__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 49 | JUNY DE 2013 | ANY XVII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,50 €

| 7 | Projecte Roma | 9 | Entrevista a

Vicent Micó |11| Història del socialisme a Banyeres |13| 75 anys de la massacre feixista d’Alacant |14| Qüestió de principis |15| Pep Laguarda |16| Percepcions foranes |20| El cos mortal de Bocairent |21| Maria Beneyto


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 49 - juny 2013 - any XVII Quadrimestral (febrer, juny i octubre) Redacció: Paco Albero, Immaculada Antolí, Damià Aparicio, Rosa M. Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, Clara Berenguer, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Joanma Conejero, Lorena Ferre, Toni Francés, Francesc Garcia, Frederic López, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Pep Pont, Salvador Puerto, Majo Ripoll, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Juan Enrique Sempere. Col∙laboradors: Carlos de Aguilera, M. Carmen Agulló, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Vicent Álvarez, Julià Álvaro, Amparo Alventosa, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Enric Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Marga Castellano, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Sandra Cuenca, Antonio Duato, Julie R. Enszer, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Paco Esteve, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Ramon Estellés, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Amanda Gascó, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Francesc Gisbert, Obdúlia Gisbert, Verònica Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal∙lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, José Martínez Molina, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Vicent Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Sofia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, M. Teresa Muñoz, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rosa Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, María Cruz Pla, Roger Pons, Marisa Puerto, Jordi Puig, Josep Revert, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Elena Rodríguez, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Antoni Rubio, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Carles Salinas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, M. Carmen Sanpedro, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Abel Soler, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Toni Torregrossa Ximo Urenya, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger, Esperança Vives, Esther Vizcarra.

BD © 2013

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | revista.barcella@gmail.com

produït una introCom cada dissabte, Ràdio Banyeres de... missió política que el 15 de juny s’hauell no pot assumir, ria d’haver emés per la qual cosa a Ràdio Banyeres ha renunciat a fer –l’emissora de timés programes en tularitat municipal aquesta emissora que el poble acaba i ha dimitit com a d’estrenar– un escol·laborador de pai radiofònic on Ràdio Banyeres s’explicava l’actuperquè enten el fet alitat de cada setcom una vulneramana. En aquesta ció del dret a la inocasió, el conducL’emissora municipal. formació i de la llitor del programa bertat d’opinió en volia fer un repàs a un mitjà de comunicació municipal l’activitat municipal en l’equador de i públic. Des que el PP va anunciar la legislatura i havia proposat als tres la creació de la ràdio, diverses veus portaveus dels grups polítics que parpronosticaven que Ràdio Banyeres ticiparen per a atendre les seues prees convertiria en un instrument per a guntes. Tots els partits polítics van fer propaganda del partit en el poder. acceptar, tot i que el portaveu del PP El reglament de funcionament de la va mostrar determinades reticències. ràdio disposa que l’alcalde pot desigFinalment, la Junta de Govern del nar a dit el director de l’emissora. I Partit Popular ha volgut imposar que, així ho va fer: la direcció de aquesta en lloc de fer-se un programa amb els instal·lació municipal no s’ha fet amb tres portaveus, es faça una entrevista criteris professionals ni amb cap conexclusiva a l’alcalde de Banyeres de curs de mèrits, sinó que ha anat a paMariola, Antonio Belda, deixant fora rar directament a la regidora de Culels portaveus del PSOE i de Comprotura del Partit Popular que, a més a mís. El PP ha justificat aquesta impomés, fa un informatiu. No cal dir que sició dient que, com que els partits de el fet que un polític en actiu faça un l’oposició no tenen cap competència espai de notícies on ha d’informar de en cap regidoria, això els inhabilicoses que fa ell mateix és una aberrata per a fer un balanç de l’actual leció democràtica pel evident conflicte gislatura. Aquesta pressió ha fet que d’interesos que genera. BARCELLA. ❦ l’entrevistador considere que s’ha

Rafa Payá

I si al final del túnel hi ha un barranc?

Doncs farem barranquisme!

Intentem generar optimisme!

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Portada: Vicent Micó a Turballos (el Comtat), 2013. Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Barcella | 2

Juny 2013


Barcella © 2013 ST © 2013

Jocs a la Trobada de Bocairent.

Instal∙lació de les aspes d’un aerogenerador en un parc eòlic.

El TSJ anul·la la protecció mediambiental de la Zona 14 perquè la constructora ACS puga instal·lar els parcs eòlics El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha fallat en favor de la constructora ACS i ha desprotegit mediambientalment la Serra d’Alfaro per a poder instal·lar aerogeneradors. La Generalitat Valenciana ha ajudat a fer prevaldre els interessos de l’empresa constructora perquè ha renunciat a recórrer aquesta sentencia davant el Tribunal Suprem i, per tant, de res ha servit que l’espai natural estiga inclòs dins de la Red Natura 2000 amb la classificació de Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Diverses associacions ecologistes denuncien l’actitud de la Generalitat que, a més, ha ocultat durant cinc mesos l’existència de la sentència, ja que segons informa la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat, va ser el passat

Juny 2013

16 de gener quan el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va dictar la sentència. La Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat ha recordat que Eyra, participada al cent per cent per la constructora ACS, és l’empresa eòlica que va comprar els drets per a instal·lar els tres parcs eòlics de la Zona 14: dos a la Serra d’Almudaina i un a la Serra d’Alfaro. Segons la Coordinadora, «Aquesta actuació insòlita crea un precedent alarmant ja que es podrà desprotegir qualsevol espai natural per a instal·lar qualsevol infraestructura». Cal recordar que el problema ve de l’any 2004, quan els veïns ja van presentar més de quaranta mil al·legacions en contra del projecte amb el suport dels dihuit ajuntaments dels pobles afectats. ❦

Vint-i-cinc mil veus a les Trobades de Benidorm, Balones i Bocairent Amb les festes per la llengua que s’han celebrat a Benidorm, Balones i Bocairent ja són vora cent noranta mil veus les que en aquests aplecs lúdics i reivindicatius han reclamat la potenciació del programa òptim d’ensenyament, el Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià. Han dit «No a la LOMQE» i «Sí al valencià», han defensat un sistema educatiu públic i de qualitat i han exigit als governants que facen del valencià una llengua d’ús per a tot i per a tots, que permeta que la ciutadania puga viure en valencià més enllà de l’escola. Balones, el municipi més menut de l’Alcoià, amb dos-cents habitants, va estar capaç de multiplicar la seua població durant tot el dia i d’acollir més de cinc-mil assistents a la Trobada de l’Alcoià i el Comtat. La Trobada de la Vall d’Albaida va acollir més de dotzemil assistents a Bocairent. La jornada es va tancar amb l’actuació dels grups Odi, Rascanya i Karraska’l. ❦

Barcella | 3


Joan Enric Valiente © 2013

ST © 2013

La Veu © 2013

Membres de la central de vendes creada.

Brigades de fa dos anys de l’Ajuntament d’Alcoi.

Amàlia al concert del País Valencià a Ontinyent.

Marca comuna dels llauradors de les comarques del sud

Augment del risc d’incendi en eliminar els mitjans el Consell

El Col·lectiu Ovidi Montllor premia Amàlia Garrigós

Al voltant de vint llauradors dels municipis de Camp de Mirra, el Pinós, Novelda, Beneixama, Callosa de Segura, Elda, Petrer, Benissa, Almudaina, Altea o Alfafara han creat una associació per a impulsar una central de vendes i una marca comuna de qualitat, amb la denominació «Alacant, gust i més». La iniciativa té per objectiu «aconseguir un estàndard de qualitat que permeta distingir els productes i servir de plataforma per a desenvolupar estratègies conjuntes de venda, fixant una carta de compromisos amb els consumidors i amb el medi rural», ha explicat el president de l’associació, Vicente Sanz. «Volem aprofitar les sinergies de cadascú per a tenir un camp d’acció més ampli i aconseguir prestigiar els nostres productes i, així, establir una xarxa de distribució comuna», ha indicat Sanz. ❦

Per segon any consecutiu, el Consell de la Generalitat Valenciana no ha convocat les brigades PAMER adduint problemes pressupostaris. Aquestes brigades feien tasques de manteniment i neteja de solars al nucli urbà i als seus voltants per a evitar el risc d’incendi en època estival. A banda de l’augment del risc d’incendis forestals, aquesta situació deixa en l’atur milers de treballadors durant l’estiu i afecta especialment les zones rurals. A la comarca de l’Alcoià i el Comtat seran cinc-centes les persones que no podran accedir a un contracte. Aquesta situació se suma a les retallades en les brigades de prevenció d’incendis forestals, a la manca de treballs de prevenció durant l’hivern i a l’acomiadament de la meitat de la plantilla als parcs naturals del País Valencià. ❦

El Col·lectiu Ovidi Montllor farà un reconeixement públic especial a la periodista alcoiana Amàlia Garrigós per la seua ferma aposta en la difusió de la nostra cultura i dels nostres artistes. Des de l’organització remarquen «el compromís de qui amb la música del País Valencià ha permés un millor coneixement de les novetats i concerts dels músics valencians». Amàlia Garrigós va ser la responsable –als seus darrers anys en Ràdio 9– de l’espai radiofònic Alta Fidelitat, convertint-se en tota una referència a les ones fins que va ser víctima de l’ERO de l’ens autonòmic. El reconeixement a la periodista es farà durant l’acte de lliurament de premis a les millor propostes musicals i artístiques de l’any i serà el dia 27 de juny, a la sala de la Societat Coral El Micalet de València. ❦

Barcella | 4

Juny 2013


Barcella

L’Espigolà © 2013

Timonet a les tres forces polítiques de Banyeres de Mariola per haver votat a favor de la proposta de Compromís i declarar el terme municipal lliure de pràctiques extractives amb fractura hidràulica.

Presentació del Col∙lectiu l’Espigolà a la sala Joan de Joanes de Bocairent.

Naix a Bocairent el Col·lectiu l’Espigolà per a fomentar la dinamització de la vida social i cultural del poble′ El dia 26 d’abril es va presentar a Bocairent el Col·lectiu l’Espigolà, una associació que té com a finalitat treballar «per fer un poble viu, just, solidari, sostenible, compromés per la igualtat entre homes i dones i participatiu». En la presentació es van remarcar els objectius inicials de l’Espigolà, que són la dinamització de la vida social i cultural del poble; la difussió d’alternatives socioeconòmiques i sostenibles; la potenciació de les tradicions i els costums populars; i el foment de la immersió en el medi natural. Tot seguit es va obrir un torn de paraula entre els assitents i els promotors de l’entitat on es van poder aclarir diversos dubtes sobre el funcionament de l’associació. L’acte es va iniciar amb una lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés

i amb la projecció del vídeo dedicat a Bocairent per part de l’Espigolà. Altres associacions de pobles veïns van voler acompanyar el nou col·lectiu el dia de la seua presentació. Joves de la Serra Mariola –d’Agres i Alfafara– i el Col· lectiu Serrella –de Banyeres de Mariola– van explicar les seues experiències i van animar el públic a participar del projecte engrescador de l’Espigolà. Tot seguit a l’acte es va fer un sopar de germanor on els assistents que van voler van poder seguir la conversa. El Col·lectiu l’Espigolà ja ha fet la seua primera assemblea el passat mes de maig d’on han sorgit diverses propostes de conservació del patrimoni, jornades de consum responsable, reactivació de costums tradicionals, campanyes de normalització lingüística, etc. ❦

Argelaga als dirigents de RTVV que, a més de fer un ERO a Ràdio 9 i acomiadar professionals de l’alçada d’Amàlia Garrigós, han depurat i esborrat de l’arxiu de la mediateca del web totes les gravacions dels programes d’aquesta periodista.

Timonet al Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la Universitat d’Alacant per transformar el servei de traducció al català en línia Internostrum en el sistema millorat anomenat Apertium.

Argelaga a l’Ajuntament d’Alcoi i a la Conselleria de Cultura per no actuar contra el propietari del castell de Barxell –que està a punt d’enderrocar-se– amb els mitjans que la llei preveu per salvaguardar els Béns d’Interés Cultural.

Timonet a la regidora de Cultura de Banyeres de Mariola del PP per no haver cedit a les pressions dels grups ultres que li demanaven que prohibira la representació de Xavi Castillo al Teatre Principal. Cal demostrar cada dia amb fets que les dependències municipals són de tots.

Argelaga als diferents governs centrals del PP i del PSOE per dissenyar un model ferroviari radial amb un AVE insostenible mentre el Corredor Mediterrani segueix aturat i els trens de rodalies abandonats. Juny 2013

Barcella | 5


ST © 2013 Barcella © 2013

El diputat del PP Jorge Bellver.

[Vilaweb, 19-6-2013] Protesta davant de la Conselleria d’Educació protagonitzada pels pares i mares del CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola.

Protestes de pares i mares del CEIP Alfonso Iniesta davant la Conselleria d’Educació i del Consell Valencià de Cultura El passat mes d’abril, una representació de pares i mares del CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola es va desplaçar a la ciutat de València per a fer un acte de protesta davant de la Conselleria d’Educació. La reivindicació pública es va fer per a dir no a la supressió dels huit mestres que ha patit el centre. A banda d’aquesta acció, l’AMPA del col·legi va aprofitar per a presentar davant del Registre les més de mil set-centes firmes arreplegades al poble. També va quedar registrada la carta personal que els alumnes del centre van escriure adreçada a la consellera d’Educació, M. José Català, per a demanar-li la restitució dels mestres suprimits i convidar-la a visitar el centre per a conéixer de prop la realitat del col·legi. L’acció prèvia al desplaçament a Conselleria s’havia fet el divendres 26 d’abril, quan més d’un centenar de persones, entre pares, alumnes i mestres, havien fet una tancada a les instal·lacions del centre públic. La comunitat educativa del CEIP Alfonso Iniesta va repetir aquesta acció i va fer una segona tancada perquè la Conselleria restituisca els mestres tutors i especialistes d’atenció a necessitats educatives especials que ha suprimit. Més d’un centenar de persones entre alumnes, pares i mestres van participat en la tancada. Els xiquets van confeccionar una pancarta que després van penjar a les portes del centre; un altre grup d’alumnes va redactar la carta adreçada Barcella | 6

a la consellera d’Educació i els pares van fer una altra pancarta que va servir per a desplegar-la a les portes de la Conselleria d’Educació amb e text: «Banyeres de Mariola diu no a la supressió de huit mestres al CEIP Alfonso Iniesta». El 30 d’abril, el Consell Valencià de Cultura visitava Banyeres de Mariola per a fer una reunió extraordinària a l’Ajuntament dins del capítol de reunions que aquest organisme realitza tres vegades a l’any fora de la seu del Palau de Forcalló a València. La comunitat educativa va aprofitar l’ocasió per a desplegar la pancarta a l’arribada dels consellers. El president del Consell, Santiago Grisolía, així com la majoria dels assistents a la reunió, van passar per davant dels concentrats sense parar cap atenció, però tres dels membres, Ana Noguera, Glòria Marcos i Josefa Frau (totes tres exdiputades de les Corts Valencianes), es van apropar una darrere l’altra als concentrats per a interessar-se pel motiu de la queixa. Tant Ana Noguera com Josefa Frau van conversar amb els pares i les mares durant una estona i van voler transmetre’ls la seua solidaritat públicament. Glòria Marcos, abans d’entrar a l’Ajuntament, va dir als portadors de la pancarta que faria constar en aquesta reunió del Consell Valencià de Cultura els motius de la protesta del CEIP Alfonso Iniesta, a la qual cosa els manifestants van contestar amb un llarg aplaudiment. ❦

Fer el blaver... i fer el ridícul

Vicent Partal […] Una amiga comuna […] em va dir que ella havia sentit moltes vegades com González Pons deia: «Ara vaig a fer el blaver una estona», abans de dir unes quantes barbaritats en declaracions públiques a una ràdio o un diari, barbaritats que ell sabia, òbviament, que no eren certes. […] el sentit comú hauria de ser un argument suficient per a saber que això que el valencià és ibèric és una proposició simplement absurda […]. Però és molt pitjor encara que siga un llicenciat en història qui s’atrevisca a dir-ho i defensar-ho. No sé si Jorge Bellver va estudiar a la Universitat de València, però si ho va fer precisament en prehistòria la Universitat tenia […] un nivell altíssim. I segur que en les classes a les quals va anar va aprendre de sobres que això que ara defensa per escrit no pot ni remotament acostar-se a la realitat. I, aleshores, per què ho fa? Doncs pel mateix que Gonzàlez Pons, o tants altres «fan de blavers» sense ser-ho. Ho fan perquè la veritat no els importa. Ni la raó. Ni el mètode, científic o qualsevol altre. Només els interessa manipular la població per a mantenir-se en el poder. I si per a fer-ho han de dir una cosa que és una solemne barbaritat, doncs la diuen i en pau. Embrutant la política i la societat, menyspreant la cultura i la ciència... i també fent el ridícul més espantós […]. ❦ Juny 2013


El Projecte Roma El Projecte Roma és un projecte d’un grup de professionals de l’educació que busquem un canvi en la pràctica educativa. Volem millorar la manera d’ensenyar perquè la societat ha evolucionat molt més ràpidament que l’escola: els valors han canviat, l’impacte de les tecnologies ha creat nous referents, el model educatiu de les famílies és diferent i, a més a més, el fracàs escolar augmenta cada dia. Ara se’ns presenta una nova manera de fer escola amb el Projecte Roma, un model educatiu en què el mateix alumnat és el protagonista del seu aprenentatge. Es treballa pensant i planificant com el cervell humà, seguint el procés lògic de pensament. Va nàixer com a projecte conjunt entre la Universitat de Màlaga, l’Hospital Bambino Gesú i la Universitat de Bolonya per atendre l’alumnat amb la síndrome de Down, impulsat i dirigit pel catedràtic del departament de Didàctica i Organització Escolar de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Màlaga, Miguel López Melero. És un model inclusiu, no sols en la dimensió escolar sinó també en una dimensió social. A diferència d’altres projectes d’investigació educativa, té una fonamentació teòrica científica interdisciplinar. Com a projecte d’investigació pretén aportar idees i reflexions sobre la construcció d’una nova teoria de la intel· ligència, mitjançant el desenvolupament dels processos cognitius i metacognitius, lingüístics, afectius i d’autonomia en el ser humà. Com a projecte educatiu la seua finalitat bàsica i fonamental se centra en millorar els contextos familiars, escolars i socials des de la convivència democràtica, el respecte mutu i l’autonomia personal, social i moral. Tot seguit presentem els principis del Projecte Roma, la seua fonamentació teòrica i els passos del projecte d’investigació tal com els ha expressat el seu impulsor i director, Miguel López Melero, en els seus treballs. Pel que fa als principis, tot l’alumnat és competent per a aprendre i és la nostra responsabilitat buscar les estratègies necessàries perquè eixa competència es Juny 2013

ST © 2013

Sofia Moltó

El psicòleg Lev Vygotski (1896-1934).

faça realitat. Això representa, en primer lloc, oblidar etiquetes i classificacions i, en segon, revisar els conceptes d’intel· ligència i de diagnòstic. Sense teoria no hi pot haver una bona pràctica. Tenim uns principis teòrics que fonamenten la nostra intervenció i fem allò que creiem convenient amb total co-

«Volem millorar la manera d’ensenyar perquè la societat ha evolucionat molt més ràpidament que l’escola» neixement de causa i no el que les editorials o qualsevol altre «savi» ens diuen. No som aplicadors de teories d’aprenentatge, la base de la nostra tasca és la investigació i construïm noves teories a partir de la pràctica i de la reflexió. El nostre treball no és una cosa mecanitzada, sinó un continu procés de recerca i d’indagació. Entenem, des de les aportacions de Luria, Vygotsky, Bruner, Das, Freire,

Habermas i Maturana que l’origen de l’aprenentatge és social i, per tant, el procés d’ensenyament-aprenentatge ha de ser cooperatiu i solidari i no individual i competitiu. Hem après de Luria que el cervell és el context i per això les nostres aules estan organitzades com el cervell, en quatre zones de desenvolupament i aprenentatge: zona de pensar, desenvolupament de processos cognitius i metacognitius; zona de comunicar, desenvolupament del llenguatge; zona de l’amor, desenvolupament de l’afectivitat; zona del moviment, desenvolupament de l’autonomia. Pretenem que l’alumnat aconseguisca un procés lògic de pensament. El nostre lema és: ensenyar a pensar per a aprendre a fer, a través del llenguatge i les normes. Compartim amb Vygotsky que l’aprenentatge anticipa el desenvolupament i, per tant, el nostre alumnat sempre està en «zona de desenvolupament pròxim», és a dir, en situació d’aprendre. Igual que Habermas, pensem que a través dels disensos s’arriba als consensos i en el diàleg i la conversa radica la força necessària per a la transformació social. Per això en les nostres classes totes les decisions s’aconsegueixen arribant a acords per mitjà de l’argumentació. No votem res i invertim el temps necessari per arribar a acords. Per a nosaltres, l’aula és un espai d’indagació, de descobriment, de transformació. El professorat i l’alumnat aprenem a través de la investigació. És fonamental desenvolupar el món de les emocions i dels sentiments i és Maturana qui ens guia amb la seua biologia de l’amor. Compartim amb ell que els valors no s’ensenyen, sinó que es viuen i que no poden ser considerats com a meres qüestions transversals. Un gran principi i valor que guia el nostre model educatiu és la valoració de les diferències. Per a nosaltres la diferència de raça, gènere, competència cognitiva, etc., no solament és respectable, sinó que ens millora, enriqueix i, per tant, es valora. Per això, els grups de treball de classe seran tan heterogenis com siga possible. Barcella | 7


Barcella | 8

ST © 2013

No hi ha democràcia sense diversitat. Pretenem construir escoles democràtiques. No s’educa per a la democràcia sinó en la democràcia, no s’educa per a la solidaritat sinó en la solidaritat. La democràcia no és una finalitat sinó un procediment de convivència. La nostra tasca és eminentment ètica, caminem preocupats perquè sabem que les nostres accions repercuteixen d’una manera o una altra sobre l’alumnat, és per això que procurem, a més que arriben a ser persones cultes, que siguen, també, bona gent; és a dir, una ciutadania responsable, demòcrata i lliure. I com ho fem en la classe? Doncs es treballa amb projectes d’investigació, que definim com una manera d’aprendre a aprendre en cooperació. Les classes comencen coneixent-nos. L’alumnat aprén que tothom pot aprendre-ho tot si s’ajuda mútuament, que la millor manera d’aprendre és ajudar a aprendre, i que quan algú té dificultats, ho aprendrà si la resta l’ajuda. És un aprenentatge cooperatiu. Es consensuen les normes de convivència –de classe, assemblea i grup–, tenint en compte els valors que salvaguarden i els possibles perjudicis del seu incompliment. En el grup cada persona té la seua responsabilitat: coordinador, portaveu, secretari i responsable de material. Aprenem que la classe és com un cervell, amb quatre zones de desenvolupament i aprenentatge: dels processos cognitius i metacognitius, del llenguatge, de l’afectivitat i de l’autonomia. Els passos en el desenvolupament d’un projecte d’investigació són els següents: Primer, en assemblea sorgix la situació problemàtica que ha de partir dels interessos i de la curiositat de l’alumnat. Situem el projecte en una de les quatre dimensions, i li posem nom. Finalment, s’ordenen els interrogants sorgits en l’assemblea en les dimensions corresponents, seguint el procés lògic de pensament. Els projectes partixen d’allò que sabem de la situació problemàtica i avancen cap a allò que volem saber. Tot seguit ve el pla d’acció. Es formen grups heterogenis amb dos criteris universals: que totes les persones compartisquen grup al llarg del curs i que en cada projecte s’ha de canviar de grup. Cada grup escriu què sap i què necessita saber. El pla d’acció consta dels aprenentatges genèrics i dels aprenentatges específics.

El filòsof Jürgen Habermas (1929).

Per als aprenentatges genèrics, cada grup ha de construir alguna cosa que li permeta resoldre els dubtes plantejats en l’assemblea i planifica eixa construcció en companyia del professorat seguint el procés lògic de pensament. En este procés de construcció es va requerint la informació necessària que hauran de

«La democràcia no és una finalitat sinó un procediment de convivència» buscar els discents. S’acaba el pla d’operacions assenyalant les responsabilitats de cadascú en la realització d’allò que s’ha decidit construir i elaborant la llista de materials necessaris. En la planificació dels aprenentatges específics, cada persona del grup expressa de què li servirà personalment el projecte. Se situarà en una de les quatre dimensions i després s’analitzarà què necessita de les altres tres dimensions per aconseguir-ho. Per a la planificació dels imprevistos, fem un pla de la manera de resoldre alguns dels imprevistos que ens poden sorgir quan passem a l’acció. Són els coneguts «I si...?». Després abordem l’acció. Cada grup du a terme la seua planificació per a la construcció d’allò que ha decidit fer. El professorat seguix el procés de treball de cada grup i oferix l’ajuda necessària per a reconduir les seues reflexions i accions.

Tot seguit passem a l’anàlisi i síntesi. Quan els grups acaben el treball, recopilen tot el que han aprés en el projecte i realitzen un mapa conceptual com a síntesi del seu aprenentatge. El procés acaba amb una assemblea final on, primer, es fa una presentació del projecte d’investigació en assemblea als altres grups. Els portaveus de cada grup conten què van planificar, quines dificultats han tingut i com les han resoltes, quines respostes han trobat per als dubtes de l’assemblea i mostren el seu mapa conceptual. Es produïx un debat entre els grups i es construïx un mapa conceptual que arreplega tots els aprenentatges. Este mapa forma part del llibre que l’alumnat va construint al llarg del curs. Tot seguit es fa una avaluació dels aprenentatges genèrics i dels aprenentatges específics. Després que cada grup ha narrat el procediment que ha seguit en el projecte i els aprenentatges que ha adquirit, generalment, apareixen noves qüestions i interrogants que donaran lloc al següent projecte d’investigació. L’aprenentatge està concatenat, s’unix un projecte amb un altre, en una espiral sense fi. Finalment naix un nou projecte d’investigació. Amb els nous interrogants sorgits en els grups i en l’assemblea final es planifica un nou projecte i es continua investigant i aprenent. La base de l’aprenentatge és la investigació. Sense investigació no hi ha aprenentatge. Per concloure, ara més que mai, el professorat necessita un canvi en la pràctica educativa que ens motive per a continuar treballant i que done resposta a la realitat del nostre alumnat. Hem de superar els entrebancs que van apareixent, alguns com a conseqüència d’unes polítiques poc constructives. Davant d’esta realitat, el Projecte Roma ens aporta un model educatiu i la il·lusió i la seguretat que el canvi és possible. Açò no és una utopia, és una realitat que ja està en marxa en centres com ara el CEIP Stella Maris de Cartagena, La Biznaga de Màlaga, el Poeta Pla i Beltrà i l’IES Fray Ignacio Barrachina d’Ibi o l’IES La Malladeta de la Vila Joiosa, i entre alguns professionals de l’ensenyament que creuen en el model i no dubten a portar-lo a la pràctica. Els canvis, en general, són difícils i necessaris, però sempre transformen. I això és el que busquem. ❦ Juny 2013


Vicent Micó, de la comunitat de Turballos Vicent Micó va nàixer a l’Olleria el 1928. Ha destacat com un dels pioners i màxims exponents de la cultura de la no-violència i el pacifisime. Micó va arribar a Alcoi l’any 1968, on es va fer càrrec de la Parròquia de Santa Rosa. Des de llavors i fins a l’any 1976 , va desenvolupar un important treball de conscienciació social i de lluita per la dignificació i difusió del valencià. Animador incansable de grups de cristians de base, va ser traslladat a la Vall de Gallinera, on va traduir al valencià el Nou Testament, que el mateix poeta Joan Valls presentà a la ciutat d’Alcoi. Amb un grup d’amics va fundar a Turballos (el Comtat), pràcticament abandonat llavors, una comunitat dedicada a la rehabilitació del poble i a la realització de tota mena d’activitats, des de jornades de reflexió a cursets d’agricultura ecològica o l’organització de la Marxa per la Pau i la No-Violència que es fa cada any. Gràcies a l’activitat d’aquest grup, Turballos ha esdevingut, com diu Vicent Micó, un «poble valencià i ecològic». Actiu així mateix en iniciatives com la Plataforma 0’7 o Alcoi per la Pau, Vicent Micó ha col· laborat en publicacions valencianes com la revista Saó. –¿Com va sorgir el projecte de la comunitat de Turballos? –La veritat és que quasi no sé quan i com va sorgir açò. El més important és que jo desitjava crear una manera de viure alternativa a la societat que tenim. Per tant, vaig trobar aquest poble que estava abandonat on no vivia ningú. D’açò fa ja quaranta anys, que en són molts, i aleshores vaig dir: ací em quede jo. Es podria dir que aleshores va nàixer el projecte. –¿Quina és la filosofia de la vostra comunitat? –Nosaltres apliquem la filosofia de Gandhi. Ja se sap que Gandhi és un home que van matar perquè tenia una manera de viure diferent i, desgraciadament, açò passa amb freqüència: tots aquells que no volen viure com viu la societat tindran dificultats i problemes. Juny 2013

Damià Aparicio

Barcella © 2013

Lorena Ferre

Vicent Micó (l’Olleria 1928).

Jo n’he tingut, també. He estat detingut. A partir d’aquesta filosofia, va haver un grupet de gent que començarem a viure a Turballos restaurant el poblet per a convertir-lo en un poble, en essència, valencià i ecològic. Actualment vivim un grup de gent que intentem ser autosuficients a un

«No només acollim persones religioses, Turballos està obert tant a creients com als qui no ho són» poble valencià i de no violència. Procurem alimentar-nos del que nosaltres produïm, per això totes les cases tenen el seu hort per a cultivar. –Vosté ha dit que van restaurar a poc a poc i casa a casa el poble. ¿De quina d’aquestes restauracions es troba més satisfet? –Totes m’agraden, però crec que diria l’església, que és un edifici ecològic, com ho són la resta. Per no tindre, no té ni llum elèctrica. Era una construcció que es trobava en molt mal estat, quasi en terra. És d’època preromànica. Dos

historiadors ens ho van dir el dia que la van veure i es van quedar meravellats. –¿La comunitat de Truballos realitza activitats pròpies o el que fa és cedir les instal·lacions als col·lectius que les necessiten? –Nosaltres realitzem activitats per a abordar els temes que ens preocupen, tot i que deixem certes instal·lacions a gent o entitats que ho sol·liciten, bé per a activitats d’un sol dia o d’un periode més llarg de temps. Hi ha molta gent interessada en l’ecologisme i a la comunitat de Turballos fem moltes reunions i trobades al voltant d’aquesta qüestió, sense deixar de banda d’altres que la gent suggereix. Us he de dir que l’última vegada que férem una reunió sobre ecologia n’érem més de cinc-centes persones. Tot i això vull remarcar que tenim les portes obertes a qualsevol aspecte que preocupe la societat valenciana. L’església de Turballos està sempre oberta i la casa d’acollida també ho està sempre, de nit i de dia. Ací atenem tots els qui acudeixen perquè cerquen una manera de viure diferent, sempre procurant respectar-los i que es senten acollits. –Segons el que ens acaba de contar, ¿qualsevol persona pot vindre a fer una estada a Turballos? –Sí, però cal fer un seguiment perquè les persones que acollim tinguen una motivació seriosa, ja que no volem omplir el poble per omplir-lo. No és el que es pretén. Una xica de la comunitat atén el telèfon per fer una llista de reserves ordenada. Cal avisar perquè puguem organitzar les estades. Si acollirem molta gent de manera indiscriminada impediriem que poguera haver a Turballos l’ambient de pau i tranquil· litat que té habitualment. Per a la gent que estiga interessada, podeu telefonar al 649 578 412. –Vosté és capellà i conegut popularment com el pare Vicent... –Sí, sóc capellà, el que passa és que vaig decidir viure d’aquesta manera religiosa alternativa. A Turballos acudeixen moltes persones de religions i qualsevol d’elles és acceptada per la Barcella | 9


comunitat, siguen cristianes, budistes o d’altres confessions. Però no només acollim les persones religioses, les portes estan obertes a tothom, tant si són creients com si no ho són. Jo els dic moltes vegades: jo només crec en els fets. La Biblia ens diu: «Guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front», no amb la del d’enfront. –Habitualment penja de dalt a baix de la façana de l’església una quatribarrada. ¿Podria explicar-nos per què? –Crec que pertanyem a un territori que parla una mateixa llengua i també a la comunitat de Turballos intentem la unitat de tots els qui viuen una mateixa cultura. Parle la llengua que estic fent servir ara i que estime tant. Quan vaig a Barcelona, parle igual que ací. Fa un temps vam acollir una família de Lleida amb dos xiquets que estudiaven a l’escola de Gaianes. Un dia vaig anar al col·legi i vaig fer que parlàren els xiquets de Lleida amb els d’ací. Després els vaig preguntar als de Gaianes que quina diferència de parla trobàven i tothom em va respondre que cap. Aleshores, ¿no està clar que parlem una mateixa llengua? Si ací vam ser repoblats per gent d’allà, realment són germans nostres i parlem igual. –Dedicar la vida sencera a servir gratis els altres no és una opció que abunde massa a la societat… Crec que és el que hi ha: els diners són el Déu de la societat on vivim. Ningú no pot servir alhora dos senyors: Déu i els diners, encara que es vaja a missa tots els dies. Els diners i el poder s’han apoderat de tot i no ens deixen ser feliços. A la comunitat de Turballos ho fem tot gratuït. Des que m’ordenaren, vaig decidir no cobrar res per les coses que faig. Qui estima de veritat, no cobra d’enlloc. –¿Com podriem definir l’essència de la comunitat de Turballos? –A Turballos, la manera que tenim de viure és bàsica per als qui habitem. Crec que tothom hauria de descobrir la no violència gandhiana. Això és el que realment m’agradaria i intente transmetre cada dia. És una manera de viure que accepta a tots, que estima a tots. Però, si no hi ha primer l’autoestima, no es pot donar amor als altres. Per tant, cal estimar a tots per igual. Açò és el que ha de fer un no violent. M’agrada allò de deia Teresa de Jesús: «Hay amores que han robado un nombre». ❦ Barcella | 10

Tirada de daus Enrique Bader Tots sabem que l’art ens sorprén. També ho fa el joc de daus chicago, es tracta de traure el punt més alt. Moltes vegades són les obres, en altres més excèntriques ho són els artistes. Però el mercat, ací on econòmicament parlant la necessitat insaciable de la demanda s’ajunta amb una oferta controlada, ací també tenen lloc les sorpreses. Per sort. La norma ens ha acostumat als moments extrems dels preus per obra. Com ara, Els jugadors de cartes de Cézanne, venuda per 250 milions de dòlars a la Família Reial de Qatar. O aquell anònim que va comprar el Nu, fulles verdes i bust de Picasso per 106,5 milions. També hi ha els moments de sort en els quals en golfes, encants, carrerons, morts i una desgraciada sort, una obra de gran valor ha caigut a les mans que van gaudir a l’atzar d’una quantitat exorbitant de possibles. Però hi ha l’extrem dels extrems. Beneïts. Aquells, en els quals u es pregunta si veritablement el destí existeix de debò. Aquells on totes les proves sembla que són irrevocables. Tornava jo un matí des de l’aeroport de Berlín-Tegel quan entrant al meu carrer, just a la cantonada on una de les botigues de l’ONG Oxfam té el seu punt de venda, em vaig trobar amb Seumas R. C., comissari nord-americà. Nerviós, amb els ulls eixint-li com a òrbites, amb una veu tremolosa i el rostre pàl·lid em va abraçar. «¿Tens quinze euros?» Cansat, no vaig saber què respondre. «Tens quinze euros!» Vaig seguir callat mirant-lo. «Quinze euros!» I va assenyalar amb la mà cap a l’entrada de la porta de la botiga. Ací, cada dilluns, a les catorze hores, subhasten els productes que s’exposen a l’aparador principal. En casos extrems, si hi ha molts interessats, es tira a sorts, amb un dau, el guanyador. I aquest, s’emporta pel preu marcat el producte. En aquell moment uns quants automòbils d’alta gamma van fer la parada a la cantonada. Em va agafar del braç i em va arrossegar fins

a l’interior. S’havia omplert de gent massa ben vestida, les cares d’alguns col·leccionistes i galeristes s’amuntonaven enfront del taulell, prenent tot un aire incivilitzat. «¿Duus quinze euros?» Només vaig poder assentir amb el cap. La dependenta va començar a traure objectes mentre els murmuris anaven augmentant. Els clients van començar a ataquinar-se fins a la mateixa vorera, rodejant fins als extrems la botiga. Vaig traure els meus quinze euros i li’ls vaig estrènyer a la mà. A l’instant, l’encarregada va mostrar un marc, en el seu interior una imatge. La gent s’aixafava literalment contra el taulell. La signatura d’aquest, «Jean Claude Christo», suposem que és autèntica. El preu d’eixida. «Tens quinze euros!». «¿Hi ha cap persona interessada en l’obra?» Ràpidament tots els presents, després d’un silenci desfigurat, van alçar la mà. La dona, amb mans de manicura, va traure un tauler i dos daus, i fredament va dir: «Qui aconseguisca traure dos sisos, se’l queda». Després de diverses rondes, Seumas va aconseguir tirar dos sisos. Un silenci es va tornar a fer present. Un altre contrincant, dos sisos. Els dos havien aconseguit sobreviure fins al final. «Segon intent.». Va proclamar solemnement la dona. Silenci. Mirades. Més silenci. Ambdós, dos sisos... «Tercer intent.» Primers murmuris. Ambdós, dos sisos. «Quart intent.» Gent exaltada, gotes de suor, crits des dels cantons. Ambdós, dos sisos. «Cinquè intent!» L’ambient deixa de ser descriptible, Seumas: tres i cinc. El contrincant: dos sisos. Com va dir Stéphane Mallarmé: «Una tirada de daus mai no abolirà l’atzar». Moralitat traduïda: el destí existeix. Oxfam es queda sense comentari. Els uns perden, per ximples, els altres guanyen no per llests, sinó per sort. Allò surrealista és més real que la realitat. I encara que ningú s’ho crea, que és el comprensible, açò està basat en fets reals. ❦ Juny 2013


La història del socialisme a Banyeres de Mariola Sandra Cuenca Moreno Després de cent anys d’història, de vivències, de successos tant bons com roïns, de lluites, de pèrdues, de victòries…, el socialisme banyerí continua lluitant i mantenint-se en peu per a continuar defensant els seus ideals i promeses dia rere dia i treballant de valent per la societat i per la classe obrera. Són moltes les coses que ens unixen, però el principal és la història, perquè la nostra història, també és la vostra història. Este partit va nàixer com a tal a la localitat el 23 de febrer de 1913. Esta fundació va vindre provocada pel naixement, pocs anys abans, a Banyeres de Mariola del germen del socialisme, instaurant-se el naixement de la consciència obrera. Este moviment obrer va tindre el seu origen en la lluita per unes millors condicions laborals, ja que en esta època les condicions laborals en les fàbriques (sobretot de paper i espardenyes) eren quasi inexistents i els obrers es trobaven en una situació de desprotecció, mentres que els patrons abusaven del seu poder i situació. Esta lluita obrera des d’abans que nasquera el partit junt amb el sindicat UGT, fins que ambdós es van trobar refermats, va ser molt dura, inclús es van produir casos d’extorsió, dures i llargues vages, reunions clandestines… Va ser una època d’una gran inestabilitat però en la qual, amb molta lluita i esforç, tot es va aconseguir i el socialisme es va aferrar en la localitat. Des del mateix moment del naixement del partit, este ha estat lluitant dia rere dia i sempre amb la mateixa il·lusió, perquè amb tot l’esforç es puguen arribar a aconseguir tots els seus objectius, mantenint sempre el cap ben alt i la seua idiosincràsia i defensa dels drets dels obrers; esta classe social tan picada però al mateix temps tan valenta i lluitadora, sense la qual, un partit com este mai no hauria tingut sentit, ni haguera arribat a ser el que és hui. Fins a l’època de la Guerra Civil, el socialisme a Banyeres va ser molt actiu, inclús Vicente Ballester va arribar a l’alcaldia durant la II República, mantenint-se en este càrrec fins que va ser Juny 2013

exiliat a França durant la Guerra Civil. Va ser en este període de temps quan el socialisme a Banyeres va arribar per primera vegada a l’alcaldia, però esta no seria l’única. Durant els anys de guerra i postguerra el socialisme va estar silenciat,

«El 23 de febrer de 1913 es va fundar el partit socialista a Banyeres de Mariola amb el naixement de la consciència obrera» no sols a nivell local, sinó a nivell nacional. Durant este període es va tornar a les reunions clandestines i secretes, a ocultar ideals i pensaments. Però no per això va passar a ser una època d’inactivitat, sinó que es va continuar amb l’acció del partit, encara que no com una activitat legal i publica, per

a així mantindre eixa defensa de drets i ideals en tot moment, encara que moltes vegades la repressió obtinguera la victòria amb l’exili, empresonament o silenciament de companys del partit. Amb estos actes i moments durs que va haver de passar el partit es va aconseguir que, en l’any 1976, un grup de companys que no van deixar de lluitar en cap moment, dugueren a terme una reformulació de la formació tornant a portar de nou a la legalitat l’activitat del partit a Banyeres de Mariola. D’esta manera es tornava de nou a una gran activitat del partit, començant a realitzar campanyes, mítings, repartiment de propaganda, etc., tornant així de nou als passats moments gloriosos. A pesar que al principi d’este nou camí van haver de lluitar contra moments de repressió, també una dura oposició, situacions dures com el referèndum de l’OTAN o de veritable por, com en el cas del colp d’Estat del 23 de febrer de 1981, van saber superar estos moments durs i aprendre d’ells, arribant a aconseguir durant la democràcia dues alcaldies més (amb tres alcaldes en total) podent demostrar d’esta manera de tot el que són capaços i que en cap moment perden les ganes de continuar lluitant pels seus ideals. En 1991 es va aconseguir per primera vegada l’alcaldia en democràcia de mans de Magdalena Puerto Albero, qui al desembre de 1992 va dimitir del seu càrrec i, en el seu lloc, va prendre possessió Joan Antoni Esteve qui va ocupar el càrrec fins al final de la legislatura. La següent legislatura en què es va obtindre l’alcaldia va ser en la de l’any 2003-2007 en la qual va ser triada com a alcaldessa M. Encarna Francés. Tots ells van exercir el seu càrrec de la millor manera possible i posant tota la seua il·lusió i ganes. És per això que, durant ambdós períodes de temps, es van aconseguir grans èxits per a Banyeres de Mariola, pensant sempre en les millores per a tots i totes. Cal destacar també que durant tot el període transcorregut d’eleccions democràtiques, el Partit Socialista de Barcella | 11


Banyeres sempre ha quedat en un bon lloc amb la seua campanya i, en tot cas, han exercit la tasca de l’oposició en les millors de les condicions. D’esta manera, i sempre amb la il· lusió de tots, tant integrants del partit, com a col·laboradors i simpatitzants, han passat estos cent anys d’història. És molt difícil resumir-los en tan poc espai i se’ns queden moltes coses al tinter, però és que cent anys d’història són molts, i són moltes coses les que hem viscut, però, sobretot, són moltes coses les que ens queden encara per viure i per aconseguir. Molts poden pensar que falten moltes parts de la nostra història i, efectivament, és així, però encara ens queda molt a contar i inclús tenim molt més per a celebrar estos cent anys que ens omplin d’orgull, poder mirar cap arrere i veure quin és el camí que han seguit els qui van estar abans de nosaltres, i començar a llaurar un camí per a tots aquells que vinguen darrere de nosaltres. La nostra il·lusió esta posada en este centenari, però la nostre ànima està posada en este partit. ❦

Barcella | 12

Hannah Arendt Elena Rodríguez Vives Hannah Arendt és la recent estrena de cine alemany de la prestigiosa directora Margarethe von Trotta, qui va formar part del Nou Cinema Alemany, i autora d’extraordinàries pel·lícules com ara Rosa Luxemburg (1986), La promesa (1994), El carrer de les roses (2006) i Visió (2009), entre altres. Els seus treballs sempre se centren en històries de dones de forta personalitat que han d’enfrontar-se a les circumstàncies de l’època que els toca viure. Hannah Arendt ens introdueix per tant en els anys en què la filòsofa alemanya resident a Estats Units va cobrir per al The New Yorker el judici que va tenir lloc a Jerusalem d’Adolf Eichmann, membre de les SS que havia tingut un paper fonamental en el genocidi jueu. La cobertura donaria lloc posteriorment als seus estudis sobre la teoria de «la banalitat del mal», que va provocar, i encara provoca, reaccions polèmiques i controvertides en la comunitat jueva. El film mostra Hanna Arendt (19061975) d’una forma profunda i afectuosa amb els seus, però reflectint les fermes conviccions d’ella. Barbara Sukowa, l’actriu que representa Hanna ha estat reconeguda amb el premi del cinema alemany a la millor actriu. La pel·lícula no fa altra cosa sinó reforçar la idea que per a parlar i escriure sobre qualsevol tema cal pensar i reflexionar sobre aquest, i intentar entendre les coses des de la distància, però també des del seu mateix origen. Igual que Arendt, Von Trotta busca amb la seua pel·lícula reflexionar sobre el passat d’Alemanya, comprendre

millor i així, potser, evitar repetir els mateixos errors. És un luxe que puguem veure una pel·lícula amb un tema tan absolutament necessari al nostre país. És una pel· lícula amb una posada en escena molt sòbria i amb aspecte molt teatral, fomentat per l’ús dels travellings laterals, composta en la seua major part d’escenes dialogades sense molts personatges en estances tancades. Cal esmentar també Costa Esperanza, de Toke Constantin Hebbeln, pel·lícula situada en els últims anys de la RDA, a Rostock, ciutat on arriben dos íntims amics amb un somni en el cap: convertir-se en mariners i viatjar per tot el món. Tres anys després, tots dos continuen malvivint allí, amargats davant l’única perspectiva de futur que tenen: si alguna vegada volen complir el seu somni de ser mariners, primer han de col· laborar amb la Stasi com a espies. La decisió que pren cadascun pel que fa a aquesta circumstància marcarà els seus diferents destins. La RDA és en moltes pel·lícules alemanyes el tema preferent, Barbara (2012), de Christian Petzold, n’és una altra de les actuals, també de necessària visió, ja que es considera una part de la història d’Alemanya que realment ha despertat interés des de la caiguda del mur, i ha trobat una important recepció entre el públic alemany. Així, junt amb Hanna Arendt, Costa Esperanza, l’altra pel·lícula que també vaig poder veure en la seua estrena a Alemanya, vaig comprovar que van ser molt ben rebudes pel públic assistent. ❦ Juny 2013


Setanta-cinc anys de la massacre feixista d’Alacant Josep Miquel Martínez

Dani Madrigal © 2013

deig del Mercat Central era ignorat Enguany s’ha commemorat que per la majoria dels alacantins. Quael 25 de maig de 1938 l’aviació de si tots els morts van ser enterrats en Mussolini va assassinar més de tresfosses comunes al Cementiri Municentes persones i va deixar-ne fericipal d’Alacant. Les autoritats frandes més de mil en un bombardeig quistes encara es van acarnissar més de càstig a la població d’Alacant. Si amb les famílies de les víctimes en acudim a la història recent, molts col·locar una làpida sobre la fossa en recordem el bombardeig del 1995 la qual demanaven «una oració per al mercat de Sarajevo on van morir les víctimes d’un fatal accident». trenta-quatre civils, pel qual el preEl 2012, gràcies a la insistència sident serbi Slobodan Milosevic va de la Comissió Cívica per a la Reser acusat i jutjat anys després per cuperació de la Memòria Històrica crims contra la humanitat i violaciComissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica. d’Alacant, l’Ajuntament de la ciuons del dret internacional humanitatat va posar una placa informatiri. El fet que la guerra dels Balcans roritzar la població civil que es trobava va a la plaça del Mercat. L’alcaldessa, fóra una de les primeres en ser televisada indefensa i lluny del front de guerra. Sonia Castedo, del Partit Popular, es va va conscienciar molt la població davant El resultat de l’explosió de les bombes oposar en un primer moment perquè del que comporta la salvatjada d’atacar va ser una carnisseria on els testimoen la placa figurara l’adjectiu «feixisun mercat ple de civils. nis descriuen «rius de sang pels carrers ta» per a qualificar el bombardeig, una Aquell matí de 1938, el Mercat Cenpropers al Mercat Central», «carros del objecció, si més no, curiosa, quan tots tral d’Alacant estava ple de gent, sobretot mercat plens de cadàvers» i parts de els llibres d’història expliquen que les de dones, xiquets i persones majors –la cossos penjades de les balconades per bombes van ser llançades per avions població no militar– quan una esquadril’efecte de l’ona expansiva. Savoia S-79 Sparviero italians enviats lla de nou avions feixistes italians que pel feixista Benito Mussolini –fundas’havien enlairat a Mallorca van sobredor del Partido Nazionale Fascista– que volar la ciutat. Les alarmes antiaèries no havia decidit donar suport aeri al genevan sonar perquè els avions van entrar ral colpista Francisco Franco. per l’interior a traïció per a burlar la viDavant la passivitat de les institucions gilància situada a la platja del Postiguet públiques a l’hora de commemorar el 75 amb la intenció de causar el major nomaniversari, la Comissió Cívica va decidir bre de víctimes possible. Alacant havia prendre la iniciativa i promoure un monuhabilitat refugis antiaèris amb capacitat ment en record de les víctimes a la plaça per a més de trenta mil persones, ja que del Mercat. L’Ajuntament va comunicar a havia patit uns setanta bombardejos, però la Comissió que no destinaria cap partida aquell matí ningú va poder arribar a reLa resposta de Franco a la massacre pressupostària a fer un monument, així fugiar-se per l’efecte sorpresa de l’atac. va ser dir als corresponsals de premsa que aquesta associació va decidir encarL’aviació feixista va descarregar més estrangers que el bombardeig a la poregar-se ella mateixa de sufragar el mede noranta bombes al nucli urbà sobre blació civil mai no havia existit i que morial a través d’aportacions populars. l’objectiu civil del Mercat Central. El es llançaven bombes només on hi havia A la història de la massacre de civils balanç oficial de víctimes, comptabilitcombatents enemics. Franco va acusar del 1938, setanta-cinc anys després dels zat a la baixa per les autoritats franquisel «Govern roig» de situar la població fets, s’afig la resposta vergonyant d’alguns tes, va ser de tres-cents noranta-tres prop dels objectius militars –estem pardels nostres dirigents polítics que, des de morts i de més de mil persones ferides. lant del bombardeig d’un mercat muniles institucions democràtiques que ocuCuriosament, en el bombardeig aeri cipal ple de civils– i també que els repen, pretenen seguir amagant i desvirtumés recordat de la Guerra Civil, el de publicans desitjaven tindre víctimes per ant un episodi fonamental sense el qual no Gernika, la xifra d’assassinats no arria usar-les en la seua propaganda. es pot entendre el temps que vivim. Gràbava a tres-centes persones, una quanEn acabar la Guerra Civil, els guacies a la tasca de persones com les que intitat sensiblement inferior a la dels vora nyadors van imposar als habitants de la tegren aquesta Comissió Cívica d’Alacant quatre-cents morts d’Alacant. ciutat d’Alacant un silenci absolut sobre podrem recuperar a poc a poc la dignitat Aquest bombardeig del bàndol colla massacre. La dictadura es va ocupar de de les víctimes i les seues famílies que enpista responia a una nova estratègia de gestionar l’oblit i ho va aconseguir de tal cara han de suportar hui dia com alguns la guerra moderna que no havia estat manera que, fins fa pocs anys, el bombarintenten falsificar la història. ❦ mai provada fins a aquell moment: ater-

«Més de noranta bombes van caure sobre el Mercat Central d’Alacant»

Juny 2013

Barcella | 13


Qüestió de principis. La igualtat En dret, en filosofia se’ns ensenya que, per entendre la realitat de les coses cal ser precisos en els conceptes, en els termes que vulguem estudiar, per a poder arribar a conclusions no sempre tancades, doncs, la realitat és sempre subjectiva, en funció de la perspectiva que s’estudia. Actualment, davant la manca de valors fonamentals d’ètica social i política, de tolerància, de llibertat, d’igualtat, etc., cal fer una ullada al passat i mirar sobre els fonaments que assentaven aquestos valors. Em detindré en el concepte igualtat. El professor i filòsof italià Noberto Bobbio centra el seu pensament polític en aquesta expressió. Per a ell, el fet real és aquest: «Els homes són entre ells tan iguals com desiguals: iguals davant la mort i desiguals en la forma de morir. Depenent del que es mira». Una política igualitària es caracteritza per la tendència a moure els obstacles que converteixen els homes i les dones en menys iguals, donant prevalença al ius natural (dret de la persona/individual), front a la lex (llei/públic). La preocupació principal consisteix que, en igual llibertat, cada u porta una vida autodeterminada i autèntica, des d’aquesta perspectiva, l’autonomia pública dels ciudatans que participen en la praxi autoreguladora de la col·lectivitat –polítics–, deuen possibilitar l’autodeterminació de les persones privades. La política entesa com a mitjà per a poder possibilitar l’autonomia privada. La clau que garantís les llibertats iguals és l’ús públic de la raó institucionalitzada jurídicament en un procés democràtic. La persona moderada en política és, per naturalesa, democràtica, un extremista d’esquerra o un de dreta tenen en comú la seu vessant antidemocràtica. Aquestes son les categories, segons Bobbio, del concepte d’igualtat: a) L’extrema esquerra: el jacobisme. Moviments i doctrines igualitàries i autoritàries. b) El centre esquerra: el socialisme liberal i la social democràcia. Moviments i doctrines liberals e igualitàries. c) El centre dreta: partits conservadors que són fidels al sistema democràtic però, es paren en la igualtat. Barcella | 14

ST © 2013

Josep A. Santonja

Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778

d) L’extrema dreta: el fascisme, el nazisme. Moviments i doctrines antiliberals i anti-igualitaris.

«Cal fer una ullada al passat i mirar sobre els fonaments que assentava el valor de la igualtat» e) Els verds: moviments transversals entre l’esquerra i la dreta. La natura com a centre del seu raonament. El criteri més freqüent adoptat per a distingir la dreta de l’esquerra, és la diferent actitud que adopten els homes i dones que vivim en societat front a l’ideal d’igualtat, que és junt amb la llibertat i la pau un dels últims fins que ens proposem aconseguir i pels quals estem disposats a lluitar. La igualtat, és un element de qualitat de vida, és el que fa possible la diversitat, la que facilita a tots assumir el propi valor com a persones. Igualtat a rebre l’atenció sanitària, en la diversitat de malalties de cada pacient.

Per a Rousseau, els homes i dones han nascut iguals, serà la societat civil, política, educativa, cultural, etc., la que ens farà desiguals. Al contrari, Nietzsche, ens determina que els homes i dones són per naturalesa desiguals. Les conquistes adquirides, socials, econòmiques, culturals, etc., en els anys de democràcia, comencen a recular, amb un desmantellament progressiu de l’Estat social de dret consagrat en l’article 1r de la Constitució, sota pretext que: «econòmicament és inviable i, per manament de la Comissió Europea, cal ajustar-se al dèficit marcat del cinc o el sis per cent que diu el FMI per assentar les noves bases de recuperació econòmica», ens diuen els que ara manen. Però destruint no es crea una perspectiva d’igualtat social. Més bé es genera més desigualtat. En consonància amb el punt c de les categories que abans apuntava Bobbio, cal reconéixer-los la coherència del discurs i els fets que fan els que estan en el poder doncs, tenen el camí ben dissenyat del model social que volen, la no existència d’igualtat al servei de la desigualtat. Els avatars del temps van fluctuant, el concepte d’igualtat que arranca en la Declaració Universal de l’Home i del Ciudatà de 1789 i successives cartes internacionals arreplegades per l’Assemblea General de les Nacions Unides, no només en l’àmbit de l’Estat, sinó també contra l’Estat mateix. La protecció dels drets naturals pot tindre eficàcia, al mateix temps, jurídica i valor universal. Esperem que el sentit comú prevalga i, mitjançant el sistema democràtic que ens hem dotat, amb les rectificacions i modificacions que siguen necessàries, poguem aprofundir en eixe principi que consagra la Constitució en el Títol Preliminar, Article 1r: «Espanya es constitueix en un Estat Social i Democràtic de Dret, que propugna com a valor suprem del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític». La societat civil i política, en el seu conjunt, vertebra els vells valors al servei de les persones i no al voltant d’interessos espuris de conseqüències ja conegudes. ❦ Juny 2013


Pep Laguarda, ¡no et volen aixina de lliure! Paco Esteve

Jesús Císcar © 2013

El primer que u pensa en escoltar Plexison Impermeable (2012), l’últim disc de Pep Laguarda, és: ¿què ens hem estat perdent? I és que no s’entén que un disc com aquest haja estat esperant trenta-tres anys –¡es diu prompte!– a ser editat. Menys encara si el signa l’autor del mític Brossa d’ahir (1977), un treball molt ben valorat pels crítics, que sembla que va tindre molta més repercussió a l’estranger que no ací, i que va convertir Pep Laguarda & Tapineria en un conjunt de culte, en una llegenda, i el format original en vinil en una de les peces de col· leccionista més cotitzades. Així és, ens hem estat perdent una joia que va ser gravada el 1979 i que no ha vist la llum fins aquest darrer novembre de 2012, a causa d’unes estranyes peripècies per les catacumbes de les discogràfiques. Però qui espere escoltar en Plexison Impermeable la psicodèlia tardohippie i folkie de Brossa d’ahir, es trobarà amb tota una altra cosa. El disc nou presenta una col·lecció de temes amb un aire molt més pop-rock, a l’estil de Milanta anys llum blues del primer treball. La formació amb què el va enregistrar no és la colla de la Tapineria, sinó The Reisons, grup amb què Pep Laguarda seguí tocant, així com amb The Blue Catalunàtics, durant un bon grapat d’anys. Això s’havia de notar: flautes, guitarres acústiques i ritmes cadenciosos han deixat pas a les guitarres elèctriques, la bateria i unes atmosferes molt més rocanroleres. Si Brossa d’ahir era la lluminositat del mar i els espais oberts de la caseta del plater («a la muntanya!»), Plexison impermeable és la ciutat, la nit i els neons. La voluntat d’experimentar roman, però, i ho veiem en la quantitat de gèneres amb què els Reisons flirtegen: funk, soul, pop, balades country i fins i tot un ska, Feelin’ Ska, que, si hem de creure el que diuen que va dir Diego A. Manrique en el seu moment, es tracta ni més ni menys que del primer ska enregistrat a l’Estat espanyol –per més que aïna parega un reggae acapylsat–. Tradicionalment, Pep Laguarda ha estat emparentat amb Remigi Palmero Juny 2013

Pep Laguarda.

i Juli Bustamante a l’hora de conformar allò que s’ha anomenat «rock mediterrani», eixe primer rock valencià que s’allunyava de la Nova Cançó i entroncava amb els corrents més internacionals del 70, com el hard-rock, el rock progressiu o el so Laietana, i els adobava amb llaüts, bandúrries i altres flaires marines. És cert que sonen poques bandúrries al

«La manca de connexió intergeneracional fa que en aquest país cada fornada de músics haja de tornar a bregar contra els mateixos gegants» disc que no es va poder escoltar de Laguarda, però així i tot s’assembla més al Palmero d’Humitat relativa (1978) i al Bustamante de Cambrers (1981) que no el seu primer Brossa d’ahir, més lligat al Dioptria (1971) de Pau Riba. De fet, una cosa que comparteixen Plexison impermeable i Humitat relativa és eixe assajar noves sonoritats que poc o gens s’havien provat en valencià. El disc de Palmero (i Bustamante, perquè hi va col·laborar bastant) conté incursions en la salseta, el flamenc, el sitarki, el vals, etc.

Podem pensar ara, amb la perspectiva històrica, que d’alguna manera les provatures d’aquest grapat de músics pretenien obrir el ventall de possibilitats de la cançó en valencià. L’ensorrada de la Nova Cançó ja estava començant i prompte es quedarien sense faena tants cantants que havien recolzat bona part del seu èxit en la mobilització de la societat civil. El «rock mediterrani» esdevenia una oportunitat de normalitzar la música en valencià (en tant que no era tan política) i ho feia obrint camins cap a nous gèneres. Malauradament, ja sabem com acaba aquesta història: els anys 80 van ser una llarguíssima i fosquíssima travessa pel desert de la música en valencià (salvant les sortoses excepcions) i sembla que tot torna a començar amb el boom dels Obrint Pas i la fornada de grups d’ska amb dolçaina, fins arribar a l’esbalaïdora varietat i qualitat actuals. Tot i que en aquestes comarques sabem que no va ser així, que abans d’Obrint Pas per ací tinguérem Kartutx, i els Anselmos, i de no tan lluny eren 4000 són prou, i Bajoqueta Rock, i... La manca de connexió intergeneracional fa que en aquest país cada fornada de músics, escriptors i artistes hagen de tornar a començar i bregar contra els mateixos gegants: que si ensenyament en la nostra llengua, que si TV3, que si infraestructures culturals normalitzades, que si la lluita per consolidar un públic... i cada generació d’artistes i de consumidors culturals ha de fer una mica d’arqueologia i redescobrir la tradició, perquè pareix que tot vinga del no-res, i això fa que el País Valencià siga el país de Sísif, l’heroi grec castigat a fer i refer sempre la mateixa faena. Plexison impermeable ens connecta amb la música que fa més de trenta anys ja es feia per ací. Un treball impecable, d’una musicalitat experimental i on el valencià sona amb una colpidora naturalitat. I, el millor, ens recorda que per sort la nostra generació no ha descobert la sopa d’all i que, com diu la cançó Heroi de l’últim disc de Laguarda: «tot ha passat ja fa anys / (mira, ja fa molts anys)». ❦ Barcella | 15


Percepcions foranes d’una realitat autòctona José Martínez Molina

ST © 2013

Enguany em trobe gaudint d’una beca Erasmus a Anglaterra. Ací, he pogut conèixer i entaular amistat amb diferents estudiants d’Europa i del món i parlar amb ells sobre temes interessants i crucials relacionats amb la política i l’economia. El primer que m’agradaria remarcar és que aquest article no persegueix cap finalitat científica o estadística, solament pretén mostrar les opinions i comentaris d’alguns d’aquests estudiants. Així, els preguntava sobre les percepcions i opinions respecte a la gestió política i econòmica exercida pel govern del país de procedència els últims anys, a més de valoracions relacionades amb l’Estat espanyol i el País Valencià. Tots ells tenen entre 20 i 25 anys i procedeixen de diferents països. El primer d’ells és Maxime, de nacionalitat francesa i estudiant de filologia anglesa. Milita al Partit Socialista Francés (PS). En preguntar-li sobre el futur del seu país, la resposta oscil·la entre l’optimisme i el dubte. Opina favorablement sobre l’encausament de l’expresident Nicolas Sarkozy i expressa la seua ferma esperança en l’establiment d’una llei anticorrupció més contundent. La crisi, segons ell, també està afectant de ple en el dia a dia de la ciutadania francesa. Amb tot, però, el govern actual d’Hollande no es planteja retallar al sector educatiu. És més, Maxime ens conta com s’està posant en funcionament un fons especial d’inversió i creació de nous llocs de treball en l’educació. Per contra, la sanitat sí que ha patit alguna retallada, encara que la falta de personal sanitari és patent. El Govern està interessat per tant en anar creant aquests llocs de treball a curt i mitjà termini. Respecte a la imatge de l’Estat espanyol, es desprén un concepte centralista i poc transparent. Precisament, la transparència a França és un aspecte clau. És per això que existeix un mètode de control de la despesa pública rigorós i seriós, el qual fa constar la quantia de cada moviment econòmic i la destinació d’aquesta. Per últim, cap Barcella | 16

Grup d’estudiants amb beca Erasmus.

notícia específica sobre el País Valencià ha arribat al coneixement de Maxime, solament el difús record d’un gran premi de Fórmula 1. Un segon cas ens porta a Stephan, alumne de matemàtiques a Hamburg, Alemanya. Com molts altres, ell els dels qui pensa que hi ha un distanciament profund entre la casta política i la resta de la societat. És més, assegura que el Govern alemany està subordinat a les grans companyies i que els últims

«Maxime, Stephan i Anders fan una valoració de l’Estat espanyol i el País Valencià» moviments polítics i econòmics del seu govern el porten a deduir el que cada dia té més clar: la democràcia al servei de la plutocràcia. Poca transparència a les institucions és un altre tret adreçat al seu govern. Pel que fa a l’educació, se’ns explica que cal diferenciar entre dues entitats administratives: la central i el Länder (la qual podríem paral· lelitzar-la amb les autonomies, en certs aspectes). Doncs bé, és en aquesta última esfera pública des d’on es reparteixen les subvencions, es creen els programes educatius i es decideixen les infraestructures necessàries. Stephan afirma que el pressupost educatiu

no ha minvat gens ni mica ja que, entre d’altres, el Govern central i federal ho consideren una prioritat per al futur. Precisament també s’assenyala que les relacions entre ambdós nuclis de poder no ha entrat mai en situació de conflicte, havent una mostra de diàleg permanent. Respecte a l’Estat espanyol, Stephan assegura que hi ha moltes similituds amb el cas alemany: austeritat ferotge, diferenciació d’estatus social progressiva, defensa dels bancs i els poderosos per damunt de la resta, etc. Segons la seua opinió, caldria tractar els mateixos problemes de forma diferent, ja que ens trobem amb països que comparteixen la mateixa moneda però que es distancien en la resta de dinàmiques econòmiques. Es desconeix cap especificitat respecte al País Valencià. Per últim, el cas d’Anders, estudiant suec d’econòmiques, el podríem classificar com particular. Considera que les polítiques efectuades pel seu Govern es realitzen d’acord amb l’ample recolzament de la població. Per tant, s’inclina a pensar en l’inexistència d’una crisi política i democràtica a Suècia. El contrari opina sobre l’Estat espanyol, on ens diu que el que més li crida l’atenció és l’enorme burocràcia política que hi ha a l’Estat, desmesuradament unflada, si es compara amb la població total. Anders sí que ha sentit parlar de casos concrets del País Valencià, no sobre corrupció, sinó sobre delinqüència a les ciutats com ara València. Tres casos particulars sobre qüestions un tant genèriques. Com s’ha indicat, aquest escrit no busca el rigor estadístic, sinó la difusió d’una imatge que ens afecta i que té conseqüències fora de les nostres fronteres polítiques. Tal vegada hauríem d’escoltar amb més èmfasi i amb més freqüència aquests tipus de reflexions dels nostres veïns europeus. Aquest exercici ens aportarà una mirada més àmplia, més comparativa i més tolerant, amb la qual incrementar el nostre coneixement per així millorar el nostre sistema. ❦ Juny 2013


Autora: Raiza Jumey Vásquez Torres CEIP Alfonso Iniesta, 5é C, Banyeres de Mariola

Juny 2013

Barcella | 17


Autors: BelĂŠn, Nassima i Pedro CEIP Alfonso Iniesta, 4t B, Banyeres de Mariola

Barcella | 18

Juny 2013


Esperança Vives Contes i malsons de color verd Le asustaba el verde. Libro de sueños/ Fear of green. Book of dreams Roger Omar (ed.). Il·lustracions: Ella Cohen, Alon Braier, Arkady Kravchuk et alii València: El monstruo de colores no tiene boca, 2012, 36 pàgs. Procedent de Mazatlán, ja fa temps que vaig conéixer el mexicà Roger Omar, qui passava l’estiu a València, menjava potets de tonyina al seu pis i escrivia somnis. A vegades desapareixia i de sobte m’arribaven notícies dels seus viatges a Brasil, a Vietnam, on trobava xiquets que li contaven els malsons de monstres que destruïen les cases, de rius voladors, coses així, sempre després d’un viatge. Així, des del 2002, Roger Omar continua a publicar més d’aquests somnis en les seues admirables edicions nòmades. El vaig acompanyar per a organitzar unes cites amb xiquets i xiquetes de col·legis de Mallorca, València i Gandia. Un dels seus viatges a Israel l’ha dut a fer aquest llibre d’ara caracteritzat pel color verd, un color que fa ganes de menjar-se’l però que, al contrari del que pareix en els somnis, espanta els xiquets. Així, tenim un llibre, editat a l’oriental, format per onze il·lustracions d’altres tants artistes d’Israel en les quals s’ha inclòs el text en hebreu, després, començant pel final, trobem els crèdits i els textos en castellà i anglés. Al capdavall, es tracta d’una obra molt ben editada, i per als lectors té el gran atractiu que ens submergeix en un àmbit d’una bellesa plàstica desacostumada i ens conta unes històries fantàstiques i passades pel verd. Com, per posar-ne una, aquesta de Marta de Mallorca: «Una sargantana gegant matava a tothom. Vaig anar casa per casa. No hi havia ningú, només jo. Vaig fer un quadrat verd al meu voltant; la sargantana no podia entrar perquè tenia por del verd.» ❦ Juny 2013

Paco Esteve De deu, de vint, de cent anys ens ve la història Alacant obrer. Història del moviment obrer a les comarques d’Alacant (1873-1911) Álvaro Gran, Maldecap Edicions, 2013, 159 pàgs. Alacant obrer, d’Álvaro Gran, és una història completa de l’inici del moviment obrer al sud del País Valencià. Les comarques de Mariola constitueixen un illot en la industrialització de l’Estat al llarg del segle XIX. Sense anar més lluny, Alcoi és un dels pocs llocs fora de Catalunya i el País Basc on es gesta un proletariat industrial modern, i en conseqüència un moviment obrer capdavanter: cal recordar la revolta luddita del 1820, el fet que la Primera Internacional tinguera la seu estatal a la ciutat dels ponts, la famosa Revolució del Petroli (1873) o l’Estiu Roig de 1909. El primer moviment obrer del sud valencià és, però, molt més ampli que no el limitat a l’Alcoià i el Comtat, com Álvaro Gran ressegueix en les pàgines d’aquest manual. Alacant obrer ens introdueix així en la història dels esdeveniments, les personalitats, els locals i les associacions que ajudaren a articular el moviment obrer a les comarques d’Alacant entre el darrer quart del segle XIX i els primers anys del XX. Des del floriment societari clandestí de la dècada 1880, encara lligat a l’associacionisme gremial, fins a la consolidació de la CNT el 1911, passant per les incipients desavinences entre anarquistes i socialistes, els Primer de Maig, les curioses peripècies dels locals i col·lectius, les relacions amb Barcelona i la ingent quantitat de mobilitzacions, vagues, publicacions, mítings i persones compromeses d’Elx, de Villena, de Cocentaina, d’Elda, de

Crevillent, d’Alacant, de Banyeres. Una època, la Restauració borbònica, marcada per la forta repressió (caciquisme, manipulació electoral) i per la desorientació general dels agents obrers. Álvaro Gran marca un recorregut minuciós i reblert de dades de collita pròpia, fruit de l’exploració atenta de nombroses publicacions de l’època. S’acompanya, com a bona història que vol ser, d’un índex analític d’organitzacions, persones, llocs i publicacions, i ve presentat per un pròleg de Paco Madrid i una introducció de Miquel Amorós sobre els orígens de la lluita obrera a les nostres comarques. També les fotografies que acompanyen el text són molt interessants i s’agraeixen. Una única nota discordant la constituiria la distribució de les notes al final del llibre que, per excessives i per excessivament llargues, fan que la lectura resulte a estones feixuga i dispersa. ❦

Josep Miquel Martínez Avantguarda gràfica des d’Ibi Sentido. Opticks Magazine Primavera, núm. 12 Ibi, 2013, 136 pàgs. Revista multidisciplinar dedicada a les noves tendències artístiques. Dirigida per Octavio Ferrero Punzano, compta amb Vicente Ferrero Punzano en la secció d’arquitectura; Eduardo Mossos en fotografia; Fernando Miró en còmic; Rafael Simons en música i Adrián Serralta en grafisme. Les seccions d’ il·lustració, poesia, relat, fotografia, música, arquitectura i teatre ens descobreixen a cada número autors novells amb les propostes més interessants i innovadores. Una revista molt acurada, impecable en l’edició, que fa una funció remarcable de difussió. Pot descarregar-se sota llicència Creative Commons al web: www.opticksmagazine.com. ❦ Barcella | 19


Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)

El cos mortal de Bocairent Alumnes de 4t d’ESO de l’IES de Bocairent Baixà a la Canaleta i l’Ereta de Penya, Sant Agustí, Aljub, Bisbe Miró, els Clots, Plaça de la Pressó i de l’Ajuntament, Sorolla, Dos de Maig, Baixà Tint, Sant Joan, Azorín, La Talaia, Mitja Calça, els Vilars, Repunxó, Mariola i Beneito Bernàcer, València, Blasco Ibàñez, Diputat Castelló, Banyeres, Alfafara, Agres, Vinalopó, Travessa Pallissetes, Ronda Sud, Ontinyent, Ruta de les Covetes, Sor Pietat de la Creu, Mirador, Nou d’Octubre, les Voltes, l’Estació, Taula del Rei, Cubet, Borreguets, Cervantes, Batalla de Lepant, Tribunal de les Aigües, Plaça del Regne, Alcoi, Passeig de la Derrota, Santa Àgueda, Sant Blai, la Pau, Mestre Serrano, Cantereria, Batlle, Carrer del Palleter, Regadiu, Ravalet, Josep Puig, Rei En Jaume. Les Covetes dels Moros i l’Home de la Manta.

Versió del poema «Cos mortal» de Vicent Andrés Estellés, compost per Alícia Beneyto, Àngel Castelló, Sergio Expósito, Araceli Llinares, Vanessa Martí, Anabel Revert i Ana María Puerto, alumnes de 4t ESO de «Treball Monogràfic» amb la professora Rosa Maria Belda de l’IES de Bocairent, curs 2012-2013. Barcella | 20

Juny 2013


Maria Beneyto València, 1925-2011

Ciutat bombardejada Es trencava la pau blanca dels núvols. L’alta mort ens plovia vers la vida, i la infantesa es feia un crit de pedra, una negror petita. Sols era cert que el cel, dalt del miracle d’altre jorn ben rebut, d’altra esperança anava fent-se foc pel món on érem la novella niuada. Sols era cert que no arribava l’àngel que ens pogués dur les lletres de la joia. (Pensàvem àngels morts, sota la flama la socarrada ploma.) La ciutat a l’entorn. I el cel a la terra, a trons inconeguts tot ell desfent-se. (¿On les coques amb mel? ¿On la tendresa? ¿On el Déu del pessebre?) Cridàvem sota els llamps amb veu d’espurna. Trencat el sostre, Déu potser guaitava: sols va respondre a enderrocs, silencis, per l’absència més blava. Era el clam infinit. La nostra terra ferida al cor, ens deia sens paraules, petits noms de la sang que s’enfugia. La terra, dessagnant-se. Ai, la infantesa closa a la tenebra, com va deixar amb foc les seues fites! Des d’un ressò de flama, sots la cendra, els pànics ofegats encara criden. Poesia (1952-1993), València: Alfons el Magnànim, 1997

Juny 2013

Barcella | 21


Vicente Terol Figuérez Argelaga publicada al núm. 48 de Barcella

ST © 2013

Em referisc al número 48 del mes de febrer de 2013 de la publicació Barcella, pobles de la Mariola, a l’apartat Timonets i argelagues i, concretament, a la part d’argelaga que literalment diu: «Argelaga al Govern municipal de Banyeres de Mariola perquè els regidors del Partit Popular i els seus familiars directes no paguen per entrar a la piscina municipal.

Com en cap moment dubte de l’honorabilitat de l’equip o tribunal que decidix qui és mereixedor de timonet o qui és mereixedor d’argelaga, al qual, per descomptat, respecte i, al mateix temps, en consta que este equip o tribunal és totalment imparcial, neutral, raonable, equànim, just, equitatiu, reflexiu, judiciós, intel·ligent, objectiu, prudent, moderat, sensat, etc., és per la qual cosa espere que en la pròxima edició núm. 49 de la revista Barcella, pobles de la Mariola, hi haja un apartat en el que rectifiquen l’afirmació anteriorment detallada que els regidors del Partit Popular i familiars di-

Piscina municipal de Banyeres de Mariola.

En temps de retallades cal esperar exemplaritat de part dels governants». Indubtablement, en el meu cas han tingut vostés un error, ja que jo concretament fa més de vint anys que no entre per a res a la piscina, molt abans de ser regidor del Partit Popular, cosa que poden fer vostés la corresponent indagació per a comprovar-ho. Si algú dels meus fills, els quals estan independitzats, utilitza la piscina municipal, es paguen la seua entrada com qualsevol veí. Barcella | 22

rectes no paguen per entrar a la piscina municipal. Estic realment ansiós de tindre ja en les meues mans l’edició núm. 49 de Barcella per a comprovar la dita rectificació en defensa dels meus familiars i de mi mateix, i que estic segur de que vostés estaran absolutament d’acord. ❦ Vicente Terol Figuérez, regidor del Partit Popular Banyeres de Mariola (l’Alcoià) Juny 2013


Barcella Acta oficial del ple d’on Barcella ha extret la informació […] La Sra. Beneyto també vol preguntar per què els regidors del Partit Popular i els seus familiars directes no paguen per entrar a la piscina municipal. […]. El Sr. alcalde li respon que creu que s’està passant amb això. El Sr. Payá diu que ací entren tots els regidors no sols els del PP. La Sra. Beneyto respon que ella no diu que siguen només els del PP, li pareix incorrecte per a tot el món. El Sr. Payá li explica que és un costum que quan van entrar ell desconeixia i va ser un regidor de l’oposició el que li va dir que en els quatre anys que havien estat governant, i abans inclús, havia sigut així. Tant la piscina com el carnet del Poliesportiu. Ells, el carnet del poliesportiu el paguen. Es tracta dels cònjuges i els fills perquè venia d’abans, ells no ho van implantar. La Sra. Beneyto li respon que si van canviar això del carnet del Poliesportiu poden canviar això de la piscina. […] El Sr. Payá diu que el carnet del Poliesportiu és una cosa

que s’utilitza tot l’any i van considerar que era una cosa que s’havia de pagar. L’alcalde aclarix que ell es paga el carnet del Poliesportiu. El Sr. Payá indica que tots se’l paguen, però la piscina com que era una cosa de dos mesos i la majoria no va, van considerar que no feia falta. Però si es considera que no, ell no té cap inconvenient. L’alcalde li diu que torne a repetir la pregunta i ella la torna a exposar: ¿Per què els regidors i familiars directes…? La Sra. Montava li diu que en la pregunta ha mencionat només els regidors del PP i no els altres. La Sra. Beneyto respon que ella si ha entrat ha pagat. A més, les persones que li ho han dit van anar al conserge de la piscina i els va dir que li havien donat ordre de l’Ajuntament que només entren els del PP, els de l’oposició no i el mateix conserge va dir que li pareixia malament. El Sr. alcalde diu: «Això no pot ser, és una barbaritat com un temple, a més va ser precisament un regidor socialista qui els va dir com ho feien anys arrere i van decidir fer el mateix». L’alcalde pregunta si el que li han dit llavors, és que l’oposició ha de pagar. La Sra. Beneyto respon que ells volen pagar.

El Sr. alcalde diu que això serà un error del conserge, a pesar que està ja quatre anys. La Sra. Beneyto vol deixar clara la seua opinió i és que deuen pagar tots, oposició i equip de govern. El Sr. alcalde reitera que no es creu que hagen dit això. La Sra. Beneyto diu que ella té confiança en les persones que li ho han dit. El Sr. alcalde diu que del que u veja ha de creure’s la meitat i del que li conten, posar-ho en dubte. El Sr. Payá diu que vol que quede clar que és per a tots els regidors i no s’ha dit mai que siga només per a l’equip de govern. A més, la iniciativa va eixir de l’oposició que és la que ho va dir perquè ells no ho sabien i ell haguera preferit no fer-ho perquè, a més, no li agrada l’aigua. Això del carnet sí que ho van tallar, però la piscina com eren dos mesos i quasi ningú volia anar a banyar-se ho van considerar insignificant. El Sr. alcalde li diu que el crega a ell. La Sra. Beneyto reitera que les persones que li ho han dit són de la seua confiança […]. ❦ Font: pàgina oficial de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, http://www.portademariola.com.

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella mitjançant l’abonament de tres números per 8 euros l’any NOM

COGNOMS

ADREÇA

TELÈFON

CORREU ELECTRÒNIC

POBLACIÓ

CODI POSTAL

COMARCA

BANC

OFICINA

NÚM. COMPTE

COMARCA

ADREÇA POBLACIÓ

CODI POSTAL FIRMA [Envieu aquesta butlleta per correu ordinari a l’adreça postal: Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola]


Profile for Revista Barcella

Barcella 49  

Barcella 49  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded