Barcella 60

NÚMERO 60 | FEBRER DE 2017 | ANY XXI | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Enfarinats

| 20 | Antonio Gibotta, Premi World Press Foto 2017

| 7 | Som valencianoparlants | 9 | El centenari de Joan Valls |11| La mort humana d’Aracil, vint anys després |13| El valencià que es parla a Múrcia |14| El nostre concurs especulatiu de cada any |15| Entrevista: Jordi Tormo |17| Espanya és un pandorino |18| On està el Centre? |19| Per amor a aprendre |23| Poetes: Eugénio de Andrade

Enfarinats Els Enfarinats és una festa ritual del 28 de desembre (més la vespra, amb els Emmantats) que forma part de les Festes d’Hivern d’Ibi, de Santa Llúcia a Nadal.

L’hivern denomina un dels períodes significatius en el curs de l’any, el cicle de Carnaval (desembre, gener, febrer), seguit per la Quaresma-Pasqua (març, abril) i Maig-Sant Joan (maig, juny). Simbòlicament: carnalitat, abstinència, amor… En el context europeu, aquests rituals sostinguts per la religió cristiana han permés en el curs de l’any ajustar un ordre passional repetit segle rere segle, on s’alternen diferents estats d’ànim, de tristesa i d’alegria.

Els costums i les coercions, ara la política, ara la religió, han configurat totes aquestes festes en un calendari ritual, si més no modelat des de l’Edat Mitjana cristiana, en uns casos, molt transformat o barrejat i, en d’altres, amb grates continuïtats d’una

connecta ben bé amb la varietat de rituals subliminal Edat Antiga. Tant fa, el dinacarnavalescs. El més positiu és constatar misme i el vigor hi són innegables. Les que són unes festes rituals que transmeten festes d’hivern es caracteritzen per: masun sentit passional i lúcarades d’homes disfresdic autèntics. Els Enfasats de dones (o vicerinats tenen una vivísversa, elles), de soldats, sima personalitat, els d’animals, certes lliberescenaris bàsics són les tats i bromes, poemes portes de l’Ajuntament satírics, reis d’innocents, i la plaça de l’església, corregudes de pollastres, els personatges són festes de casats, acaptes, els catorze Enfarinats, dimonis dansadors que més el grup de l’Opoassoten la gent, crema sició. No és una festa de ninots penjats durant que busca públics masun temps que representa sius, els espectadors hi l’Any vell o el Carnaval, Enfarinats, Antonio Gibotta. participen, no cal dir, i danses, entre altres. amb una actitud deciDels Enfarinats d’Ibi didament heroica. En la batalla pel poder es té notícia documental el 1862, però és i el recapte s’inverteixen 7.548 arroves de clar que vénen de lluny. Abans de 1981 van farina, 700 dotzenes d’ous i altres 500 de estar dècades sense fer-se, però la recupecoets borratxos. Felicitats pel World Press ració té un vigor potent i el conjunt d’asPhoto 2016! BARCELLA. ❦ pectes que presenta de seguida es veu que

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 60 - febrer 2017 - any XXI Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere.

Maquetació: Josep Miquel Martínez.

Publicitat: Enrique Sempere.

Dipòsit Legal: A. 562-1997.

Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Portada: Enfarinats, Antonio Gibotta.

Premi World Press Foto 2016

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Febrer 2017

OC © 2017

UA © 2016

Joan Borja, Manuel Palomar, l’alcalde de Castalla, Antonio Bernabeu i el d’Altea, Jaume Llinares.

L’escriptora alcoiana rep el Premi d’Honor.

Els ajuntaments de Castalla i Altea i la Universitat d’Alacant creen la càtedra Enric Valor

Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

La Càtedra Enric Valor ha estat creada a partir d’un projecte compartit entre els Ajuntaments de Castalla i Altea, junt amb la Universitat d’Alacant. El professor Joan Borja ha estat nomenat director i s’ha presentat en públic el projecte d’activitats pel proper any.

L’acte s’ha fet a Castalla, poble natal de l’escriptor, on el rector de la Universitat d’Alacant, Manuel Palomar, ha destacat que la Càtedra naix «amb la vocació de ser un nucli de reflexió i debat, de recerca». A l’acte han assistit, a més, el vicerector de Cultura, Esport i Llengües, Carles Cortés, la secretària general de la UA, Esther Algarra i la directora del Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística de la UA, Mar Iglesias.

El projecte planteja una sèrie d’activitats que es faran entre la Universitat

Febrer 2017

d’Alacant i les dues seus de la Càtedra, Castalla i Altea. Es farà la museïtzació de la Casa Enric Valor de Castalla i el Centre Cultural Gadea a Altea. Destaquen l’organització de visites escolars i educatives als espais urbans i rurals de Castalla, les Jornades Enric Valor i Castalla, rutes literàries, el I Festival de Contacontes i la I Fira de la Fantasia, cinema en valencià o la instal·lació d’un rellotge de sol en homenatge a Enric Valor.

Joan Borja, ànima del projecte, ha destacat la necessitat de «posar en valor i contribuir a la difusió de la cultura popular valenciana, al coneixement de la figura d’Enric valor i la seua obra, com també fomentar l’estudi i l’ús del valencià a les comarques valencianes meridionals i la investigació del patrimoni històric, arqueològic, literari i musical». ❦

Isabel-Clara Simó, precedida per alts representants institucionals dels governs català, valencià i balear, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música de Barcelona. Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, va recordar que és ciutadana il·lustre d’Alcoi, on va nàixer el 1943. Cuixart va recordar altres valencians Premis d’Honor: Fuster, Sanchis Guarner, Estellés, Mira, Raimon i Enric Valor. En la part central de la vetlada, dirigida escènicament per Pau Miró, es van recitar fragments d’alguns dels cinquanta llibres de Simó i es va escoltar música d’Ovidi Montllor, de Bach i de VerdCel. Es va recordar els inicis periodístics a l’antifranquista revista Canigó, el compromís amb la lluita feminista i els mèrits literaris d’una obra prolífica i premiada. ❦

Barcella | 3

ST © 2012

ST © 2016

VW © 2017

Toni Navarro i Emi Sanchis de Cardaors.

Visita al Molí de la Farina de Daniel Vilanova.

Concentració de la Plataforma Salvem El Tren.

Premis Basset atorgats a Cardaors i Pep Albinyana

Primera Trobada Internacional de Moliners

Reclamació a Foment sobre la línia Alcoi-Xàtiva

El Casal Jaume I de la Vall d’Albaida ha guardonat amb els Premis Joan Baptista Basset –que l’entitat atorga anualment en reconeixement a la trajectòria de col·lectius o persones que treballen per la cultura, tradicions, llengua i del País Valencià a la Vall d’Albaida– Almudena Francés, per la llarga trajectòria en la narració de contes i històries pels pobles de la Vall d’Albaida; el grup de danses Cardaors de Bocairent, pel fort compromís per la transmissió del folklore tradicional a les noves generacions; i Pep Albinyana, per la trajectòria en la promoció cultural i la informació comarcal. El Casal ha atorgat la distinció Empar Granell a l’Escola Pública Vicente Gironés d’Ontinyent, que va acollir l’arribada del Correllengua i el Gegant del Rei Jaume I. ❦

El 4 de novembre, va tindre lloc la Primera Trobada Internacional de Moliners a Banyeres de Mariola. L’objectiu d’aquest encontre és l’increment del coneixement i la sensibilització de la població i de les institucions pel patrimoni moliner per a aconseguir la protecció, conservació i restauració de l’arquitectura tradicional dins del seu entorn natural. D’altra banda, l’Associació Internacional d’Historiadors de Paper va celebrar el 33é Congrés Internacional a la Universitat de València el mes de setembre passat. Es va combinar un programa científic amb visites a arxius i museus de València, Xàtiva, Banyeres de Mariola i Bunyol. L’Ajuntament de Banyeres de Mariola va rebre 85 especialistes de 23 nacionalitats diferents que van poder visitar el Molí Sol i el Museu Valencià del Paper. ❦

La consellera d’Obres Públiques i els ajuntaments d’Alcoi, Ontinyent i Xàtiva reclamen al Ministeri de Foment l’actuació immediata sobre la línia de ferrocarril Alcoi-Xàtiva. La consellera María José Salvador, ha mostrat el total suport de la Generalitat per a exigir al Govern central l’adequació de la via. Salvador es va reunir amb els alcaldes d’Ontinyent, Xàtiva i Alcoi, que van mostrar la inquietud i la preocupació sobre l’estat del servei. Tots van coincidir que l’abandó de la línia no es correspon amb la importància que té per a la vertebració del territori i la connectivitat de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida i la Costera. La Generalitat ha reclamat a Foment la revisió del protocol signat en 2009 i que ha sigut reiteradament incomplit pel Govern d’Espanya. ❦

Barcella | 4

Febrer 2017

Barcella

ST © 2017

Timonet als voluntaris de Creu Roja, Protecció Civil, personal sanitari, Brigada d’Obres, operadors de màquines i veïnat de Banyeres de Mariola que van col·laborar a minimitzar els efectes de la nevada històrica del mes de gener.

L’aprofitament de la biomassa permet la neteja i la consegüent prevenció dels incendis forestals.

Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres aposten per explotar la biomassa generada a la Serra de Mariola Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres treballen en un projecte per aprofitar els recursos forestals i agrícoles de la serra de Mariola que ha cridat l’atenció de la Generalitat Valenciana.

Els quatre municipis de la zona nord del parc natural treballen conjuntament en un projecte per aprofitar energèticament la biomassa. Bocairent ha contractat ja un graduat en Ciències Ambientals per a estudiar les possibilitats d’aquesta idea. La iniciativa ha cridat l’atenció de la directora general de Prevenció d’Incendis, Delia Álvarez, qui a petició pròpia s’ha reunit amb els ajuntaments impulsors per conéixer i donar suport al projecte. Delia Álvarez els ha oferit l’assessorament tècnic del departament autonòmic, ha mostrat un suport ferm a la iniciativa i els ha proposat ex-

plorar diferents vies de finançament.

També ha valorat molt positivament el caràcter intermunicipal de la proposta i anima els quatre ajuntaments impulsors a obrir la iniciativa a altres municipis.

La gestió sostenible de biomassa és un sistema d’economia circular que consisteix en la reutilització del residu verd, procedent de les muntanyes i dels parcs i jardins urbans, per part de l’Administració Local, que té per objecte la valoració energètica i sostenible de la seua biomassa. Això permet un important estalvi energètic, a més de la neteja dels boscos i la reducció dels gasos d’efecte d’hivernacle. Per això, compta amb «tot el suport de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural», ha manifestat la directora general. ❦

Argelaga al Govern central pel menyspreu sistemàtic a les infrastructures i el finançament valencià. El clam ja és tan gran que tres-cents empresaris valencians i catalans es van trobar a Tarragona per a fer una defensa conjunta del corredor mediterrani.

Timonet als alumnes Jordi Doménech Belda i Jordi Beneyto Albero, de l’IES Professor Manuel Broseta, per guanyar un premi del 6é Concurs de Programació amb la creació de l’app No al bulling.

Argelaga al Archivo General de la Guerra Civil Española perquè a la petició de retornar als valencians els documents furtats en guerra a particulars i institucions, que es troben ara a Salamanca, la resposta va ser que «no procedía».

Timonet als governs valencià, català i balear per firmar la Declaració de Palma on les institucions s’han compromés a col·laborar en matèria de llengua i cultura.

Argelaga al govern de la Diputació d’Alacant perquè els municipis governats pel Partit Popular s’emportaran la majoria de les ajudes que han estat adjudicades a dit.

Febrer 2017

Barcella | 5

ST © 2017 El Temps © 2017

Ultradretans increpant les famílies.

[Mèdia.cat, 16-1-2017] Museu Joan Fuster a Sueca (la Ribera Baixa).

S’inaugura el Museu Fuster, que pretén convertir-se en un focus cultural i d’investigació de primer nivell El dia 25 de gener, a Sueca, en la que va ser la seua casa, es va inaugurar el Museu Fuster, primer pas llargament esperat d’un projecte que pretén fer d’aquest un focus de cultura i un àmbit de recerca.

Vint-i-cinc anys després de la seua mort, la memòria de Joan Fuster (19221992) reviscola a la ciutat valenciana on va nàixer, on va morir i on no va deixar de residir fins i tot quan ja s’havia convertit en un intel·lectual de referència per a importants sectors d’opinió pública, sobretot en el trànsit del franquisme a la democràcia, un periode tan convuls com productiu en el qual va defensar les llibertats democràtiques i va reivindicar el dret a l’autogovern del País Valencià des d’una concepció nacional compartida amb els altres territoris de llengua catalana. Per a fer-ho possible,

Barcella | 6

després de diverses peripècies derivades del compliment de les voluntats testamentàries de Fuster, la Generalitat Valenciana ha cedit l’ús de la casa de Fuster a l’Ajuntament de Sueca, que se n’ha fet càrrec de la gestió.

Hi ha l’arxiu documental fusterià a la primera planta i l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània ubicada en les dependències de dalt del complex, des d’on s’organitzaran cursos, seminaris i congressos. També s’hi faran exposicions temporals i concerts. L’Espai Fuster compta amb 20.000 cartes, targetes i telegrames que l’esriptor va llegar a la Biblioteca de Catalunya, 250 obres d’art, 500 documents gràfics, més de 2.000 fotografies, una biblioteca amb uns 25.000 volums i una hemeroteca de 12.000 exemplars publicats. ❦

Escàndols!

Joan Canela Ahir va cloure’s a València la Festa de la Infantesa de les Magues de Gener amb una cavalcada pel centre de la ciutat en què van participar desenes d’entitats i milers de famílies, la majoria amb xiquets menuts que van anar a gaudir-la. Davant l’Ajuntament, […] s’hi van concentrar una quarantena d’elements amb banderes espanyoles i símbols d’extrema dreta que van intentar boicotejar-la xiulant, insultant la gent participant i fent salutacions feixistes. […] em va cridar l’atenció el grau d’impunitat amb què van comptar els ultres. Se’ls va deixar col·locar on van voler, allí on més podien molestar i cap policia va intentar apartar-los un metre del centre de la rebuda dels participants de la cavalcada ni tampoc se’ls va identificar per si algú volia denunciar-los pels insults rebuts. Però amb tot, l’altra impunitat que ens interessa ací és una altra: és la mediàtica. […] el poder de generar escàndols es troba en unes mans molt concretes. Uns pocs mitjans, propietat d’unes encara més poques empreses, que són les qui decideixen què és escandalós i què no mereix un minut informatiu. […]

Una dinàmica perversa i esgotadora que impossibilita qualsevol debat racional […] i, a poc a poc, va laminant les normes bàsiques de la convivència democràtica. ❦ Febrer 2017

Som valencianoparlants Amadeu Mezquida

ST © 2016

tat és que renuncie Ja va sent hora que o amague una part comencem a anomedel que jo sóc, una nar les coses pel seu part que per a alnom. Hui pot ser un guns pot tindre una bon dia per començar importància menor a fer-ho. Últimament i per a altres una se succeeixen les noimportància matícies sobre casos de jor. Una part que, discriminació lingüsegons el context, ística a la política vapuc decidir deixar lenciana. Fa poc va en stand by o no. ser el tinent d’alcalde La segona és que, de Gata de Gorgos, clar, les llengües al que la Guàrdia no tenen drets, Civil li va obrir una efectivament, però nota interna per diriresulta que jo no gir-se a dos agents en sóc una llengua, valencià. Fa dos dies sóc una persona, i va ser a una diputada Concentració davant de les Corts Valencianes el Dia dels Drets Lingüístics. les persones sí que de les Corts Valentenim drets. Els vacianes, a la qual un lencianoparlants tenim drets en tant que altre diputat va recomanar que parlara «bon dia» al metge de l’hospital, perquè persones, en tant que ciutadans. No voen castellà «perquè se l’entenguera miel valencià, la llengua, m’hauria acomlem, per tant, privilegis, volem poder fer llor». Estos dos casos són notícia perquè panyat tots eixos anys, a pesar de no parvida normal com qualsevol altra persoels han patit persones amb certa rellelar-la. El valencià forma part de mi, forna sense haver de justificar-nos, reivinvància pública i relació amb els mitjans ma part de la meua identitat, forma part dicar-nos i anar dient, cada dos per tres, de comunicació però, per desgràcia, són del que jo sóc. Per tant, jo no parle vaque volem ser normals i que se’ns tracte solament la punta de l’iceberg del que lencià com qui menja macarrons, jo sóc normal. Normal és parlar la teua llengua passa a casa nostra des de fa segles en en la teua terra. Normal és estudiar en la tots els àmbits, en tots els pobles, tots teua llengua a la teua terra. Normal és els dies a tota hora. Tenim un problema poder vore la televisió, escoltar la ràdio o greu de valencianofòbia. llegir el diari en la teua llengua. Normal Així com ens passa amb la violència és també poder dirigir-te als treballamasclista, la xenofòbia o l’homofòbia, ja dors públics en la teua llengua, al metge, va sent hora que parlem clar, negre sobre al funcionari, al policia… Haurem de blanc, sobre una de les discriminacions concloure, doncs, que el que ens passa a més comunes i esteses de nord a sud del moltes persones en el nostre dia a dia ací, nostre territori: la discriminació als vaa Castelló, a Elx, a Alaquàs… no és, prelencianoparlants. Perquè els que parlem cisament, normal. Ja que molts de nosalvalencià som això: valencianoparlants. tres no podem estudiar en valencià, a peVull dir que parlar valencià no és com sar que volem fer-ho, no podem parlar en si t’agraden més els macarrons o la pavalencià en determinats àmbits a pesar ella, la bachata o el rock‘n roll, és més que ens agradaria fer-ho i no ens podem aviat com tindre la pell de color negre, informar en la nostra llengua adequadasentir-te atret per les persones del teu ment com hauríem de poder fer-ho. I no mateix sexe o professar una determinavalencianoparlant perquè no puc ni vull és que nosaltres, els valencianoparlants, da religió: una qüestió d’identitat. Jo, que deixar de ser-ho. Sóc valencianoparlant siguem massa exigents o tancats, eh? De sóc valencianoparlant, podria decidir com el negre és negre, el gitano gitano, fet, no conec a cap valencianoparlant que ara mateix no tornar a parlar mai més en el gai gai o el jueu jueu. no siga, com a mínim, bilingüe. No en la meua vida valencià, podria decidir-ho Eixe matís té algunes implicacions conec a cap que no parle castellà i estiga i dur-ho a terme i així i tot, d’ací molts importants. La primera és que quan algú molt satisfet de dominar dues llengües. anys, quan fóra vell i estiguera a la vora a casa meua em demana que canvie de No n’he conegut a cap que s’haja negat a de la mort, podria respondre amb un llengua el que m’està demanant en reali-

«Des de fa segles, en tots els àmbits, en tots els pobles, tots els dies, a tota hora, tenim un problema greu de valencianofòbia»

Febrer 2017

Barcella | 7

discriminatoris cap a un sector importantíssim de la nostra població, que associacions que promouen la defensa del castellà enfront del valencià en comarques on el valencià és pràcticament inexistent i on en el carrer pots trobar més cartells escrits en alfabet cirílic que en valencià és incitar a

«Sóc valencianoparlant perquè no puc ni vull deixar de ser-ho.

Sóc valencianoparlant com el negre és negre, el gitano gitano, el gai gai o el jueu jueu» l’odi, la xenofòbia i la fractura social.

Tenim, en conclusió, un important repte com a valencianoparlants, el repte de creure’ns d’una volta que ser com som és normal, eixir de l’armari i comportar-nos com som amb norma-

litat, parlant el que parlem, per visibilitzar-nos, per normalitzar-nos. I tenim també un gran repte col·lectiu com a societat. El d’entendre que tota forma de discriminació és roïna, siga per motius de gènere, de tendència sexual, de llengua, de religió o d’origen. Que totes les discriminacions són, en el fons, la mateixa: la dels que, des d’una posició de força socialment imperant oprimeixen els que es troben en una situació que els converteix en «diferents».

I que, conseqüentment, totes les lluites són també la mateixa: la dels oprimits contra l’opressió. Hi ha dues lliçons que em va ensenyar mon pare quan era menut i que sempre m’acompanyen en tot el que faig: l’una és que com més educació i cultura tens més lliure pots arribar a ser, per això defense aprendre llengües, com més millor, perquè vull una societat lliure. L’altra és que davant un conflicte allò just és posar-te sempre del costat del més dèbil, i per això pose l’accent davant esta forma de discriminació, que patim, que patim molts i de la que hem de començar a parlar obertament amb l’objectiu d’eradicar-la. ❦ eldiario.es CV, 20-1-2017

ST © 2017

canviar de llengua quan algú de bona fe i amb bones formes els ho ha demanat.

La majoria dels valencianoparlants vivim en contextos on la llengua social predominant és el castellà i ho portem molt bé, hem patit un retrocés en l’ús social, hem patit tots, almenys alguna volta, situacions tenses i desagradables i no per això hem desenvolupat actituds d’odi o rebuig cap al castellà o els castellanoparlants. Ens agrada que hi haja gent que vulga conéixer i aprendre el valencià, és clar! però no volem anar pel món imposant la nostra llengua a ningú, que precisament d’això hem patit bona cosa nosaltres, i els nostres pares i els nostres iaios…

Som gent prou oberta i tolerant, serà per això de saber llengües que diuen que t’obri la ment. Aleshores, què volem?, bàsicament que se’ns respecte com som, que es respecte el que som.

Que es deixe de criminalitzar i polititzar el que parlem.

S’ha d’entendre que l’«a mi me hablas en español» és la trista versió nostrada de l’«aquí no queremos negros/judíos/ maricones», que notícies en premsa on s’insinua que un cartell escrit en valencià provoca accidents de trànsit són discursos

Diverses manifestacions cíviques, com el Correllengua reivindiquen el dret a poder usar la llengüa pròpia en tots els àmbits.

Barcella | 8

Febrer 2017

El centenari de Joan Valls Joan Borja

AA © 2017

Els seus versos És fruita del temps: són adesiara llegits com les magranes, i recitats públicales mandarines, les ment –i en privat– castanyes, els coen actes de record donys o els bolets, i homenatge. I fan a final d’any –de vibrar la pell i l’escada any– apareix perit, sense anar la temptació de sosmés lluny, dels pesar quines commembres l’Assomemoracions serviciació Amics de ran d’excusa durant Joan Valls, de la l’any següent per a majoria dels alremembrar obres, coians de pedigrí figures, autors, esi, en general, dels deveniments.

Es bons lectors de potracta d’albirar les esia en valencià. remembrances que Alcoi ha declaseran pretext per a rat institucionalorganitzar, articular Raül Llopis, regidor de Cultura, presenta els materials editats per a celebrar el centenari. ment –i amb justíi justificar, en enticia– el 2017 com a tats públiques i pri«Any Joan Valls». I és de suposar que vades, un determinat programa d’actide modes acadèmiques, segons la capales més respectables i imaginatives forvitats culturals. Al nostre racó de món, citat de les seues paraules per a activar ces d’això que alguns en diuen l’alcoiaper exemple, l’any 2017 oferirà, només amb eficiència i profit el prodigi de la nia s’organitzaran i s’uniran per confecen l’àmbit de la literatura, algunes efecomunicació: per a traslladar missatges, cionar-hi un programa de celebracions mèrides que ja han estat assenyalades agitar coneixements, despertar idees, com cal. Però Joan Valls, sobre ser «el per estudiosos, gestors, polítics i instiprovocar pensaments, compartir sensapoeta d’Alcoi», és també un poeta unitucions: el 2 de març se celebraran cincions o desfermar emocions. Un autor versal. Tots els poetes estimables ho quanta anys exactes de la mort de José és viu en la mesura que la seua obra és són. I s’entendria malament que l’Any Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azocapaç de continuar comunicant; si és caJoan Valls no transcendira la ciutat dels rín; el 28 de març comptarem quinze ponts. La seua obra –singular i icònica lustres precisos de la mort de Miguel en el seu context– mereix, durant l’any Hernández Gilabert; i el 21 de juny –és del centenari, projeccions i ressonàncicosa de no creure– farà ja 25 anys de es, si més no, en el conjunt de la sociela mort de Joan Fuster i Ortells. Però a tat valenciana. I ací les institucions –el més d’aquests, hi ha un altre aniversacompromís institucional– s’entén que ri que no hauria de passar desapercebut haurien de ser determinant. i que s’hauria de celebrar com cal: el Aquestes idees em passaven pel cap centenari del naixement del poeta alcol’altre dia mentre conduïa de bon matí ià Joan Valls i Jordà. en direcció a Banyeres de Mariola, on Efectivament: el pròxim 1 de maig l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gilde 2017 es compliran cent anys redons Albert (conjuntament amb l’Associació del naixement de Joan Valls, un dels poCultural Font Bona i el Centre d’Estuetes més estimats, celebrats, coneguts paç de conservar lectors que continuen dis del Museu Valencià del Paper) hai reconeguts de les lletres valencianes transitant i festejant els camins suggevia convocat la X Jornada de l’Espai contemporànies. Valls, «el poeta d’Alrits pel discurs de la prosa o els versos.

Cultural Enric Valor, amb disset cencoi», és (amb permís del gran Estellés) Els seminaris, les enciclopèdies i els tres d’estudis locals o comarcals. La un dels poetes valencians contemporamanuals van plens de novel·listes, assaserra de Mariola s’exhibia esplendoronis d’obra més dilatada, sòlida, viva i gistes i poetes morts: farcits de noms sa, vestida de tardor. Tan punyent era consistent. Sempre he pensat que l’obra d’autors sumptuosos que ningú ja no la bellesa que vaig haver de parar el d’un poeta –i, en realitat, de qualsevol llig. Per contra, Joan Valls, infreqüent cotxe. En vaig eixir i em vaig delectar escriptor, amb independència del gènere a les aules i els congressos, és un poeamb l’aire pur, humit i fresc. L’especque conree– val i es mesura, al marge ta ben viu. Inusualment viu. Vivíssim.

«Joan Valls, infreqüent a les aules i els congressos, és un poeta ben viu. Inusualment viu. Vivíssim»

Febrer 2017

Barcella | 9

les quimeres. I em fa bé recordar que Joan Valls, en el seu primer poemari, La cançó de Mariola, de 1947, ja sabia expressar aquest misteri dels colors de la

«El poeta d’Alcoi és (amb permís del gran Estellés) un dels poetes valencians contemporanis d’obra més dilatada, sòlida, viva i consistent» Mariola amb instintiva bellesa. Per això, en arribar a casa, busque de seguida a la biblioteca el gruixut volum de l’Obra poètica de Valls que –precisament– l’Ins-

titut d’Estudis Alacantins va editar l’any 1981. I n’assaborisc els versos següents: No sé quins colors de glòria s’irisen en la muntanya com una aurora opalina que el bell paisatge encisara amb solitud lluminosa de bellesa assossegada.

No sé quina llum t’ha ungit, alta pedra solitària, ni sé el fulgor d’ocre i sang si ve d’una torxa estranya que el sol t’ofrena…

Simplement pel fet de llegir-la, la poesia pren vida. Segurament aquest és el millor dels homenatges que es pot retre a un poeta: festejar-ne les paraules. I reconéixer-hi el color de les quimeres. És la manera amb què jo, personalment –enllà de la ciutat dels ponts–, he volgut començar la celebració del Centenari Joan Valls. Algú més s’apunta? ❦

ST © 2017

tacle de les oliveres, les carrasques, els teixos, els aurons, els pins, els galers i els xops banyats pel reixiu, tocats per una boira delicada, em va evocar el color de les quimeres. I és que, a part del monstre de la mitologia grega amb el cap i el pit de lleó, el ventre de cabra i la cua de serp (o de drac), una quimera és també –ja se sap– una inquietud de l’ànim, una preocupació, una angoixa, un pressentiment; una idea fixa, una mania, una preocupació, un desig intens; una creació imaginària de l’esperit. Les quimeres, per tant, són del color de la curiositat, el delit, la passió, l’anhel, el deler, l’esperança i la fantasia. Tenen les quimeres, exactament, la llum dels ulls dels enamorats; i s’impregnen del color que combina, en la paleta dels sentits, tots els matisos de la tardor a la serra de Mariola.

Aquesta és la conclusió: la serra de Mariola, investida de tardor, evoca i descriu –és una manera de dir– el color de

Presentació de l’exposició «100 vegades Joan Valls» en la qual participen nou artistes plàstics alcoians.

Barcella | 10

Febrer 2017

La mort humana d’Aracil, vint anys després Miquel Àngel Castillo i Eulàlia Torras

ST © 2017

amb el comple¿Què podríem conment del cinema, tar sobre Aracil? La que va afegir una Viquipèdia en diu: dimensió cultural i «Lluís Vicent Aracil unes reixides sesi Boned (València, sions nocturnes.

1941) és un sociolinLes dimensions del güista valencià. Es seminari (més de considera que va ser quaranta hores gral’impulsor i l’autor vades) anunciaven més important de la un llarg camí, però. sociolingüística cataVam poder llelana. Figura principal gir apunts, edicidel nucli sociolinons de xerrades güista valencià […], en els anys previs. la seua aportació teEra una manera òrica a la sociologia d’esperonar-nos i del llenguatge durant començar a marla dècada dels anys car el camí per 70 i principi dels anys Lluís V. Aracil i Boned (València, 1941), en la dècada dels anys huitanta. poder arribar a 80 del segle xx és la bon port. Recomés innovadora, rica i neixem el que vam aprendre de les profunda que ha produït fins ara la comuleg, que havia quedat amagat darrere la transcripcions (inèdites) de l’Aracil nitat lingüística dels Països Catalans.» gran pantalla de l’etiqueta de «sociolinoral dels primers seminaris en paper; Ens referim a una persona certament güista». Dos punts de vista complemenl’Albert Pérez que entre el 1991-95 va excèntrica, que ens ha volgut donar el taris al capdavall. Nosaltres volem contranscriure: «Persona & persones», seu pensament, i que mai no ha volgut tar la nostra història com a exemple per «La construcció abstracta de l’objecte prendre res, sempre comunicar i d’algua la comunitat d’esforç i de valor. històric», «Casa i camí». Un bon mana manera produir idees, en estat pur.

Tot dos teníem associat Aracil a coterial per poder-hi treballar. Un text Sempre ha dit les coses sense embuts, ses valuoses. L’Eulàlia va ser-ne alumna riquíssim en la seva oralitat. Cada sesposant les llums i les ombres a la vegaa la Facultat de Filologia a Barcelona, sió matinal era una unitat. A la tarda da de manera que l’audiència no acaba la sessió era més dispersa, però lligant de seguir (totes) les implicacions, noscaps amb sessions prèvies! Entretinaltres dos inclosos. L’hem escoltat molgut com un lego. La principal virtut de tes vegades i, com molts, li reconeixem La mort humana: la supervisió final l’apel·latiu de peculiar. Aracil és racide l’autor. Amb la transcripció feta, onal de debò amb el món, amb l’espai l’Eulàlia i Aracil van afinar el text per comú. Nosaltres volem associar-lo a mantenir-ne la fidelitat al contingut, coses positives (i aquest llibre seu n’és amb la coherència i la precisió de la una mostra), i no perdre’ns en les consintaxi escrita del llibre. Bon moment trovèrsies generades al seu voltant. Si per (re)visitar-lo. tens la sort d’escoltar-lo, estigues atent i Potser heu conegut Aracil per les te’n sorprendràs. Diu les coses amb iderelacions amb la llengua. Potser n’heu es grans que et fan plantejar noves relasentit alguna polèmica com, per exemcions. És, en resum, un geni, un home amb el contacte docent i també fins a ple, que «tenim dret a dir-li a la llengua immensament culte que hem tingut el cert punt personal: a causa d’una estada com ens parega adient, que les llengües plaer de conèixer i de conviure. prevista als Estats Units, no li va fer res no tenen noms científics». Sense voler De l’Aracil oral a la publicació del permetre-li fer un examen a casa d’ell, prendre partit ni jutjar, l’estimem com llibre: hem volgut contribuir a la difusió «I tant, suggereixo de fer l’examen en a pensador i persona. Fem una ullada a del seu pensament produint alguna cosa, la data que et vagi bé. Surt fora que allà tres aspectes del seu món: l’Aracil en líeditant un volum, La mort humana, puaprendràs». A Morella, el Miquel Àngel nia, de l’exterior (en les xarxes socials), blicat per Empúries el 1998, en què l’Erhavia assistit a tres seminaris. El millor, per anar cap a l’interior (algú que l’ha nest Querol va fer un paper de pont molt «La mort humana», per l’estreta i llarga estudiat), i ell mateix. destacat. Ens va posar davant del sociòconvivència cultural entre els assistents;

«Aracil és un geni, un home immensament culte que hem tingut el plaer de conèixer i de conviure»

Febrer 2017

Barcella | 11

Un parell de testimonis on-line.

Primer, l’Angel Serra ens recomanava el 1997 l’article «Què s’ha fet de l’enveja? d’Aracil (http://www.lletres.net/ pla/plaaserra.html). Escriu: «Pots veure aquí el millor article que he vist escrit a l’Avui». Al 2008, trobem el segon testimoni: una pertinent reflexió d’un lector en el blog Més content que un gínjol: «El vaig tenir de professor de sociolingüística al 86/87: possiblement, el millor mestre que vaig tenir en tota la carrera. Vaig ser més d’una vegada a casa seva, i amb ningú més he tingut tal sensació de ser davant d’una persona genial. Si encara fa seminaris, sens lloc a dubtes m’interessaria anar-lo a sentir, pensi el que pensi avui dia sobre això o allò, perquè estic convençut que serà raonat i carregat d’arguments, i que em farà pensar, que potser és el que més vaig apreciar en les seves classes».

Per entrar a la contribució del pensador humanista que és Aracil, el que tenim més a l’abast es el treball incansable de Josep Conill. Un exemple bo entre tots. És un pas útil en un camí intel·lectual per millorar. A Google trobeu els seus Papers aracilians. Hi ha un recull selecte d’Aracil (articles, entrevistes, dossiers bibliogràfics), on tenim una visió panoràmica de la gran producció.

Llegint-ne la bibliografia general t’assabentes que ha escrit en llocs molts dispersos, en varietat de llengües, que ens podríem sentir temptats de reunir. Per deixar bon gust de boca, hi ha un programa de ràdio (50 minuts) a Galícia.

Els que l’heu sentit hi trobareu la frescor de les seves paraules i els que el descobrireu, tindreu un tast de qualitat sorprenent (Aracil, sobre historia social das linguas europeias; http://www.udc.es/ dep/lx/cac/vo/20050113ER/index.html).

Ens agradaria posar l’espurna de la curiositat per saber que tenim un tresor a casa nostra, apreciat arreu i oblidat també. El podríem resseguir, la seva mirada enciclopèdica ha connectat moltes coses que cal dir en veu alta, animem a veure i a viure amb la seva obra. En paraules de Joan Solà: «una vida com a (re)cerca (afany de saber i d’interpretar) o viceversa, la (re)cerca com a empresa vital». La mort humana ens serveix per entendre l’anàlisi de l’individualisme i del poder basat en la força. Com també per comprendre que s’ha de viure endavant, que el camí que cal fer com a humanitat és cap a dalt. ❦ Barcella | 12

Spotlight Vicent Berenguer Dirigida per Thomas McCarthy, escrita per McCarthy i Josh Singer. Estats Units, 2015.

L’argument d’aquesta pel·lícula està basat en la publicació l’any 2001 d’un article crucial elaborat per la secció Spotlight, l’equip d’investigació del Boston Globe, en el qual es destapen noranta casos de pederàstia produïts durant dècades per capellans de la diòcesi de Massachusetts als quals va intentar encobrir i ocultar l’Arxidiòcesi de Boston.

La lluita contra els diferents elements i graus d’encobriment social de la pederàstia és la gran dificultat a què s’enfronten ací els periodistes i el que reflecteix lúcidament aquesta pel·lícula.

Superant els continuats obstacles, gràcies al canvi de director del periòdic, a partir d’un indici de 1976, la secció d’investigació va destapant una pràctica de pedofília que des de llavors ha comportat un abans i un

després molt significatiu pel que fa a la presa de consciència pública contra la pederàstia.

Així, la gran acollida d’aquest cas es justifica plenament per la denúncia del tema que planteja, però és igualment un altíssim mèrit l’encertada realització, que va meréixer l’Oscar a la millor pel·lícula i també al millor guió, tots dos plenament justificats pel relat tan fascinant que han aconseguit. És molt admirable quan en el cine una gran història que podria paréixer una ficció el que transmet és un gran document de la vida, com quan un gran documental sobre la vida real el que sembla que transmet és una ficció, perquè la vida en moltes ocasions és, així, aterridora. Aquesta és una funció important de l’art, i ara el cine, amb les seues grans possibilitats narratives, compleix la seua missió: fer-nos entrar en aquestes problemàtiques, commoure i explicar fets que semblen inexplicables. ❦

«La lluita contra l’encobriment de la pederàstia queda reflectida lúcidament en la pel∙lícula»

Febrer 2017

El valencià que es parla a Múrcia M. Esperanza Esplugues La publicació Radiografia de los territorios murcianos de habla valenciana, Antonio Mateo Jareño López, autoeditat, 1993, 150 pàgs., és un un llibre curiós amb moltes fotografies i documentació, tal volta desconeguda, que ve a fer valdre alló de posar portes al camp. Al llibre es nomenen els llogarets, caserius, masos… en les quals es parla –o s’ha parlat– la llengua valenciana que l’autor enquadra als termes d’Abanilla, Jumella i Iecla amb La Cañada del Trigo, Raspay i Torre del Rico com a principals agrupacions de veïns d’entre les cinquanta entitats de població que es citen. Es detallen distàncies entre els pobles i les ciutats, les infraestructures i les organitzacions socials i sanitàries, es parla dels comerços i els establiments a disposició de veïns i visitants, de les diferents indústries de la zona i de les ocupacions a les quals es dediquen els seus veïns amb l’agricultura, els cellers i les pedreres com a principal font d’ingrés, de les vies de comunicació i dels serveis administratius, es parla de paraules i vocabulari, de sentiments i es transmet emoció. Es citen dades del padró i altres religioses i es comenten aspectes festius i d’oci, es detalla la vida d’algun veí, sor Carmen Blay Juan o l’alcalde pedani Ricardo Yáñez Sánchez, i les col·laboracions d’uns altres. Es posa l’accent a donar a conèixer els noms peculiars de flora i fauna que, moltes voltes, són diferents dels del poble del costat. Es detalla algun poema o la inscripció d’alguna placa que es pot veure en monuments o façanes. Pot ser que els temes filològics i polítics derivats de tenir una altra llengua siguen els que menys importància li dóna i l’autor, que es recrea més en nomenar curiositats dels llocs, peculiaritats de la seua manera de viure, de l’organització del dia a dia i en fer un repàs a la quotidianeitat d’una illa d’entitats habitables en les quals la barreja de cultures, que les llengües porten incloses, fan propícia una forma diferent de compartir territori i parla des d’uns ulls observadors com els de l’autor. Entre les nombroses imatges, totes en blanc i negre, que s’inclouen, hi ha còpies de noFebrer 2017

tícies referides a aquesta zona que han aparegut als periòdics, d’altres de documents oficials en les quals es descriuen acords i es dóna solució a problemes d’aquestes entitats municipals. Hi ha també mapes i plànols i, per descomptat, abundants fotografies d’ermites, esglésies, escoles, cases, fites, fonts, llavadors, safaretjos… i dels cartells que es

«L’autor es recrea en nomenar les curiositats dels llocs i les peculiaritats de la seua manera de viure» posen a l’entrada amb els noms de cada població i un apartat prou ample dedicat a la descripció amb fotografíes, còpies de notícies i documents oficials del monument anomenat Torre del Rico, que el propi autor va preparar. És curiós també com es va fer el llibre, en un temps en el qual les comunicacions no són les d’ara.

L’autor, mestre de professió, en els darres anys de la seua vida, anava en el seu

cotxe poble a poble parlant amb els veïns i arreplegant, a poc a poc, paraules, sentiments i documentació, viajant desde Oriola, on vivía i havia treballat, a un trosset del mon que coneixia perquè els seus pares, mestres com ell, van exercir el seu treball durant un temps per aquestes terres i hi havien viscut amb ell els seus germans, concretament a Macisvenda, una altra pedania d’Abanilla que l’autor no inscriu entre els que parlaven les dues llengues. Aquest llibre és un bon llegat del seu esforç i un bon homenatge al treball dels mestres.

I ara, a l’hora d’intentar conéixer el territori que descriu, es poden fer escapades per recórrer els pobles amb els seus llogarets i caserius, veure’n les imponents pedreres que fan canviar el paissatge en una revolta de la carretera i que, en altres llocs, es veuen desde lluny.

Pedreres que porten molts anys deixant que emprem marbres a les nostres cuines, en els graons de les escales i en façanes i edificis de les nostres rodalies.

Després, amb ganeta al cos, ¡que millor que trobar un bon lloc per a dinar!, perquè alguns d’aquests pobles ens resultaran coneguts per la qualitat i peculiaritat dels seus gaspatxos i dels seus arrossos i la curiositat dels seus restaurants i llocs de menjar que no deixen de sorprendre’ns en haver fet d’una forma de cuinar l’arròs (amb paelles molt grans on tot l’arròs és en contacte amb el ferro) el seu ofici, independentment de qualsevol adscripció que se li vullga posar amb els noms que s’utilitzen per a definir-ho. I tal volta, en les nostres visites a aquests llocs, haurem escoltat una paraula que no sempre identifiquem a la primera, i menys entre els efluvis d’un bon menjar. Per aquell territori mai no adscriuriem el valencià. Per la seua situació fronterera, som en terres murcianes, no cal oblidar-ho. No sempre el so de les paraules és el mateix i cal que parem un poc més d’atenció.

No deixa de ser interessant les visites a aquesta singularitat tan propera, i més si podem gaudir d’un bon arròs o d’uns bons gaspatxos i de les seues singularitats a la taula. ❦ Barcella | 13

El nostre concurs especulatiu de cada any Pep Pont

CP © 2016

ens representen a tots, com Una filà del poble necessita ara els ajuntaments. un catering per al dinar del Des de 2015, amb el candia de l’entrada de les fesvi de color polític de moltes de Sant Jordi d’enguany. tes institucions valencianes, Han convocat un concurs algunes ja s’hi han posat públic en el qual es podran i han començat a revertir presentar les persones inteaquesta pràctica abusiva. ressades per a fer una proLa Generalitat Valenciana posta de menú original, mai o l’Ajuntament de Valènpresentada abans. Els parcia han optat per la fórmuticipants han de cuinar un la de la «crida a projecte» menú complet i entregar-lo que compta amb el vistiel dia u de març al maset de plau de les diverses assola filà amb un sobre tancat ciacions de dissenyadors, amb les dades de l’autor. El APIV, ADCV, AECPCV i premi seran 1.300 euros. El El cartell del Nou d’Octubre encarregat amb la fórmula crida a projecte.

ComunitAD. És una convojurat estarà compost per la catòria per a professionals junta directiva de la filà, un en la feina dels dissenyadors i corren el del sector, però que en cap cas han de cuiner professional i dos representants risc d’acabar obtenint un projecte d’un presentar la proposta, sinó una mostra de l’Ajuntament. La propietat exclusiva nivell inferior al que seria desitjable. de la seua experiència i una carta de de la idea del menú serà per a la filà i no Malauradament, el cas de Banyeres motivació. Com a resultat: l’excel·lència podrà ser usada enlloc. no és pas aïllat. En altres pobles de la en la comunicació gràfica dels esdeve¿Sabeu quants cuiners s’hi presentaMariola, com ara Bocairent o Muro, és niments. Per tot això, cal demanar als ran? Ja us ho dic jo: cap ni un. Ningú no la pràctica habitual. A Banyeres, com ajuntaments del nostre entorn que prenfarà un treball complet, exclusiu, amb en altres pobles, tenim una mania molt guen exemple d’aquestes institucions. data límit, sense reunir-se amb el client, franquista i és que el govern municipal En el cas particular de Banyeres, un on el preu el fixa el mateix client i senestà ficat dins l’organització de la Festa. mateix participant ha guanyat cinc vese garanties de cobrar. ¿Imagineu que En canvi, a Bocairent l’Associació de gades el concurs en els darrers anys. I fan un altre concurs per a la reforma Festes de Moros i Cristians de Sant Blai no n’han sigut més perquè les bases del maset o per a contractar la banda no permeten al guanyador presentar-se de música. Ridícul, veritat? Doncs no l’any següent. Fins ara es donen 1.300 passa el mateix amb el disseny gràfic. euros al guanyador (una minsa remuneA Banyeres de Mariola, la Comissió ració professional) i 700 euros al millor de Festes de Sant Jordi, on estan repreartista local. Com a proposta, es podrisentades totes les filaes del poble, conen destinar els 2.000 euros íntegres (una voca cada any (i en van 32) un concurs remuneració més digna) a una crida a per a triar el cartell anunciador de les projecte. O bé fer una contractació diFestes de Moros i Cristians. La fórmurecta alternant entre els diferents dissela del concurs públic es basa en l’anonyadors del poble, com ja es fa en altres menat treball especulatiu: el convocant esdeveniments. Amb aquestes solucions espera rebre una sèrie de treballs comla quantitat econòmica quedaria reparplets dels quals només en triarà un i patida cada any i asseguraria un resultat garà per ell un preu molt inferior al del professional i una bona comunicació. mercat. La resta de treballs seran fets és independent de l’Ajuntament. En el Al capdavall, tinguem en compte de manera gratuïta i per a no res. cas d’Alcoi el concurs important el conque el cartell anunciador de les festes ¿I per què ocorre això? Principalment voca l’Ajuntament per a la cavalcada d’un poble és el més important, el més perquè hi ha gent que hi participa. I en dels Reis d’Orient. En qualsevol dels reproduït i, per tant, el més vist i cosegon terme, perquè les entitats i insticasos, seria desitjable que les entitats mentat de tot l’any. No és només un cartucions convocants desconeixen aquesta convocants foren més sensibles amb el tell, és el que vol comunicar la Festa i és realitat. Queda molta pedagogia per fer tema, però no els ho podem exigir. A part indissoluble de la imatge del poble. en el camp del disseny de cara als clients, qui sí que ho podem exigir, i tenim el El seu disseny és un tema al qual cal però és evident que la solució no passa dret de fer-ho, és a les institucions que donar-li la importància que té. ❦ pels treballs especulatius, ja que devalu-

«La Generalitat Valenciana o l’Ajuntament de València han optat per la fórmula de la crida a projecte»

Barcella | 14

Febrer 2017

Jordi Tormo Jordi Tormo i Santonja va nàixer a Alcoi el 1979. És Doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació en matèria de desenvolupament local, així com dels llibres de narrativa Un bes suau (2011) i El silenci (2014). Entre el 2011 i el 2014 va coordinar els actes en memòria d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés a Alcoi. Ha publicat també Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (2015). A més, Tormo ha investigat sobre la qüestió territorial i el 2011, el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) va publicar el seu treball Comarca sí, però quina comarca?

Verónica Lorenzo © 2017

Josep Miquel Martínez

–L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) l’any passat va encetar la campanya «Les valls de Mariola són de l’Alcoià» després que apareguera la notícia d’una pròxima iniciativa de les Corts per a redactar una llei de comarcalització. ¿Creus que ens trobem en el mateix punt de partida que fa vint-i-set anys, quan van haver protestes a Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada per separar aquests pobles de l’Alcoià?

–Les darreres dècades s’ha avançat poc en matèria de comarcalització. És per això que, per una banda, ens trobem en el mateix punt que fa vint-i-set anys en quant a aquesta reivindicació.

En aquell moment, no hi havia una llei que establirà les delimitacions comarcals i, més important encara, les seues funcions. Però, per altra banda, podríem establir que ens trobem inclús pitjor. No haver apostat per les comarques ha suposat que el paper d’estructuració del territori que podrien tenir a l’actualitat no s’haja desenvolupat. A més, les distintes administracions han agrupat els nostres municipis amb una sèrie de criteris arbitraris en el seu conjunt i açò ha restat pes a eixes suposades comarFebrer 2017

Jordi Tormo i Santonja (1979).

ques. Un exemple, els municipis de les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Foia pertanyen al Departament 15-Alcoi de la Conselleria de Sanitat, excepte els municipis de Tibi i Biar, Beneixama, la Canyada i el Camp de Mirra que pertanyen als departaments 17-Alacant/Sant Joan i 18-Elda, respectivament. Per altra banda, la Conselleria d’Agricultura articula els seus serveis en el nostre territori

«Podríem dir que estem pitjor que fa vinti-set anys en matèria de comarcalització» en base a una sèrie d’oficines comarcals.

De nou, la major part dels municipis de les comarques de l’Alcoià i el Comtat s’agrupen a l’OCA El Comtat i l’Alcoià; Banyeres, Beneixama, Biar, Canyada, Camp de Mirra, Castalla i Onil ho fan a l’OCA Alt Vinalopó; i Tibi ho fa sota l’OCA Alacantí. ¿Açò què suposa?

Doncs que si un llaurador de Banyeres té un accident i tenen que operar-lo es desplaçarà a l’Hospital d’Alcoi, ja que el

seu departament d’atenció és el 15-Alcoi. En canvi, si ha de fer gestions respecte a les seues terres no anirà a l’OCA el Comtat i l’Alcoià, sinó que es desplaçarà a Villena, ja que l’OCA que li correspon és Alt Vinalopó. Una mateixa persona, un mateix municipi i distintes àrees de prestació de serveis. Podríem dir que estem pitjor que fa vint-i-set anys.

–Com a alcoià que ets, ¿per què creus que Gandia (la Safor) o Ontinyent (la Vall d’Albaida) s’han treballat tant la consolidació comarcal mentre que Alcoi ha manifestat un gran desinterés per aquest tipus d’organització territorial?

–Entenc que es deu a una concepció errònia respecte al sentiment de pertinença i respecte als interessos del conjunt d’aquest i açò s’ha traduït històricament en una falta greu d’interés per part dels estaments polítics. Per això, mai no es va reclamar des d’Alcoi que els municipis de Beneixama, Biar, Canyada i Camp de Mirra formaren part de la Demarcació Territorial Homologada Alcoià-Comtat i no de la DTH Alt Vinalopó, on ho fan ara.

Alcoi sempre ha estat la capçalera de la comarca. Acull els principals serveis: jutjats, hospital, formació secundària i universitària, serveis econòmics, etc.

Davant d’aquest fet, s’ha pensat erròniament que Alcoi no necessitava la comarca. Ara bé, des dels anys vuitanta, i principalment com a conseqüència d’un greu problema com és la falta de sòl industrial a Alcoi, algunes de les principals empreses, que són de capital alcoià, es van instal·lar a Cocentaina o Muro.

Amb açò s’han generat noves necessitats per als alcoians que viuen a Alcoi, però que treballen a altres municipis de la comarca. Per tant, no és tan cert allò de Alcoi no necessita la comarca. Hi ha fluxos de moviment diaris que necessiten de polítiques de caire comarcal, Barcella | 15

Barcella | 16

Verónica Lorenzo © 2017

per exemple, treballar les línies de comunicació i transport, la connexió entre àrees industrials, etc. Les empreses sempre han anat per davant, no entenen de límits municipals. A la Vall d’Albaida s’agrupen sota Coeval des del 1997, a la Foia sota Ibiae des del 1993 i a les comarques de l’Alcoià i el Comtat sota Fedac des del 2004. En canvi, els municipis han tardat en donar eixe pas. La Mancomunitat de Municipis de l’Alcoià i el Comtat s’ha constituït per fi en desembre del 2010, benvinguda siga.

Alcoi necessita la comarca, sobretot en matèria de sòl industrial. És necessari preparar les nostres comarques per al futur i, en aquest sentit, mancomunar el sòl industrial a desenvolupar en el futur és una necessitat.

–¿Per què tots els models comarcals que s’han fet servir fins ara no dubten a organitzar les comarques no valencianoparlants tenint en compte el criteri lingüístic (la Plana d’Utiel, els Serrans, la Canal de Navarrés…), però es canvia aquest criteri amb els pobles de les Valls de Mariola?

–Doncs possiblement per seguir un criteri d’equilibri en el nombre de municipis. Quan l’any 1988 la Conselleria d’Administració Pública presenta la proposta de demarcacions territorials homologades ho fa amb la intenció d’ordenar la prestació dels seus serveis en base a unes àrees que agruparen els municipis. Amb tot, com s’ha vist, això no ha estat així. La Generalitat insisteix en el seu moment que són demarcacions funcionals, per això no utilitza la denominació de comarca. S’estableixen 3 nivells: DTH1, DTH2 i DTH3. Les primeres dibuixades sota criteris històrics i lingüístics, les terceres coincidint amb les delimitacions provincials i les segones per realitzar un dibuix intermedi entre ambdues. Beneixama, Biar, la Canyada i el Camp de Mirra passen a formar part de la DTH-1 Alt Vinalopó junt amb Salines, Sax i Villena. El document establia clarament que els municipis de la nostra comarca històricament han format part de l’Alcoià. I també es delimita la DTH Vinalopó Mitjà amb centre a Elda que agrupa onze municipis. Ambdues passen a formar part de la DTH2 Vinalopó, que agrupa les DTH1 Alt, Mitjà i Baix Vinalopó. Si els municipis de la nostra comarca no hagueren passat a formar part de l’Alt Vinalopó, ¿quina solució s’hauria donat a la zona de Villena? ¿Ha-

gueren constituït una DTH amb només tres municipis com Salines, Sax i Villena? Van seguir un criteri d’equilibri numèric, deixant de lloc altres criteris com l’històric, lingüístic, etc.

–¿No és un desgavell que, segons les DHT, al corredor natural que va des de Biar fins a Agres, els pobles estiguen assignats a quatre comarques diferents: Biar, la Canyada, el Camp i Beneixama a l’Alt Vinalopó; Banyeres a l’Alcoià; Bocairent a la Vall d’Albaida; i Alfafara i Agres al Comtat?

–Depén del criteri que es seguisca. Si seguim un criteri de delimitació dels espais en base a criteris naturals i físics ho és, i molt. Si seguim un criteri lingüístic,

«Crec que és un desgavell no donar coherència a aquest corredor natural que va de Biar fins a Agres» també ho és. En canvi, si es segueixen altres criteris potser no resulte tan desgavellat, per exemple seguint el criteri d’equilibri municipal. La reflexió que hem de fer és si el criteri elegit a l’hora de realitzar les delimitacions és encertat o no. Personalment, crec que és un desgavell no donar coherència a aquest corredor natural. I no oblidem que en aquest

cas, allò més greu és la delimitació que tenen els límits provincials, és a dir, les DTH3. A banda de la fragmentació comarcal tenim la delimitació provincial que adscriu Bocairent a la província de València. I açò ens afecta.

–Probablement no s’utilitzarà la paraula comarca en la futura llei. Algunes declaracions en premsa, com les del president Ximo Puig, van en la direcció d’incentivar les mancomunitats en detriment de les diputacions. ¿Creus encertat que les mancomunitats siguen el pal de paller d’aquesta reorganització administrativa?

–És una qüestió complexa de resoldre. En primer lloc, allò realment important és tenir clar què volem que siguen les comarques. ¿Volem que siguen unes demarcacions territorials clarament definides, però sense cap funcionalitat? ¿Volem que tinguen funcions i atribucions pròpies? D’entrada ens trobem davant d’un fet molt clar: les comarques legalment no existeixen. No hi ha una llei que les delimite ni que els done funcions.

Amb tot, la Llei de Bases del Règim Local sí que estableix que poden tenir el reconeixement d’entitat local i, per tant, tenir funcionalitat. A Galícia han optat per un model que es basa en una delimitació comarcal consensuada i clara i en el desenvolupament de consorcis comarcals que doten d’atribucions a les comarques i que treballen per desenvolupar-les. Allí la comarca és una delimitació territorial i el consorci l’entitat que treballa en base a una estructura comarcal. Ací, al País Valencià, davant la falta d’una política clara de desenvolupament comarcal han estat les mancomunitats de municipis les que han treballat a favor dels nostres municipis, de forma coordinada i equilibrada.

Les mancomunitats poden ser eixe instrument que sobre una base clara de delimitació comarcal realitzada sota criteris històrics, lingüístics, naturals, demogràfics, etc., puga posar en marxa accions per al desenvolupament de la comarca. I en segon lloc, hem de reflexionar sobre qui ha de gestionar les nostres comarques. ¿És més interessant que ho faça l’Administració autonòmica eliminant competències a les Diputacions? ¿Volem que siguen les mancomunitats formades pels ajuntaments dels nostres municipis? ¿O volem posar en marxa consorcis comarcals on estiguen representats els ajuntaments, els sindicats, les associacions empresarials, etc.? ❦ Febrer 2017

Espanya és un pandorino Íngrid Lafita

ACN © 2017

fable Nadie me quita mis Anem al gra, sense masvacaciones en Castellón. sa parafernàlies: tenim A ningú li va malament un problema, i ben gran. una bona injecció d’auDe fet, podria ser una toestima. Però, alerta, no suma de problemes. No caiguem tampoc en un parle de la corrupció. univers d’unicorns i casNi de si li diem patatells de llaminadures. O ca, creïlla o queradilla. de torrades i colpets de Tampoc de l’arròs-ambcassalla, que cadascú té coses-no-és-paella. El unes fantasies i no sóc jo problema valencià és qui per a valorar-les. Cal, l’infrafinançament, el deia, un colp de realitat deute històric i la manca que ens faça conscients d’infraestructures dignes de la situació en què esque vertebren el territori. tem. I cal un moviment ¿Espanya ens roba? social transversal que Espanya ens humilia, lidere la reivindicació. que no és poc. D’acord, Però, aquesta vegada sí, no li diguem Espanya, Jornada organitzada per l’Associació Valenciana d’Empresaris i el Cercle d’Economia. un vertader moviment diguem-li el govern censocial i transversal, no de tral. El cas és que a qui les entitats de sempre amb la fotografia se sent més valencià que espanyol, a qui tori que concentra la meitat del PIB de de sempre al mateix terrat de sempre. I se sent més espanyola que valenciana, a l’Estat». Potser ací tenim la resposta. que conste que la crítica no és a aquestes qui juga al gat i a la rata, al ciutadà d’un Aquesta no és meua, és del president de entitats, sinó a les que mai s’hi han sulloc anomenat món, a qui reivindica els Ferrmed, però la subscric. I tant que fa mat, com si la cosa no anara amb elles, «ismes» i a qui diu fugir dels nacionapor! I per això malgasten els diners de com si no estigueren formades per perlismes, a la teua comunitat de veïns, a totes i tots en infraestructures banals arsones que se senten més valencianes que vosaltres i a mi, el Govern espanyol ens reu de l’Estat en lloc de donar solució a espanyoles o més espanyoles que valenhumilia. Ningú se salva. les demandes valencianes. Que no estem cianes, o ciutadanes d’un lloc anomenat De segur que heu escoltat l’expresparlant –només– de recursos econòmics, món, o amb fília o fòbia als «ismes». sió aquella de «Si Espanya fóra un dòque parlem d’uns mínims serveis bàsics Recordatori: valencianes i valencians, nut…». Doncs ara per ara, si és alguna el Govern espanyol ens humilia. Podeu cosa, és un pandorino. D’aquests amb dir-li-ho a Facebook quan vos pregunte un centre ben blanet i farcit de xocolata, «Què et passa pel cap?» «Que el Govern però les vores estopenques. I en aquest espanyol m’humilia». pandorino al País Valencià li ha tocat Ja ha arribat el dia en què no podem just la part més resseca. Som un cas més, i ara el que toca és unir-se –diuen únic a l’Estat, un poble empobrit –algú que és més fàcil davant l’adversitat–, sense n’ha encarregat d’això– que paga se marques ni colors, i plantar-se allà on com a ric. Els nostres representants calga per a fer front al problema valencià, haurien de repetir-ho fins a la sacietat, assenyalar sense por les persones responcom un mantra, per si algú encara no se sables d’aquesta marginació a què ens n’ha assabentat, o no ha volgut fer-ho. sotmeten i demanar-los un finançament Patim l’infrafinançament, i arrossejust, acabar amb el deute històric i més guem el deute històric. Que la cosa no i dignes. Que el que ens cal no és poder inversions en matèria d’infraestructures. ve d’ara, que fa anys que ens humilien, anar i tornar de Madrid en un matí, sinó Qui vulga pujar al carro, benvingut siga també pel que fa a les infraestructures. poder anar dels nostres pobles a les ciu–i si anem per autopista, que col·labore Podem coincidir a dir que som un gran tats en un dia i a ser possible sense deiamb el peatge–. Ara, alerta amb aquella país, però no un país gran… Per això no xar-nos els estalvis ni la vida. gent que ací diu una cosa, i a Madrid en té cap trellat la manca de connexions de Estan molt bé vídeos com L’orgull fa altra. De traïdors, no en calen. ❦ nord a sud i de la costa a l’interior. «El de ser valencians o No me enseñes más Corredor Mediterrani fa por perquè aïpostales o València: La vida espera, lla Madrid i perquè connecta un terriLa Vanguardia, 31-1-2017 més encara si ho comparem amb l’ine-

«Infrafinançament, deute històric i manca d’infraestructures dignes que vertebren el territori»

Febrer 2017

Barcella | 17

On està el Centre?

Cap a la meitat del segle xx la gent que començava a viure a l’Eixample se’n anava a Alcoi al mercat i a comprar als comerços més importants que aleshores estaven al cor de la ciutat. A la perifèria acabada d’estrenar sols hi havia comerç de primera necessitat o d’emergència.

Les coses bones o especials calia anar a trobar-les a Alcoi. Però aquest cor ja havia provat a canviar de lloc. Temps enrere la placeta del Carbó i el carrer Major havien sigut l’epicentre i l’eix de tota l’activitat econòmica i ciutadana. Allà hi passava tot i fora, l’actual plaça d’Espanya, el carrer Sant Nicolau o Sant Llorenç només eren perifèries extramurs. ¿Què ens queda d’aquell centre? Un paisatge urbà desolat com si fos un escenari de després d’una guerra d’artilleria sobre el que després han actuat aquells que s’emporten la runa. S’han esborrat les herències físiques de la història d’aquells habitants que tantes coses havien viscut per aquells carrers tan plens i bulliciosos.

A l’inici de la democràcia, aquell nou cor de la ciutat on noves generacions de ciutadans havien viscut tantes noves històries, es va convertir en el centre «històric».

Era un barri d’on provenien tots els habitants d’Alcoi que ara molts havien abandonat per a viure en barris més saludables, més ventilats i més «moderns». Per tant, el centre històric pertanyia a tots com un barri genuí on encara hi havia activitat econòmica i comerços especials. Era un centre actiu que encara ens representava formant part de la nostra identitat ciutadana. Mentrestant, els barris perifèrics anaven consolidant-se a força de viure-hi. Les activitats urbanes anaven traslladant-se de forma natural acompanyant els habitants.

Fa molts anys que la xifra d’habitants de la ciutat i de la comarca no varia significativament, si de cas decreix. Som els mateixos però ara vivim més dispersats per aquells barris perifèrics i, per tant, també els establiments de l’activitat econòmica i comercial s’han dispersat. Ara el barris perifèrics d’abans també tenen el seu cor ple d’energia ciutadana i ja gaudeixen de condicions «històriques». Potser que en poc temps l’eix de l’Alameda amb la plaça d’Al-Azraq i l’illa de Rodes Barcella | 18

WP © 2017

Paco Picó

Espai peatonalitzat del Campus d’Alcoi.

es convertisca en el nou centre de la ciutat amb connexió directa amb l’avinguda de la Hispanitat i amb Santa Rosa, si les coses van fent-se amb una mica de seny.

No hi ha suficients habitants per a donar suport estable a una estructura d’establiments econòmics i comercials al «centre històric» sense inversions costoses que resulten insostenibles per a fer-lo atractiu.

El centre històric viu sota la visió del resultat que han viscut la placeta del Carbó i el carrer Major carrerons avall de la memòria. No pot ser que el lloguer d’un balcó per a veure les festes siga més alt que la renda del mateix habitatge durant tot l’any.

«Per a una activitat comercial calen polítiques progressives de creació d’àrees lliures de cotxes» Però tampoc no és rendible una rehabilitació com cal amb el preu dels lloguers del mercat actual. Però el mateix passa al conjunt de la ciutat. Alcoi és una ciutat mitjana immersa i connectada amb una xarxa territorial molt àmplia de la qual no és independent i, a més a més, li afecta amb el seu destí. És absurd pensar i planejar una ciutat que creixerà en el futur. Tot al contrari, ja fa anys que caldria haver-se preparat per al decreixement. Cal fixar allò

que és el que fa encara atractiva aquesta ciutat i esbrinar la manera de potenciar aquests elements: la natura, el patrimoni industrial i cultural, la Universitat, la gent que encara és capaç de manufacturar coses, la gastronomia, el turisme, la festa…

Busquem el que tenim que ens diferencia i afegim-li valor. Ens espera un futur apassionant, ple d’innovació i d’oportunitat pel camí del decreixement. Cal fer certes operacions semblants a les tasques de la poda i la neteja d’un bosc i sobretot, davant del dubte sobre el valor patrimonial d’un exemplar, millor no destruir.

Per a una activitat comercial atractiva cal que hi haja espai per als vianants, espais accessibles per a tots i polítiques progressives de creació d’àrees lliures de cotxes. Hi ha exemples d’èxit arreu del món.

Però el comerç minoritari necessita habitants que hi visquen recolzant-lo, per això calen habitatges atractius, escoles envejables a prop, mitjants sanitaris competitius, etc. No és raonable regenerar el teixit dels antics edificis d’habitatges a partir de substitucions per a fer-ne de nous. Són necessàries les agregacions de varies unitats que permetran alliberar els patis interiors de les illes de cases i millorar les condicions de disseny i qualitat d’aquests nous habitatges. Si no, sols els farem nous, no més atractius. Però tot açò sols és possible si hi ha creixement de l’activitat econòmica i ara a Alcoi, una ciutat estancada, probablement seria a costa de desequilibris i de discriminació d’altres barris.

Hem d’acostumar-nos a viure amb les runes amb dignitat, com Roma ha viscut tant de temps, unes voltes millor que d’altres. O com Detroit, que intenta conviure amb tant de patrimoni de la indústria de l’automòbil abandonat.

El temps va passant. Si ens encantem en la nostàlgia dels temps passats o ens embrutem en operacions solament de maquillatge, l’esperit dels temps ens arrossegarà cap a la irrellevància i la inanició. Dirigim els esforços a ser capaços d’ordenar el decreixement des de la responsabilitat, és a dir, des de la capacitat de donar respostes amb habilitat. ❦ El Nostre Ciutat, 02-03-2016

Febrer 2017

Per amor a aprendre Lourdes Toledo

ST © 2016

tots els papers que SecretaÉs el tercer curs escolar ria demana a les famílies a com a mestra a Santa Fe. través dels mestres per acDesprés del primer em tualitzar les dades persorepetien que seria més fànals, per signar documents cil, perquè ja coneixia els que demana el districte, de trucs i les misèries, ja no recollir autoritzacions per era nova en un sistema a eixir un dia d’excursió, dissenyat per a embogir a també fareu les sis hores qualsevol. Aquests anys he de classe diàries! tractat d’entendre la meAmb retrets per oblits cànica, assimilar-la; maThe Academy for the Love of Learning té les instal∙lacions a Santa Fe. o malentesos per la sobreleir-la quan no podia més. càrrega del sistema, amb He tractat de no sofrir-la retrets per arribar cinc minuts tard a una massa, passar-hi desapercebuda. Fins a da i cada correu electrònic; en aquest país reunió. Amb exigències decorades de cert punt és possible, però hi ha uns mítot ha d’estar per escrit i necessites tenir somriures, amb peticions constants, denims a complir, als Estats Units cal esevidència, en diuen ells, de cada movimanen, demanen, demanen. Pel que em tar preparada per quan vénen els caps de ment que fas. Et converteixes en una mena pertoca, després de tot, encara vaig a esl’Administració a observar-te, a avalude robot estadístic, policia i secretària. cola cada matí amb la intenció de fer-ho ar-te, a criticar-te o a aconsellar-te.

Al llarg del curs les tasques es diverbé i arribar íntegra al final del dia.

Durant el curs caldrà recórrer els sifiquen, demanen crear informes amb Crec que resistesc per amor a l’avenpassadissos embogida, carregada amb dades i gràfiques sobre el progrés de tura i per amor a aprendre. The Academy papers, amb l’ordinador, lluitar amb la l’alumnat, recollir els sobres amb diners for the Love of Learning, és una fundació fotocopiadora-impressora molt sovint. per a les fotos anuals de l’escola, primer de Santa Fe per a promoure un ensenyaDesprés de no poder anar al bany quan les individuals, després les de grup. Per ment més obert, democràtic i humà, on la més urgeix, d’atendre reunions i cursos descomptat, cada divendres us preofigura del professorat és valorada, estimasoporífers, fer guàrdies a l’entrada de cupareu de recollir dòlar rere dòlar les da i mimada. Vaig conéixer la fundació l’escola en matins gèlids, i dinar en deu donacions de les famílies per a diverses fa un any i mig, just quan ja estava amb minuts amb la carmanyola amunt i avall, causes, a canvi de les quals l’alumne es l’aigua al coll per moltes coses que pascaldrà prendre aire i continuar. pot saltar dur uniforme un dia qualsevol. saven a l’escola. El nom ja em va agradar Després d’acostumar-se a llegir i coni en saber que proposaven trobades per a testar una mitjana de quinze correus elecmestres tan diferents de tot el que coneitrònics diaris, de crear unes vint contraxia fins llavors, m’hi vaig quedar intrigasenyes i noms d’usuari en dos anys per da. És una entitat dedicada a escoltar els a diferents utilitats, i de provar diferents professors, a recolzar-los, a valorar-los, en tipus d’exàmens en línia, a qualsevol mesla pràctica de l’ensenyament. M’hi he vintre que hi arribe li caldrà familiaritzar-se culat. El lloc és preciós, ple de llum i viamb sistemes informàtics sofisticats per bracions màgiques i realment ens mimen a passar llista, posar notes, per a avaluar com enlloc. En acabar l’escola, vaig una l’alumnat i deixar-ne evidència del treball vesprada al més al que anomenem Cerperquè el puguen avaluar. Després de pascles de Saviesa. És molt gratificant comsar llista per ordinador cada matí i contropartir experiències, desenganys, cabrejos, lar qui hi arriba tard i qui no hi és, i d’asnervis, de tot una mica. segurar-se sobre qui esmorza a la classe i Per amor a aprendre ho fem quasi tot qui no, caldrà no oblidar de repartir entre De sobte, quan ja pensàveu que no hi ha en la vida, perquè són les relacions les l’alumnat les targes d’identificació perquè més xorrades, vindrà la venda de xocoque més ens fan créixer i ens guien en els donen de menjar a la cafeteria, i si és latines per a recaptar fons per a l’escola. l’aprenentatge, no sempre amb suavitat. dijous, no oblidar de preparar el dossier Hi arribaran esdeveniments impensaEls fills són una altra gran escola, els setmanal amb notificacions de l’escola. bles, bingos per a recaptar diners, el Dia amics, la família i els encontres vitals Qualsevol dia de la setmana, cal telefode la Comunitat, rifes i donacions, la nit són l’escola més humanista. Per amor a nar a una mitjana de quatre o cinc famíde ciències, la nit de matemàtiques, reuprendre ho fem tot. També venir a aquest lies per a dir-los com van els seus fills a nir-se amb famílies de gran diversitat, i país d’ànimes perdudes, on es pot perdre escola i convé que anotar en el quadern de una sèrie de nits i festes que demanaran el nord de la vida i de la humanitat. ❦ comunicació amb les famílies cada trucaenergia i temps extra. I després d’ajuntar

«És una entitat dedicada a escoltar els professors, a recolzar-los, a valorar-los, en la pràctica de l’ensenyament»

Febrer 2017

Barcella | 19

Antonio Gibotta Josep Miquel Martínez

Una de les instantànies premiades de la sèrie Enfarinat a Ibi (l’Alcoià) el 28 de desembre del 2016.

Una desena d’instantànies de la Festa dels Enfarinats ha aconseguit el segon premi del prestigiós guardó World Press Photo fallat a Amsterdam. Les fotografies premiades dins de la modalitat de gent són obra de l’italià Antonio Gibotta (Avellino, Campània, 1988), de l’agència Controluce. Van ser preses el passat 28 de desembre al poble d’Ibi (l’Alcoià). Amb el títol general Enfarinat, la sèrie de fotografies descriu aquesta tradició que es repeteix des de fa més de dos-cents anys cada 28 de desembre (dia dels Sants Innocents), la qual cosa la converteix en una de les més antigues del País Valencià.

Gibotta ha fotografiat altres manifestacions com el Festival dels Colors Holi, a l’Índia, però la celebració d’Ibi l’ha impactat per la seua singularitat. L’autor Barcella | 20

reconeix la dificultat de fer fotografies dins del caos que es produeix en aquesta bogeria, entre l’aigua, la farina i els coets que exploten per totes les bandes.

El guanyador del World Press es va acostar a la fotografia des de ben menut gràcies al seu pare, també un fotògraf professional. I és son pare qui fa que agafe la primera eina, una Nikon F3. Quan el jove aprenent va fer les seues primeres instantànies se’n va adonar ràpidament que no li agradaria fer una altra cosa en la vida que disparar la càmera. Antonio pensa que va ser la fotografia qui el va triar a ell, no a l’inrevés. Convertir la seua passió en la seua professió ha fet que se senta molt satisfet. Prefereix la fotografia de reportatge a altres especialitats i s’inspira en dues llegendes com Steve McCurry i Pao-

lo Pellegrin, de la prestigiosa agència Magnum. Quan ha de retratar l’essència d’un poble i la seua cultura, tracta de crear una imatge neta, tant pel que fa a la composició com al color i l’enquadrament. Utilitza sovint el color, però quan es tracta d’un reportatge que haja de reflectir els estats més íntims de la ment, utilitza exclusivament el blanc i negre.

Al centre de l’objectiu de Gibotta, sempre hi ha gent i els temes socials ocupen un lloc preeminent en la seua obra. La fotografia antropològica forma part de del corpus principal de la seua obra, ple de retrats de gent anònima que s’ha trobat al llarg dels seus viatges escollits amb cura. Uns viatges planificats als racons on es fan els ritus més singulars que Gibotta sap captar amb tota la seua autenticitat. ❦ Febrer 2017

Vicent Belda

Francesc Gisbert

Història del negoci de la neu a la Mariola

Passejades pel temps a través de testimonis del passat

Paco Esteve i Beneito, Si ha nevat, Alzira: Bromera, 2016, 289 pàg.

Fani Bernabeu et alii, Cocentaina al teu pas, Edicions 96, 184 pàg.

Paco Esteve és un jove autor d’Agres que ja ens va sorprendre amb Agres i dolces, un gran recull de la riquesa de les paraules de les nostres comarques, ressenyat a Barcella 57. Ara arriba amb aquesta obra guardonada amb el Premi Enric Valor de novel·la que atorga la Diputació d’Alacant.

La novel·la se centra en la vida de Joan el Coces, un saludador o curandero que va viure a Agres durant el segon terç del segle xix: amb dos temps narratius que es barregen, coneixerem la seua vida de jove i de vell.

Té una especial relació de jove amb els Puig, una família adinerada d’Ontinyent que controla el comerç de la neu de les caves de Mariola. Coneixerem la duresa d’aquesta activitat econòmica: la recollida de la neu, com es compactava en les caves i la seua posterior comercialització a l’estiu quan era baixada a les nits a les ciutats pròximes on tenia gran demanda per tractar malalties o fer gelats. La fi d’aquest comerç vindrà per l’aparició de l’electricitat i la fabricació artificial de gel. El protagonista coneixerà de primera mà la Revolució del Petroli a Alcoi (1873) amb la mort de l’alcalde Agustí Albors, Pelletes. També parlarà de les incursions dels carlins a la comarca, amb la famosa batalla de Bocairent, del mateix any 73, i els 62 soldats morts i soterrats a l’ermita del Sant Crist.

El còlera del 1885 també apareixerà descrit. D’altra banda, trobem el Joan, ja vell, en els anys 40 del segle xx, en plena postguerra de la Guerra Civil, quan va transmetent la seua saviesa com a saludador al jove alcoià Jordi Llopis mentre aquest redacta unes cròniques periodístiques. Per als lectors és una magnífica oportunitat per aproximar-nos a la història més recent de les valls de Mariola. ❦

Cada poble té una història, uns personatges i unes efemèrides. I a la seua manera, cadascú se sent el melic del món. Estem acostumats a llegir la història –real o fictícia– en estudis i enciclopèdies, o esperem que ens en parlen en pel·lícules i documentals. La història sembla que ens l’han de contar. ¿Per què no ens atrevim a fer el pas d’anarla a buscar?

Oblidem que també està present en la vida quotidiana, en coses que veem a diari i no els parem atenció: edificis, monuments, fonts, carrers, costums, creences, tradicions… fins el racó més humil o aparentment insignificant és un testimoni de la història.

Cocentaina al teu pas és una invitació per alçar-nos del sofà, eixir de casa i descobrir on vivim. Ens ofereix una visió panoràmica dels orígens i creixement de la vila Comtal, des de les primeres petjades arqueològiques de jaciments com ara la Serreta, al naixement de la medina musulmana, aquella Qustantaniya medieval, que es convertí en vila emmurallada. La Cocentaina medieval conquerida per Jaume I, amb raval cristià, la dels Corella i els Roger de Llúria.

La Cocentaina que conegué els canvis de la modernitat industrial i participà, també, de les sacsades del segle xx.

Els autors del llibre demostren una voluntat divulgativa i investigadora admirable. Són Fani Bernabeu, llicenciada en Filologia Catalana i mestra del CEIP el Bracal de Muro; Rafa Enguix, mestre i llicenciat en Geografia i Història, professor de l’IES Serra Mariola de Muro; Enric Moltó, llicenciat en Història i professor de l’IES Pare Arques de Cocentaina; i Susi Orts, llicenciada en Història

Febrer 2017

i tècnica de la Biblioteca Municipal de Cocentaina. Si aspirem a estimar i respectar la nostra identitat, hem de començar per investigar d’on venim i divulgar què fórem, per entendre el que som i decidir lliurement què volem ser. Per aconseguir-ho, el llibre ens proposa diverses passejades pel temps, a través dels testimonis del passat. Una sèrie de rutes urbanes pel que resta de cada període amb les quals aprendrem la diferència entre mirar i observar. ¿Quantes vegades hem passat per davant d’un edifici, per un cantó, per un carrer… sense parar-nos a pensar des de quan està construït, a qui va pertànyer, quina utilitat tenia, qui hi vivia o per què té aquell nom? ¿I quantes petjades del passat han desaparegut, d’un dia per l’altre, davant la indiferència general? Cocentaina al teu pas ens descobreix secrets desconeguts per aparentment familiars. I ens convida a investigar i gaudir pel nostre compte, al nostre pas, tant als veïns, com als forasters.

Els autors han creat un treball amé i rigorós, ric en detalls i en fotografies.

Fet i fet, les fotografies són un atractiu fonamental, un tresor inesperat, sorprenen per la força del detall i la capacitat de l’evocació. Només em queda traslladar-los la meua felicitació. I un desig. Un poble que ignora la seua història i deixa que els testimonis que contemplaren els seus avantpassats s’afonen a poc a poc, siguen presa de l’especulació urbanística i s’obliden del tot, és un poble que està mort i que no ho sap. Tant de bo tots els pobles produïren, periòdicament, llibres com Cocentaina al teu pas. Trobareu informació detallada de les rutes en el blog de Rafa Enguix Cocentaina al teu pas.

Però, a més del llibre, vos propose dues maneres més d’aproximar-vos a Cocentaina. La literatura i la ràdio. Cocentaina té dos grans escriptors en actiu, de primera línia. Recomane l’obra d’Ivan Carbonell, un dels autors contemporanis amb més grapa. Cocentaina està present en les seues novel·les per a joves, El secret del Mas de la Pedra (Tabarca), Els papers àrabs (Bullent), El portal del lleó, en les novel·les d’adults, La promesa del gal·lés i La paciència del minotaure (Onada). Fins i tot en els estudis divulgatius Fastasmes al palau (Bullent) i Llegendes de Cocentaina i del Comtat (I.C. Juan Gil-Albert). Ara, atenció: hi ha una novel·la d’aparició immiment, que vaig conéixer en primícia al jurat dels Premis Vint-i-cinc d’Abril Barcella | 21

de Benissa i que vos atraparà des de la primera pàgina, La lluna per Tots Sants (Viena). Apunteu-la en un paperet per a quan aparega. Una obra fantàstica, trepidant, a mitjan camí de la novel·la gòtica, de misteri i d’aventures.

L’altre escriptor és Juanfran Ferrándiz. Es donà a conéixer ja fa anys, amb una obra primerenca, en valencià, Secretum Templi, ambientada a la Cocentaina medieval. Altres obres són Las horas oscuras i La llama de la sabiduría, ambdues en Grijalbo. Però, a més a més, l’esmente per un programa de ràdio impactant i del tot recomanable, per als amics del misteri: Una nit al castell (s’emet a ràdio Cocentaina, dijous a la nit, però el podeu escoltat en podcast a l’enllaç). Combina divulgació científica, rondalles, llegendes, història… un programa divulgatiu i cultural, de nivell, que podria figurar a la futura programació d’una Ràdio Valenciana.

Per últim, convide els lectors de La Veu a visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina. I si veniu, passeu a saludar-nos a la caseta de la Coordinadora pel Valencià-Escola Valenciana (al començament del passeig Comtal, rere la zona d’exposició de vehicles). ❦

Barcella Un panorama diferent al de la cançó d’Al Tall Francesc J. Hernàndez, El tio Canya ha mort, Fundació Nexe, 2016, 100 pàg.

Aquest llibre és una introducció a la mecànica sociolingüística del valencià. A més d’oferir un panorama de la precària situació de la llengua amb les últimes dades disponibles estudia com interactuen entre si les competències lingüístiques, els usos públics i privats i les variables sociològiques. Vol ser un esborrany de com funcionen alguns dels seus engranatges interns. ❦ Barcella | 22

Barcella

Barcella

Narrativa de dones al País Valencià

Novel·la capital de les lletres valencianes

Raquel Ricart et alii, Entre dones, València: Balandra, 2016.

Joanot Martorell, Josep Vicent Miralles, Paula Bonet, Tirant lo Blanch, València: Drassana, 2016, 128 pàg.

Entre dones és una obra única dins la nostra literatura. No s’havia publicat encara al nostre país un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu.

Aquest buit fa patent que les escriptores han tingut nombroses dificultats a l’hora de participar en projectes d’aquest tipus.

Els contes inclosos en aquest volum ofereixen una gran varietat de temes. Les seues autores són dones de diferents edats i d’estils que tenen trajectòries molt diverses i que no es coneixien entre elles abans de participar en el projecte. Aquesta heterogeneïtat fa que la publicació tinga una gran interés per la complementarietat de les n a r r a c io n s.

L’editora de Balandra, Àfrica Ramírez, ha congregat Raquel Ricart, Núria Cadenes, Isabel Canet Ferrer, Carme Manuel, Pepa Guardiola, Isabel García Canet, Lliris Picó, Mercè Climent, Anna Maria Moner i Maria Josep Escrivà. El llibre duu un epíleg de Maria Lacueva i Lorenz, especialista en literatura de gènere. Lacueva diu que «no hi ha totes les que són, però són totes les que hi ha» i remarca que «hi ha hagut una continuïtat prou estable pel que fa a la narrativa d’autora des de, si més no, l’impuls que van donar-hi les escriptores dites de postguerra (Maria Ibars, Beatriu Civera, Maria Beneyto i Carmelina Sánchez-Cutillas) fins ara». El epíleg acaba amb aquest desig: «Arribades a aquest punt, no podem més que compartir l’alegria que ens provoca haver recorregut, plegades, un primer tram del camí, i recomanem llegir i rellegir els contes amb els ulls ben oberts. Volem pensar que aquest projecte crearà precedent, i ja frisem per gaudir d’un segon volum d’Entre dones». ❦

El Tirant lo Blanch és una obra excepcional dins de la literatura medieval europea i el clàssic valencià més traduït en tot l’àmbit mundial. El text original va ser escrit pel cavaller valencià Joanot Martorell. Drassana presenta una versió adaptada per Josep Vicent Miralles, amb l’assessoria històrica de Vicent Baydal, i il·lustrada per Paula Bonet (Vila-real, 1980), llicenciada en Belles Arts per la Un ive r s it a t Politècnica de València i formada a Santiago de Xile, Nova York i Urbino. Els seus treballs, carregats de poesia i bolcats en les arts escèniques, la música i la literatura, es plasmen en la pintura a l’oli, el gravat i des de fa poc en la il·lustració.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, guionista, membre del Consell de Redacció de la revista Lletraferit i productor en Sol de Invierno Producciones. Ha treballat en premsa, ràdio, internet i televisió i té diversos premis de poesia i relat breu. Joanot Martorell (València, c. 1410-1465) va tindre una vida marcada per les seues activitats cavalleresques i l’escàs patrimoni heretat: unes poques alqueries en la vall de Xaló, que eren insuficients per a garantir-ne la subsistència. Enfrontat a altres cavallers, va viatjar a Anglaterra, Portugal i Nàpols i va estar al servei d’Alfons el Magnànim, però finalment va morir arruïnat a la capital del Regne de València. Bevent de la seua passió per la literatura de cavalleries i pouant de les seues pròpies experiències personals, va escriure el Tirant lo Blanch, que es va convertir en un èxit editorial després de la seua mort. ❦ Febrer 2017

Eugénio de Andrade Póvoa de Atalaia, 1923-Porto, 2005 Vénen de la infància

Vêm da infância

Vénen de la infància, aquelles dones.

Callades, discretes, sense pressa per existir. Esplèndides dones aquelles, pentinades amb la clenxa al mig, les orelles descobertes pel cabell d’ombra clara.

En el seu cor el món no era tan petit i el que feien no els pareixia cap humiliació.

Sabien envellir amb la calmosa llum dels infants i els animals de la casa.

Talment la rosa.

Vêm da infância, essas mulheres.

Caladas, discretas, sem pressa de existir. Esplêndidas mulheres essas, penteadas com a risca ao meio, as orelhas descobertas pelo cabelo de sombra clara.

No seu coração o mundo não era tão pequeno e o que faziam não lhes parecia humilhação.

Sabiam envelhecer com a vagarosa luz das crianças e dos animais da casa.

A par da rosa.

O sal da lingua Porto: Fundação Eugénio de Andrade, 1995 Traducció de V.B.

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any