Issuu on Google+

benna revista

HIVERN DE 2014. - #ISSUU.

NÚMERO ESPECIAL 10è ANIVERSARI

ELS PETS

Vint-i-set anys treballant des de l'àrea petita.

ELS DISCOS D'UNA PRIMERA DÈCADA · deu anys DE CANVIS MUSICALS


io

benna revista

anys

NÚMERO ESPECIAL 10è ANIVERSARI

2003-2013

ESTAF

EDITA:

Director i coordinador David Ramon López

publicitat@revistabenna.cat

REVISTA BENNA

www.revistabenna.cat info@revistabenna.cat

Facebook.com/revistabenna

Twitter.com/revistabenna Issuu.com/revistabenna Google + /revistabenna

Fotografia de portada Carles Fargas

Han participat en aquest número Raquel Ballesteros Maria Pujol Bremer Pere Cardona Mireia Martínez Corominas Jordi Sugranyes Albert Campos David Ramon López

Fotografies Arxiu Música Global Discogràfica Revista Benna Jordi Abarca

REVISTA BENNA no es fa responsable de les opinions realitzades pels seus col·laboradors en els articles firmats. L'opinió de la revista queda palesa només a l'editorial. REVISTA BENNA fa saber que permet la còpia i el seu ús de reproducció de l'obre de text, sempre que es citi la prodecència del text amb el nom de REVISTA BENNA i no sigui per a fins lucratius.

Queden excloses les fotografies, utilitzades en aquest número que tenen copyright particular, i els drets no corresponen a la publicació.

sumari 04 ANTÒNIA FONT El darrer vol. 08 CRIS JUANICO Nadales sense Nadal. 12 ELS DISCOS D'UNA PRIMERA DÈCADA. Us proposem deu treballs que cal tenir en compte produïts entre el 2003 i el 2013.

24 ELS PETS Parlem sobre el seu darrer disc “L'àrea petita” amb Lluís Gavaldà. 30 UNA DÈCADA DE CANVIS MUSICALS Fem un repàs de com ha canviat el consum musical, en els deu darrers Anys, i de com ha evolucionat la nostra escena musical.

-2-

34 DISCOS


editorial

UNA DÈCADA DE CANÇONS REVISTA BENNA neix un mes de novembre de 2003, just a les portes del segle XXI i a l'inici del final d'una manera de fer, de consumir música, de consumir informació, en definitiva de vida. Si bé és cert que vàrem tenir l'oportunitat de poder experimentar amb el paper i compartir el romanticisme d'aquells fanzines que generaven cultura alternativa a mitjans anys 80 i 90, la nostra trajectòria per motius de supervivència, pràcticament ens ha fet ser digitals. En una dècada el món canvia i ha canviat substancialment com perquè un mitjà de comunicació com el nostre hagi estat sempre en processos de replantejament. Quan naixíem el públic, descobria el senzill del disc del seu grup preferit a través de les radiofórmules musicals, i els clips els havies de veure al Sputnik, en una hora, en un moment, en un minut determinat. No podies compartir música en grans quantitats, perquè els Cassetes eren l'única manera d'enregistrar música i compartir-la de forma casolana. No existia Youtube, ni Spotify ni encara menys les xarxes socials. Els fans i els melòmans, omplien les botigues de discos, remenant entre novetats, rareses i discos desclassificats, passaves tota una tarda de dissabte pels comerços del Carrer Tallers, amb la il·lusió de marxar amb aquell disc, amb aquell grup que posaria música a la teva vida. Però de mica en mica les botigues deixaven de cantar, i progressivament desapareixia l'hàbit d'anar a la tenda de discos. Les radiofórmules ja no asseguraven que aquell grup fos el número u en vendes, i el concepte de disc anava diluint-se, pel concepte de comprar només una o dues cançons si la resta no valíen la pena. Semblava que tot aquell món que havia vist néixer la nostra publicació de manera subtil, sense fer massa soroll, cada dia es trobava més a prop del passat que del present. Els darrers anys, han estat marcats perls canvis d'hàbits en el consum cultural i l'esbarjo, però també la manera d'informar-nos i fins i tot de relacionar-nos amb les persones. Les xarxes socials, els mòbils, les aplicacions... En definitva crec que cada u, ha anat trobant la manera de sobreviure i arribar fins a dia d'avui, i poder dir qui dia passa any empeny. I crec que és el que molt eroicament hem anat fent a REVISTA BENNA. Amb entrebancs, limitacions i molta il·lussió en aquesta primera dècada, varem treure una revista en paper, varem crear el primer diari digital de l'escena musical catalana, hem fet programes de ràdio, i crec que encara ens queden moltes coses per fer. Un dels imputs que em va fer posar en marxa aquest mitjà, era que no teniem gairebé plataformes de difussió i d'informació de la música cantada en llengua catalana. A dia d'avui crec que hem millorat molt, però encara ens queda camí per fer. De mica en mica anem normalitzant la situació, però també és cert, que pel camí s'han quedat forçes revistes i mitjans de comunicació que no han pogut arribar fins a dia d'avui. Per a tots amb els que varem compartir espai i sinergies, i gràcies a l'esforç, la col·laboració, participació i els ànims de tota la gent que ha posat el seu granet de sorra perquè REVISTA BENNA hagi arribat fins aquí, gràcies de debó. Sense tots vosaltres no hagués estat possible. Però també tinc clar que si volem seguir deu anys més, ara és el moment de decidir un canvi de rumb, radical, però amb el mateix esperit de sempre. I espero que en aquest canvi, pugi comptar amb tots vosaltres com fins ara. Gràcies, per molts anys, i molta sort!

 DAVID RAMON LOPEZ

Editor de REVISTA BENNA.

-3-


bitllet

Text: DAVID RAMON LOPEZ

EL DARRER VOL D'ANTÒNIA FONT A finals d'aquest 2013 el grup mallorquí Antònia Font ens comunicava que posava fi a la seva carrera com a grup. No era d'estranyar, ja feia temps que corrien rumors de què el grup podria posar fi a la seva producció musical. Cada cop podíem comprovar com els seus components participaven de projectes paral·lels als del grup, fins i tot el seu creador Joan Miquel Oliver ja hi havia encetat una carrera en solitari amb tres discos publicats.

-4-


Segurament aquí va ser on vam començar a sonar i ho van aconseguir amb melodies com Alegria, Extraterrestres i Loco, on una vegada més quedava clar la passió del seu compositor Joan Miquel Oliver pels temes espacials.

Antònia Font neix a Mallorca un 1997 quan els grups insulars que havien arribat el principat eren formacions que s'identificaven amb el territori, la llengua i la cultura catalana, exemples ven clars eren els concerts de Tome Penya, i els germans Nicolau amb els Ocults. Però els Antònia Font formats per cinc joves Joan Miquel Oliver (guitarra), Pau Debon (veu), Pere Manel Debon (bateria) Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix), eren diferents. Poder perquè les seves lletres parlaven d'experiències extraterrestres, d'astronautes voladors i rimadors i fins i tot de follets que alegraven la vida als humans.

L'experiència amb la multinacional no els acaba d'agradar i al 2004 tornen a publicar amb BlauDiscMedi “Taxi” un disc format per un dc amb dinou temes i a més un llibre amb històries, una creació fantàstica tant en la composició musical com lletrística. Aquí hi trobem peces com Robot, Vitamina Sol, o Astronauta Rimador. A partir d'aquí la premsa musical estatal es comença a fixar en el seu treball sempre amb floretes i comencen a tenir bones crítiques, el grup comença a donar-se a conèixer a la resta de l'estat.

No m'atreviria dir que els Antònia Font han estat d'una altra galàxia, però poder si que han estat uns artistes galàctics, com a Sisa li agrada anomenar aquells que es diferencien de la resta. El grup ha estat la primera formació que aconsegueix trencar el clixé del qual representa ser de Mallorca i cantar en català. Amb normalitat i naturalitat sense fer-ne mai bandera, la formació comença a fer-se un lloc en l'escena musical catalana i també espanyola. Tot i que encara trigaran un cert temps a ser coneguts pel públic general.

El 2006 és el torn de Batiskafo Katiuscas amb BlauDiscMedi, un disc molt més pausat medolicament parlant en comparació amb els altres treballs anteriors, Antònia Font ja omple teatres sense poblemes i com a resultat sorgeix el “Coser i cantar” amb la col·laboració de l'Orquestra Simfònica de Barcelona. El 2008 és el torn de “Pareix talment una foto” amb Blau-DiscMedi un treball on sinclouen nous temes i alguns dels clàssics del repertori del grup. El 2011 és un any de canvis, els mallorquins editen “Lamparetes” un dels discos amb què aconsegueixen més popularitat i més reconeixement mediàtic, l'editen amb el seu propi segell, Robot Innocent Companyia Discogràfica, cançons amb imatges de pel·lícula com el primer senzill Clint Eastwood, o Calgary 88. Comença a intuir-se un final d'etapa amb declaracions dels seus integrants i finalment el 2012 surt al carrer “Vostè és aquí” la seva obra pòstuma amb quaranta-un temes que no passen la majoria dels dos minuts. Amb la popularitat a dalt de tot i en el moment més dolç el quintet decideix posar punt i final a disset anys de trajectòria.

El 1997 treuen la seva primera maqueta “Antònia Font” on trobem Cibernauta Joan, S'univers és una festa, Rumba i Es “Xifon” es un “aparato”, on es comença a veure uns textos on el surrealisme comença a impregnar de vitalitat les seves lletres. El 1999 publiquen el seu primer treball d'estudi de la mà de Blau-DiscMedi on hi trobem temes com Sa vida passa, En s'estiu o Viure Sense Tu. Jo els conec a partir del seu segon àlbum “A Rússía” un disc amb quinze temes tots ells fascinants, Canta o Focs artificials només per citar-ne un parell. El 2002 fitxen per una multinacional Virgin-Drac i com a resultat editen “Alegria” segurament el disc que els faria donar-se a conèixer tant per al seu públic com a la crítica en general. Recordo que en aquests moments vaig anar al seu primer concert que els veia en directe era a la festa dels 10 anys d'Enderrock al parc de la ciutadella i alhora de toca els Antònia Font el públic era molt minso i gairebé ningú s'avia que eren, són aquelles coses de la vida, avui no ets ningú, i demà tothom vol omplir la sala on actues.

-5-


discogràfia

DISC A DISC.

ANTÒNIA FONT


SON MOLTES LES PERSONES QUE HAN PASSAT AL LLARG D'AQUETS 10 ANYS PER RB.

io

anys 2003-2013

A TOTES ELLES... ...GRÀCIES!

benna.cat revista

-7-


entrevista

Text: DAVID RAMON LÓPEZ

CRIS JUANICO ELS ALTRES NADALS. Ja fa dies que ha passat Nadal, i estem acostumats que els artistes treguin diversos treballs i discos versionant típiques nadales, en què molts casos són només una adaptació musical, estil pop del clàssic. El resultat un disc difícil d'escoltar en altres èpoques en què no siguin les adients per al recolliment. Però enguany el mallorquí Cris Juanico ens presenta un recull, perquè no dir-ho de Nadales, però totalment diferent del que estem acostumats. “Un Món de Nadales” (RGB Suports 2013), és cert que és un recull de cançons tradicionals del Nadal, però amb aquest disc, Cris Juanico ha volgut emprendre un viatge pels diferents continents i ensenyar-nos les diverses maneres que la humanitat té de celebrar aquestes dates. Un disc, amb unes lletres molt familiars, però alhora amb una sonoritat que s'aparta força del cànon de Nadala que tenim a la ment, a través del jazz, Cris, aconsegueix seduir-nos d'una manera molt directa amb l'ajuda de veus com Núria Feliu, Joan Reig, Roger Mas, o Meritxel Gené entre d'altres per descobrir-nos que les coses no sempre són com semblen ser.

-8-


REVISTA BENNA: Acabes de publicar “Un Món de nadales” (Música Global 2013) un recopilatori de Nadales, com va sorgir la idea? CRIS JUANICO: “Un Món de Nadales” té els seus inicis en una invitació que vàrem rebre per anar a tocar en un festival de nadales a Terrassa, i ens van convidar just tres setmanes abans de començar el festival. I vaig pensar, avia’m si puc fer-ho o no, vaig recollir una dotzena de peces, i parlant amb en Joan Solà Morales li vaig preguntar que li semblava la idea, ell en aquell moment treballava en un trio de jazz, vàrem triar uns arranjaments, i vàrem començar a treballar les cançons amb els tons que els hi vaig dir, vam fer un assaig un divendres i el dissabte vàrem fer el concert. I bé en acabar el concert la gent va venir a preguntar avia’m si això estava gravat, i si hi havia algun disc per emportar-se, i clar nosaltres no teníem res per vendre. Després del concert xerrant vàrem pensar que de cara aquest any si que podíem fer alguna cosa. També vàrem concretar que estaria bé cercar un connector o un punt d’unió i vàrem pensar en ensenyar com es canta el Nadal en d'altres indrets del món. De fet és una recopilació, perquè la recerca és molt difícil de fer-la, per tant, és una recopilació a través de gent coneguda, que et passa unes partitures, alguns llibres editats. Sí que volíem que la premissa principal fossin cançons tradicionals, però quan dic tradicionals, no vull dir només populars, sinó que quan dic popular em refereixo a la transmissió de boca-orella d’aquella peça. Però clar també hi ha visió de cançons més cultes, cants d’església, de monestirs, i que amb el temps s’han convertit en populars, de fet en el disc hi ha de tot. BNA: I entre totes aquestes peces, com decideixes fer-ne la tria? C.J: En principi m’interessava tenir unes peces de diversos indrets del món, dels diversos continents, d’on no n’he trobat és d’Àsia, per temes del procès cultural no tenien res, fins i tot vaig posar-me en contacte amb la gent de la Casa d’Àsia de Barcelona, i em van dir que no en trobaria. Ja que el Nadal, no és una festa pròpia d’ells, sinó importada, i els llocs on sí ho celebren, el que han fet ha estat importar i adaptar al seu idioma alguna cançó popular dels Estats Units, bàsicament com un Jingle Bells, en coreà i en japonès i poca cosa més, però la nadala típica que ens parla del naixement de Jesús bàsicament, la podem trobar de diverses formes.

R.B: El videoclip és del tema “Fum, Fum, Fum”, on ho trobem una sonoritat que evidentment ens fa pensar i saber que és el tema popular, però alhora amb una sonoritat jazzística molt marcada, era intencionada aquesta sonoritat?. C.J: Jo el que buscava era sortir una mica de la sonoritat habitual, la formació és de jazz, però també hi ha molts estils de jazz, i el caire swing acaba marcant molt, però també hi ha música popular, hi ha una peça que podríem dir que gairebé és una sardana. El que buscàvem amb els músics, i això ho hem vist molt clar un cop tenint les bases gravades sense les veus, vàrem arribar a la conclusió, que sabíem que acabarien sent nadales. Però si aquelles bases que teníem gravades, els hi posaves unes melodies i unes lletres diferents, hagués quedat un disc que no hauria tingut res a veure amb un disc de nadales. I això està bé, perquè hem mantingut les melodies i les lletres, fer reconèixer la cançó però amb una vestimenta diferent. I aquesta era la idea reinterpretar melodies conegudes, però diria que és un disc modern i amb formació de trio, que fa que soni diferent dels altres. Jo crec que és un disc que accidentalment el mes de maig o juny el poses al reproductor sense voler que soni, no crec que no fa tant de pal canviar, poder encara que no sigui nadal acabes escoltant tres o quatre temes. R.B: En quatre temes que hi participen les corals, com va anar l'experiència. C.J: Doncs la idea de posar-hi corals va ser una feina de contactar amb els directors de les respectives corals i fer-los la proposta amb molt de temps, ens van dir que sí, i el que hem fet ha estat buscar una mica una transversalitat. És a dir que els cors fessin el que estan habituats a fer, per exemple el Cor Vivaldi és més de tall clàssic i en canvi el Cor de la Música de Sant Feliu de Guíxols és un cor més modern,amb peçes més conegudes de pop i de rock, ja que els altres són de peces clàssiques. Volíem que fessin això que saben fer, però des d'una estructura diferent. Per exemple el Cor Jove de l'Orfeo Català o el Cor Vivaldi, fan una espiritual negre que probablement aniria millor a un altre, i el Cor Jove està fent un tema africà, que també té un aire espiritual de gospel, però els arranjaments estàn fets de caire clàssic això d'aquesta manera, dóna un contrast, que crec que és el que li dona aquest aire fresc i divers,

-9-


entrevista

perquè ells fan que és reconeixi el tema, i fan el que habitualment estàn acostumats a fer. Però el tema té la vitalitat de l'origen, però sense exagerar-lo.I amb el Cor Jove passa igual, jo veig l'elegància i la formalitat del Cor, fent un tema espitirual, això ho trobo fantàstic, i amb els altres dos temes iguals, “Santa Nit” que és interpretat pel Cor de Música de Sant Feliu, que és un tema de procedència culta, és a dir el “Santa Nit” és un tema austríac, escrit i transcrit i que és patrimoni de la humanitat, i el calrida vaneida és un tema de cant gregorià i poder entre els cors s'haguessin pogut intercanviar els temes, doncs no, juguem i anem aveure que fa, això fa que sigui atractiu. R.B: De col·laboracions en tenim de molt diverses des de Joan Reig, Roger Mas, A els Tamboriners, Núria Feliu al Dimoni escuat... ja teníeu pensat una mica els intèrprets que podien funcionar en cada cançó? C.J: Jo els anava suggerint quins temes creia que

eren més adients per ells. Jo crec que el tamboriner és una peça que la tenim a l'imaginari col·lectiu com una peça cantant en Rafael, en blanc i negre, solemnitat, i vaig pensar que estaria bé una versió en català i que en Roger i en Joan li donarien un to, que podrien desvirtuar una mica el to èpic que li dóna Rafel, però que en el fons és la sencillesa, el que prima a la peça i a més crec té una sonoritat que acaba xocant una mica però al final es reconeix. I amb la Núria Feliu feia temps que tenia ganes de treballar amb ella i no acabava de trobar el projecte per poder-ho fer i crec que El domini escuat li anava perfecte, que és com un conte de pastores, i crec que la Núria el podia explicar molt bé amb una interpretació molt bona. R.B: és un disc de Nadales però a banda es pot veure com a espectacle, es adir sobre els escenaris? C.J: Si i tant de fet ja en portem unes quantes

-10-


D'actuacions, vam estar el dia 1 a girona el dia 13 a Maó, el 21 estem a Olot i el 26 a Manresa i el dia 3 a Sant Feliu de Guixols. I en la gran majoria hi ha hagut la presencia dels col·laboradors que participen al disc. De fet el disc en directe és tot un escpectacle. Perquè els temes corals en directe són fantàstics, és un concert molt agraït, les interpretacions son molt obertes, pero amb les col·laboracions i els cors, li donen el to final. És un concert emotiu molt emocionat i musicalment té moltes coses, i a mi em fa especial il·lussió, fer un concert que normalment no faig cap peca de les que habitalment faig, no en faig cap del meu anterior grup i això de tant en tant també s'agraeix. R.B. Què és el Nadal per a Cris Juanic? C.J: Home jo crec que el Nadal per mi, sóc més del que creu que és l'època de recolliment i retrobament dels més propers que una altra cosa. Ho fem tant el 24 a la nit com el 25 i ho fem cantant, ens retrobem tota la família, i després de dinar la música sempre hi és present. R.B. I ja per acabar, tu que portes ja forces anys en el món de la música, com vius i veus el panorama musical actual? C.J: Jo crec que de contingut anem molt bé, tenim moltes propostes i hi ha gent que té ganes de dir coses, hem canviat les maneres de donar-les a conèixer, abans havies de fer una promoció en una ràdio i avui dia hi ha més mitjans per arribar a la gent, la informàtica ha democratitzat el panorama musical, també has de saber triar, hi ha més informació i el que sí que tenim, és que d'alguna manera el qui l'egisla la cultura l'hi podem donar un zero a l'esquerra. I un suspens o molt deficient, Perquè crec que quan els hi comvé ho tracten com si fos un bé, un esbarjo i un oci, i per vendre a fora ho tenen com un bé identitari cultural per vendre... No pot ser que per consumir cultura s'hagi de pagar un 21% d'IVA, no pot ser que per consumir una beguda en una sala de concerts no es pugui posar l'IVA a un 10% i ens el posin també al 21%, així no és recapte més, això porta a fer miques una xarxa cultural i industrial, tant de música com de teatres, cinemes.... Jo crec que les persones també ens agrada cuinar l'anima amb la música, la poesia, el cinema i crec que ho hem de tenir molt en compte i, quan tot es veu conceptualment només com un negoci, o producte comercial és quan no funciona la cosa. Han d'haverhi iniciatives que vinguin des de dalt i ajudar a la promoció de la cultura, d'eines n'hi ha moltes...

-11-

El disc. Cris Juanico, veu i glockenspiel Luis Gonzalez Trio són: Luis Gonzalez, piano i hammond Joan Solà-Morales, contrabaix i baix César Martinez, bateria Producció musical: Cris Juanico Arranjaments: Luis González Trio Arranjaments corals: Luis González Adaptacions: Cris juanico RGB Suport 2013.

Les col·laboracions. Núria Feliu, Roger Mas, Joan Reig, Marta Elka, David Serra, Xumeu Joan, Meritxell Gené, Pau Alabajos, Cor Gospel de Sa Fàbrica de Músics, Cor Vivaldi Cor Jove de l’Orfeó Català Cor de l’Escola de Música de S. Feliu de Guixols.


Text: DAVID RAMON LÓPEZ

ELS DISCOS D'UNA PRIMERA DÈCADA.

Aquest inici d'any a REVISTA BENNA tanquem la celebració de la nostra primera d'ècada. I per celebrar-ho, hem decidit fer una tria dels treballs publicats entre el 2003 i el 2013 en llengua catalana, que d'alguna manera han marcat l'escena musical del país. En deu anys la producció de discos ha augmentat, i sobretot, la varietat d'estils musicals i propostes que s'han anat fent un lloc a l'escena del país. En aquest recull dels 10 discos d'una dècada, no hi trobareu els més venuts, ni tampoc els que varen rebre premis o fins i tot els més celebrats. Aquesta tria, és una tria personal del nostre equip de redacció i diversos col·laboradors, hem cregut que per ser-hi, el treball havia de ser singular, diferent, una proposta que agradi o no, ha marcat una manera d'entendre i de fer música. Esperem que en gaudiu i que ens pogueu acompanyar durant deu anys més, dia rere dia, descobrint nous grups, noves formacions, noves històries musicals.

-12-


LA FLAMA – OBRINT PAS – PROPAGANDA PEL FET 2004. MIREIA MARTÍNEZ COROMINAS.

Obrint Pas publiquen el disc “La Flama” en un moment àlgid dels grups sorgits del País València. Neixen d’arreu músics de diferents estils que amplíen i enriqueixen el panorama músical existent.Un dels mèrits del grup és el fet que no ha tingut mai cap recolzament ni reconeixement per part de les institucions valencianes, i tot i així consegueix amb “La Flama” omplir a vesar en els seus concerts cantant sobre valors com la conservació de la llengua i les tradicions amb composicions de caire social i reivindicatiu que consegueixen arribar a un públic de diferents edats. L’èxit de l’àlbum és la perfecta combinació d’ska, hardcore i reggae amb el so tradicional de la dolçaina, marcant un estil característic. La sonoritat de les seves cançons, fins i tot les que tenen un estil més hardcore, sonen netes i clares mostrant la complexitat músical al combinar tant perfectament tal varietat d’instruments.

Sense perdre la seva essència, ens recorden la importancia de sentir-se d’un territori, com a “Tornar a casa” o “Som”, sense oblidar aquelles ganes de lluitar a “Records” o “La Flama”. La cançó que dona nom a l’álbum ha estat utilitzada en varies ocasions per anuncis, discursos polítics i actes de cultura popular esdevinguent per molt del seu públic un himne. Les cançons d’Obrint Pas, ens parlen del passat, d’aquella gent que va lluitar perquè ara tinguem un present millor. Un present que el jovent ha de tirar endavant amb la seva luita per conservar en el futur tot allò que ens defineix com a poble. “La Flama” és per a molts el cant a uns ideals que uneixen pobles i que traspasen generacions i territoris.

Com fan amb altres álbums de la seva discografía Obrint Pas mostra a “La Flama” elements d’ aquella música popular que escoltaven els nostres àvis com en el cas de “Cançó de Bressol”. Inclouen cançons que parlen de l’horror que suposa una guerra com a “El Foc i la Paraula” o a “Caça de Bruixes” o “Mil Nou Cents Trenta Nou”, barrejat amb temes actuals de marcat caire social com a “Quatre Vents” o “La Caça de Bruixes”, que ens parlen de la immigració.

-13-


SURFISTES EN CÀMERA LENTA – JOAN MIQUEL OLIVER – BLAU/DISCMEDI 2005. ADRIÀ VÀZQUEZ.

Just quan Antònia Font ja tenia quatre discos a l'esquena aquell any Joan Miquel Oliver el va aprofitar per treure el seu primer disc en solitari “Surfistes en càmera lenta”. Un disc que el podríem qualificar de raresa fins al panorama musical.

Segurament un disc amb un número de vendes tan curt com la duració de les seves cançons, però d'aquells treballs que precisament per aquesta raó, perdurarà en el temps.

Primer la seva duració, en total són 25 minuts. I segon per la temàtica de les lletres, per primer cop, les referències astronòmiques i d'alta volada hi desapareixen per donar pas a essers diminuts a “Petit homenet” l'aventura de les carreres de motor a “Emerson Fitipaldi” o la tendra història de “Pallasso” i el seu amor pel circ. En total onze peces, que no superen els dos minuts de mitjana, però que son petites obres musicals que cal destacar i tenir en compte. A vegades a la vida les coses més espectaculars són les que són més efímeres, i en aquest treball Joan Miquel Oliver, ensenya una faceta nova, primer poder parlar d'històries totalment irreals però des d'un terreny terrenal i per altra, la musicalitat de les peces, en què amb instruments pocs habituats, juga amb sonoritats complementant noves, aconseguides amb instruments de joguina.

-14-


POESIES I GANIVETADES – IN*DIGNA – MÉSDEMIL 2010. PERE CARDONA.

Un disc no reconegut com hauria d'haver estat. Un disc divertit i amb mala llet, les seves ganivetades clavant amb força , la seva poesia és una autèntica meravella per la llengua catalana! Un vocabulari que a molts grups de llengua catalana ja els hi agradaria. Frases fetes mesclades amb el hip-hop, paraules oblidades que ells fan de trobadors amb elles. Jo els compararia amb Joan Amades, tranquils no m'he tornat boig, són els salvadors de mots a la vegada que amb ells es posen amb grups de música com "Els Pets", "Ai, ai, ai", "Cesk Freixas".... etc! Mots que molts joves riuen quan els escolten però que ells ho canten amb normalitat i fent així l'autèntica normalització lingüística. Un disc amb una forma d'encarar la vida junt amb un hip hop molt recomanable... una mostra seria la cançó "Rap'N'pimfla" mesclant samfaina i el pit i cuixa amb Pep sala o Raimon. No us podeu perdre altres cançons com "Antiherois", "Camina que camina", "Rollu Zen"... bé, la veritat és que les posaria totes.

-15-


LES RATLLES DEL BANYADOR – LA IAIA – MÚSICA GLOBAL 2011. RAQUEL BALLESTEROS.

La formació que composa La Iaia, l’Ernest Crusats, el Jordi Casadesús i el Jordi Torrents han aconseguit, amb el seu disc, fer-se un lloc a la història de la música en català. Podria semblar una afirmació molt presumptuosa, però els qui han escoltat el disc de seguida sabran que les seves cançons no deixen indiferent a ningú. Dotze pistes, cadascuna amb melodia i lletres inconfusibles, un acompanyament just i necessari i el gust per la bona música popular, fan de “Les ratlles del banyador” un producte únic que s’ha d’escoltar una i altra vegada per degustar-lo.

I és que l’enveja per la senzillesa i la tendresa de l’estil de vida d’una persona d’edat avançada és present sovint, com es plasma a “Jo vull ser la meva iaia” (i al mateix nom del grup). Ja ha viscut les diferents etapes vitals, passant i superant tots els obstacles. És destacable la calma, la pau, la serenitat que desprèn ella. Ha esdevingut una persona forta, que no es deixa portar per les presses i angoixes dels demés. L’estabilitat enfront dels alts i baixos que de vegades porta la vida. Hi trobarem, doncs, contrastos. Com els que ofereix un banyador a ratlles.

Ja des de l’inici, amb la “Declaració de principis”, ens connecten amb les veritats que es diuen, i és tan captivadora que arribarem al final sense adonar-nos-en. Li segueix la romàntica “Última nit”, amb un crescendo que li dóna força i ens porta a “La platja”, una de les seves cançons més conegudes, amb un ritme sinuós. El dia d’una noia, mentre qui l’estima l’espera... “Explosió” ja té un inici marcat amb la percussió, i segueix amb la mateixa intensitat. “Sota l’arbre”, “L’home que passa”, històries quotidianes, que ens transmeten imatges de parelles, gent gran... Gent gran admirable, com és la dona a qui es fa un homenatge a “Ella cus”.

-16-


L'EDAT DE PLÀSTIC – ESPIRAL D'EMBULLS – BLAU/DISCMEDI 2003. DAVID RAMON LÓPEZ.

Espiral d’Embulls és una d’aquelles propostes musicals difícils de veure en els mitjans de comunicació més convencionals, per això avui he decidit recordar un dels primers discos dels quals vàrem parlar a la nostra revista. Es tractava de “L’edat de plàstic (Blau 2003) el segon disc del grup mallorquí, després de publicar un primer “No tot és desar somnis” en què musicaven poemes d’Ausiàs Marc, Ramon Llull i fins i tot Miquel Martí i Pol. El grup sorgí arran d’un espectacle on es musicaven en viu aquests poemes, degut a l’èxit obtingut varen decidir gravar-lo i presenta-lo en forma de disc. Així que d’aquesta bona experiència neix un segon treball, el que ens ocupa avui. En aquest cas Espiral d’Embulls torna a fer un repàs de la poesia tradicional catalana a través de tretze noves cançons, n’és un bon exemple “Sens ulls hom pot veure” d’Ausiàs March, i també inclou temes més compromisos com “La Fera Ferotge” d’Ovidi Montllor. En aquest disc també hi ha lloc pels textos creats pel mateix grup, temes com “La lluna de Formentor” un cant a preservar la nostra llengua, i d’històries d’amors i desamors a “La fruita silenciosa” o la fantàstica peça que ens transporta a la platja d’una petita població costanera en el cas de “La Cala”.

-17-

Pel que fa la sonoritat el grup aconsegueix una perfecta conjunció entre els textos de la poesia contemporània i la seva adaptació en peces de pop-rock. Un del punt foros d’Espiral d’Embulls per això eren les veus de les seves cantants Neus Salvà, i Joana M. Gomila, unes veus dolces que reseguida et transportaven a l’espai i la història de la cançó, juntament amb la veu masculina de Joan Miquel. D’alguna manera la formació mallorquina va fer possible, visualitzar musicalment, com els textos clàssics dels nostres poetes i escriptors són tan vigents avui dia com en el moment en què els seus autors els van escriure, i tenint en compte que la musicalització d’aquests textos, quedava plenament adaptada amb una sonoritat, moderna, fresca i alhora exquisida, que feia preveure que la formació pogués seguir amb més treballs. Però no va ser així. Després de publicar “L’edat de plàstic” els components varen decidir posar punt i final aquesta bonica aventura. Una llàstima.


POLÍTICAMENT JUANTXI – ARIEL SANTAMARIA I LA BANDA DEL DR. JUANTXI – AUTOEDITAT 2013. JORDI SUGRANYES

Crec que el darrer cd que m'ha caigut a les mans, és el que encaixa millor amb el que m'heu demanat demanant. Està editat aquest 2013, però la història que porta al darrera fa que abraci a tota la dècada. “Políticament Juantxi” és el darrer disc d'Ariel Santamaria i la Banda del Dr. Juantxi, i també és el que tanca el cicle polític del líder i cantant d'aquesta formació, que sovint va disfressat d'Elvis. La seva aventura política va començar justament ara fa 10 anys, quan va decidir presentar-se com a cap de llista de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), a les eleccions municipals de Reus del maig de 2003. Aquell any no va tenir sort, però quatre anys després i a base d'anar difonent el seu missatge juantxi a través dels mitjans de comunicació, i d'una campanya electoral amb molta música, va aconseguir entrar a l'ajuntament. Després de dos anys fora del consistori, l'Ariel torna a la càrrega amb un àlbum ple de rock'n'roll que inclou el “Tots som de Reus” que va ser l'himne oficial de la CORI, però també d'altres com “Jo vull ser alcalde”, “La balada del socialista borratxo”, o “La cançó del pepero putero”, que evidencien clarament el seu pas per la política.

-18-


BENVINGUTS AL LLARG VIATGE – TXARANGO – DISCMEDI 2003. MARIA PUJOL BREMER.

Un dels discs més sonats del 2012 va ser sens dubte el famós “Benvinguts al llarg viatge” de Txarango. Els del ripollès van començar dos anys enrere i a poc a poc mentre sonaven a ritme de reggae amb la gira “Welcome to Clownia”, però van agafar embranzida i amb noves cançons i moltes ganes van ser dels grups revelació del 2012.

Aquestes, es van convertir en incomptables “nits amb Txarango”. Des de llavors, quan “arriba(va) la nit”, la veu de l’Alguer (cantant del grup) i la música de la resta de membres deixava amb “un pam de nas” a molts incondicionals, que fins i tot es van impregnar massa d’aquest disc i es coneixien les 14 cançons amb tots els ets i uts.

“Benvinguts al llarg viatge” va ser un disc que convidava a volar a tot aquell qui l’escoltés. Tot i així, al principi va portar una mica de desencant pels que anteriorment ja eren seguidors del grup i eren fidels a l’anterior versió del senzill “Vola”, que havia canviat força amb una gran col·laboració d’artistes.

A partir d’aquest 2014 diuen que tornaran amb una nova gira que han batejat “Music and Revolution”. Pel títol no sembla que hagi de perdre l’esperit de l’anterior, però esperarem sense prejudicis i potser ens sorprenguin.

Però es va superar ràpid aquesta evolució ja que aquest nou CD estava ple de cançons optimistes, oníriques i que cridaven a la revolució i a “no deixar de caminar”. El dia de Carnestoltes, el 16 de febrer, unes 5.000 persones es van descarregar gratuïtament un àlbum que et transportava a un món de circ i clown, on “en caravana” i “per art de màgia”, “tot s’enlaira(va)”. Aquest nou àlbum, que després es va poder comprar físicament, va convertir-se en una gira itinerant que va “prendre el carrer” i viatjava per la majoria de festes majors de Catalunya.

-19-


APART – S/T – ATUOEDITAT 2011. ALBERT CAMPOS.

Tothom sabia que algun dia havia d'arribar. I sí, després de molts anys de sequera, ja ho podem anunciar: torna el hardcore melòdic dels 90 a casa nostra i en català! Punk rock potent, enèrgic i accelerat, ben allunyat de la deriva al pop a què ens ha tingut acostumat aquest gènere durant aproximadament l'última dècada. I ha tornat de la millor manera possible: el sorprenent debut d'Apart, uns joves de Sant Celoni, que amb el seu primer treball de mateix nom, enregistrat en directe al Wheel Sound Studio de Cerdanyola del Vallès, irromp amb força a l'escena underground catalana. Ens trobem davant de nou temes carregats de pessimisme i ràbia a parts iguals que ens fan recordar irremeiablement a grups consolidats internacionalment com No use for a name, Rise Against o els ja desapareguts Satanic Surfers. I no és només la inqüestionable tècnica dels músics la que fa que aquest disc sigui una joia –riffs de guitarra vibrants i bateria demolidora– sinó una excel•lent veu i unes melodies que rubriquen a la perfecció cadascun dels temes, que de ben segur faran les delícies de més d'un vell “hardcoreta”. Les lletres, fosques i melancòliques, posseeixen una forta càrrega sentimental. Gràcies a temes com “Novembre '99” ens transporten enrere en el temps per reivindicar els enyorats anys noranta.

De la mateixa manera, “No estic boig” representa una oda a la infantesa que mai més no tornarà. A “Plàstic” denuncien la mentida i la hipocresia humana. Però possiblement el seu tema més emblemàtic sigui “Suïcidi”, en el qual entonen un mea culpa sentit i sincer. En un recent concert, a finals del passat gener, van tenir el privilegi de telonejar els suecs No fun at all i Atlas Losing Grip al Club Estraperlo de Badalona, cosa que els va suposar una carta de presentació immillorable. I no van decebre en absolut: el seu directe està marcat per una absoluta coordinació dels seus membres i un so impecable. A més, i tot i el seu limitat repertori, Apart ens va delectar amb versions de clàssics com ara “Linoleum”, de NOFX, traduït al català per ells mateixos. Apart no busca fama, no busca diners, tan sols divertir-se i poder compartir les seves pròpies experiències plasmades en les cançons, plenes de ritmes encomanadissos que et faran saltar l’ànima. En definitiva, Apart és un grup que reuneix tots els ingredients que es requereixen a un grup punk: passió, energia i actitud. Perquè... què és el punk sinó actitud?

-20-


ELS PETS – AGOST – DISCMEDI 2004. DAVID RAMON LÓPEZ.

El 2004 el grup de Constantí es trobaven en un dels moments més dolços de la seva carrera aconseguit fins aleshores, en pocs mesos havien venut més de 40.000 còpies del seu particular “Agost”, un disc que Els Pets entraven i encetaven l'etapa més madura de la formació, una etapa més propera a les lletres d'autor que anys més tard és consolidarà amb treballs com “Com anar al cel i tornar”, “Fràgil” o el darrer “L'àrea petita”. Gràcies a la producció de l'americà Brad Jones, el disc el podem dividir en dues parts, la primera sis temes balades de caràcter més intimista, aquesta nova línia que encetava el grup amb cançons més de pop d'autor i una segona part amb temes més roquers, d'aquells que ens transporten a la primera etapa de la formació. “Agost” el primer senzill ens explica la vida d'una persona en tres actes, acompanyats del mar i l'estiu de fons, una manera d'entendre la vida: assaborir la bellesa que passa a poc a poc. A “La colla” hi trobem un dels temes més recurrents de Luís Gavaldà alhora d'escriure, reivindicar el pas del temps “ens fem grans” i això sempre costa d'acceptar-ho. “Feliç” és un dels temes que es mostra amb una base musical molt senzilla i una lletra tendra i contundent alhora “Ara que ja no m'estimes per favor, sigues feliç”.

La resta de cançons podrien entrar en aquesta primera etapa del grup, amb lletres inconformistes i retratant la realitat el primer senzill “Pau” ho deixava ben clar “Pau no espera des de la trinxera, Pau té clar que no vol renunciar”. “Soroll” és una crítica en què s'explica la febre del consumisme en què vivim tots i un dels temes que ha sobreviscut al pas del temps en els directes del grup. Abans d'acabar no ens podem deixar la darrera cançó que configura el disc “Calafell”, que aconsegueix el seu objectiu.La darrera cançó de cada disc d'Els Pets sempre ha de ser especial i en aquest cas es confirma la regla. Agost va ser l'inici del final, l'inici d'una manera diferent d'escriure i transmetre emocions, sense deixar uns principis bàsics i alhora, el final d'una etiqueta, que amb els treballs següents els ha avançat per guanyar-se el respecte de la critica i ampliar el seu públic.

-21-


ELS AMICS DE LES ARTS – ESPÈCIES PER CATALOGAR – DISCMEDI 2004. ADRIÀ VÀZQUEZ.

La història d'Els Amics de les Arts és la història de que si treballes en el que creus, la sort et trobarà treballant, i recolliràs el fruit del teu esforç. La seva història és d'èxit ja des del principi amb els primers discos com “Bed & Breakfast” amb unes xifres de vendes molt elevades. El 2012 van decidir publicar “Espècies per catalogar” (DiscMedi) un treball on els Amics es disposaven a ser explodarors del seu propi univers. El tema triat com a primer senzill i clip “Monsieur Cousteau” era tot un homenathe al biolèg francés. Jaques Cousteau, i la seva lletra marcava el camí de fons on volíen arribar, “Perquè sempre he volgut ser part d'una tripulació. Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau”. Els Amics tenien clar que volíen ser un referent, i ho van tornar a conseguir amb una fita en la venda de còpies del seu disc fins arribar a ser disc d'or. Però el disc ens descobreix altres perles, cançons que ens haurien de fer refelxionar com “Louisiana o els camps de cotó”. O “L'affaire Sofia” Vaig provar d'impressionar-la fent un Google d'amagat:"Llull, Pujols, Ramon Sibiuda". Cap dels tres li van sonar. En total un disc amb dotze temes que ven segur es recordaràn en molt de temps. A i per cert aquest 2014 toca nou disc d'Els Amics.

-22-


“Sense música la vida seria un error”

FRIEDRICH NIETZSCHE. (1844 -1900)

-23-


entrevista

Text: DAVID RAMON LÓPEZ Fotografia: CARLES FARGAS

ELS PETS Fa pocs mesos que està a les botigues “L'àrea petita” (RGB Suports 2013) el nou disc d'Els Pets però temps suficient per a haver venut ja la xifra d'11.000 còpies en format disc i més de 1.200 descàrregues del disc en format digital. També ha estat suficient perquè el grup de Constantí pogués començar una nova gira de presentació, després d'haver-la de suspendre per qüestions de salut del seu cantant, Lluís Gavaldà. I també ha passat un cert temps perquè a REVISTA BENNA hem pogut degustar el nou àlbum amb tranquil·litat, i poder-nos submergir en les seves lletres, històries i personatges. Un disc amb històries atemporals, d'amor, de trencaments... però contextualitzat en l'època de crisis, de canvis i d'esperança que ens ha tocat viure. En aquesta entrevista conversem amb el seu cantant i compositor Lluís Gavaldà, sobre el procés de treball del disc, del que ens expliquen les seves lletres, i també del moment que i del procés que està vivint la ciutadania de Catalunya.

REVISTA BENNA: En el nou disc dieu que l'àrea petita és el lloc on passa l'acció, on es desenvolupa, era el moment de jugar a reinventar una mica el so d'Els Pets? Lluïs Gavaldà: Si, em fa l'efecte que cada disc que fas, és un moment per reinventar-se. El que passa que aquesta vegada hi havia uns condicionants que ens donaven una voluntat molt radical de reinventar-nos. Per una banda veníem de fer una celebració dels 25 anys com a grup, que suposava una dosi de nostàlgia molt agradable, però la nostàlgia es un parany, si et quedes amb això, acabes sent un producte estàtic de museu. I per altra banda, es va acabar de decidir que hi havia l'opció de canviar de productor. I sempre que tens un canvi així, vulguis que no sempre és una sacsejada musical, perquè has de començar de zero altre cop, a buscar la manera de funcionar amb una nova persona, i amb en Brat Jones portàvem una època de quatre discos, dels que n'estem molt orgullosos, però per problemes de calendari era impossible coincidir, i vàrem decidir buscar una persona que ens conegués, però també que tingués ganes de canviar-nos el vestit, la manera de treballar i vàrem pensar amb en Raül.

R.B: A mi em dóna la percepció que Els Pets estan encetant la seva tercera etapa musical? Ho dic perquè des del primer disc fins al Bon dia hi trobem unes cançons més estripades, més rockeres, i molt alegres, a partir del Sol comenceu a fer un so una mica més cru, amb lletres més dures fins a arribar al Fràgil... no sé si va una mica amb la línia d'encetar amb certa manera una nova etapa. LL.G: Si, també crec que hi ha tres etapes en la trajectòria d'Els Pets, el que passa és que no són coses que sorgeixen del no res, i d'un disc per l'altre. Hi ha una evolució. Està clar que fins a Bon dia hi havia una posició clara cap a l'element festiu, reivindicatiu, però també és cert que amb Brut Natural i Bon dia ja s'havia deixat una mica de banda. De fet a Bon dia hi ha cançons com “Sebastià” o “Bona Nit” que podrien haver estat al Sol, si que a partir d'aquest disc, creem una línia més de pop d'autor, que té un pop-rock molt basat en la melodia, les lletres una mica més treballades, parlant des de la condició humana i de les relacions sentimentals i una cosa és clara, cada productor et dóna la seva personalitat i més en un grup com Els Pets que som de cantant, baix i bateria, per tant és un grup molt llaminer per un productor perquè és

-25-


entrevista

perquè és una formació on hi pots posar-hi molta mà. I no és una cosa que decidís a priori, que et fas un plantejament i dus ara comencem una tercera etapa, però fent una mirada enrere sí que es veuen aquestes etapes diferenciades. R.B: Poder tot plegat ha esdevingut un procés natural… Ll.G: Sí, de fet el que sí que està clar és que d’Els Pets del principi als d’ara tenen molt poc a veure. I crec que això és imprescindible de tenir-ho en compte per poder arribar a tenir 27 anys de carrera. Si a hores d’ara encara estiguéssim cantant cançons com el “Tarragona m-esborrona” i “Profilàctic”, segurament faria molts anys que hauríem plegat. R.B: I en l'àmbit personal esteu contents d’arribar on teu arribat? Ho dic perquè sou una de les icones del rock català de mitjans dels 90, i de formacions com Sau, Sangtraït, o els Lax’n’busto en quedeu vosaltres també actius, no sé si llavors us sentieu diferents als altres? Ho dic perquè pel que fa a la premsa amb els anys i els darrers treballs us ha vingut un reconeixement, que poder als inicis només us venia dónat del públic… Ll.G: Poder una mica sí que és cert, al principi poder érem els germans petits del rock català, i a més a més amb motiu, perquè érem els que teníem menys habilitat alhora de tocar, érem més eclèctics, els que teníem l’estil menys definit, i a partir de llavors, vàrem arribar en un punt en què ens vàrem adonar compte que teníem un públic massa massiu poder per l’oferta musical que donàvem. I des d’aquell dia es va crear el repte que d'autoimpusar-nos arribar a l’alçada del públic que teníem. És a dir que la nostra oferta no pogués tenir un ressò per aspectes extra musicals o ideològics, sinó que hi hagués una proposta musical mínimament digne. R.B: Deies dels aspectes ideològics, poder sí que Els Pets sempre han donat a títol individual el seu punt de vista de la vida política, sempre us heu declarat independentistes, però en canvi en les lletres, no és un recurs gaire escaient… Ll.G: Doncs no de fet no som n’hi Obrint Pas n’hi Brams, ni tenim pretensió de ser-ho. Els Pets des del principi hem fet cançons com “Vespre” o “S’ha acabat”,que no tenien res a veure amb aquestes idees, però si que cada vegada hem potenciat més aquesta vessant de fer lletres amb moltes capes de

de molts colors, que no siguin unidireccionals, hem volgut fer lletres que siguin un rèflex de la realitat del dia a dia. Que en un moment determinat pugui ser molt transcendent, i en un altre moment una acció molt intranscendent co,m pot ser runa conversa amb un amic prenent un cafè. I això va ser el que ens va fer buscar un llenguatge propi, que implicava fer lletres en les quals s’expliquessin històries molt particulars, però amb una vocació molt universal. Lletres que parlessin de la condició humana dels enyors, de les pors, de les esperances i des d’un punt de vista molt particular. I fugint molt de la lletra alliçonadora, parlem del que ens passa a nosaltres com a punt de partida perquè la gent reflexioni del que està passant al carrer.

“Els Pets del principi als d’ara tenen molt poc a veure. I crec que això és imprescindible de tenir-ho en compte per poder arribar a tenir 27 anys de carrera” R.B: A “L’àrea petita” dieu a “Ja no ploro” dieu, “poder si que el món s’enfonsa però jo ja no ploro”. Des de les coses particulars arribeu a les coses més globals… Ll.G: Sí, quan vam fer les lletres volíem, per una banda, que els personatges principals de les cançons fossin gent amb històries per explicar i que puguin ser universals, que puguin passar ara, fa cent anys, o d’aquí molt més, però que el rere fons de la cançó, el seu decorat, mostres que són històries que passen al 2014, és a dir volem que en el disc es noti que som conscients de la realitat social en què vivim, però no volem que això sigui l’aspecte principal de la cançó. Volem que sigui com si fos la direcció artística d’una pel·lícula, ens situem en un film d’època i tot el que l’envolta ha de ser d’aquell temps, però la història que expliques que es personal, és la que realment importa. Per això exemples de que hi ha llengües que ens volen treure, hi ha economistes, hi ha crisis fetes a mida, hi ha gent que diu que s’ens pixen i diuen que plou, és una manera d’emmarcar la cançó i demostrar que no som artistes autistes, som conscients del món i del moment en què vivim R.B: En l'àmbit musical en aquest disc pel que fa la instrumentació és més senzilla i això li dóna un protagonisme a Ll.G: S i, tot i que el Raül és un productor molt

-26-


entrevista

molt barroc, teníem la idea molt clara des del principi de què anéssim al moll de l’os de la cançó. És un disc en què no hi ha solos, no hi ha introduccions, hi ha moltes cançons que comença la cançó amb la veu des de l'inici, volíem que cada cançó tingués el mínim vestit possible i es mostrés tal com és... R.B: A banda de les teves lletres a l’Àrea petita tornem a troba una peça de Joan Reig… Ll.G: Sí, és la famosa quota Reig. És una cançó que quan la va presentar era molt diferent de com acabat sent al final, és de les cançons que més hi ha evolucionat en tot el procés. Ha estat un procés molt interessant el d’aquesta peça, havia de ser un tema folk ballable, i ha acabat sent una cançó fosca, vàrem incorporar un violí, i per altra banda és curiós perquè la seva lletra té molt a veure amb les lletres que he fet jo. Jo crec que “Un tall de síndria” i “Reprenc el vol”, són la mateixa història explicada diferent, una des del punt de vista d’en Joan i l’altre des del meu. Perquè en el fons diuen el mateix, ell acaba dient malgrat que el camí sigui tortuós sempre hi ha una manera de sortirse’n i jo acabo dient que malgrat que tot està fotut hi ha dies que són rodons com un tall de síndria, és aquest optimista adult que reivindiquem. És a dir, no som optimistes perquè som ignorants, sinó que ho som, perquè som conscients del que està passant, però tot i així som conscients que hi ha una manera de sortirnse'n. Ara mateix estem en una època de canvi, però aquestes etapes no són instrínsicament dolentes, i per tant estem en temps de canvis i hem fet un disc que marca un canvi en la nostra carrera com a grup. I d'aquí la referència del perquè el títol “L'àrea petita” que el que vol dir, és que a vegades ens deixem emmirallar pels grans esdeveniments, per les vies catalanes, pels concerts per la independència, i està molt bé, però en el fons el que fa que canviï una societat, un sistema són actes petits dels quals fem cada dia. No serveix de res que anem a una Vía Catalana si l'endemà anem a una botiga que ven un texà a 15 euros sabent que hi ha un pobre que treballa per aquesta botiga per 20 cèntims al dia. I no serveix de res la Via Catalana si l'endemà pugen a un taxi i li demanem al conductor que “nos lleve al Paseo de Gracia”... quant el taxista porta quaranta anysvivint a Catalunya i entén perfectament el català. La militància s'ha de fer dia a dia, i aquí és on rau l'àrea petita..

Creus que la direcció en què va la societat en aquests moments és la correcta? És a dir per què Catalunya sigui un estat nou, però seguim amb les mateixes polítiques val la pena fer aquest camí...? Ll.G: Tots aquests processos, són molt complexos, però el que trobo que no val per a mi, és no intentar la utopia per por de què acabi sent el de sempre. Jo crec que el que has de fer és intentar la utopia, i quan ja la tens treballada, acabar-la d'adequar a com creus que ha de ser. Jo sóc molt conscient perquè tinc cinquanta anys, però la independència d'aquest país si ha de ser perquè tinguem un govern de dretes, no em serveix a mi. Però primer tinguem la independència i després ja treballarem perquè aquesta independència sigui basada en una justícia social, amb solidaritat i de respecte a cultura i a les coses que són importants en aquest país. L'esperança és que ara com ara la societat està passant per d'avant de la classe política, tothom està amb el pas canviat. I els polítics estan totalment desconcertats i això és gràcies a la societat civil. I el que hem de fer és no perdre mai de vista, si hi ha poder fàctics molt importants, i molt poderosos, que intentaran aigualir la voluntat d'aquest poble. I no únicament des de fora també des de dintre del mateix país, que aquest és l'enemic més poderós i fins i tot més perillós. Per posar uns exemples, gent com Duran i Lleida, o la gent del Grupo Godó, o La Caixa, ells són realment el Cavall de Troia que hem d'intentar vigilar perquè no aigualeixin la voluntat d'un poble. R.B: Acabarà havent-hi consulta? Ll.G: Si no hi ha consulta, hi haurà molta gent en l'àmbit polític que haurà fet un ridícul espantós i espero que per dignitat política, hi hagi una consulta. I si no i és, el que hem de fer és sortir al carrer i exigir-la, demanar-la i fer quaranta vies catalanes. I alhora de votar, votar a partits que no juguin a la puta i la Ramoneta. Ja estem farts de què ens prenguin el pèl, de què juguin amb els nostres sentiments per amagar la cartera. Ara ha arribat el moment de dir caixa o faixa. R.B: És a dir toca fer un canvi, un pas endavant... Ll.G: Si exacte, més aviat i com a mínim poder preguntar a la gent d'aquest país si volen donar-lo, i sinó no volen donar-lo, doncs no el fem.

-28-


reportatge

Text: DAVID RAMON LÓPEZ Fotografia: JORDI ABARCA

Una decàda DE CANVIS MUSICALS. Parlar dels canvis que viscuts en una dècada, sempre és un exercici de memòria interessant. Ara bé, si parlem dels canvis que s'hi han produït en l'àmbit del consum cultural i més específics, els centrats en el món musical, llavors podríem dir, que ens trobem en dues realitats ben diferents. Fer memòria i explicar com es consumia, es comprava i es gaudia de la música fa deu anys, i veure en què ha canviat tots aquests hàbits, i per altra banda, fer un exercici d'explicar a tots aquells i aquelles, que ara representen el públic que va dels 20 als 25 anys, que quan ells tot just acabaven de venir aquest món, una manera de fer i d'entendre el món arribava al seu punt final. Aquest reportatge vol mostrar com l'escena musical catalana és com és avui dia, per la feina feta pels seus antecessors, però també per l'avenç tecnològic que si bé ha fet canviar el paradigma de què és la indústria musical, també l'ha democratitzat i l'ha fet accessible a milions d'habitants que fa deu o vint anys no tenien accés.


L'ESENA MUSICAL DELS 70-80 L'escena musical catalana, després de quaranta anys de dictadura del règim Franquista, es comença a reactivar a partir de la dècada dels anys seixanta. Amb formacions com Els Setze Jutges, Falsterbo 3 o El Grup de Folk, amb una sonoritat que prové del folk, i adaptat per al consum intern del país, creant nous temes o bé adaptant al català clàssics del folk americà. Dins de la cançó també hi trobem cantautors com Raimon, Rudy Ventura, Lluís Llach, Peret, Quico Pi de la Serra, o Pau Riba,.. una nova fornada de cantants que decideixen utilitzar la llengua catalana en les seves lletres, tota una novetat, per al gran públic. Els setanta és l'esclat de l'Ona Laietana de la mà de formacions com Companyia Elèctrica Darhma, Iceberg, Música Urbana... també és el moment de les Orquestres, de la música en directe i de grups que tímidament aixecaven el cap, fent una crítica airada com La Trinca a un règim que tenia els dies comptats. Als anys 80 un cop mort el dictador, és el moment de què joves que han estat ja ensenyats en català a les escoles, agafen el relleu de matar el pare, és a dir estils com la Nova Cançó, i la música lleugera, per reivindicar el Rock and Roll i el Pop, hi trobem els primers noms com Duble Buble, Grec, Detector, La Madam, per esmentar-ne uns quants, que deixaran pas a finals de la dècada a formacions que tindran el seu moment àlgid durant la dècada dels noranta com Sau, Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Umpah-Pah, Lax'n'Busto, Dusminget, Kitsch, Gossos, Tomeu Penya, Ocults, Brams, i molts altres, per encarar el canvi de segle, i trobar-nos als anys 00, on comença tota la fornada de nous grups i formacions, que deixen pas al pop rock, per donar pas a la música més intimista o bé una barreja de pop i folk, i mestissatge. EL NAIXEMENT DE BENNA. Però com era el món quan un 3 de novembre va sortir el primer exemplar d'un fanzine anomenat Benna? Musicalment, sortíem de la dècada de

Rock Català, un moviment que certs mitjans de comunicació havien intentat estigmatitzar i donarli un cert sentit polític. Per molts grups cantar en català, era una manera de reafirmar-se, de pertanyença a una comunitat diferent i única la catalana. Aquest estigma, per una part va fer molt de mal, a l'escena dels anys 90 i va propiciar que formacions i artistes amb molt de talent no tinguessin el reconeixement per part de la seva excel·lent obra com a artistes. Però per sort el públic no donava l'esquena als seus artistes sinó que omplia els concerts i els festivals. Era l'altra cara de la moneda, una corrent, una anomenada subcultura, que els grans mitjans de comunicació s'encarregaven de no mostrar, però que la insistència de les ràdios locals, revistes especialitzades i sobretot premsa comarcal, tenien un paper clar per fer saber a la població que aquella escena musical existia i era ben viva. És en aquest context que un dia David Ramon López decideix posar en marxa un fanzine dedicat a l'escena musical catalana. Per una banda, agafar el relleu i els principis bàsics de llibertat dels fanzines dels anys 70 i 80, d'escriure, publicar i distribuir, el que cregués necessari, amb total llibertat. I per altra banda, agafant de referent, publicacions catalanes, editades des de Barcelona, amb Abarna o MondoSonoro, pel que feia al model de distribució i finançament, ja que des d'un inici es tenia clar que Benna havia de ser de distribució gratuïta, sense cap cost per al lector. Sota el nom de Benna s'editen dos primers números, corresponents al mes de novembre de 2003 i el segon al febrer de 2004. A partir d'aquest segon, hi ha un parèntesi, fins al 2005 en què la publicació torna a la circulació al carrer ara amb el nom de Revista Benna. En total des de l'inici del 2004 fins al juny del 2005 a les pàgines de la revista s'entrevisten a grups com els Flai, Antònia Font, Macedònia, Cheb Balowski o G21KM.

-31-


reportatge

El projecte es troba amb els entrebancs del que significa tirar endavant un fanzine, col·laboracions de forma gratuïta i altruistes i el canvi de paradigma econòmic per torbar finançament, és el moment en què els segells discogràfics, comencen a notar la davallada de vendes de discos en format físic, degut a la pirateria, les botigues comencen a abaixar persiana, i fins i tot alguns dels punts de distribució de la publicació desapareixen. Fins al moment la publicació s'havia pogut trobar a ciutats com Badalona, Barcelona, Manresa, Reus, Tarragona, Lleida i Mataró. El seu editor David Ramon, creu que ha arribat el moment de posar punt i final, a l'edició impresa, i així, al cap d'uns mesos de reestructuració, el 5 de febrer de 2007 neix el portal Revistabenna.com un dels primers portals dedicats a la informació de l'escena musical catalana. Anys més tard i amb la incorporació del domini .cat el portal canviarà el seu nom i es decidirà denominar-se Revistabenna.cat ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ALS ANYS 90. Fins al moment com dèiem, els grans mitjans de comunicació de masses, no donaven prou èmfasi a l'escena musical del país, la majoria de notícies, quedés relegada a revistes, ràdios i mitjans comarcals o locals, difícils de consumir, sense Internet. De publicacions especialitzades hi havia en el mercat la degana Enderrock que sortia al carrer un 23 d'abril de 1993, també hi trobàvem altres publicacions de pagament com Pack de So, que també informaven de forma habitual dels grups que cantaven en català. En l'apartat de publicacions gratuïtes hi trobem, la pionera a l'Estat Espanyol, però editada des de Barcelona MondoSonoro, la barcelonina Nativa i la gironina, Individu Ocult. Pel que fa a la realitat digital, la primera web a informar sobre l'escena del país fou Rockcatala.com, com també desenes de blocs, i pàgines personals que intentaven ocupar

rel vuit informatiu. És aquí on Revista Benna vol també portar-hi el seu granet de sorra, amb una web amb notícies, entrevistes, reportatges, resenyes de discos, un programa de ràdio Òrbita Bna a Ràdio Trinitat Vella de Barcelona i fins i tot creant el seu propi canal musical, STYL Bna accessible des del mateix web. ELS NOMS D'UNA DÈCADA. Els inicis del anys 00 començem amb la implantació del anomenat “So Barcelona” l'esclat de grups com Dusminguet a finals del mitjans de la decàda va donar com a resultat una escena musical rica en grups que fussionaven diversos estils, els exemples més recordats noms com Manu Chao, Ojos de Burjo, Macaco i anys més tard La Pegatina, Cheb Balowski i Txarango. Pel que fa a la música poprock dels grups de l'escena del rock català, segueixen actius Els Pets en què començen una nova etapa viculada al pop d'autor amb un nou productor Brad Jones amb discos com “Agost” (2004), “Com anar al cel i tornar” (2007) i “Fràgil” al (2010). Els vendrellencs Lax'n'Busto aconseguexen un nou èxit al 2000 amb el disc “Llença't” i alhora acepten el canvi de veu, Pemi Fortuny abandona el grup després de gairebé 20 anys i s'incorpora Salva R. Alberch. Qui també predica canvis son els reusencs Wiskyn's que plegen al 2009 i el seu cantant Joan Masdéu decideix començar una carrera en solitari amb dos nous discos “Casa Murada” (2011) i “Dissabtes” (2014). Els més petits però també disposen ja del seu grup musical, el 2001 Dani Coma decideix forma les Macedònia, una formació composta per cinc noies que canten lletres que parlen de la realitat dels més joves. El seu disc de debut “Macedònia” apareixia el 2003. Com a curiositat cada cinc anys es renoven els components de la formació a través de càstings i fins a dia d'avui. Però mentre's els grups dels 90 encara omplen gràcies al seus fans,

-32-


alguns altres grups com Sau, Sopa de Cabra, Ja T'ho Diré, Glaucs. Sangtraït... passen a ser història i els seus responsables Gerard Quintana, Jofre Bardagí, Quim Mandado, Pep Sala, Cris Juanico... passen a encetar les seves respectives carreres en solitari. Dins del pop-rock també sorgeixen veus joves que a posten per la cançó més reivindicativa, són els casos de Cesk Freixas, a Catalunya o de Pau Alabajos i Feliu Ventura al País Valencià, que agafen com a refrents els noms de la Nova Cançó com Ovidi Montllor entre d'altres. A mitjans dels 00 i gràcies a les xarxes socials, neixen un grapat de formacions adreçades als més joves, Teràpia de Shock, Amelie, Marge d'Error, Okey Ok, Lapsus... aconseguin un gran reconeixement dels seus discos i una nova manera d'entendre i conectar músics amb públic. Facebok apareix el 2003 però a casa nostra no es normalitza el seu ús fins uns anys més tard, el 2005 és el torn del Youtube, neix la plataforma de distribusió de videos més gran del planeta, a partir d'ara els clips s'estrenen al Youtube i començen haver-hi fenomens catalans com “Jenifer” d'Els Catarres amb més de 2 milions de visualitzacions o “Sense tu” dels Teràpia de Shock amb 2 milions també de visualitzacions. Sembla que el món del disc, comença a veure un mica el sol, i apareixen nous segells, petits però amb un cataleg emergent com és el cas de BankRobber, Repetidor, Famèlic, Kasba Music...Tot i els esforços del sector empresarial, d'apostar per les noves tecnologies i el format digital, sembla que les grans multinacionals, son les més afectades per la crisi del sector musical, en canvi a escala nacional, els segells petits no noten tant l'afecte, i la creacio de noves dsicogràfiques demostra una certa recuperació del sector a Catalunya.

ANYS DE XIFRES RÈCORD. Aquesta recuperació és transforma en xifres puntuals però molt significatives per l'època esmentada. El 2008 Manel publica “Els millors professors europeus” i es converteix en un èxit de vendes, que fins i tot sorprèn a la seva discogràfica DiscMedi que tenia més demanda que no pas còpies disponibles per distribuir. El setembre de 2010 aconsegueixen el disc d'or i el seu segon treball “10 miller per veure una bona armadura” arriba a la xifra de 30.000 còpies venudes. Els Amics de les Arts editen l'any 2009 “Bed & Breakfast” i també arriben al disc d'or amb unes altres 30.000 còpies. El 2012 publiquen el seu quart disc “Espècies per catalogar” que aconsegueix també ser disc d'or. Però no només els nous grups aconsegueixen un gran ressò sinó que també el retorn de formacions dels anys 90. Per uns dies Sopa de Cabra decideix tornar després de 10 anys de la seva dissolució. És el 2011 i l'espai triat el Palau Sant Jordi amb 17.000 fans que omplen el recinte. La demanda és tan forta que han de repetir el concert tres dies 9,10, i 11 de setembre, a més de fer una mini gira per ciutats com Palma, Tarragona i dos concerts més a la seva ciutat Girona. La música en llengua catalana també entra als teatres a través dels musicals com “A Cop de Rock” o “Boig per tu”. Sembla que finalment la música s'acaba normalitzant, com si Catalunya fos un país normal. Haurem de veure que passa en els darrers mesos en l'àmbit de país, de societat, però ha quedat clar que si actualment tenim l'escena musical tan rica i variada, és perquè durant els darrers 30 anys molta gent, va decidir utilitzar la nostra llengua, per cantar, per transmetre emocions, idees, sentiments... i gràcies a tots ells d'alguna manera nosaltres també existim. Ara com sempre toca anar escrivint la història dels deu anys vinents.

-33-


discos

JOAN MASDÉU “DISSABTE” MÚSICA GLOBAL 2014.

PEGASUS “STANDBY... ON” PEGASUS RECORDS 2014.

BUHOS “NATURA SALVATGE” MÚSICA GLOBAL 2014.

Després de passar pels Whiskyn's i començar la seva carrera en solitari al 2011 amb “Casa Murada” (Música Global), enguany Masdéu ens presenta “Dissabte” un disc en què segueix la seva línia de pop-rock, configurant i reafirmant una sonoritat pròpia. Però a diferència del primer treball, un disc on es podia nota l'empremta d'un Masdéu encara per trobar la seva essència en solitari a “Dissabte” en aquest aspecte hi guanya nitidesa i marca pròpia.

Sempre s'ha dit que les segones parts mai són bones, i en canvi hi ha qui diu que en aquesta vida tot torna. Aquest seria el cas dels veterans Pegasus, una banda de jazz-fusió que el 2009 publicava un disc que incloïa la seva obra completa. Ara després de disset anys del seu darrer disc ens presenten “Standby... ON!” Un treball on i trobem un total d'onze composicions originals que suposa l'inici d'una nova etapa per al grup. El disc ha estat enregistrat a Tiana i sota la producció dels mateixos músics del grup i cal recordar que ha pogut ser editat gràcies al microfinançament dels seus fans i seguidors. A.V.

El grup de Calafell portaven dos anys i mig de silenci discogràfic. Ara publiquen “Natura Salvatge”, un disc amb onze temes molt diversos on a banda de poder funcionar molt bé sobre un escenari, en això ells són experts, també cal dir que hi trobem unes lletres compromeses amb la realitat com a exemple a “180º” o a “Brama” on hi col·labora el músic David Rosell.

Hi trobem onze temes que ens parlen de la quotidianitat i sobretot de les ganes de fer net, reconeixent-se a un mateix i d'es d'aquí començar de nou, com al primer senzill “Dies sabàtics”. El pas dels anys a “Deies”, el que hagués pogut ser si hagués estat a “Guiomar” i la perla que tanca el disc “Abans de veure el sol”. Cal saber que tot té un final, per a poder dormir sense cap neguit que et trenqui el son. D.R.

-34-

Però no és l'única col·laboració, també hi trobem Albert Pla a “El Vaso” i la participació de grups com Els Catares o Els Strombers. Un disc per cert que com ja és tradició es pot descarregar a la seva web i així fer-ne un tastet abans de veure'ls en directe A.V.


Per: DAVID RAMON LÓPEZ

ELS PETS

L'àrea petita

(RGB Suports 2013)

Cada cop que Els Pets presenten nou disc, és una mica com retrobar-se amb un vell amic, el que feia temps que no veies. Saps que és ell, que és el mateix d'abans, però amb el pas del temps, ha canviat, ha millorat. Després de 27 anys de carrera i entre 15 discos entre àlbums d'estudi, recopilatoris i directes, cal tenir en compte que no és fàcil sorprendre a l'amic de sempre. Quan miro els discos editats anteriorment sempre em ve al cap les diverses etapes que ha tingut el grup de Constantí. Una primera que aniria des del primer disc fins al directe “Vine a la Festa”. Una etapa festiva per deixar pas als inicis d'un pop d'autor que es pot començar a veure des del “Bon dia” fins al “Respira” I que segueix mostrant-se amb “Com anal al cel i tornar” i “Fràgil”. Les tres etapes musicals, amb tres productors que els han donat personalitat Marc Grau, Brad Jones i ara Raül Fernández (Refree). “L'àrea petita” té la virtut dels canvis. “Agost”,i “Respira” són treballs que caminem cap a un mateix so, una mateixa manera d'explicar les coses, escoltats per separat, sonen igual, o almenys aquesta és la sensació que tinc, però amb “L'àrea petita” es nota la voluntat de canvi, de voler-se reinventar i ser diferents, sense deixar de ser els mateixos. I això és difícil, perquè és clar que la manera de compondre la música i les lletres, són les de Lluís Gavaldà, però ens descobreixen sonoritats que fins ara no havíem escoltat per exemple a “Calaixos que no obriré” hi ha un punt The Beatles, o l'encarregada de ser el primer single “Bombolles” imatges que unides donen un tot.

-35-

El disc però comença amb “Ja no ploro” sent tota una declaració de principis “Potser sí que el món s'enfonsa però jo ja no ploro, jo ja no ploro”. La que dóna nom al disc “L'àrea petita” és d'aquelles perles que poder a la primera escolta passa una mica desapercebuda, sent una de les peces amb un so més distant del que ens tenen habituats Els Pets. Però si una cosa ens demostra aquest disc, són els ganes de no buscar ornaments perque si, moltes de les cançons son sobries a nivell d'instrumentació donant un protagonisme a la veu de Lluís Gavaldà. Una bona mostra és la cançó amb que acaba el disc “Me'n Vaig”,que ens descriu aquella serenor d'un comiat sabent que tot allò passat queda enrera. Per a mi personalment, haig de dir que les dues cançons que m'han impactat i crec que poden ser les que passin a ser més recordades d'aquest disc son “Bleu Tack” i “No n'hi ha prou amb estimarse molt”. A “Blue Tack” s'aconsegueix l'efecte d'explicar una història que acaba però amb aire alliberardor, d'estar-se content d'haver-ho viscut, “I em dol i em crema però en el fons sé que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc”, per arribar a la conclusió tant sencilla però compelxa d'entendre que l'amor és un misteri, i que encara que els dos vulgin un s'adona que “a vegades no n'hi ha prou amb estimar-se molt”.


io

anys 2003-2013


Número 10è ANIVERSARI REVISTA BENNA.