a product message image
{' '} {' '}
Limited time offer
SAVE % on your upgrade
10 minute read

BUENOS AIRES, DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL · Emma Zafón

M Ó N BUENOS AIRES DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL

TEXT I FOTOS Emma Zafón @EmmaZafon

El ritme de les murgues marca les passes cap a la plaça del Congreso de la Nación Argentina, a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. És 27 d’agost de 2019, en ple hivern austral, però el sol que ix per la minsa desembocadura del riu de la Plata i va a morir a les barriades de la perifèria dona la treva que l’imaginari col·lectiu atribuïx als dies previs a Santa Rosa de Lima, patrona de les Amèriques. El bullici dels grups populars i d’obrers comença a copar la superfície enjardinada enfront de la façana lateral d’un dels tres pilars de l’Estat, l’edifici del legislatiu, i les pancartes d’unes i altres invisibilitzen la cúpula projectada en 1895 per Vittorio Meano.

En breu començarà la quinta marxa nacional contra el que allà denominen el gatillo fàcil, és a dir, contra l’estesa pràctica policial de disparar l’arma de foc davant qualsevol indici d’aldarull o delicte. L’organització d’estes marxes, cada vegada amb més ressò a banda i banda de l’Argentina, afirma que en els darrers trenta-set anys, pràcticament des de la fi de la dictadura cívico-militar de Rafael Videla, vora 5.000 jóvens han perdut la vida a causa d’esta violència. Les xifres governamentals, però, no solen recollir cap classe d’aportació al respecte. Com si res de tot això no formara part de l’agenda política.

Però sí que en forma part. A més de ser un modus operandi habitual entre les forces de l’Estat, el gatillo fàcil es va vore consolidat per la resolució 956/2018 de l’anterior govern neoliberal de Mauricio Macri, directriu que permetia els agents disparar obertament en cas de fuga d’un sospitós o en trobar-se en situació d’inferioritat numèrica enfront de qualsevol grup civil. Esta normativa es també coneguda com la doctrina Chocobar, prenent el nom del policia Luis Chocobar, i recentment ha estat suspesa amb el canvi de govern. Això, no obstant, no ha motivat pel moment que les víctimes, moltes d’elles provinents dels sectors socials més vulnerables, confien de colp i volta en la seguretat pública del país. Finalment, la majoria de successos que són denunciats per la marxa nacional es remunta a un període anterior a l’entrada en vigor de la doctrina.

El transfons de la qüestió rau sempre en la identificació dels perfils de les víctimes i els victimaris. Les primeres són aclaparadorament jóvens, moltes no tenen més de 20 anys, i procedixen d’orígens humils. Els segons, els victimaris, integren un gruixut sistema institucional que va des de les comissaries de barri fins a la mateixa Casa Rosada, la seu presidencial, i des dels quatre peronismes detallats per l’escriptor Alejandro Horowicz fins al neoliberalisme més elitista de l’expresident Macri. Tot això amanit amb un còctel d’inflació permanent, precarietat laboral i una corfa insalvable entre la població més rica i la més empobrida.

Per l’avinguda 9 de Julio

Encara no hem eixit cap a l’avinguda 9 de Julio que apareix Mirta Baravalle, la Madre de la Plaza de Mayo més longeva en l’actualitat –95 anys–. Prima, guapa i amb el mocador blanc ple de consignes, Mirta se situa a la capdavantera de la manifestació el temps just per a rebre l’abraçada d’assistents que l’admiren i per a cantar una de les consignes més repetides a l’Argentina des de fa dècades: “Ya vas a ver, las balas que vos tiraste van a volver”, l’acompanyen els centenars de persones allà congregades. Mirta, qui com totes les Madres abraça el kirchnerisme des que el president Néstor les reconeguera per primera vegada en democràcia, coneix millor que ningú les llàgrimes de les famílies que han perdut els i les seues jóvens a mans de la policia. Amb una diferència, clar: ella mai sabrà on va anar a parar el cos de la seua filla, Ana Maria Baravalle, desapareguda el 26 d’agost de 1976 quan estava embarassada, mentres que els cossos dels actuals reprimits, de pràcticament tots, sí que han aparegut.

Travessar l’avinguda, la segona més ampla del món, és lent i necessita de l’ajuda de diverses patrulles que controlen el pas dels vehicles privats i dels busos urbans. A ull de càmera, el color bordeus de les camisetes dels agents informa de la seua pertinença a la policia metropolitana de la ciutat autònoma, cos que quatre anys arrere es va assimilar a la policia de l’Estat, la Federal, a proposta de l’exministra de Seguretat macrista Patricia Bullrich. L’objectiu de fusionar les dos forces de seguretat era lluitar contra el narcotràfic i combatre l’enquistada corrupció que hi continua havent en tots els àmbits de l’administració pública, segons van explicar fonts oficials.

En el moment de la marxa, no obstant, la postal se’ns dibuixa molt més paradoxal que les purgues internes i els recels polítics que van motivar la unificació de les dos policies. A peu de carrer i lluny dels despatxos, el que realment succeïx és que els agents, tots ells

hòmens, s’encarreguen de garantir a la població civil l’exercici del dret a la protesta recollit en els articles 14 i 32 de la Constitució argentina alhora que estos mateixos manifestants els acusen a ells, de viva veu i sense bàlsams, d’incomplir l’article 18 del mateix text, segons el qual queden prohibides les condemnes sense juí previ i la pena de mort.

Nahuel, Diego, Alan, Santiago, Cristopher Damián...

La veu al megàfon de Julia Torres conviu amb les llàgrimes de la mare de Nahuel Hormachea, de Diego Cagliero, d’Alan Córdoba... També amb la memòria de Santiago Maldonado. Cristopher Damián Torres, el fill de Julia, va ser assassinat fa dotze anys, el 2008, en el barri de La Victoria, pertanyent a la ciutat metropolitana de Moreno. Presumptament acusat d’haver comés un delicte de furt, el jove Torres va ser disparat pel policia Luis Óscar Ayunta i va morir en els braços de sa mare, en ple carrer. En el mateix període es va registrar l’incident que va acabar amb la vida de Nahuel Hormachea, de 17 anys, en la població d’Hurlingham. Segons es va fer públic amb les declaracions de l’agent pretesament responsable, Hormachea podria haver causat un incident en un supermercat que li va valdre el juí immediat d’una nou mil·límetres dins del mateix establiment. Quasi idèntic procediment que es va seguir amb Diego Cagliero, en el municipi de Martín Coronado, que va ser tirotejat a l’eixida d’una botiga d’on hauria intentat emportar-se algun producte.

Alan Córdoba, per contra, va morir arran d’un escabrós succés en la comissaria on romania detingut juntament amb altres jóvens. Tal com va afirmar sa mare durant la investigació judicial del que es va acabar coneixent com la massacre de Pergamino: “A les 18:26 de la vesprada em va arribar un missatge del meu fill que deia ‘Mama, vine ràpid que la policia ens mata’”. A partir d’ací uns aldarulls sumats a un incendi del qual no s’ha esclarit l’origen van causar la mort de set dels detinguts, entre ells Alan, a l’interior del centre policial.

El de Santiago Maldonado és un altre tipus d’exemple paradigmàtic dins dels casos de repressió recents per part de l’Estat argentí. Activista pro drets del poble maputxe, Maldonado va desaparéixer el 17 d’octubre de 2017 a l’edat de 28 anys en la zona meridional de Cushamen. Després de dies de busca el seu cos va

ser trobat sense vida en el riu Chubut i l’autòpsia va determinar l’ofegament com a causa de la mort. Precisament Maldonado havia denunciat els abusos que la població maputxe resistent continua patint per part dels governs de Xile, a l’Araucania, i d’Argentina, a la Patagònia, que periòdicament llancen ofensives polítiques o empresarials per a fer-los fora de les seues terres.

Els fonaments de la repressió

Les suposades pràctiques policials que rebutgen els milers d’assistents a la marxa no responen a cribatges

LA REPRESSIÓ VA DIRIGIDA A REFORÇAR UN MODEL ECONÒMIC NEOLIBERAL

ètnics i culturals –atés que els qui protesten són tant descendents europeus com indígenes–, sinó més aïna a qüestions d’origen social i generacional. Els casos de gatillo fàcil es registren en la perifèria metropolitana o en ciutats mitjanes i la jove edat de les víctimes ens convida a fullejar el treball del sociòleg i doctor en Ciències Socials per la Universitat de Buenos Aires, Daniel Fernstein, qui ha dut a terme diversos estudis sobre els genocidis.

(Fondo Cultura Econòmica, 2007) analitza la violència contra sectors poblacionals, especialment els jóvens, com a política real de regulació i control de la societat. Fernstein parla d’esta espècie de “genocidi reorganitzador que es proposa transformar les relacions socials a l’interior d’un Estat-nació preexistent”, a diferència del genocidi colonialista o postcolonial, “i que aconseguix alterar els seus modes de funcionament social”. L’autor afig que esta gestió facilita la imposició d’un determinat model econòmic, normalment agroexportador i basat en les grans rendes, i facilita la supressió de la resistència social i la mediació sindical i obrera.

En l’actualitat, tot i que part de les organitzacions que denuncia la repressió tendix a votar esquerres –peronisme evolucionat en kirchnerisme–, l’anàlisi de les xifres evidencia que les preteses males praxis policials i la violència estatal es produïxen amb tots els governs. És curiós el perfil de l’anterior ministra de Seguretat, la mencionada Patricia Bullrich, que va ser acusada d’aplicar polítiques molt contundents contra la població presumptament subversiva quan precisament els seus orígens polítics els trobem en una organització armada comunista i paramilitar dels 70, els Montoneros. El llibre Patricia. De la lucha armada a la Seguridad (Espejo de la Argentina, 2019), del periodista Ricardo Ragendorfer, és un més que recomanable text per a entendre no només la gestió d’esta política al front del ministeri, sinó també alguns dels episodis més controvertits de la història recent del país.

Ara mateix, amb els col·lectius socials organitzant ja la sexta marxa nacional del proper agost, tot apunta que l’actual ministra de Seguretat del nou govern d’Alberto Fernández, Sabina Frederic, ha volgut fer un gest d’aproximació a les famílies anunciant una revisió del cas de Santiago Maldonado i considerant que en el procés hi hagueren responsabilitats policials. A més, va ser ella mateixa al càrrec del ministeri l’encarregada de derogar la doctrina Chocobar. Amb tot, pareix que les càrregues no seran tan senzilles d’eradicar en una de les democràcies amb una percepció de la corrupció més elevada del món, d’acord amb les dades que anualment fa públiques Transparency International.

Una plaça de Mayo tancada al poble

Per primera vegada en cinc anys la marxa del 27 d’agost no finalitza davant de la Casa Rosada per orde expressa de Macri, qui des de l’inici del seu mandat tancà tot el perímetre de manera permanent per a evitar un contacte tan directe amb les marxes populars periòdiques dels sindicalistes i les Madres. El que fora president fins al passat octubre va marcar així una distància amb el poble que ni tan sols el polèmic exmandatari Fernando De La Rúa havia sigut capaç d’aplicar, veient-se obligat a eixir de la casa presidencial en helicòpter per tal d’esquivar la pressió popular durant el corralito de l’any 2001.

En conseqüència, això interromp la tradició reivindicativa feta a la plaça de Mayo i la Casa Rosada, l’espai per excel·lència dels moviments populars a Argentina des que milers d’obrers i sindicalistes marxaren per l’alliberament de Juan Domingo Perón en 1945. Dècades després van ser les Madres les encarregades de prendre la plaça per tal de visibilitzar la desaparició de les seues filles i fills, amb uns actes reivindicatius que actualment encara es duen a terme cada dijous per la vesprada amb la desena d’elles que continua amb vida.

Al capdavall, l’organització de la marxa nacional contra el gatillo fàcil no té més remei que llegir els manifestos i recordar les víctimes a l’altre extrem de la Casa Rosada, un lloc que no interromp la rutina presidencial. Com en cada marxa argentina pels desapareguts, cada particular o grup organitzat entona els noms de les seues víctimes per tal que tot el món, ràpidament, puga cridar ben fort: “¡Presente!”. És la manera que tenen de superar el tràngol apropant l’esperit de la persona finada a una realitat que clama pel seu record. El so de les murgues, encara latent, s’encarrega d’amplificar el missatge dels que ja no estan.

☛ EMMA ZAFÓN (Llucena, 1987) és periodista i ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació. Actualment treballa en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona i ha publicat recentment la novel·la La vedette.

This story is from: