Page 1

MARCH 2019

Abril de 2018

A PEU DE LLETRA La revista del Secre

Sumari: Recomanacions de llibres i sèries Medi ambient Esports Entrevista Cultura Ciència Actualitat

Sant Jordi 2018 LA REVISTA DEL SECRE


1

RECOMANACIONS

MIEDO Per Maria Pallàs de 3r ESO C Miedo és de les millors obres de terror que s’han escrit, a part de les del mestre Stephen King. No només et fa sentir l’angoixa del protagonista amb una intensitat que et glaça els ossos, sinó que la manera com enfoca el tema d’allò que causa la por et deixa pensant-hi hores després d’haver acabat el llibre. Aquesta novel·la tan impressionant parteix d’un argument ben senzill: un home que perd quatre hores de la seva vida i comença a embogir mirant de recuperarles. I el que la fa tan efectiva és que en cap moment recorre a més monstres que l'ésser humà i el que el seu cervell pot crear. Com el mateix autor va afirmar en una entrevista, tot allò que es narra en aquesta història podria passar-li a qualsevol. No hi surt res inversemblant. Tot té una explicació tan convincent que aconsegueix canviar per complet la manera com et miraràs la vida a partir d’ara. Amb un final tan inevitable com inesperat, deixa un regust amarg que t’obliga a rellegir-ne fragments, que semblen diferents cada vegada. Excel·lent fins per l’ull més crític, un llibre que de debò val la pena.

A PEU DE LLETRA

BIOGRAFIA DE RON HUBBARD

Ron Hubbard va neixer el 13 de març del 1911 a Creston, Califòrnia. També conegut com a Lafayette Ronald Hubbard, va ser un escriptor nord-americà d'obres de ciència-ficció. Actualment, però, se'l coneix sobretot per haver elaborat, l'any 1950, la "Dianètica", un mètode que va descriure com una "tècnica de desenvolupament personal". I, sobretot, per ser el fundador de la "Cienciologia", moviment que primer va presentar com una filosofia laica, però que el desembre del 1953 va declarar com una religió. A partir d'aleshores es va dedicar supervisar el creixement del que va esdevenir una gran organització mundial, abans de tornar a l'escriptura de ciència-ficció al final de la seva vida.


RECOMANACIONS

2

SÈRIES DEL DIA A DIA Per Alina Zhuk de 4t ESO A Sens dubte podríem dir que avui en dia les persones dediquem moltes hores de la nostra vida a mirar sèries. A part de que hi hem d'invertir temps, no és res dolent, a més de que hi ha algunes que són tan bones que ens deixen amb molta intriga i amb ganes de veure'n més. Bé, doncs aquí us deixo una recopilació de tres de les meves séries preferides!

West World De la cadena HBO i creada per Jonathan Nolan i Lisa Joy, és una sèrie de ciènciaficció i suspens, basada en una pel·lícula del 1973. Aquesta tracta sobre un futur on és possible crear robots idèntics als humans, i en el que també hi ha una ciutat on la gent real pot interactuar amb els androides. El que és interessant de la sèrie, és que els robots desenvolupen una mena de subconscient i intenten viure com humans de veritat.

A PEU DE LLETRA

Stranger Things Coproduïda i distribuïda per Netflix, aquesta és una sèrie de la que haurà escoltat tothom. També és de ciència-ficció, i ja ha sigut renovada per una tercera temporada. Aquesta tracta sobre uns nens que investiguen la desaparició del seu amic, acabant trobant coses que ni s'imaginaven que existien, entre altres monstres horribles i dimensions paral·leles.

Flash Dirigida per Greg Bertalinti, Andreu Kreisberg i Geoff Johnsels, és molt recomanable per als fanàtics dels superherois. Està basada en el superheroi dels còmics Flash o Barry Allen, i tracta d'un noi que, gràcies a que li va caure un llamp, es va convertir en l'home més ràpid del món. Sense dubtar-ho ni un segon va decidir ajudar a la gent posant en perill la seva propia vida. Encara que no ho sembli, en aquesta sèrie també hi ha molt drama.


RECOMANACIONS

3

LA HISTORIA INTERMINABLE Per Clàudia Mesquida de 2n ESO A “La història interminable” és un llibre escrit per Michael Ende, tot i que l’autor defensa que va més enllà de la narració per convertir-se en una crítica. El llibre parla sobre el Bastian Baltasar Bux, un noi d’uns deu anys, grassonet i marginat pels seus companys d’escola. Un dia roba un llibre d’una llibreria i el comença a llegir amagat a les golfes de l’escola. Aquest llibre anomenat “La història interminable” va sobre el país de Fantasia, la reina del qual, l’Emperadriu Infantil, està preocupada perquè el No-res està fent desaparèixer Fantasia. Només Atreiu, un petit pell-verda, juntament amb el seu drac de la sort Fuixur, podrà salvar Fantasia de la desaparició. Poc a poc, Bastian es va adonant que el llibre que té entre les seves mans no és un llibre normal, ja que cada cop es va sentint més implicat en la història d’Atreiu. Michael Ende utilitza el llibre per fer una forta crítica sobre l’egoisme i la poca fantasia de la majoria d’adults.

BIOGRAFIA DE MICHAEL ENDE Michael Andreas Helmut Ende va nèixer el 12 de novembre de 1929. Els seus llibres van tenir un gran èxit de vendes i han estat traduïts a més de 40 idiomes. Les seves obres més destacades són les dedicades a Jim Botó, Momo i, sobretot, La Història Interminable, on fa una defensa de la imaginació i el poder de la ficció i de la paraula.

A PEU DE LLETRA


RECOMANACIONS

4

BIOGRAFIA D'EN

L’ESCANYAPOBRES

NARCÍS OLLER

Per Maria Pallàs de 3r ESO C

“L’Escanyapobres” és un llibre de poca extensió de Narcís Oller. Escrit el segle XIX, parla de com va afectar als pobles l’arribada dels trens de vapor. Per primera vegada es podien fer grans recorreguts en un temps considerablement curt. Això va significar riquesa per a les ciutats, però empobriment per als pobles de poca importància que es trobaven entremig. Els protagonistes d’aquesta novel·la són tres grans avars d’un petit poble que en pateix els efectes. L’Oleguer, a qui els veïns anomenen Escanyapobres, viu una vida de pobre tot i ser el més ric de tots, perquè no vol perdre ni una moneda. El notari Xirinac, millor amic de l’Oleguer, pretén aconseguir la possessió de tantes terres com li sigui possible. I la seva dona, la Tuies, és la persona més estalviadora del poble, així com una de les més dominants. La història, amb un toc humorístic, narra la pèssima relació d’aquests tres amb la resta del veïnat i entre ells mateixos, tot a causa de la bogeria que els causen els diners i les riqueses. De vocabulari molt ampli, aquesta gran obra d’un mestre de la literatura Renaixentista catalana emmarca a la perfecció la visió de la gent de l’època sobre els avenços tècnics. També reprodueix amb exactitud la manera com els diners canvien a les persones, donant una bona lliçó moral.

A PEU DE LLETRA

(Valls, 1846 - Barcelona, 1930) Novel·lista espanyol en llengua catalana, màxim exponent del realisme en aquesta llengua i figura fonamental de la Renaixença catalana. Va cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i més tard va exercir de procurador dels tribunals. Després d'uns assajos en prosa i en vers en llengua castellana, inicia la seva producció catalana als trenta anys amb una col·lecció de narracions breus, Croquis del natural (1879). L'èxit de crítica obtingut per aquest llibre va decidir a Oller a temptar obres narratives de més alè. En els Jocs Florals de 1880 li va ser premiada una novel·la, Sor Sanxa , i tres anys més tard apareix La Papallona (1883), obra que va ser traduïda al francès amb un elogiós pròleg de Émile Zola , a qui el nostre autor havia conegut a París.


Medi ambient

ABRIL 2018

BIOGRAFIA D'EN NARCÍS OLLER

LA POL·LUCIÓ A BARCELONA Per Pablo Aparicio de 1r ESO B

Vivim a una ciutat molt poblada, per això ens hem de transportar. De mitjans de transports n’hi ha molts, però els més utilitzats són també els més perjudicials per la nostra salut. La major part de la població de la nostra ciutat va amb cotxe al treball o es desplaça fent servir el cotxe per anar a comprar, i els fums dels cotxes contaminen la nostra atmosfera i la nostra salut. Barcelona sobrepassa un 30% el grau de pol·lució marcat per l’OMS, i per aquest grau de pol·lució cada any moren 659 aproximadament per respirar l’aire de Barcelona. I s’ha demostrat que quan pugen els graus de contaminació, també pugen els ingressos als hospitals de malalties pulmonars i del cor, fins i tot s’ha arribat a dir que els fums emesos per cotxes de dièsel tenien unes conseqüències en la salut semblants al tabac.

A PEU DE LLETRA

5

Però es molt difícil evitar la pol·lució atmosfèrica, perquè no seria només deixar d’anar en cotxe. Els autobusos, encara que portin més gent en un sol vehicle i, d’aquesta manera, contaminin l’atmosfera menys que si cada persona anés amb transport privat, encara contaminen l’atmosfera, perquè funcionen amb dièsel. I fins i tot els cotxes elèctrics o autobusos elèctrics poden contaminar l’atmosfera si la seva energia ve de fonts d’energia no renovables, com el carbó i el gas natural. Per això s’ha d’intentar que les fonts d’energia que utilitzem siguin energies renovable. A Tarragona hi tenim unes centrals nuclears que, encara que ens donin moltíssima electricitat, contaminen el nostre medi i si, en l’hipotètic cas on arribés a explotar com li va passar a la central nuclear de Txernòbil (Rússia), l’atmosfera es podria contaminar i podria tornar a caure pluja radioactiva. En conclusió, jo crec que, la millor manera de no contaminar el medi ambient i l’atmosfera és anar caminant, en bicicleta o, fins i tot, anar en metro, encara que fer-ho així és, potser, més lent, afavoriríem molt la conservació del medi ambient, perquè no contaminaríem.


Esports

BIOGRAFIA D'EN NARCÍS OLLER

FC BARCELONA. HISTÒRIA D'UN CLUB Per Ferran Bosch, Martí Alsina i Martí Galofré, de 1r ESO B, i 1r ESO A

El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats pel ciutadà suís Joan Gamper. Actualment és un dels clubs més importants de tot el món. Té molts tipus d’esports com: futbol onze, bàsquet, handbol, hockey de patins i futbol sala. També té secció femenina de futbol. Avui en dia l’equip de futbol juga al Camp Nou i els altres esports al Palau Blaugrana. Títols: 24 Lligues, 30 Copes del Rei i 12 super copes espanyoles, a nivell estatal, 5 copes d’Europa, 4 recopes i 5 super copes europees. I internacionalment el Barça ha aconseguit 3 mundials de clubs.

A PEU DE LLETRA

6


7

BIOGRAFIA D'EN NARCÍS OLLER

CLUBS DEL BARRI DE GRÀCIA Per Ferran Bosch, Martí Galofré i Martí Alsina, de 1r ESO B i 1r ESO A

EUROPA Es va fundar al 5 de juny del 1907, dos modestos clubs el Provençal i el Madrid de Barcelona van decidir fusionar-se per poder assolir més altes fites dins el futbol català. On està situat? al carrer Secretari Coloma 140, de Barcelona. LLUISOS DE GRÀCIA Es va fundar al 1855 a la vila de Gràcia, Barcelona. On està situat? a la Plaça del Nord 7-10 SAFA CLAROR Es va fundar el 1979 a Gràcia Nova de Barcelona. On està situat? al carrer Sardenya entre Còrsega i Rosselló. U.E GAUDÍ Es va fundar al 1940 per un grup de joves de la parròquia Sagrada Família. On està situat? Al carrer de Sant Antoni Maria Claret, 146 MARTINENC Es va fundar al 1909. On està situat? Al carrer Telègraf, 31-45, a Barcelona.

A PEU DE LLETRA


Entrevista

ENTREVISTA A LA LUCIA DE LA CANTINA Per Ramon Canal, Ulisses Hispano i Albert Gratacòs de 2n ESO

BIOGRAFIA D'EN 1-Per què vas decidir treballar al secre?

NARCÍS OLLER

R: Per que m'agraden els nens. 2-A vegades et veiem estressada. De veritat ho estàs? R: A vegades sí. 3-Que sents quan algú et deu diners i no tels torna? R: Si aquesta persona ve a parlar amb mi no passa res, pero si no dona la cara normalment m'enfado. 4-Si t'ajudés un persona, seria millor o pitjor? R: Jo sola ja estic bé. 5-T'agrada el menjar que vens a la gent? R: Si, molt. 6-Dines a l'institut? R: Si, tots els dies (laborables). 7-Tens fills? Venen a l’institut? R: Si, un, té 23 anys. Però encara que no venia al secre, em venia a visitar de tant en quant. 8-Com fas aquestes napos tan bones? R: Li venen fetes i ella les cou. Li venen d'un forn de pa.

A PEU DE GUERRA

8


Cultura

9

CRÍTICA MUSICAL De: Filotea Crasovan

El passat dilluns 15 de gener, al vespre, va tenir lloc el primer concert de la temporada d'Ibercamera. Va ser un concert per a dos pianos protagonitzat per la Marta Argerich i Gabrielle Baldocci, que ja havien tocat en aquesta fórmula, però mai sota el modernisme BIOGRAFIA D'EN del Palau de la Música. La primera intèrpret és d'Argentina i des dels sis anys ha compartit NARCÍS el seu talent amb el públic,OLLER deixant impremta a cada espai on ha tocat. El segon també és un noi prodigi d'origen italià, però ha enfocat la seva carrera cap a un punt de vista musical més didàctic, ja que és reconegut per ser un membre als tribunals més prestigiosos.

Afegeix una mica de text al cos Vam poder gaudir de la presència d'una de les llegendes encara vivents del piano, que va enlluernar-nos amb els solos de les escenes per a nens de Schumann. El seu repertori iniciava amb diverses variacions de Liszt anomenades "fantasies", una d'elles del Don Giovanno de Mozart i l'altra era del gran compositor Verdi. Ambdós van demostrar ser una parella més que compatible, harmoniosa. A continuació, el músic va tocar un concert de Xostakóvitx, de caire alegre. La segona part començà amb el protagonista de la nit: Schumann i les escenes que va dedicar a l'afecte que tenia per als infants, perquè com ell deia:"si pogués, tindria quaranta fills". La Marta va interpretar-les amb tanta delicadesa que les tecles semblaven moure's tan sols amb l'apropament dels tous del seus dits. Seguidament van tocar a dos pianos una peça molt juganera de Rachmàninov i un vals amagat de Marc Ravel. Les contraposicions entre els dos instruments van ser abundants, al mateix temps que precioses. Al final van tocar més d'un bis, tots de tradició argentina En conclusió, el punt que més destacaria seria la magnificència de la imatge de l'escenari del Palau de la Música: dos genis il·luminats per la cúpula amb vitralls de sol, en què ella creava la sensació de ser una fada nouvinguda que encantava l'instrument i ell, el follet que li seguia les passes.

A PEU DE GUERRA


Ciència

10

TRIX De: Filotea Crasovan

La TRIX és un dels tres tiranosaures Rex millor conservats arreu del món que es troba al CosmoCaixa, el Museu de la Ciència de Barcelona. Aquesta exhibició temporal està BIOGRAFIA D'ENja que la gran resposta de magnificència per part del programada fins a finals de maig, públic ha estat molt ben valorada i no volen defraudar els que encara no han tingut temps NARCÍS OLLER de veure el que podríem anomenar científicament: un exemplar històric. M’agradaria destacar la seva orginalitat mitjançant unes anècdotes, amb què no només aconseguirem fer un pas de cicles geogràfics endarrere per a arribar a la seva època, sinó que també a conèixer-la com a ésser viu. Primer de tot, la seva existència es remunta al cretaci superior, al voltant d’ara fa uns 63 milions d’anys. Quan parlem de la Trix es tracta del dinosaure, que és un exemplar de femella adulta. Aquesta mostra és una de ben única, ja que constitueix les restes de l’esquelet del dinosaure que ha viscut més pròxim a la nostra era. És ben clar que les condicions de vida eren diferents i ella n’era el primer depredador, del qual tots n’estaven atemorits. Els primers de la seva espècie tenien les mans més llargues i la cua més curta, però a mesura que van augmentar de mida per a assegurar la seva supervivència es van alçar i desenvolupar una cua llarga i unes mans diminutes perquè la selecció natural havia de fer el seu paper: mantenir amb vida els que s'havien adaptat per a caminar amb equilibri i no caure. Degut a aquest tret físic específic no podia desplaçar-se àgilment. Tot i que no li proposés un avantatge, la immensitat del seu cos feia que les seves gambades siguessin les equivalents a les de moltes passes d’altres espècies que corrien a més velocitat. D’altra banda, sabem que a la part frontal dreta de les narius encara pateix una fractura provocada per un enfrontament que va mantenir al llarg de la seva vida, segurament hagi sigut la conseqüència d’una queixalada. Així mateix, aquest no va ser l’únic que va tenir perquè la seva columna vertebral, que desemboca a la cua, presenta uns contorns torçats a part d’unes formes irregulars produïdes per algun accident major, del qual s’ha pogut salvar. També sabem, mitjançant l’observació experta dels científics, que va ser atacada al tronc perquè la forma ovalada de la panxa que descriuen les costelles es veu alterada en comparació amb la seva simetria, i n’hi ha algunes que s’han escurçat, sofrint així una petita exfoliació de la matèria òssia.

A PEU DE GUERRA


11

Quans anys té? En els dinosaures utilitzem el mateix mètode que amb les formes concèntriquesBIOGRAFIA o anells dels arbres. D'ENEl nombre d’anells determinen l’edat tant dels arbres com dels ossos. Per dur a terme aquesta tècnica cal fer una radiografia transversalment a OLLER l’os per a poderNARCÍS diferenciar les parts circulars. D’aquesta manera s’ha obtingut que la seva vida és de 34 anys i és la major edat que es coneix sobre els dinosaures dels quals disposem. En conclusió, són poques les oportunitats que tenim de veure un fòssil de dinosaure a la nostra ciutat i les històries que he esmentat no es poden comparar amb el cúmul d’activitats lúdiques que podeu trobar visitant-lo. Per això, no dubteu quan tingueu unes hores lliures en anar-hi, i no oblideu que els cap de setmana podeu gaudir de les presentacions que fan els Explainers, estudiants de secundària voluntaris, que estan dispersats per tots els mòduls del museu. Fins i tot us podeu engrescar si aneu a la secció on el dinosaure us està esperant per a atrapar-vos… Així que, el millor que podeu decidir fer és córrer cap al CosmoCaixa!

A PEU DE GUERRA


12

EN COMMEMORACIÓ AL STEPHEN HAWKING De: Filotea Crasovan

El professor Stephen William Hawking va néixer el 8 de gener del 1942 - just 300 anys després de BIOGRAFIA D'EN la mort de Galileo - a Oxford, Anglaterra. La casa familiar on vivia es situava al nord de Londres, NARCÍS OLLER però amb la segona Guerra Mundial els seus pares van agafar en consideració altres ciutats més tranquil·les per a criar una família. A l’edat de vuit anys es van mudar a St.Albans i a la d’onze començà l’escola i continuà els seus estudis a l’University College (Oxford). Ell volia estudiar matemàtiques, malgrat l’insistència que mostrava el seu pare cap al fer medicina, i a causa de la indisponibilitat de la modalitat va triar física. Al cap de tres anys, va ser premiat amb un grau d’honor a la classe de ciències naturals. Just entrat en l’etapa adulta, l’any 1963, va ser diagnosticat amb ELA, una malaltia neurodegenerativa que afectava els centres motors de forma progressiva. Així tot, aquest canvi no va resultar ser un impediment per a la seva activitat científica, sinó que, més bé, el va impulsar a donar-se pressa. Es diu que, quan va rebre la notícia, el primer que va preguntar va ser si el seu cervell continuaria funcionant i es va omplir d’esperança en sentir una negació. A mesura que la malaltia avançava va dependre més de la cadira de rodes i d’un sistema de comunicació, però això no el va fer aïllar-se de la vida familiar, tampoc del temps invertit en investigacions ni de les conferències en què assistia. L’octubre del 1962 en Stephen va arribar al Departament de les Matemàtiques Aplicades i la Física Teorètica de l’Univeristat de Cambridge amb la finalitat de fer recerca en l’àmbit de la cosmologia, encara que en aquells temps no existís una àrea per aquell estudi, sota la tutela d’en Dennis Sciama, que no era qui en Stephen desitjava. Després d’acabar el doctorat, en el qual presentava una tesis anomenda: “Propietats dels Univers en Expansió”, va esdevenir un membre de l’equip de recerca, i amb el temps, va aconseguir rebre la Distinció dels Membres de Ciència (1969). Més tard, va guanyar el Premi Adams per l’assaig “Les singularitats i la geometria de l’espai-temps” i, al cap d’un parell d’anys, va publicar un llibre acadèmic amb la col·laboració de George Ellis. En els següents anys va entrar com a membre dins la Royal Society i es va especialitzar en la física gravitacional fins a obtenir el títol de professor.

A PEU DE GUERRA


13

Aquest famós professor va treballar en l’investigació de les lleis bàsiques de l’univers i amb l’aportació de Roger Penrose va demostrar que en la teoria de la relativitat d’Einstein era BIOGRAFIA D'EN necessari incloure que les variables de l’espai i el temps tenien un principi en el Big Bang i OLLER un final en elsNARCÍS forats negres (1970). D’aquesta manera, els resultats van demanar una postunió de la teoria general de la relativitat amb la teoria quàntica, considerada la millor descoberta de la primera meitat del segle XX. Una de les conseqüències de la unió va ser l’adonar-se que els forats negres no eren completament negres, sinó que havien d’emetre radiació Hawking i aquesta s’evaporava fins a desparèixer; i en segon lloc, s’havia de mencionar el fet que l’univers no té cap mena de frontera en el temps imaginari, cosa que implica que l’inici de l’univers està determinat per les lleis de la ciència. Durant els seus darrers anys Stephen va treballar en alguna possible resolució de la paradoxa que comporta la falta d’informació sobre els forats negres.

Entre la multitud de llibres publicats els seus bestsellers són: Forats negres, Breu història de la meva vida, Petits forats i petits universos, Brevíssima història del temps i El gran disseny. Molts d’aquests han estat dotats de les col·laboracions d’una de la seves filles, la Lucy, i el seu deixeble, Christophe Galfard. Aquest últim ara es dedica a escriure llibres de divulgació científica per a totes les edats, que inclouen tant les seves experiències com l’aprenentatge assimilat al costat d’en Stephen. Va rebre al voltant d’unes tretze medalles d’honor, entre les quals hi destaca: “La medalla presidencial de la Llibertat”. A més, va ser un guanyador molt freqüent en el món de la física, que va marcar gran diferència amb el més preuat d’ells, “El Premi per la Física Fonamental” de l’any 2013. En conclusió, tenint en compte tots els aspectes de la seva vida, la seva mort el catorzè dia de març va signifcar una pèrdua mundial molt forta, que encara reverberarà amb la seva particular ondulació molt de temps a través de la dimensió espai-temps .

A PEU DE GUERRA


14

NOUS PAQUETS DE CEL·LULARS De: Filotea Crasovan

Cada vegada hi ha més científics que estan treballant en la recerca de moltes possibles millores, tant siguin en el camp de la medicina i tractaments com en el descobriment específic de l’execució de les funcions de les nostres cèl·lules. Aquest darrer tema sembla que estigui sota el domini del D'EN coneixement humà, però la realitat és que en sabem més que BIOGRAFIA d’altres parts de l’ésser humà perquè és el lloc on tot comença a agafar forma i tot parteix NARCÍS OLLER des del seu funcionament. D’altra banda, això no significa que ho comprenguem tenint en compte tota la seva totalitat. Aquesta és una mostra que mai és massa tard per a començar pel principi perquè encara falta molt per a dominar un sol tema a la perfecció. És per això que us vull explicar un cas en relació amb la missatgeria que efectuen les cèl·lules, que feia anys s’havia atribuït a un mecanisme que cada una d’elles dotava a fi de dur a terme l’excreció. Tot comença als anys vuitanta amb la visualització d’unes partícules que fins aquell moment no s’havien diferenciat, aquestes es tractaven d’unes vesícules que apareixien a algunes cèl·lules a l’atzar i que contenien restes de proteïnes i material genètic. En aquell cert punt no es va donar gaire importància a aquella nova idea, o almenys no més de la que creien necessària, ja que ràpidament van pensar que era una mena de deixalleria que creaven les cèl·lules. Per tant, es van parar les investigacions perquè no era un dels interessos més destacats de l’època. Al cap d’uns trenta anys van tornar a obrir les investigacions per a assegurar-se que les dades que tenien eren certes. Va ser llavors quan es van adonar que aquelles vesícules eren un component que formava part d’un mecanisme de comunicació que tenen les cèl·lules, que remarcava el que sabem sobre la seva gran qualitat d’interacció perquè sense aquesta el nostre cos no funcionaria amb tanta perfecció. Però la comunicació es creia que era una qüestió d’expulsió de molècules que executaven les cèl·lules per a donar un missatge a una altra; primer de tot, la cèl·lula emissora produïa unes molècules que alliberava al medi exterior; després, la molècula viatjava a través d’aquest medi fins a adherir-se a la superfície de la cèl·lula que pot executar el missatge, i per últim, la cèl·lula receptora rep les ordres i actua segons la informació que li han enviat. Posaré l’exemple de quan ens fem una esgarrapada: en primer lloc, les cèl·lules del teixit epidèrmic (de la pell on t’has fet la ferida) expulsen unes proteïnes que volen avisar el seu estat d’emergència; en segon lloc, les proteïnes es desplacen pel torrent sanguini fins a arribar sobre la superfície dels leucòcits; en tercer lloc, els leucòcits reben el context de la situació i, per tant, coneixen quin és l’espai que ha de visitar per a ajudar i donar una resposta immunitària. Breument, sempre es tracta de senyals químics.

A PEU DE GUERRA


15

Ara sabem que les vesícules que envien les cèl·lules són un sistema més sofisticat de comunicació del que ens pensàvem. Les vesícules són com una mena de paquets que contenen des BIOGRAFIA d’enzims fins a D'EN material genètic amb un objectiu particular, amb una informació específica i enOLLER combinacions infinites que alberguen individualment un NARCÍS significat diferent. Aquest paquet s’incorpora dins la cèl·lula receptora de manera que coneix tots els elements necessaris per a saber com ha d’actuar. Imagineu-vos un bomber, que és la cèl·lula receptora. Per a saber què, on, com, quan, qui ha de salvar cal haver rebut una trucada que respongui aquestes incògnites. Per això, la persona que truca és la cèl·lula emissora perquè envia les dades mitjançant la trucada al número dels bombers, i aquesta (la trucada) vindria a ser l’enviament de la vesícula amb informació. Per descomptat, però, encara queda molta recerca per a fer, ja que hem de començar a caracteritzar les vesícules perquè no totes guarden el mateix grau de complexitat ni tampoc tenen la mateixa funció. A més, amb l’obertura d’aquesta porta cap a un nou món també sorgeixen noves preguntes respecte a la cura de malalties: quin paper tenen, ens ajudaran a combatre alguna malatia? Resumint, aquestes vesícules no només porten l’esperança de la nostra humanitat, sinó que també ens ensenyen a no deixar que un resultat inconclusiu quedi enterrat amb el pas de la història.

A PEU DE GUERRA


16

EL TÈTANUS Per Clàudia Solanell de 1r ESO B

És una malaltia infecciosa causada per l'exotoxina Tetanoespasmina del Clostridium tetani, masteritzada per un augment del to muscular i per la presència d'espasmes.

BIOGRAFIA D'EN

El bacteri que causa el tètanus (Clostridium tetani) es troben a terra, a la pols i a la femta NARCÍS OLLER d'animals. Quan entren en una ferida profunda, les espores del bacteri poden produir una toxina molt potent (tetanospasmina) que afecta activament les seves neurones motores, els nervis que controlen els músculs.

Símptomes: Espasmes i rigidesa als músculs de la mandíbula, rigidesa dels músculs del coll, dificultat per empassar, rigidesa dels músculs abdominals, espasmes dolorosos en el cos que duran diversos minuts, febre, transpiració, pressió arterial elevada, freqüència cardíaca accelerada. En el lloc en el qual el bacteri penetra a la ferida, els bacteris proliferen en forma d'espora. Es reprodueixen en la ferida i alliberen una toxina anomenada tetanospasmina a la sang. Al final la toxina penetra en el cervell. Allà inhibeix certes connexions entre les cèl·lules nervioses. Els impulsos nerviosos, que normalment mantenen els músculs relaxats, no poden transmetre. Llavors es donen els espasmes de la musculatura característics del tètanus. El període d'incubació del tètanus (temps entre la infecció i l'aparició dels símptomes) pot ser d'entre tres dies i tres setmanes. En alguns casos pot durar més temps. Davant d'aquesta malaltia cal actuar de pressa, ja que si no pot acabar molt malament, ja que sense tractament una de cada quatre persones mor. Aquesta malaltia no es contagia d'una persona a una altra.

A PEU DE GUERRA


Actualitat

17

LA CRÒNICA A ALEMANYA Per Filotea Crasovan

Com cada any, els alumnes de quart d'ESO que fan l'optativa d'Alemany s'han anat d'intercanvi a una regió del sud d'Alemanya, en concret: a Stuttgart. Aquesta ha sigut una experiència inoblidable per part de tots, a més d'una gran oportunitat per endinsar-se dins BIOGRAFIA D'EN una cultura estrangera i aprendre la seva llengua. L'estada allà va començar el passat NARCÍS OLLER dimecres 24 i va arribar a la seva fi el dimecres 31 de gener. La gran diversitat d'activitats dutes a terme eren tant de vessant cultural com d'animació lú dica. El primer dia vam iniciar amb un warm-up (escalfament o trencament de gel entre els dos grups) amb els companys a la pista de patinatge. Després, vam tenir una visita lliure pel Museu de Mercedes Benz, on vam gaudir dels concept cars i vam acompanyar la histò ria de l'empresa des dels seus inicis. El dos següents dies vam anar a parar a Ludwigsburg, per a conèixer més dades del castell; a Stuttgart, per a familiaritzar-nos amb la capital de Baden-Württemberg, i a Tübingen, per a veure la ciutat coneguda com a central d'universitats humanístiques (teologia, medicina i filosofia, antigament les Set Arts estudiades). El cap de setmana es va dedicar a estar amb la família i a viatjar en cerca de la neu, a excepció del dissabte, el dia que es va guardar per a les aventures aquàtiques. Molts vam aconseguir trepitjar la Selva Negra (SchwarzWald), nom que rep a partir de la colonització romana en vista dels avets amb fulles obscures. Seguidament, els altres dies vam passar un parell d'hores a l'institut Max Planck per a assistir a un sistema educatiu diferent. Després d'això, el dilluns vam tenir programada una excursió per la ciutat universitària i el dimarts vam produir la nostra pròpia xocolata a la fàbrica de Ritter Sport. Aquell mateix dia vam preparar el sopar de comiat perquè l'endemà ja hauria arribat el final del nostre viatge. Per l'últim dia vam tenir programat una curta avaluació de l'experiè ncia i una ullada als Búnkers de Böblingen. Resumint, l'Austausch ha significat tastar plats típics, tornar parlant amb accent alemany i obrir els ulls cap a una realitat nova.

A PEU DE GUERRA


18

CRÈDIT DE SÍNTESI 1R Per Mariona Planas 1r ESO C

Els alumnes de 1r d’ES0, la setmana del 19 al 23 de març, vam fer el crèdit de síntesi. El primer dia, vam estar treballant a les aules d’informàtica i a la classe per buscar informació. Dimarts, vam anar a la potabilitzadora de Sant Joan d’Espí, i ens van ensenyar el procés de la potabilització de l’aigua,D'EN des que la recollien del riu Llobregat fins que arribava a les BIOGRAFIA nostres cases. Primer de tot agafaven l’aigua del riu i li treien la grava i la sorra. Després NARCÍS OLLER hi posaven el primer producte químic, que condensava les molècules de fang per tal que sedimentessin més ràpid. Més tard filtraven l’aigua per sorra, i amb això aconseguien que la matèria orgànica es quedés a sobre de la sorra, i només l’aigua es filtrés. Seguidament, elevaven l’aigua amb els cargols d’Arquímedes. Llavors separaven l’aigua, una part de l’aigua la tractaven amb ozó (ozonització) i després passava pel carbó actiu, de manera que quedava aigua completament sense cap bacteri, virus ni protozou, però el que encara quedava eren les sals minerals; l’altra part de l’aigua passava per la osmosi inversa, que li treien les sals minerals, finalment s’ajuntaven aquestes aigües de manera que tingués les sals minerals necessàries (el Llobregat, com que passa pel costat de les mines de sal de Cardona, porta massa sals i les han de treure gairebé totes), i finalment tractaven l’aigua amb clor perquè quan arribés a les cases estigués completament en bones condicions. Al museu de les aigües ens van ensenyar els antics pous des d’on antigament havien recol·lectat l’aigua i tota la maquinària per produir electricitat. El dimecres abans de l’hora del pati vam continuar treballant fent el pòster que hauríem de presentar divendres. I a la tarda vam fer un experiment que consistia a aconseguir filtrar una aigua tèrbola de manera que quedés transparent. Vam tallar una ampolla per la meitat i vam posar primer de tot una mica de cotó i després vam posar-hi, seguit l’ordre de les coses més petites a més grans: carbó actiu, sorra molt fina, una sorra una mica més gruixuda, una d’encara més gruixuda i, finalment, grava. A la part de baix vam posar-hi una gasa. Finalment hi tiràrem l’aigua marronosa. Vam haver d’esperar una bona estona per aconseguir que l’aigua baixés fins a baix completament transparent. Dijous al matí vam treballar, i després del pati vam fer una gimcana. Hi havia proves molt diverses sobre l’aigua, des d’haver de memoritzar unes frases fetes de l’aigua fins a omplir unes xeringues d’aigua per abocar-la en un recipient. Entre d’altres, una va ser d’haver de buscar per un pis uns paperets on hi havia una paraula, i després s’havien d’ajuntar les paraules per formar una oració que tractés sobre l’aigua; també n’hi havia una que t’havies d’inventar unes frases per recitar-les fent un rap; o haver de fer relleus caminant cada vegada d’una manera diferent per tal de portar un got i des de certa distància abocar l’aigua en un vas de precipitats. Einalment, divendres ens van convocar a cada grup a una hora diferent per fer les exposicions amb ajuda del pòster.

A PEU DE GUERRA


20

VIVIM REALMENT EN UN ESTAT LAIC? Per Unai Mitjanes de 4t ESO

La Constitució del regne d' Espanya diu en el seu article 16.3 que cap confessió tindrà un caràcter estatal, és a dir que l'estat es mantindrà neutral en assumptes religiosos. Aquesta idea, formulada fa més de 200D'EN anys per filòsofs lliberals es veu avui feta realitat en teoria, BIOGRAFIA ja que és el que diu la llei. NARCÍS OLLER Tot i això, hi ha molts petits detalls i altres no tan petits que ens indiquen el contrari. Per començar, hi ha el gran tema referent a l' església catòlica en aquest país, el fet que aquesta església , al contrari que totes les altres confessions, no hagi de pagar l'IBI, impost sobre els bens immobles. Això ha generat que aquesta tingui molts més diners i pugui per tant tenir més poder i influència que les altres. Aquest privilegi i molts d'altres han provocat que l'església catòlica ens costi a tots els espanyols 11.000 milions d' euros a l'any, creients o no creients. A part, les escoles i instituts religiosos són gairebé sempre finançats públicament mitjançant concerts públics, aquestes escoles les quals segreguen per sexe,i moltes vegades són administrades per ministres de l'església que s' han vist immersos en diversos escàndols d'abusos. Al no ser públiques, ningú ha exigit transparència i a les famílies els hi ha costat molt aconseguir expulsions de professors implicats en aquests tipus de casos. És obvi que no s'ha de generalitzar i no totes aquestes escoles són iguals, però tot i això el simple fet de que estigui permès inculcar des de petits idees religiosos als nens ja és una barbaritat. Durant setmana santa, a tots les casernes de l'Exèrcit i del Ministeri d'Interior la bandera espanyola ha onejat a mitja asta per retre homenatge a Jesús durant l'aniversari de la seva mort, i es poden veure ministres presents en processons i posant medalles a les Mares de Déus. Per altra banda, cal destacar que és cert que s’han fet molts avenços en aquest aspecte: matrimoni homosexual, divorci, avortament, etc. Tot i això, cap d’aquests avenços ha estat regalat i s’ha aconseguit lluitant al carrer, i cal estar molt alerta per que no es torni enrere, com intenten certs polítics reaccionaris com l’exministre A. Ruiz Gallardón quan va intentar acabar amb la llei de l’avortament. Per això, cal seguir lluitant per aconseguir un estat veritablement laic que respecti totes la pluralitat religiosa

A PEU DE GUERRA


21

ELS CDRS Per Jordi Font de 4t ESO

D'EN A principis deBIOGRAFIA l’estiu de 2017 a Catalunya es van crear els CDRs (Comitès de Defensa del Referèndum, iNARCÍS més tard anomenats OLLER Comitès de Defensa de la República) per a poder organitzar el referèndum de l’1 d’Octubre, depenent del lloc s’organitzen principalment per barris i pobles. Això, la gran majoria de gent , ja ho sabem, però serveix per introduir el que vull dir a continuació: fins l’1-0 els CDRs havien passat relativament bastant desapercebuts entre els independentistes, però desprès de les pallisses d’aquell dia per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en els col·legis electorals, van provocar que la gent s’indignés i s’enfadés, llavors va sorgir la necessitat d’organitzar-se d’alguna manera per demostrar el malestar. Aquest fet va produir que els CDRs ampliessin de manera molt considerable les seves files durant el 1-0(referèndum), 3-0(vaga general). Gràcies a aquests fets durant la vaga general del 8 de novembre els CDRs van aconseguir tallar el país, i dic tallar perquè la vaga en el sector industrial no va ser secundada, i l’únic que van poder fer va ser tallar durant tot el dia les principals artèries de Catalunya: les carreteres, les autopistes, les línies ferroviàries, les estacions de Sants (Barcelona) i Girona, al port la vaga va ser secundada ,així que no s’ hi va haver d’actuar. I fins aquí m’he dedicat a lloar les accions dels CDRs els últims mesos, perquè no vull que acabin en l’oblit, però ara m’agradaria fixar-me en una “cosa” immaterial i molt positiva per a la societat que estant portant a terme; estan aconseguint que la societat maduri, evolucioni i no ho dic perquè sí, per exemple: el CDR de Horta-Guinardó manifestant-se amb els veïns per a defensar el “Bloc 17”, el CDR de El Raval defensant la REA, la manifestació que s’ha organitzat per omplir Múrcia per protestar contra el mur el 7 d’abril o durant la vaga del 8-M, que juntament amb el sindicalisme alternatiu ells també van sortir al carrer a manifestar-se, això vol dir que el moviment independentista ha madurat: ha après a solidaritzar-se amb altres lluites. Però no són lluites agafades a l’atzar, són lluites que culminaran amb el progrés col·lectiu, perquè la gent està cansada de la política que fa el govern espanyol , vull dir, per exemple , que vol mantenir els concerts econòmics per a les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexe; i per tant els CDRs s’ hi posicionen en contra, són petits canvis que ajuden, perquè poc a poc tot el moviment independentista s’està tornant cada cop més feminista, laic, republicà, lluitador, social, de caràcter clarament públic, antiautoritari, plural i , sobretot, estan cansats que se’ ls tracti malament.. I per acabar, voldria escriure una cosa que em va dir un amic meu que està molt encertada: “Ara mateix Catalunya aspira a ser més de caire llibertari que no pas una altra cosa”

A PEU DE GUERRA


21

CRÈDITS DE LA REVISTA Gràcies a tots els que han fet possible aquest número especial de "A peu de guerra".

BIOGRAFIA D'ENEls autors dels articles: NARCÍS OLLER

Maria Pallàs Alina Zhuk Clàudia Mesquida Pablo Aparicio Ferran Bosch Martí Alsina Martí Galofré Ramon Canal Ulisses Hispano Albert Gratacós Filotea Crasovan Clàudia Solanell Mariona Planas Unai Mitjans Jordi Fonts

L'equip de maquetació: Daniela Camacho Abril Roig Anna Galstyan El disseny gràfic: Joan Sierra A l'Àngels Rovira, la professora coordinadora del projecte I al personal de l'AFA Secretari Coloma Bon Sant Jordi 2018 Fet a Barcelona el 23 d'abril de 2018

A PEU DE GUERRA

Apeudelletra def  

La revista de Sant Jordi de l'Institut Secretari Coloma de Barcelona

Apeudelletra def  

La revista de Sant Jordi de l'Institut Secretari Coloma de Barcelona

Advertisement