Page 22

22

treball

· núm 214 · març

europa

Volem acollir?

Competències i incompetències a Catalunya Garantir el dret d’asil és competència de l’Estat, però l’acollida de persones estrangeres és també responsabilitat de les comunitats autònomes.

D

Gaby Poblet Antropòloga, coordinadora de la sectorial de Migració i Ciutadania i investigadora en Polítiques Migratòries.

avant el clamor popular sota el lema “Volem acollir”, ens hem de preguntar: a Catalunya estem realment preparats per acollir persones refugiades? Malauradament, la resposta és NO. El govern de la Generalitat té molt de discurs bonic i molt poc de bona gestió. Dir que tot és culpa de l’Estat espanyol eludeix responsabilitats i prioritats a l’hora de posar diners, un mecanisme típic de la política-ficció del govern. El discurs del govern sobre política d’acollida es basa en què Catalunya podria acollir 4.500 persones i que la Generalitat “té 1.200 places per allotjar persones refugiades”. Això no és del tot real. Aquestes “1.200 places” són llocs que la Generalitat té només localitzats, oferts per entitats, centres religiosos o particulars. Però això no serveix de res si la Generalitat no hi inverteix diners. Una plaça d’asil no és només un lloc on dormir, sinó tota una sèrie de recursos bàsics: manutenció, personal d’atenció jurídica, social i psicològica, despeses d’equipaments, transport, etc. Per exemple, a la Casa Bloc (equipaments de la Generalitat situats al barri de Sant Andreu de Barcelona) actualment hi viuen al voltant de cent persones sol·licitants d’asil. Però són les entitats qui paguen el lloguer a la Generalitat i es fan càrrec d’absolutament tots els recursos, mitjançant les subvencions del programa

estatal, que al seu torn és subvencionat amb fons europeus. És a dir, la Generalitat no dona pressupost ni té un programa per fer-ser càrrec d’aquestes persones. És cert que per cobrir totes les necessitats de persones refugiades, el programa estatal dels circuits d’acollida –que estableix, en principi, tres fases de sis mesos cadascuna–resulta insuficient. I per això les entitats vénen reclamant a les institucions catalanes (des de fa molts anys!) que complementin el programa estatal. El 2014 es va aprovar el Pla de Protecció Internacional de Catalunya, treballat amb les entitats especialitzades, però no es va desenvolupar ni es va dotar de pressupost. Amb el boom mediàtic de la “crisi dels refugiats”, es va crear el Comitè d’Acollida, que depèn de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, però encara no se sap ben bé què fa en concret. Ara tenim notícia d’un programa de mentors, amb un llistat de 1.800 persones voluntàries, però tampoc no se sap com es finançarà. A més a més, un programa d’aquestes característiques resulta parcial, i només tindria sentit en el marc d’una política integral d’acollida com un dels seus elements.

Una plaça d’asil no és només un lloc on dormir El Govern, realment vol acollir?

Imatge de la manifestacio “Volem Acollir”, el dia 18 de febrer / © Dani Álvarez

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos per acollir apareixen. Un bon exemple ho són els Ajuntaments. Barcelona va posar en marxa el pla “Barcelona, ciutat refugi”, dins del qual es desenvolupen diferents programes per complementar el programa estatal. El més conegut, “Nausica”, ajuda les persones excloses del circuit estatal i persones en situació de vulnerabilitat. L’Ajuntament té convenis amb entitats d’asil i assumeix pràcticament la totalitat de les depeses. Així mateix, el SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats, un servei pioner i exemplar a Europa pel seu funcionament d’atenció integral) ha incrementat la seva atenció i té més recursos i personal. Altres Ajuntaments, com El Prat, també gestionen convenis per facilitar l’acollida, i en concret per

Trobada d’alcaldesses i alcaldes en suport a la campanya “Casa nostra casa vostra”, el dia 15 de febrer / © www.montornes.cat

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos per acollir apareixen facilitar habitatge de lloguer en la segona fase d’acollida, el problema més difícil de resoldre per a les entitats. A Sant Boi, Ajuntament pioner en cooperació i acollida de refugiats, a més de facilitar l’acollida bàsica, també existeix un programa ampli d’inserció laboral mitjançant una cooperativa agrícola. Naturalment, per més voluntat política que hi hagi, els Ajuntaments no poden fer-se càrrec de tot. L’acollida i el benestar de la població és competència de Catalunya, i la realitat és que a Catalunya no tenim un model clar de política d’acollida integral que permeti apostar per la integració social de les persones que vivim a Catalunya i per la cohesió social. Encara hi ha moltes mancances i fins i tot, falta de pressupost per desplegar els plans, i amb aquestes condicions, resulta difícil imaginar l’acollida digna de 4.500 persones, com promet el govern “si l’Estat autoritza”. La segona pregunta és: el govern, realment vol acollir? O prefereix utilitzar aquest tema per fer la seva política-ficció per alimentar el seu “procés”? Lluny d’assumir la seva responsabilitat de forma seriosa, amb freqüència escoltem la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies llançar pilotes fora quan es tracta d’acollir persones refugiades. La protecció internacional i l’acollida no poden ser un eslògan per mantenir-se en el poder. Està en risc la vida i la dignitat de la gent. El govern ha d’assumir les seves competències i la seva responsabilitat amb fets concrets i pressupost

.

Treball 214  

Un País en Comú

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you