Page 1

Lemúria – gener 2017

repressions

gener 2017 Lemúria 0

núm. 5


Lemúria – gener 2017

Editorial

T

é una lògica passar de la temàtica de refugis a la de repressions? Probablement sí. En tot cas, és un salt que donem conscients que algunes temàtiques s’encadenen: alguns dels textos inserits en el passat números podien perfectament encaixar en aquest, i a la inversa. Potser perquè sobreviure en condicions difícils imposa una necessitat de contenció emocional en els éssers que les pateixen per tal de poder sobreviure. Repressions, novament de manera deliberada, és un títol que evita definir l’àmbit estricte en què es poden desenvolupar, tant hi cap el marc íntim com l’extern, l’individual com el col·lectiu, l’aspecte psicològic com el social, i dins d’aquests el tractament pot abraçar des de vessants polítics o jurídics a purament personals. Comencem el número des d’un caire general, en unes aproximacions sociopolítiques que es refereixen al règim franquista, tractada des del punt de vista de l’aparell repressor de l’Estat sorgit de la Guerra Civil, amb dos afegits podríem dir que sectorial i col·lateral del mateix règim: la que es refereix al col·lectiu femení, i la que va desencadenar com a conseqüència en l’estat veí, el francès, un aspecte poc conegut encara que dotat ja d’una considerable bibliografia. Un emotiu article de Mar Joanpere sobre un cas singular d’aquesta repressió, el del militant comunista Cipriano Martos a les darreries del règim, avui d’actualitat per la iniciativa de la justícia argentina de reobrir-lo, ens endinsa cap a terrenys més privats. Després que Rosa Isabel Gumbau ens ofereixi una narració basada en un cas real de venjances i conflictes que es remunten també a la Guerra Civil, i que Josep Manel Vidal ens parli de la situació del català al País Valencià com a paradigma de la repressió cultural de tot un poble, donem aire a les creacions literàries i teatrals, que així ens van derivant cap a visions més intimistes, i de vegades sorprenents o inesperades, de la conducta repressiva, o autorepressiva, que sorgeix de l’elaboració dels nostres col·laboradors. Com justament esperàvem. Aquesta és, a la fi, la nostra fita, la de contemplar la realitat des de nous angles, des de noves formes d’apropar-s’hi i de reflectir-la. Creiem honestament que ho hem aconseguit en aquest número. Esperem que també a vosaltres us ho sembli així.

Lemúria 1


Lemúria – gener 2017

Lemúria #5

Lemúria 2

3

La repressió organitzada del règim franquista / Miquel Mur

23

La repressió de les dones en el règim franquista / Gemma Gil Aris

18

La repressió als camps de concentració dels refugiats espanyols a França / Eduard López Mercadé

29

El licor de la veritat que féu explotar el silenci / Mar Joanpere

35

El màuser / Rosa Isabel Gumbau i González

38

El silenci com a instrument d’extermini / Josep Manel Vidal

41

He d’anar-me’n. de conflictes i decisions que capgiren la vida / Helena Bonals

45

Blanca desvelada, el fantasmes generacionals d’Alejandra Jiménez Cascón / Eduard López Mercadé

48

Història, una relectura / Miquel Mur

51

Tu, quieta aquí! / Raquel Estrada Roig

53

Lliure albir / Sílvia Armangué

57

La terra clama / Conxita Jiménez

59

3 poemes / Joan-Lluís Sagués

61

2 poemes / Sílvia Armangué

63

L’oncle Eumolp / Andreu Loncà i Loncà

67

Decidme cóm es un árbol / Marcos Ana


Lemúria – gener 2017

LA REPRESSIÓ ORGANITZADA DEL RÈGIM FRANQUISTA Miquel Mur

L

a fi de la Guerra Civil espanyola que es va iniciar amb l’aixecament militar del 17 de juliol de 1936, encapçalat per diversos alts oficials, acabaria amb la Segona República a l’any 1939. La propaganda oficial del règim guanyador, que hem passat a conèixer com a franquista, ja que va ser el general Franco el que assumiria tot el poder, primer de la direcció de la guerra des del bàndol sublevat, i Lemúria 3

després del nou règim polític que instauraria, va propagar que havia acabat amb un Estat marxista o anarquista, il·legítim per tant, i havia així instaurat una llarga etapa de pau i prosperitat que s’allargaria gairebé quaranta anys. La realitat és que aquesta instauració no va ser pacífica, i sí feta sobre la base d’una profunda i llarga repressió de la població, tant de la que havia


Lemúria – gener 2017 lluitat del bàndol republicà com de la civil que es va considerar desafecta al règim. Per fer això, van valer-se en primer lloc de la repressió directa i indiscriminada que van usar en els primers moments d’ocupació de les terres que anaven conquerint els exèrcits anomenats nacionals. Resultava això d’una pràctica general de càstig que basava la seva activitat en la implantació d’una delació generalitzada i perseguia davant de tot el sotmetiment de la població per la difusió del terror.

definiria el falangista català José Maria Fontana els fets que escapaven, segons ell, a una liberación de Catalunya força assenyada. Fontana es referia sobretot a la zona de Lleida, on diversos treballs, com el detallat estudi de Mercè Barallat, han parlat d’un mínim de 500 executats sense consell de guerra, entre la capital i municipis com Almacelles o Alpicat.

Però en un segon terme, a través de la promulgació d’ unes lleis basades, primer, en aspectes militars i, després, en aspectes repressius. Això va anar acompanyat de la el nou règim va creació d’un nou sistema procurar revestir-se judicial que va anar d’una aparença de apareixent des del mateix legalitat i per a tal fi va juliol del 1936, sotmès a bastir tot un entramat l’autoritat militar. És el legal que pretenia que es va conèixer com a arrasar la legalitat diferents auditories de republicana guerra, que van anar establint-se en diferents ciutats.



A diferència d’altres indrets com Mallorca, on el cop d’estat va triomfar des del primer moment, a Catalunya la repressió directa va ser més atenuada, ja que l’existència de la frontera va permetre l’èxode de milers de persones directament implicades amb la legalitat republicana, que podrien haver estat objecte de les liquidacions sistemàtiques sense cap forma judicial o legal habituals en altres territoris conquerits per les tropes franquistes, o com va passar amb València, que en caure amb posterioritat va deixar atrapat un gran nucli de resistents que tenien la frontera bloquejada i no van poder escapar per la via marítima més que en una petita part.



Tot i així, alguns estudis han documentat una amplitud en les execucions incontrolades certament no menyspreable, o simplement reduïble a algunos lunares, com Lemúria 4

A Catalunya, l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació es va establir primer a Lleida, quan va ser ocupada la ciutat l’abril de 1938. Amb la caiguda de la capital catalana l’Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar es va instal·lar al Palau de Justícia de Barcelona, el mes de gener de 1939. Ja des de novembre de 1940 es traslladà a l’edifici del Govern Militar. Era l’òrgan que centralitzava la justícia militar de Catalunya, encara que l’acte del consell de guerra es podia fer a qualsevol lloc de la regió militar i, un cop conclòs, s’enviava a l’Auditoria de Guerra per a la tramitació i execució de la sentència.


Lemúria – gener 2017

Amb el temps, es crearien auditories a Girona i Tarragona –que comprenia aquesta província i la de Lleida–.

L’APARELL JURÍDIC DE REPRESSIÓ FRANQUISTA

LA

La primera eina jurídica de clara tendència repressiva de la que es van dotar els militars alçats va ser el ban de declaració de l’estat de guerra publicat al Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de España del 30 de juliol del 1936, que es mantindria vigent fins l’any 1948. En el ban es detallaven els delictes que quedarien sotmesos a la jurisdicció de guerra i sobre els que s’actuaria per procediment sumaríssim. Eren un gran nombre de delictes, que anaven de l’agressió, injúria o amenaça al personal militar, fins a la rebel·lió, la propaganda subversiva, la vaga, la realització de reunions, etc , a més de tots els compresos al Codi Penal Lemúria 5

ordinari sota l’epígraf de “delictes contra l’ordre públic”. A la pràctica suposava deixar qualsevol acte punible en mans de la justícia militar. I no solament això: en tota l’articulació jurídica del nou règim, es partia de considerar il·legal tot acte que anés en contra de la nova llei encara que hagués estat emparat per la legalitat republicana. És a dir, es van dictar normes penals amb efecte retroactiu, veritable aberració jurídica en els sistemes judicials moderns. Encara més, es va arribar a considerar com a delicte de rebel·lió el de la il·legítima resistència a la sublevació militar de juliol de 1936, en una determinació que bé podria considerar-se el súmmum del cinisme o el sarcasme. Immediatament, ja per decret d’1 de novembre de 1936, es va establir que a les ciutats ocupades es crearien consells de guerra permanents que jutjarien amb un procediment sumaríssim encara més abreujat,


Lemúria – gener 2017 anomenat sumaríssim d’urgència. A més, el 5 de juliol de 1938 es restablia la pena de mort . D’altra banda, es va adaptar el Codi de Justícia Militar vigent el mes de juliol de 1936 fins que un nou Codi de Justícia Militar va ser promulgat per llei el 17 de juliol de 1945.

Una xifra total de persones sotmeses a consells de guerra per a Catalunya no ha estat possible de ser calculada, però se sap que a Tarragona van passar més de 5.300 persones per aquests judicis sumaríssims –al voltant del 15 % de la població-, i s’ha estimat oficialment que més de 3.300 persones serien executades a Els consells de guerra que es van fer tot Catalunya com a resultat dels durant la guerra i els anys esmentats judicis –o simulacres de immediatament posteriors se judici-, tot i que estudis recents han centraven en tres delictes tipificats revisat les xifres clarament a l’alça. A pel Codi de Justícia Militar: el de tot Espanya, s’ha estimat rebel·lió o adhesió a la en prop de 50.000, als rebel·lió militar, el d’auxili quals s’haurien de sumar per cometre la rebel·lió més de 100.000 habitual que militar i el d’excitació a la era afusellaments durant la els rebel·lió militar. Hi havia s’efectuessin guerra. anomenats també el delicte de traïció, sumaris o Un altre element del que es va aplicar als sumaríssims militars professionals que col·lectius, en què ni tan sistema jurídic cabdal se salvava per a tal fi va ser la van mantenir-se fidels a la sols d’una promulgació de la Llei de República. Ben entès, la l’aparença jurisdicció militar observació detallada de Seguretat de l’Estat de 29 s’estenia a bastament la causa. de març de 1941, que sobre la població civil, reformava el Codi Penal fins a fer esdevenir la en relació als delictes justícia un patrimoni contra la seguretat de exclusiu de l’aparell l’Estat, associació i militar, que va promoure propaganda il·legal, i que l’eficàcia i la rapidesa en les naturalment reservava aquests actuacions judicials abans que delictes als tribunals militars en qualsevol tipus de garantia. No tenien consells de guerra sumaríssims. No cap tipus de garantia real a favor dels seria fins a la promulgació de la Llei encausats. La defensa s’encomanava a 154/1963 sobre la creació del Jutjat i un oficial, normalment de baixa Tribunals d’Ordre Públic (TOP) que graduació i sense coneixements els delictes d’associació, reunió, jurídics, i la pràctica de les proves era manifestació i propaganda es van quasi inexistent. Fins i tot era passar a aquest tribunal polític penal. habitual que s’efectuessin els sumaris Va ser aleshores que l’exèrcit va anomenats sumaríssims o col·lectius, deixar de tenir el monopoli de la en què ni tan sols se salvava política repressiva del règim l’aparença d’una observació detallada franquista, però encara van quedar de la causa. adscrits als tribunals militars els





Lemúria 6


Lemúria – gener 2017

delictes relacionats amb la lluita armada. Encara poc abans de la mort de Franco, va realitzar-se al Govern Militar de Barcelona un dels darrers procediments sumaríssims que es van realitzar a l’Estat, el fet contra Juan Paredes Manot, “Txiqui”, acusat de terrorisme i condemnat a mort i afusellat el 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola del Vallès. D’altra banda, el funcionament del TOP –amb seu a Madrid- diferia poc dels consells de guerra, solament que els jutges no eren militars i els processats podien triar l’advocat defensor. Les investigacions i detencions eren competència de la Lemúria 7

Brigada-Político Social, un cos especial que depenia directament del governador civil i del ministeri de Governació. Realitzava tota mena de seguiments i escoltes telefòniques o controls de la correspondència privada, i les seves detencions eren indefinides. Era sistemàtica la pràctica de tortures físiques i psicològiques abans que els detinguts passessin a disposició judicial. La major part dels delictes que va abordar el TOP van ser contra la seguridad interior, per associació il·lícita o propaganda il·legal. Després d’haver incoat més de 22.500 procediments, el TOP va ser suprimit


Lemúria – gener 2017 el gener de 1977, amb la llei de la Reforma Política i la creació de l’Audiencia Nacional.

resolgués positivament, els permetia reintegrar-se als seus respectius llocs de treball. Juntament amb les declaracions jurades solien afegir-se Actualment, i després d’anys de els informes de la Prefectura negociacions i treballs preparatoris Provincial de la FET i les JONS, de la entre el Tribunal Militar Territorial Policia o dels organismes on cada Tercer de Barcelona, l’Arxiu Nacional funcionari estava destinat, i un de Catalunya i el Departament de interrogatori que constava de 21 Governació i Relacions Institucionals preguntes fixes, com per exemple la de la Generalitat de Catalunya, es número 3, en què es poden consultar demanava la filiació degudament les política i sindical; la documentacions derivades número 12, on es Una altra pota de la de tots els consells de guerra demanava si havia repressió desplegada que van dependre de l’antiga format part d’algun pel nou règim Auditoria de Guerra de batalló de milicians; la franquista va ser la l’extingida IV Regió Militar. número 16, que depuració dels Entre aquesta documentació demanava quines funcionaris figuren els processos a persones eren les més persones tan conegudes com d’esquerres del seu el president de la departament i que Generalitat Lluís Companys i expliqués què en sabia Jover, Jordi Pujol i Soley, d’elles. També era decisiva la número Gregorio López Raimundo, Josep Irla i 20, en què es demanaven testimonis Bosch, Joaquim Folch i Torres, que poguessin avalar la seva actuació. Nicolau Casaus de la Fuente i Jené o No comptar amb avals era sempre un Salvador Puig Antich, o bé persones element en contra de gran pes. El jurídiques com les revistes jutge instructor prenia una resolució “Ajoblanco”, “Interviú”, “El Papus” o que enviava a l’Auditor de Guerra per els diaris “El Noticiero Universal” o a la seva ratificació, i en aquells casos fins i tot “La Vanguardia”. en què veia indicis de responsabilitat criminal, ho feia saber a l’Auditor de civils, per tal d’acomodar Guerra per si considerava oportú l’Administració al seu ideari. Tots els l’obertura de sumaríssim ordinari o funcionaris civils, ja depenguessin de d’urgència. l’administració estatal, provincial o





municipal, van ser obligats a presentar davant jutjats especials, dependents de l’Auditoria de la IV Regió Militar, una declaració jurada sobre les seves activitats abans i després del 18 de juliol de 1936. A aquests funcionaris se’ls obria un expedient personal que, cas que es Lemúria 8

EL SISTEMA PENITENCIARI

El sistema penitenciari durant els primers anys del règim franquista era una lògica extensió de l’estructura


Lemúria – gener 2017

repressiva del seu ordenament jurídic. Ja a partir de la primavera de 1937 es van establir diverses disposicions per crear diferents figures de camps de detinguts per a mantenir l’elevadíssim nombre de presoners. Camps de concentració, dipòsits de transeünts o presons, van albergar una població que creixia de forma desmesurada amb l’avanç de l’exèrcit franquista. S’estima en prop de 500.000 els detinguts mentre va durar la guerra, mentre que en el bienni 1939-1940 es dictarien més de 300.000 sentències de presó. A Catalunya, fins al 1942, es van crear almenys setze camps, repartits en ciutats com Barcelona, Reus, Figueres, Lleida o Cervera. De fet, els camps de detinguts conformaven un sistema destinat a acollir soldats capturats i evadits del bàndol republicà . Eren centres de detenció de caràcter extrajudicial, sotmesos a administració militar. La Lemúria 9

seva principal funció va ser classificar les persones recluses per tal de determinar-ne les responsabilitats polítiques i criminals, decidir després el seu destí, i alhora eren una eina de càstig i eventualment de reeducació. Les condicions de vida eren profundament severes. Dins els camps, els presos podien ser classificats en tres categories. Els considerats afectos (identificats amb la lletra A) eren deixats en llibertat. Si estaven en edat militar o formaven part de lleves mobilitzades, eren reclutats al bàndol nacional i es reincorporaven a files. Els que eren classificats com a desafectos leves (lletra B), als quals no se’ls atribuïren càrrecs ni responsabilitats socials o polítiques, eren retinguts i se’ls enviava durant un temps indeterminat a fer treballs forçats en batallons. Era el cas de la majoria dels presos. Transcorregut un temps no inferior a quatre o sis mesos, en cas


Lemúria – gener 2017 que es rebessin denúncies o informes avals. Per descomptat, no existia la desfavorables eren deixats en presumpció d’innocència en favor del llibertat provisional. Tot i així, com detingut. que el nou règim no reconeixia el Aviat l’excessiva concentració de temps prestat a l’exèrcit de la reclusos va forçar el propi règim a República, eren cridats novament a prendre mesures que permetessin files per fer el servei militar. El tercer una descongestió. Però es va aprofitar grup corresponia als qui havien aquest procés per treure partit de la comès desafección grave. Identificat mà d’obra reunida en presons i amb la lletra C, aquest col·lectiu camps. Es va crear així el sistema de incloïa dirigents polítics i redempció de penes pel sindicals i personalitats treball, impulsat pel contràries al Movimiento. jesuïta José Agustín Els que hi eren classificats Les anomenades Pérez del Pulgar, i el eren posats a disposició de comissions o tribunals Servicio de Colonias les autoritats judicials, se’ls de classificació eren les Penitenciarias enviava a presó i acabaven encarregades d’agrupar Militarizadas o de afrontant consells de els presoners en les tallers penitenciaris guerra per rebel·lió militar diferents categories que se’n derivà. També o altres delictes, que podien es van crear un nombre comportar la pena de mort. avui desconegut encara Hi havia encara un quart de batallons de grup, els afectos dudosos treballadors, integrats (Ad), format per captius procedents per soldats de l’exèrcit republicà de territoris que encara no havien prèviament classificats, tots integrats estat ocupats, els quals –mentre no en un sistema de treball forçat que bé fossin definitivament classificatspodria qualificar-se de treball esclau, eren retinguts i enviats a batallons de l’existència del qual encara avui no és treballs forçats. prou coneguda. A partir del 1940 es van aplicar àmplies mesures de llibertat condicional i a partir del Aquests organismes eren els que 1945 van arribar les mesures de recollien informacions sobre els gràcia que el Govern dictà amb una antecedents de cadascú. Per obtenir certa regularitat. dades, s’adreçaven a les noves autoritats dels municipis d’on No obstant, es van mantenir les procedien, per tal que enviessin mesures d’allunyament , i amb la informes sobre la conducta i els creació el 1943 del Servicio de antecedents polítics i socials dels Libertad Vigilada s’obligava als detinguts. Aquests podien sol·licitar alliberats a presentar-se informes favorables a les autoritats periòdicament a les autoritats. franquistes locals o a persones de confiança identificades amb el Movimiento: eren els denominats





Lemúria 10


Lemúria – gener 2017

LA CAUSA GENERAL

Un altre element important en el sistema repressiu que va posar en marxa el règim de Franco va ser la Causa General. Creada per un decret d’abril de 1940, i ratificada més tard per juny de 1943, va suposar una peça clau en dos aspectes que el nou règim va considerar vitals. D’una banda, l’objectiu central que concorda amb el de la política repressiva en general: la dominació de la població a través del terror. De l’altra, i com a objecte accessori, la dominació ideològica mitjançant la propaganda, tan a nivell interior com exterior, per mirar de legitimar la sublevació militar sota el pretext d’haver-se hagut de revoltar contra un règim criminal, el que en una denominació que certament va aconseguir imposar no poc va titllar de roig. La mateixa explicació oficial d’aquesta eina és il·lustrativa:

Lemúria 11

La Causa General, creada por Decreto de 26 de abril de 1940, ratificado por el de 19 de junio de 1943, atribuye al Ministerio Fiscal, subordinado al Ministerio de Justicia, la honrosa y delicada misión de fijar, mediante un proceso informativo fiel y veraz para conocimiento de los Poderes públicos y en interés de la Historia, el sentido, alcance y manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de las fuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente contra la existencia y los valores esenciales de la Patria, salvada en último extremo, y providencialmente, por el Movimiento Liberador. En el cumplimiento de su misión, la Causa General que reviste carácter exclusivamente informativo ejerce sus funciones investigadoras en aquella


Lemúria – gener 2017 parte del territorio español que estuvo sometido a la dominación roja. Aquesta singular eina, la Causa General, va efectuar una recopilació exhaustiva d’informació sobre el que va considerar abusos i crims contra persones i béns comesos durant la guerra en les zones del bàndol republicà. De fet, es va estendre a tot tipus d’actuacions de les autoritatS, forces armades i de seguretat i en general partidaris de la República. La tasca de compilació va durar pràcticament fins als anys seixanta, de manera sistemàtica i a tot Espanya. Dirigida en primer lloc per la figura específica del Fiscal Jefe de la Causa General, va passar a mans del Ministeri de Justícia a partir de 1954. Va acumular una enorme documentació que es conserva des de 1980 a l’Archivo Histórico Nacional de España, a Madrid. Com a eina repressiva, va conduir a l’obertura de nombrosos processos judicials en contra dels que es van considerar responsables de delictes. Aquesta pràctica va durar fins a la promulgació el 1969 de la llei per a la prescripció dels delictes comesos amb anterioritat a l’1 de abril de 1939.

Lemúria 12

BIBLIOGRAFIA http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/doc uments/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf Franquisme i repressió: La repressió franquista als Països Catalans Per Pelai Pagès i Blanch “Vinieron un montón de prisioneros” LOS BATALLONES DE SOLDADOS TRABAJADORES VISTOS Y RECORDADOS POR LA POBLACIÓN DE LA MONTAÑA NAVARRA (VIDÁNGOZ E IGAL: 1939-1941) Edurne Beaumont Esandi y Fernando Mendiola Gonzalo: http://centresderecerca.uab.cat/cefid/sites/ centresderecerca.uab.cat.cefid/files/comuniI I-1.pdf La repressió franquista als Països Catalans Conxita Mir i Curcó* Universitat de Lleida http://revistes.iec.cat/index.php/CHR/articl e/viewFile/40572/40471 web de l’Associació Memòria i Història de Manresa http://www.memoria.cat/censpresos/ Document complet de la Causa general: http://www.causageneral.org/


Lemúria – gener 2017

LA REPRESSIÓ DE LES DONES EN EL RÈGIM FRANQUISTA Gemma Gil Aris

S

'han explicat algunes coses referents al període del franquisme, però encara avui resten per donar a conèixer molts episodis amagats, parlats en veu baixa i només coneguts pels afectats. Aquest és el cas de les dones i la gran repressió de què varen ser objecte, durant i després de la Guerra Civil. A l’època fundacional de l’Estat franquista, la deshumanització era

Lemúria 13

pràctica corrent. Provar sota l’aparença científica la inferioritat mental dels dissidents constituí una prioritat de l’Exèrcit, portada a terme pel comandant i psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera. Quan va començar la insurrecció de 1936 tenia 47 anys, havia participat en campanyes militars al Marroc, i durant la Gran Guerra (1914-1918) va estar destinat a l’ambaixada espanyola a Berlín, on va aprendre l’alemany, i posteriorment estaria uns anys a Barcelona.


Lemúria – gener 2017 L’any 1937 va publicar la seva obra Gumersindo d'Estella, capellà de “Eugenesia de la hispanidad y presons va justificar-se dient: "com regeneración de la raza”, producte més insensible i cruel era un, més d’un estudi que va fer en homes i afecte se'l considerava a Franco". dones presoners de l’exèrcit Havia de deixar ben clar qui manava i republicà. Gran admirador del com ho feia. nazisme i imbuït L'aparell repressor de Franco no de fervor nacionals'aturava ni davant de les dones, catòlic, demanava ni dels infants, ni davant de res. una mobilització Moltes dones torturades L'objectiu a complir era clar: per la neteja del amb destí a diferents sotmetre i controlar tota la mal representat presons van morir societat. La II República va per aquestes abans d'entrar o pocs representar per a la dona una persones dies després conquesta política i jurídica, de presoneres. Això la mà de la modernització del incloïa la país. Després de l’1 d'abril de reimplantació de 1939 el Fuero del Trabajo, la Inquisició, rígida compliria una missió totalment i austera però eficient. contrària, modificant i limitant tots El mèrit de Vallejo-Nágera va ser els avenços aconseguits. l’aportació al règim, des de la Només hem de pensar en els psiquiatria oficial i acadèmica, d’una afusellaments, continuats durant pseudofilosofia de la inferioritat i la mesos, com el conegut de les Tretze denegació social i històrica de Roses. Va ser el 5 d’agost de 1939. l’adversari polític, que justifiqués i Tretze, (en realitat van ser catorze, emparés accions, institucions i però a causa d’una confusió una de polítiques d’aïllament. En efecte, la les presoneres va anar a un altre segregació des de la infància era una presó, i va ser afusellada el dia de les mesures elementals de següent) dones joves, la més petita de l’eugenèsia. La medicina exigeix una 17 anys, acusades de causar política, el marxisme és una malaltia i l’atemptat contra el comandant només a les mans dels llibertadors Gavaldón on va morir també la seva està posar remei aquest mal. filla. Dues categories diferenciaven a les El nou Estat dictaria lleis dedicades a preses, les capturades abans i les de les dones: "l'Estat alliberarà a la dona després. Les primeres varen ser casada del taller i de la fàbrica", deia retingudes a mesura que avançaven Pilar Primo de Rivera en un discurs. les tropes feixistes, les altres a partir Cap a 1939/1940 hi havia de 1939. Totes van rebre el mateix aproximadament 30.000 dones protocol en ingressar a la presó: empresonades i unes mil van ser pallisses, tortures i vexacions. afusellades a la presó de Les Ventas.





Lemúria 14


Lemúria – gener 2017

1

Existien càstigs específics relacionats Pocs avui saben on era la presó de les amb la família de la detinguda o Corts. Envoltada de camps, en un perseguida, com tortures o rapar al casalot mig ruïnós, que havia estat zero els cabells i passejar pels carrers convent, hi conviurien totes les dones dels pobles. El 30 d'agost que anaven sent de 1938, donada la traslladades a altres massificació de dones a presons del país. Havien La repressió franquista les presons, de conrear les terres i les no reconeixia cap dret a s'incorporava com a verdures eren venudes funcionàries de presons les dones empresonades per les monges. S’hi va unes 500 monges de més produir també la de quinze ordes instal·lació dels primers diferents, repartides per tallers de confecció i ajudar a la reeducació de labors. Els anys seixanta les preses. Aquest fet, junt amb la la presó va ser venuda a uns coneguts tàctica utilitzada per l'administració magatzems de la ciutat, que hi té franquista de negar el caràcter polític encara avui un dels seus centres. Si de les preses, ha fet que en quaranta mireu bé, podeu apreciar una placa anys de dictadura no trobem ni una molt petita en una cantonada, on es fa sola anotació com a preses polítiques. esment de la presó. Sempre eren preses comunes, encara Si estaven embarassades parien que procedissin de judicis entremig de les altres preses -moltes sumaríssims. vegades a una cel·la per a cinc





Lemúria 15


Lemúria – gener 2017

2 persones hi havia cinquanta dones-. En el cas que les dones detingudes tinguessin fills i cap familiar pogués fer-se'n càrrec -molts cops el pare estava a l’espera de ser afusellat junt amb altres familiars-, eren empresonats amb la mare. Alguns nens van sobreviure, gràcies a l'esforç de les presoneres, però en general emmalaltien i morien al cap de poc temps. Això va comportar la creació immediata d'un centre penitenciari específic per a mares lactants, que malauradament va donar esperança a les mares. Al capdamunt de la institució hi havia una funcionària, bastant coneguda, Maria Topete, ex combatent, soltera, funcionària de presons amb el rang de oficial. El Ministeri de Justícia va escollir un vell hotel a Madrid que seria la presó de Dones Lactants. Era l’any 1940. En un informe oficial de 1948 s’insistia que mare i fill mai eren separats. La realitat era una altra. Maria Topete va instituir mètodes coincidents amb els arguments del psiquiatre Vallejo Nágera. Les preses que van passar pel centre van Lemúria 16

conèixer la separació, la desesperació i l'ultratge, en molts casos amb el resultat final de la mort dels seus fills i d'elles mateixes. Preses i nens dormien en dependències separades, durant el dia no podien seguir els horaris d'alletament, sols podien estar una hora diària amb els nadons, que eren dipositats en bressols al jardí, sense cap mena de protecció, plogués, nevés, sota el sol o exposats al vent. En aquestes condicions morien majoritàriament per diarrees, sense que ningú els atengués. Qualsevol intent de les mares per apropar-se era motiu de càstig en una gàbia. El 30 de març de 1940, una ordre del Ministeri de Justícia va establir "que las reclusas tendrán derecho a amamantar a sus hijos y a tenerlos en su compañia en las prisiones hasta que cumplan 3 años". A partir d'aquí molts nens van ser separats de les seves mares i mai més es va saber d’ells. El mes d'abril del 2011, la periodista Ana Maria Pascual, a Interviu, apuntaria que tot era una


Lemúria – gener 2017 trama ordida entre les monges, metges i llevadores, que mitjançant una xarxa molt ben preparada redistribuïa els menors en altres llars, a canvi de donacions econòmiques. Podria omplir pàgines i pàgines amb les investigacions que en el seu moment vaig fer, però crec que es pot cloure amb les paraules de Nawal-alSadawi sobre la seva experiència com a presonera al seu país: “ Vaig comprendre que a la presó les tortures no són les reixes, ni els grans murs, ni las picades dels insectes, ni la fam o la set, ni els insults o les pallisses. La presó és incertesa. I la incertesa és la pitjor de les tortures.

La incertesa aniquila l’intel·lecte i el cos”(1)

(1) Nawal-al-Sadawi: Memorias de la cárcel de mujeres. Ed Horas y Horas, Madrid, 1995

3

Fotografies: 1. Preses que van ser executades del 1939 a 1943 a la presó de Las Ventas de Madrid 2. Maria Teresa Topete a la presó de mares lactants 3. Les 13 roses de la presó de Las Ventas (1939)

Lemúria 17


Lemúria – gener 2017

LA REPRESSIÓ ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ DELS REFUGIATS ESPANYOLS A FRANÇA Eduard López Mercadé

É

s ben coneguda la terrible realitat dels camps de concentració alemanys durant la II Guerra Mundial, on, entre d’altres, van ser massacrats milers de republicans espanyols, principalment en el tristament cèlebre camp de Mauthausen. També comença a obrirse pas el llargament silenciat món concentracionari espanyol, on van anar a parar i en molts casos deixar la vida molts espanyols que no van Lemúria 18

poder fugir després de la caiguda de la II República. També s’ha parlat, menys, de la col·laboració de les autoritats franceses amb les nazis, especialment pel que fa a la deportació de jueus, gitanos i rojos espanyols. Però és molt menys conegut el món concentracionari francès, tret de les imatges dels camps –eufemisme autèntic- d’Argelers i similars que van


Lemúria – gener 2017

acollir en un primer moment l’onada migratòria dels que fugien de la victòria de l’exèrcit de Franco, en especial amb la caiguda de Catalunya el febrer de 1939. S’ha estimat en mig milió de persones el total d’exiliats que va provocar aquest èxode. Encara que en un primer moment el govern francès,

Lemúria 19

aleshores presidit pel radical Édouard Daladier, va declarar que estava tot preparat per a l’acollida, la realitat és que res no estava previst. Tot, llevat d’una cosa: el servei d’ordre. Unitats militars, entre elles els fusellers senegalesos que molts refugiats recordarien després amb terror, van garantir des de l’inici que els refugiats es mantindrien desarmats i pacificats


Lemúria – gener 2017 dins les línies de filferrades disposades a corre-cuita per elles mateixes. Els republicans catalans i espanyols que havien creuat el caòtic pas de la frontera d’aquelles dies, assetjats i percaçats per l’aviació franquista, amb l’única il·lusió de ser rebuts com a herois per la França mirall de la llibertat, van comprovar de seguida que se’ls rebia amb prevenció, i més aviat amb hostilitat, que aviat degeneraria en un tracte autènticament cruel. França ha oblidat durant dècades aquest negre aspecte de la seva Història, fins i tot negant-se a reconèixer l’aportació dels republicans espanyols a la resistència contra la invasió nazi, però darrerament alguns testimonis han fet justícia a la realitat tràgica que va suposar l’actitud repressiva de les autoritats franceses envers aquells refugiats, que va costar la vida a

Lemúria 20

centenars o milers d’ells. Una repressió que, val a dir, va trobar-se amb la indiferència, quan no l’oberta hostilitat, d’una majoria de la població francesa, poc motivada per a l’acollida d’una potencial competència en mà d’obra o recelosa de la fama de revolucionaris incorregibles dels rojos espanyols. Vet aquí com els presentava el diari “L’Action Française” el 7 de febrer de 1939: “anem a hostatjar 150.000 milicians, la qual cosa suposa 1,5 milions de francs al dia. Bonica manera de restaurar l’economia francesa! Entre aquests acabats d’arribar, els que temen a Franco: els fems de l’anarquia mundial”.Forçat per l’èxode massiu, el govern Daladier acabava d’obrir les fronteres, mentre es preparava per a un reconeixement del govern de Franco que arribaria només unes setmanes després.


Lemúria – gener 2017 L’UNIVERS DELS CONCENTRACIÓ

CAMPS

DE

podrien salvar-se els que tinguessin avaladors poderosos: els alts càrrecs republicans, la direcció dels partits comunistes acollits per l’URSS, persones amb avaladors acceptats pel règim francès o que acreditessin mitjans de vida suficients. A la resta se’ls aplicaria sense pietat la llei de maig de 1938, segons la qual entraven en la categoria d’estrangers indesitjables i se’ls considerava, en conseqüència, un perill per a la seguretat nacional i se’ls derivava cap als camps d’internament, on serien objecte d’una vigilància permanent.

En un primer moment, el govern francès es va concentrar a intentar fer retornar com més gent possible a l’altra banda de la frontera, per la qual cosa no va dubtar a secundar la campanya enganyosa sobre mesures de gràcia i clemència que partia del nou règim franquista. Els que no ho van acceptar, van seguir destinacions diverses. Pel que fa a la població civil, dones i infants, va procedir a evacuarlos a l’interior de França, bàsicament per ferrocarril, a llocs molt diversos i en condicions també variables. Ben aviat s’aniria desplegant el S’estima en un total de 114.000 conjunt de camps. La principal persones les així evacuades, preocupació del de les quals a penes la govern de Daladier va meitat van esdevenir ser en tot moment que finalment refugiades la càrrega econòmica La xarxa de camps es va estables al llarg de setantaque suposaven els concentrar al sud, i més un departaments. Pel que fa refugiats fos la menor particularment al llarg als combatents, les possible, però el cert dels Pirineus, sovint en alternatives que els van és que el tresor de la les terres més oferir van ser: o l’ingrés en República, com també inhòspites. la Legió estrangera per als les aportacions de milicians que havien estat distintes desarmats sense organitzacions de contemplacions ni solidaritat contraprestacions, o els camps de internacional, van ser objecte d’una concentració, en principi depredació massiva. Cal afegir les eufemísticament denominats confiscacions del material militar, d’acollida. Una tercera via, l’emigració logístic i també sovint personal de a tercers països, va estar sempre molt què van ser objecte els refugiats en el limitada, ja que només Mèxic, en pas de la frontera. particular, i algun altre país Segons ha calculat Javier Rubio, la llatinoamericà com Argentina, Xile i la distribució a mitjan febrer als República Dominicana, van promoure Pirineus Orientals era de 275.000 una extensió dels necessaris visats. refugiats internats, dels quals La gran majoria dels milicians i 180.000 al Rosselló, entre Argelers i militars optaria pels camps de Sant Cebrià –dues platges sense cap concentració, dels quals només instal·lació-, i uns altres 95.000 entre





Lemúria 21


Lemúria – gener 2017

Lemúria 22


Lemúria – gener 2017 diversos camps al Vallespir i la casos jutjats i condemnats com a Cerdanya. Es van anar bastint nous criminals de guerra. Max Aub va camps, amb instal·lacions precàries popularitzar un d’ells, el de Djelfa, am sovint realitzades pels propis interns, el poemari “Diario de Djelfa” que va i al mes de juny la població a escriure mentre hi va ser reclòs l’any Argelers-Sant Cebrià s’havia reduït a 1942. uns 20.000 internats. Als nous camps Les condicions de vida en la del Barcarès (55.000), Agde, conegut generalitat dels camps, tat a la com el camp dels catalans (25.000), i metròpoli com al nord els més petits de Bram, d’Àfrica, sempre van ser Gurs, Vernet d’Arieja i especialment dures, que Setfonts, entre d’altres, van desencadenar A la manca total es va destinar un epidèmies de malalties com d’instal·lacions, al conjunt que arribava a el tifus, la tuberculosi, la principi, molt precàries, més de 160.000 disenteria, la pneumònia, refugiats, que a finals de sempre, es va afegir una l’escorbut o fins i tot la alimentació molt juliol s’havia reduït a lepra, a més d’una plaga deficitària i unes uns 95.000. A mesura contínua de paràsits i, en condicions d’higiene que es va anar avançant alguns casos, rates que lamentables en l’organització de la eren un perill fins i tot xarxa, al llarg de l’any directament físic. Els 1939, es van dividir en homes i les dones van estar diverses categories, separats de bell antuvi, i la però no sempre les disgregació de la família va ser un condicions van millorar. Un exemple dels elements coactius que van usar és el camp de Ribesaltes (al Rosselló), les autoritats franceses per obligar els que va ser emplaçat en un lloc refugiats a retornar a Espanya o desestimat uns anys per l’Exèrcit allistar-se a la Legió estrangera. A francès per situar unitats de aquesta situació s’unia una severitat i cavalleria a causa... del seu clima un aïllament de l’exterior que extremadament rigorós. Vernet-less’imposava fins i tot amb la censura bains es destinà als interns malalts, de la correspondència i la premsa. però d’altres es van destinar a un Amb tot plegat, la salut dels refugiats, règim disciplinari: Rieucros, Le incloent lògicament l’estat d’ànim i Vernet a Arieja i el castell de per tant l’equilibri mental, va Cotlliure, el qual tenia poc a envejar a deteriorar-se molt ràpidament, les més terribles presons franquistes. provocant nombrosíssimes víctimes També es van anar bastint camps al mortals. El règim de l’administració nord d’Àfrica. Alguns van obtenir el dels camps era també en general terrible estatus de camps de particularment sever, ja que fins i tot deportació disciplinària, amb uns en els casos dels considerats de règims duríssims i administrats per restabliment, la vigilància i el control militars francesos embrutits i sàdics anaven lligats a una severa disciplina que anys després serien en alguns militar que comportava càstigs





Lemúria 23


Lemúria – gener 2017

freqüents i durs per qualsevol detall que pogués interpretar-se com a símptoma de rebel·lió. Algunes de les pràctiques que han revelat els supervivents no poden encaixar més que en la denominació de tortura. A partir de juny del 39 ja es va reconsiderar el paper dels refugiats, de competència potencial per a la mà d’obra francesa, a possible font d’explotació en treballs especialment durs. Es crearen així les companyies de treballadors estrangers. Aquestes companyies van ser un destí de sortida per a molts refugiats, i per a les reagrupacions familiars, però en altres casos les autoritats franceses no van dubtar a recórrer a la violència per obligats els interns a

Lemúria 24

unir-se a les companyies de treballadors, com en el cas del camp d’Agde. D’aquesta manera, a finals de 1940 trobem que en els camps de concentració ja només quedaven uns 5.000 internats. Aquestes companyies tenien també el control de la jurisdicció militar, i les condicions de vida no milloraven les dels camps. Es van crear sobretot en les zones muntanyoses dels Pirineus, per a les explotacions forestals i hidroelèctriques, i amb el temps també anirien a engruixir els treballs de les defenses de la Línia Maginot. Des de l’octubre també es va promoure la contractació individual en explotacions agrícoles, a demanda de patrons específics, i sota la coacció d’expulsió als qui es neguessin a


Lemúria – gener 2017 acceptar la feina, emparant-se en una decret llei d’abril.

agrupacions, per satisfer la contínua demanda de treballadors dels alemanys, i d’altres van reingressar Amb la declaració de guerra a als antics camps, que havien quedat Alemanya, la situació variaria abandonats, i que es van reobrir ara ràpidament. A inicis de 1940 tots els de nou en condicions refugiats havien d’integrar-se a les d’amuntegament ja que s’afegirien els companyies de treballadors o a jueus i gitanos fugitius dels nazis. Le l’Exèrcit francès. La participació dels Vernet i Gurs esdevindrien aleshores espanyols en l’anomenada drôle de veritables camps de l’horror, mentre guerre o guerra de broma, mentre Bram, Argelers i Sant Cebrià Alemanya no va envair territori continuaven considerant-se camps francès, va ser notòria. Així, destacà d’allotjament. Les Milles era un camp en una de les escasses activitats de trànsit, mentre Rieucros i Agde es bèl·liques de l’exèrcit francès, en terra destinaven també a internament de noruega, que va acabar en el desastre francesos titllats d’extremistes. de Narvik. Moltes de les unitats Barcarès era un altre gran camp espanyoles van quedar atrapades d’almenys 12.000 interns, mentre posteriorment, amb l’abassegador Ribesaltes, destinat a reagrupacions avançament de les tropes familiars, i Noédel III Reich, a la borsa de Récébédou, camp sanitari Dunkerque, on van ser que s’obriria a primers de evacuats milers de soldats L’administració va 1941, eren considerats anglesos i francesos per continuar mostrant-se camps model destinats a mar per la flota anglesa. més preocupada per rentar la imatge francesa, Els espanyols van quedar l’economia que per les però aviat van mostrar en últim lloc i només condicions mancances molt notòries alguns van poder arribar humanitàries que els van fer poc a la costa britànica, millors que la resta. només per ser objecte Setfonts, un gran camp de d’una rebuda hostil i la prop de 20.000 places, reexpedició a França, a seria reconsiderat centre l’anomenada zona lliure que va de selecció. quedar al sud, després de l’armistici signat pel mariscal Pétain el juny de Cap a la tardor de 1940 els camps van a passar a dependre del ministeri de 1940. l’Interior, i cada camp sota la dependència del prefecte departamental. , i imposava una SOTA EL RÈGIM TITELLA DE VICHY reducció de despeses que sovint Amb l’establiment del règim de Vichy, desviava els fons destinats les coses van tornar on eren. Molts formalment cap a les butxaques dels dels combatents espanyols van gestors. La misèria així va continuar retornar a les companyies de estenent-se. Un jueu alemany treballadors, ara denominades internat a Gurs, que havia passat unes





Lemúria 25


Lemúria – gener 2017 LA RESISTÈNCIA I LA REPRESSIÓ POLICIAL

setmanes a Dachau abans de poder arribar a França, va escriure: “Entre Dachau i aquest camp, les diferències són considerables. Aquí no se’ns colpeja, però allí estàvem millor allotjats i alimentats”. A setembre de 1941, un intern de Ribesaltes declarava que sense els paquets de l’exterior la subsistència no era possible. Havia perdut, malgrat l’ajuda de fora, dotze quilos en cinc mesos. En aquesta època la pressió internacional, un cop diversos testimonis van publicar l’escandalós estat en què es trobaven, va obligar al règim titella de Pétain a un rentat de cara. Va nomenar una inspecció general dels camps que va fer un magnífic treball d’estudi de mancances, un veritable catàleg d’acusacions al règim dels camps que va anar acompanyat d’una àmplia sèrie de propostes de reformes que, tanmateix, aviat quedarien reduïdes al paper sense que arribessin a millorar substancialment l’estat dels establiments.

Lemúria 26

Paral·lelament, la policia de Vichy començaria una veritable caça de nuclis resistents constituïts pels republicans espanyols, dins i fora dels camps. Malgrat les seves serioses divisions internes, entre trotskistes, llibertaris, comunistes i les files dels no revolucionaris, a poc a poc es va anar teixint entre les files dels exiliats una xarxa de resistents que, encara que autònoms, van anar relacionantse amb les organitzacions de la resistència francesa, formalment emparades en el FFI (Forces Franceses de l’Interior). La incorporació no va ser immediata ni entusiasta, com era de preveure donat el tracte rebut de França fins aleshores, però aquesta xarxa es va anar articulant, primer al voltant dels passadors que ajudaven, de vegades sota preu i no sense episodis lamentables de traïcions, a persones fugitives dels nazis. Ja tan aviat com a setembre de 1940, un grup de llibertaris de la CNT del camp de Le Vernet, on aquests dominaven, va formar un grup en contacte amb el Servei d’Intel·ligència anglès, dirigit per Francisco Ponzán, que tindria la seva zona d’activitat centrada a Tolosa del Llenguadoc. Ponzán seria un nom que aviat esdevindria mític en les files de la Resistència i seria condecorat a títol pòstum pels governs nord-americà, britànic, belga i francès. Capturat i empresonat en diverses ocasions, es va mantenir fidel a la lluita fins que va quedar definitivament reclòs a la presó de Saint-Michel, d’on ja no sortiria més que per ser executat pels nazis a


Lemúria – gener 2017 l’agost del 1944, en plena retirada ja desesperada. L’activitat de la policia francesa es posaria sota les ordres d’unitats especialitzades i una jurisdicció especial creada per llei d’agost de 1941, tant en la zona ocupada com a la lliure. La repressió es va aguditzar especialment el 1942, quan segons estimacions van ser detinguts prop de mil persones en el marc de la lluita antinacional i anticomunista. En principi, els nuclis més perseguits van ser els trotskistes i anarquistes, especialment aquests per la seva connexió amb serveis secrets estrangers, però aviat es desencadenaria també contra els comunistes, els més organitzats i extensos, contra els quals la repressió es va acarnissar en el moment que assentaven les bases de la denominada Unión Nacional Española, organització ben estructurada que aglutinaria els diversos nuclis de resistents i es prepararia per al pas a l’acció directa a través de la forma de guerrilles. Els requeriments dels alemanys sobre la França formalment lliure anirien incrementant-se en la forma de més obrers destinats als grups de treballadors enquadrats en el Servei de Treball Obligatori. Amb l’ocupació total per part dels alemanys de França, amb ocasió del desembarcament aliat al nord d’Àfrica el novembre de 1942, s’acabava formalment el règim francès col·laboracionista, i molts interns dels camps seguirien la mateixa sort que presoners republicans, jueus i gitanos de la zona Lemúria 27

ocupada pels alemanys des del primer moment, amb una deportació generalitzada que va afectar fonamentalment els jueus. Molts republicans espanyols acabarien al camp de Mauthausen, d’on s’estima que només sobreviuria un 15 % dels més de 7.000 deportats, però també en quantitats menors a altres camps d’extermini com Sachsenhausen, Dachau, Auschwitz, etc. Els refugiats espanyols continuarien centrant-se ara a militar en les files de la Resistència francesa, sense oblidar la fita final que era la reconquesta del territori espanyol sotmès a la dictadura franquista. Amb el desembarcament aliat a Normandia comença l’última fase de la guerra a territori francès, que s’estendria fins a agost de 1944, en què una companyia espanyola amb elements anarquistes, comunistes i altres exiliats republicans entraria al centre de París per la Porte d’Italie.

BIBLIOGRAFIA “Entre filferrades. Un aspecte de l’emigració republicana dels Països Catalans (19391945)”,Daniel Díaz Esculies. Edicions de la Magrana, 1993 “Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia (19391945)”, Marie-Claude Rafaneau-Boj. Omega, 1995. https://tempspresents.com/2008/09/29/les -espagnols-au-camp-de-rivesaltes-1939%E2%80%93-1986/


Lemúria – gener 2017 “Desterrats. L’exili català de 1939”, Joan Villarroya i Font, Editorial Base, 2002 “La guerra secreta del Pirineu (1939-1944)”, Daniel Arasa i Favà. Llibres de l’Índex, 1994. “Escritos sobre el exilio”, Max Aub. Biblioteca del Exilio, 2008.

El pintor, dibuixant i il·lustrador gràfic Josep Bartolí (Barcelona, 1911 Barcelona, 1995), col·laborador habitual de publicacions com 'La Humanitat', 'L'Opinió' i 'L'Esquella de la Torratxa', va ser uns dels milers de catalans que van creuar la frontera el febrer de 1939 fugint de les tropes franquistes i durant dos anys va passar per set camps de concentració francesos. Va reflectir aquella dura experiència en nombrosos dibuixos, molts dels quals es van publicar el 1944 al llibre 'Campos de concentración', quan va poder emigrar a Mèxic.

Lemúria 28

Il·lustracions

de

Josep

Bartolí


Lemúria – gener 2017

EL LICOR DE LA VERITAT QUE FÉU EXPLOTAR EL SILENCI EL CAS CIPRIANO MARTOS Mar Joanpere

Q

uan la nit deixava de ser nit, la

amb força, empesos per mans de

lluna deixava de ser somni i

ferro. Les roses varen deixar de ser

esperança i els ideals se

pels enamorats i varen començar a

silenciaven a cada passa, a cada mort,

ésser ritual de comiat, a cada silenci,

a cada mirada, a cada sospir. El món

una rosa, roja, sempre roja.

millor semblava no arribar i els engranatges

rovellats

de

la

persistència i la por seguien rodant,

Lemúria 29

Un present que persisteix i un futur que no arriba. De fet, pel que havia d’arribar… Obrers, dones, lluitadors,


Lemúria – gener 2017 les butxaques buides i el cap ben ple.

Patriota (FRAP). I encara podríem dir

Ple del demà, de la llibertat, dels

més,

llibres i les escoles. Ple de paraules

somiador, valent. És molt el què

plenes, ple de sentit i d’igualtat,

podríem dir. I molt més que hauríem

d’amor

pogut encara si la grisor no li hagués

i

de

justícia,

ple

de

consciència i ple de vida. Molta vida. Una vida d’amor pels que vindran, una vida de somnis pels altres, una

revolucionari,

dut roses roges. Els aparells repressius de l’Estat no podien tolerar els somnis i la llibertat,

vida de valentia i passió.

Lemúria 30

compromès,

que d’altra banda desconeixien. La

Un poble, molts pobles, plens de

llum que construïa alternatives a la

vides,

de

d’esperances,

por i la foscor s’havia d’apagar. Les

d’avui

i

d’amor

i

octavetes eren violència, les idees

consciència, també de silencis i de

eren violència, les paraules eren

roses, roges, sempre roges. El que

violència. Eren armes carregades de

començà al 36, no s’acabà al 39,

futur. Així és com des del 36

tampoc al 75 ni molt menys al 73. No

intentaren

s’acabà, perquè no parà de créixer.

esperances i tancar les portes a la

Pujava

l’altre

llibertat. Des del 69 l’economia

plateret no deixava de baixar. La

creixia, paral·lelament a la necessitat

torna de la torna, o la torna sense cap

d’irrompre i capgirar. El regne de la

torna. L’agost del 73, no hi hagué

por s’acabava però encara calia donar

torna, no hi hagué somnis, no hi

les darreres puntades. La passió per

hagué esperança. La misèria, la

la violència no deixà en cap moment

precarietat de la postguerra i el somni

de marcar el ritme esfereïdor de la

d’un futur millor van fer que Granada

grisor. Així és com, el repartiment

veiés allunyar-se la família Martos

d’unes octavetes a Igualada feren

camí de Catalunya. Cipriano, era el

caure Cipriano en la foscor més

seu nom. Podríem dir, jornaler a

absoluta. El 25 d’agost del 73, fou

Sevilla, miner a Terol, treballador

detingut a Reus en sortir del treball a

tèxtil al Vallès, encofrador a Reus. O

l’empresa Ramón Cubero S.A. del nº1

bé, militant de Comissions Obreres,

del carrer Macià Vila. Conduït fins al

del Partit Comunista, del PCE-M-L, o

nº 2 del Pubill Oriol on va presenciar

del Front Revolucionari Antifeixista i

el registre de la seva pròpia llar. De la

la

mirades, de

demà,

torna,

mentre

silenciar

totes

les


Lemúria – gener 2017

llar a la caserna de la Guardia Civil de Reus on començaria el principi del

demanar responsabilitats. El principi

final. Queien les cèl·lules comunistes

del fi estava “atado y bien atado”.

al Camp de Tarragona. Com espurnes

L’èxit del procés és deia Cipriano. Què

de llum s’apagaven. Majors i menors

passà els dies abans del sumari? Qui

d’edat. Nois i noies. Era indiferent.

sap! Tortures, interrogatoris i més

Reus,

violència. Ni una paraula en Cipriano.

la

Selva

del

Camp,

Tarragona...l’inici del final.

Més tortures i més violència. Més

Dies grisos a la Caserna, sense sumaris, sense registres. No fou fins el quart dia que s’obriren els sumaris, mal

redactats.

Cognoms

Noms

capgirats.

modificats. Acusacions

falsejades. Cap prova. Cap evidència. Calia fer un càstig que passés a la història. Pel qual mai ningú en pogués

Lemúria 31

silenci, més valentia. La grisor no trobà cap altra alternativa, que el licor de

la

veritat.

Una

corrosiva

combinació d’àcid sulfúric i gasolina va ser obligat a empassar, mentre mantenia el silenci. El greu estat de salut obliga als guàrdies a dur-lo a l’Hospital de Sant Joan, on després


Lemúria – gener 2017

Lemúria 32

d’un rentat d’estómac fan constar que

seus companys, conduïts pels Civils.

el pres “ja es troba en condicions per

Un per un. Sempre sota la mateixa

declarar”. Reprenen els interrogatoris

pregunta: “el reconeixes?”. El silenci

a la Caserna. El cos de Cipriano

és penetrant. Ja no es podia perdre

aguanta mentre aguanta el seu silenci.

més que la pròpia vida. La mare i un

En un dels interrogatoris el seu cos no

germà, assabentats de la tragèdia

ho pot suportar més, el licor de la

viatgen cap a Reus des de Granada

veritat li està abrasant els conductes

per

digestius. Un dels guàrdies suggereix

Malauradament són rebuts amb una

tornar-lo a portar a l’Hospital i seguir

prohibició. No podien entrar a veure’l.

allí amb els interrogatoris. És un dels

La desesperació de la mare als

seus companys pres, roig, valent,

passadissos de l’Hospital és resposta

solidari, qui ha d’agafar el seu cos per

amb el carregament d’una pistola per

treure’l de l’habitació de la mort. La

part del Civil. Ni acomiadaments, ni

grisor no cedeix. Cal continuar.

abraçades, ni visites, ni tampoc roses

Cipriano ingressat, amb un cos que

roges.

dóna els últims batecs, va rebent els

hemorràgies internes acaben amb la

acomiadar-se

El

17

de

del

setembre

seu.

les


Lemúria – gener 2017

vida de Cipriano, sense informar

que de ben segur, encara molt més

ningú, sense roses, fou enterrat en

serà present per sempre, junt amb

una fossa al Cementiri General de

totes les persones valentes que

Reus.

decidiren fer front al règim de la por

Contràriament al què es pensaven, la memòria de Cipriano és més viva que

llibertat.

mai, des de Reus fins Argentina el seu

Ayer fuiste obrero

nom és l’altaveu de la democràcia i la

y hoy eres el estandarte de tu clase

igualtat. Els arxius del Pavelló de la

y hoy eres la venganza en nuestros puños

República guarden els versos que els

Lemúria 33

amb l’estendard sempre ben alt de la

seus companys del PCE li dedicaren

que de sufrir y de luchar

amb la força que el recordem avui i

ya no creen en la derrota


Lemúria – gener 2017

Ayer fuiste lucha y hoy un grito que llama a que nos alcemos sin componendas sin miedo hacia adelante como te enseño nuestro pueblo

Ayer fuiste sangre y hoy tu sangre esta llamando a cada puerta y hoy tu sangre se convierte en un cuchillo que romperá las cadenas abrirá nuevos caminos

Ayer fuiste obrero y de tu victoria toda España es hoy testigo tu nombre siempre estará vivo entre nosotros

Cipriano Martos, compañero luchadores como tu nos hacen falta para enterrar en la historia tanto crimen

Te juramos compañero, compañero venceremos.

Lemúria 34

Cipriano Martos, nascut el 1945 a Huétor-Tájar, Granada, pertanyent a una família humil de jornalers, va arribar a Catalunya a treballar en la indústria del tèxtil a Sabadell i Terrassa i en posteriorment d’encofrador a Reus. Va militar a diverses organitzacions en la clandestinitat, com el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota, Comissions Obreres i el Partit Revolucionari Antifeixista i Patriota. El 25 d'agost de 1973 va ser detingut a Reus per haver repartit propaganda antifranquista a Igualada. Més de quatre dècades després, el passat mes d’agost, el seu germà Antonio ha pogut declarar davant la jutge argentina María Servini a Sabadell, dins de les causes que el jutjat del qual és titular a Argentina ha obert per diverses denúncies de familiars de víctimes del franquisme. El cas de Cipriano Martos s’hi ha inclòs gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella.

Fotografies d’Aleida López


Lemúria – gener 2017

EL MAUSER Rosa Isabel Gumbau i González

És perillós aquell qui no té res a perdre. Goethe

P

aco Vidal i Montoya, de malnom el de Pixagorres, ho tenia tot calculat al detall, excepte la impressió que li produiria l’esquitx del núvol rosat i la consegüent taca rogenca que, en qüestió d’un segon, s’ha escampat sobre el blanquíssim organdí del

Lemúria 35

vestit de Carmina Feliu i Reig, la reina de les festes de la Misericòrdia, i que competeix en vivesa amb la rosa de seda cosida al bell mig de l’escot paraula d’honor de la jove. Asseguda al cim de la carrossa en forma de cigne, el seu semblant ha canviat en un instant: s’ha mirat el pit, ha adreçat un esguard interrogant a les seues dames d’honor, i tot seguit se li ha apagat l’expressió dels ulls com quan un cérvol és abatut per sorpresa.


Lemúria – gener 2017 Tres metres a la dreta de la carrossa de conte de fades, Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, alcalde de Bonretorn i avi patern de la jove reina, jau de bocaterrosa a l’empedrat amb el cercle d’un orifici de bala cisellat enmig del front i el lòbul occipital destrossat. Els crits dels vilatans no es fan d’esperar.

Per quan uns i altres, tot incloent els quatre policies locals que acompanyen el seguici, recórreguen amb la vista tant els balcons i terrats com la mitja lluna que formen les restes de l’encara imponent muralla medieval que flanqueja la meitat de la plaça per tal d’esbrinar l’origen dels trets, el caçador ja haurà amagat el vell Mauser en una funda d’escopeta de caça, haurà baixat de la seua talaia pel costat de muralla oposat i abandonarà l’escenari dels fets al volant d'una furgoneta a punt de desballestar-se. I ho durà a terme sense precipitació, fins i tot amb una certa parsimònia, com si un cop executada l’acció, tot el que s’esdevinga després resulte trivial. A la seua impunitat han contribuït de manera decisiva els esclats de la traca enfilada al campanar, que tradicionalment s’encén quan la carrossa de la reina es deté davant del cadafal de la corporació municipal, i que el de Pixagorres, tal com tenia previst, ha aprofitat per a disparar amb temps sobrat les dues bales de punta roma, que han eixit de l’ànima del fusell confoses amb el rast d’esclafits de la pólvora.

Lemúria 36

*

A Paco Vidal i Montoya li déien de malnom el de Pixagorres perquè així s’anomenaven tant el molí maquiler propietat dels Vidal des que la memòria es perdia en el curs de les aigües de la séquia Subirana com l’ull del qual l’enginy mecànic prenia la força motriu per a la molturació del blat. Si bé els plets i discusions entre moliners i clients eren ben freqüents, atesa la propensió dels primers a omplir més vegades del compte el maquilador i a adulterar la farina amb grans d’inferior qualitat als originaris, -de moliner mudaràs i de lladre no eixiràs-, els de Pixagorres s’havien guanyat una merescuda fama de moliners honestos. Des de ben xiquet, Paco Vidal havia aprés tot el que calia de l’ofici familiar: acompanyava el seu pare a traginar el blat des de les cases i alqueries fins al molí, distingia el blat rojal de la xeixa i del fartó, ajudava en la limpia del gra i manejava amb destresa el cutjol de la gronça al maquilador quan son pare li ho permetia.

La guerra, però, tot ho va capgirar. Els molins es van quedar sense a penes blat per a moldre i l’escàs cereal del racionament, o bé arribava ja transformat en farina, o bé es molia al Control de Serreries Mecàniques per intentar evitar els abusos del mercat negre.


Lemúria – gener 2017

Aleshores els de Pixagorres, de tarannà noble, van contribuir com van poder amb ofici i bona voluntat al bon funcionament de la maquinària del Control, des d’on es distribuïa la farina als forns del poble, atès que Paco el pare tenia una coixesa que li va impedir anar al front. Quant a Conxeta, la mare, va acollir a la casa del molí més d’una família a qui els bombardejos havien deixat sense llar.

Van ser aquestes circumstàncies motius suficients per tot el que els va caure acabada la guerra o hi havia vells comptes per saldar? Avui Paco Vidal i Montoya el de Pixagorres ha deixat de formular-se aquesta pregunta per al que li reste de vida. Han hagut de passar trenta anys perquè les veus dels seus difunts callen: els crits del pare i de tants com ell quan el torturaven rere les portes de l’església de la Sang; els de la mare en ser vexada i apallissada fins a la mort a la presó de La Mercé.

Lemúria 37

Paco Vidal i Montoya no havia complit encara els dotze anys la matinada que Blai Feliu i Ferrandis es va presentar al molí per a detenir els seus pares acusant-los de rebelión en nom del Glorioso Movimiento Nacional al temps que els incautava el molí i les terres. Dos mesos després, amagat rere un carro, presenciava també de matinada l’afusellament del seu pare, a qui van arrenglerar contra la muralla junt amb dos jornalers i un músic. Blai Feliu, amb un gest condescendent, va deixar el seu fusell Mauser a un dels qui conformaven l’escamot mentre li explicava que les bales de punta roma “feien patir menys” a les víctimes. La mateixa nit de l’execució, el xiquet dels Vidal forçava la porta del corral de la casa dels Feliu i furtava el fusell amb la mateixa parsimònia amb què trenta anys després l’acaba de fer servir per cobrar-se les dues vides que Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, li devia, enfilat a dalt de la vella muralla.


Lemúria – gener 2017

EL SILENCI COM A INSTRUMENT D’EXTERMINI Josep Manel Vidal

Q

uan un habitant del País Valencià parla de repressió, ho podria fer amb la mateixa dedicació i exhaustivitat amb què un botànic descriuria, posem per cas, un endemisme. Amb aqueixa càrrega feixuga, abassegadora, amb què viatja constantment i que descobreix de Lemúria 38

seguida, amb només obrir la boca en una botiga de ciutat, o en un restaurant on creu que podran atendre’l sense fer servir llengües llunyanes i alienes. Però la repressió del valencià existeix. És un fet datat i enregistrat. I és una situació que porta ja camí de passar de la


Lemúria – gener 2017 cronificació a la silenciament calculat.

mort

per

complicada manera de fer les coses. I sí, ja ho sabem. Uns emmerden i altres han de torcar l’empastifada, sovint, amb paper de fumar. I ningú no vol embrutar-se.

Si el ciutadà que aparca les seues referències nacionals durant uns instants, ja pateix aqueixa condició que el torna servil i moll als Els nostres, ara agafats al volant interessos de altres, més influents i d’aquest vehicle amb les rodes poderosos, cada vegada que arriba a punxades, opten per la discreció, pel la feina, per exemple, i ha d’assegurar tacte, per la comprensió envers a les butxaques de l’ànim tot allò que aquells que encara no han soltat el pensa sobre la situació política, la garrot amb què ens han atonyinant cívica o la gastronòmica, perquè sistemàticament des de les seues vessar-ho suposaria arrossegar la balconades i els seus rotatius encara seua situació laboral al femer de subvencionats. Fan servir una l’atur, un valencià identificat amb la inexplicable visió ecumènica que, seua parla i la seua curiosament, només lliga cultura, amb la seua amb els contraris i mai amb raó de ser, esdevé orfe els germans de parla del en la seua recerca de nord ni de mar enllà. I ja drets, que mai no sabem com acaben els sants Els valencians arriben malgrat haver que viuen aquesta retòrica travessem els carrers ajudat a alçar el seus de l’edat mitjana: sofregits que creiem nostres a per sobre de la en la graella del martiri contracorrent d’un repressió que ha vingut davant la riota del seus llenguatge i una actitud patint de tant de enemics, que sempre se’n que erosiona l’imaginari fotran d’aquesta bonhomia temps. del nostre món inútil. Sí que és cert que hi ha illes, petites, on respira Fora del nostre món, acotat i aqueix oxigen, de cada vegada més estret, manera circumval·lat per la tanca, assistida, per no perdre totalment el inexplicablement electrificada per les batec de la quimera que li posa ritme mateixes administracions que fa a la caminada. Són un escampall temps haurien d’haver-los tallat el d’entitats i associacions cíviques que corrent, els valencians portem una malden per sobreviure amb una existència numantina. Ens resistim a voluntat insòlita. Un refugi i, alhora, la nostra invisibilitat definitiva. trinxera, des d’on recolzar-se en Extraiem la nostra educada gestió del aquells que considera comuns a una dia a dia, el nostre urbanisme quasi causa perduda. mitològic de “bon dia”, “adéu”, “gràcies” i “t’estime”, davant la Que ens treu referents i ens colonitza deliberada indiferència de tothom. les pensades i els afectes. No tenim allò que se’n diu altaveus, estructures Tot i que se n’adonem que vivim en de comunicació que ens facen elevar una comunitat de veïns que dormen a el discurs i, sobretot, fer-lo normal, la vora d’una baina que els ha pres la quotidià. Treure’l dels reductes de consciència de ser poble i els ha l’estranyesa. Uns mitjans que no transformat en éssers servils a una poden generar-se perquè miren de civilització que ens xucla la parir-los de nou al mig d’una supervivència amb el delit d’una





Lemúria 39


Lemúria – gener 2017 sangonera, maldem per mantenir-nos desperts. Però les possibilitats d’evidenciar-nos cada vegada són més magres. A poc a poc esdevenim un exotisme i les iniciatives que prenem (o que ens prenen) romanen sempre en una bombolla que té aquella atmosfera de reserva índia, de zoològic, de territori testimonial d’una època que s’expressa ja en raneres de mort. Ens han emmudit com a poble. Sistemàticament. Calculadament.

Lemúria 40

Potser diguen que exagere. Que el meu escepticisme és una boira que espesseix la realitat. Que les coses no són així. No sé tampoc com ho diran, de quina manera explicaran les errades de la meua visió. Ni en quines circumstàncies es produiran. Tampoc sé si he estat clar. Però sí català. Llengua que dubte que algú d’aqueixos que discrepen, siga capaç d’emprar, encara.


Lemúria – gener 2017

HE D’ANAR-ME’N. DE CONFLICTES I DECISIONS QUE CAPGIREN LA VIDA Helena Bonals

Lemúria 41


Lemúria – gener 2017

C

ornèlia Abril: perquè com l’abril són les vuit parts d’aquest llibre, d’esplendorosa primavera. Vuit autores sota aquest pseudònim global, totes elles molt diferents, totes elles molt llamineres de llegir. Hi ha narracions que et captiven en conjunt, d’altres pels detalls, els llocs buits, que diu Salvador Oliva. Totes tindrien una certa relació amb el títol i el subtítol. De fet, totes les protagonistes són en lluita amb elles mateixes. Merengues de color groc, verd i rosa (Sílvia Armangué i Jorba) Les reflexions sobre l’alimentació de la protagonista, que curiosament de petita associava llegir amb menjar, superant una dicotomia clàssica, han sobtat moltíssim qui escriu això. Sobretot amb el següent: “Sí, una part de mi s’acaba, però el més important de mi -invisible, intocable, inodor i hipoglucèmic- viu per sempre, i m’ho vull creure, perquè em deslliura de l’angoixa i de la pena de viure i de morir “(21). Jo no crec que tinguem ànima, només som un interruptor engegat esperant que algú l’apagui, però sí crec en l’art, el que és invisible, etc., que sempre és, de totes maneres, absolutament rellevant. Una altra troballa: “Creient que tot era culpa meva, pensant que no tenia força de voluntat, com molta gent em deia sovint; això, penso ara, és una de les coses pitjors de la depressió: creure que, si tu vols, la pots evitar” (33). La majoria de la gent no s’adona que quan tens una malaltia mental és com si duguessis una cama trencada invisible (una hac), o més i tot. Sort que la història acaba molt bé, amb Lemúria 42

una protagonista que és molt més feliç de més gran que no quan era jove, com li ha passat a qui escriu això. El somriure del suricata (Maria Cirera i Delgado) Una narració que deixa un regust de boca entre bo i amarg. El tiet August, “una d’aquelles persones que de tan normals acaben resultant estrambòtiques” (43), seria una imatge, amb el seu comportament, del que ha passat als segles XX i XXI, el retorn de la societat occidental al primitivisme d’abans. Per això tants piercings i tatuatges en els darrers temps, tants parts naturals; per això el fauvisme, el cubisme i l’expressionisme de principis de segle XX, l’abstracció, en definitiva. Secrets i solitud (Montserrat Medalla i Cufí) La protagonista d’aquesta història, la Mila, fa honor a Solitud de Víctor Català, no tan sols amb el seu nom, sinó amb el tipus d’història, de construcció clàssica, amb una narració que manté el misteri fins al final i incorpora molts amors frustrats en l’argument. Qui escriu això fa molt de temps que va llegir Solitud, però creu que d’aquesta història en podria sortir una novel·la amb característiques semblants. Rose Hill House (Pepa Bagaria i Mellado) En aquest cas la narració s’apropa al gènere negre i una mica a la narrativa anglesa de l’època de Jane Austen, perquè és ubicada en un poble d’Anglaterra.


Lemúria – gener 2017

Si les escaiences fan poesia, que deia Mossèn Ballarín, hi ha un fragment del conte que com a mínim cou tant com un poema punyent. Ja que es tracta de la història d’una dona que va matar el marit que la maltractava, i ho va fer amb un rodet de cuina. Quan la narradora explica com el jutge “colpejava amb força el martell i sobresaltava per un moment el cor de l’Elsa” (122), no cal explicar per què li passa això. Una obra dins de l’obra, la de la narradora que ha anat a viure en aquest poble i s’ha proposat de fer una novel·la de la història. Reagrupament familiar Bagaria i Mellado)

(Mercè

La part més kafkiana de tot el llibre, de la qual hem fet una interpretació que no sabem si va a missa. Justament té relació amb la religió. La història explica com, després d’un accident de

Lemúria 43

cotxe, una mare se’n va a l’infern mentre la seva filla se n’ha anat al cel. Tota l’estona, aquesta mare és pressionada per firmar un paper que li permetria el reagrupament familiar, però ella s’hi nega repetidament. No vol que la seva filla també vagi a l’infern, sembla dir. I això és el que hi hauria al darrere de la narració. Que els fills no hagin de pagar pels pecats dels pares, com teòricament passa amb el pecat original. Tampoc els pares haurien de pagar pels pecats dels fills, tot s’ha de dir. Una història que fa pensar molt. Seandbel (Marta Pérez i Sierra) La història més romàntica de totes, però no en el sentit d’una novel·la rosa. Ho diem per la manera com l’amant de la protagonista afirma que “Volia que sabessis que el paradís existia si tu hi eres” (177), de la mateixa manera com Kundera, al llarg de la seva obra, sobretot a La


Lemúria – gener 2017 immortalitat, inclou sovint el motiu que “La felicitat és el desig de repetir”. Voler trobar la persona estimada en una altra vida seria la màxima demostració d’amor que es pot fer. Lligat amb el tema amorós, hi ha el càncer que sofreix l’home estimat per la protagonista. Tot i que ell l’havia deixat, ella el cuida fins la mort, sense fer-ho mai pels seus diners, com sol passar. Hi ha un fragment curiós per com al·legoritza el comportament del càncer: “Imaginava que dues marietes intentaven grimpar a una tija o que unes formigues carregades de no sé què obstaculitzaven el seu pas i, després, les marietes queien i abans d’arribar a terra volaven” (171). Això sí que serien els “mots que no he dit mai”, de Joana Raspall en el paratext del principi, per la seva originalitat. Amputació digital (Matilde Nuri i Espona) Aquesta història ens ha fet pensar en Paul Wittgenstein, que es va fer compondre una sèrie de “concerts per a la mà esquerra”, ja que la mà dreta l’havia perdut a la Primera Guerra Mundial. La protagonista explica d’una manera força curiosa les vicissituds que viu en provar de ser concertista de piano amb nou dits. “Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa prosperar com a intèrpret” (191). Com Thomas Bernhard a El malaguanyat, quan explica que estudiar en un ambient poc acollidor

Lemúria 44

és molt més productiu, encara que només per algú amb molta personalitat, afegia. L’autora d’aquesta narració coneix a fons la música, quan diu coses com: “Posem en valor melodies que del cor surten i al cor tornen” (190). O bé: “La música, si no és sentiment en harmonia, és un no-res” (188). Totes aquestes narracions són com música, tenen sentiment, també. Acompanyades de set pintures abstractes i set poemes de Carmen Sanzsoto. Una pinzellada: “una lluna que passa,/ mil llunes que es perden”, una bona metàfora final del que serien la poesia i la prosa, del que és aquesta joia de llibre. ABRIL, Cornèlia He d'anar-me'n. Barcelona: Edicions Els Llums, 2015


Lemúria – gener 2017

BLANCA DESVELADA, EL FANTASMES GENERACIONALS D’ALEJANDRA JIMÉNEZ CASCÓN Eduard López Mercadé

“B

lanca desvelada” comença amb un somni d’aquest desvetllada, enfrontada amb una ira que no se sap explicar ni ella mateixa al món de la vigília. Una ira que recorre i emmetzina les relacions amb el seu entorn, amb les amigues, amb la seva

Lemúria 45

pacient parella… Una ira que l’ha fet fugir de la seva casa a Sevilla, de la mare vídua que estima però amb la qual fa anys no es parla. En el somni una dona està donant a llum a una presó i tot aquell sòrdid entorn sembla conspirar perquè lliuri l’infant. És un somni recurrent que no


Lemúria – gener 2017 pot tampoc explicar-se. El desencadenant per trencar aquest cercle tancat d’incomprensió i fúria sorda serà una trucada d’una tieta seva des de Sevilla, avisant-li que sa mare està malalta. Els fantasmes amagats, els que recorren la llum del dia i els que poblen la fosca de la nit, demanen aleshores permís per sortir i per presentar-se-li (i a nosaltres, els espectadors).

el real i l’oníric, i –això no és desfer cap secret- aviat sabrem que el pla oníric és un passat tan real com el present de la Blanca desvetllada. Tan real i tan present també, ja que són les conseqüències d’aquells fets tan monstruosos, tan durs i brutals, els que ens fan ser testimonis d’un de tants casos de les víctimes de la repressió desencadenada sense pietat pels vencedors de la guerra –i, també, de la inflexibilitat d’alguns perdedors, els que aclariran a Blanca el seu inexplicable trasbals interior.

, la de la infortunada presa que pareix en una presó franquista tot just acabada la Guerra Civil, i la jove actriu que es guanya la vida amb monòlegs I també ho entendrem els humorístics als bars de espectadors. Perquè Barcelona. I ho fa donant aquesta és, en definitiva, vida a una dotzena llarga una història de traumes de personatges, amb cares col·lectius, i de com es En un espai escènic que canvien de manera transmeten de generació quasi nu, emmarcat en sorprenent, amb veus i en generació. No pateixin un cub d’uns pocs accents que la metres, una sola actriu – que no s’hi perdran en transformen en la Blanca aquest embolic de trames també l’autora del text-, iracunda i en el seu creuades personificades Alejandra Jiménez company atent, o en la en diversos personatges Cascón, ens reprodueix seva mare andalusa, en la que encarna una sola la història d’aquestes presonera desvalguda o dues vides entrellaçades actriu. El minuciós treball en la seva companya de direcció i control dels de manera misteriosa gallega, en la seva elements i els seus massatgista sudtempos, la capacitat americana o en la transformadora de sanadora cubana que la Jiménez Cascón, i la guiarà finalment pel camí que versemblança i, sobretot, credibilitat l’enfrontarà directament als seus que es guanya sobre un material que fantasmes. I no explicito més per no és evident que ella és la primera a desvelar l’oculta trama que ens revela creure’s i fer seu, fan que els setantael lligam entre les dues dones, i que cinc minuts de monòleg, si se’n pot Alejandra ens va posant de manifest dir així a una obra tan dialogada, ens amb una pacient feina d’encaix entre passin com un sospir. Un sospir en els molts fils que maneja en el què el silenci i la fosca de la platea, que envolten l’espectador fora del progressiu ordit de la trama. cub on transcorre l’acció, vingui a En veritat, l’obra es desenvolupa com assimilar-nos a la perspectiva una intriga que uneix els dos nivells, implacable de la Història des de la





Lemúria 46


Lemúria – gener 2017 qual comprovem, amb dolor i amb plaer, que a tots ens acaba colpint el mal infligit a les víctimes, i que per a cada un de nosaltres repiquen les campanes, com diu el famós vers de John Donne. “Blanca desvetllada” es va estrenar el febrer de 2015 a la petita sala Badabadoc Espai Creatiu de la vila de Gràcia, i s’ha representat a diferents sales de la capital catalana o d’altres

Lemúria 47

ciutats com Sabadell, Igualada i Granollers, i va arribar a Reus, al teatre Bràvium, el passat 8 d’octubre, a punt de fer el salt a Madrid, al Teatro Fernán Gómez, consolidant una trajectòria en què amb tota justícia s’ha obert un forat en les programacions teatrals fins a assolir una merescudíssima candidatura als premis Max com a autoria revelació.


Lemúria – gener 2017

HISTÒRIA UNA RELECTURA DE LES HISTÒRIES, PER JAN VILANOVA

PETITES

Miquel Mur

“H

istòria”, escrita per Jan Vilanova Claudín, autor que ja ha donat algunes interessants obres al teatre català, arribarà properament al Teatre Lliure de Barcelona, després del’èxit de la seva estrena a la Sala Beckett l’any passat i d’una sèrie de bolos que l’han anat polint en el joc escènic dirigit per Pau Roca, actor també juntament amb Vicky Luengo i Miquel Gelabert. Nosaltres la vam veure al Teatre Bartrina de Reus aquest desembre, i ens va seduir tant la història pròpiament, l’escriptura del jove autor que també dirigeix la companyia Sixto Paz, com la senzillesa i eficàcia del muntatge amb tres sols actors i quatre personatges principals –el quart és realment el protagonista inabsentia, l’historiador jueu francès i resistent antinazi Marc Bloch-. Les interpretacions, molt mesurades i naturals, fan la resta. Tot i que el doble joc en paral·lel de la història grinyola una mica per una de les relacions que conformen un dels costats del triangle entre els tres

Lemúria 48

personatges del temps actual –la del pare historiador amb la filla rebel-, l’interès de la trama d’investigació del passat, al voltant del dia final en la vida de Marc Bloch i la seva tràgica mort afusellat per un escamot alemany, fan que es tracti d’una proposta seductora que ens ajuda a reflexionar sobre les innombrables trampes que amaga la Història en majúscula, que sovint s’escriu més a partir de la llegenda que de la crua i dura realitat.


Lemúria – gener 2017

TU, QUIETA AQUÍ! Raquel Estrada Roig

Lemúria 49


Lemúria – gener 2017

N

o crec el que veig, ha pogut creuar el carrer com a les pel·lícules: una bicicleta l’esquiva; el cotxe que ve una fracció de segon després, ha de clavar els frens. El de l’altre carril pels pèls que no l’agafa, però pita, com si ella hagués aixecat el braç demanant perdó. Va corrent d’aquella manera seva i para en sec per aixecar la cama abans de pujar a la vorera. Això quasi que li serveix d’impuls per llançar-se en ventosa contra el gran aparador amb fotografies plastificades de menjars. No sé si ha tingut temps de fer una o amb els llavis, abans d’enganxar-s’hi com si fos un vidre. I això que ja ho sap, que la pizza no és de veritat, però li dóna bo el fred de la paret a la boca. Ara es gira perquè un gos li toca l’esquena i el vol veure passar –segur que ja se n’ha adonat, que és mitjà i que ha de guardar les distàncies-, i el segueix allargant-li les mans fins que frena quan diu “caca”, “caca” davant de l’animal que ja ha aixecat les dues potes del darrere. Al cap m’hi ressona el seu nom cinquanta vegades i sento que només dic “no no no no no no no no no no no no” tan estrident com puc mentre esquivo la mateixa tanda de cotxes i la de després, que passen en hora punta també com a les pel·lis americanes, però sense que n’hi hagi cap que em faci rodolar sobre el capó. Deuen haver sortit les dependentes Il·lustració: Teresa Llorach

Lemúria 50

de la fruiteria, mare i filla, amb les mans a les cintures i immòbils, fent una ganya pel sol de dentadura ben blanca, quan ha passat l’home mudat del bigotet, ha vist l’escena i ha dit “abans els portàvem més lligats”. Aquell que sempre és a la farmàcia s’ho mira encorbat sobre el bastó i la que parla sola hi mig entrepussa, aliena a tot, al costat del gos que es fa més gros com més m’hi acosto i està a punt de cagar-se-li a la vamba, la mare que el va parir. La mestressa, esporuguida per la velocitat que porto en la seva direcció, diu “ara ho recullo” abans que l’animal faci res, però ja he pogut agafar aquest cos petit content de ser atrapat i he vist el cotxet a mig desplegar com jeu a la vorera de l’altre costat, sota el maleter obert, ridiculitzant les ordres donades fa uns minuts amb to amenaçador. Vaig deixant anar quatre crits amb el cor a la boca, s'agafa bé al coll i li llegeixo un petit somriure de triomf als llavis, com si sapigués que farem tard a ca la pediatra.


Lemúria – gener 2017

LLIURE ALBIR Sílvia Armangué

Has d’oblidar que ahir va caure la pluja amb força, sense avís, sense un tro, de cop el cel de la tarda va virar de blau a res, l’aigua va caure furiosament durant tres, quatre

Lemúria 51

minuts i va parar, com un avís o una premonició sobre la terra seca. Oblida el timbre de l’apartament, una altra vegada una violència entre dos grans silencis. Com podries haver-la


Lemúria – gener 2017 reconegut? Oblida la dona, els ulls vermells, el ganivet de cuina. Els seus improperis que no podies destriar, la ferida al coll que no vas poder impedir. Quina mare, qui n’era el fill? Tants n’hi havia hagut. Segurament un dels darrers: prim, grans ulleres, rostre de rata esporuguida. Oblida les humiliacions infligides, el nen plorós ( quin d’ells?) les ulleres trencades al terra, les súpliques. El seu cul ( petit, inquiet, blanc, gros, amb marques...què més dóna...) rodolant entre puntades de peu. La dona panteixa i crida. Oblida la mare morint en la misèria, els seus clapoteigs de vòmit, la pudor del quarto, el desastre a la cuina. Era el darrer cop; ja no li quedava més que uns euros a la bossa. Ja t’ho havies venut tot ( l’anell, el rellotge, l’abric de pèl de mangosta, les setrilleres de la besàvia, les cadires, la ràdio. No et vas vendre el seu llit perquè pudia de valent , però sí la tapa del wàter, el mirallet daurat de l’entrada, les horribles flors de plàstic, la paella i les tasses de cafè. Fins la gàbia de la cadernera. L’ocell no, perquè havia trobat la manera d’escapolir-se entre els barrots i fugir d’aquell infern, puto bitxo). Oblida també les nenes: a més, ben calladetes s’havien quedat. Total van ser tres, tres i mitja. Lletges, tímides i amb complexos fins a Mart. Allà a les escales de les Galeries només hi transiten drogats i paneroles seques, i totes les nenes van fer el que els vas manar. Sostenidors amunt, fes veure que balles. Ni un dit per tocar-les-hi la pell, però com t’ho havies passat. Totes van plorar menys una: aquesta Lemúria 52

et va seguir tant el rotllo que li vas haver de partir la cara. Puta foca, què es devia haver cregut. Tampoc va acusar-te, malgrat la trompada al nas. Oblida els anys a l’inframón amb els nòvios de la mare. Sobretot al Buga i al Ramonet. Oblida les amenaces i els càstigs. L’armari de baix, la por, la set. La impotència. Oblida el dia en què vas fer-te gran. Quan vas deixar d’estimar la mare i vas començar a odiar-la. Quan et va deixar massa dies a casa dels veïns. No recordes què va passar allà, només que cridaves a la mare i la mare no hi era. Oblida des de molt endintre el primer record, el que no es reconeix però es guarda per sempre. Que fores un bebè que va deixar de plorar als onze dies. Vas comprendre amb una lucidesa animal que si ploraves era molt pitjor. Vas acostumar-te a passar gana, a ser una deixalla, una molèstia, un manyoc de carn. Oblida la dona que crida, la teva sang esquitxant-li els pits i la cara. Oblida que tens setze anys, i que ja has viscut prou.

Il·lustració: Sílvia Armangué


Lemúria – gener 2017

EL BOSC DE PUCK Aleida López

A

vui el bosc s’ha despertat gris i plujós. Puck saltironeja amb els seus peus lleugers per sobre dels aiguamolls que han crescut durant la nit. Com sol passar, ha estat la primera en llevar-se. Els dies comencen tard pels habitants del bosc, perquè si no els sembla que es fan massa llargues les hores. Es passeja de puntetes entremig dels cossos que respiren profundament. Dissimulada, guaita com sobresurt un Lemúria 53

Fotografia: Michael Alí

nas de sota d’un sac de dormir humit i llardós. De sobte, veu un ull que s’obre i, d’un salt, marxa rabent. El dormilega no sap del cert si aquesta presència fugaç forma part del somni o de la realitat. A Puck li agrada observar i conèixer tots els secrets del bosc. Des que aquest lloc és casa seva no ha perdut ni tan sols un minut i s’ha recorregut tots els racons. Mentre els altres


Lemúria – gener 2017 mandregen i lamenten la seva sort, ella treu suc de tot allò que li pugui ser d’utilitat. És diligent i metòdica. El cau on dorm amb la mare està sempre impol·lut i endreçat. Tampoc sol faltar-li aliment, ja fa temps que va aprendre a racionar bé les queviures. Puck no s’avorreix mai. Fins i tot quan sembla que està a punt i que ja no hi ha res més per conèixer, troba un nou missatge mig esborrat sobre les roques fredes i rasposes que els serveixen de refugi. Cada paraula és un nou idioma o un nou alfabet que aprendrà avui. Altre cop cauen quatre gotes que li mullen les ulleres de pasta rosa. Mirar a través de les gotes concentrades sobre el vidre li dóna una perspectiva del bosc que no coneixia encara. Veu de lluny que la mare s’ha llevat i que, pacientment, s’endreça els cabells. S’hi apropa i espera que acabi asseguda al seu costat. Encabat, comparteixen un tros de pa sol. Mentre masteguen a poc a poc, altres habitants s’aixequen i s’estiren amb mandra. Algú d’ells se les mira amb enveja, perquè el seu pa es va acabar ahir. Puck pensa que són rucs, que sembla que no aprenguin mai que sempre que s’acaba la nit comença un nou dia. Després de menjar, Puck recull les molles i les espolsa amb energia. Ha sentit amb les seves agudes orelles que ha arribat una família nova durant la nit. Ràpidament s’hi acosta a investigar, res pot escapar-se-li. Els troba, els compta, són cinc. Una dona encorbada porta a coll un bebè diminut. També hi ha un home vell que estossega. Ella se li planta davant Lemúria 54

mirant-lo fixament, ell se la mira de reüll amb recel. Al bosc s’hi estaran una mica millor, pensa, aquí podran descansar. Ara el vell intenta encendre un cigarret amb un llumí mullat. Puck s’hi acosta amb un parell de saltirons i ofereix la seva ajuda, però ell l’aparta amb la mà i li deixa anar un renec. Decideix asseure’s a una distància prudencial, observant amb dos ulls com taronges com el vell torna a fracassar en l’intent. Els habitants del bosc canvien de cara i de nom, però Puck els coneix a tots. Sap qui són, quants són, sap d’on vénen i en quin idioma xerren. Ell vell, però, no sap qui és Puck i li és igual. Cansat d’intentar encendre el llumí, el llença a terra i s’estira sota una manta. El grup d’homes joves ja s’ha posat en marxa i, com cada dia, emprenen el seu camí més enllà del bosc. Són alts i prims, tots fumen i parlen fort entre ells. No són amics de les famílies però respecten la convivència. Cada matí marxen i no tornen fins la nit. Puck sempre els observa encuriosida perquè no sap què fan durant el dia, i quan els intenta seguir ells li fan broma i marxen de pressa amb les seves cames llargues i fortes i els perd més enllà del camí. Les hores caminen a pas de caragol mentre els habitants del bosc les maten com poden. Les dones acaronen els nadons, endrecen el seu racó, parlen entre elles. Els homes callen sorruts i miren l’infinit. La mare de Puck va aconseguir llana fa uns dies, i ara teixeix una maduixa de


Lemúria – gener 2017 color vermell intens. Puck somia desperta amb maduixes carnoses i sucoses, amb préssecs vellutats i amb cireres que tinten les dents quan les mastegues. Mentre fantasieja, l’Alí s’acosta a pas ferm vorejant els aiguamolls. Quan ella se n’adona, corre a rebre’l amb el millor dels seus somriures. L’Alí és el preferit de la canalla, per les seves ulleres de sol rodones i perquè és el millor inventant jocs. Puck aplega els quatre o cinc nens i nenes del bosc i ell els regala a tots un caramel, després juguen a perseguirse entre els arbres de formigó. Les corredisses dels infants i les riallades fortes i fresques de l’Alí irrompen en el soroll somort del bosc. “Malaka, malaka!”, criden els més entremaliats. Puck és la mà dreta de l’Alí en tots els jocs, li és còmplice en les bromes i, tot i ser ja molt alta, la puja a coll igual que als petits. Li sembla que al bosc se’l veu més alegre, quan juguen. Fins i tot els homes sorruts ara es distreuen una mica amb l’espectacle, juraria que n’ha vist un que somreia. Com que ja arriba l’hivern, el sol comença a caure aviat. Després del joc la canalla té fred i les mares els emboliquen amb mantes. L’Alí marxa, d’aquí una estona tornarà. Els homes joves també tornen a pas tranquil i s’asseuen a terra mentre fumen i xerren entre ells. Puck està alerta, perquè la furgoneta blanca ja deu ser a punt d’arribar. Les famílies també ho saben i s’apleguen en els respectius racons i esperen, pacients. Se sent el soroll del motor més enllà de les bardisses, i Puck corre com un

Lemúria 55

coet a rebre els visitants. Al capdavant del grup hi ha l’Alí, i l’acompanyen algunes cares habituals i algunes de noves. Puck les coneix a totes, encara que canviïn, per això els rep amb abraçades sense cap mena de distinció. Bé, això no és del tot cert, hi ha una abraçada especial per la Leanne, la gitana de braços plens de dibuixos que l’omple cada dia de petons. La Leanne li pregunta com està, li pregunta per la mare, la puja a coll, li fa fer una tombarella. Però no hi ha temps per perdre, l’Anja ja s’ha posat els guants blaus de plàstic i comença a treure el menjar de la furgoneta blanca. Puck sap que és responsabilitat seva ajudar-los i li diu a la Leanne que han de deixar els jocs per després. Els homes joves són els primers en reclamar la seva ració –aquí teniu, són nou, n’hi ha un que ara ve. Una família de quatre, una de sis, aquesta té un nadó. La família nova no coneix la rutina, la Leanne es presenta. Aquí falta pa, aquí sobren ampolles d’aigua. Puck repassa mentalment que no es cometin errors, que no li falti de res a ningú. Veu com n’hi ha que ja endrapen amb gana, i d’altres que es miren el menjar amb cara d’avorrits. Ella li diu a l’Anja que fa molt bona pinta. Quan acaben de repartir, Puck els acompanya fins la furgoneta abraçada de la Leanne. No vol que marxin, perquè ells sempre estan més contents que els habitants del bosc. Ja s’ha guanyat els nous, tots li acaricien els cabells i la lloen per la feina feta. N’hi ha una que ha comprat la maduixa a la mare i se la guarda a la


Lemúria – gener 2017

Lemúria 56

butxaca de l’abric com si fos un tresor. Entristida, veu com van pujant a la furgoneta i li diuen adéu amb la mà. L’Alí li pica l’ullet abans de pujar. L’Anja, des del seient del conductor, es recol·loca les ulleres i li somriu quan s’adona que l’està mirant. La Leanne és l’última en pujar i li fa un petó molt fort i li desitja bona nit, demà es veuran. Puck es queda palplantada al mig del camí fins que són tan lluny que ja no els veu.

que li semblava una silueta coneguda es converteix en la d’un enemic, un home enorme i uniformat a qui segueixen més homes enormes i uniformats que criden, que els fan fora violentament, que a vegades peguen els homes joves del bosc. Durant la nit el bosc és molt perillós, per això Puck s’estira sota el sac de dormir i tanca els ulls amb força, desitjant que arribi el dia com més aviat millor.

Un cop torna a ser amb la mare, mengen i s’arrauleixen l’una amb l’altra per evitar el fred. Ja és de nit i les siluetes dels habitants del bosc es confonen amb les ombres dels arbres. El cel segueix tapat i la foscor és cada cop més intensa. Puck és valenta, la que més, però coneix els perills que s’amaguen entre la negror. A vegades fins i tot ella no s’ho espera, però el

Aquesta és la vida al bosc. En aquest bosc que ara és casa seva.


Lemúria – gener 2017

LA TERRA CLAMA CONXITA JIMÉNEZ

La terra clama. Clama pels seus fills segats arrabassats com males herbes. I una gran soledat per cada nom perdut li reverbera com un tall a una fulla trepitjada rompuda la pell, rere el cruixit d’unes mans tacades pel gust metàl·lic de la sang. La terra es gela. Es gela quan pressent en el seu ventre la semença de l’odi i una gran sequera li recorre el cor per cada cos trencat, per cada mare eixuta, sense ahir, sense demà, com una escorça seca, quan plora per un fill que no vindrà

Lemúria 57


Lemúria – gener 2017 com mil veus que es disgreguen com el verí d’un serpent que vol sembrar un camp de nafres. Sols el silenci que commou el temps, la brisa de la tarda, pot escampar-se com un bes suau que arreli en les ombres calmat i net, sobre els camins incerts on s’esborren els dubtes com una gran carícia de quietud com una gran llacuna

que eixampli el bres més tendre de la pau.

Lemúria 58


Lemúria – gener 2017

3 POEMES Joan Lluís Sagués

..............sota tu

et veig amb la perduda en la barba

............envoltat de terra

incipient tancament d'adult

..............al costat de l'olivera

sabent del teu cos

...........dels peus a la cintura

sense estar segur de la teva casa

..............brollant falanges

en la tristor de la tarda

...........tres hores en un minut

assegut sobre els torts ferros

del segon dia que va començar sent lletra

de l'aparcament de bicicletes

i acaba sent dissabte brollen mans que envolten i avorten el crit d'un tret ofegat ----------------------------------------------

Lemúria 59

esperant una mirada un cos que et faci bullir la sang ------------------------------------------------


Lemúria – gener 2017

Ordre. Observo la col en el teu cap des de l'albor, en la infinitud de la teva mirada que parla. Els teus peus no arriben al pis sent dos en la vuitena planta, tu que només ets ombra escampada sobre el llenç color sèpia que es recolza, asseguda en la cadira, cos de fusta anciana, amb el sexe ocult a la mirada. T'observo, t'ajeus observada. Penya-segat que broda.

Lemúria 60


Lemúria – gener 2017

2 POEMES Sílvia Armangué Balla, balla Balla, balla, perdedor, amb les teves velles Nike’s, balla pel carrer de cendres amb els teus amics del Bronx.

Balla cançons que no escrius, balla les hores de crack.

Amics cansats entre els matolls; el solar buit de les deixalles. Pixats de gos, llaunes que tallen.

Tens poder, fas por als vells; saps el que et cal, gimnàs i marxa. Nenes per una estona, Mickey D’s tota la tarda.

Lemúria 61


Lemúria – gener 2017

Balla, que ja no ets un nen, i les nits són massa llargues. Que el pare no tornarà; que la mare està sonada.

Balla, balla, perdedor; que ja beus i duus navalla.

11 abril 2007

L’escorxador L’ escorxador espera esmolant els llargs punyals perquè llisquin com en aigua dins de la pell bategant.

I quan troba el camí al cor, exacte, compassat, s’apressa per no sentir l’últim esgarip; que la veu de la por s’encomana al puny que dóna el cop.

Lemúria 62

Il·lustracions: Sílvia Armangué


Lemúria – gener 2017

L’ONCLE EUMOLP Andreu Loncà i Loncà

-H

em fet trenta quadrats, deia el pare. - Quan arribem a trenta cinc, parem.

L´ oncle Eumolp, que estava content com jo mateix, perquè aviat plegarien, sentia com ara jo sento la cremor del tabac a la llengua, el perfum de tabac als ulls i al nas i la rara sensació amargosa i aspra a la gola. Sentia el mareig del tabac i la seva suau excitació, després de descapollar la cendra del cigarret. I per això l’he encès avui, el cigarret, per evocar l’oncle l’ Eumolp, a primeries dels anys setanta, perquè ell va ser el segon home que em parlaria de la guerra civil. Primer me n’havia mig parlat el pare; alguna vegada, la mare, només per dir, brandant el cap , “ditxosa la terra que no coneix la guerra”. En l’oncle l’Eumolp hi vaig voler veure el padrí que no vaig conèixer mai. Ell , amb la seua boina d’altre temps, els seus cigarros de picadura als llavis, la samarreta amperi i el seu record misteriós de la guerra civil. Ell era l´ únic que em podia aclarir aquell misteri. I ho feia amb una manera de narrar que semblava que sabia tots els trucs : tot ho mig deia,

Lemúria 63

ho mig insinuava, ho mig enunciava i, després, callava. De manera que sempre més vaig quedar atrapat d’aquella història que només m’havia insinuat. Al davant, ara evoco el petit, de només catorze anys , que també havia collit peres tot el matí, i veig com se ´ l mirava admirat. Mirava la boina suada que es treia i deixava veure la calba planúria del cap, els cabells blancs i torrats, els dits llargs que sostenien la cigarreta xuclada, la samarreta imperi suada també , que deixava entrellucar una pell molt blanca, molt blanca i molt vella. Una pell que no era com la del pare ni com la de cap dels amics que es banyaven a les piscines. L´oncle Eumolp, a cinquanta anys era jornaler. Vivia del jornal. El seu més gran capital era tenir tres filles i haver estat de la CNT, o de la UGT, que llavors tot era semblant, durant la República, i haver fet la guerra al front del Segre. Ara sembla clar com l’aigua , però llavors aquell era l’enigma més gros que poguessis imaginar. En les acaballes de la dictadura, el silenci sobre el passat era complet, definitiu, enorme. Ara s’han escrit muntanyes, autèntiques serralades de llibres. Llavors no en sabíem re de re.


Lemúria – gener 2017

I ens coïa la curiositat. És estrany constatar, ara, com aquella prohibició va formar part de la nostra educació intel·lectual més profunda : ens vam prohibir saber de la República i de la Guerra i , passats els anys – avui en redactar aquests papers, en compleixo quaranta-set – aquesta ha estat una de les dèries més persistents entre cella i cella .

El petit que jo era , que collia les verdíssimes i pigades peres llimoneres per a l´exportació durant les vacances escolars, veia en aquell home gran, que només tenia cinquanta-dos anys, el padrí que mai havia conegut. - Ton padrí cantava com un rossinyol, deia mentre tornava a fumar ansiós, home que a cinquanta anys no té res ni tan sols una dona amable a qui estimar en silenci. Perquè era sabut que la seva muller era agra, aspra i dominant. O això en deien.

Lemúria 64

Mentrestant el pare, que anava carregant els quadrats a la furgoneta Citroën de llauna llistada de color blau, de rodes altes, de capot redó, anava repetint : -Deixeu-vos estar de romanços . Els rojos van perdre la guerra perquè qualsevol podia ser sergent . A qualsevol pelat el podien fer oficial. L´ oncle Eumolp callava. Com a vençut i com a jornaler, callava i fumava . Després traguejava un raig d´ aigua clara d´un silló de Verdú , negre i fresc. Hi ha poques coses comparables a aquella frescor un dia de juliol sota el gran sol implacable. Sobretot quan amollava el sol. Perquè heu de saber que aquelles tardes d’estiu eren roents de sol i de calor i només al cap al tard, quan el sol declinava i bufava una mica de garbinada , llavors la calor amollava i llavors , després del cansament del dia , era possible de parlar, de riure, d’explicar alguna que altra història. Quan el pare pujava sobre el Citroën, i s´ allunyava el brogit del motor pels


Lemúria – gener 2017 camins de l´ horta, l´ oncle Eumolp, encara a l´ombra d´una mançanera que tenia un nom ben bonic : bellesa de Roma , que era ampla , de soca grossa i alta, començava la seva història que feia més o menys així : “és un instant atabalat, quan sents el soroll de les ampolles de conyac, un munt d´ ampolles de conyac!, i veus les cafeteres plenes de cafè que van circulant pel regiment, ja saps que aquella nit hi haurà ofensiva.” Llavors l´ oncle Eumolp mirava amb uns ulls indefinibles. Callava i tornava al reng de pereres amb la galleta al braç . Havia començat el relat i callava . I jo ja m’havia imaginat la nit, els camions carregats de conyac, les cafeteres fumejant, la tropa bevent i xumant cafè i conyac i , de cop parava. Com si fos la Sherezade més delicada . Callava. Tot el meu delit de contar la guerra ve d’aquest silenci de l’oncle Eumolp. Per què callava ? Tenia por ? Era massa jove per entendre tot allò ? No podia parlar completament per causa de mon pare, que tenia una visió de la política empeltada de sa mare, que era de dretes ? El jovenet que jo era se li posava davant per davant, picat per la curiositat. No podia suportar que li amaguessin les històries precisament quan més interessants eren. -Conyac ? - Cafè ? - Ofensives ? - Au , Oncle Eumolp, explica´m la història. Ja collirem les peres després. - No, que ton pare ens renyarà. I a més, és molt llarg de contar... Amb la mida de seixanta a la mà seguíem impertorbables buscant les Lemúria 65

peres de més de seixanta centímetres de diàmetre per exportar-les a la nova Alemanya, la del miracle econòmic, la de la tecnologia punta en els automòbils. La desconeguda Alemanya . La que havia remuntat miraculosament la gran guerra mundial. Nosaltres, els catalans del baix Segre que llavors començàvem a ensumar una mica de bonança econòmica . El soroll sord de les peres abocades als quadrats era compassat i regular. Les paraules havien desaparegut . Les històries podien esperar molts anys. Tants que podien anar a parar al taüt amb l´ home que les sofrí i les callà. Però aquell dia de juliol, a la tarda, després de la migdiada lenta, abismal, calentíssima en el ressol de les parets dels corrals, dels solàs, dels carrers deserts. Quan el noiet malhumorat que jo era anava al tall a treballar, anava fermentant el llevat d´ aquella història que l´ oncle Eumolp no podia contar sense que el pare a vegades se´n burlés poc dissimuladament perquè el vell Eumolp havia perdut la guerra. A mi em sembla que a l´ oncle Eumolp li pareixia que aquella guerra encara no havia acabat perquè el seu rastre encara era ben viu en ell mateix, en el seu poble , en el seu país i a Espanya, on encara manava Franco. Alguna cosa, dins seu, es revoltava. Tot aquell passat era com una bèstia llefiscosa que a força de ser ocultada, a còpia de no veure la llum s´ havia tornat monstruosa com un somni dolent que es repetia en les seves nits d´ estiu. Més d´un cop s´havia aixecat sobresaltat , els ulls esbatanats en la fosca, pensant si encara es trobava, sol i fred, en el camp de concentració de Deusto amb els polls passejant-se


Lemúria – gener 2017 pels collons , per les aixelles. O sentint les puces fent un rosari de picades a les cames. Perquè ho recordo molt bé : només explicava a mitges. Em deia: - Amb dos pedres, els matàvem els polls. I feia el gest indefinible i , tot i que no havies mai vist polls, te’ls imaginaves xafats. Al cap al tard, quan el sol apagava la seva roentor i es dessagnava darrera la cripta inquietant del cementiri (perquè des de l’horta el noiet petit que jo era sempre mirava cap al cementiri, i ara sé per què ) , l´ oncle Eumolp , refrescat per la garbinada, s´aventurava a contar històries amb comptagotes. -A ton padrí quan estava al camp de concentració , els del poble que eren

Lemúria 66

més joves i forts, l´ajudaven a matar els polls amb dues pedres. Eren polls grassos, persistents. N´hi havia per tot arreu . I ell , que estava molt fluix, no se´ls matava. No se’ls podia matar. El petit noiet que jo era veia, llavors, el seu padrí abatut en una gran sala fosca i freda voltada de guardians mal nascuts amb uniformes gruixuts i cara de mala llet. El veia menjat pels polls. I tremolant de fred . Trenta-cinc anys més tard ha somiat que amb un abric gruixut abrigava aquell home exhaust i mort de fred. Li ha sentit les mans fredes. I l´ha consolat tant com ha pogut.

Fotografies: Hernán Piñera


Lemúria – gener 2017

DECIDME CÓMO ES UN ÁRBOL Marcos Ana Decidme como es un árbol, contadme el canto de un río cuando se cubre de pájaros, habladme del mar, habladme del olor ancho del campo de las estrellas, del aire recítame un horizonte sin cerradura y sin llave como la choza de un pobre decidme como es el beso de una mujer dadme el nombre del amor no lo recuerdo Aún las noches se perfuman de enamorados que tiemblan de pasión bajo la luna o solo queda esta fosa? la luz de una cerradura y la canción de mi rosa 22 años, ya olvido la dimensión de las cosas su olor, su aroma escribo a tientas el mar, el campo, el bosque, digo bosque y he perdido la geometría del árbol. Hablo por hablar asuntos que los años me olvidaron, no puedo seguir escucho los pasos del funcionario.

Lemúria 67

Marcos Ana, de nom real Fernando Macarro Castillo, (Alconada, 20 de gener de 1920 - Madrid, 24 de novembre de 2016) va ser el pres polític que va patir l’ estada continuada més llarga a presó (1946-1961) durant el franquisme . Va ser alliberat gràcies a l'activitat d'Amnistia Internacional. Ha publicat els poemaris Poemas desde la cárcel (1960) ,España a tres voces (1963) i Las soledades del muro (1977) –els dos primers a Sud-amèrica-, i el volum de memòries Decidme cómo es un árbol (2007), a més del treball Vale la pena luchar, (2015) de suport a la lluita del moviment 15-M.


Lemúria – gener 2017

Lemúria 68


Lemúria – gener 2017

Lemúria núm. 5 Gener 2017 www.lemuria.cat Tots els articles sota llicència Imatges de Photopin, Michael Ali, Aleida López, Hernán Piñera (https://www.flickr.com/photos/hernanpc/) Il·lustracions de Teresa Llorach i Sílvia Armangué Il·lustració portada: Eugeni Fabregat, tots els drets reservats Il·lustracions de Josep Bartolí, del seu llibre “Campos de concentración”, ACVF Editorial

Coordinació: Eduard López Mercadé

Lemúria 69

Lemuria5 gener17  

Número 5 de la revista Lemúria. Dedicat al tema repressions, conté articles d'Eduard López Mercadé, Miquel Mur, Gemma Gil Aris, Mar Joanpere...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you