valors

així que ja ho vaig tenir: li regalaré un pot de perfum! Però després l’evidència no m’ho va semblar tant. Aquesta colònia costa 80 euros. Ella ha de venir dues tardes a casa a treballar per poder-se costejar una colònia com la meva. Evidentment que ella mai no es comprarà una colònia de 80 euros; té altres prioritats, la subsistència de la seva família la primera. I jo? Quines prioritats tinc? Tenim tantes necessitats cobertes que ens hem sofisticat: ja no volem una colònia per fer bona olor sinó que em compro una marca concreta i –cosa que és pitjorm’hi fidelitzo! Potser només és una anècdota, però m’ha plantejat alguns dubtes: què hauria de regalar a la Marta, la colònia o bé donar-li els diners perquè en farà millor ús? Hi ha arguments per defensar les dues decisions. Jo finalment m’he decidit pels diners. Segurament perquè quan parles amb ella i li preguntes per la seva família, somriu. Se sent afortunada de poder ser a Barcelona i treballar pels seus pares i el fill, mentre que jo, intento posar-me al seu lloc, i us asseguro que se’m faria difícil somriure. Aquesta actitud oberta i confiada de la Marta em sorprèn. Davant l’adversitat, ella riu. Eulàlia Tort és periodista "L'Aliança moltésCivilitzacionsdeunaexpressiógrandiloqüent"

més que dificultós, perquè cap d'elles estarà disposada a renunciar a res. Hi ha, per altra banda, el capítol dels exèrcits i de l'armament. Occident nuclear, i l'Índia i la Xina en el mateix context fan vigent la dita que "si vols la pau, prepara't per a la guerra".Entenc que aquesta possible nova manera d'entendre's vagi orientada cap a la supressió del terrorisme, però sense endevinar amb quina contrapartida s'haurà de comptar perquè les coses rutllin amb eficàcia. Potser el tarannà del president Rodríguez Zapatero és molt còsmic i entén el món, concebut com un "tot" ordenat. Veurem si des de Sevilla, on sembla que hi haurà d'haver la seu d'aquest projecte, es comença a albirar un horitzó més diàfan. Diners o perfum?

Eulàlia Tort No és estrany sentir, en aquestes èpoques nadalenques, persones que es pronuncien en contra d'aquestes festes: el consumisme desmesurat i la hipocresia són els arguments que escolto més sovint. Però el Nadal, més enllà dels diners que gastarem, també és una bona oportunitat per fer un regal a algú que estimes o que creus que s’ho mereix. I no sempre és fàcil. Tinc un exemple. La Marta és una dona de 45 anys que ve a netejar a casa. És ucraïnesa i treballa per mantenir els seus pares, pagar la carrera del seu fill i comprar-li un pis. Tota la família és a Kíev, mentre ella és a Barcelona netejant pisos. Un dia em va comentar que li agradava molt la meva colònia La proposta del president espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de fer una Aliança de Civilitzacions, ens porta a considerar què s'entén per civilització, encara que ja es dedueix que, aquesta aliança tracta de la unió o acord entre països, institucions, persones... de naturalesa diferent. Perquè si es determina que la civilització és el progrés de la Humanitat en els aspectes socials, morals i intel·lectuals, caldria analitzar quines civilitzacions de les que subsisteixen s'ajusten a aquesta definició.Segons Spleger, de les vuit civilitzacions considerades de nivell elevat, la babilònica, l'egípcia, l'helènico-romana i la maia són ja història. L'occidental, que és la que fa la proposta, hauria de fer, doncs, l'aliança amb l'àrab, l'índia i la xinesa, que són les tresL'Aliançarestants.de Civilitzacions és una expressió molt ressonant, -un diria que grandiloqüent-, i que potser s'escapa, una mica, de la comprensió general pel fet que les altres civilitzacions pateixen d'usos i costums tan antagònics amb l'occidental, com fonamentalisme o conculcació dels Drets Humans, per exemple, sense voler dir amb això que la nostra sigui la panacea, perquè de defectes, també en tenim.

Les civilitzacions s'han anat afermant en el seu progrés durant segles i voler fer pactes entre mentalitats tan dispars sembla Joaquim Valls Joaquim Valls és jubilat

"Tenim necessitatstantescobertesqueenshemsofisticat:volemmarques"

· Església de Caldes d'Estrac. A Barcelona: · Llibreria Claret (C/Roger de OLlúria).MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A LA WWW.VALORS.ORGWEB Grup de musulmans durant la visita del desembre a Santa Maria (Mataró).

· Llibreria de l'Hospital de Mataró. · Esglésies de Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat, Esperança i Maria AAuxiliadora.larestadel Maresme:

· Llibreria Márquez (Muralla de Sant ·Llorenç).Llibreria El Tramvia. (Plaça ·Granollers)LlibreriaRobafaves. (C/ Nou) · Llibreria Mas (Pl. Cuba). · Llibreria Casa Ortega (Av. Perú). valors cada mes el trobarpotsa...

· Església de Vilassar de Dalt.

per començar7 valors

Fa cinc anys que Justícia i Pau del Maresme va iniciar un apropament entre creients de les dues religions, amb la celebració conjunta d'unes trobades mensuals de reflexió i pregària per la Pau. Posteriorment, l’any 2003, es va començar a assistir a la pregària musulmana dels divendres durant el Ramadà i així s’ha seguit fins aquest any, amb desig de continuïtat. Després de la seva pregària sempre se’ns ha obsequiat amb te, dàtils, pastissets i llet. Igualment per la part musulmana, han correspost amb la presència d'un grup d'homes i dones l'església catòlica amb motiu del dia de Mans Unides. I aquest mes de desembre passat, un grup de vint-i-tants van venir a fer una visita cultural a la basílica de Santa Maria, visitant la nau central, les capelles del Santíssim i dels Dolors. De l’esperit de concòrdia i de la voluntat de cooperació existent en totes aquestes trobades, en són testimonis l’escrit que ens va fer arribar la Soraya, després de la visita a Santa Maria, amb el desig exprés de que el féssim públic i també del parlament de Justícia i Pau en una de les primeres visites a la mesquita de Rocafonda pel Ramadà.

· Església de Premià de Mar. · Llibreria Proa (C/ del Nord). Premià de Mar. · Església de Vilassar de Mar.

Xavier Manté Xavier Manté és membre de Justícia i Pau-Maresme Hola, queridos lectores y lectoras. Soy una mujer musulmana, residente en Mataró. El 2 de diciembre pasado fue un día inolvidable para mí, me siento feliz, porque he tenido el privilegio de compartir una tarde entrañable y afectuosa con la comunidad cristiana Justiícia i Pau. Para mi es la primera vez que participo en un encuentro en la Parroquia de Santa Maria. Siento tanta paz, que necesitaba compartirla con alguien, y que mejor que con todos vosotros-as. Ver y escuchar a otras personas de otra religión que la mía, y que grata-mente han compartido conmigo y con mis compañeros, la historia cultural y religiosa de la Parroquia de Santa Maria, de estos lienzos pintados a mano, hace casi 300 años, y que están tan bien conservados, son una reliquia para la humanidad y pensar que muchos de nosotros y vosotros desconocemos de su existencia... Esta riqueza que tenemos tan cerca, me motiva humildemente a escribir estas líneas y a invitaros a que la visitéis, conozcáis y disfrutéis como yo he tenido la oportunidad de hacerloDescubrirhoy. que entre nosotros, cristianos y musulmanes, nos unen muchísimas cosas en común, muchas y cercanas inquietudes y sobre todo el infinito amor que prodigamos a Dios. Un amor que nos hace ser más humildes, generosos, hospitalarios, y que nos invita continuamente a conocernos, respetarnos y querernos.Nopongamos, queridos lectores i lectoras, barreras a nuestras culturas, vamos a intercambiar, compartir lo más rico que tenemos, la historia de las religiones, de cada religión, que existe en este nuestro planeta tierra. Os deseo a todos lo mejor, y os emplazo a que vengáis a conocer nuestras costumbres, y cuantas preguntas nos queráis formular, en nuestros sitios de oración, siempre seréis bien recibidos.Saludos a todos.

· Centre de Solidaritat i Cooperació La ·Peixateria.Llibreria Márquez (C/Argentona).

· Església de Llavaneres.

A Mataró:

Diàleg entre musulmans i cristians

Soraya El Farhi Soraya El Farhi és membre de la comunitat islàmica de Mataró

inversa igualment arriscada: la baixada continuada dels tipus fins a xifres del dos per cent (2004/05) d'acord amb el que marca el Banc Central Europeu. Això ha produït un escalfament de l'economia al facilitar l'endeutament de les famílies a causa de l'increments de preus de l'habitatge o dels aliments bàsics, per citar dos exemples. Estalvi o consum? Aquesta és una de les decisions que cadascú de nosaltres pot prendre en el seu dia a dia; fins aquí res a dir. La qüestió més crítica ve donada quan la situació passa d'anar vivint al dia a no poder arribar a final de mes. Aquesta és la clau de volta de l'èxit i la proliferació d'entitats financeres que cada dia omplen espais publicitaris a tots els mitjans de comunicació: Cofidis, Mediatis, Dinero Directo… tot un reguitzell d'entitats que ens recorden que això d'arribar a final de mes ja és tasca d'herois i heroïnes.

cials, (Vaticà, Conferències episcopals, Bisbats, plans pastorals) ho subratllen tant? En definitiva, quins valors hi descobrim?Enprimer lloc, hem de veure la família com l'espai educatiu privilegiat de tots els valors, i també els religiosos. També hi descobrim el goig de l'educació i de la transmissió de la fe en família. No hem d'oblidar tampoc que tota la família té vocació educadora, instrument de cohesió enmig dels diferents climes socials.I encara, la família és l'escola d'un ric humanisme: l'educació integral en tots els aspectes.Concretant aquests valors en els actors principals, és a dir, els pares i les mares cristians, els proposo aquestes qüestions pràctiques per a pensar-hi:

Gaspar Borda L'arxidiòcesi de Barcelona ha tret a la llum el Pla Pastoral Diocesà Enviats per donar fruit per al trienni 2006-2009, perquè la nostra Església sigui més fidel a Jesús, duent a terme la missió pròpia i específica de la millor manera possible.

2. Inicieu els vostres infants a la Pregària; pregueu els esposos amb els vostres fills. Que ho vegin! Que ho visquin!

"Cal dur endavant tota mena d'esforços perquè la pastoral familiar aconsegueixi consistència i es desenvolupi, amb la certesa que l'evangelització depèn en gran part de l'Església domèstica", ens recordava Joan Pau II a la Familiaris consortio, 65).

Amb tot, ens adonem de la importància i del lloc que ocupa la família en el si de les comunitats cristianes i del món. I, per què parlem de la família? Què hi descobrim en ella com a potencial humà i cristià? per què aquesta atenció preferent? Per què tots els documents ofiGaspar Borda i Bori és consiliari dels Equips de Matrimonis de la Mare de Déu de Catalunya i Menorca relligant la vida

per començar valors

1. Valoreu moltíssim el testimoni personal d'amor, d'estima, de perdó... i la vivència de la fe, amb signes religiosos a la casa.

3. No oblideu mai la participació activa en altres instàncies socials i educatives, com la comunitat eclesial, les AMPA de les escoles, els centres culturals i de solidaritat, i tantes altres entitats. Enviats per donar fruit, vet aquí un repte per als nostres matrimonis i per a les nostres famílies. I aquest repte el podem viure més que mai des del cor mateix.

Viure a crèditI per què la família?

"La família és l'escola d'un ric enl'educacióhumanisme:integraltotselsaspectes"

"La família és una realitat que viu avui moments de dificultat"

En els darrers anys ens hem vist abocats a passar de forma accelerada d'una cultura de l'estalvi a una cultura del crèdit.

Els objectius triats i anomenats prioritaris han estat: Primer: La transmissió de la fe als joves i la seva participació en la comunitat. Segon: L'atenció pastoral al matrimoni i a la Tercer:família.L'Eucaristia dominical, font i cimal de la vida cristiana. Em quedo amb el segon objectiu: el matrimoni i la família. Com diu el Pla, la família és una realitat que viu avui moments de dificultat i és alhora una institució cabdal per al bé de les persones, de la societat i de l'Església.

Considero que aquest ha estat un dels canvis obligats que més ha modificat els nostres hàbits. L'estalvi perd la seva virtut quan el temps i l'esforç que cal per materialitzar-lo es contradiu amb l'encariment real dels preus, malgrat el que puguin dir les estadístiques anuals de l'Índex de Preus al Consum (IPC). Si bé ha estat positiu que passessin a millor vida uns tipus d'interès que havien fregat el quinze per cent fa més d'una dècada, actualment ens trobem en una situació Marc de San Pedro fullejant el diari Marc de San Pedro és graduat social

Els objectius d'un pla de pastoral sempre estan en funció de les persones i de les necessitats del nostre temps. Un pla pastoral sempre és un instrument al ser-vei de l'evangelització i n'assenyala unes línies prioritàries d'acció, entenent per això el fet de focalitzar l'atenció en uns objectius concrets.

"Estalvi o consum? Aquesta és una de les decisions que cadascú pot prendre"

D'aquelles que ens en fronten amb el nostre jo mes profund, amb el que som, tant si ens agrada com si no, amb el que desitgem i amb el que ens habita interiorment. Un tipus de soledat que sovint s'anhela, però que també a voltes es defuig per la por a descobrir-se com a desconegut, per encarar-se a un jo que es rebutja o per tapar desitjos que demanen decisions massa

per començar9 valors

Apoteosi del desig o la mort de la cultura

Desembre i gener són els mesos de l’apoteosi del desig. El desig sense límits.

Però no és pas d'aquest tipus de soledat que vull parlar, sinó de la necessitat de recuperar aquells espais de solitud que ens ajuden a construir-nos i a edificar-nos; de les soledats desitjables i/o desitjades.

El fracàs de la cultura progre convertida en cultura popular mediàtica de la mà de les telecomèdies o els Buenafuentes i Joels Joans de torn, és haver esdevingut una cultura incapaç d’articular un discurs de valoració del límit al desig. El desig –en la majoria dels casos convertit únicament en desig sexual- apareix com omnipotent. Tot ho vol i tot ho pot. "Crec en el desig, pare de tota la conducta humana i creador de tot sistema de relacions". Apologia del sentiment, apologia del “tenir ganes”, “em sento bé”... apologia, en tot cas, del jo davant de l’altre. El qui fa el regal és el qui desitja, mentre que el Francesc Grané escala de valors qui el rep desapareix. El desig no troba límits: impossible esperar la diada de Reis, impossible aguantar tota la setmana de Nadal sense regals –per això millor fer Pare Noël-. Tant se val si tot allò comprat és útil, necessari, adequat o pertinent a qui s’ha de regalar, perquè la qüestió bàsica és que “jo tinc ganes de regalar, de comprar això o allò” i els meus desitjos han de ser sempre satisfets. Freud sabia que el desig sense límit és la mort de l’altre, perquè el desig és sempre la venjança, és l’odi pel lloc que l’altre m’ocupa, és la negació del germà-germà i la seva destrucció, és la destrucció de la llei-ordre configurada pel paper simbòlic del pare, que configura el món mental on, a més de desig, hi ha reflexió, abstracció i distància: separació. Caïm va matar Abel perquè era més estimat pel seu pare que ell. Aquesta és la culminació del desig més verge, més pur. L’assassinat, real o simbòlic, físic o mental, però sempre real.

"El desig sense límit és la mort de l'altre, perquè el desig és sempre la venjança"

Soledats desitjables Maria del Mar Galceran M. del Mar Galceran és professora la porta oberta Un any, una alumna meva em va venir a veure per dir-me que li costava molt estar a les meves classes; la feien pensar massa. Després, en successives entrevistes amb ella em vaig adonar que, en el fons, el que feia era fugir de si mateixa, per tal de no fer front a una situació personal que la feia viure insatisfeta. Els espais de silenci, solitud i introspecció que jo proposava a classe l'afrontaven a una realitat de si mateixa que es negava a acceptar. Va haver de passar un temps perquè visqués reconciliada. Hi ha soledats certament difícils de suportar. Soledats imposades, les d'aquells que es veuen abocats a viure sols perquè han perdut tota companyia, com el cas de moltes persones grans... o no tan grans, però que per motius diversos no han sabut o pogut establir o mantenir llaços de relacions interpersonals estables i fecundes.

Des d’un punt de vista antropològic la cultura apareix únicament com a acotació, com a limitació, del desig. Només hi ha civilització, deia Freud, quan el desig troba un fre, perquè l'única característica del ser humà és ser-de-desig. I encara més, afegirà, perquè precisament l’inconscient és desig sense aturador.

Francesc Grané és filòsof i periodista difícils. El ritme de vida que porten i les condicions en què vivim ens porten sovint a viure'ns massa distrets de les nostres motivacions més profundes i anem fent, a remolc de les circumstàncies, de les dinàmiques superficials, alienadores i enlluernadores que ens allunyen o ens fan fugir del veritable jo, tot cercant una felicitat fugissera, postissa, externa, quan la veritable felicitat emana del silenci del nostre interior i de saber acollir i escoltar el que des d'aquest silenci podem arribar a sentir. Ens cal recuperar espais de solitud i silenci interior per a escoltar-nos i aprendre a conduir la nostra vida des de la llibertat i des del que realment ens condueix a la felicitat. Solitud amb un mateix, no per a recrear-nos en nosaltres sinó per a fer emergir cap enfora i en bé dels altres la grandesa que tots portem en el nostre interior.

El desig és, per definició, eliminació de tota separació, de tota distància dolorosa de l’objecte desitjat. Per això, el desig consumat, segons Freud, porta sempre el sen-timent de culpa. La reflexió sobre el desig és una urgència. Les riques tradicions culturals millenàries, articulades entorn al món de les espiritualitats diverses, van construir-se sobre la base de la limitació al desig, amb accents diversos. Algunes van parlar d’aniquilar el desig, altres d’educar-lo. Avui, educar el desig és un tabú, perquè s’assimila a repressió. Sigui com sigui, sense educació del desig emergeix la impossibilitat de la convivència, de la relació i de la cultura.

El pitjor de l’informe és que diu que això ja no hi ha qui ho pari. Si paréssim de consumir combustibles la situació no canviaria i les conseqüències són ja inevitables: augment de les temperatures, pluges torrencials, ampliació dels deserts, pujada del nivell del mar... és greu tot això? Per nosaltres no gaire. Per els habitants d’altres zones del planeta serà molt més fotut. L’informe diu que passaria això si la nostra civilització deixa avui mateix de consumir més combustibles però que si no ho fem ja, aleshores estem en perills més grans. Anem en un cotxe tan accelerat pel desig de créixer i créixer que si no frenem ens anem al precipici, que si som capaços de frenar-nos en aquest camí de voler més i més podrem salvar-nos del precipici i només sortirem del bon camí i durant uns segles rodarem pels rostolls abans de tornar a la placidesa d’un camí asfaltat. El dubte és si els qui volen més i més estaran disposats a decreixer. Si ningú els hi obliga, penso que a ells el benestar de les generacions futures no el senten com a problema seu. de la televisió, Isak Dinesen, autora de Memòries d’Àfrica, no va poder ser enterrada amb el seu fidel ca, com sembla que havia desitjat.

1) Lord Byron, el cèlebre poeta, va escriure el següent epitafi al seu gos: “Aquí reposen les despulles d’una criatura que va ser bella sense vanitat, forta sense insolència, valent sense ferocitat i va tenir totes les virtuts de l’home i cap dels seus defectes”.

"No estem sols, per sort. I els altres ciutadans demanen de nosaltres atenció social" Albert Calls és escriptor

Xavier Manté contraVALORS

Expliquen que hi va haver un temps en que els homes van embogir i feien barbaritats amb tota inconsciència i va venir el famós Diluvi Universal. Sort de l’Arca de Noé que els va salvar. Però ara ja no és possible una altra arca perquè el perill que ens ve a sobre ens amenaça a tots. Davant de les discussions del canvi climàtic i de l’escalfament de la Terra, l’ONU va encarregar a 2.500 científics un estudi per revisar els treballs que s’han fet sobre aquest escalfament durant els últims set anys. I els resultats, encara no donats a conèixer en tota la seva amplitud, són molt preocupants i greus. La concentració de CO2 a l’atmosfera des de fa 650.000 anys, o sigui des de quan el projecte d’home feia de mono pels arbres i ni sabia parlar, mai havia estat tan elevada i aquest CO2 és un dels principals causants de l’increment de la temperatura global del planeta. Des que comença la industrialització, amb un consum creixent de combustibles fòssils cap els anys 1750, la cosa s’agreuja geomètricament de tal manera que sis dels set anys més calorosos, s’han produït durant els vuit últims anys.10 valors moltes vegades tenen el volum alt de la televisió o del CD, per dir només alguna de les interaccions en el seu entorn més immediat. No estem sols, per sort. I els altres ciutadans animals demanen de nosaltres atenció social, de les institucions i de les persones. Una atenció aquesta que no s’ha de veure com la solució d’un problema, sinó com la integració de la vida natural en la nostra existència, cada vegada més urbanita. Perquè no arribi el dia que els infants associïn un gat o un gos amb una icona gràfica de la pantalla de l’ordinador.

2) Tal com vaig sentir en un reportatge Viuen amb nosaltres i la seva situació ha anat canviant molt en els darrers anys. Les carreteres i els cotxes són els seus principals enemics, tot i que hi ha persones que també els fan mal quan poden. Aquests altres ciutadans són els gossos i els gats, principals representants d’una fauna amb qui compartim espai al planeta. Queden lluny, però, els temps en què els animals domèstics –els felins especialment- campaven amb total llibertat.

Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau per començar

Perill, ho diuen 2.500 científics

Post Scriptum:

L’ésser humà ha cobert d’asfalt els camins, ha carregat d’habitatges i persones el territori i ha posat normes en les quals prima el seu benestar per damunt del de les altres espècies. Tinc uns amics, per exemple, que viuen en una finca arran de bosc i han de tancar el seu gall a fosques perquè no canti a la matinada, ja que molesta els veïns nouvinguts de la ciutat. També hi ha queixes pels miols dels gats o pel mil·lenari cant de les granotes del safareig més proper. I els que protesten, habitualment, no són conscients que ells

Els altres ciutadans Albert Calls penso, doncs no existeixo

3) John Steinbeck, Premi Nobel de literatura el 1962, autor d’obres com La perla o Al este del Edén, va escriure un llibre amb les seves vivències: Viajes con Charley. Als 58 anys d’edat, el novel·lista, acompanyat d’un fidel canitx francès, que dóna nom al títol del treball i embarcat en una autocaravana, batejada com a “Rocinante”, va recórrer la pell dels EUA. El gos “prota” és un excel·lent contrapès a l´ésser humà, un Sancho Panza immillorable per a un Don Quijote del segle XX.

Al cap d'unes setmanes del final de les festes nadalenques, a molta gent li comencen a arribar les factures del que s'han gastat durant les festes tirant de la targeta de crèdit. Llavors s'adonen de fins a quin punt han despès durant aquestes dates. Era la reflexió inicial del darrer consell de redacció en el qual vam decidir dedicar al número a aquesta tendència, a gastar més del que tenim, a estirar més el braç que la màniga, una expressió que ens servia per a sintetitzar molt bé el tema. A partir d'aquí, el debat ens va portar a plantejar el número al voltant del valor de

Passades les festes nadalenques les factures ens fan adonar de tot el que ens hem arribat a gastar. Per què estirem més el braç que la màniga? CANALM.C.A.FOTO:

Joan Salicrú cuinant el número la sobrietat, que nosaltres hem volgut entendre com un punt d'equilibri entre l'austeritat extrema i el consumisme desenfrenat, tots dos malaltissos. Un valor, el de la sobrietat, que hem volgut lligar a la idea de consumir i gastar amb criteri. En aquest monogràfic hi trobareu dues entrevistes de pes a un dels millors periodistes econòmics del país, Josep Maria Ureta, i a un psicoanalista clar i profund, Josep Monseny. I, a més, articles de Jordi Cussó, Oriol Varela, Maria Carme Maltas i Joan Oliver, tots del ram econòmic. Que vagi de gust.

11 valors Sobrietat necessària

Entre l'austeritat i el consumisme

UUUUU

"La societat creu que el consum és necessari pel bon funcionament del sistema econòmic"

"En la virtut es troba la mesura i avui hauríem de recuperar la virtut de l'eutrapèlia"

La societat de l'oci passava a ser una quimera que només predicaven alguns profetes il·lusoris. Amb el pas del temps va tornar la bonança econòmica, i vàrem registrar uns nivells de creixement econòmic que mai haguéssim sospitat en aquelles èpoques de penúria. I amb la tornada del bon temps s'obliden els mals moments, i els criteris i plantejaments que volien evitar excessos en el funcionament econòmic. En l'actualitat, tot i els avisos cada vegada més forts dels grups ecologistes,l'economia hauria d'escoltar més l'ecologia- tornem a viure una etapa expansiva i de creixement que reverteix en uns nivells molt alts de consum. Malgrat el que ens diguin els economistes, tots tenim la sensació que el primer món, més que gastar, es malbarata, d'una manera inconscient i innecessària, llença massa recursos.

Eutrapèlia, és un mot provinent del grec que significa, eu: bon, bell, trapelia: fruïció. Penso doncs que ho podríem traduir com el bon gaudir, el saber fruir amb goig de les coses. La virtut

La virtut de l'eutrapèlia Jordi Cussó

INTRODUCCIÓ | la sobrietat 12 valors

Sense entrar en valoracions ètiques respecte a la situació dels anome-nats països del Tercer Món i dels enormes desequilibris que cada dia s'accentuen més i més entre pobles i grups socials, cal que el nostre sistema econòmic vetlli pels seus nivells de consum i, en conseqüència, de producció. Per això m'atreveixo a dir que cal introduir una nova variable en els models econòmics, una variable que s'ha d'ensenyar a l'àmbit familiar i escolar, perquè després repercuteixi en els hàbits de consum. Cal doncs introduir aquesta variable anomenada eutrapèlia.

n autor clàssic com Tomàs d'Aquino deia que els vicis són virtuts que s'han desequilibrat, que s'han tornat boges, per defecte o per excés.

Podem dir que un vici com la mandra parteix de la virtut del descans, que si es desequilibra per excés es converteix en mandra i si ho és per defecte esdevé activisme, o el que avui anomenaríem estrès. El mateix podem dir del fet de menjar per viure, que es torna vici quan esdevé un menjar per menjar, sense cap més mesura que la d'afartar-se, i es converteix en el que anomenem gola; i si és per defecte, és a dir, quan deixem de menjar per inapetència, podria arribar a convertir-se en anorèxia. Aquest desequilibri cap a una banda o cap a una altra, és el que sant Tomàs descriuria com un vici. Aquest mateix criteri el podríem utilitzar en altres vessants de la vida, com per exemple l'economia i sobretot aplicat al nivell de consum o a la producció. Ens trobem en una societat que parteix d'un principi econòmic, creu que el consum és necessari pel bon funcionament del sistema econòmic, però no hi ha dubte que aquest consum el podem desequilibrar per excés o per defecte, i seguint la teoria de Tomàs d'Aquino, aquesta distorsió podria portar el sistema a un funcionament viciós. Així ens podrem trobar gent que no vol gastar res i es torna avariciosa o mesquina, la qual cosa fa que si la majoria de consumidors actuéssim d'aquesta manera, el funcionament de l'economia es veuria afectat. Però si actuem en sentit contrari i gastem per gastar, convertint-nos en uns malversadors, també el sistema emmalalteix i experimentarà repercussions negatives en el seu correcte funcionament. En la virtut es troba la mesura i Tomàs d'Aquino, retornant a Aristòtil, ens diria que avui més que mai hauríem de recuperar la virtut de l'eutrapèlia. Recordo els anys setanta, quan al món occidental patíem un greu crisi econòmica i alguns autors començaven a parlar en termes de penúria, o d'altres grups d'opinió, com el prestigiós Club de Roma, ens parlaven dels límits del creixement, i ens urgien a canviar les nostres actituds de consum. "Serà impossible mantenir els nivells de creixement perquè el nostre planeta no podrà sostenir-se", ens repetien sovint. Això va portar alguns autors a predicar sobre la importància d'aplicar polítiques d' austeritat, d'estrènyer el cinturó i preparar-se per viure amb menys recursos. Tot plegat creava un moment difícil de pair: grans taxes d'atur, el diner car, taxes d'inflació altes, una energia cara, i un futur que no s'entreveia gaire optimista.

Eutrapèlia justa mesura, sense excessos ni defectes. Els béns de consum són necessaris i tenen molts avantatges, però aquests avantatges han de ser universalitzables. Si volem que tothom pugui fruir de les coses, cal que cerquem altres vies de distribució dels recursos. Però abans cal que treballem l'actitud dels consumidors. Si davant dels recursos existents adoptem postures austeres, consumirem una mica o gens del que hi ha, però acabarem posseint els recursos malgrat no els necessitem, per la por a no tenir un dia els mínims necessaris. Si seguim sent uns golafres devorarem a correcuita i sense miraments els béns i donarem la raó a les demandes de tants ecologistes; i si potenciem l'eutrapèlia, consumirem els béns tot assaborint i gaudint de la part que ens correspon. I aquest gaudi personal és el que farà que es facilitin altres maneres repartir els recursos, perquè fruint i satisfets del que necessitem per viure, descobrirem que n'hi ha prou perquè tothom pugui ben fruir i ens quedarem sorpresos en veure que encara sobra alguna cosa.

13 valors la sobrietat | INTRODUCCIÓ és el centre entre dos extrems. Consumir en excés comporta malbaratar, llençar la casa per la finestra, és l'expressió d'un consumisme desmesurat. Passar-se a l'altre extrem és viure en l'austeritat, en la severitat i la rigidesa, que ens aboca a una certa amargor i a la mesquinesa. L'eutrapèlia seria doncs el bon ús dels béns que hi ha a la naturalesa, dels béns que tenim al nostre abast. Saber fer bon ús de les coses, del que necessitem, consumir per a viure i fruir de la vida, saber-ho fer en la seva "L'eutrapèlia és el bon ús dels béns que hi ha a la natura, els béns que tenim a l'abast" Jordi Cussó és economista Diu una vella dita grega que cada cançó té una darrera nota, cada llibre, una última pàgina, cada principi, un final. Un altre any ha quedat enrere i l’eufòria de les festes ha deixat pas a l’eutrapèlia de l’hivern, la virtut de moderar els divertiments. Darrera d’aquest estrany terme ètic s’amaga un enigmàtic ball de lletres que permet desxifrar el significat de moltes altres paraules. Eutrapèlia vindria a ser un sinònim culte d’agilitat, flexibilitat o bon humor. Tanmateix, part de la seva arrel etimològica es repeteix en un gran nombre de conceptes populars encapçalats pel prefix grec eû, que pot ser traduït per ben, bon i avantatjós, i que en català L'ORIGEN DELS MOTS |

Interior d'un centre comercial en època de rebaixes.

JOAN BARON apareix reproduït amb la fórmula eu- o la variant ev-. Partint d’aquesta idea, trobem mots com eutanàsia (eu + thánatos = bona mort), evangeli (eu + aggélion = bona nova), eufemisme (eu + phemismós, de eu + phemós = el qui parla bé, i aquest darrer de phéme = manera de parlar, de phánai = parlar), eucaristia (eu + kharistía = acció de gràcies, de eu + kharistós = ben agraït, i aquest últim de kharízomai = complaure), eucaliptus (eu + kalyptós = ben cobert, i aquest darrer de kalýpto = cobrir), eufonia (eu + fonia = bona veu), eufòria (eu + phoría = bona vigorositat, de eú + phoros = ben vigorós, i aquest últim de phéro = portar), eugenèsia (eu + génesis = bon engendrament), eulàlia (eu + laliá = bona paraula, bona llengua, i aquest darrer de laléo = parlar), eupèpsia (eu + pépsis = bona cocció, bona digestió, i aquest últim de pépto = coure, digerir), entre una llarga llista.

"La nostra època tendeix més cap a l'excés que al

L’austeritat em remet a quelcom més general, a un estil de vida, fins i tot a un tret de la persona i allò sobri em sona més relacionat amb l’objecte. Però més enllà del nom, trobo que l'interessant d’aquests valors és que són una mostra del canvi en el tipus d’ideals d’un temps ençà: hi ha uns ideals que estan a la baixa, però que eren els dominants uns anys enrera, fins a mitjans del segle XX: l’austeritat, la sobrietat, la noblesa, l’honradesa... eren ideals pels quals la persona renunciava a algun tipus de satisfacció immediata o massa grossa. Qui es declara honest és qui renuncia a treure profit d’una cosa que podria fer, però que si la fes seria deshonesta, qui es declara sobri és aquell que potser podria donarse més quantitat de satisfacció del que sigui però però se n’està... Aquesta ètica que implica privar-se d’alguns mitjans o algunes satisfaccions està a la baixa. Els ideals puixants en relació als mitjans i a les satisfaccions tenen una posició totalment contrària; l’ideal de riquesa implica més, no menys. O l’ideal del consumidor: aquell que pot tenir o comprar més coses sembla que és més. O la bellesa: s’ha de ser més guapo

ENTREVISTA | la sobrietat

O la joventut: s’ha de ser més temps jove. Això en general implica no una voluntat de limitar-se o privar-se, sinó al contrari. L’altre ideal molt estès que tenim és el de l’èxit; aconseguir cada cop més i més capacitat de domini. Anem al tema de l'entrevista: cada cop celebrem les festes gastant més, fins i tot diners que no tenim. Per què creu vostè que estirem més el braç que la màniga?

PERdefecte"JOANSALICRÚ

LLLLL JOSEP MONSENY, PSICOANALISTA

14 valors a primera qüestió que li volíem preguntar és si veu diferències entre els conceptes d’austeritat i el de sobrietat.

Als psicoanalistes, l’experiència ens ha ensenyat que l’ésser humà no és merament biològic, sinó que també tenim una part no sé si dir-ne espiritual, però que és tota la dimensió del llenguatge. I l’experiència ens diu que l’homeostasi, és a dir l’equilibri perfecte, no existeix mai, sinó que tendim al defecte o a l’excés; hem de viure quasi permanentment amb una propensió per a sentir alguna cosa per defecte. A la modernitat, els grans noms del defecte són les depressions, són un defecte d’alegria, de vitalitat, de líbido, d’il·lusió, d’iniciativa... Pel que fa a l’excés, trobem sota la forma de l’angoixa -cada cop hi ha més subjectes

"L'ètica de valors que implica privar-se d'algunes satisfaccions està a la baixa"

perfil J. S.

| ENTREVISTA 15 valors

Josep Monseny és psicoanalista i metge-psiquiatra, membre de l'Escola de Psicoanàlisi dels Fòrums del Camp Lacanià Fòrum Psicoanalític Barcelona), director de l'Institut Psico-Social Barcelona, president de l'Associació espanyola de Psicoanàlisi del Camp Lacanià i docent a l'Associació Catalana per a la Clínica i l'Ensenyament de la Psicoanàlisi. També és professor del postgrau de la Universitat de Barcelona titulat El discurs del psicoanàlisi Freud con Lacan, docent de l'Instituto per la Clínica dei Legami Sociali Milán-VeneciaMacerata, supervisor Clínic del CDIAP de l'Hospitalet i membre del Consell científic del Collége de Clinique Psychanalytique du Sud-Ouest de France. Un curriculum impressionant que no impedeix que quan parli ho faci intentant que a l'altra li arribi el màxim sentit de les paraules que pronuncia, amb tranquil·litat i profunditat.

angoixats- però també hi ha un excés de consum de satisfaccions. Un dels problemes de la nostra època són les addiccions, s’és addicte a coses que causen satisfacció però d’una forma excessiva, tant que fins i tot fan mal al subjecte. Ens movem, per tant, entre el més i el menys. I tenim una propensió a tendir més a l’excés que al defecte, sobretot al defecte assumit. Això em sembla clau: la falta com a cosa assumida i motor d’alguna cosa positiva; ara costa molt que la mancança d’alguna cosa sigui motor d’una altra cosa. El cas que m’expliques de Valors és paradigmàtic: em dius que crèieu que faltava reflexió i vau dir "fem una revista". La mancança l’heu convertit en causa d’un desig i l’esteu fent treballar i això donarà uns fruits. Això és molt infreqüent. El més habitual d’avui en dia és que quan algú es troba una mancança d’alguna cosa, ràpidament vol taponar-la. A la gent, la mancança els angoixa i ràpidament l’angoixa, en comptes de portar-los a pensar què els està passant i quin sentit té... la vol saturar. I per això aquesta ànsia de consum, per tapar forats? Sí. Fins no fa gaire l’angoixa era un valor; l’angoixa vital o el concepte de l’angoixa en Kierkegaard, com una manera de reconèixer un signe d’una cosa que cridava a interrogar-se per allò veritable del ser humà. Avui, si algú té un moment d’angoixa se’l vol treure de sobre, amb consum, fàrmacs o automedicació. I llavors una de les coses que fem és consumir gadgets, productes que la ciència adossada al discurs capitalista produeix abastament: consoles, televisors, ordinadors, cotxes... Aquestes posicions tenen a veure amb un no voler saber, quan algun ésser humà topa amb aquesta manca d’equilibri, alguna cosa que el qüestiona, per no viure la mancança i intentar superar-la... ens volquem a la satisfacció pulsional: la pulsió oral o menjar en excés -cada cop hi ha més bulímies-. Ho hem d’explicar perquè tenim un sistema social dominant -capitalisme més discurs de la ciència- que fa que els subjectes cada cop més estigui en una situació precària en allò social -el seu lloc com a treballador és molt insegur degut al progrés de la tecnologia- i cada cop més gent es veu en el risc de no quedar inclosos en l’ordre social. Això angoixa molt i una forma d’escapar d’això és consumir per calmar l’angoixa: hi ha molta gent que per exemple menja molt però no és gana el que té, és ansietat.

"Consumir és una forma d'escapar de la possibilitat de quedar exclosos" la sobrietat

16 valors "Si per l'angoixa de no ser prou aparento més del que sóc... la inseguretat augmenta"

ENTREVISTA |

Tenim uns models educatius molt poc clars a l’hora de transmetre hàbits als infants. L’autoritat està molt minvada, el principi d’autoritat, no el principi de dominació. Els nanos moltes vegades no són educats en l’espera de la satisfacció immediata, per aconseguir una satisfacció d’un grau èticament més elevat. Se'ls dóna el que volen per treure-se’l de sobre perquè no tenim temps per ocupar-nos-en o perquè a vegades hi ha una generació que va passar dificultats i mancances, i ells amb els seus fills han obrat amb la filosofia de “no vull que li falti el que em va faltar a mi”. Però això no és una bona manera de sortir amb allò que et va faltar a tu, perquè és la llei del pèndol, i anar d’una cosa a la contrària no és un progrés. Tot això és la dificultat de posar límits. Exactament, és molt difícil. Es veu en el fenomen dels “nous rics”: hi ha una revenja inconscient de “el que no vaig tenir jo als meus fills no els faltarà”, sense preocupar-te que als teus fills potser no és això el que els cal; això és un afer pendent teu. Aquesta llei no arregla el malestar que tu vas tenir, fentlos el contrari a ells. És com la fotografia: el negatiu té el mateix perfil que el positiu. Hi ha tota una classe social que està fent el negatiu del que van fer amb ells. No és una manera de progressar. Perquè si apliquem aquesta lògica, la tercera generació estarà igual que la primera.

Com ens arriben aquest tipus de comportaments? Hi ha moltes maneres silencioses, per exemple les telenovel·les, on els personatges són models que es proposen a molta gent, sobretot si no tenen massa formació... tenen un poder abassegador. Per exemple, és molt freqüent veure novel·les de països sudamericans, amb grans sectors de població molt precaris que protagonitzen rics. És una invitació a la identificació. Quan la gent veu que no hi arriba, que no pot saturar aquesta imatge... aquest ideal es torna en contra d’ells i es deprimeix.

la sobrietat I això s'agreuja per Nadal? Sí. En la mesura que aquestes festes han perdut el sentit d’allò sagrat, de la participació amb quelcom de transcendent i una sèrie de ritus per formar part de la comunitat dels creients... com que aquesta part s’ha perdut, queda l’altra, la de "jo formo part de" en la mesura que practico aquesta mena de costums de fer regals de Reis, de Nadal... És una manera de ser-hi i de ser, justament per una gran ansietat i una gran seguretat. Quin paper hi juga l'educació?

Fins a quin punt són aquests estímuls externs el que ens impedeix viure de forma sòbria?

Allò més decisiu és la pròpia experiència viscuda en el si de la família i durant la infància. Però això no és tot, perquè els fills ho són dels seus pares, però també fills d’una època: la prova és que molts pares diferents acaben tenint problemes molt semblants, com per exemple discutir-se amb els fills per l’hora d’arribar a casa a la nit. En el camp de l’educació, cal tenir en compte els mitjans i el discurs dominant de l’època. La diferència d'ara és que mai hi havia hagut uns mitjans tan globals i potents. Ens estem trobant coses realment noves. Fa pocs dies vaig llegir una notícia que és paradigmàtica de la nostra època: deia que els negres del Senegal no volien saber res dels perills que comporta la immigració clandestina, com de dura i decebedora pot ser la vida quan arriben a Europa. Volen continuar creient en les imatges que els arriben per "Gastar més del que tenim és un bucle perillosíssim. Genera molta angoixa a la gent"

A quina situació ens pot portar gastar aquests diners que no tenim? És un cercle viciós, un cercle infernal. Si jo per l’angoixa de que potser no sóc prou, no em tenen en compte, no m’inclouen en un determinat col·lectiu, aparento més del que jo podria... la inseguretat, la incertesa augmenten. Aquella angoixa que tracto de pal·liar creix. És un bucle perillosíssim. Genera molta angoixa a molta gent, perquè moltes vegades la gent consumeix per complir certs ideals, ideals socials que es traslladen de manera silenciosa, a vegades de manera baladrera. Tu mires la televisió i veuràs que t’ho diu: gasta ara, ja pagaràs, no tindràs un cotxe pitjor que el del veí... Hi ha maneres molt grolleres i escandaloses d’empènyer la gent a consumir cada cop més, a uns certs models d’una manera d’estar... Sembla que qui té un determinat model de cotxe és més.

"A la nostra societat molta gent assegurar-seintentaunlloc per la via de fer-se veure" S. televisió, on apareix un món occidental ple de riquesa... Aquest és un fenomen absolutament nou. I és un fet tan determinant que està empenyent-los, a molts d’ells, a la mort. Però quins efectes té la televisió sobre què ens passa als propis espanyols? La televisió promou un tipus d’ideals imaginaris, de narcisisme, que deprimeixen molt... Hi ha qui intenta arribar a aquests models i s’angoixa molt, i hi ha qui ja veu la impossibilitat d’abastar allò i que es deprimeix, a menys que tingui uns valors propis que el facin sostenir més enllà. El problema és que la família cada cop és més feble per transmetre models... Per l’excés de feina, el paper dels mitjans està suplantant la interacció familiar... Parlàvem de la sobrietat però sobretot en el consum... Tampoc està de moda no destacar en el vestit, en el parlar, en el menjar... Per què? És que tots volem ser estrelles, destacar, fugir de l’anonimat? Hi ha un afany de la gent per intentar aconseguir la fama perquè el lloc que cadascú té en la xarxa social està menys assegurat que abans. Cada cop és més difícil entrar en els circuits de treball i tenir un lloc estable... Tot això fa que ara la posició fotografiatMonseny a l'interior de la seva consulta.

| ENTREVISTA 17

Cada cop hi ha menys gent que viu de forma sòbria? Sí, és més difícil, perquè hi ha una inseguretat existencial, perquè hi ha una dificultat molt gran de sentir que tu tens un lloc, que compten amb tu, que representes alguna cosa per a algú... Si tu tenies una família ben entramada o eres un obrer d’una gran fàbrica... Ara la feina no et vincula, és tot precari, al cap de dos dies ja en tens una altra. Per acabar, quines solucions hi ha per a aquesta manca de viure en sobrietat? Hem de ser cada cop més a convèncer-nos d’aquests ideals en què un a vegades es priva d’alguna cosa o alguns mitjans per assolir objectius més valuosos. I transmetre-ho als fills, als alumnes, als col·legues... El que és bo d’ara és que ens adonem que en el model que vivim no tenim futur. A alguns això ja els ha fet moure, a d'altres els costarà més... Hem de reactualitzar els valors en els quals no tot sigui l’ideal del plus de satisfacció: més fàcil, més ràpid, menys costosa... Ara, per arribar a aquestes conclusions, des del psicoanàlisi creiem que és bo que cada subjecte faci el camí que li és propi, que li arribi per un procés de conclusió pròpia, llavors és quan és eficaç. Si se l'hi fa arribar per imposició... malament rai. Que vegi que aquesta és una altra manera de viure, que no és la de la satisfacció immediata però que és molt engrescadora. És més, el subjecte que s’enganxa bé a una causa aguanta més que un altre davant els embats de la vida, és menys vulnerable, no es deprimeix ni s’angoixa tan fàcilment. sobrietat valors

"Es busca la fama perquè el lloc de cadascú està cada cop menys assegurat"

del subjecte sigui molt precària. Abans la gent tenia una feina per tota la vida, les famílies tenien avis, fills, néts, formant una comunitat interrelacionada... però això s’ha anat disgregant perquè a la modernitat els avis van a les residències i els néts encara no aconsegueixen posicionar-se. A les tribus primitives, tothom té un lloc reconegut, fins i tot els malalts mentals. En la nostra societat, en la mesura que augmenten els mecanismes de segregació i no es pot confiar en la xarxa, molta gent intenta assegurar-se una manera de ser per la via de fer-se veure, de ferse famós. També hi ha persones que aquesta incertesa de la societat moderna la tenen menys aguda, i la poden sostenir fent el que creuen que han de fer i punt.

És a dir, sense cap tipus de deute, potviure econòmicament el dia a dia? Sí, jo crec que és possible, però no és normal.

PER M ARIA C OLL URETA,

PERIODISTA

Aquest equilibri és una mica com el balanceig d'una barca prop de la costa, es manté a la superfície, però en tot moment ha de decidir cap on va.

Tenint en compte això, hi ha dues formes de plantejar-se econòmicament la vida: els que gasten i els que estalvien. Els primers depenen dels segons; els que consumeixen agafen dels que estalvien. Hi pot haver un punt d'equilibri entre aquests dos estils de vida? Crec que no. El punt d'equilibri és absolutament inestable.

AAAAA

"Hi ha dues formes de econòmicamentplantejar-se la vida: gastar o estalviar"

ENTREVISTA | la sobrietat 18 valors

ctualment, un individu de classe mitja, pot viure sense haver de demanar crèdits o hipoteques?

I som nosaltres qui decidim un model o altre. Un dels grans avantatges del nou model econòmic que tenim és que cada persona es munta econòmicament la seva vida. Jo estic disposat a explicar, fins allà on es pugui, que la mundialització té alguns avantatges, doncs un d'aquests és la llibertat per decidir. Si hem aconseguit que el gran estalvi sigui únic, també hem aconseguit transmetre un missatge: és possible que a cada persona que tingui necessitat d'una inversió o una despesa li arribin diners sense saber d'on li vénen. Aquesta és la teoria. En aquests moments, una persona que necessita un crèdit pot fer servir els estalvis d'un botiguer de Filipines, un economista de Nova York o un ramader d'Argentina. Aquesta és la mundialització positiva; l'ús positiu de l'estalvi. Però la mundialització té una altra cara. La perversió de la mundialització és que l'intermediari tria a qui li deixa diners, a qui n'hi treu, encara que n'hi faltin; i a aquí en dóna, encara que n'hi sobrin. A-

JOSEP MARIA

Un estudi de la Fundació Espanyola deCaixes d'Estalvi (Funcas) posa de manifest que les famílies estalvien poc: a Catalunya, per exemple, l'estalvi ronda el 15,5% de la renda bruta.

Viure el dia a dia vol dir que cada jornada gastem allò que hem ingressat, una proporció de la setmanada o la mensualitat. Tot allò que no menges, no gastes o no consumeixes és estalvi.

"No hi ha morosos, però cal veure a què renuncia la gent per tornar un crèdit"

perfil M.COLL

"Ningú demana un crèdit per comprar un regal de Nadal, sinó per pagar les vacances"JosepMariaUretai

19 valors la sobrietat | ENTREVISTA questa és la part negativa de la globalització, una aplicació salvatge del capitalisme; però conceptualment la globalització és una cooperativa global. Però, què passa quan en una mateixa societat cada cop hi ha més deutors que estalviadors? L'economia sempre és una ciència trista, perquè sempre hi ha més necessitats que recursos; i frustrada, perquè mai pot arribar a un punt d'equilibri. Per tant, l'autèntica economia és aquella que aconsegueix establir prioritats i ajuda a fer que la gent visqui millor. Tenint en compte això, sí és cert que cada cop més estem sucumbint a una cosa que es diu marketing. Però, fins i tot el marketing té una vessant interessantíssima, és una ciència que busca necessitats i com satisfer-les; i una vessant pervertida, crear necessitats innecessàries. El marketing fa entrar les persones en l'àmbit de la comparació. Jo no necessito un rellotge, però si la meva companya en té un, jo també en vull. És un fenomen de contagi. Per tant, el marketing ens aboca al consumisme, especialment durant aquestes festes de Nadal que acabem de viure. Ho sento, estic rotundament en contra d'aquesta tesi del consumisme de Nadal, Cap d'Any i Reis. Hi ha consumismes pitjors. Ningú no demana un crèdit per comprar un regal de Nadal, es demana un crèdit per pagar les vacances de l'estiu. Què és pitjor? Per què no denunciem això? L'altre dia, el director de El Periódico de Catalunya, Rafael Nadal, em deia que estava tip que del 6 de desembre al 8 de gener s'imposessin els pessimistes. El problema no és anar a dinar a ca la sogra el dia de Nadal, el problema és que no tens una bona relació amb ella durant tot l'any. Doncs, per què aquests dies les emissores de ràdio, les televisions i els diaris donen audiència als emprenyats amb el Nadal? A tots els que ens agrada el Nadal, i molt íntimament, estem esperant que arribi per reafirmar la nostra estimació vers els que tenim més a prop. I gastar, doncs és clar, però a més ens gastem allò que hem estalviat. La cosa més trista d'aquests dies ha estat veure gent, que l'han fet venir aquí a "servir-nos" a la fàbrica, a l'hospital, a la llar.., i que han estat dos i tres anys estalviant per pagar el bitllet d'avió i anar a veure la família, per acabar sent víctimes d'uns desaprensius espanyols. Això és una vergonya!

Buxeda (Sabadell, 1952) és periodista expert en economia. Actualment és cap d'opinió de El Periódico de Catalunya, diari on publica articles d'economia, i col·laborador del Matí de Catalunya Ràdio amb l'Antoni Bassas, on es va fer conegut amb l'espai Lliçons d'economia recreativa, al costat del professor Fabià Estapé. També ha participat a altres programes, com 180graus de TV3. Sempre demostrant un do per la divulgació de temes econòmics de forma pedagògica. És autor del llibre Economia de butxaca (Viena Edicions, 2005), un recull dels seus articles publicats entre els anys 1990 i 2005. Segons un estudi publicat per la Fundació Espanyola de Caixes d'Estalvi (Funcas), un 10% de les llars espanyoles gasta molt més que el que ingressa.

Segons FUNCAS, les famílies espanyoles són de les més endeutades de tota la Unió Europea. De fet, el nivell d'endeutament amb els bancs i les caixes a Espanya és un 10% superior a la resta de països europeus.

Sí, tenim molta llibertat, però si no tenim coneixements d'economia... L'economia és racional. És una presa de decisions continuada, posada en números. Ara estem dins l'escola d'expectatives racionals: la gent gasta o no gasta segons el sou que preveu que tindrà i els estats gasten segons els pressupostos que preveuen que tindran. En aquest sentit, l'Estat es comporta pitjor que els particulars. L'Estat actua segons previsions irrisòries i no justificades. Cal tenir en compte que actualment l'índex de mo-rositat és molt baix. Ara, caldria observar quines renuncies està fent la gent per a poder tornar un crèdit. Si uns pares renuncien a una millor educació dels seus fills perquè s'estimen més comprar-se un cotxe, és un problema de valors. Cada persona ha de saber en què vol prioritzar.

Quina confiança mereixen aquestes companyies que unifiquen crèdits? Aquestes companyies són les "Air Madrid de les finances". És una autèntica usura. Les víctimes tornen a ser els pobres, especialment els sud-americans. A més, moltes vegades aquestes oficines d'aquest tipus de companyies són segones marques de caixes i bancs coneguts.

Però estalviar tampoc és garantia de benestar en el futur: potser d'aquí uns anys els nostres estalvis resulten, per un augment dels preus, completament irrisoris. De moment, una de les poques coses que la globalització pot eximir, és aconseguir una davallada a tot el món occidental dels tipus d'interés. Hem ajustat més els tipus d'interès que la inflació.

ENTREVISTA | la sobrietat 20 valors

"La gent gasta o no gasta segons el sou que preveu que tindrà"

Perquè els països que passen fred la major part de l'any tenen una política de l'estalvi que no tenim nosaltres. Ells saben que si no tallen llenya a l'estiu, no sobreviuran a l'hivern. La cultura de l'estalvi, sobretot, ens la genera l'entorn. En els països que no tenim aquest element cultural, l'hem d'explicar. Això ja ho fa el govern espanyol, que ens està enviant un missatge: quan vostè ja no pugui valdre's per si mateix, l'assistència que necessiti ja no serà gratuïta per més que hagi cotitzat a la Seguretat Social i per més impostos que hagi pagat. I n'envia un altre, aquest encara massa tímidament: no ens demani més d'allò que li podem oferir. La cultura de l'estalvi és més difícil en països mediterranis, però de mica en mica anirà entrant.

A Espanya hem tingut tipus d'interès negatius des del 2001 fins ara. Això vol dir que la inflació és superior al préstec de diners.

Per tant, ens preguntem: per què m'haig de gastar els meus diners si em surt molt barat gastar-me els dels altres. Aquesta part de la globalització és bona. L'abundància d'estalvi genera una sobreoferta de diners i en rebaixa el seu preu. Doncs ara estem en aquesta situació. Sí és cert, però, que encara tenim una assignatura pendent. Pesa massa una manca de formació generacional, que inclou des de la gent de vint anys fins a la gent de quaranta, per gestionar-se els seus propis ingressos independentment de l'Estat. Mentre no tinguem aquesta formació i orientació, sempre hi haurà gent que es gasti diners amb coses en què no s'ha de gastar, però és la seva llibertat. Ningú no ens pot dir en què hem de gastar-nos els diners.

Quan, a causa de l'augment dels preus i uns interessos baixos, sembla a simple vista que estalviar no és rentable. Com es pot introduir la població a la cultura de l'estalvi? És un problema cultural. Fa més de 2.500 anys, un grec ja va explicar-nos una història. Hi havia una noia que tenia una vaca. La va munyir i va abocar la llet en una gerra. Va decidir anar al mercat a vendre-la i mentre caminava somiava que amb els diners es compraria un vestit, i amb el vestit trobaria un bon marit, i aquest marit... Fins que badant, va caure i se li va trencar la gerra. És la història de la condícia. Però també hi ha una altra història, la de la cigala i la formiga. La paròdia de l'estalvi. Si expliques aquesta història a un noruec, no entendrà res.

"Si uns pares renuncien a l'educació dels fills per un cotxe és un problema"

El diner no condiciona la persona, la persona neix amb aquest condicionant. Cal tenir diners per viure i per sobreviure.

Els preus dels productes i serveis més consumits són un 60% més cars que fa cinc anys, quan es pagava en pessetes, segons un estudi elaborat per la Confederació Espanyola d'Organitzacions de Mestresses de Casa.

Viure de crèdit és proporcional a l'estabilitat de l'obtenció d'ingressos. Per exemple, aviat s'acabaran les herències. Amb una hipoteca a trenta anys és impossible deixar una herència.

Introdueix la teva opinió al fòrum de la web i sortirà publicada al proper número de 'Valors'

El gran producte financer dels propers anys serà realitzar hipoteques que ja et solucionin la jubilació per quan acabis de pagar-les.

L'euro ha agreujat aquesta tendència? A Espanya sí, a causa de la pèrdua de la noció de l'equivalència. L'equivalència actual de l'euro és aquesta perquè es buscava l'equivalència d'un euro igual a un dòlar i un euro igual a dos marcs alemanys. L'euro va ser el premi a la reunificació Alemanya. En canvi, Espanya es va haver d'aguantar-se i introduir la moneda fraccionada, els cèntims. Per tant, per a Espanya l'euro ha estat una presa de pèl. Jo, en el moment del canvi, vaig ser un dels defensors de la conversió ràpida i ara reconec que la vaig espifiar. L'1 d'abril de 2002, quan per llei van desaparèixer els preus en pessetes, van canviar tots els preus.

Digues-hi la teva awww.valors.org!

Als Estats Units, el sector més important, després de l'armamentístic i les noves tecnologies, és la banca i el model universal és la targeta de crèdit. Sabem que podem viatjar per tot el món pagant i movent diners sense tocar ni una moneda. Cada cop que nosaltres passem la targeta per un caixer, estem activant el més gran i sofisticat model de comunicació del món. Un dels indicadors més importants de l'economia espanyola és saber a partir de quan s'activa la targeta de crèdit per pagar despeses corrents. Si abans s'activa-va a partir del dia 25 de cada mes, ara ja s'activa entre el 19 i 20.

Avui és molt difícil trobar qualsevol preu que no acabi en 0 o en 5. Va ser una gran presa de pèl. El diner condiciona la persona?

"Aquest és un llibre pensat per a tots aquells que se salten la secció d'economia dels diaris, però que sovint es pregunten per què els costa tant arribar a final de mes; per als que voldrien saber com dimoni es calcula l'IPC o què diantre és això de l'Ibex però només estan disposats a invertir-hi mig minut; per als que cada vegada que parlen amb el director de la seva oficina bancària tenen la impressió que han tingut un encontre en la tercera fase". A la contraportada del llibre així s'explica la seva finalitat. Aquesta obra recull els millors articles de Josep Maria Ureta publicats a El Periódico de Catalunya des de 1990 fins al 2005. el llibre

Però, segons les dades, els crèdits augmenten més entre les famílies de classe mitjana que en les famílies de classe baixa.

Actuament hi ha actives a Espanya al voltant de 81,17 milions de targetes de crèdit, és a dir 2,2 targetes per habitant major de 16 anys. A la UE, la mitjana és d'1,9 targetes per persona.

Abans la gent captava millor el valor del diner perquè es parlava de setmanades o jornals. Actualment, quina concepció del diner tenim?

I tu... què en penses de la sobrietat?

"El diner no condiciona la persona, la persona neix amb aquest condicionant"

la sobrietat | ENTREVISTA 21 valors

Imaginem-nos per un moment com seria la vida quotidiana, si demà - i repeteixo que no és una fantasia- desapareixen bitllets i monedes... i de retruc, les entitats financeres, incloses aquelles que avui operen per Internet. No tinc cap interès en fer apologia dels nous sistemes de pagament, i molt menys del monumental negoci que generen. Ni tan sols soc capaç d'insinuar-ne la seva evolució. El que sí que crec que hem de reclamar-ne és la transparència i regulació en un mercat cada dia més global. La innovació tecnològica és un fet. Tot i així, penso que pel que fa al diner la tecnologia no hi té res a fer. Sigui tangible o virtual, seguirà essent diner, malauradament un dels valors més preuats en les societats modernes. Tant de bo la tecnologia i la informació es possessin al servei de l'aprenentatge del valor del diner i no només del seu ús. questes festes nadalenques, Nadal i Reis, s'han convertit, a casa nostra, en les dates més consumistes de l'any. Així ho assenyalen les xifres de vendes que assoleixen les comerços, alguns del quals concentren un elevat percentatge de les seves vendes anuals en aquestes dates. Preguntem-nos com les vivim en tant que consumidors. Estarem d'acord que la despesa és molt importat i que les economies familiars se'n ressenten. Fins i tot els més previsors, que s'estalvien l'estrès de sortir al carrer aquests dies, hi estaran d'acord. Hi ha qui s'agafa vacances per destinar-les a les compres. Els mitjans de comunicació també ens informen de la despesa mitjana per consumidor i com creix any darrera any, com si els salaris augmentessin en la mateixa proporció. Sense negar el caràcter festiu, de retrobament, religiós o emocional d'aquestes dates, sovint s'hi percep un cert pessimisme, generalment lligat a la consciència d'aquesta despesa. Som conscients, més que mai, que gastem més del que voldríem i no tenim recança en reconèixer-ho. Esdevenim conscients del nostre paper de consumidors, però ens estalviem d'adoptar una posició més crítica. Seria interessant que algú ens expliqués per què unes festes tan arrelades en les nostres tradicions han esdevingut les diades consumistes per excel·lència, fins i tot més que les que s'han inventat els grans establiments comercials... El que m'agradaria apuntar és com les noves formes d'utilització del diner hi incideixen. Avui, en aquestes concentracions de la despesa familiar, és més important conèixer el límit de crèdit de la nostra targeta que el saldo del dipòsit bancari. El diner, més que mai, ha esdevingut 'virtual' en el més estricte sentit de la paraula: que no és sinó en potència. No discutiré els avantatges i bondat dels mitjans de pagament electrònics i l'aplicació de les noves tecnologies al comerç. La seva aparició s'inscriu en la lògica de progrés tecnològic de les societats avançades.

"L'existència de caixers automàtics s'ha estès amb una celeritat sorprenent, impensable"

AAAAA

Consum i diners

Oriol Varela

22 valors OPINIÓ | la sobrietat de pagament. L'existència de caixers automàtics -dispensadors de diners- s'ha estès amb una celeritat sorprenent, impensable fa pocs anys. Les targetes de crèdit, abans a l'abast d'una minoria, avui s'han generalitzat. Ens les ofereixen a qualsevol lloc. Als ciutadans consumidors, ens preocupa menys el seu color o exclusivitat -la podem personalitzar- que el seu límit, el seu valor virtual. La seva tinença ens permet endeutar-nos en l'anonimat, sense haver de demanar permís. Avui són l'instrument de finançament del consum per excel·lència, substituïnt, fins i tot, les entitats financeres en aquest paper. Les targetes 'revolving' en són l'estrella; proporcionen seguretat i comoditat. Disposar d'una targeta de crèdit ens reporta autonomia i reconeixement social. Ja avui només podem accedir a alguns béns i serveis si disposem d'una targeta. Afirmar que fomenten la despesa és anar contracorrent, no adaptar-se als nous temps, reconèixer que no sabem administrar-nos. Vol dir que no som capaços d'entendre el món en què ens ha tocat viure, on el consum és el motor de l'economia i el mitjà de redistribució de la riquesa. No adaptar-se als nous sistemes de pagament comportarà també, i més que mai, el risc d'exclusió social. Serem ciutadans de ple dret si tenim una targeta i en fem un ús adequat. La qüestió és la de sempre... les innovacions tecnològiques avancen amb tanta celeritat que sovint ens costa, no només adaptar-nos-hi, sinó també preveure'n les conseqüències.

Estic convençut de la desaparició a curt termini del paper moneda en circulació. Cada dia més, el diner en efectiu esdevindrà mitjà d'intercanvi de l'economia submergida... Les transaccions comercials a l'economia real són i seran electròniques. La qüestió és com es regularan aquestes transaccions o com ens adaptarem els consumidors a les noves tecnologies

Oriol Varela és director d'una oficina bancària

"Estic convençut de la desaparició a curt termini del papermoneda en circulació"

Quan parlem d'impostos pensem en l'IRPF però molt sovint oblidem que també paguem impostos cada cop que comprem uns mitjons, que ens prenem una copa o que fem benzina. I oblidem que el que ens detreuen de la nòmina (a treballadors i empreses) per pagar a la Seguretat Social, també és una mena d'impost. Tot sumat, cadascú de nosaltres dóna a l'administració al voltant de la meitat dels diners que guanya cada mes. És prou lògic, doncs, que després d'una esquitllada d'aquesta magnitud ja no ens quedi gaire marge per a l'estalvi. Qui hauria d'estalviar no som pas nosaltres, sinó una administració que ens fa pagar ben cara la minsa seguretat en el futur que ens ofereix. Qui hauria d'estalviar serien els poders públics, no els pobres ciutadans que ja fem prou si aconseguim arribar a finals de mes després de complir amb les nostres obligacions fiscals.

esperat nou film de Sofia Coppola, una personal biografia de la reina Maria Antonieta, s'ha estrenat molt oportunament aquest gener en què el sentit comú imposa l'estalvi i la sobrietat després dels excessos de Nadal. Difícilment es podria trobar en la cartellera d'estrenes un títol que retrati millor els excessos i adverteixi com poden fer perdre el cap. I és que segons sembla apuntar Coppola en aquesta apologia de la despesa, els capricis, luxes i futileses de la jove reina semblen la causa principal de l'empobriment i la gana d'un poble que es va aixecar en revolta.

"Qui ha d'estalviar són els poders públics, no els que ens costa arribar a finals de mes"

Joan Oliver Joan Oliver és periodista

EEEEE

Que estalviïn ells

L'PEL·LÍCULA RELACIONADA 'Maria Antonieta'

La filla de Francis Ford Coppola retrata Maria Antonieta com una jove eixelebrada i inconscient, que es deixa emportar per la vida de luxe i frivolitat de la decadent cort francesa. Inicialment no costa reconèixer en aquesta reina adolescent una de les heroïnes modernes que defineixen la filmografia de la Coppola: noies arrencades d'un hàbitat i trasplantades en un altre en el qual no semblen acabar d'encaixar. Fins ara, aquesta excusa havia servit per parlar d'una sèrie de sentiments força contemporanis,

Títol: Maria Antonieta (Japó, 2004) Director: Sofia Coppola. Repartiment: Kirsten Dunst, Jason Schwarztman, Judy Davis, Asia Argento la fitxa http://www.sonypictures.com/movies/marieantoinette/index.html pel·lícula.deFotogramala com la incomunicació, l'aïllament i, fins i tot, la pròpia identitat. Aquesta és també la intenció inicial de Maria Antonieta, una jove arrencada de la seva vida ociosa a la cort austríaca i traslladada a la de Versalles, on es convertirà en reina de França. Però a partir d'aquest plantejament inicial, Coppola s'interessa més en mostrar la seva vida despreocupada, envoltada de menjars exòtics, sabates, criats i tota mena de capricis. Ho explica amb un sentit estètic envejable, un gran domini de l'enquadrament i un original ús de la música: combina música clàssica amb tecnopop i electrònica dels vuitanta. Però tanta bellesa plàstica embafa, com els menjars nadalencs, després dels quals s'imposa una època de sobrietat. JUDITH VIVES n els vells temps els pares, especialment els catalans, transmetien als fills la virtuts de l'estalvi i els explicaven que no és més ric qui més guanya, sinó qui més guarda. I els explicaven que calia estalviar perquè mai no saps què et pot passar en el futur i convé tenir un racó per poder fer front a una malaltia inesperada, per donar estudis als fills, per trampejar una mala ratxa de feina o, simplement, per cobrir les necessitats de la vellesa. En els vells temps estalviar no era només una virtut, era una necessitat. Avui en dia, ja ningú no parla de la conveniència d'estalviar i sembla que la virtut de l'estalvi estigui passada de moda. El missatge que ens arriba des dels poder públics és que no cal que patim per si ens arriba un mal moment, que l'administració ja s'encarregarà de nosaltres. I la gent pensa que si té una malaltia anirà a la sanitat pública, que els seus fills aniran a l'escola pública, que si es queda sense feina ja cobrarà el subsidi d'atur i que de gran ja cobrarà la pensió. Després acaba resultant que hi ha llistes d'espera, que el nivell de formació de moltes escoles públiques és justet, que el subsidi d'atur és escàs i curt i que les pensions són, simplement, de misèria. Però aquesta és una altra història. El fet és que vivim en una societat, en un entorn polític, que ens diuen que no cal estalviar, que l'administració ja es farà càrrec de les nostres necessitats si venen mal dades. Com és evident, tanta despesa pública no és gratuïta. La paguem tots i cadascú de nosaltres a través dels impostos.

la sobrietat | OPINIÓ 23 valors

De mica en mica aniria fent l'aixovar- llençols, tovalloles,....- però després n'hi haurien de quedar per arreglar la casa, per l'àpat del casori, etc. Primer calia anar fent calaix i després, amb tot allò que anés estalviant cada dia, podria anar comprant totes les coses per a parar una nova llar; però si les vendes no anaven bé o s'ensopegava una mal anyada, tots els estalvis se n'anirien en orris i caldria començar de nou...

Aquells temps d'estalvi i d'esforç per a comprar tot allò que era tan necessari per a la vida quotidiana, s'han esfumat. A partir dels anys vuitanta, la targeta de plàstic entra als nostres moneders i esdevé la nostra carta de bescanvi, però compte, Maria Carme Maltas Maria Carme Maltas és economista "El temps d'estalvi i esforç per a comprar allò necessari per la vida quotidiana s'han esfumat"

És cert, el consum, des del punt de vista econòmic és un dels agregats que intervé més positivament en l'increment del PIB, ja que a més consum, més producció i a més producció, més ocupació, tot i que la cadena no sempre es mostra tan lineal; però sí que un dels elements que va créixer les economies dels països és, o bé el propi consum intern, o el consum exterior, que comportarà un augment de les exportacions i per tant de la producció.

Però concloure que per a poder créixer econòmicament ens cal consumir més, seria una raó massa fàcil per a justificar el consum desmesurat al que molts ens aboquem i més encara si es tracta d'un consum a crèdit.

AAAAA

Els jornalers de casa l'àvia, com així s'anomenava els homes del camp dels anys seixanta, i molts altres treballadors, quan cobraven el dissabte, normalment donaven la setmanada a la dona, alguns però es reservaven una petita part per comprar un parell de paquets d'Ideales que fumarien al llarg de la setmana, o potser per prendre un got de vi amb els companys, al vespre, tornant a casa. D'aquella setmanada les dones també en feien unes petites partions: per al menjar, per a la casa i per anar pagant aquell electrodomèstic que havien comprat ja feia mesos; aviat, quan tindrien la cuina de dos fogons pagada, es podrien engrescar a comprar una nevera elèctrica, i després... Això sí, calia ser molt rigorós amb els pagaments "de fiador", si et saltaves una setmana ja mai més et fiarien i aleshores no podries comprar res més fins que tinguessis tots els diners: cash, que en diuen ara. Aquesta era una de les primeres "fórmules de crèdit" de moltes botigues d'aquella època i de "fidelització del client", com diuen ara les entitats financeres. Si anaves pagant, de mica en mica, podries anar comprant tot allò que t'ajudaria a viure una mica millor; però calia anar separant aquests diners de la setmanada, no s'hi valia badar.

Per altre costat, seria absurd negar la possibilitat de comprar a crèdit com feia tanta gent als anys seixanta, però el nivell d'endeutament-atrapament al qual molts estan sotmesos és una càrrega emocional massa forta per a la nostra societat. Moltes famílies es troben enganxades i la seva estabilitat penja d'un fil; si es produeix algun retard en algun ingrés o s'acaba la feina quan ningú no s'ho esperava, la situació esdevé dramàtica i no hi ha targeta que valgui. Les conseqüències d'aquesta "suspensió de pagaments familiar" poden ser nefastes.

24 valors OPINIÓ | la sobrietat

Viure a crèdit?

és un canvi que no té lloc fins d'aquí a unes setmanes i ens comencem engrescar i a engrescar, tant, que quan la nostra targeta s'activa a primers de mes, el resultat és que s'emporta tot allò que encara no fa un moment ens han ingressat al nostre compte: en un tres i no res la targeta de crèdit s'ha emportat tot el nostre salari. Aleshores comencen unes setmanes nefastes i de maldecaps: de com ho faré per a comprar això i allò; no hi ha manera d'estalviar res, perquè tot ho compro a crèdit, fins i tot les vacances d'estiu! Comprar a crèdit ha esdevingut d'allò més banal. Ara, ja no hi ha diferències entre targetes clàssiques i targetes "oro", aquelles que quan les treies al restaurant o a la botiga ningú gosava comprovar si era falsa o no, perquè quedava malament. Ara, tot és més fàcil, perquè si se t'acaba una targeta - o te l'engoleix la bústia del caixer- te'n vas a una altra entitat financera i te'n fan una altra, i tot són facilitats per a col·laborar en el consum.

L'àvia Antònia patia quan el cel anunciava una pedregada i tota la collita quedaria malmesa, perquè aleshores tot allò que li feia il·lusió de comprar per a la casa hauria d'esperar un any més; però l'àvia Antònia no havia de patir mai pensant que aquell mes quan li ingressessin la paga, no en tindria prou per a pagar tot aquell munt de coses que havia anat comprant i comprant i que aleshores el seu compte quedaria en números vermells i que potser li retirarien el crèdit... L'àvia Antònia, a mig matí, mirava el calaix i aleshores decidia si podia comprar les tovalloles avui o esperava la setmana entrant. mig matí, quan l'àvia Antònia ja havia fet prou calaix li deia a la veïna que li vigilés una estona la parada, mentre ella anava a comprar quatre coses que li feien falta; no s'ho gastaria tot, sabia que havia d'anar guardant uns diners per a pagar els jornals dels dissabtes -tot i que ben dit eren les setmanades- i també havia d'estalviar uns quants diners per quan els nois es casessin.

BERUMEN, SERGIO. Introducción a la economia internacional. Esic Editorial. 2006. GALAZ, CATERINE. Economia solidària: de l'obsessió pel lucre a la redistribució amb equitat. Ed. Icaria. Barcelona, 2006.

FRANK, ROBERT. Microeconomia y conducta. McGraw/ Interamericana España. Madrid, 2005. GARCÍA-DURAN, Raul. Catorce temas para entender la economía. Ed. Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona, 2006.GASOL, ANTON. Tal com jo ho veig. Ciutadans i economia, avui. Ed. Mediterrania. Barcelona, 2004. LEVITT, STEVEN. Economia freaky. Un economista provocador explica la cara oculta de la realitat. Col·lecció Obertures, nº 19. Edicions la Campana. Barcelona, 2006. PUGA CASADEMONT, JOAN i BELMONTE SOCIAS, RAFAEL. Aprendre a gestionar tus ahorros. Ediciones Paidós Iberica, SA. Barcelona,UINTANILLA2006.PARDO, ISMAEL. Psicología y economía. Ed. Universitat de València. València, 2005. SALA MARTÍN, XAVIER. Economia liberal per a no economistes i no liberals. Col·lecció Focus, nº 9. Barcelona, 2005.ULRICH, HEMEL. Valor y valores. Deusto Ediciones. 2006.

la sobrietat | OPINIÓ Dedicar-se a comptar el nombre de vegades que Google té indexada una paraula no té perquè ser altra cosa que un divertiment per airejar el cervell. Tanmateix, feta la comprovació amb conceptes reiterats en el Valors d'aquest mes, trobem el següent: en català la paraula " crèdit" apareix citada al Google 684.000 vegades mentre que "estalvi" només 63.000. En castellà, del terme "crédito" n'hi ha 3.460.000 referències mentre que d'"ahorro" n'apareixen 1.960.000. I posats fer la prova en anglès: "credit" apareix 589.000.000 vegades i "savings" 199.000.000. De l'observat, en podem extraure les següents apreciacions: A la major part del món predomina el crèdit sobre l'estalvi però cal tenir en compte que la taxa d'endeutament dels catalanoparlants supera més de tres vegades la dels anglòfons i en més de sis vegades la dels castellanopalants. Aquests indicis -d'altra banda poc científicsens poden fer pensar que practicar diferents llengües pot ajudar a reduir la quota de la hipoteca i dels diferents préstecs pendents. Serà veritat?

GOOGLEJAR | MARC DE SAN PEDRO Qüestió de llengües AdreçaNom Codi Postal FormaCorreuPoblacióTelèfonelectrònicDNIdepagamentAtravésdelBancoCaixa(omplelesdades bancàries) Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista) DADES BANCÀRIES Nom de l'entitat Adreça Codi Postal Població Titular del compte Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura butlletaaquestaEnvia al carrer Sant Josep 18-20 08301 Mataró DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT DE 32 EUROS butlleta de subscripcióvalors TAMBÉ MITJANÇANT:SUBSCRIURE’TPOTSTELÈFONTrucaal620.749.138(dedillunsadivendresde9a21h)WEBOmpleamblestevesdadeslabutlletaquetrobaràsa valors.orghttp:// EnviaFAXla teva butlleta al 93.798.62.59número per saber-ne més 25 valors

26 valors Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering

VIATGES | ITÀLIA I ALEMANYA U De la Llombardia a l'Hansa una porta fortificada amb dues grans torres bessones. I a la Marienkirche encara es pot contemplar al terra l’espetec de les campanes de l’església al caure al terra a causa d’un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Amb el tren podem arribar-nos a una altra ciutat de l’antiga Hansa, Rostock, al mar Bàltic. Té els mateixos habitants que Lübeck, però va pertànyer a la República Democràtica Alemanya (comunista). L'època de la reunificació va significar un augment de l'atur i un sorgiment de grups neonazis, però actualment les condicions de vida de la ciutat tornen a millorar i l’embelliment d’edificis, places i carrers ha fet que torni a ser una ciutat bonica. Una dada: la universitat de Rostock va ser fundada al 1419 i va ser la primera del nord d’Europa. Un recorregut per la ciutat: el port antic, el passeig marítim, la catedral de rajola vermella que des del 1472 funciona un rellotge astronòmic... Un bon lloc per passejar és l’antic barri burgès, ara restaurat. Com totes les ciutats de l'extinta RDA, l’allotjament i el menjar són més barats. J. AMARGANT A Lübeck se la coneix com la reina de la lliga Hanseàtica perquè era la capital d'aquesta agrupació

PROPOSTA: Girona-Bèrgam-Lubeck-Rostock-Girona. PRESSUPOST: Agafant els bitllets d'avió en Ryanair amb temps, set dies pot sortir per 300 o 400 euros, tot depèn de l’allotjament. la Imatgefitxade la plaça central de Bèrgam.

Imatge de Lübeck des del riu Trave. Q. AMARGANTna ciutat molt bonica però desconeguda és Bèrgam, a la Llombardia, a cinquanta quilometres de Milà. Des de fa pocs anys, amb Ryanair i des de Girona, t'hi plantes amb una hora i mitja. La ciutat antiga es troba damunt d'un turó. Cal dir que, encara que sembli estrany, durant més de 350 anys Bèrgam va pertànyer a la República de Venècia. Les imponents muralles que s'aixequen per damunt de la ciutat moderna es van construir durant aquesta època veneciana.

Entrant per la porta del mig de la ciutat antiga et trobes l'imponent edifici del seminari, on va estudiar Angelo Giussepe Roncalli, el que va ser al cap dels anys el Papa Joan XXIII. Des del passeig que voreja la part alta de les muralles es pot gaudir d’una vista esplèndida de la ciutat moderna, els seus jardins i les grans planures que l’envolten. Les portes per entrar la ciutat antiga tenen noms de sants: Jacob, Agustí, Llorenç, Alexandre... Per la porta de sant Agustí ens trobem tot de carrers drets i estrets que porten al funicular. De sobte trobem la plaça Vella, la biblioteca cívica, la plaça del Duomo, on es pot veure en perspectiva el monument més important de la ciutat, la Basílica de Santa Maria Major, del segle XII. Diu la llegenda que de qualsevol finestra oberta del conservatori de música surten notes musicals que recorden que hi va estudiar Donizetti. De nou agafem l’avió de Ryanair que ens portarà a Lübeck, prop d’Hamburg. De 210.000 habitants, a Lübeck se la coneix com la reina de la lliga Hanseàtica perquè era la capital d’aquesta agrupació de ciutats que van dominar el comerç del mar Bàltic del segle XII al XVI. Amb els seus bonics edificis de pedra roja, és una de les joies del nord. El seu nucli antic es troba enmig d’una illa del canalitzat riu Trave, que desemboca al Bàltic. En aquesta ciutat-fortalesa es pot visitar l’Holstentor,

Q. AMARGANT

propostes amb valors valors

propostes

MÚSICAIdesprés de l'MP3 i E ràcies a la itinerància de les exposicions de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, hem pogut veure a diversos indrets l'exposició de gravats de Josep Guinovart, la majoria d'ells corresponents als anys vuitanta. La crítica ja ha destacat el valor intrínsec d'aquesta tria, la seva originalitat i, per tant, la importància dels gravats per acabar de fer una arrodonida idea del que ens proposa un dels millors artistes catalans, com passa quan altres grans artistes s'han acostat a aquesta tècnica (ho vam veure fa poc amb Rembrandt). Especialment ens convida a veure la part més reflexiva. Jo m'hi apunto.

I el primer que veiem és una manera de reflexionar, diemne, dialèctica. Ho és cromàticament, on predomina el característic blau de Guinovart (motiu d'una altra recent expoxició), el blau de l'aigua, del cel, de les finestres, d'allò que flueix amb l'aire, també el blau del sexe i del desig (per exemple: sèries Figueres de 1989, o Llaucets de 2004, o la peça La joie de vivre de 1997), en diàleg amb els colors terrosos, l'ocre dels deserts i el marró del fang (per exemple, la sèrie Fang de 1982), els llots de la misèria i de la suor, el fang de l'esquitx i la protesta, la solidesa de les pedres, pedres de terra i memòria, el roig de la sang vessada. La dialèctica s'estén en el terreny conceptual, també, on Guinovart sembla dir-nos que les coses, els objectes, les imatges, no les podem entendre sense reformular-les. Com si haguéssim de prescindir un moment d'aquella proesa del cervell, que associa en dècimes de segon l'objecte amb una idea per estalviarnos feina ja enregistrada. Feu la prova: en la penombra, per exemple, les coses no sabem massa què són i el cervell 28 valors l clàssic català que cada any puja a l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya, amb cert protagonisme i buscant una àmplia acceptació popular, ha estat enguany En Pólvora d'ÀngelTragèdiaGuimerà.odrama, com són sempre les seves obres, En Pólvora té com a rerafons argumental un problema social, sempre vigent, el del poder i la diferència de classes; i com a escenari una fàbrica tèxtil, treball que aleshores representava tenir un plat a taula, més o menys segur, per a una gran part de la classe obrera. L'obra té escenes i personatges que semblen extrets de Terra baixa o Maria Rosa, sense arribar, ni de bon tros, al dramatisme poètic i a la categoria d'aquestes. El decorat, perfecte, sembla totalment que estiguis al pati d'una fàbrica tèxtil. Bona la direcció i una mica irregular la interpretació. Julio Manrique sembla que no s'acabi de creure el personatge, que li sembla fet a mida si ens guiem per alguns dels personatges que ha interpretat a televisió. L'Anna Sahun també es veu desdibuixada. La resta d'actors estan correctes. Destaquen, Anna Güell, que està francament molt bé, i Marc Rodríguez, totalment creïble en el seu paper de Toni; sense dubte el millor de l'obra. De totes formes aquest text resulta interessant de conèixer, per ser l'autor qui és. Ara bé, suposo que quan aquesta obra comenci a fer gira per Catalunya resultarà impossible el trasllat íntegre del decorat, que en aquest cas és part molt important de l'obra, i la salva d'una gran mediocritat.

ncara que ens costi comprendre-ho, des de principis delsegle XX podem enregistrar i reproduir el so gràcies a diferents aparells. Per exemple, els pioners en la reproducció de música foren els clàssics tocadiscos. Després vingué el ràdiocassette, el discman, el minidisc i ara l'MP3 o l'Ipod, aquest darrer de la marca Apple. Des dels temps dels discs de pedra, les cançons es podien apreciar físicament, ja fos en un disc de vinil o en una cinta magnetofònica, en un compacte digital o bé una càrrega de minidisc. Però ara, podem tenir milers d'arxius digitals en mp3 (o bé en altres formats de compressió) en un aparell de tan sols 3 x 5 cm. L'era digital no només ha arribat a la informàtica o a la telefonia, també a la música. El pe ríode de les cançons digitals ha arribat a casa nostra des de fa

Teatre Nacional de Catalunya Gira a partir del 12 de gener: Sabadel (12, 13 i 14 de gener), Reus (17 i 18 de gener), Tarragona (26 de gener), Sant Cugat (19 de gener), Granollers (2 de febrer), Mataró (4 de febrer), Vildecans (9 i 10 de febrer). Pàgina web: http://www.tnc.es la fitxa

TEATREUnclàssic de Guimerà

GART

Captar l'alè

JOSEP MARIA CUSACHS

RAMON BASSAS 29 valors

l'església de Santa Anna de Barcelona arcelona m'enfarfega. Tanta gent, tants cotxes, tant soroll...Per altra banda, quan esporàdicament hi vaig, gaudeixo molt descobrint llocs, transformacions del paisatge urbà.... Sense anar més lluny, l'altra dia vaig anar caminant i badant des del barri de Ribera a la plaça Catalunya. Comparava cada cantonada amb la que recordava d'estudiant, i anys més tard, com a mestra de Socials, on m'hi havia perdut moltes vegades fent jocs de pistes amb els meus alumnes. Del barri de Ribera en deien el Born. El Fossar de les Moreres, abans passava desapercebut, de sempre lloc sagrat on es veneren els defensors de la Pàtria, ara a més és un dels punts on els guiris s'hi fan la foto de rigor. La bacallaneria de la cantonada s'ha transformat en un bar de copes i el colmado en una de les moltes botigues fashion. El Museu Picasso amb cua per entrar-hi. El carrer Princesa ple com un ou i no diem de la plaça del Pi, que segueix guardant el seu encant amb l'església de Sant Josep Oriol. Cansada de consumidors, vianants i altres espècies humanes que omplien a vessar els carrers estrets i amples, quasi extenuada de formar part d'aquella aglomeració típica de les festes nadalenques, entro en un petit passatge i trobo una placeta petita, un petit oasi: l'església de Santa Anna. Déu meu, quina joia, l'havia oblidat, recuperar-la va ser tan gratificant com qui troba aigua en el desert! Impossible de creure. Cert que tres cotxes aparcats et feien tocar de peus a terra, però l'indret enmig de la jungla sorollosa era un glop d'aigua fresca, entre la Plaça de Catalunya i Portal de l'Àngel.Com que estem en època de rebaixes i molts ben segur que anireu a la capital... creieu-me, si esteu tips de ser part integrant d'una elevada densitat de població, no us la perdeu. Potser trobareu algú com vosaltres que necessita espai, silenci enmig del garbuix i poder sentir el caminar de les formigues. Seieu descansant davant la façana, amb la reixa, aquell redós... quasi un miracle. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS B DEIXA'T PERDRE PER... s oasssses)aa

LAIA ALONSO

MARIA SALICRÚ-MALTAS

l'IPOD?

envia diverses imatges per classificar-les. Reformular els objectes vol dir aturar-se un moment a fer la guitza al cervell. I, dit amb títols dels gravats, representarem els objectes Com la roda (1982), Com la muntanya (1982) i veurem unes peces que són alhora Pedres i dents (1982). I tot això, on porta? Crec que a l'antiquíssima saviesa de contemplar els objectes, d'anar-los donant nom, de refer-los, de fer-los vinculants amb la vida i fer que entre ells i nosaltres apareixi quelcom nou. Com mostra el gravat Cal i ritme (1982), la vida és feta de matèria i de moviment (o de fang i alè de Déu, que diria el Gènesi), i el lloc de l'artista, segurament, deu ser aquell des d'on pot captar el moment en què aquest misteriós procés es posa en marxa.

L'espai ja no és un problemaescoltarpermúsica.

L'exposició Guinovart. Terra i memòria es pot visitar fins el 21 de gener al Museu de Mataró (Carreró, 17-19. Mataró). la fitxa uns 5 anys. Així mateix, els telèfons mòbils i els ordinadors portàtils també s'han anat fabricant cada vegada de dimensions més petites. Però què passarà després? Estem en un moment d'estancament tecnològic? Hi haurà un nou model de reproductor musical, encara més petit? O aquest suport no serà mai més físic? La resposta: un nou repte pel nou any que comença.

Joc a terra (1982).

Aquesta radioactivitat pot ser de diferents tipus segons quin sigui l'element: 30 valors per acabar...

ot rellegint el fil conductor de la revista d'aquest mes ,"Estirar més el braç que la màniga", se m' acut en aquest primer article d'aquesta nova secció de Valors pensar si allò que regeix el nostre funcionament neix de dins o de les exigències externes, que hem fet del tot nostres. Hi ha una part d'un mateix comandat pel "hauries de...". Els propòsits, les rutines diàries, les respostes que cal donar a les "demandes" que t'arriben de l'"altre", via família, feina, associació, ...a voltes, incrementen lenta i imperceptiblement el neguit, el malhumor, la tensió... És com un repic i un pes dins el propi cap. Malgrat tot, l'obligació en allò que esperem de la nostra pròpia resposta, et fa tirar endavant. Complir amb el propòsit pot esdevenir dificultós però finalment gratificant. Un cop satisfeta la resposta a aquest "hauries T Sostenir CANVIAR-SE JOAQUIM TRENCHS de..." ets digne de rebre l'amor d'aquest "altre". Has estat quasi perfecte .Quin descans! Hi ha un altre costat d'un mateix on brolla un jo aparentment més espontani. Emergeix amb força i energia. Les obligacions, quan són nascudes veritablement del propi interior, i no tant per la identificació a "l'altre" demandant, esdevenen desig i responsabilitat. Alegria i vitalitat acompanyen les seves directrius. I dins el propi cap ...garantia de creixement i llibertat. No tenim assegurat amb això, l'amor ni la quasi-perfecció, però si la tranquil·litat i la satisfacció personal, coherents amb el propi compromís vital. Complir amb el propòsit peròesdevenirpotdificultósgratificant

fins després de la primera guerra mundial, l'anyCom1918.jahem dit, el poloni emet partícules? Aquestes tenen càrrega positiva, de manera que interaccionen molt amb la matèria. Això fa que la seva toxicitat sigui de molt curt abast: les partícules només poden recórrer una distància molt petita abans no interaccionin i desapareguin; un full de paper les detura i no poden traspassar la capa externa de la pell. Ara bé, si l'element entra dins nostre i conviu amb les nostres cèl·lules vives (la capa externa de la pell són cèl·lules mortes), ja no hi ha full de paper i, per tant, queda en contacte amb les cèl·lules, destrossant-les. No existeix cap manera de fer-lo sortir i només podem esperar que s'esgoti. És per això que va ser impossible evitar la mort de Litvinenko, però alhora les institucions internacionals repeteixen que no hi ha perill de contaminació: encara que es trobin restes de Poloni 210 en avions que van passar per Barcelona o en molts altres racons, no cal patir, ja que les quantitats són molt petites. El poloni només és perillós si s'ingereix o si s'inhala en una bona quantitat. oques vegades un element químic havia estat tant de moda. Poloni 210. L'element radioactiu que va provocar la mort d'Alexander Litvinenko, exespia rus mort el passat 23 de novembre.

UN MATEIX |

Poloni 210

el desig PETITES COSES PER

El poloni només és perillós si s'ingereix o si s'inhala en una bona quantitat els més corrents són l'emissió de partícules (com el cas del poloni i dels altres nuclis pesats)? I l'emissió de rajos? Cada tipus provoca efectes biològics diferents.

La radioactivitat, o desintegració radioactiva, consisteix en la transformació espontània d'un element químic a un o uns altres elements químics. Aquesta transformació no es dóna en tots els elements, sinó només en els isòtops inestables, que d'aquesta manera tendeixen a l'estabilitat. Durant aquesta transformació, els elements radioactius emeten radiacions o partícules fins a convertir-se en plom, que és un element estable i ja no emet radioactivitat.

PL'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó

El poloni 210 és un isòtop radioactiu del poloni i és l'anterior al plom, de manera que és l'últim de la sèrie radioactiva que provocarà la reacció que emetrà radioactivitat. Va ser el primer element que van descobrir el matrimoni Curie, en veure que després de l'extracció d'urani (element del qual ja es coneixia la capacitat d'emetre radioactivitat), encara quedava radioactivitat al mineral d'on s'havia extret, senyal que hi havia un altre element que també emetia radioactivitat, fins i tot més que l'urani. L'any 1898, Marie Curie va decidir posar-li el nom de Poloni, en memòria del seu país, que al segle XVIII havia desaparegut repartit entre Prússia i la Rússia imperial d'aleshores. Marie Curie va anomenar Poloni el nou element per tal de recordar al món el desig d'independència dels polonesos. Una independència que, dit sigui de passada, no van aconseguir

existeix una cosa que no és ni el lloguer ni la compra?

31 valors SABIES QUE... | NICOLAU GUANYABENS

V e de molt lluny. Els romans l'utilitzaven i va prendre forma als temps foscos de l'època medieval. Es tractava d'un contracte especial pel qual una terra, un mas, un edifici o una finca era posseïda a perpetuïtat per una persona a condició que aquesta i els seus successors anessin pagant una pensió periòdica i fixa, anomenada "cens" al senyor que n'era l'antic propietari, el censalista. Podien passar anys i segles, i els successors del censalista podien anar rebent dels successors del nou propietari la mateixa quantitat anual, mai revaloritzada. En termes de segle XXI, seria similar a l'adquisició d'un pis a base d'una entrada i del compromís de pagar una mòdica i invariable quantitat anual pels segles dels segles, una mena de compra a terminis eterns. Lògicament, l'antic propietari es reservaria uns drets, el més important dels quals seria el de poder recomprar preferentment el pis en cas que es posés a la D'aquestavenda.mena de contracte, un híbrid entre compra i lloguer, n'hi va haver moltes modalitats segons l'època i els llocs. Es coneixia amb el nom de contracte emfitèutic, però a partir del segle XII a Catalunya s'imposà el mot "establiment". Fins i tot la concessió de la gestió de serveis com les fonts, les tavernes, les fleques, els molins, etc. es feia amb establiment. Més endavant, cap al segle XVIII, es generalitzà el contracte estrella que el substituiria: l'arrendament o lloguer. Vet aquí que al segle XIX encara es signaven establiments. Especialment quan s'urbanitzaven grans extensions d'hortes en ciutats que volien créixer guiades per un projecte d'eixample. El posseïdor del terreny parcel·lava i venia els solars resultants. Però molts dels qui volien adquirir una porció d'espai per fer-se una casa, de condició humil i mancats dels recursos necessaris, pagaven una entrada i es comprometien a pagar un cens que passaria de pares a fills. Avui encara es paguen censos irrisoris derivats d'establiments centenaris. I molt sovint ni es paguen, perquè el cost dels tràmits per cobrar pocs euros és superior al valor d'aquests euros, de manera que es dóna el cas de persones que desconeixen que la seva vivenda està subjecta a uns drets derivats d'un cens i que en cas que la vulguin vendre, per exemple, hi ha algú que hi té dret preferent a recuperar-la. La solució definitiva és la que intenten afavorir les lleis per tal de suprimir aquests contractes anacrònics: redimir els censos, arribar a un acord definitiu amb un pagament que cancel·li el pagament del cens d'una vegada perPertotes.cert, sabies que la teva vivenda podria estar subjecta als drets derivats d'un cens? esprés d'uns dies de vacances, de festes i d'àpats, de llums i de cants pel carrer i de regals. Tornar a la feina amb normalitat, amb ganes de complir amb els deures... ens hauria de resultar engrescador i gratificant. Sempre he gaudit molt del Nadal i del que representa. Des de menut he valorat extraordinàriament l'esperit de trobada familiar i amical propi d'aquestes festes i he procurat perpetuar els costums i les tradicions populars d'aquests dies. Sempre he preuat els records nadalencs d'infantesa i, d'adult, he maldat per mantenir entre els meus els valors universals que el Nadal comporta. Potser perquè em faig gran, perquè em sento superat -i de vegades engolit- per l'onada consumista inapelable d'aquestes dates o irremeiablement immers en una societat plena de contradiccions, el D Tornar a treballar PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN | RAMON SALICRÚ simple fet de tornar a la vida de cada dia, amb tota la normalitat del món, per a desenvolupar les tasques professionals o socials de cada moment, és quelcom que em rehabilita i que em fa sentir realitzat. Em sembla que una de les petites coses que es poden fer "per a canviar aquest món"... és allunyar la síndrome malèfica del després de les vacances, començar a treballar amb gust, sense recança i sense nostàlgia. Amb tota l'autocrítica constructiva, si es vol. Ens queden tres mesos de setmanes senceres, sense cap número vermell abans d'arribar a Setmana Santa. Tres mesos per a treballar i -per què no?- per pensar degudament en les noves petites vacances, per a preparar-les degudament i per a nodrir-les de contingut plaent. Escric aquestes ratlles el diumenge 7 de gener, al vespre. Demà tornaré a l'escola i procuraré fer-ho content. I evitaré tot tipus de lamentacions. Perquè, en el fons, poder treballar -sobretot si un treballa en allò que li agrada- és una manera de gaudir i de fer festa. Encara que sembli un joc de paraules inconsistent o un antagonisme de continguts. Som-hi ?

El pare, un cop descobert el secret, amb les mans brutes de

HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García Joan Carles González les mans duia amagat, formant com una petita catedral, com si algú volgués o pogués arrabassarli un tresor tan personal, un fosc ocell d'ales trencades, diminut, que s'havia desprès del cim més alt d'aquell hivern tan fred, caient a pes, com cauen les notícies doloroses i els vidres primers de la gebrada. Passà el nen amb el seu botí com un llamp per la cuina i la mare quasi ni el va veure, distreta en els seus quefers, entre paelles i cullerots, immersa en el de sempre, en les coses de cada dia, entre bafs d'escudella i una negror de monotonia solidificada als dits i la mirada.

UNA CARTA DES DE... l març de 2006 me’n vaig anar a Austràlia a millorar el meu anglès i a viure una temporada a l’estranger, una d’aquelles coses que havia volgut fer sempre i no havia fet mai. Portava quatre anys treballant a la mateixa empresa i ja feia temps que no estava satisfet amb el que feia; com anava la meva vida. Així doncs, després de reflexionar-ho molt, vaig decidir deixar-ho tot i iniciar l’ "aventura”. El destí era Sydney, la ciutat més gran d’Austràlia, on vaig viure sis mesos. Primer vaig treballar en un forn de pa industrial i després en una empresa telefònica fent telemàrqueting. Un parell de feines molt diferents del que jo havia estudiat i del que havia fet en la meva trajectòria laboral. Tanmateix, un parell d’experiències que mai oblidaré i que m’han ajudat a valorar el fet d’haver estudiat i a fer-me una idea del que és ser immigrant i del que vol dir treballar en una fàbrica en el nivell menys qualificat. Després d’estar a Sydney, vaig concloure que ja no tenia gaire sentit per mi JosepÀsiaNovellas, artista E A

I quan va poder volar, ho feia des dels mobles fins a l'espatlla del menut, que reia i cridava, girant sobre si mateix. La mare, des de la cuina el renyava: "Aquest enrenou!", no gaire enfadada. L'ocell cantava. El nen li ordenava: "Vine!" I aquella boleta de plomes calentes anava com per art de màgia fins a ell, fent giragonses alegres dins l'àmbit calentó de la cambra.

Boira estripada per"Iacabarquanva poder volar, ho feia des dels mobles fins a l'espatlla del menut, que reia i cridava, girant sobre si mateix" feina i negre avorriment, va dir: "Aquest es mor, ja veureu com es mor", volent fer veure que ell en sabia molt, que era per sobre de moltes coses del sentiment. I girà l'esquena, deixant al noi un no-se-què de desil·lusió al cor, com un greix en una paret. I es retirà al seu no-res de dies, hores i minuts fets com de pedra calcària, arraulit al seu racó, ordenant les seves buidors.

El nen, però, decidit, emprengué la feina d'acomodar el malalt a la seva habitació, posant-lo a prop del seu propi llit mateix, a la capsa de cartró damunt d'una cadira, des d'on podria observar-lo mentre s'adormia.

Després, en la intimitat de la seva cambra, i sense necessitat de còmplices ni d'ajuda, que tampoc en desitjava, buscà una capsa vella d'aquelles de sabates, que trobà tot seguit, i on acotxà l'ocell, s'aturà més tard a pensar quin hauria de ser el pas següent per revifar-lo, ja que, mort del tot, no ho estava. I deduí que li hauria de donar alguna menja. I se n'anà a buscar cucs a la vora del riu, abrigant-se bé, que la tarda queia i la boira també, compacta com una pell de llangardaix, humida com la bava que damunt les pedres va deixant l'hivern quan passa. Tornà a la casa amb una carrera de meteor que féu que la mare mogués el cap i digués: "Aquest nen..", i entregà la troballa a l'ocell moribund, que s'empassà la pitança en un tres i no res, agraït, tremolant des de les plomes fins a l'esquelet.

I el nen mirava amb els seus grans ulls verds com poc a poc l'ocell s'anava refent. Primer va alegrar la mirada, després, dies més tard, alegrà el plomatge. El nen assistia a una meravella el renaixement espectacular de l'ocell, que es va anar engreixant fins que un dia va piular, primer amb timidesa i després amb alegria. El nen li llençava petons amb les mans, imaginaris. Sentí plomes a l'ànima i féu salts incontrolables. L'ocell s'havia recuperat. En els seus ullets negres com dos puntets de carbó s'hi llegia un món d'agraïment.

I l'au passà la primera nit i el primer dia sense morir-se com havia vaticinat el pare amb tant de convenciment. I el tercer i el quart també, a la seva capsa, abrigat sota un mitjó vell.

I tan feliç va arribar a ser l'ocell, que arribat l'estiu, amb la

Joan Carles González és poeta i escriptor que fugís allò a què ell havia donat vida. - Així n'aprendrà, què carai!El pare fumava una cigarreta vella que li penjava del llavi i mastegava les paraules que només ell mateix sentia, perquè ningú més les escoltava. La boira s'anava aixecant i, alhora, s'estripava en porcions que desapareixien, girant sobre si mateixes, com aquelles fraccions d'hivern que veiem si tenim els ulls oberts, que volen i s'endinsen per tot arreu . El nen llançà amb ràbia el projectil. L'ocell rebé l'impacte i caigué de l'arbre, amb el diminut crani esberlat com una magrana madura. El temps s'havia detingut. Es podria dir que el món tremolà en un instant amb la topada d'aquell cos sense pes amb el terra.

L'he tocat! L'he tocat!- reia ara. I la mà inclement de la vida passava un full més del llibre de les coses, la mateixa mà que de vegades recull pedres del terra per llençar-les. Saltironava el nen, mogut per sensacions noves. Havia passat el full del gran llibre de les ànsies. El pare tornà dins la casa. La mare deia que sí amb el front però no mirava, immersa potser en el castell de tantes paraules com callava. L'ocell morí sense comprendre, apagant-se com una petita flama. Els designis del que és sagrat, de vegades no són fàcils d'entendre. Molt més si ets un ocell que un dia va caure d'un arbre. Dalt de les muntanyes, molt lluny, més enllà de l'esquelet prehistòric de la ciutat i les fàbriques, la boira havia fet un cert moviment. No sé si pujava o baixava.

- Se me n'ha anat l'ocell! Se me n'ha anat l'ocell!- cridava el nen amb angúnia, xocant amb la vida a cops de cap. Sortí el pare. S'estava afaitant i es rentava les mans amb un drap. Somreia per dins. Així és com aprèn la canalla, a cops de mall. - Que t'has de refiar de... El nen duia un nus a la gola i una ira de mascle al ventre. Agafà una pedra. A l'au li brillaven els ulls de felicitat quan mirava des de dalt els moviments del seu déu de pocs anys. Al nen li saltaven espurnes d'odi de les galtes. Plorava i les seves llàgrimes eren agres.

Els petits músculs es tibaren i a la boca li naixeren tensions d'odi, com en el David de Donatello. Estava decidit a no permetre estar a Austràlia i vaig decidir anar al sudest asiàtic. Volia veure alguna cosa diferent. A l’Àsia, com a Austràlia, hi havia d’anar sol, però no era el mateix. En aquella ocasió, deixava els paràmetres coneguts del món occidental, per endinsar-me per primera vegada en l’Orient. El meu equipatge: una motxilla, un calendari poc clar i una guia de la zona. Visitar Tailàndia, Vietnam, Cambotja i Laos em feia molt de respecte. Allò desconegut fa por, però totes les pors estan en el nostre cap. El setembre vaig aterrar a Bangkok, la capital de Tailàndia, on vaig passar quinze dies aprenent a fer massatge tailandès i massatge de peus. Després d’aquesta etapa establert a Bangkok, vaig volar cap a Hanoi, la capital de Vietnam. És en aquest punt quan va començar el meu viatge de veritat. Des de Hanoi, al nord de Vietnam, vaig viatjar en bus fins al delta del Mekong, al sud, fent algunes parades en ciutats costaneres. Des de la Coxinxina (que és al sud del Vietnam) vaig anar a Cambotja, on vaig passar vuit dies. Després vaig arribar a Laos a la zona de les quatre mil illes del riu Mekong, un paratge singular. Passats uns dies allà vaig creuar Laos seguint el riu fins arribar al nord de Tailàndia a Chiang Mai. D’allà vaig saltar a Koh Chang, una illa al sud de Tailàndia, des d’on us escric. Pràcticament, el meu viatge ja ha acabat. Aviat tornaré a Bangkok per volar cap a Barcelona. De tots els paisatges, temples, mercats, runes, etc... que he vist, no n’hi ha cap que m’hagi interessat més que les persones que he conegut. L’eix central del meu viatge és la persona. Jo mateix (la meva circumstància), els altres viatgers que m’han acompanyat i tots els habitants de l’Àsia que he conegut. El paisatge humà és el més interessant. Us ho asseguro.

finestra oberta, va voler demostrar com s'estimava aquell nen que li havia retornat l'ànima, que l'havia rescatat del món dels ocells morts. Se n'anà volant amb intenció de tornar, això sí, fins a la branca més alta d'un arbre i tot en ell era alegria i ganes de viure, colors i piuladissa. El nen, astorat, sense comprendre, anà a buscar-lo. L'ocell creia que estaven jugant. El nen creia que l'au s'havia escapat.

El primer dia que va entrar a l'hemicicle del Congrés dels Diputats després de ser escollida.

Tots els escrits que es presenten al Congrés passen per la Mesa i nosaltres decidim si són admesos o no, i com. Després prenem tot tipus de decisions administratives i organitzatives, respecte al funcionament de la casa, des de si modernitzem l'hemicicle ficant terminals d'ordinadors en els escons o si admetem a tràmit el Pla Ibarretxe, fins a la cistella de Nadal.

PER JOAN SALICRÚ

"Sempre he considerat la política com un instrument de transformació social"

"El Congrés és un edifici antic, que impressiona i et trasllada a la serietat i rellevància del càrrec"

La condició de membre de la Mesa del Congrés va ser una sorpresa per a mi. Normalment formes part de la Mesa quan tens ja experiència com a diputat. Donada la meva inexperiència, formar part del govern de la càmera ha significat haver d'amoment

prendre tot molt més ràpid que la majoria, em conec el funcionament del Congrés i les seves normes com si portara molts anys, però és que no he tingut més remei, donada la presa de decisions quotidianes que com a membre de la Mesa et corresponen és imprescindible.

Quan va saber que seria diputada? S'ho havia pensat mai que un dia ho seria, ni que fos en somnis?

valors om recorda el primer dia que va entrar al Congrés dels Diputats, a l'hemicicle? Ho recorde en l'emoció de començar una nova etapa marcada per un gran repte, estar a l'altura de la responsabilitat que suposa ser diputada per Esquerra Unida. El Congrés és un edifici antic, sobri, que impressiona i et trasllada la serietat i rellevància del càrrec. Quines sensacions va tenir?

En què consisteix la teva feina com a secretària de la mesa del Congrés?

No t'enganyaré, era un somni de joveneta però que quan creixes se t'oblida, fins que un dia et truquen de sobte i et diuen que sona el teu nom, i comences a rebre trucades de molta gent que et manifesta el seu recolzament. Porte militant a Esquerra Unida des dels divuit anys en responsabilitats internes no retribuïdes. Sempre he considerat la política com un instrument de transformació social, de conquesta de drets.

A més a més resulta que vostè està a dalt de l'estrada, a la Mesa del Congrés, perquè n'és una de les secretàries. S'ho esperava veure-ho tot, a més a més, des de la presidència?

Dins el palau dels lleons | Isaura Navarro. Diputada al Congrés per Izquierda Unida.

Però a Esquerra Unida la decisió la pren una assemblea, en la qual es presentaven vuit noms. Es va votar i van decidir que fóra jo, eixe és veritablement el moment de l'impacte, allà te n'adones compte que no té marxa enrere i que hauràs de visitar sovint Madrid.

Sobretot tenia ganes d'aprendre molt ràpidament, de saber tant on estaven les sales (el Congrés és un laberint) com el funcionament, organització, treball, observava i ho apuntava tot en la meva ment. Hi havia entrat mai abans, de visita? No, mai, la veritat. Ha estat el dia més important de la seva vida, de moment? Evidentment és un dia important, on comença la renúncia a la teva vida privada. Cada dia tens un nou repte per davant, que és ser part de la veu d'una força política minoritària que no té l'acolliment dels mitjans de comunicació i que representa interessos oposats als de les forces establertes però que representa precisament els interessos del ciutadans, els seus drets i la seva força i necessitat de ser escoltades. No és fàcil.

En què ha variat la seva percepció respecte la feina que fa un diputat al Congrés? Té moltes variables. No té res a veure la tasca que fem els diputats de grups menuts en relació als grups grans, PP i PSOE. Qualsevol pot comprovar-ho a la web del Congrés

34 valors perCacabarElseumomentVALORS:

"La major part de la feina és invisible, el que no tinga un titular als mitjans no ha existit" (www.congreso.es).

És dur. Significa una renúncia a bona part de la teva vida personal, perquè quan tornes a la teva ciutat et passes els caps de setmana fent xerrades, actes, entrevistes amb les plataformes ciutadanes i un llarg etcètera que et deixa poc temps per a tu, per anar al cine o trobar els teus amics. Per la seva part, Madrid és molt dura i com que tenim tanta feina, tampoc la pots gaudir. A les vuit, quan comencen els espectacles normalment ets encara a l'hemicicle. Però és un treball emocionant i que com experiència temporal val la pena.

Quin dia o dies destacaria de la present legislatura?

Ha hagut de sortir a defensar alguna moció o iniciativa davant el ple de la cambra? Com s'hi sent? Ho faig una mitjana de tres vegades per setmana. És un lloc solemne i ho saps. T'estan gravant les càmeres i tot el que digues estara per sempre en les actes del Congrés. Cuides què dius i com ho dius. Al principi impressiona, i després t'hi acos-tumes, però sempre conscient de la rellevància que té.

És una de les coses que impressiona molt al principi, per exemple quan en Rubalcaba era portaveu, sovint el veies pels corredors parlant amb en Zaplana i després tots patíem la posada en escena de l´hemicicle. La premsa també en té molta culpa; és el que més compra. Es fa per escenificar l'enfrontament polític i jo crec que especialment ho fa la dreta per a desmotivar el vot de l'esquerra. Són els que més la monten i la intenció és que la gent desconfie de la política i de la utilitat dels polítics. El que volen és que no votes i fer-se amb el

poder polític absolut. Ja vàrem conèixer Aznar...

A la gent li costa entendre que els polítics es tirin els plats pel cap a l'hemicicle i a fora la majoria es tractin amb total naturalitat. Què n'opina de la dimensió teatral de la política?

per acabar perfilLavalenciana Isaura Navarro, nascuda el 5 de novembre de 1973, soltera i sense fills, és des de març de 2004 una de les cinc diputades del grup Izquierda Verde (que formen Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya Verds). També ocupa el lloc de secretària quarta de la Mesa del Congrés. A més, és portaveu de vuit comissions molt diverses, entre les quals Justicia, Interior, Administracions Públiques i Reglament. Llicenciada en Dret, és membre de la presidència de IU. C.

L'aprovació del matrimoni gai va ser prou emocionant, jo era portaveu per IU i va ser un orgull per a mi posar-li veu a un moment històric, culminació d'anys de lluita.

Com és portar una vida a mig camí entre València, la seva ciutat natal, i Madrid, on passa gran part de la setmana?

35 valors I. N.

Els diputats de grups grans fan menys i sovint no estan en els debats, treballen sobretot els portaveus que estan molt especialitzats en un tema. En canvi, en els menuts com que sempre ets portaveu de comissió i ho ets de diverses... no pares de treballar: preparar-te intervencions, lleis, reunions... Treballe dotze hores al dia i de vegades no tinc temps ni de dinar. En un matí passe de defensar que no es faça el trasvassament del riu Xúquer a demanar que traguen els guarda-rails de les carreteres a preguntar-li al ministre per què no desmilitaritza la Guàrdia Civil. En canvi, els diputats de grups grans s'ho poden prendre amb més calma. Se sent útil amb la feina que està fent? La major part de la feina que faig és invisible, tot allò que no tinga un titular als mitjans no ha existit. Però les lleis queden i quan aconsegueixes després d'una dura negociació, introduir canvis en una llei que milloren el text t'adones compte de la uti-litat de l'esforç que fas. Després d'aquest pas pel poder legislatiu podré recordar els avantatges legals que he aconseguit introduir en moltes lleis. Això dóna satisfacció, sens dubte.

Valors 34: La sobrietat necessària

Articles inside

momentVALORS | Isaura Navarro. Dins el

Una carta des de | Àsia. Pepe Novellas

Hi havia una vegada... | Boira estripada. Joan

Deixa't perdre per... | l'església de Santa Anna

Viure a crèdit?. Maria Carme Maltas

Viatge |De la Llombardia a l'Hansa. J. Amargant

Josep Monseny:"La nostra època tendeix més cap a l'excés que al defecte". Joan Salicrú.

Fòrum | Aliança de civilitzacions. Joaquim Valls Diners o perfum? Eulàlia Tort. Diàleg entre musulmans i

Josep Maria Ureta: "No hi ha morosos, però cal veure a què renuncia la gent per tornar un crèdit". Maria Coll.

Consum i diners. Oriol Varela

L'article del mes | Monuments dedicats al llibre

Editorial | Sobrietat econòmica