__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 51 | FEBRER DE 2014 | ANY XVIII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

|11| Entrevista a Antoni Furió |13| Muro de Mariola |14| Hola, president Fabra! |15| Al vent |16| Expedició a Togo |17| Carlos Pérez |18| Caçadors de paraules |19| Debat sobre l’avortament |20| Antella, clau de l’aigua |21| Wisława Szymborska |22| Publicacions

Reaccions al tancament de Canal 9


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 51 - febrer 2014 - any XVIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Antonio Aragón, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Sergi Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Felipe Fojas, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Josep Micó, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Vicent Ortuño, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ismael Vallés, Ignacio Vañó, Víctor Vanyó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Enrique Vila, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

CR © 2014

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

gust del partit que La censura del Catalunya Ràdio mana no deixa de Partit Popular està ser patètic. Molta fent entendre amb gent, per sort, ha una claredat peradquirit criteris fecta com era i propis per mitjans què significava la diversos, aliens manipulació ideoals pessebres de la lògica que va imGeneralitat Valenposar Franco i el ciana, sobretot les franquisme, sobregeneracions joves. tot a les generaciEl tancament de ons de joves. Com mitjans de comul’encariment de la El 21 de gener va cessar l’emissió. nicació no evitarà vida i la precariedesconfiar, fistat dels jornals, els calitzar i criticar la política del PP, fets van imposant-se amb una conés probable que passe el contrari. tundència indiscutible, per més eloEl món d’avui en moltes coses ja gis que els conservadors facen de la no és el de la postguerra, són els Constitució i la democràcia, la seua neofranquistes els qui volen que el pràctica és fer una política de terra present semble al seu passat. Així, cremada: tancament de TV3, tancaen la societat valenciana ja han imment de Canal 9 i, fa uns pocs dies, plantat unes polítiques tan antisotancament de Catalunya Ràdio; la cials i dogmàtiques que l’únic que màquina de tancar ja la tenen ben han aconseguit és situar-nos en el entrenada. La premsa escrita també nivell més alt d’atur, d’endeutament, està acorralada, i la que és indòcil d’estancament econòmic i fugida als autobombos dels conservadors, de població, estrangera i autòctona, ja sabem com la tracten, contra les desgraciadament. Ni els sords es cordes. Així, que les declaracions i creuran les bondats d’aquesta políles notícies s’han de llegir en clau tica de dreta, i no diguem els cecs. de contrainformació, com si ens Al pas que anem, només els faltatrobàrem en un país comunista. En ria proposar el toc de queda, i això el present, pensar que la supressió seria la confirmació que han perdut de mitjans informatius és fer desatotalment la raó i el respecte al ciuparéixer certes realitats incòmotadà i a les persones. BARCELLA. ❦ des i configurar l’opinió pública al

Rafa Payá

Ja sé que vols començar 2014 d’una manera optimista… Però has de tindre en compte que tu ets el director del col·legi!

Maquetació: Josep Miquel Martínez. Publicitat: Enrique Sempere. Foto de portada d’Antoni Furió: Clara Berenguer. Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Febrer 2014


ST © 2014 ST © 2014

Les retallades afecten tota la comarca.

Manifestació de xiquets, pares i professors pels carrers d’Agres.

Protesta de la comunitat educativa pel retard de Conselleria en el començament de les obres del col·legi d’Agres La comunitat educativa d’Agres va protagonitzar el 7 de gener un acte de protesta pel retard en el començament de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’escola. Xiquets, pares i professorat es van manifestar pels carrers d’aquest municipi del Comtat després d’haver complit cinc mesos en les aules provisionals de la Casa de Cultura, que no reuneixen les condicions adequades per al desenvolupament de les classes. Els vint-i-set alumnes del col·legi d’Agres van iniciar el curs a la Casa de Cultura, atès que la Conselleria d’Educació tenia previst iniciar immediatament les obres de l’escola que presenta problemes de fonamentació. No obstant això, transcorregut tot aquest temps, els treballs continuen sense posar-se en marxa encara que estan adjudicats des

Febrer 2014

del 28 d’octubre. Els xiquets assisteixen a classe en unes aules provisionals separades per panells, mentre que l’Ajuntament està fent-se càrrec dels costos de la calefacció, la qual cosa comporta una despesa molt gran per a les arques municipals. Així les coses, la paciència s’ha acabat per a la comunitat educativa que ha protagonitzat una manifestació recorrent els carrers del poble amb pancartes reivindicatives. Ana Bodí, membre de l’AMPA, mostrava la indignació dels pares. «La Conselleria no està complint amb la seua paraula i fins i tot ens hem plantejat denunciar-la. Exigim que comencen les obres ja i esperem que darrere d’aquest retard no hi haja la intenció de tancar el col·legi, perquè no ho consentirem», va indicar. ❦

Conselleria elimina una aula d’Infantil a Banyeres La Conselleria d’Educació preveu eliminar una aula d’Educació Infantil al CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola en augmentar la ràtio a trenta alumnes per classe, ja que la nova llei LOMQE –del controvertit ministre Wert– permet aquest augment a partir d’ara. El CEIP Alfonso Iniesta va presentar al·legacions a través del Consell Escolar on va explicar que les dimensions reduïdes de les aules de l’edifici de la Malena provocaran l’amuntegament dels alumnes i que això farà que la qualitat educativa quede afectada. En el conjunt d’aquesta retallada anunciada per al curs 2014-2015 també es suprimiran set unitats d’Infantil als col·legis Real Blanc de Cocentaina, Felicitat Bernabeu d’Ibi, Mare de Déu de la Salut, d’Onil i al Centre Rural Agrupat l’Encantada de Planes. Així mateix s’eliminarà una unitat de Primària al col·legi Bracal de Muro, una altra al Rico Sapena de Castalla i una més al Poeta Pla i Beltrán d’Ibi. ❦

Barcella | 3


BV © 2014

ST © 2013

UCV © 2014

Rodrigo Ferre Bodí.

L’autora del treball M. Cruz Pla.

Les fotografies del núm. 1 són de Blai Vanyó.

Polèmica de Rodrigo Ferre a Ràdio Banyeres

Premi a Maria Cruz Pla pels tallers de violència de gènere

Número 1 de la revista Renadiu dedicat a Bocairent

Rodrigo Ferre Bodí va fer a final de l’any passat un al·legat per a defensar el llibre Cásate y se sumisa, de l’autora Costanza Miriano, a Ràdio Banyeres de Mariola. Aquest col·laborador de l’emissora municipal és professor de Religió a l’IES Professor Manuel Broseta. En la gravació de veu del programa –que ha circulat per diverses xarxes socials provocant polèmica– es pot escoltar com Rodrigo Ferre critica totes les persones que han opinat en contra dels arguments de Costanza Miriano. Segons Rodrigo Ferre, els qui han desaprovat les tesis del llibre Cásate y se sumisa són uns «analfabets funcionals», «feministes oficials», «entesos de torn», «atrevits», «ignorants», «dictadors de lo políticament correcte», «tontos», «talibans», «histèrics» i «intolerants». ❦

Maria Cruz Pla ha obtingut el primer premi de la Càtedra d’Investigació i de Desenvolupament Aplicat en Psicologia atorgat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana pel treball Prínceps blaus i esclaves roses: estereotips de gènere i mites sobre l’amor romàntic en l’adolescència. Implicacions per a la prevenció de la violència de gènere en parelles joves. El guardó, dotat amb 1.500 euros, reconeix la tasca de la responsable del servei especialitzat en atenció a la família i a la infància de l’Ajuntament de Bocairent. Les dades recollides per l’autora parteixen dels tallers de prevenció de violència de gènere impartits a l’IES Bocairent durant els dos últims anys arran de l’aprovació del pla municipal d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes 2011-2014. ❦

Fruit del primer encontre d’escriptors i escriptores en llengua catalana de la Vall d’Albaida, celebrat el 19 d’octubre passat a Bocairent, ha nascut la revista literària digital Renadiu. La seua periodicitat és anual i s’edita amb llicència Creative Commons per afavorir-ne la difusió. El número 1 està dedicat a Bocairent. La revista està concebuda per a publicar textos literaris d’autors no professionals de la Vall d’Albaida. En aquest número s’ha convidat el fotògraf bocairentí Blai Vanyó a il·lustrar els textos amb les seues instantànies. El tema central de cada número estarà determinat pel poble que cada any aculla la Trobada d’Escoles en Valencià. Els textos podran ser de qualsevol gènere literari: poesia, narrativa, conte, microconte, etc., així com de ficció, fantasia, terror o eròtic. ❦

Barcella | 4

Febrer 2014


Barcella

SLV © 2013

Timonets a la Rata Cellarda de Beneixama; al Lua Café i al pub Tic-tac de Banyeres de Mariola; a l’Escenari d’Alcoi; al café Pa Torrat de Muro, entre altres, per la promoció d’actes i concerts que hi fan. Culturalment parlant, els nostres pobles són un poc més habitables gràcies a aquestes iniciatives.

Última assemblea general de la plataforma Salvem la Valleta.

Salvem la Valleta decideix la seua dissolució davant l’aturada del projecte de l’autovia Villena-Muro Cinc anys després del naixement de la plataforma Salvem la Valleta per a oposar-se a la construcció d’una autovia entre Muro i Villena, l’associació va convocar una assemblea general que va celebrar a Muro. Els socis van decidir en la reunió la dissolució momentània de l’entitat mentre l’Administració valenciana no reprenga el projecte. Segons els responsables de Salvem la Valleta, en cas que alguna vegada es torne a posar en marxa la construcció d’aquesta infraestructura, «aquesta organització resorgirà, ja que la marca, l’objectiu i les persones segueixen espectants front a qualsevol moviment que vulga fer malbé l’entorn de la Vall d’Agres». El projecte de l’autovia Villena-Muro, al qual s’oposava la plataforma, pretenia unir aquests dos punts amb una via de

quatre carrils, seguint longitudinalment el curs natural del riu d’Agres. Salvem la Valleta s’oposava pel fort impacte ambiental i perquè l’agricultura tendiria cap a la desaparició, ja que l’ocupació de les millors terres de cultiu provocaria la fracturació del paisatge i la desaparició de la identitat de la cultura minifundista. En la seua assemblea final, i com a organització sense ànim de lucre, Salvem la Valleta ha decidit donar els seus béns a diferents entitats que han col·laborat i ajudat la plataforma en diferents moments, com Creu Roja de Banyeres de Mariola; Càritas d’Agres, Alfafara, Bocairent i Muro; el Centre Excursionista d’Ontinyent; la colla ecologista La Carrasca; Escola Valenciana; el Concurs de Gossos de Ramat Valleta d’Agres i el col·lectiu ecologista l’Arrel de la Vall d’Albaida. ❦

Argelaga a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per posar totes les cançons de l’ambientació de Nadal dels carrers en castellà i anglés. Es veu que per a alguns no existeix el repertori tradicional valencià.

Timonet a la colla ecologista La Carrasca per organitzar els Camins Escolars a Alcoi: itineraris segurs que permeten el desplaçament autònom dels xiquets i xiquetes als centres a peu i amb bicicleta.

Argelaga als responsables dels abocaments il·legals al riu Clariano que han aparegut a partir de la depuradora de Bocairent.

Timonet a la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat per recuperar l’exposició itinerant Art Nostre per a la difusió de l’obra d’autors plàstics contemporanis.

Argelaga al Govern de la Generalitat perquè, a la llista de tancaments consumats (Canal 9, Ràdio 9, TV3 i Catalunya Ràdio), ara vol afegir la clausura de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per catalanistes, una institució que el mateix Partit Popular va crear. Febrer 2014

Barcella | 5


ST © 2013 BD © 2013

Moment de la protesta dels alumnes.

Els treballs van consistir en buidar de terra la séquia per a recuperar el tram que retornava l’aigua del Partidor a l’assut del Molí l’Ombria.

Banyeres de Mariola recupera una séquia de 1780 que estava oculta entre el Partidor i l’assut del Molí l’Ombria El passat mes de novembre, l’Ajuntament de Banyeres de Mariola va fer treballs de condicionament per a recuperar un tram de séquia que havia estat ocult quasi mig segle. Es tracta d’una conducció d’aigua entre el Partidor i l’assut del Molí l’Ombria, ubicat baix de la font del Sapo. La séquia recuperada té una longitud de cinquanta metres i formava part de la infraestructura hidràulica ideada per a generar l’energia que calia per a fer funcionar els antics molins fariners, paperers i bataners. La funció d’aquest tram era la d’aprofitar fins a l’última gota d’aigua –la que correspon a Beneixama, que retorna al Vinalopó– després de ser distribuïda des del Partidor de les Aigües. Del Partidor l’aigua passava als dos molins fariners que hi havia ubicats baix per a moure la maquinària. Des del segon molí, la séquia aprofitava el desnivell del terreny per a retornar l’aigua en direcció contrària al curs del riu, per a així reaprofitar-la a través de l’assut del Molí l’Ombria. Es tracta d’un sistema creat i perfeccionat al llarg dels segles per l’enginy dels moliners. Els treballs han consistit en desbrossar els voltants de l’estructura –realitzats per la brigada de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat– i el posterior desenrunament i buidat de fang per part de la brigada d’obres de l’Ajuntament. Segons fonts municipals, aquesta acció s’emmarca dins del projecte de recuperació del patrimoni arqueològic indusBarcella | 6

trial de Banyeres de Mariola i de la declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) del Parc Cultural de l’Aigua que es troba en procés de tràmit. La informació sobre l’existència d’aquesta estructura hidràulica la va proporcionar Juan Castelló, conservador del Museu Valencià del Paper, que va documentar la construcció a partir d’escrits que indiquen que l’obra és de l’any 1780, quan va començar a funcionar el Molí l’Ombria. A partir de 1964 tota la séquia i l’assut havia quedat en desús en tancar l’empresa Papeleras Reunidas, SA, i el pas del temps havia amagat la séquia degut als sediments dipositats i l’abundant vegetació que va créixer al voltant. També han contribuit a l’èxit de la posada en marxa de l’antic sistema hidràulic els propietaris d’un dels antics molins fariners que van recuperar l’edifici per a convertir-lo en la casa rural Molino del agua. Amparo Alventosa i Steve Francis Cowen van fer –per iniciativa pròpia i a través dels seus mitjans– les tasques de buidat de fang i brutícia de l’alcavor que condueix l’aigua des del Partidor i que passa per dins del seu molí, que havia quedat obturat pel pas del temps i per la manca de manteniment dels anteriors amos de la casa. Aquest treball d’extracció previ de més de quatre tones de fang que van fer aquests particulars ha fet possible ara la recuperació completa del sistema hidràulic des del Partidor fins l’assut del Molí l’Ombria. ❦

[Vilaweb, 7-12-2013]

Drets, torts i fets puntuals

Josep Albinyana La visita dimecres passat a Xàtiva de Fabra va deixar una escena valuosíssima: la dels xiquets d’una escola reclamant el retorn de les emissions de Canal 9 mentre el president circulava protegit per un eixam de policies que, amb anterioritat i traïdoria, havien acordonat i ocupat els carrers. La resposta a la protesta ha estat a l’alçada del Govern: immediata i exagerada, és a dir, impròpia d’un país democràtic. De seguida es va dir que es prendrien mesures contra aquella «revolta», fent evident la incapacitat innata que tenen de comprendre que la discrepància no és matèria delictiva. Amb una agilitat que ja voldríem per a qüestions realment importants, la Conselleria d’Educació va obrir un expedient informatiu per a, diuen, saber què va passar en aquella escola i per tal de «garantir els drets dels menors». ¿Quins drets? ¿El dret de tindre una escola en condicions en compte d’haver d’anar a classe en barracons? […]. La coacció i la repressió, això busquen, incapaços com són ja de fer cap altra cosa. Els partits de l’oposició s’han manifestat obertament en contra d’aquest expedient informatiu. […] Sembla que al Partit Popular li fan més por els crits d’uns xiquets que l’exaltació nazi, i això sí que potser ens hauria de fer por a nosaltres. ❦ Febrer 2014


Reaccions al tancament de Canal 9

Germán Llorca

Vicent Partal

Antoni Gómez

¿Seré jo?

A València passen coses

Els grans oblidats

[…] Dels dos anys llargs que vaig passar fent notícies de merda per a Canal 9 recorde moltes coses. Però en particular dues que es van donar al final: la quantitat de l’última nòmina que vaig firmar i l’última gota que fa vessar el got perquè decidira, simplement, dedicar-me a altres coses que no fóra […] estar pendent de l’escàner que rastrejava les freqüències de la policia […]. I no era cosa només de Genoveva Reig, il·lustre inútilmilitant del periodisme alicantí, sinó de la nòmina de personatges de sainet que han sigut directors o directores generals de la tele, la ràdio i el grup RTVV. Perquè la tele i la ràdio feien tant de temps que estaven tan mal que al final el tir de gràcia no hauria de sorprendre ningú. […]. No me n’alegre. […] Però no ho sent gens ni miqueta pels tants i tants enxufats de nòmina, carnet, família o amistat; els molts i molts que s’han mobilitzat només quan els han tocat la butxaca, o els «em passe tot el sant dia queixant-me i fotent amb la meua desídia els companys de treball però no menege ni un dit per canviar res» que, amb noms i cognoms, formen part de la història del descrèdit i d’una pífia monumental acumulada durant dies i mesos i anys de dir «sí, amo». […] Canal 9 i Ràdio 9 són filles del mateix sistema gregari, servil, de senyorets, prebendes i clientelisme de capelletes que ha portat a la roïna este país. Si no hi ha una regeneració social profundíssima, potser la pròxima cagada siga encara més monumental. ❦

Ningú no esperava que el tancament de Canal 9, ara fa una setmana, esdevingués un ampli moviment contra el PP valencià i desencadenés l’onada de reaccions […]. Sembla que el president Fabra ha trobat un obstacle gegantí i resulta ben paradoxal que això passe per culpa d’una emissora que els seus van grapejar i manipular de forma indecent durant dècades. Però ha passat. Això és evident. Contra el que les aparences semblaven indicar, el País Valencià […] s’ha alçat contra una arbitrarietat que segurament tot i no ser la més greu en termes reals era simbòlicament inassumible. Inassumible pel fet de tancar un mitjà públic, inassumible per com de malament es va tancar però també nacionalment inassumible. I aquesta última és al meu parer la part més interessant. Aquests dies a València s’ha reivindicat la llengua pròpia com no recorde mai, amb una intensitat esperançadora. I sobretot no només pels de sempre. I hem vist onejar juntes, harmònicament, senyeres estelades i bandera amb el blau […]. Una cosa mai vista. Que segurament respon al fet que Fabra ha traspassat una línia perillosa. Al president només li dóna suport la FAES, que no amaga la seua proposta d’abolir les autonomies i tornar a l’Estat centralitzat. Se li intueix per això la intenció de fer marxa enrere fins i tot en el procés autonòmic actual i deixar-nos o amb una autonomia de riure o simplement sense. I això em sembla a mi que explica bona part de la reacció, de la tempesta. ❦

Cal parlar detingudament dels oblidats. Periodistes que es van oposar al règim i que van ser despatxats de la tele de manera fulminant perquè estaven contractats. Noms i cognoms. Després, aquells que per ser fixos ens vam oposar i vam rebre per tots els costats. Ens van robar la nostra projecció professional –és dur això, companys, no és cap broma– precisament per no combregar amb el règim i donar la cara públicament –comité de redacció, comité d’empresa, oposició a la privatització, concentracions, vagues, articles a la premsa, etc.– sempre que hem pogut i ens han deixat. No ens van tirar perquè no podien, però ens van robar la projecció professional, sens dubte. Després, clar, en el moment que van poder ens van tirar al carrer, de la manera més immunda i humilliant, amb l’ERO. Segona humiliació. I ara, que hem sigut readmesos per l’abassegadora il·legalitat de l’ERO, ens tornaran a tirar de bell nou i tanquen la nostra empresa i la televisió de tots els valencians. Tercera humiliació. I per a acabar d’arredonir la festa, som els grans oblidats. Ningú no ens recorda perquè estàvem en programes de poca audiència. I tampoc ningú no ens ha recordat amb els últims i malaurats fets de l’apagada de RTVV perquè el protagonisme ha sigut dels companys que s’han avalotat ara, justament quan Fabra va anunciar que tancava la televisió. […] Us recomane encaridament Adéu RTVV, crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana, publicat per la PUV. […]. ❦

Febrer 2014

Barcella | 7


David Trueba

Aina Santamaria

Invertir en dignitat

¿Canal 9, la nostra?

Entre totes les inversions que ofereix el mercat bancari, no se m’ocorre cap que manque de riscos especulatius. Però n’existeixen algunes que tard o d’hora sempre donen rèdits. La principal és la dignitat. En aquests dies, el tancament del canal de televisió autonòmic valencià ha deslligat molts comentaris. Hi ha els qui afirmen que és un primer pas cap a la desaparició dels mitjans públics de comunicació. L’estratègia és tan fàcil com fraudulenta: es tracta de desprestigiar-los al màxim i després suprimir-los. El tancament d’un canal per la seua utilització corrupta és alguna cosa així com desescolarizar els xiquets quan un professor del seu col·legi resulta ser un violador. És difícil detenir aquesta ona en temps de retallades, però ha estat la mala gestió, la manipulació informativa i la massiva contractació de familiars incapaços i amics inútils dels polítics en el poder, per mitjà d’aquesta oposició tan espanyola anomenada nepotisme, la que ha precipitat l’enfonsament. L’essència de la seua funció pública segueix viva i inèdita. Servir de vertebració regional, de racó de servei informatiu basat en l’interés general i no en el negoci, donar llum als sectors minoritaris en lloc de resignar-se amb la divisió entre perdedors i guanyadors i generar una indústria audiovisual local. Són solament algunes de les utilitats no quantificades ni valorades en el tancament. L’interessant és reparar en la indiferència general, la sensació d’abandó que molts treballadors del canal perceben. Durant uns dies la Televisió Valenciana va funcionar sense direcció política i l’audiència va premiar els Barcella | 8

seus espais plens de llibertat i debat, on la gent parlava amb sentit i valentia. Immediatament, el govern local es va adonar del perill per als seus interessos que significava aquesta lliure expressió periodística i va córrer a imposar control i submissió. El que es va trobar a faltar durant anys era una resistència major a les pressions. Els qui ho van fer van ser desplaçats o emmudits en el silenci general. Ells van invertir en un valor molt cotitzat que es cobra passat un temps. Són als qui cal rescatar perquè coordinen el consell de renaixement del canal. La dignitat és fàcil de perdre, perquè les urgències de la complaença obliguen a sacrificar-la entre presses i ambicions. Però quan arriba el desastre, tot són oportunitats malbaratades. La dignitat perduda pel camí no torna quan la crides, sinó quan pots exhibir-la amb orgull, indiferent al procés que van imposar els altres. Una societat que s’acontenta amb el tancament d’un canal públic al qual ha destinat centenars de milions dels seus impostos durant anys sense exigir responsabilitats és l’exemple perfecte d’anestèsia moral. La victòria és doncs doble. Els qui van desprestigiar un mitjà ara l’eliminen i segurament els seus amics es lucraran amb l’absència d’una competència de qualitat. I els ciutadans perden dues vegades. En descobrir que el conductor d’un autobús municipal robava la recaptació, la decisió de les autoritats, que van col·locar a dit el xofer i compartien amb ell el botí, consisteix a suprimir la línia i que els usuaris tornen a peu a casa cada dia. O que prenguen un taxi. Taxi! ❦

Fa uns quants dies ningú s’hauria imaginat que estaríem defensant la RTVV. ¿«Canal 9, la nostra»? ¿Des de quan? Canal 9 no va nàixer amb intenció de vertebrar el País Valencià, ni per a promoure la nostra cultura, ni per a defensar la nostra llengua. No oblidem que Canal 9 va nàixer de la mà del poder polític i de la mà d’aquest ha caminat sempre: començant per la llista de vocables prohibits per Amadeu Fabregat per ser excessivament catalanistes seguida per la censura d’intel·lectuals i músics valencians, i la manipulació i la desinformació de la nostra realitat de cada dia. Canal 9 ha viscut d’esquena al nostre poble i, precisament, han sigut aquestes veus silenciades les que han omplert places i carrers per a donar suport als treballadors de Ràdio Televisió Valenciana i reivindicar una televisió pública, de qualitat i en valencià. Pensar que el tancament de Canal 9 ha sigut una solució encertada perquè l’ens era una cova de lladres, és caure en el joc fàcil de culpar els de baix i no els de dalt. La decisió del Govern ha estat una demostració de força a la justícia i un avís per a la classe treballadora perquè pense bé les repercussions que poden haver-hi si reivindica els seus drets. Dir-nos que no hi ha diners i que triem entre sanitat, educació o televisió pública és pixar-nos a la cara i dir-nos que està plovent. Els valencians necessitem una ràdio i televisió valenciana sense censura i manipulació, i hui els treballadors estan demostrant que eixa televisió és possible, perquè estan donant veu a un poble ben viu, que reivindica amb veu pròpia que la televisió dels valencians és nostra. ❦ Febrer 2014


Francesc Viadel

Joan Garí

Diego Gómez

La televisió imposible

Lliçons després de RTVV

Un cop d’Estat al valencià

[…] L’acomiadament recent de més d’un miler llarg de treballadors –molts d’ells bons amics i excel·lents professionals–, només fa que posar en relleu la magnitud d’un dels fracassos polítics, d’un dels lladrocinis més amargs de la història recent d’Europa. Crec no exagerar gens. Si col·lectivament no fórem tan invisibles possiblement se’n parlaria per tot arreu d’aquesta experiència fallida. El producte resultant de la televisió dels valencians després de molts anys de rodatge és, malgrat molts dels seus treballadors, pura merda gràcies a la classe política manaire i, també, a no pocs periodistes de la casa, col·laboradors necessaris del desficaci. D’altra banda, l’ERO, com tots els ERO d’aquesta primera dècada del mil·lenni, representa en la majoria dels casos un assassinat, la limitació extremada d’unes possibilitats de futur en el seu sentit més pregó. L’acomiadament massiu es va fer a traïdoria i sense pietat i ara, vés per on, la justícia en demana una rectificació. No crec, però, que el president Alberto Fabra faça res. Em sap greu perquè el país necessita una televisió pública capaç de contribuir a la construcció d’una societat molt millor. Ho sent, sóc escèptic respecte les possibilitats de pervivència d’una empresa amb tantes tares, en un país totalment trencat. Amb una Generalitat intervinguda, amb unes possibilitats de supervivència política futures molt migrades, és quasi segur que Fabra acabe per tancar TVV per sempre més. ¿Seran capaços els futurs gestors polítics del país de reinventar un ens televisiu públic valencià decent, dimensionat a l’actual situació, trencant el justet i sense prescindir de ningú? Complicat, certament. ❦

[…] Tots i cada un dels periodistes de Canal 9 han vist escenificar-se al seu davant, durant els darrers vint anys, el mateix dilema moral: col·laborar en l’orgia de corrupció i de manipulació orquestrada pels seus caps o mantindre-se’n al marge. […] ara s’hauran adonat tots que una història així no es pot tornar a repetir. Informar el públic en qualsevol dels seus vessants […] requereix alguna mena de compromís moral. I també la suficient càrrega d’amor propi com per a impedir certes proposicions deshonestes. No es demana a ningú que siga un heroi, però tampoc s’ha de ser necessàriament un miserable. Dir el que vols i el que creus –amb les precaucions i els respectes que calga–, ser raonablement honest amb tu mateix i amb la teua audiència, complir les mínimes regles deontològiques que fan al cas és l’única opció admissible. I és tot això el que va fallar estrepitosament a RTVV. Cada vegada que un periodista va acceptar no entrevistar un líder opositor, cada vegada que un guionista pegà la cabotada davant un acte flagrant de censura, cada vegada que un cap ple d’estultícia imposava una norma injusta sense que ningú s’hi rebel· lara, RTVV moria un poc. I ara, que ha mort definitivament, ha quedat al descobert la magnitud de la tragèdia. I només els qui estiguen lliures de pecat –amb noms i cognoms– podran tirar la primera pedra. […] A algú se li mou la terra sota els peus, i ell encara no se n’ha adonat. Vivim moments inaugurals, i és trist que haja hagut de morir RTVV per a què es produïsca el miracle. Si amb tot això no desperta València, llavors la bella no dorm, sinó que està irreversiblement putrefacta. Esperem que no. ❦

[…] desmantellar i tancar RTVV és intolerable, és un autèntic cop d’Estat comunicatiu a la societat valenciana i molt en concret a la nostra llengua i a la nostra cultura que ens identifica com a poble. Perdre la RTVV suposa tallar el futur del valencià i deixar orfes les futures generacions de valencians i valencianes del seu tret d’identitat més valuós. Però això no li importa res al nostre president que parla normalment en castellà, ¿veritat? Sense dubtes, la societat valenciana té el dret bàsic de tenir uns mitjans de comunicació públics, de qualitat, plurals, lliures i en valencià. I encara que aquestes premisses no s’acomplien en la seua totalitat, el model està per explotar, està per desenvolupar. El que no pot fer la Generalitat Valenciana és trencar definitivament amb el valencià i no pot atemptar directament al basament de normalitat, (després de l’escola) de la nostra llengua i no pot passar-se per baix cama la democràcia participativa i la llibertat d’expressió. ¡Quina forma de celebrar el trenta aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV)! […] No tenim premsa escrita, ni ràdios, ni televisions que parlen en la nostra llengua. Sense els mitjans de comunicació en valencià, amb un sector audiovisual valencià desfet, sense empreses de doblatge, actors, actrius, etc., que han treballat i haurien de seguir treballant en la nostra llengua, no podrem assumir la veu del poble. Ara cal preguntar-nos perquè ha succeït tot això i demanar responsabilitats i dimissions. Estaria be que aquest cop d’Estat radio-televisu, tinguera una resposta civil que puga proporcionar una nova oportunitat per a la RTVV […]. ❦

Febrer 2014

Barcella | 9


Toni Gisbert

Julià Álvaro

Víctor Maceda

Recuperació de Canal 9

Dir les coses pel seu nom

¿Un servei públic?

L’anunci de la decisió de desmantellar Canal 9 és un greu error. Primer, no està clar que la raó principal argumentada, el cost econòmic, siga real. El cost del desmantellament pot ser molt més alt que el que suposaria mantenir l’ens amb un pla de viabilitat. Segon, és un error des del punt de vista de la llengua, la cultura i la cohesió social que hauria d’haver jugat Canal 9, que hauria d’haver tingut un paper fonamental en la construcció del País Valencià i la promoció de l’ús social de la llengua. I en tercer lloc, perquè el País Valencià necessita mitjans públics i de qualitat. La decisió no serà tan fàcil d’executar. No està clar com es farà a nivell legal. I es trobaran un rebuig quasi unànime de la societat valenciana: de les entitats, començant per ACPV, els sindicats, els partits, i un sector creixent de la societat. Perquè una cosa és que no es veiés gaire la televisió i una altra que a la majoria els faça gràcia que desaparega Canal 9. En l’anàlisi d’Alberto Fabra hi ha una greu mancança: obviar que Canal 9 no és un problema en sí sinó un problema creat artificialment per una desastrosa direcció econòmica i política del Govern valencià durant els últims anys. Fabra ha demostrat manca de lideratge i no ha sabut trobar solució als problemes del PP. Ara comença el procés de recuperació de Canal 9. Així ho volem, i així ho demanem i ho proposem a la resta d’entitats, sindicats i partits. Continuem pensant que el projecte és necessari, i que ara és el moment de tornar a pensar-lo, quasi partint de zero. Es pot fer des de la bona voluntat, que és el que hauria de fer el Govern valencià, començant un diàleg amb tots els sectors. […]. ❦

[…] Desenes de periodistes que s’havien salvat de l’ERO es queden sense treball i, de sobte, com Pau de Tars cap a Damasc, cauen del cavall i comencen a reconéixer la manipulació i la censura a la que han estat sotmesos durant anys. […] El Govern de la Generalitat nomena Lola Johnson secretària autonòmica de Comunicació. Johnson va ser durant dos anys, entre 2007 i 2009, cap d’Informatius de Canal 9. Lliguem, per favor els dos fets. ¿Com pot ser que encara cap d’aquells periodistes que ara demanen a crits la dimissió de Fabra en les concentracions d’extreballadors de RTVV, que van pels pobles predicant el molt que s’ha mentit a Canal 9, no hagen eixit a donar detalls sobre què feia, què els ordenava, què els manipulava Lola Johnson quan era la cap d’Informatius de Canal 9? […] Els conversos tenen això, que, si volen, disposen de molta informació a donar. […] Els extreballadors de Canal 9, jo ho sóc, com a col·lectiu, no ens mereixem ni un deu per cent del suport que estem rebent. Ja sé que no és un suport a nosaltres sinó a la necessitat que té el país de disposar d’uns mitjans públics independents i de qualitat però és que el nostre comportament segueix tenyit per la vergonya, la indignitat i la misèria. La gran majoria de la gent desconfia, i molt, de nosaltres. Els periodistes continuem parlant de censura i manipulació, demanem perdó a les víctimes del Metro, a la ciutadania en general però, en la millor tradició catòlica, donem la confessió per suficient i fem veure que ens sentim perdonats. Doncs no. […] Els temps dels colps al pit, els dies de les llàgrimes i els penediments ja han passat. Ara toca dir les coses pel seu nom. ❦

No, no era un servei públic. Ja feia anys que RTVV era un servei privat a disposició del PP, un gabinet de premsa de mil set-centes persones –algunes de molt entusiastes i d’altres de no tant– que constituïa un dels pilars mestres que han sostingut els governs populars del 1995 ençà. Els joves que enguany han complert dihuit anys, de fet, només han conegut un Canal 9 absolutament servil amb el poder, censor de cada imatge incòmoda i silenciador de totes les veus dissonants. Per això mateix, quan […] van poder seguir un debat normal –en prime time, amb representants de tots els partits a les Corts, aïllat de la campanya electoral i àgil, amb possibilitat d’interrompre’s–, van assaborir la mateixa sensació iniciàtica de llibertat que els seus avis quan veien pel·lícules prohibides a Perpinyà. De debats com aquest ja no n’hi haurà, però l’autèntic drama és que durant tots aquests anys tampoc no n’hem vist cap. […] el PPCV ha guanyat –consecutivament– quatre eleccions autonòmiques amb majoria absoluta. […] ¿En quina mesura ha afectat el vot dels valencians la tendenciositat manifesta de l’única televisió que informava –segons que ens diuen ara– d’allò que passava al nostre voltant? Mai no ho sabrem, però una cosa sí que resulta òbvia: de repercussió, n’ha tinguda. […] Aquells que ens alertaven que ja no hi haurà més Dossiers –sobre Sorolla, Blasco Ibáñez, Roís de Corella o l’expulsió dels moriscos– són els mateixos que ens han ocultat que hi havia un altre tipus de dossiers, bastant més actuals i transcendents, capaços de fer trontollar un govern. Potser volien que esperàrem un segle per explicar-nos-els. ❦

Barcella | 10

Febrer 2014


Antoni Furió Vicent Berenguer Antoni Furió nasqué a Sueca el 1958, és catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, on desenvolupa investigacions sobre el món rural, finances i fiscalitat dels segles xii i xv.

Clara Berenguer © 2014

–Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’Any Corella, ¿podria evocar-nos-en l’època? –La València i el Regne del segle xv excel·lien les arts i l’economia. En la divisió de funcions dels estats de la Corona d’Aragó, si el Regne d’Aragó era l’agricultura de base, el rerepaís, proveïdor de carn i de blat, i el Principat era la plataforma industrial i mercantil, el Regne de València es dedicava sobretot a una agricultura especialitzada d’exportació (arròs, sucre i seda) més rendible que la tradicional (vinya, blat, olivera). És una societat bolcada a l’exportació que afavoria la presència de mercaders estrangers, amb una noblesa que ha deixat els castells rurals i s’ha establert a la ciutat. València es torna el pulmó financer de la Corona. Barcelona està passant una doble crisi política: una guerra civil, on l’oligarquia urbana s’ha revoltat contra Joan II i, també, una crisi social que és la dels remenses, que fa fugir els mercaders i el comerç cap a València. A la ciutat hi ha dues minories importants, els musulmans i els jueus. La jueria de València té tres-mil persones en l’època de la seua destrucció, totes las jueries valencianes van ser assaltades en el progrom de 1391. Els antics jueus constituïen un segment molt important qualitativament, eren artesans, mercaders, gent molt activa i alfabetitzada, bona part del públic lector al qual va adreçada la traducció de la Bíblia i altres obres que la Inquisició destruirà. El 1451 els moros seran objecte d’un assalt al crit de «Facen-se cristians los moros o muiguen». El fi és construir una societat cristiana uniforme, sense cossos estranys. Febrer 2014

Antoni Furió al despatx del seu Departament.

–I al mig tenim Roís de Corella. –Corella era fill de noble, era el major, devia seguir les armes, però estudià teologia, tenia dona sense ser casat i fills d’ella. Ell és representatiu de les classes elevades, com una generació abans havia estat Joanot Martorell. Hi ha molta gent que sap llegir i escriure, ho sabem perquè

«Es tracta de plantejar que molts dels problemes que tenim avui es remunten a fa tres-cents anys» a Valencia es prohibeix el que ara es diu pintades al carrer, que eren cartells de tema polític que la gent penjava, i la gent només penja cartells i fa pintades si hi ha lectors. A València s’imprimeixen llibres, en part, per l’estat en què es trobava Barcelona, però també pels lectors. Era un negoci nou que tenia molts compradors. –Passem al present, al simposi «Espanya contra Catalunya: una mirada històrica, 1714-2014», ¿quin balanç pot fer-se’n? –El simposi ha estat molt important perquè es tracta de plantejar que molts

dels problemes que tenim avui es remunten a fa trescents anys, a la manera en què començà a construir-se Espanya, tal com es coneix avui, fruit d’un règim polític sorgit d’una derrota militar. La idea és que hi ha dues maneres d’organitzar la convivència, una Espanya horitzontal o una de vertical. Una Espanya confederal de diversos regnes que conviuen dins d’un mateix espai geogràfic que és la Península Ibèrica, o fins i tot polític, o una Espanya vertical construïda sobre el model de Castella. El model polític anterior a 1707-1714 és horitzontal, és el d’una unió dinàstica entre diferents regnes i, per tant, una monarquia confederal, els Àustria. El model imposat a partir d’ací és una monarquia absolutista, centralista i després castellana. Per tant, el simposi pretén mostrar-ne la historicitat, que sempre no ha estat així. I una idea important, quan ara es parla del referèndum, es diu que els catalans no poden votar perquè no tenen sobirania política, perquè aquesta és de tots els espanyols, per tant, si ha d’haver una consulta han de votar tots els espanyols. Els catalans, per si, no tenen personalitat jurídica i política diferenciada, la perderen el 1714. Així, ara es reclama tornar a la sobirania política perduda. Els usatges dels catalans i els furs dels valencians no són mers privilegis obsolets en el segle xviii, són la base d’una personalitat jurídica que desaparegué. Abans del 1714 era d’una altra manera, ara es podria corregir, i més democratització vol dir també avançar en la recuperació dels trets nacionals que s’eliminaren. –Com a prova que la història és polèmica, al País Valencià el 2007 passà bastant discreta la commemoració, ¿què remarcaria del cas valencià des de la seua exposició en el simposi? –Al contrari que a Castella, a la Corona d’Aragó i en particular al Regne de València, Espanya era un concepte geoBarcella | 11


Clara Berenguer © 2014

gràfic com podia ser Itàlia o Alemanya, que s’uneixen com a nació en el segle xix, però tothom en parlava com a espais geogràfics. Espanya per als valencians era això, per a Castella no, per a Castella, Espanya era la continuïtat de la Hispània romana, i l’hereu d’aquella continuïtat política eren ells, Castella. En l’època dels Àustria hi ha un equilibri inestable entre la concepció d’Espanya que tenen els castellans i la concepció que tenen els altres territoris, que és la d’una monarquia plural, on l’únic que els unifica és la figura del rei, però en cada territori cadascú té les seues lleis, la seua moneda, les seues institucions. La cosa acabarà el 1707, és una guerra de dues concepcions d’Espanya. Així que, si no arriba la Batalla d’Almansa, en dos mesos, al juny ja tenim el Decret de Nova Planta, no és improvisat. I, a més, qui perdé en la guerra no foren sols els partidaris de l’arxiduc, sinó els valencians com a conjunt, perquè els afectes a Felip V no esperaven que la repressió arribés fins i tot a l’anul·lació de les institucions i les lleis valencianes. L’Ajuntament borbònic de Valencia demanà al monarca que retirés el Decret de Nova Planta i que restablís els furs, i la resposta del rei fou tancar a la presó els seus propis partidaris. Els valencians no eren antiespanyols sinó que tenien una idea distinta de com s’havia d’organitzar Espanya. Avui estem demostrant que aquesta no és l’única manera en què es pot organitzar i com ha estat organitzada Espanya, i el futur no hauria de ser exactament el mateix del que tenim ara. Podria ser una república o una monarquia federal o confederal, com passava al 1707. Això és el que jo trobe interessant de tornar a mirar anys enrere, no es tracta de viure del passat, és que les maneres de construir el futur poden passar per un millor coneixement de com s’ha construït aquest present, que ha estat una imposició de Castella. –¿De quines maneres ha repercutit aquesta política centralista en la substitució de les elits? –Cal distingir que la castellanització de les elits valencianes no comporta necessàriament la subordinació a Castella; a Prússia i a Rússia la llengua de la Cort fou el francés, i aquestes estan de seguit Barcella | 12

en guerra amb França, però la llengua de les elits és el francés. La llengua de les elits valencianes a partir segle xvi comença a ser el castellà, ja que és la llengua del rei i la dels virreis. En llibres com La vesita de Joan Fernández de Heredia i El cortesano de Lluís de Milà es veu aquesta societat bilingüe on la noblesa parla en valencià i les criades parlen en castellà. En el xvi aquesta noblesa parla en valencià tot i que la Cort irradia el castellà; els editors valencians saben que en

«Els afectes a Felip V no esperaven que la repressió arribés a l’anul∙lació de les lleis valencianes» castellà tenen més mercat que si ho fan en català; les elits parlen el castellà, però no a casa. Les elits locals, tot i que parlen en castellà, són valencianes fins a l’últim moment, i la prova n’és que en la Guerra de Successió, la majoria de la població, però també molts nobles, és austriacista, que no vol dir ser independents, veuen en joc el tron d’Espanya, i estan a favor de Carles III. Fins al segle xix i ben entrat el xx, la ciutat de València és de domini valencianoparlant, fins arribar al punt aquell de la vergonya de ser valencians que més tard es traduirà en l’autoodi. –¿Quina opinió té de l’aportació de Joan Fuster pel que fa a la Guerra de Successió?

–Fuster primer que res és un escriptor, però a més és una persona enormement intel·ligent que quan estudia el passat, com diu el 1962 en Nosaltres, els valencians, no ho fa amb mentalitat d’antiquari. Ell està interessat en el futur, li interessa construir un futur per als valencians. Per tant, quan examina el que representa l’abolició dels furs no s’ho mira de manera neutra, sinó en quina mesura aquells fets tingueren unes conseqüències posteriors i de quina manera encara estem patint-los. Per les seus lectures renovadores, Fuster té una visió política i dóna una visió al 1707 que els historiadors anteriors no havien donat. Ell no apareix del no res, ve d’una tradició crítica valenciana, i els historiadors sempre havien presentat la Batalla d’Almansa com un episodi negre, que anul·lava la consciència de valencianitat en desaparéixer el Regne de València i quedar reduït de regne a província. Fuster fa un intent d’explicar-ho des de tots els angles, no sols el polític. El 1962 tenia una relació molt estreta amb Joan Reglà, i aquest va fer a València un gran equip d’historiadors, a cada un assigna un tema, i la Guerra de Successió el proposà a Carme Pérez Aparicio, qui en efecte va aprofundir i desenvolupar el que en Fuster encara eren intuïcions genials, basades en amplíssimes lectures. –¿En quines tasques treballa ara? –Ara mateix estic acabant l’edició del volum 14 de la Correspondència de Joan Fuster que ha preparat Juli Capilla. És un volum dedicat a la generació de 1960 (Mira, Aracil, Eliseu, Cucó, Ardit, Marqués, Pitarch, Raimon, Álvarez). És molt interessant, la majoria naixen cap al 1941, entraren a la Universitat l’any 59, i des del primer curs organitzen coses aprofitant tots els forats que permet el franquisme. La majoria són nascuts a València, de casa bona i han estudiat als Jesuïtes, el detonant és aquest, els seus professors són jesuïtes catalans, més tolerants que en altres llocs de la ciutat, estimulen el coneixement de la literatura catalana, i abans de la Universitat ja són valencianistes i catalanistes; abans de conéixer Fuster. En el desert intel· lectual de la València dels anys cinquanta, hi havia algun oasi. ❦ Febrer 2014


Muro de Mariola Ismael Vallès

Jordi Vallés © 2014

La normalització de la toponímia en els sistemes lingüístics minoritzats per una altra llengua més potent com és el cas dels dominis lingüístics català, basc i gallec en relació al castellà és un instrument important per mostrar i preservar la llengua pròpia en relació a la llengua forta imposada. El reconeixement legal de les llengües abans prohibides ha permés normalitzar els topònims. Al País Valencià aquesta normalització està encara treballosament en curs i al costat de solucions òptimes com per exemple les d’Alzira, Xàtiva, Ontinyent o l’Alcora en trobem d’altres que encara no s’han resolt satisfactòriament. Recuperar o adaptar els noms de llocs, pobles i ciutats a la llengua pròpia és un camí de fer normal la nostra cultura valenciana. Els propis habitants que veuen escrits en la seua llengua el nom dels carrers i –més encara– el nom del seu poble o ciutat, reforcen la seua consciència de formar part d’un sistema lingüístic i d’una cultura pròpia. En recuperar o adaptar la forma autèntica i tradicional front les castellanitzacions o les diverses arbitrarietats imposades en etapes històriques anteriors –gens respectuoses amb les cultures no castellanes de l’Estat– fem un exercici de

Febrer 2014

democràcia i retornem vitalitat a l’herència cultural que hem rebut. Xàtiva ha recuperat la forma genuïna pròpia després d’haver estat batejada amb el nom de San Felipe primer i amb la forma castellanitzada Játiva després. Bocairent i Ontinyent han recuperat la denominació històrica front el nom cas-

«Trobem solucions toponímiques que encara no s’han resolt satisfactòriament» tellanitzat Bocairente i Onteniente. La Font d’En Carròs o la Torre de les Maçanes han resolt perfectament la recuperació de la pròpia cultura. Alcoi i Alacant, entre altres, han optat per formes dobles Alcoi/Alcoy que els lingüistes i especialistes en la recuperació de llengües minoritàries consideren poc apropiades. El cas de Muro ensopega amb un problema doble. El nom històric ha estat fins el segle xx Muro. Però a partir del segle xx la legislació espanyola obligava, i obliga, quan hi ha diversos pobles a l’Estat amb un mateix nom, situar una apel·lació que diferencie els municipis. Aquesta, i no altra, és l’explicació de la denominació de Muro del Alcoy per diferenciar el nostre municipi d’altres

com el de Muro de l’Illa de Mallorca, per exemple. Banyeres ha tingut una situació similar, en part, a la de Muro. Primer va ser castellanitzat com a Bañeras o Bañeres, després va recuperar la forma correcta dins la nostra ortografia: Banyeres, però continuava coincidint amb altres pobles del nostre domini lingüístic, de manera que la solució feliçment adoptada va estar Banyeres de Mariola. Una bona solució per al cas de Muro podria ser la mateixa que la del municipi abans esmentat: Muro de Mariola, això solucionaria el problema de no dur el nom d’una altra ciutat i, a més, és una forma genuïna i vàlida per a les dues llengües oficials. Els nostres regidors podrien iniciar el procés per a arribar a un acord en aquesta línia que solucione el problema de mencionar un altre municipi i, a més, en forma ortogràfica castellana. Arribar a un acord majoritari i seguir el procés legal vigent és, segurament, la millor solució per a identificar el nom del poble amb el de la cultura pròpia. La Mariola i Muro mantenen una relació estreta i afectiva. La Penya del Frare i la Gorra de la Mariola formen part del fons paisatgístic del poble. Per tot això, done el meu vot a favor de Muro de Mariola. ❦

Barcella | 13


Hola, president Fabra! Sergi Barceló

ST © 10 d’octubre de 2013

L’Ajuntament de Biar, es podria dir que amb nocturnitat i traïdoria, va anunciar la visita imminent del president de la Generalitat, Alberto Fabra, dos dies abans amb un tímid anunci al web institucional. En altres temps recents d’inauguracions i promeses electorals, les autoritats de bona fe haurien encartellat les marquesines del terme i hagueren publicitat l’esdeveniment als quatre vents. Però són temps difícils per al partit de les gavines i el vent no els bufa al seu favor, per això van calcular que millor fóra no alarmar el ciutadà per si de cas algun instigador local, malgirbat i insolent, se li ocorria convocar una tomatina. Els acòlits al règim que es van assabentar de la notícia es van mudar com mereixia l’ocasió. Camises ben planxades i les sabates ben embetumades, faldes fins els genolls i la bijuteria més llustrosa, i és que la fatxenderia és un esport que es practica molt bé a Biar. A les cinc de la vesprada ben tocades, la plaça anava omplint-se de gent. A la façana de l’església, un grup de manifestants esporàdics, entre els quals em trobava jo, esperàvem amb xiulets, cartells i matraques l’arribada del Molt Honorable. A l’altre cantó de la plaça, tota la vella guàrdia del poble desxifrava qui érem cadascú i a quina família roja ens havien d’encasellar. El centre de la plaça l’ocupava la premsa oficialista i la font. L’estampa s’anava completant com qui distribueix les figuretes del Betlem: les beates fent palmes, el rector sempre amb el bàndol correcte, el pseudocronista i l’arxiver del règim; més tard, anava entrant el veïnat curiós que en públic sempre es declara apolític però sempre vota el PP per qüestions de sang. A poc a poc anaven desfilant regidors, alcaldes, autoritats de la Diputació i altres ànimes sempre a punt per a demostrar la seua lleialtat i compromís amb la causa pepera. Tot l’atrezzo vivent, protocolàriament, saludava el tricorni de la Guàrdia Civil, els altres cossos de seguretat i l’autoritat religiosa. Tot es disposava, tot ben mesurat, calculat i estudiat. Barcella | 14

Protesta per la visita d’Alberto Fabra a Biar.

Els cotxes oficials, amb les llunes tintades, van fer l’entrada triomfal per la plaça. Els manifestants, alhora, escridassàvem i increpàvem els polítics i autoritats, mentre alcaldes, regidors i afeccionats, com l’alcalde de Beneixama o el de Banyeres de Mariola, es reien i aplaudien irònicament la nostra protesta. Tot un exemple de salut democràtica. Alguns d’ells ens deien malfaeners, altres, porcs, maleducats, i tot un reguitzell d’insults i blasfèmies acompanyades de gestos obscens i provocadors. Ningú

«Fabra no va tindre una rebuda a Biar de catifa roja, ni el poble va eixir a saludar-lo» diria que les bones maneres les van inventar els de dretes. Al seu torn, esporàdicament perquè no va haver temps d’organitzar res més inspirat ni original, la trentena de veus que ens vam aplegar vam cridar consignes com «fora, fora» o «que tornen els diners». Aquella escena, diguem-ne grotesca, no va significar massa. En uns quants mesos ningú recordarà el dia i tots tornarem a ser bons veïns davant una barra amb un got a la mà. Segurament als polítics escridassats els esvara tota mena de clams i protestes; altrament, actuarien d’una altra forma. Però l’anècdota té una

significació especial, o almenys això volem pensar els que hi vam acudir, perquè en esta delícia de poble on tot sembla tranquil, es van constatar certes coses: la primera i més plàstica va ser la distància ideològica que encara hi ha al poble tot i la beatificació constant de la transició i la Constitució. La separació física entre una part de la plaça i l’altra sembla definitivament insalvable, ja que uns continuen amb els lemes del franquisme i beneint la democràcia que s’han fet a mida mentre que els altres volem canviar-ho tot i substituir l’actual sistema per un de nou més just, equitatiu i respectuós amb les persones i els pobles. Una altra constatació és la manca de llibertat d’expressió que té la ciutadania: Fabra assegurava davant la premsa que venia a Biar per parlar als ulls a la gent, però en canvi, a nosaltres, mitjançant les forces de seguretat, se’ns impedia acostar-nos ni un pam per fer arribar el nostre missatge. Com sempre, el cordó policial anava enganyat. Els polítics que allà s’anaven aplegant eren els autèntics mereixedors de les manilles i la gàbia. Però el més significatiu i el més esperançador és que hi vam ser. Fabra no va tindre una rebuda de catifa roja, ni el poble va eixir a saludar-lo. Se’n va anar amb cridòria i amb rebuig per molt que tancaren les portes del balcó de l’Ajuntament per no escoltar els crits. Alguns no vam ser massa educats i segurament ens calgué més determinació per organitzar-nos millor. Siga com fóra, ens vam manifestar i vam haver de cridar perquè és l’única forma de poder parlar en este sistema clivellat, arnat i putrefacte. El 10 d’octubre trenta persones vam compartir clams i rebuig a un president que personifica la debacle democràtica, social, econòmica i política que ha protagonitzat tants anys de PP. Això sí, done gràcies d’haver nascut als huitanta, perquè tot i la manipulació, la por i les amenaces no estic sota la soca d’una olivera. Paraules greus i distorsionades, però certes i clares que vam haver d’escoltar. ❦ Febrer 2014


Al vent Pau Calabuig

ST © 2014

Escoltar Pau Alabajos cantant a Bocairent la cèlebre cançó de Raimon al recital commemoratiu pel 50 aniversari de la prohibició del IV Aplec de Joventut m’ha suposat una curiosa experiència nostàlgica. Normalment sentim nostàlgia per les coses que vam viure i que formen part del nostre passat. Tanmateix, en ocasions sentim nostàlgia per coses que mai no han ocorregut però que podien haver passat o que podrien passar, encara, en un futur. És en aquest últim cas on la nostàlgia pareix difuminar-se per a deixar pas a l’esperança. Però és sols una aparença: la nostàlgia hi perviu amb tota la seua vigoria. Totes les utopies que imaginem s’alimenten, de fet, d’aquesta estranya forma de nostàlgia que tendim a confondre amb l’esperança. Deia Novalis que la filosofia no és més que nostàlgia. I és així, almenys, des de Plató. Per dir-ho en termes hegelians, des de Plató la filosofia s’entén primordialment com un exercici de mediació, és a dir, com l’aspiració d’arribar a superar l’estat d’inconsciència i d’estranyament en què vivim per a arribar a assolir la plena consciència i la reconciliació amb el que verdaderament som. I això té, en Plató, una significació individual i comunitària, alhora. Des d’aquesta perspectiva, no hi ha diferència entre qui som o qui volem arribar a ser. Ambdues preguntes són la mateixa, perquè el nostre estat present és només pura nostàlgia respecte del que som –o hauríem de ser– verdaderament. Precisament per això ens sona tan viva i present la crida que feia Joan Fuster convocant la joventut, l’any 1963, a l’Aplec a Bocairent. Perquè és una apel· lació a la nostra consciència –consciència de poble, deia ell–, per a fer-nos eixir de la despersonalització i el provincianisme. És una crida a reconéixer-nos a nosaltres mateixos com a poble i a viure-ho amb consciència. És una invitació a superar la nostàlgia de nosaltres mateixos. «D’acord, nosaltres som els utòpics, idealistes ingenus que no fan més que somniar […]», canta Alabajos, amb veu Febrer 2014

Joan Fuster a Formentor (Mallorca), maig de 1959.

juvenil i càndida, «[…] però anem creixent, ens fem més forts cada dia i seguim avançant.» És un himne, això: una exaltació de l’esforç per superar l’abisme que ens separa de nosaltres mateixos. I, com sempre, el futur continua estant en mans dels jóvens. Perquè els jóvens són el fruit de la terra, com l’espiga que demana que arribe ja el temps de la sega.

«Ens sona ben viva la crida que feia Joan Fuster convocant l’Aplec de Bocairent perquè és una apel∙lació a la nostra consciència» Als aplecs dels anys seixanta, Joan Fuster i els altres convocants pretenien aplegar la joventut desperta i nostàlgica del país. I ho van aconseguir, tot i les prohibicions i entrebancs que els posaren a l’època. Actualment la joventut és tan necessària com aleshores –o potser més encara– per a redreçar la situació tan adversa del país. Ens movem, ara mateix, en un temps d’absoluta incertesa, dins del qual ha de definir-se encara quin serà el nostre futur. I són els jóvens els qui tenen

aquesta responsabilitat, principalment. Els qui ja no som tan jóvens podem ajudar-los o estimular-los, podem guiar-los o encoratjar-los, però és a ells a qui els correspon assumir els reptes que vindran. Tots aquells qui vam sentir la nostàlgia, amb major o menor intensitat, en algun moment de la nostra joventut tenim, ara, la responsabilitat –com l’hem tinguda sempre– de treballar pel nostres jóvens. I no hauríem de declinar aquesta responsabilitat. En el meu cas, com a docent, a les classes de filosofia, em sent especialment obligat a conrear aquella nostàlgia i a suscitar-la entre els qui manifesten una sensibilitat especial. Sense aquesta nostàlgia, la humanitat i els pobles perdrien l’estímul per ser millors cada dia i per restablir la seua genuïna dignitat. Sòcrates, acollint-se al cèlebre lema dèlfic, convidava els atenesos a conéixer-se a si mateixos. I, en conseqüència, proclamava, sense vergonya, que una vida sense una permanent indagació respecte a qui som no és digna de ser viscuda. I aquesta indagació la duia a terme de l’única manera que podia fer-se bé: plantejant-la obertament i deixant que cadascú hi diga el que pensa. La manipulació, la censura o la prohibició no hi tenen cabuda. La llibertat és una part essencial d’aquella nostàlgia. I per això els qui s’hi oposen es neguen a que se’n parle. Ho prohibien fa cinquanta anys i continuen prohibint-ho, perquè no volen ni sentir parlar-ne. I per això fan per acallar la música i els càntics dels pobles. Perquè no volen reconéixer que els pobles, com els individus, també tenen dret a buscar-se a si mateixos i a decidir, en llibertat, sobre el seu futur. Però algun dia se sentirà el cant, deixant enrere les prohibicions i els entrebancs. I, aleshores, el poble cantarà, amb una sola veu, aquell vell càntic de llibertat. I com a Bocairent, hui, se sentirà, demà, pertot arreu, el cant del nostre esperit nostàlgic: «Al vent, la cara al vent, els ulls al vent, buscant la llum, buscant la pau, buscant el vent, el vent del món». ❦ Barcella | 15


Expedició de l’ONG Oasis a Togo 2003-2013 Antonio Aragón

Antonio Aragón © 2013

Aquesta és la petita gran història d’un grup de «bojos» i la seua travessia al paradís dels cors oblidats. Un viatge apassionant de deu anys d’ajuda als més pobres, malalts i oblidats d’alguns dels llogarets més desafavorits del planeta. Dos mil cinc-cents caràcters sobre Àfrica i sobre la història d’aquest Oasis enmig del nores. Dos mil cinccents… Impossible. Calor, sol, malalties. Més sol, més calor. Cossos passejant per la sabana a la recerca d’aliment, de recer: supervivència. Deu anys, milers i milers de malalts, tretze expedicions, o quinze, o trenta… Ja vaig perdre el compte. Pedres i més pedres. Alesiats i més alesiats en grans quantitats. Patologies africanes terribles i més calor. Hores i més hores de treball al quiròfan. Fotos. Sofriment alié i propi a la plana dura i inhòspita plena de roques. Més fotos i terra roja com la sang, espessa, dolça i roja. I ací estava. Una pàgina qualsevol d’un diccionari qualsevol. En la «t» de tot, amb «T» majúscula i negreta, o negrota, això sí. Trauma, del grec «ferida»: lesió duradora produïda per un agent mecànic, generalment extern. Xoc emocional que produeix un dany durador en l’inconscient. Emoció o impressió negativa, forta i duradora. Ara tinc un sinònim nou de la paraula trauma, un altre més que sumar al quadern de bitàcola de les Nikon, per a l’accepció sensitiva recurrent: peus corbats, cremades, tíbies en sabre, braços mutants, cames amb l’os a l’aire podrit i putrefacte, meninges descobertes, tumors a punt d’explotar, llavis leporins. Alesiats i més alesiats, regiments complets. Dies llargs i nits precioses. Mosquits, malalts, més mosquits, alesiats i més alesiats. ¿Per què es torna a Àfrica, a Togo? Una pregunta absurda. Jo ho sé, tu ho saps, ell ho sap. Hi ha coses en la vida que són, Barcella | 16

Equip mèdic d’Oasis 2013 a Togo.

perquè sense elles no estaria tan viva la puta vida. Vida viva viscuda i ben viscuda. Al límit. Com la nostra Àfrica volguda, la de debò, la que dol i raspa la tràquea en engolir. La del dolor, l’amistat, la solidaritat i el desconsol, la d’Oasis. Àfrica són sis lletres, una després d’una altra. Deu anys, l’un rere l’altre. Tic-tac, tic-tac: el temps passa, la vida

«Un viatge de deu anys d’ajuda als més pobres, malalts i oblidats» passa. Passa per un o un passa per sobre d’ella, des de dins, des del més profund, com aquesta Àfrica que una vegada ens va seduir i de la qual ja no podem –ni volem– renegar i molt menys oblidar. Com algú molt més savi que jo, que col·locava els adjectius en el seu lloc just, va dir: «La llum irromp on cap sol brilla, on no s’alça cap mar, les aigües del cor impulsen les seues marees. Allà on creix el mal, creix també el que ens salva». Un Oasis, ple d’alegria, somriures furtius, bonica llum. L’equip Oasis 2013 va estar format pel grup de professionals següent: dos

anestesistes, un traumatòleg, un cirurgià plàstic, una infermera, un auxiliar i dos cooperants. D’ells, un anestesista, el traumatòleg, la infermera i l’auxiliar són professionals sanitaris que exerceixen la seua labor assistencial a l’Hospital General Universitari d’Elda; un anestesista de l’Hospital la Fe de València i el cirurgià plàstic de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid. En total es van fer seixantatres consultes, trenta-sis intervencions a trenta-tres pacients, (vint-i-un xiquets menors de catorze anys). La campanya 2013 va tindre altres objectius, com la donació de material sanitari al centre Don Orione; donació de material sanitari al centre de desnutrició Nadjoundi i la formació del personal sanitari del centre Don Orione. Pel que fa a les dades globals del periode 2003-2013, Oasis ha fet duesmil setanta-quatre consultes i ha intervingut tres-cents seixanta-sis pacients (dos-cents quaranta xiquets menors de catorze anys). El finançament de l’expedició Oasis a Togo 2013 va ser possible gràcies a les campanyes i entitats següents: calendari solidari Oasis 2013 fet per Casanova Comunicació; Ultraduatló Solidari amb Solidaritat com a Meta; Fundación Pascual Ros Aguilar; Fundación Fisabio; Bloc IU de Petrer; Deportistas Solidarios; Ajuntament de Beneixama; Intermáquinas Aguilar; Graphik Bureau; García y Andreu; Energy System; donació de material sanitari de Protec and Gamble, Manufacturas Saycars, Smith and Nephew, Zambón, farmàcia Juan Fluviá y Merck; Cena Solidaria 2013 gràcies a Catering Ximo, Filà de Moros, Filà de Cristians, Comparsa Estudiants i Comparsa Llauradors de Beneixama i diverses donacions anònimes. ❦ Febrer 2014


Carlos Pérez i «la terra de la modernitat impossible» Clara Berenguer

ST © 2013

L’any 1992 l’editorial Empúries publicava Alfabestiari, un catàleg animal ordenat alfabèticament, que fou escrit i dibuixat conjuntament per Francesc Pérez Moragón i Carlos Pérez. En aquest suggerent abecedari es combinen la il·lustració de cadascuna de les bèsties, que es distingeixen per les tintes planes i per una tendència a l’estilització i la simplificació de les formes, junt amb uns textos breus que, a la manera d’endevinalles, juguen amb el llenguatge construint rimes amb molt d’enginy. Entre totes aquestes bestioles, algunes resultaran ben conegudes, com ara la serp, el jaguar i el lloro, mentre que d’altres, per contra, són descobertes pels autors com per exemple l’animal invisible, al qual consideren la bèstia més bella del món. Sens dubte, tot i seguir la tradició dels abecedaris, aquesta és una obra molt singular i original, a mitjan camí entre el cromo il· luminat i l’aiguafort pels trets formals amb què es presenta i pel fet que construeix un magnífic diàleg entre la pedagogia i l’art modern. Per consegüent, les pàgines d’Alfabestiari van més enllà de ser un recull de paraules i dibuixos bonics. Cal destacar el valor artístic d’aquest llibre i tenir-lo en compte com un important agent cultural que hauria de formar part, si més no, de l’imaginari infantil valencià, però malauradament i per diverses circumstàncies com ara l’oblit comercial que pateixen les edicions antigues i la imposició de novetats, aquest no és el cas. Convé recalcar que, a banda de l’aprenentatge de la lectura i l’adquisició del seu hàbit, més enllà de l’àmbit escolar, els llibres infantils constitueixen una eina efectiva per al desenvolupament de la sensibilitat artística i l’opinió estètica, i aquest d’ara és un bon testimoni. Per això, la qualitat amb què s’ha fet i editat un llibre infantil sí que és important i Alfabestiari no és una anècdota trivial. Precisament el coautor, Carlos Pérez, ha estat un dels impulsors més compromesos amb la posada en valor i la introducció de l’art de la il·lustració infantil als Febrer 2014

Carlos Pérez (1947-2013).

museus valencians amb el seu treball en diferents centres museístics. Inicialment, la seua activitat es veu afavorida pel seu pas per l’IVAM durant la direcció de Juan Manuel Bonet. Aquells anys, aquesta institució valenciana va difondre l’obra de les figures i els moviments que havien constituït les avantguardes i l’art modern –com ara l’exposició «Infància i art modern», IVAM, 1998–, cosa que va permetre conéixer les noves propostes que indi-

«Deia que València pateix constants ingerències polítiques en cultura i educació» caven cap on es dirigia l’art del segle xxi, de forma que aquest museu es va convertir en una referència internacional. Les interferències polítiques en la seua gestió, però, el farien abandonar el projecte i fugir a Madrid on l’esperaven al Museu Nacional d’Art Reina Sofia, on duria a terme, entre altres, l’exposició «Huidobro y las artes plásticas», el 2001. Amb el seu retorn a València va intentar proveir de dignitat el fins llavors estancat MUVIM i, els seus últims anys en aquest museu, fins al 2012, es va fer càrrec del programa expositiu, i s’hi va il·lusionar

renovant-lo i desenvolupant una línia de propostes innovadores rarament vistes a València. En conseqüència, en Carlos Pérez el diàleg entre l’art modern i les teories pedagògiques, l’aspecte principal d’Alfabestiari, han estat presents al llarg de tota la seua trajectòria professional, com també la ferma intenció de col·locar els llibres per a infants i, per tant, la il·lustració infantil en l’escalafó artístic oposat a la carrincloneria habitual. Aquesta és una tasca molt complicada en una ciutat com València a la qual ell sempre s’ha referit com «la terra de la modernitat impossible» a causa de les constants ingerències polítiques en l’àmbit de la cultura i l’educació, i la cerca constant de l’alienació de la població amb un programa polític que entén la modernitat artística com un cosmopolitisme frívol difícilment digerible. Carlos Pérez va nàixer el 1947 a València i es va llicenciar en Ciències de l’Educació per la Universitat de València; va tenir una botiga de joguets didàctics durant uns anys, però el seu interés per l’art i, en concret per les avantguardes, fruit dels seus viatges a París i les visites al Museu d’Art Modern de la ciutat, són una experiència que el portà a desenvolupar una brillant carrera museística amb un reconeixement internacional. Va morir el dia de Nadal del 2013, quan feia pocs dies que s’havia presentat el seu darrer llibre, Buffalo Bill Romance (Media Vaca), dissenyat i il·lustrat per Dani Sanchis. És de justícia dir que es tracta d’una obra bellíssima per molts motius, perquè és sorprenent i perquè conté tots els elements i les intencions estètiques i ètiques que han guiat la vida d’aquest autor. Però aquesta obra també produeix una grata perplexitat pel que transmet de testament plàstic de l’autor, amb la lucidesa, l’humor i l’elegància d’un investigador de la cultura amb una personalitat de les que no sabem si tornaran a trobar-se; és per això que calia començar per Alfabestiari. ❦ Barcella | 17


Caçadors de paraules María Esperanza Esplugues

ST © 2014

l’entenguen sense que s’exEntre els llibres que s’editen pliquen, de moment, a les essobre programes de televicoles lliçons de cuina per a sió hi ha de molt curiosos. ensenyar els noms correctes Fa un temps va eixir Caçadels menjars: he trobat a la dors de paraules, de Roger novel·la L’aire que respires, de Gràcia i un poc després de Care Santos, una bona Més caçadors de paraudescripció d’un dels nostres les, editats per Ara Llibres. menjars de festa i, per desDues publicacions on s’arcomptat, de cada dia, ficant repleguen paraules de tot el per mig ingredients i sants. domini lingüístic, amb uns Assaboriu-ho com cal: bons índexs toponímics, «A la taula, en Guillot onomàstics i de paraules cués més tafaner que golafre. rioses. Estan estructurats en Caçadors de paraules, Roger de Gràcia, Ara Llibres 2007, 176 pàgs. L’hostaler, de nom Tomàs capítols com «Qui té por de Ribot, té el do d’enamorar la llengua», «Pescadors de de paraules no la coneixen i és una exels seus hostes amb receptes que explica paraules», «Les paraules del vi», «Papressió que jo he escoltat a les persocom si fossin rondalles: —Tinc el menú raules d’amor», «Amb la llengua fora», nes majors quan volien dir «mai de la perfecte per al vostre cansament, monsietc. Es fa un recorregut per les paraules vida», però mai de mai de mai, en un eur —assegura—. Es compon d’un bon que semblen curioses com ara «moros» absolutisme rigorós. I després va desabrou, amb els seus macarrons molt ben en les nostres festes de moros i cristians; parèixer… Ara fa uns mesos, amb aixó bullits, seguit de les carns de l’olla: bou paraules com «plis-plai» o «mentideta» dels problemes econòmics, la vaig torper sant Lluc, porc per sant Antoni Abat, en begudes d’Alcoi; «com s’anomena nar a escoltar a uns amics de Castalla, be per sant Joan i gallina per sant Pere. l’estat etílic»; com demanar un café; els per dir que «en tan aïna» estarien com En diem els Quatre Evangelistes, perquè noms del peixos; els noms curiosos dels abans. Expressions que no figuren en siguin beneïts al nostre estómac. A tot sants als quals fem festa per tot arreu; dicionaris, però quan cal la força de la plegat hi afegim cansalada i botifarra, com parlen els pobles del Carxe sota adles verdures en què tenim més confiança ministració murciana; els parlars de la perquè les hem vistes créixer al nostre Franja o de l’aranés; la llengua que es hort, i que són cols, naps i carabassons, parla a Tabarca, plena de cognoms itai la nostra gran sofisticació: una pilota lians; moltes altres curiositats de la llende carn picada amorosida amb ou, all gua i dels qui la parlen com ara d’on ix la i julivert. Com és costum, aquest plat paraula «spam», inspirada en un capítol el servim amb salsa de tomàquet, però dels Monty Python; la paraula «missa» avui n’afegiré una altra en el vostre hoque seria més o menys com the end; la nor, molt fina, feta d’una planta que és diferència entre glosa i glossa, que pot de la mateixa pàtria que vós: el gra de ser el primer mot d’una cançó o el que mostassa […]. esteu llegint: l’explicació o l’aclariment seua expresió l’arrepleguem del fons Quan en Tomàs pregunta: —¿Heu d’una paraula, una frase o un text. Uns del nostre cervell. Però les paraules dinat de gust, senyor? Ell fa, buscant llibres de fácil lectura amb dibuixos, fono sempre es queden en aixó, i ahí va la cambrera amb la mirada: —I tant, i tos i moltes curiositats. que llegint el llibre Juana la Loca. La tant! Molt de gust. Ja totes les viandes Moltes paraules les emprem, es percautiva de Tordesillas (per cert, Juahan desfilat pel plat com per un escenari den i tornem a trobar-les. I és quan fina es «loca» i Carlos III, «hechizado») i a la cuina no hi queda res per oferir, nalment ens fixem en elles, quasi semapareixen les paraules «no tan ayna» però veient que el client no deixa la taupre perquè la gent que està al teu costat (no tan prompte) referint-se al fet de la lliure i que la seva presència és l’úniet demana pel que estas dient. Paraudonar-li terra al seu home desprès de ca del menjador, l’hostaler li pregunta: les com «macam», «ensalaes» (per nopassejar-lo uns quants mesos per les —¿Hi ha alguna cosa més en què us pumenar les lletugues), «cadascú», etc., terres de Castella. I veus per on, és un gui servir, senyor? —Sí —salta en Guivan anar fent-me fixar-me en altres, significat molt diferent a la paraula llot, despertant un endormiscat Girabanfins que vaig agafar la meua paraula que emprem per aquestes terres. cas—. M’agradaria saber quin és el nom difícil de trobar: «tan aïna», o millor, Parlant de paraules curioses i que cad’aquesta meravella. —Escudella i carn l’expresió «en tan aïna». No la he trodascú empra paraules com pot perquè d’olla, monsieur —fa en Tomàs, viu.» ❦ bat en internet, en webs on es parlen

«No he trobat ‘en tan aïna’ en cap llibre que parle d’expressions en perill d’extinció»

Barcella | 18

Febrer 2014


Debat sobre l’avortament L’últim any s’ha reobert el debat sobre l’avortament, una qüestió que semblava resolta amb la llei de 2010, encara vigent. Cap prohibició ha impedit a les dones avortar en cas de necessitat, ni el fet de no fer-ho amb suficients garanties com per a no posar en perill la seua vida amb mètodes poc higiènics i segurs. El dret al control de la natalitat, l’accés a mitjans anticonceptius i la interrupció voluntària de l’embaràs ha estat una demanda del moviment feminista des dels seus orígens com a moviment organitzat al final del segle xix. Aquesta demanda va ser arreplegada per primera vegada en la Llei sobre l’Avortament de la II República, una extensió de la llei aprovada per la Generalitat de Catalunya de Tarradellas de 1936, que es va fer extensible a tot el territori espanyol quan Federica Montseny va ser ministra de Sanitat de la II República. Despenalitzava totalment l’avortament en tots els casos, mentre s’impulsaven les escoles de maternitat conscient per a adquirir habilitats de criança. Amb l’arribada de la democràcia, el moviment feminista es reorganitza i recupera les seues demandes històriques. Als anys 80, els processos judicials per avortament ocupaven el seu espai als mitjans de comunicació, on eren acusades, tant les dones que havien avortat, com els metges que practicaven els avortaments. De manera clandestina s’organitzen les primeres associacions de planificació familiar que, a més de practicar avortaments clandestins en unes condicions sanitàries acceptables, propugnaven l’accés als mètodes de planificació familiar i a l’educació sexual de la població. La Llei Orgànica 9/1985 de l’Avortament, fa una despenalització en tres supòsits: risc per a la salut física o psíquica de l’embarassada; malformacions del fetus i violació. A les clíniques IVE, el primer supòsit, d’alguna manera, «legalitzava» l’avortament lliure, però no gratuït. Aquest punt va ser criticat per les associacions autodenominades provida, moltes d’elles vinculades a l’extrema dreta. Els atemptats a les clíniques que practicaven legalment IVE eren freFebrer 2014

ST © 2014

Associació Més que Dones

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.

qüents. Per exemple a València, a la seu d’Acuario de l’avinguda Manuel Candela, era freqüent veure els vidres de les finestres trencats i diverses pintades sobre la façana. Eren nombroses les denúncies als ginecòlegs que allí treballaven. La reforma d’aquesta llei amb la Llei 2/2010, de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, comporta un gran avanç, atés que es combinen supòsits amb ter-

«El debat entorn de l’avortament semblava haver-se superat. ¿Per què reobrir ara aquest tema?» minis, i s’estableix el dret a la IVE en qualsevol circumstància en la primeres catorze setmanes amb càrrec a la sanitat pública. En el supòsit de risc per a la salut física o psíquica de l’embarassada fins a la setmana vint-i-dos i, en el cas de malformacions fetals incompatibles amb la vida, no estableix un límit temporal. A més, les joves de 16 i 17 anys poden interrompre un embaràs no desitjat sense consentiment dels seus progenitors, qüestió que va provocar el recurs d’inconstitucionalitat. La llei va ser aprovada per cent huitanta quatre

vots a favor, cent cinquanta huit en contra i una abstenció, recolzada pel PSOE, PNB, ERC, IU, ICV, BNG, Na-Bai i dos diputats de CIU. S’hi va oposar el PP, CC, UPN, UPyD i set diputats de CIU. El PP va liderar el rebuig a aquesta llei, juntament amb la Conferència Episcopal i les associacions autodenominades provida i de defensa de la família. El Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat respecte a aquest recurs, però sí que ho va fer el Consell d’Estat informant-ne de la constitucionalitat. El debat entorn de l’avortament semblava haver-se superat. ¿Per què reobrir ara aquest tema? Mentre Gallardón anunciava la reforma de la llei, la Policia registrava durant dotze hores la seu del PP cercant els papers de Bárcenas. Iniciar de nou el debat sobre aquest tema, ¿és casualitat o és una estratègia distractora de l’opinió pública i dels mitjans sobre el tema de la corrupció? Sembla que ha d’acontentar el sector més conservador del seu partit, molt disgustat amb les polítiques econòmiques del Govern, que insisteix que és una de les promeses del seu programa electoral que s’ha de complir. ¿Serà l’única promesa que compliran? Les modificacions que estableix la nova reforma són molt restrictives, fentnos retrocedir, no fins al 1985, sinó més aviat als anys de la dictadura. La reforma de la llei torna als supòsits, però més restrictius. No permet l’avortament en cas de malformacions greus del fetus incompatibles amb la vida, ja que la llei entén el nasciturus com un subjecte de plens drets, en lloc d’un bé jurídic a protegir. Açò últim resulta molt cínic quan desmunten els recursos d’atenció a persones depenents i d’obligar al copagament. Regular un dret per llei ni ha d’obligar ni ha de prohibir, ha de garantir el lliure exercici d’aquest. Un «pecat», no és un delicte. Per aquest motiu, l’1 de febrer, per part de les associacions feministes de l’Estat, es va convocar una marxa al Congrés dels Diputats, una inicativa que havia sorgit de les associacions de dones d’Astúries anomenada El Tren de la Llibertat, amb l’objectiu de lliurar el manifest Perquè jo decidisc. ❦ Barcella | 19


Antella, clau de l’aigua Josep Micó

ST © 2014

L’enginyeria actual fa injustificable que Antella estiga tan aïllada de cinc pobles de la Vall Farta, tot i que se’n separa tan sols un quilòmetre, però el Xúquer discorre entre ella i Cotes sense cap pont i, per tant, caldria creuar el riu nadant per anar o venir. Així, és incomprensible que s’haja de fer la volta per Gavarda per arribar a Antella, venint o anant als pobles de la Vall, i que ho justifiquen apel·lant a grans dificultats tècniques i econòmiques en la seua construcció, com si no sabéssem de l’existència del tren que travessa el canal de la Mànega o de les pèrdues milionàries que provoca l’Ave en determinats trams. Per això, si venim del sud per l’autovia haurem de fer uns quants quilòmetres de més i buscar la carretera de Gavarda. Després de creuar la Gavarda antiga, malmesa per la pantanada, cal enfilar una carretera estreta com una senda de muntanya i exagerada de revoltes, sense vorals, on per sort el verd dels tarongers, a tots dos costats, et rebota en la mirada. Aquest viatge procurava la fantasia de centenars de palmeres que t’escortaven a la vora dels camps en tot el trajecte fins a Antella, com en la meua infantesa. Aquelles han envellit i han desaparegut i ara, després de molts anys de buidor, tornen a créixer en molts camps; tardaran decennis a dibuixar aquella màgia que tenia el paisatge, ara només en el meu record. Quan arribem a Antella, cap element geogràfic no fa pensar que et trobaràs tan gran quantitat d’aigua, tot just s’ha creuat el poble. Poble que sembla d’estructura romana, carrers paral·lels i perpendiculars, com si s’haguessen planificat al voltant d’un cardo i un decumanus. Millor aparcar fora de la població, seguir la carretera i a uns dos-cents metres, a l’altura d’una ermita que hi ha a la dreta, agafem, tot dret a l’esquerra, el carrer que baixa i ens duu a la plaça on hi ha l’església, l’Ajuntament i una vella torre que diuen medieval, probablement Barcella | 20

Casa de les Comportes de l’Assut d’Antella.

el que resta d’un antic castell senyorial. Ara no és el moment de visitar-les, perquè és més fort l’interés que ens han creat pel riu. Entrem pel primer carrer de la plaça, a la dreta, carrer del Raval, avui Francisco Lozano, i després de passar la plaça del Rei, comencem a guaitar els primers xops de l’assut. De lluny ja veus que són grossos de tronc, de branques

«La Casa de les Comportes del xix no va resistir l’enfonsament de la presa de Tous» robustes i de considerable alçària. Són els heroics supervivents de les fortíssimes embranzides d’aigua potentíssima i desbocada, que arribaven del pantà que havia rebentat i de les pluges copiosíssimes, una barreja demoníaca de terratrèmol i huracà tropical. En arribar al seu costat podem somniar la verdor del fullatge dels xops i com ens ameraria l’ombra dels seus estius o com anunciaran l’hivern els grocs i marrons de les fulles caigudes de l’albereda de l’esquerra del riu, i que els dies del furiós vent de ponent encatifen els carrers dels voltants fins a la plaça Major. Hi hagué un temps, abans de la catàstrofe, que n’hi havia desenes, la ma-

joria tan centenaris com els que s’han salvat. La frescor de la seua ombra, els matisos de llum de les estacions, els diferents xiulets dels vents i el panorama de tots els xops, inclinats cap al centre formant la volta d’una catedral gòtica, amb la Casa de les Comportes autèntica al fons, vista des dels pilons de pedra de l’inici, és una de les imatges potents de la meua adolescència que el temps no ha erosionat gens ni mica. Tant la casa antiga del sequier com la Casa de les Comportes de principi del xix, que vigilaven l’entrada i l’eixida de l’aigua a la Séquia Reial pels tres portells, no resistiren la bogeria de l’enfonsament de la presa de Tous. El parc de pins i altres arbres de la dreta de l’albereda és un mirador privilegiat per delectar-se amb la panoràmica de la immensa massa d’aigua de l’assut. Després de regalada la vista, baixem a caminar pels carreus centenaris que resten indemnes i veiem de més a prop com s’esgola, incessant, la làmina transparent i musical de l’aigua del Xúquer, per una part, sobre l’assut perquè seguesca el riu fins a la Mediterrània i, per l’altra, per a infantar la Séquia Reial. Si la visita és a l’estiu, l’esplanada i els camps del voltant s’omplin d’amadors dels esports de sol i aigua, i l’assut pareix una platja. Jo preferesc la soledat del riu a la tardor i l’hivern, quan es pot passejar sense aigua per tot l’assut i intentar definir la remor indescriptible i contínua del davallar del líquid transparent. Només de nit impressiona més aquesta remor que sembla la queixa d’una fera ferida. A més d’aquestes sensacions sobre l’assut mateix, és fonamental gaudir el Xúquer baixant des de la presa de Tous cap avall per apamar-ne la grandesa. Per això, amb el cotxe ens hi acostem el més a prop possible d’aquell mur imponent. I anem descendint, també per una altra carretera sinuosa, alta i companya de la baixada del riu, i de meandres en paral·lel al seu discórrer. Febrer 2014


Els primers quilòmetres, el Xúquer baixa encaixonat entre muntanyes, escortat pel pèl-roig de les pedres seques i el verd incessant de les discretes planes de sediments seculars, que el riu ha regalat, i per escales de tarongers que l’esforç i l’enginy han esculpit en les roques improductives. Pins i canyars es barallen per arribar a les vores. Hi observem la incipient recuperació d’antics cremats, segons a quin vessant de la muntanya mirem: els orientats al nord presumeixen de més pins, garrofers, oliveres i, ocasionalment, alguna figuera solitària, que els desnerits vessants orientats al sud. El riu va baixant mentre juga a conillets a amagar i dibuixa meandres entremaliats alhora que s’acosta al gran assut. A poc a poc, va obrint-se la natura de pedra que l’encotilla, s’eixamplen les planes de verd i l’amplària de l’aigua i li naixen illes de tarongers. Cal aturar-se, adesiara, a contemplar els espills que forma el riu, grans volums d’aigua, de soroll tranquil i davallada solemne, on es reflecteix la llum blanca, transparent, de les aurores, i la llum groga que s’escapa de darrere les valls a poqueta nit. A la fi, albirem Sumacàrcer, allà al fons, vist des de dalt de la carretera, amb tota la gràcia d’un poble que festeja

«Quan arribem a Antella, res no fa pensar que et trobaràs tan gran quantitat d’aigua» alhora la muntanya i el riu. És a partir d’ací que el Xúquer es disposa a la conquesta de la plana que s’obri cap a la mar. Ens fascina l’extensió i els matisos del verd que s’empara de tota la terra que abasten els nostres ulls i el riu, al mig dominant-ho tot, senyorejant la ribera, molt més ample i lent, d’aspecte marítim i vocació centreeuropea. Ara, les aigües semblen que ja s’han aturat a descansar del camí tant llarg i es mouen suaus, com recuperant forces. Ben prompte arribaran a Antella i seran l’energia de centenars de séquies, sequiols i regadores, que escampant-se per tota la Ribera, com un sofisticat teixit de blonda, li calmaran la set cada estiu. ❦ Febrer 2014

Wisława Szymborska

Polònia, Bnin, 1923-Cracòvia, 2012

Res no és donat Res no és donat, tot és en préstec. Endeutada fins al coll. Hauré de pagar per mi amb mi mateixa, donar la meua vida a canvi de la vida. Així és com ho he acordat, he de tornar el cor, he de tornar el fetge i cada un dels dits. Ja és massa tard per a impugnar el tracte. Em cobraran el deute fins i tot amb la pell. Vaig caminant pel món entre la multitud d’altres deutors. Alguns tenen pendents de pagar-se les ales. Uns altres, tant si volen com si no, hauran de retre comptes per les fulles. En la columna del Deure tot el que hi ha de teixit en nosaltres. Ni una pestanya, ni un bri a conservar per sempre. L’inventari és precís, i segons sembla m’hauré de quedar sense res. No puc recordar on, quan i per què vaig deixar que m’obriren aquest compte. Protestar contra això és el que en diem ànima. I aquesta és l’única que no consta en la llista.

Koniec i poczatek [Fi i principi], Poznań, 1993 Traducció: E. J. Verger i V. Berenguer

Barcella | 21


Vicent Berenguer L’univers de l’acordió diatònic La Botonera. Revista de l’acordió diatònic, núm. 1, La Diatònica, Barcelona, 2014, 48 pàg. Hem conegut gratament la publicació en paper del primer número de La Botonera, una revista dedicada a l’univers de l’acordió diatònic; posteriorment s’incorporarà una versió electrònica a la web de l’associació La Diatònica. La presentació s’ha fet el dia 18 de gener al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar, dins dels actes de la Fira Diatònica d’Hivern. La intenció d’aquests acordionistes diatònics és divulgar i promoure les contribucions que d’allò més divers estan fent-se a Catalunya i al País Valencià en aquest àmbit musical. D’uns anys ençà l’acordió diatònic ha guanyat i està guanyant un espai sonor nou força interessant en el conjunt de la cultura i la música d’arrel tradicional i popular als països catalanoparants. Alhora, també es busca informar en general de tot el que està relacionat amb l’univers d’aquest acordió i, així mateix, conéixer la vitalitat tan sorprenent que manté arreu del món. Així, quest número primer està plenament concebut d’acord amb aquests propòsits i entre el seu contingut trobem uns treballs verament atractius, com ara aquests de necessari esment: la monografia «El sistema simètric i les seves variants», de Marc del Pino; la miscel·lània «L’acordió diatònic a Catalunya i el País Valencià: estat de la qüestió», de Raül Sanchis; els reportatges «Trobada d’acordió diatònic a la vila de Muro», de David Galbis, i l’admirable «Associació de dones acordionistes i percussionistes del Pirineu», de l’associació Diàdona, sobre la V Trobada de Diàdona el 2013, a Pau (Bearn), i «Vuit cròniques de la Via Catalana» de Diatònics Sense Fronteres, que també representa una altra valuosa aporBarcella | 22

tació de suggeriments sonors inimaginables i imprevisibles. En conjunt es tracta de vertaderes aportacions lúcides i lúdiques que satisfaran qualsevol lector, sensible o no pel tema, ja que descobreixen el valor d’un àmbit de la música i de la cultura que cal incorporar, descobrir i impulsar, com ara la passió i el rigor que demostra aquesta revista pels botons. ❦

Pep Pont Immigració a Banyeres de Mariola de 1953 a 1973 De Calzadilla a un lugar de Alicante (1953-1973), Adelardo Lozano Durán, autoeditat, 2013, 173 pàgs. D’aquest llibre s’han esgotat tots els exemplars (tres-cents) de la primera edició i és un dels més comentats a Banyeres de Mariola les darreres setmanes. No sorprèn, si tenim en compte que és la primera publicació que fa referència al fenomen migratori que va tenir lloc a Banyeres entre els anys 1953 i 1973 procedent de Calzadilla de los Barros (Badajoz) i que va provocar que cinc-cents vinti-dos dels actuals habitants del nostre poble tinguen sang calçadillera. Hom el pot considerar una mena d’assignatura pendent o un merescut homenatge a tots aquells immigrants que van venir cercant l’esperança que havien perdut en aquell poblet extremeny. És una obra adreçada a tots aquells que, d’alguna manera, estan relacionats amb aquells immigrants. En els primers capítols l’autor, el professor calçadiller Adelardo Lozano Durán, explica els antecedents sobre el fenomen migratori en general, l’extremeny en particular i el flux de persones CalzadillaBanyeres, amb una emotiva descripció del famós viatge amb tren que pràcticament totes aquelles persones van haver Febrer 2014


de fer. Els primers immigrants eren caps de família i alguns solters, però en tot cas sempre eren homes. La majoria es va quedar a viure tota la vida a Banyeres i només van tornar a Calzadilla, primer, per emportar-se la seua família a la seua nova llar i, més tard, de visita per les festes d’agost. La part que més curiositat ha despertat és on detalla, il·lustrat amb fotografies, tots els membres de les famílies immigrades i com han anat creixent al nostre poble. Fins i tot, hi ha descrites les històries dels primers anys de moltes d’elles. L’autor aporta una sèrie de documentació demogràfica de totes aquestes persones, amb algunes dades ben curioses, com ara els matrimonis entre descendents de calçadillers a Banyeres. L’últim bloc està dedicat a les famílies d’origen calçadiller que viuen a Ibi. Els primers en arribar-hi havien passat primer per Banyeres encara que, més tard, hi van arribar directament des de Calzadilla. Tot i això, no en van ser tants com a Banyeres. L’autor reconeix en la introducció que no es tracta de cap obra literària és més aviat un llibre de consulta. Amb tot, presenta un treball exhaustiu de recopilació de dades però que, malauradament, compta amb una edició molt pobra i un títol poc encertat. ❦

Barcella

Barcella

El saqueig vist per 22 autors

Segona entrega fotogràfica

Adéu, RTVV. Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana, Borja Flors, Vicent Climent, eds. València 2013, 272 pàgs.

Història gràfica de Banyeres de Mariola II, Juan Castelló Mora et alii, Associació Cultural Font Bona, 2013, 352 pàgs.

En una època on eliminar serveis públics es presenta com la solució a tots els problemes econòmics, el desmantellament de RTVV s’ha convertit en un símbol. El llibre desvetlla, pas a pas, l’e s t r a t èg i a per saquejar la radiotelevisió pública valenciana. Un recull d’articles apassionats i compromesos, escrits mentre es dissenyava i executava el major ERO de la història del País Valencià, que planteja moltes preguntes i ofereix algunes respostes. ❦

L’Associació Cultural Font Bona, Centre d’Estudis Locals, ha editat un segon volum, continuació de la Història gràfica de Banyeres de Mariola que va publicar l’any 2001. Es tracta d’una ampliació del fons fotogràfic d’aquell llibre, editat ara fa dotze anys, sense variar-ne ni l’estructura ni el concepte de l’obra inicial. Són huit-centes fotografies les que s’han recopilat en aquesta ocasió que s’afigen a les set-centes de l’anterior edició. ❦

Trieu una opció i envieu la butlleta per correu ordinari a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Subscripció a Barcella vull ser subscriptor NOM

Soci del Col∙lectiu Serrella

8 euros l’any

vull ser soci + una subscripció a Barcella COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC IBAN E

OFICINA S

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL

FIRMA

15 euros l’any


Profile for Revista Barcella

Barcella 51  

Barcella 51  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded