Page 1

núm 211

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

novembre 2015 preu: 1,05 e


2

treball

· núm 211 · novembre

catalunya

Els diputats i les diputades de Catalunya Sí que es Pot El Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot comença a treballar per fer oposició d’esquerres al Parlament. Sens dubte, el panorama no és pas fàcil: els resultats electorals van quedar per sota de les expectatives, i afrontem una legislatura amb un Govern de dretes i un cap de l’oposició de dretes. En aquest context, Catalunya Sí que es Pot es compromet a promoure un projecte de canvi, regeneració democràtica i justícia social, i l’exercici del dret a decidir. Aquest és el compromís dels diputats i les diputades que us presentem a continuació:

LLUÍS RABELL President del Grup Parlamentari. Traductor de professió, va ser el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) des del 2012 fins a l’actualitat. Serà el portaveu a la Comissió d’Afers Institucionals.

Prioritats parlamentàries de CSQEP La situació d’emergència social, democràtica i nacional que viu Catalunya obliga a actuar amb decisió i rapidesa.

1. PLA DE RESCAT SOCIAL

2. MESURES PER AUGMENTAR ELS RECURSOS PÚBLICS

La màxima prioritat del Parlament de Catalunya i del Govern que en surti elegit és posar en marxa un Pla de Rescat Ciutadà que, entre d’altres, inclourà les mesures següents:

Per encarar aquest Pla de Rescat Social, es requereix posar en marxa polítiques de xoc que permetin disposar de recursos.

MÍNIM VITAL GARANTIT

RACIONALITZACIÓ DE LA DESPESA PÚBLICA

– Tramitació urgent de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania. – Implementació de la ILP d’Emergència Habitacional i Pobresa Energètica. – Desenvolupament del Fons d’Atenció Solidària de Subministraments Bàsics. – Garantir per Llei el Servei de Menjador Escolar.

– Establir un altre ordre de prioritats i la reconducció de recursos cap al Rescat Social.

PLA DE XOC PER L’OCUPACIÓ – Pla Nova Economia-Nova Ocupació. Creació de llocs de treball, alhora que canviem el model econòmic, en sectors com l’economia verda (renovables, rehabilitació, mobilitat, residus…) i l’Estat del Benestar (educació, salut, dependència, cultura). – Reestructuració del teixit econòmic i industrial. Increment de la inversió pública, amb participació de les institucions i els agents socials, per tal de fer de la indústria una part fonamental del teixit productiu del país, que sigui moderna, sostenible i orientada a productes d’alt valor afegit. RECUPERACIÓ DE SERVEIS PÚBLICS – Suprimir concerts amb escoles que segreguen. Pla per a la millora dels equipaments educatius, ampliació de la xarxa d’escoles bressol i recuperació del seu finançament, disminució de les taxes universitàries i del cicle superior de formació professional. – Impulsar un pla de xoc per reduir les llistes d’espera quirúrgiques i diagnòstiques. – Aturar els elements de privatització de la Sanitat pública, com el Consorci de Lleida, projecte VISC+ i el fraccionament de l’ICS, garantint un servei públic de salut universal i de qualitat. – Pacte Social de l’Aigua i recuperar la gestió pública d’ATLL.

REESTRUCTURACIÓ DEL DEUTE PÚBLIC DE LA GENERALITAT – Buscant la complicitat amb la resta de CCAA, en la mesura que una bona part d’aquest deute té el seu origen en una distribució injusta dels objectius de dèficit. REFORMES FISCALS – En els impostos propis: recuperació de l’impost de successions, increment dels tipus de l’impost de patrimoni i ampliació del marge en fiscalitat ambiental. NOU SISTEMA DE FINANÇAMENT AUTONÒMIC – Assolir un nou sistema, acompanyat d’un mandat del Parlament de Catalunya per dedicar tota la millora dels ingressos al Pla de Rescat Ciutadà.

3. PROCÉS CONSTITUENT L’esgotament del sistema polític nascut de la Transició exigeix la posada en marxa d’un procés constituent, de ruptura democràtica, social i nacional, que permeti al poble català encarar els reptes de l’atur, la desigualtat i la pobresa. REFERÈNDUM PER EXERCIR EL DRET A DECIDIR – Declaració del Parlament de Catalunya que comporti una ampli suport a la celebració del Referèndum i plantegi les propostes necessàries per a la seva materialització en els primers mesos de l’any 2016 i un cop celebrades les eleccions generals i constituït el nou Govern de l’Estat espanyol. PARTICIPACIÓ DE LA CIUTADANIA, TRANSPARÈNCIA I QUALITAT DEMOCRÀTICA – Nova Llei d’Iniciativa Legislativa Popular (garantir la participació de la comissió promotora d’una ILP durant tot el procés de tramitació, convocar una consulta popular si la proposició d’ILP no prospera). – Transparència i lluita contra la corrupció. Prohibició de la contractació pública amb empreses que hagin corromput. Prohibició de les donacions a fundacions de partits polítics. Codi Ètic dels Grups Parlamentaris. – Reforma de la Llei Electoral Catalana (igualtat del valor dels vots arreu del territori, paritat en cremallera, llistes desbloquejades, incompatibilitats dels càrrecs).

4. MODEL DE PAÍS. NOUS VALORS – Fer efectiu l’Acord Social i Polític per l’Eradicació de la Violència Masclista. – Rebuig al TTIP. Defensa de la sobirania davant poders econòmics i mercats financers. – Estratègia catalana contra el canvi climàtic. Reducció del conjunt d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% el 2020 i un 80% el 2050. – Derogació de la Llei de BCNWorld. – Elaborar una Llei Integral de Govern Local que resolgui els problemes històrics dels ajuntaments i fomenti l’aplicació del principi de govern obert.


treball

· núm 211 · novembre

3

catalunya

GEMMA LIENAS

JOAN COSCUBIELA

ÀNGELS MARTÍNEZ

ALBANO DANTE FACHÍN

JOAN JOSEP NUET

Activista en el món de la cultura. El 2010 va rebre la medalla Francesc Macià al Treball de la Generalitat de Catalunya, pel seu paper en la literatura catalana i per la seva lluita feminista. Serà portaveu de temes de Cultura i d’Igualtat.

Portaveu de Catalunya Sí que es Pot.

Doctora en Ciències Econòmiques per la UB, actualment és presidenta de la plataforma Dempeus per la Salut Pública, des d’on ha denunciat les retallades de CiU.

Portaveu adjunt de Catalunya Sí que es Pot.

Llicenciat en Geografia i Història a la UB, és el secretari general d’EUiA. Ha estat regidor a Montcada i Reixach, senador i diputat a les Corts. Serà portaveu de temes d’Interior i d’Exteriors.

JÉSSICA ALBIACH

JOAN GINER

MARTA RIBAS

HORTÈNSIA GRAU

MARC VIDAL

Llicenciada en Ciències de la Informació, en l’especialitat de Periodisme i Fotografia. Des dels 22 anys ha treballat en temes relacionats amb la comunicació i amb la política. Serà portaveu de temes d’Educació.

Enginyer de Telecomunicacions, durant la seva etapa universitària va formar part del moviment contra el Pla Bolonya i del 15M. Serà portaveu de temes de Joventut, Justícia i Universitats.

Periodista de formació, va treballar durant 12 anys a COMRàdio. Des del 2010 ha estat diputada al Parlament, on va portar la denúncia de les retallades en Salut. Ara serà portaveu de Benestar Social.

Diputada per les Comarques Tarragonines

Diputat per les Comarques Gironines

Mestra de formació i llicenciada en Pedagogia, ha estat diputada al Parlament des del 2010, on s’ha significat sobretot per les lluites contra BcnWorld i contra el Projecte Castor. Serà portaveu de temes de Medi ambient i d’Agricultura.

Mestre de Primària de formació, ha estat diputat al Parlament des del 2012, on ha estat portaveu en la Comissió d’Investigació sobre la Sanitat i sobre el “Cas Pujol”. Serà portaveu de tots els temes vinculats a Territori.

Fill d’obrers industrials, llicenciat en Dret, s’ha significat per la lluita sindical, primer al capdavant de CCOO i després portant la lluita del Món del Treball al Congrés dels Diputats. Ara, serà portaveu de temes d’Ocupació al nou Parlament.

L’any que vam viure perillosament Lluís rabell President del Grup Parlamentari de CSQEP

Q

uan gairebé no ha començat l’onzena legislatura del Parlament de Catalunya, hi ha prou raons per témer que aquesta neixi morta. La imatge que ofereix l’hemicicle és desoladora, amb una cambra artificiosament dividida en dos blocs que s’anul·len mútuament i redueixen el legislatiu a la impotència. Tot plegat, amb el rerefons d’un país colpit per problemàtiques inajornables per a milions de conciutadans i conciutadanes: un atur i unes desigualtats socials que esdevenen cròniques, una pobresa –tremendament feminitzada– que penetra insidiosament en els barris de classe mitjana, una precarietat contractual instal·lada en el mercat laboral, una economia que no pervé a ultrapassar la seva dependència dels sectors més especulatius i sotmesos a l’estacionalitat, una

indústria afeblida, uns serveis públics soscavats per anys de retallades i dinàmiques de privatització… Cal seguir? El contrast entre aquesta realitat i l’espectacle de les maniobres per investir el nou president de la Generalitat no pot ser més evident. El plantejament de les eleccions del 27-S com un plebiscit ens ha abocat a una situació d’empat infinit. Catalunya ha dit: “Sí… però no”. Una majoria d’escons per a JxSí i la CUP, però un nombre insuficient de vots per generar un mandat democràtic a favor d’una secessió unilateral. En aquest sentit, la resolució que proposen aquestes forces per arribar a una “desconnexió” entre Catalunya i Espanya constitueix una fugida cap endavant. Aquesta iniciativa només s’explica per la combinació de dos factors: una CDC embogida, aclaparada per l’onada d’escàndols de corrupció, que intenta aferrar-se desesperadament al poder… i una CUP que creu que pot tibar d’aquesta circumstància per empènyer cap a un conflicte institucional sense retorn que radicalitzi la situació i ens situï en un escenari de ruptura.

Fundador de la revista Cafè amb Llet, s’ha significat per ser un activista en la defensa de la Sanitat pública. Serà portaveu de temes de Sanitat.

No cal dir que Mariano Rajoy i Albert Rivera, immersos en els preparatius de les eleccions generals, es freguen les mans davant d’aquest espectacle. Però, molt pitjor: tot plegat, ha incidit en una perillosa divisió del país. La polarització extrema del 27-S, volguda des del camp independentista però també acceptada per PP, C’s i PSC, més que foragitar o ajornar la qüestió social, ha tingut com a efecte comprimir-la. I així arribem a una situació inèdita. El conflicte social, relegat, es barreja confusament amb la crisi territorial i troba banderes de substitució. I, alhora, com més es despulla, simplifica i radicalitza el conflicte nacional, més s’accentuen les seves components identitàries. L’ascens fulgurant de l’independentisme només s’explica per la combinació de l’esgotament del model autonòmic, certificat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i l’angoixa en què la crisi d’aquests anys ha sumit les classes mitjanes, que han vist caure vertiginosament les seves rendes i esvanir-se un entorn de relativa seguretat. La independència ha aparegut com un horitzó factible, al qual aquests sectors socials s’han aferrat gairebé amb fe –cosa que ha permès a la dreta nacionalista “cavalcar el tigre sobiranista” i concebre el projecte de recompondre la seva esber-

lada hegemonia a l’ombra de l’estelada. D’una altra banda, les classes populars, singularment a l’àrea metropolitana de Barcelona, no s’han sentit atretes per aquesta perspectiva. Ans al contrari: la combinació de la degradació de les seves condicions de vida i la impossibilitat d’identificar-se amb la imatge esbiaixada del país que projecta la propaganda oficial –TV3!– ha generat un poderós sentiment de rebuig i un replegament defensiu al voltant dels vincles afectius amb Espanya. Els barris de classe treballadora han dit “no” a la independència, percebuda com una aventura excloent. I en gran mesura, ho han fet votant una força neoliberal, de dretes, contrària als seus interessos, com és C’s, però que en aquest context plebiscitari ha estat percebuda com “el vot útil per frenar Mas”. Es gira feina, doncs, per a una força com Catalunya Sí que es Pot, que haurà de fer oposició, proposant una via de sortida d’aquest atzucac. Una sortida que passa per recompondre la cohesió social del país a través d’un pla de rescat ciutadà, de la defensa dels serveis públics i la reactivació de l’economia… i per la celebració d’un referèndum pactat, pas inexcusable per generar un clar mandat democràtic de la ciutadania i endegar un procés constituent

.


4

treball

· núm 211 · novembre

opinió

Quan perdem, aprenem. Tot un futur per començar. Marc Parés Investigador Marie Curie. New York University – Wagner School of Public Service.

E

n un altre context (i amb lògica de vella política), el mal resultat electoral de CSQEP es podria haver relativitzat. Ara bé, CSQEP s’havia creat per esdevenir una alternativa de govern amb possibilitats de disputar l’hegemonia política a CDC. Si partim d’aquest ambiciós objectiu, aleshores és evident que CSQEP no va assolir, ni de bon tros, les expectatives generades. Entomar el resultat com a un fracàs, tal i com han fet les direccions de les diferents formacions implicades a CSQEP, és un primer pas indispensable per rectificar i continuar avançant. A diferència de JxS (una aliança processista, conjuntural i, per tant, probablement efímera), la confluència de l’esquerra transformadora és una proposta que té molt més recorregut i que, repensant-se i reconfigurant-se, pot consolidar-se com a una alternativa de govern a Catalunya. Ara bé, ¿com passar d’un mal resultat electoral a esdevenir una alternativa de canvi? Anem a pams. El primer que cal fer és identificar les claus de la derrota. Primer, el caràcter plebiscitari de les eleccions, amb la qüestió nacional com a únic eix de debat. Un debat en el qual

CSQEP, limitant-se a defensar el dret a decidir, no s’ha posicionat prou clarament. Segon, les debilitats d’una confluència que, condicionada pel tipus de comicis i per la manca de temps, no ha aconseguit ni replicar ni escalar les bases de l’èxit de les municipals. No era fàcil. A ningú no se li escapa que CSQEP respon més a una suma de sigles que a un espai construït des de baix i, el que és pitjor, essent així no ha sabut treure partit dels actius d’aquestes sigles. I per últim, una campanya poc encertada que no ha aconseguit mobilitzar l’electorat indecís, ans al contrari. S’ha fet una aposta per donar protagonisme al nucli central de Podemos, que, sense acabar de comprendre la realitat catalana, ha utilitzat un discurs de lògica estatal propi de qui es presenta a unes eleccions generals. Un discurs fora de lloc i de context que no ha funcionat. Però també hi ha hagut encerts, i és important destacar-los. Independentment del resultat, crec que l’aposta per la confluència és, sens dubte, un d’aquests encerts. No només perquè és l’única manera possible de construir una hegemonia alternativa sinó perquè, tal i com es va demostrar a les municipals, és una via guanyadora. No ho ha estat en aquests comicis, però pot tornar a ser-ho en un futur immediat. Un segon element a posar en valor és la cohesió en el si d’ICV que, en un context clarament advers, ha estat

capaç d’integrar federalistes i independentistes sense fracturar-se. Mantenir aquesta cohesió és fonamental per poder ocupar la centralitat política en el moment actual. I per últim, CSQEP és l’única formació d’esquerres que pot defensar polítiques socials realment transformadores sense estar subordinada a cap força de tall neoliberal. I, al mateix temps, CSQEP és l’única formació que pot assumir la difícil tasca de recosir la societat catalana de les ferides generades per la confrontació entre els dos blocs del plebiscit. És a partir d’aquests i molts altres actius i aprenentatges que cal continuar construint una alternativa política de futur i que, al meu entendre, hauria de tenir en compte els següents elements: - Consolidar un espai de confluència. Després de les eleccions generals, caldria consolidar un espai polític estable, a escala nacional i que sigui ampli, obert, plural i capaç d’aglutinar diferents sectors, actors i corrents, tal i com va fer el PSUC en el seu dia. Un espai que, respectant les diferents tradicions, trajectòries i formes de fer, superi les actuals organitzacions, sumi noves adhesions, aprofiti els actius de les formacions amb tradició històrica i incorpori les dinàmiques de la nova política. És a dir, que situï la societat civil en el centre de la vida política.

Sempre hem caminat junts A Lluís Hernández, alcalde de Santa Coloma de Gramenet, mort el 20 de juliol de 2015

Ferran Saro Exregidor d’ICV de Sta. Coloma Gramenet

L

luís: des de 1972, quan ens va casar, a la Carmeta i a mi, en la parròquia de les monges a Singuerlin fa 43 anys, sempre hem caminat junts. Primer, en el barri de Les Oliveres; l’esperança, la il·lusió pel canvi, la lluita per la llibertat, en la comunitat cristiana de base, en la Comissió de Barri, en l’Associació de Veïns i participant en les importants lluites populars del barri. De seguida et vas fer del PSUC, el 1974, per lluitar millor i més organitzat. Algú va posar el crit al cel, “capellà i comunista!”; i a més, l’any 1979, alcalde. Vas ser 12 anys l’alcalde de Sta. Coloma de Gramenet. Començar des de zero, sense res, i calia fer una ciutat nova. Transformar el suburbi, la ciutat dormitori, en una ciutat digna. Per davant, un treball infinit. Calia fer claveguerams, enllumenats, escoles, centres cívics, places, jardins, carrers... Santa Coloma ciutat catalana, jove, solidària, pacifista, acollidora... Calia compromís, entrega, esforç, empenta, imaginació, equip, honestedat. Tot era possible.

Lluís pensador, activista, capellà, bondadós, senzill, pobre, optimista, ètic, honest... Al costat dels pobres. Alguns pensaven que parlar de pobresa era donar mala imatge de la ciutat. Volien com amagar la pobresa. Lluís, tu et senties pobre entre els pobres. La defensa de les llibertats, de la catalanitat de Sta. Coloma. Crític amb l’església i també crític amb el partit. Hem recorregut junts moltes vegades tots els carrers i racons de la ciutat. Volies conèixer els problemes de primera mà. Anar a on era la gent. No es pot fer política sense estimar, deies. Sempre pensant en Riobamba, Equador al cor i Mn. Proaño, el bisbe dels pobres, el teu profeta. D’aquell país tant estimat et van expulsar per defensar la gent més pobra i humil.

Cartell electoral de Lluís Hernández, l’any 1987

- Revisió del discurs. El discurs nacional de CSQEP en campanya s’ha reduït a la defensa del dret a l’autodeterminació, sense realitzar una proposta clara de model territorial. És necessari concretar una proposta que, d’acord amb la tradició catalanista d’ICV, hauria d’apostar decididament per la construcció d’una República Catalana plenament sobirana, sense que això sigui contradictori amb defensar la via del referèndum per definir el tipus de relació amb l’Estat espanyol. - Un projecte de país. Un projecte guanyador per a Catalunya no pot ser exclusivament metropolità; ha de ser un projecte per al conjunt de la nació, entesa com a un sol poble. El nou espai de confluència, per tant, ha d’aconseguir ocupar la centralitat en el catalanisme d’esquerres, esdevenint un projecte compartit per les classes populars d’arreu del territori. Per fer-ho, cal dotar de múscul l’organització fora de l’àmbit metropolità i construir un discurs sòlid que vertebri el territori al voltant d’un projecte de país. En definitiva, com diverses veus ja estan apuntant, es tractaria d’una ambiciosa refundació del PSUC en base als elements centrals de la seva cultura política, aquells que en Jordi Guillot resumia com: ideals emancipatoris, catalanisme popular, adaptabilitat i unitat. ICV, que és una organització altament resilient, ha de jugar un paper determinant en aquest procés. No pas per resistir davant d’un escenari de canvi, sinó per definir el sentit transformador del canvi social. Sens dubte, ICV ha d’ésser un agent actiu en el lideratge, necessàriament col·lectiu, d’aquest procés. Complex, però altament il·lusionant. Al davant, tot un futur per començar. Ens hi posem?

.

Lluís, saps que també hem caminat junts en l’última etapa de la teva vida. Quan deixes l’ajuntament i assumeixes la parròquia de Sant Sebastià a Barcelona i després Santa Clara a Badalona, quan de forma supressiva t’arriba la greu malaltia, i te’n vas a viure al barri de la Guinardera fins que l’evolució ràpida de la malaltia et porta a viure el darrer temps a les Germanetes dels Pobres a Barcelona, on et van acollir i et van cuidar molt bé. Finalment et vas deixar anar, el teu ànim fort i valent ja no suportava més dolor. Ja no era possible seguir caminant, tan sols podíem estar a prop teu (em deies que un túnel llarg et portava de la residència a Santa Coloma). Amb tu, des del PSUC i des d’ICV hem viscut, hem patit, hem gaudit, hem lluitat i hem cregut en la revolució. Ara, al Parc Europa, als carrers del teu barri de Les Oliveres, a la plaça de la Vila, a Can Zam, a qualsevol carrer de Sta. Coloma, trobarem la teva empremta, la teva presència. Caminaré, caminarem tot sabent que tu ens acompanyaràs sempre. Després d’escoltar el teu darrer escrit, paraules d’ànim que varen llegir en l’enterrament, vas tornar a la sala de plens, a l’ajuntament per darrera vegada, allà al costat dels teus veïns, com al principi, com en el primer ple quan vas ser escollit alcalde per primera vegada, envoltat de veïns. Lluís, sempre seràs l’Alcalde de Sta. Coloma. Vull que sàpigues que el teu somni d’una societat justa i d’una Sta. Coloma millor, seguirà endavant. Caminar amb tu ha estat una gran sort i un privilegi. Serà impossible oblidar-te

.


treball

· núm 211 · novembre

5

opinió

L’espai roig-verd, el desafiament d’una confluència Jaume Risquete Periodista i professor de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

L’

ascens d’una teoria política verda en les darreres dècades ha anat en paral·lel a la creixent sensibilització política i social sobre els problemes mediambientals. Ángel Valencia és, des de la publicació del llibre La izquierda verde (Editorial Icària, 2006), un referent en aquesta teoria política verda que a Espanya i molt especialment a Catalunya cal trobar l’origen en les reflexions sobre la confluència ideològica entre el comunisme/socialisme i l’ecologisme per part de Manuel Sacristán, seguides dels escrits de Francisco Fernández Buey, Jorge Riechmann, Enric Tello, Joaquim Sampere, Juan Ramon Capella, José Manuel Naredo, Joan Martínez-Alier i Félix Ovejero, entre altres. Ara, en el seu últim llibre, Política y Medio Ambiente (Editorial Porrúa, Mèxic, 2014), Valencia fa un balanç de les seves idees sobre teoria política verda

Editorial

i ecologisme polític que “lejos de ser una moda pasajera, constituye uno de los temas claves de la política del siglo XXI”. A Política y Medio Ambiente, Ángel Valencia assegura que en aquest segle XXI ens trobem amb “una nova dimensió ecològica de la política”, basada en aquesta presa de consciència individual i col·lectiva que vivim en un món vulnerable amb una crisi ecològica que afecta tota la humanitat i la seva supervivència. Valencia emplaça a la construcció d’una “esquerra sostenible” com un dels reptes polítics del segle XXI i a la “recerca d’un nou espai polític radical” que superés els plantejaments ideològics tradicionals units a l’eix esquerra-dreta. Ángel Valencia emplaça els ecosocialistes a contribuir a l’ascens d’una “democràcia verda”. Aquest desembre, en la cimera de París, tenim una altra oportunitat perquè l’ecosocialisme alci la veu, com va fer el 1992 a Rio de Janeiro, contra el model de creixement econòmic i el sistema de vida capitalistes, i apostar per una alternativa centrada en el decreixement i un nou sistema de valors socials i econòmics

.

I desprès de comptar-nos, què? Eulàlia Vintró Membre del Consell Nacional d’ICV

U

n dels arguments més utilitzat per les persones que defensaven el caràcter plebiscitari de les eleccions autonòmiques del 27S era que serviria per comptar qui estava a favor de la independència i qui hi estava en contra ja que, deien, no ens havien deixat fer un referèndum legal. Deixo ara de banda el contrasentit flagrant que implicava parlar de plebiscit i no comptar els vots sinó els escons, ja que m’allargaria massa. Tanmateix, era prou evident que entre les candidatures que es presentaven a les eleccions n’hi havia dues, CSQEP i UDC, que plantejaven com a requisit previ a qualsevol procés d’independència la realització d’un referèndum legal i acordat i, conseqüentment, entre els seus votants hi podia haver tant vots favorables a la independència com vots a favor de solucions federals o confederals pel que fa al futur polític de Catalunya i Espanya. I tant era així que al llarg de la campanya aquestes dues candidatures eren criticades pels independentistes com a arrenglerades en el ”no” i ja la mateixa nit electoral, a la vista dels resultats, passaven a completar el nombre insuficient del “sí”. No té cap mena de sentit l’especulació sobre les autèntiques intencions dels votants de cada partit en les darreres eleccions, ja que eren unes

Crèdits

24 - núm. 211 - novembre 2015 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Clara Bosch, any

Júlia Brosa, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

col·laboren en aquest número:

Lluís Rabell, Marc Parés, Ferran Saro, Jaume Risquete, Eulàlia Vintró, Dolors Comas, Gemma Lienas, Gemma Pinyol-Jiménez, Florent Marcellesi, Lluís Camprubí, Laia Ortiz, Aritz Cirbián i David Ilundain.

eleccions i no un referèndum, i tothom coneix algú que va votar una opció o una altra no precisament per la dicotomia entre el sí i el no, sinó per altres raons personals o polítiques. Hem votat, doncs, però els números no surten pel que fa als vots i, sembla, tampoc gaire pel que fa als escons. Seguim sense saber quants independentistes hi ha a Catalunya i es va obrint camí, entre molta gent i entre les forces polítiques, la proposta d’ICV: només un referèndum ens permetrà conèixer la voluntat de la ciutadania. Ara bé, com ja vaig pronosticar la nit electoral, l’endemà del 27, és a dir el 28 i molts i molts dies després, fins i tot un mes o dos o tres, el que tenim és la paràlisi. Una paràlisi molt greu que es suma a la llarga etapa del darrer govern de la Generalitat on han privat per damunt dels problemes de la gent les “astúcies” i els interessos partidistes i que no permetrà afrontar els reptes del present i del futur. És necessari, doncs, que el grup parlamentari de CSQEP, immediatament després de la constitució del nou Parlament, presenti les propostes en defensa de les persones que hi havia en el programa i que obligui a tots els grups a clarificar la seva posició. No és que no es puguin perdre divuit mesos, és que no es pot perdre ni un dia més. El referèndum s’ha de fer, però estaria bé que deixéssim de somniar truites, que tothom digui les coses pel seu nom i que siguem conscients que es necessitarà temps, diàleg i negociació per arribar-hi

.

Memòria

C

om deia aquella coneguda vinyeta de Mafalda, quan vagis a votar no t’oblidis el DNI... ni la memòria. Per això crec que està bé recordar qui van ser els responsables d’aquesta crisi: un sistema financer que va especular amb l’habitatge i el territori, i una acció política que va alimentar la bombolla immobiliària. Està bé recordar com fins i tot la socialdemocràcia promovia polítiques impròpies de l’esquerra, com la baixada d’impostos a les rendes altes, o el desnonament exprés. I que avui hi ha 43 desnonaments diaris de mitja a Catalunya. Recordar, també, que va ser finalment amb els diners de tothom que es van rescatar als bancs mentre es retallaven serveis públics com la salut i l’educació amb l’argument de que no hi havia diners. Recordar que això no és una crisi, és una estafa. No oblidem tampoc com es va reformar l’article 135 de la CE per posar com a prioritat reduir el dèficit, i no l’atur. Ni oblidem com, a Catalunya, CIU presumia d’austeritat, que va votar a favor de la llei que permet que les finances catalanes estiguin intervingudes, o el rescat dels cinturons viaris inútils de Madrid. Recordem el Castor, l’atac a les renovables, que som líders en AVE i aeroports inútils, però els darrers en regionals i rodalies. Ni podem oblidar les reformes laborals de PSOE i PP que han rebaixat salaris fins al punt que, avui, treballar ja no et garanteixi deixar de ser pobre. Mentrestant pujaven les taxes universitàries, o l’IVA, a la vegada que aprovaven una amnistia fiscal per als defraudadors d’impostos, com Pujol pare. I per suposat no oblidem el cas Palau, la Púnica, Barcenas, el 3%, la trama Gürtel, les targetes black... I cal recordar també que ens han negat el dret a decidir un cop i un altre. I que ara també ens el neguen aquí, a Catalunya, els mateixos que s’omplen la boca de democràcia i llibertat. Però també recordarem amb orgull que no hem callat. Hem alçat la veu als carrers, a les xarxes i a les places en defensa dels nostres drets. Ho hem fet en vagues generals, en manifestacions multitudinàries, en marees ciutadanes, aturant desnonaments, impulsant ILP’s. Ho hem fet per reivindicar una salut i educació públiques i de qualitat, l’accés a un habitatge digne, a la protecció del territori... Ho hem fet de manera massiva perquè tenim tot el dret a decidir. I no oblidem tampoc que aquells qui ostenten el poder mai cedeixen res si no és per por a perdre-ho tot. No oblidem que els drets socials i els avenços democràtics no són regals, són conquestes. I no oblidem que sempre que hem avançat, és perquè ho hem fet junts i juntes

.

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca


6

treball

· núm 211 · novembre

dones

Debat sobre la maternitat subrogada De ben segur és més coneguda pel seu nom popular, els “ventres de lloguer”: una dona porta a terme la gestació d’un infant per encàrrec de tercers, albergant l’embrió d’una fertilització in vitro. La seva creixent popularitat ha suscitat un intens debat. Gemma Lienas i Dolors Comas ens donen els seus punts de vista. Dolors Comas d’Argemir Catedràtica d’Antropologia

A

questa tècnica de reproducció, utilitzada sobretot per parelles gais, però també cada cop més per parelles heterosexuals, ha suscitat un intens debat. Les legislacions al respecte són variades. Hi ha països on està autoritzada la “subrogació comercial” (Estats Units, Índia), i els futurs pares han de pagar a la dona gestant, a la donant d’òvuls, a tots els intermediaris i assumir totes les despeses del procés. Hi ha països on existeix una “subrogació altruista” (Regne Unit, Grècia, Israel), en què solament cal pagar despeses i no està autoritzat que els estrangers s’hi acullin. Finalment, hi ha els països on està totalment prohibida, com Espanya i França. A Espanya, l’opció de la gestació subrogada via la Índia o els Estats Units està superant la de l’adopció internacional. Des del feminisme hi ha una oposició generalitzada a aquest fet. És un tema que cal debatre en profunditat, per al qual voldria aportar alguns elements a tenir en compte: 1. Espanya és un dels països amb més baixa natalitat d’Europa (1,32 fills per dona el 2014), cosa que va acompanyada d’un progressiu retardament de la maternitat (31,8 anys de mitjana). Les condicions de vida i de treball són tan dificultoses que cada vegada es retarda més ser mare, el que contribueix que s’hagi incrementat el recurs a les tècniques de reproducció assistida o a l’adopció. Perquè costa tant tenir fills? No és sols fruit de les decisions individuals, sinó de la situació estructural. És un tema polític i no sols demogràfic. 2. L’adopció ha estat un mitjà a partir del qual s’ha procurat que els nens i les nenes que necessiten uns nous pares en puguin tenir. Segur que avui és així? Per molt que insistim que es tracta de drets dels infants, no hi predomina el desig dels futurs pares i mares? No genera aquest desig legítim una demanda de nadons, aquí o a l’estranger? I si hi ha demanda, oi que es cobreix? Ens preguntem com? L’increment de control dels diferents països sobre l’adopció està fent que aquesta opció sigui cada cop més dificultosa.

La gestació subrogada apareix llavors com una solució per a fer efectiu el desig dels futurs pares. 3. Ens escandalitza que calgui remunerar dones gestants. D’acord. Trobem molt lògic, al mateix temps, adoptar criatures. La sorpresa de molts pares adoptants és saber que la criatura no és òrfena i que té mare. L’abandonament és la idea que ens tranquil·litza. Però perquè ha calgut abandonar la criatura? Es podria evitar? D’altra banda, no paguem per l’infant adoptat, no el “comprem”, però gastem molts diners. La mare biològica no cobra res, però en canvi molta gent se’n lucra: tots els intermediaris reben diners, menys la mare. Oi que és una mica estrany? Hipòcrita, al menys… 4. La pregunta de fons és la següent: ser pare o mare és un dret? Evidentment que els drets socials no neixen de forma espontània i són fruit d’una construcció social i política. La reflexió aquí és que s’ha anat implantant la idea que, amb tècnica i diners, tot és possible. I, ho és? Quins són els límits? 5. Tant de bo tots aquests processos fossin fruit de la llibertat i la capacitat d’elecció. Però les desigualtats existents ho transfiguren tot. Qui pot adoptar i qui dóna els fills en adopció? Qui pot recórrer a la gestació subrogada i qui són les mares gestants? La reproducció és estratificada. A més, la mercantilització s’ha introduït fins a la reproducció de la vida. Aquesta és la lògica que volem potenciar?

A Espanya, l’opció de la gestació subrogada via la Índia o els Estats Units està superant la de l’adopció internacional. El tema no és fàcil, ja ho sabem. Per això mateix no podem reduir-lo a una simplicitat. No ens fem trampes al solitari, plantegem globalment tot el que refereix al govern de la reproducció i potser podem situar millor cada situació concreta. Perquè aquest no és un tema individual, sinó que té components socials i polítics

.

Gemma Lienas Escriptora i diputada de Catalunya Sí Que es Pot

“M

aternitat subrogada” és la terminologia amb què es coneix ara el que fa un temps es denominava “ventre de lloguer”. A mi també m’agrada molt més aquesta nova terminologia, perquè vol dir que una dona posa a disposició d’algú altre el seu úter per concebre una criatura. Em sembla un acte de generositat i solidaritat immens. I, naturalment, les conductes altruistes com aquesta només ho són si estan al marge de qualsevol contraprestació econòmica. Si jo puc “llogar” l’úter d’una dona significa que tinc prou diners per fer-ho i que l’altra dona, tot i que potser ho fa per raons filantròpiques, també ho fa per problemes econòmics. Quan subrogar la maternitat passa per “llogar” el ventre d’una altra estem davant d’una injustícia social. Perquè? Perquè és un problema de gènere. La majoria de pobres al món són dones. Són elles les qui, per culpa de la dicotomia “temps de la cura-temps del treball” que propugna el patriarcat, han estat obligades a ocupar-se de la casa i la família i no han pogut estudiar ni tenir una feina remunerada. Perquè és un problema de sexe (femení!). La capacitat de les dones per parir sovint s’ha girat contra elles. Al Neolític, això és el que va propiciar la dominació masculina i la subordinació femenina. I, per exemple, actualment el PP encara vol continuar decidint si podem avortar o no, i el Tribunal Constitucional si els farmacèutics poden acollir-se a l’objecció de consciència i no vendre la “píndola de l’endemà”. Perquè és un problema de classe. Quan no tens força de treball (“les meves mans, el meu capital”, que deia el PSUC), ni béns per oferir, l’engranatge capitalista t’exigeix el lloguer del cos. Per tant, sí, crec que s’ha de legislar sobre la maternitat subrogada –i no sobre els ventres de lloguer!– exactament com s‘ha fet amb la donació d’òrgans. Les persones que volen tenir una criatura i no poden haurien d’apuntar-se en una llista d’espera, i un comitè ètic hauria de decidir qui té més idoneïtat per ser-ne beneficiari. Exactament igual que quan una persona necessita de manera vital un ronyó o un pulmó. Ara, això sí, caldrà tenir present que, com passa amb la donació d’òrgans, no tothom arribarà a aconseguir-ho. A l’Estat espanyol hi ha 20.000 casos de persones que tenen alguna mena d’impediment per tenir la criatura que voldrien. Ja es veu que és impossible complaure el desig de tothom. Caldrà, doncs, també, que els i les occidentals comencem a pensar que no tots els nostres anhels poden ser satisfets; que no podem continuar actuant com criatures mimades convençudes que amb diners tot és possible

.


treball

· núm 211 · novembre

7

eleccions generals

El canvi no s’atura Redacció

F

a més d’un any, moviments socials, ciutadania i algunes forces polítiques, ens vam ajuntar per fer realitat una nova manera de fer política a les institucions. Amb esforç i il·lusió, les candidatures del canvi hem arribat a molts ajuntaments. Avui creiem que aquest canvi no es pot quedar aquí, el bloqueig del govern central ens empeny a seguir lluitant per fer una societat més justa, més democràtica i més sostenible. Les eleccions generals del proper 20 de desembre es produiran en un context de canvis profunds. Han estat més de 7 anys de crisi, en els quals s’ha fet habitual l’ofensiva dels poders econòmics contra la sanitat, l’educació, el dret a l’habitatge i a una feina digna. A més, la crisi de règim exigeix fer un pas endavant per desencallar processos constituents arreu de l’Estat, impulsats des de la sobirania de cada poble. En aquests darrer any, hem trencat el bipartidisme, som més al Parlament Europeu i als ajuntaments, contra tot pronòstic, on hem començat a fer política per a la gent. Mentrestant, però, el Govern central continua aplicant receptes que durant aquests anys de crisi econòmica han tingut efectes devastadors. Les retallades en drets socials i laborals han increment les desigualtats, i les dificultats per accedir a una feina i un habitatge dignes han estat el pa de cada dia. Ara ens parlen de recuperació econòmica, però veiem com, un cop més, la riquesa que generem entre totes cau en els comptes bancaris d’uns quants i no serveix per a revertir les desigualtats que s’han produït en els últims anys.

10 propostes

Res no és casual; respon a un model social i econòmic que pretén el benestar d’una minoria privilegiada a costa de la majoria de la gent. El Govern central és sord a les demandes i a la realitat ciutadana, i de nosaltres depèn que això canviï. Així mateix, el reclam per la sobirania de Catalunya s’ha alçat repetidament als carrers, a les xarxes i a les places. La ciutadania ho ha dit ben clar, amb manifestacions multitudinàries contra els mercats financers europeus i contra les imposicions d’un Estat central i centralista que s’ha mirat aquestes reclamacions amb menyspreu. Tenim dret a decidir aquí, ara i sempre. Per tot això, serem la clau per desencallar un referèndum vinculant sobre el model d’Estat. La sobirania de les perifèries haurà de configurar aquest nou model de relació entre els pobles. És des d’aquesta sobirania que ens agermanem amb les candidatures del canvi aquí, a l’Estat i a Europa. Volem promoure un nou contracte ètic entre ciutadania i representats. No podem acceptar que els responsables de la crisi continuïn governant. Som fidels als processos fets amb l’ajuda de tothom i apostem per una confluència de ciutadania, moviments socials i forces polítiques per transformar les institucions des de baix. Quan el poble té la veu, el govern obeeix. Quan ens ajuntem per objectius i pràctiques concretes, superant les velles lògiques de partit, tots i totes hi guanyem. No tenim temps per perdre; no ens quedarem a casa esperant l’hivern ni acceptarem el discurs de la por ni el d’una recuperació que aprofundeix les desigualtats. El fred ja no ens espanta, perquè portem la primavera a dins i el canvi no s’atura

.

1. Fer un referèndum a Catalunya per decidir lliurement el nostre futur, en solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat que pateixen el centralisme, les retallades i els efectes de la corrupció. 2. Pla de Rescat Ciutadà: creació d’una Renda Garantida de Ciutadania, garantir el dret a l’alimentació i a l’accés als subministraments bàsics (aigua, llum i gas). 3. Creació d’ocupació de qualitat en sectors com l’economia verda (les renovables, la rehabilitació energètica, la mobilitat sostenible…) i l’Estat del Benestar (l’educació i la salut públiques, la cura de les persones dependents...). Impulsarem la derogació de la reforma laboral i incrementarem el Salari Mínim Interprofessional. 4. Blindar els serveis públics i democratitzar-los: prou de retallades, lleis Wert, “mordassa”... El que paguem entre tots, és de tots. 5. Obligar tots els bancs que han rebut ajudes públiques que facin córrer el crèdit i impulsin cooperatives de crèdit públiques. 6. Prohibir els desnonaments per motius econòmics, aprovar la dació en pagament i coresponsabilitzar les entitats financeres en l’habitatge públic de lloguer. 7. Impulsar les cooperatives d’energies renovables i una societat compromesa amb el territori. Prou impunitat a les grans empreses energètiques, que es preocupen més dels beneficis que del benestar de les persones; prou impunitat amb els projectes Castor, amb els permisos de fracking i amb les centrals nuclears. 8. Pacte d’Estat contra la violència masclista. Interrupció voluntària de l’embaràs, i acabar amb les desigualtats que pateixen les dones en l’àmbit social i laboral. 9. Volem ser un referent mundial en solidaritat i drets humans. Tancament immediat dels CIES i impuls de les polítiques per a l’acollida de refugiats. Cap persona és il·legal.

www.encomupodem.cat

10. Democràcia neta, democràcia plena: volem una política plenament transparent, lliure de lobbies i de corrupció. Facilitarem les iniciatives ciutadanes, els referèndums i la participació en les polítiques públiques.


8

treball

· núm 211 · novembre

eleccions generals

3 8

5 9

4

1

7 2

6

CANDIDATURA DE BARCELONA 1. Xavier Domènech Sampere Historiador. Professor a la UAB i especialista en Moviments Socials i el canvi polític en el franquisme i la Transició democràtica espanyola. 2. Marta Sibina Camps Infermera i activista per la defensa de la Sanitat Pública. Cofundadora de la revista Cafè amb llet. 3. Josep Vendrell Gardeñes Secretari general d’ICV. Llicenciat en Història per la UB, ha exercit diferents càrrecs de responsabilitat en el Govern d’esquerres de la Generalitat. 4. Lucía Martín González Membre fundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

10

CAP DE LLISTA PER LLEIDA 5. Raimundo Viejo Viñas Doctor en Ciència Política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín, i activista gallec implicat amb el 15M. Ha estat regidor de Barcelona en Comú i és membre de Podem. 6. Mar Garcia Puig Llicenciada en Filologia Anglesa per la UB. Membre de l’àrea de Feminismes, Gèneres i Sexualitats i de Cultura i Formació de Podem. 7. Joan Mena Arca Llicenciat en Filologia Hispànica per la UAB, és professor interí de llengua castellana i literatura a l’Institut Ferran Casablancas de Sabadell. Va ser diputat d’ICV-EUiA.

8. Marcelo Expósito Prieto Activista al moviment d’insubmissió antimilitarista, antiglobalització, xarxes europees contra la precarietat, el 15M i la PAH.

Jaume Moyà Jurista, membre de la plataforma Aturem el Fracking (PAF) i del Fòrum l’Espitllera de La Segarra, entre altres moviments.

9. Aina Vidal Sáez Secretària d’Organització d’Acció Jove, l’organització juvenil de CCOO. S’ha significat per la lluita pels drets laborals de la gent jove.

CAP DE LLISTA PER GIRONA

10. Alicia Ramos Jordan Llicenciada en Dret per la UB, ha estat compromesa com a investigadora i com a activista en qüestions de gènere, migració i educació multicultural.

Dolors Terradas Professora d’institut jubilada, exregidora del PSUC a l’ajuntament de Banyoles, està involucrada en els moviments associatius locals, amb una especial implicació a l’entitat Banyoles Solidària. CAP DE LLISTA PER TARRAGONA Fèlix Alonso Periodista, alcalde d’Altafulla.


treball

· núm 211 · novembre

9

eleccions generals Josep Vendrell Candidat d’En Comú Podem Llicenciat en Història. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 1986. Va ser coordinador nacional de Joves amb Iniciativa (1991-1996). Del 1996 al 2003 va ser responsable de Relacions Internacionals i responsable de Comunicació. Ha estat cap de gabinet del conseller Joan Saura en el Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya (2003-2006) i secretari de Relacions Institucionals i Participació del Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació (2006-2010). Actualment és secretari general d’ICV.

“El dilema de les eleccions és involució o canvi real.” Entrevista: Redacció

Perquè t’has decidit a presentar-te a aquestes eleccions? Perquè de vegades cal donar un pas endavant. Aquestes eleccions són molt importants, són l’oportunitat per a un canvi real després d’aquests anys de Govern del PP, de retrocés dels drets i les llibertats. Aquests anys de Govern de la dreta, tant de l’espanyola com de la catalana, han fet una societat molt més desigual, han posat les institucions al servei de la minoria més poderosa i han degradat la democràcia amb una corrupció estructural. I, al mateix temps, són unes eleccions molt importants per a ICV per la consolidació de la política de la confluència. He decidit presentar-me en tant que sóc secretari general d’ICV, per garantir tant la visibilitat d’ICV com el seu compromís amb una candidatura de confluència. Què creus que aportes a la llista d’En Comú Podem? El que puc aportar, a més de la meva experiència en la política catalana al Govern i al Parlament, són els valors d’ICV, una referència nítidament d’esquerres, ecologista, feminista i catalanista. I tot el que ICV i els seus entorns socials i culturals aporten i han aportat, des del municipalisme al sindicalisme de classe, passant pel catalanisme popular. Tot aquest bagatge s’ha de projectar, junt amb els d’EUiA, Podem i Barcelona en Comú, de la qual també formem part, en la candidatura En Comú Podem.

Vull garantir tant la visibilitat d’ICV com el seu compromís amb una candidatura de confluència. De què van aquestes eleccions? El dilema de les eleccions és involució o canvi real. La ciutadania ha de decidir si es consolida la societat de les desigualtats i una democràcia de baixa intensitat o si hi ha un canvi real, una nova majoria, per acabar amb les polítiques d’austeritat i obrir una nova etapa constituent per afrontar la qüestió catalana amb la convocatòria d’un referèndum, i combatre la corrupció amb eficàcia. El PP és el partit de la involució, el PSOE no suposa un canvi real i Ciutadans és la crossa del bipartidisme, el fre a tot canvi real. Nosaltres sumem a Catalunya per una força que, al costat de la confluència valenciana, amb Compromís, de la confluència gallega i de Podemos, sigui determinant per aconseguir el canvi.

Tres prioritats a partir de la constitució del Congrés dels Diputats. Crec que els tres eixos de la nostra acció política al Congrés han de ser: rescat ciutadà per donar resposta a l’emergència social, garantint un mínim vital i derogant la reforma laboral; regeneració democràtica eliminant tota forma de corrupció, amb una separació clara entre el món dels diners i la política, i la convocatòria d’un referèndum vinculant, acordat amb les forces polítiques del Parlament de Catalunya, per donar resposta a les aspiracions de la gran majoria de la societat catalana i desbloquejar la situació provocada per les eleccions del 27S: majoria parlamentària de “l’independentisme exprés”, però derrota en termes “plebiscitaris”.

El tres eixos principals: rescat social, regeneració democràtica i referèndum. I la relació amb altres forces polítiques d’esquerres al Congrés? Per garantir un canvi real és necessari que l’esquerra alternativa sigui la primera força de l’esquerra, i sumar al conjunt de l’esquerra en una nova majoria de canvi. No tenim vocació de complementarietat de l’esquerra que fins ara ha estat majoritària, el PSOE, sinó d’alternativa a les polítiques i a la manera de fer política fins ara dominant.

MINIQÜESTIONARI Un llibre 1914, de Margaret MacMillan. Un llibre d’història que explica el mal que pot fer l’estupidesa política. Una pel·lícula No, de Pablo Larraín. Una pel·lícula xilena sobre el referèndum que va perdre Pinochet el 1988. De vegades, guanyar també vol dir perdre... Un o una líder polític o personatge històric La gent anònima i poc corrent que forma part de la nostra tradició radical i que es va deixar la pell per un món millor. Una cançó El aguante, de Calle 13. Un lloc El Montsec, entre La Noguera i El Pallars Jussà. Un hobby Fer hort (sí, tinc un hort a Barcelona), i fer alguna excursió i anar en bici quan puc.

Josep Vendrell durant una manifestació / © Núria Casal

Per garantir un canvi real és necessari que l’esquerra alternativa sigui la primera força de l’esquerra. Per a ICV també és molt important mantenir un lligam estret amb totes les forces que estiguin a favor del dret a decidir i d’una concepció plurinacional de l’Estat. Estic convençut que en la propera legislatura a l’Estat s’obrirà un període de canvi constitucional, i haurem de donar aquesta batalla cercant el màxim d’aliats. I a partir del 20D, què? Aquestes seran les darreres eleccions d’un període caracteritzat per la crisi econòmica i social, política i nacional, i la recomposició dels espais polítics tant a l’Estat com a Catalunya. Per a ICV ha estat l’etapa de l’estratègia de la confluència amb diferents experiències locals: Catalunya Sí que es Pot a les eleccions al Parlament i ara En Comú Podem. El Consell Nacional va acordar la convocatòria de l’Assemblea Nacional d’ICV durant els primers mesos de 2016 per fer balanç, actualitzar la nostra estratègia i renovar la direcció. Tot, amb l’objectiu que ICV tingui més força i sigui més determinant

.


10

treball

· núm 211 · novembre

europa Sharon Trate i Melinda St. Louis Activistes anti TTIP Són dos de les activistes més importants del moviment social en contra del TTIP als EUA. Sharon Treat és advocada especialitzada en temes sanitaris i mediambientals i ha estat congressista a l’Estat de Maine pel partit demòcrata. Ha desenvolupat un important paper en diversos moviments socials. Melinda Saint Louis és directora de campanyes internacionals de Public Citizen, associació nord-americana de defensa dels consumidors.

“Les negociacions del TTIP estan dominades per les mateixes corporacions que fan donacions als membres del tea party” Entrevista: Txomin Martino i Rubén Gordillo

Des del punt de vista de l’activisme nordamericà, quines són les principals preocupacions que us planteja el TTIP? Sharon Treat: En el temps que he exercit com a congressista i senadora de l’Estat de Maine, les principals preocupacions que he mantingut en relació al TTIP han estat la desregulació, sobretot en allò vinculat als temes mediambientals, la regulació de l’ús de productes químics en l’agricultura, els pesticides en el menjar, el transport dels productes de proximitat fins a les escoles i també les polítiques d’harmonització d’aquesta regulació a ambdós costats de l’Atlàntic. Unes polítiques d’harmonització que, diuen, beneficiaran tant l’economia dels Estats Units com la de la Unió Europea. Jo dubto molt que aquesta harmonització s’arribi a fer respectant i reconeixent els estàndards de protecció de la UE, que són molt més importants que els dels Estats Units en matèries com, per exemple, el medi ambient .

L’opacitat sobre el TTIP als EUA és absoluta. Creus que als Estats Units la ciutadania està prou informada sobre el que implicaria l’aprovació del TTIP? Sharon Treat: El secretisme de les negociacions és, juntament amb l’ISDS, una de les qüestions que més ens preocupen. Aquí a Estats Units l’opacitat és absoluta. Sabem que a Europa s’han fet públiques algunes dades sobre el tractat, però aquí no s’ha revelat ni se’n revelarà absolutament res. Els únics que gaudeixen de la informació són els assessors, i aquests gairebé tots estan vinculats d’una forma o una altra a les grans corporacions.

Melinda St. Louis: Lluny del que es pugui arribar a pensar, efectivament als Estats Units existeix una àmplia coalició de grups (agrupacions en defensa del medi ambient, sindicats, agrupacions de petits agricultors, etc.) que ha vingut mostrant una enèrgica oposició a l’agenda que s’està imposant des del Govern i les corporacions en relació al tractat.

El TPP i TTIP actuen de catalitzadors d’un model neoliberal basat a donar tot el poder a les grans corporacions. Existeix una veritable preocupació sobre com anirà tot plegat. Sobretot, perquè existeixen precedents de tractats similars i detectem paral·lelismes entre ells. Per exemple, després de 21 anys d’aplicació del NAFTA, un tractat que va ser venut com a un passaport al creixement, la creació d’ocupació i els increments dels estàndards de vida a tots els països, podem afirmar que els resultats de la seva aplicació han suposat tot el contrari: descens dels salaris, augment de la desigualtat, i un llarg etcètera d’indicadors negatius. Amb l’ISDS, present al NAFTA i contemplat al TTIP, hem pogut copsar quina és la magnitud de la tragèdia. Hem pogut comprovar com, degut a les condicions estipulades pel mecanisme d’arbitratge, s’han pagat a les companyies més de 3.8 bilions de dòlars procedents dels contribuents, i encara se li deuen 34 bilions més. Estem molt preocupats sobre l’expansió d’aquest model.

A causa de les condicions estipulades pel mecanisme d’arbitratge, s’han pagat a les companyies més de 3.8 bilions de dòlars procedents dels contribuents, i encara se li deuen 34 bilions més. Hi ha moltes veus dins del Partit Demòcrata que s’estiguin oposant al TTIP? Melinda St. Louis: No només trobem oposició al TTIP des del vessant institucional del Partit Demòcrata. Hem de tenir en compte que l’oposició al tractat ha estat una de les poques qüestions que han suscitat l’acord de tots els sindicats en els últims vint anys.

Sharon Treat: Com comentàvem abans, són persones molt conscients de l’impacte negatiu que ha suposat l’aplicació del NAFTA, amb tancament de grans factories, deslocalitzacions multitudinàries, etc. Per exemple, jo he representat una àrea que gaudia d’una potent indústria tèxtil productora de teixits de qualitat, i vaig dedicar molt temps del meu període al Senat estatal intentant ajudar aquells ciutadans que com a conseqüència de l’aplicació del NAFTA van veure desaparèixer els seus llocs de treball en una indústria que fins aleshores havia funcionat. És una història que s’ha repetit per tot el territori dels Estats Units: persones treballant durant més de 20 i 30 anys en una indústria manufacturera de productes de qualitat que veuen com, de la nit al dia, perden la seva feina i es queden sense mitjans, sense saber on anar o què fer. És un clar exemple de la completa transformació que ha patit la nostra economia, una economia generadora de llocs de treball mal pagats i precaris tipus Wall-Mart.

Estem davant una espiral descendent de les condicions laborals que està afectant ambdós costats de l’Atlàntic, i amb el TTIP s’accentuarà. En aquest sentit, el que nosaltres com a activistes perseguim és un canvi en el model econòmic, ja que és realment dur observar com TPP i TTIP actuen de catalitzadors d’un model neoliberal basat a donar tot el poder a les grans corporacions, tot perdent totalment de vista una visió comunitària del que hauria de ser l’economia. Essent conscients de les diferències existents entre els Estats Units i la Unió Europa en matèria de protecció dels drets laborals, com creieu que pot afectar aquesta qüestió l’aplicació del TTIP? Melinda St. Louis: Nosaltres als Estats Units no volem crear llocs de treball a costa de rebaixar les condicions laborals. I crec que a Europa també esteu d’acord amb això. Però de nou, una anàlisi de com estan portant-se les negociacions ens donen les pistes que efectivament això no seria així. Aquestes negociacions estan sent dominades per les mateixes corporacions que fan donacions als membres del tea party, organització que advoca per la completa desregulació i per l’afebliment o desaparició de les organitzacions sindicals. Per tant, no veiem com a creïbles els potencials resultats d’aquestes negociacions

.


treball

· núm 211 · novembre

11

europa

Una crisi sense resposta: refugiats i Unió Europea Aquest 2015 serà recordat, sense cap mena de dubte, pel gran flux de refugiats que, fugint de la guerra i la inestabilitat, han arribat a les portes d’Europa. Gemma Pinyol-Jiménez Responsable d’Immigració i Integració a Instrategies. Investigadora associada GRITIM-UPF (@gemma_pinyol)

Reforçar el control de fronteres o fomentar el retorn quan sigui possible, són dues de les grans conclusions del Consell Europeu del proppassat 15 d’octubre. N’hi ha una altra, l’aprovació del Pla d’Acció amb Turquia, que evidencia com, davant la

incapacitat de respondre al flux de refugiats a les seves fronteres, la Unió Europea prefereix encarregar aquesta feina a països tercers, deixant al marge qüestions claus com la protecció dels drets humans o la seguretat de les persones refugiades. La crisi la protagonitza, per tant, la Unió Europea. El seu projecte de construcció comú, basat en la solidaritat, el respecte als drets humans i l’Estat de dret, fa aigües si no és capaç de donar resposta a un flux de refugiats com l’actual. No només perquè planteja dubtes sobre la capacitat de gestió de la maquinària europea i dels Estats membres (responsables finals de gestionar l’asil), sinó també perquè planteja dubtes sobre la solidaritat entre els Estats membres i el seu compromís amb la legislació internacional i europea de drets humans. I això deixa greument tocada la Unió Europea

.

É

s cert que el nombre de persones que intenten arribar a les fronteres europees és extraordinari. Però no és menys cert que les xifres ens mostren que aquesta crisi de refugiats, la més important des de la Segona Guerra Mundial, s’està vivint principalment als països d’Orient Mitjà i d’Àfrica. Per posar un exemple paradigmàtic: en aquests moments, i segons les xifres d’ACNUR, hi ha més de 4.000.000 de persones refugiades procedents de Síria. D’aquestes, prop de 700.000 han intentat accedir al territori europeu per la frontera marítima o per les fronteres més orientals. En canvi, als països veïns, la xifra de refugiats va dels 2.000.000 que hi ha a Turquia al 1.000.000 de Líban o als 600.000 de Jordània. I on és la crisi, doncs? Segurament, en la incapacitat de resposta dels països de la Unió Europea a la crisi humanitària que s’està vivint. De fet, les respostes parcials que s’han pres en el marc de la política d’immigració i asil europea (que s’intenta construir de manera comuna des de 1999 sense èxit), han estat ben poques. La més comentada, sense cap mena de dubte, l’acord d’acollir 160.000 persones refugiades (via reassentament o reubicació) entre tots els Estats membres en els propers dos anys (malgrat que Nacions Unides continua recordant que el nombre de refugiats segueix augmentant).

Font: http://data.unhcr.org/mediterranean/regional.php (26/11/15)

Escándalo Volkswagen: las multinacionales automovilísticas contra la ley, la salud y el clima Florent Marcellesi Portaveu d’@Equo al Parlament Europeu i membre de #PrimaveraEuropea

E

l escándalo Volkswagen es sintomático del estado de nuestro sistema democrático y económico. Este “dieselgate”, destapado por la Agencia de Protección Ambiental de Estados Unidos1, tiene enormes implicaciones para nuestra salud y para el clima, además de plantear serias dudas sobre la transparencia, la regulación y el poder de presión del sector automovilístico. Y con razón: como recuerda la Agencia Europa de Medio Ambiente2, más de 400.000 personas podrían morir de forma prematura en Europa debido a la exposición a un aire envenenado. Además de la salud pública, también sufren nuestros bolsillos: el coste de la contaminación del aire supera los 1.500 euros por ciudadano europeo al año3. Y por último, esta

violación masiva de la normativa europea mina de forma profunda la credibilidad del sector automovilístico, poniendo en riesgo decenas de miles de empleos. Ante un fraude de tal magnitud, que ha indignado a la ciudadanía europea, está también en juego la credibilidad de la Unión Europea. Por su parte –asustada, sin duda, por el carácter sistémico de Volkswagen, que, al igual que los bancos, es “demasiado grande para caer”–, la Comisión Europea ha sido durante años particularmente pasiva, y deja hoy en manos de los Estados miembros la investigación, a pesar de que fueron los propios Estados quienes, por acción u omisión, permitieron en gran parte esta vergonzosa situación.

Pero, sobre todo, el caso Volkswagen no es un hecho aislado, sino la punta del iceberg de un problema estructural. Como ha mostrado la ONG Transporte y Medio Ambiente, no solo hablamos de Volkswagen, sino también de grandes corporaciones como BMW o Peugeot4. Tampoco hablamos solo de las emisiones de dióxido de nitrógeno: las emisiones de CO2, el principal gas de efecto invernadero, también sobrepasan claramente los límites legales europeos. Y todo esto, a pocas semanas de COP21, la cumbre internacional contra el cambio climático en París. Ahora bien, es necesario dar una respuesta contundente a este escándalo desde varias ópticas complementarias: – Transparencia: a nivel europeo, es esencial una Comisión de investigación, para todo el sector automovilístico y para todo los gases contaminantes. – Legislación: hacer cumplir la normativa existente, llevar a juicio a los responsables, pedir reparaciones por

el daño causado y reforzar las leyes, exigiendo que los test se realicen en carretera y en condiciones normales de conducción con coches destinados a la venta. – Fin del diésel: este combustible es dañino para la salud y el clima. – Cambio de modelo productivo: el futuro del empleo en el sector automovilístico pasa por producir bienes y servicios menos intensivos en energía, materia prima y emisiones de CO2, principalmente orientados a la movilidad sostenible, a coches más eficientes, al transporte público o al uso compartido. Y según los estudios disponibles5, y a diferencia del modelo actual, esta apuesta ecosocial crea más empleos estables, de calidad y respetuosos con el Planeta

.

1. Volskwagen ha instalado un software trucado en el ordenador de a bordo en sus vehículos para conseguir mediciones de dióxido de nitrógeno en laboratorio muy por debajo de las reales, entre 10 y 40 veces menos según la Agencia. 2. Fuente: http://revista.dgt.es 3. Fuente: http://ec.europa.eu 4. Véase: http://www.transportenvironment.org 5. Véase: Marcellesi, F. (2013): La transición ecológica de la economía. ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Cómo?, Fundación Manu Robles.


12

treball

· núm 211 · novembre

europa

La lluita contra ISIS: Perseguir Escila, extingir Caribdis L’atemptat a París per part de l’ISIS ens ha colpit a tots i totes. Com fer front a aquesta amenaça? Seguretat democràtica, respecte a les llibertats civils, solidaritat amb els refugiats, desmuntar el discurs de la dreta neopopulista, combat integral i legitimat. Lluís Camprubí Responsable de l’Àmbit de Polítiques Europees i Internacionals d’ICV

I

SIS (DAESH) és un protoestat amb una àmplia extensió territorial sota el seu control i govern efectiu (diguem-ne, amb permís de la llicència, Caribdis) i alhora, una organització terrorista (diguem-ne Escila). Aquesta dualitat és, lògicament, un repte addicional a l’hora d’enfrontar-nos-hi. És una organització takfirista (amb voluntat d’eradicar “falsos creients”, incloses altres branques de l’Islam, i per tant, potencialment genocida) i feixistitzant. El seu model totalitari de societat suposa un retrocés civilitzatori efectiu sense precedents. Entendre el seu sorgiment requereix també analitzar causes estructurals i geopolítiques: imperialisme, intervencionisme militar recurrent a la regió, batalla per les esferes d’influència d’actors regionals, inflamació de les tensions sectàries, i disfuncionalitat social i política dels Estats de referència.

La guerra a Síria ja fa més de 4 anys que dura, amb un alt cost humà: 250 mil morts, i uns 4 milions de refugiats i 7 de desplaçats interns. (Els terroristes) pretenen activar el conflicte civil a l’interior de les societats europees, atiar l’odi religiós i la persecució al diferent. Caribdis controla (fet que n’augmenta la seducció i vinculació de ciutadans europeus, també a Escila) una part rellevant de territoris d’Iraq i Síria (sense comptar el control d’organitzacions germanes seves sobre parts d’altres territoris, com Boko Haram a Nigèria), amb una expansió fulgurant durant el 2014, i una certa contenció i replegament territorial (estimat fins el juny en un 10%) fruit de la pressió militar multilateral durant el 2015. En els territoris sota el seu domini ha comès actes de genocidi contra grups humans diferents, sigui per factors polítics, ètnics o religiosos (potser el cas dels jazidites ha estat el més conegut, però no l’únic). Escila està formada per diversos nuclis més o menys autònoms, però usats instrumentalment per Caribdis. La prioritat de DAESH ha estat fins ara la consolidació d’un territori, i hi ha una discussió no resolta sobre si l’increment recent d’atemptats d’Escila (Ankara, Airbus rus, Beirut, París) és expressió que han assolit capacitat logística en aquestes zones o és, per contra, expressió de l’impacte que està tenint l’acompanyament (ja sigui real o potencial) militar dels respectius exèrcits o milícies, amb la clara voluntat de desincentivar-ne la implicació. Segurament, és una barreja dels dos elements.

Condol davant del cafè La Belle Equipe de París, on van assassinar 19 persones en l’atac terrorista / © ACN

La guerra a Síria ja fa més de 4 anys que dura, amb un alt cost humà: 250 mil morts, i uns 4 milions de refugiats i 7 de desplaçats interns, d’una població total d’uns 23 milions. Malgrat la complexitat, podem distingir dos plans: un entre règim i una diversitat de grups opositors (cada un amb els seus aliats regionals i globals); i per altra banda, tots els actors (règim, grups opositors diversos i kurds, tots amb acompanyament militar estranger) contra DAESH (Caribdis). El primer pla en el marc de les converses recents de Viena sembla que presenta una oportunitat (dit amb moltíssima precaució) per ser solucionat diplomàticament i planteja un futurible escenari de treva, diàleg entre les parts i procés de transició política. La guerra contra DAESH (Caribdis) és una altra qüestió, ja que només (dit amb recança) pot ser acabada (guanyada) militarment (evidentment, acompanyat d’un escanyament financer dels seus recursos i de no permetre’n més la passivitat i complicitat d’alguns actors regionals). Pel que significa i amenaça Caribdis i pels actes de genocidi comesos és –malauradament– una guerra justa i necessària per tal d’evitar la seva consolidació territorial (no sembla recomanable establir paral·lelismes i vincles simbòlics amb la invasió d’Iraq de 2003, malgrat la relació causal entre elles). On l’ajuda militar estrangera queda inserida en la Responsabilitat per Protegir (R2P), sempre que s’aprengui dels errors del passat i que estigui legitimada internacionalment (a través del CS ONU, fet que, alhora, per la necessitat d’acordar-se entre els seus membres amb interessos oposats, n’evita possibles usos per a regime change o interès de part).

Per acabar amb DAESH (organització terrorista), cal coordinació entre policies i serveis d’informació, i vigilar els fluxos de recursos i persones vinculades.

Pel que fa a Escila, sembla que es poden millorar coses per prevenir-ne atacs. Entre altres, la coordinació entre policies i serveis d’informació (en l’àmbit europeu la mancança és malauradament notable encara), i vigilar els fluxos de recursos i persones vinculades. Són mesures que no han d’implicar una retallada de drets i llibertats general, ni que necessiten de populisme punitiu addicional. De fet, una de les derivades d’Escila és el que pretén provocar: activar el conflicte civil a l’interior de les societats europees, generar un sistema de drets i llibertats més restrictiu per als col·lectius que considera sensibles a la seva causa, atiar l’odi religiós i la persecució al diferent, generar rebuig i buidar les garanties de protecció especial als refugiats i demandants d’asil que fugen de la mateixa Caribdis. Tots aquests efectes no són casuals, i a part de situar-nos en un escenari postdemocràtic i securitari temible, seria la seva principal font legitimadora.

La guerra contra DAESH (com a protoestat) només (dit amb recança) pot ser guanyada militarment. Caribdis, per la seva banda, pretén provocar una sobrereacció irreflexiva que dugui a l’enfonsament en el seu remolí. Cal ser conscients que l’escenari de tropes “occidentals” massives sobre el terreny no sembla ni viable ni desitjable; que el suport “com fins ara” logístic i aeri té els seus límits; i que és difícil posar d’acord països de la regió amb interessos tan divergents per a fer-ne col·laborar els exèrcits. Es necessita, doncs, una estratègia militar coordinada i pensada que ho pugui superar. I que com a societat, pel que ens hi va, la puguem discutir, saberne les aportacions que hi fem i, finalment, que la puguem legitimar democràticament. No hem de fer incompatible analitzar críticament les causes de les causes del seu sorgiment i abordar-les i canviar-les, actuar integralment per derrotar DAESH, i plantejar un horitzó d’esperança per a la regió. Obviar alguna d’aquestes tres dimensions és un luxe que no ens podem permetre

.


treball

· núm 211 · novembre

13

local

De la “Barcelona en venda” a la “Barcelona del bé comú” Vam arribar a l’alcaldia després d’una intensa campanya electoral, amb molta feina i molts elements en contra, però la il·lusió i les ganes de canvi de milers de veïns i veïnes ho van fer possible. Laia Ortiz Tinenta d’alcaldessa de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona

H

an passat més de 100 dies de govern a la ciutat de Barcelona, i malgrat les necessitats continuen desbordant el dia a dia, durant aquest curt període de temps hem esmerçat molts esforços per a promoure canvis fonamentals a la nostra ciutat. En aquests mesos hem situat Barcelona com a capital de la denúncia de l’austeritat injusta, prioritzant les persones i els serveis públics. A més a més, Barcelona ha desafiat la irresponsabilitat d’Espanya i de la UE, erigint-se com a ciutat que defensa els drets humans i la justícia, i solidaritzant-se en l’acollida de refugiats.

Però, en el dia a dia de molts veïns i veïnes, les coses han començat a canviar. Hem garantit una renda infantil per a les famílies en risc d’exclusió i hem ampliat la partida destinada a beques menjador, amb una dotació de 2,8 milions d’euros, per tal que les famílies amb menor nivell de renda o en situació de vulnerabilitat puguin tenir accés a una beca que cobreixi el 100% del cost del servei. Aquesta ampliació beneficiarà més de 7.000 famílies durant aquest curs.

En aquests mesos hem situat Barcelona com a capital de la denúncia de l’austeritat injusta, prioritzant les persones i els serveis públics.

Hem articulat un Pla de Xoc dirigit a aturats i aturades de llarga durada (més de 24 mesos sense feina), i hem triplicat els plans d’ocupació previstos per al 2015. Pel que fa a l’exclusió habitacional, hem constituït una taula de negociació amb les entitats financeres per mobilitzar els milers de pisos buits, i hem començat a aplicar sancions davant la passivitat dels grans tenedors d’habitatge. D’altra banda, estem començant a exercir el drets a tempteig i retracte per ampliar el parc públic de lloguer i hem ampliat els ajuts al lloguer, arribant als 7 milions d’euros. Hem creat una Unitat per fer front als desnonaments i la pobresa energètica, per augmentar la capacitat de resposta, per mitjançar, acompanyar i garantir el dret a l’habitatge digne. Pel que fa a la pobresa energètica, hem activat un servei d’assessorament en aquesta matèria a la xarxa d’oficines d’habitatge dels districtes, i s’impulsaran accions de difusió dels ajuts existents en aquells barris més afectats per aquesta problemàtica. Per altra banda, no hem oblidat la necessitat de promoure polítiques d’ocupació per als col·lectius més vulnerables. En aquest sentit, hem articulat un Pla de Xoc dirigit a aturats i aturades de llarga durada (més de 24 mesos sense feina), i hem triplicat els plans d’ocupació previstos per al 2015. Una qüestió fonamental és la incorporació de la perspectiva de gènere en totes les polítiques, aprovant una taula de transversalitat a més d’impulsar un grup de treball contra la feminització de la pobresa.

D’altra banda, des de Barcelona estem revisant la contractació (com hem fet amb les clàusules del Servei d’Atenció Domiciliària) i estudiant la via de municipalitzar serveis bàsics, com hem fet amb la gestió directa de dues noves escoles bressol. Juntament amb les mesures per combatre l’emergència social i garantir els drets bàsics, hem apostat de manera decidida per aturar i revertir les privatitzacions i els projectes contraris al bé comú i començar a construir noves formes de partenariat públic-cooperatiu-comunitari. En aquest sentit, tant des de Tinència d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, que encapçala Janet Sanz, com de la Regidoria d’Ocupació, Empresa i Turisme, que encapçala l’Agustí Colom, s’està treballant per combatre la deriva especulativa liderada per CiU. Hem obert un debat profund amb tots els actors implicats en el sector turístic de la ciutat, aplicant una moratòria a l’obertura d’hotels i apartaments d’ús turístic (com el del Deutsche Bank o els previstos als Plans d’Usos de Ciutat Vella, Gràcia i Poble Sec), mentre no hi hagi una auditoria amb participació ciutadana i un Pla de Turisme per a tota la ciutat.

Hem creat una Unitat per fer front als desnonaments i la pobresa energètica, per augmentar la capacitat de resposta, per mitjançar, acompanyar i garantir el dret a l’habitatge digne. A més a més, per primera vegada, l’ecologia és transversal en la visió de l’Ajuntament, des dels nous projectes de mobilitat a l’impuls de l’economia verda o els treballs impulsats per fer possible un operador energètic municipal. Han estat els primers cent dies, però els canvis comencen a notar-se, i ara sabem que era qüestió de voluntat política posar les institucions al servei de la gent. Continuem

.

Pots accedir al vídeo 100 dies de canvi, #100DiesEnComú en aquest link

Balanç de les eleccions municipals Grup Entesa de la Diputació de Barcelona

L

es eleccions municipals 2015 han estat el primer moment de treballar per concretar les confluències des de la proximitat. La coalició Entesa ha estat la quarta força a les eleccions municipals de Catalunya, amb un 11,78% dels vots i 382 regidors i regidores. De les 113 candidatures presentades a municipis de més de 10.000 habitants, n’obtenim representació a 89. Amb els resultats obtinguts, ICV ha prioritzat acords de govern d’esquerres i molt especialment per fer fora dels governs municipals els alcaldes del PP

(significatius els casos de Badalona i Castelldefels) i també expulsar el “bustisme” d’aquells municipis que n’eren clars referents (Sabadell i Montcada i Reixac). Amb aquests resultats i les prioritats marcades, avui tenim l’alcaldia de 23 municipis i la presidència d’una EMD, i participem de candidatures que ostenten l’alcaldia fruit d’acords que inclouen militants d’ICV a Llançà, Amposta i Torrelles de Llobregat. També participem de 24 governs en ciutats i pobles de Catalunya. Podem dir que l’objectiu de mantenir les alcaldies de final de mandat s’ha aconseguit pràcticament en la seva totalitat, i en general n’han sortit reforçades.

I cal afegir el resultat significatiu i referent de l’alcaldia de Barcelona i dels municipis de Castelldefels o Montcada i Reixac, i també les noves alcaldies de Pallejà, Castellbisbal, Sentmenat, Balsareny, La Granada, Darnius, Puigverd de Lleida, Pinell de Brai i Corbera d’Ebre i, per la seva significació, properament la presidència de la comissió gestora de Medinyà. S’ha incrementat també el nombre de regidores i alcaldesses (Barcelona, Castelldefels, Montcada i Reixac, Santa Perpètua de Mogoda, Olesa de Montserrat i Pallejà). Així mateix, cal observar la important renovació d’electes que ho són per primera vegada (214, un 56%)

.


14

treball

· núm 211 · novembre

cultura

Jenn Díaz Escriptora L’han batejada com a “nena prodigi” de la literatura. Amb només 26 anys, ja té en el seu currículum cinc novel·les. L’última acaba de sortir del forn: Mare i filla, d’Ara Llibres, i que en castellà publicarà l’editorial Destino. Col·labora habitualment amb Jot Down, Granite & Rainbow, el bloc “Mujeres” d’El País, El Periódico i Catorze.cat. Una escriptora que escriu amb molta consciència “amb ulls de dona”. De la literatura, de les dones, del feminisme i del món que ens envolta, n’hem parlat en aquesta entrevista.

“El gènere masculí està regnant al món literari” Entrevista: Júlia Brosa

Explica’m quatre coses de la teva última novel·la, Mare i filla. És el primer llibre que publico en català amb l’editorial Ara Llibres. La traduiré al castellà i sortirà a Destino. És una història que va sobre diferents models de dona i de com les generacions d’ara no tenim referents, perquè els de la nostra mare i la nostra àvia ja no ens serveixen per a la vida actual. Les seves maneres de ser són adaptades a una generació molt masclista i amb poca ambició. La novel·la tracta sobre com totes les coses que pensem que condicionaran la vida dels nens que tens al voltant no serveixen per a res, sobretot entre les dones. Va sobre la vida, i com que a la vida hi ha de tot... Com que li he volgut donar el toc feminista, té diferents lectures. Reivindiques que no hi ha d’haver una “literatura femenina” ni tampoc una literatura “masculina”. És una manera de lluitar contra la desigualtat també en el món de la cultura i en el món editorial? És un tema complicadíssim. És veritat: dic que no hi a literatura femenina o masculina, sinó que hi ha literatura bona, dolenta i de gènere; però també crec que, de la mateixa manera, a la vida som diferents, i la perspectiva des de la qual s’escriuen els diferents temes també és diferent.

De vegades les escriptores ens sentim la quota femenina. Dins de la bona literatura, sí que crec que es tracten les coses de manera diferent, com la maternitat o la paternitat. Però és cert que un dels dos gèneres, el masculí, està regnant al món literari, que està infestat d’homes, no només de creadors sinó també de crítics, de periodistes culturals, i els noms més importants de columnistes són d’homes. I què llegeixen els homes? Doncs els homes! I ens quedem en l’últim pla. Té raó Sara Mesa, una escriptora d’Anagrama, quan diu que de vegades ens sentim la quota femenina.

En alguna altra entrevista has dit que t’interessa “molt poc” la societat actual. Com a font d’inspiració o com a realitat del dia a dia? Perquè? No m’interessa com a creadora. No m’interessa el més mínim que els meus personatges s’enviïn wasaps o que els vibri el telèfon, ni escriure sobre un personatge que pugui resoldre els seus dubtes amb el “Yahoo Respuestas”. Per a mi és antipoètic. M’interessa més una carta escrita i la vida més lenta. Prefereixo escriure sobre una casa amb jardí i no sobre un edifici.

El model editorial on l’autor s’emporta el 10% se sosté per a tota la cadena menys per a l’escriptor. Crítica literària, columnista, professora de tallers literaris i escriptora. Només sent tant polifacètica es pot viure de la literatura avui en dia? I ni així. Si fos per mi, em dedicaria només a escriure novel·les, contes i potser seguiria amb les columnes a El Periódico, perquè em diverteixen bastant. Però quan entres en la roda et van fent encàrrecs, i és difícil dir que no. Ara em prenc temporades que no estic dedicada a la novel·la, sinó a totes les altres feines que m’aporten ingressos per poder subsistir. També en faig d’altres que no es veuen: correctora d’una revista de bicis i de la revista de telèfons de Vodafone, que surt un cop al mes, i jo la tradueixo al català. I la veritat és que, sobretot, visc d’això últim.

Què hauria de canviar perquè els creadors poguéssiu viure de la vostra feina? Primer, el model editorial, on l’artista s’emporta el 10%. Això és la mort. Et passes tot un any treballant, et donen uns drets d’autor, però la novel·la mai no es ven tant com per poder tenir una segona liquidació del llibre, que correspon a les vendes. Fan una tirada de 3.000 i et diuen que els diners que t’han donat corresponen al 25% de les vendes. Si no passes del 25%, tu ja mai no t’emportes res més del llibre. És bastant fort: l’editor té un sou, el de les cobertes té un sou, el traductor té més d’un llibre al mes, el corrector té més d’un llibre al mes, i l’autor, sense el qual la cadena no existeix, cobra una vegada a l’any i potser mai més torna a cobrar. Jo tinc facilitat per escriure i puc publicar un llibre a l’any però... i la gent que no? I parlo de quan ja estàs amb editorials i representats. No pots guanyar 3.000 euros cada 4 anys, perquè és absurd. Imagina’t a quant surt l’hora. És de broma que l’autor hagi de viure així. Aquest model del 10% se sosté per a tota la cadena editorial menys per a l’autor. A sobre, estem mal situats, perquè la lectura és una cosa obligatòria.

No hi ha literatura femenina, sinó literatura bona, dolenta i de gènere. Què vols dir amb “estem mal situats”? Hi ha un problema de base social, cultural i d’educació, que és que la gent no llegeix. Jo tampoc no puc culpar l’editorial que no em vengui 10.000 exemplars del meu llibre. Primer, perquè la gent està saturada, amb 50 novetats cada setmana; segon, perquè no llegeix massa, i tercer perquè, si ho fa, no és del tipus de literatura que jo escric. O sigui, es reuneixen una sèrie de característiques que, si no faig la feina per a Vodafone, tampoc no puc escriure novel·les. O les faig i no em dedico a això. Com solucionar-ho... no en tinc ni idea. Ara acabo de signar un contracte perquè el grup editorial de Lumen també em busca conferències, tallers, classes ben pagades, per poder tenir a part dels llibres, perquè ja donen per fet que només escrivint no en tindré prou. Com que no he guanyat premis, no he estat becada, ni he volgut anar en cap residència d’escriptors, ho tinc més difícil. També ha estat el que jo he triat, i aleshores m’he de buscar la vida i fer feines com les de Vodafone. Cada vegada que ho rebo, tinc ganes de plorar i penso: “perquè he de fer això?” Quan acabo, dic: “quina sort, he pogut fer això...”

.


treball

· núm 211 · novembre

15

cultura

No estamos solos El documental dirigit per Pere Joan Ventura i produït per Pere Portabella i El Gran Wyoming, arriba a la gran pantalla retratant les protestes i els moviments ciutadans del canvi.

Aritz Cirbián Productor

F

orça documentals han recollit el testimoni dels nombrosos moviments socials que estan protagonitzant o liderant el canvi social al nostre país, amb especial dedicació a la PAH (La plataforma, Sí se puede), però també amb el moviment contra la nova llei de l’avortament (El tren de la libertad) o el 15M (El despertar de les places, Excelente. Revulsivo. Importante). El nou documental del director de “El efecto Iguazú” (pel qual va guanyar el Goya) pretén fer un retrat de conjunt que ens doni una mica de perspectiva i esperança. I aconsegueix el seu objectiu de la mà dels ja esmentats i d’imaginatives iniciatives com els Iaioflautes, la Solfónica (una orquestra que posa banda sonora a les protestes a Madrid), les diferents Marees, la plataforma Salvem el Cabanyal (de València), o l’Institut Cartogràfic de la Revolta, liderat per l’exregidora barcelonina Itziar González, entre d’altres. El repte, que supera amb nota, era aconseguir no ser un mer catàleg de moments estel·lars dels moviments socials, sinó emocionar-nos, divertir-nos i sorprendre’ns, deixant-nos amb ganes de saber més i de col·laborar amb aquells espais on encara no ho fem. Necessària i útil, us convido a anar-la a veure aviat en bona companyia i a difondre-la, perquè allà on hi ha lluita hi ha esperança

.

Més informació: www.facebook.com/proyectonoestamossolos

www.blapelicula.com

B, la película sobre los papeles de Bárcenas David Ilundain Director de cine

V

erità non cambia niente. Algo así dijo Berlusconi cuando le pillaron. Y algo así nos preguntamos cuando vemos, una y otra vez, el desfile de casos judiciales de corrupción. Uno tapa a otro. Mañana no te acuerdas y, como mucho, piensas: “está todo podrido, son todos iguales”. Pero ya hace un tiempo que mucha gente se ha puesto a trabajar para acabar con esto. Cada uno en su ámbito. También en la cultura. Así, una cooperativa cultural de Lavapiés (Madrid) montó la función Ruz-Bárcenas, en coproducción con el Teatre Lliure, en el cual, en diciembre pasado, llenó todos los días. Y ahora, recogiendo ese trabajo, lo hemos convertido en una película. Algunos me miran raro al hablar de la peli. Se adivina en sus ojos que lo que imaginan es un ladrillo de “dos tíos hablando”. Yo también tuve ese miedo cuando me atreví a ver la función teatral por primera vez. A la salida, el coloquio sobre “la verdad” nos duró toda la cena. Las buenas películas son las que consiguen eso, perdurar más allá de su propio final. La dramaturgia de Jordi Casanovas ya se basaba en la LITERALIDAD de los diálogos transcritos entre Ruz y Bárcenas. La cinematográfica respeta ese principio, añadiendo el resto de personajes de la sala y una dosis de hiperrealismo documental. Todos los diálogos son reales. Tan reales que nunca podríamos haberlos inventado, en momentos por su descaro, en otros por sus interrupciones, en otros por su relato cotidiano de la corrupción, en primera persona. No es lo mismo que te hablen de corrupción que verla delante de ti. Es como si te habla un amigo de que le han atracado o te pasa a ti. Si te pasa a ti, tu recuerdo es emocional. Pues lo mismo ocurre cuando ves a Bárcenas delante de ti (gracias a la interpretación de Pedro Casablanc). Tu mirada hacia la corrupción ya no va a ser algo que lees en un titular, sino algo que has visto delante de tus ojos. Si alguna vez vuelve a ti en la realidad, deberías reconocerla. La verdad debe ser un escudo protector.

Pero este no es un país fácil para plantear una película sobre el caso de corrupción estrella del partido del Gobierno. Casos hay muchos, y cada uno podría tener su película. Pero el temor a los temas políticos atenaza al circuito cultural comercial a la hora de levantar este proyecto. Hemos oído varias veces: “me gusta, pero no”.

Tu mirada hacia la corrupción ya no va a ser algo que lees en un titular, sino algo que has visto delante de tus ojos. Y como estamos convencidos de que hay público interesado, nos lanzamos directamente a preguntarlo. Porque, un crowdfunding tiene mucho de gritar: “hola, ¿os interesa esta peli?”. Y muchos nos dijeron que sí: en las redes, en la calle, en los medios. Y muchos aportaron dinero y otros muchos son compañeros que nos llamaron y nos dijeron que estaban jodidos pero que se ofrecían para colaborar en el proyecto. Y eso vale oro. Es nuestra verdad. Y aquí está el resultado: www.blapelicula.com

.

www.blapelicula.com


16

treball

· núm 211 · novembre

entrevista Xavier Domènech Cap de llista d’En Comú Podem Professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu camp d’estudi ha estat principalment la relació entre moviments socials i polítics, com a Clase obrera, antifranquismo y cambio político (2008), Lucha de clases, dictadura y democracia, 1939-1977 (2011) i el més recent Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Akal, Madrid, 2014. Com a activista, té una llarga trajectòria en diferents espais, més recentment a Procés Constituent, Barcelona en Comú i ara com a candidat d’En Comú Podem.

“No volem un recanvi del bipartidisme, volem un canvi real” Entrevista: Sergio de Maya

Amb una llarga trajectòria en l’activisme al marge de les institucions, perquè decideixes ara presentar-te com a candidat? Bàsicament perquè m’ho traslladen diversos sectors de la confluència, en la mesura que porto temps treballant en la idea que hem d’anar cap a processos de confluència amplis. És veritat que la idea de la creació dels fronts populars està present en tota la nostra història. Però tot això canvia i es transforma amb l’onada del 15M. Aquest no és només un procés de suma, sinó que és un procés on tots ens hem de transformar en positiu. A més a més, hi ha dos factors que considero cabdals: en primer lloc, veure un escenari en el qual es pot donar continuïtat als canvis que es van produir als carrers, a les xarxes, i que després ha tingut una translació ja institucional en el cas de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest canvi jo considero és el real, i neix com a alternativa a altres propostes de canvi que en realitat ho són de recanvi, i el cas de C’s és el més clar. Parafrasejant en Cipriano Garcia, històric dirigent del PSUC, la política és com la física: no existeixen els espais buits, o els ocupes o te’ls ocupen. I de què creus que van aquestes eleccions? Van de què no es pugui repetir, en primer lloc, el malson que hem viscut amb aquest Govern, clarament alineat amb la gestió de la crisi més neoliberal; un Govern fort amb els febles i feble amb els poderosos. Però no es tracta només de derrotar el PP, sinó de no permetre que un sistema polític fallit pugui seguir pervivint. En termes catalans, és una proposta claríssima per a aquella centralitat que han abandonat gairebé tots, i que passa per la consecució d’un referèndum com a instrument per solucionar la qüestió catalana. A més a més, la candidatura, que és catalana, compta amb el suport d’una força d’àmbit estatal com és Podemos, que ha fet bandera del dret a decidir. Per tant, plantegem una doble aposta. Per un costat, portar tots els canvis que ja hem viscut al Congrés dels Diputats, per produir no un recanvi del bipartidisme, sinó un canvi real; i per l’altre, solucionar el contenciós de les aspiracions nacionals de Catalunya. Arrel d’aquesta diagnosi, quines serien les prioritats que et planteges de cara a la teva futura tasca al Congrés dels Diputats? La primera prioritat és impulsar un pla d’emergència social que solucioni els problemes més punyents que estem patint. Tenim un 22% de la població catalana i entorn a 10 milions de persones a l’Estat en situació de pobresa. Això implica renda garantida, impedir desnonaments, com també combatre la violència de gènere, o implementar mesures per revertir la reforma laboral (salari mínim, etc.).

En segon lloc, hem d’anar cap a la producció d’un model productiu que ens permeti superar els grans problemes que tenim: l’atur, un model ecològicament insostenible, un model en termes de gènere discriminatori... i que ens permeti recuperar la inversió social. Recordem que a l’inici de la crisi es parlava molt de la I+D, i automàticament s’hi van retallar les partides dedicades; que es parlava de la nova economia ecològica i no s’ha fet res més que retallar en energies renovables, un sector que crea molts llocs de treball i que també lluita contra el risc de patir un bloqueig ecològic en les societats. I pel que fa la relació amb altres forces polítiques d’esquerra en el marc del Congrés dels Diputats? Pel que fa a IU, a Catalunya no hi hagut problema, perquè aquí s’ha pogut comptar amb una confluència més àmplia. Però a nivell estatal, és un tema que si bé no s’ha pogut arreglar abans, crec que es pot intentar arreglar després. Penso que ens hem de congratular tots els actors per haver pogut confeccionar una candidatura que no només pretén crear una coalició en termes de forces tradicionals, sinó que vol anar més enllà. Aquesta és una de les ensenyances que extraiem del 15M, en el sentit d’assolir unes candidatures que prefigurin un nou model de fer política que vagi més enllà de les organitzacions, tenint en compte el capital important que aporten aquestes en termes de tradicions, de coneixences, etc.

MINIQÜESTIONARI Un llibre Una dona difícil, de John Irving; La conjura de los necios, de John Kennedy Toole; La madre, de Gorki. Una pel·lícula El Imperi del sol, d’Spielberg. Un líder històric Pi i Margall i Salvador Seguí. Una cançó I rebelli della montagna, de Modena City Ramblers; Hallelujah, de Jeff Buckley; Lets get it on, de Marvin Gaye; Desglaç, de Miguel Poveda, Batiscafo Katiuscas, d’Antònia Font... podria seguir però ho deixo aquí. Un lloc Casa meva, amb la meva parella. Un hobby Llegir.

L’altra qüestió és la relació amb el PSOE. El PSOE demostra que es comporta molt millor quan està a l’oposició que quan està al Govern. Actualment, és un puntal del bipartidisme, i s’haurà de preguntar si vol continuar sent-ho o si vol assumir els errors que ha comés en no donar resposta a l’espai socialdemòcrata clàssic. L’enquesta del CIS diu que el 83-84% dels votants no volen Mariano Rajoy com a president. I el setanta i tants per cent no vol Pedro Sánchez com a president, i això que aquest representa que és un candidat nou, renovador; és a dir, hi ha un problema gravíssim de credibilitat d’aquestes forces polítiques, i nosaltres no estem per apuntalar la seva credibilitat.

ICV aporta un capital essencial en aquest procés, un coneixement, una organització. En aquesta mateixa línia, però en el cas català i pel que fa a ICV, què creus que la formació aporta a aquest espai de confluència? Aporta, en primer lloc, una militància, un recorregut històric que enllaça amb la tradició del PSUC, que va ser un dels màxims exponents de les lluites per les llibertats en aquest país. ICV també introdueix la sensibilitat ecològica. I ICV aporta un capital essencial en aquest procés, és a dir, un coneixement, una organització. Una vegada li vaig dir al Joan Herrera, que ICV podia jugar el paper que havia desenvolupat la USC en la creació del PSUC. La USC era el partit que havia tingut més tradició. S’havia creat als anys 20 i bevia d’uns debats inicials on es configurava a partir del republicanisme, l’obrerisme, que tingué experiència de Govern amb el president Companys, i que quan es configura el PSUC suma amb altres partits procedents de diferents espais. Iniciativa ja ha demostrat que el camí és aquest, i ha de jugar un paper fonamental, com l’han de jugar tots els actors. Un paper que parteix de reconeixements mutus i de la idea que en el procés ens hem de transformar tots i totes i incorporar-hi com més gent millor. Els que provenim més de les lluites socials, d’aquesta nova política, fins a tots els partits polítics més organitzats, amb més tradició, tothom ha de poder jugar aquest paper sentint-s’hi còmode. És veritat que tot procés de transformació té punts d’incertesa, i per això hem de construir un escenari on quedi molt clar que l’objectiu final és la construcció d’una eina de transformació per a aquest país

.

Treball núm. 211  

En Comú Podem - El canvi no s'atura

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you