Barcella 53 by Revista Barcella

NÚMERO 53 | OCTUBRE DE 2014 | ANY XVIII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 9 | El projecte de recuperació

de la fàbrica de l’Estació de

Carlos Francés

| 7 | Futur del patrimoni arquitectònic industrial |11| Tots som Cremona |14| Rudolf Steiner i la pedagogia Waldorf |16| Adrià, l’oriol que se’ns envolà… |17| ¿I ara què fem amb el poble de Biar? |18| Adéu estiu, des de l’Ahuir |19| Maria Mulet: una (altra) escriptora valenciana desconeguda |21| El diari de Gaskin, pilot de la República |22| El llibre fantasma de Joan Benesiu |23| Poetes: Ramon Guillem

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 53 - octubre 2014 - any XVIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Enric Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Antonio Aragón, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Sergi Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Sergi Gómez, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Maria Lacueva, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Aramis López, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Pere Mayor, Josep Albert Mestre, Josep Micó, Carles Miret, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Amàlia Pastor, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ismael Vallés, Ignacio Vañó, Pepa Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

dicial per als vaLa Fundació Valor L’or dels valencians lencians i que pocs acull de l’1 al 8 de coneixen. L’exponovembre l’exposició utilitza diversició L’or dels vasos panells amb lencians. Es tracta molt poc de text i d’una explicació molta infografia, pedagògica que amb comparacipretén donar a coons gràfiques que néixer la pèrdua obliguen a reflexisistemàtica dels reonar i a traure concursos econòmics clusions davant la als quals tenim contundència de dret els valencians Rafael Beneyto Cabanes. les dades que es com a ciutadans mostren. S’hi inde l’Estat espacideix especialment en el tracte innyol. Un espoli que el Govern esjust que, en molts casos, beneficia panyol ens ha «aplicat» durant la territoris més rics que, no només democràcia i que els valencians no són espoliats, sinó que també hauriem de conéixer bé. Els autors reben diners de l’Estat incomplint són Jaume Ortiz i Alfons Sánchez, l’equilibri que clarament indica la membres de l’Associació l’Ullal Constitució. L’exposició s’ha comCultural, d’Algemesí. Aquesta explementat amb una conferència de posició, coorganitzada pel Col·lectiu Rafael Beneyto Cabanes, analista Serrella i per l’Ullal Cultural, amb financer, membre de la comissió la col·laboració de la Fundació Valor d’experts sobre finançament aude Banyeres de Mariola, és de moltonòmic de les Corts Valencianes ta actualitat, atés que afecta tant a i membre de la Junta Directiva de les associacions com els ciutadans, l’Institut Ignasi Villalonga, que ha com a societat civil valenciana que publicat El finançament dels vasom. Les dades s’exposen des d’un lencians. Una insuficiència històpunt de vista neutre a partir de les rica. El llibre explica com, des de balances fiscals oficials publicades la implantació de l’Estat de les Aupel Govern espanyol que permeten tonomies, tots els models de finanarribar, sense prejudicis, a la major çament autonòmic han penalitzat quantitat de població possible per a el País Valencià. BARCELLA. ❦ donar a conéixer una situació perju-

Rafa Payá

El Barça està per la consulta.

Doncs jo sóc del Barça i no m’han consultat.

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Nou Gràfic Impresores SL, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Octubre 2014

II Concurs de Gossos de Ramat d’Agres.

Moment en què va ser reclamada la Guardia Civil per a demanar la paralització de les obres.

Conflicte entre els veïns del centre històric de Biar i l’Ajuntament per la destrucció del paviment tradicional dels carrers L’Ajuntament de Biar està canviant el paviment i soterrant els cables elèctrics de sis carrers del centre històric de Biar amb una subvenció de la Diputació d’Alacant. Això ha provocat alarma entre els veïns afectats que no estan d’acord amb com està fent-se l’actuació. Per aquest motiu han creat la Plataforma d’Amics del Patrimoni de Biar. Els carrers triats es troben a la part més antiga del poble on, segons la Plataforma, l’empedrat estava ben conservat i no era necessari canviar-lo. També opinen que hi ha altres carrers en pitjor situació o sense empedrat on podia haver-se actuat. La principal reclamació adduïda és que l’Ajuntament està posant un paviment artificial, que encara que imita la pedra, comporta la pèrdua de l’empedrat tradicional de Biar.

Octubre 2014

Els veïns no saben què s’ha fet de les voreres de pedra picada que hi havia, perquè l’Ajuntament no ha sabut explicar-los-ho. La Plataforma afirma que potser les hagen tirat o potser se les ha emportat l’empresa que fa l’obra per a revendre-les. S’hi han comés altres irregularitats, com que l’obra s’ha executat sense les suficients garanties perquè van començar sense cap estudi arqueològic i, només després que la Plataforma ho denunciara, es va iniciar un seguiment mínim d’una hora a la setmana. D’altra banda, veïns del carrer Marco van telefonar a la Guardia Civil per a demanar la paralització de les obres atés que l’alcaldessa no va voler parlar amb cap membre de la Plataforma. Els agents van redactar un informe i van instar els veïns a fer una denúncia de la situació. ❦

Els organitzadors del Concurs de Gossos d’Agres constitueixen el Col·lectiu l’Esquella Els organitzadors del Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres s’han constituït en associació. El nom que han triat és Col·lectiu l’Esquella. Com a activitat principal seguiran organitzant el Concurs de Gossos de Ramat, però també promouran altres actes culturals, exposicions, encontres i altres activitats tradicionals vinculades amb la ramaderia, l’agricultura i el territori que abasta la Valleta d’Agres i les Comarques Centrals valencianes. L’Esquella vol promoure un desenvolupament humà i rural que siga sostenible. La presentació, realitzada a la Filà dels Pastorets d’Agres, ha servit per a mostrar les persones que hi ha al darrere, quines coses volen fer, quins projectes tenen entre mans i com volen dur-los a terme. L’acte de presentació va ser un punt d’encontre entre artesans, ramaders, grups ecologistes, grups de xarxes de consumidors, artistes, etc. ❦

Barcella | 3

Placeta de les Monges de Bocairent.

Paratge de Serelles després de l’incendi de 2012.

Carlos Aracil, nou president de la festa alcoiana.

Nova edició del mercat de segona mà a Bocairent

Conselleria amaga l’informe de l’incenci de Mariola de 2012

Canvi de dates dels moros i cristians d’Alcoi i Bocairent

El Col·lectiu l’Espigolà va organitzar en agost una nova edició del mercat de segona mà. Aquest esdeveniment pretén crear un punt de compravenda i intercanvi d’aquells objectes que se’ns amunteguen a casa i fa temps que no utilitzem. Amb aquesta iniciativa, l’Espigolà vol mostrar la quantitat de beneficis, tant socials com mediambientals, que ens aporta aquest tipus de comerç. Valors com reciclatge i la reutilització dels objectes per a donar-los una segona vida abans de llençar-los definitivament al fem i, així, ser més respectuosos amb el medi ambient. Qualsevol persona que va voler hi va poder participar: només va haver d’acudir amb allò que volia vendre i l’Espigolà li va proporcionar un espai a la placeta de Julián Herrero de Bocairent. ❦

El passat 3 de juliol va tindre lloc al Centre d’Interpretació del Parc Natural de Mariola, al Mas d’Ull de Canals de Banyeres, una reunió de la Junta Rectora del Parc Natural de la Serra de Mariola. Segons el representant dels col·lectius conservacionistes, dos anys després del greu incendi de Serelles, l’Administració valenciana continua amagant als ciutadans la informació sobre el sinistre. La Conselleria de Governació segueix sense donar a conéixer l’informe sobre les causes i el cronograma d’actuació dels diferents mitjans que van intervindre en l’incendi forestal que es va produir al parc natural entre el 12 i el 14 de juliol de 2012. Els conservacionistes recorden que aquell foc va cremar 573,53 hectàrees i l’Administració està obligada a informar de les causes. ❦

La nova Junta Directiva de l’Associació de Sant Jordi ha començat a adaptar els Estatuts als nous temps perquè quede regulada l’elecció de les dates de celebració de les festes de moros i cristians d’Alcoi. Es pretén evitar així que cada any que s’han de canviar les dates per coincidència amb la Setmana Santa s’encete una nova polémica en la ciutat. El Ple municipal va decidir per al 2015 passar les festes al cap de setmana: 25, 26 i 27 d’abril. D’altra banda, la majoria de bocairentins van votar que sí al canvi de data de les festes de moros i cristians de Sant Blai perquè a partir d’ara coincidisquen sempre amb el cap de setmana. En la consulta van votar 2.778 veïns, 1.723 (el seixantados per cent) es van pronunciar a favor del canvi, en contra 1.013 (el trenta-huit per cent) i en blanc 42 persones. ❦

Barcella | 4

Octubre 2014

Barcella

Timonet a l’Ajuntament de Banyeres per la cessió dels espais públics per a la celebració del 2n Aplec de la Mariola.

Presentació del llibre a la Sala Joan de Joanes de Bocairent.

Argelaga a la Delegació del Govern del Partit Popular i a la Policia Nacional per fer la vista grossa i permetre la desfilada nazi dins de la Processó Cívica del Nou d’Octubre. La indignació inicial s’ha convertit en un clamor popular.

Presentació de la edició pòstuma de Pilar Molina sobre la mestra anarquista i naturista Antonia Maymón Pilar Molina Beneyto i M. Carmen Agulló Díaz, professora de la Universitat de València, van reconstruir la biografia d’Antonia Maymón (Madrid, 1881-Beniaján, Múrcia, 1959) i van seleccionar part de l’obra escrita per Maymón per a difondre-la i donar-la a conèixer. Aquesta tasca estava enllestida a falta de la correcció definitiva el febrer del 2008, quan Pilar va faltar. L’associació Dones i Homes Lliures de València va decidir rematar el treball i ha fet possible l’edició del llibre Antonia Maymón: anarquista, maestra, naturista, Virus Editorial, 2014. La trajectòria d’Antonia Maymón està farcida de circumstàncies que reflecteixen les vicissituds que una dona independent de l’època havia de superar. Les persecucions policials, l’exili o la

presó no falten en la biografia d’aquesta «anarquista lliure de pensament i d’accions, una sindicalista conseqüent, avançada naturista, defensora de l’alliberament de la dona, escriptora, novel·lista i una mestra racionalista que va aconseguir que el seu magisteri continuara després de la seua mort». Una figura tan marcada no va passar desapercebuda per a la bocairentina Pilar Molina malgrat el silenci imperant al voltant d’aquest tipus de personalitats. Maymón defensava el naturisme i l’anarquisme com dos ideals diferents però convergents en un mateix objectiu, un ordre natural on no caben jerarquies ni injustícies. L’acte de presentació va estar organitzat per l’associació Dones i Homes Lliures, l’Associació Més que Dones i l’Ajuntament de Bocairent. ❦

Timonet als voluntaris de Ràdio Banyeres de Mariola per la cobertura tan completa que van fer –en directe i des del parc de Vil·la Rosario– del 2n Aplec de la Mariola.

Argelaga al president Alberto Fabra per no fer res per acabar amb l’infrafinançament del País Valencià. Fins i tot l’Associació Valenciana d’Empresaris ha demanat un canvi d’actitud a Fabra.

Timonet al president del Consell Valencià de Cultura, Santiago Grisolía, per denunciar davant l’opinió pública el menyspreu del Govern autonòmic a la institució, ja que els populars volen deixar fora de joc el CVC en la futura «Llei de senyes d’identitat del poble valencià».

Argelaga a la Conselleria d’Educació per intentar conflictivitzar el valencià a l’escola, atés que pretén fer una consulta a les famílies en febrer sobre la llengua vehicular. Octubre 2014

Barcella | 5

Antoni Cañizares (1945).

D’esquerra a dreta, Raül Sanchis Francés, comissari de l’exposició, Josep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona, i Amadeu Carbó, president de l’Associació Joan Amades.

Exposició «Ballar el Moro. Danses festives de moros i cristians a la Mediterrània occidental» a la Universitat Rovira i Virgili Dins del programa d’actes del II Congrés Internacional de Balls Parlats, celebrat el setembre passat a la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, es va inaugurar l’exposició «Ballar el Moro. Danses festives de moros i cristians a la Mediterrània occidental» la investigació i comissariat de la qual ha estat responsabilitat de Raül Sanchis Francés. Prenent, per tant, la figura genèrica del moro com a element comú en tantes celebracions i festivitats, aquest projecte expositiu s’ha desenvolupat documentant les variants significatives en què intervé aquesta figura polièdrica del moro que ens trobem en nombroses manifestacions de models festius com ara certes danses, balls de cavallets, moixigangues i ambaixades, entre altres. Fet que respon, des d’antic, a l’argument de la lluita entre el bé i el mal on conflueixen imatges entre la realitat i la llegenda, la maurofòbia i la maurofília, la història i el mite. En l’àmbit de la Mediterrània occidental, entre les principals famílies festives, trobem les festes meridionals valencianes de moros i cristians, l’entramoro i las relaciones de les comarques de la Plana d’Utiel i els Serrans, els balls amb parlaments que s’estenen per les comarques del nord castellonenc, Aragó i la Catalunya Nova, les morisques i les llegendes dramatitzades al Pirineu i, a Mallorca, els simulacres de batalles i els balls de moretons. Cal Barcella | 6

afegir que per les festes del Corpus o per les festes majors, per tot arreu la presència de dansaires, cavallets, gegants i nans vestits a la turca és extensa. D’altra banda, la ponència inaugural d’aquest II Congrés Internacional de Balls Parlats, titulada «Ambaixades i balls amb parlaments al País Valencià», a càrrec de Raül Sanchis Francés, va tractar sobre alguns orígens (cerimònies reials, Corpus, festes dels gremis, etc.), la distribució geogràfica i les característiques d’aquestes manifestacions arreu del territori valencià, de nord a sud (danses, moixigangues, ambaixades, etc.), amb l’element parlat sempre com a fonament de la representació o festivitat. Segons els organitzadors, el conjunt de les comunicacions sobre balls parlats, una manifestació molt característica de les comarques catalanes, va representar una aportació molt valuosa atesa la vitalitat i revalorització que d’uns anys ençà estan tenint. D’altra, els organitzadors valoren la magnífica exposició que Joan Lluís Escoda hi va fer d’El ball de les espies, de Biar. Així mateix, les aportacions d’altres països (Anglaterra, Brasil, Corea del Sud, Mèxic, Portugal) permeten aprofundir en aquesta temàtica. Segons els promotors, ara només cal esperar la publicació de les actes per a copsar millor la repercussió d’aquests treballs. A partir de Tarragona, l’exposició s’instal·larà a Barcelona i, després, viajarà a d’altres poblacions. ❦

[El País, 3-10-2014]

Pastors amb olor d’ovella

Josep Miquel Bausset Aquest és el desig del papa Francesc, benvolgut bisbe Antoni, per als pastors de l’Església. […] És per això que li desitge en la seua entrada hui, com a nou arquebisbe de València, que porte sobre els seus muscles […] les il·lusions i les esperances del poble que el papa li ha confiat. […] És veritat que el bisbe Carles Osoro va obrir una porta d’esperança en la seua entrada a la nostra diòcesi, quan abraçà fraternalment el bisbe Rafael Sanus i quan es dirigí al poble de Déu en valencià. Però després… El bon bisbe Rafael Sanus, en un article […] aconsellava els bisbes a viure «allunyats de l’arrogància, seguretats i autoritarismes». I per això li sabia greu el to de certs documents episcopals (tan diferents dels del papa Francesc) que «semblen que parlen contra algú o contra alguna cosa». Com aconsellava el bisbe Rafael Sanus, «no podem dirigir-nos als catòlics espanyols i als no catòlics, com si tots foren de l’Opus Dei» I per això urgia als bisbes i als capellans a «fer un esforç sincer per canviar la mentalitat i per assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat». […] Siga acollidor amb tots. També amb els qui volem pregar Déu en valencià, perquè fins ara, desgraciadament, en entrar a l’església hem de deixar la nostra llengua a la porta del temple. ❦ Octubre 2014

Futur del patrimoni arquitectònic industrial Assemblea dels Pobles de la Mariola

dels nostres pobles «Banyeres poble inestiguen en estat rudustrial. Terra no hi ïnós. Abans que no ha de tan bona. Persiga massa tard cal fumat de bones herobrir el debat i debes de la nostra Sercidir com a societat ra Mariola.» explica què volem fer amb La jota de Banyeres, aquests símbols del cançó i dansa molt nostre passat recent popular a tot el País i que tant ens defiValencià. neixen: naus, assuts, La societat vaxemeneies, vies, sélenciana ens hem quies, etc. caracteritzat històEl poble de Baricament pel nostre nyeres n’és un gran tarannà obert, emexemple perquè posprenedor i avantseeix un nombre guardista. Així ho destacable de molins hem anat demostrant distribuïts per la ridurant segles en secEl 2n Aplec de la Mariola va tindre lloc els dies 3 i 4 d’octubre de 2014. bera del primer tram tors com ara el codel Vinalopó, però en merç, l’arquitectura l’Aplec s’han tractat també els casos d’alo la literatura; i així ho vam demostrar hem fet confluir totes aquestes sinergies tres viles de la nostra serra, amb diverses quan vam començar a reproduir els prii hem preparat una mostra humil, a proexposicions i col·loquis amb experts en mers focus de la revolució industrial pis i visitants, del patrimoni que tenim la matèria, ja que esperem que l’Aplec a principi del segle xix, amb la nostra i del qual n’estem ben orgullosos. Prind’enguany haja estat un punt d’inflexió capital industrial per excel·lència: Alcipalment, però, aquesta segona ediper a la recuperació d’aquest patrimoni. coi. La ciutat ja tenia nombrosos telers i ció de l’Aplec de la Mariola ha volgut Ha estat també un cap de setmana farmolins des de l’Edat Mitjana, però amb aprofitar per a fer una reflexió sobre el cit de cultura popular, música en direcles noves màquines que van arribar del futur del patrimoni arquitectònic induste, una ruta pels molins, tallers infantils, nord d’Europa s’hi van desenvolupar ràtrial, per ser un tema que ens interessa gastronomia i productes autòctons. I tot pidament el sector i la societat industrides del punt de vista cultural i antropoaixò en un ambient acollidor i per a tots al, propiciant l’aparició tant de la burlògic, alhora que ens preocupa profunels públics en el marc del parc municipal gesia alcoiana com d’uns moviments Vil·la Rosario, un indret especialment obrers molt potents. Aviat la industriarelacionat amb el tema d’enguany i que lització es va estendre a les altres viles tot aquell no haja anat mai a Banyeres de de les contrades mariolenques, les quals Mariola ha de visitar. també tenien una tradició industrial sePer a tancar aquest manifest, cal recular que inicialment aprofitava la força marcar l’aposta ferma de l’Assemblea dels rius que naixen a les nostres muntadels Pobles de la Mariola per un futur nyes. I així s’ha anat conformant al llarg sostenible per als nostres pobles com a de la història un nucli socioeconòmic única eixida a la crisi actual. Una prorellevant als pobles de la Mariola, on el posta seriosa per a teixir una xarxa d’incaràcter de la gent, la pròpia orografia dústria verda i economia cooperativa de la serra i la indústria estan estretabasada en el bé comú, potenciant la proment lligats i formen una part molt imducció i el consum locals immersos en portant de la nostra idiosincràsia: el tèxdament perquè en les darreres dècades la globalitat, dignificant els treballadors til, el paper i la seua derivació en les arts moltes fàbriques i molins centenaris i respectant l’herència i el patrimoni que gràfiques, l’arquitectura modernista, la han estat abandonats tant pels propietahem rebut de les generacions anteriors. gastronomia, els licors com l’herbero i ris com pels diferents governs municiCreiem que és així com, tots plegats, poel cafè, els joguets o els vestits de les pals, han sofert actes vandàlics i s’han drem gaudir molts més anys d’aquest rafestes de moros i cristians. anat degradant amb el pas del temps. conet del món on ens ha tocat viure, la Enguany a Banyeres de Mariola, duLa qual cosa ha comportat que edificis nostra Serra Mariola. ❦ rant el cap de setmana del 3 i 4 d’octubre, simbòlics i de gran valor arquitectònic

«Esperem que l’Aplec d’enguany haja estat un punt d’inflexió per a la recuperació d’aquest patrimoni»

Octubre 2014

Barcella | 7

Barcella | 8

Fira d’entitats i productes autòctons.

Dinar de germanor a Vil∙la Rosario.

Gràcies a tots els banyerencs que heu recolzat aquest esdeveniment amb la vostra assistència. Ens trobem molt satisfets per l’èxit de la convocatòria i per la resposta tan favorable dels pobles veïns que han acudit a visitar-nos aquest cap de setmana. S’ha fet un gran esforç organitzatiu a partir de la fòrmula de l’autofinançament, on empreses, particulars i assistents han fet possible que s’hagen cobert totes les despeses d’uns actes que s’han realitzat en instal·lacions públiques municipals per a poder superar la manca de subvencions directes. Aquest 2n Aplec ha permés certificar que hi ha un gran interés pel patrimoni arquitectònic industrial; que hi ha voluntat que les solucions s’aborden de manera conjunta per part dels pobles de la Mariola i també que totes aquestes propostes poden reivindicar-se molt bé en un marc festiu i de trobada ciutadana com el de l’Aplec. Passem el testimoni a un altre dels pobles de la Mariola perquè faça un pas més en la consolidació d’aquesta trobada que a tots ens agermana. ❦

Xarrada sobre el futur dels molins paperers.

Taula redona sobre el patrimoni arquitectònic.

Dances a la plaça Major.

Albaes del 2n Aplec de la Mariola.

Col∙lectiu Serrella

Acte d’inauguració i lectura del manifest.

Presentació del 2n Aplec de la Mariola.

Hem viscut un 2n Aplec de la Mariola inoblidable. Milers de gràcies a tots els assistents i un agraïment molt especial als particulars, col·lectius, institucions i empreses que han fet possible aquest Aplec. Més de dues mil cinc-centes persones han vingut a mariolejar amb nosaltres. S’ha demostrat, per segon any consecutiu, que la gent dels nostres pobles estima el nostre patrimoni, la nostra llengua i la nostra cultura i que quan treballem tots plegats som capaços de fer màgia. Cal fer una menció molt especial al poble de Banyeres que ha sigut un excel·lent amfitrió i ha acollit l’Aplec de la Mariola molt calorosament. I una merescuda enhorabona als nostres companys de les entitats amfitriones d’enguany: Inèrcia i el Col·lectiu Serrella. Ens heu donat el coratge i l’energia necessària per a continuar amb aquest projecte. Hui és el dia 1 del 3r Aplec de la Mariola. Estigueu atents per saber on serà perquè l’Assemblea dels Pobles de la Mariola no descansa.

Assemblea dels Pobles de la Mariola

Agraïments

Sopar de germanor a Vil∙la Rosario.

Concert del grup Auxili a Vil∙la Rosario.

Octubre 2014

Carlos Francés, arquitecte Josep Miquel Martínez

tiu i iconogràfic. Tant TimoCarlos Francés Revert va teu Briet com a arquitecte, nàixer l’11 de setembre de com Laporta promotor, al1986 a Banyeres de Mariola. biraven una obra que anava És colaborador de l’Estudi a transcendir la seua geneVVV de València i de l’ofiració. Nosaltres estem arrecina Andaur Arquitectura de plegant peces de la memòria Santiago de Xile. Va expocol·lectiva del poble que ara sar per segona vegada el seu mateix estan inconnexes. A projecte de recuperació de mi m’agradaria agafar aquesl’edifici de l’Estació a Banyeta peça de la memòria i dores en el marc del 2n Aplec nar-li una continuitat cap al de la Mariola, un treball que futur. Passar d’una arquitecva obtindre una menció als tura amb regles dinovesques Premis 2010-2011-2012 del a una altra moderna. Col·legi Oficial d’Arquitectes — Has parlat de Timode la Comunitat Valenciana. Carlos Francés Revert a l’exposició del 2n Aplec de la Mariola. Fundació Valor. teu Briet. Tot i que té molta També va ser exposat al I obra a Banyeres, és un desCongreso Europeo de Infrarior és el ferrocarril, que pot connectar-se conegut per a molts. ¿Banyeres té un estructuras Deportivas (València 2011) i amb altres zones del territori que han tindeute pendent amb ell? al II Congreso Internacional sobre Pergut molts lligams històrics i socials que — Així és. Té obres tan importants manencia y Transformación en Conjunvan anar perdent-se en desmantellar la lícom el Sant Crist, la capella de la Comutos Históricos (València 2012). nia. Banyeres va tindre molta relació amb nió, l’ermita de Sant Jordi que originalpobles com Jumella, Iecla, Bocairent, Alment estava ubicada al Molí Sol, el edifici — En les conferències del 2n Aplec fafara, Agres, Vilallonga i Gandia gràcies de la Fàbrica de l’Estació… de la Mariola ha quedat evidenciat que a eixa connexió. Això comportava rela— A la taula redona de l’Aplec es va el patrimoni arquitectònic industrial cions familiars, industrials i comercials. parlar que, a falta de grans inversions, és valorat per la població. ¿L’Adminises podria consolidar el que queda i fer tració n’ha estat a l’alçada? visitables els edificis perquè tinguen — Aquestes estructures han quedat un ús. ¿Què opines de la proposta? obsoletes en un temps relativament re— El problema de l’Estació és que el cent. Després van patir un periode d’exprocés de deteriorament és molt ràpid. Al poli popular on es van sobstraure molts mal que fa l’aigua cal afegir la important materials. Fa poc temps del fet que salta vegetació que hi ha dins i la colònia de l’alarma i la població comença a percecoloms que té. Potser si es retiren els enbre-ho com una ruïna. Des d’aleshores, derrocs interiors, la vegetació i es consocontemplant l’estat actual del conjunt liden els murs, el dia que hi haja voluntat patrimonial i històric de Banyeres, la política i recursos tinguem l’oportunitat resposta és obvia: no s’ha fet res pràctiAra mateix l’antiga línia té un trànsit conde fer alguna cosa. Si ara ho deixem percament i les poques iniciatives que s’han siderable com a via verda i l’Estació és un dre del tot, quan arribara el moment que pres han anat per camins molt poc contipunt de parada amb l’oportunitat de continguèrem tots els mitjans ens faltaria el nuistes on cadascú ha fet la guerra pel seu vertir-se en una porta d’accés a l’oferta més important. compte i algunes actuacions no han sigut turísticocultural del poble per a eixe flux — ¿Quina ha estat la relació entre massa encertades. d’usuaris cicloturistes. arquitectura i política? — Abordes en el teu projecte de — Afirmes en el teu projecte que — Pel que fa a les obres de promoció recuperació de la fàbrica de l’Estació cal anar més enllà de l’admiració i l’espública, un dels majors problemes que la vertebració del territori. Explíca’ns tudi per a donar a aquests edificis una hi ha hagut els darrers anys ha sigut que quin és el concepte de nòdul. oportunitat de futur. s’han pres decisions polítiques gestiona— No vaig voler plantejar el projecte — Jo no sóc arqueòleg ni poeta, ni hisdes des d’instàncies molt alienes a la quacom una peça aïllada, sinó que fóra un toriador, ni pintor i no tinc una visió rolitat arquitectònica i urbana. S’han connòdul en un conjunt que tinguera eixos màntica o nostàlgica de la ruïna. Jo vaig tractat arquitectes perquè transformen temàtics vertebradors. Està clar que el triar fer aquest projecte pel que m’impoen disseny una mala decisió presa des de primer eix és el riu Vinalopó, que és la sava aquesta estructura a nivell construcl’inici. Això ho hem vist en totes les icogènesi de tot el conjunt. L’altre eix poste-

«S’han pres moltes decisions polítiques des d’instàncies alienes a l’arquitectura»

Octubre 2014

Barcella | 9

nes que hi ha hui dia a totes les grans ciutats que han patit aquesta malaltia: fer un bon disseny per a una decisió feta des del desconeixement i l’intrusisme d’uns polítics que no estan capacitats. El projecte de final de carrera em permetia partir de zero treballant una fase inicial en la qual l’arquitecte no ha pogut participar els darrers anys: analitzar quin és el millor programa d’ús per a eixe edifici. Per exemple, en el cas que algun polític haguera interferit i haguera demanat un auditori a l’Estació, s’haguera pres una mala decisió, perquè podriem fer la millor sala amb la millor acústica, però seria un espai condemnat a un mal funcionament per no tindre unes connexions directes amb la resta del teixit urbá de Banyeres. En el projecte de l’Estació s’estudia la viabilitat energètica i econòmica del seu ús: la piscina i el complex esportiu. Sobre un mateix problema poden haver diferents solucions arquitectòniques, però la base de la conveniència o no de l’actuació ha de ser la mateixa. — A grans trets, ¿com és el projecte del qual parlem? — El treball fuig de fer una interpretació historicista. Em va costar decidir quines parts eren substancials i quines no. Els murs, que és el que queda, contenen tots els elements geomètrics, constructius i estilístics. A partir d’això, es tracta d’una solució contemporània amb una piscina elevada a la primera planta per a solucionar així l’espai de les instal· lacions que han de ser accessibles per al funcionament. Eixa solució evita que s’haja de fer un gran moviment de terres, a més d’evitar que s’hagen de tocar els fonaments dels murs. Una altra decisió que vaig prendre va ser reduir l’espai d’aire al voltant de la piscina projectant una terrassa molt gran en la mateixa planta mirant cap al poble. Es tractava de reduir el volum d’aire a climatitzar, a tractar, a calefactar. — ¿Aquests projectes estratègics haurien de quedar fora de l’agenda política? ¿S’haurien de consensuar? — La resposta és clara i no només en arquitectura, també en educació i en tots els temes fonamentals. El disseny de les estratègies s’haurien de fer a llarg termini. — S’han fet molts edificis els darrers anys que han acabat tancats. — No m’agradaria que es donara el cas que el meu projecte es construira i que després no es poguera gestionar. SeBarcella | 10

ria lamentable invertir diners públics en una instal·lació que finalment no es poguera mantindre i s’haguera de tancar. Per això decisions com aquestes haurien d’estar molt consensuades. Lamentablement, tots coneixem molts projectes que s’han basat en qualsevol excusa per a restaurar edificis preexistents, museus de tot tipus, centres d’interpretació, etc., que han acabat tancats perquè no hi ha diners per a mantindre’ls. Musealitzar tot el territori és impossible i, sobretot, estèril. No calen excuses per a rehabilitar, sinó trobar usos actius contemporanis per a necessitats reals de la població. Cal tindre en compte que existisca un nucli de població que vaja a fer un ús efectiu d’eixe edifici perquè siga sostenible en el temps. Eixos condicionants van estar fonamentals per a la meua tria del centre esportiu i la piscina per a l’Estació.

«Musealitzar tot el territori és impossible i, sobretot, estèril» — De casos de balafiament de diners en coneixem molts. ¿Quins altres exemples de rehabilitació ens podries posar on s’hagen fet bé les coses? — Un exemple modèlic d’intervenció sobre tot un conjunt industrial obsolet s’ha dut a terme a la conca del riu Ruhr a Alemanya on moltes de les infraestructures pròpies de la mineria i el alts forns de l’acer s’han reconvertit en una gran amalgama de noves infraestructures. Peró no cal anar a altres països. A Madrid hi ha molts casos, personalment m’agrada molt la transformació de la ruïna de l’Església de les Escuelas Pías de San Fernando al Lavapiés en biblioteca i seu de l’UNED. A València, a Mataró, a Alcoi… Hi ha molts arquitectes que han volgut quedar al marge d’aquesta connivència amb els polítics i han fet projectes de molta qualitat que estan funcionant perfectament hui dia. A Mataró també hi ha experiències positives. A Alcoi tenim una altra vegada el cas de rehabilitació d’un escorxador, que s’ha rehabilitat per fases i està funcionant de manera eficient. — ¿Quines possibilitats de futur li veus a l’altre gran projecte anomenat Parc Cultural dels Molins?

— El millor que té és que la part exterior, la Ruta dels Molins, està funcionant fa temps i necessita pocs recursos. A nivell paisagístic és molt ric i les ruïnes són un element molt potent amb una capacitat evocadora innegable. A partir d’ací, hi ha elements perquè hui mateix ja tinga èxit. El volum de recursos necessari per a restaurar totes les peces és molt elevat. Potser s’hauria de traçar una estratègia de restauració amb les prioritats, tot basat en un consens polític perquè no hi haja un canvi de criteri cada vegada que hi ha eleccions. — En campanyes municipals anteriors cada partit ha defensat la rehabilitació d’un dels molins. ¿Això és una bona estratègia per a Banyeres? — És cert, semblava que s’haguera fet un repartiment del pastís on a cadascú li tocava un molí. No obstant això, he descobert que l’edifici de l’Estació ocupa un espai molt important en la memòria de la majoria de la gent de Banyeres, siga per la ubicació, per la iconografia de la peça principal o perquè encara queden persones que han participat en l’activitat industrial de l’edifici. He notat que és un lloc molt estimat i admirat i que hi ha un gran consens general on els ciutadans es mostren afectats pel mal estat actual de l’inmoble. — ¿S’haguera pogut fer un altre plantejament urbanístic perquè l’edifici no haguera quedat envoltat d’un polígon industrial? — Al final es tracta d’una indústria entre indústries. Si es deixa una peça totalment aïllada, al final queda descontextualitzada i perd la convivència amb el seu entorn contemporani. En el meu projecte, la coberta és de coure perquè tinga una oscil·lació cromàtica que es diferencie totalment de la resta de cobertes del polígon. També cal dir que es tracta d’una peça que forma parella amb l’edifici de l’institut i les dues estructures poden eixir beneficiades. L’edifici de l’Institut garanteix a l’Estació una sèrie d’activitats contínues. A l’altre cantó està la Creu Roja i la Policia Local. Al remat, l’Estació queda enmig d’un conjunt d’edificis dotacionals amb connexions d’ús on es retroalimenten els usuaris dels diferents edificis. — ¿Perquè l’Estació sedueix tant els banyerencs? — Potser és un símbol d’un moment de creixement econòmic i de prosperitat d’un sector. A vegades tenim la percepció que el passat sempre va ser millor. ❦ Octubre 2014

Tots som Cremona Pepa Vañó Vull agrair al meu amic i company Adrià Garcia el suggeriment que em va fer perquè us explicara la nostra situació. Gràcies Adrià.

Escolte els meus passos ràpids per la vorera del carrer. Fa calor a les cinc de la vesprada. En la bossa porte dos entrepans. L’aire porta un so de cotxes, pares i mares. Escolte una cançó que ix des d’un megàfon: «Serra de Mariola, tota a floretes si, tota a floretes no». Somric i se’m fa un nus en la gola. S’ajunten els meus arrels amb el meu present. La cançó s’utilitza perquè els pares sàpien que es pot entrar al pati a arreplegar els xiquets que ixen de l’escola. He arribat al col· legi dels meus fills, el Ciutat de Cremona d’Alaquàs, un poble majoritàriament castellanoparlant. Escolte Dani Miquel cantar la mateixa cançó que escoltava pels empinats carrers de Banyeres i em fa posar els pèls de punta. Entre al pati i la polseguera, les correntelles dels xiquets i xiquetes i les empentes contra ells em retornen a la realitat: he d’acostar-me als barracons on els meus fills, Jan i Júlia estan en fila esperant-me. Després d’arreplegar-los, he d’anar al passadís on estan penjades les activitats i l’agenda de la setmana per a cada classe per a saber a quin curs li toca quedar-se a dormir en l’escola. Perfecte! Als Dofins de cinc anys els toca el diumenge a la vesprada i aquesta nit a Tercer de Primària. Cerque el boli en la bossa i apunte el meu nom per a aquesta nit en l’espai reservat a Tercer de Primària: «Pepa (mare de Júlia)». Creuant el corredor estret de fusta i metall, eixim cap a casa. Avui no ens toca extraescolar d’hoquei patins. Toca fer deures, jugar, una mica de tele, dutxes, sopar i al llit. En entrar a casa veig el que ja fa dies tenia preparat: el sac de dormir, el coixí i la motxilla són a punt per a anar a dormir a l’escola. Són les Octubre 2014

Protesta de la Plataforma davant la Conselleria d’Educació.

deu de la nit. Adéu, li dic a Toni, adéu, em diu ell. Recorda que has d’estar a casa abans de les set del matí, que isc a eixa hora a treballar. Si, si, dic jo. Entre

«Volem saber on estan els diners que s’havien destinat a construir la nostra escola» en l’ascensor i està el veí de dalt. En veure’m amb el coixí i la samarreta taronja amb la inscripció «Tots som Cremona» em pregunta: ¿Encara esteu tancats, veritat? Sí, li dic, ¡quasi ja cent dies! Vaig cap a l’escola, ara és a la nit. Cride a la porta del pati perquè està tancada. He d’esperar, mentre mire la tanca al voltant del pati plena de pancartes, llaços de color taronja i un cartell on posa: «Dia 98 de tancament». ¡Hola! És un pare que no he vist mai que porta les claus per a obrir la porta. Li pregunte: ¿fa molt que ha començat l’assemblea?

No, diu, podràs incorporar-te fàcilment. L’assemblea es fa al barracó de la biblioteca de l’escola asseguts en les taules i cadires dels pupitres. Parlem dels autobusos per a anar a la manifestació a València, del repartiment de fullets informatius, de la cita amb els advocats. Els pares afectats mostren la seua preocupació pel fet de no matricular els seus fills. Quasi són ja dos quarts d’una de la matinada. Acaba l’assemblea i molts ixen de pressa. La pregunta no es fa esperar: ¿Qui es queda finalment avui? Jo, jo, s’escolta. Jo també, dic jo. Acompanyem als que ixen del centre i tanquem la porta de la barana, tanquem les portes del passadís, la sala de professors també i finalment ens encaminem al gimnàs. És un petit barracó, ens col·loquem dins dels sacs. Som tres mares, dos pares i jo. Xarrem una mica de tot, de les manifestacions a les quals hem assistit, dels col·legis que han tancat amb els mateixos problems o semblants als nostres, com el d’Ontinyent, de les trobades que hem tingut amb la senyora consellera, dels pares i mares que no podran portar els germans a la mateixa escola que els seus fills majors, de quantes obres s’han fet a València que estan en desús, de les mostres de suport a la nostra plataforma, dels iaioflautes, de la gent de l’Horta, dels sindicats d’ensenyament i de moltes, moltes més coses. Finalment apaguem el llum. És estrany dormir a l’escola i dins d’un barracó. Però tenim tant per aconseguir… i amb aquesta idea tanque els ulls.

Tot va començar amb una decisió Al llarg del temps prenem decisions contínuament. Algunes vegades són poc importants. Unes altres poden marcar la nostra vida durant un grapat d’anys i a Barcella | 11

plint els corredors de tolls i rius d’aigua que discorrien prop dels endolls de l’aire condicionat. Fins i tot ens van arribar a telefonar al treball perquè desallotjàrem els xiquets pel perill que hi havia. Vam haver de crear un servei d’avís als pares des de l’Ajuntament per a aquests casos i un pla d’evacuació dels xiquets de l’es-

algunes persones poden marcar-les per sempre. Aquest és el cas del que us vull parlar com a mare de dos xiquets alumnes del CEIP Ciutat de Cremona. Perquè tots som Cremona. Jo vaig decidir estudiar a València i després, per motius laborals, viure a Alaquàs, un poble on, al principi, vivia poc durant el dia. A partir del naixement de la meua filla major, Júlia, el poble va començar a formar part de la meua vida passada, present i futura. Els qui viviu fora de Banyeres i teniu les vostres famílies vivint allà, sabreu com jo que ser mare sense cap ajuda familiar no és gens fàcil. I si treballeu, com nosaltres, els dos pares, més difícil encara. Així que, per a nosaltres, l’elecció del col·legi de Júlia va ser una desisión molt pensada i important. Prop de la nostra casa hi havien dos col·legis públics i vam començar a valorar entre ells. L’un era de rajoles, però s’havia quedat xicotet i al seu costat en van crear un més nou. Un col·legi que era de barracons però que tenia un gran futur. El projecte educatiu parlava del foment del valencià, de la multiculturalitat. La major part dels mestres eren joves, amb moltes il·lusions i projectes i l’edificació del nou col·legi era qüestió de poc temps. Quan va nàixer el meu segon fill, després de quasi tres anys, les aules encara no s’havien construït, així que vaig voler participar més activament en l’escola per tal d’estar més prop de l’educació dels meus fills per a aportar els meus coneixements a la comunitat educativa. Vaig entrar a formar part durant un temps de la Junta Directiva de l’AMPA, i va ser per aquell temps quan el col·legi va començar a ser un més en les nostres vides. Dia si i dia també estàvem pendents del que passava a l’escola amb la por fent-nos companyia. Si feia aire se’n volava el sostre dels barracons, amb el perill que comportava. Com que les instal· lacions del pati eren provisionals, vam veure com queia un mur de la tanca al pati, amb la sort de nou que no hi havia xiquets en aquell moment al lloc. Si plovia, a les aules dels barracons entrava l’aigua xopant tots els materials i omBarcella | 12

Dia 30 del tancament de protesta al Ciutat de Cremona.

cola per vent i aigua. Si fa fred, quan van els xiquets als serveis han d’eixir pels passadissos que estan a la mateixa temperatura que el carrer. Si fa calor, la temperatura sota el sostre metàl·lic es multiplica. Al pati són escasses les ombres i

«Exigim el manteniment de totes les línies educatives de tres anys d’Alaquàs» la pols del pati blanqueja diàriament els xiquets quan juguen. La majoria de les nostres queixes sempre rebien la mateixa explicació: que eren instal·lacions temporals. Han passat ja set anys des que el col·legi va començar amb un conjunt de barracons, set anys amb promeses polítiques de construcció immediata, amb utilitzacions partidistes per part dels polítics, amb queixes per part dels pares dels xiquets i xiquetes en veure les grans mentides que ens repetien

any rere any, sempre amb excuses, amb modificacions del projecte de la nova escola ampliant les línies. Sempre faltaven aprovacions legals, sempre faltaven documents. I ara que ja està per fi el projecte acabat i aprovat, que ja està el solar on construir l’escola i els permisos en regla, manquen els diners. En data d’avui hi ha vint-i-quatre barracons. La Generalitat paga un lloguer mensual de sis-cents euros per cadascun d’ells. Si multipliquem pels anys d’espera, el CEIP Ciutat de Cremona estaria ja construït i pagat. El Govern valencià ha destinat molts diners, com tots sabem, a grans obres i grans esdeveniments temporals que donen beneficis només a uns pocs. Però la sanitat (hospitals i sales de rehabilitació en barracons com els de el col·legi Cremona), l’educació i els serveis i ajudes als mes desfavorits no han rebut res de res. Va arribar el president Fabra prometent baixar el nombre de barracons escolars. Haguera sigut una bona notícia si s’hagueren ampliat i construït els col·legis promesos, però no, no és una bona notícia quan és a costa de retallades en el pressupost de beques i materials, amb un augment d’alumnes per aula, amb l’eliminació de línies infantils en valencià (en el cas del Cremona ens han llevat l’entrada d’un aula quasi completa de germans que han sol·licitat la matrícula al centre) i en breu termini, i si entre tots no ho impedim, tancaran diversos col·legis que ara estan fent classes en barracons. Aquesta és la por, la gran por, que els pares dels xiquets i xiquetes del col·legi Ciutat de Cremona tenim ara: el tancament del col·legi que vam triar lliurement i al qual volem que vagen els nostres fills. Després de diverses promeses de construcció imminent incomplides i farts d’esperar i esperar, aquesta por ens ha portat a crear una plataforma de pares, mares, docents i simpatitzants que, de diferents maneres, han fet incomptables treballs per a aconseguir el nostre objectiu: s’ha denunciat el tancament de l’escola i s’està a l’espera de judici. S’ha posat una reclamació adminsitrativa en la qual es demana la mesura cautelar del Octubre 2014

activitats com concerts, tallers, ens han no solament no s’ha preocupat per mimanteniment de la línia fins a la celebraacompanyat durant les asamblees, reunillorar l’educació dels nostres fills, sinó ció del judici anterior. Al llarg del mes ons i s’han quedat a dormir dins del col· que ens vigila i amedranta enviant pode maig està prevista la resposta. legi amb nosaltres. Molts col·legis s’han licies nacionals dins de l’escola. Açò va Alguns partits polítics han reclamat a sumat a «Els dijous en lluita» i es queden ser el que va fer el primer dia de les clasles autoritats europees que investiguen els a dormir en les seues respectives escoses d’enguany dels nostres fills. Vam ser diners del projecte «Crea escola», aprovat les. Altres col·legis com els de Ontinyent a la manifestació per a dir ja prou, per per a la construcció de les noves aules. també han optat per fer un tancament a evitar el tancament de l’escola, la nosAmb el tancament de protesta, els pares tra i la de tantes altres que, i mares volem fer socialment d’una manera o una altra, visible aquest cas perquè el troben tota classe d’impejutge reba una major infordiments per a aconseguir el mació des d’altres vies, no que volem. solament escoltant la part de Per a dir «Sí que podrem» la Conselleria. S’han realitus faig arribar aquest decàzat nombroses manifestacileg, que segurament farà que ons, entre elles una en la pous identifiqueu i que reconeblació d’Alaquàs per a fer el gueu en efecte que tots som lliurament de les signatures Cremona. Potser que ara ho en suport de tots els col·legis estiga vivint jo molt de prop, i col·lectius locals al Col·legi. però demà potser que sigues S’ha fet una manifestació a tu qui estigues patint el que València partint en quatre jo us explique ara. columnes juntament amb la Plataforma de l’Ensenya1) Lluitem per una edument i d’Escola Valenciana, cació pública i de qualitat, amb molts col·legis valencilaica, inclusiva i en valenans i col·lectius perjudicats. cià, que garantisca la igualHem acudit a la manifestaConselleria va ser criticada per intimidar enviant policies a l’inici del curs. tat d’oportunitats per a totes ció de Torrent contra l’augles persones. ment de ràtios a les esco2) Treballem per una esles, a Ontinyent per a evitar cola democràtica i participativa, que el tancament de les línies en valencià, a indefinit de protesta i per fer com nosalforme ciutadans amb esperit crític. molts altres pobles valencians, a Madrid tres, compartir molts espais reivindicatius 3) Rebutgem les retallades en educaen les Marxes de la Dignitat contra les reamb la nostra escola. Tenim un agermació i en qualsevol servei públic. tallades en educació, a manifestacions a nament amb els treballadors de RTVV 4) Exigim transparència en la gestió València pel dia dels treballadors, a maque també protesten pel seu tancament i econòmica de l’educació. nifestacions contra les retallades en la deque quan veuen a la consellera d’Educapendència, violència de gènere, aturats i 5) Volem saber on estan els diners en diverses ocasions hem anat a recolzar destinats a construir la nostra escola. les manifestacions davant la Conselleria. 6) Lluitem per la construcció del CEIP Ciutat de Cremona, tal com ens Hem anat a dialogar davant la consellera havien promés. d’Educació, la senyora Catalá, i al presi7) Lluitem perquè es modifiquen els dent de la Generalitat en diferents actes. criteris d’arranjament escolar i que beHem acudit a diferents emissores de ràneficien a totes les famílies. dio que ens han convidat per a informar a través d’entrevistes del que està passant. 8) Exigim el manteniment de totes les Hem eixit en diferents canals de televisió línies educatives de tres anys d’Alaquàs. 9) Lluitem per a evitar l’aplicació des de l’escola. Ens han visitat diferents d’una llei regressiva per a l’escola púrepresentants de partits polítics, sindicats ció i Cultura li criden «Tots som Cremoblica com és la LOMQE. i col·lectius locals i valencians, com Kol· na». Tenim una pàgina web, facebook i 10) Lluitem perquè portem set anys lectiu Arreu, Iaioflautes, RTVV, Gent twiter, on ens arriben milers de mostres de promeses incomplides. de l’Horta, Mestresses de Casa, Associde suport. Hem acudit a mostres i fires ació de Comerciants, Assemblea Dignid’Alaquàs per a donar informació del que tat, PAH, 15M, Pachamama, Interampa, En definitiva, defensem l’escola púens està passant, etc. blica, ¡perquè ens l’estimem i perquè col·legis i instituts de la població, InterDoncs bé, en data d’avui, seguim lluiés nostra! Aquestes deu raons fan que centres, Argila, Guaix, plataformes de tant. L’últim acte on se’ns va escoltar va ens unim tots i totes perquè els nostres col·legis de Torrent, de Russafa i nomser el del dia 18 de setembre quan vam somnis no siguen somnis i sí una realibrosos representants de col·legis de Vaacompanyar els estudiants a la manifestat. Perquè tots i totes som Cremona i lència, cantants com Dani Mikel, molts tació de València per a demanar la diseguirem sent-ho. ❦ d’ells i voluntàriament han fet diferents missió de la consellera d’Educació, que

«Treballem per una escola que forme ciutadans amb esperit crític»

Octubre 2014

Barcella | 13

Rudolf Steiner i la pedagogia Waldorf Botar el foc de sant Joan és el ritual amb què acaba el curs a l’escoleta dels nostres fills. Per als qui acaben l’etapa d’Infantil és un moment especial, no sols perquè arriba l’estiu i diuen adéu als companys i a la mestra, sinó perquè van a fer el salt a Primària i són els encarregats d’encendre el foc. Enguany el nostre fill major era dels qui acabaven l’etapa. Ell estava molt content. Igual que altres anys, li feia un poc de por saltar per damunt les flames i comptàvem que hauríem de fer-ho amb ell, però no va voler. Durant una estona va estar observant com saltaven els seus amics –la majoria més grans que ell– i a la fi va saltar tot sol. De vegades oblidem que l’educació hauria d’estar al servei del creixement. De l’escola esperem, sobretot, que aporte als nostres fills els coneixements i la formació que ha d’ajudar-los a obrir-se pas al món, però a penes esperem d’ella que els ajude a viure i a créixer sans i feliços. Nosaltres pensem que ambdues coses són importants. Quan el nostre fill major va fer-nos saber que necessitava obrir-se al món, decidírem que era l’hora de buscar-li una escoleta. De menuts, nosaltres havíem assistit a l’escola pública i hui dia treballem com a docents al sistema públic d’ensenyament. Hauria sigut lògic pensar en l’escola pública, però van preferir buscar una altra alternativa. Imagine que tots ens replantegem l’educació quan hem d’educar els nostres fills. Al nostre cas, no pensàvem que l’educació pública fóra dolenta per a ells. Tot al contrari, valoràvem –i valorem– positivament l’educació que impartim a l’ensenyament públic. Érem conscients que devia haver –i hi ha– coses a millorar-hi, amb vistes a obtindre una educació de qualitat, però no ens angoixaven especialment les possibles mancances de l’escola pública. Potser ens dominava la curiositat i el desig de conèixer altres formes d’educació, allunyades d’un model que coneixem massa bé, tant pel que fa a les seues virtuts, com als seus defectes. Tal volta el calor emocional de la criança dels nostres fills va augmentar extraordinàriament la nostra sensibilitat pedagògica. Barcella | 14

Pau Calabuig

Rudolf Steiner (1861-1925).

En qualsevol cas, el fet és que pensàrem que l’escolarització dels nostres fills podia ser una oportunitat molt bona, per a nosaltres, com a docents, per a conèixer de prop altres enfocaments pedagògics o, fins i tot, altres maneres d’entendre l’educació com a tal. Així, quan sorgí l’opció de dur els nostres fills a una escola Waldorf ho visquérem com una gran oportunitat. En aquell moment encara no sabíem massa d’aquesta pedagogia. Però ens semblà que l’experiència podia ser positiva i els primers contactes confirmaren la nostra sensació inicial. A poc a poc, hem anat familiaritzant-nos amb aquesta pedagogia, inspirada en el pensament de Rudolf Steiner. És una pedagogia que privilegia el desenvolupament emocional mitjançant l’expressió artística. Alguns aspectes que ens agraden de la seua filosofia educativa són el respecte als ritmes dels xiquets, l’estímul de la interioritat i la imaginació, l’intens conreu de la motricitat, la sensibilitat i la voluntat abans d’iniciar el conreu de les facultats intel· lectuals, el contacte permanent i respectuós amb la natura o l’acurada atenció que es presta al desenvolupament emocional dels xiquets. A l’etapa d’Infantil, la jornada escolar inclou moments de joc lliure (a l’aula o a l’aire lliure), narracions, teatrets i tasques artesanals com pintar a l’aquarel·la, fer pa o teixir amb llana. La iniciació en l’escriptura, la lectura i el càlcul es deixen per a l’etapa de Primària, en la qual es facilita també la ini-

ciació en la història mitjançant mites i representacions teatrals, alhora que continua desenvolupant-se la part artística i artesanal. Una menció a banda mereix la motricitat, l’autopercepció i l’expressió corporal, que són treballats mitjançant l’eurítmia, també denominada art del moviment. Per bé que la pedagogia Waldorf se sustenta en les concepcions filosoficomístiques de Rudolf Steiner, inspirades en tradicions religioses d’arrel cristiana, oriental i esotèrica, la pràctica pedagògica a les escoles Waldorf no és confessional. L’esperit fundacional atorgat per Steiner a aquesta iniciativa educativa és rigorosament respectat, la qual cosa atorga a les escoles Waldorf un estil inconfusible, pel que fa a la pedagogia o, fins i tot, a l’estètica i el disseny de l’entorn i dels materials escolars. A hores d’ara vivim compromesos amb la nostra escoleta. El nostre fill menut s’hi incorporà l’any passat i amb el nou curs ens sumem al projecte de Primària que posaren en marxa unes poques famílies fa un any. Tota pedra fa paret. Com a professionals de l’educació, conéixer la pedagogia Waldorf ens ha aportat una nova perspectiva i ha ampliat la nostra visió sobre què és l’educació i com pot encarar-se. Particularment, valorem molt que aquesta no és sols una escola per als nostres fills. Cada any passen pels cursos de formació pedagògica de l’escola desenes de mestres i educadors de tot arreu –molts de l’escola pública–, interessats a adquirir una visió més ampla del desenvolupament emocional i intel·lectual dels infants i del paper del docent com a creador de contextos educatius propicis i fecunds. L’escola és –i ha de ser– un espai on aprendre a viure. La imatge del nostre fill saltant la foguera de sant Joan i de la seua satisfacció per haver-se superat a si mateix em sembla un bon símbol dels salts que potser tots hem de fer a la vida, per tal de superar-nos a nosaltres mateixos. Tan sols ens cal vèncer la por i saltar més enllà del que ens sembla possible. Podem fer-ho, sens dubte. ❦ Octubre 2014

Adrià El dia 1 d’agost moria Adrià Garcia Martínez després de lluitar un poc més d’un any per superar un glioma, un tumor maligne al cap, amb molt poques probabilitats estadístiques de curació. ¡Què fàcil resulta recordar i parlar d’Adrià quan ens trobem les persones que l’hem conegut i què difícil resulta escriure sobre ell! ¡Són tantes les coses que es podrien dir! ¡Són tantes les persones que hem anat coincidint amb ell en diversos àmbits de la vida personal, social, cultural i política, que podrien dir alguna cosa! Adrià es va incorporar activament des de que va acabar l’etapa d’Institut a Banyeres (2003) i va anar a València a estudiar Belles Arts l’any 2003, també en moviments, associacions i activitats que tenien un denominador comú: la defensa de la cultura i la llengua del nostre país i les diverses arts, teatre, dansa popular, escriptura, arts plàstiques, música, cinema, etc. Així Adrià ha estat del Bloc/ Compromís, de Serrella, de la Llegenda de Sant Jordi… i de moltes més coses. Al seu compromís ideològic s’afegia un tarannà personal que generava espontàniament empatia, amistat i estima en la majoria de gent que ha tingut la sort de conéixer-lo i compartir amb ell experiències i projectes. I per damunt de tot destacava la seua bonhomia i la tendència natural a fer amistats. Adrià ha estat una persona singular. D’aquelles que m’atreveixo a dir, es converteixen en «personatges» que, més enllà del que són com a persones humanes, amb les seues virtuts i limitacions, com tothom, esdevenen un símbol, un espill on es reflecteixen els valors pels quals ha lluitat i que han conformat la seua opció de vida. Ens acostem als fulls de Barcella, publicació en la qual Adrià ha estat entusiasta col·laborador, per manifestar-li des d’ací i una vegada més, l’estima i el reconeixement per la seua participació i treball en el projecte de la representació de La llegenda de Sant Jordi de Banyeres. Li rendim des d’aquesta revista emblemàtica amb la qual compartim l’interés per fer poble, comarca i país, un sentit Octubre 2014

Jordi Garcia

Adrià Garcia (1984-2014) en La llegenda.

homenatge de totes les persones que hem compartit amb ell aquesta engrescadora experiència de teatre popular. Personalment, vaig tindre el gust de

«Al seu compromís ideològic s’afegia un tarannà personal que generava empatia, amistat i estima» coneixer-lo quan es va presentar al càsting que convocava la nostra associació per tal de seleccionar el jove que interpretaria el personatge de Sant Jordi a La Llegenda. Va estar seleccionat i va ser el Sant Jordi de la representació de l’any 2003. Es va incorporar activament al projecte ocupant el càrrec de secretari de l’Associació, feina que ha realitzat amb entusiasme fins que la seua malaltia li ho va impedir. En les següents representacions va interpretar també diversos personatges: el Músic (2009) i

l’Oriol, el donzell enamorat de la princesa en la darrera representació (2012). Entre altres tasques d’aquest projecte, vull ressaltar com a coordinador, la seua aportació a la difusió de La llegenda: la publicació compartida amb ell de tots els articles sobre La llegenda en els programes de festes de Banyeres, a Barcella i a altres revistes. Així com la tasca, també compartida de la promoció de La llegenda fora de Banyeres, per a la qual cosa vam entrar en contacte amb associacions de llocs on també es representa, com Montblanc (Tarragona), Puigverd (Lleida), Alcanyís (Terol), Sant Jordi (Mallorca) i Santurzi (País Basc). En la vessant d’artista plàstic va ser autor del cartell anunciador de la Llegenda 2012. Emfasitzant la seua activitat com a escriptor i pintor, no puc deixar de fer menció a l’escriptura del sainet On està la banda, que vaig tindre el goig de compartir amb ell i que va estar guardonat amb el Premi al Millor Sainet de Temàtica Festera de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola de l’any 2013. Es va representar tres vegades al Teatre Principal amb molt èxit de públic. Adrià es va encarregar magníficament de l’elaboració dels decorats. Molts som els qui hem gaudit d’aquesta persona amiga que amb una presència discreta, però de gran calidesa humana, ha estat un regal per a quants l’hem conegut i hem compartit coses amb ell. Continua amb nosaltres des de les pàgines entranyables de Barcella fins l’escenari de Vil·la Rosario que acollirà de nou la representació de La llegenda 2015, i el tindrà molt present. Finalitze aquestes línies, amb la veu de Raimon, cantant especialment admirat per ell: Si em mor Que el cant siga ja realitat. Que les esperances siguen fets I que d’altres continuen El que nosaltres continuem Gràcies, Adrià, per haver format part de la nostra vida i per continuar, des de la memòria, entre nosaltres. ❦ Barcella | 15

Adrià, l’oriol que se’ns envolà… Sergi Gómez «Si vas a les danses, no tingues que ballar…»

Poc després de saber de l’adéu d’Adrià, vaig improvisar unes paraules que sentia amargues, però m’eixiren plenes d’agraïment a la vida. Les vaig rebutjar, capcot com anava; les tenia com a buides del tot. Cap paraula, ni tant sols les més carregades d’estima, no pot reflectir eixe sentiment d’ofec que se’t posa tan dins, tan arran d’alé que te’l talla en sec. Riuada de dol, fondària perduda… Tòpics només! Però ves per on, no anava tan enganyat, jo. No van caldre’m paraules per convèncer-me de l’escaiença de l’agraïment quan vaig veure’l, el moltes gràcies a la vida, en els gestos dels qui l’acompanyàrem, les músiques que embolcallaren el comiat, les mirades dolçament necessitades d’amistat dels tants que sentien la partida. Tot em marcà; sí, era d’obligació somriure a la incomprensible vida per haver-nos donat l’oportunitat bellíssima d’haver compartit un temps preciós, un horitzó vital encisador, uns somnis sense horitzó ni fita, idees d’una llum tangible del tot (i també projectes tallats a dalla amargant) amb un esperit tan net, amb una persona tan íntegra, amb un amic de seny arrauxat i de rauxa assenyada, amb un home d’arrel, i paraula. Ara, i a poc a poc, amb la conformitat aquesta que l’anar vivint ens dóna, comence a voler parlar serenament d’Adrià. Supose que la tardor que tant bella ens va deixant la serra, i tan profitosa malgrat la falta de pluja, va assentant on cal i com pertoca, el record. Em demanen, però, d’escriure i descobrisc que encara em dol escriure. Supose que l’any que ve, quan La llegenda de Sant Jordi torne a ser escenificada pels seus amics, la ferida, plenament catàrtica tornarà a ser doll, i serem molts i massa els qui reprendrem el fil de l’emoció. Tant potser, o més, com quan l’acompanyàrem en aquell darrer comiat de veBarcella | 16

Adrià Garcia Martínez (1984-2014).

llut. Llavors, estàvem fortament colpejats i ni enteníem ni sabíem exactament l’amplada del sentiment. Ara, que hi serem desperts, la carn viva de l’adonarnos-en tornarà a florir, sangnosa, fentse rosa alçada al cel. I després encara, espere que també perdurarà aquella

«Era un esperit tan net, una persona tan íntegra, un amic de seny arrauxat, un home d’arrel i paraula» enyorança, puntual dels moments que seran feliços en què, precís, serà felicitat el record. Serà segur una manera senzilla de sobreposar-nos: allò que, davant qualsevol fet ditxós, et vindrà al cap un «si Adrià havera vist açò…», ja m’enteneu. I a poc a poc, el món farà més voltes, i de tanta cosa passada només quedarà l’anecdotari potser. Lluny del dol, que el temps no cura peró si que allunya, tindrem memòria i recança d’una persona extraordinàriament treballadora i imaginativa que combinava perfectament voluntat i acció; d’idees d’avenç

social en benefici, sempre, del veïnat; d’absolut respecte a l’arrel, al poble, al seu fet històric i a la seua múltiple expressió cultural. Un creador magnífic d’imatges, de batecs; un promotor d’il·lusió feta art, feta voluntat d’ensenyament, de llegat, que estimava l’entorn vital amb tota la seua intel·ligència. I amb tot, esdevingué mercader de sinergies a temps complet, i acaptador de molt bones voluntats, en fer que un amplíssim «tothom» estimara també la seua estima. Perquè en ser mestre del saber tendir la mà, per la seua natura noble i desperta, va fer amics i va fer-se amic. N’enyorarem els bells moments i ens serà memòria amable. Fou tan bell l’agraïment aquell a la vida del seu «fins que ens tornem a veure». Els qui es trenaren al seu viure, la seua gent, seguirà pintant amb fruit la seua absència. Perquè dir Adrià ens serà somriure, com si sempre ens dugués primaveres el nom. Ja està fent-ho; que en eixir-ne a la conversa el record endolceix els llavis dels qui conversen, i els fa brillar també els ulls. A aquelles raons que va voler atendre, per les que fou embranzida, no els faltaran amics que les vulguen fer pujar encara més. L’esforç que va fer, serà com si seguira amb més esforç, perquè els qui li continuen el camí el tindran com a exemple. Alguns futurs, però, no podran ser. En retrobar els senderis, si és que es podran refer i es pogueren caminar encara, ens serà inspiració de treball i bellesa. En cap moment no cessarà el seu cantar al nostre esperit. L’ocell engabiat per límits que només la vida entén, en trobar la portella entreoberta ha volat, i és com vola que el volem i el sabem cert. El recordarem així també, lliure a l’ample ampit del somriure. L’oriol que se’ns ha envolat ara és en el lloc millor del recer dels qui l’estimem. La mort no sabrà redibuixar-ne cap traç d’aqueix volar. ❦ Octubre 2014

¿I ara què fem amb el poble? Aramis López

El patrimoni, que té una Estan fent una sèrie d’actuaciclara connotació material i ons al centre històric del poble econòmica, quan és cultude Biar. No es pot anomenar ral, històric, artístic i social, rehabilitació, perquè aquesta és una herència dels nostres paraula indica el retorn d’alguavantpassats, és alguna cosa na cosa al seu estat antic, i no que s’ha de rebre, cuidar, s’està fent així. Dir que s’està mantenir, acréixer i transrefent, doncs tampoc, perquè metre a la nostra descendènaixò té a veure amb alguna cia. En definitiva és una gran cosa trencada i deteriorada responsabilitat. Gestionar un que es torna a posar en ús, i no, patrimoni no és senzill, és neno estaven així els carrers socessari que siga administrat bre els quals s’actua. per persones que tècnica i ciPotser que el que es fa siga entíficament estiguen formaredecorar, és a dir, s’intenta des per a açò. Però qualsevol adornar els carrers de manera Els veïns del carrer Marco han demanat la presència de la Guardia Civil per a denunciar les obres i els problemes d’accessibilitat i seguretat de l’obra. ciutadà també és responsable que semblen alguna cosa que i en cap cas ha de cedir aquesno eren abans. S’intenta fer bota responsabilitat per complet nic creient que la seua nova forcostums, coneixements i grau de desenals seus representants polítics. Cada inma serà més atractiva, més del gust actual. volupament artístic, científic, industrial, dividu és guardià del bé comú i com a tal ¿A qui va destinada llavors aquesta en una època, grup social, etc.». té deures que el mouen a preservar-lo de actuació? ¿Als visitants i turistes? Però, Com més aprofundeixes en la lectula millor manera possible. ¿realment què espera el turista?, ¿saI, ¿què fer quan creus que el patrimobem com ha de ser la imatge que satisni s’està maltractant? i, sobretot, quan faria al foraster? En definitiva, aquesta s’està fent malbé per part d’aquells als dependria de la seua procedència, de la quals has triat perquè en la teua represeua edat i del seu nivell cultural, però sentació ho conserven. la pregunta correcta seria si hem de En el Baròmetre del CIS (Centre de canviar la fisonomia d’un poble per a Recerques Sociològiques, 2013. Minisadequar-la a les expectatives del turisteri de Presidència), que és l’enquesta ta ocasional, o al que creu una corpoque l’Estat fa als seus ciutadans per a ració local sense visió patrimonial i de saber quina és la seua percepció sobre cultura per a gestionar alguna cosa tan el país, quan es pregunta per quins són important com és l’herència històrica i els «problemas dels espanyols» la segoartística acumulada durant segles i desna opció és «la corrupció i el frau» i la trossada en uns pocs mesos. quarta «els polítics, els partits i la políExisteix una Guia per a l’avaluació tica», ¿són aquests també els problemes de les polítiques culturals locals elabora del la citada Guia per a l’avaluació, del patrimoni cultural? rada per la Federació d’Espanyola de més et convences que aquestes definiAmb matisos, crec que sí. D’una banMunicipis i Províncies (FEMP) que es cions de cultura no van importar en la da «la corrupció i el frau» està darrere de va presentar l’any 2009 i que pretenia seua redacció. El que s’ha pretés, i s’ha la falta de mitjans econòmics per a aquemarcar els indicadors per a mesurar la aconseguit, és remarcar la idea que la lles àrees de la societat considerades no rendibilitat de les actuacions culturals cultura ha de ser rendible, que s’ha de rendibles: sanitat, educació i cultura. per part de les administracions locals. rendibilitzar el patrimoni cultural, que ¿Sabem quant és el total del defraudat El factor fonamental que marca l’estudi s’ha de fer minimitzant la inversió i en corrupteles a la Comunitat Valenciés «La cultura com a factor de desenvomaximitzant els beneficis. ana? Sanitat, educació i cultura han palupament econòmic, social i territorial». Aquesta percepció de la cultura és cotit les majors retallades pressupostàries És a dir, la cultura al servei d’un altre muna a la quasi totalitat del sector polític. amb excuses com que aquests diners fi que no és el que se li suposa. La defiI semblen convençuts que la resta de la s’havien de dedicar a: rebaixar el dèficit, nició de cultura té dues accepcions princiutadania ha de ser de la mateixa opinió, pagar els interessos del deute o reflotar cipals: «Conjunt de coneixements que i que aquells que no participen d’açò han el sistema financer. I açò ens porta als permet a algú desenvolupar el seu judici de ser injuriats, i sobretot fets callar. problemes dels espanyols: «els polítics», crític» i «Conjunt de maneres de vida i

«El deteriorament estètic del centre històric de Biar és cada vegada més acusadat i ha crescut exponencialment»

Octubre 2014

Barcella | 17

Barcella | 18

Adéu estiu, des de l’Ahuir Vicent Luna sar en tres imatEls valencians, ges fixes associaque des de fa una des a tres neguits pila d’anys estique em generen uegem a la platja ràbia i impotènde Gandia (excia. A l’esquerra, traoficialment i allà ben lluny, la platja de Mala silueta del ferit drid), sabem que Montgó: maleïts els banys del mes siguen aquells de setembre són que intencionaespecials. Res a Platja de l’Ahuir. dament li prenveure amb la xagueren foc per fogor de juliol i malèvols interessos. Al davant la platja agost, l’angoixa d’una sorra atapeïda a de l’Ahuir, amenaçada cada any per esvessar, com en un formiguer, de parapeculadors urbanístics: maleïts siguen sols, tovalloles, hamaques i gent, moltots aquells polítics, com l’alcalde de ta gent prenent el sol, llegint la premsa Gandia, Arturo Torró, el valencianet «nacional» (ABC, La Razón, El Mundo ofrenador, que volen requalificar els i El País) i gaudint de la mar. Llavors terrenys de l’Ahuir per a sucar de copassejar vora mar implica anar sortemissions il·legals. I al meu davant l’imjant un munt d’obstacles i assabentar-se, ponent Montdúver («canten els ocells sense adonar-se’n, de tota mena de conmatiners del dia / muntanya amunt i verses: «Es que en Madrid tenemos…», les nits / són extenses i nombroses», «Si, pero eso no pasa en Madrid…», escriuria el poeta de Burjassot, Vi«Mira, escucha, en Madrid…». cent Andrés Estellés) atapeït d’antenes Tanmateix, al setembre la situaal seu capdamunt per a poder veure i ció és molt diferent i llavors passeescoltar tota mena de televisió i ràdios jar vora mar és tot un plaer. I encanacionals: maleïts polítics del PP i del ra més, i aquest és un avantatge de PSOE, valencians i espanyols, que ens la platja de Gandia, si passeges fins heu deixat sense cap mitjà de comunil’Ahuir. Tens la sort que en un tres i cació en la nostra llengua. no res pots passar del formiguer que Des d’ací, des d’aquesta «immenabans esmentava a un tros de platja sa mar blava», com diu la cançó, verge i gens massificada. des d’aquesta «cassola al forn» que Ahir dissabte, a mitjan matí i senescriuria Ausiàs March, us he conse cap pressa, vaig anar passejant templat a tots tres. Montgó, Ahuir, fins aquest tros de platja. Mentre anaMontdúver, voldria el proper estiu va vora mar vaig poder constatar que trobar-vos, si més no, sense més arla premsa «nacional» havia donat pas raps, per poder-vos contemplar i gaua la «regional» (Levante, Las Provindir de la vostra presència. Pel ponent cias) i que les converses em resultaels núvols negres amenacen pluja. ven més nostrades. Arribats a l’Ahuir Però tot ha quedat en això, en una em vaig enfilar en la mar per a prenamenaça. Quatre gotes mal compdre el darrer bany d’aquest estiu que tades s’han deixat caure. Diuen que ha esdevingut caldós i sec, molt sec. dilluns o dimarts va de debò i que, L’aigua, al meu parer, estava perfeccoincidint amb l’entrada de la tardor, ta, amb aquell puntet de frescoreta per fi vénen les desitjades i necessàque m’agrada. Surant, amb els ulls ries pluges. Tant de bo fos així, doncs tancats, i mentre em deixava portar tots, absolutament tots, rius, pous, per l’onatge, vaig aconseguir tocar el fonts embassaments, i tota mena cel: pau, tranquil·litat, relaxament… d’éssers vius, estem força assedegats. Però en obrir els ulls, i contemplar el Adéu estiu, adéu. ❦ paisatge, no vaig poder deixar de penST © 2014

que han sigut qui, amb la seua imperícia en general, i en altres casos amb la seua corrupció, han creat el dèficit, han generat el deute i no van saber controlar els excessos del sistema financer. Les administracions locals, com és el cas de l’Ajuntament de Biar, són víctimes de l’estat de les coses que ha esdevingut de tot el desastre de mala gestió política en les últimes dècades en l’Estat espanyol. Són víctimes que estan dirigides per polítics. Els polítics semblen haver oblidat la seua funció pública: representar i servir la societat que els ha triat per a això. En canvi, s’anteposa els interessos dels partits polítics, i dels qui sustenten econòmicament els partits i els polítics, als de la ciutadania. Aquest és el motiu pel qual apareixen com a quart problema dels espanyols. Tornant al centre històric de Biar, el seu deteriorament estètic és cada vegada més acusat i ha crescut exponencialment en les últimes dècades. Açò no ha tingut a veure amb el partit polític que governa l’Ajuntament, sinó amb una sèrie de raons com: la concepció, instal· lada entre els polítics que el cultural no és un bé en si mateix; la malaptesa i ignorància de moltes de les actuacions promogudes o consentides des dels governs municipals; la inexistència de protocols d’actuació en la conservació del patrimoni; falta d’inversió i planificació a llarg termini; inexistència d’un patronat que vetle pel patrimoni material i immaterial de Biar; una baixa conscienciació de la ciutadania sobre el bé comú que suposa el fet cultural. Però sí, hem de responsabilitzar els que han pres les decisions i aquests haurien d’assumir les conseqüències de les seues actuacions que ens afecten a tots els qui vivim ací i als que viuran després. ❦

Octubre 2014

Maria Mulet: una (altra) escriptora valenciana desconeguda Maria Lacueva Lorenz

condicions de la Maria Mulet (Alpostguerra. De fet, balat de la Ribera, ja durant els anys 1930-1982) és una 1947, 1948 i 1949 de les escriptores apareixen tres poevalencianes que pomes seus, en castedríem denominar llà, a l’Almanaque de postguerra, junde Las Provincias. tament amb Anna El 1950 apareix el Mezquita (Onda, seu segon poemari, 18 9 0 -Te n e r i f e , Contactos, i també 1970), Maria Ibars un llibre de lectu(Dénia, 1892-Vares infantils, Donde lència, 1965), Mahaya sol. Prosas intilde Llòria (Almanfantiles. El 1956 arsa, 1912-València, riba una altre llibre 2002), Beatriu Cide narrativa per a vera (València 1914infants, Pedro, dia1995), Sofia Salrio de un niño i, un vador (Benassal, any després, Gloria 1925-1995), Maria a Dios. Poemas de Beneyto (València, Maria Mulet va exercir de mestra a Banyeres de Mariola i Cullera. Navidad. Durant 1925-2011) i Carel curs 1965-1966, melina SánchezMaria Mulet entra en contacte amb Lo va marcar la seua producció literària. Cutillas (Madrid 1927-València 2009). Rat Penat, i concretament s’implica amb Podem considerar, per això, que Maria Aquestes vuit autores, tot i no formar cap les activitats vinculades amb els més Mulet és una de les primeres escriptores grup cohesionat, comparteixen quatre menuts; la seua participació en el Conque comença a introduir, ja durant els característiques bàsiques: primera, són curs de Lectura i Escriptura infantils darrers anys del franquisme, la literatura dones i no ho amaguen, no es troben inmarcarà un precedent en aquesta instiinfantil i juvenil en català a les escoles dicis d’ús de pseudònims masculins; setució, ja que, segons s’afirma en el butgona, trien el català com a vehicle d’exlletí dels Cursos de Llengua Valenciana pressió creativa, encara que el seu ús no 1965-1966, aquell any va ser: «un gran sempre serà exclusiu. Tercera, van nàixer èxit i els xiquets ho passaren molt diverabans de 1936, tot i que escriviren i putidament. Vàrem tindre la sort de poblicaren la major part de la seua obra, si der comptar amb la col·laboració de la no tota, entre 1940 i 1976. I, quarta, les poetessa Maria Mulet, qui tants llibres trobem estretament vinculades al País ha escrit dedicats als xiquets, i ella els Valencià, però no sols pels seus orígens, va parlar en eixe llenguatge poètic, ple sinó també pel seu activisme en els cerd’amenitat, recomanant-los l’estudi de la cles que, durant el franquisme, van oposeua llengua mare per a ser dignes de la sar diferents graus de resistència als inmare de tots, València, que espera dels tents d’anihilament cultural i lingüístic seus fills la continuïtat en el conreament de les comarques valencianes. de l’idioma propi. Les nombroses feliciPotser, la característica que millor dedel País Valencià. Tot i això, la seua obra tacions i els grans aplaudiments que va ha tingut un escassíssim ressò crític i, per fineix el quefer literari de Maria Mulet és escoltar al finalitzar la seua actuació, ens aquest motiu, el seu nom a penes es coque es tracta de l’única d’aquestes autohan decidit a repetir tots els anys aquest neix actualment. res que va dedicar-se, quasi en exclusiva, acte, únicament per als xiquets» (1966). Maria Mulet publica a València el seu a la literatura per a infants, tant en casAquesta experiència també va resultar primer llibre de poesia, Arpa suave, el tellà com, més tard, en català. Mestra de enriquidora per a l’escriptora, i la va deci1948, i va ser un nom dels que més van formació i de professió, va exercir gairedir a seguir escrivint en català, segons ella sonar en la premsa de l’època, tot i que bé durant tota la seua vida en escoles de mateixa va afirmar el 1973 en una entreen la dècada dels anys quaranta el món localitats aleshores majoritàriament cavista a María Ángeles Arazo: «desde encultural i literari valencià presentava un talanoparlants, com són Cullera i Banyetonces estudio todos los dias valenciano; aspecte desolador a causa de les dures res de Mariola, cosa que, de ben segur,

«Mulet és una de les primeres que introdueix la literatura en català els darrers anys del franquisme»

Octubre 2014

Barcella | 19

es más, estoy reuniendo el viejo vocabulario de mis abuelos y mis padres, que no lo tenía olvidado, però sí adormecido». Paral·lelament, però, manté la seua producció en castellà, i així, el 1969, publica la novel·la Amor, la misma palabra. A partir d’aquest moment, també augmenta el seu compromís amb Lo Rat Penat, i el 1970, en un dels actes de cloenda dels Cursos de Llengua que consistia en la celebració del XVI Concurs de Lectura i el VII d’Escriptura en la nostra llengua: «actuà de mantenidor de l’acte la poetessa Maria Mulet». Aquell any, a més, se celebrava el quart centenari de la mort de Joanot Martorell, i l’escriptora va aprofitar l’avinentesa per explicar a les xiquetes i als xiquets la significació d’aquest autor i de la seua obra, el Tirant lo Blanc, dins la tradició literària valenciana. Un any després publicarà, també a Lo Rat Penat, el seu primer recull de poemes en català: Veus de xiquets (poemes infantils), al qual Aurora Díaz-Plaja li va dedicar una ressenya en Serra d’Or (1971), tot posant en relleu l’excepcionalitat d’aquesta obra, ja que, aleshores, a les comarques valencianes patien una enorme manca de tradició pel que fa a la literatura per a infants. Per això, Díaz-Plaja afirma que: «Veus de xiquets té alegria i ritme, amor als infants i preocupació per llur destí. En «Parlem de nosaltres», Maria Mulet aboca tot el seu esperit maternal i pedagògic, i a les cançons marineres li surt la seva passió de valenciana; quan canta el Nadal, la seva diàfana religiositat. […] Un bon llibre per a conèixer la riquesa expressiva del valencià. Un vocabulari final amb la traducció castellana, és una guia excel·lent per als lectors infantils de València que encara tenen pocs llibres en la pròpia llengua». El 1972, i mentre segueix col·laborant activament amb els cursos i els premis infantils organitzats per Lo Rat Penat, Maria Mulet publicarà un segon recull en català, Nadal al cor. Poemes per a tots, també adreçat als infants. Aurora Díaz-Plaja en parlarà, de nou, a Serra d’Or: «Per segona vegada donem fe de la dedicació poètica en la nostra llengua d’una poetessa que, anteriorment, havia publicat sempre en castellà: Maria Mulet […] És un conjunt de petits poemes que constitueixen un veritable pessebre amb simbombes i Barcella | 20

panderetes, amb un Infant Jesús mariner a Cullera, i amb taronges com a ofrena. Maria Mulet fa poesia a més d’exercir el magisteri. I ensenya poetitzant. Fa goig aquest aplec de «poemes per a tots» […]. Les il·lustracions són dibuixos de tots, car a més dels de la ploma adulta de Pedro de Valencia, hi ha els infantils d’una dotzena de petits dibuixants». L’última vegada que trobem un con-

Donde haya sol. Prosas infantiles (1950).

tacte directe entre Lo Rat Penat i Maria Mulet és el 1978, amb la traducció de Pedro, diario de un niño, ara sota el títol Pere. Diari d’un xiquet. Aquesta edició s’inicia amb cites d’Ausiàs March, Xavier Casp i Carles Salvador, en una mena

«Ser dona, valenciana i escriptora en català implica sistemàticament una invisibilitat quasi total» d’homenatge als que podríem considerar els seus predecessors i models literaris. Ara bé, tot i que la bibliografia sobre aquesta autora és tan minsa que no ens permet, encara, contrastar-ho, no resulta difícil imaginar que el respecte absolut a les Normes de Castelló que presenta el conjunt de l’obra literària en català de Maria Mulet li causara problemes a l’hora de seguir participant de les activitats i les publicacions d’un Rat Penat llavors ja marcadament secessionista. I tot just quan començaven a fer-se els primers passos cap a un sistema democrà-

tic; quan la llengua, la literatura i la cultura valencianes tenien la possibilitat de tornar a ocupar l’espai públic després de tants anys silenciades; quan la introducció reglada del català a l’escola deixava de ser una utopia i es concretava en la Llei d’Ús i Ensenyament del 1983; quan Maria Mulet, i les altres autores valencianes de postguerra encara vives, es trobaven en plena maduresa creativa i podien haver esdevingut referents literaris i socials, supervivents dels anys més foscos, ens trobem amb un silenci absolut de les seues veus. Les causes d’aquest silenci són encara difícils de demostrar empíricament: potser estan relacionades amb el desencant que va provocar en les escriptores el buit acadèmic, crític i, segurament, també editorial, amb què es van trobar. Siga com siga, totes van optar, tard o d’hora, per una mena d’exili interior i van desaparèixer del mapa literari fins al punt de fondre’s definitivament; tret de Maria Beneyto qui, durant els darrers anys de la seua vida, ens va regalar alguns dels seus millors poemaris. Així, Maria Mulet, de la mateixa manera que les seues companyes generacionals, i també que la majoria de les escriptores valencianes al llarg de la història, és una perfecta desconeguda, no sols per al públic general, sinó també entre els cercles d’especialistes d’arreu del territori lingüístic. I és que ser dona, valenciana i escriptora en català són tres factors que, encara ara, ben entrat el segle xxi, impliquen sistemàticament una invisibilitat quasi total; de fet, aquesta és una regla tan general, que fins i tot tenim l’excepció que la confirma, i que no és cap altra que Isabel de Villena. Ara bé, que les nostres genealogies femenines literàries no siguen gaire visibles no significa que siguen inexistents, i tant l’obra com la figura de Maria Mulet en són una prova irrefutable. Així doncs, si ja en tenim prou de l’equívoc que ens fa sentir-nos orfes i òrfenes de mares literàries valencianes, caldrà assumir el repte col·lectiu de trencar les inèrcies que ens les amaguen, per tal de poder (re)conèixer-les i, en fi, recuperar el nostre dret a reconciliar-nos amb elles. Només així aconseguirem transmetre la riquesa del nostre patrimoni a les nostres filles i fills, igual que ho va fer Maria Mulet durant la seua vida. ❦ Octubre 2014

El diari de Gaskin, pilot de la República L’Stanbrook va salpar del port d’Alacant el dia 29 de març de 1939 rumb a Orà amb 2.638 passatgers, malgrat les dificultats, que hi van desembarcar i van entrar en un infern del qual molts ja no van eixir vius. Ara, amb el Diario de Gaskin (Tavernes Blanques: L’Eixam, 2013, 2a ed.) Laura Gassó descobreix el diari que comprén prop de dos anys escrit per son pare, Antonio Gassó Fuentes, durant l’internament en diversos camps de treballs forçats i de càstig al desert d’Algèria en la frontera del Marroc. La França col·laboracionista amb el règim nazi s’encarregava de construir el ferrocarril Transsaharià per a facilitar el subministrament a l’Exèrcit alemany quan entrara al nord d’Àfrica. Així, la població republicana que va poder fugir cap a terres africanes no va trobar de destí sinó una ratera de crueltats encadenades, com dellà els Pirineus, França va ser un parany per als que fugien de l’exèrcit revoltat. Antonio Gassó va nàixer a Xàtiva el 1919, es va incorporar com a sergent en l’aviació de l’Exèrcit de la República, el sobrenom de Gaskin l’adopta en el curs de pilot a Rússia. Forçat el 1939 a fugir amb l’Stanbrook a Orà, a Algèria va passar per diversos camps de treball (Bouarfa, Hadjerat M’Guil, entre altres) fins al 1943 en què va aconseguir evadir-se al Marroc i on es va poder establir treballant durant vint anys a Casablanca fins al 1959 en què va tornar a Castelló on tenia familiars i on va restar fins al 1974 en què va morir. El fet important ara és que gràcies a les notes que Antonio Gassó prenia pràcticament cada dia accedim a una reconstrucció privilegiada de la vida dels camps. En el seu esquematisme, aquestes anotacions són un testimoniatge autèntic que reflecteix l’essència i els detalls d’aquell àmbit inhumà, un món fora del món en el qual conflueixen diversos elements que condicionaran la vida dels captius, com ara un tracte desproveït de qualsevol respecte humà per part de les autoritats i els caps dels camps i de les obres del ferrocarril, el tracte sovint conflictiu tant amb Octubre 2014

Vicent Berenguer

Cartell de l’exposició del Centre Cultural La Nau.

els companys de barraca com amb la resta d’empresonats, les extremes mancances d’alimentació, d’aigua, vestit, calcer i sanitat. Tot això marca durament l’adaptació en un medi agressiu, indefensos davant d’un clima que diàriament oscil·la des de l’extrema calor a temperatures molt baixes, el fortíssim i persistent xaloc i, tot que semblaria rar, pluges intempestives a què s’enfrontaven sense cap recer; no hi ha cap senyal

«A l’exposició de La Nau s’ajunten les històries d’Antonio Gassó i Vicente Mataix Ferre» amable en aquest Sàhara de llavors. Però és admirable com funciona la narració, les notes omplin amb estupor i serenitat el caleidoscopi de l’existència humana en aquells paratges, on l’únic fi és treballar i obeir, però cada dia sorgeixen coses noves, problemes amb les autoritats del camp, dificultats pel clima, per les malalties, per les eines, per la duresa del treball: desfer pedra, carrejar-la, cap amabilitat si no tens espardenyes. Tot demana una actitud ferma per a resistir i superar-se, per a trencar una disciplina inhumana

que posa a prova permanentment l’instint de supervivència. Es pot llegir com una novel·la però és la història d’uns homes en un lloc i un temps, és un diari i transmet una individualitat concreta i una connexió social i històrica que provoca unes amargues reflexions. És admirable que es rescaten testimonis així, en l’edició s’inclouen uns textos introductoris que aporten una valuosa informació que a més de contextualitzar la situació d’Antonio Gassó ofereixen pistes per a seguir teixint la història dels exiliats de la República i dignificar-ne la memòria. Atés això, cal recordar l’article d’Anna Pascual, «Els nostres passatgers de l’Stanbrook» (Barcella, 52), sobre quatre homes de Banyeres de Mariola que també passaren pels camps d’Algèria amb diferent sort. Ara pel Diario de Gaskin podem conéixer quina era la seua vida quotidiana. L’article citat es centra especialment en la peripècia de Vicente Mataix Ferre de qui els néts van aconseguir localitzar el cos a Bouarfa, traure’l del país i inhumar-lo a Banyeres de Mariola. Vist tot això, es pot considerar com un gran regal que, del 29 de setembre al 30 de novembre actual, al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València s’ajunten les històries d’Antonio Gassó i Vicente Mataix Ferre en la impagable exposició «Stanbrook 1939. L’exili cap al nord d’Àfrica». Al costat de la documentació de Gassó es pot contemplar un important conjunt d’objectes relacionats amb Vicent Mataix, part de la llosa de la tomba, fotos, un vídeo, entre altres, i una carta (Boghari, 11-6-1939.— Mi querida esposa, la presente es para manifestarte mi bien estado de salud, deseando lo mismo para ti y los hijos.— Nieves, te he escrito varias cartas y no he tenido noticia tuya, así es de que espero de que me contestarás a vuelta de correo y me dirás cómo os encontráis tanto tú como los hijos. Yo estoy trabajando y estoy bien y deseo saber de vosotros.— Sin nada más se despide éste tu esposo.— Vicente Mataix) la qual per tot el que no diu tot ho explica. ❦ Barcella | 21

El llibre fantasma de Joan Benesiu Francesc Sarrió El no-meu article d’aquest número de Barcella té la pretensió de fer-vos saber que ha eixit publicada la segona novel·la de l’autor de Beneixama, Josep Martínez Sanchis, o siga, Joan Benesiu en la seua actual denominació. Es pot trobar la versió digital per internet a: http:// www.leer-e. es/ebooks/elspassejants-delilla-de-xtiva. Va ser presentada a La Rata Cellarda el 30 d’agost de 2014. Pedro Amorós, escriptor i amic, li va fer la presentació, el qual amb anàlisi quasi quirúrgic va aclarir tot l’entramat literari que s’amaga darrere la complexa narració que ha bastit Benesiu. Resumisc al final el més important d’aquell discurs. En primer lloc, però, aporte un extracte de l’elogiós article Un llibre fantasma de Manuel Baixauli a El País, «El Quadern», del 30 de setembre de 2014. Poc després d’eixir l’article, Joan Benesiu va poder compartir el seu llibre amb els assistents al II Aplec dels Pobles de la Mariola. Baixauli és un dels escriptors valencians més consolidats i amb més fonament que tenim en l’actualitat, autor de la imprescindible L’home manuscrit i de La cinquena planta. Tot un referent literari que es va desfer en elogis cap a l’obra de Joan Benesiu, i que ens conta les dificultats que ha portat Els passejants a ser quasi un llibre fantasma:

Manuel Baixauli Avui vull parlar-vos d’un cas de mala sort, d’un llibre excel·lent que m’acabe de llegir i que passarà completament desapercebut. Es tracta d’Els passejants de l’illa de Xàtiva, d’un tal Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis. […] Quan BeneBarcella | 22

siu enllesteix, anys després, una segona novel·la, molt més madura, suggeridora i enigmàtica que la primera, ha de partir de zero: buscar editor, presentar-se a premis. Però Benesiu, ja ho he dit, té mala sort: no guanya cap dels premis a què es presenta, ni cap dels editors a qui s’adreça vol publicar el seu text. Què fa, doncs? Fatigat de tocar a portes, decideix autoeditar-se, i fa imprimir, de la seua butxaca, dos-cents exemplars d’Els passejants de l’illa de Xàtiva, que només pot distribuir ell mateix, en mà. Un d’aquests dos-cents exemplars és el que he gaudit. […] Els passejants de l’illa de Xàtiva té tots els números per a ser un llibre fantasma, malgrat que avui la narrativa d’alta volada escasseja i un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert. Si jo fóra editor, no ho dubtaria: tornaria a publicar aquest llibre amb un títol i una coberta que li feren justícia, i esperaria esdeveniments. Però potser tot és una qüestió de gustos i jo, que sóc raret, m’equivoque. Si més no, això deuen pensar els jurats dels concursos on s’ha presentat o els editors que l’han rebutjat. Però…, i si no m’equivoque, i us perdeu un autor d’altura, amb futur? Com diu una de les moltes frases que he subratllat en el llibre: «a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà». Un territori que jo he trepitjat i que, n’estic segur, val molt la pena. Manuel Baixauli, El País, 30-9-2014 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/09/30/ quadern/1412096315_416194.html

Pedro Amorós Després de publicar un magnífic estudi sobre un poeta de la Renaixença valenciana, Joan B. Pastor Aicart, Més enllà de la poesia, l’escriptor Josep Martínez Sanchis –ara sota els pseudònim de Joan Benesiu– retorna a la ficció amb la seua segona novel·la. Els passejants de l’illa de Xàtiva, Barcelona, ViBooks, 2014, és una complexa combinació de literatura de viatges, assaig, autobiografia i ficció. Octubre 2014

estan relacionats amb fets violents de la història recent com la guerra de les Malvines, l’ocupació alemanya i soviètica de Polònia a la Segona Guerra Mundial o la matança d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures a Mèxic DF el 1968. El narrador, alter ego de l’autor, serveix d’ancoratge, de motor entorn del qual es teixix tot el relat. No és casualitat que la novel·la tinga en certs moments un marcat to autobiogràfic amb tocs d’emoció i d’humor a parts iguals. Els records fami-

El llibre, tal com l’autor mateix suggereix en diverses ocasions durant el relat, és concebut i escrit després de l’esforç extraordinari que li havia comportat l’assaig sobre el poeta valencià. Esgotat físicament i mentalment, amb una certa sensació de buidor, l’escriptor –convertit en viatger i protagonista de la seua pròpia novel·la– relata els esdeveniments, potser ficticis potser reals, que ocorren a uns quants exiliats, emigrants o viatgers –tant fa– que, casualment –o potser d’una forma no

Presentació de la novel∙la a La Rata Cellarda, Beneixama, 30 d’agost de 2014.

tan casual– coincideixen al voltant de la taula d’un bar contant-se històries, ancorats en una ciutat situada pràcticament a la fi del món, a l’extrem sud d’Amèrica, a la frontera entre l’Argentina i Xile, Ushuaia. Optant per una narració personal des de l’òptica del suposat viatger, Joan Benesiu elabora una espècie de trencaclosques, un preciós tapís en el qual tots els elements van entrellaçant-se al voltant de dos temes recurrents, la recerca de la identitat i el mite de la frontera. Tots els relats que van contant-se al bar Katowice, a Ushuaia,

liars que obsessionen l’escriptor estan relacionats de forma inequívoca amb la pèrdua de la innocència, però també amb una certa idea de soledat i de mort, que pul·lula quasi des de l’inici del relat, la qual cosa accentua encara més la sensació que hom té al final del llibre d’estar davant una obra d’inspiració romàtica en la qual un home busca la seua identitat a través d’un viatge existencial a la fi del món. Pedro Amorós, 30-8-2014, http://pedroamoros.blogspot.com. es/2014/09/els-passejants-de-lillade-xativa.html. ❦

Ramon Guillem Catarroja, l’Horta Sud, 1959 La sang Perquè l’esperma és un torrent negant-te les artèries, un vaixell engolit pel tornado salobrós, una alabarda, un camí obrat per tu, un truc a ta casa, sense portes ni finestres per a mi, i et recorre les vísceres i t’ompli els pulmons i el fetge i el cor, i les venes dels pits i les invisibles estries de l’anus, fins i tot les cèl·lules mortes de les ungles. Perquè l’esperma és l’iris dels teus ulls, el terròs dissolt en el mar de la llengua, l’animal que et necessita, la pell que sense tu és cuir gastat, el xàfec insistent, la sang, amor meu, la sang. La set intacta Lleida: Pagès, 2014

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any