EDITORIAL LA TRAMUNTANA DIN
Parlem
Bernat Muniesa, histori
“Estem vivim sota un f Txema Bofill, txemabo@gmail.com Amb la col·laboració de Pep Cara
Bernat Muniesa (Barcelona, 1942). Historiador, sociòleg i escriptor. Especialista en la nostra història dels segles XIX i XX. Ha publicat catorze llibres i n’ha prologat molts d’altres, tant d’història com de literatura. És un gran difusor de les idees i les gestes anarquistes arreu de l’Estat espanyol en ateneus, sindicats i universitats. Bernat és un membre destacat de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Ha perseverat en la lluita per tal d’obtenir un local digne per aquest ateneu i el seu centre de documentació, junt amb en Toni Castells, el Manel Aisa, l’Adolf Castaños, i d’altres. En l’entrevista ens assabentem del motiu pel qual dedica els seus llibres als seus familiars: formen part dels milers d’herois anònims, de les víctimes del genocidi franquista, dels grans oblidats pels historiadors del poder i per la memòria democràtica.
- D’on prové el nom Muniesa? - De l’Aragó. A Terol hi ha dos pobles amb aquest nom: Muniesa i Casas de Muniesa. El meus avis paterns eren aragonesos. - Quins són els fets importants, formatius en la teva vida? - Sóc membre d’una família anarquista. El meu avi, ferroviari aragonès, fou de la CNT. També el meu pare i els seus germans. Després de la Guerra Civil, l’avi fou condemnat a mort per haver requisat aliments d’estraperlo per distribuir-los a través de la CNT a gent necessitada. Va romandre dotze anys a la presó. El meu pare va anar a parar al camp de concentració d’Argelers (França). Per mi va ser important poder estudiar el batxillerat en temps molt difícils, i després fer sociologia (llicenciatura a Deusto-Bilbao) i el doctorat en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Altres fets importants ja aniran sortint. Vivíem aleshores al Raval, carrer Ferlandina, on vaig tenir notícia, per primera vegada, de la personalitat del Quico Sabaté, el qual actuava com guerriller anarquista a Barcelona i precisament s’amagava al Raval (carrer de la Lluna, etc.). El meu pare va explicar-me qui era Sabaté, i també Josep Lluís Facerias i, després, Ramon 16
Vila Capdevila. - Quina ha estat la teva evolució i la teva militància política? - Als anys seixanta, quan vaig acabar el servei militar, l’espai anarquista era molt difícil de trobar. Dos amics i jo vam ingressar al PSUC, clandestí naturalment, en una cèl•lula d’una quinzena de persones. L’estància al PSUC va durar poc, dos anys, i va finalitzar quan, un dia, a la cèl•lula va esclatar la indignació davant l’ordre de Santiago Carrillo de lluitar per la «reconciliació nacional». Jo era molt jove, però hi havia gent més gran. Recordo a l’advocat August Gil Matamala indignat dient: «Reconciliació nacional? Però si les presons estan plenes i ens torturen i afusellen!” Poc després van fer una purga i alguns vam ser expulsats per trotskistes (jo, sincerament, aleshores no sabia que era el trotskisme).
co des del rectorat al carrer. Policies dins les aules, professors negant-se a fer classe, estudiants manifestant-se per la Gran Via. El 1966 es va anunciar la projecció d’un film de Luís Buñuel a la Facultat de Ciències Econòmiques (Viridiana, em sembla recordar). Fou prohibit a darrera hora pel governador: aleshores un mínim de mil estudiants ens vam manifestar des de Pedralbes fins la Gran Via. - Quan et vas afiliar a la CNT? - El 1977, al setembre, em vaig afiliar a la CNT del carrer Princesa (Barcelona), llavors ja era professor ajudant a la Universitat. Vaig entrar a través del professor Antoni Jutglar, jo era deixeble seu. Després hi va haver els problemes interns de la CNT ja en la Transacció política i la meva filiació es va perdre, però no la meva adscripció als moviments llibertaris.
- Com vas esdevenir anarquista? - Vaig començar a estudiar la primera carrera, enginyeria industrial, que no vaig acabar. Aleshores militava al Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), clandestí. Vaig anar a Madrid diverses vegades per reunions clandestines amb sindicalistes antifranquistes. En aquest espai coincidíem estudiants anarquistes, comunistes i catòlics del FOC (Front Obrer Català). Jo ja estava en l’àmbit llibertari dins del sindicat. A més, feia, amb altres dos companys, de corresponsal estudiantil de l’editorial anarquista Ruedo Ibérico: recollíem material clandestí que després portàvem a París, a l’editorial dirigida per Pepe Martínez Guerricabeitia. En aquest lloc vam conèixer personalment el Joan Garcia Oliver i l’Enrique Líster. El primer ens va causar una notable impressió; el segon, no: va intentar manipular-nos perquè li muntéssim a Barcelona una cèl•lula del PCOE, dissidència del PCE-PSUC, del qual havia estat expulsat per Santiago Carrillo. Nosaltres vam continuar anant a Ruedo i el 1973, jo anava sol amb una cartera amb documents quan la Guàrdia civil de la duana va obrir l’esmentada cartera. Vaig anar a parar a la caserna de la Guàrdia civil, on vaig romandre tres dies. Em van torturar i vaig sortir amb el cos «negre» dels cops (a la cara no). I d’allà, al Palau de Justícia, on el jutge va dictaminar presó a la Model. Entre deu i onze mesos vaig ser-hi.
- Quins són els llibres, professors, persones, que més t’han marcat? - Al marge de l’ambient familiar, en l’àmbit de les persones voldria destacar les següents: els esmentats Antoni Jutglar (mort) i Pepe Martínez Guerricabeitia (mort), l’August Gil Matamala (advocat), el Luis Andrés Edo (mort), el Francesc Espinet (company de lluites, àcrata), el Josep de Cabo (mort, un àcrata «natural», stirneà, gravador de professió), el Tew Bunag (taoísta thailandés), la Isabel de Cabo (professora i iniciada en el taoísme). En quant als autors de llibres: d’Homer especialment l’Odisea, de Montaigne, els Assajos, de La Boétie, La servitud voluntària, de Maquiavel, El Príncep, de Kropotkin, La conquesta del pa, de Proudhon, ¿Què és la propietat?, de Dostoievski, Els germans Karamazov, de Tolstoi, Guerra i Pau, de Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida, de Pío Baroja, La busca, de León Felipe, Poemas, d’Albert Camus, L’home Rebel, La peste, etc., d’Stefan Zweig, Noticias de nuestro tiempo. En l’àmbit del cine, Chaplin —el més gran— també els films de Sica, de Monicelli, de Germi, de Visconti, de Pasolini, d’Eisenstein, d’Huston, de Kazan, de Kurosawa, de Redford, d’Scorsese, de Fernán-Gómez i de Berlanga. De persones de la meva generació, voldria citar dos amics artistes de la pintura, el Carlos Mensa (mort) i el Miquel Vilà.
- Com valores les lluites estudiantils contra la Dictadura? - Durant aquells anys el moviment estudiantil fou la primera trinxera contra la dictadura franquista: manifestacions, ocupacions de l’Edifici Històric de la plaça Universitat, abans que el moviment obrer iniciés la seva marxa. Recordo que es va llançar un bust de Fran-
- Què escrius o investigues ara? - Actualment finalitzo una biografia novel•lada, Mujer rota, sobre una lluitadora antifranquista en la Guerra Civil: Matilde Landa, que va dirigir el Socorro Rojo a Madrid. També faig un volum de relats breus, el tinc quasi acabat. I, unes memòries (Disturbios), on acumulo da-
des sobre l’ateneisme, amb la idea de fer un llibre sobre el seu significat historiccultural. - A quines revistes o mass media participes? - A la Solidaridad Obrera de la CNT-Joaquim Costa, a les publicacions que ha fet l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Jo havia estat cridat a TV3 diverses vegades amb Manuel Delgado, Baltasar Porcel, Ainaud de Lasarte, José Agustín Goytiso, etc. Finalment, fa uns quatre anys vaig ser vetat, ja que a Catalunya Ràdio vaig fer unes crítiques a la Televisió de Catalunya, en fi. Tant se me’n dóna. Ara ni tinc televisor. La revista Catalunya, la conec de les vegades que he estat a la CGT a Via Laietana i a Cornellà, podria ser aviat un punt de referència per revitalitzar l’anarcosindicalisme i col•laborar en la reconstrucció del moviment obrer. - Des de quan estàs implicat en la lluita per aconseguir la restitució històrica del local espoliat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular? - Sí, ja fa temps, quan era a la Casa de Caritat, amb aquell amic que li deien el Chato, i que després va deixar-ho estar. I més tard amb els companys actuals: es van recollir signatures a la Universitat i a les xarxes socials, i vam enviar la petició a l’aleshores conseller Joan Manel Tresserres (Esquerra Republicana).
No va funcionar. En el procés actual hem mogut a diverses persones, entre ells, el director general de Cultura, Alay. La situació està com està. - A la Universitat, com està la situació dels historiadors llibertaris i crítics amb el poder? Us tenen marginats? - Això ha quedat enrere. Després del franquisme, els «comunistes», és a dir, els carrillistes i companyia van intentar controlar la Universitat, ocupant càrrecs de poder, com sempre, i després fent purgues. Jo mateix, entre altres, vaig sofrir les seves pressions de «comissaris polítics» que van intentar àdhuc suprimir la «llibertat de càtedra», especialment a Barcelona i Madrid. Avui la universitat està individualitzada i cadascú s’ocupa de les seves classes i investigacions. El descrèdit dels «comunistes» ha estat total i a les classes no hi ha cap problema, ni marginacions. Cadascú va a la seva. Respecte els àcrates, hi ha un parell de companys dins la Facultat. - Com és la teva relació amb els estudiants? - Extraordinària. Per les meves aules han passat uns deu mil estudiants. En diverses enquestes em van escollir com un dels millors professors. Alguns d’ells m’han enregistrat en diverses entrevistes. Juny de 2011