__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 59 | OCTUBRE DE 2016 | ANY XX | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Els valencians del sud | 7 | Comunicacions

| 9 | Entrevista a Karlos Bernabé |11| Franco, sense honors (oficials) a Banyeres |12| Política, polítics i apolítics |13| L’envelliment actiu, una nova manera de fer-se gran |14| Les bombes: cançó i dansa en el món hispànic

|15| Aplec de la Mariola. Identitats migrants |16| El TDAH: el «famós» enemic |17| Camins d’arrels. Serrella tràveling |19| L’Enric i l’ara |21| Colòmbia: el repte de la pau |22| Publicacions |23| Poetes: Marià Villangómez


Comarca L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola ha dinamitzat els darrers mesos el debat sobre la pertinença de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra i Beneixama a la comarca de l’Alcoià. Aquesta qüestió havia estat tancada en fals als anys 80 del segle passat quan el Govern de la Generalitat va inventar unes Demarcacions Territorials Homologades (DHT), un eufemisme perquè no apareguera oficialment la paraula «comarca» en aquells anys de batalles identitàries. La Llei de Comarcalització mai no es va fer i així hem passat unes quantes dècades amb una situació d’interinitat on s’ha aplicat de fet aquella distribució provisional. El criteri pel qual l’Administració va passar aquests pobles a l’Alt Vinalopó mai no ha estat explicat. Fragmentar un espai geogràfic natural, amb identitat pròpia, amb pobles que han tingut des de sempre

tat. Tot i això, que aquests quatre munirelacions de tot tipus, ja que comparteicipis siguen de l’Alcoià no voldrà dir que xen història, costums, tradicions, econo continuen tenint amb normalitat relanomia, llengua, etc., no s’entén per cap cions comercials, o de cantó. Curiosament, les qualsevol altre tipus, DHT van separar unes amb els pobles de l’Alt comarques amb criteris Vinalopó. Fins ara, les lingüístics (els Serrans, DHT tampoc no han la Plana d’Utiel, el Baix coincidit necessàriaSegura, etc.), però ací es ment amb les partides va fer una excepció assijudicials, ni amb les milant els pobles de paràrees sanitàries i tot ha la valenciana en qüestió funcionat amb normaa una comarca castellalitat. Ha arribat l’honoparlant. Però no es ra de fer bé les coses, tracta només de llengua, d’incloure els quatre identitat o cultura, sinó Proposta de Joan Soler (1964). pobles en el mapa coque des dels aspectes marcal de l’Alcoià, de més pragmàtics, als popensar amb lògica i també amb criteris bles els convé mantindre’s a l’Alcoià per d’estalvi i d’optimització de serveis per a economia i per opcions de progrés i de fer sostenibles les prestacions municipals futur, sense quedar fora del conjunt de mancomunades. Nosaltres hi creiem en les Comarques Centrals Valencianes ni aquest projecte. BARCELLA. ❦ de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Com-

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 59 - octubre 2016 - any XX Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Dipòsit Legal: A. 562-1997. Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.cat revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Octubre 2016


ST © 2016

Barcella © 2016

La comissió informadora de l’IEVM reunida amb Antoni Such.

El Col∙lectiu Saginosa presentant al∙legacions.

L’IEVM s’entrevista amb el director general d’Administració Local i li lliura un dossier sobre la comarcalització dels pobles de Mariola

L’Ajuntament d’Ibi compra el Molí de Paper per 48.000 €

El divendres 23 de setembre, l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) va lliurar a Antoni Such, director general d’Administració Local de la Generalitat Valenciana, un dossier titulat Les valls de Mariola són de l’Alcoià. Es tracta d’una entrevista emmarcada en la campanya informativa de l’IEVM per a demanar que Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada apareguen incloses en la seua comarca natural, l’Alcoià, en la futura Llei de Comarcalització que serà tramitada pròximament per les Corts Valencianes. El document, que es pot consultar al web de l’Institut, explica el context històric, la mobilització ciutadana del 1983 amb el lema No trenquem la comarca. Per la unitat de l’Alcoià, així com l’actual campanya Les valls de Mariola són de l’Alcoià. El dossier inclou una llista

Octubre 2016

amb els suports que ha rebut el Manifest de part de la comunitat universitària, de professionals, especialistes en territori, institucions, associacions i ciutadans dels pobles afectats. També forma part de l’informe un recull de premsa sobre l’experiència de funcionament de la Mancomunitat d’aquests municipis en els anys 80. L’IEVM es troba satisfet per l’entrevista fructífera amb el director general que es va comprometre a transmetre la proposta a la comissió d’experts que haurà d’elaborar la distribució territorial de la nova llei. L’Institut seguirà amb aquesta ronda de contactes amb altres membres destacats de l’Administració valenciana per a informar-los dels lligams històrics, lingüístics, familiars, festius, industrials, comercials i de relació quotidiana amb la resta de pobles de l’Alcoià. ❦

Després de diversos anys de negociacions, l’Ajuntament d’Ibi ha comprat el Molí de Paper, una joia del patrimoni hidràulic i arqueològic del municipi. Es tracta d’un edifici molt deteriorat, que requerirà una important inversió per a mantenir-lo i posar-lo en valor. El Col·lectiu Saginosa ha fet un paper molt destacat en tot aquest procés. A més de les seues accions reivindicatives per a exigir la compra del molí, ha contribuït a difondre els valors patrimonials, històrics i culturals de l’edifici i del seu entorn. El Col·lectiu ha fet al llarg dels anys nombrosos treballs de desenrunament i neteja dels jardins. El Molí de Paper és un immoble protegit en el catàleg de Béns de Rellevància Local i ara s’està a l’espera que obtinga la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) juntament amb el Barranc dels Molins. ❦

Barcella | 3


ST © 2016

ST © 2016

Escola Valenciana © 2016

Jornada a la Biblioteca Municipal de Muro.

Desplegament de la senyera al cim del Benicadell.

Votació en un centre escolar.

Gran participació al VIII Encontre d’Ensenyants

El 2 d’octubre es va fer el XXII Aplec del Benicadell

Col·legis de la comarca que canvien a jornada contínua

S’ha celebrat la VIII edició de l’Encontre d’Esenyants de l’Alcoià-Comtat, les jornades formatives per a docents que organitza Escola Valenciana. Cent vint inscrits, entre mestres, professors i bibliotecaris, van assistir a la convocatòria que enguany estava dedicada al foment de la lectura. L’Encontre ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Muro, d’Escola Valenciana, de la Fundació Full i de les editorials Andana i Bromera. Des de la Coordinadora pel Valencià s’ha destacat l’elevada participació de docents, fet que prova que cal reforçar l’oferta formativa per al professorat, molt deteriorada des del tancament del Centre de Formació del Professorat d’Alcoi per l’anterior conselleria, com també l’interés per la formació entre els docents i l’elevada qualitat dels tallers i ponències. ❦

Enguany s’ha celebrat el XXII Aplec del Benicadell per a celebrar el dia nacional del País Valencià. Com s’havia fet en les edicions anteriors, es va partir a peu de la Casa del Guarda de Beniatjar amb la senyera gegant al muscle dels portadors. Després es fa fer una parada a la Cava perquè els assistents esmorzaren. Seguidament es va coronar el cim on es va desplegar la senyera. En abaixar, a la Casa del Guarda, es van fer diversos parlaments, entre d’altres, els de Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València, Clara Ferrando, secretària autonòmica d’Hisenda de la Generalitat Valenciana i Josep Bort, diputat de Medi Ambient. Per acabar la jornada va haver un dinar de germanor a Benicolet. L’Aplec va estar organitzat per Compromís per la Vall d’Albaida. ❦

Entre els centres que van decidir iniciar la gestió per a incorporar-se al canvi horari, els col·legis de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla han votat de manera majoritària a favor de la la jornada contínua. Els cinc centres educatius d’Ibi van donar la seua aprovació. El col·legi Santa Ana d’Alcoi va aprovar la mesura amb un 86% dels vots afirmatius, mentre que el CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola ho feia amb un 77,6%. A Muro, el Bracal també votava a favor amb el 80,77% dels vots, mentre que a Cocentaina el Real Blanc ho feia amb el 77,8% i el Sant Joan Bosco amb el 72,64%. També el col·legi de Tibi donava el seu consentiment amb el 76%. Malgrat el nou horari aprovat, els menjadors escolars seguiran funcionant i les activitats extraescolars seran gratuïtes fins les 17:00 h. ❦

Barcella | 4

Octubre 2016


Barcella

Timonet als brigadistes i voluntaris forestals valencians que han fet la feina impagable de lluitar contra el foc durant tot l’estiu.

ST © 2016

Argelaga al Partit Popular per començar una campanya en contra del valencià en alguns ajuntaments de pobles valencians castellanoparlants.

Ple municipal de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, 28 de juliol de 2016.

El ple de Banyeres de Mariola revoca el títol de fill adoptiu a Francisco Franco en una moció presentada pel Govern municipal Al ple municipal de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, celebrat el passat 28 de juliol, es va aprovar la revocació de la distinció de «fill adoptiu» a Francisco Franco Bahamonde. La iniciativa va partir del Govern municipal (CompromísPSOE) a través d’una moció conjunta. El portaveu de Compromís, Jose Martínez, va situar el nomenament que va fer la corporació municipal de 1940 en el context de la Guerra Civil i la repressió de postguerra. Martínez va explicar que no es tractava «d’elaborar una lliçó històrica, ja que per a això ja estan els llibres i els professionals, sinó de complir la llei». Després de llegir els articles de la Llei de Memòria Històrica que obliguen a la retirada d’objectes, reconeixements i mencions commemoratives referents a l’alçament militar franquista, el portaveu

va manifestar la voluntat de l’Equip de Govern d’aplicar la legalitat vigent. El regidor va aclarir també que està fent-se un inventari de vestigis de la Guerra Civil i el franquisme, sol·licitat a través d’un requeriment de la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques perquè es complisca la Llei, que va ser aprovada el 2007 i que hui dia encara no s’havia fet efectiva. De la corporació municipal formada per tretze persones, dotze regidors i regidores van votar a favor de la revocació, cinc de Compromís, dos del PSOE i cinc del Partit Popular, mentre que l’única regidora de Ciudadanos es va abstindre. A partir d’aquest resultat es posa fi a un reconeixement que ha estat en vigor setanta-sis anys, des de 1940 fins el 2016. ❦

Timonet a Rita Barberà per voler ocupar un escó al Grup Mixt al costat d’altres senadors de Convergència, Bildu i Compromís. Després d’aquest atac de tolerància haurà de treballar amb persones que poc abans havia qualificat com «oportunistas extremistas, populistas dictatoriales y radicales».

Argelaga al Govern central per la desconnexió ferroviària que manté al sud del País Valencià amb infraestructures de rodalies obsoletes, vies sense manteniment, estacions sense serveis i deteriorades i trajectes com el de Xàtiva-Alcoi que es deixen sense inversió des de fa dècades (a propòsit) fins que el grau de desperfectes arribe a ser tan gran que tinguen l’excusa perfecta per a tancar-la.

Timonet al al Centre Ovidi Montllor per organitzar l’exposició col· lectiva «Cartells del Tractat d’Almisrà», que es podrà visitar des del 4 d’octubre fins al 26 de novembre.

Argelaga a Francisco Camps perquè el Tribunal Suprem ha confirmat que va tancar TV3 il·legalment en entendre que el Consell no era competent per sancionar la repetició de les emissions i tampoc no podia imposar la multa de 100.000 euros a la Fundació Ramón Muntaner. Octubre 2016

Barcella | 5


ST © 2016 Anna Pascual © 2016

Gerardo Díaz Ferrán.

[El País, 11-9-2016] Lliurament del premi a Clara Berenguer en la Setmana del Llibre en Català.

Clara Berenguer rep el XV Premi Aurora Díaz-Plaja de crítica i estudi de la literatura infantil i juvenil catalana Clara Berenguer, professora i investigadora de la literatura infantil i juvenil de Banyeres de Mariola, ha rebut el XV Premi Aurora Díaz-Plaja pel conjunt de ressenyes publicades a la revista Lletres Valencianes durant l’any 2015, amb especial menció a la dedicada a la poesia infantil de Marc Granell de La vida que creix. El Premi es va lliurar l’11 de setembre a Barcelona dins dels actes de La Setmana del Llibre en Català. El jurat va destacar de les seues ressenyes, i alhora de tota la seua obra dedicada a la literatura infantil i juvenil, el rigor, la passió, el to divulgatiu, l’amenitat i les ganes que fa venir de llegir els llibres que comenta. El Premi Aurora DíazPlaja, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des de l’any 2001, és l’únic guardó existent que re-

Barcella | 6

coneix i posa en valor la crítica, l’estudi i la investigació sobre literatura infantil i juvenil en llengua catalana. La tesi doctoral de Clara Berenguer tracta la il·lustració infantil al País Valencià i, més concretament, sobre les il·lustracions infantils de Miguel Calatayud. Paral·lelament a aquesta investigació, Clara Berenguer participa en tot allò relacionat amb l’edició dels llibres infantils i els autors contemporanis d’aquestes il·lustracions. Escriu habitualment ressenyes sobre literatura infantil i il·lustració en les revistes Lletres Valencianes i Saó. També fa el blog Llibreria Il·lustrada. Pel que fa a l’escriptura creativa, Clara Berenguer ha publicat Quan xiula l’avi (Onada Edicions) que va ser guardonada amb el II Premi Internacional Àlbum Il· lustrat Ciutat de Benicarló. ❦

La salut moral del capitalisme espanyol

Antón Costas […] ¿Com està la salut moral del capitalisme espanyol? […] Bastaria recordar que l’anterior president de la major patronal espanyola ha estat en la presó i va ser condemnat per problemes d’ètica empresarial. Però el pitjor exemple de degradació moral empresarial possiblement ha sigut el dels financers que van distribuir productes contaminats, van cobrar sous immerescuts i es van atorgar pensions i compensacions que ofenen el sentit moral menys exigent. […] la desocupació, la desigualtat, la pobresa i la falta d’oportunitats no parla bé de la salut moral del capitalisme espanyol. […] les forces polítiques, especialment les sorgides d’aquest malestar social, s’han fet ressò i s’han beneficiat d’aquesta situació. És significativa l’aparició a Catalunya de la coordinadora de moviments anticapitalistes (CUP), que ha aconseguit 10 diputats en el Parlament local. […] el capitalisme espanyol tampoc ix ben parat quan se li pren el pols als mercats. Espanya és el país europeu on existeixen més càrtels i activitats en règim de monopoli. I on hi ha majors diferències salarials entre alts directius i treballadors. […] Sense la millora de la salut moral del capitalisme serà difícil trobar l’eixida justa a la crisi i un model de creixement dinàmic i inclusiu. ❦ Octubre 2016


Els valencians del sud Vicent Belda

ST © 2016

El Baix Segura és la comarca que es troba més al sud del País Valencià. Geogràficament és tota una plana que forma el riu Segura en el seu tram final, des que entra a Oriola des de l’horta de Múrcia fins que desemboca en la mar a la Gola de Guardamar. Tanmateix, hi ha zones muntanyenques de poca alçada però que li donen personalitat a la comarca; Oriola està envoltada per la seua serra pel nord amb la creu de la Muela (634 m) al sud la serra d’Urchillo i a l’est, la serra de Callosa (578 m) totes elles ben visibles des de tota la comarca que està quasi a nivell del mar. La comarca està tancada al nord per l’Agudo i la prolongació de la serra de Crevillent. La part central és l’horta regada pel riu Segura, molt fèrtil des de temps antics que era productora de cereals, el refranyer diu que «ploga o no ploga, blat a Oriola». Actualment s’hi cultiven sobretot cítrics i hortalisses, regades amb la polèmica aigua del transvasament del Tajo al Segura. L’àrea litoral comprén des de la desembocadura del riu Segura fins al Mar Menor; segurament, és la zona més rica paisatgísticament i ecològica ja que ací es troben els muntanyars de Guardamar, extensos i densament poblats de pinar de repoblació de fa un segle; les llacunes salineres de la Mata i Torrevella (parc natural valencià des del 1989) i al sud la serra d’Escalona, amb un parell de camps de golf inclosos, densament poblada de pinars i amb una interessant fauna i que serà el pròxim parc natural que cree el Consell. Pel que fa al poblament, hi ha 27 municipis i hi destaquen Torrevella amb vora 100.000 habitants i Oriola amb uns 75.000. De fet, si aquesta comarca és famosa és pel seu poblament desordenat i pel boom de la construcció Octubre 2016

Torre de la Foradada, Pilar de la Foradada (Baix Segura).

fins al començament de l’actual crisi. Hi ha algunes barbaritats que criden l’atenció com que l’Ajuntament de Torrevella va decidir que tot el seu terme municipal fóra urbanitzable. També hi ha dues macrourbanitzacions a Rojals (Ciudad Quesada) i a Sant Fulgenci (La Marina)

«En l’actualitat el valencià sols es parla, a la comarca, al nucli urbà de Guardamar del Segura i a la pedania oriolana de Barba-roja» més grans que els municipis dels quals formen part i íntegrament poblades de residents estrangers. Oriola destaca per tenir un nucli urbanitzat en el seu tram costaner, unes 57 urbanitzacions juntes i 25.000 residents, famós per estar poblat quasi íntegrament per anglesos, que és com un apèndix al sud de Torre-

vella, on els rètols estan quasi tots en anglés i és on, paradoxalment, més toponímia d’origen valencià es conserva de la comarca: Punta Prima, la Sénia (oficialment «la Zenia») i Cap Roig. La corrupció, evidentment, també ha sullat la comarca amb nombrosos casos a molts ajuntaments. Hi destaca el cas Brugal lligat a la recollida del fem a Oriola. Així les coses, no ens pot estranyar que hi haja publicacions en molts idiomes, algunes d’elles periòdiques, sobretot en anglés i en rus, perquè a la zona costanera trobem molts ciutadans de l’Europa de l’Est. També és el lloc del País Valencià on hi ha més ràdios pirates, només hi ha un parell d’emissores amb llicència i moltes emissores que emeten en anglés i també en rus. Pel que fa a la televisió, els ciutadans anglesos i russos, tenen una variada oferta televisiva dels seus països que els arriba també de manera al·legal per empreses que ofereixen aquests serveis, sota l’aparença de proveir serveis d’internet o telefonia. Històricament, la comarca va ser conquerida als musulmans per Alfons X el Savi que la va incorporar a la Corona de Castella al segle xiii, però als pocs anys, Jaume II la va incorporar al Regne de València per la sentència de Torrelles el 1304. Evidentment, la repoblació va determinar la llengua. Ho va deixar per escrit Ramon Muntaner en la seua crònica on diu que a Oriola es parlava «el bell catalanesc del món». Oriola, políticament parlant, va ser la capital del sud del Regne, amb Governació pròpia que anava al sud de la línia Biar-Busot. L’ús del valencià estava fortament arrelat en les classes més altes i també en el poble. A partir del segle xvi, successives onaBarcella | 7


des migratòries des de Múrcia i Castella van anar canviant la llengua, perquè a la comarca li va afectar molt l’expulsió dels moriscos del 1609 i també va ser assotada per moltes pestes. I així va ser fins el segle xviii, després dels decrets de Nova Planta el 1707 es va accelerar l’extinció de la llengua. També hi van contribuir las pías fundaciones del cardenal Belluga durant el mateix segle. Aquestes consistien a treballar noves zones de marjal, ampliant el regadiu del Segura i atorgant les terres a nous colons murcians o castellans que van arribar a crear nous nuclis de població, com ara Sant Felip Neri, Sant Fulgenci o Dolors. D’aquesta manera, en l’actualitat el valencià sols es parla, a la comarca, al nucli urbà de Guardamar del Segura i a la pedania oriolana de Barba-roja, i sols entre els més majors. En la resta del territori de la comarca la llengua és quasi una desconeguda, sobretot per tota la gent nouvinguda en els darrers anys. Curiosament, els habitants autòctons conserven un dialecte del castellà que alguns anomenen panotxo igual que el dialecte de les hortes de Múrcia i de Cartagena, però que al Baix Segura conserva unes peculiaritats pròpies, restes de l’antiga parla valenciana. Fan un sesseig amb una c-z pronunciades com a esses sordes valencianes. També conserven nombroses restes lèxiques del valencià: bajocas, pésoles, engrunsaera, bacora, safa, etc. A l’escola és on hi ha hagut, però, més polèmica. Després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia valencià, el 1982, l’any següent s’aprova la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Aquesta llei ha sigut molt bona per articular la recuperació de la nostra llengua, sobretot en l’àmbit de l’ensenyament, alhora va fer una separació entre comarques valencianoparlants i comarques castellanoparlants que, paradoxalment, ha perpetuat al llarg del temps que els alumnes de les comarques de predomini lingüístic castellà, on està inclòs el Baix Segura, puguen demanar de manera voluntària no ser avaluats de la matèria de valencià i això, en la pràctica ha suposat que durant anys no hagen cursat l’assignatura milers d’alumnes. És la famosa «exempció». Així ho han analitzat autors com ara el professor Sergi Durbà al seu llibre Camins al sud (2012). D’altres com la pedagoga, inspectora d’educació i actual directora territorial Barcella | 8

d’educació a Alacant, Tudi Torró, analitza les dades de l’exempció i veu com ha anat baixant des del 66% als anys 90 fins el 24% del 2005 i observa que actualment és quasi anecdòtica en Infantil i va pujant fins a ser màxima en Batxillerat sobretot per la càrrega que suposa una assignatura més en les proves d’accés a la Universitat. Amplis sectors conservadors de la comarca sempre han considerat el valencià com a una imposició i se senten còmodes amb l’exempció. En la pràctica sempre ha suposat un problema als centres educatius: grups d’alumnes perdent el temps a classe, problemes de disciplina greus, etc. El professorat de valencià sempre s’ha de mentalitzar que tindrà unes hores «de guàrdia» extra i problemes a l’aula assegurats al llarg del curs. Normalment els alumnes exempts són els repetidors o els més problemà-

«El 2015 es va constituir l’Assemblea de Professors de Valencià del Baix Segura, a partir d’un grup de professors de Torrevella» tics. Cada centre ha gestionat el problema com ha cregut, des de centres que orienten els alumnes perquè s’hi facen exempts quan es matriculen (s’ha de sol· licitar en cada curs) fins a centres que intenten minimitzar el problema i intenten donar el màxim d’informació. També cal tenir en compte que la plantilla de professors del Baix Segura és la més inestable de tot el País Valencià, amb alts índex de comissions de servei i trasllats cap a altres centres i molts interins que canvien any rere any, la qual cosa impossibilita fer projectes en els centres a llarg termini. Aquests problemes s’han eternitzat durant els darrers trenta anys. Al novembre del 2015 es va constituir l’Assemblea de Professors de Valencià del Baix Segura, a partir d’un grup de professors de Torrevella, farts de veure que els anys passen, els governs de la

Generalitat també i ningú no fa res per solucionar el problema. Al caliu del darrer canvi de govern i de la receptivitat que s’havia trobat a la Conselleria, es va plantejar de nou el problema i quines podrien ser les solucions. El resultat d’aquestes reflexions es poden trobar al següent blog: www.elsudtrencaelsilenci. trumblr.com i han estat presentades als mitjans de comunicació. Hi ha hagut declaracions favorables per part del conseller Vicent Marzà, però també s’han trobat amb l’oposició de la Plataforma d’Ampas de Torrevella i de la Asociación en Defensa del Castellano que diuen que s’elimina un dret per tenir una imposició i una obligació en una ciutat on es parlen més de 60 llengües. Just el mateix argumentari que utilitza el PP comarcal de la mà, per exemple, del diputat a Madrid i ex-regidor de Torrevella, Joaquín Albaladejo o de la diputada a les Corts, Beatriz Gascó, que amb els arguments anteriors i amb el suport de C’s, proposava tornar al model de plurilingüisme del 2012, que suposa, en la pràctica, eliminar l’exempció i implantar un model trilingüe del 30% per a cada idioma, castellà, valencià i anglés. Aquest model mai no ha agradat al col·lectiu de docents perquè es diu en quina llengua s’havien d’impartir determinades matèries. Al juliol, però, el debat d’una moció presentada pel PP oriolà a favor de l’exempció, revolucionava les xarxes socials amb la intervenció del regidor de la plataforma Cambiemos Orihuela, Karlos Bernabé on, utilitzant el castellà i el valencià, defensava l’ensenyament de la llengua com a part del patrimoni de la comarca, encara que actualment no hi tinga ús. La Plataforma de Docents, considera encara tèbia la posició de la Conselleria i veurem com evoluciona l’assumpte en els pròxims mesos. No debades hi ha molta població autòctona i molts nouvinguts que se senten valencians, encara que no parlen la llengua, que creuen que estan una mica abandonats pel govern autonòmic; molta gent va mostrar-ne el malestar amb el tancament de TV3 i posteriorment amb la RTVV perquè ara predominen els mitjans murcians a la comarca. La zona ix als mitjans justament per les barbaritats urbanístiques, la corrupció, la delinqüència o l’aigua per al reg i es veu una realitat moltes vegades manipulada. Tanmateix, tot i que al sud, formen part de la nostra realitat valenciana. ❦ Octubre 2016


Karlos Bernabé Vicent Berenguer Karlos Bernabé és d’Oriola, té 28 anys, psicòleg de formació i educador de menors de professió, és regidor en l’oposició al seu poble per la coalició Cambiemos Orihuela (Los VerdesEUPV) que el 30 de juny passat va ser actualitat per trencar alguns tòpics sobre els valencians arran la seua intervenció en el ple municipal per la seua actitud contra les dretes i l’exempció del valencià a l’escola. ST © 2016

—¿Com vas començar a parlar valencià? —He tingut tres camins cap al valencià, el primer és purament educatiu i familiar, a casa no van permetre mai que agafés la famosa exempció i vaig estudiar l’assignatura des de Primària a Batxiller. D’altra, vaig estudiar un any al País Basc on vaig conviure amb molta gent catalanoparlant de diferents llocs. Companys i companyes que, tot i que reien afectuosament amb el meu accent i les mancances, van obrir-me la porta cap a una llengua i un univers que només coneixia superficialment. Tenia ja vint anys i l’Ovidi Monllor encara el desconeixia fins que me’n van parlar uns companys de Girona, de segur que no en sóc una excepció al País Valencià. El fet que el Baix Segura visca com una realitat aliena una bona part de la riquesa cultural que tenim tan a prop es símptoma d’una fractura cultural. També hi ha un rerefons ideològic, per als qui venim de la tradició política de l’esquerra, la defensa i la solidaritat amb les nacions i llengües sense Estat ha sigut una mena d’aixopluc identitari, ja que ens sentíem ben lluny de la identitat de l’Espanya dominant i oficial. En general, en la nostra tradició la sensibilitat cap al plurilingüisme i la defensa de la identitat ha sigut gairebé natural. Ara que hem perdut la por a ocupar i canviar el significat de Espanya, hem d’incloure aquesta pluralitat perquè forOctubre 2016

Karlos Bernabé, Oriola.

me part del seny dels esquerrans i de la majoria de la població. —Caldria algun suport complementari en l’ensenyament del valencià al Baix Segura, des de Primària a Batxiller? —El Baix Segura és, amb comptades excepcions, netament castellanoparlant. Afegim-hi el discurs dominant del PP de rebuig al valencià entés com a llengua

«Cal tornar a la normalitat, l’exempció ha estat una aberració» viva; afegim-hi el sentit comú neoliberal pel qual molta gent entén la llibertat educativa com una opció individual de mercat i no un dret social, tenim el còctel perfecte perquè una transformació de la política educativa que no estiga ben gestionada done al PP l’oportunitat de mantenir el Baix Segura com el seu bastió. Per això, caldria que a les comarques castellanoparlants, la normalització lingüística estiga acompanyada d’incentius, com ara lligar part del currículum

d’ensenyament del valencià a l’obtenció de títols o al reconeixement de competència lingüística; l’augment d’activitats o projectes educatius que es facen en valencià; col·laborar amb altres institucions i associacions que fomenten l’idioma; estimular iniciatives que connecten l’oci amb la aprenentatge del valencià, igual que els barnetegis amb el basc, etc. Molta gent de la comarca ha estat molt allunyada del valencià, hem d’atraure-la sempre que puguem i no empentar-la més del que calga. Per això, cal tornar a la normalitat, l’exempció ha estat una aberració, no sols pel que fa a l’atac al valencià, sinó perquè li va donar un missatge pervers al Baix Segura: «atés que sou castellanoparlants, oblideu-vos del valencià, no cal que l’estudieu». Això és una barbaritat, la comarca és castellanoparlant però això no trau que tenim el dret i l’obligació de conéixer i protegir ambdues llengües com a part del nostre territori i del projecte que ens uneix, i a més tenim el dret d’eixir del sistema educatiu amb un nivell i uns coneixements apropiats.  —Un dels grans reptes és que tot això siga positivament entés per les joves generacions i evitar marginar-los l’accés a tot el territori valencià. —Sí, pense que es un discurs més assumible per la gent jove. En qualsevol cas crec que en el debat hi ha un rerefons que s’escapa de l’àmbit del Baix Segura i fins i tot del País Valencià. El problema és que s’ha fet hegemònic el discurs de la vernacularització de les llengües perifèriques. Aquella idea que el català, el basc o el gallec estan molt bé, però com a llengües de folklore o de casa, no com a part d’un sistema econòmic i educatiu propis d’aquest món neoliberal basat en la competitivitat i la dèria de l’eficiència econòmica. Així, si el discurs de defensa del valencià arriba més als joves haurà de Barcella | 9


veure amb les coses que vaig comentar al ple, però també amb un marc general de legitimació progressiva de l’Espanya plurinacional i d’impugnació del neoliberalisme. Pense en Obrint Pas o Aspencat, el seu èxit entre molta gent del Baix Segura no és sols per ser en valencià sinó perquè parlen de construir un altre món. Aquesta idea és central per a mi: el valencià no sobreviurà sota el projecte neoliberal. És una batalla que connecta amb la defensa d’un món on les llengües són una riquesa, un dret i una responsabilitat. Per això, estudiar valencià ha eixamplat el meu horitzó i les possibilitats culturals, llegir amb fluïdesa els escriptors o entendre les cançons de Pau Alabajos és en aquest temps de crisi i corrupció un autèntic plaer. Però a més, crec que el valencià m’ha donat eines per comprendre millor el funcionament del castellà i les llengües romàniques. —Després de la teua intervenció en el ple de juny contra la proposta del PP a favor de l’exempció del valencià al Baix Segura, ¿has notat actituds al teu favor entre el veïnat? —I tant! De fet crec que hi ha una Oriola –i un Baix Segura en general– solidari, plural i obert a un projecte autonòmic bilingüe i transformador. Ara bé, aquest relat encara és al subsòl i lluita per eixir a la llum enmig del soroll que promouen els sectors que rebutgen el canvi i la defensa de la que també és la nostra llengua. Ara bé, l’anàlisi política general d’aquest debat a la comarca és difícil. Comentaré un parell d’impressions que no són sinó hipòtesis ben temptadores. Primera, hi he notat una certa transversalitat, crec que la majoria de gent alineada a l’esquerra més rebel es solidaritza amb aquest discurs, però la clau és què passa amb la resta de veïns que, malauradament, són la immensa majoria. Doncs sent que hi ha, almenys, dos efectes, l’un és una certa transversalitat. Alguna gent tradicionalment lligada als sectors progressistes ha mostrat clares discrepàncies perquè van comprar el discurs del PP de la imposició, mentre que hi ha gent que en altres debats és més prop de posicions menys conservadores, ha mostrat una certa complicitat amb nosaltres. L’altra sensació és generacional, la gent jove sembla més positiva cap aquesta reivindicació, en especial els que hem crescut amb Canal Nou i els dibuixos sempre en valencià, Barcella | 10

una generació que hem estudiat valencià al col·legi la qual, no ho crec casual, ha trencat amb molts dels consensos heretats. Potser això faça que aquest discurs tinga més recolzament. Però, insistesc, són sensacions i encara hem d’analitzar en profunditat com opera aquest discurs en general a Oriola. —Un detall, ¿et van entendre quan vas parlar en valencià en el ple? —Entre el públic hi hauria de tot, supose. Si parlem dels regidors dels altres partits, la veritat és que no ho sé, crec que alguns coneixeran el valencià, d’altres el parlaran «en la intimitat» i potser alguns parlen el dialecte barberià (de Rita). Però moltes vegades el PP no ens entén ni quan parlem en castellà si parlem de pressupostos participatius, sobirania o mesures contra l’austeritat, no ho entenen o no volen. En política, usar les mateixes paraules no garanteix parlar el mateix idioma.

«A Oriola sovint diem que imposició no és estudiar valencià, imposició és estudiar en barracons» —En el Grup Municipal Cambiemos Orihuela, ¿continuarà aquesta reivindicació contra el menyspreu pel valencià? —Som una iniciativa municipalista variada i heterogènia però sent que sí, que hi ha un consens amb aquesta reivindicació. Ara bé, la qüestió és com la traduïm en accions i propostes polítiques concretes (socials, educatives, legals) i aquí sí que cal una discussió profunda. Cal fer de la defensa dels drets lingüístics un discurs atractiu, que es veja com una oportunitat també per als castellanoparlants i, el més important, que estiga netament connectat amb un millorament de les condicions de vida. A Oriola sovint diem que imposició no és estudiar valencià, imposició és estudiar en barracons, tant fa en quina llengua ho faces. Aquesta és la clau, la llengua com a pont per avançar cap a un nou projecte d’autonomia. Ens hi juguem massa i el tàndem PP-C’s tractarà d’aferrar-se a aquesta batalla identitària per a bloquejar qualsevol canvi.

—Pareix evident que encara s’arrosseguen tòpics de la rivalitat Alacant-València i altres qüestions des de la Transició. —És que hi ha una paradoxa, si parlem de la CAV oficial fins al 2015, pel que fa a la Generalitat de la corrupció, el valencià del «caloret» o la cultura neoliberal, el Baix Segura no sols no era lluny sinó que políticament ha sigut molt representatiu de l’oficialitat valenciana, fa pensar en la corrupció de la nostra comarca, en la força del PP o el terrible model de desenvolupament. Ara bé, si parlem no de la CAV que hi havia sinó del País Valencià que podria ser en el futur, potser sí que patim una separació més gran perquè la nostra resistència, a més de ser més febles, no està tant connectada amb les reivindicacions lingüístiques i identitàries.  Quant a la Batalla de València, el centralisme simbòlic (i polític) que hi va sorgir influeix, és clar. El Baix Segura ha patit una mena de relació colonial dins del marc autonòmic: les elits locals i comarcals van sacsejar la nostra terra en nom del projecte de la Generalitat, i per a molta gent València i l’estructura autonòmica representaven l’enemic. Amb tot, ara que ha canviat la correlació de forces cal construir el sentiment contrari, que el Baix Segura veja en la CAV un aliat i que el Govern autonòmic siga audaç i protegesca els interessos del territori. Ara tenim una oportunitat per a redefinir el projecte autonòmic i que la gent del Baix Segura es senta orgullosa i part activa d’un projecte valencià plural, bilingüe i democràtic, però cal l’ajuda del Govern autonòmic per a fer-ho. —¿Les xarxes socials, la societat civil i les institucions estaran també pels canvis que necessita el Baix Segura? —És clar que sí, hi ha un cert ciberfetitxisme. Es pensa que les xarxes socials dilueixen fronteres automàticament, i això no és clar, hi fan el seu paper. D’altra, sí que crec que les institucions tenen el deure i el deute de normalitzar el valencià, com els mitjans de comunicació, les iniciatives culturals, la normalització en els missatges institucionals han d’apropar també la riquesa cultural que tenim tan sols un poc al nord, també amb l’ajuda dels governs locals. Cal assolir que llegir llibres, escoltar musica, veure cinema o gaudir de teatre en català sigui més normal i no sols cosa d’una minoria al Baix Segura. ❦ Octubre 2016


Franco, sense honors (oficials) a Banyeres Anna Pascual Francisco Franco Bahamonde ha sigut fill adoptiu de Banyeres de Mariola durant setanta-sis anys. No sorprén el moment d’aquesta condecoració, abril del 1940, mesos després de la victòria franquista contra la legalitat republicana que tancava tres anys de guerra fratricida. No cal entrar a esbrinar quins serien els suposats mèrits per rebre aquest honor, perquè, vist amb perspectiva històrica, ja sabem que aquestes distincions, juntament amb l’allau de simbologia feixista que va inundar l’espai públic (i privat) d’aquella època, es van fer necessàries per demostrar l’adhesió al règim, bé per convicció, bé per por. I és que, davant l’absència total de democràcia, es necessitaven legitimitats alternatives i la parafernàlia simbòlica i el culte a la personalitat de Franco, en consonància amb els mecanismes fets servir a la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, van ser instruments fonamentals per a la consolidació de l’imaginari col·lectiu franquista. Potser el que sí que ens hauria de sorprendre més és el moment de la revocació d’aquest títol. Va ser al ple de l’Ajuntament del passat 28 de juliol quan es va aprovar a proposta de l’equip de govern de Compromís i PSOE, amb els vots favorables del PP i l’abstenció de Ciutadans. Juliol del 2016. Ni més ni menys que 41 anys després de la mort del dictador i de la reconstrucció democràtica del nostre país. És a dir, Francisco Franco, responsable màxim durant el seu règim de més de 150.000 ajusticiats,1 140.000 desapareguts,2 30.000 xiquets sostrets a famílies republicanes3 i la privació total de les llibertats més essencials, ha sigut fill adoptiu de Banyeres de Mariola durant més temps després de la seua mort i ben entrada la democràcia que durant la dictadura que du el seu nom. I d’açò sí que cal preguntar-nos per què. Amb l’escut de la desconeixença com a resposta immediata, trobem els qui al· leguem una ignorància incòmoda (com és possible? Si ho arribe a saber abans...), els qui opten per una indiferència còmplice (això no té importància. És un fet del passat) i aquells que no amaguen una justificació nostàlgica (si es va fer, seria perOctubre 2016

què ho mereixia). En qualsevol cas, no són excuses sinó reflexions crítiques el que, d’una vegada per totes, requereix aquesta qüestió, aquest per què hem deixat passar més de quaranta anys per deslligar el nom del nostre poble al d’un dels personatges més infames del segle xx. I això ens du, irremeiablement, a enfonsar les mans en el període més blindat de la nostra història recent: la Transició. Desmitificar-la, però, és per a molts una mena de sacrilegi temerari, com si en prémer el botó que la qüestiona s’anara a activar tot un mecanisme que ens portara de nou al 1936.

«La Transició va ser una construcció feta des de la desmemòria històrica» Els anys que van seguir la mort de Franco són d’una enginyeria política molt més complexa i opaca que l’amalgama d’exitosos acords i suposades jugades personals magistrals que s’han esforçat curosament a idealitzar els seus artífexs. Fou justament la dreta continuista la que va aconseguir, amb la cantarella d’aquesta versió idíl·lica, evitar tot exercici de responsabilitat retroactiva i així no haver d’abaixar-se de les poltrones del poder, però també ho feu una part de l’esquerra que s’hi van apujar amb concessions més que qüestionables. La Transició, doncs, no va ser una construcció democràtica des de zero, sinó des de l’esglaó de la desmemòria històrica, imprescindible perquè l’estructura i el personal de

l’Estat amb prou feines es regenerara, ni s’aprovara cap mecanisme per a fer-ho. I això ens ha deixat una herència en forma de monstre de moltes potes, una de les quals ha sigut l’estigma que si volíem ser persones de bé, una societat moderna, no devíem mirar cap enrere mai, perquè ferho ens convertia en furgadors de ferides, traïdors de la pàtria, estàtues de sal. Per això, a Banyeres, fent un cop d’ull a l’històric de resultats electorals, amb tot el que ha plogut en general al País Valencià, i a alguns persistents tics reaccionaris, es veu clarament que ací l’anomenat franquisme sociològic és de manual. És cert, tanmateix, que s’han fet passos per desprendre’s d’aquest llegat, com ara el canvi dels noms franquistes dels carrers als anys 90, la subtil desaparició de la creu dels caiguts de la façana de l’església i aquesta última renúncia a la paternitat adoptiva del dictador, però s’ha de reconéixer que ens ha resultat impossible fer-ho amb la fortalesa reflexiva que caldria per culpa d’aquesta imposada llosa de l’oblit. La retirada del títol de fill adoptiu a Franco s’ha fet sense estar esperonada, com esperaríem a hores d’ara, per una maduresa i demanda ferma per part del poble de Banyeres. S’ha fet en compliment d’una llei que du vigent des de fa ja nou anys després d’una valenta, però tímida, reflexió pública del govern progressista de Compromís i PSOE, d’una sospitosa conveniència en els vots a favor dels regidors populars, atés que el seu partit té en les seues files personatges franquistes de renom i encara ara no ha condemnat les atrocitats de la dictadura, i d’una abstenció vergonyosa de qui s’erigeix com la nova (?) dreta de Ciutadans. Cap present, cap futur es construeix amb solidesa sobre la irreflexió i la injustícia històrica. Girem el cap i espolsem-nos la sal sense por. ❦ Morir, matar, sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco. J. Casanova, F. Espinosa, C. Mir i F. Moreno. Crítica, 2002 2 «Garzón recibe más de 140.000 nombres de desaparecidos en la Guerra Civil y la dictadura». El Mundo, 22-9-2008 3 Els nens perduts del franquisme. M. Armengou i R. Belis. TV3, 2002 1

Barcella | 11


Política, polítics i apolítics Josep Miquel Martínez

ST © 2016

La política (del grec πόλις «ciutat») es defineix com el procés de presa de decisions en grups humans. Tot i que s’aplica habitualment a les pràctiques relacionades amb el funcionament institucional dels governs dels països i dels estats, el comportament polític també està present en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses, etc. Etimològicament parlant, la política es pot definir com tot allò que té a veure amb la ciutadania i la gestió, administració i resolució de tots els seus reptes i problemes. Amb aquest plantejament, la política precedeix la societat humana de manera que, com que les persones som gregàries, la condició de l’ésser humà és indestriable de la política. Siga en la presa de decisió de quina cova havien d’habitar en la Prehistòria o en la conclusió de quina havia de ser la trajectòria correcta de la nau que va anar a la Lluna, hi ha un mateix procés col·lectiu per a fer possible l’organització dels individus en l’assoliment d’un objectiu. Als polítics professionals –o vocacionals– se’ls encomana fer política i aplicar polítiques en tots els àmbits, però no és una funció que fan ells en exclusiva. Totes les persones, des del nostre treball, des de nostra casa, des de les associacions, a tot arreu, a tothora, amb les decisions de cada dia, com triar què i on comprem, com mengem, quines pel·lícules veiem, quin col·legi triem per als nostres fills, com i on viatgem, quin consum elèctric i d’aigua fem, quin tipus de roba adquirim, quins productes financers contractem, en quina llengua ens comuniquem o quin habitatge escollim per a viure… amb eixes decisions, estem aplicant també polítiques particulars sense ser-ne conscients. Política familiar de consum, ecològica, de recursos; política reproductiva, afectiva, sexual, de rols; política laboral, comercial, industrial, empresarial, de contractació; política acadèmica, d’ensenyament, formativa; política de transport, territorial, de mobilitat; política d’inversions, monetària, financera; política d’estalvi, de preus, de compres; política alimentària, de nutrició; política Barcella | 12

Museu de Delfos, Grècia.

esportiva, sanitària, d’atenció als majors; política lingüística, de símbols; política d’oci, festiva, cultural… Amb tot això, hi ha dues coses que em sorprenen. La primera, que hi haja tanta gent que es declara apolítica, una condició que em costa molt de creure. Fins i tot, qui renega de la política professionalitzada tria una manera d’estar al món i quedar al marge també és una presa de

«La paraula ‘política’ ha adquirit un sentit pejoratiu al llarg de la història de la humanitat» decisió en si mateixa de com s’han de resoldre les coses de la πόλις, per tant, de fer política. El desprestigi general dels polítics –diguem-ne professionals– després de tanta corrupció sistèmica, ha fet que la majoria de les persones se senten molt allunyades d’aquesta funció. Sembla que no hi haja corrupció, corrupteles i espavilats en el món laboral, comercial, empresarial i acadèmic, que no es paguen comissions encobertes a la persona adequada per a poder vendre productes a una determinada empresa, que ningú abuse

de les baixes laborals i que tothom pague de manera exemplar l’IVA sense acceptar que li facen treballs cobrats en negre. En general, la nostra societat demonitza el polític de manera indiscriminada i genèrica perquè és una manera de focalitzar la frustració i no parar atenció a les nostres pròpies misèries. Per això han proliferat tants suposats apolítics, encara que apliquen cada dia les seues polítiques personals. També hi ha persones que valoren la generositat del fet que un veí decidisca dedicar uns anys de la seua vida a servir la seua comunitat, el seu poble, des d’un càrrec polític, tot sabent que en el balanç final tindrà moltes més coses a perdre que a guanyar. En segon lloc, em sorprén quan alguna persona acusa una altra de polititzar alguna cosa. Es veu que hi ha una gent, suposadament neutra, que pot participar en la vida pública, presidir, decidir, gestionar, editar, predicar i opinar de manera neutral sense que hi haja cap tipus de contaminació ideològica. O això diuen i pensen ells. A l’altra banda estan els acusats de polititzar-ho tot perquè tenen una mena de pecat original que infecta qualsevol cosa que puguen fer. Segons aquest marc mental hegemònic, i a tall d’exemple, qui opta per fer servir el castellà o utilitzar símbols espanyols es troba en una posició neutra, natural, imparcial. En canvi, qui opta per fer servir el valencià o utilitzar símbols valencians és radical, polititzador i partidista. És curios el plantejament, ¿veritat? La paraula «política» ha adquirit un sentit pejoratiu al llarg de la història de la humanitat. Un significat que hauria d’anar associat a una tasca tan noble com la d’ocupar-se del funcionament de la πόλις, ara s’identifica amb tota mena d’actituds negatives. Serà tot un repte capgirar la situació, perquè desentendre’s de l’espai del món on vivim no hauria de ser l’opció ideal. Les coses haurien de funcionar, gràcies als polítics que treballen a les institucions i a les polítiques particulars que fem els ciutadans en el dia a dia. ❦ Octubre 2016


L’envelliment actiu, una nova manera de fer-se gran Sílvia Moncho

ST © 2016

Durant les últimes dècades, els països occidentals han experimentat un important canvi demogràfic. El descens de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida generada gràcies a unes millors condicions sanitàries han propiciat una reconfiguració social, de manera que cada vegada hi ha un percentatge més elevat de persones majors. Davant això, l’economia, la medicina, la sociologia i la psicologia, entre altres ciències tant socials com sanitàries, han tendit tradicionalment a l’abordament de l’envelliment poblacional com un problema. S’ha caracteritzat les persones majors com un col·lectiu social homogeneïtzat que es defineix per ser passiu i dependent, de fet, als manuals de gerontologia publicats als anys noranta sobretot, es tractaven únicament temes relatius als dèficits i trastorns de la gent gran així com també a les repercussions econòmiques d’això cap a la resta de la societat. Al llarg de l’última dècada, però, una nova perspectiva més optimista ha anat adquirint importància, de forma que s’ha plantejat la necessitat de trencar amb estereotips i falses creences ja obsoletes sobre l’envelliment amb l’objectiu de poder avançar cap a una societat en què fer-se gran no siga sinònim de decadència, problema o dependència. La finalitat d’aquesta perspectiva és adquirir una visió realista i àmplia de l’envelliment que permeta l’assoliment d’una societat caracteritzada (entre altres coses) per les relacions intergeneracionals i l’envelliment actiu. Abans de parlar d’aquests dos conceptes és necessari primerament trencar amb una sèrie d’estereotips. Es troben implantades a la nostra societat un gran nombre de creences com «totes les persones majors són iguals», «són fràgils i depenen d’altres persones», «amb l’edat es tornen rígides i difícils de tractar» i «la majoria presenten un grau de deteriorament cognitiu». Lluny d’això, cal matisar que la gent gran es caracteritza per ser un grup de població molt divers i heterogeni, la majoria viu de manera independent, la personalitat es manté relativament consistent durant tot el cicle vital i, per últim, si presenten un declivi Octubre 2016

L’envelliment actiu inclou la participació en la societat.

en habilitats intel·lectuals això no és prou sever com per causar problemes durant el dia a dia en la majoria. Amb tot, la realitat es dibuixa d’una manera molt diferent de la que s’ha plantejat tradicionalment. La major esperança de vida implica que, per a un gran nombre de persones, la vida comence de nou després de la jubilació. Un fum de possibilitats i oportunitats es dibuixen al seu voltant, es

«Per a un gran nombre de persones, la vida comença de nou després de la jubilació» fa necessària l’aparició d’un concepte relativament recent: l’envelliment actiu. Basant-se en el plantejament que salut no implica solament absència de malaltia sinó també presència de benestar físic, mental i social, l’OMS defineix l’envelliment actiu com el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida a mesura que les persones envellixen. L’envelliment actiu inclou també la participació en la societat i la seua integració social, establint clarament els

drets de les persones majors a ser ciutadans actius en els processos que els envolten. Una part fonamental de l’envelliment actiu és que ha de prendre un caire intergeneracional, la justificació és ben senzilla: les persones majors pertanyen a la nostra societat, per tant, no poden ser aïllades i cal promoure les relacions entre diverses generacions per assolir un model de vida basat en la coexistència i la solidaritat entre generacions. Amb l’aparició de l’envelliment actiu s’evidencia que, lluny de suposar un cost per a la societat, les persones majors també tenen molt a aportar. Per a poder fer-ho és necessària l’elaboració de programes i de polítiques específiques que fomenten l’empoderament i la participació social de la gent gran. En el cas d’Espanya, encara no es disposa d’una legislació que afavorisca de forma realista la inclusió de l’envelliment actiu en la societat ni tampoc es financen adequadament els programes elaborats pels professionals. La major part de la població no se n’assabenta de l’existència d’aquests programes, no pot assistir per problemes de conciliació familiar o no vol assistir com a causa d’esterotips com «això és per a la gent jove, jo ja sóc massa major». Per tant, la perspectiva teòrica de l’envelliment actiu ha de superar encara problemes originats a diversos àmbits. Malgrat això, i si tenim en compte la visió reduccionista i pessimista que es tenia de l’envelliment als anys noranta, es pot comprovar que des del món acadèmic s’està començant a contemplar l’envelliment des d’un punt de vista realista que para atenció tant a allò relatiu a l’envelliment patològic com a l’envelliment normal, que pot ser gestionat prenent com a perspectiva els plantejaments teòrics de l’envelliment actiu. Així, existeix la base teòrica, ara és necessari posar-ho en pràctica mitjançant la implementació de polítiques i l’elaboració de programes concrets fets pels professionals adients. Tot això amb la pretensió d’assolir una societat més participativa, cooperativa i solidària entre totes les generacions que la componen. ❦ Barcella | 13


Les bombes: cançó i dansa en el món hispànic José Manuel Pedrosa

ST © 2016

L’agermanament de balls i teatre (o parateatre) popular amb músiques i amb parlaments recitats interpolats ha donat lloc, en no poques tradicions del món, a una varietat amplíssima d’arts i espectacles folklòrics, des dels més elementals (poques persones que s’ajunten per a ballar, cantar i recitar davant públics familiars o locals) fins a espectacles sofisticats i aparatosos, amb centenars de dansants, músics i actors, mobilitzats davant milers d’espectadors del lloc o turistes. En moltes comunitats, en general camperoles, del món hispànic ha sigut tradicional, durant segles, que, en un moment d’oci o festa, els nadius es divertisquen amb balls acompanyats en part de cants i en part de recitats –són balls associats a noms com ara bombas, relaciones, bailes de candil, balazos, aros i aroaros, entre d’altres– substanciats en actes rituals compactes, rudimentàriament parateatrals. Em referisc a balls en grup en què hi ha interpolades seqüències de diàlegs amb diverses veus cantants, en general la d’un home i una dona, que deixen de ballar, s’enreden en diàlegs recitats, amb rèpliques i contrarèpliques que es poden alternar durant un llarg temps, separades per intermedis musicals en què els dos, molt sovint d’acord amb el cor de les altres veus, hi tornen a cantar i ballar. En ocasions hi ha només dues persones en diàleg, i la dansa acaba quan una de les dues veus cantants s’imposa dialècticament a l’altra, o quan ambdues decideixen posar-hi punt final a la controvèrsia. Els diàlegs en vers incrustats en el si d’aquests balls solen ajustar-se a la forma mètrica de la quarteta o la dècima en gran part del món hispànic; sovint són improvisats en el caliu del moment, i d’altres vegades es nodreixen de versos tradicionals, trets de l’ampli arsenal líric que cada cantant guarda en la memòria; els temes i els tons solen estar en l’òrbita de la sàtira, la invectiva, com també la picardia i la irreverència. Barcella | 14

Les bombes, modalitat de ball vaqueria-yucateca.

En molts pobles d’Espanya (des d’Andalusia i Extremadura fins a Astúries), en el Yucatán mexicà, a Puerto Rico, El Salvador, Nicaragua i altres països de Centreamèrica, el més comú és denominar bombas a aquest tipus de cants ballats, o de balls cantats. També cal assenyalar que en la llengua castellana d’ambdues ribes de l’Atlàntic –i en altres llengües com la catalana o la gallega–, la paraula relación té moltes accepcions; però una en concerneix, de manera bastant específica, a determinats diàlegs recitats que s’insereixen dins de balls cantats. Balls

«La bomba és un més dels variats espectacles folklòrics» que sovint són elementals –les relacions encastades en alguns balls tradicionals a Hispanoamèrica: gato amb relaciones, pericón amb relaciones, chacarera amb relaciones, etc.– i altres vegades complexos i elaboradament teatrals: les relaciones o parlaments que reciten certs personatges dins d’actes sofisticats, que en certs llocs, en compte d’actes, arriben també a denominar-se relaciones. El fet que hi haja una denominació que vincule les relaciones humils –balls de parella animats, com a molt, per un cor reduït– i les relaciones més aparatoses –obres teatrals extenses, espectaculars, amb molts personatges i peripècies– és un

altre argument que juga a favor de la relació genètica que ha d’haver-hi entre tots dos repertoris, avui tots ells en expansió gràcies a Internet; també són equiparables a les patacades de Cadaqués. La investigadora mexicana Yvette Jiménez de Báez posa en relleu el següent sobre les bombes: «Així com a Equador s’ha heretat el ball africà, la Bomba, ballat sobretot al Nadal (acompanyat de cançons en espanyol), caldria afegir que el ball de bombes és tradicional als estats mexicans de Yucatán i Veracruz, a Puerto Rico i a d’altres parts del Carib. El ritual mínim del seu desenvolupament consisteix a començar a ballar per parelles; després un dels balladors crida: ¡bomba! Hi para la música i el ballador recita una dècima, que haurà de contestar la seua parella, a Veracruz l’anomenen dos relaciones.» D’altra, Ricardo Pérez Montfort apunta la relació entre el fandango (la festa jarocha o veracruzana per excel·lència, que es defineix per l’ús de la tarima per al zapateado i la música d’arpa, jarana i requint), la tradició indígena i la negra. I també Adolfo Bioy Casares, anota en el seu llibre De jardines ajenos aquest costum a Argentina: «Refereix el meu pare que en els balls del camp, quan arribava el moment en què la dona havia de dir una relación, sovint per vergonya callava i que llavors hi havia algun moderat que la deia per ella. Aquest paper li agradava al meu oncle, el caporal Bioy; en una festa, el caporal va improvisar aquesta relación, en nom de la seua companya: Sos de la señal de Unzué, / contraseñal de Baudrix, / punta de lanza en la oreja / y botón en la nariz.» Així, el dia en què disposem d’un diccionari ben detallat d’aquests cants i danses estarem en millor disposició per a apreciar i interpretar l’evolució, la geografia, les varietats entre uns gèneres i uns usos poètics, coreogràfics i musicals que han sigut una part essencial de la cultura dels nostres pobles en els últims segles. ❦ Octubre 2016


4t Aplec de la Mariola. Identitats migrants Assemblea dels Pobles de la Mariola Casualitat o no, les icones de la indústria del joguet d’Ibi són la tartana i l’home de llanda amb maletes. Durant tot el segle xx el poble ha estat lligat a aquest sector amb grans conseqüències urbanístiques, econòmiques, socials i culturals, en part produïdes per la important immigració que va rebre de diferents regions de l’Estat espanyol. Encara que no és l’únic flux migratori que ha conegut. Al llarg de diverses dècades van ser molts els iberuts que comerciaven amb gel i amb gelats i abandonaven la seua llar. Amb la Guerra Civil espanyola hi van arribar refugiats i hi va haver gent que va fugir a l’exili. Finalment, en les últimes dècades, Ibi ha sigut la destinació de persones vingudes de països americans, europeus, africans, asiàtics… i també ha vist marxar molts dels seus joves davant la manca d’oportunitats laborals. Moviments molt semblants han tingut lloc en la majoria de pobles de les contrades mariolenques, siga per la indústria joguetera, tèxtil, paperera o a causa de l’abandó de pobles menuts per anar a viure a les ciutats més grans. La nostra és i ha sigut una terra d’anades, de tornades, d’exilis, d’acollides, d’oportunitats, de desesperació, de gent que passa i de gent que passarà. La quarta edició de l’Aplec de la Mariola posa el punt de mira en totes aquestes migracions des del punt de vista de la identitat, tant la col·lectiva com la individual, la de la societat que acull i la de la persona que marxa o arriba. El 15 d’octubre, Ibi serà el centre d’aquest debat amb una sèrie d’activitats que giraran en torn del lema «Identitats migrants». Aquest Aplec vol encetar la reflexió sobre com han influït els nouvinguts en els pobles on han arribat, què han significat per a la identitat col·lectiva de les societats d’acollida els diferents fluxos migratoris o com han evolucionat en aquest aspecte els pobles de la Mariola en els darrers 150 anys. Però també vol analitzar què implica per a un individu la marxa de la seua terra i l’arribada a una nova llar, què suposa per a la seua pròpia identitat cultural o com és aquest encaix en la societat d’acollida. Octubre 2016

10 d’octubre 19:00 h, inauguració de l’exposició «Migracions a Ibi i identitats col·lectives». Oberta de 19:00 h a 21:00 h fins el 16 d’octubre (ermita de Sant Vicent). Després, del 17 d’octubre al 30 de novembre, a l’Arxiu Municipal, de 9:00 h a 14:00 h.

15 d’octubre 8:30 h, xocolatada, al Parc de les Hortes. No només ens ocuparem de tot això. Com ja és habitual, la festa i la cultura popular seran el fil conductor d’aquesta edició. Les danses, la música, l’associacionisme i els nostres productes tindran el seu lloc destacat. Gaudirem d’una fantàstica excursió per a conèixer l’evolució de la vila d’Ibi. Tindrem activitats per als més menuts i concerts nocturns. Rodejats sempre de bon ambient i bona gent. En darrer terme, deixarem clara la de-

«Defensem el dret de les persones a circular lliurement i de lluitar per construir societats més justes, diverses i acollidores» terminació de l’Assemblea dels Pobles de la Mariola de defendre el dret de les persones a circular lliurement i de lluitar per construir societats més justes, diverses i acollidores, amb respecte i convivència, on tothom tinga dret a treballar dignament en la terra on viu. Valorem l’origen divers de tots els qui vivim en aquest raconet del món i recordem tots aquells que en algun moment el van abandonar. Una maleta plena d’esperances és el principal equipatge d’una persona que parteix d’un lloc per anar a viure a un altre. ❦

9:00 h, excursió: Barrancs, molins i séquies, aigua que migra. Comença al Parc de les Hortes. 10:00 h, obertura de la Fireta d’Entitats i productes típics, al Parc de les Hortes. des de les 10:00 h fins les 23:00 h. 10:00 h, jocs infantils al Parc de les Hortes. 13:00 h, presentació del mural i acte d’inauguració de l’Aplec, al Parc de les Hortes. 14:00 h, paella popular per als visitants que ho desitgen, al Parc de les Hortes. 15:00 h, sobretaula amb lectures poètiques, al Parc de les Hortes. 16:30 h, conferència i taula redona sobre les migracions, a l’ermita de Sant Vicent. Amb José Ramón Valero, professor de Geografia Humana de la Universitat d’Alacant. A la taula rodona participaran Nora Chanab (Argentina), veïna d’Ibi; Raúl Ruiz, professor de Sociologia de la Universitat d’Alacant; Yaissel Sánchez, secretària intercormarcal d’UGT. 18:00 h, balls populars. Tindran lloc a la plaça de la Palla. 19:00 h, correbars, plaça de la Palla. 21:00 h, sopar de germanor per als que ho desitgen, al Parc de les Hortes. 22:00 h, concerts, al Parc de les Hortes. Amb Killing Calacas, Inèrcia, Herba Negra, Ebri Knight i Dj’s Blackfank Club. Barcella | 15


El TDAH: el «famós» enemic María José Santonja Com a mestra de pedagogia terapèutica m’agradaria contribuir a fer visible una realitat que afecta una part significativa de l’alumnat. Una realitat que sembla estar acceptada, però sobre la qual pesa encara falta de credibilitat, falta d’informació i una certa implicació. En l’última dècada, el controvertit tema del TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) és ja un clàssic en alguns dels debats que s’han generat sobre Educació. Jo ho veig com una ferida que rep constants i, al mateix temps, diferents diagnòstics però que no acaben amb ella i amb els seus efectes danyosos. Si simplement trobàrem entre tots una manera de contrarestar el patiment que este problema genera en els qui la pateixen estaríem molt prop ja de l’èxit. Després d’anys de treball dedicats als alumnes amb dificultats, he arribat a un punt de confusió, incertesa i tal vegada d’una certa tensió en els meus plantejaments pedagògics. Tanta teoria, tant de canvi i modificació d’estratègies per a afrontar un problema realment complex, necessiten una vertadera posada a punt del sistema educatiu. Els detractors del tema interferixen sovint entre aquells que intenten donar resposta al problema i traure cap a avant als que el pateixen. Urgeix una reforma eficaç de la Llei d’Atenció a les Necessitats Educatives Especials que delimite amb una major concreció les pautes d’actuació que tant busquem els mestres i que no deixe massa portes obertes a la lliure interpretació. Amb freqüència ens trobem amb discrepàncies insalvables entre els servicis medicosanitaris i els professionals de l’educació que es van prorrogant any rere any i que podrien llimar-se amb Barcella | 16

una simple coordinació. Seria convenient per al sistema educatiu consensuar i estabilitzar els protocols d’actuació. Molt s’ha parlat ja d’este tema i no és la meua intenció reiterar el que els succeïx als xiquets que ho patixen. Informació n’hi ha i de sobra. La meua

«Urgeix una reforma de la Llei d’Atenció a les Necessitats Educatives Especials que no deixe massa portes obertes a la lliure interpretació» estratègia és més bé de rang emocional: remoure les consciències dels qui continuen pensant que este trastorn forma part d’una moda. ¿Existix o no existix? Pregunten-ho a les famílies que conviuen amb aquest problema a diari. Un alumne diagnosticat de TDAH que inicia la seua escolaritat, s’enfronta a un dur

repte «obligatori» que no oblidarà fàcilment. La trajectòria a recórrer des dels inicis de l’escolaritat fins el que permeta el pulsòmetre personal de cadascú, no serà gens gratificant. Aquelles famílies que senten especial devoció per acompanyar els seus fills amb TDAH a suportar la càrrega del problema, acabaran esgotades davant d’una escalada el fi de la qual pareix no arribar mai. La reivindicació del plaer per aprendre és difícil en alumnes, el rellotge personal dels quals a penes deixa temps per a disfrutar de la condició de ser xiquets. Estos alumnes necessiten un poc de descompressió en un sistema educatiu infestat de continguts i onades de controls que ben sovint els exigixen un esforç sobrehumà per a aconseguir sobreviure a ells. «Sovint, zelosos de les nostres competències, els docents continuem mostrant una inquietant obsessió per la uniformitat». Estes paraules pareixeran contundents, en certa manera, però la gran implicació d’algunes famílies sol tapar part del problema que no s’acaba de veure amb la intensitat real. Per altra banda, les associacions de TDAH complixen amb eficàcia una gran missió: fer visible la importància del problema. Des de fora de l’àmbit educatiu, van canviant amb esforç i convicció el que per dret haguera de correspondre a estos alumnes. Solen fer menys aritmètica i més actuació. Gràcies a totes elles. I a tot el professorat i els equips psicopedagògics que ajuden dia rere dia des de la comprensió, des de l’esforç, des de la creativitat i la tenacitat a alçar estos alumnes, dir-los que és un plaer tindre’ls entre nosaltres. ❦ Octubre 2016


Camins d’arrels. Serrella tràveling Juanma Francés

Barcella © 2016

Camine i puge cap a la Cova Serrella amb el meu gos Fred, pels camins, que les arrels dels pins, carrasques, freixes han entrecreuat, subjectant i unint les terres, els records, les pedres, les cultures. Formant esglaons que conviden a recórrer-los amb seguretat i fermesa per tot el nostre territori. Així, mentre camines, pots pensar, divagar, somiar, i comentar les ocurrències al gos: ¿i si totes les arrels del món estigueren unides igual que els axons i les dendrites neuronals dels cervells, fent una sinapsi de coneixements i el món girant a dos-cents cinquanta quilòmetres per segon, les debanaria i agitaria la saba-saviesa com en un còctel, des de l’esclafit inicial fins al www? Pels camins d’arrels arribe a la Cova Serrella i sempre em pregunte el mateix: si aquest conjunt estava habitat, ¿on estarà el cementeri? ¿on es feien els enterraments? Li ho pregunte al gos, que entén d’ossos, però també el trobe desorientat. estarà pensant en els sistemes caòtics i en el pinso preparat. Seiem a l’esplanada davant de la cova, en el que seria l’àgora o plaça, i comença un tràveling històric, virtual i panoràmic. Imaginant qui i amb quines idees es desplaçaria per aquests camins abans que el gos i jo. Nosaltres som temporals però el pensament és etern. El moviment de persones començaria en el Paleolític Mitjà, des d’ací anirien a la Cova Negra d’Alboi, a Xàtiva, a veure als neandertals i també a la Cova del Salt, d’Alcoi. En el Paleolític Superior es relacionarien amb els habitants de la Cova del Parpalló, Mallastres… En el Neolític es veurien amb els melers d’Aiora: eren els camins dels primers pastors, apicultors i agricultors ja relaOctubre 2016

Vista de Banyeres de Mariola des de la Cova Serrella.

cionats amb els de la Cova de la Sarsa, de Bocairent, i la Cova de l’Or de Beniarrés i Planes. ¿Estarien organitzats? ¿Tindrien jerarquies com actualment? ¿O seria una societat sense govern, en la qual les normes socials de convivència serien el resultat d’acords voluntaris on es rebutjaria la legitimitat de qualsevol imposició per la força, sense llei, ni càstigs, ni jutges ni corrupció?

«Seiem davant de la cova imaginant qui i es desplaçaria per estos camins abans que el gos i jo» En l’Eneolític el recorregut segur seria cap a la Cova Bolumini, d’Alfafara, i en l’Edat de Bronze als poblats de la Penya la Blasca, el Cabeço dels Llorenços, Margarida. Gràcies a aquests camins d’arrels en el món ibèric, els fenicis, els ibers i els grecs (alguns d’ells portarien influències dels filòsofs de trellat: Aristòtil, Xenòcrates, Epicur,

Zenó…) farien una cabassada de viatges cap a la Serreta d’Alcoi, la Bastida de Moixent, la Covalta d’Albaida, el Xarpolar d’Alcalà… També els imagine amb les falcates de ferro, baixant vora riu fins Elx per a saludar i fer ofrenes a la Dama. I pujar cap el temple del Lleó (o Lleona) de Bocairent, a la Mallaeta. ¿Tindrien creences religioses tots els individus d’aquestes societats, o ja n’hi hauria que feien objecció universal dels preceptes religiosos, reconeixent i obeint només les lleis naturals com a única autoritat? ¿Tenien escepticisme crític i incrèdul o no? I poc després, amb la conquesta romana, i ja amb una xarxa de camins estables, sòlids i segurs, les vies romanes, transportant oli i blat en els carros. Els romans amb un pensament superior i violent, manipulant la ignorància i conquerint. Segur que aniria algú de Serrella a Constantinoble o més bé a Bucarius (Bocairent) en l’època visigòtico-bizantina. Els astres, assenyalant els camins. ¿Com pujarien l’aigua ací dalt? ¿I les dones?, sotmeses i esclavitzades amb violència de gènere o amb un paper destacat en tots els àmbits i nivells de l’acció col·lectiva respectuosa. Li done una altra galeta al gos per fer memòria històrica i ja veig projectada l’època musulmana, el trepitjar dels camins pels berbers, els sirians, els almohades, els almoràvits… cap a Benassait (ací al costat mateix), Benicais, Benirrama…, que prompte es convertirien en camins de guerra, de castell a castell. Perputxent, Xàtiva, Villena… Els àrabs al camí li deien balat d’ací Albalat i mansat (mig camí) Al-mansat. Barcella | 17


El bandoler Alfons el Barbut revolant pels camins arrelats. Sempre s’ha tancat a la presó a qui roba poca cosa i s’ha tingut por, respecte i obediència a qui roba per decret. Els paperers als molins, els revolu-

Barcella © 2016

En aquesta replanícia de Serrella es parlaria del setge de Biar per Jaume I el 1245. Del Tractat d’Almisrà, d’Al-Azraq el dels Ulls Blaus de la Vall d’Alcalà. Per ací passaria Jofre de Loaisa discutint amb els mossàrabs i sarraïns. Pujarien a Picorromeu (camí d’arrels i aigua, un regal per a tots els sentits). ¿I quines malalties patirien? ¿Eixiria algú cap a Roma a veure els papes valencians Calixt III, Roderic de Borja? ¿I algú fugint de la Inquisició, burrets transportant estores i espardenyes, maulets, botiflers, lladres, moriscos cap a l’expulsió per mar del 1609 al 1614? Totes les religions són cruels, totes basades en la sang i el sacrifici; imposades per la força. La gent estava exposada permanentment a enganys, fal·làcies, coaccions i extorsions. S’hi sentirien bona cosa de cançons populars lliurepensadores: «Els botiflers i maulets, bé mos feren la tirana; els uns, esquilant-nos del tot, i els altres, venent-nos la llana». Continuant amb el recreacionisme, ¿es veuria perfectament el setge de Banyeres i es sentirien els trons i sorolls de la Batalla d’Almansa? ¿També passaria Cavanilles el 1792 i tastaria el resolis, principal aiguardent valencià d’aquella època, o es faria un herberet? ¿Es notaria més animació pels camins: forners de calç, fusters, assaonadors, espardenyers, teixidors, corretgers, corders, capellans, sabaters…? Panoràmica d’escenes i seqüències pels grans camps del temps. Augmenta el ritme dels segles i la fantasia m’arriba més lluny que la vista. ¿S’unirien alguns d’ací als rabosers d’Atzeneta d’Albaida o anirien a les batalles de l’Olleria pel camí Cairent d’Aielo, a la Guerra del Francés? Minerals, gens, mems (unitats de transmissió cultural) circulant per dins de les arrels (com la saba) i per fora, per damunt de les sendes, camins, cruïlles i corriols. ¿Com viurien el colp d’Estat del 1814? Ferran VII, rei absolut, Camí Ral. Barcella | 18

Restes arqueològiques de la muralla del castell de Serrella.

cionaris a fer la sublevació de Riego (1820) i la Gloriosa el 1868. Els llibres també circulant (de botànica, medicina, filosòfics, enginyeria…) teòrics purs i homes d’acció. Arguments potents, idees brillants. Camins de ferro, camins del tren

«Mentre camines, pots pensar, divagar, sommiar, i comentar les ocurrències al gos» amb travesses de fusta. Des d’ací es veuria passar el Xitxarra de Cieza a Gandia i les partides revolucionaries: Bertomeu Palloc, Froilán Carvajal, Tomaset, Pasqual Cucala… Dimensions secretes. Serrella fa olor a l’herba ruda i els camins a romer i timó. Continua el flashback i ja veien àcrates cap a Alcoi (l’AIT de l’Alcoià, el 1872 era la segona federació amb

més nombre d’afiliats després de la de Barcelona). Serrella com un escenari on, d’una manera efímera i fugaç, passen la Primera República de 1873, la Dictadura del general Primo de Rivera de 1923... Una sargantana verda ens passa prop del gos i de mi i desdibuixa la Segona República, 1931-1936. ¿La gent ha perdut el destí? El gos feia cara trista pensant en aquells moments històrics, el nas quiet però ensumador, les celles blanques i els ulls de color mel amb les pupil·les dilatant-se perquè ja està baixant la intensitat de la llum. La boca de llavis negres i penjollosos completava l’expressió de pena, dimensió tràgica, camins d’exili i presó, carregats d’aspre dolor. La gent, callats, consentint, acatant. Les idees que havien de fer canviar el món morien. Pareix que els arbres no creixen o ho fan a poc a poc, però les arrels sí. ¿Algun maqui cap a les serres de Castell de Castells, Tàrbena o Beniaia? Va tardar a vindre la democràcia, els vots, els partits, les eleccions. ¿Camins d’esperança o d’il·lusions perdudes i desencant? ¿I ara? La mateixa inèrcia de la història present, impedeix preveure el futur. ¿Qui passarà per ací? ¿Antidesenrollistes, partidaris del decreixement, situacionistes, ecologistes, pobles organitzats intentant evitar l’explotació intensiva del territori? ¿Hi haurà ètica social? ¿Estaran protegides les llibertats fonamentals i el dret dels pobles a la lliure determinació? ¿La història és una deessa com deia Hegel?, ¿és una dialèctica com deia Marx?, ¿o una Revolució com deia Bakunin? Ací dalt, a Serrella, i ara mateix, les tres coses. Està començant a fer-se de nit, el skyline de Banyeres es retalla davant mateix de la cova, difuminant-se. El gos i jo tornem cap a casa, amb el pas cadenciós i alentit, com el cor dels pelegrins de Tannhäuser. ❦ Octubre 2016


L’Enric i l’ara Javier Martí

ST © 2016

La història ens narra una crònica de molts anys enrere, on els habitants de dos pobles (prou distants entre si) anomenats Güest i Raïmat, visqueren una situació que, malauradament, ens recorda els temps d’ara. Parlem primer de Güest. En aquest poble sols existia el treball agrícola i ramader, i, com sempre havien disposat de les terres i els animals suficients, no els feia falta (i crec jo que n’hi s’ho haurien plantejat) el fet d’eixir alguna vegada fora del seu poble, per tal de conéixer com funciona tot allò que és el món i buscar altres formes de guanyar-se la vida. I tot va seguir així, fins que va nàixer un xiquet anomenat Enric. Va nàixer i créixer en el nucli d’una família llauradora, on podríem ja assegurar quin seria el seu destí dins d’aquesta. Però a l’Enric no li agradava el camp, o més bé, no li agradava fer el que tota la vida s’havia fet; la seua curiositat li anava guanyant la batalla al pensament de l’època. I així va ser com, de sobte, un dia, havent acabat l’escola, decideix junt amb un grupet d’amics, aventurar-se a conèixer altres pobles, altra gent, altres realitats, en un viatge que duraria un any. Es així com començaren aquesta colla de cinc amics a veure l’altra part del món de la que no eren conscients. Passant per nombrosos llogarets i pobles, van conèixer a una gran varietat de gent que, sorprenentment, els donaven provisions i allotjament, sempre de la forma més amable. Però al poc temps, van comprendre que no podien viure del que els donava la gent i, per tant, van començar a buscar un lloc on poder treballar. La serventa de la casa on es van quedar l’última nit els va indicar Octubre 2016

Veremadors arreplegant la collita.

que, a l’altre vessant de la serra, hi havia un poble que, malgrat que sols lluïa unes poques terres dedicades al cultiu de vinyes, quan arribava la campanya de la verema, necessitaven una gran quantitat de mà d’obra. I ells decidits, s’enfonsaren en aquella serra per tal

«Les migracions sempre han estat necessàries per a la humanitat des de temps antics» d’arribar on els havien indicat que trobarien treball. Passaren la nit a l’alt de la serra, al ras, sota les estrelles, gaudint del soroll i escalfor de la foguera que amb unes poques branques havien preparat. El sol clarejant els despertà progressivament, i emprengueren el camí cap a Raïmat, el poble de la verema. Tant punt arribaren a l’entrada del poble, hi havia un home amb un bigot un

tant estrany, però a l’hora característic, que cridava ben fort: «Necessitem gent per a la verema! Seran quatre setmanes! I no us pagaran tan bé en altre lloc!» . I allí que anaren. S’oferiren a l’home i els digué que el dilluns començarien i que durant les quatre setmanes, es quedarien a sa casa. I així va ser. Va arribar el dilluns, a les set del matí i vingué el treball, tan ràpid i tan fort com l’havien demanat. El seu horari podríem dir que era solar: des que el sol eixia fins que el sol se’n anava. I així, esgotats però ben pagats, passaren les quatre setmanes. No obstant, durant l’ultima setmana de treball, els cinc passaven més temps pensant en on es deixarien caure quan se’ls acabés la verema que ajupint el llom. I en aquests últims dies, sense pensar-ho ni buscar-ho (però sí desitjant-ho), mentre tornaven del camp, van trobar en un dels carrers un cartell en el qual s’anunciava unes classes i ensenyances per a fer gerros i altres objectes de terrisseria, i quasi sense acabar de llegir l’anunci, es dirigiren cap a la casa on havien d’apuntar-se. Pagaren una xicoteta quantitat de diners, aprengueren l’ofici i tots cinc començaren a exercir-lo, cadascú en un taller diferent. Era magnífic, estaven realitzant un viatge en el qual estaven coneixent molta gent, diferents costums, paisatges mai no vistos i altres formes de guanyar-se la vida. Però de sobte, aquella alegria i felicitat que desprenia aquesta joventut, s’enfonsà en un abisme fosc, molt fosc, excessivament fosc, diria jo. Algun foraster s’havia assabentat del negoci i la gran quantitat de gerros que s’estaven fent al poble. SenBarcella | 19


ST © 2016

no van saber ben bé què feien tots reuque havia passat a Raïmat. ¿Era posse donar temps a contar més detalls, els nits a l’entrada del poble. Però sols van sible viure a Raïmat amb aquell descarrers de Raïmat van ser presos per haver de mirar-los les cares per comgavell que havia pres els carrers, les un grup de lladres, amb una primeprendre quines intencions portaven al cases i fins i tot l’església? ¿Quina culra intenció d’entrar als tallers i furtar cap. Amb cares de pomes agres i amb pa tenien aquelles persones del que els tots els gerros i diners que pogueren. menyspreu, el poble s’havia concentrat havia passat? ¿S’atrevirien aquests que I quan ja acabaren de furtar tot allò, els tallaven el pas començaren a desa conviure en un trossar amb fúria poble com ara Raels tallers. Però, la ïmat amb aquestes cosa no va acabar «particularitats»? ací. Posteriorment Tot i dir que començaren a tia Güest hi havia rar avall les cases, i alguns partidafins i tot, l’església ris d’allotjar els del poble. La gent pobres migrants, fugia desconcertano eren majoria, da cap enlloc, senn’eren ben pocs. se saber la intenció I així quedà açò. amb la qual aquells L’Enric i els seus individus estaven amics decidiren fent tals barbaris o l i d a r i t z a r- s e tats. L’Enric i els amb la multitud seus amics quedamigrant que els ren espantats, ni tan acompanyava i fosols podien concenren ells qui, tres trar-se i pensar en el vegades al dia, que els havia passat. Construcció del pont per a vianants sobre l’Anoia, a l’alçada de Monistrol, el 1909. muntaven a l’alt de Era increïble, amb la serra on s’hi hael sentit escèptic del via instal·lat, per donar-los, de manera per evitar que aquella gentada del poterme. Aquell poble havia deixat tot el particular, pa, aigua i una xicoteta part ble de Raïmat pogueren entrar al poseu colorit a banda per lluir un blanc de la collita que portaven les seues fable. S’escoltaven frases com: «Nosali negre amb una cruesa i penúria inumílies a casa. Però, és clar que no era tres no necessitem més gent al poble, i sual. Els xicots van estar uns minuts suficient per a tots i molta gent, sobremenys si vénen de tant lluny!»; «Segur guardant silenci i assimilant el que hatot els més petits, van caure fàcilment que no saben ni el que és una esquevien vist. Però ja, quan van recobrar les en la malnutrició i altres malalties conlla!»; «Les nostres terres i animals ja maneres, decidiren tornar a casa. tagioses; i fou la profunditat de la serra L’endemà, la gent del poble de Raïjunt amb el cel qui finalment va accemat, sense saber on anar, van veure els dir a rebre a aquells àngels errants daxicots eixir del poble i els preguntaren vant la brusquedat i inclemència amb cap a on es dirigien. L’Enric contestà la qual els havia tractat aquesta «inhuque havien perdut els diners, els gerros, mana» humanitat. els tallers i, per tant, la feina. El viatge Cal dir que les migracions han estat s’havia acabat, o millor dit, la nova vida necessàries per a la humanitat des de se’ls havia acabat. Els habitants de Ratemps antics. I, en detriment del que ïmat, que s’hi veien amb les mateixes diuen alguns, l’origen d’una migració circumstàncies, s’uniren a emprendre sempre prové de la necessitat, ja siga el camí amb ells, amb la idea de fugir per circumstàncies socioeconòmidel seu poble (que ara estava pres per ques, per guerres o conflictes, o simuna colla d’alienats i impetuosos cleptòplement per amor. mans), i poder emprendre un futur miPer això, amb aquesta faula, pretenc llor. Aleshores, tots junts decidiren un tenen amos!». No acceptaven que eixa simplement, i de la manera més senzidia per tornar i ho feren de la mateixa gent s’instal·lés a Güest. Sols acollien lla, despertar aquelles consciències que forma que ho havien fet l’Enric i els seus l’Enric i els seus amics, que ja en forencara dormen al matalàs de la comoamics al vindre; amb la foguera i els esmaven part. ditat, fent-los veure que aquesta bomtels acompanyant la nit i encoberts per Semblava que els habitants de Güest bolla on s’hi troben, potser siga el pitjor un gran mantell de serra espessa. ho sabien tot: sabien que aquelles permalson d’una gent necessitada que paPerò les sorpreses no havien acabat. sones venien de lluny; que venien amb teix el món d’ara amb tota la seua intenQuan a l’endemà a migdia arribaren al ganes de buscar-se la vida i que ningusitat. Podeu anar pensant en quan ens seu poble natal, els esperaren una gran na d’elles sabia realment què era una arribe a nosaltres. ❦ multitud de gent que, de primer cop, esquella. El que ells no sabien era el

«L’origen d’una migració prové de la necessitat: per circumstàncies socioeconòmiques, per conflictes…»

Barcella | 20

Octubre 2016


Colòmbia: el repte de la pau L’acord de pau proclamat a Colòmbia el 25 d’agost passat pel president Santos, en nom del Govern de Bogotá, i Londoño, líder màxim de les FARC, és una fita de totalment positiva, fruit de quatre anys de negociacions a l’Havana, amb Noruega i Cuba com a països garants del procés. Tot fa semblar que el repte ha valgut la pena, guanya el país, la població. Així, assistim a un procés que serà molt exemplar en general, per al poble colombià no cal dir que és especialment desitjat, ja que des de 1964 en què, originat per la violència d’Estat i una guerra bruta, aquest conflicte armat ha deixat un saldo de 220.000 morts i prop de vuit milions de víctimes (desaparicions, desplaçats, segrestats, mutilats), una violència que dia rere dia representa una crueltat inimaginable. Després de tantes dècades, ara l’efecte del silenci dels fusells ja és esperançador. L’any 2015 hi hagué 146 morts, a causa d’aquesta guerra, i fins al juny d’enguany només se n’han registrat tres. Aquest acord de pau afectarà el setanta per cent del territori; l’objectiu és continuar actuant fins a la desactivació dels insurgents que hi estiguen en contra. No s’hi preveu cap tornada enrere en aquest diàleg de pau, des d’ara hi ha una agenda que preveu mesures consensuades pel Govern i les FARC per a superar tots els obstacles possibles. El dia 2 d’octubre, el país haurà de decidir en un plebiscit a favor o no d’allò pactat; però tot és molt incert després de tants anys d’enfrontaments. És remarcable la sensibilitat de fer una ambiciosa campanya de suport a la pau des de la societat civil, allunyada tant del Govern, dels partits, del Congrés com de les FARC, per a enfortir la inclinació de votar a favor. També s’hi ha previst la participació electoral en les legislatives del 2018 sense cap impediment a les FARC i als seus líders en les diferents circumscripcions. Segons que s’ha pactat, el desarmament de la guerrilla s’efectuarà verificat per les Nacions Unides, serà un procés que s’haurà de culminar en un màxim de sis mesos, les armes seran destruïdes o reciclaOctubre 2016

CEM-EP 2016

Vicent Berenguer

Mural colombià per la pau a Cauca.

des. Segons l’Estatut de Roma, firmat per Colòmbia, els condemnats per delictes de lesa humanitat estan inhabilitats de per vida; caldrà veure com es resol aquest aspecte. El procés de pau assumeix per mitjà d’una Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició la complicada tasca de determinar qui ha estat víctima del conflicte armat –les FARC no es consideren victimitzants sinó víctima–, el reconeixement es farà per col·lectius. A més del Govern de Colòmbia, la Unió Europea crearà un

«Certes comparacions amb el conflicte basc són inevitables. Cal estudiar seriosament els fracasos i els èxits» fons per a ajudar en el finançament del postconflicte d’aquest país de 48 milions d’habitants, del doble de superfície que Espanya (independent des de 1819) amb una renda per càpita de 14.164 dòlars. Costava veure que el conflicte armat colombià arribaria a aquesta via de resolució, per més que els aspectes i els problemes a encarar siguen complexos.

L’agenda de pau que s’ha establert provoca algunes reflexions, ara estimulants, ara preocupants, quan es pensa en altres conflictes armats. Així, certes comparacions amb el conflicte basc són inevitables, els fracassos i els èxits han seguit camins diferents però estudiar-los seriosament cal fer-ho. També es tracta d’un procés encara obert, feliçment en una via de pau efectiva, el comunicat d’ETA de cessament d’activitats violentes es va produir l’octubre de 2011. El conflicte basco-espanyol també ha durat unes quantes dècades, des del primer atemptat mortal el 1968 fins al darrer del 2010 ha causat 839 víctimes mortals, 527 eren civils; s’hi feren 84 segrests, unes dues mil persones continuen refugiades a l’estranger, s’hi han produït desplaçaments, al 2010 hi havia 750 presos acusats de pertànyer a ETA, etc. Des del 1981, amb el Govern d’UCD, fins a 2006 hi ha hagut set intents de negociar la pau els quals sempre van assolir resultats molt parcials però que cal conéixer i valorar. Com en altres conflictes armats (Irlanda, Israel, Sud-àfrica...) amb nombroses víctimes, els processos de pau presenten un munt de varietats, complicacions i molts fracassos que sempre demanen grandíssimes dosis de voluntat per a superar-los i que es desactive la violència de les parts. També caldria veure altres conflictes violents encara ben actius, com ara les màfies italianes (Cosa Nostra, Camorra, La’ndranheta, etc.) i les mexicanes, entre altres, que sotmeten la població, especialment les classes més desfavorides a tota classe de violència, a l’enquistament d’aquesta. Probablement, el repte més important de la pau és la convivència. La pau no comporta directament l’existència de justícia però sí que pot significar un pas per a instaurar-la o restablir-la. I si aquesta pau es desenvolupa sobre bases democràtiques cal esperar que la justícia siga un valor que afavorisca la convivència i permeta el desenvolupament social i solidari, és al que aspiren les societats civilitzades. Ara Colòmbia veu un camí. ❦ Barcella | 21


J. Antoni Francés

Vicent Berenguer

Claus per entendre l’economia

Últims testimonis del 36

Vicent Cucarella. Economia per a un futur sostenible. Alzira: Bromera, 2016, 240 pàg.

Robert Llopis Sendra i Luis Botella Ivars. Fer la guerra. Diccionari de testimonis dels combatents de Benissa en la Guerra Civil (1936-1939). Alacant: IAC Juan Gil-Albert, 2015, 340 pàg., il·lustrat + CD La investigació de Robert Llopis i Luis Botella va començar el 1997 i acaba el 2013, un període vital pel fet que poden arribar a parlar amb els supervivents benissers de la guerra del 36, alhora que han de doldre’s que ara i adés van veient que en desapareixen alguns; aconseguir i arribar a aquests testimoniatges vius té un gran valor. La consulta, a més a més, en diversos arxius i altres centres de documentació ha permés fer un impressionant diccionari amb 1.516 benissers, quasi tots els habitants que van anar a fer la guerra, ben identificats i descrits. Com que també es dóna el fet singular que els habitants de Benissa estaven plenament identificats amb la República i el seu Govern aquesta circumstància permet entendre la gran cohesió que hi va haver quan es va produir el colp d’Estat del general Franco per a mobilitzar-se i allistar-se massivament a l’Exèrcit republicà. Després, a poc a poc, quan van arribar els ferits, mutilats, caiguts i desapareguts la reflexió sobre la guerra va canviar, va madurar, però ara han aconseguit arribar en els nostres dies deixar-ne constància en aquesta obra. D’altra, en el documental que s’hi inclou, magistralment realitzat, també es permet amplificar aquesta crònica dels benissers que amb les seues aportacions personals reconstrueixen el conflicte bèl·lic amb una sèrie d’aspectes locals i generals que transmeten la dura experiència i les conseqüències de la guerra com, també, de la postguerra. Per tot això, aquesta monografia se’m fa impressionant pels seus resultats, per l’enfocament metodològic que assoleix una objectivitat molt alta, per-

En aquest llibre, l’economista Vicent Cucarella, ens explica que l’objectiu de l’economia és el benestar de les persones. Una afirmació bonica que contrasta amb la situació econòmica mundial i l’espanyola en particular, on les persones comptem poc i pareix que el benefici lucratiu d’empreses és l’únic objectiu. En el primer capítol ens ajuda a entendre els fonaments del funcionament de l’economia. Conceptes com recursos, p r o du c c ió, rendi ments, comerç, diners, creixement econòmic, endeutament, etc., són explicats de manera senzilla i intel·ligible per als qui no som entesos en la matèria. És en el segon capítol, «Un nou escenari», on l’autor fa unes aportacions interessantíssimes. Comença amb una anàlisi clara i concreta del creixement econòmic dels segles xx i xxi a partir de l’accés a les noves fonts d’energia (carbó, petroli i gas). Eixe consum ha anat creixent exponencialment i està començant a plantejar-nos diferents problemes que afectaran les futures generacions, és a dir, els nostres fills i néts. El progressiu esgotament de les fonts d’energia, la contaminació del planeta –que està alterant l’equilibri climàtic– i els hàbits de consum desaforats en els quals hem caigut el món desenvolupat, estan entrant en conflicte i el futur no pinta bé per a les noves generacions. Caldria un decreixement mundial, i això ja és una nova economia: reduir el consum, compartir béns, repartir el treball, economia ecològica… Unes propostes polèmiques que, segons Cucarella, abans o després s’hauran de plantejar, voluntàriament o a la força. L’actual creixement té data de caducitat. ❦ Barcella | 22

què han sigut rigorosos i per l’efecte de crònica de vides i crònica social; en la seua aconseguida naturalitat ens aporta una profunditat històrica envejable, plena d’atractius per a qualsevol persona curiosa per la història social. No es tracta d’inventariar unes persones concretes, que ja és ben important, sinó de rescatar-les de l’anonimat i situar-les al si d’un conflicte bèl·lic que ha modificat les seues vides i les del seu entorn ja per sempre, i en tot cas, dins d’un context històric europeu molt definit i, lògicament, en un àmbit local concret. Aquesta obra sens dubte és també un gran exemple de les nombroses possibilitats que té i tindrà el tractament i l’acostament a la Guerra Civil. El cas de Benissa representa una aportació que mereix l’enhorabona més efusiva per tots els que l’han feta possible i la inexcusable coneixença i consulta. Aquest volum monogràfic és, feliçment, un altre més sobre la Guerra Civil Espanyola, però amb unes singularitats que el fan molt sorprenent, perquè un volum més sobre la qüestió no té res de pejoratiu si considerem que la investigació i la divulgació sobre la Guerra Civil presenta encara moltes llacunes, i per això treballs com aquest sobre Benissa dóna a conéixer una sèrie d’aspectes, no cal dir, molt interessants històricament, alhora que també són profundament commovedors. ❦

Fe d’errates En el número 58 de la revista Barcella, en la pàgina 8, l’article titulat «Fent memòria de la València capital d’Estat» es titula «Fent memòria». En la pàgina 22, en l’article «Els mestres de la impremta», la fotografia on el peu de foto indica que es tracta d’Alfred Ramos està equivocada. Aquesta és la fotografia que correspon:

Octubre 2016


Marià Villangómez

XX Deixo, avorrit, el ball i surto al poble. La nit és ara pura i solitària. No plou des de la tarda, i s’ha calmat suara el vent tempestuós d’octubre. La mar ressona encara llargament, rompent-se a cops damunt la platja pròxima. La lluna molt clara guaita, freda, sobre els terrats. La veig enmig dels arbres. Argenta els nuvolets al cel i els tolls il·lumina pel llarg carrer enfangat. Així que torno al teatret on ballen, la xaranga animosa apaga, alegre, la remor de la mar. Dins hi ha pagesos, joves contents que beuen i fan broma, i un públic fosc i espès que seu, contempla com dansen o s’agiten vint parelles. Un pas doble —ara un fox—. La que m’agrada del poble, o m’agradava, també hi és; festeja, mai no es cansa de ballar. La miro, en miro d’altres. Gira el cercle. Torno a fumar, s’aixeca el fum del tedi.

Eivisa, 1913-2002

Obres completes 1. Elegies i paisatges (1949) Barcelona: Edicions del Mall, 1986

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 59  

Barcella 59  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded