__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 35 | OCTUBRE DE 2008 | ANY XII | REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL | 2,00 €

Jaume I al Camp de Mirra | 7 | La Font Roja també

és nostra. ¡Hotel fora del Parc Natural! | 9 | Entrevista a Joaquim Puerto | 11 | L’esperpent valencià d’Educació per a la Ciutadania

| 12 | Viatge a Xiapas | 13 | Il·lustració infantil valenciana | 14 | Entrevista a Josep Martínez Sanchis | 15 | ¿Un altre arquebisbe Mayoral per a València? | 16 | Recuperem la nostra memòria històrica | 17 | El Llibre del Repartiment: DNI i ADN del poble valencià | 18 | La dignitat d’un poble | 19 | La Nit dels Fatxos | 20 | De festivals i cantautors | La Gira per la Llengua | 22 | Cine: Elegy | Poetes: Cementiri de Beneixama


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 35 - octubre 2008 - any XII Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) http://serrella.banyeres.com barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

va rebre quasi La inauguració Ecoparc i política un milió i mig l’11 de setembre d’euros. En la de l’ecoparc de mateixa època, Banyeres de Santa Pola Mariola –que ha (governat pel costat 328.000 PP) va rebre euros, finançat el més d’un milió setanta per cent d’euros, però per la Diputació Sant Joan d’Alacant– ha (go-vernat per estat una molt partits d’esquebona notícia per rra) només va al medi ambient rebre uns i per a tots els cinquanta-mil ciutadans. La euros. nova instal·lació permetrà l’abocaNo hauria de ser normal que ment selectiu i controlat de residus pobles sencers patisquen l’arbitrasòlids urbans per al seu posterior rietat de la concessió o denegació transport a les plantes de reciclatge. per part dels polítics de les infrasL’ecoparc contribuirà així a lluitar tructures necessàries basant-se contra els abocaments incontrolats únicament en qüestions d’oporen alguns paratges. tunitat política amb criteris partidisMalgrat això, resulta cridaner tes. Si l’ecoparc era necessari fa que s’haja tardat quasi una dècada deu anys, no té cap justificació que en construir aquest equipament. Banyeres de Mariola haja hagut Potser ha tingut molt a veure que el d’esperar tot aquest temps mort. Al Partit Popular, que és qui governa la remat, aquesta obra que ara inauguDiputació d’Alacant, no haja volgut ra el president de la Diputació, José que l’inaugurara l’anterior govern Joaquín Ripoll, està pagada amb els municipal, ja que no era dels seus. I diners dels impostos que ingressen a vegades ni que governe al municipuntualment els banyerencs. La pi i a la Diputació el mateix partit és missió de la Diputació és adminiscap garantia, perquè el 2006, en trar un pressupost que prové dels plena baralla entre Zaplana i ciutadans, però ara s’ha aplicat un Camps, l’Ajuntament de Torrevella càstig col·lectiu de deu anys perquè (de Camps) va rebre subvencions així ho decideix un determinat per valor d’uns seixanta-mil euros, partit polític. BARCELLA. ❦ mentre que el d’Alcoi (de Zaplana)

Rafa Payá ¡Que sííí, Vicent! Que la cosa està molt mal... Que la meua dona m'ha deixat per un altre i estem vivint els tres junts.

Portada: il·lustració de Manuel Boix per a la representació del Tractat d’Almisrà de 2008 Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Octubre 2008


© Barcella - 2004

Representació del Tractat d’Almisrà.

© Mariano Ferre - 2008

Celebració del VIII centenari de Jaume I al Camp de Mirra

Concert de Paco Muñoz a la plaça de bous de Bocairent el 16 d’agost de 2008.

L’Ajuntament de Bocairent concedeix la seua Medalla d’Or al cantautor Paco Muñoz El Ple de l’Ajuntament de Bocairent va aprovar per unanimitat de tots els seus membres la concessió de la Medalla d’Or del municipi al cantautor valencià Paco Muñoz. El veterà artista, que va actuar el 16 d’agost a la plaça de bous de Bocairent, poble on va viure durant uns anys, va veure així reconeguda la seua contribució a la normalització i difusió del valencià, van informar fonts municipals. La proposta, realitzada pel Bloc fa alguns mesos, es va portar al Ple després que l’alcalde nomenara instructor de l’expedient el regidor nacionalista Manel Delgado. El Bloc va fer la presentació de l’expedient i la seua defensa acompanyada del suport de diverses entitats culturals, festeres i religioses de Bocairent. Paco Muñoz es va acomiadar de la comarca de la Vall d’Albaida en un recital, amb eclipsi de lluna inclòs, organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Bocairent on va fer un repàs del seu últim treball, La meua terra, i per les seues composicions més emblemàtiques. S’hi van poder escoltar les versions musicalitzades pel cantautor de textos de poetes com Vicent Andrés Estellés, Em posareu; Xavier Bru de Sala, Nabab; Màrius Torres, Cançó a Mahalta; Teodor Llorente, Vora el barranc; o Miquel Martí i Pol, Mare si fos mariner. Al final van arribar els moments de major emotivitat amb la Octubre 2008

interpretació de la tradicional Serra de Mariola que Paco Muñoz va popula-ritzar per tot el territori valencià i Què vos passa valencians, amb lletra de l’autor local Toni Mestre. En total van ser més de vint peces que van arreplegar els fruits d’una carrera que va començar el 4 de novembre de 1975 al Teatre Micalet de València i en la qual, segons el mateix Muñoz, cal destacar la «producció destinada als xiquets i de referència per a la docència primària i secundària» amb una important «labor de recuperació i difusió de la cançó popular i tradicional en valencià». Paco Muñoz (València, 1939), va començar els seus primers recitals el 1975. Des d’aleshores, i al llarg dels anys, va realitzar un seguit de concerts per tot arreu del País Valencià. Va actuar amb Joan Manuel Serrat, Gwendal, Lluís Miquel, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor, Labordeta, Joan Babiloni, Ohama, el Cabrero, Meneses, Maria del Mar Bonet, entre altres. Com que tothom era sabedor del fràgil estat de salut de Paco Muñoz, el públic no va demanar cap de bis per no fatigar el cantant. S’havia fet una mena de tracte entre el públic i Muñoz: Paco aniria cantant, afegint cançons mentre poguera. Per això, quan es va acomiadar definitivament, tothom el va aplaudir dempeus durant una bona estona. Després, una llarga tongada de firmes, fotos i moltes abraçades. ❦

Enguany, l’Associació del Tractat d’Almisrà i la Regidoria de Cultura del Camp de Mirra van organitzar un conjunt d’actes per a commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I (1208-2008). El mes de febrer es va realitzar una projecció d’un documental audiovisual sobre la representació del Tractat d’Almisrà. L’historiador i periodista Alfons Llorenç va pronunciar una conferència al Centre Cívic i Social del Camp de Mirra per a reflexionar sobre el que va influir la firma d’aquest Tractat en la configuració actual del poble valencià. També va tindre lloc un homenatge al rei conqueridor amb l’ofrena d’una corona de llorer al monument del Tractat ubicat a la plaça Jaume I. Una altra activitat promoguda per l’associació ha estat l’edició d’una auca il·lustrada per Esperança Martínez amb textos de Susanna Francés i Vicent Luna. A més a més, l’associació ha comptat amb la prestigiosa col·laboració de l’artista Manuel Boix per a editar un cartell commemoratiu de l’any que es celebra. Des de fa més de trenta anys, al mes d’agost, l’Associació del Tractat d’Almisrà ret homenatge al rei que va fundar el Regne de València i es representa un episodi històric que va ocórrer al Camp de Mirra, on Jaume I i el rei de Castella signaren un pacte de divisió territorial, en el qual Xàtiva quedava definitivament dins del regne de València. Amb caràcter extraordinari, el 28 de juny es va posar en escena la representació teatral per commemorar aquest any especial. Cal dir que la representació d’enguany va comptar amb una assistència massiva d’espectadors d’arreu de tot el País Valencià desplaçats per a l’ocasió. ❦ 3


© ST - 2007

© ST - 2008

© ST - 2008

Plaques solars sobre naus industrials.

Es tractaran problemes concrets dels fills.

Miguel Peralta.

Nou projecte d’hort solar per a ser instal·lat al terme de Banyeres de Mariola

Bocairent oferta una universitat per a la formació de pares i mares

Escàndol a Alcoi per la concessió del Teatre Calderón a una empresa privada

La Conselleria de Medi Ambient ha fet pública la declaració d’interés comunitari per a la instal·lació d’una nova planta solar fotovoltaica al terme municipal de Banyeres de Mariola. S’ha presentat l’expedient a informació pública junt amb l’estudi d’impacte ambiental i el d’integració paisatgística. El nou hort solar estarà ubicat al polígon 6, parcel·la 40, de les normes subsidiàries locals sobre sòl no urbanitzable. La propietat està pròxima a la carretera Villena-Ontinyent i a pocs metres de la Venta El Borrego. La central fotovoltaica està promoguda per l’empresa Guarmar Banyeres SC, que pretén construir sobre uns 4.000 metres quadrats. A banda d’aquesta central, als polígons industrials de la zona ha augmentat considerablement el nombre d’empreses que han decidit invertir en instal·lacions solars fotovoltaiques ubicades sobre les cobertes de les naus. Segons dades d’enguany de l’Agència Valenciana de l’Energia, al País Valencià es troba instal·lada un vint per cent de la potència total de l’Estat, malgrat que la superfície del territori valencià constitueix només el cinc per cent de la superfície total del territori espanyol. Es calcula que hi haurà unes 1.200 instal·lacions d’aquestes característiques al País Valencià, la majoria d’elles instal·lades sobre coberta. La Conselleria d’Infraestructures ofereix ajudes per a aquest tipus d’instal·lacions que enguany han superat els 170.000 euros. ❦

Bocairent crearà la primera Universitat de Pares de l’Estat amb caràcter presencial. El seu objectiu serà la formació de pares i mares perquè aprenguen mesures educatives acords amb els problemes concrets que se’ls plantegen als fills. La iniciativa està dirigida a pares amb xiquets de zero a dèsset anys amb l’assessorament de professionals en diferents especialitats: psicòlegs, pedagogs, psiquiatres o nutricionistes, etc. Per al director del projecte pedagògic, Óscar González «en moltes ocasions, els pares es senten sols i desbordats per la complexitat de les situacions, pel que és molt favorable que compten amb una sèrie de pautes educatives bàsiques per a educar millor». La presentació d’aquesta iniciativa es va fer el 17 de setembre a la Sala Joan de Joanes, on es va informar dels objectius a desenvolupar. La matrícula té un preu simbòlic de sis euros i la recaptació anirà destinada a un projecte d’Unicef, va manifestar la regidora d’Educació, Olga Vanyó. La mateixa portaveu va informar que les classes s’impartiran al Col·legi Públic Lluís Vives al llarg de huit sessions, és a dir, una per mes fins a la conclusió del curs escolar a partir d’octubre. Per a facilitar l’assistència dels interessats s’habilitarà una guarderia on poder deixar els més menuts en cas de necessitat. A més de les classes amb la presència dels pares, la iniciativa contempla tutories personalitzades on poder tractar casos i situacions concretes que han d’afrontar alguns pares. ❦

El Govern municipal d’Alcoi, en mans del PP, ha privatitzat la gestió del Teatre Calderón. L’obra de rehabilitació, pagada amb diners públics, va costar més de mil milions de les antigues pessetes. L’empresa Electrovalencia SA –vinculada a un familiar de Miguel Peralta, diputat del PP–, que ha obtingut la concessió del teatre, no ha hagut de pagar ni un euro de l’equipament ni de l’obra. A banda d’això, l’Ajuntament d’Alcoi pagarà a l’empresa un milió d’euros per any per a la programació d’espectacles. La direcció artística del teatre estarà al càrrec de Joaquín Romá, exregidor del PP a Altea, junt amb Vicente Ricós Viñes, cosí de Miguel Peralta. La indignació ha crescut en els components de les entitats i col·lectius locals (de teatre, dansa, música, associacions de veïns, centres escolars, ames de casa, jubilats, etc.) quan han sabut que, si volen utilitzar el teatre, hauran de pagar 1.800 euros si és sessió matinal, 3.500 si és una sola sessió, i 4.500 euros si és sessió doble. Segons el regidor del Bloc, Paco Blay, «l’únic beneficiat d’aquest sistema és una empresa amb clares i evidents vinculacions al PP. I el pressupost o subvenció que li assignen al Calderón és més del doble del pressupost de Cultura dels darrers anys». Segons Blay, «Si comparem les facturacions de la mateixa empresa concessionària a altres complexos o empreses, els números d’Alcoi són escandalosos i estan realment inflats». ❦

4

Octubre 2008


Barcella

© AFR - 2008

Timonet a l’assemblea que s’oposa a la construcció d’un hotel a la Font Roja per aconseguir amb les seues denúncies que, de moment, el projecte quede aturat. La societat civil organitzada ens ha tornat a salvar dels destrellats d’alguns polítics i constructors que tenen molt poca vergonya.

Roda de premsa de l’assemblea La Font Roja també és nostra, hotel fora del Parc Natural.

La pressió de veïns i ecologistes amb la denúncia d’irregularitats molt greus atura la construcció d’un hotel a la Font Roja A hores de tancar aquesta edició de Barcella ens ha arribat la notícia que l’empresa que optava a construir i explotar l’hotel a la Font Roja es retira. La forta pressió popular a través de més d’11.000 firmes contràries, la manifestació a Alcoi de més de 3.500 persones per a protestar i la difusió de dues sentències condemnatòries a l’administrador únic de l’empresa immobiliària han estat determinants. Entre els arguments de l’escrit enviat pel constructor a l’alcalde d’Alcoi –on l’empresa justifica la retirada– hi ha l’«atac al projecte» i les «ofenses personals» als promotors. L’assemblea de la campanya «La Font Roja també és nostra, hotel fora del Parc Natural», que integren quaranta entitats cíviques d’Alcoi, havia fet pública, només uns dies abans, documentació que demostrava passades actuacions il·legals de l’administrador de Promociones Hoteleras Vacacionales SA, l’única empresa que s’havia presentat al concurs. L’administrador d’aquesta empresa, Urbano Rubio Díaz, va ser condemnat pel delicte d’estafa continuada per l’Audiència Provincial de Guadalajara. Rubio, com a president de l’empresa Procensa, va vendre quaranta habitatges d’una finca ocultant als compradors que la finca estava hipotecada i que estava construint-se fora d’ordenació urbanística. Les famílies compradores es van quedar sense casa i sense estalvis. Rubio no va haver d’entrar a la presó perquè el Tribunal va declarar que el delicte ja havia prescrit. Octubre 2008

Un altre cas és el del centre comercial en terrenys públics adjudicat a Nuevo Centro de Torrevieja SA, on l’administrador també era Rubio. L’adjudicació i la construcció van estar envoltades d’irregularitats des d’un començament. Es va fer una construcció il·legal de dues plantes, incomplint flagrantment el projecte aprovat. Una planta que havia de ser una terrassa ocupada només per una pizzeria es va convertir en una planta coberta en la qual es van contruir tres minicines (sense projecte, ni mesures de seguretat i evacuació). L’arquitecte de l’obra, Roberto Pérez Guerras, va ordenar sense èxit a l’empresa la paralització de les obres i va comunicar els fets a l’Ajuntament de Torrevella (governat pel PP), que va mantenir una actitud passiva i tolerant amb les irregularitats. Poc abans de saber-se la renúncia del constructor a l’hotel de la Font Roja, l’assemblea que s’oposava al projecte manifestava que «Si un hotel a la Font Roja ja és inacceptable per les raons ecològiques, socials i econòmiques que hem exposat en diverses ocasions, amb els antecedents professionals del directiu de l’empresa que pretén la concessió de l’hotel, el futur del Parc Natural encara està més amenaçat». En el comunicat s’advertia que «És una barbaritat adjudicar l’obra i la seua explotació a una empresa dirigida per un administrador que no és un exemple de respecte de la legalitat urbanística. Deixar en les seues mans una zona tan sensible com el paratge de la Font Roja seria una temeritat inexplicable». ❦

Argelaga al Casal de la Joventut de Banyeres de Mariola perquè ha relegat a un segon planol els grups que canten en valencià al Mariola Rock. Els cartells també són en castellà i el preu és poc popular.

Timonet per l’obertura de l’Eco-

parc de Banyeres i la seua retolació en valencià, encara que amb un regust amarg d’argelaga als qui han provocat el retard de la inauguració quasi una dècada.

Argelaga a la Conselleria d’Educació per permetre que més del quaranta per cent dels docents impartisca classes en les línies en valencià sense tenir els coneixements mínims exigits, i que només 295 del 757 centres oferisquen poder estudiar en la nostra llengua.

Timonet per als donants de sang

de Banyeres de Mariola per haver obtingut en setembre la distinció Poble del Mes del Centre de Transfusions com a premi per la seua col·laboració.

Argelaga al Govern valencià del PP i a l’Ajuntament de València per tindre incomunicats els barris marítims durant més d’una setmana a causa de la celebració de la cursa de Fórmula 1. 5


© ST - 2008

Santiago Grisolía, president del CVC.

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’Ús

© ST - 2008

© CGA - 2008

[El Punt, 20-7-2008]

El mestre republicà Gonzalo Anaya.

El tribunal equipara ambdues denominacions.

Mor als 93 anys l’insigne pedagog Gonzalo Anaya

Una quinzena sentència judicial equipara el valencià i el català

L’11 de juny va morir a València l’insigne mestre republicà, pedagog i catedràtic de Filosofia Gonzalo Anaya i Santos a l’edat de 93 anys. Nascut a Burgos l’any 1914, va ser mestre durant la Segona República i professor emèrit de la Universitat de València des de 1985 fins a 2002, institució que li va atorgar la seua Medalla en reconeixement a les seues aportacions pedagògiques i reflexions sobre l’ensenyament, sempre lligades al compromís amb la ciutadania, amb la racionalitat front a la superstició i a l’emancipació humana. Anaya era militant d’ERPV des de 2003, únic partit al qual va estar afiliat en la seua vida d’acord amb les seues sòlides conviccions republicanes i esquerranes. Va encapçalar la candidatura per València d’Esquerra al Senat en les passades eleccions generals de 2008 i en les anteriors de 2004. Des de la Confederació Gonzalo Anaya van ressaltar el seu saber crític i el seu gran compromís amb la renovació pedagògica, base del seu pensament. «Amb Gonzalo Anaya, hem aprés de la seua enriquidora i instructiva conversa. Hem aprés d’un mestre en majúscules que hui és el referent i símbol dels pares i mares de l’escola pública», va assenyalar la institució en un comunicat. El rector de la Universitat de València, Francisco Tomás, va qualificar Anaya com «un resistent contra els obscurantismes» i la seua voluntat de «resistent contra el domini de l’ésser humà». ❦

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va acceptar el recurs de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant contra l’ordre de la Conselleria de Cultura del 2006 que no reconeixia la titulació de filologia catalana per a acreditar el coneixement de la llengua a les oposicions als cossos de professors d’ensenyament secundari. A sobre, el Tribunal va tornar a avalar l’equiparació de les denominacions «valencià» i «català»: estatutària l’una i acadèmica, l’altra. A més, el tribunal ordena a la Conselleria d’Educació que eximisca de la prova d’acreditació de coneixements de valencià els aspirants a les oposicions que ja tinguen el títol de filologia catalana. El TSJ accepta, doncs, les mesures cautelars que la Universitat de València i la Universitat d’Alacant havien demanat: que es deixés d’aplicar l’Ordre de la Conselleria a l’hora de fer les proves de valencià. Sobre la base de les sentències anteriors, les universitats consideraven que la Conselleria havia desobeït la justícia, i el Tribunal els dóna la raó. Aquesta és la sentència que fa quinze del TSJ que equipara el valencià amb el català (a més a més, hi ha la del Tribunal Constitucional i la del Tribunal Suprem espanyols). Malgrat la reiteració en les sentències, la secretària d’Educació del País Valencià, Concha Gómez, va anunciar que la Generalitat no pensa acatar aquest dictamen del tribunal. ❦

6

Francesc Esteve

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. Segons la Llei d’Ús, […] Grisolía hauria de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians» […]. I amb ell també signen el mateix «manifiesto» altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d’Investigació Príncipe Felipe […]. Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles com les de la Carta del Rey [Felip V] a los corregidores, de 1717, en aplicació del Decret de Nova Planta: «Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Ara ja no tenen cap problema que se’ls note el «cuidado». ❦ Octubre 2008


La Font Roja també és nostra ¡Hotel fora del Parc Natural! Tirs Llorenç Berenguer*

© Bea Navarrete - 2008

L’Ajuntament d’Alcoi Parc recomana que els (amb els únics vots allotjaments estiguen favorables dels regidors en l’exterior del Parc del PP) està ultimant els Natural. tràmits per a adjudicar La construcció i la construcció i l’explofuncionament de tació d’un gran hotel de l’hotel en aquest punt luxe de 55 habitacions trencaria el seu delicat al paratge del santuari equilibri ambiental de la Font Roja, a 1.060 (amb més soroll, més metres d’altura, al cor trànsit, més consum mateix del Parc Natural d’aigua i energia, del Carrascal de la Font menys silenci, eliminaRoja. Tota la zona, a ció de carrasques més, està inclosa en el centenàries...). A més, LIC «Serres de Mariola no s’ha avaluat prèviai Carrascal de la Font ment el seu impacte Més de 3.500 persones es van manifestar el 28 de juliol Roja» i en la ZEPA ambiental ni s’han a Alcoi per a demanar que s’ature el projecte. homònima. Si no considerat altres s’atura aquest projecte, alternatives; licitar l’impacte ambiental i paisatgístic serà l’obra d’aquest edifici sense conéixer irreversible i, a més, es privatitzarà de quins són els perjuís que la seua fet una part important del paratge de la construcció i explotació pot ocasionar Font Roja, a preu de saldo i donant a la integritat del Parc Natural és carta blanca total al concessionari de simplement il·legal. l’hotel. A hores d’ara, el PP continua ocultant El complex turístic comportaria privatitzar de manera antidemocràtica la documendurant dècades una part tació del projecte (incomplint, a més, la important del paratge, en legislació d’accés a la informació futur hotel «no apte per a motxileros» detriment del seu ús públic ambiental), amb la intenció d’amagar el –com va dir Miguel Peralta, exalcalde seu greu impacte ambiental i social. No i exconseller– en compte d’estar al obstant això, s’ha pogut saber que Les condicions de la licitació del servei de la societat. l’única empresa que s’ha presentat a la projecte són un autèntic regal per a licitació de l’obra vol construir un l’empresa adjudicatària (l’única que Un impacte ambiental i complex turístic, amb un edifici nou de s’hi ha presentat), a qui se li permet paisatgístic molt greu quatre plantes (un semisoterrani més disposar de «tots els espais pròxims on tres plantes en superfície), amb es pretenga desenvolupar qualsevol La zona del santuari de la Font Roja, cinquanta-cinc habitacions i capacitat activitat relacionada amb l’ús hoteler». amb unes dimensions reduïdes, és per a cent deu places, més setanta-cinc Això comporta una privatització del especialment sensible. A hores d’ara ja places d’alberg distribuïdes en deu paratge en detriment del seu ús públic i acusa la degradació ambiental a causa habitacions. A açò caldria afegir dues de l’accessibilitat per part dels visitants de la gran afluència de públic i cafeteries (una a l’aire lliure), un restaudel Parc Natural. El plec de condicions visitants que suporta, ja que s’hi rant, un gimnàs, un spa amb piscina, del contracte supedita totalment els concentren, a més del santuari de la jacuzi, sauna i termal, sales de reunions, interessos generals als de l’empresa Mare de Déu, la font que li dóna nom etc. És a dir, res a veure amb un petit concessionària (el cànon és ridícul, al paratge, el CEMACAM-Font Roja hotel de muntanya. l’Ajuntament assumeix costos que (Centre d’Educació Ambiental), el Si no ho impedim, el paratge de la corresponen a l’empresa, el període de centre de visitants, la tradicional zona Font Roja passarà a estar a disposició la concessió és de quaranta anys ampliarecreativa, una zona d’aparcament i un dels interessos dels gestors d’eixe ble a seixanta, etc.). Les facilitats per restaurant. Per això la normativa del

«Miguel Peralta, exalcalde i exconseller, va dir que el futur hotel ‘no serà apte per a motxileros’»

Octubre 2008

7


a l’empresa contrasten amb les limitacions que ja s’estan posant als usuaris actuals del paratge; un bon exemple n’és la supressió dels paellers.

Cal conservar i rehabilitar els antics xalets per a destinar-los als serveis públics que requereixen el Parc Natural i els seus visitants

La campanya en defensa de la Font Roja El govern del PP d’Alcoi s’ha quedat sol en la defensa d’aquest complex turístic, que a Alcoi rebutgen tots els grups de l’oposició municipal i nombroses entitats ciutadanes; quant a

© La Carrasca - 2008

El projecte que el Govern municipal d’Alcoi pretén adjudicar comportaria la demolició il·legal de l’antiga colònia de xalets de la Font Roja, construïts a principis del segle XX. Aquests edificis estan protegits pel seu valor com a patrimoni cultural; la normativa del Parc prohibeix tombar-los i exigeix que el propietari

rurals, hotels petits, albergs, càmpings, etc. Són establiments amb un impacte ambiental molt menor i que possibiliten la restauració dels masos. A més, com que aquest model es basa sobretot en empreses familiars menudes, els beneficis repercuteixen sobre una major quantitat de persones. Si el que es pretén és instal·lar un hotel de luxe a Alcoi, la ubicació no hauria d’estar dins dels parcs naturals, sinó en un lloc on l’impacte ambiental fóra mínim.

–l’Ajuntament d’Alcoi– els conserve i restaure (obligació que el Síndic de Greuges ha hagut de recordar-li). Cal restaurar immediatament els xalets, sense augmentar-ne ni el volum ni les altures. Una volta restaurats, haurien de destinar-se als usos previstos per la normativa del Parc Natural: dependències del servei de guarderia, escoles taller, alberg, serveis públics per als visitants, etc.

Hi ha alternatives turístiques menys impactants i socialment més beneficioses Un turisme més sostenible en la Font Roja exigeix la descongestió de les zones més sensibles i el suport a una xarxa d’allotjaments petits i diversos en la perifèria del Parc Natural: cases 8

Ibi, l’altre poble que comparteix el Parc Natural, s’han oposat al projecte tant el Consell Local de Medi Ambient com el ple de l’Ajuntament. Al juliol es va constituir una assemblea ciutadana que impulsa una intensa activitat per fer front al projecte; a més d’una campanya informativa i de recollida de signatures, s’ha dut a terme ja una primera mobilització popular, en la qual van participar unes tres mil persones. El compromís de l’assemblea ciutadana és continuar lluitant fins que es retire el projecte definitivament. ❦ Bloc de la campanya: http://fontrojadetots.blogspot.com *Tirs Llorenç Berenguer és membre de la Colla Ecologista la Carrasca. Octubre 2008


Joaquim Puerto, una vida dedicada a l’apicultura J. Antoni Francés i

Vanessa Martínez Francés

© Salvador P. - 2008

– ¿Quantes caixes L’apicultura és una han arribat a tindre? activitat econòmica que – Nosaltres vam va cap arrere al nostre co-mençar amb quatre poble i als seus voltants. bucs i hem arribat a Alguns pares nostres tindre entre el meu practicaren de melers a germà i jo tres-centes temps parcial, un cinquanta caixes. complement econòmic – ¿Quants quilos de al sou que els asseguramel es produeixen va l’activitat tèxtil. habitualment? Obtenien un producte – A les caixes es poden de primera qualitat, fer fins vint-i-quatre sense cap manipulació, quilos de mel, és a dir, uns de flors de la Mariola i dos quilos per marquet, d’altres serres. Sabem però solc deixar-ne de gent jove que intenta dos amb mel. Per tant, recuperar la producció quan la collita és bona artesana de mel, un fet Joaquim Puerto té huitanta anys i encara és un meler en actiu. es poden traure dihuit que ens alegra, doncs quilos per buc. En els pot assegurar el fet que bons moments, amb un tall es fan set o puguem menjar-la natural en un futur. huit bidons. Cada bidó ple pot tindre uns Hem tingut la bona sort d’entrevistar tres-cents cinquanta quilos. Joaquim Puerto, un meler en actiu. – Per a obtenir una bona producció Aquest veí de Bocairent, té huitanta anys cal traslladar-les on hi ha flor. ¿Per i ja en fa molts que practica l’apicultura. on les ha portat? Té els bucs a la partida de la Caseta de – En l’època de primavera i estiu féiem les Monges, prop de la Borrera. un itinerari per diferents llocs segons la floració. Anàvem a la Torre d’Espioca (camí – ¿L’apicultura és una afició de València en terme de Picassent). Era una familiar o una professió? Després les hem portat més lluny parcel·la de tarongers d’un coronel, d’unes – Ja fa més de setanta anys que la amb un camió. Per dur-nos on estaven huit-centes fanecades. Abans d’acabar-se practique, vaig començar amb nou o deu les caixes, abans de tindre moto, ens la flor es feia una tallada (de vegades, anys ajudant mon pare i mon tio que van portava un taxista que venia content als quinze o vint dies es podia tallar una comprar un buc. Després ho hem perquè menjàvem molt bé. Hem patit segona vegada). La tallada de mel de continuat el meu germà i jo. També érem molt, però també, quan hem pogut, hem tarongina la féiem en maig. Acabada la treballadors del tèxtil per torns i, si acabàgaudit de bons menjars i allotjament. flor carregàvem el camió i s’emportàvem vem dissabte de matí de treballar, alesho– ¿Quin tipus de caixes ha tingut? les caixes a Borriana i a Vila-real, prop res anàvem a la feina de les abelles. De – Primer els bucs eren caputxons, el de Castelló, on feien la mateixa mel. vegades se’ns feia dilluns a migdia tallant rodal era d’espart i dalt es tapava amb D’alli a Terol, on la mel que obteníem o arreglant-les i entràvem en el torn de les jonc, ja que era una palla molt forta. A era de timó i herba-sana (pipirigallo li dues, així que un mos i a la faena. altres llocs li diuen rusc o riscos i es deien allí). Tallàvem entre juny i juliol. Els bucs els teníem al barranc dels feien de suro. Ara hi ha diferents tipus A continuació a Conca. La mel era de Tarongers que està a prop d’Ontinyent. de caixes. Les nostres es diuen fixes gira-sol i la tallàvem a l’agost. Molt bones Les traslladàvem d’uns llocs a uns perquè abelles reina i mel roden per tota collites, de dihuit quilos per caixa. Per ací altres amb burres. Aleshores teníem ella, però hi ha altres que es diuen les hem tingut a la Fenassosa, on obteníem quinze o vint caixes. En una ocasió una d’altura, partides en dues parts. La de una mel molt blanca i pura de romer. El d’elles va caure i se les vam veure dalt és on es deposita la mel i a la de port d’Ull de Canals té una bona florida. negres per a traure-la. Els bucs es van baix és on hi ha la cria. Quan vas a tallar Poden haver dues tallades bones entre la destapar i les abelles revolejaven al només agafes la mel i no les abelles, i segona quinzena d’abril i el mes de maig. A voltant; va ser molt perillós. així es talla molt fàcilment.

«L’apicultura t’ha d’agradar. No es pot fer un sacrifici amb tant de patiment sense una il·lusió»

Octubre 2008

9


10

– Si les abelles no les tractes, es perden. Abans sols hi havia la loque, que podria les cries. Era coneguda la loque espanyola, que tractant-la amb unes pólvores encara podia salvar-se, mentre que la loque americana ho podria tot, no se’n salvava cap d’abella. Ara ha aparegut la nova malaltia de la varroa. Hi ha un tractament amb unes tiretes que les dona la federació segons la quantitat de caixes que tingues. Cadascuna costa uns dos euros. Es posen pel febrer i funciona per uns dos mesos. Quan talle en març o abril, les lleve.

© Arxiu Joaquim Puerto - 2008

altres llocs del poble no és tan pura. Ara les tenim a la Caseta de les Monges on hem tallat mel d’espígol, fent tallades de dèsset-dihuit quilos per caixa. – Com que ha obtingut diferents mels, ¿quina opinió té del sabor i la qualitat? – La mel d’espígol és la millor que hi ha, sens dubte, el millor sabor, d’un color fosc. Encara que la gent vol romer, més blanca i més suau. Altres mels són les de mil flors –ja ho diu el nom–, la de timó, d’herba-sana, mel de bréssol (bruc) –que es fa dura ràpidament i s’ha de tallar amb ganivet–, la de taronger, la de gira-sol –que també es fa molt prompte dura i blanca–. Una vegada vaig tallar mel de carrasca, era negra, molt forta. Sols ho vaig fer per a provar, per indicacions d’un amic. La collita de mel de gira-sol a Conca, era la més segura. La primera vegada que vaig vendre la de gira-sol va ser a Xixona –per a fer torró– i em van pagar a vint-i-cinc pessetes per quilo. En vaig vendre uns tres-cents quaranta quilos. – En alguna revista ha eixit publicat que els apicultors no solen morir de càncer per la immunitat que origina la picada. ¿Què en sap vosté de les propietats medicinals? – He tingut dos amics de Bocairent, apicultors com jo, que han mort de càncer. Així que no puc creure en eixe benefici. Sí que sé que la picada va bé per a millorar la malaltia del reuma. La mel dissolta en una tasseta de flor de malva és molt bona per als constipats i el mal de gola. Antigament es feia a les cases un micapà per a curar les blaüres i els colps. – Una dificultat per a ser meler són les picades. Hi ha al·lèrgics que no ho poden suportar. ¿Com portava vosté este tema? – Jo he tallat sense guants i m’han picat cinquanta o més abelles i no m’ha passat res. En canvi, els meus fills ho porten malament. Les picades els produeixen calentures i inflamacions que són difícils de suportar. En una ocasió em van entrar ganes de plorar en veure un fill amb tota la cara inflada després de ser picat quan les teníem a la Torre Espioca. – Les abelles, com a éssers vius, també pateixen malalties. Pareix que la globalització n’ha portat de noves.

«Ja fa més de setanta anys que practique l’apicultura. Vaig començar ajudant mon pare i mon tio»

setze mil pessetes per caixa. A la zona de la Ribera tenim el problema de la pinyolà. S’han de tindre les caixes a més de cinc quilómetres dels tarongers. Les abelles poden fer dos quilómetres còmodament, fins i tot quatre (anar i tornar a la bresca). Però si fan més distància suposa que fan menys viatges i la collita és menor. Com més prop tenen la flor, millor. Un altre tema és la cera: canviar la cera a Carlet és molt car ara. Abans ho feia a La Reina Apícola, a Real de Montroi. Portava els marcs amb el ceró i ells ho posaven en uns bidons on es desfeia i eixien els marcs nets. Després em donàven una part de la cera. Ara te’n donen molt poca, no val la pena. – ¿Hi ha saqueig o pillatge d’unes abelles a altres? – Quan es talla la mel d’una caixa, s’ha d’esperar alguns dies per a tallar-ne en la mateixa o en altres de prop, perquè les abelles acudeixen per la mel i poden arribar a matar-se entre les de abelleres diferents. – ¿Ha valgut la pena tota una vida d’esforç i sacrifici compartint fàbrica i abelles? – L’apicultura t’ha d’agradar. No es pot fer un sacrifici amb tant de patiment sense una il·lusió. Jo em sent satisfet quan veig els bucs sans i plens de mel. La mel m’ha portat beneficis econòmics, com a complement al treball del tèxtil. Va ser una bona font d’ingressos. Al barri de Sant Joan de Bocairent no teníem aigua potable i vam ser els primers que ens la vam posar. A banda, vam comprar dotze fanecades de terra. – ¿Tenen futur les seues abelles? – No ho veig prou clar. Als meus fills els afecten molt les picades i no els fa molt de goig. ❦

Després li pose uns altres dos productes. També és bo el tractament amb timó. Hi ha productes que s’han usat i ara estan prohibits per ser nocius per al medi ambient, com passa amb la xupona. – ¿Coneix altres melers de la zona? – Sí, ens coneixem tots, però després de cremar-se la serra ha quedat poca cosa. – Els incendis són un problema però, hi ha d’altres, ¿no? – A nosaltres l’incendi de la Solana ens va deixar vives només les caixes de la Caseta de les Monges, a altres res. Jo, com estic federat, vaig cobrar unes Octubre 2008


L’esperpent valencià d’Educació per a la Ciutadania No és cap novetat que, amb l’educació, qualsevol forma de govern sempre haja intentat l’adoctrinament cívic, moral i ideològic dels seu governats. Des dels grecs fins a l’Espanya franquista de la «Formación del Espíritu Nacional», totes han intentat mantenir determinades pautes per fer perdurar un determinat model polític i social. Inclús també la democràcia, considerada com el sistema polític menys imperfecte dels aplicats al llarg de la història en la qual l’assoliment de valors ètics, d’igualtat, civisme, convivència, o tolerància, entre d’altres, formen part dels aspectes primordials per tractar de salvaguardar el sistema amb la finalitat de formar ciutadans lliures i responsables, capaços d’orientar la seua pròpia vida en el respecte als seus congèneres. En un estat laic, aquest ha de ser un dels seus objectius primordials. Això és el que pretén, a grans trets, la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania que serà d’aplicació generalitzada a tot l’Estat espanyol en el present curs acadèmic i de la qual es podran criticar determinats aspectes relacionats amb la disponibilitat de professorat, l’adient finançament o el perquè del necessari consens majoritari en l’aprovació dels continguts bàsics, sense necessitat de caure en el més espantós ridícul, en el més absurd esperpent com ha fet el govern del Partit Popular en donar a conéixer el tractament acadèmic que ha de tenir en els instituts valencians. I tot, pot ser, a causa de la manca d’un pacte estatal en matèria d’ensenyament que evite que alumnes, pares i professors sempre hagen d’estar exposats a suportar el darrer capritx legislatiu del governant de torn, siga del color polític que siga. Així les coses, en compte de vetlar per l’interés educatiu general, sembla que els actuals governants no van acabar d’assumir la victòria del PSOE en les eleccions de març de 2007 ja que, als pocs dies dels comicis, el president Camps es va posar al front del boicot a EpC en airejar que el Govern valencià «recolzaria l’objecció» basant-se en un «interessat adoctrinament socialista» Octubre 2008

© ST - 2008

J. Ricard Berenguer

Presentació de l’assignatura.

«Tal ocurrència només podria desembocar en l’enfrontament de la comunitat educativa» dels xiquets. El malestar mediàtic dels populars denotava el rebuig contra la normativa estatal en fer gala d’un dels possibles defectes de l’actual forma d’Estat quan alguns dels seus governants autonòmics es consideren com a vertaders «reis de taifes» emparant-se en els resultats favorables de les urnes. Després del rebombori organitzat, per si no hi hagué prou amb la bafarada de Camps, l’ínclit Font de Mora, com a representant al Consell de la filosofia més ximple del «pensat i fet», va llançar la segona provocació en anunciar que EpC contemplaria dues opcions: impartir la matèria en anglés o deixar als alumnes objectors la plena llibertat per a la presentació d’un treball trimestral d’acord amb els continguts triats pels pares. Tal ocurrència només que podria desembocar en l’enfrontament de la comunitat educativa, com així va ocórrer, en posar pares, sindicats i professorat el crit en el cel. En el procés de deriva, el Tribunal Superior de Justícia valencià va venir a posar una mica de seny en desestimar la denominada «opció b», a més de sentenciar que

la matèria tampoc no s’impartiria sols en anglés, donant peu al responsable autonòmic d’educació a fer pública una nova fase de l’esperpent: la del professor més traductor en la qual, ¡mentre un professor explicaria en castellà o valencià, l’altre traduiria a l’anglés! Un sector dels representats del pares ho qualificà com «d’absolut disbarat» o «ocurrència sense sentit»; l’altre, el dels objectors, com «una solución muy acertada», mentre que el president Camps es complaïa en defensar les excel·lències de l’anglés perquè era necessari fomentar-ne l’ús a les aules. Aplegats a aquest punt, es desconeix si el Molt Honorable el parla en la intimitat, com Aznar comentava que feia amb el català. Si en un principi mancaven al voltant de cent-vint-i-cinc professors habilitats en filosofia, geografia o història, a més d’anglés, progressivament la xifra va anar minvant per art de màgia per a fer possible l’invent reduint-se a només vint-i-cinc en tot el país. Per últim, a pocs dies de començar el curs, i sense que els centres disposaren d’una normativa clara que no vinguera a entrebancar l’inici de les classes, el Consell va aprovar el darrer disbarat –per ara– pel qual s’especifica que el professor encarregat d’impartir EpC comptarà en la classe amb un company d’anglés per tal de realitzar les funcions de traducció dels principals continguts impartits prèviament en castellà o valencià. És clar que la situació didàctica pot derivar en la dispersió de l’atenció en haver dos professors en classe o en el probable augment dels problemes de disciplina, quan no desemboque en una veritable situació còmica, dubtant del vertader aprofitament en l’aprenentatge. Amb aquestes mesures, el Govern valencià ha volgut impregnar d’originalitat el plantejament d’EpC amb l’ànim d’apuntar-se un nou «rècord», aspecte del qual entén bastant: s’ha començat el curs escolar i de 1.111 barracons hem passat a més de 1.300, anem al capdavant en el fracàs escolar i la comunitat escolar es troba dividida. A veure qui es penja ara la medalla. ❦ 11


Viatge a Xiapas

Jordi Belda Molina

© Jordi Molina - 2008

muntanyes) són els llocs on s’instalen les Xiapas, de les comunitats indígenes, i El gener de 1994, l’alçament zapatista cinc juntes del Buen Gobierno encarreaprendre a viure amb aquest ritme, a –mitjançant l’Ejército Zapatista de gades d’exercir l’autonomia, d’equilibrar impregnar-te del que t’envolta: una gent, Liberación Nacional (EZLN)– sota el el desenvolupament entre les diferents uns pobles, un paisatge… I així em ve a crit de «¡Ya basta!», a Xiapas (Mèxic), comunitats, de ser la interlocució amb la la memòria aquell alçament de 1994 i en va donar a conéixer la ressistència dels societat civil nacional i internacional i de parlem amb la gent, gent d’altres països pobles indígenes, sense veu, marginats resoldre els conflictes entre indígenes que, com jo, volen compartir i recolzar de la política estatal, que reivindicaven neozapatistes i les comunitats. Estan aquesta lluita, i amb gent indígena que el seu dret a ocupar autònomament les formats per les autoritats terres que els pertanyen, dels diferents municipis plantejant una esperança autònoms que abarca cada de canvi: noves formes de regió. Així es concreta fer política obrint espais actualment el moviment incloents, capaços de zapatista, en una manera de crear expectatives per als viure i de governar-se: el qui mai comptaren, que qui mana, mana obeïnt, cridava a la societat civil a progressant en l’autonoser el subjecte de canvi, mia. Els projectes de salut, amb la dignitat com a educació i producció bandera, entenent per avancen segons el ritme de dignitat el no sotmetiment cada lloc. Malgrat la militaa situacions injustes. rització de la zona de Aquest estiu he tingut la conflicte, que encara es possibilitat de viatjar a manté, i de l’activitat dels Mèxic, fent una ruta que es grups paramilitars, les va centrar a Xiapas. Una A Xiapas són molt presents per tot arreu els murals de l’EZLN. comunitats indígenes en vegada arribes a Mèxic ressistència desenvolupen t’impregnes de la seua l’autogovern mitjançant aquest sistema, diversitat: el mestissatge, les cultures amb el seu propi esforç i el suport de la indígenes, el passat prehispànic… El societat civil mexicana i internacional. plaer de descobrir que la humanitat es Mirar des de l’avió les muntanyes manifesta tant diferent en uns llocs i de Mèxic és recordar Xiapas, les altres, que la globalització i el capital munta-nyes de Xiapas amb el seu encara no han acabat amb determinades horitzó impressionant i majestuós i manifestacions culturals. Mitjançant el les seues vides, humils, amants de la contacte amb una associació, en arribar a seua terra, orgullosos de ser indígenes Xiapas, se’m planteja la possibilitat de malgrat la indiferència d’un govern i viu conforme els principis del moviment pujar a les comunitats indígenes zapatisd’un món. I recordar aquells murals zapatista. Intenten ser dirigents del seu tes. És un moment important en aquest per les comunitats i els Caracoles on destí com a poble en la idea de comuniviatge: compartir, observar, aprendre de escriuen el que consideren la paraula tat, de compartir. la gent que viu a les muntanyes, on he vertadera… «Nunca más un México sin Des de Sant Cristóbal de las Casas trobat un moviment organitzat, de gent nosotros». Si voleu més informació, vaig a un dels Caracoles. Els Caracoles, humil i senzilla que tracta de viure la vida podeu adreçar-vos a la pàgina web: conforme a les seues creences. Ara cinc en total distribuïts per les diferents www.pangea.org/ellokal/chiapas. ❦ comença un altre ritme, el ritme de regions de la selva, i Los Altos (les

«El moviment zapatista té una manera de viure i de governar-se: el qui mana, mana obeïnt»

12

Octubre 2008


Il·lustració infantil valenciana Clara Berenguer Revert Amb les rondalles d’Enric Valor i les obres de Joan Fuster relacionades amb la infància s’inicia la producció editorial per a infants en llengua catalana al País Valencià, un gènere que, fins aleshores, no havia gaudit de cap tradició. L’any 1930 apareixen Contes per a infants de la imaginació nòrdica de Joaquim Reig i la primera edició de Tombatossals de Josep Pasqual Tirado. Malgrat aquestes primeres propostes per un redreçament de la cultura valenciana l’arribada de la Guerra Civil i el posterior control ideològic impediren que no es prestara més atenció a la literatura per a infants fins als anys cinquanta i gràcies a autors com Enric Soler i Godes, Leopold Martínez Vidal o els ja esmentats Enric Valor i Joan Fuster. Així aquest gènere començarà a enfortir-se en els anys vuitanta gràcies al marc legal que comporta l’Estatut d’Autonomia Valencià (1982) i La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Aquest és el principi d’una actitud social nova a favor de la promoció de la literatura infantil en una llengua diferent al castellà. A més, els nous corrents pedagògics assumiren la responsabilitat de proveir els xiquets valencians d’una literatura pròpia i feren créixer així la producció del llibre infantil d’esplai en català tot ampliant-se el ventall d’estils i temes. Però, ¿què passa amb les il·lustracions que acompanyen aquests llibres? La relació entre la paraula i la imatge és encara hui un tema recurrent i, de vegades, es sol veure en la il·lustració un obstacle que actua en contra del joc imaginatiu que l’escriptor proposa. És per aquest motiu que, malgrat l’efectivitat expressiva d’aquesta, moltes vegades la il·lustració infantil es converteix en un gènere invisible, fet que provoca que aquests tipus de creacions no hagen tingut el seu merescut reconeixement. Així, els historiadors d’aquest període a penes assenyalen alguns il·lustradors, oblidant que és dins d’aquest ambient de renovació on es descobreixen els testimonis plàstics d’un grup de nous valors que aporten la seua visió artística i que es configuraOctubre 2008

«La il·lustració infantil es converteix en un gènere invisible que no ha tingut un merescut reconeixement» ran com a referents del panorama de la il·lustració infantil valenciana. Encara que es coneguen uns pocs noms com ara F. Pérez Dolz i Lluís Sales Boli del Tombatossals, en els anys setanta i amb l’adveniment de la transició s’hi inicia una lenta normalització. Des de l’àmbit estatal també és un bon moment pel que fa al desenvolupament de la il·lustració de llibres infantils. Els canvis educatius (Llei General d’Educació de 1970) i la progressiva importància que van assolint les editorials té com a conseqüència l’aparició d’il·lustradors amb un afany de renovació del llibre infantil il·lustrat. Junt amb noms com Asun Balzola, Miguel Ángel Pacheco, Carme Solé i altres, destaquen els valencians Manuel Boix i Miguel Calatayud i, com la resta d’il·lustradors d’aquest període, les seues creacions comparteixen el gust per l’exploració de nous camins d’expressió plàstica. D’aquesta manera, el 1974 apareix Veles e Vents, un recull de textos de diversos escriptors il·lustrat per Manuel Boix. Aquest és el primer llibre en valencià il·lustrat per Boix i un dels primers exemples que intenten trencar amb el realisme de les imatges dinovesques del moment.

Amb tot, a València caldrà esperar fins als anys vuitanta per a poder parlar d’una autèntica revitalització de les edicions dedicades a la infància, anys en què sorgeixen molts il·lustradors valencians que comencen a ser reconeguts amb diversos premis arreu d’Europa, així Calatayud, Boix i Solbes són només uns precedents del ventall d’autors que en aquella època contribuïren a la consolidació de la il·lustració infantil valenciana. Un fet important aleshores és la creació de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, una original plataforma que va dur a terme propostes tant interessants com la creació del Premi Enric Valor, per a obres de literatura infantil així com la publicació de la primera col·lecció de literatura per a infants «Joanot» l’any 1982 en la qual participaren amb les seues il·lustracions Manel Granell i Carles Ortín. L’editorial Gregal també va donar a conéixer il·lustradors importants com ara Felip Baldó i des de la revista Camacuc s’apostà clarament pels autors valencians com ara Paco Giménez, Empar Pascual i Telo qui començaria una de les sèries més duradores de la revista, Ramonell el camell. Cal dir que la Diputació de València també participà en aquest auge amb la creació el Premi Tirant lo Blanch de literatura infantil que s’atorgarà per primera vegada el 1981 al llibre El pardalet sabut i el rei descregut, un text de Josep Palàcios amb il·lustracions, novament, de Manuel Boix. D’una gran espectacularitat és L’abecedari dels diumenges d’Empar de Lanuza, il·lustrat per Carme Grau, el 1988, o El bruixot tararot de Jaume Muñoz amb il·lustracions d’Enric Solbes, el 1985. Però encara hi ha més publicacions i més il·lustradors en aquesta renovació artística que continuen treballant en el món de llibre infantil i juvenil. A la fi, es tracta d’un període que ha contribuït de manera significativa a impulsar la il·lustració infantil valenciana, i mereix la millor consideració no solament com a estudi sinó com a lectura joiosa i fins i tot com a col·leccionisme. ❦ 13


Josep Martínez Sanchis Francesc Sarrió

– ¿Quines eren les inquietuds que t’han portat a escriure Intercanvi? – Diguem-ne que sempre m’ha fascinat la impossibilitat de viure altres vides i d’haver de conformar-nos amb una, per això l’intercanvi de casa em genera tanta adrenalina. Dos desconeguts es presten una cosa tan íntima com una casa plena de tota una vida i acaben dormint en l’habitació de l’altre, mirant la tele al seu sofà, mentre l’altre fa el mateix a la casa d’aquest, és el més proper que he trobat a viure la vida d’un altre. He fet això amb cases de París i de Berlín. D’aquella adrenalina i de la confiança en els desconeguts es trauen forces per a la creació. Després hi ha la capital francesa, no sé si hi ha una ciutat més literària. La resta és escriure pel pur plaer d’escriure. Sense cap altra missió. – ¿Què va significar per a tu gua-nyar el premi Blai Bellver de Xàtiva de l’any 2007? ¿Què opines dels premis literaris com a promoció dels autors joves en la nostra literatura? – Una alegria i el plaer de veure la història convertida en objecte físic i transportable. Avui sembla l’única possibilitat de publicar. No hem d’oblidar que la nostra és una literatura minoritària en un context aclaparadorament castellà, només cal fer una ullada a les prestatgeries valencianes (no vull parlar de les alacantines). Així les coses, els premis són l’única forma de fer-se camí. Però si els premis van a parar a mans d’autors que ja tenen un nom i moltes publicacions a l’esquena, com per exemple el darrer premi Ciutat d’Alzira, que ha guanyat Isabel Clara-Simó, aleshores no hi ha res a fer. Per suposat no tinc res en 14

© JMS - 2008

Josep Martínez Sanchis, professor de Filosofia de Beneixama que treballa a l’IES Pare Arqués de Cocentaina, ha publicat la novel·la Intercanvi, guanyadora del Premi Blai Bellver de Xàtiva de narrativa en valencià. Durant 2007, l’Ajuntament de Beneixama li va adjudicar una beca per a investigar la figura de Joan Baptista Pastor Aicart.

Josep Martínez Sanchis, autor d’Intercanvi.

contra de Clara-Simó i la felicite, però si no ens donem a nosaltres mateixos l’oportunitat de descobrir coses noves... – ¿Què esperes a partir de la publicació imminent de la novel·la per part de l’editorial Bromera? – Bromera distribueix molt bé, però realment no espere gran cosa. Si el llibre no funciona pel boca a orella... – D’altra banda, també has estat treballant en l’obra de Joan Baptista Pastor Aicart, el conegut com poeta Pastor, de Beneixama, autor entre altres obres de les ambaixades de Banyeres i altres pobles. ¿En què ha consistit la teua investigació? – M’he passat un any en el segle XIX, tot just després d’Intercanvi. He fet un inventari de la seua extensíssima obra que parcialment es troba a l’arxiu de l’Ajuntament de Beneixama. He buscat totes les referències d’ell que hi ha en llibres editats ací i allà, he regirat les biblioteques i arxius d’Alacant, de Múrcia, de València i de Barcelona. He llegit fins on he pogut la seua obra poètica, periodística, crítica, també teatral, narrativa... Va ser, com he dit, un autor molt prolífic i he trobat referències d’ell en llibres editats a França, a Anglaterra, a Mèxic, a Alemanya, a Itàlia, als Estats-Units. Després he escrit un assaig sobre la seua obra.

– Com que vas resultar guanyador de la beca convocada per l’Ajuntament de Beneixama, ¿el teu treball culminarà en una publicació sobre l’autor beneixamí? – Sí, aquest assaig es publicarà. Aquest és el compromís de l’Ajuntament de Beneixama, junt amb el qual estic col·laborant per buscar un editor. De moment hem iniciat les gestions i a hores d’ara encara esperem notícies. – Ens pots desvetlar algunes de les conclusions a què has arribat sobre Pastor Aicart després d’aquests mesos de treball d’anàlisi i recerca? – Bé, Pastor Aicart va nàixer l’any 1849, va estudiar Medicina a la Universitat de València just els anys del sexenni liberal (1868-1874) i això el va col·locar en un observatori privilegiat de l’actualitat del seu moment. A través de la premsa escrita va participar des de molt jove en la vida social i política i ho va fer fins a la fi dels seus dies, a final de l’any 1917. Crec que la seua trajectòria està marcada per dues fites cabdals, la transformació religiosa i l’assumpció del valor de la seua llengua materna. D’un costat els primers poemes ens indiquen una trajectòria sensual i acostada als plaers vitals, cosa que va succeir a la seua estada a la ciutat de València, on també va estudiar el batxillerat, però de sobte hi ha una transformació religiosa i els poemes intenten acostar-se a Déu i s’allunyen voluntàriament d’aquells plaers primerencs. Igualment li passa en política, de defensar obertament els valors republicans passa a una posició clarament conservadora que mantindrà la resta de la seua vida. Això sí, des de l’inici a la fi mostra preocupació per conrear la nostra llengua i crec que clarament és una figura a reivindicar dins de la Renaixença. Entre d’altres coses, molta d’aquesta poesia roman inèdita i és per tant absolutament desconeguda per a qualsevol estudiós de l’època i el moviment renaixencista. Cal sens dubte un esforç més per poder editar almenys la seua obra poètica catalana. ❦ Octubre 2008


¿Un altre arquebisbe Mayoral per a València? ¿Quin pecat hem fet els valencians, per «patir» durant tants anys l’arquebisbe Garcia Gascó? Dic això perquè Don Agustín (¡mai no he vist que firmara Agustí!) és un home que està reprodu-int l’acció pastoral d’un altre arquebisbe nefast: Andrés Mayoral. Fa uns dies, uns amics capellans em van enviar un escrit sobre com hauria de ser el successor de l’arquebisbe Garcia Gascó. El Grup de Capellans de Dissabte, demanen un pastor que «no siga mai corretja de transmissió de cap opció partidista, i que impulse una organització diocesana que siga el més col·legial possible, per tal d’assegurar la participació real de tots en un projecte comú». L’arquebisbe Garcia Gascó sempre s’ha caracteritzat per estar en total sintonia amb el PP, pel fet que troba malament tot allò que ve del Govern de l’Estat, tant si és la Llei de la Memòria Històrica, com si és l’asignatura d’Educació per a la Ciutadania, o bé l’oposició, que de segur posarà al nou ministre de sanitat, i il·lustre carletí, Bernat Sòria, per no parlar de la seua última perla: la seua recent carta pastoral, en la qual alerta dels perills ¡que amenacen la unitat d’Espanya! Ben bé, l’arquebisbe Garcia Gascó pot ser considerat el defensor del nacional-catolicisme, juntament amb els cardenals Cañizares i Rouco. ¡Quina diferència tan gran amb el cardenal Tarancón, que va «liquidar» la confessionalitat de l’Estat! Però allò que m’ha agradat més del document del Grup de Capellans de Dissabte, és quan demanen un arquebisbe que «assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble». ¿És tan difícil això? Sembla que entre els valencians, sí que ho deu ser, pels resultats que tenim. Recorde que l’any 1965, es va fer una campanya en la qual més de vint mil valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de Paula Burguera, Enric Valor, Josep Iborra, Lluís Guarner, Maria Beneyto, Miquel Tarradell, Robert Moròder, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner, l’Ateneu Mercantil de València, el Octubre 2008

© Agències - 2008

Josep Lluís Bausset i Ciscar*

L’arquebisbe Agustín Garcia Gascó.

¿Serà molt demanar un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda, els Franciscans de Cocentaina, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, i jo mateix, entre molts d’altres més) demanàvem, seguint les directrius del Concili Vaticà II, «l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi, i a la predicació». I encara estem on estàvem, malgrat la bona voluntat d’un grapat de bons capellans: Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Julio Ciges, Josep Maria Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort... Tinc un amic missioner a Zimbabwe, Alexandre Alapont, que amb tota naturalitat ha estat traduint durant anys

i anys, la Bíblia al nàmbia, la llengua d’aquell poble. I pel contrari, els valencians, per a la nostra vergonya, continuem deixant la nostra llengua (¡o ens obliguen a deixar-la!) a la porta de les esglésies. I és que tenim l’arquebisbe en contra. Però també, desgraciadament, la gran part dels capellans valencians. Recorde encara que, cap als anys seixanta, un dia vam anar a Xàtiva, amb els sis-cents d’Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Fuster i un servidor, per tal de demanar-li a un capellà si podia fer la missa en valencià. ¡No demanàvem la lluna! Quan aquell rector va sentir la nostra proposta, ¡es posà com un bou! Ens va dir que estàvem a Espanya, i que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que ¡totes les misses es farien sempre en espanyol, i només en espanyol! Es veu que era profeta. El Grup de Capellans de Dissabte, tampoc demana la lluna. Demana una cosa tan lògica i tan raonable, com que el nou arquebisbe «conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament». ¿Caldria demanar-li a un bisbe que anara a Burgos o a Salamanca que coneguera l’espanyol? ¿Per què la diòcesi de València no ha tingut un bisbe com Ramon Masnou, de Vic, que defensà la cultura i la llengua catalana? ¿O com Teodor Úbeda, de Mallorca, un bisbe proper, senzill i assequible, que es va sentir mallorquí entre els seus? ¿O com Antonio Añoveros, de Bilbao, que es va enfrontar al franquisme defensant la identitat i la cultura del País Basc? ¿O com un Pere Casaldàliga o un Óscar Romero, que no van dubtar a plantar cara a militars i terratinents per tal de defensar la justícia? ¿O com un cardenal Tarancón, que els anys que va ser bisbe de Solsona, promogué i defensà la llengua del seu Poble? La diòcesi de València, però també actualment la de Castelló, amb un bisbe de Zamora, i la d’Alacant, amb un de les Castelles, continuen «patint» arquebisbes Mayorals, anys i més anys. ¿Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Capellans de Dissabte, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Amb el 15


nou document del papa Benet, en què restableix la possibilitat de la missa en llatí, ja em veig a les parròquies valencianes ¡el llatí abans que el valencià! Tot i que el document diu que «la missa en llengües vernacles continua vigent», o bé al País Valencià la llengua vernacla és l’espanyol, o bé, com és evident, no es fan les misses en llengua vernacla. Per a més inri, el document de Roma diu que els capellans podran celebrar la missa en llatí, si un grup de fidels ho demana, cosa que no val per als valencians, perquè per més que es demane la missa en valencià, continuen sense fer-nos cas. I això que els valencians, només demanem allò que han tingut des de sempre, a Burgos, a Madrid, a Salamanca, a Màlaga, a Paris, a Londres, a Roma: un bisbe que parle la llengua dels seus diocesans. ¡Només demanem això! Amén. ❦ *Josep Lluís Bausset i Ciscar va nàixer a Paiporta (l’Horta) l’any 1910 i als pocs dies va passar a viure a l’Alcúdia (la Ribera Alta). Va militar en l’Agrupació Valencianista Republicana i va ser membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Va ser tinent-farmacèutic de l’exèrcit republicà, per la qual cosa fou condemnat a presó l’any 1939. Va estar cofundador als anys 70 del Partit Socialista del País Valencià i d’Acció Cultural del País Valencià, encara que ara es considera més proper al Bloc. Amb motiu del seus noranta anys se li va concedir el Primer Premi Vicent Ventura, el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, i el Premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló. Publica cada dilluns al diari Levante-EMV la crònica de la partida de pilota del trinquet Pelayo de València.

16

© ACFB - 2008

Recuperem la nostra memòria històrica

Francesc Garcia

Són moltes les notícies que aquests dies han aparegut sobre la recuperació de la memòria històrica arran que diferents associacions hagen denunciat davant el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, la desaparició de milers de persones durant la Guerra Civil y el franquisme. Aquestes associacions han enviat al jutge un informe detallat sobre el nombre de víctimes. La xifra rondarà les 130.000 o més, la mateixa que recull l’informe de l’ historiador Francisco Espinosa que Garzón ja té sobre la seua taula. L’informe inclou els noms i cognoms de moltes d’aquestes víctimes i informació de totes les comunitats autònomes a partir de dades aportades per institucions privades, historiadors i diverses associacions. La por ha amagat la història de la repressió franquista. Cap institució estatal ha promogut una investigació amplia d’executats i desapareguts. Setanta anys després, encara hi ha avis que baixen la veu de forma inconscient quan recorden successos del passat perquè la por encara la tenen en la pell. Els qui s’han esforçat a registrar la memòria oral d’aquells dies, un conjunt dispar d’historiadors i familiars, han pogut Àngela Sempere Sanjuán va ser una mestra conéixer eixa por latent, eixe republicana de Banyeres de Mariola que va patir la depuració del règim franquista. silenci equívoc, eixa veritat amagada. Des d’aquestes breus línies vull solidaritzar-me amb totes estes famílies, associacions i historiadors en eixe esforç per aclarir i recuperar la dignitat de totes les persones assassinades, desaparegudes o que van partir d’alguna forma la repressió del règim franquista. Ara, me’n recorde d’eixe mestre banyerí, potser enginyer, que em donava classes a sa casa de matemàtiques i de física i química. Després he sabut que va estar a la presó, víctima de la repressió franquista i quan va eixir no el van deixar exercir la seua professió, per això donava classes particulars. Molts xiquets i xiquetes, ara ja majors, hem sigut alumnes seus. També me’n recorde de Salvador, el del Clot, i d’altres dels quals m’han contat algunes històries. A tots ells el meu record afectuós, entre altres coses, perquè els he conegut i eren unes bones persones. L’únic pecat que havien comés era defensar les idees de la República. Caldria recuperar d’alguna forma la dignitat d’aquests banyerins i banyerines, alguns encara viuen, que han sigut tabú durant molts anys i dels quals no es podia parlar ni d’allò que van fer. Recuperar la seua memòria històrica i dornar-los la dignitat que es mereixen seria un exercici democràtic i just. ❦

Octubre 2008


El Llibre del Repartiment: DNI i ADN del poble valencià El Llibre del Repartiment, un dels documents més importants sobre la conquesta del Regne de València per part del rei Jaume I, va arribat al Cap i Casal del País, la passada primavera, com la peça més important de l’exposició «El Llibre del Repartiment. El naixement d’un poble» que es podia vore a la seu de la Biblioteca Valenciana. El Llibre del Repartiment consta de tres volums, escrits entre 1237 i 1252, originàriament en fulls solts, que van ser agrupats en el segle XVIII. Els dos primers volums detallen més de tres mil donacions de propietats rústiques i urbanes del País Valencià, i el tercer es centra en els edificis de València, especificant quin era l’antic propietari i qui és el beneficiari de la propietat. Eren els escrivents reials, que anaven anotant les donacions de cases i de terres que feia el rei als seus nobles i als repobladors aragonesos, o catalans, mentre anava guanyant noves terres. Així, quan el rei feia una donació, els seus escrivents prenien una breu nota en uns registres que, més tard, desenvoluparien en pergamí per tal de ser lliurat al propietari. L’escassetat de pobladors cristians, va fer que després de les donacions inicials, es feren dos tipus de repartiments: a la costa i a les hortes properes als nuclis urbans, on es van concentrar els repobladors catalans, va predominar un repartiment basat en la plena propietat. En canvi, a l’interior del país, va ser un repartiment de tipus feudal, dominat per repobladors aragonesos. És així com el rei En Jaume conqueria i repoblava Borriana i el Castell vell de Castelló el 1233, un any més tard Almassora la vella, i el 1238 Almenara, Xilxes, Nules, Moncofa i Uixó on anava repartint les terres als primers repobladors que venien amb el rei Conqueridor. Com a valencià nascut a la Ribera Alta, vaig estat content que el president de la Generalitat (tal i com deia la premsa el passat 15 d’abril) estiguera «especialmente satisfecho» pel fet de poder tindre «el acta fundacional de nuestro Pueblo» Supose que el Octubre 2008

© Parlament IB - 2008

Josep Miquel Bausset*

Llibre del Repartiment de Mallorca.

«La presència del Llibre del Repartiment ens permetrà per sempre ser valencians, nosaltres i tots els qui van incorporant-se al nostre País, vinguen d’on vinguen» President Camps sentiria una particular emoció, en vore un avantpassat seu vingut del nord (¿algun dia podrem dir les coses pel seu nom?), un Ramon Camps, repoblador que vingué amb el bon rei En Jaume. És per això mateix, que Camps expressava la seua satisfacció en reconèixer que els valencians del segle XXI, «son depositarios de aquellas ilusiones y anhelos de las personas que vinieron a nuestra tierra hace casi ochocientos años». Finalment, després de tants anys de disputes i de controvèrsies estèrils, hem descobert l’evidència: que els valencians que vivim a l’Alcúdia, Albaida i Morella, a Xàtiva, a Borriana, a Piles i Alcoi, a Vila-real, Banyeres

i Oliva, a Onti-nyent, i a Vinaròs, a Benicolet, a Elx, a Castelló i Agullent, tots els valencians, som «depositarios de los anhelos de quienes llegaron con Jaume I». El president de la Generalitat no pot ser més clar, cosa que li agraïm ben sincerament: «Aunque no sea una línea directa, biológica con las personas inscritas en el libro, quiero constatar que la línea es emotiva, de corazón, emocionante de todos los valencianos de hoy con los valencianos del Llibre del Repartiment». Per fi, el nostre president proclama als quatre vents, que els valencians del segle XXI, som fills d’aquells repobladors que van vindre amb el rei Conqueridor i que ens van portar la llengua, la cultura, la religió i la civilització occidental. Uns repobladors que no venien de ponent, ¡sinó del nord! Per això mateix el senyor Alfonso Rus, president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva (¡l’heroica ciutat dels maulets!) definia el Llibre del Repartiment com el DNI dels valencians, una expressió que em va agradar. Però jo voldria que, a més del DNI dels valencians del segle XXI, el Llibre del Repartiment fóra reconegut també com l’ADN dels valencians. Un poble, un país, no naix per generació espontània. Els hòmens i també els pobles tenim un DNI, certament. Però també tenim un ADN que es transmet d’una generació a una altra i gràcies al qual, els fills portem el material genètic dels pares. De fet, els fills no som sinó allò que ens ve dels pares. Per tant, el Llibre del Repartiment, és l’ADN dels valencians del segle XXI, un ADN que ens ve d’aquells repobladors que, fa pràcticament huit segles, van fer nàixer el Regne de València. Un ADN que, al llarg dels anys, ha anat formant l’actual País Valencià. En el VIII Centenari del naixement del rei Jaume I, que ens va llegar el Llibre del Repartiment, és el moment de retrobar i de fer renàixer en tot el nostre País aquell ADN que ens permet i ens fa valencians. A més, gràcies a l’ADN que és Llibre del Repartiment, podem reconèixer en molts dels cognoms 17


La dignitat d’un poble actuals, els mateixos que portaven aquells hòmens dels segle XIII: Baldoví, Amat, Ballester, Pitarc, Biosca, Bosch, Osca, Peris, Pons, Reig, Serra, Vallés, Selva, Escrivà, Cerdà, Bisbal, Costa, Siscar, Bort, Verdú, Cabrera, Bou, Casp, Roca, Canet, Morera, Català… Per cert, són molts els consellers de la Generalitat (Blasco, Camps, Castellano, Cervera o Miró) que porten el cognom d’aquells repobladors que van vindre «de nord enllà» i que, amb la llengua i la cultura que ens van llegar, van fer possible el naixement del nostre poble. Un poble amb DNI, com diu l’alcalde de Xàtiva. Però sobretot, un poble amb ADN. Una herència que portem de segles i que si no l’oblidem, si no renunciem a ella, el record i la presència del Llibre del Repartiment ens permetrà per sempre ser valencians, nosaltres i tots els qui van incorporant-se al nostre país, vinguen d’on vinguen, si integren aquell ADN que els repobladors, amb el rei Jaume, ens van llegar. Si defensem aquella llengua que ens vingué amb el rei Conqueridor i que ens fa valencians. Una llengua que sembla que el Govern valencià està començant a reconéixer, ni que siga a contracor, quan accepta el dret de dir català al valencià en els Estatuts de la Universitat d’Alacant. Eixe és l’ADN dels valencians. Eixe és l’ADN que ens fa valencians. Perquè una persona (i també un poble) pot perdre el DNI. Però mai no pot perdre el seu ADN que el fa ser tal com és. ❦ *Josep Miquel Bausset va nàixer a l’Alcúdia (la Ribera Alta). És llicenciat en biologia per la Universitat de València, i des del 1984 és monjo de Montserrat.

18

Vicent Luna

Tots el pobles del món tenen els seus herois, persones de carn i ossos com nosaltres, encara que de vegades imaginaris i fantàstics, que pels seus fets, heroïcitats o altres qualitats, s’han significat, han destacat i han sigut referents entre els seus conciutadans. Així, per posar alguns exemples, els francesos s’enorgulleixen de les conquestes de Napoleó, els sud-africans exalten la tenacitat de Nelson Mandela, els sud-americans reivindiquen Simón Bolivar com el seu alliberador, o els anglesos estan molt orgullosos de William Shakespeare. Però, ¿i els valencians? ¿Quins són els nostres herois? Tirant, els Borja, Basset… Al meu parer, i sense cap mena de dubte, si ara férem una enquesta entre la nostra població , la figura de Jaume I destacaria per sobre de la resta. Un rei que per als cristians, els vencedors, fou el Conqueridor, però que per als vençut, els musulmans, fou conegut com el Tirà de Barcelona. Un rei que, per a tots aquells que ens sentim republicans, no ens hauria de fer massa gràcia, però no és així. Jaume I, ens hi agrade o no, és el veritable artífex de l’origen del nostre poble, de la nostra cultura, de la nostra llengua. Enguany fa 800 anys que va nàixer el Conqueridor, o el Legislador com els hi agrada dir a molts historiadors, i un grapat d’institucions d’arreu dels Països Catalans han organitzat tota mena d’actes per recordar aquesta figura històrica. Al País Valencià, la Generalitat Valenciana va declarar l’«Any Jaume I». Tant de bo aquesta declaració, i les activitats que s’organitzen al seu voltant, ajuden perquè els valencians i les valencianes coneguem més la nostra història. Però, malauradament, personalment pense que no serà així, i tot quedarà en un parell d’exposicions, quatre actes mal lligats i, això sí, volteig de campanes i focs d’artifici, que no en falten. L’experiència de l’any passat, que vam celebrar el 300 Aniversari de la desfeta d’Almansa, sense pena ni glòria, ens palesa que al nostre Govern no li fa gens de gràcia refrescar la memòria històrica. Com ja és ben sabut, llengua i història són les dues assignatures preferides dels nostres governants, i a les que li dediquen una especial atenció i, sobretot, control. Comptat i debatut, però mentre aquesta trista realitat va de mica en mica difuminant, esmicolant i caminant cap a l’ objectiu final de substitució identitària, encara no està tot perdut. Com déiem adés, institucions cíviques i culturals, com ara l’Associació del Tractat, estan portant a cap tota mena d’actes per celebrar amb la major dignitat possible aquest «Any Jaume I». Que un poble com el Camp de Mirra, que no arriba als mil habitants, any rere any ens represente el seu Tractat d’Almisrà, i ara, a més a més, siga capaç d’organitzar tot un programa d’activitats per commemorar aquesta efemèride, és tot un acte de gosadia, de dignitat i d’heroïcitat, en un país com el nostre que tant lleugerament dóna l’esquena al seu passat històric. El 28 de juny, el poble del Camp de Mirra va posar en escena una representació teatral sobre el naixement de Jaume I escrita per l’historiador Josep David Garrido. El text, fidel als fets històrics, ens trasllada a principis del segle XIII, a les terres del Llenguadoc-Occitània, pàtria de la mare de Jaume I, en el moment en què encara són controlades per son pare Pere el Catòlic, rei de Catalunya i Aragó. El drama històric ens conta les desavinences entre Maria de Montpeller I el seu marit el rei Pere, així com la difícil situació que va haver de patir Jaume I en quedar-se orfe de pare i mare quan només era un infant. Un infant que aviat no va tindre més remei que aprendre a ser rei. Però, a més d’aquesta representació teatral, la mateixa Associació del Tractat també ha editat una auca, il·lustrada per Esperança Martínez i amb guió i text dels mestres Susanna Francés i Vicent Luna. Aquesta persegueix una doble finalitat. Per una banda, i donat que fins ara no s’ha elaborat cap material didàctic per treballar aquesta commemoració a les nostres aules, la d’aportar una mínima ferramenta didàctica al nostre professorat i alumnat. I per un altre cantó, que ajude a la població en general a poder entendre millor l’esmentada representació. Tant de bo hi hagueren molt pobles com aquest arreu de les nostres comarques que, amb pocs recursos però amb molta il·lusió i gosadia, celebraren com el Camp de Mirra aquesta efemèride amb la dignitat que es mereix el Conqueridor: el rei que posà el fonaments del nostre poble, de la nostra identitat i de la nostra llengua. ❦ Octubre 2008


La Nit dels Fatxos La Nit de Nadal és una data on molts pobles tenen el costum d’encendre focs, ja siguen fogueres o torxes fetes amb tot tipus d’herbes. La base d’aquestes festes són els ritus propiciatoris mil·lenaris de la fertilitat i d’exorcisme del mal. El foc sempre ha estat un element característic de les festes i els ritus vinculats al solstici d’hivern. Els solsticis i els equinoccis eren les celebracions precristianes més importants, fetes totes en honor al sol, el qual era considerat com un déu suprem, font de la llum i de la vida. A partir del solstici d’hivern els dies comencen a ser més llargs, és a dir, es produeix un «renaixement» del sol associat al naixement de déus com Horus (Egipte), Dionís (Grècia), Bacus (Roma), Mitra (Índia) o Buda (Orient). El cristianisme va absorbir els ritus pagans i els va incorporar a les seues cerimònies per a neutralitzar-los entorn als anys 352-366 dC. Al nostre territori es celebra el Nadal des de l’any 380 dC. Al solstici d’estiu es va col·locar la festa de Sant Joan i a l’hivern la festa de Nadal. Ambdues celebracions precristianes presenten similituds importants, la més destacada de les quals és l’encesa de fogueres per a honorar el sol. Amb el pas dels segles, les fogueres del solstici d’estiu s’han mantingut, incrementat i popularitzat. Les del solstici d’hivern, en canvi, han anat desapareixent a poc a poc en el seu procés de transformació imparable: primer festa pagana, ara cristiana, i cada vegada més una festa de consum que incorpora elements anglosaxons. No obstant això, encara hui s’encenen alguns focs i fogueres durant el cicle nadalenc que va de Nadal a Reis. Especialment, es fa en tres moments: la Nit de Nadal, la Nit de Cap d’Any i la Nit de Reis. En alguns llocs, amb la reconversió cristiana, les teies o torxes s’utilitzen per anar a la Missa del Gall com si foren llanternes i s’apaguen en arribar a l’església, mentre que en altres casos s’encenen a les dotze en punt, després que es proclame el naixement de Jesucrist. Al País Valencià, cada poble anomena de manera diferent aquesta espècie de torxes (atxes, aixames, maixameles, Octubre 2008

© Barcella - 2003

Josep Miquel Martínez

Nit dels Fatxos a Onil.

«El Centre Excursionista Colivenc ha revitalitzat la festa dels Fatxos» maixelles, xameles, jamelles, fatxos, etc.). Hi ha uns quants pobles de la Mariola o del seu voltant que conserven aquesta tradició. A pobles de l’Alacantí com la Torre de les Maçanes i Xixona, així com al poble de Relleu (la Marina Baixa), la Nit de Nadal es fan rodar les «aixames». Els xiquets i xiquetes ixen al carrer i les encenen movent-les cap per avall i de manera circular. En diverses poblacions de la comarca del Comtat, com Gaianes o Benimassot, aquesta nit els xiquets i xiquetes encenen unes torxes de romer anomenades «xameles» que perfumen els carrers. En altres poblacions el costum és semblant, però les torxes estan fetes amb espígol i es coneixen amb els noms de «jamelles» o «maixelles». A Onil, cada nit del 24 de desembre es celebra la Nit dels Fatxos. Aquesta festa quasi havia desaparegut, però el Centre Excursionista Colivenc la va revitalitzar i ara compta amb una bona participació popular amb el recolza-

ment de l’Ajuntament d’Onil. El Centre Excursionista organitza tallers per a aprendre a fer fatxos i eixides a la serra per a arreplegar el material. Els fatxos estan fets amb espart verd i sec agafat dies abans a la serra d’Onil. Els colivencs, organitzats en colles d’amics o familiars, pugen a la muntanya a cercar l’espart amb el qual elaboren els fatxos de manera artesanal. A l’espart sec o part baixa de l’espartar (totxera) se l’anomena «totxa», que és el component essencial del fatxo. L’espart verd serveix per a lligar el fatxo i acabar-lo amb un trenat a manera de corda per on es podrà agafar. Quan arriba la festa, s’encen el fatxo per la punta de l’espart sec i es roda molt ràpidament fins que es consumeix. Es pot participar amb un fatxo confeccionat per un mateix, o amb un dels que es reparteixen gratuitament a les portes de l’Ajuntament. La plaça Major d’Onil és l’escenari d’un concurs que premia el fatxo més gran, el més xicotet, el més artístic, la persona de més edat que rode fatxos i el xiquet o xiqueta més menut que rode fatxos per ell mateix. Els xiquets i els seus faxtos encesos acompanyen pels carrers de la població els qui ixen a demanar les estrenes mentre canten: «Les aixames de maitines, si no tiren nous que tiren figues». Des del 2001, la Unesco contribueix a la salvaguarda de formes d’expressió populars –com les tradicions orals, les musicals, les danses, els rituals i els espais culturals– amb les declaracions de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Les festes de moros i cristians són prou conegudes per tot arreu, en canvi hi ha unes quantes celebracions que encara hui són desconegudes pels mateixos valencians. La Nit dels Fatxos és una de les festes d’hivern que ha perdurat als pobles de la Mariola al llarg dels segles, junt a la festa del Rei Pàixaro que es celebra a Biar, la dels Enfarinats a Ibi o la recentment recuperada Festa dels Folls al Camp de Mirra. Aquest patrimoni cultural immaterial, si més no, té uns trets etnològics interessants i no s’haurien d’estalviar esforços en la seua divulgació i conservació. ❦ 19


De festivals i cantautors

La Gira per la Llengua

L’estiu és, per als amants de la música en directe, un paradís de festivals que, sota els més variats títols i estils músicals, ens ofereixen un ample panorama de músiques de tot arreu a què ens acostem sempre que la butxaca ens ho permet. I també està el FIB (Festival Internacional de Benicàssim), per alguns, la mare de tots els festivals. Més per falta d’ocasió que de ganes, fins ara no havia pogut assistir-hi però, certament un poc tard, ¡ja puc dir que sóc fiber! Una, que ja va sent major, s’acosta al FIB per primera vegada amb un cert recel per les llegendes urbanes que, any rere any, circulen sobre un esdeveniment on hi ha una alta concentració de persones. Però superat eixe primer entrebanc, i tot comprovant que l’organització del festival és quasi perfecta, l’ocasió pagava la pena. Es tractava de veure i escoltar en directe un dels mites de la cançò d’autor: Leonard Cohen. Aquest «senyor de la música» ens va oferir un concert màgic, ple de bellesa i perfecció (inoblidable l’ambient creat quan va entonar Hallelujha) i els que allí estàvem ho recordarem tota la vida. Desprès, Enrique Morente amb els Lagartija Nick i, finalment, Morrisey (invasió d’anglesos per totes parts), van completar unes quantes hores dreta a la caloreta de l’escenari verd. I tot açò ve a tomb perquè, el dia següent, a Gandia, en el marc de la seua Universitat d’Estiu, vaig tenir l’ocasió d’escoltar en directe Clara Andrés, una de les veus més prometedores de la cançó d’autor en valencià. Si Cohen és capaç d’emocionar amb la seua subtilesa i sensibilitat, l’Andrès, amb la calidesa de la seua veu i les seues precioses lletres properes, senzilles i quotidianes, ens fa pensar que la música en valencià està més viva que mai. La carrera musical d’esta jove cantautora té un inici bandístic a Oliva, el seu poble. A l’actualitat és professora de música. És a partir de l’any 2000 quan comença a fer-se sentir com a cantautora, desprès d’un aprenentatge autodidacta de la guitarra. Però la seua carta de presentació és l’autoedició, l’any 2005, de set cançons sota el títol Inici (dues d’elles en castellà) i un altra, Hui fa vent, que va ser elegida per Marc Recha per a la banda sonora de la seua pel·lícula Dies d’agost. L’any 2006, Clara Andrés va ser finalista del VI Concurs de Maquetes Sona. Rodejada d’un grup de magnífics músics, l’any 2007 enregistra Dies i dies, catorze cançons de pop mediterrani que ens acosten al devenir quotidià, tot incidint en els petits plaers de la intimitat i en les misèries ordinàries. En una entrevista recent, Clara es considera deutora de cantautors com la Bruni o Jorge Drexler, encara que, per a mi, la seua veu i la manera de cantar-contar evoca passatges de Cristina Lliso (Esclarecidos). L’any 2008 va guanyar el premi a la millor cançó per Dies i dies i als millors arranjaments i orquestació del Premi Ovidi de la música en català. No deixeu d’escoltar-la. www.claraandres.com. ❦ 20

Anna Pascual

© EV - 2008

© CA - 2008

Guillermina Barceló

La Gira és un festival itinerant de concerts de música en valencià organitzat per Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, en el marc de les tradicionals Trobades d’Escoles en Valencià. Cada primavera, des del 2006, La Gira recorre les comarques valencianes, on s’ha constituït com un referent i ja s’ha consolidat com a circuit de concerts de músics i cantants que han triat el valencià com a llengua d’expressió. Al 2007 va fer peu també en algunes comarques catalanes i a l’Alguer. Al 2008 ha estat també present a Barcelona. I prompte aplegarà a Balears. El punt de partida d’aquest projecte rau en la constatació que els cantants, els músics i els grups que fan ús del valencià en la seua tasca com artistes disposen actualment d’un nul recolzament a nivell institucional i mediàtic al País Valencià. Això comporta que la seua promoció davant d’un públic potencial és molt difícil, ja que no disposen de circuits de concerts on poder actuar, ni d’ajudes ni infraestructura per enregistrar els seus treballs. La Gira pretén donar visibilitat a aquests cantants i grups a través de concerts de música arran de les comarques. Aquest és l’origen del projecte que va encetar el 2006 Escola Valenciana, celebrant catorze concerts a dotze comarques diferents, amb la participació de més de trenta grups i amb l’assistència de més de dotze-mil persones. El 2007 ja foren quinze-mil espectadors i amb La Gira’08 s’ha aplegat als vint-i-tres-mil assistents, amb vint concerts de trenta-nou grups que han fet córrer la música en valencià més de cinc-mil quilòmetres. A banda dels concerts, La Gira també reforça el seu objectiu amb l’edició de discos compactes amb les cançons dels grups participants als festivals. Així, La Gira 2008 estrena, aquest mes d’octubre, un disc recopilatori amb una selecció dels temes dels grups participants d’enguany, més una selecció de les principals novetats musicals en valencià del 2008. La Gira d’Escola Valenciana posa en evidència l’amplia varietat de grups i estils de música que podem trobar al nostre país: Al Tall, Feliu Ventura, Obrint Pas, Pep el Botifarra, Miquel Gil, La Gossa Sorda, Sva-ters, Skalissai, Aspencat, Bonna Quenna, Lilit i Dionís, Verdcel, Kave Kanen, Anguiles de Camal, Mamajuana, C.R.I.M, Impresentables, Enderrock, The Garrophones, Alikata Rock, Orxata Sound System, In-Fusió, Oscar Briz, Garri Tapineria, Carles Enguix, POW, Arsheads, Arròs Caldós, Mugroman, Tinc Ladilles, Buscant, El Corredor Polonés, Odi, Voltor, 121db, Rapsodes, Pau Alabajos, Ovidi Twin, Bajoqueta Rock, Pellikana, Entelekia, Agraviats, Aluminosis, Malagäna Ska, etc. En definitiva, aquest festival itinerant compta amb una considerable quantitat de concerts i grups que fan de La Gira una de les principals propostes de música en valencià dels territoris de parla comuna. Es demostra així que, el valencià, malgrat tot, té més marxa que mai. ❦ Octubre 2008


Memòries de Cristóbal Albero Vicent Berenguer Desde lo alto de la torre. Banyeres de Mariola, Cristóbal Albero Francés, edició de l’autor, Banyeres de Mariola, 2008. Els llibres de memòries representen un testimoniatge particular per a conéixer una persona o bé una societat o una època. Així, el seu interés serà divers, com és lògic, d’acord amb la qualitat amb què reflecteixen aspectes personals, socials, etc. En tot cas, una característica del gènere memorialístic, també conegut com literatura del jo, és que l’autor té la màxima llibertat per a fabular, poetitzar, historiar o narrar la seua vida; els records i els oblits. Personalment, em sent molt atret per tots aquests llibres, i no menys especialment quan tenen relació amb Banyeres de Mariola. Cal felicitar-se perquè vagen publicant-se’n, i d’alguna manera, les obres referides a les filades, entre d’altres, ja hi formen part per la seua combinació d’aspectes socials tan relacionats amb algunes trajectòries personals. Però ara, afortunadament, una nova obra com Desde lo alto de la torre (2008), de Cristóbal Albero Francés, s’inscriu directament en el memorialisme banyerí. El seu contingut repassa la història familiar de l’autor, el seu pas pels àmbits professional, cívic i cultural, i alguns fets polítics i socials –locals i estatals–, més o menys sumàriament, ocorreguts al llarg del segle passat. No és poca cosa, hi ha episodis sorprenents i el conjunt no està exempt de mèrit. La seua prosa, de clara faisó administrativo-comercial, no deixa de ser simpàtica, en tot cas és honesta i neta, no busca ser preciosista sinó diàfana i comunicativa, i ausades que ho aconsegueix. Com a home sempre actiu socialment, Cristóbal Albero transmet ara una Octubre 2008

seua llarga experiència vital, des de la reflexió escrita i, amb les objeccions que es vulga, això representarà un document ben singular sobre l’època que tracta. No és una acta notarial exhaustiva del seu poble, sinó la confessió de l’autor, i té el valor de contar què ha fet i què ha passat al seu poble des d’una mentalitat catòlica i creient, des de la dreta moderada, modelada pel franquisme, i que adopta sense massa nostàlgia la inevitable transició a la democràcia. Per molts aspectes, amb aquestes memòries, ens trobem al davant una nova contribució a la historiografia de Banyeres i qualsevol lector haurà de tenir-la en compte com una referència singular i, si se’m permet, també per curiositat intel·lectual i patriòtica. ❦

Un inventari de molins Francesc Garcia Molinos papeleros del Alto Vinalopó, Juan Castelló Mora, Associació Cultural Font Bona Banyeres de Mariola, 2008. Sempre que es publica un llibre sobre Banyeres de Mariola és motiu de goig perquè així augmenta el patrimoni cultural del nostre poble i ens dóna una visió més ampla de la història local. Pel que fa a l’estructura, el llibre consta de cinc parts i està prologat per Gabino Ponce Herrero, catedràtic de geografia de la Universitat d’Alacant. La part primera consta de quatre capítols i descriu el marc geogràfic del riu Vinalopó on s’ubiquen els diferents molins estudiats; els usos de l’aigua des de Jaume I, qui va regular legalment l’ús de les aigües del Vinalopó. Els privilegis i les ordenances, les necessitats econòmiques per edificar un molí, etc.; acaba amb una descripció del tipus d’arquitectura que era utilitzat en la construcció dels molins.

En la segona part, l’autor ens explica l’evolució històrica de la fabricació del paper des de la segona meitat del segle XVIII, el seu floriment i la seua crisi; la consolidació en el segle XIX; el nombre de molins des del segle XVIII al XX i l’esplendor i la decadència al segle XX. Interessant és la tercera part que ens descriu la història dels diferents molins des de la seua fundació fins a l’actualitat, a Bocairent, Banyeres de Mariola, Beneixama, Biar, Villena i Sax, amb molins tan emblemàtics com L’Ombria, el Sol i el Pont, entre altres. La quarta part consta de sis capítols on ens descriu el funcionament d’un molí, la tècnica de l’elaboració del paper, les primeres matèries, l’energia necessària des de la hidràulica fins a l’elèctrica i les diferents vies de comunicació. El capítol cinqué està dedicat a la sociologia del treball, disposicions, salaris, condicions de treball, malalties, accidents i la vida al molí. En el capítol sisé explica els costos i la comercialització del paper, els tributs i impostos que es pagaven, les diferents qualitats de paper, els costos i beneficis, per acabar en l’assistència a diferents exposicions nacionals i internacionals sobre el paper per a donar-se a conéixer. La cinquena part consta de tres capítols, el primer conté una relació de tots els propietaris o arrendataris dels diferents molins ordenats per dates; el segon enumera una llista d’operaris paperers amb la data i el moli on treballaven; i el tercer capítol està dedicat a les diferents filigranes que usaven els fabricants de paper. El llibre ens sembla interessant, però no podem deixar de ser crítics davant algunes qüestions. En primer lloc, no estem d’acord amb la inclusió de Banyeres de Mariola en la comarca de l’Alt Vinalopó, preferim els criteris de la Universitat que ens inclou a la comarca d’Alcoià, per raons històriques, econòmiques, culturals i lingüístiques. Un altre aspecte està referit a la manera de fer el llibre, basat encara en el positivisme històric de final del segle XIX, on una part important del llibre és la transcripció de documents sense més anàlisi. Eixa manera de fer llibres està quasi obsoleta. I un tercer aspecte criticable és que preferim el llibre escrit en valencià. ❦ 21


Una història de seducció Clara Berenguer Revert Elegy, Isabel Coixet, Estats Units, 2008. David Kepesh és un professor de literatura de seixanta dos anys, però des de fa un temps la seua tasca docent es concentra en un seminari d’escriptura per als estudiants de l’últim curs de crítica literària. A més, sol participar com a crític literari i cultural en programes de radio i televisió. Aquesta dedicació li dóna una fama considerable sobretot entre les seues estudiants, amb les quals els encontres sexuals són molt freqüents, però sempre sense arribar a cap compromís seriós. Fins que coneix Consuelo Castillo, una nova conquista de tan sols vint-i-quatre anys, que passarà a ser molt més que un objecte de desig. D’altra banda, tenim Margarita qui tracta d’alliberar-se d’una relació amorosa bastant singular amb un home que no li proporcionarà, segons els consells de la seua mare i d’una amiga, allò que tradicionalment s’espera d’una parella, és a dir, un matrimoni ben consolidat. Aquest home, professor de paleografia, no sols comparteix amb David Kepesh la seua professió sinó que els dos necessiten del socors d’un amic poeta a qui poder confessar l’enamorament provocat per una alumna que fa que els canvie la seua quotidianitat d’una manera desconcertant. L’animal moribund (2001) de Philip Roth és la novel·la que ens permet descobrir la història de David Kepesh i Consuela Castillo (així), de la qual Isabel Coixet ha fet la versió cinematogràfica, Elegy (2008), amb Ben Kingsley i Penélope Cruz com a protagonistes. Coixet, mostra una història de seducció que acaba convertint-se en un combat de gelosia i obstinació. De la mateixa manera, César Simón (València, 1932-1997), en la seua novel·la La vida secreta (1994) ens ofereix aquesta mateixa idea per mitjà de l’idil·li entre el paleontòleg i la seua alumna Margarita. Malgrat que en diversos aspectes aquestes històries presenten alguns elements distints, tant Philip Roth, i l’adaptació de Coixet, com César Simón parteixen d’una estructura de diari personal per part del protagonista masculí, i que en Elegy s’aconsegueix amb una veu en off, sorprenentment en les dues s’exhibeixen els conceptes de bellesa, desig, passió i decadència física com a motors bàsics d’un lligam sentimental que, al cap i a la fi, no és més que l’exposició d’un amant obsessiu. ❦ 22

Josep Maria Uyà (Sabadell, 1960)

Cementiri de Beneixama A la Cristina i el Carles, de la Rata Cellarda

Aquí hi ha la plana. Biar al fons, Camp de Mirra a la vora, Banyeres lluny. Aquí hi ha la plana Dins l’ampli cèrcol de muntanyes. Aquí, en una elevació, per veure bé les coses, Viuen els morts per sobre dels homes. Aquí, en la foscor, hi vibren quatre flames Al cim del camí d’aquell que hi passa, Claror guanyada a la foscor ignota Que no sap com fugen els cotxes per sota Esclatant els fars un instant Fent ombres de flames als xiprers, Fila de guerrers, ben sola i unànime, Més viva que no l’asfalt de les rodes, Mort de línies blanques. A la plana, cèrcols de llum mentiders Volen fondre els estels del cel que no calla, Dins la carretera criden els taüts dels homes vius, Llampecs de la tempesta horitzontal, Però aquí només pensen Quatre espelmes sota el firmament. Fatiga la costa que puja lentament cap al no res… El caminant gira i torna a poc a poc Entre les filades de xiprers plenes de llamps Cap a la vida encantada… Beneixama encara no morta viu sense ningú. Canten a aquesta hora Els cors vençuts a l’església il·luminada, Les ànimes cellardes s’esquiven, s’oloren, s’agafen… «Posa’m una canya, Cristina, que avui Tinc mal dels altres. Plantarem fesols a l’hort verd I farem una caseta blanca Per agafar el son cada tarda Ara que ja hem comprès… Plantarem fesols com si calgués fer una instància Per entendre que no cal dir mai que has entès. Posa’ns, Cristina, un platet. Tu i tots tenim fam de pes». Banyeres lluny, Biar al fons, a la vora, Camp de Mirra. Fatiga la costa que puja lentament en el no-res… Ponts de Paraules (Amics de Joan Valls, Alcoi, 2008)

Octubre 2008


Orgull valencià i país perplex 1.500.000 € per a la manifestació Agua para todos (2 hores); 1.130.000 € per a la Ciutat de les Arts i de les Ciències (visite les piràmides); 460.000.000 € per a Terra Mítica (diversió sana i negocis sanejats); «Lo que haga falta» per a la visita del pontífex (2 dies); 650.000 € per a condicionar adorns florals de cara al pontífex (2 dies); 835.000 € per a l’altar del pontífex (2 hores); 445.000.000 € per a fer el Palau de les

Arts (sense qualificatius); 700.000 € per a tres torneigs de futbet per a veterans (6 dies); 540.000 € per a despatxar Irene Papas de la Biennal (un gran paper); 11.550.000.000 € de deute total autonòmic (no tinc paraules); 1.200.000.000 € de deute de la RTVV (informació, entreteniment, formació); 75.000.000 € per a la carrera de bòlids de la Fórmula 1 (3 dies); 1.000.000 € per a un concert de The Cure (2 hores); «El que no està escrit» per a reparar el Palau de les Arts (2 dies plovent a lo bèstia); 408.000.000 €

per factures impagades de Sanitat de 2002 a 2004 (aguanta, que vas cobrant); 500.000 € per a la Ciutat de les Llengües (¿com diu?); 2.000.000 € per al funcionament de la Fundación Agua y Progreso (sense horaris); 3.000.000 € desviats de Cooperació per a la Copa Amèrica (sense complexos); 1.000.000 € lliure d’impostos a Julio Iglesias per promocionar-nos («Yo no soy tonto»). ❦ Vicent Galduf Llíria (el Camp de Túria)

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma


Profile for Revista Barcella

Barcella 35  

Barcella 35  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded