__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 54 | FEBRER DE 2015 | ANY XIX | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

|7|

Les valls de Mariola

| 9 | Entrevista al president de l’IEVM

Romà Francés

|11| La Llegenda des de la vessant turística |12| ¡Quina creu de carrer!, perdó, ¡quin carrer la Creu! |13| Els dances aragonesos: una oculta lliçó d’història |15| De quatre en quatre anys |16| La prestació de la jubilació a Banyeres i Bocairent |17| El decreixement com a alternativa |20| Poetes: Xosé María Díaz Castro |23| Gaudir la llengua


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 54 - febrer 2015 - any XIX Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Antonio Aragón, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Sergi Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Sergi Gómez, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Maria Lacueva, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Aramis López, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Pere Mayor, Josep Albert Mestre, Josep Micó, Carles Miret, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Sílvia Moncho, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Amàlia Pastor, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Lucía Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ismael Vallés, Ignacio Vañó, Pepa Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

diariserpis.com © 2014

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

món de la cultura, El Col·lectiu SerBen documentats les universitats, rella segueix amb els sindicats i les la projecció del empreses valencicicle de documenanes. Entre els sotals que va encecis, amb participatar fa dos anys. cions importants En aquesta ocao simbòliques, hi sió es presentarà ha els sindicats el vídeo Algèria, CCOO, UGT, Inel meu país. Histersindical Valentòria i memòria ciana i la Unió de de l’emigració Llauradors i les valenciana a Orà Juli Esteve i Carbonell (1959). principals associi Alger. Serà el acions cíviques i 21 de febrer, a la culturals valencianes, com Escola Casa de Cultura de Banyeres. AsValenciana i Tirant lo Blanc. També sistirà el seu guionista i director, destaquen empreses com Bromera Juli Esteve. La producció és d’InEdicions. InfoTV es va presentar foTV, una empresa de la qual parals concursos per obtindre llicència ticipa el Col·lectiu Serrella com a de televisió digital terrestre autonòentitat accionista col·laboradora. mica. En no obtenir cap de les lliDesprés de la sacsejada que vam cències, la Generalitat Valenciana patir els valencians amb el tancava tallar les seues emissions el 2007 ment de RTVV per part del Partit per a atorgar-les a grups ideològiPopular –un ens que havia de ser cament afins, com Las Provincias i el motor del sector audiovisual vaPopular TV. Finalment, InfoTV es lencià– s’ha fet més palesa encara va transformar en una productora la necessitat de disposar de mitjans d’audiovisuals i no va desaparéixer. propis amb els quals informar del Amb l’Administració valenciaque passa al nostre país. Infovalènna treballant en contra, productores cia Televisió, SA (InfoTV) és una com InfoTV han demostrat la força productora privada de televisió del d’una societat civil valenciana que País Valencià. Va nàixer el 2004 no vol ser assimilada per un Estat amb l’objectiu de crear una televisió uniformitzador. El documental proen valencià, alternativa a Canal 9, gramat n’és una prova. BARCELLA. ❦ amb el suport de gent provinent del

Rafa Payá Hem avançat molt: nosaltres dues som parella, tenim una nau explorant Mart, uns telèfons mòbils potents. I entre tant d’avanç… ¿No podríem passar les festes al cap de setmana?

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Febrer 2015


ACJA © 2014

Cruces-ernes © 2008

Presentació de l’exposició a Tarragona.

Sergio Iborra, imputat per un delicte de suborn, a la porta dels Jutjats de Villena.

Un jurat popular jutjarà l’intent de suborn del director de la cadena Cope de Villena a un regidor de Junts per Beneixama Un jurat popular jutjarà el suposat intent de suborn que va patir Pepe Toni Mataix, regidor independent de Junts per Beneixama (JpB), després de les eleccions municipals de maig de 2007. En aquesta causa està processat per un delicte de suborn Sergio Iborra, director de l’emissora de la cadena Cope de Villena per a la qual treballava Mataix, el qual va ser acomiadat després que es va negar a donar el seu vot al PP i va recolzar el PSOE en la formació del Govern. Segons el sumari del cas, Pepe Toni Mataix va rebre una telefonada del director de l’emissora on ell treballava com a locutor. En eixa conversa, Sergio Iborra va aclarir que parlava en qualitat d’intermediari del Partit Popular per a oferir-li unes suposades prebendes a canvi que recolzara els populars en el

Febrer 2015

ple d’investidura. Pepe Toni Mataix va decidir gravar eixa conversa per temor a futures represàlies. L’enregistrament, ha sigut autentificat per especialistes de la Guàrdia Civil i s’ha acceptat com a prova principal del cas. En la gravació, Sergio Iborra li diu al regidor electe que pense el que vol per a ell i per als seus familiars més propers, perquè «a mi m’han dit que et diga que demanes i que t’oferisca». Iborra afig en la conversa gravada: «Jo estic legitimat per a comunicar [al PP] tot el que vulgueu. Demana’m el que vulgues, que se te donarà. Tu demana i jo ho trasllade». Mataix, el regidor d’aleshores de JpB, es va convertir en tinent d’alcalde, però com a conseqüència de no acceptar el suborn del Partit Popular va ser acomiadat del seu treball com a locutor de ràdio. ❦

L’exposició Ballar el moro segueix exposant-se amb èxit El 15 de gener es va inaugurar a Barcelona l’exposició Ballar el moro. Danses festives de moros i cristians a la Mediterrània occidental, dins dels actes del XXVIII Festival Folk Internacional Tradicionàrius. Després de ser exposada a Tarragona s’ha dut a Barcelona en un viatge itinerant que ara comença. El projecte, que va començar el setembre de 2014 dins del programa d’actes del II Congrés Internacional de Balls Parlats, celebrat a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona, ha crescut un poc més. Ara, amb el suport del grup de recerca Lairem i del Departament de Filologia Catalana de la URV de Tarragona s’han realitzat huit nous plafons que contenen els textos principals de l’exposició en anglès i en castellà. La presentació oficial d’aquesta ampliació està prevista que es faça durant el Congrés Internacional Medieval que s’organitza a Leeds la primera quinzena de juliol d’aquest 2015. Ballar el moro és una exposició comissariada pel banyerenc Raül Sanchis i produïda pel Museu Etnològic de Barcelona i l’Associació Cultural Joan Amades, amb el suport de la Universitat Rovira i Virgili, que mostra la diversitat i l’extensió geogràfica de la figura del moro, especialment en les expressions festives, i l’ampli ventall de referències històriques, religioses i mítiques que s’hi barregen. Segons les darreres estimacions, més de mil dues-centes poblacions al món celebren avui dia festes en les quals és present la figura del moro, sol o acompanyat de cristians. ❦ Barcella | 3


ST © 2014

ST © 2014

La Sària © 2014

Paratge natural del Pou Clar, Ontinyent.

Enric Valor (Castalla, 1911 – València, 2000)

Jornada celebrada a l’Àgora d’Alcoi.

Generalitat elimina l’assistència dels paratges naturals

Amàlia Garrigós rescata la darrera entrevista a Enric Valor

Trobada d’industrials valencians i catalans a Alcoi

El Govern de la Generalitat Valenciana ha eliminat, a partir de l’1 de gener d’enguany, el Departament d’Assistència Tècnica dels Paratges Naturals Municipals. Aquest Departament – que ha desaparegut per les retallades aplicades pel Consell– havia dut a terme durant una dècada una important tasca d’assessorament als municipis del País Valencià amb pocs recursos que havien decidit protegir els seus espais naturals més singulars acollint-se a la figura de Paratge Natural Municipal. Entre d’altres, es queden sense assistència tècnica i material els paratges següents: Riu d’AgresMuro d’Alcoi; Racó de Sant Bonaventura Canalons-Alcoi; Sant Pasqual Torretes-Ibi; i Serra de l’Ombria Pou Clar-Ontinyent. ❦

La periodista Amàlia Garrigós ha rescatat l’àudio de la darrera entrevista radiofònica realitzada a Enric Valor per a Ràdio 9, tot coincidint amb els quinze anys de la mort del mestre de les Rondalles Valencianes. Aquest document té importància atés que, quan va desaparéixer RTVV, van ser retirats tots els continguts que fins aleshores es podien consultar a la xarxa. L’entrevista amb l’escriptor de Castalla va tindre lloc el 4 de gener de 1999 –dos mesos abans de la seua mort–, el dia en què Valor va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una conversa telefònica de deu minuts de duració en l’informatiu Ara per Ara presentat per Garrigós. Es pot escoltar en la següent adreça d’internet: http://www.ivoox.com/player_ ej_3946929_4_1.html. ❦

Entitats empresarials de les comarques de la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià i la Foia de Castalla, i del Vallès, el Bages i l’Anoia, s’han reunit a Alcoi en el marc de les jornades Els eixos industrials de l’Arc Mediterrani, organitzades per l’Institut Ignasi Villalonga. En les reunions s’han analitzat els problemes i les solucions per a reindustrialitzar aquestes comarques, que tenen en comú un important passat tèxtil. Entre les prioritats es troben la investigació a les empreses, els accessos als polígons o la millora de connexions ferroviàries. Lluís Català, un dels ponents de les jornades, ha declarat que aquestes comarques tenen «sectors castigats i arraconats per les autoritats públiques, que en temps de bonança han dedicat la seua atenció preferent a l’especulació immobiliària». ❦

Barcella | 4

Febrer 2015


Barcella

Timonet a Escola Valenciana pel II Premi Martí Gasull i Roig de reconeixement a les entitats que treballen a favor de la llengua.

Casal Jaume I © 2014

Argelaga a l’Equip de Govern de Banyeres de Mariola per retirar l’asfalt del carrer la Creu que ha deixat el paviment en molt males condicions per a circular. Representant del CEIP Lluís Vives, Carme Doménech, Salvador Mollà i Manolo Cuesta.

El Casal Jaume I de la Vall d’Albaida lliura els XI Premis Joan Baptista Basset i la Distinció Empar Granell 2014 El 14 de novembre de 2014, el Casal Jaume I de la Vall d’Albaida va lliurar els guardons dels Premis Joan Baptista Basset i la Distinció Empar Granell. Entre el més del centenar d’assistents s’hi trobaven representants polítics, sindicals i d’entitats culturals de la comarca. M. Àngels Moreno, portaveu del Casal va posar de manifest el treball, l’esforç i la tasca de les persones i els col·lectius premiats per contribuir a un projecte de comarca i de país des de les vessants socials, culturals, lingüístiques, educatives, identitàries, associatives i artístiques. El primer guardonat de la nit va ser el CEIP Lluís Vives, d’Ontinyent, amb la Distinció Empar Granell 2014. Diversos representats de la comunitat educativa del centre van rebre el guardó i van destacar la importància de l’escola pública.

L’Associació d’Amics i Amigues del Poble Saharià de la Vall d’Albaida va ser la següent guardonada amb el Premi J. B. Basset a l’entitat compromesa amb la llibertat dels pobles. Manolo Cuesta, president de l’entitat, va arreplegar el premi. Carme Doménech Boscà va rebre el Premi J. B. Basset a la trajectòria en el món associatiu, i va voler compartir aquest reconeixement tot destacant la tasca de normalització lingüística del CEIP Rafael Juan Vidal (Ontinyent). Salvador Mollà, amfitrió de la nit, va rebre el Premi J. B. Basset a la trajectòria artística. Aquesta edició, celebrada a la Fundació Salvador Mollà d’Ontinyent, va tindre un tarannà especial, ja que els guardons eren obra de l’artista premiat. L’acte va cloure amb una jam session organitzada pels socis de la Fundació. ❦

Timonet als veïns de Banyeres de Mariola que van presentar la iniciativa per a fer accessible el carrer Colom i als mil sis-cents que van firmar-ne a favor. Després que l’Ajuntament haja estat dient durant dos anys que no era possible l’obra, la Junta de Govern ha canviat d’opinió davant la proximitat de les eleccions municipals.

Argelaga als trenta-set municipis espanyols –entre ells Alacant, València i Quart de Poblet– que mantenen símbols franquistes als carrers, malgrat estar prohibits per la Llei de la Memòria Històrica.

Timonet al poble de Bocairent per haver sabut gestionar democràticament el canvi de data de les festes patronals al cap de setmana. Amb la participació de tot el veïnat i els festers, els moros i cristians s’han adaptat a les noves necessitats socials.

Argelaga a les principals organitzacions empresarials valencianes perquè reclamen en privat i després callen en públic (davant Montoro, ministre d’Economia) l’infrafinançament i la manca d’infraestructures amb què es castiga el País Valencià des de fa anys. Febrer 2015

Barcella | 5


La Carrasca © 2001 La Carrasca © 2003

Acció de protesta de La Carrasca, 2001.

[Diario Información, 8-2-2015] Acció de protesta durant la inaguració de l’aparcament el 30 de juliol de 2003.

La Carrasca considera que l’Ajuntament d’Alcoi no té voluntat de complir la sentència sobre la zona verda de La Rosaleda En un comunicat de premsa, La Carrasca-Ecologistes en Acció analitza les qüestions més polèmiques del cas Rosaleda i considera que els fets demostren la falta de voluntat política de l’Ajuntament d’Alcoi de complir la sentència. La resposta de La Carrasca ha estat motivada per l’aparició del següent titular en l’apartat de notícies del web oficial de l’Ajuntament: «Els tècnics municipals afirmen que el projecte de La Rosaleda compleix totes les normatives». Els tècnics de l’Ajuntament, que amb el Govern del PP van autoritzar aquella obra il·legal, són les mateixes persones que afirmen – ara sota un govern del PSOE-EU– que es compleix la normativa, tot això en la cinquena proposta de remodelació, atés que els Tribunals han anat tombant un per un els anteriors projectes tècnics per no ajustar-se a la sentència dictada a favor de La Carrasca. Per als ecologistes, els arguments que està difonent ara l’Ajuntament d’Alcoi contra l’execució de la sentència són enganyosos i oculten una defensa de les polítiques de fets consumats i d’impunitat per als responsables. Ja fa més d’un any que el Tribunal Juperior de Justícia va desestimar l’últim recurs de reposició de l’Ajuntament d’Alcoi en el cas de l’execució de la sentència que obliga a recuperar la zona verda de La Rosaleda. El Tribunal ha rebutjat, fins ara, cinc propostes de remodelació, una de l’arquitecte municipal (de setembre de 2008), dues de l’arquitecte de l’empresa Barcella | 6

que va construir l’aparcament (de novembre de 2008 i de febrer de 2009) i dues més de l’arquitecte actual (de desembre de 2010 i d’agost de 2013). Segons la colla ecologista, el projecte que ara presenta l’Ajuntament, a més d’atemptar contra l’accessibilitat universal, segueix sense complir una de les condicions en què més ha hagut d’insistir el Tribunal, que ha repetit fins a la sacietat que el nivell superior de la capa de terra de l’enjardinament ha de quedar a la mateixa rasant que el terreny circumdant. La Carrasca diu que, pel que fa als membres de la comissió tècnica municipal, una volta més s’han limitat a donar per bons els càlculs presentats per l’arquitecte. «És una situació que ens recorda molt al que hem patit amb els cinc projectes anteriors, en què el Tribunal ha desautoritzat els seus criteris», diuen els ecologistes. L’estiu de 2010, La Carrasca-Ecologistes en Acció, juntament amb les associacions veïnals de l’Eixample-Benissaidó, de Zona Nord, de Santa Rosa-La Mistera, del Partidor i de Batoi, va demanar al Ple de l’Ajuntament d’Alcoi que depurara les responsabilitats patrimonials dels tècnics i autoritats municipals que van informar favorablement, aprovar i adjudicar el projecte il·legal de La Rosaleda quan era alcalde Miguel Peralta. És a dir, que s’exigira que els responsables paguen de la seua butxaca el mal que han ocasionat, tal com obliga la llei. ❦

La Rosaleda com exemple

Javier Llopis […] El Govern municipal (ara d’esquerres) continua enredat en un enfrontament amb els ecologistes i eludint de forma insistent el compliment d’una interminable allau de sentències judicials condemnatòries. […] els responsables d’aquest desastre urbanístic viuen tan tranquils guanyant-se la vida amb la política, sense malgastar cap ocasió per a dictar lliçons d’ètica i de bon govern. […] els partits de l’esquerra alcoiana van convertir la Rosaleda en un dels temes estrella de la seua campanya electoral i en una font inesgotable d’arguments per a pegar-li canya a la política urbanística del PP. […] el nou govern alcoià va descartar complir les seues promeses i va decidir ficar-se en un absurd regateig sobre els metres quadrats que ha de tenir una zona verda; […] el tàndem PSOE/EU recorria a les raons econòmiques, afirmant que el compliment estricte de les sentències suposaria la ruïna per a l’Ajuntament i responsabilitzant clarament a la Colla Ecologista la Carrasca. […] la nova postura del govern municipal respecte a la polèmica plaça comporta l’acceptació (almenys parcial) d’una obra que fa molt poc temps es considerava inacceptable i que es qualificava d’atemptat urbanístic del PP contra els interessos de tots els alcoians […]. ❦ Febrer 2015


Les Valls de Mariola, una reflexió en veu alta Vicent Luna

wikipedia © 2014

No fa gaire, i mentre ordenava papers, revistes, retalls de premsa i tota mena de paperassa, va caure en les meus mans el Dossier Comarca de l’Associació Cultural La Quarantameula de Beneixama. Després de rellegir-lo, vinti-cinc anys després, vaig pensar que pagava la pena fer una reflexió en veu alta. L’esmentat dossier és un recull dels escrits lliurats i rebuts, dels anys 1989-90, per diferents entitats d’arreu dels PP.CC., donant suport a la campanya engegada per aquesta associació en defensa de la integritat de la comarca de l’Alcoià. I és que davant l’intent de la Generalitat Valenciana d’aprovar una llei de comarcalització, on els pobles de les Valls de Biar i de Beneixama els treia fora de l’Alcoià i els integraven a la comarca de l’Alt Vinalopó, l’esmentada associació s’adreçà a diferents entitats demanant ajuda. I, poca broma, s’aconseguí el suport de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, de l’Institut de Filologia Valenciana, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, de l’Obra Cultural Balear, de l’Associació Cívica per a la Normalització de la Llengua d’Algemesí i de l’Associació Cultural Alcoià-Comtat. A la iniciativa d’aquesta associació se sumaren altres entitats d’aquestes dues valls que acabaren de donar forma a la campanya «No trenquem la comarca. Per la unitat de l’Alcoià-Comtat». Una campanya que, entre altres coses, aconseguí mobilitzar sectors culturals i cívics d’aquests pobles en una manifestació a Biar. Com ja és ben sabut, aquella llei de comarcalització del president socialista Joan Lerma mai no es va aprovar. És més, si s’hagués aprovat aquests pobles Febrer 2015

Mapa polític del País Valencià extret de wikipedia.cat.

oficialment pertanyerien a l’Alt Vinalopó, ja que aquesta va ser la contestació que l’esmentada associació va rebre del director general d’Administració Local de la Conselleria d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana: «[…] tot i reconeixent la bondat de les raons històriques i culturals adduïdes, per a la Generalitat Valenciana ha primat el criteri de possibilitar una política lingüística integradora i valencianitzadora

«Aquella llei de comarcalització de 1989-90 del president Joan Lerma mai no es va aprovar» entre municipis castellanoparlants (Villena, Salines i Saix), i valencianoparlants (Beneixama, la Canyada, el Campet i Biar) quan la seua adscripció en demarcacions diferents (l’Alcoià) comporta un atemptat a la normal aplicació d’altres criteris com ara la contigüitat i proximitat físiques […]». I dic ofici-

alment perquè en l’actualitat, i després de vint-i-cinc anys d’aquell intent de comarcalització per part dels socialistes, no hi ha cap llei oficialment aprovada. Tot i així, aquella proposta no oficial de comarcalització és la que curiosament trobem arreu. Si consulteu internet veureu que aquelles entitats que d’alguna manera utilitzen, citen o es refereixen a les comarques fan servir aquella proposta de comarcalització que quedà oblidada en un calaix i que els pobles esmentats formen part de l’Alt Vinalopó, mai de l’Alcoià. Exemples en tenim molts, com Escola Valenciana, Viquipèdia, Wuiquepedia, Antiblavers, Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, Wikilingua.net, CC.OO., Mancomunitat de Municipis de l’Alcoià i el Comtat, Senderisme.com, Digiatlas.com, Esquerra Nacionalista Valenciana, etc. Ens agrade o no, la qüestió és que a hores d’ara, i després de vint-i-cinc anys, aquests pobles són a tots els efectes de l’Alt Vinalopó i, per tant, encara que alguns ens resistim, són invisibles per a l’Alcoià i, en especial, per a la seua capital. La realitat és que ni per a l’Ajuntament d’Alcoi, ni per als mitjans de comunicació com El Nostre Ciutat, Ara Multimèdia, El Gratis, Pàgina 66, Radio Alcoy o Tipografia la Moderna, els pobles d’aquestes dues valls no existeixen, no els tenen en compte com a localitats de la seua comarca. Només hi ha tres entitats, almenys que jo conega, que d’alguna manera assumeixen la integritat de l’Alcoià: el Centre Cultural Ovidi Montllor, l’Associació Amics de Joan Valls i la Coordinadora AlcoiàComtat pel Valencià. Aquesta darrera entitat, és veritat que a nivell de les TroBarcella | 7


bades ho té ben clar, però a nivell oficial, la Federació Escola Valenciana, de la qual forma part aquesta coordinadora, continua, imagine que per desconeixement i perquè ningú no els ho ha dit, incloent-los a l’Alt Vinalopó. Fet i fet, la meua reflexió en veu alta és la seqüent: 1. L’Administració autonòmica i provincial, al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, ha anat assumint d’alguna manera, tot i no tindre oficialment una llei de comarcalització, aquella que va estar a les portes d’aprovar-se. 2. L’Ajuntament d’Alcoi no ha fet absolutament res per reivindicar que aquests pobles els vol a la seua comarca. 3. Ni els ajuntaments, ni els partits polítics dels pobles d’aquestes valls han fet un pas per reivindicar pertànyer a l’Alcoià. 4. Tots els organismes i entitats d’arreu, fins i tot les que són més sensibles a la defensa de la llengua, inclouen aquests pobles en l’Alt Vinalopó. 5. Per a la immensa majoria de la gent d’aquestes valls, Alcoi i la seua comarca

queden lluny, quan en realitat totes les gestions sanitàries, judicials i d’altres tipus les han de fer a Villena o Elda. 6. Els darrers anys han sorgits entitats com l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola, revistes com Barcella. Pobles

«Fins i tot les entitats més sensibles a la defensa de la llengua, inclouen aquests pobles en l’Alt Vinalopó» de la Mariola, activitats com l’Aplec de la Mariola i el Concurs de Gossos de Ramat Valleta d’Agres, que totes elles fan servir el topònim Valls de Mariola. Doncs bé, aquest nom que ha sorgit amb força, les Valls de Mariola, és molt més atractiu, proper i viable per a tots

aquests pobles que l’invisible Alcoià. Davant d’aquesta realitat, al meu parer, caldria fer un pensament i assumir que amb aquesta denominació tenim més possibilitats de reeixir i d’arribar als nostres conciutadans. I és que a nivell econòmic, cultural i lingüístic, des d’Agres fins la Canyada és un espai geogràfic amb entitat pròpia, formada per huit pobles i tres valls: la d’Agres, la de Beneixama i la de Biar. Així doncs, dediquem els nostres esforços en posar en circulació aquesta denominació territorial, com de fet ja ho estan fent algunes entitats. Si aconseguim que algun dia els nostres conciutadans el facen seu, llavors l’Alt Vinalopó començarà a Villena. Amb això no volem dir que els pobles d’aquesta banda renunciem a la comarca de l’Alcoià, però de la mateixa manera que els habitants d’Ibi, Tibi, Castalla i Onil reivindiquen la denominació territorial de la Foia de Castalla com a l’espai que els és propi, dins de l’Alcoià, també ho podem fer nosaltres. ¿No creieu? ❦

Comarcalització emprada per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura que ubica Beneixama, el Camp de Mirra, la Canyada i Biar en l’Alt Vinalopó en lloc de situar-los en l’Alcoià.

Barcella | 8

Febrer 2015


Romà Francés, president de l’IEVM Josep Miquel Martínez

Barcella © 2014

Romà Francés i Berbegal va nàixer al Camp de Mirra (l’Alcoià) l’any 1946. Des de fa dècades dedica el seu temps a diverses activitats culturals: a tocar en la banda de música del seu poble, a escriure, a actuar en la representació del Tractat d’Almisrà i a dinamitzar les relacions entre les associacions i les persones dels diversos pobles del seu voltant. Ha participat en diverses iniciatives per a vertebrar el territori, com la campanya «No trenquem la comarca» a la dècada de 1980 del segle passat. Des del 2009 presideix l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). —¿Com va ser la gènesi de l’IEVM? —En diferents converses entre persones d’aquests pobles més occidentals de la Mariola vam coincidir que calia dinamitzar la interelació cultural que ens uneix. La idea era que unírem energies per a programar diverses activitats i estudis culturals en lloc que anara cada poble a la seua. Vam fer una primera reunió de contacte a Beneixama que es va convertir en una trobada fundacional. Vam convidar prou gent perquè ens ajudara a iniciar el projecte, com la presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, M. Josep Garcia, i un altre membre de l’IEVA tan actiu com Sergi Gómez i Soler. Ells ens van ser molt útils perquè l’IEVA porta molts anys d’activitat d’una manera exitosa. Així que els seus estatuts van servir de model per a posar en marxa l’IEVM. —¿Per què van triar el format associatiu d’un institut d’estudis i no una altra fòrmula jurídica? —Amb l’IEVA teniem una referència molt clara del que volíem. L’apartat de publicacions que té eixe institut era un espill del que nosaltres preteníem fer. De fet, la primera edició que vam fer va ser un calendari sobre tradicions, de la mateixa manera que ho fa l’IEVA, que no Febrer 2015

Romà Francés i Berbegal (1946).

s’ha pogut mantindre més enllà de tres edicions perquè no hi ha hagut recolzament institucional. També hem programat sopars literaris, com el sopar Estellés i el sopar Corella d’enguany. —¿Diu que no hi ha hagut recolzament institucional per a fer edicions? —El recolzament ha estat molt escàs i puntual sobre una edició molt barata dels calendaris tradicionals que pretenien la recuperació de tradicions, lèxic i costums d’aquests pobles. L’acceptació

«La Generalitat no ha tingut la sensibilitat comarcal que caldria» per part de la població va ser absoluta, de tal manera que ens han preguntat cada any per l’edició d’un calendari que no hem pogut llançar per manca de recursos institucionals. Cal dir que alguns ajuntaments hi van col·laborar i d’altres no han volgut fer-ho mai. Tots els ajuntaments han acabat retallant recursos fins que ens hem trobat que no disposàvem de cap ingrés per a editar. Intentarem reprendre la iniciativa quan es constituisquen les noves corporaci-

ons municipals després de les pròximes eleccions. —¿Per què van fer aquesta agrupació de pobles i no una altra? —La denominació territorial que fa servir Cavanilles no ens va passar desapercebuda: Mariola i valls de Biar. La història d’aquesta voluntat associativa entre els pobles ve de lluny. En la dècada de 1990 del segle passat es van constituir diversos Blocs de Progrés Jaume I que impulsava Acció Cultural del País Valencià. Gràcies a això vam fer contactes a través del Correllengua amb Bocairent, Ontinyent, Alcoi, Cocentaina, etc. Després va decaure aquest tipus d’organització, però la voluntat no ha desaparegut mai. La revista Barcella ha vingut molt bé per a mantindre els lligams. —Des del Camp de Mirra, on viu, ¿quina percepció hi ha d’aquests pobles més occidentals de la comarca? —La situació geogràfica de frontera lingüística ha estat fonamental perquè intentem, de manera reiterada, reforçar els lligams amb l’Alcoià. Tenim molt prop una gran ciutat com Villena que sí que dinamitza coses. L’espai cap a Ontinyent i Alcoi està obert, però la capital de comarca sembla que no està molt interessada en preocupar-se pels seus pobles. L’agrupació territorial per comarques, que ens situa a l’Alt Vinalopó, no ens ha agradat mai i no l’acceptem. Podria haver-se fet d’una altra manera, però els polítics actuen a vegades sense tindre en compte les realitats dels pobles. Ací tenim un territori, que manté una mateixa unitat en múltiples aspectes, fragmentat per diverses divisions administratives: províncies, partits judicials, etc. L’Administració de la Generalitat no ha tingut la sensibilitat que caldria. Parle d’una sensibilitat social per la qüestió de la llengua i així ens va al llarg i ample del País Valencià. —Els pobles que abarca l’IEVM estan repartits en dues províncies diBarcella | 9


Les accions van consistir en l’edició de fulls informatius i reunions per a explicar la qüestió al llarg dels pobles de la Mariola, com Bocairent, Biar, etc. No hem tingut sort amb els dirigents que ens han governat des de la Transició en aquest aspecte territorial. El Partit Popular, especialment, ha primat aquesta concepció provincianista que tant ens

Barcella © 2014

ferents, tres comarques distintes, diverses àrees de salut, partits judicials, etc. Des de la creació de l’IEVM s’ha començat a parlar d’un altre concepte: els pobles dels Valls de la Mariola… —Només l’existència d’una entitat com l’IEVM, amb aquesta delimitació territorial, ja és una declaració de principis en si mateixa. L’Institut pretén crear consciència social d’aquesta situació. —La constitució de l’IEVM és un acte de resistència a desaparèixer com a poble? —Efectivament. Es tracta d’un gegant que lluita contra els pobles xicotets. Villena és una població de tradició castellana i hui dia, amb l’alta mobilitat de persones que hi ha, pot engolir definitivament els pobles amb pocs recursos. Els nostres pobles haurien de conservar el sentiment identitari si no volen acabar despersonalitzats per la proximitat de Villena. —En aquest número de Barcella, Vicent Luna fa memòria sobre un primer moviment que es deia «No trenquem la comarca». — Des del 1980 fins al 1985 vam treballar agrupats en la denominada Federació d’Entitats Culturals de l’AlcoiàComtat per a fer eixa campanya de conscienciació. Les persones i entitats que en formaven part eren Rafael Terol i Blai Messeguer per l’Associació Cultural Alcoià-Comtat; Carbonell, pel Centre Cultural Castallut; Pere Ferrer i Enric Català pel Centre d’Estudis Contestans; Josep Villarrubia per l’associació cultural Bekirent; Antoni Sanjuán per Ràdio Mariola de Banyeres; Vicent Luna per l’associació cultural La Quarantameula de Beneixama i jo mateix pel Patronat del Tractat d’Almirra. Vam tindre recolzament d’institucions acadèmiques de prestigi, com l’Obra Cultural Balear, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, l’Institut de Filologia Valenciana, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, etc., que defensaven que existia una unitat i uns lligams històrics entre aquests pobles afectats que n’aconsellaven la permanència dins de la comarca de l’Alcoià. Barcella | 10

ha perjudicat. En un projecte d’autogovern no es poden fer les coses així. Si no ens han d’administrar des de Madrid, com fa quaranta anys, no té sentit mantindre esquemes provincials. —S’han celebrat dues edicions de l’Aplec de la Mariola i els plantejaments són molt semblants als de l’IEVM. ¿Cal unir estratègies?

«Les Valls de Mariola podrien ser una subcomarca» —És molt encoratjador que generacions noves donen continuitat a aquesta reivindicació territorial. L’IEVM va participar en el darrer aplec i l’any que ve vol formar-ne part de l’organització. —¿Quina difusió s’ha fet per a donar a conéixer l’Institut? —Hem editat fulls informatius per a captar socis. També hem tingut uns anys un web que finalment hem tancat per manca de finançament, però existeix

un perfil de facebook on publicitem els esdeveniments que programem. També hem fet actes de presentació a Bocairent i Biar, una activitat que volem reprendre. —¿No es va considerar oportú incloure en l’IEVM la resta de pobles d’aquestes comarques? —Vam preferir abarcar un espai més petit que no fora massa difícil de gestionar. Potser altres entitats podrien fer eixe paper aglutinador, com el Casal Centre Ovidi Montllor. Nosaltres podem tindre molt bona voluntat, però això no lleva que la responsabilitat en la vertebració comarcal la tinga Alcoi. —La realitat d’un poble com Agres supose que serà prou diferent a la d’un altre com la Canyada. —Els pobles més allunyats de la frontera lingüística no li donen massa importància a eixe condicionant i haurien de valorar-ho. Els pobles que patim el perill de ser assimilats som els més occidentals. Villena actua també per una qüestió de supervivència perquè no té al costat res més que aquests pobles valencians. Intenta sumar població per a tindre millors infraestructures. Una altra cosa que divideix és la distribució que fa la premsa comarcal. Si vius a Beneixama i lliges el diari Información, abans t’assabentaràs d’una notícia del Pinós que de Banyeres de Mariola perquè les edicions i distribucions ens ubiquen a l’Alt Vinalopó. —¿Les Valls de Mariola podrien ser una subcomarca, com ho és la Foia de Castalla dins de l’Alcoià? —Crec que les dues coses són perfectament compatibles. La comarca és gran i els trets geogràfics complexos, des de la plana de Muro fins les valls de Mariola, passant per la Foia de Castalla. L’Institut d’Estudis Contestans té ben cobert aquell territori, però la Foia de Castalla encara ho té menys treballat que nosaltres. La creació d’un espai permanent de relació entre les tres realitats geogràfiques seria una bona manera de vertebrar l’Alcoià i el Comtat. És qüestió de voluntat política, perquè les entitats ja estan organitzades i disposen de les seues instal·lacions pròpies, només es tracta de coordinar. ❦ Febrer 2015


La Llegenda des de la vessant turística Associació de La Llegenda de Sant Jordi Banyeres de Mariola és un poble amb un enclavament geogràfic, una riquesa paissatgística i uns components i patrimoni cultural de tradicions i festes que conformen un important atractiu turístic a oferir. En aquest interessant context, concebem la representació de La Llegenda de Sant Jordi com una proposta més que, amb la seua singularitat, enriqueix aquest gran potencial turístic no només de Banyeres, sinó de tota la comarca. Conscients d’això, així ho considerem des de fa anys als projectes que presentem a l’Ajuntament de Banyeres per a la realització de la representació amb propostes d’accions per a treballar aquest important aspecte. Així ho fem arribar també a totes les entitats a les quals ens dirigim per sol·licitar-ne el suport. Enguany, la representació es realitzarà dos dies, el 10 i l’11 de juliol, amb un aforament previst de quatre mil espectadors. L’Associació assumeix el repte d’omplir els dos dies, per a la qual cosa hem dissenyat un pla de divulgació i publicitat dirigit prioritàriament a tots els pobles de la nostra comarca i comarques pròximes que ja hem posat en marxa. Confiem en el recolzament d’institucions municipals, entitats, associacions i agrupacions culturals, mitjans de comunicació, com ara Barcella, i de tots els qui coneixeu i valoreu La Llegenda, per fer arribar a tots els habitants de les nostres comarques la convocatòria a esta fita especial que arriba cada tres anys. Col·laboració que us agraïm des d’ara mateix.

Febrer 2015

«Hem fet un pla de divulgació comarcal» Un dels seus valor més destacats és el fet de ser l’espectacle de teatre popular de més envergadura en el conjunt de la Comunitat Valenciana, i això es fa a Banyeres i en aquesta comarca. Va nàixer ací i és d’ací i de la seua gent. Hi participen directament més de dues-centes cinquanta persones de totes les edats com a actors i actrius, a les quals es sumen al voltant de cent cinquanta persones més components de les diferents entitats que hi participen: la Colla de Dimonis la Quarantamaula, la Societat Musical Banyeres de Mariola, la colla de dolçainers El Braçal, la Coral Mariola, la Coral de la Fundació Ribera, i el grup de rock

Inèrcia. L’Associació compta amb trescents huitanta socis. A aquest important component humà, testimoni de participació comunitària, s’afegeix el fet que es realitza en el bell entorn natural del parc municipal de Vil·la Rosario que es converteix en un grandiós i original espai escènic d’uns tres-cents metres amb una complexa escenografia. Cal també fer menció a l’important desplegament tècnic de llum i so, a càrrec de l’empresa Audionet, un equip professional de gran trajectòria, que aconsegueix crear un resultat sorprenent. La Llegenda 2015 ja fa mesos que va arrancar amb el necessari treball previ i dedicació de la Junta i la gent de l’Associació. El dia 21 de febrer es va realitzar l’acte de presentació al Teatre Principal de Banyeres per donar a conéixer les novetats d’aquesta edició: dues noves escenes, amb cançons musicades per Miquel Payà; els nous actors i actrius; i a Juanjo Serrano com a codirector amb Jordi Garcia, autor i director. També es va presentar el cartell d’enguany, obra del dissenyador de Banyeres de Mariola Just Garrido, a qui agraïm des d’ací el seu magnífic treball. Per informar-vos o per a saber-ne més, podeu telefonar al número 667 020 678 o visitar el web: www.llegenda.banyeres.com. L’adreça del facebook és: La Llegenda de Sant Jordi. El correu electrònic de l’Associació és: llegendabanyeres@gmail.com. ❦

Barcella | 11


¡Quina creu de carrer!, perdó, ¡quin carrer la Creu!

ST © 2015

Enrique Sempere

Aspecte que presenta el carrer de la Creu de Banyeres de Mariola amb l’obra sense acabar des del mes de gener de 2015.

Com a veí del carrer de la Creu que sóc, pense i escric la meua opinió sobre les obres dels últims mesos. No soc entés en la matèria, però pense que l’error va començar pel mateix plantejament del projecte. Segons el senyor alcalde, en la reunió a la Casa de la Cultura ens va dir: «Vos quedarà el millor carrer del poble»… ¡Ni que el carrer fora dels veïns! Res més lluny de la realitat. Per a començar, si les conduccions d’aigua potable que arriben a les cases estàven obsoletes, s’han de canviar, però no calia trencar tot el carrer, sinó simplement fer les voreres y fer-les noves. A continuació, ja que es volia canviar l’asfalt, es recomanable fer una canonada per a les aigües pluvials, ja que aquestes no haurien d’anar a parar a la mateixa androna de les aigües fecals i, per tant, el més normal haguera sigut obrir el carrer per a posar la conducció i desBarcella | 12

prés aplicar l’asfalt. No pot ser que s’asfalte sobre l’asfalt vell deixant-nos sense cap alçada les voreres. Clar… és molt més barat no llevar res i posar el material per damunt. I si hagueren posat els

«Ens diran que l’obra ens ha eixit de bades, però les coses o es fan ben fetes o no es fan» tubs per a les aigües pluvials com calia, el més lògic haguera sigut que cada deu o quinze metres s’haguera fet un punt per on evacuar l’aigua de pluja, i no sols dos al llarg de tot el carrer com hi ha ara.

¿I què podem dir de l’asfalt imprés amb dibuix?… doncs bé, però tampoc no era precís. I no diguem res dels nivells perquè quan ploga circule l’aigua: estan fets a la bona de Déu. A més, és molt difícil asfaltar a Banyeres de Mariola amb les baixes temperatures que tenim el novembre. Clar que es pot asfaltar, dirà algú, però els costos de l’asfalt no són els mateixos. Sé que els polítics ens diran que l’obra ens ha eixit debades perquè ho paga la Diputació d’Alacant, però senyors…, les coses o es fan ben fetes o no es fan. Possiblement haguera sigut millor fer aquest any les conduccions d’aigua potable, les voreres noves i deixar per a l’any següent la instal·lació dels tubs d’evacuació d’aigües i l’asfalt nou. Però, clar, arriben les eleccions i s’ha de fer ja, siga bé o malament. En fi, aquesta és la meua modesta opinió sobre l’obra del carrer de la Creu. ❦ Febrer 2015


Els dances aragonesos: una oculta lliçó d’història Lucía Pérez García-Oliver

FDPH © 2014

Molts es preguntaran què és un dance. Formalment estaria entre els que, Arco Garay, Larrea Palacín, Amades, Beutler i Caro Baroja, anomenaren balls dramatitzats: una representació teatral en vers unida a una heterogènia sèrie de danses de grup, relacionades o no amb l’argument dramàtic, que interpreten de viva veu homes de diferents edats d’una localitat, d’un barri o grup artesanal en presència de la comunitat veïnal i la imatge patronal fora del temple, el dia de la seua commemoració litúrgica. Per mitjà d’aquesta manifestació visual es revela el caràcter de fet cultural col·lectiu, ritualitzat i complex per la finalitat interna que impulsa a un grup humà a fer una sèrie de sacrificis per a materialitzar-ho en un espai, un moment anual i una estructura molt concrets. I ho és també pel grau d’identificació cohesiva amb el context religiós, social i geogràfic que assoleix, buscant diferenciar-se enfront d’altres en indumentària, textos, melodies i coreografies sobre l’armadura ritual, comuna a tots, considerat imprescindible per a aconseguir la gràcia esperada de la imatge. Cada gest circula a l’entorn d’aquest objectiu carregant de significat tots els detalls i això ens permet entendre’n el desenvolupament: la imatge, tancada tot l’any a l’església o ermita a cura dels estaments poderosos, ix unes hores (processó) el dia de la seua festa després de missa, al muscle del poble que la fa seua per a recórrer el territori de gràcia sota la seua intercessió. Des del primer moment, els components del dance li obrin pas amb el Mayoral al capdavant parant el festeig als seus ordres (inversió de poders), en un itinerari simbòlic en res fortuït per llocs significatius en l’imaginari col·lectiu, a fi que els músics toquen i que ballen els dansants. Al costat d’ell, el seu ajudant, el Rabadán, en vigila el compliment. Febrer 2015

Dance de Sena (Osca), cap al 1920. Arxiu Ricardo Compairé.

Observem el simbolisme intern i els llocs que ocupa cada personatge en el cerimonial. El protagonisme masculí responia a l’estructura d’una societat ru-

«Tots els balls són de grup i l’èxit depén de la coordinació entre els seus intèrprets, no de protagonismes individuals» ral lligada a l’univers del vigor físic, etc. deixant a les dones el pla estètico-creatiu de les peces que lluïen els actors. L’acte mostra sempre una divisió de treball equilibrada, conforme tant amb l’edat i les forces com amb el grau d’experiència, saviesa, classe social i autoritat moral que representa cadascú: Mayoral/Rabadán, àngel/diable, comandaments i tropa cristiana/comandaments i tropa moros, Mayoral i Rabadán/dansants, etc. Se’ns desvela el paper del Mayoral, màxima autoritat i interlocutor principal des del primer moment processional

fins que, acabada la celebració, la imatge torna a l’interior del temple. El seu treball és intel·lectual: utilitzar la paraula, recordar, transmetre, ensenyar, disposar amb trellat i mirar pel bé comú. És el triat per a parlar directament a la imatge, establir-hi els torns de paraula i de ball, ordenar les melodies als músics i exposar la vida del col·lectiu. El del Rabadán observar, preguntar i atendre. Ja a la plaça, en nom de la comunitat allí congregada, ell (savi i respectat) amb el Rabadán (sorneguer i ignorant) com a esperits atemporals, reciten una lloa o loga a l’estil de les renaixentistes i barroques, explicant les raons de la seua presència en la festa i les excel·lències de la imatge. Tot seguit crida altres pastors (dansants) que, sota la seua autoritat i direcció, l’honren amb una breu al·locució també en vers i interpreten les danses previstes. Més enllà de l’adorn i cura que posen les dones en els models i colors de la indumentària dels dansants de molts pobles, podria endevinar-se la imitació de vestits especials o una reminiscència d’ornaments eclesiàstics de l’antic teatre i valors atribuïts a la seua joventut. Forts però encara inexperts, el seu treball és físic: han d’aprendre, respectar i demostrar la seua integració social davant la comunitat en assumir l’esforç físic que comporten les antigues danses garantint la continuïtat responsable del col·lectiu. Tot i que de diferents èpoques i estils, totes (balls de bastons, espases i pals, espases i planxes o broquers, castanyoles, arcs, mocadors, cintes, oficis i torres humanes) són de grup i l’èxit de cadascuna depén de la coordinació entre els seus intèrprets, no de protagonismes individuals. Totes també són narratives: les seues figures marquen un objectiu simbòlic partint d’una posició inicial (ordre natural) a la qual després d’un gradual recorregut de superació Barcella | 13


Barcella | 14

Luis Miguel Bajén García © 2014

(transcurs de la vida) retornen i el cicle d’equip torna a començar. Després tornen el Mayoral i Rabadán. Entre tots dos relaten confidencialment a la imatge el millor i pitjor de la convivència veïnal, queixes i reivindicacions col·lectives la solució de les quals només poden esperar ja de la seua intercessió divina, que sols diran durant la celebració del dance amb el discurs rimat compost per a cada representació en rigorós secret. Aquest apartat final mostra un profund sentit endogàmic. Amb l’aparent ignorància de pobres pagesos, els personatges parlen amb agudesa i picardia sobre sectors poderosos, institucions, professions i pobles propers, però crípticament per als forans en referir-se als propis veïns per la seua identificació amb aquesta majoria local, socialment desatesa però no ximple que, decididament, exclou minories riques i estranyes. Així, el dance tanca el cercle com a document públic d’homenatge-petició, crònica social i renovació sistemàtica de compromís col·lectiu. És ben segur que els dances deuen la seua aparició, singularitat i pervivència a l’aïllament, influència d’individus o sectors il·lustrats externs i la repercussió en el mitjà rural de conjuntures històriques alienes. Podem rastrejar successius contagis, assimilacions, apropiacions, integracions i reelaboracions de models cultes el resultat dels quals és aquest gènere híbrid peculiar amb diferents tipologies (pastors, diable i àngel, moros i cristians, gitanetes, Cipotegato, etc.) La funció didàctica de les dramatitzacions religioses medievals per a una societat majoritàriament illetrada continuà en el teatre renaixentista com a propagadora dels dogmes dictats pel poder polític i religiós a través de la catequesis pública o la didàctica als centres educatius. En els segles xvi i xvii, jesuïtes, escolapis i dominics desenvoluparen el teatre escolar com a eina poderosa en la labor catequètica. Foren Juan de l’Alzina, Lucas Fernández, Gil Vicente o Torres Naharro presentaren en les seues actuacions el personatge del pastor bast i ignorant (poble) els dubtes elementals i innocents del qual sobre la veritat religiosa vigent són resolts tot just per les explicacions de clergues o pastors instruïts d’antuvi (per estaments de poder) en la veritat oficial.

Dance i contradanza de Cetina.

Segurament els clergues, recolzats per les missions que periòdicament visitaven el medi rural promovent noves devocions o impulsant les existents amb assistència a processons i actes, introduïren aquest teatre als pobles i, projectant-ne l’experiència estudiantil, involucraren a la feligresia illetrada convertint-la en ocasional protagonista de la seua pròpia historia devota mitjançant la versió, reproducció o adaptació al context d’obres religioses, his-

«Podem rastrejar successius contagis i reelaboracions de models amb diferents tipologies, com els moros i cristians» tòriques i de costums escrits per autors acceptats les farses dels quals eren, a més, una espècie de catàleg moral que sotmet a examen la consciència de la col·lectivitat espectadora. També potser que el clero incorporara en els dances, sovint forçadament, les soldadesques: el gènere de caràcter èpic que el segle xvi i xvii estengué com a conseqüència dels combats entre turcs i cristians, adaptant-les convenientment al llegendari local, ideant una suposada lluita per la possessió de la imatge miraculosa i una recreació fantàstica amb vagues esments

al període medieval del municipi. El filó de moros i cristians fou així mateix un tema recurrent entre els escriptors del xviii-xix i alguns dances transfereixen el títol d’enemic als successius opositors de la ideologia religiosa dominant (francesos, liberals, moros…) mitjançant referències en el text i indumentàries al·lusives per a identificar-los, però sempre amb el mateix resultat: l’aparició d’ajudes sobrenaturals en cada bàndol (diable-moros, àngelcristians) la victòria incruenta cristiana, la conversió dels infidels a la fe catòlica i l’oberta integració en el poble (dansants: soldats moros i soldats cristians). Tot entra i pot ser ben rebut en les teatralitzacions populars. Formes semidramàtiques reflex de les renaixentistes i dels entremesos que lluny de les ciutats i els centres de debat intel·lectual divuitesc romangueren intactes al llarg del temps, si no formalment o textual, sí en la seua estructura. A Aragó ací i allà han aparegut mostres de lloes més o menys antigues de pastors només o de dances de soldadesca, copiades per algun curiós del xviii i, molt més, del xix. Senyals d’una permanència representativa que sembla confirmar la cristal·lització en els pobles petits o entre les classes subalternes d’una tipologia teatral obligatòriament senzilla, sense tramoies, decorats ni més intèrprets que els precisos per a la finalitat perseguida: ser instrument de petició, crítica i mèrit davant la divinitat. La manera de transmissió sobretot oral i l’aparent autonomia de les seues parts s’ha manejat en la comunitat, per bé o per mal, com el que són: propietat col·lectiva i, dependents de la població mateixa, han decaigut quan l’èxode del camp ha deixat buits de joves tants pobles, s’han produït alteracions civils que en desaconsellaven la celebració (Guerra Civil) o han canviat les maneres de vida i la mentalitat social. Avui, a causa del desconeixement general i el desinterés acadèmic i institucional pel seu estudi, conservació i valoració patrimonial, s’emfasitza exclusivament l’espectacularitat coreogràfica o la indumentària dels dances menyspreant-ne el valor cohesiu, els aspectes simbòlics i el significat global, se’ls converteix en un producte arqueo-exòtic per a turisme de menor categoria, excepte als pobles propietaris arreu d’Aragó que els han mantingut i els recuperen. ❦ Febrer 2015


De quatre en quatre anys Imma Antolí

JAM © 2014

Si fem una lleugera anàlisi d’algunes de les conductes de l’ésser humà, ens adonem que, una part d’elles, són actituds merament estructurades per estereotips marcats per l’activitat global de la societat. Així mateix, quan comença l’any, ens fem la proposta de rebaixar eixos quilos de més que hem agafat els dies de Nadal. Seguidament ens endinsem en les rebaixes, fem el compte enrere per a les vacances de Pasqua i, tot seguit, planifiquem les de l’estiu. Preparem la tornada al treball i a l’escola. Comptem els dies que ens queden per celebrar el Nadal i acomiadar l’any. Fem les desmesurades compres nadalenques i, per últim, un repàs del any amb un balanç del que han sigut els millors i pitjors moments viscuts. Després, cada quatre anys venen les eleccions i tenim un compromís amb la societat i una responsabilitat molt gran. Hem d’elegir els qui seran els nostres dirigents i encarregats de gestionar els béns comuns de tots el ciudatans. Enguany toquen eleccions municipals i també autonòmiques i així com fem balanç a final d’any, a hores d’ara els polítics governants, suposadament, ja hauran fet el balanç de tota la seua legislatura, amb la intenció de repassar les gestions fetes i, si cal, millorar-les. En tots els llocs hi haurà exemples que reafirmen aquesta teoria que els polítics reflexionen i rectifiquen per millorar les coses i ací, a Banyeres, en tenim un de molt clar. Fa uns dies, passejant pel poble em vaig adonar que el carrer Colom estava en obres i, observant de prop, vaig percebre que estaven fent una rampa per a facilitar l’accés al carrer Major i a la plaça Major. Em va sorprendre molt vore que es podia fer aquesta millora perquè, si no recorde malament, fa dos anys, Enric Belda, veí de Banyeres de Mariola i pare de Pau, un xiquet amb una minusvalidesa que li impedeix caminar i que es fa valdre de cadira de rodes per a desplaçar-se, va presentar a l’Ajuntament una proposta d’accessibilitat d’aquest carrer, recolzada Febrer 2015

Obres al carrer Colom de Banyeres de Mariola.

per un projecte totalment vàlid i acceptat tècnicament per l’arquitecte municipal. Malgrat i això va ser desestimada amb la justificació de part de l’Ajuntament pel fet que no s’ajustava a la normativa. Ara ja es pot transitar pel carrer Colom amb més comoditat, no sols per al

«Em va sorprendre l’actuació al carrer Colom perquè l’Ajuntament l’havia desestimat anteriorment» seu fill, sinó també per als nadons quan van en carro i la gent que tinga problemes de mobilitat i haja d’utilitzar algun aparell per a poder caminar. Gràcies a la proposta d’Enric Belda s’ha solucionat un problema que s’arrossega des de fa molts anys. M’agradaria pensar que les mil huitcentes quatre firmes que es van arreplegar dels veïns de Banyeres de Mariola que es van solidaritzar amb la necessitat de trencar les barreres arquitectòniques per facilitar l’accés a les persones minusvàlides, han sigut les que han fet

força per dur a terme aquestes reformes al carrer Colom i s’ha escoltat la veu del poble. Però l’experiència d’altres actuacions, tant siga d’àmbit local, comarcal, autonòmic o estatal que hem vist els darrers anys ens permet dubtar una mica en vore que s’apropen les eleccions i, més bé, es tracta d’un projecte oportunista. Un cas semblant és el d’un espai que hi havia totalment desaprofitat a la zona de la Cava que la gent feia servir per a dipositar els excrements dels gossos. Davant la insensibilitat demostrada per l’Ajuntament per permetre que aquell lloc fora una abocador de fem, una veïna resident de la zona va sol·licitar que s’aprofitara l’espai per fer un parc per als menuts. Es van instal·lar un pocs jocs infantils. Després, a poc a poc i escoltant les suggerències dels veïns, s’han incorporat altres elements i després de quasi quatre anys s’ha col·locat una tanca de fusta a l’entrada al parc per a garantir la seguretat dels xiquets. Jo no entenc de normatives, per la qual cosa no vull criticar cap de les dos actuacions, però el sentit comú em diu que no cal esperar tant de temps per cobrir les necessitats bàsiques dels ciutadans. Al mes de maig hi haurà eleccions i, els diversos grups polítics ens posaran a l’abast un grapat de propostes interessants per a millorar la nostra qualitat de vida. Cadascú defensarà els seus projectes i apostarà per un línia i uns interessos diferents perquè es volen fer les coses ben fetes, malgrat alguns governs no ho aconsegueixen. El dia previ a la jornada electoral, així com marca la normativa, està destinat a fer reflexió però, com és lògic, els habitants d’un poble o ciutat fem repàs dia a dia en el lloc on vivim i balanç de tot allò que passa al nostre voltant. Amb aquesta xicoteta reflexió, no pretenc destacar els errors dels polítics sinó que hem d’analitzar on, quan, com i el perquè de cada actuació política i valorar amb quina intenció s’ha fet. ❦ Barcella | 15


La prestació de la jubilació a Banyeres i Bocairent La jubilació, en termes generals, és una situació o estat en què esdevé una persona en la societat, després d’una transició en el temps de treball. No sempre ha sigut així. El que canvia són les circumstàncies socials i personals al llarg d’un temps i segons espais. Els nostres iaios i pares tenien una obsessió: com afrontar la vellesa i la mort. De mà de l’Església en trobaven la justificació: tindre molts fills per a donar cobertura d’assistència i protecció a la incertesa del futur, alhora que s’imposava l’assegurança de l’Ocaso de manera generalitzada per a garantir una mort digna. La societat avança i serà després de la II Guerra Mundial –Espanya es troba en una situació d’autarquia– apareix a Europa un pacte d’entreguerres entre polítics, empresaris i treballadors per a reconstruir una nova societat, l’anomenat Estat del Benestar (Welfare State). Fruit d’aquest acord es fan possibles unes altres quotes de benestar social i econòmiques fins aleshores impensables per a gran quantitat de persones. Amb l’arribada de la democràcia a Espanya el 1978 s’inclou a totes les persones en aquests drets socials aconseguits amb la lluita de la societat al carrer i els sindicats a les empreses. A diferència d’Europa, ací l’empresariat no tenia la mateixa mentalitat. Foren anys d’incertesa, de lluita, per a poder parlar d’assentament de l’Estat de Benestar, aconseguint a la fi una situació homologable a la resta de països europeus en quant a drets socials. Els Pactes de Toledo de 1995, signats pels agents socials, econòmics i el Govern, senten les bases de certes reformes com la jubilació i invalidesa, front als atacs catastrofistes de fallida de la Seguretat Social. A través de l’anomenada globalització de l’economia, es trenca l’equilibri de l’Estat de Benestar que el feia possible: treball i capital. Es deixa tot en mans dels anomenats «mercats» financers o neocapitalistes. Es troba el ciudatà com abans de la II Guerra Mundial: desprotecció social, manca de treball en la joventut –vint-i-sis per cent d’atur–, ruptura de les relacions laboBarcella | 16

ST © 2014

Josep Antoni Santonja

Hui s’ha deixat tot en mans dels mercats.

rals col·lectives dels convenis, relacions individuals entre empresa i treballadors com a principi del segle xx. Tota la normativa del dret del treball i Seguretat Social, amb tant d’esforç aconseguida, s’arracona amb les conseqüències socials i econòmiques que dia rere dia observem al nostre voltant. Un dels pilars bàsics d’aquesta Soci-

«¿Perquè dos pobles semblants, tenen comportaments diferents» etat del Benestar és la jubilació. El món del treball, les persones, després d’una dilatada vida de treball, teníem garantides unes prestacions per a poder mantindre una vida digna fins a hui. Les regles i requisits per a poder optar estant canviant-se a través de la Llei 27/2011, d’1 d’agost, i el RD 1716/2012, de 28 de desembre, l’última actualització és del 27 de desembre del 2013 (art. 4). En aquests últims anys, està creant-se una perspectiva de futur incerta, en retrocés constant per al món dels treballadors i de la societat en general. Faig una refle-

xió personal, sense cap rigor de ciència social, al voltant de la jubilació als nostres pobles de la serra de Mariola, tenint com a referència dos pobles: Bocairent i Banyeres de Mariola a través del seu desenvolupament econòmic i social i la seua repercussió en el tema concret de la jubilació. Opinions, converses, barcelles d’ací i d’allà conformen la base del meu raonament, partint de la premissa dels conceptes llibertat i seguretat, pilars bàsics de tota societat equilibrada i fonament del seu Estat de benestar. Aquest conceptes no apareixen mai en estat pur, així que serà el majoritari el que determina l’Estat d’una societat democràtica. Des de fa molt temps, el poble de Banyeres de Mariola ha basat el seu progrés com a poble al voltant, majoritàriament, del concepte llibertat, és a dir, ha donat a la vertebració econòmica i social una fluctuació de ràpid creixement que ha fet possible la creació d’empreses i llocs de treball. S’ha produit una entrada remarcable de gent de fora del poble i un creixement demogràfic. Pel contrari, Banyeres ha patit una manca de previsió en la protecció social del futur, de la seguretat. Jubilacions mínimes, reitere, de manera general. Hi han moltes excepcions. Banyeres de Mariola és una societat oberta. Bocairent, pel contrari, ha basat el seu progrés a la inversa, ha primat més la seguretat, majoritàriament, envers la llibertat en les seues relacions econòmiques socials. La cotització a la Seguritat Social era bàsica en tota relació laboral però, ¿degut a què? ¿a l’equilibri o respecte entre empresaris i treballadors? ¿A la mala consciència dels empresaris? ¿A la bona fe? ¿O a què? Jubilacions superiors i creixement demogràfic pla. Bocairent és una societat endogàmica, tancada. U és pregunta: ¿per què dos pobles d’aquesta serra de Mariola, amb característiques semblants, tenen comportaments diferents? La resposta a aquest interrogant és motiu d’una tesi doctoral, esperem que algun dia estiga resolta per estudiosos o sociòlegs. ❦ Febrer 2015


El decreixement com a alternativa Sílvia Moncho

Michael Gunther/WWF © 2014

Durant els últims anys ens el món i entre el cinquanta i hem acostumat a escoltar, el seixanta per cent de morts pràcticament a diari, la painfantils als països subdesenraula crisi. Aquest terme ha volupats es deuen a la desnutrició. Respecte a la fauna i estat repetit constantment la flora, segons un estudi de als informatius de televisió, la Universitat de Zúric portat als periòdics, a internet, a les a terme l’any 2014, les taxes barres dels bars, a l’autobús i d’extinció d’espècies animals a molts altres llocs i situacii vegetals actuals són mil ons de la vida quotidiana. La voltes més elevades del que majoria de vegades que parho serien sense la presència lem o escoltem parlar de crid’éssers humans, mentre que si, la paraula s’associa amb la en el futur s’espera que s’incrisi econòmica imperant, de crementen a deu-mil. tal manera que sembla que No cal observar amb molt crisi ja implica economia. En el futur s’espera que s’incrementen a deu-mil les taxes d’extinció. de deteniment les dades anMalgrat aquesta generalitzateriors per adonar-nos que ció de la paraula, és evident els éssers humans som els que la nostra societat no node sòl cultivable, la sobreexplotació del principals causants de les crisis que més es troba immersa en una crisi ecopetroli i la manca d’aigua potable són tant la Terra com nosaltres mateixos nòmica, tant de bo! Sembla que, encara problemes que ens afecten de ben prop. estem patint: conduïm cotxes farcits de que no destaquen per l’aparició frePer exemple, respecte a l’aigua, conforcanvi climàtic, mengem aliments plens qüent als mitjans de comunicació, hi ha me a les dades de l’OMS i UNICEF de d’injustícies cap als animals, fem un ús una sèrie de «crisis» de diferent natura2013, durant eixe any, dos-mil milions indiscriminat de paper de boscos deslesa que estan afectant el nostre present forestats. Davant d’això, mai no en tei posant en perill el nostre futur. Ens nim prou, sempre volem consumir més referim a la crisi de valors, ecològica, i més per afavorir la nostra existència climàtica, social, alimentària, hídrica, sense pensar sobre a què o a qui estem energètica, de pau i de drets humans. perjudicant, fins al punt que estem perLluny d’afectar únicament el món occident el nord completament. El nostre dental, aquestes crisis trasbalsen l’equimodel econòmic, basat en consumir i libri de tota la humanitat i del propi plaacumular, provoca, per una banda, l’esneta, augurant un futur molt negre per gotament del planeta, mentre que, per a nosaltres si no fem res per evitar-ho. altra banda, una desigualtat social cada Trobem múltiples dades que evidenvegada més aguda. cien la presència de les crisis de què Però tot això de què parlem no ens parlem. Segons l’informe del Grup Inve d’ara, ja en la segona dècada del setergovernamental d’Experts sobre el gle xx, els problemes ambientals fruit Canvi Climàtic (IPCC) sobre les dades analitzades de l’any 2013: «La influde l’afany pel creixement van començar ència humana en el canvi climàtic és a preocupar una sèrie de personalitats de persones encara no tenien accés a clara, […] les emissions contínues de que es van ajuntar l’any 1968 formant aigua potable i dos-mil quatre-cents gasos d’efecte hivernacle causaran un el Club Roma, que suscitava la necesmilions no tenien accés a sistemes de major escalfament i nous canvis en tots sitat del creixement zero per part dels sanejament bàsics. Si no es fa res per soels components del sistema climàtic». països desenvolupats com a resposta a lucionar aquest problema, l’ONU preAquests canvis afectaran el cicle de l’aila situació de deteriorament ambiental diu que les xifres continuaran creixent, gua, provocaran un major contrast entre i a l’esgotament de recursos del planeta. de manera que al 2050 hi haurà dos-mil les estacions, una temperatura global Quasi dos dècades després, va apamilions de persones més que necessidel planeta més elevada, un increment rèixer per primera vegada formalitzat taran accedir a l’aigua potable. A més de CO2 en l’atmosfera i un augment del el terme «desenvolupament sostenible» a més, d’acord amb les dades de 2009 nivell dels oceans. L’esgotament dels a mans de la Comissió Mundial del de l’ONG Oxfam Internacional, quasi recursos també és un tema preocupant: Medi Ambient i del Desenvolupament mil milions de persones passa fam en la desforestació dels boscos, la pèrdua de les Nacions Unides (CMMAD), que

«Les taxes d’extinció d’espècies són mil voltes més elevades del que ho serien sense la presència d’éssers humans»

Febrer 2015

Barcella | 17


WP © 2014

etat convivencial, sinó una antisocietat els més desafavorits satisfacen les seues van donar a conèixer esta idea en un malalta de riquesa». necessitats. És de vital importància reinforme publicat en el 1897 anomenat Amb tot, pareix que, encara que la organitzar les nostres societats sobre la El nostre futur comú, més conegut com idea «creixement econòmic» sembla a base d’altres valors que reclamen el triInforme Bruntland. A aquest informe priori positiva, realment deriva en conomf de la vida social, relacional i de la es plantejava el deure de satisfer les neseqüències injustes i perjudicials per a redistribució de recursos enfront de la cessitats essencials de tota la població i una part important de la humanitat i per propietat i el consum il·limitat. També la protecció del medi ambient, i també és necessari desvincues definia el desenvolular la maquiavèl·lica pament sostenible com: relació que estipula que «el desenvolupament possessió de béns imque satisfà les necesplica felicitat. sitats de la generació Sota eixes premispresent sense comproses bàsiques s’emmarmetre la capacitat de ca la Teoria del Deles generacions futures creixement que, lluny per a satisfer les seues de suposar un endarpròpies necessitats». reriment de la societat, Llavors, el que la implica un avanç cap CMMAD pretenia era a una major sobrietat promoure una satisconscient i voluntàfacció de les necesria que ens faça retrositats econòmiques i bar el sentit del límit socials sense trasbali que ens impulse cap sar l’equilibri ecolòa un estil de vida de gic. Ben prompte es va major qualitat i menys fer evident que aquesta estressant: treballar i idea de desenvolupaL’economista francés Serge Latouche (1940), autor de la Teoria del Decreixement. consumir menys per ment sostenible no era a relacionar-nos més i (ni és) compatible amb millor amb la gent que el sistema capitalista ens envolta i en un entorn ambiental al planeta en si. Aleshores, per a eradiimperant, ja que organismes com la més saludable. Cal destacar que el decar aquestes injustícies, diversos autors Unió Europea, l’OCD o el Banc Muncreixement no busca deixar de produir com Latouche opinen que caldria deixar dial van deformar-ne el significat per coses ni abandonar la tecnologia, sinó de banda el model neoliberal dominant adaptar-lo a les demandes capitalisque pretén produir d’una altra manera i substituir-lo per un de més just que no tes. Com que el sistema entenia que la i evitar el sobreconsum i el malbaratacontemplara com una de les seues presatisfacció de les necessitats ve de la ment, a més de crear noves tecnologimisses més rellevants la idea de creixemà del creixement econòmic il·limitat, es que seran necessàries per a portar a es va donar prioritat a això deixant la terme la idea de decreixement. Per tant, idea d’equilibri ecològic en segon pla, no ens trobem davant una teoria reaccifomentant així la deformació del sigonària que pretén tornar al passat i deinificat de desenvolupament sostenible xar d’utilitzar certes eines que en l’aci la conversió d’aquest en un oxímoron. tualitat ens resulten indispensables per En el moment en què el creixement a viure, sinó que busca un estil de vida il·limitat es va convertir en la premisbasat en l’acceptació que no podem viusa més important, el desenvolupament re sota el paradigma del creixement il· sostenible va perdre tot el seu sentit, limitat sense danyar greument el nostre fent impossible l’equilibri ecològic veplaneta. Llavors, davant aquesta adquiritable i generant amb ell una mancansició de consciència cal actuar en conça de recursos i un desastre ecològic seqüència fomentant un estil de vida molt greu. Això ha evidenciat que creibasat en la sobrietat i l’estalvi que siga xement econòmic i equilibri ecològic compatible amb l’equilibri ecològic. són termes contradictoris que no poPer a assolir eixe estil de vida, Laden anar de la mà per resoldre els proment econòmic il·limitat. Per tant, l’única touche proposa la realització del Problemes del món actual. Com diu l’ecosolució socialment equitativa i ambiengrama de les huit erres tant per als panomista francés Serge Latouche: «La talment sostenible és deixar de banda la ïsos desenvolupats (o del Nord) com societat del creixement no és agradaidea de creixement il·limitat que ens està per als subdesenvolupats (o del Sud), ble perquè engendra una bona quantidesfent com a món i com a societat, en que consisteix en: tat de desigualtats i injustícies, crea un detriment de la idea d’equilibri ecològic 1) Reavaluar la mentalitat social benestar considerablement il·lusori i i respecte per la natura i els seus recurimperant i fer que ens adonem de la no suscita per als privilegiats una socisos, així com també, de la garantia que

«El decreixement no busca deixar de produir, sinó fer-ho d’una altra manera i evitar el sobreconsum i el malbaratament»

Barcella | 18

Febrer 2015


REP © 2014

sempre i quan les circumstàncies no resta de la població, etc. En definitiva, necessitat de canvi de valors. facen ineludible la seua realització. accions enfocades cap a la consecució 2) Reconceptualitzar la nostra idea Per tant, sembla que només canviarem d’un món més net i d’una societat més de realitat per una altra on la coopede punt de mira quan la catàstrofe ecoinformada i amb capacitat de decisió, ració, l’altruisme i la consciència col· lògica siga més que evident davant els cosa que, al seu torn, permetrà reduir les lectiva siguen prioritaris. nostres ulls i quan considerem en peinjustícies socials en certa mesura i ens 3) Reestructurar les relacions socirill la nostra espècie. permetrà avançar cap a una model de als i el sistema de producció segons els vida més equitatiu. nous valors que regeiCom ja hem dit, les xen la societat. mesures que proposem 4) Redistribuir l’acsón difícils d’extrapocés a la riquesa i al palar a la nostra societat, trimoni natural, tant és complicat convèncer entre el Nord i el Sud que el decreixement com en l’interior de pot ser una bona solucada societat. ció als nostres proble5) Relocalitzar, és mes, només d’escoltar a dir, organitzar la soeixa paraula ja hi ha cietat a nivell local fomolts que s’espanten. mentant l’autoproducPerò creiem que cal ció i l’intercanvi. enfocar-ho des d’una 6) Reduir la proòptica optimista, hem ducció i el consum que d’evitar pensar que siga innecessari. mons com els d’Orwell 7) Reutilitzar en o Huxley són possicontra del consumisme bles, a l’hora d’imagii fabricar béns durables nar, cal pensar en un i de qualitat. El consum de productes de proximitat és una eina molt eficient per a estalviar recursos. món millor on puguem 8) Reciclar tot allò treballar menys per que no puga ser usat a produir menys (però causa del seu desgast. productes de major qualitat), cosa que, Malgrat això, la idea de decreixement Seria convenient que la implantació alhora, ens permetrà valorar més allò junt amb les idees proposades al prograd’aquest model es donés tant als paque tenim i ens permetrà passar més ma de les huit erres de Serge Latouche ïsos del Nord com als del Sud, però temps relacionant-nos i formant-nos poden resultar molt profitoses per a les a aquests últims caldria que se’ls dointel·lectualment i moral, perquè, al persones que, o bé a títol individual, o naren les eines necessàries perquè seu torn, això ens possibilite organitbé mitjançant associacions, vulguen rearetroben el fil de la seua història inzar-nos millor a nivell local i viure militzar un canvi en les seues vides en pro terrompuda per la globalització i es llor amb la gent que ens envolta. reencontren amb la seua identitat culPer tant, després del nihilisme ecotural. Les arrels són indispensables nòmic que molts de nosaltres patim, per a un nou començament que, al cap hem d’actuar i avançar amb una renoi a la fi, afavorirà una societat de devada il·lusió pel món. Al cap i a la fi, la creixement consensuada i equitativa. construcció d’una societat de decreixePer tant, prèviament a les huit erres, el ment no es pot dur a terme si no creiem Sud haurà de travessar per un procés realment que podem aspirar a una cosa de ruptura amb la societat occidental i millor. Cal que busquem l’empenta que de reencontre amb la seua pròpia culnecessitem en la gent que ens envolta tura, cosa molt important per a assoper trencar d’una vegada per totes amb lir una posterior societat de decreixela concepció de la vida com un món ment que no resulte precària. de consum i possessions, en detriment Així, el concepte de decreixement d’una societat relacional i ecològica. proposa una retrogradació progressisLa fe en el progrés i l’economia és una ta que ens procure les mateixes necesdroga a la que ens hem habituat, però sitats però sense recórrer al sistema del medi ambient i de la igualtat de les si aconseguim separar-nos encara que mercantilista i que trenque amb la idea persones. Per exemple, una sèrie d’accisiga una miqueta d’això, ja estarem fent de productivitat i consum que regna ons que es podrien mamprendre són foalguna cosa per nosaltres mateixos i pel al món. No obstant això, trencar amb mentar mercats locals de bescanvi i de món en el qual vivim. Com deia Mahatl’imaginari col·lectiu d’una manera segona mà, fer ús de la banca ètica, crear ma Ganhdi: «Tal vegada hem de viure tant radical és molt difícil, de manera grups de consum responsable, utilitzar de manera més simple perquè, simpleque els propis teòrics del decreixement energies netes, promoure campanyes ment, tots puguem viure». ❦ reconeixen que aquest serà una utopia informatives als centres educatius i a la

«Sembla que només canviarem quan la catàstrofe ecològica siga més que evident i considerem en perill la nostra espècie»

Febrer 2015

Barcella | 19


Xosé María Díaz Castro Os Vilares-Guitiriz, 1914 - Lugo, 1990 Penélope Un paso adiante e outro atrás, Galiza, e a tea dos teus soños non se move. A espranza nos teus ollos se espreguiza. Aran os bois e chove. Un bruar de navíos moi lonxanos che estrolla o sono mol coma unha uva. Pro tí envólveste en sabas de mil anos, e en sonos volves a escoitar a chuva. Traguerán os camiños algún día a xente que levaron. Deus é o mesmo. Suco vai, suco vén, ¡Xesús María!, e toda cousa ha de pagar seu desmo. Desorballando os prados coma sono, a Tempo vai de Parga a Pastoriza. Vaise enterrando, suco a suco, o Outono. ¡Un paso adiante e outro atrás, Galiza! Penèlope Un pas avant i un altre arrere, Galícia, i la tela dels teus somnis no es mou. L’esperança en els teus ulls s’espavila. Llauren els bous i plou. Un brunzeig de barques molt apartades t’escorre el somni i cruix com un raïm. Però tu en llençols de mil anys t’embolques i en somnis tornes a escoltar el plugim. Han de portar els camins algun dia la gent que es van endur. Ben ferm és Déu. Solc ara, solc adés, ¡Jesús Maria!, tota cosa ha de pagar el delme seu. Desfent el rou d’aquests prats com un somni, el Temps va de Parga a Pastoriza. Solc a solc, es soterra la Tardor. ¡Un pas avant i un altre arrere, Galícia! Nimbes Paiporta: Denes, 1997 Traducció de Vicent Berenguer

Barcella | 20

Febrer 2015


Vicent Belda

Andrés Boix

Transmissió de la rica oralitat valenciana

Un autogovern valencià que pot desaparèixer

La xitxarra ric-ric canta i balla per ací. Isabel Bernabeu, Empar Ferre, Moisés Díaz, Jesús Martínez, Patrícia Mollà, M. Teresa Sellés. Alcoi: ed. La xitxarra ric-ric CB, 2014.

Una nova planta per als valencians. Possibilitats i límits per a l’organització política i administrativa del País Valencià dins la Constitució de 1978. Andrés Boix. València: Fundació Nexe, 2014. 196 pàgs.

El passat 29 de gener es va presentar a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola aquest llibre-DVD. Es tracta, com diuen els autors a la introducció, d’un material educatiu autoeditat per ells mateixos i adreçat a xiquets i xiquetes, en el qual es busca el foment de la nostra llengua basada en la música i les cançons de tradició oral. El projecte parteix d’un grup de docents (els autors) amb la col·laboració dels seus alumnes d’un Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil de l’IES Batoi d’Alcoi. Aquests alumnes són els qui interpreten les cançons al DVD amb una coreografia i ús de diferents vestits i decorats amb molt d’encert per a connectar amb el públic infantil. Les cançons estan totes elles enllaçades amb el conte per unes icones: les podem acoblar amb la història de la Xitxarra ric ric, cantar-les seguint el DVD i també amb les partitures i la lletra que estan a la fi del llibre. El conte està il·lustrat amb dibuixos de gran format i color amb la inclusió de sorolls, lletres i notes musicals; al principi s’hi representa el rònec castell de Barxell, tan familiar per a banyeruts i alcoians. Els autors fan èmfasi en el simbolisme que hi ha entre la vida de les xitxarres i tot el procés d’aprenentatge de les persones que consideren que dura tota la vida. Ens trobem una nova aportació del món educatiu que posa en connexió diferents disciplines artístiques amb el ric món de l’oralitat valenciana i la seua transmissió en el futur, que actualment va lligada als mestres i al públic infantil. Enhorabona als autors i als alumnes que hi han participat. ❦ Febrer 2015

Al costat dels amics de la Fundació Nexe, he escrit un llibre sobre les possibilitats de reforma de la planta administrativa valenciana autonòmica i local amb un desenvolupament més o menys ampli d’un ventall de propostes que es pretenen coherents per a canviar, de forma bastant profunda, un dels aspectes referits, el de la planta administrativa. El llibre pot descarregar-se gratuïtament en format PDF al web de la col·lecció «Demos 4» de l’esmentada fundació (www. fundacionexe.org), que entenen que l’important amb aquest tipus de treballs és aspirar al fet que tinguen la major difusió possible i creuen –amb tota la raó– que aquesta pot ser una bona manera de fer-ho. Així que, modestament, recomane a qualsevol interessat en aquest tema que se’l descarregue, li faça una ullada i em comente què li sembla, quines crítiques poden rebre les propostes realitzades i, sobretot, quines aportacions addicionals poden fer-se per a aconseguir crear un brou de cultiu generador de bones idees de reforma que convencen els ciutadans i els nostres representants que es pot (i cal) fer molt més. Addicionalment, per a qualsevol que estiga interessat i preferisca llegir aquestes coses en paper, el llibre pot comprar-se per Internet a un preu de deu euros, pensat per a cobrir despeses d’edició però també per a tractar d’aconseguir la màxima difusió possible dins de la sostenibilitat financera. Així que ja sabeu, qualsevol interessat pot fer els seus encàrrecs al web.

Aquest estudi vol fer reflexionar el lector sobre la importància de la planta administrativa de les nostres institucions. Més de trenta anys després d’haver recuperat una Generalitat i un règim local que, en gran part en depén, és hora d’avaluar críticament com hem desplegat aquestes estructures. L’actual context de crisi, econòmica, però també social i política, a més, obliga a plantejar propostes de reforma per a bastir un model més eficaç, funcional, pròxim i democràtic. Ací s’ofereix un ventall ampli d’idees orientades a una transformació radical de la planta institucional valenciana. Un debat essencial, perquè en la qualitat de les nostres institucions i accions públiques ens juguem, directament, la pervivència de l’autogovern. Encara que sóc molt repetitiu, ho sé, amb la cançó que explique des de fa uns anys sobre la impossibilitat que el model d’organització administrativa pròpia que ens hem dotat els valencians puga seguir funcionant sense modificacions dràstiques, a poc a poc sembla que ens acostem a aquesta situació en què, directament i encara que a molts sorprenga i semble inconcebible, comencen a tancar-se coses fins ara tingudes per essencials (RTVV) o a barrejar la devolució de competències, com han suggerit ja alguns experts als quals el Consell ha encarregat informes sobre què fer, cas que no arriben més diners. Diners que, per cert, no sembla que vagen a arribar en breu. Però és que, en tot cas, arribe o no, puga subsistir in extremis aquest model amb algun canvi sobre la manera de finançar l’autonomia, tampoc no sembla que hàgem d’estar molt satisfets amb com funciona la nostra Administració autonòmica des d’altres punts de vista. Així que, vist el panorama, urgeix començar a pensar a canviar coses. A fons. Tal com tanque el llibre, a manera de conclusió: «Tractar d’innovar i d’organitzar les coses per fer-les de la millor manera possible (i al menor cost per a tots) és, doncs, també, lluitar per l’autogovern i defensar-lo. Una defensa que, abans que buscar sempre enemics aliens, hauria en primer lloc de parar atenció a nosaltres mateixos i a les nostres inèrcies, a la tendència a imitar i a convertir l’autogovern en mera gestió pròpia d’alguns dels nostres assumptes, tractant, això sí, de fer-ho com ens diuen i ens han dit sempre que s’ha de fer. […] Perquè l’autogovern que no es treballa, en el fons, no es mereix». ❦ Barcella | 21


Vicent Belda Un viatge d’aventura com a procés de formació De la Tierra del Fuego a las Galápagos. Myriam Fabregat i Pau Calabuig, Alacant, 2014, autoedició (a través del projecte Verkami), 271 pàgs. Estem davant d’un diari de viatge poc corrent. Myriam Fabregat, gran apassionada des de menuda als viatges d’aventura, juntament amb la seua parella, el bocairentí Pau Calabuig i els seus fills menuts van realitzar una expedició fins a l’altre extrem del món durant els primers sis mesos de 2013. El viatge va ser relatat en un principi a través d’un blog, de gran bellesa, amb unes reflexions sobre la preparació del viatge, gens fàcil, ja que van haver de sol·licitar excedència en el treball (ambdós són docents) i documentar-se sobre el viatge tenint en compte que anaven a fer-lo amb dos infants, que seria llarg i que haurien de prescindir de les comoditats que la majoria gaudim. La grandiositat del viatge ens corprén des d’un principi: van anar a Santiago de Xile i d’ací a la Terra del Foc a l’extrem sud del continent americà, una de les poques zones que es manté en estat salvatge de tot el planeta. Després van anar al nord de Xile: Santiago, Valparaíso i el desert d’Atacama. L’última part de viatge és l’arribada a les illes Galápagos, a l’Equador. Tot açò ha estat traslladat al llibre. Després d’una introducció en la qual expliquen la seua intenció de viatjar amb els xiquets com a un procés enriquidor en la seua formació, hi ha un apartat fotogràfic important en el qual es poden apreciar els contrastos i l’estat pur de la natura en gran part dels itineraris, que defugen els llocs més turístics i coneguts. El relat està dividit en cinc apartats segons els llocs visitats i aporta valuoses reflexions sobre els llocs visitats sempre relacionats amb les seues Barcella | 22

vivències i les aportacions prèvies d’autors com ara Rudolf Steiner, Gabriela Mistral o Charles Darwin. Els autors també pretenen encoratjar i aconsellar aquells que els agrade viatjar en família i que creguen en l’esperit de l’aventura per a il·lusionar i sorprendre. ❦

Barcella Nou recull de rondalles de les nostres comarques Això era una volta… Jordi Raül Verdú. Catarroja: Perifèric, 2014, 200 pàgs. Això era una volta… és el darrer llibre de Jordi Raül Verdú on ens ofereix un recull de rondalles recollides a les comarques del Comtat, l’Alcoià, les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó, la Vall d’Albaida i l’Alacantí. Al llibre trobem trenta-un contes populars de diferents temes. Tot un tast del ric patrimoni rond a l l íst ic valencià. Està editat per Perifèric Edicions amb la col·laboració de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià i la Mancomunitat. L’obra és el resultat d’un treball laboriós de Jordi Raül, què forma part de la nòmina de recol·lectors de rondalles, un ofici admirable que uneix la paciència del buscador de rovellons, la tenacitat del caçador de tresors i l’ull viu del detectiu que pregunta i busca possibles informants. Són un regal de la gent gran que Jordi Raül ha sabut conservar i valorar com el que són en realitat: un tresor de paraules. Jordi Raül ha fet una gira molt completa de presentacions al llarg dels pobles de les comarques originàries de les rondalles. Ha estat acompanyat per Vicent Brotons, de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià i per la companyia de teatre La Dependent que ha representat escenes d’algunes de les històries arreplegades. ❦

J. Antoni Francés Història d’un pare i una filla liberals La mestra Úrsula i el coronel Angulo. Antoni Signes i Emili Signes. València: Brúfol, 2014. Antoni Signes i Mulet fou vicari de Banyeres de Mariola entre 1966 i 1969. Des d’aleshores, les persones que el coneguérem guardem un record molt afectuós i proper. Aquest segon llibre que publica fa una crònica biogràfica de la mestra Úrsula, que va exercir a Gata (la Marina Alta) des del 1831 fins a la seua mort el 1869, i de son pare, el coronel Angulo que, com a militar, va participar en conteses militars molt importants per a l’època: la Guerra contra el Francés i els pronunciaments liberals del segle xix. Són personatges reals tots dos que visqueren amb intensitat el seu pensament liberal, com a mestra amb els alumnes i com a militar amb els ciutadans. És un llibre curt, de lectura fàcil però molt i nt eressa nt. Aquestos dos personatges, a través de la seua vida ens faran entendre la complexitat de la història d’Espanya durant el segle xix. Una mestra que intenta ensenyar les seues alumnes alguna cosa més que la costura i resar: a fer-les pensar i a ser persones. Això no ha estat ben vist en èpoques passades no massa llunyanes. Lògicament, li reportà a Úrsula problemes amb les forces conservadores de l’època: polítics i rectors. Son pare, militar, liberal, fidel a la Constitució del 1812 –denominada amb el malnom de La Pepa– també tingué problemes amb els absolutistes, malgrat el reconeixement públic al seu valor. Una mostra de la tenacitat de les persones que tenen principis que podrem trobar més detalladament en aquest curt, però interessant llibre. ❦ Febrer 2015


Gaudir la llengua Rosa Maria Belda Vidre d’estam Moisès Llopis i Alarcon València: Germania, 2014. Una vida que comença, siga natural, literària o de qualsevol mena, sempre desperta la curiositat. Els lectors de poesia, sempre àvids de ser provocats per les paraules i les seues suggerències, per sentits nous i cadències inaudites, llegim els poetes novells amb deler, empentats pel misteri de com diran les paraules, si seran capaços de sorprendre’ns amb els vells mots i, encara més, si ens provocaran l’estranyament –«ixe vertiginoso sentimiento que t’invade quando te miras o cielo estrelato una nueit de verano. / De completa orfandat»–, com el defineix el poeta de fabla aragonesa Jusep Raül Uson. Amb aquesta incògnita he llegit Vidre d’estam, el primer llibre de poemes de l’ontinyentí Moisès Llopis i Alarcon (1991), i la sorpresa, he de dir, ha irromput literalment a les paraules. És difícil augurar quin camí seguirà el poeta –Moisès ho és, amb majúscules–, però, només per l’ús que fa del lèxic, per l’exquisidesa amb què hi el fa servir, el to que empra, la mesura, tal com assenyala la poeta Maria Josep Escrivà a la introducció del llibre, és un goig llegir-lo. Clar que aquest virtuosisme en el llenguatge hauria sempre de suposar-se dels qui escriuen poesia, no obstant això no deixa de sorprendre’ns, no és tan freqüent com seria desitjable i encara més per la precocitat com se’ns presenta en el cas d’aquest poeta novell. Moisès és filòleg i aquests estudis, segurament,

hauran contribuit al seu domini de la llengua, a la vivacitat del seu lèxic i, probablement, vist com estan els estudis de la llengua, potser en uns temps no massa

«Les universitats estan preocupades per la manca d’estudiants de filologia catalana» llunyans serà una excepció. De fet, darrerament, certs mitjans de comunicació s’han fet ressó de la preocupació des de les universitats de l’àmbit català per la manca d’alumnat que opte pels estudis

del català, tot i el moment d’insuflament nacional que està vivint-se a Catalunya, i el què potser més preocupant, que, en deu anys, els professors de català jubilats siguen substituits per professors no especialistes. Fa ara un any, l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana de la URV va engegar una campanya amb la qual pretenien augmentar el nombre de persones matriculades per l’amenaça de tancar la carrera de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i a les universitats més petites. El cas valencià aniria encara més lluny, de fet certes previsions assenyalen que, si no canvien les circumstàncies, només un deu per cent dels valencians parlarà català l’any 2050. En el mateix sentit, en una entrevista recent, el director del Departament de Filologia catalana a la Universitat de València, Ramon X. Roselló, feia notar que el context polític valencià estaria influint en la disminució d’estudiants de filologia catalana. Amb aquestes condicions que ens deixarien sense professionals de la llengua, sense persones especialistes en la transmissió qualificada de la llengua, afegida a d’altres que ja patim i seria llarg ressenyar ací (la situació de l’assignatura de valencià als instituts, els minsos índex de lectura en català, etc.) podria empitjorar molt la situació. Però ara congratulem-nos amb la troballa. Tot just Moisès Llopis ha iniciat «el seu viatge per les paraules», eixe viatge «que no s’acaba mai», com va dir Vinyoli i subscriu el poeta amb la citació inicial del llibre. Sortosament per als lectors, no serà debades. ❦

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 54  

Barcella 54  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded