tures mestres del poble) perquè poguessin col·laborar amb la mestra Montse. Semblava com si anéssim a la fi del món... Vist des de la perspectiva actual, penso en veu baixa: quina valentia! Una mestra capaç d’organitzar unes colònies inoblidables a La Coma (El Solsonès) en aquell llunyà estiu del 82 amb el naranjito i el Mundial de Futbol com a rerefons. Inoblidables per ser la primera vegada que sortíem de Sant Antolí amb l’escola, inoblidables per la històrica nit d’aigua, llamps i trons... quines aventures!, pels jocs de nit, per la convivència... quins temps aquells! Inesborrables. Amb el temps i amb la distància penso que valorem més les coses. L’escriptor francès Marcel Proust, com a recurs literari, utilitzava molt el record. Doncs, el record és bàsic per donar sentit a l’existència i per donar sentit a una professió com la de docent. Tu has estat una persona que, malgrat el pas del temps, em vas deixar una nota-
ble petjada (només vam conviure durant un curs, 6è d’EGB) i pertanyeries a aquell grup d’educadors que m’ha ajudat a sumar i a evolucionar en la trajectòria vital que un segueix. Penso que aquest és un dels principals objectius que ha de tenir un docent. L’educació que hem rebut és conseqüència dels nostres pares però, sobretot, dels nostres docents. Amb ells passem la majoria de les hores. Per tant, teniu una gran repercussió en la nostra formació. El sentiment de saber transmetre que aquella escola ens pertanyia el vas saber fer molt bé. En un temps i un país en què l’escola rural no estava massa ben vista. De fet, estava força desprestigiada. El teu cas té molt mèrit perquè hi has dedicat una part important de la teva carrera professional en un període on l’escola rural estava molt qüestionada. Actualment, la visió que la societat té de l’escola rural ha fet un canvi vertiginós. Sobretot, perquè la tasca pedagògica ha canviat força. Penso que l’educació ha de ser una experiència carre-
gada d’aprenentatges emocionants, significatius i atraients. És un dels aspectes que més recordo de la teva manera d’ensenyar. Encara tinc present les olimpíades que vas organitzar amb les medalles de fusta com a guardó. També penso que una de les virtuts que et caracteritzaven era que sabies impartir les classes fent-les participatives, creatives i molt il·lusionants en un entorn complex i precari com el de principis dels anys 80. Els mestres (professors) han de ser capaços de despertar i alimentar l’amor i l’alegria de l’aprenentatge i, alhora, fer-ho amb rigor i exigència. Desitjo que en una altra escola rural o en una d’urbana puguis seguir el teu trajecte i puguis continuar caminant per millorar la qualitat pedagògica d’aquest país. Han passat uns trenta anys des que vas arribar a l’escola (amb un parèntesi entre mig) i déu n’hi do com han canviat les coses. Encara hi deu haver companys que no entenen que un mestre de poble fa una mica