__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 64 | JUNY DE 2018 | ANY XXII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

|11| Entrevista: Julia Gómez Martín |13| Opinió: Mixta, per Fonèvol |14| Sobre el I Congrés de Sociolingüística |15| I Congrés d’Història del Tractat d’Almisrà |16| Jornades sobre hortes històriques valencianes |17| La saviesa atàvica de Luis Doménech, Casporrí |18| Diputacions provincials: ¿un país dins de l’Estat? |19| Torna la llúdria al Serpis després de mig segle |20| Fotògrafs: Neus Mascarós |21| Publicacions: Testimonio | Llibret de falla |22| Publicacions: Serena barca |23| Poetes: Maria Rosa Font

| 7 | Comunicacions

Benvingut À Punt

|10| À Punt: el nou miracle de la primavera


Un Estat que impedeix veure altres televisions El nou govern socialista, tal com va fer el de Rajoy, s’escuda en raons tècniques per a no atorgar el segon múltiplex que permetria la reciprocitat de les emissions de TV3 al País Valencià. Ara que ja emet À Punt, el pronunciament socialista és una gran decepció per al Govern del Botànic, les entitats cíviques que promouen l’intercanvi de senyals i per a la pròpia ciutadania valenciana, que no pot veure TV3 des de fa més de set anys quan el govern de Francisco Camps va imposar l’apagada. Una apagada que el Tribunal Suprem va tombar en anul·lar l’ordre de la Generalitat Valenciana que obligava a tancar els repetidors propietat d’ACPV i deixava sense efecte la multa de 300.000 euros imposada per Camps a l’entitat reemissora.

Però el fons de la qüestió va més enllà perquè, que territoris amb la mateixa llengua no puguen compartir televisió no té cap sentit i contravé directament la Carta Europea de Llengües Minoritàries (que l’Estat espanyol va ratificar el 2001). És evident que Espanya no compleix l’article que diu que un dels objectius de la Carta és: «El manteniment i el desenvolupament de relacions, en els àmbits que abasta la present Carta, entre els grups que empren una llengua regional o minoritària i altres grups del mateix Estat que parlen una llengua utilitzada de manera idèntica o semblant, així com l’establiment de relacions culturals amb altres grups de l’Estat que utilitzen llengües diferents».

El règim monàrquic que es va establir a partir del règim franquista va instaurar un Estat de les Autonomies que, tot i que s’ha volgut vendre com el «més avançat i descentralitzat d’Europa», ha estat contradit a partir dels fets. El cas és que, tant amb governs del Partit Popular com amb governs del PSOE s’ha impedit que les televisions autonòmiques (que formen part del sistema audiovisual públic de l’Estat), es puguen veure en totes les comunitats autònomes. Els partits majoritaris que tenen implantació a tot l’Estat van detectar el «perill» de l’efecte contagi i van preferir aïllar els senyals televisius. Un sistema de control impropi d’una democràcia que ens diuen «avançada». ❦

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 64 – juny 2018 – any XXII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Carrer Pintor Sorolla, 2 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Juny 2018


UA © 2018

LM © 2018

Al ple de Cocentaina les forces polítiques van declarar la ciutat «Espai lliure de racisme».

Prospeccions al paratge de Benassait.

Crida Contra el Racisme de l’Alcoià i el Comtat celebra el seu primer aniversari amb la programació de diversos actes

Descobriment dels primers edificis romans a la Mariola

El dia 8 de juliol, Crida Contra el Racisme de l’Alcoià i el Comtat ha celebrat el primer aniversari. Per a l’ocasió, ha programat diversos actes al barri de Batoi, com la pintada del Mural contra el racisme per part de l’artista Toni Espinar. L’acte va estar acompanyat d’activitats infantils, com tallers de manualitats i una gimkana. També es va fer un dinar popular i una festa d’aniversari on va actuar el grup musical Arreu. Josep Reig, membre de CCR, es va mostrar molt satisfet per la participació en la paella popular, ja que amb la recaptació «es finançaran totes les activitats de l’any», va explicar. Crida Contra el Racisme va aparéixer a Alcoi com a contestació a les actuacions del grup neonazi Lo Nuestro a l’Alcoià. CCR creu que la convivència veïnal

Juny 2018

està veient-se afectada per l’organització de franquícies neonazis que han fet diverses recaptacions d’aliments «sólo para nacionales» a la porta de grans supermercats d’Alcoi. Els recaptes dels ultres, convertits en actes de propaganda, han provocat tensió en diverses ocasions a la ciutat. CCR va alertar sobre l’activitat del col·lectiu Lo Nuestro perquè està agermanat amb el grup neonazi Hogar Social Madrid i d’altres organitzacions arreu de l’Estat amb l’estratègia de presentar una nova extrema dreta maquillada per a no crear rebuig a la societat. La plataforma CCR va presentar sengles mocions als plens municipals per a declarar Alcoi i Cocentaina espai lliure de racisme, feixisme i xenofòbia que van ser aprovades per totes les forces polítiques en ambdues ciutats. ❦

L’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la Universitat d’Alacant investiga des del 2013 el moment final de l’època ibèrica en la Mariola. Ignasi Grau és un dels tècnics de l’Institut. A l’interés del grup d’investigació se li va sumar el de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, a través del Museu Arqueològic del municipi, que va promoure fer un reconeixement del seu terme. Fruit de la convergència de totes aquestes voluntats es va subscriure un conveni entre la Universitat i l’Ajuntament de Banyeres, que va permetre fer una investigació amb estudiants del grau d’Història i del màster d’Arqueologia Professional i Gestió Integral del Patrimoni de la UA. Els investigadors van identificar les petjades arqueològiques d’un sistema de poblament romà primerenc a la capçalera del riu Vinalopó. Així, s’hi van constatar evidències d’una xarxa d’alqueries, cases de camp i viles romanes que formaven un complex sistema de poblament rural. La primera fase va emprar tècniques i mètodes «no invasius per a no destruir les evidències», explica Grau. La segona fase serà a la tardor, «quan el terreny presenta les condicions més adients». Arribat eixe moment es passarà un georadar per a detectar les restes que puga haver-hi al subsòl en aquells espais amb una major concentració de restes superficials. «Aleshores, ja es podrà avaluar si es desenterren o no», conclou l’investigador. ❦ Barcella | 3


Urbàlia Rurana © 2018

SAM © 2017

EA © 2018

Alumnat de l’Escola d’Alfafara.

Salvem l’Aqüífer del Molinar a l’Europarlament.

Lectura dels fills i filles dels texts en valencià.

Agres i Alfafara intenten salvar els seus col·legis

El TSJ valencià declara nul el Pla de La Española

Lectures Interculturals a la Biblioteca de Carcaixent

Alfafara i Agres han ofertat un paquet d’avantatges per a atraure famílies a viure als municipis. El principal objectiu és mantenir obert el Col·legi Rural Agrupat Mariola-Benicadell. S’han anunciat descomptes econòmics en l’àmbit escolar i municipal per als nouvinguts com el finançament de material educatiu o la reducció d’impostos municipals. L’any passat es va aconseguir que una família s’instal·lara a Agres. El col·legi cada vegada disposa d’un menor nombre d’alumnes i, per tant no està assegurada la continuitat. Altres incentius són la subvenció del cinquanta per cent de les eixides extraescolars de l’alumnat, l’exempció de pagament de la quota del AMPA, ajudes directes per a l’adquisició de llibres i la contractació d’una persona per a facilitar la conciliació familiar. ❦

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha declarat nul el Pla de l’Actuació Territorial Estratègica de la Canal. La sentència acredita que Alcoinnova, que va aprovar el 2014 l’exconsellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, de l’anterior govern valencià del Partit Popular, no va tindre en compte les més de 1.600 al·legacions presentades en contra de la ubicació elegida i va fer una avaluació ambiental amb una falta total de rigor. La sentència que anul·la el Pla, que encara no és ferma, és una oportunitat perquè l’empresa La Española reoriente la seua proposta i busque una ubicació adequada on puga agrupar les seues empreses. Així s’evitaria una agressió ambiental a la Canal i no es posaria en perill l’aigua que beuen els alcoians i alcoianes. ❦

La Biblioteca Municipal de Carcaixent va acollir el 25 de maig la segona edició de les lectures interculturals que organitza l’Associació Municipal d’Agermanament, de Carcaixent. S’hi van convocar mares emigrants –del Marroc, Nigèria, Ucraïna, Mèxic, Armènia, Bielorússia, etc.– les quals van llegir en les respectives llengües maternes poemes i narracions del tema i l’autor que elles havien decidit. Els seus fills o filles llegien la traducció en valencià. L’alumnat de la Comissió per la Igualtat-IES Arabista Ribera també va llegir una selecció de poemes d’autors valencians. També va participar el grup de música folk Urbàlia Rurana que va interpretar cançons sobre textos d’Ibn al-Labanna de Dénia, Ibn Khafaja d’Alzira, en versió de Josep Piera, i altres de Joan Soler Amigó i Marc Granell. ❦

Barcella | 4

Juny 2018


Barcella

Eva Mañez © 2018

Timonet a Micaela Gisbert per ser la primera dona elegida presidenta del Banyeres Unió Esportiva. Esperem que, més prompte que tard, no haja de ser notícia la igualtat entre homes i dones als clubs de futbol.

Treballs d’exhumació dels represaliats franquistes de la fosa 94, cementeri de Paterna.

Argelaga a les persones que van deixar Vil·la Rosario, a Banyeres de Mariola, plena de porqueria després de les paelles de La Malena. La Junta de les Festes va haver d’assumir un treball extra per a retirar la brutícia.

Obren la fossa del cementeri de Paterna on hi ha deu veïns d’Ontinyent i tres de Bocairent afusellats pel franquisme Els treballs d’obertura de la fossa 94 del cementeri de Paterna han començat aquest mes de juny. Els experts preveuen trobar-hi les restes d’entre 60 i 70 persones afusellades durant la repressió franquista. Entre aquests represaliats n’hi ha deu d’Ontinyent i tres de Bocairent, assassinats el 6 de novembre del 1939. La diputada de Memòria Històrica, Rosa Pérez Garijo, ha assenyalat que «Aquesta és la setena fossa que s’obrirà a Paterna i la huitena de les comarques de València des que va començar la legislatura actual». Els treballs d’excavació i exhumació de la fossa comuna es prolongaran durant els propers mesos. Han començat amb la retirada dels memorials que s’hi havien instal·lat i que recollien els noms d’algunes de les víctimes. Segons l’empresa encarregada dels treballs, «en dues setmanes hem arribat a les restes dels represaliats i a continuació hem enviat les mostres a l’Escola de Medicina Legal de la Universitat Complutense de Madrid, on s’estudiaran les restes i signes de violència». «Després d’aquest procés, una empresa d’anàlisis genètics farà les confrontacions de les mostres d’ADN amb les famílies involucrades en el procés, fet que permetrà la individualització i identificació completa de les restes de les víctimes per a ser retornades als parents», ha detallat el portaveu Miguel Mezquida, director arqueològic de l’empresa ArqueoAntro que fa les exhumacions. Juny 2018

Prèviament, unes setmanes abans que la fosa 94, l’equip d’experts de ArqueoAntro va començar l’exhumació de la 128 del cementeri de Paterna, on de moment han aconseguit recuperar setze cossos dels cent-trenta previstos, la qual cosa la convertiria en una de les fosses comunes més grans de l’Estat espanyol. Ja s’han pres les primeres mostres d’ADN a alguns familiars que han acudit als inicis dels treballs i que encara no n’havien aportat per poder-les comparar. Entre els assistents hi havia descendents de les víctimes de Bocairent i d’Ontinyent. A la fossa 94, segons els estudis fets, hi deu haver soterrats també represaliats d’Aiora, la Font de la Figuera, Sagunt, Camporrobles, Xest, Xàtiva, Sollana, l’Alcúdia, Alginet, la Pobla Llarga, Rafelguaraf, Bugarra, el Villar, Xera, Ademús, la Pobla de Sant Miquel, Almussafes, Cullera, Massamagrell, Alaquàs, Albal, Alcàsser, Aldaia, Catarroja, Manises, Barcelona, a més d’Albacete i Madrid. La Delegació de Memòria Històrica està elaborant un documental sobre les exhumacions fetes i un web on es podran trobar bases de dades, entrevistes i documents referents a l’etapa de 193639 i la repressió franquista. Les obres, finançades per la Diputació de València, s’inclouen en les actuacions en matèria de memòria històrica que s’estan fent enguany, amb un pressupost de 626.000 euros. ❦

Timonet a tots els qui han col· laborat, des de qualsevol àmbit valencià, a recuperar la televisió pública que ens havien tancat. Des del Col·lectiu Serrella saludem À Punt i desitgem que tinga una llarga vida. La voldrem sempre en valencià, pública i de qualitat.

Argelaga als dirigents del Partido Popular de València per la vergonyosa campanya d’atac als docents que promovia delacions a través de denúncies anònimes al seu web per uns suposats «adoctrinaments» de l’alumnat. Va ser una provocació que van haver de retirar.

Timonet a la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat i la Coordinadora pel Valencià per posar en marxa la III edició de la Ruta de Contacontes, un estiu de llegenda. Una activitat ben interessant que ja s’ha consolidat als pobles de la Mariola.

Argelaga als promotors de l’espectacle taurí inclòs en les celebracions del 175 aniversari de la plaça de bous de Bocairent per repartir invitacions «infantils» a la porta de l’escola. Barcella | 5


ST © 2018

Nerea Barjola Ramos. ST © 2018

[El Nacional.cat, 26-4-2018] Representants dels municipis afectats pel pla de recuperació del riu Vinalopó.

La Conselleria de Medi Ambient du a terme un projecte per a la recuperació integral del riu Vinalopó El secretari de Medi Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat, Fran Quesada, s’ha reunit a Elda amb representants dels pobles per on passa el riu Vinalopó: Bocairent, Banyeres de Mariola, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar, Villena, Petrer, Elda, Monfort, Novelda, Monòver, Asp, Santa Pola i Elx. La trobada era per explicar-los el projecte impulsat per la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural que persegueix la recuperació integral del riu. La iniciativa es farà atenent no només a criteris ecològics o hidrològics, sinó que apostarà per una perspectiva socioecosistèmica que incorpore les demandes i expectatives de les poblacions implicades, segons han informat en un comunicat des del seu departament.

Barcella | 6

«El pla d’actuació preveu una fase diagnòstica, que permetrà conéixer les expectatives de la societat respecte al Vinalopó i abordar una actuació nova, única, integradora, allunyada d’accions cosmètiques i centrada sobretot a engegar un pla que recupere de forma integral la conca del Vinalopó», ha assenyalat Quesada. La rehabilitació del sistema fluvial busca la recuperació de la varietat d’ambients existents a la conca hidrogràfica, que inclou espais naturals protegits, hàbitats considerats com a prioritaris per la Unió Europea, a més d’espècies de flora i fauna endèmiques amenaçades per la degradació del riu. Es proposaran solucions encaminades a establir un cabal mínim ecològic que li retorne el caràcter d’infraestructura verda i corredor biològic. ❦

Com si el perill fos la nit

Irene Pujadas […] Doctora en Feminismes i Gènere per la Universitat del País Basc, [Nerea] Barjola ha publicat Microfísica sexista del poder (Virus Editorial), un assaig que analitza el Cas Alcàsser com a exemple de la construcció de narratives sobre el perill sexual, el tipus de discursos que t’animen a quedar-te a casa per a la teva pròpia protecció. Es tracta, segons Barjola, d’uns relats que perpetuen el control social dels cossos i les actituds de les dones. […] estem parlant de muntatges sensacionalistes, d’imatges escabroses, d’explotar les emocions d’amigues i familiars […]. Seguint Barjola, l’èmfasi en el patiment converteix els relats de l’assassinat d’aquestes tres noies en el relat de supervivència de totes les altres, i les imatges dels seus cossos en un cos públic en forma d’avís. El tractament del Cas Alcàsser es tradueix en una por tremenda i un crit de retorn als valors tradicionals. […] En compte de preguntar pel per què d’aquesta mena de crims, la majoria de debats qüestionaven les llibertats de les dones. Bona part de la premsa parlava del perill com una cosa etèria, com si el perill fos la nit. […] l’assaig de Barjola […] analitza els mecanismes de construcció de narratives, transforma un «succés» en un relat polític i li dona un nou significat […]. ❦ Juny 2018


Benvingut À Punt

ST © 2018

Barcella

Les emissions van començar el diumenge 10 de juny del 2018 a les 14:30 hores després d’un compte enrere.

El passat diumenge 10 de juny del 2018 van començar les emissions de la televisió d’À Punt Mèdia, la nova corporació valenciana de mitjans de comunicació. Els valencians i les valencianes estem d’enhorabona perquè tornem a tindre la possibilitat d’informar-nos a través de mitjans que parlen la nostra llengua, que ens conten l’actualitat més pròxima des del territori on vivim, i en els quals podem sentir-nos representats i identificats. Han passat cinc anys des d’aquell fatídic 29 de novembre del 2013 en què la nostra televisió pública es va quedar amb la pantalla en negre. Ja podem tornar a veure-la, amb una programació i uns formats adaptats als nous temps. Els primers dies d’emissió han mostrat un País Valencià plural i divers, donant veu a persones de tot el nostre territori amb qualitat, rigorositat i en valencià. Han estat llargs anys d’espera. Anys difícils sense els mitjans públics que calen a una societat moderna. Hem patit el buit profund que representava no tenir-los i pel com i de quina manera van ser destruïts pel Partit Popular amb premeditació. Finalment, la televisió pública valenciana renaix de les cendres. En el moment en què la televisió À Punt va començar a emetre, després d’un compte enrere corejat des de caJuny 2018

ses i bars, les xarxes socials i, sobretot, Twitter es van bolcar en l’arribada del nou canal públic, fins el punt que el coixinet creat per a la inauguració es va convertir en tendència al País Valencià a les poques hores d’iniciar-se les emissions a les 14:30 hores.

«Milers de missatges van felicitar en Twitter la recuperació completa dels mitjans de comunicació públics valencians» Des de polítics, passant per periodistes i els mateixos protagonistes, els encarregats dels continguts, van utilitzar la xarxa per a donar la benvinguda a À Punt. Milers de missatges emesos per a felicitar la recuperació completa dels mitjans de comunicació públics i alhora celebrar que la televisió parlara en valencià. De fet, alguns usuaris van desta-

car justament això, i és que hi ha xiquets que mai no havien sentit parlar la llengua pròpia en la pantalla menuda. L’11 de desembre del 2017, quatre anys després de l’apagada de RTVV, la ràdio havia estat el primer mitjà públic de recuperar la programació. La presentadora del magazín Al ras, Jèssica Crespo, havia estat la veu inagural. El magazín diari s’emet cada matí de dilluns a divendres. Alguns dels continguts que apareixien aleshores eren: Territori sonor, un magazín musical diari presentat per Amàlia Garrigós, i Animalades, un espai setmanal d’entreteniment per a tota la família sobre el món dels animals presentat per Joan Espinosa, entre altres. De manera programada i progressiva, tal com havia anunciat la directora Empar Marco, el dia 5 de març, la ràdio començava a emetre butlletins recuperant els serveis d’informació entre les 7:00 i les 23:00 hores. Desenes de programes nous omplen la graella de la ràdiotelevisió valenciana. La ciutadania s’ho mira i remira tot felicitant-se per la recuperació, però també amb una certa por que algun dia la pantalla torne a fer una fosa a negre o que es torne a convertir en un aparell polític barroer per a manipular la societat. Esperem que no passe. Caldrà treballar molt. ❦ Barcella | 7


Empar Marco

Vicent Sanchis DIRECTOR DE TV3

DIRECTOR GENERAL D’IB3

«Ens vam trobar en una situació tecnològica d’obsolescència absoluta i hem hagut de fer tecnològicament moltes actuacions. Un país com el nostre, amb una identitat cultural pròpia, sense mitjans públics propis acaba no sent res. Els mitjans de comunicació són tan importants com la sanitat pública. Hem posat els continguts en el centre a través de la redacció única, amb una direcció molt curta que és el contrari del que hi havia a l’antiga RTVV, que era enorme. À Punt naix com a televisió de proximitat per a visibilitzar músics, actors, periodistes i gent d’ací».

Sanchis va felicitar À Punt exclamant a les xarxes socials: «Bentornada Televisió Valenciana!» El director de TV3 pensa que la necessitat fa que es recupere l’òrgan. Creu que el País Valencià necessita mitjans cohesionadors, dignes i dessatel· litzats. Pel que fa a la reciprocitat, defensa que «es tracta d’un mercat natural d’una llengua que ha de superar les seues fronteres». I que la col·laboració entre les tres televisions per crear continguts comuns «trencaria amb l’actual anomalia». Finalment desitja sort i encert a tots els professionals que la fan possible.

Manresa pensa que amb À Punt la vida dels valencians s’assemblarà més a la seua realitat, que es reconeixerà moderna i tradicional, en la seua llengua i en mirades directes. El director d’IB3 recorda que es tracta d’una renaixença simbòlica i que és un fet de modernitat i un repte més enllà de la restitució sobre un desert socarrat per la destralada del tancament del Canal 9 (una desfeta civil, cultural, laboral i periodística). Finalment, desitja bon vent, ventura i llarga vida per la barca nova d’À Punt, la radio-televisió pública dels valencians i en valencià.

Joan Francesc Mira

Martí Domínguez

Pau Alabajos

«L’inici de les emissions d’À Punt és una oportunitat decisiva perquè recuperem la ràdio i televisió valencianes en llengua pròpia, amb tot allò que implica també per a la percepció del país dels valencians: tenim finalment un mitjà públic en valencià que, a més, farà notícia de la nostra realitat. Però també és un repte, perquè cal fer una ràdio i televisió modernes, amb capacitat de connectar amb la majoria de la societat, i oberta la realitat del món sencer des d’una perspectiva pròpia. Necessitem una televisió normal i no una televisió regional».

«Recorde el dia que va aparéixer al meu televisor el rètol ‘sense senyal’. Les meues filles ja no varen poder veure dibuixos animats en valencià. Amb tot allò que suposa. Per tant, sols puc agrair l’arribada d’À Punt. Vull una televisió en què la cultura dels valencians siga ben tractada, sense cedir als sensacionalisme ni al folklorisme. El País Valencià té un contingut cultural d’excel·lència, que durant aquests darrers anys s’ha intentat ocultar, si no destruir. Tan sols que una part d’això es faça visible seria un gran pas endavant per a recuperar la nostra identitat».

«Les valencianes i els valencians recobrem els nostres mitjans públics i, per tant, un espai de comunicació en la nostra llengua, de quilòmetre zero, amb informació de proximitat i una plataforma de divulgació creativa per a les treballadores i els treballadors de la cultura. Des del 2013 la societat civil no disposava d’una ràdio i televisió públiques i en la seua llengua, i per tant, havíem perdut un espill per a podernos-hi veure reflectits com a país. Espere que molt prompte hi haja una retroalimentació natural i fluïda amb la resta de mitjans públics del domini lingüístic».

DIRECTORA D’À PUNT MÈDIA

PRESIDENT D’ACPV

Barcella | 8

ESCRIPTOR

Andreu Manresa

CANTAUTOR

Juny 2018


Vicent Baydal

Ana Gimeno

Carles Dénia

«D’un punt de vista nacional, una radiotelevisió pública autocentrada és allò més urgent i necessari per a qualsevol país. És evident que les nacions, les col· lectivitats i els territoris polítics han existit al llarg de la història sense mitjans de comunicació, però en la contemporaneïtat aquests són els que recorden constantment eixa existència, la reconstrueixen dia a dia i la projecten cap al futur. Sense un panorama comunicatiu propi en clau valenciana no hi ha país viable i la cèl·lula mare d’eixe ecosistema són necessàriament els mitjans públics».

La posada en marxa del canal À Punt és «un llibre en blanc que començarà a escriure’s i que precisament per això dona l’oportunitat de fer-ho bé, en molts sentits. Un dels més importants és el de l’enfocament amb perspectiva de gènere. La nova direcció d’À Punt ha assumit una gran responsabilitat perquè té a les mans, si ens posem a desitjar, una poderosa ferramenta per a obrir escletxes a l’imaginari masclista, qüestionar l’ideari de la discriminació de les dones i espentar la transformació social en la direcció que les dones estem reclamant».

«Em sembla absolutament necessària l’obertura de la televisió pública valenciana, l’espai més important de difusió del valencià. M’agradaria que fóra una eina educativa i de difusió de la cultura i d’una altra banda que fos impecable en la imparcialitat i la neutralitat dels seus espais informatius. Sobre la cultura, caldrà trobar gent amb un criteri seriós i un assessorament competent, si no volem caure –o recaure– en la mediocritat a què estem acostumats. Veurem si es compleixen les espectatives que hem dipositat des de diferents àmbits valencians».

HISTORIADOR

Gustau Muñoz

SOCIÒLOGA

MÚSIC

EDITOR

PRESIDENT D’ESCOLA VALENCIANA

Natxo Badenes

Anna Peña

El codirector de la revista L’Espill, Gustau Muñoz, opina: «La primera Radiotelevisió Valenciana fou primer desenfocada i després malmesa i destruïda. Ara som en un nou temps. Caldrà evitar tots els errors d’abans: tots. N’esperem molt, d’À Punt: informació veraç, professionalitat, entreteniment digne, valors democràtics, fidelitat a la llengua i al país, honestedat, suport a l’audiovisual, suport a la cultura. Sobretot, que estiga a l’alçada i no deceba un poble valencià que, sortosament, ha madurat i ja no fa cas d’antics tambors».

«En Escola Valenciana estem il· lusionats amb la nova televisió pública valenciana, una televisió que esperem que ajude a l’ús social de la nostra llengua i que servisca per a vertebrar el país. Escola sempre ha apostat per una televisió pública en valencià, de qualitat i arrelada a la terra. Així mateix, demanem la reciprocitat amb les altres televisions amb què compartim la mateixa llengua». També opina que «si resulta que fan un À Punt il·lusionant i bonic, segur que vorem menys TV3 i més la televisió valenciana».

Anna Peña és representat de l’equip d’elaboració del Llibre d’Estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Ha recordat que «el document també inclou una sèrie de recomanacions per a no fer un ús sexista de la llengua» i ha remarcat «el compromís que hem de prendre els mitjans de comunicació en la violència masclista». El text del manual insta els professionals a «fugir d’una visió centralista en les informacions i altres continguts», usant a més de manera preferencial la divisió comarcal per a contextualitzar les informacions.

Juny 2018

PERIODISTA

Barcella | 9


À Punt: el nou miracle de la primavera Xavier Aliaga

ÀP © 2018

Per raons que tenen a veure amb la manera en la qual s’ha desenvolupat tot el procés, entre altres coses que no venen al cas, m’havia agafat la recuperació de la televisió pública valenciana, À Punt, amb una mica de distància. Vaig arribant a una edat en la qual les il·lusions les vas dosificant, perquè ja ets gat escaldat i perquè han passat massa coses, perquè la motxilla és gran i pesa molt. Sí que em va fer goig veure com gent que m’estime de la que hi havia a Canal 9 i de la que no, s’anava incorporant al projecte. També era molt gratificant veure com molts bons professionals dels audiovisuals eren recuperats (o incorporats) a la producció de programes. Veure com es posava tot en marxa tenia un punt d’excitació, perquè recuperar la radiotelevisió pública en la nostra llengua no és qualsevol cosa. Els primers passos de la ràdio ja eren un bon indicador de per on podien anar els trets. El que no podia sospitar era que el dia que arrancava de nou la televisió, el 10 de juny, em posaria davant de l’aparell amb un ai al cor mirant el compte enrere com si la humanitat estiguera a punt d’aterrar a Mart. I que, quasi sense adonar-me’n, els ulls se m’entelarien per l’emoció. Una emoció premiada amb aquell informatiu sobri i solvent, conduït amb solidesa i una serenor descomunals per dues xicotes joves, Adelaida Ferre i Vanessa Gregori, que pareixia que portaven tota la vida fent telenotícies. Fou una posada en escena digníssima. Amb una Carolina Ferre immensa portant el pes del debut durant tota la vesprada. Ha estat una primera setmana molt satisfactòria. Hi ha espais magnífics, bons i discutibles, alguns francament sorprenents, en els acabats i en els continguts, i uns altres que necessiten ajustos. Hi ha, així mateix, un estàndard lingüístic que també s’ha d’ajustar, sobretot per part dels nouvinguts. Però ja s’ha pogut veure per Barcella | 10

Periodistes de la redacció única d’À Punt Mèdia, Burjassot.

«No podia sospitar que, quasi sense adonar-me’n, els ulls se m’entelarien per l’emoció el 10 de juny» la pantalla a molts dels millors periodistes joves del País Valencià. A tertulians d’orientació conservadora que mai no imaginaries fent els seus primers esforços en la llengua del país. També hem vist ja a comunicadors i comunicadores, com Eugeni Alemany, que mereixien aquesta televisió. I moments antològics, com l’esquetx dels turistes de Valladolid (minut 23) d’Açò és un destarifo o el sensacional monòleg de Pere Aznar (felicitacions als guionistes, també) barrejant paella, corrupció i altres herbes en Assumptes interns, un humor punyent i crític que difícilment haguérem vist en l’anterior etapa. O l’entrevista a la

tremenda àvia de la youtuber Miss Tagless. Hem vist també un programa amb el poeta Marc Granell de protagonista absolut de Plaer de ma vida. I a Miquel Gil i Botifarra fent d’estrelles de la televisió, qui els ho anava a dir. Entre més coses dignes de ressaltar-se. Començar bé és important. És una televisió plural que té en compte la realitat del País Valencià, amb vocació transversal i popular. Que ha rebut les primeres crítiques dels nostàlgics de la Canal 9 castellanitzada, manipulada i ideològicament monocolor i dels fanàtics de torn que pensen que sols hi ha una única manera de ser valencià i que pensar diferent o dir «País Valencià», com va fer Alemany en la jornada inaugural, mereix que et cremen en la foguera. Res de nou. Res sorprenent. Allò important, tanmateix, és el que està passant i passarà a les cases. A la meua, hem tornat a veure informatius. I els menuts de la casa s’han enganxat als continguts infantils en la seua llengua de la web, el que implica que la seua dieta audiovisual ja no és únicament en castellà. Però sobretot no perdonen ni un sol capítol d’Açò és un destarifo. Sembla que és la tònica en moltes més llars. I és tot un canvi de paradigma perquè el llenguatge del joc i de l’audiovisual de la nostra xicalla –fins i tot dels «adoctrinats» xiquets de les línies «en valencià»– és el castellà. L’idioma amb el qual es comuniquen i juguen en l’esbarjo i fora del col· legi. La llengua de l’animació, Youtube i els videojocs. Un fenomen que encara no s’ha estudiat amb suficient deteniment. Amb tots els retrets, mancances i coses a fer que se’ns puguen ocórrer (un Polònia valencià?) que són unes quantes, aquesta posada en marxa d’À Punt és nou miracle primaveral. Un fet molt més transcendent que no sembla. ❦ El Temps, 17-06-2018

Juny 2018


Julia Gómez Martín J. Antoni Francés

JG © 2018

Julia Gómez Martín nasqué a València el 1937 i acompanyà sa mare en la presó amb tres anyets, en la qual compartí espai durant un mesos. Allí conegué Ángela Sempere Sanjuán (Banyeres de Mariola 1889-València 1971). Ángela feu gestions perquè el seu germà, Alejo, es convertira en tutor i l’acollira en eixir de la presó per a evitar que entrara en un orfenat. Així fou com passà a viure amb la família Sempere a València, fins 1957, quan eixí sa mare de la presó. Amb Julia hem tingut el plaer d’escoltar la biografia admirable d’una veïna de Banyeres. Una dona de gran coratge i energia, capaç d’impulsar els projectes educatius que els governs republicans es proposaren amb l’objectiu d’eradicar l’analfabetisme i la incultura. Després, represaliada per un règim imposat per una guerra, exercí la docència i visqué les seues creences amb silenci i autocensura. Els ideals de la República donaren pas al Nacional Catolicisme, un enorme pas enrere en una Europa que avançava en uns ideals de societats democràtiques. Ángela patí en carn pròpia un temps sagnant de la nostra història recent. Ángela Sempere Sanjuán, d’origen humil, pogué estudiar a principi del segle xx per a mestra i inspectora d’Educació; arribà a ser la inspectora en cap de la zona de València entre 1935 i 1939. Després passaria quasi cinc anys a la presó, d’on eixiria el 1944 i muntaria l’Acadèmia Sempere. La seua biografia es pot seguir en el llibre publicat el 2007 per l’Associació Cultural Font Bona.

Paco Garcia

—¿Quan conegué vosté Ángela? —En la presó, tenia tres anys i em portaren allí perquè poguera estar en Juny 2018

La mare de Julia Gómez amb Ángela Sempere Sanjuán.

companyia de ma mare. L’havien condemnada a mort i abans de l’execució volien que ella gaudira de la filla. Allí coneguí Ángela Sempere. Era reconeguda per totes com Donya Angelita, també per part del capellà.

«Vaig conéixer Ángela Sempere Sanjuán quan em van portar a la presó amb ma mare, que havien condemnat a mort»

—¿Per què a una presa se l’anomenava Donya Angelita? —A Angelita se li tenia un gran respecte i les seues opinions eren molt ben considerades. Dona de talla xicoteta però d’esperit molt gran i amb una extraordinària cultura, sempre disposada a ajudar els altres i a exercir de mestra. —¿Què més coneix d’Ángela Sempere? —Era una dona bondadosa, amb encant, aparentment seriosa amb els alumnes però els volia molt. La definiria com una María Dulzuras. Savia, viatgera –viatjà per tot Europa–, amb molta capacitat per a organitzar, un terratrèmol que podia amb tot. He sigut feliç amb ella i li tinc un amor immens. Transmetia alegria i ganes de viure. —¿Quines conviccions polítiques tenia? —Angelita era una dona de forts ideals progressistes molt avançats en aquella època: feminista, agnòstica, coeducadora, republicana, comunista… Tot ho feu amb convicció i dedicació com a docent i com a inspectora, fidel als ideals de la República. Primerament afiliada a Esquerra Republicana i després al Partit Comunista. Extremadament respectuosa amb les creences dels altres, però no creient. Li hauria agradat anar a Moscou a dipositar clavells rojos en la tomba de Lenin, m’ho encomanà a mi, cosa que en ferme major la fiu. Després de la presó ja no milità, encara que era visitada per gent del partit. Això sí, seguí amb les idees i les amistats. —¿Com era la vida a la presó? —La presó fou molt dura i penosa. Passàvem el dia a l’intempèrie amb molt de fred o molta calor, aguantant l’oratge que queia. A la nit dormíem al terra en Barcella | 11


quan ja tenia seixanta-nou anys. Però ella no fou feligresa per les raons abans esmentades. Quan morí, la família no permeté que entrara el rector en casa ni que el seu fèretre entrara en l’església.

JG © 2018

una sala. Com que n’érem tantes i quasi no cabíem, cada dona disposava d’una rajola i mitja per a gitar-se. Jo dormia damunt de ma mare. Eren de tots els partits: socialistes, comunistes, anarquistes, republicanes o dones que havien practicat l’avortament com a infermeres. Al principi tot eren plors i pesars fins que arribà un moment en què ma mare i Angelita digueren: «Prou, ens ho han llevat tot, però no ens podran llevar la nostra dignitat». Aleshores decidiren treballar, demanaren a les famílies teles i fil i començaren a fer tapets de punt de ganxo, jocs de taula… Passat un temps, entraren en la redempció de la pena pel treball, un dia treballat valia per dos. Angelita demanà que li habilitaren un espai per ensenyar a llegir i escriure a les que no sabien. Promogué una escola al pati. Els diumenges, a missa obligatòriament. Les preses polítiques davant de totes. Ella no era religiosa, no combregava mai. Jo, amb tres anys, asseguda entre Angelita i ma mare. El capellà de la presó li digué que havia de posar-li en la fitxa si observava bona o mala conducta, que si combregava li la posaria bona. Ella li contestà que era agnòstica, que si combregava estaria fent un acte de hipocresia i mentint. El capellà li posà en l’informe que patia d’una falta grossa de cultura i educació. —O siga, que Ángela Sempere no era gens religiosa. —Ella no era creient. Després de la presó no anà més a missa, encara que acompanyava la seua germana Maria, que era molt religiosa, a la porta de l’església Sant Valer. Jo, que era una xiqueta, entrava a acompanyar-la en la primera fila. Una volta li preguntí per què no entrava ella a acompanyar-la i em digué textualment: «Moltes persones que estan en missa han fet molt de mal i segueixen fent-lo i no vull mesclar-me amb eixa gent. ¿Com pot haver un Déu que permeta tanta maldat?». Un ajudant del rector de l’església de Sant Valer, amic de la família, ajudà a fer un informe favorable, de bona conducta, a Angelita, de cara a la seua rehabilitació, Barcella | 12

Julia Gómez llegint un llibre.

—Durant la II República Ángela fou inspectora en cap de la província de València. ¿Quines coses recorda que li contara sobre les iniciatives en què col·laborà o impulsà? —Ángela fou una entusiasta promotora de les Missions Pedagògiques. Pujats a cavall i carregats de materials escolars i llibres anaven a pobles on no hi havia escola, perquè eren xicotets, buscaven un local, l’arreglaven i durant un mes es

«Després de la inhabilitació, Àngela muntà una acadèmia on també anaven els Broseta»

promovia l’inici d’una escola. Després deixaven l’escola oberta amb un mestre al seu càrrec. Açò ho estigué fent entre 1931 i 1936. Una altra, amb la que hi col· laborà, foren les Colònies d’Estiu. Acollien xiquets i xiquetes sense recursos durant l’estiu; allí eren alimentats i educats. —Represaliada pel bàndol victoriós després de la guerra, ¿com fou muntar una acadèmia? —Acabada la guerra, fou inhabilitada per a exercir de mestra o d’inspectora i tancada en la presó. Després de la presó començà l’activitat docent en l’acadèmia que muntà en sa casa mateixa, al carrer Ciril Amorós, Acadèmia Sempere. Al principi anaven alumnes que tenien els seus pares a la presó, xiquets sense recursos que podien desaparéixer de sobte per les circumstàncies familiars, havien de fugir. Se’ls deia xiquets de la cáscara amarga, és a dir, fills de rojos. Amb el temps augmentaren els alumnes, la casa anà omplint-se de taules escolars. A la nit es retiraven les taules i s’estenien els llits per a dormir. De dia els matalassos i altres coses es guardaven en una habitació, la resta per a classes. En sa casa arribaren a viure deu persones: Ángela, la germana, la neboda i altres familiars. L’afluència d’alumnat anà augmentant i hagueren de canviar de casa, se’n llogà una al carrer Russafa. Allí anaren els Broseta, hi anaven alumnes des de tres fins a catorze o quinze anys. Els alumnes estaven tot el dia i eixien molt ben preparats. S’hi llegia molt, «la lectura és una base molt important per adquirir cultura i fugir de la ignorància», deia Ángela. —Sobre les seues idees pedagògiques, ¿ens pot dir alguna cosa? —Primer de res, l’escola era mixta, «els xiquets i les xiquetes han d’estudiar junts», deia. Creia en la coeducació i en la igualtat de les xiquetes i els xiquets. Li agradava molt la música clàssica i el ball. Els cantava una cançó i els feia ballar. També estudiar les plantes i la naturalesa. Treia els alumnes al Vedat de Torrent i allí recol·lectaven plantes i fulles. La lectura era importantíssima. Gràcies Juny 2018


Mixta

a ella he llegit de xiqueta tebeos, llibres d’aventures i també els clàssics, Shakespeare, poetes com ara Lorca, Miguel Hernández, Alberti, Machado… —¿Pogueren subsistir amb el que donava l’acadèmia? —El començament fou molt dur, passàvem gana, no es guanyava prou per a poder adquirir menjar per a tots. Es prioritzava el menjar per a mi. De vegades, quan no hi havia menjar per a tots, Angelita ho camuflava dient que no tenia gana, a l’hora de sopar, o bé que es trobava malament. —¿Ángela es decidí de demanar la rehabilitació i la reincorporació a la docència? —Sí, però començà a demanar-la quan ja tenia més de seixanta-cinc anys, amb la idea de poder cobrar la jubilació. Havia cotitzat quasi vint anys abans de la guerra. Encara en passarien molts fent gestions. Amb setanta-cinc anys comen-

Fonèvol És la paraula clau. El 2002 es va aconseguir llevar-li a una festera el dret a fer esquadra decretant que les esquadres no podien ser mixtes. Des d’aleshores, eixa parauleta ha aconseguit endarrerir que les dones participaren en formacions rellevants en les nostres festes durant tretze anys. Una xicoteta escletxa en la paraula ha permés que el 2017 l’arrancà de Diana fos mixta. Eixa mateixa esquerda ha fet que el 2018 cinc dones i dos xiquetes participen en la Glòria. Les quatre glorieres de l’hospital i les del carrer demostren que les dones volem i podem. Els actes mixtos han sigut igual d’emocionants que els altres, continuar amb la segregació ja no té sentit.

«Continuar amb la segregació pels tratges femenins ja no té sentit.»

Juny 2018

JM © 2018

«El començament de l’acadèmia fou molt dur. Passàvem gana perquè no hi havia per a tots.» çà a cobrar la pensió, però en eixe moment havia perdut la memòria. —¿Vosté ha conegut Banyeres? —Jo estava malalta, havia patit desnutrició infantil i un metge amic de la família em recomanà vida sana, banys a la mar i estades a la muntanya. Així que de xicoteta anava a Banyeres amb la tia Maria. Allí em presentaren la família i, per a mi, tots eren oncles i ties, cosins i cosines. Anàvem a la serra a per herbetes sanadores, al llavador… En guarde molt bon record perquè em tractaren molt bé. Supose que la majoria hauran mort, però encara en queda alguna viva amb la qual he tingut algun contacte puntual. —¿Ángela tornà a Banyeres de Mariola alguna vegada? —Ella i alguns del seus familiars no tornaren mai més a Banyeres, se’n sentien expulsats. La seua germana Maria sí, tots els anys hi tornava. Així i tot, conservaren relacions d’amistat i familiaritat amb persones de Banyeres a les quals guardava un gran afecte. ❦

L’altra segregació, la de les diferències perceptibles en els tratges, també ha servit a la causa integrista. Però els uniformes femenins cada dia s’assemblen més als oficials. Les filaes canvien els vestits de manera progressiva. Les filaes integradores han eludit els impediments posant un vestit quasi igual a l’oficial i dibuixant-lo diferent, canviant el color d’una cinta o substituint una lluna per una estrela. Diferències que pogueren revertir-se fàcilment. Senyors del Casal, no poseu més traves, les esquadres han de ser mixtes i els tratges han de ser iguals per a tots els membres de la filà. ¿Quants anys més penseu que podreu mantindre la desigualtat? ¿Esteu segurs que ho voleu fer? ❦

Esquadra mixta en les passades festes de moros i cristians d’Alcoi del 2018.

Barcella | 13


Sobre el I Congrés de Sociolingüística Grup de Sociolingüística de València

PS © 2018

Alguns objectius bàsics El Grup de Sociolingüísen concret: tica de València, organita) La contribució a la zador del «I Congrés de construcció d’un Movimaterials per a una visió ment per l’Ús del Valencià sociolingüística de la soque contribuïsca a frenar cietat valenciana» –celeel nostre procés d’extinció brat a València, el 17 d’occom a gent i a asssolir la tubre de 2017, a la Facultat nostra normalització social de Filologia, Traducció i com a persones en la nosComunicació–, manifesta tra societat, tot alterant raa l’opinió pública valendicalment les normes d’ús ciana les seues reflexions existents per a guanyar per sobre l’encontre esmentat: a nosaltres àmbits d’ús. 1) A hores d’ara, la vasb) La contribució al deta obra sociolingüística del Cloenda del Congrés per Joaquim Bosch, portaveu de Jueces para la Democracia. senrotllament del valencià sociòleg, Lluís Aracil (al com a llengua nacional. qual se li deu, entre altres c) La contribució a la creació d’un coses, la concepció de la normalització Centre Internacional de Recerca Sociolingüística dels valencianoparlants, que lingüística i altres disciplines pertinents implica, per cert, una autèntica revoluque permeta que autors i investigadors ció sociolingüística), encara no ha estat d’altres països impartisquen a casa nosassumida per cap institució pública, per tra el seu magisteri per a millorar la noscap actor social, per cap organització, tra visió teòrica i la nostra praxi. per cap associació… del nostre país. Donada la transcendència d’aquests Com a excepcions, només ens consta el buits, nosaltres creguem que si no hi ha Grup de Sociolingüística de València, el cap iniciativa pública i/o privada que els Seminari de Sociologia de València i alòmpliga, és pràcticament impossible la gunes persones a nivell particular. nostra normalització lingüística com a 2) Un dels efectes d’aquest fet és que gent, entesa com la construcció d’una el valencià, a hores d’ara, encara no ha moció del Valèncià com a Llengua Nacomunitat lingüística europea en els estat concebut com a llengua nacional cional que, fonamentat en el discurs de termes esmentats abans, tot fent del va(aquelles llengües èmules i successola nostra dignitat humana com a gent, lencià una llengua nacional. Més aviat, res del llatí, en definició del sociòleg, contribuïsca a promoure la construcció si no es prenen, donat el procés d’extinLluís Aracil) com ha estat el castellà, d’una comunitat lingüística moderna, ció com a gent al qual estem abocats, és l’anglés, el francés, l’italià, l’alemany… viable, ben equipada, en peu d’igualtat predictible que aquest esdevinga irrever3) Com a conseqüència, encara no amb les altres comunitats lingüístiques sible. València, 23 de febrer de 2018. ❦ s’ha creat una Organització per a la Proeuropees i amb llibertats individuals.

«El valencià, a hores d’ara, encara no ha estat concebut com a llengua nacional com les llengües successores del llatí»

Barcella | 14

Juny 2018


I Congrés d’Història del Tractat d’Almisrà Vicent Luna L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) ha organitzat el «I Congrés d’Història sobre la primera frontera meridional valenciana de 1244 a partir del Tractat d’Almisrà». Les jornades se celebraren a les seus universitàries de Biar i de Xixona els respectius 26 de maig i 2 de juny del 2018. La primera ponència fou la del professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ramon Martí, que ens posà al dia sobre els assentaments medievals a la Vall d’Almisrà i Biar que ell mateix ha localitzat i estudiat, tots ells al voltant de les vies de comunicació: camí de Cabdet i camí de Xàtiva. L’historiador i arxiver municipal d’Ontinyent, Vicent Terol, ens parlà de quins va ser els primers repobladors de Biar, a partir de l’estudi antroponímic dels cognoms, un estudi molt interessant per a conéixer, fonamentalment, la petjada catalana, aragonesa i occitana. Per altra banda, Brauli Montoya, professor de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, ens explicà amb tota mena d’exemples les llengües que es fan servir al Llibre de Fets: llatí, català, aragonés, castellà, occità, francés… L’arqueòleg i delegat de patrimoni de la Generalitat Valenciana, José Luís Simón, ens parlà dels castells i fortificacions al voltant d’aquesta frontera meridional, i es queixà que està quasi tot per excavar, som un país que dediquem pocs recursos a les intervencions arqueològiques. Verònica Zaragoza, professora de Filologia Catalana de la Universitat de València ens parlà de les dones i el canvi social a l’antic règim, aportant-nos alguns exemples que ella ha rescatat de l’oblit i que, malgrat estar mal vist en aquell moment, van desafiar fronteres amb l’escriptura. Tancà les intervencions del congrés a la Seu de Biar la comunicació del professor i president del CAEHA Pedro Juan Parra, una recapitulació de la presència i el llegat islàmic de Biar, tot amb la finalitat d’aportar una eina didàctica per als ensenyants. La sessió de les ponències a la Seu de Xixona l’obrí l’historiador, filòleg i professor David Garrido, que ens parlà Juny 2018

d’Al-Azraq, a partir del seu llibre AlAzraq. El cabdill andalusí que desafià Jaume I. Garrido ens contà amb detalls les seues darrers investigacions i hipòtesis al voltant de la vida d’aquest visir que visqué al castell d’Alcalà o castell de Benissili. Tot seguit l’escriptor Just Sellés ens passà unes fotografies que ha fet dels castells que estan al voltant de la línia Biar-Busot, així com una recreació en vídeo del camí que segurament faria

«El Tractat d’Almisrà continua marcant les nostres vides i és la pedra angular de la nostra identitat» Al-Azraq en ser desterrat. El catedràtic de llatí i cronista oficial de Xàtiva, Agustí Ventura, dissertà sobre els tractats medievals entre els regnes d’Aragó i Castella, centrant-se en els tres més rellevants: Tudellén, Caçola i Almisrà, tot i incidint que cada vegada que la corona catalanoaragonesa va pactar amb Castella, sempre va perdre un llençol en cada bugada. El cronista oficial de Xi-

xona, Bernardo Garrigós, ens parlà de la conquesta d’aquesta ciutat per Jaume I, tot i fent-nos un recorregut per les restes que actualment s’hi conserven d’aquella època, i aportant algunes hipòtesis de treball, encara avui per confirmar. La darrera sessió del congrés va córrer a càrrec de l’escriptor i doctor en Geografia Jordi Tormo. La seua ponència girà al voltant d’algunes consideracions comarcals sobre els pobles de la Mariola i les futures comarques centrals valencianes. Tormo ens explicà els criteris que hi havia al darrere de tot un seguit de propostes de comarcalització que hem tingut els valencians. Les unes afavorint els criteris geogràfics, d’altres, històrics, econòmics, lingüístics… Se centrà en la darrera proposta de comarcalització de la Generalitat Valenciana a partir de les mancomunitats i de les anomenades Demarcacions Territorials Homologades, així com en la potencialitat i futur d’allò que han anomenat Comarques Centrals Valencianes, a les quals haurien de pertànyer els pobles de les Valls de Mariola. Fet i fet, com semblava evident, la valoració que en fem des de l’IEVM d’aquest «I Congrés d’Història sobre la primera frontera meridional valenciana de 1244 a partir del Tractat d’Almisrà» és molt positiva. Han estat dues jornades molt intenses, amb tota mena d’aportacions, deu ponències que ens hi han posat al dia sobre les darreres investigacions històriques i arqueològiques al voltant de la línia Biar-Busot, un espai que delimità el Tractat d’Almisrà de 1244 i que, quasi vuit segles després, continua vigent en alguns aspectes. En definitiva, ha estat un congrés per vindicar, posar en valor i actualitzar aquell Tractat d’Almisrà i tot el que girà al seu voltant. Un tractat que continua marcant les nostres vides i, en part, és la pedra angular de la nostra identitat. Qualsevol aportació al respecte sempre serà ben vinguda, doncs la història ens ha de servir, entre altres, per entendre millor el present i projectar el futur. ❦ Barcella | 15


Jornades sobre hortes històriques valencianes

Barcella © 2018

Barcella

Taula redona «Participació i activisme» en les Jornades sobre hortes històriques valencianes celebrada a Potries el 15 i 16 de juny del 2018.

Geògrafs, economistes, ambientòlegs, científics, tècnics en patrimoni, activistes i llauradors reunits a Potries durant dos dies van coincidir en la necessitat d’adoptar mesures urgents per a preservar el patrimoni hidràulic. Les amenaces que fan perillar les hortes històriques de nord a sud del territori valencià són moltes i variades. Una nova mirada pot ajudar a salvaguardar el clima, l’entorn, la biodiversitat i, fins i tot, la sostenibilitat econòmica del camp. Valors ecològics, patrimonials, econòmics, de sostenibilitat del territori, avalen la necessitat de repensar el model actual de modernització per reg per degoteig. Un dels majors experts en canvi climàtic, el director emèrit del CEAM, Millán Millán, va advertir que la situació a la conca del Mediterrani està en el llindar crític. Va assegurar que «canviar les terres de cultiu per construcció augmenta la temperatura i si, a més, no hi ha l’evaporació i l’aigua adient es destrueix el sòl». Des de la Fundació Assut, Vicent Sales, va animar els llauradors i llauradores a lluitar contra els embats de les empreses de reg localitzat. «L’aigua ha de recórrer les séquies i hem d’acabar amb el fals argument de que el reg a manta malbarata l’aigua». Barcella | 16

«Per a repensar el model de reg calen valors ecològics, patrimonials, econòmics i de sostenibilitat territorial» Ana Campo de l’Observatori del Vinalopó va explicar que «el sòl no són només metres quadrats, és matèria orgànica viva que li dóna un gran valor». En el transcurs de la trobada es van analitzat casos del camp valencià on perviuen a la vegada reg per degoteig i tradicional, com el cas de la comunitat de regants del Carrissar-Elx. El secretari del Sindicato Privativo de la Vega Baja, Miguel Pedro Mazón, va apuntar que «el sistema tradicional de reg ha generat al Baix Segura un ecosistema únic, un verger en el punt més àrid d’Europa, gràcies al retorn d’aigua». El president de la Comunitat de Regants del riu d’Alcoi, Gaspar Pérez va descriure la problemàtica comarcal que passa per un excessiu minifundisme de

les terres, l’escassa continuïtat generacional, la poca tecnificació i els preus baixos agrícoles en origen. Els regants dels canals baixos del Serpis viuen un procés de transformació i a partir del 31 de desembre del 2018 es voran obligats a regar per degoteig. L’alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, va demanar l’estudi de mesures per a garantir la supervivència del patrimoni hidràulic medieval per part de la comunitat de regants. Ismael Aznar, va apostar per invertir en la millora de la xarxa històrica de partidors i séquies per a garantir la pervivència de la flora i fauna. Gregorio Canales, professor de la Universitat d’Alacant va dir que «l’horta es un exponent de sostenibilitat en l’ús i reutilització d’escassos cabdals». El programa es va completar amb quatre taules redones: «Patrimoni i cultura»; «Societat i economia»; «Medi ambient i patrimoni natural» i «Participació i activisme» que va tancar les jornades. En aquesta última taula va estar convidada la Plataforma de Defensa dels Assuts, de Banyeres de Mariola, per a explicar com es va fer la mobilització que va aconseguir paralitzar l’enderrocament d’aquest patrimoni històric del Vinalopó. ❦ Juny 2018


La saviesa atàvica de Luis Doménech, Casporrí Josep Miquel Martínez

MdP © 2018

progressiu en la memòria Dues jornades de filmació col·lectiva d’allò que anoen vídeo a Luis Doménech menem etnobotànica. Albero, Casporrí, han bastat Pel perill de desapariper a adonar-me’n de quanció dels continguts, han tes coses ignorava. Vanessa proliferat les iniciatives de Martínez, que és bióloga, recollida dels últims testicull i li acosta planta rere moniatges a través de graplanta perquè Luis ens diga vacions, tot impulsat per la com s’anomena, quin remei consciència de la urgència s’hi pot preparar amb ella en preservar la memòria de i si és mengívola, verinoles últimes persones que ens sa, tòxica o avortiva. En un queden i que ja es troben en parell de metres quadrats una edat molt avançada. ens quedem més d’una hora Luis Doménech Albero, Casporrí (Banyeres de Mariola, 1932). Una vegada hagen desasense poder canviar de lloc, paregut totalment els refeperquè Luis està fent-nos un rents rurals, algunes de les gravacions inventari detallat de totes i cadascuna de sió s’ha trencat. La medicina reglada ha poden resultar incomprensibles d’ací les plantes que hi ha baix dels nostres substituit els remeis tradicionals. Ningú uns anys per a la majoria. Amb la depeus. Fins arribar aquest dia, per a mi tot no fa ja un preparat per al constipat, sinó saparició de totes aquestes persones maallò era «herba», així, en genèric. jors serà com si perdérem enciclopèdies Com qui no vol la cosa, i amb certa senceres. Perquè, tot i que la col·lectivitat satisfacció, ens conta el dia que va vindre tendeix a marginar el coneixement que a visitar-lo l’etnobotànic Joan Pellicer i no segueix els camins acadèmics recom Casporrí li va mostrar diverses variglats, algunes persones com Casporrí etats de salzeres de les quals el metge de saben, i molt, d’etnobotànica. Diània deia que no tenia notícia. La societat sempre ha transmés la idea La jornada de filmació avança: herba que les persones sense titulació no mereide la sang, perico, mesto, herba cuquera, xen ser escoltades i se’ls ha associat l’estematapoll, penosella, arenària, cola de careotip de la ignorància. I això és totalment vall, berrassa, boga, xicoira, bardana… fals. Pot ser que Luis no sàpia instal·lar un Impressionats pel coneixement de tan programa d’ordinador, però és un expert gran quantitat d’herbes de l’entrevistat li a l’hora de subsistir amb el que la natupreguntem: «Luis, ¿qui et va ensenyar a ra posa a la nostra disposició. La majoria distingir i recordar tantes plantes?» I alpassem per un paratge sense veure res del çant el dit cap al cel ens contesta: «¿Que que veu Casporrí, perquè som analfabets qui m’ho va ensenyar? Doncs jo us ho que es pren una pastilla de la farmàcia. en eixe tipus de llenguatge. Sap coses mediré…: la fam». Posem cara de sorpreEn no tindre ja un sentit pràctic, s’acaba ravelloses, quasi màgiques, com fer emsos Vanessa, M. Ángeles Calabuig –dila transferència de nocions de la ruralia. pelts per a transformar un ametler en un rectora del Museu de la Paraula– i jo, i Desapareix la saviesa popular acumulaalbercoquer; conéixer el nom de totes les Luis encara ens afig: «Quan t’apretava la da durant segles i, amb ella, el vocabulari aus de Banyeres de Mariola i el seu cant; gana, trobaves una planta que no coneiassociat, les locucions, les dites, els noms saber en quines fases de la lluna cal esxies i la tastaves. I si no et sentava made l’instrumental, etc., etc., etc. combrar, sembrar, collir o recol·lectar i a lament és que era bona per a menjar». La interrupció de la comunicació quina hora del dia o la nit és millor fer-ho; Amb això, acaba d’explicar-nos el seu oral intergeneracional ha produït un coneix les soques més productives de boestil de viure resumit en una sola frase. desconeixement físic i afectiu d’aquell lets; pot recitar-te la llista de cargols que Tenim davant de nosaltres un dels úlmón. Les generacions actuals hem peres mengen; pot explicar-te amb quines tims caçadors-recolectors banyerencs. dut les plantes i els animals silvestres herbes has de curar-te talls, inflamacions, Caçar i recollir són activitats d’economia com a referent cultural. Ja no formen indigestions, dolors articulars… de subsistència des de l’Homo habilis. part de l’imaginari col·lectiu que ge¿Saber? ¿Què és el saber? Casporrí Tot el coneixement de les tècniques i de nera el coneixement. Difícilment idenho practica tots els dies: la utilització de les espècies autòctones ha estat transmés tifiquem les herbes, plantes i fruits silla raó i del mètode experimental per a la oralment, almenys fins temps no massa vestres com a font d’aliment. Des de comprensió de la realitat que l’envolta. ❦ llunyans. Hui, la cadena de transmismitjan segle passat patim un buidatge

«És un expert a l’hora de subsistir amb el que la natura posa a la nostra disposició. Sap coses meravelloses, quasi màgiques»

Juny 2018

Barcella | 17


Diputacions provincials: ¿un país dins de l’Estat? La contundent actuació policial l’última setmana de juny en la Diputació Provincial de València ha posat una altra vegada d’actualitat aquesta herència institucional del règim franquista. La Diputació presidida pel socialista Jorge Rodríguez Gramage, també alcalde a Ontinyent, va decidir mantindre l’estructura de l’empresa pública Imelsa però rebatejada: Divalterra, amb 22 milions de pressupost, sense la majoria de les funcions de l’època anterior, tret de la gestió de set-cents llocs de treball eventual de les Brigades Forestals, però amb la incorporació de dues gerències i deu contractats d’alta direcció, quan en rigor hauria d’haver-hi una gerència i res més; el sobrecost és molt qüestionable des del primer dia. Els detalls i les responsabilitats administratives i polítiques, com que la causa està sota secret, esperem que s’aclariran més avant, però el fet evident és que es tracta de la utilització d’una estructura administrativa que funcionava per lliure i que s’hi havia advertit de la responsabilitat penal de la seua actuació. També havia estat denunciada per l’oposició, i clarament era un error molt gros mantindre en funcionament d’aquesta manera una empresa tòxica en clau clientelar. Així, per més que l’Administració tinga la potestat de crear empreses públiques, aquestes empreses sempre es troben en el punt de mira de l’opinió pública, els últims vint anys han proporcionat massa casos fraudulents arreu de l’Estat, feliçment ja ben coneguts per tota la gent. La corrupció judicialitzada ha afectat tots els nivells de l’Administració, i pel que fa a l’administració provincial té un plus d’incomoditat, es tracta d’una Administració Pública, evidentment constitucional, però independent de les estructures del govern autonòmic i estatal, «gaudeix d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius». Els seus ingressos provenen de l’Estat i del Govern autonòmic, i la Diputació té una llibertat inimaginable per a administrar-se’ls. És pràcticament secundari que hi haja una llei de coordinació amb la Generalitat o el Govern autonòmic, ja ha quedat constatat pels anys anteriors que això és totalBarcella | 18

DV © 2018

Vicent Berenguer

Ple de la Diputació de València.

«Són un triomf de l’anacronisme centralista per a contrarestar poder als governs autonòmics» ment irrellevant pel que fa a la utilització del seu pressupost. Cenyint-nos al País Valencià, en les corporacions provincials, la presidència exerceix el seu govern com si fóra un país independent, «coordinat» amb la Generalitat en alguns assumptes, no cal dir, perquè fer-li alguns favors pressupostaris és un bon tribut per a disposar de tota la resta de llibertats d’actuació, com s’ha vist des dels anys huitanta ençà, ja que, constitucionalment, clar que sí, és la Generalitat Valenciana qui té tota la responsabilitat d’atendre la sanitat, l’educació, la cultura, l’urbanisme, les obres públiques, l’esport, etc., etc., amb algunes àrees regulades per l’Adminis-

tració estatal. Així, les diputacions tapen foradets, evidentment, però tota la seua «gestió provincial» pot integrar-se perfectament en l’estructura autonòmica, malgrat la complexitat inicial; és un tema que han plantejat rigorosament alguns juristes, no és cap misteri de la ciència política. Probablement la comparació de les magnituds pressupostàries que maneja i meneja cada institució podria acostar-nos millor als volums del problema. Enguany, el 2018, la Generalitat disposa d’un pressupost de 20.300 milions d’euros; la Diputació Provincial de València, 494; la d’Alacant, 216, i la de Castelló, 135, salvat error o omissió. Atés això, la viscosa demagògia que les diputacions són l’aire vital que respiren els pobles, els poblets i els llogarets de la província caldria relativitzar-la amb menys apassionament i més realisme, si ho considerem. S’ha constatat sovint que aquesta presència, i imposició, de les diputacions provincials en la Constitució de 1978 –la Constitución del Estado de las Autonomías, cafè per a tots i totes– és un triomf de l’anacronisme centralista per a contrarestar poder als governs autonòmics, en cas de deriva esquerrana, independentista, etc. Perill i perplexitat que no es dóna pel que sembla als territoris uniprovincials, on no hi ha Diputació, perquè llavors el desficaci seria massa gros. Doncs bé, aquesta ha sigut l’ensenyança que ens han donat les diputacions constitucionals. A la fi, cal insistir que les històries del Regne d’Espanya és l’assignatura d’història més desestudiada i tergiversada de totes, i hi continua. Un bon amic em recorda sovint la citació que en l’ensenyament els estudis d’història sempre han acabat en Napoleó, o millor en la Guerra de la Independència («Vivan las cadenas», amunt Ferran VII), prescindint també d’aquests mateixos fets. La resta es troba en el territori del mite, com les Diputacions Provincials, una altra herència tòxica de la Transició –en majúscula, per favor–. Després de quaranta anys intentant aplicar-la, potser en passarem quaranta més per canviar-la… Com ja va passar amb la del 1876, més o menys. ❦ Juny 2018


Torna la llúdria al Serpis després de mig segle Barcella

ST © 2018

ja que no és una esEl 19 de desembre pècie objecte de del 2017, les Brigapersecució–, i de la des Natura 2000 de comunicació amb la les comarques d’Alapoblació donant». cant van informar Els indicis indique havien trobat quen que aquests restes d’excrements exemplars de llúdria de llúdria a la conca podrien provindre del riu Serpis. El lloc de la conca dels riu exacte de la troballa Albaida, on es va deva ser la confluèntectar la reaparició cia del Serpis amb d’aquest animal l’any el barranc de l’En2015. El riu Clariano, cantada a Beniarrés. tributari de l’AlbaiTambé en van trobar da, connecta amb el a la font del Petit de Serpis mitjançant dil’Orxa. La notícia versos afluents entre va crear molta exles conques. pectació perquè seLa llúdria, el magons l’informe de la jor dels carnívors Direcció General de silvestres valenciMedi Ambient, no hi ans, desperta un havia constància de gran interés públic. la presència de llúSi considerem que dries al Serpis des de la llúdria és un bon la dècada de 1950. indicador de com esAixí les coses, es La llúdria (Lutrinae) és un mamífer carnívor de la família de les mustèlids. tan els nostres rius, va decidir fer dues haurem de concloujornades de recollida Des de Medi Ambient continuaran re que aquests estan greument malalts. de mostres el febrer de 2018 en diferents amb els sondejos durant els pròxims Antigament habitaven tots els nostres punts del riu Serpis, amb resultats molt mesos per a comprovar la persistència llits fluvials, des de la capçalera fins al esperançadors. De quinze llocs on s’han de l’espècie a la conca del Serpis. La mar, ocupant fins i tot zones humides pres mostres, ha donat positiu en restes litorals com l’Albufera. Durant el segle d’excrements de llúdria en set d’ells. Les mostres de control es van recollir xx l’espècie ha patit una retirada aigües els dies 8 i 26 de febrer. Els excrements amunt, provocada per la progressiva més recents que s’han localitzat corresdegradació dels trams baixos i mitjans ponen al tram entre Vilallonga i l’Orxa. dels rius. En total s’estima que a mitjan Als paratges de Beniarrés no es va trodels anys 80 del segle passat la llúdria bar res, però en aigües més altes del curs havia desaparegut del setanta-cinc per del Serpis, a Cocentaina i Muro, sí que cent de la longitud fluvial valenciana se n’ha detectat presència, tot i que més ocupada a principis dels anys 60. antiga. Expliquen els tècnics en l’informe La recuperació de l’espècie en els úlque «les recents pluges, amb crescudes tims anys en grans zones d’Europa perpuntuals del riu, haurien afavorit la neteja met suposar que l’impacte dels contamid’aquests rastres, dificultant la seua locanants s’ha reduït. Tot i això, la delicada possibilitat que aquesta població s’aslització». Tot i això, els resultats són, per situació de la llúdria al País Valencià sente al riu dependrà de la «capacitat a Medi Ambient, molt bons, ja que «troestà relacionada més amb la disponid’acollida del medi receptor –fonamenbar excrements frescos durant més de dos bilitat i la gestió de l’aigua que amb la talment menjar i refugi, variables que mesos i distanciats entre si més de 30 qualitat d’aquesta o amb l’estat de les risemblen adequades a aquesta conca–, quilòmetres indica que no es tracta d’una beres fluvials. Cal valorar no només la també dels riscos per a l’espècie a la aparició esporàdica i que han d’existir diqualitat d’aigües, sinó també la quantizona –particularment atropellaments, versos exemplars a la conca del riu». tat i distribució al llarg de l’any. ❦

«La llúdria, el major dels carnívors silvestres valencians, desperta un gran interés públic»

Juny 2018

Barcella | 19


Neus Mascarós Josep Miquel Martínez

Nou de les quinze instantànies premiades pel treball fotoperiodístic Digna Trinitat.

La fotògrafa valenciana Neus Mascarós (Castelló de la Ribera), graduada en comunicació audiovisual i postgraduada en fotoperiodisme ha exposat el treball Digna Trinitat. Són retrats i moments d’aquest barri de la ciutat de Barcelona, Trinitat Nova, que es posiciona en l’últim lloc segons el Informe de Renda Familiar Disponible publicat per l’Ajuntament de Barcelona. La difusió d’aquestes dades els ha etiquetat com a «barri pobre», un terme que associa la Trinitat amb el vandalisme i la misèria. Neus Mascarós pretén retornar la dignitat que la resta de gent no vol atribuïr a aquest barri obrer castigat per la crisi econòmica. Digna Trinitat està conformat per quinze fotografies en blanc i negre d’un dels barris pioners del moviment associatiu. Quinze instantànies que Barcella | 20

mostren des de la degradació dels edificis pendents d’enderrocar a l’esperança i vitalitat dels nous blocs. Mascarós afirma que, deixant de banda l’estigma, s’ha trobat un barri digne, treballador i honrat. Això és el que ha volgut plasmar en la imatge d’un bloc en què conviuen pisos tapiats amb altres encara habitats. Una altra fotografia mostra un xiquets jugant a futbol davant les noves promocions de la remodelació del barri. Al costat, el retrat de l’Olímpia, la veïna de 84 anys que espera encara el seu pis nou i que ha inspirat el projecte. «Viu en un edifici sense llum, els hi han robat la porta de la porteria –explica Neus–. La dona, amb 84 anys, ha de baixar per les escales amb una llanterna. Tot plegat em va cridar tant l’atenció que vaig voler ajudar-los amb el meu treball». Les fotografies vé-

nen acompanyades dels retrats de cinc veïns que volen representar el barri, amb diferents generacions i procedències. Mascarós va decidir fer el Grau de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València (2010-2014) per a després traslladar-se a Barcelona on es va especialitzar en el Postgrau de Fotoperiodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2015-2016). A partir d’aleshores va començar un viatge d’aprenentatge en la premsa gràfica amb diaris com El Periódico de Catalunya i La Vanguardia on segueix col·laborant en l’actualitat. Els seus projectes personals de crítica social han sigut reconeguts pel Photoalicante International Photography Festival 2016 i el Photogenic Festival 2016. És, a més, guanyadora de la Beca Carnet Jove Connecta’t a la fotografia 2016. ❦ Juny 2018


J. Antoni Francés Memòries d’una xiqueta acollida per Ángeles Sempere Testimonio. Julia Gómez Martín. Autoedició, 2017. Als tres anys anava Julia per Madrid buscant menjar pels contenidors de brossa en companyia de tres cosins tots menors d’edat. Als quatre anys entra a la presó, on passa uns mesos. Un inici de vida molt dur, immerescut per a cap ésser humà, especialment si és infant. De jove va perdre algun treball per indicació de la policia a l’empresari que l’havia contractada. Quasi tota la seua vida la va haver de viure separada de sa mare amb la qual la unia un amor immens. Malgrat tot, avui, amb 81 anys, irradia afecte i simpatia per a tota persona que s’acoste a ella a conversar o compartir una estoneta. Quin pecat havia fet aquella xiqueta, hui una iaia? Cap, era filla d’una família compromesa amb els ideals que, durant la II República, van anhelar una part de la societat. Després de la guerra, son pare va poder agafar l’últim vaixell que va partir del port d’Alacant, l’Stanbrock. Sa mare va ser empresonada i condemnada a mort. A partir d’ací tot va ser un negre existir ple de patiments. Julia, una dona vitalista, plena de bons records, també conta la felicitat que va viure a Banyeres de xiqueta i adolescent: jugar al carrer, anar a la serra per plantetes, no passar fam i el bon tracte que li van dispensar menuts i grans al poble. ¿I com va vindre a parar al poble? Per Ángela Sempere Sanjuán, banyerina de naixement que va ser inspectora d’Educació durant la República. Els ideals progressistes d’Ángela també la portaren a la presó. Allí va conéixer la mare de Julia, pendent de l’execució de la sentència, i li va dir que ella i la seua família acollirien a eixa xiqueta que anava donant tombs per ahí i podia caure en mans de qui manipulava famílies en aquella època. Juny 2018

Julia, nascuda el 1937, en plena Guerra Civil, va ser una víctima del desastre que van provocar els qui convertiren el territori espanyol en un espai d’extermini de l’adversari polític. Amb vora 80 anys va decidir escriure les seues memòries i ací estan, convertides en un document personal molt interessant per entendre unes pàgines del nostre passat. Etapa que no ens pot donar cap satisfacció, però que hem de conéixer per allò de no repetir els mateixos errors d’un passat que encara cueja. ❦

Barcella Un llibre il·lustrat per a redescobrir la festa de Falles Llibret de falla. Clara Berenguer. Il·lustracions: Cecilia Plaza. Benicarló: Onada, 2018, 48 pàgs. Clara Berenguer ha explicat en diverses entrevistes als mitjans que Llibret de falla va naixer amb el propòsit de «contribuir amb una historia sobre falles des d’aquest registre, perquè no hi havia cap llibre de literatura infantil que tractés aquesta temàtica». Berenguer diu que la seua intenció era no fer un llibre turístic, sinó que servira per a redescobrir la festivitat. L’autora banyerenca explica: «Abans marxava, però vaig redescobrir tot un món amb l’Assemblea de les Falles Populars, i ara les visc intensament». Es tracta de la història d’un ocell que desconeix la festa fallera. El soroll l’espanta però, a poc a poc, conforme avança la història, va entenent els elements essencials de les falles. Clara diu que la tria del personatge en forma d’ocell els va servir per a poder agafar distància i crear empatia amb el lector. Tant Clara com Cecilia no volien caure en els tòpics més habituals i ho van aconseguir. Tampoc no van voler concretar massa el lloc i per això la història transcorre en una ciutat fallera que podria ser qualsevol poble o ciutat on es visca

cada any la festa de les falles. Cecilia Plaza ha fet les il·lustracions. Les coautores estan satisfetes del treball conjunt perquè han aconseguit treballar de manera molt coordinada. Cecilia ha triat elements tradicionals de la festa fallera per a fer el conte més reconeixible. Alguns elements il·lustrats busquen la recuperació d’elements antics, com l’estoreta velleta, un component molt associat a les falles que s’intenta recuperar després d’uns anys d’oblit. Les autores no han perdut l’oportunitat de fer promoció del llibre, per això, van estar presents a la 53 Fira del Llibre de València firmant exemplars i participant en tallers infantils preparats per a l’ocasió. Clara Berenguer (Banyeres de Mariola, l’Alcoià, 1983) és doctora en Història de l’Art per la Universitat de València. Fruit de la seua tesi ha publicat Miguel Calatayud: aproximació a l’obra infantil il·lustrada i el seu context (Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 2017). És autora de l’àlbum Quan xiula l’avi (II Premi Àlbum Il·lustrat de Benicarló 2015), amb il·lustracions de César Barceló. Col· labora habitualment en diverses publicacions amb articles de crítica i divulgació sobre àlbums il·lustrats. Des del 2014 edita el blog Llibreria Il·lustrada sobre tota aquesta temàtica esmentada. El setembre de 2016 va obtindre el XV Premi Aurora Díaz-Plaja de crítica i estudi de la literatura infantil catalana. Cecilia Plaza Miguel és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Sant Carles, de València. Durant la carrera ha treballat impartint classes de pintura mentre desenvolupava la seua obra personal, que es mou entre el dibuix i el gravat, el disseny i el modelatge. Al març de 2008 crea un blog on comparteix algunes de les seues obres i la seua manera de treballar. Poc després va obrir una botiga on line on ven les seues obres. Treballa per a diferents campanyes publicitàries de marques nacionals i internacionals i també per a produccions d’animació. Des de març de 2014 té una empresa amb el seu soci i marit, Diego, on dissenyen i produeixen tots els seus articles de manera artesanal i local. Venen les seues obres a la seua botiga taller ubicada a València, on tot gira al voltant de la il·lustració. Anteriorment a Llibret de falla, les seues il·lustracions han estat utilitzades en institucions públiques, empreses privades i també ha col·laborat amb algunes ONG. ❦ Barcella | 21


Barcella Dos congressos sobre focs festius i cultura de Nadal Helena Carreras i Raquel Ferret (eds.) Focs a la Mediterrània. II Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània. Catarroja: Afers, 2018, 238 pàgs. Francesc Massip i Lenke Kovács (eds.) Ara ve Nadal! Formes espectaculars en les festes d’hivern. Catarroja: Afers, 2018, 368 pàgs. Afers ha publicat dos valuosos i atractius volums a partir de dos congressos sobre cultura del Nadal i celebracions festives amb foc, en l’organització dels quals el Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria Carrutxa, junt amb altres entitats i institucions, ha estat clau per a durlos a terme. D’una banda, Focs a la Mediterrània recull les vi nt-i- ci nc apor t acions al segon simposi sobre focs festius que es va celebrar a Reus. És un material de diferents procedència geogràfica que reflecteix un important patrimoni immaterial al voltant d’aquest element que ara recull especialment les manifestacions d’hivern. Així, la procedència de comunicacions no cal dir que transmet una visió molt rica de manifestacions a l’entorn de la festivitat de Sant Antoni Abat, tant pels elements que es detecten comuns com per les singularitats de cada lloc: Tona, Canals, Xixona, Petrer, Andalusia, Itàlia, entre altres. Barcella | 22

D’altra, Ara ve Nadal! inclou les expressions artístiques entre Sant Nicolau o la Puríssima fins a l’Adoració als Reis, el gran ventall de representacions nadalenques: algunes de caràcter sagrat i solemne, però moltes altres de tall més popular i dionisíac. Els betlems de titelles del País Valencià, els pessebres vivents italians, les consuetes mallorquines, els Kindelwiegen alemanys, o bé les obres rosselloneses, entre altres. També s’hi inclouen intervencions sobre celebracions no dramatúrgiques, és interessant, en aquest sentit, la ponència Rex unius diei, autoritats efímeres en les festes de Nadal, que hi conta la perversió de rols que es produïa en moltes comunitats durant les setmanes anteriors a Nadal, en què molts escolans es disfressen paròdicament de bisbes, abats i es capgira l’autoritat. ❦

Rosa Maria Belda Serena dicció en un món a punt d’esclatar Maria Josep Escrivà Serena barca. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2016 El passat 26 de juny, dins de la destacada programació cultural que la llibreria Detroit Llibres porta a terme des del seu naixement, un fet que envejaria qualsevol espai cultural, es presentava a Alcoi Serena barca, el darrer llibre de la poeta valenciana Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968), publicat per Edicions del Buc el qual va rebre l’any passat el Premi de la Crítica al millor llibre de poesia de 2016. Aquest poemari, a hores d’ara, podríem dir que és un fenomen editorial, tractant-se de poesia valenciana, perquè en poc temps ja s’ha reeditat i perquè, com a proposta poètica, no s’esgota. Nou anys després de Flors a casa, Premi Jocs Florals de Barcelona 2007, aquest nou llibre de Maria Josep Escrivà acaba confirmant

el reconeixement de lectors i crítics a la seua obra poètica en tot l’àmbit català, al seu mestratge i tarannà que ha fet de la poesia de Maria Josep Escrivà una aportació cabdal a la poesia actual. Aquest nou anys transcorreguts entre els dos darrers poemaris diuen molt del procés de creació de Serena barca i també de la manera de veure el món de la poeta. No són versos fruit de l’acceleració ni que repeteixen fórmules anteriors sinó que s’escriuen des de la reflexió i la generositat i que sorprenen, des del començament, pel domini de la llengua que, no cal dir, caracteritza la poeta, fet que tant ens admira. El llibre comença amb un pòrtic que és un poemadesig amb el qual ens inclou els lectors i ens arrossega en aquest viatge, amb una barca que, com totes les barques, no és serena, però que es mou «en dolça calma vacil·lant», cercant terra ferma, perquè tal com confessa la poeta vol «recompondre els solcs», com en aquell poema baudelairià on manifestava el subjecte poètic que després de la tempesta fosca de la seua vida li calia «[…] utilitzar la pala i el rasclet / per esplanar de nou les terres inundades / on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar». La poeta vol donar pas a la vida i ho fa entre delicats equilibris, entre la mort i el dolor, amb silencis fràgils, des del vertigen, amb la incertesa pel que vindrà però expectant. S’hi arrecera a la terra que l’envolta, mira i escolta el món que batega i degoteja vida contra tota esperança, en poemes que són natures vives on reconeixem perfectament els nostres paisatges i gaudim amb la contemplació d’aquests. La presència del paisatge, de la nostra terra, en els seus poemes és una constant i ens facilita la identificació amb la seua poesia, com ho és també la mirada pulcra, corpresa pel miracle de la vida que es fa palés en allò més insignificant i que hi persisteix llibre rere llibre de Maria Josep. De fet, la serenitat hi té més a veure amb la intenció i la contenció de la veu poètica que amb el món que s’hi reflecteix, de vegades constret, que batega amb força i que tot d’una sembla a punt d’esclatar. I amb tot, aquest llibre és molt més, perquè també hi és, amb el dolor i la mort, l’amor i el sexe, i un poema a la mare i una altre a les dones a les cunetes… La capacitat de suggerir del llenguatge i la poesia de Maria Josep fa de Serena barca un llibre com un pou, servint una imatge del llibre, que, tal com déiem més amunt, no s’esgota, perquè no deixa de sorprendre’ns en cada relectura. ❦ Juny 2018


Maria Rosa Font Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 1957 Tots els mars Ser camp vol dir ser tots els camps amb flors i blat o bé pomeres i magraners a les vorades. Ser mar vol dir ser tots els mars, l’essència del blau a les cales serenes i navegar per sempre sense rumb. Ser branca és ser totes les branques, les del bedoll i el freixe, la saula i el xiprer: traçar nous viaranys en cels inexplorats. Un llibre és tots els llibres: la llum de l’univers, les lletres de milers d’alfabets existents, perduts o bé increats. Una veu és la veu de tots aquells que callen, la veu dels oblidats, dels qui no tenen veu: és la teva i la meva. Un ésser viu és tots els éssers vius: els ulls de l’un són tots els ulls, les mans, totes les mans. Vivim en cada veu, morim en cada cos. La llum primera València: Tres i Quatre, 2005

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, carrer Pintor Sorolla, 2 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 64  

Barcella 64  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded