Issuu on Google+

núm 206

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

Eleccions al Parlament Europeu Dossier central amb les prioritats d’ICV-EUiA i entrevista al nostre candidat, Ernest Urtasun / Suplement interior

Fiscalitat Analitzem la reforma fiscal que planeja el govern del PP i quines alternatives existeixen per garantir redistribució i justícia social / Pàg. 6 i 7

maig 2014 preu: 1,05 e

Dret a decidir Ens parlen dos catedràtics de Ciència Política: M. Keating, sobre Escòcia i Catalunya, i J. M. Vallès, sobre l’escenari després del debat del 8 d’abril / Pàg. 10 i 11


2

treball

· núm 206 · maig

catalunya

Treballar i ser pobre: els efectes de l’austeritat Definició:

© ACN

“Treballador/a pobre” és la persona que, treballant més de la meitat de l’any, guanya menys del 60% de la renda mínima nacional, la persona que ha utilitzat menys del 20% del seu “potencial de treball” en el darrer any o la persona que viu en una llar amb un baix nivell d’ingressos.

Redacció: Rosa Mateu

L

a pobresa ha crescut a Catalunya un 48% en els darrers cinc anys. L’efecte de les retallades salarials, l’augment de contractes temporals, “legalitzat” pel govern PP amb el suport de CiU, amb la reforma laboral, i la insuportable taxa d’atur, han fet que emergeixi una -mal anomenada- classe social: “el treballador pobre”, que en el cas de les dones està “històricament” agreujat per un 21% de desigualtat salarial. La pèssima qualitat del mercat de treball ens afecta una gran majoria, principalment els i les nostres joves, i dibuixa un escenari de desil·lusió personal i de riscos socials. Però la conseqüència més perversa d’aquesta crisi és la vulnerabilitat a la que s’està abocant més de 285.000 infants i adolescents a Catalunya, que no tenen garantides les necessitats bàsiques. Així ho ha denunciat un informe del Síndic de Greuges i des de les entitats socials es ve alertant des del passat estiu. La Comissió Europea va fer públic un informe, a principis d’any, en què avisava els països membres que es prenguessin mesures per evitar la precarietat laboral, donat l’augment de risc de pobresa entre les persones ocupades. Una “veritable sorpresa” d’informe, tenint en compte que la principal causa d’aquest empobriment de la classe treballadora són les mesures d’austeritat dictades per la troica i avalades per la Comissió. Viure, avui, en una llar amb un baix nivell d’ingressos s’està “disparant” proporcionalment a l’augment de les desigualtats. Els baixos salaris, la temporalitat i l’atur en un context del desmantellament de l’Estat de Benestar, polítiques de retallades en salut, educació, assistència social, l’augment abusiu del cost dels serveis bàsics (llum, aigua, transport) i la dificultat per accedir a l’habitatge, estan produint sofriment a treballadors i treballadores, autònoms, professionals i treballadores i treballadors públics. Hi ha alternativa: El teu dret és bàsic i no ha de ser el seu negoci. Per ICV la clau està en prendre mesures excepcionals, per a situacions excepcionals. I això com es fa? Per Laura Massana, diputada d’ICV-EUiA i portaveu de Benestar, “en la unitat d’acció per combatre les desigualtats” i “exigint al govern una Comissió de seguiment -amb representació del govern de la Generalitat de Catalunya, els grups parlamentaris i les entitats socials i professionals del sector- dels acords adoptats en el Ple específic sobre l’increment de la pobresa i les desigualtats celebrat el passat març”. En aquest context d’emergència social, ICV-EUiA ha llençat la campanya #elteudretésbàsic, on és denuncien els preus que paguem per l’electricitat, l’aigua, el transport públic i Internet, que suposa a Catalunya, junt amb l’habitatge, un 33% de la despesa de la llar; mentre que grans empreses, aquelles de les de les portes giratòries, moltes d’elles col·laboradores necessàries de l’estafa financera, fan immensos beneficis a costa de famílies, autònoms i petits empresaris. Però la denúncia va acompanyada de proposta i la campanya presenta tot un seguit de mesures d’estalvi, eficiència i exercici de ciutadania i fa difusió de les propostes i accions de plataformes, organitzacions i companyies d’energia verda que demostren que és possible un model just, eficient i transparent que garanteixi les necessitats bàsiques per a una vida digna

.


treball

· núm 206 · maig

3

catalunya

Fractures socials i territorials Els barris que millor resisteixen la crisi són aquells on trobem una ciutadania més ben organitzada, però sobretot on, històricament, s’han donat dinàmiques de treball conjunt entre el teixit social i les administracions. Ismael Blanco Investigador Ramón y Cajal a la UAB

R

ecentment hem presentat els resultats preliminars de la recerca Barris i Crisi, liderada per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en el marc del programa RecerCaixa. La transcendència de l’estudi em sembla inqüestionable: fins ara, s’ha parlat molt de les conseqüències socials de la crisi (diferents modalitats de pobresa, atur estructural, desnonaments, desigualtats socials,...), però en canvi s’ha parlat menys de com aquestes dinàmiques socials es projecten sobre el territori i impacten de manera desigual en diferents barris i municipis del nostre país. Més enllà d’això, l’estudi també vol analitzar què explica la (desigual) capacitat de resiliència dels territoris davant la crisi i quin paper hi juguen les pràctiques de participació i de solidaritat interveïnal. Breument, des del punt de vista de les dinàmiques de segregació urbana, Barris i Crisi ens permet constatar que: 1) la segregació espacial (la separació de diferents grups socials en diferents barris i municipis

en funció del seu nivell de renda) no és un fenomen nou vinculat a la crisi, sinó que és un fenomen que ve de lluny; 2) malgrat tot, les transformacions residencials durant la bombolla immobiliària (més que no pas la crisi per ella mateixa) van intensificar la segregació en el nostre país i van agreujar les condicions de vulnerabilitat dels barris més humils; 3) la crisi, efectivament, impacta fortament sobre aquells barris i municipis que es van “especialitzar” en l’acollida de la població amb menys recursos (sovint d’origen estranger); 4) malgrat tot, les dinàmiques de segregació “des de dalt” (de la població més benestant) són tant o més pronunciades que no pas la segregació “des de baix” (dels grups més vulnerables); 5) la segregació intermunicipal (a escala metropolitana) és més acusada que no pas la segregació intramunicipal (entre barris dins de la mateixa ciutat). Pel que fa a les respostes a la crisi, constatem una gran proliferació d’experiències d’innovació social com les assemblees locals del moviment antidesnonament, les cooperatives de consum, les finances ètiques, els horts urbans i altres formes d’apropiació comunitària dels espais urbans abandonats. Aquest tipus de pràctiques juguen un paper fonamental en l’actualitat, no només perquè contraresten (en part) les dinàmiques excloents del mercat i les carències en l’actuació de les administracions públiques, sinó tam-

Culpables i idiotes Pere Rusiñol Periodista. Soci fundador de la revista Alternativas Económicas.

A

questa crisi inacabable està servint als rics per fer-se més rics al preu de l’empobriment de les classes populars: sense regles, uns guanyen el que altres perden. Això és sabut i ara cada vegada amb més dades empíriques que ho avalen. El patrimoni dels rics augmenta i el destinen a invertir en tot allò que els ciutadans van perdent. Des de comprar a preu regalat els pisos a la Sareb, d’on prèviament s’ha desnonat els qui no han pogut pagar la hipoteca, fins a

la sanitat privada, que va aconseguint nous clients que no es poden permetre les llargues llistes d’espera que els exigeix la sanitat pública, escanyada per les retallades pressupostàries de tots els governs patriòtics. Tot això és greu però encara faltava la cirereta final, que està passant més desapercebuda. La cirereta final té a veure amb el relat: els causants de la crisi no només són els qui se’n beneficien, sinó que han imposat el relat segons el qual la culpa de la crisi és en realitat de les víctimes. Naturalment, per aconseguir aquest miracle cal tenir el control total dels mitjans de comunicació de masses que, malgrat totes les revolucions anunciades i per anunciar, continuen sent

bé perquè són espais de resistència social i de formulació d’alternatives. Els barris que millor resisteixen la crisi són aquells on trobem una ciutadania més ben organitzada, però sobretot són barris on, històricament, s’han donat dinàmiques de treball conjunt entre el teixit social i les administracions. Tots aquests resultats tenen fortes implicacions polítiques. Necessitem instruments que ens permetin contrarestar les dinàmiques de la segregació, no només en l’àmbit de les polítiques socials, sinó també de les polítiques d’habitatge, urbanístiques i territorials. Les polítiques contrasegregadores no poden tenir només una escala local, sinó que han de ser multi-escalars, amb una forta implicació de les administracions supramunicipals. No ens valen les polítiques de curt termini, sinó que ens calen visions estratègiques que reconeguin les trajectòries històriques de la segregació i que anticipin possibles escenaris de futur. Ens calen polítiques que promoguin la innovació social i la participació comunitària, però no podem confiar-ho tot a la solidaritat veïnal. L’estudi, de fet, constata que les experiències d’innovació social no sorgeixen necessàriament on hi ha més necessitats socials, sinó més aviat on hi ha més energies socials per impulsar-les. Les polítiques públiques continuen tenint una important funció redistributiva que la innovació social no pot substituir

el principal generador de realitat. Qui els controla escriu el relat i d’ençà que la crisi va fer saltar pels aires el taulell mediàtic ja no queda ni un sol grup important que no sigui propietat -per via directa o indirecta- del poder financer. El relat converteix els causants de la crisi en salvadors via “inversions”, que és com es presenta el fenomen de comprar a preu regalat els pisos dels desnonats. La culpa de la crisi passa a ser dels ciutadans que volien viure per sobre de les seves possibilitats amb la utòpica pretensió de no pagar per anar al metge, comprar-se una casa sense llegir la lletra minúscula de la hipoteca o acceptar de la caixa de tota la vida un producte anomenat preferent, que els va encolomar el seu comercial de confiança amb l’argument que eren com una llibreta d’estalvi però amb un rendiment una mica superior.

.

La febre dels poders públics a favor de suposats plans i lleis per propulsar el fenomen dels emprenedors té aquesta mateixa lògica. Com que no hi ha (ni hi haurà) creació d’ocupació, les institucions ho aposten tot als emprenedors: fabriquen lleis i normes amb quatre suposades ajudes, que si furgues ni tan sols són reals; col·loquen el fum als mitjans tradicionals com si això ja fos Silicon Valley i vinga, a triomfar! El missatge de fons és que si no et converteixes d’un dia per l’altre en el nou Bill Gates és perquè realment no vals per a res. La gent del carrer no només perd salari, drets, serveis públics essencials que ja donaven com a conquerits i expectatives de vida digna, sinó que a sobre s’ha convertit en culpable de la crisi. I si no se’n surt és perquè és idiota

.


4

treball

· núm 206 · maig

opinió

Sebastià Piera, entre l’èpica i el patrimoni de la resistència ordinària Ricard Vinyes Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

S

ebastià Piera ha mort a primers de març d’aquest any. Es veia venir, perquè en duia molts a sobre i això el feia la prova vivent d’una època; més ben dit, la prova d’una opció, d’una actitud, d’una manera de viure en un segle que va arribar amb la convulsió de la Gran Guerra primer, ara fa cent anys, i aquella revolució, a Rússia, tres anys després, que tants espants i esperances escampà. Va néixer just en aquelles setmanes d’esglai per a uns, d’esperança per a molts i de commoció per a tots, i va créixer fruint el seu entorn rural amb un riu gran i rius petits sovint secs però amb tolls de peixos, d’espadats altíssims, de valls poc amples i un sol vermell; cal dir-ho d’aquesta manera perquè ell deia que sempre li tornava al cap, com un rebot, l’època que anava de la infància al final de la guerra

Sebastià Piera és històric en sentit moral, és a dir pels actes, no pels fets; és la seva “actitud” davant el context històric el que sobreviu a l’èpica i esdevé patrimoni. i que no sabia com era que li passava, però que aleshores el record dels homes s’omplia de paisatges, i és en aquella època que es va formar, de fet va ser l’única època en què va viure a Catalunya d’una tirada perquè tenia tretze anys el dia que va venir la República, i de fet només n’hi va passar vuit més al país i d’aquests vuit, tres fent la guerra. Després va venir d’amagat, clandestí, i de seguida el van agafar i l’exili ja no es va acabar mai més.

Per conèixer la seva vida El soldat de Pandora. Una biografia del segle XX. Ricard Vinyes. Ed. Grup 62

Però en els anys que va créixer entre tot aquell paisatge que no deixava mai, poblaven el país joves hegelians sorgits de les classes mitjanes urbanes, dels confins rurals, els tallers, les fàbriques o els taulells del comerç: no els agradava la realitat en què vivien i la volien canviar de dalt a baix, molts d’ells ni tan sols s’havien incorporat de manera estable a cap ofici a causa de la seva joventut, menyspreaven la classe política que havia ascendit el 1901 –la dels Prat de la Riba, Cambó, o Estelrich– perquè valoraven com un fracàs la política que havien practicat. Havien passat l’adolescència sota una dictadura i molts havien vist pares i parents a la presó, la llengua que parlaven perseguida i les festes prohibides. La joventut els va arribar amb una República que en l’imaginari col·lectiu popular simbolitzava totes les ruptures i l’assoliment de totes les ànsies. És a dir, massa coses i totes elles, les que fossin, passionalment estimades. Quan molts d’ells la van defensar en alçar-se en armes el general Franco, sabien que no defensaven tan sols el més elemental, una existència digna en un país menut i lliure sinó també el món. Al capdavall aeroplans italians bombardejaven Barcelona, esquadres aèries alemanyes destruïen localitats basques amb una crueltat calculada i homes i dones de seixanta nacions diferents havien arribat voluntàriament a Espanya per defensar el que aquells nois i noies defensaven. La derrota de 1939 va escampar pel món un nombre extraordinari d’aquells joves. No pocs van prosseguir lluitant de maneres distintes en els fronts europeus fins 1945, però la derrota del feixisme no va arribar a Espanya malgrat el seu esforç. Alguns van conservar l’esperança i decidiren materialitzar-la actuant clandestinament contra la dictadura i per la democràcia; la militància comunista de molts d’ells els va fer sentir els efectes concrets de l’estalinisme i la guerra freda, no pas damunt les seves creences tan sols, sinó damunt la seva vida privada. Els finals van ser diversos i van veure les seves famílies escampades, molts d’ells mai més es retrobarien tots altre cop, ni tan sols per ser enterrats després de morts. Així va passar amb els PieraLlobera. Sebastià Piera no solament es va trobar en aquest context local i universal, sinó que hi va participar amb decisions pròpies que van fer que amics i adversaris el definissin com a un revolucionari, una coincidència d’opinió que en consolida la identitat. Si coneixem els fets que va protagonitzar Sebastià Piera, si coneixem les seves accions en aquells anys densos del segle, tindrem una èpica, i un relat que li dóna cos. I és útil conèixer-ho per saber de què són capaces les persones per tenir un món millor, més igualitari. I perquè saber ens ajuda a discernir el que ens agrada i el que no i ens fa triar. Però la interrogació primordial és: què passa quan traiem l’èpica, quan traiem els fets? Què queda per a nosaltres? Què queda d’exemplar? De fet, la vida de Sebastià Piera no és exemplar. Com pot ser exemple tant patiment, tanta violència, tant dolor! No només per les detencions, exilis, vulneracions de drets, ruptures familiars i el terror exercit pels estats espanyol i francès, sinó també per haver de matar, per haver de condemnar, per haver de perseguir. L’exemplar no és en l’èpica, l’exemplar és el llegat, el patrimoni, el sediment. Sebastià Piera –i tants altres com ell– és històric no pels fets que va generar o per la seva capacitat de generar-ne, com

seria el cas d’un gran legislador, un gran pensador, un fundador, o qualsevol element eminent, Sebastià Piera és històric en sentit moral, és a dir pels actes, no pels fets; és la seva actitud davant el context històric el que sobreviu a l’èpica i esdevé patrimoni. Si el patrimoni és el que s’hereta dels avantpassats i es lliura com a llegat als més joves, poques coses hi ha més fortament inscrites en la memòria de les classes subalternes que els actes contra les tiranies, o la successió de rebel·lions, o els esforços contra les distintes opressions i injustícies. Tot això constitueix la memòria democràtica, el patrimoni ètic d’aquella part de la ciutadania que amb el seu esforç ha contribuït a democratitzar les relacions socials humanes, ha assolit majors cotes d’igualtat

Honorar Sebastià Piera és commemorar la “resistència ordinària” a la dictadura, la que actua per l’impuls d’una insurrecció ètica interior, genera una actitud i promou uns esdeveniments. i ha dotat amb un estat de dret la societat malgrat l’oposició d’una altra part de la ciutadania, contrària, reticent, o indiferent a aquesta democratització. Honorar Sebastià Piera és commemorar la resistència ordinària a la dictadura, la que actua per l’impuls d’una insurrecció ètica interior, genera una actitud i promou uns esdeveniments. No és un patrimoni de dolor, sinó de valors. En una de tantes converses li he sentit dir que per ell, el comunisme no era un règim o un sistema, era «una passió per la igualtat». Sebastià Piera forma part de l’ètica de la igualtat, la seva vida indica que el comunisme ha estat un moviment i una cultura bastant més complexos que la imatge de Ceaucescu enderrocada per una multitud amb ànsia de llibertat i democràcia. Sebastià Piera els darrers anys ha estat honorat pel seu partit i pel seu país, amb mencions i homenatges deguts. Però no estic tan segur que sigui reconegut el seu valor ètic com una part del nostre patrimoni democràtic. De fet, la institució que hauria de vetllar per aquest patrimoni –el Memorial Democràtic– és una mena de tanatori polític-confessional. Llàstima. Entretant, evoquem els soldats de Pandora, aquells qui tenen l’esperança, segons va escriure Paul Nizan

.


treball

· núm 206 · maig

5

opinió

Cal votar per una altra Europa Eulàlia Vintró Membre del Consell Nacional d’ICV

E

l dia 25 de maig tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu i, quan falta un mes aproximadament, res, o gairebé res, ens anima a participar en aquesta contesa electoral. Si les eleccions europees sempre han estat, i no només físicament, les més llunyanes i les que han reclamat un esforç més gran per explicar la seva importància i els efectes que poden acabar tenint sobre tots nosaltres, ara la tasca esdevé gegantina. En efecte, la majoria de governs nacionals han optat per abandonar la política de coresponsabilitat, d’assumpció de les decisions col·legiades i de defensa dels acords adoptats i s’han dedicat a fer veure que els seus èxits eren individuals i personals, que els seus fracassos eren europeus així com a atribuir les dificultats econòmiques i les retallades en les polítiques socials al diktat europeu o alemany. Fins i tot han arribat a tallar les poques cintes en infraestructures dels darrers anys o de les recuperacions patrimonials com si fossin obra exclusivament seva, tot dissimulant les aportacions europees. En resum, com si Europa fos una entitat superior de la que formem part, sense saber massa bé per què, però de la que amaguem els avantatges i emfasitzem els inconvenients. Fins i tot alguns eurodiputats de la darrera legislatura exposen les seves crítiques i els seus desenganys sense, i això és més preocupant, oferir

propostes de superació i elements d’avenç que ens mantinguin i incrementin la il·lusió. Per acabar-ho d’adobar, la gairebé monotemàtica obsessió pel dret a decidir d’algunes forces polítiques i de la majoria de mitjans públics a casa nostra i les interessades opinions sobre què farà Europa amb Catalunya tampoc no ajuden a reflexionar sobre què ens hi juguem en aquestes eleccions. Caldria, doncs, tenir algunes idees clares: 1. Les eleccions europees, el nou Parlament i les majories que s’hi formin seran determinants per al futur d’Europa i de tots els estats que la composen. Aquesta vegada, a més, el nostre vot servirà per decidir qui serà el president de la Comissió, cosa que no havia passat mai. 2. Una nova orientació política i econòmica d’Europa, que posi fi a l’austericidi actual només serà possible si les forces polítiques progressistes obtenen una majoria clara en el nou Parlament i obren noves vies i noves perspectives i reforcen la unitat europea. 3. El millor antídot contra l’euroescepticisme i l’avenç de forces antieuropees, xenòfobes i racistes és omplir les urnes de vots a favor de programes europeistes, transformadors, solidaris i ecologistes. En un món cada cop més global, Europa és més necessària que mai, però no l’Europa dels mercats sinó l’Europa dels ciutadans i les ciutadanes, de les persones lliures, iguals i solidàries. Aquesta és l’altra Europa que volem. Aquest és el nostre repte i el nostre compromís

.

Els moviments socials com a missatge Òscar Mateos Professor de la Universitat Ramon llull

É

s molt habitual escoltar a alguns tertulians, polítics o acadèmics allò que “el 15M no va aconseguir res”. En primer lloc, aquesta manera d’interpretar la realitat sembla estar només interessada en el nombre de persones que estan en una plaça, obviant així un dels trets característics dels moviments socials actuals, el “binomi xarxa-carrer”; és a dir, la simultaneïtat i complementarietat que es produeix entre l’espai físic i el virtual. En segon lloc, perquè, més enllà de conquestes polítiques concretes, han aconseguit crear un “clima” social que ha posat lletra a una música que sonava, una lletra que ha fet “envellir” algunes institucions polítiques i sobretot ha interpel·lat la seva essència on, si bé és cert, hi ha qui ha volgut prendre nota i qui no. O si no, com cal entendre la voluntat de porositat d’alguns partits d’esquerres als

Crèdits

23 - núm. 206 - maig 2014 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Clara Bosch, any

Júlia Brosa, David Cester, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Delfina Rossi, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

col·laboren en aquest número:

Ismael Blanco, Pere Rusiñol, Ricard Vinyes, Eulàlia Vintró, Òscar Mateos, José María Mollinedo, Enric Oltra, Janet Sanz, Salvador Milà i Josep M. Vallès.

moviments socials, o bé l’auge de les “primàries” o de debats com la transparència política? Tercer, fruit d’aquest clima i del despertar d’una consciència ciutadana, que en molts casos estava adormida, el 15-M ha contribuït enormement a un procés de repolitització social que ha ajudat a esquerdar el pensament hegemònic neoliberal, visualitzant o amplificant iniciatives i moviments com les PAHs o les “marees” ciutadanes. I finalment, i potser de manera més important, no cal entendre tot el cicle de protestes que té lloc des del 2011, i que van des de la “primavera àrab” fins a l’OccupyWallStreet o les de Brasil i Turquia, com el punt de partida de quelcom i no com un simple esdeveniment puntual? No comparteixen totes aquestes protestes uns repertoris d’acció similars, demandes de major democratització, justícia social i reapropiació del comú? No han estat històricament els moviments socials l’expressió de valors socials emergents i els encarregats d’anticipar els canvis socials? Una aproximació constructiva a tot plegat apostaria per entendre tots aquests moviments no tant com una anècdota sinó com un poderós missatge que cal saber interpretar a cada instant

.

Editorial Democràcia o troika?

L’

esquerra havíem vist en Europa una esperança, l’esperança de crear un espai de benestar, el somni de fer realitat els ideals de pau, de llibertat, de solidaritat, de justícia i d’equitat. Però la dreta l’està convertint en un malson. La UE, especialment en els darrers anys, s’ha construït i ha actuat pensant més en el poder econòmic i financer que no pas en la ciutadania. La dreta està decidida a posar punt i final al model social europeu que ha donat les dècades de màxima prosperitat que ha conegut mai la història de la humanitat. Per a molts governants la UE s’ha convertit en una excusa, una coartada. A Europa avalen les decisions més injustes socialment, o simplement callen. A casa nostra recorren a la UE per justificar les mesures. Una trampa per als nostres drets. ICV-EUiA creiem en Europa. No som ni euroescèptics ni molt menys euròfobs. Però tampoc som europapanates il·lusos. Som eurocrítics, europeistes convençuts, però crítics amb la UE. I som eurotransformadors, perquè volem més Europa, però una UE radicalment diferent a la que tenim. Ens han volgut fer creure que l’adversari eren els treballadors alemanys, però en realitat és l’aristocràcia financera d’aquí i d’arreu, que ofega per igual als treballadors i treballadores. Per això avui toca una nova solidaritat entre pobles contra l’enemic comú que representa la dreta neoliberal i el poder econòmic financer. Classes populars d’aquí fins a Grècia, però també d’Alemanya, França o Suècia. Unides per rescatar Europa de les mans dels mercats, per construir una nova aliança, un nou front popular de tota l’esquerra roja i verda, que permeti liderar una alternativa social, económica i política. Que respongui a les expectatives de la ciutadania i no dels mercats. Aquestes eleccions no van de res diferent del que ens trobem cada dia: van d’atur i ocupació, de retallades vs. Redistribució de la riquesa, de privatitzacions vs. Serveis públics de qualitat, d’especulació vs. dret a l’habitatge... Només canvia l’àmbit de les decisions. Si volem salvar els drets socials i laborals aquí, hem de guanyar la batalla a Europa. Les víctimes les patim aquí, però el camp de batalla s’està donant allà. En definitiva, cal canviar Europa per canviar-ho tot. Per això aquestes eleccions són un plebiscit contra la troika, el seu programa de retallades socials, i els seus representants disciplinats a Espanya, Rajoy i Mas. Aquestes eleccions impliquen escollir entre retallades o drets, entre rescatar la banca o les persones, entre prioritzar la inflació o bé l’ocupació. En definitiva, entre democràcia o troika

.

correccions: Mercè Canals i Àngels Manent maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca


6

treball

· núm 206 · maig

estat Redacció: Jesús Hernández

E

l passat 14 de març es presentava en Consell de ministres l’informe de la comissió d’experts per a la reforma del sistema tributari espanyol, més conegut com a Informe Lagares. L’Informe no és vinculant, però dóna moltes pistes de com s’orientarà la reforma fiscal que es presentarà el pro-

per mes de juny al Congrés i s’aprovarà abans de finals d’any. Els impostos són l’eina per aconseguir el finançament per a l’Estat del Benestar i les polítiques públiques, per reduir les desigualtats i lluitar contra la pobresa i l’exclusió social. Per això, construir una alternativa justa solidària i ambiental a la reforma proposada pels experts del govern ha de ser una de les grans batalles de l’esquerra

.

La reforma fisc vs. la reforma

La reforma fiscal diu adéu als drets Les mesures presentades pel govern de l’Estat estan més orientades a conservar els drets fiscals de només uns pocs i no de la majoria dels contribuents. José María Mollinedo Secretari general de Gestha, sindicat del Cos de Tècnics d’Hisenda.

L

a reforma fiscal que proposen els experts elegits pel govern remarca la necessitat de simplificar el sistema tributari i eliminar tots aquells impostos o exempcions que el fan més ineficient. No obstant això, el que sembla un bon punt de partida pot tenir conseqüències no tan positives per als que venim pagant religiosament els nostres impostos. I en aquest grup ens incloem tots aquells contribuents que, per normals o per precisament tot el contrari -depèn del color del cristall amb què es miri-, no tenim ni comptes a Suïssa ni podem (o no sabem) aprofitar-nos de les martingales fiscals que permet la legalitat per pagar menys. Per començar, els experts passen per alt una cosa que el govern, en altres assumptes, s’encarrega bé de defensar: la Constitució. Concretament, el seu informe no presta molta atenció a l’article 31 de la Carta Magna, que estableix que cada contribuent ha de pagar d’acord a la seva capacitat econòmica.

Aquest “descuit” es produeix en constatar algunes de les mesures més importants de la proposta, com és la simplificació dels trams de l’Impost de la Renda (IRPF), que passarien de set a quatre, i que no és altra cosa que el maquillatge que amaga una minva de la progressivitat. Reduir els trams significa que l’impost no s’ajusta als diferents nivells de renda, ja que la càrrega tributària ve determinada pels tipus marginals -aquells que varien a mesura que els ingressos van pujant-. I si, per a més inri, es proposa una pujada de l’IVA per compensar la rebaixa dels trams en l’IRPF, llavors el retrocés en la progressivitat és total, ja que l’IVA es considera un impost regressiu; és a dir, que tots els contribuents han de pagar la mateixa quantitat (un 21% en el tipus general) independentment dels seus ingressos. Per dir-ho encara més planerament: Amancio Ortega, una de les majors fortunes segons la revista Forbes, paga la mateixa quantitat d’impostos per comprar qualsevol producte que un mileurista. I si s’apuja aquest impost el més perjudicat és, per lògica, qui ha de dedicar al consum major part de les seves rendes. Per això aquest dret constitucional es veuria seriosament afectat amb aquestes dues mesures que hem esmentat. Però encara hi ha més. El comitè de ‘savis’

Per saber-ne més...

La simplificaci�� dels trams de l’IRPF (de set a quatre) és un maquillatge que amaga una minva de la progressivitat. Els detractors d’aquesta deducció argumentaran que el seu cost (uns 4.200 milions d’euros anuals) és massa elevat, però en aquesta vida tot és relatiu. De fet, si les 3.000 empreses més grans d’aquest país paguessin els impostos que els corresponen (el 30%), es recaptarien 27.000 milions d’euros més, de manera que aquests quatre mil milions representen tan sols un 15% dels diners que les corporacions més poderoses eludeixen al fisc. El que s’ha dit, que tot és relatiu i sembla evident cap a quin camins apunta aquesta (proposta de) reforma. Un cop més, les mesures presentades fins ara estan més orientades a conservar els drets fiscals de només uns pocs i no de la majoria dels contribuents

.

Núm. 41 dels “Cuadernos de Información Sindical de CCOO”

Núm.12 d’”Alternativas Económicas”

L

a revista AlternativasEconómicas dedica el dossier monogràfic del mes de març a la reforma fiscal. Amb el títol “¿Qué reforma fiscal?”, sota la coordinació d’Ariadna Triallas, el catedràtic d’Hisenda Ignacio Zubiri, el president del Consell General d’Economistes, Valentí Pich, i Miguel Ángel Mayo, membre de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària, entre d’altres autores i autors, donen les claus per a una reforma del sistema tributari en profunditat vinculantho al model de societat i d’Estat del Benestar que volem Disponible a quioscos o subscriptors a: alternativaseconomicas.coop

.

aposta per eliminar de forma gradual la deducció per compra d’habitatge habitual, que des de 2013 ja no existeix per a la nova compra d’habitatge. En aquest cas es tractaria de llevar la desgravació a tothom, fins i tot els que van comprar casa abans de 2013. Independentment que aquesta mesura es prengui en cinc o deu anys, el que està clar és que suposa eradicar un dret adquirit al llarg de molts anys i que a dia d’ avui beneficia gairebé sis milions de persones.

.

E

l quadern explica la proposta de reforma del sistema tributari aprovada per l’Executiva Confederal de la CS de CCOO, el 17 de febrer de 2014. S’expliquen les propostes i canvis necessaris per a un sistema fiscal equitatiu que contribueixi a la creació d’ocupació

i garanteixi la protecció social i l’accés a béns i serveis bàsics. S’expliquen propostes concretes de reforma de cada impost per lluitar contra el frau i aconseguir una recaptació fiscal equiparable a la dels països del nostre entorn Disponible a: http://bit.ly/1g0M55H

.

.

Document “La reforma fiscal que volem”

E

l passat 18 de març la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària presentava l’informe “La reforma fiscal que volem” com a resposta a l’informe de la comissió d’experts. El document reclama que s’escolti la ciutadania i que es tinguin en compte les seves opinions, alhora que proposa els objectius que haurien

de ser les bases d’un nou informe: lluita contra la pobresa, l’exclusió i pels drets socials. Es concreten una sèrie de mesures que garantirien suficients ingressos via impostos per sostenir el nivell que considerem necessari de despesa pública en sanitat, educació, serveis socials i habitatge Disponible a: www.fiscalitatjusta.cat

.

.


treball

· núm 206 · maig

7

estat

cal que ve fiscal que cal

Alternatives per un sistema fiscal més progressiu Enric Oltra Àmbit d’Economia d’ICV

Xavi Casanovas Portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa Portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària i responsable de Comunicació de Cristianisme i Justícia. El passat 18 de març presentava l’informe “La reforma fiscal que volem” com a resposta a l’informe de la comissió d’experts.

“Hem de fer un sistema fiscal a mida de l’Estat del Benestar que volem” Entrevista: Jesús Hernández

Cal una reforma fiscal a Espanya, i en quin sentit? El primer que ens hem de plantejar és quin Estat del Benestar volem. Si volem que sigui sòlid, solvent, d’accés universal... hem de fer un sistema fiscal a mida. Crec que la necessitat d’una reforma fiscal és evident, sobretot per les xifres de les que parlem a l’Informe de la Plataforma: els impostos al nostre país estan molt per sota de la mitjana europea, tot i tenir uns tipus nominals molt alts. Això ens està parlant de frau fiscal. Tot plegat ens dóna els dos elements clau de per què volem la reforma. Primer, perquè volem sostenir l’Estat del Benestar i el volem fort i d’accés universal. I segon, perquè volem acabar amb el frau fiscal que està minant els ingressos de l’Estat.

“Qualsevol lluita actual contra la pobresa i l’exclusió social ha de tenir clar que els impostos són la manera de finançar l’Estat del Benestar.” El lema de la plataforma és “ser ric surt molt barat”. Quines propostes feu perquè pagui més qui més té? Aquest lema surt de la desigualtat en la tributació de les rendes del treball i del capital. Qui viu del seu treball pot estar pagant uns tipus del 35 o 40%, en canvi qui viu només del capital estarà pagant uns tipus del 21%. Cal més progressivitat fiscal. Per exemple, un IVA superior per als articles de luxe. Hi ha informes que diuen que aquest mercat de béns de luxe està creixent a un ritme d’un 15% anual. Això vol dir que hi ha marge per incrementar la fiscalitat, es podria fer un tipus com es va provar de fer als anys 80 de vora del 30 o 33%. La segona, mateix tracte fiscal per a les rendes del treball i les rendes del capital, equiparar els tipus. I una darrera, l’aplicació d’un impost sobre les transaccions financeres internacionals, desincentivem l’especulació financera mundial i sobretot gravem aquells que especulen amb els nostres diners.

Apuntaves que una de les parts oblidades de l’Informe Lagares és la lluita contra el frau fiscal. És la gran xacra del sistema impositiu d’aquest país. És molt difícil, però si volem fer-ho, hem de posar-hi els mitjans. A Espanya hi ha un inspector d’Hisenda per cada 1.900 habitants, quan a països com França o Alemanya estan en un per cada 600 o 700. I què opines de les teòriques baixades d’impostos a les rendes més baixes de les que presumeix el PP? Realment són un pur maquillatge. La rebaixa a les rendes baixes és la forma d’acontentar aquell que menys té, però és la xocolata del lloro. Les rendes inferiors a 1.000 euros al mes ja no estan pagant IRPF i les poques que estan pagant ho fan amb menys de 100 euros a l’any. I això no es compensarà ni de bon tros amb l’increment de l’IVA. Per tant, a les rendes més baixes una reforma d’aquest tipus no les afavorirà en res. Els experts de l’Informe Lagares es mostren favorables a reduir la despesa pública. Què els respondries? Tenim dubtes que aquest grup d’experts sigui conscient del que està passant a la societat. Parlem d’un grup d’experts on tots menys un són catedràtics d’Economia, entre els quals no trobem cap persona representat de la societat civil, cap persona experta en pobresa i exclusió i, per descomptat, cap dona. Nosaltres reclamem que s’escolti la veu de la ciutadania en qualsevol reforma que es vulgui fer. En uns mesos tindrem el projecte de llei de reforma fiscal del govern. Quines són les accions que preveu la plataforma al respecte? La presentació del nostre informe ha estat un punt de partida. Els impostos són una qüestió transversal, per això ens agradaria ajudar totes aquelles campanyes, mobilitzacions, plataformes, etc. a incorporar la qüestió fiscal com a un element més dins de les seves lluites i programes. Qualsevol lluita actual contra la pobresa i l’exclusió social ha de tenir clar que els impostos són la manera de finançar l’Estat del Benestar. Així mateix, donarem el document a tots els partits. Sabem que alguns estan més a prop del programa o del pensament de la plataforma, però creiem que és important que pugui arribar a tots ells

.

E

l debat sobre el sistema fiscal no és només sobre el disseny del sistema de recaptació públic, sinó per la consecució del desenvolupament econòmic, l’ocupació i el benestar social, que són els objectius d’una democràcia. La qüestió és, doncs, quina seria la reforma que el sistema fiscal espanyol necessitaria per assolir aquests objectius. A continuació s’apunten set criteris per una reforma equitativa, redistributiva i solidària: En primer lloc, cal una reforma en profunditat que recuperi la capacitat recaptatòria perduda i la progressivitat abandonada. El sistema fiscal s’ha de situar tècnicament i en termes de recaptació, progressivitat i equitat per sobre de la mitjana europea, en la mesura que el PIB, la renda per càpita i altres paràmetres socioeconòmics evolucionen. L’eix del sistema fiscal ha de ser la imposició directa en rendes, patrimoni i beneficis. La imposició indirecta mai ha de superar en ingressos la directa. L’estimació directa de les bases fiscals serà la norma general, les exclusions han de ser mínimes. En segon lloc, l’objectiu principal ha de ser la reducció del frau fiscal. El volum actual, creixent durant molts anys, es pot considerar equivalent a les necessitats de despesa social que s’han retallat. A la vegada han de desaparèixer els refugis fiscals legals, com les SICAV, que permeten determinades rendes o patrimonis fugir del sistema. Igualment, cal una legislació en contra del refugis fiscals externs, com els paradisos fiscals, i considerar el delicte fiscal amb més duresa penal. En tercer lloc, l’eliminació (tècnicament possible) de l’economia submergida permetria incrementar significativament la recaptació i repartir la càrrega fiscal amb major equitat. Recordem que més del 25% de l’economia espanyola se situa fora del sistema legal. En quart lloc, el sistema fiscal ha de ser una eina fonamental per evitar la corrupció provocada per la generació de beneficis especulatius en aquells sectors sensibles, com el món immobiliari i les inversions financeres a curt termini, on la taxa Tobin té un paper rellevant. Cinquè, el sistema fiscal ha de coordinar-se amb el sistema de la seguretat social i vincular-lo a ell. Els sistemes fiscals autonòmics i locals tindran la mateixa consideració i tindran mecanismes de relació i informació mútues, respectant el federalisme fiscal. El sistema fiscal ha d’incorporar un subsistema de fiscalitat ambiental de caràcter recaptatori i de modificació de conductes. Sisè, la protecció a l’estalvi no especulatiu tindrà un tractament públic protector i productes específics públics (o de control públic), per evitar les situacions que s’han donat amb les preferents i altres productes financers de gran risc. Setè, els criteris de progressivitat, equitat, lluita contra el frau, etc. del sistema fiscal s’han d’incorporar al sistema constitucional, atès que són eixos bàsics del funcionament econòmic d’una democràcia

.


8

treball

· núm 206 · maig

actualitat

Aigua bé comú: Defensem un dret bàsic social i ambiental Redacció: Rosa Mateu

C

oincidint amb el Dia Mundial de l’Aigua (22M) va tenir lloc a Manlleu l’Àgora de l’Aigua, on plataformes, entitats, món científic i les organitzacions més actives en la defensa d’una nova cultura de l’aigua es van trobar per “segellar” el treball en xarxa des del territori i el compromís en l’esfera més reivindicativa. No va ser gens difícil debatre i aprovar la Declaració de Manlleu, que exigeix el dret a l’accés a l’aigua potable i al seu sanejament, amb les garanties de qualitat i de res-

pecte mediambiental, garantint la preservació de la biodiversitat i els espais naturals protegits. Defensar l’aigua és defensar els drets de les persones i l’entorn natural on vivim. A Manlleu es van identificar com a principals amenaces el canvi climàtic i l’abús en la consideració de l’aigua com a un bé comercial. En aquest sentit, la Declaració exigeix reforçar la regulació de la gestió de l’aigua, com a un bé comú, enfront de polítiques i actuacions que beneficien els interessos privats i corporatius. El retorn d’aquest bé a la ciutadania és la nova lluita ambiental i social, una qüestió prioritària en l’agenda política d’ICV

Remunicipalitzar: recuperem el control d’un dret bàsic Janet Sanz Regidora d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona

E

n dos anys, la factura de l’aigua d’una família ha augmentat més de 80e. Més de 50.000 persones a l’Àrea Metropolitana de Barcelona pateixen talls de subministrament d’aigua. Per què? La resposta és fàcil: perquè el nostre consum d’aigua és un gran negoci per a alguns. La privatització d’ATLL o la constitució d’una nova societat a l’AMB, on el 85% de la societat es troba en mans de la part privada, adjudicada a Agbar de forma directa, sense concurs, són els exemples més fragants. A Catalunya ens trobem davant d’un model privat de gestió de l’aigua dissenyat per CiU per blindar els beneficis de les grans multinacionals d’aigua que, cada cop més, controlen tot el seu cicle. Un

model de gestió que comporta una manca de planificació integrada, uns augments abusius i continus de les tarifes que paguen les famílies i facilita els talls de subministrament a bona part de la població en situació de vulnerabilitat social o de pobresa. A diferència del que passa a Catalunya i a Espanya, a Europa el model generalitzat i que cobreix al 70% de la població és el de la gestió pública; i no tan sols això, sinó que comencem a conèixer casos de remunicipalització, que fan evidents els fracassos socials i ambientals que ha comportat la privatització de l’aigua en ciutats com París o Berlin i que han “rescatat” la gestió de l’aigua. També hem vist com el Banc Mundial sol·licitava als estats i a les ciutats “repensar” les polítiques de privatització pels problemes de regulació d’un model basat en el lucre privat. La remunicipalització funciona. Exemples com París o Buenos Aires demostren que els serveis d’aigua es poden transferir de mans privades a la gestió pública amb poca afectació per al servei i amb

.

uns resultats molt positius. Per a París va suposar un estalvi anual de 30 milions d’euros i una reducció de la tarifa del 8%. La gestió directa i pública és l’única amb capacitat de garantir que no respongui a criteris mercantilistes. Manresa, Mataró, El Prat, Reus, Vilafranca o Vilanova ja compten amb empreses públiques municipals que ofereixen un servei públic d’aigua més transparent i eficient, amb una millor qualitat en el servei, més i millor sostenibilitat a llarg

La gestió directa i pública és l’única amb capacitat de garantir que no respongui a criteris mercantilistes. termini i on les persones paguen sensiblement menys pel subministrament d’aigua potable. Ara bé, sabem que no és fàcil revertir aquestes concessions/privatitzacions. Hi ha dificultats i s’ha d’estudiar cas per cas, però amb voluntat política i de la mà de la ciutadania podem plantejar-ho a molts pobles i ciutats

.

Europees 2014

ACTE CENTRAL DE CAMPANYA Dissabte / 17 de maig / Parc Nou El Prat de llobregat Més informació a ernesturtasun.cat


treball

· núm 206 · maig

9

actualitat

“Lo territori ara és més madur, sap que lluitar serveix i no donarà el braç a tòrcer.” Entrevista: Rosa Mateu

Quan et pregunten pel teu color preferit anomenes “lo verd riu”. És un color ebrenc? Més que ser un color ebrenc és la manera que jo tinc de definir lo color verd que té el riu, una tonalitat plena d’autenticitat, una mena de verd-gris, com glauc, sempre en moviment. L’Ebre és un riu vell i tot i així sempre té coses noves a contar-te. Lo color que jo anomeno ‘verd riu’ és especialment bonic en dies de núvol on, paradoxalment, l’aigua brilla d’una manera especial; també té una presència poderosa en jornades de sol retillent, quan llueix amb tot lo seu esplendor. S’hi pareix al verd de les rames d’olivera en dia de tronada: la punteta de les fulles agitades pel cerç té un to verd gris, verd cel, verd riu.

Montse Castellà Cantautora i activista Diu que defensar “lo riu” ha significat per ella una important experiència vital, especialment pel capital humà d’aquella lluita que la va fer millor persona i que la va introduir d’una forma irreversible en la lluita social. La Montse és candidata d’ICV-EUiA a les eleccions Europees.

En què es diferencien les actuals mobilitzacions en defensa de l’Ebre en les de fa 10 anys? Considero irrepetible aquell esclat i res se li podria assemblar. Va deixar un pòsit important, un aprenentatge, una identitat i confiança en natros mateixos que ens farà tornar a vèncer. Lo territori ara és més madur, sap que lluitar serveix i no donarà el braç a tòrcer. Què li fa pensar al ministre Cañete que ara ens pot guanyar, si ell mateix ja va perdre fa 10 anys tot i dir que ‘el Plan Hidrológico se haría por huevos y sería un paseo militar’? Ara lo Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre parla de bancs

d’aigua, un eufemisme de transvasament. No en proposa un d’explícit sinó que aposta per gairebé 500.000 hectàrees noves de regadiu aigües amunt de Catalunya (xifra insostenible) i una quarantena d’embassaments més, sobretot a l’Aragó. L’efecte devastador per al Delta seria el mateix: és igual de perniciós que li traguen aigua a l’Ebre directament amb una canonada a l’altura de Tortosa, a què deixe de baixar cabal per la llera. Brussel·les no ho permetrà. Defensant “lo riu”, a més de defensar un patrimoni natural incalculable, què més s’està defensant? Molts polítics pensen de quatre en quatre anys; natros hem de pensar en les generacions futures, en natros mateixos i en los nostres avantpassats que van forjar este Delta a glops de sang i suor. Les Terres de l’Ebre som Reserva de la Biosfera. Defensant una part del país l’estàs defensant tot i per extensió una manera d’entendre la vida, més sostenible, més humana, amb més justícia social. Estem en un moment d’involució per culpa de les polítiques del govern del PP a Madrid i en gran mesura també per les de CiU a Catalunya. Cridar lo riu és vida és també fer una crida a la dignitat de les persones i als drets socials

.

L’Ebre no té fronteres, ni coneix banderes Salvador Milà Diputat d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

E

l Pla de Conca de l’Ebre, aprovat per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) amb l’impuls polític del govern del PP, compta amb el suport de les comunitats autònomes de la Rioja, Navarra, l’Aragó i les comunitats de regants -de totes-, també les de Catalunya. I no ens estranya, perquè cedeix aigua a 450.000 noves hectàrees de regadiu, reduint de forma inacceptable el cabal ecològic al Delta de l’Ebre. La Plataforma en Defensa de l’Ebre, les entitats ambientalistes, els científics i els tècnics, i així ho manifestem ICV, hem posat l’accent en la clamorosa insuficiència dels cabals de manteniment fixats en aquest Pla, que posa en perill la supervivència del Delta i els seus ecosistemes, com a conseqüència de la reserva que es fa de cabals per a 450.000 Ha noves de regadius en tota la conca, de les quals més de 120.000 Ha són a Catalunya -a afegir a les 310.000 Ha de regadius ja existents al nostre país-. El govern de CiU pretén encobrir-ho amb uns arguments del tipus “un país, una bandera,

un riu!” com si l’Ebre fos “nostre”, tot barrejant de forma inacceptable “una pertinença nacional” amb un greu problema ambiental. Ens volen convèncer que les culpes estan “riu amunt” i acusen els regadius de la Rioja, Navarra i Aragó, que el president Mas qualifica de “polítics”, en tant que els de Catalunya “són del tot justificats” i no presenten cap problema.

Defensar l’Ebre, el Delta i la seva gent és defensar els seus requeriments ambientals, en tot el seu curs.

I això ens aixeca diverses sospites, un seguit de dubtes raonables sobre com ens defensarà aquest govern de les polítiques d’agressió a l’Ebre, perquè aquest govern s’ha delatat manifestament transvasista -cap al sud, però també cap al nord, no ho oblidem-, ha posat damunt la taula plans de regadius exorbitants i els mateixos que varen encobrir els abocaments que durant dècades havien contaminat l’Ebre al pantà de Flix, sense fer res davant els informes, les denúncies i els episodis de contaminació per mercuri. Obliden que els rius no coneixen ni fronteres ni banderes, ni són un objecte del qual ens puguem apropiar i abusar-ne. Defensar l’Ebre, el Delta i la seva gent és defensar els seus requeriments ambientals, en tot el seu curs. I a Catalunya, per coherència, ens obliga a revisar a la baixa els plans de regadius, evitar que es converteixin en canonades per a futurs transvasaments i modernitzar els regadius existents disminuint el consum d’aigua, amb eficiència

.


10

treball

· núm 206 · maig

dret a decidir Michael Keating Catedràtic de Ciències Polítiques a les universitats d’Aberdeen i d’Edimburg i director del Centre Escocès sobre el Canvi Constitucional (ESRC). Va participar en la jornada de debat “Pactar el dret a decidir: visions d’Escòcia i Catalunya” de la Fundació Nous Horitzons. En aquesta entrevista ens parla dels paral·lelismes i diferències entre els processos d’Escòcia i Catalunya.

“Després de 100 anys de lluites hem descobert que hi ha solucions més imaginatives que els vells estat-nació”

© ACN

Entrevista: Jesús Hernández i Noe Ayguasenosa

Com valora el procés iniciat a Catalunya? És difícil de valorar perquè hi ha una instrumentalització constant. És cert que hi ha una realitat bloquejada per la jurisprudència i l’aplicació estricta de la Constitució. Segons la jurisprudència del Tribunal Suprem i la doctrina dominant a Madrid és impossible negociar un compromís plurinacional per a Espanya, sigui a Catalunya o al País Basc. I no és com a Gran Bretanya, que després de 100 anys de lluites hem descobert que hi ha solucions més imaginatives, que van més enllà dels vells models d’estat-nació. Quins paral·lelismes creus que hi ha entre la situació del procés a Escòcia i el procés a Catalunya? Hi ha paral·lelismes evidents. En els dos casos hi ha una forta mobilització per la independència, una projecció internacional i té molta importància l’opinió pública. És difícil comparar les dues situacions perquè a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència als mitjans de comunicació, però sí que és veritat que en els dos casos hi ha una demanda social de més autonomia però, en canvi, no hi ha una gran demanda d’un estat independent tradicional. La sentència del TC contra l’Estatut va provocar el sentiment que la reforma de l’Estat espanyol és impossible i que la independència és l’única sortida.

Aquest no és un suport a la independència en si mateixa, és la visió de la independència com a única sortida a la situació actual que està totalment bloquejada. Aquesta va ser l’actitud del govern britànic durant molt temps: negar un referèndum a Escòcia perquè existien importants sectors del partit laborista i conservador que volien negar-lo. Des del punt de vista del govern escocès i del govern català, quines diferències i paral·lelismes creus que hi ha hagut respecte com encarar el procés? L’actitud és la mateixa. L’acceptació per part del govern britànic de fer el referèndum no forma part del pensament normal britànic sinó que és excepcional. Fins i tot hi ha sectors dins del partit laborista que no accepten el referèndum, encara que creuen que aquest referèndum farà que se n’hagi

No hi ha un paper de la UE en els processos perquè són assumptes de l’Estat. Però Escòcia pot ser membre de la UE si és independent i reconeguda per l’Estat britànic.

de fer un segon i que creuen que Escòcia realment no vol la independència. El procés no és tan fàcil a Gran Bretanya, però la diferència és que una consulta és possible com a conseqüència de la decisió presa pel govern britànic. Pot ser que a Espanya la situació estigui més crispada per la gestió menys democràtica que s’ha fet del procés respecte Escòcia? A Escòcia hem experimentat una situació molt difícil durant 20 anys. Just abans de la Primera Guerra Mundial el partit conservador va fomentar una rebel·lió dins de l’exèrcit britànic en contra del govern liberal i els seus plans per a l’autonomia d’Irlanda, el que hagués provocat una guerra civil si la Guerra Mundial hagués esclatat abans. Cameron sap molt bé quina és la història. El partit conservador després de més de 100 anys ha reconegut que és millor negociar i que els escocesos puguin votar. Aquí a Espanya si diuen que Escòcia som pragmàtics, moderats... és un mite! Aquesta actitud és molt recent. Però un altre element és que fins i tot els partits de dretes de Gran Bretanya han reconegut sempre que Escòcia és una nació. Hi ha conseqüències de ser una nació: si algun dia els escocesos volen la independència, potser és possible. Irònicament els conservadors britànics accepten la independència més fàcilment que no pas l’autonomia perquè amb la independència Anglaterra es pot reconstruir com a estat unitari, centralitzat i euroescèptic i, per tant, la reflexió és que si els escocesos es volen independitzar, que se’n vagin. No és imaginable un sondeig a Espanya fora de les nacions històriques dient que hi ha més suport a Madrid que a Catalunya, però aquest és el cas a Gran Bretanya. Però això també és molt recent. Quin creus que serà el paper de la UE en els processos escocès i català? No hi ha un paper de la UE en els processos perquè són assumptes de l’Estat. No hi ha cap llei per regular la separació d’una nació d’una altra. Si la pregunta és si Escòcia pot ser membre, la meva resposta és que evidentment que sí, si és un estat independent i reconegut per l’Estat britànic. No hi ha cap raó per excloure Escòcia sobretot si hem acceptat Romania, Bulgària o Croàcia.

Keating va participar en la jornada “Pactar el dret a decidir: visions d’Escòcia i Catalunya”, organitzada per la FNH

Creus que el resultat del procés a Escòcia pot influir en el procés català? Sí, sí, clar. Hi ha una gran influència perquè a Escòcia hi ha una situació més avançada cap a la independència que en d’altres casos. El problema per Barroso és que no sap on està Escòcia. La seva preocupació és Catalunya, Flandes i els altres casos on es poden produir explosions de reivindicacions independentistes. Aquesta és la seva por

.


treball

· núm 206 · maig

11

dret a decidir

Després del 8 d’abril: dues majories Josep M. Vallès Catedràtic de Ciència Política de la UAB

H

o ha confirmat el debat i la votació del 8 d’abril. El moment actual de la relació política Espanya-Catalunya pot ser condensada com el contrast entre dues majories: una majoria catalana que reclama més capacitat d’autogovern i una majoria espanyola que considera suficient -o fins i tot excessiu- el grau de descentralització del poder polític. Ho manifesten des de fa temps els estudis d’opinió a Catalunya i Espanya i així ho han confirmat les successives votacions parlamentàries, al Parc de la Ciutadella i a la carrera de San Jerónimo. Aquest és el nucli de la qüestió. Deixo de banda les consideracions jurídic-constitucionals, no perquè no siguin importants sinó perquè no són decisives. Formen parts dels recursos que cada una de las parts utilitza per afirmar la seva posició. Però aquests no són els únics recursos. Als arguments jurídics s’hi sumen els factors econòmics, geoestratègics, simbòlicemocionals, organitzatius, mediàtics o directament coactius. Cadascuna de les majories enfrontades utilitza els que té més a mà o els que considera més favorables en cada moment. Perquè estem davant d’una qüestió política, no d’un debat jurídic. Cada part juga les cartes que li semblen adequades quan vol mobilitzar energies en favor de la seva posició. La votació parlamentària del 8 d’abril és una altra carta jugada en aquesta llarga partida. Però és una partida que gairebé ningú donarà per acabada amb aquest episodi parlamentari.

En els càlculs dels actors principals ja es compta amb què n’han de seguir d’altres: en el terreny institucional, en l’electoral, en el mediàtic o en la mobilització al carrer. Més enllà d’aquests moviments a desplegar durant els propers mesos, la pregunta inevitable és quin pot ser el desenllaç final de la partida engegada. És arriscat avançar pronòstics.

A hores d’ara no em sembla que cap de les dues majories tingui força suficient per sotmetre l’altra a acceptar la totalitat de les seves pretensions. La conclusió és que caldrà recórrer a la negociació i pactar una sortida. Però, hores d’ara, no em sembla que cap de les dues majories tingui -en el seu conjunt- força suficient per sotmetre l’altra a acceptar la totalitat de les seves pretensions. La conclusió -hipotètica, naturalment- és que caldrà recórrer a la negociació i pactar una sortida. Com he dit abans, aquest moment de la negociació encara no sembla arribat. Mentre no arriba, se succeiran incidències que poden facilitar o, per contra, poden dificultar les condicions d’una eventual negociació. Aquí rau la responsabilitat dels qui pretenen dirigir les respectives majories: mesurar les seves forces mentre

pretenen augmentar-les al màxim i, alhora, saber comparar-les amb les que tenen en contra. Perquè de saber afinar la comparació en sortirà el resultat: una satisfacció raonable, però no màxima, de les seves pretensions inicials o un fracàs més o menys encobert. En tot cas, aquesta eventual negociació es produirà en un context determinat. No serà una experiència aïllada i protegida per una campana de vidre, com si es produís en un laboratori social. Serà influïda i influirà sobre altres processos. Per començar, cal tenir en compte la inestabilitat del sistema polític espanyol en el seu conjunt. No és únicament l’organització territorial la que es troba en discussió. S’hi troben també altres components bàsics del sistema: un model socioeconòmic injust, uns deficients mecanismes de mediació entre ciutadania i institucions (partits, sindicats, parlaments, mitjans de comunicació), la manca d’integritat d’alguns responsables públics o el grau baix de compromís institucional d’una part de la ciutadania. Les transformacions socials que han portat a aquesta crisi dels sistema han generat noves formes de mobilització i debat, marginals o complementàries de les institucionals. Per això mateix, la negociació sobre el model de relació territorial cap a la que es marxa es farà en aquest context i el seu resultat haurà de tenir-ho en compte. Això significa que no n’hi haurà prou amb una transacció entre elits i que serà necessària una intervenció de la ciutadania més directa de la que era usual en el passat. La segona influència que pesarà sobre una futura negociació és el canvi d’escala territorial experimentat per la política contemporània. Les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol no

poden mantenir-se sota la perspectiva doctrinal de “l’estat-nació sobirà” com a actor principal de la política, tal com imaginava el segle XIX. Una comunitat política que aspira a gestionar els seus assumptes públics ha de tenir present que aquesta capacitat de gestió està condicionada, compartida i articulada amb altres centres de decisió. És la seva posició en aquesta xarxa de centres de decisió la que defineix el seu marge d’intervenció. Amb l’excepció d’alguns actors quasi-imperials, la resta de comunitats contemporànies són “post-sobiranes” i “postnacionals”, en el sentit que territori, poder polític i identitat col·lectiva no quadren ja del tot. Ser-ne conscients ajudaria a què les dues majories definissin una pauta de convivència i relació millor que l’actual.

No n’hi haurà prou amb una transacció entre elits i serà necessària una intervenció de la ciutadania més directa de la que era usual en el passat. Finalment, la majoria catalana que vol revisar des de fa temps una situació clarament insatisfactòria per a la seva gent ha de reforçar l’argument que el seu projecte forma part d’un projecte més ampli: el projecte de fer més efectiu el principi democràtic en tots els àmbits de la vida col·lectiva on es troba amenaçat. Començant per l’àmbit dels drets socials i econòmics sotmesos a l’atac directe dels qui van impulsar o tolerar el desastre socioeconòmic que patim i que ara pretenen fer-ne pagar el cost a les seves víctimes. Perquè avançar cap una relació més justa de Catalunya amb Espanya i amb Europa ha d’anar lligat a la implantació de relacions més justes i solidàries entre tots els seus ciutadans

.

Intervencions de Joan Herrera i de Joan Coscubiela

Descarrega’t les intervencions del coordinador nacional Joan Herrera, i del portaveu ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, en el debat de la proposició de llei que demanava la delegación de la competència per poder realitzar la consulta sobre el futur polític de Catalunya.


12

treball

· núm 206 · maig

entrevista Rosa Maria Calaf Periodista Ella va dirigir la creació de TV3 i ens ha informat de l’actualitat des de Moscou o Nova York, on només hi van les corresponsals més prestigioses. La història recent dels mitjans públics en aquest país no s’entén sense el seu paper clau, tota una referència del periodisme a Catalunya i a Espanya. Així doncs, té coneixements, experiència i autoritat per analitzar amb criteri i llibertat com està el pati periodístic a casa nostra. I no dubteu que ho fa... Però també el conflicte de Crimea, el paper de la UE, etc. Diuen que està jubilada, però no para. I que no ho faci!

“Sembla que quan arribes al govern, com a regal, tens una televisió” Entrevista: Sergi de Maya i Amèlia Bautista

Quins són els reptes i amenaces del periodisme als inicis del segle XXI, amb les noves tecnologies, les xarxes socials...? La tecnologia és una eina i, com a tal, s’ha d’aprendre a utilitzar i ha d’estar al servei del contingut. Però ara el periodisme ha canviat perquè està donant més prioritat al que impacta que al que importa. I això és molt perillós a l’hora de construir societat, perquè la gent es pensa que està informada quan està entretinguda. I pot estar entretinguda només amb una voluntat mercantilista, per fer diners, però pot haver-hi una voluntat de manipulació i desinformació. El periodisme pensem que ja no és necessari perquè creiem que qualsevol ciutadà pot ser periodista, cosa totalment falsa. La professionalitat del col·lectiu que ha de filtrar i fer un control de qualitat (no ideològic ni d’interessos) és fonamental. I, a més, pensem que ja tenim moltes fonts d’informació, amb les xarxes, i això no vol dir que estiguis ben informat. Tot això coincideix amb les retallades als mitjans de comunicació públics i pressions polítiques sobre els seus continguts... Ara és un moment molt incert. El periodisme generalista el veig pràcticament perdut, quasi tots els mitjans estan controlats pels bancs i altres grups. Si l’economia té un control sobre la premsa com sobre la política, això no és en benefici d’una majoria sinó en benefici d’un grup. Si el periodisme no exerceix el seu paper de control dels altres poders, mediàtic, econòmic i polític, no compleix la seva funció. Perquè el periodisme ha d’anar cap allò que és invisible, ha de fer sortir coses que no es volen fer sortir, no ha de fer de lloro sobre les coses sobre les quals alguns volen informar. Ara, precisament, la gran esperança és la tecnologia i les possibilitats que aporta. Si l’empresa periodística tradicional està fagocitada pel poder financer, hem d’aprendre a usar la tecnologia amb esperit crític. Com veus en general els mitjans públics avui? Les televisions públiques en aquest país són molt dispars. Sembla que quan arribes al govern, com a regal, tens una televisió; hi ha governs que ho han fet més o menys. Però al final, sempre hi ha una interferència. En el cas de TV3, vaig participar en el procés de creació i va néixer amb un criteri clar de televisió pública. Però el que passa és que, poc a poc, es van anar agafant tots els vicis que són difícils d’evitar.

TV3 és molt millor, és una de les millor televisions públiques -i no públiques-, jo diria que la millor, però s’ha anat deteriorant. I encara que té una atenció en el gran reportatge i en la informació internacional, que pràcticament no té ningú en aquest país, en matèria d’interferència ha anat empitjorant visiblement. Precisament el Consell Professional de TV3 ha dimitit en protesta per la mala informació del conflicte laboral intern... Sincerament em fa molta pena, em dol moltíssim perquè crec que quan es van començar la voluntat era de televisió moderna, alineada en les televisions de referència. En tot el període inicial, sincerament, no hi va haver interferències. I al llarg del temps s’ha anat deteriorant. Ara no la veig molt perquè no estic aquí, però tinc molts coneguts dins TV3 que t’ho diuen i tu veus que, efectivament, hi ha interferències. Tenint una qualitat bona i gent extraordinàriament molt professional i compromesa amb la qualitat, te n’adones que els estan “acorralant”. Tu que vas estar de corresponsal a Moscou, com creus que s’està veient des d’allà la crisi de Crimea i Ucraïna? La situació és molt complexa. El que no podia fer la UE era acorralar Rússia d’aquesta manera. Era evident que Putin faria alguna cosa i que ho aprofitaria. I li han servit en safata. Entremig els ucraïnesos són els que paguen el beure. Perquè Ucraïna no és un “festival europeu”. Hi ha ucraïnesos europeistes, però pocs. És veritat

MINIQÜESTIONARI Un llibre El valle del asombro, d’Amy Tan. Un país Algun lloc del Mediterrani, potser Itàlia. Un periodista Gay Talese. Un mitjà de comunicació BBC i Al Jazeera (cada dia els veu). Un personatge històric Totes les dones que han acompanyat els processos històrics, perquè “són les dones les que construeixen comunitat”.

que Europa sap crear el somni i l’expectativa de benestar, cosa que els russos no saben fer. Però hi ha uns altres ucraïnesos que són prorussos, per història o proximitat geogràfica. I això no vol dir que siguin pro-Putin. I després n’hi ha que no volen estar ni amb Europa ni amb Rússia i que no són només els feixistes nacionalistes, que, a més, ara pujaran. El que no es pot fer és enganyar la gent amb un somni si no tens una alternativa real. Perquè sinó, després, és una frustració enorme i qui la pateix no és qui ha creat el somni, sinó qui se l’ha cregut. És un cas com els que passava a la guerra freda: una lluita entre dos en la que utilitzes un tercer, i fas la guerra fora de casa. Parlant de la UE, com la veus, ara que tenim eleccions a la vista. És cert que cal arreglar moltes coses a la UE. Però que existeixi la UE és fonamental. Si això s’ataca perquè perdi força i credibilitat, a qui beneficia? A uns interessos determinats que no volen una UE forta. I estic pensant, clarament, en determinats poders econòmics. Quin paper creus que pot tenir l’esquerra en reorientar aquesta UE? És que si no ho fa l’esquerra no se qui ho farà. A veure, a mi no m’agraden les etiquetes. Jo no sóc de res. Però el que està clar és que si l’esquerra funciona com ha de funcionar, amb vocació social, de bé comú, és l’única que pot fer això. Però és que l’esquerra ja no fa això. Jo confio molt en la gent jove. No ja pel futur, sinó pel present, perquè si no es lluita pel present el futur està perdut. I com veus el paper de la dona al periodisme avui? Quan jo vaig començar pràcticament no n’hi havia. Per tant, hem millorat quant al número. Però no gaire en la direcció. En l’únic sector on la dona ha pujat és en la política. Com diu una amiga meva, potser se l’ha deixat que entri en l’alta esfera política perquè ja no decideix res. I en l’esfera econòmica, en canvi, n’hi ha molt poques. I ara a la UE es frena l’exigència de quotes de dones en els Consells d’Administració. Per trencar aquesta barrera has de començar amb les quotes. I dóna idea de com estem de dominats pels interessos econòmics i masclistes. Per tant, s’ha progressat però queda molt per fer. Però fins i tot hi ha un anar enrere. Perquè hi ha molts programes en els que es torna a aquesta imatge frívola de la dona, on es prioritzen els atributs físics sobre el talent, es torna al paper de submissió que semblava que estaven superats

.


Treball núm. 206