__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 41 | OCTUBRE DE 2010 | ANY XIV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

|7| |8| |9| | 10 | | 11 |

1994-2010: una història repetida A Simat, a les tres ja no hi ha sol! Paisatge de Mariola el dia de després Recordant Enric Valor Entrevista

Ricardo Borrull professor i gitano

| 13 | Occitània: «Sèm e serem» | 15 | De la crisi a un nou èxit | 16 | La unitat popular als nostres pobles | 17 | Destrucció d’assuts al Vinalopó | 18 | Congrés d’ambaixades de moros i cristians | 19 | Joan B. Pastor Aicart: una nova etapa | 20 | Valencià en perill d’extinció | Poetes: Enric Sòria


Número 41 - octubre 2010 - any XIV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) barcella.banyeres.com | barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Francesc Izard, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Majo Ripoll, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

© J.C. Estany - 2010

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

nombre de El dia 5 d’agost, Creuar l’Estret nadadors creun grup de nou uant-lo alhora. nadadors que Moltes eren les pretenia creuar dificultats que es l’Estret de plantejaven: la Gibraltar va llarga distància a aconseguir el nadar, els forts seu objectiu corrents que d’aplegar a la sempre hi ha a costa africana l’Estret, la partint des de temperatura Tarifa. El torn baixa d’aquelles per als banyeEl grup de nadadors. aigües, la difirencs Fernando cultat de nadar Cantos, Joan en conjunt i el trànsit de centenars Carles Estany, Efrén Francés, de creuers i grans embarcacions per David Ramos, Ximo Rubert, la zona. Daniel Ruiz i Sergi Vañó, junt Una vegada aconseguit el repte amb l’il·licità Enrique García i el ens cal felicitar-los perquè no crevillentí Manuel Fernández, només han aconseguit creuar començava després d’aconseguir l’Estret, que ja és prou en si mateix, el permís administratiu obligatori sinó que també han guanyat el per a grups superiors a quatre tresor d’aprendre el treball en persones. La travessa va començar equip, la perseverança i l’esforç amb molta calor i sense poder personal i col·lectiu, la consideraagafar les millors corrents per a ció per un mateix i pels altres i cobrir els dinou quilòmetres de l’acceptació natural de normes i separació entre els dos continents. principis de convivència imprescinAixò els va comportar una dibles per a la vida en societat. En permanència en l’aigua de quatre definitiva, entendre l’amistat com hores i vint minuts. el millor guany i objectiu d’aquesta Aquest projecte va nàixer l’octupràctica esportiva, i el respecte bre del 2009, fruit d’una coincidènentre tots com la norma més essencia d’objectius dins del Club Triatló cial de coexistència. Sense aplicar Banyeres de Mariola. L’objectiu aquests valors mai no haguera estat –finalment aconseguit– era creuar possible assolir l’objectiu. La l’Estret de Gibraltar nadant un grup nostra enhorabona. BARCELLA. ❦ d’esportistes i batre el rècord de

Rafa Payá I després de prohibir les corregudes de bous... ¿Ens salvaran a nosaltres?

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Juny 2010


L’edició es pot personalitzar a gust de l’usuari.

© CB - 2010

El Punt inaugura l’edició local

de Banyeres de Mariola

Les activitats organitzades per Acosta’t al Territori estan basades en criteris de qualitat.

Es presenta el programa de viatges escolars Acosta’t al Territori al Centre d’Interpretació Turística de Bocairent El divendres 17 de setembre es va presentar el programa de viatges de qualitat en valencià Acosta’t al Territori al recentment inaugurat Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i Serra de Mariola. El programa Acosta’t al Territori està impulsat per la Escola Valenciana i pretén oferir als centres educatius diversos tipus de viatges, com els de final de curs, Acosta’t a la Mediterrània o Acosta’t als Parcs Naturals. Kiko Tur, el coordinador del projecte, va explicar als assistents les diferents propostes que inclou el programa, centrant-se especialment en aquells ja realitzats en cursos anteriors i que estan tenint molta acceptació a les escoles i instituts: el viatge a Palma de Mallorca que inclou l’intercanvi amb l’escola de Santa Margalida, i el viatge a París. Acosta’t al Territori organitza el programa, porta un acompanyant, és molt competitiu en el preu i desenvolupa tota l’activitat de guies en valencià, aspectes aquests que la diferencien de qualsevol agència de viatges i la fa molt recomanable, especialment per fugir dels viatges de platja i festa tan habituals darrerament entre els estudiants. Les activitats extraescolars organitzades per Acosta’t al Territori estan basades en criteris de qualitat, amb activitats que responen als interessos de l’alumnat, lúdiques, participatives, complementàries al currículum ordinaOctubre 2010

ri; amb normalització lingüística, ja que totes les activitats són vehiculades en valencià; i en criteris de seguretat, tant pel que fa als desplaçaments com en el desenvolupament de l’activitat. El projecte compta amb centres acollidors que actuen de suport i aporten recursos en el desenvolupament de cadascuna de les activitats. Podreu trobar més informació al web: www.acostatalterritori.org La presentació del programa Acosta’t al Territori es va fer al nou Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i la Serra de Mariola (www.cine3dbocairent.com) on, entre d’altres, es poden veure les projeccions en tres dimensions de Bocairent: en busca del tresor, l’aventura i del documental La manta de Bocairent. Es tracta d’un espai d’oci on poder informar-se, recrear-se o reposar forces de la manera més còmoda i senzilla, on els audiovisuals en tres dimensions són els veritables protagonistes. Està ubicat dins d’una fàbrica de mantes construïda en la primera mitat del segle XX en la carretera comarcal que travessa part de Bocairent. A més de disposar d’una bona sala de cine, amb huitanta butaques, també es pot trobar la informació necessària per a conéixer els llocs més atractius de Bocairent, una cafeteria-bar (amb possibilitat de dinar per a grups grans) i una botiga de regals relacionats amb el poble. ❦

L’edició digital del diari El Punt-Avui (www.elpunt.cat) és un gran portal de notícies dels Països Catalans que comprén més de 1.800 edicions locals. Des del mes de juny, aquest mitjà escrit compta amb l’edició de Banyeres de Mariola i alguns dels pobles dels seus voltants. Josep Ricard Berenguer, col·labo-rador de la revista Barcella i de Ràdio Alcoi i editor de Banyeresdigital.com és la persona que s’ha fet càrrec de la nova corresponsalia. En cada edició local cap la possibilitat de penjar articles d’opinió i de crear enllaços amb altres mitjans, institucions o organismes de caire local o comarcal. Les persones que vulguen escriure col·laboracions poden fer-ho enviant els seus textos a l’adreça: elpunt.banyeresdemariola@gmail.com. El Punt va nàixer el 24 de febrer del 1979 a les comarques gironines. En l’actualitat disposa de deu edicions territorials editades en paper: les edicions diàries de Barcelona, Barcelonès Nord, Comarques gironines, Maresme, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Penedès i Vallès Occidental; i les edicions setmanals de Perpinyà, País Valencià i el Pati. L’abril de 2010 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana concedit per la Generalitat de Catalunya. El Punt-Avui és propietat d’Hermes Comunicacions S.A., un grup multimèdia escrit en català, que compta amb 54.000 exemplars cada dia al carrer i té més de 600.000 lectors a internet. Les seues capçaleres són: Avui, El Punt, Presència, El 9 Esportiu, L’econòmic i Catalonia Today. ❦ 3


© Aramultimèdia - 2010

© Museu de l’espardenya - 2010

© Edicions Bromera - 2010

L’escriptor Francesc Gisbert explica la ruta.

Planta segona del Museu de l’espardenya.

Voluntaris de la colla ecologista l’Arrel.

Ruta literària d’Alcoi, industrial i modernista

Inaugurat el Museu de l’Espardenya a Banyeres

Els incendis multipliquen el nombre de voluntaris

El passat mes de gener, es va celebrar la primera Ruta Literària pels carrers del centre d’Alcoi. Va ser un passeig per la nostra història i la dels personatges de la novel·la de Francesc Gisbert, Els lluitadors, que versa sobre la guerra, la fam, i les classes humils alcoianes. El diumenge 27 de juny es va realitzar una altra edició. Per a les dues ocasions, el passeig va comptar, com a guia, amb l’autor del llibre. L’excursió va començar al barri obrer amb la visita de la casa de la protagonista de la novel·la. Els assistents van passejar per Sant Nicolau, plaça de Dins, Palau Albors, Casa d’Escaló, plaça Ferrándiz, Sant Francesc, el Bambú, pont de Sant Jordi, llit del riu, placeta del Carbó i Refugi de Cervantes. La ruta ha estat organitzada per La Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat, Escola Valenciana, Edicions Bromera i la Regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi. ❦

A primers de juliol va quedar inaugurat el Museu de l’Espardenya de Banyeres de Mariola per a completar l’oferta museística del poble que ja compta amb el Museu Valencià del Paper, el Museu Arqueològic Torre Font Bona i el Museu Fester. La nova instal·lació suma un atractiu turístic més i recupera part de la història i la tradició de Banyeres. El museu pretén donar a conèixer un ofici artesanal, desaparegut en aquest poble, que va ser predecessor de la indústria tèxtil. El fons museístic s’ha format gràcies a l’aportació de distintes persones i entitats que han cedit desinteressadament dues-centes setanta peces com ferramentes, màquines i diversos objectes, dels quals cent vint-i-huit es troben exposats. Perquè els visitants puguen situar-se a l’inici de la visita, es projecta un documental on diferents testimonis, que han treballat en l’ofici, expliquen com es feia una espardenya. ❦

Una de les repercussions de la catàstrofe mediambiental dels incendis és la resposta massiva per part de la ciutadania, des del punt de vista del voluntariat. Un bon exemple és la colla ecologista l’Arrel d’Ontinyent que ha incrementat en els últims dies el nombre de persones interessades a col·laborar en els seus programes i tasques per a millorar les serres: de les prop de dues-centes trenta persones que van assistir a una reunió informativa, un total de cent huitanta es van inscriure per tal de rebre informació i participar activament en les campanyes. Si en els últims anys, prop de quinze membres de l’Arrel han dedicat els seus esforços a tindre cura de sis hectàrees de serra de forma manual, el col·lectiu ecologista creu que ara les perspectives poden multiplicar-se amb aquest increment de voluntaris. A la colla treballen professionals com els biòlegs Antoni Conca i Fernando García. ❦

4

Octubre 2010


Barcella

a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per protegir el nostre patrimoni arqueològic industrial al presentar un recurs davant el Ministeri de Medi Ambient contra la destrucció dels assuts del riu Vinalopó.

© Urbàlia Rurana - 2010

Timonet

Argelaga a determinades persones El concert d’Urbàlia Rurana es va fer a la plaça Major de Banyeres de Mariola.

Banyeres de Mariola fa diversos actes d’homenatge a la cançó Matxero i Teresa quan es compleix el seu centenari El primer cap de setmana de juliol es va retre homenatge a la cançó Matxero i Teresa quan es celebrava el centenari de l’aparició de la cançó a Banyeres. El divendres 2 de juliol, l’etnògraf i filòleg Sergi Gómez i Soler va pronunciar la conferència titulada «Si vas a les danses no tingues que ballar… Cent anys de la cançó Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola». La dissertació va girar al voltant de la composició d’aquesta cançó i la seua transcendència dins de la música tradicional valenciana. Gómez va despullar el romanç i va explicar d’on prové, quines són les seues cançons germanes i les seues parents llunyanes. La conferència, no exempta d’alguns moments d’emoció, va ser un punt d’encontre per a tots aquells que tenien alguna relació amb Matxero i amb Teresa la del Morer. L’etnògraf va explicar que, per a ell, la commemoració havia estat molt emotiva i va explicar que havia dipositat sobre la tomba de Teresa la del Morer quatre roses vermelles en agraïment per la «bellesa que ens deixares, una història, unes arrels, un poble, una gent, un sentiment, una cançó». Gómez va acabar l’acte presentant el que va resultar una sorpresa per als assistents: Àngels Molina i Toni Navarro, Violí, del grup de Bocairent Cardaors, van interpretar en directe i a capella el Romanç de Matxero i Teresa. En acabar la xarrada es va organitzar un sopar informal de germanor al maset dels Maseros amb l’acompanyament musical de Toni de l’Hostal. La celebració de l’efemèride va seguir en la nit del dissabte amb les Octubre 2010

actuacions de la colla de danses Aires de Mariola i del grup Urbàlia Rurana que té editada una versió d’aquesta cançó en el disc Territoris amables (2002). Toni Torregrossa, cantant del grup, va agrair públicament a Vicent Berenguer la seua col·laboració perquè, anys arrere, va transmetre a Urbàlia Rurana aquest romanç que havia recopilat de sa mare. El romanç de Matxero i Teresa està basat en un fet real succeït a Banyeres de Mariola l’any 1910. La lletra de la cançó narra la relació entre una parella de joves, Maria Teresa Belda Gandia i Josep Vicent Vanyó Sempere, i la posterior mort de la núvia el 15 d’agost a causa d’una febre tifoide quan ja havien anunciat el seu compromís. Aquest festeig amb un final tan infeliç va motivar la composició de la cançó fins aplegar a transcendir més enllà de l’àmbit local i entrar a formar part de la música tradicional valenciana. D’aquesta cançó s’han fet diverses versions i gravacions per tot arreu dels Països Catalans, encara que destaquen la del grup Cardaors en el seu disc La Serra i La Vall (1998), la pròpia d’Urbàlia Rurana (2002) o la tan coneguda del grup valencià Al Tall titolada La Cançó de l’hereu Riera que els experts relacionen amb un fet semblant succeït a terres de Girona. Fins i tot el camp de la música de moros i cristians posseïx una versió del tema amb la marxa Saoro que el compositor Ramón García Soler va dedicar l’any 2001 al capità de la filà de Maseros de Banyeres de Mariola. ❦

que han començat a especular en voler comprar bancals cremats que es troben junt al projecte del vial Villena-Muro que pretén construir el Consell per la Valleta d’Agres.

Timonet a l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova de Biar per l’esforç meritori que han fet en organitzar i acollir el VII Aplec de Rondalles.

Argelaga a Juan Molina, responsa-

ble d’Obres i Infraestructures de la Diputació d’Alacant, i alcalde de la Canyada pel PP, per destinar en subvencions al seu poble 866 euros per habitant, front als 153 de Beneixama o els 12 de Castalla.

Timonet a l’Associació de Publi-

cacions Periòdiques Valencianes per denunciar públicament que els diversos governs valencians han provocat que l’ús de la llengua pròpia en els mitjans siga marginal. Cal que algú es dedique a recordar aquesta realitat tan lamentable.

Argelaga als diaris d’extrema dreta

Alerta Digital i Diario Ya per vincular el grup alcoià VerdCel a l’entorn d’ETA. La formació ha emprès accions legals en contra per fer acusacions «falses, malintencionades i absolutament infundades». 5


© ST - 2010

Francisco Camps i Esperanza Aguirre.

[El País, 16-9-2010] © Barcella - 2010

Apesta Focs artificials durant la celebració dels vint-i-cinc anys de l’ambaixada del Campello.

El Campello fa un homenatge a Vicent Berenguer i a Lluís Seguí en commemorar els vint-i-cinc anys de la seua ambaixada La Torre de la Illeta va acollir un emotiu espectacle en homenatge a l’ambaixada de moros i cristians pel seu XXV aniversari. A l’octubre de 1985, les festes de moros i cristians del Campello van donar un gran pas avant amb la creació de la Junta Festera i l’estrena de l’Ambaixada entre ambdós bàndols, enfrontats verbalment als peus del castell. Vint-i-cinc anys després, la Junta Festera i l’ambaixada campellera estan de celebració. Si la Junta Festera ha organitzat una gran exposició retrospectiva, amb fotos, cartells i vestuari fester, el Comité d’Ambaixadors no ha estat menys i va oferir un acte commemoratiu en la Torre de la Illeta. A l’espectacle van assistir prop d’un miler de persones, entre ells diversos membres de la Corporació municipal. Es va escoltar un document històric datat l’any 1673: Les ordinacions de la Costa Marítima del Regne de València, un text que explicava amb detall el sistema defensiu de les poblacions costaneres, amb torres de guaita distribuïdes per tot el litoral, on s’organitzava la defensa davant les incursions dels berberiscs. I després d’encendre el foc en la torre, i sonar les campanes d’alerta de l’església, va començar la batalla, en aquest cas, un simulacre de lluita entre moros i cristians, interpretat per membres de la Colla Escènica, pujats en l’escenari, situat als peus de la torre. Llum, so i acció per a recrear el desembarcament que es realitza a l’alba de cada 12 d’octubre a la platja del Carrerlamar. 6

Tot seguit va arribar el torn dels homenatges i va ser quan el Comité d’Ambaixadors va fer els agraïments a Luís Seguí Company, director de la Banda de Música l’Avanç i compositor de l’obra Famfàrria, el tema musical que obri l’Ambaixada; i a l’escriptor natural de Banyeres de Mariola, Vicent Berenguer Micó, autor del text de l’Ambaixada del Campello, representat des de fa vint-i-cinc anys per l’ambaixador moro i l’ambaixador cristià en totes les edicions de les festes. Aquests homenatges van estar precedits per l’actuació musical de la Colla Larraix i del Ballet l’Estatxa, a més de la projecció de nombroses fotografies que es van veure reflectides sobre la Torre de la Illeta, unes imatges que van recordar les festes d’anys arrere i on van destacar especialment els ambaixadors de festes, molts dels quals van posar la seua pròpia veu en off al text de l’ambaixada. L’acte va arribar a la seua conclusió amb una entraeta sobre l’escenari, on van participar components del Comité d’Ambaixadors, al costat de Vicent Berenguer i Luís Seguí i un grup de xiquets festers. Els focs artificials van posar punt i final a la celebració. Aquest acte commemoratiu va ser només una de les activitats que es van programar amb motiu del XXV Aniversari de l’Ambaixada i de la Junta Festera. Fins al dia 28 d’agost va estar oberta al públic una exposició amb tot tipus de material fester a la Casa de Cultura del Campello. ❦

Maruja Torres

De tan obvi resulta exasperant. Els gitanos són delinqüents. Els sindicalistes alliberats –i per què no tots els sindicalistes– són ganduls. Els musulmans són uns fanàtics. Els immigrants ens furten els treballs. Els xinesos es queden amb els millors comer-ços. Tots els qui no són com jo són pitjors que jo. I no vull tenir-los prop. ¿Exagere? Espera i veuràs. Llig els comentaris que es fan en aquest periòdic en versió digital [El País digital], al peu d’informacions sobre expulsió d’estrangers. Fan pànic. […] Els uns van sembrar la llavor de l’odi, els altres la van deixar germinar. La cosa va més o menys d’aquesta manera. Introdueix un eslògan simple en les ments ressentides i mediocres, que sempre necessiten tirar la culpa als altres: florirà. Són majoria. Potser que les víctimes de la crisi d’ara sàpien que els responsables estan dalt. Però ja que no els poden tirar, ¿per què no un poc de racisme, per a entretenir-se? Berlusconi va obrir la veda –i vam mirar cap a un altre costat–, Sarkozy continua, desvia l’atenció dels seus escàndols financers amb deportacions, i els seus súbdits l’aplaudeixen. Des de la seua balconada de la Comunitat Autònoma de Madrid, la senyora baronessa exigeix que als alliberats els lleven els cruasans. Duu temps, el Govern de Madrid, asfixiant els sindicats. Açò fa una olor a Chanel i a merda que tomba. ❦ Octubre 2010


1994-2010: una història repetida

© Hijas Perezosas - 2010

Salvador Puerto

Aspecte que tenia l’incendi forestal del 6 de setembre de 2010 sobre Bocairent.

A primeries dels anys seixanta del segle passat es construïa el darrer forn de calç a la serra Mariola: el calciner va ser el Gelat, el qual feia un aprofitament pecuniari de la llenya i de la pedra que oferia la serra a la solana del Ros, al cor de la serra de Mariola. També fins la dècada dels seixanta van mantenir la seua activitat els germans Galiana, els darrers carboners de Bocairent. A la Rabosera –prop del mas de Montserraes– treballaven una de tantes carboneres: feien carbonissa, molinada i carbó vegetal. Els forns dels pobles coïen el pa amb llenya, les fàbriques de paper aprofitaven els recursos de la muntanya per la indústria i el teuler era un ofici propi de la zona, on sols calia estar prop de l’argila i tindre un bon forn. Mariola n’era un bon exemple i hui encara es mantenen en la toponímia alguns noms que fan referència a aquestes activitats: el Teularet de Roc, els Teulars de Santa Bàrbara i d’altres. Els ramats formaven part del nostre paisatge, tan abundants com corrals ara veiem abandonats a la seua sort. Tots Octubre 2010

«Com que no s’actuarà fermament, esperarem de nou el dia fatídic que tornaran a cremar els boscos» els masos tenien els seus caps de ramat, que quasi sempre eren cabres. També la toponímia dóna a conéixer l’ús d’alguns paratges molt coneguts com el cim més alt de la Mariola, el Montcabrer, o més avall, el mas de Prats. Noms de corrals, que feien referència al propietari o també al tipus de ramat que hi pastava, com el corral del Tort o el corral dels Xotos. La muntanya –o la serra, com ens agrada anomenar a la muntanya per aquests indrets–, estava habitada, viva, oferia treball i proporcionava ingressos als seus habitants. Els oficis de llenyater, calciner, carreter, forner, cabrer, carboner, teuler, muler i, com no, masover, tots formaven part de la serra. Cal fer

l’observació que els pinars eren escassos, i encara menys els de pi blanc. La carrasca, el ginebre, la savina i el pins pinyoners dominaven el paisatge, sempre ben escombrats fins les capes més altes on sols els quedava el cop. Periòdicament hi havia cremats. Sempre hi ha hagut cremats a les nostres serres i, sense mitjans d’extinció, quasi que s’apagaven sols. Les flames no tenien massa on rosegar i com que sempre hi havia gent que vivia a prop, aviat els extingien, o s’extingien. Malauradament, aquests temps no massa llunyans mai no tornaran i la serra seguirà abandonada a la seua sort, acumulant infinitat de calories dia rere dia, nevada rere nevada, esperant el dia fatídic del seu final. No cal ser massa pessimista per endevinar-ho; sols cal caminar per la serra fora dels camins, carreteres o pistes. Els pins caiguts, les carrasques solitàries, les argelagues seques (acabat el seu cicle vital), la malesa, com ens referim ací al matoll baix, ocupa tota la superfície i ens impedeix avançar. 7


8

A Simat, a les tres ja no hi ha sol! Majo Ripoll

© EFE - 2010

La nit del passat sis de setembre, després d’un hivern molt plujós, seguit d’un estiu extremadament sec i calorós, la historia es repetia: els fatídics vents de ponent ajudaren al fet que les flames cremaren els termes de la Vall d’Albaida i la Safor. Per altra banda, els polítics sols eixiran als mitjans de comunicació el dia que se’ns torne a cremar la serra. Mentrestant estaran ajupits als seus despatxos. Faran els seus plans de regeneració i repartiran diners a les empreses que s’encarregaran de la reforestació (les darreres notícies parlen de Vaersa...). No ho sé, ¡però quina por em fan! Les autoritats locals demanaran ajudes i les acceptaran totes a mans plenes, així llavaran les seues consciències i les dels seus votants. La televisió autonòmica es farà ressò de la visita del polític de torn visitant eixe trosset que a poc a poc va fent-se verd, i d’ací a uns mesos, tot oblidat. Però no ho dubteu, com que no s’actuarà fermament sobre els nostres boscos, esperarem de nou el dia fatídic en què es tornaran a cremar. No hi ha cap institució política que es crega això de la protecció activa. És cert que inverteixen els diners públics en mitjans d’extinció, però, ¿on està la prevenció? No volem una serra que siga només un aparador dels nostres pobles, on tots el matins la mirem esperant que al dia següent el fum i la negror ens canvie el paisatge per molts, molts anys. Volem una politica forestal real i efectiva. ¿On hi ha un pla real de protecció de les serralades del País Valencià? No sols d’extinció, perquè ja hem vist que molts avions i molts mitjans s’han emprat a fons. Han treballat sense descans, ho hem vist tots, però la serra es cremava. Fins i tot les penyes cremaven encara que quasi abocaren el pantà de Beniarrés sobre les solanes del Sant Crist de Bocairent (cremades ja el 1977, el 1994 i ara el 2010). I res: seguien cremant, les flames no feien ni cas, anaven a la seua, pasturant sense pressa o corrent segons convenia als vents que les ajudaven. ¿On estan les possibles solucions reals, factibles, econòmicament possibles, sostenibles, encaminades a la neteja de les pinades, de la malesa baixa i sí, també a l’aprofitament del bosc? Els temps han canviat però les necessitats que té la serra no gens. ❦

L’incendi va calcinar l’ecosistema del Toro i la serra de la Barcella.

Hui la cendra cobreix cada flor de vida. Hui, ni les llàgrimes han pogut apagar el foc abans de continuar la desfeta natural d’aquestes terres. Hui la pena crea el silenci de cada comarca afectada i l’elecció de desfer-nos del nostre pulmó ens ha llevat anys de vida. Ignorants aquells que ni saben el que han fet, ni saben que a ells també els tocarà patir-ho! Han matat la salut dels nostres dies per molt de temps! Andrés Valor Simat de la Valldigna és un poble de la comarca de la Safor, situat als peus d’una gran muntanya anomenada el Toro. Ella és la culpable que el sol s’amague tan prompte i que els simaters i simateres ens quedem a les fosques. Però li ho tenim perdonat: ens l’estimem perquè sempre ha estat ahí, protegint-nos, fent-nos costat en les coses bones i en les roïnes. Malgrat haver-se cremat la muntanya moltes vegades, ara estava bonica, la podies passejar i podies gaudir de la seua vegetació. El dia set de setembre, un dia fatídic per als boscos del País Valencià, aquesta serra tan estimada

s’encenia en flames davant de la mirada, banyada de llàgrimes i d’impotència, de tots els simaters i simateres, sense que ningú vinguera a sufocar l’incendi. A la comarca de la Vall d’Albaida hi havia tres focs més i, segons vaig poder comprovar, els mitjans d’extinció es van posar a treballar de seguida: helicòpters, avionetes, bombers i, fins i tot, presidents i ministres van fer acte de presència en aquelles terres. No s’hauria de prioritzar la salvació de cap serra o muntanya, perquè és important mantenir verd qualsevol trosset de naturalesa. Està clar que la serra de Mariola té molt de pes per haver estat declarat parc natural i perillava per la proximitat del foc. Però, en aquest cas, això no hauria de ser un motiu perquè es deixaren de banda unes serres per protegir-ne d’altres quan van confluir diversos focs a la vegada. Crec que després del que ha passat, els responsables d’aquestes tasques d’extinció s’ho haurien de mirar; potser la reducció del fons per part de la Generalitat Valenciana per a la vigilància forestal no ha estat una bona decisió. Malgrat tot, a Simat, a les tres de la vesprada, segueix sense haver-hi sol. Però en aquests moments no és una muntanya verda la que ens el tapa, sinó un cudol negre. ❦ Octubre 2010


Paisatge de Mariola el dia de després El paisatge és la interacció de factors naturals i/o humans, per tant és fràgil, i té amenaces que són més evidents que mai, sobretot després d’haver conegut l’incendi que va moure a Ontinyent el passat setembre. Les proporcions han estat manifestament descomunals: 1.500 hectàrees a Ontinyent, l’onze per cent de terme de Bocairent però el trenta per cent del terme d’Alfafara, etc. Amb tot, en l’incendi anterior de la Vall d’Albaida, el 1994, es van cremar 28.000 hectàrees, quatre mil corresponien al paratge natural de la serra de l’Ombria-Pou Clar, unes xifres molt grosses i, tanmateix, la comparació no és cap consol, ni que feliçment en ambdós casos el foc no haja entrat a la serra Mariola, des d’aquesta, ara la visió no pot ser més depriment i, en canvi, des de Bocairent, la visió de la Mariola no deixa de resultar d’allò més seductora, com sempre, tot i que ningú podrà negar la fragilitat d’aquesta serralada i l’eventualitat del perill. Setze anys després, la regeneració d’aquestes serres era una realitat plausible, també han passat els anys d’una intensa activitat de construcció d’urbanitzacions i segones residències, d’obertura de vies i ampliació de carreteres, en conjunt d’un canvi substancial de l’economia, tot i la continuïtat de la indústria. Però tota aquesta dinàmica econòmica, considerada en general com especuladora, no pot afirmar-se que proporcionara nivells de benestar a la generalitat dels habitants o residents,

Octubre 2010

© EFE - 2010

Vicent Berenguer

Dos brigadistes caminen per la serra cremada.

«Reflexionar sobre la natura o el paisatge va lligat a l’economia» l’encariment de la vida ha dut un fort endeutament dels habitants, com també de l’Administració. Sembla que aquell auge econòmic passat va produir una felicitat bastant etèria, que ara continua com a conseqüència i, a més, penitència. La sostenibilitat no era una imatge neuròtica ni onírica del pensament ecologista, era una realitat de la qual ara ja no es pot defugir, ni en l’àmbit de l’economia ni,

evidentment, en l’àmbit de la naturalesa, que tot va lligat. No pretenc, per descomptat, donar lliçons d’economia, Déu me’n guard, tot i que sí que caldria trobar alguna manera de preparar els ciutadans perquè saberen defensar-se dels especuladors i les pràctiques perverses que busquen empobrir-los, subjugar-los. Però, amb tot, reflexionar sobre la natura o el paisatge va lligat a l’economia, Josep Pla deia que l’únic paisatge bell és aquell que és productiu, amb els bancals treballats i en plena producció agrícola, cosa que no deixa de ser una realitat, malgrat que la venda de les collites està ben collada pels grans grups de distribució alimentària. Al secà, el reviscolament de la vinya i l’oliva ha renovat el valor de la terra també com a paisatge, però dècades enrere l’amenaça de vendre la terra per a xalets, el creixement de les pedreres i els abocadors han generat moltes tensions, primer es banalitzava el paisatge i després se’l venien a preus desorbitats. A partir d’ara cal esperar que s’evitarà la innocència i la improvisació, perquè el paisatge sempre és útil i s’actua en ell perquè done un rendiment, no un esgotament. Les possibilitats són immenses i la qualitat paisatgística és un objectiu que pot plasmar les aspiracions de la col·lectivitat. La nostra obligació és llegar el patrimoni rebut a la generació següent amb la màxima qualitat. I sense aquest instint humanament conservador, la natura es deteriora, potser desapareix. ❦

9


Recordant Enric Valor Marisa Berenguer

El 13 de gener de 2010 es van complir deu anys de la mort del gran escriptor de Castalla, Enric Valor, mentre que el 22 d’agost del 2011 se celebrarà el cent aniversari del seu naixement. Per aquestes dues raons, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar el 2010 com l’Any Enric Valor amb la celebració d’actes per tal d’homenatjar la figura d’aquest escriptor, una de les personalitats més destacades del segle XX al nostre territori de parla catalana. Així s’han celebrat conferències, concerts, espectacles per a xiquets, s’ha editat una unitat didàctica i s’ha muntat una exposición antològica. Instituts i escoles de tot el territori han celebrat actes, fins i tot les editorials s’han afanyat a reeditar les trenta-sis rondalles que va recopilar per recordar-lo. No cal dir que la figura de Valor és ben significativa i destaca per la varietat de facetes a les quals va dedicar la seua vida a temps complet. Com a gramàtic va difondre la llengua i obres com La flexió verbal o Temes de correcció lingüística han sigut per a tots els estudiants de valencià una eina de consulta necessària. Com a recopilador de rondalles és un dels autors més importants, ja que ens ha donat a conéixer la tradició oral de les nostres terres a través de personatges fantàstics, el dimoni, la mort… Algunes de les rondalles més conegudes són: I queixalets també!, La mare dels peixos, Abella, El dimoni 10

fumador, Esclafamuntanyes o Les animetes. Però també Valor ens mostrà la riquesa lèxica de la nostra llengua recollint i usant el terme exacte, precís, sucós, la parla viva, el tresor oral dels valencians. Com a novel·lista va recrear el món rural del qual era bon coneixedor i d’ací que els seus personatges apareguen lligats a l’entorn en el qual es desenvolupa l’acció de les seues novel·les, la novel·la de baixura amb L’ambició d’Aleix o la novel·la de muntanya amb la trilogia del Cicle de Cassana, la primera amb problemes de censura durant l’etapa de la Dictadura. Una vegada va arribar la Democràcia se’l va començar a reconéixer públicament i rebé nomenaments i premis, entre ells el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1983) i el premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987), màxima distinció concedida als escriptors de les nostres terres i, fins i tot, va sorgir la iniciativa de proposar-lo per al Premi Nobel de literatura. Sens dubte, hem de recordar la figura d’Enric Valor tant pel seu immens treball (durant vint anys es dedicà a recopilar les rondalles), com pel seu amor a la llengua, difonent-la i cuidant-la, la llengua viva dels pobles. I com bé diu un mestre de reconeguda vàlua i de gran prestigi, el millor homenatge que li podem fer cadascun de nosaltres és la lectura i la relectura de la seua obra. ❦ Octubre 2010


Ricardo Borrull, professor i gitano Ferran Santonja

© FS - 2010

Ricardo Borrull és mestre i gitano. Casat, amb tres filles, viu a Paterna i treballa com professor de matemàtiques a l’Institut Pere Boïl de Manises. Els qui el coneixem sabem que la seua principal passió és la família: Maleni, la seua esposa i Triana, Maleni i Carmen, les filles. Les seues aficions són la lectura, el cinema, la música i eixir en bicicleta els caps de setmana, quan no té mercat. Coneix el nostre país com pocs, perquè l’ha recorregut de dalt a baix per explicar als mestres els valors de la diversitat i la interculturalitat a l’educació i perquè sempre que pot acompanya la seua dona a vendre a les places i als mercats dels nostres pobles. Aquestes setmanes hem vist com el Govern francés, incapaç de resoldre els seus problemes d’ordre públic, ha tirat pel camí del mig i ha ordenat l’expulsió de gitanos romanesos i búlgars al seu país d’origen. Les autoritats de la Unió Europea han advertit del perill de criminalitzar tot un grup social o ètnic. Aprofitant l’avinentesa, hem demanat a l’amic Ricardo de fer una xarrada per tal que ens ajudara a retornar les coses al seu lloc i poder llevar-nos aquest mal gust de boca. – Parla’ns de l’ètnia gitana i quan va arribar a aquestes terres. – No sóc un entès en història del poble gitano, però pel que he pogut llegir sembla que el primer document oficial que relata la presència de gitanos a la península data del 1425 i correspon a l’àmbit de la Corona d’Aragó. El document parla d’un comte que s’havia encarregat de guiar un nombrós grup de persones que pelegrinaven pel camí de Compostel·la, amb un salconduit del Papa per tal de facilitar-los ajuda i allotjament pels llocs i viles per on havien de passar. En aquell document se’ls atorga la prerrogativa d’administrar Octubre 2010

Ricardo Borrull en un moment de l’entrevista.

«El racisme i l’odi a l’estranger es fonamenta en falsedats fàcilment desmuntables que no resisteixen el debat» justícia dins del propi grup i, curiosament, se’ls permet de caçar amb gossos, privilegi que en aquells temps estava reservat a la noblesa. – ¿Quina és la distribució de la població gitana al País Valencià? – No hi ha dades censals de gitanos, entén que això suposaria identificar les persones per les seues característiques ètniques, cosa que és inconstitucional. En qualsevol cas, sabem que la distribució de les famílies gitanes es concentra a les nostres grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx, també a Torrent, Paterna, Manises, Alzira, Xàtiva, Requena, Elda, i, més a prop d’ací, a Alcoi i Villena. Hi ha grups nombrosos, també, en molts altres pobles de tot el País Valencià. És important assenyalar que, per regla general, les famílies gitanes

sempre hem preferit viure agrupats i a prop del parents. – ¿Què és la xenofòbia i el racisme i perquè s’intensifica en els moments de pèrdua de valors i de crisi econòmica? – El racisme, la xenofòbia, l’odi a l’estranger o al foraster i, en general, totes les argumentacions que es basen en la superioritat d’uns trets ètnics sobre d’altres es fonamenten en falsedats fàcilment desmuntables, no resisteixen el debat i, a més, són una perillosa malaltia per a la societat on apareixen. Sempre hi ha demagogs, agitadors, visionaris i manipuladors que aprofiten les situacions de crisi per carregar la culpa de tots els mals que pateix la societat sobre «els altres», els immigrants o els qui són diferents a «nosaltres». Afortunadament, són una minoria, aquests manipuladors, però com assenyala molt encertadament el professor Tomàs Calvo Buezas (catedràtic d’Antropologia Social de la Complutense de Madrid), són molt perillosos. Pensem, per exemple, en els piròmans, són molt pocs, però si les condicions els són favorables, poden punxar foc a tot un país. Mirem sinó a França, en aquests temps de crisi qui més en trau partit és el senyor Le Pen. Parlem dels prejudicis sobre el poble gitano. De vegades escoltem o diem: «els gitanos no s’integren, es dediquen a fer robatoris i traficar droga i quan t’encantes ja t’han enganyat». Clar que sí, segur, i podem afegir fins a cinquanta estereotips i frases fetes que configuren la imatge social del poble gitano. El perill dels prejudicis és que es diuen en un minut però després es necessiten anys per poder desmuntar-los. Qui pensa d’aquesta manera no ha aconseguit superar un primer estadi de maduresa. Qui té aquests pensaments fa una classificació entre «nosaltres» i «ells»: «nosaltres» caminem pel camí que toca, «ells» 11


són els culpables de tot el que ens fa mal. No se n’adonen que les generalitzacions són absurdes i que es basen en pensaments excessivament simples. En qualsevol grup humà hi ha valors i vileses, persones honestes i persones amb actituds roïns. Moltes vegades ens servim de prejudicis i fem generalitzacions sobre els polítics o sobre els empresaris, o sobre els andalusos, o sobre els catalans o, fins i tot, sobre els valencians. Jo no dubte que hi lladres de guant blanc entre els polítics o que hi ha andalusos ganduls o catalans agarrats o valencians meninfots, però imaginar que no hi ha cap català gandul o cap andalús meninfot o cap valencià agarrat és absurd. Per tant és possible que dins d’un grup hi haja gent que responga a la generalització, però això no significa necessàriament que tots estiguen dins de l’estereotip. Els gitanos patim el pes dels prejudicis com una llosa i, a més, tenim una dificultat afegida i és que no disposem de grups de pressió de cap mena, ni polítics, ni religiosos ni econòmics, per poder fer front a aquests perjudicis. I, clar, estem perduts. Els mitjans de comunicació tampoc hi ajuden: per cada notícia assenyada i objectiva trobes centenars de relats i reportatges sensacionalistes, que retornen a la societat la mateixa mirada esbiaixada, tot reforçant, d’aquesta manera, el prejudici que ja tenien. – ¿Què creus que fa que els gitanos patisquen, de vegades, la marginació o l’exclusió social? – Històricament, el grup majoritari de la societat on hem viscut ens ha sotmès a un abandó continuat i ens ha deixat de banda, com si no existirem. Des de fa segles hem patit l’assimilació forçada i la marginació social. Moltes voltes se’ns ha aplicat la caritat mal entesa. Hui en dia una part de la culpa la tenim nosaltres mateixos. De vegades se’ns ha educat en la desconfiança, els nostres majors han passat aquesta desconfiança als pares de família. Altres vegades ens ha faltat espenta per aconseguir que els nostres fills estudiaren, i ja sabem que sense formació reglada no hi cap perspectiva laboral, i ens hem vist abocats als treballs que ningú volia o a la venda ambulant, i aquests tipus de treballs estan plens de dificultats i prohibicions. – ¿Com veus l’escola valenciana actual? ¿Quin és el paper de l’escola com a instrument d’unificació i assimilació de les cultures? 12

– L’escola és l’únic camí per a la incorporació satisfactòria de l’individu a la societat. Repetisc: l’únic. El gitanos, com ja he dit, hem de ser-ne conscients. Moltes famílies ja se n’han adonat i estan animant els seus fills i les seus filles a que estudien. En algunes ciutats (però encara no a la ciutat de València) existeixen associacions gitanes que donen suport a les famílies en aquest propòsit. Ara bé, des de l’escola hem de ser conscients que el procés educatiu ha d’incloure totes les mirades, i per tant, també la mirada gitana. L’escola encara té molts tics del passat, i si a l’aula practiquem un pensament assimilador i ignorem la cultura de l’altre, ens veurem abocats al fracàs o al conflicte permanent entre les cultures que comparteixen un entorn determinat. Recordem una altra vegada França: els conflictes que

«L’escola és l’únic camí per a la incorporació satisfactòria de l’individu a la societat. Repetisc: l’únic. I el gitanos hem de ser-ne conscients» allí s’han viscut els darrers anys en les grans ciutats entre musulmans i negres, per una banda, i la població blanca, per l’altra, són el resultat de polítiques amb intencions assimiladores, fruit d’uns projectes enganyosament interculturals i que no van més enllà d’un àpat amb cuscús i algun festival folklòric. – ¿Perquè és tan important la família per a un gitano? – És difícil d’imaginar un individu gitano fent vida sol, sense família. La família és el lloc on el gitano troba tots els elements per al seu equilibri: la defensa, la cooperació, la comprensió; la família és el lloc on desenvolupa la seua personalitat, on s’estableixen els processos d’aprenentatge, l’espai on tots els membres posen a disposició de la resta qualsevol coneixement, on els xiquets i els ancians tenen el seu paper. Però la família, com tot, està experimentant un

canvi, el contacte amb altres models fa que dins del propi grup es plantegen canvis i es relaxen alguns rols i se n’adapten altres de nous. – I la dona gitana, ¿en quina situació es troba? – Tradicionalment, la dona gitana ha ocupat un lloc, amb un paper molt semblant al que tenia la dona en la societat majoritària fins fa pocs anys. Hui en dia açò està canviant, i molt. Actualment hi ha dones gitanes preparades, dones amb estudis universitaris, dones afiliades a sindicats, dones que militen en partits polítics, però, malauradament, aquestes dones no són la majoria. En aquests moments, la dona gitana està vivint un procés de canvi i transformació molt similar al que va iniciar la dona de la societat majoritària occidental fa més de cinquanta anys. – El poble gitano ha sabut preservar les seues tradicions com pocs. ¿En quin moment es troba el poble gitano i quins valors pot aportar a la societat valenciana? – Com he dit, les tradicions i els valors canvien constantment i això és bo que siga així perquè sinó ens convertiríem en peces de museu. El major canvi que hem sofert el poble gitano és el pas del nomadisme al sedentarisme, això comporta l’adaptació a un nou estil de vida, és a dir, significa un canvi fonamental. En aquests moments estem adaptant-nos a un nou model de vida, i necessitem molts anys, més d’una generació, segurament. A més, aquest cavi no s’ha produït de manera lineal i uniforme, això vol dir que no totes les famílies s’hi troben, és a dir, que hi ha famílies que el van fer fa més d’un segle i altres que acaben d’arribar. Per tant, hi ha famílies menys adaptades a aquesta nova situació i això ho hem de tenir en compte al País Valencià. En quant als valors que podem aportar al nostre entorn m’agradaria citar la dedicació i la preocupació per la família, la desafecció pel materialisme, la cura i l’afecte als nostres majors, i l’ajuda i el pensament en grup. Són valors familiars i grupals, que poden servir d’antídot a l’individualisme extrem i la manca de solidaritat característiques d’algunes societats desenvolupades. Ricardo és una persona de conversa fluida i captivadora. Aquest ha estat només un tast. ❦ Octubre 2010


Occitània: «Sèm e serem» Francesc Izard Passejant per Tolosa del Llenguadoc, capital d’Occitània, hom té la sensació de ser en un museu. Les parets roses de maó es conserven intactes, els cotxes van desapareixent a poc a poc del centre històric, els bars omplen racons plens d’història. Però Tolosa és molt més que arquitectura dissecada. O més aviat, Tolosa fou i podria ser molt més que aquest corrent principal de caràcter únicament comercial.

de la burocràcia (que dispersà el funcionariat per tot el territori) i l’educació pública foren els instruments que quasi extingiren les cultures vernaculars. Tanmateix, hi ha alguns agents que treballen per evitar la desaparició de la cultura vernacular, com ara l’Ostal d’Occitània (una federació d’entitats occitanes) i les noves escoles occitanes. Aquest és el context en què un grup d’occitans i catalans van teixint una xarxa que ha donat cos a un festival alternatiu. Per primera vegada, les dues cultures germanes es trobarien en un festival per reivindicar-ne l’existència com a cultures vives i generadores d’alternatives.

Ànima escapçada D’Occitània, és habitual no saber-ne gaire cosa, tret que es troba en territori francès. Fou l’últim gran refugi dels bons homes o càtars, aquells cristians perseguits durant segles per la seva visió de la religió, estrictament espiritual i no seguidista del dogma catòlic. Hi ha qui diu que la religió dels bons homes fou una espècie de budisme cristià. També la Inquisició fou fundada justament a Tolosa amb la intenció d’eliminar l’heretgia. Aquest instrument de control social i polític, que s’estendria arreu d’Europa perpetuant l’hegemonia del Vaticà i els Estats Pontificis, fou una arma més en la guerra contra els càtars, que acabà amb l’annexió de l’immens comtat de Tolosa (segles VIII-XIII) als territoris de Felip III, rei de França i aliat del Vaticà. Malgrat aquesta annexió, els reis de França restaren durant segles allunyats i la cultura occitana aconseguí sobreviure fins al segle XX, amb Tolosa com a centre cultural. No en va, els Jocs Florals foren creats allà el 1323. I tampoc no és casualitat que la creu de la bandera occitana sigui la dels comtes de Tolosa. Fins fa ben poc es podia sentir parlar occità als carrers de la ciutat, a les fàbriques. No a les escoles, on era rebutjat amb lemes com «sigueu nets, parleu francès» i similars. Avui dia ja no cal que els professors castiguin, des de fa temps són els mateixos alumnes qui s’encarreguen de ridiculitzar el patuès, terme utilitzat al territori francès per definir tota aquella llengua o parla que no sigui el model proposat per París. En menys de dues generacions, i en Octubre 2010

¿Valencià, català, balear? ¿Occità ibèric!

«Occità i català són els dos grans dialectes d’una llengua comuna, que es pot definir com a occitanoromànic» part gràcies a la forta immigració interna destinada a les empreses d’iniciativa estatal, s’ha aconseguit esborrar la llengua i la cultura que feien de Tolosa una ciutat diferent. Avui, mentre a Catalunya l’occità és una llengua cooficial i a Itàlia té una reconeixença legal, a França no té cap tipus de reconeixement, malgrat que l’extensió territorial d’Occitània té prop de quinze milions de persones.

La uniformització a l’Estat francès A partir del triomf jacobí en l’època de la Revolució, l’Estat francès accentuà la política d’uniformització cultural i lingüística, que arribà al seu moment més violent amb les matances de soldats «del sud» a la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra, l’extensió

Occità i català són els dos grans dialectes d’una llengua comuna, que es pot definir com a occitanoromànic. A part de les diferències fonètiques i els mots locals, les principals traves entre parlants de nord i sud vénen donades per la contaminació lingüística amb el francès, d’una banda, i el castellà, de l’altra. El procés d’assimilació lingüística a les llengües dominants és el que ha anat hipotecant l’entesa entre una comunitat plural de més de vint-i-set milions de parlants. És per això que molts occitans, no sense humor ni raó, defineixen el català com «occità ibèric».

Camp de batalla: l’imaginari col·lectiu L’organització del festival es proposà obrir diversos fronts. D’una banda, es tractava de rentar la cara al moviment occitanista, que amb prou feines aconsegueix escapar del folklorisme arcaic a què ha sigut reduït. Mostrar que és possible crear cultura contemporània en la llengua vernacular renovant la cultura autòctona. D’altra, sensibilitzar algunes entitats activistes de Tolosa que podien coincidir amb la «causa occitana» però que n’estaven allunyades contagiades 13


d’un fals globalisme molt característic del nacionalisme francès. Mostrar que l’alternativa ha de ser una resposta local, i que la llengua i cultura occitanes poden ser la base del sentit crític col·lectiu. Per últim, descobrir als mateixos occitans i catalans la tradició comuna, la connexió més que lingüística entre ambdues bandes dels Pirineus. Demostrar-nos de nou que aquestes muntanyes no han estat mai frontera. Ja que si una cultura vol sobreviure també ha de ser popular, i això vol dir no consumir cultura sinó produir-la, formar-ne part. I així fou. El festival «Sèm e serem 2010» picà molta pedra, i fort, en l’imaginari col·lectiu.

Els punts forts del festival Concerts populars. El festival començà i acabà reivindicant l’espai públic per la cultura occitana, amb dos actes generats pels participants: inauguració amb un concert obert amb ball i clausura amb una cercavila participativa. Actes que al sud dels Pirineus no serien gaire especials, però que ací es transformen en uns fets de perillosos quan es reivindica en la llengua local. Trobada transfronterera. Un dels actes centrals fou la trobada transfronterera entre programadors i promotors musicals per tal d’estrènyer llaços entre el món musical català i occità. Hi hagué representació dels principals agents culturals de l’àmbit occità, com Massilia Sound System, Zebda o Fabulous Trobadours, entre d’altres. Malgrat la minsa presència valenciana, ja n’han sortit

Amb el recolzament del Casal Català de Tolosa, i el suport de la Generalitat de Catalunya sortí el projecte i s’anà muntant un fràgil castell de cartes de suports i col·laboracions, en un ambient conspiratiu que recorda més la Resistance que no un projecte cultural en un Estat democràtic. El nom del festival s’adaptà a la situació extrema de la cultura occitana, ja que ara més que mai és necessari reivindicar l’existència, el reconeixement d’una cultura que encara no ha mort tot i els ferotges atacs que ha sofert.

El cartell, amb Jean Jaurès El cartell del festival ha recuperat la figura històrica de l’occità Jean Jaurès, un referent del socialisme a França. Darrerament se n’han manipulat les idees i polítics conservadors de primera línia s’han aprofitat de l’estima per la seva figura amagant-ne la lluita contra la centralització i uniformització. L’occità s’utilitzà com a llengua natural del festival, amb publicitat també en francès. La gent llegia encuriosida les octavetes i els cartells, i fins i tot es preguntaven quina era aquella llengua estranya, ¿italià, castellà? Pels mateixos occitans, el principal descobriment fou el reconeixement que la seva cultura és igual de vàlida que qualsevol altra. Ja no calia trobar-se en una «reserva occitana» i amagar-se’n quan es tractava de temes cosmopolites com cultura lliure, música electrònica, alternatives artístiques o socials... 14

© OSS - 2010

El festival «Sèm e serem»

Orxata Sound System.

col·laboracions i iniciatives destacades. Lluita dialèctica d’acordionistes, Carles Belda (Cat) i Manu Isopet (Oc) protagonitzaren una batalla entre Occitània i Catalunya que demostrà que les afinitats són molt més profundes que les divergències. La rumba, un ritme que va i que torna. Marc Serrats presentà el cas de la rumba, un ritme autòcton i cosmopolita que nasqué a les nostres costes, viatjà al Carib i tornà de nou de la mà dels gitanos catalans. Un exemple de supervivència i reformulació de la cultura popular. Concert final, Orxata Sound System i Mousso T (antic Massilia Sound System) foren els caps de cartell del concert principal del festival, que tingué lloc al centre autogestionat de creació artística més prestigiós de Tolosa, Mix’art Myrys. En aquest cas, fou impressionant la implicació del col·lectiu d’artistes i

voluntaris per primera vegada en un projecte occitanista. Els valencians tancaren de manera explosiva una sessió on també s’havia presentat l’espectacle de Lou Davi (rapsoda occità vingut de l’slam més reivindicatiu) amb el grup Pythéas de Marsella. Un èxit de públic, però sobretot un nou pas en el canvi de mentalitat, en l’obertura de l’imaginari col·lectiu.

2011: Tolosa, Barcelona, Alcoi L’edició del 2011 serà doble i arribarà a Barcelona amb el festival Barnasants, comptant també amb un concert d’Eric Fraj a Alcoi. S’aprofundirà en la relació entre els «països occitans» i els artistes valencians tornaran a tenir un pes especial en la programació, seguint l’opinió de Marçal Girbau, responsable de la propera edició: – Després de l’èxit obtingut en la primera edició, ¿quines sorpreses ens prepara el 2011? – Ben segur que la propera edició guanyarà en pes, i és que ara com ara l’organització està treballant per aconseguir una tercera pota geogràfica del festival. A nivell artístic encara no podem avançar gaire més, a part que esperem comptar amb la presència d’un important grup valencià a Tolosa. – ¿Quin serà el paper que tindrà el País Valencià? – En primer lloc, Pau Alabajos tocarà a Tolosa acompanyat d’Eric Fraj, que farà d’amfitrió. Fraj també ens presentarà un emotiu espectacle basat en l’experiència del seu avi, un alcoià exiliat que arribà a Tolosa passant per Barcelona. A més, un dels reptes d’aquesta segona edició és aconseguir una major representativitat del País Valencià a la trobada transfronterera entre promotors musicals i culturals. En aquest tipus de trobades es creen molt bones sinergies i s’estableixen noves col·laboracions que difícilment es durien a terme sense la coneixença personal. Al capdavall, la col·laboració amb Barnasants no és una casualitat, sinó que és un festival compromès des de fa temps amb el País Valencià. Bona prova n’és el cartell del festival de l’any passat, Països Valencians, o el fet que es va clausurar a la ciutat de València amb un concert d’Òscar Briz. ❦ Octubre 2010


De la crisi a un nou èxit Vicent Luna

© IV - 2010

El dimecres 16 de juny de 2010, a la sala de la Unesco d’Alcoi, el professor Manuel Alcaraz presentà el seu darrer llibre De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana. El llibre és força interessant si tenim en compte l’objectiu que pretén aconseguir l’autor: «Saber per què guanya el PP al País Valencià, i no per imitar-lo, més aviat, per tractar d’impedir que persevere en aquest camí». Hom pensava que per la importància i actualitat de la temàtica del llibre, així com per la rellevància de l’autor, la sala estaria a vessar. Res d’això. Tret del diputat alcoià a les Corts Valencianes per EU, Lluís Torró, cap més representant polític local. És una pena, doncs les reflexions que aquest professor de Dret constitucional, exregidor de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant i exdiputat a les Corts Generals són força interessants. Alcaraz, des de la seua experiència política, que no és poca, i des de l’actual independència, ja que no milita a cap partit, no s’ha mossegat la llengua i ha reflexionat sense embuts sobre la realitat política valenciana. No haguera estat gens malament que alguns dels actuals regidors a l’Ajuntament d’Alcoi feren acte de presència en l’esmentada presentació. Els puc ben assegurar que la lectura d’aquest llibre els hi donarà moltes pistes per dissenyar la propera campanya electoral i intentar fer fora el PP de l’alcaldia de la ciutat. Aquesta absència em fa pensar que hom té la frustrant sensació que la crisi no solament és econòmica, més aviat també és ideològica, d’idees, de líders… L’autor d’aquest «pamflet sobre política valenciana» comença deixant clar quina és la seua opinió sobre els actuals partits d’esquerra parlamentaris. Així, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) diu que «s’ha quedat sense un discurs articulat i identificat pels Octubre 2010

Mònica Oltra, diputada per la coalició Compromís.

«Sembla que l’esquerra no aprén de les derrotes i amb els partits separats no és possible guanyar al PP» seus electors», del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) que «està en una situació millor que en altres moments […] però no acaba de sentir-se totalment a gust amb la seua ubicació en l’esquerra». Per altra banda, a Iniciativa del Poble Valencià (IPV) «se li plantegen dos interrogants, […] tancar l’arxiu de dimonis familiars» i decidir si manté «la relació actual amb el Bloc». I darrerament, la seua opinió sobre el partit majoritari de l’esquerra valenciana és que «el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) ha aconseguit presentar-se davant la societat valenciana com el millor aliat estratègic del PP en la recerca de la certesa que es tradueix en vots per a la dreta». Tenint en compte aquesta realitat, Manuel Alcaraz rebla el clau afirmant que «[…] el gran problema de l’esquerra valenciana, per damunt de qualsevol altre, és la seua incapacitat per apendre». Efectivament, sembla que l’esquerra no aprén de les derrotes. I una de les conclusions d’aquestes derrotes és que

separats no és possible guanyar al PP. Si a la dispersió de tants partits afegim la injusta barrera del cinc per cent, arribem a la conclusió que és necessari i inajornable apostar per l’interés comú i deixar de banda el de partit. El PP se n’ha aprofitat d’aquesta trista realitat i ha anat portant endavant la seua política. Una política basada en quatre pilars fonamentals: la construcció especulativa, els grans esdeveniments, el control dels mitjans de comunicació i un artificial valencianisme basat en la hipòcrita i demagògica crítica al Govern central del president Zapatero. Mentre els partits anomenats d’esquerra es perden pegant-li voltes a les essències ideològiques o multiplicant-se en famílies cercant el poder, el PP s’ha centrat a crear riquesa desenvolupant un model urbanístic especulatiu. Un model amb grans dosis de corrupció, tràfic d’influències, suborns, pagament en diners negre, destrucció del territori etc., etc. Sí, tot això i molt més, però que la gran majoria dels valencians i valencianes veuen com a mals menors doncs, al cap i a la fi, és un model que genera beneficis. ¿O és que els partits de l’esquerra ofereixen una nítida alternativa al model econòmic del PP? Segons Alcaraz no, el mateix PSPV «[…] ha estat absolutament incapaç, en els anys de l’acceleració especuladora, de mantenir-se incontaminat del mateixos problemes que ha pretés impulsar el PP». Així doncs, davant aquesta crisi, «[…] una multitud de petits i mitjans empresaris, treballadors autònoms i treballadors assalariats angoixats i delerosos que necessiten, de bona fe, prolongar les situacions viscudes que els donaren prosperitat i deutes» tornaran a votar en les properes eleccions el PP. Un partit que, malgrat tots els casos de corrupció, continua sent, per a la majoria dels valencians i valencianes, el 15


La unitat popular als nostres pobles partit que genera riquesa, que és capaç de portar el Papa, convertir València en un circuit de fórmula 1 i treure la gent al carrer per reivindicar l’aigua que necessitem. Un partit que, quan li interessa, s’embolcalla amb la senyera i és capaç de fer nàixer els sentiments identitaris valencians, per després atacar i criticar el Govern central que ens tracta tant malament. Tot això ho sap fer molt bé el PP i, perquè tot continue igual, a sobre, té al seu servei un fum de periodistes, empresaris, intel·lectuals, esportistes, directius… que mengen del pessebre i que, dia a dia, malden per reproduir aquest model. Que la societat valenciana i espanyola està en crisi és una realitat inqüestionable, però també és veritat, si tenim en compte les enquestes d’opinió, que el PP no ho està. El PP, instrumentalitzant el moment de crisi econòmica actual, comença a acaronar un nou èxit. Moltes coses haurien de canviar els actuals partits d’esquerra valencians, fonamentalment en l’estratègia, si volen impedir, com diria Alcaraz, que el PP persevere en el seu model que tants èxits li està donant. Personalment ho veig molt negre i estic d’acord amb l’autor del llibre que l’esquerra valenciana és incapaç d’aprendre dels seus propis errors. Per tot això, i si s’hagués de fer una segona edició del llibre d’Alcaraz, proposaria el títol: De la crisi a un nou èxit. Tot i així, i aquesta és la principal crítica que personalment li faig a l’autor del llibre, alguns pensem que el problema no rau en la manca d’unió de l’esquerra, sinó més aïnes en la manca d’unió dels partits nacionalistes valencians enfront dels partits nacionalistes espanyols. Però això, amics i amigues lectors, encara està molt més verd. ❦

16

Maulets de l’Alcoià A ningú no se li escapa que la nostra comarca, durant els últims anys, ha estat i és motiu de projectes urbanístics o d’altre tipus que, de complir-se, en poc o res ajudarien al desenvolupament just i sostenible dels nostres pobles, però si busquen afavorir els interessos econòmics d’uns pocs. Les dues macrourbanitzacions amb camp de golf inclòs entre Biar i el Camp de Mirra, la central tèrmica a Beneixama, el pla eòlic a la Zona 15, l’hotel al parc natural de la Font Roja d’Alcoi o l’autovia de la Valleta entre Muro i Villena són alguns exemples. Però a la comarca de l’Alcoià hem fet bona aquella frase que proclama que on hi ha injustícia també hi ha una resposta, i això s’ha materialitzat en plataformes, organitzacions, i moviments socials en general que han lluitat i treballat perquè la nostra comarca no perguera la seua identitat i es transformara en un hàbitat brut, sense oportunitats i servilista per a una minoria adinerada. Eixes plataformes que s’han format amb un propòsit clar per paralitzar algun projecte en concret ha estat recolzat moltes voltes per una majoria social al poble o pobles afectats, i ha estat manifest de la voluntat majoritària de la gent, tot i que una volta aconseguit l’objectiu, aquestes plataformes han deixat la seua activitat, o l’han canviada. També s’ha de dir que moltes altres plataformes han continuat i s’han unit a l’abundant teixit social que té la nostra comarca, que és un factor al qual hem de prestar atenció, la xarxa d’ateneus, associacions, organitzacions, plataformes, grups de música, grups excursionistes, etc., que formen part de la vida comarcal. Tot un seguit de campa-nyes, activitats, concerts, casals oberts, xarrades, accions, recollida de signatures i un llarg etcètera que té una capacitat de mobilització social i resultats visibles que, per desgràcia, no té un referent als nostres consistoris, ja que, com sabem, a la majoria d’ajuntaments mana el Partit Popular, quan no ho fa el Partit Socialista, precisament els partits que han iniciat o

recolzat autovies i hotels sense trellat, urbanitzacions, etc. Per a fer front a aquest model polític i econòmic que, entenem no és el nostre, van néixer les Candidatures d’Unitat Popular. Són aquestes unes candidatures independentistes i d’esquerres dels Països Catalans que treballen per a bastir un país més lliure i més just, basat en un programa d’actuació que aprofundeix en la democràcia participativa, defensa dels drets socials i la igualtat de gènere, condicions de treball dignes i un model social i econòmic sostenible. El model de les Candidatures d’Unitat Popular aposta per l’autodeterminació, perquè la ciutadania dels Països Catalans puga decidir el seu futur, ja que el procés de reformes estatutàries que impulsen els partits anomenats «nacionalistes» o «republicans» i que acceptem les regles del joc de l’Estat espanyol, han demostrat sobradament que estan condemnats al fracàs, un país construït des de l’esquerra, ja que si la nostra nació esdevé un estat capitalista com Espanya o França, on la immensa majoria ha de sacrificar-se per mantindre uns pocs acomodats, i una classe política corrupta i mentidera, ¿de què ens serveix construir un nou Estat? També s’adscriu al territori dels Països Catalans perquè no s’entendria una nació esquarterada, amb territoris parlants d’una mateixa llengua i amb la mateixa cultura. Un exemple del què és possible aconseguir amb el treball seriós en aquesta direcció el tenim a Beneixama, un poble de 1.800 habitants on un partit d’àmbit local que, tot i ser la primera volta que es presentava, va aconseguir dos regidors, aconseguint així foragitar el Partit Popular de l’Ajuntament. Tot i que aquest partit potser no comparteix moltes de les nostres iniciatives o pensament, però des de les CUP’s, pensem que totes les iniciatives a títol individual, local, i d’altres, així com els moviments socials i col·lectius als quals ens referíem han de tindre un referent a nivell nacional i aplegar al poder polític per acostar la política i la vida social a la nostra gent. ❦ Octubre 2010


Destrucció d’assuts al Vinalopó Josep Miquel Martínez

© Barcella - 2006

presentar al·legacions s’ha El Ministeri de Medi fet coincidir –malauradaAmbient està desenvolument, com sempre– amb pant l’«Estrategia Nacioel mes d’agost. nal de Restauración de Si el Ministeri afirma Ríos», un projecte que en el seu web oficial que aquesta administració aquesta estratègia de presenta com «destinat a restauració de rius té com conservar i recuperar el objectiu aconseguir una bon estat dels rius, poten«major participació públiciar el seu gran patrimoni ca en els debats i presa de cultural, fomentar l’ús decisions sobre la gestió racional, destacar els seus ecològica», les coses valors i beneficis i impuls’haurien de fer d’una altra sar el desenvolupament manera. El 9 de juny del sostenible del mitjà rural». 2009 el Ministeri va Malgrat les bones organitzar una jornada de intencions de l’enunciat L’assut de la font del Sapo és, realment, l’assut del molí l’Ombria. participació pública. Van del títol, el projecte inclou ser convidats representants la «eliminación de barredels municipis implicats. Fins ací, tot ras transversales infranqueables en normal, però quan repassem la llista desuso (5 azudes)», és a dir, es volen d’entitats convocades al debat veiem que destruir els assuts següents del riu figuren, a banda dels representants de Vinalopó: els Brulls, font de la Coveta, l’Administració (ajuntaments, Consellela Borrera, font del Sapo i el del Camp ria de Medi Ambient, Confederaciò de l’Or. No obstant això, dins del procés Hidrogràfica del Xúquer i Ministeri de administratiu, la Direcció General de Medi Ambient), dos centres excursionisPatrimoni Cultural Valencià de la tes, quatre societats de caça i pesca, dues Conselleria de Cultura va informar de la És molt difícil no compartir l’especomunitats de regants, fins i tot un club necessitat de fer una prospecció rit del projecte de recuperació del bon d’escacs i només un grup ecologista. arqueològica de l’àrea d’actuació que estat del riu, en canvi costa estar Amb tot el respecte per les opinions del permeta definir l’impacte del projecte d’acord amb el criteri de destrucció club d’escacs, potser la llista queda sobre el patrimoni arqueològic. d’assuts. Si el projecte del Ministeri coixa sense cap associació de defensa Però l’impacte sobre el patrimoni proposa l’adequació dels sis assuts (en del patrimoni cultural i etnològic que arqueològic industrial que tindrà ús) mitjançant la construcció d’obertuhaguera pogut fer una aportació més l’actuació és evident. Només cal agafar res verticals per al pas de peixos i inverqualificada sobre els assuts. com exemple la destrucció de l’assut de tebrats, també es podria instal·lar aquest A les al·legacions presentades per la font del Sapo, que realment és una de mateix sistema als cinc assuts que els particulars es va sumar alguna associales estructures del sistema hidràulic del tècnics volen destruir. Si tècnicament es ció i, per sort, el mateix Ajuntament de molí l’Ombria. L’Ajuntament de poden conservar sis preses sense afectar Banyeres de Mariola. D’aquesta manera Banyeres de Mariola treballa des de fa l’essència de l’objectiu del projecte, ha estat coherent amb els seus propis més de deu anys en un projecte de s’haurien de deixar intactes els cinc actes ja que, l’any passat, l’Ajuntament restauració integral del sistema hidràuassuts restants que formen part del va organitzar la primera d’una sèrie lic de tot el complex del Molí l’Ombria nostre patrimoni arqueològic industrial d’exposicions sobre l’arquitectura de per a crear un parc cultural sobre els des de fa segles. l’aigua i enguany prepara la segona que molins. Aquest sistema hidràulic que Dins dels objectius de l’«Estrategia tractarà dels molins de Banyeres. l’Ajuntament vol recuperar no té cap Nacional de Restauración de Ríos», el La llista d’antics edificis industrials sentit sense un dels seus elements que és Ministeri de Medi Ambient pretén en aquest tram del riu no és gens menysfonamental i imprescindible: la presa «implicar els col·lectius socials en la preable, com tampoc ho és el pes que servia per a captar l’aigua que es gestió dels sistemes fluvials». És per específic que tenen aquestes construcconduïa per una séquia fins al citat molí. això que costa d’entendre com l’Admicions a l’hora d’escriure la història de Per tant, si el Molí l’Ombria està declanistració diu que vol «fomentar la Banyeres de Mariola, així que restarem rat com Bé Immoble d’Interés Etnolòparticipació ciutadana» alhora que vigilants perquè ningú destruïsca el gic, també ho està el seu assut que el presenta un projecte on el termini per a patrimoni que hem heretat. ❦ Ministeri pretén demolir.

«L’impacte sobre el patrimoni arqueològic industrial que tindrà l’actuació és evident»

Octubre 2010

17


Congrés d’ambaixades de moros i cristians Organitzat per la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia d’Ontinyent, del 15 al 18 d’agost passat es va celebrar el Primer Congrés Internacional d’Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians, amb una particitació força significativa d’aquesta festa provinent de diversos països d’Amèrica (Brasil, Guatemala, Mèxic, Perú) i Europa (Croàcia, França, Portugal), com també de diverses poblacions espanyoles (Almansa, Bagà, Banyeres, Bocairent, Capdet, Cocentaina, Onil, Quéntar, Saragossa, Sóller, Villena, etc.). El congrés va començar a desenvolupar-se els caps de setmana anteriors amb la representació d’ambaixades d’Almansa, Villena, Onil, Cocentaina, i a partir de l’arribada dels congressistes ja es va incloure l’exposició de comunicacions i taules redones amb la resta de representacions de la festa dels països participants. Totes elles van trobar una magnífica acollida pel nombrós públic que en cada ocasió acudia a la plaça Major d’Ontinyent, on s’havia instal·lat el castell de fusta de les festes ontinyentines. Ja s’havien celebrat, anys arrere, altres congressos a l’entorn i sobre la festa de moros i cristians, però la iniciativa d’ara, tanmateix, s’ha plantejat mostrar la riquesa i la sorprenent varietat d’aquesta festa no sols a la Península sinó a d’altres països i el resultat ha estat molt positiu. En general, cada poble viu absorbit per les seues celebracions i el desconeixement de les altres potser és absolut, no sols per la relativa dificultat de les distàncies, que ja és important, sinó perquè a més les diverses denominacions de la festa són molt diverses (relaciones, parlamentos, soldadesca, morisma, mojigangas, mascaradas, ball d’espies, danzas, dance, dichos, etc.) i això és un motiu de desorientació, sense excloure-hi els mateixos elements i ritualitzacions, en ocasions irreconeixibles, i també molt relacionats amb el Corpus Christi. Al País Valencià, com també a les comarques linítrofes d’Albacete i Múrcia, l’auge de la festa de moros i cristians ha estat molt important des dels anys setanta ençà, entre altres factors, 18

© TVDO - 2010

Vicent Berenguer

Una de les sessions del congrés.

«El congrés ha aconseguit establir un nexe amb el llarg miler de pobles que celebren la mateixa festa» fruit d’una evolució social que, com en les falles i el carnaval, ha trobat en aquesta, en els casos històrics, una manifestació idònia d’afirmació identitària –o, en les noves incorporacions, potser un reclam turístic– acompanyada d’uns mites, uns rituals i una certa idea de luxe que s’han adoptat com més va més, almenys fins ara. Així, la fesonomia de la denominada variant valenciana de la festa de moros i cristians, tot i les peculiaritats locals, sol estar molt unificada en un esquema semblant, però que ha evolucionat en una direcció que ausades s’aparta força de les celebracions de poblacions d’altres zones (Andalusia, Aragó, Catalunya...), on es poden trobar unes manifestacions que integren molts dels elements que en el cas valencià apareixen repartits en diversos dies i, per descomptat encara més diversificades de les festes dels països americans, entre altres. Així, la varietat de la festa, en ocasions inimaginable, es va posar de relleu a Ontinyent, d’una banda, directament pels festers o «ambaixadors»

vinguts a escenificar la seua festa particular i, d’altra, posem que teòrica, per mitjà de les comunicacions o ponències, siga per festers siga per estudiosos o antropòlegs que han seguit formalment una determinada festa. Això va permetre aprofundir amenament en aquestes manifestacions entroncades genuïnament amb els moros i cristians peninsulars des dels temps de Carlemany, des de la conquista de Granada i la d’Amèrica. El congrés, inspirat en bona mesura pel seu secretari general, Juan Antonio Alcaraz Argente, ha aconseguit establir una mena de nexe amb el conjunt de la festa, amb el llarg miler de pobles que en diferents continents celebren una mateixa festa. Tinguem present que l’essència dels moros i cristians són les ambaixades, i com que és elles on es reflecteix l’argument d’aquestes celebracions, entorn d’aquests actes hi han acudit tots. El parlament entre dos bàndols és el que dóna carta de naturalesa a la festa i, com s’ha dit, per damunt de transformacions i alteracions, és un fet que es dóna en totes, encara que acompanyat d’altres elements: entrades, danses, música, foc, trons i, d’una manera molt important, també l’humor. Tampoc no es deu passar per alt, que tots aquests elements estan al servei d’exaltar el triomf dels cristians sobre els musulmans, en origen unes celebracions fetes amb motiu de commemoracions reials extraordinàries, que a poc a poc, s’associen a la devoció d’un sant patró i es celebren amb una regularitat anual que, en uns casos han conservat el caràcter originari, en altres s’han transformat molt, o bé ha evolucionat a la manera valenciana. Així, aquesta visió de conjunt ha obert un camp important a la interpretació i la comprensió de molts aspectes de la festa, les perspectives no poden ser més encoratjadores perquè, mútuament, el conjunt ens enriqueix. La publicació de les comunicacions i les ponències corresponents està prevista per a l’any que ve, i aquesta documentació serà una referència molt atractiva per a conéixer noves dimensions de la festa de moros i cristians, però ara, arreu del món. ❦ Octubre 2010


Joan B. Pastor Aicart: una nova etapa Francesc Sarrió Joan B. Pastor Aicart. Més enllà de la poesia, Josep Martínez Sanchis. Publicacions de la Universitat de València i Ajuntament de Beneixama, València, 2010. L’any 2007, l’Ajuntament de Beneixama convocava una beca per a poder inventariar l’obra de Joan B. Pastor Aicart i escriure un estudi sobre la seua vida i obra. La proposta de Josep Martínez Sanchis, de qui ja n’hem comentat en Barcella la seua novel·la Intercanvi (Bromera, 2008), va resultar l’escollida perquè era la que més aspectes abastava, no sols la part més estrictament literària, sinó també la vida i altres gèneres menys coneguts com el teatre o les ambaixades. D’altra banda, també hi havia un factor afegit que calia tenir en compte: la vinculació familiar de l’estudiós, rebesnét de Pastor, i, per tant, amb un desig de conéixer i contar coses sobre l’avantpassat present des de feia anys. Josep Martínez va confeccionar una llista de cinquanta-cinc pàgines amb els títols de les obres de Pastor i Aicart: poesia, teatre, assaig, articles de premsa, alguns contes, algunes cartes, recopilacions de sonets, ambaixades, etc. Amb aquest inventari, qualsevol estudiós o curiós que vulga indagar en la seua obra, ho podrà fer de manera ràpida, i més fàcil, gràcies a esta tasca d’ordenació del material que es troba al museu del poeta, a l’Ajuntament de Beneixama. La característica principal del llibre de Josep Martínez és, com hem dit adés, que abasta tant la vida, en alguns moments curiosa i apassionant, com l’obra. No és estrany que ocupe unes tres-centes pàgines de lletra més aviat menuda. Però l’autor no sols s’ha conformat amb això, sinó que ha elaborat una breu antologia de textos per donar una idea clara al lector de l’obra de Pastor i, per tant, que aquest puga acudir al material de què ens parla en la primera part i comprovar-ne les característiques. Martínez Sanchis divideix la biografia de Pastor en diferents etapes, destacant per un costat el període de formació amb la infantesa i joventut i, per un altre, la tornada a Beneixama com a metge. És Octubre 2010

Joan B. Pastor Aicart, 1849-1917

«La crítica literària ha de fer un esforç per resituar Pastor i Aicart» especialment recomanable la part de la joventut a València, els seus contactes a l’institut i a la Universitat, la influència dels professors i dels amics, els seus devenirs ideològics i amorosos. En el llibre destaquen dues parcel·les importants en l’obra de Pastor: la part assagística, moltes vegades ignorada, que és la que més ressò a nivell nacional i internacional va donar a Pastor, en especial per la seua crítica al moviment literari del segle XIX, el naturalisme. L’obra La novela moderna. Cartas críticas (Alcoi, 1886) encara apareix avui comentada i nomenada en tots els estudis crítics sobre aquella etapa de la literatura castellana. També és considerable el volum d’articles publicats en la premsa de l’època, tant amb el seu nom com amb pseudònims; la qual cosa ens fa imaginar un Pastor molt informat, atent a les novetats –polítiques i literàries– a pesar de viure en un poble de poc més de dos mil habitants, relativament aïllat. L’altra part que requereix molta atenció és la participació de Pastor en la Renaixença valenciana, especialment pel

que fa a la poesia en català (que com els altres escriptors valencians ell anomenava llemosí), que és probablement la més extensa d’entre l’escrita pels autors valencians de la Renaixença i tal vegada també la més reivindicativa en el sentit de la necessitat de recuperar l’ús d’una llengua oblidada en el terreny de la cultura. Pastor va mantenir contactes amb molts dels escriptors d’aquell moviment literari i cultural, tant entre els valencians, com també entre els catalans i els mallorquins. Sempre va considerar aquell renaixement literari com un projecte comú als tres territoris de parla catalana (per això sovint es presentava als certàmens convocats a Catalunya) i amb convenciment va escriure als catalans mossén Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà sobre aquesta qüestió. I aixó no era incompatible amb el seu tarannà conservador i catòlic. Encara l’anticatalanisme no havia enverinat la societat valenciana. ¡Quina diferència amb el sentiment nacional i/o lingüístic que demostren actualment els qui hui podríem anomenar conservadors, tret d’algunes honroses excepcions! El treball de Josep Martínez ha tingut la sort de ser coeditat per l’Ajuntament de Beneixama i les Publicacions de la Universitat de València, cosa que propiciarà el coneixement de l’autor beneixamí més enllà de l’àmbit local o comarcal. Un dels màxims estudiosos de la Renaixença valenciana, el professor Rafael Roca Ricart, que va presentar el llibre a Beneixama el 19 de juny de 2010, ha publicat en la revista Saó un article que posa de relleu la importància d’autors com Pastor i Aicart, i el mèrit que tenia el que van fer enmig de les difícils circumstàncies que patia la cultura en la nostra llengua. I més en concret, Pastor va destacar per la magnitud de l’obra, amb un volum de difícil comparació amb altres autors de l’època. La crítica literària ha de fer un esforç per resituar Joan B. Pastor i Aicart i donar-li la importància que mereix, lluny de consideracions despectives o simplistes, en part provocades per la manca d’estudis com els de Martínez Sanchis que situen l’autor de Beneixama en la seua autèntica dimensió. ❦ 19


Valencià en perill d’extinció Esperanza Esplugues Un llibre gruixut escrit per Eugeni S. Reig, alcoià i, com diu el profesor de Filologia de la Universitat de València i membre de l’AVL nascut a Agullent, Emili Casanova Herrero, en el pròleg a la segona edició: Reig «no és un filòleg com caldria esperar, és més bé un enginyer, treballador jubilat de Telefònica». Un llibre que parla de paraules, locucions i dites de les nostres comarques que l’autor havia sentit i que ara no emprava el jovent que ell escoltava, moltes d’elles que s’havien transmés per la tradició oral i ara no «són d’ús habitual en una conversa en valencià». Paraules com «almorzar» que es la «menjada que es fa a mitjan matí» i fa que «els valencians distingim entre desdejunar-se, almorzar, dinar, berenar i sopar», els cincs menjars tan recomanats ara, que «ja apareix en els sermons de sant Vicent Ferrer»; «fer Eugeni S. Reig. dentetes»; «granera» amb la dita «El sabó i la granera fan la dona faenera» que tantes voltes hem sentit a mares i iaies; «xifarrera»; «postisses»; «espenjollar-se»; «xamar»; «macam», brutícia molt gran i difícil de traure que no coneixien més enllà dels nostres pobles; «ensalades» per nomenar la lletuga; «Reixos», «un doble plural» molt utilitzat per definir la festa de l’Epifania tan arrelada a les nostres comarques i també per nomenar els regals d’eixe dia; «de fil de vint»; «espentar»; «faena»; «tiriós»… I així fins les prop de mil cinc-centes que té la segona edició. En la seua introducció, l’autor fa una ullada a la actualitat de la llengua definint els problemas que veu en la pèrdua de la fesonomia característica del valencià com pot ser el betaicisme, el ieisme, la pronúncia apitxada i tot allò que canvia la llengua. Cada paraula, ordenada alfabèticament, té el seu significat, les dites o frases on s’empra i els pobles o comarques on són d’ús habitual, a més del breu tauler que tanca la inscripció amb la comparativa de la llengua estàndard, el castellà o altres formes de dir el mateix. No podia faltar allò de més tradicional com són els nostres menjars amb la seua recepta per aprendre a cuinar-los: «borreta», «herberet», «pericana», junt amb noms de pardals, animals del camp, peixos, noms d’herbes de les nostres serres i camps, d’altres que s’empren en la cuina i un vocabulari tradicional que hem sentit als nostres pobles i hem comparat quan hem eixit d’ells cap a altres comarques o hem llegit llibres d’altres punts del nostre territori. Aquest autor té també a la xarxa d’internet un web: InfoMigjorn, on es pot trobar l’actualitat de la llengua, la cultura, les presentacions de llibres, concursos, articles i un poquet de tot. ❦ 20

Enric Sòria Oliva (la Safor), 1958

Autoretrat 1997 A V. B. El número de carnet d’identitat, el del telèfon de casa i del treball, l’adreça, el pis, la porta i el districte postal, la data de naixença i la matrícula del cotxe (terminis, revisions, caducitat) i els números de comptes i targetes i l’així anomenada Seguretat Social, i altres telèfons, informació, bombers, socors i amics d’urgènca, pocs, per a les hores més roges de la nit, paoroses com un túnel, i el número de casa del meu oncle, on vaig passar part del batxillerat (i l’adreça i la porta i el districte postal), xifres deshabitades que recorde més prest que les que em corresponen –diuen que la infantesa no caduca. I encara altres adreces, amb o sense districte, on vaig viure períodes circumscrits i vaig ser, de vegades, comptadament feliç, com ho som tots, i més dates i xifres memorables com ara la d’avui, les vacances previstes i pagades, i l’hora d’entrada i la d’eixida, i l’hora de dinar i les mides i el número del nínxol. I anar vivint així, amb el recel constant, furtivament de fons, d’oblidar-los i prou, per sempre més, quan més falta farien, un dia qualsevol parat el calendari, i no ser ja ningú, just out of print –ni càlculs ni esperances, ni somnis ni records, ni cap termini fix. Feliç i alié com el somriure innúmer de la mar. L’instant etern Proa, Barcelona, 1999

Octubre 2010


Vicent Belda

Universitat de València

Barcella

Un inventari de fonts

Nou estudi de Josep Guia

Posada al dia de la Sarsa

Fonts de la Mariola, David Gironés i Eva Ribera, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, 2010, 177 pàgs.

Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documental, Josep Guia i Marín, PUV, València, 2010.

La Cova de la Sarsa i el Neolític a Bocairent, Josep Pascual et alii, Ajuntament de Bocairent, Bocairent, 2010.

El dia 8 de juliol fou presentat aquest llibre a la Sala Joan de Joanes de Bocairent. Malgrat el seu títol, totes les fonts es troben al terme de Bocairent que, això sí, és el més extens de la Mariola. És sabut que aquest territori és ric en aigua i l’estudi també ens ho demostra. Hi són inventariades quaranta fonts i, segons els autors, sols hi són aquelles que actualment tenen un bon accés i estan cuidades. Històricament, les fonts cobrien les necessitats humanes, dels ramats i dels camps i, actualment, encara que un poc abandonades, formen part del nostre esbarjo, però també tenen un valor cultural i etnogràfic que cal protegir i fomentar. Amb aquests objectius, els autors ens descriuen les fonts aportant testimonis orals i/o escrits que ens mostren els vessants naturals, històrics, humans i també llegendaris; fonamentalment la presència dels masos i també fàbriques que hi ha als seus voltants i de l’activitat humana que els caracteritzava anys enrere, la qual girava al voltant de la presència de l’aigua. El text es complementa amb fotografies dels llocs descrits i la seua ubicació en un plànol desplegable, útil si es vol anar als llocs descrits. Estem davant d’una nova proposta que demostra la riquesa de les nostres terres i que convida a gaudir del nostre entorn. Finalment, assenyalem que les fonts estan descrites per ordre alfabètic i aquest fet, que permet una fàcil localització, paradoxalment entrebanca la lectura, ja que moltes vegades les fonts es troben a una distància molt curta i l’autor i els testimonis orals faciliten informació que no es veu ampliada en la font que s’hi descriu a continuació, sinó que cal buscar-la a l’índex per a continuar amb la seua descripció. ❦

El professor del Departament d’Àlgebra de la Universitat de València Josep Guia i Marín, doctor en Matemàtiques (1974) i en Filologia (2008), acaba de publicar el llibre Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documental. L’Espill, per l’extraordinària riquesa lèxica i fràsica que conté, és un dels grans tresors de la llengua catalana, que va adquirir el cim de la seua potencialitat literària a la València del segle XV. Al seu llibre, Josep Guia fa una introducció a l’Espill, per tal de refrescar-ne la memòria als lectors antics i de facilitar-ne el coneixement als nous, i aborda la qüestió de les fonts de l’Espill, presentant-ne algunes de noves, especialment Lo Cartoixà, la voluminosa vida de Crist escrita en llatí pel cartoixà Ludolf de Saxònia, que Joan Roís de Corella (1435-1497) va traduir al nostre romanç. La lectura de l’Espill, des d’una perspectiva fraseològica i contrastiva, ha permès a Josep Guia aportar correccions en la fixació i interpretació de determinats passatges del text. A més, a partir de l’anàlisi detallada de les dades internes i externes que aporta l’Espill, Guia ha establert la temporalitat de la vida de ficció del personatge protagonista i, amb l’auxili de documentació contextual, ha posat de manifest alguns anacronismes entre el temps de la vida fictícia del narrador i determinats fets i persones reals mencionats a l’obra, alguns dels quals identificats per primera vegada. Tot això fa del llibre de Guia una referència inexcusable per al bon coneixement del text i el context de l’Espill, alhora que planteja interrogants fonamentats sobre l’autor i la data de l’obra. ❦

Aquest és el segon volum que edita l’Ajuntament de Bocairent dins de la col·lecció «Estudis Locals» i té –segons paraules de l’alcalde de Bocairent, Josep-Vicent Ferre Domínguez– el clar objectiu de ser «una tribuna oberta a les investigacions sobre aspectes diversos» de la població. Segons va manifestar l’alcalde, «estudiar i difondre el patrimoni natural i cultural de Bocairent és una forma excel·lent de fer poble». Amb quasi un centenar de pàgines, el llibre recull una introducció a càrrec de Josep Villarrubia, president del Centre d’Estudis Locals, i un extens article de Josep Pascual Beneyto sobre els jaciments de la localitat situats en aquest període històric. L’arqueòleg també ha estat l’encarregat de coordinar l’obra que compta amb la reproducció d’un article de 1928 de Ferran Ponsell i del permís governatiu per a fer les excavacions necessàries. Finalment, la publicació es completa amb un text de Pablo García i Vicent Casanova sobre la ceràmica trobada a l’avenc i un altre d’Esther López, Carles Miret i Josep Lluís Pascual Benito sobre les aportacions de la caverna al fenomen esquemàtic. L’avenc més important de la localitat, excavat des de fa més de cent anys, continua oferint sorpreses i és objecte de la mirada atenta d’arqueòlegs i altres estudiosos. Aquest treball, completa, millora i amplia la relació de publicacions sobre la Sarsa i el neolític i posa al descobert aquest gran magatzem arqueològic situat en una contrada considerada com a màgica. La cova de la Sarsa ha sigut per als bocairentins sinònim d’aventura, misteri i llegenda. ❦

Octubre 2010

21


© ST - 2010

posat en contacte amb els responsables de la Catedral per a demanar-los explicacions. Des d’aquest organisme ens han atés molt afablement i ens han comunicat que «ordres superiors» van demanar que fóra un canonge qui presidira la celebració. Donada la confusió existent i el malestar creat pel desenvolupament dels fets, el Grup de Rectors del Dissabte vol fer públic els següents punts: 1r. Exigim una explicació de per què es va prendre aquesta decisió que als mitjans apareix com si fora «un veto» a un sacerdot diocesà per a celebrar a la seu de la catedral, i que a més no respecta el desig dels familiars (els quals, d’altra banda, feien el que se’ls havia dit) que presidira qui ells havien triat. 2n. Si l’autoritat competent va creure oportú a última hora prendre aquesta decisió, ens sembla una falta de respecte i delicadesa cap als afectats (tant cap als familiars que van cercar el sacerdot com cap a aquest que es va comprometre amb ells) no només el no haver-los comunicat prèviament i de forma raonada la nova decisió, sinó –sobretot– fer-ho de la manera que es va fer. 3r. Des del coneixement profund que tenim d’Honori Pascual, volem manifestar que el considerem tan noble i digne com qualsevol altre prevere diocesà –ocupe el càrrec que ocupe– per a presidir aquesta celebració que els familiars de les víctimes li van demanar personalment. Cap mesura pot pertorbar ni posar en qüestió l’honorabilitat de cap sacerdot diocesà. Una vegada mes, i aprofitant aquesta nota de premsa, proclamem la nostra solidaritat amb les víctimes, per qui elevem les nostres pregàries, amb els seus familiars i amb les seues justes reivindicacions. ❦

Honori Pascual.

La catedral de València veta una missa al rector Honori Pascual

22

Grup de Rectors del Dissabte

© ST - 2010

Ens ha causat una enorme sorpresa i malestar i, alhora, una profunda preocupació presbiteral, la notícia apareguda hui [4 de juliol de 2010] als mitjans de comunicació social, els titulars dels quals són aquests: «La Catedral veta el cura progressista que anava a celebrar la missa» del quart aniversari de les víctimes del metro de València o «El canonge de la catedral impedeix al sacerdot de les famílies oficiar missa». Quan es va organitzar aquest funeral, els responsables de la Catedral van dir als familiars de les víctimes que, per les moltes ocupacions que tenien, no podrien presidir ells l’esmentada celebració i que havien de cercar un altre prevere. Ha estat un honor per al Grup de Rectors del Dissabte –que personalment i com col·lectiu sempre hem manifestat la nostra solidaritat i acompanyament a les víctimes i els seus familiars–, que els afectats acudiren a un membre del nostre grup perquè presidira aquesta eucaristia. Al conèixer hui per la premsa que a Honori Pascual no se li ha permés presidir aquesta celebració, ens hem

Suport a les víctimes de l’accident del metro.

Octubre 2010


© CAM - 2010

Targeta postal que mostra l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi.

Adéu al «Montepiedad» No sé si és inevitable en les actuals circumstàncies econòmiques i financeres, ni tampoc si a la llarga serà bo o dolent, però el que estic ben cert és que el perfil domèstic i casolà que les caixes d’estalvi tenien per al ciutadà, desapareixerà (si no ha anat desapareixent a poc a poc). Les persones majors encara diuen «vaig al montepiedad» (a «traure» o a «posar»), com si es tractara de part de sa casa on tenen els diners més segurs, i el primer que feien quan neixia un netet era obrir-li una cartilla o llibreta on anara posant els diners de l’estrenes i aprenguera a estalviar. La imatge que tothom tenia de les caixes era molt familiar, i venia de lluny: de quan moltes persones havien d’empenyorar algun objecte personal per tal de poder acabar la setmana, o pagar-li al botiguer un «ratlleta». La majoria de les caixes d’estalvi encara conserven en el seu arxiu butlletes

d’aquest caire que constitueixen la història viva de les classes més baixes. Eren vertaderament un «mont de pietat», com encara l’anomenen els nostres avis. I aquesta imatge ha fet que tothom encara pensara en les caixes com la caixa forta de cada família: era el lloc més segur on deixar els estalvis perquè, a més a més, el tracte era molt proper, quasi amistós, i els consells que et donaven mai no et perjudicaven. Com que a més a més no hi havia accionistes, ni propietaris, les caixes tenien una destinació clara dels beneficis: obres socials, aportacions per al municipi, ajudes a entitats, beques, mutualitats o, fins i tot, regals per als impositors o «accionistes». Tots els qui teníem estalvis en la Caixa consideràvem que contribuíem també indirectament a les aportacions socials o culturals al municipi que en els bancs «normals» es feien difícils d’aparéixer perquè l’important eren els balanços, els beneficis, la

gestió… i molts arguments que al ciutadà del carrer ens semblaven estranys, però que ens produïa una certa indiferència; cosa «d’ells», dels bancs. Malgrat les fusions que el Monte de Piedad de Alcoy ha anat fent, la identitat s’havia mantingut prou bé, i la CAAM i la CAM (i el mateix podem dir de Bancaixa) encara gaudien de l’estima de la majoria de la població. Potser per la territorialitat de les entitats resultants, que seguien sent pràcticament de casa, «nostres» encara, en definitiva. Amb la nova llei –que privatitza les caixes– i les noves fusions –que trasllada el centre de decisions fora del nostre àmbit–, la territorialitat desapareix, i una cosa tan important per a l’acceptació i assentiment de les persones com la mateixa identitat, evident-ment, es volatilitza. Amb la qual cosa, moltes persones que no canviaven de banc perquè sempre han estat clients de la Caixa o perquè els sabia mal, ara tindran arguments més que sobrats per a no tenir cap vinculació sentimental. La qual cosa deixarà moltes persones –especialment les de classe mitjana-baixa– vertaderament desemparades des del punt de vista de la confiança. No és per res, i espere que no s’enfaden massa, però ja sabem que els bancs no treballen per a servir el client, sinó per a traure’n beneficis, dels clients. Un prec solament faig a les caixes que perdran la seua identitat (CAM i Bancaixa): que almenys creen una o vàries fundacions que els permeta mantenir alguna cosa del que abans era la seua obra social, així com contribuir a protegir i fomentar el patrimoni històric i cultural dels pobles on han estat vinculats i d’on han sorgit. ❦ Paco Blay Alcoi (l’Alcoià)

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma


Profile for Revista Barcella

Barcella 41  

Barcella 41  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded