Barcella 58

NÚMERO 58 | JUNY DE 2016 | ANY XX | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 9 | Entrevista

Hervé Falciani

| 8 | Fent memòria de la València capital d’Estat |11| Música: Sendes Salvatges |12| La nuesa i la visibilitat |13| Japó, tot un món d’on aprendre |15| D’animals i d’animalades |17| Les valls de Mariola són de l’Alcoià |18| Els tractats de comerç assalten l’economia local |19| La guspira de Bernie Sanders |20| Moment maleta |22| Els mestres de la impremta |23| Poetes: Dolors Miquel

Llegir aquest número de Barcella és una constatació que l’associacionisme de tot tipus viu un període de reviscolament als pobles de la Mariola. Com a mostra, en posarem sols alguns exemples d’associacions que hem recollit. Algunes s’acaben de crear: la feminista Mariola Violeta, a Banyeres de Mariola, i la nova associació per a la defensa de drets LGTBI MARIola. Altres són més veteranes, però els darrers mesos n’han renovat l’activitat: l’Associació Cultural Patronat del Tractat d’Almisrà, del Camp de Mirra, que ha celebrat el 40é aniversari; l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola, que ha encetat una campanya de defensa de la comarca; el Col·lectiu Serrella, de Banyeres de Mariola, que ha programat xarrades per a explicar els tractats de comerç TTIP i CETA; l’Assemblea dels Pobles de la Mariola, que

Tot això, només en uns pocs meprepara el 4t Aplec de la Mariola, amb sos i en un territori no massa extens. el Col·lectiu Saginosa d’Ibi com a amAquesta nova etapa associativa coincifitrió; el Centre Cultural Castellut, de deix amb un nou cicle Castalla, que ha orgapolític que no s’havia nitzat les Jornades de conegut mai encara Sostenibilitat; l’Assocides del restabliment ació Més que Dones, de de la democràcia, on Bocairent, que ha orgales majories absolutes nitzat la I Jornada Fehan desaparegut per minista de les Comarprimera vegada. El ques Centrals, a la qual nou escenari que se’ns van assistir altres huit presenta està format associacions de Xàtiva, per una gran diversitat Ontinyent, Alfarrasí, d’opcions polítiques, Bocairent i Banyeres de socials i associatives Mariola; l’Assemblea Premi Joan Valls 2016. que hauran de saber Contra la Planta de Reconviure. El creixesidus Animals de la Poment de l’activitat associativa als nosbla del Duc; l’Associació Amics de Joan tres pobles per a participar, reivindicar Valls, d’Alcoi, que segueix organitzant i canviar coses és un simptoma de bona els Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i salut democràtica que caldrà aprofitar i Promoció del Català després de vint-iconsolidar. BARCELLA. ❦ dos anys ininterromputs d’activitat…

CCOM © 2016

Associacions vives

Salvador Llosà REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 58 - juny 2016 - any XX Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Pep Revert, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere.

Maquetació: Josep Miquel Martínez.

Publicitat: Enrique Sempere.

Dipòsit Legal: A. 562-1997.

Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola.

Portada: dalt, presentació de l’Associació Mariola Violeta el 8 de març de 2016. Baix, Hervé Falciani a Banyeres de Mariola, 29 de maig de 2016.

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www. barcella.banyeres.com revista.barcella@gmail.com

Barcella | 2

Juny 2016

Vicent Luna © 2016

Josep Guia, Maria Conca i Romà Francés a l’exposició dels 40 anys del Tractat.

La Foia de Castalla acollirà l’Aplec d’enguany.

Celebració al Camp de Mirra dels 40 anys de les representacions del Tractat d’Almisrà

El 4t Aplec de la Mariola a Ibi abordarà les migracions

Quatre dècades ininterrompudes porten representant el Tractat d’Almisrà l’Associació del Tractat a aquest petit poblet de les Valls de Mariola. El Camp de Mirra ha volgut recordar com van ser els inicis i la trajectòria esdevinguda. El professor de la Universitat d’Alacant, Vicent Brotons i Rico, va pronunciar una conferència titulada «La transcendència del Tractat d’Almisrà i els 40 anys de la recreació històrica. Tot un recorregut per la figura d’aquest rei en el teatre popular català».

El text teatral del Tractat d’Almisrà va ser escrit primerament per Francesc Gonzàlez Mollà i es va representar des del 1977 fins al 1983. L’any 1984, Salvador Doménech Llorens va escriure un text nou i els professors de la Universitat de València, Maria Conca i Josep Guia, l’any 1994 van fer-ne una correcció.

Juny 2016

Dins d’aquesta commemoració es va inaugurar una mostra de cartells, auques, materials didàctics, llibres, díptics, retalls de premsa, fotografies, trofeus, etc., que el Patronat del Tractat ha recollit i arxivat al llarg de tots aquests anys. Romà Francés, actor que representa Jaume I i ànima del Patronat, va oferir l’espai de sa casa per a exposar tot aquest material.

El Centre Cultural del Camp va acollir una conferència informativa sobre les actuacions arqueològiques fetes al castell d’Almisrà i la madina almohade, a càrrec dels arquòlegs José Ramón Ortega i Marco Aurelio Esquembre.

En les setmanes posteriors, es van escenificar recreacions breus del Tractat a càrrec d’alumnes del col·legis públics de Biar i del Camp de Mirra. ❦

L’Assemblea dels Pobles de la Mariola anuncia que tindrà lloc el 15 d’octubre sota el lema «Identitats migrants». La Mariola celebrarà la seua trobada festiva i reivindicativa a Ibi, on s’abordarà un tema de gran contingut social com són les migracions. El Col·lectiu Saginosa és l’amfitrió d’aquesta edició. Des de l’organització asseguren que l’esdeveniment estarà farcit d’activitats per a tots el públics des de bon matí fins la nit: excursió, dinar, sopar, taula redona, activitats infantils, correbars, danses i música tradicional, fireta o concerts com a punt final de la jornada. L’èxit dels aplecs anteriors ha portat a consolidar aquesta trobada que està servint per a teixir una gran xarxa d’entitats i per a recuperar la germanor que històricament havíen tingut tots aquests pobles i que últimament s’havia descuidat. ❦

Barcella | 3

DiàniaTV © 2016

JS © 2016

AraMultimèdia © 2016

Membres de l’Assemblea arrepleguen el premi.

Presentació al Campus de la UPV d’Alcoi.

Maria José Payà és regidora a Beneixama.

L’Assemblea de Pobles de la Mariola, Premi Joan Valls

Una nova Jornada de Sociolingüística a Alcoi

Jornades de Sostenibilitat del Centre Cultural Castellut

La XXII edició dels Premis Joan Valls es va celebrar el mes de març al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi. L’Assemblea de Pobles de la Mariola, que va estar guardonada en l’apartat d’entitats per la important tasca en la defensa del patrimoni natural, patrimonial i cultural d’aquests pobles, va dedicar el premi al regidor de Compromís i membre de l’Assemblea, Raül Seguí, que havia mort només uns mesos abans. El Jurat va decidir que el premi personal fóra per a l’escriptor de Cocentaina Francesc Jover. També es va lliurar el Premi de Poesia Manuel Rodríguez a Jaume Bosquet, per la seua obra Basses i pluja.

Unes huitanta persones van omplir el Casal Ovidi Montllor per donar suport una vegada més a aquests Premis per l’Ús i Promoció del Valencià. ❦

La XXI Jornada de Sociolingüística celebrada al campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València es va tancar amb la impressió que la societat civil, els professionals i les administracions públiques veuen una llum en el camí cap a una nova política lingüística transversal, com a element de cohesió i vertebració, encara que es mantenen factors que dificulten l’obtenció de resultats immediats i els representants del Govern valencià van demanar paciència, tot i assegurar la seua disposició a la millora de la legislació que afavorisca l’ús del valencià com a eina de comunicació preferent i la recuperació dels mitjans de comunicació públics, concretament ràdio i televisió. La política lingüística en camps com justícia, educació, comunicació i turisme van ser analitzats amb profunditat. ❦

L’agricultura ecològica, els obradors compartits com a espai de treball, els plans de desenvolupament rural o les iniciatives de l’Administració per preservar el patrimoni agrícola demostren que el món rural pot tindre un futur ben pròsper a les nostres comarques. El Centre Cultural Castellut ha organitzat les Jornades de Sostenibilitat en les quals han participat Enrique Moltó, professor de la Universitat d’Alacant; Rafa Rico, productor agrícola de Castalla; Sílvia Faus, propietària d’una casa rural a la Vall de Gallinera; Joanjo Seguí, guia cultural a la Marina Alta; Inés Payà Valdés, emprenedora agroecòloga a Beneixama; Maria José Payà, enginyera agrònoma de Beneixama que ha treballat en el progrés de la línia ecològica de la cooperativa de la Canyada i Arnaldo Dueñas, alcalde de l’Orxa. ❦

Barcella | 4

Febrer 2016

Barcella

ST © 2016

Timonet a la revista Saó (19762016) pels seus quaranta anys defensant al País Valencià una Església oberta i dialogant, cristiana però no clerical ni dogmàtica.

Públic de la Jornada a la Sala Joan de Joanes.

Èxit de participació en la I Jornada Feminista de les Comarques Centrals que es va celebrar a Bocairent El 18 de juny passat es va celebrar a Bocairent la I Jornada Feminista de les Comarques Centrals organitzada per l’Associació Més que Dones. L’objectiu de la trobada va ser la presa de contacte entre les diferents associacions que treballen en aquest territori perquè les participants pogueren conéixer-se i aprendre les unes de les altres. Les organitzadores van proposar l’articulació d’una Xarxa Violeta que comunique els col·lectius que treballen als pobles menuts.

La jornada va començar amb la presentació de les diferents associacions participants: les amfitriones Més que Dones (Bocairent), Mariola Violeta (Banyeres de Mariola), Xateba (Xàtiva), Aldea Violeta (Ontinyent), Col·lectiu de Dones Malva (Alfarrasí), Merudes (Ontinyent), Espai Feminista d’EU (Xàtiva)

i també un representant d’Homes Valencians per la Igualtat.

A continuació es va fer una xerrada-taller titulada «Empoderament, sororitat i treball en xarxa» a càrrec de Coto Talens. Per la vesprada, després d’un dinar de germanor, va tindre lloc el taller «Assegudes al foc de la diversitat: comunicació, escoltar i transformació amb Dragon Dreaming» a càrrec d’Adriana Pastor i Granell.

Després de les conclusions i valoració de la Jornada es va representar Monòlegs de la vagina, d’Eve Ensler, una adaptació del grup les Vagidonasses d’Alacant que va estar obert a tot el públic.

Amb motiu de la Jornada ha hagut una exposició a la Sala Joan de Joanes titulada «Camí cap a la igualtat», cedida per Dones de Xirivella en Acció. ❦

Argelaga al PP alcoià per plantejar arrasar amb un polígon industrial la part alta del riu Polop en el punt de més valor mediambiental i paisatgístic de tot aquest territori, sobre la capçalera de la conca del riu, ocupant el connector biològic entre el Parc Natural de la Font Roja i el Parc Natural de la Serra Mariola.

Timonet a la nova associació LGTBI MARIola per l’organització de la Primera Trobada de Pobles per la Diversitat. El repte serà que l’ambient de llibertat i obertura mental que es va respirar a Tibi aquell cap de setmana s’escampe per tots els racons de la Mariola.

Argelaga al Govern municipal de Bigastre (el Baix Segura) per felicitar el passat Dia de la Dona amb un text masclista que diu que la dona «ha salido de la costilla del hombre y no de su cabeza».

Timonet a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per començar a tornar els diners cobrats de més als ciutadans després d’aquella pujada cadastral que va fer l’alcalde Roberto Calatayud l’any 2002.

Argelaga als piròmans, als inconscients que fan foc quan no es pot, als que aboquen brossa pels voltants dels pobles, serres, barrancs i espais naturals. Que el bon ús que fem la majoria servisca de denúncia a les seues males pràctiques.

Juny 2016

Barcella | 5

ST © 2016

Francisco Camps i el Bigotes.

[Artículos de saldo, 14-5-2016] Els actes programats van des del 29 de gener fins el 9 de juliol de 2016.

Un congrés internacional tanca a Biar els actes al voltant de l’exposició itinerant Ballar el moro Els propers 7, 8 i 9 de juliol de 2016 es celebrarà a Biar el congrés internacional «La dansa dels altres. Alteritat i joc en la festa popular: moros, cristians i altres figures del diferent en el teatre, la música i la dansa de la tradició». La cita comptarà amb la participació de diversos investigadors de reconegut prestigi i serà una bona oportunitat per a reflexionar, des de diferents àrees d’estudi, sobre un tema d’interés per a la comunitat científica, però també per a la població en general d’aquests llocs que celebren festes de moros i cristians. S’hi pot participar en dues modalitats: oients o comunicants.

El congrés forma part dels actes celebrats durant la primera meitat del 2016 a Banyeres de Mariola, Biar, Bocairent i Ontinyent al voltant de l’exposició «Ballar el moro. Danses festives de moros i

Barcella | 6

cristians a la Mediterrània occidental».

L’organització d’aquest esdeveniment ha anat a càrrec dels ajuntaments d’aquestes poblacions amb la col·laboració de la Seu Universitària de Biar de la Universitat d’Alacant, la Universitat Rovira i Virgili (grups LAiREM i Iconodansa), el Museu Etnològic de Barcelona i l’Associació Cultural Joan Amades.

Pel que fa a les altres activitats complementàries, es projectarà el documental etnogràfic Las mudanzas del diablo. Dance y Contradanza de Cetina del productor cinematogràfic Domigo Moreno. S’escenificaran els balls locals dels Blavets i dels Espies. Pep Gimeno el Botifarra i Ahmed Touzani oferiran un concert. Finalment, es representarà l’Auto de Floripes de la població de Viana do Castelo (Portugal). ❦

Lladres i comunistes

Jaime Poncela […] Vénen els comunistes. Està bé saber-ho, s’agraeix l’avís. Vaig a guardar les gallines al corral i les joies a Suïssa […]. Aquest avís és una gentilesa per part dels tertulians, i del PP i dels seus col·legues. És una cortesia i una novetat per la seua banda, ja que, per exemple, en totes les eleccions anteriors ningú ens va advertir que venien els lladres. Sobre el que han fet els comunistes en aquest país des de 1975 fins avui tenim bastants exemples i quasi tots són favorables a ells. Sobre el que han fet els lladres en els diferents governs també tenim exemples abundants i cap d’ells és edificant. Així que la conclusió més senzilla és pensar que té molt més perill que governen els lladres al fet que al Parlament hi haja comunistes […]. Jo observe admirat com aquells que donen l’alarma davant la futura invasió de rojos callen davant […] els robatoris i la poca vergonya de tota aquesta canalla encorbatada i moralitzadora que es passeja pels jutjats o les presons després d’haver mentit, negat i manipulat els seus delictes. Segueixen i seguiran en el poder durant generacions perquè, al no ser comunistes, no tenim res que témer. Espanya és un país que ha posat a ratlla als rojos (alguns segueixen encara en les cunetes) però que conviu sense problemes amb els lladres […]. ❦ Juny 2016

Mariola Violeta Rosa M. Belda

Barcella © 2016

per la igualtat del El passat 8 de març les dones. va nàixer públicament Som una associl’Associació Mariola ació nombrosa, la Violeta en un acte de qual cosa significa presentació a la Casa que en formem part de Cultura de Banyeun grup heterogeni res de Mariola. Actude dones, que tealment ja en formem nim edats, ideopart al voltant de 80 logies, formació i sòcies, unides per un procedència molt pensament comú: la variada i, per tant, convicció de la necesel què ens uneix és sitat d’una associació més fort que el que que visibilitze les doens separa, alhora nes en tots els àmbits, que requereix d’un és a dir, conscients de gran esforç per al la invisibilitat que parespecte de les ditim per raó de sexe ferències. i que ens fa plantePresentació de l’Associació a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola el dia 8 de març.

Hem començat jar-nos la necessitat de ja a treballar intercrear un espai, aquesta nament, primer per a aprovar els estatuts associació, per a, d’una banda, fer-nos viescoltat, la de definir el feminisme com i després per començar amb activitats que sibles socialment i, d’altra, bastir lligams i a «ideologia de gènere» quan tots sabem ens ajudaren a reflexionar i pensar el pacompartir experiències, allò que el femique el feminisme no és cap ideologia sinó per de la dona, com ara, cinefòrum i un nisme denomina sororitat i que és, ara per la defensa de drets humans. taller de teatre de la mà de l’actor banyerí ara, l’única manera possible per a canviar Com deiem ja som quasi 80, dones Saoro Ferre. A partir de setembre esperem la situació de desigualtat i violència que majoritàriament, i esperem créixer encara elaborar una programació pública i seguir vivim les dones. En aquest sentit, el passat més i que també els homes, a poc a poc, amb tallers, xerrades i altres activitats de dissabte 18 de juny vam assitir al primer les quals ja anirem informant. Farem teracte com a associació, la I Jornada de Astúlies pedagògiques i literàries sobre femisociacions Feministes de les Comarques nisme, en primer lloc, i d’altres temes posCentrals que organitzava l’associació Més teriorment, tot seguint el model dialògic. que Dones de Bocairent, on vam reflexiTambé ens enorgulleix especialment onar sobre els reptes del feminisme, és a el suport i l’oferiment d’assesorament dir, del moviment per la igualtat de sexes, professional i d’activitats que ens han allò pel qual totes aquestes associacions brindat dones de Banyeres de Mariola lluitem. El repte principal, tal com assede diferents àmbits professionals com nyalava la psicóloga Coto Talens, és uniara, el psicològic o el jurídic i el suport versalitzar la igualtat, una revolució que dels nostres representants municipals ens afecta a totes les persones i que neces(ja hem començat a gestionar un racò sita de l’eradicació total i global del masde dones i coeducació a la Biblioteca clisme. Mentre en alguna part del món hi Municipal). La bona acollida a l’associhaja masclisme, l’amenaça de la regressió ació ens dóna motius per a seguir endadel dret a la igualtat de les dones estarà vant i per a estar satisfetes en saber que sempre present, només cal llegir els diaris són moltes les persones que ens acomper a comprovar-ho ben a prop, no solas’hi sumen al projecte, perquè també cada panyen en la nostra lluita. ment amb eixa lacra que és la violència de dia més homes defensen les noves masUs recordem, finalment, que ens génere i el maltractament que, com deia culinitats, adoleixen del paper tradicional podeu seguir a les xarxes socials, a la també Talens, constitueixen l’arma més del mascle, de ser gregaris d’un model pàgina del facebook Mariola Violeta i radical entre les armes del masclisme, que no comparteixen i els impedeix d’esposar-vos en contacte amb nosaltres a sinó també tot allò que denominem mitablir relacions equilibrades i satisfactòritravés del correu: associaciomariolavicromasclismes i que de micro tenen ben es amb les dones, homes que comencen a oleta@gmail.com. ❦ poc o igualment la més recent que hem entendre que han de contribuir a la lluita

«Som una associació nombrosa amb edats, ideologies, formació i procedència molt variada. El què ens uneix és més fort que el que ens separa»

Juny 2016

Barcella | 7

Fent memòria de la València capital d’Estat Maria Teresa Albero Sempere

Aquest any 2016 es compleix el vuitanta aniversari de que València fou capital de Segona República. Des d’octubre del 1936 fins a novembre de l’any 1937, la ciutat del Túria va ostentar el títol de capital republicana i avui, els seus carrers, que encara guarden records d’aquell període, romanen invisibles.

Quan les tropes feixistes revoltades assetjaren la ciutat de Madrid al començament de la Guerra Civil, el govern de la República decidí traslladar-se a València, i amb ell viatjà el Tresor Artístic Nacional, per por a que els bombardejos feren malbé obres tan valuoses com Les Menines, de Velázquez.

Gràcies al treball de Teresa León, entre altres, les imponents Torres dels Serrans i el Museu del Patriarca Ribera, albergaren durant aquell temps totes les obres pictòriques del Museu del Prado de Madrid, ja que la forta estructura de les torres i la infinitat de sacs terrers col· locats al seu voltant, protegirien les obres, fins i tot si es bombardeja per l’aire.

I es que tota mesura de seguretat era poca, ja que València va ser bombardejada 442 vegades durant la guerra, amb avions feixistes italians que irrompien en la ciutat sobrevolant l’avinguda Lenin, ara anomenada avinguda del Port. Edificis al carrer Vilaragut o el propi sòcol de l’Ajuntament, el que fóra la seu de les Corts Republicanes, encara tenen avui marques d’aquells atacs.

Per tal de protegir la població, a la ciutat de València s’edificaren nombrosos refugis, alguns d’ells es feren als soterranis de vivendes i altres edificis, com ara el que resta tancat sota la casa consistorial, o d’altres a cel obert, com el que resisteix, amb penoses condicions, al carrer Serrans, que avui encara anuncia amb tipografia constructivista el cartell de refugi; però roman tancat i en un pèssim estat a l’espera que algú s’interesse per el passat històric valencià.

Barcella | 8

ICP © 2016

«Valencia de finas torres y suaves noches, Valencia, ¿estaré contigo, cuando mirarte no pueda donde crece la arena del campo y se aleja la mar de violeta?» Meditación, Antonio Machado.

Plaça de l’Ajuntament, València, març del 1937. Fotografia de Gerda Taro.

Altres refugis com ara el de l’IES Lluís Vives han tingut una altra sort. El treball i l’esforç dels docents que allí hi treballen ha fet possible la seua conservació. Visitar-lo és més complex, ja que es privat i requereix algun amic o conegut al centre per poder-hi entrar.

Però la capitalitat de València durant la Segona República no sols ens va portar les obres d’art de Madrid, sinò que va convertir la ciutat en un centre neuràlgic per a la cultura internacional.

Al café Ideal Room, ubicat al carrer la Pau, tingueren lloc encontres entre

«València va acollir iniciatives que mai havien tingut lloc a altres ciutats de l’Estat espanyol» els grans intel·lectuals, escriptors, artistes o fotògrafs de l’època, com ara Ernest Hemingway, Robert Capa, John Dos Pasos o Dorothy Parker. Avui, al cantó del carrer la Pau amb Comèdies, roman una cafeteria amb el mateix nom, però amb una estètica ben diferent. I es que com bé explica l’historiador Jorge Ramos, «no podem oblidar

que durant el període de la capitalitat, València es va convertir en una capital cultural internacional, i es van dur a terme iniciatives pedagògiques, culturals, congressos o reunions extraordinàries, que mai no havien tingut lloc a altres ciutats de l’Estat espanyol, ni a la resta del món».

El juliol de l’any 1937 tingué lloc el Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura amb Antonio Machado, María Zambrano, María Moliner, Pablo Neruda, Rosa Chacel, María Teresa León o Gerda Taro. El que hui és un luxós hotel, anys abans fou una gran casa de cultura que albergà tots aquests intel·lectuals reconeguts internacionalment.

Per sort, hi ha una placa en la façana de l’hotel (carrer la Pau, 42) que recorda que des de l’any 36 al 39, Antonio Machado presidí aquella casa de cultura.

Però és la primera i l’última que recorda cap fet que esdevingué a València mentre fou capital de l’Estat espanyol.

«Sobre tot en l’àmbit cultural, d’ensenyament, igualitarisme o justícia social va ser un període d’extraordinària riquesa i d’extraordinari avanç, sobre tot si el comparem amb el període posterior de retard i destrucció, en les politiques d’igualtat, que va suposar el franquisme», afirma Ramos.

L’historiador denuncia que aquestes idees, que durant molt de temps romangueren a les consciències de tanta gent, i que ara s’amaguen dins dels llibres, han d’eixir al carrer per a trencar amb les polítiques de desmemòria pública que han vingut fent-se per part del govern valencià de les últimes dècades. Per això, des de la comissió DesMemòria de la Universitat de València, Ramos i molts altres catedràtics d’Història Contemporània treballen per aturar aquesta mancança de coneixements sobre el període de la capitalitat de València i la Guerra Civil, perquè el coneixement isca de les aules i es trasllade a tota la societat civil.

Al cap i a la fi, la història és la memòria col·lectiva dels pobles, i conéixer-la i difondre-la és necessari per a saber qui som, d’on venim i com hem arribat on estem. ❦ Juny 2016

Hervé Falciani Teresa Sempere

TSG © 2016

Hervé Falciani (Montecarlo, Mònaco, 1972) és enginyer informàtic. El 2008 va extraure de la seu de Ginebra del banc HSBC milers de dades de clients, va trencar el secret bancari suís, usat sovint en el desviament de grans patrimonis als paradisos fiscals. Aquesta informació es coneix com la Llista Falciani o Llista Lagarde, un dels escàndols bancaris més grossos de la història: traficants de diamants, polítics, noblesa, celebritats, tennistes i futbolistes, banquers..., aquesta llista va crear un incident diplomàtic entre Suïssa i França. Malgrat la controvèrsia generada, Falciani des de 2009 col·labora activament amb la justícia de diversos estats, inclòs el Govern valencià com a expert contra la corrupció, l’evasió i el frau fiscal.

Al seu pas per Banyeres de Mariola ha explicat un poc més pel que fa als seus objectius i projectes.

—¿Qui és Hervé Falciani, què va fer i per què ho va fer?

—Vaig nàixer a Montecarlo, de pares treballadors en la banca privada, és a dir, per a empreses importants, evasors fiscals, màfia, narcotraficants, gent que necessita opacitat. Però alhora en un lloc que també em va permetre conéixer una altra realitat, com la d’un pescador, una dimensió ben diferent dels rics i els corruptes. Vaig créixer espantat amb si es podria o no acabar amb la corrupció, pensant com compartir la informació per a combatre-la, entenent que el maneig de la desigualtat sempre es basa en la informació.

Després de diverses ocupacions, vaig ingressar en un banc de Montecarlo, quan vaig tindre l’ocasió de compartir informació difícil d’entendre ho vaig fer. Un dia vaig trobar la manera de Juny 2016

Hervé Falciani durant l’entrevista a Banyeres de Mariola.

comunicar aquesta opacitat gràcies als informes entre gestors i clients, aquesta informació l’havia de conéixer el món.

Suïssa no és un país per a rics sinó per a

«Quan s’utilitza un servei a nivell local els beneficis deurien quedar-se en l’economia local» evasors d’impostos. Aquella filtració és el que s’anomena Llista Falciani o Llista Lagarde. Ho vaig fer metòdicament, coneixent bé les lleis, sabent com anaven a perseguir-me per això.

La manera de destapar aquesta informació havia de ser violenta, és a dir, del mateix nivell que la violència que coneixem, utilitzaria armes institucio-

nals. Igual que els evasors creen violència, els ciutadans podem fer el mateix de forma proporcionada, descobrint-ne els delictes.

Vaig començar un treball amb algunes institucions.

Ara la manera d’actuar es diversifica i la societat evoluciona, per sort, gràcies a accions com aquesta.

—¿Ho hauries fet ara de la mateixa forma?

—Cada època té els seus mitjans; ara la mateixa operació es podria haver fet més ràpida que abans, com ha passat amb l’Operació Panamà, que ha necessitat només un any i mig o dos.

Abans, una cosa com Swiss Leaks i HSBC va necessitar quatre o cinc anys. Per a demostrar que tot canvia, fa quatre anys la societat civil ja coneixia Suïssa i els paradisos fiscals, però no s’hi interessava i ara sí. No hi havia consciència de la importància de la prevaricació i la corrupció.

—¿Et vas sentir recolzat en aquell temps?

—Jo estava cent per cent dins d’un projecte, sabia que tot serien dificultats. Vaig passar en la presó cinc mesos i mig. L’important és saber que provocar un conflicte on tens poders enfront comporta córrer riscos legals, de reputació personal. Però ara em sent tranquil perquè manege riscos i objectius. És una manera molt freda de veure les coses, però és la més contundent. Per descomptat, sé que hi ha risc, que podria acabar en una presó suïssa si faig un pas en fals, però això també ho podria utilitzar en els objectius que busque.

—¿En quins projectes estàs ara?

—Mantinc enllaços amb una manera de plantejar les coses, sobretot l’economia, és una idea que es va difondre des d’un poble del Piemont, Bra, on va nàixer el slow food: era el slow finance que, igual que creative commons, necessitaBarcella | 9

litzats, fent un treball col·laboratiu per a verificar i valorar.

—¿Com veus la transició a les criptomonedes, podrien conviure amb les monedes convencionals?

VB © 2016

va una economia comuna enfront dels monopolis. L’economia real no es dóna a Madrid o a Castelló, la vida econòmica es fa amb la gent, als pobles, als barris, ací a Banyeres de Mariola!

Quan veus les iniciatives d’un Pablo Soto de democràcia real, on cada barri té la possibilitat de comunicar les seues necessitats, saps que això ja està fentse. Hem de traure’ns la idea que estem en mans d’uns pocs que decideixen per nosaltres. Cal veure la manera perquè l’economia i els serveis financers, els sistemes de pagament i estalvi no passen per les mans d’una empresa nordamericana, per exemple Visa. Quan s’utilitza un servei a nivell local els beneficis deurien quedar-se en l’economia local. Això és la common economie. Hem oblidat que l’activitat bàsica financera és un servei que hauria d’oferir l’Estat.

Hem passat del paper moneda a una economia digital i, a poc a poc, s’acabarà amb els mitjans tradicionals. Per això les iniciatives han de ser compartides, l’economia ha de ser col·laborativa, descentralitzada, oposada als monopolis i les multinacionals. El cas de BlaBlaCar es presenta com una share economy però és un servei que s’ofereix des d’una sola empresa centralitzada. Com que està basada en tecnologia podríem replicar-la perquè retorne beneficis localment.

—¿Quina és la teua opinió sobre la cadena de blocs o blockchain que, potser, després d’Internet és l’invent més important?

—També és un sistema de vot, l’element més innovador en la blockchain és encara difícil de presentar perquè són sistemes bancaris i la banca ha d’estar fonamentada en informació basada en la confiança. Abans utilitzàvem moneda, podíem confiar en el banc, però avui tenim altres opcions. Igual que en la blockchain, els bancs també busquen sistemes de consens per a validar una transacció bancària i saber que els diners utilitzats no són falsos. És la resposta que dóna blockchain: gràcies a un consens, tots som nodes, descentraBarcella | 10

Hervé Falciani a Banyeres de Mariola.

—Com dic, la moneda electrònica és ja una realitat, és el 97% segons el Banc Central Europeu, un òrgan que no es caracteritza gens pel seu sentit de l’humor. L’economia és digital i cal buscar alternatives que protegisquen la privacitat. Les criptomonedes ofereixen un nivell de protecció superior a la resta, i això té a veure amb la des-

«Hem oblidat que l’activitat bàsica financera és un servei que hauria d’oferir l’Estat» centralització: si pagues amb una Visa fas servir una moneda digital centralitzada als Estats Units. Una criptomoneda seria com una Visa –diguem-li per exemple valenciana– perquè no comparteix les dades personals més enllà de la seua comunitat local. Podràs usar-la a l’estranger però les dades no es coneixeran. Preferisc que es sàpia alguna cosa meua en l’àmbit local que no als Estats Units.

—Potser hauríem d’interessar-nos més per com funciona el sistema monetari…

—Per a concretar, cal tenir en compte que la revolució arriba amb la rapidesa que arriba la informació, tot va difonent-se a poc a poc, com una evolució. Si trobem una manera de comunicar més efectiva la revolució es farà més eficaç.

A Espanya, per exemple, ja està havent un canvi, una revolució política...

—¿I com veus el panorama polític espanyol ara, en la recta electoral?

—Recorde una carta de quan era a la presó en què es citava Heràclit, «tot és lluita», i just això és la política, una lluita d’idees, idees que es comparteixen. Quan disposes de certa informació és quan et permets actuar. Un patètic Albert Ribera, o Sánchez, el xic del PSOE, o aquell del PP que crea una comissió de seguretat sobre Veneçuela, quan en realitat hauria de crear una comissió econòmica, que és la realitat d’interessos econòmics entre Espanya i Veneçuela. La política és això: amb la rapidesa que arriba la informació, cal practicar l’assemblearisme en diversos nivells, municipal, regional, etc. Els últims anys, en molt poc de temps, han canviat moltes coses a Espanya, sense risc, sense revolució, sorprenentment, per a alguns.

—¿Què hauríem de fer davant la corrupció valenciana?

—Quan tenim una mínima oportunitat de ser escoltats, tenim la responsabilitat d’oferir alternatives perquè no es reproduïsquen abusos de poder. Però cal fer un pas avant i tindre empreses sense corrupció, que seran més reeixides i competitives. En la història ens trobem cruïlles i algunes vegades s’ha triat el camí equivocat.

Gràcies a la informació ara podem acabar amb la corrupció centralitzada i fer prevaldre l’economia comuna, en petits nodes. Per exemple, difondre elements sense patents, serveis alternatius a aquestes. A l’Índia, tot i no ser dels més democràtics, han rebutjat a la farmacèutica Novartis una patent de medecines contra el càncer, pagaran un preu just i evitaran que ningú se n’aprofite. Patim cada vegada que hem de deiJuny 2016

xar el 3% en comissions quan podria ser el 0,1%. Aquesta és la meua actitud cap a un interés local en contra del poder centralitzat.

—¿Estem ja prop del bon camí?

—Sí, però cal acabar amb el centralisme, amb les empreses corruptes o que corrompen; defensar la transparència, reclamar comptes transparents «Són els nostres diners, tenim dret a saber on estan i a estar informats de què queda en el banc». Els mitjans de comunicació deformen la informació, conéixer els comptes d’un Ajuntament ha de ser la base de la confiança. Per exemple, el TTIP s’imposa com una conspiració, ja que és un acord secret per trenta anys, i serà difícil d’explicar-ho públicament.

—Serà una altra imposició que tindrà conseqüències preocupants…

—El futur d’Europa i Amèrica Llatina passa per Espanya, ho veig clar, o s’aclareix açò o no sabrem cap a on anem. Hi ha gent en altres llocs, que ha viscut en dictadura o en règims religiosos, i veus que tenen una vida capil·lar, una adaptació a la tirania, a la corrupció global; quan volen tallar aquests enllaços, hem d’evitar-ho. Cal desmuntar els sistemes corruptes.

—Almenys s’han superat alguns règims de bipartidisme...

—A Itàlia, d’alguna manera, és semblant a Espanya, el Moviment Cinc Es-

«Cal fer un pas avant i tindre empreses sense corrupció, que seran més reeixides i competitives» trelles es pot criticar per diverses raons, però ha trencat la influència dels partits autoritaris. Un partit amb nova gent representa més la societat. Hi veig l’emergència de partits que creuen en la pluralitat, iniciatives locals que s’enfronten als partits autoritaris, aquestes s’adapten a les necessitats de cada lloc, a Canàries, Andalusia, València, tenim necessitats diferents i necessitem solucions diferents, l’autonomia és un dret. ❦ Juny 2016

Sendes salvatges Inèrcia Després de la bona acollida de No és cap simulacre, Inèrcia torna amb el que és el seu segon llarga durada: Sendes salvatges. Un procés de maduració de quasi tres anys, en què hem acabat de depurar el so i l’estil, donant un pas cap al rock alternatiu però sense deixar de costat la contundència que ens caracteritza.

Amb aquest nou àlbum tractem de reflectir el canvi social i polític que hem viscut durant el temps que ha durat la composició del disc.

Un canvi històric que obri nous camins inexplorats que s’han d’afrontar amb valentia i esperança, però també amb molt de sentit crític i un punt d’incertesa.

El disc Sendes salvatges és un treball que fa apologia del canvi.

Canvi com a necessitat, com a factor determinant a l’hora d’evolucionar i d’avançar.

Hem estat massa temps en un estat de letargia que semblava crònic, donant l’esquena als problemes, sota la pressió d’un cost d’oportunitat imaginari.

Sendes salvatges reivindica la importància de perdre la por, de prendre decisions arriscades i d’afrontar les conseqüències amb coratge i coherència. La solució forma part de nosaltres mateixos i és més senzilla del que no sembla. De vegades només cal girar el cap.

En aquest nou treball d’Inèrcia, queda palesa l’evolució del grup que,

ma nten i nt-ne l’essència, explora noves influències i recursos.

Pel que fa al procés d’enregistrament, el grup no vam dubtar a repetir a l’estudi RPM (Paterna, València) de la mà de Roger García, però aquesta vegada també vam comptar amb la producció de Mark Dassousa.

Per acabar d’arredonir aquest projecte hem comptat amb l’impecable treball de l’estudi creatiu Münster Studio, que ha sabut plasmar a la perfecció les nostres idees en forma d’il·lustracions.

El disc està tenint una bona rebuda i unes crítiques molt positives.

Açò fa que Inèrcia aparega a festivals tan importants com són el Festival Diània, el Feslloch i el Poma Rock. En aquest moment, el grup estem immersos en la gira que porta el mateix nom del disc.

El grup Inèrcia està format per: Aitor Estan (veu i guitarra), Pau Tudela (guitarra i cors), Saül Sempere (baix i cors) i Patri Montava (bateria). En aquest disc han col·laborat Bea Rico al violoncel en Papallones i Prozak Soup que han fet les veus en Caminant entre elefants.

Podeu seguir tota la informació del nostre grup a Facebook, Twitter i Instagram. A més, podeu escoltar i descarregar el nou disc al nostre bandcamp i la nostra web: https://inercia.bandcamp.com/album/sendes-salvatges. http://www.inerciapv.com/ ❦

«Sendes salvatges és una apologia del canvi a l’hora d’evolucionar i d’avançar»

Barcella | 11

La nuesa i la visibilitat Pau Torregrossa (Col∙lectiu LGTBI MARIola) Activisme arrelat al territori amb mirada universal

LGTBI MARIola © 2016

El Col·lectiu LGTBI MARIola neix de la ferma voluntat de quatre persones, quatre bons amics, per fer visible la realitat de les persones amb orientació sexual diversa en un context ben concret: el context dels pobles de l’Alcoià, el Comtat i les contornades.

En una cafeteria d’Alcoi, ben conscients que encetàvem un camí nou en el nostre context cultural i social, ens reuníem per primera vegada abans de presentar-nos en públic. Aquella trobada d’amics tenia un precedent: una jornada de reflexió sobre l’homofòbia al Club d’Amics de l’UNESCO d’Alcoi on es contava l’experiència d’algunes persones que havien patit marginació, rebuig i incomprensió per part d’una societat d’arrels fortes, no massa preparada per a «novetats». En el nostre primer acte públic al Casal Ovidi Montllor, demanàvem que la gent s’anara sumant, que passara de la solidaritat afectiva a l’activisme «efectiu», a la reivindicació pública, al treball col·lectiu per aconseguir la normalització d’una realitat encara amagada, menystinguda, malament digerida per aquells que «no volen que cap cosa canvie».

I se’ns han anat sumant persones a poc a poc per aquests pobles nostres (Benilloba, Alcoi, la Torre de les Maçanes, Banyeres de Mariola, Ibi, Cocentaina…). Entre Mariola, Benicadell i Aitana anem teixint de mica en mica un col·lectiu ben decidit a que la veu de la gent LGTBI de les nostres comarques estiga present. Sabem que és un marc geogràfic i cultural complex.

Sabem que encetar un camí, que altres ja recorren a les grans ciutats, als nostres pobles i poblets no ha de ser fàcil.

Fer-nos visibles i fer visible la nostra lluita per la igualtat en la diversitat des del poble més menut fins la ciutat més poblada. Tractar d’aconseguir que la diversitat siga apreciada com un bé, com una riquesa, en un context obert de llibertat i respecte.

Barcella | 12

Primera Trobada de Pobles per la Diversitat celebrada a Tibi l’11 de juny de 2016.

També sabem que la nostra lluita té una dimensió universal, que és la lluita de persones que, arreu del món, s’entesten a aconseguir els mateixos objectius que nosaltres pretenem ací, en aquest racó del nord del sud del País Valencià.

Amb les nostres activitats, des de l’educació, la cultura i les arts, les assemblees i trobades, tenim un món de possibilitats per aconseguir fites en la nostra revolució per un altre model de

«La nostra lluita per la diversitat sexual té una dimensió universal en aquest racó del nord del sud del País Valencià» societat, de família, d’afectivitats. Sí, «revolució» que se suma a la de totes les lluites per la justícia social, per la igualtat, per la integració de la gent que se l’ha deixat sistemàticament fora de les oportunitats. Totes les lluites justes expressades en plaça pública, en carrers i veïnats són una mica la nostra mateixa lluita com a persones que reivindiquem

el dret a viure obertament i lliure la nostra afectivitat com ens vinga de gust, sense imposicions ni marcs estereotipats.

Visibilitzar el nostre projecte per la igualtat és el primer objectiu d’un col·lectiu LGTBI que comença a caminar. L’evident crítica a la societat heteropatriarcal i les seues imposicions, volem combatrela amb la nuesa de les coses autèntiques i senzilles com a llavors de «revolució» en una societat que ja troba políticament incorrecte fer burla de l’homosexualitat o la diversitat sexual i afectiva, però que encara té soterrades milers d’històries de rebuig, violència, patiment i incomprensió cap a les persones LGTBI. Una societat que solament ha de canviar amb la força de les persones valentes i compromeses amb la seua transformació en una de més justa, més igualitària, millor.

Perquè necessitem persones que expressen lliurement i oberta, de forma «afectiva» i «efectiva» la necessitat d’avançar cap a una societat rica i diversa. De persones així no n’estem sobrades, sincerament. El nostre context de pobles de muntanya és un context peculiar que fa que la por, l’aïllament, els silencis, siguen massa freqüents. Ens manca diàleg i interacció, ens manquen xarxes d’expressió lliure i espais de reflexió respectuosa amb totes les diversitats.

Als nostres pobles de Mariola-Benicadell-Aitana, de l’Alcoià, el Comtat i les contornades volem que definitivament es reconega la diversitat com un bé, com un eriquiment col·lectiu. Superar totes les barreres que encara ho fan difícil és tot un repte, trencar mites i mentalitats excloents no és una tasca de dies, ni de mesos… però encetar el camí i sumar voluntats ja comença a ser el llevat, el rent per al canvi, per uns pobles i ciutats nostres més oberts i més respectuosos, decidits a viure veritablement respectant la diversitat, treballant per la igualtat, sense por, decididament cap a un nou paradigma de pobles vius i oberts. En el camí estem… Us sumeu? ❦ Juny 2016

Japó, tot un món d’on aprendre Jose Martínez

JM i SM © 2016

Fa dos segles, Mark Twain, l’escriptor nord-americà que va destacar per escriure famoses novel·les d’aventures i innumerables relats de viatges, ens regalà una frase que encara hui en dia està en vigor: «Viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per als prejudicis, la intolerància i l’estretor de ment». No podríem estar més d’acord amb les paraules d’aquest gran viatger. Per a viatjar a un lloc com el Japó, tindre la ment oberta i la mirada atenta són elements clau per deixar que la nova cultura s’endinse en nosaltres.

Des del moment que vam posar els peus a l’aeroport de Haneda (Tòquio) vam ser conscients que allò no era un altre país… era un altre planeta! La primera reverència (que ens van fer) va tenir lloc després de deixar l’avió, símptoma de l’ambient amable i cordial que viuríem en els pròxims dies.

Per fer-nos una idea de l’impacte cultural i social, farem uns breus comentaris sobre alguns dels aspectes que més ens van cridar l’atenció. Un d’aquests està relacionat amb el camp de la neteja.

Si haguérem de definir amb una paraula el manteniment dels carrers i l’entorn, aquesta seria, sens dubte, pulcritud. És pràcticament impossible trobar papers o altres deixalles pel terra i, curiosament, també resulta molt complicat trobar una paperera pel carrer en què puguem llençar la brossa. Aquestes solament es troben als combini (tendes 24 h). Els primers dies ens va agafar una mica desprevinguts, però prompte ens vam acostumar a portar una bosseta de plàstic a la motxilla per guardar les nostres deixalles, tal i com fan els locals, els quals després reciclen tot allò acumulat durant el dia a les seues llars. A diferència d’Espanya, al Japó hi ha dies específics per reciclar cada tipus de residu i també existeixen unes instruccions molt precises que ens expliquen com desfer-nos-en de cadascun. Per exemple, en el cas que volguérem reciclar una ampolla de plàstic, primerament

Sílvia Moncho

Juny 2016

Vistes del Fuji des de l’aldea Iyashi no Sato.

hauríem de rentar-la i després llançaríem el plàstic que l’envolta, juntament amb el tap, per una part, i la botella per altra, però prèviament esclafada perquè ocupe el menor espai possible. Si una persona no segueix les normes i no recicla correctament és ben fàcil que aparega la seua bossa de brossa a la porta de casa de nou, amb una amable nota que li demana la realització d’un reciclatge correcte.

Aquesta pulcritud es feia present a

«Des del moment que vam arribarvam ser conscients que allò no era un altre país… Era un altre planeta!» cada racó i era respectada i practicada amb la col·laboració de tothom. De fet, vam viure una curiosa anècdota en que un xiquet d’entre 8 i 10 anys que es llavava les mans al lavabo a un parc d’atraccions va embrutar accidentalment l’espill amb aigua. Llavors, es va treure un torcamans de la butxaca i el va netejar.

Això seria impensable al nostre país.

Una de les altres característiques amb què definirem el Japó és l’ordre. Si posem el cas de la ciutat de Tòquio, que aglutina 36 milions de persones a la seua àrea metropolitana, pensàvem que seria una urbs caòtica i estressant. Però, per contra, ens vam endur una gran sorpresa quan vam veure que, malgrat que allà on vages hi ha sempre gent, existeix una manera ordenada de conviure els uns amb els altres. Podríem definir-ho com una mena de caos ordenat. Per exemple, aquelles persones que desitjaven fumar un cigarret al carrer se situaven a les àrees específicament delimitades per a fumadors (smoking areas).

Per altra banda, a les estacions de tren i metro, hi havia fletxes i camins pintats al terra que delimitaven les direccions i que així impedien impactar uns amb altres. Pel que fa a la distribució de les tendes i llocs per menjar i oci, a diferència d’Espanya, on aquests se situen a peu de carrer exceptuant els centres comercials, la superpoblació de Japó fa necessari que aquests es distribuisquen en edificis alts, de forma que a cada planta hi ha un establiment. Veiem doncs com la pulcritud i l’ordre són omnipresents al Japó.

Un altre dels aspectes rellevants que crida l’atenció és el sentit d’integritat i de cohesió que existeix. Al país nipó el bé de la societat i la col·lectivitat supera en rellevància el bé individual. Així, no és estrany que moltes de les conductes que adopten les persones japoneses durant el seu dia a dia es caracteritzen per ser mostres de respecte i cura cap als altres i l’entorn. De fet, quan es refereixen a altres persones o, fins i tot, a paratges naturals (com el mont Fuji) és habitual afegir el sufix san (mena de senyor o senyora) al darrere com a símbol de respecte. Per exemple, als transports públics, abans de pujar al tren o metro es forma sempre una cua a cadascun dels costats de les portes, de forma que això els permet esperar a que baixen les persones que ho desitBarcella | 13

den tornar a les seues cases i han de fer nits als famosos hotels càpsula.

Podem entendre una mica millor el caràcter col·lectiu dels japonesos si tenim en compte les religions nacionals: el sintoisme i el budisme. Diuen que els japonesos naixen sintoistes i moren budistes.

La causa d’això és que la primera no contempla una vida després de la mort però, en canvi, la segona té com a pilar fonamental la reencarnació. A banda, hem de

JM i SM © 2016

gen i posteriorment accedir al transport.

Siga l’hora que siga predomina el silenci. De fet, parlar pel mòbil està prohibit als transports públics. A banda d’això, la realització de reverències, la repetició constant de paraules com arigatou gozaimasu (moltes gràcies) i irasshaimase (benvinguts, vos convide a passar), juntament amb la importància que rep la realització de regals als amics i coneguts, denoten aquestes característiques de respecte cap als altres. Les famoses mascaretes blanques que molts japonesos porten també s’expliquen, en certa manera, per aquest respecte cap als altres, ja que s’utilitzen quan algú està malalt per evitar contagiar un altre, Tot i així, també ens van comentar que les mascaretes s’utilitzaven per no contagiar-se de les altres persones, per a evitar l’al· lèrgia o fins i tot, per a ocultar el rostre en el cas de no haver tingut temps per maquillar-se. La mascareta és un aspecte que ens crida l’atenció als occidentals, com també ho és la manera que tenen de demostrar que el ramen (fideus japonesos) els agrada: absorbint-lo fent un fort soroll. I, com més soroll, vol dir que més els agrada. De fet, a una de les guies turístiques que vam emprar ens explicava que en un dels millors restaurants de ramen de Kyoto s’escoltava el soroll des de fora del local.

Pel que respecta al marc de les relacions d’empresa, la manera que els treballadors tenen de mostrar-li respecte al seu cap és, entre d’altres, assistir a encontres periòdics després de la feina en què es pren sake (alcohol) i cervesa. En aquestes reunions informals, les quals serveixen per a enfortir els llaços empresarials, la persona mai no es posarà sake a si mateixa, sinó que en servirà als altres i esperarà a que algú de la resta el servisca. De manera habitual les ampolles de sake van acumulant-se, el que té com a conseqüència que molts no poJM i SM © 2016

Marea de sakura al barri de Yanaka (Tòquio).

Barcella | 14

A les portes del temple Senso-ji situat al barri d’Asakusa (Tòquio) amb el nakama (company, amic) Lluís.

dir que des que el budisme va ser introduït al Japó pels monjos budistes xinesos al segle vi, ambdós religions han coexistit d’una manera pacífica. Existeix un fort sentiment ecologista especialment en el sintoisme, la qual és practicada per un 75% dels japonesos. Això fa que l’ésser humà siga un element més de la natura, la qual pot perviure gràcies a la cura de totes i tots. L’espiritualitat al Japó, en definitiva, es ben important, i es troba present a tot lloc i hora, ja que temples i cemen-

teris conviuen sense barreres al costat de, per exemple, grans edificacions comercials o empresarials. El món dels vius i dels morts comparteixen un mateix espai, tret ben diferenciat als nostres països.

Existeix una gran facilitat a l’hora de passar d’un parc o temple tranquil a zones comercials plenes de lluminàries i edificacions gegantines en temps rècord.

Això ens va sorprendre enormement i ara ens permet afirmar que el Japó és un país de contrasts. La mateixa persona que pots trobar de bon matí a la porta del metro fent cua educadament i silenciosament, amb el maletí de fer feina, pots trobar-te-la a les sis de la vesprada jugant incansablement a algun dels enormes edificis d’Akihabara, barri electrònic de la ciutat de Tòquio en què les llums, les UFO catcher (màquines de ganxo) i els sorollosos videojocs farien caure a qualsevol en una crisi epilèptica. És evident que el Japó no és un país idíl·lic que manca d’aspectes negatius o de dubtosa moralitat. De vegades, el sentit col·lectivista japonés comporta un atac per a certes llibertats individuals. Molt s’ha parlat respecte el sistema patriarcal i misogin que des d’Occident percebem. També és polèmic el sistema acadèmic nipó, basat en una meritocràcia centrada en la superació d’exàmens que comporten una elevadíssima pressió per als estudiants, fet que comporta, de vegades, problemes socials com els hikikomori (estudiants que abandonen l’escola per a estar aïllats a les seues habitacions mesos o anys).

Tot i així, el Japó és un país (o un món) d’on aprendre, com hem pogut comprovar. El respecte per la natura, l’ajut i la cordialitat, la pulcritud de l’entorn i de la persona mateixa (el bany al Japó és molt important), la tecnologia que conviu amb la tradició, les serres policromades i els bells sakura (cirerers bords), el caos ordenat i els contrasts de llocs i gustos… En definitiva, un lloc on tornar per a seguir aprenent! ❦ Juny 2016

D’animals i d’animalades Assemblea de Veïns i Veïnes contra la Planta de Residus Animals de la Pobla del Duc

Televisió Digital Ontinyent © 2016

la segona meitat del Abans d’aventurar-nos segle passat on la a intentar respondre, carn ha passat a juentre un complicat gar un paper determar de xifres i càlculs minant en les nosde caràcter científic, tres dietes, ha dut la pregunta de què és com a conseqüència una planta de residus la proliferació d’un animals de categofum de granges per ria 1 i 2, com la que tot arreu. Açò, unit es pretén construir al a la lògica, abans terme municipal de la esmentada, de la Pobla del Duc, potser màxima producció seria interessant agaal menor cost posfar distància i dirigir sible ha donat com el nostre focus d’atena resultat, per una ció a una altra qüesbanda, un panoratió fonamental que ma fabril de grannormalment passa inges gegantesques advertida o, en el miManifestació contra la planta de residus animals de la Pobla del Duc. on l’amuntegament, llor dels casos, ocupa la hipermedicació un segon plànol. Ens i l’engreixament forçós a base de comreferim a la modesta pregunta del ¿per A més a més, el consum irracional, postos i pinsos de dubtosa procedència, què? O dit d’una altra manera: ¿quin és el la creació mediàtica de noves necessisón moneda habitual. I per un altre cosmotiu pel qual es vol construir a la Vall tats i la competència dels capitals, pilars tat, unes carns hormonades, insípides, de una planta per emmagatzemar i processar bàsics sobre els que s’assenta el sistema poca qualitat i pitjor aportació nutricional animals morts amb malalties infeccioses capitalista, aguditzen encara més la situque són consumides quasi diàriament. procedents de laboratoris i també d’altres ació actual descrita. Relegant, per posar Llavors, fruit d’aquest desequilibri en països? ¿Per què? ¿Quina necessitat hi ha? dos exemples de sobra coneguts a la nosel desenvolupament de les condicions de Doncs bé, d’una forma breu cal recaltra comarca, el xicotet agricultor local i vida naturals dels animals i en el nomcar que la producció actual de tot tipus bre d’aquests, paral·lelament, apareixen de productes o mercaderies ha transforen escena una sèrie de residus i deixalles, mat el món actual en una enorme fàbriassumits sense miraments com a danys ca. Aquesta necessita d’aliment constant col·laterals o de caràcter estructural, com (humans, tècnics i naturals, allò que la ara els problemes dels purins, les altes ciència econòmica ha batejat com recurconcentracions de metans i gasos perisos), tant per seguir «avançant» (creixellosos, els animals amb deformacions i ment econòmic) com per a poder mantumors. I altres amb malalties infecciotenir-se en moviment continu. És a dir, ses o desconegudes, que necessiten d’un abastir la demanda de nosaltres, els conreprocessament específic o especial dosumidors i dependents. Açò és una evinada la seua perillositat per al medi. dència que ni tan sols un cec s’atreviria I aplegats en aquest punt, ací és on a negar. Però, no obstant això, també netrobem la justificació, la «necessitat» per cessita abocadors i, fins i tot, cementea la construcció d’una planta de residus ris on defecar els seus residus. Residus animals com la que ens volen imposar a que podrien equiparar-se amb els resull’artesà, productors de xicoteta escala, al casa nostra des de les altes instàncies del tats d’una mala digestió. Generada com món de les ajudes institucionals o al folGovern valencià. Però no ens enganyem, a conseqüència del consum desenfrenat klore dels mercats medievals. no tan sols per a animals procedents de de recursos i la proliferació irracional i I efectivament, tan sols des d’aquesta granges, sinó també per a deixalles i aniindiscriminada de mercaderies a escala mirada socioeconòmica és des d’on pomals morts que procedeixen d’altres queplanetària. Això és, d’una manera seridem intentar descobrir uns arguments sòfers, els quals han patit un mateix procés ada en massa, centrada en el valor de lids que donen resposta a la pregunta del de sistematització. Animals de laboramercat en compte del valor d’ús, que seper què. En el nostre cas particular, la cretoris, depuradores, escorxadors, vaques ria el que és més lògic. ació d’uns hàbits alimentaris nous durant

«Pobles i comarques senceres condemnades a servir com a proveïdors i claveguerams en un mateix temps»

Juny 2016

Barcella | 15

Barcella | 16

per a la importació. Així estan les coses, ja està bé de tant de plorar i ja és hora de llançar unes pinzellades al vent sobre allò que podem fer.

ST © 2016

boges i també provinents d’altres països on una legislació més restrictiva impedeix el seu tractament. Tots aquests fins a l’esgarrifosa xifra de vint-i-un tràilers diaris que es preveuen transportar a la futura planta de la Pobla del Duc. ¡Tota una aberració amb lletres majúscules! ¡Tota una demostració d’antropocentrisme!

Tot seguit, la següent pregunta que brollaria a la ment és: ¿per què ací i no en un altre lloc més accessible? La resposta no necessita de massa paraules, si fem retrospectiva històrica sobre el paper que ha desenvolupat l’àmbit rural com a embornal i aprovisionador de matèries primeres (materials de construcció, aliments, energia) de cara a la formació de les grans polis del passat. Estat d’espoli permanent que no ha fet més que accentuar-se considerablement durant el transcurs dels darrers cinquanta anys, gràcies a la complexitat en ascens de les formes de vida modernes i la polarització cap a les grans metròpolis i ciutats costaneres que aquestes han suposat.

Aleshores, ens preguntem amb ironia, ¿quin seria, per exemple, el resultat d’un projecte per a la construcció d’una planta de residus animals al Grau de Gandia? ¿O una nuclear als voltants de la Ciutat de les Arts i les Ciències?

L’ordenació del territori és el mecanisme des del qual l’Estat s’encarrega de retornar els draps bruts cap a la perifèria dels centres neuràlgics del despotisme vigent. Pobles i comarques senceres condemnades a servir com a proveïdors i claveguerams en un mateix temps. Situades als extraradis dels castells de cartó ploma que representen les citys de l’imperi de la postmodernitat. A més a més, s’ha de tindre en compte que en aquests erms el negoci resulta prou més suculent: preus de compra inferiors, més permissibilitat ambiental, menys oposició a causa de la menor densitat de població i les promeses de diners i feina, tan enyorades per tothom, que determinen la balança cap als interessos empresarials.

Finalment, dit siga de pas que aquest fet –per si Natalio Navarro (anterior alcalde de la Pobla del Duc) encara no se n’ha assabentat– és contradictori amb la promoció d’un turisme d’interior «sostenible» (eufemisme progre per excel· lència) que molt al nostre pesar s’erigeix com l’única possibilitat real d’ingressos per a les nostres famílies, una vegada ja esgotades les vies del teixit empresarial comarcal destinat a la producció tèxtil

Manifestació contra la planta.

¿I ara què?

Com que hem començat aquest text parlant de la pluja, doncs l’acabarem parlant dels camps i de totes aquelles faenes que tenim al davant, tant agricultors com veïns que hem decidit oposar-nos a la planta de residus animals i al model de vida pestilent que aquesta representa: Primerament caldrà que femem el camp –amb bona cosa d’informació i uns arguments sòlids i contundents–. És a dir, treballar bé el terreny perquè les poques

«Haurem de lluitar amb totes les eines al nostre abast» llavors que encara conservem al cos social puguen arrelar amb força. En segon lloc, caldrà prestar una atenció important a les anomenades males herbes, que d’una manera o altra intentaran aprofitar-se de la nostra faena per a beneficiar-se de manera individual, ja siga mitjançant uns vots o per a guanyar protagonisme. Però al mateix temps hem de tindre cura de no confondre moros per cristians i llançar a perdre altres espècies que podrien complementar el nostre creixement i aportar-nos una bona quantitat de beneficis.

Aquestes són les conegudes com associacions de cultius. Per altra banda, el reg habitual amb xicotetes victòries, i dins d’uns objectius a curt i llarg termini, són cosa imprescindible per a mantenir el bon funcionament de l’hort. En tercer lloc, haurem de ser conscients que la terra, si no se li dóna un ús equilibrat, amb el temps pot anar degradant-se. Aleshores, necessitarem aportar-li amb assiduïtat nous nutrients i motivacions. Punt a part és el cas de les plagues o malalties que tan sovint acaben per afectar-nos. Aquestes requereixen pensaments i solucions amb una mirada estratègica per a la seua comprensió i futura superació. Finalment, afegiré que tenint en compte aquestes recomanacions rudimentàries, l’agricultura, al igual que les lluites en defensa del territori, són un món que no entén de mestres. Això sí: necessiten compromís, treball constant i perseverança. Un bon consell serà no tindre por d’equivocar-nos i deixar testimoni de les collites i de les nostres derrotes.

I per a finalitzar i deixar-nos ja d’històries i romanços. Pense que és necessari que un moviment d’oposició popular, com ho és l’Assemblea Contra la Planta de Residus Animals, conscient d’allò a què s’enfronta, haurà de col·locar com a eix vertebrador de la seua lluita el fet concret de la imposició per part dels poderosos, si és que realment vol colpejar on fa mal.

Per altra banda, també haurà de ser capaç de rebutjar qualsevol tipus d’alternativa tècnica o d’ubicació en allò que fa referència al desenvolupament dels projectes.

Ja que el problema no deriva d’un «com», ni tampoc d’un «on», sinó de les derives del model de vida actual davall els postulats capitalistes. I això és el que he intentat posar de manifest al text. És a dir, les últimes conseqüències d’un règim irracional i totalitari, com el que més, que esperem pel bé de tots tinga els dies contats.

I ja en última instància, haurem de ser capaços de lluitar amb determinació i amb totes les eines al nostre abast –jurídica, desobediència civil, boicot, vaga, sabotatge, acció directa, etc.– per a intentar, en primer lloc, que no construïsquen la planta de residus animals i seguisquen hipotecant el nostre futur. I en segon, per donar visibilitat a un problema global que se’ns presenta a escala comarcal i necessita solucions col·lectives a llarg termini per a superar-lo. Ni més ni menys que la continuació de la lluita ja històrica entre els opressors i els oprimits. En la seua versió segle xxi. ❦ Juny 2016

Les valls de Mariola són de l’Alcoià Institut d’Estudis de les Valls de Mariola

El proppassat 3 de maig de 2016, es va presentar a les Corts Valencianes el Mapa de les comarques de la Comunitat Valenciana, un treball elaborat per l’Institut Cartogràfic Valencià (ICV) que ha tingut el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) pel que fa a la correcció toponímica. Val a dir que sempre seran benvingudes totes aquelles iniciatives que tinguen com a objectiu la normalització lingüística de la nostra toponímia, així com la vertebració del territori a través de comarques. Però si fem una ullada a aquest mapa, que s’ha editat per a lliurar-lo a institucions i centres educatius, ens adonem que, pel que respecta a la divisió comarcal, és justament la mateixa proposta que va fer servir la Generalitat Valenciana l’any 1985. Per a l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM), el mapa en qüestió utilitza uns criteris de comarcalització gens encertats que en aquell moment ja van ser fortament criticats des de diferents sectors de la societat valenciana.

Ara, 27 anys després, es reedita aquest mateix mapa i, com no podia ser d’una altra manera, les reaccions en contra des de diferents punts del País Valencià no s’han fet esperar. Per exemple, institucions del Maestrat, que han manifestat no estar gens d’acord que part dels pobles vinculats històricament a la seua comarca els hagen passat a la comarca veïna, «perquè els falten metres quadrats Juny 2016

per cobrir l’anivellament territorial i demogràfic». Una cosa semblant han fet amb la nostra comarca de l’Alcoià. Quatre dels pobles de les Valls de Mariola (Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada) han estat sempre vinculats als altres pobles de la comarca de l’Alcoià.

Però no només els correspon continuar aquesta vinculació per història, llengua i cultura, sinó que els convé per economia

«¿Per què s’insisteix en afegir els nostres pobles a la comarca de parla castellana de l’Alt Vinalopó?» i per opcions de progrés i de futur, sense quedar fora del conjunt de les Comarques Centrals valencianes.

De la mateixa manera que tots els models comarcals que s’han fet servir fins ara no dubten a organitzar les comarques no valencianoparlants tenint en compte el criteri lingüístic, (la Plana d’Utiel, els Serrans, la Canal de Navarrés…), ¿per què no mantindre aquest criteri amb els pobles de les Valls de Mariola? ¿Per què una vegada i una altra s’insisteix en afegir els pobles de

Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada a la comarca de parla castellana de l’Alt Vinalopó? Encara que alguns no ho vulguen veure, segons l’històric Tractat d’Almisrà del 1244, aquests pobles marquen la ratlla de frontera. Villena és incorporada a les terres valencianes el segle xix. L’IEVM creu que té sentit que aquesta població de parla castellana, amb d’altres també veïnes com Saix i Salines conformen la comarca de l’Alt Vinalopó, però no té cap fonament trencar la comarca històrica de l’Alcoià i annexionar Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada a una comarca veïna (així com també replantejar-se el cas de Bocairent, poble que forma part geogràficament del corredor de Biar-Agres). Que aquests quatre municipis es mantinguen a l’Alcoià no voldrà dir que no continuen tenint amb normalitat relacions comercials o de qualsevol altre tipus amb els pobles de l’Alt Vinalopó.

El Nou d’Octubre de 1986, centenars de veïns de Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada ens vam manifestar amb el lema «No trenquem la comarca. Per la unitat de l’Alcoià», amb el suport de diferents institucions comarcals i universitàries. Ara, 27 anys després, suggerim a les Corts Valencianes que, per a una millor vertebració del territori, tinguen en compte aquestes qüestions a l’hora de dissenyar una futura llei de comarcalització. ❦ Barcella | 17

Els tractats de comerç assalten l’economia local Ramón Plaza*

LF © 2016

Una altra amenaça es cou als despatxos de la Comissió Europea, un organisme d’escassa legitimitat democràtica que es permet el luxe de prendre decisions i negociar a porta tancada i en secret les polítiques que ens ha tocat patir. El TTIP, Tractat de Lliure Comerç i Inversió (TLCI) entre Estats Units i la Unió Europea, és una eina més per a aprofundir en les mesures que han empobrit la societat i implementar un model basat en la precarietat i l’exclusió social.

Pretenen portar-nos de la crisi a la catàstrofe, per si algunes persones no s’atrevien a definir d’aquesta manera la situació actual.

Sembla ser que encara no hem tocat fons, més retallades i més incertesa en un marc de convivència nou que implica la degradació de tots els estàndards de protecció social i mediambiental, amb l’objectiu d’implantar un mercat de competència oberta clar i valencià on les grans companyies transnacionals puguen campar a pleret i apropiar-se dels guanys, amb terribles conseqüències per a les petites i mitjanes empreses i l’economia rural, que quedaran indefenses davant l’impuls de les corporacions i els seus baixos costos de producció.

Així mateix, el medi rural ja ha sigut testimoni al llarg de les últimes dècades de la desarticulació de les xarxes locals de comerç i producció. Els cultius familiars han sigut substituïts per grans explotacions latifundistes i les botigues del barri per supermercats que monopolitzen el sector alimentari. De la mateixa manera, la preferència de les grans empreses agroindustrials per desenvolupar la seua activitat en països tercers amb menors costos de producció (pitjors salaris i pitjors condicions de treball) ha deixat en l’estacada milions de famílies que ja no poden vendre els aliments que produeixen i han hagut de deixar les seues terres per a trobar un manteniment.

En aquest context de degeneració forçada de la cohesió social, arriben els TLCIs a rematar la jugada amb un marc legislatiu i jurídic que garantisca l’aplicació de les reformes que ambicionen Barcella | 18

Tom Kurcharz a la xarrada sobre els tractats TTIP i CETA organitzada pel Col∙lectiu Serrella.

els principals lobbies empresarials de pressió. El TTIP i el CETA (TLC amb Canadà) són instruments per a eliminar els denominats obstacles al comerç, un eufemisme que, deixant en un costat els baixos aranzels que queden, designa el conjunt de legislacions que asseguren el compliment dels drets laborals, la protecció del medi ambient, el control de la seguretat alimentària o el manteniment dels serveis públics. Mitjançant la igualació a la baixa de les normatives dels països signataris, quedarien reduïdes

«Les grans empreses agroindustrials han fet que milions de famílies ja no puguen vendre els aliments que produeixen» o eliminades les regulacions més exigents amb les activitats empresarials i es perpetuarien i reforçarien aquelles que afavorisquen els interessos corporatius.

Aquesta harmonització tindria greus efectes sobre la legislació europea. Estats Units no ha signat alguns dels convenis bàsics de l’OIT, com ara els relatius a llibertat sindical, la negociació col·lectiva

i el dret a vaga. A més, permet el desenvolupament de qualsevol tipus d’activitats productives d’extracció de recursos combustibles i cultius intensius que tenen un impacte descomunal sobre el medi ambient.

No solament això, si no que el mercat alimentari està penetrat per infinitat de productes potencialment insalubres com els transgènics i la carn hormonada, no és casualitat que aquest país registre una de les majors incidències de malalties cardíaques sobre la població.

Com ja va ocórrer en altres episodis de liberalització econòmica (recordem els anys de l’entrada en la Unió Europea), molts sectors industrials i agrícoles de caràcter regional o local desapareixeran sota l’efecte de la competència agressiva entre estructures desiguals, el peix gros es menja el petit. A Estats Units, el model agrícola és de caràcter intensiu i s’acumula en poques mans, poc més de dos milions explotacions amb una mitjana de 170 hectàrees d’extensió, mentre que a Europa encara queden algunes escletxes de l’agricultura descentralitzada, quasi 14 milions d’explotacions amb una mitjana de 12 hectàrees d’extensió.

Poc marge quedarà per a les iniciatives locals davant l’ambició dels grans propietaris dels recursos del planeta. És més, les institucions municipals no podran prioritzar el desenvolupament de les empreses i les activitats locals en l’àmbit de la contractació pública, on les corporacions multinacionals podran aspirar, amb tots els seus avantatges competitius, a la gestió dels serveis de caràcter municipal.

Per això, cal reivindicar amb més força que mai els drets de les persones i la defensa del medi ambient i el món rural.

Per a explicar les implicacions d’aquesta nova amenaça dels poders econòmics, Tom Kurcharz, reconegut activista d’Ecologistes en Acció, va visitar Banyeres de Mariola, on va tindre lloc la xarrada, «Els tractats TTIP i CETA explicats de forma senzilla», el divendres, 17 de juny, al Parc Vil·la Rosario. ❦ *Ecologistes en Acció. Campanya No al TTIP.

Juny 2016

La guspira de Bernie Sanders Lourdes Toledo Resulta interessant observar dos processos polítics de canvi a les dues bandes de l’Atlàntic. D’una banda, l’Espanya de la impossibilitat de reinventar-se i de donar eixida als esforços d’un parell de generacions. D’altra, uns Estats Units d’Amèrica en procés de descomposició que busquen un canvi real. A Amèrica en diuen Feel the bern, referint-se a Bernie Sanders, un bern que sona com burn, calor de flama. Feel the bern: sentir la guspira d’un home que parla clar de la pobresa perversa del país més boiant del món, on 47 milions de persones viuen una misèria que els sentencia a mort, sense opció a menjar bé, ni a tractaments mèdics, ni a escoles infantils, ni treballs dignes. És la cara oculta de les barres i estrelles radiants del benestar. Una cara que no es cansa de destapar Bernie Sanders, amb un lema senzill, A future to believe (Un futur en què creure).

A les portes del final de les primàries, Sanders rep suport a molts punts dels Estats Units com a candidat del canvi: Indiana, New Hampshire, Maine i Vermont…, a l’est, i a l’oest, Colorado, Oregon, Utah… Cal veure què passarà les pròximes setmanes en un Estat clau com és Califòrnia, i ara Nou Mèxic, al sud del sud, governat actualment per la republicana Susana Martinez, un Estat oblidat per la inversió i pels polítics on la segregació, les desigualtats, el racisme, la pobresa i el gran abandó escolar generen molta falta de comprensió. Nou Mèxic és com la meitat d’Espanya i només dos milions d’habitants, prop del cinquanta per cent de la població censada és hispana.

Tres llocs claus, Albuquerque, Santa Fe, la capital de l’Estat, i Española, una ciutat petita enfonsada en la droga i la misèria social, han estat escenari de mítings polítics aquest maig. Els noumexicans diuen que per ací només vénen els presidents quan encara són candidats, després, oblida-te’n. Així les coses, divendres passat el demòcrata Sanders vingué a Nou Mèxic, primer a Santa Fe, i hores més tard a Albuquerque. Era el primer precandidat presidencial a presentar-s’hi, potser trià començar per la capital perquè Santa Fe està per Bernie i ell Juny 2016

Bernie Sanders.

sap que la població de tendència liberal i amb diners de Santa Fe pot aportar fons a la campanya i, també, furtar alguns dels vots hispànics a Hillary Clinton.

El precandidat presidencial arribà al Community College el passat 20 de maig minuts després de les tres de la vesprada, l’hora anunciada per al míting. Des de bon matí milers de persones feien cua a les portes de l’escola universitària per a entrar al gimnàs i agafar lloc, l’organització no havia previst tanta gent, i van improvisar fora un cadafal

«Un home que parla clar de la pobresa perversa del país més boiant del món» amb megafonia. A tres quarts de dues, mentre dins ja feien intervencions als crits de Feel the bern, al carrer hi havia centenars de persones que finalment no hi pogueren entrar. A tots ells Bernie dedicà unes paraules d’agraïment i n’avançà l’essència del discurs de prop d’una hora que féu a l’interior.

A tot arreu hi havia cartells de suport: Santa Fe per Bernie, Americans Natius

per Bernie, Los Pueblos Unidos amb Bernie. La mescla de rostres, orígens, colors i edats eren la prova dels somnis compartits. La presència de molts natius americans, d’associacions per la defensa dels immigrants, la plataforma LGTB, amb prou de pes a Santa Fe, i de molta gent jove, posava en evidència el reclam col·lectiu d’un canvi real i d’un futur digne. El gimnàs, amb prop de tres mil persones d’una població de vuitanta mil ànimes, era un tapís groc de banderes de Nou Mèxic i blau de milers de cartells amb el lema de campanya: «Un futur en què creure». Molt poques banderes nord-americanes hi lluïen.

En aquest ambient festiu féu entrada Sanders un quart d’hora passades les tres, després d’haver parlat a la gent que no havia pogut entrar-hi. «Nou Mèxic necessita una revolució política», digué tot just, seguit d’un grapat de propostes que tocaren el cor i la butxaca: augmentar el salari mínim a quinze dòlars, igualtat salarial per a homes i dones, accés a una sanitat que no t’arruïne de per vida, gratuïtat a les escoles universitàries a fi d’acabar amb l’endeutament dels més joves; sols un dotze per cent de la població arriba a la Universitat, i l’educació s’atura amb molta sort en la Hight School, equivalent de Secundària i Batxillerat. A la pregunta de com pensa fer això, Sanders respongué: «Taxant l’especulació de Wall Street». Alguns trobàrem a faltar una referència a la indústria armamentística i a la renovació energètica per apropar el canvi real de què Sanders parla tant.

Al crit de Feel the Bern, un Bernie que semblà no cansar-se de parlar, elogiava el llegat i la generositat històrica de les comunitats de natius americans als Estats Units en general. «Per molt que ho intentem i per molt que demanem perdó, mai no serà suficient per a compensar el mal que els férem i per agrair el que ells –que eren ací abans que Amèrica fos Amèrica–, feren per tots nosaltres». La setmana que ve serà el torn de l’encantador de serps, Donald Trump i també del veterà Bill Clinton.

L’espectacle està servit. ❦ Barcella | 19

Moment maleta Teresa Sempere

Maliakos Nikos © febrer 2016

Torna l’estiu i amb ell les vacances. Has sobreviscut a múltiples ofertes rebudes i superat la difícil tasca de triar un destí desitjable entre totes elles. ¿Ho tens tot? Documentació, targetes, mòbil, càmera, carregadors. Bitllets d’avió, vaixell, autobús o tren. Pressió de les rodes OK, dipòsit de gasolina ple. Mapes, guia turística, reserva del càmping, hotel o casa rural.

Tablet, i-book i/o llibre gros analògic. El mp3. Gorra, ulleres i protector solar. Xancles i tovallola. ¿Vestit de bany o bikini? Repel·lent antimosquits. ¿Minifarmaciola d’emergència? Modelet mudat, casual, platger o de camp. ¿Vas d’aventura? doncs afegeix tenda de campanya, sac de dormir, aïllant, kit de cuina, cantimplora, llanterna. ¿Practiques algun esport extra? Llavors suma cordes, mosquetons, peus de gat i casc; taula de surf, aletes i esnòrquel, paletes, bici. Aquesta podria ser la llista mental que molts tenim quan fem vacances, duent el mínim.

Però, tornem al «moment maleta», i enguany, amb unes vacances diferents: fa mesos que vas perdre el treball. La situació del país és crítica, insostenible.

Els bombardejos s’han intensificat, hi ha enfrontaments armats constants. Els radicals controlen la ciutat i recluten gent per a les seues files. Eixir fora és un malson: poden decapitar-te o crucificar-te si no fas el que et diuen. Carrers sembrats de cadàvers. Escassetat en el subministrament d’aigua. Talls de llum constants.

Supermercats desproveïts i preus desorbitats. Molts veïns teus ja van marxar fa temps. La teua vida corre perill, potser demà no ho contes. Has d’anar-te’n on siga i fer-ho com més prompte millor.

Tens unes hores per a preparar-te la maleta amb el que penses que necessitaràs els pròxims mesos fins que arribes a un territori segur. Espera, millor una borsa.

Tria bé, el viatge serà llarg i perillós; no saps quant podràs tornar a casa. Ràpid, no hi ha temps a perdre!

Durant la meua estada en aquell campament grec vaig desfer algunes desenes de motxilles i borses. Quedaven tirades a Barcella | 20

Immigrants a punt de pujar al ferri al Port de Lesbos.

la platja o abandonades als voltants. ¿I els seus amos? ¿Per què les havien deixat allí oblidades? ¿Havia sigut a cosa feta o per negligència? Inevitable no commoure’m amb tot el que anava trobant en l’interior acuradament precintat: carteres amb documentació, diners, fotos de familiars, anotacions i números de telèfon en fulls, dibuixos d’infants. Carregadors de mòbil, rosaris, alcorans de butxaca, medicaments. Roba interior, calcetins, compreses i bolquers. Ampolles d’aigua, fruits secs, barretes energètiques i xocolata desfeta, espècies de fortes olors.

Des que fa mesos van abandonar els seus països, aquelles persones van ser perseguides, detingudes i assetjades. Van córrer de nit i de dia, esquivant tancs, metralletes i bales, deixant al seu pas centenars de morts. Van passar set i fam, i tot tipus d’inclemències meteorològiques. A un pas del paradís europeu, també van bregar amb traficants i contrabandistes per a pujar en una llanxa pneumàtica on van gastar gran part dels estalvis. A bord ja se sap com van viatjar, com a sardines en llanda, aferrats a les pertinences, resant per un final feliç a l’Egeu. Éssers humans que van apostar per la vida, per un futur millor lluny de la misèria i els horrors de la guerra; caminaren dies i nits amb el que duien, amb motxilles lleugeres que en realitat contenien un pes simbòlic immens: tones de drama, desesperació, i frustració.

Seqüeles psicològiques que no desapareixeran en aquesta Europa insolidària i desmemoriada, de democràcia i justícia,

escrites sobre paper mullat, igual de mullat que les motxilles que jo obria a Lesbos. Una Europa que signa pactes de la vergonya, que externalitza fronteres en països que ni respecten els drets humans bàsics.

Que és còmplice de camps de concentració operant en ple segle xxi.

Que fa ressorgir els vells fantasmes de la xenofòbia, el racisme i la intolerància. Que alimenta el feixisme i el nazisme sota noves formes de grups d’ultradreta que prenen els carrers, impunement. Europa poregosa i miserable, que rep amb els braços tancats, reforça la repressió fronterera i alça centenars de quilòmetres de filats, concertines i barreres.

Erdine, frontera de Turquia amb Grècia: 12,5 km. Lesovo i Kraynovo, frontera de Turquia amb Bulgària: 30 km (ampliats posteriorment a 82). Ásotthalom, frontera d’Hongria i Sèrbia: 175 km de tanca de 4 metres d’altura (va costar 98 milions d’euros), però també a Calais, la porta francesa cap a Regne Unit, i a Ceuta i a Melilla. Ací les portes s’obrin sense necessitat de passaports ni nacionalitats quan es tracta de rebre diners, negocis, atletes i futbolistes.

Mentre, per ací, torna a venir l’estiu i amb ell les vacances. És hora de preparar la maleta. Per sort, no hem de preocupar-nos del pes que portem. Ni triar amb quines pertinences quedar-nos. Ni tancar les portes de les nostres cases fins a nisesapquan.

François Crépeau, relator especial de l’ONU sobre els drets humans dels migrants deia: «No fingim que el que la UE i els seus Estats membres funcionen bé.

La migració no és circumstancial. Alçar tanques, usar gas lacrimogen i altres formes de violència contra migrants i sol·licitants d’asil, practicar detencions, impedir l’accés a serveis bàsics com l’habitatge, l’alimentació o l’aigua, i emprar un llenguatge amenaçador o d’odi no impedirà que els migrants vinguen, o intenten venir, a Europa». Per això avui et propose un humil exercici d’empatia.

Imagina que enguany tu també hagueres de tindre unes vacances diferents. ❦ Juny 2016

Paula Pérez i de Lanuza Un petit gran objecte Clara Berenguer, il·lustracions de César Barceló. Quan xiula l’avi.

Benicarló: Onada, 2015, 48 pàgs.

Ni els àlbums il·lustrats són només per a criatures, ni els temes difícils són només per als adults.

Ens ho demostren amb rotunditat Clara Berenguer i César Barceló amb el llibre Quan xiula l’avi, la història –que corprén gent gran i menuda– amb què van guanyar el II Premi Internacional d’Àlbum Il· lustrat Ciutat de Benicarló.

Podríem pensar que és un llibre premiat per la seua temàtica atrevida, per la manera clarament sensible i franca d’abordar-la, pel ric cromatisme de les il·lustracions o pel dinamisme de les seues composicions i figures. Tanmateix, m’incline a pensar que el punt clau és, més bé, la combinació perfecta que fan autora del text i autor de les il·lustracions, els quals imagine fàcilment acompanyant-se en el procés de creació del llibre, amb un diàleg fluït i sincer. Perquè és així com naixen els bon àlbums il·lustrats: de la conversa respectuosa entre els dos llenguatges per acabar creant-ne un de nou, que no seria possible sense l’aportació de l’un i l’altre.

Es tracta, indubtablement, d’un tema trist (una malaltia difícil que acaba en mort). Però aquesta història dolorosa n’amaga una altra de ben bonica que té, fins i tot, sentit de l’humor. M’explique.

La història està farcida de joc i de rialles, perquè parla d’una infantesa feliç i molt ben acompanyada. És una història de respecte profund cap a les persones volgudes. En tota regla, una història d’amor. És, efectivament, la història d’una absència, d’un dolor. Però també és la història d’un record, un de tan dolç com la besada que es veu a la coberta del llibre.

Amb una posada en escena colorista i expressiva, magníficament resolta per l’il·lustrador, assistim al dolor de l’avi malalt, que no pot dormir a la nit; a la soJuny 2016

ledat de la xiqueta davant la mort del seu avi estimat; al dol inconsolable de l’àvia.

Assistim, també, a la complicitat de l’avi i la néta; a les seues bromes; a les atencions incansables de l’àvia (ai, les dones d’aquelles generacions, sempre disposades i amb bon ànim…).

I, pel camí, som testimonis privilegiats de la transformació d’un petit objecte, aparentment insignificant, que es converteix en un símbol complet del vincle i l’estima, i igualment en un revulsiu que ajuda a enfrontar-se al dolor i assumir-lo més fàcilment. ❦

Barcella Nova col·lecció de Vincle Carme Morera i Tona Català, il·lustracions de Cristina Durán. A mi, què em passa?

València: Vincle, 2016, 88 pàgs.

«Jo sóc Carme. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent».

Així comença A mi, què em passa?, de Carme Morera i Tona Català amb il·lustracions de Cristina Durán.

A mi, què em passa? és una selecció dels textos publicats en el blog ¿Me das un beso bonita?, que des de març de 2014 recull les vivències de Carme, i suposa el primer títol de la nova col· lecció «Literatura» de Vincle Editorial.

Al llarg de 88 pàgines descobrirem com és la vida de Carme contada amb grans dosis d’humor, però també de tendresa. Coneixerem les anècdotes més divertides, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure, així com la mirada innocent però sense miraments de Carme davant fets de tota mena. Per a escriure A mi, què em passa?, Carme ha hagut de re-

córrer a un negre. Ella conta que «un dia ma mare em va dir: vols que et faça de negra? De negra? A mi de vegades em diuen que semble una negreta perquè tinc el cabell rull, però jo vull ser xinesa i ma mare em va explicar que fer d’escriptor negre vol dir que algú et fa la feina i tu et fas famosa». La persona que ha fet de negra ha sigut Tona Català (Biar, 1964). És periodista i va formar part de l’equip de redacció de Canal Nou Ràdio en els seus inicis. Va treballar en el setmanari El Temps, TV3, Canal 9 i en diferents productores audiovisuals valencianes. A més, va fundar el digital Pica’m en 2009, i ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació.

Tona explica: «Quan va nàixer Carme ens vam preguntar: per què nosaltres? És una primera fase natural per on passes, com un colp de boxa que et deixa noquejat», conta la coautora del llibre. «Però superat el colp, t’adones: és la meua filla, la vull bojament i vull que siga la persona més feliç del món.

Això és el que hem fet: estimar-la», diu amb un fil de veu, emocionada però ferma. Com bé diu Tona, és un cant en defensa de la sanitat pública: «nosaltres ens hem sentit molt abandonats per l’Administració, però si Carme ha prosperat ha sigut pels professionals de la medicina que l’han ajudada moltíssim», diu ferma.

El llibre conta, a més, amb les il· lustracions de Cristina Durán, mare de Laia, un altra xiqueta com Carme.

Igual d’estimada i igual de feliç: «per a mi il·lustrar A mi, què em passa? ha sigut un projecte molt bonic, perquè l’han dut a terme dos mares que han passat pel mateix cas i entre elles sobre les paraules», conta la il·lustradora.

Durán reivindica el paper social que tenim cadascú per la plena integració de persones de tot tipus. «És un llibre sobre al diversitat: hem d’esforçar-nos per construir un país on cadascú siga com vulga ser però on tots tinguem els mateixos drets», diu Durán.

Carme Morera ens conta en el llibre: «Diuen que sóc un cas i que em passa de tot i que contar-ho és bo per a mi i per a tota la gent perquè la gent, en general, no és normal. ¿Veritat que molta gent no és normal? La gent em diu, ‘¡Carme, t’estàs fent famosa!’ Quina ximpleria, jo crec que sempre he sigut famosa perquè per on vaig la gent em para i em besa i em pregunta com em va la vida». ❦ Barcella | 21

Els mestres de la impremta J. Antoni Santonja

Albert Dasí © 2016

De sobte rep una trucada al mòbil: «Sóc Alfred Ramos. Us propose un viatge a Llemotges Panasòu, amb el fi de presentar el meu llibre, Els mestres de la impremta, a terres franceses».

Ens quedem mirant-nos Mati i jo, sorpresos per aquest oferiment. Acceptem. Ens anem a França per Falles.

Abans de començar el viatge, cal puntualitzar que l’important d’aquestes lletres és saber qui és Alfred Ramos i quin és el seu llibre. Alfred, com li agrada dir, és un mestre d’escola, prenyat d’ofici, implicat en eixa llavor més de quaranta anys que ha deixat un solc de treball que cal recopilar. Mestre i director –més de trenta anys– de l’Escola Ausiàs March de Picanya. Col·laborador de la revista Saó. Autor de diversos articles en revistes i periòdics al voltant de la seua afició, el cine. I la seua passió, l’ensenyament. Autor del llibre Els mestres de la impremta, motiu principal d’aquestes lletres. Amb més de 460 pàgines de treball, recopilació i investigació de documents, ens introdueix Célestin Freinet i la seua obra, emmarcada en un espai, en un temps: País Valencià, 1931-1939. L’aportació que fa al món de la pedagogia és la Tècnica Freinet.

Célestin Freinet naix a un poblet francés anomenat Gars. Participa en la Primera Guerra Mundial i és ferit a les costelles, un mal que li condicionarà el devenir. Casat amb Élise Freinet, mestra com ell, comença a implantar una nova tècnica educativa consistent a fer del xiquet l’eix central del nou sistema educatiu amb una participació activa i cooperació solidaria, d’on la suma d’aportacions individuals al col·lectiu faran el brou de cultiu en la formació de persones lliures al nou sistema de solidaritat que la societat d’aleshores està produïnt. L’escola ix a la natura, experimenta en allò que el rodeja: el sol, els arbres, els animals, fruits, etc.

Queda plasmada als seus quaderns la particular reflexió de l’experiència: no Barcella | 22

Alfred Ramos.

serà el mestre qui dicta què cal fer, seran els alumnes els qui per mitjà del seu fer perfilen la pròpia personalitat.

El llibre arreplega testimonis de xiquets educats en aquest tècnica, amb més de 41 publicacions i revistes fetes per l’alumnat on l’eina de divulgació fou l’impremta, impremta feta a l’escola per els propis alumnes. Tot un treball pedagògic rigorós, seriós que un bon grapat de mestres de la República van

«El sistema educatiu Freinet va ser bandejat a partir de l’any 1939 pel govern franquista de manera violenta i repressiva» fer seues i que Alfred, en el seu treball, ens mostra tota una sèrie de detalls de les excel·lències d’aquest sistema educatiu que, de manera violenta i repressiva va ser bandejat a partir de l’any 1939 pel govern franquista colpista.

L’experiència del viatge fou més grat de l’esperat. La magnifica rebuda per part del Comité d’Agermanament

Picanya-Panasòu i la posterior cobertura personal els dies que estiguérem. Cal agraïr els alumnes de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de Llemotges que, amb la seua assistència, mostraren interés per les explicacions del mestre Alfred.

Al Consell General de la Regió del Llemosí, l’Ateneu Republicà del Llemosí va celebrar les VIII Jornades d’Estudi, amb una nodrida assistència de participants d’altres col·lectius departamentals republicans espanyols a França. En aquestes jornades és on el mestre Alfred explicà el contingut del seu llibre de manera exhaustiva.

En acabar la seua participació, va ser felicitat pels assistents pel seu rigorós treball de recerca de memòria històrica, tan denostada i perseguida al nostre país. Com a cloenda tinguérem un dinar de convivència i germanor republicana.

L’endemà ens mostraren uns dels espais més venerats pels francesos, l’anomenat Centre de la Memòria, situat al poble d’Orador de Glana, a vint quilòmetres de Llemotges. Un poble martiritzat, saquejat, incendiat i amb nombrosos assassinats de la població civil: 642 dones, homes i xiquets a mans dels nazis de les SS alemanyes. Això va ser el dia 10 de juny de 1944, quatre dies després del desembarc aliat a la Normandia. Dihuit dels assassinats eren espanyols, del Grupo de Trabajadores Extrangeros. El poble es conserva tal i con era el 1944, després de la destrucció. Tota la visita la férem acompanyats per l’últim supervivent d’aquella massacre, Robert Hebras, que ple d’emoció ens narrà com foren els fets.

L’objectiu estava més que acomplit: donar a conéixer l’obra de l’amic Alfred, mantindre uns dies de convivència amb els amics del Comité d’Agermanament Picanya-Panasòu i conéixer de prop les activitats de l’Ateneu Republicà de Llemotges. Gràcies a tots per aquesta grata experiència i la seua divulgació. ❦ Juny 2016

Dolors Miquel

Kom Com més m’allunyo de mi, més sé qui sóc.

Com més m’allunyo, més em perdo, més em recupero.

Com més me’n vai fora de mi, més endins em trobo.

Com més m’enterro en l’oblit, més em recordo i em tinc.

Com més desconec el conegut, més m’abraço l’abisme i el buit.

Com més travesso els límits imaginats, més espai tinc, més camins sóc.

Com més nego l’evidència de l’anàlisi més em dibuixo, m’aparec.

Com més em travesso els límits, més m’abasto i em sorprenc.

Com més em moro de mi, més em visc i més em neixo.

Com menys em tinc, més em posseeixo.

Lleida, 1960

Ver7s de la terra Lleida: Pagès, 2004

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any