__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 56 | OCTUBRE DE 2015 | ANY XIX | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

Escola rural, pobles vius

| 9 | Entrevista a la mestra

Lurdes Orduña |11| Entre tradició i actualitat a Bocairent |12| Posada al dia de les danses |13| L’Aplec pel Territori |14| A la mestra Xefa |15| ¿Improductivitat o proactivitat? |16| El xollo del Senat |17| Una història d’abús lingüístic a Onil |18| Raquel, ¡vete ya! |19| Els plebans de Montblanc, Oliva i Ontinyent |20| Paco Grau: fotoperiodista |22| Poetes: Ovidi Montllor


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 56 - octubre 2015 - any XIX Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Col∙laboradors: Vicent Acosta, Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Antonio Aragón, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Sergi Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Mariola Cebrián, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Carmen Doménech, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Sergi Gómez, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Maria Lacueva, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Aramis López, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Pere Mayor, Víctor Maceda, Josep Albert Mestre, Josep Micó, Carles Miret, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Sílvia Moncho, Isaac Montava, August Monzón, Enric Morera, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Amàlia Pastor, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Lucía Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Gemma Sanginés, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Ismael Sempere, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Pau Torregrossa, Toni Torregrossa, Ximo Urenya, Elena Valero, Ismael Vallés, Ignacio Vañó, Pepa Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

DA © 2015

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

joria dels països Després que els Diputacions caduques europeus, és a dir, veïns hàgem estat uns ajuntaments els qui hem suamb més compeportat tot el pes tències i més rede la crisi i les recursos econòmics tallades cal mirar per a gestionar el amb lupa de quina que és més pròxim manera s’admiper als veïns dels nistren els nostres pobles i ciutats. diners. Per això Les diputacions han resorgit les són unes instituciveus que demanen ons absolutament eliminar la dupliDiputació d’Alacant. caduques en una citat administrasocietat que vol tiva que represencaminar cap a una democràcia de ten les diputacions provincials que qualitat, perquè el seu funcionament tan car ens costen als contribuents. està basat en l’opacitat i l’arbitrarieDescomptades les despeses de pertat. L’elecció dels diputats es realitza sonal i manteniment dels edificis, de forma indirecta a partir dels reel que queda per a inversions reals, sultats de les eleccions municipals. és a dir, les que van als ajuntaments Les diputacions no estan triades o a inversions públiques directes, és directament pels ciutadans i no en un quaranta per cent dels diners que rendeixen comptes de les activitats s’administren. Explicat d’una altra ni de la gestió en cap procés elecmanera, si els recursos econòmics toral. Aquesta situació propicia la anaren directes als ajuntaments corrupció i el clientelisme. Pobles –sense passar per la intermediació sencers són «castigats» quan el parde les diputacions– ens arribaria als tit que governa la diputació no coinpobles un seixanta per cent més dels cideix amb el partit que governa el recursos econòmics que tenim ara. poble. Assignar les seues competènUna gran part del capital, doncs, es cies a les comunitats autònomes i als queda en aquesta institució balafiamunicipis sembla un exercici senzill dora o pel camí, en el millor dels caper a eliminar funcions, si més no sos. Les competències de les diputaduplicades, i en molts casos innecions haurien d’estar assolides pels cessàries. BARCELLA. ❦ ajuntaments tal com està a la ma-

Rafa Payá Tu estàs per la defensa de la llengua?

De la llengua, de la boca, les dents, els ulls i, sobre tot, del trellat.

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Octubre 2015


IEVA © 2015

Juani Ruiz © 2015

Acte de protesta contra el Pla Eòlic Valencià.

Presentació de les Jornades.

La Coordinadora d’Estudis Eòlics celebra la mort del Pla Eòlic Valencià que amenaçava les serres de les Comarques Centrals

Jornades sobre la Transició a la Vall d’Albaida

El 17 d’octubre va ser una data històrica per a la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat. Aquesta entitat va convidar el veïnat dels pobles afectats, polítics i mitjans de comunicació a una escenificació al poble de Benillup (el Comtat) del final del Pla Eòlic Valencià. Aquest fet va ser anunciat en aquest acte pel mateix conseller d’Economia Sostenible Rafael Climent. Després de més dotze anys de lluita, finalment, després d’un canvi de govern i gràcies a la infatigable lluita de la Coordinadora que ha mantingut vigent l’oposició a la instal·lació dels aerogeneradors, es pot dir que el pla eòlic serà història, com a mínim a aquelles zones on encara no s’ha executat, cas de la Zona 14 que inclou les comarques del Comtat, l’Alcoià i la Marina Alta.

Octubre 2015

També la Zona 15 quedarà sense instal·lar. La coordinadora «Zona 15 No» havia arreplegat el 2004 més de dotze mil al·legacions en contra que, sumades a les de les associacions, feien un total de quinze mil. Aquest parc eòlic afectava les serres de Banyeres de Mariola, Onil, Castalla, Biar, Saix i Petrer. Les altres zones en què els aerogeneradors ja fa anys que estan instal·lats veuran paralitzades noves inversions. Aquest projecte, ideat per l’expresident Eduardo Zaplana, va patir diverses sentències en contra. El TSJ va anul·lar l’any 2010 el pla especial de la Zona 6, a l’Alt Palància, perquè excedia les competències de la Generalitat en resposta a un recurs del grup Acció Ecologista-Agró. Això va obrir la porta a que es recorregueren els quinze parcs projectats. ❦

A les Xarrades a la Fresca d’agost, organitzades per l’Ajuntament de Bocairent, es van inaugurar les Jornades sobre la Transició amb la primera conferència: «Taula de forces polítiques i sindicals». Les Jornades estan organitzades per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. La idea que mou aquestes conferències és que els actors protagonistes de la Transició conten de primera mà com es va viure tot aquell procés des del punt de vista local i comarcal i en facen la valoració personal del procés. Les Jornades han tingut i tindran diferents escenaris, com ara la Pobla del Duc, Llutxent, l’Olleria, Albaida i finalment, Ontinyent on, a més de les seues jornades locals, es desnvoluparan al mes de novembre les Jornades Comarcals. L’IEVA proposa la creació d’un Arxiu de la Transició comarcal. ❦

Barcella | 3


Enderrock © 2015

Paula Duran © 2015

CVAC © 2015

Carme Agulló durant una conferència.

5é Aplec Ecologista del País Valencià a Carrícola.

Pau Alabajos.

VIIé Encontre d’ensenyants de l’Alcoià-Comtat

Ametla de Palla per a la colla ecologista la Carrasca

Beneixama lliura els premis de poesia Poeta Pastor Aicart

Durant els mesos d’octubre i novembre es celebra a l’Edifici Carbonell de la Universitat Politècnica d’Alcoi la setena edició de l’Encontre d’Ensenyants, organitzat per la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat, Escola Valenciana i la Universitat Politècnica de València. El tema d’enguany gira entorn de les noves experiències educatives i la formació dels mestres. Les jornades, que van començar l’1 d’octubre, compten amb la participació d’experts en matèria educativa com Carme Agulló, Rocío García, Vicent Camps, M. Josep Lloret, Ester Vizcarra, entre d’altres, per a oferir conferències temàtiques, exposar projectes educatius innovadors, compartir investigacions i experiències, comentar l’impacte de les noves tecnologies en l’educació, etc. ❦

L’Aplec Ecologista fa anys que s’organitza de la mà d’associacions com la Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida CEVA, la Colla Ecologista l’Arrel Ontinyent i Acció Ecologista Agró, totes elles veteranes en la defensa i el respecte de la natura i el territori valencià. Enguany, el 5é Aplec Ecologista del País Valencià s’ha celebrat al poble de Carrícola (la Vall d’Albaida). Amb una marcada visió ecocentrista, l’aplec dóna pas a un espai on debatre, reflexionar i aprendre. Des de fa dos anys l’aplec premia una agrupació ecologista per la seua tasca amb el premi l’Ametla de Palla, que enguany ha rebut la Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció d’Alcoi pels seus trenta anys de trajectòria en la seua implicació i defensa del territori. ❦

El dissabte 17 d’octubre Beneixama va viure la seua cita cultural anual més important: l’entrega dels premis del Concurs de Poesia Poeta Pastor Aicart, que enguany fa la seua trentena edició. Per a commemorar aquesta data, l’Auditori Municipal va comptar amb la presència de Pau Alabajos, guanyador del premi el 2003 amb el poemari Quadern de la inèrcia. Alabajos va fer un concert tot seguit a l’entrega dels premis. Els primer guardonat van ser Juan José Alcolea pel seu poemari El sitio donde habitan, que va rebre l’accèssit. El poeta lleonés José María Rodríguez va rebre el primer premi per la seua obra Fuente de Camperallana. Rodríguez té una important producció literària, pràcticament inèdita, i és guanyador de nombrosos premis de poesia. ❦

Barcella | 4

Octubre 2015


Barcella

Timonet a tots els pobles i ciutats que s’han oferit per a acollir els refugiats sirians que fugen de les massacres del seu país.

Petrer al Dia © 2015

Argelaga a l’únic diputat provincial de Ciudadanos per Alacant que ha passat en trenta dies de demanar el tancament de les diputacions a assignar-se sis assessors per a ell sol. Acte de protesta contra el Pla Eòlic Valencià.

Cinc entitats reten homenatge a Enric Valor en el 104 aniversari del seu naixement i demanen un museu a la seua casa natal El Centre Cultural Castellut, l’Ateneu Cultural República de Petrer, El Teix d’Ibi, el Tempir d’Alcoi i el Centre Excursionista Amics de les Muntanyes d’Ibi han retut homenatge a l’escriptor Enric Valor en el 104 aniversari del seu naixement que es commemora el 22 d’agost. L’acte, com és habitual els últims anys, ha consistit en la pujada a l’Alt del Guisop, a la serra de Castalla, on s’han llegit diversos textos de Valor. Els assistents han reivindicat la rehabilitació de la casa de l’escriptor a Castalla, així com la necessitat de protegir la casa dels Planisses, l’escenari mític de l’obra de Valor. Per això, les entitats participants han escrit una carta oberta al conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, Vicent Marzà, perquè s’agilitze la firma d’un conveni per a ar-

ticular la col·laboració de la Conselleria en el projecte de museïtzació d’aquest espai «per a la promoció d’activitats culturals de qualsevol tipus per tal de difondre la vida i obra d’Enric Valor». Fa quasi dos anys, les Corts Valencianes van aprovar per unanimitat de tots els grups polítics una proposició no de llei per la qual s’instava el Govern valencià a la cessió a l’Ajuntament de Castalla de la casa natal d’Enric Valor. A les entitats firmants els sembla el moment propici per reprendre la iniciativa i de congregar voluntats de persones i institucions en la línia del que es va decidir en el II Simposi Enric Valor celebrat el novembre de 2011 a la Universitat d’Alacant, on s’aprovava una resolució reivindicant una Fundació dedicada a l’obra de l’escriptor. ❦

Timonet als organitzadors i col· laboradors del Mariola Rock que per segon any consecutiu ha estat solidari. Enguany amb l’associació Mama Abeba per a Etiòpia.

Argelaga a l’arquebisbe de València per utilitzar el púlpit per a fer política en fer pregar per la unitat d’Espanya, en banalitzar el patiment dels refugiats sirians i en instrumentalitzar els secessionistes de Lo Rat Penat quan els va convidar a utilitzar la seua senyera per a contraposar-la a la històrica de la ciutat de València.

Timonet als membres de la Filà Vascos per ser pioners en la incorporació plena de la dona en les festes de moros i cristians d’Alcoi.

Argelaga al Govern municipal de Bocairent per col·laborar, el dia 30 d’agost, en la «Extraordinària classe magistral» organitzada per als alumnes de l’Escola de Tauromàquia de València on es van matar set bous a la plaça de bous de Bocairent. Octubre 2015

Barcella | 5


ST © 2015

Pablo Iglesias. LGS © 2015

[Ara, 14-09-2015] La Gossa Sorda en la seua gira de concerts titulada L’última volta.

Banyeres de Mariola va acollir la segona edició del Mariola Rock Solidari per a recaptar diners per a l’ONG Mama Abeba El dissabte 17 d’octubre es va celebrar la segona edició del Mariola Rock Solidari al parc municipal Vil·la Rosario de Banyeres de Mariola. Pel matí ja es van obrir les portes del recinte municipal per a oferir als més menuts diversos tallers i jocs infantils. L’associació de mestresses de casa Lucentum de Banyeres de Mariola va col·laborar enguany amb la preparació de tapes perquè els pares i visitants les degustaren acompanyades d’una canya mentre els xiquets participaven en les activitats. El festival va destinar la recaptació a l’ONG Mama Abeba per al finançament de diferents projectes d’inserció sòcio-laboral a Etiòpia. La nit va donar pas a les actuacions musicals dels grups La Gossa Sorda, Habeas Corpus, Fuckop Family, Kante

Barcella | 6

Pinreliko, Xop, Inèrcia i Brutt. Aquesta edició va ser una bona oportunitat per gaudir de la gira L’última volta de La Gossa Sorda. També per a disfrutar del nou treball del grup Inèrcia que acaba de llançar el darrer treball titulat Sendes salvatges, que es troba en el procés de buscar finançament a través de la fórmula de mecenatge del Verkami. El festival Mariola Rock Solidari tindrà continuació en una altra jornada, la del dissabte 24 d’octubre, amb l’organització d’una trobada, al mateix lloc del Parc de Vil·la Rosario, per a escoltar música remesclada amb la col·laboració de diversos discjòqueis i col·lectius de prestigi que punxaran música de diversos estils. També comptarà amb la participació del grup local de batukada Btk, que animarà les pauses de les actuacions. ❦

Els que reparteixen carnets de català

Iu Forn […] Què hi fan un Pablo Iglesias, un Pedro Sánchez i un Mariano Rajoy en un AVE? Doncs venir a Catalunya per demanar el vot als «immigrants». El problema és saber qui són els immigrants a qui pretesament s’adrecen. Ah, immigrant és algú que ha vingut d’un altre lloc? Perfecte. […] és entranyable que senyors tan coneixedors de la realitat catalana com jo de la realitat esquimal vinguin aquí […] i decretin qui és «català» i qui és «immigrant» i reparteixin els corresponents carnets. Perquè resulta que la majoria dels catalans […] som les dues coses alhora. Catalans ho som perquè vivim a Catalunya i immigrants… bé, a aquestes altures resulta mooolt cansat recordar que des d’abans dels romans per aquí hi han passat (i s’hi han quedat) un munt de civilitzacions i cultures. Per tant, qui no té una àvia de Múrcia té un tiet de Creta o un cunyat fenici. El problema és que els tres senyors, traïts pel seu etnicisme classista, anomenen immigrants els catalans que van venir a viure i a treballar al nostre país durant els anys 60. El dubte és: en aquest llenguatge socialment fracturador d’Iglesias, Sánchez i Rajoy, ¿aquests catalans a qui anomenen «immigrants» deixaran de ser-ho algun dia? Vull dir, algun dia els permetran ser el que són, catalans? […]. ❦ Octubre 2015


3r Aplec de la Mariola: escola rural, pobles vius Assemblea dels Pobles de la Mariola

Llibertat.cat © 2015

La ruralitat ha caracteritzat tradicionalment molts dels pobles que envolten la Serra Mariola, degut a l’orografia i la principal activitat econòmica: l’agrària. Essent rural un terme de difícil definició, es pot considerar que encara ho són, però en un sentit més modern, amb una formació socioeconòmica més complexa i heterogènia, que apareix a principis dels anys seixanta i perdura fins a l’actualitat, caracteritzada sobretot per la migració cap a la ciutat. Tanmateix, la diversificació de l’activitat econòmica i la modernització tecnològica han aturat la davallada demogràfica i han afavorit l’aparició d’una nova societat rural que encara el segle xxi amb grans reptes. L’Assemblea dels Pobles de la Mariola naixia, ara fa tres anys, amb un doble horitzó: revaloritzar les nostres arrels i denunciar les mancances dels nostres pobles. En aquest sentit, enguany és el torn de posar en relleu un tipus d’escola ben present en la nostra Mariola: l’escola rural. Es tracta d’un model de formació propera, vinculada a l’entorn immediat, amb uns projectes i unes metodologies pròpies que suposen una alternativa real per a garantir el futur dels nostres pobles més menuts. Un model d’escola que incorpora tots els avantatges que el món rural aporta a la societat, al temps que pretén ser la porta oberta al món per als seus alumnes. Al País Valencià quaranta-set col· legis rurals agrupats (CRA) de titularitat pública són l’eina necessària per garantir la igualtat d’oportunitats a l’entorn rural, a l’hora que també proposen un nou Octubre 2015

Danses a la plaça d’Agres durant la vesprada del dissabte.

model d’ensenyament i, per extensió, un nou model social que intenta traspassar les fronteres locals i impregnar la xarxa educativa del país. Aquest any el 3r Aplec de la Mariola va arribar al cor de la nostra serra, a Agres. Durant el cap de setmana del 2 i 3 d’octubre, amb tot un seguit d’activitats,

«S’ha de posar fi a les mancances materials i de recursos humans que actualment té l’escola rural» ens vam proposar reflexionar al voltant del lema «Escola rural, pobles vius», perquè som conscients que l’educació és una de les eines més potents de transformació social i perquè creiem que els pobles de la Mariola han de reconéixer la vàlua de la ruralitat del seu entorn, donar visibilitat al model educatiu dels CRA,

com el Mariola-Benicadell o l’Encantada, i apostar per estendre la seua potencialitat a la resta de la xarxa educativa de la Mariola. Cal, però, encetar el debat sobre l’escola rural des d’una actitud crítica i activa. Per tant, juntament amb els avantatges, és necessària també la reflexió, estudi i reivindicació de les millores pertinents perquè aquest model d’escola siga efectiu, primer de tot, en els pobles on està implantat i on juga un paper fonamental de revitalització social. S’ha de posar fi, d’una manera eficient i sostenible, a les mancances materials i de recursos humans que actualment es detecten, així com reclamar una normativa específica que en garantisca l’estabilitat del funcionament, tant intern com en xarxa amb la resta d’escoles rurals valencianes, i on les administracions locals tinguen una implicació directa i a favor de l’escola dels seus pobles. Cal, per tant, que no es tornen a repetir situacions com la del Col·legi El Teix d’Agres, que va haver de romandre tancat durant vora dos cursos esperant reformes, amb el consegüent perjudici que això va suposar per a la comunitat educativa i la població. Així doncs, la tercera edició de l’Aplec de la Mariola ha estat un punt de trobada i d’impuls per al debat sobre l’escola rural, tenint com a rerefons l’aposta de l’Assemblea dels Pobles de la Mariola pels serveis públics de qualitat i arrelats al nostre entorn més immediat. I d’aquesta manera posar en valor la vida en el nostre món rural i reivindicar-la com un avantatge i un punt de partida amb infinites oportunitats. ❦ Barcella | 7


Agres consolida l’Aplec de la Mariola

Barcella | 8

Taula redona amb representants de la comunitat educativa dels Col∙legis Rurals Agrupats.

De fet, la gran assistència de públic, tant a la paella com als sopars populars va ser un altre imprevist amb què es va trobar l’organització. Vam haver d’habilitar amb urgència moltes més taules i cadires de les previstes. La plaça de l’Assut estava de gom a gom en cada àpat! Els comensals de la paella van quedar també gratament sorpresos amb l’homenatge de música i poesia a Ovidi Montllor per part del duo Vi Negre que va tenir lloc durant la sobretaula. Finalment, un dels actes que més va impac-

tar els visitants va ser el cercatasques acompanyat de la Colla de Sacaires i Tarotaires Gemecs. Una trentena llarga de músics, que feien ressonar els sacs de gemecs, les tarotes i els tabals per tot el poble, va portar al públic de bar en bar, començant pel que hi ha a les faldes del famós convent d’Agres. Tots aquests actes juntament amb l’excursió a la Cava Gran d’Agres, les danses, la Fira de Productes típics, la Fira d’Entitats o la xocolatada arrodonien un cap de setmana d’unió mariolenca. ❦

ADLM © 2015

La nit de dissabte a diumenge a Agres les actuacions de Figuels DJs, La Trocamba Matanusca, Tardor, Kontaminació Akústika i IX posaven el punt i final al 3r Aplec de la Mariola. Abans, però, els més de 2.000 assistents van poder gaudir d’una trobada festiva i compromesa sota el lema «Escola rural, pobles vius». Tot va començar divendres amb l’acte d’inauguració on es va llegir el manifest amb què l’Assemblea dels Pobles de la Mariola deixava ben clar quins eres els motius i objectius d’aquesta edició de l’Aplec. Després del sopar popular va ser el torn de la primera nit de concerts amb Cesk Freixas, la banda local ESiR, VaDeBo, Frida i Macondo PD. La jornada de dissabte va estar marcada pel debat sobre l’educació en els entorns rurals. Al matí al Centre Cultural, la taula redona amb representants de la comunitat educativa (inspecció, mestres, pares, exalumnes i alumnes) dels Col·legis Rurals Agrupats (CRA) aportava experiències i problemàtiques d’aquestes escoles. El debat es va allargar més de l’esperat degut a l’alta participació del públic. A la vesprada, els mestres del CRA Mariola-Benicadell i representants de l’AMPA del CRA Castell de Carbonera van exposar els seus respectius sistemes pedagògics i els projectes que hi desenvolupen. Altres CRA i escoles ordinàries del País Valencià van participar mitjançant l’exposició de murals. La gran assistència a l’acte va fer que la sala gran del Centre Cultural es quedara petita i molta gent s’haguera de quedar dempeus. Els alumnes dels CRA també van ser protagonistes de l’Aplec, amb les exposicions de treballs escolars, així com amb el Correllengua de divendres o als jocs infantils. La programació va comptar amb algunes sorpreses, esperades o no tant. Contra tota previsió, dissabte al migdia es va posar a ploure durant vora dues hores. Sort que la pluja no va ser intensa i gran part dels assistents estaven dins del Centre Cultural, perquè si no parava hauríem d’haver alterat el programa, començant per la paella a l’aire lliure.

ADLM © 2015

Assemblea dels Pobles de la Mariola

Colla Gemecs-Sacaires i Tarotaires del País Valencià a l’Aplec d’Agres.

Octubre 2015


Lurdes Orduña, mestra rural Rosa Pascual

ST © 2015

Lurdes Orduña Galán és mestra del Col·legi Rural Agrupat Mariola-Benicadell. L’escola rural és una entitat viva que d’any en any, mal que bé, va obrintse camí al País Valencià com a resposta a les necessitats de poblets que van despoblant-se en els quals va desapareixent la població, fugint cap als grans nuclis urbans. Afortunadament, després de massa anys centralitzant la població escolar fora del propi poble, hi ha signes clars que hi ha canvis. En altres països fa temps que s’ha entés que sense atendre les escoles rurals van desapareixent els pobles, la gent i un conjunt de valors que tenen sentit, a canvi de crear ciutats massificades que produeixen problemes nous. Els pobles menuts han començat a tindre una nova perspectiva per mitjà dels col·legis rurals agrupats, una opció escolar que necessàriament cal atendre i conéixer, ara com ara una realitat la qual amb l’obstinat esforç del professorat, els pares i mares, els avis i les corporacions locals vol guanyar la batalla contra el despoblament del territori. El 3r Aplec de la Mariola, celebrat a Agres el 2 i 3 d’octubre ha optat per donar visibilitat aquesta realitat que requereix ser atesa i compartida per tothom com un aspecte vital sense el qual el país estarà greument contrafet, ja que es tracta de les generacions futures. —¿Com arriba Lourdes a treballar en l’Escola Rural? —El gust per la natura, la proximitat i el voler que els meus fills cresqueren en aquest context i, evidentment, el fet de ser mestra, em va portar de València a Agres ara fa divuit anys. Vaig imaginar que era una gran possibilitat de viure i madurar com a persona estretament vinculada a uns valors, com és la cultura del país, la llengua, unes tradicions i un paisatge com el d’Agres. Octubre 2015

Lurdes Orduña Galán.

—La necessitat d’agrupació de les escoles petites va propiciar el naixement del col·legis rurals agrupats (C.R.A) ja fa uns quants anys. Tu que has treballat, tant a l’escola ordinària com a la rural, ¿per què és necessària l’escola rural? —És una escola familiar, reflex de la societat. Així, l’escola rural és una xicoteta societat dintre de l’aula. Ací es projecta tot el món de la població i interactua amb tots. D’altra banda, ens

«Donar suport a una escola rural significa apostar pel futur de la població» preocupem especialment que l’educació en valors siga present en tot moment; aquesta és una característica, entre altres, ben assumida per tots els agents que intervenen en l’escola. —Sobre l’alta participació de les mares i els pares a l’escola rural, ¿què n’opines? —Bé, al llarg dels anys el paper de la família a l’escola ha canviat. Ara als pares se’ls demana coses diferents. La família forma part viva de l’escola, i

és cert que a l’escola rural implica molta més participació de la família, per les seues característiques potser cal una especial presa de consciència. —La implicació dels mestres en la tasca escolar, ¿com ajuda en el treball dia rere dia? —Això hi ajuda molt, perquè sense una decidida voluntat d’implicar-se no seria possible tot el que es fa. És tracta d’una implicació comuna, a l’escola rural es discuteix molt i es parla molt. I justament açò és molt necessari perquè en aquest àmbit existisca una escola viva i autèntica. —Enguany el lema del 3r Aplec d’Agres deia «Escola rural, pobles vius», apuntant que cal parlar del paper del poble en l’escola rural, ¿quina és la implicació per part del poble? —En general hi ha sensibilitat i implicació, sí, però tot depén en bona mesura del moment del poble i del compromís que vulga agafat l’Ajuntament. Pensem que aquestes escoles estan situades en poblets amb poca població i les famílies s’enfronten al dilema de mantindre el fill en aquest àmbit en parença tan reduït o enviar-lo a estudiar a una ciutat gran o també en aparença tindrà més possibilitats, és una decisió important. D’altra, l’Ajuntament ha d’entendre que l’escola és una institució bàsica en el manteniment de la població arrelada al poble, ha de considerar que donar suport a una escola de les característiques de la rural significa apostar pel futur de la població, per la renovació d’aquesta, ja que això afecta el conjunt de les activitats i l’organització del municipi. —I en el dia a dia, et trobes entrebancs en la teva tasca? —Al principi dels CRA tot eren entrebancs. No hi havia ni infraestructures, ni recursos. Ara comencen a haver-hi recursos, però les infraestructures no són les que haurien de ser. L’Administració educativa ha estat molts anys Barcella | 9


es troba en l’escola rural, se’l margina, cal provocar que es descobrisca decididament aquesta realitat rural. De fet, ja hi ha algunes experiències de treball internivells, agrupant xiquets i xiquetes de diferents edats a escoles urbanes, però provocat més pel voluntarisme que pel

«Cal potenciar els pobles amb polítiques acumulatives que eviten l’estancament i el reculament del que s’ha avançat» convenciment i el suport de l’Administració. Tot i això, escola rural significa molt més, es tracta d’un treball arrelat a l’entorn, no es concep escola sense entorn pròxim. Això significa una relació directa amb la pluralitat d’aspectes i manifestacions del poble, tant materials com intel·lectuals. És una escola dins

ST © 2015

actuant amb inèrcia davant les escoles rurals. Es va prioritzar la concentració escolar com a única alternativa, sense creure ni entendre les implicacions que a la llarga té atendre aquest aspecte de l’escolarització pel que fa al despoblament de certes zones. —Si ens endinsem una mica més en el concepte d’escola rural, ¿quins aspectes caldria revisar i potenciar? —Doncs caldria començar per la formació dels docents, sense l’actualització i la comunicació entre formació, formadors, mestres i tota la resta de persones implicades en l’escola rural el que ocorre és que es fomentaria l’aïllament, quan el que es tracta és que l’alumnat rural des de la seua realitat entenga i actue en el món. Abans hi havia dues assessories rurals al País Valencià, a més dels Cefires els quals amb les retallades van desaparéixer. I si anem a l’arrel, caldria demanar un Grau d’Educació Rural o, almenys, un Postgrau, les possibilitats i la repercussió d’aquesta iniciativa és increïble que no tinga la necessària prioritat. D’altra, també es troba a faltar l’estabilitat del professorat, això, en realitat passa a qualsevol centre, però pel professorat d’escoles rurals és un aspecte que pot desincentivar treballar en aquestes condicions. En aquest àmbit, la continuïtat dels projectes està molt vinculada a aquesta situació de provisionalitat. Potser estem començant a notar una poca més de sensibilitat, però cal fer una aposta decidida, amb dotacions realistes i amb una voluntat política ferma pel futur del país, que comença per la població més feble. —¿Quins altres avantatges més ressaltaries de l’escola rural? —Més enllà del fet que cada xiquet i xiqueta hauria d’anar a l’escola del seu poble o ciutat, fóra rural o no, cal fer èmfasi en la proximitat, la interrelació entre diferents edats, les metodologies. En realitat, les metodologies que fa servir l’escola rural perfectament es podrien exportar a l’escola ordinària i serien molt enriquidores. A les ciutats hi ha una valoració potser idealitzada de la natura, i en canvi el potencial real i autèntic que te aquesta, que clarament Barcella | 10

Lourdes Orduña Galán.

d’un context cultural viu, de la manera més natural. Per això aquesta escola va més enllà de les quatre parets, és una escola oberta a la vida. —Darrerament estem assistint en alguns casos a escoles rurals que es saturen d’alumnes en contraposició a d’altres que busquen alumnat. ¿Els dos extrems són dolents?

—Sí, malauradament la planificació escolar mai no aconsegueix ser tan perfecta com voldríem o desitjaríem. Ha de fer-se de manera natural i tenint ben present que l’escola rural és escola pública, igual que ho és la resta i, per tant, caldria que es seguiren unes pautes comunes perquè l’atenció escolar es desenvolupara de la manera més positiva. Si la qüestió de l’ensenyament públic en general necessita molta més implicació amb les persones, calcula en el cas de l’escola rural. Amb tot, hi ha signes que alguna cosa està canviant. —Tornant al lema del 3r Aplec Mariola, cal una bona escola per a un poble viu. ¿Però creus que sols amb això el poble perviurà? —Cal fer una política global. En realitat, caldria fer-se el plantejament que es tracta d’educar per tornar i revertir al poble tot el que s’ha aprés. La renovació d’una societat no es basa en comprar tecnologia més avançada cada vegada, sinó fer que la població nova provoque el relleu de les persones i done les millors respostes a la societat del seu temps. Però ací entra la política global. Cal potenciar els pobles, especialment la gent que hi viu, com també els que poden arribar-hi de fora, i no precisament des dels Ajuntaments, que sovint fan més heroïcitats de les imaginables, sinó des de la capacitat que té un Govern autonòmic. I més enllà, amb polítiques acumulatives que eviten l’estancament i el reculament del que s’ha avançat. Sols així, amb la cooperació, es revitalitzarà el poble, especialment els pobles menuts. —Quin és el futur que voldries per a l’educació, en general? —Passaria pel model d’escola rural exportat a l’escola ordinària, com a model de grups reduïts, internivell, que independentment d’on estiga l’escola, rural o urbana, l’alumnat ha de fer el seu recorregut preparat per a aportar el millor seu al seu entorn, sense menysprear la cultura local. Una escola oberta, on s’eduque en societat, tant fa on estiga ubicada l’escola, perquè la tasca és important, sobretot formar-se com a persona, aquest és el gran repte. ❦ Octubre 2015


Entre tradició i actualitat a Bocairent Al voltant de les nostres danses hi ha una sèrie d’accions i protocols que s’han transmès de manera oral de pares i mares a fills i filles. Aparentment, pareix ser que aquests protocols i costums, els caps de dansa, els acompanyants, etc., sempre han sigut de la mateixa manera. Però en realitat sempre hi ha hagut canvis i, sobretot al llarg del segle xx, que jo tinga coneixement, ha estat un segle ple de canvis importants: Amb la llum elèctrica, desapareixen les graelles o alimares que il·luminaven la plaça, apareix l’estètica dels ornaments amb bombetes o peretes de colors, i darrerament la popularment coneguda aranya. Apareix la figura de la clavariessa (any 1954) i desapareix la figura del majoral major. Es canvien les dates de celebrar les danses, de fer-se a partir del dia de Sant Agustí, passen a fer-se cinc dies abans. Es deixen de fer dansetes en alguns carrers tradicionals (per exemple, al carrer Ereta de Penya) i s’augmenten les nits de dansetes per a ballar al carrer de les clavariesses corresponents. Es posa una edat mínima per a eixir a ballar al rogle gran. Es produeix un canvi o recuperació, pel que fa a la indumentària tradicional per a eixir a ballar. Els homes han adoptat tota classe de peces i color tradicionals: saragüells, negrilles, calçó curt de patiport, jupetins, jupes, mocadors, calces de colors, etc. Respecte a les dones hi ha en l’actualitat una gran varietat de vestits, que donen a les danses una gran vistositat, colorit i riquesa. Cal destacar, malauradament, la desaparició de la utilització del mocador de Manila i els faldellins de cretona. D’altra banda, hem de destacar la gran quantitat de models de gipons, cotetes i faldellins d’inspiració sobre peces del segle xviii i, sobretot, la recuperació del faldellí de llana que ja popularment se’l denomina de cardaora. Com es pot veure, el temps va passant i les coses van canviant. Res és de «tota la vida» i d’aquesta manera la festa va millorant. En l’actualitat, cal destacar Octubre 2015

ST © 2015

Carmen Doménech

Danses de les festes de Sant Agustí.

el gran nombre de parelles que ixen a la plaça i l’ambient festiu que entre aquestes es respira. Crec que cal anar pensant a fer una anàlisi crítica de la realitat de les danses i d’algunes accions i protocols que conserva, que són veritablement discriminatòries per a les dones que participen en la festa. És a dir, a la festa hi ha

«Cal fer una anàlisi crítica de la realitat de les danses i d’alguns protocols que són discriminatòris per a les dones» una sèrie d’accions que discriminen les dones entre casades i fadrines. Les casades tenen uns privilegis i les fadrines en tenen altres. Tot açò, fa que algunes nits es produïsquen conflictes entre balladors i balladores, uns que respecten la tradició i altres que no ho fan. Per tant, els majorals unes vegades utilitzen

el criteri de la tradició, d’altres callen i deixen fer, i la majoria de les vegades es veuen impotents a posar raó on tots la tenen. En aquest cas, la tradició i el dret a la igualtat es contradiuen. Crec que va sent hora de reflexionar sobre alguns temes, com per exemple: ¿Per què té ha ser casada la dona cap de dansa? ¿Per què l’acompanyament del cap de dansa ha de ser necessàriament una dona casada? ¿Per què hi ha dos torns a l’hora d’eixir a ballar? ¿Per què es permet que algunes balladores s’arreglen els torns? ¿Per què es permet que en les formes d’interpretar els fandangos, s’ajunten quadres i es facen passades estranyes on va desvirtuant-se la dansa? Per al meu entendre, la festa necessita d’una actualització i d’aquesta manera incorporar els drets aconseguits per les dones en tots els àmbits i, així, poder-los exercir a l’hora de gaudir les nostres danses. Ara bé, en cas que aquests canvis es dugueren a terme, caldria fer una forta campanya d’informació i de consens perquè la festa incorpore unes normes veritablement igualitàries i democràtiques, acuradament estudiades perquè aquestes noves normes siguen acceptades per tots i totes els components que participen en les danses i que no foren motiu de confusió ni de conflicte. La tradició no ha de ferir els drets de les persones, però també hem de ser conscients que el que ha fet que les danses arriben als nostres dies amb la qualitat i serietat que tenen ha estat perquè tot el món tenia clar quin era el seu paper. Per la qual cosa, pense que les persones que estan al front de l’organització de la festa tenen l’obligació de conéixer les tradicions i des d’eixe coneixement fer les propostes per adequar-les als nous temps, amb tranquil· litat i sense entrar en debats acalorats i amb manca de raó, els majorals haurien de fer un treball de consens i anar fent propostes de canvi per a aconseguir el difícil equilibri entre la tradició i els temps actuals i, a la vegada, aconseguir una festa participativa i activa, orgullosa del seu passat i amb molt de futur. ❦ Barcella | 11


Posada al dia de les Danses de Bocairent Associació Més que Dones Manifest

Mariano Ferre © 2015

Al començament de l’estiu, l’Ajuntament de Bocairent feia públic el seu interés per declarar les Danses de Bocairent Bé d’Interés Cultural Immaterial. Des de llavors, l’Associació Més que Dones de Bocairent ha començat una campanya per tal que els majorals de Sant Agustí modernitzen les Danses de Bocairent. Són els Majorals els qui han de fer un pas endavant. Fins ara, l’organització de les danses ha estat molt tradicional i, com sempre passa amb les festes dels pobles, la tradició, de vegades, fa més mal que bé. Històricament, les dones casades han ballat al principi del rogle i les solteres darrere d’elles. En certes èpoques, una dona havia d’estar casada per a ser una dona completa i era per això que les solteres anaven darrere, el seu objectiu havia de ser casar-se per a poder passar davant. Actualment, després de molts anys de reivindicacions, l’objectiu de les dones ja no és aquest. Actualment ens casem o ens separem com volem, estudiem, conduïm, etc. I és per això que l’Associació Més que Dones considera que aquesta classificació al rogle ja no té cap sentit. A final del mes de juliol, en l’últim Consell Municipal de Cultura, Més que Dones ja va presentar un escrit per tal de manifestar la seua preocupació per l’organització de les balladores al rogle. En aquell moment, els Majorals de Sant Agustí van dir que estudiarien la proposta. Més que Dones s’ha posat en contacte amb els Majorals i amb l’Ajuntament, per a organitzar una trobada futura, pot ser ja feta en el moment de publicar aquest article. La nostra associació comparteix la visió de l’Ajuntament. Pensem que les Danses són mereixedores d’aquesta classificació, ara bé, una cosa són les Danses i l’altra com ens organitzem les persones. És per això que l’Associació proposa que les dones s’organitzen pel Barcella | 12

Danses de les festes de Sant Agustí de Bocairent.

primer torn que van prendre quan van eixir a ballar. Fins ara, la cap de dansa, la balladora amb més responsabilitat durant tota la nit, també ha de ser una dona casada. Més que Dones també considera que no pot ser l’estat civil el que condicione una dona per poder dirigir la dansa. Entenem que només l’experiència d’aquesta s’hauria de valorar. Amb tot això, l’Associació ha començat una campanya de recollida de

«Hui en dia hi ha altres estats civils que canvien al llarg de la vida d’una dona» signatures per a fer vore als Majorals de Sant Agustí que el que venim reclamant, ja fa anys que molta gent ho pensa. De fet, els majorals (tant els anteriors, com els actuals) ja han realitzat canvis al llarg dels anys adaptant-se als nous temps i fent que la participació en les Danses cada vegada siga més elevada. Per tot això, fem públic el següent Manifest de l’Associació Més que Dones que podeu trobar a http://mesquedones.blogspot.com.es.

Aprofitant la proposta de l’Ajuntament de Bocairent de declarar les Danses de Bocairent com a Bé d’Interés Cultural Immaterial, l’Associació Més que Dones considera que ara és l’hora d’adaptar aquestes festes al segle xxi i donar-los la consideració més alta que es puga esperar d’unes festes populars i amb tanta tradició. De fet, ja són moltes les veus que han reclamat aquesta adaptació mitjançant articles publicats al Programa de Sant Agustí, discursos en l’acte de proclamació de la clavariessa major o directament per part de balladores que s’han adreçat als majorals, com a organitzadors d’aquestes festes. Per tot açò manifestem que les festes s’han d’adaptar a la societat en la qual conviuen, ser participatives i transmetre a les generacions futures valors que ens permeten gaudir, any rere any, d’una societat més participativa i igualitària. No hi ha raó de ser en la divisió al rogle de les balladores pel seu estat civil (solteres o casades), ja que hui en dia hi ha altres estats civils que, a més, canvien al llarg de la vida d’una dona. Tampoc no ha de ser un condicionant perquè una balladora siga cap de dansa, ja que l’experiència al rogle hauria de ser l’únic requisit. L’Associació Més que Dones animem els Majorals de Sant Agustí que encapçalen la modernització de les Danses de Bocairent acabant amb la classificació de les dones per estat civil en el rogle i que es faça per ordre d’antiguitat. I a més, que demanen una certa experiència (tres anys ballant, per exemple) a les balladores que vulguen ser cap de dansa, independentment de si són solteres o casades. Aquests canvis aconseguiran que les Danses de Bocairent estiguen a l’alçada que es mereixen i, per tant, siga més fácil obtindre la declaració de Bé d’Interés Cultural Immaterial. ❦ Octubre 2015


L’Aplec pel Territori i les escoles rurals Pau Torregrossa

El Rentonar © 2014

moni principal és En complir-se deu el propi paisatge anys de l’existència i la forma de vida de la Coordinadora dels seus habitants. d’Estudis Eòlics del Els pobles indusComtat i vint del naitrials (a l’interior) xement de l’Associi turístics (a voraació El Rentonar en mar) d’aquestes codefensa del patrimoni marques, reuneixen natural i cultural de la la major part dels Torre de les Maçanes, seus habitants, però ambdós vam decidir s’estableix un dinacelebrar l’Aplec pel misme entre els poTerritori el mes d’ocblets i aquesta àrea tubre de 2014. industrial o cosAllà ens vam apletanera que fa que gar diferents entitats la qualitat de vida i associacions de les que hem heretat nostres comarques (al dels nostres avantnord del sud del País L’Aplec pel Territori de l’any passat es va celebrar a la Torre de les Maçanes. passats, sumada Valencià) per gaudir, als valors naturals i reflexionar, engresculturals que aquí trobem, faça d’aquescar, celebrar les nostres lluites en defensa col·lectius, associacions que enceten (amb ta zona del País Valencià l’objecte de la de la nostra terra i els seus valors medimajor o menor èxit) la decidida defensa nostra feina i el subjecte dels nostres obambientals i culturals. del territori, les formes de vida de la gent, jectius per defensar tot això que hem esAquella fita no fou més que el desig el món agrícola, la qualitat de vida en entat i volem seguir estant. de crear un espai de trobada per a la gent torns rurals… Anys arrere, la lluita venia El rosari de poblets que comencen que s’estima aquesta terra de forma acacarnissada per la gran pressió urbanísper «Beni» o «Al» o de qualsevol altra tiva, defensant-la d’agressions, especutica, destructora del paisatge, per les dimanera (amb una toponímia tan autènlacions, oblits i injustícies. I fou un gran ficultats del manteniment de l’agricultura tica i majoritàriament amb menys de moment, veritablement. Una experiència tradicional, per la despoblació d’àmples mil habitants); el seguici de torres, casque repetirem perquè ens cal mantetells, camins rurals, vies pecuàries, canir-nos actius en defensa del nostre terrives, abancalaments, masos, fonts. La tori, la nostra gent, els valors que creiem riquesa botànica i faunística dels altres millors per a les nostres comarques. éssers vius amb els qui convivim. Tot Intentarem fer una localització terriaquest món és, per a nosaltres «espècie torial i, entre les serres d’Aitana, Beniprotegida», amb un cert regust de «pecadell i Mariola, desenvolupem la nostra rill d’extinció». El perill és real: pedretasca. Una tasca que es va centrar en el res salvatges, incendis forestals, abandó seu moment –pel que fa a la Coordinadode l’agricultura, urbanisme descontrolat, ra d’Estudis Eòlics del Comtat– en la demoviments especulatius sobre el territofensa de les nostres muntanyes front a la ri. Són solament algunes de les amenadesgavellada idea d’imposar-nos un parc ces i alguns dels problemes que pateixen eòlic descomunal en una zona molt fràgil els nostres pobles i que posen en perill des de molts punts de vista i en la lluita la nostra forma de vida i la seua qualitat. decidida per protegir els valors mediamLa consciència de tot açò i la decisió bientals i culturals del poble de la Torre zones de les nostres comarques. de sumar voluntats en l’activisme conde les Maçanes –pel que fa a l’Associació Si sumen el Montgó i Bèrnia a Marioservacionista i ecologista a les nostres El Rentonar–. Eren lluites concretes, lola, Benicadell i Aitana, trobem un seguicomarques, i l’estima activa per la noscals, centrades en la protecció de la forci de pobles menuts que recorren valls i tra terra i tot allò que ens estimem col· ma de vida de pobles molt petits. valletes per les Marines, el Comtat, l’Allectivament, ens ha fet organitzar-nos, Les nostres lluites locals tenien comcoià, les muntanyes de l’Alacantí, la Vall reunir-nos, connectar les nostres sensibiponents aptes per a ser exportades. És d’Albaida i la Foia de Castalla. Un petit litats en un projecte de defensa del nosmolta la gent i són moltes les plataformes, món de pobles molt menuts on el patri-

«El perill és real: pedreres salvatges, incendis forestals, urbanisme descontrolat, moviments especulatius…»

Octubre 2015

Barcella | 13


tre territori que vam decidir anomenar Aplec. Ser i promoure entre la nostra gent aquest «afecte efectiu», una energia dirigida a defensar la nostra terra, la nostra llengua, els nostres costums i manera de viure. Aplec pel Territori és una trobada oberta a totes aquelles persones que comparteixen aquesta sensibilitat, gent de poble activa i decididament defensora d’allò que té de bo «ser de poble». Enguany vam acudir novament a l’Aplec de la Mariola. Ho venim fent des de la primera trobada a Alfafara, dins de la fireta d’entitats. I volem aportar la nostra experiència, les nostres lluites humils, coordinades, decidides. Hem vist com molts poblets han vist tancar la seua escoleta. Escoles rurals en les quals molts de nosaltres hem estudiat. Escoles de les quals han eixit (malgrat la manca de mitjans, de vegades) advocades, farmacèutics, olivicultores, mecànics, llenyataires o músics. Escoles que han estat la referència cultural i la vida dels pobles. Els models econòmics dominants i l’esfondrament de la vida rural han portat a la despoblació i, amb ella, al tancament d’escoles en els darrers anys, consolidant un procés que ja venia condemnant els nostres pobles a l’oblit i al silenci. Gorga, Penàguila, Alcoleja, Balones… són alguns dels pobles que s’han quedat sense escola en els darrers anys. Una escola tancada és un poble mort (o assassinat, segons es mire). Necessitem revitalitzar els nostres pobles i fer una aposta decidida per mantenir la vida en ells i per a això, el manteniment de les escoles rurals és primordial, indiscutiblement necessari. La lluita dels mestres i de les famílies dels nostres pobles per mantenir-les vives, la nostra lluita en defensa del paisatge, l’agricultura, són lluites que van convergent al mateix lloc. Sempre hem tingut clar que aquest racó del món on hem nascut, ens hem criat o on hem decidit viure, no és ni millor ni pitjor que cap altre lloc del món. No fem chauvinisme, fem poble, comarca, país. I ens l’estimem no de forma romàntica, perquè hem descobert un món de valors humans, socials, culturals i medioambientals que be mereixen estar preservats. Ahi estem, arrelats a la nostra terra que estimem, treballant per mirar al futur amb esperança. Si vols, tu també pots sumar-te, perquè totes i tots podem aportar molt. Endavant, doncs. ❦ Barcella | 14

A la mestra Xefa Josep Antoni Santonja L’ample vol d’uns coloms trencaven el cel en la vesprada a l’escola pública Baladre de Picanya. Representava per a tots els presents la memòria de la mestra bocairentina, més enllà que un adéu. Com deia l’amic Ovidi «se’n anava de vacances». Tota una comunitat educativa, tot un poble, amb el seu alcalde al front, amics i familiars ens reunirem per a deixar testimoni i reconeixement d’agraïment a una dona, més que dona, una persona tan íntegra, tan solidària, tan lliure com fou María José López Prats, Xefa. Persones com ella són avui més necessàries que mai, són el referent on és justifica l’essència de l’ésser. Xefa López era una persona molt estimada i molt activa en tots els temes relacionats amb la solidaritat, especialment al món educatiu. Estava implicada en el treball de l’ONG Escoles Solidàries. Un compromís que va trobar un magnífic suport per part del professorat i les famílies de la comunitat educativa picanyera. La mort sobtada de Xefa va motivar que el Consell per la Solidaritat de Picanya decidira la destinació d’una part dels fons del Rastro So-

lidari als projectes de l’ONG Escoles Solidàries La vaig conèixer a Picanya, lloc on visc i ella treballava. Tots dos sóm de Bocairent; això, no sé si sols això, però fou com un llamp, la connexió fou de seguida, tanta alegria, tant d’entusiasme, tanta convicció no em deixà indiferent. Era la vida caminant, no podia deixar-la passar, la volia egoistament amiga meua per a sempre. Des del balcó de ma casa, escoltava tots els matins la seua veu vibrant i generosa als seus estimats infants. Amics en comú, compartiren el nostre somni, el retorn a la nostra particular Itaca: Bocairent. Allí ens trobàvem en moltes ocasions, tant per festes de Sant Blai –tota una família de bons Moros Marins– com per Sant Agustí –ballant la dansà a la plaça–, deixant tota una estela de sentiment, d’arrel que no deixava indiferent als nostres amics comuns. Al pati de l’escola on va treballar ha quedat un lloc, un jardí a la seua memòria, uns poemes recitats pel que més estimava: els xiquets i les xiquetes. Queda constància del pas de Xefa, la mestra de Bocairent a Picanya. ❦

«Ens vam reunir a Picanya per a fer un agraïment públic a Xefa»

Octubre 2015


¿Improductivitat o proactivitat? Mariola Cebrián

BS © 2015

Avui dia en la societat que vivim és molt fàcil detenir-nos a pensar en el què diran els altres. Vivim en un món moltes vegades superficial, però perquè hem sigut educats en la cultura del culte al físic i en la era de la imatge. Ni tan sols ens parem a pensar qui som i per tant no ens deixem ser. Ser significa existir, a més de moltes altres definicions. Però si em permeteu una reflexió, també pot prendre una altra forma aquest verb: deixar-se fluir en l’espai i en el temps de forma coherent a com una persona sent, percep o atribueix certes característiques a l’ambient o a la situació determinada. No hi ha major satisfacció per a un ésser humà que fluir, ja que si no s’és coherent amb la pròpia vida, s’és mancat, mancat d’un mateix i això… és la forma més ingràvida de viure, perquè el món es torna un espai al qual has d’adaptar als altres i no a la teua força de gravetat interior que s’acabarà rebel·lant per un costat o altre, tard o d’hora, ja siga mentalment o físicament. Tots tenim moments en els quals no podem més. Traspassar eixa xicoteta línia entre el que ets i el que volen que sigues és un viatge de no retorn cap a l’holocaust de la pròpia autoestima. Hi ha persones que ens donen energia i això està clar, ho observem al nostre dia a dia i altres que ens impedeixen ser nosaltres mateixos. Bernardo Stamateas, un psicòleg argentí, explica al seu llibre Gente tóxica que eixes persones ens poden fer emmalaltir o que no siguem tant feliços com quan no estaven. Ací nomena un bon grapat de tipologies, des del controlador al mentider, passant pel narcisista i acabant amb el manipulador. Així que si no adquirim les ferramentes personals d’assertivitat o un comportament proactiu, ens serà Octubre 2015

Bernardo Stamateas és l’autor de Gente tóxica (2013).

més difícil desenvolupar-nos en societat. A banda, també hem de tenir clar que hem de respectar totes les persones, encara que no compartim els seus gustos o inclús ens puguen desagradar, ja que seria desitjable que ens agradaren tots els éssers humans i agradar a tots, però com la diversi-

«Ací van alguns consells per a poder tenir una vida saludable en societat i estar psicològicament sans i feliços» tat en si és bonica i complicada, hem d’entendre que no podrem voler sempre bé els altres, però per això no cal preocupar-se, sols hem de centrar-nos en aquelles persones que de veritat ens aporten o ens importen. Així que ací van alguns consells per a poder tenir una vida saludable en societat i estar psicològicament sans i feliços.

Revisa la teua autoestima. Intenta trobar temps per a tu i desconnectar de les xarxes i dels dispositius. En l’oracle de Delfos, a Grècia, hi havia una frase inscrita, «coneix-te a tu mateix», i està demostrat que per a poder estimar completament els altres, primer cal curar ferides i tenir una estabilitat emocional. Saber qui som o les nostres preferències moltes vegades no és senzill, acabem coneixent més les persones del nostre voltant, però perquè no sabem els seus desitjos o pors inconscients, així que nosaltres hem de véncer eixes barreres i intentar traure la millor versió de nosaltres mateixos. Desapegat del que diran. Si et perds a tu mateix això ja no serà una pèrdua material, sinó una espiritual o substancial. Perdràs la teua essència i això és intolerable en qualsevol persona. Has de recordar que ets valuós en totes les teues formes i que tens coses bones i roïnes, que a més completen el teu Jo holístic (holístic significa un conjunt de trets que formen un tot). Revisa si el teu cos està en conjunció amb la teua forma de ser. La ment fa funcionar el cos i al contrari (aquest procés és bidireccional). No deixes entrar les emocions improductives. Quan deixem entrar les emocions improductives, negatives o irracionals, el nostre cos pot emmalaltir i la nostra ment anirà en sintonia amb ell. Tindrem per tant un comportament geosintònic, això vol dir que les nostres emocions generaran un pensament, el pensament una emoció, la ment tendirà a creure-se-la i per tant estarem actuant d’acord amb les emocions creades del no res. Hem de tenir clar, per tant quins són Barcella | 15


eixos pensaments incapacitants o llimitants per a que no es tornen a repetir. Gaudeix de la natura i d’aquelles coses que et defineixen com a persona i que et fan ser únic: Dedicar temps tots els dies a les nostres passions és la clau de la felicitat, perquè amb elles creem la nostra personalitat i identitat. Però aquesta part comporta el sacrifici de conéixer-nos a nosaltres mateix, decidir si fem cas o no de les opinions derrotistes i descobrir noves habilitats eixint de la nostra zona de confort. Inclou també l’esport i l’amor a la teua cultura a la teua activitat quotidiana. Això et farà crear un sentiment compartit de grup que augmentarà la teua autoestima. Però també hem de recordar que l’heterogeneïtat és creixement i que ens hem d’envoltar de persones noves que ens facen cada dia aprendre coses noves. Louise Hay, una escriptora molt espiritual que té diversos audiollibres amb meditacions guiades i reflexions, té en compte en les seues reflexions els pensaments que ens fan més dèbils i que no ens permeten ser. Si la nostra cognició en el present immediat no depenen del passat, ¿per què pensem moltes vegades que no

«Vivim en un Món moltes vegades superficial» anem a poder superar les barreres d’avui i de demà pel que va passar ahir? No hi ha pitjor por que la que es queda estancada en un cos, no hi ha pitjor emoció que la que no s’expressa, no hi ha pitjor malaltia que no dir les coses de manera assertiva i no saber trobar el moment per dir-les. Moltes vegades hem de triar entre improductivitat o proactivitat. Hem vingut al món amb gent mirant rere un vidre i ens n’anirem amb més gent mirant rere ell, però tenim tota la vida entre una etapa i altra per traspassar les vegades que vulguem eixa mampara i decidir si pot ser translúcida, opaca o transparent. Acabe amb unes paraules poètiques que poden servir-te per aplicar els consells anteriors: sigues vehicle d’inspiració que retalle el vent a l’inhalar i destil· le a l’expirar per cada porus la teua essència, que no sols és teua sinó que de mi també ha fet tinènça. ❦ Barcella | 16

El xollo del Senat Francesc Garcia L’origen del Senat es remunta a l’Estatut Real de 1834, com a substitut de la Constitució de 1812, en el qual s’introdueix la bicameralitat. Abans, en les Corts de l’Antic Règim, l’Estament dels Eminents del Regne tenia una composició mixta, amb membres nats, com ara els fills del rei i els Grans d’Espanya i membres de nomenament reial, limitat a individus de classe. Quedava una Cambra de representació dels nobles i la jerarquia eclesiàstica. En les successives constitucions de 1845, 1856, 1869 i 1876 el Senat va figurar com a Cambra Colegisladora, en peu d’igualtat amb el Congrés dels Diputats, excepte, en alguns casos, en matèria de forces armades i de contribucions i crèdit públic. Durant la Segona República Espanyola va quedar suprimit el Senat, per iniciativa socialista, decisió adoptada el 1931. El seu disseny actual es remunta a la Llei de Reforma Política per la qual les Corts fanquistes es dissolien per a convocar eleccions a les Corts Generals que havien d’abordar la redacció de la Constitució. Torcuato Fernández Miranda, artífex del disseny inicial, va considerar que el Congrés estaria dominat per dos partits majoritaris nacionals sense cabuda per a partits d’àmbit regional, per la qual cosa va promoure el ressorgiment del Senat com a cambra de representació territorial. L’article 66 de la Constitució Espanyola de 1978 consagra les bicameralitat de les Corts Generals, que s’ha mantingut fins l’actualitat i que consolida el Senat com a cambra de representació territorial. Actualment es compon d’un nombre variable de senadors triat per un sistema mixt, d’acord amb el que disposa la llei: senadors d’elecció directa, triats per sufragi universal. En

total, en les últimes eleccions es van triar un total de 208 senadors designats per les comunitats autònomes. Després de les últimes eleccions es van designar 58 senadors, la qual cosa comporta que el nombre total de senadors en la seua actual composició siga de 266. Molts polítics, analistes polítics i acadèmics veuen en el Senat una cambra que no exercix en la pràctica una funció útil, ja que per a quasi totes les seues funcions el Congrés és el que acaba decidint. I les poques funcions exclusives no s’han usat. Hi ha nombroses crides a reformar el Senat perquè siga un òrgan que done rellevància a les regions, altres a eliminar-ho. Qualsevol reforma necessitaria un canvi en la Constitució. A les passades eleccions de 2011 cap dels partits majoritaris va concórrer amb la proposta de suprimir el Senat en el seu programa. No és sorprenent, però sí decepcionant. L’escàs impacte en la classe política de les moltes peticions de supressió d’aquest òrgan legislatiu que s’han repetit al llarg dels últims temps, aconsella tornar a incidir en la «peculiar» situació del Senat espanyol. En els últims anys, el Senat s’ha convertit en acomodament per a polítics desubicats després d’unes eleccions autonòmiques o que han perdut pes dins del seu partit. El que en llenguatge més col·loquial es coneix com un «cementeri d’elefants». Pel que fa al pressupost anual del Senat el 2015, va ser de 51 milions d’euros. Potser una interessant forma d’enfrontar l’etapa d’austeritat en esta nova legislatura siga iniciar-la comprometent la necessària reforma constitucional per a eliminar la despesa supèrflua que comporta mantenir una institució com el Senat. ❦

«El Senat acomoda polítics que han perdut unes eleccions autonòmiques»

Octubre 2015


Una història d’abús lingüístic a Onil Qui paga mana! Aquesta és la frase final d’un intercanvi verbal amb una treballadora del Museu de Nines / Museo de las Muñecas d’Onil. Arribàrem a mig matí al centre d’Onil, després de creuar polígons industrials plens de naus i centres logístics a la Foia de Castalla. El primer edifici senyorial de l’entrada del poble lluïa un color magrana preciós i tenia un click de Playmobil gegant a la porta. No ens vam poder resistir a entrar-hi. A la recepció, ens van convèncer de fer la visita guiada que donaria molt més sentit a tot el que allà dins hi havia, sobretot davant la promesa que unes nines d’Onil es despertarien i ens donarien totes les explicacions de com les havien fabricades, de quines eren les seues avantpassades i, fins i tot, ens ensenyarien a fer una nina. A la sala inicial, on ens reunírem més de trenta persones per fer la visita, va passar el que havia de passar: la llengua de la presentadora ja no era el valencià. –Perdona, ¿què passa, que aquesta visita no la fareu en valencià? –vaig preguntar. –No, no puede ser. Aquí hay gente que viene de fuera y la haremos para todos. I ací està la gran mentida, no la fan per a tothom, perquè no la van fer per a les meues filles. La fan per als castellans. Encara va reblar el clau, abans de deixar el pas a l’entrada de nines: –También la tenemos en inglés porque viene mucho extranjero, pero ahora la haremos en castellano. –va dir davant de tothom. Supose que això m’hauria de deixar molt més alleujada. Res a dir, teníem l’opció de demanar que ens tornaren els diners, però no ho vam fer. Vam decidir estalviar el disgust a les filles i tractar de fer camí d’una altra forma. La situació era previsible i calia fer una inversió. És per això que vaig decidir escriure aquest testimoni, entre altres accions. S’ha de dir que la visita tenia un bon plantejament i que les dinamitzadores, les nines que parlaven, eren unes bones actrius que van tindre el públic encisat durant més d’una hora. Tot plegat, si només et quedaves amb la visió superficial i enlluernada cap a les figures d’exposició, les explicacions sobre la fabricació Octubre 2015

GS © 2015

Gemma Sanginés

Foto de Carmen Polo de Franco al Museu.

dedicades al públic infantil. Fixant-t’hi una mica més, s’ensumava la nostàlgia franquista i la seua herència que amb naturalitat i falta de complex mostraven les parets d’aquesta Casa de l’Horta: fotografies de Carmen Polo, nines de les infantes, Cayetana d’Alba… i tres o quatre al·lusions a Espanya per minut. Tot un

«¿Sabran els d’Onil que la seua llengua ha estat agranada del Museu que els representa?» reguer de missatges subliminars que necessitaran explicacions complementàries als nostres fills si volem desactivar-los. Explicacions sobre qui era eixa Cayetana, com la imatge angelical rodejada de nines és la d’una persona que, per exemple, va llançar de les seues cases un conjunt de famílies de treballadors de Salamanca que hi havien viscut durant generacions, com les nines de les infantes representen hereves d’un cap d’Estat elegit per un dictador que assassinà impunement fins a l’últim dia de la seua vida… I també haurem d’explicar als nostres fills que les nines d’Onil també parlaven la seua llengua, el valencià, de forma natural,

com ho fan elles. I que el fet que, per imperatiu «comercial» ara parlen en castellà, també té a veure amb la història amagada al darrere de les imatges que pengen de les parets i les vitrines del museu. A l’eixida, de nou establírem conversa amb la persona responsable i abundà en més explicacions sobre el tema de la llengua: –També ho fem en valencià, però és quan vénen col·legis. No tenim cap problema. Donem el servei exactament igual. –Ah, d’acord, llavors em pots donar un tríptic en valencià, que ací només en trobe en espanyol. –No en tenim. Ací pot vindre qui vulga, si avisa amb temps, podem organitzar la visita en valencià. –Llavors, ¿com dieu que doneu el mateix servei en les dues llengües, si en una hi ha informació escrita i en l’altra no? –En espanyol és per a tots. En valencià, no s’assabentarien de res. I, a més, tampoc la tenim en rus, i vénen molt russos. Per a ells, hem fet l’àudio en rus. –Ah, colló –vaig pensar. –Són les normes d’ací. És una iniciativa empresarial i es fa com volen els empresaris. Ací qui paga, mana! I a mi em bullia el cap amb preguntes: ¿que els xiquets valencians tenen l’obligació d’entendre l’espanyol encara que no estiga en el seu currículum escolar en els primers anys i els adults castellans són incapaços d’entendre el valencià? ¿Per què insulta els castellans? ¿Per què menyspreen la seua capacitat de comprensió de llengües germanes? ¿No és això racisme? ¿I com és que la gran afluència de russos al museu és motiu «comercial» per a fer-los un àudio, però la molt més multitudinària afluència de xiquets valencians d’arreu del territori no és una raó poderosa per tenir el material audiovisual en la seua llengua? ¿Sabran els ciutadans d’Onil que la seua llengua ha estat agranada del Museu que més els representa? I la més críptica de les preguntes: ¿qui paga, mana?, ¿que no havíem pagat cadascú vuit euros per la nostra entrada? Aquest argument legítim, quan ets parlant minorat, sembla que no compta. ¿Sabrem fer-lo valdre quan toque? ¿Tenim els parlants de valencià algun missatge per als empresaris d’Onil? Espere que sí. ❦ [Publicat a La Veu del País Valencià.]

Barcella | 17


Raquel, ¡vete ya! Ismael Sempere Aquest text que reproduisc va ser publicat al meu compte de Facebook el dia 11 d’agost de 2015. Aquell dia, el poble d’Alfafara va trobar els seus carrers plens de pintades (més d’una vintena) en les quals es veien símbols nazis i anticomunistes, s’insultava i es demanava la dimissió de l’alcaldessa. Fins i tot es va arribar a pintar l’estrela de David a la porta de sa casa: Amb la llum del dia de hui hem pogut observar que els carrers del nostre poble han despertat esguitats de pintades estranyes i, a més, totalment antiestètiques. Uns xicons, amb un pols tremolós i infantil han pintat a les parets unes frases plenes de ràbia cega –i segurament heretada– que han cridat l’atenció de qui encara mig endormiscat obria els ulls després de festes. Un moment: tal volta no hauria de donar-los tanta importància a la xicalla, que, elevada per unes hormones que bullen i uns pares que aprofiten l’ebullició per guisar, ha eixit al carrer per a donar via lliure a la seua rebel·lia, oblidant, de camí, algunes lletres, per cert. Però no: parlaré d’ells. Perquè crec que, en efecte, les pintades no són només fruit de l’edat, sinó també d’un grup de gent, vull pensar que minoritari, que aliè a la realitat del poble i empés per un sentiment patriòtic i democràtic, pensa que l’alcaldessa està fent una gestió nefasta des que ho és –des de fa poc més de dos mesos– perquè resulta que ha posat unes banderes fixes a l’Ajuntament. Un dels punts que més ha indignat aquesta gent ha estat el fet que no s’interpretara l’himne d’Espanya en acabar el pregó de festes. Anem aclarint monyos: per quina raó no s’ha tocat l’himne al pregó d’enguany? Resposta: perquè l’himne es tocava a causa de la hissada de banderes. Ara, com hem dit, les banderes són fixes, i no estacionals; açò és: estaran a l’Ajuntament tot l’any, com exigeix la llei, presidint-lo. En no produir-se la hissada de banderes, no s’ha de tocar l’himne, perquè: a quin sant? Per quina raó s’ha de tocar la Marxa Reial? Potser ve el rei a Barcella | 18

presidir el pregó? Cap membre de la Casa Reial? Potser és festa nacional? O potser hauríem de tocar també el del País Valencià el de la Unió Europea i qui sap si el de l’ONU per si de cas? Desapareguda la causa (la hissada de banderes), no s’espera l’efecte (la interpretació de l’himne). Raquel Ferrero, l’alcaldessa, no és una radical, ni molt menys. Això de l’himne al pregó és un xicotet detall del que ni tan sols s’hauria d’haver parlat. Si Raquel de veritat s’haguera posat al

«L’11 d’agost Alfafara va trobar els seus carrers plens de pintades» costat de la llei de manera radical, és a dir, atacant l’arrel del problema, mai haguera acudit a presidir una processó en nom de l’Ajuntament, com tampoc no haguera permés que es tocara l’himne en eixir i entrar el sant. Senyors, la llei és clara: l’Estat és aconfessional i no es pot confondre amb una religió concreta. El nacionalcatolicisme ja fa temps que hauria d’haver acabat i un jueu, un musulmà, un budista és, o hauria de poder ser, igual d’espanyol que un catòlic. Aquells demòcrates que tant aferrissadament defensen la sagrada Constitució haurien de llegir-la i comprovar el que dic: tocar la Marxa Reial en una processó, així com el fet que l’Ajuntament

la presidisca, és costum, tradició i el que vos vinga en gana, s’ha fet sempre, segurament des del Neolític, però resulta que és profundament anticonstitucional, senyors demòcrates. I Raquel ha decidit incomplir la llei en esta ocasió segurament per no donar-los corda als senyors «demòcrates». El problema és que a aquesta gent, si no els dones corda, se l’agafen ells. Ara els parlaré a vostés, ofesos en la pàtria, demòcrates ferits: si tant de mal els ha fet aquesta bajanada de l’himne i les banderes, actuen, però no amb pintades, que ho tenen ben fàcil: diguen-li a l’oposició que denuncie les suposades «il·legalitats» del partit de Govern. Resulta que l’oposició a aquest poble no existeix, resulta que la dreta rància d’aquest poble només sap lladrar, però a l’hora de fer feina de veritat millor que es pose un altre: de dretes fins que toque fer feina; si s’ha de treballar, que manen els rojos. Senyors, així i tot hi ha solució: tornen cinc mesos arrere, facen llista, treballen pel poble, facen hores a canvi de res, pel poble, per la gent… Eixe és el problema, que vostés no tenen ganes de res. De marejar. I quan parle de «demòcrates» –entre cometes– no parle de la gent del PP. Sé de bona mà que entre la gent que s’ha presentat alguna volta pel Partit Popular al poble hi ha de tot i sé que ha hagut gent bona amb bones intencions i ganes. Jo parle de la caverna, dels encara falangistes de cor i dels seus hereus. No s’amaguen vostés en pintures covards. Isquen, donen la cara, protesten públicament. Si no ho fan, si s’avergonyeixen del que pensen, jo de vostès m’ho faria mirar. No s’amaguen en pintures covardes, en simbologia nazi. Per si no ho saben el número 88, aparegut en alguna pintada, vol dir ni més ni menys que Heil Hitler! Presenten una instància, denuncien, esgoten les vies legals i, quan se n’adonen que no tenen cap raó, tornen a casa, pensen en el que han fet i callen per fi. Que vostés ni fan ni deixen fer. ❦ Octubre 2015


Els plebans de Montblanc, Oliva i Ontinyent Josep Miquel Bausset

AO © 2015

va morir l’últim plebà, el 1948. Va Cada any, durant una setmana d’esser l’any que la imatge pelegrina de tiu, els monjos en etapa de formala Mare de Déu dels Desemparats ció, amb el mestre, acostumem a fer vingué a Oliva, amb motiu dels uns dies d’excursió i de convivènvint-i-cinquè aniversari de la seua cia, per conèixer alguns llocs que coronació, el 1923, i com que acatinguen un interès cultural. Així, el bava de morir l’últim plebà, la gent 2011 vam vindre al País Valencià del poble li’n demanà un de nou a (on vam visitar Peníscola, Gandia, l’arquebisbe Marcel·lí Olaechea. I l’Alcúdia, Algemesí, Albalat de la D. Marcel·lí va dir des de la trona: Ribera, València i el Puig), el 2012 ‘Queréis plebán, plebán tendréis, vam anar al monestir de Cuixà, el yo soy la Iglesia, yo soy la ley’. I 2013 a la Cerdanya i el 2014, a l’Alnomenà plebà D. Antonio Montata Ribagorça i al Solsonès. Ha estat gud Garrido, de Godella, que no enguany quan hem anat a la Conca era doctor en Teologia». de Barberà i el Priorat, per visitar Com diu l’amic Vicent MaPoblet, Ulldemolins i Montblanc. L’alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, i el plebà, Juan Melcior. londa, «la institució ja havia seVa ser precisament a Montgut abolida, però hauria pogut blanc, visitant la magnífica esgléfer el paperot. De fet, a D. Antosia de Santa Maria, quan el guia va evolucionar fins a significar «rector nio Montagud tothom li deia el senyor que ens acompanyava ens va parlar del d’una parròquia important». Així m’ho plebà, així com a tots els rectors de la plebà, títol del rector de parròquies imha confirmat la germana M. Pilar Maparròquia de Santa Maria que l’han seportants, que és així com ho defineix el londa, d’Oliva, religiosa vedruna, que guit. Amb la formació dels arxiprestats, Diccionari Normatiu Valencià: «Rector va ser batejada pel plebà Josep Campos el nom ja era compartit amb el d’arxid’una parròquia important». El guia i els amics, també nascuts a Oliva, Viprest. Actualment la gent major encara que ens acompanyà a l’església de Sanutilitza el terme de plebà per dirigir-se ta Maria de Montblanc, ens digué que al rector de Santa Maria d’Oliva». Com en l’actualitat només queden tres pleem digué Vicent Malonda, «Salvador el bans: un a Montblanc, i uns altres a les frare tenia molta memòria i segur que parròquies de Santa Maria d’Oliva i a D. Marcel·lí va pronunciar exactament la d’Ontinyent. Em va sorprendre que eixes paraules». aquest guia coneguera l’existència dels Va ser el 12 d’abril de 1549, quan el plebans d’Oliva i d’Ontinyent, ja que, papa Pau III, a instàncies de l’arquebisbe he de confessar, jo mai no havia senSant Tomàs de Villanueva, i per voluntat tit aquesta expressió de plebà. Em vaig del Comte d’Oliva, va signar la butla painteressar perquè el guia ens explicara pal de la plebania d’Oliva. Així quedava l’origen d’aquest terme i el per què de suprimit el títol de rector i de rectoria, l’existència dels plebans. Fins i tot, cai tot el terme d’Oliva esdevingué plesualment, en eixir de l’església de Santa bania, i el seu regent, plebà, que vol dir, Maria de Montblanc, vam poder salu«el qui està al servei del poble». El text dar el plebà d’aquesta parròquia. llatí de la butla, conservat a l’Arxiu de A l’Edat Mitjana el títol de plebà cent Malonda i Enric Morera, president l’Arquebisbat de València, anava dirigit (existent també a Suïssa, Bèlgica, Polòde les Corts Valencianes. al Comte d’Oliva i als seus successors. I nia i a l’est de França) tenia una càrrega Ha estat el bon amic Vicent Malonera el Comte qui tenia el privilegi d’elesimbòlica, ja que s’anomenaven així els da, qui m’ha confirmat aquesta mateixa gir el plebà, que havia de ser veí d’Oliva rectors de les parròquies importants. tradició, pròpia de la parròquia de Santa i mestre en Teologia o en Batxiller. El terme plebà és medieval, i ve Maria, i el títol de plebà (una distinció La meua visita a Montblanc amb els de plebanus, que deriva de la paraula del papa) a un fill d’Oliva que havia de novicis, va fer que descobrira l’expressió plebs, o conjunt de persones que depeser doctor en Teologia. Vicent Malonda plebà que desconeixia, un títol que sense nen d’una autoritat amb gran dignitat m’escrivia el següent en relació al Plela vigència que tenia en l’Edat Mitjana, eclesiàstica. I així, de plebs, en deriva bà d’Oliva: «Salvador Mestre, el fracal que conservem, per tal que aquesplebanus, que significa, «sacerdot que re, antic amo del trinquet, em contava ta expressió no acabe perdent-se, tant a exerceix la cura de les ànimes de paramb pèls i senyals què va passar quan Oliva, com a Ontinyent. ❦ ròquies». Posteriorment el títol de plebà

«En l’actualitat només queden tres plebans, un títol que cal que conservem, perquè aquesta expressió no acabe perdent-se»

Octubre 2015

Barcella | 19


Paco Grau: fotoperiodista de l’Alcoià Josep Miquel Martínez

Desfilada militar a Alcoi el 19 de desembre del 1980. Al centre, l’alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, i el general Milans del Bosch.

Paco Grau (Alcoi) és un fotògraf amb una trajectòria professional molt dilatada. Tot i que el corpus de la seua obra està format per tot tipus d’imatges, el seu treball com a fotoperiodista té una especial rellevància per haver estat testimoni d’escepció durant la Transició a la comarca de l’Alcoià. Algunes de les seues instantànies són impagables hui dia i formen part de la memòria col· lectiva de les comarques centrals valencianes. Paco Grau ha recollit al llarg dels anys a través de fotografies publicades i inèdites, la història quotidiana d’Alcoi i la seua comarca. Al món de la premsa podem destacar el seu treball des del 1978 fins el 1990 al periòdic Ciudad i des del 1978 al 1982 el seu material com a corresponsal en Alcoi i comarca per al periBarcella | 20

òdic Información i, finalment, la seua obra també com a fotògraf a El País des de 1997 fins l’any 2008. El 1979 realitza la seua primera exposició individual a la Galeria Yem Espectrum Canon. Deu anys després exposa al Centre Cultural d’Alcoi. Realitza també diverses exposicions itinerants (col·legis) i l’any 2005 torna a exposar al Centre Cultural d’Alcoi. L’any 2006 exposa Entre dos milenios a la Sala d’Exposicions que la CAM té a Alcoi. Es responsable de la part fotogràfica de nombroses publicacions, incloent-hi algun monogràfic. La fotografia que reproduïm de la desfilada militar a Alcoi del 19 de desembre del 1980, on apareix al centre l’alcalde socialista d’Alcoi, Josep Sanus i al seu costat el capità general Milans

del Bosch, s’ha convertit en una icona per a la història d’aquella època convulsa plena de canvis. Aquell 19 de desembre, l’Ajuntament d’Alcoi atorgava al Regiment Vizcaya 21 –que ocupava el lloc on ara està el centre comercial d’Alçamora– la medalla d’or de la ciutat en un acte presidit per Milans del Bosch. Poques persones podien sospitar en aquell instant que els mateixos tancs que aplaudien prendrien militarment Alcoi en la vesprada i la nit del 23 de febrer següent. Milans va ordenar als comandaments del Vizcaya 21 desplegar els seus blindats pels carrers d’Alcoi, en el que va ser una ocupació militar en tota regla durant el colp d’Estat que va protagonitzar al costat de Tejero. Aquella vesprada, les tanquetes van prendre militarment fins i tot l’emissora de Ràdio Alcoi. ❦ Octubre 2015


Rosa Maria Belda Una iniciativa de divulgació sense precedents Vicent Baydal. Vent D Cabylia. Històries de la història dels valencians. Pròleg d’Alexandre Serrano. València: Llibres de la Drassana, 2015, 117 pàgs. «A tots els qui s’interessen per la història del poble valencià, perquè ells són el nostre futur». Amb aquesta dedicatòria, Vicent Baydal obri el llibre que recull vint-i-sis articles o posts publicats al seu blog personal que iniciara a començament de l’any 2006. En una breu introducció que encapçala el llibre, Vicent Baydal explica els motius pels quals va començar a publicar-los a la xarxa, que es resumeixen bàsicament en l’estima cap a les particularitats del poble valencià i la reivindicació dels seus drets col·lectius, a més del desig de compartir els seus coneixements com a historiador de formació acadèmica que en són menys a l’abast de la resta de valencians. De fet, gran part dels articles són dades curioses trobades al llarg de les seues investigacions que ens ofereixen aspectes desconeguts –sobretot i malauradament, fins ara– per l’absència d’una tasca didàctica i de divulgació que ens ha mancat –i molt– als valencians com a poble. En aquest sentit Vent D Cabylia és més que un llibre en valencià sobre els valencians, suposa una iniciativa sense precedents i necessària perquè, com Baydal escriu al pròleg, naix de la «creença raonada» que el nostre coneixement com a poble, la nostra identitat cultural, social i política «pot transformar per a bé la vida individual i col·lectiva dels valencians». D’aquest afany s’encomana l’estil. La llengua que Baydal empra és una llengua viva, dinàmica, de pinzellades àgils i resolutiva, com les històries que ens compta que, Octubre 2015

tot i procedir del nostre passat –des del nostre inici com a poble a l’Edat mitjana, fins a aquest final fosc del segle xx– ens semblen noves i actuals perquè les veiem i descobrim o redescubrim amb ulls nous, amb l’entusiame de la identificació amb uns fets i dits que ens pertanyen i que ens expliquen. Els temes són molt diversos: sobre persontages històrics, literaris o més o menys anònims; curiositats sobre els primers cultius de l’arròs, sobre l’escut del valència; la llengua, el valencianisme polític, etc. Paga la pena llegir el llibre i anar cap al futur amb el mateix entusiasme amb què, amb aquest llibre, mirem el passat per poder mirar cap endavant. ❦

Josep Miquel Martínez

que a Catalunya o les Illes Balears existeixen alguns formats semblants, però no una revista exclusivament per a joves escriptors en llengua catalana. La revista va tenir una recepció molt positiva a la Universitat d’Alacant i de València. La publicació compta amb diverses seccions: poesia, narrativa, assaig teatre i curiositats literàries. La secció entrevistes és una de les més treballades per a mostrar la diversitat d’editors, escriptors o crítics d’aquest país. Tot i la seua concepció digital inicial, l’èxit dels primers números ha fet que els editors s’hagen decidit a fer una publicació en paper. Es tracta d’una antologia de textos dels quatre números de la primera temporada. Cada número va dedicat a un autor, fins ara, Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull i Blai Bonet. ❦

Proposta literària de joves escriptors del País Valencià

Per a profunditzar en el fenomen valencianista

Gargots. La revista literària dels joves escriptors del País Valencià. València, 2015.

Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia. Demos. València: Fundació Nexe, 2015. 175 pàgs.

L’any 2014, un grup de joves universitaris valencians va fundar la revista literària Gargots, una publicació gratuïta i en format digital. La publicació és bimestral i els qui vulguen publicar en ella han de tenir entre setze i trenta anys. El Consell editorial està format per Xavi He r n à n d ez, Maria Saiz, Ismael Sempere, Marc Senabre i Maria Peris. Els membres del Consell editorial van explicar aleshores l’origen del projecte. La idea va sorgir el 2013 quan alguns estudiants universitaris van decidir posar-se a treballar en aquesta proposta. La revista pretén donar l’oportunitat als joves escriptors en català de València a escriure, a expressar-se i a poder publicar tot tipus de gènere. Gargots pretén corregir el buit generacional d’escriptors en aquesta llengua. Segons el Consell editorial, aquest tipus d’iniciativa és inexistent a dia d’avui, ja

Nova publicació de la col·lecció Demos, de la Fundació Nexe, per a lectors que vulguen aprofundir en el coneixement del fenomen valencianista. Es tracta d’un llibre on podem trobar col·laboracions de vint-i-tres autors. Es tracta d’una una selecció de quaranta-un articles dels prop de dos-cents que la Fundació Nexe ha publicat en la seua web al llarg dels darrers cinc anys. Aquesta tria en forma de llibre es fa per a celebrar el cinqué aniversari de la col·lecció. Els autors dels articles són Julià Álvaro, Marina Aparicio, Jaume Barber, Vicent Baydal, Raül Burriel, Vicent Canet, Vicent Cucarella, Fran Ferri, Jaume Flor, Pere Fuset, Anna Garcia, David Joan Marí, Amadeu Mezquida, Ferran Puchades, Vicent Puchades, Joan Sanchis, Elies Seguí, Elisa Signes, Vicent Sos, Nathalie Torres, Miquel Villamon, Carlos Villodres i Vicent Flor (editor). ❦ Barcella | 21


Ovidi Montllor

Alcoi, 1942-Barcelona, 1995 Cançó del llaurador Tant com estime la terra, ai mare!, i no vull ser llaurador, ai mare!. Jo no vull ser llaurador. Si no hem compren un tractor, ai mare!, que les xiquetes del poble, ai mare!, no em volen veure amb la mula. No vull fer verema a França, ai mare!, Jo vull treballar ma terra, ai mare! Jo vull treballar ma terra. I si no marxe no em case, ai mare!, que les xiquetes fadrines, ai mare!, no volen xicots amb mula. No et puc pas donar la culpa, ai mare!, tu pels fills vols lo millor, ai mare!, tu pels fills vols lo millor. Qui és que obliga el llaurador, ai mare!, a deixar sa mare terra, ai mare!, per ell mil malediccions.

Barcella | 22

La fera ferotge, Discophon, 1968 Fotografia: Pau Martínez, sobre l’escultura d’Antoni Miró

Octubre 2015


Comunicat de l’associació Cristians pel Valencià L’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià (AECpV) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) han editat conjuntament l’Oracional valencià. Els bisbes de les diòcesis catòliques, però, han lamentat que s’haja publicat, ja que «carece de autorización». En relació a això, l’AECpV volem expressar que l’autorització episcopal, al nostre parer, no

resulta necessària perquè en molts dels oracionals i devocionaris més emprats no hi figura cap permís eclesiàstic. De qualsevol manera, eixa presumpta autorització no s’haguera concedit, ja que monsenyor Cañizares ha afirmat, des del començament del seu pontificat, que la litúrgia en valencià «no es signo de comunión», perquè «no contribuye a la paz social», i que per tant no rebrà la seua aprovació. Ens sembla molt greu que l’expressió de la fe en valencià

siga reprimida i considerada contrària a la comunió pels nostres bisbes. Fem una crida a tots els cristians valencians perquè, sense por, inspirats per una fe adulta, trenquen el seu exili interior i exigisquen als seus pastors l’ús normal del valencià en l’Església, a fi que esta siga realment «casa de tots» i signe d’esperança per al nostre poble. ❦ Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià.

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 56  

Barcella 56  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded