Valors 121: l'apoderament, amb Ferran Sáez

A

Valors Valors

Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2014. Número 121.

Preu: 3,50 euros

L’apoderament

Ferran Sáez, director del CETC

Mònica Bernabé: “El burka mai ha estat el problema

“La participació requereix d’un compromís sòlid”

principal per a les dones afganeses”

‘El futbol, una qüestió de fe’ per Manel Bosch ‘La història de Hans El Llest’, per Gregorio Luri

Valors Revista de reflexió i diàleg. Desembre de 2014. Número 121.

Pòrtic

‘Mataró, ciutat de valors’: el que podem fer junts

Sumari

A

foto de portada: sergio Ruiz

Carmen Martínez, l’àvia ‘trending topic’

6 Queralt Flotats/Maria Coll

quest mes de desembre, Mataró tanca el projecte ‘Mataró, ciutat de valors’, impulsat conjuntament entre l’Ajuntament i l’Associació Cultural Valors –editora d’aquesta revista i del Valors a l’Alça a La Xarxa a través de Mataró Ràdio– i que ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona. Un projecte que durant dotze mesos ha provat de crear un debat de fons sobre els valors en un àmbit local però en un context polític, econòmic i social on aquests són més presents que mai entre nosaltres; costaria trobar un moment de la nostra història recent en què s’apel·li tant com ara als valors com a motor de canvi, segurament a risc de menystenir-los, com ja hem advertit en alguna ocasió.

El ‘Mataró, ciutat de valors’ ha estat una autèntica prova de foc, perquè ha suposat el nostre primer projecte conjunt amb una administració pública. Però convençuts que cal aprofitar les oportunitats, vam creure que valia la pena intentar-ho; 365 dies després no podem fer-ne sinó una valoració positiva. La Trobada dels Valors dels Castells amb la participació d’onze colles catalanes o l’homenatge popular a l’impulsor del primer tren Miquel Biada, ambdòs actes treballats amb dues entitats de la societat civil mataronina com els Capgrossos de Mataró i el Cercle Històric Miquel Biada, són bona mostra del que es pot arribar a aconseguir si diverses entitats de la ciutat treballen, amb un paraigües comú, un projecte conjunt. I iniciatives com la cançó que l’escola Torre Llauder ha volgut dedicar a la mascota del projecte i que s’ha estrenat aquest mes de desembre posen de manifest que la societat en té ganes, de parlar de valors, de reflexionar, de donar-hi voltes. Si ‘Mataró, ciutat de valors’ ha tingut sentit és perquè les entitats i institucions que hi han participat s’ho han cregut i s’han fet seu el projecte. Que és exactament el que preteníem i el que se’ns demanava.

Precisament, dediquem aquest número de desembre al valor de l’apoderament, a aquella idea segons la qual els ciutadans han decidit des de fa un temps, coincidint amb la crisi, implicar-se a fons en la vida pública del seu entorn. A diagnosticar aquest fenomen ens hi ajuden una conversa amb Ferran Saéz, director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis i articles d’Albert Sáez, professor de la Ramon Llull i director adjunt de El Periódico; de Sandra Pérez, sociòloga madrilenya; i de Dani Triadó, periodista i excorresponsal a Nova York i actualment a la capital xinesa del diari El Punt Avui. 

passant revista

5 Ramon Radó

Mònica Bernabé: ““El burka mai ha estat el problema de les afganeses”

8 Maria Coll

La pua, un dret

8 Marta Roqueta

L’altra Malala

9 Gregorio Luri

La història de Hans El Llest

9 Maria Medina

Nou consum: el peix de custòdia

10 Francesc Amat

La baixa natalitat a Europa

10 Xavier Manté

El camí de la desobediència civil que obrim

11 Joan Basagaña

Protecció només sobre el paper

11 Manel Bosch

El futbol, una qüestió de fe

Monogràfic

12 Editorial

Perdoni, jo vull decidir

14 Entrevista a Ferran Sáez 18 Albert Sáez L’apoderament de la catalunya digital 20 Sandra Pérez Seattle, 15-M...això ve de lluny 22 Dani Triadó L’ocupació, l’arma dels rebels

opinió

26 Carlota Oliet El valor de la seguretat viària 28 Jordi Cussó i Cinto Amat Lliures per estimar 30 Joan Safont El fet de portar barret 30 Irene Alerm El perquè d’una abraçada 31 Soraya Hernàndez Objecció de consciència

propostes

33 La proposta del mes Bones notícies 38 El Conte: L’Orquestra dels crits en silenci, de Marc Torrecillas

4 Passant revista

Desembre de 2014

Termòmetre de Valors

Les piulades del mes Javier García Diz @javiergarciadiz

“Espanya és aquest país q 1 infanta desconeix els tripijocs del marit però els avis de les preferents saben perfectament el q signen” Pep Marí @pepmari4

“Els valors són l’essència de la psicologia. Val més un gram de valors que una tona de discursos”

Un 80 per cent dels francesos que entren a l’Estat Islàmic provenen de famílies atees Una enquesta del Centre de Prevenció Contra les Derives Sectàries de l’Islam (CPDSI) de França trenca tòpics generats sobre l’Estat Islàmic (EI) a França. Actualment un total de 1.132 francesos estan implicats en el gihadisme a Síria i l’Iraq. Segons aquest estudi, un 80 per cent de les famílies amb un fill gihadista es declaren atees, el 67 per cent són de classe mitjana i només un 10 per cent són d’origen immigrant. En un 63 per cent es tracta de joves entre els 15-21 anys, només un 5 per cent havien comès actes delictius i un 40 per cent mostra quadres de depressió. I això genera la pregunta: què no ofereixen les societats occidentals als joves perquè es trobin desorientats i mancats d’identitat?

El papa destapa casos d’abusos sexuals

Inauguren a Catalunya dos salons de bellesa infantils

El papa Francesc afirma: “La veritat és la veritat i no l’hem d’amagar”, en al·lusió a presumptes abusos a menors coneguts a Granada després de la revelació d’un jove, suposada víctima, que va escriure al pontífex. Gràcies a la seva pressió la justícia investiga el cas.

Obren a Sabadell i Granollers dos spas per a nenes, dos palaus dedicats a la bellesa. Associacions de defensa de la dona asseguren que es tracta d’un negoci sexista perquè promou el rol d’una dona submisa, que ha d’estar perfecta pel seu príncep.

El Gran Recapte 2014 aconsegueix 4.000 tones

Tres joves guanyen a una gran companyia Tres joves britàniques han aconseguit recollint firmes que la companyia de roba Victoria ‘s Secret hagi rectificat tota una campanya publicitària. Deu models espectaculars, especialment primes, es presentaven al costat de la frase: ‘The Perfect Body’ (“Un cos perfecte”, en anglès).

El Gran Recapte aconsegueix superar un altre any l’objectiu que s’havia fixat prèviament, amb la recollida de més de 4.000 tones de menjar que distribuirà el Banc dels Aliments. Una fita que s’aconsegueix gràcies a la mobilització de 20.000 voluntaris repartits a 2.000 punts de recollida.

Comença al Vallès la campanya “Jugar net és guanyar” El Vallès Occidental ha posat en marxa el projecte ‘Jugar Net és Guanyar “, una campanya que té com a objectiu fomentar l’educació en valors en el món de l’esport i valors com l’amistat, el respecte i l’esperit esportiu.

Marc Arza @marcarza

“Als estadis ni violència ni racisme, però voler convertir-los en una trobada de puntaires potser és poc realista”

Soc. Civil Catalana @Societatcc

“Hi ha una necessitat ètica de reformes que poden ser legislatives, potser no cal que siguen constitucionals” Victòria Camps

Valors comparats

2,3

milions de persones van participar al procés de participació del 9 de novembre sobre el futur polític de Catalunya, segons dades facilitades per la Generalitat.

2,5

milions de persones van votar el 18 de juny de 2006 en el referèndum amb caràcter vinculant sobre el nou Estatut de Catalunya, text que després va retallar el Tribunal Constitucional.

Passant revista 5

Valors

Noms propis

Carmen Martínez, l’àvia ‘trending topic’ Carmen Martínez, de 85 anys, és desnonada del seu pis per no poder pagar un crèdit del seu fill amb un prestamista privat Ramon Radó

Divendres 21 de novembre. L’ambient al carrer Sierra de Palomeras, a Vallecas, no és gens habitual. Des de les set del matí, el carrer està acordonat i hi ha set furgones dels antidisturbis. Un centenar de voluntaris de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) del barri també s’hi han desplaçat.

El motiu de tot aquest desplegament és Carmen Martínez Ayuso, de 85 anys, vídua, que ha viscut cinc dècades en un dels pisos del número 10. Fa exactament quatre anys, Carmen va avalar amb el seu pis els 40.000 euros d’un crèdit del seu fill Luis amb un prestamista particular. Quan el fill va perdre la feina (de venedor de pisos, precisament), els 630 euros mensuals de la pensió no van ser suficients per afrontar el pagament del crèdit. A hores d’ara, el deute ja puja a 77.000 euros i el creditor no vol accepta que Carmen es quedi al pis – valorat en 160.000 euros- amb un lloguer a baix preu.

Aquest cop sí. Després de mesos d’amenaces i un desnonament frustrat

fa poques setmanes, avui ha de marxar de casa. A l’habitatge de Carmen, a més de la família, hi ha també Andrés Kudacki, un fotògraf de l’agència Associated Press que fa dos anys i mig que retrata la xacra dels desnonaments a l’estat.

L’objectiu de Kudacki va enregistrant l’acció. Clic, clic. Sense res a punt, Carmen i la seva família van començar a recollir menjar i roba. Clic, clic. La dona, plorant, espera ingènuament que se suspengui el desnonament o que arribi l’oferta d’un lloguer social. Clic, clic. Ajudant-se amb un bastó, passeja pel pis, hores abans de marxar-ne a la força. Clic, clic. S’asseu al llit, tapant-se els ulls amb les mans, abans de continuar agafant pertinences. Clic, clic.

Un moment, amb la mà que li queda lliure, Carmen es recolza a la porta. El pis està enfosquit -encara és aviat- i la llum que entra per la porta li il·lumina la cara, amb els ulls tancats, mentre sanglota. Clic.

L’instant precís.

Mentre Carmen porta les coses cap a casa la nòvia del seu fill, la foto de Kudacki comença a córrer per Internet. Desenes de milers de persones la comparteixen a les xarxes socials, els mitjans digitals se’n fan ressò, la indignació digital creix. En

En un quasi oxímoron, una àvia de 85 anys esdevé de cop i volta un fenomen viral un quasi oxímoron, una àvia de 85 anys esdevé de cop i volta un fenomen viral.

El poder del clic fa que el ministeri d’Economia i l’Ajuntament de Madrid ofereixin ajuda. El Rayo Vallecano, el club del barri, anuncia que pagarà un lloguer.

Però el de Carmen no és un cas aïllat.

Des de l’any 2008, s’han desnonat més de 300.000 persones, entre les quals cada cop hi ha més gent gran que ha avalat crèdits de familiars.  Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

El valor de la paraula

“Quan la gent està espantada es comporta malament” Woody Allen El País Semanal, 02/11/2014

Miguel Guillén

El cineasta Woody Allen és considerat per molta gent un pessimista de mena. Algunes de les seves pel·lícules estan farcides de diàlegs on intenta teoritzar sobre el pessimisme i sovint les reflexions que ens aporta són absolutament estimulants. Recentment, Allen explicava en una entrevista que “la gent, en general, està espantada. I quan ho està, actua equivocadament, es comporta malament. És la condició humana”. Penso que les paraules d’Allen les hem de tenir

en compte: en moments com l’actual, amb una crisi generalitzada que va més enllà d’allò purament econòmic, potser la resposta a tant desgavell la podríem trobar en la por de la gent. Allen opina que “el problema del món és que depèn de la gent. Si mires la història, veuràs que la gent no ha fet una bona feina administrant-lo, vivint en ell”. I sentencia: “No tinc clar que el món sobrevisqui”. Allen en estat pur: pessimisme estimulant que ens hauria de fer reflexionar sobre com actuem i cap a on ens estem dirigint com a societat. Hi ha motius per ser pessimista? 

6 Passant revista

Desembre de 2014

El tema del mes: la violència envers les dones a l’Afganistan

“El burka mai ha estat el problema de les afganeses” Mònica Bernabé, única periodista espanyola que informa permanentment des de Kabul Junt amb el prestigiós fotoperiodista Gervasio Sánchez, aquesta periodista catalana ha inaugurat a principis de novembre la mostra ‘Mujeres Afganistan’ al Palau Robert de Barcelona, en una iniciativa promoguda per l’Associació de Drets Humans de l’Afganistan.

Queralt Flotats/Maria Coll

La periodista Mònica Bernabé és, des de fa anys, la única corresponsal espanyola que informa de forma permanent des de l’Afganistan. Amb ella ens endinsem a la dura realitat de les dones d’aquest país de l’Àsia i descobrim els valors i contravalors d’aquesta societat marcada per la violència i per una història traumàtica que no acaba de superar.

Què es trobarà qui vagi a veure l’exposició “Mujeres Afganistan”?

Qui vagi a veure l’exposició o compri el llibre que hem editat amb el mateix nom, podrà conèixer la violència que pateixin les dones a l’Afganistan. De la violència real que pateixen, que va molt més enllà del fenomen dels talibans: sempre parlem d’això i ens oblidem les restriccions que segueixen tenint a dia d’avui, que viuen en el sí de la família.

D’on va sorgir aquesta iniciativa?

La idea va ser d’en Gervasio Sánchez, perquè l’Ajuntament de Barcelona -que és qui finançava el projecte- li va encarregar que fes una proposta sobre alguna cosa que li semblés interessant. Ell havia participat en unes jornades de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan i va proposar posar-se en aquest projecte, que ha estat molt més llarg del previst; prevèiem que estaríem dos anys fent-lo i al final n’han estat sis.

Quina ha estat la principal dificultat amb què us heu trobat?

L’objectiu de l’exposició era mostrar dones amb rostre i explicar la seva problemàtica dins de casa, no fotografiar dones amb burka, que no té cap problema perquè no se la veu. Doncs això ha estat el més difícil: aconseguir els testimonins i després que estiguiessin disposats a donar la cara i a deixar-se fotografiar dins de casa. Sortosament, després de tants anys vivint allà, coneixia molta gent i tenia les complicitats necessàries.

A molta gent se li va quedar la imatge de les dones afganeses sota un burka, de l’època en què els talibans es van imposar, el 1996. Ha millorat la situació de les dones des de la caiguda d’aquest règim, a cavall entre 2001 i 2002?

El cert és que des de la caiguda del règim dels talibans ha millorat la presència pública de la dona: hi ha dones diputades, nenes que estudient a les escoles, o fins i tot noies que fan esport... però en general les dones que tenen presència pública són una minoria i es concentren a les grans ciutats. Però vaja, fins i tot les dones que són diputades solen viure una situació de violència a casa seva. L’objectiu de l’exposició era no incloure dones amb burka, perquè el burka mai ha estat el principal problema de les dones a l’Afganistan sinó la violència que viuen a casa seva.

Quan dius violència dins de la família, a què et refereixes?

A l’Afganistan els matrimonis no són per amor sinó que les famílies decideixin amb qui es casen els fills; és un pacte entre famílies. Normalment el noi i la noia no es veuen fins el dia del casament, com a molt amb una fotografia. La noia va a viure a casa de la família política, on passa a ser gairebé una criada. A més a més, el noi ha de pagar una gran quantitat de diners al pare de la noia; és com si la comprés. La dona és propietat dels homes i això hipoteca tota la seva vida.

Per tant, sota el burka hi ha molta més violència de la que podíem suposar.

Sí. Si preguntes a una dona afganesa si estaria a disposada a portar burka a condició que els seus drets fossin respectats, firmaria on calgués. La dificultat és poder decidir sobre el teu propi futur; ara ho decideix el teu pare o després el teu marit.

Una de les convidades a la inauguració de la mostra al Palau Robert, que ha estat diputada al Parlament i surt als mitjans, ha hagut de pagar al seu marit per poder venir a Barcelona...

Quina esperança queda, doncs, respecte el futur de les dones a l’Afganistan? És difícil, perquè aquesta és una societat masclista en el seu conjunt, tan els homes com les dones. Aquest canvi només serà possible amb generacions, de la mateixa manera que a Espanya la mentalitat va canviar al llarg de dècades i segons com segles... no ho sé, els joves de ciutat jo ja veig que on tenen res a veure amb els seus

Passant revista 7

Valors

pares, per exemple. Tinc l’esperança que les noves generacions portin aquest canvi.

I també respecte la impunitat que existeix en el país, que és responsabilitat de la comunitat internacional, perquè ha finançat el govern afganès durant tots aquests anys. I, en canvi, no ha exigit que la poca legislació que hi ha a favor de les dones es complís.

Sembla que el nou president ha fet algun pas endavant. Ens ho pots detallar?

Quan va prendre possessió, en el seu discurs, va esmentar el nom de la seva dona i li va agrair el suport que li ha donat al llarg de la vida. Això que aquí ens pot semblar tant normal a l’Afganistan no ho és; mai un home reconeix el que pugui fer una dona i menys en públic. A més, ha nomenat una jutgessa al tribunal suprem afganès. Això esperem que pugui ajudar però cal tenir en compte que el govern és d’unitat i hi participen diversos senyors de la guerra, alguns dels quals tenen tres o quatre dones; un

“Una afganesa portaria burka sense problemes a condició que els seus drets fossin respectats” “A l’Afganistan el sentiment de solidaritat no existeix, el cert és que ningú sent compassió pels altres”

d’ells té seixanta anys i té una dona de 18.

Per tant, dubto que aquests estiguin en sintonia amb el nou president...

A nivell de violència, quins problemes té actualment la societat afganesa?

La població no té gairebé res i que tampoc espera res del govern. La gent sovint ni s’atansa a la policia quan té un problema, perquè considera que li causarà més problemes dels que ja té. Imagina’t! La població només té el suport de la pròpia família.

Una dona que viu una situació de violència li costa molt de sortir-ne perquè l’únic suport que pot tenir és el familiar, i si és ella que et maltracta... dificilment en pots sortir.

Serà possible arribar a la pau, a l’Afganistan, més enllà de l’absència de guerra?

Els talibans segueixen existint com a insurgència i per altra banda tenim els senyors de la guerra, que segueixen controlant part del territori. Hi ha dos dolents de la pel·lícula, per dir-ho d’alguna manera, no només un. Tota l’administració afganesa està corrompuda. Això dificulta que hi hagi una situació de pau. I el canvi amb les dones només vindrà d’un canvi de la pròpia societat; actualment el 80 per cent de les dones són analfabetes.

Avui a l’Afganistan el sentiment de solidaritat no existeix, ningú sent compassió pels altres.  Conversa original a la ràdio a: http://www.valors.org/

Mònica Bernabé davant d’unes muntanyes de l’Afganistan.

En el cap de...

Ashraf Gani

Joan Salicrú

Em dic Ashraf Gani i segurament el meu nom no els sona, però no pateixin. Sóc el nou president de l’Afganistan, en substitució de Hamid Karzai, el nostre màxim representant des que el règim dels talibans va caure, sortosament, ara fa més de deu anys.

Vaig néixer a Lowgar el 12 febrer de 1949, tinc per tant 65 anys, i estic feliçment casat amb la Rula Ghani, una dona meravellosa a la qual vaig voler mencionar explícitament durant el meu discurs d’investidura. Per a mi va ser un gest molt obvi, natural, gairebé diria que de justícia, però es veu que va sorprendre perquè mai abans cap dirigent afganés s’havia dirigit a la seva dona en públic. Doncs sí, li vaig agrair de tot cor l’acompanyament de tants anys. Amb ella tinc dos fills, la Mariam i en Tarek, també pensava amb ells quan prenia possessió del càrrec. I això que en aquell moment una bomba va explotar a la carretera de l’aeroport de Kabul, la nostra capital.

Sóc economista –també antropòleg– i he tingut una bona formació, a la Universitat Americana de Beirut. I els he de dir que veure món m’ha permès observar com els canvis poden ser possibles també a casa nostra. Veuran com hi seran, els ho prometo. Això sí, vindran com un procés gradual, que és la manera com es fan les gran revolucions, no ho oblidin.

Ens enfrontem a una duríssima situació econòmica i a la recrudescència de la violència amb l’augment dels atacs talibans. La tasca és gegantina, però estic molt content de poder prestar ara aquest servei al meu país. Una petició: no ens oblideu, per més que deixem de sortir a les notícies! 

8 Passant revista

Desembre de 2014

Ha passat desaparcebut

La pau, un dret Mentre Noruega, el país que atorga cada any el premi Nobel de la Pau, obliga les dones a fer el servei militar, Costa Rica aprova una llei que reconeix la pau com “un dret fonamental”.

Maria Coll

Noruega és un país líder mundial en temes d’igualtat de gènere i darrerament ha fet un pas més en aquest aspecte. El passat mes d’octubre el país escandinau va aprovar per majoria parlamentària una llei que obliga a les dones a fer el servei militar. Fins ara només hi estaven subjectes els homes. Noruega s’ha convertit així en el primer país de l’OTAN en aprovar una llei d’aquest tipus, de fet, el país que atorga cada any el Premi Nobel de la Pau és un dels pocs estats europeus que continua defensant la necessitat de mantenir el servei militar obligatori. Les dones noruegues ho han celebrat com una gran fita històrica en la seva lluita vers la igualtat.

La nova llei entrarà en vigor a partir de l’1 de gener de 2015 i s’aplicarà a totes les dones majors d’edat nascudes a partir de

Móns

L’altra Malala Marta Roqueta

El Nobel de la Pau és l’últim dels honors concedits a Malala Yousafzai, la paquistanesa tirotejada pels talibans per defensar el dret de les nenes a l’escolarització. El Congrés dels EUA li va concedir la medalla d’or el 2013 i, l’octubre d’aquell mateix any, es va reunir amb Obama. En aquella trobada, la jove va avisar al president nord-americà que els atacs que el seu exèrcit realitzava amb drons –avions no tripulats– a països com el Pakistan o el Iemen no feien res més que alimentar el terrorisme.

Les dones noruegues han celebrat l’obligació de fer el servei militar com una gran fita històrica 1997. Encara que les primeres reclutes no començaran a servir en l’exèrcit fins a mitjans de 2016. Fins ara, les dones que optaven per la mili ho feien de manera voluntària, representant un 12 per cent del total de militars reclutats cada any. Al voltant de mil noies davant d’uns vuit mil nois.

Aquesta decisió ja ha tingut repercussions a altres països, a Espanya no han tardat en aparèixer vells nostàlgics de la mili, que va ser suprimida pel Govern popular de José María Aznar el 31 de desembre del 2001. Concretament el tinent general en

Les seves paraules, tan efectives quan es tracta de lluitar contra els talibans, no van generar cap condemna internacional.

No és d’estranyar, doncs, la freda rebuda que, setmanes després, va rebre al Congrés nord-americà Nabila Rehman. Només cinc representants d’un total de 430 van escoltar la història de la nena de deu anys que, quan en tenia vuit, va sobreviure a l’atac d’un dron que va matar la seva àvia i va ferir set nens al Waziristan Nord, una de les zones del Pakistan més castigades per aquests atacs. Segons Amnistia Internacional, entre el 2004 i el setembre de 2013, els drons han mort entre 2.000 i 3.600 persones en aquell país.

La poca mobilització internacional pel cas de la Nabila és comprensible si tenim en compte que ella forma part del grup dels

cap de la caserna general terrestre d’alta disponibilitat de l’OTAN a Bétera (València), Rafael Comas, ha declarat que seria positiu recuperar el servei militar obligatori a Espanya però “en un altre format”.

Segons ell, el servei militar obligatori era positiu perquè afavoria als nois un temps de “convivència amb gent d’altres parts d’Espanya”.

Davant aquesta notícia, a les dones noruegues, un comentari i una proposta.

En primer lloc, en comptes de festejar el fet d’agafar un fusell, podrien unir-se als homes i demanar conjuntament l’anul·lació del servei militar. I, en comptes de veure el món des de la guerra, podrien considerar la decisió que, quasi de forma simultània, ha pres el parlament de Costa Rica.

Aquest país centreamericà ha elevat a rang de llei la neutralitat de l’Estat. Concretament el seu Parlament ha votat una llei que declara la pau “com un dret humà fonamental “ i “ordena aplicar la neutralitat perpetua, activa i no armada en els conflictes entre els Estats i dins d’aquests”.

A partir d’ara Costa Rica només prendrà part en conflictes bèl·lics si així obliguen els tractats internacionals signats fins ara en marc de les Nacions Unides. Aquest país, és un dels únics del món, ja fa 66 anys que viu sense exèrcit. Té la seva seguretat interna en mans d’una policia civil formada per 14.000 agents i la seva defensa emparada a la legislació internacional. Un exemple de pacifisme, que Noruega, país que busca premis en aquest àmbit, hauria de tenir en compte.  Maria Coll és periodista i codirectora de ‘Valors’ / @mcollpigem

Assagne, els Manning o els Snowden. Són persones que posen en evidència les deshonroses pràctiques que fan servir els estats bons contra els dolents en un món que, a aquestes alçades, ja hauríem d’entendre que és més similar a Joc de trons que El senyor dels anells.

Els dilemes morals que els seus casos plategen, contrasten amb l’oportunitat de dormir tranquils que ens atorga el postureig indignat contra els dolents de veritat, com ara anar a veure un concert d’alguna de les celebritats que demanen l’alliberament de les Pussy Riot, presenciar una exposició o un documental sobre l’artista i dissident xinès Ai Weiwei o reclamar, sempre a cop de hashtag, l’alliberament de les nigerianes segrestades per Boko Haram.  Marta Roqueta és periodista / @martaroqueta

Passant revista 9

Valors

Ni àngel ni bèstia

Vist pel món

La història de Hans El Llest

Nou consum: el peix de custòdia

Gregorio Luri

Deia Adam Smith que la persona més pobre és aquella de la qual ningú no se n’adona, la persona transparent. En relació amb això, us vull contar una història d’un gran interès pedagògic, encara que a ben segur mai serà recollida als llibres d’història de l’educació. És la història de Hans El Llest, un cavall que va aprendre a resoldre problemes matemàtics. Seguint el seu mestre i propietari, un professor jubilat de matemàtiques que es deia Wilhelm von Ostem, va recórrer les fires dels pobles de Suïssa posant de manifest públicament les seves sorprenents habilitats matemàtiques.

-Quant és tres més dos? - li preguntava Wilhelm a Hans El Llest.

I Hans responia immediatament colpejant el terra cinc vegades amb la seva peülla.

De les sumes senzilles passaven a les restes, les multiplicacions, les divisions, les operacions amb fraccions i als problemes complexes, com ara aquest: “Si avui som dimecres 16, quin dia del mes serem dilluns de la setmana vinent?”. I Hans sempre donava els cops correctes.

Aquesta història, molt certa, va generar tantes polèmiques arreu d’Europa, que l’any 1904 es va crear una comissió d’investigació per estudiar aquest estrany fenomen pedagògic. Estava encapçalada pel psicòleg i filòsof Carl Pfungst. Wilhelm von Osten, el propietari del cavall, va acceptar de bona gana col·laborar-hi. No tenia res a amagar.

I, després de moltes proves, la comissió va concloure que no hi havia cap frau. Pfungst, però, en tenia dubtes. S’havia demostrat que no hi havia frau, però no s’havia mostrat quina era la veritat.

Després de moltes observacions complementàries, es va adonar que Hans era infal·lible si l’interrogador el mirava cara a cara. Però si aquest es cobria el cap, es posava nerviós i podia arribar a mossegar.

Era un animal amb molt poca resistència a la frustració. Així, doncs, seguint aquesta pista, Pfungst va trobar la clau de volta de tot plegat. Només sentir la pregunta, Hans començava a colpejar el terra. En aquest

moment no coneixia quan s’havia d’aturar. Ho feia quan alguna cosa a la cara del seu interrogador li deia que havia de ferho. Hans no sabia si havia donat el nombre de cops correcte, però sí percebia el canvi a a la cara del seu interrogador. I aquest era el moment del darrer cop de peülla.

D’aquesta història, completament certa, podreu trobar molta informació a Internet.

La conclusió és òbvia: la relació cara a cara és la relació pròpiament educativa. Si ho és per a un cavall, com no ha de ser-ho per a un nen? Haurien de tenir-ho ben present quan sentim parlar de les noves tecnologies, sens dubte molt importants... però

La relació cara a cara és pròpiament educativa. Si ho és per a un cavall, com no ho ha de ser per a un nen? no tan importants com la relació íntima i directa entre un mestre que estima el seu ofici i sap el que es fa i un alumne que vol aprendre. No hi ha entorn més interactiu, dinàmic, ric, eficient i humanitzador. Òbviament això és aplicable, en primer lloc, a la relació entre els pares i els fills. El rostre humà és per a nosaltres la superfície més entretinguda de la terra. Probablement, perquè en cap altre lloc del nostre cos la nostra carn està més espiritualitzada. La cara és l’ànima del cos. Per aquesta raó Plató defensava que “el major bé per a una ciutat és que els seus ciutadans siguin coneguts entre si, sense que hi hagi tenebres entre ells. Per això tots han de procurar no presentar-se falsos davant els altres, sinó senzills i verídics”. 

Gregorio Luri és filòsof i pedagog

Maria Medina

La manera de comprar productes alimentaris ha variat molt amb el pas dels anys. De la botiga de barri o el mercat hem passat, majoritàriament, a les grans superfícies. El cert és, però, que en els últims anys la consciència sobre la importància de la decisió de compra ha fet revifar velles costums. S’han instaurat amb normalitat les botigues de productes a granel. De mica en mica els mercats i els seus paradistes fan esforços per adaptar-se als horaris que la gent demanda. Les cooperatives s’estenen i cada vegada s’hi adquireixen més tipus de productes. A tot això hi podríem afegir nous criteris a l’hora de comprar: la proximitat, el producte de temporada, la certificació ecològica, la integració laboral, etc. Molts dels productes que consumim tenen opcions amb els criteris que acabem d’esmentar.

N’hi ha un, però, amb el que encara no som prou exigents. Es tracta del peix.

Hem vist com el cultiu en piscifactories ha incrementat molt en els últims anys.

Sentim a parlar de la pressió que posem en moltes espècies, en la seva incapacitat de recuperació. La informació de la qual disposem a l’hora de comprar-lo, però, és escassa i les possibilitats de comprar peix amb consciència encara més.

L’any passat va arrencar el projecte de peix de custòdia, impulsat per Submon.

Des de la seva entitat promouen un espai de custòdia marina just davant de les costes del Maresme (Canyons del Maresme). En aquest espai s’hi desenvolupen diverses tasques que van des de la recerca, la divulgació o la promoció d’arts de pesca tradicionals. El peix de custòdia és, doncs, un peix de temporada, proximitat i pescat selectivament; emmarcat en un projecte sostenible i de promoció de la pesca artesanal on, de moment, hi participen pescadors d’Arenys de Mar. El peix de custòdia és, doncs, un pas més cap al consum i l’alimentació sostenibles.  M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

10 Passant revista

Desembre de 2014

Gran angular

Contravalors

La baixa natalitat a Europa

El camí de la desobediència civil que obrim

Francesc Amat

Una de les tendències estructurals més remarcables, tot i que no sempre prou destacada, és el descens de les taxes de fertilitat. Aquesta tendència és un fenomen comú a bona part de les democràcies liberals amb economies avançades. A Espanya la taxa de fertilitat ha disminuït dramàticament durant les darreres dècades. Ha passat de ser un país amb una fertilitat elevada, amb una taxa de fecunditat de 2,9 el 1970, a una taxa molt més baixa, 1.38, el 2010. A Catalunya la fertilitat és avui encara més baixa: 1,33. De fet, Espanya s’ha situat a la cua del rànking mundial de taxes de fertilitat –ocupa la posició 194. Al conjunt de l’Europa dels 27 el panorama és igualment descoratjador: la mitjana ha baixat de 2,42 el 1970 fins a 1,58 el 2010.

Fins al punt que algunes de les principals economies de la UE tanquen per sota els rànquings mundials. Alemanya i Itàlia ocupen respectivament les posicions 203 i 205. Quines són les causes d’aquest preocupant descens de les taxes de fecunditat? Europa es pot permetre el luxe d’una natalitat tan baixa? De les taxes de fertilitat en depenen no només la sostenibilitat del sistema de pensions sinó també les polítiques de creixement i benestar.

Davant d’aquest descens de la fertilitat hi ha almenys tres plantejaments possibles. A curt termini la solució més immediata pot comportar l’augment de l’edat de jubilació. Però a mig termini serà necessari un replantejament de les polítiques de natalitat. Els països mediterranis com Espanya i Itàlia no destaquen pel suport a la natalitat. Comparats amb d’altres països, especialment del nord d’Europa, les polítiques per incentivar la natalitat són escasses. Les baixes de maternitat i paternitat són curtes i els ajuts públics insuficients.

Tot i això, contra el que sovint tendim a pensar, les taxes de fertilitat a molts països escandinaus també estan per sota de les taxes de reemplaçament de la població – pel qual es necessita una taxa de fecunditat igual o superior a 2,0. Per exemple a

Dinamarca la fertilitat és d’1,88 i a Suècia d’1,98. De manera que la població europea envellirà i disminuirà progressivament si la tendència no es compensa amb l’ajuda de la immigració. El plantejament a llarg termini, per tant, ha d’entendre les causes de fons del descens de la natalitat. L’economista Gary Becker va desenvolupar el conegut trade-off entre quantitat i qualitat a l’hora d’explicar l’elecció del número de fills des d’un punt de vista racional.

Quan el capital humà de les dones és més alt i participen activament al mercat laboral, les dificultats de conciliació familiar i

Fins a quin punt la baixa fertilitat de les democràcies liberals és un indicador de la seva decadència? laboral augmenten. I per si això fos poc, en el món especialitzat d’avui, cada vegada més cognitiu-competitiu, l’educació dels infants és llarga i costosa. Però fins i tot als països amb mercats laborals flexibles com Dinamarca la taxa de fertilitat és baixa. Cal tenir en compte que la natalitat és també un fenomen que supera la racionalitat. No és casualitat que la fecunditat sigui encara avui més elevada entre persones religioses.

D’alguna manera, la taxa de natalitat és un indicador de benestar global d’una societat. Fins a quin punt la baixa fertilitat de les democràcies liberals modernes és, doncs, un indicador de la seva decadència? Potser d’un individualisme excessiu? Són preguntes provocadores que de moment no tenen resposta, però el que sabem és que Europa no puntua gens bé en fertilitat.  F. Amat és doctor en Economia / @cescamat

Xavier Manté

Vaig viure el 9-N amb sorpresa, alegria i satisfacció. Vam sortir de casa a quarts d’onze i vam travessar el nou Parc Central de Mataró. De moment ens vam preguntar perquè hi havia tanta gent. No creiem possible que fos per la votació.

Vam enfilar la carretera de Cirera i vam veure la cua de gent a l’entrada a l’institut. Una verdadera manifestació massiva reivindicant un dret molts anys negat.

El 9-N ha estat una manifestació de clara desobediència civil contra la manca de llibertat per expressar el nostre desig d’un estat nou i propi i, com a veritable acte de desobediència civil, va ser públic, pacífic i actiu. Per uns moments, i veient les aglomeracions de gent alegre i conscient que actuava i pressionava per obtenir aquell dret que ens era negat, ens vingueren al cap les imatges de les grans manifestacions mítiques de desobediència civil de Gandhi i de Luther King, salvant evidentment totes les distàncies.

Els que vam anar a votar van fer un acte de desobediència civil contra unes normes i ordres emanades del govern estatal. Molts ho van viure com el que es deia, per desprestigiar-lo, com un aplec, com una costellada, perquè l’ambient festiu i alegre de tothom, hi ajudava.

Però hem de tenir ben present que el camí de la desobediència civil comporta automàticament l’acceptació de les conseqüències negatives que se’n puguin derivar per part dels poders als que ens enfrontem. Vindran moments que no seran d’aplec ni de costellada, sinó de rebre i acceptar alguns inconvenients i repressions i aleshores haurem d’afirmar, poble i polítics, aquesta voluntat de continuar en el camí de la desobediència civil, pública, conscient, pacífica però sí activa. Per aquest camí caldrà armar-nos de valors positius de perseverança i de capacitat de resistir les reaccions contraries que sorgiran.  Xavier Manté és enginyer

Passant revista 11

Valors

L’altra cara de la ciència

Amb dorsal

Protecció només sobre el paper

El futbol, una qüestió de fe

Joan Basagaña

Del 12 al 19 de novembre va tenir lloc el Congrés Mundial de Parcs de la UICN a Sydney, Austràlia. Es tracta de l’esdeveniment internacional de més rellevància en el qual es debat l’estat de les zones naturals protegides arreu del planeta i d’on en surten les propostes de millora per a la propera dècada.

Algunes de les conclusions són que àreas emblemàtiques com les Illes Galápagos a l’Equador estan patint una degradació considerable degut que els recursos destinats a la seva protecció no paren de minvar i, per tant, la seva gestió resulta ineficient.

I, tot això, malgrat que els beneficis que la societat obté de la protecció de certes regions del seu territori resulten molt sorprenents: moltes ciutats depenen de l’aigua potable que els proporcionen boscos i zones humides properes i alguns dels parcs nacionals més coneguts obtenen molts més ingressos del turisme que el pressupost que es destina a la protecció de l’espai en si mateix.

A pesar de tot, a Indonèsia, per exemple, el seu govern ha autoritzat les extraccions mineres en mig milió d’hectàrees de zones anteriorment protegides i alguns dels icònics parcs nacionals africans estan oberts ara a l’extracció de petroli dins la seva superficie.

El problema, però, no es cenyeix només a paraísos naturals del Tercer Món, també trobem exemples de vulneració d’espais naturalsa prop de casa.

A Espanya mateix som testimonis de com la crisi econòmica fa que les mesures de protecció ambiental del territori siguin molt fluctuants. Els poders econòmics pressionen i aconsegueixen modificar lleis en contra del benefici de la majoria i del sentit comú dels responsables polítics. El mes d’octubre passat, el Govern del PP va introduir una esmena a la llei de Parcs Nacionals per tal de facilitar la caça dins les reserves naturals de major protecció. Tots els grups de l’oposició s’han posi-

cionat en contra d’aquesta esmena per atemptar contra els principis pels quals s’havien creat aquestes zones protegides.

Al territori català trobem altres exemples en aquesta direcció: el Govern de la Generalitat de Catalunya prepara una llei exprés que permetrà vulnerar totes les lleis urbanístiques, territorials i ambientals vàlides fins ara perquè es pugui construir en el Parc Natural del Cap de Creus el nou projecte empresarial del cuiner Ferran Adrià. Aquest preveu incrementar de manera molt considerable la superficie construida en el seu restaurant i per a aconseguir-ho s’està modificant la legisla-

El Govern del PP ha introduït una esmena a la llei de Parcs Nacionals per tal de facilitar la caça dins les reserves ció per a fer-la a la mesura dels seus interessos empresarials.

Fins i tot alguns dels naturalistes més mediàtics del territori català s’han pronunciat a favor del projecte del mediàtic i reconegut cuiner i han defensat que l’ampliació del Bulli no afectarà els valors naturals de l’espai en la seva globalitat i, en contrapartida, es dinamitzarà el territori.

Si així fos, no entenc doncs perquè en el moment de la seva declaració com a espai a protegir, Cala Montjoi va quedar dins el perímetre del Parc Natural de Cap de Creus. 

Joan Basagaña és biòleg

Per saber-ne més: http://www. worldparkscongress.org/

Manel Bosch

Molt s’ha dit sobre el futbol i la política, molt també sobre el futbol i el nacionalisme. L’esport rei, a casa nostra i a bona part del món, ultrapassa tots el àmbits i es mimetitza en qualsevol entorn. També el dels dogmes, les creences, els sacraments i el més enllà. Sí, sense cap dubte, el futbol també pot ser una qüestió de fe.

Molts culés no ho sabran però dins les entranyes del Camp Nou, en el camí que duu els jugadors al terreny de joc, s’hi amaga un espai singular. Es tracta d’una capella- amb reproducció de la Mare de Déu de Montserrat inclosareservada per als jugadors.

Tanmateix, la identificació del club blaugrana amb el catolicisme és discreta. Res a veure, posem per cas, amb el Celtic de Glasgow, equip històricament confrontat a l’esquadra conciutadana dels Rangers, protestant per excel· lència.

Als confins d’Europa, i a les portes del salafisme més brutal, el futbol turc també debat com abordar els seus lligams amb l’islam. Una reacció, la del president del Grenclerbiligi, ha sigut especialment curiosa. Just quan la barba està més de moda entre els esportistes, prohibir als jugadors lluïr barba perquè no semblin homes “sortits d’una escola d’imams”.

De casos individuals, en els quals jugadors han procurat fer compatible la seva professió amb el rigor de la doctrina, n’hi ha de diversos. Sens dubte un dels més sonats va ser el del porter argentí Carlo Roa, qui refusà una milionària oferta del Manchester United i va deixar el futbol professional, per incomptabilitats amb el seu credo adventista. Al capdavall el futbol té quelcom de religiós per si sol o, com digué l’escriptor Mario Vargas Llosa, quelcom de ‘religió laica’. Mai podrà ser- només- un esport. 

Manel Bosch és periodista

12 Monogràfic

A

Desembre de 2014

L’apoderament —Editorial

PERDONI, JO VULL DECIDIR

L

luís Duch, antropòleg i doctor en Teologia, afirmava recentment a Jus Revista Digital que “una qüestió molt significativa del món actual és la ruptura gairebé total del vincle social” i assegurava que “en això han tingut una incidència molt gran els partits polítics, tant de la dreta com de l’esquerra”. “No oblidem que un dels elements més importants en la lluita contra el franquisme van ser les associacions de veïns, però, avui en dia, els sindicats, els partits polítics, les organitzacions civils, les associacions culturals, i, fins i tot, les associacions esportives estan completament desarticulades, no hi ha vincle social”.

La veritat és que aquesta realitat que ens plantejava el gran intel·lectual des de Montserrat no ens semblava importar massa mentre hi havia bonança econòmica, però quan aquestes institucions han començat a prendre decisions incòmodes o injustes per aquells més perjudicats per la crisi econòmica i, a més, importants casos de corrupció, de blanqueig de capital o multimilionàries estafes bancàries han omplert amb assiduïtat les pàgines dels principals mitjans de comunicació, recuperar aquest lligam entre societat i institucions s’ha convertit en una gran urgència.

La gent, a diferents nivells i àmbits, se sent farta i enganyada i per això ha triomfat els darrers anys amb força la paraula: apoderament. Un mot manllevat dels anglesos –to empower, del qual deriva empowerment, i que significa ‘donar a algú, o delegar en algú, poder o autoritat’– i que en el context actual es fa servir per definir el procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials. I si en un àmbit s’ha fet especialment palesa aquesta demanda de més poder de decisió ha estat en la política. Ara la ciutadania reclama, amb múltiples formes de protesta, més dret a decidir, més democràcia participativa, la convocatòria de consultes o referèndums vinculants.

Així, crits a favor de l’apoderament es poden sentir des de fa anys de banda a banda del planeta. Amb les seves particularitats i característiques especials, que no es poden menystenir, comparteixen un fil conductor: els indignats de la Puerta del Sol i la Plaça Catalunya, el moviment Occupy Wall Street, la revolta dels paraigües de Hong Kong o el Procés Sobiranista català, en aquest cas empès per la societat civil i per dues entitats sense representació parlamentària, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

Ara bé, estem també disposats a acceptar el compromís i la responsabilitats que comporta aquest poder que tant es reclama? 

Valors

‘Dibuixant sobre el tema’ - Toni Batllori

Monogràfic 13

14 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

L’entrevista —Maria Coll

Ferran Sáez, director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC)

Parlem del fenomen de l’apoderament, aquesta voluntat de la ciutadania de recuperar quotes de poder i decisió, amb Ferran Sáez, un expert en democràcia i comunicació i actualment al capdavant del CETC i de la revista Idees, editada per aquesta mateixa institució.

“la participació requereix d’un compromís sòlid”

Monogràfic 15

Valors

Entrevistem Ferran Sáez al seu despatx del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), al cor del barri del Raval de Barcelona. Aquest és un organisme de la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu estudiar, diagnosticar i avaluar els fets, els esdeveniments i les tendències de l’entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb els camps tecnoeconòmic, sociopolític, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors.

Arran d’això: quin paper creu vostè que juguen les noves tecnologies en aquest procés d’apoderament?

De fet, el poder es pot delegar a la ciutadania, però, al final, algú sempre a d’agafar la responsabilitat de la gestió.

Aquest sí: per mi el punt d’inflació és tecnològic. La tecnologia facilita una deliberació col·lectiva que d’una altra manera no hauria estat possible. Actualment, l’àgora pública, ja no és la plaça física, sinó que és [la xarxa social] Twitter i, al final, els polítics se’n fan ressò.

Des de l’any 1977 el distanciament entre la política i la societat s’ha fet gran, però els darrers anys encara s’ha fet més evident.

S’ha de considerar la crisi econòmica com el punt d’inflexió?

De fet, són espais de deliberació, un pas previ, perquè no podem oblidar que la participació requereix d’un compromís.

L’esfera de la deliberació permet certa informalitat; en canvi, la participació requereix compromís.

Sí, efectivament. I la responsabilitat es pot agafar, es pot delegar, es pot gestionar... però sent conscient que estàs modulant la teva pròpia llibertat. I, en aquesta modulació, pots prendre mal. Hi ha molts exemples de com certs extrems de democratització porten a resultats que no són els desitjats pels qui volien aquesta democratització. Todorov, en el seu darrer llibre, Els enemics íntims de la democràcia, parla precisament d’això. Un excés de democràcia, també pot ser nociu per la democràcia.

No, rotundament penso que no. La gran ruptura, i cito un llibre de Francis Fukuyama, es produeix en una dècada que va del 1965 al 1975. I es tracta d’una gran ruptura cultural en relació els valors considerats tradicionals i respecte la percepció de les institucions, que ja no es veuen com una cosa intocable, solemne i inaccessible, sinó como una cosa a la qual s’hi pot accedir per vies no formals. És en aquell moment quan apareix la idea de l’apoderament de les institucions –enteses de forma àmplia, això sí– a les quals una persona ja hi pot accedir més enllà d’haver guanyat o no unes eleccions. Per tant, aquest canvi cultural es produeix molt abans de la crisi econòmica, encara que aquesta ara potser pot precipitar determinades conductes més aviat radicals, però en cap cas es pot considerar el punt d’inflexió.

Si aquest procés és tant llarg en aquest moment, en quin punt ens trobaríem?

Algunes persones el consideren revolucionari. Ho creu així, vostè?

És un procés evolutiu que arrenca d’aquest moment que et deia i després de la crisi econòmica; es genera una sensació que això no té límits. Ara la gent es pensa que un ciutadà es pot apropiar de coses que abans no eren ni remotament seves.

Per exemple, cada cop sembla més normal que a nivell municipal la gent pugui prendre decisions rellevants. Tenim un milió d’euros: què volen que arreglem aquest carrer o aquest altre? Aquest és un primer pas que s’ha pogut fer gràcies a les noves tecnologies.

Les tecnologies ofereixen nous espais de participació...

Ara hi ha més demanda de debat i participació en àmbits que abans eren estricament institucionals. Els límits del poder estan clars: fins aquí pot arribar la societat civil i fins aquí les institucions?

Hi ha unes limitacions de sentit comú. Si ara féssim un referèndum, determinades preguntes portarien a resultats previsibles.

Per exemple, si preguntéssim a la ciutadania si vol pagar menys impostos, la majoria diria que “sí”. També hi ha temes sobre els quals la ciutadania no pot opinar. Hem de preguntar a la gent sobre la seguretat dels Mossos d’Esquadra? Jo crec que no. Hi ha d’haver una deliberació sobre la seguretat alimentària? No, són els tècnics sanitaris els que han de decidir. Hi ha coses que no poden ser deliberades per la ciutadania, no per un tema de legalitat, sinó purament per sentit comú. A finals dels setanta, Federico Fellini va presentar una pel·lícula titulada Prova d’orchestra (Prova d’orquestra), que es va mal interpretar.

Per què?

En aquest film l’italià plantejava una orquestra autogestionada que no volia director, però sonava malament. Això va causar molts problemes a Fellini perquè la pel·lícula va ser considerada una apologia del totalitarisme. Però la qüestió és que si no hi ha una persona que marqui quan han de començar a tocar els músics, allò no sona bé. Aquesta és la metàfora no sobre la possibilitat de l’auogestió, sinó sobre els seus límits.

Creu que la societat realment està disposada a adquirir la responsabilitat del poder o només reclama capacitat de decisió però no vol assumir els valors que

“Considerar els partits un entrebanc pot tenir resultats més contraproduents del que sembla” “Per un tema de sentit comú, hi ha coses que no poden ser deliberades per la ciutadania” aquesta comporta?

És una tema de compromís. Si una persona vol participar en les decisions que pren el seu Ajuntament, perfecte. Ara bé, per exemple, cal reunir-se cada dimarts i dijous de 7 a 9 del vespre tots els dies de l’any, també si plou i si juga el Barça. Participar és comprometre’s a les verdes i a les madures, acudir a reunions tedioses i prendre decisions que potser no tenen cap atractiu. No és enviar quatre tuits donant la teva opinió. És, certament, aquí quan falla la qüestió.

Hi pot haver un apoderament dels ciutadans sense un desapoderament dels partits?

Considerar el partits com una mena d’entrebanc, ara mateix, pot tenir uns resultats més contraproduents del que sembla.

Per ara no coneixem un sistema funcional que s’hagi pogut fer al marge dels partits o

16 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

d’alguna cosa semblant. I, en aquest sentit, està molt bé denunciar les coses que no funcionen dels partits però tenint clar que, ara per ara, tampoc coneixem cap altre alternativa als partits en democràcia.

Per tant, creu que tots els moviments político-socials que han sorgit darrerament al final acabaran sent partits?

Partits o coses similars. Un moviment que no tingui una estructura mínima –una persona que digui quedem tal dia, a tal lloc, per parlar de tal cosa– està condemnada al fracàs. No sé visualitzar una altra cosa, francament.

De fet, moviments originalment assemblearis i, fins i tot, crítics amb el sistema, sembla que al final tendeixen a convertir-se en partits polítics formals...

Sí, però la seva particularitat és que estèticament no ho semblen. No ens oblidem mai de l’estètica! Aquest és el seu gran èxit. De fet, l’estetització de la política es produeix precisament en el moment que comentàvem abans, quan té lloc la gran ruptura entre la política i la societat civil.

Per exemple, hi ha un moment en què la gent es fa maoista perquè l’estètica vermella és més atractiva que l’estètica democratacristiana grisa. L’estètica és bona per a bé i per a mal. Per a mal perquè a través d’ella també es pot aixecar la camisa de la gent per una via no racional.

Ara en política es porta la cua... quina és la seva lectura d’aquesta estètica?

Aquest és un tema que porta cua... però, només és un cas, però no l’únic. Per exemple, quan Aznar arriba al poder el 1996 es caracteritza per uns vestits seriosos, però també per uns braçalets trenats de fil que, segons ell, els fa la seva filla. Aquest no és un detall de poca importància. La roba diu què som i què no som. No s’ha de menystenir l’estètica com a modulador de valors.

Aquests elements estètics maten el missatge? O l’interés actual de la ciutadania per la política és tan gran que la gent no es deixa emportar per aquests detalls estètics?

La cua no tapa o ressalta el missatge, sinó que forma part del missatge. El problema és quan aquest esdevé l’únic missatge. Ara bé, com fan molts spin doctors, tampoc no

cal fer sobre lectures exagerades d’aquests elements, però sí tenir-los en compte.

Algunes de les formacions polítiques actuals provenen de l’11-M o de moviments contra els desnonaments. Tenint en compte això, creu que s’han menystingut políticament aquests moviments?

Hi ha dos elements a tenir en compte: un és el lideratge i, un altre, el contingut polític que hi pugui haver en aquests fenòmens. Respecte el lideratge ha quedat palès que qualsevol laboratori d’aquest tipus, es digui Plaça Catalunya, Puerta del Sol o desnonament, és una fàbrica de lideratges. I qui no ho vulgui veure se’n durà un disgust! Es van menystenir aquests moviments respecte els lideratges i ara els resultats estan a la vista. Ara bé, si parlem d’idees polítiques i de concrecions programàtiques, allà no va passar res de res.

No hi ha cap idea nova. L’ indemnització de 1.350 milions d’euros a Florentino Pérez per la Plataforma de gas de Vinaròs mentre desnonen a una àvia de 85 anys ens indigna a nosaltres, però també hauria indignat al meu avi als anys vint. La percepció de la injustícia flagrant no és una innovació.

La renovació política pot fer-se des dels partits actuals o calen partits nous perquè hi hagi regeneració?

Els polítics actuals són els més interessats en què hi hagi una regeneració política, que vol dir treure una poma podrida, acabar amb les irregularitats, perquè no es pot fer gaire cosa més.

Quan un 80 per cent de la societat creu que la democràcia actual no és prou democràtica, realment el sistema es pot regenerar per ell mateix? Com es pot recuperar la confiança de la ciutadania?

Amb això hi ha una qüestió d’equivocitat semàntica. Per mi el problema no són tant les crítiques al sistema com la mateixa noció de sistema considerat com un conjunt d’elements. Qui critica la democràcia representativa critica una cosa, qui critica el sistema hipotecari, en critica una altra, i qui critica les multinacionals, encara en critica una altra. I quan la gent diu que la democràcia no funciona i erròniament parla de “sistema” ho barreja tot. De fet, quan grates una mica, les crítiques són poc

concretes i la gent tampoc no sap ben bé com funciona tot això; confonen el poder legislatiu amb l’executiu, el parlament amb el govern, etc.

La societat demana més poder de decisió, però ens manca cultura política. En aquest sentit, és un perill concedir aquest poder?

No es poden idealitzar els coneixements que té la gent sobre el sistema que critica.

Són crítiques legítimes, però no sempre raonables. Per això aquí, com dèiem abans, hem de fer la distinció entre les coses amb què sembla raonable apoderar la gent i les que no ho són. A una persona se li pot preguntar sobre els efectes de la marihuana, però no sobre la gestió d’una central nuclear. En dret, per exemple, la majoria de la gent prefereix un jutge professional que un jurat popular.

Quina relació establiria vostè entre el procés sobiranista de Catalunya i la consulta del 9N i la demanda general d’apoderament que viu la societat catalana?

El Procés està passant i, per tant, és molt difícil de jutjar. Ara bé, aquí la gent no es vol apoderar de l’Estat, de les urnes o d’una sobirania. Aquí la gent no vol la independència fent una manifestació, sinó que es manifesta per votar. Això és molt diferent!

No volem substituir la voluntat de les urnes, sinó que volem votar. Per tant no és precisament un procés de demanda d’apoderament. Ara bé, si mirem el detall, el 9-N, per exemple, sí que la gent va fer d’Estat. La ciutadania va muntar les urnes, va comptar els vots, va fer servir els seus propis ordinadors... Això és una altra cosa, però la idea global és una petició que no busca l’apoderament sinó posar una qüestió en consulta.

Alguns analistes han vist un factor d’apoderament en el 9N pel poder que han tingut dues entitats com Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana. Els mitjans, per exemple, els han donat el mateix paper que un partit amb representació democràtica legítima.

Cert, no tenen una representativitat democràtica, però això no vol dir que no tinguin la legitimitat per fer coses. Ara bé, a diferència, d’un govern triat per les urnes aquest pot dir a un ciutadà que ha de fer i que no pot fer, mentre que l’ANC i Òmnium no. Per explicar què ha passat hi

Monogràfic 17

Valors

Idees contemporàniees Ferran Sáez és doctor en Filosofia per la UB i professor titular a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull (URL). Ha estat director de l’Institut d’Estudis Polítics Blanquerna i coordinador del programa de doctorat ‘Política, media, societat’ de la URL, així com professor del programa de doctorat IN3 de la UOC. Entre 1999 i 2005 es va ocupar de temes relacionats amb la recerca al CETC, i va formar part del consell de redacció de la revista Idees, que actualment dirigeix. Col·labora regularment als diaris El Punt Avui, Ara o La Vanguardia, al setmanari El Temps i a Catalunya Ràdio i a BTV. L’obra assagística de Sáez ha estat mereixedora de premis com el Joan Fuster o el Josep Vallverdú. La seva principal línia de recerca acadèmica és la que correlaciona democràcia i comunicació. Destaquem de les seves obres Els bons salvatges (2008), La participació política (2007) o El crepuscle de la democràcia (1999).  Ferran Sáez,en el seu despatx del CETC al barri del Raval de Barcelona.

ha un element que s’ha menystingut: l’anarquisme ambiental. Aquí no ens hem refiat mai de l’Estat i els catalans sempre hem pensat que ens podem organitzar les coses nosaltres mateixos.

“Per explicar el 9-N hi ha un element que s’ha menystingut: l’anarquisme ambiental típic català”

Ara algunes persones des de Madrid consideren Barcelona com el relleu de l’15-M...

“Els polítics actuals són els més interessats en què hi hagi una autèntica regeneració política”

Si algunes persones que estaven fa anys a la Puerta del Sol o a la Plaça Catalunya els haguessin preguntat “què preferiu, estar aquí votant a mà alçada o fent unes eleccions normals?”, estic segur, que haurien preferit estar acampats. En canvi, qualsevol persona que va participar al 9-N hagués preferit votar en unes eleccions. El que està passant a Catalunya no és un moviment antisistèmic. Per tant, no pot servir de referent. En absolut.

I, a nivell global, podem fer una lectura de demanda d’apoderament, sempre tenint en compte les particularitats de cada país?

Catalunya, Nova York, Hong Kong, etc.

Qualsevol comparació d’aquestes té un

punt de forçat. No és el mateix i provenen de problemes diferents. El que passa a Catalunya és inèdit. Mai havia passat abans que en una societat democràtica liberal s’iniciés un procés d’independència pacífica en què l’eix central no fos un missatge contra l’Estat central. A Hong Kong, en canvi, es queixaven per una cosa hiperconcreta.

Però, en el fons, en tots els focus no hi ha una demanda de la societat per a tenir més poder de decisió? De fet, els catalans

també mostrem un descontentament vers les institucions espanyoles...

Certament, però en uns contextos la gent està contra les institucions i en uns altres la gent les voldria substituir per una altra cosa. És a dir, el moviment dels indignats no volien millorar les estructures de la democràcia representativa; de fet, creien que no era representativa. En el cas de Catalunya, en canvi, volem un estat propi.

I podem parlar d’una ètica política global?

A una ètica política global, sobretot des de la II Guerra Mundial, s’hi ha arribat per un procés d’adherències. Per exemple, des d’aleshores, tots els partits, de dretes i d’esquerres, no qüestionen els drets de les dones, el respecte a les minories o les qüestions ecològiques. S’ha creat una axiologia compartida i s’ha creat un marc de línies vermelles que ja no es pot crear, que és la Declaració dels Drets Humans. Costa enumerar els seus punts, però hi ha un marc comú tàcit, a parts d’alguns cafres, que tothom respecta. 

18 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

— Albert Sáez

Vivim un temps d’apoderament de la societat civil, de retorn d’una part del poder fins ara exclusivament en mans de les institucions polítiques a mans dels ciutadans més o menys organitzats. La tesi la desgrana el director adjunt de ‘El Periódico’ en aquest complet retrat.

L’apoderament de la catalunya digital

Manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana a la plaça de la Paeria, Lleida.

V

ivim un intens i profund canvi social. A Catalunya, a Espanya i a Europa, com a mínim. Un canvi que va començar abans de la crisi econòmica però que la crisi ha accelerat i intensificat.

En què consisteix aquest canvi? Bàsicament en una nova manera d’experimentar l’espai i el temps. Vivim en un espai global en temps real, bàsicament gràcies als telèfons intel·ligents i a la xarxa de telecomunicacions que ens permeten estar contínuament connectats. Aquesta idea tan abstracte forma part de la nostra vida quotidiana, com podem veure recordant algunes escenes.

La primera pot ser al sofà de casa.

Durant el repòs de després de dinar o de

sopar. Tots asseguts al sofà mentre la televisió encesa parla per ningú. Cada membre de la família amorrat a la seva pantalla particular: uns mirant les notícies, altres intercanviant whatsapps, altres jugant en línia... Tantes pantalles com membres de la família. Tots hiperconnectats amb els que no hi són i desconnectats dels que els envolten i de la televisió.

La segona escena, que ens serveix d’exemple, podria ser més íntima. La família o els amics escampats pels cinc continents durant les vacances, però tots connectats a un mateix xat del whatssupp on, en hores intempestives –d’acord amb els fusos horaris–, hi deixen missatges, fotografies, videos, anècdotes del viatge...

S’ha acabat allò de patir per saber com estan “els nostres” quan no són a casa. Les vacances compartides en temps real, cosa

que ens tranquil·litza i, a més, ens allibera d’aquells temibles sopars post-estiuencs quan els familiars i els amics ens convidaven per ensenyar-nos uns inacabables videos o àlbums del seu últim viatge.

Podríem seguir amb moltes més imatges. Pensar en el temps que trigàvem fa vint anys en saber una notícia i el que triguem ara. Sempre la constant és la mateixa: gent que està en el mateix espai però que no comparteix el seu temps, gent que comparteix el seu temps tot i que viu en espais diferents, confusió entre espai privat i espai públic, converses fora de temps i de lloc... Podríem trobar moltíssims altres exemples, que inclourien sobretot objectes que hem deixat de fer servir: des de les agendes fins als diaris de paper... Canvis que són més radicals quan observem les franges d’edat més joves i, per tant, que són clarament indicadors del futur que ens espera perquè el futur sempre està en els trets més dinàmics del present.

DE LA TECNOLOGIA A LA POLÍTICA

Algú pot pensar que una revolució tecnològica que canvia la nostra vida personal, familiar, laboral i comunitària no està canviant la societat i la política? Trobo especialment significatius els canvis en les relacions entre la societat civil i el poder polític.

Els proposo aturar-se en tres escenes: la primera a Europa, la segona a Espanya i la tercera a Catalunya.

La primavera del 2011, l’Europa del Sud va viure una convulsió social. Els excessos de despesa dels seus governs durant l’expansió econòmica que va acabar el 2007 combinats amb els excessos d’austeritat imposats pels governs dels països del Nord per tal de salvar l’euro van

Monogràfic 19

Valors

portar a una situació de col·lapse social.

Un atur situat als nivells de les èpoques de postguerra i, el més nou encara, un empobriment de les classes mitjanes inèdit en èpoques de pau: pujades d’impostos, retallades de serveis públics com ara l’educació i la sanitat, reduccions salarials...

La primera reacció de la ciutadania no va ser política. Va ser de solidaritat entre els afectats: són les famoses “marees” a Espanya, la Plataforma d’Afectats per la Hiptoeca o l’hospital que els metges grecs a l’atur van muntar a les instal·lacions d’una antiga base militar nord-americana.

Però el que ens interessa destacar d’aquest fenomen és com el lloc de trobada dels afectats per la crisi no van ser les institucions clàssiques –els sindicats, els partits o els ajuntaments– sinó les xarxes socials. I l’espai de trobada no van ser només les places i els carrers de la pròpia ciutat sinó del conjunt del continent perquè els problemes comuns responien a decisions preses en comú a la Unió Europea.

Si al meu carrer hi ha dos desnonats, puc pensar que és un problema particular i limitat. Si a la xarxa em trobo amb els desnonats de la meva ciutat, ja són desenes; del meu país, centenars; i de tot el continent, milers, aleshores puc convertir-ho en un problema polític. Molts poden pensar que aquestes mobilitzacions socials no han servit de res, que no han tingut translació en la política. Em temo que s’equivoquen. I no parlo només ni principalment de les conseqüències electorals com pot ser el cas de Podem. Parlo, per exemple, de la reacció del Parlament Europeu que en les darreres eleccions va portar fins al límit l’actual marc legal amb la seva campanya ‘Acció, reacció, decisió’ per forçar que aquest vincle que la crisi havia establert entre els europeus es transformés en una nova manera de fer política a Europa. El debat entre els cinc candidats a presidir la Comissió Eurpea i el pols amb els estats a favor de Juncker reflecteixen exactament el que vull dir: les víctimes van situar l’epicentre de la crisi a Europa i el sistema polític s’hi va haver d’adaptar. les hipoteques

Un cas molt similar l’hem viscut a Espanya amb el tema de les hipoteques. La crisi va posar al descobert les peculiaritats de la legislació hipotecària on els préstecs per

comprar un habitatge tenien la consideració de personals, de manera que la dació de la propietat no exonerava del pagament. Mentre el preu dels pisos pujava a un ritme del deu per cent anual, aquesta anomalia la va passar per alt tothom: els legisladors, els consumidors, les bancs...

Quan va arribar la crisi, va desencadenar una onada d’impagaments i de desnonaments que en un primer moment es va silenciar en els mitjans de comunicació i en les institucions polítiques. Els ajuntaments van ser els únics que en alguns casos van posar en marxa solucions davant d’aquesta emergència social. Novament va ser la mobilització dels afectats a través de les xarxes la que va obligar al sistema polític i també al judicial a reaccionar. L’assumpte va arribar al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats i els jutges ho van portar a Estrasburg. Novament la societat civil empenyent el poder polític des de fora de les institucions. catalunya i l’anc

La tercera escena es situa a Catalunya. I té molt a veure amb la resta que hem observat. Si qualsevol de vostès repassa desapassionadament la història de l’Assemblea Nacional Catalana, la ANC, veuran que en els seus orígens és un moviment que, encara que alguns no ho vulguin veure, va de baix a dalt. Neix de la desconfiança dels ciutadans en els partits i en les institucions polítiques després de trenta anys d’autogovern i s’articula com un clam a favor de donar passes que durant anys havien estat tabú en les institucions i en els mitjans de comunicació. Podem discutir el perímetre d’aquesta desconfiança i d’aquest moviment. Podem discutir l’oportunisme d’algunes formacions polítiques en donar-hi suport o en rebutjar-les, però el que és innegable és que també en aquest cas, les xarxes socials han servit per articular la societat civil al marge de les institucions i per pressionar al sistema polític sempre en una determinada direcció.

Les xarxes socials, la nova manera de viure la relació amb l’espai i el temps està canviant de manera radical l’organització de la gent, dels ciutadans quan volen defensar els seus interessos. Les xarxes fan visibles fenòmens que quedaven diluïts per la seva incapacitat de fer-se escoltar a través dels mitjans de comunicació o

de pressionar als actors polítics institucionals. Aquest és el denominador comú del que ens està passant: a casa, al barri, a la ciutat, al país i al continent.

D’una manera una mica precipitada, des del meu punt de vista, alguns han pensat que aquesta nova forma d’interacció social ens porta indefectiblement a un nou sistema polític, més participatiu. Em temo que no serà així. En canvi, les noves xarxes socials sí que crec que estan reequilibrant les forces entre la societat civil i el poder polític. La nova experiència de l’espai i del temps permet fer un pas més en l’emancipació de la societat civil respecte el poder polític. Els mecanismes d’autoorganització dels ciutadans són més àgils, menys costosos econòmicament i més independents de les institucions establertes. Primer de tot perquè permeten una circulació més ràpida i menys controlada de la informació. En segon lloc perquè permeten identificar millor els qui tenen interessos compartits. I finalment perquè fan més fàcil l’organització de la resposta.

L’ANC neix de la desconfiança dels ciutadans en els partits i en les institucions polítiques La nova experiència de l’espai i del temps permet l’emancipació de la societat civil respecte el poder polític És en aquest sentit que m’atreveixo a dir que vivim un temps d’apoderament de la societat civil, de retorn d’una part del poder fins ara exclusivament en mans de les institucions polítiques a mans dels ciutadans més o menys organitzats. Definitivament les xarxes socials i la nova experiència de l’espai i del temps són més revolucionàries en l’àmbit de la societat civil que en el del poder polític.  Albert Sáez és professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.

Aquest text està inspirat en una conferència de l’autor pronunciada el 8 de setembre de 2014 a l’Ajuntament de Lleida.

20 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

— Sandra Pérez

Les manifestacions antiglobalització de 2001 són l’origen del moviment que ha desembocat amb la formació que representa la voluntat d’apoderar-se a nivell espanyol, Podem.

SeAttle, 15-M... això ve de lluny!

E

l que vam conèixer ara fa un parell d’anys com el moviment del 15-M –i que ha acabat desembocant en la formació de Podem, el nou partit que sembla representar la voluntat d’apoderar-se d’una part de la societat espanyola– és bastant més que un moviment social i polític. És l’expressió d’un sentir social, d’un pols, un clima d’opinió... que ve d’un procés anterior; per tant podem dir que l’expressió del 15-M en sí és espontània però el fet que es produeixi no. Tot plegat té unes arrels molt més profundes. Intentem buscar-les.

Per mi, l’origen del procés que ara ens porta a la creació de Podem ens retrotrau al moviment antiglobalització i específicament a la gran manifestació que va tenir lloc a Seattle el 2001. Un moviment que s’expressa a través de mitjans de comunicació com Le Monde Diplomatique i el seu director Ignacio Ramonet i de sociòlegs i pensadors com Sami Naïr o Manuel Castels. Ja llavors aquestes persones, paradoxalment, diagnostiquen una malaltia que existirà en el futur: apunten que la decisió ultraliberal de desregular les relacions entre estats i permetre la lliure circulació de capitals portarà a la rendició del poder sobirà polític enfront del poder no sobirà dels grans capitals –el que vivim, vaja-.

Amb això es fa un pas més en l’evolució

del capitalisme i es rebla un clau que tindrà conseqüències desastroses per a l’economia i la política. Parlem de la claudicació de la política enfront del poder econòmic i de la incompareixença dels representants polítics de la ciutadania en la defensa dels seus interessos; no és poca cosa.

Com apuntàvem, aquell diagnòstic no va quallar perquè la malaltia encara no existia en aquell moment: el 2001 no hi havia crisi econòmica, una taxa significativa d’atur ni aquesta sensació tan gran de ruptura social, fragmentació i polarització que vivim avui. Ara sí que ens trobem en un escenari de divorci de la societat civil respecte les institucions i estem veient la ruptura per part de la casta política del contracte social i el buidatge de contingut de la democràcia representativa. La democràcia hi és, sí, però és simplement formal, una maquinària no dotada del contingut de la legitimitat que prové de la sobirania del poble. I és així que s’ha trencat el contracte social.

Però bé, no anem tan ràpid. Parlàvem del moviment antiglobalització de principis del 2000. Què va passar després?

El 2008 esclata la crisi amb la fallida de Lehman Brothers, comencen a desinflartotes les bombolles –en el cas espanyol especialment la immobiliària– i a tenir lloc totes les conseqüències, ara sí, que aquells científics havien previst uns anys abans: la destrucció del valor del treball, que ja no fa falta en aquest nou context, ja que l’econo-

mia financera no necessita del valor treball.

Això, ras i curt, significa l’extermini de la classe treballadora, que havia passat a anomenar classe mitjana gràcies a la construcció de l’Estat del Benestar. Però aquest, és clar, funciona si hi ha un sistema fiscal pel qual es generen ingressos a partir d’ingressos de rendes del treball. I si no hi ha feina, llavors aquest sistema s’ensorra.

Exclusió dels cercles de poder

On som, ara? Ens trobem en un procés de neomedievalització de la societat, en la qual no s’observa permeabilitat entre les diferents classes socials: no hi ha ascensor social possible. L’Estat del Benestar va generar la il·lusió que des de la classe treballadora es podia promocionar socialment, però això tenia un límit: no es podia arribar als estadis i cercles de presa real de decisions. Aquí ja no. És arribats aquí, amb aquesta crisi econòmica i amb les conseqüències devastadores que genera, que es comença a plantejar-se de nou allò del qual havia advertit el moviment antiglobalització i també quan es posa en qüestió el sistema polític, amb tota la seva amplitud. Qui hauria de fer-ho, en albirar un moment de fractura total, és la classe política, però aquesta està inhabilitada perquè ha estat seduïda i convençuda totalment per l’economia capitalista i els seus usos durant aquests anys.

La ciutadania, que es veu colpejada per les conseqüències de la crisi, mira atònita aquesta classe política, que manté privilegis i es protegeix entre si, sobrevolant el factor dretes o esquerres, ja que com a diputats, senadors o alts funcionaris de l’estat, tots tenen els mateixos interessos a preservar. I aquesta ciutadania s’adona que els partits tradicionals ja no seran capaços de canalitzar la participació política i fiscalitzar els alts poders de l’estat. És aquí, en aquest context, quan –tornant al principi del text– apareix el moviment 15-M, el qual endega una recerca per a ser capaç d’aconseguir la presa real de decisions: aquest moviment no en té prou, amb la idea de participar tal com s’ha fet fins al moment; vol influir de veritat. Influir en els cercles de poder i influir decisivament en els processos de presa de decisions polítiques, ja que es pren consciència com a societat que aquestes decisions afecten directament els ciutadans.

Monogràfic 21

Valors

Imatge de mans alçades a la Puerta del Sol de Madrid, sistema de vot dels indignats durant les acampades del 15-M.

D’això ara en fa tres anys, un moment en què moltes persones van llançar una mirada escèptica a aquest moviment i van proclamar que no havia servit per res.

Però no: al final s’ha demostrat que aquest va ser un punt d’inflexió del nostre país –i m’atreveixo a dir que d’altres països– perquè finalment ha cristal·litzat en moviments polítics amb capacitat real d’influència, com els que tots tenim ara in mente.

Però aquí encara no em referiré a Podem, perquè abans de la formulació d’un partit polític entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Moviment Stop Desnonaments han estat la conseqüència lògica del que estem dient. Són persones que es troben amb un problema gravíssim, que és que estan a punt de perdre el seu domicili, fet que suposa la “mort civil” de l’individu: sense adreça postal, no tens territori propi i sense territori, estàs ferit de mort. I davant aquest problema gravíssim que afecta un nervi fonamental de la societat, des de les institucions no se’ls dóna solucions -ni partits, ni jutges ni ningú-.

Llavors la ciutadania s’autoorganitza per defensar el seu habitatge, cosa gairebé animal i perfectament comprensible, i decideix no atorgar més el monopoli de la defensa a l’estat, un dels elements claus del contracte social vigent fins ara: el pacte incloïa donar a l’estat aquest monopoli de la força a canvi que protegeixi els ciuta-

dans, però en el moment en què aquests senten que no són protegits, el contracte es trenca i la gent decideix prendre el poder en el seu àmbit enfrontant-se, si cal, amb les forces de seguretat de l’estat. Per un altre costat, s’aconsegueix donar la volta a la vergonya social imperant en els anys de bonança en el cas que no poguessis pagar.

Ara, al contrari, es diu: “El que no pugui pagar els deutes no ha d’avergonyir-se; són els bancs els que haurien de fer-ho”.

A més de la PAH i el moviment Stop Desnonaments es desencadenen també les anomenades “marees”, en relació als drets ciutadans en àmbits d’educació i sanitat.

Són moviments de defensa dels funcionaris de baix, els que es relacionen amb la gent normal i els seus problemes, els que estan en contacte amb la ciutadania.

I, ara si, finalment la canalització política de tot això que hem estat explicant és Podem, un partit polític que ja pot competir electoralment amb els partits clàssics.

Aquest és el recorregut i la conseqüència lògica de tot el que ha passat en gairebé quinze anys. procés català: palanca de canvi

Lligat amb tot això alguns, des de la resta d’Espanya, veiem amb esperança les reivindicacions que està plantejant Catalunya en el marc del seu procés sobiranista.

En primer lloc perquè el procés sobiranista és també un procés constituent, un

Quan va esdevenir el 15-M, molts van dir no havia servit per res. Però s’ha demostrat que va ser un punt d’inflexió Des de la resta d’Espanya, veiem amb esperança les reivindicacions que està plantejant Catalunya procés pel qual es posa en qüestió no solament la qüestió territorial sinó que es revisen també les relacions econòmiques i socials, igual que està fent el moviment 15-M a Espanya i totes les plataformes derivades que hem comentat. Jo sóc, doncs, de les que diu que, més enllà de com acabi tot plegat, hem de seguir Catalunya en aquesta revisió de les relacions capital/treball, a més del territorial: Catalunya està actuant com a mascaró de proa, d’avantguarda, del canvi en marxa. Ho hauríem agrair perquè això obligarà a revisar també les relacions econòmiques, socials, polítiques... que Espanya té amb la resta del món i amb si mateixa. Espanya haurà preguntar-se què és, què pretén ser i com vol anar-hi. Catalunya ens ofereix aquesta possibilitat i li ho hem d’agrair.  Sandra Pérez és sociològa i assessora en comunicació i estratègia política a Exipol.

Directora de #politicahack a agoraradio.es

22 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

— Dani Triadó

Què tenen en comú les manifestacions dels paraigües de Hong Kong, el moviment Occupy Wall Street i Catalunya?

L’ocupació, l’arma dels rebels

P

arapetats entre barricades de metall i bambú, milers de joves alcen el braç i ofrenen al cel la resplendor de les pantalles tàctils dels mòbils mentre coregen a ple pulmó les darreres estrofes d’Under a vast sky, una popular balada rock cantonesa de la dècada dels 90 erigida avui en un poderós himne de protesta. La gernació, dempeus sobre l’asfalt d’Admiralty, extensió del districte financer de Hong Kong i seu dels edificis governamentals de la regió, es mou al ritme d’unes lletres amb què demanen perdó per ser salvatges i per anhelar la llibertat, mentre una suau brisa fa voleiar una pancarta d’un groc intens on s’hi llegeixen caràcters xinesos que conviden a canviar el futur. El cor clou amb una ovació tancada que permet a un grup d’estudiants clavar els colzes de nou i recuperar els apunts, que descansen en una zona d’estudi improvisada amb taules i caixes de fusta. Ben a prop, una noia treu de la bossa de mà una versió en anglès de 1984, de George Orwell, just quan irrompen tres voluntaris que eviten que les deixalles que els presents comencen a acumular romanguin a l’escena de forma perenne.

Sota veles alçades amb empenta, estudiants de medecina reposen envoltats de caixes que atresoren material de primers auxilis i una munió d’ampolles d’aigua.

N’hi ha que se les han enginyat perquè el

conjunt d’ampolles dibuixi la forma d’un paraigües, símbol de resistència, de la lluita pacífica d’una generació colpejada per la traïció i despertada pel gas lacrimogen llançat per uns agents de policia que segueixen les ordres de les elits.

Uns metres més enllà, una altra jove pren un bolígraf, escriu un missatge en un petit full de paper autoadhesiu i brega per trobar un espai entre el mar de notes que ja copen el mur de la democràcia, la paret d’un dels edificis del govern de Hong Kong convertida en el mirall d’una societat que ha perdut la por a expressar-se.

Els papers autoadhesius ja s’amunteguen per baranes i graons i demanen que la iniciativa es traslladi a les xarxes socials, de lliure accés a la regió. En una tanca de metall propera penja una làmina blanca on hi ha dibuixats un professor i una alumna.

L’instructor pregunta: “Què és democràcia?”. I la jove, a mà alçada, respon: “Democràcia és la llibertat per escollir els nostres propis dictadors”.

LA POLICIA FRENA LA REVOLTA

“Era a Admiralty aquell primer dia, entre la multitud, quan la policia va començar a llançar-nos gas lacrimogen. No tinc paraules per descriure aquell moment, vaig descobrir que preferien ferir-nos abans de protegir-nos”, explica el Peter Yu, un jove que protesta acompanyat d’una petita làmina de cartró on hi compta els dies que fa que es manifesta. “Des que vaig

viure aquella experiència vaig decidir que aquest moviment seria la meva vida, així que vinc cada dia després de treballar o durant el descansos per dinar”, explica el Peter, que assegura que no confia en el govern regional. “Si no lluitem per la democràcia avui, ens convertirem en un part més de la Xina”, conclou. “Em vaig unir al moviment el dia que la policia va fer servir gas lacrimogen contra els manifestants. No m’ho esperava, som inofensius, només tenim paraigües i màscares de cotó”, rebla la Ivy Wong, estudiant universitària. “Persistirem. Tothom té els seus estudis o la seva feina, però sempre que trobem un moment ens afegim a les ocupacions. Si no prenem els carrers, si ens rendim, serem assimilats per la Xina. Per això som aquí, per lluitar per la democràcia”, afegeix l’estudiant.

“No crec que el govern de sàpiga solucionar el conflicte de forma raonable.

Fins ara només han intentat espantar-nos perquè abandonem els carrers, però no ens mourem d’aquí”, avisa l’Albert Chan.

“No crec que dialogar amb aquestes auto-

“Democràcia és la llibertat per escollir els nostres propis dictadors” diu una jove estudiant a Hong Kong El 17 de setembre del 2011, un grup de joves va creuar el districte financer de Nova York i va ocupar Zuccotti Park ritats sigui la solució, són incapaces de complir les promeses. Ens hem de mantenir ferms i organitzats, continuar ocupant Admiralty de forma pacífica”, afirma convençut el jove. “No estic a favor de la violència, però crec que el moviment ha d’anar més enllà. Si només seiem a les zones ocupades no obtindrem progressos. Els líders estudiantils haurien d’ocupar les oficines governamentals, així cridaríem l’atenció de la societat i del món sencer”, considera el Timothy. “El pla del govern de Hong Kong és esperar que el moviment mori per si sol i no haver d’assumir responsabilitats. Hauríem d’enfortir les protestes i fer entendre a les auto-

Monogràfic 23

Valors

El paraigües ha estat el símbol de les darreres manifestacions de Hong Kong.

ritats que volem llibertat de vot”, conclou el jove asiàtic. dos governs, una actitud

Tot i la forta divergència d’idiosincràsies i contextos, el debat que té lloc a Hong Kong es pot fer més entenedor si s’hi aplica un cautelós paral·lelisme amb el procés català. Els governs centrals en disputa defensen com a inexorables les bases constitucionals i les lleis escrites contra aquells que s’erigeixen en favor d’un canvi. Allò escrit a la Constitució és intocable i les lleis hi són per complir-les.

Així es defensa l’Estat espanyol i així es defensa el govern de Hong Kong, protegit per Pequín. El 1997, essent retrocedida a la Xina continental, l’excolònia britànica va inaugurar el règim conegut com a Un país, dos sistemes, que permetia a la població gaudir de llibertat d’assemblea, d’expressió i de religió.

Després d’un intens debat, fruït d’incessants protestes a la regió, el 2007, el congrés xinès va establir l’elecció de

governador a Hong Kong a través del sufragi universal per a l’any 2017. El 31 d’agost passat, però, Pequín va limitar per llei el poder del poble, en atorgar a un comitè de nominacions el dret a vetar els candidats a les eleccions a la regió, encenent així la guspira de la indignació d’una població que se sap cada dia més assimilada per la Xina continental. connexions interplanetàries

En el marc de la lluita per la democràcia neix a Hong Kong Occupy Central, una organització que defensa la desobediència civil en la pugna contra les autoritats oficials. Seva va ser la crida a ocupar Admiralty, una iniciativa avui defensada per milers de joves estudiants i que beu del moviment Occupy Wall Street, l’evolució de la indignació d’una part de la població nordamericana contra els rescats bancaris amb diner públic i el suposat abandó a la classe mitjana per part de l’administració durant els anys més durs de la crisi econòmica als Estats Units. El

17 de setembre del 2011, un nombrós grup de joves va creuar el poderós districte financer de Nova York i va ocupar el Zuccotti Park, una petita plaça situada a tocar de Wall Street.

Des d’aleshores, i en base a un eslògan llaminer que confrontava el 99 per cent de la població contra l’1 per cent més ric, el moviment Occupy Wall Street va saber il·lustrar el sentiment que les classes mitjanes i baixes van pagar pels errors de les classes més altes.

El moviment, que va renunciar de forma intencional a erigir jerarquies, lideratges i cares visibles, es va diluir arran de la desocupació del campament per part de les forces policials locals, però la seva influència, l’atreviment a plantar cara a les forces financeres i polítiques, es manté viva a Admiralty, on una de les societats més desiguals del món lluita per no perdre el dret a la democràcia.  Dani Triadó és periodista. Actualment és corresponsal a Beijing (Xina) del diari ‘El Punt Avui’ però abans ho havia estat a Nova York.

24 Monogràfic

Desembre de 2014

L’apoderament

Cinema —Judith Vives Moltes pel·lícules parlen de l’apoderament, tantes com grups socials que demanen més poder.

dona, política i revolta

Fotograma de Las uvas de la ira de John Ford.

En el cinema, les pel·lícules que retraten revoltes socials i lluites de classes oprimides són les que millor exemplifiquen el fenòmen de l’apoderament: des de la lluita per la supervivència i la dignitat de la classe obrera que és l’eix central de Las uvas de la ira fins a les pel·lícules que mostren l’avenç de diferents minories i col·lectius, com Milk, Las aventures de Priscilla, Amistad, Criadas y señoras o Siete años de esclavitud.

L’apoderament també es pot entendre com una opció personal davant la situació adversa. Llavors implica certa llibertat per prendre decisions i agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per la millora del nostre benestar personal i social. En aquesta línia, films com Erin Brokovic, Caballero sin espada o Gandhi, per citar exemples de diferents èpoques, demostren que els personatges que lluiten per la causa han estat ben tractats pel setè art. A casa nostra, un film recent com és L’endemà, el documental d’Isona Passola, sobre el procés cap al sobiranisme i la independència iniciat a Catalunya es pot agafar com a exemple d’un altres

tipus d’apoderament. En aquest cas, seria el d’un poble determinat a aconseguir el seu objectiu polític i social.

L’apoderament s’associa sovint també a la lluita de la dona per assolir la igualtat d’oportunitats. En cinema, les pel·lícules que denuncien o retraten la situació de la dona en qualsevol època i indret del món aporten informació sobre el procés encara obert de l’apoderament femení. Des de dones de col·lectius oprimits com les protagonistes d’El color púrpura a la comunitat femenina de Magnolias de acero, passant per la dona que triomfa professionalment a Armas de mujer. De les pel·lícules iranianes com El círculo, que denuncien tota la feina que encara queda per fer a països del tercer món, a films com Klute o Nymphomaniac que aborden el tema de la sexualitat femenina. Els exemples són infinits i variats, com els àmbits, bifurcacions i reptes que tenen per davant les dones, i tots els col·lectius que busquen el seu apoderament.  Judith Vives és crítica de cinema / @judithvives

El racó poètic — Albert Pera

Frontera apoderable Ja sé que és d’altres temps, potser és un somni: cavalco el corser blanc sobre la gespa entre palmeres i branques de cedre, m’enfilo pel coster, sembla que voli, abasto el cim a frec del precipici I esguardo enllà la vastitud del pèlag; ençà, la riba diu la cançó eterna d’ona batent la roca en el declivi.

Acalo el cap i m’escomet la rauxa de passió per la terra que estimo i la frontera que amb els peus limito l’enyoro a l’occident ben dibuixada: la ratlla sinuosa de la costa vol creus a l’altra banda, franja inclosa. 

Albert Pera és poeta

Valors a l’Alça Un repàs de la setmana en clau de reflexió amb Queralt Flotats Escolta-ho a la teva ràdio local o a www.laxarxa.com Recupera’ls tots a www.valors.org

Monogràfic 25

Valors

Filosofia —Albert Botta

Per saber-ne més

L’autor ens recorda que Kant, a la seva època, ja ens animava a tenir prou decisió per sortir de la minoria d’edat

Apoderament i dret a decidir L’apoderament és l’assumpció o la recuperació ciutadana de la plena capacitat política.

A les democràcies actuals, representatives i indirectes, la delegació del poder i la gestió del dia a dia, allunyen la presa de decisions, i afavoreixen el desinterès i l’absentisme.

L’apoderament més bàsic és el d’aquells ciutadans que, molt afectats per una determinada qüestió, s’articulen activament en la recerca d’alternatives i presa de decisions.

Aquesta activació és una reacció eticopolítica a l’estar exclosos del poder. L’apoderament qüestiona de ple el sistema quan entra en la desobediència civil. És el punt en què no s’accepten algunes lleis i costums que ordenaven la vida col·lectiva (com la negació del divorci, l’haver de fer el servei militar o la discriminació racial). S’infringeix la legalitat quan algú de color ocupa un seient reservat als blancs, o hi ha divorcis de facto, o molts no es presenten a files. Aquest és apoderament consubstancial al sobiranisme, perquè trenca una legalitat institucional que nega el dret a decidir.

Tanmateix, a Catalunya l’apoderament ha estat accelerat per la crisi econòmica, i el menysteniment de la llengua i cultura per part d’un Estat Espanyol que ens és força

aliè. És l’apoderament que afirma la identitat pròpia, que segurament ja es vol sobirana a tots els efectes. L’apoderament ha fet evolucionar el «català emprenyat» i malcontent, en un ciutadà progressivament implicat en «el procés», i que es fa present seriosament i, alhora, amb humor, civisme, tranquil·litat i esperança tossuda, en manifestacions massives o en consultes (negades per un Estat que hauria de representar-nos, no pas l’intent deshonest de «desapoderar-nos»).

I a l’Estat Espanyol l’apoderament es vincula a l’ascens de propostes innovadores que denuncien l’existència d’una «crosta» endogàmica de nissagues, el negoci de les quals és repartir-se la seva Espanya. El missatge de l’apoderament espanyol és que «podem» acabar amb el que diu aquella cita de «mentre hi hagi burros, hi ha qui anirà a cavall». Tot plegat fa pensar en l’atreviment il·lustrat del Sapere Aude i l’exhortació de Kant a tenir prou decisió i ànim per sortir d’una minoria d’edat que és «la incapacitat (culpable) d’usar el propi enteniment, sense la direcció d’un altre», i guanyar-nos l’estima racional del valor propi i el dret a decidir. 

llibre El moviment Hessel Stéphane Hessel Grup 62 2013

Recopilatori de tres grans manifestos de Stéphane Hessel: Indigneu-vos!, fruit d’un discurs que va pronunciar el 2008, Comprometeu-vos!, plantejat com unes converses amb Gilles Vanderpooten, i El camí de l’esperança, escrit en col· laboració amb Edgar Morin.

WEB Parlamentciutada.cat

És un parlament alternatiu al dels partits format per persones i col· lectius. El seu objectiu és apoderar la ciutadania, transformar l’actual model social i econòmic, expressar i canalitzar les necessitats de la ciutadania, actuar com a contrapés i control de les institucions i promoure la legitimació i el reconeixement mutu entre movimients socials i ciutadania activa.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Reflexions mínimes —Albert Calls

Una societat des-empoderada?

Vivim en uns temps de moltes paraules i poques accions reals, la virtualitat i la teoria imperen per damunt de la pràctica, el ‘Poder’, en la seva expressió més profunda, ha triomfat i el parany més gran consisteix en fer-nos creure que som lliures quan realment som més esclaus que mai. Si també és cert que hi ha una minoria conscienciada que cal un canvi de paradigma, els resultats reals de la queixa col•lectiva, les manifestacions, mobilitzacions i clams, no s’acaben de traduir, en la meva modesta opinió, en grans transformacions reals.

La societat actual és la del ‘fum’ i la ‘remor mediàtica’, deixar queixar-se perquè no canviï res, deixar desfogar-se perquè les coses segueixin igual. En aquest context brilla, com sempre, el paper de l’individu, en solitari o en grup, que diu prou, un dia, des de la seva consciència única i decideix construir un sistema de vida al marge. El camí més difícil però el més autèntic.  Albert Calls és periodista / @albertcalls

pel·lícula A las cinco de la tarde Dir. Samira Makhmalbaf Irán, Francia. 105 min. 2003.

Després de la caiguda del règim talibà a l’Afganistan s’obren escoles per a les dones. Una d’elles vol arribar a ser presidenta de la República. Però ha d’ocultar al seu pare conservador que està anant a l’escola si vol arribar a tenir alguna possibilitat de prendre decisions.

26 Opinió

Desembre de 2014

Portes obertes — Carlota Oliet

El valor de la seguretat viària El segle XX ha creat una nova epidemia mortal: els accidents de trànsit. Cada any moren quatrecentes persones a les carreteres catalanes.

Entitats com Stop Accidents treballen per erradicar-la.

Carlota Oliet, llicenciada en Periodisme per la UAB. Actualment treballa en temes de trànsit i com a Responsable de Comunicació de STOP Accidents Catalunya, entitats fundada l’any 2000 per familiars i amics de víctimes d’accidents de trànsit, amb l’objectiu de promoure un canvi cultural en la seguretat viària.

A

na María Campo va fundar, l’any 2000, l’ONG STOP Accidents per lluitar per una bona causa: 0 víctimes a les carreteres per aconseguir que ningú no pateixi, com li va passar a ella, el dolor que suposa la pèrdua d’un ésser estimat per accident de trànsit. Ella sempre diu que les víctimes per accidents de trànsit no resten, es van sumant cada cap de setmana, cada mes i cada any. Cert, perquè per molt que les estadístiques ens mostrin menys accidents i víctimes mortals que en anys anteriors, la xifra total de persones que han perdut la vida a la carretera continua augmentant, any rere any, i també la de famílies destrossades per la seva pèrdua.

L’Ana María va perdre el seu fill Jordi quan anava amb bicicleta pel centre de Barcelona i aturat en un semàfor va ser literalment envestit per un conductor que va donar positiu a la prova d’alcoholèmia. Aquest fet tràgic la va portar a fundar aquesta associació per ajudar altres víctimes com ella. STOP Accidents fa ajuda psicològica a les víctimes, ajuda jurídica i també fa campanyes de sensibilització en matèria de seguretat viària, a escoles, instituts, teatres, benzineres i diverses fires de Catalunya.

Invertir en seguretat viària és un valor segur que evita el sofriment humà, que el valor a la vida es destrueixi. El cost de la sinistralitat viària és al voltant d’unes 400 morts a l’any a Catalunya i 25.000 víctimes ferides a les carreteres, i també el dany de per vida de les famílies i els éssers propers d’aquests 400 morts i 25.000 afectats. És a dir, una autèntica epidèmia que arrosseguem del segle XX i que

continua, implacable, i que cap societat moderna no ha de tolerar.

I per molt que hi hagi una indemnització econòmica, quan n’hi ha que no és sempre així, el sofriment personal de les víctimes dels accidents greus no pot mai expressar-se en termes econòmics. Cap quantitat de diners pot compensar la pèrdua d’un familiar proper o una minusvalidesa permanent. Però cal recordar-li al nostre govern que un total de 1,4 milions d’euros és el que perd la societat cada cop que una persona mor al nostre país com a conseqüència d’un sinistre a la carretera, segons un estudi de la Universitat de Múrcia per part de la DGT. Invertir en seguretat viària, per tant, a part d’estalviar molts diners, és estalviar en vides.

Hem d’evitar les distraccions, que són la primera causa de sinistralitat a Espanya per sobre de la infracció de la norma, de la velocitat inadequada, el cansament o la son. Segons una enquesta realitzada a 4.473 conductors, la principal distracció reconeguda per conductors és escoltar la ràdio o música (85 per cent), seguida per parlar amb algun acompanyant (77 per cent) i pensar en les preocupacions personals (56 per cent). Els nens al vehicle són una significativa font de distraccions, fins al punt que tres de cada quatre conductors que viatgen amb nens miren enrere o pel retrovisor. És per això que es recomana planificar i preparar tot el que puguin necessitar els nens abans del desplaçament. Tot això ens ho diu el baròmetre de les distraccions, que és la primera acció de la campanya STOP distraccions que ha posat en marxa RACE, BP i Castrol.

El consum d’alcohol o d’altre tipus de drogues suposa el 50 per cent dels accidents de trànsit mortals: a Espanya moren

Opinió 27

Valors

il·lustració: raÚl campuzano

a l’any 1.500 persones per conducció sota els efectes de l’alcohol.

També és veritat que moltes vegades els accidents passen no per culpa nostra, sinó que és un altre conductor qui ho ha ocasionat, com és el cas de l’Albert Quiles, que va participar a la Campanya testimonial del 2013 del Servei Català de Trànsit. L’Albert va patir un accident de petit amb només 2 anys, quan circulant per la carretera un cotxe es va posar en contra direcció i van xocar frontalment. L’Albert va perdre els seus pares. Ara és un adolescent, té un traumatisme cranoencefàlic i diu que ha de fer feina de primària perquè no arriba al nivell dels de la seva edat. L’Albert volia ser bomber o policia, però ja no ho podrà ser mai. L’Albert és un cas conegut, però n’hi ha centenars més de casos que desconeixem. És per tot aquest mapa de desastres a les carreteres i a la vida de les persones, que des de STOP Accidents volem fer-hi alguna cosa. La nostra missió és la de promoure un canvi cultural sobre la seguretat viària i els accidents de trànsit. Tenim vocació de servei i el nostre compromís neix des de la nostra condició de ciutadans i víctimes fonamentant-nos en el dret a la vida.

Fem exposicions itinerants de fotografies com ara Vianant, no travessis la teva vida!, o Conductor, tu decideixes!, en les

quals es mostren les accions dels vianants o conductors que podrien tenir conseqüències negatives per a les seves vides.

També anem a les escoles amb el projecte “Avis, papis… ara us educo jo”, explicant als nens quines són les bones conductes i les males conductes com a vianants que ja són, com a conductors de bicicleta i com a educadors dels seus pares, avis, germans…

També participem, juntament amb Mutual de Conductors, en el “Canvi de marxa”, una representació teatral per poblacions arreu de Catalunya, adreçada als joves d’entre 14 i 18 anys. És una de les més innovadores i eficaces formes d’arribar a la joventut per sensibilitzar-la sobre conductes de risc. Es recrea a l’auditori on es desenvolupa l’entorn d’una nit de cap de setmana amb sortida a una discoteca per tal d’aconseguir que el públic se senti identificat amb l’ambient i es predisposi en major mesura a acceptar tot allò que veurà i escoltarà. La representació compta amb dos actors —que representen la situació fictícia d’una nit en què es produeix un accident en el seu entorn pròxim—, un policia, un bomber, un professional del SEM, una víctima lesionada i un familiar de víctima mortal, que expliquen els seus testimonis verídics. Tot acompanyat d’imatges dures d’accidents, de rescats, de sales d’hospitals, de rehabilitació a l’Ins-

titut Guttmann, i de textos de conscienciació amb recomanacions per als joves i futurs conductors.

“Vés, torna i viu” és una campanya de conscienciació dirigida als conductors/es i acompanyants d’un vehicle, amb motiu de les operacions sortida. Aquesta acció està pensada per portar-se a terme a diverses benzineres de sortida de les ciutats i províncies. Tracta de transmetre un missatge de prudència, en què el més important és aconseguir una mobilitat segura, és a dir, arribar i tornar als nostres destins de manera prudent.

I, sobretot, estem presents en el Dia Mundial en Record de les Víctimes d’Accidents de Trànsit, instituït per l’Assemblea de les Nacions Unides, que es commemora el tercer diumenge de novembre i que aquest any celebrarem el proper 16 de novembre en un acte al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, a les 11 del matí per recordar els que ja no hi són i per recordar-vos a tots vosaltres que podem aconseguir que res quedi en el record si som capaços d’evitar-ho. A fer-vos participar en aquest objectiu de 0 accidents 0 víctimes. Esteu tots convidats a participar-hi i a donar suport.

Per dur a terme tota aquesta tasca i per poder continuar emprenent molts més projectes per evitar que es perdin més vides, comptem amb una llista de socis

Invertir en seguretat viària, a part d’estalviar molts diners, és estalviar també en vides humanes La majoria dels accidents es produeixen per distraccions: escoltar música, parlar, pensar... que volen ajudar-nos. I per a ells hi ha avantatges, com ara descomptes en molts comerços i empreses. Si ets empresa i vols oferir descomptes als nostres socis, també pots adreçar-te a nosaltres.

Som una organització propera i accessible a tots els afectats que els calgui suport. Si ets una víctima, adreça’t a nosaltres, t’ajudarem.

Una sola mort per accident de trànsit és una tragèdia.

Vés, torna i viu la vida. 

28 Opinió

Desembre de 2014

Cartes creuades

Lliures per estimar De: Jordi Cussó Per: Cinto Amat CC: Revista Valors Assumpte: La llibertat data: 15 de novembre de 2014

Benvolgut Cinto, De la teva darrera carta em va agradar la distinció que subratlles del sociòleg Richard Sennet, entre “l’amor de si mateix” i “l’amor propi”. Desconeixia aquesta distinció i el sentit que li dóna aquest autor a l’amor propi, com a “seducció per la desigualtat, per ser diferent, per deixar de ser ordinaris”. També recullo les teves paraules parlant d’hiperindividualisme. Ho lligo tot amb un article de l’antropòloga Lourdes Flavià, que reflexionava entorn de la família.

No tinc cap dubte que un excés d’individualisme ens porta a menysprear tot el que no sigui un mateix, i aquesta manera de fer, és la més contraria a la realitat. No entenc que la gent no vegi que sense els altres, sense els pares, no existiríem. Que sense les seves atencions i les de la societat, no hauríem pogut sobreviscut a la infantesa. Que sense els altres, que ens transmeten totes les claus culturals, la nostra intel·ligència no s’hauria desenvolupat. Necessitem els altres per no avorrir-nos, per ser persona, per tenir dignitat i amor. L’hiperindividualisme és una actitud que ho deteriora tot: les relacions amb un mateix, les interpersonals, l’obertura a

l’infinit, i uns dels valors més importants: la tendresa i l’amor.

L’amor és justament el contrari a l’individualisme. Cinto, tu saps més bé que jo, que l’amor més gratuït és el dels pares.

L’essència de ser pares és oblidar-se d’ells mateixos. Si els pares volen engendrar un fill, han d’estar disposats a estimar-lo més que a ells mateixos. Trencar de soca-rel les actituds més individualistes i optar per lliurar la vida per uns altres.

Alhora, la condició perquè aquest amor sigui autèntic és que neixi de la llibertat. L’amor no suporta sentir-se pressionat. Ningú no pot forçar un altre a estimar-lo. Tot i així, Cinto, és fàcil caure en el parany de pressionar la llibertat mitjançant expressions com: “et toca”, “ho has de fer”, “et correspon”, “és bo fer-ho”, “és un deure moral”, etc. Pretensions fetes sovint amb bona voluntat. Si s’ofega la llibertat, a la llarga es fereix i es mata l’amor.

Si l’amor no es reconeix en el que val, en la seva llibertat, amb el pas del temps creix la desil·lusió, la distància, la ferida. No podem demanar-nos que abdiquem de la nostra llibertat, ni tan sols podem demanar que ho fem per amor. El secret de l’amor és la seva llibertat, la seva gratuïtat, reconeguda i valorada. Si malbaratem l’amor, brollen actituds com la de l’amor propi o fins i tot el desig de ser reconegut i apreciat, per la qual cosa, estem disposats a claudicar de la nostra llibertat, i fer el que els altres esperen de nosaltres. Cada dia hi ha més gent que més que ser estimada, busca ser valorada. Això exigeix que cada dia sigui un esforç per demostrar la teva vàlua, per no perdre el reconeixement dels pares, dels amics, dels superiors... Trista relació aquesta que et porta a viure essent esclau de les aparences. Com diu molt bé el punt VII de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU: “Sempre que coartem la llibertat

d’alguna persona o li impedim la saviesa, estarem impedint que ens pugui estimar.”

Cadascú ha d’acceptar que l’altra persona és un misteri. És a dir, un fons de llibertat, capaç de desconcertar sempre, gratament o desagradablement. Esperar una resposta concreta, una reacció adient, és veure l’altre com algú a qui puc controlar.

Res ofèn més la persona que sentir-se manipulada com un objecte mecànic. El misteri de l’altre és sempre sense fons, com l’univers en contínua expansió, i per més que m’hi esforci mai acabaré de comprendre’l del tot. He d’estar obert al misteri de la seva

Necessitem als altres per no avorrir-nos, per ser persona, per tenir dignitat i amor Cada dia hi ha més gent que més que ser estimada, busca ser valorada, que és esclava de les aparences llibertat i des de ací podré gaudir de l’amor.

Com diu la L. Flavia: “L’amor és creatiu, inventa sorpreses agradables, significatives, estimulants. No n’hi ha prou d’estimar-se, no n’hi ha prou d’estimar les persones o les coses. A més, s’ha de tractar afectuosament, se n’ha de tenir cura amb detall, amb delicadesa. La qualitat de l’amor es nota en aquestes petites coses gratuïtes, que no són urgents, que són innecessàries, que són ocultes, que gairebé no es noten”. Aquelles que trenquen el nostre individualisme, que no s’imposen i que brollen des del fons de la nostra llibertat i decideixen viure tenint cura del altres.

Una abraçada cordial, 

Jordi Cussó és capellà i economista

Opinió 29

Valors

De: Cinto Amat Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: La llibertat data: 28 de novembre de 2014

Benvolgut Jordi, Em parles a la teva carta de la llibertat com a condició de l’amor. I com aquesta condició de llibertat fa que l’opció per sortir de nosaltres mateixos ens transformi en éssers fràgils i insegurs. Segurament perquè el camí de la llibertat és ple d’incerteses, d’inseguretats. La gratuïtat, com la llibertat genuïna, és l’altra cara de la veritable apreciació de l’altre, la que porta a valorar-lo no pel que val sinó pel que és. Tant la llibertat com la gratuïtat necessiten unes condicions de creixement que depenen de cada persona però també de les condicions socials de cada lloc i moment.

Voldria esplaiar-me sobre les condicions de llibertat personal i social actuals. La societat de consumidors en què vivim, i que ha analitzat el sociòleg Zygmunt Bauman, ens presenta la llibertat com llibertat d’elecció. Ser lliure vol dir poder triar. Em ve al cap la campanya d’una importamt cadena de supermercats que ho anuncia molt clarament quan es diregeix al client com a lliure comprador. El client és lliure perquè pot comprar, i comprant no només pot satisfer les seves necessitats sinó que es pot sentir realitzat en experimentar el gaudi de la tria.

Rousseau deia que s’havia d’obligar la gent a ser lliure; doncs bé, en la nostra societat hauríem arribat paradoxalment, i en un sentit totalment oposat al que desitjava Rousseau, a experimentar en tant que consumidors l’elecció i la tria de productes com un exercici de llibertat, un acte d’autoafirmació constant.

Com que la tria i l’elecció es renova incessantment per la creació successiva de noves necessitats a satisfer, es produeix en els impulsos, intuïcions i propensions del programa vital de tota persona, el que Bauman descriu com la inversió dels valors atribuïts respectivament a la duració i la transitorietat. La síndrome consumista

porta a l’excés i en una successió infinita d’assajos i errors. Res no pot perdurar, tot és provisional; es va construint una cadena les baules de la qual s’uneixen per la indefinida repetició i superació de les necessitats acabades de satisfer.

Fixa’t, Jordi, que en aquest vertigen es fa molt difícil trobar un lloc pel respecte i l’apreciació de l’altre. L’altre és vist com un competidor que pot aconseguir cotes de consum a les que jo potser no podré arribar.

En aquest context social, els valors de llibertat i de gratuïtat de què parlem queden molt mal parats. Posem preu a l’altre pel que és capaç de consumir, i potser per la utilitat o els beneficis que em pot reportar, i deixem de valorar-lo, i de valorar-nos nosaltres mateixos, pel que és i pel que som.

La disposició a posar preu a les persones, com a conseqüència del lliure exercici de la nostra condició de consumidors, és una porta oberta a la corrupció.

El filòsof sudcoreà Byung-Chul Han, ben d’actualitat, ha descrit també amb agudesa l’engany que significa la noció de lli-

La disposició a posar preu a les persones, per la nostra condició de consumidors, és una porta a la corrupció L’aïllament de competidors a què ens aboca la societat actual penso que no ens pot fer pas lliures

bertat tal com ens l’ha inoculada vitalment el neolliberalisme. La llibertat del poder fer, diu, genera més coaccions que el deure més disciplinat. El deure té un límit, però el poder fer no en té cap, i per això la coacció que prové del poder fer és il·limitada.

Ser lliure, recorda aquest mateix filòsof, i hi estic totalment d’acord, significa estar entre amics. Llibertat i amic tenen en l’indoeuropeu la mateixa arrel. L’aïllament de competidors a què ens aboca la societat actual no ens pot fer lliures. Marx ho tenia molt clar: “Només en la comunitat amb altres tot individu adquireix els mitjans necessaris per desenvolupar-se en tots sentits; només en la comunitat es fa possible, per tant, la llibertat personal”.

Ara que s’apropa Nadal, vull acomiadar-me amb paraules de Dostoievski posa en boca del Gran Inquisidor per referir-se al sentit històric de Jesús: “Et vas voler presentar al món amb les mans buides, anunciant als homes una llibertat espantosa, doncs per l’home i la societat no hi ha hagut mai res tan espantós com la llibertat. Si haguéssis convertit en pans les pedres pelades, hauries vist la humanitat córrer cap a tu, agraïda, sotmesa, temorosa. Però tu no vas voler privar l’home de la seva llibertat, i vas contestar “no només de pa viu l´home”, t’horroritzava la idea de comprar amb pans l’obediència de la humanitat. Posaves la llibertat per damunt de tot, quan si haguéssis tornat les pedres en pans hauries satisfet l’etern i unànim desig de la humanitat: li hauries donat un amo.”

Una abraçada 

Cinto Amat és advocat

“Si coartem la llibertat d’una persona, impedim que ens pugui estimar”, diu la Carta de la Pau.

30 Opinió

Desembre de 2014

Màquina d’escriure —Joan Safont

El fet de portar barret L’autor d’aquest article no sap anar amb el cap descobert, però anar en contra de les modes també comporta certs problemes i reclama tenir seguretat.

D

es de fa cinc anys, quan em van fer la primera tanda de quimioteràpia i em va caure el cabell de cop, fins ara, que la cabellera recuperada ja clareja i l’alopècia cada vegada guanya més terreny sobre la meva testa, he dut barret. Sempre que passava per la barreteria Obach del carrer del Call me’ls mirava de reüll, i l’ocasió de la malaltia em va permetre l’excusa per comprar-me el meu primer Borsalino de fabricació italiana, d’ala curta i de color marró. Ara, aquest fantàstic company de viatge presta el seu darrer servei com atrezzo d’una exposició. Per suplir-lo, he triat la mateixa marca i el mateix model, però de color negre. Nou de trinca, encara rígid, d’un tacte suavíssim, em fa fins i tot un cert respecte posar-me’l i temo que una gota de pluja l’espatlli o una arruga el doblegui. A l’estiu, el Borsalino reposa i el substitueixo per un barretet tipus palla sintètic, d’ala curta i molt lleuger.

Ja no sé anar pel món amb el cap descobert. La closca se m’ha acostumat a anar resguardada. L’únic problema que em trobo és que el món ja no gira com quan els homes duien bombí, canotier, gorra o boina, i sovint no saps què fer-ne. Jo tinc per costum treure-me’l així que sóc sota cobert. Una excentricitat ara que tothom va cofat arreu i els professors es desesperen per fer entendre als seus alumnes que, a la classe, s’hi entra sense gorra de beisbol. Per tant, no sé què fer-ne. La pràctica desaparició dels penja-robes de restaurants i cafeteries, com s’exclamava en Manuel Cuyàs en un article sobre la qüestió, afegida a la reducció preocupant de

les taules, en pro del disseny més trencador, fa que sovint t’hagis de quedar amb el barret a la falda o, pitjor encara, perilli la integritat del preciós complement.

Tampoc puc negar que desafiar la moda, o fins i tot fer-lo tornar com a paradigma vintage, vestir un barret de tall clàssic que no ha desaparegut mai de les botigues especialitzades, és una coqueteria molt bàsica que em puc permetre com a petita malícia épatant contra convencionalismes i uniformismes. No deixa de sorprendre’m, però, que passejant per Barcelona, esperant un tren o fent temps pel vermut, sigui objecte de més mirades que si lluïs una cresta tenyida de blau elèctric, portés un estoc de bijuteria polinèsia al cos o, ara que són objecte de gran valor, m’hagués deixat créixer una barbassa de frare caputxí.

A vegades diuen que tornarà la moda del barret, que m’hi avanço i fins i tot alguns

Façana de la barreteria Obach de Barcelona.

El món ja no gira com quan els homes duien bombí, canotier, gorra o boina, i sovint no saps què fer-ne. m’envegen la seguretat al portar-lo i em confessen l’admiració per aquesta manca de complexes i em reconeixen una mena de vergonya que els fa que, tot i les ganes de comprar-se un, temen cridar l’atenció. Què voleu que us digui? Jo, quan comença a fer fred, agafo el barret, me’l cofo de gairell i li abaixo l’ala fins que queda ben aplanada, i així que passi l’hivern! 

Joan Safont és advocat i periodista / @joansafont

A la intempèrie —Irene Alerm

El perquè d’una abraçada Després del 9-N els debats han sigut llargs i espessos. A tot arreu es postula a base de veritats com temples i amb arguments indiscutibles. El futur de Catalunya va de boca en boca. I tot i així, d’altres debats més petits, associats a ramificacions de la gran jornada de la consulta omplen les xarxes i les xerrades. Una d’aquestes anècdotes que fa gastar saliva és una abraçada entre dos polítics. Un gest humà que molts han polititzat. Em sembla estrany, curiós, que s’hagi comentat tant un gest de complicitat entre dues persones que han expressat la seva emoció per un moment clau del seu país, un moment àlgid d’un procés que han patit durant setmanes.

De cop, expressar les emocions, allò que sorgeix de sobte d’un impuls, és mal vist i mal valorat. Haver de justificar-se davant els teus per haver fet una abraçada em sembla absurd.

Primer de tot perquè la representació no et pot dur a la despersonalització. Per davant de tot som persones i per altra banda, perquè s’ha titllat de poc «professional». Aquí hi ha una lectura més enllà del simple fet partidista, el dels rols i lideratges. Es pot classificar de moltes maneres però una de les que es fa servir per classificar actituds i maneres d’actuar o liderar és la de masculí o femení.

I a cada un se li associen un seguit de valors i actituds predominants a l’hora de relacionar-se i enfrontar-se a les situacions. Al primer de força, de potència, d’iniciativa... Al segon d’escolta, de cura... Més enllà que el nom sigui més adequat o no ens hem de plantejar quin és el lideratge i les actituds que volem amb els nostres polítics i representants.

Hem de plantejar-nos si una abraçada ens ha de molestar perquè desvirtua la força del nostre «líder» o ens ha de fer veure que els gests sobrepassen partits i el que hi ha actituds molts més fortes que la força?  Irene Alerm és llicenciada en filosofia

Opinió 31

Valors

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Objecció de consciència

Una infermera rep l’ordre d’administrar morfina a una pacient en estat terminal.

Aquesta acció pot provocar que la mort de la dona s’acceleri i degut les seves conviccions decideix no administrar el medicament. És correcta la seva decisió?

J

a hem presentat en altres ocasions casos on es mostraven els límits de l’autonomia del pacient i la possibilitat que els metges facin ús de l’objecció de consciència per no fer una acte de maleficència. Presentem en aquesta ocasió un dilema que ens demana reflexionar sobre l’actuació dels professionals d’infermeria quan no volen donar una medicació prescrita pel metge i demanada pel pacient. Ho poden fer? Per què s’hi neguen? Com funciona l’objecció de consciència?

La Nora és una infermera que treballa on ha ingressat la Laia, una senyora de 73 anys amb càncer de colon terminal. Degut els dolors que pateix el metge responsable ha decidit administrar dosis moderades de morfina. La pacient sap que aquestes dosis poden causar disminució de la freqüència respiratòria. La família s’ha organitzat per ajudar en aquest procés i es troba constantment amb la Laia. Actualment, pren les dosis pautades i la seva freqüència respiratòria és baixa. La Nora creu que l’administració de morfina farà que la Laia mori abans del que ho faria a causa del càncer i per tant es nega a posar-la. Les seves companyes ho fan per ella per tal de no crear un problema amb el metge responsable. Una nit, sent la Nora la infermera de guàrdia, la filla de la Laia demana una dosi extra per la seva mare, perquè té molt dolor. Hauria la Nora de posar la dosi encara que vagi en contra dels seus principis? Si no la posa, el metge responsable pot acusar-la de desobediència?

Per començar, hem d’explicar que l’objecció de consciència a Espanya està contemplada a la Constitució Espanyola com a derivació del dret a la llibertat religiosa, ideològica i de culte però només s’ha desenvolupat com a llei en l’àmbit del servei militar i en relació amb la Llei 2/2010 sobre Salut Sexual i Reproductiva

i d’interrupció voluntària de l’embaràs.

Aquest fet explicat encara avui porta a una dificultat d’interpretació. A més a més, la reflexió del dret moral i personal en altres aspectes de l’àmbit sanitari va més enllà de la norma jurídica. Per continuar, s’ha de tenir clar que en aquest cas la medicació estava indicada i prescrita per un facultatiu i la pacient l’ha acceptat expressament (principi d’autonomia) Aclarit això això, analitzem les possibles decisions que poden prendre els professionals.

Si la infermera decideix posar la medicació en contra de les seves creences personals pot sentir que no està fent bé la seva feina creient que és ella la que avança la mort de la pacient. Aquest fet podria causar-li un dilema ètic important i fins i tot, estrès. Si la Nora decideix no posar la medicació podria avisar de les seves cre-

L’objecció de consciència a Espanya només es contempla en el servei militar i en salut sexual ences a l’equip mèdic per tal que aquest pugui planificar-se. En un darrer cas, podria no posar la medicació i avisar el metge de guàrdia per demanar-li una alternativa fins que hi hagi un altre professional disponible. Podria ser que en aquest dos últims casos l’administració de l’hospital consideri que no està complint amb el seu deure i prengui mesures disciplinàries.

Fins aquí alguns dels principals arguments i aspectes legals per reflexionar sobre aquest cas. Què li diríeu a la infermera? Creieu que ens han de poder obligar a anar en contra de les nostres conviccions? Canviaria el cas si l’hospital fos de titularitat pública? 

Soraya Hernández és diplomada en treball social i màster en bioètica

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

La negació com a defensa En la construcció de la Identitat personal operen molts diferents tipus de mecanismes psíquics. Entre alguns d’ells, les defenses. Aquestes permeten per un costat, protegir el Jo dels continguts emocionals més primaris i pulsionals, i per altre, protegir de l’angoixa subsidiària que emergeix, donat que aquest JO copsa que no pot dominar la resposta.

Així les defenses intenten contrarestar el malestar inicial provocat per aquell aspecte de la realitat displaent i susceptible de pertorbar l’equilibri harmoniós del Jo. Equilibri sempre buscat i no fàcilment trobat.

Es pot respondre de diferents maneres: enfrontant-se als fets des d’una perspectiva serena, realista, madura i/o creativa o pel contrari, acollir-se a mètodes que deformen i falsifiquen la realitat, és a dir, a mentides maques que el subjecte s’explica a sí mateix o als altres, amb la darrera finalitat d’amagar una veritat de la que no vol saber, i alhora mantenir de manera immaculada i completa una Imatge - Identitat que el representi. És precisament aquí on rau la clau de l’elecció ètica personal en relació a donar sortida al propi i íntim desig.

La vida permanentment ens col·loca els límits a la satisfacció plena de la pròpia Identitat i el narcisisme que la sustenta. Amb la negació intentem enredar el desig, fent ulls clucs al límit, i així aconseguir una suposada satisfacció.

Ara bé, només des de la consciència del propi límit -anomena’t principi de realitat-, alhora que transformant l’energia en allò que permeti la renovada satisfacció en la resposta - conegut com a principi del plaer- al malestar original, ens serà possible créixer i no quedar parapetats darrera la negació i les defenses.  Joaquim Trenchs és psicòleg

32 Opinió

Desembre de 2014

Valors empresarials

Gent GISÈLE MOLLFULLEDA

La cooperativa, recepta per la crisi

L

es cooperatives gaudeixen de bona salut. En contrast amb la dràstica caiguda de l’ocupació durant la crisi, des del 2008 les cooperatives han mantingut estable la seva capacitat per crear llocs de feina i resisteixen la crisi millor que algunes empreses convencionals. En el segon trimestre d’enguany, l’ocupació creada per aquestes organitzacions ha arribat a 42.203 persones, amb un augment de 3.237, un 8,3 per cent més respecte al trimestre anterior i un 9,5 per cent respecte a l’any passat, assolint la xifra més gran d’ocupació en cooperatives des de l’any 2007. Actualment a Catalunya hi ha 4.175 cooperatives i un miler de societats laborals, que conjuntament generen 48.094 llocs de treball directes que suposen aproximadament l’1,4 per cent del total de l’ocupació. El seu volum de negoci oscil·la entre el 3 i el 6 per cent del PIB català amb 4.621 milions d’euros.

“L’ocupació del cooperativisme ha crescut perquè la cooperativa és una eina per poder sortir d’una situació d’atur”, diu Perfecto Alonso, advocat de professió i president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya que representa a més de tres mil d’aquestes cooperatives. Alonso reivindica que el model “té una projecció no solament en temps de crisi, sinó que és un model per crear ocupació en totes les situacions”. Per a l’advocat, el tret diferencial que ha fet que la salut de les cooperatives sigui forta es troba en l’essència i la mateixa definició d’aquestes: “Les cooperatives són empreses de persones per a persones”.

“Quan un empresari es jubila, des de la individualitat es plantegen solucions pels propietaris al cost del treballador”, diu Alonso, en

canvi “quan la decisió és col·lectiva els beneficis són col·lectius”. El director de la Federació assegura que “quan la vinculació amb l’empresa és un salari pel temps de treball, el compromís és diferent que si el projecte és propi, per això la cooperativa és com un fill”. “La capacitat de sacrifici a la feina és major, però també la creativitat i la dedicació, les capacitats es multipliquen”, afegeix.

Aquesta opinió la comparteix també Ramon Roig, director general de Clade: “La cooperativa és un model d’empresa basat en les persones i que utilitza el capital per assolir els seus objectius”. Les dades d’ocupació d’aquest tipus d’empreses s’expliquen per “les diferències en el plantejament de negoci”. En el recent període de crisi econòmica bona part de les empreses han ajustat el compte de resultats per la via dels acomiadaments, amb l’objectiu de rebaixar la despesa salarial, no obstant això “en el món cooperatiu s’ha vetllat o donat preferència a altres alternatives, com una redistribució dels llocs de treball”. Segons el directiu de Clade, no és que les cooperatives tinguin més resistència: “Quan les vendes cauen perquè cau el consum, cauen tant per cooperatives com per societats mercantils tradicionals-, però sí que tenen una forma diferent d’afrontar la crisi”.

Valors, aquest és el principi bàsic i transversal del cooperativisme. Per aquest motiu creu Oliva que si “una proposta empresarial escull el model cooperatiu sense tenir presents els valors, aquesta no serà viable. El compromís és la clau de la resistència.  Aiats Agustí

Fragment d’un reportatge publicat al diari digital VIAempresa.cat.

Els avis Els més grans de cada casa. Referents per uns, oblidats pels altres.

Grans absents quan ja no hi són, marquen el temps de les nostres vides. Les famílies són un abans i un després de la seva marxa, de la seva presència. Còmplices de la nostra educació, o de petites entremaliadures: ens coneixen els capricis, els defectes, les debilitats i totes les gràcies. Amics, conta-contes, mags de les petites coses, mestres de tantes... els seus records es tradueixen en perfums: en la olor de casa seva, dels seus menjars, del seu tabac, de les seves flors. En la textura de les seves robes, en els colors de les tardes en sortir d’escola o de les decoracions de cada Nadal. Les seves veus es lliguen a les seves frases de sempre: quan ens renyaven, quan ens deien què no fer, quan es queixaven, quan ens ensenyaven a resar, quan ens despertaven als matins. Les seves manies són les dels nostres pares, i sovint les nostres. Alguns quan en són n’exerceixen orgullosos; d’altres tenen tantes ganes de ser-ne que no paren de fer-ho notar. Alguns en fan feinada i uns altres són lluny. Molts néts enyoren els seus, d’altres els enyoren perquè els avis, per molts, són la infantesa de cadascú. I la són, de ben segur, encara més, pels volts de Nadal.  Isabel Yglesias és advocada

Propostes 33

Valors

La proposta del mes

Una vella sabia La Machi era una vella sabia dels pobles originaris. Experta en comunicació, feia servir la música del seu tambor per a enllaçar la comunitat amb Déu. Quan els exploradors missioners van arribar a Sud Amèrica es va transformar en un agent d’evangelització a través de l’art. A més té un coneixement exacte del valor medicinal de cada substància per poder guarir als malalts, i poder dels esperits i somnis premonitoris. Resolt la preocupació general de la societat respecte a les forces malignes i feridores del món. 

Bones notícies Arriba a Barcelona La Machi, una agència de comunicació que només ofereix bones notícies. L’objectiu dels periodistes que hi treballen es “canviar el món” a partir d’històries positives, creatives i humanes.

Lu Montobbio

La Machi és una agència de bones notícies. Així de sorprenent: són un equip qualificat amb trajectòria en agències de publicitat i premsa que troba vocació per afavorir el bé comú.

Juan Della Torre, coordinador general de La Machi, explica que mentre treballava per a McCann Erickson, en les campanyes de MasterCard, es prenia molt seriosament el missatge que generava. Recordeu? “Hi ha coses que els diners no poden comprar”. I, per això, va decidir posar-se a treballar per a institucions sense ànim de lucre. Així és com neix aquesta iniciativa.

Primer amb seu a l’Argentina, des de l’any 2010, decideixen establir-se a Europa. Tenen oficines a Buenos Aires, Roma i Barcelona. Ofereixen serveis de consultoria en comunicació, identitat visual corporativa i màrqueting digital.

La seva missió és aportar experiència professional adquirida per a ajudar a les ONGs i institucions religioses a expressar tot l’atractiu dels valors humans i transcendents que tenen.

Ho fan oferint els seus serveis en quatre grans àmbits. En l’esfera del disseny aporten coneixements i idees en disseny gràfic, il·lustració, disseny editorial identitat visual corporativa, tríptics i cartells. En l’àmbit de premsa: consultoria, gestió d’actes, desenvolupament d’oficines de premsa, plans estratègics i gestió de crisis. En el camp de webs i xarxes socials: disseny de pàgines web, administració de perfils i creació de campanyes virals. I finalment, en el món audiovisual: producció i edició de peces institucionals.

canviar el món des del periodisme Allò que els motiva a continuar és el desig de canviar el món. Juan de la Torre, a una entrevista publicada per Betahaus, afirma: “Com a persones que som, construïm les nostres vides a partir d’històries. Això és comunicació. Així doncs, a La Machi, comunicant bones coses, creien que podem canviar la vida de les persones d’una manera positiva, creativa I humana.”

La Machi acaba de presentar una nova iniciativa anomenada Click to Pray, una aplicació mòbil que s’ha posat en marxa el 21 de novembre a Portugal durant les jornades Pràctiques

Sobre Comunicació de l’Apostolat de l’Oració. L’aplicació ajuda a seguir un ritme d’oració durant la rutina diària, resant amb propostes diferents, dinàmiques i breus. Permet dedicar tres moments del dia (matí, tarda i nit) a la vida espiritual, amb oracions escollides per a cadascun dels 365 dies de l’any: “perquè cada dia sigui diferent, creant una actitud de disponibilitat per a fer allò que Déu vulgui demanar-nos cada dia.” Estarà disponible per a iPhone en el App Store i per a Android en Google Play.

Juan Della Torre explica en una altra entrevista apareguda en el Full Dominical (9.02.2014) de l’Arquebisbat de Barcelona que l’èpica evangelitzadora no és cosa del passat. Avui les noves tecnologies plantegen un desafiament apassionant, una Missió Digital per portar l’Evangeli al setè continent, que és internet”.

La Machi cerca, a través del seu estil creatiu, presentar valors tradicionals en una clau moderna, i codi més proper per la societat actual. 

Més informació a: info@lamachi.com 0034633323329 www.lamachi.com www.facebook.com/agencialamachi

34 Propostes

Desembre de 2014

Exposicions

El nen Jesús a la Fundació Miró

La peça, substituint el lloc d’una coneguda escultura de Miró, ara en préstec, pica l’ullet a l’espectador: “aquesta és la veritable escultura de l’home”, sembla dir.

Ramon Bassas

Fins després de Reis, si passeu per davant de la Fundació Miró de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc, podreu veure la instal·lació que, com cada any, el museu encarrega a un artista amb motiu de Nadal. Aquest any s’ha encarregat a Fina Miralles, una reconeguda artista conceptual que ha presentat la peça que porta el suggerent títol Fina, sembra, que uns altres ja recolliran. La peça consisteix amb una enorme bala de palla damunt la qual hi ha una figura típica del nen Jesús del pessebre.

Dins l’evolució de l’artista, aquesta obra s’insereix en un període, l’actual, en què Miralles utilitza els elements narratius de l’art tradicional, especialment els relatius als cicles naturals. Certament, la festa de Nadal, com recorden els iconoclastes, es basa en antiquíssimes tradicions religioses lligades als cicles de la natura i a les collites; tradicions que, en llenguatge de l’antropologia religiosa, en podríem anomenar “circulars”, una roda perenne melangiosa de l’”etern retorn”.

La bala de palla, circular, a mercè del temps, canviant de color segons la llum, simbolitzant el treball i l’esforç quotidià de tota una collita, compleix bé aquest símbol.

Ara bé, la imatge d’un infant al capdamunt de tot ve a trencar el discurs rodó i determinista de la tradició. Les religions monoteistes, dirien els antropòlegs, introdueixen un discurs linial. Hi ha principi i hi ha final. No és retorn, al que cal apel·lar, sinó a completar mitjançant la pròpia humanitat el viatge de la creació que semblava rodona. No, és helicoidal. Hi ha progrés, malgrat tot. I el progrés passa indefectiblement per l’home, aquesta peça fràgil, indomable, imprecisa i ambígua de l’ordre natural. En realitat, això vol dir “Déu s’ha fet home”, que és el que se celebra per Nadal, com molt bé ha interpretat Miralles.

La peça, substituint el lloc d’una coneguda escultura de Miró, ara en préstec, pica l’ullet a l’espectador: “aquesta és la veritable escultura de l’home”, sembla dir. Com desafiant les estàtues, que més aviat tendeixen a “divinitzar” figures humanes enlloc d’humanitzar els déus.

Com desafiant l’art, que semblava que havia arribat ja al moment de no dir res o de fer simples focs artificials. No, Nadal és això altre.  Fundació Miró. Montjuïc.

Més informació: www.fundaciomiro-bcn.org Fotografia de Mercè Estruç

Propostes 35

Valors

Fem la maleta El valor

La simpatia La bondat és l’actitud positiva i constructiva cap els altres. Això és el que desprenia la cobradora de l’autobús urbà en que viatjàvem de retorn de Petrodvorec a Sant Petersburg després de visitar el palau d’estiu dels sards de Rússia. La cobradora, amb molta amabilitat, anava col·locant els passatgers més grans, les noies embarassades i els nens petits en els seients així que pujaven a l’autobús. Fins i tot a mi em va deixar seure en el seu seient. I ens va ensenyar joiosa la fotografia del seu nét que encara no conexia i que l’endemà arribava amb el seu fill d’Itàlia, on estava treballant. 

La nova Rússia desconeguda La Rússia imperial i turística conviu avui amb un país caracteritzat per una baixa taxa d’atur, grans construccions i nous rics que es passegen amb guardaespatlles.

Joaquim Amargant

Quart viatge a Rússia, després de les estades el 1987 i 1988 i posteriorment el 2008. És el primer d’agost quan sortim de l’aeroport de Girona en destinació a Tallin, la capital d’Estònia, una petita ciutat on han deixat petjada tots els pobles que hi han passat.

Fins el 1991 va formar part d’una de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica. La diversitat es veu a les esglésies, edificis i monuments.

Amb la companyia d’autobusos Ecolines, el segon dia emprenem el viatge per carretera fins a Sant Petersburg. Són vuit hores travessant pobles i poblets de la costa Bàltica. En arribar la frontera amb Rússia ens fan baixar de l’autobús per ensenyar el visat i passar

l’equipatge per un exhaustiu control –quan era Unió Soviètica no miraven res–. A Estònia el preu de la gasolina és de 1,30 euros al litre mentre que a Rússia costa 60 cèntims d’euro.

Les carreteres de Rússia també són millors que les d’Estònia.

Al migdia arribem a Sant Petersburg, segona ciutat de Rússia, amb cinc milions d’habitants.

La va fundar Pere el Gran al 1706; el tsar va voler imitar Venècia amb els seus canals entre el riu Neva i el mar Bàltic.

Quan fa sol la ciutat és esplèndida. Ens allotgem a La Moskovsky,una gran avinguda on tot els edificis són simètrics. L’allotjament conserva els espais comu nals en què vivien les famílies als anys trenta; tot gran i espaiós.

Els companys visiten l’Ermitage (a la foto), edifici que va ser Palau d’hivern dels tsars i ara pinacoteca, assaltat pels revolucionaris el 1917, fet que va canviar el món.

Jo aprofito per anar el cementiri de Piskariovskoye, a les afores de la ciutat, on hi ha un gran memorial com a record del milió de persones que van morir durant el 900 dies de setge de Leningrad ( 1941-1944) a mans

de l’exèrcit nazi. Fa posar la pell de gallina.

L’escriptora Montserrat Roig en parla en el seu llibre, L’agulla daurada.

Cap a la ciutat més gran d’europa De nit pugem el tren per anar Moscou. Agafem lliteres en un vagó comunitari, tot molt net, la gent amable i educada. Amb tretze milions d’habitants, Moscou és la ciutat més gran d’Europa. Tot és grandiós: el Kremlin, la Plaça Roja, els nous gratacels, els immensos parcs i jardins plens de flors... Cap al vespre apareixen luxosos cotxes de nous milionaris amb guardaespatlles.

La ciutat és molt neta, com totes les de Rússia.

A l’entrada del gran parc, on abans hi havia una exposició sobre els avenços de la Unió Soviètica i sota el gran monument del primer home que va viatjar a l’espai el 1961,Yuri Gagarin, hi ha el museu del Cosmos. Allà es pot veure el primer satèl·lit, l’Sputnik (1957), la gossa Laika dissecada i totes les reproduccions de les naus que s’han construït fins ara. Un museu únic al món on pots estar quatre hores gaudint d’un passeig virtual per l’univers.

A Rússia en aquest moment solament hi ha un 3 per cent d’atur: es fan grans obres públiques que donen feina a molta gent. Vladimir Putin ha tornat a convertir Rússia en gran potència mundial, com ho havia estat en l’època de la URSS. Mitjanes i grans empreses són de nou de l’estat o “tutelades” i això fa que la plusvàlua que generen vagin a les arques públiques. 

Llegeix tots els articles a femlamaleta.blogspot.com

36 Propostes

Desembre de 2014

Televisió

Llibres

Diumenge i dilluns

Enric V, victòria i Shakespeare Marta Pastor

David Casals

Cada diumenge tinc un problema amb el comandament a distància, Hi ha sobreoferta de bons programes. En un any, la franja de nit d’aquest dia de la setmana s’ha consolidat com a premium, on algunes cadenes (no totes) opten per oferir un programa ‘gran reserva’ vinculat a l’actualitat. Si durant molt anys TV3 ha estat jugant al solitari amb l’històric 30 Minuts (que acaba de celebrar el seu 30 aniversari), La 2 se submergeix a l’arxiu de TVE i ofereix a Cachitos de Hierro y Cromo un compactat de les millors actuacions musicals a la televisió pública. La Sexta reflexiona sobre les misèries del relat informatiu sense amagar la seva línia progressista a Salvados i El Objetivo, i Cuatro ha intentat emular l’èxit del Jordi Évole amb Viajando con Chester, un format similar a càrrec del polifacètic Risto Mejide.

Els dilluns, també hi ha per triar i remenar, però la meva nova aposta és Los Reyes del Empeño, un nou ‘docu-show’ estrenat per La Sexta aquest novembre, adaptació hispànica d’un dels programes més delirants dels Estats Units, Empeños a lo Bestia. El nou programa és un reflex de l’Espanya de la crisi: l’empobriment de la classe mitjans i la proliferació de nous rics

que fan negoci a costa de la misèria aliena.

El més impactant és com, sense complexos, treballadors i amos de botigues de segona mà expliquen com fan negoci. Que una dona vol vendre un quadre que creu que és una andròmina quan en realitat és d’un reputat pintor fauvista local i que val bastant cops més del que demana? Doncs cap problema: el venedor li ofereix a canvi un bagul vell, un grapat de revistes i 100 euros. Al final, la dona encara es pensa que li estan fent un favor. I tothom content, també l’espectador, que redescobreix com l’Espanya de la picaresca que al segle XVI va immortalitzar el Lazarillo de segueix més viva que mai. 

Cada dilluns, 22.30h. La Sexta. www.lasexta.com/programas/ los-reyes-del-empeno/

Teatre

Morts Maria Coll

Lluís Danés, a El meu poble i jo, aconsegueix donar veu a les víctimes del règim franquista d’una forma brillant. A nivell tècnic-artístic cap crítica es pot fer d’un espectacle excel·lent en direcció, escenografia, interpretació, música, dansa i cant. Es tracta d’un espectacle multimèdia que combina el moviment, la música en directe, les imatges i la poesia de Salvador Espriu. Felicitats especialment a Dídac Rocher, Anna Marín i Noe Padró. Ara bé, es tracta d’un un espectacle esfereïdor, macabre, angoixant, en el qual, a part d’un parell d’escenes de gran bellesa – com un joc de les ballarines amb un

mirall- la mort és pràcticament en tot moment a escena. Certament l’obra es basa en vides finalitzades per la violència, la penúria i la desolació – un record completament necessari perquè no caigui en l’oblit-, però també seria recomanable generar a partir d’aquests fets algun missatge positiu. Sense sucre, però l’espectador reclama un petit alè final d’esperança. És necessari per evitar, després de tanta mort, quedar-nos estancats al buit dels ressentiments. 

El meu poble i jo. Teatre Kursal.

Manresa. 25 de gener.

Què es guanya i què es perd en una guerra? És el degoteig de la sang a l’espasa allò que ha d’enorgullir el vencedor? Quin és el preu d’una mort? La victòria ha estat i serà un valor lligat als ulls del que mira. Quants cadàvers val un territori? L’estratègia de la guerra és un procés feixuc i desolador que condiciona l’ésser humà des de temps immemorials.

Aplega allò més calculador i, alhora, més visceral de la nostra espècie. Per evocar la profunditat d’aquest valor ens encomanarem a una figura de renom: William Shakespeare. Recordem la sèrie de peces teatrals que relata les vides de diferents reis d’Anglaterra i, en especial, ens acollim al llibre Enric V. Gràcies a una adaptació estrenada, recentment, al Teatre Lliure de Gràcia de Barcelona a càrrec de la Kompanyia Lliure, és interessant reviure la seva història. El rei de França i el rei d’Anglaterra protagonitzen un duel encarnat en un ventall ampli i ric de personatges. Vestit amb un llenguatge ric, l’argument d’Enric V és un conjunt de trames que s’intercalen per oferir una visió, si més no, poètica de la batalla. Més enllà d’un vocabulari exquisit i una mètrica acurada, el format teatral dóna peu al lector o lectora per recrear l’ambient que embolcalla l’acció, així com construir el to i les intencions de les intervencions.

Us animem, doncs, a que no s’arraconin els clàssics amb la voluntat d’extreure’n una conclusió que es pugui aplicar a la més estricta actualitat. Igualment, tampoc cal que s’oblidin aquells valors que han configurat la nostra societat, els jocs de poder que tant han condicionat la nostra història.

La guerra és una desagradable companyia que ens segueix incansablement al llarg dels segles, encarem-la des de les pàgines. 

Enric V. SHAKESPEARE, William.

Vicens Vives (1986).

144 pàgs., preu: 12,95€.

37

Valors

Actes amb valors

Valors

El programa 1món.cat de La Xarxa se centra en el projecte de ciutat ‘Mataró, ciutat de valors’

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

El programa 1món.cat de La Xarxa s’emetrà en directe el proper dissabte 13 de desembre de 6 a 8 de la tarda des de la plaça Santa Anna de Mataró. En aquesta ocasió, el tema central d’aquest espai de cap de setmana de les televisions locals catalanes, serà el projecte ‘Mataró, ciutat de valors’, impulsat per l’Ajuntament de Mataró i Valors amb el suport de la Diputació de Barcelona. Alguns dels convidats d’aquest programa, presentat des de Barcelona per Glòria Trullàs i des de Mataró per Cristina Paniello i Queralt Flotats, seran l’esportista olímpica Gàlia Dvorak, representants de Pallassos sense Fronteres, de la Fundació El Maresme, dels Pastorets de Mataró i els nens de l’Escola Torre Llauder, que cantaran la cançó Sóc Corgròs, himne del projecte. 

De nou, Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal

El 24 de desembre a les 19 hores, com ja es tradicional des de fa catorze anys, tindrà lloc a la plaça Santa Anna de Mataró una nova edició de la trobada Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal. Una iniciativa de reflexió que cada any organitza la revista Valors amb altres entitats: Justícia i Pau Maresme, Grup Tercer Món Mataró, Acció Catòlica Obrera (ACO) i Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU. 

Associació Cultural Valors Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont CONSELL editorial Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Miguel Guillén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Lu Montobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Marta Roqueta, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias DIBUIXOS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García, Blanca Gimeno, Sergi Meya, Gisèlle Mollfulleda i Marc Torrecillas EDICIÓ i CORRECCIÓ Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz IMPRESSIÓ Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ UDL/Raul García XARXES SOCIALS Toni Rodon Dipòsit legal B-6206-2004 EDITA

DIRECCIÓ

ADREÇA

En el proper número: Christian Felber Quin paper han de jugar els diners en una societat? Com ensenyar als nostres infants que els diners són només una eina i no un finalitat? Podem aplicar noves fòrmules més ètiques de gestió dels diners? Diuen que els diners mouen el món i que les grans decisions les penen aquells que en tenen mentre que els altres només acatem les seves ordres. Però poden canviar aquestes regles de joc?

Tenint en compte totes aquestes preguntes, els diners seran els protagonistes del proper número de Valors. I, el protagonista d’aquesta edició, serà l’austriac Christian Felber, que després de publicar L’economia del bé comú, acaba de presentar en català el llibre: Diners. Noves regles del joc (Miret Editorial). Un pas endavant del “nou model econòmic” que va explicar el 2010, diferent del model econòmic capitalista actual i del model econòmic d’economia soviètica planificada, i que en aquest moment ja han posat en pràctica diverses empreses i institucions com universitats o ajuntaments. 

Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59 Amb el suport de

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subscriure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

38

Desembre de 2014

El conte de Marc Torrecillas

L’Orquestra dels crits en silenci Solia triar entre l’Arabesque N.1 de Debussy o la versió new age d’Isao Tomita per posar-se en marxa cada dia: dutxar-se, vestir-se, esmorzar... La seva vella cadena de música, el despertava des de feia dinou anys amb la Suite N.1 Op. 46 de Peer Gynt, d’Edvard Grieg. Malgrat haver-se quedat a l’atur feia sis mesos degut a un ERO salvatge que s’havia desempallegat de mitja plantilla a la seva empresa, en Sebastià era de l’opinió que calia mantenir les mateixes rutines. La música, tenia entès, calmava i ajudava a endreçar els pensaments. Si els seus geranis poguessin parlar segur que li haurien donat la raó. La veritat és que feien molt de goig. La música l’aïllava del soroll i l’ajudava a concentrar-se. S’hi havia acostumat quan a la Universitat, en època d’exàmens, estudiava amb música de fons. Els primers anys ho feia amb pop-rock, fins que un dia va trobar uns vells vinils del seu pare, de música clàssica i d’òpera: Puccini, Beethoven, Bach, Verdi i Mahler, entre d’altres.

Quan va acabar la carrera s’havia doctorat en música clàssica. I amb molt bona nota. Tot havia anat més o menys bé fins aleshores. Vuit anys enrere s’havia separat de la seva dona, sí, però allò fou més aviat un bàlsam. Sense fills i sense més responsabilitats que les de l’empresa de pa de motlle, en Sebastià considerava que vivia prou bé tenint en compte el context de la crisi.

A priori, quan va rebre la carta sorpresa en què li comunicaven que, sentint-ho molt, l’havien d’acomiadar per un bé major -la supervivència de la empresa-, va quedar en estat de xoc. Va passar de l’estupefacció a la indignació en segons. Aleshores sonava Regnava nel silenzio de l’òpera Lucía de Lamermoor de Donizetti, interpretada per Maria Callas.

Dotze anys de servei a l’empresa estroncats per una carta mal fotocopiada, despersonalitzada i amb una sola signatura que, legalment i de forma immediata, deixava al carrer vuitanta-quatre persones amb vuitanta-quatre petits

o grans drames. Però la música, i sobretot la música que li agradava més a en Sebastià, era la que més amansia les feres. Passats uns llargs segons es va aixecar de la taula de la cuina i es va fer un te verd amb mel. Els seus pensaments volaven a tota velocitat cap als primers dies que trepitjava la fàbrica. Però no s’hi estaven pas gaire perquè semblaven rebotar de tornada al present per agafar impuls i saltar cap al futur més immediat.

Els darrers sis mesos tot havia anat de mal en pitjor. Ni tan sols la música el tranquil·litzava. Estava nerviós i angoixat. I de nit, quan ja no sonava cap ària ni cap obertura, en comptes de regnar el silenci, com havia estat sempre, tret d’algunes nits què uns veïns acabats de casar feien festa grossa, regnava l’anarquia. Les primeres setmanes podia sentir el so del motor de la nevera, el tic tac de les agulles del rellotge o l’espetec d’alguna fusta. I tots aquells sorollets li resultaven cada cop més empipadors, fins al punt que no podia conciliar el son. Un dia, però, va trobar la solució: va comprar-se uns taps per a les orelles i de passada un antifaç perquè no el molestés la llum. I d’aquella forma es van acabar els sorollets. Durant alguns dies va poder dormir sis hores seguides, la qual cosa el feia estar de més bon humor. Grieg i Debussy o Tomita, torrades i te, un plàtan, i a buscar feina. Però un matí una dona de l’oficina de feina va voler ser sincera amb ell i li va dir que no era per prendre-li les esperances però que des d’all`ja no el podien ajudar més. I va afegir que no li seria fàcil trobar feina a un home de quaranta-sis anys, per més experiència que tingués. I aleshores va ser quan van arribar els pensaments més persistents i empipadors, l’autoflagelació, els interrogants i la por. I contra allò ja no servien ni taps, ni antifaços, ni Mahler, ni Donizetti, ni Grieg, ni Debussy. Res contra l’orquestra dels crits en silenci a la foscor.  Marc Torrecillas és escriptor i dibuixant

Valors

39

il¡lustració: javier bustamante