Utopia L’etimologia i les definicions han de ser estrictes. Però l’actualitat porta en ocasions a ampliar, no les arrels lingüístiques, sinó l’amplitud de significats. Les biblioteques, per sort fa temps, ja no són llocs on sols es guarden llibres. Avancen, per desgràcia sovint només en teoria, amb les necessitats dels seus usuaris. Engreixen el seu catàleg al nostre favor. Per això, la música i les pel·lícules en formen ja una part fixa. Agafar un llibre, endur-se un cedé que acompanya la lectura i tancar l’experiència veient la versió cinematogràfica d’aquest llibre en DVD. Tot això gratis, en la majoria dels casos. Fins a ací tot és bàsic. S’ha escrit molt sobre les biblioteques, s’han classificat, ordenat, tancat, obert i fins i tot estudiat, com a element. Aquest no és el tema. Tothom sap que són una col· lecció organitzada destinada a l’ús i l’accés sense límits a la informació, cultural i no cultural. Així hauria de ser. Però cal dir que en massa ocasions es converteixen en tombes, testimonis muts dels processos culturals de qualsevol societat. ¿Vols saber quina és l’opinió d’un Govern sobre la cultura? Mira les seues biblioteques publiques. Una frase de Borges encerta sobre allò que vaig veure a Stuttgart, una ciutat més coneguda per la casa Porsche, Mercedes i una editorial de petits llibres grocs. Borges ja va dir que «el paradís seria algun tipus de biblioteca». Però abans de seguir m’agradaria aclarir un punt. Per desgràcia estem estigmatitzats per la situació actual. Cansats igual de sentir que allí és tot millor que no ací. I oblidem que la cultura moltes vegades no és una qüestió nacional sinó local. A Alemanya no és or tot el que lluu. A Alemanya, també hi ha teatres sense diners, museus inútils i biblioteques precàries. El paradís no està al nord dels Alps. Però tornem a Borges. La biblioteca publica situada a la Mailenderplatz de Stuttgart, en ple barri d’Europa, és un edifici ben fet. L’arquitecte sud-coreà Eun Young Yi va dissenyar una obra arquitectònica d’allò més interessant. Es Barcella | 20
WP © 2014
Enrique Bader
Edifici de la Stadtbibliothek Stuttgart.
tracta d’un cub el cor central del qual és una galeria de quatre pisos amb llum natural, que fa una funció de saló de lectura, arxiu i lloc de trobada. Tot en un. Més enllà de l’edifici, ple de simbologia, eficiència tèrmica, a més de la resta d’elements tècnics i estètics. Amb tot, el que de debò crida l’atenció, és la possibilitat d’emportar-te a casa no sols llibres, sinó també quadres. La Grafoteca ofereix mes de 2.500
«T’emportes un llibre, la música que l’acompanya, una pel∙lícula sobre l’autor i un quadre» obres originals de més de 1.100 artistes. Dibuixos, gravats, fotografies, collages, aquarel·les, etc. Una col·lecció, abans en un altre edifici, que des del 1976 creix, no solament oferint obra nacional sinó també internacional i actual. L’amable funcionària que aquella vesprada em va guiar ho va definir amb tot l’encert: «Art d’avantguarda per al saló». És a dir, t’emportes un llibre, la música que l’acompanya, una pel·lícula sobre el seu autor i, al damunt, un quadre per a mirar-te’l mentre passes de capítol. El fet de tenir obra artística
de nivell, a casa, és un luxe. Però ací s’ha convertit en un luxe gratuït. Lògicament, no són obres que es passen a la propietat del particular, però permeten gaudir-les amb tranquil·litat, canviar-les, esperar-les. Hom pot conviure amb un gravat, estudiar-lo meticulosament, admirar-lo, deixar que t’influïsca. I tot això, assegut al saló, al menjador o al lavabo. Com ho fa un amic. Encara que això és una altra història a banda. Es tracta d’acostar, un art impagable per a molts, a tothom. Sona a un concepte molt democràtic. Amb diners públics s’acosta al poble el que el poble desitja. Art gratuït. El Govern local tendeix la mà. Això pensen alguns. Però tot això es pot definir d’una altra forma, amb una frase típica alemanya, «és l’excepció que confirma la regla». Les biblioteques sempre seran una cosa utòpica. Un dels autors, que per desgràcia encara no he llegit tant com m’agradaria, devot dels llibres i les biblioteques, Umberto Eco, per mitjà dels seus personatges va dir que la biblioteca és una reserva de saber i que la seua única forma de preserva-lo seria evitant que arribe a qualsevol persona. I torna a obrir en els meus ulls aquesta dualitat. El saber i l’art, ¿haurien d’estar oberts a tothom? (Mai ho han estat.) ¿S’acabaran destrossant més encara si es converteixen en un bé comú? ¿O es troba simplement en les mans equivocades? Alguns creuen que seria la seua salvació, seria més perfecte. D’altres creuen que seria el seu final. Una qüestió és certa, siga com siga la resposta, cal cuidar-lo, acaronar-lo. Les biblioteques, per desgràcia o per fortuna (perquè tot el que té a veure amb la cultura és una resposta amb dos significats) sempre seran el mateix. Les biblioteques sempre seran llocs per a somiar. Llocs incomplets. Temples, basars, presons del saber. Per a alguns oblidats, o desconeguts, i per a altres rescatats. O potser es troba el problema en nosaltres mateixos. Tots sabem que les biblioteques existeixen, però pocs de nosaltres anem. ❦ Juny 2014