pitjors. Però no. Les famílies ens van acollir estupendament, i la proximitat de les dunes atorgava al paisatge un aspecte de més desert. Vam passar un dia i al capvespre vam fer el concert. La nit va ser més intensa que les nits del campament Vint-i-set de Febrer. Segurament perquè la fosca sense lluna dibuixava el camí dels estels més intensament. I la manca de llum artificial imposava més silenci en aquest racó del desert. Vaig eixir a visitar el grup de La Pobla. La negror recorria els espais buits entre les haimes, les casetes i els vehicles. No hi havia ningú més que jo amb una llanterneta buscant. Malgrat haver estudiat durant el dia el trajecte a fer, vaig poder comprovar com era de fàcil perdre’s. La nit allarga el temps, el fa pesat, lent. Ens tanca sobre nosaltres mateixos. L’endemà teíem una festa organitzada a les dunes, a uns quilòmetres desert endins. Havien muntat una haima enorme, però la idea era dormir al ras, sota els estels. Com que feia un vent molest que aixecava la sorra, després de la festa, després del sopar, es va deixar que cadascú dormira bé dins la haima, bé en una petita vall que feien les dunes. A mitjan nit, el vent va espentar amb més força i un poc de pluja trista i humil va començar a caure. A la haima algú s’havia posat malalt i havia bossat. Vam haver d’alçar-nos a tancar la haima que semblava voler arrancar el vol. I després dels esforços per mantenir la tela subjecta al terra, un seguit d’alumnes i professors va desplaçar-se fugint del vent i la pluja, de les dunes a la haima amb voluntat de dormir tranquil·lament. Llavors vaig haver d’anar despertant la gent perquè fera lloc als nouvinguts, indicant expressament que no s’ajocaren a la part on s’havia bossat. Poc a poc la haima es va omplir. Fora, el vent feia córrer la sorra i cargolava la pluja sobre els nostres caps. La nit encara havia de durar. Però tothom estava satisfet d’estar vivint aquella experiència amb la creença de trobar-se mig perduts al desert dels sahrauís. ❦ 8
Fem memòria sobre el Sàhara Anna Pascual Ens costa massa mirar cap enrere. Però és un exercici imprescindible per entendre el present i reconduir el futur. La història de la humanitat està plena d’exemples d’imposicions, d’uns pobles respecte a altres. Però en el racó més profund de la condició humana hi ha la necessitat de sentir-se lliure. Cada poble, amb consciència de poble, ha de poder decidir qui és.
1884. Comença l’ocupació espanyola del Sàhara Occidental. 1934. L’Exèrcit espanyol conclou l’ocupació i aquesta zona comença a anomenar-se Sàhara Espanyol. L’extracció de fosfats es convertirà en un dels seus principals interessos econòmics. Anys 50 i 60. Comença el procés de descolonització en el continent africà, decretat per l’ONU, però el 1958 el Sàhara es transforma en província espanyola. 1966. L’ONU reafirma el dret inalienable de la població del Sàhara Occidental a autodeterminar-se. 1973. Es crea el Front Polisario (acrònim abreujat de Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra i Río de Oro). Des d’aleshores encapçala la lluita per la independència del poble sahrauí. 1974. Espanya, a causa de la pressió internacional, anuncia els seus plans per a concedir major autonomia als sahrauís i celebrar un referèndum durant la primavera de 1975. El Banc Mundial qualifica el territori
sahrauí com el més ric de tot el Magreb, per les seues reserves de fosfats i perquè el seu banc pesquer és considerat el més important del món. Acord Secret entre el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara Occidental. El Front Polisario incrementa les accions armades. 1975. El Marroc reclama la seua sobirania sobre la zona, però el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia és clar: el Sàhara mantenia, abans de la colonització espanyola, certs vincles amb el Marroc i Mauritània, però no eren de caràcter permanent ni del seu contingut es pot derivar drets sobre el seu territori. Es torna a recomanar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. 6 de novembre: aprofitant que Franco agonitza, el rei del Marroc llança la Marxa Verda, en la qual uns 350.000 marroquins creuen la frontera amb la intenció de prendre possessió del Sàhara Occidental. 14 de novembre: El Marroc, Espa-nya i Mauritània signen els Acords Tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedeix el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, sense comptar amb el Front Polisario. 1976. El Front Polisario proclama la República Àrab-Sahariana Democràtica (RASD) i fa front a l’ocupació. Comença la guerra del Sàhara. Milers de sahrauís fugen dels bombardeigs marroquins i es refugien en el desert algerià, a prop de Tinduf. És ací on es creen els camps de refugiats on encara hui hi viu la població sahrauí que va fugir. 1979. Mauritània renuncia al sud del Sàhara Occidental i signa la pau amb el Front Polisario, però el Marroc s’annexiona la part a la qual renuncia Mauritània. 1980. L’ONU demana la retirada del Marroc del Sàhara Occidental, però el Marroc inicia la construcció del mur el qual divideix el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. Acabat a l’abril de 1987, amida 2.720 quilòmetres de llarg. Juny 2008