Barcella 40 by Revista Barcella

NÚMERO 40 | JUNY DE 2010 | ANY XIV | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

A la recerca de la

qualitat turística | 7 | Bocairent: rurisme tural | 10 | Sopar i somiar al voltant de la Mariola

| 11 | Entrevista

Núria Corominas responsable de l’oficina de l’Institut Ramon Llull a Londres

| 13 | Republicans en llibertat condicional | 14 | La barcella, la paraula, la literatura | 15 | Canal 9: una burla a la democràcia | 16 | El món a l’aula | 17 | Josep Lluís Bausset: l’home subterrani | 18 | De mots | 19 | La cultura netlabel | 20 | Reutlingen | 21 | El recodo del río | 22 | Els Amics de les Arts | Poetes: Maria Mercè Marçal

Número 40 - juny 2010 - any XIV Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) serrella.banyeres.com | barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Enrique Bader, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, M. Esperanza Esplugues, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Germán Llorca, Serge Llorca, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Josep Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Pep Pont, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó, Eduard J. Verger.

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

tradicional de Enguany es fan Matxero i Teresa qualsevol país i, els cent anys de juntament amb la mort de Maria altres cantants, Teresa, la xica estan difonent-se que va provocar com un patrimoque es componni musical ple de guera una cançó vida i ple anònima a d’atractiu. Banyeres, i Aquest fenomen setanta-cinc de el comparteix el la mort de Pepe tema L’hereu Vicent, el Riera, que va Matxero de la Pep Gimeno, Botifarra. divulgar Al Tall cançó. Tot fa en els anys pensar que això setanta, època en què s’inicia un redundarà perquè es conega un poc redreçament de la música tradiciomés la cançó de Matxero i Teresa i nal valenciana, entre altres aspectes. tot el que l’envolta. És d’agraïts La variant d’aquesta cançó o recordar i celebrar les efemèrides, i romanç que apareix a Banyeres de una ocasió com és ara el centenari, Mariola, Matxero i Teresa, sense per damunt de l’anècdota banyerenadonar-nos ha obtingut una acollida ca, que no es pot passar per alt, és que es renova, el grup Cardaors la un entranyable regal que clarament va incloure el 1998 en un disc; el el poble de Banyeres de Mariola fa grup Urbàlia Rurana la va incorpoa la història de la cançó. D’altra, el rar al seu repertori i, el 2002, també reconeixement de la música la inclou en un disc. D’altra banda, tradicional valenciana ha arribat a amb motiu d’un encàrrec per al un punt en què s’haurà de passar de capità de la Filà Maseros de la sorpresa a la natural satisfacció i Banyeres, Ramon Garcia i Soler fruïció. La contribució de Botifarra, s’inspira en aquest tema i compon amb les seues actuacions i els seus la marxa Saoro. L’any següent, a discos podria considerar-se que és partir d’aquest fet es va fer un acte dels fets que marca un abans i un commemoratiu sobre el tema al després. Aquest cantant ha aconseTeatre Principal de Banyeres el guit amb les seues propostes que qual va significar un grau de unes cançons abans considerades difusió de la cançó que és d’allò un folklore grotesc hagen adquirit més generós i positiu. BARCELLA. ❦ un prestigi a l’altura de la música

Rafa Payá Hi ha qui diu que la recuperació econòmica ja està ací.

¡Que bé! ¿On està?, ¿on?

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

Juny 2010

Segona marxa de Salvem la Valleta.

Salvem la Valleta va reunir en la seua marxa reivindicativa cinc-cents assistents

Ambaixada al castell de Banyeres de Mariola.

El primer Congrés Internacional d’Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians es celebrarà a Ontinyent El primer Congrés Internacional d’Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians es celebrarà a Ontinyent durant la segona quinzena de juliol. A més de les poblacions dels voltants de la Mariola, han confirmat la seua assistència localitats de Catalunya, Balears o Canàries, així com Brasil, Mèxic o Portugal, entre altres. Les més de mil dues-centes poblacions, pertanyents a una trentena de països repartits en quatre continents, que celebren les festes de moros i cristians –en les seues diferents modalitats i denominacions– tenen l’element comú de les ambaixades. Encara que «ambaixades» és la denominació més comuna, també es coneixen, depenent de la zona geogràfica on tinguen lloc, com parlamentos, retos, dichos, papeles, historias, autos, alardes, textos, morismas, diálogos, relaciones, soldadesca, función, relatos, etc. Juan Antonio Alcaraz és el secretari general del congrés. L’objectiu principal d’aquest encontre «és trobar i fer que es troben totes aquestes persones que formen la comunitat mundial de la festa de moros i cristians», va explicar Alcaraz. El secretari va destacar que gràcies al treball de difusió del congrés, «hem contactat amb més de mil poblacions i hem rebut confirmacions de participació de moltes d’elles». Amb aquest congrés es pretén facilitar l’escenari adequat on tots tinguen cabuda perquè predomine l’aspecte Juny 2010

integrador d’aquesta festa. Els estudiosos i investigadors poden publicar i compartir els seus treballs sobre història, lingüística, posada en escena, declamació, etc. Un altre dels objectius és propiciar la recerca de les arrels pròpies i alienes d’aquesta festa. El 15 de juliol es realitzarà l’acte d’obertura i tindrà lloc la representació de les «Relaciones» andaluses. Per al dia 16 hi ha programades dues sessions de treball: al matí s’abordaran les ambaixades d’Amèrica, amb ponències de Guatemala, Perú i Mèxic; a la vesprada es tractaran les ambaixades d’Europa, amb ponents de Portugal, Croàcia i França. A la nit es representarà la «Disputa de un moro y un cristiano» de Laza (Orense) i «La Moreska» de Korkula (Croàcia). Durant la jornada del dissabte 17 es podran escoltar tres ponències: la variant valenciana de les ambaixades, per Albert Alcaraz Santonja (Bocairent); «El rescat de les cent donzelles», per Carles Sánchez (Bagà); i la variant gallega, per María González Rivero (Laza). A la nit es representarà el «Baile de Tenerías» de Saragossa i «L’Espanyol» de Mixco (Guatemala). El diumenge 18 tindrà lloc la sessió de clausura, tot seguit la representació d’«Embaixadas» portugueses i finalment un dinar de germanor. El congrés disposa d’un web on s’informa de tots els detalls en l’adreça: www.festers.net. ❦

El 18 d’abril, centenars de persones van recórrer a peu la distància entre l’estació de tren d’Agres i la plaça Matzem de Muro, en la segona edició de la marxa reivindicativa convocada per la plataforma cívica que s’oposa a la construcció d’una autovia entre Muro i Bocairent, Salvem la Valleta. A les 9 hores van començar a concentrar-se els excursionistes en l’estació del tren d’Agres. Allí els esperava un desdejuni, amb pastes i herbero, per a prendre forces abans d’emprendre la ruta. Persones, procedents de Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara, Agres, Ontinyent, Alcoi, La Canyada, Beneixama, Villena o Gandia, van conèixer de primera mà l’alt valor paisatgístic que hi ha a la zona on la Conselleria preveu construir una carretera ràpida. Els membres de Salvem la Valleta van detallar als assistents per on discorreria aquest vial que «destrossaria aquest entorn de la Valleta d’Agres i de la zona de l’estret de Muro». Els responsables de la plataforma no ocultaven la seua satisfacció per la resposta dels assistents. El president, Francesc Valls, comentava que «ha estat una sorpresa veure que tanta gent s’unia a la marxa, a pesar de la climatologia tan adversa de la jornada». L’organització xifrava en tres-centes les persones que van realitzar el recorregut, més unes altres dues-centes que es van unir a la marxa al llarg del matí: «Sobretot a l’arribada A Muro s’ha unit molta gent, atreta per la batukada i pels actes a la plaça Matzem», comentava Valls. A la plaça es va llegir un manifest, hi van haver diferents parlaments, i una actuació musical que va amenitzar el dinar dels convocats. ❦ 3

Explicació dels tècnics de la Conselleria.

Reunió d’alcaldes a Cocentaina.

Passacarrer del Festitrò per Beneixama.

Solta de crancs autòctons al naixement del riu Vinalopó

Catorze municipis creen la Mancomunitat de l’Alcoià

El Festitrò va omplir els carrers de Beneixama de xiquets

El dia 27 de febrer es va fer una solta de crancs autòctons al Parc Natural de la Serra de Mariola. Aquesta és una espècie catalogada en perill d’extinció i la Conselleria de Medi Ambient ha posat en marxa un pla de conservació. La solta de crancs procedents de la cria en captivitat es va fer en un lloc controlat i viable: la capçalera del riu Vinalopó que destaca per les seues aigües netes i fresques. Aquest paratge constitueix un dels racons més emblemàtics per a les poblacions veïnes, per la qual cosa resulta inestimable la participació de la població local perquè la reintroducció puga ser viable. La solta, destinada a adults i a xiquets, va tindre una component educativa i divulgativa important amb les explicacions dels guies del Parc Natural de la Serra Mariola, però també va destacar la component social i lúdica amb un esmorzar de germanor que es va fer a la Font de la Coveta. ❦

Diversos municipis han constituït la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat. Alcoi, Cocentaina i Muro encapçalen aquesta entitat, que s’espera acabe integrant el conjunt de poblacions de la zona. L’objectiu inicial serà el desenvolupament d’un pla territorial d’ocupació, amb projectes com la posada en marxa d’escoles taller. Els assistents a la reunió, celebrada a l’Ajuntament d’Alcoi, van qualificar el moment d’històric perquè és el primer organisme estable que es constitueix en la zona per a impulsar projectes que beneficien el conjunt de la comarca. A la trobada van assistir els alcaldes i representants de diferents grups polítics de catorze municipis que ja han confirmat la seua participació. Es tracta d’Alcoi, Cocentaina, Muro i Banyeres –les poblacions més grans–, així com les de Beniar-rés, Benimassot, Millena, Famorca, l’Alqueria d’Asnar, Benimarfull, Alfafara, Alcoleja, Quatretondeta i Benasau. ❦

El Festitrò s’ha convertit en un dels actes previs a la Trobada d’Escoles en Valencià, que enguany tindrà lloc el dia 5 de juny a Beneixama. Aquest poble va acollir el dijous 20 de maig –en la segona edició de la Trobada Musical de l’Alcoià i el Comtat– tots els alumnes de diferents centres de la comarca per participar i compartir un dia dedicat a la música i a les cançons en valencià. Més de tres-cents xiquets i xiquetes acompanyats dels seus mestres van realitzar un llarg passacarrer que va durat tot el matí, on cada centre va mostrar els treballs que havien preparat. La majoria de xiquets i xiquetes eren dels de 3r Cicle de Primària. Els centres participants van estar el CP Rico Sapena de Castalla, el CP El Romeral d’Alcoi, el CRA Mariola Benicadell d’Agres, Alfafara i Gaianes, el CP Sant Jaume d’Onil, el CP Perputxent de Beniarrés, el CP Real Blanc i el Sant Joan Bosco de Cocentaina. ❦

Juny 2010

Barcella

Timonet als organitzadors de l’exposició retrospectiva de Juan Doménech, «Juanito el Pintor», per donar a conéixer a Banyeres de Mariola aquesta obra tan vinculada al seu poble.

Argelaga al Govern valencià que, Presentació de l’IEVM a la Sala Joan de Joanes de Bocairent.

L’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola va fer la seua presentació oficial a Bocairent El divendres 9 d’abril, a la Sala Joan de Joanes de Bocairent, es va presentar l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM). Pau Calabuig va presentar l’acte amb una cita de Joan Fuster i va explicar que aquesta iniciativa no era una altra cosa que una acció de reforç dels lligams de solidaritat entre els pobles de les valls nordoccidentals de la serra de Mariola. També va dir que era una paradoxa que puguem saber instantàniament el que passa a l’altra banda del món mentre existeixen dificultats per a poder assabantar-se de les activitats que es fan als pobles veïns. Rosanna Martínez, membre de l’IEVM va explicar que diverses persones i col·lectius de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres han promogut la creació d’una institució com aquesta perquè puga convertir-se en un instrument eficaç per a la vertebració cultural del nostre territori més proper. L’objectiu és promoure activitats que aposten per la conservació i la projecció del nostre patrimoni natural, lingüístic i històric. Va informar també que poden formar part tant socis particulars com associacions, mogudes pel desig d’estudi i de col·laboració amb una entitat supralocal que té com a fi donar a conéixer activitats, elaborar estudis i investigacions en tots els pobles de les valls de Mariola. Josep Miquel Martínez va explicar que la primera activitat havia estat l’edició d’un calendari sobre la gastronomia típica d’aquests pobles. Va afegir que l’IEVM utilitzarà la revista Barcella de manera Juny 2010

habitual com a mitjà escrit periòdic per a publicar els seus articles. Segons Romà Francés, president de l’Institut, la iniciativa està justificada perquè els pobles d’aquestes valls són menuts i això comporta que tinguen dificultats econòmiques i organitzatives a l’hora de promoure actes culturals. Va comentar que un dels principals problemes que afecten els nostres pobles és la incomunicació i la desconeixença del que fan els pobles veïns, sobretot en matèria cultural. Es tractaria d’anar per davant de les administracions i oferir als ajuntaments, i en especial als regidors de cultura, propostes ben gestionades. L’alcalde de Bocairent, Josep-Vicent Ferre, va manifestar que l’Ajuntament d’aquest poble donarà suport a la iniciativa. Va repassar les dificultats que ha tingut aquest territori per a poder vertebrar-se al llarg dels anys i les diverses oportunitats de cooperació que s’han deixat perdre al llarg dels anys. Els organitzadors de la presentació van convidar els assistents a sumar-se a la iniciativa i a superar tots junts les barreres administratives artificials que divideixen aquests municipis que estan ubicats en una mateixa unitat geogràfica i que comparteixen una mateixa cultura, la mateixa llengua, la història, les festes i, fins i tot, uns lligams familiars comuns. D’altra banda, ja està en funcionament des del mes de maig el web oficial de l’IEVM, amb informació sobre música, exposicions, concerts, conferències, premis, etc. dels pobles que conformen la institució: ievm.cat. ❦

per a admetre la realitat de la unitat de la llengua, ha necessitat trenta-cinc sentències en contra en diversos plets perduts que hem acabat pagant tots els valencians.

Timonet al director del Muvim,

Romà de la Calle, per no perdre la dignitat i dimitir després que el Partit Popular va censurar l’exposició fotogràfica Fragments d’un any organitzada per la Unió de Periodistes Valencians.

Argelaga a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola per eliminar l’enllumenat de festes del carrer Laporta per on va passar la Processó de Sant Jordi a les fosques.

Timonet a l’Assemblea La Font

Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural, per presentar en la Conselleria de Medi Ambient més de dotze-mil firmes contra l’hotel.

Argelaga a la Conselleria d’Edu-

cació per elaborar un esborrany de decret amb el qual pretèn reduir l’ensenyament en valencià fins a un màxim del vint per cent de les assignatures als Programes d’Incorporació Progressiva. 5

Reunió del Consell Escolar Valencià (CEV).

[Allioli, febrer del 2010] © APPV - 2010

Campanes a mort Reunió de constitució de la Junta de l’APPV celebrada a la seu de la revista Saó.

Es presenta a València l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes de la qual forma part Barcella La Societat Coral El Micalet va estar el lloc on es va presentar el passat 22 d’abril aquesta nova entitat, que acull un poc més de mig centenar de publicacions periòdiques valencianes –entre les quals es troba la revista Barcella– que creuen que és possible l’existència de mitjans de comunicació que empren el valencià com a vehicle de difusió de notícies i de contingut. L’acte va tindre tres parts ben diferenciades: la presentació d’aquesta agrupació voluntària de publicacions valencianes, l’assentament de les bases de la seua actuació i la publicació del treball d’investigació del periodista i professor universitari Francesc Martínez. Quant a la constitució de l’APPV, queda clar que els mitjans de comunicació en valencià han d’enfrontar-se diàriament a la competència desigual dels mitjans en castellà, que disposen de majors expectativas de mercat. Passats més de vint-i-cinc anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), és encara marginal la presència del valencià als mitjans. El periodisme en la nostra llengua viu contra les cordes de la inanició, és un sector feble i minoritzat. L’acte va acabar finalment amb la presentació del contingut de l’estudi Periodisme contra les cordes, de l’editorial Denes, que actuarà a tall de llibre blanc de la comunicació valenciana davant la manca d’un treball semblant oficial de la Generalitat sobre els mitjans de comunicació valencians. D’altra banda, en una reunió celebrada a la seu de la revista Saó, es va 6

constituir la Junta directiva de l’APPV, que estarà presidida per Francesc Martínez (Papers de l’Horta), Ezequiel Castellano (El Punt) serà el secretari i Ximo Ureña (Crònica d’Ontinyent) el tresorer. La resta de la Junta la conformen professionals de publicacions de diversa naturalesa i diversa procedència com és el cas de Jordi Orts, editor d’Aramultimèdia, que ocuparà la vicepresidència de Publicacions digitals. Entre les publicacions que conformen l’APPV, trobem revistes com Afers (també editorial), Eines, Silenci, Saó o Barcella (de Banyeres de Mariola), setmanaris com el Crònica d’Ontinyent (ara només a internet), El tempir, Nexe o Papers de l’Horta, i també publicacions estrictament digitals, com L’informatiu (una valenta aposta informativa per a l’àrea metropolitana de València), ComarquesNord.cat (amb seu a Morella) o Aramultimèdia. El Punt País Valencià, que fins fa uns mesos tenia edició en paper, s’integra en l’associació com edició digital que cobreix tot el territori. Totes les empreses que integren l’associació des del primer moment, tenen en comú que treuen al carrer o a la xarxa publicacions en les que s’empra el valencià com llengua principal. L’APPV, constituïda com Associació legalment des de fa uns mesos, naix amb la intenció de fer pressió davant administracions i agents econòmics d’una part del sector de la comunicació valencià que, fins ara, ha quedat exclòs dels ajuts i els suports institucionals. ❦

Tudi Torró

[…] En l’últim ple ordinari del Consell, celebrat a El Puig, ens van regalar una visita guiada pel monestir narrada, contra tot pronòstic, en castellà. «No sé si sabrán ustedes que Puig significa pequeño montículo…» […]. Vaig exigir a la senyoreta que ens féra les explicacions en valencià i canvià d’idioma tot i que després continuà amb les dues llengües […]. És possible també que hi haja membres del CEV que no entenguen la nostra llengua i que per això tots els rètols del monestir estiguen escrits en castellà i en anglès, com si els autòctons no entengueren la llengua pròpia però sí una llengua estrangera. És així com els actuals governants entenen el plurilingüisme que prediquen. Si l’ús del valencià que fan els membres del CEV pot considerar-se com una mostra representativa de l’ús i la vigència del nostre idioma en l’àmbit educatiu, ja podem tocar campanes a mort. Aquest País està anestesiat per uns dirigents que es neguen que se senta la llengua pròpia i no els importa insultar la intel·ligència de la representació del professorat, l’alumnat, els pares i les mares, les organitzacions sindicals, les universitats, el personal administratiu, els centres privats, les organitzacions patronals, les entitats locals, les personalitats de reconegut prestigi, els moviments de renovació pedagògica… El CEV ha caigut en un parany: no denuncia ni exigeix ni reclama la dignitat que se li nega. ¿Actuem com s’espera de nosaltres? ¿O és que el Consell està com està el País? ❦ Juny 2010

Bocairent: rurisme tural Francesc Molina

Cada volta que algun amic foraster de visita per Bocairent em demana que l’acompanye a conèixer el Barri Vell, automàticament m’assalta un desfici (que ràpidament vira cap a l’ansietat nerviosa) en pensar en les «meravelles» a què s’haurà d’exposar durant l’itinerari, amb un servidor com a testimoni mut dels seus «encants». La darrera volta que vaig haver de patir aquest mal tràngol va ser per Tots Sants, quan no va haver-hi manera de trobar una excusa per a eludir el compromís i no vaig tindre més remei que fer de cicerone pels tortuosos carrers del «barrio moruno», que és com abans es publicitava el barri. Vam entrar pel Porxi (veníem de les Covetes dels Moros), vam pujar per la Mare de Déu d’Agost, i pel carrer de la Cantereria vam donar cap a la placeta de la Presó. Des d’ací vam davallar cap a Sant Joan, vam enfilar el coll de botella de l’Escaleta del Carabassí i vam desembocar en la placeta que porta el nom del sant Baptista. En aquest punt vam fer una breu aturada que ens vam permetre d’amerar-nos de la desolació d’aquest lloc tan singular, abans ple de vida i, a continuació i dissimulant amb poca traça les ganes irreprimibles de tancar el circuit, vam accedir al replà on es troba l’ermita. Unes quantes passes més enllà, final de trajecte: el carrer de Darrere la Vila, amb la seua murada. S’ha acabat el malson. En total, vint-i-set cagallons de gats i gossos comptabilitzats (dos menys que la vegada anterior). I que conste que no exagere: hi ha testimonis imparcials que en poden donar fe. Un altre fenomen del barri que em va esglaiar, pel sensible creixement que havia experimentat respecte a la darrera visita que hi vaig fer, va ser la disposició espontània de cossis i cossiols, sense cap cànon organitzatiu ni estètic preestablert, que sovint deriva en simple amuntegament i produeix un efecte selvàtic propens a convertir-se en focus de Juny 2010

Una turista baixa per unes escales del Barri Vell de Bocairent.

«Un turisme rural d’un cert nivell, vol harmonia de l’entorn, quietud del lloc i paisatges ben conservats» brutícia. Confie que algú més coincidirà amb mi en el fet que una cosa és el tipisme floral en les façanes de les cases i una altra de ben diferent és l’expansió sense mesura d’aquesta hidra forestal en plena via pública. ¿Que no n’hi hauria prou amb els balcons i les reixes de les finestres per a col·locar-hi les plantes i deixar expedits els carrers, entre altres coses per facilitar-ne la neteja? Bé, i pel que fa a la Ruta Màgica, que vam tindre tan a prop i que vam estar a punt d’acometre, en veure l’indicador que hi ha col·locat a l’inici de l’itinerari «màgic» tombat en terra, vam acordar, sense que calguera articular cap paraula (amb una mirada recíproca n’hi va haver prou), que la deixaríem per a una altra ocasió…

El lletgisme urbanístic: una postal de la Toscana Mire amb enveja aquesta postal que tinc a la mà: una casa de camp de la Toscana. ¡Quins detalls! ¡Quina exquisidesa! ¡Quanta sensibilitat desplegada en la decoració dels habitatges!: plantes amb

flors ufanes en cossiols d’obra sobre els ampits de les finestres i en els balcons de les façanes, on no es detecta una fulla seca ni una flor pansida, reveladores de l’estima i la molta dedicació que s’hi presta. I tot en un context equilibrat i harmònic, on cap visitant no podria imaginar ni concebre que els seus ulls es pogueren trobar amb una pedrera, un mas assolat o un magatzem de materials de construcció en un bancal enmig del camp. En un país amb un escassíssim sentiment de pertinença a la comunitat, apel·lar el comportament individual com a responsable de la qualitat de l’entorn és com remar contracorrent. Per això tenim el que tenim i mentre no s’incremente la responsabilitat compartida sobre l’entorn, hauria de correspondre als poders públics pal·liar en la mesura de les seues possibilitats (sovint, voler és poder) o corregir les perversions òptiques d’aquest lletgisme si volem que el turisme, especialment el que no busca sol i platja, puga continuar venint al nostre país. I caldria començar fixant uns criteris estètics d’aplicació obligatòria per als projectes de reforma i construcció d’habitatges aïllats al camp, tal com fan en altres països (quan es travessa la frontera política francesa per la Jonquera o per Port Bou, és quan s’aprecia la gran diferència que hi ha entre dos models urbanístics diferents, l’un de caòtic i l’altre de racional). Es podrà pensar que el que està fet ja no té solució i, en part, és veritat, però sí que es podria esmenar, per exemple, creant una carta de colors específica per a aquest tipus d’edificacions del nostre terme i, ¿per què no? subvencionant la substitució de les cobertes d’uralita i planxa metàl·lica per teulades de teula vella (o d’imitació).

«Les flors d’Espanya» En un periòdic d’abast estatal un cicloturista estranger es queixava amargament 7

de l’estat lamentable de les vores de les carreteres espanyoles: cunetes convertides en abocadors de tota mena de deixalles i camp de proves de l’esport nacional per excel·lència: el llançament d’objectes a la via pública i el camp. Compareu la diferència: no cal viatjar per adonar-se’n: fixeu-vos en les cunetes de les carreteres franceses quan cada juliol es retransmeten per televisió les etapes del Tour de França. En aquest sentit i a propòsit de la brutícia, vull referir el relat d’una xicota autríaca que passava una temporada ací al nostre país. Em contava que un cap de setmana se’n va anar a Cullera i allí va coincidir amb una parella de compatriotes seus que passaven uns dies de vacances en la costa valenciana. Quan els va dir que ella no era una turista ocasional, sinó que vivia ací, aquells, amb cara de no creure-s’ho, li van preguntar: «¿I tu pots viure ací [amb tanta ronya per tot]?» Sense comentaris. Aquest públic és tan exigent que si existira una vacuna que immunitzara contra la impressió que els causa la brutedat, no dubtarien a posar-se-la. Però com que és evident que no n’hi ha cap, majoritàriament opten, per a les seues vacances, per altres destinacions com ara la Provença. «Les flors d’Espanya». Així és com es refereixen (amb sorna, és clar) a les bosses de plàstic que hi ha escampades pels afores dels nostres pobles i ciutats uns estrangers residents a Fontanars dels Alforins. N’hi ha pertot arreu (això sí: no tantes com al Marroc). Per Munic, una de les ciutats més grans d’Alemanya, passa un riu d’aigües cristal·lines que ve dels Alps i on és poc menys que impossible detectar res que no s’incloga dins la categoria de vegetació i material lític (arena i còdols). Ací, en canvi, en un poble de només 4.500 ànimes, si des del punt en què el pont de Sant Blai i la Ronda Sud es donen la mà, un dels balcons turístics més privilegiats des d’on contemplar la serra Mariola i la Valleta d’Agres, comets la imprudència d’abaixar la vista cap al fons del barranc, n’hi ha per a senyar-se i aclamar-se al Totpoderós davant el panorama esbalaïdor de brossa (i que quede clar que no em referisc a l’orgànica o natural) que t’hi trobaràs. Un espectacle inenarrable, que diria Pla. I per si no n’hi havia prou amb el factor individual i la desídia política subsegüent com a font del problema, ara en tenim un altre de col·lectiu: un ecoparc convertit en aeroport des d’on, en dies de 8

ventada de ponent, s’enlairen cap a les altures els elements més lleugers dipositats incorrectament: desenes i desenes de «meduses» i «ratjades» sintètiques que aniran a parar als llocs més dispars i inversemblants del nostre terme.

Els segons del món o la cultura de l’explosió ¿Hi ha alguna cosa més radicalment aliena a l’essència de l’opció turística cultural que el soroll? Doncs només ens supera el Japó, per si algú no ho sabia encara, en estridències i consegüents sobresalts. Passar un cap de setmana a Bocairent pot acabar convertint-se en un malson si l’entitat cívica (!) de torn hi tenia programada alguna celebració festiva. La sessió de trons pot començar el dissabte a l’hora en què més s’agraeix fer una becadeta i, amb pauses més o menys dilatades, estirar-se fins al capvespre. I quan

«En un país amb poca consciència estètica del paisatge, cada vegada hi ha més gent que no tolera la degradació de l’entorn. comença la campanya de casaments, el rebombori pot avançar-se un dia i començar divendres. La cadència amb què te’ls dosifiquen sovint depén del carácter de l’event festiu: si és privat, està una mica en funció de la capacitat adquisitiva dels organitzadors; però si compta amb el suport institucional, el ritme pot arribar a ser frenètic i esgotador (en bombo d’altri…). I pel que fa al nivell sonor, depén també del pressupost, però amb la particularitat que ara hi intervé un altre factor, o siga: la capacitat de persuassió de qui t’ofereix el gènere explosiu quan et tempta amb la seua potència detonadora: «Estos (els coets) són els més baratets que tinc, però això no ho tires, que són coquetes; fes-me cas i tira estos, que són una miqueta més cars però voràs tu quin esclafit…» John Dawson i Christian Nizette, gal·lés l’un i valona l’altra, en la dècada

dels huitanta van comprar una casa en la placeta de la Presó i es van quedar a viure entre nosaltres. Buscaven el sol i la tranquil·litat. Vaig tindre ocasió de fer amistat amb ells i freqüentment es queixaven de la despreocupació amb què embrutem els carrers i del soroll, sobretot el soroll que feien (i que continuen fent) algunes motos (les més omnipresents). Pocs anys més tard, aquesta parella, farta de fer-se sempre la mateixa pregunta («¿Per què?»), van plegar veles i se’n van anar. Aquestes persones ens van donar a tots els veïns del Barri Vell una lliçó magistral de com s’ha de restaurar i decorar una casa vella amb un pressupost modest, recuperant i reciclant objectes i materials. El segell de la seua originalitat encara es pot apreciar en el material i la forma del número de la seua llar (el cinc) i en la boca de la bústia col·locada uns centímetres més avall (tota una declaració de principis estètics i de gust exquisit). Vint anys després, la pesta de les motos sense silenciador, un dels signes més clamorosos de la pervivència entre nosaltres de l’ambient suburbial a l’inici del tercer mil·lenni, continua ensenyorint-se i imposant la seua llei en els nostres carrers i espantant les persones en busca de pau i repòs. Ara, que si bé es mira, encara podem donar gràcies, ja que la cosa podia ser encara molt pitjor si en el programa electoral del partit que governa el municipi no figurara aquest epígraf: «Aplicació de la normativa sobre contaminació acústica» (sic).

Bocairent, «un poble per a lluir»..., i atractiu per a viure-hi En el decurs d’un any s’han produït dues notícies contradictòries relacionades amb la política turística de l’Ajuntament de Bocairent. D’una banda, l’empresa Innova (?) ha atorgat al nostre poble la ‘Q’ de qualitat turística, un guardó que es suposa que acredita l’excel·lència de l’oferta turística bocairentina. I de l’altra, les dades que ha fet públiques l’Oficina de Turisme sobre el nombre de visites anual i que confirmen que la quantitat de persones que va fer servir aquest servei municipal es va reduir en una quarta part respecte a l’any anterior. Segons fonts municipals, la crisi econòmica i les condicions meteorològiques desfavorables van tindre la culpa d’aquesta davallada significativa, una anàlisi com a Juny 2010

tros, per al client més exigent (no ho passat per Bocairent ha sigut un luxe que mínim superficial i rutinària que, al meu perviurà per sempre en el seu record, una hauríem d’oblidar: el que més està dispoentendre, defuig l’autocrítica i la responmeta a la qual no podrem arribar mai si no sat a pagar), a saber: en l’harmonia de sabilitat que en aquest descens haja l’entorn, és a dir, que es troben situats en acabem definitivament amb la precarietat pogut tindre l’actual política de promoen què es troben algunes peces fonamenllocs des d’on no es divisen pedreres, ció turística, a més de no reconèixer ni tals del nostre mosaic turístic, tal com han línies d’alta tensió, repetidors, parcs abordar els dèficits de diversa mena de fet pobles equiparables a Bocairent quant eòlics, etc.; en la quietud del lloc (lluny de l’actual oferta bocairentina. No sé ben bé fonts de soroll: carreteres i autovies); en a atractius de diversa mena com ara si ha sigut com a reacció a aquest inquieBesalú, Albarrasí, Montblanc, Morella, els paisatges agrícoles tradicionals ben tant retrocés que s’ha publicat un fullet etc. Tot no consisteix a tindre unes Coveconservats (al cap em ve el nostre megaon, amb caràcters destacats i a manera tes dels Moros: el context on es troben i polígon, tot un monument al desgavell d’eslògan, es diu açò: «Bocairent, un l’efecte de conjunt de tot plegat són tan urbanístic); en la delicadesa i senzillesa poble per a lluir». Després de llegir-ho i importants com cadascun dels ingredients en la restauració i decoració (lluny de si un encara manté fresca la impressió per separat, ja que el magnetisme d’un l’ostentació), etc. ¿I per què uns requisits d’una visita recent al Barri Vell, tan estrictes?, es preguntarà més d’un. poble no es crea simplement juxtaposant necessàriament haurà d’admetre que hi Doncs perquè el turisme rural i, sobretot, les diverses fraccions que integren la seua ha una falta de correspondència flagrant un turisme rural d’un cert nivell, no admet oferta turística. amb la realitat. Perquè, ¿podem presuaberracions. En el turisme d’interior (amb Així doncs, si volem traure-li el màxim mir de poble amb geranis pansits en un component cultural tan marcat) els de profit al nostre poble, hem d’enlluerllondros de dissolvent? A mi particularatractius naturals i el paisatge (del qual nar de veritat. Només així aconseguirem ment això no m’ompli d’orgull i «sastiser un dels referents del facció», que deia un turisme d’interior del polític local; és, més aviat, nostre país. I això ho vergonya el que em hauríem de tindre present provoca. abans d’anar a Fitur, és a El que és indubtable és dir, reflexionar primer que alguna cosa falla, i no sobre quina és la nostra, cal ser massa avesat en diguem-ho així, «capacitat aquesta matèria per a productiva» i si som inferir de l’actual context capaços realment d’oferir econòmic quines són les al client un plus de qualitat, solucions i cap a on hem un extra de valor afegit. de tendir. La recepta és la Ara bé, si el model que es mateixa que s’empra per a persegueix (tal volta qualsevol sector o activitat inconscientment) és un en crisi de l’economia, és turisme de vesprada de a dir, jugar la carta de mona, en definitiva, un l’excel·lència, marcant la Guanyadors del Segon Concurs Gastronòmic de Caça i Bolets de Bocairent, 2009. turisme d’estar per casa, no diferència. I no cal dir que cal que ens escalfem massa no es pot pretendre ser la el cap: continuem com fins ara, és a dir, «Niña Bonita de la Comunidad Valenformen part els valors monumentals) absència de regulació, discrecionalitat a ciana» (com un exbatle de Bocairent va tenen una importància determinant com a tort i a dret i falta de dedicació en la definir el nostre poble), si aquesta està reclam turístic de qualitat. I encara que conservació i el manteniment de compopentinada de qualsevol manera i, a més vivim en un país amb un grau tan baix de nents essencials de la proposta turística a més, té la cara una mica mostosa. Per consciència estètica del paisatge, existeix bocairentina. Per a vendre saldos, val la tant, s’imposa la necessitat d’un canvi un segment cada vegada més ampli de la pena que ens quedem en casa i més de rumb en l’actual política turística població que no tolera la degradació de encara en uns temps en què la competènmunicipal que, a manera de catarsi, l’entorn. cia no dóna treva. hauria de començar amb un exercici de Aquest balanç negatiu de què parle I finalment, un altre apunt que considere modèstia i deixant de banda l’autobomhauria de servir d’estímul per a, d’ara en força important: Bocairent ha de ser un bo: si, en compte de qualitat, allò que avant, planificar la política turística d’una poble encisador no només per a efectuar-hi estem oferint en realitat és una caricatualtra manera i crear les condicions idònies visites ocasionals, sinó que el seu encant i ra grotesca, convé ser més mesurats. per a capgirar l’actual situació. I la primeles seues condicions de vida servisquen El geògraf i escriptor Paco Tortosa, a ra cosa que hauríem de fer és creure de d’esquer per a instal·lar-s’hi. Si ens visiten, l’hora de redactar el seu llibre Casas veritat en el potencial turístic de Bocaifantàstic, però si decideixen quedar-s’hi, rurales de la Comunitat Valenciana. rent i no fer broma amb aquesta oportunimillor encara, amb tot el que això Intimas, acogedoras, amables, el top 100 tat que ens brinda el nostre poble i el seu representa per al sector serveis del poble, i dels allotjaments rurals valencians, s’ha entorn (que ja voldrien molts per al seu). I més encara si tenim en compte en quina basat en uns criteris de selecció que tal a continuació, fixar-nos com a objectiu situació econòmica es troba el poble a volta a algú li semblen excessivament que el client o turista que ens visita se’n hores d’ara. ❦ rigorosos, però que no ho són, ni de bon torne a casa amb la sensació que haver Juny 2010

Sopar i somiar al voltant de la Mariola Joan Antoni Ruiz Company

Fa unes poques setmanes, en un bell ambient primaveral, vam decidir la meua dona i jo fer un viatge per territoris valencians poc vistos per nosaltres. Recorde alguns llocs que em van agradar fa bastants anys i decidírem repetir. Així que cap al sud que ens en vam anar, des de València, perquè a Banyeres de Mariola tenim bons amics que sempre ens parlen d’aquestes muntanyes úniques. A tal fi i sense conéixer bé encara la Serra de Mariola, vam pensar que aquesta seria una bona destinació per a buscar les nostres arrels, així com altres més en forma de plantes i herbes molt variades, per a començar a reparar aquesta llacuna imperdonable. El primer que em va vindre a la memòria va ser unes festes de moros i cristians a Cocentaina que vaig viure quan era xiquet encara, amb la meua família. A la recerca del temps passat. Em va vindre a la memòria, també, un apressat viatge –fa vint anys ja– a Bocairent en el qual vam realitzar una visita d’allò més característic. Pensat i fet, sense més dilacions. Vam agafar el cotxe i vam destinar tot el cap de setmana a visitar aquestes poblacions. Però calia afegir una cosa a tot això, perquè l’ocasió així ho requeria, per tal que combinara tot a la perfecció. Com resulta que el restaurant L’Escaleta ha estat designat enguany com el millor del País Valencià, vaig pensar que la primera parada –imprescindible d’altra banda– mereixia ser aquest lloc, que ara puc corroborar que és magnific i situat a Cocentaina, als peus de la mateixa cresta del Montcabrer, i on menjar és una pura alegria; però la beguda ho és més encara, gràcies al seu somelier (qui acaba d’obtenir un premi nacional en la matèria) perquè va exercir de mestre de principi a final, explicant el perquè de cada vi, la seua procedència, la qualitat i la varietat. Ací 10

Un pati interior de l’hotel L’Estació de Bocairent.

«L’hotel L’Estació de Bocairent és un d’aquests petits reductes que hi ha amb encant» està la vertadera globalització, perquè vam beure vins francesos, australians, italians i espanyols. Un gaudi complet que es va assolir amb aquest perfecte maridatge, i així aquesta unió entre menjar i beguda es desitja eterna sense divorci possible. A més a més, a preus molt assequibles tenint en compte el lloc i la varietat de l’oferta. Ja vaig escriure en aquestes mateixes pàgines sobre el restaurant Arrop, quan començava a Gandia. Ara, encara que continuen allí els seus seguidors, la central s’ha traslladat a València, al centre de la ciutat, i ja s’hi ha situat entre els millors. Al restaurant L’Escaleta podria passar-li una cosa semblant, que més desitjaria jo! No ho oblidem. És un encert i una garantia segurs. No hi ha fallada possible. Després d’un breu passeig per Cocentaina i a continuació un altre per Alcoi, abans de fosquejar ens vam traslladar cap a Bocairent. Ara ens tocava endinsar-nos en la Serra de Mariola i travessar-la de banda a banda per la pintoresca carretera (CV-794), per on sembla que no passa quasi ningú. El

trajecte va ser una benedicció per a la vista i els sentits, parant i respirant, visitant la mateixa font de Mariola al peu de la torreta homònima, segurament tan ben coneguda pels lectors d’aquesta publicació. Ja a Bocairent, després de fer una passejada nocturna gratíssima pels carrerons del seu barri medieval, tan corprenedor, ens instal·lem a l’hotel L’Estació, que va resultar un encert absolut perquè és un d’aquests petits reductes amb encant. Usant l’antic edifici de l’estació del ferrocarril de via estreta, s’hi ha muntat un gran lloc de luxe, esplai i tranquil·litat per a descansar. A l’entrada, en una via morta hi ha l’antic vagó de passatgers, de veritat; i en la decoració de l’hotel, diverses maletes i altres andròmines ens recorden la mística dels viatges, les aventures de les nostres vides mentre els records s’amuntegaven. A més, hi tenen un restaurant còmode i de saborós menjar local que s’ompli amb freqüència. La nit va ser deliciosa en tots els sentits, i al matí següent, en abandonar el local, certa nostàlgia em va acompanyar durant la resta del viatge, que vam reprendre tot seguit al voltant de la Mariola, perquè evidentment ens quedaven més llocs per veure. D’aquesta forma vam passar un cap de setmana inoblidable i fecund, perquè hi va haver de tot un poc. Que és el millor. Ara, amb l’oferta turística feta els últims anys, es pot traure més profit de tot. Per això, res més a afegir, tret del desig de tornar a aquells paratges, en qualsevol època, Con gli occhi chiusi, amb els ulls tancats! –cinta de la subtil Stefania Sandrelli, als serens camps de Siena, tan semblants a la Provença, com aquestes serres!–, per a sopar i somiar al voltant de la Mariola, amb la seguretat que en qualsevol lloc encertarem. Perquè allò que bé comença, millor acaba. Bon profit. ❦ Juny 2010

Núria Corominas, de l’Institut Ramon Llull Pep Pont

Núria Corominas i gens fàcil. He de Rovira és llicenciada en convèncer els britànics periodisme per la i els qui viuen en aquest Universitat Autònoma país que val la pena de de Barcelona i ha cursat fixar-se en la cultura i estudis de filosofia, la llengua de casa polítiques, administranostra. ció d’empresa i regula– ¿Quines activitats ció jurídica internacioporteu a terme des de nal. Corominas ha l’oficina de Londres? treballat durant més de – Ens interessa estar deu anys a la Corporaals festivals culturals ció de Ràdio i Televisió que es fan en aquest Britànica, BBC i set a país, siguin de teatre, Catalunya Ràdio com a música, dansa o d’arts corresponsal al Regne visuals, però també Unit. També ha col·labobusquem donar a rat amb altres mitjans de conèixer la literatura i comunicació com és el pensament de casa Com Radio, Avui, El nostra. Per tant, quan hi Punt, La Sexta, Cuatro, ha actes literaris, per entre altres. Des del exemple, intentem gener del 2009 és la ser-hi. A tot això, cal responsable de l’oficina sumar-hi les prop de que l’Institut Ramon vint universitats Llull té a Londres i és britàniques on s’imparper aquest fet que des de teixen classes de català la revista Barcella ens o catalanística. Des de hem interessat en l’oficina donem suport entrevistar-la. als lectors o professors L’Institut Ramon de català d’aquestes Núria Corominas a la seua oficina de l’Institut Ramon Llull a Londres. Llull és un consorci universitats. integrat per la Genera– Creiem què és litat de Catalunya i el Govern de les bàsica l’existència d’oficines instituIlles Balears que té com a finalitat la cionals a l’estranger que promouen projecció exterior de la llengua catalala nostra cultura i llengua. Però en na i de la cultura que s’hi expressa en aquest període de recessió econòmitotes les seues modalitats, matèries i ca, us demanem el favor que explimitjans d’expressió. L’IRL forma part queu als ciutadans (els quals viuen i de la Fundació Ramon Llull, fundació treballen al nostre país i són contriconstituïda pel Govern d’Andorra, buents d’aquestes institucions) per l’Institut Ramon Llull, el Consell què cal seguir invertint en aquesta General dels Pirineus Orientals, projecció internacional. ¿ConsideraL’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valenríeu encertada la mesura de retallar cianes Ramon Llull. la despesa en promoció cultural? Al Regne Unit hi viuen més de seixanta – Sempre que hi ha crisi econòmica milions de persones, dotze dels quals – Us agraïm de bestreta que ens una de les primeres a patir és la cultura, ho fan a la capital, Londres, i en aquesdediqueu uns moments per la realiti és una llàstima. La cultura és el ta gran ciutat cosmopolita hi ha reprezació d’aquesta entrevista, Núria. I conjunt de les coneixences, les sentades desenes i desenes de cultures. ara, la primera pregunta que ens ve tradicions, les formes de vida, les Els londinencs diuen que viuen en un al cap és què us ha portat a acceptar expressions característiques d’un melting pot, una mena d’escudella aquesta responsabilitat dins l’IRL. poble. La cultura mostra qui som i com barrejada, on s’hi troba de tot. Davant – El gran desafiament que comporta. aquesta diversitat, la meva tasca no és

«El motiu de l’absència valenciana en l’Institut Ramon Llull és polític. La solució està en les mans dels valencians»

Juny 2010

som, és la nostra carta de presentació. A través de la cultura ens donem a conèixer al món. Aleshores, aquells que s’interessen per nosaltres ens volen venir a conèixer i això genera riquesa. – I amb l’Instituto Cervantes, ¿quina relació manteniu? ¿Què hi compartiu? – Amb l’Instituto Cervantes, igual que amb el Goethe Institut alemany, l’Institut Français o el British Council hi tenim una relació cordial. Crec que és important que ens donem a conèixer i mantinguem relacions de col·laboració amb totes les institucions culturals possibles. Seria absurd donar l’esquena a la cultura d’altres llocs. A vegades surten projectes conjunts molt interessants dels quals s’aprèn molt. – Com hem comprovat més amunt a la llista d’institucions esmentades, tant a l’IRL com a la FRL manca la nostra Generalitat, la valenciana. Com a coneixedora i promotora de la cultura i llengua que compatim, ¿com veieu aquesta situació anòmala? ¿Quins creieu que són els motius? ¿Hi veieu solució? – A mi m’agradaria que la Generalitat Valenciana es decidís a formar part de l’Institut Ramon Llull. Seria una oportunitat fantàstica pels valencians de donar-se a conèixer més a l’estranger. Jo als britànics els parlo dels nostres artistes, escriptors o pensadors, els hi dic que tenim molt de talent per exportar i m’agradaria que els valencians tinguessin més oportunitats d’exportar el seu talent al món. El motiu d’aquesta absència valenciana és polític. La solució està en les mans dels valencians. – Existeix, però, una evident voluntat en la societat valenciana de formar-ne part. Ho podem comprovar amb la creació de la Xarxa de

Ciutats Valencianes Ramon Llull. Fins que arribe un hipotètic moment en què el nostre Govern s’integre a l’IRL i a la FRL, ¿trobeu que la Xarxa és un bon punt de partida? ¿Quins drets i deures té dins la Fundació? – És un bon inici. Aquesta Xarxa, que està formada per ajuntaments de ciutats valencianes com Morella, Vinaròs, Sueca, Gandia i Xixona, és una clara mostra que hi ha voluntat d’estar representat, de donar-se a conèixer a fora. Per tant, aquest és sens dubte un bon punt de partida. Per exem-

«Un seguit de ciutats i viles s’han mostrat molt interessades a entrar a la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull per a donar-se a conèixer» ple, el curs 2009-2010 dels estudis en llengua catalana a les universitats de l’exterior és va inaugurar a Gandia. Precisament, la lliçó inaugural, sota el títol «Ausiàs March i nosaltres», la va fer Robert Archer, que és catedràtic de la Universitat King’s College de Londres. Aquesta per exemple, és una bona manera de posar Gandia al mapa. La xarxa de ciutats valencianes com a patró de la Fundació té els mateixos drets i deures que la resta de governs i institucions que la formen.

– La nostra revista es distribueix, sobretot, en l’àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, que és un territori amb una majoria important de petites i mitjanes viles de característiques molt semblants a les que ja formen part de la Xarxa. Aquesta regió ha aportat a la nostra cultura manifestacions de tot tipus durant segles, i en segueix generant: des de festes com els moros i cristians, escriptors com Ausiàs March o Enric Valor, cantants com Raimon o Ovidi Montllor, representacions com la Llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa o el Betlem de Tirisiti, plats com la fideuà... A més, és una de les regions amb més parlants de la nostra llengua de tots els territoris de parla catalana. Tenint tot açò en compte, ¿com s’explica l’absència de la majoria de les ciutats de la regió a la Xarxa? ¿Quins beneficis proporcionaria per a viles com Xàtiva, Banyeres de Mariola, Muro o Dénia? – És una qüestió de voluntat. Els cinc ajuntaments que he mencionat abans s’han decidit a formar part de la Xarxa Ramon Llull, i sabem que hi ha tot un seguit de ciutats i viles valencianes que s’han mostrat molt interessades a entrar-hi perquè veuen que serà bo per la seva llengua, pels seus artistes, escriptors o pensadors. Tal i com he dit abans és una oportunitat per exportar el nostre talent al món. Per cert, que a mi m’encanta la fideuà i sempre que parlo de gastronomia als britànics els hi dic que no deixin de tastar-la quan vagin a València que és on millor la cuinen. I és que la gastronomia també és cultura i la nostra cultura s’ha de donar a conèixer. ❦

Juny 2010

Republicans en llibertat condicional Josep Guia

Maria Conca

La guerra del 1936-39, pel que fa a morts i presos, podem dir que va finalitzar l’1 d’abril de 1939 només en un dels bàndols enfrontats, ja que l’altre –el dels feixistes vencedors– va continuar matant i empresonant milers i milers de persones. Allò del ban de Franco que deia «La guerra ha terminado» va ser una mentida macabra: ell i els seus (falangistes i exèrcit) van continuar fent un veritable genocidi poblacional, per motius ideològics, aconseguint un rèdord sinistre. Des de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, cap altre exèrcit d’Europa ha matat tanta gent de la població civil del seu propi estat com ho ha fet l’exercit espanyol. És en l’actualitat quan l’abast de la repressió franquista està eixint a la llum, tant per les investigacions d’arxiu com per la memòria històrica, que encara resta ben viva i ja es manifesta sense por. Aquest article constitueix una petita contribució al coneixement d’aquella vasta repressió. Per tal de descongestionar la saturació carcerària, que era materialment insostenible, Franco va fer promulgar un decret, el dia 1 d’abril de 1941, que regulava la concessió de llibertat condicional als presos que tenien una condemna igual o inferior a dotze anys (no hi entraven els condemnats a dotze anys i un dia). Els presos devien presentar la sol·licitud al director de la presó, el qual consultava les autoritats locals del lloc de procedència del pres sobre si creien convenient atorgar-li la llibertat condicional i, en cas que així fóra, sobre si podia tornar al municipi en qüestió o si calia desterrar-lo a un altre, a més de 250 km. Els presos en llibertat condicional estaven obligats a presentar-se periòdicament davant de la Guàrdia Civil. A l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant, fons de Govern Civil, secció d’Ordre Públic, enmig de molts expedients personals sobre afers de vida quotidiana, es troben algunes informacions interessants relatives a presos, en els anys de la Juny 2010

Aquest article és una aportació al coneixement de la història dels nostres pobles, que és un dels objectius de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM).

Dos xiquets fan la salutació feixista.

«La repressió va continuar més enllà de la data d’extinció de les condemnes, fins la dècada dels 60» postguerra. Així, hi hem trobat una carpeta amb la següent inscripció manuscrita a la coberta: «Desterrados; en libertad condicional». A l’interior, hi havia una circular de la Direcció General de Seguretat, de data 10 de juliol de 1941, amb instruccions sobre la forma d’aplicació del decret de llibertat condicional, així com les remissions que enviaven al Govern Civil els «comandantes del puesto» de la Guàrdia Civil de Biar i de Banyeres, amb «la relación de los individuos residentes en la demarcación de este Puesto, que se encuentran en libertad condicional». En el cas de Biar, l’escrit de remissió, de 25 d’agost de 1941, va acompanyat d’un quadre on figuren nou homes, amb indicació de les dades personals següents: nom i cognoms, noms dels pares, edat, estat civil, professió, lloc de naixença, domicili, dates de detenció i d’alliberament condicional, anys de condemna i presó de procedència. Tots ells són veïns de Biar i nascuts a Biar, excepte un fill d’Ontinyent i un altre de Beneixama. Són els següents:

– Bellot Roman, Josep (34 anys, fadrí, jornaler, condemna de 3 anys i 1 dia) – Francés Alminyana, Josep Maria (29 anys, casat, xòfer, 6 anys i 1 dia) – Francés Roman, Josep (25 anys, casat, llaurador, 3 anys i 1 dia) – Gandia Sanchis, Domingo (d’Ontinyent, 54 anys, casat, llaurador, 3 anys i 1 dia) – Hernàndez Mollà, Francesc (de Beneixama, 24 anys, fadrí, fuster, 6 anys i 1 dia) – Hernàndez Payà, Francesc (22 anys, fadrí, fuster, 2 anys) – Martínez Ortiz, Joan (29 anys, casat, obrer, no hi consta la condemna) – Roman Tortosa, Juli (40 anys, casat, electricista, 6 anys i 1 dia) – Valdés Mataix, Cristòfol (51 anys, casat, espardenyer, 8 anys) En el cas de Banyeres, hi ha un escrit de remissió acompanyat de divuit fitxes, de data 6 d’agost de 1941, i un altre escrit, amb una altra fitxa, de data 8 d’agost. Es tracta d’unes fitxes policials en tota regla, ja que contenen, a més de les dades personals (cognoms, nom, mal nom, lloc i data de naixença, noms dels pares, estat civil, professió i domicili), una sèrie d’apartats, com ara «señas personales» (amb una descripció física detallada), «conceptuación religiosa», «conceptuación político-social» (amb indicació de la militància política i sindical, abans de la guerra i durant la guerra), «conceptuación policial», «cargos que ha tenido», «conducta privada», «familiares (matiz y conducta)», «amistades que cultiva» i «antecedentes de conducta» (amb consignació de les acusacions i de la data de llibertat condicional). En enumerar les dinou víctimes d’aquesta repressió no reproduïm tots els apartats susdits, per motius d’espai i per no fer-nos ressò d’acusacions que, per ara, no podem contrastar amb la veritat. Els 19 republicans implicats són tots residents a Banyeres i nascuts a Banyeres, excepte dos d’Alcoi, un d’Alfafara i un altre de Biar. Són els següents: 13

La barcella, la paraula, la literatura

La Guàrdia Civil i el Governador Civil, doncs, tenien més que controlats els republicans de cada poble, a mesura que anaven rebent la llibertat condicional. A més, podem assegurar documentalment, en el cas de Beneixama, que aquest ignominiós control va continuar més enllà de la data de total extinció de les condemnes, fins ben entrats en la dècada dels 60. La repressió no cal reduir-la, per tant, només als anys d’empresonament estricte, sinó que va ser molt més dilatada en els seus efectes, econòmics i socials, i sobre les famílies. De fet, va privar de la condició de ciutadans amb plens drets tota una amplíssima franja de població, de classe treballadora, que va malviure durant tots els anys de la dictadura en una situació de forçosa marginalitat, sense poder accedir en condicions d’igualtat a la vida pública. ❦ 14

La lectura és una d’eixes feines, on cadascun determina el temps que ha emprat en funció de la satisfacció que li produeix. És per això que després de gaudir de la reflexió que fa Mario Vargas Llosa sobre l’escriptor italià Claudio Magris i la seua obra, que no puc més que compartir aquest xicotet tresor que ens parla de literatura. La literatura és una organització fantasiejada d’eixa confusió que és la vida, que és viu sense poder agafar distància ni perspectiva sobre

¿Quina millor manera de dir que la literatura contribueix de manera decisiva a formar ciutadans responsables i lliures? Jorge Luis Borges, en el seu llibre Estic podrit de literatura, ve a dir que gràcies a la literatura ha viscut més fora del món irreal que dins d’ell. En la vida hi ha valors i desvalors, jerarquies, obsessions que defensar i criticar i combatre, per exemple les fronteres. La nomenada globalització, no és un fenomen de la nostra època, sinó l’extensió actual, al camp econòmic i polític, d’una

– Albero Ballester, Josep Corrindeu (39 anys, casat, carreter) – Albero Navarro, Josep Maria Zurdet (30 anys, fadrí, jornaler) – Baldó Lloret, Enric Torretes (d’Alcoi, 38 anys, casat, jornaler) – Barceló Navarro, Llorenç Llorenç (43 anys, casat, xòfer) – Castelló Albero, Josep Petxito (29 anys, casat, jornaler) – Castelló Albero, Vicent Petxito (32 anys, casat, xòfer) – Cerdà Payà, Francesc Sablet (d’Alcoi, 66 anys, casat, llaurador) – Domènech Albero, Tomàs Cotonero (23 anys, fadrí, paperer) – Ferrando Francés, Josep Farfallós (37 anys, casat, paperer) – Ferre Albero, Josep El Pollo (32 anys, casat, obrer) – Francés Albero, Joan Seat (24 anys, fadrí, paperer) – Gisbert Albero, Tomàs Coca (d’Alfafara, 29 anys, casat, obrer) – Martí Albero, Nicolau Raboses (48 anys, casat, paperer) – Mompó Bellot, Rafel De l’Olleria (19 anys, fadrí, paperer) – Ribera Albero, Cristòfol Patiràs (de Biar, 42 anys, casat, paperer) – Ribera Pons, Julià Manquet (27 anys, casat, espardenyer) – Sanjuan Castelló, Francesc Conill (43 anys, casat, xòfer) – Segura Bodí, Josep Maria Mos de Burro (27 anys, fadrí, paperer) – Sempere Ferre, Vicent Costera (32 anys, casat, obrer)

Josep Antoni Santonja

L’escriptor Claudio Magris.

ella, un ordre creat que dóna sentit, coherència i certa seguretat a l’individu. Però, la gran diferència entre la literatura i aquests altres ordres inventats –religions, filosofies, ideologies–, per a frenar el caos de lo viscut ho determina en el llibre L’historia no ha acabat de Claudio Magris, on comenta: «Laïcitat, la gran incompresa, és el caràcter laic, d’aquella vida, un coneixement no sectari ni dogmàtic, sinó crític i racional. Laic no significa enemic de la religió, sinó ciutadà independent, emancipat del ramat, que pensa, que actua per si mateix, de manera lúcida, no per reflexos condicionats. Laic és qui sap abraçar una idea sense sotmetre’s a ella, qui sap comprometre’s políticament, conservant la independència crítica, riures i somriure el que s’estima, sense deixar per això d’estimar-lo; qui està lliure de la necessitat d’idolatrar i de sacralitzar, qui no es fa trampes a si mateix, encontrant mil justificacions ideològiques per a les seues pròpies faltes, qui està lliure del seu pròbit culte.»

nova herència que en el camp de la cultura practicaren els fundadors de la literatura Occidental, començant per Homer. Llegir els clàssics serveix per a advertir l’artifici i com d’efímeres són les fronteres quan es tracta de determinar la cosa essencial de la condició humana, la vida, la mort, l’amor, l’amistat, la pobresa i riquesa, la infermetat, la cultura, la fe. Les fronteres físiques, culturals, religioses i polítiques, sols han servit per a incomunicar els èssers humans i intoxicar-los d’incomprensió i de prejudicis cara al proïsme, i res ho ha demostrat millor i dramàticament que la bona literatura, per això tot el que ajuda a debilitar i fer caure les fronteres, és positiu. La construcció d’Europa pot merèixer moltes crítiques, sense cap dubte, però sols a partir d’un reconeixement imprescindible, el fet que el projecte siga una realitat en marxa, la progressiva desaparició de les fronteres entre els pobles que s’han entrematat entre ells al llarg dels segles és un pas formidable en el camí de la civilització. ❦ Juny 2010

Canal 9: una burla a la democràcia Rosanna Martínez Ferràndiz

tius era (i continua sent) el de superar la relació de desigualtat entre les dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma. I també el d’oferir una informació verídica i plural, com cap esperar en qualsevol ens públic regit per lleis democràtiques. Que decebedor, però, ha estat comprovar que, lluny de dignificar i de «superar la relació de desigualtat entre les dues llengües» i L’any 1984 es va publicar d’oferir una «informació la Llei de Creació de verídica i plural», Canal 9, Els espais de notícies estan al servei de l’aparell de propaganda del PP. l’Entitat Pública Radioteel canal de màxima levisió Valenciana. En audiència de Radioteleviaquell moment, el País Valencià passava sió Valenciana, al llarg de la seua de prop la Batalla de València, un episodi història ha continuat promovent els fatal de la nostra història. Un moviment prejudicis de submissió respecte del secessionista impulsat per la dreta i valencià amb el castellà, reproduint i grupuscles violents d’extrema dreta amplificant la desigualtat que ja hi ha a estava en ple auge: el blaverisme.1 En la societat entre les dues llengües2 i, ara aquell moment les institucions valenciamés que mai, degradant a consciència la nes tenien en la seua mà una gran responnostra llengua tot utilitzant, amb compsabilitat. Per primera vegada podien tades excepcions, un model que no diferents: hem pogut veure telenovel·les utilitzar uns mitjans audiovisuals propis respecta ni la fonètica ni el lèxic del sud-americanes, hem escoltat els parlars amb els que arreglar els resultats devastavalencià. ¿I què dir de la pluralitat cubans, andalusos, mexicans… I a ningú dors d’aquell moviment intolerant que informativa? Només cal veure una no se li acudiria fer cap problema d’això, criminalitzava tot allò que puguera sonar estona alguns dels informatius per veure naturalment. Però al País Valencià ha a català i obstaculitzava un ús normal de que allò que diu la llei és només una interessat més promoure el divide et la nostra llengua. Però la por als violents broma de molt mal gust. Les manipulavinces que ha fet molt de profit a interes(i a perdre vots) va poder més que la cions barroeres estan a l’ordre del dia. sos electorals i estatals. racionalitat i mai cap govern no ha fet un La RTVV engrandeix i maquilla Però tornant a la televisió autonòmica, ús responsable dels mitjans per explicar, moltes notícies per tal de deixar bé el mai ni els socialistes ni els populars han per exemple que parlar una varietat govern valencià. ¡Quantes vegades hem tingut la valentia de d’ajudar-se del poder lingüística diferent, no implica parlar un vist el nostre president somriure en dels mitjans per tractar d’eliminar odis altre idioma i, ni molt menys, un idioma alguna de les seues «grandeses»! ¡Quanirracionals que no podien sinó perjudicar enemic. Ens calia i ens cal saber-ho. A la tes millores! ¡Quantes inauguracions! la societat. Tot i això, el contingut de la televisió espanyola, respecte del castellà, ¡Quantes reverències a la monarquia llei de Radiotelevisió Valenciana del sí que s’ha fet una bona pedagogia. Tots espanyola i a l’oposició del govern 1984 partia amb bones intencions. Com tenim ben assumit que aquesta llengua es central! ¡Quantes mesures anticrisi! diu al seu preàmbul, un dels seus objecparla a molts països amb varietats (malgrat el transcórrer constant de Les gens sont assis devant leur télé de cinq à six heures par jour, hypnotisés par cette boîte, et ça les mets dans un état de panique. Nous fabriquons cette culture de la peur qui n’alimente que les mauvaises choses. L’ignorance mène à la peur, la peur mène à la haine et la haine conduit à la violence. Voilà l’équation. Michael Moore

«La Ràdio Televisió Valenciana està manipulada fins un extrem que ja és difícil de suportar»

1. Aquesta «ideologia» defèn, sense cap base científica, que el valencià i el català són llengües totalment diferents. A més d’això, promou un odi irracional vers els catalans. 2. Exemples d’aquesta clara discriminació són: La totalitat de les pel·lícules que s’emet a Canal 9 estan doblades en castellà i passa el mateix amb Juny 2010

més del noranta per cent dels anuncis publicitaris i altres programacions. En programes on es fa servir la llengua catalana, no es dona una situació d’igualtat per a les dues llengües oficials del País Valencià. Així, en sèries com Unió musical Da Capo o L’alqueria Blanca, programes com Menuda és la nit… quan algun personatge parla en castellà, el

personatge amb el qual aquest interactua contesta sempre en castellà, amb la qual cosa es perpetua una relació de submissió entre el valencià respecte de la llengua dominant. La música en català és invisibilitzada. No es fa referència a cap grup ni cançons en català, mentre que sí que es pot sentir molta música en castellà o en anglès.

El món a l’aula milions i milions en suborns i en despeses particulars). ¡Què bé ho fa el PP! Si no fóra perquè Zapatero tot ho malmet… Doncs sí. La Ràdio Televisió Valenciana ensabona i repeteix fins que quasi podríem aprendre de memòria les notícies que pinten un partit popular exemplar, idíl·lic i defensor d’ideologies «radicals». Però la Ràdio Televisió Valenciana no sols selecciona els missatges que vol (siguen verídics o no, siguen notícia o no). També minimitza i transforma les notícies que no ha pogut amagar. No cal dir com han estat de diferents les perspectives del cas Gürtel, per posar un exemple, als informatius de Canal 9 i en la resta dels mitjans. I encara tenim sort quan la notícia ha transcendit del País Valencià i podem comparar versions. No sempre és així. I això és el més terrible. Televisió Valenciana ens oculta informació. Omet sempre que pot tot allò que pot incomodar el partit popular. ¿Us heu fixat si retransmeten alguna manifestació en contra del senyor Camps? ¿I aquella concentració multitudinària a València en contra de Font de Mora? ¿O les del vint-i-cinc d’abril? No. No recorde veure-les a Canal 9. Ni tampoc cap informació del que està passant amb la TV3 (censurada al País Valencià, com també InfoTV), ni cap informació del monòlit feixista que ara se’ls ha acudit col·locar damunt d’una fosa comuna amb víctimes franquistes, ni cap informació dels atacs freqüents dels feixistes a les seus d’esquerra… No. Tampoc no ho he vist a Canal 9. Hi ha massa coses que no ens conten. Una de dos: o tenen uns periodistes molt incompetents, que no se’n adonen del que passa a la porta de sa casa o ens estan enganyant. Ara més que mai, els mitjans de comunicació valencians, en particular Canal 9, estan manipulats fins un extrem que és difícil de suportar.3 A més d’això, la nostra llengua i cultura

hi estan clarament discriminades. I el govern ho permet i ho impulsa. I la societat no ho castiga. Ben al contrari, els resultats electorals afavoreixen cada vegada més al partit que ara governa amb majoria absoluta. ¿Per què? ¿Per què tanta gent no es qüestiona la informació que els arriba a casa? ¿Per què deixem que el valencià tinga un paper de merda en la televisió valenciana? Pot ser per a alguns els és indiferent això i per a altres deu ser més còmode pensar que les coses són així, com ens ho vol mostrar Canal 9: que el valencià és una llengua de segona i no es mereix un tracte normal; que la nostra «Comunitat» és la repera, que tenim un govern fantàstic, que som els millors, i que si tenim algun problema la culpa és o de Zapatero o dels catalans (aquells que sí dignifiquen la seua cultura) però que, insolidaris i mesquins ells, «no ens volen donar aigua». Quina realitat més trista, la que tenim. D’una banda, una majoria social que en el millor dels casos no defèn el seu patrimoni cultural i en el pitjor, col·labora activament en la seua destrucció; que en el millor dels casos és indiferent i en el pitjor creu amb fermesa les consignes mediàtiques. D’altra banda, tenim un govern indigne que està fent servir la majoria absoluta per utilitzar sense complexos uns mitjans propagandístics immorals.4 Irresponsabilitat, seguidisme i indiferència. Mala combinació. Malament quan el govern se’n aprofita de prejudicis que ens porten a l’autodestrucció i a la intolerància i malament quan la intolerància condiciona la manera de governar. Tant de bo m’equivoque, però pense que el País Valencià està convertint-se en brou de cultiu del feixisme. I despersonalitzant-se a marxes forçades. Tan de bo puguerem comptar algun dia amb un govern i uns mitjans públics capaços de redreçar aquesta situació. ❦

3. Comproveu la manipulació constant a http://worldtv.com/rtvv_manipula. És un vídeo llarg però paga la pena veure’l. 4. Us recomane la lectura dels principis de propaganda de Joseph Paul Goebbels (1897 1945). Aquest personatge fou ministre de comunicació i il·lustració popular de l’Aleman-

ya nazi d’Adolf Hitler. Quan els vaig llegir no vaig poder evitar trobar un paral·lelisme sorprenent entre els principis d’aquest feixista i la línia informativa de la Ràdio Televisió Valenciana. Jutgeu vosaltres mateixos. Cerqueu a: http://ca.wikipedia.org/ wiki/Joseph_Goebbels.

Natàlia Ribera Leal Noms com Guinea Conakry, la regió del Punjab, al nord de l’Índia, idiomes com el wolof o el punjabi, etc., han començat a sonar-nos a la majoria dels professors que fem feina a qualsevol centre d’educació. L’ensenyament ha patit molts canvis que alguns es neguen a acceptar i altres intentem superar amb esforç. Queden molt lluny aquelles classes magistrals que els professors feien en l’època en la qual l’Educació Secundària era voluntària. Ara l’ensenyament requereix una implicació molt més intensa, tenim un repte molt més gran que va des de l’adaptació al nivell de cada alumne a la integració cultural. Hem de treballar una educació que encara no ha perdut el factor sorpresa. Com quan li vaig contar a Maclovio (un parlant de quèxua bolivià) que el seu país estava al mateix continent que els Estats Units, o quan Mamadou (guineà) posava els ulls com a plats quan li explicavem la reproducció humana (un tema tabú al seu país). No deixen de sorprendre reaccions impensables per a nosaltres, per sort, com el fet que el dia que vam fer el simulacre d’evaquació a l’institut, la reacció de Miguel (cubà) va ser dir-nos que al seu país feien també simulacres, però quan sonava la sirena havien de posar-se baix de les taules perquè els simulacres que feien ells no era pel foc, sinó per resguardar-se del possible bombardeig dels Estats Units. Les classes es converteixen en un anecdotari constant que ens enriqueix. Però moltes de les seues mirades parlen també de misèria, de matances, de fam, de patiment, d’enyor, de famílies separades i de moltes més coses contra les quals tenen que lluitar i que deixar enrere. La majoria d’ells pateixen els primers dies de classe el mal del nouvingut, una descripció amb la qual bategem els alumnes que per primera vegada són escolaritzats al sistema espanyol. Aquest mal consisteix en patir nàusees i malestar general, provocat per la incertesa que genera trobar-te en un món que no és el teu, en el qual ni coneixes, ni moltes vegades entens ningú. Malgrat totes les dificultats que pateixen, molts d’ells aconsegueixen amb esforç aprendre, integrar-se i millorar las seua motivació i autoestima. I a mi, no deixa d’emocinar-me cada matí quan els veig entrar per la porta i dir un «bon dia, profe». ❦ Juny 2010

Josep Lluís Bausset: l’home subterrani Jordi Bort Castelló

Hi ha hòmens que viuen en un país. Però hi ha hòmens que, a més de viure en un país, han ajudat a construir-lo. Un d’eixos hòmens és Josep Lluís Bausset i Ciscar, que farà el 19 d’agost d’enguany cent anys. Tota una vida de dignitat, d’esforç i de bonhomia. El professor Bausset presenta hui en dia una ment lúcida, una memòria envejable, una fina ironia, un esperit crític, una fidelitat insubornable a la llengua i al país. Josep Lluís Bausset representa, a més, l’últim maulet del temps de la República. Nascut a Paiporta el 1910, als pocs dies va passar a viure a l’Alcúdia. Estudià farmàcia a Madrid, on s’afilià a la FUE, i ciències químiques i practicant de medicina i cirurgia a València. Durant la República participà en les activitats del Centre d’Actuació Valencianista, milità en l’Agrupació Valencianista Republicana i fou membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Va ser tinent-farmacèutic de l’Exèrcit Republicà en la guerra del 36, per la qual cosa, l’any 39 fou condemnat a presó per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión. Una vegada en llibertat, Josep Lluís Bausset contactà de nou amb Xavier Casp, a qui ja coneixia del temps de la República, i conegué personatges com Joan Fuster, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Garcia Richart, Francesc Burguera, Ferrer Pastor i retrobà el seu vell amic Sanchis Guarner. A l’Alcúdia va aglutinar entorn seu un grup de jóvens i es convertí en un agitador cultural. D’aquest grup, amb una forta consciència nacionalista, van nàixer les revistes en valencià Parlem i Vencill, precursores de la premsa en valencià. També encapçalà una campa-nya per posar als carrers unes Juny 2010

Josep Lluís Bausset conversa amb Raimon.

«A punt de fer cent anys, Josep Lluís Bausset continua marcant-nos un camí a seguir» manisetes amb el nom del carrer en valencià, i el 1965 Bausset signà el manifest «Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos». El 1967 a Alberic, participà al costat de Joan Fuster, Jesús Huguet, mossèn Antoni Sanchis i Josep Iborra, en un cicle de conferències, i el 1971 assistí al I Congrés d’Història del País Valencià. Bausset també organitzà l’any 1972 a l’Alcúdia, unes xerrades amb Manuel Sanchis Guarner, Ricard Pérez Casado, Josep Vicent Marquès i Ernest Lluch. Va ser el mateix Ernest Lluch qui, mesos abans de ser assassinat per ETA, escrivia: «Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià». El 1975 difongué el dictamen dels acadèmics de la Real Academia Española, a favor de la unitat de la nostra llengua. Professor d’institut a Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, Bausset, després de la seua tasca docent, feia

classes de valencià a la nit, a l’Alcúdia i als pobles del voltant, per a persones adultes, que volien aprendre la nostra llengua. Vaig «conèixer» el professor Bausset, gràcies al llibre de Santi Vallés Converses amb l’home subterrani, publicat per Tàndem Edicions, tot i que uns anys més tard, vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment a l’Alcúdia. Em va impressionar el seu somriure sincer, la seua bonhomia, la seua conversa agradable i sempre interessant, i el seu tracte col·loquial i acollidor. Una característica de Josep Lluís Bausset, és la seua senzillesa, lluny de qualsevol protagonisme. I és per això, que la millor definició de Bausset la va fer el seu bon amic Joan Fuster, quan va dir d’ell que era «un personatge subterrani, dels més admirables del País Valencià». La coherència, el compromís, la fidelitat, la lleialtat, han marcat la seua trajectòria humana i cívica. Una trajectòria de vora cent anys d’un valencianisme profund. La seua militància valencianista el va portar a fer unes xerrades sobre agricultura, en valencià, als anys 50, en una emissora comarcal. El programa de ràdio va durar fins que el governador civil de València el va prohibir, amb una nota ben explícita: «No podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria». Quan Bausset va rebre aquest text, abandonà el programa i no tornà més. No puc deixar de transcriure una anècdota que, amb bon humor, el senyor Bausset em contà personalment. A causa del seu compromís, un guàrdia civil andalús, constantment li estava fent la guitza. Un dia li digué: «Oiga, Don José, ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla valenciano como los patanes?». ¡El senyor Bausset es quedà 17

De mots de pedra! Però sabé reaccionar d’immediat, i li contestà: «Oiga, ¿y los patanes de su pueblo, cómo hablan?». El guàrdia civil aquell es tocà el tricorni amb la mà, i li digué: «¡Coño!, pues es verdad!». Si Josep Lluís Bausset parlava en valencià, ho feia com els «patanes» de l’Alcúdia, però si ho haguera fet en castellà, haguera parlat com els «patanes» d’Andalusia. Em digué el senyor Bausset: «A partir d’aquell dia, aquell guàrdia civil ja no em molestà més». L’any 1984 Acció Cultural del País Valencià homenatjà al professor Bausset, i l’Ajuntament de l’Alcúdia el nomenà fill predilecte, «en atenció a l’esforç de tota una vida dedicada a la lluita per la recuperació cultural i la reconstrucció nacional del País Valencià». Ha estat homenatjat també per la Unitat del Poble Valencià, pel PSPV, i pel Bloc Jaume I de l’Alcúdia, que el nomenà president d’honor. L’any 2000 va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, i el 2001 el premi «Valencià de l’any», de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló de la Plana. També ha rebut el Premi Martí Domínguez, atorgat el 2005 per l’Ajuntament d’Algemesí. És membre d’Honor de la Fundació Ernest Lluch i Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. També ha rebut el guardó «Miquelet d’Honor», atorgat per la Societat Coral El Micalet, i un homenatge de l’Escola Valenciana. Malgrat el seu caràcter «subterrani», Bausset, segons el periodista Francesc de P. Burguera, «és un dels personatges més coneguts i admirats per la seua lluita, pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista». El passat 27 de febrer se li va tributar al Sr. Bausset un nombrós homenatge, amb la participació de Francisco Tomàs, rector de la Universitat de València, del pare Josep Maria Soler, abat de Montserrat, de Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, d’Eliseu Climent d’Accció Cultural, de Jordi Pujol i de Santi Vallés, autor de la biografia Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani. Tots ells van destacar el compromís de Bausset, i el seu treba18

ll a favor de la llengua i la cultura dels valencians. Va ser Santi Vallés (biògraf del professor Bausset) qui, en aquest homenatge definí Bausset com un «perseverant humanista, amb cor de maulet». L’acte comptà a més, amb la presència dels professors Antoni Ferrando, Josep Iborra, Vicent Pitarch, Josep Guia, Maria Conca, Joan Francesc Mira, dels quatre candidats a rector per la Universitat de València, del diputat de les Corts Valencianes Francesc Signes, del secretari del Consell Valencià de Cultura Jesús Huguet, de Vicent Partal, director de Vilaweb, de Joan Llinares, gerent del Palau de la Música Catalana i antic alumne del professor Bausset, de l’escriptor Josep Lozano, de Ricard Avellan, etc. Eliseu Climent, president d’ACPV, afirmà que el Sr. Bausset representa «la dignitat i la memòria viva del nostre poble». Per la seua banda, Francisco Tomàs, rector de la Universitat de València, destacà de Bausset el «compromís amb el país». El pare Josep Maria Soler va subratllar «l’esforç, l’equitat, la solidaritat i el respecte del professor Bausset, des del servei fet discretament». I afegí l’abat de Montserrat: «Bausset és un humanista, un home de valors, en una societat en crisi». També Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, va parlar del seu Bausset, de l’home que, a punt de fer cent anys, no es perd un acte cultural i que encara acudeix a l’Ajuntament reclamant zones verdes o recollint signatures perquè es puga vore TV3. Per la seu banda, Jordi Pujol es va referir al professor Bausset com «una lliçó de vida, i també com un exemple per a tots». I afegí l’expresident de la Generalitat de Catalunya: «Bausset ens ha ensenyat el que significa el valor del compromís». A punt de complir cent anys, Josep Lluís Bausset continua marcant-nos un camí a seguir. Va apostar per una idea de país, ¡i ha sigut fidel, amb convicció i coherència! Bausset conserva la seua senzillesa de sempre i la seua afabilitat. La seua tasca, el seu treball «subterrani», ens empeny a continuar el seu exemple per tal d’aconseguir un país més vertebrat i més valencià. ❦

M. Esperanza Esplugues Fa uns anys que vinc rebent, cinc dies a la setmana una paraula per correu electrònic d’una pàgina d’internet que es diu rodamots.com i que va crear Jordi Palou. L’any passat, tot seguint la teoria de la immaterialitat de la xarxa i com a celebració dels seus deu anys de treball, Palou va fer un llibre de paper: Rodamots. Deu anys fent cada dia un mot, junt amb Pau Vidal i amb pròleg de Roger de Gràcia, que té dos llibres de la sèrie Caçadors de paraules. En ell apareixen, en un format paregut al que fan cada dia en la xarxa, una paraula i exemples d’articles o paràgrafs de llibres on s’utilitza aquest mot, nomenant l’autor, explicant si hi ha un tema comú eixa setmana i perquè han fet eixa agrupació, i més avall, una frase d’autor, alguna volta provinent d’una traducció i alguna altra vegada frases originals en la nostra llengua. Com que les paraules estan numerades, sempre es pot mirar les d’altres dies al web i cercar el que vulgues per conéixer més a prop el món dels mots. Al llibre no falta el bon humor i la cordialitat que li han transmès i que fa que es llija molt fàcil. Falten les frases dels correus electrònics, però hi son les bromes en les presentacions de cada agrupació de cinc paraules i els escreix que són curiositats i ampliacions d’alguns mots. Hi ha paraules de tots els racons i que ens fan veure les diferències de llocs tan allunyats on s’utilitzen. Per descomptat que, com el webmaster coneix les nostres comarques perquè la seua dona és de Bocairent, apareixen paraules que s’empren ací. De tant en tant, deixen pas als qui volen fer conéixer els seus mots i els envien perquè els publiquen en l’apartat de correus electrònics diaris. Hi ha paraules curioses com les de mesura dels camps que apareixen en papers de notaris i escritures antigues que parlaven de tants «jornals» per a definir la grandaria de la terra que es conreava, noms de jocs, paraules per a nomenar els diners, «fantasmots», «motorrats», «mots suaus», i també hi ha construcions de paraules: «vuits i nous», «de valent», «a manta», «déu n’hi do!»… Si ens agraden les paraules i les seues curiositas és una bona opció tant la web com el llibre. I una curiositat: l’octubre del 2008, dins de les frases d’autors, van incloure un vers del poeta Vicent Berenguer: «Enyore el temps que no pot ser cobrat». ❦ Juny 2010

La cultura netlabel o com bufetejar la indústria discogràfica Serge Llorca

Darrerament, a certs ambients dels subsòls del planeta Terra ha aparegut el que molts anomenen «cultura netlabel». Una traducció ràpida i imprecisa d’aquest anglicisme seria «segell discogràfic per internet». En l’actualitat, els netlabels són un fenomen dins de la música independent suficientment potent com per generar una sinergia molt integrada al ciberespai que acaba traspassant els límits virtuals i esdevé, també, part del món físic. Més enllà de la diversitat d’interpretacions hi ha uns mínims compartits. A mode de síntesi: un netlabel és un segell discogràfic que distribueix la seua música en formats digitals (normalment MP3 o OGG) mitjançant la xarxa i sovint utilitza tècniques de guerrilla en la promoció, és a dir, formes no convencionals de comunicació i intervenció normalment relacionades amb el disseny gràfic. A més a més, potencia les descàrregues gratuïtes, raó per la qual no acostuma a obtindre ingressos econòmics i, per tant, no hi ha cap relació econòmica entre segell i artista. Per a comprendre aquests aspectes cal contextualitzar l’escena netlabel a l’era digital amb l’aparició d’internet i de nous formats d’àudio digitals que permeten escoltar música sense un suport físic (vinil, cassette, disc compacte). L’abaratiment del preu dels ordinadors facilita l’accés als mateixos, de manera que cada vegada més gent els utilitza com a ferramenta per fer música. Açò, sumat a l’expansió de la connectivitat a internet, fa que el cost de produir música amb una certa qualitat siga molt baix i que distribuir-la massivament estiga a l’abast de tothom i no sols de les grans discogràfiques. Per a publicar-la, la majoria de segells online empren llicències lliures o copyleft, que estimulen la descàrrega gratuïta, mentre que la gran indústria fa ús del copyright i no l’autoritza. Les llicències més utilitzades són les creative commons i permeten que terceres persones utilitzen o modifiquen l’obra sota Juny 2010

Els netlabels estimulen la descàrrega gratuïta.

«Un netlabel és un segell discogràfic que distribueix la seua música en formats digitals» unes condicions determinades escollides per l’autor. Així, la relació entre autor i netlabel és horitzontal ja que és ell mateix qui realment explota els drets de l’obra amb tot el que comporta, al contrari que amb el restrictiu copyright. Com no hi ha lligam contractual entre ambdós, l’autor pot enjogassar-se amb altres netlabels o, fins i tot, amb segells amb un perfil més clàssic. La retribució del músic s’obté dels concerts i no per la venda de l’edició física de l’obra, com ocorre al mercat habitual. Ara bé, això no garanteix solvència econòmica perquè l’artista s’hi puga dedicar professionalment. Nogensmenys, el netlabel també concep material en vinils o cedés, però d’edició limitada i amb un tarannà col·leccionista. Els primers netlabels apareixen l’any 1991 amb Kosmic Free Music Foundation seguit de Five Musicians (1995), Monotonik (1996) o Tokio Dawn Recordings (1997). A l’Estat espanyol, el fenomen no arriba fins l’any 2001 amb Plataforma_LTW, de la mà de l’artista

madrileny Rec_Overflow. D’ençà, en són tants que és quasi impossible escoltar tota la música que es genera. A més, tot allò publicat no té perquè ser bo. Per compensar el problema de la sobreinformació s’han creat plataformes (per exemple: http://www.phlow.es/) dedicades a la tria i crítica musical treballant amb el mateix rigor que les revistes especialitzades de prestigi. Aleshores, els segells en xarxa poden promoure la difusió de les obres i fer de «marca de qualitat» igual que els tradicionals. D’alguna manera, la cultura netlabel subverteix les regles del joc: dinamitza unes formes de fer obsoletes i verticals heretades de la indústria discogràfica tradicional, vinculada a multinacionals i organismes privats d’explotació de drets, com ara l’SGAE. Aquests intermediaris es lucren de la gestió per un repartiment inequitable dels beneficis. Per la seua banda, el netlabel ajudaria a visibilitzar el treball creatiu i reduir-ne les barreres legals i materials mitjançant una nova regulació i una eina tant potent com internet, que acurta distàncies. En definitiva, es tracta de repensar allò que ja se sabia i aprofitar-se d’uns recursos que ofereix el món contemporani per revolucionar els modes de producció, difusió musical, etc., i fer-ho avinent per a qualsevol. Al cap i a la fi, el que es posa de manifest no és més que unes pràctiques vinculades a l’ideari DIY (Do It Yourself), que sempre ha existit al llarg de la història però reapareix amb el moviment punk dels 70/80, i que a casa nostra es podria traduir com «l’autogestió». La cultura netlabel entronca de ple amb eixa filosofia: el podem i volem fer-ho i no necessitem de grans estructures ni pressupostos milionaris, tenim ganes i au. En definitiva, el si no ara, quan; si no nosaltres, qui. Potser no és cap panacea, però almenys contribueix a democratitzar el panorama musical. Si voleu saber més del tema trobareu a la xarxa el documental La cultura Netlabel (http://vimeo.com/4147477). ❦ 19

Reutlingen A Reutlingen, Edvard Munch va estar mirant des dels murs els visitants de l’Spendehaus, entre les bigues de fusta d’aquest museu d’art, com si d’artèries es tractassen a través de la superfície de l’edifici. Prop de Tübingen i Stuttgart, Reutlingen és una ciutat per a molts petita, però seductora, allí s’ha generat força interés per l’art de la xilografía, en les parets d’aquest edifici medieval. La seua sort va venir després de sobreviure al gran incendi de la ciutat el 1726, la restauració del qual va ser guardonat pel col·legi d’arquitectes de Baden-Württemberg. Tot això fou un presagi del temps, que demostra que, mentre alguns segueixen buscant, Reutlingen ja s’ha especialitzat en l’art de la impressió amb fusta, amb una col·lecció que comença en el segle XIX i arriba a l’actualitat més avantguardista; el museu va ser creat el 1989. Reutlingen ensenya que la xilografía a Europa sempre va comptar-hi, tot i les seues decadències, rutines i redescobriments, que la van convertir sense ella voler-ho en una disciplina en constant canvi. L’Spendehaus ens ho demostra amb una llista extensa i de prestigiosa, encara que també cal dir que el seu major interés li’l donen les creacions del segle XX i l’actual, amb la seua medul·la formada pels artistes HAP Grieshaber i Wilhelm Laage. De magistral bellesa també estan considerats els seus fons del modernisme, amb artistes com ara Emil Orlik, entre altres. Dins els seus murs, en les seues diverses sales hi trobem la segona clau de la col·lecció del museu: l’expressionisme. L’Spendehaus ha mostrat un gran interés per la tècnica que a partir d’ací sorgeix, xilografies característiques per la força expressiva dels seus traços. Artistes coneguts amb el nom de Brücke-Künstler (Nolde, Heckel, etc.) que per la seua forma, l’ús dur dels trets, s’han convertit en un pilar central i revolucionari en l’àmbit de l’art europeu. Després de la Primera Guerra Mundial l’espectre creatiu va seguir obrint-se i podem trobar les famoses figures crítiques de Käthe Kollwitz i les de Masereel, els paisat20

Enrique Bader

Xilografia de Carl Thiemann.

«Col·leccionisme i art formen una simbiosi irremeiablement necessària» ges cubistes d’una ciutat de Feininger, el realisme de Max Beckmann i les abstraccions d’Ewald Mataré. Poc abans del 1945, època del nacionalisme socialista a l’Alemanya hitleriana, l’expressionisme va ser difamat i els seus artistes considerats veritables boltxevics culturals. Per a gràcia d’uns i desgràcia d’uns altres, per sort, aquesta part històrica d’incomprensió artística, o comprensió mal enfocada, va tenir el seu final i es va orientar en els anys de postguerra cap a l’abstracció com a visió dominant. Tot aquest període posterior, de forta convulsió artística posseeix la seua pròpia planta al museu. A Reutlingen es pot veritablement gaudir de noms com Wernen Holl, Beuys o Chillida, entre altres. Tota aquesta època posterior a la Gran Guerra, planteja les bases per a l’art actual en aquelles visions avantguardistes que moltes vegades, sense voler-ho, beuen de totes les pujades i baixades, de totes les influències i les confluències. Des de 1980, l’actualitat xilográfica

es troba sota el procés de la nova figuració. Més aviat diríem que torna a tenir una preocupació política i social, amb una presència habitual, i és cert que hi ha una nova experimentació, sobretot en l’àmbit dels materials. Tots aquests canvis han sorgit de forma quasi paral·lela a la història física del museu, per això, en les seues sales i en els seus arxius no solament trobem grans retrospectives, sinó també les més belles impressions de les obres contemporànies, entre altres, d’artistes com Jan Brokof, Georg Baselitz o Gustav Kluge. Obres que consideren de vital importància la conservació de la tècnica clàssica, però que al seu torn se centren en la nova presència material, la seua possibilitat d’experimentació. La història de la xilografía ha tingut diversos punts d’inflexió, caigudes en la rutina i recuperació en la seua importància. Aquest és el punt en què se centra la idea, la recerca del concepte de Reutlingen. Una col·lecció que creix i que es pot considerar un nucli important per a l’art alemany. Amb tot, la labor d’aquest museu no és exclusivament de col·leccionisme, hi ha la beca HAP-Grieshaber, concedida cada dos anys. Durant deu mesos l’artista seleccionat podrà treballar ací amb totes les despeses pagades. També hi ha el Premi Jerg-Ratgeb, molt ben dotat, una exposició i un preciós catàleg. Reutlingen estima la xilografía, sense cap mena de dubte. Per a alguns, els museus són cementeris de quadres, les col·leccions sinònim de poder. Per a d’altres, elementals, precisos, guardians, amants i inexcusables. Col·leccionisme i art formen una simbiosi irremeiablement necessària. Quan pensem en tot això, apareix la creença de trobar aquesta associació a les capitals, als grans museus, a les grans galeries, en els importants punts de compra i venda d’art, fires. Però també hi ha llogarets com Reutlingen, que en moltes ocasions sempre seran autèntiques desconegudes, les que tenen veritables meravelles artístiques, veritables col·leccions, sempre a la recerca de la puresa. ❦ Juny 2010

Josep Martínez Sanchis

Barreja de gèneres El recodo del río, Pedro Amorós, Ediciones Irreverentes, Madrid, 2009. Pedro Amorós, antic professor d’història de l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola i també de l’IES Bocairent, és un escriptor nascut a Múrcia però molt vinculat per motius familiars a Beneixama, on ha viscut llargues temporades. Barcella (n. 33, febrer de 2008) va publicar ja una ressenya de la seua primera novel·la, Bajo el arco en ruina (Nuevos Autores, 2007). El passat dia 15 de maig, l’autor va presentar a La Rata Cellarda de Beneixama l’obra de teatre titulada Beatriz Cenci, una historia romana i també la seua segona novel·la, El recodo del río, ambdues publicades per Ediciones Irreverentes. L’obra de teatre està basada en personatges històrics del Renaixement italià a les acaballes del segle XVI, però el seu tema, la dignitat humana, i en concret la dignitat femenina, és sens dubte un tema universal. De tota manera, aquestes línies les empraré per a ressenyar El recodo del río, una novel·la breu l’acció de la qual transcorre a la ciutat de Múrcia durant l’estiu de 2007. Pedro Amorós aprofundeix en el seu estil ple de contenció i de ressonàncies clàssiques en aquestes pàgines que cauen en el lector com el degoteig d’un rellotge que esgota les

Juny 2010

últimes hores del dia. Luis Cerezo, un editor cec que ja apareix a la tercera de les històries de Bajo el arco en ruina, intenta sobreviure al tedi que li suposa la seua existència buida sense altre comés que vendre cupons de loteria i esperar el pas del temps a un pis del centre de la ciutat. Un estrany gir del destí el deixarà en mans d’una xiqueta de dotze anys qui li servirà per a mirar un món on no tot és precisament bondat i bonhomia. A la trama psicològica se li sobreposa una intriga policíaca que enfrontarà els personatges a una realitat present en qualsevol de les nostres ciutats. Un llibre, quina cosa sinó tractant-se d’un editor, arrossegarà el quasi vençut ancià orb als llocs on es couen els assumptes bruts de la cobdícia dels homes. Una prostituta i la xiqueta Vada, seran tota la seua companyia. Com en els grans westerns, els protagonistes, bons i no tan bons, hauran de creuar tots els matisos dels seus caràcters en els paisatges en aquest cas de la ciutat. Les tonalitats blaves d’un quadre del pintor flamenc Joachim Patinir constitueixen la caixa de ressonància per on han de moure’s les històries dels discrets herois de les pàgines d’aquesta novel·la concisa i precisa. A la recolzada del riu Aqueront que apareix al quadre de Patinir, les figures representades han de triar entre l’infern o el paradís mentre són conduïdes pel barquer Caront. També els protagonistes de la novel·la hauran de véncer el seu propi destí com qui doblega una incerta cantonada. Els lectors, sense adonar-nos-en, ens endinsem en una sort de misteri (no volia escriure la paraula i l’he escrita!) i fins i tot d’acció que accelera els esdeveniments i que ens fa devorar les últimes pàgines veloçment, com si el riu de la lectura travessara els seus ràpids abans de conduir-nos al mar, que com sabem, és el final. ❦

L’home que treballa fent de gos Clara Berenguer Revert La qualitat i diversitat de grups i intèrprets catalans és indubtable i així ho avala la crítica i el públic. Els Amics de les Arts és una de les formacions més recents de l’escena musical i el seu darrer àlbum ha estat merescudament reconegut amb el Premi Enderrock de la crítica al millor disc català de l’any 2009, a més d’aconseguir els cinc premis per votació popular per millor portada del disc, millor directe, millor cançó d’autor i millor grup revelació. Els Amics autodefineixen el seu estil com «electro avant pop d’autor» però, més enllà de clixés, allò més important és que fan música des d’un punt de vista marcat sempre pel sentit de l’humor. Així, en la seua proposta musical tots els components del grup toquen i canten i en les seues lletres reconeixem moltes particularitats del nostre univers sentimental i intel·lectual, com ara històries de parella on molts ens sentim reflectits o les referències al cinema que apareixen en moltes de les seues cançons. La clau és senzilla: descriure la quotidianitat amb unes lletres plenes d’ironia. I el resultat és certament sorprenent. Així ho demostren, entre altres, cançons com ara L’home que treballa fent de gos, una paròdia simpàtica sobre una determinada manera de sobreviure fent de gos animant festes de xiquets i aniversaris, o Bed and Breakfast que, a més de donar nom al disc, desprén una essència que rememora alguns moments del teatre musical de Dagoll Dagom gràcies al joc de veus i l’acidesa de la història. Internet és una bon instrument per a fer autopromoció, i els Amics també ho tenen en comte. D’aquesta manera, les descàrregues gratuïtes constitueixen un bon primer pas abans de comprar el disc, així com la presencia del blog de la banda que permet establir un contacte més pròxim amb els seguidors. A més de tot això, bona part del seu èxit és deu també als seus directes en els quals la música es combina amb altres recursos com els elements teatrals i, sobretot, les ganes de passar-ho bé. La bona connexió dels quatre membres del grup entre ells i el públic és evident en els seus concerts i, per tant, la posada en escena no pot decebre. El passat mes de maig, tot això va poder comprovar-se en el primer concert dels Amics de les Arts a València, on tot el públic va acabar seduït pel bany d’eufòria i joia que convoca aquest grup. La naturalitat d’aquesta banda enganxa de seguida. És així, precisament, com s’ho fan Els Amics de les Arts, que siguen benvinguts i per molts anys. ❦ 22

Maria Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, Lleida, 1952 - Barcelona, 1998)

Divisa A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977

Tan petita Tan petita i ja saps com és d’alta la paret que no es deixa saltar! I jo voldria prou fer-te esqueneta. Qui és que m’omple les mans de maons? Qui em fa dir-te les serps de l’altra banda? Qui fa que engalzi vidres a la tàpia? —Tu, lladre de la teva llibertat? Tan petita i ja saps com és d’alta la paret que no et deixo saltar! La germana, l’estrangera, Llibres del Mall, Sant Boi, 1985

Juny 2010

Reunió del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) al Teatre Olympia de València.

Manifest 2010 pel teatre valencià Moltes gràcies per haver vingut al teatre, per fer que el teatre puga encara representarse, per col·laborar amb la vostra presència i que açò siga possible. Gràcies públic. Els actors i actrius professionals del teatre valencià manifestem la nostra preocupació i la nostra indignació pel gradual esgotament, inestabilitat i precarietat que les arts escèniques valencianes

pateixen en tots els seus àmbits, i que són el producte de l’absència de polítiques teatrals coherents per part de la Conselleria de Cultura. L’estat actual és de descomposició: desmantellament del Circuit Teatral Valencià; sales abocades a tancar; escassesa de produccions públiques; empobriment de l’exhibició. I, en conseqüència, companyies agonitzants i actors i actrius sense treball. La Consellera de Cultura s’ha convertit en un problema per al desenvolupament de la professió, insistint a treballar d’esquena a les necessitats reals del sector i a l’haver desistit de les seues responsabilitats que són, entre altres, les següents: 1. Complir i aplicar la Llei d’Ordenació del Teatre. 2. Posar en marxa immediatament el Centre Teatral de la Generalitat, amb una direcció artística consensuada i independent del poder polític. 3. Destinar les dotacions pressupostàries necessàries i suficients perquè el teatre valencià s’equipare a la resta de comunitats i països europeus. Per tot això, i per a eixir d’una de les etapes més grises que en el futur es recordaran, exigim al president de la

Generalitat Valenciana, Francisco Camps, el compromís públic de suport al teatre valencià amb les següents deu propostes per al Creixement Artístic del Teatre Valencià: 1. Acompliment íntegre de la Llei del Teatre. 2. No al desmantellament del Circuit Teatral Valencià. 3. Creació del Centre Teatral de la Generalitat Valenciana. 4. Més producció pública. 5. No al tancament de més sales de teatre arreu del territori. 6. Més teatre en valencià. 7. Ajuda als nous creadors. 8. Més formació dels professionals. 9. No al retall dels pressupostos de Teatres de la Generalitat Valenciana. 10. Més promoció del teatre. Exigim un compromís que, més enllà de les paraules, es traduïsca en mesures que possibiliten allò que els seus professionals són capaços de fer: un teatre valencià de més qualitat, més visible i més universal. En resúm, ¡volem més teatre, més cultura i més treball! ❦ Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma