Valors 31: "Renegar de les tecnologies és no entendre la humanitat"

Page 1

"Després de la postguerra", de Joan postguerra","DesprésSalicrúdeladeJoanSalicrú

L'exministre d'Indústria i actual director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Majó, protagonitza un número dedicat al progrés GenísPerdreMayola:laporacantar valors

CATALUNYADETELEVISIÓFOTO: valors.orgvalors.org

L'ARTICLEL'ARTICLEmomentVALORSmomentVALORSDELMESDELMES

GenísPerdreMayola:laporacantar

"Renegar de la tecnologia és no l'essènciaentendrehumana" 2,50Octubre312006euros

"La magnanimitat",deJordiCussó DES DE L'ALTAR "La magnanimitat",deJordiCussó DES DE L'ALTAR

"Renegar de la tecnologia és no l'essènciaentendrehumana" III Núm. 2,50Octubre312006euros

L'exministre d'Indústria i actual director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Majó, protagonitza un número dedicat al progrés

valors Any

ENTREVISTA A J AUME B ERTRANPETIT · A RTICLES DE F RANCSC P ONSA , DAVID M ARTÍNEZ I T ONI CODINA

2411- Cada dia la humanitat fa un pas més. Progressem constantment. Les pel·lícules de ciència ficció de fa algunes dècades ens semblen absurdes per com imaginaven el futur. Però el progrés no beneficia a tothom i de vegades topa amb els nostres valors. Tot això ens porta a preguntar-nos: Progressem adequadament? 3 valors VALORS EN PORTADA 4 Editorial | Fem avui per millorar el demà. 5 L'article del mes | Després de la postguerra. Joan Salicrú. 6-7 Fòrum | Els miracles. Lluís Armengol. Segrest. Irene Terrón. Llavor d'eternitat. M.Rosa Recasens. Buscando el silencio en las canaciones. J. Romagosa-Nebot. 8 Des de l'altar | La magnanimitat. Jordi Cussó. 8 Fullejant el diari | Dues bales per persona. M. Masdeu. 9 Escala de valors | D????? sense "jo". Francesc Grané 9 La porta oberta | Els costos de la felicitat. Maria del Mar Galceran 8 Penso, doncs no existeixo | La memòria de les dones. A.Calls. 8 Contavalors| Ens hem sobrepassat. Xavier Manté. Progressem com cal? sumari | octubre 2006 PER MONOGRÀFICCOMENÇAR 11-24 Què entenem per progrés? 12-17 Joan Majó: "Renegar de la tecnologia és entendre l'escència humana" . J. Salicrú. 18 Progressa adequadament . Francesc Ponsa. 19 El progrés econòmic. David Martínez. 20-22 Jaume Bertranpetit: "Els avenços en el coneixement no es poden aturar, només les aplicacions". M.Coll 23 Primer les persones. Toni Codina. Inaugurem una nova secció a 'Per etimològicexplicaràJoanL'intèrpretacabar'.itraductorBaroncadamesl'origend'unmot. 30 Aquell que mira amunt PROPOSTES 25 Cinema |''Salvador'. J. Salicrú. 25 Ràdio |' Eduqueu les criatures'. Redacció. 26 Propostes atípiques | Deixa't perdre per una piscina. Eulàlia Puigderrajols. 26 Solidaritat | Estira el fil. Red. 27 Art | Tot recomença. Ramon Bassas. 27 Música | Flabiols a Arbúcies. M. Salicrú-Maltas 26 Llibres |Religions encara. Josep Maria Solà. 27 Viatges| Un país curiós. Joaquim Amargant 30 L'altra cara de la ciència | R,R,R. Núria Radó. 30 L'origen dels mots | Aquell que mira amunt. J. Baron. 31 Sabies que... | els indis dels EUA revindiquen l'illa de NY? Nicolau Guanyabens 32 Hi havia una vegada... | La maleïda història del Gatillop. Marina Guardiola. 32 Una carta des de... | Buenos Aires (Argentina). Sofia Quintana. 33 Petites coses per canviar el món | Dir: "Per molts anys". Ramon Salicrú. 34-35 momentVALORS | Genís Mayola. Perdre la por a cantar. Laura Arias. PER ACABAR... 34-35 Moment Valors AVÍS ALS LECTORS I SUBSCRIPTORS Tenim notícia que algun individu s'ha personat a diversos establiments i particulars com a comercial de Valors sense el consentiment dels editors d'aquesta revista. Preguem que qualsevol afer o denúncia en aquest sentit sigui denunciat trucant als telèfons 620.749.138 o al 646.474.452 o mitjançant un correu electrònic a redaccio@valors.org. El músic, Genís Mayola, explica com va perdre la por a Jara.gràciescantaraVíctor 3 valors valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina http://valors.orgweb: OPINIÓ Joaquim Brustenga i Toni Codina HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.) L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Joan Baron, Albert Botta, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Joan Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Lluís Armengol, Toni Codina, David Martínez, Francesc Ponsa, Sofia Quintana, Maria Rosa Recasens, Jaume Romagosa-Nebot,Irene Terrón. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita Tudela FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noya i Laia Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 Publicació adherida a: Número 31. Octubre 2006

Treballem amb el convenciment de que podem assolir una societat més justa i humana, i que els reptes que avui tenim plantejats serem capaços de superar-los entre tots. També es cert que alguns es deixen enganyar per postures catastrofistes i fatalistes i cauen en la fàcil temptació de fent una mirada enrera, afirmar que les coses abans anaven millor i que la humanitat no ha progressat gairebé res. Aquesta és una postura fàcil i enganyosa. No hi ha dubte que el nostre món està molt millor ara que fa cinquanta anys. També és veritat que hi ha molt per fer i que són moltes les tasques que encara cal realitzar. Però precisament el progrés, brolla de l’esperança, tan individual com social, que es mostra en el treball que fem en el present. Podem saber qui creu en el futur veient com treballa en el present, com s’ocupa de les persones, com afronta els problemes, com lluita per la pau, pel desenvolupament, etc. La societat del demà només es pot construir des de l’avui, i el motor que precisament ens mou a tirar endavant es que constatem ara que mica en mica anem progressant. Del Progrés volem parlar aquest mes a la nostra revista, però, no del progrés ubicat en el futur i que esdevé un mite de moltes societats, sinó com la capacitat de comprometre’ns amb un present difícil, que sovint no es com nosaltres voldríem, però que es possible canviar-lo i fer-lo una mica millor.

VALORS A LA BAIXA

Fem avui per millorar el demà

n un seminari sobre prespectives de futur, la targeta de presentació exposava entre altres coses el següent: “Els éssers humans no només tenim la capacitat d’entendre el món, sinó que també el volem treballar, viure-hi i viure’n. És a dir, les persones som éssers actius, actors del present i del futur. L’anhel humà de controlar-ho tot fa que hom visqui amb angoixa trepidant el desconeixement del futur. Les nostres planificacions, promeses i seguretats han generat ben sovint frustracions enormes i desencisos, a causa del desajustament entre allò que es projecta i els resultats obtinguts”.

4 valors VALORS A L'ALÇA

[El progrés brolla de l'esperança individual i social que es mostra en el treball que fem en el present]

Ens sembla molt acurada aquesta visió per entendre avui el progrés. Perquè malgrat el desencís provocat per les falses expectatives creades o pels poc resultats aparentment obtinguts, no hi ha dubte que en el fons tots esperem que demà les coses aniran millor.

“Els valors no es prediquen ni s'inculquen, s'han de viure com un estil de vida, com una manera de ser". Salvador Cardús. 'Avui', 5 de juliol.

E EDITORIAL

La Avui, 28 setembre)

d'octubre)(lamalla.net,Comerçproductesconsumeixenespanyolscent"Unsolidaritat:26perdelsjadeJust"2Labonaeducació:"Un73percentdelsmestresdesecundàriahanestatagreditsverbalment"(

LA FRASE L'ACUDIT. Àlex Valls

Tot, però, pot ser un miratge, perquè el representant serbi, tot i no ser del partit del criminal de guerra Radovan Karadzic, ja ha amenaçat amb forçar un referèndum d'autodeterminació de la zona sèrbia de Bòsnia si el copresident musulmà Haris Siladjzic insisteix en la idea de superar la divisió del país entre l'entitat sèrbia i l'entitat croatomusulmana -que a la pràctica són al seu torn dos miniestats-. Veurem, doncs.

I, per contra, com n'és de difícil tornar a reconquerir per a la causa de la convivència cadascun d'aquests cors. No hi ha, però, més cera que la que crema: cal confiar que les noves generacions, si la situació econòmica millora, vagin extirpant de la seva ment la divisió creada per la generació dels seus pares. Els costarà molt esforç -molt més del que costa viure separats- però qualsevol altre sortida seria donar la raó i el vist-i-plau als responsables de les massacres i les neteges ètniques de la guerra del 92 al 95. òsnia i Hercegovina ha viscut aquest 1 d'octubre unes noves eleccions generals, uns comicis marcats pel fet que el juny de l'any que ve la comunitat internacional deixarà de tractar aquest estat com un protectorat internacional i permetrà que els seus propis polítics condueixin els destins del país com ells creguin més convenient. Serà la primera vegada que això passi des de la firma dels acords de Dayton, signats el novembre de 1995 per posar punt i final a la sagnant guerra que va tenir lloc en aquest país balcànic entre 1992 i 1995.

Espanta, sincerament, adonar-se que el pitjor de la guerra no és la guerra en sí, els morts i els ferits que se'n deriven ni les destruccions materials. El pitjor de la guerra és el recel instal·lat als cors de tots els bosnians -si és que aquest concepte encara té sentit a aquestes alçadesi la profunda divisió entre les tres ètnies que teòricament composen el país. És estimulant veure, per exemple, com el pont vell de Mostar -destruït pels croatobosnians com a símbol musulmà el 1993- s'ha reconstruït i ara torna a fer patxoca fent de reclama de milers de turistes, però és decepcionant veure com els tres projectes nacionals conviuen -per dir alguna cosadins de Bòsnia absolutament d'esquenes i cada cop més allunyats entre sí. Veure com els serbis es repleguen amb els serbis, els croats amb els croats i els musulmans amb els musulmans. I veure tot això quan segueixes sense entendre què és el que separa els musulmans dels serbis i els croats, tres "pobles" que tenen el mateix origen ètnic -són eslaus- i que parlen la mateixa llengua -el serbocroat, diguin el que diguin els d'un bàndol i altre-. I adonar-se que allò que teòricament els separa -la religió- funciona en la majoria dels casos més com a background cultural més que com a pràctica religiosa.

Les eleccions han marcat un cert canvi de tendència perquè per primera vegada cap dels tres partits que fins ara havien dominat la situació del país -l'SDA essencialment musulmà, l'SDS serbi i l'HDZ croat- han aconseguit col·locar un representant seu a la troica que haurà de dirigir ara sí efectivament el país en els propers anys. En lloc d'això, s'han imposat tres candidats d'altres partits no nacionalistes o almenys més moderats, cosa que permet augurar que les coses poden anar millor a partir d'ara.

Sobta, adonar-se'n, en definitiva, de com és de fàcil sembrar odi en els cors de les persones, fer-lo fort i utilitzar-lo per atacar l'enemic.

La meva visió de la situació de Bòasnia està tamisada per les impressions de primera mà que vaig poder extreure de l'estada en aquest país el mes d'agost passat. Una visita amb sensacions contradictòries que m'ha fet reflexionar intensament sobre allò que se'n diu la postguerra i sobretot respecte el que ve després de la postguerra, és a dir, el moment de la suposada normalitat que mai no ho és, perquè la vida no pot tornar a ser normal després d'haver viscut una guerra civil com la que es va viure allà.

B L'ARTICLE DEL MES

allunyatscadad'esquenesabsolutamentBòsniaconviuenmusulmanscroatscomdecepcionatÉsserbis,idinsicopmés

Després de la postguerra

Joan Salicrú Joan Salicrú és periodista

per començar 5 valors

per començar 6 valors arrossegar per altres cervells que no paren de pensar perquè caiguem en el parany de seguir les seves idees, les quals més aviat des-trueixen la persona, en comptes de ferla crèixer perquè esdevingui major d’edat, ambQuèllibertat.podem fer per tenir l'agosadia de pensar? 1.Tenir consciència que tenim subordinat el nostre pensament. 2. Escoltar moltes veus sobre la mateixa

En aquells moments sentia Déu molt proper perquè Ell s'identifica amb els qui pateixen. I em preguntava, per què hi ha tant de dolor i de patiment al món? I també m'interpel·lava molt sincerament a mi mateix: estic contribuint a alleujar-lo o més aviat a augmentar-lo? Em sentia transportat a l'època de Jesús que, en arribar a cada poble, li presentaven tots aquells que, decebuts dels remeis humans, posaven la seva confiança en la força guaridora de Jesús. També aquí s'havien aplegat homes i dones d'arreu que confiaven en el poder i la misericòrdia del Senyor. Jo pensava: escoltarà Ell la seva Segursúplica?quesí, perquè Déu mai no rebutja una pregària humil que surt del cor. Potser la resposta serà diferent de la que esperaven, però la seva súplica no Lluís Armengol és director de l'Escola Activa de Pares del Clot

En el silenci podem trobar moltes respostes a les preguntes existencials bà-

Buscant el silenci

revistes, la premsa, drogues, etc), que ens marca puntualment el camí que hem de seguir. Som utilitzats, com aquells cotxes teledirigits dels infants, que van per allà on el nen vol. Crec que pensem, reflexionem i discernim molt poc amb nosaltres mateixos. Aquest, per mi, és el fet de pensar. Penso que només en honroses excepcions ens deixem arrossegar per la inèrcia i aquesta és contrària al fet de raonar. No tenim iniciatives pròpies, innovadores. No ens interessem pels canvis generacionals, culturals, religiosos, socials. Però jo em nego a creure que a començaments del tercer mil·lenni , l’home i la dona, dotats de raó, prescindei-xin d’aquesta i es deixin

Feia falta anar a Lourdes per obtenir-ho? És evident que no. Allò que és im-portant no és el lloc des d'on preguem, sinó la sinceritat i la confiança amb què ho fem. No obstant això, cal reconèixer que hi ha llocs que ens poden ajudar millor que altres a obtenir la disposició adequada. Van preguntar a un ermità perquè necessitava anar al desert a pregar, si Déu és a tot arreu. I va respondre: "Déu, efectivament, és a tot arreu, però jo no sóc igual a tot arreu".

La societat de finals del segle XXprincipis del segle XXI- en què vivim, s’està caracteritzant pel soroll i l’estimulació audiovisual cada vegada més imperant. Habitualment resulta difícil trobar espais silenciosos a les ciutats.

Els miracles

És cert. Això és molt personal i cadascú ha de saber buscar les condicions que més l'ajudin a trobar-se amb Déu: la natura, davant del Santíssim, el silenci d'un monestir, davant l'ordinador, servint els altres... Perquè únicament la seva força, i no pas el lloc, obren els miracles. On se'm fa més audible la veu de Déu? Aquest estiu he passat unes poques hores a Lourdes. No he tingut temps per presenciar la processó amb torxes ni la benedicció dels malalts. Però sí he pogut contemplar l'espectacle que més impressiona: la multitud de persones que van a demanar curació. Quant de dolor i també quanta esperança!

És una frase de Lluís Parera - escriptor i pensador de Sant Cebrià de Vallalta, treta del llibre Connexió amb el Planeta Harmonia (Ed.Els dos pins) I té raó. És ben cert que vivim en el primer món, on conscient o inconscientment, i fora excepcions, que n’hi ha, estem subordinats, rendint docilitat i acatament a aquesta societat que ens envolta (fama, diners, sexe, consum, spots publicitaris, televisió,

L'aventura de pensar per un mateix Maria Rosa Recasens

L’experiència meditativa de qui s’ha atrevit a escoltar el silenci amb certa dedicació ho demostra amb escreix. Què bé se sent una persona que ha estat una estona en els braços del silenci! La meditació, per tant, pot ser la salvació.

I, sembla ser, que l’ésser humà necessita tant el silenci com l’aire que respira. Per altra banda hi ha pensaments dispersos que s’encarreguen d’omplir el nostre interior, amb la qual cosa contínuament rebem atacs sorollosos que perjudiquen la nostra pau, des de fora i des de dins, fins i tot quan dormim... Hi ha salvació?

Jaume Romagosa-Nebot

Lluís Armengol deixarà Déu indiferent. La majoria tornen de Lourdes sense haver aconseguit la curació, però amb una esperança renovada. Hem descobert que la malaltia és un camí privilegiat per trobar-se amb el Senyor. I potser, fins i tot, se sentiran privilegiats. No és un miracle, això?

Meditar és una paraula que ve del verb llatí “medico”, que significa cuidar. Administrar remeis. Derivada d’aquesta tenim “medicus” que significa guarir, medicinal. Sembla ser, doncs, que la meditació és un acte terapèutic i guaridor.

“Ens sorprendà el poc ús que hem fet de la raó; alhora serem conscients, que la majoria dels actes de la nostra vida i les reaccions del nostre pensament estan subordinats a uns esquemes preestablerts per la societat que ens envolta.”

"Pensem, reflexionem i discernim molt poc amb nosaltres mateixos"

Jaume Romagosa-Nebotésmúsic

siques que solem fer-nos. Estar en silenci és cridar a la porta del meravellós temple de la pau i del coneixement. Ara bé, tot i trobar un lloc silenciós, tots sabem com de difícil pot arribar a ser al principi mantenir una actitud d’escolta silenciosa interna per un espai de temps de més de... Uns quants minuts? Totes les línies d’aprenentatge meditatiu proposen al principiant trucs diversos per aprendre a mantenir el cap centrat en alguna cosa (objecte, imatge mental, lletania...). Una vegada aconseguida la disciplina mental, podem abandonar-nos a l’acte meditatiu en si, a l’escolta, ja sense distraccions i participant tot el ser. Tant en la música com en la poesia es combina el so i el silenci. Quan més equilibri i bona proporció hi ha entre els dos elements, millors són els resultats, més bellesa i més sublimitat hi ha. Una per començar M. Rosa Recasens és escriptora i a les cançons

Irene Terrón mereixia. Aquí esdevé la pregunta: Ha d'existir una mena de dona? Això és deplorable… L'obsessió del segrestador per les dones reflexa un masclisme brutal…

Un segrest sempre és inhumà, injust i inexplicable, però en aquest cas la societat també és la causant de la seva actitud, ja que actualment el masclisme encara regeix en algunes cultures. Fins i tot d'una manera malaltissa i altament perillosa. cançó és un còctel de llenguatge musical i llenguatge poètic, en el qual la veu es torna un instrument d’expressió senadora formidable tant per aquell que canta com per qui l’escolta i especialment si la lletra està orientada a aixecar la consciència de la gent. Per tot això, una sessió de cançons silencioses és una proposta terapèutica i una proposta d’aprenentatge en l’escolta. Tant la música com la poesia, quan aconsegueixen elevar les nostres consciències es tornen magnífiques vies de contacte amb la pau i el silenci. Ens obren a tot tipus de percepcions, ens connectem amb una cosa que anomenarem “superior” per la seva aportació immediata de lluminositat, de tranquil·litat, d’emoció, de comprensió, de sanació.

Fa vuit anys, una nena que anava cap a l’institut va ser atacada per un individu en una furgoneta i se l’endugué. Quan ens assabentem d'un "episodi” així ens preguntem si estem segurs o hem de desconfiar de tothom. En fets així, -que ens porten a pensar sobre les raons que tenia el segrestador per capturar a una nena de només onze anys-, la societat també hauria d'assumir una part de la responsabilitat. Es comenta que el segrestador despreciava les dones, a més a més, potser hi havia certa declinació a la homosexualitat, però bo i així, va declarar que amb aquella nena volia modelar la mena de dona que es S egrest temàtica, saber contrastar-les i tenir un pensament propi sobre el tema. 3. Fer una escala de valors de tot allò que necessitem per ser, no per tenir. (No tothom necessita el mateix). 4. Tenir temps pel silenci i la reflexió. Hem de foragitar les presses. 5. No tenir por ni basarda de ser, potser, diferents de molta gent. 6. Posseir iniciatives pròpies i no prefabricades pels altres. Després cadascú pot afegir-hi el que cregui oportú per ell o ella. Si no som agosarats i no pensem amb el nostre cervell, s’hauran perdut, ara i aquí, dos valors molt necessàries: el pensament propi i el valor de ser agosarats. Irene Terrón és estudiant "La música i la poesia aconsegueixen que les consciències contactin amb la pau i el silenci"

Pel compositor de cançons d’aquest tipus l’experiència creativa, el simple acte compositiu, és ja una experiència d’obertura i d’aprenentatge. Inevitable és voler compartir això amb els altres. I d’aquí que neix-hi la voluntat de cantar per crear silenci. Quan escoltem una cançó que ens commou immediatament entrem en un tipus de vibració energètica clarament meditativa. Són uns tres o quatre minuts en el quals el temps pot desaparèixer per complet, la ment es tran"Tots sabem com de difícil pot ser mantenir una actitud d'escolta silenciosa" quil·litza. El llenguatge poètic cantat junt amb la melodia i l’harmonia musical que l’acompanyen ens provoca imatges mentals suggerents que desperten emocions, trenquen blocs energètics, produeixen comprensions súbites, proposen treballs interns pendents, mogudes insospitades, relaxació, introspecció, benestar, etc... Sempre que siguem capaços i vulguem aprendre a escoltar no només amb el sentit de l’oïda i amb una ment analítica sinó amb el nostre ser. Per això ens descalcem per relaxar la ment, ens estirem per relaxar el cos, creem un ambient de penombra per deixar que brilli la llum dins nostre, tanquem els ulls per exercitar-nos en l’escolta... Ens submergim en un viatge tranquil per l’interior de nosaltres mateixos! Només és necessari obrir-se i escoltar... que les cançons ens acompanyin en el camí del despertar!

7 valors

Però em dona la sensació que tots plegats hem esdevingut massa mesquins. No nego que aquest valor l’hem dut a terme, sobretot quan em volgut donar culte a Jorsi Cussó és arxiprest de Mataró i rector de la Parròquia de Sant Josep des de l'altar Cada any es fabriquen dues bales per persona arreu del món, suficients per aniquilar tota la humanitat. D’aquí ve la importància de la votació que hauria d’aprovar la resolució que posa les bases per a un futur tractat internacional sobre el comerç d’armes. Es farà aquest mes d’octubre durant la 61ena Assemblea General de Nacions Unides i serà decisiu el suport que donin els diferents països a aquesta resolució. Cal que més de la meitat dels 192 estats representats a l’ONU doni suport a l’adopció del tractat i aprovi la creació d’un grup d’experts que treballi en l’elaboració. Marta Masdeu fullejant el diari Marta Masdeu és periodista Quan hem de resoldre els problemes de la humanitat no tenim idees Cada minut és assassinada en algun lloc del món una persona

Déu i hem construït arreu de món uns temples de gran bellesa i magnanimitat, fins a l’extrem que molts d’ells són considerats patrimoni de la humanitat.

Tot mirant al cel, t’imagines que amb uns quants milers d’estels tot hauria seguit tenint una bellesa grandiosa. Però quan tens temps per mirar-te amb una mica de calma la creació, descobreixes que Déu, amb les coses que fa, sempre se li escapa la mà, i és d’una magnificència exquisida. Hom s’admira davant de la varietat d’ocells, peixos, plantes, flors, minerals, estels, astres, de tota la creació. Déu mai fa les coses amb mesquinesa, com diríem el salmista: es magnífic el que el Senyor fa per nosaltres.

La magnanimitat

Però quan es tracta de cercar solucions per resoldre els veritables problemes de la humanitat, com la fam, les guerres, les injustícies, massa aviat se’ns esgoten les idees, les iniciatives i sobretot els recursos. Sembla que si fem una mica ja és suficient, n’hi ha prou, diuen alguns, amb el O,7 del PIB, i a d’altres els hi sembla massa. Però ¡sí hauríem de donarho tot per ajudar als esser humans més necessitats! És en aquests casos quan hem d’emmirallar-nos en la creació, i com Déu és magnànim amb nosaltres també hem de ser-ho. Ens cal ser més valents i posar sobre la taula tots els recursos, i si es possible encara més, per resoldre els problemes. Estic convençut que aquesta magnanimitat és més agradable als ulls de Déu, que la suntuositat dels nostres temples.. Igual que nosaltres ens extasiem contemplant la natura, Ell desitja extasiar-se mirant la magnanimitat del nostreIamor.perdescomptat que ens cal ser més creatius i abocar més esforços per donar a conèixer al mateix Déu, la seva la vida, el seu do. No n’hi ha prou amb dir que sempre s’ha fet així, que buscar nous camins es arriscat. Quan una cosa és important, i ens entusiasma, mai podem dir que n’hi ha prou, perquè tot ens a sembla insuficient. A més, aquesta actitud de la magnanimitat fa més creïble la nostra fe, perquè és la que millor plasma la manera de fer del nostre Déu. Jordi Cussó Tothom que ha viatjat alguna vegada al desert sap que la nit és un dels seus moments més espectaculars, quant s’encenen els llums del firmament i es dibuixa una estelada immensa. És fascinant! Sinó fos per les baixes temperatures nocturnes hom es podria passar tota la nit, contemplant la boveda celeste. Si saps els noms de les constel·lacions, les identifiques, però si no tens els coneixements, simplement romans amb silenci i et deixes portar per la bellesa. És una d’aquelles estones en que s’experimenta la petitesa de l’ésser humà i la meravella davant les magnanimitat del seu creador.

Dues bales per persona

8

Quan t’acostes a Jesús de Natzaret, t’adones que Ell també te aquest tarannà. No és gens mesquí en la seva actuació, ans al contrari, sempre és excessivament generós en tot el que fa. A les noces de Canà fa omplir sis piques de pedra del millor vi, a la multiplicació dels pans i dels peixos, després d’alimentar 5.000 homes, sobren encara dotze coves, quan dóna alguna cosa ho dóna tot, fins i tot, quan es dóna ell mateix, ho fa fins a vessar l’ultima gota de sang.

Milions d’infants, homes i dones viuen sota l’amenaça de la violència armada i un d’ells mor assassinat cada minut a llocs tan diferents com Nova York, Monrobia o Río de Janeiro. Un habitant de Sri Lanka explica quin efecte va tenir l’arribada d’armes: “Va ser després de l’atac quan van arribar les armes per defensar el poble. Aleshores va augmentar l’amenaça sobre nosaltres perquè els rebels volien quedar-se-les.” És un dels molts testimonis que confirmen que les armes lleugeres revifen els conflictes i contribueixen a la pobresa, al patiment i a la violació dels Drets Humans. Per això, la campanya “Armes sota control”, impulsada per Amnistia Internacional, Intermón-Oxfam i la Xarxa Internacional d’Acció contra les Armes Lleugeres (IANSA) reclama el suport dels governs i de tots nosaltres. per començar valors

Això em porta a pensar que aquesta magnanimitat és un valor que hauria d’estar molt més present a la vida dels éssers humans i en especial dels cristians.

“Me marcho ya; me aburro. Esta casa es sola para ocho o nueve días al año”. Va posar els pals de golf al Mercedes i va marxar. Vaig sentir aquest comentari en un poblet de Puigcerdà. Un municipi governat per un partit d’esquerres. Si un tret defineix les societats contemporànies és la de la crisi del llenguatge. El llenguatge ha perdut el context de referència, això també es veu en làmbit polític. Només és a través de l’erari públic que es manté un sistema d’identificació entre dretes i esquerres.Enelmunicipi en qüestió, des de fa uns anys s’ha aturat el declivi dels pobles a base de la construcció de tota mena d’espais, la requalificació de terrenys. Arribant a la paradoxa: terrenys donats al municipi amb finalitats benèfiques són venuts per construir xalets de luxe; o la prohibició de construir a uns particulars va seguida de l’expropiació dels mateixos terrenys pel propi municipi per a fer-ne xalets.

per començar 9 valors

L’auge de les economies d’una part important dels nostres pobles es deu estrictament a la construcció. El declivi de la producció de béns –agrícoles o industrials- no ha estat substituït per l’economia del coneixement. D’aquesta manera, bona part de les polítiques dels partits en el govern continua una pràctica que es va denunciar del franquisme però que ha estat augmentada. La dependència exclusiva del sòl, i la seva especulació. Se sent sovint la frase que diu que el litoral català s’ha destruït molt més en els trenta anys de democràcia que en els quaranta anys de franquisme. Els pressupostos de massa corporacions locals, governades per dreta o esquerra, passen en gran mesura per la construcció. Curiós.

Francesc Grané escala de valors

A l’altra banda de la frontera, les polítiques que venen per un país amb llarga tradició democràtica és ben diferent: un suport econòmic a les economies agrícoles; la decisió de no construir més i, en alguns casos, deixar construir únicament quan es demostra la residència durant tot l’any. Una economia basada en el creixement urbanístic –controlat, sí, però no limitat- és, per definició, no sostenible. El fenomen iniciat en un gran nombre de comarques catalanes és l’abandó de produccions sostenibles per la substitució del “miracle” del ciment, on bàsicament hi treballa ma d’obra immigrant amb condicions precàries. En massa llocs l’esquerra basa la seva política econòmica en el creixement urbanístic i l’especulació. El contravalor de l’esquerra. Pisos a un milió d’euros al Pirineu. No té massa solta ni volta. Confien amb la forma de fer diners de tota la vida. Abans en deien de dretes... La justificació és que se’n fa amb els beneficis. L’interessant, però, continua pendent: trobar noves pràctiques econòmiques que no destrueixin tants passats en equilibri amb el seu medi ni hipotequin tants futurs que fins ara havien estat possibles.

Francesc Grané és filòsof i periodista nals. També caldria revisar aquelles actituds que ens esclavitzen i ens permetrien poder gaudir més del temps per a jugar, compartir, riure, gaudir.... amb la família.

Cal que desemmascarem les motivacions profundes que ens mouen per a treballar i que revisem si cal que fem un esforç, o no, per a modificar actituds personals que podrien afavorir una vivència mes harmònica, mes saludable i més sostenible la vida familiar. I cal que ens preguntem també fins a quin punt supeditem el propi èxit i desenvolupament professional o fins i tot els propis desitjos i somnis “personals” en lloc del benestar i la felicitat familiar. En el fons la vida col·lectiva, ni que sigui en petita col·lectivitat, requereix sempre renúncies personals en benefici d’un bé col·lectiu. Fins on estem disposats a apostar per l’èxit familiar, en l’art de l’estimació en comptes de l’èxit professional o personal?

Els costos de la felicitat Maria del Mar Galceran M. del Mar Galceran és professora la porta oberta Recentment han aparegut unes dades alarmants sobre els costos econòmics dels fills a partir de les quals es pot acabar concloent que tenir fills representa un esforç econòmic excessiu per a l’economia familiar, els fills “pesen” i acaben esdevenint una càrrega que pot abocarnos a un parany molt perillós: una vida on la centralitat de les nostres preocupacions esdevé l’obtenció de diners per a suportar les condicions que lliurement hem escollit o desitjat. Potser ens convé, però, modificar la mirada sobre la realitat i desemmascarar algunes falses idees que s’amaguen darrera aquesta situació.

D’entrada des de la mirada dels fills, els pares també podem “pesar” per la seva absència. Segons un estudi aquests afirmaven que veuen als seus pares cansats i estressats; que tenen uns pares que es preocupen massa per ells mateixos i pels diners, que van amb presses i que discuteixen contínuament. Aquesta situació té uns costos en la qualitat de vida familiar i també molts costos en l’educació i el creixement dels propis fills. Ara bé, potser convé preguntar-se fins a quin punt les solucions a aquesta situació són estructurals i socials o bé calen també revisions a fons de les actituds que hom adopta davant el que considera prioritari.

Cal preguntar-nos fins a quin punt ens hem creat falses necessitats que ens obliguen a viure en uns nivells econòmics per sobre del necessari a costa de la dedicació a la família i a les relacions perso-

Valor de la terra, contravalor de l'esquerra

Hi ha certàmens literaris que serveixen per omplir buits importants. És el cas del premi Memòria de Dona, convocat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar des de les seves regidories de Serveis Socials i de Cultura, que a poc a poc ha anat trobant la seva ubicació i utilitat. El tema que tracta el concurs és el d'un relat d'una vivència real, autobiogràfica o no, on la protagonista sigui una dona. Enguany

Albert Calls penso, doncs no existeixo

"El certamen suposa una interessant aportació a la memòria col·lectiva de tots"

Però tot això pot agafar-se des del cantó positiu, perquè aquest certamen suposa una interessant aportació a la memòria col·lectiva de tots plegats, un exemple que s'hauria de seguir en molts altres aspectes, en lloc de repetir models caducats, que és el que se sol fer i el més fàcil.

Xavier Manté contraVALORS

Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau per començar

vital, que no ens faci disminuir la nostra qualitat de vida però sí el consum provocat per la publicitat, que sempre ens generarà insatisfacció. Es tracta de ser més feliç, no de tenir més. Es tracta de treballar menys per disposar de temps lliure, per a un mateix, per a la família, per a les amistats. Es tracta de no anar estressats, de gaudir del que ja tenim i defugir de la compra compulsiva que se’ns imposa a cada temporada i a cada novetat. Es tracta de sentir-se bé amb un mateix i no de tenir un armari ple de roba i sabates. Es tracta, en fi, de parar-se, de reflexionar i de veure clar que la font de la felicitat la podem trobar dins de nosaltres mateixos, entenent la vida d’una altra manera. Quan tornem de viatge d’altres països, que no tenen el nostre nivell de consum ni d’estrès però si un nivell superior de satisfacció personal i col·lectiva i de temps per acollir-nos, prou pensem que els nostres ritmes col·lectius de producció i de creixement galopants no ens porten cap a la felicitat. Però com frenar aquesta marxa?

Probablement, en la selecció dels treballs prima més el valor de l'experiència que no pas el sentit literari de la mateixa.

Cap dirigent dels que realment manen en aquest món s’atreveix a reflexionar seriosament sobre el que ja comença a ser de domini públic en tots els fòrums mundials: si tot el planeta visqués amb el grau de consum de fusta, energia, aigua, minerals... que ara tenim els mil dos-cents milions de privilegiats del primer món, necessitaríem tres planetes sencers per satisfer aquesta necessitat. I de planeta només en tenim un i, per justícia i fraternitat, penso que tots tenim més o menys el mateix dret a gaudir d’un nivell de vida similar. L’estil de vida que els d’Occident ens hem autoimposat i que volem exportar, ens porta a consumir més i més, i el planeta no és il·limitat. Ara ja ens hem sobrepassat i anem cap a una patacada greu. Davant d’aquesta realitat només hi ha dos camins a seguir: o anem cap a un col·lapse global amb conflictes violents pel mig o agafem el camí de la reducció voluntària dels nostres afanys de consums materials. No hi ha cap altre altre camí, perquè el de posar el cap sota l’ala, per poder pensar que no passarà res, és optar pel primer camí. La veritable alternativa és la de construir una nova cultura10 valors han tornat a convocar-ne una nova edició i ja en van sis d'ençà que va crear-se. Hi poden participar obres inèdites i escrites en català o castellà, de persones residents al Maresme, homes o dones, sense cap límit d'edat. Els treballs, d'altra banda, han de tenir una extensió mínima de 2 DIN A4 i una màxima de 10, i el termini d'entrega és fins al 24 de novembre. S'atorguen diversos premis en metàl·lic i es publiquen els premiats, que darrerament van sortir en forma de llibre recopilatori de les cinc primeres edicions. Pot sol·licitarse les bases completes a l'Ajuntament cabrerenc i el veredicte amb els guanyadors es farà públic el proper 22 de desembre. Una oportunitat indubtable per escriure i ajudar a confegir un fons de vivències que poden ser molt interessants de se-guir per mitjà de la lectura.

La memòria de les dones

Albert Calls és escriptor Ens hem sobrepassat

El món progressa de forma vertiginosa. En totes les disciplines, especialment en tecnologia i en ciència, els avenços són notables. Però progressem adequadament?

Què entenem per progrés?

El món progressa de forma vertiginosa. En totes les disciplines, especialment en tecnologia i en ciència, els avenços són notables. Però progressem adequadament?

Usem aquests avenços per construir un món millor? Quin futur ens espera?

11 valors

Usem aquests avenços per construir un món millor? Quin futur ens espera?

JOAN MAJÓ, EXMINISTRE

ostè sempre m'ha semblat una de les poques persones que parla apassionadament del futur. Sempre n’apunta una visió no idealista, però sí optimista. Això no és habitual i menys amb gent de la seva edat, si m’ho permet. D’on prové aquesta actitud? És una barreja de dues coses. Per una banda, d’un convenciment personal que l’evolució de la humanitat és una evolució positiva, és a dir, que anem millorant, amb errors, entrebancs, però que anem millorant i per tant des d’una perspectiva una mica llarga... les coses van a millor. No et sabria dir perquè, però ho analitzo, ho comparo i penso com vivia la gent fa dos mil anys, com vivia fa mil anys i com en fa dos-cents i... sense cap dubte veig que hi ha una evolució positiva. I no amagaré també que en aquesta convicció hi ha un convenciment que la vida humana té un sentit, que la transcendeix, i això només pot ser veritat si va a millor, si no seria una negació. Però fins i tot, independentment d’aquest sentit religiós, en un sentit humà, penso que avancem, cosa que no vol dir que

Però encara hi segueix sent una visió antiprogrés, oi? Més que res, el que hi ha són malentesos. Un de més general: avui dia tenen un gran predicament aquestes idees de les coses naturals, aquesta idea de "tornar a la natura". I a vegades em pregunto què vol dir això, perquè hi ha qui diu que l’agricultura és bona però l’agricultura industrialitzada no, i jo llavors li dic immediatament que l’agricultura no és natural, que el que era natural era córrer pels boscos matant bèsties i recollint fruits! Allò natural en l’home és precisament anar millorant les seves condicions i fer servir la seva intel·ligència per fer les coses més ben fetes! Sempre poso l’exemple de quan a l’Església catòlica se li va acudir que si es prenien me-sures per evitar la procreació dels fills havien de ser mesures naturals. I que tot allò que no fos un mètode natural era dolent. I jo sempre pensava: què diantre vol dir això? Que hem de fer les coses com els animals? L’home és un animal intel·ligent! Per tant, una vegada s’ha decidit què es pot planificar (després hi haurà qui dirà que no es faci cap mena de planificació però això ja és una altra cosa) cal que es faci amb els mètodes intel·li-

12 valors ENTREVISTA| El progrés "Hi ha d'haver un sentiment a favor del progrés però amb una visió crítica"

totes les coses que fem siguin millors, i fins i tot que en alguns casos retrocedim. Però en conjunt no. El que hem d’evitar és que hi hagi un sentiment antimodernitat i antiprogrés, perquè això seria molt ingenu; hi ha d’haver un sentiment a favor del progrés però amb una visió crítica. Això és el que intento predicar.

"Renegar de la tecnologia és no entendre l'essència humana"

PER J OAN S ALICRÚ V D'INDÚSTRIA I DIRECTOR DE LA CORPORACIÓ CATALANA DE RÀDIO I TELEVISIÓ

Joan Majó (Mataró, 1939) parla amb una claredat fora del comú i això que si una cosa no ha fet de forma continuada és donar classes. Deu ser l'única cosa. Majó és doctor en enginyeria industrial i ha cursat estudis de ciències polítiques. Al llarg de la seva trajectòria ha combinat l'activitat política amb etapes en el món empresarial. En el primer àmbit va ser alcalde de Mataró, ministre d'Indústria i Energia amb Felipe González, responsable de l'àrea de telecomunicacions i informàtica de la Comissión Europea, participant en l'elaboració del Llibre Blanc de Delors i de l0Informe Bangemann. En quant al món empresarial va ser fundador i president de l'empresa Telesincro, que durant els seixanta va fabricar els primers dissenyats a Espanya. També ha sigut president d'Olivetti Espanya i de Nisa, l'empresa que va construir la Vila Olímpica de Barcelona. Actualment és director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), l'ens del qual dependen les emissores de televisió i ràdio de la Generalitat de Catalunya. per f il

13 valors El progrés | ENTREVISTA gents! Això segueix passant avui amb els aliments. És allò que les coses s’han de cultivar de forma natural, però és que cultivar ja no és natural! Cultivar és una tecnologia, uns coneixements que hem anat adquirint... si n’anem adquirint més els hem d’aplicar! Una altra cosa és que no tinguem prou cura de si aquests nous coneixements comporten perills: per exemple els transgènics. Hi ha una sèrie de coses dels transgènics que són boníssimes i que ens poden permetre alimentar molta gent! Que després una multinacional manipuli els transgènics perquè les llavors dels pagesos no els serveixin per l’any que ve... això és una distorsió dels transgènics!

CCRTV

Quin és l'altre element a què feia referencia abans? Sí, també em passa una altra cosa que la visc més directament, que és a vegades aquest sentiment difós contra la tecnologia. La tecnologia ens deshumanitza, ens esclavitza... o no! Jo sempre dic: a veure, qui és més feliç, un pagès arrossegant dos bous o aquest mateix pagès dalt un tractor? Si li preguntes a ell no tinc cap dubte de què dirà! Si ho preguntes a segons qui, potser et diran: home, no que és molt més natural... Clar, no fotem! Imagina’t que no haguéssim aplicat la tecnologia a l’agricultura! Això ve perquè no s’ha acabat d’entendre que la tecnologia no és una cosa que ens ve de fora, sinó una creació nostra. És a dir, l’home té una sèrie de caracterís-

"El problema no és la tecnologia sinó per a què es fa servir, al servei de qui es posa"

És vostè un entusiasta de les noves tecnologies, definitivament.

telèfon mòbil ha canviat les nostres vides. Ha canviat el concepte de la comunicació i l’ha convertit en una cosa personal. Al telèfon fix les converses sempre començaven igual: “Hi és tal persona?”, perquè sabies on trucaves però no si trobaries qui buscaves. Ara les converses de mòbil comencen dient “On ets?” perquè saps a qui has trucat. T’interessa trucar a una persona, no a un lloc. Per tant és un progrés extraordinari... i com això trobaríem molts altres exemples.

Parlem dels perills, que òbviament també n'hi ha. Ara bé, quins són els dos problemes que comporten aquestes tecnologies? Un de polític i militar perquè s’augmenta la nostra capacitat de fer mal, i un altre de quasi més important, perquè aquest progrés tecnològic s’ha posat al servei de la competitivitat empresarial, cosa que ha fet que s’acceleri innecessàriament el progrés. Es tracta d’anar traient productes nous per anar creant consum... És evident que el ritme al qual s’està movent el progrés tecnològic no és necessari, és excessiu. És una dinàmica econòmica que té sentit en la lògica del capitalisme global, però que crea un consum innecessari i un atabalament que és dolent. Però la paradoxa és que per tal que el sistema econòmic segueixi funcionant sembla necessari aquest ritme... No, si no hi hagués aquesta acceleració tindríem coses més antigues i ja està... Jo fins fa molt poc tenia el Windows 98 a l’ordinador, per molt que en Bill Gates s’entestés en posarm'hi el 2000... No hi ha cap obligació de seguir aquest ritme que ens imposa la necessitat de vendre de les empreses. Això jo crec que fa mal. Ens n’anem a una crítica del sistema econòmic, del liberalisme sense cap tipus de regulació i de la competitivitat internacional basada en aquesta carrera... que abans era una carrera de reducció de costos i ara ho és de la innovació. És un error de l’excés de llibertat de mercat. Jo sóc partidari –per això sóc socialdemòcrata- d’una certa regulació, d’unes certes regles del joc que no deixin tan oberta la competència. El problema no és la tecnologia, sinó per a què es fa servir, qui decideix els seus usos i al servei de què es posa.

14 valors ENTREVISTA |

"El progrés tecnològic s'ha posat al servei de la competitivitat" tiques físiques: hi ha animals que corren molt, altres que no... Tota l’evolució de les espècies va cap a l’especialització. L’espècie Homo ni corre més, ni neix més forta, ni hi veu millor que els altres... Què fa? Doncs té el cervell més gros. És l’únic que ens distingeix. Com que el té més gros, hi ha més neurones; si hi ha més neurones, hi ha més sinapsis, i milions de sinapsis vol dir més intel·ligència. Cada vegada som més intel·ligents i som capaços d’aplicar aquesta intel·ligència a les coses que necessitem. La tecnologia és això. Renegar-ne vol dir no entendre l’essència de la persona humana. El trencament que hi ha entre la persona humana i les altres espècies és que el procés d'adaptació per la supervivència de les altres espècies respecte l’entorn el que fan es basa en protegir-se’n: si fa fred a les bèsties els surten pèls, quan fa fred els homes muntem la calefacció... Les espècies es protegeixen de l’entorn, nosaltres el canviem. La conseqüència d’això és que som capaços de canviar tant l’entorn que tot això pot arribar a fer un pet, clar. La tecnologia, per principi, és una de les característiques fonamentals de la nostra espècie. Ens podríem dir Homo tecnologicus en comptes d’ Homo sapiens , perquè la tecnologia no és res més que l’aplicació de la "sàpiens" a la vida pràctica. Si no ho apliquéssim, no ens serviria de res, seríem molt savis però ens moriríem de fred. Per tant, jo crec que cal combatre aquest mite d’allò natural, d’allò antitecnològic... Avancem. L’ús que hem anat fent i fem actualment de les noves tecnologies l’ha decepcionat? Vull dir el fet que Internet acabi servint per ensenyar com es degolla un ostatge, per citar l'exemple més punyent.

El progrés

És que els de la vostra generació no us n'adoneu, però el

Penso el mateix que penso quan reflexiono sobre que l’home va inventar el ganivet –perquè la tecnologia no és això que fem ara, la roda ja era una tecnologia impressionant- que serveix per tallar jabugo o per punxar-te la panxa. Això vol dir que el ganivet depèn de com se’l faci servir. Això vol dir que la tecnologia és neutra? Doncs tampoc, perquè hi ha tecnologies que es desenvolupen amb intencions perverses.

Majó fotografiat a la seva casa d'Argentona en el transcursl'entrevista.de Creu, però, que estem preparats per assumir tots els canvis que ens han vingut al damunt els darrers anys amb aquestes noves tecnologies? Sí, perquè el mòbil, per exemple, puc decidir quan vull que em truquin. No tinc perquè estar pendent del mòbil. Hi ha gent que està en un restaurant i durant el dinar la truquen cinc vegades. Tanca el mòbil, a no ser que estiguis esperant una trucada que t’interessi molt! La tecnologia corre el risc d’esclavitzar-nos; és fonamental ser l’amo de la tecnologia, posarla al teu servei. Fa quaranta anys escrivíem una carta, al cap de tres dies ens contestaven. Ara t’envien un email i si és una cosa important la contestes, si no no. Però clar, al cap d’u-na hora et truquen i et diuen: "Escolta, que no has rebut un mail? Sí, home, però ja el contestaré quan em sembli!". Com que la tecnologia permet contestar-lo instantàniament ja sembla que l’haguem de respondre de seguida. No. No passa res si contestes demà. Hem de ser capaços de dominar els ritmes que la tecnologia actual permet i que les anteriors no permetien.

Llavors la pregunta és: qui educa per això? Com dominar aquests ritmes? Els pares i els professors no ho poden explicar gaire perquè ho coneixen al mateix moment que els fills... Sí, però jo crec que no es necessita conèixer-ho. Jo seria des d’aquest punt de vista una mica conservador. Vol dir que la gent que entra en aquest món i no té experiència de les etapes anteriors, és important que tinguin en compte que canvien les eines i que aquestes són més potents i més bones, però que el fet que canviïn les eines no vol dir que hagin de canviar els objectius ni els programes. Jo no crec necessàriament que totes les coses les fem en el límit del que la tecnologia permet. Per què? Perquè la tecnologia ha d’estar al servei de les nostres necessitats i voluntats, hem de ser capaços de posar-nos-hi per sobre. La tecnologia ens permetria menjar pastilles per menjar. Si algú vol fer-ho, pot, però jo vull seguir anant a un restaurant! Sembla que, com que les tecnologies permeten fer les coses d’una altra manera... Si tu penses que és bo fes-ho, però si penses que no continua fent-ho de l’altra manera. Amb una eina més potent, això sí. No podem convertir la tecnologia en una finalitat en si mateixa, ni podem pensar que sigui la que "Hem de ser capaços de dominar els ritmes que la tecnologia permet"

El progrés | ENTREVISTA 15 valors J. SALICRÚ

ENTREVISTA |

El progrés ha de marcar el límit en el qual hem de fer les coses. Un exemple clar d’ara: per què la [consellera] Tura només ens deixa anar a 120 si els cotxes poden anar a dos-cents? No perquè els cotxes puguin anar a dos-cents s’hi ha d’anar! Clar, però la qüestió és: si pots anar a dos-cents, l'impuls de l’ésser humà és anar-hi... per què no s’hi pot anar? Per què és perillós. Aquests processos de passar de 120 a dos-cents s’han d’arribar a fer, però amb molta lentitud, perquè deixin de ser perillosos. Quan vaig conduir el primer cotxe, el dia que vam arribar a cent... cridàvem tots perquè havíem arribat a cent! Jo no estic segur que un dia no arribem a dos-cents, però serà amb un altre tipus de cotxes, de carreteres... Gràcies a la tecnologia, altre cop. És clar. El que no pot ser és dir: com ara ja puc anar a doscents, doncs apa! O com que ja puc trucar arreu, truco a tothom... El procés de desenvolupament tecnològic ha d’estar compensat pel que jo en diria inèrcies socials. Per exemple, ara hi ha hagut el tema dels mòbils de tercera generació. La tercera generació, que encara no la fem servir, va sortir el 94. La segona generació, la que usem, va sortir a principis dels noranta. Jo hi vaig participar, en aquests processos. I va ser un èxit tan gran que al cap de quatre anys van treure la tercera generació. Jo els vaig dir que estaven bojos, que el que volia la gent és parlar i prou. Fa tretze anys i encara estem igual. És un cas clar en què la inèrcia de les necessitats socials ha impedit el ritme que les empreses volien. O sigui que hi ha una intel·ligència profunda de la societat que va posant límits.

És optimista respecte la capacitat d’aprenentatge dels joves respecte aquestes noves tecnologies?

El discurs d’humanitzar la tecnologia, entre els intel·lectuals, creu que va tenint cada cop més bona rebuda? Sí, alguns dels mites antitecnològics i antiprogrés han quedat arraconats. Hem sabut, a poc a poc, eliminar alguns dels sentiments anticientífics i antitecnològics i els hem substituït per una cosa molt més positiva que són els límits de la sostenibilitat de la nostra societat. És a dir, pot ser que una de les maneres de millorar la sostenibilitat sigui més tecnologia. Jo sintonitzo plenament amb les preocupacions de la sostenibilitat, quan aquestes tenen sentit. A mi em preocupa molt el col·lapse energètic que hi haurà en uns anys i en canvi em preocupa molt menys si es perd una espècie animal en un bosc... Jo crec que, en el tema ecològic, unes grans veritats a vegades s’han amagat darrera coses anecdòtiques que li han fet mal, la conservació de segons quines espècies... “Oh, és que estan desapareixent unes espècies”... Des que existeix la vida a la terra cada any desapareixen espècies! Que nosaltres en fem desaparèixer més? Sí, d’acord. Però aquest discurs tapa el discurs important que és la sostenibilitat de la nostra societat, que jo crec que no ho és. Si no canviem les pautes de consum en el món de l’energia acabarem fent un pet. Que es vagin inclinant cap a aquesta àrea les preocupacions de les ideologies d’esquerres és molt més seriós que les pures ideologies antitècniques. Per ser més sostenible, vostè recomana més tecnologia, doncs.

"A les escoles hi ha molta tecnologia però se n'ensenya poca. I això és fonamental" 16 valors

"El procés tecnològic ha d'estar compensat per les inèrcies socials"

Jo crec que aquest sentiment antitecnològic fa que a les escoles hi hagi molta tecnologia, però se n’ensenyi poca. I crec que és fonamental que se n’ensenyi. Perquè de la mateixa manera que hem de saber llegir, escriure... la gent ha de saber totes les coses que hem anat inventant. S’ha de formar la gent amb les tecnologies, explicar-los els avantatges i els inconvenients. El que no es pot fer és deixar-ho de banda. Hi ha una absència forta de continguts tecnològics en l’educació primària, també, pensant que això és la manera d’humanitzar la gent. No, és ben al contrari. S’ha d’explicar per què serveixen les tecnologies, què no es pot esperar d’elles i quins perills tenen. Això és el que pot portar a utilitzar-les adequadament. El que passa és que quan dius això la gent es pensa que el que vols és ensenyar massa... no és una obsessió tecnocràtica, sinó humanista. Hi ha d’haver més coneixement d’aquestes coses perquè hi ha molta gent que no ha entès què signifiquen i què no aquestes noves tecnologies.

Per sort, la societat té un cert conservadorisme, que diu “fins aquí”. Això ho hem d’estimular, sense caure en l’extrem de “tal com es feien les coses, abans anaven millor”. Això tampoc, perquè jo sóc dels que predico el progrés i el canvi.

CCRTV

"Hem d'usar molta tecnologia per poder usar combustibles de forma neta" 17 valors

Sí. És fonamental l’aprofitament d’energies netes, sense combustibles.

Tanquem parlant d'un afer que vostè està treballant en virtut del seu càrrec a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Amb l’arribada de la TDT, creu realment que tindrem una oferta televisiva més plural, amb més oportunitats per als espectadors? O la mateixa lògica del mercat farà que hi hagi molta més oferta però igual d’homogènia?

Primer hem d'entendre que la TDT és fonamentalment un canvi tecnològic, un canvi del codi a través del qual es transmet la imatge i el so. Fins ara, es transmetien a través d'unes ones i ara es transmeten en bits. Per tant, no és res més que una modificació tecnològica. Ara bé, aquesta modificació tecnològica, per la seva naturalesa, comporta quatre grans novetats: més qualitat, més quantitat -per on abans passava un canal ara n'hi passen quatre-, interactivitat -la gran diferència, ara només va en un sentit, en aquest cas el sentit és doble i el receptor també és emissor i hi ha una barreja d'internet i televisió- i la asincronia -per primer cop no caldrà que vegi's una cosa quan la fan, sinó que ho podràs veure quan vulguis. Els horaris, les graelles... totes aquestes coses desapareixeran-. Això obre noves perspectives: els canals seguiran existint? Ja ho veurem, perquè si a mi en el fons el que m'interessa és veure una pel·lícula de Woody Allen, m'és igual si la fan a Tele 5 o a una altra cadena. Tots plegats ens inventarem maneres noves de fer servir aquestes potencialitats. Aquest increment de canals hauria de permetre una gran varietat de continguts. De la mateixa manera que tu vas a un quiosc i hi ha quatre-centes revistes i n'hi ha una que es diu Valors, també hi podrà haver un canal que es digui "valors". El problema per tant no és tècnic sinó el cost de fer el canal: Qui ho paga? És de pagament o gratuït? El problema de la televisió és que a Espanya ha nascut gratuïta. Per tant, perquè sigui gratuït un canal vol dir que el paguen els anunciants o l'estat. L'estat ja no pagarà cap canal nou. Els anunciants el pagaran en funció dels seus interessos. El tema està en si aquestes noves tecnologies en l'àmbit de la televisió permeten que els costos de producció siguin més baixos.

El progrés | ENTREVISTA

El que passa és que la quantitat d’energia que podem extreure del sol i del vent no resoldrà mai les nostres necessitats per tant sempre necessitarem algun combustible; hem d’usar molta tecnologia per tenir aquests combustibles però que siguin nets. Per tant, jo no sóc dels que està en contra que s’investigui molt més en energia nuclear... encara que reconec que un dels problemes que hem tingut és que una energia que es va desenvolupar per fer bombes l’hem usat amb fins civils sense haver avaluat prou els seus perills... Però en això anem millorant, perquè cada cop ens preocupen més les coses que ens han de preocupar.

OPINIÓ | El progrés 18 valors

Sabem canviar gens de lloc. Des de fa vint anys això es fa a diversos laboratoris. Quan aquesta acció es planteja a algunes persones. es pregunten si això és ètic. Però, per què? La natura canvia gens contínuament, aquest gest ha ajudat a avançar molt en biologia i això ha permès millorar els medicaments dels hemofílics i dels diabètics. En aquest cas, com que hi ha un benefici per a la salut, tothom està content. En canvi, ara la gent no accepta els aliments transgènics. Però hi ha algun element per pensar que aquestes substàncies són nocives? La resposta és no. És més un problema de valors socials que un problema en si mateix.

"Els avenços en el coneixement no es poden aturar, només les aplicacions"

no saps ni d’on vénen ni qui les promou. Socialment hi ha un joc de forces que marquen uns valors que generen que certs avenços es permetin o que no es permetin. Avui tenim uns avenços extraordinaris del coneixement, aquests avenços impliquen uns avenços brutals en les tecnologies, però en l’aplicació de tot això hem de decidir a cada moment on volem quedar-nos.

Vist així no resultà lògic que una societat no experta en ciència, limiti el progrés científic d’un país. Actualment, tenim la tendència a pensar que no cal entendre d’una cosa per opinar d’ella. En els cas dels transgènics ha estat claríssim. A més, som diversos els qui creiem que algunes

L PER M ARIA C OLL

Per exemple...

"No podem confondre el progrés amb l’ús econòmic d’aquest progrés" a ciència progressa favorablement? La ciència és buscar fonts de coneixement i en això estem en una carrera absolutament imparable. El progrés en el coneixement no es pot aturar ni s’aturarà. Poden haver-hi alts i baixos, perquè cal la tranquil·litat dels esperits que treballen i calen diners, però mentre els humans siguem humans la ciència avançarà. La curiositat humana, les ganes de saber i la pressió dels mitjans productius perquè hi hagi més coneixement són elements intrínsecs en la nostra manera de ser. I per què volem saber? Per exercir la nostra capacitat d’intervenció, que cada cop és més gran. Al final, en moltes ciències les capacitats d’intervenció estan molt per sobre de les voluntats d’intervenció. En la vessant científica les capacitats de manipulació són creixents, per tant, hem de posar-hi límits i fronteres. Els límits de la ciència són ètics, religiosos...? Els límits ens els atorguem socialment. Moltes vegades aquestes limitacions són sàvies i correctes, però altres vegades

JAUME BERTRANPETIT, DIRECTOR DE LA UNITAT DE BIOLOGIA EVOLUTIVA DE UPF

"La societat claríssimament actua de tap respecte els avenços científics"

De tant en tant hi ha científics sonats que diuen que fan coses fora dels límits de l’acceptació social i fora de les possibilitats tecnològiques. Són pures provocacions. La societat claríssimament actua de tap respecte els avenços científics. Cada vegada més, les possibilitats d’avançar augmenten, però també ho fa el retruc social. Abans les demostracions científiques tenien lloc en el gabinet del rei. Ara, en canvi, com que es realitzen amb diners públics, hem de tenir en compte la responsabilitat social i hem de respectar l'opinió pública. El fet que només acceptem els avenços quan

opinions han estat manipulades de manera molt maquiavèl·lica des de determinades ONG. Hi ha hagut una manipulació de l'opinió pública i se n'han sortit. Potser una part del problema és la manca d’informació. Sí, hem de fer una doble feina: creure i educar. Sí és cert que de vegades els científics ens expliquem poc. Però per molt que ens expliquem, si hi ha gent que diu no, nosaltres poc hi podem fer. Amb el temps s’admeten coses si són a fi de bé. Fa uns anys la fecundació in vitro era el dimoni. En canvi, avui, és normal. La nostra escala de valors és variable.

Jaume Bertranpetit (Camprodon, 1952) és Catedràtic de Biologia de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Dirigeix de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida d’aquesta universitat. Anteriorment va ser Catedràtic de la Universitat de Barcelona. El seu camp de recerca és la genètica de poblacions humanes, l'evolució molecular i la interacció de la biologia evolutiva humana amb altres disciplines. Ha publicat més de 190 treballs d'investigació. És membre de l’Institut d'Estudis Catalans i de nombroses organitzacions internacionals. per f il

M. C.

19 valors El progrés | OPINIÓ

La societat és conservadora? O són els científics que tenen una mentalitat més avançada?

"El progrés en el coneixement no es pot aturar ni s’aturarà"

Com es compagina la recerca pública i la privada? Són complementàries. Actualment, la recerca bàsica que amplia el coneixement però, que no serveix de res, és pública. Avui parlem de R+D+I (recerca, desenvolupament i innovació).

Actualment tenim a la nostra disposició moltes eines per arreglar les coses"

La pregunta és: aquesta D i aquesta I, és a dir, l’aplicació de la recerca, qui l’ha de fer? Generalment és la recerca privada qui fa aquest salt. Si una empresa vol treure beneficis d’un avenç, abans ha d’invertir en investigació, especialment en assajos clínics. Sovint els polítics ens renyen perquè fem recerca sense preocupar-nos gaire de les implicacions econòmiques que puguin tenir. Aquesta divisió provoca problemes. Per exemple, malalties genètiques de les quals en tenim un bon coneixement i se’n podria generar un fàrmac, no es fa perquè afecten poques persones i no aportarien gaires beneficis a les empreses. Ara ja parlem de malalties orfes. A les grans empreses només els interessa el càncer, l’Alzheimer, les malalties cardiovasculars, la diabetis o el Parkinson. Decidir invertir en malalties minoritàries és una qüestió de solidaritat Hi ha dues solucions: una part dels diners públics es recondueixen tutelats cap al sector privat o es recondueix la recerca pública. Hi ha qui tem que la pròpia evolució de l’home acabi amb l’home. No tots els passos de progrés de l’home han estat positius, però tampoc hem de ser catastofistes. D’idees catastrofistes se n’han tingut i se’n tindran, però actualment tenim a la nostra disposició moltes eines per arreglar les coses. La tecnologia resoldrà els grans problemes. Per exemple, en l’àmbit ecològic, no tardarem gaire en veure bacteris dissenyats genèticament per netejar determinades substàncies. No resulta “estúpid” que ara l’home hagi d’inventar noves tecnologies per resoldre problemes creats amb la seva pròpia tecnologia?

generen millores mèdiques mostra la individualització de la societat. El ciutadà pensa: “això em podria passar a mi” i, per tant, ho accepta. I l’home, intel·lectualment també té límits o sempre es podrà superar a si mateix? La capacitat dels humans és molt gran. Hi ha coses que tecnològicament no s’aconseguiran, perquè són molt complexes, però de mica en mica s’aconseguirà molt. S’aconseguirà la manipulació de vides i de malalties, l’allargament de la vida... però evidentment no aconseguirem la immortalitat! Les preguntes que se’ns plantejaran cada cop seran més. Ara hem decidit que no hi ha clonació ni manipulació genètica humana. Però durarà gaire això ? Només hem d’esperar a saber-ho fer d’una manera més segura. Independentment de qui posa els límits, cal evitar els mals usos de la ciència. Sí, però cal entendre que el mal ús no és conseqüència directa de l’avenç del coneixement i de les aplicacions tecnològiques, sinó un mal ús i prou. Avui, quan té lloc un assassinat no en culpem l’inventor del ganivet. Els avenços en el coneixement no es poden aturar, només les seves aplicacions. Tots els avenços científics s’han de convertir en un negoci ? No hem de confondre el progrés en la ciència i la tecnologia amb l’ús econòmic d’aquest progrés. En aquest moment hi ha ONG en contra dels transgènics per qüestions econòmiques, diuen que són poques les multinacionals que poden beneficiar-se d’aquest sector. Una qüestió és el progrés i l’altre el sistema econòmic dels monopolis. No podem pensar que les multinacionals que volen treballar amb transgènics són més dolentes que les multinacionals que produeixen noves tecnologies de la informació.

"

I tant! Per això ara hem de treballar en dues fases: en tecnologies que no espatllin tant i tecnologies que arreglin els errors. Totes dues coses s’arribaran a assolir.

ENTREVISTA | el progrés 20 valors

El foc sempre ha fascinat l’hom, avui una foguera encara atreu totes les mirades. El foc ha generat a l'home coses positives i negatives: escalfor, destrucció, defensa, la possibilitat de coure els aliments, més hores de llum, millores en la qualitat de vida, la conquesta de zones fredes i energia. Els primeres restes de foc trobades daten del 500.000 i el 400.00 aC.

el progrés | ENTREVISTA 21 valors Els progressos CollMariaTextos GarciaJavierDibuixos

La frase més famosa d’Heràclit diu: “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”. La idea és que tot està fluint, tot és mòbil, i, per tant, no pots aturar la vida, no hi ha res que sigui constant, ni es pot aturar el temps. Ara bé, anar endavant no és sinònim de progressar; de la mateixa manera que retrocedir no equival a anar endarrere. Aquest aforisme em serveix per indicar que el progrés requereix moviment; però en aquest ha d’anar orientat cap a un camí, cap a una evolució. Si no atenem aquesta condició ens passarà com el nen dels “cavallets” que plorava perquè es movia però no avançava i, a més, es marejava. Com he escrit abans, retrocedir també pot significar evolucionar. Això sí, aquest cas no es pot dissociar de la rectificació. L’exemple més clar és el del caminant que agafa el camí equivocat però és capaç de tornar sobre les seves passes per rectificar el camí. Aquest retornar esdevé progrés i una orientació cap al camí veritable. Permeteu-me que d’aquesta metàfora en derivi, també, el paper de la ciència. Aquesta ha de progressar en el camí de la veritat; sense menystenir altres companys de viatge com la moral, l’ètica o la sostenibilitat. En aquest context és d’utilitat esgrimir el mètode de la “falsació” del pensador Karl Popper. Entre d’altres coses, aquesta teoria popperiana considera que els enunciats universals no es poden derivar dels singulars; però en canvi poden ser contrastats per aquests. Per tant, el criteri de demarcació – distinció entre ciències empíriques i sabers metafísics – que Popper contempla no és el de la verificació; sinó el de la falsació dels sistemes. Aquest criteri consisteix en la possibilitat que un fet particular d’experiència pugui demostrar que un enunciat és fals. En aquest cas, si les teories no són “veritables” les podem anar millorant contínuament, descobrint-hi problemes nous i més profunds. Així doncs, progressar científicament és sinònim de formular teories cada cop més versemblants o més properes a la veritat. Seguint el fil d’aquesta argumentació, m’agradaria citar una frase del literat José Saramago: “Mentre no arribis a la veritat, no la podràs corregir. Però si no la corregeixes, no hi arribaràs. Mentrestant no et resignis”. Però arribarem mai a la Veritat? El progrés té límits? La fi de la Història és un tema al qual molts pensadors han volgut donar resposta. Sense anar més lluny, cristians i marxistes havien suposat que la història acabaria a l’imposar-se universalment les seves tesis. En el primer cas, la història es clourà perquè Crist apareixerà com la “darrera paraula del Pare”; és a dir, l’esdeveniment definitiu: l’Apocalipsi. En la hipòtesi marxista, acaba la prehistòria, gràcies a l’arribada del Comunisme. En aquesta mateixa línia de la fi de la Història també se situa el pensament del neoliberal Francis Fukuyama. Per a aquest autor, la reflexió és òbvia: la caiguda del comunisme i el triomf de les democràcies liberals ha comportat la fi de la batalla ideològica i, en definitiva, de la Història. En aquest punt ens hauríem d’aturar un instant i avaluar col·lectivament sobre aquest fet: és el model ideològic i econòmic actual el camí correcte a seguir, o bé hauríem de retrocedir en algun aspecte per evolucionar? Com a conseqüència d’aquest exercici, hauríem de determinar si – com va establir la Reforma educativa – progressem adequadament o bé hem de recuperar alguna assignatura pendent. Personal-ment, crec que dia rere dia apareixen fets particulars de la nostra experiència que provoquen la “falsació” del sistema (pobresa, fam, precarietat laboral, problemes d’accés a l’habitatge...). Però no ens hi hem de resignar, cal progressar mitjançant la crítica, reflexió i rectificació. Aquest és el meu progrés.

REVOLUCIÓ AGRÍCOLA

E

F. P. és doctorand en Comunicació, Política, Mèdia i Societat

La revolució agrícola va començar al Pròxim Orient al voltant del 9000 a.C, en la zona anomenada Creixent Fèrtil. El 7000 aC va començar la domesticació a la Xina (mill, soja i arròs) i el 5000 aC a Mèxic (blat de moro). L’agricultura va provocar la sedentarització, va afavorir l’augment de la renda per càpita i va permetre controlar els ritmes de producció però també va incrementar el treball. Paral·lelament també es domesticaren els primers animals: el gos, el gas i algun remugant. "Anar endavant no és progressar, igual que retrocedir no vol dir anar enrera" l filòsof Heràclit d’Efes (ca. 550-c 480 a.C) considerava que no hi ha res que sigui constant, tot flueix (Panta rei). A través de la metàfora del foc, que al mateix temps crea i destrueix la vida, Heràclit manifestava que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi i transformació.

EL FOC

Progressar ade quadament Francesc Ponsa

La nostra existència i la de futures generacions, és única i irrepetible, per tant és indispensable construir un model de progrés econòmic que vetlli principalment per la dignitat de la persona, que sigui més harmònic amb el nostre entorn i que potenciï el desen-volupament econòmic i social de tots els individus.

22 valors ENTREVISTA | el progrés

econ

2) Que afavoreixi la globalització del coneixement amb l’objectiu d’aconseguir el benestar i el desenvolupament de tots els ciutadans del planeta 3) Que potenciï la generositat en lloc del egoisme, permetent crear riquesa on no n'hi ha, de forma que es puguin evitar els creixents desplaçaments migratoris plens de desesperació.

David Martínez "Cal un model de progrés econòmic basat en la llibertat responsable"

1) La necessitat de mantenir un fort creixement sostingut, que provoca un important conflicte biofísic i que ens porta a l progrés òmic

Avuiel nostre referent de progrés està sustentat sobre:

3) Una bunquerització de la riquesa en una petita part de la població, que impedeix una urgent redistribució de recursos a nivell planetari. Si ens parem a pensar un minut, ens adonarem que vivim arrossegats per un corrent que ens porta a viure en constant conflicte amb tot el nostre entorn mediambiental i social. Un conflicte que genera un fort ressentiment i que impedeix assolir la pau. És, per tant, necessari, canviar el model i sustentar-lo sobre una base més realista. Cal un model de progrés econòmic:

Q

David Martínez és economista

LA RODA

L'ELECTRICITAT

E

El desenvolupament econòmic ha estat des de sempre un factor fonamental per configurar el nivell d’evolució d’una societat. Progressar es avançar d’un grau a un altre de superior. Associem el progrés econòmic, normalment, amb la millora en el grau de benestar que podem assolir. Però també, el progrés econòmic va sempre acompanyat d’una altra variable força lliscosa que és l'ètica. De fet, quasi tothom vol millorar el seu nivell de benestar, i especialment en economies mitjanes i baixes això suposa cercar un nivell econòmic superior. De la mateixa manera que els valors que guien el comportament dels individus afecten el seu propi progrés econòmic, l'ètica juga un paper fonamental en la definició del model de desenvolupament macroeconòmic de cada un dels països. És per això que, segons quins valors regeixin el nostre comportament o el de la nostra societat, ens veurem abocats a un tipus de progrés econòmic o a un altre de totalment diferent.

Des dels inicis dels homínids que l’ambre (resina fòssil de pi extingit) és valorat per la seva condició d’electritzable per fricció, fins al punt que en grec ambre es elektron, d’on prové la paraula electricitat. A l’any 600 a.C. Tales de Mileto descriu el poder d’atracció de l’ambre fregat i la seva capacitat de produir guspires. La descoberta va progressar i el 1660 Otto von Guericke va inventar un generador electroestàtic. No és, però, fins el 1752 que Benjamí Franklin, formula la teoria de la Corrent Elèctrica, explicant la presència de carregues positives i negatives. Va ser inventada de manera independent per diverses cultures. Molts autors situen la primera aparició en el 4000 aC. en les antigues cultures mesopotàmiques, concretament els sumeris. Altres aparicions es situen en la Xina, pel 2800 aC.; i en les cultures asteca i inca en el 1500 aC, encara que aquestes últimes, per manca d’animals de càrrega, mai es va usar més que com una joguina. destruir el medi ambient, a la vegada que incrementem el consum energètic.2)Laconcentració del coneixement i els criteris sobre què s’ha d’investigar en mans dels països rics.

El progrés econòmic no ha anat necessàriament acompanyat de progrés social. De fet, no és fins després de la Segona Guerra Mundial i només en els països anomenats desenvolupats, que el creixement econòmic es converteix en un motor pel que fa a importants avenços en l’àmbit de les cobertures socials de la població. Però aquest model de progrés que ha continuat fins els nostres dies, està basat en un tarannà individualista i força proteccionista que ha portat els països més desenvolupats a viure d’esquena a la resta del món.

1) Basat en la llibertat, però en una llibertat responsable que actuï amb criteris de sostenibilitat, conscient de les limitacions de l’individu i del propi planeta i que planifiqui en funció del benestar de les generacions futures.

Des de fa uns anys, la creixent tendència a traslladar els mitjans de producció a qualsevol lloc del planeta en funció de l’avantatge de costos obtinguts, el naixement de nous mercats de consum i la pèrdua de referència del comunisme com a “enemic comú”, està provocant un canvi de paradigma que afectarà sens dubte el futur model de desenvolupament econòmic.Elfutur de la nostra societat dependrà de quins siguin els principis ètics sobre els quals es construeixi aquest nou model.

Fins el segle XVIII la indústria era artesanal, les màquines eren mogudes per la força humana. El vapor va fer que les màquines poguessin treballar de dia i de nit, realitzar diferents operacions en un mateix moment i produir de forma més ràpida abaratint els costos. A més aquesta força artificial, tenia diverses aplicacions: talers, trens, vaixells...Van ser Watt i Boulton els enginyers que van millorar el 1769 una primera patent.

EL TREN LA PENICIL·LINA

Aquests grans moviments migratoris del segle XXI seran conseqüència i resposta d’un món mal desenvolupat, i permetran corregir en part aquests desequilibris, millorant l’assignació mundial dels recursos i la distribució de la renda . Al igual que parlem d’un índex de “desenvolupament humà” per a cada país, podríem parlar d’un índex de “desenvolupament humà” mundial.

Primer les persones

"El segle XXI s'ha obert amb noves amenaces però també amb noves oportunitats"

Durant la primera Guerra Mundial hi havia més morts per infeccions que en el camp de batalla. El descobridor de la penicil·lina va ser Alenxander Fleming el 1928, encara que fins uns anys més tard Chain i Flory no en van fer un producte estable i d’ús general. Es tracta d’una substàcia antibacteriana que destrueix les bactèries infeccioses però conserva les cèl·lules bones. Aquesta descoberta va ser l’inici de moltes més en el camp de la medicina.

el progrés | OPINIÓ 23 valors

A semblança d’alguns països, el món avança molt ràpid en desenvolupament tècnic i econòmic, però molt més lentament en desenvolupament dels drets humans, de la pau, de la justícia i de la igualtat. I fins i tot en algun sentit va endarrera, si tenim en compte que les desigualtats mundials de la renda van augmentar al segle XX en una magnitud desproporcionada en comparació amb el que s’havia vist fins aleshores. La distancia entre les rendes dels països més rics i els més pobres era de 3 a 1 al 1820, 35 a 1 el 1950, 44 a 1 el 1973, i 72 a 1 el 1992. Per això només podrem parlar d’una humanitat “desenvolupada” el dia que el planeta terra sigui més igualitari i tothom pugui viure-hi en unes condiciones de benestar i de dignitat accepta-bles.

El panorama de “desenvolupament humà” és molt desigual. El programa de les NN.UU. per al desenvo-lupament (PNUD) publica cada any, des de 1990, un índex en el qual es demostra, una vegada més, que la relació entre la prosperitat econòmica i el “desenvolupament humà” no és auto-màtica ni òbvia. Països amb un nivell de renda semblants, com Luxemburg i Irlanda, Aràbia Saudita i Tailandia o Sudáfrica i El Salvador, tenen nivells de “desenvolupament humà” molt diferents. Aquestes diferències són una de les causes dels moviments migratoris. Les persones busquem sempre un vida digna, lliure i benestant, i si no podem aconseguir-la a la terra on hem nascut, la busquem a d’altres contrades. Entre 1870 i 1913 més de 100 milions de persones, sobretot europees, van emigrar a d’altres països, principalment americans. Avui dia assistim a una altra gran onada migratoria, que tot just acabava de començar, procedent aquest cop d’Àfrica i d’Àsia. Si es mantenen els actuals fluxos migratoris, significa que per poder mantenir la població en edat de treballar a la Unió Europea fins a 2050 ens caldrà rebre com a mímim 48 milions de nous immigrants.

ls drets civils i polítics, per una banda, i els drets econòmics i socials, per l’altra, no es considerava que fossin les dues cares d’una mateixa moneda, sinó dues concepcions oposades del futur del món. Avui hem deixat enrera aquell debat de confrontació i hem passat a un reconeixement més estès que els dos conjunts de drets estan molt estretament vinculats. Des de fa trenta anys el concepte de “desenvolupament humà” ens ha ensenyat que el desenvolupament tècnic i econòmic només és un camí valuós si ens ajuda a assolir nivells més alts de benestar, de justicia i de dignitat. Sense que això vulgui dir que els drets humans siguin, com s’ha afirmat algunes vegades, una recompensa del desenvolupament tècnic i econòmic. Ben al contrari, els drets humans són essencials per assolir el desenvolupament de tot tipus. Així, només amb llibertats polítiques les persones poden aprofitar realment les llibertats econòmiques. Només quan les persones senten que tenen veu i vot entren al desenvolupament amb entusiasme. Els drets socials són alhora l’incentiu d’una economia sòlida i la seva recompensa.

Toni Codina E

Però per desenvolupar els països pobres, a més de l’efecte compensador dels fluxos migratoris, convindria introduir mesures complementàries per ajudar aquests països a tenir millors oportunitats de treball. Els països rics amb escassetat de mà d’obra tenen dues opcions: poden intentar mantenir el seu nivell de producció interior atraient immigrants o poden traslladar la feina als països pobres on existeix mà d’obra suficient i competititva. Alhora, si els països rics reduïssin el seu elevat proteccionisme en agricultura, tèxtils, confecció, calçat, etc. que és allò que precisament poden exportar millor els països pobres

el rastre d'uns miners que excaven il·legalment a Ucraïna

AGUSTÍ, JORDI (Ed); El progreso: ¿Un concepto acabado o emergente? Ed. Tusquets. Barcelona, 1998. BERMUDO, JOSÉ MANUEL; Progrés i poder. Fundació Caixa de Pensions. Barcelona, 1984. (Text de les conferències celebrades a Barcelona del gener al febrer del 1983) BURY, JOHN B. La idea del progreso. El libro de bolsillo, nº323. Ed. Alianza. Madrid, 1971. CALVO HERNANDO, MANUEL; Las utopías del progreso. Col. Punto Omega, nº 260. Ed Labor. Barcelona, 1980. MADDOX, JOHN; Lo que queda por descubrir: una incursión en los problemas aún no resueltos por la ciencia desde el origen de la vida hasta el futuro de la humanidad. Ed. Debate. Madrid, 1999. NISBET, ROBERT.A. Historia de la idea de progreso. Hombre y sociedad. Mediaciones nº3. Ed. Gedisa. Barcelona, 1981. ROMANO, VICENTE. Desarrollo y progreso: por una ecología de la comunicación. Col. Ciencias Sociales, nº 11. Ed. Teide. Barcelona, 1993. STRAUSS, LEO. ¿Progreso o retorno? Paidós Ediciones. 214 pàgs. http://www.sustainableliving.org: Web de la “Xarxa Vivint Sosteniblement” (Sustainable Living Net), que presenta informació sobre alguns conceptes i indicadors de progrés i desenvolupament sostenibles. http://www.dieoff.org/page11.htm: Discuteix les mancances del PIB com a indicador de progrés, així com indicadors alternatius de progrés.

PEL·LÍCULA 'Workingman's

El film ressegueix el rastre d'uns miners que excaven il·legalment una mina de carbó d'Ucraïna, d'un grup de treballadors del sulfur a Indonèsia, d'un escorxador a l'aire lliure a Nigèria, d'una comunitat de paquistanesos dedicats al desballestament de vaixells i de treballadors del sector de l'acer en una fàbrica a la Xina. La pel·lícula s'obre amb imatges de l'era comunista exaltant la figura de l'obrer, i es clou amb un eloqüent epíleg on es mostra com una antiga fàbrica siderúrgica a Alemania convertida en un parc d'atraccions ple de llums i colors. Herois, Fantasmes, Lleons, Germans i Futur són els títols respectius d'aquests capítols, i donen una idea aproximada de l'aspecte que el director ha volgut ressaltar d'aquests col·lectius l'ocupació dels quals té els dies comptats. JUDITH VIVES E death' Títol: Workingman Death (2005), 122 minuts. Director: Michael Glawogger. Nacionalitat: Àustria/Alemanya. Web: http://workingmansdeath.com la fitxa http://workingmansdeath.com/ukraine_en.html

El 1948, els laboratoris Bell van inventar un aparell anomenat transistor que servia per transmetre i ampliar corrents elèctrics. Aquest invent va permetre divulgar la ràdio, però també va ser la base per inaugurar l’era de la informàtica. El 1937, Alan Turing ja havia esbossat la primera idea d’una computadora digital. Els anys seixanta del segle XX va aparèixer el primer xip i els setanta els microprocesadors. El 1981, IBM va comercialitzar els primers ordenadors personals i el 1986 hi hagueren les primeres aplicacions d’Internet.

24 valors OPINIÓ | el progrés PER SABER-NE MÉS amb més potencial migratori, aquests països crearien molts nous llocs de treball i les seves necessitats d’emigració minvarien. El segle XXI s’ha obert amb noves amenaces per a les llibertats i el desenvolupament humà, però també amb noves oportunitats. Tots els drets per a totes les persones a tots els països ha de ser l’objectiu del segle XXI. Això no s’aconseguirà pas automàticament sinó que, al igual que en èpoques anteriors, farà falta la lluita de les persones contra els valors que sembren la discordia, i contra l’oposició dels interessos econòmics i polítics atrinxerats. Els moviments populars, les ONG i els grups de la societat civil estaran a l’avantguarda, augmentant la conciencia pública de les injustícies i exercint pressions per propiciar els canvis necessaris.

Toni Codina és director de SETEM ELS ORDINADORS

l director austríac Michael Glawogger fa, al documental Workingman's death, un dur i colpidor retrat de la realitat quotidiana de cinc col·lectius de treballadors manuals les feines dels quals el progrés ha condemnat a la desaparició. Tot i que del film es desprèn una certa crítica a la situació precària i infrahumana d'aquests treballadors, no és la voluntat de denúncia la intenció del director, sinó la de mostrar l'extraodinari esperit de supervivència de l'ésser humà. A través d'una magnífica fotografia que no estalvia detalls d'extrema cruesa, Glawogger mostra els obrers en la duresa de la seva feina, però al mateix temps copsa la seva energia i empenta, i també la seva esperança i ganes de viure, en un retrat ple de dignitat.

Un fotograma de la pel·lícula. El film ressegueix

propostes amb valors 25 valors anar almenys una llàgrima per veure com es compleix la sentència. Un deu per a Daniel Brühl, el jove alemany que interpreta -en català i castellà- a Puig Antich, i per la banda sonora de Lluís Llach, senzillament imponent. JOAN SALICRÚ

Títol: Salvador Puig Antich Director: Manuel Huerga Intèrprets: Daniel Brühl, Leonor Watling, Tristán Ulloa, Ingrid Rubio, Joel Joan... Producció: Espanya, 2006. 138 min. Un fotograma de la pel·lícula.

VALORS

Q PEL·LÍCULA 'Salvador'

ue s’hagi fet una pel·lícula com 'Salvador' a casa nostra és realment una gran cosa. En primer lloc perquè demostra que hi ha bones històries “nostres” per explicar, bons equips per desenvolupar-les i dirigir-les i finalment gent que posa diners (en aquest cas els totpoderosos MediaPro de Jaume Roures) perquè siguin un èxit als cinemes. En segon lloc perquè ajuda a les generacions que no vam viure la Transició a imaginar com era l’ambient de l’època, amb totes les salvetats necessàries perquè una pel·lícula és sempre una pel·lícula. En tercer lloc perquè significa que ja podem començar a reflexionar de forma seriosa sobra l’afer Puig Antich, un cas que va significar un punt d’inflexió en les ments i els cors de la generació del maig del 68. I, malgrat que la pel·lícula sigui pràcticament una hagiografia del personatge, tothom pugui formar-se la seva opinió respecte el personatge i tota la Transició Espanyola. Transició que inclou també els antifranquistes que van tenir convertir Puig Antich en màrtir, un nou sant a qui emular i deificar potser sense tants motius. Sigui com sigui, a nivell formal, la pel·lícula funciona a la perfecció i quan més va més difícil és no deixar

Segons la presentació que Catalunya Ràdio fa del propi programa, Eduqueu les criatures busca oferir idees, consells i un espai de debat als pares "per treure el màxim partit de cinc sentits elementals en l'educació dels fills: el sentit comú, el sentit moral, el sentit de la responsabilitat, el sentit del ridícul i el sentit de l’humor", valors que sempre cal tenir presents. El programa té bàsicament dues parts: un debat sobre un tema concret (el paper dels avis, les madrastres...) i una entrevista a un famós que explica la relació amb els seus fills i recroda vivències amb els seus pare. A més, el cantant de Els Pets, Lluís Gavaldà, protagonitza la secció "Primeres passes d'un pare primarenc" i l'escriptora Care Santos, proposa llibres sobre aquesta temàtica. REDACCIÓ

a temporada 2206-2007 de Catalunya Ràdio proposa algunes novetats, una d'elles Eduqueu les criatures, un programa distès sobre com educar els fills. La conducció i direcció del programa va a càrrec de Carles Capdevila, autor del llibre Criatura i companyia (Ed. La Campana), amb el qual va guanyar el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira el 1999. Malgrat aquesta obra, Capdevila actualment és més conegut com a director de la secció Alguna pregunta més? del Matí de Catalunya Ràdio i per ser un dels germans Miranda, autors de diversos llibres de relats d'humor. Amb aquest currículum és evident que el programa té bones dosis d'humor, però tractant-se d'un tema tan important com l'educació dels fills, la serietat junt amb els comentaris dels professionals i experts en la matèria també hi són presents. L ‘Eduqueu les criatures’. Director i presentador: Carles Capdevila. Catalunya Ràdio (102.8FM). Diumenges de 9 a 10 del matí. la fitxa RÀDIO 'Eduqueu les criatures' la fitxa

Campanya "Estira el fil!". Intermón Oxfam. C/ Roger de Llúria 15, 08010 Barcelona. www.intermonoxfam.orgml. la fitxa WIR NICHT! la piscina

Deixa't perdre per la piscina

pressió que en alguns casos ha tingut resultats positius. En l'emissiva es demana que la federació: ofereixi a les empreses formació, sensibilització i assessorament en Responsabilitat Social Corporativa (RSC), desenvolupi un codi de conducta sectorial que es basi en el compliment de la normativa internacional i que en la verificació hi participin els grups interessats, ofereixi informació al consumidor sobre la traçabilitat del producte, estableixi els protocols necessaris per concretar els procediments de seguiment i verificació de l'anterior i que influeixi sobre el Govern espanyol perquè desenvolupi una política d'incentius que promogui la RSC de les empreses. La proposta és senzilla, però només efectiva si són molts els correus. M.C.

FEDECON,bústiaparticiparper(www.intermonoxfam.org)aquellsquevulguinencol·lapsarladeldirectordelaunamesurade

sentir com en el si de la mare, la quantitat d'idees i pensaments que pots anar teixint sense destorbs... Totes aques-tes sensacions les poden viure amb escreix la gent amb discapacitats, físiques i/o psíquiques. Ells sí que troben a les piscines un alliberament de la presó que representa el seu cos o la seva ment.Perdre's per la piscina estimula un seguit de sensors psi-cocorporals que generalment no sabem com posar-los en marxa en el dia a dia tocant de peus a terra. E. PUIGDERRAJOLS

valors propostes

ONG Intermón Oxfam, aprofitant les passarelles de moda que es celebren aquestes setmanes per presentar la temporada de tardor, ha iniciat una campanya per conscienciar els consumidors sobre les condicions d'explotació que viuen moltes treballadores del Marroc, Turquia o Bangladesh que cusen i planxen roba per grans marques internacionals. A més, amb la campanya "Estira el fil!", l'entitat també busca exigir a la Federació Espanyola d'Empreses de la Confecció (FEDECON) que prengui mesures urgents per millorar les condicions de treball de les obreres del Tercer Món. Per això, com ja s'havia fet anteriorment amb altres empreses com Nike, Intermón Oxfam demana als ciutadans que enviïn cartes a aquesta institució exigint més control a les empreses espanyoles deslocalitzades. Actualment el 40% de la roba de marques espanyoles es confecciona en països sense drets laborals. A nivell mundial aquest percentatge arriba al 70%. La mateixa entitat ja ha escrit una carta model L' SOLIDARITAT Estira el fil! 26 agrada contemplar l’aigua a la natura i submergir-me en aquest medi. El mar, l’estany, el riu... El soroll de l’aigua, la llum... Les piscines són espais artificials que ens permeten gaudir d’alguns avantatges dels llocs abans esmentats. Si haig de ser sincera, practicar el fons o l’esquí m’apassiona, però avui proposo perdre’s per una piscina. En trobem a totes les ciutats i pobles, moltes estan ubicades en instal·lacions que permeten practicar la natació a qualsevol època de l’any i està comprovat que un ampli ventall de la població la pot exercitar. En aquestes ratlles no vull ara destacar els valors de l’esport, en tot cas, reflexionar que dins l’aigua el nostre entorn es percep diferent. L’aigua és un mitjà que no et fa sentir gràvid, no peses, ets més lleuger. Guanyes mobilitat, exercicis i desplaçaments que no faries al terra els aconsegueixes dins. A més, com que el so viatja a diferent velocitat, s’esmorteixen els sorolls, disminueixen els decibels, estàs més sord. La percepció del que veiem també és diferent, tot i que portes ulleres, la desviació dels raigs lumínics deforma el teu entorn i aquest esdevé especial, quelcom oníric. Normalment anem a nedar, fem un munt de piscines i no assaborim aquests altres aspectes més subtils: el silenci que hi regna, dins l’aigua, la solitud del nedador, poder-se ATÍPIQUES

M' PROPOSTES

L’exposició “La dificultat” és a l’espai F (C. Nou 11; Mataró) Més informació: http://cultura.mataro.cat/espaif/6. la fitxa es de fa vint-i dos anys, la població d'Arbúcies acull la festa del flabiol. Durant un cap de setmana de tardor, una munió de flabiolaires hi acudeixen per aprendre i tocar el seu instrument, juntament amb altres sonadors. Enguany els dies escollits són el 28 i 29 d'octubre. Hi haurà fireta, tallers, taules rodones, cercaviles i concerts de flaviols de tota mena que conviuran amb l'aroma de castanyes i el fred sec del Montseny. Com a innovacions, Xavier Orriols, parlarà dels flaviols de joguina; Àngel Vallverdú, de les melòdies per flaviol que acompanyen els balls de bastons; i Ramon Redorta del flabiol tocat a dues mans. També i haurà una ruta sobre MÚSICA

D VALORS

Flabiols a Arbúcies

De nou, tot recomença propostes

Imatge de la mostra "La dificultat" a l'Espai F

27 valors Santiago Rusiñol des del Museu Etnològic i un concert de "flauta rociera" a càrrec de José Manuel Castellano. Com sempre es podrà gaudir d'una obra jam session de flabiolaires al bar de la Llar de Jubilats, i dels gegants d'Arbúcies, que de nou es deixaran acompanyar per aquests petits instruments tan populars al Països Catalans, així com en molts indrets de la Mediterrània i Europa. MARIA SALICRÚ-MALTAS

mil paraules”, els uns, i els més iconoclastes valoren molt més les possibilitats de les paraules, de cada una d’elles o dels textos, criticant la “reducció” que fa sovint la imatge a l’hora d’interpretar, o d’acompanyar (seria millor dit) un text. La polèmica és molt viva al cine, però també al món de l’edició o de la premsa o a internet. En canvi, els del Taller de Gravat ens diuen, almenys, dues coses. La primera, que el diàleg entre dues disciplines pot reduir però també pot enfortir l’efecte que, sol, faria cada una de les peces en joc. I la segona, que, de fet, quan un reinterpreta un text, o l’acompanya, o se l’imagina en l’espai que emboclalli les paraules, està fent una altra cosa, un altre poema, una altra obra. Està recreant (o, com dirien els ecologistes, reciclant), de manera que, de nou, tot recomença. RAMON BASSAS ins el dia 15 d’octubre (en queden pocs, afanyeuvos) romandrà oberta l’exposició que, puntualment a la cita com cada any, realitzen els alumnes del Taller de Gravat de l’Institut Municiapl d’Educació de Mataró. Dirigit pels professors Jordi Rosés i Pilar Lloret, és la successió d’una llarga experiència iniciada pel mestre Raúl Capitani. La mostra, a la que han anomenat La dificultat, correspon a la proposta de fer interactuar un text amb una imatge, fet que és narrat al títol de forma negativa (enlloc dels més neutres “el repte” o “l’esforç”) i que, vist el resultat, contrasta amb unes peces de gran qualitat.Potser aquesta és ja la primera lliçó de l’exposició. Fer coses bones costa, és difícil. Contra els ingenus de l’espontaneïtat, de la natura bona per se, els alumnes del Taller de Gravat ens fan veure que produir una obra d’art és sempre fruit d’estones de reflexió, d’angoixa, a vegades d’avorriment o d’impotència, i especialment d’esforç. Em refereixo tant a l’esforç intel·lectual de trobar el text, d’imaginar la imatge, de composar la peça... com a l’esforç físic de produir un gravat, d’aventurar-se a una tècnica acceptant que, a canvi d’obtenir noves possibilitats, s’exigeixi feina i fracassos.La segona conclusió és que les obres exposades tenen un gran nivell. No som davant una colla “que comencen”, sinó davant d’un col·lectiu d’artistes que no es cansen d’experimentar, de posar-se reptes personals i com a grup, de dialogar artísticament i d’oferir-ho a la ciutat. I la tercera raó per la qual val la pena anar a veure-la és la del propi repte. La interacció entre text i imatge ha estat molt sovint blasmada. Diuen que “uma imatge val més que ART F

Més informació a www.flabiol/trad.org Imatge de la mostra "La dificultat" a l'Espai F

LLIBRES

·És Jesús l'únic Salvador Universal? Barcelona, Ed. CRuïlla, Col. "Cristianisme i cultura", 2005.

· La gratuïtat, clau de l'ètica bíblica, Barcelona, Ed. Cruïlla, Col Cristianisme i Cultura vol 21, 1996.

· Muerte y búsquedas de inmortalidad, Santiago, Ediciones Universidad Católica de Chile, Investigaciones,Sección 2002, pp. 185. Imatge d'arxiu d'Antoni Bantué.

Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering ntoni Bentué es pot comptar entre els actuals teòlegs catalans que sintonitzen amb l'esperit del Vaticà II. Exerceix la docència en la Universitat catòlica de Santiago de Xile i la Facultat de Teologia de Catalunya. Recentment ha publicat Déu i els déus. Aquest llibre és el fruit de molts anys dedicats a l'ensenyament teològic, aparellats amb una constant i rigorosa tasca d'estudi i d'investigació del que en resulta un llibre exten, profund i molt complet pel que fa al ventall de les experiències religioses que s'han donat i es donen en la història de la humanitat.

ALTRES LLIBRES D'ANTONI BANTUÉ

l'experiència de fe cristiana no perdi la capacitat dialogant i no es cregui en la possesió d'una veritat excloent.

Si alguna singularitat cal remarcar en el llibre d'Antoni Bentué, és l'extensa aportació de textos. La importància dels textos produïts per les religions rau en que aquests fan inqüestionable l'experiència religiosa. Hom pot deixar de banda la religió, però no pot bandejar-ne els textos, que si més no les converteixen en un producte cultural. L'encert d'aquest llibre potser està en saber inscriure l'experiència de fe cristiana en el conjunt de les experiències creients que es donen en el temps i en la història, a fi que A BENTUÉ, Antoni. Déu i els Déus. Història de les recerques religioses de l'home. Editorial Claret. 404 pàgines. la fitxa

JOSEP MARIA SOLÀ 28 valors

· La opción creyente. Introducción a la teología fundamental, Santiago, Ed. Mundo 1981 (1ª ed).

Religions encara propostes

empre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port, cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles. Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són descendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’Edat de Ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus germàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents de les estepes s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen els serbis comandats pel comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, els otomans comencen a empènyer els serbis cap al nord i poc a poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudat els turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència. Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Tot i que la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a

l’estació conserva l’estil i el disseny dels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional d'Història, el Palau de Cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la Universitat.

Un país misteriós

La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi ha nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins a Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acabar de construir. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’hi han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT

Et demanen cinquanta euros per un trajecte en taxi que en costa quaranta cèntims d'euros

TRAJECTE: Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament en parròquies). la fitxa Ja t'hi has connectat?

valors

L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital

29albanesa. valors VALORS

propostes

VIATGES | ALBÀNIA S

or

· Consulta tots els números publicats fins ara en pdf · Continguts extres actualitzats setmanalment (+ Valors) . g

Un exemple clar és la reacció de l’organisme a un determinat trasplantament d’òrgans: amb cèl·lules aïllades o models d’ordinador som incapaços de preveure la reacció del cos a tal intervenció. I és en casos com aquests que també la llei obliga a fer les proves necessàries amb animals d’experimentació.L’explicació es remunta a finals dels anys 50. Entre el 1956 i el 1963 es va comercialitzar un fàrmac útil com a sedant i calmant de les nàusees típiques durant el primer trimestre de l’embaràs: la talidomida. Però va resultar que aquest fàrmac també afectava el fetus amb afectes teratogènics: van néixer criatures sense extremitats. El que es coneix com la catàstrofe de la talidomida va afectar milers de nens arreu del món i va causar una gran alarma social. Els responsables de Sanitat dels països afectats van començar a exigir controls estrictes dels fàrmacs, van promulgar lleis d’anàlisi de medicaments, fent que aquests fossin sotmesos a assajos farmacològics, clínics i que fossin provats en animals abans de la seva comercialització. Evidentment, un cop es va comprovar que era la talidomida la causa d’aquestes malformacions, es va retirar del mercat, però ja havia provocat unes 20.000 víctimes. A l’Estat Espanyol, un dels últims països on va ser retirat (1963), es calcula que van existir (i, en molts casos, existeixen) uns 300 casos. Cal dir que el govern d’aleshores, però, només en va reconèixer quatre, que van ser els únics que van ser indemnitzats. És per estalviarnos tragèdies com aquestes, que, en casos absolutament necessaris, cal investigar amb animals, sempre que se segueixin les lleis establertes de reemplaçar, reduir i refinar.

El llenguatge és un fenòmen social de primer ordre en la recerca de la identitat individual i col·lectiva des d’antic. Tanmateix, és difícil trobar una fórmula lingüística que reculli tota la pluralitat de la nostra espècie sense emprar una idea abstracta lligada a un seguit de sons o grafies que varien segons les diferents llengües.

El català sol adoptar el concepte de “home” o “humanitat”, seguint el llatí “homo” i “hominis”. La terminologia grega sol eclipsar, però, les arrels romanes de molts idiomes europeus amb el mot culte “íèñùðï” (ànthropo), que per composició obre un ventall lèxic d’abast universal, reproduït en la nostra llengua pel prefix “antropo” o “antrop-” i el sufix “-antrop” o “-antropa”. Malgrat que aquest element sol ser interpretat com un tot indivisible, la realitat amaga una profunda descripció de la personalitat més ancestral. En efecte, l’origen del mot “íèñùðï” (ànthropo) és una deformació temporal de l’antiga expressió “íù èñþóêù” (àno thrósko), traduïble per “aquell que mira enlaire”. Així, l’antiga cosmologia grega descriu l’home com aquell que s’aixeca dret i observa la terra i el cel per damunt de la resta d’éssers vius, que per instint aguaiten la superfície.

30 valors per acabar... Q L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí, Núria Radó i Laia Bassaganyes R, R, R VALORS uan en una conversa surt el tema de la investigació amb animals, comencen les discussions. Malauradament, per a segons qui, els científics són monstres que obtenen plaer torturant animals sense cap justificació. Això no és cert. Sempre que es pot les proves amb animals es substitueixen per mètodes alternatius, ja sigui amb cèl·lules o amb modelitzacions per ordinador. Això és per motius ètics, però també per motius legals: la llei obliga a justificar a un comitè ètic la necessitat de l’experiment, a exposar els mètodes que es faran servir per tal de minimitzar el dolor dels animals i a demostrar que es farà servir el mínim nombre d’animals possibles. Cal aplicar sempre la norma de les tres R: Reemplaçar, Reduir i Refinar. Cal reemplaçar sempre que es pugui els experiments amb animals, cal reduir el nombre d’animals utilitzats i cal refinar el procediment per tal que els animals no pateixin o ho facin el mínim possible. Però, malgrat tot, l’experimentació amb animals és avui encara necessària.

Aquell que mira amunt L'ORIGEN DELS MOTS | JOAN BARON

Q uan els primers pobladors anglesos van començar a arribar a Amèrica del Nord, a principis del segle XVII, hi habitaven nombroses tribus d’indis. Es calcula que sumaven uns 15 milions de pobladors natius. L’any 1860 no havien augmentat; al contrari, s’havien reduït a un terç. Els desplaçaments forçats, l’extermini sistemàtic i les malalties introduïdes pels europeus són les causes d’aquesta sagnant reducció. Les famoses pel·lícules d’indis i cowboys, on sempre guanyen els homes forts de l’exèrcit, ens donen una idea del nivell de conflictivitat que es va viure en aquella zona al llarg del segle XIX. Les paus temporals s’aconseguien amb tractats que l’home blanc no solia respectar i amb la creació de zones exclusives pels indígenes, les conegudes reserves.

En pocs llocs de la terra i en pocs moments de la humanitat s’hi ha evidenciat tan clarament el contrast entre el progrés voraç, guiat per la recerca de l’or, i el creixement sostingut, guiat per les arrels i la comunió amb la natura. El dòlar, que ho vol tot i acapara recursos de forma extensiva, contra la indefensió dels qui consideren la terra sagrada i que, sense saber-ho, fan les primeres proclames ecologistes de la història.

Actualment hi ha 23 tribus censades en 260 reserves escampades en 25 estats dels EUA. Resten prop de 1.400.000 indis als EUA. Més de la meitat han intentat integrar-se a la societat dominant, però la resta malviuen en reserves, on la fal-ta d’estímuls, l’atur, les malalties i l’alcoholisme són la tònica generalitzada.

31 valors per acabar SABIES QUE... | NICOLAU GUANYABENS indis dels EUA reivindiquen l'illa de la llibertat a NY?

Estan lliures de la majoria d’impostos i sobreviuen de l’assistència pública i de l’interès turístic que desperten. És el darrer capítol del decantament secular: l’amansiment.

El 1969 un grup sioux va ocupar, pacíficament i durant un any, la presó abandonada de l’illa d’Alcatraz. L’any 1997 una altra tribu va reclamar als tribunals la propietat de l’illa on es troba l’estàtua de la Llibertat, davant mateix dels gratacels de Nova York. Actes testimonials que fan nosa un dia perquè surten en portada. Després tot queda oblidat, tot queda decantat.

L’opinió pública dels EUA només recorda els problemes dels seus habitants originals quan alguna pel·lícula o algun famós actor posen el tema de moda momentàniament. Però poca cosa més que això.

La història dels indis de Nord Amèrica es defineix amb una sola paraula: decantament. La separació progressiva dels homes i les dones de les plomes. La pedra a la sabata del capitalisme, el vehicle ranci a la cuneta de l’autopista de l’evolució, el pòsit sobrer d’un líquid anomenat “progrés”.

Marina G. Bufí és estudiant caçador o xuclar la sang dels caps de bestiar! Però, com que ningú no ho sabia, això, el pacte que el Linx havia fet amb Santa Agnès seguia funcionant: Santa Agnès escampava rumors terribles sobre el Gatillop en els somnis de la gent, de manera que el Linx podia viure tranquil i, a canvi, Santa Agnès se sentia necessitada i adorada. Un bon dia, però, de no se sap ben bé on, va arribar el Consumisme, un mag il·lusionista dolent de veritat que, anant casa per casa, va posseir cadascun dels cervellets de la gent de la nació. Tenia, entre d’altres, l’habilitat de fer-los creure que només serien feliços si aconseguien allò que no tenien i, a part de fer-los perdre la felicitat, els va fer perdre els somnis i l’harmonia... Tot un calvari que va deixar la nació feta un nyap. Ara, la gent es barallava per un sac de blat, tothom intentava que el seu gipó fos millor que el del seu veí i fins s’espiaven els uns als altres o es robaven un xai per tenir més bestiar que ningú. Però no només això... Com que la gent ja no tenia somnis, Santa Agnès no va poder seguir escampant aquells mites terrorífics de manera que ningú no va témer més el Gatillop ni tampoc ningú no va recordar-se més de Santa Agnès, i va acabar essent tan fort l’oblit que, aquesta, fins va desaparèixer. El Linx no va tenir pas millor sort: un caçador, furiós per tants anys de por, va prendre el fusell i va endinsar-se al bosc a buscar-lo. Malgrat que el Linx estava ben amagat entre la bardissa, el caçador va matar-lo i va fer-se un sarró amb la pell del terrible monstre. Un sarró que va ser l’enveja de tothom, i tothom va voler un sarró per no ser menys que el caçador, i... I ha estat tan gran el poder del Consumisme que avui dia, el Linx, com els somnis i com l’harmonia, es troba en perill d’extinció... Així doncs, els qui encara conservin una mica de seny, hauran de fer ressuscitar Santa Agnès i demanar-li que guardi el Linx del mossec dels humans i els humans del mossec del Consumisme. CARTA DES

"Com que la gent no tenia somnis, Santa Agnès no va poder seguir escampant aquells mites terrorífics" 32 valors

UNA

La malaurada història del Gatillop per acabar

HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García Marina Guardiola s conta que, temps era temps, quan els hiverns encara eren freds i d’aigua no en faltava, a Catalunya hi vivia una fera monstruosa, un ésser molt malvat que combinava l’astúcia del gat amb la brutalitat del llop, fet pel qual se l’anomenava Gatillop o Llop Cerver. Es deia que era el rei de tots els llops, que els manava com volia i que podia ser engendrat pels Genis del Fred durant el mes de maig. Es deia que tenia unes urpes tan esmolades que podia esbudellar el més valent dels caçadors, un nas tan fi que podia olorar la carn fresca a gran distància i unes orelles tan sensibles que podia sentir l’ofec tremolós del llenyataire menys poruc. La gent demanava a Santa Agnès que els guardés del mossec del Gatillop ja que, es deia, aquesta bèstia no menjava carn sinó que degollava caps de bestiar per, només, xuclar-los la sang. La gent d’aquell temps, doncs, prou es guardava d’entrar massa endins del bosc, ja que, només pensar que podien trobarse cara a cara amb el Gatillop els feia estremir de valent. Vivien dels seus conreus i els seus ramats, tallaven llenya dels arbres més propers al prat i, si havien d’arribar-se al poble veí a comprar o a vendre, sempre ho feien seguint els camins ja marcats, tot havent-se encomanat abans, és clar, a Santa Agnès. La vida dins del bosc, però, era ben diferent de com se la imaginava la gent des de fora. El gran i ardit monstre Gatillop no era més que el nom de guerra del Linx: un animal de vida solitària i costums nocturns que es passava el dia mandrejant entre la bardissa i que, de nit, quan tothom dormia, s’acostava a algun galliner a buscar alguna desafortunada gallina per sopar. Ni de bon tros hagués pogut, el Linx, esbudellar un

DE...

Estimatsesamics,coses per aquí no em van gens malament. És un altre món. Hi ha tantes coses a veure i sentir... fins i tot les olors són especialment diferents. “L'aire fa olor d' empanadas”, o això li vaig sentir dir a un nano pel carrer abans d'ahir. Buenos Aires és una ciutat gegantesca, per més que camines no sembla acabar-se mai. Només l'avinguda Corrientes la recorren fins a onze parades de metro, o “subte” com li diuen aquí. Per no parlar dels teatres, un per “cuadra” o illa de cases. La capital federal es divideix en uns quants barris, quasi petites ciutats: la Boca, San Telmo, Once, Recoleta... o Belgrano, amb una llibreria cada tres metres, on visc ara. Buenos Aires transmet nostàlgia. Nostàlgia "tanguera", aquella que es desprén de les lletres que cantaven Julio Sosa, Gardel o Goyeneche.

E

Buenos A ires (A rgentina) Sofia Quintana, periodista

L

p

Però no només tango; aquyesta ciutat transpira literatura. És apassionant passejar sense dirigir-te a enlloc; cada pedra té el seu encant. Cada vorera, farola, carreró o cafè –n'està ple!- semblen trets d'un conte de Cortázar. I, mira, ja que parlem de Cortázar, no va gaire desencaminat el tòpic dels argentins i la cultura. Són filòsofs per naturalesa, per no parlar de la quantitat de psi-coanalistes per metre quadrat que viuen en aquesta ciutat. Tot bon "porteño" de classe mitjana que es vulgui fer valer ha passat pel psicoanalista algun cop a la vida. Sorprèn aquesta passió per l'anàlisi. Passió que comparteixen pel cafè, les factures per esmorzar –uns "bollos" que tenen poc a veure amb el que rebem a compta del gas cada final de mes-, les pizzes, la pasta... Menjar, aquí, és un placer que es disfruta encara més quan et cobren un quart del que et cobrarien en qualsevol restaurant a Catalunya. Des que es va devaluar la moneda fa ja cinc anys, el consum va baixar dràsticament. La gent compra per subsistir, simplement. Es viu amb el que cal i prou. Però bé, mentre hi hagi gespa en els parcs per prendre uns "mates" amb els amics, els problemes no són tan greus. L'estrés no és una paraula coneguda, i com a tot Sudamèrica, el concept del temps és radicalment diferent. El rellotge és un instrument, no una obsessió. Buenos Aires es únic. Sofia Quintana Vista aèria de Buenos Aires.

E Dir: 'Per molts anys!' PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN | RAMON SALICRÚ

Per això, des de la meva columna habitual, per no convertirnos en éssers freds sense sensibilitats sinó més aviat en persones plenes de sentiments humans, goso etzibar-vos aquest consell, que coincideix d’alguna manera amb el títol de l’article : "Diguem: Per molts anys”. Desitgem felicitat i èxits personals als altres. Pel sant o per l’aniversari. Poc importa. I si és per partida doble, és a dir, en les dues ocasions, molt millor encara. Al cap i a la fi cal aprofitar tots el moments bons que la vida ens depara. Com es diu vulgarment, els dolents.. ja vénen sols. 33 valors

Desitjar benestar i llarga vida és congratular-te amb l’altre i suposa compartir il·lusions i esperances amb qui sigui i allà on sigui. I posar en comú realitats, experiències, vivències... al marge de les encarcarades reunions professionals o de treball. Els sants i els aniversaris possibiliten, en altres paraules, trobades cordials i espontànies, sovint a l’entorn d’una taula, en pla de comensals.

l passat 31 d’agost era Sant Ramon. Sincerament us he de dir que enguany em va felicitar... poca gent, tot i que tinc l’orgull de comptar, a més dels molts familiars directes, amb centenars d’amics i de companys, els quals –n’estic més que segur- em desitgen molts i molts anys plens de vida. Encara que no m’ho haguessin comunicat explícitament en aquell dia concret.Felicitar pel sant ha anat de baixa. Potser per un mal entès principi de laïcisme, s’ha tendit a felicitar més aviat les persones amb motiu de l’aniversari. Però en el meu cas, us he de dir que tampoc els que em van felicitar els meus 59 anys, el 8 d’agost, varen ser massa més dels que ho feren després, per Sant Ramon. Jo més aviat sóc tímid i retret. I potser per això reconec que tampoc felicito massa, ni pel sant ni per l’aniversari. Per tot plegat, poc puc exigir dels altres en aquest sentit. Però... ho lamento de veritat i enyoro vivament aquells moments de la infantesa en que rebíem grapats de caramels com a simple contrapartida a la felicitació desinteressada dels amics i coneguts el dia de la onomàstica de cadascú. Pel que tenia d’apropament entre els individus.

Per altra banda, des dels inicis de la seva activitat musical moment

valors

AURA

Què destaques dels teus inicis com a cantautor i com a component del grup Verderol?

PER L ARIAS seu momentVALORS: l'11 de setembre de 1973, amb el cop d'estat de Pinochet a Xile.

uin va ser el fet que va marcar un abans i un després en la seva vida? El moment clau que em fa donar un canvi total i absolut és l'11 de setembre de 1973. Pinochet fa el cop d’estat a Xile amb l’ajuda americana per enderrocar el govern socialista de Salvador Allende, escollit democràticament. Em va afectar molt. Però per a mi, el pitjor va ser la tortura i l’assassinat de Víctor Jara a mans dels militars xilens per l’únic fet d’haver cantat les veritats que passaven al seu voltant. Ell era un cantautor xilè popular, que encara es va conèixer més després de la seva mort. Jo ja el coneixia, i em vaig assabentar de la seva mort a través de la revista Cuadernos para el diálogo Com el va afectar això a nivell musical?

Com defineix la seva pròpia música cantada en solitari? Jara era un cantant compromès amb la societat i les injustícies que veia i jo em sento molt compenetrat amb ell. La cançó d’autor ha de parlar del que l’envolta. Pot ser amor, joia, germanor... però també denúncia de les injustícies, de falta d’equitat entre les persones, el racisme...

34 valors Q per acabar El

"Quan vaig fer cançons, no volia que quedessin per mi sinó que volia fer un cant col·lectiu" ha cantat al capdavant de grups i col·lectius. Quan vaig fer cançons, no volia que aquestes quedessin per mi sinó que volia fer un cant col·lectiu. És per això que vaig formar un grup de folk als Salesians, amb joves que volien millorar la societat. Es deia Verderol i van arribar a formar-lo prop d’una vintena de persones que cantaven cançons i tocaven diversos instruments. Jo era qui estirava del carro: dirigia el grup, però a més a més cantava com un component més.

Hi ha una anècdota molt curiosa que ho il·lustra perfectament. Com a grup Verderol ens vam presentar al primer festival de cançó catalana del Foment amb la cançó titulada Jo conec un país. Per altra banda també em vaig presentar jo com a solista, cantant una cançó que es titulava No matareu el meu país . Hi havia premi del jurat i premi del públic. Curiosament el jurat va donar el primer premi al grup Verderol i el segon a mi, Genís Mayola com a cantant solista. Però el públic va donar-me a mi el primer premi, i a Verderol el segon. Vam guanyar-ho tot! Realment va ser molt bonic començar així. Fins on va arribar el grup Verderol? Malauradament el grup Verderol es va desfer l’any 1977. Fins llavors jo havia estat dins del seminari amb els Salesians, i l’any anterior, el 76, havia acabat la carrera de teologia. El següent pas era la meva ordenació com a sacerdot. Però jo no ho veia clar... i vaig prendre’m un any per pensar-m’ho bé. Vaig decidir que dins de la comunitat no em sentia realitzat, no era feliç. A més, vaig conèixer una noia i ens vam enamorar: avui dia estem casats i tenim dos fills-. Així doncs vaig anunciar que marxava, renunciant així a la meva ordenació. Llavors jo tenia 28 anys i em van assegurar que fins dos anys després "Jara em va encoratjar a perdre la vergonya i intentar fer cançons que portava a dins"

Fins aquell moment jo cantava cançons del Serrat i altres autors amb la guitarra, però no m’atrevia a cantar cançons pròpies. A partir de la notícia de l’assassinat de Víctor Jara, vaig pensar que havia de perdre la por: havia de cantar el que jo sentia, havia de reflectir els problemes que veia al meu voltant. Ell, en certa manera, em va encoratjar a perdre la vergonya i a intentar fer cançons que portava a dins però que no m’atrevia a deixar sortir.

Perdre la por a cantar | Genís Mayola. Músic i director de la coral Primavera per la Pau.

"Amb Primavera posem les nostres veus al servei de la pau, la solidaritat i la justícia" no em donarien de baixa, per tal d’arribar els trenta anys i d’aquesta manera no haver de fer la "mili". Però no van fer-ho així, i just una setmana després de sortir, em van cridar a Girona per anar a fer-la. Catorze mesos. Sense mi, el grup Verderol va intentar tirar endavant pel seu compte, però faltava una persona que fes una mica de motor, que havia estat jo. I què va passar amb la seva activitat com a cantautor? Abans d’anar al servei militar em vaig presentar a un festival per a noves veus que es feia a La cova del drac, Barcelona. L’any anterior l’havia guanyat el cantautor Joan Isaac, fet que va permetre que ell es professionalitzés en el món de la música. Jo per llavors tenia el somni de dedicar-me a la música de forma professional i deixar de fer-ho com a hobby. Em vaig presentar al festival i vaig guanyar amb una cançó titulada Poema per al meu fill. Aleshores la casa RCA, una multinacional discogràfica, em va demanar un contracte. Vaig fer una entrevista amb els productors musicals, però quan vaig conèixer el món de la música professional de més a prop se’m va obrir un mar d’interrogants. Vaig veure que no era el que jo volia: havia de cantar on ells diguessin, el que ells volguessin i en l’idioma que ells decidissin. Sentia que em tallaven les ales i que els valors que jo defensava es veien molt reduïts. No volia trair la meva manera de veure les coses per diners. Malgrat això, no ha deixat la música com a solista i ha aconseguit la seva fita. La veritat és que mai he deixat la música. Com a cantautor vaig on em demanen que canti, faig concerts... Però a més em feia gràcia deixar constància de la meva música. És per això que ara farà un any vaig gravar un disc amb una edició limitada de cinc-centes còpies. Ho vaig pagar de la meva butxaca. En la presentació del disc vaig fer un concert al Foment i vaig fer ple. Gràcies a allò vaig poder acabar-lo de pagar.

35 valors

LAURA ARIAS

per acabar perfil Genís Mayola és professor però des de ben petit la música ha format part de la seva persona. El cop d’estat de Pinochet a Xile, el 1973, i la tortura i mort del popular cantant Víctor Jara van esdevenir un cop fort per a Mayola. Des de dins d’un seminari Mayola va començar a fer allò que el Xilè Jara feia en vida: cantar per denunciar injustícies socials i tot allò relacionat amb la pau i la solidaritat. Ara Mayola és cantautor i director de la coral Primavera per la Pau, on el cant és un clam a la justícia.

De la mateixa manera la teva activitat musical en col·lectiu ha seguit endavant? Sí, l’any 1983 vam fer un grup, no musical sinó de solidaritat. Feia 10 anys que havia tingut lloc el cop d’estat a Xile i vam pensar que podíem fer unes jornades de solidaritat amb el poble xilè. Vam parlar de fer xerrades, conferències, pel·lícules...i a mi, com que m’agrada la música se’m va acudir cantar una cançó popular xilena. I així ho vam fer. Vam fundar la coral Primavera per la Pau i la primera cançó que vam cantar va ser la Cantata Santa Maria de Iquique. És una obra del folklore actual xilè, feta una mica abans del cop d’estat de Xile. Narra una massacre duta a terme per l’exèrcit en la qual van morir 3.500 persones. El concert era obert a tothom i hi van assistir una seixantena de persones. No teníem pensament de continuï-tat, però la gent em va demanar que cantéssim més, i és així com ha perdurat Primavera per la Pau i segueix amb la seva activitat, amb dos objectius principals: estar oberta a tothom que vulgui cantar, i posar les nostres veus al servei de la pau, la solidaritat i la justícia.

Després d'eleccions, l'hora dels pactes valors

r

cose

·

A Mataró: · Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria. Llibreria Márquez (C/Argentona). · Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç). Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers) Llibreria Robafaves. (C/ Nou) Llibreria Mas (Pl. Cuba). · Llibreria de l'Hospital de Mataró. Esglésies de Sant Josep, Santa Maria, Sant Pau, Sagrada Família, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora. A la resta del Maresme: · Església de Premià de Mar. · Llibreria Proa (C/del Nord). Premià de Mar. Església de Vilassar de Mar. Església de Vilassar de Dalt. · Església de Llavaneres. · Església de Caldes d'Estrac. Barcelona: · Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

·

www.valors.org redaccio@valors.org

A

le

·

·

O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 euros l'any) mes a 21 punts de venta www.valors.org edaccio@valors.org s s valors l diàleg, la mediació, arribar a acords, són característiques intrínseques de la nostra societat és d dels pactes El diàleg, la mediació, arribar a acords, són característiques intrínseques de la nostra societat

·

A WWW.VALORS.ORG Cada

que importen

i en el númeroinúmeroproperdeenelproperde valors... E

·

·

'eleccions, l'hora

Despr